Arxiu de la categoria: Ribagorça

Posets o Punta Llardana

Massís de Posets vist des de la Vall de Cregüeña

El Posets o Punta Llardana és el segon sostre del Pirineu. La primera ascensió ‘oficial’ data de 1856, atribuïda al britànic Henry Halkett i els guies de Banhères de Luishon, Redonnet i Barrau. Males llengües asseguren que, quan els guies van tenir clara la ruta, van oferir la primera a Halkett.
L’etimologia dels noms és incerta. Els grans massissos solien anomenar-se de forma diferent segons el vessant. Així des de la vall de Chistau se’l coneixeria més com a Posets, sembla que en relació als ‘pocets’ o estanys de la seva falda. Les valls orientals l’anomenaven Lardana o Llardana. Hi ha qui aventura que en relació amb el vocable ‘llar’ (foc). Una altra hipòtesi (Corominas) s’inclina per l’origen iber ‘pastures fins on arribaven els ilergetes’.
Diversos son els itineraris d’accedir-hi. El més habitual i directe és la Ruta Real per la Canal Fonda. Més alpina és la del cordal sud-oest, conegut com la Cresta d’Espades, oberta el 1905 per Louis Le Bondidier. Per realitzar-la cal estar avesat a trescar per terreny abrupte i exposat. La corda pot resultar útil per assegurar un parell de passos delicats.

Accés
Des de Grist (Eriste) prenem una pista (indicada) en direcció a la Plleta de l’Estallo. Un primer tram en asfalt deficient, continua sobre terra amb formigonat puntual. Transitable, amb precaució, per a tota mena de vehicles.
Estacionem a la pleta, prop de la cascada d’Espigantosa i prenem el PR-HU 36 pel fàcil i bonic camí que ens mena pel marge dret de l’Aigüeta de Grist fins al refugi en 1h 30’ (track disponible al final de la pàgina).

Per la cresta d’Espades, des del Tucón Royo i retorn per la Ruta Real

Distància 10,8 km
Desnivell acumulat 1400 m
Nivell de dificultat difícil
Data 30 d’agost de 2012
Cartografia Editorial Alpina. Posets-Perdiguero (1:25000)

Refugi Ángel Orús (2115m)
El refugi del Forcau, a la falda dels cims homònims, és dedicat a la memòria d’un muntanyenc aragonès mort l’any 1981 en una ascensió al Mont Blanc.
Seguim el GR 11.2, per camí molt fressat i ben senyalitzat. Deixem a mà dreta el ramal que s’adreça el refugi d’Estós (indicat) i continuem pel que, per la Forqueta, mena a Biadós. Creuem el torrent de Llardaneta per un pontarró i, més amunt, deixem el camí al Posets per la Canal Fonda, per on retornarem.
Poc abans de l’Ivó de Llardaneta, creuem el torrent que del Forau de la Neu i ens enfilem per un llom a mà dreta (fites i indicis de corriol) pel marge dret del torrent.
Deixem les fites, que ens acosten al torrent i al Forau i anem a l’esquerra (W) fins a pocs metres d’un petit estanyol.
Més amunt unes fites indiquen a mà esquerra l’itinerari per accedir al Diente Royo. Anem a la dreta (NW) en direcció a l’evident i rogenc coll del Tucón Royo. Poc abans del coll el camí esdevé prou fressat i, entre llaçades, el seguim fins al coll i, en pocs minuts més, al cim.

Tucón Royo o Pavots (3124m)
Marxem seguint l’ampli crestall (N) que comença a afilar-se als primers contraforts de l’Espades. Tram fàcil, però molt exposat: passos sovintejats de I-II, excepte un d’aïllat de III. El transit entre els dos cims de l’Espades és per camí planer i ampli.
Desgrimpem fins al conegut com a ‘Pas del Funambulista’. Es tracta de tres trams curts, els dos primers més amplis que el darrer, més esmolat. En condicions estivals no tenen altra dificultat que la basarda produïda pel gran ‘pati’ a banda i banda.
A la sortida del Funambulista ens cal afrontar el segon pas delicat del crestall (III).
Les dificultats van decreixent al pas per la Tuca de Llardaneta i la Tuqueta Roya i desapareixen totalment al coll Jean Arlaud, sortida del corredor homònim, obert pel cèlebre pirineista francès, mort l’any 1938 a la cresta de Gourgs-Blancs on, per un costerut camí, guanyem el cim del Posets.

Posets o Punta Llardana (3375m)
Segon sostre del Pirineu.
El descens el fem per la Ruta Real, l’itinerari més fàcil, habitual i concorregut. Per l’Espatlla de Posets baixem al coll de la Dent de Llardana on ens endinsem a la llarga Canal Fonda.
A la sortida de la canal anem a retrobar el torrent de Llardaneta i el camí de pujada.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

De la Pleta d’Estallo pel refugi Ángel Orús i la Ruta Real

Distància 8 km (anada)
Desnivell acumulat 1810 m
Nivell de dificultat moderat
Data 7 de setembre de 2011
Cartografia Editorial Alpina. Posets-Perdiguero (1:25000)

Itinerari més habitual d’ascens al Posets, realitzat en dues jornades, fent nit al refugi del Forcau (Ángel Orus).
És el camí que en la ressenya precedent s’utilitza per al descens, però incorpora el tram d’accés al refugi.

Per la cresta d’Espades, des del Tucón Royo i retorn per la Ruta Real

De la Pleta d’Estallo pel refugi Ángel Orús i la Ruta Real

Vídeo de jamMADTEAM molt il·lustratiu de l’itinerari per la cresta

Montfalcó

De la Pertusa a Santa Quitèria per la passarel·la del Seguer i les escales

Distància 9,2 km (anada)
Desnivell acumulat +752 -579m
Nivell de dificultat moderat
Data 27 de juny de 2013
Cartografia Ed. Alpina: Mont-rebei (1:25000)

Recorrem el Camino Natural (que és de tot menys natural) bastit, amb fons de la Unió Europea, pel ministeri de torn i inaugurat el maig del 2013.
Uneix el GR 1 des del Congost de Mont-rebei amb el despoblat de Montfalcó (Viacamp i Lliterà). Una passarel·la al Congost del Seguer permet el pas entre les dues ribes de la Noguera Ribagorçana i dues grans escales superen sengles espadats.
Obra tant faraònica com, en bona part, prescindible. Si be la passarel·la és útil per recuperar un camí històric negat per l’embassament de Canelles, les escales son supèrflues. Això sí: atreuen visitants perquè aporten la dosi justa d’aventureta per a un determinat tipus de públic, en una zona que ja compta amb altres equipaments semblants (vies ferrades, el camí del congost, etc.).
Aquestes consideracions no volen menystenir el fet que la ruta resulti d’allò més plaent en un entorn bellíssim.
La qualifico de moderada dificultat atesa la llargària i desnivell. No tinc en consideració la dificultat del trànsit per les escales on, el vertigen o fòbia a l’alçada, son mals companys.

Accés. Al quilòmetre 199 de la C-12, prop d’Àger, prenem la carretera que puja a Corçà. A partir d’aquí una pista, apta per a tota mena de vehicles, ens mena a l’aparcament proper a l’ermita de la Pertusa.

Aparcament de la Pertusa (660 m)
Marxem vers del N per un molt ben definit camí seguint el GR 1, pel marge esquerre de la Noguera Ribagorçana. Aviat atenyem la riba esquerra del Barranc de la Pardina. Deixem a mà dreta el camí que s’hi endinsa per l’obaga i baixem a creuar-ne la llera. A l’altre riba passem per entremig de l’enrunat mas de la Pardina. Enfilem pel solell i, quan sortim del barranc ja podem albirar les escales, a la falda de la paret d’Aragó.
Continuem per camí fàcil i fressat vers el N i, desprès d’una colzada, abastem el mas Carlets.

Mas Carlets (755 m)
En estat precari, conserva però la coberta. Serveix de refugi.
Sempre vers el N per camí evident, ens anem apropant al Congost de Mont-rebei. Cinc-cents metres abans d’entrar-hi, canviem de camí abandonant el GR.

Camí del Seguer (625 m)
Un gran plafó ens indica un ben condicionat camí (esglaons, baranes,…) que baixa al riu fent llaçades.

Passarel·la del Seguer (500 m)
Sòlida, penjada sobre la Noguera Ribagorçana al Congost del Reguer, al punt més proper entre les dues ribes.
Recuperem alçària per un camí esglaonat i moderat pendent. Aviat atenyem el primer tram d’escales, el més llarg, que ens serveixen per davallar l’espadat.
El camí planeja i desprès baixa a trobar un segon espadat que salvem amb el corresponent tram d’escales, més curt que l’anterior.
Amb moderat pendent ens anem allunyant de la riba.

Corral de la Vinya (625 m)
O del Balle (segons la cartografia). Restes d’una edificació envaïdes per la malesa.
Planerament anem a creuar el Barranc de la Font i per enfilar-nos de nou.

Font de Montfalcó (675 m)
Ben apariada amb taula i viver. En parteix una pista, però nosaltres continuem amunt per un senderol amb penells explicatius de la flora i la fauna de la contrada. Creuem la pista i ben aviat atenyem l’alberg.

Casa Batlle (775 m)
O, segons la cartografia, Cal Balle. Construcció datada del 1850 amb coberta a quatre aigües, ubicada al despoblat de Montfalcó, terme de Viacamp i Lliterà. Després de la recent restauració, s’ha convertit en un ben equipat alberg.
Un fressat corriol marxa per l’obaga de la Serra de Santa Quitèria i, en cosa de deu minuts, ens deixa als peus de l’ermita.

Ermita de Santa Quitèria i Sant Bonifaci (825 m)
Encimbellada dalt d’un roquer, gaudeix d’una magnífica panoràmica de l’entorn amb el pantà de Canelles als peus.
Data del segle XI. És d’estil romànic-llombard amb un absis original semicircular que posteriors restauracions deixaren rectangular. Solament és accessible per una escala de fusta i la porta del mur nord.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pic de Tempestades

Des del refugi de Corones

Distància 6 km (anada)
Desnivell acumulat 1317 m
Nivell de dificultat moderat
Data 28 d’agost de 2013
Cartografia Ed. Alpina. Aneto-Maladeta (1:25000)

Aquest pic de 3.290 metres al llarg cordal del Massís de la Maladeta, s’alça als peus de l’Aneto. Per la banda de migdia té una llarga llesca pedregosa, de poca inclinació, que acaba abruptament al vessant nord, sobre la glacera de Tempestades.
La ruta excursionista aprofita aquesta llesca de migdia per guanyar el cim, passant pels Ivons de Llosars (o Llosás) i partint del refugi lliure de Corones, a on s’hi pot arribar amb vehicle. Amb neu també és molt concorreguda pels esquiadors que gaudeixen lliscant per la llarga pala.
Sense neu és una excursió fàcil. Cal tenir en compte però que a partir dels ivons no hi ha camí fressat i cal emprendre el tram pedregós seguint fites que, en tractar-se d’una enorme tartera, no sempre son fàcils de localitzar. Però en aquest tram la ruta és molt evident i el cim a la vista. Té un tram final de grimpada i la cara nord de la carena (que podem evitar), una caiguda impressionant.

Accés. Una pista de terra, apte (amb precaució) per a tota mena de vehicles, parteix del Pllan de Senarta i, salvant un desnivell de 600 metres, s’endinsa a la Vall de Vallhiberna (o Vallibierna) fins al refugi lliure de Corones. A l’estiu hi ha el tràfec restringit i cal pujar-hi amb un servei d’autobús que, partint de Benás (Benasque), també fa parada a Senarta. El primer surt a les cinc del matí, el darrer retorna a les 6 de la tarda. Cal confirmar però els horaris a la pàgina web de l’Ajuntament. Amb neu els allaus hi sovintegen i és fàcil trobar-la tallada.

Refugi de Corones (1970m)
Comencem a caminar (E) seguint el GR 11 per la continuació de la pista per la que hem vingut, tallada a partir d’aquí al trànsit de vehicles.
Davant nostre s’alça imponent el pic de Culebres. Seguim pel marge dret del Riu de Vallhiberna. Camí planer al començament i suau pujada desprès. Deixem a mà esquerra el camí (rètol indicador) als Ivons de Corones i continuem en direcció als de Llosars i Vallhiberna.
Progressivament la pista, que ara marxa vers el SE s’ha anat deteriorant, esdevenint un pedregar i, poc abans de la pleta, corriol. Camí molt fressat i senyals escadussers del GR.
Quan el camí fa una colzada de 90º vers el NE, poc més enllà trobem una cruïlla (rètol indicador) on el GR marxa a la dreta, travessant el riu per una passarel·la de fusta, vers els Ivons de Vallhiberna. Nosaltres prenem el corriol de l’esquerra, cap als de Llosars (o Llosás), per tot seguit, atènyer la Plleta de Llosars.

Plleta de Llosars (2225m)
Bonic i planer indret on hi conflueixen, desprès de sengles salts, els torrents de Vallhiberna i de Llosars. El riu hi serpenteja mansament fent-hi molleres. És millor passar-la una mica alçats per l’esquerra (costat ponentí) per estalviar-nos-les. A la capçalera de la vall hi podem albirar perfectament la cubeta de l’ivó, encaixonada entre parets de fosca roca. Cap allà ens adrecem.
Quan deixem enrere el bosc, el camí es torna força més costerut. Ben fressat i amb fites sovintejades. Seguim pel marge dret del torrent i, pel seu desguàs, abastem l’Ivó Gran de Llosars.

Ivons de Llosars (2495m)
Per l’esquerra i vers el NW surt un corriol que puja a la bretxa de Llosars. Nosaltres anem en sentit contrari, resseguint l’estany per migdia i enfilant-nos (SE) per entremig del pedregar que conforma la canaleta de desguàs de l’Ivó Petit de Llosars —més alt que el gran— i que abastem en poca estona. El camí voreja pel marge hidrogràfic dret de l’estanyol que passem per esquerra, en el sentit de la marxa, a més alçada.
A partir d’aquí el corriol es difumina per acabar desapareixent. Seguint fites, fem una colzada de 90º vers el nord per encarar-nos a una graonada herbosa, clapejada de roquissar i codines. Superem el fort pendent fent curtes llaçades.
Aproximadament a la cota 2.700 ja podem albirar la llarga llesca pedregosa que ens separa del cim. Vers llevant tenim ben definit el Pic Russel i la seva agulla SW. Al NE la Punta de la Bretxa i el Pic de Margalida, que destaca per la seva carena dentada. Pràcticament al N el Tempestades, de cim arrodonit que s’alça obliquament sobre la carena. A ponent la llarga Aresta de Tempestades. I a migdia l’omnipresent mola que formen el Vallhiberna i el Culebres.
Des d’aquest punt fa l’efecte que tenim el cim força a l’abast. Però realment ens resta la part més entretinguda i llarga: anar saltant entre els blocs de granit tot cercant el millors passos per esquivar-los. Les fites ens hi ajuden, però no fan sempre de bon localitzar. Caminarem pel bell mig de la tartera, equidistants de la l’Aresta de Tempestades, a ponent, i de la carena Margalida-Russell, a llevant.
Al peu del cim tenim dues opcions: emprendre’l directament o be desviar-nos lleugerament a la dreta fins abastar la carena, opció aquesta darrera menys costeruda. En qualsevol cas tenim un tram final de grimpada sobre grans blocs de granit.

Pic de Tempestades (3278m)
Des del cim destaquen, a migdia el Vallhiberna i el Culebres, a ponent l’Aragüells, amb el massís del Posets a l’horitzó. Al NW la mola de l’Aneto amb l’Espatlla davant i vers el N la Vall de Barrancs. Però el que corprèn és la vista a llevant, amb el turmentat cim del Margalida i l’espectacular cresta de Salenques amb parets que cauen a plom sobre la glacera.
Retornem pel mateix camí.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Ivó de Cregüeña

Vall de Benás. Itinerari exigent, atenent al considerable desnivell, però altament recomanable per visitar un dels estanys més grans dels Pirineus al cor del massís de la Maladeta, en un entorn impressionant amb bona vista de la zona i d’altres massissos propers com els de Posets i Perdiguero. El camí, a voltes molt costerut, altres pedregós, sovint totes les dues coses alhora, segueix el Torrent de Cregüeña. Ens recompensarà amb escreix de l’esforç proporcionant-nos vistes delicioses de cims, salts d’aigua i vegetació. A la tardor malgrat que baixa, el cabal segueix considerable. I a més ens veurem recompensats per la varietat cromàtica del bosc. El camí és senyalitzat amb fites sovintejades que ajuden molt a seguir el millor pas entre les diverses tarteres que cal creuar. A partir de l’ivó, continuen guiant-nos per abastar el Coll d’Alba. Si estem prou en forma i disposem de perícia per a fer-ho (implica grimpada i desgrimpada delicades només aptes per a muntanyencs amb prou de preparació), per comptes de retornar pel mateix camí, podem travessar la Crencha d’Alba per la seva bretxa i baixar pels ivons d’Alba, convertint així l’itinerari en circular.



Ivons d’Alba

Vall de Benás: Dels Banys de Benasc als Ivons d’Alba per la canal del Turonet. Itinerari solitari i de gran bellesa, seguint bona part del que mena al Pic d’Alba. Tot i que alguna guia i les indicacions del parc natural no ho esmenten, el trànsit per la part alta de la canal del Turonet presenta un curt tram força exposat i amb terreny inestable on cal posar-hi atenció. La resta de l’itinerari podem considerar-lo de dificultat moderada, llevat de la presència de neu i/o glaç. Els ivons desguassen en un engolidor per ressorgir cinc-cents metres més avall a les Fuens d’Alba formant el que es coneix com a Sistema d’Alba. En aquesta ruta passem pel costat de l’engolidor i podem visitar (opcionalment) l’accés superior a la Cova d’Alba, conegut com el Bujerín.



Cova d’Alba

Ivons de l’Escaleta

La Valleta de l’Escaleta és una vall ribagorçana a la capçalera de la de Benás (Benasc) que conflueix al pla dels Aiguallut amb la de Barrancs, entre la línia de crestes que la limita amb la Val d’Aran i els contraforts de la Maladeta. Les aigües de fusió de la glacera de l’Aneto desguassen en aquesta vall i es filtren a l’engolidor del Forau d’Aiguallut per ressorgir de nou als Uelhs de Joèu a la Val d’Aran. L’Aigüeta de l’Escaleta recorre la vall des dels ivons septentrionals del cordal entre el Malh des Pois (Forcanada) i el Pic de Salenques fins Aiguallut. Contribueix així a desviar un bon cabal que, si no fos per aquest fenomen càrstic, romandria a la conca mediterrània, vagi a raure a l’atlàntica. L’itinerari que presentem recorre aquesta vall des de la Besurta fins als ivons superiors, als peus del Tuc de Molières que, amb una hora i escaig més, és fàcil d’abastar. Es desvia lleugerament per pujar al Coll deth Hòro i visitar l’estany més gran de la contrada.



Pic de Vallhiberna i Tuca de les Culebres

Des de la presa de Llauset pels estanys de Botornás i Coma Arnau 

Distància 13,8 retronan mateix camí 11,2 km per vall Vallhiberna
Desnivell acumulat 1025 m
Nivell de dificultat moderat, difícil al Pas del Cavall
Data 8 de setembre 2006 / 28 de setembre 2011
Cartografia Editorial Alpina. Aneto-Maladeta (1:25000)

El Vallhiberna (Roca Bllanca) és un dels tres mil més assequibles dels Pirineus. S’hi pot accedir des del refugi de Corones a la Vall de Vallhiberna, amb quelcom més de desnivell i dificultat semblant a l’itinerari d’aquesta ressenya.

És força habitual pujar pels estanys de Botornàs i Coma Arnau i, opcionalment un cop al cim, pel Pas del Cavall fer la veïna Tuca de les Culebres. La primera opció la qualificaríem com de dificultat moderada. La segona de difícil.

Per baixar dues opcions: retronar pel mateix camí o, si s’ha passat a la Tuca de les Culebres,  optar per la Vall de Llauset (més curta).
Aproximació. Del poble d’Aneto parteix una pista asfaltada i serpentejant que s’enfila fins a l’Estany de Llauset. Podem deixar el vehicle al costat mateix de la presa desprès de passar un curt túnel.

Pic de Vallhiberna amb retorn pel mateix camí.

Data de la ressenya: 8 de setembre de 2006

Presa de Llauset (2183m). Sortim del costat de la presa per una pista travessant un petit túnel i seguint el GR-11. La pista aviat deriva en corriol molt fressat i, en direcció a ponent, segueix el marge esquerre de l’estany. Sense gaire pendent i amb alguna pujada i baixada arribem al cap de l’estany als 30’ quan travessem el riu del Cap de Llauset. En aquest punt el GR transita més proper a la riba, però hi ha un corriol que mena travessar el riu més amunt, per un pont nou (encara feia olor de pintura tendra). Als 50’ trobem un desviament a mà esquerra i un cartell indicador. Un corriol segueix en direcció a ponent vers el Coll de Llauset. És el que utilitzaríem per baixar si optèssim per passar el Pas del Cavall i baixar per la vall de Vallhiberna. Nosaltres però, pel GR fem un gir de 90º en direcció nord i comencem a enfilar-nos més fort fins a les runes de l’antiga Cabana de Botornàs. El camí es torna més planer i ben aviat (1h) trobem una gran fita i la nova cabana de pastors, en molt bon estat i oberta (2.343 m). Baixem lleugerament fins a la llera del riu i l’Estany de Botornàs. El passem pel seu marge esquerre (llevant) i seguim el curs del riu enfilant-nos en suau pujada.

A 1h 30’ de camí, trobem un altre trencall (2.415 m) senyalitzat amb un cartell. El GR es divideix: per l’esquerra s’enfila cap al Coll de Vallhiberna. Deixem el ramal que, per la dreta, segueix planer el curs del riu per anar a l’Estany del Cap de Llauset i el d’Angllios. Seguint-lo retornaríem al punt de partida donant la volta al Pic de la Solana de Llauset. Però nosaltres girem 90º vers ponent i ens enfilem cap al coll. A 1h 50’ (2.520 m) trobem un altre trencall i cartell: el GR marxa a la dreta cap al Coll de Vallhiberna, però nosaltres el deixem per prendre un corriol que surt en direcció sud-oest per entremig d’un pedregar vers els Ibons Xelats o Estanys de Coma Arnau.

Des d’aquest punt ja és visible el cim: el de més a la dreta en el sentit de la marxa (ponent) dels tres que tenim davant i d’un color més clar que els altres (d’aquí deu venir el seu altre nom de Roca Bllanca). A partir d’ara el camí ja és més difícil de seguir perquè travessa força trams de tartera. Les fites ens hi ajuden, malgrat que en algun punt son escadusseres. Però si tenim algun dubte, la referència és seguir sempre en direcció al cim. Anem enfilant-nos alternant trams de pedra i d’herba. Abastem un petit estany que deixem a mà esquerra. A 2h 5’ som al costat de l’Estany Xelat (2.600 m).

Ens enfilem en direcció nord-oest i descrivim un semicercle per salvar l’Estany Redó, que encara no veiem fins que no guanyem una mica més d’alçada. El passem, allunyats i més alts pel nord, deixant-lo a l’esquerra. A 2.720 m. Passem pel costat d’un petit estany sense nom al mapa (sec a aquestes alçades de l’estiu) i ens enfilem per un llom pedregós vers el sud oest en direcció al coll entre el Vallhiberna i el seu veí de llevant, quina paret nord cau vertical sobre l’Estany Redó. A les 3h som als peus d’aquest coll (2.890 m) i aquí el camí, ja molt més fressat, gira a ponent i comença a fer-nos esbufegar per salvar en curtes llaçades el darrer tram fins atènyer la cresta.

Arribem al cap llevantí de la llarga cresta (3.040 m) i solament ens cal seguir-la. És una mica aèria, però prou ampla i planera com per passar-la caminant, excepte algun pas que pot requerir ajudar-se de les mans. A les 3h 45’ som al costat d’una gran fita que senyala el cim (3.062 m. segons el nostre GPS i altres ressenyes, 3.056 segons el mapa). No ve d’un pam!

Retornem sobre els nostres passos i a les 6h 45’ de marxa efectiva som al punt d’inici, havent-hi esmerçat 7h 30’ en total.

Tuca de les Culebres pel Pas del Cavall amb retorn pel la Vall de Vallhiberna

Data de la ressenya: 28 de setembre de 2011

La dificultat es concreta al Pas del Cavall, un afilat llom pedregós de parets verticals i considerable caiguda per cada vessant, que uneix ambdós cims. Hi ha qui opta per passar-lo a cavall (amb una cama a cada banda, d’aquí el seu nom). Hi ha qui ho fa a la bavaresa. Els més agosarats caminant. També hi ha qui opta per salvar-lo per la base, pel vessant de migdia. Aquesta darrera ens sembla una mala alternativa.

Des del cim del Culebres desgrimpem per terreny descompost fins al Coll de Llauset i a partir d’aquí, per camí ben fressat i còmode, descendim pel marge hidrogràfic dret fins a l’entrada d’aigües de l’estany homònim on recuperem el camí d’anada.

Com queda evident sobre el mapa aquesta opció és força més curta que el retorn pel mateix camí descrit a l’anada.

Sobta el contrast cromàtic i la textura del rocam de la Vall i Serra de Llauset (fosc, esquistós) amb la de Vallhiberna i Culebres (clar, calcari).

En blau la ruta de pujada. En vermell (opcional) Pas del Cavall i Tuca de les Culebres amb retorn per la Vall de Vallhiberna


Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Tuc de Molières

des de l’Artiga de Lin i baixada per Aiguallut

Distància 17,3 Km
Desnivell acumulat +1774 -1385 m
Nivell de dificultat difícil
Data 3 de setembre de 2009
Cartografia Ed. Alpina. Aneto-Maladeta (1:25000)

Clàssica travessa entre la Val d’Aran i la Ribagorça. Des de l’Artiga de Lin és habitual fer-la passant pel Coll de Toro o pel dels Aranesos. També de forma circular, retornant pel port de la Picada. Aquí amb l’afegitó de pujar el Tuc de Molières. Així ajuntem dues excursions en una.
El Molières és un tres mil força assequible. Un dels itineraris per anar-hi és per la Vall de Molières, des de la boca sud del Túnel de Vielha. Però també des de la Val d’Aran, pel Coll dels Aranesos (Coth des Aranesi) o pel Coll de Toro (Coth deth Hòro). Aquestes darreres coincideixen a l’últim tram del camí amb la ruta que hi puja des de la Ribagorça, pel Plan d’Aiguallut. Al meu parer, pel aquest costat és més fàcil perquè, tot i ésser més llarga i desnivellada, estalvia un pas delicat al coll de Molières, sota el Cap deth Hòro.
Gaudirem d’una varietat paisatgística sorprenent. Començarem travessant zones de material esquistós, desprès granític i acabarem amb calcari. Bona part del camí transitarem pels peus de l’alterosa Forcadana o Malh des Pois. El Tuc de Molières, malgrat ésser un cim amb poca personalitat, gaudeix d’unes perspectives supèrbies, sobretot del massís de la Maladeta. I, per si tot això no justifiqués l’esforç de la caminada, hi afegirem la curiositat geològica de començar-la per la surgència dels Uelhs deth Joèu i acabar-la per l’engolidor del Forau d’Aiguallut, destí i origen respectivament, del cabal del l’alta conca del riu Ésera.
Sense neu ni glaç, no és una ruta tècnicament difícil: no hi trobarem passos aeris ni compromesos. Tan solament punts on caldrà ajudar-nos amb les mans. Però si que cal tenir en compte el fort desnivell acumulat i la llargària.
A la imatge el Malh des Pois o Forcanadala que vetllarà els nostres passos tot el camí.

Accés. Des d’es Bòrdes prenem una pista asfaltada que en 12 quilòmetres puja a l’Artiga de Lin.

Artiga de Lin (1.470 m)
Marxem vers migdia per una pista fins al Plan de l’Esquerra. A l’alçada del Pònt des Garonetes (rètol indicador, dóna 2h 15’ pel Coth des Aranesi), prenem un corriol poc fressat i travessem l’ampli prat pel marge esquerre del Barranc des Pois (sec en aquesta època de l’any). En aquella direcció veiem un evident coll (Coret des Pois) de la mateixa alçària, però més a llevant del que ens adrecem. Darrere hi treu el nas el Malh des Pois o Forcanada. La imatge d’aquesta alterosa muntanya ens acompanyarà pràcticament tot el recorregut. Creuem el barranc i a l’altre cap del prat entrem al bosc. El camí -ara molt fressat- s’enfila, moderadament primer, fort desprès.
Superem un esperó rocallós on en algun punt ens ajudem amb les mans. Guanyem alçària ràpidament. A mà dreta sentim el brogit del Barranc des Pois. Per l’esquerra veiem el salt del torrent que baixa del Tuc des Neres. En aquest punt sol haver-hi una congesta tot l’any, per on el torrent s’hi esmuny. Les aigües d’aquests dos torrents queden engolides abans d’arribar al Pla de l’Esquerra.
Girem 90º a mà dreta, vers garbí (SO) per pendent moderat. Transitem entre rocam i herbei per la graonada morrènica. Soterrada, sentin la remor de l’aigua escolar-se cap al Barranc des Pois. El Malh des Pois apareix imponent rere el coll. Deixem un primer estany apartat a mà dreta i abastem el segon, més gran.

Estanhon des Pois (2.058 m)
Indret d’una solitud abassegadora. A l’altre cap de l’estany, a ponent de l’imponent Malh des Pois, veiem la tartera per on caldrà enfilar-nos. Passem l’estany pel marge ponentí per tartera esquistosa on el corriol es difumina. Les fites ens guien. A l’altre cap encetem la pujada al coll. En llaçades amorosim el fort pendent. Quan estem a punt d’abastar la falda del Forcanada, virem 90º vers mestral, deixant una clotada a l’esquerra i en poca estona abastem el coll.

Coth des Aranesi (2.449 m)(1)
Divisòria entre la Val d’Aran i l’Aragó. Límit natural entre l’Aran i la Ribagorça, partió orogràfic d’aigües entre l’Éssera i el Garona, malgrat que després bona part de les de l’alta conca del primer retornin al segon pel Forau d’Aiguallut. Meravelles de la geologia. Enclotat, el coll no te gaire perspectiva de la zona. No albirem encara el nostre destí, però si el massís de la Maladeta.
No ens cal baixar als Ivons de l’Escaleta -tal com indica el mapa- per anar a buscar el camí que puja d’aquell cantó. Carenegem vers migdia, perdent poca alçària fins abastar un ivonet que travessem pel seu desguàs i prenem el corriol vers garbí (SE). Ens enfilem fort per terreny descompost i pedregós. Desprès travessem el desguàs de l’Ivó Alt de l’Escaleta i, vers migdia, seguim les sovintejades fites per sobre de grans blocs de granit moltonats. Ja podem albirar a la dreta, alterós, el Cap deth Hòro i a la dreta, quasi sense personalitat, el Tuc de Molières.
Per un llit de polits blocs de granit que ens facilita molt la marxa i pendent moderat, anem progressant vers migdia, en direcció a l’ampli coll entre el Molières i el Pic de Salenques. Quan grans fites ens ho assenyalen, girem a xaloc (SE). Terreny més descompost que dóna pas a tartera de grans blocs on cal ajudar-nos de les mans de tant en tant. Per pendent entre moderat i fort, abastem el cim.

Tuc de Molières (3.013 m)
Gran fita a l’allargassat cimal. Contrastant amb el seu vessant de mestral, cau abruptament per llevant i migdia sobre la Vall deth Molières. Magnífica panoràmica d’aquesta part dels Pirineus. Privilegiada talaia de la cara nord del Massís de la Maladeta. Per la baixada, desfem el camí fins a l’ivonet que hem passat a l’anada des del Colth des Aranesi.

Ivonet a l’Escaleta (2.468 m)
Per camí força fressat i fitat perdem alçària ràpidament, davallant entre llaçades per la gran graonada rocallosa de l’Escaleta, seguint el curs del torrent que s’escola saltant des dels ivons superiors.

Ivons de l’Escaleta (2.334 m)
El Coth des Aranesi queda sobre la nostra dreta, a llevant. Per terreny entre herbós i roquer, continuem vers mestral pel marge esquerre del torrent. Quan el camí s’encaixona, el torrent desapareix engolit sota un pedregar. S’obre davant nostre la Valleta de l’Escaleta. Salvem una graonada i continuem per camí més planer creuant aquesta àmplia coma herbada, plena de bòfies i basses per on s’hi escola l’Aigüeta de l’Escaleta. A mà dreta, vers sol ixent, destaca el Coth deth Hòro sota l’arrodonida Pena Nera.

Cruïlla a Coll de Toro (2.176 m)
Rètol indicador. Continuem per la coma vers mestral. Passem pel costat de la boca d’una cova. En aquest sector hi ha ressenyades diverses cavitats. Més endavant abastem el fil d’una altra graonada que obre sota els nostres peus el Pllan d’Aiguallut. Per un camí molt ben condicionat i empedrat, davallem al pla tot creuant el torrent per una palanca. Marxem pel marge dret del riu. Molt cabalós en aquest punt, engruixit a través de la Vall de Barrancs per les aportacions de les geleres a la falda de l’Aneto. Planerament abastem l’altre cap del pla on el riu s’encaixona i salta.

Cascada d’Aiguallut (2.022 m)
Formidable estimball del riu sobre un congost. Poc més enllà el congost queda tancat per un cercle d’altes parets i el riu desapareix literalment, engolit a la llera d’aquest clos: el Forau d’Aiguallut (2.016 m). (2)
La resta de l’itinerari davalla en moderat pendent per camí molt fressat i concorregut. Deixem a mà esquerra el que s’enfila al refugi de la Renclusa i abastem el Pllan d’Estan, a la Besurta (1.908 m).

Per acostar-nos a Benás ens cal prendre l’autobús (la circulació és restringida des del Vado del Hospital durant l’època estival) que ens hi mena per pista asfaltada.

  • (1) Fins aquí la composició del terreny que hem trobat és esquist, però al coll ja comencem a caminar sobre granit, material predominant al massís de la Maladeta. En canvi a la franja septentrional que inclou l’Escaleta i el Pllan d’Aiguallut és el terreny calcari el que predomina i que dóna lloc a fenòmens càrstics que faciliten els engolidors.
  • (2) L’engolidor del Forau d’Aiguallut envia subterràniament les aigües de l’alta conca de l’Ésera a la surgència d’Uelhs deth Joèu, a l’aranesa Artiga de Lin. Es transvasa així un cabal que per l’Ebre rauria a la conca mediterrània, a l’atlàntica, pel Garona. Aquest fenomen fou demostrat per Casteret a la primera meitat del segle passat, però era conegut i estudiat força abans. De fet Jacint Verdaguer ja se’n fa ressò al seu poema Canigó (La Maleïda, C. IV): Dels rius Garona i Éssera sa gran gelera és mare…




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF