Arxiu de la categoria: No comarcalitzades

Canal de la Jenduda

Pics d’Europa: Accés al Massís Central o Urrieles des de Fuente Dé

Distància 3,5 (anada)
Desnivell acumulat 809 m
Nivell de dificultat difícil
Data 21 de setembre de 2013
Cartografia Ed. Adrados i Ed. Alpina

La de la Jenduda és una estreta canal utilitzada com a alternativa al telefèric de Fuente Dé per accedir (o sortir) al massís Central (Urrieles) dels Pics d’Europa pel vessant meridional.
Des del mateix punt hi ha altres accessos: la Canal del Embudo i el Cóllau Valdecoro, però menen més a ponent i llevant, respectivament.
No és el camí més fàcil, però sí el més directe. Comparteix part de l’itinerari amb un altre accés més llarg, però també més còmode: l’anomenat Camino de l’Hacheru (Hachero) o del Butrón, que mena als peus de l’estació superior del telefèric.
Curiosament, el camí de l’Hacheru, tot i que és prou fressat, no surt als mapes consultats (Adrados, Alpina, compatible Garmin d’en Bob Boulan i topogràfic de l’IGN). Nosaltres vàrem “descobrir-lo” sobre la marxa. En veure’l creguérem que s’adreçava al Cóllau Valdecoro. I de fet és així, però un ramal puja fins prop de l’estació superior. D’haver-ho sabut l’haguéssim utilitzat per la tornada.
A la de la Jenduda, com a qualsevol canal encaixonada, cal tenir cura amb la caiguda de pedres. Hi ha trams de fort pendent sense que calgui grimpar, excepte a la part baixa on cal superar un bloc encastat.

Accés. A Fuente Dé s’hi arriba per la carretera que hi mena des d’Espinama.

Fuente Dé (1.080 m)
Des de l’àmplia zona d’aparcament ens adrecem per un antic camí carreter, evident i fressat, vers els NW. Virem a NE faldejant sota els espadats, en direcció a la línia del telefèric. Obviem a mà esquerra el camí (PR-PNPE 25) que, fent llaçades, per la Canal del Embudo puja a la Vega de Liordes.
Continuem faldejant vers el NE, en moderat però constant pendent, fins que el camí descriu una colzada i vira a NW.

Cami de l’Hacheru (1400 m)
O del Butrón. Deixem a mà dreta el camí de l’Hacheru, més evident i fressat, que s’adreça al Cóllau Valdecoro i, un ramal, a l’estació superior del telefèric. Anem a l’esquerra (NW) en fort pendent, vers la base de l’evident canal que albirem en aquella direcció.
Per terreny rost, pedregós i descompost superem el con de dejecció.

Canal de la Jenduda (1620 m)
Enfilem per la canal. Aviat trobem un bloc encastat. Hi ha una sirga d’ajuda. La pedra tant polida pel pas de la gent, que ens obliga a superar-lo a força de braços. Tram curt, gens exposat, però incòmode.
Cap altre obstacle que el fort pendent (píndio, en la parla local) sobre terreny pedregós, sovint inestable.
L’embut col·lector de la canal és herbat, superat el qual entrem a una clotada.

Las Becerras (1780 m)
Clotada de fons herbós, envoltada de pedregar, que travessem pel bell mig. Seguint fites ens enfilem pel pedregar, vers el N, per abastar un llom on girem 90º a l’E, donant l’esquena al Pico de San Carlos i deixant a mà esquerra el Jou de Lloroza.
Per camí evident ja solament ens resta abastar i seguir a mà dreta la pista que puja del Cable.

El Cable (1850 m)
Estació superior del telefèric de Fuente Dé.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pico Tesorero

Ruta normal per l’aresta SE des del Cable

Distància 5,7 km (anada)
Desnivell acumulat 775 m.
Nivell de dificultat Moderat
Data 20 de setembre de 2013
Cartografia Adrados Ediciones. Urrieles y Andara (1:25000)

El Tesorero és termenal de les tres províncies per les que es reparteixen els Pics d’Europa: Astúries, Cantàbria i Lleó. No és al centre orogràfic del massís però des de la seva aèria piràmide s’albiren bona part de la resta dels massissos Central (Urrieles) i Occidental (Cornión). Deu ser per això que és un cim molt visitat.
La característica silueta triangular, aïllada d’altres cims, el fan inconfusible des de la llunyania.
L’itinerari proposat és la ruta habitual que s’hi enfila per l’aresta SE. No ofereix altre dificultat que algunes grimpades, això si, amb un “pati” considerable (PD inf).

Accés
L’accés a el Cable (estació superior del telefèric de Fuent De) s’acostuma a fer amb el propi telefèric. O a peu, per la Canal de la Jenduda. Però en aquest cas caldrà afegir-hi un desnivell que ronda els 800 m i força estona més.

El Cable (1845 m)
Marxem vers el NNW seguint la pista que mena a Aliva. Aviat albirem el nostre objectiu: un cim piramidal que destaca al NW.
A l’Horcadina de Covarrobres deixem la pista per prendre un ramal a l’esquerra que va a passar per la falda de Peña Olvidada. Quan fa un gir de 180º a l’esquerra (la Vueltona) per pujar cap a les mines d’Altaiz, l’abandonem.

La Vueltona (1945 m)
Deixem la pista per un sender ben fressat a mà dreta que s’enfila fort pel pedregar als peus de Peña Vieja i dels Picos de Santa Ana, vers el NW. És el camí a la Vega de Urriellu, molt transitat.
El pendent es modera i fins i tot baixem lleugerament quan passem sota la Torre de los Horcados Rojos (es distingeix per característic color de la roca) tot virant a W.
Fem un gir de 90º vers el N, rebutjant el camí que per l’esquerra puja a Cabaña Verónica (que hem anat albirant sobre un llom des de bona estona abans). Tornem a enfilar-nos de valent en direcció a la collada d’Horcados Rojos, però ens desviem poc abans d’abastar-la.

Desviament (2325 m)
Poc abans d’abastar la collada dels Horcados Rojos deixem el camí de la Vega de Urriellu per un poc definit sender a l’esquerra (fites).
Davallem uns pocs metres i anem a buscar una canal que s’enfila per la base de les Peñes Urrieles, un parell d’esveltes agulloles. Grimpem per terreny descompost fins abastar la sortida de la canal on, marxant vers W, anem flanquejant per migdia el pendís meridional de les Peñes Urrieles, amb el cim del Tesorero ja ben a la vista.
Fites escadusseres ens guien cap al llom entre els dos cims des de on afrontem l’aresta SE del Tesorero, amb tendència a la dreta (camí més fàcil).

Pico Tesorero (2568 m)
Una petita bústia i una placa assenyalen un cim rocallós i punxegut. Esplèndida panoràmica circular. Retornem pel mateix camí.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Vall d’Orlu

Dent d’Orlu

Circular partint de les Forges d’Orlu (Arièja), passant per l’Estany de Nagilha, Collada d’en Beis, estany i refugi d’en Beis.

Camí fàcil, fressat i ben senyalitzat. Atenció a la llargària i el desnivell.

Es pot fer també en sentit invers i dividir-la en dues etapes fent nit al Refugi d’en Beys. En aquest cas és recomanable pujar a algun dels cims de la zona: Pic de la Portella Gran, d’Estany Faurí, Puig de la Grava, de la Cometa d’Espanya,…



Integral Picos de Europa

Recorrido de los tres macizos con ascensión a sus más altas cumbres

Peña Santa de Castilla

Había visitado en dos ocasiones los Picos de Europa. En ambas la meteorología me impidió completar el itinerario previsto. A pesar de ello, la experiencia sirvió para hacerme una idea general y quedar cautivado por aquel quebrado paisaje de contraste. En corto espacio, el caminante puede pasar de agrestes parajes entre llambrias y llastrales, canchales, simas, hoyos, canales y verticales murallones desplomándose de afiladas cimas, donde señorean el rebeco y el buitre, a frondosos hayedos, prados y vegas aprovechados desde antaño para el pastoreo, en los que se levantan majadas y corren caminos que ganan los escarpes en ingeniosos sedos. Es en estos remansos en los que pacen ovejas, cabras y vacas de cuya leche se producen los más afamados quesos, madurados en las abundantes cuevas de la región.
Por su naturaleza caliza, extraordinariamente permeable, el agua juega un papel decisivo: en las partes altas moldea caprichosamente la roca y desaparece por las dolinas para resurgir en cotas bajas, donde labra profundas gargantas. Arriba es un bien escaso, raro. Abajo fluye alegremente y se remansa en plácidos lagos.
Es desde las cimas donde la vista del montañero puede apreciar y gozar intensamente de tanto contraste.
Por ello cuando vi el programa del Gran Trekking de los Picos de Europa que ofrecía la compañía de guías de montaña TocandoCumbre -a quienes ya conocía- no dudé en enrolarme. Concebido con un aumento gradual de la dificultad, a medio camino entre la excursión de montaña y el alpinismo, resulta física y técnicamente exigente. Permite conocer los tres macizos y hollar sus más altas cimas de la mano de profesionales, buenos conocedores de la zona.
La meteorología, cambiante, nos permitió sin embargo cumplir con el programa, alcanzando todas las cimas y objetivos propuestos. La camaradería reinante entre el grupo y el buen hacer de los guías pusieron el resto para hacer que conserve un grato recuerdo del viaje y aguarde la ocasión para regresar de nuevo a Picos.
A diferencia de lo que es habitual en esta página, donde ofrezco reseñas de mis rutas preferidas a quien pueda interesar, lo que sigue es sencillamente una crónica. Lo contrario requeriría mayor espacio y, sobretodo, mejores conocimientos de los que poseo.

Punto de salida Jito de Escarandi
Punto de llegada Santuario de Covadonga
Cota más alta Torre Cerréu (Torre Cerredo 2.642 m.)
Longitud 102 km
Desnivel acumulado +9.247-10.245 m
Tiempo Nueve jornadas
Dificultad Alta
Cartografía Miguel Angel Adrados. Picos de Europa: Ascensiones a las
y bibliografía cumbres principales y 20 travesías selectas. Mapas(1:25.000).ISBN 84-922363-0-2
Fecha 4 al 12 de septiembre de 2010
Organización TocandoCumbre

(Redacción basada en el programa de TocandoCumbre. Niveles de dificultad y graduación de pasos, según bibliografía consultada)

Primera jornada: Jito de Escarandi/Casetón de Ándara
Del Jito de Escarandi, punto de arranque del Trekking, acometemos una pequeña marcha por la Canal de la Jazuca hasta el Casetón de Ándara, a los pies de la Pica de Macondiú, donde cenamos y pasamos la primera noche.

Segunda jornada: Casetón de Ándara/Hotel-refugio de Áliva
Recorrido completo por el Macizo Oriental o de Ándara que, por el Collado del Mojón entre evidentes vestigios de la profusa actividad minera a que se vio sometida la zona, nos lleva hasta su punto culminante, La Morra de Lechugales, de 2.444 metros de altura (PD sup, con un paso de III- en la vertical fisura-chimenea de ascenso al bloque cimero). Por el camino visitamos algunas cimas vecinas o que nos pillan de paso: el Pico del Grajal de Arriba (F), Pica’l Herru (Jierru) (F) y la Silla del Caballo Cimero (F, con pasos aéreos en el cresterío que la une a la Morra de Lechugales). Descendemos por el Canalón del Herru y, ascendiendo por la antigua morrena de la Llomba del Toro, alcanzamos los Puertos de Áliva y su Hotel-refugio, en un paraje de ensueño bajo la mirada de Peña Vieja, que nos acoge para una nueva noche de descanso.
Tanto esta como la anterior jornada hemos gozado de sol brillante y altas temperaturas.

Tercera jornada: Hotel-refugio de Áliva/Vega Urriellu
Habiendo repuesto fuerzas, nos adentramos en el macizo Central o de los Urrieles,  cometiendo la subida por la muy espectacular canal del Vidrio que nos lleva hasta los pies de Peña Vieja (F), la segunda montaña de nuestro itinerario.
Para conquistar su cima debemos subir hasta los 2.613 metros de altura. Cumplido el primer objetivo de la jornada, nos vamos por el Hollacón de Villasobrada, La Collada Bonita, el Hou Tras el Picu y la Canal de la Celada. Circundamos así en sentido anti horario el emblemático Picu Urriellu (Naranjo de Bulnes) hasta el Refugio Delgado Úbeda en Vega Urriellu.
La jornada nos ha deparado un día gris en general, con abundantes nieblas. A última hora de la tarde, ya en el refugio, llovizna.

Cuarta jornada: Vega Urriellu/Hou los Cabrones
Afrontamos la escalada al pico más alto de estas montañas, techo tanto de Asturias como de Castilla y León. Se trata de la Torre Cerréu (Torre Cerredo) que, con sus 2.650 metros, se alza majestuosa por encima de su entorno. Para llegar hasta ella recorreremos la Corona del Raso, la Horcada Arenera y el Hou Cerréu (Jou de Cerredo).
En la ascensión por la ruta normal, una vez situados frente a la pared SE, superamos pasos de II más espectaculares que difíciles (PD). Hollada su cima nos vamos para el refugio JR Lueje en el Hou los Cabrones(1), donde reponemos fuerzas para el día siguiente.
Parte del grupo, dos componentes que ya conocían esta cima, optan por ascender al vecino Picu los Cabrones.

Quinta jornada: Hou los Cabrones/Collado Jermoso
Nos aguarda hoy una de las jornadas duras. Desde el Hou los Cabrones recorremos la distancia que nos separa de Collado Jermoso, uno de los lugares más bucólicos de Picos. Lo hacemos regresando al Hou Cerréu y descendiendo al Hoyo Grande Cimero por las horcadas de Don Carlos y de Caín. Aunque el tiempo inestable nos hace dudar, afrontamos luego la ascensión a la segunda cumbre más alta de los Picos de Europa, El Llambrión de 2.642 metros, (PD, pasos de II y III en la cresta entre Tiro Callejo y la cumbre). Luego descendemos a Collado Jermoso por el Hoyo del Llambrión, a los pies de las Torres de Peñalba, D Úbeda y de la Palanca.
Concluimos la jornada con un merecido descanso en el refugio Diego Mella, el más bonito de cuantos guardan estas montañas (2).

Sexta jornada: Collado Jermoso/Caín
Esta, la anterior y la siguiente son sin duda las jornadas más duras de todo el recorrido, pero se hace llevadera porqué el día nos brinda una climatología de “lujo” y nos reserva una de las montañas más estéticas, la Torre del Friero, de 2.445 metros de altura (F). Visible desde el refugio, nos muestra una estampa majestuosa, aparentemente inaccesible. Sin embargo, haciendo un nuevo derroche de esfuerzo descendemos hasta el Llagu Bajero para seguidamente afrontar una larga y emocionante subida con nos lleva por el Collado de Chavida y el hombro hasta nuestro objetivo. Luego, un vertiginoso descenso hasta Caín por la Canal y Sedo de Asotín, otro regalo para los sentidos. Siguiendo el curso del Cares, alcanzamos Caín donde cenamos y pernoctamos en el albergue El Diablo de la Peña.

Sétima jornada: Caín/Colláu’l Hou Santu
Nos adentramos en el último de los tres macizos: el Occidental o del Cornión. Accedemos a él por la Canal y Sedo de Mesones. Por el Boquete alcanzamos el Hou Santu y el collado. Improvisamos unos vivacs para pasar la noche.
Como que el camino píndio y la carga extra no han logrado amedrentarnos, acometemos por la Grieta Rubia (vía normal), la Peña Santa de Enol, de 2.486 metros y segunda máxima altura del macizo (PD sup). En total la jornada nos ha deparado una pechada de más de 2300 metros de desnivel que han puesto a prueba el fantástico estado de forma que hemos adquirido después de una semana recorriendo los Picos de Europa. Esta es la única noche que no contamos con el apoyo de un refugio y toca dormir bajo las estrellas (3).

Octava jornada: Colláu’l Hou Santu/Vegarredonda
Otro día con meteorología benigna. Ya en la recta final, afrontamos la escalada más difícil de todas, la de la Torre Santa de Castilla, el punto culminante del Cornión. Pese a su mayor dificultad, se nos antoja accesible (4) después de toda una semana encaramados por los riscos cantábricos. Acometemos exitosamente la ascensión por la Canal Estrecha (vía normal AD inf con pasos entre II y III+).
Con los deberes hechos y la satisfacción de haber conseguido lo que nos propusimos, descendemos por el Colláu La Fragua a pasar la última noche en el refugio de Vegarredonda.

Novena y última jornada: Vegarredonda/Santuario de Covadonga
Desde el refugio de Vegarredonda bajamos al Santuario de Covadonga por las vegas de Enol, de las Traviesas y de Orandi (5).
Una bien servida y mejor degustada comida cerca de Cangas de Onís sirve de colofón a nueve jornadas inolvidables.

  • (1)  De regreso de la cima, en el Hou Cerréu, entra repentinamente la niebla aportando un brusco cambio climatológico. Por el camino nos pillan fuertes rachas de viento, granizo y algunos copos de nieve. Lástima: nos quedaba suficiente margen de tiempo y ganas para acometer luego el Picu los Cabrones. Pero la meteorología manda.
  • (2)  El ocaso viene precedido de nubarrones y niebla. Es la segunda ocasión que visito este refugio y tampoco en esta he podido embelesarme con el espectáculo de la puesta de sol desde el collado. Lo dejo para la próxima.
  • (3)  Nos toca en suerte un día claro de atmósfera diáfana, con temperaturas suaves que nos permite deleitarnos más de una hora en la cima y pasar una plácida noche admirando nítidamente la bóveda celeste.
  • (4)  El mérito no es tanto nuestro como fruto de la atenta supervisión y apoyo de los guías de TocandoCumbre.
  • (5)  El programa preveía finalizar el recorrido en los Lagos de Covadonga, pero la coincidencia con el fin de etapa de la Vuelta a España de ciclismo, lo que hubiésemos podido cubrir con poco más de una hora se prolongó en más de cuatro, bajo una fina y persistente lluvia que nos dejó calados hasta los huesos.
Tramo Cota máx. Distancia Desniveles Tiempos
Jito de Escarandi-Casetón de Áliva 1.700 3,5 +406 55′
Casetón de Ándara-Áliva 2.444 13,6 +1.263 -1.305 8h 15′
Áliva-Vega Urriellu 2.619 11 +1.347 -1.066 7h 45′
Vega Urriellu-Hou los Cabrones 2.646 11 +930 -789 6h
Hou los Cabrones-Collado Jermoso 2.642 10 +1.134 -1.173 7h 40′
Collado Jermoso-Caín 2.448 18,8 +920 -2.496 10h 50′
Caín-Colláu’l Hou Santu 2.104 9 +1.847 -168 6h 35′
Ascensión a la Torre de Sta Maria 2.476 2 +472 -105 1h
Ascensión a Torre Santa de Castilla 2.593 1,4 +511 -16 2h 30′
Colláu’l Hou Santu-Vegarredonda 2.111 5,2 +74 -741 2h 15′
Vegarredonda-Strº de Covadonga 1.466 15,7 +208 -1.404 4h 40′



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pic d’Estanh Faurí

Des del refugi d’en Beis i retorn per l’estany de Nagilha

Distància 17,7 km
Desnivell acumulat +922 -1942m
Nivell de dificultat alta
Data 9 d’agost de 2010
Cartografia IGN. 2148ET Ax-les-Thermes. 2249OT Bourg-Madame.

Segona jornada d’un itinerari circular per la Vall d’Orlú a l’Arièja en la que ens enfilem al Pic d’Estanh Faurí. La primera hem pujat des de les Forges d’Orlú al Refugi d’en Beis visitant el Pic de la Portella Gran.
Per arribar a aquest cim, situat al bell mig d’una vasta regió lacustre, cal una llarga aproximació s’hi vagi per on s’hi vagi. L’itinerari des de migdia és per l’estany de Lanós i les portelles d’Orlú i de Madides. Pel nord, des de les Forges d’Orlú i l’estany de Nagilha (és el camí que hem fet servir pel retorn). I per sol ixent, des de l’estany i refugi d’en Beis i la collada del mateix nom, objecte d’aquesta ressenya.
La situació del refugi d’en Beis ens permet dividir l’excursió en dos trams i fer una ruta circular per paratges molt recomanables.
La dificultat principal la trobem en l’accés al cim on el camí no és gaire evident i que ens obliga a grimpar per alguna canal (alternativament per cresta) en terreny descompost o herbei. A això cal sumar-hi un desnivell considerable de baixada. Per això l’hem considerat difícil. Però l’estratègica situació del cim i els paratges pels que transitarem, compensa en escreix l’esforç.
A la imatge els pics de Peirisses (esquerra) i d’en Faurí (centre) sobre l’estany de Peirisses de baix.

Accés
Al refugi d’en Beis s’hi pot accedir per la Vall d’Orlú: A l’entrada d’Acs dels Termes, abans del nucli urbà (venint del coll o del túnel de Pimorent) prenem a mà dreta la D22. Passem Orgeix i Orlú i deixem el vehicle més amunt, desprès de la central elèctrica, a l’aparcament de les Forges d’Orlú[1].

Forges d’Orlú (915 m)
Marxem vers xaloc (SE) per un ampli sender marcat amb senyals de pintura grocs i indicat com Itinerari de les Cascades. Creuem l’Orièja per un pont passant al marge esquerre. A l’alçada de l’aparcament de Caralp continuem per pista i poc abans dels prats de Gaudú ens ajuntem al GR 7 que seguim a mà dreta fins a l’estany i el refugi. Hi trigarem 4h 10’, una hora menys si partim de Caralp.

Refugi d’en Beis (1.970 m, 9h 20’)
Situat a la riba nord de l’estany del mateix nom. Propietat de la mancomunitat de municipis de la Vall d’Orlú[2]. Marxem vers garbí (SO) pel camí que voreja l’estany. Superat aquest, deixem el GR 7 que marxa a mà esquerra (rètol) i prenem el corriol a mà dreta guiats pels senyals de pintura grocs i vermells del GRP de la Volta de les Muntanyes d’Acs. Passem vora un estanyol curull d’herba. El corriol afronta una canal rosta sota l’estany de la Collada, que deixem a mà dreta en un replà.
Desprès, fent llaçades per guanyar el fort pendent, entremig de blocs de granit i herbei, anem descrivint una àmplia corba en el sentit de les busques del rellotge per salvar un contrafort que baixa del Pic d’en Beis fins que, arribats a una balconada, virem a ponent fins al coll.

Collada d’en Beis (2.348 m, 1h 30’)
Vers ponent, al fons del circ, crida la nostra atenció l’estany de baix de Peirisses. El de dalt a penes podem veure’l però si el seu sobreeixidor. Vers mestral, al fons de la vall, lluu l’estany de Nagilha. Sobre els nostres caps, al nord, els espadats del Pic d’en Beis. A sol ixent destaquen el Puig de la Cometa i les Tres Piques Roges. A migdia el Puig de la Grava. I vers garbí (SO) s’alcen desafiants els pics de Peirisses i la cresta que l’uneix amb el d’en Faurí, el nostre destí. Tancant el circ de Peirisses una aguda cresta amb els pics de Nabre, d’Esquena d’Ase i de l’Anyell. Un escenari impressionant.
Deixem el camí que baixa vers Nagilha per continuar vers garbí (SO) pel llom d’aquesta àmplia collada direcció al Pic de Peirisses. Trobem indicis de corriol que aviat es fonen i fites escadusseres. Esquivem el pic de Peirisses deixant-lo a mà dreta, marxant per la seva falda entre tartera de grans blocs de granit i clapes d’herbei. Depassat el pic, continuem pel mateix flanc deixant sobre nostre a mà dreta, la cresta rocallosa que l’uneix amb el de l’Estany Faurí. Procurem fer-ho a poca alçària, separats de les grans lloses que farien de mal transitar.
Albirem un collet i a la seva esquerra el cim format per dos turons rocallosos separats per un llom herbós, el de l’esquerra -més punxegut- és el més alt. Observem que al llom hi conflueixen dues canals cobertes d’herbei. Escollim la de la dreta. Per passatges molt rostos i posant força atenció a no relliscar, grimpem fins al llom i, ja planerament, assolim el cim.

Pic d’Estany Faurí (2.709 m, 2h 55’)
Albirem al nord els estanys de Peirisses. Vers gregal (NE) l’estany d’en Beis. En aquesta direcció podem contemplar tot el camí recorregut. El Puig de la Cometa i les Tres Piques Roges s’alcen imponents sobre l’estany. A xaloc el Puig de la Grava i vers migdia l’estany de Lanós, amb el Carlit darrere. Vers garbí el Coma d’Or i el Puigpedrós de Lanós. Als nostres peus l’estany Faurí. Vers ponent, seguint la carena, una retallada cresta mena als pics de Nabre, d’Esquena d’Ase i d’Anyell.
Per baixar del cim escollim fer-ho per ponent, en direcció a l’estany Faurí, per un llom menys rost i revoltant en sentit antihorari l’esperó que es despenja des del cim vers migdia. L’anem a creuar per un collet guardat per dos gendarmes. Trobem alguna fita i indicis de corriol. Desprès retornem sobre els nostres passos de l’anada fins a la Collada d’en Beis.
Desprès, ja per camí ben fressat i senyalitzat, marxem vers el nord passant entre les altes muralles ponentines del pic d’en Beis i l’estany Peirisses de baix i ens enfilem suaument fins a un promontori senyalitzat per grans fites[3]. Comencem una forta davallada per anar a passar propers a unes cabanes i una estació nivomètrica automàtica que deixem a mà esquerra. Abastem la riba de l’estany de Nagilha al punt on hi tributa el torrent que travessem per un sòlid pont. Desprès enfilem un camí planer ample i ben adobat que va vorejant el marge ponentí de l’estany fins a la seva presa.

Presa de l’estany de Nagilha (1.905 m, 6h 45’)
En llaçades davallem als peus del mur pantà i passem vora l’estació superior del telefèric de servei que puja des de les Forges d’Orlú. Anem perden alçària i entrem a l’exuberant fageda on el camí hi fa nombroses llaçades fins que ens deixa al marge esquerra de l’Orièja que creuem per un pont, ja a les Forges.

Forges d’Orlú (915 m, 8h 30’)
Àmplia zona d’aparcament, pícnic i serveis.

  • [1] Si volem retornar pel mateix itinerari d’anada per comptes de fer-ho per l’estany de Nagilha, a les Forges d’Orlú podem prendre un ramal a mà esquerra que ens deixa, passats 3 quilòmetres, a l’aparcament de Caralp (1.130 m, de pagament els mesos de juliol i agost). Ens estalviarem 55’ de camí i 215 m de desnivell.
  • [2] No és gestionat pel CAF i no fa descompte per a federats. Ampli i ben equipat, és molt freqüentat per excursionistes, pescadors i gent que hi puja per observar la fauna de la zona (trencalòs, isard,…) Per això és millor reservar-hi plaça si volem pernoctar-hi.
  • [3] En aquest punt diverses fites i corriols fresats ens poden confondre i menar-nos per l’esquerra baixar en direcció al torrent de Peirisses. Cal marxar a mà dreta i no deixar el camí senyalitzat per sovintejats senyals grocs i vermells del GRP.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Mont Valièr

Per la Vall de Riberot

Distància 10,4 km (anada)
Desnivell acumulat 1913 m
Nivell de dificultat alta
Data 13 i 14 de juliol de 2010
Cartografia IGN 2048OT Aulus-les-Bains, Mont Valier (1:25000)

Diuen del Mont Valièr que llur nom ve de Valerius (Sant Valier, darreries del segle V), primer bisbe de Coserans. La tradició atorga a aquest personatge la primera ascensió i la instal·lació d’una creu al cim. Actualment n’hi ha una de granit a la seva memòria.
També se l’anomena El Senyor de l’Arièja, malgrat els seus 2.838 metres, pel seu esvelt i dominant perfil. Històricament els habitants de la plana de Tolosa, del Gers i del Tarn, en veure’l dominar tota la serralada es pensaven que era la muntanya més alta dels Pirineus. Aquesta opinió es justifica en part perquè el cantó oriental (a la foto) és dels més alts dels Pirineus (1700 m verticals directes, inclosos 800 m de paret vertical).
És dons un cim que gaudeix d’una perspectiva excel·lent. Llàstima que en les dues ocasions que hi he estat la meteorologia no m’ha permès gaudir-ne. De les diferents vies i camins per pujar-hi, el més concorregut i fàcil –quan no hi ha neu- és per la Vall de Riberot, objecte d’aquesta ressenya. La dificultat ve donada pel fort desnivell, però el camí és evident, ben senyalitzat, fresat i lliure de passos exposats. Paisatgísticament és un recorregut excel·lent: fageda, salts d’aigua espectaculars, estanys…
El refugi d’Estanhons -ben equipat i guardat- és molt a prop del cim. Això us permet repartir la sortida en dues jornades: fins al refugi la primera, cim i retorn la segona. Però és ben factible fer cim la primera jornada, pernoctar al refugi i aprofitar per visitar-ne algun altre o retornar per un altre recorregut.

Accés
Des de Sent Gironç (Saint-Girons) seguim la D618 i la D4 passant per Castilhon de Coserans i Eras Bòrdas de Les. Continuem carretera i, al cap d’un parell de quilòmetres, prenem a l’esquerra l’estreta pista asfaltada que entra a la Vall de Riberot, tot passant pel llogaret d’Ayer, fins a l’aparcament del Pla de la Lau.

Pla de la Lau (961 m)
El mot ja ens diu molt: lau en occità, allau.  Prenem el GR 10 vers migdia, passant entre el riu i l’alberg. Rebutgem el ramal que creua el Riberot continuant pel marge esquerre. Passem vora un prat (rètols) i continuem breument per una antiga pista tot entrant a la fageda. Rebutgem un camí a mà dreta (rètols indicadors) que mena a la Cabana de Peiralada pel barranc de les Escales[1]. Per un pont de fusta creuem el riu i marxem pel marge dret.
Anem guanyant alçària dins del bosc marxant vers xaloc (SE) amb el riu a la nostra dreta que salta i s’engorja. A l’altre riba podem veure com s’estimba el barranc de Peiralada per la cascada de les Escales. En una clariana deixem a mà dreta sota una gran roca la Tuta de l’Ors (ós), una balma que ens pot servir d’aixopluc en cas de necessitat.
Tornem a passar a la riba esquerra per un altre pontarró de fusta. Aviat albirem la cascada de Nérech.

Cascada de Nérech (1.338 m, 1h 30’)
El riu es despenja en diversos trams per enormes blocs de granit. Per una passarel·la metàl·lica sota mateix de la cascada passem de nou al marge dret. Hom ha habilitat esglaons als blocs de pedra per ajudar a travessar aquest tram pedregós. Fort pendent. Més amunt albirem el primer tram de la cascada. Els arbres ja son marginals, caminem ara entre herbei, rocam i neret, mentre ens anem allunyant del riu.

Cabana de Caucis (1.803 m, 2h 45’)
Refugi lliure senzill però en bon estat. Gaudim d’una bona vista de l’estany Redon. Deixem el GR que marxa per la dreta (rètol)[2] vers els estanys Redon i Long i el coll de la Pala de Clavera i seguim ara senyals de pintura grocs, passant pel costat d’un antic pluviòmetre. Per fort pendent i sempre vers el SE abastem el refugi.

Refugi des Estanhons (2.246 m, 3h 45’)
Ben equipat i situat. Vers sol ixent podem albirar ben evident el nostre destí: el Mont Valièr, el Coll de Faustin i més a la dreta el Petit Valièr. Marxem en aquella direcció seguint els senyals de color groc per camí ben fressat que ens mena esquivar un contrafort que baixa del Valièr. Trams de tartera i fort pendent. Revoltem el contrafort i ens enfilem al seu llom per flanquejar desprès en direcció al coll.

Coll de Faustin (2.660 m, 4h 55’)
Ens enfilem entre llaçades per l’ampli llom de migdia del Valièr, en fort pendent.

Mont Valièr (2.838 m, 5h 20’)
Coronat per dues creus, una de granit i l’altre de ferro. Bona panoràmica: Montcalm, Pica d’Estats, Certascan, Monteixo, Mont Roig, Qüenca, Peguera, Moredo, Bassiero, Punta Alta, Comaloforno, Besiberris, Maladeta, Tres Comtes, Barlonguèra, Maubèrme, Neuvielh, Midi de Bigorra…[3]
Retornem pel mateix camí en 3h 15’.

  • [1] Un rètol informa que aquest camí és desaconsellable per caiguda de pedres.
  • [2] És part de l’itinerari del Camí de la Llibertat entre Sent Gironç i Alòs d’Isil pel coll de la Pala de Clavera.
  • [3] Segons hem llegit en altres ressenyes dons, entre la boira i el desconeixement del Pirineu vist per aquest cantó, se’ns feia difícil destacar els cims més llunyans.
  • [4] Des del Coll de Faustin en poca estona podem accedir al Petit Valièr per una canal molt evident (passos de grimpada fàcils II/II+)

Mont Valièr 2012
Mont Valièr 2010
Alpinisme: Mont Valièr per l’Artiga (Corredor Faustin)

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Tarbesó

des del Coll de Palhèras i retorn pels estanys de Rabassoles

Distància 11 km
Desnivell acumulat 776 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 30 de juny de 2010
Cartografia IGN 2248ET. Gorges de l’Aude (1:25000)

Fàcil itinerari circular pel Donasà, comarca occitana, al Llenguadoc, al nord del Capcir.
De modesta alçària i formes suaus pel vessant nord i més abrupte per migdia, el Tarbesó (en francès Tarbésou) s’alça en una zona lacustre: la dels estanys de Rabassoles. Separat dels cimals més destacats d’aquella banda del Pirineu, fa que sigui una bona talaia.
La ruta, fàcil i ben senyalitzada, pot realitzar-se en una matinal i us resultarà molt plaent.

Accés
Des d’Acs (Ax-les-Termes) prenem la D613 i després la D25 en direcció a Ascon (Ascou) i l’estació d’esquí Ascou-Pailhères, per enfilar el coll de Palhèras. Poc abans d’arribar-hi, podem deixar el vehicle en una àmplia zona d’aparcament.

Coll de Palhèras (1.964 m).
Plafó amb mapa de l’itinerari i rètols. Marxem vers garbí (SO) per una pista precària seguint els senyals del GR 7-B, en suau pendent. El Tarbesó s’alça evident en aquella direcció.
Abandonem la pista que marxa a mà dreta i el GR que ho fa per l’esquerra (rètol indicador i senyals de pintura grocs). Pendent moderat mentre seguim un corriol ben fressat que s’enfila pel llom del Mounégou, que anem deixant a mà dreta, en direcció a la carena. Abastem l’ampla cresta de Mounegou i la seguim en direcció al cim. Als darrers metres el pendent augmenta.

Pic de Tarbesó (2.364 m).
Hi gaudim d’una bona panoràmica del cims de l’entorn: Dent d’Orlú, Recantons, Baxouilladec, Roc Blanc,…
Per terreny costerut i vers ponent, baixem del cim per anar a buscar la carena del Serrat de les Escales que s’allargassa vers migdia, i la seguim. Tot resseguint les sinuositats careneres, gaudim d’una bona vista dels estanys de Rabassoles que queden al fons, a la nostra esquerra. Rebutgem algun corriol que hi baixa per aquest cantó.
La següent elevació que trobem seguint la carena vers migdia, és el Roc de Bragues. Ens hi enfilem però defugim el cim pel cantó de llevant fins a un collet sobre un petit estanyol al que baixem, seguint el ben fressat corriol.
Circumdant l’estanyol donem un gir de 180º al nostre itinerari. Retrobem el GR 7B que baixa del Pic de Llauses i que hem deixat just al començar. Marxem ara vers el nord i abastem l’estany Blau.

Estany Blau de Rabassoles (1.928 m, 2h 30’).
Rètols indicadors. Som al punt més baix del recorregut. Continuem vers el nord guiats pels senyals de GR, per camí fressat. A mà dreta, per sota nostre veiem l’estany de Baix. Superat l’estany Negre, el camí en pendent moderat però constant, inicia un gir en el sentit de les busques del rellotge per sota la falda del Tarbesó, vers gregal (NE), en direcció a l’evident coll de la Comella de l’Ors (fr:Ours, cat:Ós).

Coll de la Comella de l’Ors (2.177m, 3h 30’).
Entre el Tarbesó i el cim del mateix nom. Continuem vers el nord per entremig d’herbei, solcat de tant en quan per reguerols, fins abastar la pista que hem deixat al començament de la caminada que ens retorna al punt de partida (4h 10’).




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Auñamendi (o Pic d’Anie)

des del Potillo de Ernaz (Piedra de San Martín)

Distància 13,8 km
Desnivell acumulat 963 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 23 d’agost de 2009
Cartografia Ed. Alpina. Belagua i Roncal (1:25000)

Geogràficament l’Auñamendi (o Pic d’Anie) forma part del massís de Larra, situat al partió entre les altes valls de Belagua, Varetons i Aspe. Administrativament correspon al Bearn francès.
El massís de Larra, a la capçalera de la Vall de Roncal, és una immensa massa de roca calcària que s’eleva per sobre els dos mil metres, on s’hi ha format un conjunt càrstic de molta importància. La zona alta és un gran rascler (lapiaz), irregular i trencat, en el que l’acció de l’aigua hi ha obert profunds avencs: s’hi localitzen les xarxes subterrànies més destacades dels Pirineus que figuren, a més, entre les primeres del món, tan en profunditat com en llargària: Piedra de San Martin i Illaminako Ateeneko Leizea. El circuit que proposo recorre part d’aquesta zona.
El carst te una morfologia molt peculiar i aquest lloc n’és un bon exemple. Conforma un paisatge dur, pedregós, sovint descompost, ple de bòfies, gorges, rasclers i avencs que, o te n’enamores o l’odies. Però segur que no et deixa indiferent. D’altra banda el cim és una piràmide esvelta i atractiva. El seu perfil és el de la típica muntanya que tots hem dibuixat de petits. En canvi no gaudeix de les espectaculars vistes dels seus veïns, sobretot dels de migdia.
La ruta no és llarga (pot fer-se en una matinal) i el desnivell moderat. Però és feixuga. Té alguns trams de curta grimpada que podeu estalviar-los si feu la ruta que proposo per a la tornada. La rampa final té un pendent considerable. Amb boira ha de resultar especialment complicat.
Em va semblar que era un cim molt concorregut. Tal vegada pel fet de que vaig pujar-hi un diumenge d’agost. Però també perquè hi ha diversos itineraris, tant des d’un costat com l’altre de la frontera. El fet és que en ésser matiner, vaig coincidir amb poques persones al cim, però mica en mica s’anava omplint. I a la baixada vaig trobar una autèntica processó d’excursionistes, havent de parar sovint per cedir-los-hi el pas (norma no escrita però ineludible pel bon muntanyenc).

Accés
El Portillo de Ernaz o Collado de la Piedra de San Martin fa de termenal entre Izaba (Roncal, Navarra) i Areta (Varetons, Bearn). Per migdia s’hi arriba des d’Izaba, desprès de vint-i-cinc quilòmetres per la NA-1370. Deixem el vehicle en aquest punt on hi ha una àmplia zona habilitada.

Piedra de San Martin (1.766 m)
Seguim uns pocs metres la carretera en direcció a Areta i prenem un corriol que s’enfila a mà dreta. A la zona n’hi ha altres, però tenim una referència clara: el cim de l’Arlas, a llevant del coll. Qualsevol que meni a aquella direcció sense perdre alçària ens servirà, si no localitzem el més directe.
A la falda de l’Arlas per la banda de ponent, el camí ja és únic i ben definit. Passem per sota el Col d’Arlas que deixem a l’esquerra en el sentit de la marxa. Al costat del camí queda la font de la Contienda (1). En aquesta època de l’any raja minsament. A partir d’aquí trobem senyals de pintura grocs (ratlles) que ens guiaran bona part del camí. Venen d’un sender provinent del cantó d’Areta que travessa el coll i s’ajunta amb el nostre. Girem a xaloc (SE) per camí planer i atenyem el Portillo de Pescamó, cruïlla que s’obre cap a l’altre vessant, però nosaltres continuem en la mateixa direcció fins al Portillo de Batikotxe on, ara si, passem a l’altre vessant. Cabana metàl·lica a mà esquerra.

Refugi dels espeleòlegs (1.943 m)
Cabana metàl·lica que roman tancada. Seguim vers xaloc a mitja alçada de la falda llevantina del Murlon. Pendent moderat.

Cruïlla (2.009 m)
Desprès d’un relleix que ens obliga a posar les mans, el camí és divideix. Vers gregal (NE) continua un corriol amb els senyals grocs. Per aquest retronarem. Nosaltres però seguim vers xaloc per camí fressat. Senyals de pintura vermells i fites.
A mesura que avancem, sempre vers xaloc, la pedra pren protagonisme i ens anem endinsant al carst on el terreny descompost i les bòfies s’alternen amb zones de rascler. El camí es desdibuixa sovint i ens obliga a estar ben atents a les sovintejades fites i als senyals de pintura. Passem pel costat d’alguns avencs.
Ens introduïm en una mena de congost o pas estret que acaba en un collet davant de l’Auñamendi. Perdem una mica d’alçària i, ja als peus de l’Auñamendi, encetem un tram de grimpada passat el qual s’ajunta per l’esquerra un corriol ben fressat on recuperem els senyals grocs. És el camí que hem deixat abans i que farem servir de baixada. En penosa pendent guanyem els darrers metres de la rampa final entre llaçades.

Cim de l’Auñamendi (2.499 m)
Si be té bones vistes de la zona, no gaudeix de les espectaculars d’alguns dels seus veïns, sobretot vers migdia on la Taula dels Tres Reis li priva. En contrapartida ens permet observar la curiosa orografia del massís càrstic.

Si per l’anada hem caminat paral·lels a la carena que conforma la ratlla fronterera entre l’estat espanyol i el francès, decantats de la banda d’aquest darrer, per la tornada triem un camí més fàcil, malgrat que una mica més llarg. Així tindrem ocasió de veure un paisatge similar, però des de una altra perspectiva.
Tornem sobre els nostres passos fins a la cruïlla sota el cim i, descrivint un gran semicercle en sentit contrari a les busques del rellotge, anem a passar pel Coll des Anies i la falda del Pic de Soum Couy, evitant baixar a la gran clotada que s’obre a mestral del cim.
Per camí ben fressat i seguint els senyals de pintura grocs, baixem en direcció nord fins al Col des Anies on podem albirar el cim per aquesta cara. Al coll un sender marxa a mà dreta. Deduïm, segons el mapa, que és el que més avall s’ajunta amb el GR 10 que puja de Lescun. Poc més endavant en surt un altre pel mateix cantó, que marxa per la falda de xaloc del Soum Couy.

Cruïlla (2.088 m)
Ens enfilem vers mestral i continuem desprès per camí que ens obliga a pujades i baixades sovintejades per anar travessant les bòfies i clotes que conformen el paratge fins que retrobem el camí de l’anada.

  • (1) El nom del paratge i la font prové d’un enfrontament armat entre varetons i roncalesos pels drets de l’aigua d’aquesta font al segle XIV.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pic dels Pedrons

des de la duana francesa del Pas de la Casa

Distància 4,2 km (anada)
Desnivell acumulat 808 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 12 de febrer 2006 i 15 de novembre 2008
Cartografia IGN. Bourg-Madame (Col de Puymorens, Pic Carlit) Mapa 2249 OT (1:25.000)

Situat a la Serra de l’Orri de la Vinyola, a la capçalera del Riu Arièja, el Pic dels Pedrons (2.715 m), malgrat estar ben a prop del Pas de la Casa, és plenament en territori occità.

Hi ha diverses alternatives per anar-hi. Una de força habitual (tal vegada la més fàcil) és per ponent, des del Pas de la Casa, seguint l’ARP. Però també pel vessant nord des de la carretera N22, entre el Coll de Pimorent i el Pas de la Casa. Hi ha qui comença la caminada a l’alçada del rec del Baladrar (per darrera l’edifici de la duana). O pel rec del Bac d’en Morer. Nosaltres escollirem un punt intermedi. Totes les opcions menen enfilar-s’hi pel llarg llom que, en sentit nord, es desprèn de la carena del cim.
Al cim gaudim d’una bona perspectiva, excepte vers migdia. Aquest vessant, en contrapartida, ens ofereix una vista impressionant de les abruptes parets i canals nord dels Pics de Fontnegra.
La fàcil aproximació pel llom, fa que esdevingui una excursió agradable i assequible tant amb esquís com amb raquetes. Alguns esquiadors hi pugen amb elles i la planxa de neu a l’esquena. I es despengen desprès per qualsevol dels seus vessants (excepte pel de migdia, massa abrupte). Per això a l’hivern és força concorregut.
El darrer tram, per enfilar-se la la piràmide cimera, pot resultar una mica delicat i requerir l’ús de grampons, segons l’estat de la neu. La carena del cim és una estreta cresta que s’allargassa en direcció sud, perpendicular a la de Fontnegra, en la que hom hi ha instal·lat un cable de seguretat. Per això, difícilment l’assolirem amb raquetes.
En les dues ocasions que hi hem pujat, a banda de gaudir d’uns dies «de luxe», hem trobat bona neu i no ens ha calgut calçar-nos els grampons. En la darrera, era excepcional l’estat del mantell nival, per tractar-se de començaments de temporada (novembre).

Accés. En vehicle, sortim del Coll de Pimorent en direcció a l’Espitalet (L’Hospitalet-pres-l’Andorre) i Fois (Foix) per la N 320. Passats 3 km, prenem a l’esquerra la N 22 en direcció a Andorra i el Pas de la Casa. Passem la duana i, pocs metres més enllà, trobem una petita zona d’aparcament tant a mà dreta com a l’esquerra. Del costat d’aquesta darrera surt, en direcció a ponent, un camí o pista (1.906 m).

Itinerari

Prenem aquell camí que aviat abandonarem per enfilar-nos, segons el nostre millor criteri, al llom que es despenja del Pic dels Pedrons (que encara no podem veure). Som a l’extrem més septentrional d’aquest llom. Pugem en moderat pendent vers migdia. Si no ha nevat fa poc, és fàcil trobar-hi traces.

Ja al damunt del llom, abastem uns filats pel bestiar. Continuem ara vers garbí (SO) en direcció a unes fites metàl·liques. A l’esquerra, a l’altra banda del rec del Baladrar, podem albirar la llarga carena del Pic de la Mina, paral·lela a la que estem seguint, i els edificis de l’antiga explotació minera, avui abandonada, dedicats a l’extracció de mineral de ferro i que donaren nom a aquell cim.

A la cota 2.086 abastem les fites metàl·liques i ja podem albirar vers migdia la Coma de Pedrons, envoltada per llevant pel Pic de la Mina, per migdia per la cresta dels Pics de Fontnegra i per ponent pel Pic dels Pedrons. També se’ns mostra ben clara tota la llargària del llom que estem seguint i els diferents relleixos o turons que haurem d’anar abastant fins al cim.

El pendent és entre planer i moderat, amb alguns trams més forts, per anar assolint els diferents relleixos o turons del llom. Els guanyen fent llaçades. A la cota 2.680 som al peus de la piràmide cimera. Cal emprendre aquest darrer tram per l’esquerra (en el sentit de la marxa; costat llevantí) pujant a l’esbiaix, fins assolir la carena. Segons l’estat de la neu, ens caldrà deixar la raquetes i calçar-nos els grampons.

Un cop a la carena, en resseguim l’afilat perfil vers migdia, durant unes desenes de metres, per assolir-ne el punt culminant. (2.715 m., 2h 45′).

Bona perspectiva de les muntanyes andorranes, occitanes i nord-catalanes que abraça des del Pic Negre d’Envalira fins al Carlit. A migdia però els Pics de Fontnegra ens la priven. En contrapartida però, gaudim de l’abruptesa de les parets i canals de la seva cara nord.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF