Arxiu de la categoria: Bages

Montserrat. De Monistrol al monestir de Santa Maria.

Per la Drecera dels Tres Quarts. Retorn pel camí dels Degotalls i el de l’Àngel.

Distància 10,3 km
Desnivell acumulat 600 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 25 de febrer de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Montserrat (1:25000)
Recursos consultats Tot Montserrat (Jordi López Camps)

Fàcil i curt itinerari circular, perfectament senyalitzat, per accedir al Monestir de Montserrat des de Monistrol, per dos camins històrics.
Una interessant alternativa és allargar-lo pujant al Pla de la Trinitat per les Escales dels Pobres tot continuant pel camí de l’Arrel fins al monestir de Santa Cecília i per carretera fins al de Sant Benet.

 Monistrol de Montserrat (156m)
A la plaça de la Font Gran, seguim l’IP-6 (penell indicador) i els GR 5 i 96, pujant les escales per sortir a la carretera de Montserrat, que seguim uns metres a mà esquerra i la creuem per continuar camí a l’altre banda.
Per camí fàcil i ben fressat sortim al de les Aigües (estaca indicadora) que seguim a mà esquerra fins que, poc més enllà, trobem una nova bifurcació.

Drecera dels Tres Quarts (279m)
Conegut antigament com a camí i posteriorment com a drecera de Monistrol, tot i ser el més curt per accedir al monestir, a partir de la construcció del cremallera va anar perdent utilitat perquè la gent preferia seguir el traç de la via. Fins al punt de restar pràcticament perdut. Ara, totalment recuperat, és molt concorregut. És senyalitzat en verd i vermell.
Després de creuar el torrent de la Font del Boix (estaca indicadora), el camí faldeja en paral·lel, però a més baixa cota, la via del cremallera. Fins al peu de la Roca dels Corbs.

Roca dels Corbs (525m)
Al peu d’aquest roquer el camí es bifurca. Per l’esquerra baixa a trobar el camí de les Canals o de les Aigües. Prenem a mà dreta el de les Baranes, seguint les canonades d’aigua i desaigua del monestir. És un camí ombrívol, en bona part esglaonat. Després del coll de les Baranes sortim al camí de la Santa Cova i, pel costat de l’estació superior del funicular, atenyem el monestir.

Monestir de Montserrat (720m)
A l’extrem més oriental del conjunt d’edificacions, on comença l’aparcament, surt paral·lel a la carretera d’accés el camí dels Degotalls o del Magnificat.
És un camí per a vianants, ample i planer, que faldeja per l’obaga nord-oriental. Està flanquejat per un rosari de monuments de devoció mariana, alguns d’ells equipats amb font. És molt concorregut pels visitants del monestir. Com que és molt ombrívol, antigament s’hi acostumava a fer fontades.
El deixem pocs metres abans que acabi per un corriol a mà dreta, seguint el PR C-19 (estaca indicadora) que ens guiarà fins a retornar a Monistrol, i baixem a la carretera entre el Monestir i can Maçana a l’alçada de la canal del Pou del Gat.

Canal del Pou del Gat (652m)
Aquesta canal és transitable, amb alguns passos de grimpada. Pujant-la ens menaria al camí de l’Arrel.
Creuem i seguim la carretera a mà esquerra, en direcció a Santa Cecília/can Maçana, protegits darrere el guarda-rail, durant uns nou-cents metres.

Baixada dels Matxos (650m)
A la dreta de la carretera, ben indicada amb una estaca. Formava part del camí de bast entre Monistrol i el monestir. Va deixar d’utilitzar-se com a tal el 1860 un cop construïda la carretera de Monistrol, que és on acaba actualment, prop de les ruïnes de l’antic hotel de la Colònia Puig.
Seguim uns metres la carretera a mà esquerra i la creuem per accedir a Sant Benet.

Monestir de Sant Benet/drecera de l’Àngel (532m)
Uns metres abans d’accedir al monestir, a mà dreta i indicat per una estaca, comença la drecera o camí de l’Àngel. El primer tram és força rost i té alguns passos equipats amb grapes i una sirga. Tots prou fàcils de superar.
Aquest camí hauria format part del de bast entre Monistrol i el monestir de Montserrat (o de Santa Maria per ser més exactes). Ja es veu però que aquest primer tram no era pas transitable per animals a bast. El traçat original es va modificar i escurçar, en construir-se el monestir de Sant Benet, on hi havia l’hotel Marcet, a la dècada dels anys 50 del segle passat.
Més avall, a partir de l’Olivar d’en Marcet, trams empedrats, marges i la pròpia morfologia del camí, ja permeten identificar-lo com un camí apte per al pas d’animals de càrrega.
Flanquegem per la serra de Canfranc fins al coll homònim on baixem a trobar de nou la carretera. La seguim uns metres i la deixem per continuar camí a mà esquerra. Creuem el cremallera pel pont de la Mineta, on a mà esquerra surt el camí a l’estació (estaca indicadora). Entrem al nucli urbà pel costat de la capella de l’Àngel, que dóna nom al camí.

Itinerari relacionat: Camí de l’ArrelBaixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Àlbum d’imatges
Montserrat. De Monistrol al monestir.

Montserrat. Els Ecos i l’Esfinx.

Per la canal de la Font de la Llum, la dels Micos i retorn per la del Miracle

Distància 4,8 km
Desnivell acumulat 580~660m
Nivell de dificultat difícil
Data 31 de març de 2016
Cartografia Editorial Alpina. Montserrat (1:10000)

Exigent itinerari circular per guanyar una de les talaies més altes de la serra montserratina, que transita per un sector agrest on no hi ha cap camí fàcil. Grimpades, desgrimpades, flanquejos i passos exposats, alguns d’equipats. No és itinerari per aventurar-s’hi si no s’està avesat a aquest tipus de terreny. Totalment desaconsellable si és humit. En contrapartida el premi és proporcional a l’esforç.
Bona part transcorre per canals, pregones i encaixonades, on el GPS ens serà de ben poca utilitat. Els camins que seguirem estan fidelment representats al mapa. Però, com és habitual a Montserrat, hi concorren altres corriols i tiranys (dreceres, accés a peus de via d’escalada, etc.) que ens poden procurar una bona «encigalada». Un ull on posem els peus i l’altre a les fites i als senyals. I parades sovintejades: tant per refer l’alè com per gaudir de l’espectacle.

Accés
Per la BP-1103 entre el Monestir de Montserrat i el coll de can Maçana, poc més enllà del quilòmetre 4, hi ha un petit espai d’aparcament a mà dreta.

Creu del Regató (688m)
Podem albirar la Canal del Miracle, per on retornarem, a mà esquerra. Prenem el camí del Miracle, ben indicat a l’altre marge de la carretera, pujant per unes escales. Sortim al de l’Arrel (GR 172) que prenem a l’esquerra en direcció al Monestir. El seguim fins a la Canal de la Llum, on l’abandonem per enfilar-nos-hi a mà dreta, en fort pendent.
A mitja canal una fita ens senyala un camí a mà dreta, que podem seguir si volem visitar la propera Font de la Llum.
Canal amunt atenyem el Portell de Migdia, un collet entre les Talaies (esquerra) i els Ecos (dreta). Perdem uns metres per l’altre vessant, baixant per la Canal de Migdia.

Canal dels Micos (1000m)
Una fita i el mot «Micos» al tronc d’una alzina, ens indiquen un tirany que surt a mà dreta. Hi anem seguint senyals grocs i blaus.
Just encetar el corriol, un flanqueig delicat ens ensenya les cartes del pal que anirà la ruta a partir d’ara. Pugem fort amb tendència a l’esquerra (W) fins a la base de la paret, on anant a l’esquerra (S), entrem a la Canal dels Micos.
Superem grimpant per oposició un primer tram estret. I tibant de braços, entre les arrels d’un teix providencial, un segon de més ampli. Flanquegem per un pas força exposat, protegit per un sòlid cable d’acer.
Deixem a mà esquerra el corriol (senyals vermells) que mena al pas del «Borinot», actualment desequipat. Girem a la dreta i enfilem (N) la canal del Camell, costeruda però més ample. No arribem fins al final: la deixem per l’esquerra, seguint els senyals de pintura, i flanquegem sobre una roca (SW) des de la que ja podem albirar el cim de la Miranda dels Ecos.
Un tram arbrat, girem de nou a la dreta i encetem una altra canal (N) entre la Miranda i l’Eco del Mig. Una corda nuada ens ajuda a progressar per un ampli però llarg i costerut llit de roca.
Sortim a un collet, anem a l’esquerra i, per l’estret fil de carena, assolim el cim.

Miranda dels Ecos (1223m)
Som al sector més alt del massís, pocs metres per sota del seu sostre, la veïna Miranda de Sant Jeroni. Extraordinària talaia que ens proporciona una de les millors panoràmiques —i n’hi ha tantes!— que poden gaudir-se a Montserrat. Si calgués descriure tot el que s’hi albira hi esmerçaríem moltes línies…
Retornem al collet, enfilem per un corriol enganxat a la base ponentina de la Miranda fins a un altre entre aquesta i l’Eco d’en Nubiola (1).
Una sirga nuada a uns teixos ens permet baixar (S) per una rosta canal de fortíssim pendent i terreny descompost. La sirga ens deixa sobre una graonada d’uns quinze metres, quasi vertical, equipada amb una sòlida cadena i cordes.
Superat el pas continuem baixant ajudant-nos amb tota mena d’elements vegetals. Virem 90º a la dreta (W), deixant a l’altre mà el corriol que, entre la Roca de Migdia i el Serrat del Patufet, va a buscar el camí del Montgròs. Ens guiem, encara, pels senyals grocs.
A la capçalera de la Coma dels Naps de Dalt, deixem el camí que segueix baixant a buscar el de les Comes i anem a la dreta (NNW), guiats ara per senyals vermells.
Flanquegem recuperant alçària. A la propera bifurcació baixem a l’esquerra: no seguim el camí que, per la dreta, marxa arrapat a la paret. Poc més enllà deixem a mà esquerra una variant del camí que baixa al de les Comes.
Sortim sobre una llarga llesca rocallosa i la remuntem fins a la carena, entre les Roques del Salt de la Nina i les dels Aurons. Anem a l’esquerra carenejant (W) fins al peu de la Miranda dels Aurons i continuem, carena enllà (S), fins al de l’Esfinx.

  • (1) Tanmateix ens ha semblat que es pot desgrimpar directament des de mitja carena, sense que calgui retornar al collet.

L’Esfinx (1146m) (1)
Retornem sota els Aurons i, davallant per una canaleta (W), guiats ara per senyals de color blau, anem passar pel peu de les seves parets ponentines (N). Som al recorregut del Pas de l’Esfinx, un llarg tram de baixada fins al coll del Miracle, amb sovintejats flanquejos, desgrimpades i passos delicats no exempts d’exposició. (2)
Tot i l’atenció que cal dedicar als nostres passos, és obligat de tant en tant alçar la mirada per no perdre’ns les magnífiques vistes que s’albiren de les Agulles i els Frares Encantats.
Sortim al Camí de les Comes (PR C-78), entre el coll homònim i el de Port, que prenem a mà dreta.

  • (1) Sembla que és fàcil accedir al cim de l’Esfinx pel vessant nord amb senzilles grimpades que no passarien de IIº. Però no he localitzat més que una ressenya. Talment com si la gent hi passi de llarg. La manca d’informació i el fort vent ens aconsellen deixar-ho per un altre dia.
  • (2) Fa uns anys aquests passos estaven equipats amb cables i cordes. Encara hi resten alguns ancoratges. Es va desequipar… fins que algú hi prendrà mal.

Coll i canal del Miracle (975m)
Deixem la carena baixant a mà dreta tot entaforant-nos a la canal. Aviat trobem, també a la dreta, el camí del Salt de la Nina i l’Hort del Malany.
La del Miracle és una canal curta i, per això, amb molt de pendent. Molt més que a la de la Font de la Llum. Amb trams de terreny descompost, alternats d’altres en que els aiguats han deixat la roca mare al descobert.
Passat un d’aquells trams de roca, quan la canal s’obre, el camí ja menys rost se’n separa, iniciant una marrada a l’esquerra tot esquivant la graonada per on salta.
Sortim de nou al Camí de l’Arrel que prenem a mà dreta. Baixem a travessar la canal del Miracle. El camí, ben condicionat, la creua amb escales, baranes i algun passamà. Retrobem la cruïlla amb el del Miracle (estaca indicadora) que seguim desfent els nostres passos de l’anada.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Montserrat: Els Ecos i l'Esfinx

Montserrat. L’Albarda Castellana.

De Santa Cecília a l’Albarda Castellana per la canal de Sant Jeroni. Retorn pel Portell de Migdia.

Distància 5,7 km
Desnivell acumulat 769 m
Nivell de dificultat moderat
Data 10 de març de 2016
Cartografia Editorial Alpina. Montserrat (1:10000)

Circular per accedir a un cim amb nom de guarniment de bèstia de càrrega, sostre comarcal del Baix Llobregat. I, aprofitant la proximitat al camí, a la Miranda de Sant Jeroni sobirà de la serra, de l’Anoia i el Bages. Hi pujarem per la canal de Sant Jeroni i retornarem per la de la Font de la Llum.
Els aiguats del juny del 2000 van trasbalsar profundament les canals montserratines, deixant-ne moltes impracticables. Amb els anys, els treballs que s’hi han fet i el pas de la gent, els camins s’han recuperat. Corriols rostos que salven un bon desnivell en poc espai, especialment el de la canal de Sant Jeroni, on ens caldrà l’ajuda de les mans per progressar, en més d’una ocasió.
Malgrat que l’itinerari és evident i ofereix pocs dubtes d’orientació i els camins son fressats, per totes aquelles consideracions, l’hem qualificat de dificultat moderada.

Accés
Per la BP-1103 entre el Monestir de Montserrat i el coll de can Maçana, i els punts quilomètrics 5 i 6, hi ha el Monestir de Santa Cecília. Àmplia zona d’aparcament dotada de vídeo-vigilància.

Santa Cecília de Montserrat (680m)
Documentada als entorns de l’any 900, fou un monestir benedictí anterior al de l’abadia de Montserrat. A la primera meitat del segle XI, l’església primitiva, va ser reformada en estil romànic.
El segle XVI l’activitat monàstica havia decaigut i passà a dependre de l’abadia de Montserrat. Durant la Guerra del Francès fou saquejada i incendiada, com la resta d’esglésies i ermites montserratines. Fou restaurada el 1862 i el 1931. Durant la primera meitat del segle XX s’hi estatjà una comunitat de monges benedictines. La restauració més recent és del 2015. Actualment alberga un espai d’art.
De l’altra banda de la carretera prenem una pista a mà dreta que aviat es converteix en corriol que surt al camí de l’Arrel (GR 172, estaca indicadora), on anem també a la dreta. Més amunt, al costat d’una pilona de la línia elèctrica, ignorem a mà esquerra el camí a la font de la Teula i baixem a la llera de la canal.

Canal de Sant Jeroni (726m)
Entre el Serrat del Moro i el de Sant Jeroni. Inconfusible: hi puja la línia elèctrica del centre de telecomunicacions del Mirador del Moro.
A la llera (estaca indicadora) deixem el camí de l’Arrel per un corriol esglaonat que s’enfila pel marge hidrogràfic esquerre (dreta sentit de la marxa) en fort pendent.
Més amunt de la font de la Teula, baixem a la llera. A l’altre marge progressem per una vira protegida amb un passamà.
La canal es bifurca. A mà dreta s’obre la canal del Pou de Glaç, popularment coneguda com “del Mejillón” que dóna accés a la ferrada Teresina, i també està equipada amb cordes i cadenes. Continuem pel ramal de l’esquerra.
Ben aviat uns taulons esglaonats i una corda nuada ens faciliten superar una graonada que també podem salvar per l’esquerra.
Canal amunt abandonem la llera per un camí a mà dreta i ja no el deixem fins al coll. Els darrers metres son els més costeruts.
A la sortida anem a la dreta, passem pel costat de l’ermita de Sant Jeroni i del monument a mossèn Cinto Verdaguer, i enfilem les escales de la Miranda.

Miranda de Sant Jeroni (1237m)
Punt més alt de la serra, sostre de l’Anoia i el Bages. Magnífica talaia oberta als quatre punts cardinals. Si el dia hi acompanya podem albirar comarques i cims ben llunyans. Ens hi ajuda la bonica i sòlida taula d’orientació instal·lada fa tres dècades pel Centre Excursionista de la Comarca de Bages.
Tot baixant, poc després del monument a mossèn Cinto, prenem a mà dreta un camí ben fressat (SE). Al coll de les Pinasses, a mà dreta trobem el camí que després seguirem i que, per l’esquerra, mena al proper Camí Nou de Sant Jeroni. Continuem recte, fem un curt flanqueig poc exposat i amb bons peus, i salvem una curta graonada ajudats per una corda nuada.

L’Albarda Castellana (1177m)
Cim bicèfal, sostre comarcal del Baix Llobregat, amb nom de guarniment de bèstia de càrrega. Coronat per un pessebre.
Bona vista sobre el Torrent de Migdia que ens permet albirar bona part del camí que recorrerem tot seguit.
Retornem al coll de les Pinasses i prenem a mà esquerra el Camí dels Francesos, baixant (SW) fins a l’alçada del Camell de Sant Jeroni, on el deixem per un altre a mà dreta senyalitzat com a PR. Revoltem el Camell per migdia (W), obviant una drecera al Camí dels Francesos a mà esquerra, i el flanquegem pel vessant ponentí (N).
Fem diverses sifonades per salvar una torrentera i els replecs a la falda del Gegant Encantat (N) fins que, als peus de la Talaia girem 90º (W) i atenyem la llera del Torrent de Migdia, senyalada per dues grans fites. Deixem el PR que segueix torrent avall i anem a la dreta (N), torrent amunt, altra volta en fort pendent.
Quan a mà dreta trobem el camí a la Canal dels Micos, ja albirem la claror del coll.

Portell de Migdia (1029m)
Estreta i boscosa collada entre els Ecos i les Talaies. Vers el nord es despenja la Canal de la Font de la Llum. Baixem pel camí rost però ben definit que la recorre, encaixonats entre altes parets.
Quan la canal s’obre, una estaca i una fita ens senyalen un camí a mà esquerra que, en moderat pendent ens mena al peu de la vertical paret nord dels Ecos.

Font de la Llum (912m)
Raja dins d’una mina, a l’abric de la balma formada per una enorme llosa despresa.
Retornem al camí de la canal, ara per pendent més suau, i atenyem el Camí de l’Arrel (estaca indicadora) que prenem a mà dreta, en direcció al Monestir.
Revoltem la falda del Serrat de Sant Jeroni, al peu de la paret de Santa Cecília. Deixem a mà esquerra el camí que baixa a la carretera, que ja podem veure ben a prop, i ens enfilem fins a retrobar la llera de la Canal de Sant Jeroni, on desfem el camí de l’anada.


Powered by Wikiloc


Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Itinerari relacionat:

Serra de l’Obac. El Pujol de la Mata i la Falconera.

Dos itineraris, d’entre les diverses opcions que hi ha, per visitar un dels cims més coneguts de la Serra de l’Obac: el Pujol de la Mata. El segon, a més, s’acosta a l’airosa Falconera i s’enfila a la seva Miranda.
Malgrat la seva modesta alçària, el Pujol de la Mata és una bona talaia per albirar bona part del Pirineu i Prepirineu oriental. Com a curiositat afegida té un parell de petites cavitats que foraden el rocam cimer d’un vessant a l’altre.
Les parets de la Falconera, o Sabatera, i la seva miranda cauen a plom, com tallades amb un ganivet, sobre el torrent del coll d’Estenalles.
Tot i que situem l’itinerari a la serra de l’Obac, per ubicar-lo tot distingint-lo de l’altre gran sector del parc natural, Sant Llorenç del Munt, el més propi seria dir-n’hi serra de la Mata. Així és com coneixem des del Bages aquest conjunt de turons, carenes i canals entre Mura i la casa de Mata, que escolen les seves aigües a la riera de Nespres, també coneguda com de Sant Esteve o de Mura.

De Mura al Pujol de la Mata per la canal del Dragó i a la Falconera per la carena del Muronell i el camí de la Costa de la Mata.

Distància 11 km
Desnivell acumulat 730 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 16 de febrer de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Sant Llorenç del Munt i l’Obac (1:25000)

Itinerari fàcil de camins ben fressats, però no pas senyalitzats. Ara be, com arreu del parc, n’hi concorren molts altres i cal estar atent per no fer marrada. La única dificultat son un parell un parell de graonades, equipades amb grapes, per accedir al cim del Pujol El cim de la Miranda és fàcilment accessible. Tanmateix el de la Falconera té un darrer tram amb passos de III.

Accés
A Mura s’hi accedeix per un ramal de la BV-1221 entre Matadepera i Navarcles. Per sobre del nucli urbà, a l’esquerra de la carretera hi ha al Centre d’Informació amb una àmplia zona d’aparcament.

Centre d’Informació de Mura (466m)
Situat al nord del nucli urbà. Travessem el poble baixant vers el sud fins la riera de Nespres on anem a l’esquerra. Passem pel costat de l’ermita de Sant Antoni i continuem pista enllà (SE, indicacions de Els Caus i Font Freda).
A la bifurcació en Y, on s’ajunten el torrent d’Estenalles amb el de la Font Freda per formar la riera de Nespres, abandonem la pista per un corriol que s’enfila, entremig dels dos ramals, fins a una precària pista de servei d’una línia d’alta tensió, prop d’una torreta que deixem a mà esquerra. Som a la Costa de la Mata. D’aquest punt en parteixen dos camins. El de l’esquerra és per on retornarem. Prenem el de la dreta i, en moderat pendent anem guanyant alçària pel marge dret (hidrogràfic) del torrent de les Llosades (que més amunt s’anomena de la Font Freda). Al fons podem albirar la silueta cònica del Pujol de la Mata, coronat per un roquer, talment com un mugró.
Creuem el torrent de la Roureda, subsidiari d’aquell i ens entaforem a la canal del Dragó. Fort pendent fins assolir un collet, on anem a la dreta.
Al peu del rocam cimer, flanquegem a l’esquerra per un corriolet fins a la boca de les dues coves que, en pocs metres, ens permeten travessar a l’altre vessant.
Per accedir al cim superem un parell de curtes graonades, equipades amb sòlides grapes. Fa anys, en lloc de grapes hi havia escales.

Pujol de la Mata (771m)
Cim acastellat: Ampli i planer, envoltat de parets verticals. Molt bona talaia del Pirineu i Prepirineu oriental.
Retornem al collet per on hem vingut on, un difús corriol, baixa decididament (S) per una canal al torrent del Roure del Parrac, i un sender ben definit s’enfila (E) a la Sesta Forèstega. Nosaltres prenem un corriol entremig (SE) que també davalla cap el torrent. Abans d’arribar-hi trobem una drecera a mà dreta, però el camí més còmode és fent marrada a l’esquerra.
Travessem la llera del torrent i deixem a mà esquerra un corriol que s’enfila per aquest cantó (1). Poc més enllà, trobem a mà dreta el que ve del Roure del Parrac (2), la canal de la Font Freda i la de la Brega. Continuem recte, fem una colzada per creuar un torrent secundari, i ens enfilem a la carena de la cova del Muronell.

  • (1) Ignoro on mena aquest camí, prou fressat, que no apareix ressenyat al mapa. Però suposo que der ser una drecera al Camí de la Costa de la Mata, que surt al Pla de les Sivines.
  • (2) Si volem visitar-lo és força a prop, en una clariana torrent avall. Solament en resta la soca, però he llegit que tenia bona envergadura fins que un llamp el va afectar. El nom li ve del d’un piler (carboner) de Mura que feinejava per aquesta zona.

Cova del Muronell (780m)
Oberta a pocs metres del camí, s’hi accedeix per un corriol pel vessant ponentí. És una balma de tres metres d’amplada per quatre d’alçària i vuit de fondària. Amb una obertura lateral, talment un finestral, protegida per un mur de pedra seca.
També anomenada dels Moros, dels Lladres o del Plana, la única referència a aquests noms que he localitzat és que fou utilitzada com a estada temporal (com tantes altres a la serra) per una persona amb aquest cognom.
Més amunt atenyem el camí de la Costa de la Mata que, pel coll del Bofí, baixa del mas homònim on hi ha les oficines del parc. El prenem a mà esquerra i serà pel que retornarem. Solament el deixarem transitòriament per visitar la Falconera (1).
Flanquegem (NNE) en perdent cota moderadament. A l’alçada del Pla de les Sivines obviem un corriol poc definit a mà esquerra (2). Poc més enllà abandonem el camí per un corriol que s’enfila a mà dreta (fita) i el seguim fins atènyer el camí del coll d’Estenalles, que prenem a mà esquerra. Deixem, també a mà esquerra, el que baixa a buscar el de la Costa de la Mata.
Sortim a pocs metres del Revolt del Pi, sota del coll d’Estenalles, on la carretera de Matadepera a Talamanca dibuixa un tancat revolt. Zona d’aparcament i punt d’inici de diversos itineraris. Fem un gir de 90º i ens enfilem a l’esquerra (N) vers l’evident Miranda de la Falconera.

  • (1) Tanmateix a mà dreta surt un altre camí que ignoro on mena.
  • (2) No apareix al mapa ni en tinc cap referència. Cal suposar que és un camí paral·lel al que hem fet i que baixa directament al torrent del Roure del Parrac.

Miranda de la Falconera (846m)
Bonic mirador sobre el torrent d’Estenalles que ens separa de les parets dels Cortins i el Montcau, amb una panoràmica semblant a la del Pujol.
Ens adrecem a la veïna Falconera, o Sabatera per camí ben definit. Si volem accedir al cim ens caldrà superar alguns passos de III.
Guiats per fites baixem a recuperar el camí de la Costa de la Mata, a l’alçada del collet de la Sabatera, on anem a la dreta (N). El que resta és camí carener. Per l’esquerra trobarem tres camins que menen a la Sesta Farèstega. Un parteix del mateix collet, l’altre just passat el Turó de la Roureda i el darrer, prou més avall. Poc més enllà d’aquest darrer trencall trobarem, també a mà esquerra, el que s’enfila al Pujol del Llobet i, encara més enllà, el que davalla del mateix punt.
El pendent s’accentua. Poc abans de recuperar el camí d’anada, trobem a mà dreta el que baixa al torrent d’Estenalles.


Powered by Wikiloc

De Mura al Pujol de la Mata pel Camí Raló, la carena de la Castanyera i la canal de la Font Freda. Retorn per la Costa de la Mata.

Distància 13,7 km
Desnivell acumulat 840 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 9 de maig de 2010 / 12 de maig de 2007
Cartografia Ed. Alpina. Sant Llorenç del Munt i l’Obac (1:25000)

Com l’anterior aquest és també un itinerari fàcil amb la única dificultat d’un parell un parell de graonades, equipades amb grapes, per accedir al cim. El camí de pujada és parcialment senyalitzat, no així el de tornada des de la carena de la Castanyera.

Accés
A Mura s’hi accedeix per un ramal de la BV-1221 entre Matadepera i Navarcles. Per sobre del nucli urbà, a l’esquerra de la carretera hi ha al Centre d’Informació amb una àmplia zona d’aparcament.

Centre d’Informació de Mura (466m)
Situat al nord del nucli urbà. Travessem el poble baixant vers el sud fins la riera de Nespres a l’alçada de la Font de l’Era, on hi ha un parc infantil, anem a l’esquerra en direcció a l’Ermita de Sant Antoni (per on retornarem) sense arribar-hi. Ben aviat passem a l’altra riba per una palanca de fusta i prenem una pista que puja fent giragonses.
Una estaca ens indica el corriol que, per l’esquerra, s’enfila vivament per entremig d’un bosquet esclarissat de pins, roures i alzines. És l’antic Camí Raló que, per l’Alzina del Sal·lari, permetia l’accés de Mura al camí ral de Barcelona a Manresa, a l’alçada de la Barata.
Passem per sota d’un parell de línies d’alta tensió. Entre la primera i la segona ignorem un corriol a mà esquerra. Continuem (S) per la carena entre els torrents de Reixac a ponent i de la Fontfreda a sol ixent. El nostre destí, el Pujol de la Mata, queda ben a la vista, alçant-se sobre el torrent de la Font Freda.

El Castellot (660m)
Curiosa formació fruit de l’erosió del conglomerat. Anomenada també Turó de les Onze Hores, A alguns mapes i ressenyes se l’anomena incorrectament. Fins i tot hi ha qui pretén veure-hi similitud amb aquest animal.
Poc més enllà, a la bifurcació, anem a la dreta. Per l’esquerra (recte) seguiríem carenejant, però nosaltres anem per l’obaga. Al mig d’un grau, sota d’una balma, hi ha la Font del Cargol.
Retrobem el camí carener que hem deixat i el seguim (S). Més endavant, una altra bifurcació indicada on, per la dreta, baixaríem al collet de Reixac. Continuem recte, guanyant alçària.
Davant nostre s’alça un turó que podríem esquivar per un corriol a l’esquerra. No ho fem i seguim carenejant. Creuem el camí de Puig-andreu i Puigbó i continuem recte, enfilant-nos al Turó dels Ducs, o Rocaprenys.
Quan baixem del turó, retrobem el camí que l’esquiva i que hem rebutjat. Força més endavant, per la dreta, surt el del Malpàs per l’Era dels Enrics i, poc més enllà, un altre que baixa a l’esquerra. Aquest ens permetria fer drecera, a costa de perdre’ns un dels al·licients de l’itinerari. Continuem dons recte, fins que el nostre camí gira a l’esquerra (SE) i ben aviat sortim prop del camí carreter que, provinent del Coll d’Estenalles va al Coll de Boix. No cal arribar-hi encara. Per un corriol paral·lel atenyem en un tres-i-no-res l’Alzina Bonica.

Alzina Bonica (892m)
L’Alzina Bonica o del vent és un arbre de monumental capçada. Amida prop de 12 metres d’alçària i el seu troc té un perímetre de 2,8. A l’ombra d’aquesta centenària alzina hi gaudim d’un dels paratges més bells de la contrada.
Tornem sobre els nostres passos i, ara sí, sortim al camí carreter on anem a l’esquerra. Passant pel costat de la Coma d’en Vila, el seguim bona estona, obviant altres camins a dreta i esquerra, per la Carena de la Castanyera, on hi ha el punt més alt del nostre recorregut (935 m).
Atenyem el coll de la Garganta, on dos corriols baixen per cada costat. Davallem pel de l’esquerra (N) a la canal de la Font Freda. Ignorem un corriol a mà dreta. El camí és força net fins a la font. A partir d’aquí (retrocedim uns metres i seguim baixant pel peu d’una cinglera) està molt envaït per la malesa, que conforma un sotabosc espès. Malgrat això el corriol es manté fressat i algunes fites ens ajuden. No hi ha problemes per seguir-lo, però ja es veu que no és molt concorregut.
Anem perdent alçària, baixant pel marge esquerre, fins abastar el llit rocallós del torrent i passem a l’altre marge. El Pujol de la Mata s’alça evident davant nostre. Seguim fins a trobar el torrent del Roure del Parrac, que baixa per la nostra dreta i que, en aquest punt, conflueix amb el de la Font Freda. Passem al marge dret del torrent del Roure del Parrac, on atenyem un corriol, més fressat i obert que el que hem seguit fins aquí. Per l’esquerra aquest camí segueix el torrent de Font Freda per la canal de la Brega i, més endavant, per la pista de les Llosades, ens permetria retornar a Mura.
El prenem en sentit contrari, cap a la dreta (E), seguint el torrent del Roure del Parrac. Aviat trobem a mà esquerra aquest exemplar d’esquelet arbori ben singular.

Roure del Parrac (607m)
Situat en una clariana vora el torrent. Solament en resta la soca però, pel que hem llegit, tenia bona envergadura fins que un llamp el va afectar. El nom li ve del d’un piler (carboner) de Mura que feinejava per aquesta zona.
El camí segueix torrent amunt i s’ajunta amb el que baixa del Pujol de la Mata per enfilar-se a la carena de la Cova del Muronell. Però nosaltres l’abandonem al cap de pocs metres per fer drecera a l’esquerra (senyalada amb una fita).
La pujada és forta però curta. Creuem un primer corriol i ben aviat, sortim a un collet carener. Per la dreta hi ha el camí que seguirem a la tornada. Recte (N) el de la Canal del Dragó, que també mena a Mura.
Ens enfilem per l’esquerra i, en poca estona, som al peu del rocam cimer. Flanquegem a l’esquerra per un corriolet fins a les dues boques de la foradada que, en pocs metres, ens permet travessar a l’altre vessant.
Per accedir al cim superem un parell de curtes graonades, equipades amb sòlides grapes. Fa anys, en lloc de grapes hi havia escales.

Pujol de la Mata (771m)
Cim acastellat: Ampli i planer, envoltat de parets verticals. Molt bona talaia del Pirineu i Prepirineu oriental.
Retornem al collet. Ara continuem recte (E) per un ben fressat i evident corriol i, en poca estona, ens plantem a la Sesta Forèstega: un ombrívol alzinar envoltat de roques. La sesta (migdiada) és el lloc on els pastors arreplegaven el ramat a resguard de la calor. En aquest punt hi concorren tres camins. Tots menen al de la Costa de la Mata. El de més a la dreta (S) puja al collet de la Sabatera. El del mig al turó de la Roureda. Nosaltres prenem el de l’esquerra (NE) baixant primer lleugerament, per enfilar-nos desprès a la carena, on ens afegim al camí de la Costa de la Mata, que prenem a mà esquerra.
Poc més enllà deixem, també a mà esquerra, el que puja al Pujol del Llobet i, encara més enllà, el que davalla del mateix punt.
El pendent s’accentua. Deixem a mà dreta el camí que baixa al torrent d’Estenalles i passem de nou per sota una de les línies d’alta tensió. Al capdavall de la baixada atenyem l’aiguabarreig del torrent d’Estenalles amb el de la Font Freda, origen de la riera de Nespres. Aquí seguim per un camí carreter que ens retorna a Mura pel costat de l’ermita de Sant Antoni.

Powered by Wikiloc


Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Montserrat. Itineraris de les Ermites.

Al voltant del monestir de Montserrat hi havia fins a setze ermites eremítiques, destruïdes durant la Guerra del Francès i abandonades definitivament a finals del segle XIX.
La presència de santuaris habitats per eremites a la muntanya és anterior al monestir. Al segle IX Guifré el Pelós va instaurar quatre ermites: Santa Maria (que posteriorment esdevindria monestir), Sant Iscle, Sant Pere i Sant Martí. A aquestes, en aquella època, ja calia afegir-hi les de Santa Cecília i Sant Miquel. Fins arribar a les setze (el nombre varia segons la font consultada), sense comptar el monestir i la Santa Cova.
El torrent de Vallmala dividia les ermites històriques bastides a la part alta de la muntanya en dues zones, Tebes i Tebaida, en al·lusió a les terres d’Egipte, tan fecundes d’anacoretes en els primers segles del cristianisme. Les del primer grup pertanyent al bisbat de Barcelona, i les del segon al de Vic. La zona de Tebaida, és la que hi ha damunt del monestir. La de Tebes es correspon amb el sector de les Gorres. Hi ha una tercera zona anomenada Tabor, a la qual solament hi pertany l’ermita de Sant Jeroni.
Us proposem dos itineraris per visitar la major part d’aquestes ermites, l’un pel sector de Tebaida i l’altre pel de Tebes (Gorros).

Del monestir a Sant Antoni per Sant Dimes, la Trinitat i Sant Salvador amb retorn pel camí vell de Sant Jeroni

Distància 7,4 km
Desnivell acumulat 543 m
Nivell de dificultat moderada
Data 12 de maig de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Montserrat (1:10000)

Partint del monestir, aquest itinerari circular visita algunes de les ermites situades a la zona de Tebaida, al marge esquerre del Torrent de Santa Maria o de Vallmala. Permet albirar una bona colla d’agulles emblemàtiques com les Gorres, l’Elefant, la Prenyada, la Mòmia, els Flautats o el Cavall Bernat.
Visitarem les següents ermites: Santa Creu, Sant Dimes, la Trinitat, Sant Salvador i Sant Antoni.

Accés
El monestir de Montserrat és accessible pel Cremallera, l’Aeri i en vehicle per les BP-1103 i BP-1121.

Monestir de Montserrat (710 m)
A la part ponentina dels edificis del monestir anem en direcció a Santa Cecília i Sant Jeroni. Travessem el Torrent de Santa Maria i, seguint-ne el curs, ens enfilem per les Escales del Pobres fins a superar el Pas del Francesos.
La llegenda explica que aquest grau antigament anomenat pas del Trencabarralons (no confondre amb el de Trencabarrals) és el lloc per on va passar l’exèrcit francès quan va envair la muntanya, guiats per un traïdor que coneixia be els viaranys. La primera escopetada que van engegar els catalans, va ferir-lo mortalment, anant a parar daltabaix d’un cingle. Les monedes de la traïdoria es van escampar, tornar-se pedres.

Plaça de Santa Anna (895m)
Ben a prop hi ha les restes de l’ermita homònima que feia les funcions de parròquia del conjunt eremític i de residència del monjo superior, ja que comptava amb la capella més gran. L’any 1498 l’Abat Cisneros la va traslladar des d’una ubicació anterior, per a una major comoditat d’eremites i pelegrins.
Estaques indicadores. Anem a la dreta, deixant el camí de Sant Jeroni pel menys concorregut Camí de l’Arrel (PR-C 19) a Santa Cecília (i Sant Benet). Passada la Miranda dels Ermitans (estaca indicadora ‘Tebaida’ 910m) el deixem per prendre, també a mà dreta, el Camí dels Totxos que volteja l’embut de la canal sobre el Monestir en sentit NE, fins a l’Escala Dreta, d’accés privat, que comunica Sant Dimes i la Santa Creu amb les instal·lacions del monestir.

Sant Dimes i la Santa Creu (887m)
Situades a poca distància l’una de l’altra. Sant Dimes, també coneguda com l’ermita del Bon Lladre o del Castell, ja que va ser edificada aprofitant l’antic castell de Marro, encavalcada entre dues penyes. Estava formada per una capella, un edifici annex, dos oratoris i un calvari.
La Santa Creu, també coneguda com a ermita de Santa Helena, és bastida sota una balma natural.
Ens enfilem (N) pel llom d’una codina, per camí poc evident els primers metres, fins abastar la carena ran del cingle sobre el Camí dels Degotalls.
Continuem (NW) fins al Pla de la Trinitat (cruïlla, estaca indicadora Can Maçana-Monestir) on retrobem i seguim recte pel Camí de l’Arrel.

La Trinitat (966m)
Ruïnes de la que fou l’ermita més gran de totes, amb planta baixa i pis. Per les seves dimensions era coneguda com ‘el palau de les ermites’. La Santíssima Trinitat era lloc de descans per a monjos, llecs i escolans, també d’acolliment d’hostes i pelegrins. Al segle XV va ser reedificada i habitada per Bernat Boí, ‘prior dels ermitans’. Al segle XVII l’abat Beda Pi l’amplià amb una nova cisterna i un dormitori per als monjos. Anys més tard, l’abat Jaume Martí bastí la capella i aixecà un pis.
Anem a l’esquerra continuant pel camí de l’Arrel, en direcció a Sant Benet. Aquesta darrera ermita, que avui fa les funcions de refugi guardat, fou erigida el 1536 i durant molts anys fou l’habitatge del vicari dels ermitans.
Poc abans d’abastar-la deixem el camí per un costerut corriol a mà dreta (indicació en pintura groga sobre una roca a ’Sant Salvador’) seguint senyals grocs fins a les restes de l’ermita de Sant Salvador.

Sant Salvador (1069m)
D’aquesta ermita, erigida als peus de la roca homònima, popularment coneguda com l’Elefant, solament en resten el basament d’alguns murs. És documentada d’ençà les primeries del segla XIII. També fou coneguda com l’ermita de la Transfiguració i comptava amb un oratori dedicat a la Nativitat del Senyor. Hi ha un petit refugi lliure excavat en una balma.
Planerament anem (W) fins al Coll de Sant Salvador, on gaudim d’una magnífica perspectiva. Davallem (N) fins al Coll de la Canal Plana i guanyem alçària de nou (NW) resseguint el peu de la Serra de les Lluernes. Sempre per camí ben fressat que abandonem a mà dreta (N) per un altre que ens enfila, en fort pendent, a la capella de Sant Antoni.

Sant Antoni (1095m)
Estratègicament situada sota el Serrat de les Onze Hores i sobre la Paret de Diables. És el punt més alt de l’itinerari i un magnífic mirador de la cara sud oest del Cavall Bernat i de bona part de la serra.
Després de Sant Jeroni, és la que es troba més allunyada del monestir. A finals del segle XV va ser restaurada i ampliada per l’abat Cisneros. Durant la Guerra del Francès va fer les funcions de polvorí. Les ruïnes de l’ermita de Sant Antoni no es troben en bon estat de conservació. Les restes no estan consolidades i ocultes per la brolla. A l’abric d’una balma obrada hi ha un refugi guardat.
Retornem sobre els nostres passos davallant fins a recuperar el camí de Sant Salvador que prenem a mà dreta (W), anant a passar per sota el Cap de Mort. Rebassat el Serrat dels Patriarques, atenyem al Camí Vall de Sant Jeroni, que prenem a mà esquerra, seguint en baixada el Torrent de Santa Maria o Vallmala (SE).

Pla dels Ocells (930m)
Cruïlla de camins indicada on continuem recte. Anem a passar pel peu de la característica Panxa del Bisbe i seguim fins a retrobar la Plaça de Santa Anna on desfem el camí de l’anada pel Pas dels Francesos i les Escales dels Pobres fins al monestir.


Powered by Wikiloc

Del camí dels Degotalls a la Miranda de Santa Magdalena per la canal del Pou del Gat i el camí de l’Arrel amb retorn pel monestir

Distància 9,2 km
Desnivell acumulat 812 m
Nivell de dificultat difícil
Data 4 de febrer de 2016
Cartografia Editorial Alpina. Montserrat (1:10000)

Pujant per la canal del Pou del Gat, aquest itinerari passa al peu de la zona de Tebaida, creua el Torrent de Santa Maria o de Vallmala fins a la de Tebes (Gorres), visitant una bona colla d’ermites, alhora que permet albirar agulles tant emblemàtiques com les de les Gorres, l’Elefant, la Prenyada, o la Mòmia.
La qualificació de difícil potser és excessiva, però li donem atenent a alguns passos que trobarem a la Canal del Pou del Gat i al tram entre l’ermita de Sant Martí i el Bassal dels Corbs, on cal estar molt atent per no perdre el camí correcte.
Podem escurçar l’itinerari si retronem per la Canal Plana.
Visitarem les següents ermites: la Trinitat, Sant Benet, Santa Anna, Sant Martí, Sant Joan, Sant Onofre i Santa Magdalena.

Accés
Per la BP-1103 entre el Monestir de Montserrat i el coll de can Maçana. Ben a prop de l’encreuament amb la BP-1121 entre Monistrol de Montserrat i el Monestir hi ha un petit espai per aparcament a mà dreta (sentit can Maçana) i, poc més enllà, al voral contrari, unes escales donen accés al camí dels Degotalls i a la canal del Pou del Gat.

Camí dels Degotalls (650m)
Creuem la carretera. 100 metres més enllà un rètol indica els esglaons d’inici del camí dels Degotalls. Més amunt una estaca informa que som a la canal del Pou del Gat. Deixem el camí i entrem al llit del torrent, seguint un corriol.
Fort pendent en un tram on ens caldrà ajudar-nos amb les mans en diversos punts, amb algun pas prou atlètic. L’únic pas exposat, és fàcil i està protegit amb una sirga.
Al cap de munt de la canal atenyem el camí de l’Arrel.

Camí de l’Arrel (845m)
Que prové de Santa Cecília on enllaça amb el de can Maçana. És un tram dels GR 4 i 172. El prenem a mà esquerra, direcció al Monestir (estaca indicadora). Aviat podem albirar la Cadireta del Diable que ens tapa la resta d’agulles dels Flautats. Més a la dreta el Cavall Bernat, la impressionant Paret de Diables, el Serrat dels Patriarques i Mirador del Moro (antenes). I vers el nord el monestir de Sant Benet, el Bages i el pre-Pirineu.

Pla de la Trinitat (940m)
Estaca indicadora de la cruïlla de camins on s’hi ajunta per l’esquerra el de Sant Dimes i la Santa Creu.
Vers el SW podem albirar les Gorres, a on ens adrecem i, més a la dreta sobre nostre, les ruïnes de l’ermita de la Trinitat al peu de les agulles de la Mòmia i la Momieta, el Fesolet, els Flautats, la Quarta de la Trinitat, la Cadireta del Diable, la Porra i la Punxa.
Podríem continuar de recte, seguint el GR, que retrobarem més endavant, però anem a la dreta fins a l’ermita de la de la Trinitat, que fou la més gran de totes. Camí enllà, deixem a mà dreta el que s’enfila a la de Sant Salvador i, ben aviat, arribem a la de Sant Benet, que avui fa funció de refugi.
Comencem a davallar. Per l’esquerra retrobem el GR i més endavant el camí dels Totxos que mena a Sant Dimes. Poc més enllà, si ens apartem del camí, des de la Miranda dels Ermitans, tindrem una bonica vista sobre el monestir.
Ben aviat sortim al camí Vell de Sant Jeroni.

Plaça de Santa Anna (900m)
Cruïlla de camins indicada. Per l’esquerra i les Escales dels Pobres aniríem al monestir. Anem a la dreta, però tot seguit abandonem el camí de Sant Jeroni per un a l’esquerra que, en pocs metres, ens deixa a l’ermita de Santa Anna.
Creuem el torrent de Santa Maria o de Vallmala i comencem a enfilar-nos per l’altre marge. Sortim a un camí (estaca indicadora) que per la dreta mena al Pla dels Ocells, i que farem de tornada. Per l’esquerra va a l’estació superior del funicular de Sant Joan. Poc metres més enllà, en direcció al funicular, ens enfilem per un corriol a mà dreta que, en fort i breu pendent, ens deixa sobre el camí Nou de Sant Jeroni, a la falda de la Gorra Marinera, que ja hem pogut albirar poc abans.
Prenem a mà dreta aquest camí ample i ben condicionat, en direcció a Sant Jeroni. Més enllà deixem a l’esquerra el de les Escales de Jacob (estaca indicadora, direcció a Santa Magdalena), pel que retornarem.
Encara prou més enllà, al bell mig d’una canal entre la Magdalena Superior i la Gorra Frígia, deixem el camí Nou de Sant Jeroni.

Canal entre la Magdalena Superior i la Gorra Frígia (1025m)
(revisat l’octubre de 2016)
A l’esquerra del camí Nou de Sant Jeroni i pel costat d’una alzina que ens serveix d’agafador, prenem un corriol poc definit que s’enfila per la canal (SW) en fort pendent. Hi ha trams equipats amb corda nuada. Poc abans del collet una sirga, on temps enrere hi havia una cadena, ens ajuda a passar una codina.
Al collet comença la via normal a la Gorra Frígia, oberta per Lluís Estasen el 1920. Durant un temps va estar equipada amb cadenes i cables i era utilitzada pel descens.
Ara davallem pel vessant de migdia (SW), encara en fort pendent, fins que localitzem a mà dreta una balma obrada, ben condicionada i habilitada com a refugi lliure. En aquest punt hom creu que hi havia l’antiga ermita de Sant Martí.
Continuem davallant per sobre d’una rampa pedregosa, al costat ponentí del refugi. Desgrimpada delicada, sobretot si hi ha mullena. Els arbres ens poden servir de suport. Continuem recte avall per entremig del bosc, fora de camí, fins que atenyem un corriol transversal (senyals de pintura verda) que prenem a mà esquerra virant 90º (S). Aquest corriol prové de la canal de l’Artiga Baixa (ferrada de les Dames) pel camí equipat dels Llorers o del Llorer.
Deixem el camí senyalitzat que per l’esquerra s’enfila vers un collet entre la Miranda de Santa Magdalena i la Miranda Xica (cota 1073, al costat del Mirador de Sant Joan) (1), i continuem recte. Passem un tram esllavissat i sortim a un collet entre la Miranda Xica i la Punta Pam a Pam. Flanquegem per la falda de la Miranda Xica fins al Bassal dels Corbs.

  • (1) Aquest camí ens pot servir de drecera o d’alternativa dons, passat el coll, s’ajunta amb el que puja al Mirador de Sant Joan.

Bassal dels Corbs (1013m)
D’imprecisa localització, l’hem situat a la cruïlla del camí pel que venim amb l’antic de la Vinya Nova —o del bassal dels Corbs— pel Clot de la Mònica, que ara seguim a mà esquerra (senyals de pintura blava).
Continuem flanquejant, travessem un clap boscós i atenyem un collet entre el Mirador de Sant Joan i la Miranda de Santa Caterina. Revoltem el Mirador de Sant Joan, deixem a mà esquerra el sender que s’hi enfila i atenyem el camí pavimentat del monestir a Sant Joan per Sant Miquel.
Passem per la llarga balma que aixopluga les ruïnes de les antigues ermites de Sant Joan i Sant Onofre, i enfilem les escales de Santa Magdalena. Al cap de munt trobem el camí de Sant Jeroni per l’Escala de Jacob (estaca indicadora).
Retornem a aquesta cruïlla després de visitar les ruïnes de l’ermita de Santa Magdalena i d’enfilar-nos a la seva Miranda.
Per l’Escala de Jacob, entre la Magdalena inferior i la Gorra Marinera, davallem fins a retrobar el camí Nou de Sant Jeroni.
Desfem el camí de l’anada fins a la cruïlla del de Santa Anna amb el del Pla dels Ocells al funicular de Sant Joan (estaca indicadora), on anem a l’esquerra.
Pel pas del Trencabarrals, al peu de l’esvelta agulla homònima, coneguda també com el Puro o Cigar, atenyem el Pla dels Ocells.

Pla dels Ocells (930m)
Cruïlla de camins indicada on anem a la dreta pel camí Vell de Sant Jeroni.
Abans de passar pel peu de la característica Panxa del Bisbe, deixem a mà esquerra el corriol que s’enfila al coll de la Canal Plana. Seguint-lo tindríem l’opció de fer drecera retornant al camí de l’Arrel i la canal del Pou del Gat.
Continuem fins a retrobar la Plaça de Santa Anna i, pel Pas dels Francesos i les Escales dels Pobres, baixem al monestir. Travessem el conjunt d’edificis i, a l’altre cap, enfilem per les escales que menen al camí dels Degotalls.


Powered by Wikiloc


Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Serra de l’Obac. La Gavarra.

De l’Alzina del Sal·lari al Turó de l’Espluga per la Font de la Pola i els Castellots de Tanca. Retorn pel Camí Ral i Castellsapera.

Distància 11 km
Desnivell acumulat 722 m
Nivell de dificultat moderat
Data 22 de desembre de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Llorenç del Munt i l’Obac (1:25000)

La Gavarra és el sot capçalera del torrent de la Font de la Cansalada, alimentat per les escorrenties del Coll de Tanca, la Pola, Castellsapera i la carena del Camí Ral.
Recorrerem en itinerari circular els careners que l’envolten, tot visitant indrets emblemàtics de la Serra de l’Obac que ens recordaran temps pretèrits, quan les seves balmes i masos, avui rònecs, eren habitats, el transport es feia a bast i la transitaven pastors, pagesos, carboners, traginers, vianants i… lladres de camí ral.
Llevat del Camí Ral la resta no estan senyalitzats, però son ben fressats i fàcils de seguir. Excepte l’accés a la Foradada del Quarto de Reixa, que exigeix tibar de braços, i una altra fàcil grimpada al Castellsapera, no trobarem altres dificultats que l’orientació en una zona on hi conflueixen força camins, no tots representats al mapa, que he procurat explicar tant be com he sabut.

Accés
L’ampli aparcament de l’Alzina del Sal·lari és en un tancat revolt entre els punts quilomètrics 11 i 12 de la BV-1221 entre Matadepera i Talamanca.

Alzina del Sal·lari (730m)
O Alzina del Salari. Punt de partida de nombrosos itineraris per la Serra de l’Obac. El nom ve d’una alzina monumental morta el 1985, més gran encara que la Bonica o del Vent. Hi ha dues teories sobre aquest nom: la que l’atribueix al cognom d’un piler que hi tenia la barraca i la que ho fa al lloc on els amos de mas de la Barata pagaven el salari als boscaters.
Des del cap-de-munt de l’aparcament pugem (NW) primer per l’asfalt d’un carrer del desgraciat intent d’urbanització i després sobre pista de terra, rebutjant ramals a dreta i esquerra, amb una drecera, fins al Coll de Tres Creus on creuem el GR 5 i continuem (W) per la falda meridional del Turó de la Pola (1).
Per camí molt ben condicionat, amb bones vistes sobre el Paller de Tot l’Any i Montserrat, resseguim el peu del cingle sota de la capriciosa agulla del Setrill i pel costat d’uns enterraments en cista d’època alt-medieval. A l’alçada d’uns grans blocs apilats i coronat per un merlet, el cingle gira sobtadament.

  • (1) Si volem pujar al turó, des de on gaudirem d’una dilatada panoràmica, podem seguir el GR a mà dreta i deixar-lo, al costat d’un dipòsit d’aigua, per un corriol a mà esquerra que s’hi enfila. Davallaríem per l’altre cap i prendríem un altre corriol a mà esquerra seguint una torrentera que ens deixaria de nou al camí de la Porquerissa.

La Porquerissa (833m)
Balma situada al cairell del cingle. N’hi ha referència escrita d’ençà el segle XIII tot i que en excavacions arqueològiques han aparegut restes de l’època romana i posteriors.
El nom respon a la funció de resguard pels ramats de porcs que pasturaven la contrada aprofitant les glans de l’alzinar. També va servit per a cleda de bens.
Des d’aquí podem albirar (NW) els Castellots de Tanca, per on anirem a passar.
Amb un gir de quasi 180º continuem camí (N) fins a la font.

Font de la Pola (830m)
Sota una gran balma hi ha un aiguaneix aprofitat des d’antic.
A finals dels anys 20 del segle passat, un grup de secció d’excursionisme de la Joventut Terrassenca va decidir condicionar el lloc. Entre els impulsors hi havia Valentí “Tinet” Rossinyol i el paleta Puig. Hi van construir una cisterna, una pica i una taula. S’hi feien fontades i hi havia famílies que hi passaven les vacances dormint a les balmes properes.
75 metres més amunt de la font s’albiren dues roques separades per una escletxa. Per accedir-hi solament cal seguir el camí al Coll de Tanca i els Castellots i deixar-lo per un corriol a mà dreta.

Cova del Cingle del Gendarme (845m)
El gendarme que li dóna nom, és plantat just davant de la cova, mig cobert per l’alzinar.
La cova és una cavitat a l’escletxa (diàclasi) de poca fondària. En el conjunt s’hi observen una sèrie de forats practicats a la roca que deurien servir per sustentar algun tipus d’estructura.
Hi ha diverses hipòtesis sobre l’ús que hauria tingut aquest indret: des d’un santuari de l’Època del Bonze, a una torre d’observació alt-medieval, fins a dependències del mas de la Pola per a ruscs d’abelles. De l’existència d’un mas en aquests paratges, d’incerta ubicació, se’n tenen les primeres noticies escrites el 1420.
Accedim a la part alta, o torre del conjunt, per un corriol a l’esquerra pel que sortim a un sender transversal que (per l’orientació i proximitat, suposo) puja al GR 5. Retornem i seguim a aquest sender en baixada per recuperar el camí als Castellots.
Deixem un camí més fressat que baixa a mà esquerra. Si el seguíssim tindríem dues opcions de fer drecera, dons més avall es bifurca. Per la dreta ens estalviaríem (gens recomanable) el pas pels Castellots. Per l’esquerra baixaríem a trobar el torrent de la Cansalada i ens menaria sota el coll del Correu. Escurçaríem molt l’itinerari però ens perdríem, a més dels Castellots, la visita al Turó de l’Espluga.
Poc més endavant, quan el camí revolta una clotada, deixem a mà dreta el camí que puja al proper Coll de Tanca, pel que baixaríem al Racó Gran de Mata-rodona. Comencem a flanquejar per la falda del Castellot central de Tanca (o de la serra de l’Espluga) tot revoltant-lo.
Deixem encara a mà dreta un altre camí que puja a un collet entre el castell central i l’occidental.

Quarto de Reixa (800m)
Petita balma obrada a la falda del castell occidental dels de Tanca. Condicionada i utilitzada entre els anys 20 i 40 del segle passat per la gent que passava els caps de setmana i l’estiu a la font de la Pola.
S’anomena així perquè la tanca de pedra seca fa també la funció de finestral o reixa.

Foradada del Quarto de Reixa (795m)
Cinquanta metres més enllà del Quarto de Reixa, una canal arbrada permet l’accés a una cova que travessa el rocam de sud a nord. És la foradada més llarga del parc i se la coneix també com Forat del Vent.
Una corda nuada a una alzina ens ajuda a salvar una graonada fàcil i gens exposada, però on cal tibar de braços.
La galeria és alta i estreta i permet caminar-hi fàcilment. Pel nord aboca sobre el torrent del Figueret, el Racó Gran de Mata-rodona i la Carena de la Fosca.
Continuem per camí ben fressat i per l’esquerra s’ajunta el que hem rebutjat abans dels Castellots.
Superem una torre que tant podem vorejar per la dreta com per l’esquerra, fins a un collet on anem a la dreta, en baixada. El camí de l’esquerra, en pujada, ressegueix la carena de l’Espluga tot passant prop de les ruïnes de la casa homònima. Ens permetria fer drecera si no ens interessés visitar el Turó de l’Espluga.
Sortim a un altre camí, on anem a l’esquerra tot davallant fins a la pista de l’Espluga que parteix del Racó Gran i la Fosca, que prenem també a l’esquerra. Davant del turó una fita ens assenyala el camí per pujar-hi.

Turó de l’Espluga (725m)
Tossal arrodonit, bon mirador de la contrada. Al peu de la cara de migdia hi ha una gran balma obrada coneguda amb redundant nom de Balma de l’Espluga.
Documentada d’ençà l’any 1336 com a dependència del mas de la Mata, tot i que pot ser molt anterior com ho testimonia una filada d’opus spicatum que es conserva als murs. L’estructura actual obeeix a una reforma de l’any 80 per a que servís d’estable als animals d’arrossegament, de la gran tala que va sofrir la propietat de Mata-rodona abans de ser adquirida per la Diputació.
La pista segueix uns dos-cents metres més enllà. Just abans de que acabi, prenem un corriol a mà esquerra que baixa a l’avenc de l’Espluga.

Avenc de l’Espluga (634m)
Amb un recorregut de 320 m. i un desnivell de 123, pel que hem llegit, és el més profund del parc de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Per saber-ne més Espeleoindex.
Retornem a la balma on, davant mateix, parteix un camí pel que baixem (S) a creuar el torrent de l’Espluga, enfilant-nos tot seguit a la carena homònima. Allí retrobem el camí que hem deixat a l’esquerra, passats els Castellots.
Iniciem una forta davallada fins a creuar el torrent de la Font de la Cansalada, passant al marge hidrogràfic esquerre, on atenyem un camí que va vorejant-lo. És el que hem deixat poc abans del de Coll de Tanca i els Castellots. Per la dreta ens menaria prop dels Hostalets del Davi. El torrent pren el nom de la font que hi ha aigües avall, prop de la confluència amb el dels Hostalets i la riera de Mata-rodona. Fa de partió entre els termes de Rellinars i Mura.
Anem a l’esquerra en pujada, per una clotada molt pregona, separant-nos del torrent que passa encara més fondo, engorjat.
Quan, vora el camí, trobem la petita boca de l’avenc Casas-Martínez, (per saber-ne més: Espeleoindex) el deixem per un altre a mà dreta i, en poca estona més, sortim a la carena al Coll del Correu.

Coll del Correu (640m)
Pel coll hi passen el Camí Ral de Barcelona a Manresa i el GR 5. Anem a l’esquerra en suau pendent de pujada. És un camí ample que encara conserva algun tram empedrat.
Situat en un paratge de gran bellesa, feréstec i solitari, l’existència de bons amagatalls i nombroses possibilitats d’escapada van fer que aquest lloc fos l’escenari de molts crims i robatoris, quan aquesta cruïlla era de pas obligat per a tots els que feien el trajecte entre Barcelona i Manresa, pels habitants dels masos de la Pola, Mata-rodona i Puigdoure que es dirigien a Rellinars i, naturalment, pels traginers, missatgers i els distribuïdors del correu.
A la dreta podem albirar les moles del Castell de Bocs i la Roca del Duc amb Montserrat per teló de fons i, més endavant, el Paller de Tot l’Any.
També per la dreta baixa un camí a la font del Lladre, que només raja en períodes plujosos. Situat en un racó amagat i de difícil accés, aquest brollador era molt freqüentat per bandolers. Segons la llegenda, en Capablanca, que feia els seus robatoris al coll del Correu, s’esmunyia dels seus perseguidors tot despenjant-se per una esquerda del cingle del Paller de Tot l’Any.
Per visitar el Paller ens cal deixar el Camí Ral per un altre a mà dreta que hi puja.

Paller de Tot l’Any (780m)
Agulla isolada que recorda la figura d’un paller, amb el cim a la cota de 818 m. Podem envoltar-la però per accedir-hi cal una grimpada de III força exposada. Assentada sobre una gran mola encinglerada, destaca sobre la carena del Camí Ral i és visible des de lluny.
Retornem al Camí Ral, trobem a mà dreta alguns camins que pugen de la banda de la casa de l’Obac i, guiats pels senyals del GR, anem encarant-nos (NE) al Castellsapera, ben evident vers el NE.
Trobem un parell de dreceres a mà dreta, però ens cal seguir més amunt fins a una graonada rocallosa, coneguda com el Mal Pas del General, amb bones vistes sobre la Roca Salvatge i el Paller de Tot l’Any. Sobre la graonada, en un collet abans de tornar a endinsar-nos al bosc, el Camí Ral vira 90º (SE) inicia la davallada a la Barata per la Canal de Mura. El seguim abandonant el GR.
Cent-cinquanta metres més avall deixem el Camí Ral per un corriol a mà esquerra. Fort pendent fins a la base d’una curta canal a ponent del Castellsapera, per la que ens enfilem, superant una petita graonada ajudats per una corda.

Castellsapera (939m)
El nom li ve de seva forma i l’article salat del català arcaic (castell de pedra). És el més alt de la Serra de l’Obac. Magnífica talaia sobre tot el Parc Natural i molt més enllà.
La continuació de la canal és una fissura que separa els dos cims del castell. Per accedir al del nord cal una curta grimpada o perdre uns metres i anar a buscar una canaleta (més fàcil). Al meridional, si ens aboquem al cingle d’aquella banda, podem albirar l’agulla del Queixal de Porc.
Continuem camí (N) baixant per una canal a l’altre cap de la que hem vingut i flanquegem pel vessant llevantí del castell fins al peu de l’esperó nord on, per la dreta d’un turó al que podríem accedir fàcilment, continuem baixant fins a l’avenc.

Avenc de Castellsapera (874m)
Gran esvoranc de 84 m. de profunditat i 128 de recorregut amb un pou d’entrada de 45 verticals i directes. Protegit amb una barana. Per saber-ne més a Espeleoindex. Al costat hi ha un monòlit a la memòria d’un jove minyó escolta que hi va perdre la vida.
Pel costat (esquerre) de la barana de l’avenc podem pujar a recuperar el GR i seguir-lo fins al Coll de les Tres Creus. Però nosaltres baixem a la dreta fins a retrobar la pista del coll on, sobre els nostres passos, retornem a l’Alzina del Sal·lari.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Serra de l’Obac. Sot de Mata-rodona

De l’Alzina del Sal·lari al Turó del Mal Pas per la Cort Fosca i el Turó del Pujol. Retorn per l’Era dels Enrics i els Graons de Mura

Distància 11,5 km
Desnivell acumulat 776 m
Nivell de dificultat moderat
Data 18 de desembre de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Llorenç del Munt i l’Obac (1:25000)

El Sot de Mata-rodona és la clotada delimitada per les carenes del Coll de Boix a llevant, de la Màquina de Tren a ponent, de l’Era dels Enrics al nord i de la Cort Fosca a migdia. El nom li ve del mas homònim proper. L’itinerari circumda el sot per aquests careners i s’enfila a alguns dels seus cims.
Si be tant el Turó del Mal Pas com la cova de la Cort Fosca i l’Hospital de Sang son prou visitats, el sot és poc concorregut. Fou, per a mi, un itinerari de descoberta del que m’han quedat pendents un parell de dubtes, l’accés al Turó del Pujol i a la Màquina de Tren que hauré de resoldre en una propera visita.
Malgrat aquestes excepcions però, els camins si be no son senyalitzats, son en general ben fressats i fàcils de seguir. Això sí, com arreu del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, coincideixen amb molts altres, pel que cal estar ben atent a seguir el correcte.

Accés
L’ampli aparcament de l’Alzina del Sal·lari és en un tancat revolt entre els punts quilomètrics 11 i 12 de la BV-1221 entre Matadepera i Talamanca.

Alzina del Sal·lari (720m)
O Alzina del Salari. Punt de partida de nombrosos itineraris per la Serra de l’Obac. El nom ve d’una alzina monumental morta el 1985, més gran encara que la Bonica o del Vent. Hi ha dues teories sobre el nom: la que l’atribueix al cognom d’un piler que hi tenia la barraca i la que ho fa al lloc on els amos de mas de la Barata pagaven el salari als boscaters.
Just a l’entrada de l’aparcament, pel costat dels penells de mapes, prenem un ampli sender que s’enfila (NW) pel Sot de la Teula. Després d’un tram empedrat sortim a la pista que també puja de l’Alzina, just al punt on es bifurca en Y. Retornarem pel ramal de la dreta. Seguim un centenar de metres el de l’esquerra i el deixem per una drecera també a mà esquerra. Més amunt retrobem la pista, la creuem i continuem pujant (W). A la bifurcació tornem anar a l’esquerra (per la dreta sortiríem també a la carena).
A la carena atenyem el GR 5 i el seguim dos-cents metres a mà dreta (N). El deixem per un camí a l’esquerra, que baixa a trobar una pista que creuem al Coll de la Cort Fosca.
Deixem a mà dreta dos corriols. Si no volem passar per la Cort Fosca i l’Hospital de Sang podem prendre’ls: s’ajunten més avall i menen al Collet del Sentinella.
Ens enfilem al Turó de la Cort Fosca i en davallem per l’altre cap. Atenyem el camí que mena a la Cort Fosca pel peu del turó i el seguim a mà dreta, baixant poc més enllà per una canal i camí fressat i esglaonat.

Cort Fosca de Mata-rodona i Hospital de Sang (540m)
La cova de la Cort Fosca té una llargària de 125m dels que en podem seguir fàcilment 20 fins a una pica que recull l’aigua d’uns degotalls d’estalactites. Podeu saber-ne més a Espeleoindex. Se la coneix com la font del Rossinyol, en honor del seu constructor, en Valentí “Tinet” Rossinyol que, juntament amb altres s’hi va emboscar durant la Guerra Civil. En Tinet fou un conegut muntanyenc que va obrar altres indrets del parc com la balma del Racó Gran de Mata-rodona, o del Tinet, el Quarto de Reixa i les fonts de la Pola i dels Traginers.
Pocs metres més enllà hi ha l’Hospital de Sang, un esvoranc triangular, obrat, que travessa el rocam. El nom li ve peu l’ús que se’n va fer durant les guerres carlines.
Travessem l’Hospital i, a l’altre cap, prenem un camí que baixa fort creuar la torrentera on virem 90º a l’esquerra, en pujada. Deixem a mà esquerra un corriol que puja de la pista de Mata-rodona i continuem fins al coll.

Collet del Sentinella (725m)
Estret coll al peu de la roca coneguda com el Sentinella o Turó del Roure Llarg (pel nom del torrent que hi té capçalera). Per la dreta hi conflueix el camí del Coll de la Cort Fosca i per la mateixa banda en surt un corriol (N) que baixa a la pista de Mata-rodona, al punt on creua el Torrent del Roure Llarg, que podem prendre si no ens interessa pujar al Castellot.
Des del mateix coll podem crestejar fins al Turó del Pujol (o turó Llargarut), però és un itinerari amb trams força exposats (1).
Travessem el coll i perdem uns metres. Prenem un corriol a mà esquerra que flanqueja (W) per vessant nord del turó fins a un ampli coll entre aquest i el Castellot del Roure Llarg (o Turó de la Balma de les Orenetes)
Un corriol ben definit ens deixa al peu d’una canal estreta, rosta i embardissada per on accedim al cim.

  • (1) Vaig seguir uns metres per la cresta però, en veure’n la dificultat i no trobar cap rastre evident, vaig pensar que no anava per bon camí. Vaig retrocedir per anar a buscar el camí que flanqueja el turó pel vessant nord, creient que hi trobaria l’accés. Tampoc va ser així tot i que, vist de lluny, sembla més factible escometre el cim per l’extrem ponentí que pel llevantí.

Castellot del Roure Llarg (718m)
Conegut també pel nom de Turó de la Balma de les Orenetes.
Retornem per la mateixa canal d’accés i de nou al coll prenem un camí a l’esquerra (dreta si no hem pujat al Castellot) que baixa (N) a buscar la pista de Mata-rodona. És un tram obac on cal estar atent per no perdre el camí. Algunes fites ens hi ajuden.
Prenem la pista a mà dreta, en baixada. Podem albirar davant nostre l’esvelta figura de la Màquina de Tren i, a l’esquerra, el Turó del Mal Pas.
En una colzada creuem el torrent del Roure Llarg, per la dreta (seguint la llera del torrent) s’incorpora el camí del Collet del Sentinella i a l’esquerra queda la Bassa del Roure Llarg.
Pista amunt, passada una altra colzada, la deixem per una de precària a mà dreta.

Foradada a la Màquina de Tren de Mata-rodona (675m)
Anomenada així per la seva fisonomia i distingir-la de la Roca Mur, a l’altre banda del parc.
Pugem per aquesta antiga pista de desemboscar, cada cop més envaïda per la bosquina, tot revoltant fins al vessant llevantí on una fita ens indica el lloc on enfilar-nos per una de les canals que baixen del feixa al peu del cingle carener. Quan l’atenyem la seguim a l’esquerra fins a la Foradada.
No hi ha camí, si n’hi havia hagut, s’ha perdut. Tant solament rastres de pas, tal vegada del porc. La progressió es fa penosa per un terreny molt rost envaït pel sota-bosc.
La Foradada és prou gran: uns cinc metres d’alçària per tres d’amplada. Pel vessant ponentí hi arriba el corriol carener que parteix del camí del Mal Pas. Pel llevantí unes fites assenyalen una canal a l’esquerra de l’esvoranc, que separa la “màquina” dels “vagons”. Probablement per aquí pugui accedir-se a la Balma de les Orenetes dons pel vessant llevantí no sembla pas factible.
Baixem per aquesta altra canal on hi localitzem alguna fita i arbust esporgat. Però igualment sense cap mena de camí definit, acabem fent el senglar, barallant-nos amb el sota-bosc (2).
Retornem a la pista de Mata-rodona on, passat un revolt de quasi 180º, una fita a mà dreta assenyala un corriol que s’enfila per aquest costat.
El camí, prou fressat, sembla bifurcar-se abans de creuar una torrentera per ramals que no menen enlloc. Cal baixar a creuar la llera ensotada del torrent i seguir camí per l’altre cap on, en fort pendent, anem guanyant la falda del Turó del Mal Pas.
Apartada uns metres a la dreta del camí, hi ha la Cova del Turó del Mal Pas. Té un recorregut de 67 metres però, just després de l’ampla boca, cal superar una llarga gatera. Si va localitzar un crani de tipus cromanyoid, algunes restes de ceràmica i estris de sílex i os. Per saber-ne més visiteu Espeleoindex. Poc més enllà hi ha l’Agulla del Mal Pas.
Aviat atenyem el camí travesser que prenem a l’esquerra, revoltant en el sentit de les busques la falda del Turó del Mal Pas. Deixem el camí a Puigdoure per un altre a mà dreta que ens enfila per l’esperó meridional (fites) al cim, on solament cal superar un curt i fàcil tram de grimpada.

  • (2) El camí més factible per accedir a la Foradada i la Màquina de Tren deu ser el que hi mena pel carener, que parteix del que va entre el Mas Pas i l’Era dels Enrics. L’he seguit un bon tram i és de bon fer.

Per baix, perla pista de desemboscar, just passades les ruïnes del corralot de Mata-rodona, he vist un corriol prou fressat, senyalat amb una fita, que s’encara al “morro” de la Màquina de Tren. No l’he seguit perquè la ressenya que portava m’indicava l’accés per una canal més enllà. Si és millor camí per accedir al cim i si enllaça amb el carener, caldrà comprovar-ho en una propera visita.

Turó del Mal Pas de Puigdoure (755m)
De mals passos n’hi ha uns quants al parc. Flanquegen la mola conglomerada amb més o menys timba. El de Puigdoure no és pas gaire exposat. El turó és un tossal pelat, allargassat de nord a sud, amb bona panoràmica vers tots els punts excepte sol ixent.
Retornem sobre els nostres passos i, passada la cruïlla de la cova, continuem el flanquejant pel vessant llevantí fins al Collet del Mal Pas on, prenent a mà esquerra el corriol que baixa al Sot de l’Infern, trobem a pocs metres les Tres Pinasses o Pi de les Tres Besses, un arbre monumental.
Del collet continuem (SE) per camí ben fressat, recuperant alçària en suau i mantingut pendent. Primer trobem a mà dreta el camí carener a la Màquina de Tren i més endavant, sobre el tossal de l’Era dels Enrics, el camí als Pins Cargolats.
Encara més endavant, quan el camí fa una colzada de 90º per encarar el coll de Boix, podem prendre a mà dreta un corriol que careneja fins a prop de les Agulles de Mata-rodona. És una bona talaia sobre el Sot homònim i per albirar tot l’itinerari que hem fet.
En poca estona més atenyem el Coll de Boix.

Coll de Boix (875m)
Important cruïlla de camins al bell mig de la carena entre la Serra de la Pola i la Serrallonga, on hi conflueixen el del coll d’Estenalles (GR 5), el de Mura, una pista i el que hi puja des de l’Alzina del Sal·lari. Baixem per aquest darrer (SE).
Trobem un tram empedrat, els Graons de Mura: transitem per l’antic camí ral o raló de Mura, que parteix de més avall, al mas i hostal de la Barata, on conflueix amb el de Barcelona a Manresa o camí ral del Daví.
Passat el grau, anem a l’esquerra, per bé que per la dreta faríem drecera. En una colzada deixem a mà esquerra el camí que baixa a la font dels Traginers. Continuem pel marge dret del torrent de la Coma d’en Vila i, al Sot de la Teula, retrobem el camí d’anada que desfem fins la propera Alzina del Sal·lari.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Serra de l’Obac. Puig-andreu.

De Mura al Puig-andreu pel Puig de la Balma i el Collet Roig. Retorn pels colls de Boix i Reixac

Distància 13,8 km
Desnivell acumulat 783 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 1 de desembre de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Llorenç del Munt i l’Obac (1:25000)

Volta circular per la Serra de l’Obac que, partint del bonic poble de Mura, ens permet visitar un antiquíssim i ben conservat mas medieval, enfilar-nos a un cim modest però de bones vistes, admirar les capricioses formes d’uns pins, passar per les coves de Mura, un forn de calç i dues fonts. Una d’elles, la del Foradot, dins d’una cova de tosca. En definitiva un itinerari molt variat i agradable.
Els camins son en bona part senyalitzats i fressats però, com arreu del Parc de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, l’itinerari conflueix amb molts altres pel que cal estar atent per no fer marrada.
No hi ha cap dificultat excepte una curta i fàcil grimpada per accedir al cim de Puig-andreu.

Accés
A Mura s’hi accedeix per un ramal de la BV-1221 entre Matadepera i Navarcles. Per sobre del nucli urbà, a l’esquerra de la carretera hi ha al Centre d’Informació amb una àmplia zona d’aparcament.

Centre d’Informació de Mura (466m)
Situat al nord del nucli urbà. Travessem el poble fins a l’extrem sud passant per davant de l’església de Sant Martí. Per una passarel·la creuem la riera de Nespres i prenem un camí a l’altre cap.
Trobem dues bifurcacions on anem a la dreta i, tot seguit, una tercera on prenem el camí enllosat a la Creu de la Vila i el Puig de la Balma (estaques indicadores), deixant a l’esquerra el de les Coves de Mura, per on retornarem.
Encara més amunt deixem mà dreta el camí a les fonts de la Coma i la Mascarosa. Passem per la Creu de la Vila i per l’obaga homònima baixem a creuar el Torrent dels Codolosos, mentre a l’altre riba ja podem albirar els masos de la Vila i del Puig de la Balma on ens adrecem per camí evident.

Puig de la Balma (540m)
O de la Bauma que és la forma com s’anomena en indrets com el Bages, un abric rocós, cavitat o cova no gaire profunda i generalment de forma allargada horitzontal en un cingle o vessant rocallós.
És un mas fortificat, documentat d’ençà el segle XIII bastit, com el seu nom indica, a l’abric d’una gran balma. Actualment acull un museu i una residència-casa de pagès amb bar, restaurant i habitacions. Els propietaris actuals són descendents directes dels primers pagesos que habitaren el mas i conserven el cognom Puig.
Marxem (S) per la pista o camí carreter (1). A la primera bifurcació anem a la dreta i a la segona a l’esquerra.

  • (1) A mà dreta surt un corriol indicat a la Teuleria del Puig. Actualment és mig perdut. Per accedir a aquest indret, del que no n’hem pogut obtenir referències, és millor des del Puig de la Balma , per un camí paral·lel a la pista.

Collet Roig (655m)
Anem a l’esquerra en direcció a Rellinars (estaca indicadora).
Podem albirar la mola del Turó del Malpàs, Montserrat i el Puig-andreu.
A l’alçada d’una altra estaca indicadora, a mà esquerra de la pista i senyalitzat per una fita, surt un corriol que puja al Puig-andreu.
Guiats per fites ens enfilem pel llom rocallós del solell, revoltem la mola cimera pel vessant ponentí, on hi ha una balma obrada, fins a la cara nord. Una curta i fàcil grimpada ens deixa al cim.

Puig-andreu (753m)
També conegut com Puig Andreu. Malgrat la seva modesta alçària si albira una bona panoràmica, excepte vers sol ixent on els cim i carenes veïns ho priven.
Davallem pel vessant llevantí on anem a trobar una pista. En un collet entre el Puig-andreu i el Puigbó, deixem a mà esquerra un camí que mena a la Serrallonga i que ens permetria escurçar molt l’itinerari. Continuem per la pista que, en llaçades i en estat cada cop més precari, baixa a trobar-ne una altra que segueix pel Sot de l’Infern.
La seguim pocs metres a l’esquerra per deixar-la per un corriol poc definit a mà dreta (fita) que baixa a la llera. Seguim el torrent uns metres a mà dreta fins a localitzar un altre corriol (fita) que, al cap de pocs metres de seguir-lo, queda ben definit i fressat.
Ens enfilem en fort pendent i anem a passar per sota tres monòlits rocallosos característics. Quan el pendent es modera, ben aviat comencem a trobar exemplars de pi recargolats.

Pins cargolats (700m)
Coneguts com els pins cargolats de l’Era dels Enrics, son arbres amb soques de formes capricioses. De pins cargolats ni ha d’altres al parc, però aquests tenen uns trets característics especials: estan concentrats en una àrea petita, cadascú té una forma diferent i han pogut créixer molt més que la resta.
El més probable és que els boscaters de la zona es dediquessin a emmotllar-ne la soca fins a donar-li l’aspecte actual.
Continuem camí (S). A l’Era dels Enrics (planell sobre un turó) deixem a mà dreta el camí del Malpàs i més enllà, a mà esquerra, el que per la balma dels Debanadors ens permetria fer drecera, continuant sempre pel més fressat.

Coll de Boix (878m)
Important cruïlla de camins al bell mig de la carena de la Serra de la Pola, on hi conflueixen el del coll d’Estenalles (GR 5) o el que hi puja des de l’Alzina del Sal·lari i una pista que seguim vers el N, fent un gir de 90º.
Poc més enllà, a mà esquerra, hi ha l’Alzina del Vent, o Bonica, lleugerament apartada de la pista, des de on continuem per un camí paral·lel en direcció a Mura guiant-nos per les estaques indicadores.
Esquivem el Turó dels Ducs i el seu veí més al nord per la dreta, que també podríem carenejar, i continuem perdent alçària progressivament en aquella direcció.
En una bifurcació en Y anem a l’esquerra, en direcció a les Coves i el Centre d’Informació de Mura. El de la dreta és el camí del Castellot, que també ens retornaria al poble.
Al collet de Reixac ens apartem del camí (dreta, estaca indicadora) per visitar l’entrada a les Coves de Mura.
Seguint pel marge esquerre del Torrent de Reixac, retrobem el camí d’anada.
Fem una marrada (opcional però molt recomanable) visitem un forn de calç, el salt de la Blanquera i les fonts del Foradot i del Formatget.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Cogulló de cal Torre

Des de Rajadell

Distància 13,6 km
Desnivell acumulat 607 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 10 de març de 2015
Cartografia ICGC Bages, mapa comarcal (1:50000)

La prominència del Cogulló dóna, en dies clars, una àmplia panoràmica, molt més enllà de les comarques del Bages i l’Anoia.
Partió dels termes de Castellfollit del Boix i Rajadell, s’hi sol pujar a peu des de qualsevol d’aquests dos pobles i, en cotxe, per pista des de Castellfollit.
Cogulló (cim cònic, aïllat o a l’interior d’una serra) de cal Torre, pels masos que té a la falda. A migdia, cal Torre, al terme de Castellfollit. Al nord, cal Torra del Forn, de Rajadell.
Aquests itinerari s’hi enfila des de Rajadell, tot i que és més curt i menys desnivellat fer-ho per Castellfollit. És fàcil, la direcció evident i els camins, en general, ben fressats. Però, tot i que seguim diversos PR, la insuficient senyalització i la coincidència de diversos camins, no tots representats al mapa, fan que al pla ens calgui orientar-nos be per no fer marrada.
Com a negatiu destacar que els camins s’han malmès considerablement pel pas motoritzat i en alguns punts en llaurar feixes properes.

Accés
Accedim a Rajadell des de l’Eix Transversal C-25. Ens enfilem al nucli històric, aturonat al peu del castell, travessem la Plaça de l’Era i, després del carrer Major, anem a la dreta. A migdia del poble hi ha habilitada una bona zona d’aparcament.

Rajadell (375 m)
De l’aparcament marxem per la pista (SW) que deixem al cap d’uns 175 m.

Camí del Pujolar (389 m)
Prenem un corriol a mà dreta que segueix el marge dret (hidrogràfic) del Torrent del Daurell. Trobem un viver a mà dreta i anem a passar per una surgència, al costat de la que hi ha una font seca. Més enllà deixem un corriol a mà dreta que baixa a una balma i sortim a la pista, que seguim també a mà dreta. Passem pel costat del mas del Pujolar (deshabitat), el revoltem i baixem a trobar el torrent de cal Xic.

Torrent del Daurell (395 m)
Confluència dels de cal Xic i Valldòria i el camí (asfaltat) de les Casetes a cal Montfort.
Anem a l’esquerra (SW) per una pista que seguim després vers W. A la propera bifurcació (rètol indicador) seguim a l’esquerra fins a creuar el torrent.

Torrent de Valldòria (410 m)
El creuem i, tot deixant a mà esquerra una pista, seguim recte per un camí ample. Ben aviat creuem una altra pista on també seguim recte (fita). Ens enfilem fort per un camí ample, malmès i aixaragallat pel pas motoritzat.
Més amunt creuem un altre camí i sortim a una pista que prenem a mà dreta. Revoltem i, seguint la pista, travessem pel bell mig d’una feixa de conreu.

Dipòsit de Parcerisses (520m)
Al Pla de la Quiuxa, destinat al servei d’aigües, ben a prop d’un altre contra-incendis.
Continuem la pista (S primer, SW després), vorejant una feixa de conreu que, en llaurar-la, s’ha “menjat” el camí. A l’altre cap deixem la pista per un camí a l’esquerra. Poc metres enllà sortim a una altra pista i anem a l’esquerra.

Abeurador (565m)
A l’alçada d’un abeurador per la fauna, deixem la pista per prendre una drecera a l’esquerra. La retrobem poc més amunt i la seguim també a mà esquerra, vers el S, uns 260m fins passada una feixa a mà dreta.

Camí de la carena (620m)
Deixem la pista per un corriol molt evident que, a mà dreta, s’enfila en direcció a la propera carena.
Anem resseguint vers el S l’ampli i llarg esquenall de la Serra de Palomes amb bones vistes cap a sol ixent i nord.
Durant tot aquest tram, malgrat el temps transcorregut, son encara visibles les restes de l’incendi que va afectar la zona l’octubre de 1980 (1)
Al Portell de Cal Carlos obviem el camí que, per la dreta, baixa a aquest mas (ruïnes) i al de Palomes.
Passem pel mig d’unes antigues feixes, ara ermes, i ja albirem el cim.

Cogulló de cal Torre (881m)
Vèrtex geodèsic, pessebre, taula d’orientació i caseta de guaita forestal. Coronat per una gran senyera que es renova anualment per l’onze de setembre, en un aplec dels pobles de les rodalies.
Marxem per la pista de Castellfollit que deixem pocs metres més enllà baixant per un corriol molt costerut a mà esquerra. Revoltem per sota el cim anant a buscar la carena amb el Turó de les Tres Creus, per la que baixem en fort pendent. Tornem a trobar aquí el camí malmès i aixaragallat.

El Portell (690m)
Baixem a mà esquerra per un corriol poc definit i costerut, per entremig de la Baga de cal Torre fins atènyer una pista que prenem a mà esquerra.
Obviem una bifurcació a mà esquerra i, desprès d’unes llaçades, continuem recte fins al mas de cal Torre del Forn.

Cal Torre del Forn (536m)
Pagesia ben conservada. Edifici de planta quadrada i coberta a quatre aigües, del que destaquen el gran porxo i l’eixida, suportats per columnes a la façana de migdia.
Continuem vers el N pel camí d’accés a la casa i, a la bifurcació en Y, anem a la dreta.
Més endavant el camí és asfaltat. Albirem a l’esquerra cal Caseta, cal Montfort i cal Xic, amb el gran mas de Parcerisses al fons. Alçada a mà dreta la Batzuca. Uns 70 metres més enllà de l’accés a aquesta casa ens cal abandonar la pista.

Camí a ca l’Oliver (454m)
Deixem la pista asfaltada per una a mà dreta, accés a una feixa de conreu. La voregem per un corriol poc definit que, passant per entremig d’altres feixes, ens mena fins a unes arnes on girem a la dreta (E), a la vista ca l’Oliver, fins a atènyer la pista d’accés al mas, que seguim a mà dreta i deixem al cap de poc per una altra a l’esquerra (rètol indicador).
A la següent bifurcació en Y anem a l’esquerra i seguim bona estona la pista principal, obviant altres ramals, fins a una marcada colzada de 90º a esquerra, als Plans de cal Balard. En aquest punt prenem una drecera que ens fa passar per entremig de feixes.
Quan retrobem la pista, continuem recte (N), obviant els ramals a esquerra i dreta.
Deixem la casa de cal Balard sobre nostre a la dreta, i retrobem el camí d’anada que, en poca estona, ens retorna al punt d’inici.

  • (1) L’incendi de l’11 i 12 d’octubre de 1980 va començar al castell de Castellar, per la imprudència d’uns excursionistes, i va afectar masos, boscos i feixes dels termes d’Aguilar de Segarra, Castellfollit del Boix i Rajadell. Dos excursionistes van morir atrapats al Cogulló.

Aquí trobareu una bona alternativa al camí de retorn.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Castellnou de Bages

Pels serrats del nord del terme

Distància 12 km
Desnivell acumulat 390 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 8 de febrer de 2015
Cartografia ICGC

Itinerari circular que transcorre en la pràctica totalitat per pistes i camins carreters. Castellnou és un terme amb masos i feixes de conreu dispersos. Per aquesta raó a la ruta hi coincideixen nombrosos camins. Fer-ne una ressenya detallada resultaria pesat fins a l’avorriment. Si volem seguir-lo el millor es guiar-nos pel GPS dons, en bona part, la senyalització és inexistent.
En dies clars els punts elevats com la Torre o les Pinasses son una bona talaia del Prepirineu: des de l’Alt Urgell fins a l’Osona.
Seguirem un tram del GR 179 “Ruta dels Maquis”, visitarem una torre de gaita medieval i antigues pagesies avui enrunades.
És una zona molt afectada pels incendis, especialment el de 1994, però també el del 2005, on el pi blanc ha colonitzat pràcticament la massa forestal regenerada.

Accés
Des de Santpedor una carretera ben pavimentada però estreta ens mena fins al nucli de Castellnou. Amplia zona d’aparcament al costat de l’església.

Nucli de Castellnou (480 m)
Format per un grup d’antigues edificacions restaurades, l’ajuntament i la bonica església Sant Andreu (romànic llombard segle XI) a l’entorn d’una plaça de nova planta. Als baixos d’un dels edificis restaurats hi ha el Museu dels Maquis.
Retornem uns quatre-cents metres per la carretera que hem vingut fins que un rètol ens indica una camí carreter a mà dreta (GR, Sant Cugat del Racó, Ruta dels Maquis).
Guanyem alçària en moderat pendent deixant a l’esquerra per sobre, les cases de la urbanització de la Figuerola i a mà dreta la fondalada de Coma dels Cellers, capçalera del Riu d’Or que, passant per Santpedor i Sant Fruitós, desguassa al Llobregat prop de Sant Benet de Bages.

Carena dels Cellers (261 m)
El proper mas dels Cellers de Figuerola apadrina els topònims de la contrada. Nom directament relacionat amb la producció vinícola. Com anirem veient a altres punts de la ruta, la vinya i el vi a Castellnou, com a bona part de la comarca, tingueren una importància cabdal.
Atenyem una pista que prenem a mà esquerra en pujada. Passem per sota el Turó dels Cellers (611 m) on hi ha un bon mirador (1).
Sortim a la carretera (terra batuda) de Balsareny a Castellnou que seguim a mà dreta fins que l’abandonem per un camí carreter a mà dreta (rètol indicador) en direcció a la Torre.

Torre de Castellnou (624 m)
Popularment coneguda com Torre dels Moros. De planta circular, 12 metres d’alçària i murs de 2,5 metres d’amplada, és datada al s. XI. S’observa el basament d’alguna construcció annexa per allotjar probablement alguna guàrdia. Es considera que més que defensiva la seva funció, en una ubicació privilegiada al bell mig de la comarca, era la de guaita.
Al peu del turó de la Torre prenem un corriol ben fressat a mà esquerra (NE) que de seguida gira 90º a NW. Més enllà un nou gir ens deixa de nou sobre la carretera de Balsareny.
La seguim a la dreta 140 metres i per una de secundària a l’esquerra. Per un corriol ben fressat pugem a les Pinasses.

Les Pinasses (625 m)
Vèrtex geodèsic. És el segon punt més alt del terme. Podem albirar vers sol ixent el mas de Candàliga i la baga homònima. Antany ufanosa, va quedar arrasada per l’incendi del 94.
Continuem per la pista ver el W i a la propera cruïlla anem a la dreta. A l’esquerra, al fons de la coma albirem el mas de Casamitjana.

Bifurcació de Casamitjana (573 m)
Rètols indicadors. Retrobem la carretera de Balsareny però prenem un camí carreter empedrat vers el NNW que seguim fins a la Creu.

Creu del Perelló (575 m)
O la Creueta. Mas enrunat situat en un collet a la divisòria entre les feligresies d’Argençola i de Castellnou. (2)
Seguim una pista carenejant vers el SE, deixant diversos ramals a dreta i esquerra.
Podem albirar a la fondalada vers el N la carretera de les Vilaredes entre Balsareny i Súria i la riera d’Argençola. Escampats a banda i banda els masos de les Vilaredes, el Puig, les Cases i Argençola, entre altres. I a la carena Castelladral i Sant Cugat del Racó. Deixem a mà esquerra el Tossal de Serra Morena (3).

Bifurcació (564 m)
On hi conflueixen diverses pistes. Prenem la tercera en el sentit de les busques del rellotge, que aviat en bifurca en Y, on prenem el ramal de la dreta.

Colldeforn (583 m)
Un altre antic mas en estat ruïnós. Format per dos cossos d’edificis disposats en L amb una torre quadrangular a la part de migdia. Al darrera, a la part alta, hi havia les tines.
Marxem vers l’E, revoltant la capçalera d’un torrent i baixem carenejant primer i decididament després a buscar la llera de la riera. A l’esquerra podem albirar les ruïnes de Sant Pere de Castellnou i del mas del Graner.

Riera de Vallverd (444 m)
O de Bellver. Neix ben a prop, a la coma de Casamitjana i desguassa al marge esquerra del Cardener al terme de Callús. La creuem i ens enfilem per l’altre marge ver el S.

El Putxot (495 m)
Nucli de deu cases en estat ruïnós. Foren construïdes durant el segle XVIII per a l’explotació de la vinya. De característiques semblants estan alineades i orientades a xaloc. El 1930 ja no en quedava cap d’habitada.
A la part de migdia hi ha les tines, aprofitant el desnivell del terreny per extreure el vi per les boixes. Poc més enllà la gran barraca del Genyo habitada fins a mitjans del segle passat.
Passada la barraca i seguint la pista ens enfilem suaument vers el SE fins a superar la Serra de Cal Nofre on, pel costat del torrent homònim baixem decididament cap a la carretera de Santpedor a Castellnou.

Carretera (441 m)
Hi sortim pel costat d’un dipòsit d’aigua. La seguim dos-cents metres a l’esquerra i l’abandonem per l’antic camí de Castellnou, a mà dreta.
Passem pel costat de Cal Tatgeta i d’una antiga sínia i retornem al punt de sortida.

  • (1) Si volem enfilar-nos hi a la propera cruïlla haurem d’anar a l’esquerra uns tres-cents metres i després un altre cop a l’esquerra uns dos-cents. Però la vista que s’hi albira és semblant a la que gaudirem des de la Torre o les Pinasses.
  • (2) La nit del 6 al 7 d’agost de 1963, Ramon Vila “Caracremada” morí molt a prop d’aquesta masia en una emboscada que li parà la Guàrdia Civil. En aquest mateix lloc, uns quants anys abans, el dia 22 de febrer de 1945, també foren morts per la Guàrdia Civil els masovers de la casa (Domènec Rovira “el Mingo de la Creu” i Ramona Bessa) i dos guerrillers que allotjaven.
  • (3) És el “sostre” de Castellnou de Bages (627,5 m). Tot i que un antic camí hi puja, la pinassa que l’envaeix priva les vistes des del cim.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF