Arxiu de la categoria: Baix Ebre

Gúbies de la Vallfiguera

Del Toscar a les Gúbies pel Coll de la Vallfiguera i retorn pel Mas del Patut

Distància 11,6 km
Desnivell acumulat 645 m
Nivell de dificultat moderat
Data 2 de novembre de 2013
Cartografia ICC / Ed. Piolet. El Port (1:30000)

Les gúbies son unes gorges càrstiques de gran espectacularitat. L’aigua ha esculpit al fons de la Vallfiguera un estret passadís de verticals parets que amiden unes quantes desenes de metres d’alçada. És un indret corprenedor, una meravella geològica, al bell mig d’un congost feréstec i solitari.
Hi ha diverses formes habituals d’anar-hi:
-Pujant per la Vall Cervera
-Baixant pel GR i pel salt del Ximenot
-Pels Forats de la Costa (el Caragol)
Nosaltres hem escollit un itinerari circular des del Toscar que ens permet recórrer pràcticament tota la Vallfiguera (o Vall Figuera) des de la capçalera fins a la Vall Cervera.
Els camins son ben fressats i senyalitzats en bona part (GR, alguns indicadors, fites,…), malgrat que els mapes no els reflecteixen fidelment. El tram més delicat és el que segueix la llera del torrent on, sense poder-lo considerar difícil, si que cal esmerçar-hi l’atenció.
Podeu escurçar força l’itinerari prenent una drecera a partir del Mas d’Atans.
Totalment desaconsellable en època de pluges o previsió d’haver-n’hi.

Nota:
Tingueu en compte que la cobertura de GPS a les gorges sovint resulta pobre i pot induir a l’error. Per aquest motiu les lectures d’alçada dels punts del track poden diferir sensiblement de la realitat. La seva posició però, s’ha corregit manualment sobre mapa topogràfic (1:5000) i ortofotomapa de l’ICC per tal de minimitzar el marge d’error.

Santa Magdalena (490m)
Sortim de los Xorros, la cabalosa font davant l’ermita, seguint els senyals del GR-171 (Santuari de Pinós a Refugi del Caro) continuant la pista per la que hi hem arribat. L’abandonem aviat per virar 90º a la dreta (rètol indicador Refugi de Caro) revoltant una casa que deixem a mà dreta. El corriol és ben fressat, però n’hi conflueixen altres. Els senyals –sovintejats– ens menen pel correcte vers el S.
Obaga ombrívola on hi predomina el pi roig i la boixeda. Fins al coll serà així.

Cruïlla (570m)
Rebutgem un corriol a mà esquerra (1), ben fressat i fitat. Anem a la dreta. El camí conserva trams empedrats. A l’esquerra veiem un avenc. Curtes llaçades per encarar el fort pendent que es modera quan virem a SE. El bosc s’esclarissa i a l’esquerra una talaia ens permet contemplar el Toscar, tot el barranc de la Conca i Alfara de Carles als peus de les Rases del Maraco i la Moleta.

Coll de la Vallfiguera (855m)
Hem cobert la major part del desnivell. A la dreta s’insinua un caminoi (2). Continuem recte seguint els senyals del GR per fer desprès un gir de 90º vers el S.
Canviem de vall i paisatge. Deixem enrere l’obaga del Barranc de la Conca per introduir-nos al solell de la Vallfiguera i el boix cedeix terreny a l’alzina, al menys durant bona estona. Davallem lleugerament. A l’esquerra del camí surt un corriol (senyals de pintura) que en pocs metres ens deixa als bassis.

Bassis de la Solana o Negrotler (830m)
Una deu minsa però constant alimenta un gran com. Retronem al camí.
Podem albirar tota la Vallfiguera, tancada a migdia pel cordal entre el Tossal de la Reina i la Punta de Farrúbio.
El nostre camí ens menarà resseguir a mitja alçada l’alta conca de la vall passant d’un vessant a l’altre.
Si ens hi fixem be, albirarem a l’altre vessant el camí per on davallarem a les Gúbies: just als peus del Tossal de la Reina, vora la fondalada del Racó del Salt del Ximenot.

Fites (860m)
Poc abans d’una talaia, bon mirador de la vall, fàcilment identificable pel tronc d’un gran pi mort, unes fites a l’esquerra del camí assenyalen un poc definit baixador. Uns metres abans n’hem localitzat unes altres en el mateix sentit (3).
Som al punt més alt de l’itinerari. Continuem camí en direcció a l’evident fondalada que tenim vers el S per on baixa el torrent.

Torrent de la Vallfiguera (850m)
Habitualment sec. Però pot baixar molt cabalós en èpoques de pluja. És força concorregut pels aficionats al barranquisme (4). Rebutgem un ben definit camí que, per la dreta, s’enfila cap als Bassis de la Vallfiguera i el GR-7. Seguim encara el GR-171, ara pel vessant obac de la vall, vers el NE, durant un curt tram.

Deixem el GR-171 (865m)
Deixem el GR que, per la dreta i vers el S, s’enfila cap a la carretera al Caro. Continuem davallant per camí ben definit (fita) vers el SE.

Corriol (795m)
Rebutgem un corriol prou definit que baixa a mà esquerra. Continuem davallant, revoltem un replec i anem a entaforar-nos al Racó del Salt del Ximenot (5). Les Gúbies estan just sota nostre, fondalada avall.
Continuem camí, sempre ben definit fins a la propera cruïlla.

Sender al Caragol (745m)
Petita estaca metàl·lica amb rètols ens senyala el camí de baixada a les Gúbies i el que, a mà dreta, puja a la carretera al Caro, al punt conegut com el Caragol (6). Deixem aquest i continuem en franca baixada per l’esquerra fins abastar el Pujador de les Gúbies (que per nosaltres serà baixador). És una canal força rosta però, per sort, te bons agafadors, tants petris com vegetals. Amb tot cal extremar-hi la precaució. En acabar la baixada anem a parar sobre un planell.

Pla dels Llarers (605m)
Petit planell herbat que contrasta amb l’abruptesa de l’entorn. Llarer (de llar), carbonera. El seu sòl conserva encara evidència d’aquesta activitat.
Estem encaixonats, envoltats d’altes parets verticals. La vegetació, considerable, s’arrapa tant a la llera com als espadats. La llera, seca, és un caos de blocs de tota mida, còdols i grava.
Una altra estaca metàl·lica retolada ens indica que trobarem les gúbies torrent amunt.
Fites escadusseres ens guien per entremig del caos. En un tram que pot semblar més difícil de travessar, un oportú punt vermell ens indica per on fer-ho amb una curta i fàcil grimpada.
No caldrà recórrer més que uns centenars de metres per abastar l’entrada a les gúbies, la part més espectacular de la gorja que podem recórrer a peu.

Gúbies de la Vallfiguera (625m)
Les gúbies son unes gorges càrstiques de gran espectacularitat, esculpides al fons de la Vallfiguera. Conformen un estret passadís –hi ha punts on podem abastar de banda a banda allargant els braços– de verticals parets que amiden unes quantes desenes de metres d’alçada. En resum, una corprenedora meravella geològica.
Els primers metres avançarem sobre grava, desprès sobre blocs. Generalment el recorregut senderista s’acaba en un toll on hi ha instal·lat un passamà de corda. Per a recórrer la gorja en la seva totalitat cal equipament i preparació específics. Clicant aquí podeu veure’n un reportatge.
Emprenem el camí de retorn des del Pla dels Llarers. No ens cal remuntar el Pujador de les Gúbies sinó que, guiats per senyals de pintura blanca i fites, anem torrent avall. Comencem baixant pel marge esquerre, lleugerament separats de la llera, per a entrar-hi després i caminar-hi durant un bon tram. Anem esquivant el caos de blocs de tota mida que s’hi ha anat acumulant. De tant en tant ens ajudem amb les mans per superar curtes desgrimpades. Quan ens sembla que l’obstacle és massa gran, fixant-nos-hi be, localitzarem fites que ens ajuden a esquivar-lo, sempre pel marge esquerre.
Quan estem a punt de superar els espadats que encaixonen la vall, un cúmul de blocs sembla que ens obligui a fer una desgrimpada considerable. Altre cop unes discretes fites ens assenyalen un incipient corriol que, pel marge esquerre, ens va apartant de la llera. En rebutgem un altre a mà dreta que ens hi retornaria i continuem recte ja per camí ben definit i terreny obert i franc.
Durant tot aquest tram hem observat diversos exemplars de figuera que justifiquen l’origen del topònim.

Pla de l’Estremera (485m)
Cruïlla de camins. El de la dreta ens menaria baixar en direcció al mas del Binso (o Bitzo) i cap a la Vall Cervera. Prenem el de l’esquerra, vers el N primer i el NE després. Per terreny planer perdem alçària suaument.

Mas de l’Atans (450m)
Desprès de deixar a mà dreta les ruïnes del mas, poc més enllà sembla que el camí giri a dreta i vagi a passar per sobre d’una antiga feixa. Continuem per l’esquerra travessant unes marjades vers el N.

Drecera (457m)
Seixanta metres més amunt unes fites assenyalen un corriol que, a l’esquerra, s’enfila entre marjades. Per aquí podem escurçar considerablement l’itinerari, travessant l’esquenall que tenim davant (150m de desnivell) i davallant pel cantó del Barranc de la Conca fins a una pista que ens deixa molt a prop de Santa Magdalena (7).
Marxem per la dreta vers el NE pujant suaument.

Mas del Patut (465m)
En estat ruïnós. Hi passem pel costat i marxem vers el N fins als Erms dels Castellassos (o Pla dels Castellassos) on girem a NW, entrant ja a la vall del Barranc de la Conca. Desprès virem a W, passem pel costat d’un com, i aviat podem albirar les ruïnes encinglerades del Castell de Carles, a l’altra banda del barranc. Sempre per sender ben fressat que acaba abocant-nos a un camí carreter. Seguin-lo entremig de masos i xalets retornem al Toscar.

  • (1)  Destí inconegut. Apareix al topogràfic de l’ICC. Per la orientació sembla adreçar-se al coll del Xiprers (seg. Piolet) o lo Portell (seg. l’ICC). Vagues referencies llegides fan pensar que puja al Coll de la Vall Figuera pel dels Xiprers.
  • (2)  Pel que hem llegit, mena vers W prop de la Roca Pintada. Però resulta difícil de seguir per la malesa.
  • (3)  En aquest punt solament es pot tractar d’accessos a la llera del torrent.
  • (4)  A la dreta, torrent amunt, hi ha el tram superior. Torrent avall el tram normal.
  • (5)  Equipat també per a la pràctica del barranquisme. La baixada enllaça amb la de la Vallfiguera.
  • (6)  Desviant-nos del camí al Caragol per una sendera, ens podem atansar a la part superior del Salt del Ximenot.
  • (7)  Aquesta drecera no apareix al mapa excursionista i tampoc n’havíem trobat cap referència. En veure-la ho hem revisat al mapa topogràfic de l’ICC on si que hi ha dibuixat el camí. Sobre l’ortofotomapa s’observa un sender ben definit.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

De l’Ampolla a l’Ametlla de Mar

L’Ampolla, el Perelló i l’Ametlla de Mar pels camins de ronda (GR-92)

Distància 16 km
Desnivell acumulat 275 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 1 de novembre de 2013
Cartografia ICC (1:50.000)

Fàcil i llarga passejada seguint un dels trams del GR-92. El desnivell acumulat és difícil de calcular. Malgrat que no hi ha grans ni sobtats pendents i en conjunt resulta suau, tot l’itinerari és un pujar i baixar constant per la dent de serra de l’orografia del Golf de Sant Jordi.
Cal comptar amb l’avantatge afegit de començar i acabar en poblacions amb estació de tren i disposar d’una freqüència horària acceptable.
Bona part de l’itinerari va ran de mar i mai s’allunya gaire de la línia costanera. Passareu per una munió de platges, cales i caletes: rocalloses, de còdols o sorrenques. Per això no és gens recomanable realitzar-lo en ple estiu. O en dies de maror. O quan bufa el vent de dalt, mestral o cerç, tant habitualment fort en aquestes contrades.
Algunes raconades conserven encara cert encís, però no espereu paratges idíl·lics: bona part d’aquest litoral és densament urbanitzada i també aquí hi trobareu bons exemples del producte d’aliar cobdícia i política.
Pel que fa al camí també hi trobareu diversitat de situacions. Trams absolutament urbanitzats, alternats amb corriols i senderes i altres on el camí de ronda ha sigut curosament arranjat. Però també indrets on no n’hi ha o, si n’hi havia hagut, se l’ha emportat alguna llevantada.
La senyalització és en general deficient. Especialment la vertical. En travessar zones tant concorregudes fa que hi hagi nombroses cruïlles i ramals, no sempre ben senyalitzats. Cal estar atents i, si passades unes desenes de metres no recupereu els senyals del GR, aneu per mal camí, torneu enrere.
Per aquesta mateixa raó és difícil fer una ressenya acurada de l’itinerari que no resulti carregosa.

Nota: la durada total del recorregut cal escurçar-lo en poc menys d’una hora, temps que vàrem perdre errant el camí entre Cala Garretes i Cala Moros i retornant per a localitzar el correcte. Es van ajuntar una senyalització enganyosa amb el fet que el GR te un nou traçat, diferent del que vàrem obtenir de la pàgina de la FECC. El temps efectiu de marxa, descomptant parades, està sobre les 4h 30’.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Mola Castellona

Des de Casa Carvallo pel Barranc de la Caramella i retorn pel coll de la Garrofera

Distància 8,1 km
Desnivell acumulat 719 m
Nivell de dificultat moderat
Data 6 de desembre 2012
Cartografia Editorial Piolet. El Port, 2 mapes: Nord i Sud (1:30.000)

 Mola CastellonaEl Barranc de la Caramella és un profund esvoranc a la cara llevantina de la serralada dels Ports que l’esquinça de dalt a baix, des de la mateixa falda del Mont Caro fins a la plana, on és ben visible.
Per aquest esvoranc s’hi escolen dos barrancs: el pròpiament anomenat de la Caramella i el del Racó de la Gralla que arriben al fons, saltant-hi des del cap de munt d’un espadat vertical de més de cent metres.
A la capçalera de la barrancada i a recer del Caro, sobirà dels Ports, s’hi alça com coronant-la, la Mola Castellona. I a un costat un altre cim amb personalitat: la Roca del Migdia. En aquest itinerari circular que us presentem ens enfilarem al primer i travessarem el segon per una foradada.
La ruta no és llarga, ni té un desnivell considerable. Tanmateix no és fàcil. Transcorre per terreny abrupte, trencat, arran de cingleres i amb pendents pronunciats que sovint ens faran esbufegar o grimpar per progressar-hi. Un terreny on orientar-se és bàsic, malgrat que els camins son generalment ben fressats i senyalitzats. Tanmateix el Barranc de la Caramella és uns de les raconades “imprescindibles” del Massís dels Ports.
Tingueu en compte que la cobertura de GPS a les cingleres sovint resulta pobre i pot induir a l’error. Per aquest motiu les lectures d’alçada dels punts d’aquest track poden diferir sensiblement de la realitat. La seva posició però, s’ha corregit manualment sobre mapa topogràfic (1:5000) i ortofotomapa de l’ICC per tal de minimitzar el marge d’error.
Podeu escurçar o allargar l’itinerari segons les vostres disponibilitats. Així, per exemple, podeu saltar-vos la Mola Castellona o allargar-lo fins a la veïna Mola del Moro. També podeu pujar per un camí alternatiu que no us estalviarà gaire temps. És solament una opció recomanable si ja coneixeu els tolls.

 Aproximació
Des de Tortosa prenem la T-341 cap a Roquetes i d’aquí la T-342 en direcció a Els Reguers, Alfara de Carles i el Parc Nacional dels Ports. A els Reguers l’abandonem per una altra a l’esquerra indicada com “Mont Caro”. 80 metres desprès de travessar l’inacabat canal de Xerta-Càlig prenem una pista a mà esquerra que marxa paral·lela al canal vers el SW. Quan travessem el barranc del Galatxo la pista fa un gir cap al W i atenyem una cruïlla en T davant una granja (Corral de Colomet) a 3,4 km d’haver deixat la carretera al Caro.
Girem a l’esquerra i tot seguit a la dreta (deixant la granja a mà dreta) on un desdibuixat rètol indica “Camí de la Caramella”. Per pista, apte per a tota mena de vehicles, marxem vers l’W, endinsant-nos al barranc fins que s’acaba al cap de 2,2 km a la Casa de Carvallo. Ampli espai per aparcament.

Casa de Carvallo (245m)
L’any 1871 l’enginyer Julio Carvallo va construir al barranc un sistema de diversos tolls alçats amb preses per abastir d’aigua a Tortosa. Encara funciona.
Pugem per les escales que hi ha a mà dreta de la casa i continuem per un camí ben fresat que s’enfila per un pedregar i marxa planerament vers el NW. És el camí de servei de la canonada d’abastiment d’aigua que ens deixa al primer toll.
A partir d’aquí seguirem un corriol ben fressat que ens anirà fent passar per una successió de fins a set tolls esglaonats al llarg del barranc, cada cop més engorjats.
El tram més imbricat és entre el sisè i setè toll on ens caldrà ajudar-nos de les mans en algun punt.
En aquest setè toll hi conflueixen dos barrancs: per l’esquerra el del Racó de la Gralla que ho fa amb un bonic salt, molt més alt del que podem albirar des d’aquí. Per la dreta el de la Caramella que salta per la magnífica Cua del Cavall que podem veure en aquella direcció. Entremig, senyorejant sobre els nostres caps, la Mola Castellona. Una raconada “imprescindible” dels Ports.

Setè i darrer toll (360m)
A partir d’aquest punt ja no és possible progressar barranc amunt caminant.
Ens cal recular fins al sisè toll i creuar al marge esquerre del barranc per sobre de la seva presa.
Uns senyals de pintura vermella ens indiquen un poc definit corriol que s’enfila en fortíssim pendent cap al solell del barranc. Senyals d’aquest color en guiaran bona part de l’itinerari.
Superat un esperó el camí es defineix més i va virant vers el NW per anar a buscar la base d’una cinglera embalmada. Fites i senyals de pintura escadussers ens guien entremig del fort pendent.
A mesura que guanyem alçària podem albirar millor l’espectacular salt del Racó de la Gralla, els verticals espadats que tanquen el barranc ―pel fil dels quals aviat caminarem―  i l’obertura del barranc de la Caramella a la plana, amb el mar al fons. Ben segur que aquesta visió ens ajuda a oblidar l’esforç.
La cinglera embalmada és el Racó dels Degotalls i en resseguim el peu per camí ja més planer vers el SW. Creuem el Barranc de la Caramella just al cap de munt de la Cua de Cavall que salta més de cent metres torrent avall.

Forats de la Caramella (480m)
Son un seguit de balmes a la dreta del camí. Poc més enllà trobem una cruïlla a mà esquerra, és un camí alternatiu al que hem fet i que parteix de la part de darrera la Casa de Carvallo.
Ben aviat creuem el Barranc del Racó de la Gralla i abandonem provisionalment el camí seguint uns centenars de metres per la llera del torrent fins a una altra bonica cascada.
Desprès d’una colzada el camí es va encarant a les timbes de la cara nord de la Mola Castellona. Ignorem un corriol que a mà dreta sembla endinsar-se cap al Barranc de la Gralla.
Més amunt deixem un altre corriol a mà esquerra. Podria servir-nos de drecera si no ens interessés pujar a la Mola Castellona dons mena al camí que seguirem de baixada a un punt entre aquesta i la Roca de Migdia.
El camí principal fa una colzada de 90º cap a la dreta i s’enfila per pendent entre fort i moderat vers l’W amb les muralles de la Castellona a la nostra esquerra i la capçalera del Barranc del Racó de la Gralla, al fons sota els nostres peus a mà dreta.
El pendent s’accentua per una coma que ens deixa sobre el collet de l’Escaleta.

Collet de l’Escaleta (1006m)
Placa metàl·lica indicadora collada a la pedra (una forma corrent en aquestes contrades de senyalitzar les cruïlles per part de la UEC). Per la dreta pujaríem al Coll de Vicari, prop del cim del Caro i a la carretera que hi puja.
Marxem a l’esquerra grimpant per una canaleta que ens deixa sobre un turó des del que tenim una magnífica vista del cim i de tot el barranc. Vers el SE perdem alçària fins a un collet i marxem per la dreta pel el solell de la Mola i camí ben fressat.
A la dreta, vers migdia hi tenim la Mola del Moro, envoltada d’espectaculars espadats del Barranc de la Geganta (o de la Conca) que ens en separa. A l’horitzó destaca el Castell de l’Airosa.
Una fita assenyala que ens cal abandonar el camí per un altre gens definit i marxar a l’esquerra en direcció al cim. Desprès de superar un contrafort ens plantem al tossalet del cim.

Mola Castellona (1026m)
No és un cim prominent des del que pugui albirar-s’hi una panoràmica de 360º. El proper cordal coronat pel Mont Caro li ho priva completament vers ponent i parcialment vers el nord. Però és una bona talaia del vessant llevantí dels Ports, del Delta de l’Ebre, de la serralada del Montsià i, en general, de les comarques del Baix Ebre i el Montsià.
Si que podem veure bona part del barrancs de la Caramella i de la Geganta i del camí recorregut fins aquí. També del que ens falta. Vers l’ESE destaca abans de la plana, la Roca del Migdia, l’esperó llevantí de la qual travessarem pel Forat del Vent en el nostre camí de retorn.
Retornem a recuperar el camí que hem deixat per enfilar-nos al cim. Desprès de baixar del contrafort no retornem sobre els nostres passos sinó que marxem vers el S, sense camí definit, a criteri, fins a retrobar-lo.
En moderat pendent baixem pel camí que recorre la falda de solell de la Mola. Ignorem un poc evident sender que, a mà dreta, marxa cap a la Mola del Moro (placa metàl·lica i senyal de pintura en una roca).
Uns metres més enllà ens desviem lleugerament a la dreta del camí anant a buscar el caire del cingle on, aprofitant unes roques llises i resguardada per l’ombra d’uns pins, hi ha una cisterna construïda el 1958 per l’UEC-Tortosa i restaurada posteriorment per la JOCA.

Cisterna de l’UEC (930m)
A fil del cingle i arrecerat del vent, amb els cims del Caro i la Castellona a l’esquena, és un fantàstic mirador del Barranc de la Geganta (o de la Conca), la Mola del Moro i dels espadats, roques i moles que s’alcen als nostres peus. La vista s’allargassa per la plana i el Delta fins el mar.
Retornem al camí recuperant els senyals de pintura vermella. Ignorem a mà esquerra el camí que mena a la Mola Castellona revoltant-la per llevant, mentre ens en anem allunyant.
En moderat pendent travessem una pineda passada la qual, quedem abocats a una canal a la capçalera d’un barranc que va a espetegar al de la Caramella a l’alçada de la Casa de Carvallo. Abans d’entaforar-nos-hi ignorem a mà esquerra un sender que marxa vers el N. És justament l’altre cap del corriol-drecera que havíem rebutjat entre els Forats de la Caramella i el Collet de l’Escaleta.
El barranc és guardat per altíssims espadats, a la dreta hi cauen a plom les parets septentrionals de la Roca de Migdia al peu de les quals, per una estreta lleixa hi albirem el corriol que haurem de recórrer després de la canal.
En fortíssim pendent que ens obliga a extremar precaucions i ajudar-nos puntualment amb les mans, comencem a desgrimpar per la canal. No abaixem la guàrdia, tot i que el paisatge convida a badar, quan transitem per la lleixa posterior. El pati que tenim a mà esquerra faria que un mal pas tingués greus conseqüències.
Un senyal de pintura ens assenyala a mà dreta l’entrada al Forat del Vent.

Forat del Vent (710m)
És un esvoranc que travessa l’esperó llevantí del Roc de Migdia i ens permet passar de l’obaga (vessant de la Caramella) al solell.
Davallem pel solell, revoltem la Moleta de l’Àliga, deixant a mà dreta unes capricioses formacions rocalloses, per anar a buscar de nou el barranc que hem deixat al Forat del Vent.  Ho fem altre cop encarats a una canal al fons de la qual podem albirar la pista que a l’anada ens ha menat a la Casa de Carvallo. De nou ens cal desgrimpar ajudant-nos amb les mans.
Cap més obstacle ens espera a la baixada entre el final de la canal i el proper coll a banda de la contemplació de les capricioses formacions d’aquest tram.

Coll de la Garrofera (490m)
Al mapa topogràfic hi és ressenyat com La Selleta. Situat entre el barranc del de la Caramella, al nord i el del mateix nom, a migdia. Si retrocedim uns metres seguint el camí que puja d’aquest vessant podrem albirar un petit i bonic pont de pedra natural.
Fem un gir de 90º, cap a l’esquerra, davallant vers el NNE. El camí, si be fressat, és envaït per la bosquina de tal forma que no sempre resulta fàcil endevinar-ne les llaçades. Parant-hi atenció per no perdre mai el camí fressat abastem de nou la Casa de Carvallo.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Els Montsagres

De Paüls a la Punta de l’Aigua i el Tossal d’Engrilló

Distància 14 km
Desnivell acumulat 1143 m
Nivell de dificultat moderat
Data 27 de maig de 2012
Cartografia Ed. Piolet. El Port. (1:30000)

Els Montsagres són les serres més septentrionals dels Ports. El d’Horta al vessant ponentí i el de Paüls al llevantí. S’hi pot accedir des de totes bandes. Des d’Horta, pel camí ral a Paüls, que seguirem en part, amb la variant del Pas de la Mala Dona. O pel camí de bast pel Pujador d’en Valero. Des de Paüls pel Coll de l’Avenc, el ja esmentat camí ral, el que segueix el Barranc de l’Escudelleta i el que ho fa pel de les Fonts, per on retornarem. O pel camí a Prat de Comte per l’Aubada. Des d’aquesta població també hi ha una pista forestal que s’empalma amb una altra provinent de Paüls. No en va és territori aprofitat des d’antic per al pasturatge, el conreu i l’explotació dels boscos.
El que us proposem és un itinerari circular que, partint de Paüls, s’enfila als sostres dels Montsagres, la Punta de l’Aigua i el Tossal d’Engrilló, passant per les dues fonts més conegudes de la serra. Els camins són fàcils i senyalitzats.
Però, quina és l’etimologia d’aquest topònim tant particular? Basant-se en l’Ora marítima de Ruf Fest Aviè (segle IV), que parteix del Periple massaliota, un text hel·lènic del segle VI aC., hi ha la hipòtesi que antigament els Ports s’anomenaven genèricament Montsagres. Aquell manual per a navegants i comerciants, descrivia geogràficament el territori des de la costa i donava el nom de Mons Sacer al massís que avui coneixem com els Ports. Segons això el topònim Montsagres provindria de l’antic nom que els marsellesos haurien recollit dels naturals de la zona, els ilercavons.

Accés
Entre els punts quilomètrics 30 i 31 de la C-12, prenem l’accés a Xerta i, a la rotonda, la TV-3541 en direcció a Paüls. Deixem el vehicle a la part alta del poble, al carrer Montsagre, prop de l’església antiga, el castell i el cementiri.

Paüls (375m)
Deixem el cementiri a l’esquerra. Al darrere hi ha una cruïlla indicada. El ramal de la dreta és per on tornarem. Prenem un camí carreter a mà esquerra en direcció a Horta de Sant Joan (W). A l’alçada de l’àrea recreativa de la Fonteta, on el camí fa un revolt a l’esquerra, el deixem per un sender-drecera a mà dreta i creuem les feixes del maset del Serafí.
Retrobem el camí carreter i el seguim a mà dreta, fent drecera en un revolt, fins a la Bassa del Povill (gran viver a mà esquerra) on prenem un corriol fitat a mà esquerra, que seguim fins un indicador de la font i cova del Llop, a mà dreta.

Cova del Llop (730m)
Balma protegida amb paret de pedra seca. Hi ha una cisterna i una font.
Retornem al camí. Fort pendent entre llaçades. Al Pla de l’Hedera (heura) bifurcació on anem a la dreta deixant el camí al Coll de les Canals. Tornem a pujar fort.

Coll de l’Avenc (940m)
L’avenc queda a l’esquerra del camí. Baixem fins a un pla.

El Vacarissal (900m)
Bifurcació de camins amb pal indicador. Deixem el camí ral que s’adreça a Horta pel Coll de l’Ereta i anem a la dreta. (1)
Comencem a guanyar alçada fins a un collet on deixem el camí per enfilar-nos per un esquenall a mà dreta (fites) que, en fort pendent ens mena al cim.

  • (1) Entre aquest punt i la Font del Montsagre de Paüls trobem senyals de PR que no hem aconseguit esbrinar a quin corresponen.

Punta de l’Aigua (1090m)
És el sostre de la zona, amb una dilatada panoràmica sobre el sector més septentrional dels Ports.
Recuperem el camí i davallem fins al Coll de la Gilaberta.

Coll de la Gilaberta (925m)
Important cruïlla de camins ben indicada. Podem escurçar l’itinerari baixant directament a Paüls pel camí del Barranc de l’Escudelleta.
Continuem (WNW) en direcció al Montsagre d’Horta, enfilant-nos de bell nou, ara fins el Coll d’Atans on el camí vira (NE) i comencem a baixar per un camí ombrívol fins a la font.

Font del Montsagre d’Horta (940m)
De déu irregular amb un bon grup de cóms alineats.
Bifurcació indicada. Si no volem pujar al Tossal d’Engrilló podem prendre el camí directe al Montsagre d’Horta.
Marxem pel camí d’Horta de Sant Joan, el del Baixador d’en Valero. Però el deixem tot seguit per un altre a mà dreta que s’enfila (NE) pel Pla de Ravanals, fins a sortir a una pista des de la que acabem d’enfilar-nos al cim del tossal.

Tossal d’Engrilló (1072m)
El vessant ponentí del Montsagre d’Horta, solcat per diverses faixes, cau abruptament sobre la plana amb més de quatre-cents metres de desnivell.
El Tossal d’Engrilló és el punt més alt i s’alça ran de cingle. Això el converteix en una talaia sobre la vasta planúria que conforma la Terra Alta, el Matarranya i comarques veïnes. És coronat per un vèrtex geodèsic. Poc més avall hi ha una caseta per al servei de telecomunicacions.
Fent drecera per un corriol, baixem al Coll Roig per la pista de servei.

  • Nota: per desconeixement no visitem el teix monumental que hi ha prop del cim, uns metres per sobre el camí de baixada. És fàcil localitzar-lo dons és un gran exemplar solitari.

Coll Roig (910m)
Anomenat així pel color rogenc del terreny. Al peu de la Mola Grossa, on hi ha la Bassa de la Refoia, un estanyol on s’hi abeura el bestiar. Hi passa el tram entre Prat de Comte i Paüls del GR 171. El seguim a mà dreta, pel costat de la bassa, en baixada.

Font del Montsagre de Paüls (845m)
Al bell mig d’un pla, entre la Mola Grossa i la Punta de Llambrars. Al capdavall de la coma entre els Montsagres d’Horta i de Paüls, a la capçalera del Barranc de les Fonts.
Seguint el GR 171, comencem a baixar pel barranc. El camí, ben fressat, ens mena seguir trams ben bonics a peu de cingle, com lo Tormossal on, quan ha plogut, s’hi despenja el Barranc de l’Escudelleta.
Per camí evident i senyalitzat, retornem a Paüls.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Mont Caro

Des del Coll de Carrasqueta pel Coll dels Pallers. Retorn pel Coll del Vicari, Bassis de Caro i la Roca Comptadora.

Distància 11,7 km
Desnivell acumulat 1032 m
Nivell de dificultat moderat
Data 15 de gener 2012
Cartografia Editorial Piolet. El Port (1:30.000)

Itinerari circular que puja i envolta per llevant i migdia el sostre dels Ports. La seva silueta inconfusible destaca arreu de les Terres de l’Ebre.

Si be el cim és enlletgit per les instal·lacions de telecomunicacions que n’ocupen bona part i la carretera de servei, en dies clars gaudeix d’una formidable perspectiva.

Hi ha tres camins habituals per pujar-hi. El més curt i empinat ho fa pel NW, des del restaurant per la canal del “Tubo”. També des del NE, pel Coll de Vicari. I finalment aquesta que hi arriba per la carena SE del massís, des del Coll dels Pallers.

Podeu escurçar l’excursió a costa de no passar pels Bassis de Caro. Estalviareu temps, desnivell i un tram poc definit del camí. Però no us ho recomanem dons us perdreu algunes de les raconades més boniques. També podeu allargar-la visitant les veïnes moles de la Castellona i del Moro.

Bona part del camí és senyalitzat i els corriols son ben fresats. Excepte el tram entre els Bassis de Caro i la Roca Comptadora on cal parar molta atenció a les fites.

Sense que es pugui considerar un itinerari difícil, te trams on el camí voreja la cinglera i cal extremar la precaució. No te altres punts compromesos i solament ens caldrà ajudar-nos de les mans en algun moment. Això si, en cas de que bufi el vent, oblideu-vos de pujar-hi.

Coll de Carrasqueta (1083m)

Aproximació: Des de Roquetes (Baix Ebre) anem en direcció als Reguers per la T-342 i a 3,1 km ens desviem cap a l’esquerra en direcció al cim de Caro. Seguim per la carretera asfaltada i a 15,4 km trobem un encreuament senyalitzat. Continuem cap la dreta direcció Fredes-Àrea de cova Avellanes. A 2,6 km, passat el Refugi del Caro i el restaurant, en un revolt molt tancat a la dreta, trobem un altre encreuament i seguim pel camí de terra en direcció a Fredes-Àrea de cova Avellanes. Passats uns metres trobem a mà esquerra un espai prou ampli per aparcar i l’inici del camí al Coll de Pallers (senyals del GR 7 i blaus de la ruta Estels del Sud).

Per camí molt fressat, entremig d’un bosc mixt de pi roig, carrasques i boix, espurnejat per exemplars de grèvol, enfilem vers el SSE en pendent entre moderat i fort.

Coll dels Pallers (1206m)

Al peu de grans moles pètries que li donen nom. Deixem el GR i la ruta d’Estels del Sud que baixen a mà dreta vers el S. Seguim la carena enfilant-nos a l’esquerra vers el NE, guiats per senyals de pintura vermells i fites. El camí, recentment esporgat, no és molt fressat però els senyals i les fites el defineixen prou com per no oferir dubtes. Marxem propers a la cinglera que deixem a mà esquerra. Val la pena abocar-s’hi de tant en quan per contemplar el paisatge.

En aquest tram de carena sotmès a les ventades el bosc deixa pas al matollar, on predominen els boixos i els coixinets de monja.

Quan abastem el llom desprès d’un tram planer amb restes evidents d’un antic incendi (Plans de Moleta Rodona) ja podem albirar el cim, inconfusible per les torres de telecomunicacions que el coronen.

Davallem lleugerament fins a la base de l’esperó SW que baixa del cim. El camí marxa per l’esquerra (obaga, costat ponentí) seguint una evident lleixa arbrada per encarar desprès una canalona que, en fort pendent, ens deixa al costat de la tanca perimetral de l’estació de telecomunicacions. La contornegem en el sentit de les busques per accedir a la carretera i al cim.

Mont Caro (1442m)

Punt culminant de l’itinerari i del massís dels Ports. Enlletgit per les instal·lacions de telecomunicacions que ocupen bona part del cim i la carretera de servei que hi puja. Gaudeix d’una magnífica perspectiva molt més enllà de les Terres de l’Ebre.

A la part oriental del cim hi ha un mirador. Vers el S hi destaquen el llarg esquenall de la Serra de Rastell que es despenja des del cim i el Barranc de Cova Pintada per on transcorre el nostre itinerari de retorn.

Baixem del cim per la carretera de servei. A l’esquerra del primer revolt surt un corriol que baixa pel “Tubo”, una costeruda canal per la que hi passen unes canalitzacions i que ens deixaria prop del restaurant. Guiats pel senyals vermells seguim però per la carretera escurçant-la per una drecera fins al Coll del Vicari.

Coll del Vicari (1287m)

Rètol i planell indicadors de l’itinerari als Bassis de Caro. Abandonem la carretera per un corriol a mà dreta molt fressat, en baixada vers el SE.

Cruïlla a la Mola Castellona (1238m)

Pal indicador als Bassis (1.2 km) i al forn de pega (410m). Per l’esquerra els senyals de pintura indiquen un camí que marxa vers la Mola Castellona. Prenent-lo podem allargar l’itinerari (6 quilòmetres i escaig) enfilant-nos a la Mola Castellona i carenejant fins a la del Moro, per baixar desprès als Bassis de Caro.

Marxem a la dreta, vers el S. Per entremig del bosc de pi roig gaudim de bones vistes de la Barcina, la Mola Castellona i la del Moro.

Forn de pega de la Pimpollada (1147m)

A l’esquerra del camí. Un rètol explica el procés d’extracció de la pega i el quitrà. Dos-cents metres més enllà trobem una cruïlla.

Camí a la Roca Comptadora (1135m)

Pal indicador als Bassis (600m). Una placa metàl·lica fixada a la roca indica un corriol poc evident al principi que mena el Coll de Pallers per la Roca Comptadora. És una forma d’escurçar el nostre itinerari a costa de no passar pels Bassis de Caro.

Marxem a l’esquerra en direcció als Bassis, vers el S, entre notables exemplars de pi roig.

Bassis de Caro (975 m)

Als peus d’una petita balma hi raja amb bona deu una font. En recullen l’aigua un parell de cóms. Indret frescal i agradós. Som a la cota més baixa del recorregut.

Poc abans un petit indicador metàl·lic senyala el camí a la Mola del Moro.

A partir d’aquí i fins a la Roca Comptadora el camí es difumina i resulta poc evident. Cal estar ben atent a les fites que ens guien per diverses lleixes on hi trobarem indicis de corriol.

Marxem vers el WSW en direcció les esveltes agulles de la Serra de Rastell i més concretament vers l’evident bretxa que s’obre entre l’agulla més meridional i la resta.

Pel camí podem admirar capricioses formes que l’erosió ha conferit a la roca calcària.

Fort pendent al tram sota la Roca Comptadora.

Roca Comptadora (1121m)

O lo Comptador. Per la dreta arriba el camí (molt més definit que el que venim) que hem deixat poc desprès del forn de pega. Travessem la roca per una profunda bretxa entre la darrera agulla i la resta de la roca.

Per camí més definit revoltem en el sentit de les busques els esperons meridionals de la Serra de Rastell i per una lleixa, amb considerable estimball a mà esquerra, ens entaforem a la capçalera del Barranc de Cova Pintada.

Sobre els nostres caps podem albirar de nou les torres metàl·liques del cim. Recorrem la capçalera del barranc en sentit contrari a les busques, fins a un evident collet al SW de la Comptadora. Senyals escadussers de pintura vermella.

Collet (1110m)

Que ens obre el pas vers una altra fondalada. Marxem vers el W en direcció a la carena que albirem en aquella direcció.

Desprès d’un curt tram de fort pendent abastem un collet a la carena.

Cresta del Marturi (1156m)

Cruïlla de camins on retrobem el GR i els senyals de la ruta Estels del Sud. Una placa metàl·lica en forma de creu fixada a la roca indica les diferents opcions. Seguim la cresta vers el nord fins al Coll dels Pallers i desfem el camí fins al de Carrasqueta.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF