Arxiu de la categoria: Pallars Sobirà

Estanys del Port de Tavascan

Itinerari pels estanys de Mariola, Montarenyo i del Port

Distància 6,8 km
Desnivell acumulat 562 m
Nivell de dificultat moderat
Data 25 de juny de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Entre el Pic de Mariola i el Port de Tavascan s’apleguen un grup d’estanys ben interessants que s’han escapat de les obres hidràuliques de la xarxa de Tavascan. Tal vegada perquè les seves aigües ja les recull el Barratge de Graus.

Accés
Per la carretera que puja de Tavascan al refugi i pistes d’esquí de la Pleta del Prat. Passat el Barratge de Graus, a Quanca, on fa un marcat revolt a ,’esquerra i creua el riu de Palomera, prenem una pista a mà dreta. És força malmesa, tot i que té un tram pavimentat. Aconsellable accedir-hi amb un tot-terreny.

Font de la Costa (1811m)
Zona d’aparcament habilitada pel Parc Natural de l’Alt Pirineu. Hi passa el camí tradicional que uneix Tavascan amb l’occità de Sent Líser —Saint Lizier en francès— pel Port de Tavascan, també conegut com de Marterat. És un itinerari d’exili, com ens ho recorda un plafó del Memorial Democràtic. Pel camí hi discorre el TRF que enllaça els GR 10 i 11.
Comencem a caminar enfilant (N) aquesta via, de bon fer com correspon als camins tradicionals, pel marge esquerre hidrogràfic del Riu del Port, fins al desguàs de l’Estany Xic.

Estany Xic (2036m)
Hi ha una cabana que pot servir-nos d’aixopluc en cas de convenir. Creuem el riu per una passarel·la i anem guanyant alçària vers ponent per un sender poc fressat però ben fitat que ens mena a l’estany de Mariola.

Estany de Mariola (2275m)
El més gran del conjunt, als peus del pic homònim i la Roca Espana. Voregem l’estany uns metres (N) i pugem, sense camí definit ni fites, en direcció a un collet que intuïm sobre nostre al peu del Turó de l’Estany Xic, que ens serveix de referència.

Coll de Montarenyo (2351m)
Al nostres peus apareix l’Estanyet de Montarenyo. Hi davallem des del coll, fora de camí, cercant el millor pas. El voregem per l’extrem oposat al seu desguàs i ens enfilem per l’altre marge fins als Clots de Montarenyo, on comença el camí d’ascens al cim homònim.
Si ens hi em fixat tot baixant del coll, haurem vist una lleixa al vessant llevantí de l’estany per on transcorre el camí que hem de prendre per retornar. Hi ha algunes fites i el camí és prou fressat.
Baixem en fort pendent pel marge esquerre hidrogràfic del desguàs de l’Estanyet vers l’Estany de Port fins que ens cal creuar-lo. Les fites ens indiquen el millor pas per fer-ho. Continuem la davallada pel marge dret fins a l’Estany de Port.

Estany de Port (2052m)
Al marge llevantí retrobem el camí al Port de Tavascan que prenem a mà dreta per retornar a la Font de la Costa.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Estanys de Mariola, Montarenyo i del Port

Pic de Tudela

Del Pla de Negua a Àreu per la Serra de Costuix

Distància 12,8 km
Desnivell acumulat +452 -1182 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 23 de juny de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000) o Alt Pirineu (1:40000)

Entre les vall de Cardós i Ferrera s’alça un rosari de serres modestes, comparades amb les veïnes. Caminar-hi ens permet albirar els cims i les valls a banda i banda.
La travessa que proposem careneja bona part d’aquest cordal i baixa, salvant un considerable desnivell, a la Vall Ferrera. Tot el tram carener transcorre per una pista —de tràfic restringit— excepte per a l’accés al cim. La davallada és seguint el GR-11, per camí ben indicat i fressat. Es tracta dons d’una caminada exempta de dificultat.
Cal dir que hi ha certa confusió toponímica: El Pla de Negua, se l’anomena Nequa, per exemple als mapes de l’Editorial Alpina, però també Necua i Nègua. La Serra de Costuix —segons l’ICGC— als mapes de la referida Editorial rep el nom de Tudela. En canvi l’Institut Cartogràfic considera al de Tudela com la continuació nord de la de Costuix, a partir del Pic de Tudela.
El de Negua és pla englevat al capdamunt de la serra i un indret emblemàtic d’aquestes valls. Conta la llegenda, recollida entre altres per Pep Coll al seu «Viatge al Pirineu fantàstic» (Columna), que les nits de Sant Joan i Santa Coloma s’hi aplegaven les bruixes dels rodals: les de la coma de Burg i les de les valls Ferrera i de Cardós. Abans d’acudir-hi, es concentraven en diversos indrets com el Forat de Baladredo de Burg, el Colomer de les Bruixes d’Alins o el Planell de Matabous de Tor. Un cop a dalt, al punt de la mitja nit, començava l’aquelarre on feien «tota mena de ballarugues i ruqueries amb el gran bruixot».
Al mateix indret, Ramon Solsona autor de «Allò que va passar a Cardós» (Proa) hi situa alguns passatges de la novel·la.
L’itinerari acaba a Àreu. Una altra llegenda recollida per Pep Coll al mateix llibre assegura que els primers habitants procedien de l’altra banda dels Pirineus. Cansats de travessar tarteres, congestes i barrancs, al sortir al cap de la vall i veure aquell bé de déu de prats, exclamaren Ara! I d’aquí li ve al nom. També per això els pobles veïns anomenen als d’Àreu, gavatxos.

Accés
S’hi accedeix des d’Esterri de Cardós per pista forestal apta, amb precaució, per a vehicles turism. Al punt on la pista comença a davallar vers Cassibrós (aquest tram és més delicat) hi ha una bifurcació —tancada i barrada— a mà esquerra que puja al Pla de Negua i ressegueix el carener vers el nord. Comencem a caminar des d’aquest punt.

Pla de Negua (1976m)
Hi accedim des de la barrera en pocs minuts. Gaudim de bones vistes a banda i banda, especialment si ens aboquem al rocam de migdia. Continuem per la pista que va carenejant (E) i guanyant alçària en pendent entre moderat i fort, mentre va virant a nord.

El Tufello (2323m)
Punt més alt de l’itinerari. La vista s’eixampla cap al nord de la Vall Ferrera i el bast cordal de cims que l’envolten, des del massís de la Pica d’Estats fins a l’imponent Monteixo.
Després el camí planeja i davalla suaument (N) fins al Pla i Coll de Tudela.

Coll de Tudela (2242m)
Punt de pas tradicional entre les dues valls. Creuem el camí entre la Força d’Àrea i Boldís i prosseguim recte (N) per la pista, passant pel costat d’un clos metàl·lic pel bestiar. La deixem poc més enllà per un camí a mà dreta fins a l’evident cim.

Pic de Tudela (2327m)
Arrodonit i coronat per una fita. Hi gaudim d’una panoràmica circular, excepte vers el nord on cims més alts, com el Cap de Montarenyo, ens la limiten.
Retornem al coll, on hi ha rètols indicadors, i seguim el camí a l’esquerra vers les Bordes de Costuix i Àreu pel GR-11.
El camí, ben fressat i senyalitzat, primer davalla suaument fent llargues llaçades per entremig de la pineda. A mesura que ens acostem a les bordes el pendent s’accentua.

Bordes de Costuix (1727m)
Escampades pel Pla de Costuix hi ha unes quantes bordes, alguna en estat ruïnós. Des d’aquest punt el Monteixo s’alça encara més imponent a l’altre vessant de la vall. Hi ha una font i hi arriba una pista des de la Força que seguim uns metres per prendre el camí tradicional, ben indicat a mà esquerra.
La pista talla el camí en diversos punts, generalment amb la continuïtat ben indicada, excepte en algun, pel que ens cal estar atents per no fer marrada.
Atenyem la Força d’Àreu i la carretera de la Vall Ferrera que prenem a mà dreta per acabar el nostre itinerari a la vila. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pic de Tudela

Montsent de Pallars

Des del Pletiu de l’Estanyet, per la Collada d’Entremonts.

Distància 3 Km (anada)
Desnivell acumulat +680 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 25 d’octubre de 2018
Cartografia Ed. Alpina: Vall Fosca (1:25000)

De les tres opcions per enfilar-nos a aquest cim emblemàtic, aquesta és la més curta i fàcil. El preu a aquesta comoditat és fer quinze quilòmetres de pista, no apta per a tots els vehicles ni accessible tot l’any. Per això un dels itineraris més habituals és des de l’embassament de Sallente, a la Vall Fosca, malgrat que de més llargària i desnivell. Una opció semblant a la proposada, una mica més llarga però també fàcil és partir de prop del Coll del Triador. Així ens estalviem uns quatre quilòmetres de pista.

Accés
A Llessui, des de l’aparcament de l’antiga estació d’esquí, per un pontarró travessem el riu de Pamano i emprenem la llarga pista que mena a Espot.
Cal conduir amb prudència, doncs es tracta d’un recorregut aeri i sense proteccions. Informeu-vos prèviament de l’estat de la pista, que en principi, es pot fer amb qualsevol vehicle que no sigui gaire baix, però s’aconsella circular-hi amb un vehicle tot terreny. La pista transcorre durant molta estona per sobre els 2000 metres. (font PNASM). Fins a finals de primavera, segons l’anyada, podem trobar congestes en algunes raconades.
Al cap d’uns quinze quilòmetres atenyem el Pletiu de l’Estanyet. Hi ha un petit estanyol a mà dreta. No hi ha gaire espai d’aparcament, cal cercar algun racó i per deixar el vehicle apartat de la pista.

Pletiu de l’Estanyet (2195m)
Un estanyol es nodreix d’una surgència del Barranc d’Entremonts. Hi ha senyalització vertical a la Collada d’Entremonts i el Montsent de Pallars. Però ni de continuïtat ni camí fressat.
Aprofitem els tiranys que fa el ramat per enfilar-nos (NE) a un llom entre el barranc on hi ha la senyalització i el d’Entremonts. Pugem per aquest llom (NW) ressenyat als mapes com a Pleta de Saparra. Més amunt ja trobem camí fressat i fites.
Anem guanyant alçada pel costat del Barranc d’Entremonts (NW) fins a la clotada homònima passada la qual ja albirem el coll (SW).

Collada d’Entremonts (2698m)
Entre el Montorroio al N i el Montsent al S, comunica les valls Fosca i d’Àssua. Emprenem el camí al cim (S) prou fressat entremig de la tartera. Hi ha fites. Després d’un replà ja podem albirar-lo. El darrer tram és més pedregós, però hi ha fites i el camí resulta evident.

Montsent de Pallars (2882m)
Cim allargassat de nord a sud amb dues puntes de semblant alçària i una carena planera. La sud és vèrtex geodèsic.
Partió d’aigües entre el Flamissell i la Noguera Pallaresa, les vall d’Àssua i Fosca i els dos Pallars dons a ponent correspon al Jussà i a llevant al Sobirà.
És una excel·lent talaia. Vers ponent podem albirar fins al massís de Cotiella i, continuant en el sentit de les busques els de Posets, Maladeta i Besiberris. També bona part dels estanys de la capçalera de la Vall Fosca, com el Gento, Tort, de Colomina i de Mar. Vers el nord tenim la visió més limitada. Tot i així podem albirar-hi gran nombre de cims dels que destaquem Comalesbienes, Contraix, Gran Tuc de Colomèrs, Subenuix, Maubèrme, Peguera, Certascan,…Vers llevant sobresurten el massís de la Pica d’Estats, el Monteixo, Coma Pedrosa i el Salòria. Vers migdia és on la vista pot allargar-se més: arribem a atalaiar Montserrat i, més propers, el Cadí, Boumort i Montsec, entre molts d’altres.
Retornem pel mateix camí.

Itinerari relacionat: Montorroio

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Powered by Wikiloc

Montsent de Pallars

Estany de Montcortès

Sota l’esguard de la Geganta Adormida. Itinerari històric pel Pla de Corts.

Distància 13,8 km
Desnivell acumulat 449 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 24 d’octubre de 2018
Cartografia Ed. Alpina: el Cinquè Llac (1:25000)
Recursos consultats Rutes Pirineus. La Geganta Adormida.
Itinerari relacionat La Geganta Adormida

La ruta circular que proposem discorre pel Pla de Corts, un fèrtil altiplà entre les valls del Flamisell i la Noguera Pallaresa, al nord de la Serra de Peracalç, dins del terme de Baix Pallars, el municipi més meridional del Pallars Sobirà. Peramea i Montcortès són els nuclis més poblats. I és entre aquests dos pobles on resseguirem antics camins carreters i de ferradura, fins a l’emblemàtic estany de Montcortès, sota l’esguard permanent de la Geganta Adormida, la característica silueta de la Serra de Peracalç.
L’itinerari d’anada ho és per camins ben fressats i excel·lentment senyalitzats. No tant per la quantitat com perquè els senyals són just allà on calen. En aquesta part podem deixar al mapa i el GPS a la motxilla i dedicar-nos a gaudir del paisatge. En canvi en un bon tram de la tornada els camins són plens d’herbei i la senyalització hi és deficient.
A l’anada o la tornada és ineludible una passejada per la vila closa de Peramea. L’Era d’Ortega és la seu del grup cultural «lo Vent de Port», on hi podeu trobar informació sobre el poble i les visites guiades, incloent-hi espais a l’interior de les cases, com un forn de pa, un trull, un celler i la ferreria, a més de l’Església i la presó. Tot el conjunt ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.

Accés
El punt de partida és Peramea, vila del terme municipal de Baix Pallars. Hi accedim per la N-260 i la carretera entre Gerri de la Sal i la Pobleta de Bellveí.

Peramea (905m)
Premea o Premeia en pallarès, de quin castell n’hi ha constància d’ençà l’any 908 (castro Pedramei), és una vila closa: les cases, edificades entre mitgeres, formen un perímetre rectangular on la part posterior conforma la muralla. Dins del recinte dos carrers longitudinals porxats donen accés als habitatges. I a la part alta, al nord, s’alça l’església de Sant Cristòfol, a recer de la peculiar Roca del Castell o Pui de les Forques. A migdia, separada del clos i encimbellada hi ha la Torre de Colomers.
Una monumental oma presideix la Plaça de la Vila. Va morir el 2015 quan se li calculaven 150 anys. Va caldre reduir-ne les besses principals. Ara és un monument de fusta. Al costat hi ha la font, un abeurador i el safareig.
Sortim del poble continuant per la carretera que hi hem arribat. Deixem a mà dreta el camí a Balestui, pel que retornarem i, poc més enllà, a l’era del Ferrer trobem un indicador i penell explicatiu de l’itinerari. Anem a l’esquerra en direcció a Pujol.

Font de Sant Cristòfol (880m)
En un marge del camí hi ha la font de Sant Cristòfol. Una les piques és un sarcòfag. De fet tots els elements constructius semblen reaprofitats. La tradició oral diu que aquí hi hagué l’antiga església de Sant Cristòfol. A finals del XIV es va ampliar la del poble, dedicada fins llavors a Sant Joan i se’n va canviar l’advocació per Sant Cristòfol.
Passat un corral prenem per pocs metres el camí de Llaràs. Creuem una tanca i, darrere d’un alzinar al bell mig d’un prat, tot cobert de bardisses, hi ha un dolmen.

Cabana de la Mosquera (906m)
Dolmen datat a l’edat del bronze. En tota aquesta zona es conserven alguns megàlits. A Peracalç hi han els de Perauba, de Fontanelles i de la Cabana dels Castellars d’en Pei. A Montcortès el de la Foleda. I a una feixa veïna de la Mosquera hi ha el que resta del dolmen de les Esplanes.
Retornem a la cruïlla i continuem fins a la creu de terme de Pujol, que té gravat l’any 1622, per seguir pel camí vell, un bon camí carreter empedrat.
Als Estossals sortim a un camí asfaltat que prenem a mà esquerra.

Pujol (837m).
Al petit nucli de Pujol, on hi ha l’esglesiola romànica de Sant Andreu, hi puja una recargolada carretera des de prop del Túnel de l’Argenteria, al Congost de Collegats. El Barranc de les Morreres el separa del Tossal de l’Àliga de la Serra de Peracalç. És el punt de l’itinerari on millor podem albirar la Geganta Adormida.

Retornem al Estossals on prenem un camí a mà esquerra en direcció a Cortscastell. Caminem per dins d’una bella roureda, sobre la fondalada del Barranc de les Morreres. Mentre anem davallant podem albirar el penyal de Cortscastell i, ben amunt, el poble de Montcortès.

Cortscastell (818m)
El llogaret amb dos masos, un d’ells ruïnós, a redós d’un gran penyal. Som al punt més baix de l’itinerari.
Fins aquí hem coincidit amb les travesses «el Cinquè Llac» i «el Pas del Temps» que ara continuen a mà esquerra en direcció a la Pobla se Segur pels colls de Peracalç i Montsor. Nosaltres anem a la dreta, vers Montcortès.
Poc més enllà passem pel costat de l’esglesiola de Santa Anna, romànica del segle XII. Malgrat que ha estat restaurada parcialment, presenta un estat precari i d’abandó.
Enfilat dalt d’un turó fa estona que albirem Montcortès. Ara ens cal passar del punt més baix al sostre de l’itinerari. Ho fem per un bonic camí entremig de feixes i rouredes, passant per la font del Caüc, una surgència arran de terra.

Montcortès (1045m)
Entrem a Montcortès per un camí embardissat i ple d’herbei, que contrasta amb el que hem fet fins ara. Pel carrer Major pugem a l’església de Sant Martí i sortim del poble per ponent, per un camí asfaltat que ens mena a la collada de Sant Antoni, on retrobem la carretera de Gerri a la Pobleta de Bellveí. Baixem a l’estany per un camí ample i ben apariat.

Estany de Montcortès (1028m)
D’origen càrstic, com els de Basturs i el de Banyoles, l’aportació principal de cabal no és per cap riu o torrent, sinó per deus subterrànies. Quan el nivell és prou alt, desguassa al Flamisell pel Barranc de Ruixou. Amida 46 hectàrees amb una fondària màxima de 30 metres.
Aquesta natura donà peu a la seva llegenda: Al fons de l’estany hi ha submergida la ciutat de Pallars. Els seus gasius habitants no van voler acollir ni donar almoina a Déu disfressat de captaire que, com a càstig, la féu engolir per les aigües. Solament se’n lliurà una dona que, tot i ser molt pobre, li va oferir un tros de pa. Les nits de Sant Joan es veu aparèixer la dona i s’escolten des del fons de l’estany els crits embogits dels habitants de la ciutat maleïda.
N’hi ha una altra. Conten que el glaç de l’estany va cedir quan el Comte de Pallars hi passava per sobre a cavall tot empaitant una peça de caça. Per sortir del mal tràngol  invocà la Mare de Déu de Gerri, prometent-li una donació de terres. Fora de perill es va desdir de la prometença exclamant: «Aigua passada, Mare de Déu enganyada». Va quedar cec i no va recuperar la vista fins que va complir-la.
Retornem al poble. Pel costat de l’església pugem a la part alta on trobem indicadors a Bretui que ja podem albirar vers sol ixent.

Montcortès. Camí de Bretui (1061m)
Si tots els camins que hem seguit, excepte el curt tram abans del poble, eren ben fressats, nets i senyalitzats, a partir d’aquí i fins poc abans de Peramea els trobarem plens d’herbei i amb trams embardissats. Tot i que hi ha senyalització vertical i groga de continuïtat, en manca en algunes bifurcacions o queda amagada per l’herbei i les bardisses. Ens cal estar atents al GPS.
Baixem per una pista que deixem aviat pel camí vell, a mà esquerra. Entre feixes de conreu atenyem la carretera a l’alçada de la casa Coll i la seguim fins a Bretui.

Bretui (1064m)
Visitem l’església de Sant Esteve i baixem a la carretera que seguim uns pocs metres a mà esquerra per prendre una pista a mà dreta, indicada vers Masia d’Enjaume i Peramea.
La pista acaba poc més avall, sobre unes feixes. Així que baixem per un antic camí no indicat però ben evident, entre marges de pedra fins a retrobar la carretera. La seguim breument per continuar pel camí a mà esquerra. Pel costat d’un cobert, creuem el camí d’accés a la Masia d’en Jaume i continuem baixant fins a una bifurcació on anem a l’esquerra, ja amb Peramea ben a la vista. Sortim a una pista precària per la que continuem baixant a mà dreta fins a trobar el camí de Ballestui.

Camí de Balestui (850m)
Bifurcació ben senyalitzada com tot el curt tram que ens resta per Peramea. Anem a la dreta i comencem a enfilar-nos pel camí Vell de Ballestui passant ben a prop de la font Vella, que mereix la nostra visita. Retornem a Peramea pel costat del safareig.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Estany de Montcortès

La Geganta Adormida

De Collegats a Montcortès per la Serra de Peracalç i el Tossal de l’Àliga

Distància 8,6 km
Desnivell acumulat +885 -394 m
Nivell de dificultat Difícil/Fàcil
Data 12 d’octubre de 2018
Cartografia Ed. Alpina: el Cinquè Llac (1:25000)
Itinerari relacionat Estany de Montcortès

Travessa en la que ajuntem dos itineraris ben diferenciats. L’ascensió al Tossal de l’Àliga des de Collegats amb un camí equipat, trams de grimpada i sense camí definit, la podem considerar difícil. N’hem tret la idea del bloc «Excursions del Joan Ramon» (excursionsdeljoanramon.blogspot.com). La segona, del cim a l’Estany de Montcortès, és un tram fàcil i força freqüentat.
La Geganta Adormida és la silueta de la Serra de Peracalç. S’alça a migdia del Pla de Corts, un altiplà entre les valls del Flamisell i la Noguera Pallaresa. Rep aquest nom perquè té l’aspecte d’una dona ajaguda. Però no és des del Pla de Corts que s’observa aquesta semblança. Cal albirar-la des del nord-est, al marge esquerre de la Noguera Pallaresa com, per exemple, des del poble de Bresca o des del camí del Salt de la Núvia a l’Espluga de Cuberes. I entre els túnels de Cartanís i de l’Argenteria entre Gerri de la Sal i la Pobla de Segur.

 Accés
De la Pobla de Segur a Gerri de la Sal, per la N-260, al Congost de Collegats, entre la boca nord del túnel de Sant Pere de les Maleses i la sud del de l’Argenteria, al marge dret de la Noguera Pallaresa, comença el camí a la Cova de la Serpent. Hi ha un petit espai per aparcament a l’esquerra.

Camí a la Cova de la Serpent (560m)
Ens enfilem per un camí ben indicat i fressat al peu de la Paret del Pessó de les Roques de Collegats. És l’itinerari utilitzat pels escaladors per accedir al peu de les diferents vies d’aquest sector i pels excursionistes que, a banda de la Cova de la Serpent, s’adrecen a Sant Pere de les Maleses.
Atenyem el cap d’un esperó on hi ha dues torres d’electricitat.

Torres de MAT (709m)
Suporten una línia de molt alta tensió que, des de Llavorsí, segueix el curs de la Noguera Pallaresa. Bones vistes sobre el Congost de Collegats, el Barranc de l’Infern i el Roc de Santa. S’hi ens hi fixem bé també podem albirar les cordes del camí equipat. Un corriol ens mena al peu de la paret.

Camí equipat de la Paret del Pessó (730m)
No és una via ferrada: no té línia de vida. És un camí que facilita el retorn de les vies d’escalada, equipat amb graons, cordes i cadenes.
Un primer tram, amb esglaons i corda nuada, dóna pas a un curt flanqueig per una lleixa i a un altre amb corda i cadena. El tercer, protegit amb corda, ens deixa sobre una segona lleixa per la que caminem a mà dreta, fins que trobem una altra corda que ens permet enfilar-nos dins d’una canal entre una agullola i la paret principal, on hi ha esglaons i cadena. Els esglaons allunyen força i és on trobem el pas més exigent (K3). Sortim de la canal per un darrer tram equipat amb cadena que ens deixa sobre el fil del cingle. Aquí seguim (NW) un camí prou fressat fins que fa una marcada colzada a mà dreta.
Comencem a enfilar-nos, ja fora de camí, en direcció a un esperó rogenc que esquivem per la dreta. Ens cal una curta i fàcil grimpada per atènyer el llom de l’esperó.
Continuem (NW) cercant el millor pas entre la bosquina en direcció a una rasa prou evident. La creuem i enfilem a l’altre marge per unes antigues feixes, avui ermes, que el mapa topogràfic assenyala com les Casals, fins al peu d’un altre esperó, ja al fil del cingle, que esquivem per l’esquerra. Ens cal una altra grimpada per recuperar el fil del cingle, que ja no deixem fins al cim d’un tossal.

Tossal (1181m)
El mapa topogràfic de l’ICGC assenyala erròniament aquest punt al SE del Tossal de l’Àliga com a Geganta Adormida. I el comarcal anomena així tota la carena entre l’un i l’altre quan és just en sentit contrari.
Des de Collegats haurem pogut observar la presència de nombrosos estols de voltor. Les parets d’aquest sector del Pallars, com al veí Boumort i a la Muntanya d’Alinyà a l’Alt Urgell, acullen una nombrosa colònia de rapinyaires. Hi podem veure el voltor comú, el negre, l’aufrany i el trencalòs. També l’àliga daurada i diverses espècies de falcons.
Des d’aquí ja podem albirar el cap (més proper i just sobre el collet) i el pit de la Geganta (el punt més alt). Baixem al collet. La natura del terreny canvia: si fins ara era conglomerat, a partir d’aquí serà calcari.

Collet Jornat (1137m)
Al peu del cap de la Geganta. Des de Peracalç hi arriba el camí de l’Hortó. Així l’anomena el mapa topogràfic, malgrat que tenim els nostres dubtes sobre aquesta denominació dons l’Hortó són unes feixes prop de Peracalç, però a l’obaga de la serra. El seguim uns vuitanta metres i el deixem. Guanyem alçària ràpidament a la base del cap de la Geganta fins al peu d’una paret on aboca una canal.

Canal (1153m)
Curta i oberta. Ens cal grimpar fins al seu embut on trobem terreny més fàcil i flaquejar-lo fins a una marcada i estreta bretxa sota mateix del cap de la Geganta. Continuem flanquejat (NW) fins assolir la carena.

Coll de la Geganta (1226m)
És la carena d’un llarg esperó que baixa del Tossal de l’Àliga al cap de la Geganta. Passem al vessant obac i continuem (N) fins a una marcada bretxa per un tram on la bosquina no facilita el pas. L’alternativa és progressar per la carena amb passos de II+. A partir de la bretxa el pas és més franc i ens permet assolir la carena de la serra on trobem el camí, que seguim a mà dreta, i en pocs metres, atenyem el cim.

Tossal de l’Àliga (1315m)
Sostre de la Serra de Peracalç i punt més prominent —el pit— de la Geganta Adormida, però no tant, perquè es mou: un estudi geomorfològic i geofísic realitzat als Pirineus, amb participació d’investigadors de la UAB, ha permès descobrir que gran part de la Serra de Peracalç, i dels relleus de l’entorn l’estany de Montcortès, constitueixen el moviment de massa més gran fins ara descrit a Catalunya. El fenomen té lloc des de com a mínim fa uns 45.000 anys, amb un desplaçament mitjà d’entre 1 i 3 mm a l’any. Actualment, els processos més actius tenen lloc aquí, a la part més alta.
Baixem (NW) per un ben fressat camí carener esquivant els ressalts, primer pel vessant obac i, ja a prop de Peracalç als peus de la Geganta, pel solell.

Coll de Peracalç (1241m)
Sortim sobre el camí Vell de Peracalç a Montcortès. Un bon camí de bast empedrat que, per l’esquerra i les Escales de Peracalç, baixa al poble. Antigament fou la principal via de comunicació entre els dos Pallars quan el Congost de Collegats era infranquejable, excepte pels raiers. Fins que al segle XVII s’hi va obrir un camí de bast i al XIX la carretera. Als naturals de Peracalç se’ls coneixia amb el mal nom de salta-roques.
Prenem el Camí Vell a mà dreta, baixant per l’obaga i creuant un camí carreter que va a l’Hortó. El deixem a l’Obaga de Canals per un de menys definit (NW), però de bon fer. De fet si continuéssim ens menaria també al Camí de Canals. Però per aquí fem drecera.
Sortim sobre una pista que seguim a mà esquerra i ben aviat al camí de Canals.

Camí de Canals (1067m)
Hi ha rètols indicadors. Per la dreta podríem baixar a Cortscastell i Peramea, creuant el Pla de Corts. El prenem a mà esquerra fins atènyer l’estany.

Estany de Montcortès (1036m)
D’origen càrstic, com els de Basturs i el de Banyoles, l’aportació principal de cabal no és per cap riu o torrent, sinó per deus subterrànies. Quan el nivell és prou alt, desguassa al Flamisell pel Barranc de Ruixou. Amida 46 hectàrees amb una fondària màxima de 30 metres.
Aquesta natura donà peu a la seva llegenda: Al fons de l’estany hi ha submergida la ciutat de Pallars. Els seus gasius habitants no van voler acollir ni donar almoina a Déu disfressat de captaire que, com a càstig, la féu engolir per les aigües. Solament se’n lliurà una dona que, tot i ser molt pobre, li va oferir un tros de pa. Les nits de Sant Joan es veu aparèixer la dona i s’escolten des del fons de l’estany els crits embogits dels habitants de la ciutat maleïda.
N’hi ha una altra. Conten que el glaç de l’estany va cedir quan el Comte de Pallars hi passava per sobre a cavall tot empaitant una peça de caça. Per sortir del mal tràngol  invocà la Mare de Déu de Gerri, prometent-li una donació de terres. Fora de perill es va desdir de la prometença exclamant: «Aigua passada, Mare de Déu enganyada». Va quedar cec i no va recuperar la vista fins que va complir-la.
De l’estany pugem a la collada de Sant Antoni per on passa la carretera de Gerri de la Sal a la Pobleta de Bellveí. En aquest punt donem per finalitzat el nostre itinerari.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Powered by Wikiloc

La Geganta Adormida

Pica Roja

Des de la Molinassa pel Port Vell i retorn pel de Boet

Distància 10,5 km
Desnivell acumulat 1080 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 25 de setembre 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-Roig (1:25000)

Ascensió a un cim poc visitat des del vessant català i contràriament a l’occità. Injustament perquè, tot i la seva modesta alçària, resulta una boníssima talaia d’aquest sector del Pirineu. Alguna cosa hi tindrà a veure l’ombra que li fan veïns tan notoris com el massís de la Pica d’Estats, els cims de Comapedrosa-Baiau o el Monteixo.
L’itinerari circular proposat és en el sentit de les busques del rellotge, però bé pot fer-se al revés i fins i tot resultarà més fàcil, especialment al tram entre el Port de Boet i el cim.  

Accés
Per accedir al Pont de la Molinassa cal fer-ho des d’Àreu, per una pista sense asfaltar d’11,3 quilòmetres, en bon estat, apte amb precaució per a vehicles turisme. I trigarem uns ¾ d’hora.

La Molinassa (1815m)
Enfilem per una drecera que ens retorna a la pista i poc més amunt baixem a mà esquerra a creuar el Barranc d’Areste pel pont de Boet. Continuem a l’altre riba pel ben dreçat camí al Refugi de Vallferrera on enfilem el de la Pica d’Estats.

Camí a la Pleta d’Areste (2047m)
En una marcada colzada del camí, en surt de recte un altre a la Pleta d’Areste (NE). Tot i que és el que ressenya el mapa, el desaconsellem. Comença ben definit però aviat es difumina, malgrat que hi ha rastre de pas i fites. A més, té algun pas lleugerament exposat.
És millor continuar uns dos-cents metres més, guanyant-ne vint-i-cinc de cota, pel camí de la Pica i prendre allí el trencall. Abans de la pleta el de baix puja buscar el de dalt.

Pleta d’Areste (2158m)
A l’aiguabarreig dels barrancs d’Areste i de Port Vell, que baixa per la nostra dreta. Per un pontarró creuem aquest darrer i continuem pel seu marge hidrogràfic esquerre. Malgrat que el camí és poc fressat, anem trobant fites. Tot i que en algun punt pot semblar que cal creuar-lo (1), ens mantenim sempre pel mateix marge esquerre. La direcció (E) és molt evident i com més amunt, més s’obre el barranc esdevenint una ampla coma.

Anem superant successives graonades i, més o menys a mig camí, ens separem del torrent quan fa una colzada en baixar de l’estany de Port Vell, que no albirarem fins que comencem a enfilar-nos al pic.

  • (1) De fet, fa uns anys fent un itinerari semblant, havíem pujat pel marge dret.

Port Vell o de Romaset (2575m)
Entre el Pic de Romaset i la Pica Roja, és l’antic camí de pas a les poblacions occitanes d’Auzat i Vic-de-Sòs, utilitzat també per exiliats de la Guerra Civil (font: Palau Robert).
Si fins aquí el camí que hem seguit era poc definit, el que puja del vessant occità i la vall del Solcem és tot el contrari i així fins al cim.
Ascendim (S) en curtes llaçades i pendent entre fort i moderat. Prou més amunt apareixen senyals de pintura grocs que seguim.

Pica Roja (2902m)
Als mapes francesos se l’anomena de la Soucarrane, per l’estany que hi ha al vessant llevantí o de la Rouge, pel to rogenc del rocam.
Estratègicament situada, entre dos passos tradicionals, tot i la seva modesta alçària comparada amb la dels cims veïns, resulta una boníssima talaia d’aquest sector del Pirineu.
Per baixar tenim dues opcions. Pel llarg i ample llom carener i davallar, bé al camí de pujada, bé al de del Pla al Port de Boet o fer-ho directament a aquest darrer, que és la que escollim.
El camí és fressat, senyalitzat amb pintura groga i fitat. No té pèrdua. Però no és fàcil dons ens cal seguir un crestall (SE) amb passos on ens haurem d’ajudar amb les mans i punts amb moderada exposició.

Port de Boet (2511m)
Entre la Pica Roja i la Serreta dels Lavans és un altre punt de pas tradicional entre el Pallars i el Coserans occità.
Davallem (W) per pendent entre suau i moderat. Tampoc aquí el camí és gaire fressat. Hi ha senyals de GR, molt difuminats que poc ajuden a guiar-nos, però les fites sovintegen i ens serveixen per mantenir l’itinerari més lògic.
Quan som a l’alçada del Pla de lo Mercat, deixem a mà esquerra el camí al d’Arcalís. Rep aquest nom perquè era el lloc d’intercanvi comercial entre els veïns del Coserans i la Vall Ferrera. A partir d’aquí la senyalització millora, fins i tot és excessiva.

Pla de Boet (1878m)
Meritòriament una de les raconades icòniques del Pallars, amb els dos salts a la banda llevantina. A la ponentina hi arriba la pista que seguim fins al punt de partida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pica Roja

Pic de Certascan

Del refugi al cim i descens a les Bordes de Graus

Distància 12,2 km
Desnivell acumulat +671 -1570 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 23 de setembre 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-Roig (1:25000)

L’itinerari proposat és molt concorregut perquè forma part de la popular travessa «la Porta del Cel». Sovint es fa sentit contrari, fins i tot partint de Tavascan. Però no per això és menys interessant i ens permet accedir a un dels cims emblemàtics del Pirineu.

Accés
L’accés més habitual al refugi de Certascan és des del Pla de Boavi pel camí de Llurri o des d’una mica abans, a la presa de Montalto, per l’estany de Naorte.

Refugi de Certascan (2232m)
Partim (W) per un camí molt fressat que voreja la riba sud de l’estany, en suau pendent, i comencem a enfilar-nos al coll entre l’Agulla de Guerossos, molt evident a l’esquerra, i l’avant-cim de Certascan, a mà dreta.

Coll de Certascan (2600m)
El camí és molt evident i fressat. Ens enfilem (N) entre llaçades, fort pendent i terreny descompost fins la carena, al peu de l’avant-cim a SE del principal.
Flanquegem (NW) per terreny pedregós guiats per senyals de pintura grocs fins a recuperar la carena i guanyar, en poca estona més, el cim pel seu llom pedregós esquivant l’abrupta cara llevantina.

Pic de Certascan (2853m)
Molt bona talaia des de la que podem albirar bona part dels cims del Pallars Sobirà i la Ribagorça. Retornem al coll pel mateix camí i continuem baixant pel vessant oposat al que hi hem pujat (W), per l’ampla coma entre el Pic de Certascan i la Torre de Guerossos.

Estanys Blaus (2365m)
Voregem l’inferior fent un gir de 90º (S). A partir d’aquí anem davallant successives graonades de fort pendent on en algun punt, com entre les pletes Vella i de Guerossos, ens haurem d’ajudar amb les mans. Passat el Forat de Guerossos, el pendent es modera i el camí resulta fàcil i agradable.

Bordes de Noarre (1595m)
Grup de bordes en bon estat de conservació, la majoria restaurades, envoltades de prats de dall. Creuem el riu per un pontarró i seguim el camí de l’obaga de la Selva de Noarre pel marge esquerre. Poc més enllà del Barratge de Graus, deixem el camí que, pel pont de la Bolle, baixa a Tavascan i anem a la dreta, tornant a creuar el riu per un altre pont fins a les Bordes de Graus.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Certascan

Estanys de Romedo

Passeig pels estanys de Romedo, Guiló, Colatx i Senó 

Distància 7,4 km
Desnivell acumulat +527 -315 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 22 de setembre 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-Roig (1:25000)
Recursos consultats Gen. de Catalunya. DARP. Inventari de zones humides.
  www.tavascan.net La central hidroelèctrica

El conjunt de Romedo és un grup d’estanys d’origen glacial a la capçalera de la Noguera de Cardós. La conca, orientada de nord a sud, és encerclada pels pics del Cap de l’Estany i Punturrí per ponent; de Colatx, Turguilha i Guiló a la carena nord; el cordal del Pic dels Tres Comtes a la Punta del Port per sol ixent i la Serra de Llurri a migdia. Els estanys més grans són els de Romedo —de Dalt i de Baix— tot i que aquest darrer, que recull els recursos hídrics de la conca, és represat.
Romedo de Baix forma part del sistema hidroelèctric de Tavascan, una gran obra d’enginyeria realitzada la dècada dels 60 del segle passat. La canonada subterrània de Romedo, amb una llargària de 8,7 quilòmetres, alimenta les turbines de la caverna de Tavascan a través del salt de Gueron. Alhora és realimentat per la central de bombeig de Montamara, amb cabal procedent del barratge de Graus. Poc impacte paisatgístic resta d’aquesta monumental obra, a banda de les preses, les boques de mina i la pista entre Montalto a Romedo.
L’itinerari proposat és fàcil, molt agradable i visita 10 estanys i estanyols. Els pendents, excepte la baixada del coll de Llurri, no passen mai de moderats. És en travessa, però podem fer-lo circular i escurçar-lo molt si renunciem a visitar l’estany de Cartascan. Malgrat això, la facilitat d’accés i transitar per camins transfronterers és poc concorregut, atès el poc fressats que trobem els camins, si exceptuem aquells que coincideixen amb la popular travessa «La Porta del Cel».

Accés
Pugem a Romedo de Baix aprofitant el servei de taxis de Lladorre. El retorn podem fer-lo amb el mateix transport des de la Canalada. Si optem per pujar-hi a peu, la llargària i desnivell augmenten molt considerablement. En aquest cas haurem de deixar el vehicle a la presa de Montalto i enfilar el camí de Llurri, retornant pel camí paral·lel al riu de Romedo fins al Pla de Boavi. O a l’inrevés. Si hem optat per anar fins al refugi el millor serà retornar per l’estany de Naorte. A la presa de Montalto hi accedim des de Tavascan per una pista de sis quilòmetres apte —amb precaució— per a turismes.

Estany de Romedo de Baix (2014m)
Travessem per sobre la presa i continuem (N) vorejant el marge llevantí, seguint senyals de GR fins al desguàs d’un estanyol. Aquest tram és molt fressat dons coincideix amb l’itinerari de «La Porta del Cel».

Estanyol (2011m)
A la sortida d’aigües el camí més evident marxa pel marge esquerre hidrogràfic (dreta en el sentit de la marxa) per pujar al Port de l’Artiga. Nosaltres continuem per l’altre marge, a l’esquerra. A l’entrada d’aigües un congost replè de grans blocs granítics ens fa separar de la llera i pujar a mà esquerra.

Aiguamoll de Guiló (2065m)
O d’Agulló. Encapçalat pel cim homònim. No arribem a tocar la riba, l’albirem des de dalt. Fem una colzada de 90º (W) i més amunt continuem (NW) resseguint més o menys el desguàs de l’estany de Guiló de Baix, enfilant-nos, per camí poc definit, fins a un collet darrera el qual torbem el següent estany.

 Estany de Guiló de Baix (2194m)
El voregem pel marge esquerre hidrogràfic (dret en el sentit de la marxa). Vers el nord podem albirar el coll de Turguilha entre el pic homònim i el de Colatx. Continuem (N) pel desguàs de l’estany homònim de més amunt fins a un tram replè de blocs granítics despresos, herbei i codines allisades per l’erosió glaciar, on el camí es difumina. Uns senyals de pintura vermella ens aconsellen el millor pas.

Estany de Guiló (2246m)
Al peu dels cims de Colatx i Turguilha. Un cop toquem la riba virem 90º (W) enfilant-nos de nou fins a un collet.

Coll (2273m)
Punt més alt de l’itinerari, al bell mig d’una successió de turons que fa de partió d’aigües al bell mig de la conca. Segons els mapes des d’aquí puja un camí, itinerari transfronterer, que pel port de Colatx baixa al circ de Cagatèlha i Uston. Però deu ser tant poc fressat que ens passa desapercebut. Sí que resulta prou evident el tram que seguirem, baixant (W) fins a la riba de l’estany de Colatx.

Estany de Colatx (2217m)
Al peu del Pic del Cap de l’Estany. Continuem davallant fent una colzada de 90º (S). Aviat albirem el dos estanys següents, de Senó i de Romedo de Dalt. Hi ha senyals de pintura verds i de GR, però valdrà més refiar-nos de les fites. Tot i que el camí és molt evident pel seu marge esquerre (hidrogràfic i sentit de la marxa, S).
A l’alçada del de Romedo de Dalt, podem albirar una canal ampla que talla la Serra de Llurri, per on passa el camí que prendrem més endavant. Poc més enllà de creuar el desguàs de l’estany, atenyem aquest sender transversal.

Bifurcació (2114m)
El camí al que sortim és molt més fressat del que venim: forma part de la ruta «La Porta del Cel». Si el prenem a l’esquerra baixarem a l’estany de Romedo de Baix, que podem albirar des d’aquí, tancant així un itinerari circular.
Si optem per continuar hem d’anar a la dreta (W), vorejant encara l’estany fins a enfilar-nos per la canal que hem observat abans.

Coll de Llurri (2217m)
La Serra de Llurri separa les conques del riu de Certascan a ponent, del de Romedo a sol ixent.
Des d’aquí podem albirar vers ponent els cims de Certascan, el refugi i els llargs salts del riu fins a la petita presa de la Canalada, per on passa la pista que puja de Moltalto. Vers sol ixent atalaiem tot el cordal des del Pic de Guiló als cims de Broate.
Ens cal estar atents perquè el camí més evident continua tot recte per flaquejar després el vessant ponentí del turó de la dreta. Pot ser una alternativa i drecera, però no n’hem trobat referències. Ens cal anar a l’esquerra, enfilant-nos al turó d’aquesta banda, que resulta una miranda encara millor que la del coll.
Comencem a davallar en fort pendent i curtes llaçades.

Canalada (2088m)
La Canalada pròpiament és a la petita presa que hi ha poc més avall. En aquest punt hi arriba el camí que puja des d’allí. Poc abans ens hem ajuntat al de Llurri que ho fa des del Pla de Boavi.
Comencem a remuntar (NW) fins a l’estany Xic de Certascan on, poc més amunt, atenyem el refugi.

Refugi de i Estany de Certascan (2230m)
El refugi, guardat, és en un edifici propietat de FECSA que el va bastir per les obres de la presa i el té cedit a la FEEC. Poc més amunt hi ha l’estany, el més gran del Pirineu oriental tot i que, com s’ha dit, és represat. Serveix de reservori de tot el sistema hidràulic de Tavascan.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Estanys de Romedo

Campirme i Montforcado

Des de la Pleta del Prat per l’estany de Mascarida

Distància 10,5 km
Desnivell acumulat 933 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 26 d’agost de 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Itinerari que ens permet accedir a un cim que és una formidable talaia sobre bona part del Pirineu occidental català i un altre de forcat, visitar un petit circ lacustre amb algun estany amb llegenda i veure restes de la Guerra Civil.
Tot el recorregut el qualificaríem de fàcil fins al cim del Montforcado. Travessar-lo ja resulta més delicat. Tenim però la opció de retornar pel mateix camí.

Accés
A Tavascan, el darrer nucli poblat de la Vall de Cardós, prenem la pista enquitranada que, passant per les Bordes i barratge de Graus, en 10 quilòmetres i escaig puja a l’estació d’esquí i refugi de la Pleta del Prat.

Refugi de la Pleta del Prat (1720m)
Hi ha indicacions de diversos itineraris, entre aquests el de Mascadira, que seguim.
Al peu del refugi prenem una pista que abandonem aviat per un camí senyalat i ben fressat a mà esquerra, enfilant-nos (SW), en moderat pendent, pel marge hidrogràfic esquerre del Torrent de Mascarida. Quan el camí se n’aparta fent un gir de 90º (W), el pendent augmenta considerablement.
Deixem una bifurcació (pal indicador) que per l’esquerra baixa al Pla de Melis. Continuem guanyant alçada fins a retrobar el torrent on el camí marxa planerament.

Pleta de Gavàs (2140m)
Hi ha una perxa nivomètrica i un conjunt de cabanes —en comptem més d’una desena— totes ruïnoses. Sembla que es tracta d’aixoplucs construïts durant la Guerra Civil, en aquest cas per l’exèrcit de la República.
Tornem a enfilar-nos (SW) en moderat pendent fins a superar la morrena de l’estany.

Estany de Mascarida (2320m)
Al peu de la Serra de Cadius, és el més gran d’un petit circ lacustre. Ben a prop hi ha el del Diable i més amunt els de Mascarida de Dalt. En un replà sobre l’estany hi ha una altra cabana, en més bon estat, que podria servir-nos d’aixopluc en cas de convenir. Aquí s’acaben els escassos senyals grocs que hem anat trobant des del refugi.
Enfilem, entre amables llaçades, en direcció (SE) a un collet molt evident.

Coll (2460m)
Al peu de la llarga Pala de Montareny. De l’altre vessant hi arriba un camí des de la Pleta de la Serra, al capdamunt de l’estació d’esquí.
Enfilem la pala (SW) en suau pendent. Se’ns ajunta per l’esquerra el camí que puja dels estanys de Soliguera. Continuem per un tram on el camí és menys definit, amb tendència a l’esquerra. Retrobem restes de més construccions en pedra i poc més enllà ja podem albirar, sobre un turó, el vèrtex geodèsic del cim.

Campirme (2631m)
Envoltat de restes de cabanes i trinxeres de la Guerra Civil. Es tracta de posicions de l’exèrcit feixista.
El març de 1938, després de la desfeta de l’Aragó, la línia del front va quedar fixada pels rius Ebre, Segre i Noguera Pallaresa. El front pallarès s’estenia entre Terradets i el Campirme (1).
Tot i tractar-se d’un cim poc prominent —a penes destaca del cordal carener de la serra de Cadius— té una situació que el converteix en una formidable talaia sobre bona part del Pirineu occidental català, solament eclipsada al nord pels seus veïns més alts com el Mont-roig, el Ventolau o el Certascan. Hi podem albirar del massís del Perdiguero a ponent, fins a la Tossa Plana de Lles a sol ixent i el Montsec a migdia.
Per camí planer recorrem (NW) l’ample carena que ens separa del Montforcado al que accedim després de remuntar un collet.

  • (1) Segons l’historiador Manuel Gimeno en aquest sector del Campirme no es va enregistrar activitat bèl·lica destacada, a diferència d’altres més al sud, com els cruents combats del maig de 1938 a les Pedres d’Auló i Sant Corneli o del juliol del mateix any a Baladrero.

Montforcado (2633m)
Com indica el seu nom és un cim forcat amb el pollegó de migdia més alt. Per ajudar-nos a baixar a l’enforcadura hi ha instal·lada una sirga que primer ens permet una aproximació fàcil a un flanqueig exposat, per després superar un muret vertical d’uns 5 metres (IVº). Continuem en grimpada fàcil a l’altre pollegó per terreny descompost.
L’alternativa és prou més delicada que la sirga. Flanquejar, bé des del collet previ o bé des del propi cim, implica transitar amb molt de cura per un pendís de roca a controlar i una pala herbada molt dreta. Totalment desaconsellable amb terreny humit.
Sense camí fressat però evident, baixem als estanys de Mascarida de Dalt.
Deixant el rec de desguàs dels estanys a la dreta, continuem per una fàcil pala herbada fins a trobar el camí que puja del de baix. El seguim uns metres i l’abandonem per visitar l’estany del Diable.

Estany del Diable (2325m)
Circular, petit i recòndit però, pel que tenim entès, força profund. L’aigua hi pren un to turquesa.
Segons la llegenda recollida per en Pep Coll és la porta de l’infern: de les seves profunditats n’emergeix un marrà negre i banyut que prenya les ovelles per endur-se’n els corders.
Continuem fins al veí estany de Mascarida i desfem el camí de l’anada.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Campirme i Montforcado

Pic de Ventolau

Des de la Pleta del Prat per la cabana de Crestuix i retorn per la Coma del Forn

Distància 9 km
Desnivell acumulat 1222 m
Nivell de dificultat moderat
Data 5 d’agost de 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Circular a un dels sostres que, juntament amb el Mont-roig i el Certascan, coronen l’alta vall de Tavascan. Bona talaia sobre el Pallars Sobirà al bell mig d’una extensa zona lacustre.
S’acostuma a pujar-hi per la vall d’Unarre, al vessant ponentí, des de Cerbi per l’estany de la Gola. Però també pel llevantí, des del refugi de la Pleta del Prat, a l’estació d’esquí de Tavascan. Per aquest costat, el camí de la cabana de Cresuix és més llarg però còmode. Contràriament al de la Coma del Forn, rost i pedregós.
Pràcticament tot el camí no és senyalitzat. Fites escadusseres i trams on se’n perd el rastre. A la pujada resulta poc evident dons no albirarem el cim fins ben amunt. La baixada no ofereix gaire dubtes, però és terreny pedregós, sovint clapejat d’herbei. Opcionalment podem pujar al veí cim dels Tres Estanys.
Nota: hi ha discrepàncies en la toponímia que recull les edicions antigues del mapa de l’Editorial Alpina, molt semblant a l’actual del mapa topogràfic de l’ICGC i les darreres. Així per exemple el torrent-barranc de la Coma del Forn actualment se l’anomena de Coma Videllera. Alguns estanys, com els de la Gallina i el de Ventolau també difereixen en la denominació actual.

Accés
A Tavascan, el darrer nucli poblat de la Vall de Cardós, prenem la pista enquitranada que, passant per les Bordes i barratge de Graus, en 10 quilòmetres i escaig puja a l’estació d’esquí i refugi de la Pleta del Prat.

Refugi de la Pleta del Prat (1720m)
Ens cal recular un quatre-cents metres fins al començament de l’aparcament on un pal indicador senyala el sender al Ventolau.

Inici sender (1690m)
Pugem fent llaçades (N) en fort pendent per entremig de falgueres amb corriol fressat pel Solau de Mascaró. Hi ha senyals de pintura groga que ben aviat desapareixen. El camí ens mena directes a la carena, quan l’atenyem trobem un altre indicador. Girem 90º (WNW) fins una cabana pastoral.

Cabana de Crestuix (1990m)
En bon estat de conservació que ens podria servir d’aixopluc. A partir d’aquí el rastre del camí es perd. Més endavant anirem trobant trams més o menys fressats.
Seguim (WNW) el llarg esquenall que es despenja del Pic de la Costa Blava, entre el Barranc de Malforado/Torrent de Mascaró, a migdia i el de Barranc d’Oleta/Riu de Costa Blava al nord, flanquejant per aquest darrer vessant a fi d’esquivar els plecs i turons careners, fins a la cota 2470.

Cota 2470
Pugem a l’esquerra per entremig del roquissar a guanyar l’ample llom carener des del que ja podem albirar el cim del Ventolau i el camí que ens caldrà prendre (NW) tot flanquejant la pala meridional entre aquest i el Cap de la Costa Blava. Deixem, a baix a mà esquerra, una cabana blanca.
Sobrepassat el Cap de la Costa Blava atenyem la carena i guanyem el cim per entremig del rocam.

Pic de Ventolau (2853m)
Coronat per una fita. Atalaiem des del massís de la Maladeta al de la Pica, del Valièr a l’Orri. Destaquen els veïns propers de semblant alçària: Mont-roig i Certascan. I tot l’estol d’estanys que ens envolten.
Davallem (S) fins al relleix que forma el contrafort d’aquest vessant i, propers a la timba que tenim a mà dreta, continuem baixant, ara en fort pendent fins al coll.

Coll de Ventolau (2675m)
A la capçalera de la Coma del Forn. En parteix un corriol que hi baixa i que farem servir per la tornada. Un altre ho fa en direcció als Tres Estanys.
Ens enfilem per terreny fàcil, sense camí fressat però evident, pel llom del Pic dels Tres Estanys. Després d’un avant-cim progressem pel con pedregós, on ens caldrà ajudar-nos amb les mans en un únic pas fàcil, fins al cim.

Pic dels Tres Estanys (2758m)
El vessant sud, entre el cim i la collada dels Tres Estanys o d’Unarre (o del Forn, segons quina cartografia) és molt rost amb una pala herbada que intuïm delicada.
Retornem al coll de Ventolau i prenem (SE) el corriol que baixa a la coma. En algun tram se’n perd el rastre.
El camí ens va separant de la torrentera i fent-nos passar prop d’uns estanyols. Després virem quasi 180º (dreta) i baixem a retrobar-la.

Coma del Forn (2525m)
Un corriol fressat flanqueja per la falda del pic dels Tres Estanys, però no el prenem, continuem (SE) guiats per algunes fites sobre terreny pedregós, que serà la tònica a partir d’aquí.
Albirem un parell de collets, l’un al costat de l’altre. Anem a passar pel de la dreta, més baix, davallant abans a un estanyol.
Després de passar pel costat d’uns salts d’aigua, atenyem una balconada des de la que ja podem albirar la Pleta del Prat. En aquest tram, de camí prou evident, les fites hi són més sovintejades. Fort pendent en general.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pic de Ventolau