Arxiu de la categoria: Chacetania

Bisaurín

Cim ubicat al Parque Natural Valles Occidentales, a l’extrem nord-occidental dels Pirineus aragonesos, termenejant amb Navarra i l’occità Bearn i que inclou, entre altres, la Val d’Echo recorreguda pel riu Aragón Subordán.
Amb els seus 2670 m té una prominència de 1038 m. Això el converteix en una talaia excepcional del Pirineu Occidental. Però en les dues ocasions que l’he visitat no he disposat d’un cel diàfan per gaudir-ne completament.
Hi ha diverses rutes per pujar-hi. La més comú és des del refugi de Lizara pel Colláu de lo Faratón (cara sud, més fàcil). Per la Plana Mistresa i el Collado del Baste (cara nord, més dificultosa). I des del refugi de Gabardito, també pel Colláu de lo Foratón (ponent, més llarga i desnivellada).
Segueixen dues ressenyes que recorren aquests itineraris. Una des de Lizara per la cara nord retornant pel Colláu i l’altre des de Gabardito.

Des de Lizara, pujant per la Plana Mistresa i baixant pel Colláu de lo Foratón

Distància 11 km
Desnivell acumulat 1238 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 17 de juliol de 2014
Cartografia Editorial Alpina. Valles de Ansó y Echo (1:25000)

Itinerari circular. El millor paisatgísticament en la nostra opinió, especialment l’ascensió.
La ruta, tot i que té trams no senyalitzats, resulta molt evident. Per la seva situació hi ha congestes bona part de l’any. No és fàcil. Les dificultats es concentren a la canal d’accés al Collado del Baste amb un darrer tram curt però de fort pendent (45º).

Nota. Aconsellats per la guarda del refugi vàrem carregar piolet i grampons. Però un cop allí vàrem comprovar que hi ha qui opta per esquivar la canal grimpant per l’esperó que baixa de l’Alto de Fetás (esquerra de la canal en el sentit de la marxa). Des de la llunyania semblava factible i no s’hi albiraven passos complicats. Però depèn de l’estat d’innivació dons cal travessar la collada on és fàcil que s’hi formi cornisa.

Accés. A Puente de la Reina prenem la A-176 en direcció a la Val d’Echo. La deixem per la A-2605 en direcció a Jasa i Aragüés del Puerto. A partir d’aquesta població continuem 11 quilòmetres per pista asfaltada fins al refugi de Lizara.

Refugi de Lizara (1530 m)
Seguim el GR 11.1 en direcció N vers el Colláu de lo Foratón. L’abandonem passats uns 500 metres per un corriol a mà dreta (gran fita) (1).
En moderat pendent i camí ben fressat i senyalitzat (senyals grocs i verds) avancem vers el NE, deixant al fons a la dreta el Plano de Lizara, passat pel costat del refugi d’Ordelca en direcció a l’evident Achar (congost) de Catiellas, entre els massissos de Fetás i Vernera.
Ens endinsem a l’ampla gorja, pel marge dret del barranc fins a la Caseta de Verneda.

Caseta de Vernera (1976 m).
O Refugi dels Forestals. Àmplia, oberta i ben conservada però sense cap mena de mobiliari. Poc més enllà atenyem el Paúl de Vernera, o Plana Mistresa. És un indret bellíssim: un ampli prat verd envoltat de cims i solcat pel un rierol.
Just a l’entrada de la plana el camí es bifurca. Anem a l’esquerra (2) per camí ben fressat, propers al torrent pel marge dret durant uns 350 m i el creuem. Desprès continuem uns 250 m més per marge esquerre i el tornem a creuar (3). Moderat pendent vers el W en direcció a una graonada molt evident.
Superada la graonada (4) ja albirem la Collada de Secús entre el Bisaurín (esquerra) i el Puntal de Secús (dreta). No cal arribar-hi.
Uns 260 m abans del coll fem un gir de 90º a l’esquerra per una àmplia i evident canal (5).
El pendent augmenta però no passa dels 35ª~40º. És al darrer tram, d’uns 110 metres de desnivell, a l’embut de sortida de la canal, que presenta més inclinació (45º). Superat aquest atenyem la Collada del Baste.

Collada del Baste (2470 m)
Entre el Bisaurín i l’Alto de Fetás. Encara no podem albirar el cim. Anem a la dreta, pujant per una canalona herbada i seguirem pel llom fins a un collet on ja podem veure’l.
Per atènyer la carena revoltem en sentit horari el turó de l’esquerra i carenegem passant per un avant-cim.

Bisaurín (2670 m)
Cim planer i còmode, de carena allargassada. Rostes parets al vessant nord, més suaus a migdia.
Davallem per una llom en direcció a l’evident Colláu de la Foratón. Fort pendent per terreny descompost i inestable. Aquest camí que de pujada és un tirapit considerable, de baixada suposa un turment per les cames.

Colláu de lo Foratón (2016 m)
Retrobem el GR 11.1 i els senyals verd i grocs de la Senda de Camille. Anem a l’esquerra fent una llarga llaçada per salvar el desnivell.
Més avall el camí ens aboca a una pista ramadera que ens mena pel costat de la generosa Fuenfria, ja molt propers al refugi.

  • (1)  Si ens saltem aquesta cruïlla, poc més amunt n’hi ha una altra senyalitzada.
  • (2)  Per la dreta el camí s’adreça pel Puerto de Vernera al Valle de los Sarrios, tram de la Senda de Camille.
  • (3)  És fàcil confondre’s en aquest punt dons hi ha fites i indicis de corriol pel marge dret.
  • (4)  Nosaltres trobem congesta contínua des d’aquest punt.
  • (5)  Hi ha qui opta per esquivar la canal grimpant per l’esperó que baixa de l’Alto de Fetás (esquerra de la canal en el sentit de la marxa).

 

Des de Gabardito pels prats de Dios Te Salve i d’Aniz i el Colláu de lo Foratón

Distància 8,23 km (anada)
Desnivell acumulat 1342 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 22 de juliol de 2009
Cartografia Editorial Alpina. Valles de Ansó y Echo (1:25000)

Itinerari lineal. Ruta molt evident i senyalitzada per camí ben fressat. Sense cap mena de dificultat tècnica però llarga i amb fort desnivell.
La ressenya és antiga però atès que el camí forma part de la concorreguda Senda de Camille, no ha d’oferir gaire dubtes.

Accés. A Puente de la Reina prenem la A-176 en direcció a Echo (en castellà Hecho) d’on sortim per la HU-V-2132 en direcció a la Selva de Oza. Als 8 quilòmetres prenem una desviació a la dreta, senyalitzada per Gabardito. Una pista forestal asfaltada travessa l’Aragón Subordán i s’enfila fent llaçades durant 7 quilòmetres més fins al Refugi de Gabardito.

Refugi de Gabardito (1.377 m).
Comencem a caminar per una pista forestal restringida al tràfec (rètol a Agüerri) vers sol ixent. Seguim els senyals blancs i vermells del GR 11.1 i altres grocs i verds (Senda de Camille). Rebutgem diverses pistes confluents de l’estació d’esquí de fons. Pendent suau. Transitem per entremig d’un bosc mixt de pi, faig i boix.
La pista acaba en un corriol ben fressat que davalla lleugerament i va encarant-nos al barranc d’Agüerri. Desprès guanyem alçària per un grau endinsant-nos progressivament al barranc pel seu marge hidrogràfic esquerre. El camí torna a planejar i abastem una cruïlla.

Salto de la Viella (vella) (1.544 m)
Cruïlla. Rètol indicador. Per l’esquerra baixa un corriol que anant a cercar la llera del barranc i pel refugi de Taxeras ens menaria també al cim. Però perdríem alçària. És una opció per a la tronada o per anar a Punta Agüerri.
Prenem el ramal de la dreta indicat cap a Dios Te Salve, Plan d’Aniz i Foratón (curiosament no esmenta ni Lizara ni Bisaurín) seguint el GR. El camí planeja, sense perdre alçària fins que, més enllà, comença a enfilar-se descrivint llaçades entre el rocam i virant a xaloc (S.E.) fins a sortir del barranc. Podem albirar vers sol ixent el cim del Bisaurín.
Abastem una basta zona de pasturatge: el Plan de Dios Te Salve i ben aviat el seu refugi forestal.

Refugi de Dios Te Salve (1.650m)
Continuem vers xaloc superant les graonades del terreny i transitant per prats de pasturatge. Trobem un parell de basses i, a l’esquerra del camí, un altre refugi: el del Plan d’Aniz. Més graonades, pendent moderat amb trams més forts per travessar aquesta basta zona de pasturatge fins a l’evident Colláu de lo Foratón, a sol ixent.

Collau de lo Foratón (2.017 m)
Vers xaloc podem albirar el Plano de Lizara amb el refugi al fons de la coma i el GR que hi baixa. Ben proper al coll un altre refugi forestal: el de Fetás. El camí al cim és ben evident i fressat vers gregal: segueix un llom que es depenja del cim, divisori entre el Fetás a llevant i Lo Foratón a ponent. Ens resten sis-cents metres i escaig de desnivell que haurem de prendre’ns amb calma si no volem perdre-hi l’esma. Per terreny herbat primer i rocallós i descompost desprès, penosament anem guanyant alçària. Fites.
Ja propers al cim el camí gira més a llevant i el pendent es modera fins abastar la carena.

Bisaurín (2.670 m).
Restes de vèrtex geodèsic. Hi havia una bústia, però no deu haver superat els rigors de l’hivern. No hem ensopegat un dia clar, el fort vent que bufa de migjorn enteranyina el cel i aporta molta boirina. Per les ressenyes i reportatges que hem vist sabem que vers sol ixent pot albirar-se fins al Mont Perdut. Però avui solament podem divisar el més proper: Aguas Tuertas al fons, el Castillo de Acher,… fins i tot es fa difícil destriar el Lenito i el Peñaforca, la Serra d’Alano. I el mateix ens passa amb tot el cordal entre el Chipeta i la Mesa de los Tres Reyes. Intuïm per la seva forma el Midi d’Ossau.

Retornem pel mateix camí.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pic d’Aspe

Pel vessant nord, des de Candanchú pel Barranc de Tortiellas amb retorn pel Paso d’a Garganta d’Esper i el circ d’Aspe

Distància 11,2 km
Desnivell acumulat 1212 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 14 de juliol de 2014
Cartografia Editorial Alpina. Valle de Canfranc (1:25000)

Punt culminant de la Serra d’Aísa, l’Aspe i els seus veïns son entre els cims que, sense abastar la tòpica xifra dels 3000, ens procuren una ascensió d’allò més gratificant, amb un formidable ambient d’alta muntanya.
Rep diverses denominacions, segons les fonts consultades: Pic d’Aspe (Alpina, IGN, Prames), Punta Esper (aragonès, Prames), de la Garganta de Aísa (IGN, Alpina atribueix aquest nom al seu veí llevantí) i també Pic d’Aspa (occità bearnès, Ruta Geològica Transpirenaica).
Entre les vies més alpines que hi accedeixen hi ha l’aresta de los Murciélagos, oberta pels mítics Rabadá-Navarro, i algunes canals de la cara nord. Baixant el llistó trobem els itineraris normals. La “Trilogia de l’Aspe” llarga i dura, visita els tres cims principals de la serra. Com a ascensió directa hi ha la que s’hi enfila per migdia, des d’Aísa pel Rigüelo, que és la més fàcil i habitual. I dos pel vessant nord: pel Barranc de Tortiellas i pel Circ d’Aspe. Nosaltres hem ajuntat aquestes darreres per fer una ruta circular.
No és un itinerari fàcil: al desnivell cal afegir-hi trams on el camí ni és evident ni fressat, la senyalització es limita a fites escadusseres, té passos de grimpada (fàcils, un d’exposat) i hi perduren congestes bona part de l’any.

Nota
La baixada la vàrem fer guiats per un track d’algú que semblava prou coneixedor de la zona. Sobre el terreny vàrem comprovar que no seguia el camí més lògic i habitual. Per això hem corregit el nostre track en base a altres, el mapa excursionista i l’ortofotomapa.

Accés. Per la N-330 ens desviem cap a Candanchú. Dins el nucli, quan la carretera fa un fort revolt a mà dreta, anem a l’esquerra tot passant pel costat del quarter militar, fins al fons (W) de l’aparcament de l’estació d’esquí.

Candanchú (1570 m)
Marxem vers el SW per una pista de terra que vira al S i, entre llaçades, puja al Puerto de Tortiellas. N’escurcem algunes, fent drecera per allà on ens sembla més evident.
Tram poc agraït, entremig de remuntadors i edificis de servei de l’estació.

Puerto de Tortiellas (2032 m)
Estrictament el punt que senyalitzem no és al port sinó uns 500 metres pista enllà, on l’abandonem al bell mig d’un marcat revolt a la dreta. Un antiga inscripció pintada en groc en una pedra assenyala el corriol “Aspe”.
Marxem vers el W i emprenem una estreta lleixa (senyals de pintura blancs) sobre el barranc de Tortiellas. Pas de grimpada fàcil però exposat, atenció amb neu o mullena.
Superat el tram, per terreny planer, descendim lleugerament fins a la base de la cinglera meridional de la Tuca Blanca i la seguim bona estona enganxats a la roca (possible rimaia).
Esbiaixem vers el SW per enfilar-nos a l’esquenall de les Puntas d’Esper (1), passant per sota i a llevant de la cota 2417.
A l’ampli esquenall podem identificar fàcilment la primera de la sèrie de “puntes”, darrera la qual s’alça el cim. La flanquegem per la dreta (2) i anem a buscar el llom entre aquesta i el cim.
Fàcilment identifiquem el coll i la canal entre l’Aspe (esquerra, arrodonit) i la cota 2599 (dreta, altiva, esquerpa).
En tot aquest sector és molt fàcil que hi perdurin congestes durant bona part de l’any. La canal és el tram més inclinat (45º~50º). L’esquivem grimpant per l’esquerra fins al coll.
Seguim la carena a l’esquerra per terreny més fàcil i camí fressat, fins al cim.

Pic d’Aspe (2640 m)
Vèrtex geodèsic i bústia. En dies clars s’hi deu albirar una bona panoràmica, però avui la boira ens ho priva, sobretot cap a nord i ponent.
Retornem al coll pel que hem pujat i, sense perdre alçària, per camí ben fressat (3), flanquegem pel vessant de migdia la cota 2599. Després baixem en direcció a l’evident collada entre l’Aspe i la Liena d’a Garganta (Llena o també Llana de la Garganta)

Paso de la Garganta de Aspe (2427 m)
En aquest punt hi conflueix el camí d’Aísa (S) pel Rigüelo. Baixem del coll per l’embut d’una àmplia canal que, més avall, queda sobtadament interrompuda per un esperó o graonada. L’esquivem per la dreta, baixant per una canal paral·lela.
Un cop al circ d’Esper (o d’Aspe), flanquegem pels Lomeros d’Esper, procurant en tot moment no perdre cota, guiats per fites escadusseres i indicis de corriol. Ben allunyats del barranc d’Aspe, al fons a mà esquerra, que corre a estavellar-se al salt de la Chorrota.
Revoltem un esquenall herbós (Loma Verde) i travessem un tram de rascler on les fites ens guien per localitzar els millors passos.
Superat el rascler el camí ens acosta a una graonada amb Candanchú ja a la vista. Fem una llaçada per salvar el pendent i ens encarem a una clotada.

Balma dels Contrabandistes (1785 m)
El camí hi passa per sota. Hi ha una font (degotall). Continuem baixant per creuar la torrentera de la Zapatiella, que fa un bon salt (4).
Seguint per camí, ben definit i evident, retornem al punt d’origen.

  • (1)  Les Puntas d’Esper son un seguit promontoris (Tuca Blanca, Zapatiella,…) d’un llarg contrafort que es despenja de l’Aspe vers el NE i que separa el circ de Tortiellas (E) del de l’Aspe (W).
  • (2)  Per l’esquerra accediríem al cim per la molt evident canal NNE (50º~55º, AD+).
  • (3)  Atenció dons algunes fites i indicis de corriol a l’esquerra menen perdre alçària ràpidament. El camí que ens cal seguir inicialment no baixa de cota.
  • (4)  En èpoques de desglaç sol portar força cabal.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Taula dels Tres Reis

Des del Plano de la Casa, refugi de Linza

Distància 8,5 km (anada)
Desnivell acumulat 1264 m.
Nivell de dificultat Moderat
Data 26 de setembre de 2013
Cartografia Ed. Alpina.Belagua/Ansó-Echo (1:25000)

Hiru Erregeen Mahaia (en basc) o Mesa d’Os Tres Reis (en aragonès ) o Tabla d’eths Tros Rouyes (en gascó) és la muntanya més alta d’Euskal Herria. El seu nom prové de que és el punt d’unió entre els territoris dels antics reialmes d’Aragó, Béarn i Navarra. I pel característic contrafort o “taula” del vessant llevantí que li confereix una silueta inconfusible.
Situada a l’extrem nord de la navarresa Vall de Roncal (Erronkaribar) i la comarca aragonesa de la Jacetània (Chazetania), és el punt culminant d’unes contrades sorprenents i amb nombroses possibilitats per als muntanyencs. Tant la Taula com els cims propers, Petrachema, Acherito, Agulles d’Ansàbere, Maz, Ezcaurri o la Serra d’Alano, son de modesta alçària, però severes condicions.
Molt visitada, sobretot per aragonesos i bascos. No és un cim difícil, malgrat que mereix aquesta qualificació en algunes ressenyes. Com a dificultats cal esmentar el fort desnivell i que a la zona hi conflueixen diversos corriols, tots tant o més fressats que el camí d’accés, per això es important saber orientar-se i portar mapa i brúixola, sobretot si hi ha boira. (El mapa de l’Editorial Alpina que hem utilitzat, reflexa fidelment el sender i les cruïlles). Al tram final, la pujada a la rocallosa piràmide del cim, impressiona. Però a l’hora de la veritat no és el que sembla i solament trobem alguns passos de fàcil grimpada. El camí, com s’ha dit, és força trepitjat però cal fer atenció a no desviar-nos prenent trencalls incorrectes. A les zones rocalloses o de tartera, nombroses fites ens ajuden a no perdre’l.

Accés
Hi podem anar des de Navarra per Isaba (Vall de Roncal). Prenem la carretera de França (NA-1370) i al cap de tres quilòmetres la deixem a mà dreta per la NA-2000 que, desprès de passar el Vall de Belabarze, puja al coll de Argibiela (o de los Navarros) i baixa a Zuriza. Pel costat del càmping prenem una pista enquitranada que, en uns 4 quilòmetres, ens deixarà al Plano de la Casa on hi ha l’estació d’esquí de fons i refugi de Linza.
També podem anar-hi per Osca: Jaca, Puente la Reina de Jaca, A-176 cap a Echo, (Hecho) i Ansó i HU-V-2024 fins a Zuriza.

Plano de la Casa (refugi de Linza) (1340 m)
Travessem el torrent per un pont i, per camí ben fressat i definit, pugem suaument vers el NE seguint el GRT-13 (enllaç GR-10 i 11, senyals blancs i vermells), entremig de prats de pastura amb la piràmide del Txamanxoia (o Maz) a l’esquena i la paret llevantina de Peña Ezkaurri al SW.
Virem al nord, baixem lleugerament cap a una torrentera i rebutgem el camí al coll de Petrachema que surt a mà dreta cap a la fondada del barranc homònim. A l’horitzó destaquen el Petrachema, el Mallo d’Acherito i el Chinebral de Gamueta.
Tornem a enfilar-nos ara per la falda rocallosa de la Paquiza Linzola, tot virant a l’E. Augmenta el pendent i alternem trams rocallosos amb herbats mentre deixem al fons de la vall, a la dreta, la cabana de Linza.

Collado de Linza (1940 m)
Àmplia i herbosa collada entre el Mallo d’Acherito i La Paquiza. Ja podem albirar al NE la piràmide alada de Taula dels Tres Reis, flanquejada a dreta i esquerra pel Petrachema i el Budogia.
Baixem suaument vers el NE cap a la Foya (clota) A Solana (u Hoya de la Solana). Ignorem els corriols que marxen a l’esquerra. Prop del camí, a la dreta i protegida amb una coberta metàl·lica, hi ha una font. Tornem a enfilar-nos deixant a la dreta un refugi pastoral.

Foya A Solana (1850 m)
Cruïlla de camins (rètols indicadors). Deixem el GRT que, per l’esquerra, baixa al Portillo de Larra. Seguim guanyant alçada i ens encarem a una barrera rocallosa carstificada. Ens hi enfilem. Travessem el rascler, clivellat d’esquerdes, guiats per fites sovintejades. Davallem per l’altre costat fins a un ampli corredor.

Corredor a la falda de l’Ukerdi (2025 m)
Ampli corredor entre la barrera rocallosa i la falda de l’Ukerdi. Girem a l’esquerra cap a l’E per camí fressat i fites sovintejades.
A mesura que guanyem alçària, el pendent augmenta considerablement per la tartera interrompuda, de tant en quan, per algun tram herbós.

Coll (2340 m)
Entre el Budogia i la Taula, termenal entre Osca i Navarra. Vers el N podem albirar l’immens carst de massís de Larra. Vers el S destaquen les estètiques agulles d’Ansabère als peus del Petrachema.
Continuem vers l’E., amb llaçades per guanyar alçària i emprenem una marcada lleixa a migdia del cim. Ben aviat unes fites a l’esquerra ens assenyalen una canal. És l’accés més fàcil i curt al cim, que farem servir per baixar. Nosaltres continuem recte per la marcada lleixa fins a revoltar la piràmide en sentit contrari a les busques del rellotge, anat a cercar la cara nord.
Superada l’aresta llevantina, uns cinquanta metres més enllà, localitzem una canalona per la que ens enfilem (passos de IIº amb bons agafadors). Fites escadusseres ens guien la grimpada cap a la carena on, crestejant uns metres a la dreta, abastem el cim.

Taula dels Tres Reis (2448 m)
Sostre d’Euskal Herria. Termenal entre els antics reialmes d’Aragó, Béarn i Navarra. Coronada per una reproducció del Castell de Javier, bústia i la imatge de Sant Francesc Xavier (copatró de Navarra).
La panoràmica que s’hi albira és impressionant. Vers el nord l’Auñamendi (o Anie), el Pène Blanque i el Pic de Lhurs amb el llac homònim als peus. Vers llevant destaca el Meidia d’Aussau (Midi d’Ossau). Després, al fons, sobresurten el Collarada (sobirà de la Jacetània) i la dent de serra del massís d’Aspe. Segueix el Bisaurín, més prominent de tots. Vers el sud un darrere l’altre: Petrachema amb les Agulles d’Ansabère, el Mallo d’Acherito, que a penes treu el cap, el Chinebral de Gamueta i, al fons, el Peñaforca a la Serra d’Alano. A ponent l’Ezkaurri, el Txamantxoia, el Budogia, el Lakartxela i el vast massís de Larra.
Baixem del cim però, per comtes d’anar a l’esquerra pel camí de pujada, seguim fites a mà dreta que, per terreny entre descompost i rocallós, ens retornen a la lleixa de la cara de migdia per la que hem vingut.
A partir d’aquest punt retornem sobre els nostres passos.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Peñaforca (Serra d’Alano)

des de Taxeras per l’Achar d’Alano

Distància 14 km
Desnivell acumulat 1260 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 25 d’agost de 2009
Cartografia Ed. Alpina. Belagua i Roncal/Ansó i Echo (1:25000)

La Serra d’Alano entre les Valls d’Ansó i Echo, a la Jacetània aragonesa, impressiona. Com tota la zona, és un gran massís calcari. S’allarga en sentit nord-oest des de la gorja de la Boca de lo Infierno, a la Val d’Echo, fins a la gorja del Veral, al Valle de Ansó. La formen un rosari d’agulles de parets verticals per la cara nord que li confereixen un aspecte de fortalesa. Dins del rosari s’hi obre una gran coma que s’enfila de mestral a xaloc. És en aquest cantó, el més llevantí, és on hi ha els sostres de la serralada: Peñaforca, Punta del Rincón d’Alano i Lenito. D’altra banda les parets de ponent i llevant s’esbalcen abruptament sobre les gorges esmentades. Això li acaba de conferir un aire dur i agrest.
Hi ha diverses rutes per pujar-hi: Les més habituals des de la Selva d’Oza (més curta i desnivellada) i des de Taxeras. I encara aquesta darrera admet bàsicament dues variants: la que ressegueix la carena de migdia i la que s’hi enfila pel fons de la coma. Aquesta darrera és l’opció que us presento. Tant per un cantó com per l’altre l’itinerari no deixa indiferent a l’excursionista i segur que en conservarà un grat record.
Pujar-hi per Taxeras fou una decisió basada en la proximitat al punt on m’allotjava (Izaba). Vaig rebutjar la ruta per la carena de migdia perquè les ressenyes (contrastades desprès amb altres excursionistes) indicaven alguns passos de II/III. Com que els nivells de dificultat solen ser força subjectius, en fer l’excursió en solitari vaig preferir no arriscar.
Per l’anada vaig seguir la ressenya més documentada que vaig localitzar. Em menava pujar-hi per una canal entre les dues puntes del cim. Va resultar més problemàtica del que comptava, per un terreny rost i totalment descompost. Amb la pega afegida que un ramat de cabres feia les seves, evolucionant per la carena i deixant caure més d’una pedra. Va anar de poc que no fes diana sobre el primer d’un grup que em venia al darrera.
Un cop a dalt vaig veure que el camí més fàcil i fressat anava per un altre cantó. El vaig seguir de baixada i és la ruta que us aconsello. Feta en aquest sentit, sense poder considerar-la difícil, si que te dos punts delicats: a la coma, quan l’herbei dóna pas al rocam el camí es desdibuixa. Hi ha fites i indicis de corriol que us menen a la dreta pel fons de la coma, on us cal travessar una zona amb la morfologia típica de l’erosió càrstica: bòfies, fissures… Procureu seguir les fites que us menen més a l’esquerra, guanyant alçària i orientats a l’evident Collado del Rincón. És que el us cal abastar per pujar més còmodament. Poc més amunt, passat aquest coll, travessareu al vessant d’Oza per un altre collet. A partir d’aquí el terreny és força descompost i cal transitar-hi en compte, sobretot si es va en grup.

Accés
El Llano de Taxeras és a 2 quilòmetres i escaig de Zuriza, per pista de terra batuda. En vehicle s’hi pot anar per dues bandes: des d’Ansó (Jacetània, Aragó) per una estreta carretera de muntanya de 15 quilòmetres, asfaltada, que recorre l’engorjat del riu Veral. Bonic recorregut però entretingut. També des d’Izaba (Roncal) per la NA-1370 en direcció a França, deixant-la al cap de tres quilòmetres per prendre, a mà dreta, la NA-2000 durant nou quilòmetres. És la via més ràpida. Ampli espai per aparcament.

Llano de Taxeras (1.274 m)
Continuem a peu resseguint la pista (pas de vehicles restringit). Ens estalviem totes les llaçades fent drecera per un corriol molt fressat. Arribem al darrer de dos corrals.

Segon corral (1.520 m).
La pista continua en direcció al Collado d’Estriviella, però nosaltres ens enfilem per un corriol fressat en direcció a migdia i l’evident pas entre la Punta del Achar i les Agulles d’Alano. Pendent moderat que augmenta progressivament, alleugerit per algunes llaçades. Travessem la torrentera i entrem de ple a l’ample canal de l’Achar d’Alano o Paso Taxeras(1). Malgrat el terreny pedregós, el corriol és estable. No és estrany trobar cordades que s’enfilen a la fissurada paret de l’esquerra. Penosament guanyem el coll.

Achar d’Alano (1.902 m)
Vers migdia i llevant s’obre una àmplia coma herbada. Seguim el corriol que ben aviat es bifurca (1.916 m). El ramal de la dreta va a passar pel costat d’un refugi forestal i, per l’Estrecho de la Ralla, baixa a la Val d’Echo. Nosaltres prenem el de l’esquerra, vers xaloc (SE) per camí planer i fressat.
Transitem per la coma, embolcallada pel rosari de cims de la Sierra d’Alano, que s’enfila progressivament vers xaloc. A mesura que avencem en aquella direcció, ja podem albirar al fons les parets verticals que baixen del Peñaforca i les agulles veïnes. Progressivament la pedra pren el protagonisme a l’herbei. Trepitgem terreny pedregós amb morfologia típica de l’erosió càrstica (bòfies, fissures, etc.) on el camí es desdibuixa. Guiats per fites sovintejades i trams amb indicis de corriol, ens anem decantant a la dreta sense baixar ben be al fons de la coma. Fins plantar-nos al bell mig del circ que tanquen el Peñaforca i la Punta del Rincón d’Alano (2)
A mà dreta podem identificar fàcilment una canal als peus de la qual, la tartera mostra indicis de camí o rastre de pas.

Base de la canal (2.271 m)
Senyalitzada per una fita sobre un relleix. Penosament ens enfilem en fort pendent per terreny molt inestable i descompost. Ens introduïm a la canal procurant passar per l’esquerra, on la solidesa del rocam ens fa més fàcil la progressió. Grimpem fins abastar l’estret coll entre els dos cims del Peñaforca. Per pendent moderat abastem el cim occidental.

Cim occidental (2.390 m)
Vèrtex geodèsic i bústia. Àmplia perspectiva de la zona. Vers llevant s’alcen el cim oriental i el veí Lenito. Més enllà destaca el Bisaurín (el més alt de la contrada). I, per la seva forma, el Castillo d’Acher. Ens diuen que en un dia clar es pot albirar fins el Mont Perdut. Vers ponent la carena s’allargassa en una dilatada cresta. En aquella direcció hi destaca l’Ezkaurre i, al fons, l’Orhi. Al nord la llista de cimals seria llarga: en sobresurt la Taula dels Tres Reis. Vers migdia ens crida l’atenció la Val d’Echo.
Retornem al collet i ens enfilem al cim oriental, ho fem carenejant, decantant-nos per la banda de migdia. A mig camí s’obre un avenc.

Cim oriental (2.391 m)
Llevat de ponent, encara millor perspectiva que des del cim veí. Iniciem la baixada seguint la carena vers llevant. A penes hem perdut uns 20 metres de desnivell, fem un gir de 90º a l’esquerra i, per terreny descompost que ens obliga a progressar amb precaució, guiats per algunes fites, anem perdent alçària pel cantó de la Selva de Oza. Ben aviat abastem a mà esquerra un collet o pas a la carena (2.321 m) per on passem a l’altre vessant, el de la pujada i, per camí fressat i estable vers el nord, continuem baixant fins al Collado del Rincón.

Collado del Rincón o Achar de Forca (2.252 m)
Als peus de la Punta del Rincón d’Alano. Vers sol ixent podem albirar la coma i el camí que puja des de la Selva de Oza, al fons de la vall.
Continuem per camí fressat que es desdibuixa més endavant en travessar una zona pedregosa. Quan comencem a recuperar l’herbei, prenem el corriol que ens decanta a la dreta, més propers a la falda de la muntanya que a l’anada. Desprès travessem una tartera on el camí hi és ben assentat i posteriorment, recuperem el camí fressat de l’anada, entremig d’herbei.
Retrobem l’Achar d’Alano o Paso Taxeras. Desprès de baixar-lo i deixar enrere les naus per bestiar i retallar la pista, retornem al Llano de Taxeras.

  • (1) Achar o atxar és un vocable aragonès d’origen basc que vol dir congost, pas estret,… molt freqüent a la toponímia de la zona (Achar de Aguas Tuertas, Achar de los Hombres, Achar del Castillo, Achar de Forca… o el que ens ocupa Achar d’os Alanos o Achar d’Alano)
  • (2) Aquesta és la ruta que vaig fer de pujada. Un cop dalt vaig adonar-me que el camí més fàcil i còmode anava per un altre cantó, que vaig seguir de baixada. És la que recomano. Quan l’herbei dóna pas a la pedra cal seguir les fites que ens menen passar quan més a l’esquerra (en el sentit de la marxa) millor. Hi trobarem camí fressat, malgrat que en pujada és difícil albirar-lo. En qualsevol cas cal adreçar-nos a l’evident Collado del Rincón que vers xaloc (SE) ens queda al fons a l’esquerra, als peus de la Punta del Rincón d’Alano.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Mallo d’Acherito

des de Linza pel barranc de Petrachema i retorn pel Paso de l’Onso

Distància 13 km
Desnivell acumulat 1259 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 21 d’agost de 2009
Cartografia Ed. Alpina. Belagua i Roncal/Ansó i Echo (1:25000)

El Mallo d’Acherito forma part del cordal que separa la Vall de Belagua (a mestral), la d’Aspe (a gregal), la d’Ansó (a garbí) i la d’Echo (a xaloc). Altres cims destacats son –de nord a sud– l’Auñamendi, la Taula dels Tres Reis, el Petrachema, el Chinebral de Gamueta, el Quimboa i el Petraficha. Tots ells entre dos mil i dos mil cinc-cents metres d’alçària.
Malgrat aquestes modestes cotes, accedir-hi des del fons de les valls suposa un desnivell considerable. Estan enclavats en una regió calcària de gran bellesa, a cavall entre Navarra, l’Aragó i el Bearn.
Els camins més habituals i ràpids per accedir a l’Acherito parteixen de Linza, a l’alta vall d’Ansó. Un s’hi enfila pel barranc de Petrachema, cim veí. L’altre, més a migdia, pel Paso de l’Onso. Tots dos s’ajunten al Collado del Hueto d’Acherito. El recorregut circular que proposo puja pel primer i baixa pel segon. És un circuit que, en un sentit o altre, fan molts dels excursionistes que visiten el cim.
L’Acherito té unes respectables vistes aèries i és un mirador magnífic de les esveltes Agulles d’Ansabère. Encara millor que des del Petrachema. A la tornada es passa pel bosc de Gamueta, segons diuen, un dels boscos més ben conservats del Pirineu.
Els camins son fressats i senyalitzats amb fites. No te passos exposats ni aeris. L’única dificultat és concentra al tram final, pel seu fort pendent.

Accés
El Refugi de Linza és al Plano de la Casa, a 4 quilòmetres de Zuriza, per pista asfaltada. En vehicle s’hi pot anar per dues bandes: des d’Ansó (Jacetània, Aragó) per una estreta carretera de muntanya de 15 quilòmetres, asfaltada, que recorre l’engorjat del riu Veral. Bonic recorregut però entretingut. També des d’Izaba (Roncal) per la NA-1370 en direcció a França, deixant-la al cap de tres quilòmetres per prendre, a mà dreta, la NA-2000 durant nou quilòmetres fins a Zuriza. És la via més ràpida.

Refugi de Linza (1.350 m)
Marxem vers sol ixent per sota el refugi seguint el Barranco de Petrachema. Ho fem per un corriol ben fressat que passa pel costat d’una àrea de lleure o, millor, per una pista paral·lela que passa una més amunt. Planerament. Més endavant pista i camí s’ajunten i esdevenen corriol que fa un gir a l’esquerra. En aquest punt l’abandonem, seguint de recte per un altre corriol poc fressat, guiats per fites. Podríem seguir pel camí de l’esquerra, molt més fressat, però faríem una mica de marrada i més endavant les dues rutes s’uneixen. Pendent entre moderat i fort fins abastar el refugi de Petrachema (en algun mapa l’indica com d’Acherito).

Refugi de Petrachema (1.540 m)
Refugi bivac metàl·lic amb capacitat per a sis places, lliteres i taula. En estat precari però d’habitacle encara sòlid. Continuem vers sol ixent per camí planer, poc fressat. Fites. Desprès de superar un esperó, per l’esquerra se’ns ajunta el camí que hem deixat abans del refugi. Ara el camí és més fressat i el pendent augmenta, fins abastar el collet que ens obre a la gran clota de las Foyas del Ingeniero. Desprès continua més planerament.
Deixem el camí que segueix vers sol ixent, en direcció al Collado de Petrachema (és una de les rutes d’aquest cim) prenent un corriol que, en diagonal, s’enfila a mà dreta vers xaloc (SE). Fort pendent per terreny pedregós fins al Huerto de Acherito, on l’herbei torna a fer acte de presència.
Vers gregal (NE) ja podem albirar el cim. Per enfilar-nos-hi ens cal abastar l’evident Collado del Huerto i emprendre la inclinada rampa final entre llaçades, per amorosir el desnivell.

Mallo d’Acherito (2.378 m).
Mirador impressionant de la zona. Sobretot del Petrachema i les Agulles d’Ansabère.
Retornem al Collado del Huerto però prenem un altre camí que marxa vers ponent per sota la tartera del Chinebral de Gamueta. Per camí planer travessem una zona pedregosa, amb bòfies i alguns avencs. Més endavant el pedregar dóna pas a l’herbei, mentre continuem davallant, sempre vers ponent. El pendent augmenta considerablement abans del Paso de l’Onso. Podem albirar vers mestral el refugi de Linza.

Paso de l’Onso (1.618 m)
Hi ha una petita cabana pastoral metàl·lica. Aviat entrem al bosc de Gamueta. Camí ben fressat entremig de bons exemplars de faig. Desprès sortim del bosc i en suau pendent abastem el Paso del Salto del Caballo (rètol).

Paso del Salto del Caballo (1.425 m)
És una bretxa natural que s’obre a la carena de migdia que hi ha sobre el refugi de Linza. Ben aviat abastem el punt de sortida.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Castillo d’Acher

Per la Selva d’Oza

Distància 7 km (anada)
Desnivell acumulat +1400 -356m
Nivell de dificultat moderat
Data 24 de juliol de 2009
Cartografia Editorial Alpina. Ansó-Echo (1:25000)

El Castillo d’Acher sembla talment una fortalesa. Envoltat d’agrestes muralles li confereixen un aspecte inaccessible. Segons les ressenyes consultades, solament té dos accessos pel cantó de migdia.
És una muntanya atractiva, tant per l’aspecte com per l’entorn: contrasta el terreny rogenc i verdós de les faldes amb la blanquinosa roca calcària del cimal. És situat dins l’àrea del Parque Natural Valles Occidentales a l’extrem noroccidental dels Pirineus aragonesos. Aquest parc termeneja amb Navarra i l’occità Bearn i inclou, entre altres, la Val d’Echo recorreguda pel riu Aragón Subordán. Al cim es gaudeix d’una formidable panoràmica, envoltat de serralades amb molt de caràcter. A més l’erosió càrstica hi produeix una morfologia força curiosa, plena de bòfies i, fins i tot, un avenc.
No cal deixar-se intimidar per l’aspecte: és de fàcil accés i el camí per pujar-hi des de la Selva d’Oza, molt variat i paisatgísticament agraït, senyalitzat i fresat.

Accés A Echo (en castellà Hecho) prenem la HU-V-2132 en direcció a la Selva d’Oza. Abans d’arribar-hi la carretera creua la Boca de lo Infierno, un estret engorjat amb punts on no passen dos vehicles alhora. Podem aparcar als voltants del Puen d’Oza,  que travessa al marge esquerre del riu Aragó Subordan tot just passada la gorja. A l’altre cap del pont, darrere d’un panell de fusta surt el corriol.

Puen d’Oza (1.140 m). Prenem un corriol senyalitzat com a GR (65.3.3 i 11.1) que marxa planerament en direcció a xaloc (S.E.) pel marge esquerre del riu. Comença a enfilar-se tot endinsant-nos en un espès bosc mixt de pi, faig i avet. Aviat l’abandonem per un altre a l’esquerra (rètol), també ben fressat (senyals antics de GR), que s’enfila fort fins a creuar una pista, passada la qual continuem pel corriol en fort pendent i direcció a sol ixent. Desprès trobem un tram planer fins abastar una torrentera.

Barranc Espata (1.444m). Es despenja del Castillo d’Acher des de les muralles de ponent visibles sobre nostre. Continuem pel bosc on predomina ara la fageda cada cop més esclarissada. Fort pendent i sostingut. Deixem definitivament el bosc i abastem una zona de pasturatge. Deixem un corriol a mà dreta que ens menaria al refugi pastoral d’Acher  (el veurem en aquella direcció quan guanyem una mica més d’alçària).
Sobre nostre, a mà esquerra vers el nord, s’alça la mola del Castillo coronada per les seves muralles. El camí, en moderat pendent i per terreny herbós, marxa vers sol ixent en direcció a una collada evident que albirem en aquesta direcció. Vers migdia tenim la Cima Blanca (Peña Agüerri) i vers xaloc la cresta i les verticals parets del Costatiza, talment tallades a destral (Rallas de Costatiza).
El camí no fa gaire de bon seguir entremig de l’herbei, sobretot de pujada: és poc fressat. Fites i senyals escadussers ens guien. A mesura que anem avançant intuïm al punt més baix de les muralles, la bretxa que ens permetrà passar-les. Un corriol fitat s’hi enfila directament. Però és fàcil passar-lo de llarg. Poc més enllà el camí és més fressat i, força abans d’abastar al coll (Collada de lo Barcal), una gran pedra, plantada com un menhir o fita enorme,  ens indica que hem de prendre un corriol  a mà esquerra.

Cruïlla (2.023m). Ens enfilem pel corriol ben fressat, vers mestral (N.O.) en moderat pendent per terreny rogenc, clapejat d’herbei. Desprès girem a nord i, ja amb fort pendent, fem llaçades per terreny rocallós i descompost. Trobem un corriol a mà esquerra. És el que hem deixat abans de la cruïlla. Podem utilitzar-lo de baixada, en aquest sentit de la marxa és molt més fàcil de seguir i ens estalviarà una petita marrada. Per on hem pujat nosaltres tot i ésser més llarg, ens ha fet més amable el desnivell. Ens entaforem decididament a la bretxa guiats per una gran fita. En algun pas potser ens cal ajudar-nos amb les mans.

Bretxa (2.254m). Passada la fita que ens feia de guia a la bretxa, sortim a un colletó on abastem una altra gran fita. A xaloc destaca la Punta Sud i a gregal la nord. Per abastar-la, solament ens cal seguir el corriol ben fressat que marxa en suau pendent vers sol ixent, per sota el fil de la carena de migdia. Mentre ens hi encaminem podem observar la curiosa morfologia del cim, o millor dit, del ‘pati’ del castell. Son dos planells inclinats, herbosos, talment com les pàgines d’un llibre obert sobre un faristol. I també els fenòmens que l’erosió càrstica ha produït: una gra rasa al mig, clapejada de bòfies, on la neu s’hi manté fins ben entrat l’estiu. Al nord i a migdia es succeeixen una línia de turons. Hom diria que son els merlets. Al fons, prop de la rasa, un estol de cabirols (o isards, la distància no ens ho permet esbrinar). També veiem córrer alguna marmota.

Punta Nord del Castillo d’Acher (2.384m). Senyalitzada per una solitària fita. Magnífic panorama, sobretot dels cims i cordals més propers. (Migdia: Costatiza i Agüerri; Xaloc: Bisaurín; a gregal i llunyà el Midi d’Ossau; mestral: Auñamendi, Taula dels Tres Reis, Petrachema, Acherito, Chipeta,…; ponent: massís d’Alano amb el Lenito i el Peñaforca)

Retornem pel mateix camí però, passada la bretxa, prenem el corriol de la dreta.


Powered by Wikiloc

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Àlbum d’imatges

Boca de lo Infierno

Senda de los Ganxos i calçada romana

Distància 8,3 km
Desnivell acumulat 730 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 23 de juliol de 2009
Cartografia Editorial Alpina. Ansó-Echo / Belagua (1:25000)

La Boca de lo Infierno és un engorjat que forma el riu Aragón Subordán per obrir-se pas entre les moles calcàries de Lenito i Agüerri, a la Val d’Echo (Chacetania, Aragó).
La carretera HU-V-2132 la travessa per comunicar la vall i la Selva de Oza, amb una calçada tan estreta que en força punts solament permet el pas d’un sol vehicle. És molt concorreguda pels practicants del descens de barrancs i te un tram equipat com a via ferrada.
La gorja la travessen, a més alçària, dos altres camins: La calçada romana (Camino Viello) que comunicava el Beneharnum (Biarn, Gascunya) de l’antiga província romana d’Aquitània a la Gàl·lia, amb Caesaraugusta (Saragossa) a través del Puerto de lo Palo. I la Senda de los Ganchos un corriol, segons he llegit, emprat pels contrabandistes. Està senyalitzat com a PR HU-21.
A la calçada romana, per salvar la gorja, va caldre aixecar murs de contenció de fins a dotze metres. Utilitzada per les legions romanes, viatgers, traginers, pastors, barranquiadós, peregrins (fou una de les vies del Camí de Sant Jaume i per aquí hi passa el GR 65.3.3). Ha suportat el pas dels segles però no suportarà la desídia actual: el seu estat de conservació és deplorable, deixada de la mà de déu. Serveix com a reclam turístic però no s’hi fa cap mena d’inversió. Al bell mig s’hi alça la Torre lo Vixia, erigida en temps Ferran VI, però datada de l’època de Felip II, per controlar els hugonots.
Totes dues rutes foren pas habitual fins als anys trenta del segla passat.
El recorregut proposat és circular i fàcil. No gaudeix de bones vistes de l’engorjat perquè l’espessa vegetació no ho permet, però resulta ben agradable.

Accés. A Echo (en castellà Hecho) prenem la HU-V-2132 en direcció a la Selva de Oza. Als 8 quilòmetres trobem una desviació a la dreta, senyalitzada per Gabardito. Poc més enllà, a la dreta de la carretera, una borda passada la qual hi ha un petit espai d’aparcament. Rètols a mà esquerra senyalitzant la calçada romana.

Borda de Catarecha (953 m.). Comencem a caminar desfent un centenar de metres la carretera i prenent la pista que baixa a travessar el riu pel pont de Santana, en direcció a Gabardito. Passat el pont una pista de terra surt a mà esquerra, senyalitzant el PR HU-21 Senda de los Ganchos. La seguim vers sol ixent, passem pel costat d’una zona de campaments juvenils que fa l’efecte que no s’utilitza des de fa temps (Las Toscas) on hi ha un parell de fonts. Fi de pista i inici del corriol (rètol). Aviat travessem el barranc d’Agüerri. Senyals de pintura del SL.

Barranc d’Agüerri (981m). Un corriol ben fressat puja fort per la fageda. Desprès, un cop creuada una petita torrentera, la vegetació canvia de cop trobant-nos garriga, en un tram aeri que ens permet albirar la vall.
Entrem de nou al bosc molt ombrívol i variat (pi, avellaner, boix, avet, faig,…) on el camí puja i baixa reiteradament.  Transitem pel marge hidrogràfic esquerre de l’engorjat. En alguna clariana podem albirar la carretera que la travessa, però la vegetació no ens permet veure’n la llera. A l’altre marge aconseguim veure alguns trams de la calçada romana i la Torre lo Vixia. Desprès de passar una altra torrentera, ja en fort pendent de baixada, deixem a mà dreta el corriol a La Costatiza i la Serra de Secús. Ben aviat abastem l’antic campament de Sant Juan de Dios (abandonat).

Campament de San Juan de Dios (1.059m). Per una palanca travessem el riu i arribem a la carretera. Punt d’unió amb el GR 65.3.3. (Camí de Sant Jaume). Seguim ara el GR per un camí ben fressat i senyalitzat que s’enfila vers migdia fins a la torre.

Torre lo Vixia (1.182m). Construïda segons sembla durant el regnat de Ferran VI, però en altres escrits hem trobat que te antecedents del temps de Felip II, per a controlar els hugonots.
A partir d’aquí iniciem la davallada per la calçada romana o Camino Viello que manté alguns trams mitjanament conservats però altres en estat deplorable. Hem llegit que, per salvar l’engorjat i mantenir l’amplada característica de les vies romanes, va caldre alçar-hi murs de fins a dotze metres. Trobem sovint punts on aquests murs s’han esllavissat. I quasi cap tram conserva l’antic empedrat. Abandonem la calçada per un corriol que ens retorna al punt d’inici.


Powered by Wikiloc

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Boca de lo Infierno