Arxiu de la categoria: Alpinisme

Roca Entravessada

Pel Pla de l’Estany i l’aresta est. Descens per la collada dels Estanys Forcats.

Distància 12,1 km
Desnivell acumulat 1392 m
Nivell de dificultat difícil
Data 13 de setembre de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Andorra (1:40000)

Itinerari pel Parc Natural comunal de les Vall de Comapedrosa per pujar al segon sostre d’Andorra. Cim poc freqüentat a jutjar pel fet que els camins que hi menen no són gens fressats.
Fins als Estanys Forcats el camí és fàcil de fer i seguir. És a l’accés i descens del cim on pot sorgir la dificultat que, més que als passos en sí (PD/II en condicions estivals), rau en escollir correctament l’itinerari.
A l’hivern, a partir del Pla de l’Estany, és una zona molt exposada als allaus. La neu sol mantenir-se als Estanys Forcats fins ben entrat l’estiu.

Accés
Al capdamunt d’Arinsal quan la carretera fa un gir de 180º per pujar a les bordes de Comallempla, anem a la dreta i creuem el túnel. Just a la sortida baixem, també a mà dreta, a la carretera dels Prats Sobirans. Hi ha poc espai. L’alternativa és deixar el vehicle a l’aparcament d’abans del túnel.

Prats Sobirans (1560m)
Pugem per la pista paral·lela al dic d’Arinsal, que tot seguit fa una colzada a l’esquerra. L’abandonem per un camí a mà dreta (accés indicat al parc per corriol) que guanya alçària ràpidament entremig del bosc. A les bifurcacions, totes ben senyalitzades, seguim les indicacions al refugi del Pla de l’Estany, estanys de Montmantell i estanys Forcats. També hi ha senyals de continuïtat del GRT/GR 11.1, del GRP (vermell i groc) i del sender comunal (punts grocs)
Sortim a la borda de la Coruvilla, on ens cal continuar per pista en fort pendent. Més amunt, quan s’aplana, podem deixar-la pel camí del rec d’Areny, ben indicat a mà dreta.
S’acaba el bosc, deixem a mà dreta el GRP que marxa al refugi de les Fonts pel camí de la Socarrada de coll Carnisser, passem pel costat de l’estanyol i atenyem el refugi.

Refugi del Pla de l’Estany (2050m)
Com la majoria dels refugis lliures d’Andorra té una estança reservada a pastors i forestals i una altra de lliure amb capacitat per a sis places amb lliteres, taula, llar de foc, bancs i font al costat. Com que s’hi pot accedir amb tot-terreny no és estrany trobar-lo ocupat per caçadors o altre gent, a més d’excursionistes.
L’estany i el refugi estan situats al fons de la coma o circ coronat pel cordal entre el Comapedrosa i el pic de la Pala de Coll Carnisser.
Per salvar el fort desnivell, el camí fa marrada dibuixant un cercle, en el sentit contrari a les busques, i va a buscar unes lleixes al peu del Port Dret. Creuem el torrent, deixem a mà dreta el camí als estanys de Montmantell per després, en fort pendent, guanyar les lleixes i tornar a creuar el torrent de Port Dret (precaució: terreny humit i/o glaçat, atenció a les relliscades!) i el del Bancal Vedeller. Deixem una ampla i oberta canal a mà dreta i, seguint una rasa (W), atenyem el primer dels estanys.

Estanys Forcats (2635m)
A la riba del primer estany encara no podem albirar els altres. Deixem el camí, i amb ell el GR, que continuen a mà dreta per vorejar-lo.
A mà esquerra, sobre un llom, hi ha l’antic refugi metàl·lic. Resguardat al darrere del llom hi ha el nou, de fusta i més ben condicionat, amb capacitat per a sis places.
La Roca Entravessada és el cim que tenim just davant en el sentit d’arribada (W), amb l’aparença d’un cim bicèfal, amb un contrafort o bony més baix a l’esquerra, del que es despenja un llarg esquenall. Guanyarem el cim per la carena d’aquest llom.
Si ens hi fixem bé, veurem una petita protuberància a l’extrem esquerre de la carena. No és altra cosa que una gran fita, referència de per on podem d’atènyer la carena.
A partir d’aquí abandonem el camí fressat i els senyals. Solament fites escadusseres i esparses, pel que serà millor guiar-nos pel sentit comú, amb la premissa que si topem amb un pas difícil, anem per mal camí.
A mesura que guanyem alçada ja podem albirar el segon estany. Un cop a la carena també el pic de Baiau i la collada del Forat dels Malhiverns, entre aquest i el Comapedrosa.
La carena és ampla i podem resseguir-la pel fil, apartant-nos-en puntualment pel vessant dels Malhiverns. Fins que topem amb el contrafort. Tan podem optar per escometre’l directament, com esquivar-lo per l’esquerra seguint una estreta vira amb certa exposició. En ambdós cassos ens caldrà grimpar.
Superat l’esperó solament ens cal remuntar la pala meridional, entre rocam i herbei, per guanyar el cim.

Roca Entravessada (2925m)
Segon cim més alt d’Andorra, darrere del seu veí el Comapedrosa. Malgrat això no ofereix una gran panoràmica. Per migdia l’esmentat Comapedrosa i pel nord l’allargassada carena del Medacorba, de semblant alçària, li ho priven. Però és especialment interessant el que podem albirar vers ponent: des del circ de Baiau fins al Monteixo.
Baixarem pel vessant nord. És un tram delicat, més perquè cal estar atents a no encigalar-nos innecessàriament que pels passos en sí. Hi ha fites. Primer desgrimpem unes lloses per entaforar-nos en una canal que seguim fins a un ressalt prou dret, moment en que l’abandonem per la dreta. Després trobem un parell d’esperons. Els esquivem flanquejant-los per l’esquerra, per la base, rebutjant altres fites que ens menen fer-ho per una cornisa estreta i exposada.
Ultrapassats els dos esperons s’acaben les dificultats.

Collada dels estanys Forcats (2743m)
Retrobem el GR que baixa al circ de Baiau. Ara podem albirar el tercer i més petit des estanys, arrecerat en una graonada a la falda del Medacorba.
Seguim el fàcil sender que faldeja pel tarter de la Roca Entravessada fins a la riba del primer estany on, sobre els nostres passos, desfem el camí de l’anada.
Passada la borda de la Coruvilla, per variar, podem optar per deixar el corriol i anar a buscar la pista, passant per la font de Moixó.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Àlbum d’imatges
Roca Entravessada

Pic de Tristaina

Circ i cim de Tristaina pel port de l’Arbella i l’aresta SE

Distància 7,8 km
Desnivell acumulat 740 m
Nivell de dificultat difícil
Data 12 de setembre de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Andorra (1:40000)

Itinerari per un dels indrets més interessants i concorreguts del Principat d’Andorra.
En bona part és senyalitzat, però l’accés al cim el fem per un camí menys habitual, no ressenyat al mapa (edició 2016/17) ni senyalitzat. No és pas nou, hi trobarem fites i guanya el cim d’una forma molt elegant, per una aresta evident. Ens caldrà grimpar, però els passos són fàcils i poc exposats (PD-/II).
Per a la tornada utilitzarem el camí de circumval·lació del circ, un gaudi per als sentits.

Accés
Partim de la Coma, a l’estació d’esquí Vallnord-Arcalís, on hi accedim des de la Massana per la CG-3.

La Coma (2244m)
Pel costat de l’edifici de serveis, prenem el camí als estanys de Tristaina. Molt freqüentat, fàcil i fressat. Hi ha un tram protegit amb un passamà que tal vegada sigui útil en cas de glaç.

Estanys de Tristaina (2330m)
Quan guanyem la graonada de la morrena de l’antic circ glaciar, ja podem albirar els estanys i el cim. Inconfusible: el més alt al NNE.
Baixem en direcció a l’estany del Mig i creuem el seu desguàs per una passarel·la. Continuem (N) pel camí que circumda el circ, ben fressat i senyalitzat (punts grocs) deixant a mà esquerra l’estany del Mig. A la vista del de Més Amunt, comencem a guanyar alçària vers el NE.
Deixem el camí pujant unes metres a mà dreta per trobar el GRT (senyals vermells i blancs) que ve de l’estany Primer (1).

  • (1) Els dos camins són paral·lels i menen al mateix punt. L’únic objecte de canviar-nos és per creuar el torrent per un punt més fàcil, especialment a la primavera quan porta més cabal.

Camí del Port de l’Arbella (2422m)
Bifurcació indicada. Per l’esquerra (N) continua el camí que circumda el circ. També en parteix el dels itineraris normals d’accés al cim. Anem a la dreta (NE) seguint el GRT (enllaç entre els GR 10 i 11).
Deixem un estanyol a mà dreta i encarem l’ascensió al port per terreny descompost, amb tendència a l’esquerra, evitant així les congestes de l’obac que solen persistir tot l’any.

Port de l’Arbella (2607m)
Collada entre el pic homònim i el de Tristaina. Tot el cordal és termenal entre el Principat d’Andorra i l’Arièja.
A l’altre banda podem albirar els estanys de la Goella, als peus del pic de l’Aspre, i el de l’Arbella. El GRT hi baixa. Aquí l’abandonem.
Guiats per algunes fites, emprenem el crestall de la collada (NW) i l’evident aresta SE que baixa del cim.
Al coll superem alguns ressalts rocallosos esquivant-los amb tendència a la dreta (vessant de l’estany de la Goella) procurant no perdre gaire alçària. Tant aquí com a l’aresta ens caldrà fer curtes grimpades, però es tracta de passos fàcils (II) i poc exposats.

Pic de Tristaina (2882m)
Tot i no ser del més alts, l’indret on està situat el fa especial, tot envoltat d’estanys. Als que ja hem vist hi afegim els del vessant nord: el Forcat i el de l’Ossada. El cim és un gran mirador, especialment en l’eix nord-sud, on podem atalaiar des de les Muntanyes de Taba (Soularac, Sant Bertomièu) al Cadí.
Davallem per l’ampla carena que s’allargassa vers ponent fins a un collet característic. L’itinerari carener és senyalitzat amb puntura groga i de bon fer. Ben aviat trobem a mà esquerra un dels camins habituals d’accés al cim.

Collet (2690m)
Al collet hi arriben dos altres camins habituals, senyalitzats també amb punts grocs. Per la dreta el que puja de l’estany Forcat. Per l’esquerra un dels que ho fa des del camí al Port de l’Arbella, com el que hem trobat prop del cim.
Seguim aquest darrer uns seixanta metres i l’abandonem per un tirany poc definit a mà dreta, senyalitzat amb fites, baixant esbiaixadament fins a sortir sobre el camí que circumval·la el circ.

Camí del circ de Tristaina (2540m)
Ben definit i senyalitzat amb pintura groga. El prenem a mà dreta.
Seguint els replecs del terreny creuem tarteres, trams herbats, baixem, però també pugem, especialment un esperó o contrafort sobre l’estany de Més Amunt, on trobem el camí que baixa del Port de Tristaina. A partir d’aquí tot és pràcticament baixada fins a retornar al punt d’origen.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Tristaina

Els Carcaixells d’en Dalmau i el Montclar

Pel pas de la Miloca, pujant la Roca Rodona i retorn per la Plana Basarda

Distància 10,2 km
Desnivell acumulat 556 m
Nivell de dificultat difícil
Data 3 de maig de 2016
Cartografia Editorial Piolet. L’Ardenya (1:25000)

Els Carcaixells d’en Dalmau és un conjunt de doms, crestes granítiques que, per l’acció erosiva, han adquirit una fisonomia peculiar.
Es localitzen a Solius, terme de Santa cristina d’Aro (Baix Empordà) a tocar del de Llagostera (Gironès). També els trobarem ressenyats com a Carcaixells d’en Cama. Com la veïna Roca Rodona d’en Cama, que també hem vista senyalada com Puig Agut i al mapa de l’ICGC, se l’anomena Roca del Sol. Can Dalmau i can Cama son dos masos propers.
Passarem pel menhir de can Llauradó, ens enfilarem a la Roca Rodona, recorrerem el crestall dels Carcaixells, pujarem al Montclar i retornarem per la carena de l’alzinar d’en Cama, tot visitant els vestigis del poblat ibèric de la Plana Basarda i la cova de Sa Tuna que podria tractar-se d’una sepultura hipogea. Finalment pel Camí dels Eucaliptus retornarem a can Llauradó. L’accés el farem pel GR 92, PR-C 102 i l’SL-C 32. El retorn no és senyalitzat, però no té pèrdua.
L’itinerari admet diverses variants. He procurat recollir les més coincidents.
La carena dels Carcaixells té una bona colla de trams equipats amb cadenes. Son passos fàcils (entre II i III). La Roca Rodona també ho havia estat d’equipada però, excepte un parell d’ancoratges a la cara ponentina, la resta d’equipament ja no hi és. El vessant llevantí exigeix una grimpada (II/III?). Tan a un lloc com a l’altre amb certa exposició.
L’instal·lador dels passos equipats, el pont i la via ferrada, així com d’altres equipaments propers (Gorges de Salenys, Cala del Molí,…), i de l’alçament del menhir de can Llauradó, és l’Albert Gironès.

Accés
Per la sortida 5 de la C-65, prenem la C-250 en direcció a Santa Cristina i la deixem tot seguit per la GI-6610 en direcció a Solius. Just abans del quilòmetre 1, al l’alçada del mas Pla, prenem una pista a mà esquerra. Dos-cents metres més enllà, passada la riera d’en Dalmau, trobarem un ampli espai per aparcament.
Podem apropar-nos encara més, continuant la pista per la dreta en direcció a can Llauradó i començar l’itinerari poc més enllà d’aquest mas.

Riera d’en Dalmau (48m)
Comencem a caminar per l’ampla pista, a mà dreta, seguint el GR en direcció a Sant Feliu de Guíxols i el Montclar. Anem a passar pel costat de can Llauradó des d’on tenim una bona panoràmica del Montclar, els Carcaixells i la Roca Rodona.
Poc més enllà, quan el GR gira a l’esquerra, seguim recte en direcció al coll de Ceps, el Montclar i els Carcaixells (senyalització vertical i horitzontal del PR-C 102).
Passem pel costat del menhir de can Llauradó. Cent quinze metres més enllà, en una bifurcació en Y, anem a la dreta (retornarem pel ramal de l’esquerra). A les dues properes bifurcacions anem a l’esquerra.
La pista, cada cop més precària, ha anat esdevenint un camí ample, de bon fer, pel marge dret de la riera de Penyella (o de Plana Basarda).

Pas de la Miloca (90m)
Cruïlla indicada. Hi ha un gran plafó informant que el pont i la via ferrada estan tancats per motius de seguretat (1).
Continuem recte (S) pel PR en direcció al coll de Ceps i el Montclar. En aquesta direcció ja podem albirar la Roca Rodona. Creuem la riera i, poc més amunt, nova bifurcació indicada. Recte (S) seguint el PR pujaríem al Coll de Ceps. El camí de la dreta (W) mena a la part meridional dels Carcaixells per la font de la Roca d’en Cama i el torrent de les Carboneres (2).
Seguint el PR uns pocs metres, un tirany poc perceptible a mà dreta (fita) s’enfila en fort pendent, entre curtes llaçades. Ens deixa sobre un contrafort des del que abordem el crestall pel vessant N, primer per una canalona, després per una marcada lleixa.
Del contrafort al cim ens cal grimpar: passos fàcils (II) on petits esglaons cavats al rocam ens ajuden, però no exempts d’exposició.

  • (1) El pont és obvi. Pel que fa a la ferrada ignoro si es refereix a la d’Agulles Rodones, els trams cadenats dels Carcaixells o a ambdós equipaments.
  • (2) Ens pot interessar tant una opció com l’altra si no volem retornar per la Plana Basarda, realitzant el recorregut del crestall en sentit S-N. Altrament és millor realitzar-lo en sentit N-S i anar-lo a buscar a partir del Pas de la Miloca.

Roca Rodona d’en Cama (236m)
És un bon mirador del Montclar i els Carcaixells. També de la carena per on transita el nostre camí de retorn. Hi ha un curiós rebaix practicat a la roca.
Desfem el camí fins al pas de la Miloca on, vers ponent i seguint els senyals de l’SL-C 32, creuem la riera per un pontarró i anem a guanyar l’extrem septentrional dels Carcaixells. A la bifurcació (indicada) amb l’accés a la via ferrada d’Agulles Rodones, anem a la dreta.

Carcaixells d’en Dalmau (215m)
El recorregut del crestall s’inicia al peu d’un oratori dedicat a Sant Francesc.
Un parell de passos equipats amb cadenes ens ajuden a coronar la primera de les agulles. Entre aquesta i la següent hi ha el pont penjat.
Desgrimpem fins al collet i ens enfilem a la segona agulla per un altre tram equipat amb cadena i alguns esglaons.
Dos passos equipats més i, sobre una roca, uns senyals de pintura blava ens indiquen un itinerari de baixada que, amb un tram equipat amb cadena i un altre amb corda, retorna al Pas de la Miloca pel Torrent de les Carboneres (1).
Anem a la dreta, seguint els senyals del SL. Amb dos trams equipats més baixem a un coll prou ample on un indicador senyala un altre camí al Pas de la Miloca per les Carboneres (1).
Després de superar un pas equipat amb corda, flanquejar una agulla baixant pel Pas de la Canaleta, equipat amb una altra corda que podem esquivar per la dreta, trobem una nova bifurcació: a mà esquerra baixa el camí del Pas de la Canaleta que també retorna al Pas de la Miloca pel Pla de la Figuereta (1). És senyalitzat com a SL.
Nosaltres anem a la dreta. Pugem fins al peu d’una línia d’alta tensió (senyalització vertical) on continuem per una pista en direcció al Montclar. La deixem al Collet de Montclar per un corriol a mà dreta que, després de superar un ressalt rocallós careneja fins al cim.

  • (1) Aquests tres camins conflueixen i van a passar per la Font de la Roca d’en Cama, on hi ha les ruïnes d’una antiga edificació de pedra i una taula amb bancs. Des del Pla de la Figuereta es pot pujar a la Roca Rodona d’en Cama, pel vessant ponentí però, com s’ha dit a la introducció, el pas està desequipat.

Montclar (401m)
Coronat per una senyera i un gran cúmul de pedres, s’hi gaudeix d’una bona panoràmica de l’entorn, fins al Montseny i el Pirineu, però altres veïns més alts, com el de Montagut, el priven d’albirar més enllà. Hi conflueixen dos camins més: un que ve de la veïna Roca de l’Esfinx i un altre del mateix collet de Montclar pel vessant de migdia.
Retornem a aquest collet i prenem la pista a mà dreta, seguint el PR-C 102, en direcció a Sant Feliu pel coll de Ceps, on anem a l’esquerra (bifurcació indicada).
Deixem el PR que retorni al Pas de la Miloca per un ramal a mà esquerra i, poc més enllà, un corriol a la mateixa mà que sembla talment una drecera al mateix lloc.
Encara més avall ignorem a mà dreta un altre ramal que marxa en direcció a Sant Baldiri.
La pista, molt precària, baixa en fort pendent: ens cal estar atents per no relliscar amb el sauló.
Més avall enfilem un corriol no senyalitzat a mà dreta que mena a la Plana Basarda on podem albirar una colla de sitges excavades al terra.

Plana Basarda (280m)
Sobre un turó enlairar amb bona vista sobre la Vall d’Aro, fou la ubicació d’un assentament iber on s’hi han localitzat peces de ceràmica, àmfores, nanses, destrals, puntes de llança, espàtules i monedes.
L’indret figura documentat al segle XVI com a «les planes d’en Basart», que posteriorment serien «les planes de na Basarda» i finalment n’ha resultat «Plana Basarda».
Retornem a la pista i la deixem en un tancat revolt a mà dreta, on continuem recte per un camí ben fressat. En tot aquest tram hi ha molts eucaliptus, d’aquí que el camí sigui conegut per aquest nom.
Bon tros avall, sense senyalitzar i separada uns deu metres a mà dreta del camí, hi ha la Cova de sa Tuna.

Cova de sa Tuna (106m)
Una petita obertura circular dóna pas a una cavitat practicada a la roca en forma d’olla, de tres metres de fondària per dos d’alçada.
Com les seves veïnes dels Moros, del Mas Rissec i Ses Felugues, se’ls hi atribueix la funció de sepultures hipogees datades a cavall dels mil·lennis III  i  II a. C., tot i que, pel que sembla, no s’hi ha trobat indicis que ho confirmin.
El camí surt a una pista i, uns dos-cents vint-i-cinc metres més avall, en una bifurcació, anem a l’esquerra. Ben aviat retrobem el camí d’anada.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF



Powered by Wikiloc

Carcaixells d'en Dalmau i Montclar

Montserrat. Els Ecos i l’Esfinx.

Per la canal de la Font de la Llum, la dels Micos i retorn per la del Miracle

Distància 4,8 km
Desnivell acumulat 580~660m
Nivell de dificultat difícil
Data 31 de març de 2016
Cartografia Editorial Alpina. Montserrat (1:10000)

Exigent itinerari circular per guanyar una de les talaies més altes de la serra montserratina, que transita per un sector agrest on no hi ha cap camí fàcil. Grimpades, desgrimpades, flanquejos i passos exposats, alguns d’equipats. No és itinerari per aventurar-s’hi si no s’està avesat a aquest tipus de terreny. Totalment desaconsellable si és humit. En contrapartida el premi és proporcional a l’esforç.
Bona part transcorre per canals, pregones i encaixonades, on el GPS ens serà de ben poca utilitat. Els camins que seguirem estan fidelment representats al mapa. Però, com és habitual a Montserrat, hi concorren altres corriols i tiranys (dreceres, accés a peus de via d’escalada, etc.) que ens poden procurar una bona «encigalada». Un ull on posem els peus i l’altre a les fites i als senyals. I parades sovintejades: tant per refer l’alè com per gaudir de l’espectacle.

Accés
Per la BP-1103 entre el Monestir de Montserrat i el coll de can Maçana, poc més enllà del quilòmetre 4, hi ha un petit espai d’aparcament a mà dreta.

Creu del Regató (688m)
Podem albirar la Canal del Miracle, per on retornarem, a mà esquerra. Prenem el camí del Miracle, ben indicat a l’altre marge de la carretera, pujant per unes escales. Sortim al de l’Arrel (GR 172) que prenem a l’esquerra en direcció al Monestir. El seguim fins a la Canal de la Llum, on l’abandonem per enfilar-nos-hi a mà dreta, en fort pendent.
A mitja canal una fita ens senyala un camí a mà dreta, que podem seguir si volem visitar la propera Font de la Llum.
Canal amunt atenyem el Portell de Migdia, un collet entre les Talaies (esquerra) i els Ecos (dreta). Perdem uns metres per l’altre vessant, baixant per la Canal de Migdia.

Canal dels Micos (1000m)
Una fita i el mot «Micos» al tronc d’una alzina, ens indiquen un tirany que surt a mà dreta. Hi anem seguint senyals grocs i blaus.
Just encetar el corriol, un flanqueig delicat ens ensenya les cartes del pal que anirà la ruta a partir d’ara. Pugem fort amb tendència a l’esquerra (W) fins a la base de la paret, on anant a l’esquerra (S), entrem a la Canal dels Micos.
Superem grimpant per oposició un primer tram estret. I tibant de braços, entre les arrels d’un teix providencial, un segon de més ampli. Flanquegem per un pas força exposat, protegit per un sòlid cable d’acer.
Deixem a mà esquerra el corriol (senyals vermells) que mena al pas del «Borinot», actualment desequipat. Girem a la dreta i enfilem (N) la canal del Camell, costeruda però més ample. No arribem fins al final: la deixem per l’esquerra, seguint els senyals de pintura, i flanquegem sobre una roca (SW) des de la que ja podem albirar el cim de la Miranda dels Ecos.
Un tram arbrat, girem de nou a la dreta i encetem una altra canal (N) entre la Miranda i l’Eco del Mig. Una corda nuada ens ajuda a progressar per un ampli però llarg i costerut llit de roca.
Sortim a un collet, anem a l’esquerra i, per l’estret fil de carena, assolim el cim.

Miranda dels Ecos (1223m)
Som al sector més alt del massís, pocs metres per sota del seu sostre, la veïna Miranda de Sant Jeroni. Extraordinària talaia que ens proporciona una de les millors panoràmiques —i n’hi ha tantes!— que poden gaudir-se a Montserrat. Si calgués descriure tot el que s’hi albira hi esmerçaríem moltes línies…
Retornem al collet, enfilem per un corriol enganxat a la base ponentina de la Miranda fins a un altre entre aquesta i l’Eco d’en Nubiola (1).
Una sirga nuada a uns teixos ens permet baixar (S) per una rosta canal de fortíssim pendent i terreny descompost. La sirga ens deixa sobre una graonada d’uns quinze metres, quasi vertical, equipada amb una sòlida cadena i cordes.
Superat el pas continuem baixant ajudant-nos amb tota mena d’elements vegetals. Virem 90º a la dreta (W), deixant a l’altre mà el corriol que, entre la Roca de Migdia i el Serrat del Patufet, va a buscar el camí del Montgròs. Ens guiem, encara, pels senyals grocs.
A la capçalera de la Coma dels Naps de Dalt, deixem el camí que segueix baixant a buscar el de les Comes i anem a la dreta (NNW), guiats ara per senyals vermells.
Flanquegem recuperant alçària. A la propera bifurcació baixem a l’esquerra: no seguim el camí que, per la dreta, marxa arrapat a la paret. Poc més enllà deixem a mà esquerra una variant del camí que baixa al de les Comes.
Sortim sobre una llarga llesca rocallosa i la remuntem fins a la carena, entre les Roques del Salt de la Nina i les dels Aurons. Anem a l’esquerra carenejant (W) fins al peu de la Miranda dels Aurons i continuem, carena enllà (S), fins al de l’Esfinx.

  • (1) Tanmateix ens ha semblat que es pot desgrimpar directament des de mitja carena, sense que calgui retornar al collet.

L’Esfinx (1146m) (1)
Retornem sota els Aurons i, davallant per una canaleta (W), guiats ara per senyals de color blau, anem passar pel peu de les seves parets ponentines (N). Som al recorregut del Pas de l’Esfinx, un llarg tram de baixada fins al coll del Miracle, amb sovintejats flanquejos, desgrimpades i passos delicats no exempts d’exposició. (2)
Tot i l’atenció que cal dedicar als nostres passos, és obligat de tant en tant alçar la mirada per no perdre’ns les magnífiques vistes que s’albiren de les Agulles i els Frares Encantats.
Sortim al Camí de les Comes (PR C-78), entre el coll homònim i el de Port, que prenem a mà dreta.

  • (1) Sembla que és fàcil accedir al cim de l’Esfinx pel vessant nord amb senzilles grimpades que no passarien de IIº. Però no he localitzat més que una ressenya. Talment com si la gent hi passi de llarg. La manca d’informació i el fort vent ens aconsellen deixar-ho per un altre dia.
  • (2) Fa uns anys aquests passos estaven equipats amb cables i cordes. Encara hi resten alguns ancoratges. Es va desequipar… fins que algú hi prendrà mal.

Coll i canal del Miracle (975m)
Deixem la carena baixant a mà dreta tot entaforant-nos a la canal. Aviat trobem, també a la dreta, el camí del Salt de la Nina i l’Hort del Malany.
La del Miracle és una canal curta i, per això, amb molt de pendent. Molt més que a la de la Font de la Llum. Amb trams de terreny descompost, alternats d’altres en que els aiguats han deixat la roca mare al descobert.
Passat un d’aquells trams de roca, quan la canal s’obre, el camí ja menys rost se’n separa, iniciant una marrada a l’esquerra tot esquivant la graonada per on salta.
Sortim de nou al Camí de l’Arrel que prenem a mà dreta. Baixem a travessar la canal del Miracle. El camí, ben condicionat, la creua amb escales, baranes i algun passamà. Retrobem la cruïlla amb el del Miracle (estaca indicadora) que seguim desfent els nostres passos de l’anada.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Montserrat: Els Ecos i l'Esfinx

Saboredo i Amitges

Des del refugi d’Amitges

Distància 5 km
Desnivell acumulat 655 m
Nivell de dificultat difícil
Data 18 de setembre de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Maurici (1:25000)

Interessant itinerari que ens permet guanyar tres cims que, malgrat la seva modesta alçària, són molt estètics i situats al bell mig d’uns paratges deliciosos: el de Saboredo, el d’Amitges i l’Agulla Gran d’Amitges. Aquesta darrera, d’aspecte inaccessible, té la seva debilitat que aprofitem per a coronar-la sense necessitat de mitjans tècnics.
La ruta permet una variant prou interessant: si en el nostre camí al Pic de Saboredo, ens enfilem primer a l’Agulla, la tornada podem realitzar-la per la Coma d’Amitges, per camí fàcil i senyalitzat, completant així un itinerari circular. Tota vegada que és molt evident, aquí hem volgut ressenyar altres opcions complementàries.
Renunciant a l’Agulla, podríem considerar-lo de moderada dificultat.

Accés
Per la carretera C-13 fins a la cruïlla de l’embassament de la Torrassa on prenem la LV-5004 fins a Espot. A l’estiu podem continuar fins a l’aparcament de l’entrada del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici a Prat de Pierró. Des d’aquí a peu fins a l’Estany de Sant Maurici per un sender ben senyalitzat i, per pista, fins al refugi. Tot plegat unes 2h 45’ a peu.

Refugi d’Amitges (2365m)
Propietat del C.E.C. i guardat.
Continuem uns 400 m. per la pista d’accés al refugi fins que acaba. Per qualsevol dels dos camins que hi baixen, anem a creuar el desguàs de l’estany de la Munyidera al Gran d’Amitges.
A l’altra riba obviem el camí de la dreta (estaques grogues) que s’adreça a la Coma d’Amitges. Anem a l’esquerra (NW) flaquejant l’esperó meridional de les Agulles d’Amitges.
Camí fressat fins que atenyem la tartera de grans blocs granítics que ens obliga a emprar les mans de tan en quan (fites).
Superat el primer tram de tartera, sortim sobre un clap herbós on el camí fa un gir de 90º a la dreta en direcció a les Agulles. El deixem i continuem recte cap el collet que albirem vers el N, per un tram de grans blocs alternat amb altres d’herbei, fora de camí senyalitzat.
Al collet entre les Agulles d’Amitges i el Pic de Saboredo retrobem el camí que hem abandonat. Poc definit però fitat, el seguim vers el NW fins a la base del rocam. No ens hi enfilem encara: el cim del Pic de Saboredo és un curt crestall on el punt culminant queda just a l’altre extrem. Atacar-lo directament ens obligaria a transitar pel crestall, per terreny abrupte i exposat.
Continuem flaquejant vers el NW, planerament, perdent fins i tot una mica de cota i, ja propers a l’aresta nord que es despenja en direcció al coll d’Amitges, trobem el millor pas per grimpar fins al cim.

Pic de Saboredo (2829m)
Bona talaia vers ponent i el nord, no així cap als altres vessants on els seus veïns més alts li resten visibilitat.
Baixem propers a l’aresta nord i continuem per terreny franc i camí mig definit fins al proper coll d’Amitges on atenyen el camí que puja de la Coma d’Amitges i que hem rebutjat just al començament de l’itinerari.
Pel vessant meridional i camí fàcil, evident i fressat, superant algun tram de tartera, atenyem el cim del Pic d’Amitges.

Pic d’Amitges (2848m)
Ens ofereix una perspectiva semblant al seu veí. Excel·lent sobre la Vall de Gerber, no tant de la de Saboredo.
Baixem a buscar el ben fressat camí de la Coma d’Amitges, no ens cal retornar al coll, fem drecera pel llom i el seguim a l’esquerra.
Quan abastem una graonada herbosa, abans de baixar pròpiament a la coma d’Amitges, abandonem el camí i, en poca estona, ens enfilem de nou al collet entre les Agulles d’Amitges i el Pic de Saboredo.
Retrobem el camí de l’anada que ara prenem baixant a mà esquerra. Per una curta canal molt evident i fitada grimpem (un primer ressalt de III seguit de més fàcils, tots sense exposició) fins a una enforcadura on continuem a la dreta fins al cim.

Agulla Gran d’Amitges (2661m)
Coneguda també com Agulla Superior, és un cim de reduït espai, coronat per un gran bloc planer. Als nostres peus l’Agulla Petita, on no es possible accedir-hi si no és escalant alguna de les seves vies.
Desgripem per la canal, continuem pel camí fressat i fitat, entrem a la tartera (fites) i atenyem de nou el clap herbós on en camí fa una colzada de 90º i retornem al refugi sobre els nostres passos.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Posets o Punta Llardana

Massís de Posets vist des de la Vall de Cregüeña

El Posets o Punta Llardana és el segon sostre del Pirineu. La primera ascensió ‘oficial’ data de 1856, atribuïda al britànic Henry Halkett i els guies de Banhères de Luishon, Redonnet i Barrau. Males llengües asseguren que, quan els guies van tenir clara la ruta, van oferir la primera a Halkett.
L’etimologia dels noms és incerta. Els grans massissos solien anomenar-se de forma diferent segons el vessant. Així des de la vall de Chistau se’l coneixeria més com a Posets, sembla que en relació als ‘pocets’ o estanys de la seva falda. Les valls orientals l’anomenaven Lardana o Llardana. Hi ha qui aventura que en relació amb el vocable ‘llar’ (foc). Una altra hipòtesi (Corominas) s’inclina per l’origen iber ‘pastures fins on arribaven els ilergetes’.
Diversos son els itineraris d’accedir-hi. El més habitual i directe és la Ruta Real per la Canal Fonda. Més alpina és la del cordal sud-oest, conegut com la Cresta d’Espades, oberta el 1905 per Louis Le Bondidier. Per realitzar-la cal estar avesat a trescar per terreny abrupte i exposat. La corda pot resultar útil per assegurar un parell de passos delicats.

Accés
Des de Grist (Eriste) prenem una pista (indicada) en direcció a la Plleta de l’Estallo. Un primer tram en asfalt deficient, continua sobre terra amb formigonat puntual. Transitable, amb precaució, per a tota mena de vehicles.
Estacionem a la pleta, prop de la cascada d’Espigantosa i prenem el PR-HU 36 pel fàcil i bonic camí que ens mena pel marge dret de l’Aigüeta de Grist fins al refugi en 1h 30’ (track disponible al final de la pàgina).

Per la cresta d’Espades, des del Tucón Royo i retorn per la Ruta Real

Distància 10,8 km
Desnivell acumulat 1400 m
Nivell de dificultat difícil
Data 30 d’agost de 2012
Cartografia Editorial Alpina. Posets-Perdiguero (1:25000)

Refugi Ángel Orús (2115m)
El refugi del Forcau, a la falda dels cims homònims, és dedicat a la memòria d’un muntanyenc aragonès mort l’any 1981 en una ascensió al Mont Blanc.
Seguim el GR 11.2, per camí molt fressat i ben senyalitzat. Deixem a mà dreta el ramal que s’adreça el refugi d’Estós (indicat) i continuem pel que, per la Forqueta, mena a Biadós. Creuem el torrent de Llardaneta per un pontarró i, més amunt, deixem el camí al Posets per la Canal Fonda, per on retornarem.
Poc abans de l’Ivó de Llardaneta, creuem el torrent que del Forau de la Neu i ens enfilem per un llom a mà dreta (fites i indicis de corriol) pel marge dret del torrent.
Deixem les fites, que ens acosten al torrent i al Forau i anem a l’esquerra (W) fins a pocs metres d’un petit estanyol.
Més amunt unes fites indiquen a mà esquerra l’itinerari per accedir al Diente Royo. Anem a la dreta (NW) en direcció a l’evident i rogenc coll del Tucón Royo. Poc abans del coll el camí esdevé prou fressat i, entre llaçades, el seguim fins al coll i, en pocs minuts més, al cim.

Tucón Royo o Pavots (3124m)
Marxem seguint l’ampli crestall (N) que comença a afilar-se als primers contraforts de l’Espades. Tram fàcil, però molt exposat: passos sovintejats de I-II, excepte un d’aïllat de III. El transit entre els dos cims de l’Espades és per camí planer i ampli.
Desgrimpem fins al conegut com a ‘Pas del Funambulista’. Es tracta de tres trams curts, els dos primers més amplis que el darrer, més esmolat. En condicions estivals no tenen altra dificultat que la basarda produïda pel gran ‘pati’ a banda i banda.
A la sortida del Funambulista ens cal afrontar el segon pas delicat del crestall (III).
Les dificultats van decreixent al pas per la Tuca de Llardaneta i la Tuqueta Roya i desapareixen totalment al coll Jean Arlaud, sortida del corredor homònim, obert pel cèlebre pirineista francès, mort l’any 1938 a la cresta de Gourgs-Blancs on, per un costerut camí, guanyem el cim del Posets.

Posets o Punta Llardana (3375m)
Segon sostre del Pirineu.
El descens el fem per la Ruta Real, l’itinerari més fàcil, habitual i concorregut. Per l’Espatlla de Posets baixem al coll de la Dent de Llardana on ens endinsem a la llarga Canal Fonda.
A la sortida de la canal anem a retrobar el torrent de Llardaneta i el camí de pujada.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

De la Pleta d’Estallo pel refugi Ángel Orús i la Ruta Real

Distància 8 km (anada)
Desnivell acumulat 1810 m
Nivell de dificultat moderat
Data 7 de setembre de 2011
Cartografia Editorial Alpina. Posets-Perdiguero (1:25000)

Itinerari més habitual d’ascens al Posets, realitzat en dues jornades, fent nit al refugi del Forcau (Ángel Orus).
És el camí que en la ressenya precedent s’utilitza per al descens, però incorpora el tram d’accés al refugi.

Per la cresta d’Espades, des del Tucón Royo i retorn per la Ruta Real

De la Pleta d’Estallo pel refugi Ángel Orús i la Ruta Real

Vídeo de jamMADTEAM molt il·lustratiu de l’itinerari per la cresta

Gran Encantat

Pel coll dels Encantats

Distància 2,8 km (anada)
Desnivell acumulat 892 m
Nivell de dificultat difícil
Data 6 d’agost de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Maurici-Els Encantats (1:25000)

Els Encantats és, probablement, la muntanya més emblemàtica del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Qui no conserva en memòria la imatge de postal, alçant la seva forca per sobre les aigües de l’estany?
Pocs metres separen un cim de l’altre. El Gran Encantat és el situat a migdia, mentre el Petit o Encantat Xic, ho és al nord i més oriental. Tanmateix el Gran és el més accessible.
La primera ascensió assolí el Gran Encantat. Fou realitzada per un grup liderat per Ludovic Fontan de Négrin i data de 1901. El Petit fou coronat l’any següent. L’aureola d’inexpugnable, però sobretot la seva modesta alçària (2748m), havien allunyat del cim els grans pirineistes del segle XIX. Per saber-ne més llegiu aquest artícle.
Si be les grimpades no passen del IIIº, el tram final és molt exposat. Malgrat que trobarem abundants cantells per progressar amb seguretat, la qualitat de la roca és mediocre i cal dedicar-li atenció. És important seguir be les fites per fer cim sense complicar-nos més del compte. En resum: no és un cim fàcil, gens apte per a gent poc avesada en aquest tipus de terrenys.
Equipament: casc obligat i corda recomanable.

Accés
Al refugi Ernest Mallafré s’hi accedeix des d’Espot per la vall del riu Escrita.

Refugi Ernest Mallafré (1893m)
Petit refugi al peu dels Encantats, dedicat a la memòria d’Ernest Mallafré i Planella (1922-1946). Esquiador, pirineista i escalador, morí als 22 anys, víctima d’una allau quan baixava esquiant del Pic de Monestero, el darrer dia de l’any 1942.
De davant mateix del refugi prenem el camí a la Valleta Seca, baixant a travessar el riu per un pontarró, per després enfilar-nos (SE) fins al peu dels Encantats. Virem 90º (SW) i anem resseguint la falda, creuant boscos i tarteres, mentre guanyem alçària i atenyem la Valleta Seca.

Valleta Seca (2300m)
Passem pel costat d’un gran bloc desprès, darrera el qual s’hi aplega un clap de pins, amb la imponent piràmide de la Pala Roia davant. Pocs metres més enllà, un corriol ben fressat surt esbiaixadament a mà esquerra. No podem albirar encara el corredor amagat rere un contrafort.
Seguim el corriol fent llaçades en fort pendent, per salvar el con de dejecció, i entrem a l’ampli corredor. Tarterós i inestable, transitar-hi és fa penós.
Més amunt s’estreny i ens caldrà ajudar-nos amb les mans en un parell de punts, especialment a la sortida.

Coll dels Encantats (2584m)
A la sortida del corredor. Albirem el cim davant nostre on, més a la dreta, sobresurt el del Petit Encantat.
Enfilem (N) per un corriol ben fressat, propers al crestall de l’esquerra, pel vessant llevantí.
Grimpem salvant un esquenall rocallós i continuem per corriol fins a l’alçada d’un collet, molt evident a mà esquerra. Poc més amunt sembla bifurcar-se, però el ramal de l’esquerra no té continuïtat. El de la dreta baixa a la base d’un corredor, al peu de la paret que s’alça en aquella direcció (1).
En aquest punt comencem a grimpar per les lleixes esglaonades que tenim davant, lleugerament esbiaixant a la dreta, fins a una forqueta, també molt evident (II, moderadament exposat).
La forqueta ens obre el pas al vessant ponentí on, flanquegem i remuntem a la dreta fins a la cresta (II-IIIº, molt exposat).
Els darrers metres fins al cim son per camí fàcil.

Gran Encantat (2748m)
Per la seva modesta alçària té prou prominència com per resultar una bona talaia. Especialment cap al NW on podem albirar fins al massís de la Maladeta.
Retornem per la mateixa via. Preferible, per més segur, rapelar fins a l’alçada de la falsa bifurcació.
Pocs metres per sota del cim hi ha una antiga instal·lació de ràpel amb dos spits i malló. Poc més enllà una de nova amb químics, cadena i anella, per a una tirada de 40 metres. La segona tirada, de 30 metres, és sobre un ganxo subjectat amb expansiu (2).

  • (1) És habitual l’error de seguir aquest corriol, prou ben fressat, i enfilar-se per la canal, més dificultosa que la via descrita. En realitat es tracta del retorn del ràpel (optatiu).
  • (2) En anar de travessa no portava corda i em va caldre desgrimpar. La informació del ràpel és extreta de www.engarrista.com




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pics de Monestero i de Peguera

Del refugi Josep Maria Blanc a l’Ernest Mallafré pels Estanys Escondits i la vall de Monestero

Distància 11 km
Desnivell acumulat 880 m
Nivell de dificultat difícil
Data 5 d’agost de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Maurici-Els Encantats (1:25000)

Clàssica travessa entre refugis al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, un dels trams de Carros de Foc, amb ascensió a dos dels cims emblemàtics de la zona.
L’ascensió per la capçalera de la Vall de Peguera, curulla d’estanys, les panoràmiques que s’albiren des dels cims i la baixada per la deliciosa i plàcida vall de Monestero, són un regal per als sentits.
La qualificació de difícil obeeix únicament al darrer tram d’accés al Pic de Peguera: grimpada fàcil (II/II+) però exposada. Imprescindible estar avesat a aquest tipus de terreny.

Accés
Al refugi Josep Maria Blanc s’hi accedeix des d’Espot per la vall del riu Peguera.

Refugi Josep Maria Blanc (2318m)
Ubicat en un paratge idíl·lic, sobre una llengua de terra a l’estany Tort de Peguera. Inaugurat l’octubre de 1943, porta el nom del qui fou president del CEC i un dels seus impulsors.
Revoltem l’estany en el sentit contrari a les busques i travessant el desguàs just per sota del barratge, enfilant-nos (W) desprès fins a la riba de l’estany de la Cabana.

Estany de la Cabana (2390m)
Bifurcació. Anem a l’esquerra virant 90º (S) resseguint la seva riba llevantina fins a un collet a la vista dels estanys Trullo i Negre passat el qual el camí perd alçària decididament en direcció a l’estany de la Coveta.

Bifurcació (2414m)
Pocs metres abans del collet deixem el camí per la dreta. Enfilem (NW) la Coma dels Estanys Escondits seguint indicis de corriol guiats per fites escadusseres.
En aquesta direcció destaquen davant nostre, d’esquerra a dreta, els cims de Saburó (superior i inferior), de Peguera i el un turó de la carena del Monestero que ens amaga la vista del cim.
Passem vora dos estanyols que deixem a mà esquerra.

Camí de l’estany de la Cabana (2587m)
Bifurcació poc evident. Per la dreta atenyem un corriol que puja de l’estany de la Cabana i que hem descartat abans en una mala elecció.
A la vista del tram que hem seguit des del collet fins aquí, hauria estat més encertat anar a la dreta a l’alçada de l’estany de la Cabana, revoltant-lo pel seu desguàs. Aquest camí, indicat al mapa, a banda de més curt sembla millor definit.
A partir d’aquí el camí és més fressat i ja podem identificar perfectament el cim del Monestero. Continuem pujant (W). Deixem a l’esquerra un tercer estanyol i poc més amunt atenyem el més gran dels estanys Escondits que també deixem a mà esquerra.
Abandonem el camí que s’adreça a la Collada de Fonguera (o de la Velleta Seca) i anem a l’esquerra (SW), fora de camí, en direcció a un altre collet molt evident a la dreta del cim.
Atenyem el collet, una finestra sobre la vall de Monestero i, propers a la carena, guanyem el cim amb algun pas de grimpada fàcil.

Pic de Monestero (2877m)
Un sender costerut però ben fressat arriba al cim des del coll de Monestero. El seguim primer carenejant (SE) i després pel vessant dels estanys de Peguera (SW) fins al coll.

Coll de Monestero (2716m)
Entre els cims de Monestero i de Peguera, partió d’aigües dels rius homònims.
Enfilem l’ascensió al cim per camí ben fressat i fitat fins al peu d’unes lloses  entre herbei, superant-les esbiaixadament (esquerra) fins a la base d’un corredor per on guanyem el crestall. El seguim (dreta) superant diversos blocs granítics, be per sobre, be flanquejant, fins al cim. Passos fàcils (II/II+) però exposats.

Pic de Peguera (2983m)
Davallem pel cantó contrari al de pujada, crestejant i desgrimpant (passos I-II, exposats) fins a l’inici de dues canals pedregoses per les que podem optar per baixar o continuar flanquejant (NE) en direcció al coll. (1)
De nou al coll baixem (esquerra, NW) cap a la vall de Monestero. Un sender ben fressat salva entre ziga-zagues el fort pendent per terreny descompost.

Camí al coll de Peguera (2419m)
Bifurcació indicada. Una altra opció per baixar del cim directament a la vall sense passar pel coll de Monestero.
El camí, ben fressat i abalisat amb estaques, es suavitza. Guanyem la riba i continuem (N) passant pel costat de l’estany de Monestero fins al refugi.

Refugi Ernest Mallafré (1893m)
Petit refugi al peu dels Encantats, dedicat a la memòria d’Ernest Mallafré i Planella (1922-1946). Esquiador, pirineista i escalador, morí als 22 anys, víctima d’una allau quan baixava esquiant del Pic de Monestero, el darrer dia de l’any 1942.

  • (1) En no estar senyalitzat cada ú guanya el cim per allà on li sembla millor. El camí més evident i fressat és el que hem descrit de pujada i que mena fins al coll de Peguera, pas obligat per guanyar el cim des del circ de Colomina, i una de les opcions per baixar directament a la Vall de Monestero. Però el camí més fàcil és el de baixada.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Castell de l’Airosa

Del barranc de la Vall pel Racó d’en Marc, a l’Airosa i la Roca Xapada. Retorn per la canal de l’Escaleta i el coll de Lloret

Itinerari alternatiu pel Faixó del Boveral o Pujador de les Xavetes al final de la ressenya.

Distància 10,2 km
Desnivell acumulat 721 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 19 de desembre de 2014
Cartografia Ed. Piolet: El Port (1:30000)

Si ens calgués definir aquest itinerari, probablement avorriríem amb qualificatius i faríem curt. Un gaudi per a la vista i els sentits. Curull de formacions geològiques: ponts, balmes, agulles,… en un entorn, trencat i esquerp… de mala petja com en dirien a la Garrotxa. Però tanmateix corprenedor.
Una més de les raconades imprescindibles per aquell que vulgui conèixer els Ports.

Accés
Per la TV-3421 entre la Sènia i Mas de Barberans, poc més enllà del punt quilomètric 12, prenem una pista asfaltada a mà esquerra, senyalitzada com a Camí del Barranc de la Galera i “La Vall”. Més endavant continua, sense asfalt, apta per a tota mena de vehicles. Al cap de 6,5 quilòmetres atenyem l’Àrea de lleure de la Vall. La pista segueix revoltant el Barranc de la Vall per enfilar-se a Casetes Velles.

Àrea de la Vall (497 m)
Ben apariada amb taules i font. Penell informatiu d’itineraris. L’agulla de la Joca destaca a la carena.
Tornem enrere perla pista durant un quilòmetre fins a l’alçada d’un pont sobre el barranc. Pel camí admirem les agulles i formacions del Racó dels Capellans (E).

Pont (463 m)
Sòlid pont de fusta sobre el barranc de la Galera. Penell informatiu de l’itinerari del Racó de la Cova d’en Marc. A l’altre marge, la canaleta que travessem és una captació d’aigua per a Mas de Barberans. Ens enfilem per un camí ben apariat fins a la cova.

Cova d’en Marc (525 m)
Gran balma en una raconada ombrívola, envoltada d’altes parets, entre les que s’escola i salta el torrent de la Canal d’en Marc.
Continuem per camí esglaonat fins a sobre el racó d’en Marc on anem a la dreta, en baixada, per un senderó ben definit.

Forat de la Vella (532 m)
Pont natural de bones dimensions. Destaca el Forat Roig, gran balma o cova encinglerada a l’altre marge, la Joca i les agulles del Racó dels Capellans i d’en Marc.
Tornem sobre els nostres passos per continuar el camí (N) ben fressat pel marge esquerre (hidrològic) de la Canal d’en Marc.

Coll de l’Ascens (838 m)
Anem a la dreta, virant 180º (S). Transitem per la falda ponentina del Castell de l’Airosa fins a un collet entre aquest i l’Embotarell on, carenejant. tornem a virar 180º (N). Deixem a la dreta una gran mola i ens enfilem fins a l’ullal del pont natural, a l’esperó SW del Castell.

Castell de l’Airosa (975 m)
També conegut com de l’Erosa. Partit en dos hemicims separats per una profunda bretxa. El més alt i assequible és l’occidental (1033,6), amb poca diferència de l’altre. Per coronar-los cal escalar-hi.
Pugem a l’occidental per la cara de migdia (1). Primer grimpem sobre un feixa i anem a buscar una evident canaleta herbada de 15 metres a l’esquerra. Hi localitzarem algun cordino d’assegurança o podem instal·lar-li a la soca d’un boix. Més amunt trobem un pitó sobre la penya de la dreta. És una grimpada fàcil (III+~IV-). A dalt, uns cordinos en una sabina ens serviran per muntar-hi el ràpel.
Superat aquest pas revoltem a l’altre vessant (N), flanquegem i grimpem per terreny fàcil però exposat fins al cim.
Les vistes son formidables. La Mola dels Conills i la capçalera del Barranc de la Vall, la Roca Xapada, la Mola del Boix, el Barranc de Barretes, el profund esvoranc del Barranc d’Orió i la Roca de Migdia. A sobre els Pallers, la Cresta de Marturi i el Caro. Més enllà, sobre el Barranc de Lloret, la Mola Castellona i la Roca del Migdia. Al fons Tortosa, les Serres de Cardó i del Boix. Un dia clar podem albirar Amposta i el Delta. Després el Montsianell i el Montsià. Als nostres peus una altra mola encastellada: l’Embotarell.
Desfem el camí fins al coll de l’Ascens.

Coll de l’Ascens (838 m)
A partir d’aquí i fins al Coll de Lloret ens guiarem també per senyals de pintura vermella.
A la bifurcació anem recte (N, dreta) per flanquejar desprès (NW) fins a la carena entre la canal d’en Marc (esquerra) i la capçalera del barranc de Lloret (dreta). L’ullal de la Roca Xapada és ben evident en aquella direcció. Passat un collet ens plantem hi plantem al peu.

Roca Xapada (974 m)
Podem enfilar-nos-hi amb una fàcil grimpada.
A l’altre cap ens cal baixar per una rosta i ombrívola canal on parar atenció als senyals, serà primordial per no errar el camí.
Passem un collet i baixem per la cara ponentina de la mola. Rebutgem a mà dreta una ben definida canal de pedra esmicolada i continuem davallant fins a l’entrada a la canal de l’Escaleta.

L’Escaleta (829 m)
Ben senyalitzada amb pintura vermella. Rosta i pedregosa però amb bons agafadors de mans i peus. Superada la canal continuem per camí evident fins al coll.
Més o menys a uns 125 i 250 metres de la sortida de la canal trobem sengles corriols a mà esquerra que s’ajunten més avall, abans de sortir a la pista del coll de Lloret. Prenent-los podem fer drecera.

Coll de Lloret (720 m)
Atenyem la pista que puja des de la Vall i baixa per la dreta recorrent tot el barranc. La prenem a mà esquerra (2) fins a la cruïlla amb la de les Casetes Velles i des d’allí a la propera Àrea de la Vall.

  • (1) Cordino de 30 metres, un parell de cintes, bagues, mosquetons i rapelador.
  • (2) Podem fer drecera i estalviar-nos una bona marrada de la pista baixant per un corriol que surt a l’esquerra del que mena a la Font del Cingle.

Itinerari alternatiu pel Faixó del Boveral o Pujador de les Xavetes

També ens pot servir per a l’aproximació a l’inici del recorregut en cresta del Castell de l’Airosa (escalada, passos de V).
De l’Àrea de la Vall prenem la pista a Casetes Velles i la deixem per un ramal més precàri a mà dreta que puja al Coll de Lloret. Al bell mig del primer revolt, surt a mà dreta una sendera senyalitzada per una fita i pintura vermella. És un accés directe al camí entre el Coll de d’Ascens i la Roca Xapada. Té trams equipats amb cadena o cable a la part superior per ajudar a superar i protegir alguns ressalts i passos.
Superat el cairell del cingle hi seguim propers per un rastre poc definit (NE) fins a sortir al camí entre la Roca Xapada i el Coll de l’Ascens, que prenem en baixada a mà dreta (senyals vermells).
Al coll anem a l’esquerra (rètol indicador a l’Airosa). Per la dreta baixaríem al Racó d’en Marc.
Als peus de l’Airosa deixem el camí per un corriol a mà dreta (fita). Poc fressat, senyalitzat amb fites escadusseres que es desdibuixa a mida que avancem tot flanquejant al peu de la muralla pel vessant meridional. Passem vora d’una característica “taula” fins a revoltar l’esperó llevantí del castell on, ja pel vessant nord, comença la via.






Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Alta travessa de Frares Encantats i Agulles

Montserrat: de Can Maçana al Coll de Porc, Frares Encantats, Portell Estret, Agulles i retorn per la Portella

Distància 6,7 Km
Desnivell acumulat 511 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 16 de novembre de 2014
Cartografia Ed. Alpina. Montserrat (1:10000)

L’Alta Travessa ressegueix pel vessant sud els peus de les Arestes Brucs dels Frares i Agulles més alts. També conegut per Camí dels Escaladors, al ser utilitzat pels primers oberturistes, permet albirar bona part de les agulles dels dos sectors més occidentals del massís.
És un itinerari complex, de constants pujades i baixades, grimpades i trams equipats. Fàcil per a muntanyencs experimentats però no pas adequat per a tota mena de senderistes.
La complexitat del terreny fa difícil fer-ne una ressenya detallada. Per la mateixa raó el GPS resulta poc fiable. El track s’ha editat i corregit en base a l’ortofotomapa, el mapa excursionista i la comparativa amb altres enregistrats anteriorment per nosaltres mateixos. Així hem pretès compensar les inevitables derives per tal que s’avingui el màxim possible amb la realitat. Les desviacions en cota però, son difícils de tractar i, en conseqüència, el desnivell acumulat pot tenir poc a veure amb la realitat. Per tant la seva fiabilitat és inevitablement baixa.
L’itinerari està realitzat en sentit horari, però pot realitzar-se perfectament al revés.
Una variant que ens aporta una perspectiva diferent consisteix en accedir o retornar de Coll de Port pel sud (PR C-78, refugi Viçenç Barbé i Pas del Príncep) per comptes de fer-ho pel nord (GR 172). També és factible escurçar-lo visitant solament un dels sectors accedint-hi, be sigui pel camí de les Agulles o pel de la Canal Ampla.
A tenir en compte: la canal equipada sobre Coll de Port és just al límit de regulació actual de l’escalada -que inclou el pas per canals- per al sector C-3 (restringit entre el 15 de febrer i el 31 de maig). Per més informació consulteu la pàgina del Patronat.

Accés. Al Coll de Can Maçana s’hi accedeix per la BP-1101 entre El Bruc i Salelles.

Coll de Can Maçana (715 m)
Marxem (E) per l’ampli camí de Santa Cecília, seguint el GR 172. Passada la taula d’orientació deixem a mà dreta el que s’enfila a Sant Pau de la Guàrdia.

Collet de Guirló (797 m)
Deixem a mà dreta el camí al refugi Vicenç Barbé per la Portella (PR C-78) per on retornarem. Anem recte i revoltem per sota la Cadireta (Morro de Gos) i la Roca Foradada.
Si fins aquí hem caminat als peus de les Agulles, a partir d’ara ho farem per la falda dels Frares Encantats.

Camí de Coll de Port (975 m)
O de Porc (segons la cartografia de l’Editorial Alpina). Anem a la dreta (SE), en pujada, abandonant el GR.

Camí de les Agulles (900 m)
Deixem a mà dreta el un corriol indicat que s’enfila al Portell Estret o Coll d’Agulles.
Als peus del Frare Amadeu trobem la Font de Coll de Port.

Coll de Port (1250 m)
Important cruïlla de camins ben senyalitzada. Anem a la dreta (NW) cap al Portell Estret, pel camí menys evident, i comencem a enfilar-nos fort en direcció a la canal entre l’Enclusa (esquerra) i el Frare Amadeu (dreta).
Fins al Portell Estret, durant tot el tram de Frares Encantats, ens guiarem per senyal de pintura blaus.

Escales (1000 m)
Primer pas, molt vertical, equipat amb ferros travessers, grapes i cadena. Un cop passat en trobem un altre pas on podem ajudar-nos de les arrels i rames per progressar. La vegetació serà sovint una bona ajuda per superar altres passos del camí.

Cadena (1030 m)
Segon tram equipat, amb una cadena, als peus de l’Enclusa.
Sota el Frare Gros, per una canal a mà dreta, podem albirar el Pla de Bages. Passem per un portell encaixonat i atenyem un collet des de on és fàcil grimpar a la Cristobalita. Hi gaudim d’una bona perspectiva del Frare Gros, la Monja i el Lloro, entre d’altres.
Comencem a baixar fort. Tot el camí és un puja i baixa constant.

Corda (1095 m)
Pas equipat amb una corda nuada, a migdia del Frare Gros.

Pas de la Finestra (1075 m)
Baixem per una obertura sota un bloc encastat, equipada amb una corda nuada.

Corda (1040 m)
Un altre pas equipat amb corda, encara que a la sortida les arrels en son de millor ajuda.

Camí al Pas del Príncep (1009 m)
Una grossa fita ens indica a mà esquerra un corriol que, pel Dit, baixa al camí entre el refugi i el Pas del Príncep. Anem a la dreta, virant 90º decididament vers el N.
Atenyem la canal del Lloro, llarga i costeruda, on ens caldrà ajudar-nos amb les mans. Al capdamunt, per una canal entre el Lloro i la Miranda, podem albirar el Montcau, Sant Llorenç del Munt i el Montseny.

Collet d’en Xandri (1077 m)
Entre el Bisbe, el Lloro i la Monja. Flaquegem per la falda d’aquesta i ens apareix la bella estampa de la Nina i la Boleta Foradada amb les moles del Serrat del Centenar al darrere.
Travessem un portell i, més endavant, sortim sobre un collet on hi ha un pi de tres branques. Des d’aquí podem albirar una altra part del sector de Frares en el que destaquen la Tri-roca i, sobretot, la Torta (també anomenada Mà).
Perdem alçària en direcció a la Canal Ampla.

Canal Ampla (975 m)
Canal que es despenja des del Serrat del Centenar fins al refugi Vicenç Barbé. La recorre un dels camins més utilitzats per accedir a les vies d’escalada. El deixem a l’esquerra i tornem a virar al N, guanyant alçària.

Portell Estret (1007 m)
Un altre pas estratègic del massís i cruïlla de camins ben indicada. Aquí arriba el que hem rebutjat a l’anada tot pujant a Coll de Port.
També se l’anomena Coll de les Agulles, perquè és el partió entre el sector de Frares Encantats del que venim, i el d’Agulles al que ens adrecem.
En direcció al Coll de la Portella, tornem a enfilar-nos i anem a revoltar als peus de la gran mola de la Torta.
A partir del Portell Estret ens guiarem pels senyals de pintura vermells.

Miranda (1057 m)
Apartant-nos uns metres del camí, sortim sobre una miranda que ens dona una magnífica perspectiva dels Frares Encantats, però també de la dels Ecos.
La Boleta destaca sobre les altres agulles per la seva capriciosa forma. Vers el SW també podem albirar la Bola de la Partió, la Bitlla i la Reina.
Continuant camí creuem un estret portell entre la Petitona i la Tri-roca. Poc més enllà, per entremig d’una canal, podem veure la Cadireta.

Bifurcació (990 m)
Deixem a mà esquerra un corriol poc evident, paral·lel al de la Canal Ampla que, pel Setrill i la Màquina de Tren, també mena al refugi.

Miranda de les Bessones (1007 m)
Sortim sobre una ample codina des de la que tenim davant la paret llevantina de la Bessona Inferior i on també destaca l’aresta Bruc de l’Agulla de l’Arbret.

Arrels (990 m)
Ajudats per les arrels (abans també hi havia una corda fixa), desgrimpem un pas entre l’Agulla dels Ossos i la dels Set, passat el qual tornem a guanyar alçària.

Desviament a la carena (997 m)
Desprès de passar entre l’Agulla de l’Arbret i les Bessones, als peus de la Filigrana, abandonem el camí. Ens enfilem (N) i amb una curta grimpada ens plantem a la carena entre la Saca Gran i l’Agulla de l’Arbret.
Aquest punt resulta un esplèndid mirador sobre la Cadireta i la Roca Foradada. Però també de la Miranda dels Ossos, l’Agulla de l’Arbret, les Bessones, la Filigrana, la Saca Gran,… i ben avall Sant Pau Vell, el Castell de la Guàrdia, el coll de can Maçana i el Castell Ferran. I, com no, del Bages fins al Pirineu. Resseguint la carena vers el SW podrem albirar l’exòtica figura del Ninet.
Baixem per indicis de corriol a recuperar el camí.

Pas del Carbassó (990 m)
Superem l’estret pas del Carbassó ajudant-nos, al capdamunt, amb les soques d’uns arbres trencats.

Bifurcació (1005 m)
Deixem a mà dreta un altre camí que baixa al del refugi i atenyem el sector més occidental d’Agulles, a l’alçada de la Canal de la Figuereta, on virem 90º vers el S per anar perdent alçària paulatinament.
Aquest tram, molt carener, ens permetrà gaudir d’una panoràmica general de tot el sector d’Agulles del que en destaquen, per les seves formes, la Filigrana i la Roca de la Partió. Però també albirarem fins als Ecos, la Roca Plana dels Llamps i el Montgròs.

Pas dels Merlets (960 m)
Dos trams de corda, la primera com a passamà i la segona nuada ens permeten baixar una llesca de roca força inclinada.
Continuem carenant, baixant en direcció a les Roques Gran i Petita de la Portella.

La Portella (883 m)
Cruïlla amb el PR C-78. Deixem a mà esquerra el camí del refugi i baixem a la dreta per una canal entre la roques de la Portella, on a penes ens haurem d’ajudar amb les mans. Per un bon sender retronem al collet de Guirló.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF