Arxiu de la categoria: Pallars Sobirà

La Geganta Adormida

De Collegats a Montcortès per la Serra de Peracalç i el Tossal de l’Àliga

Distància 8,6 km
Desnivell acumulat +885 -394 m
Nivell de dificultat Difícil/Fàcil
Data 12 d’octubre de 2018
Cartografia ICGC

Travessa en la que ajuntem dos itineraris ben diferenciats. L’ascensió al Tossal de l’Àliga des de Collegats amb un camí equipat, trams de grimpada i sense camí definit, la podem considerar difícil. N’hem tret la idea del bloc «Excursions del Joan Ramon» (excursionsdeljoanramon.blogspot.com). La segona, del cim a l’Estany de Montcortès, és un tram fàcil i força freqüentat.
La Geganta Adormida és la silueta de la Serra de Peracalç. S’alça a migdia del Pla de Corts, un altiplà entre les valls del Flamisell i la Noguera Pallaresa. Rep aquest nom perquè té l’aspecte d’una dona ajaguda. Però no és des del Pla de Corts que s’observa aquesta semblança. Cal albirar-la des del nord-est, al marge esquerre de la Noguera Pallaresa com, per exemple, des del poble de Bresca o des del camí del Salt de la Núvia a l’Espluga de Cuberes.

 Accés
De la Pobla de Segur a Gerri de la Sal, per la N-260, al Congost de Collegats, entre la boca nord del túnel de Sant Pere de les Maleses i la sud del de l’Argenteria, al marge dret de la Noguera Pallaresa, comença el camí a la Cova de la Serpent. Hi ha un petit espai per aparcament a l’esquerra.

Camí a la Cova de la Serpent (560m)
Ens enfilem per un camí ben indicat i fressat al peu de la Paret del Pessó de les Roques de Collegats. És l’itinerari utilitzat pels escaladors per accedir al peu de les diferents vies d’aquest sector i pels excursionistes que, a banda de la Cova de la Serpent, s’adrecen a Sant Pere de les Maleses.
Atenyem el cap d’un esperó on hi ha dues torres d’electricitat.

Torres de MAT (709m)
Suporten una línia de molt alta tensió que, des de Llavorsí, segueix el curs de la Noguera Pallaresa. Bones vistes sobre el Congost de Collegats, el Barranc de l’Infern i el Roc de Santa. S’hi ens hi fixem bé també podem albirar les cordes del camí equipat. Un corriol ens mena al peu de la paret.

Camí equipat de la Paret del Pessó (730m)
No és una via ferrada: no té línia de vida. És un camí que facilita el retorn de les vies d’escalada, equipat amb graons, cordes i cadenes.
Un primer tram, amb esglaons i corda nuada, dóna pas a un curt flanqueig per una lleixa i a un altre amb corda i cadena. El tercer, protegit amb corda, ens deixa sobre una segona lleixa per la que caminem a mà dreta, fins que trobem una altra corda que ens permet enfilar-nos dins d’una canal entre una agullola i la paret principal, on hi ha esglaons i cadena. Els esglaons allunyen força i és on trobem el pas més exigent (K3). Sortim de la canal per un darrer tram equipat amb cadena que ens deixa sobre el fil del cingle. Aquí seguim (NW) un camí prou fressat fins que fa una marcada colzada a mà dreta.
Comencem a enfilar-nos, ja fora de camí, en direcció a un esperó rogenc que esquivem per la dreta. Ens cal una curta i fàcil grimpada per atènyer el llom de l’esperó.
Continuem (NW) cercant el millor pas entre la bosquina en direcció a una rasa prou evident. La creuem i enfilem a l’altre marge per unes antigues feixes, avui ermes, que el mapa topogràfic assenyala com les Casals, fins al peu d’un altre esperó, ja al fil del cingle, que esquivem per l’esquerra. Ens cal una altra grimpada per recuperar el fil del cingle, que ja no deixem fins al cim d’un tossal.

Tossal (1181m)
El mapa topogràfic de l’ICGC assenyala erròniament aquest punt al SE del Tossal de l’Àliga com a Geganta Adormida. I el comarcal anomena així tota la carena entre l’un i l’altre quan és just en sentit contrari.
Des de Collegats haurem pogut observar la presència de nombrosos estols de voltor. Les parets d’aquest sector del Pallars, com al veí Boumort i a la Muntanya d’Alinyà a l’Alt Urgell, acullen una nombrosa colònia de rapinyaires. Hi podem veure el voltor comú, el negre, l’aufrany i el trencalòs. També l’àliga daurada i diverses espècies de falcons.
Des d’aquí ja podem albirar el cap (més proper i just sobre el collet) i el pit de la Geganta (el punt més alt). Baixem al collet. La natura del terreny canvia: si fins ara era conglomerat, a partir d’aquí serà calcari.

Collet Jornat (1137m)
Al peu del cap de la Geganta. Des de Peracalç hi arriba el camí de l’Hortó. Així l’anomena el mapa topogràfic, malgrat que tenim els nostres dubtes sobre aquesta denominació dons l’Hortó són unes feixes prop de Peracalç, però a l’obaga de la serra. El seguim uns vuitanta metres i el deixem. Guanyem alçària ràpidament a la base del cap de la Geganta fins al peu d’una paret on aboca una canal.

Canal (1153m)
Curta i oberta. Ens cal grimpar fins al seu embut on trobem terreny més fàcil i flaquejar-lo fins a una marcada i estreta bretxa sota mateix del cap de la Geganta. Continuem flanquejat (NW) fins assolir la carena.

Coll de la Geganta (1226m)
És la carena d’un llarg esperó que baixa del Tossal de l’Àliga al cap de la Geganta. Passem al vessant obac i continuem (N) fins a una marcada bretxa per un tram on la bosquina no facilita el pas. L’alternativa és progressar per la carena amb passos de II+. A partir de la bretxa el pas és més franc i ens permet assolir la carena de la serra on trobem el camí, que seguim a mà dreta, i en pocs metres, atenyem el cim.

Tossal de l’Àliga (1315m)
Sostre de la Serra de Peracalç i punt més prominent —el pit— de la Geganta Adormida, però no tant, perquè es mou: un estudi geomorfològic i geofísic realitzat als Pirineus, amb participació d’investigadors de la UAB, ha permès descobrir que gran part de la Serra de Peracalç, i dels relleus de l’entorn l’estany de Montcortès, constitueixen el moviment de massa més gran fins ara descrit a Catalunya. El fenomen té lloc des de com a mínim fa uns 45.000 anys, amb un desplaçament mitjà d’entre 1 i 3 mm a l’any. Actualment, els processos més actius tenen lloc aquí, a la part més alta.
Baixem (NW) per un ben fressat camí carener esquivant els ressalts, primer pel vessant obac i, ja a prop de Peracalç als peus de la Geganta, pel solell.

Coll de Peracalç (1241m)
Sortim sobre el camí Vell de Peracalç a Montcortès. Un bon camí de bast empedrat que, per l’esquerra i les Escales de Peracalç, baixa al poble. Antigament fou la principal via de comunicació entre els dos Pallars quan el Congost de Collegats era infranquejable, excepte pels raiers. Fins que al segle XVII s’hi va obrir un camí de bast i al XIX la carretera. Als naturals de Peracalç se’ls coneixia amb el mal nom de salta-roques.
Prenem el Camí Vell a mà dreta, baixant per l’obaga i creuant un camí carreter que va a l’Hortó. El deixem a l’Obaga de Canals per un de menys definit (NW), però de bon fer. De fet si continuéssim ens menaria també al Camí de Canals. Però per aquí fem drecera.
Sortim sobre una pista que seguim a mà esquerra i ben aviat al camí de Canals.

Camí de Canals (1067m)
Hi ha rètols indicadors. Per la dreta podríem baixar a Cortscastell i Peramea, creuant el Pla de Corts. El prenem a mà esquerra fins atènyer l’estany.

Estany de Montcortès (1036m)
D’origen càrstic, com els de Basturs i el de Banyoles, l’aportació principal de cabal no és per cap riu o torrent, sinó per deus subterrànies. Quan el nivell és prou alt, desguassa al Flamisell pel Barranc de Ruixou. Amida 46 hectàrees amb una fondària màxima de 30 metres.
Aquesta natura donà peu a la seva llegenda: Al fons de l’estany hi ha submergida la ciutat de Pallars. Els seus gasius habitants no van voler acollir ni donar almoina a Déu disfressat de captaire que, com a càstig, la féu engolir per les aigües. Solament se’n lliurà una dona que, tot i ser molt pobre, li va oferir un tros de pa. Les nits de Sant Joan es veu aparèixer la dona i s’escolten des del fons de l’estany els crits embogits dels habitants de la ciutat maleïda.
N’hi ha una altra. Conten que el glaç de l’estany va cedir quan el Comte de Pallars hi passava per sobre a cavall tot empaitant una peça de caça. Per sortir del mal tràngol  invocà la Mare de Déu de Gerri, prometent-li una donació de terres. Fora de perill es va desdir de la prometença exclamant: «Aigua passada, Mare de Déu enganyada». Va quedar cec i no va recuperar la vista fins que va complir-la.
De l’estany pugem a la collada de Sant Antoni per on passa la carretera de Gerri de la Sal a la Pobleta de Bellveí. En aquest punt donem per finalitzat el nostre itinerari.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

La Geganta Adormida

Pica Roja

Des de la Molinassa pel Port Vell i retorn pel de Boet

Distància 10,5 km
Desnivell acumulat 1080 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 25 de setembre 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-Roig (1:25000)

Ascensió a un cim poc visitat des del vessant català i contràriament a l’occità. Injustament perquè, tot i la seva modesta alçària, resulta una boníssima talaia d’aquest sector del Pirineu. Alguna cosa hi tindrà a veure l’ombra que li fan veïns tan notoris com el massís de la Pica d’Estats, els cims de Comapedrosa-Baiau o el Monteixo.
L’itinerari circular proposat és en el sentit de les busques del rellotge, però bé pot fer-se al revés i fins i tot resultarà més fàcil, especialment al tram entre el Port de Boet i el cim.  

Accés
Per accedir al Pont de la Molinassa cal fer-ho des d’Àreu, per una pista sense asfaltar d’11,3 quilòmetres, en bon estat, apte amb precaució per a vehicles turisme. I trigarem uns ¾ d’hora.

La Molinassa (1815m)
Enfilem per una drecera que ens retorna a la pista i poc més amunt baixem a mà esquerra a creuar el Barranc d’Areste pel pont de Boet. Continuem a l’altre riba pel ben dreçat camí al Refugi de Vallferrera on enfilem el de la Pica d’Estats.

Camí a la Pleta d’Areste (2047m)
En una marcada colzada del camí, en surt de recte un altre a la Pleta d’Areste (NE). Tot i que és el que ressenya el mapa, el desaconsellem. Comença ben definit però aviat es difumina, malgrat que hi ha rastre de pas i fites. A més, té algun pas lleugerament exposat.
És millor continuar uns dos-cents metres més, guanyant-ne vint-i-cinc de cota, pel camí de la Pica i prendre allí el trencall. Abans de la pleta el de baix puja buscar el de dalt.

Pleta d’Areste (2158m)
A l’aiguabarreig dels barrancs d’Areste i de Port Vell, que baixa per la nostra dreta. Per un pontarró creuem aquest darrer i continuem pel seu marge hidrogràfic esquerre. Malgrat que el camí és poc fressat, anem trobant fites. Tot i que en algun punt pot semblar que cal creuar-lo (1), ens mantenim sempre pel mateix marge esquerre. La direcció (E) és molt evident i com més amunt, més s’obre el barranc esdevenint una ampla coma.

Anem superant successives graonades i, més o menys a mig camí, ens separem del torrent quan fa una colzada en baixar de l’estany de Port Vell, que no albirarem fins que comencem a enfilar-nos al pic.

  • (1) De fet, fa uns anys fent un itinerari semblant, havíem pujat pel marge dret.

Port Vell o de Romaset (2575m)
Entre el Pic de Romaset i la Pica Roja, és l’antic camí de pas a les poblacions occitanes d’Auzat i Vic-de-Sòs, utilitzat també per exiliats de la Guerra Civil (font: Palau Robert).
Si fins aquí el camí que hem seguit era poc definit, el que puja del vessant occità i la vall del Solcem és tot el contrari i així fins al cim.
Ascendim (S) en curtes llaçades i pendent entre fort i moderat. Prou més amunt apareixen senyals de pintura grocs que seguim.

Pica Roja (2902m)
Als mapes francesos se l’anomena de la Soucarrane, per l’estany que hi ha al vessant llevantí o de la Rouge, pel to rogenc del rocam.
Estratègicament situada, entre dos passos tradicionals, tot i la seva modesta alçària comparada amb la dels cims veïns, resulta una boníssima talaia d’aquest sector del Pirineu.
Per baixar tenim dues opcions. Pel llarg i ample llom carener i davallar, bé al camí de pujada, bé al de del Pla al Port de Boet o fer-ho directament a aquest darrer, que és la que escollim.
El camí és fressat, senyalitzat amb pintura groga i fitat. No té pèrdua. Però no és fàcil dons ens cal seguir un crestall (SE) amb passos on ens haurem d’ajudar amb les mans i punts amb moderada exposició.

Port de Boet (2511m)
Entre la Pica Roja i la Serreta dels Lavans és un altre punt de pas tradicional entre el Pallars i el Coserans occità.
Davallem (W) per pendent entre suau i moderat. Tampoc aquí el camí és gaire fressat. Hi ha senyals de GR, molt difuminats que poc ajuden a guiar-nos, però les fites sovintegen i ens serveixen per mantenir l’itinerari més lògic.
Quan som a l’alçada del Pla de lo Mercat, deixem a mà esquerra el camí al d’Arcalís. Rep aquest nom perquè era el lloc d’intercanvi comercial entre els veïns del Coserans i la Vall Ferrera. A partir d’aquí la senyalització millora, fins i tot és excessiva.

Pla de Boet (1878m)
Meritòriament una de les raconades icòniques del Pallars, amb els dos salts a la banda llevantina. A la ponentina hi arriba la pista que seguim fins al punt de partida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pica Roja

Pic de Certascan

Del refugi al cim i descens a les Bordes de Graus

Distància 12,2 km
Desnivell acumulat +671 -1570 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 23 de setembre 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-Roig (1:25000)

L’itinerari proposat és molt concorregut perquè forma part de la popular travessa «la Porta del Cel». Sovint es fa sentit contrari, fins i tot partint de Tavascan. Però no per això és menys interessant i ens permet accedir a un dels cims emblemàtics del Pirineu.

Accés
L’accés més habitual al refugi de Certascan és des del Pla de Boavi pel camí de Llurri o des d’una mica abans, a la presa de Montalto, per l’estany de Naorte.

Refugi de Certascan (2232m)
Partim (W) per un camí molt fressat que voreja la riba sud de l’estany, en suau pendent, i comencem a enfilar-nos al coll entre l’Agulla de Guerossos, molt evident a l’esquerra, i l’avant-cim de Certascan, a mà dreta.

Coll de Certascan (2600m)
El camí és molt evident i fressat. Ens enfilem (N) entre llaçades, fort pendent i terreny descompost fins la carena, al peu de l’avant-cim a SE del principal.
Flanquegem (NW) per terreny pedregós guiats per senyals de pintura grocs fins a recuperar la carena i guanyar, en poca estona més, el cim pel seu llom pedregós esquivant l’abrupta cara llevantina.

Pic de Certascan (2853m)
Molt bona talaia des de la que podem albirar bona part dels cims del Pallars Sobirà i la Ribagorça. Retornem al coll pel mateix camí i continuem baixant pel vessant oposat al que hi hem pujat (W), per l’ampla coma entre el Pic de Certascan i la Torre de Guerossos.

Estanys Blaus (2365m)
Voregem l’inferior fent un gir de 90º (S). A partir d’aquí anem davallant successives graonades de fort pendent on en algun punt, com entre les pletes Vella i de Guerossos, ens haurem d’ajudar amb les mans. Passat el Forat de Guerossos, el pendent es modera i el camí resulta fàcil i agradable.

Bordes de Noarre (1595m)
Grup de bordes en bon estat de conservació, la majoria restaurades, envoltades de prats de dall. Creuem el riu per un pontarró i seguim el camí de l’obaga de la Selva de Noarre pel marge esquerre. Poc més enllà del Barratge de Graus, deixem el camí que, pel pont de la Bolle, baixa a Tavascan i anem a la dreta, tornant a creuar el riu per un altre pont fins a les Bordes de Graus.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Certascan

Estanys de Romedo

Passeig pels estanys de Romedo, Guiló, Colatx i Senó 

Distància 7,4 km
Desnivell acumulat +527 -315 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 22 de setembre 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-Roig (1:25000)
Recursos consultats Gen. de Catalunya. DARP. Inventari de zones humides.
  www.tavascan.net La central hidroelèctrica

El conjunt de Romedo és un grup d’estanys d’origen glacial a la capçalera de la Noguera de Cardós. La conca, orientada de nord a sud, és encerclada pels pics del Cap de l’Estany i Punturrí per ponent; de Colatx, Turguilha i Guiló a la carena nord; el cordal del Pic dels Tres Comtes a la Punta del Port per sol ixent i la Serra de Llurri a migdia. Els estanys més grans són els de Romedo —de Dalt i de Baix— tot i que aquest darrer, que recull els recursos hídrics de la conca, és represat.
Romedo de Baix forma part del sistema hidroelèctric de Tavascan, una gran obra d’enginyeria realitzada la dècada dels 60 del segle passat. La canonada subterrània de Romedo, amb una llargària de 8,7 quilòmetres, alimenta les turbines de la caverna de Tavascan a través del salt de Gueron. Alhora és realimentat per la central de bombeig de Montamara, amb cabal procedent del barratge de Graus. Poc impacte paisatgístic resta d’aquesta monumental obra, a banda de les preses, les boques de mina i la pista entre Montalto a Romedo.
L’itinerari proposat és fàcil, molt agradable i visita 10 estanys i estanyols. Els pendents, excepte la baixada del coll de Llurri, no passen mai de moderats. És en travessa, però podem fer-lo circular i escurçar-lo molt si renunciem a visitar l’estany de Cartascan. Malgrat això, la facilitat d’accés i transitar per camins transfronterers és poc concorregut, atès el poc fressats que trobem els camins, si exceptuem aquells que coincideixen amb la popular travessa «La Porta del Cel».

Accés
Pugem a Romedo de Baix aprofitant el servei de taxis de Lladorre. El retorn podem fer-lo amb el mateix transport des de la Canalada. Si optem per pujar-hi a peu, la llargària i desnivell augmenten molt considerablement. En aquest cas haurem de deixar el vehicle a la presa de Montalto i enfilar el camí de Llurri, retornant pel camí paral·lel al riu de Romedo fins al Pla de Boavi. O a l’inrevés. Si hem optat per anar fins al refugi el millor serà retornar per l’estany de Naorte. A la presa de Montalto hi accedim des de Tavascan per una pista de sis quilòmetres apte —amb precaució— per a turismes.

Estany de Romedo de Baix (2014m)
Travessem per sobre la presa i continuem (N) vorejant el marge llevantí, seguint senyals de GR fins al desguàs d’un estanyol. Aquest tram és molt fressat dons coincideix amb l’itinerari de «La Porta del Cel».

Estanyol (2011m)
A la sortida d’aigües el camí més evident marxa pel marge esquerre hidrogràfic (dreta en el sentit de la marxa) per pujar al Port de l’Artiga. Nosaltres continuem per l’altre marge, a l’esquerra. A l’entrada d’aigües un congost replè de grans blocs granítics ens fa separar de la llera i pujar a mà esquerra.

Aiguamoll de Guiló (2065m)
O d’Agulló. Encapçalat pel cim homònim. No arribem a tocar la riba, l’albirem des de dalt. Fem una colzada de 90º (W) i més amunt continuem (NW) resseguint més o menys el desguàs de l’estany de Guiló de Baix, enfilant-nos, per camí poc definit, fins a un collet darrera el qual torbem el següent estany.

 Estany de Guiló de Baix (2194m)
El voregem pel marge esquerre hidrogràfic (dret en el sentit de la marxa). Vers el nord podem albirar el coll de Turguilha entre el pic homònim i el de Colatx. Continuem (N) pel desguàs de l’estany homònim de més amunt fins a un tram replè de blocs granítics despresos, herbei i codines allisades per l’erosió glaciar, on el camí es difumina. Uns senyals de pintura vermella ens aconsellen el millor pas.

Estany de Guiló (2246m)
Al peu dels cims de Colatx i Turguilha. Un cop toquem la riba virem 90º (W) enfilant-nos de nou fins a un collet.

Coll (2273m)
Punt més alt de l’itinerari, al bell mig d’una successió de turons que fa de partió d’aigües al bell mig de la conca. Segons els mapes des d’aquí puja un camí, itinerari transfronterer, que pel port de Colatx baixa al circ de Cagatèlha i Uston. Però deu ser tant poc fressat que ens passa desapercebut. Sí que resulta prou evident el tram que seguirem, baixant (W) fins a la riba de l’estany de Colatx.

Estany de Colatx (2217m)
Al peu del Pic del Cap de l’Estany. Continuem davallant fent una colzada de 90º (S). Aviat albirem el dos estanys següents, de Senó i de Romedo de Dalt. Hi ha senyals de pintura verds i de GR, però valdrà més refiar-nos de les fites. Tot i que el camí és molt evident pel seu marge esquerre (hidrogràfic i sentit de la marxa, S).
A l’alçada del de Romedo de Dalt, podem albirar una canal ampla que talla la Serra de Llurri, per on passa el camí que prendrem més endavant. Poc més enllà de creuar el desguàs de l’estany, atenyem aquest sender transversal.

Bifurcació (2114m)
El camí al que sortim és molt més fressat del que venim: forma part de la ruta «La Porta del Cel». Si el prenem a l’esquerra baixarem a l’estany de Romedo de Baix, que podem albirar des d’aquí, tancant així un itinerari circular.
Si optem per continuar hem d’anar a la dreta (W), vorejant encara l’estany fins a enfilar-nos per la canal que hem observat abans.

Coll de Llurri (2217m)
La Serra de Llurri separa les conques del riu de Certascan a ponent, del de Romedo a sol ixent.
Des d’aquí podem albirar vers ponent els cims de Certascan, el refugi i els llargs salts del riu fins a la petita presa de la Canalada, per on passa la pista que puja de Moltalto. Vers sol ixent atalaiem tot el cordal des del Pic de Guiló als cims de Broate.
Ens cal estar atents perquè el camí més evident continua tot recte per flaquejar després el vessant ponentí del turó de la dreta. Pot ser una alternativa i drecera, però no n’hem trobat referències. Ens cal anar a l’esquerra, enfilant-nos al turó d’aquesta banda, que resulta una miranda encara millor que la del coll.
Comencem a davallar en fort pendent i curtes llaçades.

Canalada (2088m)
La Canalada pròpiament és a la petita presa que hi ha poc més avall. En aquest punt hi arriba el camí que puja des d’allí. Poc abans ens hem ajuntat al de Llurri que ho fa des del Pla de Boavi.
Comencem a remuntar (NW) fins a l’estany Xic de Certascan on, poc més amunt, atenyem el refugi.

Refugi de i Estany de Certascan (2230m)
El refugi, guardat, és en un edifici propietat de FECSA que el va bastir per les obres de la presa i el té cedit a la FEEC. Poc més amunt hi ha l’estany, el més gran del Pirineu oriental tot i que, com s’ha dit, és represat. Serveix de reservori de tot el sistema hidràulic de Tavascan.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Estanys de Romedo

Campirme i Montforcado

Des de la Pleta del Prat per l’estany de Mascarida

Distància 10,5 km
Desnivell acumulat 933 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 26 d’agost de 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Itinerari que ens permet accedir a un cim que és una formidable talaia sobre bona part del Pirineu occidental català i un altre de forcat, visitar un petit circ lacustre amb algun estany amb llegenda i veure restes de la Guerra Civil.
Tot el recorregut el qualificaríem de fàcil fins al cim del Montforcado. Travessar-lo ja resulta més delicat. Tenim però la opció de retornar pel mateix camí.

Accés
A Tavascan, el darrer nucli poblat de la Vall de Cardós, prenem la pista enquitranada que, passant per les Bordes i barratge de Graus, en 10 quilòmetres i escaig puja a l’estació d’esquí i refugi de la Pleta del Prat.

Refugi de la Pleta del Prat (1720m)
Hi ha indicacions de diversos itineraris, entre aquests el de Mascadira, que seguim.
Al peu del refugi prenem una pista que abandonem aviat per un camí senyalat i ben fressat a mà esquerra, enfilant-nos (SW), en moderat pendent, pel marge hidrogràfic esquerre del Torrent de Mascarida. Quan el camí se n’aparta fent un gir de 90º (W), el pendent augmenta considerablement.
Deixem una bifurcació (pal indicador) que per l’esquerra baixa al Pla de Melis. Continuem guanyant alçada fins a retrobar el torrent on el camí marxa planerament.

Pleta de Gavàs (2140m)
Hi ha una perxa nivomètrica i un conjunt de cabanes —en comptem més d’una desena— totes ruïnoses. Sembla que es tracta d’aixoplucs construïts durant la Guerra Civil, en aquest cas per l’exèrcit de la República.
Tornem a enfilar-nos (SW) en moderat pendent fins a superar la morrena de l’estany.

Estany de Mascarida (2320m)
Al peu de la Serra de Cadius, és el més gran d’un petit circ lacustre. Ben a prop hi ha el del Diable i més amunt els de Mascarida de Dalt. En un replà sobre l’estany hi ha una altra cabana, en més bon estat, que podria servir-nos d’aixopluc en cas de convenir. Aquí s’acaben els escassos senyals grocs que hem anat trobant des del refugi.
Enfilem, entre amables llaçades, en direcció (SE) a un collet molt evident.

Coll (2460m)
Al peu de la llarga Pala de Montareny. De l’altre vessant hi arriba un camí des de la Pleta de la Serra, al capdamunt de l’estació d’esquí.
Enfilem la pala (SW) en suau pendent. Se’ns ajunta per l’esquerra el camí que puja dels estanys de Soliguera. Continuem per un tram on el camí és menys definit, amb tendència a l’esquerra. Retrobem restes de més construccions en pedra i poc més enllà ja podem albirar, sobre un turó, el vèrtex geodèsic del cim.

Campirme (2631m)
Envoltat de restes de cabanes i trinxeres de la Guerra Civil. Es tracta de posicions de l’exèrcit feixista.
El març de 1938, després de la desfeta de l’Aragó, la línia del front va quedar fixada pels rius Ebre, Segre i Noguera Pallaresa. El front pallarès s’estenia entre Terradets i el Campirme (1).
Tot i tractar-se d’un cim poc prominent —a penes destaca del cordal carener de la serra de Cadius— té una situació que el converteix en una formidable talaia sobre bona part del Pirineu occidental català, solament eclipsada al nord pels seus veïns més alts com el Mont-roig, el Ventolau o el Certascan. Hi podem albirar del massís del Perdiguero a ponent, fins a la Tossa Plana de Lles a sol ixent i el Montsec a migdia.
Per camí planer recorrem (NW) l’ample carena que ens separa del Montforcado al que accedim després de remuntar un collet.

  • (1) Segons l’historiador Manuel Gimeno en aquest sector del Campirme no es va enregistrar activitat bèl·lica destacada, a diferència d’altres més al sud, com els cruents combats del maig de 1938 a les Pedres d’Auló i Sant Corneli o del juliol del mateix any a Baladrero.

Montforcado (2633m)
Com indica el seu nom és un cim forcat amb el pollegó de migdia més alt. Per ajudar-nos a baixar a l’enforcadura hi ha instal·lada una sirga que primer ens permet una aproximació fàcil a un flanqueig exposat, per després superar un muret vertical d’uns 5 metres (IVº). Continuem en grimpada fàcil a l’altre pollegó per terreny descompost.
L’alternativa és prou més delicada que la sirga. Flanquejar, bé des del collet previ o bé des del propi cim, implica transitar amb molt de cura per un pendís de roca a controlar i una pala herbada molt dreta. Totalment desaconsellable amb terreny humit.
Sense camí fressat però evident, baixem als estanys de Mascarida de Dalt.
Deixant el rec de desguàs dels estanys a la dreta, continuem per una fàcil pala herbada fins a trobar el camí que puja del de baix. El seguim uns metres i l’abandonem per visitar l’estany del Diable.

Estany del Diable (2325m)
Circular, petit i recòndit però, pel que tenim entès, força profund. L’aigua hi pren un to turquesa.
Segons la llegenda recollida per en Pep Coll és la porta de l’infern: de les seves profunditats n’emergeix un marrà negre i banyut que prenya les ovelles per endur-se’n els corders.
Continuem fins al veí estany de Mascarida i desfem el camí de l’anada.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Campirme i Montforcado

Pic de Ventolau

Des de la Pleta del Prat per la cabana de Crestuix i retorn per la Coma del Forn

Distància 9 km
Desnivell acumulat 1222 m
Nivell de dificultat moderat
Data 5 d’agost de 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Circular a un dels sostres que, juntament amb el Mont-roig i el Certascan, coronen l’alta vall de Tavascan. Bona talaia sobre el Pallars Sobirà al bell mig d’una extensa zona lacustre.
S’acostuma a pujar-hi per la vall d’Unarre, al vessant ponentí, des de Cerbi per l’estany de la Gola. Però també pel llevantí, des del refugi de la Pleta del Prat, a l’estació d’esquí de Tavascan. Per aquest costat, el camí de la cabana de Cresuix és més llarg però còmode. Contràriament al de la Coma del Forn, rost i pedregós.
Pràcticament tot el camí no és senyalitzat. Fites escadusseres i trams on se’n perd el rastre. A la pujada resulta poc evident dons no albirarem el cim fins ben amunt. La baixada no ofereix gaire dubtes, però és terreny pedregós, sovint clapejat d’herbei. Opcionalment podem pujar al veí cim dels Tres Estanys.
Nota: hi ha discrepàncies en la toponímia que recull les edicions antigues del mapa de l’Editorial Alpina, molt semblant a l’actual del mapa topogràfic de l’ICGC i les darreres. Així per exemple el torrent-barranc de la Coma del Forn actualment se l’anomena de Coma Videllera. Alguns estanys, com els de la Gallina i el de Ventolau també difereixen en la denominació actual.

Accés
A Tavascan, el darrer nucli poblat de la Vall de Cardós, prenem la pista enquitranada que, passant per les Bordes i barratge de Graus, en 10 quilòmetres i escaig puja a l’estació d’esquí i refugi de la Pleta del Prat.

Refugi de la Pleta del Prat (1720m)
Ens cal recular un quatre-cents metres fins al començament de l’aparcament on un pal indicador senyala el sender al Ventolau.

Inici sender (1690m)
Pugem fent llaçades (N) en fort pendent per entremig de falgueres amb corriol fressat pel Solau de Mascaró. Hi ha senyals de pintura groga que ben aviat desapareixen. El camí ens mena directes a la carena, quan l’atenyem trobem un altre indicador. Girem 90º (WNW) fins una cabana pastoral.

Cabana de Crestuix (1990m)
En bon estat de conservació que ens podria servir d’aixopluc. A partir d’aquí el rastre del camí es perd. Més endavant anirem trobant trams més o menys fressats.
Seguim (WNW) el llarg esquenall que es despenja del Pic de la Costa Blava, entre el Barranc de Malforado/Torrent de Mascaró, a migdia i el de Barranc d’Oleta/Riu de Costa Blava al nord, flanquejant per aquest darrer vessant a fi d’esquivar els plecs i turons careners, fins a la cota 2470.

Cota 2470
Pugem a l’esquerra per entremig del roquissar a guanyar l’ample llom carener des del que ja podem albirar el cim del Ventolau i el camí que ens caldrà prendre (NW) tot flanquejant la pala meridional entre aquest i el Cap de la Costa Blava. Deixem, a baix a mà esquerra, una cabana blanca.
Sobrepassat el Cap de la Costa Blava atenyem la carena i guanyem el cim per entremig del rocam.

Pic de Ventolau (2853m)
Coronat per una fita. Atalaiem des del massís de la Maladeta al de la Pica, del Valièr a l’Orri. Destaquen els veïns propers de semblant alçària: Mont-roig i Certascan. I tot l’estol d’estanys que ens envolten.
Davallem (S) fins al relleix que forma el contrafort d’aquest vessant i, propers a la timba que tenim a mà dreta, continuem baixant, ara en fort pendent fins al coll.

Coll de Ventolau (2675m)
A la capçalera de la Coma del Forn. En parteix un corriol que hi baixa i que farem servir per la tornada. Un altre ho fa en direcció als Tres Estanys.
Ens enfilem per terreny fàcil, sense camí fressat però evident, pel llom del Pic dels Tres Estanys. Després d’un avant-cim progressem pel con pedregós, on ens caldrà ajudar-nos amb les mans en un únic pas fàcil, fins al cim.

Pic dels Tres Estanys (2758m)
El vessant sud, entre el cim i la collada dels Tres Estanys o d’Unarre (o del Forn, segons quina cartografia) és molt rost amb una pala herbada que intuïm delicada.
Retornem al coll de Ventolau i prenem (SE) el corriol que baixa a la coma. En algun tram se’n perd el rastre.
El camí ens va separant de la torrentera i fent-nos passar prop d’uns estanyols. Després virem quasi 180º (dreta) i baixem a retrobar-la.

Coma del Forn (2525m)
Un corriol fressat flanqueja per la falda del pic dels Tres Estanys, però no el prenem, continuem (SE) guiats per algunes fites sobre terreny pedregós, que serà la tònica a partir d’aquí.
Albirem un parell de collets, l’un al costat de l’altre. Anem a passar pel de la dreta, més baix, davallant abans a un estanyol.
Després de passar pel costat d’uns salts d’aigua, atenyem una balconada des de la que ja podem albirar la Pleta del Prat. En aquest tram, de camí prou evident, les fites hi són més sovintejades. Fort pendent en general.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pic de Ventolau

Monteixo i Norís

Des de la Pleta dels Frares per l’Estany d’Aixeus

Distància 7,9 km
Desnivell acumulat 965 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 15 de juliol de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Pic de Norís i Monteixo amb els estanys d'Aixeus i el Salòria al fons vistos des de l'estany de BaborteEl Monteixo és el més alt i ponentí d’un cordal de cims que s’estén des del de Sanfonts a sol ixent, entre les conques de la Noguera de Vallferrera al nord i la de Tor a migdia. Aquesta situació, la seva alçària —2905 metres— i prominència, li confereixen el caràcter de talaia privilegiada del Pirineu Occidental català, veïna dels tres-mils del massís de la Pica d’Estats.
El seu vessant ponentí és suau i herbat, contràriament al llevantí, rost i pedregós. El cim s’acostuma a guanyar per tres itineraris, un pel nord i dos pel vessant ponentí. Per aquest cantó es parteix del mateix poble d’Àreu, seguint la Milla Vertical d’Àreu —antiga Cuita del Sol— i l’altre del Pont de Sorguen, per les Bordes i Barranc de Crusos. Són molt desnivellats —superen els 1600 metres— i, pel meu gust, monòtons.
El del vessant nord parteix de la Pleta dels Frares i a tocar l’estany d’Aixeus. És menys desnivellat i paisatgísticament més interessant. Per allargar-lo hi ha l’opció de visitar el veí Pic de Norís i recórrer la carena entra aquest i el Monteixo. És la ressenya que segueix, en el sentit de les busques, però també pot fer-se en sentit antihorari. En aquest cas tenim l’opció d’escurçar-lo baixant per una canal molt empinada, però ampla i franca.
Seguirem bàsicament l’itinerari que dibuixen els mapes, però al tram entre l’estany d’Aixeus, el Pic de Norís i el cim del Monteixo, no trobarem camí fressat, tan solament alguna fita escadussera per confirmar-nos que anem bé. Caldrà dons, guiar-nos pel nostre bon criteri. Trobarem alguns passos en els que ens caldrà ajudar-nos amb les mans, però són fàcils i poc exposats. Si el terreny presenta més dificultats que aquestes, cal recular dons haurem errat el camí.

Accés
Des del poble d’Àreu prenem l’estreta pista indicada a la Pica d’Estats i el Pla de Boet. A un quilòmetre, al Pont de Sorguen trobem una indicació pel Monteixo. És el camí que hi puja per les Bordes de Crusos.
Passem per l’aparcament de la Farga —no cal oblidar que som a la Vall Ferrera on les fargues deurien abundar— i pugem al Pla de la Selva, on deixem la pista —que segueix en direcció a l’aparcament del Pont de la Molinassa— per una altra a mà dreta que, en llargues llaçades, s’enfila a la Pleta dels Frares on hi ha l’aparcament d’Aixeus, amb capacitat per a una trentena de vehicles. Són 11 quilòmetres en total, el primer dels quals és pavimentat i la resta de terra.
L’estat d’aquests vials varia d’una temporada a l’altra, habitualment és precari però apte, amb precaució, per a tota mena de vehicles.

Pleta dels Frares (2024m)
Seguim els indicadors de l’itinerari d’Aixeus continuant (SE) la pista pel marge hidrogràfic esquerre del barranc homònim —més precària i amb circulació restringida— fins a la Font Mentidora on, d’una passera de fusta, parteix al camí al mirador de la Pica d’Estats (1) i la pista esdevé sender ben fressat. Canviem de marge, ens en separem deixant-lo a la dreta per tornar a creuar-lo de nou (S). Pendent entre suau i moderat.

Barranc d’Aixeus (2210m)
El torrent, a l’esquerra del camí, fa uns bonics salts i gorgs per salvar la graonada, vestigi de l’antiga morera glacial. L’estany queda just a sobre. El pendent augmenta considerablement fins que atenyem una mena de collet on, per la dreta, continua el camí directe al Monteixo, pel que retornarem.

Telenivòmetre (2408m)
Tal com indica el seu nom, serveix per informar telemàticament del gruix del mantell nival. Situat sobre un planell entre l’estanyol i l’estany d’Aixeus. El primer, més amunt, ens resta amagat. El segon podem veure’l enclotat a llevant. Des d’aquest punt podem albirar els dos cims que ens disposem a guanyar i l’itinerari que seguirem per fer-ho.
A partir d’aquí no hi ha camí fressat o senyalitzat. Sense baixar directament a la riba de l’estany, anem a travessar (N) el seu desguàs, propers a un estanyol que deixem a mà esquerra.

Estany d’Aixeus (2370m)
Aquest topònim d’origen èuscar provindria d’Exo-ibi «aigües d’Eixo» (Monteixo), o potser, eixe-be, passant a eixe-(u)e i perdent la e final, «sota la casa, sota la cabana».(2)
És el més accessible de la Vall Ferrera, situat a la cubeta glacial entre els pics de Norís i Monteixo, en una raconada de gran bellesa.
Un cop a l’altra riba, comencem a flanquejar esbiaixadament per guanyar la carena entre lo Sentinella i el Pic de Norís, alternant trams herbats amb altres de tartera. Un cop atenyem la carena solament cal pujar l’ampla pala que mena al cim.

Pic de Norís (2828m)
Tot i que és més baix, hi gaudirem d’una panoràmica molt semblant al seu veí Monteixo.
Davallem i continuem carenejant (E) superant els turons que ens separen del germà gran. Avencem pel vessant de migdia, ben propers al carener. El darrer dels turons el flanquegem per l’esquerra, en el sentit de la marxa, per un pendís fort i herbós. Un cop superat, sortim sobre un collet entre el turó i un contrafort o espatlla que davalla del cim.
Pel vessant de migdia albirem inequívocament una curta i estreta canal (2) per la que ens enfilem al contrafort i sortim al vessant nord. No continuem per aquest cantó, difícil i exposat, sinó que grimpem buscant de nou el de migdia i progressem, sempre propers al fil del crestall, fins al cim.

Monteixo (2905m)
Hi ha la hipòtesi que aquest topònim és una adaptació romànica de l’èuscar mendi-eixe «la cabana, la casa, de la muntanya» (2)
Tal com s’ha dit a la introducció és un mirador excel·lent. Resultaria prolix detallar tots els cims que s’hi atalaien. Com a referències més llunyanes a ponent albirem fins al massís de la Maladeta, al NW el Valièr, al NE el Tristaina, al SE al Cadí i al SW la Torreta de l’Orri.
Davallem (N) per camí ben fressat seguint el llom del carener que separa els vessants ponentí i llevantí. Primer en fort i pedregós pendent, després suaument i herbós.

Camí de les Bordes de Crusos (2727m)
El llom fa una colzada (NW) i, just abans de que el nostre camí torni a girar a nord, deixem a mà esquerra el que puja des del pont de Sorguen, per les Bordes i Barranc de Crusos.
Continuem baixant entre esquistos i herbei fins a retrobar al camí d’anada a l’alçada del telenivòmetre.

  • (1) Prescindible: tindrem vistes immillorables de la Pica durant bona part del nostre recorregut.
  • (2) Joan Coromines. «Onomasticon Cataloniae» Vol.II, p. 49 i 50.
  • (3) Precaució, especialment si es va en un grup nombrós, perquè el rocam d’aquest punt és força inestable.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDFItinerari sobre mapa de l'Editorial Alpina (Pica d'Estats/Mont-roig)

Powered by Wikiloc

Monteixo i Norís

Bassiero Oriental (punta Gourdon)

Per la Vall de Gerber i retorn per la de Cabanes

Distància 14,9 km
Desnivell acumulat -1106 -1527 m
Nivell de dificultat moderat
Data 3 d’agost de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Sant Maurici (1:25000) Vall d’Aran (1:40000)

Exigent travessa entre dues belles valls de l’Alt Pirineu, amb ascensió al cim més alt dels que les envolten, a l’extrem nord-oriental del Parc Nacional Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
Les valls de Gerber i Cabanes estan clivellades per un rosari d’estanys que constitueix un dels seus atractius. La de Cabanes, a més, discorre bona part pel bosc del Gerdar, un dels més interessants del Pirineu.
Molt freqüentades a les parts baixes, on els camins són fàcils i ben senyalitzats. Però no tant a les comes altes on l’abruptesa del terreny les fa més selectives. Malgrat això, l’itinerari no té altra dificultat que la llargària i desnivell.

Accés
És un itinerari en travessa pel que ens caldrà disposar de transport a la sortida i l’arribada.
Per la C-28, la carretera del Port de la Bonaigua, ens desviem per l’antic traçat al Bosc del Gerdar. Passem per davant del refugi i, poc més amunt, deixem un vehicle a l’aparcament del Callau. Amb la resta continuem, si es vol per la mateixa antiga carretera, fins al l’aparcament del telecadira de la Peülla.

La Peülla (1914m)
Baixem a creuar el riu de la Bonaigua. A l’altre marge ja trobem indicacions a l’Estany de Gerber i el Refugi Mataró que seguim per camí fàcil i fressat.

L’Estanyera (2024m)
Petit estanyol que bordegem per la dreta en el sentit de la marxa, seguint les indicacions, endinsant-nos a la vall de Gerber, propers al barranc.

Estanyera del Mig (2120m)
Més gran que l’anterior. Hi ha un pal indicador que ens mena passar al marge dret hidrogràfic. Al fons destaca l’abrupta cara nord del Puis de Gerber.
Sempre per camí ben apariat, pendent moderat i pel marge dret, atenyem l’estany de Gerber.

Estany de Gerber (2170m)
És el és gran de la vall. Guanyem alçada ràpidament pel mateix marge dret —esquerra en el sentit de la marxa— alçant-nos sobre la riba.
El camí esdevé pedregós i el pendent augmenta considerablement en travessar el torrent per on desguassa l’Estany Llong. En aquest punt, segons l’època, sol formar-se una cascada que esquitxa els vianants.
Superada la graonada, un rètol indicador ens mena anar a mà dreta i passar separats dels estanys Llong i Redó. Ja podem albirar el nostre objectiu: en direcció SSE treuen el nas les dues puntes del Bassiero, la de l’esquerra amb una inconfusible pala inclinada, la de la dreta punxeguda i rosta.

Camí al refugi Mataró 1 (2407m)
Bifurcació en Y no indicada. El camí del refugi marxa per l’esquerra en direcció al Puis de Gerber. Continuem recte amb el Bassiero com a referència.

Camí al refugi Mataró 2 (2417m)
Bifurcació en Y no indicada, cinquanta metres més enllà de l’anterior. Anem a l’esquerra.

Estany Gelat o de l’Illa (2467m)
A l’eixida d’aigües de l’estany un altre camí marxa per la dreta al refugi Mataró, inconfusible pel seu color butà, encimbellat sobre un gran pedestal rocallós.
Vers el SE albirem les puntes del Bassiero. Més a la dreta, davant nostre, s’alça l’imponent el Pic d’Amitges amb la seva tortuosa carena i una paret nord que cau a plom. I a ponent, sobre el refugi, el no menys alterós Puis de Gerber. Entre tots dos l’ampla collada d’Amitges que permet accedir al vessant de Sant Maurici.
Superem l’estany per l’esquerra —marge dret hidrogràfic— i ens en anem separant (S).

Camí al refugi Mataró 3 (2550m)
Per la dreta s’ajunta un altre dels camins del refugi. Entremig de grans blocs, revoltem el peu d’un contrafort del cordal del Pic de la Xemeneia i anem endinsant-nos (SE) en una coma pedregosa tancada entre aquest cordal, el Bassiero i el Pic d’Amitges.
Flanquegem planerament a mitja alçada, alternant trams d’herbei i tartera, en direcció a una canal que s’albira a l’esquerra, al fons de la coma.

Canal de la Trampa (2580m)
Cent-cinquanta metres de fortíssim desnivell ens separen del coll. La canal és ampla. El camí, més o menys fressat, la supera per l’esquerra, on és herbada, allunyant-nos del descompost pedreguer de la dreta.

Collada de Bassiero (2738m)
A l’altre vessant podem albirar la Vall de Cabanes amb els seus estanys, per on baixarem. Però també molt més enllà dons en direcció contrària atalaiem fins al massís de la Maladeta.
El cim és al final d’una llarga pala, que enfilem en moderat pendent.

Bassiero Oriental-Punta Gourdon (2897m)
El Bassiero és un cim forcat. La punta occidental, més alta (2903m), està dedicada al pirineista Henri Brulle. I l’oriental a un altre dels pioners: Maurice Gourdon.
La suavitat de la pala que ens ha encimbellat contrasta amb l’abruptesa de l’entorn.
Retornem al coll i, sense camí fressat, guiant-nos més pel sentit comú que per les escadusseres fites, baixem en direcció a l’estany Gelat. Sense arribar-hi ben bé. Albirem un camí ben fressat que el voreja, però no l’anem a seguir (1)
Seguint fites, ara prou sovintejades, baixem en direcció a l’estany Blau.

  • (1) Aquest camí també ens menaria a l’Estany Negre, però fent marrada pels Clots de Cabanes.

Estany Blau (2475m)
El flanquegem per la dreta —hidrogràfica i en el sentit de la marxa— i continuem (NE) alternant pedregar i trams herbei on el camí es fa visible. Sempre atents a les nombroses fites.
A mida que ens anem encaixonant a la clotada de l’estany Negre, el camí es va definint i seguir-lo ja no ofereix cap dubte.

Estany Negre (2184m)
Situat al peu dels contraforts de lo Tèsol de Son, és el més gran de la vall de Cabanes i recull les escorrenties de tots els altres escampats per l’alta coma.
Passem l’estany pel marge esquerre. Travessem una tartera on la pedra hi és ben assentada i fa de bon transitar.
Desguassa sobre un estanyol veí, l’Estayola, origen del riu de Cabanes, on continuem vorejant pel marge esquerre.
El camí a l’altre cap, a més de fressat és senyalitzat amb pintura groga.

Font del Carter (2158m)
Quan la vall fa una colzada i es tanca, a mà dreta raja una generosa déu d’aigua fresquíssima.
Just al costat bifurcació en T de camins. Un pal indicador senyala que per la dreta aniríem a l’estany Llong. Anem a l’esquerra baixant propers al marge dret hidrogràfic del riu. Després ens n’anirem separant per retrobar-lo al Pletiu de Cabanes.

Pletiu de Cabanes (1893m)
Bifurcació de camins indicada. El ramal de la dreta també ens menaria, fent marrada, al nostre destí. Pel Pas del Coro dóna accés a les Planes de Son i al refugi del Pla de la Font.
Nosaltres anem a l’esquerra, en direcció al refugi del Gerdar. Creuem el riu per una passera i continuem pel marge esquerre.
Aviat entrem al bosc del Gerdar, que forma part de la Mata de València, l’avetosa més gran, en superfície, del vessant meridional dels Pirineus, i la més important de la Península Ibèrica. Amb la singularitat de ser una massa forestal sense fragmentació. Malgrat la seva explotació secular, constitueix un dels ecosistemes forestals millor conservats, amb una població faunística molt diversa.
Des de l’edat mitjana aquest bosc va constituir una font de recursos pels pobles de les Valls d’Àneu que hi tenien drets. Actualment és de propietat estatal.

El Callau (1525m)
Aparcament situat en un tancada corba de l’antiga carretera del Port de la Bonaigua, a tres-cents metres del refugi del Gerdar. És el punt d’inici dels itineraris per la Mata de València i la Vall de Cabanes.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Bassiero Oriental (punta Gourdon)

Saboredo i Amitges

Des del refugi d’Amitges

Distància 5 km
Desnivell acumulat 655 m
Nivell de dificultat difícil
Data 18 de setembre de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Maurici (1:25000)

Interessant itinerari que ens permet guanyar tres cims que, malgrat la seva modesta alçària, són molt estètics i situats al bell mig d’uns paratges deliciosos: el de Saboredo, el d’Amitges i l’Agulla Gran d’Amitges. Aquesta darrera, d’aspecte inaccessible, té la seva debilitat que aprofitem per a coronar-la sense necessitat de mitjans tècnics.
La ruta permet una variant prou interessant: si en el nostre camí al Pic de Saboredo, ens enfilem primer a l’Agulla, la tornada podem realitzar-la per la Coma d’Amitges, per camí fàcil i senyalitzat, completant així un itinerari circular. Tota vegada que és molt evident, aquí hem volgut ressenyar altres opcions complementàries.
Renunciant a l’Agulla, podríem considerar-lo de moderada dificultat.

Accés
Per la carretera C-13 fins a la cruïlla de l’embassament de la Torrassa on prenem la LV-5004 fins a Espot. A l’estiu podem continuar fins a l’aparcament de l’entrada del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici a Prat de Pierró. Des d’aquí a peu fins a l’Estany de Sant Maurici per un sender ben senyalitzat i, per pista, fins al refugi. Tot plegat unes 2h 45’ a peu.

Refugi d’Amitges (2365m)
Propietat del C.E.C. i guardat.
Continuem uns 400 m. per la pista d’accés al refugi fins que acaba. Per qualsevol dels dos camins que hi baixen, anem a creuar el desguàs de l’estany de la Munyidera al Gran d’Amitges.
A l’altra riba obviem el camí de la dreta (estaques grogues) que s’adreça a la Coma d’Amitges. Anem a l’esquerra (NW) flaquejant l’esperó meridional de les Agulles d’Amitges.
Camí fressat fins que atenyem la tartera de grans blocs granítics que ens obliga a emprar les mans de tan en quan (fites).
Superat el primer tram de tartera, sortim sobre un clap herbós on el camí fa un gir de 90º a la dreta en direcció a les Agulles. El deixem i continuem recte cap el collet que albirem vers el N, per un tram de grans blocs alternat amb altres d’herbei, fora de camí senyalitzat.
Al collet entre les Agulles d’Amitges i el Pic de Saboredo retrobem el camí que hem abandonat. Poc definit però fitat, el seguim vers el NW fins a la base del rocam. No ens hi enfilem encara: el cim del Pic de Saboredo és un curt crestall on el punt culminant queda just a l’altre extrem. Atacar-lo directament ens obligaria a transitar pel crestall, per terreny abrupte i exposat.
Continuem flaquejant vers el NW, planerament, perdent fins i tot una mica de cota i, ja propers a l’aresta nord que es despenja en direcció al coll d’Amitges, trobem el millor pas per grimpar fins al cim.

Pic de Saboredo (2829m)
Bona talaia vers ponent i el nord, no així cap als altres vessants on els seus veïns més alts li resten visibilitat.
Baixem propers a l’aresta nord i continuem per terreny franc i camí mig definit fins al proper coll d’Amitges on atenyen el camí que puja de la Coma d’Amitges i que hem rebutjat just al començament de l’itinerari.
Pel vessant meridional i camí fàcil, evident i fressat, superant algun tram de tartera, atenyem el cim del Pic d’Amitges.

Pic d’Amitges (2848m)
Ens ofereix una perspectiva semblant al seu veí. Excel·lent sobre la Vall de Gerber, no tant de la de Saboredo.
Baixem a buscar el ben fressat camí de la Coma d’Amitges, no ens cal retornar al coll, fem drecera pel llom i el seguim a l’esquerra.
Quan abastem una graonada herbosa, abans de baixar pròpiament a la coma d’Amitges, abandonem el camí i, en poca estona, ens enfilem de nou al collet entre les Agulles d’Amitges i el Pic de Saboredo.
Retrobem el camí de l’anada que ara prenem baixant a mà esquerra. Per una curta canal molt evident i fitada grimpem (un primer ressalt de III seguit de més fàcils, tots sense exposició) fins a una enforcadura on continuem a la dreta fins al cim.

Agulla Gran d’Amitges (2661m)
Coneguda també com Agulla Superior, és un cim de reduït espai, coronat per un gran bloc planer. Als nostres peus l’Agulla Petita, on no es possible accedir-hi si no és escalant alguna de les seves vies.
Desgripem per la canal, continuem pel camí fressat i fitat, entrem a la tartera (fites) i atenyem de nou el clap herbós on en camí fa una colzada de 90º i retornem al refugi sobre els nostres passos.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Gran Encantat

Pel coll dels Encantats

Distància 2,8 km (anada)
Desnivell acumulat 892 m
Nivell de dificultat difícil
Data 6 d’agost de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Maurici-Els Encantats (1:25000)

Els Encantats és, probablement, la muntanya més emblemàtica del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Qui no conserva en memòria la imatge de postal, alçant la seva forca per sobre les aigües de l’estany?
Pocs metres separen un cim de l’altre. El Gran Encantat és el situat a migdia, mentre el Petit o Encantat Xic, ho és al nord i més oriental. Tanmateix el Gran és el més accessible.
La primera ascensió assolí el Gran Encantat. Fou realitzada per un grup liderat per Ludovic Fontan de Négrin i data de 1901. El Petit fou coronat l’any següent. L’aureola d’inexpugnable, però sobretot la seva modesta alçària (2748m), havien allunyat del cim els grans pirineistes del segle XIX. Per saber-ne més llegiu aquest artícle.
Si be les grimpades no passen del IIIº, el tram final és molt exposat. Malgrat que trobarem abundants cantells per progressar amb seguretat, la qualitat de la roca és mediocre i cal dedicar-li atenció. És important seguir be les fites per fer cim sense complicar-nos més del compte. En resum: no és un cim fàcil, gens apte per a gent poc avesada en aquest tipus de terrenys.
Equipament: casc obligat i corda recomanable.

Accés
Al refugi Ernest Mallafré s’hi accedeix des d’Espot per la vall del riu Escrita.

Refugi Ernest Mallafré (1893m)
Petit refugi al peu dels Encantats, dedicat a la memòria d’Ernest Mallafré i Planella (1922-1946). Esquiador, pirineista i escalador, morí als 22 anys, víctima d’una allau quan baixava esquiant del Pic de Monestero, el darrer dia de l’any 1942.
De davant mateix del refugi prenem el camí a la Valleta Seca, baixant a travessar el riu per un pontarró, per després enfilar-nos (SE) fins al peu dels Encantats. Virem 90º (SW) i anem resseguint la falda, creuant boscos i tarteres, mentre guanyem alçària i atenyem la Valleta Seca.

Valleta Seca (2300m)
Passem pel costat d’un gran bloc desprès, darrera el qual s’hi aplega un clap de pins, amb la imponent piràmide de la Pala Roia davant. Pocs metres més enllà, un corriol ben fressat surt esbiaixadament a mà esquerra. No podem albirar encara el corredor amagat rere un contrafort.
Seguim el corriol fent llaçades en fort pendent, per salvar el con de dejecció, i entrem a l’ampli corredor. Tarterós i inestable, transitar-hi és fa penós.
Més amunt s’estreny i ens caldrà ajudar-nos amb les mans en un parell de punts, especialment a la sortida.

Coll dels Encantats (2584m)
A la sortida del corredor. Albirem el cim davant nostre on, més a la dreta, sobresurt el del Petit Encantat.
Enfilem (N) per un corriol ben fressat, propers al crestall de l’esquerra, pel vessant llevantí.
Grimpem salvant un esquenall rocallós i continuem per corriol fins a l’alçada d’un collet, molt evident a mà esquerra. Poc més amunt sembla bifurcar-se, però el ramal de l’esquerra no té continuïtat. El de la dreta baixa a la base d’un corredor, al peu de la paret que s’alça en aquella direcció (1).
En aquest punt comencem a grimpar per les lleixes esglaonades que tenim davant, lleugerament esbiaixant a la dreta, fins a una forqueta, també molt evident (II, moderadament exposat).
La forqueta ens obre el pas al vessant ponentí on, flanquegem i remuntem a la dreta fins a la cresta (II-IIIº, molt exposat).
Els darrers metres fins al cim son per camí fàcil.

Gran Encantat (2748m)
Per la seva modesta alçària té prou prominència com per resultar una bona talaia. Especialment cap al NW on podem albirar fins al massís de la Maladeta.
Retornem per la mateixa via. Preferible, per més segur, rapelar fins a l’alçada de la falsa bifurcació.
Pocs metres per sota del cim hi ha una antiga instal·lació de ràpel amb dos spits i malló. Poc més enllà una de nova amb químics, cadena i anella, per a una tirada de 40 metres. La segona tirada, de 30 metres, és sobre un ganxo subjectat amb expansiu (2).

  • (1) És habitual l’error de seguir aquest corriol, prou ben fressat, i enfilar-se per la canal, més dificultosa que la via descrita. En realitat es tracta del retorn del ràpel (optatiu).
  • (2) En anar de travessa no portava corda i em va caldre desgrimpar. La informació del ràpel és extreta de www.engarrista.com




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF