Arxiu de la categoria: Pallars Sobirà

Monteixo i Norís

Des de la Pleta dels Frares per l’Estany d’Aixeus

Distància 7,9 km
Desnivell acumulat 965 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 15 de juliol de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Pic de Norís i Monteixo amb els estanys d'Aixeus i el Salòria al fons vistos des de l'estany de BaborteEl Monteixo és el més alt i ponentí d’un cordal de cims que s’estén des del de Sanfonts a sol ixent, entre les conques de la Noguera de Vallferrera al nord i la de Tor a migdia. Aquesta situació, la seva alçària —2905 metres— i prominència, li confereixen el caràcter de talaia privilegiada del Pirineu Occidental català, veïna dels tres-mils del massís de la Pica d’Estats.
El seu vessant ponentí és suau i herbat, contràriament al llevantí, rost i pedregós. El cim s’acostuma a guanyar per tres itineraris, un pel nord i dos pel vessant ponentí. Per aquest cantó es parteix del mateix poble d’Àreu, seguint la Milla Vertical d’Àreu —antiga Cuita del Sol— i l’altre del Pont de Sorguen, per les Bordes i Barranc de Crusos. Són molt desnivellats —superen els 1600 metres— i, pel meu gust, monòtons.
El del vessant nord parteix de la Pleta dels Frares i a tocar l’estany d’Aixeus. És menys desnivellat i paisatgísticament més interessant. Per allargar-lo hi ha l’opció de visitar el veí Pic de Norís i recórrer la carena entra aquest i el Monteixo. És la ressenya que segueix, en el sentit de les busques, però també pot fer-se en sentit antihorari. En aquest cas tenim l’opció d’escurçar-lo baixant per una canal molt empinada, però ampla i franca.
Seguirem bàsicament l’itinerari que dibuixen els mapes, però al tram entre l’estany d’Aixeus, el Pic de Norís i el cim del Monteixo, no trobarem camí fressat, tan solament alguna fita escadussera per confirmar-nos que anem bé. Caldrà dons, guiar-nos pel nostre bon criteri. Trobarem alguns passos en els que ens caldrà ajudar-nos amb les mans, però són fàcils i poc exposats. Si el terreny presenta més dificultats que aquestes, cal recular dons haurem errat el camí.

Accés
Des del poble d’Àreu prenem l’estreta pista indicada a la Pica d’Estats i el Pla de Boet. A un quilòmetre, al Pont de Sorguen trobem una indicació pel Monteixo. És el camí que hi puja per les Bordes de Crusos.
Passem per l’aparcament de la Farga —no cal oblidar que som a la Vall Ferrera on les fargues deurien abundar— i pugem al Pla de la Selva, on deixem la pista —que segueix en direcció a l’aparcament del Pont de la Molinassa— per una altra a mà dreta que, en llargues llaçades, s’enfila a la Pleta dels Frares on hi ha l’aparcament d’Aixeus, amb capacitat per a una trentena de vehicles. Són 11 quilòmetres en total, el primer dels quals és pavimentat i la resta de terra.
L’estat d’aquests vials varia d’una temporada a l’altra, habitualment és precari però apte, amb precaució, per a tota mena de vehicles.

Pleta dels Frares (2024m)
Seguim els indicadors de l’itinerari d’Aixeus continuant (SE) la pista pel marge hidrogràfic esquerre del barranc homònim —més precària i amb circulació restringida— fins a la Font Mentidora on, d’una passera de fusta, parteix al camí al mirador de la Pica d’Estats (1) i la pista esdevé sender ben fressat. Canviem de marge, ens en separem deixant-lo a la dreta per tornar a creuar-lo de nou (S). Pendent entre suau i moderat.

Barranc d’Aixeus (2210m)
El torrent, a l’esquerra del camí, fa uns bonics salts i gorgs per salvar la graonada, vestigi de l’antiga morera glacial. L’estany queda just a sobre. El pendent augmenta considerablement fins que atenyem una mena de collet on, per la dreta, continua el camí directe al Monteixo, pel que retornarem.

Telenivòmetre (2408m)
Tal com indica el seu nom, serveix per informar telemàticament del gruix del mantell nival. Situat sobre un planell entre l’estanyol i l’estany d’Aixeus. El primer, més amunt, ens resta amagat. El segon podem veure’l enclotat a llevant. Des d’aquest punt podem albirar els dos cims que ens disposem a guanyar i l’itinerari que seguirem per fer-ho.
A partir d’aquí no hi ha camí fressat o senyalitzat. Sense baixar directament a la riba de l’estany, anem a travessar (N) el seu desguàs, propers a un estanyol que deixem a mà esquerra.

Estany d’Aixeus (2370m)
Aquest topònim d’origen èuscar provindria d’Exo-ibi «aigües d’Eixo» (Monteixo), o potser, eixe-be, passant a eixe-(u)e i perdent la e final, «sota la casa, sota la cabana».(2)
És el més accessible de la Vall Ferrera, situat a la cubeta glacial entre els pics de Norís i Monteixo, en una raconada de gran bellesa.
Un cop a l’altra riba, comencem a flanquejar esbiaixadament per guanyar la carena entre lo Sentinella i el Pic de Norís, alternant trams herbats amb altres de tartera. Un cop atenyem la carena solament cal pujar l’ampla pala que mena al cim.

Pic de Norís (2828m)
Tot i que és més baix, hi gaudirem d’una panoràmica molt semblant al seu veí Monteixo.
Davallem i continuem carenejant (E) superant els turons que ens separen del germà gran. Avencem pel vessant de migdia, ben propers al carener. El darrer dels turons el flanquegem per l’esquerra, en el sentit de la marxa, per un pendís fort i herbós. Un cop superat, sortim sobre un collet entre el turó i un contrafort o espatlla que davalla del cim.
Pel vessant de migdia albirem inequívocament una curta i estreta canal (2) per la que ens enfilem al contrafort i sortim al vessant nord. No continuem per aquest cantó, difícil i exposat, sinó que grimpem buscant de nou el de migdia i progressem, sempre propers al fil del crestall, fins al cim.

Monteixo (2905m)
Hi ha la hipòtesi que aquest topònim és una adaptació romànica de l’èuscar mendi-eixe «la cabana, la casa, de la muntanya» (2)
Tal com s’ha dit a la introducció és un mirador excel·lent. Resultaria prolix detallar tots els cims que s’hi atalaien. Com a referències més llunyanes a ponent albirem fins al massís de la Maladeta, al NW el Valièr, al NE el Tristaina, al SE al Cadí i al SW la Torreta de l’Orri.
Davallem (N) per camí ben fressat seguint el llom del carener que separa els vessants ponentí i llevantí. Primer en fort i pedregós pendent, després suaument i herbós.

Camí de les Bordes de Crusos (2727m)
El llom fa una colzada (NW) i, just abans de que el nostre camí torni a girar a nord, deixem a mà esquerra el que puja des del pont de Sorguen, per les Bordes i Barranc de Crusos.
Continuem baixant entre esquistos i herbei fins a retrobar al camí d’anada a l’alçada del telenivòmetre.

  • (1) Prescindible: tindrem vistes immillorables de la Pica durant bona part del nostre recorregut.
  • (2) Joan Coromines. «Onomasticon Cataloniae» Vol.II, p. 49 i 50.
  • (3) Precaució, especialment si es va en un grup nombrós, perquè el rocam d’aquest punt és força inestable.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDFItinerari sobre mapa de l'Editorial Alpina (Pica d'Estats/Mont-roig)

Powered by Wikiloc

Monteixo i Norís

Bassiero Oriental (punta Gourdon)

Per la Vall de Gerber i retorn per la de Cabanes

Distància 14,9 km
Desnivell acumulat -1106 -1527 m
Nivell de dificultat moderat
Data 3 d’agost de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Sant Maurici (1:25000) Vall d’Aran (1:40000)

Exigent travessa entre dues belles valls de l’Alt Pirineu, amb ascensió al cim més alt dels que les envolten, a l’extrem nord-oriental del Parc Nacional Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
Les valls de Gerber i Cabanes estan clivellades per un rosari d’estanys que constitueix un dels seus atractius. La de Cabanes, a més, discorre bona part pel bosc del Gerdar, un dels més interessants del Pirineu.
Molt freqüentades a les parts baixes, on els camins són fàcils i ben senyalitzats. Però no tant a les comes altes on l’abruptesa del terreny les fa més selectives. Malgrat això, l’itinerari no té altra dificultat que la llargària i desnivell.

Accés
És un itinerari en travessa pel que ens caldrà disposar de transport a la sortida i l’arribada.
Per la C-28, la carretera del Port de la Bonaigua, ens desviem per l’antic traçat al Bosc del Gerdar. Passem per davant del refugi i, poc més amunt, deixem un vehicle a l’aparcament del Callau. Amb la resta continuem, si es vol per la mateixa antiga carretera, fins al l’aparcament del telecadira de la Peülla.

La Peülla (1914m)
Baixem a creuar el riu de la Bonaigua. A l’altre marge ja trobem indicacions a l’Estany de Gerber i el Refugi Mataró que seguim per camí fàcil i fressat.

L’Estanyera (2024m)
Petit estanyol que bordegem per la dreta en el sentit de la marxa, seguint les indicacions, endinsant-nos a la vall de Gerber, propers al barranc.

Estanyera del Mig (2120m)
Més gran que l’anterior. Hi ha un pal indicador que ens mena passar al marge dret hidrogràfic. Al fons destaca l’abrupta cara nord del Puis de Gerber.
Sempre per camí ben apariat, pendent moderat i pel marge dret, atenyem l’estany de Gerber.

Estany de Gerber (2170m)
És el és gran de la vall. Guanyem alçada ràpidament pel mateix marge dret —esquerra en el sentit de la marxa— alçant-nos sobre la riba.
El camí esdevé pedregós i el pendent augmenta considerablement en travessar el torrent per on desguassa l’Estany Llong. En aquest punt, segons l’època, sol formar-se una cascada que esquitxa els vianants.
Superada la graonada, un rètol indicador ens mena anar a mà dreta i passar separats dels estanys Llong i Redó. Ja podem albirar el nostre objectiu: en direcció SSE treuen el nas les dues puntes del Bassiero, la de l’esquerra amb una inconfusible pala inclinada, la de la dreta punxeguda i rosta.

Camí al refugi Mataró 1 (2407m)
Bifurcació en Y no indicada. El camí del refugi marxa per l’esquerra en direcció al Puis de Gerber. Continuem recte amb el Bassiero com a referència.

Camí al refugi Mataró 2 (2417m)
Bifurcació en Y no indicada, cinquanta metres més enllà de l’anterior. Anem a l’esquerra.

Estany Gelat o de l’Illa (2467m)
A l’eixida d’aigües de l’estany un altre camí marxa per la dreta al refugi Mataró, inconfusible pel seu color butà, encimbellat sobre un gran pedestal rocallós.
Vers el SE albirem les puntes del Bassiero. Més a la dreta, davant nostre, s’alça l’imponent el Pic d’Amitges amb la seva tortuosa carena i una paret nord que cau a plom. I a ponent, sobre el refugi, el no menys alterós Puis de Gerber. Entre tots dos l’ampla collada d’Amitges que permet accedir al vessant de Sant Maurici.
Superem l’estany per l’esquerra —marge dret hidrogràfic— i ens en anem separant (S).

Camí al refugi Mataró 3 (2550m)
Per la dreta s’ajunta un altre dels camins del refugi. Entremig de grans blocs, revoltem el peu d’un contrafort del cordal del Pic de la Xemeneia i anem endinsant-nos (SE) en una coma pedregosa tancada entre aquest cordal, el Bassiero i el Pic d’Amitges.
Flanquegem planerament a mitja alçada, alternant trams d’herbei i tartera, en direcció a una canal que s’albira a l’esquerra, al fons de la coma.

Canal de la Trampa (2580m)
Cent-cinquanta metres de fortíssim desnivell ens separen del coll. La canal és ampla. El camí, més o menys fressat, la supera per l’esquerra, on és herbada, allunyant-nos del descompost pedreguer de la dreta.

Collada de Bassiero (2738m)
A l’altre vessant podem albirar la Vall de Cabanes amb els seus estanys, per on baixarem. Però també molt més enllà dons en direcció contrària atalaiem fins al massís de la Maladeta.
El cim és al final d’una llarga pala, que enfilem en moderat pendent.

Bassiero Oriental-Punta Gourdon (2897m)
El Bassiero és un cim forcat. La punta occidental, més alta (2903m), està dedicada al pirineista Henri Brulle. I l’oriental a un altre dels pioners: Maurice Gourdon.
La suavitat de la pala que ens ha encimbellat contrasta amb l’abruptesa de l’entorn.
Retornem al coll i, sense camí fressat, guiant-nos més pel sentit comú que per les escadusseres fites, baixem en direcció a l’estany Gelat. Sense arribar-hi ben bé. Albirem un camí ben fressat que el voreja, però no l’anem a seguir (1)
Seguint fites, ara prou sovintejades, baixem en direcció a l’estany Blau.

  • (1) Aquest camí també ens menaria a l’Estany Negre, però fent marrada pels Clots de Cabanes.

Estany Blau (2475m)
El flanquegem per la dreta —hidrogràfica i en el sentit de la marxa— i continuem (NE) alternant pedregar i trams herbei on el camí es fa visible. Sempre atents a les nombroses fites.
A mida que ens anem encaixonant a la clotada de l’estany Negre, el camí es va definint i seguir-lo ja no ofereix cap dubte.

Estany Negre (2184m)
Situat al peu dels contraforts de lo Tèsol de Son, és el més gran de la vall de Cabanes i recull les escorrenties de tots els altres escampats per l’alta coma.
Passem l’estany pel marge esquerre. Travessem una tartera on la pedra hi és ben assentada i fa de bon transitar.
Desguassa sobre un estanyol veí, l’Estayola, origen del riu de Cabanes, on continuem vorejant pel marge esquerre.
El camí a l’altre cap, a més de fressat és senyalitzat amb pintura groga.

Font del Carter (2158m)
Quan la vall fa una colzada i es tanca, a mà dreta raja una generosa déu d’aigua fresquíssima.
Just al costat bifurcació en T de camins. Un pal indicador senyala que per la dreta aniríem a l’estany Llong. Anem a l’esquerra baixant propers al marge dret hidrogràfic del riu. Després ens n’anirem separant per retrobar-lo al Pletiu de Cabanes.

Pletiu de Cabanes (1893m)
Bifurcació de camins indicada. El ramal de la dreta també ens menaria, fent marrada, al nostre destí. Pel Pas del Coro dóna accés a les Planes de Son i al refugi del Pla de la Font.
Nosaltres anem a l’esquerra, en direcció al refugi del Gerdar. Creuem el riu per una passera i continuem pel marge esquerre.
Aviat entrem al bosc del Gerdar, que forma part de la Mata de València, l’avetosa més gran, en superfície, del vessant meridional dels Pirineus, i la més important de la Península Ibèrica. Amb la singularitat de ser una massa forestal sense fragmentació. Malgrat la seva explotació secular, constitueix un dels ecosistemes forestals millor conservats, amb una població faunística molt diversa.
Des de l’edat mitjana aquest bosc va constituir una font de recursos pels pobles de les Valls d’Àneu que hi tenien drets. Actualment és de propietat estatal.

El Callau (1525m)
Aparcament situat en un tancada corba de l’antiga carretera del Port de la Bonaigua, a tres-cents metres del refugi del Gerdar. És el punt d’inici dels itineraris per la Mata de València i la Vall de Cabanes.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Bassiero Oriental (punta Gourdon)

Saboredo i Amitges

Des del refugi d’Amitges

Distància 5 km
Desnivell acumulat 655 m
Nivell de dificultat difícil
Data 18 de setembre de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Maurici (1:25000)

Interessant itinerari que ens permet guanyar tres cims que, malgrat la seva modesta alçària, són molt estètics i situats al bell mig d’uns paratges deliciosos: el de Saboredo, el d’Amitges i l’Agulla Gran d’Amitges. Aquesta darrera, d’aspecte inaccessible, té la seva debilitat que aprofitem per a coronar-la sense necessitat de mitjans tècnics.
La ruta permet una variant prou interessant: si en el nostre camí al Pic de Saboredo, ens enfilem primer a l’Agulla, la tornada podem realitzar-la per la Coma d’Amitges, per camí fàcil i senyalitzat, completant així un itinerari circular. Tota vegada que és molt evident, aquí hem volgut ressenyar altres opcions complementàries.
Renunciant a l’Agulla, podríem considerar-lo de moderada dificultat.

Accés
Per la carretera C-13 fins a la cruïlla de l’embassament de la Torrassa on prenem la LV-5004 fins a Espot. A l’estiu podem continuar fins a l’aparcament de l’entrada del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici a Prat de Pierró. Des d’aquí a peu fins a l’Estany de Sant Maurici per un sender ben senyalitzat i, per pista, fins al refugi. Tot plegat unes 2h 45’ a peu.

Refugi d’Amitges (2365m)
Propietat del C.E.C. i guardat.
Continuem uns 400 m. per la pista d’accés al refugi fins que acaba. Per qualsevol dels dos camins que hi baixen, anem a creuar el desguàs de l’estany de la Munyidera al Gran d’Amitges.
A l’altra riba obviem el camí de la dreta (estaques grogues) que s’adreça a la Coma d’Amitges. Anem a l’esquerra (NW) flaquejant l’esperó meridional de les Agulles d’Amitges.
Camí fressat fins que atenyem la tartera de grans blocs granítics que ens obliga a emprar les mans de tan en quan (fites).
Superat el primer tram de tartera, sortim sobre un clap herbós on el camí fa un gir de 90º a la dreta en direcció a les Agulles. El deixem i continuem recte cap el collet que albirem vers el N, per un tram de grans blocs alternat amb altres d’herbei, fora de camí senyalitzat.
Al collet entre les Agulles d’Amitges i el Pic de Saboredo retrobem el camí que hem abandonat. Poc definit però fitat, el seguim vers el NW fins a la base del rocam. No ens hi enfilem encara: el cim del Pic de Saboredo és un curt crestall on el punt culminant queda just a l’altre extrem. Atacar-lo directament ens obligaria a transitar pel crestall, per terreny abrupte i exposat.
Continuem flaquejant vers el NW, planerament, perdent fins i tot una mica de cota i, ja propers a l’aresta nord que es despenja en direcció al coll d’Amitges, trobem el millor pas per grimpar fins al cim.

Pic de Saboredo (2829m)
Bona talaia vers ponent i el nord, no així cap als altres vessants on els seus veïns més alts li resten visibilitat.
Baixem propers a l’aresta nord i continuem per terreny franc i camí mig definit fins al proper coll d’Amitges on atenyen el camí que puja de la Coma d’Amitges i que hem rebutjat just al començament de l’itinerari.
Pel vessant meridional i camí fàcil, evident i fressat, superant algun tram de tartera, atenyem el cim del Pic d’Amitges.

Pic d’Amitges (2848m)
Ens ofereix una perspectiva semblant al seu veí. Excel·lent sobre la Vall de Gerber, no tant de la de Saboredo.
Baixem a buscar el ben fressat camí de la Coma d’Amitges, no ens cal retornar al coll, fem drecera pel llom i el seguim a l’esquerra.
Quan abastem una graonada herbosa, abans de baixar pròpiament a la coma d’Amitges, abandonem el camí i, en poca estona, ens enfilem de nou al collet entre les Agulles d’Amitges i el Pic de Saboredo.
Retrobem el camí de l’anada que ara prenem baixant a mà esquerra. Per una curta canal molt evident i fitada grimpem (un primer ressalt de III seguit de més fàcils, tots sense exposició) fins a una enforcadura on continuem a la dreta fins al cim.

Agulla Gran d’Amitges (2661m)
Coneguda també com Agulla Superior, és un cim de reduït espai, coronat per un gran bloc planer. Als nostres peus l’Agulla Petita, on no es possible accedir-hi si no és escalant alguna de les seves vies.
Desgripem per la canal, continuem pel camí fressat i fitat, entrem a la tartera (fites) i atenyem de nou el clap herbós on en camí fa una colzada de 90º i retornem al refugi sobre els nostres passos.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Gran Encantat

Pel coll dels Encantats

Distància 2,8 km (anada)
Desnivell acumulat 892 m
Nivell de dificultat difícil
Data 6 d’agost de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Maurici-Els Encantats (1:25000)

Els Encantats és, probablement, la muntanya més emblemàtica del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Qui no conserva en memòria la imatge de postal, alçant la seva forca per sobre les aigües de l’estany?
Pocs metres separen un cim de l’altre. El Gran Encantat és el situat a migdia, mentre el Petit o Encantat Xic, ho és al nord i més oriental. Tanmateix el Gran és el més accessible.
La primera ascensió assolí el Gran Encantat. Fou realitzada per un grup liderat per Ludovic Fontan de Négrin i data de 1901. El Petit fou coronat l’any següent. L’aureola d’inexpugnable, però sobretot la seva modesta alçària (2748m), havien allunyat del cim els grans pirineistes del segle XIX. Per saber-ne més llegiu aquest artícle.
Si be les grimpades no passen del IIIº, el tram final és molt exposat. Malgrat que trobarem abundants cantells per progressar amb seguretat, la qualitat de la roca és mediocre i cal dedicar-li atenció. És important seguir be les fites per fer cim sense complicar-nos més del compte. En resum: no és un cim fàcil, gens apte per a gent poc avesada en aquest tipus de terrenys.
Equipament: casc obligat i corda recomanable.

Accés
Al refugi Ernest Mallafré s’hi accedeix des d’Espot per la vall del riu Escrita.

Refugi Ernest Mallafré (1893m)
Petit refugi al peu dels Encantats, dedicat a la memòria d’Ernest Mallafré i Planella (1922-1946). Esquiador, pirineista i escalador, morí als 22 anys, víctima d’una allau quan baixava esquiant del Pic de Monestero, el darrer dia de l’any 1942.
De davant mateix del refugi prenem el camí a la Valleta Seca, baixant a travessar el riu per un pontarró, per després enfilar-nos (SE) fins al peu dels Encantats. Virem 90º (SW) i anem resseguint la falda, creuant boscos i tarteres, mentre guanyem alçària i atenyem la Valleta Seca.

Valleta Seca (2300m)
Passem pel costat d’un gran bloc desprès, darrera el qual s’hi aplega un clap de pins, amb la imponent piràmide de la Pala Roia davant. Pocs metres més enllà, un corriol ben fressat surt esbiaixadament a mà esquerra. No podem albirar encara el corredor amagat rere un contrafort.
Seguim el corriol fent llaçades en fort pendent, per salvar el con de dejecció, i entrem a l’ampli corredor. Tarterós i inestable, transitar-hi és fa penós.
Més amunt s’estreny i ens caldrà ajudar-nos amb les mans en un parell de punts, especialment a la sortida.

Coll dels Encantats (2584m)
A la sortida del corredor. Albirem el cim davant nostre on, més a la dreta, sobresurt el del Petit Encantat.
Enfilem (N) per un corriol ben fressat, propers al crestall de l’esquerra, pel vessant llevantí.
Grimpem salvant un esquenall rocallós i continuem per corriol fins a l’alçada d’un collet, molt evident a mà esquerra. Poc més amunt sembla bifurcar-se, però el ramal de l’esquerra no té continuïtat. El de la dreta baixa a la base d’un corredor, al peu de la paret que s’alça en aquella direcció (1).
En aquest punt comencem a grimpar per les lleixes esglaonades que tenim davant, lleugerament esbiaixant a la dreta, fins a una forqueta, també molt evident (II, moderadament exposat).
La forqueta ens obre el pas al vessant ponentí on, flanquegem i remuntem a la dreta fins a la cresta (II-IIIº, molt exposat).
Els darrers metres fins al cim son per camí fàcil.

Gran Encantat (2748m)
Per la seva modesta alçària té prou prominència com per resultar una bona talaia. Especialment cap al NW on podem albirar fins al massís de la Maladeta.
Retornem per la mateixa via. Preferible, per més segur, rapelar fins a l’alçada de la falsa bifurcació.
Pocs metres per sota del cim hi ha una antiga instal·lació de ràpel amb dos spits i malló. Poc més enllà una de nova amb químics, cadena i anella, per a una tirada de 40 metres. La segona tirada, de 30 metres, és sobre un ganxo subjectat amb expansiu (2).

  • (1) És habitual l’error de seguir aquest corriol, prou ben fressat, i enfilar-se per la canal, més dificultosa que la via descrita. En realitat es tracta del retorn del ràpel (optatiu).
  • (2) En anar de travessa no portava corda i em va caldre desgrimpar. La informació del ràpel és extreta de www.engarrista.com




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pics de Monestero i de Peguera

Del refugi Josep Maria Blanc a l’Ernest Mallafré pels Estanys Escondits i la vall de Monestero

Distància 11 km
Desnivell acumulat 880 m
Nivell de dificultat difícil
Data 5 d’agost de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Maurici-Els Encantats (1:25000)

Clàssica travessa entre refugis al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, un dels trams de Carros de Foc, amb ascensió a dos dels cims emblemàtics de la zona.
L’ascensió per la capçalera de la Vall de Peguera, curulla d’estanys, les panoràmiques que s’albiren des dels cims i la baixada per la deliciosa i plàcida vall de Monestero, són un regal per als sentits.
La qualificació de difícil obeeix únicament al darrer tram d’accés al Pic de Peguera: grimpada fàcil (II/II+) però exposada. Imprescindible estar avesat a aquest tipus de terreny.

Accés
Al refugi Josep Maria Blanc s’hi accedeix des d’Espot per la vall del riu Peguera.

Refugi Josep Maria Blanc (2318m)
Ubicat en un paratge idíl·lic, sobre una llengua de terra a l’estany Tort de Peguera. Inaugurat l’octubre de 1943, porta el nom del qui fou president del CEC i un dels seus impulsors.
Revoltem l’estany en el sentit contrari a les busques i travessant el desguàs just per sota del barratge, enfilant-nos (W) desprès fins a la riba de l’estany de la Cabana.

Estany de la Cabana (2390m)
Bifurcació. Anem a l’esquerra virant 90º (S) resseguint la seva riba llevantina fins a un collet a la vista dels estanys Trullo i Negre passat el qual el camí perd alçària decididament en direcció a l’estany de la Coveta.

Bifurcació (2414m)
Pocs metres abans del collet deixem el camí per la dreta. Enfilem (NW) la Coma dels Estanys Escondits seguint indicis de corriol guiats per fites escadusseres.
En aquesta direcció destaquen davant nostre, d’esquerra a dreta, els cims de Saburó (superior i inferior), de Peguera i el un turó de la carena del Monestero que ens amaga la vista del cim.
Passem vora dos estanyols que deixem a mà esquerra.

Camí de l’estany de la Cabana (2587m)
Bifurcació poc evident. Per la dreta atenyem un corriol que puja de l’estany de la Cabana i que hem descartat abans en una mala elecció.
A la vista del tram que hem seguit des del collet fins aquí, hauria estat més encertat anar a la dreta a l’alçada de l’estany de la Cabana, revoltant-lo pel seu desguàs. Aquest camí, indicat al mapa, a banda de més curt sembla millor definit.
A partir d’aquí el camí és més fressat i ja podem identificar perfectament el cim del Monestero. Continuem pujant (W). Deixem a l’esquerra un tercer estanyol i poc més amunt atenyem el més gran dels estanys Escondits que també deixem a mà esquerra.
Abandonem el camí que s’adreça a la Collada de Fonguera (o de la Velleta Seca) i anem a l’esquerra (SW), fora de camí, en direcció a un altre collet molt evident a la dreta del cim.
Atenyem el collet, una finestra sobre la vall de Monestero i, propers a la carena, guanyem el cim amb algun pas de grimpada fàcil.

Pic de Monestero (2877m)
Un sender costerut però ben fressat arriba al cim des del coll de Monestero. El seguim primer carenejant (SE) i després pel vessant dels estanys de Peguera (SW) fins al coll.

Coll de Monestero (2716m)
Entre els cims de Monestero i de Peguera, partió d’aigües dels rius homònims.
Enfilem l’ascensió al cim per camí ben fressat i fitat fins al peu d’unes lloses  entre herbei, superant-les esbiaixadament (esquerra) fins a la base d’un corredor per on guanyem el crestall. El seguim (dreta) superant diversos blocs granítics, be per sobre, be flanquejant, fins al cim. Passos fàcils (II/II+) però exposats.

Pic de Peguera (2983m)
Davallem pel cantó contrari al de pujada, crestejant i desgrimpant (passos I-II, exposats) fins a l’inici de dues canals pedregoses per les que podem optar per baixar o continuar flanquejant (NE) en direcció al coll. (1)
De nou al coll baixem (esquerra, NW) cap a la vall de Monestero. Un sender ben fressat salva entre ziga-zagues el fort pendent per terreny descompost.

Camí al coll de Peguera (2419m)
Bifurcació indicada. Una altra opció per baixar del cim directament a la vall sense passar pel coll de Monestero.
El camí, ben fressat i abalisat amb estaques, es suavitza. Guanyem la riba i continuem (N) passant pel costat de l’estany de Monestero fins al refugi.

Refugi Ernest Mallafré (1893m)
Petit refugi al peu dels Encantats, dedicat a la memòria d’Ernest Mallafré i Planella (1922-1946). Esquiador, pirineista i escalador, morí als 22 anys, víctima d’una allau quan baixava esquiant del Pic de Monestero, el darrer dia de l’any 1942.

  • (1) En no estar senyalitzat cada ú guanya el cim per allà on li sembla millor. El camí més evident i fressat és el que hem descrit de pujada i que mena fins al coll de Peguera, pas obligat per guanyar el cim des del circ de Colomina, i una de les opcions per baixar directament a la Vall de Monestero. Però el camí més fàcil és el de baixada.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

D’Espot al refugi Josep Maria Blanc

Per la vall de Peguera

Distància 6,7 km
Desnivell acumulat 978 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 4 d’agost de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Maurici-Els Encantats (1:25000)

Itinerari per accedir a un dels refugis més bonics del Pirineu. Camí fàcil i directe, per la vall del riu de Peguera, que hi mena en poc més de tres hores.

Espot-Pont de Feners (1360m)
Sobre el riu de Peguera a la carretera que mena a l’estació d’esquí, als peus de la Torre dels Moros. Rètols indicadors.
Prenem una pista pel marge esquerre que s’enfila a la font dels Sofre. Poc abans la deixem per un camí a mà dreta.
Més amunt pel pontarró del Salvador passem al marge dret, per tornar a travessar poc abans de les Bordes des Boïgots, un prat on el bosc no ha recuperat encara el terreny artigat.
Guanyem alçària tot separant-nos del riu que retrobem a l’estany de Lladres.

Estany de Lladres (2025m)
Petit estanyol amb barratge on hi arriba una pista de servei des de Prat de Pierró revoltant la falta del Pui de Linya i que seguirem fins al refugi.
Pel camí podem albirar els estanys de Trescuro.
A la collada des Feixetes creuem per un pont el desguàs de l’estany de la Cabana i ja podem albirar el barratge del Tort de Peguera que revoltem en el sentit de les busques fins al refugi.

Refugi Josep Maria Blanc (2323m)
Ubicat en un paratge idíl·lic, sobre una llengua de terra a l’estany Tort de Peguera, és una bona base per realitzar ascensions a cims com el Montanyó, Picardes, Saburó, Monestero, Peguera o Fontguera. O final d’etapa per a rutes com la concorregudíssima “Carros de Foc” o la no tant coneguda “Camins Vius”.
A més, és la porta d’accés a un circ lacustre de primer ordre i, per si fos poc, un establiment confortable on el bon servei i atenció al muntanyenc son “norma de la casa”.
Inaugurat l’octubre de 1943, porta el nom del qui fou president del CEC i un dels seus impulsors.
Per saber-ne més llegiu aquest article de la revista Muntanya.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Lo Pinetó i la Roca Blanca

Del refugi del Pla de la Font al cim de la Roca Blanca pel Mil Potros i lo Pinetó

Distància 4 km (anada)
Desnivell acumulat +736 -76m
Nivell de dificultat Fàcil fins a lo Pinetó. Moderat la Roca Blanca.
Data 9 de març de 2014
Cartografia Ed. Alpina. Sant Maurici-Els Encantats (1:25000)

Aquesta ruta és part de la circular dels Quatre Cims que, partint del refugi, ressegueix la carena per coronar el Mil Potros, lo Pinetó, la Roca Blanca i lo Tèsol, sobirà de la zona. La baixada acostuma a fer-se per l’enorme pala d’aquest darrer (700 metres de desnivell mantinguts). Però com que l’estat de la neu no oferia garanties vàrem retornar per mateix camí, renunciant al Tèsol (pujar-hi ens resultava excessivament llarg).
L’horari pot variar en funció de l’estat de la neu. En el nostre cas n’hi havia molta d’acumulada, gens transformada i ens va caldre obrir traça tot el camí.
La dificultat es concentra a l’aresta de la Roca Blanca: 100 m de IIº per terreny esquistós i descompost. Corda, piolet i grampons ens resultaran útils.

Accés. Amb neu es pot accedir al refugi des de les Planes de Son en 1h 45’ seguint aquest itinerari.

Refugi del Pla de la Font (2015 m)
O dels Cóms de Jou. Marxem pel Pla de la Font en direcció al Coll de Fogueruix (S), en moderat pendent. Abans d’arribar-hi (cota 2065+/-, rètol indicador) girem a la dreta (W) i ens endinsem a la pineda. Pendent entre moderat i fort. Senyals de pintura grocs i brancam esporgat.

Serrat de les Closes (2224m)
Abastem la carena quan sortim del bosc. Podem albirar els Encantats i part de l’Estany de Sant Maurici. Marxem planerament vers W fins enfilar-nos per l’evident pala que tenim en aquesta direcció. Fort pendent.

Lo Planell (2457m)
Planerament, com indica el nom, continuem vers W i tornem a enfilar-nos en moderat pendent fins al Mil Potros.
Poc abans d’abastar-lo hi ha el Forat del Pa, una cova que, amb neu, pot passar desapercebuda.
La carena s’afila, però és prou ample com per permetre un pas còmode allunyant-nos de les cornises.

Mil Potros (2633m)
Lo Pinetó ens queda just al davant vers W. Probablement ens caldrà descalçar-nos les raquetes. Perdem uns metres i ens enfilem pel llom de lo Pinetó.

Lo Pinetó (2647m)
Al bell mig de la divisió en T del cordal carener, amb la Vall de Cabanes a W, la de l’Escrita al S i la d’Estanyeres a l’E. La Roca Blanca destaca clarament al N pel seu color fosc.
Perdem novament alçària baixant vers el N, decantant-nos lleugerament cap al vessant de Cabanes fins al collet entre lo Pinetó i la Roca Blanca. Pel camí podem observar el canvi morfològic del rocam, passant de calcari a esquist.
Si no ho havíem fet abans, és el moment de calçar-nos els grampons.
Del collet ens enfilem pel llom S de la Roca Blanca, ampli i costerut fins a una mena d’avant-cim on ens queda una elevació a l’esquerra (vessant de Cabanes).
Emprenem el tram més delicat: un crestall de 100 m. força descompost (IIº). Guiats per fites, perdem uns metres i el flaquegem per l’esquerra (vessant de Cabanes). Passat aquest tram tornem al vessant oposat tot flaquejant la sortida de la canal del Tonedor. Pas curt però exposat, delicat segons l’estat de la neu. Hi ha instal·lats un parell d’ancoratges a cada cap per si cal muntar-hi un passamà. Un cordino ens resultarà útil. El cim és a tocar.

Roca Blanca (2692m)
Vistes formidables, semblants a les que hem gaudir des de lo Pinetó: Valièr, Mont-roig, Certascan, Pica d’Estats, Monteixo, Comapedrosa, Cadí, Port del Comte, Orri, Peguera, Monastero, Encantats, Subenuix, Agulla del Portarró, Montsaliente, Bassiero,… i tants i tants que som incapaços d’identificar.
Retornem pel mateix camí esmerçant 2h 50’ fins al refugi. D’aquí a les Planes de Son cal comptar 1h 15’.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pic de Quartiules

De les Planes de Son al Pic de Quartiules (anomenat també Vallenda i Sant Salvador) pel refugi del Pla de la Font

Distància 5,64 km (anada i retorn fins al refugi)
Desnivell acumulat + 680 – 204m
Nivell de dificultat fàcil
Data 8 de març de 2014
Cartografia Ed. Alpina. Sant Maurici-Els Encantats (1:25000)

Ruta senzilla a un cim que, malgrat la seva modesta alçària, resulta un mirador excel·lent.
Podem realitzar-la en el dia o, aprofitant la proximitat al refugi del Pla de la Font i l’alberg de les Planes de Son, combinar-la amb altres més llargues com la dels Quatre Cims (Mil Potros, Pinetó, Roca Blanca i Tèsol).
L’horari pot variar depenent de l’estat de la neu. En el nostre cas n’hi havia molta d’acumulada gens transformada. Però solament ens va caldre obrir traça del refugi al cim. Si és molt trepitjada i regelada els grampons poden resultar útils.

Accés. Passat València d’Àneu per la C-28 en direcció al port de la Bonaigua, al quilòmetre 63, prenem la carretera de Son i, un cop al poble, la pista asfaltada que puja a les Planes de Son on hi ha el centre Món Natura Pirineus de la fundació Catalunya-la Pedrera.

Planes de Son (1532 m)
Rètol indicador al refugi del Pla de la Font (1h 40’). El camí segueix una pista pel marge dret del Barranc del Tinter i pel Bosc Negre. Amb neu és millor fer drecera pel marge esquerre i anar a buscar el barranc pels Prats de Piero, planerament primer i en suau pendent després, vers el SW.

Camí de Son (1654m)
Al Clot Gran abastem el Barranc del Tinter. De l’altre riba, per l’esquerra, s’ajunta el camí de Son que el travessa per una passarel·la. Continuem vers el S pel marge esquerre guiats per senyals de pintura groga. Fem marrada revoltant la clotada on hi conflueixen diverses torrenteres. Pendent moderat amb curts trams empinats.

Planell de Roca Blanca (1870m)
Rètol indicador. Ampli i obert ens permet albirar vers el SE el cim de Quartiules (arbrat) i, de S a W, el cims del circ d’Estanyeres (Serra de les Closes, Mil Potros, Pinetó, Roca Blanca i Tèsol). Fort pendent fins al refugi.

Refugi del Pla de la Font (2015m)
Ubicat als Coms de Jou. El Coll de Fogueruix és ben evident vers el S, però ens enfilem al cim pel bosc, continuant vers el SE(1). Fort pendent buscant el millor pas fins atènyer la carena, que resseguim en la mateixa direcció per terreny planer i franc fins al cim.

Pic de Quartiules (2224m)
També anomenat Vallenda o Sant Salvador. Coronat per una modesta fita, és una bona miranda. Hi albirem, entre molts altres, el Valièr, Mont-roig, Certascan, Ventolau, Pica d’Estats, Pica Roja, Monteixo, Comapedrosa, Torreta de l’Orri, Serra del Cadí, Port del Comte,… Als nostres peus s’obre la profunda vall de l’Escrita amb Espot en un cap, la vall del Peguera, l’imponent Pui de Linya, els Encantats i a l’altre cap el Portarró. Al fons, mig s’entreveu l’estany de Sant Maurici.
Baixem del cim continuant carena vers el SW en direcció al Coll de Fogueruix en fort pendent.

Coll de Fogueruix (2108m)
Entre el Quartiules i la Serra de les Closes. Hi ha una taula d’orientació. En poca estona retornem al refugi baixant per una àmplia coma de suau pendent.
Per baixar del refugi a les Planes de Son cal esmerçar-hi 1h 20’

  • (1)  Crec és millor pujar-hi més a llevant del nostre track, seguin uns 220 m la pista que mena al refugi des de Jou i enfilar-s´hi pel llom.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pica d’Estats

Des de l’Artiga pel refugi de Pinet en dues jornades

Distància 18,4 km
Desnivell acumulat +2000m
Nivell de dificultat moderat
Data 20 d’agost de 2013
Cartografia Ed. Alpina: Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Un dels itineraris habituals per pujar a un cim tant revistat com la Pica d’Estats.
Fàcil, evident i sense passos compromesos. Però llarg i cal tenir en consideració el considerable desnivell de la tornada.

Accés. A Tarascon abandonem la N-20 perprendre la D-8 en direcció a Vic-de-Sòç i Marc. Continuem per pista fins a l’aparcament de l’Artiga.

Aparcament de l’Artiga (1200m)
Sortim amb moderat pendent pel marge esquerre del riu homònim vers l’W per camí ombrívol.
Creuem a l’altre marge mentre el pendent es va accentuant i anem virant a SW. A la cota 1560 s’acaba el bosc de Fontanal.

Orris de Nouzère (1675 m)
Cruïlla de camins. Per l’esquerra el que s’enfila a Pinet per l’estany Sord. Més llarg i més suau. Anem a la dreta fent llaçades per superar el fort pendent.

Refugi d’Estanh de Pinet (2200)
Deixem la càrrega i enfilem camí amunt en direcció a la Pica per aprofitar les hores de llum que resten. Volem col·locar una placa en homenatge a en Josep Vila i Pellicer company de caminades, on fa poc més d’un any va caure fulminat per un atac de cor. Ens hem aplegat una bona colla d’amics i familiars.
L’endemà amb les primeres llums a ¾ de 7 del matí i un dia esplèndid refem el camí del dia abans per la fondalada de la Valleta de Barz vers el S. Per camí ben evident i en moderat pendent, ens cal salvar algunes congestes amb precaució perquè la neu és dura i trepitjada.

Estany d’Estats (2440 m)
Encara conserva força congestes. El deixem a baix a l’esquerra. Virem a SE. Passem a la vora de l’Estany de Montcalm on tornem a virar a S. El pendent s’accentua, sense treva fins al coll.

Coll de la Cometa (2900 m)
En aquest punt s’ajunta el nostre camí amb el que ve del Port de Sotllo per la Comate d’Estats.
Anem a l’esquerra (SE) fins al Coll de Riufred, encara per fort pendent. Deixem el Montcalm per una altra ocasió. Resta encara una llarga pujada per camí molt evident (SW) amb el cim a la vista.

Pica d’Estats (3143 m)
Ens ha tocat un gran dia, d’excel·lent visibilitat. Aprofitem per pujar al veí Verdaguer i, sobre els nostres passos, retornem al refugi.
Per baixar a l’Artiga ho fem passant per l’estany Sord. Els genolls ho agrairan.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Espluga de Cuberes i Solduga

Petit itinerari a mestral de la Serra de Boumort, al terme de Baix Pallars (Pallars Sobirà) sobre el Congost de Collegats, visitant dos nuclis troglodítics amb sengles esglesioles romàniques. El recorregut s’inicia a Solduga, però és habitual (i més recomanable) començar-lo al revolt del Salt de la Núvia (petit oratori i rètol indicador) de la pista de Pentina que, partint del pont de Baén (entre els pk 294 i 295 de la N-260 prop de Gerri de la Sal), puja al Refugi de Cuberes. Coneixent el camí els horaris s’escurcen molt més del que reflecteix el traç de GPS i ens ocuparà solament una agradable matinal. Bibliografia consultada: La Serra de Boumort i muntanyes veïnes (Manuel Cortès Ribelles, Cossetània Edicions, Col. Azimut, nº 70). Itinerari 1.

Accés Per arribar a Solduga prenem una pista que hi baixa des del Coll de Solduga i que parteix de la de Pentina al Refugi de Cuberes (Casa Miró). Inicialment força transitable, te un tram de revolts en fort pendent al Pas del Llop (ja poc abans de Solduga) que pot presentar problemes a alguns vehicles.

Solduga (1.261 m) Nucli pràcticament abandonat (una sola casa habitada) i en estat ruïnós, a recer d’un gran cingle. Diverses balmes amb construccions troglodítiques, entre elles l’esglesiola romànica de Sant Martí.

El camí a l’Espluga de Cuberes en aquest punt és pràcticament perdut. Cal baixar en direcció a ponent per entremig dels bancals antigament conreats fins a sota de la tanca d’una feixa on hi trobarem algunes fites i hi comença un corriol ben definit.

Cruïlla al Salt de la Núvia (1.100) (1) Bifurcació en Y. Prenem el ramal de l’esquerra. El de la dreta mena al revolt del Salt de la Núvia de la pista de Pentina al Refugi de Cuberes. Desprès d’un tram planer baixem per un grau que supera la Canal de l’Espluga.

Espluga de Cuberes (963 m, 1h’) Gran balma oberta a la cinglera sobre el Barranc de l’Infern, on hi ha un mas troglodític (Casa de l’Esplugar) amb una esglesiola romànica dedicada a Santa Coloma i altres dependències annexes.

Amb presència humana fins la Guerra Civil, actualment tot el conjunt es fa servir únicament com a cleda. Les vistes sobre la Serra de Peracalç, Collegats i el Roc de Santa son molt bones.

Retornem pel mateix camí esmerçant-hi 1h 10’.

(1) És més habitual i recomanable començar el recorregut al revolt del Salt de la Núvia (petit oratori i rètol indicador) de la pista de Pentina que, partint del pont de Baén (entre els pk 294 i 295 de la N-260 prop de Gerri de la Sal), puja al Refugi de Cuberes. D’aquí parteix el Camí de Solduga i, passat el Pas de l’Escaleta, trobem la cruïlla esmentada que prendrem a la dreta per baixar a l’Espluga de Cuberes. Un cop visitada, continuarem camí cap a Solduga.
Malgrat això, la pista de Pentina és molt obaga, estreta, amb força desnivell i revolts tancats. En condicions de glaç pot presentar problemes. En aquest cas una alternativa pot ésser anar-hi des de Taús pel Refugi de Cuberes, més planera i soleia.


Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF