Mostra totes les entrades de Toni Planas

Pics de Creussans i de Cabanyó

Des de la Coma del Forat. Retorn pel port de Tristaina.

Distància 6,8 km
Desnivell acumulat 551 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 22 d’agost de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Andorra (1:40000)

Accés a un parell de cims que, malgrat la seva modèstia, ubicats estratègicament al nord-oest del Principat i termenejant amb l’Arièja, esdevenen unes magnífiques talaies, amb permís de les persistents boires que sovint embolcallen en cotó fluix les valls occitanes.
Els camins són en general ben fressats i senyalitzats. Les úniques dificultats les trobarem a l’accés al pic de Cabanyó on, a banda d’algunes grimpades fàcils i algun pas de moderada exposició, ens caldrà llegir bé el terreny.
Podem escurçar l’itinerari a costa de renunciar a les vistes sobre un dels circs lacustres més emblemàtics d’Andorra: el de Tristaina.

 Accés
La C.G. 3 en el seu darrer tram entre l’Hortell i la Coma del Forat, és tallada entre primers de juliol i mitjans de setembre, de 8:30 a 17:30. Solament s’hi permet el pas de ciclistes. Si volem accedir al punt d’inici de l’itinerari no ens queda altre remei que estacionar el vehicle a l’Hortell i pujar a peu o utilitzar el telecabina.

Coma del Forat (2250m)
De darrera el restaurant parteix a mà dreta el camí als estanys de Tristaina i a mà esquerra una pista de servei. Hi ha rètols indicadors. Anem per la pista en direcció a l’estany i port de Creussans i els cims de Cabanyó i de Peiraguils. La deixem aviat a mà dreta per un sender que s’enfila en fort pendent tot fent drecera i la retrobem a l’alçada de l’estany.

Estany de Creussans (2436m)
Continuem guanyant alçària des del marge ponentí de l’estany, amb bones llaçades i camí ben fressat fins a sortir a terreny més planer on ja podem albirar el carener, el port i el cim de Cabanyó. En aquest punt, per pujar al port, el camí senyalitzat descriu una llarga marrada en forma de U i sentit de les busques del rellotge. (1)

  • (1) Arribats a aquest punt que hem marcat amb un waypoint com a A, és preferible deixar el camí al port per l’esquerra i continuar uns tres-cents metres vers el SW, sense camí definit però per terreny fàcil i obert, en direcció al punt B, on hi localitzem camí ben fressat. Pot servir-nos com a referència de pas un collet darrera el que s’alça el cim de Cabanyó a l’esquerra d’un turó rocallós. Seguint aproximadament el camí dibuixat al mapa. D’aquesta forma accedirem primer al pic de Cabanyó per resseguir després el carener, estalviant-nos una bona estona.

Port de Creussans (2621m)
Tot el carener és termenal entre el Pincipat i l’Arièja. Hi ha una placa en memòria de la visita de Jacint Verdaguer a aquestes contrades l’any 1883. Hi passa el camí que recorre tot el carener i en parteix el de la vall de Solcem. Hi albirem l’estany de Creussans, homònim de l’andorrà, però al vessant oposat.
Anem a l’esquerra per accedir al veí cim homònim per camí fàcil i fressat.

Pic de Creussans (2682m)
Coronat per una senzilla fita. Ressenyat a la topografia oficial francesa i andorrana (sorprenentment) per l’afrancesat «Caraussans». Davallem del cim en direcció a l’evident veí pic de Cabanyó. A mesura que ens hi apropem ens imposa respecte. Salvada una primera graonada, el camí més evident marxa a mà dreta, vers el vessant ponentí. Si el seguim veurem que va a parar sobre un tarter, en baixada (2). Ens cal anar a l’esquerra on recuperem aviat camí fressat. Hi ha senyals de pintura grocs fins ben amunt i algunes fites. Anem progressant atents als rastres de pas i les fites, tot i ajudant-nos de les mans de tan en quan. Ben propers al cim tenim dues opcions: encarar-lo frontalment o revoltar-lo flanquejant pel vessant andorrà. Aquesta darrera opció és més fàcil però lleugerament exposada.

  • (2) Ignorem on mena. No surt referenciat als mapes. Però intuïm que s’adreça a la pista que puja de la vall de Solcem fins a mig camí del Port de Rat. A la segona meitat del segle passat hi havia el projecte d’unir la vall d’Ordino amb Vic-de Sòç, mitjançant un túnel per sota el port de Rat, entre el Cap de la Costa Gran i el pic de Cataperdís. Els andorrans van començar a perforar pel seu cantó però, sortosament, els francesos van abandonar el projecte.

Pic de Cabanyó (2732m)
Coronat per una fita i un petit tub metàl·lic. Ressenyat a la topografia oficial andorrana i francesa pels afrancesats «Cabayrou» o «Cabagnau». Bona talaia. Vers el SE, destaca sobre la Coma del Forat, el pic d’Arcalís. En el sentit de les busques anem identificant per la seva prominència els de Cataperdís, de l’Angonella, del Pla de l’Estany i el de Comapedrosa, que treu el cap darrera la vertical cara nord del Medacorba. El segueixen l’isolat pic dels Lavans, les puntes de d’Ascorbes i del Palomer, el de Gerri i el Norís i Monteixo, mig tapats pel més prominent: la Pica Roja, flanquejada a banda i banda pels ports de Boet i Vell (o de Romaset) i sobre l’estany de la Socarana. Tot seguit l’allargassada carena dels Romaset. Per entremig del port de la Gardella, s’imposa un secundari que no es resigna a aquest paper: el pic de Baborte. Després comencem a gratar els 3000 amb els de Canalbona, la Pica d’Estats, el Verdaguer i el Montcalm. La Punta de Montcalm tanca la sèrie i, a la llunyania encara podem albirar el cim dels Tres Senhors, pràcticament al N. En aquesta direcció hi tenim el pic de Creussans i al seu darrere ressalten els de l’Estanh Forcat i de Costa Rodona. Tot seguit s’imposa el de Tristaina, el port i pic de l’Arbella, el de les Planes i el de Font Blanca. Més llunyans, vers l’E, el cordal de la Serrera a l’Estanyó.
Davallem del cim per on hi hem pujat però després flanquegem el de Creussans pel vessant andorrà seguint un camí ben fressat, per retornar al port de Creussans. Poc més enllà (NE) atenyem l’estació final del telecadira.

Telecadira i penells d’orientació (2640m)
Al carener hi ha uns panells d’orientació que ens van la mar de bé per identificar els cims de l’entorn. Aquí podem, si ens convé, escurçar l’itinerari: hi arriba la mateixa pisa de servei que hem seguit al començament i per la que podem retornar a l’estany de Creussans.
La Punta de Peiraguils queda ben evident i propera (NE). Podem accedir-hi seguint pel carener, però el camí la flanqueja pel vessant ponentí i tampoc ens aportarà millors perspectives de les que hem gaudit fins ara, així que continuem planerament pel camí fins que s’enfila a la dreta a buscar un collet pel que passem al vessant llevantí i des de on baixem al port.

Port de Tristaina (2638m)
Deixem el camí carener que ens menaria al peu del pic de Costa Rodona i comencem a davallar (SE) per terreny pedregós, ben atents a les fites dons el camí no té altra senyalització i es desdibuixa en algun punt. Bona estona més avall sortim sobre el camí transversal que baixa del cim del Tristaina i el seguim a mà dreta. Ben fressat i de bon fer, anem perdent cota mentre contemplem l’espectacle del circ lacustre de Tristaina, amb els seus estanys Primer, del Mig i de Més Amunt, allunyats de la habitualment nodrida concurrència de l’indret, amb la que coincidirem al collet previ al baixador que ens retornarà a la Coma del Clot.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pics de Creussans i de Cabanyó

Estanys del Siscaró

De Soldeu als estanys pel bosc d’Incles i retorn pel Pas de les Vaques

Distància 10,4 km
Desnivell acumulat 764 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 20 d’agost de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Andorra (1:40000)

Fàcil itinerari en un dels entorns més interessants del Principat d’Andorra: el de la vall d’Incles. Circumval·larem la Tossa d’Incles creuant l’ombrívol bosc homònim, visitarem el petit circ lacustre del Siscaró i pel camí podrem albirar el rosari de cims que coronen la vall.
Els camins, de bon fer, ben fressats i senyalitzats com és habitual al «petit país dels Pirineus», no ens oferiran cap dubte per seguir-los. Podrem fer la caminada sense gairebé mirar-nos el GPS.

Accés
Partim del centre de Soldeu, a la mateixa C.G. 2, on trobar estacionament gratuït no és pas tasca fàcil. Aconsellable deixar el vehicle en algun aparcament o a la zona blava i passar per caixa.

Sant Bartomeu de Soldeu (1840m)
Petita esglesiola amb arquitectura de tradició medieval construïda entre els s. XVII i XVIII.
Pugem pel carreró del costat fins al de darrera, el carrer Major, on anem a l’esquerra per, tot seguit, enfilar unes escales que ens menen al camí del Port Dret. A dalt anem a l’esquerra ─retornarem per la dreta─ pel carrer de la Solana i uns pocs metres més enllà localitzem el rètol i l’inici del camí al bosc d’Incles.
Per damunt d’un tarter guanyem alçària sobre el nucli urbà i ens endinsem al bosc a la falda ponentina del Serrat de l’Orri. A partir del segon rètol indicador, el corriol esdevé una planera pista que seguim bona estona passant pel Planell Gran i una altra clariana més.

Camí dels Gargalls (1970m)
Repulsiu nom el del camí que prenem a mà dreta, tot deixant la pista que davalla fins prop del Pont de la Baladosa. Anem guanyant alçària per pendent en general moderat, fins atènyer els Colells, al vessant nord de la Tossa, on el bosc s’aclareix i ens permet albirar tot el rosari de muntanyes que tanquen la vall del que en destaquen els pics de la Coma de Varilles, el d’Anrodat, el de Fontargent i el crestall de Juclà. Més enllà trobem una segona bifurcació.

Camí dels estanys (2226m)
Anem a la dreta deixant a l’altra mà el camí baixa al refugi, que podem albirar aviat en un marge del gran planell on el riu serpenteja tot fent molleres, al peu del Pic de la Tosa de Juclà. Més amunt, ja propers als estanys, el nostre camí s’uneix al que puja per mà esquerra provient del refugi de Juclà tot passant pel del Siscaró, senyalitzat com a GR (GRP, Gran Recorregut del País).
Els primers que atenyem són tres petits estanyols i tot seguit l’estany gran de les Basses dels Basers, que sol assecar-se aviat. Davallem una mica per trobar l’altre estany.

Estany de Baix (2325m)
Pel costat del seu desguàs surt el camí que puja a l’estany de les Canals Roges i la Tosa del Cap de Siscaró.
Vers migdia s’obre una ampla collada entre el Cap del Port i la Tossa d’Incles a on ens adrecem per fort pendent amorosit per algunes llaçades.

Pas de les Vaques (2572m)
Ampliem la panoràmica ─citant-los en el sentit de les busques─ als cims dels Pessons, l’Alt del Griu, Casamanya, l’Estanyó, la Cabaneta, la Serrera, Rulhe, Escobes i l’Alba.
Per la dreta careneja un corriol vers el cim de la Tossa, pocs metres més alta i que no ens aportarà millors vistes que les que gaudim des d’aquí. Vers migdia marxa el camí al Port Dret. Nosaltres en prenem un d’entremig, vers el SW, davallant fins a la coma del Clot de l’Ós, capçalera del riu Gros que inicialment seguim pel seu marge esquerre però ens n’anem separant. Sortim sobre el camí al Port Dret, on continuem recte fins a creuar el riu per un pontarró a l’alçada d’una captació d’aigua. A partir d’aquí el camí és ample i ben condicionat: protegit amb baranes de fusta, flanqueja per sobre el poble i ens retorna al punt de partida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF
37-Soldeu-Estanys Siscaró_itinerari

Estanys del Siscaró

De Palamós a Calella de Palafrugell

Pels camins de ronda. Retorn pel Puig del Terme.

Distància 16 km
Desnivell acumulat 511 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 18 d’agost de 2020
Cartografia Editorial Piolet: l’Empordà en detall. 3/Begur-Palamós (1:25000)

Aquest itinerari ens permetrà recórrer a ran de mar la costa entre Palamós i Calella de Palafrugell. Amb dues excepcions que ens obligaran a separar-nos-en: cala Sanià i Cap Roig. Transitarem per un seguit de cales d’aigua cristal·lina i penya-segats amb llogarets encisadors, barraques de pescadors i indrets històrics, al costat d’una mar blava pinzellada de blanc pels embats als rosaris d’illots i niells que, en contrast amb la verdor de la pineda, li atorga una singular bellesa.
Uns paratges dons que conserven l’encant especial malgrat la reiterada pressió urbanística i l’ocupació privativa d’espais de domini públic sense respectar-ne la servitud de pas, salvats en part mercès a la ferma oposició de grups cívic-ecologistes i massa sovint a costa dels contribuents en virtut de llicències o qualificacions atorgades sota la sospita de connivència amb interessos privats. Recordem a tall d’exemple cassos com els de la Pineda d’en Gori, de s’Alguer, de la platja de Castell, del Crit, de Cap Roig o del Golfet.
És recomanable fer-lo fora de temporada turística, quan la pau i el silenci retornen a la contrada —la major part de l’any— i cal evitar-lo en episodis de temporal de gregal o llevantada.
Tots els camins són ben fressats, hi ha senyalització vertical i horitzontal i, en conjunt, l’itinerari resulta força evident. El tram on ens caldrà estar més a l’aguiat és el de la Foradada de Castell a cala Canyers, en concórrer-hi altres camins que ens poden despistar.
Pel retorn repetirem bona part del camí d’anada, excepte entre Cap Roig i la platja de Castell, on anirem per l’interior seguint el GR 92. Serà una forma de passar-ne via, a condició de renunciar als al·licients paisatgístics de l’anada.

La Fosca. Palamós (0m)
Seguim el GR pel camí de ronda vers sol ixent, en direcció a Castell i Cap Roig. Al final de la platja unes escales ens deixen al castell de Sant Esteve de Mar.

Sant Esteve de Mar (19m)
Fortificació documentada des de primeries del s. XI i assentada en un promontori sobre una antiga vila romana. Fou adquirit per Pere el Gran al s. XIII per disposar d’un port reial en aquesta zona de la costa. Actualment és de propietat municipal.
Més enllà fem una colzada per vorejar l’ampla rada de Castell. Passem per la bonica pineda d’en Gori, la cala del Polvorí i les seves barraques de pescador amb coberta de volta ceràmica i, tot seguit, per s’Alguer, un veïnat de pescadors ben conservat i declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. Pel còmode camí de ronda atenyem aviat la llarga platja de Castell, on abandonem el GR, pel que retornarem. Al bell mig hi ha una llacuna on desguassa la riera de l’Aubi. A l’altre cap prenem camí vers l’evident punta de Castell, on hi ha el poblat ibèric.

Poblat ibèric de Castell (16m)
Situat sobre un estratègic turó separat de la costa per un istme. Descobert l’any 1935, les excavacions a la dècada dels 40 varen permetre datar que fou habitat pels volts del s. VI aC. per la tribu dels indicets, ocupants del territori costaner de les Gavarres fins a l’Albera, el que actualment cobreixen les comarques de l’Empordà i la Selva, amb Ullastret com a cap i casal. El moment de màxima ocupació va ocórrer durant el s. III aC. quan, per salvar el desnivell del terreny, es construí un conjunt de terrasses esglaonades reforçades amb murs de contenció.
Per la seva situació estratègica, amb l’ocupació romana no va ser abandonat com la majoria d’assentaments ibers: es va ampliar i reforçar. Hom calcula que fou habitat fins al s. I dC. Al costat mateix del poblat, a la cala Cobertera, podem albirar-hi la Foradada de Castell.
A partir d’aquí comencem a guanyar alçària sobre la línia costanera i tornem a fer una colzada per salvar cala Senià. La finca que ocupa l’indret barra el pas de l’antic camí de ronda i ens obliga a recular fins a la pista d’accés a la zona.
Pel camí, al peu del Puig d’en Gener, hi trobem una cova. Alguns estudiosos li atribueixen la funció d’hipogeu neolític, hipòtesi que també s’ha adjudicat a altres properes com les de ses Falugues a Begur o sa Tuna de Solius.
Un cop a la pista la seguim un centenar de metres i prenem un camí senyalitzat a mà dreta, recuperem el camí de ronda, albirem cala Canyers i accedim al mirador de la punta, entre aquesta i cala Corbs. Tornem a davallar ran d’aigua.

Cala Estreta (2m)
Té forma d’embut i potser d’aquí li ve el nom. A l’entrada hi ha una barraca que havia servit com a refugi de pescadors. Després, durant anys, la gent s’hi aplegava a fer-hi trobades, àpats i cantades d’havaneres,… esdevenint una mena d’equipament comunitari del que els usuaris en tenien cura. Corrien altres temps, quan això era possible i els estadants provenien majoritàriament de l’entorn. Fa uns anys l’ajuntament de Palamós va restaurar-la. L’existència d’una edificació en aquest indret però, és documentada d’ençà el 1531 en un capbreu del castell de Vila-romà, on s’esmenta que un tal Bernat Simon, pescador de Palamós, la va construir per guarir els estris durant les jornades de pesca.
Tot seguit trobem les cales d’en Remendon, de Roca Bona i del Cap de Planes, on hi coincideixen en harmonia i mostra de civisme, banyistes nus i vestits. Si el temps acompanya és un bon lloc per parar, refrescar-nos i prendre el sol. Totes elles són un bon mirador de les illes Formigues, ubicades un quilòmetre mar endins. Especialment la darrera, la del Cap de Planes. A les Formigues s’hi lliurà una batalla naval el 1285, en el context del domini de Sicília per Pere el Gran. L’estol català a les ordres de Roger de Llúria, va derrotar la flota francesa de Felip III, dit l’Ardit. En aquest cap hi ha una altra barraca amb embarcador que fins no fa gaire disposava de porxada i que l’ha perdut potser per efecte d’algun temporal. És termenal entre Palamós i Mont-ras. Revoltant-lo passem per sobre la cala dels Termes i davallem al Crit per un tram rost on hi ha instal·lada una grapa per facilitar el pas.

El Crit (2m)
Cala partida en dues per un esperó rocallós, on travessem d’una a l’altra per una finestra natural coneguda com el Trau. La primera, també anomenada de la Font Morisca per l’existència d’una deu d’aigua actualment estroncada, és codolosa. La segona, amb dues senzilles edificacions, és més sorrenca. El nom ve d’un esdeveniment històric de data imprecisa —entre els segles XVI i XVII— quan hi va recalar un vaixell de pirates algerians. Amb diverses versions, s’ha conservat la memòria que els pirates van assaltar el proper mas Gall Peric, d’on van endur-se’n una filla arrossegant-la cap al vaixell. En l’aferrissada resistència, va mossegar el dit del capitost qui, irat, va degollar-la. El crit aterridor de la noia és el que dóna nom a l’indret.
A partir d’aquí comencem a separar-nos de la costa, pujant per unes escales al costat de les edificacions. Passem per sobre la pedregosa cala des Vedell on hi podem albirar una taula rodona amb banc de còdols, lloc de trobades de colles per celebrar-hi àpats amb les garoines, els musclos i fregides de peix acabats de pescar. El camí ens mena a la pista de Cap Roig.

Pista de Cap Roig (114m)
Sortim al punt d’on parteix el camí que baixa a la cala d’en Massoni, un indret paradisíac on hi ha la «banyera de la russa». De tornada la seguirem en sentit contrari, però ara la prenem a mà dreta.
El camí de ronda prou que hi era, però resta mig perdut i compromès per la tanca perimetral de la finca de Cap Roig, propietat de la fundació «la Caixa» successora de l’antiga de Caixa de Girona, a qui l’havia cedit Dorothy Webster, aristòcrata anglesa, coneguda com la russa —quin estil de vida liberal va fer parlar molt— i companya de Nicholas Woevodski, militar i arquitecte rus exiliat. Fou aquesta parella la que va alçar el complex de Cap Roig amb els seus jardins.
Passem pel costat de can Roquer traspassant del terme de Mont-ras al de Palafrugell. Baixem per l’avinguda de la Costa Brava que deixem a mà dreta davallant per les escales del carrer dels Castellets. Seguim uns metres pel carrer del cant dels Ocells i continuem pel de Cap de Planes, on tornem a baixar a mà dreta per més escales, que ens deixen finalment sobre el camí de ronda.

Camí de Ronda de Calella (10m)
El prenem a mà dreta per atansar-nos a la cala del Golfet, un dels indrets emblemàtics de Calella. Fa anys el camí de ronda passava per sobre la cala, però la inestabilitat del cingle va obligar a tancar-lo. Tot el sector està afectat per esllavissades com les dels primers mesos de 2020, on enormes blocs de roca van tallar-ne l’accés. I en bona part protegit per xarxes metàl·liques. Al calaix resta el projecte de donar continuïtat al camí de ronda i l’enllaç amb el de Cap Roig per un terreny d’orografia especialment complexa, amb una finca que ocupa fins al fil del cingle i sobre la que pesen diverses denúncies en matèria urbanística.
En sentit contrari, el camí de ronda de Calella és ample i ben condicionat amb escales, mines, passamans i murs de contenció. Recorre’l és un agradable i fàcil passeig fins a l’antic veïnat mariner de Palafrugell.
El retorn el fem pel mateix camí fins a l’alçada de Cap Roig on seguim pel GR vers les Roques d’Ase, al Puig del Terme, que rep el nom per ser partió entre Mont-ras i Palamós. D’aquí davallem i, tot esquivant la platja de Castell, retrobem el camí d’anada poc abans de s’Alguer.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


De Palamós a Calella de Palafrugell

De Tamariu a Aiguablava

Pel camí de ronda i ses Falugues

Distància 7,8 km
Desnivell acumulat 324 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 17 d’agost de 2020
Cartografia Editorial Piolet: l’Empordà en detall. 3/Begur-Palamós (1:25000)

Itinerari per un pedaç del litoral empordanès on, malgrat la disbauxa urbanística, encara atresora raconades bellíssimes. Si podem fer-lo fora de temporada turística, quan la pau i el silenci retornen a la contrada —que és la major part de l’any— el goig serà complet.
Caminarem pel que en resta del camí de ronda, aquell que antany, passant per Aigua Xelida i es Tramadiu, resseguia l’abrupta costa entre Tamariu i Aiguablava. El que servia per accedir a cales i barraques de pescador i recorrien carrabiners i guàrdia civil tot vetllant els contrabandistes.
El camí prou que hi era, però s’ha deixat perdre en bona part. Un desgavell que s’arrossega de fa anys i panys: deixadesa o connivència,  competències concurrents entre administracions local, autonòmica i estatal, manca de recursos… i sovint l’ocupació privada d’espais de domini públic sense respectar-ne la servitud de pas, passant-se per l’entrecuix totes les lleis hagudes i per haver. Els sàtrapes usurpadors solen sortir-ne impunes, compten amb prou cabals per pledejar on calgui i el temps que calgui, front a administracions o entitats cíviques que es proposin parar-los-hi els peus. No és pas un mal exclusiu de la zona: de cassos semblants en trobarem arreu del litoral i terra endins. L’autoritat, tant contundent amb els ocupes per necessitat i tant laxa amb xoriços i mafiosos: com més adinerats, més tova!
Per retornar, ens enfilarem a la muntanya de ses Falugues, el punt més enlairat de l’itinerari, per contemplar tota aquella costa que no podem seguir ran d’aigua.
Tots els camins són força fressats però no pas ben indicats, pel que el GPS ens anirà molt bé.

Accés
Comencem i acabarem a l’aparcament públic del carrer de la Riera de Tamariu. Seguint-lo de baixada arribem a la platja.

 Platja de Tamariu (0m)
Aquí mateix ja comprovem la impossibilitat de seguir el camí de ronda vers el nord a partir de la caleta d’Aiguadolça. Cal revoltar per l’interior tot el sector de sa Rúbia. Per fer-ho, pel carrer del Foraió anem a pujar pel dels Pescadors on, després d’unes escales, sortim al del Port de Malaespina, que fa llaçades. Fem drecera pujant a mà dreta per dos trams d’escales. El seguim uns metres més a l’esquerra i ens enfilem de nou per una altra graonada a mà dreta. Sortim al carrer de l’Illa Negra. El seguim bona estona a mà dreta baixant per la mateixa mà i una llarga escalinata al final del de l’Illa Blanca. Aquí més graons per davallar fins a l’alçada de s’Ajoc, on comença en tram recuperat del camí de ronda.

S’Ajoc (24m)
El primer que ens atrau són les roques dels Castellets. Passem per sa Bassa i atenyem la punta des Quart o d’Esguard, revoltant-la. Al Cap del Lleó ens fixem en el rocam de color negre-verdós incrustat a mode de filó entre el granit. Hem llegit que es tracta de lampròfirs. Continuem per sobre els espadats de l’Àvia Catalana, en memòria de Caterina Abrich, una popular tamariuenca. A l’alçada de cala Sorellera va haver-hi el fatal accident d’una jove palafrugellenca. Per aquest trist esdeveniment part del camí va estar tallat durant força anys.
Més endavant, per un tram esglaonat a partir del carrer del Puigsacalm, anem baixant cap a Aigua Xelida.

Aigua Xelida
Oficialment Aigua Xelida però també anomenada Aigua-xelida i Aigua-xellida.
Fa dues cales separades per l’esperó rocallós de sa Planassa i protegides de mar obert per l’illot de la Punta des Banc. La primera que trobem és la platja Gran on en una raconada hi brolla, segons l’època, una font. Hi ha un parell de barraques de pescador. Per unes escales accedim a la platja d’en Gotes, on hi ha una altra barraca. Si ens enfilem al rocam podem contemplar de nou els filons de lampròfirs i les cales Llarga i Ventosa. En aquesta darrera s’alça l’Agulla d’Aigua Xelida, un monòlit granític que albirem millor poc més amunt.
Ara cal apartar-nos lleugerament de l’aigua per visitar una altra curiositat natural.

Cavorca de sa Roncadora (14m)
Cova que s’obre pas per una estreta fissura de dues boques, una marina ran d’aigua i l’altra vint-i-cinc metres terra endins. Amb el mar en calma l’onatge hi origina una remor permanent, però és en episodis de temporal de gregal o llevantada quan el brogit augmenta i l’aigua surt impel·lida amunt, sovint polvoritzada i remullant tot l’entorn.
Camí amunt, ens acostem de nou al penya-segat per albirar cala Marquesa, amb el seu illot i el de la Catedral, separat de terra ferma per l’estret Rec dels Arbres o sa Claveguera. Per un corriol pugem al mirador.

Mirador d’Aigua Xelida (77m)
Situat sobre cala Cabres no ofereix un panorama especialment atractiu. Aquí tornem a perdre el camí de ronda i ens cal continuar per asfalt. Poc més enllà quatre luxoses finques de segona residència han ocupat l’espai per on transitava, malgrat l’oposició d’entitats cíviques i ecologistes.

Ens cal pujar pel carrer de sa Roncadora (1) fins a trobar un corriol que s’enfila fort a mà esquerra pel que sortim al de la Cova del Bisbe, termenal entre Palafrugell i Begur. El prenem a mà esquerra i baixem uns noranta metres pel carrer Selva. A mà dreta trobem un altre corriol que surt a una pista que voreja la zona urbanitzada. El seguim a mà esquerra fins on acaba la urbanització, on hi trobem el GR 92.

  • (1) Si continuem fins al final del carrer, pel costat de la darrera finca, surt el camí al mirador de la cova d’en Gispert.

Cruïlla del GR 92 (121m)
Seguint el GR podem optar per escurçar l’itinerari baixant a mà esquerra i retornar a Tamariu o allargar-lo fent-ho a mà dreta fins recuperar el carrer del Bisbe i, en menys d’un quilòmetre, plantar-nos a la platja d’Aiguablava. Per comptes d’una cosa o l’altra, continuem recte per un camí ben fressat, enfilant-nos a la muntanya de ses Falugues fins a un collet. Davallem a mà dreta en fort pendent buscant la base del rocam on hi localitzem unes petites cavitats que durant anys es van atribuir a sepultures hipogees del neolític, com la de sa Tuna a Santa Cristina d’Aro, malgrat que altres hipòtesi les consideren tafoni o taffoni producte de l’erosió. A les parets hi ha instal·lats ancoratges de vies d’escalada esportiva i pel camí hi trobem vestigis d’un incendi no pas recent.
De nou al collet guanyem la carena i atenyem el segon turó, el més alt.

Ses Falugues (178m)
Bon mirador de la contrada on podem atalaiar des de la Torre de Sant Sebastià a Llafranc, fins a les muntanyes i el cap de Begur. Especialment esplèndida la panoràmica sobre Fornells i Aiguablava.
Retornem al collet i davallem vers ponent fins a l’alçada del mas Llord, on recuperem el GR i visitem una alzina centenària. Baixem pel camí vell de Tamariu, pel que podríem retornar al punt de sortida però, a fi d’evitar l’asfalt, optem per anar a buscar-ne un de paral·lel que acabem deixant per un corriol rost i aixaragallat que ens deixa sobre el carrer de la Riera.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


De Tamariu a Aiguablava

Estanys de Fontargent i Juclà

Des de la Vall d’Incles pel port d’Incles i la collada de Juclà

Distància 14,5 km
Desnivell acumulat 866 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 2 d’agost de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Andorra (1:40000)

Bonic, fàcil, reversible i exigent itinerari circular pel conjunt lacustre més interessant del Pirineu Oriental. A banda dels vuit estanys que s’hi visiten són de destacar els salts i gorgs dels rius de Manegor i Juclà.
Pel que fa al paisatge, el rocam és majoritàriament gneis —metamòrfic— i els quatre valls pels que transita són —òbviament— d’origen glacial, amb freqüents exemples d’erosió per aquest motiu: blocs erràtics, roques amoltonades, superfícies llises o bé estriades. I els dics morrènics que han conformat els estanys.
No té dificultat tècnica: els camins són ben fressats i senyalitzats i no hi ha passos compromesos. L’exigència la donen la llargària, el desnivell i els trams de fort pendent. Per això a l’hora de triar fer-lo en un sentit o l’altre, caldrà escollir si preferim afrontar els trams més rostos pujant o baixant.
Recomanem fer-lo quan la previsió meteorològica (Meteo France) pronostiqui un dia assolellat. Altrament ens exposem a les freqüents boires de l’Arièja. En aquest cas molta atenció al GPS, especialment a la zona de Fontargent.

Garbuix toponímic.
Els mapes francesos ressenyen el lloc com a «Joclar». Fins fa pocs anys tant als andorrans com als catalans se l’anomenava «Juclar», denominació que encara perdura a la majoria de rètols, ressenyes, al nom del refugi,… malgrat que darrerament ha passat a anomenar-se oficialment «Juclà». En aquesta ressenya hem respectat aquesta darrera denominació perquè, a banda de que té prou tradició, és tal com s’hi refereixen els coneixedors del lloc com.

Accés
A Andorra, per la CG-2 entre el Tarter i Soldeu, prenem la CS-270 endinsant-nos a la Vall d’Incles. Després de 3 quilòmetres, aparquem al lloc habilitat a tocar del Pont de la Baladosa.
Entre juliol i setembre, de 10 del matí a les sis de la tarda, la vall és tancada al trànsit. Hi ha transport alternatiu en autobús. En aquest període és millor arribar al Pont de la Baladosa pel camí de l’Obaga d’Incles. Compteu una hora més.

Pont de la Baladosa (1825m)
Prenem el camí senyalitzat (senyals grocs) i indicat vers el Port d’Incles, creuant un pontarró sobre el riu de Manegor. Camí ben fressat pel marge esquerre, en general de moderat pendent (NE).
A la Pleta de Manegor creuem el camí entre l’estany de la Cabana Sorda i els de Juclà, per on discorre l’HRP i el GRP. Per l’esquerra una passarel·la creua el torrent, de la que també parteix un altre camí als estanys de l’Isla i d’Anrodat. Bona estona més amunt atenyem el coll.

Port d’Incles (2262m)
O de Fontargent. Ampla collada entre el pic homònim i la Cresta de Juclà des de la que ja podem albirar els estanys de Fontargent. Baixem (NE/N) per camí fàcil tot i que amb alguns trams pedregosos. És senyalitzat com a GR (transfronterer).

Estanys de Fontargent (2150m)
El primer que atenyem és el gran. Prenem qualsevol dels diversos corriols que marxem a mà esquerra per apropar-nos al mitjà i ens enfilem —fora de camí— sobre un promontori per albirar el més petit, retornant a la riba del gran.
Quan som a l’extrem nord ens cal tenir cura de no seguir pel camí al Pla de les Peires (accés més usual des del vessant occità). Anem a la dreta pel GR, vorejant l’estany fins al seu desguàs, que creuem a gual.
Flaquegem (E) al peu del contrafort septentrional del Pic Negre de Juclà, per terreny pedregós, d’alts i baixos sortejant els replecs, fins a davallar al riu de l’Estanhòl, a l’alçada d’un estanyol innominat.

Estanyol innominat (2103m)
Bifurcació indicada on atenyem el camí entre el Coll de Juclà i el refugi de Rulhe. Sobre nostre s’alça impressionant, vers sol ixent, el pic de Rulhe. Prenem direcció «Col de Joclar» (N) per la riba dreta hidrogràfica de l’estanyol. El camí segueix ben fressat i senyalitzat (GR). Aviat trobem el següent estany.

L’Estanhòl (2125m)
Encaixonat entre el Pic de Rulhe, el contrafort que acabem de flanquejar i el Pic Negre de Juclà que s’alça, també imponent, vers el SW. En aquesta direcció s’obre una ampla, pedregosa i rosta canal a la que ens adrecem per la riba esquerra.
Per camí ben definit serpentegem tot amorosint el fortíssim pendent (amb uns quatre-cents metres lineals en salvem dos-cents de desnivell). A la dreta podem admirar el salt del desguàs de l’Estany Negre sobre l’Estanhòl.

Estany Negre de Juclà (2325m)
Al peu del cim homònim i el de la Pala de l’Estany, per la riba ponentina, i del cordal Fontargenta-Ruf, per la llevantina. Per aquesta el voregem en direcció a l’evident coll que tenim vers migdia.

Collada de Juclà (2440m)
Sostre de l’itinerari i cruïlla de camins on, a mà esquerra, en surt el que puja al Coll de l’Alba (HRP/GRT) que mena a la vall de l’Arièja per un altre rosari d’estanys ben interessant (1). Vers el SE baixa el nostre, en direcció als estanys de Juclà, que ja podem albirar des del coll, així com el refugi.
Davallem i creuem entre el Segon estany i el Primer per l’«istme», que els separa creuant el desguàs de l’un amb l’altre per una passarel·la metàl·lica.
Flanquegem el tarter al peu de la Tosa de Juclà on hi trobem un pas on ens cal ajudar-nos amb les mans (sol haver-hi una sirga).

  • (1) Podem albirar els estanys de l’Alba pujant al coll en uns 15’

Refugi de Juclà (2318m)
A la riba de l’estany Primer dels de Juclà, guardat de juny a setembre i ben condicionat.
Solament ens resta baixar pel bonic, fressat i ben senyalitzat camí (senyals grocs) seguint el riu de Juclà, ara per un marge, ara per l’altre, fins al pont del Travenc on atenyem una pista que ens retorna al de la Baladosa.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Estanys de Fontargent i Juclar

Pic de l’Alba

Des de l’Ospitalet, per la vall del Siscar i retorn per la d’Arques

Distància 17,4 km
Desnivell acumulat 1243 m/1414 m amb ascensió al cim
Nivell de dificultat Moderat. Difícil amb ascensió al cim.
Data 5 d’octubre de 2019 / 26 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina. Cerdanya / Andorra (1:40000)

Itinerari circular que ens mena per un interessant rosari d’estanys de l’Alt Arièja a tocar del Principat d’Andorra.
La vall del Siscar ja mereix una visita per si sola, dedicant el temps que calgui a resseguir-ne salts i gorgs. Superat el coll, al vessant nord hi trobem tres estanys en una vall envoltada d’abruptes crestalls: una delícia per a qualsevol excursionista. La d’Arques és més oberta i plàcida. Es pot escurçar molt l’itinerari passant de la vall del Siscar a la del riu d’Arques per la Portella del Siscar, per un camí ben fressat i senyalitzat. Una opció força concorreguda.
Un cop al coll, opcionalment, podem accedir al Pic de l’Alba, una magnífica talaia del Pirineu Oriental. Des del cim podem escollir entre continuar l’itinerari o baixar a buscar el camí de la Portella a l’estany de Pedorrers. Aquesta opció s’explica al final de la ressenya.
En qualsevol cas és un recorregut exigent per la llargària, desnivell i els forts pendents que cal superar, bona part sense camí definit, malgrat que evident, i amb llargs trams de tartera.

 Accés
Al costat dret de la N-20 tot baixant del coll de Pimorent (o sortint del túnel) just abans d’entrar a l’Ospitalet (forma occitana: l’Espitalet, forma oficial: l’Hospitalet-près-l’Andorre) hi ha un espai destinat a l’aparcament de senderistes. No hi podem accedir directament des de la carretera, cal fer-ho per dins la vila i un pont sobre l’Arièja.
Creuem la carretera. A l’altre marge comença el sender.

L’Ospitalet (1468m)
Enfilem en fort pendent per la falda del Cap de la Palomera. Aviat trobem l’HRP/GRT (senyals blancs i vermells) que puja des de dins la vila i el seguim. El camí és ben fressat, no ofereix dubtes i el pendent no passa de moderat. Creuem per sota la canonada que baixa de la falda del Roc de Pusola , deixem una bifurcació a mà dreta  (camí de les Cascades) (1), tornem a re-passar la canonada i creuem el riu per un pontarró amb lloses de pedra.

  • (1) Itinerari que ens retornaria a l’Ospitalet per l’altre marge del riu.

Jaça de Pusola (1743m)
Bifurcació indicada. El de la dreta és el camí per la vall del riu d’Arques, per on retornarem. Anem a l’esquerra en direcció a l’estany de Siscar. El camí ha estat esporgat i repintat fa poc (juliol 2020), de bon seguir pel marge esquerre del riu. Passem al marge dret i més amunt atenyem una bifurcació indicada. El GRP s’enfila per l’esquerra cap el Coll dels Clots. Anem a la dreta en direcció a l’estany. Ara seguim senyals grocs. Passat el Salt del Toro, on retornem a la riba esquerra per un altre pontarró, atenyem una presa. Prou més amunt trobem un refugi pastoral.

Refugi de la Vésina (2103m)
Vers ponent s’alça la Tossa del Cap de Siscaró. Vers el NW destaquen els pics de la Cabaneta, del Siscaró, la Tosa de Juclà, el Cilindre i pic d’Escobes. El pic de l’Alba ens queda amagat rere el de Ragalécio. Aviat som a l’estany de Siscar, amb una presa mig enrunada i fàcilment identificable perquè té una illeta al mig. L’habitacle que hi ha sobre la presa es utilitzat com a refugi-bivac.
Just a l’alçada del desguàs ens anem separant de l’estany vers la dreta. I, més amunt, ens cal estar atents per deixar el camí que, per la Portella del Siscar, ens menaria a l’estany de Pedorrers. L’abandonem per un corriol poc definit a mà esquerra que, passant per l’esquerra d’un estanyol, ens mena fins a l’estany de Regalécio.

Estany de Ragalécio (2309m)
El voregem pel marge ponentí. Davant nostre, vers el NNE s’alça el Pic de l’Alba i a l’esquerra una ampla i rosta canal per la que guanyarem el coll.
No hi ha camí fressat. Primer ens cal superar un tram de tartera. Hi ha fites que, més que guiar-nos, ens ajuden a confirmar que anem encertant els millors passos possibles. Després procurem pujar per entremig de l’herbei esquivant el pedregar. Són quasi tres-cents metres de desnivell en fortíssim pendent.

Coll (2593m)
Atenyem un collet entre el Pic de l’Alba, a mà dreta, i la cresta amb el Pic de Noé. A l’altre vessant destaca l’estany superior dels de l’Alba i el Pic de Rulhe.
Baixem en direcció a l’estany (NNW) per entremig de la tartera on no hi ha camí definit. Quan l’atenyem continuem per la riba llevantina i pel seu desguàs (N).
Sortim sobre l’HRP que, per l’esquerra, baixa del Coll de l’Alba i el refugi de Juclar. El seguim (senyals blanc i vermells sovintejats). Passem per la riba ponentina de l’estany inferior de l’Alba i la d’un altre estanyol innominat, per baixar tot seguit vers l’estany de Quart.

Estany de Quart (2236m)
El resseguim per la riba nord. Pràcticament a l’altre cap deixem a mà esquerra un camí que mena a Merenç per continuar per una llarga i estreta llengua al final de la qual deixem un altre camí a Merenç a mà esquerra, per enfilar-nos a un collet a mà dreta. En aquesta zona hi ha diversos aixoplucs sota balmes o lloses. Superat el collet baixem a una coma on hi ha un antic pluviòmetre i pugem per guanyar la collada de Pedorrers després de la qual ja albirem l’estany homònim.

Estany de Pedorrers (2174m)
Al marge llevantí, prop de la presa, en surt el camí a l’estany del Siscar, el mateix que hem deixat abans d’escometre l’ascensió al coll.
Continuem per camí ben fressat i guiats pels senyals de l’HRP propers al riu d’Arques fins a la Jaça Pusola on desfem el camí de l’anada.

Accés al cim
El pic és un peneplà inclinat, orientat de sud a nord interromput abruptament per un crestall que s’allargassa vers sol ixent.
Des del coll entre el crestall del Pic de Noé amb el de l’Alba, seguint fites i rastres de pas, guanyem en fortíssim pendent el planell somital, on continuem propers a la carena ponentina fins al túmul del cim sud.
Noranta metres vers el NE s’alça el cim nord, de la mateixa cota. Per accedir-hi ens caldrà crestejar amb alguns passos de grimpada fàcils (II) però amb bona timba a banda i banda.
Per al retorn tenim dues opcions:

  • Retornar al coll i continuar l’itinerari de la volta.
  • Baixar directament a l’estany de Pedorrers.

La distància és molt semblant entre una i altra opció (uns dos-cents metres segons el GPS, als que caldria sumar-hi el tram de retorn al coll) pel que, paisatgísticament ens decantem decididament per la primera.
Si optem per la segona baixarem pel planell somital en direcció a una gran fita que ens senyala el carener entre el Pic de Regalécio i el de l’Alba. Carenegem més aviat decantats al vessant d’Arques, seguint fites i rastres de pas, fins a un collet al peu del darrer esperó del crestall de Regalécio.
A partir d’aquí davallem per una pala herbada de fortíssim pendent i continuem alternant trams de tarter amb herbei fins a la coma entre la Portella del Siscar i l’estany de Pedorrers.
En el nostre cas seguim pel fons de la coma paral·lels i a uns cent metres i escaig del camí que baixa de la Portella fins a l’estany.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Pic de l'Alba

De Tavascan a Ribera de Cardós

Per camins tradicionals

Distància 19,4 km
Desnivell acumulat +660 -866 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 14 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Itinerari en travessa per visitar una colla de pobles de la vall de la Noguera de Cardós amb interessants elements patrimonials com esglésies romàniques i barroques, ponts, un poblat medieval, etc. per camins tradicionals, defugint tant com sigui possible l’asfalt.
Combina diversos senders i itineraris (GR 11, ruta dels ponts medievals, de les ermites romàniques) senyalitzats. Però l’enllaç entre uns i altres i alguns trams sense senyalització, a banda la concurrència de nombrosos camins i el trànsit pels nuclis urbans, fa que ressenyar acuradament l’itinerari resultés tediós i balder. Per això donem unes pautes generals i hem deixat el detall per al track. Tot i que la major part de camins estan ben representats al mapa i hi ha nombrosa senyalització vertical, els GPS ens resultarà molt útil per no fer marrades innecessàries.

Tavascan (1110m)
El lloc és documentat d’ençà les primeries del s. XII. Sobre del poble, en un petit puig a la Solana de Gueron al que hi podem accedir per la carretera de Graus, hi ha les restes d’un castell roquer del s. XIII quines primeres notícies apareixen el 1373 en un procés legal entre dos senyors feudals per la possessió dels castells de Boldís i Tavasquan.
El 1314 l’església parroquial estava dedicada a Sant Simeó, però més endavant va canviar d’advocació per la de Sant Bartomeu. L’edifici actual és de la segona meitat del s. XVIII.
La ubicació del poble no sempre ha estat la mateixa: l’antic estava situat en un indret anomenat Pla de Plau, on hi ha les instal·lacions de la central hidroelèctrica. Però el sis de març de 1604 un bufit (gran allau) va sepultar-lo deixant solament tres cases dempeus.
Durant la dècada dels 50 i fins finals dels 70 del segle passat va construir-se la central hidroelèctrica de Tavascan. Una obra colossal dins d’una caverna de cinc-cents metres a l’interior de la muntanya de Gueron.
Partim del poble en direcció a Aineto i Lleret pel GR 11 creuant el riu de Tavascan pel pont medieval que, fins el 1960, era l’únic que unia els barris del Raval i la Vila.
El d’Aineto és un bonic camí de ferradura amb bons contraforts i marges de pedra seca que flaqueja tot pujant esbiaixadament. Poc abans del poble trobem una font.

Aineto (1214m)
Petit i bell nucli de poc més d’una desena de cases a l’entorn de l’església de Sant Romà, del segle XI, romànica d’una sola nau ampliada amb una capella lateral. Té dos campanars d’espadanya. A l’entrada del poble (sortida per a nosaltres) hi ha un safareig i una font amb bona déu d’aigua.
Emprenem un costerut camí pel costat del barranc de Fontsanrós, que poc té a veure amb el ben apariat que trobem més amunt quan flaquegem per sota el Serrat de Gallaube. Per aquest camí, protegit per contraforts i grans lloses, anem guanyant alçària i la vista s’eixampla per tota la vall de nord a sud.
Un cop hem creuat la canal de Roies i el rec de Lleret, ens plantem en aquest darrer poble. Abans d’entrar-hi deixem el GR que s’adreça a Nibrós i Estaon per la collada del Jou.

Lleret (1393m)
El poble de Lleret apareix citat a primeries del s. XI amb els noms de Laseret i Laserati, en una permuta i donació dels comtes de Pallars. Cap el 1975 va quedar quasi abandonat, però es va repoblar a partir de la dècada dels 80. Per la seva situació és un excel·lent mirador de la vall. L’església del s. XVIII està sota l’advocació de Sant Corneli i Sant Cebrià.
Sortim del poble seguint bona estona la carretera que hi mena des de Lladorre. La deixem pel camí vell en un revolt a mà esquerra. Passem pel costat d’un forn de calç i, prou més avall, atenyem la L-504 que seguim fins a Lladorre.

Lladorre (1024m)
El poble està situat al marge esquerre de la Noguera de Cardós i, a partir d’aquí, l’itinerari seguirà en bona part per aquesta riba. La referència més antiga correspon a un pergamí de l’any 1121 en un jurament que els homes de la vall de Cardós van fer al bisbe d’Urgell de no tornar a aixecar el castell de Tírvia. És el mateix document en el que es fa referència per primer cop a Tavascan.
Pel costat de la parada d’autobús prenem el camí vell pel que reculem riu amunt per visitar el pont romànic de Borito, del s. XII.
L’església parroquial, encimbellada, està dedicada a Sant Martí i data dels segles XVII-XVIII. És de planta rectangular amb campanar octogonal.
Continuem ben propers al riu pel marge esquerre. Ens en separem per visitar la bonica esglesiola romànica de Santa Eulàlia de casa Serra. És datada el segle XII i propietat privada de la pairalia de can Serra.

Mare de Déu del Pont (1002m)
Quan tornem a atansar-nos al riu és per visitar aquesta ermita situada al costat del pont medieval de Lladrós, població que ens queda a l’altre marge.
Després ens cal separar-nos-en de nou per salvar els Gorgs tram on, com el seu nom indica, el riu s’encaixona. Comencem a remuntar pel camí d’Arrós un contrafort que baixa del Roc Bataller. Deixem un altre camí que, a més alta cota, ens menaria a Esterri, i atenyem el mirador de les Gorges d’on comencem a davallar a Arrós.

Arrós (1028m)
Situat a la vall del torrent d’Esterri, al peu de la Serra de Tudela. El formen una trentena de cases i té església parroquial dedicada a Sant Julià que, tot i que és esmentada diverses vegades durant l’edat mitjana, l’actual data del s. XVIII.
Pascual Madoz ressenya que hi passa el camí de França pel port de Tavascan i que és justament el que acabem de fer.
Ens cal davallar de nou a la riba i ho fem des del costat de la Mola d’Arrós, un giny que, aprofitant el torrent d’Esterri, generava corrent elèctric. El podem mig veure a través d’un enreixat, sota un cobert.
Atenyem el riu a l’alçada del pont, però continuem pel marge esquerre fins a Ainet, on creuem de nou al dret. Guiats pels indicadors de senderisme seguim l’accés al Pui de Sant Martí.

Pui de Sant Martí (1032m)
Sant Martí del Pui o de Cardós. Diverses campanyes de prospeccions arqueològiques han posat de manifest l’existència en aquest lloc d’un poblat medieval fortificat.
Hi ha les ruïnes d’una església romànica. Tot i que alguns documents del segles X i XI relacionats amb el monestir de Gerri de la Sal semblen fer referència al mateix lloc, el primer que l’identifica clarament és l’acta de consagració de l’església datada el 1146. Aquest document té importància perquè s’hi ressenyen per primer cop diverses poblacions de la vall.
Baixem del pui i continuem pel camí de Bonestarre, però l’abandonem per creuar de nou el riu a l’alçada de l’àrea d’esbarjo de Cassibrós.
Pugem a visitar l’església de Sant Andreu i retornem al costat de l’aigua fins al pont de Cassibrós.

Pont de Cassibrós (910m)
Un dels quatre romànics que es conserven a la vall. A partir d’aquí podríem continuar pel marge dret, pel costat de la carretera. Per evitar-ho ho fem per l’esquerre fins a l’àrea recreativa dels Minairons. Tornem a creuar el riu i entrem a Ribera de Cardós pel camí de la Reguera.

Santa Maria de Ribera (900m)
Tot i ser d’origen romànic, cal destacar dues èpoques constructives: el s. XII en el que cal situar la façana, l’absidiola i el campanar i el s. XVIII que passa a ser de factura barroca, seguint el model d’esglésies pallareses d’aquesta època. Del conjunt en destaca la torre-campanar, quadrada i robusta, amb merlets espitllerats, que denoten una funció defensiva.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

De Tavascan a Ribera de Cardós

Bordes de Noarre

Des de les bordes de Graus

Distància 5,2 km
Desnivell acumulat 284 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 13 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Curta circular fàcil pel riu de Noarre, amb belles raconades i un bonic salt fins a un grup de bordes ben conservades. El ressenyem en sentit antihorari, però podem fer-lo al revés. És l’itinerari núm. 3 dels del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Els camins són ben fressats i senyalitzats.
Les bordes són edificis associats directament a l’agricultura i la ramaderia, que es poden trobar aïllats o en grup, de vegades formant petits nuclis com les de Graus, Quanca i Noarre. Servien de punt intermedi entre els pobles i les zones altes, permetent així utilitzar més recursos del territori. La tipologia bàsica responia a una doble necessitat: per una banda, el refugi per al bestiar (la quadra) i l’emmagatzematge in situ del farratge (el paller), i per l’altra, l’habitatge atès que solien estar habitades durant llargs períodes de temps. Tenien dons una funció socioeconòmica important. Actualment el seu paper és marginal i moltes s’han enrunat, però algunes han estat reformades com a segona residència.

Accés
Des de Tavascan pugem per la carretera que mena a l’estació d’esquí i refugi d’alta muntanya de la Pleta del Prat fins a les Bordes de Graus.

 Bordes de Graus (1450m)
Hi ha un càmping i restaurant. Creuem les bordes seguint les indicacions vers Noarre. Baixem al riu de Tavascan, el seguim uns metres pel seu marge dret i passem a l’altra riba per un pontarró. Atenyem l’enllaç entre els GR 10 i 11 on anem a l’esquerra. Passem per sobre el barratge de Graus. A la següent bifurcació anem a la dreta (retornarem per l’esquerra) i ens anem separant de l’embassament per seguir el curs del riu de Noarre pel seu marge esquerre. Al pont de Noarre creuem el riu i pugem a les bordes.

Bordes de Noarre (1589m)
Emprenem el camí de tornada seguint les indicacions vers la cascada de Noarre. Poc més avall de la borda de Pubill anem a l’esquerra per veure-la cascada. També es coneix com Querfony des Bots.
Perdem alçària ràpidament, a l’altra banda del riu de Tavascan podem albirar les bordes de Quanca. A la bifurcació anem a l’esquerra creuant el riu de Noarre per una palanca, en direcció a les bordes de Puntells (Portell segons els mapes) i de Graus. Creuem per entremig de les ruïnes de la borda de Portell i poc més enllà recuperem el camí d’anada.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Bordes de Noarre

Itinerari de la Rebuira

Del Pla de la Farga al pont de la Molinassa per les bordes de la Rebuira i retorn per l’avetosa del Pla de la Selva

Distància 11,2 km
Desnivell acumulat 500 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 11 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Circular fàcil i agraïda a la capçalera de la Noguera de Vallferrera amb anada pel marge dret i retorn per l’esquerre. És l’itinerari núm. 1 dels del Parc Natural de l’Alt Pirineu.
Malgrat que l’anada és pel solell, tot el recorregut és molt ombrívol i, en bona part, proper al riu que aporta el plus de caminar amb el brogit de l’aigua de fons i admirar-ne les raconades. Ens permet visitar les Bordes de la Rebuira, testimoni d’una manera de viure que ja ha passat a la història i, el camí de tornada ens mena pel bonic bosc de Font Tallada i l’avetosa del Pla de la Selva, on podem admirar un exemplar monumental.

Accés
Arribem al Pla de la farga des d’Àreu, per la pista sense asfaltar —sovint en estat precari— que puja al Pla de la Selva i a l’aparcament del Pont de la Molinassa. Són quatre quilòmetres.

 Pla de la Farga (1450m)
Hi un aparcament habilitat del parc amb un gran penell dedicat a l’ós bru. El topònim ens recorda la ubicació d’una de les explotacions tradicionals: les fargues. D’aquí li ve el nom «Vallferrera» a la contrada. La indústria siderúrgica s’hi remunta com a mínim des de l’època romana, amb una activitat molt important durant la moderna (s. XVII-XIX) quan ocupava un bon nombre de persones: treballant a les mines per extreure’n mineral ric en ferro, fent carbó pels forns de les fargues que el convertien en lingots i finalment transportant el producte a través dels rais que baixaven per la Noguera Pallaresa i el riu Ebre fins al port de Tarragona. En paral·lel diversa industria manufacturera que elaborava producte final com eines, tancaments,…
Emprenem camí (NE), ben indicat, per una pista pel marge dret hidrogràfic de la Noguera de Vallferrera. A la bifurcació continuem a mà esquerra per un antic camí que conserva trams empedrats. Retornarem pel ramal de la dreta.
Nombrosos dolls d’aigua envaeixen el camí on hi ha trams convertits en autèntics recs. El pendent no passa mai de moderat. Quan l’arbrat s’aclareix i comencem a albirar parets de pedra seca i prats, és senyal inequívoc que ens acostem a una borda.

Bordes de la Rebuira (1770m)
Les bordes són edificis associats directament a l’agricultura i la ramaderia, que es poden trobar aïllats o en grup, de vegades formant petits nuclis com les de Noarre i Nibrós (Vall de Cardós).

Servien de punt intermedi entre els pobles i les zones altes, permetent així utilitzar més recursos del territori. La tipologia bàsica responia a una doble necessitat: per una banda, el refugi per al bestiar (la quadra) i l’emmagatzematge in situ del farratge (el paller), i per l’altra, l’habitatge atès que solien estar habitades durant llargs períodes de temps. Tenien dons una funció socioeconòmica important. Actualment el seu paper és marginal i moltes s’han enrunat, però algunes han estat reformades com a segona residència.
Les de la Rebuira formen dos grups de dues i sis edificacions, respectivament, separats uns dos-cents metres entre sí.
Prou més enllà deixem a mà esquerra el camí que puja al circ de Baborte i anem a creuar (SE) per una passarel·la el barranc homònim. Més avall trobem un altre camí que s’adreça al mateix indret.
Ens apropem al riu, creuem per una altra passarel·la el cabalós barranc de Sotllo i, poc més enllà, atenyem el Pont de la Molinassa pel que creuem al marge esquerre de la Noguera de Vallferrera. Des d’aquí pugem a l’aparcament de la Molinassa.

Aparcament de la Molinassa (1804m)
Punt de partida de nombrosos itineraris per la zona, el més conegut el de la Pica d’Estats i d’accés al refugi de la Vallferrera.
Prenem direcció al Pla de la Selva pel GR, Àreu, Pla de la Farga i el bosc de Font Tallada.
Poc després del barranc d’Aixeus, abans d’atènyer el Pla de la Selva, deixem el GR i baixem a mà dreta a creuar la pista, per una variant de l’itinerari 1. Ben aviat atenyem l’avet monumental del Pla de la Selva, convenientment indicat. Durant aquesta part del camí hem pogut albirar exemplars de considerables proporcions, tant que aquest ens passaria desapercebut entre els seus veïns de l’avetosa si no fos senyalitzat.
Després seguint camí, convenientment indicat amb senyals grocs, baixem a retrobar el riu i prosseguim per un magnífic paratge pel seu marge esquerre. Trobem tres curts trams equipats amb sirga per facilitar el pas. Per un pontarró passem a l’altre riba i atenyem el camí d’anada. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Itinerari de la Rebuira

Riu del Puig i Sant Miquel de Castelló

Dels Hostalets d’en Bas a Sant Miquel de Castelló pels gorgs del riu del Puig i el Camí Ral

Distància 15 km
Desnivell acumulat 683 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 8 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: la Vall d’en Bas i les Preses (1:15000)

L’altiplà comprès entre —citant-les de nord a sud— les serres de Llancers, Cabrera, el Pla d’Aiats i la de Mateus, és solcat per una xarxa de torrents que s’estimben pels sallents dels cingles de Falgars que el separen de la plana d’en Bas, nodrint la capçalera del Fluvià. Les seves déus principals, en aquest curs alt, són el riu del Puig i el torrent de la Faja, objectius de la caminada que proposem.
Itinerari de contrastos i varietat paisatgística. La plana és una fossa tectònica —tota la contrada forma part de la coneguda com a Falla d’Amer o del Brugent— reblerta pels sediments d’un antic llac fruit del barratge del Fluvià per colades volcàniques. Contrasta amb l’abruptesa dels cingles que l’envolten, solcats d’antics camins, com el ral de Vic a Olot, una important via de comunicacions. Tant que, al s. XVIII, el tram que uneix la Garrotxa amb l’Osona pel Grau d’Olot —una altra de les fites de l’itinerari— s’hi va fer una gran obra d’enginyeria per a millorar-ne l’accés. La darrera fita és Sant Miquel de Castelló, església d’un antic castell roquer feu del vescomtat de Bas.
Es tracta d’un itinerari circular fàcil on l’únic tram que requerirà la nostra atenció és el del riu del Puig, atesa la concurrència de diversos corriols i perquè, en algun punt, ens haurem d’ajudar amb les mans per progressar. Per la resta els camins són fressats i força evidents. D’altra banda disposem de diverses opcions per escurçar-lo. Una primera seria retornar pel camí ral. O davallar als Hostalets des de Falgars, tant pel camí de la Portellera com pel de les Tres Creus.

Accés
Partim i retornem als Hostalets d’en Bas on trobem un ampli aparcament a l’entrada del poble, al que hi accedim des de la C-153 (antiga Vic-Olot).

Els Hostalets d’en Bas (489m)
El poble va créixer al peu del camí ral de Vic a Olot, principalment durant el s. XVIII, tal com ho testimonien les nombroses llindes dels portals a banda i banda d’aquesta via, avui anomenada carrer de Vic, on s’hi establiren diversos hostals —origen del nom— com l’Hostalet i can Llonga. L’altre carrer que conforma el petit nucli és el de la Teixeda amb les característiques llargues balconades de fusta florides. El conjunt és catalogat com a històric-artístic.
Partim de davant de l’església de Santa Maria sortint del poble per la carretera de la Parcel·lària (SE) (1). Aviat trobem un primer indicador de camins. Pel de la dreta podrem retornar si decidim escurçar l’itinerari des de Falgars seguint el camí de les Tres Creus i passant pel mas de la Clapera, ben identificable per les arcades que envolten l’edifici. Més enllà, i per la mateixa mà dreta, trobem un altre indicador. És el del camí de la Portellera. Ben aviat, en passar el Fluvià per un pontarró, ens cal deixar l’asfalt.

  • (1) Procés de concentració parcel·lària endegat l’any 1966 per a millorar el repartiment de les terres de conreu de la plana i assegurar el manteniment de les explotacions agropecuàries.

Molí de l’Aubert (481m)
Aquí es barregen el riu del Puig amb el torrent de la Faja, el del salt de la Coromina, que visitarem, i que ara s’anomena de Falgars.
Just passat el pontarró fem un gir de 90º mà dreta. Aviat trobem un tram enllosat i poc més enllà el Moli Vell on virem novament 90º a mà dreta, creuant un torrent on hi ha un altre pontarró per al cas de que el cabal sigui considerable. El camí ral marxa a mà esquerra, però nosaltres seguim recte, dons la nostra intenció és visitar els gorgs. A la següent bifurcació anem a l’esquerra (S).
Caminem pel marge hidrogràfic dret del torrent, per entremig d’una arbreda replantada, passada la qual comencem a guanyar alçària. Atenyem l’altre riba per una passera de fusta. Poc més enllà, trobem el camí de la Cidera, que s’ajunta al nostre per la dreta. I al marge dret, la font de les Fogoses. Guanyem de nou el marge dret per sobre d’uns grans blocs de pedra.
Entrem a la zona dels gorgs, on el pendent s’accentua, amb un seguit de corriols que ens poden despistar. N’hi ha algun que mena al camí ral.
Successivament visitem els gorgs de l’Ansat, dels Cristians i de l’Olla. Passat aquest darrer trobem una bifurcació on anem a l’esquerra. (2)
No ens cal caminar gaire per localitzar un corriol senyalitzat amb una fita que s’enfila a mà dreta pel que podrem fer drecera. Continuem a l’esquerra, pel camí més fressat, fins a sortir al camí ral.

  • (2) Pel camí de la dreta guanyaríem la part superior del salt de l’Olla i, pel mirador del Petró, flanquejant als peus de la Tosa de Pujolriu i les Fontiques, podríem pujar a la font de les Marrades.

Camí ral de Vic a Olot (664m)
Des de temps immemorials fou la principal via de comunicació entre Osona i la Garrotxa, fins que la construcció de nous vials, a primeries del s. XX, varen relegar-lo a la funció de camí ramader. El tram més complicat de l’itinerari és el que uneix el Collsacabra amb la plana d’en Bas, el que es coneix com les Marrades del Grau d’Olot.
Per la reorganització del Principat en corregiments arran del decret de Nova Planta, el de Vic abastava també la Garrotxa i el Ripollès. Al s. XVIII, entre els anys 1729 i 1731, es va portar a terme una important obra d’enginyeria al camí ral i particularment al Grau d’Olot, empedrant-lo totalment. Totes les poblacions del corregiment estaven obligades a aportar-hi mà d’obra, toquessin o no amb el camí: es va considerar una obra estratègica. El seu aïllament ha permès que es conservés. El 2010 s’hi va fer una important intervenció de recuperació entre l’Hostal Vall i l’Hostalot.
Enfilem dons pel camí seguint les sinuoses llaçades. Al punt anomenat la Pixanera dels Matxos (o Pixador dels Matxos) comença un tram d’empedrat continu fins a l’Hostalot. Mes amunt, a la font de les Marrades, en brolla una aigua fresquíssima per joia dels viatgers d’ahir i d’avui. Just entremig de la darrera gran marrada, al costat d’un pal de senyalització del camí ral, en surt un corriol que mena a la Mina dels Bandolers.

Mina dels Bandolers (885m)
El nom primigeni és el d’Esquei del Grau. És una trinxera rectilínia de 51 metres de llargària, orientada de nord a sud amb un desnivell màxim des del cantell superior al fons d’uns quatre metres. Desproveïda de sostre, té una amplada mitja d’un metre vint. És d’origen natural produït pel desplaçament del rocam.
Se li atribueix la funció d’amagatall de lladres de camí ral. Conta la llegenda que s’hi feien fonedissos a la justícia fins que varen detenir i fer cantar una «lloca» (informadora o còmplice), pastora d’un mas de la rodalia. Els van penjar d’una de les bigues de l’hostal del Grau, anomenada des de llavors com «la biga dels penjats». Més amunt, sobre el turó, podrem gaudir d’una bona vista de la contrada.

Hostal del Grau (892m)
Bonic edifici amb cinc arcs a la porxada. Com indica el seu nom feia la funció d’hostal de camí ral. Actualment segueix la tradició, ara dedicat a l’allotjament turístic. És documentat d’ençà el s. XIV però hom creu que anteriorment era una fortificació depenent del castell de Bas.
Passat l’hostal trobem una bifurcació de camins. Seguim a mà esquerra el camí ral per visitar el pont de l’Hostalot i hi retornem. Hi ha uns indicadors de senderisme. Baixem a creuar el torrent de l’Hostalot i guanyem alçària pel Pla de la Tosa fins a sortir a la carretera de Falgars. En aquest tram l’itinerari és poc definit. D’aquest punt en parteix el camí de la Portellera, per on podem escurçar la caminada. Seguim a mà dreta la carretera i, poc més amunt, creuem el torrent de la Faja. Per veure’n el sallent ens cal continuar uns metres més.

Salt de la Coromina (921m)
El torrent de la Faja salta el cingle per un desnivell de setanta cinc metres. El nom li ve de la propera pairalia de Falgars. És el millor observatori del salt dons, des de baix, la vegetació impedeix veure’l amb tota la seva magnitud.
Continuem per la carretera fins a Falgars on visitem l’església de Sant Pere. Aquest és un tram del GR 2. D’origen romànic, se’n tenen notícies d’ençà el s. XII com a parròquia del bisbat de Vic. Con tants de la contrada, sofrí els efectes dels terratrèmols del segle XV i diverses reformes posteriors.
Des d’aquí, vers el N, podem albirar el nostre darrer objectiu: Sant Miquel de Castelló, al que ens hi adrecem carretera enllà.
Una bifurcació a mà dreta ens assenyala en camí de les Tres Creus, per on podríem retornar als Hostalets. A partir d’aquí el camí és pista de terra batuda que ens mena al mas de Pibernat. No podem accedir-hi directament, ens cal vorejar-lo per un camí fins al Portell, un grau guanyat a la roca, des del que pugem a Sant Miquel de Castelló.

Sant Miquel de Castelló (953m)
Situat sobre un turó a l’extrem oriental de la serra de Llancers. Tot i la versemblant hipòtesi exposada en un plafó de l’entrada, l’única constància que en tenim és que havia estat la capella del castell feu dels vescomtes de Bas. I malgrat que la fortalesa apareix esmentada documentalment d’ençà el s. XI, de l’ermita no n’hi ha notícies posteriors. Des del 1974 el lloc ha estat habilitat com a refugi per Grup Excursionista i Esportiu Gironí. És una bona talaia sobre la plana d’en Bas.
Retornem al Portell i, poc més enllà, atenyem una bifurcació. Per l’esquerra, marxa el camí de Joanetes, per on segueix el GR 2. Nosaltres anem a la dreta, per un ombrívol camí de fort pendent que ens deixa a les primeres cases aïllades del nucli dels Hostalets. Després d’un tram d’asfalt hi retornem pel carrer de Vic, o el que és el mateix, l’antic camí ral, fins al punt d’inici davant l’església de Santa Maria.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Riu del Puig i Sant Miquel de Castelló