Arxiu de la categoria: Conca de Barberà

Castells de Saburella i Selmella

Des de Vallespinosa pel Clot de Comadevaques i retorn pel Puig Cristià

Distància 11,8 km
Desnivell acumulat 572 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 28 de gener de 2016
Cartografia Editorial Piolet. Muntanyes de l’Alt Gaià (1:20000)

Fàcil itinerari per l’alta conca del Gaià o per la Baixa Segarra, com prefereixen anomenar alguns estudiosos, que ens permet visitar les ruïnes de tres castells en una contrada curulla d’aquests monuments.
La visita a Selmella i Saburella és una de les clàssiques de la zona. Tant des de migdia, per l’Alt Camp, com des del nord, per la Conca de Barberà. Hi ha molta informació i ressenyes.
Pel nord s’acostuma a sortir de Vallespinosa i travessar Serra Morena per ponent (Coll de Valls) o per sol ixent (Cal Coca), però no per la carena i el Puig Cristià. O al menys no n’he localitzat cap ressenya.
Si sou dels que busqueu itineraris fàcils i ben senyalitzats, a partir de Selmella torneu per qualsevol altre camí. Si pel contrari us agrada seguir viaranys poc evidents i no us importa haver de recular perquè heu perdut la sendera correcte, aquesta us plaurà. Això si, protegiu-vos de la garriga amb pantalons i màniga llargs.
Cap altra dificultat a banda d’aquesta, l’orientació és molt evident i no hi trobareu cap pas de grimpada ni exposat.

Accés
Entre els punts quilomètrics 18 i 19 de la C-37, entre Igualada i Montblanc, prenem la TV-2015 i en 8 quilòmetres arribem a Vallespinosa, on acaba l’enquitranat. Just a l’entrada, al costat de l’església, hi ha un petit espai d’aparcament.

Vallespinosa (630m)
Bonic nucli ben restaurat, de carrers estrets i costeruts, apinyat a redós del castell. El lloc ja és esmentat l’any 1030.
Comencem a caminar (SE) seguint un camí carreter pel marge dret del Clot de Comadevaques (dit també torrent de Vallespinosa), tributari de la dreta del Gaià.
Ben aviat som a la font de Vallespinosa, en un indret molt frescal, on hi ha una bifurcació i rètols indicadors. Anem a l’esquerra, en direcció al castell de Saburella. Tot i que el ramal de la dreta adreça al de Selmella, no retornarem pas per aquí.
El camí és ampli i anem perdent alçària progressivament. Creuem la llera del torrent i passem al marge esquerre. A la següent bifurcació anem a la dreta i aviat trobem les ruïnes del Molí del Racó. Més enllà deixem una pista secundària a mà dreta.
A banda i banda, nombrosos marges de pedra seca aguanten antigues feixes avui envaïdes per la garriga i la bosquina.
Tornem a creuar el torrent i atenyem un tram més obert, dessota d’una línia d’alta tensió. Som al Mas de la Paua, que albirem a l’altre marge del torrent, on a la dreta del camí, una font brolla sobre un cóm. El lloc és termenal entre Pontils (Conca de Barberà) i Querol (Alt Camp).
Passat el mas, nova bifurcació indicada, on continuem a mà dreta. Dos-cents setanta cinc metres més enllà, sense cap mena d’indicació, deixem la pista per una altra de més precària, també a mà dreta.
Si fins aquí havíem anat baixant, ara ens caldrà recuperar amb escreix el perdut: per la obaga i entre bons marges de pedra, guanyem alçària ràpidament. Aviat podem albirar una de les torres del castell.
Sortim davant les ruïnes de la casa de Saburella, un antic mas a jutjar per les parets que resten a la vista, on anem a l’esquerra per un camí carreter. Podem seguir-lo revoltant el turó del castell i accedir-hi per migdia. Però ens enfilem per un corriol ben fressat a mà esquerra, que ens hi mena pel portal de la muralla nord, al peu d’una de les torres.

Castell de Saburella (686m)
Encimbellat sobre un turó cònic, s’hi albira la serra de Montclar, el cim de Formiguera, el puig de Montagut i el castell de Pinyana, la vall del Gaià i la depressió del Camp de Tarragona.
Existeix poca documentació sobre aquest castell. La primera referència data del 1229 i era propietat dels Cervelló, una de les famílies més importants de l’alt i mitjà Gaià. La seva construcció (probablement segles XII-XIII) és posterior a l’època de la reconquesta i per tant no hauria format part de la línia defensiva de la Marca Hispànica. El seu establiment es relaciona més aviat amb els conflictes entre els Cervelló i l’ordre del Cister del monestir de Santes Creus.
Malgrat l’estat d’abandonament, encara conserva tres torres circulars i bona part del recinte murallat.
Retornem a la pista i continuem (NW). Just sobrepassat el mas, a la bifurcació anem a la dreta. Passem altra volta sota la línia d’alta tensió i deixem a mà dreta una camí de servei.
Més amunt, quan la pista fa una colzada a mà esquerra, obviem a mà dreta un altre ramal. Encara més a munt, en un altre marcat revolt a l’esquerra, l’abandonem just al bell mig de la colzada per un camí a mà dreta, que aviat es converteix en una precària i aixaragallada pista que s’enfila fort per l’obaga (SW) i ens deixa sobre una altra més àmplia i bona on anem 80m. a la dreta fins a la següent bifurcació.

Coll de les Agulles (765m)
Bifurcació indicada on hi arriba el camí de Vallespinosa que hem deixat a l’alçada de la font.
Girem a l’esquerra enfilant-nos fort (W) fins a la propera carena, deixant a mà dreta el Puig de les Agulles, termenal entre Pontils, Querol i el Pont d’Armentera. Després continuem per la Plana Guixera, una balconada sobre el Camp on també hi podem albirar sobre un espadat les ruïnes del castell de Selmella. A mà dreta s’alça la Serra Morena per on retornarem.
El camí fa una colzada (S) fins a la cruïlla (indicada) amb el camí del Pont d’Armentera. Pel costat d’una bassa i camí evident ens enfilem al castell.

Castell de Selmella (810m)
Ruïnes, en lamentable estat de conservació, d’un castell termenat, alçat sobre un estratègic espadat, anomenat peny de Selmella, i del poble que s’hi arrecerava. Del castell resta dempeus un tram de la muralla meridional i del poble, a dures penes, l’església de Sant Llorenç.
Al nord podem albirar la Serra Morena i el Puig Cristià, per on retornarem. A l’est el castell de Pinyana, el poble i castell de Querol, i els cims de Montagut i Formigosa. A migdia la vall del Gaià i el Pont d’Armentera, vers el sud-est el Camp de Tarragona, a l’oest la Conca de Barberà i les Muntanyes de Prades i al nord-oest la serra de Comaverd.
Tot i que les recerques arqueològiques han revelat indicis de poblament en el mateix indret des del final del bronze (segles X-VIII aC) i del començament de l’edat del ferro, la primera notícia històrica referent al castell és de l’any 1012. Com el veí castell de Saburella, també era propietat dels Cervelló. Però aquest formava part de la xarxa defensiva de la frontera meridional de la Marca Hispànica, front als dominis musulmans.
Posteriorment els Cervelló haurien anat alienant bona part del terme del castell al monestir de Santes Creus, conservant únicament la senyoria del castell. La pesta del segle XIV fa que el terme quedi molt despoblat i, lluny de la frontera, el castell perd importància estratègica i és abandonat. Sense notícies fins al segle XVI quan terme i castell son adquirits pels Armengol, barons de Rocafort. El poble de Selmella queda definitivament abandonat cap als anys 30 del segle passat.
Retornem a la cruïlla, deixem a mà esquerra el camí al Pont d’Armentera i anem a vorejar una feixa d’arbrers fruiters. Per l’esquerra s’enfila el camí al Coll de Valls, pel que podríem retornar a Vallespinosa, però nosaltres seguim vorejant la feixa fins que, també a mà esquerra, una fita assenyala un corriol que s’enfila (N) vers el Puig Cristià.
Malgrat estar fressat, ens cal estar ben atents per no perdre el camí, molt envaït per la garriga. Quan aquesta es fa menys densa, el camí es desdibuixa i és més aviat un rastre o tirany. Uns pins aïllats ens serveixen de referència de pas.
Mes amunt, prop del cim, quan el camí s’ajunta amb un altre per l’esquerra, es defineix molt millor.

Puig Cristià (925m)
Tossal de cim imperceptible, punt culminant de la Serra Morena, que s’allargassa de sud a nord entre Selmella i Vallespinosa.
Comencem a davallar seguint el camí, ara prou definit, i passem per entremig de roquers apilats aquí i allà pel que suposem antigues feixes de conreu, a partir de les quals el camí torna a fer-se fonedís.
Seguim sempre pel fil de la carena, sense desviar-nos a l’esquerra, on la bosquina és més densa Molt atents als indicis o rastres que ens permeten constatar que, efectivament, per aquí hi passa el camí correcte.
Més avall, ja a les envistes d’una línia d’alta tensió, el camí torna a fer-se ben evident i ens adreça a la base d’una de les torres. Poc abans d’atènyer-la sortim sobre una pista de servei que prenem a mà esquerra. Sortim a un camí carreter que prenem a mà dreta. Abans de que baixi a la carretera, l’abandonem per un camí a mà dreta, indicat com «Alt Camp-Conca», que passa per sobre les restes del castell de Vallespinosa.

Castell de Vallespinosa (680m)
Castell termenat, documentat d’ençà el 1030, conserva part de dues torres i de la muralla. Domina el poble des del cap de munt d’un espadat rocallós.
Per camí esglaonat i pel costat les ruïnes de l’ermita de Santa Maria, retornem al poble.
El segle XVI la baronia de Vallespinosa passà a mans de la família Biure, que va fixar el seu casal al castell. Posseïa nombroses propietats arreu de Catalunya i estava emparentada amb altres famílies nobles i influents com els Cardona-Rocabertí.
A primeries del segle XVII, quan l’amo era Rafael Joan de Biure, el castell fou assaltat per una host capitanejada pels famosos bandolers Miquel Morell i Perot Rocaguinarda. En no aconseguir l’objectiu, varen venjar-se malmetent l’horta, feixes de cultiu i pallers del terme. Fou un episodi més del llarg conflicte que va enfrontar els Biure i els hospitalers de l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem, per una qüestió de jurisdiccions sobre la veïna baronia de Vallverd. Tant els santjoanistes com els bandolers contractats, eren «nyerros». Els Biure s’alineaven amb el bàndol «cadell». Rafael Joan de Biure, inclinat a resoldre els conflictes per via de les armes, fou probablement el darrer noble bandoler de les comarques meridionals, amb una biografia farcida de fets violents i plets inacabables.
El seu successor, fou el seu gendre Josep de Margarit i de Biure, hereu d’una acabalada nissaga empordanesa, de manera que va convergir en ell un importantíssim patrimoni.
Josep de Margarit fou un personatge carismàtic i controvertit que de jove havia bandolejat al costat del seu sobre. Defensor de les constitucions catalanes i acèrrim anti-hispanista, fou un dels líders militars catalans en la Guerra dels Segadors, i decidit partidari de l’aliança amb França. Nomenat mariscal de camp i posteriorment governador general i marquès d’Aguilar. Quan el 1652 Barcelona va capitular, s’hagué d’exiliar a Perpinyà, sota la protecció del rei francès.
Desprès de la guerra Vallespinosa, saquejada pels castellans, havia quedat mig abandonada, el castell com un mas robat i la baronia confiscada. Va retornar als Biure pels tractats de devolucions de la Pau dels Pirineus. A les darreries del segle XVIII però un informe ressenya el castell com a quasi derruït, de nul·la utilitat i la capella devastada.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Tossal de la Baltasana

Des de Prades pel Coll del Bosc. Retorn per la Mare de Déu de l’Abellera i la Foradada.

Distància 11,25 km
Desnivell acumulat 438 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 28 de març 2013
Cartografia Editorial Piolet. Muntanyes de Prades (1:25000)

Tossal de la Baltasana

Itinerari circular per la falda de migdia del Tossal de la Baltasana (1200m), sostre comarcal de Baix Camp i la Conca de Barberà, partint de la Vila de Prades pel Camí dels Colomers i retornant per les Coves d’en Pere, la Roca del Grínjol, el Coll Serafí, la Mare de Déu de l’Abellera, Sant Roc,  el llac de Prades, la Foradada i Sant Antoni.

Als voltants del Tossal de la Baltasana hi subsisteix la única comunitat de Roure Reboll de Catalunya. Tanmateix nosaltres en vàrem poder contemplar pocs exemplars, malalts i en franca regressió front el pi roig. Tal vegada al barranc del Titllar (que pensem visitar properament) la població d’aquesta espècie sigui més nombrosa.

És una ruta fàcil que transita bona part per pistes forestals i que podria fer-se en una matinal.

Prades. Carrer dels Colomers (949m).

Ampli espai d’aparcament a l’esquerra de l’entrada del poble per la T-700. Comencem a caminal carrer amunt (NE).

GR 171

Deixem el Carrer dels Colomers per seguir a l’esquerra el GR 171 (senyals).

Seguint els senyals del GR deixem a mà dreta el carrer d’Enric Morera i pugem pel d’en Pep Ventura.

Camí dels Colomers (991m)

Prenem a mà esquerra el Camí dels Colomers per un corriol ben fressat (senyals GR). El camí s’enfila en moderat pendent (NE) fins abastar un camí carreter que ve de la Bassa de la Font de la Salut pel que continuem en la mateixa direcció (NE) fins a pocs metres del coll.

Coll del Bosc (1096m)

Poc abans d’abastar-lo ens desviem (rètol indicador i senyals de GR) a mà dreta per un corriol en fort pendent amorosit per curtes llaçades fins al cim del Tossal.

Tossal de la Baltasana (1200m).

Coneguda localment com la Torre. Sostre comarcal i partió del Baix Camp (Prades) i la Conca de Barberà (Vimbodí i Poblet). Vèrtex geodèsic, taula d’orientació (instal·lada pel Centre de Lectura de Reus)  i instal·lacions de telecomunicacions. En dies clars s’hi gaudeix d’una bona panoràmica.

Seguint el GR baixem per una pista ben arranjada vers el ENE. Deixem a mà esquerra la que per la Font dels Obis baixa al Coll del Bosc.

Deixem el GR 171 (1151m)

Ben aviat deixem el GR i la pista per la que venim per prendre’n una a mà dreta vers en SE.

Abans que la pista descrigui un ampli revolt en sentit contrari a les busques la deixem a mà esquerra per enfilar-nos per un camí a les Coves d’en Pere.

Coves d’en Pere (1170m)

Gran masia troglodítica abandonada amb diverses dependències independents per habitatge,  cleda u altres usos. S’observen, a la llinda de la balma més gran, els forats on deurien reposar les bigues que eixamplaven l’espai habitable fins als murs de la façana principal. A la part de migdia disposava d’una àmplia era enllosada.

Retornem a la pista marxant vers el NE fins a un pronunciat revolt a mà dreta.

Cruïlla (1160m)

En un pronunciat revolt a  mà dreta deixem la pista per un camí a l’esquerra vers el N. Cal estar molt atent dons, 80 metres més enllà surt un poc definit corriol que mena a la Roca del Grínjol que visitarem a tornada.

Tornem a sortir a una pista que prenem a mà esquerra fins a la propera font.

Font del Mas d’en Pagès (1145m)

Restaurada el 2002. Raja amb deu minsa. Tornem sobre els nostres passos atents a la cruïlla cap a la Roca del Grinjol.

Roca del Grinjol (o del Gríngol) (1160m)

Moleta rocallosa isolada de parets verticals que recorda un Cavall Bernat. Sembla que serveix com a partió de terme. Una escatològica llegenda n’atribueix l’origen al temps dels carlins. A prop hi ha les restes de diversos pous de glaç com el del Gringol o el del Celestino.

Retornem a la pista i comencem a baixar resseguint el Barranc dels Bassots.

Cruïlla (1134m)

Passat el Mas del Violinista que ens queda a mà dreta, rebutgem un ramal de pista que s’enfila per l’esquerra.

Deixem la pista (1047m)

Quan la pista creua el barranc, la deixem per un camí a ma esquerra que ens deixa al proper Coll del Serafí.

Coll del Serafí (1154m)

Cruïlla de camins i bassa d’aigua per als incendis. Prenem la pista a mà dreta, vers el S. Més avall rebutgem un ramal a mà dreta que, per la Bassa de la Font de la Salut i el camí Vall de Montblanc ens retornaria a Prades fent drecera.

Força més avall trobem a mà dreta la Caseta del Pocurull (ruïnes). Desprès la pista va girant a la dreta als peus del primers contraforts del Cingles de l’Abellera. Vers el SE podem albirar la Vall del Riu Brugent amb Capafonts, la Mola del Picorandan, el Barranc de l’Horta i els Motllats.

Roca dels Corbs.

Als peus de la Roca dels Corbs s’acaba la pista i, baixant unes escales, continuem per un antic i ben definit camí, a mitja alçada de la cinglera.

Quan atenyem una llarga balma vermellosa, ja tenim a sobre l’ermita de l’Abellera.

Mare de Déu de l’Abellera (997m).

Situada en un bell indret, una balma a mitja alçada de la cinglera i amb una magnífica vista sobre la vall del Riu Brugent. Hem llegit que cap el 1484 hi visqué fra Bernat Boïl, primer vicari apostòlic de les Índies que va acompanyar Cristòfor Colom en el seu segon viatge a Amèrica. L’ermita actual sembla però que data de 1570 amb diverses reformes posteriors que han conservat però la seva senzillesa i harmonia.

Habitualment és tancada. Per a visitar-la cal demanar-ne la clau a Prades.

Ben a la vora hi ha un berenador. Continuem per la carretera asfaltada que ens mena fins a l’ermita de Sant Roc.

Sant Roc (1018m) Petita ermita en mig del pla, al coll del mateix nom. Vers el NE, del costat de la carretera surt un poc perceptible al començament. Els seguim una metres fins que una fita a mà esquerra ens indica una drecera.

Drecera (1105m). Un embardissat corriol baixa fort en direcció a la capçalera del Llac de la Foradada (o de Prades). Aquesta drecera ens estalvia una marrada per la capçalera de la torrentera.

Per la riba nord de l’estanyol recuperem  el camí i seguint-lo ens mena fins a la roca Foradada.

Roca Foradada (980m).

La Roca Foradada es situa sobre un aflorament de materials anomenats roques vermelles formades per gresos i conglomerats amb matriu sorrenca vermella. Aquestes roques van originar-se per sedimentació fluvial en un ambient torrencial. Aquests tipus d’aflorament és força freqüent, tant a les Muntanyes de Prades i del Montsant com a d’altres contrades. Sovint per damunt de les roques vermelles n’hi podem veure altres d’aspecte ben diferent de color gris clar i aspecte massís, que sovint donen lloc a cingleres. Son calcària originades per sedimentació marina.

Bona part de les edificacions de Prades com l’Església de Santa Maria la Major s’han bastit amb aquesta roca rogenca. Per això a Prades també se la coneix com la Vila Vermella.

Retornem a Prades per un ampli i ben arranjat camí tot visitant de passada l’ermita de Sant Antoni.



Mola d’Estat

De Farena a la Mola d’Estat i la Taula dels Quatre Batlles

Distància 14,1 km
Desnivell acumulat 761 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 26 de maig de 2010
Cartografia Ed. Piolet. Muntanyes de Prades (1:25000)

Itinerari circular per les Muntanyes de Prades que pot realitzar-se íntegrament en una matinal.
Partint de Farena, segueix bona estona la vall del riu Brugent per enfilar-se desprès a la Serra del Bosc de Poblet, careneja per la Mola d’Estat (la segona alçada d’aquestes contrades, desprès del Tossal de la Baltasana), la Taula dels Quatre Batlles i els Cogullons. Desprès retorna travessant el Riu Sec.
És un itinerari fàcil i molt ben senyalitzat la major part del recorregut. Però el tram inicial entre el Mas d’en Toni i el Coll de la Caldereta pot resultar perdedor. No és una ruta habitual: generalment s’acostuma a pujar per PR-C 20.2 (Vial de la Solana). Aquesta pot ésser una alternativa si volem escurçar la ruta i a més força interessant que passa per les cingleres del Mas Roquerol i la Mola de Roquerola.
Transcorre tothora pel solell. Cal tenir-ho en compte en èpoques de calor.

Farena (616 m).
Marxem per la carretera de la Cadeneta, que va a enllaçar amb la TV-7041 (Mont-ral~Capafons). La deixem just sortir del poble, quan fa un revolt de 90º a mà esquerra, per prendre un camí carreter vers ponent, pel costat d’un mur de pedra. (rètol indicador “Mas Antoni”, Mont-ral,…). Més endavant rebutgem a mà dreta el corriol que s’enfila als Cogullons per continuar recte vers ponent (rètols indicadors tant del PR-C 20.2 vers els Cogullons com del “Mas Antoni” que és la direcció que seguim).
Feixes ermes a mà dreta i conreus a l’esquerra. Trobem unes cavitats practicades al mur de pedra seca que servien per allotjar arnes. El camí esdevé més estret i es converteix definitivament en corriol en salvar una torrentera. Caminem ara entre bosquina[1].
El camí és ben fressat i planer pel marge esquerre del riu Brugent, que veiem ben a prop. A mà esquerra trobem (indicat) el corriol que baixa al Toll de l’Olla. Desprès de travessar una torrentera, abastem una camí carreter i, a l’esquerra, el Mas d’en Toni.

Mas d’en Toni (647 m, 45’).
Antic mas ben conservat, envoltat de feixes de conreu. Font i safareig a la part posterior de la casa. Marxem vers el nord pel camí carreter que es converteix aviat en corriol poc definit. Deixem a mà dreta un altre corriol que, pel Barranc de la Font Gran, puja al Coll de Viladecabres. Poc més amunt hem de girar a l’esquerra per anar a passar prop d’una feixa de conreu isolada que tenim en aquella direcció[2].
Més amunt passem clapes de bosc alternades amb tartera (esquist) on el camí hi és ben assentat. Amb moderat pendent abastem el coll.

Coll de la Caldereta (1.038 m, 1h 53’).
Per aquest punt hi passa el GR 171 (Pinós/Caro). Vers garbí albirem Capafons i darrere els Motllats. Rètol indicador: seguin l’adreça Mola d’Estats/Rojals, vers sol ixent, per un camí carreter que abandonem aviat per un corriol, guiats pels senyals del GR. Vers el nord s’estén el Bosc de Poblet i s’hi obre la vall de Castellfollit, al bell mig de la qual hi albirem el refugi forestal.
Aviat abastem la balma anomenada Cova Fumada i, desprès d’un grauet, la Mola d’Estat.

Mola d’Estat (1.124 m, 2h 15).
És un planell envoltat de cingleres per tots els costats excepte per llevant, amb una magnífica panoràmica de 360º. És de destacar la cisterna que hi ha aprofitant un gran bloc de pedra i el sistema per col·lectar l’aigua. En un racó al fil de la cinglera, hi ha tres creus en recordança d’unes víctimes de la guerra civil.
Sortim de la mola vers llevant, per camí carreter que desprès vira al nord, guiats pels senyals del GR i sovintejats rètols. Planerament passem per la Mola dels Quatre Termes on hi ha la Taula dels Quatre Batlles, dons aquest punt és termenal entre Prades (Baix Camp), Mont-ral (Alt Camp), Rojals i Vimbodí  (Conca de Barberà). Poc més enllà hi ha un vèrtex geodèsic enfilat dalt d’un piló.
Baixem al Clot del Llop, cruïlla important de camins de la zona. Seguint el GR virem a sol ixent fins a la vista del refugi dels Cogullons, encimellat. Trobem dues cruïlles, per la primera marxa una variant del GR. Per la segona el PR-C 20.2 que hem deixat just sortir de Farena.

Refugi dels Cogullons (1.047 m., 3h).
Encimellat dalt d’un turó. Desprès de visitar-lo seguim pel camí carreter vers sol ixent. Aviat esdevé corriol, quan comencem a davallar vers el Barranc del Pirro. A l’alçada de la propera font del Grèvol el GR marxa a mà esquerra. Nosaltres continuem pel PR-C 20 que ja no abandonarem fins a Farena. Més avall trobem la font Freda.
Baixem ara vers xaloc per una obaga força ombrívola amb molta diversitat d’espècies on hi veiem diversos exemplars de teix. Propers a la Bartra, el corriol ens aboca a una pista (Camí de la Baridana).

La Bartra (725 m, 3h 45’).
Antic convent, convertit en pagesia. Actualment hi ha una casa refugi i de turisme rural. Pertany al terme municipal de Montblanc. Marxem vers migdia per pista enquitranada que abandonem per la dreta en un pronunciat revolt (rètol). Enfilem un corriol ben fressat marxant pel marge esquerre del Riu Sec.
Aviat creuem el riu i, pel marge dret, ens enfilem en fort pendent fins a la propera carena. Desprès, ja en baixada i vers garbí, retornem a Farena (4h 30’).

  • [1] Molts pins caiguts pels voltants. Alguns barren el camí. Sembla que resultat de les darreres nevades.
  • [2] Des del final de la pista sobre el Mas d’en Toni fins a aquesta feixa el camí és molt poc definit i força ple de malesa. Transita entre antigues feixes de conreu avui colonitzades pel bosc. Trobem alguns senyals amb pintura blanca que ens poden ajudar. Tothora hem de conservar el rumb vers el nord. A partir d’aquesta feixa, el camí ja és ben definit i no ofereix dubtes.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

El bosc de Poblet

de Les Masies a la Trinitat, Sant Joan i retorn pel Mirador de la Pena

Distància 15,8 km
Desnivell acumulat 786 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 16 de desembre de 2009
Cartografia Editorial Piolet (Mapa 1:25.000). Muntanyes de Prades.

El Bosc de Poblet és un espai protegit d’ençà 1862, desprès d’haver quedat pràcticament desforestat. Actualment constitueix la part més important del Paratge Natural d’interès Nacional de Poblet. És situat a migdia del Monestir de Poblet, a l’extrem nord occidental de les Muntanyes de Prades.
Aquest itinerari transcorre per la part més llevantina u occidental, però cal visitar també la ponentina, la que conforma el triangle entre la font de la Teula, la Mola dels Quatre Termes i el Tossal de la Baltasana, on s’hi localitzen les comunitats vegetals més importants (teix i roure reboll). Tot el paratge del bosc és de gran interès excursionista.
Aquesta ruta passa per l’ermita troglodítica de Sant Joan de la Muntanya, la de la Trinitat i el mirador i barranc de la Pena. El mot, en aquest cas, no es refereix a cap càstig ni dolor o angoixa, sinó a penya o penyal.
És un itinerari circular fàcil, de desnivell moderat per camins i pistes fressats i ben senyalitzats. Si convé, podeu escurçar-lo. Coincideix parcialment amb el GR 175, La Ruta del Cister. Està descrit en el sentit de les busques del rellotge, però podria fer-se en sentit contrari.
Opcional: passada l’ermita de Sant Joan tenim molt a prop la via ferrada de la Feixa del Colom. És curta i fàcil (K1).

Accés. Per la TV-7007 entre el Monestir de Poblet i Les Masies, al km 0,9 la carretera fa un revolt molt tancat a l’esquerra. A mà dreta hi ha una zona d’aparcament, un Punt d’Informació del Paratge Natural i en parteixen els seus itineraris 1 i 2 (rètols).

Comencem a caminar per la carretera fins al nucli de les Masies. Deixem una primera cruïlla a mà dreta i per aquesta mà prenem la segona, guiats pels rètols del GR 175 Ruta del Cister. És el camí del Balneari a la Masia d’en Simón que marxa vers llevant, asfaltat primer, sobre terra desprès d’abandonar el nucli.
Abastem una cruïlla a l’alçada de la Masia de la Font de l’Oca (rètol d’itinerari) on girem 90º a mà dreta, prenent el camí carreter del Coll de la Vena, que s’enfila vers migdia. El camí esdevé corriol. Deixem a mà dreta una casa enrunada i, continuant en moderat pendent en la mateixa direcció, desprès d’unes escales, arribem al coll.

Coll de la Vena (o de la Bena) (684 m, rètols indicadors). Hi coincideixen tres pistes. Nosaltres prenem un corriol que baixa vers migdia i que és una drecera de la que ho fa vers xaloc (SE). Desprès la seguim vers migdia i aviat vers gregal (ENE) quan gira cap aquella direcció, seguint el barranc de l’Ermita.
Rebutgem a mà dreta un corriol que s’enfila. És el Sender de l’Artiga (rètols indicadors i de direcció)(1). Continuem per la pista entre planera i de suau baixada fins a la cruïlla de la Trinitat (rètols indicadors). Prenem el trencall de l’esquerra que baixa a creuar la riera.

La Trinitat (561 m). Àmplia zona d’esbarjo a l’ombra d’uns plataners. Hi ha una capella, una font, taules i fogons. S’hi pot accedir amb vehicle. Retornem a la cruïlla i continuem la pista vers llevant, fent llaçades en suau pujada. Més amunt la pista vira a migdia, quan rebutgem a mà dreta un sender que s’enfila al Comellar de les Cent Fonts(2). Desprès torna a llevant i a nord.
Desprès d’un marcat revolt de 360º deixem la pista que, pel costat d’un refugi forestal, va encarant-se a ponent tot marxant a mitja obaga. Seguint el GR (rètols indicadors) prenem un corriol que s’enfila fort a mà esquerra, vers gregal (NE) primer i llevant més endavant. Va encarant-nos a l’evident timba rocallosa rogenca on hi ha Sant Joan. Deixem el corriol pel que el GR segueix cap a Montblanc (rètols indicadors) i en prenem un altre que, en poca estona, ens enfila a la mola.

Sant Joan de la Muntanya (709 m). Ermita troglodítica adossada a un penyal encarat a Montblanc (llevant). Restaurada durant la darrera dècada per un grup de voluntaris, desprès d’haver restat pràcticament enrunada. Hi ha una font i, al punt més alt, un mirador amb taula d’orientació, llibre de signatures i pessebre. És vèrtex geodèsic. Hi arriba una pista des de Montblanc. Ben a prop, senyalitzada, hi ha la balma coneguda com Cova de Nialó. Cal anar-hi amb cura dons el camí passa per l’estimball. Malgrat que és protegit amb cadenes.
Prosseguim camí per la pista, però la deixem aviat quan fa un revolt en travessar el barranc de Sant Joan (3). Prenem un corriol a mà dreta, senyalitzat per un rètol, que en moderat però llarg pendent ens mena pel barranc fins a la carena.

Tallafocs (828 m). La carena fa de partió d’aigües entre el Barranc de l’Ermita (de la Trinitat) al nord, més abrupte, i el de la Vall, a migdia, més suau. S’allargassa de gregal a garbí, entre la Tossa i el Pic de l’Àliga. Termenal entre Montblanc i l’Espluga de Francolí, és recorreguda per un tallafocs i una pista.
Seguim llarga estona aquest tallafocs per la seva pista, vers garbí (SO) en suau i sostingut pendent. Aviat deixem a mà esquerra una pista i força més enllà, al punt més alt del recorregut (996 m) abandonem el tallafoc per un corriol a mà dreta que baixa a l’obaga. La cruïlla no és senyalitzada. Per localitzar-la ens servim d’un pal amb rètols indicadors dels límits del parc. Aquest corriol puja per l’esquerra des del Mas d’en Llor pel Coll dels Ventanals i baixa a trobar-ne un altre que prové de Coll de la Creu de l’Ardit, pel que hi discorre la variant 4 del GR 171, entre el Refugi dels Cogullons i les Masies. (Rètol indicador del GR a la nova cruïlla). A partir d’aquí ens guiem amb els senyals del GR per emprendre el retorn a Les Masies. En fort pendent de baixada abastem ben aviat el Mirador de la Pena.

Mirador de la Pena (970 m)(4). Situat al fil de la cinglera, amb bona barana de protecció, pessebre, llibre de signatures i taula d’orientació. Hem llegit que en dies clars pot albirar-s’hi el campanar de la Seu Vella de Lleida, el Montsec i els cims pirinencs entre el Ripollès i la Ribagorça. Al nostres peus queda el refugi forestal de la Pena. Més enllà el monestir i la plana.
Continuem baixant per un camí ample que fa una marrada en sentit horari i desprès llaçades fins abastar la pista que puja de les Masies (rètol indicador), a pocs metres de la Font del Deport. Seguim les llaçades de la pista passant pel costat de la Cascada fins poc més enllà del Pou de Gel (5) on, al mig d’un revolt a l’esquerra l’abandonem per prendre un corriol a mà dreta.(6)
Baixem pel barranc dels Boixets, trobem a mà esquerre la recreació d’una antiga carbonera (cartell explicatiu). Poc més enllà la Plaça de la Llibertat, petita clariana entre l’alzinar amb bancs. Desprès continuem baixant vers el nord pel barranc de la Pena (o de Sant Bernat), fins a la Pedrera de l’Escolta, explotació fora de servei que avui serveix per a fins didàctics.
El camí, sempre ben fressat i senyalitzat, més avall de la pedrera esdevé pista fins a menar-nos a la que hem deixat sota el pou de gel. En poca estona retornem al punt de sortida.

  • (1)  Aquest sender enfila cap a l’Obac del Vessant de la Pena on enllaça amb la mateixa pista que estem seguint i que hi arriba desprès de fer una àmplia marrada. Vers ponent mena a la Font del Deport. És una alternativa si no volem passar per Sant Joan de la Muntanya, opció gens recomanable perquè ens perdem un dels punts més interessants de la ruta.
  • (2)  De forma semblant a l’anterior, podem fer servir aquest sender com a drecera de la pista per anar a la Font del Deport, saltant-nos però Sant Joan.
  • (3)  A l’esquerra, per la pista, accés a la ferrada de la Feixa del Colom.
  • (4)  Pena= Penya, penyal.
  • (5)  Construcció singular que, pel que hem llegit, havia fet les funcions de capella, habitatge i pou de gel.
  • (6)  En aquest punt podem optar per baixar també per la Senda del Mata-rucs, paral·lela a la nostra. A banda dels senyals del GR podem servir-nos de les estaques de l’itinerari 1 L’alzinar de la Pena del parc, que puja al mirador pel nostre itinerari de baixada i retorna per l’esmentada senda del Mata-rucs.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF