Arxiu de la categoria: Pallars Sobirà

Cap de Boumort

Per la Vall de Cabó des de la Font Vidala i el grau del Mas d’Encamp

Distància 7,5 km (anada)
Desnivell acumulat 1042m
Nivell de dificultat moderat
Data 2 d’abril de 2011
Cartografia Editorial Piolet. Serra de Boumort (1:20000)

Al Boumort s’hi pot anar des de tots els punts cardinals. És freqüent pujar-hi des de ponent partint del Santuari i refugi d’Esplà. O pel nord des de Taús i Cuberes. Però també per sol ixent des de la Vall de Cabó. Des d’aquest costat, nosaltres volíem pujar pel grau de la Roca Roja i baixar pel del mas d’Encamp. La nostra pretensió es va veure frustrada per una parella d’agents rurals que, sense donar-nos més explicacions i amb un secretisme fora de lloc, ens van impedir el pas per la Roca Roja. Sembla que la nostra presència hauria destorbat algun treball que es disposaven a realitzar en aquella zona. Ja que ens impedien el pas, hauríem trobat correcte informar-nos de la naturalesa dels treballs o de l’hora que acabarien per poder adaptar-nos-hi. Si aquest és un bon procediment, que s’ho facin mirar!
Com que no hi havia més remei, vam fer l’excursió íntegrament per l’itinerari inicialment previst de retorn, una ruta prou atractiva per si mateixa.
No és un itinerari difícil, però cal tenir en compte el desnivell i la llargària.

Accés
A Organyà prenem la carretera asfaltada que passant pel Pujal i el Vilar, mena a Cabó. A partir d’aquest bonic poblet continuem per pista apta, amb precaució, per a tota mena de vehicles, creuant per entremig dels masos del Cap de la Vall. Poc més enllà la pista travessa el torrent (1) i, desprès d’una forta marrada, va a passar pel costat del mas d’Encamp (o d’en Camp). És fàcil d’identificar-lo perquè te les parets emblanquinades. Passat el mas continuem fins a l’alçada del segon ramal de la pista que trobem a mà esquerra.

  • (1)  Riu del Cap de la Vall, habitualment sec. Passat el torrent l’estat de la pista empitjora molt pel que, si no es disposa d’un vehicle tot-terreny, és millor deixar-lo poc abans del torrent on a mà dreta hi ha un espai prou ampli per fer-ho. Caldrà caminar un quilòmetre més.

Font Vidala (1088 m)
La pista continua, a l’altra banda d’una tanca pel bestiar, fins més amunt de la Borda de la Torre. Però nosaltres comencem a caminar pel ramal de l’esquerra, en moderat pendent, vers xaloc (SE).
Camí al grau del Mas d’Encamp (1141 m, 25’)
En una colzada, arribem a una altra cruïlla. Deixem la pista i, guiats per unes fites, comencem a enfilar-nos pel bosc en fort pendent vers garbí (SO). No sembla pas un camí de bosc, més aviat un arrossegador de llenya. Probablement l’antic camí s’hagi perdut o malmès pels treballs forestals. En qualsevol cas el pas és franc, net de brancam i herbei. Més amunt aquest desemboscador ens deixa sobre un corriol ben fressat, sens dubte el camí antic, que seguim vers migdia per pendent més moderat. De sobte comencem a trobar senyals de pintura vermella que seguirem.
Dins la pineda el camí ens mena als peus de la cinglera que guanyem per un grau pedregós entre llaçades suportades per alguns contraforts, altre cop en fort pendent, descrivint una marrada en el sentit de les busques del rellotge. Superat el grau continuem vers mestral (NO) propers al fil del cingle. L’horitzó s’eixampla i podem albirar tota la vall.
Continuem dins la pineda i rebutgem un corriol a mà dreta (2) quan virem de nou a migdia. Més amunt, desprès d’un gir de 90º que ens mena en direcció a ponent, abastem una clariana (3).
Seguim avançant vers ponent per un llom de la carena entre pineda esclarissada fins que el deixem per introduir-nos en una esponerosa obaga de pi roig: som a les Cornasses. Pendent moderat fins que el ben fressat camí ens mena prop d’una torrentera on fem un gir de 180º i ens enfilem obaga amunt. Ara camí i senyals es desdibuixen, però solament ens cal recuperar de nou la propera carena. Sortim a una clariana on hi arriba una pista provinent de Prat Muntaner.

  • (2)  És el Camí de l’Estimbador, que no hem de seguir. Dit així perquè mena al lloc on s’hi baixava la fusta.
  • (3)  És el lloc senyalat la Ramera de l’Anell. Dit sigui de pas, aquest mot no te res a veure amb el seu significat en castellà. En català vol dir brancatge. Anell era una important pagesia del Cap de la Vall documentada ja a l’alta edat mitjana. Hi hem passat pel costat en l’aproximació amb vehicle. Unes fites indiquen un poc definit corriol que marxa vers migdia i que, pel pas del Graell, ens retornaria al Cap de la Vall.

Pista a Prat Muntaner (1832 m, 2h 15’)
La seguim entre planerament i lleugera baixada. En una marrada (4) podem albirar a mà esquerra el Cap de la Serra de Ventolano. Val la pena arribar-hi: vers migdia s’allarga la carena anomenada de la Cogomera que separa la Vall de Cabó de la d’Inglada. Podem albirar les cingleres a la capçalera d’aquesta vall i gaudir d’una bona perspectiva de tot el Boumort. Des d’aquesta posició no les podem veure, però als nostres peus s’obren les grans esplugues de Vilenòs i de Coll de Ren.
Pista enllà deixem a mà dreta els coms de la Font de Prat Muntaner. Un ramal baixa vers la Vall d’Inglada.

  • (4)  El mapa indica que aquí ha d’haver-hi la font de les Cornasses, de molt bona aigua segons hem llegit, però nosaltres no aconseguim localitzar-la.

Prat Muntaner (1844 m, 2h 40’)
Ampli esquenall mig herbat, mig rocallós, entre el Tossal de Caners i el Boumort separant la Coma d’Orient de la Vall d’Inglada.
Prenem un poc definit corriol, ben senyalitzat amb fites, que marxa vers SW a buscar la base de la cinglera llevantina del Cap del Pou de Gel. Desprès de travessar un caos rocallós entrem a una trinxera natural on hi ha la petita Espluga de les Ordigues, per seguir desprès sobre lleixes de la cinglera abocada a la Vall d’Inglada, fins atènyer el collet de la Creueta (5). Continuem vers ponent pel costat d’una filferrada i desprès d’una tanca prenem una precària pista que, amb algunes giragonses i moderat pendent, ens mena fins al cim.

  • (5)  Des de Prat Montaner fins aquí hem coincidit amb el curs de la cabanera que passa pel mig del poble de Taús i la veïna serra de Carreu.

Cap de Boumort (2077 m, 3h55’)
És en realitat una lleu protuberància entremig d’un vast peneplà. A gregal, proper i ben visible queda l’altre cim del massís: el Cap del Pou de Gel, de la mateixa alçària. Vèrtex geodèsic i llibre de registre. Formidable panoràmica de 360º que abasta del Turbón al Pedraforca i dels Pirineus a Montserrat. Més propers destaquen el Montsec, Sant Gervàs i la Torreta de l’Orri.
Retornem pel mateix camí esmerçant-hi 2h 35’.



Des del refugi de Cuberes (Casa Miró) pel Coll de la Basseta i retorn pel Barranc d’Arcalló 

Distància 13,2 km
Desnivell acumulat 900m
Nivell de dificultat fàcil
Data 4 d’octubre de 2010
Cartografia Editorial Piolet. Serra de Boumort (1:20000)

Intent no reeixit de pujar al Cap de Boumort des de Cuberes. A Prat Montaner ens férem enrere per les pèssimes condicions climatològiques (sobretot boira).
Des d’aquest punt podem optar de pujar al Cap de Boumort per l’Espluga de les Ordigues i el Collet de la Creueta o pel Pou de Gel.

Accés
Des del Pallars Sobirà:
Entre la Pobla de Segur i Gerri de la Sal trobareu l’encreuament de  Baén per on us desviareu. Després de creuar el pont sobre el riu Noguera Pallaresa, agafareu la pista forestal que trobareu a mà dreta i que us portarà fins al refugi (18 km. – una hora aproximadament).
Des de l’Alt Urgell: Entre Palanca de Noves i Adrall us desviareu  direcció Noves de Segre. Des d’allí seguireu la carretera que va a Taús, i abans d´arribar al poble, a mà esquerra, veureu la pista forestal que arriba fins al refugi. De Noves de Segre fins a Taús hi han 26 km. de carretera (Pista forestal 11 km. – 45 minuts aproximadament)

Refugi de Cuberes, Casa Miró (1478m)
Marxem per la pista d’accès al refugi fins a la cruïlla amb la pista entre Gerri de la Sal i Taús.
Corriol per la Baga de Cuberes (1510m)
Prenem un corriol que s’enfila, en fort pendent, per una torrentera a l’Obaga de Cuberes. Salvem per la dreta un esperó rocallós. Senyals de pintura verds i fites. Més amunt el pendent es modera.
Camí del Pi Sec (1870)
Abastem la pista que mena al Pi Sec i la seguim a l’esquerra.
Coll de la Basseta (1805m)
A l’esquerra de la pista per la que continuem.
Corriol a l’esquerra (1825m)
Passada la Barrera, sobre la Canal de la Vella, deixem la pista (opcional, podem seguir-la fins a Prat Montaner) per prendre un corriol a l’esquerra.
Tossal de Caners (1942)
Des del corriol busquem la carena i la seguim per baixar desprès cap a Prat Montaner fora de camí.
Prat Montaner (1844m)
Cruïlla de camins. Avancem pel llom vers garbí (SO) fins al començament del bosc.
Camí al Boumort (1840m)
Des d’aquest punt, als peus del Cap del Pou de Gel, s’endevinen dos corriols. Tots dos pugen al Cap de Boumort. El de l’esquerra per l’Espluga de les Ordigues i el Collet de la Creueta. El de la dreta pel Pou de Gel.
Retornem sobre els nostres passos fins a la Barrera on prenem un corriol a la dreta que marxa per la falda llevantina del Roc dels Quatre Alcaldes.
L’Asllavassada (1836m)
Important esllavissada de la roca conglomerada a la capçalera de la Vall de Cabó (6). Continuem pel llom i, girant desprès vers ponent, baixem fins a buscar la llera del Barranc d’Arcalló (evident en aquella direcció)

  • (6) Es produí el 1937 en plena Guerra Civil. Hem llegit que per l’estrèpit que va originar la gent de la contrada ho va relacionar amb un bombardeig o l’explosió d’algun polvorí.

Barranc d’Arcalló (1750m)
Seguim per la llera del barranc fins que localitzem al marge esquerre, força evident, un antic camí de treure llenya que seguim.
Cruïlla de camins (1716m)
El camí de treure llenya ens deixa a una cruïlla (fites). El corriol de l’esquerra (força fressat) ens pujaria a la Collada de l’Encisa. Continuem vers mestral (NO) en baixada.
Pista de Cuberes (1502m)
El camí ens aboca a la pista de Taús a Cuberes. Podem agafar-la a l’esquerra fins a la propera cruïlla i desprès a la dreta fins el refugi, però farem marrada. La prenem a mà dreta per poca estona.
Abandonem pista (1480)
Abandonem la pista per l’esquerra, baixant vers ponent pel costat d’una torrentera. En aquella direcció podem albirar el refugi. Deixem a mà dreta, sobre un turó, les ruïnes de l’antic nucli de Cuberes.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pic de Sotllo

per Broate i retorn pel Coll de Sellente i el Canal de Becero

Distància 21,9 km
Desnivell acumulat 1970m
Nivell de dificultat alta
Data 29 i 30 d’agost de 2010
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats-Mont-roig (1:25000)

Ruta circular que corona el Sotllo, un tres mil que s’alça al bell mig d’una zona lacustre molt interessant: les comes d’Estats occitana i catalana, la de Sotllo i la de Broate.
És habitual pujar-hi per la Coma d’Estats i el Port de Sotllo (via comuna a la veïna Pica d’Estats). Nosaltres l’hem feta per la solitària Coma de Broate, a diferència d’aquella, tant concorreguda. I malgrat que per aquest cantó la ruta és una mica més llarga, l’esforç paga la pena.
L’itinerari pot fer-se en un sol dia. Però els refugis de Broate i Baborte, situats a banda i banda, permeten dividir-la en dues jornades i fer-la més assequible. És força exigent i a la llargària i desnivell cal afegir-hi els trams de grimpada per una cresta aèria i la inexistència de senyalització en altres.
El retorn varem fer-lo per l’estany i canal de Becero. Bona part d’aquest camí s’ha perdut. Malgrat ésser més llarg, hom pot estalviar ben be una hora si retorna per la coma de Sellente.
A la imatge (presa des del cim de Baborte) apareix el Sotllo en primer terme, custodiat al fons pel Pic de Verdaguer, la Pica d’Estats i la Punta de Gabarró.

Accés
Des de Tavascan prenem la pista apte (amb precaució) per a turismes que, pel marge dret de la Noguera de Lladorre, ens mena en 6 quilòmetres al costat de la presa de Montalto. Poc més enllà la circulació és restringida.

Presa de Montalto (1.390 m)
Seguim vers gregal (NNE) a peu per la pista per la que hem vingut i aviat en creuem la tanca. Des de Tavascan ens guiem pels senyals blancs i vermells de l’ARP i l’enllaç entre els GR 10 i 11. El camí és planer pel marge dret del riu i l’indret molt bonic. Travessem per un pont el riu de Certascan que baixa per la nostra esquerra. Aviat abastem el Pla de la Borda on virem a llevant. Deixem  un corriol a mà esquerra que puja al refugi i estany de Certascan. Continuem per pista fins a l’encisador indret del Pla de Boavi, on s’acaba i continuem per un ben fressat corriol que aviat ens fa passar al marge esquerre del riu per un sòlid pont[1].

Pont de Boavi (1.452 m, 30’)
Rètol indicador en estat precari. Seguim un antic camí de bast, certament malmès, que encara conserva però alguns passos empedrats. Entrem en una avetosa amb exemplars de considerables proporcions. Guardat per contraforts de parets de pedra seca, en llargues llaçades va guanyant alçada per dins de l’obaga del bosc de Boavi, separant-se del riu que sentim brogir saltant per la cascada de Broate, a l’esquerra del camí. La frondositat i l’alçària no ens permeten albirar-la sencera.
Sortim de l’avetosa, ara espurnejada per exemplars de faig i pi negre i creuem per un pontarró de fusta el Riu de Sellente que baixa per la dreta. Aviat abastem la cruïlla amb el sender que, per la Coma de Sellente i el coll del mateix nom, mena al circ de Baborte. L’ARP marxa per aquest cantó. Nosaltres ho fem per l’esquerra i guiats ara per senyals de pintura grocs, retornem prop del marge esquerra riu de Baborte, avançant vers sol ixent (ja no deixarem aquesta direcció fins al refugi) per terreny de tartera i considerable pendent. El congost s’estreny quan abastem la base d’un relleix rocallós[2]. Ens cal superar-lo marxant a mà dreta, seguint els senyals de pintura, fent una petita marrada. Per poc que ens hi fixem, trobarem signes evidents que es tracta d’un antic grau guanyat a la roca que acaba sobre una codina.
Superat el grau continuem vers llevant entremig de clapes de neret i arbrets de poca entitat que donen pas a matolls de diversa mena[3]. Arribem a un collet, una mena de balcó sobre el riu, a partir del qual davallem vers la llera fins als peus d’un bonic salt que el camí supera grimpant per les graonades del marge esquerre, propers al l’estimball. Aquest pas no ha d’oferir dificultat si no hi ha glaç. El rocam i els còdols de la llera es tenyeixen de blanc i això ressalta la transparència de l’aigua als gorgs. Per embadalir-s’hi. Aquí acaben els senyals de pintura[4].
Desprès la vall s’obre i el camí supera dues graonades on el riu, a la nostra esquerra, hi salta graciosament. A cada graonada la precedeix un planell cobert de margall. Les fites ens serveixen per no perdre el camí. Superada la primera ja podem albirar al fons de la coma les parets metàl·liques del refugi, encimellat en un turó. Creuem diversos torrents que, per la dreta del camí, s’escolen de les Crestes de Canedo, el Pic dels Estanys i el Clot de Broate. Travessem el torrent del Barranc dels Guins de l’Ase i ens enfilem al refugi.

Refugi de Broate (2.216 m, 2h 55’)
Lliure, ben conservat, pertany a la FEEC. És una bona base per a les travesses per la zona. Curiós rellotge solar sobre el contorn del Principat de Catalunya.
Seguint fites sovintejades per terreny rocallós i fort pendent, enfilem directament el Barranc dels Guins de l’Ase, marxant vers xaloc (SE). El cim del Sotllo és visible al fons, a l’horitzó. Trobem dos petits congostos. Superem el primer per la dreta, seguint el curs de l’aigua i l’altre per l’esquerra. Més amunt el barranc s’obre i el pendent es modera. Desprès es divideix en dues comes. Nosaltres marxem per la de l’esquerra, altra volta en fort pendent. Anem entrant en una coma ombrívola[5] al fons de la qual ja podem albirar la tortuosa silueta del coll dels Guins de l’Ase, precedit per una tartera.
Abastem el peu de la tartera marxant pel llom de la morrena. Fortíssim pendent per terreny molt descompost. Cal abastar, quan abans millor, els esperons rocallosos de l’esquerra que ens ajudaran en la nostra grimpada fins al coll.

Coll dels Guins de l’Ase (2.864 m, 5h)
Per abastar el cim ara ens cal seguir les fites que ens menen vers garbí (SO) amb algunes grimpades, trams exposats i considerable pendent. Primerament retrocedim uns pocs metres per travessar un esperó i progressar, propers a la cresta, pel vessant occità (llevant, Cometa d’Estats). Desprès la creuem i continuem pel vessant català (ponent, Broate) fins a un avantcim del que parteix l’estrep NO (cresta dels Holandesos, on hi ha els Falsos Encantats). Desprès continuem carenejant fins al cim.

Pic de Sotllo (3.073 m, 6h)
Contrastant amb el camí seguit, el cim és planer. Hi gaudim d’una vasta i magnífica panoràmica, excepte per llevant on el cordal del Montcalm a la Punta de Gabarró, de més alçaria, ens ho priva. Paisatge superb, corprenedor. Tot el que podem albirar és curull de cims, crestes i estanys a les fondalades i comes.
Comencem a davallar marxant vers garbí (SO) esbiaixadament per sota la carena que s’allarga en aquella direcció fins al llom de l’esperó SO (que separa la Coma d’Estats de la de Sotllo). Desprès, guiats per fites, continuem davallant en fort pendent per aquest llom sense desviar-nos ni cap a la dreta (Coma de Sotllo) ni cap a l’esquerra (coma d’Estats) fins a un petit i evident collet.

Collet (2.755 m, 6h 55’)
Entre la Coma de Sotllo (a ponent) i la d’Estats (a llevant). Hi ha tres camins fressats que davallen per la tartera. Prenem el que baixa més pel fons. Deixem a mà dreta el primer estany i anem a passar per entremig dels altres quatre (deixant-ne dos a cada banda). Aquí el camí és difumina i les fites son escadusseres i disperses. Però la ruta és evident, sempre vers garbí, en direcció al Coll de Baborte (el més baix, entre el Pic de Pedres Blanques, identificable pel seu cim bicèfal, i el de Baborte). Quan encetem la tartera abastem un corriol ben fressat que ens mena al coll.

Coll de Baborte (2.596 m, 8h 5’)
Tenim una bona perspectiva de la Coma de Sotllo i del camí que hem seguit per baixar fins aquí. Per camí fressat anem davallant encara vers garbí en moderat pendent. El corriol ens menaria passar pels estanys de Baborte de Dalt. Però fem drecera abandonant-lo i, seguint fites, anem a travessar un contrafort ponentí del pic de Pedres Blanques darrera el qual podem albirar el refugi de Broate, que abastem desprès de davallar per fort pendent.

Refugi de Broate (2.416 m, 8h 45’)[6]
Encimellat dalt d’un turó sobre el bonic estany de Baborte. Metàl·lic i ben conservat. Pertany a la U.E.C. que va inaugurar-lo l’any 1.981 donant-li el nom de Cinquantenari en honor a l’efemèride que celebrava. Te capacitat per a 8 places i disposa d’emissora d’emergència, atri, taula, bancs i lleixes.
Marxem vers ponent per camí fressat en direcció a l’evident coll de Sellente. A l’alçada del proper estanyol ens prenem el camí que ve del coll, per on hi discorre l’ARP (senyals blancs i vermells) i que, provinent del Pla de Boavi, pel costat de l’estany de Baborte baixa a la Vall Ferrera. Ens enfilem en pendent moderat fins al coll.

Coll de Sellente (2.487 m, 9h 5’)
Baixem vers mestral (NO). Passats els estanyols de Sellente que deixem a mà esquerra, abandonem el ben fressat camí de l’ARP per prendre, també a mà esquerra, un corriol poc visible (malgrat les fites i senyals de pintura grogs). El seguim breument fins que gira sobtadament a l’esquerra (estaca de fusta amb rètol)[7] i continuem vers l’evident collet de Becero que tenim davant nostre en la direcció per la que veníem (NO). Algunes fites. Al coll creuem una paret de pedra seca i continuem davallant vers mestral fins a l’estany que ja albirem.

Estany de Becero (2.260 m, 10h)
Bonic i enclotat. S’obre davant nostre una vall per la que s’hi escola el Canal de Becero i que seguirem fins al final. A partir d’aquest punt el camí és confús[8]. Trobem trams fressats inconnexes a un marge i l’altre del torrent i fites escadusseres que aporten més confusió que guia. Passem trams de prat on el camí s’ha perdut sota l’herbei. Alguna cleda evidencia que aquesta és una antiga zona de pasturatge. Ens cal progressar tothora propers a la llera. Pel marge esquerre del torrent entrem al bosc cercant els millors passos i seguint algun tram més o menys fressat de l’antic camí que es perd al cap de poc, fins a topar amb un corriol evident i fressat que ens mena passar al marge dret. Progressivament més definit i per la mateixa riba dreta, ja no abandonem aquest camí fins a trobar-ne un de carreter, proper a la borda de Montalto, que seguim a mà dreta fins al pont i la presa que abastem a les 12h 5’ de marxa efectiva.

  • [1] Aquest pont se l’havia endut una torrentada però fa uns tres anys que fou reconstruït.
  • [2] A l’esquerra un corriol marxa pel peu de la cinglera. Si el seguim breument veurem que baixa en direcció al riu, cal obviar-lo.
  • [3] Segons l’època de l’any podem trobar-hi una gran varietat floral.
  • [4] El camí és senyalitzat i esporgat de brancam fins aquest punt.
  • [5] Congesta permanent. Si a la tartera hi ha neu caldrà piolet i grampons però estalviarà una penosa pujada per terreny descompost.
  • [6] Fi de la 1ª jornada.
  • [7] És un tram de l’itinerari La Porta del Cel entre la Vall Ferrera i Tavascan que hi mena per la Collada i Ribera de Boldís.
  • [8] Estalviarem ben be una hora si malgrat fer més distància, per comptes de baixar pel Canal de Becero, seguim l’ARP per la Coma de Sellente fins al Pla de Boavi. El camí de la Canal de Becero al seu tram entre l’estany i fins ben entrat el bosc s’ha perdut en bona part i ens farà alentir molt la marxa.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pic de Baborte

Des del Pont de la Molinassa

Distància 6,5 km (anada)
Desnivell acumulat +1293 -127m
Nivell de dificultat moderat
Data 5 de setembre de 2007
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats Mont-roig (1:25000)

El Pic de Baborte és situat al sud-oest del massís de la Pica d’Estats. Malgrat la seva modesta alçària (en comparació amb la dels seus veïns) gaudeix de bones perspectives, excepte vers el nord-est on el bonic teló de fons del Pics dels Estanyons, el Sotllo i la Pica d’Estats no deixen albirar més enllà. Te també l’al·licient d’estar situat entremig de tres sistemes lacustres: la Coma Closa, el Circ de Sotllo i el de Baborte.

Al circ de Baborte hi ha instal·lat un refugi lliure propietat de la UEC, de similars característiques a altres de la zona (Mont-Roig, Broate i Baiau). És un bon punt per si es vol dividir l’accés a la Pica o al Sotllo per aquest cantó o per la travessa de la Vall Ferrera al Certascan.

L’itinerari és fàcil fins al coll de Baborte. L’accés al cim però cal fer-lo per terreny descompost i tarter i, sense que hi hagi passos exposats, cal posar-hi atenció. Per altra banda el camí entre el refugi i el coll és poc senyalitzat i, inicialment, gens evident. El recorregut proposat comença a La Molinassa però, amb una llargària similar, pot emprendre’s des de la Farga, amb un 300 metres més de desnivell.

Un cop a dalt, l’esforç queda compensat amb escreix. Imprescindible endur-se’n la càmera fotogràfica. Tal com diu la ressenya de l’Editorial Alpina la clotada dels estanys de Sotllo amb el rerefons de la Pica forma un conjunt d’allò més fotogènic.

Per accedir al Pont de la Molinassa cal anar-hi des d’Àreu, per una pista sense asfaltar d’11,3 quilòmetres, en estat precari (apte, amb precaució, per a vehicles turisme). Amb aquest mitjà s’hi arriba en ¾ d’hora. Mireu-vos la ressenya dels Plans de Boet i d’Arcalís.

Podem deixar el vehicle a l’espai habilitat per aparcament inferior de la Molinassa (1.734 m). Un rètol ens indica el camí que comença travessant al marge dret la Noguera de Vallferrera per la palanca de baix del Pont de la Molinassa (la de dalt mena al refugi) seguint un ben fressat corriol per camí planer, alternat amb suaus baixades. Per una altra palanca travessem ben aviat el barranc de Sotllo i, sempre per la mateixa riba, anem marxant en direcció nord-oest.

Sota la Costa de Larí abastem un primer trencall (1.783 m, rètol indicador). El corriol de l’esquerra ens menaria al Pont de la Farga per les Bordes de la Rebuira. Prenem el de la dreta que comença a enfilar-se. Pujada moderada amb trams de forta. A cap d’una hora de marxa trobem una altre cruïlla (rètol indicador) i deixem a mà esquerra un camí que mena també a la Rebuira. Ben aviat abastem la cabana pastoral de Bassello, en bon estat (1.923 m). Podem albirar el barranc de Baborte com salta i s’escola per entremig de la comella que haurem de remuntar.

Per entremig de matolls que mig amaguen el camí, comencem a pujar, ara vers el nord. De seguida trobarem més rètols indicadors (1.980 m, itinerari cap a la Pica d’Estats). El nostre corriol ens farà transitar en forta pujada, separats del Barranc i la cascada de Baborte que deixarem llunyans a l’esquerra, per la falda del Serrat de la Costa de Larí.

Arribem a un collet (2.357 m, indicador metàl·lic al refugi), prop del desguàs de l’estany de Baborte que ja podem albirar, així com el refugi i el pic (just al nord). Descendim lleugerament fins a nivell del llac i, per un pedregar, el resseguim per la riba de sol ixent. Abastem el turó on hi ha encimellat el refugi (2.389 m), propietat de la UEC. És lliure i es conserva en bon estat.

Ens cal anar a buscar el coll de Baborte que queda al nord-est, entre el pic del mateix nom i el de Pedres Blanques. Però a partir d’aquí el camí és poc fressat i la errònia situació del refugi al mapa ens pot confondre. Ens cal seguir les escadusseres fites que començarem a trobar a ponent (darrera) del refugi i marxar en aquella direcció, descrivint una marrada en semicercle (en el sentit de les busques del rellotge) passant pel costat de l’estany de Baborte de Dalt (que deixarem a la nostra esquerra). Quan siguem a la seva alçada ja podrem albirar clarament el coll i el camí a prendre ens resultarà evident, vers el nord-est. Les fites ens seran de força ajuda i el corriol s’anirà fent més evident a mesura que ens acostem al coll (2.600m).

Cal enfilar-nos ara, seguint indicis de corriol i fites, en direcció nord-oest, per l’inclinat llom del pic, entremig de terreny descompost i tarter que fa penosa la pujada. Ho farem en dos temps: primer decantats més aviat per la banda de l’estany fins un replà herbat i després l’empenta final. Abastem el cim coronat per una gran fita. (2.929 m).

Vers el nord-est tenim el bonic teló de fons del massís de la Pica d’Estats que no ens deixa veure més enllà. Però cap a les altres direccions gaudirem de molt bones perspectives (mireu-vos la imatge panoràmica).

Retornarem pel mateix camí.


Powered by Wikiloc

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Àlbum d’imatges

Cap de Broate

Des de la presa de Montalto, pel refugi

Distància 8,5 km (anada)
Desnivell acumulat +1436 -111m
Nivell de dificultat moderat
Data 27 de juliol de 2007
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats (1:25000)
Punts per a GPS http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=12600596
   

Malgrat ésser cims poc visitats (en tot l’itinerari passat el concorregudíssim Pla de Boavi, no trobàrem ni una ànima), eclipsats probablement pels seus famosos veïns, els de Broate estan molt ben situats i gaudeixen d’una bona vista sobre els estanys de Romedo i el Certascan així com del massís de la Pica d’Estats, per la banda de l’agresta canal dels Guins de l’Ase. A més, el camí fins al refugi transcorre al costat del cabalós Riu de Broate, que forma diversos salts en paratges de gran bellesa.

L’itinerari comença i acaba poc més enllà de la presa de Montalto, El recorregut, a l’estiu, no te cap pas compromès. Amb gel pot ésser tota una altra història. Si hi aneu acompanyats del vostre gos, segur que gaudirà de debò als diversos tolls que fa el riu i no li costarà gaire esforç la caminada. En aquesta ocasió nosaltres no vàrem poder acompanyar-nos del nostre.

Partim de Tavascan per una pista en no gaire bon estat però que, amb precaució, és apta per a tota mena de vehicles. Marxa vers el nord-est pel marge dret de la Noguera de Lladorre fins a la presa de Montalto. Dallí, per l’esquerra, en surt una altra (tancada amb cadenat) que puja a la Canalada. Seguim un curt tram més per la pista que veníem fins a la barrera, on cal deixar el vehicle (6,3 quilòmetres).

Seguim a peu per la mateixa pista, creuant la tanca (1.413m). Des de Tavascan ens guiem pels senyals blancs i vermells de l’enllaç dels GR 10 i 11 i l’ARP. El camí és planer pel marge dret del riu i el indret molt bonic. Aviat tenim el nostre objectiu a la vista, vers llevant. Travessem per un pont el riu de Certascan que baixa per la nostra esquerra. Aviat atenyem el Pla de la Borda (1.441m).

A l’esquerra, un pal de fusta ens assenyala el corriol per on marxa el GR (13’). A pocs metres, per la mateixa mà, podem veure-hi la borda i poc més enllà, a l’altre costat, un pont. Abans calia creuar-lo i marxar per un corriol poc definit pel marge esquerre fins a l’alçada de l’antic pont enrunat. Actualment s’està reconstruint i podem seguir per la pista del marge dret, que aviat se n’allunya per travessar pel bell mig del Pla de Boavi. Gran fita (1.468m). Acaba al costat del riu, continuant pel mateix marge dret un camí de bast fins al pont reconstruït (1.486m) per on passem a l’altra riba. Rètol indicador en estat precari. Senyals de pintura grocs i també vermells.

L’antic camí de bast, certament malmès, encara conserva però alguns passos empedrats. Entra en una avetosa amb exemplars de considerables proporcions, alguns de caiguts, barren el pas. Guardat per contraforts de parets de pedra en sec en llargues llaçades va guanyant alçada per dins de l’obaga del bosc de Boavi, separant-se del riu que brama saltant per la cascada de Broate, a l’esquerra del camí. La frondositat i l’alçària no ens permeten albirar-la sencera.

Sortim de l’avetosa, ara espurnejada per exemplars de faig i pi negre i creuem per un pontarró de fusta el Riu de Sellente que baixa per la dreta (1.693m). Ara a mes dels senyals de pintura, podem guiar-nos per fites. Aviat som a la cruïlla (1.712m) amb el sender que, per la Coma de Sellente i el coll del mateix nom, mena al circ de Baborte (cartells indicadors). El deixem a mà dreta, retornant prop del marge esquerra riu de Baborte, avançant vers sol ixent (ja no deixarem aquesta direcció fins al refugi) per terreny de tartera i considerable pendent. El congost és estret i atenyem la base d’un relleix rocallós (1.819m). A l’esquerra un corriol marxa pel peu de la cinglera. El seguim breument per veure que baixa en direcció al riu. Ens cal prendre el de la dreta, marcat pels senyals de pintura, fent una petita marrada. Per poc que ens hi fixem, veurem que es tracta d’un antic grau guanyat a la roca que acaba sobre una codina.

Seguim vers llevant entremig de clapes de neret i arbrets de poca entitat que donen pas a matolls de diversa mena. Encara molt florit en aquesta època de l’any. El camí es faria perdedor si no fos per les fites i senyals. Arribem a un collet (1.962m), una mena de balcó sobre el riu, a partir del qual davallem vers la llera (1.951m) fins als peus d’una bonica cascada que el camí supera grimpant per les graonades del marge esquerra, molt propers al l’estimball. Aquest pas no ha d’oferir dificultat si no hi ha glaç. El rocam i els còdols de la llera es tenyeixen de blanc i això ressalta la transparència de l’aigua als gorgs. Per embadalir-s’hi.

Desprès la vall s’obre i el camí va superant diverses graonades on el riu, a la nostra esquerra, hi salta graciosament. A cada graonada la precedeix un planell cobert de margall. Altra volta les fites ens serveixen per no perdre el camí. Superada la primera (2.095m) ja podem albirar al fons de la coma les parets metàl·liques del refugi, encimbellat en un turó. Creuem diversos torrents que, per la dreta del camí, s’escolen de les Crestes de Canedo, el Pic dels Estanys i el Clot de Broate.

Travessem el torrent de l’agresta canal del Coll dels Guins de l’Ase i ens enfilem al refugi (2.217m). Lliure, ben conservat, de similar estructura als de Baiau, Baborte i Mont Roig, pertany a la FEEC. És una bona base per a les travesses per la zona. Curiós rellotge solar sobre el contorn del Principat de Catalunya. Molt a prop, a ponent, queda l’estanyol de la Pleta de Broate i al costat, un pluviòmetre.

La Coma de Broate és tancada per una carena que, de llevant a ponent, va perdent alçària progressivament. Hi destaquen: al sud-est el Pic de Sotllo, a llevant els Guins de l’Ase i dels Talps. Al nord el Pic de Montestaure i el Port i el Pic de Broate. Aquesta carena, partió entre el Pallars Sobirà i l’Arieja, s’allargassa cap al Pic de Salibarri, la Punta del Port i el Port de l’Artiga. Però a partir del Pic de Broate es bifurca amb el Cap de Broate (el nostre objectiu) i dels Aspres de Broate, que ens queden al nord-oest.

Per enfilar-nos al Cap de Broate no hi ha camí definit, senyalitzat o fressat, però resulta força evident. Ens cal davallar per travessar la coma vers el nord i desprès, en penosa pujada, seguir el curs del torrentó que s’escola d’un estanyol a la falda del Pic de Broate, amb algunes llaçades per salvar relleixos rocallosos. No ens cal abastar ni el Port ni el Pic de Broate: ens anem decantant vers el nord-oest i, un cop a l’estanyol, el deixem a la dreta (2.637m) i ens enfilem a la carena, crestejant fins al cim (2.739m).

Des de dalt podem albirar la llarguíssima carena entre en Pic de Baborte, a migdia i el Certascan, al nord-oest. En aquesta direcció, sota els nostres peus, desprès d’un estimball impressionant s’hi obre la clotada de Salibarri i més enllà hi els estanys de Romedo i de Certascan. Juguem a endevinar amb la brúixola i el mapa, qui és qui entre la munió de cims que se’ns presenten.

Retornem pel mateix camí i atenyem el punt de sortida.


Powered by Wikiloc

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Àlbum d’imatges