Arxiu de la categoria: Senderisme

Rieres del Grau i de Clarà

Saltant del Grau, balma dels Forats i gorg del Molinot

Distància 10,4 km
Desnivell acumulat 387 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 26 d’abril de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera (1:25000)

A ponent de Berga, sobre Avià i l’Espunyola, tot davallant a la plana del Berguedà Jussà, la Rasa del Grau i la Riera de Clarà, salten i s’entollen formant raconades idíl·liques. Recullen les déus que s’escolen de les serres dels Lladres (o de la Tossa) i dels Tossals i de l’altiplà de la segona de les «les Tres Maries».
Podem visitar-les juntes o per separat, però la millor època per fer-ho és després d’un episodi de pluges. Els camins són fressats i de bon fer.
Una proposta alternativa més llarga i exigent a aquesta és la de «les Tres Maries».

Accés
Partim d’Avià, al punt quilomètric 142 de la C-26, entre Berga i Solsona, a l’alçada d’una fàbrica de filatura.

Els Arbres Blancs (711m)
Hi ha rètols indicadors. Sortim pel camí ral d’Avià a Capolat, un camí carreter pel costat d’un roure, un magnífic exemplar d’alzina i el mas dels Arbres Blancs. Prenem una drecera i sortim poc abans d’una bifurcació amb nous rètols on anem a la dreta, en direcció a Sant Salvador pel Grau. Retornarem pel ramal de l’esquerra.
Després d’un parell de llaçades entremig de les quals deixem a esquerra i dreta sengles ramals, atenyem una bifurcació en Y on ens cal anar a la dreta. Per l’esquerra escurçaríem el nostre itinerari sortint més amunt del Grau i ens perdríem la visita al salt homònim i a la Balma dels Forats.
Anem guanyant alçària (NW) en moderat pendent per la pista fins que, al capdamunt d’una rampa més forta, ens cal estar atents a un camí que baixa a mà dreta. Ens en fa estar a l’aguait el brogit de l’aigua que s’escola pel saltant, que trobem poc més enllà.

Saltant del Grau (880m)
Un bonic salt per sobre d’una balma per on passa el camí, de forma que podem veure’n la caiguda pel darrere.
Camí avall baixaríem a Avià, però tornem a la pista la seguim uns metres i la deixem per una de precària a mà dreta per la que anem a creuar a gual la Rasa del Grau. A l’altre marge el camí és poc fressat. Ens cal pujar esbiaixadament fins a trobar-ne un de ben definit que prenem a mà esquerra (1).
Camí amunt (NW) a la propera bifurcació, baixem a mà esquerra fins a la Balma dels Forats.

  • (1) Per la dreta aquest camí s’ajunta amb el que hem deixat al saltant i mena a Avià. És una bona opció si solament pretenem visitar la Rasa del Grau i retornar per un itinerari diferent al de l’anada.

Balma dels Forats o del Grau (896m)
Situada en una gorja ombrívola de la Rasa del Grau. Són dues balmes obrades i comunicades, d’uns quinze metres de llargària cada una per sis de fons, amb dues plantes.
Tant interessant com la balma són els salts i gorgs que fa la riera, amb grans i capricioses acumulacions de tosca.
En marxem pujant a un prat on el camí es perd. El voregem i creuem la riera per on ens resulti més fàcil, al peu del Grau, un mas del segle XVI actualment dedicat a turisme rural, que deixem a dalt a la dreta. Prenem una pista que puja (SSE) fins a una bifurcació on anem a la dreta (2).
La pista acaba en un camí ben fressat pel que continuem pujant per l’obaga. S’eixampla abans de situar-nos al marge d’uns prats sobre l’altiplà de la «segona Maria», que anem vorejant.

  • (2) Pel ramal de l’esquerra baixaríem a la bifurcació que hem trobat després de les dues llaçades, a poc d’haver començat.

Pla de Barons o de Rossinyol (1040m)
Acaba abruptament sobre la Costa de Serrapinyana. Hi ha una estació de vol amb parapent. Continuem propers al fil del cingle fins a l’altre cap. On comença l’arbrat trobem un camí ben definit pel que baixem a una pista que seguim a  mitja alçada del cingle.
Prou més endavant deixem la pista que puja a mà dreta al pla i continuem per un ample camí fins que, poc més enllà d’una balma, trobem una bifurcació on anem a la dreta, en pujada (3).
A la següent bifurcació baixem a l’esquerra i sortim al final d’una pista enquitranada on anem a l’esquerra fins a Cal Déu.

  • (3) Baixant a l’esquerra anem a parar al mateix indret. És per no repetir camí d’anada i tornada.

Cal Déu, el Molinot (990m)
Antic mas restaurat. Que havia estat un molí en dóna constància la bassa al darrera de l’edifici i la mina de desguàs. Desconeixem de quin tipus ni n’hem trobat cap referència. La riera de Clarà fa un bonic salt amb el corresponent gorg sota una balma.
Marxen per un camí (S) i poc més enllà ens desviem a la dreta per veure des de sobre un altre salt i gorg. Just després baixem per un corriol a mà dreta on sortim sobre un altre camí que seguim uns metres a mà dreta fins a trobar la riera.

Riera de Clarà (970m)
Salta formant una bona capa de tosca i un bell gorg. Si continuem camí creuant-la, podem atansar-nos, prou més amunt, al Morral de Sant Salvador la «tercera Maria».
Retornem pel mateix camí que seguim a la dreta i poc més enllà, a la bifurcació, continuem baixant a mà dreta, rebutjant-ne un d’esglaonat que puja a l’esquerra (4).
Seguim per un bon camí de bast, senyalitzat amb pintura groga, baixant per la costa de Serrapinyana, entremig d’un alzinar espurnejat de roure i pi. Creuem altres camins i trobem bifurcacions, fins i tot un parell que menen al mateix punt. Solament ens cal seguir els senyals o la direcció més evident per retrobar el camí d’anada.

  • (4) Per aquest pujaríem a la bifurcació (3) del camí d’anada.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Rieres del Grau i de Clarà

Pel Barranc del Salt

Fredes, Portell de l’Infern, Cova de l’Aire i Salt de Robert

Distància 14,5 km
Desnivell acumulat 825 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 13 d’abril de 2019
Cartografia El Tossal Cartografies. Tinença de Benifassà (1:30000)

Itinerari dels que creen afició. Segueix la Ruta Roja, probablement la més concorreguda d’entre les del Parc Natural de la Tinença de Benifassà, amb un afegitó opcional d’anada i tornada a la Cova de l’Aire. Transcorre entre paratges agrests: barrancs, cingles, morrals, agulles de formes capricioses, balmes, coves, ponts foradats,… estructures geològiques tan pròpies dels Ports. Però les senderes són fressades, ben senyalitzades i apariades pel personal del Parc. Camins antics que, en general, són de bon fer. Seguirem bona estona el de bast entre la Fredes i la Sénia, que conserva bons trams empedrats. Tot un gaudi per als sentits.
Podem escurçar-lo per la sendera que recorre el Barranc del Morral d’en Piles. Si triem aquesta opció és recomanable acabar d’atansar-nos al Portell de l’Infern, poc més enllà de la cruïlla.
El tram entre el Portell de l’Infern i el Morral Crevalòs, on hi ha la Cova de l’Aire, no és senyalitzat. Però la senda evident, fitada i prou fressada. Haurem de fer una curta i fàcil grimpada al peu de lo Jonqueret. I creuarem algun tram rocallós i amb bona timba, desaconsellable en cas de mullena o glaç. Per això hem qualificat l’itinerari de moderat. Altrament el consideraríem fàcil.
El Salt de Robert val la pena veure’l amb bon cabal. Però cal tenir en compte que cal creuar diverses voltes a gual el Barranc del Salt.
En diverses zones del barranc s’ha fet una replantació d’espècies en perill d’extinció com omes i tells, entre altres.
L’únic negatiu és que començarem pràcticament al punt més alt i haurem d’acabar-lo en fort pendent de pujada, entre el Salt de Robert i el mirador previ a Fredes. És més lògic iniciar-lo a la casa forestal de la Tenalla. Hem vist diverses ressenyes que l’han fet així. Però just prendre la pista que hi mena, al costat del pantà d’Ulldecona, hi havia un rètol anunciant que era tallada. I el mapa reporta una barrera poc més enllà de la Cova del Ferri. Així que, per no perdre temps, vàrem optar per partir de Fredes, tal com recomana la ruta del Parc. Caldria haver-nos informat a les oficines del Parc o a l’Ajuntament de la Pobla de Benifassà.

Accés
Des de la CV-105 entre la Sénia i Torre Miró prenem, passat el pantà d’Ulldecona,  la revirada CV-106 al monestir de Santa Maria de Benifassà i Fredes. O, en sentit invers, la que hi mena directament des de poc més enllà del Boixar.

Fredes (1080m)
El poble més septentrional del País Valencià és conegut per les nevades i baixes temperatures de l’hivern.
Seguint els indicadors de senders, en sortim pel carrer de Baix en direcció al Pantà d’Ulldecona i, a les darreres cases, al Portell de l’Infern i Salt de Robert. Prenem un camí carreter que creua l’incipient el Barranc del Salt. Quan es bifurca anem a la dreta en direcció a la Sénia (SE). Retornarem pel ramal de l’esquerra. Aquí trobem les primeres fites metàl·liques de la Ruta Roja —d’acer inoxidable— tant sòlides com excessives.
Passem per la font del Teix que brolla dins d’una mina i té un abeurador al costat. Emprenem el camí per un tram empedrat.
Pugem en suau pendent fins al Cap de la Serra on creuem la pista que mena a la Colònia Europa. Som al punt més alt de l’itinerari (1155m). A partir d’aquí la tendència general serà de baixada fins a la casa forestal de la Tenalla.
Poc més enllà, després d’un revolt, atenyem les ruïnes d’un mas.

 Maset del Pixón (1078m)
Ruïnes d’un mas amb una gran era des de la que gaudim d’una bona panoràmica, envoltats d’antigues feixes de conreu margenades per bones parets de pedra seca.
Destaca a primer terme la Mola de la Cova del Forat i el seu cingle. Darrere sobresurt la muralla que guarda el Portell de l’Infern. I encara al fons tres moles: lo Junqueret i el Morral Crebalòs, que visitarem, i una tercera innominada on no arribarem.
Conta la llegenda que un pastor del Boixar, herbolari i remeier, va acollir-hi de nit una dama endolada que resultà ser la «la mort de la Tinença». Agraïda per l’acolliment va donar-li la facultar de conèixer d’entre els malalts que visités quin sobreviuria i quin no.
Poc més avall del mas, una roca de forma capriciosa és un bon mirador sobre el Barranc i les Ombries del Salt, per on passa el nostre camí de tornada. Per un grau empedrat passem del solell a l’obaga.
Aviat trobem a mà esquerra, ben senyalitzada, la sendera que baixa pel Barranc del Morral d’en Piles, per on podríem fer drecera fins poc més enllà de la casa forestal de la Tenalla.
Continuem, pel peu balmat del cingle de la Mola de la Cova del Forat, fins al portell.

Portell de l’Infern (964m)
Pas per un enorme esvoranc d’altes i verticals parets. Obligat per als traginers i vianants que recorrien aquest camí ral entre Fredes i la Sénia, abans de la construcció de la carretera. Conta la llegenda que, en dies de ventada, cal creuar-lo arrossegant-se.
Just al bell mig del pas, surt a mà esquerra una sendera no senyalitzada, però prou fressada i fitada, que seguim pel vessant solell. Aviat albirem davant nostre la mola de lo Jonqueret i passem per sota una balma obrada on hi deuria haver una cleda o corral. Poc més enllà i separat del camí hi ha un gran pont de roca (1).
Creuem de nou a l’obaga per una osca oberta a la muralla, al costat d’un pi, resseguint el cingle de lo Jonqueret. Ens cal pujar fort i salvar un curt pas de grimpada, amb bons agafadors, per accedir a la carena de la que davallem de nou per resseguir el cingle del Morral Crebalòs (2), entre balmes i coves. Salvem un esperó coronat per una esvelta agulla i, quan atenyem uns gamellons (3), ja som a tocar de la cova de l’Aire.

  • (1) Per desconeixement hi vàrem passar de llarg. N’hem trobat referència a les ressenyes de Carles Olivé https://corriols.blogspot.com i Josep Miró (Totnatura). Hem marcat el punt on es localitza amb un waypoint. El camí que hi mena puja en fort pendent a mà esquerra.
  • (2) Crebalòs, rapinyaire conegut en altres contrades com a trencalòs que s’està re-introduint al Parc.
  • (3) Abeuradors de fusta que en altres contrades s’anomenen bassis o cóms. En aquest cas es nodrien dels degotalls del cingle.

Cova de l’Aire (962m)
Balma d’uns vint metres de fondària amb una gran boca que n’amida disset d’ample per trenta d’alt. Ens cal ajudar-nos amb les mans en algun punt per accedir-hi. El terra, de margues, és relliscós.
Com altres de la zona, havia servir de refugi a ramats i pastors. Actualment de rapinyaires.
El camí acaba uns metres més enllà sobre la carena, però hi ha un pas sobre roca molt exposat, desaconsellable en cas d’humitat o glaç.
Retornem al Portell de l’Infern del que davallem (SE) per entremig d’una pineda amb bons exemplars de pinassa.
Prou més avall atenyem una bifurcació ben indicada. A mà dreta continua la senda de la Sènia pel pantà d’Ulldecona. Nosaltres pugem a l’esquerra en direcció a la Tenalla per la del Solà d’en Brull. Superada la pujada, si ens n’apartem una mica, trobarem un mirador des del que albirar el barranc del Solà d’en Brull.
Planerament atenyem una pista que seguim fins a un pi característic.

Pi Pastor (754m)
Exemplar de pi blanc ben recargolat, al peu de la Punta del Solà d’en Brull, culminació de la serreta que hem resseguit fins a la cova.
Si ens apartem una mica del camí gaudiren d’una bona panoràmica i podrem albirar els contraforts de la Mola de l’Aixada: el Morral Desplegat i la Moleta del Cepí, amb el monumental Pont Foradat. També els barrancs del Salt i del Solà d’en Brull que conflueixen amb el de la Fou, al peu de la Punta de la Gavarrera.
Seguim la pista en baixada (N/W) fins a la Tenalla, a la llera del Barranc del Salt. Juntament amb el de la Fou i el riu Verd són les aportacions més importants a la capçalera del riu de la Sénia.

Casa forestal de la Tenalla (608m)
Punt més baix de l’itinerari. Continuem (W) per pista, deixant a mà esquerra la drecera pel Barranc del Morral d’en Piles. Quan entra al llit del barranc es degrada i la succeeix una ampla sendera que comença a guanyar alçada en moderat pendent. Trobem a mà dreta el camí al Mas del Peraire, i prou més amunt, atenyem el salt.
En aquest tram hi predomina el pi roig.

Salt de Robert (737m)
Un dels indrets més visitats de la zona on el Barranc del Salt es despenja per una graonada de 30 metres d’alçària.
Continuem amunt, superant el fort pendent entre llaçades. Una sendera surt a mà dreta. Segons el mapa també mena al mas del Peraire, però l’hem seguida una estona i es fa perdedora. Prou més amunt trobem la Canaleta de Mauro, una font que s’escola entre un caramull de tosca.
Encara per camí costerut sortim a un replà on s’hi ha bastit un mirador amb un banc des del que podem albirar tot el Barranc del Salt. I poc més enllà un forn de calç rehabilitat. Ara el pendent s’amoroseix. Trobem una cruïlla, sense cap tipus d’indicació. Per la dreta marxa un altre sendera al mas del Peraire. I poc més amunt atenyem una pista on anem a la dreta i, planerament, retornem a Fredes.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pel Barranc del Salt

Les Tres Maries

Morrals de Sant Salvador, Sobrestrada i Pla de Barons

Distància 19,6 km
Desnivell acumulat 829 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 27 de març de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera (1:25000)

A ponent de Berga, sobre Avià i l’Espunyola, s’alcen uns tossals coneguts com «les Tres Maries». Són, de llevant a ponent, el Morral de Sobrestrada, el Pla de Barons i el Morral de Sant Salvador. Formen part d’una llarga successió de graonades entre la plana del Berguedà Jussà i el Prepirineu, l’Aigua d’Ora i el Llobregat. Són termenals entre els municipis d’Avià, Berga, Capolat i l’Espunyola.
La seva situació permet que des de les carenes puguem atalaiar una vasta extensió de terreny que s’allargassa fins a les comarques veïnes del Bages, el Solsonès, l’Osona i cimals del Ripollès i el Vallès.
Solcats per la Riera de Clarà i la Rasa del Grau, que salten i s’entollen formant raconades idíl·liques, la millor època per visitar-les és després d’un episodi de pluges.
Els camins són en general de bon fer, excepte el de baixada de Sobrestrada, de fortíssim pendent. Alguns trams però són poc fressats i a l’itinerari hi concorren molts altres camins i corriols. Afegit a una llargària i desnivell prou apreciables, ens fa considerar aquest itinerari de moderada dificultat. Tenim diverses opcions per escurçar-lo.
Cal dir que a la data que l’hem realitzat s’estaven fent treballs forestals al Pla de Torneula i a l’obaga entre el Pla de Barons i el Grau, amb troncs i brancam ocupant part dels camins.

Accés
Partim d’Avià, al punt quilomètric 142 de la C-26, entre Berga i Solsona, a l’alçada d’una fàbrica de filatura.

Els Arbres Blancs (711m)
Hi ha rètols indicadors. Sortim pel camí ral d’Avià a Capolat, un camí carreter pel costat d’un roure, un magnífic exemplar d’alzina i el mas dels Arbres Blancs. Prenem una drecera i sortim a una bifurcació amb nous rètols on anem a l’esquerra (SW) en direcció a Sant Salvador pel Molinot. Pel ramal que deixem a la dreta podríem retornar si decidíssim renunciar a la darrera de les «Maries».
Hi ha senyals grocs. El camí és planer i ben fressat, alternat amb algun tram de pista al peu de la Costa del Pou, entremig d’un alzinar amb sotabosc de boix. Sobre nostre s’alça el Pla de Barons, un dels nostres objectius.
A l’alçada del mas de Serrapinyana, que a panes podem veure entre l’arbrat, comencem a virar (NW) guanyant alçària en pendent que mai passa de moderat, esbiaixadament per la Costa de Serrapinyana. La pineda pren terreny a l’alzinar mentre anem apropant-nos a la Riera de Clarà que intuïm al fons a l’esquerra.
Quan, passada una balma deixem un corriol, i amb ell els senyals grocs, que puja a mà dreta al camí que farem de retorn a pocs metres per sobre nostre, ja som prop de la riera.

Riera de Clarà (970m)
La creuem per unes passeres al costat d’un gorg i un salt amb una bona capa de tosca. Ens enfilem entre llaçades i fort pendent, creuem una pista i sortim a un altre camí on hi ha més rètols indicadors.
Continuem en direcció a Sant Salvador, a l’esquerra (SSW), més planerament entremig d’una bona pineda. Aquest tram, senyalitzat com a SL (verd i blanc)  el repetirem de tornada. Prou més enllà trobem una altra bifurcació indicada als Concs de Marmons, per on retornarem.
Aviat, en creuar la Rasa Fonda, trobem una nova bifurcació amb el seus rètols indicadors. Per l’esquerra podríem baixar a Avià pel Grau de Clarà i els Porxos. Continuem (SSE) guanyant alçària per l’obaga fins atènyer el pla del tossal i sortir sobre una pista prèvia al cim.

Morral de Sant Salvador (1156m)
Coronat per un vèrtex geodèsic i una senyera. És la tercera de les «Maries». Al costat hi ha les ruïnes que durant anys van atribuir-se al monestir i església de Sant Salvador de Mata, d’època carolíngia. Investigacions posteriors demostraren que la ubicació real d’aquest cenobi era al costat de les ruïnes de la casa de Cots Vell, al peu de la muntanya, i que les del cim corresponen a l’antic mas de Torneula. Originalment podria haver sigut l’emplaçament d’una guàrdia, documentada el 899 com a Turrem Nebule «Torre de la Boira» (1).
Marxem del cim propers al fil del cingle ponentí del morral. Els treballs forestals han desdibuixat el camí. Cal baixar a mà esquerra fixant-nos en uns senyals vermells. Més endavant al camí ja és ben definit. Sortim a un ramal de la pista prèvia al cim i trobem una bifurcació on anem amunt a la dreta. El de l’esquerra, senyalitzat en groc, baixa a l’Espunyola. Poc més amunt trobem una nova bifurcació, aquesta indicada. Seguim pocs metres a l’esquerra fins a la Bòfia.

  • (1) Josep Camprubí i Ramon Martí. Acta historica et archælogica mediævalia. Núm. 28, 2008.

La Bòfia (1122m)
Per una estreta boca quadrada entre blocs de conglomerat s’accedeix ajupit a una gran sala de 22X13X4 metres, de sostre pla i amb una cadolla permanent a l’interior que n’ocupa les 3/4 parts. Després de fortes precipitacions, l’aigua sobreïx per la boca precipitant-se pel cingle. Es coneguda des d’antic: era aprofitada com a cisterna natural pel mas proper de Torneula. (2)
Camí enllà aniríem al pantà de l’Espunyola. Però retronem fins a la bifurcació anterior i pugem a una pista que seguim uns pocs metres a l’esquerra fins a una altra on prenem el ramal de la dreta.

Pla de Torneula (1152m)
Seguim una pista marxant, amb revolts, vers el NNW, tot deixant el mas de Torneula a mà dreta.
Actualment deshabitat, aquest mas, a banda dels l’hipotètic origen al Morral de Sant Salvador, és documentat d’ençà el 1341 quan Guillem de Sant Salvador de Torneula intervé com a testimoni d’un acte jurídic. (3)

  • (3) Josep Camprubí i Ramon Martí. Acta historica et archælogica mediævalia. Núm. 28, 2008.

Serrat de les Tombes (1194m)
Bifurcació de camins amb rètols indicadors. Som al punt més alt de l’itinerari. A cent metres i escaig s’hi va localitzar una cista neolítica on aparegueren les restes de dos individus i aixovar divers amb una datació d’entre 3500-2500 anys a. C.
Deixem la pista per un sender poc definit per baixar (NE) seguint abundants senyals grocs. Després de creuar una tanca filferrada, atenyem la font de Concs (o dels Cóms) de Marmons, on continuem baixant (SE) fins a retrobar al camí d’anada que desfem fins a la bifurcació sobre la Riera de Clarà. En aquest punt continuem recte cap a una pista, que prenem a mà dreta, per la que baixem a creuar la riera a l’alçada de l’antic molí de cal Déu.

Cal Déu, el Molinot (990m)
Antic mas restaurat. Que havia estat un molí en dóna constància la bassa al darrera de l’edifici i la mina de desguàs. Desconeixem de quin tipus ni n’hem trobat cap referència. La riera fa un altre bonic salt amb el corresponent gorg sota una balma.
Marxen per un camí (S) i poc més enllà ens desviem a la dreta per veure des de sobre un altre salt i gorg, pocs metres més amunt del que hem visitat a l’anada. Camí enllà deixem a mà dreta el que baixa al que hem fet d’anada i que ara resseguim en paral·lel a una cota més alta. Sortim sobre una pista que seguim fins que s’acaba on, per un corriol ens enfilem al pla del tossal.

Pla de Barons o de Rossinyol (1050m)
Segona «Maria». Acaba abruptament sobre la Costa de Serrapinyana. Hi ha una estació de vol amb parapent. Resseguim, propers al fil del cingle, fins a una bifurcació on prenem un corriol a mà esquerra que ens mena a una pista que seguim a mà dreta i per la que baixem per l’obaga fins al peu del Grau, un mas del segle XVI actualment dedicat a turisme rural.
Anem a creuar la riera, fem un gir de 180º i, pel prat, anem a buscar un camí a l’altre cap que baixa per marge esquerre a la Balma dels Forats.

Balma dels Forats o del Grau (896m)
Situada en una gorja ombrívola de la Rasa del Grau. Són dues balmes obrades i comunicades, d’uns quinze metres de llargària cada una per sis de fons, amb dues plantes.
Tant interessant com la balma són els salts i gorgs que fa la riera, amb grans i capricioses acumulacions de tosca.
Uns cent-vint-i-cint metres camí avall després de la balma, baixem a creuar la riera per sobre del Saltant del Grau. Al marge dret sortim a una pista i, pocs metres més enllà, prenem un camí que baixa a mà esquerra.
Si decidim escurçar l’itinerari, aquesta pista mena als Arbres Blancs.

Saltant del Grau (880m)
Un bonic salt per sobre d’una balma per on passa el camí, de forma que podem veure’n la caiguda pel darrere.
Camí avall atenyem dues bifurcacions una darrere l’altre. La primera és un camí que puja a l’esquerra i ignorem on mena. La segona tampoc és senyalitzada, però anem a l’esquerra a creuar la Rasa del Regatell. El de la dreta baixa a Avià (4).
Poc després de creuar la rasa tornem a trobar una altra bifurcació que per la dreta també mena a Avià. Comencem a guanyar alçària en fort pendent fins a una altra cruïlla de camins on anem a la dreta per camí més planer, revoltant el solell del Serrat Alt.

  • (4) Retornar per aquest camí és una bona opció havent vist la part més interessant de tot l’itinerari.

Morral de Sobrestrada (998m)
El nom li ve del mas que hi ha al peu. És la primera «Maria». S’alça a sobre el polígon de la Valldan i Avià. És una altra estació de vol amb parapent. La panoràmica és semblant a la de Sant Salvador.
Davallem en fortíssim pendent per un corriol ben fressat pel coster solell del morral fins a sortir sobre el camí entre el mas de Sobrestrada i l’hostal la Roda. No ens queda altre remei que seguir la carretera fins a Avià on hi continuem per carrers paral·lels fins a creuar de nou la Rasa del Grau per un pontarró i retornar al punt de sortida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Les Tres Maries

Sant Sadurní de Rotgers

Des de Borredà i Vilada

Sant Sadurní de Rotgers és un temple romànic al terme municipal de Borredà. S’hi pot accedir en vehicle des d’aquesta darrera població per la carretera a Sant Jaume de Frontanyà. A peu des de Borredà, Vilada i Castell de l’Areny.
És ben factible enllaçar Borredà, Vilada i Sant Sadurní de Rotgers en un sol itinerari a peu d’uns 15,5 quilòmetres i 715 metres de desnivell (1). Aquesta era la intenció quan la meteorologia ens va fer reconsiderar-ho i vàrem tallar pel mig, retornant més endavant a fer el tram que restava.

  • (1) En aquest cas no cal passar per Capdevila, anat directament del Pati a el Pradell pel GR 241.

 Des de Borredà

Distància 10,4 km
Desnivell acumulat 370 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 22 de març de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Catllaràs/Picancel (1:25000)

Fàcil i bonic itinerari per visitar un temple romànic resseguint el camí ral de Borredà a Castell de l’Areny entremig de pinedes i rouredes. Tots els camins són ben fressats i senyalitzats.

Accés
Partim de l’ample aparcament que hi ha a ponent del nucli urbà de Borredà, ben indicat des de l’entrada al poble.

Borredà (680m)
Sobre mateix de l’aparcament trobem els senyals del GR que seguim a mà esquerra fins a una bifurcació indicada. A mà dreta prenem el camí ral de Borredà al Castell de l’Areny seguint el GR 4. Per l’esquerra, per on retornarem, marxa el GR 241.
Ens anem allunyant del poble (NW) alternant trams de camí i pista seguint els senyals del GR. A la falda del puig de Sant Marc s’acaba un tram de pista i comencem a guanyar alçària en moderat pendent per un bon camí que conserva trams empedrats.
Sortim a una pista de treure llenya i la seguim una estona. La deixem per una altra a mà esquerra que també abandonem al cap de pocs metres per un camí a mà dreta pel que, amb llargues llaçades, anem baixant per la obaga fins al fons d’una rasa.

El Pontarró (918m)
Bifurcació indicada. Creuem el rec del Pontarró i sortim a una pista que seguim a mà dreta en pujada. De tornada continuarem per a l’esquerra en direcció a Santa Magdalena de Guardiolans. Si en algun temps hi havia un pont, no en resta cap evidència.

El Putxot (970m)
Bifurcació de camins al bell mig d’uns prats de pastura. Hi ha rètols indicadors. Hi arriba una pista pavimentada des de la carretera a Sant Jaume de Frontanyà i el camí de Vilada per la Casa de la Baga. A pocs metres sobre un turonet hi ha les ruïnes d’un mas. Continuem recte en direcció a Sant Sadurní.

Sant Sadurní de Rotgers (975m)
El lloc de Rotgers és documentat d’ençà el s. IX i provindria d’un tal Rodegari. L’església ho és d’ençà finals del X, però la construcció actual és més tardana. Petita, d’una sola nau amb volta de canó lleugerament apuntada, conserva l’absis semicircular amb decoracions llombardes característiques del romànic del s. XI i el campanar de dos pisos del XII. També conserva la porta original i el perímetre de la sagrera.
Retornem al Pontarró i continuem pista avall seguint senyals blanc i blaus. A la Solana de Capdevila trobem una bifurcació a mà dreta passada la qual fa una colzada i continua. Just en aquesta colzada baixem, també a mà dreta, per una altra, més precària i pedregosa. Fem una colzada per salvar una rasa i més endavant passem pel costat d’un bassiol.

Capdevila (857m)
Bifurcació indicada. A mà dreta marxa el camí que mena a Vilada per Santa Magdalena de Guardiolans. Anem a l’esquerra i passem per sota de la casa. Pista avall atenyem el mas del Pati on arriba el GR 241 que prenem a mà esquerra. Baixem fort a creuar el rec del Pati i pugem per l’altre marge on sortim prop del mas de Canemars sobre el camí de Borredà a la Portella que seguim a mà esquerra fins a sortir al camí del Coll de Bas, enquitranat, que ja no deixem fins a retornar al punt de partida.

Powered by Wikiloc

Des de Vilada

Distància 12 km
Desnivell acumulat 437 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 6 d’octubre de 2018
Cartografia Editorial Alpina. Catllaràs/Picancel (1:25000)

Itinerari amb dues parts ben diferenciades. L’anada, per camins poc concorreguts, sense cap característica especial i monòtona. La tornada prou més interessant, també des del punt de vista paisatgístic.

Accés
Sortint de Vilada per la C-26 en direcció a Borredà hi ha el pont de cal Pei. Just abans un petit espai on deixar-hi el vehicle. Hi passa el GR 241 (Circular de Borredà).

Pont de cal Pei (680m)
Sobre la riera de Vilada. Seguint els senyals del GR, el creuem i a l’altre marge prenem a mà esquerra una pista que mena a la Casa de la Baga i el Putxot. La deixem tot seguit per prendre’n una altra a mà dreta, aixaragallada i precària, que puja (E) seguint una línia de mitja tensió fins a un coll.

Collet dels Pous (780m)
El GR baixa a mà dreta, camí pel que retornarem. Continuem uns metres per la pista a mà esquerra (NE) i la deixem per una drecera. Veiem unes pedres pintades de vermell: són les fites termenals. La pedra central sempre és la més gran, és el terme i marca el punt exacte del límit; les petites s’anomenen filloles. L’orientació de les pedres indica la direcció que segueix el terme (font: Turisme del Berguedà). Hi ha senyals grocs, antics i descolorits, algun de blanc i verd de SL i algunes fites. De nou a la pista la seguim (N) fins que sortim a una altra que puja de Guardiolans pel Collet del Cinto i que seguim a mà esquerra, en pujada, fins a una tanca.

Coll de la Mola (855m)
Els senyals, si n’hi havia, s’han perdut i el camí és molt poc fressat. Pugem (NNE) pel costat de la tanca seguint indicis de camí. Aviat creuem una altra pista que també puja del Collet del Cinto i va a trobar la del Putxot. Continuem amunt (N) pel costat del filat d’una tanca pel bestiar. Senyals grocs antics i descolorits, algun tram més fressat i alguna fita de tan en quan, ens confirmen que anem per bon camí fins que sortim a una altra pista, probablement de treure llenya, i la seguim a mà esquerra mentre va virant a NE. Prou més endavant uns senyals grocs ens menen deixar-la per un camí a mà dreta que acaba sobre la pista del pont de cal Pei al Putxot.
Més enllà deixem a mà dreta el camí a les ruïnes de la Casa de la Baga i continuem bona estona (E) fins que sortim a uns prats que creuem per entremig d’uns bassiols (N).

El Putxot (970m)
Bifurcació de camins. I ha rètols indicadors. Hi arriba una pista pavimentada des de la carretera a Sant Jaume de Frontanyà. Hi passa el tram del GR 4 entre el Castell de l’Areny i Borredà. Anem a l’esquerra en direcció a Sant Sadurní.

Sant Sadurní de Rotgers (975m)
El lloc de Rotgers és documentat d’ençà el s. IX i provindria d’un tal Rodegari. L’església ho és d’ençà finals del X, però la construcció actual és més tardana. Petita, d’una sola nau amb volta de canó lleugerament apuntada, conserva l’absis semicircular amb decoracions llombardes característiques del romànic del s. XI i el campanar de dos pisos del XII. També conserva la porta original i el perímetre de la sagrera.
Retornem al Putxot i, seguint el GR, baixem (SE) per una pista fins a trobar el Rec del Pontarró.

El Pontarró (918m)
Bifurcació indicada. Deixem el GR i el Camí Ral del Castell de l’Areny a Borredà que s’enfila a mà esquerra i continuem pista avall (SSE). Hi ha senyals blanc i blaus.
La seguim fins que a la Solana de Capdevila trobem una bifurcació a mà dreta (podem fer drecera prenent aquest ramal) passada la qual fa una colzada i continua. Just en aquesta colzada baixem, també a mà dreta, per una altra, més precària i pedregosa. Fem una colzada per salvar una rasa i més endavant passem pel costat d’un bassiol.

Capdevila (857m)
Bifurcació indicada. A mà esquerre marxa el camí que mena a Borredà. Anem a la dreta i passem per darrera de la casa de Capdevila fent un gir de 180º (N) i continuem dos-cents trenta metres. Ens cal estar atents perquè a mà esquerra, surt un camí. Hi ha senyals grocs força descolorits. Es el que baixa a la Plana del Boix, poc fressat però fàcil de seguir. Continua amb una pista molt aixaragallada que millora més avall.

Pradell (795m)
Bifurcació indicada. Sortim al Camí Ral de Borredà a Vilada, un ample camí carreter on retrobem el GR 241, que seguirem fins retornar al punt de partida. Poc més enllà, a l’esquerra, hi ha la masia de Pradell. Prenem aquest ample camí a mà dreta però el deixem aviat per un corriol que baixa a creuar una rasa i s’enfila al veïnat de Guardiolans passant entre la casa del Soler i l’església de Santa Magdalena.

Santa Magdalena de Guardiolans (810m)
Església romànica, amb importants modificacions posteriors, d’una sola nau, coberta amb volta de canó, sense absis i campanar de paret de dos ulls. Està documentada d’ençà el 903 i des del començament fou una sufragània de Sant Joan de Vilada.
El veïnat de Guardiolans o Gardilans agrupa a redós de l’església els masos de Pradell, Santpere, el Soler i les Eres. Ja és esmentat el 839 (Gardilane) i pertanyia a la jurisdicció del monestir de la Portella.
Continuem pel GR (NW) i sortim la pista que puja de les Eres. La seguim a mà dreta i la deixem al Collet del Cinto per retornar (W) per camí ben fressat i senyalitzat al Collet dels Pous.

Powered by Wikiloc

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF
Sant Sadurní de Rotgers

Penyagalera

Des del Toll del Vidre. Pel crestall de les Feixes del Faralló. 

Distància 8,4 km
Desnivell acumulat 500 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 10 de març de 2019

Un dels itineraris habituals per pujar a aquest emblemàtic cim dels Ports, amb una petita variant —que podem fer tant d’anada com de tornada— abandonant el PR per resseguir un ample crestall a la paret meridional del cim.
Els camins són ben fressats i de bon fer. Solament cal parar atenció a les fites i senyals per l’accés al crestall on farem una fàcil desgrimpada, desaconsellable amb terreny és humit.

 Accés
Des d’Arnes, seguim les indicacions al Toll del Vidre, prenent un camí pavimentat vers el sud. Al coll de la Creu s’acaba el paviment i continua en terra. Passat el mas de Canyís (maset i ampla feixa a la dreta del camí) hi ha un revolt en pendent que pot comportar problemes a vehicles turisme baixos. Si és el cas podem aparcar en aquest punt quan resta poc menys d’un quilòmetre pel Toll del Vidre.

Toll del Vidre (560m)
Bonic gorg que podem visitar de tornada i donar-nos-hi una remullada si la climatologia ho permet. És l’únic lloc del riu d’Algars on es permet el bany. Hi ha una font. El riu fa de termenal entre Beseit i Arnes i, dons, entre les comarques del Matarranya i la Terra Alta.
Continuem per la pista per on hem arribat en direcció als masos de Damià i de Pau. Creuem un parell de voltes el riu i a la segona abandonem la pista pel camí de ròssec de la Mulera, a mà dreta, endinsant-nos al barranc de la Cova, entre el Serrall de les Clapisses i Penyagalera. La cova és una balma al peu del cingle de les Clapisses que havia servit de cleda. El camí és ample i de bon fer. Més amunt s’estreny i continua com a sendera. El pendent no passa de moderat. Quan atenyem les ruïnes del mas de Pitarch, ja som al coll.

Coll de Pelele (894m)
O de Pitarch. Hi arriba el camí a Penyagalera des de l’Ulldemó pel mas de Quatre i la Costa d’Arrancapets. Hi ha senyalització vertical i de continuïtat del PR-TE 151 que seguim en direcció al cim. Pocs metres més enllà deixem a mà dreta la sendera per la que retornarem. Baixem a creuar un barranc i remuntem fins al cim. Poc abans hem trobat a mà esquerra un altre dels camins habituals d’accés: el que hi mena des de la Pesquera d’Ulldemó.

Cim sud de Penyagalera (1034m)
Coronat per un vèrtex geodèsic. Punt més alt d’un gran sinclinal quin perfil ha motivat el nom del tossal. L’extrem nord s’anomena Punta del Barco. És una bona talaia sobre el vessant ponentí dels Ports i especialment de les planúries del Matarranya i la Terra Alta. Són nombroses les viles i pobles que hi podem albirar a ull nu.
Desfem el camí de pujada però l’abandonem aviat per una sendera poc definida a mà esquerra. Hi ha fites i senyals de pintura blancs. Baixem fins a situar-nos sobre una estreta feixa sota el cim que seguim a mà esquerra en lleugera pujada (NE). L’abandonem quan la continuïtat és fa més difícil desgrimpant uns metres per anar a revoltar, en el sentit de les busques, un evident esperó rocallós o faralló que ens per sortir sobre l’ample crestall de les Feixes del Faralló que resseguim (SW) amb el cingle sobre el barranc de la Cova a la nostra esquerra, on la sendera hi és prou definida i ens retrona al coll de Pelele.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Penyagalera

Periganyol i la Caixa

Itinerari per la serra de l’Arca des de Beseit

Distància 11 km
Desnivell acumulat 580 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 9 de març de 2019

Itinerari carener per la serra de l’Arca per guanyar el punt més alt, el Periganyol i el més emblemàtic, el tossal de la Caixa.
Fàcil en general però cal tenir en compte que s’accedeix al peneplà de la Caixa per una canal vertical equipada amb sòlides cadenes i pot presentar dificultat a persones poc avesades. Un cordino resultarà útil en aquests cassos dons hi ha possibilitat d’assegurar fàcilment. Recomanable dur l’equip adequat per a aquest tipus d’instal·lacions.

Accés
Partim de l’explanada de la bàscula, a l’entrada de Beseit, on hi ha un ampli aparcament i l’oficina d’informació municipal.

Beseit. Explanada de la bàscula (550m)
Ens adrecem a l’ermita de Santa Anna, just abans del Pont de Pedra, on girem a mà dreta seguint indicacions a l’embassament de Pena i «PR la Caixa». Sortim de la vila pel camí dels Olivars (SW), un camí rural pavimentat que mena a l’embassament i pel que hi discorre el GR 8.
Deixem el camí dels Olivars al segon desviament a mà dreta, seguint una línia de corrent en direcció a unes antenes de telecomunicacions que podem albirar sobre nostre. És un camí pavimentat per al servei d’aquelles instal·lacions. Passem pel costat d’una granja. A mà dreta podem albirar una gran i antiga tremuja. Es tracta d’un carregador de la mina «Maria Dolores» de la que se n’extreia terra refractària per a la fabricació de ceràmica y rajoles. Fort pendent per marge d’un barranc, per la Solana de l’Arca.

Repetidors de telecomunicacions (820m)
Podem albirar-hi nombrosos estols de voltors. Molt a prop, en terme de Vall-de-roures, hi ha el mas de Bunyol dedicat a observatori i menjador d’aquestes aus.
Des de darrere les instal·lacions prenem una sendera, fressada i senyalitzada amb fites sovintejades, que ens mena a la carena de la serra.

Carena de la Serra de l’Arca (930m)
El vessant nord és tallat per un cingle vertical. Destaca la vila de Vall-de-roures enmig de la plana. La carena és termenal entre aquesta població i Beseit.
Virem 90º (W) resseguint el carener, lleugerament separats del fil del cingle pel vessant del solell. Superat un segon turó ja podem albirar el cim.

Periganyol (1033m)
Al cim hi ha una cabana de pedra, un vetust observatori forestal i un vèrtex geodèsic. És una bona talaia sobre el vessant ponentí dels Ports i especialment de les planúries del Matarranya i la Terra Alta. Són nombroses les viles i pobles que hi podem albirar a ull nu.
Hi arriba el PR-TE 152. Davallem (S) per una sendera ample i fressada fins que sortim a una bifurcació senyalitzada on anem a la dreta, en direcció a la Caixa, que hem pogut anar albirant des del cim. Recuperem la carena i la seguim (SW) fins al peu del tossal que resseguim per vessant obac, arrapats a les parets verticals, fins a l’extrem ponentí on localitzem una graonada que dóna accés a una canal equipada amb cadenes. Superat el pas sortim el peneplà cimer.

La Caixa (1014m)
En alguns mapes se l’anomena «Peña de Aznar Lagaya», castellanització de «Pena d’Asnarlagaia» tal com era anomenat a l’edat mitjana el terme de Vall-de-roures i que donà nom al riu Pena.
És un tossal perfecte, amb un vast planell somital de dos-cents quaranta metres de llargària per seixanta-cinc d’amplària màxima. Completament pelat i de sol rocallós on hi malviuen un parell de grups d’alzines.
La panoràmica és molt semblant a la del veí Periganyol. Al peu hi ha l’embassament de Pena, sobre el riu homònim, tributari del Matarranya. Construït a primeries del segle XX, és destinat a l’aprofitament agrícola.
Retornem a la bifurcació i continuem davallant (S) per una bona sendera per sobre d’un llom. Més avall però, en travessar una zona de rascler, es difumina i els senyals són poc sovintejats. Ens cal estar atents per no perdre’n el rastre.
La sendera acaba sobre un camí carreter al mas de Felip, pel que atenyem el camí dels Olivars que ens retorna a Beseit entremig de feixes d’ametllers i oliveres.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Periganyol i la Caixa

Sant Miquel de Solterra

Per la font de la Formiga i el Borrell. Retorn per can Pla 

Distància 10,25 km
Desnivell acumulat 490 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 3 de març de 2019
Cartografia Editorial Piolet: les Guilleries (1:25000)

Interessant itinerari del que en destaquem la varietat vegetal i l’excel·lent panoràmica que s’albira des del cim. Al llarg del camí trobarem alzines, roures, faigs, castanyers, avets, aurons,… I a la part baixa diverses fonts i dos torrents amb sengles salts d’aigua. Senyalitzat parcialment, tot i que els camins són ben fressats, en algun punt haurem de refiar-nos del GPS per no fer marrada.
Tant podem fer-lo en un sentit com en l’altre, però aconsellem en el de les busques del rellotge, per estalviar-nos el fort pendent del tram entre el cim i el Borrell que, de baixada, pot resultar delicat si està cobert de fullaraca.
En general el camí és ombrívol, el que permet realitzar-lo en qualsevol època de l’any, però és a la tardor quan la varietat cromàtica li donarà un plus d’atractiu.
El tram de baixada, especialment la part coincident amb l’itinerari des de la font dels Abeuradors, és força concorregut.

 Accés
A l’entrada sud de Sant Hilari Sacalm, per la carretera d’Arbúcies des de la C-25 (la Pedra Llarga), seguim la d’Osor (GI-542) en direcció a la Font Picant, creuant la vila pel centre de sud a nord. Passat el tanatori municipal anem a la dreta i pel polígon industrial Mas Garriga pugem a Cal Sastre. Un cop allí, prenem la pista forestal del Sobirà (hi ha un planell) en direcció a les Clotas, can Pla, Taverna del Sobirà i la Casica. És la que mena a Osor. Aviat s’acaba l’asfaltat i continuem per pista de terra apta per a tota mena de vehicles. Seguim els indicadors a Osor. Al trencall de les Clotas, malgrat la indicació a les fonts del Vern, del Gavatx i de la Formiga (que visitarem), seguim recte. Més enllà, a 4,5 km des de l’entrada a Sant Hilari, abans d’arribar al mas de cal Calabrès, al costat d’un pal amb indicadors de senderisme, a mà esquerra, trobem una zona d’aparcament amb capacitat per a uns quants vehicles.
El punt és indicat a Google Maps com a «Sant Miquel de Solterra excursión» pel que podeu accedir-hi guiats per aquesta popular aplicació tot i que us hi menarà per fora vila.
Continuant bona estona més per la pista arribaríem a la font dels Abeuradors, un altre punt habitual d’accés a Sant Miquel de Solterra.

Can Calabrès (889m)
Baixem (NNE) seguint les indicacions vers Osor del GR 83 (Camí del Nord o del Canigó) i les fonts del Vern, del Gavatx i de la Formiga. Hi ha senyalització vertical (pals i estaques) i de continuïtat (blanc/vermell i lila). Aviat deixem a mà esquerra l’itinerari de la font de la Formiga (senyals liles) que retrobarem més endavant.
Un tram esglaonat ens deixa a la llera del Sot del Gavatx (1) que creuem per una passarel·la. Poc més enllà sortim a una cruïlla. El GR continua recte, és per on retornarem. Nosaltres anem a l’esquerra davallant suaument (NW,N) per una pista de mol bon fer, pel marge dret del torrent. Trobem les fonts del Vern i del Gavatx. Hi ha pals indicadors i recuperem els senyals liles.

  • (1) Al mapes Torrent de la font del Gavatx, però en aquestes contrades les torrenteres s’anomenen sots.

Font de la Formiga (761m)
Els rètols ens anuncien el final de l’itinerari. Deixem la pista i baixem a mà esquerra per un sender fins a la font. Sender enllà localitzem un bonic salt i el corresponent gorg que fa el Sot del Gavatx (2). Som al punt més baix de l’itinerari.
Retornem a la penúltima bifurcació on anem a l’esquerra i fent una ziga-zaga emprenem una pista (E). Iniciem l’ascensió per un primer tram, tot per pista, que ens menarà a les ruïnes del Borrell. No hi ha senyalització de cap mena, hi conflueixen altres pistes i en surten ramals. Per aquest fet, tot i que sempre anem a buscar l’itinerari més lògic, és fàcil errar. Així que el GPS ens resulta ben útil. El pendent no passa de moderat.

  • (2) Senyalat al mapa topogràfic com a salt de Sant Martí.

El Borrell (975m)
Ruïnes d’un mas que anys ha deuria tenir certa importància a jutjar pel volum edificat. L’heura amaga la data gravada a la llinda d’un finestral de la façana de migdia. A la del portal posterior hi ha la de 1852.
Continuant per la pista per la que hem arribat aniríem a sortir planerament al camí de tornada. Però en prenem una de més precària a mà esquerra, en pujada, que deixem al cap de pocs metres per un corriol a mà dreta, ben fressat i fitat. Si està molt cobert de fullaraca ens caldrà estar atents a les fites.
El pendent és entre fort i molt fort fins atènyer la carena. Un cop guanyada sortim al camí que puja d’Osor i al que ho fa pel vessant llevantí. Pocs metres ens separen del cim.

Sant Miquel de Solterra (1203m)
O de les Formigues. Aquest nom li ve dels estols de formigues alades que apareixen al cim entre darreries d’agost i primeries de setembre. És un fenomen que es dóna en altres indrets i té a veure amb el cicle vital d’aquests insectes i el seu aparellament. Un cop aparellats, els mascles moren i les femelles es desfan de les ales i creen un nou formiguer. Sol ocórrer generalment abans d’episodis plujosos perquè el terra humitejat és més fàcil de foradar.
És coronat per una gran creu de ferro amb tres formigues de forja, se l’anomena Creu de les Guilleries, situada al sostre d’aquesta comarca natural.
Encimbellat hi havia el castell de Solterra i una ermita, que com sol ser habitual, era dedicada a Sant Miquel. Del castell se’n té constància documental d’ençà l’any 929 però l’únic vestigi és el basament d’una torre a on actualment s’hi alça la creu. Hem llegit que l’ermita, de la que en resta solament un pany del mur, es va conservar fins a primeries del segle XX.
Malgrat la seva modesta alçària el cim ens ofereix una excel·lent panoràmica. Hi albirem: el Montnegre darrere el Turó de Montsoriu coronat pel seu castell, Sant Hilari amb les Agudes i el Turó de l’Home al fons, el Matagalls, a l’extrem del qual treu el cap Montserrat, el Port del Comte, la Serra d’Ensija, el Pedraforca, el Cadí, el Moixeró, la Tosa d’Alp, els cingles de Tavertet i d’Aiats, el Puigsacalm i el Puigmal, el cingle del Far i el Canigó. Hem llegit que en un dia prou clar podem atalaiar fins a l’Albera, el golf de Roses i les Medes.
La baixada la fem pel vessant llevantí, per un camí molt menys costerut, senyalitzat amb pintura verda.

Font sa Guarda (1087m)
S’hi pot accedir amb un vehicle tot-terreny. A partir d’aquí i durant bona estona caminem per pista i hi trobem pals indicadors (en el sentit de pujada) i els senyals verds que ens treuen de dubte a les diverses bifurcacions. En una d’elles, poc més enllà d’un monumental auró, retrobem el GR 83 que seguirem fins al punt de partida. I una mica més avall deixem els senyals verds que menen a la font de l’Abeurador i continuem pel GR.
Passem pel mas de can Pla i la font de les Fontiques de can Pla, per entrar al Sot de Bertran on albirem un petit i bonic salt, poc abans de retrobar el Sot del Gavatx on desfem el camí d’anada.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Sant Miquel de Solterra

Salga Aguda

Entre la Riera de la Portella i el Merdançol, tributaris del marge esquerre del Llobregat, a migdia de Vilada, s’alça la Serra de Picancel. De roca conglomerada, si bé els penyals no prenen l’altivesa d’altres indrets, la vegetació hi és exuberant i frondosa, especialment a l’obaga, per on es despengen canals com les de Sant Miquel, amb un devessall de torrents d’aigua cristallina que peixen el Merdançol.
Diversos camins travessen la serra. Fressats i de bon fer, permeten al caminant realitzar itineraris per a tots els gustos i nivells i visitar racons com Pedret, la Portella o la Quar i pobles com Vilada i Borredà. Un bon grapat d’al·licients que no deixen indiferent. El sostre de la serra és el Salga Aguda (o Saldaguda o Serrat de Salga). Prefereixo anomenar-lo «Salga Aguda» perquè des de menut l’havia sentit anomenar així, és l’oficial i ben a prop hi ha altres topònims de la mateixa arrel (Creu de Salga, runes del mas de Salga). Com passa sovint, també aquí hi ha diferents variants per anomenar el mateix indret. Així per exemple el coll del Tell (til·ler) també se’l coneix per «del Tei» o al Merdançol, Mergançol.
Segueixen tres itineraris, un pel vessant solell i dos pel l’obac.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Salga Aguda des de la Portella per la Quar i retorn pel coll del Tell 

Distància 10,8 km
Desnivell acumulat 720 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 23 de febrer de 2019
Cartografia Ed. Alpina. Lluçanès (1:30000)

En aquest itinerari accedim al cim per la carena llevantina. Ni és molt llarg ni té un gran desnivell, trets que poden induir a creure’l fàcil. Cal tenir en compte però que és un «puja-baixa» constant, sovint en fort pendent, especialment al tram carener, que hi ha diversos passos on caldrà ajudar-nos amb les mans i trams on el camí és poc definit.

Accés
Entre els punts quilomètrics 25 i 26 de la C-62, entre Prats de Lluçanès i Gironella, prenem la BV-4346 en direcció a Sant Maurici de la Quar on hi arribem en cinc quilòmetres. Passem el poble i continuem per una carretera local enquitranada uns vuit quilòmetres més en direcció a Sant Pere de la Portella. Abans d’arribar-hi trobarem el coll de la Creu de Jovell, punt de pas de l’itinerari, on també podríem iniciar-lo. No ho recomanem per no acabar-lo en pujada.

Sant Pere de la Portella (802m)
Ruïnes d’una antiga abadia benedictina de la que solament es conserva en bon estat l’església originària del segle XI, refeta el XII. Inicialment fou coneguda com Sant Pere de Frontanyà. Guifré I i la seva mare Doda de la nissaga «Saportella», precursors de la Baronia de la Portella, n’haurien sigut els impulsors sota la protecció d’Oliva llavors comte de Berga i més tard abat. La primera notícia documental es troba en una donació efectuada per aquest l’any 997. L’època de bonança econòmica es va allargar fins la segona meitat del segle XIII. A partir d’aquí diverses vicissituds com la pesta negra, atacs de bandolers, delmaren i dispersaren la comunitat.
Seguim la carretera per on hem arribat i la deixem pocs metres més amunt baixant per una pista a mà dreta. L’abandonem en un revolt per una altra més precària a mà esquerra que es bifurca en creuar el Torrent de Cal Moliner. No prenem ni un ramal ni l’altre: seguim un poc definit corriol pel marge esquerre (hidrogràfic) del torrent. Hi ha antics senyals de pintura grocs.
El camí, a trams més o menys definit, segueix tothora (E) pel mateix marge i localitzem alguns gorgs del torrent. Els escassos senyals desapareixen totalment al peu de Cal Moliner. Creuem el torrent i pugem sense camí definit fins al camí d’accés al mas que seguim a mà esquerra (N).

Cal Moliner (859m)
Passat el mas deixem el camí d’accés creuant una torrentera i sortim a una pista que seguim a mà dreta (E) fins a un pronunciat revolt on la deixem per un corriol poc definit inicialment, pel que pugem (SE) fins al coll.

Coll de la Creu de Jovell (946m)
Hi passa la carretera d’accés a la Portella. Podem albirar sobre nostre la mola on s’alça el santuari de la Quar. Pugem per una pista pavimentada que deixem per un camí a la dreta flanquejant la mola pel vessant ponentí. A la bifurcació (rètols indicadors) pugem a mà dreta i assolim el planell cimer. De fet haguéssim pogut seguir pel camí pavimentat fins poc abans d’aquesta bifurcació, però els senyals, que fa una estona han «reaparegut», van per on hem descrit.

Santa Maria de la Quar (1060m)
Encinglerat dalt d’una mola rocallosa, des del Santuari de la Quar es domina una bona panoràmica de la vall de Merlès, el Berguedà i alguns cims pirinencs.
Documentat d’ençà el segle IX en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell amb el nom «d’Illa Corre», tot i que la datació d’aquest document és objecte de controvèrsia entre els entesos. A partir del segle XI passà a dependre de Sant Pere de la Portella. Del primitiu edifici reedificat en època baix-romànica solament en resta algun vestigi.
Baixem del santuari pel camí habitual d’accés (NW). Al Collet de la Sorra, just abans d’un revolt, el deixem per un corriol, senyalitzat amb una fita, que baixa a mà dreta. El darrer tram fem drecera (fites) fins al coll (NNW).

Coll de Gavatx (964m)
Hi conflueixen diversos camins. Pel de l’esquerra podríem retornar a la Portella. Continuem per la pista. A la primera bifurcació anem a la dreta i a la següent a l’esquerra, fins on s’acaba. Aquí emprenem un ben fressat camí que puja (N) a guanyar la carena de la Serra de Picancel.

Coll de la Creu de Salga (1013m)
Pel vessant obac hi arriba el camí de Borredà. Poca estona més enllà, a mà dreta, hi ha la font de Salga (que hem trobat seca). De retorn seguim carenejant (NE) i guanyant alçària passant per les ruïnes de la casa de Salga. Atenyem el Serrat dels Teixons, en fort pendent al darrer tram.
Atenció: En aquest punt el que cal és seguir carenejant. Nosaltres erràrem el camí i baixarem fins a trobar el de Vilada per la Font del Saltant, havent de recuperar.
Passat el collet de la Portelleta trobem un pas equipat amb una sirga i seguim guanyant alçària per enfilar-nos al llom de les Pedrisses, que es despenja vers el NW des del cim. Girem 90º en fort pendent fins a un segon pas de grimpada que ens deixa sobre el cim.

Salga Aguda (1172m)
Sostre de la Serra de Picancel. La panoràmica vers el nord i migdia es veu limitada pels cims del Catllaràs i el Serrat de les Tombes, respectivament. Però podem albirar bona part de l’alt i baix Berguedà i alguns cims pirinencs, també del Ripollès.
Davallem en sentit oposat al que hi hem accedit (SW) seguint l’ample fil de la carena, amb bones cingleres a banda i banda, especialment pel nord. Deixem a mà dreta un camí que baixa al de Vilada pel pont del Climent i continuem carenejant per seguir poc més enllà per una estreta lleixa fins al coll.

Coll del Tell (988m)
Pel nord hi arriba el camí de Vilada pel pont del Climent. També en surt el que s’enfila al pic dels Gira-sols. Per migdia hi acaba una pista que seguim (S) una estona fins a deixar-la per un camí a mà esquerra. Hi ha senyals de pintura grocs molt sovintejats. Davallem (SE) bona estona per sobre de llargues codines fins a sortir a una altra pista que seguim a mà dreta (S). Prou més avall sortim a la cruïlla amb una altra pista on hi ha rètols indicadors. Seguim en direcció a la Portella, baixant per un camí i creuem el Pontet de Campdou. Pocs metres més enllà sortim a una altra pista i anem a la dreta. La seguim pocs metres: un cop hem creuat la riera de la Portella, la deixem per un camí a mà esquerra, que fa drecera. La retrobem més amunt, la seguim i la tornem a deixar per una altra drecera indicada amb la que acabem de pujar fins a Sant Pere de la Portella.

Powered by Wikiloc

Salga Aguda, la Portella i Sant Miquel de les Canals 

Distància 15,15 km
Desnivell acumulat 1218 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 4 de març de 2012
Cartografia Ed. Alpina. Lluçanès (1:30000)

Itinerari més llarg que l’anterior i amb fort desnivell on accedim al cim des de prop de Vilada, pel vessant obac. Partim del pont del Climent, fem cim, baixem pel coll del Tell a la Portella i per Corrúbies pugem a Sant Miquel, retornant pel pont del Doro.

Accés
Passat el quilòmetre 160 de la C-26, sortint de Vilada en direcció a Borredà, prenem a mà dreta una pista senyalada a les Canals de Sant Miquel. Ben aviat deixem el vehicle a la clariana del Pla de la Fusta, just abans de la tanca que barra la pista, sobre el Pont del Climent.

Descripció
Baixem a travessar el Merdançol pel Pont del Climent i, a l’altre marge, prenem un camí indicat cap a Sant Miquel, la Portella o Pedret. Deixem a mà dreta el camí al Pont del Doro per on retornarem.
Comencem a guanyar alçària pel marge dret del torrent (S) i travessem el Portell de l’Ovellar, un pas guanyat a la roca.
A la bifurcació (indicada) anem a l’esquerra. Per la dreta surt el camí del Trencacames, al coll dels Pins i el Serrat de Migdia.
Abans del coll del Tell anem a l’esquerra i enfilem la carena del Salga Aguda (NE) fins al cim. En baixem desfent el camí però seguint la carena fins al coll del Tell on prenem una pista (S). Hi ha senyals grocs. La deixem per un camí a l’esquerra pel que baixem a una altra pista que fins sortir al camí ral de Berga a la Portella.
Un cop hem visitat l’antiga abadia benedictina seguim el camí ral en direcció a Pedret i Berga.
A l’alçada de les ruïnes del mas de Corrúbies deixem el camí ral i ens enfilem a Sant Miquel de les Canals. Baixem per una de les Canals de Sant Miquel, la que segueix el Rec dels Colletons fins al Pont del Doro.
Continuem pel marge esquerre camí amunt i encara ens ens cal fer una bona marrada per salvar el Rec del Coll del Tei, abans de retornar al Pont del Climent.

Powered by Wikiloc

Salga Aguda i Gira-sols

Distància 4,5 km (anada)
Desnivell acumulat +742 -395 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 15 d’abril de 2008
Cartografia Ed. Alpina. Lluçanès (1:30000)

Idèntic a l’anterior fins al cim i el coll del Tell des de on visitem al veí cim dels Gira-sols i retornem pel mateix camí.

Powered by Wikiloc

Àlbum d’imatges
Salga Aguda

Roc de Ponent i filó Atrevida

Itinerari geològic pel Bosc de Poblet 

Distància 9,7 km
Desnivell acumulat 714 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 3 de febrer de 2019
Cartografia Ed. Alpina i Ed. Piolet: Muntanyes de Prades (1:25000)
Recursos consultats «Els tresors geològics del Paratge Natural de Poblet» Albert Martínez i Marc Tudela. Itineraris Geològics.
  Tríptics itineraris 1 i 5 del Paratge Natural d’Interès Nacional de Poblet. DARP, Generalitat de Catalunya

Tres factors, paisatgístic, geològic i històric, fan interessant i recomanable aquest itinerari al nord de les Muntanyes de Prades. Seguirem bàsicament el nº 5 dels del Paratge Natural d’Interès Nacional de Poblet, amb una variant per enfilar-nos a la Torre del Moro.
Els camins són fressats, esporgats i indicats. No tindrem dubtes per seguir-los. Malgrat això, l’accés a la torre i la pujada per la tartera poden comportar una moderada dificultat.

Accés
Per la TV-700 entre l’Espluga de Francolí i Prades, un cop passat les Masies i el punt quilomètric 6, a l’alçada d’una creu monumental, prenem a mà esquerra la pista forestal pavimentada de la Vall de Castellfollit. Ben aviat atenyem l’àrea de lleure de la Roca de l’Abella, amb bon espai per aparcament.

Àrea de lleure de la Roca de l’Abella (567m)
Ben condicionada amb font, fogons i taules. Hi ha un punt d’informació del Paratge Natural. Creuem el barranc de Castellfollit per sòlides passeres i prenem un camí indicat a mà dreta vers el Grog. Aviat deixem una bifurcació a mà esquerra que és per on retornarem.

El Grog (575m)
Petit i bonic salt. A banda del cabal d’aigües superficials, el barranc rep l’aportació de diverses surgències que s’escolen pel rocam granític fracturat. És tributari del riu Sec que alhora desguassa al Francolí.
El tornem a creuar i sortim a la pista que seguim vall endins. Al marge hidrològic dret podem albirar la Roca Filosa, curiosa formació de tres blocs granítics apilats que l’erosió ha procurat una forma que recorda el fus d’una filosa.
Pocs metres més amunt deixem la pista per un ample camí a mà esquerra pel que baixem a creuar el barranc, de nou a gual. Per camí molt aixaragallat tirem enrere pel marge dret, deixant a mà dreta un corriol, fins atènyer el barranc de la Roca de l’Abella que creuem i seguim pel seu marge dret en fort pendent (E). A l’altre vessant s’alça el crestall de la Roca de la Mel sobre el que hi podem albirar la Torre del Moro.
Al peu de la Roca de l’Abella trobem un rotllo de sitja, o plaça de carboner. En trobarem altres durant l’itinerari. L’aprofitament de l’alzina per al carboneig ha sigut una activitat habitual de bosc fins a mitjans del segle passat.
Anem virant (S) i, més amunt, atenyem un pas protegit amb una cadena, passat el qual sortim sobre una explanada amb restes de cabanes, clapers i runams d’una pedrera.

Pedrera de l’Ester (722m)
És una de les diverses pedreres de pòrfir que hi ha al Bosc de Poblet, situades entre els barrancs de Castellfollit, de la Pena i de les Fargues. Explotaven els filons porfírics que, en contenir més proporció de quars i menys de feldspat que les altres roques granítiques, són més resistents.
Els picapedrers modelaven el granit i en feien llambordes de diversos tipus com els «adoquins», utilitzats per a l’empedrat de carrers. Hi podem observar els munts de residu, tot i que en bona part era utilitzat per al balast de les vies de tren.
La primera autorització documentada de l’explotació com a pedrera és de l’any 1902, al barranc de la Pena. Les més importants van tenir lloc a partir de l’any 1945 i van durar fins als anys 60.
Continuem camí pujant a guanyar (S) la carena de la Roca de la Mel, on trobem una bifurcació indicada. Anem a la dreta i, amb unes fàcils grimpades per l’ample crestall, no exemptes d’exposició, atenyem la torre. Per introduir-nos-hi ens cal revoltar per sota la paret nord i remuntar ajudats d’una sirga.

Torre del Moro (760m)
El castell de Castellfollit, popularment conegut com a Torre del Moro, és una construcció defensiva de la que se’n desconeix la història. És enclavat sobre la Roca de la Mel i envoltat d’espadats. Alguna hipòtesi apunta que es tractaria d’una fortificació musulmana relacionada amb el castell de Siurana, vinculat a dominis sarraïns.
Retornem a la cruïlla on continuem en direcció a la pedrera de la Font del Ginebre, baixant pel Barranc del Roc de Ponent i passant per un altre rotllo de sitja.

Pedrera de la Font del Ginebre (664m)
S’hi pot observar clarament l’explotació del filó principal pel gran esvoranc al rocam. Hi ha un penell informatiu sobre les pedreres. Aquí trobem l’itinerari geològic (el número 5 dels del Paratge Natural de Poblet) que parteix de la pista que tenim a baix a la dreta. Està senyalitzat amb estaques marcades amb el perfil del Roc de Ponent, que tenim just a sobre, i indicadors de «Itinerari Geològic». Seguim camí a mà esquerra enfilant-nos de nou en direcció al Roc. Aviat sortim sobre una tartera on el camí es difumina. Progressem cercant el millor pas entre els blocs granítics.

Aresta GER (800m)
Les torres i agulles granítiques de la vall, són un bon reclam pels escaladors. Hom diria que som al Pirineu si no fos per l’alzinar que ens envolta. La primera notícia que se’n té constància és del 1945, referent a la cordada vallenca Freixas-Benaiges-Figuerola al Roc de Ponent.
L’any 1972, els reusencs Ramon Bruno i Quim Miralles, van obrir la via de l’Aresta GER, que amb els seus 180 metres és la més llarga de les muntanyes de Prades i ha esdevingut una clàssica.
Continuem enfilant-nos per la incòmoda i rosta tartera, cada cop amb rocam més inestable, fins que assolim un collet i el cim.

Roc de Ponent (898m)
Fins fa poc era coronat per una gran creu de ferro que el caracteritzava. Era el darrer lloc il·luminat pel sol abans de pondre’s. Quan marxava el sol del Roc era l’hora d’acabar la jornada pels treballadors de les pedreres.
Del cim continuem guanyant alçària carenejant pel sender (E) entremig de l’alzinar fins assolir el coll.

Filó Atrevida (1013)
Al coll de la Mina o de les Basselles hi ha l’esvoranc del Filó Atrevida. Des del 1870 fins al 1988 es va explotar, tant a cel obert com en galeria, un filó allotjat en el pla d’una falla. És dons, una mina filoniana on el mineral està dipositat al llarg d’uns tres quilòmetres, amb 150 metres de profunditat i una amplada d’entre mig i sis metres, en direcció NNW-SSE, des de l’obaga fins al solell del Puig de l’Àliga. És al solell, entre el coll i el barranc de l’Argentada, on en resten més indicis (rasa, galeries, pous, terregalls, poblat miner,…).
Se n’extreia principalment barita, però també altres minerals com galena i plata. Fou la primera explotació de barita registrada a l’Estat Espanyol. Es un mineral pesant utilitzat per a fixar estructures (per exemple ponts) en indrets inestable com lleres de rius, fangs per la perforació de pous, aigua oxigenada, indústria de la pintura, dels frens, vidres, protecció dels raigs X, etc.
Les activitats extractives al Bosc de Poblet venen de molt antic. Des de l’edat del bronze fins a l’edat mitjana, es va explotar per extreure’n minerals valuosos com la plata. D’aquí ve el nom del barranc que baixa cap al de Castellfollit: l’Argentada o Argentera. Els documents més antics que hi fan referència són del segle XI, tot i que diversos historiadors citen que probablement els romans, a la zona del barranc de l’Argentera, explotaren diversos jaciments miners per extreure’n plata, coure, ferro i plom. Al segle XV es documenta l’explotació «Cros Ric» que correspon a la zona de l’Atrevida. Cap a l’any 1760 se cita l’explotació de cobalt en el mateix indret, sota l’administració de l’abat de Poblet. A primeries del XIX, durant la guerra del francès i la primera carlinada, se n’extreia plom per a municions.
Reprenem l’itinerari que ens mena pel vessant obac. Sortim a un ramal de la pista que seguim uns pocs metres (N).

Frares Encantats (962m)
Abandonem la pista en un pronunciat revolt (rètol indicador), sobre un oratori. És una bona talaia on podem albirar bona part del Pirineu central i oriental i serralades interiors com Montserrat.
Davant nostre s’alcen els Frares Encantats o la Roca Tallada, conglomerats que l’erosió ha donat una forma ben capriciosa.
Seguim l’itinerari per dins d’un bosc mixt d’alzina i pi roig, endinsant-nos al  barranc  de les Fargues, per veure l’explotació al vessant nord del filó. Baixem (W) seguint una antiga pista, tot fent una bona llaçada.

Les Set Cases (930m)
Sortim al darrere d’una cabana, al bell mig d’una clariana on hi ha els fonaments de l’estació superior del telefèric miner.
A primeries del segle passat s’extreien uns cinc-cents quintars diaris de mineral que eren transportats en carros fins a l’estació de ferrocarril de l’Espluga de Francolí. El 1924 posà en funcionament un aeri que el baixava fins prop del monestir, en un recorregut de 3 quilòmetres. Posteriorment es va recollir en camions per portar-lo a la fàbrica de tractament, també a l’Espluga.
En aquest indret on som ara també hi havia l’accés a una galeria, però la boca de mina s’ha enrunat.
Continuem baixant (N) per un sender fins a les restes d’una cabana que servia per a l’allotjament dels miners a pocs metres d’una boca de mina i un penell informatiu.

Galeria Tacha (855m)
Aquesta galeria era un dels punts d’explotació a la cara nord del filó. Podem veure que s’ubica enmig del filó per aprofitar al màxim la prospecció.  Les explotacions podien començar a cel obert i, a mesura que s’anava progressant, seguir subterràniament i, en certs cassos, requerir pous de ventilació.
Continuant el descens, trobem uns cedres i arribem a la pista de l’antic camí miner construït pel transport del material quan no es feia amb telefèric. Just poc abans hi ha les restes ben conservades del carregador.
El camí miner s’allarga en generoses llaçades per salvar el desnivell fins al fons del barranc. A la part baixa podem albirar una altra boca de mina. Ja en terreny planer deixem aquest camí per un sender indicat que surt a mà esquerra i que ens duu a passar pel marge d’una vinya, prop de la carretera de Prades, tot revoltant el llarg esquenall que baixa de la Roca de l’Abella. Aquí tornem a guanyar alçària fins atènyer el barranc d’en Pujol, on comencem a davallar cap a l’àrea de lleure de la Roca de l’Abella.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Roc de Ponent i l'Atrevida

Santuari de Cabrera i Pla d’Aiats

La Serra de Cabrera i el Pla d’Aiats, envoltats de cingles especialment alts als vessants ponentí i meridional, separats entre sí pel pregon coll del Bram i coronats amb allargassats altiplans, formen un perfil característic fàcilment recognoscible des de la llunyania.
Són el sostre de la comarca natural a la que Cabrera dóna nom: el Collsacabra o Cabrerès, de morfologia caracteritzada per aquest tipus de relleus tabulars, coronats per planells —calms— tallats abruptament per cingles. Fan de termenal entre la Vall d’en Bas (Garrotxa) i Cantonigròs (Osona).
A les obagues hi predomina la fageda i al solell la roureda de roure martinenc. Per això és molt recomanable visitar-los a la tardor, per la vistositat amb que s’engalanen els boscos. Camí d’Aiats també hi trobarem una bona boixeda amb alguns bons exemplars de grèvol.
Malgrat l’abruptesa de la contrada, diversos camins hi pugen des de tots els vessants, superant curts però sobtats pendents. Segueixen dos itineraris que recorren alguns d’aquests camins.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Des de Falgars d’en Bas per la Faja i retorn pel coll Sabastida

Distància 11 km
Desnivell acumulat 654 m
Nivell de dificultat moderat
Data 16 de gener de 2019
Cartografia Ed. Alpina. La Vall d’en Bas i les Preses (1:15000)

Aquest itinerari circular hi accedeix pel vessant llevantí. A banda de la dificultat foel fort pendent, cal tenir en compte que bona part de l’itinerari no és senyalitzat, especialment a la baixada. Els camins estan perfectament representats al mapa, però a la zona n’hi conflueixen diversos i algunes entrades no són prou evidents.

Accés
A Falgars d’en Bas s’hi accedeix per una estreta carretera enquitranada de 9 quilòmetres que parteix just del punt quilomètric 34 de la C-153 entre Vic i la Vall d’en Bas. Hi ha una pista que parteix de prop dels Hostalets d’en Bas però és privada i tancada.

Falgars d’en Bas (945m)
Nucli del terme de la Vall d’en Bas, situat al caire d’un altiplà, envoltat de cingles que s’alcen sobre els Hostalets d’en Bas, amb un desnivell de prop de cinc-cents metres.
Hi ha una església romànica dedicada a Sant Pere que, tot i les posteriors modificacions, conserva la seva estructura original. Consta com a parròquia al segle XI. Es diu que va patir els efectes del terratrèmol de la Candelera de 1428, però bé podria haver-se vist afectat pels de l’any abans, amb epicentres a Olot i Amer.
Al costat de l’església hi ha el mas de la Coromina, dedicat a la ramaderia i l’agroturisme.
Prenem un camí poc definit per davant de l’església vers ponent (W) on hi ha un indicador vers «Cabrera». Més endavant ja resulta més evident, hi ha un parell d’indicadors més i sobretot fites que ens acompanyaran fins als Plans de la Faja.

Plans de la Faja (1102m)
Creuem la pista entre la Freixeneda i el Coll del Bram i enfilem per un camí ben fressat i senyalitzat amb puntura groga, serpentejant per entremig de la Baga de la Faja. Fortíssim pendent que ens obligarà a ajudar-nos amb les mans per salva alguna graonada. Ja ben amunt creuem dos camins travessers i atenyem el carener que prenem a l’esquerra per enfilar-nos al turonet on hi ha una taula d’orientació i un vèrtex geodèsic. En aquest punt s’hi van localitzar vestigis —cisterna i el basament d’una torre circular— de l’antic castell de Cabrera (castrum de Capraria). Documentat d’ençà el 992, consta com a castell termenat que dominava els termes de Sant Julià de Cabrera, Santa Maria de Corcó i part dels de Pruit, Rupit i Falgars d’en Bas. El primer senyor del castell de qui hi ha notícia documental és Gausfred, que visqué allà per l’any 1002. La cabra és el símbol heràldic dels vescomtes de Cabrera que esdevingueren un poderós llinatge de militars i terratinents.
Magnífica talaia que forneix una panoràmica de 360º. En dies clars s’hi pot albirar des de l’Albera al Port del Comte i des del Pirineu a Montserrat.

Santuari de Cabrera (1296m)
Alçat sobre l’antiga ermita del castell, documentada d’ençà el 1144. Castell i ermita varen esfondrar-se durant els terratrèmols de 1427. L’ermita es va reconstruir i s’hi varen fer moltes reformes posteriorment. Al costat hi ha l’hostatgeria, construïda el segle XVIII. Actualment hi funciona un restaurant els caps de setmana. Per sota el santuari prenem el camí que s’adreça (S) al cairell del cingle meridional i baixem per les escales que salven un desnivell d’un centenar de metres.

Coll del Bram (1170m)
Cruïlla de camins amb diversos indicadors. Al mapa excursionista s’anomena Collet de Cabrera. Prenem direcció al Pla d’Aiats, per l’obaga. Travessem un pas protegit amb una sirga i atenyem el coll d’Aiats (coll de Bram al mapa excursionista). Hi ha un petit rètol en un arbre. Prenem el camí de l’esquerra deixant el de Cantonigròs i comencem a enfilar-nos en moderat pendent per un antic i bell camí entremig d’una magnífica boixeda que ens mena a la carena.

Pla d’Aiats (1270m)
Altiplà més gran que el seu veí de Cabrera (amida 920m per 250 al punt més ample). Envoltat de pineda i recobert de falgueres. El travessem (SE) fins al Pla Xic, al caire del cingle meridional que és on podem gaudir d’una bona perspectiva.
Continuem camí resseguint el cairell del cingle (NE i N) fins que comencem a davallar (NNW) en fort pendent fins al coll Sabastida, al peu del puig homònim, on continuem baixant a mà dreta, en fortíssim pendent, fins atènyer una pista sobre la cabana de Santcrist, a la que ens adrecem fent drecera, fora de camí.
Per una pista baixem (NE) al Pla de les Soques. Per corriol, continuem en la mateixa direcció fins al torrent de la Codina, on sortim sobre una pista que ens mena a la carretera d’accés a Falgars, que prenem a mà esquerra prop d’un espectacular salt d’aigua.

Mirador del Sallent de la Coromina (925m)
Espectacular salt per on salva el cingle, amb un desnivell de 130 metres, el torrent de la Faja, una de les fonts que nodreixen la capçalera del Fluvià.

Powered by Wikiloc

Cabrera i Aiats

Des de Sant Julià de Cabrera per la Serrica i retorn pel Collet de cal Vidrier

Distància 7,2 km
Desnivell acumulat 428 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 15 de novembre de 2012
Cartografia Ed. Alpina. La Vall d’en Bas i les Preses (1:15000)

Aquest altre itinerari circular, més curt que l’anterior, solament puja a Cabrera. Ho fa pel vessant ponentí amb alguns passos equipats que, malgrat això i el fort pendent, no és pas dificultós. Davalla pel vessant llevantí i és senyalitzat en bona part.

Accés
A Sant Julià de Cabrera s’hi accedeix des de la C-153 entre Vic i la Vall d’en Bas. Poc més enllà del punt quilomètric 21 (abans de Cantonigròs, en direcció a la Vall d’en Bas) i just després d’un revolt i un pont, es pren un camí (indicat) pavimentat a mà esquerra, durant tres quilòmetres.

Sant Julià de Cabrera (945m)
Nucli central d’un veïnat disseminat, situat al peu de la Serra de Cabrera, format per masies aïllades, agrupades al voltant del que havia sigut la seva parròquia.
Hi ha un rètol “A Cabrera—pel Coll de Bram—per la Serrica, arriscat” (1). Prenem aquest darrer camí que, vers el nord, aviat s’encara al cingle. És rost i té passos equipats amb grapes que ens ajuden a superar-los. Però no el considerem pas difícil. Hi ha senyals de pintura.
Sobre un esquenall atenyem una bifurcació (rètol). Per l’esquerra surt el camí que, pel Mal Pas i la Baga de la Faja, revolta la serra a mitja alçada. Anem a la dreta pujant encara fort fins al Pla del Prat on el pendent s’acaba i baixem a buscar el pas de l’Osca.

  • (1) Per la dreta aniríem al coll de Bram (collet de Cabrera al mapa excursionista) on el camí de les Escales, protegit amb baranes, mena al santuari guanyant el cingle meridional. És el pas més habitual per accedir-hi.

L’Osca (1296m)
Osca, en una de les accepcions del mot, és un pas estret i acinglerat en una serra. I l’indret és talment així: un grau protegit amb passamans, a l’estret pas que uneix l’esperó a la resta de la serra.
Un camí a mà esquerra puja al turonet on hi ha una taula d’orientació i un vèrtex geodèsic. En aquest punt s’hi van localitzar vestigis —cisterna i el basament d’una torre circular— de l’antic castell de Cabrera (castrum de Capraria). Dcumentat d’ençà el 992, consta com a castell termenat que dominava els termes de Sant Julià de Cabrera, Santa Maria de Corcó i part dels de Pruit, Rupit i Falgars d’en Bas. El primer senyor del castell de qui hi ha notícia documental és Gausfred, que visqué allà per l’any 1002. La cabra és el símbol heràldic dels vescomtes de Cabrera que esdevingueren un poderós llinatge de militars i terratinents.

Santuari de Cabrera (1300m)
Alçat sobre l’antiga ermita del castell, documentada d’ençà el 1144. Castell i ermita varen esfondrar-se durant els terratrèmols de 1427. L’ermita es va reconstruir i s’hi varen fer moltes reformes posteriorment. Al costat hi ha l’hostatgeria, construïda el segle XVIII. Actualment hi funciona un restaurant els caps de setmana.
Baixem pel camí de les Marrades, empedrat i esglaonat, que davalla pel vessant llevantí. Creuem el que circumval·la el cingle a mitja alçada, entre el Mal Pas i les Escales.
A partir d’aquí el pendent és molt fort per entremig de la Baga de la Faja. Està senyalitzat amb pintura groga.

Plans de la Faja (1093m)
Sortim sobre uns plans dedicats al pasturatge, on hi passa una pista que prenem a mà esquerra, per revoltar la serra en sentit contrari a les busques.
Al coll de Freixeneda entrem a la baga i caminem bona estona per dins la fageda, fins al coll de can Vidrier (rètols indicadors i panell) des de on, ben aviat, retornem al punt de sortida.

Cabrera i la Foradada