Arxiu de la categoria: Alt Camp

El riu Brugent

De la Riba al Pinetell

Distància 13,3 km
Desnivell acumulat 536 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 12 de maig de 2017
Cartografia Editorial Piolet. Muntanyes de Prades (1:25000)

Caminada pel sector llevantí de les Muntanyes de Prades seguint en part el riu Brugent, especialment el bonic Congost de l’Esqueix.
L’itinerari és quasi tot senyalitzat i els camins són ben definits. Al congost hi ha trams amb passarel·les i sirgues, a més de dos ponts penjats. Equipament espectacular, fins i tot excessiu, que facilita molt el pas.
L’únic però és que el retorn és fa monòton, especialment el tram de carretera.

Accés
A la Riba s’ha accedeix entre els punts quilomètrics 28 i 29 de la C-145. D’aquest punt parteix la TV-7044 que mena a Farena. Poc abans del quilòmetre 3 hi ha una àmplia zona d’aparcament al costat del camp de futbol dels Masets.

Els Masets (348m)
Seguim la carretera en direcció a Farena. Pocs metres abans del quilòmetre 3 prenem a mà esquerra un camí no senyalitzat, però molt fressat que puja a la font de Pasqual.

Font de Pasqual (455m)
Ben apariada i amb un viver al costat. Hi arriba el GR 7 entre la Riba i Mont-ral que seguim (rètol indicador). Podríem escurçar una mica l’itinerari prenent, poc més enllà, un altre camí directe als Tres Pilans, també convenientment senyalitzat.
Passem pel costat d’un bon exemplar de barraca i, poc més amunt, anem a la dreta, en direcció al Castell Dalmau (rètol indicador).

Castell Dalmau (580m)
És una agulla calcària que destaca de l’entorn, on hi ha un seguit de vies d’escalada. De fet tot el paratge, anomenat Roquer de Pasqual, és ple de blocs, agulles i cavitats, difícils de veure des del camí per la densa vegetació.
Continuem una estona més pel mateix camí encarant-nos al Torrent de la Font de la Costella on abandonem el GR baixant per un senderó ben definit a mà dreta. Més avall per la mateixa mà trobem el camí que hem rebutjat a la font (rètol indicador).

Els Tres Pilans (455m)
Una altra zona de grans blocs i agulles on es practica escalada esportiva. Continuem pujant en direcció a Farena (rètol indicador). A l’alçada del Torrent d’en Rull fem un canvi de rumb (indicat), baixem a trobar i creuar el riu Brugent per unes passarel·les i sortim a la carretera. La seguim uns metres i baixem a visitar la resclosa del Raulet.

Resclosa del Raulet (420m)
Continuem per la carretera i, després d’un revolt, l’abandonem per un camí a l’esquerra sense senyalitzar.
Continuem bona estona per la riba esquerra del Brugent fins que el creuem perun pontarró a l’alçada dels Pescadors.
Anem endinsant-nos al congost de l’Esqueix i comencem a trobar passarel·les i passamans que ens ajuden a passar alguns trams que, d’altra forma, serien delicats. Fins als ponts penjats.

Congost de l’Esqueix (464m)
Dos llargs ponts penjats a bona alçada travessen el riu. A l’altre riba sortim del congost pujant pel Grau de l’Escletxa.
Continuem camí cap al Pinetell. A mitja pujada ens desviem (rètol indicador) fins a la Roca del Lloro, un bon mirador de la vall del Brugent.

El Pinetell (608m)
Creuem el nucli i ens en allunyem per la carretera d’accés fins a la de Farena, que seguim uns pocs metres per prendre el camí de les Planes, una pista per la que marxem bona estona i que deixem per una altra a mà dreta, sense senyalitzar. Acaba aviat, en una plaça. D’aquí en parteix un camí, ben fressat, que baixa fort a trobar el riu, a l’alçada d’un antic molí.

Molí de Figuerola (411m)
Ruïnes del que fou un dels grans molins paperers de la contrada. Amb una ermita adossada.
Creuem el riu a gual i continuem per carretera. Pel camí anirem albirant les restes d’altres molins, la Penya Roja (un altre indret d’escalada), i la Font Gran.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Riu Brugent

Castells de Saburella i Selmella

Des de Vallespinosa pel Clot de Comadevaques i retorn pel Puig Cristià

Distància 11,8 km
Desnivell acumulat 572 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 28 de gener de 2016
Cartografia Editorial Piolet. Muntanyes de l’Alt Gaià (1:20000)

Fàcil itinerari per l’alta conca del Gaià o per la Baixa Segarra, com prefereixen anomenar alguns estudiosos, que ens permet visitar les ruïnes de tres castells en una contrada curulla d’aquests monuments.
La visita a Selmella i Saburella és una de les clàssiques de la zona. Tant des de migdia, per l’Alt Camp, com des del nord, per la Conca de Barberà. Hi ha molta informació i ressenyes.
Pel nord s’acostuma a sortir de Vallespinosa i travessar Serra Morena per ponent (Coll de Valls) o per sol ixent (Cal Coca), però no per la carena i el Puig Cristià. O al menys no n’he localitzat cap ressenya.
Si sou dels que busqueu itineraris fàcils i ben senyalitzats, a partir de Selmella torneu per qualsevol altre camí. Si pel contrari us agrada seguir viaranys poc evidents i no us importa haver de recular perquè heu perdut la sendera correcte, aquesta us plaurà. Això si, protegiu-vos de la garriga amb pantalons i màniga llargs.
Cap altra dificultat a banda d’aquesta, l’orientació és molt evident i no hi trobareu cap pas de grimpada ni exposat.

Accés
Entre els punts quilomètrics 18 i 19 de la C-37, entre Igualada i Montblanc, prenem la TV-2015 i en 8 quilòmetres arribem a Vallespinosa, on acaba l’enquitranat. Just a l’entrada, al costat de l’església, hi ha un petit espai d’aparcament.

Vallespinosa (630m)
Bonic nucli ben restaurat, de carrers estrets i costeruts, apinyat a redós del castell. El lloc ja és esmentat l’any 1030.
Comencem a caminar (SE) seguint un camí carreter pel marge dret del Clot de Comadevaques (dit també torrent de Vallespinosa), tributari de la dreta del Gaià.
Ben aviat som a la font de Vallespinosa, en un indret molt frescal, on hi ha una bifurcació i rètols indicadors. Anem a l’esquerra, en direcció al castell de Saburella. Tot i que el ramal de la dreta adreça al de Selmella, no retornarem pas per aquí.
El camí és ampli i anem perdent alçària progressivament. Creuem la llera del torrent i passem al marge esquerre. A la següent bifurcació anem a la dreta i aviat trobem les ruïnes del Molí del Racó. Més enllà deixem una pista secundària a mà dreta.
A banda i banda, nombrosos marges de pedra seca aguanten antigues feixes avui envaïdes per la garriga i la bosquina.
Tornem a creuar el torrent i atenyem un tram més obert, dessota d’una línia d’alta tensió. Som al Mas de la Paua, que albirem a l’altre marge del torrent, on a la dreta del camí, una font brolla sobre un cóm. El lloc és termenal entre Pontils (Conca de Barberà) i Querol (Alt Camp).
Passat el mas, nova bifurcació indicada, on continuem a mà dreta. Dos-cents setanta cinc metres més enllà, sense cap mena d’indicació, deixem la pista per una altra de més precària, també a mà dreta.
Si fins aquí havíem anat baixant, ara ens caldrà recuperar amb escreix el perdut: per la obaga i entre bons marges de pedra, guanyem alçària ràpidament. Aviat podem albirar una de les torres del castell.
Sortim davant les ruïnes de la casa de Saburella, un antic mas a jutjar per les parets que resten a la vista, on anem a l’esquerra per un camí carreter. Podem seguir-lo revoltant el turó del castell i accedir-hi per migdia. Però ens enfilem per un corriol ben fressat a mà esquerra, que ens hi mena pel portal de la muralla nord, al peu d’una de les torres.

Castell de Saburella (686m)
Encimbellat sobre un turó cònic, s’hi albira la serra de Montclar, el cim de Formiguera, el puig de Montagut i el castell de Pinyana, la vall del Gaià i la depressió del Camp de Tarragona.
Existeix poca documentació sobre aquest castell. La primera referència data del 1229 i era propietat dels Cervelló, una de les famílies més importants de l’alt i mitjà Gaià. La seva construcció (probablement segles XII-XIII) és posterior a l’època de la reconquesta i per tant no hauria format part de la línia defensiva de la Marca Hispànica. El seu establiment es relaciona més aviat amb els conflictes entre els Cervelló i l’ordre del Cister del monestir de Santes Creus.
Malgrat l’estat d’abandonament, encara conserva tres torres circulars i bona part del recinte murallat.
Retornem a la pista i continuem (NW). Just sobrepassat el mas, a la bifurcació anem a la dreta. Passem altra volta sota la línia d’alta tensió i deixem a mà dreta una camí de servei.
Més amunt, quan la pista fa una colzada a mà esquerra, obviem a mà dreta un altre ramal. Encara més a munt, en un altre marcat revolt a l’esquerra, l’abandonem just al bell mig de la colzada per un camí a mà dreta, que aviat es converteix en una precària i aixaragallada pista que s’enfila fort per l’obaga (SW) i ens deixa sobre una altra més àmplia i bona on anem 80m. a la dreta fins a la següent bifurcació.

Coll de les Agulles (765m)
Bifurcació indicada on hi arriba el camí de Vallespinosa que hem deixat a l’alçada de la font.
Girem a l’esquerra enfilant-nos fort (W) fins a la propera carena, deixant a mà dreta el Puig de les Agulles, termenal entre Pontils, Querol i el Pont d’Armentera. Després continuem per la Plana Guixera, una balconada sobre el Camp on també hi podem albirar sobre un espadat les ruïnes del castell de Selmella. A mà dreta s’alça la Serra Morena per on retornarem.
El camí fa una colzada (S) fins a la cruïlla (indicada) amb el camí del Pont d’Armentera. Pel costat d’una bassa i camí evident ens enfilem al castell.

Castell de Selmella (810m)
Ruïnes, en lamentable estat de conservació, d’un castell termenat, alçat sobre un estratègic espadat, anomenat peny de Selmella, i del poble que s’hi arrecerava. Del castell resta dempeus un tram de la muralla meridional i del poble, a dures penes, l’església de Sant Llorenç.
Al nord podem albirar la Serra Morena i el Puig Cristià, per on retornarem. A l’est el castell de Pinyana, el poble i castell de Querol, i els cims de Montagut i Formigosa. A migdia la vall del Gaià i el Pont d’Armentera, vers el sud-est el Camp de Tarragona, a l’oest la Conca de Barberà i les Muntanyes de Prades i al nord-oest la serra de Comaverd.
Tot i que les recerques arqueològiques han revelat indicis de poblament en el mateix indret des del final del bronze (segles X-VIII aC) i del començament de l’edat del ferro, la primera notícia històrica referent al castell és de l’any 1012. Com el veí castell de Saburella, també era propietat dels Cervelló. Però aquest formava part de la xarxa defensiva de la frontera meridional de la Marca Hispànica, front als dominis musulmans.
Posteriorment els Cervelló haurien anat alienant bona part del terme del castell al monestir de Santes Creus, conservant únicament la senyoria del castell. La pesta del segle XIV fa que el terme quedi molt despoblat i, lluny de la frontera, el castell perd importància estratègica i és abandonat. Sense notícies fins al segle XVI quan terme i castell son adquirits pels Armengol, barons de Rocafort. El poble de Selmella queda definitivament abandonat cap als anys 30 del segle passat.
Retornem a la cruïlla, deixem a mà esquerra el camí al Pont d’Armentera i anem a vorejar una feixa d’arbrers fruiters. Per l’esquerra s’enfila el camí al Coll de Valls, pel que podríem retornar a Vallespinosa, però nosaltres seguim vorejant la feixa fins que, també a mà esquerra, una fita assenyala un corriol que s’enfila (N) vers el Puig Cristià.
Malgrat estar fressat, ens cal estar ben atents per no perdre el camí, molt envaït per la garriga. Quan aquesta es fa menys densa, el camí es desdibuixa i és més aviat un rastre o tirany. Uns pins aïllats ens serveixen de referència de pas.
Mes amunt, prop del cim, quan el camí s’ajunta amb un altre per l’esquerra, es defineix molt millor.

Puig Cristià (925m)
Tossal de cim imperceptible, punt culminant de la Serra Morena, que s’allargassa de sud a nord entre Selmella i Vallespinosa.
Comencem a davallar seguint el camí, ara prou definit, i passem per entremig de roquers apilats aquí i allà pel que suposem antigues feixes de conreu, a partir de les quals el camí torna a fer-se fonedís.
Seguim sempre pel fil de la carena, sense desviar-nos a l’esquerra, on la bosquina és més densa Molt atents als indicis o rastres que ens permeten constatar que, efectivament, per aquí hi passa el camí correcte.
Més avall, ja a les envistes d’una línia d’alta tensió, el camí torna a fer-se ben evident i ens adreça a la base d’una de les torres. Poc abans d’atènyer-la sortim sobre una pista de servei que prenem a mà esquerra. Sortim a un camí carreter que prenem a mà dreta. Abans de que baixi a la carretera, l’abandonem per un camí a mà dreta, indicat com «Alt Camp-Conca», que passa per sobre les restes del castell de Vallespinosa.

Castell de Vallespinosa (680m)
Castell termenat, documentat d’ençà el 1030, conserva part de dues torres i de la muralla. Domina el poble des del cap de munt d’un espadat rocallós.
Per camí esglaonat i pel costat les ruïnes de l’ermita de Santa Maria, retornem al poble.
El segle XVI la baronia de Vallespinosa passà a mans de la família Biure, que va fixar el seu casal al castell. Posseïa nombroses propietats arreu de Catalunya i estava emparentada amb altres famílies nobles i influents com els Cardona-Rocabertí.
A primeries del segle XVII, quan l’amo era Rafael Joan de Biure, el castell fou assaltat per una host capitanejada pels famosos bandolers Miquel Morell i Perot Rocaguinarda. En no aconseguir l’objectiu, varen venjar-se malmetent l’horta, feixes de cultiu i pallers del terme. Fou un episodi més del llarg conflicte que va enfrontar els Biure i els hospitalers de l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem, per una qüestió de jurisdiccions sobre la veïna baronia de Vallverd. Tant els santjoanistes com els bandolers contractats, eren «nyerros». Els Biure s’alineaven amb el bàndol «cadell». Rafael Joan de Biure, inclinat a resoldre els conflictes per via de les armes, fou probablement el darrer noble bandoler de les comarques meridionals, amb una biografia farcida de fets violents i plets inacabables.
El seu successor, fou el seu gendre Josep de Margarit i de Biure, hereu d’una acabalada nissaga empordanesa, de manera que va convergir en ell un importantíssim patrimoni.
Josep de Margarit fou un personatge carismàtic i controvertit que de jove havia bandolejat al costat del seu sobre. Defensor de les constitucions catalanes i acèrrim anti-hispanista, fou un dels líders militars catalans en la Guerra dels Segadors, i decidit partidari de l’aliança amb França. Nomenat mariscal de camp i posteriorment governador general i marquès d’Aguilar. Quan el 1652 Barcelona va capitular, s’hagué d’exiliar a Perpinyà, sota la protecció del rei francès.
Desprès de la guerra Vallespinosa, saquejada pels castellans, havia quedat mig abandonada, el castell com un mas robat i la baronia confiscada. Va retornar als Biure pels tractats de devolucions de la Pau dels Pirineus. A les darreries del segle XVIII però un informe ressenya el castell com a quasi derruït, de nul·la utilitat i la capella devastada.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

La Capona

Itinerari circular per les barraques de pedra seca a l’entorn del mas la Capona

Distància 3 km
Desnivell acumulat inapreciable
Nivell de dificultat molt fàcil
Data 29 de març de 2015
Cartografia ICGC

La ruta de la Capona és al terme del Pla de Santa Maria. És un curt, planer i fàcil itinerari per visitar una mostra de les construccions en pedra seca de la plana de l’Alt Camp: barraques, cossiols, marges,… tant abundants entre el Francolí i el Gaià. Perfectament indicat i explicat.
Ubicades al bell mig d’una plana, entre pinedes, feixes de sembrat, oliveres i ametllers, es pot visitar tot l’any però resulta especialment vistós fer-ho a la primavera amb els ametllers florits.
Els textos que segueixen son extrets dels penells exposats a l’inici de l’itinerari.

Accés
A la C-37 entre el Pla de Santa Maia i el Pont d’Armentera, poc abans del punt quilomètric 22 prenem un camí asfaltat a mà dreta (rètol indicador “les barraques de pedra seca”) i el seguim 2,5 km fins a una zona habilitada per aparcament.

Aparcament
Penell explicatiu de la Ruta de la Capona amb imatges i descripció dels elements que hi trobarem. Rètol indicador de l’inici de la ruta.

Barraca de doble estança
Gran barraca de dues estances. La cúpula es tanca amb una llosa. El segon portal és més baix i gruixut que el de l’entrada.

Barraca de l’era de la Capona
Interessant barraca de casella d’un sol cos. Presenta una faixa de pedres al rastell, paravents a banda i banda i una cisterna caiguda. Al davant hi trobem l’antiga era.

Barraca de la Capona
Important conjunt constructiu, que consta de tres cossos, amb una entrada de carro, una estança i un annex. Dissenyada en forma de “L”.

Cisterna i cossiol de la Capona
Aquesta cisterna servia com a infraestructura per poder emmagatzemar-hi un recurs escàs i necessari per a les explotacions agràries d’aquestes contrades, com és l’aigua. De fet, en l’àmbit de “les Planes”, que és on s’emmarca la Ruta de la Capona, apareixen diferents elements enginyosos (cossiols) per poder disposar d’aquest bé.
Al costat i a peu de camí hi ha el cossiol, una estructura irregular utilitzat per a l’aprofitament de l’aigua i per a emmagatzemar-hi pedra. L’obertura d’entrada és un curiós arc triangular.

Arneres
Les trobem en un marge formant sis cubículs repartits en una llargada de deu metres, en els quals es col·locaven les arnes de les abelles, per la producció de mel.

Mas de la Capona
El Mas de la Capona va ser una de les masies més importants del terme municipal del Pla Santa Maria ja que disposava de bodega i almàssera pròpia. Aquesta edificació es troba a la finca “la Capona” que dóna nom a la ruta.

Barraca de l’Augé
Magnífica barraca circular amb una corona de pedra que l’emmuralla. Cal destacar el seu espectacular portal, i la figuera de davant, exemple típic d’arbre acompanyant.

Barraques de cal Grauet
Interessant conjunt de dues barraques d’una estança i d’un cossiolet, situats en la mateixa finca i en un rodal de pocs metres.

Cossiol del Soleta
Construcció destinada a l’aprofitament de l’aigua de la pluja, alçat damunt d’un rocallís. L’estructura, semblant a una cripta, té quatre arcades que arrenquen d’una columna central, orientades als quatre punts cardinals, i descansen directament sobre les parets. Hi trobem dues obertures. Destaca per la seva construcció i arquitectura.
Està situat al peu del Camí dels Muntanyesos, utilitzat per pagesos, llenyataires i pastors.
Segons la tradició oral el va fer una home de can “Soleta”, del Pla de Santa Maria, a finals dels segle XVIII.

Barraca de les oliveres
Admirable barraca composta, cal destacar-ne la posició vertical de les parets i el caramull, pedra de coronació del cos principal.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Els Motllats, cingles i coves

De Mont-ral a la Foradada de Capafonts

Distància 15 km
Desnivell acumulat 719 m
Nivell de dificultat moderat
Data 17 de gener 2013
Cartografia Editorial Piolet. Muntanyes de Prades (1:25.000)

Foradada de Capafonts

Itinerari circular al peu dels cingles entre Mont-ral i Capafons basat, amb algunes variacions, en el publicat a la segona edició de la guia Les Muntanyes de Prades d’Ignasi Planas de Martí (Cossetània, col·lecció Azimut, nº 22, recorregut nº 8).

Els Motllats son un altiplà al bell mig de les Muntanyes de Prades, entre els rius Brugent i Glorieta i les comarques del Baix i l’Alt Camp. Conformen una superfície considerablement plana de cinc quilòmetres quadrats a més del mil metres sobre el nivell del mar, envoltada de cingleres on la l’erosió càrstica ha format coves, avencs, roques foradades i profunds barrancs.

Juntament amb les foradades de Mont-ral i de Capafonts a cada extrem de la ruta, recorrerem bona part dels cingles i visitarem l’accés d’algunes de les coves i raconades més característiques de la zona.

Malgrat transitar proper a cingles, amb terreny sec i sense boira, la ruta és fàcil. No hi ha passos difícils i tots els camins son ben fressats. Però cal estar molt atent a les indicacions o al mapa dons hi conflueixen molts camins que poden procurar-nos marrades innecessàries. Per això l’hem qualificat moderada dificultat. Eviteu el pic de l’estiu i porteu força aigua. No us refieu de les fons, la natura calcària del terreny fa que sovint no ragin.

Tingueu en compte que la cobertura de GPS a les cingleres sovint resulta pobre i pot induir a l’error. Per aquest motiu les lectures d’alçada dels punts d’aquest track poden diferir sensiblement de la realitat. La seva posició però, s’ha corregit manualment sobre mapa topogràfic (1:5000) i ortofotomapa de l’ICC per tal de que difereixi el mínim possible de la realitat.

Està realitzada i descrita en el sentit de les busques del rellotge, però podeu fer-la perfectament en sentit contrari. Ho varem escollir així per estalviar-nos la ventada prevista per aquell dia. L’horari total pot escurçar-se considerablement. Varem dedicar força estona a la visita a les coves i varem encigalar-nos de valent localitzant la de la Moneda. Podeu escurçar renunciant a la Punta del Barrina i, solament si ja la coneixeu, a la Foradada de Capafonts. En canvi podeu allargar-ho visitant el Racó i avenc del Teix.

Si en teniu ocasió val la pena visitar les tres coves íntegrament, però això ja exigeix dedicar-hi una jornada i equip adequat. Per escurçar l’itinerari cal pujar per la ferrada de la Cova. Al final de la ressenya hi trobareu un àlbum d’aquesta activitat.

Mont-ral (850 m)

Pugem al poble encimellat de Mont-ral des d’Alcover per la TV-7041. Aparquem a la Plaça de l’Ajuntament, just acabada la carretera a l’entrada del nucli. Comencem a caminar vers el NW pel carrer Arrabal Baixa.

A mà esquerra marxa el GR 7 que baixa al Clot de l’Aixàviga. Continuem per la pista vers el NW. Rètols indicadors: Farena/La Riba.

Deixem la pista per la que veníem, per on marxa el PR C-20 i que baixa a Farena per pujar per una mal pavimentada a l’esquerra. Rètols indicadors: Cova de la Moneda, la Foradada, els Motllats. L’abandonem al cap de pocs metres per un corriol a mà dreta un camí ben fressat. Senyals grocs i blaus. Marxem per l’obaga, entre alzines i boixos, vers l’W en pendent entre moderat i suau.

Punta Coroneta (918m)

Ens desviem lleugerament del camí per enfilar-nos per l’esquerra a un roquissar.

Bon mirador on podem albirar-hi a l’E el turó de Mont-ral, al S la clotada de l’Aixàviga, l’àmplia olla que conforma la capçalera del riu Glorieta i a l’W els cingles meridionals dels Motllats que recorrerem íntegrament pel seus peus.

Som a l’extrem llevantí del Serret dels Avencs.

Continuem vers l’W per l’esquenall del Serret, entre la pineda. Unes fites indiquen a mà dreta un corriol ben fressat que baixa al Recó del Teix. Seguim recte.

Cruïlla en Y. Per diversificar l’itinerari prenem el ramal de l’esquerra. També podríem marxar pel de la dreta (seguint els senyals grocs i blaus) que és el camí de retorn i mena igualment a la Foradada de Mont-ral passant per la Font del Moro.

Ben aviat rebutgem a l’esquerra el camí que baixa al Bosquet. Anem a la dreta.

Veiem al davant un esperó rocallós del que se’n separa, ben vistosa, una agullola. A sota mateix hi ha la Foradada. Deixem a l’esquerra el sender que hi puja pel solell i ens hi enfilem pel de la dreta, per l’obaga. Aviat albirem el ullal del pont de pedra.

Foradada de Mont-ral (970 m)

Bonic pont de pedra a l’esperó més llevantí dels Motllats que aquí formen una mena de punta de llança encarada a sol ixent.

Recuperem els senyals grocs i blaus i continuem pel peu del cingles (anomenats en aquest tram los Cinglets), pel cantó solell i camí fressat i planer vers el SW.

Ben aviat travessem un nou pont de pedra conegut com la Foradada Petita o Foradadeta. A mà dreta en una cavitat del rocam hi ha un petit aixopluc.

Coves de Mont-ral, del Cudó i ferrada del Grau de la Cova (960 m)

Abandonem provisionalment el camí enfilar-nos a mà dreta (fites) per un llom rocallós (curta i fàcil grimpada) i ens atansem a la base del cinglot. Per terreny descompost i fort pendent anem a la dreta, cap allà on el cingle retrocedeix, a buscar el la base de la canal.

Boca superior de la Cova de Mont-ral. Una cadena en facilita l’accés. Petita boca d’accés taponada per un bloc que obliga a fer contorsionisme. Després s’eixampla per un passadís alt i estret que acaba en un primer ressalt d’uns 3 metres equipat per rapelar.

Cap a la dreta (mirant de cara al cingle), a pocs metres de la boca de la cova hi ha el començament de la ferrada de la Cova. Fou equipada el 2009 per Skapat (J. Vallvé). És curta i fàcil i puja al fil del cingle. Per aquí podem escurçar l’itinerari dons un cop dalt podem anar a buscar un corriol que prenent-lo a mà dreta ens menaria al proper Portell del Bosquetà per on retornar a Mont-ral o anar a la Cova de la Moneda.

Retrocedim sobre els nostres passos però seguim a peu del cingle cap a l’W. A uns cinquanta metres de la boca superior de la cova hi localitzem fàcilment la boca inferior. És un esvoranc considerable a la part superior del qual hi ha la sortida pròpiament. Si ens hi fixem hi albirarem una instal·lació per rapelar.

A 25 metres de la boca inferior de la Cova de Mont-ral hi ha la gran boca de la del Cudó que s’endinsa lineal i planerament tot estrenyent-se alhora fins a un punt on s’obre un pou d’uns 15 metres equipat per rapelar.

Aquesta cavitat, coneguda també com a cova de l’Aixàviga, és ressenyada en alguns mapes com a del Codó.

Retornem al camí i prosseguim vers el SW perdent alçària, força separats del peu del cingle on hi albirem la gran boca d’una cova o balma. Després d’un replec, sota el cingle de l’Abellera comencem a pujar fort. Passem una llesca de pedra protegida per un passamà i abastem per entremig d’una agullola el Portell de l’Abellera.

Portell de l’Abellera (965 m)

Davant nostre s’obre el Racó de Sant Pere, a la capçalera del Barranc de la Fou, i al seu darrera s’alça el tossal on hi ha la punta del Barrina.

Deixem a la dreta el camí que marxa cap a la planúria dels Motllats i travessem, sense traç definit ni fites, el llit del barranc de la Fou fins abastar un corriol transversal ben fressat (on recuperem els senyals grocs i blaus) que prenem a mà esquerra, tot encerclant el barranc de la Fou en sentit contrari a les busques.

Portell de la Cova de la Bruixa (985m)

Gaudim d’una bona perspectiva de tot el camí recorregut, albirem Mont-ral, la Foradada, la cova del Cudó i els cingles.

Deixem a mà esquerra diversos ramals del mateix camí que, pel marge dret del barranc, baixen al Bosquet.

Abandonem el camí principal per atansar-nos a la Punta del Barrina. Unes fites ens assenyalen un corriol que marxa a l’esquerra vers el SW. Ben definit i fitat al començament, va desdibuixant-se entre l’espessa bosquina. Fites escadusseres ens ajuden a no perdre’l.

Punta del Barrina (1014m)

És considerat el sostre comarcal de l’Alt Camp. Des d’aquí eixamplem l’horitzó del que albiràvem fins ara fins a la Mediterrània, els cims de la Mussara i del Puig Pelat i el barranc de la Font Fresca.

Retornem al camí principal a l’alçada del Portell de la Bruixa i prosseguim vers l’W primer i el SW desprès.

Altiplà dels Motllats (> 1000m)

Malgrat que en aquest punt el bosc no ens ho deixa veure, som a l’altiplà dels Motllats que anirem travessant des del vessant del Glorieta, del que venim, al del Brugent.

Diverses pistes i camins creuen aquesta gran planúria de prop de 5 km2 turmentada pel vent. El seu sòl esponjós, engoleix l’aigua que brolla, torrenteres avall, cap a les fonts del Glorieta i del Brogent. En aquest paratge on s’hi arrapen pins i alzines, encara hi podrem albirar feixes, marges i estances, avui ermes o enrunades, d’antics conreus de subsistència.

Travessarem en direcció NW i ens caldrà tenir el mapa ben a mà o estar atents al GPS per no fer marrades innecessàries dons, en aquest altiplà no disposem de referències clares que orientin el nostre rumb.

En una clariana (ruïnes d’un antic mas o estança) abandonem el camí  (i amb ell els senyals els senyals de pintura) que marxa cap a la Font Nova (sovint no brolla) per fer un gir de 90º vers el NW i prendre una pista a mà dreta.

Abastem una pista més ampla que prenem a mà dreta fent un gir de 90º vers el N. Més endavant l’abandonem per una altra a mà esquerra fent un gir de 90º vers l’W.

Tornem a canviar de pista per una menys trepitjada a mà dreta que marxa vers el NW.

Atenyem la pista que ve de la Font Nova i la prenem a mà dreta vers el N.

Comellar de l’Abeurada (975m).

Rètol indicador. Continuem per la pista principal que descriu un pronunciat gir a mà esquerra en direcció a la Cova del Grèvol i Capafonts.

Aquí podem escurçar l’itinerari prenent la pista que surt a la dreta vers el N on podem optar per anar a buscar la capçalera del Barranc de la Tarascona o, escurçant encara més, directament al Portell de la Mariàngela.

Passem vora una petita cabana-refugi metàl·lica i la pista esdevé corriol que, vers el NW, ens va menant per una àmplia lleixa a mitja alçada de la cinglera, pel marge dret del Barranc de la Pixera.

Durant aquest tram força planer, gaudim de belles vistes ‘a vol d’ocell’ del Barrancs de la Pixera, l’entreforc d’aquest amb el de la Font Nova que conformen el de l’Horta i el poble aturonat de Capafonts.

Cova del Grèvol

La part superior del cingle, anomenat de l’Escudelleta, és ben corcat de balmes i coves. La primera que trobem i que sembla la més gran i profunda és la del Grèvol (rètol), amb profusió de boix, però no pas grèvol. Més endavant les Balmes de l’Escudelleta, on hi ha la font del mateix nom (que no encertem a trobar).

Deixem la lleixa baixant per un grau on, en un replà, trobem la cruïlla al Portell de la Mariàngela (rètol).

Retornarem a aquest punt per prendre al camí que s’enfila a la dreta en direcció al Portell de la Mariàngela, però ara continuem per l’esquerra, camí avall amb trams empedrats, en direcció a Capafonts per visitar la seva Foradada.

Foradada de Capafonts (885m)

És una gran obertura en un dels contraforts del Puntal del Colomer a través de la qual ens apareix Capafonts. La imatge és de postal.

Vers el N, a l’altra banda del barranc de la Tarascona, podem albirar l’espadat del cingle de Pena-roja que haurem de guanyar. Retornem pel mateix camí fins a la cruïlla, on ara marxem cap a l’esquerra en fort pendent i camí ben fressat. Revoltem un esperó i, ja més planerament, ens entaforem al l’obaga del barranc de la Tarascona, entremig de densa vegetació.

Perdem alçària en direcció al llit del barranc al Racó de los Morterets. Abans de travessar-lo deixem a mà dreta un corriol ben evident que s’enfila fins a la planúria dels Motllats. Creuem el llit i tornem a enfilar-nos fort pel solell fins a guanyar el peu del llarg cingle de Pena-roja que anem resseguint en el sentit de les busques del rellotge.

Unes fites a mà dreta indiquen un pujador per entremig d’una esllavissada. Sembla que menen a un pas, un punt feble de la cinglera per enfilar-se a Pena-roja. Continuem per l’obaga dels Motllats, envoltats de vegetació densa però amb bones vistes sobre la vall del riu Brugent: Capafonts, la mola del Picorandan, els cingles rogencs de l’Abellera, la serra del Bosc de Poblet amb el Tossal de la Baltasana, la Moleta i els masos escampats arreu com el de Fortet.

Per camí, en general planer però amanit amb els alts i baixos dels replecs, abastem el portell de la Mariàngela.

Portell de la Mariàngela (948 m)

Deixem a mà esquerra el camí que baixa a la carretera de Capafonts (TV-7041) entre els punts quilomètrics 19~20 i continuem recte. El llarg esquenall de la Serra de l’Embestida es despenja cap a la vall vers el NE.

Poc més enllà deixem a mà dreta el camí que s’enfila a l’altiplà dels Motllats i continuem recte.

Desprès trobem a la dreta la Font del Rei, amb un brollador nou.

En tot aquest tram de camí, sempre a peu del cingle, resseguim una successió de llargues colzades i racons per salvar els barrancs que van despenjant-se cap al fons de la vall. Al racó del Ruques rebutgem a mà dreta un altre pujador al pla dels Motllats. I en entrar al racó del Gallarí ja podem albirar de nou Mont-ral.

El darrer replec important del cingle, és el racó del Bosquetà. En un primer tram el camí passa embalmat, passat el qual, al bell mig de la raconada unes fites indiquen un corriol poc fressat a mà esquerra que, pel Portell del Cremalló, baixa fins al Mas d’en Marc. Pugem suaument deixant un ben definit sender que s’enfila per la dreta cap al pla. Amb aquest canvi de rasant passada la raconada, si fins ara havíem transitat al peu de la cinglera, amb l’espadat a mà dreta sobre els nostres caps, a partir d’aquí ho fem pel fil del cingle de forma que tenim l’espadat a l’esquerra, sota els nostres peus i caminem quasi al mateix nivell que la planúria dels Motllats.

Cinc-cents metres més enllà tornem a deixar a mà dreta un altre camí que s’endinsa a la plana. I desprès de cent cinquanta metres més unes fites vora el camí i una inscripció a la pedra assenyalen la baixada a la Cova de la Moneda.

Cova de la Moneda (1003m)

Coneguda també com a cova de l’Àngel o dels Motllats. Desgrimpem uns metres cap a una lleixa per sota del camí al vessant nord del cingle. A mà esquerra localitzem una cavitat que forma petita foradada. Uns metres més a mà dreta ens deixen sota la còmoda entrada a la cova.

Recuperem el camí continuant vers el SE fins al proper portell del Bosquetà.

Portell del Bosquetà (1000m)

En aquest ampli portell, a l’extrem oriental dels Motllats on s’ajunten com una falca o punta de llança els cingles nord i sud, hi conflueixen diversos camins. A penes un centenar de metres separen un cingle de l’altre.

Anem a l’esquerra rebutjant a mà dreta el camí a la ferrada i la Cova de Mont-ral. Aquest camí, desprès d’un parell de colzades, mena al Pla del Bosquetà (o d’en Bruno). A la segona colzada un corriol poc definit a l’esquerra deixa sobre la ferrada del Grau de la Cova per on es pot baixar a la boca superior de la Cova de Mont-ral.

Perdem una mica d’alçària i a uns 25m trobem una segona cruïlla. Rebutgem el ramal de l’esquerra on un corriol, paral·lel al que hem vingut però més proper al cingle ens retornaria prop de la Cova de la Moneda. I també el de la dreta, que baixa a la Foradada de Mont-ral. Continuem pel del mig, per un llom, propers al cingle, en direcció a Mont-ral. Passats uns 80m abandonem el llom i, per bon camí, ens decantem cap al solell, baixant fort a la dreta. Aquí la cinglera ja no presenta els alts espadats i ens permet transitar-hi.

Nova cruïlla on anem a l’esquerra. Per la dreta, pocs metres més enllà podem optar per retornar a la Foradada de Mont-ral (de la que ja en podem albirar el seu ullal) o al camí paral·lel del Serret dels Avencs que hem fet a l’anada. Recuperem els senyals grocs i blaus.

Un centenar de metres més enllà deixem a mà esquerra un corriol poc evident inicialment (desprès més definit) que marxa vers el NE cap a l’obac Racó del Teix. A mà esquerra trobem la Font del Moro (rètol) i ben aviat atenyem la cruïlla on a l’anada hem optat per desviar-nos pel camí que ara surt a mà dreta. Retornem per l’esquerra desfent el camí d’anada fins a Mont-ral.



 Coves dels Motllats 01-maig-2013

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

El Riu Glorieta

Del Molí de Tarrés al clot de l’Aixàviga pel Grau del Malpàs retronant pel Mas de Muster i les Fonts del Glorieta.

Distància 14,3 km
Desnivell acumulat 847 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 1 de maig de 2011
Cartografia Editorial Piolet. Muntanyes de Prades (1:25000)
Niu de l'Àliga
Niu de l’Àliga

Itinerari circular de baixa dificultat que ens aproparà a uns indrets deliciosos a la vora del riu Glorieta a l’Alt Camp amb un doble interès: naturalistic i d’arqueologia industrial.

És extret del molt recomanable llibre Les Muntanyes de Pardes d’Ignasi Planas de Martí, editat per Cossetània.

Us ocuparà una mica més d’una matinal i podeu anar-hi qualsevol època de l’any. Si ho feu amb calor, no us deixeu el vestit de bany per capbussar-vos a qualsevol dels nombrosos tolls que trobareu pel camí.
Accés. A Alcover (rètols indicadors cap a Ermita del Remei i mas de Forès) prenem una pista pavimentada que marxa vers ponent i en tres quilòmetres, passant per davant de l’Ermita del Remei, ens deixa a l’ampli aparcament dels Molins de Tarrés, a la finca del Mas de Forés[1].

Molins de Tarrés (345 m). Comencem a caminar seguint la pista que continua vers mestral (NO), amb tràfec restringit. Seguim els senyals del PR-C 20 (de l’Albiol als Cogullons). Camí entre planer i de moderat pendent pel marge dret del riu Glorieta[2]. Deixem diversos ramals a mà esquerra seguint els rètols indicadors del «Niu de l’Àliga» i els senyals del PR fins que la pista ens apropa a la llera, on s’acaba.

Creuem a gual. Al corriol de l’altra riba hi trobem una cruïlla. Tots dos ramals menen als Molins Nous. El de la dreta el seguirem de baixada. Prenem el de l’esquerra per atansar-nos al Niu de l’Àliga.

Molins Nous (470 m 42’) Seguint el ramal de l’esquerra, poc més enllà atenyem una clariana on baixem per un corriol fins al costat del riu que seguim breument per marge esquerre fins al Niu de l’Àliga, un bell racó on fa diversos salts i gorgs. Retornem a la clariana i continuem una estona més per un corriol paral·lel al riu, lleugerament alçat respecte la llera, per admirar de nou l’indret des del cap d’un roquer elevat que ens en dóna una magnífica perspectiva.

El corriol continua el curs del riu però nosaltres retornem a la clariana on prenem un sender que, vers sol ixent, ens mena passar entre els arcs de la Canaleta i les parets dels Molins Nous[3], on retrobem el sender que hem deixat abans a mà dreta i els senyals del PR.

Esbufeguem de valent per les llaçades d’un costerut camí que, vers mestral, per entremig d’un bosc on hi afloren notables formacions de travertí, ens apropa als peus del Cingle de la Canaleta. Aquest tram coincideix amb l’antic camí d’Alcover a Mont-ral.

Bassa de la Canaleta (633 m, 1h 05’). Als peus de la cinglera a la que dóna nom. Emmagatzemava l’aigua abans de conduir-la avall fins a l’antiga fàbrica d’electricitat. El camí principal segueix per la dreta de la bassa (en el sentit de la marxa), hi passarem de tornada. Ara però en prenem un a l’esquerra, vers migdia, que ens mena fins a un esperó prominent (633 m) on gaudim d’una bona perspectiva de la vall, el Cingle Serè o del Joan Bo i els riu que salta i s’entolla als nostres peus a l’indret anomenat Escales de la Glòria. Llavors, vers mestral, baixem prop de la llera i la seguim pel marge dret, tot admirant de prop els salts i gorgs fins que, al costat mateix del riu, trobem per la dreta un corriol que baixa i va a creuar-lo a gual (senyals de pintura grocs i blaus).

En aquest punt tenim dues opcions: creuar el riu o remuntar el corriol fins retrobar el PR que segueix camí vell de Mont-ral i que hem deixat a l’alçada de la bassa. Prenem la darrera opció per a visitar les Fonts del Glorieta. Creuant el riu podem ajornar aquesta visita obligada per a la tornada.

Continuem dons pel camí vell de Mont-ral. Deixem un corriol a mà dreta que mena a aquest poble tot resseguint el peu del Cingle de la Canaleta. Poc més enllà baixem per un a l’esquerra fins a la llera. El riu salta fent una bonica cua sobre un ampli gorg. Som a les Fonts del Glorieta, on unes surgències sobre el salt retornen a la llum les aigües engolides més amunt, al Toll del Drac. Desprès desfem el camí per anar a creuar a gual el riu, guiats pels senyals grocs i blaus.

Un corriol ben fressat ens mena vers migdia per sota el cingle del Serè o del Joan Bo. Aviat abastem les restes del mas del Joan Bo del que a penes en resten dretes algunes parets i pilars. El pendent augmenta. L’exuberant vegetació d’alzines, pins, moixeres i un dens sotabosc de grèvols, boixeres i bardisses no ens deixa veure la cinglera que s’alça sobre els nostres caps. El camí però, és ben fressat i net. Abastem una cruïlla (rètol, 730 m) on el camí continua cap al Mas del Tinet. Nosaltres prenem el ramal de la dreta que, en fort pendent i vers ponent, ens mena al grau del Malpàs.

Grau del Malpàs (790 m, 2h). El grau encara conserva trams empedrats. Un cop superat el camí marxa vers garbí (SO) i acaba a en una cruïlla de la pista que de l’Aixàviga mena al Bosc de l’Estelada i la carena de la Serra del Pou. Nosaltres la prenem a la dreta, vers el nord. Desprès d’un gir de 90º va baixant entre llaçades fins a creuar el Riu Sec just abans de l’Aixàviga[4].

L’Aixàviga (753 m, 2h 40’) o Aixàvega és un petit nucli del terme municipal de Mont-ral amb les casses arrenglerades a banda i banda d’un únic carrer empedrat. Escaientment arranjades formen un harmoniós conjunt que confereix un aire d’autenticitat. Solament dues estan habitades de forma permanent. A l’entrada hi ha una font on podem assedegar-nos.

Retornem sobre els nostres passos per la pista que hem baixat de la Serra del Pou. Un cop creuat de nou el Riu Sec[5] i per entremig d’unes feixes d’avellaners surt a mà esquerra un ramal barrat per una tanca que mena a un mas isolat. La prenem i, just abans de la portalada d’accés, ens enfilem a la dreta per una obertura a la paret de pedra d’un marge que ens deixa sobre l’era del mas. A l’altre cap de l’era surt un corriol ben definit que marxa vers gregal (NE) pel marge dret del Glorieta.

El camí baixa suaument. A l’altre marge podem albirar el llogaret del Bosquet, sota la prominent Punta del Barrina i les cingleres del Serret dels Avencs. També a l’altre marge queda el Mas de Muster. Quan som a la seva alçada i passem per sobre una codina, podem albirar Mont-ral, encimellat a la carena de gregal. Ben aviat atenyem la Nevera del Mas Muster, construïda aprofitant un espadat sobre el riu. Aquest pou de neu conserva les parets en forma d’arc i la volta de la coberta. Per la seves mides podem intuir que fou construïda en una època amb una climatologia ben diferent de l’actual. L’estructura i els finestrals del mas ens fan pensar que havia estat un dels importants de la contrada. Hem llegit que també disposava de molí fariner.

Poca estona més enllà el nostre camí ens acosta a la llera del riu que passem a gual. Just abans hem deixat a mà dreta la confluència amb el camí que hem rebutjat a la pista tot baixant de la Serra del Pou. A l’altra riba continuem per un costerut camí carreter pavimentat que mena a Mont-ral però que deixem ben aviat per un corriol a mà dreta. Tot seguit un sender s’ajunta al nostre camí per l’esquerra. Prové del camí que acabem de deixar. En aquest punt recuperem els senyals del PR C-20.

El riu, a mà dreta, s’enfonsa en un pregon congost custodiat per agulles tortuoses entremig d’un roquer erosionat mentre descriu una colzada de 90º. Seguint el seu curs el nostre camí gira a xaloc (SE) canviant el sentit de gregal que havíem mantingut des de l’Aixàviga. Deixem a mà esquerra un altre camí que puja a Mont-ral. Si ens acostem ran de la lleixa pedregosa que sustenta el camí podem observar la salvatgia del congost: és l’indret anomenat el Toll del Drac on el Glorieta queda engolit per ressorgir més avall a les seves fonts.

Arrapat a les parets del cingle de la Canaleta, el sender salva el desnivell per giragonses empedrades i trams esglaonats. Més avall el brogit de l’aigua ens farà adonar que som altre cop prop de les Fonts del Glorieta. Des d’un penyal que sobresurt a l’estimball ens serà fàcil albirar el salt i el gorg des d’una altra perspectiva.

Poc més endavant retrobarem el camí a l’anada que seguirem fins als Molins de Tarrés. Hi haurem esmerçat dues hores de de l’Aixàviga


[1] Aquesta finca de titularitat municipal disposa d’un mas equipat on s’hi conserva un antic molí d’oli i un celler. Just a l’entrada hi ha els Molins de Tarrés, tres construccions esglaonades a la riba esquerra del Glorieta. Reben l’aigua des d’una sèquia a través de vuit arcs de pedra seca.

La disponibilitat de cabals regulars dels rius Glorieta, Brugent i Francolí va permetre la localització de diverses indústries hidràuliques al llarg de les seves ribes. La indústria del paper va ser la gran font econòmica de la zona durant els segles XVIII i XIX.

Els molins paperers tenen una estructura semblant i consten de diverses plantes. A les inferiors era on es desenvolupava l’activitat paperera. Les últimes plantes, envoltades de petites finestres, es destinaven a l’assecament del paper.

L’any 1775 s’enumeren 109 molins paperers a tot Catalunya. L’eix Francolí-Brugent, amb vint-i-cinc molins, era la segona zona manufacturera de paper de tot Catalunya després de l’Anoia. A l’any 1897 hi havia un total de deu fàbriques de paper mogudes pel cabal del riu Glorieta. En el primer terç del segle XIX aquestes indústries van desaparèixer totalment i es va iniciar un abandonament progressiu dels molins. Actualment cap d’ells funciona, alguns estan abandonats i amenacen ruïna.

[2] El riu Glorieta neix a l’Aixàviga i, tot passant per Alcover, és tributari del marge dret del Francolí al terme municipal del Morell.

[3] Solament en resten les parets dels dos edificis entremig de la malesa que tot ho envaeix. Primer foren molins fariners, desprès paperers. L’any 1903 s’hi va instal·lar la Central Hidroelèctrica del Glorieta que subministrava electricitat a Alcover i la Selva del Camp. El 1940 encara funcionaven. L’aigua, per una resclosa i canal, es conduïa des de les fonts del Glorieta a una gran bassa als peus del cingle. Llavors es menava avall per una canaleta amb uns 150 metres de desnivell. Pel camí dels Molins a la bassa, entremig del bosc, encara podem veure alguns del pilars que la sustentaven. Abans de saltar als molins, passava per uns grans arcs de pedra al costat dels edificis que estan superposats esglaonadament.

[4] Per un corriol senyalitzat amb fites a mà dreta podem escurçar el trajecte baixant fins al Riu Glorieta, més enllà de la Nevera del Mas de Muster. Però no ho recomanem dons ens perdríem la visita a l’Aixàviga.

[5] Aquest és un del diversos torrents que conflueixen al Clot de l’Aixàviga formant la capçalera del Riu Glorieta.


Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Mola d’Estat

De Farena a la Mola d’Estat i la Taula dels Quatre Batlles

Distància 14,1 km
Desnivell acumulat 761 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 26 de maig de 2010
Cartografia Ed. Piolet. Muntanyes de Prades (1:25000)

Itinerari circular per les Muntanyes de Prades que pot realitzar-se íntegrament en una matinal.
Partint de Farena, segueix bona estona la vall del riu Brugent per enfilar-se desprès a la Serra del Bosc de Poblet, careneja per la Mola d’Estat (la segona alçada d’aquestes contrades, desprès del Tossal de la Baltasana), la Taula dels Quatre Batlles i els Cogullons. Desprès retorna travessant el Riu Sec.
És un itinerari fàcil i molt ben senyalitzat la major part del recorregut. Però el tram inicial entre el Mas d’en Toni i el Coll de la Caldereta pot resultar perdedor. No és una ruta habitual: generalment s’acostuma a pujar per PR-C 20.2 (Vial de la Solana). Aquesta pot ésser una alternativa si volem escurçar la ruta i a més força interessant que passa per les cingleres del Mas Roquerol i la Mola de Roquerola.
Transcorre tothora pel solell. Cal tenir-ho en compte en èpoques de calor.

Farena (616 m).
Marxem per la carretera de la Cadeneta, que va a enllaçar amb la TV-7041 (Mont-ral~Capafons). La deixem just sortir del poble, quan fa un revolt de 90º a mà esquerra, per prendre un camí carreter vers ponent, pel costat d’un mur de pedra. (rètol indicador “Mas Antoni”, Mont-ral,…). Més endavant rebutgem a mà dreta el corriol que s’enfila als Cogullons per continuar recte vers ponent (rètols indicadors tant del PR-C 20.2 vers els Cogullons com del “Mas Antoni” que és la direcció que seguim).
Feixes ermes a mà dreta i conreus a l’esquerra. Trobem unes cavitats practicades al mur de pedra seca que servien per allotjar arnes. El camí esdevé més estret i es converteix definitivament en corriol en salvar una torrentera. Caminem ara entre bosquina[1].
El camí és ben fressat i planer pel marge esquerre del riu Brugent, que veiem ben a prop. A mà esquerra trobem (indicat) el corriol que baixa al Toll de l’Olla. Desprès de travessar una torrentera, abastem una camí carreter i, a l’esquerra, el Mas d’en Toni.

Mas d’en Toni (647 m, 45’).
Antic mas ben conservat, envoltat de feixes de conreu. Font i safareig a la part posterior de la casa. Marxem vers el nord pel camí carreter que es converteix aviat en corriol poc definit. Deixem a mà dreta un altre corriol que, pel Barranc de la Font Gran, puja al Coll de Viladecabres. Poc més amunt hem de girar a l’esquerra per anar a passar prop d’una feixa de conreu isolada que tenim en aquella direcció[2].
Més amunt passem clapes de bosc alternades amb tartera (esquist) on el camí hi és ben assentat. Amb moderat pendent abastem el coll.

Coll de la Caldereta (1.038 m, 1h 53’).
Per aquest punt hi passa el GR 171 (Pinós/Caro). Vers garbí albirem Capafons i darrere els Motllats. Rètol indicador: seguin l’adreça Mola d’Estats/Rojals, vers sol ixent, per un camí carreter que abandonem aviat per un corriol, guiats pels senyals del GR. Vers el nord s’estén el Bosc de Poblet i s’hi obre la vall de Castellfollit, al bell mig de la qual hi albirem el refugi forestal.
Aviat abastem la balma anomenada Cova Fumada i, desprès d’un grauet, la Mola d’Estat.

Mola d’Estat (1.124 m, 2h 15).
És un planell envoltat de cingleres per tots els costats excepte per llevant, amb una magnífica panoràmica de 360º. És de destacar la cisterna que hi ha aprofitant un gran bloc de pedra i el sistema per col·lectar l’aigua. En un racó al fil de la cinglera, hi ha tres creus en recordança d’unes víctimes de la guerra civil.
Sortim de la mola vers llevant, per camí carreter que desprès vira al nord, guiats pels senyals del GR i sovintejats rètols. Planerament passem per la Mola dels Quatre Termes on hi ha la Taula dels Quatre Batlles, dons aquest punt és termenal entre Prades (Baix Camp), Mont-ral (Alt Camp), Rojals i Vimbodí  (Conca de Barberà). Poc més enllà hi ha un vèrtex geodèsic enfilat dalt d’un piló.
Baixem al Clot del Llop, cruïlla important de camins de la zona. Seguint el GR virem a sol ixent fins a la vista del refugi dels Cogullons, encimellat. Trobem dues cruïlles, per la primera marxa una variant del GR. Per la segona el PR-C 20.2 que hem deixat just sortir de Farena.

Refugi dels Cogullons (1.047 m., 3h).
Encimellat dalt d’un turó. Desprès de visitar-lo seguim pel camí carreter vers sol ixent. Aviat esdevé corriol, quan comencem a davallar vers el Barranc del Pirro. A l’alçada de la propera font del Grèvol el GR marxa a mà esquerra. Nosaltres continuem pel PR-C 20 que ja no abandonarem fins a Farena. Més avall trobem la font Freda.
Baixem ara vers xaloc per una obaga força ombrívola amb molta diversitat d’espècies on hi veiem diversos exemplars de teix. Propers a la Bartra, el corriol ens aboca a una pista (Camí de la Baridana).

La Bartra (725 m, 3h 45’).
Antic convent, convertit en pagesia. Actualment hi ha una casa refugi i de turisme rural. Pertany al terme municipal de Montblanc. Marxem vers migdia per pista enquitranada que abandonem per la dreta en un pronunciat revolt (rètol). Enfilem un corriol ben fressat marxant pel marge esquerre del Riu Sec.
Aviat creuem el riu i, pel marge dret, ens enfilem en fort pendent fins a la propera carena. Desprès, ja en baixada i vers garbí, retornem a Farena (4h 30’).

  • [1] Molts pins caiguts pels voltants. Alguns barren el camí. Sembla que resultat de les darreres nevades.
  • [2] Des del final de la pista sobre el Mas d’en Toni fins a aquesta feixa el camí és molt poc definit i força ple de malesa. Transita entre antigues feixes de conreu avui colonitzades pel bosc. Trobem alguns senyals amb pintura blanca que ens poden ajudar. Tothora hem de conservar el rumb vers el nord. A partir d’aquesta feixa, el camí ja és ben definit i no ofereix dubtes.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Plana d’Ancosa

Per Valldecerves

Distància 11 km
Desnivell acumulat 365 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 13 de gener de 2010
Cartografia ICC

La d’Ancosa és una peneplana rocallosa –calcària– a l’extrem meridional de l’Anoia, a frec de l’Alt Camp i l’Alt Penedès. Per ponent la Serra Alta, com una mena de graonada, la separa de la valleta per on s’escola el Torrent d’Estanella. A mestral i el nord els Cingles d’Ancosa cauen abruptament sobre la riera de Miralles. Per sol ixent queda retallada per la riera de la Molinada i s’enfila suaument cap al Puig Castellar i vers xaloc a la Serra dels Esgavellats.
Aquesta plana i els seus cingles abasten unes quantes fites d’interès excursionista. El recorregut circular que ressenyem ens menarà a passar pel costat d’un avenc, visitar un roure monumental, l’antic convent d’Ancosa amb el seu pou medieval, l’impressionant Salt del Gos i les pintures rupestres de Valldecerves.
És un itinerari fàcil que transcorre bona part per pista. Solament cal extremar la precaució vora l’estimball del Salt del Gos. Podem anar-hi en qualsevol època de l’any però, un migdia d’estiu deu ésser com un forn. Podem començar-la i acabar-la des de la Llacuna, pujant-hi per la Font de les Clotes i el Coll del Corral o per la Creu del Pla (uns 3 quilòmetres i escaig). Però resulta més curta des de Torrebusqueta pel Coll del Corral i encara més des de Valldecerves, per la carretera C-37, entre Santa Maria de Miralles i Querol.

Accés. Per la C-37 entre Santa Maria de Miralles i Querol, al quilòmetre 44 abandonem la carretera per una pista que marxa vers sol ixent en direcció a Valldecerves per entremig de sembrat, vinyes i pineda. Trobarem diversos punts on deixar el vehicle. Nosaltres ho fem passat Cal Cortei dons ha nevat fa poc i no volem aventurar-nos més pel terra glaçat.

Cal Cortei (570 m). Continuem la pista vers sol ixent i a la cruïlla de Sant Jaume de Valldecerves prenem el ramal a mà dreta (el que continua recte és el camí de retorn), deixant de seguida l’accés a Cal Pere Gomar que surt per la mateixa mà. Enfilem suaument per una pista que vers migdia primer i garbí desprès, ens mena per dins del bosc. Rebutgem els ramals (primer un a l’esquerra i desprès un altre a dreta) secundaris. Desprès d’un pronunciat revolt per salvar la clotada del torrent d’Estanella virem altra volta a migdia i ben aviat albirem una línea de molt alta tensió (MAT).
Abandonem la pista per l’esquerra seguint, sense camí i cercant el millor pas possible, el tallafoc. La fita o referència és abastar la torre de la línea elèctrica que tenim just sobre nostre vers sol ixent. Fort pendent.  A mitja alçada trobem una antiga pista que rebutgem.

Serra Alta (744 m, 40’). La plana d’Ancosa s’estén als nostres peus. A l’altre cap, vers sol ixent podem albirar el Puig Castellar. És molt rocallosa –calcària- coberta bàsicament de bosquina amb algunes clapes de bosc més alt (pins, alzines, roures,…) i conreu.
Baixem per una pista de servei de la línea, vers sol ixent, fins trobar-ne una altra que prenem a mà dreta, ara vers migdia. Continuem en aquesta direcció i rebutgem, al mig d’un pronunciat revolt, un ramal a mà esquerra. Ben aviat abastem una altra pista més ample. És l’antic camí carreter de La Llacuna a Valldossera (Querol). La prenem a mà esquerra, marxant planerament vers xaloc (SE). Aquesta serà la nostra ruta principal fins al Coll del Corral. L’abandonarem només momentàniament per visitar alguns punts d’interès.
Bona estona més enllà una estaca ens adreça cap a una ramal de pista que marxa vers migdia. Ben a prop hi ha l’Avenc d’Ancosa[1]. Reprenem el camí a principal per poca estona dons aviat, un ramal que marxa a mà dreta ens mena a un bosquet amb exemplars considerables d’alzina i un gran roure.

Roure d’Ancosa (735 m., 1h 30’). Catalogat com a arbre monumental[2], és vora l’única vinya que hem albirat a la plana, tot i que pels seus voltants n’hi ha molta.
A partir d’aquí el camí s’adreça clarament a gregal (NE). Podem albirar la Casa d’Ancosa. Abans d’arribar-hi la pista fa una marrada en el sentit de les busques del rellotge, però nosaltres tirem dret per acostar-nos a l’edifici. Abans d’abastar-lo, a mà dreta, hi ha un pou cobert per una magnífica bòveda.[3]

Casa i Convent d’Ancosa (712 m, 1h 45’). Passem pel costat de la casa cap al darrera on hi ha les ruïnes de l’antic convent, per abastar de nou la pista. La seguim a mà dreta marxant vers gregal en suau pendent. Rebutgem tots els ramals que a esquerra i dreta se’n deriven. Fins al coll.

Coll del Corral (o del Coral) (760 m, 2h 20’). Rètol indicador. Situat en una clapa boscosa. Important cruïlla on hi conflueixen diversos camins: Una pista marxa vers migdia per enfilar-se al Puig Castellar. L’altre, ve3rs llevant, es bifurca aviat i va al nucli de Torrebusqueta per un cantó i a la Font de les Clotes per l’altre. Ambdós ramals conflueixen a La Llacuna.
Nosaltres prenem una pista que marxa vers mestral (NNO). Entrem de nou al bosc i aviat abastem una cruïlla (rètol indicador). Per la dreta aniríem a la Llacuna per la Creu del Pla. Continuem pel ramal de l’esquerra que aviat abandonem, a mà dreta, per un corriol senyalitzat per una estaca. Seguim una torrentera.

Salt del Gos (645 m, 2h 45’). Queda apartat del camí. Cal deixar-lo per anar a buscar el fil del cingle tot creuant la torrentera. Impressionant cinglera i espluga. En una reduïda lleixa ran de cingle, hi ha una estreta cavitat que comunica visualment amb la base de la balma.[4]
Continuem pel corriol fins abastar de nou la pista que havíem abandonat. De fet corriol i pista transcorren paral·lels. Transitem per entremig de la pineda resseguint els peus del cingle d’Ancosa vers garbí (SO) fins sortir del bosc, a l’alçada de Sant Jaume de Valldecerves, que albirem l’altre cap d’una vinya.
Pel costat d’una altra vinya entrem de nou al bosc seguint, pel Clot de la Cova, el torrent de la Llançana que s’escola de la Plana d’Ancosa. El corriol, primer força evident, va perdent-se i en algun punt a penes en resten indicis. Cal enfilar-nos a mà dreta en direcció a la base la balma. Fort i penós pendent entre la pineda. A l’espluga, on una paret de pedra seca ens serveix de referència per localitzar-les, hi ha les pintures rupestres de Valldecerves. A prop hi ha la cova del mateix nom.[5] (645 m, 3h 35’)
De bell nou vora les vinyes, en poca estona abastem el punt de sortida (4h 5’).

  • [1] Aquesta part és més coneguda com a Plana Roja. L’avenc és un engolidor natural que en drena les aigües. Te una fondària de 32 m i una llargada de 21. La primera exploració de la que n’ha quedat constància data del 1907.
  • [2] Segons Daniel Macià i Martí a Arbres de la Comarca de l’Anoia, te una alçària de 20 metres i un perímetre del tronc de 4,30 m.
  • [3] Els monjos de Valldaura, de l’ordre del Cister, van fundar el convent d’Ancosa al segle XII, però aviat van relegar-lo a l’ús com a granja, depenent del de Santes Creus. La casa, datada del segle XVI, amb sòlides cantoneres i contraforts, resta actualment abandonada i comença a enrunar-se. A la banda de darrera hi ha restes de parets i estructures del que deurien ésser les primeres dependències. El pou, construït amb pedra seca, servia per a l’abastament del conjunt. No deuria ésser suficient dons, pel que hem llegit, els monjos en marxaren per l’escassetat d’aigua (habitual als sòls de natura calcària). Ha sigut restaurat per voluntaris.
  • [4] El nom ve de la llegenda segons la qual pel forat s’hi escolà el gos d’un caçador.
  • [5] Nosaltres solament varem localitzar la més visible, la que representa una cabra. Però sembla que hi ha més figures (arquer, dona i cérvol). Corresponen al període anomenat Neolític mitjà, amb una datació de 3.500-3.000 aC. Pel que hem llegit foren els pobladors de la cova els autors de les pintures a la balma.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF