Arxiu de la categoria: Garrotxa

La Salut

De Sant Feliu de Pallerols al Santuari de la Salut pel Coll d’Úria

Distància 12,4 km
Desnivell acumulat 598 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 30 de setembre de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Garrotxa. Zona Volcànica (1:25000)

Fàcil circular a la vall d’Hostoles, a la zona volcànica de la Garrotxa, que transcorre la major part per l’extrem oriental del PEIN Guilleries i Collsacabra. Variada i entretinguda, visitarem la riera, molins, fonts, un estany, un arbre monumental i el santuari tot creuant fagedes, castanyedes i prats de pastura.
Llevat del tram carener l’itinerari és molt ombrívol, el que ens permet realitzar-lo en qualsevol època de l’any.
Els camins són fressats i fàcils de fer. Per la pujada seguirem bàsicament l’itinerari 28 dels que tenen editats l’ajuntament i el parc natural (pàgina web i plànol d’itineraris), desviant-nos-en un curt tram pel 23, per visitar la Font Grossa i la castanyeda de Sant Miquel. Pel retorn utilitzarem l’itinerari 20.
Tot i que hi concorren molts altres camins, no tots representats al mapa, resultaria farragós identificar-los exhaustivament i endebades atesa la bona senyalització. Ens limitarem a ressenyar aquells que poden merèixer interès excursionista. Val a dir que d’aquests camins, si bé no els coneixem de primera mà, n’hem localitzat informació prou fiable.
Trobarem rètols indicadors a la majoria de les cruïlles i senyals grocs de continuïtat.

Accés
A Sant Feliu anem a creuar el riu pel costat de l’Estació (oficina de turisme) i el carrer del Riu Brugent. Circumval·lem els Arbres d’en Casals pujant fins a la Carretera de la Fàbrega on podem aparcar.

Carretera de la Fàbrega (477m)
Comencem a caminar (NW). Aviat travessem el torrent Saverneda que, fent honor al seu nom, és vorejat de verns. Atenyem la Creu de la Fàbrega on la llegenda diu que els santfeliuencs guanyaren la batalla als moros, feta que es representa per la Festa Major en el ball dels Cavallets, Gegants i la Mulassa.
Amb la gran pagesia de la Fàbrega davant nostre, trobem els primers indicadors al Santuari de la Salut pel Coll d’Úria (itinerari 28).
Pel bell mig de de les fileres de xiprers i, pel costat del mas, atenyem la font de la Fàbrega, a mà esquerra. Poc més enllà creuen la riera homònima per un pontarró. A l’altre marge anem a la dreta.

Molí de Can Campaneta (503m)
Des de l’edat mitjana a Sant Feliu de Pallerols van funcionar-hi diversos molins fariners i drapers al costat del riu Brugent i de la riera de Sant Iscle. Però és aquí al veïnat de la Fàbrega i la seva riera on van establir-s’hi la majoria.
Anem a l’esquerra (rètol indicador i senyals grocs). Deixem a l’esquerra l’accés al Molí Nou, on hi ha una font, i prenem un antic camí carreter, deteriorat i pedregós que puja al mas Rebrugent. El deixem aviat, i amb ell els senyals grocs, per baixar a mà esquerra a retrobar la riera de la Fàbrega (1) a l’alçada del molí de can Mates.
Unes passeres ens ajuden a creuar la riera. A l’altre marge trobem les ruïnes del molí de can Saderra.
Continuem pel marge dret, entremig d’una clotada ombrívola, d’esponerosa vegetació, on la riera hi fa alguns salts i tolls ben bonics, fins a la surgència de la Font Grossa.
Torrent amunt l’aigua corre soterrada i solament aflora en època de pluges. Part del cabal es canalitza per abastir el poble.
Després de superar una graonada, ajudats per un tram esglaonat, atenyem la mina.

  • (1) Segons altres fonts (com el mapa de l’Alpina) rep el nom de clot o torrent de Rebrugent.

Mina de la Font Grossa (650m)
Podem escoltar la remor de l’aigua escolant-se pel seu interior.
És també una cruïlla de camins i hi ha un rètol indicador. Per l’esquerra surt el camí del Bac de la Fàbrega que, pels antics masos de la Rovirola i el Ballac (o Vallac), mena al cingle de Rocalba tot creuant el camí de Sant Feliu a la Salut. Ben aviat aquest camí es bifurca i, per la dreta, en surt un viarany mig perdut que creua la carretera i mena directament a la Salut.
Nosaltres però anem a la dreta creuant la llera. En un planell hi ha la castanyeda de Sant Miquel amb un exemplar centenari (1).
Davallem ara pel marge esquerre fins a sortir a la pista de Rebrugent que seguim per la mateixa mà fins al coll.

  • (1) Rep aquest nom perquè donava el fruït als voltants del dia d’aquest sant, a finals de setembre.

Coll d’Úria (675m)
És termenal entre Sant Feliu i la Vall d’en Bas. Hi passa la carretera C-153 de Sant Esteve a Vic pel coll de Condreu, i un parell de camins a Sant Esteve i els Hostalets d’en Bas. Hi ha rètols indicadors.
Creuem la carretera. A l’altre marge prenem al camí de la dreta. Pel de l’esquerra faríem drecera per la Feixassa i Roca-roja.
Guanyem alçada (E) entremig de la Castanyeda del Carbonell. Virem 90º (S) i sortim sobre Pla de Gratallops. A la bifurcació (indicada) anem a mà dreta. En tot aquest tram el camí és molt aixaragallat.

Camí del Rei (846m)
Per la dreta atenyem el Camí del Rei (o de Trafa, de Tarafa i també de Tràfec, segons quina font es consulti). Aquest antic camí, que puja de la Vall d’en Bas pel marge dret del Clot o Torrent de la Teuleria, fou construït per explotar la fusta del Vescomtat de Bas. Poc abans de la bifurcació, s’ajunta amb el que prové de la Pixanera dels Matxos, al Camí Ral d’Olot a Vic.
Per l’esquerra continua la pista per la que veníem que, revoltant per sol ixent la Serra del Bruc, ens menaria a l’Estany del Coll.
Seguint el Camí del Rei, continuem recte (S) i anem a creuar el Clot de la Teuleria per la Bauma dels Murris. Després d’unes marrades per salvar el pendent, atenyem la carena de la Serra del Bruc.

Serra del Bruc (1000m)
En sortir a la carena, passem de l’obaga al solell, del bosc als prats. Prenem una pista a mà dreta (rètol indicador).
A la següent bifurcació anem a l’esquerra (E) deixant el ramal que s’atansa als masos del Torrent i del Coll. Les Roques Estretes delimiten els termes de Sant Feliu de Pallerols i de Rupit i Pruit.
Seguim la pista vers sol ixent pel Serrat de l’Estany, envoltats de prats de pastura.

Estany del Coll (1020m)
Antigament era el punt d’aigua més important pel bestiar dels masos de la contrada, però s’havia anat enrubinant fins que es va restaurar.
Continuem vers son ixent fins al Collet de l’Arç, el punt més alt de l’itinerari. Termenal entre el municipis de Rupit i Pruit, Susqueda, les Planes d’Hostoles i Sant Feliu de Pallerols. Hi arriben també els camins de la Salut i el del Coll de Condreu per les roques encantades.
Anem a l’esquerra. Entre llaçades comencem a perdre alçària i ben aviat atenyem el santuari.

Santuari de la Salut (1028m)
Santuari marià del segle XVII, erigit al costat d’una font de propietats curatives. El temple actual, d’estil neoclàssic data de 1862. Des de la terrassa de l’hostatgeria annexa, on hi ha una taula d’orientació, es pot albirar tota la Vall d’Hostoles i es gaudeix d’una bona panoràmica: el Canigó, l’Alta Garrotxa i les serres del Corb, de Finestres i de Rocacorba.
Davallem per la frondosa costa de la Salut, per camí còmode d’amples llaçades, seguint l’itinerari 20. Just abans de travessar la carretera hi ha la font del Vern. A partir d’aquí el camí és més costerut.
A mà esquerra trobem una bifurcació indicada a la font Grossa i el coll d’Úria (1). Poc més avall, passada la font de Ram Berga, que ens queda a la dreta, surt també a mà esquerra el camí que pel Ballac (o Vallac) i la Rovirola mena al mateix lloc (1).
Encara més avall, a l’alçada del Turó de l’Omverd, trobem a mà dreta el camí a la font de Rocalba, indicat amb un rètol.
Fem marrada girant a mà dreta a l’alçada del dipòsit d’aigua de l’Omverd, tot i que podem fer drecera (2). Més avall deixem a mà dreta el camí dels Estadats que mena al coll de Condreu i els volcans de Sant Marc i Puig Roig. Tot seguit per l’esquerra prenem el carrer de la Terrablanca i, creuant el torrent de l’Omverd que passa soterrat, retornem al punt d’inici.

  • (1) Sense haver-ho pogut constatar, creiem que aquests dos camins s’ajunten.
  • (2) Continuant per la pista i passant per la casa de l’Omverd.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

La Salut

Serra de Finestres

El Puigsallança és el sostre de la Serra de Finestres que separa la conca del Ter (Llémena) de la del Fluvià (Ser).
El punt més emblemàtic de la serra, és el santuari marià de Finestres, encinglerat dalt d’un esperó rocallós, abocat al vessant solell. Ben a prop, sobre uns espadats infranquejables hi ha les restes del castell que ens ofereixen una magnífica panoràmica.
Hi ha tres itineraris clàssics: el que hi puja per migdia des de Sant Aniol, el que ho fa per vessant nord, des de Santa Pau i per llevant des de Mieres. Ressenyem els dos primers que, al tenir un tram compartit, permeten fer-ne combinacions entre sí.

Santuari i castell de Finestres des de Sant Aniol per Raspats i retorn per la Lleixa del Favar

Distància 9,2 km
Desnivell acumulat 697 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 30 d’octubre de 2015
Cartografia Ed. Alpina: Garrotxa, zona volcànica (1:25000)

L’anada la fem pel camí més habitual pel torrent del clot de la font de la Becada i el mas de Raspats. Un cop al santuari aprofitem per enfilar-nos al puig del castell, on gaudim d’una magnífica panoràmica.
Retornem per un camí menys concorregut: el de la lleixa del Favar i els cingles de Costabella. Abans de baixar per la lleixa, ens desviem lleugerament per seguir breument el camí del mas de can Barretina, que és una altra opció de retorn, i visitem un mirador al fil del cingle sobre la lleixa.
Els camins estan ben indicats i en bona part senyalitzats. La única dificultat rau en que el de baixada, poc transitat, té curts trams envaïts per la malesa. Però és fàcil de seguir.

Accés
Des de la C-63, a les Planes d’Hostoles, prenem la GI-531 en direcció a Sant Aniol de Finestres i, entre altres, Sant Esteve de Llémena. Després de vuit quilòmetres ens en desviem a mà esquerra per la GI-530 fins a Sant Aniol.
Deixem can Tura a mà dreta i continuem de recte pel pla fins a creuar la riera de Llémena per un pont on, just després, surt una pista a mà esquerra i hi ha un petit espai per aparcament.

Pont de Llémena (380m)
La pista on deixem el vehicle, per on retornarem, la retrobarem en un parell d’ocasions al camí d’anada. Hi ha un pal amb indicadors d’Itinerànnia. Però com és habitual en aquestes senyalitzacions, no es fa referència a un punt tant destacable com el santuari tot i que el camí hi passa.
Al costat mateix uns esglaons senyalen l’inici d’un camí ben fressat, esporgat i senyalitzat (groc) que marxa vers el N, pel marge dret del torrent de la Font de la Bacada, en moderat pendent, sovint sobre llargs trams de codines.
Als Quintans de Raspats passem a tocar la pista i poc més amunt, ja als peus del santuari, la seguim breument i la deixem (continua fins a Mieres pel coll de la Palomera) per un camí carreter a mà esquerra que surt a l’era del mas de Raspats.
Un rètol de fusta ens indica el camí, enllosat al començament, al santuari i el Puigsallança. El pendent augmenta considerablement.
Més amunt una bifurcació també indicada: per l’esquerra al Puigsallança, per la dreta, més fressat, al santuari. Es tracta de dos camins paral·lels, el de l’esquerra a més baixa cota, que s’ajunten al Portell o Forat de l’Ovella.
Per la dreta i en fort pendent, en poca estona més ens plantem al santuari.

Santa Maria de Finestres (877 m)
Santuari encinglerat dalt d’un esperó rocallós, abocat al vessant solell. En bon estat de conservació, és documentat d’ençà el 947 com a església del castell, que s’erigia sobre el turó rocallós més alt que destacat a llevant. Posteriorment fou monestir de canonges de Sant Agustí, priorat benedictí i més endavant santuari marià, amb capella, rectoria i hostatgeria.
Edifici original romànic d’una nau amb absis semicircular, molt modificat degut als efectes dels terratrèmols de segle XV i posteriors reformes.
De l’explanada que hi ha per sobre el conjunt d’edificis surt un corriol que mena al castell. Abans d’accedir-hi trobem un tram d’esglaons i seguit d’un altre de grans lloses.

Castell de Finestres (955 m)
Poca cosa en resta llevat d’un tram d’esglaons al camí d’accés, el basament d’uns murs i el d’una torre quadrada o cisterna. De reduïdes dimensions, era pràcticament inexpugnable envoltat d’altíssims espadats rocallosos i estratègicament situat entre les valls de Santa Pau i de Llémena. Va subsistir fins al terratrèmols del 1427 i 1428.
Hi ha instal·lats uns bonics pessebres.
És una bona talaia sobre el Pirineu oriental (del Puigmal a les Alberes). Albirem també la Serra de Verdera i el Golf de Roses, la Garrotxa i bona part de les Guilleries, el Pla de l’Estany i el Gironès.
El Puigsallança destaca des del castell al WNW flaquejat per cingleres.
Retornem al santuari i continuem camí. Deixem a mà esquerra un corriol que enllaça amb el camí paral·lel i seguim fins a l’oratori on deixem a mà dreta el que ho fa amb els de Santa Pau i Mieres. Anem l’esquerra pel llom d’un esperó rocallós. Davallem a la dreta ajudats per uns ganxos metàl·lics, fins al Portell.

El Portell o Forat de l’Ovella (m)
Rètols indicadors. Per l’esquerra arriba, protegit per un passamà de cadenat, el camí paral·lel al nostre, que hem deixat més amunt de Raspats.
Anem a la dreta i comencem a enfilar-nos (WNW) fent una colzada per l’obaga per retornar tot seguit al solell (WSW), entremig de l’alzinar i grans blocs de roca. Continuem guiant-nos per senyals grocs. Aquest tram forma part de l’antic camí d’Olot a Girona pel turó de Sant Jordi, Finestres i Rocacorba.
Anem endinsant-nos a la capçalera ombrívola d’un torrent on hi predomina el faig. Deixem a mà esquerra el camí del Pujant dels Bous (indicat) i continuem recte en direcció al Puigsallança. Setanta-cinc metres més enllà trobem indicat a mà esquerra el camí de Costabella per la lleixa del Favar, per on retornarem.
Ara però seguim recte, pujant una estona més fins a una bifurcació poc perceptible si no fos indicada. Des d’aquest punt, per completar un itinerari circular, tenim dues opcions: Continuar per la dreta en direcció al Puigsallança i el Faig Rodó, on podrem optar de nou a baixar pel mas de can Barretina (ruïnes) i Costabella o bé per les Medes. Anar per l’esquerra que ens dóna les mateixes opcions fent drecera, sense pujar ni al Puigsallança ni al Faig Rodó.
Com que la nostra intenció és visitar un mirador sobre la lleixa del Favar, prenem el camí de l’esquerra, indicat com a “Sant Aniol de Finestres per les Medes”. Les fites ens ajuden a seguir un corriol desdibuixat per la fullaraca, que es defineix millor quan som a la carena, on el deixem per seguir a l’esquerra (indicador) fins al mirador al fil de la cinglera, on gaudim d’una perspectiva ponentina del santuari i el castell.
Sobre els nostres passos, retornem a l’encreuament amb el camí de la lleixa.

Camí de la lleixa del Favar (888m)
El camí, no gaire fressat i envaït per la fullaraca, seria difícil de seguir si no fos pels senyals de pintura vermells i fites sovintejades.
Un cop al solell baixem propers al fil del cingle, amb considerable timba a la nostra esquerra, revoltant en el sentit de les busques pel peu del puig de can Barretina. L’espessa vegetació ens estalvia la sensació de buit.
Poc abans d’abastar la llera del torrent, trobem a mà dreta i indicat per una fita i pintura vermella, el camí al mas de can Barretina, continuació del que hem seguit breument per accedir al mirador.
Creuem el torrent i, fent una colzada de 90º, continuem baixant (S) a mitja alçada del cingles de Costabella.
De la cruïlla de can Barretina fins a Costabella, hi ha curts trams envaïts per la malesa però, tot i que ja no hi ha senyals de pintura, el camí és molt evident i fàcil de seguir.
Sortim darrera el mas de Costabella, passem pel costat del pou i el viver, fins a la façana principal. Per la dreta d’un cobert anem a buscar un camí que, vorejant les feixes fins fa poc encara conreades i propers al marge dret del torrent, ens deixa sobre la pista d’accés al mas, al costat de la riera de Llémena, on a l’altra riba hi ha la planta embotelladora i poc més enllà la gorga de Monar.
Aquest tram de camí des del mas està molt perdut, però si ens oferís dubtes, sempre podem fer marrada retornant per la pista d’accés.
Ara, per retornar al pont on hem iniciat l’itinerari, solament ens cal continuar pista enllà.



Santuari, castell de Finestres i Puigsallança des de Santa Pau pel Sot de la Salgueda i retorn pel Coll de Maria

Distància 13 km
Desnivell acumulat 826 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 22 d’octubre de 2014
Cartografia Ed. Alpina: Garrotxa, zona volcànica (1:25000)

Camins ben definits, en bona part senyalitzats, que no ofereixen dubtes d’orientació.
Una bona època per a aquest itinerari és la primavera i, especialment, la tardor (generalment a partir de la primera desena de novembre).

Accés
A Santa Pau s’hi arriba per la GI-524 entre Banyoles i Olot. Travessem el nucli i deixem el vehicle a l’aparcament que hi ha just després del pont.

Santa Pau (483 m)
Pel carrer del Pont pugem a la Plaça de Baix i, vers l’E, sortim del nucli. Baixem per les escales de sota el cementiri i anem a buscar una pista que marxa vers el S.
Ens guiem per senyals grocs, que seguirem tothora fins al Pla del Grau.
Deixem a l’esquerra can Polier i a la dreta Malitrau.

Collet de Can Gordi (515 m)
La pista es bifurca i l’abandonem per un corriol entremig que ens mena passar pel costat de la Ginebreda. Encetem un tram de camí empedrat, pel costat de la tanca d’una finca. Passem vora la casa del Cargol i atenyem un camí pavimentat que seguim fins a la Coma on hi ha un cobert i corral amb era enllosada.
Ens enfilem per un corriol que ens deixa sobre un camí de bast. Seguint-lo vers el S ens anem encarant al Sot de la Salgueda.

Sot de la Salgueda (610 m)
Bifurcació de camins i font (1). El camí de bast marxa a l’esquerra. Nosaltres continuem per un corriol que s’enfila en fort pendent pel marge esquerre del torrent, entremig d’una frondosa fageda.
Creuem el torrent i, al coll de Puigsafont, atenyem la pista que puja del de la Palomera. La seguim uns pocs metres i la deixem per un bon camí de bast a mà esquerra que ens enfila al collet on hi ha el pedró-oratori de Finestres, dedicat a Sant Antoni (2). Per camí planer arribem al santuari.

Santa Maria de Finestres (877 m)
Santuari encinglerat dalt d’un esperó rocallós, abocat al vessant solell. En bon estat de conservació, és documentat d’ençà el 947 com a església del castell, que s’erigia sobre el turó rocallós més alt que destacat a llevant. Posteriorment fou monestir de canonges de Sant Agustí, priorat benedictí i més endavant santuari marià, amb capella, rectoria i hostatgeria.
Edifici original romànic d’una nau amb absis semicircular, molt modificat degut als efectes dels terratrèmols de segle XV i posteriors reformes.
De l’explanada que hi ha per sobre el conjunt d’edificis surt un corriol que mena al castell. Abans d’accedir-hi trobem un tram d’esglaons i seguit d’un altre de grans lloses.

Castell de Finestres (955 m)
Poca cosa en resta llevat d’un tram d’esglaons al camí d’accés, el basament d’uns murs i el d’una torre quadrada o cisterna. De reduïdes dimensions, era pràcticament inexpugnable envoltat d’altíssims espadats rocallosos i estratègicament situat entre les valls de Santa Pau i de Llémena. Va subsistir fins al terratrèmols del 1427 i 1428.
Hi ha instal·lats uns bonics pessebres.
És una bona talaia sobre el Pirineu oriental (del Puigmal a les Alberes). Albirem també la Serra de Verdera i el Golf de Roses, la Garrotxa i bona part de les Guilleries, el Pla de l’Estany i el Gironès.
El Puigsallança destaca des del castell al WNW flaquejat per cingleres.
Retornem a l’oratori on anem a l’esquerra (3) seguint pel llom de l’esperó rocallós. Davallem a la dreta ajudats per uns ganxos metàl·lics, fins al Portell o Forat de l’Ovella (rètols indicadors, cruïlla de camins).
Per l’esquerra arriba, protegit per un passamà de cadenat, un camí que mena a prop del mas de Raspats, sense passar pel santuari.
Anem a la dreta i comencem a enfilar-nos (WNW) fent una colzada per l’obaga per retornar tot seguit al solell (WSW), entremig de l’alzinar i grans blocs de roca. Aquest tram forma part de l’antic camí d’Olot a Girona pel turó de Sant Jordi, Finestres i Rocacorba.
Anem endinsant-nos a la capçalera ombrívola d’un torrent on hi predomina el faig. Rebutjarem a mà esquerra tres camins, tots indicats, que baixen a Sant Aniol de Finestres: el del Pujant dels Bous, el de la lleixa del Favar i el de les Medes.
Fort pendent per una clotada on domina la fageda fins atènyer la carena que resseguim fins al cim.

Puigsallança (1026 m)
Sostre de la Serra de Finestres i vèrtex geodèsic al fil d’un un cingle altíssim sobre el Sot de la Salgueda. De tant arbrat que és, no gaudeix de visibilitat excepte vers el N i l’E.
Baixem del cim fins atènyer una pista que seguim 130 m a l’esquerra (W), en pujada.

Faig Rodó (1021 m)
Un turó a penes destacaria si no fos per un parell d’exemplars monumentals. Retornem a la cruïlla i anem a l’esquerra (N) baixant en direcció a la Collada del Grau (rètol indicador).
Virem a NW carenejant fins al Pla del Grau.

Pla del Grau (867 m)
Antigues feixes de conreu a l’entorn de les ruïnes del mas homònim. Deixem el camí senyalitzat (i amb ell les marques de color groc) que baixa a Santa Pau fent marrada per la Font Pobra. Prenem un corriol senyalitzat per una fita. Ben fressat descriu una bona marrada i baixa fent llaçades entre la fageda pel paratge anomenat, com no podia ser altrament, de les Marrades (4).

Pista (727 m)
Transversal que creuem reprenent el camí poc més avall. Carenejant entremig de l’alzinar baixem (N) fins al coll de Maria on creuem un altre camí transversal i ens enfilem, tot carenejant encara, vers el N.
Davallem de nou i sortim del bosc sobre unes antigues feixes de conreu.

Can Barraca (560 m)
Ruïnes que deixem a mà dreta. Creuem les feixes i quan atenyem una filera d’arbres fruiters (castanyers, noguers,…) anem a la dreta seguin un rastre de camí fins a l’alçada de la casa d’Escolls. La passem pel costat fins al seu camí d’accés, a la façana nord.
A mà dreta baixem a la pista pavimentada i la seguim, revoltant en sentit contrari a les busques, per la falda del Volcà d’en Simón.
Entrem a Santa Pau per la Plaça de Baix.

  • (1) Malgrat estar indicada als mapes no l’hem pogut localitzar.
  • (2) Poc abans rètols indicadors d’Itinerannia amb profusió de destins, sense esmentar els més destacables i propers.
  • (3) Si no desitgem pujar al Puigsallança, podem retornar per la dreta al coll de Puigsafont on prendrem la pista a mà esquerra i resseguirem la capçalera del Clot de Salgueda, paral·lels a la carena però a més baixa cota, fins al Pla del Grau.
  • (4) Continuant pel camí, uns 275 metres més a ponent, hi ha la Collada del Grau on comença una pista. El mapa indica un corriol que, baixant per l’Escaler, s’ajunta amb el de les Marrades. També està ressenyat al llibre “A peu per la Garrotxa” d’en Josep Mauri (Cossetània). No n’hem trobat cap altra referència i la resta de ressenyes consultades baixen per les Marrades.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

El Ferran

Situat entre les valls d’Hortmoier (a ponent) i la de Sant Aniol (a sol ixent) per a l’excursionista hi ha dues formes de pujar-hi: per migdia, pel Coll de Terres i pel nord pel de Talaixà.
Al coll de Terres podem accedir-hi des de la Riera d’Oix i la Mare de Déu d’Escales (ponent) o des de Sadernes pel grau Sadidorta (son ixent). Al de Talaixà, per ponent pel Bac del Baquer i des de la Palanca del Samsó pel GR 11. I per sol ixent també pel GR 11 pel Salt de la Núvia o pel camí de Talaixà.
Tot i que és un cim de baixa cota, amb tantes opcions per anar-hi i situat entremig d’una zona paisatgísticament interessant, no és estrany que sigui molt visitat. La opció per la cara nord supera al tram final un fort desnivell de més de dos-cents metres que resulta un bon tirapit.
Us presentem un parell d’itineraris, amb algunes variants, que reuneixen bona part d’aquestes opcions. L’únic que presenta certa dificultat és el del Grau Sadidorta, amb un parell de passos equipats. El que puja per ponent no el tenim ressenyat i solament en mostrem l’itinerari.

Per sol ixent: de l’Hort d’en Roca al Ferran pel Grau de Sadidorta amb retorn pel Gomarell

Distància 10,3 km
Desnivell acumulat 826 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 23 de gener de 2015
Cartografia Ed. Alpina. Alta Garrotxa (1:25000)

Accés
Entre Castellfollit de la Roca i Sant Jaume de Llierca, cal prendre el trencall cap a Montagut i un cop allí, desviar-nos per la GIV-5231, estreta carretera que mena a Sadernes. És obligat aturar-nos i visitar el pont romànic de Llierca. Carretera amunt arribem a Sadernes i, desprès de 2,5 quilòmetres de pista, comencem a caminar des de l’Hort d’en Roca, la tercera i última zona habilitada per aparcament. Atenció: hi ha restriccions de pas els caps de setmana i diàriament entre juliol i setembre. En aquest cas deixar el vehicle a l’aparcament de Sadernes.

Hort d’en Roca (300 m)
Continuem pista amunt fins a l’alçada del Pont de Valentí, bonic pont romànic ben conservat (rètols indicadors) que creuem. A l’altra riba prenem a mà dreta (N) el camí de Sant Aniol, fressat i senyalitzat (senyals de pintura grocs i verd/taronja)

Bifurcació a Sadidorta (325 m)
Malgrat que és l’opció més curta, deixem a mà esquerra el corriol que puja directament al Grau de Sadidorta (a).

Camí de Talaixà (340 m)
Deixem el camí planer a Sant Aniol (i els senyals de pintura) per enfilar-nos (NW) en moderat pendent, per un altre a mà esquerra (rètol indicador) també fressat i ben arranjat: s’ha esglaonat per evitar-ne l’erosió i les bifurcacions amb antics corriols o indicis de corriol s’han senyalitzat amb fileres de rocs.
Hi trobarem alguns fons de carboneres. L’aprofitament dels alzinars per fer-ne carbó fou una de les principals fonts d’ingressos de la contrada.
Creuem la pista que puja a la Quera en dues ocasions. El segon cop, poc més amunt i sobre un fons de carbonera localitzem a l’esquerra el camí al Grau de Sadidorta (b).

Carbonera (500 m)
A l’esquerra, senyalitzat per una fita, surt un tirany de prou bon seguir malgrat que, en creuar la tartera es desdibuixa. Marxem planerament sense guanyar gaire cota, flanquejant al peu de l’esperó que baixa del cim. Ben atents a les fites que, tot i que son escadusseres, ens guien fins al grau.

Grau Sadidorta (523 m) (c)
Supera una graonada vertical al bell mig d’una canal entre el Puig de Plansesserres i el Ferran.
Grimpem un primer tram vertical amb bons agafadors i flanquegem a la dreta. Està equipat amb argolles i una sòlida sirga que ens aporten seguretat. Poc més amunt un segon pas, més curt i menys exposat però atlètic, també està equipat amb argolles i cinta.
Uns esglaons ens deixen sobre un tram descompost on transitem amb cura, sobretot si som un grup nombrós, per la inestabilitat del rocam.
Esquivem la tartera per la dreta (sentit de la marxa) i bon tros més amunt la creuem (esquerra) fins a l’altre marge on continuem per un tirany poc definit.
Alguns senyals de pintura vermella i fites ens ajuden a seguir un camí perdedor amb tendència a ponent (W) fins al coll.

Coll de Terres (750 m)
Abastem el camí que puja des d’Escales. Ben apariat i definit, vers el N i en generoses llaçades, ens deixa a la carena on, fent un gir de 90º la seguim a mà esquerra (WNW) fins al cim.

Ferran (983 m)
Punt culminant d’un llarg crestall, sobretot per ponent, no hi gaudim de gran panoràmica. A migdia l’hi priva la vegetació i al nord el proper Puig de Sant Marc. A ponent però, podem albirar del Puigsacalm al Comanegra, amb el Taga i tot el cordal Núria-Costabona a l’horitzó i les valls d’Oix i Hortmoier als nostres peus. A llevant albirem fins al massís de les Salines, tot i que el Puig Salarsa, el Bassegoda i Freixenet acaparen l’horitzó.
Per un ben definit i rost camí, on caldrà ajudar-nos amb les mans en alguns punts, baixem decididament vers el N fins a Talaixà.

Talaixà (755 m)
Petit nucli dispers de població, habitat ocasionalment (que no pas abandonat) a l’entorn de l’església de Sant Martí. El coll de Talaixà, partió de la vall d’Hortmoier/Beget (W) i la de Sant Aniol (E), és cruïlla de camins (rètols senyalitzadors) i hi passa el GR 11.
Hi ha un refugi del C.E. Olot restaurat no fa gaire. Per utilitzar-lo cal demanar-ne la clau. Disposa de font d’aigua (dipòsit) i Can Torner, un refugi lliure ben condicionat (2 places en llitera).
Marxem baixant pel GR 11 vers el NE (d).
Passem pel costat de la Quera (de quer, roca), antany una gran pagesia fortificada i ermita adossada, que avui resten en estat ruïnós.
Més avall deixem a mà esquerra el camí que puja al Coll Joell i, poc més enllà, el de la feixa Closa (e).
El que seguim és l’antic camí de bast entre Sant Aniol i Talaixà. Hi trobem encara trams empedrats, contraforts i arcs que l’apuntalen.

Salt de la Núvia (550 m)
O Malpàs de la Quera. Rètol indicador i camí que baixa a mà dreta.
Si continuem uns 80 metres més pel GR, al cairell entre el Clot de Talaixà i la Vall de Sant Aniol, sota els cingle de la Faixa Closa, hi ha aquest mirador des de on podem atalaiar bona part de la vall (1).
Seguint els senyals verd/taronja que ja no deixarem, baixem en direcció SW per camí ben fressat i costerut, amb els darrers trams molt aixaragallats.

El Gomarell (360 m)
Presa d’aigua a la riera de Sant Aniol. Rètols indicadors. Travessem a l’altre riba (hidrogràfica esquerra) (f) i prenem a mà dreta el camí de Sant Aniol a Sadernes. Creuem la riera a gual i sortim a la pista de la Muntada que prenem a mà esquerra (S) fins que, passat el Molí de Riu (ruïnes) l’abandonem per un camí paral·lel que s’enfila a la dreta per uns esglaons. Creuem la pista de la Quera, retrobem els camins de Talaixà i Sadidorta i, creuant de nou el Pont de Valentí, retronem a l’Hort d’en Roca.

  • (1) Com tantes altres, aquesta contrada també té la seva llegenda. Una versió diu que va estimbar-s’hi una núvia quan les galejades (trets de trabuc) del seguici del nuvi varen espaordir la seva cavalcadura. Altres que s’hi va abocar abans de casar-se a desgrat.

Variants de l’itinerari. Podeu obtenir-ne el track aquí.

  • (a) Camí de Sadidorta. És el que mena més directament al grau. Està força embardissat.Fa uns anys la construcció de la pista de la Quera va tallar-lo de mala manera i obliga a enfilar-se per un terraplè força descompost. Un cop a la pista cal seguir-la uns cent metres i reprendre el camí a l’esquerra. Al darrer tram flanqueja per un pedregar sota el cingle de Plansesserres on fites i senyals de pintura vermella ens ajuden a seguir el camí.
  • (b) Si no volem passar pel grau Sadidorta, podem continuar camí fins a Talaixà i enfilar-nos al Ferran des d’allí.
  • (c) Una altra opció anar al grau Sadidorta, és pujar per la pista de la Quera que s’agafa des de poc més enllà del gual del de la Muntada. En creuar la canal ens hi enfilem per terreny inestable, deixant un gran bloc desprès a mà dreta, fins al grau (algunes fites).
  • (d) Podem escurçar l’itinerari baixant pel camí de Talaixà.
  • (e) La Feixa Closa és un relleix al cap de munt del cingle, foradat per una curta cova, baixa de sostre, per la que cal passar-hi a quatre grapes. Surt a l’altra banda al bell mig d’un espadat. És magnífica balconada sobre el Torrent del Bac de can Barrufa, amb vistes al Salt de la Capa i del Brull, el Puig d’en Coll i sobre Sant Aniol d’Aguja. Salvem els 130 metres de desnivell en vint minuts per camí rost però ben fressat.
  • (f) Podem continuar per la pista de la Muntada, al marge dret hidrogràfic de la Riera de Sant Aniol. Passem a l’altre riba per les Passeres de la Farga i, sempre per pista, abastem l’aparcament de l’Hort d’en Roca.

Itinerari (blau) i variants sobre mapa de l’Ed. Alpina (Alta Garrotxa)

Per ponent: des del Pont Trencat per la Mare de Déu d’Escales i retorn per la Palanca del Samsó

Distància 12,2 km
Desnivell acumulat 920 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 7 d’octubre de 2011
Cartografia Ed. Alpina. Alta Garrotxa (1:25000)

Accés
Al Pont Trencat s’hi accedeix per una pista que surt a ma dreta de la carretera que mena d’Oix a Beget i passa ran de Cal Pei, seguint la Riera d’Oix. Poc més enllà del Pla de les Guillasses la pista esdevé impracticable si no es disposa de tot terreny. En aquest cas cal començar a caminar poc abans del Pla de les Guillasses on, a ma esquerra, hi ha un espai prou ampli per deixar-hi els vehicles.

Itinerari
Pont Trencat – Mare de Déu d’Escales – Coll de la Bassa – Coll de Terres – Ferran – Talaixà – El Vaquer – Palanca del Samsó
Opcionalment podem visitar la Vall d’Hortmoier des de la Palanca del Samsó.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Puig de Sant Marc

Del Pont de Valentí al Puig de Sant Marc per Talaixà i les Balmes d’Uja amb retorn per Sant Aniol d’Aguja

Distància 15,4 km
Desnivell acumulat 1285 m
Nivell de dificultat moderat
Data 27 de juny de 2014
Cartografia Editorial Alpina. Alta Garrotxa (1:25000)
Balmes d’Uja

Un itinerari molt ombrívol per l’Alta Garrotxa que podeu fer fins i tot a l’estiu. En aquest cas amb recompensa opcional de bany als gorgs de la Riera de Sant Aniol.
Els camins son ben fressats, alguns senyalitzats. Però hi ha diverses bifurcacions en les que cal estar atent. No hi ha passos complicats, però en algun punt caldrà ajudar-nos amb les mans.
Opcionalment podeu escurçar-lo baixant de Talaixà a Sant Aniol per la Quera o renunciant a fer cim un cop a les Balmes d’Uja. O allargar-lo. Algunes opcions: a Talaixà pujar al Ferran, al Puig de Sant Marc continuar fins al de les Bruixes, a Sant Aniol fins al Salt del Brull.

Observacions
Tingueu en compte que la cobertura de GPS a les gorges sovint resulta pobre i pot induir a l’error. Per aquest motiu les lectures d’alçada dels tracks poden diferir sensiblement de la realitat. La seva posició però, s’ha corregit manualment sobre mapa topogràfic (1:5000) i ortofotomapa de l’ICC per tal de minimitzar el marge d’error.

Accés.  Entre Castellfollit de la Roca i Sant Jaume de Llierca, cal prendre el trencall cap a Montagut i un cop allí, desviar-nos per la GIV-5231, estreta carretera que mena a Sadernes. És obligat aturar-nos i visitar el pont romànic de Llierca. Carretera amunt arribem a Sadernes i desprès de 2,5 quilòmetres de pista, comencem a caminar des de la tercera i última zona habilitada per aparcament. Atenció: hi ha restriccions de pas els caps de setmana i diàriament entre juliol i setembre. En aquest cas deixar el vehicle a l’aparcament de Sadernes.

Darrer aparcament (300 m)
Continuem pista amunt fins a l’alçada del Pont de Valentí, bonic pont romànic ben conservat (rètols indicadors) que creuem. A l’altra riba prenem a mà dreta (N) el camí de Sant Aniol, fressat i senyalitzat (senyals de pintura grocs i verd/taronja)

Bifurcació a Sadidorta (325 m)
Obviem a mà esquerra el corriol que puja al Grau de Sadidorta. També podem pujar per aquí i, per comptes de passar el grau, anar a mà dreta (N) fins al camí de Talaixà. Però farem marrada.

Camí de Talaixà (350 m)
Deixem el camí planer a Sant Aniol (i els senyals de pintura) per enfilar-nos (NW) en moderat pendent, per un altre a mà esquerra (rètol indicador) també fressat i ben arranjat: s’ha esglaonat per evitar-ne l’erosió i les bifurcacions amb antics corriols o indicis de corriol s’han senyalitzat amb fileres de rocs.
Hi trobarem alguns fons de carboneres. L’aprofitament dels alzinars per fer-ne carbó fou una de les principals fonts d’ingressos de la contrada.

Pista (370 m)
Que puja fins prop de la Quera. La creuem en dues ocasions continuant pel corriol a l’altre marge (rètols). Poc més amunt del segon cop, deixem a mà esquerra (poc definit) el camí del Grau de Sadidorta.

Talaixà (755 m)
Petit nucli dispers de població, habitat ocasionalment (que no pas abandonat) a l’entorn de l’església de Sant Martí. El coll de Talaixà, partió de la vall d’Hortmoier/Beget (W) i la de Sant Aniol (E), és cruïlla de diversos camins (rètols senyalitzadors) i hi transcorre el GR 11.
Hi ha un refugi del C.E. Olot restaurat no fa gaire. Disposa de font d’aigua (dipòsit), una part lliure ben condicionada (2 places en llitera) i una altra tancada.
Anem fins a l’església i la revoltem per la dreta (sentit de la marxa).

Sant Martí (790 m)
De sobre una feixa surt un corriol indicat amb una estaca (senyals de pintura grocs) que s’enfila fort (NW). És el camí al Comanegra pel Pujant del Llop i el Pla d’en Quera i també mena, de passada, al Puig de Sant Marc pel vessant de migdia i al de les Bruixes.
Deixem a mà dreta les restes de la torre medieval, encimbellades sobre un pujol i engolides per la vegetació.

Bifurcació (934 m)
Rètols indicadors. Abandonem el camí fent un gir de 90º (NE). Deixem els senyals grocs per altres de verds, en direcció al Camp del Roc i les Balmes d’Uja.

Coll de la Balmeta (1093 m)
Deixem el solell de la Dolceia, sobre l’enrunat mas de la Quera per endinsar-nos al Bac de Can Barrufa, a mitja falda de la Creu de les Marietes. Canviem l’alzinar per la fageda.
De rastre poc precís els primers metres, cal cercar el camí fent un altre gir de 90º a l’esquerra (NW). Perdem alçària i aviat passem als peus de la Balmeta.
Revoltem un contrafort al bell mig del qual tenim un bon mirador.

Mirador (1060 m)
Hi podem albirar la clotada de Can Barrufa amb Sant Aniol d’Aguja al bell mig, als peus del Puig d’en Coll i del Sanoguera. I la Serra de Banyadors, el Martanyà i el Bassegoda com a teló de fons.
Entre planerament i en baixada revoltem una barranquera i ens plantem a les balmes.

Balmes d’Uja (975 m)
Sota el cim del Puig de Sant Marc i a la capçalera del Torrent de Can Barrufa. Hi aflora una surgència perenne, amb bona deu, que s’engoleix torrent avall.
Continuem camí resseguint el peu del cingle. Poc més enllà (70 m) obviem una bifurcació a mà dreta (1) i ben aviat abandonem el camí pel del Puig de Sant Marc, girant 90º a mà esquerra (W)

Camí al Puig de Sant Marc (990 m)
Senyalitzat amb fites i ben fressat, no ofereix dubtes: pendent entre fort i molt fort. En un parell de punts ens caldrà ajudar-nos de les mans. És aquí on pren tot el sentit la definició de “camins de mala petja”.
Sortim a un collet on el camí es bifurca.

Bifurcació (1115 m)
Per la dreta s’ajunta un dels camins que mena al Camp del Roc, senyalitzat amb pintura groga. El seguim en sentit contrari (esquerra, W) i, en fort pendent, ens enfilen al Coll de Sant Marc on fem un gir de 90º a l’esquerra (S), obviant el camí que en sentit contrari mena al Puig de les Bruixes i al Comanegra.

Puig de Sant Marc (1327 m)
Eixamplem la perspectiva ajuntant-hi el Bestracà, la Vall d’Hormoier i els veïns cims de Comanegra i les Bruixes.
Baixem del cim retornant a la bifurcació passades del balmes, on anem a l’esquerra (NE) revoltant ,en el sentit de les busques, la capçalera del torrent.
Deixem a mà esquerra el camí que puja al Camp del Roc i comencem a davallar pel marge esquerre del torrent. Fort pendent.

Escaler del Joc (870 m)
O passant del Joc, és un grau que ens atansa a la llera. Continuem però pel mateix marge vers l’E.

Bifurcació (805 m)
Deixem a mà dreta el corriol que, creuant la torrentera, puja al Coll Joell pel bac. Continuem baixant pel solell del marge esquerre (E) per camí ben fressat i evident.

Can Barrufa (550 m)
Mas format per tres edificis separats, en diferent estat de conservació. Continuem camí avall fins a Sant Aniol.

Sant Aniol d’Aguja (445m)
Dit també Sant Aniol d’Uja. Esglesiola romànica del s. XI, a l’indret on hi havia un monestir benedictí documentat ja al s. IX. Davant de l’església hi ha la casa de Cal Sastre, antiga rectoria i refugi, fins fa poc abandonada i en ruïnes (2). També hi ha una generosa font.
Des de temps ben reculats, cada any per Pasqua Granada, s’hi celebra l’aplec de Sant Aniol (o dels Francesos) que reuneix gent de la Garrotxa i del Vallespir.
De Sant Aniol retornem a Sadernes seguint la riera. Resulta balder fer una descripció d’aquest bonic itinerari ben senyalitzat (senyals grocs i verd/taronja), fressat i concorregut.

  • (1)  No apareix al mapa excursionista ni al topogràfic. Malgrat que no l’hem seguit i tampoc n’hem localitzat l’encreuament, suposem que baixa pel marge esquerre del torrent i s’ajunta amb el camí de l’Escaler del Joc.
  • (2)  Actualment en fase de reconstrucció a cura dels Amics de Sant Aniol que volen tornar-hi a bastir un refugi.


Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Puig de les Bruixes i Comanegra

Envoltant el torrent de Bellestil: del Collet del Sunyer pel Coll de Terrers i retornant per la Carena de Ricolta.

Distància 18 km
Desnivell acumulat 1300 m
Nivell de dificultat Mijana
Data 11 de desembre de 2013
Cartografia Ed. Alpina. Alta Garrotxa (1:25000)

Itinerari de descoberta per camins poc transitats on el GPS serà molt útil. Sense grimpades ni passos compromesos, cal tenir en compte la llargada i el desnivell que acumula.
Podem escurçar-lo molt pujant en vehicle fins a prop de la bassa de Monars, com es fa habitualment.
És quasi obligat aprofitar l’estada a contrada per visitar Beget i Rocabruna.

Accés
A Beget prenem la carretera d’Oix i, passat el Pont d’en Llobet, una pista a mà esquerra, apte per a turismes, que puja al Sunyer (rètols, allotjament rural i restaurant). Deixem el vehicle poc més amunt, en una collada ampla i evident.

Collet del Sunyer (676 m)
Vers els NE tenim la clotada del Torrent de Bellestil. A la carena de la dreta sobresurt el Puig del Morro pel que passarem ben a prop. Al centre el Comanegra i a l’esquerra els Cingles de la Gralla per on retornarem.
Marxem per la pista en baixada, guiant-nos per senyals de pintura grocs (Itinerànnia) que seguirem fins al Puig Ferriol. A l’esquerra, en una torrentera, trobem la font del Aiguerols i poc més endavant un mas. Travessem el torrent i ens enfilem per l’altre marge. Deixem a mà esquerra l’accés al mas del Bac de Bellestil (rètols indicadors) (1) i continuem amunt per la pista fins al coll.

Collet de la Figuera (867 m)
Deixem la pista per un camí carreter a l’esquerra i atenyem les ruïnes del mas de la Figuera. Continuem per un corriol que, desprès d’un grauet, s’enfila per pendent entre fort i molt fort, entremig de l’alzinar.
Quan passem pel peu del Puig del Morro el pendent es modera.

Coll de Terrers (1092 m)
Vers el NE destaquen el Puig Ferriol i el Puig de Comanegra. Marxem planerament vers l’E. Primer per entremig d’un bosc mixt de roure i alzina, després per antigues feixes de conreu.

Camp de l’Argelaguer (1142 m)
O Coll Ferriol de Baix. Cal estar atent als senyals dons, el més fàcil és continuar recte pel camí més definit que ens menaria a Monars. Els senyals ens indiquen girar a l’esquerra (N), sense camí fressat, atents als senyals als arbres. Desprès, quan ja resulta més fressat, vers el NW fins al Coll Ferriol.
Al coll tenim davant nostre el Puig Ferriol. Hi pugem pel vessant llevantí (dreta en el sentit de la marxa). Primer per camí planer vers el NE, després virem a W i, per fortíssim pendent, assolim el cim.

Puig Ferriol (1315 m)
Planer pel cantó N en contrast amb el vessant pel que hem pujat. Dilatada panoràmica vers el S i W. Podem resseguir el camí que hem fet i el que ens resta.
Baixem fins a la propera Bassa de Monars i ens enfilem a la pista que hi puja des de prop de Rocabruna. La seguim a la dreta fins al Collet de l’Orri on acaba i emprenem un corriol ben fressat i senyalitzat (rètols i senyals de pintura verd-taronja).
Rebutgem a mà dreta un camí que també puja al Puig de la Bruixes pel Coll de Sant Marc i ens enfilem a la carena, marxant per moderat pendent vers el NE.
Al Pla de la Serra virem a SE i, tot carenejant o propers a la carena, ara pel solell, desprès per l’obaga, seguim per camí ben definit fins al Puig de les Bruixes.

Puig de les Bruixes (1391 m)
El seu nom deu venir, com altres, d’un suposat lloc de culte i bruixeria. Format per una llarga carena fàcil però afilada que s’allargassa de N a S. Coronat per un pessebre que es renova cada any.
Té una bona panoràmica solament retallada pel Comanegra. Però molt millor que la d’aquest. Especialment sobre l’Alta Garrotxa, el Vallespir i el Pirineu Occidental del que destaca el massís del Canigó.
Retornem sobre els nostres passos fins al Pla de la Serra.

Pla de la Serra (1371 m)
Deixem a l’esquerra el camí pel que hem vingut i emprenem un poc definit corriol (senyals verd-taronja escadussers) que careneja primerament, se’n aparta per enfilar-se fort per la fageda de l’obaga i la recupera fins al cim.

Puig de Comanegra (1557 m)
Vèrtex geodèsic al punt més alt però de nul·la prominència sobre una llarga carena que s’estén de llevant a ponent. La fageda, que per la cara nord arriba fins a la carena, impedeix albirar el paisatge per aquell cantó i contrasta amb els rasos del vessant meridional.
Sostre comarcal de la Garrotxa és partió de terme entre Montagut i Oix (Garrotxa), la Menera (Vallespir) i Camprodon (Ripollès).
Baixem carenejant vers el W per camí fàcil i evident fins a la Collada Fonda on girem al S i travessem el Pla de la Primavera.
Fora de camí (2), esquivem ginebrons i altres arbusts, creuem un corriol transversal (que no hem de seguir) i, pel costat d’una font i abeurador, anem a buscar la pista de la Bassa de Monars que prenem a mà dreta fins al proper revolt.

Coll del Boix (1195 m)
Quan la pista fa un marcat revolt és just el punt on l’abandonem per seguir a l’esquerra, pel llom de la carena, fins a localitzar indicis d’un corriol gens fressat, pràcticament perdut i que solament es fa evident en curts trams. Ens mena propers a la carena, vers el SW, pel vessant ponentí dons al llevantí (esquerra) hi tenim l’espadat dels cingles de la Gralla.
Quan recuperem la carena el camí es defineix més i trobem senyals de pintura verds (3) que seguim fins al collet.

Collet del Clotic (975 m)
Cruïlla de camins en una clariana (4). Baixem vers el SE per camí ben definit al començament que acaba desdibuixant-se dins de l’alzinar. Revoltem cap a W per entremig de marjades de pedra i de nou vers el SW. Sempre dins d’un espès alzinar.
Atenyem un camí molt més definit on recuperem els senyals que hem deixat al collet (5). Contraforts, marjades i restes de construccions de pedra seca evidencien un antic camí.
Passem als peus dels Cingles de Migdia i en poca estona més ens plantem al Collet del Sunyer.

  • (1)  La pista és apte per a turismes fins poc més enllà d’aquest mas.
  • (2)  Malgrat que és dibuixat al mapa. Resulta molt més pràctic baixar directament del cim a la Bassa de Monars per algun dels corriols dels Triadets.
  • (3)  Es tracta de la confluència, poc evident des d’on venim, amb el camí del Pla de les Falgueres (o de Falguers) que haguéssim pogut prendre, fent marrada, uns set-cents metres pista enllà. Els senyals verds son antics i sovint es confonen amb líquens a les pedres o a l’escorça de l’alzina.
  • (4)  Tres camins: El descrit a la ressenya, poc clar. El que baixa pel Clot del Trull, sota Can França (N). El senyalitzat (pintura verda) i que baixa al Collet del Sunyer pel vessant ponentí de la Carena de Ricolta (dibuixat parcialment al mapa).
  • (5)  Creiem, sense haver-ho comprovat, que es tracta de la confluència amb un corriol d’enllaç entre aquest i el que baixa pel vessant ponentí des del Collet de Clotic.





Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Puigsacalm i Puig dels Llops

Des de Joanetes per Sa Carena i el Camí Nou (també conegut com del Barret, dels Ganxos Nous o de la Canal Fosca) amb retorn pel Pas dels Burros, els Ganxos Vells i el Mas Poc.

Distància 11,00 km
Desnivell acumulat 1075 m
Nivell de dificultat difícil
Data 3 d’abril de 2013
Cartografia Editorial Alpina. Puigsacaml-Bellmunt (1:25000)

 Puigsacalm i Puig dels Llops. El Puigsacalm o Puigsacau és l’elevació més prominent del conjunt que forma amb el Puig dels Llops, el Puig Corneli, les Agulles i els Castellets. Aquest grup presenta una abrupta i encinglerada cara meridional, produïda per una falla geològica, que la fa especialment vistosa des de la Vall d’en Bas.

Des de tots els punts cardinals, diversos camins hi menen. Però en aquesta ocasió volíem enfilar-nos-hi resseguint l’alterosa cinglera que, aparentment inexpugnable, també te els seus punts dèbils on hom hi ha instal·lat ganxos (camins equipats, vies ferrades) per fer-la accessible a peu.

Si be els camins, ben fressats i senyalitzats, no son perdedors, el desnivell en una distància més aviat curta, amb passos on sovint cal ajudar-se de les mans, malgrat que l’exposició no sigui molt alta, no fan que sigui una ruta fàcil. Gens indicada amb el terreny moll i per aquells que tinguin fòbia a l’alçada.

Joanetes (610m) Accedim al punt de partida entre els punts quilomètrics 3 i 4 de la GIV-5273 (de la Vall d’en Bas al Coll de Bracons) desviant-nos a la dreta per l’accés W de Joanetes (terme municipal de la Vall d’en Bas). Al cap de pocs metres en direcció al nucli urbà, prenem un camí a mà esquerra (senyals grocs i rètols indicadors a Santa Magdalena i les Olletes pel Barret).

En aquest primer tram, que com la resta de la ruta és ben fressat i senyalitzat, seguirem els senyals de pintura grocs i a quasi totes les cruïlles hi trobarem estaques i rètols.

El nostre destí queda ben palès vers el NW on s’alcen les verticals i abruptes parets de la falla meridional del Puigsacalm. D’esquerra a dreta destaquem el Puigsacalm, el punxent Puig dels Llops,  el Coll de Joanetes on, amagada en un replec, hi ha la canal dels Ganxos Vells per on retronarem, l’allargassat Puig Corneli, coronat per una antena de telecomunicacions, on just per sota s’enfila la Canal Fosca o dels Ganxos nous per on pujarem, el Coll d’Agulles, les Agulles, els Castellets i ben a llevant el Coll del Forn.

Aviat deixem enrere les cases dels afores de Joanetes, travessem una tanca (rètol) i emprenem un corriol. Rebutgem a mà dreta l’opció (rètol) de Santa Magdalena pel Mas Poc, que serà el nostre camí de retorn. Anem a l’esquerra per Sa Carena.

Fort i mantingut pendent per entremig d’un bosc mixt on predomina el roure i l’alzina. Les graonades rocalloses ens obliguen a superar-les ajudant-nos-hi amb les mans. Curtes i fàcils grimpades, però sovintejades.

Desprès de superar en poc tros més de 400 metres de desnivell, accedim a la carena on el pendent es modera.

Puig del Soi (1023m) És un turó a penes destacat del llom que baixa des de la falda del Puig Corneli vers els SE, però gaudeix d’una bona vista sobre la Vall d’en Bas. Seguim camí, ara menys costerut, per la carena d’aquest llom.

Una fita senyala a mà dreta un corriol que baixa per aquesta banda cap al N. Serà el nostre camí de retorn i que ens estalviarà desfer de baixada el fort pendent i les graonades.

El camí pel carener del llom torna a enfilar-se de valent mentre ens anem apropant a peu de cingle. Un enorme pintada (tan gran com baldera) a la pedra ens indica el camí “El Barret”.

Camí Nou o dels Ganxos Nous (1125m)               Pocs metres més amunt de la roca amb la indicació del Barret, sorprenentment sense senyalitzar, surt a mà esquerra un corriol vers l’W resseguint el peu de la cinglera del Puig Corneli. És el camí als Ganxos Vells, per on retornarem. Continuem recte, per la dreta i tot seguit trobem els primer pas ferrat: una passarel·la, passada la qual trobem una placa en record dels primers equipadors.

Revoltem un esperó i ens anem entaforant a la canal Fosca on, una successió de passarel·les, passamans i esglaons fixats a la roca, ens ajuden allà on no hi a prou cantells per superar-la. També escarpes i planxes formant esglaons per afermar el terreny i ajudar-nos a progressar-hi.

A la dreta, sobre una estreta cornisa als peus del Barret hi ha una campaneta. Amb una bona timba als nostres peus, el lloc resulta un bonic balcó obert a la vall.

Continuem ajudats per un llarg passamà per la part més estreta i pregona de la canal fins a un collet des de on podem enfilar-nos sobre el Barret. A l’altre costat el darrer tram equipat ens deixa sobre el corriol que mena a Santa Magdalena del Mont. Si ens desviem momentàniament a l’esquerra podem sortir directament a la carena des de on gaudirem d’una magnífica perspectiva.

Seguint camí travessem una tanca (rètol indicador).

Puig Corneli (1300m) El camí baixa a mà dreta a la propera ermita de Santa Magdalena del Mont on també hi ha el refugi Emili Triadú. L’ermita, d’origen romànic, és documentada d’ençà el segle X. Primitivament havia estat dedicada a Sant Corneli. Per a utilitzar el refugi cal demanar-ho a l’ajuntament de la Vall d’en Bas. Des de Santa Magdalena podem baixar a Sant Privat pel santuari de la Verge de les Olletes o continuar camí cap al coll de Joanetes.

Nosaltres però, optem per enfilar-nos a la carena prop del repetidor de telecomunicacions. Desprès, per sota l’enorme estel nadalenc, anem a buscar el camí del cingle, protegit inicialment per una barana, que seguim vers el SW ran de la timba. Podríem haver passat més amunt, per la carena, però les vistes no serien pas millors que les que gaudim des de prop de la cinglera.

Quan el camí vira a la dreta, el Puig dels Llops ens mostra el seu vessant més rost i altiu. Perdem alçària mentre revoltem la fondalada a la capçalera de la canal dels Ganxos Vells on un corriol, senyalitzat per una fita, surt esbiaixat a mà esquerra. El prendrem de tornada. Ara però continuem recte fins al proper coll.

Coll de Joanetes (1290m) Rètol indicador. S’hi ajunten quatre camins: el que hem vingut des del cingle de Puig Corneli (SE), el provinent de Santa Magdalena del Mont (NE), el que pel solell ve del Pas dels Burros (SW, tornarem per aquí) i el que per l’obaga puja al Puig dels Llops i al Puigsacalm (NW). Prenem aquest darrer entrant a la fageda. Una cadena protegeix el pas d’una torrentera. Anem guanyant alçària gradualment, amb pendent entre moderat i fort. Els fajos a penes ens deixen veure Santa Magdalena i, darrera seu, la vall i la ciutat d’Olot.

Atenyem de nou la carena (1467m) al punt on, a mà esquerra, un suau llom ens permet enfilar-nos al Puig dels Llops. Quin contrast amb el seu vessant oposat!

Puig dels Llops (1485m) Senyera i llibre de registre. Magnífica perspectiva vers el N, l’E i el S. No pas vers l’W on el Puigsacalm ens ho priva. Balcó panoràmic del Pirineu, la Garrotxa, les Guilleries i el Collsacabra.

Retornem a recuperar el camí que seguim, propers a la cinglera, vers el SW en suau pendent que solament s’accentua els darrers metres abans del cim del Puigsacalm.

Puigsacalm o Puigsacau (1514m) Vèrtex geodèsic, creu i llibre de registre. Fent honor al seu nom és planer (-calm, altiplanicie, plana alterosa i aglevada dalt d’una muntanya, el que en altres contrades s’anomena tossa o tossal). Encara que be podria referir-se als extensos rasos propers, com el de Manter.

L’aglutinació  de l’article salat sa(ça) dins del nom és força corrent a la toponímia catalana, especialment en aquestes contrades (Sacomella, Puigsacreu, Puisallança, Collsacabra, etc.) així com la terminació amb el mot –calm (Sant Martí i Sant Hilari Sacalm) alhora propi de la llengua occitana.

També coneixem prou toponímia on és freqüent la vocalització de la “ela” en “u” (baumes-balmes, aubereda-albereda, baucells-balcells, aubert-albert, cau-calm,…). Tal vegada per això la muntanya era anomenada localment com Puigsacau. I és així com la trobem ressenyada a diferents publicacions de finals del XIX (Diccionari Aguiló, butlletins excursionistes, Jocs Florals,…). Però no pas de forma generalitzada: autors contemporanis prou arrelats i coneixedors de la comarca com Marià Vayreda l’anomenaven Puigsacalm.

La panoràmica des del cim en un dia clar millora la del Puig dels Llops, ampliant-la pel cantó ponentí. Així, seguint el sentit de les busques del rellotge,  albirem ben propera la Serra de Curull i el Santuari de Bellmunt i tenim a l’horitzó Rasos de Peguera, Serra d’Ensija, Pedraforca, Cadí, Moixeró, Taga, Puigmal i tota l’olla de Núria, Bastiments, Costabona, Canigó, Comanegra, Bassegoda, Mont, Plana d’Olot, Sant Julià del Mont, volcans Croscat i Santa Margarida, Puigsallança. Del Collsacabra hi destaquem l’Agullola de Rupit i, més propers, Aiats i Cabrera. Seguint albirem Agudes, Matagalls i, per acabar-ho d’arrodonir, darrera la Collada de Bracons, la Plana de Vic amb Sant Llorenç del Munt i Montserrat a l’horitzó. És tan cert que les muntanyes no es mesuren solament per la seva alçària com que al pot petit hi ha la bona confitura.

Mirant el veí Puig dels Llops distingim clarament al seu vessant meridional tres faixes. Per la més inferior de les quals s’hi endevina el camí de retorn al Coll de Joanetes pel Pas dels Burros. Davallem del cim pel suau llom carener vers ponent fins al coll amb els Rasos de Manter.

Coll (1430m) Rètol indicador. Hi conflueixen els camins de pugen de Santa Magdalena pel Puig dels Llops, el que segueix cap als Rasos de Manter on es trifurca cap a la Collada de Bracons, Vidrà o el Pla Taver i el que prenem nosaltres cap al Pas dels Burros que, amb un gir de 90º baixa decidit vers el S.

El camí és fressat i senyalitzat com a PR (senyals grocs i blancs). En poca estona ens fa perdre força alçària amb passos on sovint cal ajudar-nos amb les mans, un d’ells equipat amb una sirga. Tenim a la vista, la carretera que puja al Coll de Bracons. Sembla propera i abastable. Falsa observació dons el pati que ens trobaríem és molt considerable. Desprès, ja més suau, anem revoltant en sentit contrari a les busques el Puigsacalm Xic.

Seguim per successives sifonades salvant replecs i torrenteres de l’abrupta cara meridional del cim fins que, passat el Clot de Sacomella, encarem la faixa a la falda del Puig dels Llops que havíem albirat des del cim i que ens deixa al Pas del Burros.

Pas dels Burros (1313m) Sobre un ampli contrafort del Puig dels Llops. Perdem alçària, trobem un pas de roca protegit amb una sirga que ens deixa encarats al coll de Joanetes, on retornem sobre els nostres passos fins al camí de baixada als Ganxos Vells.

Ganxos Vells (1300m) Una fita assenyala el corriol que baixa esbiaixat a mà dreta. No és senyalitzat, però no ofereix cap dubte: entaforant-nos a la pregona i pedregosa llera de la canal que conforma la capçalera del Torrent de la Roqueta. Aviat trobem un primer pas equipat amb tres esglaons metàl·lics. Desprès, bona estona de pendent amb algunes desgrimpades fàcils fins a trobar el segon tram equipat amb esglaons i una sirga.

Els tercer és el més llarg: un sòlid passamà metàl·lic amb esglaons a banda i banda ens ajuda a baixar un llis de bona adherència. Encara poc més avall un parell de trams amb cadenes ens auxilien per terreny menys sòlid. Finalment, un sisè i darrer tram amb passamà i esglaons ens deixa sobre el corriol que gira decididament a l’E, allunyant-nos del torrent per anar a resseguir el peu de la cinglera sota el Puig Corneli, fins a retrobar el camí de la carena que desfem fins al Puig del Soi.

Camí al Mas Poc (1021m) Una fita assenyala un corriol que, a mà esquerra, baixa vers el N en moderat pendent pel bosc del Mas Poc. Desprès d’una colzada el corriol esdevé una antiga pista de desemboscar, força malmesa. Abastem una cruïlla (rètols indicadors) on recuperem els senyals de pintura grocs.

Mas Poc (820m) Rètol indicador. El ramal que marxa amunt a l’esquerra mena ala Mare de Déu de les Olletes per Fontanilles. Nosaltres baixem per la dreta seguint un camí carreter fins al proper Mas Poc, abandonat però que encara conserva les parets ben dretes i que deixem a mà dreta. Passat el mas continuem davallant pel mateix camí resseguint el marge dret del Torrent de Boïcs. Bona estona més enllà deixem a mà dreta un altre mas, el de Sant-romà i, poc més enllà, un parell de cases de les Feixes.

Ben aviat albirem les primeres cases del nucli de Joanetes i retornem al punt de sortida.



Variant per la Baga de les Olletes i el Serrat de Fontanills

Aquesta és una alternativa si, a l’anada o a la tornada, volem esquivar els ganxos. A base però de fer una considerable marrada de 4,5km. Senyals de pintura grocs i rètol indicadors a les cruïlles.

Coll de Joanetes (1290m) Rètol indicador. Marxem vers el NE en direcció a Santa Magdalena del Mont fins a la propera cruïlla a l’esquerra.

Cruïlla (1280m). Rètol indicador (Joanetes per Fontanills 2h 10’). Deixem el camí a Santa Magdalena i prenem un corriol ben fresat a l’esquerra i baixem fort per la fageda.

Mare de Déu de les Olletes (1072m) Gran capella construïda dins d’una balma a finals del segle XIX, protegida per una reixa de forja. Continuem pel sender baixant fort per la baga fins a la propera cruïlla.

Baga de les Olletes (990m). Cruïlla. Rètol indicador (Sant Privat 1h 10’, Joanetes 1h 40’). Deixem el camí pel que veníem i que continua cap a Sant Privat d’en Bas, per un altre a mà esquerra, ben definit. Aviat acaba al final d’una pista sota el Coll del Forn.

Pista (990m) La seguim revoltant en el sentit de les busques del rellotge la falda del Pla Safalguera.

Fontanills (915m) Mas rònec que trobem a mà esquerra. Deixem la pista per la que veníem i que baixa cap a Puigpardines per una altra més precària vers el S. fins que acaba derivant en un corriol.

Serrat de Fontanills (915m). Cruïlla. Rebutgem el ramal de l’esquerra i continuem pel corriol, ben fressat, vers el W. Desprès de revoltar la capçalera del Clot de Mas Roure (o Torrent dels Boïcs) el corriol en aboca a la pista que baixa del Puig del Soi. La prenem a mà esquerra fins al proper Mas Poc.

Mas Poc (820m). Continuem pista avall fins a Joanetes.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Puig de Bestracà

Circular partint d’Oix, a l’Alta Garrotxa

Comencem a caminar poc abans del Pla de les Guillasses on, a ma esquerra, hi ha un espai prou ampli per deixar-hi els vehicles. S’hi accedeix per una pista que surt a ma dreta de la carretera de mena d’Oix a Beget i passa ran de Cal Pei, seguint la Riera d’Oix. Poc més enllà del Pla de les Guillasses la pista esdevé impracticable si no es disposa de tot terreny.

Permet recórrer la bonica vall d’Hortmoier i visitar l’ermita de Sant Miquel i els ‘roures del rei’ uns exemplars monumentals i centenaris.

Observacions: a partir de la Portella nosaltres varem abandonar el camí per enfilar-nos al cim per la cresta. Però el camí continua fins dalt. A la baixada, desprès de Sant Andreu de Bestracà cal continuar sempre pel marge esquerre de torrent de Romegueres fins al punt d’inici. Però el camí és perdedor per poc definit.



Puig de Bassegoda

Per Sant Feliu el coll de Riu amb retorn pel de Principi i Sant Aniol d’Aguja. Opció d’escurçar la ruta retornant pel Caire de Comadells.

Distància 19 km (15 km baixant pel Caire de Comadells)
Desnivell acumulat 1500 m (1210 m pel Caire de Comadells)
Nivell de dificultat alta
Dates 14/07/2007 31/03/2011 29/01/2012
Cartografia Editorial Alpina. Alta Garrotxa (1:25.000)

Itinerari circular tot recorrent les Valls de Riu, de la Comella i els engorjats de Sant Aniol d’Aguja. Visitarem dues esglésies romàniques i passarem pel costat de masos i hisendes que antany deurien ésser principals i avui solament en resten ruïnes entre la malesa. Racons curulls d’història i llegendes. Camins que, reculant en el temps, ens recorden el pas de bosquerols, carboners, traginers, militars, contrabandistes i bandolers, en una contrada abrupta marcada per la frontera: amb el Vallespir tant a prop, al nord, a l’altra banda de la Muga. Paratges d’una especial bellesa descrits acuradament per Marià Vayreda. Pot resultar doblement gratificant llegir la seva novel·la “La Punyalada” quina acció s’emmarca en aquestes contrades, desprès de fer-hi una visita.

Tan podem fer la ruta en el sentit de les busques del rellotge, com en el contrari (tal com descrivim a la ressenya). En aquest darrer cas retornar per la Riera de Sant Aniol i refrescar-nos –si s’escau– amb un bon bany als seus gorgs, serà un al·licient afegit que pot comportar l’inconvenient de que a l’estiu hi ha una munió d’excursionistes i banyistes que concorren per un corriol força estret, fent-nos alentir el pas.

Una alternativa al Coll de Riu és la del Caire de Comadells que també podem utilitzar com a itinerari de tornada escurçant la ruta.

La qualificació de dificultat alta ens la mereix la combinació entre desnivell, llargària i el darrer tram d’accés al cim on cal fer dues curtes grimpades ajudats per esglaons i cadenes. Sense ser difícil, aquest pas pot suposar un problema a qui tingui vertigen o fòbia a l’alçada.

El recorregut transita entre corriols ben fressats i pistes. És senyalitzat amb diversos tipus de marques (excepte entre Coll de Riu i el cim). A la major part de cruïlles hi ha rètols indicatius, alguns amb horaris estimats. Però no pas a totes i com que hi concorren altres senders i pistes i els senyals amb pintura son de distribució força irregular (sovint, poc evidents on caldria), cal estar ben atents i el mapa resulta imprescindible.

Tot el camí és molt ombrívol entre vegetació ufanosa. Al solell hi predomina el pi i el roure i a la baga el faig, el castanyer i el boix. Travessarem diverses torrenteres, però no cal refiar-se’n. Solament podrem abastar-nos d’aigua amb seguretat a la part baixa quan seguim pel costat de la riera de Sant Aniol.

Accés.  Entre Castellfollit de la Roca i Sant Jaume de Llierca, cal prendre el trencall cap a Montagut i un cop allí, desviar-nos per la GIV-5231, estreta carretera que mena a Sadernes. És obligat aturar-nos i visitar el pont romànic de Llierca. Carretera amunt arribem a Sadernes i desprès de 2,5 quilòmetres de pista , comencem a caminar a l’alçada del Pont d’en Valentí. Hi ha diversos espais habilitats per a deixar-hi el vehicle, però hi ha restriccions de pas els caps de setmana i diàriament entre juliol i setembre, en aquest cas cal deixar el vehicle a Sadernes.

Pont de Valentí (340 m, rètol i corriol a l’esquerra que hi baixa). Bonic pont romànic ben restaurat. No cal baixar-hi. Poc més enllà, abans que la pista es bifurqui, prenem un corriol a mà dreta (rètol amb temps estimat de 3h 40’, senyals de pintura verd/taronja) en direcció al Bassegoda.

Emprenem el corriol ben fressat que puja fort entre l’alzinar fent llaçades vers el nord, guiats pels senyals de pintura verd/taronja.  Cruïlla en Y. Rebutgem un corriol a mà dreta (fita) que puja al cingle de les Cabres que queda sobre els nostres caps i seguim per l’esquerra fins a Sant Feliu.

Sant Feliu de Riu (530m) Reprenem camí vers llevant per una pista, en moderada pujada. És la continuació de la que puja a Sant Feliu paral·lela i a menys cota que el nostre corriol, tot passant per la Font de les Deus.

Pla de Riu (590m) Cruïlla indicada (a la dreta) vers la Mare de Déu de les Agulles i Bassegoda. Seguim recte (a la dreta) encara que fem marrada però val la pena passar prop del mas de la Plana fent poc desprès un gir de 90º a l’esquerra.

Mas de la Plana (637 m), a l’extrem ponentí del Pla de Riu (o de ca n’Agustí), ampli i verd, als peus del Martanyà. El travessem, fem una colzada de 90º a la dreta tot deixant el Mas de Ca l’Agustí al fons a l’esquerra. Entremig de la castanyera d’aquest mas recuperem la pista per la que podíem haver optat a la cruïlla de la de la Plana.

Cruïlla (700m). Deixem la pista que continua cap al Coll de Riu, per on també hem de passar, però que hi puja fent considerables marrades. Prenem un corriol a l’esquerra i pels collets de Vinardell i de la Caseta (ruïnes) abastem a l’ermita de les Agulles. Si tenim la intenció de baixar pel Caire de Comadells podem deixar la visita a les Agulles per a la tornada i, a l’alçada del collet de la Caseta, prendre un corriol que ens mena a la pista.

Mare de Déu de les Agulles. (870 m). Ermita d’origen romànic del segle XII. Vers el N surt el corriol del Cingle de Comadells. Vers el NE, segons el mapa, un corriol ens hauria de deixar ben aviat sobre una colzada de la pista que passa molt propera. Però el camí més evident i fressat marxa vers el ESE i també en poca estona ens deixa sobre l’esmentada pista però un parell de revolts abans, amb el que fem marrada. D’una forma o de l’altra continuem per la repetida pista fins al coll.

Coll de Riu (990m). Cruïlla de pistes i camins. Diversos indicadors però cap assenyala el Puig de Bassegoda. Un corriol poc fressat al començament, però aviat evident i clar, marxa de la cruïlla vers el nord. Aviat ens fa saber de quin pal va fen-nos grimpar. Desprès ens passeja per sobre unes codines de roca descomposta i més endavant ens espera amb trams de tartera. Sempre amb un pendent que fa perdre l’alè, obligant-nos de tant en tant a cercar la complicitat de l’escassa vegetació que subsisteix entre el rocam. Així fins a la base de la muralla rocallosa que envolta el cim a l’alçada de l’esvoranc que separa els dos cims.

Peu de l’esvoranc entre cims (1300m). La Taula d’en Gustí és el cim de l’esquerra i la d’en Sala el de la dreta (principal). Si volem baixar pel Caire de Comadells haurem de retornar aquí i seguir cap a l’esquerra per un poc evident corriol que més endavant va definint-se guiats per fites escadusseres. Marxem cap a la dreta voltejant aquesta cara de migdia en sentit contrari a les busques per anar a trobar el pas clau. Senyals amb pintura verda ens hi acompanyen i esglaons, ganxos i cadenes ens ajuden en dues curtes grimpades fins al cim.

Puig de Bassegoda (1.375 m) La descripció del paratge la recorda una placa del Centre Excursionista d’Olot, extreta del pròleg de La Punyalada de Marià Vayreda: “Dalt del Puig de Bassegoda, com posat exprés pera confort del excursionista afadigat, hi hà un canapè de blaníssima herba i sòlit respatller de pedra, hont algont temps jo m’hi asseya sovint, contemplant sempre ab el mateix interés el grandiós panorama que s’extenía a mos peus”.

Davallem per un fressat corriol, perdent alçària ràpidament vers el nord, fins al Pla de la Bateria on una pista ens deixa al coll de Principi.

Coll de Principi (1128m, rètol indicador). Abastem el una altra pista (un ramal de la mateixa que hem deixat al coll de Riu) per on transcorre el GR 11 que ja no deixarem fins al coll del Molí, a la Riera de Sant Aniol. La seguim una estona en baixada tot girant a ponent. L’abandonem per prendre un corriol a l’esquerra que s’endinsa al bosc en fort pendent. Passades les ruïnes del Corral de Principi, abastem un bonic exemplar de roure.

Força més endavant, al llom d’un replec de la Serra de Banyadors, abastem les ruïnes del Mas de Can Pincipi i seguim en constant i ferma baixada, alternada amb alguns curts trams de pujada en superar les torrenteres. Deixem a la dreta el corriol a Sant Vicenç i arribem al Coll Roig.

Coll Roig (853 m.) que ens obre a la vall de la Comella. Fins aquí hem seguit pel solell, ara continuarem per la baga. Aviat el corriol enfila la tartera que cau per la cara nord del Martanyà. El pedregar és ben assentat i el camí hi passa ferm. Després baixem fent llaçades per dins del bosc fins a travessar la Riera de la Comella, ben propers al Coll del Molí.

El Prat, coll del Molí (428m). Diversos rètols indiquen una munió de destinacions. Tants aquí baix i pocs o cap allà on caldrien!

Tant si ja hi hem estat com si no, és obligada la visita a Sant Aniol d’Aguja i omplir la cantimplora a la font de deu generosa. Ens queda a un quart d’hora, seguint el GR vers el nord. I si anem amb prou de temps, podem arribar-nos fins al bonic Salt del Brull. Desprès refarem el camí fins al Coll del Molí i, vers migdia, anirem resseguint el ben fressat i senyalitzat corriol que alterna entre un marge i l’altre pel costat de la Riera de Sant Aniol. Aquest és probablement el tram més bonic del camí passant per racons de gran bellesa com la Gorja del Citró, el Goleró o la petita presa del Gomarell. I si el temps i les ganes acompanyen podem refer-nos del cansament de la jornada prenent un bany a les seves aigües cristallines.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Cingles de les Cabres i Gitarriu

Des del Pont de Valentí pel Querforadat i el Treu Petit

Distància 5,7 km
Desnivell acumulat 671 m
Nivell de dificultat difícil
Data 18 de febrer de 2011
Cartografia Editorial Alpina. Alta Garrotxa (1:25000)
Querforadat
el Querforadat

Petita ruta circular ―us ocuparà una matinal― amb un itinerari tant atrevit com bonic.

Al marge esquerre de la riera de Sant Aniol, sobre el Pont de Valentí, s’alça el Cingle de les Cabres que s’allargassa vers sol ixent pel de Gitarriu. A l’Alta Garrotxa, una contrada d’orografia trencada i abrupta, curulla de racons d’obligada visita per a qualsevol excursionista.

M’encurioseix el mot “Gitarriu”. Als peus de la cinglera hi ha la Vall de Riu.

La dificultat radica en que cal grimpar per guanyar el cingle per passos força aeris. El punts més compromesos estan equipats amb cordes, parabolts i cables. Malgrat tot, no és gens recomanable per a persones que pateixin fòbia a les alçades o poc fetes a trescar. Per a la resta diguem que te aquell puntet de pujada d’adrenalina que complementa unes vistes espectaculars per arrodonir una sortida plaent que no us importarà repetir a la propera ocasió que es presenti.
Accés. Anem fins a Sadernes per la GIV-5231 des de Montagut i prenem la pista que enfila la riera de Sant Aniol. Deixem el vehicle a la tercera i darrera zona d’aparcament, passat el segon pont[1]. Comencem a caminar seguint la pista fins a l’alçada del Pont de Valentí (rètol i corriol a l’esquerra que hi baixa). Poc més enllà, abans que la pista es bifurqui, prenem un corriol a mà dreta (rètol, senyals de pintura verd/taronja) en direcció al Bassegoda.

Pont de Valentí (340 m). Bonic pont romànic ben restaurat. No cal baixar-hi. Emprenem el corriol ben fressat que puja fort entre l’alzinar fent llaçades vers el nord, guiats pels senyals de pintura verd/taronja. Ben aviat l’abandonem.

Tartera (390 m 10’). Cruïlla en Y. Deixem el corriol pel que veníem que continua cap a Sant Feliu de Riu i prenem el ramal a la dreta (fita) que, vers sol ixent, enfila per la tartera. Senyals de pintura (punts) vermells. Tot i que és fressat, resulta perdedor entremig del pedregar. Mena a la base de la cinglera que tenim sobre els nostres caps on hi ha diverses vies d’escalada. Això fa que trobem altres ramals que busquen la base de la paret. Parant força atenció podem anar seguint els senyals que ens menen pel millor camí facilitant-nos els trànsit per una zona descomposta i de fort pendent.

Abastem el peu de la cinglera, sota impressionants parets verticals i balmes. Resseguim ben arrapats al peu de la paret que tenim a mà dreta, vers el nord. Guanyem alçària per salvar un esperó passat el qual, ens cal davallar de valent fins on el cingle sembla que vol tombar i se’ns presenta més accessible.

Pas del Cabró (535 m, 40’). Comencem la grimpada. Hi ha parabolts per assegurar el pas amb una corda. Passos fàcils (II/II+) malgrat que aeris, però amb bons agafadors i roca ferma. Un passamà de corda protegeix un flanqueig. Anem a cercar la base d’una lleixa que, de cara a la paret, puja esbiaixada d’esquerra a dreta. Quan l’abastem continuem per la base de la paret, ara vers migdia. Passem vora l’entrada d’una cova[2] i més amunt, quan la lleixa acaba ran de cingle, pugem uns pocs metres a l’esquerra fins a un relleix on hi ha una balma en una balconada i el Querforadat.

Querforadat (690m, 1h 30’). Tal com el seu nom indica és un esvoranc, millor dit: una petita cova que permet el pas entre el rocam. Hi entrem per la boca més estreta fent una curta grimpada, ajudant-nos d’una sabina providencialment situada al peu. A l’altra banda s’obre com un gran finestral abocat al cingle que ens permet recrear-nos amb la contemplació de l’entorn. Un indret fantàstic, pràcticament sota el fil de la carena. Per abastar-la ens queda superar el pas més compromès del dia: és fàcil i està protegit per un sòlid cable, però imposa respecte per aeri. Un cop superat podem, si cal, ajudar els companys assegurant-los amb corda. Hi ha un parablot instal·lat per aquest fi.

Per una estreta lleixa, en pocs metres, abastem la carena. Des d’aquest punt seguirem un ben definit corriol, senyalitzat amb pintura vermella i fites, que s’enfila vers gregal (NE) separant-nos del fil del cingle. Rebutgem un ramal a l’esquerra que ens mena al cingle sense continuïtat aparent. Guanyem alçària per pendent entre moderat i fort entremig d’un bosc mixt de pi i alzina. Deixem a mà dreta un precari ramal de la pista que puja des de Sadernes pel costat del Puig de Cufí.

El nostre corriol fa un gir de 90º a la dreta i, entremig del pedregar, guiats per fites sovintejades (sembla que els senyals de pintura han desaparegut temporalment) abastem de nou la carena ran de cingle, en una àmplia balconada que ens permet esplaiar-nos amb l’àmplia perspectiva de tota la contrada i el Pirineu oriental. De Rocacorba al Canigó, del Puigsacalm al Bassegoda que ens presenta imponent la seva cara ponentina, on hi albirem l’ermita de la Mare de Déu de les Agulles. Albirem Talaixà i tota la carena del Puig de les Bruixes. La Serra Llobera i el Montnegre, la fondalada de Sant Aniol i el Clot de les Puces, el Puig d’en Coll, el Martanyà, el Mont… Més propers, als nostres peus, els Plans de Muntada i Sant Feliu de Riu.

Resseguim el sender vers sol ixent, propers al cingle i guiats de nou pels senyals de pintura. Aviat abastem el grau.

El Treu Petit (964m, 2h 25’). És el grau per on el camí guanya la cinglera pel nord. El cingle de Gitarriu continua ben alterós vers sol ixent. Emprenem la baixada entre les llaçades d’un camí ben fressat, per una fondalada on la cinglera és menys abrupte. Passem per una fageda. Transitem desprès per la tartera als peus del cingle en direcció a gregal. El camí hi és ben aposentat i no ofereix cap problema.

Camí al Coll d’Espinabell (840m, 2h 45’). Quan a la cruïlla abastem aquest camí, el prenem a mà esquerra, vers ponent. Anem perdent alçària paulatinament per entremig del Bac de Riu. No hi ha senyalització, solament algunes fites esporàdiques, però el camí és franc i evident. Seguim bona estona vers ponent i, desprès d’una llaçada vers el nord, marxem cap a garbí (SO).

Camí a Sant Feliu de Riu (580m, 3h 30’). El nostre camí ens aboca al que mena a Sant Feliu de Riu i al Bassegoda, que prenem a mà esquerra. Recuperem els senyals de pintura verd/taronja i vers migdia, en mitja hora més abastem la cruïlla on l’hem abandonat a l’anada i la pista a l’alçada del Pont de Valentí (340m, 4h)


[1] Hi ha restriccions de pas els caps de setmana i diàriament entre juliol i setembre. En aquest cas deixar el vehicle a l’aparcament de Sadernes (afegiu-hi 2,5 quilòmetres).
[2] Suposem que es tracta de la Cova de les Cabres. Ens ho fa pensar la presència d’excrements d’aquest animal.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Sant Aniol d’Aguja

Del Pont de Valentí al Salt del Brull. Retorn pel Salt de la Núvia i (opcional) per Talaixà

Distància 10km
Desnivell acumulat 500m
Nivell de dificultat fàcil
Data 9 de novembre de 2010
Cartografia Editorial Alpina. Alta Garrotxa (1:25000)

Us proposem la visita a un dels indrets més bonics de l’Alta Garrotxa, a tocar del Vallespir: la vall de la riera de Sant Aniol. Passarem per paratges i gorgs bellíssims on la natura combina feliçment abruptesa i exuberància. Visitarem l’ermita de Sant Aniol d’Aguja i encara, aigües amunt, ens engorjarem fins a l’idíl·lic Salt del Brull.
Per retornar dues opcions: Pel Salt de la Núvia, on gaudirem d’una perspectiva a vol d’ocell de tota la contrada i, si encara volem allargar-ho una mica més, pujarem a Talaixà.
Tot i que és una vall tancada i abrupte ens adonarem que havia estat molt habitada: ponts, molins, hostals, carboneres, masos escampats arreu, camins antics i graus treballosament guanyats a la roca. Racons curulls d’història i llegendes que, reculant en el temps, ens recorden el pas de bosquerols, carboners, traginers, militars, contrabandistes i bandolers. Paratges d’una especial bellesa descrits acuradament per Marià Vayreda a la seva novel·la “La Punyalada” quina acció s’emmarca en aquestes contrades.
Els camins son ben fressats i senyalitzats. No hi ha dubtes d’orientació ni passos complicats. Però creuarem diverses vegades la riera a gual i això comporta mantenir l’equilibri amb la possibilitat d’acabar de peus –o de cul– a l’aigua.
Qualsevol època de l’any és bona per anar-hi, tot i que a l’estiu el tram de la riera és molt concorregut per banyistes. Si el temps acompanya, no us oblideu el banyador i la tovallola. Refrescar-nos amb un bon bany als seus gorgs, serà un al·licient afegit.

Observacions
Tingueu en compte que la cobertura de GPS a les gorges sovint resulta pobre i pot induir a l’error. Per aquest motiu les lectures d’alçada dels punts dels tracks poden diferir sensiblement de la realitat. La seva posició però, s’ha corregit manualment sobre mapa topogràfic (1:5000) i ortofotomapa de l’ICC per tal de minimitzar el marge d’error.

Accés
Entre Castellfollit de la Roca i Sant Jaume de Llierca, cal prendre el trencall cap a Montagut i un cop allí, desviar-nos per la GIV-5231, estreta carretera que mena a Sadernes. És obligat aturar-nos i visitar el pont romànic de Llierca. Carretera amunt arribem a Sadernes i desprès de 2,5 quilòmetres de pista, comencem a caminar a l’alçada del Pont d’en Valentí. Entre Sadernes i el pont trobem diversos espais habilitats per a deixar-hi el vehicle, però hi ha restriccions de pas els caps de setmana i diàriament entre juliol i setembre. En aquest cas deixar el vehicle a l’aparcament de Sadernes.

Pont de Valentí (340 m, rètol i corriol a l’esquerra que hi baixa). Bonic pont romànic ben restaurat. No cal baixar-hi. Marxem pel camí carreter vers el N. Deixem a mà dreta el corriol (rètol) al Cingle de les Cabres i al Bassegoda per Sant Feliu i poc més enllà, quan la pista es bifurca, rebutgem el ramal de la dreta que puja a Sant Feliu i el Pla de Sant Agustí.
Per unes bones passeres travessem la riera a gual, rebutgem un ramal a l’esquerra i continuem, pista enllà pel marge dret. Vora el camí abastem les ruïnes primer de la Farga i més endavant del Molí de Riu.
Poc més enllà abandonem la pista per un corriol senyalitzat a mà dreta (gran plafó dedicat a l’ermita i l’aplec de Sant Aniol). A partir d’aquí seguim senyals verd i taronja. Creuem de nou la riera a gual, aquest cop per passeres no tant còmodes i, marge esquerra enllà, atenyem el Gomarell.

El Gomarell(357 m)
Resclosa per a la captació d’aigua de boca (bany prohibit). Al marge dret queden les Planes de la Muntada i el mas homònim. Superem la resclosa i marxem pel camí excavat a la pedra pel marge esquerre (dreta en el sentit de la marxa).

Gorja del Citró (395m)
A l’entrada d’aigües d’un bonic gorg, passem de nou al marge dret per una sòlida passarel·la i continuem pel camí obert a la pedra fins que, poc més amunt, ens cal reprendre el marge esquerre creuant de nou la riera a gual.
Deixem sobre nostre, a la dreta, el Prat on hi ha les ruïnes d’un mas i atenyem una cruïlla de camins.

El Prat, Coll del Molí (430m)
Diversos rètols indicadors. Per l’esquerra ve el camí de Sant Aniol (GR-11) que continua per la dreta cap Albanyà pels colls Roig i de Principi (accés al Bassegoda). També per aquesta banda marxa un camí que, pel Collet de Clarioles, puja a Ribelles o la Comella.
Continuem pel marge esquerre fins a una cruïlla, tant per un ramal com per l’altre anirem a parar al mateix lloc. Pel de l’esquerra però, passarem prop de les ruïnes del que fou el Moli de Sant Aniol.
Més enllà albirem a l’altre marge l’àbsida de l’ermita. Aviat deixem un corriol a mà dreta (un altre accés al Collet de Clarioles que farem servir si optem per pujar a la part superior del Salt del Brull) i per una sòlida passarel·la ens plantem a Sant Aniol.

Sant Aniol d’Aguja (445m)
Dit també Sant Aniol d’Uja. Esglesiola romànica del s. XI, a l’indret on hi havia un monestir benedictí documentat ja al s. IX. Davant de l’església hi ha la casa de Cal Sastre, antiga rectoria i refugi, fins fa poc abandonada i en ruïnes (1). També hi ha una generosa font.
Des de temps ben reculats, cada any per Pasqua Granada, s’hi celebra l’aplec de Sant Aniol (o dels Francesos) que reuneix gent de la Garrotxa i del Vallespir.
Marxem pel marge dret de la riera de Sant Aniol vers el N per bon i fressat camí que s’espatlla considerablement a l’alçada del Gorg Fosc.
El Gorg Fosc, conegut també com a Gorga Fosca o Gorg Blau és un bon toll d’aigües verd turquesa alimentat per un bonic salt.
A partir d’aquí ens caldrà progressar per la llera buscant els millors passos, sovint saltant de pedra en pedra per esquivar els tolls, fins al Salt del Brull.

Salt del Brull (500m)
Salt de 40m en dues graonades per on la riera s’esbalça sobre un profund gorg, en una raconada deliciosa.
Retornem sobre els nostres passos en direcció a Sant Aniol i, pocs metres abans d’arribar-hi, prenem un evident corriol a mà dreta seguint el GR en sentit contrari. En moderat pendent comencem a guanyar alçada vers el S, parant molt de compte a no confondre’ns amb el camí que, des d’aquest mateix punt puja per Can Barrufa, vers el W, a les Balmes d’Uja.
Passem pel grau conegut com Portell de la Guilla, guanyant alçària contínua però còmodament.

Salt de la Núvia (550m)
Quan el camí fa un gir de 90º vers el W. Som al Malpàs de la Quera, més conegut com Salt de la Núvia (2). És una magnífica talaia sobre tota la vall de Sant Aniol i els voltants. Als nostres peus destaca el mas de la Muntada sobre les seves Planes.
Pocs metres més enllà abandonem el camí principal (GR 11) que puja a Talaixà per un ben definit corriol a mà esquerra que, en poca estona, ens deixa a les planes.

Planes de la Muntada (360m)
L’abastem poc més o menys a l’alçada del Gomarell però al marge dret, el contrari de l’anada. Continuem per aquest marge vers el S primer per corriol i després per la pista del mas que no és altra que la que hem seguit a l’anada i que ara desfem fins al Pont de Valentí.

VARIANT PER TALAIXÀ

Aquesta opció ens permet allargar la ruta fins al Coll de Talaixà . Nucli dispers a l’entorn de l’església de Sant Martí on a primeries del segle passat hi havia censades 130 persones. Avui no hi viu ningú de forma estable.
Opcionalment podem separar-nos del camí per visitar la cova de la Feixa Closa o pujar al Ferran.

Salt de la Núvia (550m)
Marxem vers el W pel GR rebutjant el camí que a mà esquerra baixa a les Planes de la Muntada.

Feixa Closa (640m)
Unes inicial amb pintura vermella “FC” ens indiquen el camí, a mà dreta, per pujar a la cova de la Feixa Closa (3) (25’ anada). Camí enllà travessem el ruïnós mas de la Quera i prosseguim fins al Coll de Talaixà.

Talaixà (755m)
Situat al coll homònim que separa les valls de Sant Aniol de la d’Hormoier Hi ha un refugi del C.E. Olot, amb una part lliure per a 6 persones. Des d’aquí es pot pujar en poca estona al Ferran (983m 40’ anada)
Prenem un camí ben fressat que baixa pel marge dret del Clot de Talaixà vers el SE. Passem pel costat de diverses antigues carboneres, fàcils d’identificar per les parets que conformaven els fons pla. Testimonis d’una activitat antigament important: el carbó d’alzina.
Rebutgem a mà dreta un corriol que mena al Grau de Sadidorta, creuem dues vegades la pista de la Quera, mentre anem baixant cap a la riera. Quan hi som ben a prop, el camí ens mena seguir pel marge dret dins al Pont de Valentí.

ACCÉS A LA PART SUPERIOR DEL SALT DEL BRULL I INFERIOR DEL SALT DE LA CAPA

Podem trigar-hi aproximadament 1h25’ (anada)

Cruïlla al Coll de Clarioles (435m)
Des de Sant Aniol d’Aguja tornem enrere travessant la passarel·la per la que hi hem arribat. Pocs metres més enllà surt a mà esquerra un corriol (senyals grocs) que s’enfila fort vers l’E. fins al Collet de Clarioles.

Collet de Clarioles (555m, 20’)
Rebutgem al camí que, per la dreta, mena a les Canals i al Pla Ballador. Ens enfilem vers el N seguint els senyals grocs. Bona estona més amunt el camí es bifurca (40’).

Camí a Can Llebre (745m)
Rebutgem el ramal de la dreta, més fressat, que s’adreça al Pujant d’en Llebre. Marxem a l’esquerra (fites).
El rastre del corriol es fa difícil de seguir mentre anem baixant en direcció a la riera per un alzinar pedregós.
Abastem la llera (1h15’). A l’esquerra tenim la part superior del Salt del Brull.
Llera amunt, en uns 10’ (1h25’), abastem el Salt de la Capa. La forma que ha pres la tosca recorda aquesta peça.
El salt inferior és d’uns 15 metres, però un dels esglaons superiors fa 40 metres.

  • (1) A finals d’estiu del 2013 s’hi van començar obres de rehabilitació i hom espera reobrir-hi el refugi.
  • (2) Conta la llegenda que una fadrina de la veïna casa de la Quera va preferir esbalçar-s’hi abans que casar-se amb un home a qui no estimava. Una altra versió atribueix la mort de la donzella a la caiguda de la seva cavalcadura atemorida per l’estrèpit produït per les galejades dels trabucs dels amics del nuvi.
  • (3) Petita cavitat tubular i sostre baix (cal passar-hi agenollat) que acaba a l’altre extrem en una balconada sobre les parets del Cingle de les Manrades.
Detall de l’itinerari sobre mapa de l’Ed.Alpina (Alta Garrotxa). En blau les variants de Talaixà i part superior del Salt del Brull.


Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF