Arxiu de la categoria: Comarques

Roca de la Gotzera i Cap de Tastanós

Des de Vilada pel Castell de Roset i retorn per Espinagais

Distància 11,56 Km
Desnivell acumulat +768 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 3 de novembre de 2018
Cartografia Ed. Alpina: Catllaràs-Picancel (1:25000)

A mestral de Vilada i a migdia del Sobrepuny, uns cingles criden l’atenció del visitant. Són la Roca de la Gotzera i el Cap de Tastanós, magnífiques talaies sobre el Berguedà. Al peu, dalt d’un penyal, resisteixen el pas dels segles les ruïnes del castell de Roset que visitarem, així com la Font de l’Arç, pel bonic Camí de l’Aigua. Bona part del camí el farem a l’ombra d’ufanoses pinedes de rojalet.
És un itinerari en general fàcil. Solament a tenir en compte un curt tram físicament exigent pel considerable pendent. I l’accés al Cap de Tastanós, per una estreta lleixa. Punt desaconsellable per a aquelles persones que pateixin fòbia a l’alçada. Per això l’hem qualificat de moderada dificultat. L’ascens a aquest cim és però opcional, sense que l’excursió perdi un bri del seu interès.

Accés
Partim de l’aparcament de la plaça dels Gronxadors de Vilada, al costat mateix de la C-26. A mà dreta venint des de Berga.

Vilada (730m)
Seguint les indicacions al castell de Roset, creuem la carretera, enfilem unes escales i pugem fins a l’església de Sant Joan. Continuem per sota el cementiri i sortim del poble pel costat del dipòsit d’aigües on, poc més amunt, s’acaba el paviment. Seguim recte (N) per la pista rebutjant els ramals a mà dreta. Hi ha senyals del PR C-147 (Sender de Vilada).

Pla de les Collades (806m)
Bifurcació senyalitzada. Deixem la pista per un ample camí a mà esquerra en direcció al Castell de Roset (NW). Sortim a una intersecció de pistes on continuem recte per la del mig. Després d’uns cinquanta metres la deixem per un camí a mà dreta, ben indicat pels senyals del PR. El camí s’eixampla abans de la Creu de Roset.

Creu de Roset (903m)
Lloc o fita referent del poble on hi ha una creu de ferro i un pedró amb registre de visites. Antigament s’hi celebrava un aplec després de Pasqua. Continuem (N) per la pista que hi arriba on podem contemplar algun bon exemplar de boix grèvol. Quan fa un revol a l’esquerra per baixar a la casa de Roset, continuem recte.

Collada de Roset (904m)
Bifurcació de camins. Uns rètols en un pi ens indiquen que el de la dreta, per on retornarem, mena al Sobrepuny i el de l’esquerra al Castell de Roset. Anem a l’esquerra (NW), creuem una pista on trobem més indicacions i continuem per un ample camí (W) fins a un dipòsit.

Camí de l’Aigua (926m)
Hi ha un dipòsit i una font d’aixeta. El 1927 es va canalitzar l’aigua de la Font de l’Arç per, juntament amb la de les Fontanelles, abastir el poble. Aquí comença un bonic i planer camí a trams enlairat sobre contraforts de pedra seca i altres guanyat a la roca, com a la Mina de l’Aigua, foradada per travessar l’esperó rocallós. El camí ens mena a la font.

Font de l’Arç (965m)
Es nodreix de les torrenteres que s’escolen del Serrat de Picamill i el Sobrepuny. Tot i els seus tres brolladors, no sempre raja. El cabal és canalitzat i solament en èpoques de pluges sobreïx per la font. El nom li deu venir dels nombrosos exemplars de d’aurons i blades que hem pogut anar trobant pel camí.
Continuem (S) i, després d’una curta pujada, atenyem el Pla del Castell.

Pla del Castell de Roset (981m)
Situat en una ampla collada ocupada per una espessa pineda. Hi ha senyalització vertical.
A l’esquerra s’enfila el camí al castell que en algun tram encara conserva l’empedrat. Una obertura a la roca dóna accés a les ruïnes del castell.

Castell de Roset (1023m)
Ruïnes notables d’un veritable castell roquer on resten construccions d’uns 20 m de llarg per 7 d’ample i uns 6 d’alt. De planta irregular degut segurament a successives ampliacions que va caldre adaptar a la forma del penyal.
El lloc de Roset «Valle Roseto» és esmentat des de primeries del segle X, associat a Vilada «Villa Lata» o «Villa Lada» i també «Vila Lada».Però no es referia als llocs que encara conserven aquest topònim actualment sinó a la conca del Merdançol, aproximadament des del terme de Borredà a la Baells. És el 1026 quan s’esmenta pròpiament el castell en un document on apareix un tal Sunifred com a senyor del mateix.
Es tracta d’un castell termenat, això és: amb jurisdicció sobre un terme. En el decurs dels anys la titularitat canvià de mans diverses vegades. En foren amos famílies prou significades com els Berga, Portella, Fenollet, Pinós, Meca-Caçador, i Boatella, entre altres. En algun període també havia pertangut a la corona.
Retornem al Pla del Castell, però no continuem pel PR, sinó que anem poc més enllà fins la Casa del Castell.

Casa del Castell de Roset (987m)
Ruïnes d’una masoveria del segle XVIII. Pel costat ponentí de la casa surt un corriol, poc definit que seguim (W). A la primera bifurcació anem a la dreta (W) encarant-nos al cingle de Tastanós, per desprès començar a pujar en fortíssim pendent però separats del peu de la paret (SW). El camí és fressat i fitat.
Prou més amunt, quan sembla continuar recte, ens cal anar a la dreta. Quan ens apropem a la paret, fent una marrada per salvant una graonada, ja hem guanyat pràcticament el coll.

Plana del Castell (1234m)
Així surt anomenada tant al mapa topogràfic com a l’excursionista, tot i quedar prou allunyat del castell, aquesta collada entre la Roca de la Gotzera i el Cap de Tastanós. Una fita ens senyala un corriol que seguim (S), primer per l’obaga per enfilar-nos ben aviat al llom rocallós fins al fil del cingle.

Roca de la Gotzera (1280m)
És una balconada sobre el Berguedà i molt més enllà; bon mirador del Catllaràs, la Serra de Picancel, la vall del Merdançol i amb l’embassament de la Baells als peus, la Serra de Queralt, els Rasos de Peguera, la Serra d’Ensija, el Pedraforca, el Cadí i el Moixeró. Vers el nord la panoràmica queda retallada pel Tastanós i el Sobrepuny. Però podem atalaiar fins als cingles d’Aiats, el Montseny, Sant Llorenç del Munt i Montserrat.
Als cingles que ens envolten hi nien rapinyaires i és fàcil observar-ne estols.
Tornem a la Plana i continuem (W) fins a un collet.

Collet de la Plana del Castell (1259m)
Sortim a un camí senyalitzat per on discorre el PR C-199, Sender de la Nou, que s’adreça al Sobrepuny. El seguim a mà dreta fent un gir de 90º (N). Clavats al terra hi veiem alguns caps de biga. Són fites de terme. Aquest tram i fins la collada de Pasquals és termenal entre Vilada i la Nou de Berguedà. Poc més amunt trobem un camí a mà dreta. El seguim en fort pendent per enfilar-nos al Cap de Tatasnós, per una estreta lleixa, protegida a la part més delicada per una cadena. El pas no és difícil, però força exposat i ens cal mirar bé on posem els peus.

Cap de Tastanós (1347m)
Tot i ser més alt no guanyem perspectiva respecte a la que gaudíem des de la Roca de la Gotzera, excepte cap a la Nou. Si continuéssim progressant per l’allargassada carena vers el N, trobaríem l’Esquena de l’Ase, on el crestall ja és més afilat. Ens caldria grimpar i desgrimpar-lo per accedir al punt més alt: el Cap de la Canal Closa.
Retornem al camí principal i el seguim (N) al peu dels cingles ponentins de l’Esquena de l’Ase i el Cap de la Canal Closa, per la baga de Casadesús.

Collada de Pasquals (1215m)
Entre el Serrat de Picamill i el Cap de la Canal Closa. Hi arriba una pista que travessa les Collades, sota el Sobrepuny i baixa fins prop del pas de l’Escalell, a Sant Romà de la Clusa. El PR segueix aquesta pista, a l’esquerra. Però nosaltres la prenem de baixada, a mà dreta (ENE).
Creuem una torrentera. És una de les que nodreixen la font de l’Arç. Baixem (SE) a passar pel Grau de Dalt i continuem (E), deixant a mà esquerra el Camí de la Garriga, que s’enfila a les Collades de Picamill, un del itineraris habituals al Sobrepuny. Poc més enllà atenyem una ampla feixa a mà dreta, amb una cleda i una bassa. És el Camp Gran d’Espinagais que creuem (S). A l’altre cap surt un antic camí, poc fressat però fàcil de seguir, pel que baixem fins al que resta del mas d’Espinagais.

Espinagais (1041m)
O Espinagalls. Ruïnes d’un gran mas amb un edifici principal, coberts i era a la part de ponent. Baixem (NE) pel que deuria ser l’antic camí d’accés al mas, fins a sortir a la continuació del Camí de la Garriga que prenem a mà dreta. Seguim senyals de pintura blanca.
Bona estona més avall sortim sobre una pista que prenem a mà dreta, deixant-la al cap d’uns seixanta metres per reprendre el camí a l’esquerra. Aviat retrobem la collada de Roset on desfem el camí de l’anada.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Powered by Wikiloc

Roca de la Gotzera i Cap de Tastanós

Estany de Montcortès

Sota l’esguard de la Geganta Adormida. Itinerari històric pel Pla de Corts.

Distància 13,8 km
Desnivell acumulat 449 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 24 d’octubre de 2018
Cartografia Ed. Alpina: el Cinquè Llac (1:25000)
Recursos consultats Rutes Pirineus. La Geganta Adormida.
Itinerari relacionat La Geganta Adormida

La ruta circular que proposem discorre pel Pla de Corts, un fèrtil altiplà entre les valls del Flamisell i la Noguera Pallaresa, al nord de la Serra de Peracalç, dins del terme de Baix Pallars, el municipi més meridional del Pallars Sobirà. Peramea i Montcortès són els nuclis més poblats. I és entre aquests dos pobles on resseguirem antics camins carreters i de ferradura, fins a l’emblemàtic estany de Montcortès, sota l’esguard permanent de la Geganta Adormida, la característica silueta de la Serra de Peracalç.
L’itinerari d’anada ho és per camins ben fressats i excel·lentment senyalitzats. No tant per la quantitat com perquè els senyals són just allà on calen. En aquesta part podem deixar al mapa i el GPS a la motxilla i dedicar-nos a gaudir del paisatge. En canvi en un bon tram de la tornada els camins són plens d’herbei i la senyalització hi és deficient.
A l’anada o la tornada és ineludible una passejada per la vila closa de Peramea. L’Era d’Ortega és la seu del grup cultural «lo Vent de Port», on hi podeu trobar informació sobre el poble i les visites guiades, incloent-hi espais a l’interior de les cases, com un forn de pa, un trull, un celler i la ferreria, a més de l’Església i la presó. Tot el conjunt ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.

Accés
El punt de partida és Peramea, vila del terme municipal de Baix Pallars. Hi accedim per la N-260 i la carretera entre Gerri de la Sal i la Pobleta de Bellveí.

Peramea (905m)
Premea o Premeia en pallarès, de quin castell n’hi ha constància d’ençà l’any 908 (castro Pedramei), és una vila closa: les cases, edificades entre mitgeres, formen un perímetre rectangular on la part posterior conforma la muralla. Dins del recinte dos carrers longitudinals porxats donen accés als habitatges. I a la part alta, al nord, s’alça l’església de Sant Cristòfol, a recer de la peculiar Roca del Castell o Pui de les Forques. A migdia, separada del clos i encimbellada hi ha la Torre de Colomers.
Una monumental oma presideix la Plaça de la Vila. Va morir el 2015 quan se li calculaven 150 anys. Va caldre reduir-ne les besses principals. Ara és un monument de fusta. Al costat hi ha la font, un abeurador i el safareig.
Sortim del poble continuant per la carretera que hi hem arribat. Deixem a mà dreta el camí a Balestui, pel que retornarem i, poc més enllà, a l’era del Ferrer trobem un indicador i penell explicatiu de l’itinerari. Anem a l’esquerra en direcció a Pujol.

Font de Sant Cristòfol (880m)
En un marge del camí hi ha la font de Sant Cristòfol. Una les piques és un sarcòfag. De fet tots els elements constructius semblen reaprofitats. La tradició oral diu que aquí hi hagué l’antiga església de Sant Cristòfol. A finals del XIV es va ampliar la del poble, dedicada fins llavors a Sant Joan i se’n va canviar l’advocació per Sant Cristòfol.
Passat un corral prenem per pocs metres el camí de Llaràs. Creuem una tanca i, darrere d’un alzinar al bell mig d’un prat, tot cobert de bardisses, hi ha un dolmen.

Cabana de la Mosquera (906m)
Dolmen datat a l’edat del bronze. En tota aquesta zona es conserven alguns megàlits. A Peracalç hi han els de Perauba, de Fontanelles i de la Cabana dels Castellars d’en Pei. A Montcortès el de la Foleda. I a una feixa veïna de la Mosquera hi ha el que resta del dolmen de les Esplanes.
Retornem a la cruïlla i continuem fins a la creu de terme de Pujol, que té gravat l’any 1622, per seguir pel camí vell, un bon camí carreter empedrat.
Als Estossals sortim a un camí asfaltat que prenem a mà esquerra.

Pujol (837m).
Al petit nucli de Pujol, on hi ha l’esglesiola romànica de Sant Andreu, hi puja una recargolada carretera des de prop del Túnel de l’Argenteria, al Congost de Collegats. El Barranc de les Morreres el separa del Tossal de l’Àliga de la Serra de Peracalç. És el punt de l’itinerari on millor podem albirar la Geganta Adormida.

Retornem al Estossals on prenem un camí a mà esquerra en direcció a Cortscastell. Caminem per dins d’una bella roureda, sobre la fondalada del Barranc de les Morreres. Mentre anem davallant podem albirar el penyal de Cortscastell i, ben amunt, el poble de Montcortès.

Cortscastell (818m)
El llogaret amb dos masos, un d’ells ruïnós, a redós d’un gran penyal. Som al punt més baix de l’itinerari.
Fins aquí hem coincidit amb les travesses «el Cinquè Llac» i «el Pas del Temps» que ara continuen a mà esquerra en direcció a la Pobla se Segur pels colls de Peracalç i Montsor. Nosaltres anem a la dreta, vers Montcortès.
Poc més enllà passem pel costat de l’esglesiola de Santa Anna, romànica del segle XII. Malgrat que ha estat restaurada parcialment, presenta un estat precari i d’abandó.
Enfilat dalt d’un turó fa estona que albirem Montcortès. Ara ens cal passar del punt més baix al sostre de l’itinerari. Ho fem per un bonic camí entremig de feixes i rouredes, passant per la font del Caüc, una surgència arran de terra.

Montcortès (1045m)
Entrem a Montcortès per un camí embardissat i ple d’herbei, que contrasta amb el que hem fet fins ara. Pel carrer Major pugem a l’església de Sant Martí i sortim del poble per ponent, per un camí asfaltat que ens mena a la collada de Sant Antoni, on retrobem la carretera de Gerri a la Pobleta de Bellveí. Baixem a l’estany per un camí ample i ben apariat.

Estany de Montcortès (1028m)
D’origen càrstic, com els de Basturs i el de Banyoles, l’aportació principal de cabal no és per cap riu o torrent, sinó per deus subterrànies. Quan el nivell és prou alt, desguassa al Flamisell pel Barranc de Ruixou. Amida 46 hectàrees amb una fondària màxima de 30 metres.
Aquesta natura donà peu a la seva llegenda: Al fons de l’estany hi ha submergida la ciutat de Pallars. Els seus gasius habitants no van voler acollir ni donar almoina a Déu disfressat de captaire que, com a càstig, la féu engolir per les aigües. Solament se’n lliurà una dona que, tot i ser molt pobre, li va oferir un tros de pa. Les nits de Sant Joan es veu aparèixer la dona i s’escolten des del fons de l’estany els crits embogits dels habitants de la ciutat maleïda.
N’hi ha una altra. Conten que el glaç de l’estany va cedir quan el Comte de Pallars hi passava per sobre a cavall tot empaitant una peça de caça. Per sortir del mal tràngol  invocà la Mare de Déu de Gerri, prometent-li una donació de terres. Fora de perill es va desdir de la prometença exclamant: «Aigua passada, Mare de Déu enganyada». Va quedar cec i no va recuperar la vista fins que va complir-la.
Retornem al poble. Pel costat de l’església pugem a la part alta on trobem indicadors a Bretui que ja podem albirar vers sol ixent.

Montcortès. Camí de Bretui (1061m)
Si tots els camins que hem seguit, excepte el curt tram abans del poble, eren ben fressats, nets i senyalitzats, a partir d’aquí i fins poc abans de Peramea els trobarem plens d’herbei i amb trams embardissats. Tot i que hi ha senyalització vertical i groga de continuïtat, en manca en algunes bifurcacions o queda amagada per l’herbei i les bardisses. Ens cal estar atents al GPS.
Baixem per una pista que deixem aviat pel camí vell, a mà esquerra. Entre feixes de conreu atenyem la carretera a l’alçada de la casa Coll i la seguim fins a Bretui.

Bretui (1064m)
Visitem l’església de Sant Esteve i baixem a la carretera que seguim uns pocs metres a mà esquerra per prendre una pista a mà dreta, indicada vers Masia d’Enjaume i Peramea.
La pista acaba poc més avall, sobre unes feixes. Així que baixem per un antic camí no indicat però ben evident, entre marges de pedra fins a retrobar la carretera. La seguim breument per continuar pel camí a mà esquerra. Pel costat d’un cobert, creuem el camí d’accés a la Masia d’en Jaume i continuem baixant fins a una bifurcació on anem a l’esquerra, ja amb Peramea ben a la vista. Sortim a una pista precària per la que continuem baixant a mà dreta fins a trobar el camí de Ballestui.

Camí de Balestui (850m)
Bifurcació ben senyalitzada com tot el curt tram que ens resta per Peramea. Anem a la dreta i comencem a enfilar-nos pel camí Vell de Ballestui passant ben a prop de la font Vella, que mereix la nostra visita. Retornem a Peramea pel costat del safareig.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Powered by Wikiloc

Estany de Montcortès

La Geganta Adormida

De Collegats a Montcortès per la Serra de Peracalç i el Tossal de l’Àliga

Distància 8,6 km
Desnivell acumulat +885 -394 m
Nivell de dificultat Difícil/Fàcil
Data 12 d’octubre de 2018
Cartografia Ed. Alpina: el Cinquè Llac (1:25000)
Itinerari relacionat Estany de Montcortès

Travessa en la que ajuntem dos itineraris ben diferenciats. L’ascensió al Tossal de l’Àliga des de Collegats amb un camí equipat, trams de grimpada i sense camí definit, la podem considerar difícil. N’hem tret la idea del bloc «Excursions del Joan Ramon» (excursionsdeljoanramon.blogspot.com). La segona, del cim a l’Estany de Montcortès, és un tram fàcil i força freqüentat.
La Geganta Adormida és la silueta de la Serra de Peracalç. S’alça a migdia del Pla de Corts, un altiplà entre les valls del Flamisell i la Noguera Pallaresa. Rep aquest nom perquè té l’aspecte d’una dona ajaguda. Però no és des del Pla de Corts que s’observa aquesta semblança. Cal albirar-la des del nord-est, al marge esquerre de la Noguera Pallaresa com, per exemple, des del poble de Bresca o des del camí del Salt de la Núvia a l’Espluga de Cuberes. I entre els túnels de Cartanís i de l’Argenteria entre Gerri de la Sal i la Pobla de Segur.

 Accés
De la Pobla de Segur a Gerri de la Sal, per la N-260, al Congost de Collegats, entre la boca nord del túnel de Sant Pere de les Maleses i la sud del de l’Argenteria, al marge dret de la Noguera Pallaresa, comença el camí a la Cova de la Serpent. Hi ha un petit espai per aparcament a l’esquerra.

Camí a la Cova de la Serpent (560m)
Ens enfilem per un camí ben indicat i fressat al peu de la Paret del Pessó de les Roques de Collegats. És l’itinerari utilitzat pels escaladors per accedir al peu de les diferents vies d’aquest sector i pels excursionistes que, a banda de la Cova de la Serpent, s’adrecen a Sant Pere de les Maleses.
Atenyem el cap d’un esperó on hi ha dues torres d’electricitat.

Torres de MAT (709m)
Suporten una línia de molt alta tensió que, des de Llavorsí, segueix el curs de la Noguera Pallaresa. Bones vistes sobre el Congost de Collegats, el Barranc de l’Infern i el Roc de Santa. S’hi ens hi fixem bé també podem albirar les cordes del camí equipat. Un corriol ens mena al peu de la paret.

Camí equipat de la Paret del Pessó (730m)
No és una via ferrada: no té línia de vida. És un camí que facilita el retorn de les vies d’escalada, equipat amb graons, cordes i cadenes.
Un primer tram, amb esglaons i corda nuada, dóna pas a un curt flanqueig per una lleixa i a un altre amb corda i cadena. El tercer, protegit amb corda, ens deixa sobre una segona lleixa per la que caminem a mà dreta, fins que trobem una altra corda que ens permet enfilar-nos dins d’una canal entre una agullola i la paret principal, on hi ha esglaons i cadena. Els esglaons allunyen força i és on trobem el pas més exigent (K3). Sortim de la canal per un darrer tram equipat amb cadena que ens deixa sobre el fil del cingle. Aquí seguim (NW) un camí prou fressat fins que fa una marcada colzada a mà dreta.
Comencem a enfilar-nos, ja fora de camí, en direcció a un esperó rogenc que esquivem per la dreta. Ens cal una curta i fàcil grimpada per atènyer el llom de l’esperó.
Continuem (NW) cercant el millor pas entre la bosquina en direcció a una rasa prou evident. La creuem i enfilem a l’altre marge per unes antigues feixes, avui ermes, que el mapa topogràfic assenyala com les Casals, fins al peu d’un altre esperó, ja al fil del cingle, que esquivem per l’esquerra. Ens cal una altra grimpada per recuperar el fil del cingle, que ja no deixem fins al cim d’un tossal.

Tossal (1181m)
El mapa topogràfic de l’ICGC assenyala erròniament aquest punt al SE del Tossal de l’Àliga com a Geganta Adormida. I el comarcal anomena així tota la carena entre l’un i l’altre quan és just en sentit contrari.
Des de Collegats haurem pogut observar la presència de nombrosos estols de voltor. Les parets d’aquest sector del Pallars, com al veí Boumort i a la Muntanya d’Alinyà a l’Alt Urgell, acullen una nombrosa colònia de rapinyaires. Hi podem veure el voltor comú, el negre, l’aufrany i el trencalòs. També l’àliga daurada i diverses espècies de falcons.
Des d’aquí ja podem albirar el cap (més proper i just sobre el collet) i el pit de la Geganta (el punt més alt). Baixem al collet. La natura del terreny canvia: si fins ara era conglomerat, a partir d’aquí serà calcari.

Collet Jornat (1137m)
Al peu del cap de la Geganta. Des de Peracalç hi arriba el camí de l’Hortó. Així l’anomena el mapa topogràfic, malgrat que tenim els nostres dubtes sobre aquesta denominació dons l’Hortó són unes feixes prop de Peracalç, però a l’obaga de la serra. El seguim uns vuitanta metres i el deixem. Guanyem alçària ràpidament a la base del cap de la Geganta fins al peu d’una paret on aboca una canal.

Canal (1153m)
Curta i oberta. Ens cal grimpar fins al seu embut on trobem terreny més fàcil i flaquejar-lo fins a una marcada i estreta bretxa sota mateix del cap de la Geganta. Continuem flanquejat (NW) fins assolir la carena.

Coll de la Geganta (1226m)
És la carena d’un llarg esperó que baixa del Tossal de l’Àliga al cap de la Geganta. Passem al vessant obac i continuem (N) fins a una marcada bretxa per un tram on la bosquina no facilita el pas. L’alternativa és progressar per la carena amb passos de II+. A partir de la bretxa el pas és més franc i ens permet assolir la carena de la serra on trobem el camí, que seguim a mà dreta, i en pocs metres, atenyem el cim.

Tossal de l’Àliga (1315m)
Sostre de la Serra de Peracalç i punt més prominent —el pit— de la Geganta Adormida, però no tant, perquè es mou: un estudi geomorfològic i geofísic realitzat als Pirineus, amb participació d’investigadors de la UAB, ha permès descobrir que gran part de la Serra de Peracalç, i dels relleus de l’entorn l’estany de Montcortès, constitueixen el moviment de massa més gran fins ara descrit a Catalunya. El fenomen té lloc des de com a mínim fa uns 45.000 anys, amb un desplaçament mitjà d’entre 1 i 3 mm a l’any. Actualment, els processos més actius tenen lloc aquí, a la part més alta.
Baixem (NW) per un ben fressat camí carener esquivant els ressalts, primer pel vessant obac i, ja a prop de Peracalç als peus de la Geganta, pel solell.

Coll de Peracalç (1241m)
Sortim sobre el camí Vell de Peracalç a Montcortès. Un bon camí de bast empedrat que, per l’esquerra i les Escales de Peracalç, baixa al poble. Antigament fou la principal via de comunicació entre els dos Pallars quan el Congost de Collegats era infranquejable, excepte pels raiers. Fins que al segle XVII s’hi va obrir un camí de bast i al XIX la carretera. Als naturals de Peracalç se’ls coneixia amb el mal nom de salta-roques.
Prenem el Camí Vell a mà dreta, baixant per l’obaga i creuant un camí carreter que va a l’Hortó. El deixem a l’Obaga de Canals per un de menys definit (NW), però de bon fer. De fet si continuéssim ens menaria també al Camí de Canals. Però per aquí fem drecera.
Sortim sobre una pista que seguim a mà esquerra i ben aviat al camí de Canals.

Camí de Canals (1067m)
Hi ha rètols indicadors. Per la dreta podríem baixar a Cortscastell i Peramea, creuant el Pla de Corts. El prenem a mà esquerra fins atènyer l’estany.

Estany de Montcortès (1036m)
D’origen càrstic, com els de Basturs i el de Banyoles, l’aportació principal de cabal no és per cap riu o torrent, sinó per deus subterrànies. Quan el nivell és prou alt, desguassa al Flamisell pel Barranc de Ruixou. Amida 46 hectàrees amb una fondària màxima de 30 metres.
Aquesta natura donà peu a la seva llegenda: Al fons de l’estany hi ha submergida la ciutat de Pallars. Els seus gasius habitants no van voler acollir ni donar almoina a Déu disfressat de captaire que, com a càstig, la féu engolir per les aigües. Solament se’n lliurà una dona que, tot i ser molt pobre, li va oferir un tros de pa. Les nits de Sant Joan es veu aparèixer la dona i s’escolten des del fons de l’estany els crits embogits dels habitants de la ciutat maleïda.
N’hi ha una altra. Conten que el glaç de l’estany va cedir quan el Comte de Pallars hi passava per sobre a cavall tot empaitant una peça de caça. Per sortir del mal tràngol  invocà la Mare de Déu de Gerri, prometent-li una donació de terres. Fora de perill es va desdir de la prometença exclamant: «Aigua passada, Mare de Déu enganyada». Va quedar cec i no va recuperar la vista fins que va complir-la.
De l’estany pugem a la collada de Sant Antoni per on passa la carretera de Gerri de la Sal a la Pobleta de Bellveí. En aquest punt donem per finalitzat el nostre itinerari.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Powered by Wikiloc

La Geganta Adormida

Sant Sadurní de Rotgers

Des de Vilada

Distància 12 km
Desnivell acumulat 437 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 6 d’octubre de 2018
Cartografia Editorial Alpina. Catllaràs/Picancel (1:25000)

Itinerari amb dues parts ben diferenciades. L’anada, per camins poc concorreguts, sense cap característica especial i monòtona. La tornada prou més interessant, també des del punt de vista paisatgístic.
La intenció era allargar l’itinerari fins a Borredà, però la meteorologia ens va fer reconsiderar-ho. Així que, quan sigui possible farem la segona part que complementarà aquesta.

 Accés
Sortint de Vilada per la C-26 en direcció a Borredà hi ha el pont de cal Pei. Just abans un petit espai on deixar-hi el vehicle. Hi passa el GR 241 (Circular de Borredà).

Pont de cal Pei (680m)
Sobre la riera de Vilada. Seguint els senyals del GR, el creuem i a l’altre marge prenem a mà esquerra una pista que mena a la Casa de la Baga i el Putxot. La deixem tot seguit per prendre’n una altra a mà dreta, aixaragallada i precària, que puja (E) seguint una línia de mitja tensió fins a un coll.

Collet dels Pous (780m)
El GR baixa a mà dreta, camí pel que retornarem. Continuem uns metres per la pista a mà esquerra (NE) i la deixem per una drecera. Veiem unes pedres pintades de vermell: són les fites termenals. La pedra central sempre és la més gran, és el terme i marca el punt exacte del límit; les petites s’anomenen filloles. L’orientació de les pedres indica la direcció que segueix el terme (font: Turisme del Berguedà). Hi ha senyals grocs, antics i descolorits, algun de blanc i verd de SL i algunes fites. De nou a la pista la seguim (N) fins que sortim a una altra que puja de Guardiolans pel Collet del Cinto i que seguim a mà esquerra, en pujada, fins a una tanca.

Coll de la Mola (855m)
Els senyals, si n’hi havia, s’han perdut i el camí és molt poc fressat. Pugem (NNE) pel costat de la tanca seguint indicis de camí. Aviat creuem una altra pista que també puja del Collet del Cinto i va a trobar la del Putxot. Continuem amunt (N) pel costat del filat d’una tanca pel bestiar. Senyals grocs antics i descolorits, algun tram més fressat i alguna fita de tan en quan, ens confirmen que anem per bon camí fins que sortim a una altra pista, probablement de treure llenya, i la seguim a mà esquerra mentre va virant a NE. Prou més endavant uns senyals grocs ens menen deixar-la per un camí a mà dreta que acaba sobre la pista del pont de cal Pei al Putxot.
Més enllà deixem a mà dreta el camí a les ruïnes de la Casa de la Baga i continuem bona estona (E) fins que sortim a uns prats que creuem per entremig d’uns bassiols (N).

El Putxot (970m)
Bifurcació de camins. I ha rètols indicadors. Hi arriba una pista pavimentada des de la carretera a Sant Jaume de Frontanyà. Hi passa el tram del GR 4 entre el Castell de l’Areny i Borredà. Anem a l’esquerra en direcció a Sant Sadurní.

Sant Sadurní de Rotgers (975m)
El lloc de Rotgers és documentat d’ençà el s. IX i provindria d’un tal Rodegari. L’església ho és d’ençà finals del X, però la construcció actual és més tardana. Petita, d’una sola nau amb volta de canó lleugerament apuntada, conserva l’absis semicircular amb decoracions llombardes característiques del romànic del s. XI i el campanar de dos pisos del XII. També conserva la porta original i el perímetre de la sagrera.
Retornem al Putxot i, seguint el GR, baixem (SE) per una pista fins a trobar el Rec del Pontarró.

El Pontarró (918m)

Bifurcació indicada. Deixem el GR i el Camí Ral del Castell de l’Areny a Borredà que s’enfila a mà esquerra i continuem pista avall (SSE). Hi ha senyals blanc i blaus.
La seguim fins que a la Solana de Capdevila trobem una bifurcació a mà dreta (podem fer drecera prenent aquest ramal) passada la qual fa una colzada i continua. Just en aquesta colzada baixem, també a mà dreta, per una altra, més precària i pedregosa. Fem una colzada per salvar una rasa i més endavant passem pel costat d’un bassiol.

Capdevila (857m)
Bifurcació indicada. A mà esquerre marxa el camí que mena a Borredà. Anem a la dreta i passem per darrera de la casa de Capdevila fent un gir de 180º (N) i continuem dos-cents trenta metres. Ens cal estar atents perquè a mà esquerra, surt un camí. Hi ha senyals grocs força descolorits. Es el que baixa a la Plana del Boix, poc fressat però fàcil de seguir. Continua amb una pista molt aixaragallada que millora més avall.

Pradell (795m)
Bifurcació indicada. Sortim al Camí Ral de Borredà a Vilada, un ample camí carreter on retrobem el GR 241, que seguirem fins retornar al punt de partida. Poc més enllà, a l’esquerra, hi ha la masia de Pradell. Prenem aquest ample camí a mà dreta però el deixem aviat per un corriol que baixa a creuar una rasa i s’enfila al veïnat de Guardiolans passant entre la casa del Soler i l’església de Santa Magdalena.

Santa Magdalena de Guardiolans (810m)
Església romànica, amb importants modificacions posteriors, d’una sola nau, coberta amb volta de canó, sense absis i campanar de paret de dos ulls. Està documentada d’ençà el 903 i des del començament fou una sufragània de Sant Joan de Vilada.
El veïnat de Guardiolans o Gardilans agrupa a redós de l’església els masos de Pradell, Santpere, el Soler i les Eres. Ja és esmentat el 839 (Gardilane) i pertanyia a la jurisdicció del monestir de la Portella.
Continuem pel GR (NW) i sortim la pista que puja de les Eres. La seguim a mà dreta i la deixem al Collet del Cinto per retornar (W) per camí ben fressat i senyalitzat al Collet dels Pous. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Sant Sadurní de Rotgers

Pica Roja

Des de la Molinassa pel Port Vell i retorn pel de Boet

Distància 10,5 km
Desnivell acumulat 1080 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 25 de setembre 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-Roig (1:25000)

Ascensió a un cim poc visitat des del vessant català i contràriament a l’occità. Injustament perquè, tot i la seva modesta alçària, resulta una boníssima talaia d’aquest sector del Pirineu. Alguna cosa hi tindrà a veure l’ombra que li fan veïns tan notoris com el massís de la Pica d’Estats, els cims de Comapedrosa-Baiau o el Monteixo.
L’itinerari circular proposat és en el sentit de les busques del rellotge, però bé pot fer-se al revés i fins i tot resultarà més fàcil, especialment al tram entre el Port de Boet i el cim.  

Accés
Per accedir al Pont de la Molinassa cal fer-ho des d’Àreu, per una pista sense asfaltar d’11,3 quilòmetres, en bon estat, apte amb precaució per a vehicles turisme. I trigarem uns ¾ d’hora.

La Molinassa (1815m)
Enfilem per una drecera que ens retorna a la pista i poc més amunt baixem a mà esquerra a creuar el Barranc d’Areste pel pont de Boet. Continuem a l’altre riba pel ben dreçat camí al Refugi de Vallferrera on enfilem el de la Pica d’Estats.

Camí a la Pleta d’Areste (2047m)
En una marcada colzada del camí, en surt de recte un altre a la Pleta d’Areste (NE). Tot i que és el que ressenya el mapa, el desaconsellem. Comença ben definit però aviat es difumina, malgrat que hi ha rastre de pas i fites. A més, té algun pas lleugerament exposat.
És millor continuar uns dos-cents metres més, guanyant-ne vint-i-cinc de cota, pel camí de la Pica i prendre allí el trencall. Abans de la pleta el de baix puja buscar el de dalt.

Pleta d’Areste (2158m)
A l’aiguabarreig dels barrancs d’Areste i de Port Vell, que baixa per la nostra dreta. Per un pontarró creuem aquest darrer i continuem pel seu marge hidrogràfic esquerre. Malgrat que el camí és poc fressat, anem trobant fites. Tot i que en algun punt pot semblar que cal creuar-lo (1), ens mantenim sempre pel mateix marge esquerre. La direcció (E) és molt evident i com més amunt, més s’obre el barranc esdevenint una ampla coma.

Anem superant successives graonades i, més o menys a mig camí, ens separem del torrent quan fa una colzada en baixar de l’estany de Port Vell, que no albirarem fins que comencem a enfilar-nos al pic.

  • (1) De fet, fa uns anys fent un itinerari semblant, havíem pujat pel marge dret.

Port Vell o de Romaset (2575m)
Entre el Pic de Romaset i la Pica Roja, és l’antic camí de pas a les poblacions occitanes d’Auzat i Vic-de-Sòs, utilitzat també per exiliats de la Guerra Civil (font: Palau Robert).
Si fins aquí el camí que hem seguit era poc definit, el que puja del vessant occità i la vall del Solcem és tot el contrari i així fins al cim.
Ascendim (S) en curtes llaçades i pendent entre fort i moderat. Prou més amunt apareixen senyals de pintura grocs que seguim.

Pica Roja (2902m)
Als mapes francesos se l’anomena de la Soucarrane, per l’estany que hi ha al vessant llevantí o de la Rouge, pel to rogenc del rocam.
Estratègicament situada, entre dos passos tradicionals, tot i la seva modesta alçària comparada amb la dels cims veïns, resulta una boníssima talaia d’aquest sector del Pirineu.
Per baixar tenim dues opcions. Pel llarg i ample llom carener i davallar, bé al camí de pujada, bé al de del Pla al Port de Boet o fer-ho directament a aquest darrer, que és la que escollim.
El camí és fressat, senyalitzat amb pintura groga i fitat. No té pèrdua. Però no és fàcil dons ens cal seguir un crestall (SE) amb passos on ens haurem d’ajudar amb les mans i punts amb moderada exposició.

Port de Boet (2511m)
Entre la Pica Roja i la Serreta dels Lavans és un altre punt de pas tradicional entre el Pallars i el Coserans occità.
Davallem (W) per pendent entre suau i moderat. Tampoc aquí el camí és gaire fressat. Hi ha senyals de GR, molt difuminats que poc ajuden a guiar-nos, però les fites sovintegen i ens serveixen per mantenir l’itinerari més lògic.
Quan som a l’alçada del Pla de lo Mercat, deixem a mà esquerra el camí al d’Arcalís. Rep aquest nom perquè era el lloc d’intercanvi comercial entre els veïns del Coserans i la Vall Ferrera. A partir d’aquí la senyalització millora, fins i tot és excessiva.

Pla de Boet (1878m)
Meritòriament una de les raconades icòniques del Pallars, amb els dos salts a la banda llevantina. A la ponentina hi arriba la pista que seguim fins al punt de partida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pica Roja

Pic de Certascan

Del refugi al cim i descens a les Bordes de Graus

Distància 12,2 km
Desnivell acumulat +671 -1570 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 23 de setembre 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-Roig (1:25000)

L’itinerari proposat és molt concorregut perquè forma part de la popular travessa «la Porta del Cel». Sovint es fa sentit contrari, fins i tot partint de Tavascan. Però no per això és menys interessant i ens permet accedir a un dels cims emblemàtics del Pirineu.

Accés
L’accés més habitual al refugi de Certascan és des del Pla de Boavi pel camí de Llurri o des d’una mica abans, a la presa de Montalto, per l’estany de Naorte.

Refugi de Certascan (2232m)
Partim (W) per un camí molt fressat que voreja la riba sud de l’estany, en suau pendent, i comencem a enfilar-nos al coll entre l’Agulla de Guerossos, molt evident a l’esquerra, i l’avant-cim de Certascan, a mà dreta.

Coll de Certascan (2600m)
El camí és molt evident i fressat. Ens enfilem (N) entre llaçades, fort pendent i terreny descompost fins la carena, al peu de l’avant-cim a SE del principal.
Flanquegem (NW) per terreny pedregós guiats per senyals de pintura grocs fins a recuperar la carena i guanyar, en poca estona més, el cim pel seu llom pedregós esquivant l’abrupta cara llevantina.

Pic de Certascan (2853m)
Molt bona talaia des de la que podem albirar bona part dels cims del Pallars Sobirà i la Ribagorça. Retornem al coll pel mateix camí i continuem baixant pel vessant oposat al que hi hem pujat (W), per l’ampla coma entre el Pic de Certascan i la Torre de Guerossos.

Estanys Blaus (2365m)
Voregem l’inferior fent un gir de 90º (S). A partir d’aquí anem davallant successives graonades de fort pendent on en algun punt, com entre les pletes Vella i de Guerossos, ens haurem d’ajudar amb les mans. Passat el Forat de Guerossos, el pendent es modera i el camí resulta fàcil i agradable.

Bordes de Noarre (1595m)
Grup de bordes en bon estat de conservació, la majoria restaurades, envoltades de prats de dall. Creuem el riu per un pontarró i seguim el camí de l’obaga de la Selva de Noarre pel marge esquerre. Poc més enllà del Barratge de Graus, deixem el camí que, pel pont de la Bolle, baixa a Tavascan i anem a la dreta, tornant a creuar el riu per un altre pont fins a les Bordes de Graus.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Certascan

Estanys de Romedo

Passeig pels estanys de Romedo, Guiló, Colatx i Senó 

Distància 7,4 km
Desnivell acumulat +527 -315 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 22 de setembre 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-Roig (1:25000)
Recursos consultats Gen. de Catalunya. DARP. Inventari de zones humides.
  www.tavascan.net La central hidroelèctrica

El conjunt de Romedo és un grup d’estanys d’origen glacial a la capçalera de la Noguera de Cardós. La conca, orientada de nord a sud, és encerclada pels pics del Cap de l’Estany i Punturrí per ponent; de Colatx, Turguilha i Guiló a la carena nord; el cordal del Pic dels Tres Comtes a la Punta del Port per sol ixent i la Serra de Llurri a migdia. Els estanys més grans són els de Romedo —de Dalt i de Baix— tot i que aquest darrer, que recull els recursos hídrics de la conca, és represat.
Romedo de Baix forma part del sistema hidroelèctric de Tavascan, una gran obra d’enginyeria realitzada la dècada dels 60 del segle passat. La canonada subterrània de Romedo, amb una llargària de 8,7 quilòmetres, alimenta les turbines de la caverna de Tavascan a través del salt de Gueron. Alhora és realimentat per la central de bombeig de Montamara, amb cabal procedent del barratge de Graus. Poc impacte paisatgístic resta d’aquesta monumental obra, a banda de les preses, les boques de mina i la pista entre Montalto a Romedo.
L’itinerari proposat és fàcil, molt agradable i visita 10 estanys i estanyols. Els pendents, excepte la baixada del coll de Llurri, no passen mai de moderats. És en travessa, però podem fer-lo circular i escurçar-lo molt si renunciem a visitar l’estany de Cartascan. Malgrat això, la facilitat d’accés i transitar per camins transfronterers és poc concorregut, atès el poc fressats que trobem els camins, si exceptuem aquells que coincideixen amb la popular travessa «La Porta del Cel».

Accés
Pugem a Romedo de Baix aprofitant el servei de taxis de Lladorre. El retorn podem fer-lo amb el mateix transport des de la Canalada. Si optem per pujar-hi a peu, la llargària i desnivell augmenten molt considerablement. En aquest cas haurem de deixar el vehicle a la presa de Montalto i enfilar el camí de Llurri, retornant pel camí paral·lel al riu de Romedo fins al Pla de Boavi. O a l’inrevés. Si hem optat per anar fins al refugi el millor serà retornar per l’estany de Naorte. A la presa de Montalto hi accedim des de Tavascan per una pista de sis quilòmetres apte —amb precaució— per a turismes.

Estany de Romedo de Baix (2014m)
Travessem per sobre la presa i continuem (N) vorejant el marge llevantí, seguint senyals de GR fins al desguàs d’un estanyol. Aquest tram és molt fressat dons coincideix amb l’itinerari de «La Porta del Cel».

Estanyol (2011m)
A la sortida d’aigües el camí més evident marxa pel marge esquerre hidrogràfic (dreta en el sentit de la marxa) per pujar al Port de l’Artiga. Nosaltres continuem per l’altre marge, a l’esquerra. A l’entrada d’aigües un congost replè de grans blocs granítics ens fa separar de la llera i pujar a mà esquerra.

Aiguamoll de Guiló (2065m)
O d’Agulló. Encapçalat pel cim homònim. No arribem a tocar la riba, l’albirem des de dalt. Fem una colzada de 90º (W) i més amunt continuem (NW) resseguint més o menys el desguàs de l’estany de Guiló de Baix, enfilant-nos, per camí poc definit, fins a un collet darrera el qual torbem el següent estany.

 Estany de Guiló de Baix (2194m)
El voregem pel marge esquerre hidrogràfic (dret en el sentit de la marxa). Vers el nord podem albirar el coll de Turguilha entre el pic homònim i el de Colatx. Continuem (N) pel desguàs de l’estany homònim de més amunt fins a un tram replè de blocs granítics despresos, herbei i codines allisades per l’erosió glaciar, on el camí es difumina. Uns senyals de pintura vermella ens aconsellen el millor pas.

Estany de Guiló (2246m)
Al peu dels cims de Colatx i Turguilha. Un cop toquem la riba virem 90º (W) enfilant-nos de nou fins a un collet.

Coll (2273m)
Punt més alt de l’itinerari, al bell mig d’una successió de turons que fa de partió d’aigües al bell mig de la conca. Segons els mapes des d’aquí puja un camí, itinerari transfronterer, que pel port de Colatx baixa al circ de Cagatèlha i Uston. Però deu ser tant poc fressat que ens passa desapercebut. Sí que resulta prou evident el tram que seguirem, baixant (W) fins a la riba de l’estany de Colatx.

Estany de Colatx (2217m)
Al peu del Pic del Cap de l’Estany. Continuem davallant fent una colzada de 90º (S). Aviat albirem el dos estanys següents, de Senó i de Romedo de Dalt. Hi ha senyals de pintura verds i de GR, però valdrà més refiar-nos de les fites. Tot i que el camí és molt evident pel seu marge esquerre (hidrogràfic i sentit de la marxa, S).
A l’alçada del de Romedo de Dalt, podem albirar una canal ampla que talla la Serra de Llurri, per on passa el camí que prendrem més endavant. Poc més enllà de creuar el desguàs de l’estany, atenyem aquest sender transversal.

Bifurcació (2114m)
El camí al que sortim és molt més fressat del que venim: forma part de la ruta «La Porta del Cel». Si el prenem a l’esquerra baixarem a l’estany de Romedo de Baix, que podem albirar des d’aquí, tancant així un itinerari circular.
Si optem per continuar hem d’anar a la dreta (W), vorejant encara l’estany fins a enfilar-nos per la canal que hem observat abans.

Coll de Llurri (2217m)
La Serra de Llurri separa les conques del riu de Certascan a ponent, del de Romedo a sol ixent.
Des d’aquí podem albirar vers ponent els cims de Certascan, el refugi i els llargs salts del riu fins a la petita presa de la Canalada, per on passa la pista que puja de Moltalto. Vers sol ixent atalaiem tot el cordal des del Pic de Guiló als cims de Broate.
Ens cal estar atents perquè el camí més evident continua tot recte per flaquejar després el vessant ponentí del turó de la dreta. Pot ser una alternativa i drecera, però no n’hem trobat referències. Ens cal anar a l’esquerra, enfilant-nos al turó d’aquesta banda, que resulta una miranda encara millor que la del coll.
Comencem a davallar en fort pendent i curtes llaçades.

Canalada (2088m)
La Canalada pròpiament és a la petita presa que hi ha poc més avall. En aquest punt hi arriba el camí que puja des d’allí. Poc abans ens hem ajuntat al de Llurri que ho fa des del Pla de Boavi.
Comencem a remuntar (NW) fins a l’estany Xic de Certascan on, poc més amunt, atenyem el refugi.

Refugi de i Estany de Certascan (2230m)
El refugi, guardat, és en un edifici propietat de FECSA que el va bastir per les obres de la presa i el té cedit a la FEEC. Poc més amunt hi ha l’estany, el més gran del Pirineu oriental tot i que, com s’ha dit, és represat. Serveix de reservori de tot el sistema hidràulic de Tavascan.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Estanys de Romedo

Escletxes de Freixeneda i Salt de Sallent

Del Pla d’en Xurri pel camí del Salt de Bot i retorn pel dels Matxos

Distància 12 km
Desnivell acumulat 858 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 14 de setembre 2018
Cartografia Editorial Alpina. Puigsacalm-Bellmunt (1:25000)
Recursos consultats Espeleoindex. www.espeleoindex.com Les Correjades
  Les Correjades. Ferran Cardona (Exploracions 16, 1993)
  ICHN (Notícies 177, 2015)

Les Escletxes de Freixeneda són un conjunt de grans esquerdes al bell mig d’una esponerosa fageda, a l’obaga del Serrat de les Bores de la Serra de Freixeneda. Entre el Vidranès a ponent, la Vall d’en Bas a llevant, el Puigsacalm a migdia i la Serra de Santa Magdalena al nord.
Conegudes també com a clapisses, bores, cavorques o correjades de Freixeneda, pel mas proper a quin voral s’hi localitzen freixes de fulla gran, amb algun exemplar monumental. O de l’Euga pel fet, segons la tradició, d’haver-se’n-hi esbalçat una.
Situades a l’anticlinal de Sant Privat, tallat sobtadament per la falla d’Amer o del Brugent, són formades per capes de gresos marins fracturats, esberlats pel lliscament (diàclasi) sobre altres de margues. Roques sedimentàries alçades pels plegaments tectònics de l’Eocè (40~50 milions d’anys). El lliscament tant pot produir-se de forma lenta i progressiva com brusca, per fenòmens com l’erosió o moviments tel·lúrics. En aquest darrer cas els terratrèmols de 1427 i 1428, els més importants enregistrats a Catalunya i originats per la falla d’Amer, podrien estar-hi relacionats.
D’altra banda, el Salt de Sallent, per on es precipita la riera homònima, és una altra mostra prou eloqüent de la falla d’Amer, amb un desnivell sobtat de cinc-cents metres sobre la plana.
La forma més fàcil i ràpida per accedir-hi és per ponent, des de Collfred. Però l’itinerari que us proposem ho fa per llevant i té els al·licients afegits de visitar algunes gorgues de la riera de Gorners, salvar el cingle i visitar el Salt de Sallent.
No és un itinerari difícil, a excepció de la zona de les Escletxes, on cal dedicar-hi especial atenció: la irregular distribució i la ubicació entremig d’una densa fageda, ens obliga a esmerçar-hi bones dosis d’orientació. Així com a realitzar curtes grimpades si pretenem visitar-les íntegrament. Especial atenció quan transitem per la part superior on les esquerdes poden tenir una profunditat de deu o més metres. D’altra banda, la confluència de multitud de camins —no tots ressenyats als mapes ni senyalitzats— ens farà estar pendents del GPS per estalviar marrades.
Com a nota complementària destacar la presència massiva, fins aproximadament la cota 1200, de l’arna Cydalima perspectalis, una espècie invasora que afecta greument el boix, que d’ençà el 2014 s’ha detectat a la Garrotxa.

Accés
Des de les Preses, per la GIP-5226 en adrecem a Sant Privat d’en Bas i seguim les indicacions a Puigsacalm i Salt del Sallent, entre altres. A l’alçada d’un transformador anem a l’esquerra fins a la zona de lleure del Pla d’en Xurri o dels Pins. Deixem a mà dreta l’accés a l’àrea i continuem uns tres-cents metres per la pista on, abans d’una barrera, hi ha una zona prou àmplia d’aparcament.

Els Pins o Pla d’en Xurri (640m)
Continuem per la pista que discorre pel marge dret hidrogràfic del Gurn i, a uns cinquanta metres, deixem a mà esquerra el camí al Salt de Sallent pel dels Matxos (rètol indicador), per on retornarem, tot creuant el Torrent de les Olletes. Més enllà deixem a la mateixa mà la pista forestal de les Olletes i, tot seguit a l’altre cantó, un camí a ca l’Amat (tot i que podríem fer drecera prenent-lo).
Just abans de creuar a gual la riera de Sallent, deixem a mà esquerra el camí de les Escales, que baixa directament del Salt i tot seguit baixem a creuar, també a gual, la de Gorners (o de Collfred). L’aiguabarreig d’ambdues rieres dóna pas al riu Gurn, tributari del Fluvià.

Gorgues de ca l’Amat (690m)
La pista creua la riera al punt on forma un bonic gorg. Aigües amunt en trobarem més, que val la pena visitar camí enllà. El una colzada poc més amunt retrobem el camí que hem obviat abans. A la següent colzada deixem la pista, que mena a l’Amat, per un camí ben fressat, pel marge esquerre hidrogràfic (NNE) i un paratge ombrívol on predomina el roure. Trobem un camí a mà dreta que també va a la casa i, prou més enllà, atenyem la Gorga Blava on creuem al marge dret.

Serrat del Pont (755m)
Dos-cents quaranta metres més amunt de la gorga (N) el camí es bifurca. Per l’esquerra s’enfila el del Salt de Bot, que haurem de prendre. Però val la pena continuar recte uns quants metres per l’altre, anomenat dels Pescadors, per albirar de ben a prop una altra bonica gorga.
Si fins ara hem fet una plàcida passejada de suau o, com a molt, moderat pendent, ara ens toca guanyar el cingle de la falla d’Amer pel punt més dèbil del Salt de Bot, seguint el curs d’una torrentera seca. Aviat deixem a mà esquerra un camí paral·lel al nostre i continuem enfilant-nos (ENE) entre llaçades que ens ajuden a superar el pendent. A mesura que guanyem alçària la fageda va prenent presència a la roureda. Per fi sortim a un camí carreter que, seguint-lo a mà esquerra, ens mena al mas Freixeneda.

Freixeneda (1175m)
Mas compost de dos edificis. El principal amb coberta a dues aigües, mig esfondrada, i un altre dedicat a estable, també en estat precari.
Al voltant de la casa hi albirem diversos exemplars de freixe de fulla gran. Un d’ells, a la part de darrera, de considerables proporcions.
Continuem (W) pel camí carreter deixant a mà esquerra el principal d’accés al mas, que prové de la Creu de Freixeneda. Transitem per entremig d’antigues feixes de conreu o prats de dall, fins a punt on, després de creuar una rasa, el camí fa una doble colzada dins d’un clap boscós, abans d’obrir-se a uns plans.

Plans de la Correjada (1232m)
En aquest punt podem prendre una pista a mà esquerra que puja als Rasos de Freixeneda i ens apropa a les Escletxes pel cantó més oriental. En acabar-hi la visita en seguirem un tram d’aquest camí.
Continuem dons i creuem els Plans pel bell mig. Just a l’altre cap, quan entrem a la fageda, surt esbiaixadament a l’esquerra un corriol prou evident, marcat amb senyals vermells. Un gran i vetust faig pot servir-nos de referència. Però a l’igual que l’anterior, mena a sector oriental. Continuem dons per la pista.

Cabana forestal (1255m)
Una gran i precària cabana de fusta, és el punt on abandonem la pista per un camí a mà esquerra senyalitzat amb pintura groga. No és gaire fressat, però solament ens cal pujar seguint els senyals per accedir a les Escletxes.

Escletxes, Clapisses o Bores de Freixeneda o de l’Euga (1275m)
El que segueix és un resum extret de www.espeleoindex.com, per saber-ne més visiteu el lloc i cerqueu Correjades.
Es poden distingir tres conjunts d’esquerdes, segons la cota que estan situats. El superior és el més llarg i continu, però també ample i obert.
El central és el més espectacular i de configuració més complexa, sobretot a la part del mig, formant un conjunt d’esquerdes de diferents direccions i fondàries, comunicades entre si. N’hi ha d’estretes i ombrívoles, altres amb tram soterrat i algun pou entremig. A l’extrem oriental hi ha esquerdes separades de la resta.
El conjunt inferior té el tram occidental molt obert i la resta més tancat.
A banda d’aquests conjunts hi ha alguna esquerda aïllada a més baixa cota.
Sortim de les Escletxes pel sector oriental on hi ha el camí que puja dels Plans de la Correjada i el seguim a mà dreta (S). Sortim a una pista que acaba als Rasos de Freixeneda. Els creuem (ESE) sense camí fressat fins on comença de nou el bosc. Poc més amunt una fita senyala un camí a mà esquerra pel que davallem en fort pendent.

Creu de Freixeneda (1280m)
Hi arriba la pista que, provinent de Ciuret, s’adreça al mas Freixeneda. Però no la seguim: prenem un camí (S) senyalitzat amb pintura groga i aviat comencem a davallar decididament en direcció al cingle. Deixem els senyals grocs que segueixen un camí a mà dreta vers el mas de Sallent i continuem pel fil del cingle de la Balma Roja.

Camí de les Escales (1047m)
Cruïlla de camins amb rètols indicadors. Per l’esquerra, passant una tanca, surt el camí de les Escales que davalla el cingle en fortíssim pendent. Per la dreta el que pel mas de Sallent i el coll de Ciuret mena a Vidrà. Nosaltres continuem recte en direcció a Sant Privat pel dels Matxos.

Salt de Sallent (1015m)
Impressionant salt de 125 metres, distància entre el caire del cingle i el Grog del Diable, per on s’escola la riera homònima. Poc més enllà, hi ha una bona balconada per albirar-lo a pleret.
Tan podem continuar per un corriol ran de cingle com per la pista paral·lela, que és el camí de Sallent a Santa Magdalena. Pel corriol sortim a la pista, anem a l’esquerra i la deixem pocs metres més enllà.

Camí dels Matxos (1039m)
Bifurcació indicada. Prenem a l’esquerra el que, a jutjar pel nom, era un antic camí de bast. Encara conserva algun tram empedrat i altres de prou malmesos. Trobarem a banda i banda diverses bifurcacions així com corriols del Vertikalm (quilòmetre vertical). Cal seguir sempre pel més fressat i ample. Especial atenció però quan atenyem el Torrent de les Olletes, on cal baixar propers al torrent, altrament aniríem a parar, prou més enllà, al camí homònim. El camí ens deixa a pocs metres del punt d’inici.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Escletxes de Freixeneda

Campirme i Montforcado

Des de la Pleta del Prat per l’estany de Mascarida

Distància 10,5 km
Desnivell acumulat 933 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 26 d’agost de 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Itinerari que ens permet accedir a un cim que és una formidable talaia sobre bona part del Pirineu occidental català i un altre de forcat, visitar un petit circ lacustre amb algun estany amb llegenda i veure restes de la Guerra Civil.
Tot el recorregut el qualificaríem de fàcil fins al cim del Montforcado. Travessar-lo ja resulta més delicat. Tenim però la opció de retornar pel mateix camí.

Accés
A Tavascan, el darrer nucli poblat de la Vall de Cardós, prenem la pista enquitranada que, passant per les Bordes i barratge de Graus, en 10 quilòmetres i escaig puja a l’estació d’esquí i refugi de la Pleta del Prat.

Refugi de la Pleta del Prat (1720m)
Hi ha indicacions de diversos itineraris, entre aquests el de Mascadira, que seguim.
Al peu del refugi prenem una pista que abandonem aviat per un camí senyalat i ben fressat a mà esquerra, enfilant-nos (SW), en moderat pendent, pel marge hidrogràfic esquerre del Torrent de Mascarida. Quan el camí se n’aparta fent un gir de 90º (W), el pendent augmenta considerablement.
Deixem una bifurcació (pal indicador) que per l’esquerra baixa al Pla de Melis. Continuem guanyant alçada fins a retrobar el torrent on el camí marxa planerament.

Pleta de Gavàs (2140m)
Hi ha una perxa nivomètrica i un conjunt de cabanes —en comptem més d’una desena— totes ruïnoses. Sembla que es tracta d’aixoplucs construïts durant la Guerra Civil, en aquest cas per l’exèrcit de la República.
Tornem a enfilar-nos (SW) en moderat pendent fins a superar la morrena de l’estany.

Estany de Mascarida (2320m)
Al peu de la Serra de Cadius, és el més gran d’un petit circ lacustre. Ben a prop hi ha el del Diable i més amunt els de Mascarida de Dalt. En un replà sobre l’estany hi ha una altra cabana, en més bon estat, que podria servir-nos d’aixopluc en cas de convenir. Aquí s’acaben els escassos senyals grocs que hem anat trobant des del refugi.
Enfilem, entre amables llaçades, en direcció (SE) a un collet molt evident.

Coll (2460m)
Al peu de la llarga Pala de Montareny. De l’altre vessant hi arriba un camí des de la Pleta de la Serra, al capdamunt de l’estació d’esquí.
Enfilem la pala (SW) en suau pendent. Se’ns ajunta per l’esquerra el camí que puja dels estanys de Soliguera. Continuem per un tram on el camí és menys definit, amb tendència a l’esquerra. Retrobem restes de més construccions en pedra i poc més enllà ja podem albirar, sobre un turó, el vèrtex geodèsic del cim.

Campirme (2631m)
Envoltat de restes de cabanes i trinxeres de la Guerra Civil. Es tracta de posicions de l’exèrcit feixista.
El març de 1938, després de la desfeta de l’Aragó, la línia del front va quedar fixada pels rius Ebre, Segre i Noguera Pallaresa. El front pallarès s’estenia entre Terradets i el Campirme (1).
Tot i tractar-se d’un cim poc prominent —a penes destaca del cordal carener de la serra de Cadius— té una situació que el converteix en una formidable talaia sobre bona part del Pirineu occidental català, solament eclipsada al nord pels seus veïns més alts com el Mont-roig, el Ventolau o el Certascan. Hi podem albirar del massís del Perdiguero a ponent, fins a la Tossa Plana de Lles a sol ixent i el Montsec a migdia.
Per camí planer recorrem (NW) l’ample carena que ens separa del Montforcado al que accedim després de remuntar un collet.

  • (1) Segons l’historiador Manuel Gimeno en aquest sector del Campirme no es va enregistrar activitat bèl·lica destacada, a diferència d’altres més al sud, com els cruents combats del maig de 1938 a les Pedres d’Auló i Sant Corneli o del juliol del mateix any a Baladrero.

Montforcado (2633m)
Com indica el seu nom és un cim forcat amb el pollegó de migdia més alt. Per ajudar-nos a baixar a l’enforcadura hi ha instal·lada una sirga que primer ens permet una aproximació fàcil a un flanqueig exposat, per després superar un muret vertical d’uns 5 metres (IVº). Continuem en grimpada fàcil a l’altre pollegó per terreny descompost.
L’alternativa és prou més delicada que la sirga. Flanquejar, bé des del collet previ o bé des del propi cim, implica transitar amb molt de cura per un pendís de roca a controlar i una pala herbada molt dreta. Totalment desaconsellable amb terreny humit.
Sense camí fressat però evident, baixem als estanys de Mascarida de Dalt.
Deixant el rec de desguàs dels estanys a la dreta, continuem per una fàcil pala herbada fins a trobar el camí que puja del de baix. El seguim uns metres i l’abandonem per visitar l’estany del Diable.

Estany del Diable (2325m)
Circular, petit i recòndit però, pel que tenim entès, força profund. L’aigua hi pren un to turquesa.
Segons la llegenda recollida per en Pep Coll és la porta de l’infern: de les seves profunditats n’emergeix un marrà negre i banyut que prenya les ovelles per endur-se’n els corders.
Continuem fins al veí estany de Mascarida i desfem el camí de l’anada.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Campirme i Montforcado

Pic d’Auriòl

Des de l’Ospitalet baixant al refugi de les Vésines 

Distància 10,9 km
Desnivell acumulat 1400 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 18 d’agost de 2018
Cartografia Editorial Alpina. Cerdanya (1:40000)
  IGN 2249 OT. Bourg-Madame (1:25000)

El d’Auriòl és el més alt dels cims del vessant nord de la vall de les Vésines. Un llarg esquenall que es despenja des del cim fins a l’estany separa els dos itineraris més habituals per accedir-hi: el ponentí a partir de l’estany i el llevantí des del refugi. La ruta lineal que ressenyem puja per un i baixa per l’altre.
No és un itinerari fàcil: recorre un bon tram d’aquella cresta on cal grimpar.
La intenció inicial era fer-lo al revés, partint del refugi, pujant al coll, crestejant i davallant per la pala herbada a ponent de la cresta. Fet així és igual de dificultós però més còmode. La previsió meteorològica ens va fer canviar de plans.

 Accés
A l’Ospitalet (l’Hospitalet-près-l’Andorre) s’hi accedeix per la N20 entre la Tor de Querol (Latour-de-Carol) i Acs (Ax-les-Thermes) pel coll de Pimorent. Com a alternativa hi ha el túnel de peatge entre Porta i l’Ospitalet.
El ramal de carretera que baixa pel marge dret hidrogràfic del riu Arièja era tallat a la data de la ressenya. És des d’un marcat revolt d’aquesta carretera on habitualment iniciaríem el camí a la vall de les Véssines però, per aquella raó, ho fem des del poble. Creuem la via pel pas a nivell a l’alçada de la central hidroelèctrica i accedim a una àmplia zona d’aparcament al costat de l’ajuntament.

 l’Ospitalet (1412m)
Pocs metres més enllà de l’aparcament hi ha l’Abeurador, una font al costat d’unes escales amb indicacions del GR 107, Camí dels Bons Homes i del refugi de les Vésines.
Enfilem les escales i seguim per un camí de bast. Creuem la carretera —justament el ramal actualment tallat— i, ben aviat, se’ns ajunta per la dreta el camí d’accés des d’aquest ramal. Poc més enllà atenyem una bifurcació.

Bifurcació al coll de Pimorent (1543m)
Ben indicada. A ma dreta surt el ramal del GR que mena a Porta pel Coll de Pimorent. Anem a l’esquerra. Seguim un camí molt fressat i senyalitzat en un entorn ombrívol d’esponerosa vegetació.
Al peu de la Tossa de Bessatélh creuem un parell de torrenteres amb bonics salts d’aigua i, en ultrapassar-ne el crestall, si la boira ens ho permet, gaudim d’una bona vista sobre l’alta vall de l’Arièja.
Bon tros més endavant atenyem les restes del que deuria ser un carregador de vagonetes i el camí segueix planerament l’antic traçat d’una via, emprada per a la construcció de la presa de les Vésines.

Deixem el GR (1956m)
En un punt poc definit de l’antiga via (alguna fita a mà dreta) abandonem el GR baixant a mà esquerra (1). No hi ha camí fressat, solament alguna fita escadussera. Creuem per sobre un desguàs de la presa i comencem a enfilar (NNE) una llarga i costeruda pala herbada pel vessant sud del cim. Fort pendent. Virem (NW) quan atenyem un tirany del bestiar, passant pel costat d’uns pins aïllats, fins a trobar el torrent del Clot de l’Adou, que deixem a mà esquerra.

  • (1) Diverses ressenyes indiquen l’ascensió poc més enllà, a l’alçada de la cabana i presa de les Vésines. Però per aquest punt, tot i que l’itinerari és fitat, cal creuar per sobre un pedregar de grans blocs i mal transitar, fins assolir la pala herbada.

Clot de l’Adou (2260m)
O de la Dou. Surgència, en un replà o clotada de la comella entre els cims de Roca Malesa i d’Auriòl. El deixem a l’esquerra, girem 90º i comencem a remuntar (NE) una llesca herbada, per pendent més moderat, en direcció al coll.
Si no volem grimpar tenim l’opció de continuar recte i enfilar-nos directament al cim des del Clot per una altra llarga pala, costeruda i herbada, deixant el crestall a sobre a mà dreta. És l’itinerari més habitual i fàcil per aquest vessant.

Coll (2430m)
Ample i molt marcat, al bell mig del crestall. Pel vessant llevantí baixa el camí que seguirem en tornar del cim.
Enfilem la cresta formada per successions de grans blocs trencats per entre els que anem grimpant, amb alguns passos atlètics. En general però, amb moderada exposició.

Pic d’Auriol (2695m)
La darrera grimpada ens deixa a pocs metres del cim, pedregós, clapejat d’herbei i coronat per una gran fita.
Ens dies clars —tan escassos a l’Arièja— hi podem atalaiar nombrosos indrets i cims. A ponent sobresurten els pics de Font Negra, la Tossa de Siscaró, el d’Escobes, el de l’Alba i el Rulhe. Vers el nord, a banda de l’estany d’Auriol, el que més ens crida l’atenció és la muntanya de Taba i les mines de talc a cel obert. A sol ixent el pic de l’Home, el veí de l’Estanhàs, els que s’alcen sobre la vall d’Orlú com l’Esquena d’Ase i el d’Estanh Faurí. També el Peric, el de la Grava, el Carlit i els de Collroig. Vers migdia el Pic Pedrós, o Puipedrós de Lanós, el Coma d’Or i els dels Trespunts.
Davallem del cim per una canal herbada al vessant llevantí. Així que podem, flanquegem amb certa exposició per a recuperar la cresta. No recomanem aquesta opció. És millor desgrimpar.
De nou al coll emprenem la baixada (E) per un corriol, no molt fressat però fàcil de seguir, en direcció a l’Orri de Solà Colomèr. Pendent moderat a partir del coll, terreny planer abans de l’orri.

Orri de Solà Colomèr (2200m)
Refugi pastoral reformat i ampliat fa poc. Hi passem per davant. Remuntem lleugerament, fem una marrada i acabem baixant al torrent que desguassa l’estany homònim. El creuem i sortim al GR.

GR 10 i 107C (2180m)
Anem a mà dreta i seguim uns tres-cent setanta metres (S) on es bifurquen els dos GR. Seguim el 10 pel ramal de l’esquerra fins al refugi.

Refugi de les Vésines (2104m)
Guardat a juny a setembre, ben equipat i en bon estat de conservació. Situat al costat de dos senders de gran recorregut, al peu del Pic Pedrós i envoltat d’una munió de cims. Els tres colls propers donen molt de joc per planificar-hi itineraris ben diversos. Pel nord la Portella de les Vésines s’obre a la vall del Nabre i a Merenç. El coll de Coma d’Anyell a la vall d’Orlú i a Lanós, on també hi podem accedir pel coll homònim des del circ de Pedrós.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pic d'Auriòl