Arxiu de la categoria: Senderisme

Escletxes de Freixeneda i Salt de Sallent

Del Pla d’en Xurri pel camí del Salt de Bot i retorn pel dels Matxos

Distància 12 km
Desnivell acumulat 858 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 14 de setembre 2018
Cartografia Editorial Alpina. Puigsacalm-Bellmunt (1:25000)
Recursos consultats Espeleoindex. www.espeleoindex.com Les Correjades
  Les Correjades. Ferran Cardona (Exploracions 16, 1993)
  ICHN (Notícies 177, 2015)

Les Escletxes de Freixeneda són un conjunt de grans esquerdes al bell mig d’una esponerosa fageda, a l’obaga del Serrat de les Bores de la Serra de Freixeneda. Entre el Vidranès a ponent, la Vall d’en Bas a llevant, el Puigsacalm a migdia i la Serra de Santa Magdalena al nord.
Conegudes també com a clapisses, bores, cavorques o correjades de Freixeneda, pel mas proper a quin voral s’hi localitzen freixes de fulla gran, amb algun exemplar monumental. O de l’Euga pel fet, segons la tradició, d’haver-se’n-hi esbalçat una.
Situades a l’anticlinal de Sant Privat, tallat sobtadament per la falla d’Amer o del Brugent, són formades per capes de gresos marins fracturats, esberlats pel lliscament (diàclasi) sobre altres de margues. Roques sedimentàries alçades pels plegaments tectònics de l’Eocè (40~50 milions d’anys). El lliscament tant pot produir-se de forma lenta i progressiva com brusca, per fenòmens com l’erosió o moviments tel·lúrics. En aquest darrer cas els terratrèmols de 1427 i 1428, els més importants enregistrats a Catalunya i originats per la falla d’Amer, podrien estar-hi relacionats.
D’altra banda, el Salt de Sallent, per on es precipita la riera homònima, és una altra mostra prou eloqüent de la falla d’Amer, amb un desnivell sobtat de cinc-cents metres sobre la plana.
La forma més fàcil i ràpida per accedir-hi és per ponent, des de Collfred. Però l’itinerari que us proposem ho fa per llevant i té els al·licients afegits de visitar algunes gorgues de la riera de Gorners, salvar el cingle i visitar el Salt de Sallent.
No és un itinerari difícil, a excepció de la zona de les Escletxes, on cal dedicar-hi especial atenció: la irregular distribució i la ubicació entremig d’una densa fageda, ens obliga a esmerçar-hi bones dosis d’orientació. Així com a realitzar curtes grimpades si pretenem visitar-les íntegrament. Especial atenció quan transitem per la part superior on les esquerdes poden tenir una profunditat de deu o més metres. D’altra banda, la confluència de multitud de camins —no tots ressenyats als mapes ni senyalitzats— ens farà estar pendents del GPS per estalviar marrades.
Com a nota complementària destacar la presència massiva, fins aproximadament la cota 1200, de l’arna Cydalima perspectalis, una espècie invasora que afecta greument el boix, que d’ençà el 2014 s’ha detectat a la Garrotxa.

Accés
Des de les Preses, per la GIP-5226 en adrecem a Sant Privat d’en Bas i seguim les indicacions a Puigsacalm i Salt del Sallent, entre altres. A l’alçada d’un transformador anem a l’esquerra fins a la zona de lleure del Pla d’en Xurri o dels Pins. Deixem a mà dreta l’accés a l’àrea i continuem uns tres-cents metres per la pista on, abans d’una barrera, hi ha una zona prou àmplia d’aparcament.

Els Pins o Pla d’en Xurri (640m)
Continuem per la pista que discorre pel marge dret hidrogràfic del Gurn i, a uns cinquanta metres, deixem a mà esquerra el camí al Salt de Sallent pel dels Matxos (rètol indicador), per on retornarem, tot creuant el Torrent de les Olletes. Més enllà deixem a la mateixa mà la pista forestal de les Olletes i, tot seguit a l’altre cantó, un camí a ca l’Amat (tot i que podríem fer drecera prenent-lo).
Just abans de creuar a gual la riera de Sallent, deixem a mà esquerra el camí de les Escales, que baixa directament del Salt i tot seguit baixem a creuar, també a gual, la de Gorners (o de Collfred). L’aiguabarreig d’ambdues rieres dóna pas al riu Gurn, tributari del Fluvià.

Gorgues de ca l’Amat (690m)
La pista creua la riera al punt on forma un bonic gorg. Aigües amunt en trobarem més, que val la pena visitar camí enllà. El una colzada poc més amunt retrobem el camí que hem obviat abans. A la següent colzada deixem la pista, que mena a l’Amat, per un camí ben fressat, pel marge esquerre hidrogràfic (NNE) i un paratge ombrívol on predomina el roure. Trobem un camí a mà dreta que també va a la casa i, prou més enllà, atenyem la Gorga Blava on creuem al marge dret.

Serrat del Pont (755m)
Dos-cents quaranta metres més amunt de la gorga (N) el camí es bifurca. Per l’esquerra s’enfila el del Salt de Bot, que haurem de prendre. Però val la pena continuar recte uns quants metres per l’altre, anomenat dels Pescadors, per albirar de ben a prop una altra bonica gorga.
Si fins ara hem fet una plàcida passejada de suau o, com a molt, moderat pendent, ara ens toca guanyar el cingle de la falla d’Amer pel punt més dèbil del Salt de Bot, seguint el curs d’una torrentera seca. Aviat deixem a mà esquerra un camí paral·lel al nostre i continuem enfilant-nos (ENE) entre llaçades que ens ajuden a superar el pendent. A mesura que guanyem alçària la fageda va prenent presència a la roureda. Per fi sortim a un camí carreter que, seguint-lo a mà esquerra, ens mena al mas Freixeneda.

Freixeneda (1175m)
Mas compost de dos edificis. El principal amb coberta a dues aigües, mig esfondrada, i un altre dedicat a estable, també en estat precari.
Al voltant de la casa hi albirem diversos exemplars de freixe de fulla gran. Un d’ells, a la part de darrera, de considerables proporcions.
Continuem (W) pel camí carreter deixant a mà esquerra el principal d’accés al mas, que prové de la Creu de Freixeneda. Transitem per entremig d’antigues feixes de conreu o prats de dall, fins a punt on, després de creuar una rasa, el camí fa una doble colzada dins d’un clap boscós, abans d’obrir-se a uns plans.

Plans de la Correjada (1232m)
En aquest punt podem prendre una pista a mà esquerra que puja als Rasos de Freixeneda i ens apropa a les Escletxes pel cantó més oriental. En acabar-hi la visita en seguirem un tram d’aquest camí.
Continuem dons i creuem els Plans pel bell mig. Just a l’altre cap, quan entrem a la fageda, surt esbiaixadament a l’esquerra un corriol prou evident, marcat amb senyals vermells. Un gran i vetust faig pot servir-nos de referència. Però a l’igual que l’anterior, mena a sector oriental. Continuem dons per la pista.

Cabana forestal (1255m)
Una gran i precària cabana de fusta, és el punt on abandonem la pista per un camí a mà esquerra senyalitzat amb pintura groga. No és gaire fressat, però solament ens cal pujar seguint els senyals per accedir a les Escletxes.

Escletxes, Clapisses o Bores de Freixeneda o de l’Euga (1275m)
El que segueix és un resum extret de www.espeleoindex.com, per saber-ne més visiteu el lloc i cerqueu Correjades.
Es poden distingir tres conjunts d’esquerdes, segons la cota que estan situats. El superior és el més llarg i continu, però també ample i obert.
El central és el més espectacular i de configuració més complexa, sobretot a la part del mig, formant un conjunt d’esquerdes de diferents direccions i fondàries, comunicades entre si. N’hi ha d’estretes i ombrívoles, altres amb tram soterrat i algun pou entremig. A l’extrem oriental hi ha esquerdes separades de la resta.
El conjunt inferior té el tram occidental molt obert i la resta més tancat.
A banda d’aquests conjunts hi ha alguna esquerda aïllada a més baixa cota.
Sortim de les Escletxes pel sector oriental on hi ha el camí que puja dels Plans de la Correjada i el seguim a mà dreta (S). Sortim a una pista que acaba als Rasos de Freixeneda. Els creuem (ESE) sense camí fressat fins on comença de nou el bosc. Poc més amunt una fita senyala un camí a mà esquerra pel que davallem en fort pendent.

Creu de Freixeneda (1280m)
Hi arriba la pista que, provinent de Ciuret, s’adreça al mas Freixeneda. Però no la seguim: prenem un camí (S) senyalitzat amb pintura groga i aviat comencem a davallar decididament en direcció al cingle. Deixem els senyals grocs que segueixen un camí a mà dreta vers el mas de Sallent i continuem pel fil del cingle de la Balma Roja.

Camí de les Escales (1047m)
Cruïlla de camins amb rètols indicadors. Per l’esquerra, passant una tanca, surt el camí de les Escales que davalla el cingle en fortíssim pendent. Per la dreta el que pel mas de Sallent i el coll de Ciuret mena a Vidrà. Nosaltres continuem recte en direcció a Sant Privat pel dels Matxos.

Salt de Sallent (1015m)
Impressionant salt de 125 metres, distància entre el caire del cingle i el Grog del Diable, per on s’escola la riera homònima. Poc més enllà, hi ha una bona balconada per albirar-lo a pleret.
Tan podem continuar per un corriol ran de cingle com per la pista paral·lela, que és el camí de Sallent a Santa Magdalena. Pel corriol sortim a la pista, anem a l’esquerra i la deixem pocs metres més enllà.

Camí dels Matxos (1039m)
Bifurcació indicada. Prenem a l’esquerra el que, a jutjar pel nom, era un antic camí de bast. Encara conserva algun tram empedrat i altres de prou malmesos. Trobarem a banda i banda diverses bifurcacions així com corriols del Vertikalm (quilòmetre vertical). Cal seguir sempre pel més fressat i ample. Especial atenció però quan atenyem el Torrent de les Olletes, on cal baixar propers al torrent, altrament aniríem a parar, prou més enllà, al camí homònim. El camí ens deixa a pocs metres del punt d’inici.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Escletxes de Freixeneda

Campirme i Montforcado

Des de la Pleta del Prat per l’estany de Mascarida

Distància 10,5 km
Desnivell acumulat 933 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 26 d’agost de 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Itinerari que ens permet accedir a un cim que és una formidable talaia sobre bona part del Pirineu occidental català i un altre de forcat, visitar un petit circ lacustre amb algun estany amb llegenda i veure restes de la Guerra Civil.
Tot el recorregut el qualificaríem de fàcil fins al cim del Montforcado. Travessar-lo ja resulta més delicat. Tenim però la opció de retornar pel mateix camí.

Accés
A Tavascan, el darrer nucli poblat de la Vall de Cardós, prenem la pista enquitranada que, passant per les Bordes i barratge de Graus, en 10 quilòmetres i escaig puja a l’estació d’esquí i refugi de la Pleta del Prat.

Refugi de la Pleta del Prat (1720m)
Hi ha indicacions de diversos itineraris, entre aquests el de Mascadira, que seguim.
Al peu del refugi prenem una pista que abandonem aviat per un camí senyalat i ben fressat a mà esquerra, enfilant-nos (SW), en moderat pendent, pel marge hidrogràfic esquerre del Torrent de Mascarida. Quan el camí se n’aparta fent un gir de 90º (W), el pendent augmenta considerablement.
Deixem una bifurcació (pal indicador) que per l’esquerra baixa al Pla de Melis. Continuem guanyant alçada fins a retrobar el torrent on el camí marxa planerament.

Pleta de Gavàs (2140m)
Hi ha una perxa nivomètrica i un conjunt de cabanes —en comptem més d’una desena— totes ruïnoses. Sembla que es tracta d’aixoplucs construïts durant la Guerra Civil, en aquest cas per l’exèrcit de la República.
Tornem a enfilar-nos (SW) en moderat pendent fins a superar la morrena de l’estany.

Estany de Mascarida (2320m)
Al peu de la Serra de Cadius, és el més gran d’un petit circ lacustre. Ben a prop hi ha el del Diable i més amunt els de Mascarida de Dalt. En un replà sobre l’estany hi ha una altra cabana, en més bon estat, que podria servir-nos d’aixopluc en cas de convenir. Aquí s’acaben els escassos senyals grocs que hem anat trobant des del refugi.
Enfilem, entre amables llaçades, en direcció (SE) a un collet molt evident.

Coll (2460m)
Al peu de la llarga Pala de Montareny. De l’altre vessant hi arriba un camí des de la Pleta de la Serra, al capdamunt de l’estació d’esquí.
Enfilem la pala (SW) en suau pendent. Se’ns ajunta per l’esquerra el camí que puja dels estanys de Soliguera. Continuem per un tram on el camí és menys definit, amb tendència a l’esquerra. Retrobem restes de més construccions en pedra i poc més enllà ja podem albirar, sobre un turó, el vèrtex geodèsic del cim.

Campirme (2631m)
Envoltat de restes de cabanes i trinxeres de la Guerra Civil. Es tracta de posicions de l’exèrcit feixista.
El març de 1938, després de la desfeta de l’Aragó, la línia del front va quedar fixada pels rius Ebre, Segre i Noguera Pallaresa. El front pallarès s’estenia entre Terradets i el Campirme (1).
Tot i tractar-se d’un cim poc prominent —a penes destaca del cordal carener de la serra de Cadius— té una situació que el converteix en una formidable talaia sobre bona part del Pirineu occidental català, solament eclipsada al nord pels seus veïns més alts com el Mont-roig, el Ventolau o el Certascan. Hi podem albirar del massís del Perdiguero a ponent, fins a la Tossa Plana de Lles a sol ixent i el Montsec a migdia.
Per camí planer recorrem (NW) l’ample carena que ens separa del Montforcado al que accedim després de remuntar un collet.

  • (1) Segons l’historiador Manuel Gimeno en aquest sector del Campirme no es va enregistrar activitat bèl·lica destacada, a diferència d’altres més al sud, com els cruents combats del maig de 1938 a les Pedres d’Auló i Sant Corneli o del juliol del mateix any a Baladrero.

Montforcado (2633m)
Com indica el seu nom és un cim forcat amb el pollegó de migdia més alt. Per ajudar-nos a baixar a l’enforcadura hi ha instal·lada una sirga que primer ens permet una aproximació fàcil a un flanqueig exposat, per després superar un muret vertical d’uns 5 metres (IVº). Continuem en grimpada fàcil a l’altre pollegó per terreny descompost.
L’alternativa és prou més delicada que la sirga. Flanquejar, bé des del collet previ o bé des del propi cim, implica transitar amb molt de cura per un pendís de roca a controlar i una pala herbada molt dreta. Totalment desaconsellable amb terreny humit.
Sense camí fressat però evident, baixem als estanys de Mascarida de Dalt.
Deixant el rec de desguàs dels estanys a la dreta, continuem per una fàcil pala herbada fins a trobar el camí que puja del de baix. El seguim uns metres i l’abandonem per visitar l’estany del Diable.

Estany del Diable (2325m)
Circular, petit i recòndit però, pel que tenim entès, força profund. L’aigua hi pren un to turquesa.
Segons la llegenda recollida per en Pep Coll és la porta de l’infern: de les seves profunditats n’emergeix un marrà negre i banyut que prenya les ovelles per endur-se’n els corders.
Continuem fins al veí estany de Mascarida i desfem el camí de l’anada.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Campirme i Montforcado

Pic de Ventolau

Des de la Pleta del Prat per la cabana de Crestuix i retorn per la Coma del Forn

Distància 9 km
Desnivell acumulat 1222 m
Nivell de dificultat moderat
Data 5 d’agost de 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Circular a un dels sostres que, juntament amb el Mont-roig i el Certascan, coronen l’alta vall de Tavascan. Bona talaia sobre el Pallars Sobirà al bell mig d’una extensa zona lacustre.
S’acostuma a pujar-hi per la vall d’Unarre, al vessant ponentí, des de Cerbi per l’estany de la Gola. Però també pel llevantí, des del refugi de la Pleta del Prat, a l’estació d’esquí de Tavascan. Per aquest costat, el camí de la cabana de Cresuix és més llarg però còmode. Contràriament al de la Coma del Forn, rost i pedregós.
Pràcticament tot el camí no és senyalitzat. Fites escadusseres i trams on se’n perd el rastre. A la pujada resulta poc evident dons no albirarem el cim fins ben amunt. La baixada no ofereix gaire dubtes, però és terreny pedregós, sovint clapejat d’herbei. Opcionalment podem pujar al veí cim dels Tres Estanys.
Nota: hi ha discrepàncies en la toponímia que recull les edicions antigues del mapa de l’Editorial Alpina, molt semblant a l’actual del mapa topogràfic de l’ICGC i les darreres. Així per exemple el torrent-barranc de la Coma del Forn actualment se l’anomena de Coma Videllera. Alguns estanys, com els de la Gallina i el de Ventolau també difereixen en la denominació actual.

Accés
A Tavascan, el darrer nucli poblat de la Vall de Cardós, prenem la pista enquitranada que, passant per les Bordes i barratge de Graus, en 10 quilòmetres i escaig puja a l’estació d’esquí i refugi de la Pleta del Prat.

Refugi de la Pleta del Prat (1720m)
Ens cal recular un quatre-cents metres fins al començament de l’aparcament on un pal indicador senyala el sender al Ventolau.

Inici sender (1690m)
Pugem fent llaçades (N) en fort pendent per entremig de falgueres amb corriol fressat pel Solau de Mascaró. Hi ha senyals de pintura groga que ben aviat desapareixen. El camí ens mena directes a la carena, quan l’atenyem trobem un altre indicador. Girem 90º (WNW) fins una cabana pastoral.

Cabana de Crestuix (1990m)
En bon estat de conservació que ens podria servir d’aixopluc. A partir d’aquí el rastre del camí es perd. Més endavant anirem trobant trams més o menys fressats.
Seguim (WNW) el llarg esquenall que es despenja del Pic de la Costa Blava, entre el Barranc de Malforado/Torrent de Mascaró, a migdia i el de Barranc d’Oleta/Riu de Costa Blava al nord, flanquejant per aquest darrer vessant a fi d’esquivar els plecs i turons careners, fins a la cota 2470.

Cota 2470
Pugem a l’esquerra per entremig del roquissar a guanyar l’ample llom carener des del que ja podem albirar el cim del Ventolau i el camí que ens caldrà prendre (NW) tot flanquejant la pala meridional entre aquest i el Cap de la Costa Blava. Deixem, a baix a mà esquerra, una cabana blanca.
Sobrepassat el Cap de la Costa Blava atenyem la carena i guanyem el cim per entremig del rocam.

Pic de Ventolau (2853m)
Coronat per una fita. Atalaiem des del massís de la Maladeta al de la Pica, del Valièr a l’Orri. Destaquen els veïns propers de semblant alçària: Mont-roig i Certascan. I tot l’estol d’estanys que ens envolten.
Davallem (S) fins al relleix que forma el contrafort d’aquest vessant i, propers a la timba que tenim a mà dreta, continuem baixant, ara en fort pendent fins al coll.

Coll de Ventolau (2675m)
A la capçalera de la Coma del Forn. En parteix un corriol que hi baixa i que farem servir per la tornada. Un altre ho fa en direcció als Tres Estanys.
Ens enfilem per terreny fàcil, sense camí fressat però evident, pel llom del Pic dels Tres Estanys. Després d’un avant-cim progressem pel con pedregós, on ens caldrà ajudar-nos amb les mans en un únic pas fàcil, fins al cim.

Pic dels Tres Estanys (2758m)
El vessant sud, entre el cim i la collada dels Tres Estanys o d’Unarre (o del Forn, segons quina cartografia) és molt rost amb una pala herbada que intuïm delicada.
Retornem al coll de Ventolau i prenem (SE) el corriol que baixa a la coma. En algun tram se’n perd el rastre.
El camí ens va separant de la torrentera i fent-nos passar prop d’uns estanyols. Després virem quasi 180º (dreta) i baixem a retrobar-la.

Coma del Forn (2525m)
Un corriol fressat flanqueja per la falda del pic dels Tres Estanys, però no el prenem, continuem (SE) guiats per algunes fites sobre terreny pedregós, que serà la tònica a partir d’aquí.
Albirem un parell de collets, l’un al costat de l’altre. Anem a passar pel de la dreta, més baix, davallant abans a un estanyol.
Després de passar pel costat d’uns salts d’aigua, atenyem una balconada des de la que ja podem albirar la Pleta del Prat. En aquest tram, de camí prou evident, les fites hi són més sovintejades. Fort pendent en general.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pic de Ventolau

Montserrat. Roca de Sant Salvador (l’Elefant)

Per la canal del Pou del Gat i el camí de l’Arrel

Distància  6,2 km
Desnivell acumulat  687 m
Nivell de dificultat difícil
Data 30 de març de 2018
Cartografia Editorial Alpina. Montserrat (1:25000)
Recursos consultats https://totmontserrat.cat/

La característica forma de la Roca de Sant Salvador a la cara llevantina, amb l’enorme llastra que la recorre de dalt a baix, fa que recordi el cap d’un elefant i que sigui més coneguda amb aquest nom.
Ubicada al sector llevantí de la serra, és envoltada d’altres agulles amb fisonomies ben peculiars com la Panxa del Bisbe, la Prenyada, la Mòmia i la Momieta o els Flautats.
El nom li ve de l’ermita homònima que hi hagué a la falda. Com la resta d’ermites i esglésies fou destruïda durant la Guerra del Francès. Tot i que va reconstruir-se, quedà abandonada ben aviat, a la primera meitat del segle XIX.
Podem accedir-hi des de diversos camins, el més fàcil i còmode és a partir del Monestir per Sant Benet.
L’itinerari proposat ni és fàcil ni és el més curt i admet diverses variants. La canal del Pou del Gat exigeix algunes grimpades, malgrat que curtes. I per a l’accés al cim també ens caldrà ajudar-nos amb les mans en alguns punts, com el pas de l’escletxa prèvia al cim. D’altra banda els camins i corriols són força evidents i fressats.

Accés
Per la BP-1103 entre el Monestir de Montserrat i el coll de can Maçana. Ben a prop de l’encreuament amb la BP-1121, entre Monistrol de Montserrat i el Monestir, hi ha un petit espai per aparcament a mà dreta (sentit can Maçana) i, poc més enllà, al voral contrari, unes escales donen accés al camí dels Degotalls i a la canal del Pou del Gat.

Baixada del Geperuts (650m)
Creuem la carretera. 100 metres més enllà un rètol indica els esglaons d’accés al camí dels Degotalls que queda més amunt. Aquest tram és coneix com a Baixada dels Geperuts. Més amunt una estaca informa que som a la canal del Pou del Gat.

Canal del Pou del Gat (660m)
Per on puja el camí de la font del Gat o d’en Famades. Hi havia un pou, ara cec. Deixem la Baixada dels Geperuts i entrem al llit del torrent, seguint un corriol molt fressat.
Fort pendent en un tram on ens caldrà ajudar-nos amb les mans en diversos punts, amb algun pas prou atlètic. L’únic exposat però, és fàcil i està protegit amb una sirga. Al cap de munt de la canal atenyem el camí de l’Arrel.

Camí de l’Arrel (865m)
Que prové de Santa Cecília on enllaça amb el de can Maçana. És un tram dels GR 4 i 172. El prenem a mà esquerra, direcció al Monestir (estaca indicadora) en moderat pendent. Aviat podem albirar la Cadireta del Diable que ens tapa la resta d’agulles dels Flautats. Més a la dreta el Cavall Bernat, la impressionant Paret de Diables, el Serrat dels Patriarques i el Mirador del Moro (antenes). I vers el nord el monestir de Sant Benet, el Bages i el pre-Pirineu.

Pla de la Trinitat (945m)
O Plana Vella. Hi ha una estaca indicadora de la cruïlla de camins on s’hi ajunta per l’esquerra el de Sant Dimes i la Santa Creu.
Vers el SW podem albirar les Gorres i, més a la dreta sobre nostre, les ruïnes de l’ermita de la Trinitat al peu de les agulles de la Mòmia i la Momieta, el Fesolet, els Flautats, la Quarta de la Trinitat, la Cadireta del Diable, la Porra i la Punxa.
Anem a la dreta fins a l’ermita de la de la Trinitat.

La Trinitat (966m)
Ruïnes de la que fou l’ermita més gran de totes les escampades arreu de la muntanya, amb planta baixa i pis. Per les seves dimensions era coneguda com ‘el palau de les ermites’. La Santíssima Trinitat era lloc de descans per a monjos i escolans, també d’acolliment d’hostes i pelegrins. Al segle XV va ser reedificada i habitada per Bernat Boí, ‘prior dels ermitans’. Al segle XVII l’abat Beda Pi l’amplià amb una nova cisterna i un dormitori per als monjos. Anys més tard, l’abat Jaume Martí bastí la capella i aixecà un pis.
Anem a l’esquerra continuant planerament pel camí de l’Arrel, en direcció a Sant Benet. Poc més enllà deixem a mà dreta un corriol senyalitzat amb una fita. Aquest camí, molt costerut, passa pel vessant obac al peu de la Mòmia i de l’Elefant i surt al de la Serra de Lluernes, poc abans de la canal Plana.

Camí de Sant Salvador (966m)
Poc abans d’atènyer Sant Benet deixem el camí per un altre, també a mà dreta (indicació en pintura groga sobre una roca a ’Sant Salvador’) seguint senyals grocs fins a les restes de l’ermita de Sant Salvador. Fort pendent amorosit per còmodes llaçades. En una colzada trobem a mà dreta el camí del Pas dels Flautats que, entre l’Elefant i la Mòmia, va a buscar el corriol que hem deixat poc més enllà de la Trinitat.

Sant Salvador (1065m)
D’aquesta ermita, erigida als peus de la roca homònima, solament en resta el basament d’alguns murs. És documentada d’ençà les primeries del segle XIII. També fou coneguda com l’ermita de la Transfiguració i comptava amb un oratori dedicat a la Nativitat del Senyor. Hi ha un petit refugi lliure excavat en una balma.
Tenim dues opcions: per sobre les ruïnes de l’ermita o continuar camí pel coll de Sant Salvador. En tot dos cassos ben aviat trobem a mà dreta el corriol d’accés al cim.
Ens caldrà ajudar-nos amb les mans en més d’un punt i travessar una estreta escletxa prèvia al cim, entre aquest i el cap de l’Elefant. El pas és més incòmode que difícil.

Roca de Sant Salvador (1156m)
Bona talaia sobre les comarques de l’entorn i fins el Pirineu. També de la meitat llevantina de la serra, però no pas més enllà: ens ho priven els cims que s’alcen sobre la canal de Migdia, entre el Montgròs i el Mirador del Moro.
Retornem pel mateix camí i prenem a mà dreta el que s’adreça a la Serra de les Lluernes, baixant en direcció (N) al coll de la canal Plana. Poc abans d’arribar-hi deixem a mà dreta el camí que hem esmentat abans, poc més enllà de la Trinitat.

Coll de la canal Plana (1019m)
Cruïlla en creu. Primer deixem a mà dreta el camí que baixa pel vessant nord de la canal Plana i va a sortir al camí de l’Arrel, poc abans de la canal del Pou del Gat. És una opció per escurçar l’itinerari, si cal.
Pocs metres més avall deixem el camí pel que hem vingut per un corriol que baixa a mà esquerra. Si continuéssim pel camí de la Serra de les Lluernes aniríem a parar, prou més enllà, al camí Vell de Sant Jeroni.
Davallem pel marge esquerre del torrent de la canal Plana.

Pla del Ocells (940m)
Sortim al camí Vell de Sant Jeroni, poc més enllà del Pla del Ocells. El prenem a mà esquerra passant al peu de la Panxa del Bisbe. Ens cal estar atents perquè, així que el camí es separa de la roca, surt un corriol poc definit.

Camí a Sant Benet (943m)
Al començament és poc definit, entre altres coses perquè coincideix amb accessos als peus de vies d’escalada. Flaquegem una codina i a l’altre cap el camí ja és ben definit. El seguim al peu de la Miranda de Sant Benet i la Penyada.

Sant Benet (970m)
Aquesta antiga ermita avui fa les funcions de refugi guardat. Erigida el 1536, durant molts anys fou l’habitatge del vicari dels ermitans.
Solament ens cal retornar a la Trinitat i desfer el camí d’anada mentre albirem la peculiar fisonomia de l’Elefant i la de les agulles que l’envolten.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Montserrat. Roca de Sant Salvador (l'Elefant)

Tines de la Riera de Mura

Itinerari per conèixer el patrimoni vinculat a l’antic conreu de la vinya a la comarca del Bages

Distància 10,4 km
Desnivell acumulat 242 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 23 de març de 2018
Cartografia ICGC. Mapa comarcal (1:50000)
Recursos consultats
/ per saber-ne més
Les tines de Nèspola
Bages terra de vins (mapa)
Itineraris relacionats Tines de la Vall del Flequer

Durant el s. XIX el Bages va ser la comarca de Catalunya amb més hectàrees de vinya i producció d’hectolitres de vi. El 1860 el 64% de les terres conreades eren dedicades a la vinya.
El bon preu de vins i aiguardents va fer que els pagesos plantessin vinyes en els vessants més costeruts de les muntanyes i solucionessin el problema del transport de la verema i la necessitat d’una fermentació homogènia amb la construcció de tines i fabricació del vi al peu mateix de les vinyes.
La irrupció de la fil·loxera a la dècada de 1890, va matar els ceps i va fer abandonar les vinyes. Els bancals que ocupaven resten avui engolits per la pineda.
Hi ha escampades tines arreu de la meitat sud de la comarca, en diferent estat de conservació. Bona colla als termes de Talamanca, Mura i Rocafort.
A l’entorn de la riera de Mura i el Llobregat, entre els termes de Sant Fruitós de Bages, Talamanca i Pont de Vilomara i Rocafort, se n’hi apleguen una bona colla. No són tant conegudes com les de la veïna vall del Flequer, però prou interessants i n’hi ha de restaurades. Aquest itinerari en visita una bona part.
La riera de Mura, tributària del marge esquerre del Llobregat, és coneguda també com de Sant Esteve, en passar pel llogaret de Sant Esteve de Vila-rasa, i com a riera de Nespres.
Aquest itinerari transita bona part per pistes de terra i antics camins de bast, tots fàcils de seguir i fressats. Però, excepte alguns trams coincidents amb els GR 4 i 270, no són senyalitzats.

Accés
Per la C-55, a l’alçada de Manresa, entre els punts quilomètrics 29 i 30, sortim en direcció a l’autopista C-16 i Viladordis. Accedim a aquesta barriada manresana i, a la cruïlla en T on hi ha una parada del bus, anem a l’esquerra en direcció al Grau. A la propera bifurcació (Gravera del Carner, rètols indicadors) anem a la dreta en direcció a Sant Benet de Bages. Creuem per sota l’autopista on s’acaba l’enquitranat. Baixem en direcció al Llobregat i, a l’alçada dels Tres Salts en un ampli gir de 360º (penell explicatiu), el seguim pel marge dret (NW) fins al Gual de les Tines (rètols indicadors). Creuem el riu i aparquem a l’altre marge.
També podem accedir-hi a partir de Sant Benet de Bages (Món Sant Benet) per pista de terra i el marge dret del Llobregat, seguint el GR 270.
El Gual de les Tines és un punt habilitat per creuar el Llobregat a gual, qualsevol tipus de vehicle. Al marge esquerre, en un ampli revolt, podem aparcar-hi el vehicle.

Gual de les Tines (204m)
El Llobregat fa de termenal entre Sant Fruitós de Bages (marge dret) i Talamanca (esquerre). Al costat d’un pal indicador de senders, en prenem un (E) que no és indicat, creuant pel marge d’una feixa de conreu. Fort pendent de sortida que aviat s’aplana. Passem pel costat d’un aiguamoll i continuem fins a l’alçada de la Casa de les Tines. Fora de camí, pel costat de la tanca de la finca, baixem (S) a visitar les tines.

Casa de les Tines (225m)
Conjunt de set tines circulars alineades i una barraca adossada. Restaurades i en bon estat de conservació. Conegudes també com a tines dels Tres Salts, per la proximitat a aquest accident orogràfic del riu Llobregat. Solament es poden visitar des de l’exterior.
Camí enllà podem albirar la reclosa de la Mina, captació per a la central hidroelèctrica de les Marcetes.
Virem a migdia tot resseguint una lleixa sobre el cingle. Es tracta, molt probablement, d’un antic camí de bast entre el Llobregat i el Pla de Generes.

Mirador (310m)
Separant-nos uns metres del camí sortim sobre una talaia des de la que podem albirar bona part de la Riera de Mura, el seu aiguabarreig amb el Llobregat, la casa de les Tines, els Tres Salts. Bona part de l’itinerari que estem realitzant.

Baixada al camí de Generes (323m)
Ens cal estar atents al camí que baixa a mà dreta. Pot passar desapercebut o confondre’s amb una rasa. En realitat és un altre antic camí prou fressat que, en còmodes llacades, creua el de Generes i continua fins a un altre de paral·lel a més baixa cota. Podem continuar recte pel camí pel que veníem, però ens perdrem la visita a un parell de tines.
El topònim Generes ve del mas homònim situat al marge esquerre del Llobregat, en terme de Talamanca, poc més amunt de la resclosa de la Mina.
Quan atenyem el camí de Generes, que és una ampla pista per on discorre el GR 4, el prenem a mà esquerra i el seguim uns dos-cents metres.

Tines del camí de Generes (285m)
A mà esquerra localitzem una primera tina solitària i dos-cents trenta metres més enllà la segona, en estat més precari.
Pista enllà, al bell mig d’una pujada, retrobem a mà esquerra el camí de bast que hem deixat abans i el seguim. A l’alçada d’un olivar albirem un conjunt de dues tines.

Tines del Pla de Generes (333m)
Dues tines unides per la barraca de les boixes que comparteixen. Restaurades i en bon estat de conservació. Separada uns metres hi ha una altra barraca.
No cal retornar pel camí per on hem accedit. En seguim un de més ample que ens deixa sobre el Pla de Generes on podem atalaiar bona part del Prepirineu oriental: del Port del Comte a Ulldeter. També podem albirar, més propers, el mas i els xalets de les Brucardes, en terme de Sant Fruitós.
Davallem fins a una cruïlla de camins molt evident.

Camí a la Riera de Mura (300m)
Trifurcació. El GR segueix la pista que, a mà dreta, baixa al mas de les Generes i a creuar el riu. Hi ha dues pistes més. No prenem cap d’aquestes sinó un camí a mà dreta, paral·lel a una d’elles, que aviat comença a davallar en direcció a la riera. És força aixaragallat però per poc que ens hi fixem veurem que conserva restes de trams empedrats i, per les generoses llaçades, podem endevinar que es tracta d’una altre camí de bast.
Propers a la riera, a la bifurcació anem a l’esquerra. El ramal de la dreta també hi surt, però més avall a l’alçada del Triangle de forma que, si volem escurçar l’itinerari, podem fer-ho per aquí.

 Riera de Mura (240m)
La creuem a gual per unes passeres precàries de forma que, si porta gaire cabal, ens caldrà descalçar-nos. És termenal entre Talamanca i Rocafort (Pont de Vilomara i Rocafort). El marge dret correspon al primer.
Continuem per un corriol al marge esquerre i aviat ens cal tornar-la a creuar i seguir un camí ben fressat, altre volta al marge dret.
Si per comptes d’això prenem una pista precària a mà dreta, sortirem al camí de Sant Esteve i podrem escurçar també el recorregut.

Tina del Solei de Generes (266m)
Tina solitària, en estat precari de conservació, que ha perdut la coberta. No continuem pel camí que hem arribat, retornem sobre els nostres passos i, fora de camí, baixem de nou a la riera. La seguim uns metres pel marge dret i la tornem a creuar a gual sortint a una pista precària que, en pocs metres, ens deixa sobre un revolt del camí de Sant Esteve, una pista de terra ben condicionada, on anem a mà dreta. Pocs metres més enllà ja albirem una altra tina.

Tines de la Baga de les Cucoles (260m)
Són tres tines separades entre sí uns centenars de metres. La primera és al costat del camí de Sant Esteve. Un corriol poc definit per sobre d’aquesta ens mena a les segones, uns cent metres i escaig més a llevant. Són dues tines adossades. Una d’elles de planta quadrada i l’altra, circular, sembla inacabada.
Encara n’hi ha una tercera però, si volem visitar-la, és millor tirar enrere pel camí de Sant Esteve i seguir un centenar de metres un ramal a mà dreta.
Pista enllà, just a l’alçada on hem creuat per primera volta la riera, ens cal prendre un ramal precari a mà dreta i continuar, fora de camí, pel marge esquerre. Podem seguir per la pista, però és més interessant fer-ho per la riba on el pas hi és franc.

El Triangle (232m)
Resclosa que fa un bonic gorg. Reprenem la pista i ens cal tornar a creuar la riera continuant ara pel marge dret. Poc més enllà, si ens separem del camí per un altre a l’esquerra que passa vora d’un gran bloc després, podem albirar un bonic gorg sota un altre bloc encastat.

Tines Transformada i Solitària (243m)
Aïllades, a dreta i esquerra del camí i separades uns seixanta metres entre sí. En bon estat de conservació.
Prou més enllà deixem a mà dreta les instal·lacions d’una antiga granja d’ànecs. A la bifurcació retrobem el GR. Anem a l’esquerra en direcció, entre altres, al Pont de Vilomara (hi ha un indicador) deixant a mà dreta el camí de Generes.
Baixem a retrobar la riera per un tram pavimentat i ens cal tornar a creuar-la per visitar el proper grup de tines.

Tines de Solanes (217m)
També anomenades d’en Toni, és un grup d’onze tines. Vuit adossades a les parets d’una edificació que ha perdut la coberta i reconstruïdes. Són de planta quadrada. Tres més, en ruïnes, de planta circular i alineades.
En aquest punt coincideixen els GR 4 i 270 i comparteixen camí vers el sud cap el Pont de Vilomara.
Re-creuem la riera i continuem per la pista, seguint el GR 270. En una corba la deixem per una de paral·lela, precària, però més propera a la riba.

Aiguabarreig (200m)
Desguàs de la riera de Mura al Llobregat en una bella raconada on el riu fa un meandre i l’aigua s’escampa calma per l’ampla llera.
Continuem per un corriol paral·lel a la pista.

Els Tres Salts (200m)
Abans d’accedir-hi podem retornar a la pista i visitar la tina Llobregat que és a una cinquantena de metres per una camí a mà dreta.
Conegut així perquè el riu salta, en un curt tram, tres esculls calcaris. L’erosió del rocam de la llera li confereix un atractiu especial. També se’ls anomena Ulls del Llobregat.
Recuperem la pista i retornem al punt d’origen.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Àlbum d’imatges
Tines de la Riera de Mura

l’Enderrocada

De Llaberia a l’Enderrocada pel Pas de les Cabres i retorn pel Portell de la Punta

Distància 8 km
Desnivell acumulat 356 m
Nivell de dificultat difícil
Data 4 de gener de 2018
Cartografia Editorial Piolet. Serra de Llaberia (1:20000)

Itinerari que visita algunes de les fites excursionistes de la contrada com són el Pas de les Cabres, el Grau de Ricorb, l’enderrocada, l’avioneta estavellada a la serra de Calàs i el Portell de la Punta.
La llargària és enganyosa: hi ha molts trams sense camí definit i cal passar per un grau equipat amb cadenes.
Podem escurçar-lo a allargar-lo al nostre gust i disponibilitat. Recomanem allargar-lo combinant-lo amb el Portell i Miranda de Llaberia pels colls de la Bassa de les Fonts i dels Colivassos, amb una distància total d’uns 12 quilòmetres.

Accés
Per la C44 de Vandellòs a Tivissa, al coll de Fatxes —entre els punts quilomètrics 14 i 15— prenem la T311 a Pratdip. Passat el quilòmetre 34, al coll Roig, la deixem a mà esquerra per la T3111 que, en 9 quilòmetres, ens mena a Llaberia.
També podem accedir-hi per Pratdip on hi arribem per la mateixa C44 des de l’A7 a l’Hospitalet de l’Infant, en direcció a Vandellós. Prenem a mà dreta la T318 i desprès a l’esquerra la T310. A Pradip continuem per la mateixa carretera que a partir d’aquí és T311, en direcció a Móra i Tivissa fins al coll Roig.
A l’entrada de la població hi ha un ampli espai per deixar els vehicles.

Llaberia (680m)
Nucli de població del terme municipal de Tivissa. Al 2008 hi havia 4 habitants censats. Actualment solament un, segons informació del Consell Comarcal. Malgrat això es conserva en molt bon estat —el 1986 varen iniciar-se treballs de restauració— i gran encant. La quasi cinquantena d’habitatges —utilitzats habitualment com a segones residències— s’abasten d’electricitat mitjançant una central fotovoltaica.
És al bell mig de la Serra de Llaberia, un gran peneplà envoltat de cingles, entre la depressió de l’Ebre i el mar formant part del que, genèricament, coneixem com Serres del Mestral. Tot i pertànyer administrativament al Baix Ebre, és com una falca entre el Baix Camp i el Priorat.
Entrem al poble pel carrer del Forn. A la Plaça del Museu prenem el de l’Església a mà dreta i, a l’esquerra, sortim pel de Colldejou per on transita el GR 7 (N). Seguim pel costat del Barranc de la Cova fins a creuar-lo.

Barranc de la Cova (661m)
Deixem el GR per puja a mà dreta vers el Portell i anem a l’esquerra en direcció al Grau de Ricorb (NW). El corriol no és molt fressat. Hi ha senyals verds.

Camí al Pas de les Cabres (682m)
Bifurcació. En una pedra i ha pintada una fletxa i la inscripció «Grau» indicant un corriol que surt a mà esquerra senyalitzat amb pintura blava. Seguint-lo podem escurçar la caminada.
Si parem compte veurem que a mà dreta en surt un altre. Hi ha una placa amb la inscripció mig esborrada «Pas de les Cabres». També és senyalitzat amb pintura blava i fites. Els senyals són ininterrompudament molt sovintejats, però antics el que fa que passin desapercebuts.
El corriol és poc definit però en podem anar seguir el rastre fins que comencem a davallar al Barranc d’en Jover, on ja es perd definitivament. La direcció sempre és N i els senyals —tal com dèiem molt sovintejats— ens ajuden a buscar el millor pas entre el rocam i la bosquina.
Al fons del Barranc d’en Jover hi ha una estaca que ens confirma que anem per bon camí. N’hi ha una altra més amunt quan ja sortim del barranc a punt de continuar pel planell rocallós que ens separa del pas.

Pas de la Cabres (800m)
Situat a la punta del cingle de les Serres d’en Jover, aprofita una debilitat de la muralla i permet el pas sobre una lleixa a l’alçada de les Crestes d’en Jan. És el punt més alt de l’itinerari.
Baixem uns pocs metres i sortim sobre el camí que recorre el peu del cingle procedent del Portell de Llaberia. El prenem a mà esquerra. És ombrívol, ben fressat i senyalitzat amb pintura blava que no ens ofereix cap dubte. El seguim fins a l’alçada del barranc de Ricorb.

Grau de Ricorb (637m)
La inscripció «Mas d’en Cosme» en una pedra, senyalant el camí que baixa a mà dreta, ens fa adonar de la bifurcació de camins. Pugem a l’esquerra. Hi ha senyals verds. També és conegut com a Portell del Llop.
El grau salva el cingle per passos estrets, encaixonats i equipats amb sòlides cadenes. No és difícil i la sensació d’exposició és molt moderada.
Altra volta sense camí definit pugem (W-NW) entre rascler i bosquina a l’evident punta de l’Enderrocada.

L’Enderrocada (759m)
A l’extrem nord-occidental hi albirem bona part del Priorat: Falset, Marçà, Capçanes i el Montsant.
Per rascler i encara sense camí definit ni senyalitzat resseguim (SW) el fil del cingle de Calàs. No és terreny còmode per caminar-hi. Un bon consell és seguir, quan més propers al cingle millor, els tiranys de les cabres.

L’Avioneta (744m)
El març de 1994, probablement degut a la boira, va estavellar-s’hi una avioneta que havia sortit de l’aeroport madrileny de Cuatro Vientos i s’adreçava al de Reus. Varen perdre-hi la vida els tres ocupants.
No era la primera ocasió que la boira de la serra jugava una mala passava. No gaire lluny d’aquí, a la Canal del Roc, entre la Creu i la Miranda de Llaberia, l’agost de 1939 també va estavellar-s’hi una altra avioneta pilotada per l’oficial alemany fundador de la Legió Còdor, de tan infausta memòria. Hi varen perdre la vida els set ocupants.
Continuem carenejant amb la mateixa tònica que des de l’Enderrocada.

Portell de la Punta (691m)
O pas del Forat de Llaberia. El Forat, una cova de curt recorregut, queda més avall. El de la Punta és un altre grau per on hi passa un dels camins a Capçanes i Marçà, que ja és marcat i fitat. El prenem a mà esquerra i baixem (E) en fort pendent fins atènyer la llera del torrent.

Barranc d’en Jover (544m)
Continuem a mà esquerra, llera amunt, uns 70 metres i en sortim pel marge dret (esquerra en el sentit de la marxa). Tornen a creuar-lo i seguim un camí carreter entremig de marges de pedra seca, feixes de conreu i pel costat de la barraca de la Font de la Plana, fins a una bifurcació.

Camí vell de Capçanes (593m)

Bifurcació en creu indicada, on sortim al camí vell de Llaberia a Capçanes, per on passa el GR 7. Deixem el camí carreter i anem a l’esquerra pel GR entremig d’una ombrívola pineda.

Font de l’Horta (613m)
Surgència a la dreta del camí protegida per una coberta de pedra seca. Forma un petit estanyol. De deu regular, serveix per a l’abastament del poble. Hi arriba una pista que no prenem i retronem a Llaberia pel camí de Capçanes.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

l'Enderrocada

Portell de Llaberia

Des de Llaberia pels colls de la Bassa de les Fonts i dels Colivassos

Distància 7 km
Desnivell acumulat 243 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 3 de gener de 2018
Cartografia Editorial Piolet. Serra de Llaberia (1:20000)

Itinerari que inicialment preveiem més llarg però que va caldre escurçar per la mestralada. Al collet dels Colivassos vàrem renunciar a pujar al Portell carenejant per la Miranda i el Forat. En comptes d’això ens hi adreçàrem pel Clot dels Arenals. També renunciàrem a l’Enderrocada i el cingle de Calàs, deixant-ho per l’endemà.
Malgrat tot resulta una caminada que, combinada amb la de l’Enderrocada, ofereix diverses possibilitats en funció de les disponibilitats de cada ú.
Itinerari relacionat: l’Enderrocada.

 Accés
Per la C44 de Vandellòs a Tivissa, al coll de Fatxes —entre els punts quilomètrics 14 i 15— prenem la T311 a Pratdip. Passat el quilòmetre 34, al coll Roig, la deixem a mà esquerra per la T3111 que, en 9 quilòmetres, ens mena a Llaberia.
També podem accedir-hi per Pratdip on hi arribem per la mateixa C44 des de l’A7 a l’Hospitalet de l’Infant, en direcció a Vandellós. Prenem a mà dreta la T318 i desprès a l’esquerra la T310. A Pradip continuem per la mateixa carretera que a partir d’aquí és T311 en direcció a Móra i Tivissa fins al coll Roig.
A l’entrada de la població hi ha un ampli espai per deixar els vehicles.

Llaberia (680m)
Nucli de població que pertany al terme municipal de Tivissa. Al 2008 hi havia 4 habitants censats. Actualment solament un, segons informació del Consell Comarcal. Malgrat això es conserva en molt bon estat —el 1986 varen iniciar-se treballs de restauració— i gran encant. La quasi cinquantena d’habitatges —utilitzats habitualment com a segones residències— s’abasten d’electricitat mitjançant una central fotovoltaica.
És al bell mig de la Serra de Llaberia, un gran peneplà envoltat de cingles, entre la depressió de l’Ebre i el mar i forma part del que, genèricament, coneixem com Serres del Mestral. Tot i pertànyer administrativament al Baix Ebre, és com una falca entre el Baix Camp i el Priorat.
Partim de l’aparcament, on hi ha indicacions, pel camí al Coll de la Bassa de les Fonts. Pugem fins atènyer un camí carreter on hi ha un altre indicador. Seguint-lo a mà esquerra ens menaria al collet dels Colivassos pel PR-C 90, escurçant així l’itinerari. Si això és el que pretenem no ens cal arribar aquí: podem prendre el PR directament des de l’aparcament. Continuem recte (S) pujant per les Marrades, seguint el camí vell de Llaberia a Pratdip. Virem (SE), el camí planeja i fins i tot baixa, fins a sortir sobre una pista precària.

Coll de la Bassa de les Fonts (737m)
Hi ha un altre indicador. El camí vell continua cap a Pratdip pels portells de la Dòvia i del Carreter. La pista prové de la carretera i la prenem a mà esquerra, en baixada (N), revoltant el barranc de la Font del Ferro. Deixem a mà dreta el camí (indicat) que baixa a aquesta font i al portell de la Dòvia. La pista, ben aixaragallada, esdevé camí per on transita el PR-C 90 i el seguim (NE) fins al coll.
Albirem el Mont-redon, el Racó de la Dòvia i la coberta esfèrica del radar meteorològic al cim de la Miranda.

Collet dels Colivassos (817m)
O dels Colivatxos. Cruïlla de diversos camins i pistes. Vers sol ixent surt el de Pratdip pel Mon-redon i les Crestes de la Seda. Vers el NE el de Colldejou per la Miranda i el coll del Guix (1). Vers ponent el de Llaberia pel PR-C 90. Nosaltres prenem el del mig (N), una pista que no és senyalitzada.
Dos-cent metres més amunt, en una bifurcació en Y (rètol indicador) deixem a mà dreta el ramal que puja a la miranda i baixem a l’esquerra en direcció al GR (entre altres Colldejou pel camí dels Revolts). Hi ha senyals de pintura grocs. A la bifurcació en T anem a la dreta, passem pel costat d’un bassiol i de les Covetes de cal Vaquer, unes balmes que havien servit de cleda al Clot dels Arenals. A l’altra banda hi ha antigues feixes de conreu.

  • (1) És l’itinerari que recomanem per accedir al Portell de Llaberia. Al cim de la Miranda o lo Molló hi gaudirem d’una extensa panoràmica que fa honor al seu nom. Després carenegem sense camí fressat però evident i fàcil, passem pel Forat i continuem fins al Portell.

Barranc d’en Jover (755m)
A la capçalera d’aquest barranc, subsidiari del de la Cova, atenyem el camí ral de Llaberia a Colldejou, per on passa el GR 7. La bifurcació està indicada. Pugem a mà dreta fins al Portell.

Portell de Llaberia (782m)
O lo Portell. Important grau guanyat al cingle per on hi passava el camí de ferradura a Colldejou, Marçà i Falset. De la rellevància que aquest pas deuria tenir per la gent de la contrada en són bona mostra els contraforts, esglaons i l’empedrat.
Baixem un metres per los Revolts fins atènyer un corriol senyalitzat per una fita a mà esquerra i el seguim breument. Aquest corriol recorre el peu del cingle de la Serra d’en Jover, passa per baix del Pas de les Cabres i continua fins al Grau de Ricorb o Portell del Llop.
Retornem sobre els nostres passos fins al Barranc d’en Jover i continuem camí enllà atenyent Llaberia pel camí de Colldejou.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Portell de Llaberia

Tomb del Puig de la Cabrafiga

Des de Pradip pel Portell dels Grauets i retorn per Grauet de les Mugues

Distància 9 km
Desnivell acumulat 557 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 2 de gener de 2018
Cartografia Editorial Piolet. Serra de Llaberia o Muntanyes de Vandellòs (1:20000)

Tal i com delata el títol es tracta d’un itinerari circular. Un dels diversos que podem fer des de Pratdip. En aquest cas pujarem a una talaia que s’alça a llevant del poble, bon mirador de la comarca.
Recorregut perfectament senyalitzat, camins molt fressats i passos fàcils. Tan solament cal parar una mica d’atenció a la baixada des del coll dels Meners, pel fort pendent.
Val la pena dedicar temps per una visita Pradip (el Prat per la gent del país), el seu castell i el nucli antic. I conèixer la història dels Dips, emblemàtics gossos assilvestrats que formen part del nom del poble i que la llegenda i la literatura han assimilat a bèsties ferotges i vampirs.

Accés
Arribem a Pratdip per la C44 des de l’A7 a l’Hospitalet de l’Infant, en direcció a Vandellós. Prenem a mà dreta la T318 i desprès a l’esquerra la T310. Entrem al poble per l’Avinguda de Catalunya, on generalment hi ha espai per aparcar, al costat de les instal·lacions esportives municipals.

Pratdip (223m)
Continuem 190 metres carretera amunt. Una estaca a mà dreta, amb un senyal blau i groc, indica el camí de les Obagues. Els senyals blau i groc i també els blaus, ens guiaran tothora.
Seguim aquest ombrívol camí uns 160 metres fins que una nova estaca ens indica, també a mà dreta, el camí del Portell dels Grauets.
Aviat passem pel costat d’un forn de calç. Fem una gran llaçada i, per pendent entre moderat i fort, anem deixant el poble avall tot atansant-nos a la base d’una torre de MAT que creuem. Aquesta línia i la següent provenen de la central d’Ascó.
Ara el camí s’eixampla: és la pista de servei de les línies. Més amunt, en una nova bifurcació també indicada, tornem a girar a mà dreta en direcció al Portell dels Grauets. Passem per sota de l’altra torre de la línia de MAT, s’acaba la pista i continuem per camí.
Ja al peu del cingle, un indicador al que li manca el rètol, senyala a mà dreta el corriol que baixa a les coves del Grauet i del Sisè. Anem a l’esquerra, fem un gir de 90º i encarem el Portell.

Portell dels Grauets (487m)
Guanyem el cingle per aquest grau i continuem (E) enfilant-nos propers al fil, per terreny de rascler. Ben aviat el camí torna a definir-se. Superem la graonada del pas del Gos i continuem carena enllà fins a l’evident cim.

Puig de la Cabrafiga (614m)
El nom li ve d’una figuera silvestre que viu a les roques. Ara de figues ni verdes ni madures, que la zona ha estat afectada per diversos incendis que n’han deixat un rastre encara prou evident.
És el punt més alt de l’itinerari i una bona talaia de la comarca.
El puig és el punt més alt de l’itinerari i una bona talaia de la comarca, coronat per un vèrtex geodèsic, un pessebre i indicadors. També hi trobem un llibre de registre.
En marxem baixant decididament en direcció al coll que tenim a migdia.

Coll de la Fita de la Partió (484m)
La fita hi és, ben evident, però com que no és pas partió de terme municipal, deu tractar-se d’una delimitació de propietats.
La canal Ampla que s’obre a mà dreta, o barranc de la Cova d’en Bargalló, la creuarem més endavant, a les acaballes de la caminada.
Davant nostre sobresurt de la carena un bon esperó rocallós que superem flanquejant-lo per l’esquerra i pel fàcil pas del Cabrit, en el sentit de les busques del rellotge.
Superat aquest obstacle ja podem albirar la següent collada a la que ens atansem.

Coll dels Meners (449m)
Hi trobem un altre indicador. Seguim de recte per enfilar-nos en poca estona al Puig de les Mugues i retronem al coll prenem el camí que baixa vers llevant. (1)
El nom li ve per l’aprofitament d’òxids de ferro —oligist o hematites— que se’n feu anys ha.(2)
El pendent és considerable tot davallant per la rasa de la Cabrafiga. Esquivem un tram de tartera fent una marrada a mà esquerra.
Anem revoltant el puig de les Mugues en el sentit de les busques. Quan sortim sobre unes pedregoses feixes margenades, el camí ja planeja.
Al Pla de les Mugues deixem a mà esquerra un camí carreter que baixa al mas de la Cabrafiga i, pocs metres més enllà, trobem un nou rètol indicador que senyala el corriol del Castellet. Ens hi enfilem i l’atenyem cinquanta metres amunt a l’esquerra.

  • (1) Hi ha qui opta per fer drecera baixant directament del puig al Castellet de les Mugues. Hem llegit que hi ha senyals grocs i però que el camí és bastant perdut.
  • (2) No hem sabut trobar-ne més referències. Hi ha com a mínim quatre boques de mina i probablement dues d’elles siguin a ponent del coll. Amb tota seguretat dues més són a llevant. Però ens va passar desapercebuda la primera d’elles i solament vàrem localitzar la núm. 4, al costat del camí.

Castellet de les Mugues (314m)
Antic assentament iber, utilitzat posteriorment com a fortificació contra la pirateria. En resten alguna paret i basaments de murs.
Retornem a la bifurcació per continuar vers a Pratdip, planerament. Quan albirem la carretera, ja som sobre el grau.

Grauet de les Mugues (276m)
Salva el considerable cingle ponentí del puig. Un cop superat continuem davallant fort fins a sortir sobre el barranc de la Cova d’en Bargalló, prop de la carretera en un revolt de l’antiga. Nou rètol indicador, seguim pel barranc de la Cova en direcció al de la Dòvia, passant per sota un pont de l’antiga carretera i per dins d’una canalització metàl·lica del torrent a la nova.

Barranc de la Dòvia (140m)
Torrent neix prou més amunt de Pratdip, entre el Tossal Gran i el Mont-redon. En aquest punt no acostuma a portar gaire cabal. El creuem a gual i continuem pel marge dret hidrogràfic.
A la partida de les Fontanelles passem pel costat de la casa del Paco, coneguda antigament com a Caseta de l’Electra (1). Tornem a canviar de marge per creuar de nou sobre del salt de la Sabinosa, un bonic salt i gorg, quan el torrent porta aigua. De nou al marge dret ens enfilem fins a sortir a un altre camí.

  • (1) Als anys 30 del segle passat Francesc Chavarria va construir una petita central que subministrava electricitat a diversos pobles de la rodalia. Aquest edifici allotjava la turbina. La bassa és més amunt.

Camí vell de Masriudoms (172m)
Bifurcació ben indicada que prenem a mà dreta, en direcció al trencall amb el camí del coll del Marquès.
Albirem a l’altre marge unes granges abandonades i una edificació més antiga. És el que resta del molí fariner d’en Xenca o de la Creueta. Més amunt podem veure les arcades que sustenten el rec del molí, arrapat al cingle.
Deixem el camí més evident per baixar a mà dreta i seguim per un corriol propers a la llera tot i que, continuant pel de l’esquerra, ens menarà al mateix punt.
Més endavant trobem una nova bifurcació indicada amb el camí del coll del Marquès, per on marxa el PR-C 90 que ara seguirem a mà dreta, sempre pel marge dret del torrent. En aquest tram força engorjat acostuma a portar cabal regularment.

Capelleta de Sant Isidre (173m)
Oratori en una balmeta de pedra tosca.
Camí enllà, amb algun tram empedrat, la gorja s’obre i sortim a unes feixes d’oliveres i ametllers. Ara seguim un camí carreter, pavimentat parcialment. Creuem de nou la llera i ens enfilem, ja amb el poble a la vista, fins a la carretera que solament hem de seguir uns 120 metres per retornar al punt d’inici.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Tomb del Puig de la Cabrafiga

Tossal de la Truita i Monturull

Circular als estanys de la Pera des de les Pollineres

Distància 10 km
Desnivell acumulat 820 m
Nivell de dificultat moderat
Data 15 d’octubre de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Andorra (1:40000).
Govern d’Andorra. Topogràfic (1:25000)

Ascensió a dos cims termenals entre el Principat d’Andorra i la Baixa Cerdanya, en itinerari circular a l’entorn dels estanys de la Pera, per vessant cerdà.
També són accessibles pel vessant andorrà, en un itinerari més exigent per llargària i desnivell, partint de les Escaldes i visitant les valls de Madriu i de Claror.
És un itinerari fàcil, llevat del pas entre els dos cims pel coll de Claror on ens caldrà ajudar-nos amb les mans en alguns punts.
Resulta peculiar, no pas únic, aquest itinerari on la majoria dels topònims tenen doble denominació segons la cartografia que es consulti.

Accés
A Martinet, des de la N-260 prenem la LV-4036 en direcció a Lles, Músser i Arànser. Passat el quilòmetre 7 la deixem a mà esquerra per la d’Arànser, que atenyem al cap de dotze quilòmetres. Ens en resten sis fins a l’estació d’esquí de fons on prenem una ampla pista, apta per a tota mena de vehicles, que en cinc quilòmetres més ens deixa a l’àrea d’esbarjo de les Pollineres. En total vint-i-tres quilòmetres des de Martinet.
Alternativament (poc més llarg) podem accedir-hi des de l’estació d’esquí de Lles al Cap del Rec, per una altra pista.
Cal tenir en compte que les pistes romanen tancades a la circulació entre octubre i maig.

Les Pollineres (2135m)
Refugi forestal, font, estanyol, àmplia zona d’esbarjo i aparcament. La pista continua fins als estanys de la Pera i el refugi, però és tancada al públic.
Prenem el camí als estanys de la Pera i el port de Perafita, seguint l’itinerari 1 dels Senders de Cerdanya (senyals grocs numerats) i el GR 11.10 (senyals blancs i vermells), vers el NW. Hi ha rètols indicadors.
Caminem per sender molt fressat en pendent entre suau i moderat per entremig d’una pineda esclarissada, pel costat del riu del Molí que creuem a gual diverses vegades.
Passat el bonic Salt d’Aigua del Planell Gran o de la Truita, on el riu salva la graonada prèvia als estanys,  atenyem la pista. La seguim uns metres i la deixem per un camí a mà dreta que fa drecera fins al refugi.

Refugi dels Estanys de la Pera (2353m)
Guardat entre juny i setembre, propietat de la FEEC.
Situat al bell mig del circ lacustre que conformen les serres d’Airosa, Mitjana i Sirvent.
El mot «Pera» no prové de la fruita del perer, sinó de la denominació catalana antiga de «roca» derivada del llatí «petra», com tants altres topònims compostos: Peracalç, Peralta, Peralba, Peramola, Peratallada,…i Perafita, o «petra ficta», pedra clavada a terra, termenal.
Des d’aquest punt podem albirar tant el camí que hem recorregut com el que ens resta per fer.
El port de Perafita és molt evident vers el NNW. Hi ha rètols indicadors i el camí és senyalitzat (GR) i fressat. El pendent mai passa de moderat.

Port de Perafita o Collet de Sant Vicenç (2573m)
Pas natural entre Andorra i la Cerdanya fou durant anys un dels camins del contraban: els «paquetaires» transportaven aquells articles que en funció de la situació interessaven a França o Espanya, amb els andorrans d’intermediaris.
Aquí deixem el GR que, pel estanys i riu homònims baixa a les Escaldes. Carenegem per terreny herbós, on el sender es desdibuixa, guiats per fites escadusseres. Enfilem per l’ample esquenall del cim, ja per camí més definit.

Tossal de la Truita o Pic de Perafita (2752m)
Coronat per un piolet amb bústia i gran nombre de fites escampades arreu del planell cimer. S’hi atalaien bona part dels cims de la Cerdanya, Andorra i del Pallars Sobirà. És el punt més alt de la Serra Mitjana que delimita les valls de Claror i de Perafita.
Desconeixem l’etimologia de «Tossal de la Truita», però a la cartografia andorrana se l’anomena «Monturull», tal com es coneix a la catalana el cim veí. Més entenedora resulta la denominació de «Pic de Perafita» atesa la resta de topònims andorrans a peu de cim (port, estanys i riu).
Baixem (SW) al coll de Claror en direcció al veí cim del Monturull. El camí, prou definit, esquiva els obstacles del crestall. En un punt potser ens caldrà ajudar-nos amb les mans. El pendent és fort.

Coll de Claror o dels Clots de la Tora (2572m)
Des d’aquest punt és possible escurçar l’itinerari baixant directament (E) a la Bassa de Claror. Pel camí hem pogut observar el canvi en la natura del rocam, passant del granit del Tossal de la Truita a l’esquist, més fosc i rogenc, del Monturull.
Enfilem per l’altre vessant. Aquí el crestall és més rost i pedregós i el camí menys evident. Ens cal ajudar-nos amb les mans més sovint. Amb tot són grimpades curtes i fàcils en terreny poc exposat. Hi ha senyals antics de pintura i algunes fites, però cal estar-hi atent.

Monturull o Torre dels Soldats (2760m)
Cimal ample i planer coronat per un vèrtex geodèsic, al bell mig de la Serra d’Airosa.
Carenegem (SE) per l’ample esquenall de la Serra d’Airosa baixant al coll de Monturull i remuntant el suau perfil fins al proper turó, coronat per un vèrtex, passat el qual trobem a mà esquerra, ben fitat, el camí de retorn.

Serra d’Airosa, cota 2661
Davallem pel camí ben definit i fitat que flanqueja la Serra d’Airosa fent un gir de 180º (NW) fins a la Bassa de Claror.

Bassa de Claror (2466m)
Estanyol al peu del coll homònim. Un indret molt recollit i tranquil al peu dels pics de Peguera i Monturull. Recull les escorrenties de la Serra d’Airosa i,  pel torrent de Claror, les lliura al riu del Molí.
El camí a partir d’aquí és difús. La coma s’obre en direcció als estanys de la Pera. Seguint pel seu vessant esquerre aniríem a l’estany Gran dels de la Pera. Nosaltres anem pel dret on aviat trobem fites i, més endavant, camí fressat que ens mena a creuar el torrent de Claror. Continuem llavors pel seu marge hidrogràfic esquerre. El darrer tram de camí torna a desdibuixar-se però, seguint el curs del torrent, baixem a l’estany Petit.

Estany Petit de la Pera (2305m)
Solament ens cal retrocedir uns metres per la pista per recuperar el camí d’anada per retornar a les Pollineres.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Perafita i Monturull

Itinerari relacionat: Monturull per Bescaran

Puig de Coma d’Or

Des del coll de Pimorent per la Coma d’Engràcies i retorn pel Cortal Rossó

Distància 14,7 km
Desnivell acumulat 900 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 27 de setembre de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Cerdanya (1:40000)

IGN. 2249OT. Bourg-Madame (1:25000)

Ascensió a un dels cims més agraïts entre l’Alta Cerdanya i l’Arièja. Magnífica talaia en un entorn formidable. Camins ben fressats i itinerari evident. La ruta d’ascens és també apta per a realitzar-la en condicions hivernals.
Itinerari relacionat: Puig Pedrós de Lanós i Coma d’Or

Accés Al coll de Pimorent (Puymorens) hi accedim per la N-320 entre Portè i l’Espitalet (L’Hospitalet-près-l’Andorre). Des d’Andorra ho fem per la N-22 a partir del Pas de la Casa. Podem començar a caminar des de la mateixa carretera, però ho fem una mica més amunt, prenent una pista de servei de l’Electricité de France que surt a mà dreta, en el sentit Portè-l’Espitalet.

Coma d’Engràcies (1953m)
O Coma d’en Garcia. Durant anys aquesta coma orientada a ponent se l’ha anomenat —excepte a la cartografia oficial francesa— coma d’Engràcies. Encara trobarem moltes ressenyes amb aquesta denominació. (1)
Continuem per la pista per la que hem arribat i la seguim —amb algunes dreceres— fins poc més amunt d’una captació d’aigua que forma part del sistema hidroelèctric de l’Espitalet.
Continuem per un camí ben fressat en moderat pendent.

  • (1) Ens resistim a adoptar la oficial tant procliu a «afrancesar» els topònims sense solta ni volta.

Portella de la Coma d’Engràcies (2534m)
Coll entre la Tossa Rodona i la Cresta dels Llosers. A mà esquerra en surt el camí que, pel rec de Coma d’Or, baixa a la vall de les Vésines. Des d’aquí ja podem albirar el nostre objectiu i el seu veí Puig Pedrós de Lanós o Pic Pedrós (2).
Poc més enllà atenyem la Portella de Cortal Rossó i l’estanyol de Coma d’Or.
El pendent s’empina al peu del Cap de la Llosada i les rampes finals prèvies al cim.

  • (2) I que no cal confondre amb el Puigpedrós cerdà.

Puig de Coma d’Or (2826m)
Per accedir-hi ens caldrà ajudar-nos de les mans en un parell de passos fàcils. Però ni cal ni guanyarem perspectiva.
Per ponent atalaiem bona part dels cims andorrans fins a la Pica d’Estats. Per llevant la vista és superba amb l’estany de Lanós i el massís del Carlit, però queda limitada per l’alçària dels seus cims. Pel nord albirem fins a la muntanya de Taba. A gregal destaquem els cims que envolten la Vall d’Orlú i el Puig Peric. A migdia atalaiem el Puigllançada, la Tossa d’Alp i el Moixeró. L’esquena d’ase que forma la carena amb el Pic de Cortal Rossó ens amaguen les muntanyes de Núria-Ulldeter.
Baixem del cim carenejant (S) per camí fàcil i fressat.

Pic de Cortal Rossó (2822m)
Els mapes assenyalen amb aquest nom un punt carener més baix i gens priminent. Nosaltres identifiquem així el turó veí coronat per un gran pedró a partir del qual comencem a davallar seguint el cordal carener (S).
El camí, ben definit, es perd al darrer tram abans del coll, però continuem davallant per terreny fàcil i obert.

Portella de Lanós (2474m)
Entre el pics de Cortal Rossó i de Font Viva. Per llevant hi arriba el camí que puja de l’estany de Lanós. Vers el NW en surt el que ens retornaria a la Portella de Cortal Rossó per l’estanyol de Coma d’Or.
Prenem el que marxa vers el SW, baixant pel marge esquerre del Rec de Cortal Rossó, faldejant al peu de la Serra de Font Viva.
Ben avall trobem una altra captació d’aigua, poc abans d’atènyer un planell.

Coma-rossa (2173m)
Basta planúria, on el torrent hi serpenteja. La creuem fins a l’altre cap on sortim sobre una pista que seguim a mà esquerra, mentre anem separant-nos del torrent.

Cabana de Cortal Rossó (2100m)
Cabana pastoral a peu de pista. Podem atalaiar Portè i la vall del Querol. Pista enllà albirem el coll de Pimorent i retornem al punt de partida. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Coma d'Or
Ascensió hivernal en raquetes de neu