Arxiu de la categoria: Alto Galligo

Balaitús

Des de Respomuso per la Gran Diagonal

Distància 16 km
Desnivell acumulat +1160 -2055m
Nivell de dificultat difícil
Data 3 de setembre de 2013
Cartografia Ed. Alpina: Valle de Tena (1:25000)

Ascensió al Balaitús des de Respomuso per la ruta normal de la Gran Diagonal, pujant pel Gorg Helado. Per al retorn utilitzem un itinerari no pas desconegut, però menys habitual: el Coll Wallon, que ens permet fer drecera.
Anomenat en occità Vathleitosa i en francès Balaïtous, també és conegut com a Marmuré o Gran Marmuré i s’ha ressenyat en aragonès a diversa cartografia com a Pico os Moros, denominació que sembla poc fonamentada.
Cim que, per la seva ubicació al bell mig d’una zona lacustre, clivellada d’altres cims alterosos, i amb un bon refugi a prop, és molt visitat.
El massís del Balaitús (Balaitús i Frondellas) alberga els cims superiors a 3000 metres més occidentals del Pirineu.

Accés. A la Sarra hi mena una carretera des del nucli de Sallent de Gállego. A l’entrada d’aigües hi ha un berenador i lloc per aparcament. Seguim el GR 11 pel marge dret del riu Aguas Límpias fins a Respomuso.

Refugi de Respomuso (2140 m)
Un ben senyalitzat camí s’enfila en suau pendent vers l’WNW. És el de servei de la conducció d’aigua dels Ivons d’Arriel a l’embassament de Respomuso.
En aquest tram, entre altres, vers el SW destaquen la Punta Escarra, Collarada i Pala de Ip.

Ivons d’Arriel (2180 m)
Atenyem el Barranc d’Arriel i els primers estanyols. Virem al N i, per camí ben definit, voregem pel marge esquerre (hidrogràfic) de l’ivó d’Arriel Bajo fins a la seva entrada d’aigües. Domina el paisatge la mola del Palas o Pallás.

Ivó d’Arriel Baxo (2170 m)
Per la dreta baixa el camí per on retornarem, però continuem vers el N i anem a passar entre l’Ivó d’Arriel Alto (amagat, més alt) i el seu desguàs cap al de baix. Virem 90º vers l’E tot fent llaçades per entremig del pedregar per salvar el fort pendent. La panoràmica del que hem vist fins ara s’eixampla amb tots els ivons d’Arriel als nostres peus i, poc abans del coll, apareix el nostre objectiu, el Balaitús.
Atenyem el Grog Helado que salvem pel ser marge N (dret hidrogràfic). En aquest punt gaudim d’una vista espectacular de l’Arriel.
Ens enfilem pel pedregar, sempre vers l’E. Desprès per camí més evident i fressat, abastem l’abric.

Abric André Michaud (2680 m)
Just a l’entrada de la Gran Diagonal, és una balma obrada que pot servir d’aixopluc a un nombre reduït de persones.
La Gran Diagonal és un feixant molt evident que s’enfila esbiaixadament (d’aquí el seu nom) pel vessant nord. Sense neu o glaç hi trobem passos de grimpada fàcil (II), alguns amb certa exposició. Però cal tenir molta cura amb la caiguda de pedres (casc recomanable).
No cal seguir-la fins al final. L’abandonem per una canal a la dreta on ens cal tornar a grimpar fins al cim.

Balaitús (3144 m)
Coronat per un vèrtex geodèsic i una estructura metàl·lica piramidal, la seva prominència fa que resulti una magnífica talaia d’aquest sector del Pirineu. La llista de cims i indrets que s’hi albira en un dia clar seria més llarg que la ressenya.
Desfem el camí fins a l’Abric Michaud on anem a l’esquerra. Baixem seguint fites i indicis de corriol, per la falda de la Roca del Dasayuno, que deixem a mà dreta.
Poc més enllà el camí es va definint. Amb algun trams de considerable pendent, ens deixa a la riba de l’ivó d’Arriel Bajo.
Desfem el camí fins als primers ivons on, per comptes de retronar a Respomuso, ho fem per l’evident camí que segueix el Barranc d’Arriel.
Al Paso del Pino confluïm de nou amb el GR 11 que prenem a mà dreta i seguim fins a la Sarra.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Arriel

Des del llac d’Artosta (Artouste)

Distància 5,8 Km (anada)
Desnivell acumulat 1036 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 30 de juliol de 2014
Cartografia IGN Vignemale-Balaïtous, mini carte(1:25000)
Arriel
l’Arriel vist tot pujant al Vathleitós (Balaitús)

L’Arriel, també conegut com Saldiecho o Saget, és un estètic cim al bell mig d’una zona lacustre. Això i el fet d’estar envoltat d’altres amb molt de caràcter com el Lurien, el Pallas o el Vathleitos (Balaitús), fan de la seva ascensió una delícia.
La ruta normal hi puja des de la collada de Soba, termenal entre l’Aragó i el Bearn. Hi ha diverses opcions per arribar-hi: Per migdia des de l’embassament de la Sarra i per ponent des del Caillou de Soques. Totes llargues.
És més pel Coll d’Arrious al nord, que podem accedir-hi des del petit refugi d’Arrémoulit, o be directament des del llac d’Artosta (Artouste).
A banda de ser l’opció més curta i amb menys desnivell, l’aproximació pel nord és paisatgísticament molt agraïda, en travessar la zona lacustre.
Per pujar al llac ho fem amb el turístic Petit Tren d’Artosta (1).
Bona part de l’itinerari és senyalitzat i els camins son fressats. Però no és fàcil: hi ha congestes bona part de l’any i el darrer tram des del coll d’Arriel exigeix una entretinguda grimpada, fàcil (II) i amb bons agafadors, però també passos exposats.
Una opció molt recomanable és allargar l’itinerari visitant el refugi d’Arrémoulit (2).

Accés. Per la D 934 des del coll del Portalet fins a Fàbregues on prenem el telecabina per accedir a l’estació del Petit Tren d’Artosta.

Estació superior d’Artosta (1911m)
Des del peu de la presa un camí ben senyalitzat ens mena vers el S pel marge ponentí del llac, a la falda del Lurien. En aquesta direcció destaquen davant nostre els dos cims d’Arriel i, vers sol ixent, el Palas (o Pallas).
A l’altre cap creuem el riu i deixem a l’esquerra (rètol indicador) el camí que s’enfila a Arrémoulit.
En llargues i amables llaçades superem el fort desnivell fins al coll d’Arrious.

Coll d’Arrious (2259m)
Cruïlla de camins on hi confluïm amb el que, per la dreta, puja del Caillou de Soques i el que, per l’esquerra, va a Arrémoulit. Seguim aquest darrer però, ben aviat, al desguàs de l’estany d’Arrious, l’abandonem per un corriol ben evident a mà dreta, no indicat, que marxa per la riba ponentina de l’estany, vers el S (fites sovintejades, camí fressat).
Esquivem, revoltant-lo, el llom carener del Petit Arriel, situant-nos a la seva falda ponentina.
Perdem alçària, sense abastar el torrent i remuntem vers el S per una coma entre el Petit Arriel i el Pic de Soba fins al coll homònim (fites escadusseres, camí fressat).

Coll de Soba (2449m)
Entre el Petit Arriel i el pic homònim. Atenyem al camí que, pel S, puja des de la Sarra. (3)
Fem un gir de 90º vers l’E faldejant el Petit Arriel per enfilar-nos, en un darrer tram de tartera costeruda, fins al coll d’Arriel (fites, camí ben assentat sobre la tartera).

Coll d’Arriel (2608m)
El cim de l’Arriel (gran) s’alça ben evident vers el SE. En aquesta direcció, en fort pendent i terreny descompost, ens enfilem per un llom de tartera esmicolada on, si estem atents a les fites, hi anem descobrint el camí que ens facilita la progressió fins atènyer el tram final.
El tram final, més rost i dret que el precedent, és un caos de blocs granítics on hi trobem fites per a tots els gustos. Progressem pel vessant ponentí, esquivant el crestall, però sense apartar-nos-en gaire.
A pocs metres del cim ens cal travessar un curt però aeri pas que podem esquivar perdent uns metres per la dreta.

Pic d’Arriel (2822m)
Coronat per una senzilla fita, és una bona talaia. Vers ponent destaca (4) el Mieidia d’Aussau (Midí d’Ossau). Al NW el Lurien. Al N els estanys d’Arrémoulit. Al NE el Palas. Vers l’E el Balaitús i els Frondelles i, en aquesta direcció, sis-cents metres per sota els nostres peus, els ivons d’Arriel. Vers el SE, i darrera l’estany de Respomuso, s’alça el rosari de cims entre el Gran Facha i el Garmo Negro.
Vers el S albirem la gorja de l’Aguas Límpias i la vall del Gàllego, amb els embassament de la Sarra (custodiat per la Peña Foratata), de Lanuza i de Búbal.
Vers el SW els pics de Soba, el de Soques i la seva Dent.

  • (1)  Funciona entre finals de maig i primers d’octubre.
  • (2)  Cal comptar entre 1 i 2 hores més i travessar el passatge d’Orteig, una llarga i estreta lleixa amb molt de pati, protegida per una sòlida sirga. És l’opció que preteníem nosaltres si la boira molt tancada no ens en hagués fet desistir.
  • (3)  Poc abans del coll confluïm amb un desdibuixat camí que puja per l’altre vessant de la coma que hem seguit. És una drecera del camí del Caillou de Soques que estalvia la marrada d’anar fins al coll d’Arrious.
  • (4)  Basant-nos també ens observacions i imatges preses des de cims veïns dons, en aquesta ocasió, la boira ens amagava bona part de la panoràmica.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Anayet

Des del Corral de las Mulas (Fornigal) pel barranc de Culibillas i retorn per la Glera

Distància 14,3 km
Desnivell acumulat 1058 m
Nivell de dificultat moderat
Data 5 de setembre de 2013
Cartografia Ed. Alpina. Canfranc o Valle de Tena (1:25000)

Ascensió a l’Anayet (2574m). Discreta alçària per a un estètic cim d’origen volcànic i excepcionals panoràmiques a cavall de les valls de Canfranc (Chacetania) i de Tena (Alto Galligo).
El camí de retorn per la Glera (pedregar) d’Anayet és, pel nostre gust, prescindible. Paisatgísticament aporta molt poc.
Itinerari de contrastos. La primera part ens veiem obligats a accedir a la zona d’Anayet, de l’estació d’esquí de Formigal, per una pista enquitranada. Entremig de tot el parafernal que comporten aquestes instal·lacions. Però, quan les deixem enrere, gaudim d’uns paratges deliciosos, especialment als ivons.
Ruta fàcil i evident, excepte l’accés al cim on hi ha dos trams a tenir en compte. El pas de les cadenes, fàcil si la roca és seca i no es te fòbia a l’alçada. I la canal on caldrà grimpar per terreny descompost que, tot i tenir bons agafadors, cal anar amb cura per la caiguda de pedres si hi coincidim amb altres muntanyencs o anem en un grup nombrós.

Corral de las Mulas (1625m)
Bon espai d’aparcament al costat de la carretera del Portalet. Travessem la tanca i no ens queda més remei que caminar els 2,3 quilòmetres de pista pavimentada fins a l’estació. Quan hi arribem, la creuem completament i anem a buscar un corriol que marxa pel marge dret (hidrològic) del torrent on coincidim amb el traçat del GR 11.

Barranc de Culibillas (1785m)
Seguim un camí molt fressat pel marge dret revoltant la falda de la Punta de la Garganta, tot encarant-nos a l’W.
Passem al marge esquerre mentre anem guanyant alçària per pendent entre suau i moderat, en direcció a una collada molt evident al fons del barranc, superant successives graonades i traspassant la llera un parell de cops més.
Rebutgem a mà dreta un corriol paral·lel al nostre (1) i poc més amunt un altre pel mateix cantó, que és per on retornarem. En aquest tram hi ha diversos ramals del camí que s’adrecen al mateix punt.
Superada la collada atenyem els Llanos de Anayet, planell herbat on el primer que albirem és l’esvelta mola de l’Anayet i desprès la idíl·lica imatge de l’ivó amb el Mieidia d’Aussau (Midi d’Ossau) al fons.

Ivons d’Anayet (2232m)
Vers el W s’alça a l’esquerra, una mica més enretirat, el Vèrtex d’Anayet (3), d’aspecte menys abrupte i a la dreta el punxent Anayet. Entremig d’ambdós un collet vermellós i evident al que ens adrecem per camí fàcil i de suau pendent. Les llaçades ens aplanen el tram més costerut d’accés al coll.

Coll d’Anayet (1414m)
Entre el Vèrtex i el cim. Vers el W un camí baixa al barranc de la Negras i la Canal Roya (4). Un altre s’enfila al Vèrtex i, en sentit contrari, vers el N, dos camins que menen al mateix punt, pel vessant ponentí de la carena. Per l’inferior, més còmode, ens enfilem a la carena sobre un aflorament de roca rogenca del que en sobresurt un esperó. Podem superar-lo per la dreta o per l’esquerra, tant hi fa. A l’altre cap hi ha el pas de les cadenes.

Pas de les cadenes (2490m)
Un sòlid passamà amb cadenes ens ajuda a flanquejar una lleixa rocallosa, que resultaria delicada sense aquest ajut. Després, per camí fàcil, ens acostem a l’entrada d’una canalona molt evident.
Ens hi enfilem grimpant per terreny rost i descompost, amb claps herbats, però amb prou agafadors. Sortim just a la carena on, en pocs metres, atenyem el cim.

Anayet (1574m)
La panoràmica de 360º que s’hi albira és impressionant. Ens perdem identificant cims i paratges que no reproduïm per no avorrir.
Retornem sobre els nostres passos fins a la bifurcació prèvia a la collada que hem deixat a l’anada (5).

Camí de la Glera d’Anayet (2200m)
Prenem un bon camí a l’esquerra, baixant vers en NE, per la falda de la Punta Espelunciecha. En una cruïlla (rètol indicador) rebutgem el ramal de l’esquerra i ens adrecem a la cabana de la Glera, ben evident en la direcció que portem.

Cabana de la Glera (2004m)
Marxem vers l’E per camí fressat que abandonem quan vira a NE, per continuar en la mateixa direcció que portàvem i baixar, sense camí, fins a una pista d’esquí que seguim fins a la ja propera estació de Formigal-Anayet i d’allí, per la tediosa pista enquitranada, fins al punt de partida al Corral de las Mulas.

  •  (1)  S’adreça a un estanyol innominat als peus de la Punta de la Garganta.
  • (2)  Com l’Anayet, el Mieidia d’Aussau també és d’origen volcànic: restes solidificades de la xemeneia, al descobert per l’erosió del con de dejecció. Se’ls hi calcula una antiguitat de 300 milions d’anys i s’han conservat malgrat l’orogènia alpina que va formar el Pirineu fa “només” entre 85 i 24 milions d’anys.
  • (3)  Vèrtex d’Anayet, també anomenat Punta del Garmo. És lleugerament més baix (2555m)
  • (4)  Camí habitual des de la vall de Canfranc.
  • (5)  Com advertíem al començament, és preferible continuar pel mateix camí de l’anada que prendre el camí de la Glera.





Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Frondella Occidental

Des de la Sarra pels Ivons d’Arriel

Distància 9,1 km (anada)
Desnivell acumulat 1660m
Nivell de dificultat alta
Data 22 d’agost de 2010
Cartografia Editorial Alpina. Valle de Tena (1:40000)
Frondellas amb el Vathleitós a l’esquerra.

Situat a la Bal de Tena, a l’alta conca del riu Galligo (Gàllego), se’l considera el 3000 més occidental del Pirineu, tot i que alguna cartografia li atorga una cota lleugerament inferior.
El Frondella (o Frondiella) Occidental forma part d’un cordal a garbí del Vathleitós (Pico Os Moros/Balaitus). Juntament amb els seus veïns, Frondella Central, Oriental i Nord (també anomenat Punta Barrada) comparteixen la via d’accés normal i més fàcil per ponent, pels ivons d’Arriel. Per qualsevol banda, l’Occidental, separat de la resta per una escarpada cresta, és el que presenta més dificultats.
No és dons un cim fàcil: al considerable desnivell cal afegir-hi al tram final una llarga grimpada (II i II+) amb força exposició i un itinerari gens evident on cal estar ben atent a les fites per localitzar els millors passos fins al cim.
Tot i que és factible realitzar-la en una sola jornada, és preferible dividir la ruta en dues parts, pernoctant al refugi de Respomuso o acampant o fent bivac als ivons d’Arriel.
En un entorn paisatgísticament notable, poc freqüentat (res a veure amb les aglomeracions dels seu veí Vathleitós) l’ascensió a aquest cim satisfà les expectatives de qualsevol muntanyenc.

Accés
Accedim a l’embassament de la Sarra per la carretera que puja a Formigal des del nucli urbà de Sallent de Gàllego. Al mig d’un marcat revolt a l’esquerra continuem recte (dreta) fins a la presa de l’embassament, on passem a l’altre marge (esquerra) i continuem fins a l’àrea de pícnic que hi ha a l’entrada d’aigües. Podem aprovisionar-nos d’aigua a la Fuen deros Tres Caños.

La Sarra (1.441 m)
Pel Puen deras Faxas passem al marge dret del riu Agua Lempra (Aguas Límpias) i prenem vers mestral (NNO)  l’ampli sender (probablement antic camí carreter) pel que hi discorre el GR 11 i que, en poca estona, ens fa caminar a mitja alçada de la profunda gorja que ha excavat el riu.
Per sòlids ponts de formigó creuem els diversos i cabalosos torrents que baixen per l’esquerra (Bozitero, Ministirio, Balsaroleta, Garmo Negro,…). Sovint trobem degotalls que s’esmunyen i cauen pel rocam. La densa vegetació de la fageda a penes ens deixa albirar la llera del riu i els salts i gorges que fa, brogint força metres per sota els nostres peus.
Quan desprès del Paso l’Onso el camí va girant a gregal i hem deixat a mà esquerra el sender que, pel Cuello de Soba, mena al Pic d’Arriel, ens anem apropant al nivell de la llera. Ben aviat abastem el Paso dero Pino on creuem el Barranc d’Arriel[2] que baixa per la nostra esquerra. Podem albirar el bonic salt que fa i, a l’altra banda, el del riu Agua Lempra (Salto Pipós). Pocs metres més amunt trobem una cruïlla.

Camí als ivons d’Arriel (1.753 m, 1h 05)
Rètol indicador. En fort pendent marxem per un corriol a mà esquerra, ben fressat i senyalitzat amb fites i pintura vermella. Anem a creuar de nou però a més alçària el Barranc d’Arriel. Un cop al marge dret, en penosa pujada, anem virant a gregal (NE) alternant llenques de tartera i herbei pels pendissos meridionals de la falta de l’Arriel. Desprès, ja per camí més planer però pedregós, ens entaforem dins un petit congost passat el qual la vall s’obre, quan abastem la resclosa de l’Ivó d’Arriel Baxo.
Marxem per la riba dreta de l’ivó (ponentina, esquerra en el sentit de la marxa) fins a una gran fita a l’altre cap. En aquest punt ens afegim a un ampli i sòlid camí que, provinent de Respomuso[3], baixa de l’altre marge per passar per la riba esquerra del segon ivó, força més gran que el primer, fins a la seva entrada d’aigües.

Camí als Frondellas (2.177 m, 2h 20’)
A l’entrada d’aigües del segon ivó, sota l’esguard de la supèrbia piràmide del Pic de Pallás, deixem el camí que, per l’esquerra i vers el nord, creua el torrent i puja a l’Ivó Alto de Arriel, que no podem veure encara. Nosaltres prenem a mà dreta un corriol que s’enfila vers sol ixent. Anem deixant sota nostre, a l’esquerra, el tercer ivó. El camí és ben fressat però travessa llenques de tartera on les fites ens ajuden a no perdre’l. Salvem per sota un primer esperó on superem un curt però aeri pas. Pendent entre suau i moderat al començament, va augmentant de forma progressiva. Sempre vers sol ixent, encarem una coma pedregosa, clapejada d’herbei, on podem albirar-hi dues graonades. Coronada al fons per una cresta, on hi ha el punt culminant de la nostra ruta, malgrat que des d’aquesta posició encara no podem escatir quin és el cim del Frondella Occidental.
Superada la primera graonada, encarem la segona (cota 2.400) esbiaixadament, per una lleixa que, partint d’una canalona estreta i fosca per on s’hi escola un reguerol[4],  la ressegueix per la base fins a una mena de collet. A partir d’aquest punt l’herbei desapareix i el camí, més o menys fressat fins ara, es fon entre els caos granític de la tartera[5]. Les fites hi son sovintejades, però localitzar-les requereix tota la nostra atenció per a no perdre’n la continuïtat entre el rocam.
Més o menys sobre la cota 2.600 ja podem albirar clarament el nostre objectiu: és la punta més alta de la cresta que tenim en direcció ESE. L’identifiquem, d’altra banda, per una canal que talla perpendicularment el seu flanc, una mica a la dreta del cim. Vers l’est continua una afilada i tortuosa cresta que el separa dels cims central i nord.
A mesura que hem anat guanyant alçària hem anat descobrint tot el circ d’Arriel amb els seus ivons i els cims del voltant: la Peña Foratata, l’Arriel o Saliecho, el Pallás, el Mieidia d’Aussau, el Lurien…
Seguint les fites, anem a buscar una lleixa a la base del cim i flanquegem diagonalment vers la dreta en el sentit de la marxa (passos de II amb exposició, però bons agafadors) tot anant a creuar la canal a mitja alçada (II+) per un punt on hi ha una fita sobre una “trona” i un gendarme de granit blanquinós. Passada la canal, seguim flanquejant diagonalment en direcció a la cresta. Quan l’abastem no la seguim (ens caldria superar un bloc amb un pas de III força exposat) sinó que, guiats per les fites, continuem ascendint diagonalment, ara però vers l’esquerra, pel mateix vessant ponentí pel que hem pujat, anant a passar per sobre la canal. Solament al darrers metres assolim la cresta i, ja per terreny més planer però encara exposat, abastem el cim.

Frondella Occidental (2.995 m, 5h 10’)
Àmplia perspectiva limitada solament al nord per la resta de Frondellas i el Vathleitós.
Retornem pel mateix camí esmerçant-hi 4h 10’ de temps efectiu.

  • [1] Segons quina cartografia (p.e. Sua) li atorga una alçària superior als 3000, així com les ressenyes consultades, amb lleugeres diferències de cota entre unes i altres. En canvi a la de l’Alpina es considera inferior. Davant d’això he optat per anotar la lectura més alta enregistrada pel meu GPS, conscient de la moderada deriva que sempre comporta.
  • [2] Aquest camí és el de servei de la canalització de les aigües dels ivons d’Arriel cap al de Respomuso.
  • [3] D’aquest esperó en regalima aigua per diversos punts. Pot ésser el darrer per aprovisionar-nos-en.
  • [4] Degut a la seva orientació ponentina, fins ben entrat l’estiu és possible trobar-hi considerables congestes de neu. Caldrà preveure piolet i grampons.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF