Arxiu de la categoria: Alpinisme

Cresta de Juclà o Juclar

De l’Alt de Juclà al Pic de la Pala Sobre l’Estany

Distància 5,3 km
Desnivell acumulat 420 m
Nivell de dificultat Difícil (mireu-vos les notes següents)
Data 5 de juliol de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Andorra (1:40000)

Govern d’Andorra. Mapa topogràfic (1:25000)

Recursos consultats Silencio mineral

La Cresta de Juclà o Juclar és un cordal entre l’andorrana Vall d’Incles i l’occitana d’Aston. S’alça al bell mig d’una zona lacustre de les més boniques dels Pirineus, envoltada de cims amb molta personalitat com els d’Escobes o el de Rulhe.
És una de les més fàcils que poden fer-se a Andorra i disposa d’un bon refugi guardat de juny a setembre, al peu de la mateixa cresta.
Recórrer-la és un gaudi per a qualsevol muntanyenc, però implica passos d’escalada, material i experiència en aquest tipus de terreny. Malgrat això, podem renunciar-hi guanyant l’Alt de Juclar pel mateix camí, un itinerari senderista no pas fàcil. La contemplació de l’entorn des del cim compensa amb escreix l’esforç.

 Un garbuix toponímic
Els mapes francesos ressenyen el lloc com a «Joclar». Fins fa pocs anys tant als andorrans com als catalans se l’anomenava «Juclar», denominació que encara perdura a la majoria de rètols, ressenyes, al nom del refugi,… malgrat que darrerament ha passat a anomenar-se oficialment «Juclà».
A la topografia francesa la cresta s’anomena de Fontargenta. I a l’andorrana rep el nom d’Alt de Juclà (2544 m) una elevació situada a la part més ponentina del cordal que no és, ni de bon tros, la més elevada. Deixant anònims la resta de cims.
Els mapes de l’editorial Alpina destaquen cinc cims, de ponent a llevant: Punta Sud, Pic W (on la topografia andorrana hi situa l’Alt de Juclà), Alt de Juclà (2589m), pic E i Pic de la Pala Sobre l’Estany.
En aquesta ressenya hem respectat aquesta denominació perquè, a banda de que té prou tradició, és tal s’hi refereixen els coneixedors del lloc com, per exemple, el guarda del refugi.

 Consideració sobre el nivell de dificultat
Les ressenyes que catalogo com «alpinisme» ho son perquè es desenvolupen en ambient d’alta muntanya i/o amb passos esporàdics de grimpada i amb un cert grau d’exposició. Tot i que les pugui qualificar de difícils, en l’acotació alpinística estricta (sistema francès, IFAS) no passarien mai de PD (poc difícil).
En la mateixa escala aquest itinerari caldria qualificar-lo com a AD (bastant difícil): passos d’escalada en roca fins al III grau UIAA, no sostingut, i llargs trams de terreny exposat, malgrat que fàcils. Amb risc objectiu significatiu.

Accés
Sortim del refugi, creuem la presa i, sense camí definit, enfilem (NW) en direcció a un estanyol. En aquest tram trobem fites escadusseres que ens confirmen la bona direcció.
Passat l’estanyol creuem una tartera, pugem per una pala herbada i flanquegen fins a la base d’una canal molt evident, també herbada, coronada per un gran esperó a l’esquerra. Al primer tram el pendent és fort, però quan s’encaixona passa a fortíssim i ens cal ajudar-nos amb les mans a les roques laterals.
Guanyem la carena per un collet i el cim de l’Alt de Juclà, a mà dreta, per terreny més fàcil. Si pretenem enfilar-nos a l’esperó que guarda la sortida de la canal, a l’esquerra, ens caldrà superar una placa fàcil (III) però exposada.

La cresta. Acotació dels graus de dificultat d’escalada.
Per a aquesta part em remeto a la ressenya que el company Jose Bermudo, prou més experimentat que jo, publica al seu bloc Silencio mineral, amb algunes consideracions:

  • Al descens del Pic E, ell hi anota «destrepe II». Nosaltres vàrem rapelar. Hi ha instal·lació per fer-ho. Va ser el més llarg (25 m) en aprofitar la corda per salvar el darrer tram que és pot desgrimpar fàcilment.
  • En l’ascensió al Pic de la Pala Sobre l’Estany hi anota un passatge com a «flanqueo aéreo y espectacular, III, pitón». Suposem que el flanqueig és per l’esquerra en el sentit de la marxa (vessant nord, occità). Hem vist imatges d’una reunió equipada amb un pitó. Però a nosaltres ens va semblar menys exposat assolir la carena flanquejant per la dreta (vessant sud, andorrà)
  • El que es ressenya com a pic O, no és més que un esperó ponentí de l’Alt de Juclar, sense prou prominència com per tenir entitat pròpia.

Retorn
Flanquegem per terreny fàcil la falda ponentina del Pic de la Pala Sobre l’Estany, fins al coll que el separa del Negre de Juclà. Comencem a davallar sense perdre gaire cota, flaquejant ara per l’herbós vessant NE (rastres o indicis de corriol) per atènyer el peu del contrafort que es despenja directament del cim a la Collada de Juclà, on trobem un camí prou fressat, fitat i de bon fer pel que baixem.
No ens cal atènyer el coll estrictament, per on transita el camí entre el vessant andorrà i l’occità: fem drecera per un de transversal que abandonem a criteri per anar a buscar aquell principal.
Seguint aquest camí, ben senyalitzat (groc) i fressat, creuem la llesca de terra que separa els estanys Primer i Segon de Juclà, flaquegem per la riba meridional del Primer creuant alguns tarters i retornem al refugi.

Material
Portàvem corda de 50, joc d’encastadors passius i de lleves «friends», cintes i cordinos. Solament ens va caldre un encastador petit al primer esperó i, a banda dels ràpels, vàrem posar la corda en aquest punt i al flanqueig esmentat del Pic de la Pala. La resta la vàrem fer progressant en lliure, sempre per la carena sense esquivar cap ressalt, excepte els blocs granítics.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Cresta de Juclà

Comabona

Al Comabona, a la Serra del Cadí, s’hi pot accedir per diversos vessants. És un cim agraït: s’hi gaudeix d’una bona vista sobre la Cerdanya, la Vall del Llobregat, la pròpia Serralada del Cadí, el Moixeró i la Tosa d’Alp, el Verd, Ensija, la sempre impressionant cara nord del Pedraforca i bona part dels Pirineus.
A Prat d’Aguiló hi ha un refugi guardat de la FEEC. Des d’aquí pel Pas dels Gosolans és l’itinerari més curt i fàcil per accedir al cim. He visitat en nombroses ocasions aquestes contrades. A banda d’ésser indrets molt bonics, son punts de pas de diverses excursions i travesses. Conservo encara el record de les runes de l’antic refugi quan, de jovenet, fèiem la travessa de Gresolet a Bellver.
Segueixen dues ressenyes per enfilar-s’hi tant per migdia des del Berguedà, com pel nord des de la Cerdanya.

Des del coll de Bauma i retorn per la canal de Comabona

Distància 7,6 km
Desnivell acumulat 969 m
Nivell de dificultat moderat
Data 2 de juliol de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Serra del Cadí/Pedraforca (1:25000)

Itinerari circular per pujar al Comabona pel vessant de migdia des del coll de la Bauma i de passada el Cap de Tancalaporta. Per pujar a aquest darrer no hi ha camí. Podem prescindir-ne seguint el «camí normal» des del Pas de la Cabra.
La baixada per la canal de Comabona és molt costeruda i per terreny descompost en alguns trams. Es fa llarga.

Accés
A Bagà, seguint les indicacions, prenem la carretera local que, vorejant el Bastareny, s’adreça a Sant Joan d’Avellanet i Gisclareny.
Passat el pont de Sant Joan, en un revolt, anem a la dreta per un curt túnel i pugem al coll de l’Escriga. Davallem fins al primer nucli de cases rebutjant tots els ramals que baixen a mà esquerra. Continuem recte i pugem al coll de la Bena on acaba l’asfalt. Prenem el ramal de l’esquerra fins al coll de Bauma, on poc abans hi ha una àrea de lleure i la pista es bifurca per baixar a Gresolet.
Deixem el vehicle poc més amunt del coll pròpiament, quan la pista fa un tancat revolt a l’esquerra.

Coll de Bauma (1880m)
Al bell mig del revolt prenem una pista precària a mà dreta. Hi ha un rètol indicador del camí al Comabona on s’hi diu que hi ha 9 quilòmetres, però això és entre anada i tornada. Hi senyalització de SL (verd-blanc)
Poc més enllà creuem una barrera i, una mica més amunt, deixem la pista per un sender ben fressat i senyalitzat a mà esquerre.
Pugem (N) fent llaçades entremig de la pineda per pendent entre moderat i fort. Deixem un camí que surt a mà esquerra i que ignorem on mena, mentre ens anem encarant a NE.

Pleta de l’Olla (1960m)
Hem sortit del bosc i gaudim de bones vistes. El camí es desdibuixa entremig de l’herbei. Fem una colzada de 90º i enfilem vers el NW.

Pas de la Cabra (2135m)
O el Grauet. El bon camí marxa per l’esquerra apartant-se de la carena. Nosaltres pugem a la dreta, seguint el fil de la carena. Malgrat que al mapa hi dibuixin un corriol, si n’hi havia hagut, no en queda rastre. Trobem alguna fita de tant en quan, però hem de fiar-ho al bon criteri. I com sovint acostuma a passar, quan més a prop del fil de la carena, més bon pas.
A mà dreta tenim la cinglera sobre les Arrues de Monnel. Si ens hi aboquem podem albirar al fons de la vall l’Afrau de Monnell (o dels Cortalets) i, a just a sobre, el magnífic pont natural, probablement el més interessant del Berguedà.

Cap de Tancalaporta (2469m)
També conegut com a Puig Terrers (1). Hi gaudim d’una panoràmica de quasi 360º, solament eclipsada pel Comabona. Baixem (NW) sense camí però terreny franc i direcció evident fins al coll.

  • (1) L’havíem conegut com a Cap de Tancalaporta. Però durant molts anys va desaparèixer aquesta denominació dels mapes i se l’anomena Puig Terrers, que és com encara figura al topogràfic. Però a la darrera edició de l’Alpina ja torna a aparèixer amb aquella denominació inicial.

Coll dels Terrers (2408m)
Partió, com el mateix cim, dels termes de Gisclareny (Berguedà) i Montellà i Martinet (Cerdanya). Hi passa el GR 150.1 (Coll de Pal-Gósol) que careneja tota la serra. Però no el seguim. Continuem pel SL, ben propers a la carena (W), en pendent entre moderat i fort fins al cim.

Comabona (2554m)
Vèrtex geodèsic. Bona vista sobre la Cerdanya, especialment de la Vall de Ridolaina. També de la Vall del Llobregat, la pròpia Serralada del Cadí, el Moixeró i la Tosa d’Alp, el Verd, Ensija, la sempre impressionant cara nord del Pedraforca i bona part dels Pirineus.
Retornem pel mateix camí que hem pujat. Pero, sense arribar als Coll dels Terrers, ens desviem per un camí a mà dreta que baixa pel Clot o Canal de Comabona, al peu del Cap de Tancalaporta.
Es fa força incòmode, especialment la segona meitat, amb trams de fort pendent i terreny pedregós.


Powered by Wikiloc

Comabona i Cap de Tancalaporta

Per la vall de Ridolaina i el Pas dels Gosolans amb retorn pel coll de Tancalaporta i el serrat de la Muga

Distància 25,7 km
Desnivell acumulat 1662 m
Nivell de dificultat moderat
Data 4 de desembre de 2011
Cartografia Editorial Alpina. Serra del Cadí-Pedraforca (1:25000)

La pujada al Comabona es fa pel Pas dels Gosolans però el retorn pel Coll de Tancalaporta i el Serrat de la Muga, resseguint desprès falda nord del Comabona. Vàrem fer-lo en dues jornades, pernoctant al refugi. Sense neu és una ruta fàcil que transita per camins fresats i senyalitzats. Amb neu o glaç, depenent de les condicions, poc complicar-se molt. En aquest cas cal una especial atenció a la pujada al Pas dels Gosolans, al tram entre el Coll de Terrers i el de Tancalaporta i al pas pel bac de la Muga.

Accés. A Prat d’Aguiló s’hi pot accedir-hi en vehicle per una llarga pista forestal, d’estat variable segons les temporades. Conduint amb cura, és apte per a tota mena de vehicles. S’aparca uns metres abans del refugi, obert regularment tota la temporada d’estiu.
Però l’itinerari que segueix és una mica més llarg dons, per arribar a Prat d’Aguiló, partim de la pista que remunta el marge dret hidrogràfic de la Vall de Ridolaina. És una alternativa si, per neu o altres circumstàncies, la pista no resulta practicable.

Prat de l’Orri (1.420 m)
S’hi accedeix per la pista que parteix de Nas pel marge hidrogràfic dret de la Vall de Ridolaina. Deixem el vehicle quan la pista fa un revolt molt tancat a l’esquerra i inicia una llarga marrada per salvar el desnivell. Podríem continuar encara fins al Cortal de l’Oriol.
Pugem per un corriol, drecera de la pista, seguint els senyals blancs i grocs del PR-C 124 (Saldes-Olià) o Ruta dels Segadors. Quan retornem sobre la pista, ben aviat atenyem la font Tosca a mà esquerra.
Passat el Cortal de l’Oriol, que deixem sobre nostre a mà esquerra, comencem a davallar fins a creuar el Torrent de les Eres on la pista, en estat força precari, fa un gir de 180º i retorna per l’altre marge. En aquest l’abandonem per un camí  que puja entre llaçades vers el S primer i W, desprès. Més amunt el esdevé pista en força bon estat que ens mena fins al Coll de l’Home Mort on conflueix amb la que puja de Montellà a Prat d’Aguiló i amb el camí que baixa a Bastanist.
No prenem la pista a Prat d’Aguiló si no que fem drecera pel llom, pujant vers el S fins que la retrobem i ja no l’abandonem fins al refugi.

Refugi de Prat d’Aguiló (1.997 m)
Anomenat Cèsar August Torres. Pertany a la FEEC, és guardat i obert regularment tota la temporada estiuenca. Gaudim d’una preciosa panoràmica de la cara nord del Cadí.
Sortim del refugi pujant vers el S, entre llargues llaçades. Passem pel costat de la font i més amunt d’una estació meteorològica automàtica. Ens continuem guiant pels senyals del PR-C 124.
Ens enfilem a un contrafort del Pic d’Aguiló i a partir d’aquí augmenta el pendent que anem superant entre oportunes llaçades fins al coll (atenció: amb neu pot resultar delicat).

Pas dels Gosolans (2.425 m)
Entre la Punta Aguda (a ponent) i l’Aguiló (a llevant). Magnífica vista de la cara nord del Cadí i la vall de Bastanist. Punt tradicional de pas (juntament amb els colls de Pendís i de Jou, més a llevant) entre el Berguedà i la Cerdanya. Vers migdia s’estén la Coma dels Cortils, tancada per la Serra Pedregosa. Podem albirar el corriol que la travessa, provinent del Coll de les Bassotes, per on marxa el PR-C 124. Aquesta és una altra de les rutes habituals al Comabona.
A partir d’aquí el camí es difumina. Marxem vers SE seguint el GR 150. En moderat pendent anem carenejant per terreny planer. Passem per sota l’Aguiló (que deixem a l’esquerra) i, així que guanyem una mica d’alçada, el cim ja és ben evident. Abastem el Puig de la Font Tordera i, desprès d’un collet, el Comabona.

Comabona (2.554 m)
Vèrtex geodèsic. Bona vista sobre la Cerdanya, especialment de la Vall de Ridolaina. També de la Vall del Llobregat, la pròpia Serralada del Cadí, el Moixeró i la Tosa d’Alp, el Verd, Ensija, la sempre impressionant cara nord del Pedraforca i bona part dels Pirineus.
Marxem seguint el GR per la carena vers l’E. Fort pendent en baixada fins a un collet on ens cal flanquejar pel vessant N del Cap de Tancalaporta (atenció: amb neu, tram delicat) seguint una faixa o replec que abandonem a mig flanc i, per terreny més obert atenyem el coll de Tancalaporta.

Coll de Tancalaporta (2.347 m)
Canviem el bac pel solell marxant per la falda de migdia del Puigterrers fins a l’alçada del Serrat de la Muga. Atenció: amb neu o glaç aquest tram pot resultar delicat. Podem baixar directament per un camí molt rost a mà esquerra. És millor continuar uns metres més i prendre un altre corriol que baixa més suau. Deixem dons el GR que marxa pel Pas del Bou vers la Serra de la Moixa i ens guiem ara pels senyals taronja de Cavalls del Vent baixant pel bac de la Muga.
Revoltem en baixada la falda del Puigterrers en sentit contrari a la busques del rellotge i remuntem en fort pendent fins a un collet, ja al vessant nord d’aquest cim.
Continuem davallant vers W per camí entre planer i de moderat pendent fins al Serrat dels Gats on baixem molt fort per travessar el barranc de la Toselletes, al peu de la Roca de l’Equis, característica pels seus esvorancs en forma d’aquesta lletra. Desprès anem recuperant alçària fins al refugi.
Retornem al punt de sortida desfent el camí de l’anada.



desembre 2011

novembre 2006

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Roca Entravessada

Pel Pla de l’Estany i l’aresta est. Descens per la collada dels Estanys Forcats.

Distància 12,1 km
Desnivell acumulat 1392 m
Nivell de dificultat difícil
Data 13 de setembre de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Andorra (1:40000)

Itinerari pel Parc Natural comunal de les Vall de Comapedrosa per pujar al segon sostre d’Andorra. Cim poc freqüentat a jutjar pel fet que els camins que hi menen no són gens fressats.
Fins als Estanys Forcats el camí és fàcil de fer i seguir. És a l’accés i descens del cim on pot sorgir la dificultat que, més que als passos en sí (PD/II en condicions estivals), rau en escollir correctament l’itinerari.
A l’hivern, a partir del Pla de l’Estany, és una zona molt exposada als allaus. La neu sol mantenir-se als Estanys Forcats fins ben entrat l’estiu.

Accés
Al capdamunt d’Arinsal quan la carretera fa un gir de 180º per pujar a les bordes de Comallempla, anem a la dreta i creuem el túnel. Just a la sortida baixem, també a mà dreta, a la carretera dels Prats Sobirans. Hi ha poc espai. L’alternativa és deixar el vehicle a l’aparcament d’abans del túnel.

Prats Sobirans (1560m)
Pugem per la pista paral·lela al dic d’Arinsal, que tot seguit fa una colzada a l’esquerra. L’abandonem per un camí a mà dreta (accés indicat al parc per corriol) que guanya alçària ràpidament entremig del bosc. A les bifurcacions, totes ben senyalitzades, seguim les indicacions al refugi del Pla de l’Estany, estanys de Montmantell i estanys Forcats. També hi ha senyals de continuïtat del GRT/GR 11.1, del GRP (vermell i groc) i del sender comunal (punts grocs)
Sortim a la borda de la Coruvilla, on ens cal continuar per pista en fort pendent. Més amunt, quan s’aplana, podem deixar-la pel camí del rec d’Areny, ben indicat a mà dreta.
S’acaba el bosc, deixem a mà dreta el GRP que marxa al refugi de les Fonts pel camí de la Socarrada de coll Carnisser, passem pel costat de l’estanyol i atenyem el refugi.

Refugi del Pla de l’Estany (2050m)
Com la majoria dels refugis lliures d’Andorra té una estança reservada a pastors i forestals i una altra de lliure amb capacitat per a sis places amb lliteres, taula, llar de foc, bancs i font al costat. Com que s’hi pot accedir amb tot-terreny no és estrany trobar-lo ocupat per caçadors o altre gent, a més d’excursionistes.
L’estany i el refugi estan situats al fons de la coma o circ coronat pel cordal entre el Comapedrosa i el pic de la Pala de Coll Carnisser.
Per salvar el fort desnivell, el camí fa marrada dibuixant un cercle, en el sentit contrari a les busques, i va a buscar unes lleixes al peu del Port Dret. Creuem el torrent, deixem a mà dreta el camí als estanys de Montmantell per després, en fort pendent, guanyar les lleixes i tornar a creuar el torrent de Port Dret (precaució: terreny humit i/o glaçat, atenció a les relliscades!) i el del Bancal Vedeller. Deixem una ampla i oberta canal a mà dreta i, seguint una rasa (W), atenyem el primer dels estanys.

Estanys Forcats (2635m)
A la riba del primer estany encara no podem albirar els altres. Deixem el camí, i amb ell el GR, que continuen a mà dreta per vorejar-lo.
A mà esquerra, sobre un llom, hi ha l’antic refugi metàl·lic. Resguardat al darrere del llom hi ha el nou, de fusta i més ben condicionat, amb capacitat per a sis places.
La Roca Entravessada és el cim que tenim just davant en el sentit d’arribada (W), amb l’aparença d’un cim bicèfal, amb un contrafort o bony més baix a l’esquerra, del que es despenja un llarg esquenall. Guanyarem el cim per la carena d’aquest llom.
Si ens hi fixem bé, veurem una petita protuberància a l’extrem esquerre de la carena. No és altra cosa que una gran fita, referència de per on podem d’atènyer la carena.
A partir d’aquí abandonem el camí fressat i els senyals. Solament fites escadusseres i esparses, pel que serà millor guiar-nos pel sentit comú, amb la premissa que si topem amb un pas difícil, anem per mal camí.
A mesura que guanyem alçada ja podem albirar el segon estany. Un cop a la carena també el pic de Baiau i la collada del Forat dels Malhiverns, entre aquest i el Comapedrosa.
La carena és ampla i podem resseguir-la pel fil, apartant-nos-en puntualment pel vessant dels Malhiverns. Fins que topem amb el contrafort. Tan podem optar per escometre’l directament, com esquivar-lo per l’esquerra seguint una estreta vira amb certa exposició. En ambdós cassos ens caldrà grimpar.
Superat l’esperó solament ens cal remuntar la pala meridional, entre rocam i herbei, per guanyar el cim.

Roca Entravessada (2925m)
Segon cim més alt d’Andorra, darrere del seu veí el Comapedrosa. Malgrat això no ofereix una gran panoràmica. Per migdia l’esmentat Comapedrosa i pel nord l’allargassada carena del Medacorba, de semblant alçària, li ho priven. Però és especialment interessant el que podem albirar vers ponent: des del circ de Baiau fins al Monteixo.
Baixarem pel vessant nord. És un tram delicat, més perquè cal estar atents a no encigalar-nos innecessàriament que pels passos en sí. Hi ha fites. Primer desgrimpem unes lloses per entaforar-nos en una canal que seguim fins a un ressalt prou dret, moment en que l’abandonem per la dreta. Després trobem un parell d’esperons. Els esquivem flanquejant-los per l’esquerra, per la base, rebutjant altres fites que ens menen fer-ho per una cornisa estreta i exposada.
Ultrapassats els dos esperons s’acaben les dificultats.

Collada dels estanys Forcats (2743m)
Retrobem el GR que baixa al circ de Baiau. Ara podem albirar el tercer i més petit des estanys, arrecerat en una graonada a la falda del Medacorba.
Seguim el fàcil sender que faldeja pel tarter de la Roca Entravessada fins a la riba del primer estany on, sobre els nostres passos, desfem el camí de l’anada.
Passada la borda de la Coruvilla, per variar, podem optar per deixar el corriol i anar a buscar la pista, passant per la font de Moixó.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Àlbum d’imatges
Roca Entravessada

Pic de Tristaina

Circ i cim de Tristaina pel port de l’Arbella i l’aresta SE

Distància 7,8 km
Desnivell acumulat 740 m
Nivell de dificultat difícil
Data 12 de setembre de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Andorra (1:40000)

Itinerari per un dels indrets més interessants i concorreguts del Principat d’Andorra.
En bona part és senyalitzat, però l’accés al cim el fem per un camí menys habitual, no ressenyat al mapa (edició 2016/17) ni senyalitzat. No és pas nou, hi trobarem fites i guanya el cim d’una forma molt elegant, per una aresta evident. Ens caldrà grimpar, però els passos són fàcils i poc exposats (PD-/II).
Per a la tornada utilitzarem el camí de circumval·lació del circ, un gaudi per als sentits.

Accés
Partim de la Coma, a l’estació d’esquí Vallnord-Arcalís, on hi accedim des de la Massana per la CG-3.

La Coma (2244m)
Pel costat de l’edifici de serveis, prenem el camí als estanys de Tristaina. Molt freqüentat, fàcil i fressat. Hi ha un tram protegit amb un passamà que tal vegada sigui útil en cas de glaç.

Estanys de Tristaina (2330m)
Quan guanyem la graonada de la morrena de l’antic circ glaciar, ja podem albirar els estanys i el cim. Inconfusible: el més alt al NNE.
Baixem en direcció a l’estany del Mig i creuem el seu desguàs per una passarel·la. Continuem (N) pel camí que circumda el circ, ben fressat i senyalitzat (punts grocs) deixant a mà esquerra l’estany del Mig. A la vista del de Més Amunt, comencem a guanyar alçària vers el NE.
Deixem el camí pujant unes metres a mà dreta per trobar el GRT (senyals vermells i blancs) que ve de l’estany Primer (1).

  • (1) Els dos camins són paral·lels i menen al mateix punt. L’únic objecte de canviar-nos és per creuar el torrent per un punt més fàcil, especialment a la primavera quan porta més cabal.

Camí del Port de l’Arbella (2422m)
Bifurcació indicada. Per l’esquerra (N) continua el camí que circumda el circ. També en parteix el dels itineraris normals d’accés al cim. Anem a la dreta (NE) seguint el GRT (enllaç entre els GR 10 i 11).
Deixem un estanyol a mà dreta i encarem l’ascensió al port per terreny descompost, amb tendència a l’esquerra, evitant així les congestes de l’obac que solen persistir tot l’any.

Port de l’Arbella (2607m)
Collada entre el pic homònim i el de Tristaina. Tot el cordal és termenal entre el Principat d’Andorra i l’Arièja.
A l’altre banda podem albirar els estanys de la Goella, als peus del pic de l’Aspre, i el de l’Arbella. El GRT hi baixa. Aquí l’abandonem.
Guiats per algunes fites, emprenem el crestall de la collada (NW) i l’evident aresta SE que baixa del cim.
Al coll superem alguns ressalts rocallosos esquivant-los amb tendència a la dreta (vessant de l’estany de la Goella) procurant no perdre gaire alçària. Tant aquí com a l’aresta ens caldrà fer curtes grimpades, però es tracta de passos fàcils (II) i poc exposats.

Pic de Tristaina (2882m)
Tot i no ser del més alts, l’indret on està situat el fa especial, tot envoltat d’estanys. Als que ja hem vist hi afegim els del vessant nord: el Forcat i el de l’Ossada. El cim és un gran mirador, especialment en l’eix nord-sud, on podem atalaiar des de les Muntanyes de Taba (Soularac, Sant Bertomièu) al Cadí.
Davallem per l’ampla carena que s’allargassa vers ponent fins a un collet característic. L’itinerari carener és senyalitzat amb puntura groga i de bon fer. Ben aviat trobem a mà esquerra un dels camins habituals d’accés al cim.

Collet (2690m)
Al collet hi arriben dos altres camins habituals, senyalitzats també amb punts grocs. Per la dreta el que puja de l’estany Forcat. Per l’esquerra un dels que ho fa des del camí al Port de l’Arbella, com el que hem trobat prop del cim.
Seguim aquest darrer uns seixanta metres i l’abandonem per un tirany poc definit a mà dreta, senyalitzat amb fites, baixant esbiaixadament fins a sortir sobre el camí que circumval·la el circ.

Camí del circ de Tristaina (2540m)
Ben definit i senyalitzat amb pintura groga. El prenem a mà dreta.
Seguint els replecs del terreny creuem tarteres, trams herbats, baixem, però també pugem, especialment un esperó o contrafort sobre l’estany de Més Amunt, on trobem el camí que baixa del Port de Tristaina. A partir d’aquí tot és pràcticament baixada fins a retornar al punt d’origen.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Tristaina

Els Carcaixells d’en Dalmau i el Montclar

Pel pas de la Miloca, pujant la Roca Rodona i retorn per la Plana Basarda

Distància 10,2 km
Desnivell acumulat 556 m
Nivell de dificultat difícil
Data 3 de maig de 2016
Cartografia Editorial Piolet. L’Ardenya (1:25000)

Els Carcaixells d’en Dalmau és un conjunt de doms, crestes granítiques que, per l’acció erosiva, han adquirit una fisonomia peculiar.
Es localitzen a Solius, terme de Santa cristina d’Aro (Baix Empordà) a tocar del de Llagostera (Gironès). També els trobarem ressenyats com a Carcaixells d’en Cama. Com la veïna Roca Rodona d’en Cama, que també hem vista senyalada com Puig Agut i al mapa de l’ICGC, se l’anomena Roca del Sol. Can Dalmau i can Cama son dos masos propers.
Passarem pel menhir de can Llauradó, ens enfilarem a la Roca Rodona, recorrerem el crestall dels Carcaixells, pujarem al Montclar i retornarem per la carena de l’alzinar d’en Cama, tot visitant els vestigis del poblat ibèric de la Plana Basarda i la cova de Sa Tuna que podria tractar-se d’una sepultura hipogea. Finalment pel Camí dels Eucaliptus retornarem a can Llauradó. L’accés el farem pel GR 92, PR-C 102 i l’SL-C 32. El retorn no és senyalitzat, però no té pèrdua.
L’itinerari admet diverses variants. He procurat recollir les més coincidents.
La carena dels Carcaixells té una bona colla de trams equipats amb cadenes. Son passos fàcils (entre II i III). La Roca Rodona també ho havia estat d’equipada però, excepte un parell d’ancoratges a la cara ponentina, la resta d’equipament ja no hi és. El vessant llevantí exigeix una grimpada (II/III?). Tan a un lloc com a l’altre amb certa exposició.
L’instal·lador dels passos equipats, el pont i la via ferrada, així com d’altres equipaments propers (Gorges de Salenys, Cala del Molí,…), i de l’alçament del menhir de can Llauradó, és l’Albert Gironès.

Accés
Per la sortida 5 de la C-65, prenem la C-250 en direcció a Santa Cristina i la deixem tot seguit per la GI-6610 en direcció a Solius. Just abans del quilòmetre 1, al l’alçada del mas Pla, prenem una pista a mà esquerra. Dos-cents metres més enllà, passada la riera d’en Dalmau, trobarem un ampli espai per aparcament.
Podem apropar-nos encara més, continuant la pista per la dreta en direcció a can Llauradó i començar l’itinerari poc més enllà d’aquest mas.

Riera d’en Dalmau (48m)
Comencem a caminar per l’ampla pista, a mà dreta, seguint el GR en direcció a Sant Feliu de Guíxols i el Montclar. Anem a passar pel costat de can Llauradó des d’on tenim una bona panoràmica del Montclar, els Carcaixells i la Roca Rodona.
Poc més enllà, quan el GR gira a l’esquerra, seguim recte en direcció al coll de Ceps, el Montclar i els Carcaixells (senyalització vertical i horitzontal del PR-C 102).
Passem pel costat del menhir de can Llauradó. Cent quinze metres més enllà, en una bifurcació en Y, anem a la dreta (retornarem pel ramal de l’esquerra). A les dues properes bifurcacions anem a l’esquerra.
La pista, cada cop més precària, ha anat esdevenint un camí ample, de bon fer, pel marge dret de la riera de Penyella (o de Plana Basarda).

Pas de la Miloca (90m)
Cruïlla indicada. Hi ha un gran plafó informant que el pont i la via ferrada estan tancats per motius de seguretat (1).
Continuem recte (S) pel PR en direcció al coll de Ceps i el Montclar. En aquesta direcció ja podem albirar la Roca Rodona. Creuem la riera i, poc més amunt, nova bifurcació indicada. Recte (S) seguint el PR pujaríem al Coll de Ceps. El camí de la dreta (W) mena a la part meridional dels Carcaixells per la font de la Roca d’en Cama i el torrent de les Carboneres (2).
Seguint el PR uns pocs metres, un tirany poc perceptible a mà dreta (fita) s’enfila en fort pendent, entre curtes llaçades. Ens deixa sobre un contrafort des del que abordem el crestall pel vessant N, primer per una canalona, després per una marcada lleixa.
Del contrafort al cim ens cal grimpar: passos fàcils (II) on petits esglaons cavats al rocam ens ajuden, però no exempts d’exposició.

  • (1) El pont és obvi. Pel que fa a la ferrada ignoro si es refereix a la d’Agulles Rodones, els trams cadenats dels Carcaixells o a ambdós equipaments.
  • (2) Ens pot interessar tant una opció com l’altra si no volem retornar per la Plana Basarda, realitzant el recorregut del crestall en sentit S-N. Altrament és millor realitzar-lo en sentit N-S i anar-lo a buscar a partir del Pas de la Miloca.

Roca Rodona d’en Cama (236m)
És un bon mirador del Montclar i els Carcaixells. També de la carena per on transita el nostre camí de retorn. Hi ha un curiós rebaix practicat a la roca.
Desfem el camí fins al pas de la Miloca on, vers ponent i seguint els senyals de l’SL-C 32, creuem la riera per un pontarró i anem a guanyar l’extrem septentrional dels Carcaixells. A la bifurcació (indicada) amb l’accés a la via ferrada d’Agulles Rodones, anem a la dreta.

Carcaixells d’en Dalmau (215m)
El recorregut del crestall s’inicia al peu d’un oratori dedicat a Sant Francesc.
Un parell de passos equipats amb cadenes ens ajuden a coronar la primera de les agulles. Entre aquesta i la següent hi ha el pont penjat.
Desgrimpem fins al collet i ens enfilem a la segona agulla per un altre tram equipat amb cadena i alguns esglaons.
Dos passos equipats més i, sobre una roca, uns senyals de pintura blava ens indiquen un itinerari de baixada que, amb un tram equipat amb cadena i un altre amb corda, retorna al Pas de la Miloca pel Torrent de les Carboneres (1).
Anem a la dreta, seguint els senyals del SL. Amb dos trams equipats més baixem a un coll prou ample on un indicador senyala un altre camí al Pas de la Miloca per les Carboneres (1).
Després de superar un pas equipat amb corda, flanquejar una agulla baixant pel Pas de la Canaleta, equipat amb una altra corda que podem esquivar per la dreta, trobem una nova bifurcació: a mà esquerra baixa el camí del Pas de la Canaleta que també retorna al Pas de la Miloca pel Pla de la Figuereta (1). És senyalitzat com a SL.
Nosaltres anem a la dreta. Pugem fins al peu d’una línia d’alta tensió (senyalització vertical) on continuem per una pista en direcció al Montclar. La deixem al Collet de Montclar per un corriol a mà dreta que, després de superar un ressalt rocallós careneja fins al cim.

  • (1) Aquests tres camins conflueixen i van a passar per la Font de la Roca d’en Cama, on hi ha les ruïnes d’una antiga edificació de pedra i una taula amb bancs. Des del Pla de la Figuereta es pot pujar a la Roca Rodona d’en Cama, pel vessant ponentí però, com s’ha dit a la introducció, el pas està desequipat.

Montclar (401m)
Coronat per una senyera i un gran cúmul de pedres, s’hi gaudeix d’una bona panoràmica de l’entorn, fins al Montseny i el Pirineu, però altres veïns més alts, com el de Montagut, el priven d’albirar més enllà. Hi conflueixen dos camins més: un que ve de la veïna Roca de l’Esfinx i un altre del mateix collet de Montclar pel vessant de migdia.
Retornem a aquest collet i prenem la pista a mà dreta, seguint el PR-C 102, en direcció a Sant Feliu pel coll de Ceps, on anem a l’esquerra (bifurcació indicada).
Deixem el PR que retorni al Pas de la Miloca per un ramal a mà esquerra i, poc més enllà, un corriol a la mateixa mà que sembla talment una drecera al mateix lloc.
Encara més avall ignorem a mà dreta un altre ramal que marxa en direcció a Sant Baldiri.
La pista, molt precària, baixa en fort pendent: ens cal estar atents per no relliscar amb el sauló.
Més avall enfilem un corriol no senyalitzat a mà dreta que mena a la Plana Basarda on podem albirar una colla de sitges excavades al terra.

Plana Basarda (280m)
Sobre un turó enlairar amb bona vista sobre la Vall d’Aro, fou la ubicació d’un assentament iber on s’hi han localitzat peces de ceràmica, àmfores, nanses, destrals, puntes de llança, espàtules i monedes.
L’indret figura documentat al segle XVI com a «les planes d’en Basart», que posteriorment serien «les planes de na Basarda» i finalment n’ha resultat «Plana Basarda».
Retornem a la pista i la deixem en un tancat revolt a mà dreta, on continuem recte per un camí ben fressat. En tot aquest tram hi ha molts eucaliptus, d’aquí que el camí sigui conegut per aquest nom.
Bon tros avall, sense senyalitzar i separada uns deu metres a mà dreta del camí, hi ha la Cova de sa Tuna.

Cova de sa Tuna (106m)
Una petita obertura circular dóna pas a una cavitat practicada a la roca en forma d’olla, de tres metres de fondària per dos d’alçada.
Com les seves veïnes dels Moros, del Mas Rissec i Ses Felugues, se’ls hi atribueix la funció de sepultures hipogees datades a cavall dels mil·lennis III  i  II a. C., tot i que, pel que sembla, no s’hi ha trobat indicis que ho confirmin.
El camí surt a una pista i, uns dos-cents vint-i-cinc metres més avall, en una bifurcació, anem a l’esquerra. Ben aviat retrobem el camí d’anada.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF



Powered by Wikiloc

Carcaixells d'en Dalmau i Montclar

Montserrat. Els Ecos i l’Esfinx.

Per la canal de la Font de la Llum, la dels Micos i retorn per la del Miracle

Distància 4,8 km
Desnivell acumulat 580~660m
Nivell de dificultat difícil
Data 31 de març de 2016
Cartografia Editorial Alpina. Montserrat (1:10000)

Exigent itinerari circular per guanyar una de les talaies més altes de la serra montserratina, que transita per un sector agrest on no hi ha cap camí fàcil. Grimpades, desgrimpades, flanquejos i passos exposats, alguns d’equipats. No és itinerari per aventurar-s’hi si no s’està avesat a aquest tipus de terreny. Totalment desaconsellable si és humit. En contrapartida el premi és proporcional a l’esforç.
Bona part transcorre per canals, pregones i encaixonades, on el GPS ens serà de ben poca utilitat. Els camins que seguirem estan fidelment representats al mapa. Però, com és habitual a Montserrat, hi concorren altres corriols i tiranys (dreceres, accés a peus de via d’escalada, etc.) que ens poden procurar una bona «encigalada». Un ull on posem els peus i l’altre a les fites i als senyals. I parades sovintejades: tant per refer l’alè com per gaudir de l’espectacle.

Accés
Per la BP-1103 entre el Monestir de Montserrat i el coll de can Maçana, poc més enllà del quilòmetre 4, hi ha un petit espai d’aparcament a mà dreta.

Creu del Regató (688m)
Podem albirar la Canal del Miracle, per on retornarem, a mà esquerra. Prenem el camí del Miracle, ben indicat a l’altre marge de la carretera, pujant per unes escales. Sortim al de l’Arrel (GR 172) que prenem a l’esquerra en direcció al Monestir. El seguim fins a la Canal de la Llum, on l’abandonem per enfilar-nos-hi a mà dreta, en fort pendent.
A mitja canal una fita ens senyala un camí a mà dreta, que podem seguir si volem visitar la propera Font de la Llum.
Canal amunt atenyem el Portell de Migdia, un collet entre les Talaies (esquerra) i els Ecos (dreta). Perdem uns metres per l’altre vessant, baixant per la Canal de Migdia.

Canal dels Micos (1000m)
Una fita i el mot «Micos» al tronc d’una alzina, ens indiquen un tirany que surt a mà dreta. Hi anem seguint senyals grocs i blaus.
Just encetar el corriol, un flanqueig delicat ens ensenya les cartes del pal que anirà la ruta a partir d’ara. Pugem fort amb tendència a l’esquerra (W) fins a la base de la paret, on anant a l’esquerra (S), entrem a la Canal dels Micos.
Superem grimpant per oposició un primer tram estret. I tibant de braços, entre les arrels d’un teix providencial, un segon de més ampli. Flanquegem per un pas força exposat, protegit per un sòlid cable d’acer.
Deixem a mà esquerra el corriol (senyals vermells) que mena al pas del «Borinot», actualment desequipat. Girem a la dreta i enfilem (N) la canal del Camell, costeruda però més ample. No arribem fins al final: la deixem per l’esquerra, seguint els senyals de pintura, i flanquegem sobre una roca (SW) des de la que ja podem albirar el cim de la Miranda dels Ecos.
Un tram arbrat, girem de nou a la dreta i encetem una altra canal (N) entre la Miranda i l’Eco del Mig. Una corda nuada ens ajuda a progressar per un ampli però llarg i costerut llit de roca.
Sortim a un collet, anem a l’esquerra i, per l’estret fil de carena, assolim el cim.

Miranda dels Ecos (1223m)
Som al sector més alt del massís, pocs metres per sota del seu sostre, la veïna Miranda de Sant Jeroni. Extraordinària talaia que ens proporciona una de les millors panoràmiques —i n’hi ha tantes!— que poden gaudir-se a Montserrat. Si calgués descriure tot el que s’hi albira hi esmerçaríem moltes línies…
Retornem al collet, enfilem per un corriol enganxat a la base ponentina de la Miranda fins a un altre entre aquesta i l’Eco d’en Nubiola (1).
Una sirga nuada a uns teixos ens permet baixar (S) per una rosta canal de fortíssim pendent i terreny descompost. La sirga ens deixa sobre una graonada d’uns quinze metres, quasi vertical, equipada amb una sòlida cadena i cordes.
Superat el pas continuem baixant ajudant-nos amb tota mena d’elements vegetals. Virem 90º a la dreta (W), deixant a l’altre mà el corriol que, entre la Roca de Migdia i el Serrat del Patufet, va a buscar el camí del Montgròs. Ens guiem, encara, pels senyals grocs.
A la capçalera de la Coma dels Naps de Dalt, deixem el camí que segueix baixant a buscar el de les Comes i anem a la dreta (NNW), guiats ara per senyals vermells.
Flanquegem recuperant alçària. A la propera bifurcació baixem a l’esquerra: no seguim el camí que, per la dreta, marxa arrapat a la paret. Poc més enllà deixem a mà esquerra una variant del camí que baixa al de les Comes.
Sortim sobre una llarga llesca rocallosa i la remuntem fins a la carena, entre les Roques del Salt de la Nina i les dels Aurons. Anem a l’esquerra carenejant (W) fins al peu de la Miranda dels Aurons i continuem, carena enllà (S), fins al de l’Esfinx.

  • (1) Tanmateix ens ha semblat que es pot desgrimpar directament des de mitja carena, sense que calgui retornar al collet.

L’Esfinx (1146m) (1)
Retornem sota els Aurons i, davallant per una canaleta (W), guiats ara per senyals de color blau, anem passar pel peu de les seves parets ponentines (N). Som al recorregut del Pas de l’Esfinx, un llarg tram de baixada fins al coll del Miracle, amb sovintejats flanquejos, desgrimpades i passos delicats no exempts d’exposició. (2)
Tot i l’atenció que cal dedicar als nostres passos, és obligat de tant en tant alçar la mirada per no perdre’ns les magnífiques vistes que s’albiren de les Agulles i els Frares Encantats.
Sortim al Camí de les Comes (PR C-78), entre el coll homònim i el de Port, que prenem a mà dreta.

  • (1) Sembla que és fàcil accedir al cim de l’Esfinx pel vessant nord amb senzilles grimpades que no passarien de IIº. Però no he localitzat més que una ressenya. Talment com si la gent hi passi de llarg. La manca d’informació i el fort vent ens aconsellen deixar-ho per un altre dia.
  • (2) Fa uns anys aquests passos estaven equipats amb cables i cordes. Encara hi resten alguns ancoratges. Es va desequipar… fins que algú hi prendrà mal.

Coll i canal del Miracle (975m)
Deixem la carena baixant a mà dreta tot entaforant-nos a la canal. Aviat trobem, també a la dreta, el camí del Salt de la Nina i l’Hort del Malany.
La del Miracle és una canal curta i, per això, amb molt de pendent. Molt més que a la de la Font de la Llum. Amb trams de terreny descompost, alternats d’altres en que els aiguats han deixat la roca mare al descobert.
Passat un d’aquells trams de roca, quan la canal s’obre, el camí ja menys rost se’n separa, iniciant una marrada a l’esquerra tot esquivant la graonada per on salta.
Sortim de nou al Camí de l’Arrel que prenem a mà dreta. Baixem a travessar la canal del Miracle. El camí, ben condicionat, la creua amb escales, baranes i algun passamà. Retrobem la cruïlla amb el del Miracle (estaca indicadora) que seguim desfent els nostres passos de l’anada.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Montserrat: Els Ecos i l'Esfinx

Saboredo i Amitges

Des del refugi d’Amitges

Distància 5 km
Desnivell acumulat 655 m
Nivell de dificultat difícil
Data 18 de setembre de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Maurici (1:25000)

Interessant itinerari que ens permet guanyar tres cims que, malgrat la seva modesta alçària, són molt estètics i situats al bell mig d’uns paratges deliciosos: el de Saboredo, el d’Amitges i l’Agulla Gran d’Amitges. Aquesta darrera, d’aspecte inaccessible, té la seva debilitat que aprofitem per a coronar-la sense necessitat de mitjans tècnics.
La ruta permet una variant prou interessant: si en el nostre camí al Pic de Saboredo, ens enfilem primer a l’Agulla, la tornada podem realitzar-la per la Coma d’Amitges, per camí fàcil i senyalitzat, completant així un itinerari circular. Tota vegada que és molt evident, aquí hem volgut ressenyar altres opcions complementàries.
Renunciant a l’Agulla, podríem considerar-lo de moderada dificultat.

Accés
Per la carretera C-13 fins a la cruïlla de l’embassament de la Torrassa on prenem la LV-5004 fins a Espot. A l’estiu podem continuar fins a l’aparcament de l’entrada del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici a Prat de Pierró. Des d’aquí a peu fins a l’Estany de Sant Maurici per un sender ben senyalitzat i, per pista, fins al refugi. Tot plegat unes 2h 45’ a peu.

Refugi d’Amitges (2365m)
Propietat del C.E.C. i guardat.
Continuem uns 400 m. per la pista d’accés al refugi fins que acaba. Per qualsevol dels dos camins que hi baixen, anem a creuar el desguàs de l’estany de la Munyidera al Gran d’Amitges.
A l’altra riba obviem el camí de la dreta (estaques grogues) que s’adreça a la Coma d’Amitges. Anem a l’esquerra (NW) flaquejant l’esperó meridional de les Agulles d’Amitges.
Camí fressat fins que atenyem la tartera de grans blocs granítics que ens obliga a emprar les mans de tan en quan (fites).
Superat el primer tram de tartera, sortim sobre un clap herbós on el camí fa un gir de 90º a la dreta en direcció a les Agulles. El deixem i continuem recte cap el collet que albirem vers el N, per un tram de grans blocs alternat amb altres d’herbei, fora de camí senyalitzat.
Al collet entre les Agulles d’Amitges i el Pic de Saboredo retrobem el camí que hem abandonat. Poc definit però fitat, el seguim vers el NW fins a la base del rocam. No ens hi enfilem encara: el cim del Pic de Saboredo és un curt crestall on el punt culminant queda just a l’altre extrem. Atacar-lo directament ens obligaria a transitar pel crestall, per terreny abrupte i exposat.
Continuem flaquejant vers el NW, planerament, perdent fins i tot una mica de cota i, ja propers a l’aresta nord que es despenja en direcció al coll d’Amitges, trobem el millor pas per grimpar fins al cim.

Pic de Saboredo (2829m)
Bona talaia vers ponent i el nord, no així cap als altres vessants on els seus veïns més alts li resten visibilitat.
Baixem propers a l’aresta nord i continuem per terreny franc i camí mig definit fins al proper coll d’Amitges on atenyen el camí que puja de la Coma d’Amitges i que hem rebutjat just al començament de l’itinerari.
Pel vessant meridional i camí fàcil, evident i fressat, superant algun tram de tartera, atenyem el cim del Pic d’Amitges.

Pic d’Amitges (2848m)
Ens ofereix una perspectiva semblant al seu veí. Excel·lent sobre la Vall de Gerber, no tant de la de Saboredo.
Baixem a buscar el ben fressat camí de la Coma d’Amitges, no ens cal retornar al coll, fem drecera pel llom i el seguim a l’esquerra.
Quan abastem una graonada herbosa, abans de baixar pròpiament a la coma d’Amitges, abandonem el camí i, en poca estona, ens enfilem de nou al collet entre les Agulles d’Amitges i el Pic de Saboredo.
Retrobem el camí de l’anada que ara prenem baixant a mà esquerra. Per una curta canal molt evident i fitada grimpem (un primer ressalt de III seguit de més fàcils, tots sense exposició) fins a una enforcadura on continuem a la dreta fins al cim.

Agulla Gran d’Amitges (2661m)
Coneguda també com Agulla Superior, és un cim de reduït espai, coronat per un gran bloc planer. Als nostres peus l’Agulla Petita, on no es possible accedir-hi si no és escalant alguna de les seves vies.
Desgripem per la canal, continuem pel camí fressat i fitat, entrem a la tartera (fites) i atenyem de nou el clap herbós on en camí fa una colzada de 90º i retornem al refugi sobre els nostres passos.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Posets o Punta Llardana

Massís de Posets vist des de la Vall de Cregüeña

El Posets o Punta Llardana és el segon sostre del Pirineu. La primera ascensió ‘oficial’ data de 1856, atribuïda al britànic Henry Halkett i els guies de Banhères de Luishon, Redonnet i Barrau. Males llengües asseguren que, quan els guies van tenir clara la ruta, van oferir la primera a Halkett.
L’etimologia dels noms és incerta. Els grans massissos solien anomenar-se de forma diferent segons el vessant. Així des de la vall de Chistau se’l coneixeria més com a Posets, sembla que en relació als ‘pocets’ o estanys de la seva falda. Les valls orientals l’anomenaven Lardana o Llardana. Hi ha qui aventura que en relació amb el vocable ‘llar’ (foc). Una altra hipòtesi (Corominas) s’inclina per l’origen iber ‘pastures fins on arribaven els ilergetes’.
Diversos son els itineraris d’accedir-hi. El més habitual i directe és la Ruta Real per la Canal Fonda. Més alpina és la del cordal sud-oest, conegut com la Cresta d’Espades, oberta el 1905 per Louis Le Bondidier. Per realitzar-la cal estar avesat a trescar per terreny abrupte i exposat. La corda pot resultar útil per assegurar un parell de passos delicats.

Accés
Des de Grist (Eriste) prenem una pista (indicada) en direcció a la Plleta de l’Estallo. Un primer tram en asfalt deficient, continua sobre terra amb formigonat puntual. Transitable, amb precaució, per a tota mena de vehicles.
Estacionem a la pleta, prop de la cascada d’Espigantosa i prenem el PR-HU 36 pel fàcil i bonic camí que ens mena pel marge dret de l’Aigüeta de Grist fins al refugi en 1h 30’ (track disponible al final de la pàgina).

Per la cresta d’Espades, des del Tucón Royo i retorn per la Ruta Real

Distància 10,8 km
Desnivell acumulat 1400 m
Nivell de dificultat difícil
Data 30 d’agost de 2012
Cartografia Editorial Alpina. Posets-Perdiguero (1:25000)

Refugi Ángel Orús (2115m)
El refugi del Forcau, a la falda dels cims homònims, és dedicat a la memòria d’un muntanyenc aragonès mort l’any 1981 en una ascensió al Mont Blanc.
Seguim el GR 11.2, per camí molt fressat i ben senyalitzat. Deixem a mà dreta el ramal que s’adreça el refugi d’Estós (indicat) i continuem pel que, per la Forqueta, mena a Biadós. Creuem el torrent de Llardaneta per un pontarró i, més amunt, deixem el camí al Posets per la Canal Fonda, per on retornarem.
Poc abans de l’Ivó de Llardaneta, creuem el torrent que del Forau de la Neu i ens enfilem per un llom a mà dreta (fites i indicis de corriol) pel marge dret del torrent.
Deixem les fites, que ens acosten al torrent i al Forau i anem a l’esquerra (W) fins a pocs metres d’un petit estanyol.
Més amunt unes fites indiquen a mà esquerra l’itinerari per accedir al Diente Royo. Anem a la dreta (NW) en direcció a l’evident i rogenc coll del Tucón Royo. Poc abans del coll el camí esdevé prou fressat i, entre llaçades, el seguim fins al coll i, en pocs minuts més, al cim.

Tucón Royo o Pavots (3124m)
Marxem seguint l’ampli crestall (N) que comença a afilar-se als primers contraforts de l’Espades. Tram fàcil, però molt exposat: passos sovintejats de I-II, excepte un d’aïllat de III. El transit entre els dos cims de l’Espades és per camí planer i ampli.
Desgrimpem fins al conegut com a ‘Pas del Funambulista’. Es tracta de tres trams curts, els dos primers més amplis que el darrer, més esmolat. En condicions estivals no tenen altra dificultat que la basarda produïda pel gran ‘pati’ a banda i banda.
A la sortida del Funambulista ens cal afrontar el segon pas delicat del crestall (III).
Les dificultats van decreixent al pas per la Tuca de Llardaneta i la Tuqueta Roya i desapareixen totalment al coll Jean Arlaud, sortida del corredor homònim, obert pel cèlebre pirineista francès, mort l’any 1938 a la cresta de Gourgs-Blancs on, per un costerut camí, guanyem el cim del Posets.

Posets o Punta Llardana (3375m)
Segon sostre del Pirineu.
El descens el fem per la Ruta Real, l’itinerari més fàcil, habitual i concorregut. Per l’Espatlla de Posets baixem al coll de la Dent de Llardana on ens endinsem a la llarga Canal Fonda.
A la sortida de la canal anem a retrobar el torrent de Llardaneta i el camí de pujada.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

De la Pleta d’Estallo pel refugi Ángel Orús i la Ruta Real

Distància 8 km (anada)
Desnivell acumulat 1810 m
Nivell de dificultat moderat
Data 7 de setembre de 2011
Cartografia Editorial Alpina. Posets-Perdiguero (1:25000)

Itinerari més habitual d’ascens al Posets, realitzat en dues jornades, fent nit al refugi del Forcau (Ángel Orus).
És el camí que en la ressenya precedent s’utilitza per al descens, però incorpora el tram d’accés al refugi.

Per la cresta d’Espades, des del Tucón Royo i retorn per la Ruta Real

De la Pleta d’Estallo pel refugi Ángel Orús i la Ruta Real

Vídeo de jamMADTEAM molt il·lustratiu de l’itinerari per la cresta

Gran Encantat

Pel coll dels Encantats

Distància 2,8 km (anada)
Desnivell acumulat 892 m
Nivell de dificultat difícil
Data 6 d’agost de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Maurici-Els Encantats (1:25000)

Els Encantats és, probablement, la muntanya més emblemàtica del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Qui no conserva en memòria la imatge de postal, alçant la seva forca per sobre les aigües de l’estany?
Pocs metres separen un cim de l’altre. El Gran Encantat és el situat a migdia, mentre el Petit o Encantat Xic, ho és al nord i més oriental. Tanmateix el Gran és el més accessible.
La primera ascensió assolí el Gran Encantat. Fou realitzada per un grup liderat per Ludovic Fontan de Négrin i data de 1901. El Petit fou coronat l’any següent. L’aureola d’inexpugnable, però sobretot la seva modesta alçària (2748m), havien allunyat del cim els grans pirineistes del segle XIX. Per saber-ne més llegiu aquest artícle.
Si be les grimpades no passen del IIIº, el tram final és molt exposat. Malgrat que trobarem abundants cantells per progressar amb seguretat, la qualitat de la roca és mediocre i cal dedicar-li atenció. És important seguir be les fites per fer cim sense complicar-nos més del compte. En resum: no és un cim fàcil, gens apte per a gent poc avesada en aquest tipus de terrenys.
Equipament: casc obligat i corda recomanable.

Accés
Al refugi Ernest Mallafré s’hi accedeix des d’Espot per la vall del riu Escrita.

Refugi Ernest Mallafré (1893m)
Petit refugi al peu dels Encantats, dedicat a la memòria d’Ernest Mallafré i Planella (1922-1946). Esquiador, pirineista i escalador, morí als 22 anys, víctima d’una allau quan baixava esquiant del Pic de Monestero, el darrer dia de l’any 1942.
De davant mateix del refugi prenem el camí a la Valleta Seca, baixant a travessar el riu per un pontarró, per després enfilar-nos (SE) fins al peu dels Encantats. Virem 90º (SW) i anem resseguint la falda, creuant boscos i tarteres, mentre guanyem alçària i atenyem la Valleta Seca.

Valleta Seca (2300m)
Passem pel costat d’un gran bloc desprès, darrera el qual s’hi aplega un clap de pins, amb la imponent piràmide de la Pala Roia davant. Pocs metres més enllà, un corriol ben fressat surt esbiaixadament a mà esquerra. No podem albirar encara el corredor amagat rere un contrafort.
Seguim el corriol fent llaçades en fort pendent, per salvar el con de dejecció, i entrem a l’ampli corredor. Tarterós i inestable, transitar-hi és fa penós.
Més amunt s’estreny i ens caldrà ajudar-nos amb les mans en un parell de punts, especialment a la sortida.

Coll dels Encantats (2584m)
A la sortida del corredor. Albirem el cim davant nostre on, més a la dreta, sobresurt el del Petit Encantat.
Enfilem (N) per un corriol ben fressat, propers al crestall de l’esquerra, pel vessant llevantí.
Grimpem salvant un esquenall rocallós i continuem per corriol fins a l’alçada d’un collet, molt evident a mà esquerra. Poc més amunt sembla bifurcar-se, però el ramal de l’esquerra no té continuïtat. El de la dreta baixa a la base d’un corredor, al peu de la paret que s’alça en aquella direcció (1).
En aquest punt comencem a grimpar per les lleixes esglaonades que tenim davant, lleugerament esbiaixant a la dreta, fins a una forqueta, també molt evident (II, moderadament exposat).
La forqueta ens obre el pas al vessant ponentí on, flanquegem i remuntem a la dreta fins a la cresta (II-IIIº, molt exposat).
Els darrers metres fins al cim son per camí fàcil.

Gran Encantat (2748m)
Per la seva modesta alçària té prou prominència com per resultar una bona talaia. Especialment cap al NW on podem albirar fins al massís de la Maladeta.
Retornem per la mateixa via. Preferible, per més segur, rapelar fins a l’alçada de la falsa bifurcació.
Pocs metres per sota del cim hi ha una antiga instal·lació de ràpel amb dos spits i malló. Poc més enllà una de nova amb químics, cadena i anella, per a una tirada de 40 metres. La segona tirada, de 30 metres, és sobre un ganxo subjectat amb expansiu (2).

  • (1) És habitual l’error de seguir aquest corriol, prou ben fressat, i enfilar-se per la canal, més dificultosa que la via descrita. En realitat es tracta del retorn del ràpel (optatiu).
  • (2) En anar de travessa no portava corda i em va caldre desgrimpar. La informació del ràpel és extreta de www.engarrista.com




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pics de Monestero i de Peguera

Del refugi Josep Maria Blanc a l’Ernest Mallafré pels Estanys Escondits i la vall de Monestero

Distància 11 km
Desnivell acumulat 880 m
Nivell de dificultat difícil
Data 5 d’agost de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Maurici-Els Encantats (1:25000)

Clàssica travessa entre refugis al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, un dels trams de Carros de Foc, amb ascensió a dos dels cims emblemàtics de la zona.
L’ascensió per la capçalera de la Vall de Peguera, curulla d’estanys, les panoràmiques que s’albiren des dels cims i la baixada per la deliciosa i plàcida vall de Monestero, són un regal per als sentits.
La qualificació de difícil obeeix únicament al darrer tram d’accés al Pic de Peguera: grimpada fàcil (II/II+) però exposada. Imprescindible estar avesat a aquest tipus de terreny.

Accés
Al refugi Josep Maria Blanc s’hi accedeix des d’Espot per la vall del riu Peguera.

Refugi Josep Maria Blanc (2318m)
Ubicat en un paratge idíl·lic, sobre una llengua de terra a l’estany Tort de Peguera. Inaugurat l’octubre de 1943, porta el nom del qui fou president del CEC i un dels seus impulsors.
Revoltem l’estany en el sentit contrari a les busques i travessant el desguàs just per sota del barratge, enfilant-nos (W) desprès fins a la riba de l’estany de la Cabana.

Estany de la Cabana (2390m)
Bifurcació. Anem a l’esquerra virant 90º (S) resseguint la seva riba llevantina fins a un collet a la vista dels estanys Trullo i Negre passat el qual el camí perd alçària decididament en direcció a l’estany de la Coveta.

Bifurcació (2414m)
Pocs metres abans del collet deixem el camí per la dreta. Enfilem (NW) la Coma dels Estanys Escondits seguint indicis de corriol guiats per fites escadusseres.
En aquesta direcció destaquen davant nostre, d’esquerra a dreta, els cims de Saburó (superior i inferior), de Peguera i el un turó de la carena del Monestero que ens amaga la vista del cim.
Passem vora dos estanyols que deixem a mà esquerra.

Camí de l’estany de la Cabana (2587m)
Bifurcació poc evident. Per la dreta atenyem un corriol que puja de l’estany de la Cabana i que hem descartat abans en una mala elecció.
A la vista del tram que hem seguit des del collet fins aquí, hauria estat més encertat anar a la dreta a l’alçada de l’estany de la Cabana, revoltant-lo pel seu desguàs. Aquest camí, indicat al mapa, a banda de més curt sembla millor definit.
A partir d’aquí el camí és més fressat i ja podem identificar perfectament el cim del Monestero. Continuem pujant (W). Deixem a l’esquerra un tercer estanyol i poc més amunt atenyem el més gran dels estanys Escondits que també deixem a mà esquerra.
Abandonem el camí que s’adreça a la Collada de Fonguera (o de la Velleta Seca) i anem a l’esquerra (SW), fora de camí, en direcció a un altre collet molt evident a la dreta del cim.
Atenyem el collet, una finestra sobre la vall de Monestero i, propers a la carena, guanyem el cim amb algun pas de grimpada fàcil.

Pic de Monestero (2877m)
Un sender costerut però ben fressat arriba al cim des del coll de Monestero. El seguim primer carenejant (SE) i després pel vessant dels estanys de Peguera (SW) fins al coll.

Coll de Monestero (2716m)
Entre els cims de Monestero i de Peguera, partió d’aigües dels rius homònims.
Enfilem l’ascensió al cim per camí ben fressat i fitat fins al peu d’unes lloses  entre herbei, superant-les esbiaixadament (esquerra) fins a la base d’un corredor per on guanyem el crestall. El seguim (dreta) superant diversos blocs granítics, be per sobre, be flanquejant, fins al cim. Passos fàcils (II/II+) però exposats.

Pic de Peguera (2983m)
Davallem pel cantó contrari al de pujada, crestejant i desgrimpant (passos I-II, exposats) fins a l’inici de dues canals pedregoses per les que podem optar per baixar o continuar flanquejant (NE) en direcció al coll. (1)
De nou al coll baixem (esquerra, NW) cap a la vall de Monestero. Un sender ben fressat salva entre ziga-zagues el fort pendent per terreny descompost.

Camí al coll de Peguera (2419m)
Bifurcació indicada. Una altra opció per baixar del cim directament a la vall sense passar pel coll de Monestero.
El camí, ben fressat i abalisat amb estaques, es suavitza. Guanyem la riba i continuem (N) passant pel costat de l’estany de Monestero fins al refugi.

Refugi Ernest Mallafré (1893m)
Petit refugi al peu dels Encantats, dedicat a la memòria d’Ernest Mallafré i Planella (1922-1946). Esquiador, pirineista i escalador, morí als 22 anys, víctima d’una allau quan baixava esquiant del Pic de Monestero, el darrer dia de l’any 1942.

  • (1) En no estar senyalitzat cada ú guanya el cim per allà on li sembla millor. El camí més evident i fressat és el que hem descrit de pujada i que mena fins al coll de Peguera, pas obligat per guanyar el cim des del circ de Colomina, i una de les opcions per baixar directament a la Vall de Monestero. Però el camí més fàcil és el de baixada.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF