Arxiu de la categoria: Pallars Jussà

Collegats-Queralt

De la Font de la Figuereta als Rocs de Queralt per Sant Pere de les Maleses

Distància 11,7 km
Desnivell acumulat 606 m
Nivell de dificultat difícil
Data 2 de desembre de 2016
Cartografia Editorial Piolet. Boumort oest (1:20000)
Itineraris de Collegats Full informatiu de l’Ajuntament de la Pobla de Segur.

La Noguera Pallaresa s’obre pas del Pallars Sobirà al Jussà entre les serres de Peracalç i del Boumort, formant l’engorjat de Collegats: cinc quilòmetres de llargària i cinc-cents metres de desnivell entre els punts més alts i la llera del riu.

Fins al segle XVII, quan es va obrir el camí de bast que el travessava, i el XIX amb la carretera, era una barrera que, llevat dels raiers, obligava a grans marrades a qui pretenia franquejar-la. Malgrat això, no era pas un territori inhòspit: pobles, masos, esglésies, convents i camins que els enllaçaven, repartits per lues dues ribes, de nord a sud.

L’itinerari que ressenyem recorre alguns d’aquests camins i llogarets a l’entorn dels Rocs de Queralt, una formació de conglomerat al marge dret del congost, ric en òxid de ferro que li confereix una característica tonalitat vermellosa.

És un itinerari difícil perquè, a banda de camins tradicionals, transcorre per llaus (barrancs) i una canal que, malgrat estar ben equipats, poden presentar dificultats als no avesats a trescar per muntanya. Tanmateix us expliquem com esquivar fàcilment aquests obstacles, tot escurçant notablement la ruta, sense que perdi el seu interès.

Accés

Entre els punts quilomètrics 301 i 302 de la N-260, entre la Pobla de Segur i Gerri de la Sal, al Congost de Collegats, hi ha l’àrea de pícnic de la font de la Figuereta, al marge dret de la Noguera Pallaresa, on comença i acaba aquest itinerari.

Àrea de la font de la Figuereta (542m)

Hi ha penells informatius de l’itinerari a Sant Pere de les Maleses, que seguirem parcialment. Marxem per un ben condicionat camí pel voral de la carretera, en direcció a Sort (N) esquivant el túnel de Sant Pere per la carretera vella.

Passem pel Pas Estret, on hi havia el Pont Cabrer o del Forat dels Cornuts, per on passava el camí de bast que travessava el congost (1). Poc més enllà, a l’altre marge, podem albirar l’esvoranc del barranc de l’Infern. Tres-cents metres més amunt de la boca nord del túnel, trobem l’inici del camí.

Camí de la cova de la Serpent (550m)

A l’altre marge de la carretera hi ha un penell i indicadors. Hi comença un camí ben fressat i senyalitzat amb pintura groga que s’enfila en fort pendent. Aquests senyals ens guiaran tot l’itinerari. Després d’unes llaçades sortim sobre un collet on hi ha una torre d’una línia d’alta tensió (2).

Continuem per una ampla lleixa amb bones vistes sobre el congost. Quan s’estreny i sembla de difícil continuïtat ens cal descendir, a l’esquerra per una canal, a una lleixa inferior.

Cova de la Serpent (670m)

Cova d’uns 26 metres de fondària, sense pràcticament desnivell. L’entrada ha estat obrada, probablement per aprofitar-la com aixopluc (3).

Continuem planerament fins a un altre collet on, revoltant lo Serrat Gros, comencem a davallar fins al barranc.

Barranc de Sant Pere (612m)

El creuem a gual i continuem pel marge dret (hidrogràfic), recuperant alçària. Aviat el camí es bifurca.

Camí de Gramuntill (640m)

Bifurcació indicada. Si retronem aquí després de visitar el monestir i continuem recte, anirem a sortir al peu del Serrat d’Ansal, des de on podem baixar a la font de la Figuereta (4).

Per visitar Sant Pere anem a la dreta, creuem de nou el barranc i, seguint uns metres torrent avall pel marge esquerre, atenyem la balma on hi ha les ruïnes del monestir.

Sant Pere de les Maleses (646m)

Encabit a l’aixopluc d’una balma, aquest cenobi benedictí està documentat d’ençà l’any 868. Els comptes de Pallars Jussà ven fer-li importants llegats. La seva sort va canviar al segle XI quan, en el marc de les disputes territorials entre els dos comptats pallaresos, va quedar ens mans del Sobirà com a priorat del de Santa Maria de Gerri.

A primeries del segle XX, ja presentava un estat de ruïnós. Actualment tan sols resten drets l’absis de l’església i parts d’alguns murs.

Tirem enrere pocs metres. Sense creuar de nou el barranc, i guiats pels senyals grocs, continuem pel marge esquerre (hidrogràfic). Aviat trobem el primer pas equipat.

Primer pas equipat (650m)

Superat un curt ressalt de metre i mig aproximadament, trobem dues grapes per salvar-ne un altre de més alt. Continuem uns 200 metres per la llera del barranc.

Segon pas equipat (660m)

Set grapes amb línia de vida i sirga nuada més amunt, ens ajuden a superar aquest segon pas, vertical amb tendència a l’esquerra, per deixar-nos sobre una lleixa per la que caminem, protegits per la sirga, fins a l’aiguabarreig del barranc de Sant Pere amb la llau (barranc, torrent) de Queralt. La mateixa sirga ens ajuda a baixar de la lleixa per creuar de nou el barranc. Caminem uns pocs metres en sentit contrari per l’altre marge i localitzem el tercer pas.

Tercer pas equipat (665m)

Una altra sirga nuada ens ajuda a superar aquest pas, el més tombat i llarg dels tres. Seguim la llau de Queralt, la creuem i encetem un bonic i ben definit senderó que s’enfila suaument pel marge dret, entremig de raconades ben ombrívoles.

Ens anem separant de la llera. Unes llaçades ens en allunyen definitivament i continuem guanyant alçada decididament per entremig del bosc de Queralt.

Masia de Queralt (940m)

Parets mig enrunades, envaïdes per la vegetació, és tot el que resta d’aquest mas que dóna nom al tot l’indret. Continuem pujant fins a la carena que ja albirem propera.

La Canalissa (990m)

Sortim a un camí transversal al peu del Tossal del Graell, sobre la Canalissa, una canal que permet vèncer el cingle dels Rocs de Queralt, a l’alçada de Gramuntill.

Per la dreta (W) el camí puja al Coll de Montsor. Per l’esquerra (E) ens permetria baixar pel pas del Graell, al Serrat d’Ansal, equipat amb corda. És una alternativa a la Canalissa.

Prenem el camí que s’encara a la canal on aviat hi trobem el primer pas. La canal està equipada amb diversos trams de grapes, sirgues i cadenes.

Ja fora de la canal continuem davallant per camí ben fressat però rost. Flanquegem a l’esquerra, seguim per una llarga llenca rocallosa, fem un tram més de corriol i sortim sobre el final d’una pista, que seguim fins a una cruïlla indicada per una bonica fita, amb els destins gravats en còdols.

Gramuntill (715m)

Cruïlla de camins. L’antic mas de Gramuntill és un centenar de metres més avall. Se’n té constància des de primeries del segle XV. Actualment ofereix servei d’allotjament. Hi arriba una pista enquitranada des de la font de la Figuereta.

Prenem una pista a l’esquerra que abandonem aviat per l’antic camí de ferradura de Gramuntill a Sant Pere. El prenem a mà dreta i ens mena planerament fins al peu del Serrat d’Ansal.

Serrat d’Ansal (702m)

També hi arriba el camí del pas del Graell. Deixem el de Sant Pere per un que baixa a mà dreta. Passem pel costat d’una torre de la línia d’alta tensió i sortim a la pista de Gramuntill (rètol indicador) que seguim fins a retrobar la font de la Figuereta.

  • (1) A finals del segle XVII la família pobletana dels Berenguer (casa Bringuer) obtingué permís per obrir un nou camí al congost de Collegats que facilités la comunicació i el comerç del Pallars Jussà amb el Sobirà i la Vall d’Aran. Era un camí de ferradura que es mantingué fins a la construcció de la carretera al segle XIX. Els Berenguer cobraven peatge a bestiar i persones a la Barraqueta o Hostal del Pas (font: enciclopèdia.cat i butlletí del CEC, abril de 1899). Algunes fonts, creiem que erròniament, situen la construcció d’aquest camí al segle XIX. Tanmateix hem llegit que el pont al Forat dels Cornuts ja existia molt abans i que l’haurien alçat els monjos de Sant Pere de les Maleses.
  • (2) Aquesta línia prové de la central hidroelèctrica de Llavorsí i segueix el curs de la Noguera Pallaresa.
  • (3) Conta la llegenda, recollida per Pep Coll en els seus llibres, que en aquest antic punt de pas entre el Jussà i el Sobirà, s’hi encauava una serp enorme que es cruspia bèsties i persones. Un frare del monestir de Sant Pere va carregar un ruc amb pans plens de ganivets. Engolir ruc i pans va ser la seva darrera malifeta: es va esbudellar i la seva carcanada restà marcada per sempre al sostre de la cova, on encara la hi podeu veure.
  • (4) Aquest és l’itinerari més curt i fàcil.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Collegats-Queralt

Itinerari relacionat: Camí vell de Montsor

Sant Corneli

Un itinerari per escenaris de la guerra civil 1936~39

Distància 17,6 km
Desnivell acumulat 1123 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 30 de novembre de 2016
Cartografia Editorial Piolet. Boumort (1:20000)
Recursos consultats La Serra del Boumort i muntanyes veïnes. Manuel Cortès Ribelles. Cossetània (Azimut 70)
  Les batalles del Segre i la Noguera Pallaresa. Pol Galitó, Manuel Gimeno, Rodrigo Pita i Josep Tarragona. Pagès Editors.
  25 excursions pel front del Pallars. Joan Ramon Segura. Cossetània (Azimut 87)
  Front del Pallars

Aquest fàcil itinerari circular visita alguns dels escenaris bèl·lics a l’entorn de la muntanya de Sant Corneli, un indret tristament notori juntament amb altres com Baladredo, les Pedres d’Auló o el Merengue, d’ençà el maig de 1938, en el context de l’ofensiva de l’exèrcit republicà als fronts del Segre i la Noguera Pallaresa.
Sant Corneli és un gran tossal, com una prolongació ponentina de la Serra de Carreu. Encara s’hi conserven ben visibles restes de les trinxeres on tants homes van perdre-hi la vida.

Context històric
Després de la caiguda del front de l’Aragó, l’avenç feixista es deturà a les fronteres naturals de l’Ebre, el Segre i la Noguera Pallaresa on assolí establir diversos caps de pont a les ribes esquerres, com el de Tremp, que havia sigut ocupada el 7 d’abril de 1938, abastant posicions estratègiques com Conques, el Roc de Pessonada o Sant Corneli, i el control dels embassaments de Sant Antoni i Tarradets.
Aquella aturada va propiciar la reorganització republicana i la preparació de la contraofensiva que tindrà dues fases: el maig al llarg de la Noguera Pallaresa i del Segre i el juliol a l’Ebre. Per preparar-la l’exèrcit governamental es reforçà amb nous contingents de reclutes i reservistes. Es cridaren a files diverses lleves, com la del 1941, més coneguda per «Quinta del Biberó». Joves nascuts l’any 1920 i que entraren en combat amb 17 i 18 anys. Però també reservistes de molta més edat com els de la lleva del 27, de 32 anys.
A partir del 23 de maig l’ofensiva s’havia generalitzat al llarg de tot el front pallarès. Sant Corneli, com a punt estratègic, fou un dels escenaris on es van enregistrar combats molt violents. Els sediciosos havien fortificat la trinxera de Vilanoveta, pas natural entre la Conca de Dalt i la vall de Carreu. Les divisions governamentals van atacar des d’aquesta vall, intentant encerclar la muntanya i llançant atacs frontals des de la Costa Gran. Després de set dies d’intensos combats i nombroses baixes per ambdós bàndols, el 31 de maig els republicans, esgotats, es van replegar i cessaren l’ofensiva en tot el front.
«Acabada la guerra, no foren pocs els veïns  dels pobles propers que, desitjosos de veure de prop l’escenari dels combats, pujaren al cim, on es trobaren davant d’un espectacle dantesc d’esquelets de soldats agafats als filferros protectors de les posicions nacionals…» Manuel Gimeno, del seu llibre «Revolució, guerra i repressió al Pallars».

Accés
De la Pobla de Segur prenem la carretera que, per la riba del pantà de Sant Antoni mena a Aramunt, rebutjant les bifurcacions que, per l’esquerra, pugen al Pont de Claverol, Claverol/Hortoneda i Sant Martí de Canals/Pessonada.

Les Eres d’Aramunt (550m)
Nucli del municipi de la Conca de Dalt. L’antic raval de les Eres va esdevenir, d’ençà els anys 40 del passat segle, l’únic nucli habitat per abandonament de la vila vella.
Al peu de la muntanya de Sant Corneli i a la riba esquerra del pantà de Sant Antoni.
Prenem una pista que baixa (W) a creuar el riu de Carreu, en direcció a la font de la O. Hi ha un rètol indicador. És el camí de Tremp que, per marge esquerre del pantà, passa per Orcau.

Font de la O (510m)
Important surgència, comparable a la de la font Bordonera d’Organyà. Hi ha un espai habilitat com a berenador.
Seguint pel camí de Tremp creuem el desguàs d’una altra surgència: la font Mentidera. El pontarró que hi veiem correspon a l’antic camí que la pista va tallar.
Poc més enllà trobem el camí de Sant Corneli.

Camí de Sant Corneli (510m)
A mà esquerra de la pista. Hi ha un rètol indicador.
En pendent en general moderat però llarg i constant, entre llaçades, s’enfila pel vessant ponentí. No hi ha senyalització de continuïtat, però és ben fressat i no ofereix dubtes.
Creuem boscos de boix i pineda de rojalet, que més amunt dóna pas a l’alzinar de carrasca. Però també matollars, especialment al voltant del cim, on hi predomina el garric.

Trinxeres (1260m)
A la cota 1260 comencem a trobar les primeres trinxeres. Son clots oberts al terra o rodals de pedres apilades sense solcs que els uneixin entre sí, orientats a nord i ponent. A uns dos-cents metres, baixant cap al nord, se’n localitzen més.

Sant Corneli (1354m)
Coronat per una diminuta ermita. També per una creu trencada i aterrada que van obligar a alçar als presoners de guerra republicans. Al voltant del cim hi ha més trinxeres, amb alguns posts de tirador més sòlids, construïts amb morter.
És una bona talaia sobre el Pallars Jussà. De ponent a llevant hi albirem de la Serra de Gurb amb el Pui de Lleràs, al Boumort i la Serra de Carreu. A migdia l’horitzó el tanca el Montsec i al nord els cims que envolten les valls de Manyanet, Fosca i d’Àssua.
Pel vessant meridional, sobre Orcau, és encinglerat. Per això les defenses estaven orientades a ponent, al nord i, especialment a llevant, sobre el Serrat de la Costa Gran que és per on es varen intentar l’assalt les brigades republicanes. Des del cim, per camí ben fressat baixarem en direcció NE a la carena d’aquest serrat.

Serrat de la Costa Gran (1206m)
Així que ens enfilem sobre el rimer turó (cota 1206) ja trobem més restes de trinxeres, pel que sembla d’una posició republicana. Continuem carenejant (E) i uns tres-cents metres més enllà el camí baixa a mà dreta pel solell per continuar com a pista. Però, com que volem albirar més trinxeres, ens cal seguir carenejant, ara fora de camí, buscant el millor pas.

Pista de les Collades (1167m)
Sortim a la pista, continuació del camí que hem deixat abans, i la seguim a mà esquerra (E), en baixada. Després d’unes llaçades la pista va a passar per sota de dues línies d’alta tensió que transporten el la producció de les centrals de la Vall Fosca, d’Esterri i Tavascan.
Entre la primera i la segona línia la pista fa un gir a mà dreta, moment en que la deixem, per un camí a mà esquerre.

Collades de Baix (975m)
Entre el Montagut i el Serrat de la Costa Gran. Pas natural i entre la Conca Dellà i la de Dalt. També conegut com a collades de Basturs. (1)
Amb un gir de 90º prenem el camí de les Collades que baixa (N/NW) pel marge de la Llau (barranc, torrent) homònima. Ben fressat, ens deixa a la vall de Carreu.

Riu de Carreu (698m)
El creuem al gual. Recuperem alçària per l’altre marge i sortim al costat de les ruïnes de casa Boer. Poc més enllà albirem cal Janiot (2) i les ruïnes de l’ermita de Sant Martí de Vilanoveta, en una àmplia zona de feixes de conreu.
Sortim sobre una pista i la seguim (W). Quan es bifurca, anem pel ramal de la dreta. Fem un gir de 90º a mà esquerra i continuem vorejant una llarga feixa de conreu fins a l’alçada d’una barraca i uns coberts que veiem a mà dreta. En aquest punt un rètol ens indica un corriol que s’enfila a les trinxeres.

Búnquer de Vilanoveta (750m)
És una línia de trinxeres i nius de metralladora, de més d’un centenar de metres a la carena d’un turó que, pel vessant de migdia, s’alça abruptament sobre el riu de Carreu i pel nord domina el pas de la vall. Construïda amb pedra i morter, és la més sòlida que hem vist en tot l’itinerari. Des del punt més enlairat podem albirar sobre un turó veí les ruïnes del casal fortificat de Sant Pere de Vilanoveta.
Retornem a la pista i seguim vorejant la feixa de conreu fins a creuar una tanca on retrobem el ramal de pista que havíem deixat. La seguim a mà dreta fent una ampla llaçada per salvar la Llau Gran fins que una fita ens senyala un camí a mà esquerra.

Camí vell de Travet (645m)
Travessem una altra llau. El camí és molt aixaragallat al començament. Aviat podem albirar l’ermita de Santa Maria del Camp, i poc més enllà Aramunt Vell i la Torre dels Moros.
Baixem a creuar el barranc dels Rius i ens enfilem per l’altre marge, ara per camí empedrat. Sortim a la pista d’accés al poble, antic camí de Pessonada, que prenem a mà esquerra. Ens en desviem per pujar, fora de camí, a la Torre dels Moros.

Torre dels Moros (642m)
El Castell d’Aramunt, popularment conegut com la Torre dels Moros, està situat dalt d’un turó al costat del d’Aramunt Vell. Documentat d’ençà el 958, se’n conserva una torre circular d’uns 7 metres d’alçada.
Baixem pel vessant ponentí, que és per on hi ha el camí, i ens adrecem a Aramunt Vell.

Aramunt Vell (652m)
Aramunt va créixer concèntricament a partir dels recinte murallat de l’església de Sant Fructuós i un castell, a la part més alta. Era una vila closa on la disposició de les cases formava la muralla, a la que s’hi accedia per tres portals: el de Dalt o de Fuses, el de Baix i el del castell. La travessaven costeruts carrerons empedrats. Emplaçada en un lloc estratègic i aturonat, amb el vessant de migdia encinglerat sobre el riu de Carreu i proper al camí ral que unia l’Urgell amb França.
Està documentat d’ençà l’any 959, amb el nom d’Eramonte. A partir dels anys 40 del segle passat, s’abandona el recinte clos i resta deshabitat, el que provoca la seva degradació i ruïna (3). Alguns edificis fora muralles s’estan rehabilitant.
Retornem al camí pel que hem vingut i el seguim a mà esquerra, circumval·lant el turó i anem a buscar el que hi accedeix pel Portal de Baix. Passem pel costat de casa Jaumet, que és una de les poques que està rehabilitada i es conserva en bon estat. Un bonic camí empedrat ens deixa al costat de la font.

Font Vella (547m)
Abeurador, safareig, viver i font en un bell i frescal indret al costat del barranc dels Mians. Continuem per un corriol pel costat del barranc, entremig de feixes d’horta que aprofiten l’aigua de la font. El deixem per enfilar-nos per un camí carreter a les Eres d’Aramunt, que creuem fins al punt de partida.

  • (1) Conta la llegenda, tal com recull Pep Coll al seu llibre Muntanyes Maleïdes, que aquest indret era el punt on s’aplegaven les bruixes de la Conca per ballar. Aquí s’hi va topar l’hereu de casa Bastida d’Orcau una nit que hi passava tot traginant vi.
  • (2) Segons el mapa de l’ICGC, casa Toà. Podria tractar-se d’un error: ben a prop, a Abella de la Conca, als peus del Tossal de Gallinova hi ha un mas amb el mateix nom.
  • (3) És arriscat endinsar-se per segons quins racons per l’estat de ruïna que presenten. Com per exemple el Portal de Baix.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Sant Corneli

Roca Regina

De l’estació de Cellers-Llimiana a la Roca Regina per la presa de Terradets i el Barranc del Bosc

Distància 8,9 km
Desnivell acumulat 456 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 9 de febrer de 2016
Cartografia La Guia Negra. Montsec de Rúbies i d’Ares (2)(1:20000)

Fàcil i bonic itinerari circular que podem realitzar en una matinal, als confins entre el Montsec d’Ares i el de Rúbies.
Els camins son molts fressats, evidents i les cruïlles senyalitzades.
El realitzarem en el sentit de les busques, tot i que les indicacions i altres ressenyes recomanen en sentit contrari. Considerem que és millor afrontar els trams més costeruts de pujada.
A l’obaga del Serrat Ample, el Serrat Pedregós i la Roca Regina, per on transcorre el nostre camí de retorn, s’hi va fer una reforestació. Però actualment està greument afectada per la processionària del pi.

Accés
L’estació de la línia Lleida-Pobla de Segur de Cellers-Llimiana és entre els punts quilomètrics 73 i 74 de la C-13 entre Balaguer i Tremp (carretera del Doll), a la riba dreta de l’embassament de Terradets.

Estació de Cellers-Llimiana (375m)
Creuem la carretera i seguim, pel marge dret de l’embassament, un ben condicionat i planer camí fins al pont Nou de Monares, per on creuem la Noguera Pallaresa.
A l’altra riba anem a la dreta, pel túnel de l’antiga carretera, amb bons finestrals on no ens cal il·luminació artificial. Canviem de nou de marge, ara per sobre la presa de l’embassament i, encara per la carretera antiga, baixem fins al peu del pont del ferrocarril.

Pont del Barranc del Bosc (380m)
Pont de la via que salva el barranc. Hi ha un indicador a la dreta, erròniament col·locat. El camí, ben definit, s’enfila pel costat del pilar esquerre, en el sentit de la marxa, on hi ha un altre indicador ben ubicat.
Anem guanyant alçària pel marge dret del barranc, per camí fàcil i pendent entre fort i moderat, amb la paret de la Roca Regina alçant-se imponent a l’altre banda.
Trobem una bifurcació on cal anar a l’esquerra (per la dreta queda tallat sobtadament) fen una llaçada guanyant alçària i, tot seguit, comencem a davallar amb una nova llaçada. Baixem decididament a creuar el barranc.
Reprenem el camí pel marge esquerre. És un camí còmode i antic, que salva el pendent en bones llaçades, reforçades per parets de pedra seca.
Primerament flanquegem en direcció a l’aresta SW de la Roca Regina, on deixem a mà dreta un corriol d’accés a les vies d’escalada. Després ens encarem a un collet de la carena.

Serrat Pedregós (640m)
Per la dreta, i pendent entre suau i moderat, ens enfilem (SE) a buscar el fil del cingle. Quan l’abastem seguim (E) fins a l’extrem llevantí.

Roca Regina (712m)
Extrem ponentí de la roca on gaudim d’unes vistes a vol d’ocell de la contrada, amb tres-cents cinquanta metres de caiguda vertical. Especialment sobre l’embassament i congost de Terradets i el barranc del Bosc.
També albirem el castell i església de Mur, Cellers, Llimiana ben atalaiada, i la conca Deçà (o de Tremp) fins a la muntanya de Sant Corneli. En un dia clar es deuen poder albirar els cims que envolten la Vall Fosca.
Més propers tenim les primeres alçades del Montsec de Rúbies: la Torreta, lo Peladet i la Roca de Migjorn.
Desfem el camí fins a l’encreuament, on continuem recte (W), planerament, per la carena del Serrat Pedregós. Després perdem alçària (NW) fins a una cruïlla on atenyem una antiga pista.

Serrat Ample (583m)
Cruïlla senyalitzada amb un indicador en direcció al pas de l’Arbocera (esquerra). No localitzem aquest topònim als mapes però, per la distància indicada, deu tractar-se de la cruïlla de camins a la carena del Serrat Ample, situada més a ponent.
Per la dreta baixem (N) a creuar una pista més ampla on seguim en direcció a Cellers. Continuem davallant fins al trobar el camí del Bosc i el prenem a la dreta. Més avall retrobem la pista en una colzada, la seguim pocs metres i continuem davallant per camí.
En aquest tram abunda la pineda, però arreu trobem força exemplars de xiprers i àdhuc alguns cedres. Encara més endavant sortim de bell nou sobre la pista, on creua el barranc de Vivó. La seguim a mà dreta i ja no la deixem fins a l’estació.


Powered by Wikiloc


Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pala del Teller

des de la Torre de Tamúrcia per lo Portús

La Terreta (Pallars Jussà)

Distància 11,5 km
Desnivell acumulat 1043 m
Nivell de dificultat mitjana
Data 6 de febrer de 2014
Cartografia ICC mapa topogràfic

La Serra de Sant Gervàs (Girvàs en la parla local), és partió de terme entre Tremp (Pallars Jussà) i el Pont de Suert (Alta Ribagorça). De natura calcària, l’abrupte i allargassada cinglera de migdia que li confereix fisonomia, contrasta amb els suaus pendissos septentrionals.
La Pala del Teller n’és el punt culminant (1889 m). L’accés més ràpid i còmode és pel Nord, des d’Adons, però nosaltres hi pujarem per l’abrupte vessant de migdia, travessant la muralla, aparentment infranquejable, per l’únic punt feble: el pas de lo Portús.
Lo Portús és una escletxa de 30 metres de llargària entre parets de 20 metres d’alçària, amb una estreta obertura de 1,30 a 2 metres. Una curiositat natural, producte de l’erosió càrstica, que servia de pas i comptador dels caps de bestiar transhumant per la cabanera entre la Ribagorça i la Noguera, per la Pleta Verda, a la Serra de Castellet i el Coll d’Ares al Montsec. Part d’aquest itinerari transcorre per l’anomenat Serrat de la Cabanera.
El camí, entre la Torre de Tamúrcia i lo Portús és senyalitzat (pintura groga) i fitat. Però nosaltres farem algunes variacions tant per fer drecera com per no repetir exactament l’itinerari d’anada a la tornada. El tram carener difereix força de la ruta habitual (1).
El camí, exempt de grimpades i passos aeris, és molt costerut amb un apreciable desnivell acumulat.

Accés. Passat Areny de Noguera per la N-230 prenem a mà dreta una carretera asfaltada que, en 7,5 km, ens mena a la Torre de Tamúrcia. Continuem mig quilòmetre per la pista de terra a Espluga de Serra, fins a una cruïlla on podem deixar el vehicle.

Pista a Espluga de Serra (1055 m)
Vers l’E la pista continua cap a l’Espluga de Serra. A l’esquerra, vers l’ENE, un ramal baixa al Barranc de Miralles. Entremig, un ampli camí (pel que retornarem) dóna accés a unes feixes de conrreu.
Baixem pel ramal fins a creuar a gual el Barranc de Miralles (2).

Àrea d’esbarjo i font del Barranc de Miralles (957 m)
A l’altre marge del barranc. Equipada amb taules, fogons i font. Penell informatiu.
Continuem per la pista, ara en pujada, retallant fora de camí un parell de llaçades a l’esquerra.

Camí senyalitzat (1090 m)
Per la dreta puja per unir-se a la pista un corriol senyalitzat (senyals grocs). Seguirem aquests senyals fins al Pas de lo Portús. Continuem cent metres per la pista i l’abandonem a la dreta per un camí que s’enfila pel marge dret del Barranc de Sant Gervàs, entre alzines i algun roure escadusser. Desprès girem 90º a l’esquerra fins atènyer el final de la pista que hem abandonat suara.
Continuem pujant per camí ben fressat fins a l’ermita.

Ermita de Sant Gervàs (1264 m)
Coneguda popularment com Sant Girvàs amb advocació als sants Gervàs i Protàs (3), data del segle XVII. Situada a mitja alçària, al peu del cingles, destaca de lluny per la seva blancor. D’estructura rectangular, campanar de cadireta, amb l’absis pla orientat al nord i capelles als dos costats, la planta té aspecte de creu grega. Al costat hi ha les ruïnes d’un gran caseriu.
Els habitants de la Terreta hi concorren en romiatge cada 19 de juny o el primer diumenge següent.
Flanquejant vers l’E. travessem el Barranc de Sant Gervàs i, en fort pendent, anem a passar-ne un altre de paral·lel fins al llom del Serrat de la Cabanera.

Serrat de la Cabanera (1350 m)
Girem 90º al N i enfilant l’esquenall en fortíssim pendent, per camí poc definit però ben senyalitzat, entre matolls, boixos, alzines i roures esparsos, fins abastar el peu del cingle que resseguim a la dreta (E) més planerament.
Per entremig d’una boixeda i blocs despresos de la muralla, passem pel costat d’algunes balmes. Diverses línies de parabolts assenyalen vies d’escalada.

Lo Portús (1655 m)
L’escletxa resultaria poc evident però, el camí fressat i esporgat i la senyalització fan que no ens passi desapercebuda.
La travessem en pujada. A l’altre costat grimpem ajudats per un esglaó metàl·lic fins a situar-nos a la carena.
El camí continua vers el N i baixa en direcció a Adons. A la dreta en bifurca cap l’Avedoga d’Adons. Nosaltres l’abandonem marxant a l’esquerra vers el W, entremig del matollar, propers al cingle (1). Planerament primer i en pendent entre moderat i fort desprès fins abastar el cim, molt evident en aquesta direcció.
La part alta de la serra conforma un gran peneplà inclinat, decantat al nord, modelat per l’erosió càrstica on hi sovintegen bòfies i rascler.

Pala del Teller (1890 m)
Vèrtex geodèsic i punt culminant de la serra. En condicions normals és un bon mirador del Pirineu central.
Desfem el camí d’anada baixant pel Portús fins al Serrat de la Cabanera on, en lloc de fer un gir de 90º i retornar a l’ermita, continuem, sense camí definit i fort pendent, per l’esquenall del serrat. Esquivem la bosquina prou esclarissada com per permetre el pas.
Al peu del serrat abastem el corriol senyalitzat i el seguim pel marge esquerre del barranc fins a creuar el de Miralles.
Un cop a l’altra riba no anem a buscar la pista per la que hem vingut a l’anada sinó que, seguint els senyals de pintura, prenem un corriol poc definit (rètol indicador a la Torre de Tamúrcia) i ens enfilem en fort pendent vers el S.
El pendent es modera qual el corriol resulta ben definit, vira a W i esdevé un camí carreter entre feixes de conreu.

  • (1)  En trobar-lo molt innivat pugem a la Pala de Teller més propers al cingle, esquivant, com millor podem, la bosquina.
  • (2)  La pista, fins al barranc, sembla transitable, amb cura, per tota mena de vehicles. Però en el nostre cas hi havia neu, glaç i fang.
  • (3)  Patrons dels herniats. Valdrà més que ens hi encomanem perquè el camí que resta a partir d’aquí és un bon tirapit.





Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Camí vell de Montsor

De la Pobla de Segur a Montsor per les Roques Roies, ascensió a lo Tossalet i retorn per la Cresta de Gelat tot visitant la Roca Foradada

Distància 14,8 km
Desnivell acumulat 935 m
Nivell de dificultat moderat
Data 23 de desembre 2013 (revisat el desembre de 2016)
Cartografia Ed. Alpina. El Cinquè Llac (1:30000)
Ed. Piolet. Boumort oest (1:30000) parcial
Itineraris de Collegats Full informatiu de l’Ajuntament de la Pobla de Segur.

Montsor és un despoblat al nord del terme municipal de la Pobla de Segur. Hi passava l’antic camí entre els dos Pallars, quan el Congost de Collegats solament el creuaven els raiers. D’ençà l’obertura, a finals del segle XVII, d’un camí de bast pel congost i el XIX la carretera, Montsor restà fora de rutes habituals i caigué en decadència.
La ruta que us proposem segueix de pujada aquest antic i bonic camí. Un cop a Montsor ens enfilarem a lo Tossalet des de on gaudirem d’una bona panoràmica de la contrada. Baixarem per la cresta de Gelat, amb cingleres a banda i banda i bones vistes sobre el barranc de Vallcarga i la vall del Flamisell, tot visitant la fotogènica Roca Foradada.
És un itinerari eminentment carener, per camins ben fressats i evidents, parcialment senyalitzats. No és difícil, però hi ha un parell de desgrimpades on cal ajudar-se amb les mans. El camí a la Roca Foradada va per una lleixa delicada, desaconsellable en cas de mullena.
Transita per paratges de roca conglomerada que no deixen indiferent a l’excursionista i que permetrà albirar nombrosos estols de voltors. Coincideix en bona part amb l’itinerari per a caminants de l’Espardenyada, a recer de la Diada dels Raiers, commemorant el camí de retorn que feien aquests homes després de baixar la fusta per la Noguera Pallaresa fins l’Ebre i la Mediterrània. També, parcialment, amb dues etapes de la travessa senderista “El Cinquè Llac”.

Aproximació
Sortim de la Pobla de Segur per la N-260 en direcció a Gerri de la Sal i Sort. A menys d’un quilòmetre (punt quilomètric 307) a l’esquerra de la carretera, hi ha una àrea de descans (rètol Barranc de Montsor) on podem deixar el vehicle.
Continuem a peu uns pocs metres pel costat de la carretera i prenem una pista a l’esquerra.

Àrea de descans a la N-260 (530m)
Panell informatiu del Camí Vell amb descripció, mapa, perfil i imatges.
Pugem per una pista deixant un ramal a l’esquerra (per on retornarem) i un altre a mà dreta (1). La pista, molt costeruda, aixaragallada i pedregosa, que primer va a l’esquerra i després a la dreta, acaba en un talús on comença un camí ben definit i fressat, amb trams empedrats, s’enfila vers el NNE en moderat pendent, pel marge esquerre del Barranc de Vallcarga fins a la carena on, al cap de munt del barranc,  ja podem albirar el despoblat de Montsor.

Los Emprius (750m)
Empriu, terreny d’aprofitament comunal. Cruïlla i rètol indicador. Anem a la dreta (2) vers el NE, fem un parell de llaçades per guanyar alçària i salvar els contraforts dels Rocs de Queralt. Al bell mig de la segona colzada anem a l’esquerra i rebutgem a mà dreta un corriol ben fitat. Més amunt, també després d’unes colzades, al lloc anomenat l’Arreposador, deixem un altre camí que, pel mateix costat, marxa per una lleixa als peus dels Rocs de Queralt (3).

Coll de Montsor (1063)
Rètols indicadors. Per la dreta surt el camí que baixa a la Masia de Peracalç, per on marxa l’itinerari del Cinquè Llac, que fins aquí coincideix amb el nostre. També surt el camí que mena a la Canalissa i les ruïnes del mas de Queralt. Anem a l’esquerra vers el NW, per les Roques Roies, seguint un ramal de la pista de Peracalç a l’esmentada masia, que arriba fins aquí.
Als peus del turó de Montsor deixem la pista per un corriol a mà esquerra que s’hi enfila (senyals de pintura groga).

Montsor (1200m)
Llogaret encimbellat i despoblat del terme municipal de la Pobla de Segur. Conserva, en diferent estat de ruïna, diverses cases i l’església de Santa Maria. Encara és possible observar l’estructura de reducte clos.
Fou punt de pas entre el Pallars Jussà i el Sobirà fins que, a finals del segle XVII, s’obrí un camí de bast pel Congost de Collegats.
A la part septentrional del poble, vora de la pista i d’una bassa, hi ha un rètol indicador. Lo Tossalet queda ben evident vers el N (4). Pugem pel llom que s’allarga en aquesta direcció, per camí poc definit, fins a retrobar la pista que prenem a l’esquerra.
Pocs metres més enllà de la Font de la Feixa (a la dreta de la pista) sense camí, ens enfilem al tossal.

Lo Tossalet (1411m)
Modest promontori que ens permet albirar la Conca de Tremp i les muntanyes de l’envolten. Al nord, vers la Vall Fosca, la vista queda reduïda pel Roc de Sant Aventí, més alt.
Davallem per un corriol fins a retrobar la pista que agafem a mà esquerra. La seguim 250 m. vers el SW fins a un pronunciat revolt on es bifurca i on fem drecera per un corriol ben fressat i esporgat. Quan la retrobem, la seguim 75 m. a l’esquerra i la deixem per una altra més precària, però de bon fer, que baixa vers el SE fins a una mena de collet a la Cresta de Gelat, on acaba.

Cresta de Gelat (1200m)
Rètol indicador i cruïlla de camins. Confluïm amb el camí que, per l’esquerra, ve de Montsor.
Marxem vers el S pel ben definit camí que careneja l’ample i còmoda cresta de Gelat amb bones vistes, a llevant del barranc de Vallcarga i a ponent de la vall del Flamisell.

Salt del Llop (1045m)
Rètol indicador. Una cadena i quatre esglaons ens ajuden a desgrimpar una graonada. Poc més enllà ens cal tornar a fer-ho, ara sense material auxiliar, però el calcari ofereix bones preses per a mans i peus.
Continuem carenejant fins al cap d’un turó on hi ha una senyera i una bústia.

Cruïlla a la Roca Foradada (1016m)
Rètol indicador. Per terreny delicat, un fressat corriol ressegueix per un feixanc o lleixa la cinglera ponentina sobre la vall del Flamisell, fins a un esperó on hi ha la Roca Foradada.

Roca Foradada (977m)
Formada per un gran bloc desprès del cingle. Indret molt fotogènic.
Retornem sobre els nostres passos fins a la cruïlla. Baixem per la carena on ben aviat una altra graonada ens barra el pas. El camí l’esquiva marxant a l’esquerra i baixant per una torrentera.
Després, continuem vers el SE per camí molt més còmode i planer, entremig de bosc i marges termenals.

Cambra d’aigües (658 m)
Abastem la cambra d’aigües de l’estació receptora de la Pobla de Segur (instal·lacions en lamentable estat de conservació). Travessem les canonades per un pont i baixem per la pista paral·lela, que abandonem quan gira a la dreta per una altra més precària a l’esquerra (fites), mantenint-nos paral·lels a les canonades. Amb alguna drecera (fites), anem a parar a un camí, que prenem a l’esquerra fent un gir de 90º. Per un altre pontarró creuem de nou les canonades i anem a passar pel costat d’una torre d’alta tensió.
Un corriol ben fressat s’entafora a l’obaga baixant vers el N. Creuem un rec on el camí es bifurca. Prenem el ramal de la dreta (5) i baixem fins a creuar el torrent de Vallcarga.
A l’altre marge prenem una pista, passem pel costat d’una granja i retrobem el punt de partida.

  • (1)  També podríem anar per aquí, és per on va l’Espardenyada.
  • (2)  Baixa a Gramuntill. És part de l’itinerari per a corredors de l’Espardenyada. No apareix al mapa però és ben fitat.
  • (3)  Ignorem cap on mena, o apareix al mapa ni n’hem aconseguit informació. Però és molt ben definit.
  • (4)  Si no volem pujar-hi podem marxar per un camí a l’esquerra vers el W i revoltar la capçalera del barranc fins a la cresta de Gelat.
  • (5)  El de l’esquerra ens menaria al mateix lloc però faríem marrada.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDFÀlbum d’imatges

Itinerari relacionat: Collegats-Queralt: de la Font de la Figuereta als Rocs de Queralt per Sant Pere de les Maleses

Pui de Lleràs

Des de Rivert per les serres de Castellet, de Sant Salvador i del Cavall

Distància 15,4 km
Desnivell acumulat 1097 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 22 de desembre de 2013
Cartografia Editorial Alpina. El Cinquè Llac (1:30000)

El Pic o Puig de Lleràs (pui en la parla pallaresa) és el punt culminant i nexe d’unió de les serres de Castellet i Sant Salvador, partió de la comarca natural de la Terreta (a ponent) i el Pallars Jussà (llevant). Administrativament és dins del terme municipal de Tremp.
S’hi albira una panoràmica formidable. L’itinerari més curt és pujar-hi per la Terreta des d’Espluga de la Serra, per ponent. Més llarg es fer-ho per llevant: de Toralla per la Serra de Sant Salvador i la vall de Serradell.
L’itinerari que us proposem ho fa per migdia, des de Rivert. És fàcil i molt evident però els camins no son senyalitzats ni, i en segons quins trams, gens fressats.

Accés
Rivert és un petit i bonic poble al terme municipal de la Conca de Dalt, de carrers estrets i costeruts arrecerat a la fada del Pui Redon, als peus del turó on hi havia el castell del que avui solament en resta una petita capella.
Entre els punts quilomètrics 94 i 96 de la C-13 pugem a Salàs de Pallars des de on prenem una pista enquitranada fins a Rivert. Deixem el vehicle just a l’entrada del poble.

Rivert (888 m)
Per escales i carrerons costeruts pugem a la part superior del poble de on surt un camí que, entre llaçades i contraforts, ens enfila al turó on hi ha la capella de la Mare de Déu del Castell.
Per un corriol poc fressat guanyem el llom del Serrat de la Rebollera i el seguim vers el NW, en moderat pendent, sense abandonar mai la carena.

Roca Espatllada (1396 m)
Discret turó, nexe d’unió entre el serrat pel que hem pujat i la Serra de Sant Salvador.
Vers el N s’obre la clotada del Barranc del Grau, a la capçalera de l’alta vall de Serradell, on ens atrauen les curioses formacions de conglomerat i verticals cingleres.
Seguint la carena vers el W i per fort pendent i terreny rocallós ens enfilem al Turó dels Graus des de on continuem carenejant, ja per terreny menys costerut, mentre anem virant al N fins que abastem una pista.

Pista de Salàs (1510 m)
Podríem prendre-la i ens menaria al mateix lloc, però faríem marrada i perdríem les boniques vistes que s’albiren des de la carena, així que continuem carenejant vers el NNW amb l’estimball a la nostra dreta, per camí poc definit però franc.
Al Turó de la Font del Forn marxem a l’esquerra endinsant-nos al bosc. Seguim tiranys del bestiar que ens fan còmode la marxa, sempre propera a la carena. Ens en separem quan sortim del bosc per anar a buscar la pista de Salàs que abans hem rebutjat.
La seguim a mà dreta fins al cim.

Pui de Lleràs (1692 m)
Vèrtex geodèsic i caseta de guaita forestal. És planer i herbat amb una formidable panoràmica de 360º.
A ponent albirem, com a vista d’ocell la Terreta, el Turbó i la Serra Farrera. I seguint el sentit de les busques, darrera la imponent muralla de la Serra de Sant Gervàs sobresurten els massissos més alts del Pirineu: Posets i Maladeta. Vers el nord destaquem la vall de Manyanet i els cims que tanquen la de Boí, amb la Pica de Cerví al bell mig. Després el Montsent i més enllà el cordal Monteixo-Comapedrosa, Salòria i la Torreta de l’Orri. A sol ixent la Tossa Plana treu el cap per sobre el Boumort. I després Carreu, el Roc de Pessonada i Sant Corneli sobre la Conca de Tremp, amb Montserrat a l’horitzó. A migdia, com un teló de fons, la muralla del Montsec, esberlada pels congostos de Terradets i Mont-rebei.
Retornem sobre els nostres passos fins a la Roca Espatllada on marxem vers el N seguint un imprecís corriol carener que es desdibuixa, quan no es perd, als pocs claps boscosos que travessem. Sempre carenejant.

Roca Palomera (1385 m)
És com un esperó envoltat de cingles, avançat sobre la vall de Serradell.
Baixem sense camí, buscant els millors passos, a recuperar el cordal carener. I ja, per camí més definit, no l’abandonem excepte per esquivar el Tossal del Càvet que deixem a l’esquerra.

Sant Salvador (1228 m)
Petita i ben arranjada ermita encimbellada al Turó de la Roca de Migdia amb bones vistes sobre la vall de Serradell, Toralla, la Pobla de Segur i el pantà de Sant Antoni. (1)
Baixem per la pista de servei del repetidor de telecomunicacions proper resseguint la carena de la Serra del Cavall. Quan la pista fa un gir de 180º a l’esquerra en direcció a Toralla, l’abandonem baixant sense camí fins a trobar-ne un de transversal a los Solans.

Camí de Servei (992 m)
El prenem a mà dreta vers ponent. És el camí de servei de la canonada d’aigua de Rivert a Toralla (2). Força precari, millora molt a partir del Barranc de l’Espluga de Paradís a partir d’aquí és una pista apte per a tota mena de vehicles. En una cruïlla en Y, rebutgem el ramal de la dreta i continuem fins a Rivert.

  • (1)  Podem allargar la ruta visitant Toralla: continuar carenejant i baixar-hi per un camí ben fressat pel Turó de la Mola Mora i després per pista fins a enllaçar amb el camí de servei abans de la masia de Vilanova.
  • (2)  Rivert te bones fonts amb quantiosos cabals d’aigua. La Font d’Amont és la surgència d’un sistema hidrològic que té boca d’entrada a la Cova de Cuberes, a la Vall de Serradell.





Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Roc de Pessonada o Roca Roia

A la Rocalta pel Grau dels Escaligons i retorn per Sant Joanet

Distància 12 km
Desnivell acumulat 721 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 23 de març de 2011
Cartografia Editorial Piolet. Serra de Boumort (oest) (1:25000)
Cingle de Pessonada amb la canal del grau dels Escaligons al centre

Sobre el poble, com protegint-lo del vent de port, es dreça el Roc de Pessonada. Formidable cinglera de conglomerant rogenc. La Roca Roia, tal com l’anomenen els naturals, planta cara amb semblant rost, esgarrapat per feixancs i corcat de balmes, a la conca del riu de Carreu quan s’hi escola per migdia, abans de fondre’s al pantà de Sant Antoni.

Talment inaccessible, semblaria que els únics senyors del cingle fossin els voltors i els rapinyaires però, per be i per mal, des d’abans que Judes fos fadrí i sa mare festegés, homes de bosc, pastors i boletaires han furgat en aquest cingle per fer-s’hi camí cap a l’obaga, pasturar el ramat als magres feixancs i aixoplugar-lo a les balmes. Per treure profit, al cap i a la fi, d’una terra aspre í gasiva. I també els militars maldant per convertir el roc en talaia sobre el camp de batalla.

Ja no queden gaire homes de bosc ni pastors i quan hi pugen, ho fan en tot-terreny. Tant de bo mai més hi tornin els soldats, ni a peu ni a cavall. Però han quedat els camins per a gaudi de l’excursionista.

La contrada és prou interessant naturalísticament per atreure al muntanyenc. Però si aquest no fos prou al·licient caldrà recordar que és un indret per a la memòria car fou l’escenari de tràgiques escomeses durant la darrera guerra. El visitant en trobarà vestigis arreu i, si hom vol saber-ne més, recomano la lectura del llibre d’en Joan Ramon Segura que ressenyo a l’itinerari. I encara més: forma part substancial de l’univers literari de l’escriptor Pep Coll, fill de Pessonada. Mercès a la seva recerca i ploma, els forans coneixem amb la parla de la terra un munt de llegendes pallareses, algunes arrelades a la Roca Roia. En altres treballs el Roc de Pessonada és l’escenari de les seves creacions.

La ruta que us ressenyo aprofita aquells camins de que parlava per guanyar la cinglera i, malgrat la seva aparença i un parell de passos ferrats, no podem qualificar-la de dificultat. Els camins, quan no son evidents, son senyalitzats. El desnivell i la llargària moderats. Podeu escurçar-la força renunciant, malgrat que no ho recomano, a la Rocalta.

Si sou afeccionats a la fotografia no feu com jo que, tot i saber-ho, vaig oblidar el teleobjectiu a casa: a la cinglera hi nien nombrosos rapinyaires i voltors.
Accés. A la Pobla de Segur, passat el pont sobre el Flamissell, girem a mà dreta per prendre la carretera d’Aramunt. Després d’una rotonda i del pont sobre la Noguera Pallaresa deixem a mà esquerra el trencall que va al Pont de Claverol i, poc més enllà per la mateixa mà, el que puja a Claverol i Hortoneda. Continuem recte pel costat del Pantà de Sant Antoni i prenem, també a mà esquerra, el ramal que mena a Sant Martí de Canals i Pessonada (9 quilòmetres)

Pessonada (904 m). Al costat mateix de la carretera, a la part alta del poble, surt el Camí de la Portella (rètol i senyals de pintura grocs). Camí ben fressat de suau pendent vers mestral (NO) que ens mena passar pel costat d’un magnífic exemplar de roure.

Ermita de la Mare de Déu de la Plana. (929m 10’) Romànica d’una sola nau, coberta amb volta de canó molt alta i absis semicircular a llevant[1]. Restaurada recentment desprès que, l’hivern passat, una gran roca s’estavellà contra el mur septentrional.  D’aquest costat surt un corriol, poc fressat i gens evident al principi. Per entremig de matolls i en fort pendent ens apropa a la base d’una canal oberta a la cinglera que, des d’aquí, sembla talment impracticable.

La morfologia del rocam és conglomerat calcari aglutinat per un ciment rogenc predominant que confereix al conjunt un color vermellós. Suposem que d’aquí prové el nom de Roca Roia pel que és també conegut pels naturals el Roc de Pessonada.

Passem sota d’una agullola que deixem a mà esquerra tot endinsar-nos a la canal. Per la composició del terreny el camí no sempre és evident, però nombrosos senyals i fites ens guien sinuosament pels millors passos a través de les lleixes. Abastem un primer pas ferrat on uns graons metàl·lics ens ajuden a superar un curt i vertical ressalt, que podem esquivar fent una llaçada per un pas estret a l’esquerra, on hi ha unes estaques metàl·liques a mode de contrafort. Poc més amunt trobem graons tallats a la roca i altres reforçats amb ciment. Som al pas dels Escaligons (o de l’Escalirot o Escalirons)[2].

Sortim de la canal i, ja en terreny més obert, seguim una lleixa a l’esquerra[3] que ens deixa als peus del segon tram ferrat on sis esglaons metàl·lics ens ajuden a superar el mur rocallós d’uns tres metres d’alçària[4]. Després d’aquest pas continuem vers el nord fins a l’evident carena que abastem en uns 10 minuts.

Carena (1.225 m 1h). Coronada per una gran fita. Els senyals de pintura ens indiquen un corriol que segueix la carena vers l’esquerra (mestral, NO). És l’itinerari de la Volta al Roc de Pessonada que prendrem a la tornada, però nosaltres volem anar fins a la Rocalta, just en sentit contrari. Vers el nord destaca la mola de conglomerat rogenc del Roc de Santa. A l’horitzó el cordal de cimals que s’alcen sobre les valls Fosca i de Boí. A migdia la Muntanya de Sant Corneli acapara l’horitzó. Ens en separa l’ampla vall del Riu de Carreu on hi podem albirar Aramunt i, encimellat, Aramunt Vell. Vers ponent lluu el pantà de Sant Antoni i darrere sobresurt la serra del Castellet.

Un corriol segueix la carena que s’allargassa vers xaloc (SE). Passem pel costat d’una gran aglomeració de còdols que fa pensar que es tracta de les restes d’una antiga cabana. En la direcció de la marxa podem albirar tot l’esquenall carener del que, el turó més alt, és el nostre objectiu: la Rocalta. La suavitat del relleu ens fa preveure que el tram que ens en separa no passarà mai d’un pendent moderat. Baixem lleugerament fins a la Portella, a la capçalera de la Canal dels Escaligons. Un collet que, com el seu nom indica, és un pas a la carena entre els cingles. Vers el nord, en una fondalada propera i envoltades de bosquina, podem entreveure les parets del Corral de la Bastida. Vers migdia en un feixanc del cingle hi ha la Balma de la Bastida. Les parets de pedra seca revelen que havia servit de cleda[5].

Ben aviat abastem la pista del Roc de Torrent Pregon que aquí fa una colzada. És de terra i te restringit el tràfec. Arrenca de la carretera d’Hortoneda i arriba a l’Era del Comú, més enllà de la Cogulla, seguint a partir de Rocalta per la carena de la serra. Podem continuar per la pista o pel fil de la carena fins a la capçalera de la Llau del Goteller, on la pista descriu una marrada allunyant-se de la carena. A partir d’aquest punt seguirem pel fil de la carena, sense sender definit per camí evident. Més endavant, si estem atents, veurem marxar un corriol o tirany cap a la feixa del Batllevell.

Feixa del Batllevell (1.370 m 1h 40’)[6] Hi baixem, malgrat apartar-nos del camí que desprès caldrà recuperar. Sobre un conjunt de successives marjades s’hi assenten antigues feixes de conreu o prats de pastura. Als peus del cingle, la balma és obrada en el que semblen antics corrals o cledes i les ruïnes d’alguna construcció més sòlida. Seguint per tiranys obtenim bona perspectiva de la cinglera i la Rocalta en el lloc anomenat el Roc de la Feixa. Reculem sobre els nostres passos dons des d’aquest punt no podem guanyar de nou la carena sense una delicada grimpada. De nou a la carena reprenem el camí. Observarem que, penjada al mig de la cinglera, hi ha una balma protegida per un mur.

Observatori militar (1.435 m 2h) Un corriol que s’esmuny per una lleixa ens hi mena tot seguit. Hi ha una placa de ciment amb diverses inscripcions (1938 II Año triunfal. Batallón Las Navas… Saludo a Franco, arriba España) i escuts d’armes. Retornem a la carena sobre l’observatori on trobem restes d’un fossat de bateria artillera i trinxeres que s’allargassen carena enllà fins a la propera Rocalta[7].

Rocalta (1.489 m 2h 10’) Vèrtex geodèsic. A  l’amplia perspectiva que hem anat gaudint tota la carena, hi afegim pel cantó de sol ixent les serres de Boumort i Sant Joan i la vall i serra de Carreu. La cota propera més elevada en aquesta direcció l’ocupava l’exèrcit republicà. La separació dels contendents era aquí ben minsa.

Retornem al punt de la carena a l’alçada del grau dels Escaligons. Ho fem baixant i seguint la pista que passa per l’obaga del cim. Si be fa una considerable marrada, ens fa guanyar temps i ens aporta una altra perspectiva de la zona. L’abandonem poc abans de la Portella quan fa una colzada i marxa vers el nord per la Llau del Goteller. De nou a la carena (2h 50’) seguim el corriol en sentit contrari a l’anada (mestral, NO), recuperant aviat fites i senyals de pintura.

Tenim a la vista els Feixancs de la Tremor. Abandonem la carena per davallar en fort pendent tot seguint un camí pedregós i ben fressat que ens mena per un feixanc del cingle de migdia. Més enllà quan el camí s’aplana, abastem de nou la carena i per un llom rocallós (1.050 m) canviem de vessant.  Som a l’obaga del Barranc de Sant Martí, caminant encara vers mestral. La capçalera del barranc forma un esplèndid embut de parets verticals per sobre de les que criden la nostra atenció els capriciosos relleus del conglomerat rogenc del Roc de Santa. Fort pendent de baixada, entre llaçades.

Un corriol quasi imperceptible si no fos per un bon grapat de fites, surt a mà esquerra travessant de nou el llom de la carena fins a la propera ermita de Sant Joanet.

Sant Joanet (975 m 3h 35’). Petita i rústega ermita sota una balma del vessant de migdia. Sobre l’altar hi ha un retaule amb Sant Joan i Sant Pau. Com a aixopluc una senzilla paret de pedra on s’obre la portalada[8].

Reprenem el camí travessant de nou més avall (884 m) el llom carener mentre anem girant a migdia fins abastar un feixa d’ametllers.

Cruïlla a Sant Martí de Canals  (835 m 3h 454’) Rètol indicador. A Sant Martí s’hi adreça un camí carreter que surt a mà dreta. Nosaltres prenem un sender a mà esquerra en suau pendent de pujada, per sobre l’ametllerar seguint una línea elèctrica de mitja tensió, vers xaloc (SE). Els senyals de pintura ens hi guien. Desprès del Barranc de Miret ens cal continuar pel marge entre dues feixes de conreu, separades per una línea d’ametllers. A l’altre cap abastem el Camí Vell de Pessonada a Hortoneda, un camí carreter entre feixes de conreu, ametllers i oliveres que, desprès del cementiri, ens deixa a la carretera de Pessonada. La seguim mig quilòmetre fins al punt on hem començat la ruta (4h 15’)


[1] Pep Coll, nat a Pessonada, al seu recull de rondalles pallareses Quan Judes era fadrí i sa mare festejava (Ed. de la Magrana, 1989) incorpora una llegenda situada en aquesta ermita: El Capellà Ressuscitat. Alertat per uns misteriosos tocs de campana, un veí va poder albirar a través d’una espitllera la solitària figura d’un capellà dient missa. De retorn a Pessonada, el rector del poble li explicà que era un capellà una mica gandul en vida que ara, un cop mort, venia a recuperar les misses que no havia dit.

[2] Aquest pas fou habilitat per l’exèrcit feixista durant la Guerra Civil. Es van arranjar 762 esglaons fins a un niu de metralladores bastit a la roca.

[3] Algunes ressenyes recomanen seguir per la dreta, sense camí fressat, fins a la balma obrada del Corral de la Bastida, a la capçalera de la canal. Tanmateix els senyals de pintura i fites ens menen anar a l’esquerra.

[4] El mur, de fort pendent, no és pas vertical ni aeri (no hi ha sensació de buit). Si us acompanya algun gos equipeu-lo amb arnés i poseu a la motxilla una cinta o cordino. Si està avesat a trescar probablement no caldrà. Altrament us pot servir per ajudar-lo a superar aquest pas.

[5] El corral i la balma foren utilitzades durant la guerra per l’exèrcit feixista, segons les ressenyes consultades, com a aixopluc del comandament i com a amagatall d’un centre de comunicacions, respectivament.

[6] Al llibre abans esmentat, s’hi recull la llegenda de El Ruc de la feixa de Batllevell segon la qual els capvespres, el dimoni amb aparença de ruc es passejava per aquesta contrada.

[7] A les darreries del mes de maig de 1938 l’exèrcit republicà va protagonitzar una gran ofensiva a tot el front del Segre i el Pallars amb l’objectiu de fer retrocedir cap a l’Aragó els feixistes amb l’objectiu de recuperar les centrals hidroelèctriques i enllaçar amb la 43a Divisió que havia quedat aïllada a la bossa de Bielsa. Particularment acarnissats foren els combats enregistrats a Balaguer, Sant Corneli i les Pedres d’Auló.

Situats al lloc podem comprendre la importància estratègica de la carena del Roc de Pessonada en la batalla que es va lliurar en aquest sector quan l’exèrcit republicà intentà trencar el cap de pont de Tremp, centrant molts esforços en arrabassar la posició de la Muntanya de Sant Corneli. L’ofensiva no va reeixir, deixant milers de víctimes sobretot al bàndol republicà.

[8] La tradició diu que en tornar els paletes cap a Sant Martí desprès de tancar la capella, sentiren un gran terrabastall produït per l’espenyament de la porta. Senyal que el sant no en volia! Sembla que els de Pessonada no tenen gaire devoció a aquesta capella dons d’aquest costat solen venir les pedregades. Ben al contrari els de Sant Martí, hi fan aplec per Sant Joan i per Sant Pau.


Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Forat del Gel i Tossal de Mirapallars

Montsec de Rúbies: De l’Hostal Roig a la Cabana dels Pastors, el Forat del Gel (espluga dels Correigs),  pujada al Tossal de Mirapallars, Puig del Camí Ramader i retorn per la Coma Gran.

Notes:

  • La baixada de la Cabana dels Pastors al Forat del Gel té molt pendent. En cas de terreny humit requereix molta precaució.
  • El camí habitual de retorn va fins al Pas de les Eugues i baixa per la Coma Gran. En aquesta ocasió, per fer drecera, baixem directament del turó situat a ponent del pas cap a la coma, fora de camí, però per terreny franc.



Serra de Carreu

per Bóixols, des del Grau de Queralt al Pas de Castellnou

Distància 13 Km
Desnivell acumulat 709 m
Nivell de dificultat difícil
Data 29 d’octubre de 2009
Cartografia Ed. Piolet. Serra de Boumort (1:20000)

Exigent itinerari per un indret tant bonic com poc freqüentat.
A migjorn del Boumort i a mestral de l’Aubenç, termenejant a sol ixent amb l’Alt Urgell, la llarga serralada de Carreu s’alça talment com una muralla sobre Bóixols i la vall del Riu d’Abella.
Per recórrer-la de cap a cap, cal emprar-hi una llarga jornada. Com que l’estiu no és l’època més propícia per a fer-ho, a la tardor, escollirem fer el tram més occidental. Tot i així resulta una ruta exigent en la que cal crestejar uns quatre quilòmetres i superar sovintejats canvis de cota per terreny rost. La cresta, malgrat que molt aèria per migdia (àdhuc d’un tram pel nord), és prou àmplia com per passar-la caminant. Té diversos punts de grimpada, que no depassen el IIº. Podem evitar-la decantant-nos pel vessant obac, però perdrem bona part del seu encant. Un cop dalt, els passos o graus per baixar-ne son escassos i amb força distància l’un de l’altre.
Cal tenir també en compte la manca de camí fressat. Malgrat el que indiquen els mapes, bona part dels antics camins s’ha perdut. Esporàdicament veurem indicis de corriols i fites escadusseres, poca cosa més. Quan vàrem fer-la, la frase del dia va ésser anem sobre el camí. Així ho indicaven mapes i GPS, però calia elevades dosis d’imaginació per endevinar si aquell xaragall o malesa per on trepitjàvem, fou en temps pretèrits un camí de bast, una cabanera o un corriol freqüentat per caçadors i boletaires. No hi ha però problemes d’orientació: la ruta resulta evident i amb força punts de referència.
Per tot plegat, malgrat que el desnivell i la distància son moderats, l’hem qualificat de dificultat mitjana-alta, apte solament per gent avesada a muntanya i sense problemes de vertigen o fòbia a les alçàries. Totalment desaconsellable amb pluja o humitat.
Si esteu prou valents, podeu allargar-la pujant al Cap de Carreu i baixant pel Pas de la Ce. O escurçar-la, anant amb vehicle fins a Cal Girvàs, per bona pista i pujar pel pas de Castellnou al Pical Ras. Una alternativa més curta encara és per l’obaga de Carreu, des del Coll de Llívia.
Si us decidiu a provar-la, qualsevol d’aquestes rutes us satisfarà totes les expectatives i en guardareu un grat record. El paisatge és superb i la tranquil·litat garantida. Carreu res te a envejar a altres serres de morfologia semblant però més anomenada.

Accés. Accedim a Bóixols per l’L-511 (Coll de Nargó-Isona). Dins el petit nucli, en un revolt de la carretera hi ha una font. Al costat en parteix una pista (rètols indicadors). La seguim vers el nord uns centenars de metres i deixem el vehicle juts abans d’una cruïlla, vora un dipòsit d’aigua.

Bóixols (dipòsit d’aigua) (1.194 m)
Pocs metres més enllà prenem una pista a mà dreta que marxa vers gregal (NE) i ens mena a Cal Cerdà. Fem una marrada en sentit antihorari voltant la masia, rebutjant la pista que a mà dreta ens menaria a la Xosa i la Torre. Per sobre el mas, es veuen marjades de pedra seca que voregen una torrentera (ressenyada al mapes de l’ICC com Clot del Vicent). Ens hi enfilem sense camí fressat, vers mestral (NO) seguint fins al cap de munt de la marjada on ens decantem a l’esquerra, vers ponent. Cerquem els millors passos entre garriga, pedregar i algun pi escadusser. Restes de soques cremades, vestigis d’algun incendi pretèrit. De tant en quant ens apareixen indicis de corriol i contraforts de pedra seca de l’antic camí(1). Pendent entre fort i moderat. La nostra fita és un roca prominent, avançada de la carena, (cota 1593, UTM 348501.3, 4672274.1).

Cruïlla (1.593 m)
Als peus de la roca esmentada ens trobem amb un corriol que sembla pujar del cantó de Cal Mascarell i segueix enfilant-se pel cantó llevantí del penyal. Un altre corriol marxa vers mestral, pel cantó ponentí. Prenem el de la dreta(2) seguint fites escadusseres. El camí va perfilant-se tot virant a gregal (NE) per encetar el grau.

Grau de Queralt (1.708 m)
Ens deixa sobre la zona de pasturatge anomenada Planell dels Prats. Tot pujant-hi ja hem pogut albirar vers sol ixent les puntes del Cadí, el Pedraforca i el Port del Comte. Ens endinsem al bosc vers ponent. Quan podem, transitem pel fil de la cinglera, evitant la densa vegetació que alenteix el pas obligant-nos a fer sovintejades giragonses. D’altra banda, propers a la cinglera gaudim d’un paisatge molt agradable, amb un bon estimball als nostres peus.

La Grallera (1.739 m)
Àmplia collada i prat. Aquí hi arriba una pista provinent del Coll de Llívia (precària pel que hem llegit). A la banda de migdia, com una torre avançada a la muralla, s’alça la Roca de la Grallera. Pel que diuen els mapes hi hem llegit, entre la malesa hi ha el Pou de la Grallera o Avenc del Prat de Riba. També sembla que antigament hi havia un grau, però avui és totalment perdut. Continuem per camí fressat(3) vers ponent, bona estona.
En aquella direcció els planers prats i boscos van cedint a un terreny més rost. La serra pren forma allargassada i espinosa, de fort pendent per l’obaga i cinglera pel solell. Guanyem la carena i la seguim. De tant en tant ens cal grimpar (alguns passos de IIº) resseguint el fil de la cresta. Aquesta serà la tònica del camí fins abastar el pas de Castellnou.

Pical Ras (1.804 m)
El pendent de l’obaga és considerable. La caiguda pel solell, vertical i impressionant. És el punt més alt de la serra. Vers el nord l’horitzó s’acaba amb el gran massís del Boumort. Vers llevant destaquem el Cadí, el Pedraforca, el Port del Compte i més proper el Mont-roi. Vers xaloc l’Aubenç, del que en destaca la tallada de lo Coscollet. Separant-la de la serra de Carrànima, a migdia, la vall del Rialb que, aigües avall s’embassarà. Vers ponent el Forat d’Abella i més enllà el Port de Comiols i el Montsec de Rúbies. S’albira també el pantà de Sant Antoni, el Montsec d’Ares, Mont-Rebei i part del de l’Estall. A l’horitzó sobresurt el Turbón, Cotiella i fins la Maladeta. Vers mestral els cims que envolten la Vall Fosca.
Baixem lleugerament per fort pendent vers l’obaga, per encetar un altre tram d’afilada carena. En aquesta zona és evident el rastre d’un antic incendi amb troncs semi calcinats. Malgrat el pas del temps el bosc no s’hi ha regenerat. Probablement el fort pendent impedeix arrelar-hi de nou. Continuarem així, crestejant bona estona vers ponent i resseguint els alts i baixos del relleu fins a la vista del Cap de Carreu. Llavors deixem la carena per progressar per l’obaga.

Pas de Castellnou (1.690 m)
A llevant del Cap de Carreu. Travessem una gran tanca metàl·lica i enfilem, guiats per algunes fites, la baixada pel grau vers xaloc (SE). El camí, ben fressat al començament, quan encara transita a recer del bosc, es desdibuixa i perd a la garriga. Però la ruta és evident vers migdia cap al mas de cal Girvàs (o cal Vidal) que tenim en aquella direcció. Pendent moderat.

Cal Girvàs/Cal Vidal (1.433 m)
Font. A partir d’aquí seguim per pista de terra batuda, ben apariada. Passem vora els masos de Cal Moià i Cal Badia. Abastem el tram asfaltat i el dipòsit on hem començat a caminar.
Hi hem esmerçat un total de 7h 30’, amb 6h 10’ de marxa efectiva.

  • (1) Pel que hem llegit, aquest camí avui perdut, era una antiga cabanera que passava del Coll de Llívia a Cal Cerdà pel Grau de Queralt. A la tornada hem tingut ocasió de confirmar amb un pastor de la zona que el camí s’havia perdut i que la referència era l’esmentada roca. Sembla clar que el camí més o menys fressat s’ha conservat en alguns punts a recer del bosc. Però a la falda de la serra on domina la garriga en considerable pendent, s’ha anat perdent. Probablement perquè ha sigut poc transitat.
  • (2) Nosaltres hem pres el de l’esquerra (així estan enregistrats els punts de ruta de GPS), però aquest corriol aviat es perd entremig del boscam (pineda i boixeda) obligant-nos a voltar el penyal per darrere fins a recuperar el camí correcte.
  • (3) Intuïm que boletaires i excursionistes deuen passar per aquest tram provinents del Coll de Llívia, tal vegada per pujar al Pical Ras. Això explicaria que sigui l’únic que es conserva ben fressat.





Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF