Arxiu de la categoria: Sobrarbe

Senda de les «Escaleretas»

Circular a l’entorn de la gorja del riu Vero 

Distància  6,8 km
Desnivell acumulat  495 m
Nivell de dificultat difícil
Data 5 de setembre de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Sierra y cañones de Guara (1:40000)
Recursos consultats Parque de la Sierra y los Cañones de Guara. 22 itinerarios a pié. Enrique Salamero. Editorial Prames. 84-87601-72-3 (itinerari 22)
  Lloc web «El periplo de AbQ» (mateix autor) El camino de las Escaleretas

En una orografia complexa com la de la serra de Guara, on sovint calia cercar l’aigua al fons dels barrancs i creuar-los per anar d’un poble a l’altre, la població havia teixit una xarxa de camins de bast per accedir a molins, cultius, ermites… semblant a qualsevol altre terra de «mala petja» com les nostrades Garrotxa o lo Port.
A Guara aquestes dificultats és veien agreujades per la profunditat i profusió dels seus barrancs i les èpoques de crescuda, quan aquells camins habituals restaven intransitables. La necessitat aguditza l’enginy a la recerca d’alternatives, sovint salvant cingles per vertiginosos viaranys. Així hi trobem senderes com la de «Pasolén», dels «Articazos», dels «Gradones», dels «Escallos» —que a lo Port en diríem Escarrissons— o el de les «Escaleretas», que ocupa aquesta ressenya, entre tantes altres.
La de les «Escaleretas», la feien servir els de Lecina (o Lezina) per anar a l’ermita de San Martín o a les feixes cultivades al seu rodal, a la «Faja Coscojuela» o al «Huerto Raso». Viaranys compartits amb pagesos i romeus per pescadors, caçadors, culleraires, tofonaires,…
El primer que va ressenyar-lo fou el muntanyenc i espeleòleg francès Pierre Minvielle, l’any 1966. Qui li va mostrar fou precisament un hortolà. Actualment aquelles feixes s’han repoblat de pineda o resten ermes. Però això indica que als anys 60 del segle passat encara es conreaven.
Segons Enrique Salamero el nom d’Escaleretas vindria donat pels troncs i escales que ajudaven a salvar algunes de les graonades i que ell mateix havia pogut observar a primeries dels anys 70 del segle passat.
El mateix Minvielle va publicar l’any 1968 una breu nota sobre pintures albirades a les balmes properes al camí. Les primeres de la zona de les que se’n té constància escrita. A partir d’aquí els estudiosos en varen localitzar moltes més.
Més de la meitat de les pintures rupestres de Guara es localitzen en balmes «covachos» de la zona on conflueixen els barrancs Basender, la Choca i Chimiachas amb el Vero. Amb una datació entre el mesolític i l’edat del bronze (5000 a 1500 anys aC).
Aquest itinerari circular permet visitar tres grups d’aquest abrics amb pintures rupestres: el del tossal de «Mallata» (cleda en aragonès), el de les Escaleretas i el de Lecina superior. Opcionalment podem allargar-lo fins al de Barfaluy. Cal dir però que totes les balmes que allotgen pintures estan protegides amb reixes que n’impedeixen la visibilitat. Totalment a Lecina superior, parcialment a Mallata.
Si bé la major part del recorregut el podem qualificar de fàcil, el tram dels «covachos de Gallinero» i «senda de las Escaleretas», l’hem de considerar difícil. Ens caldrà grimpar sovint. Els passos són fàcils i hi trobarem ajudes, com esglaons oportunament tallats a la roca i una sirga, però exposats, pel que no és recomanable amb mullena o per a persones poc habituades a trescar o fòbia a l’alçària. La bona notícia és que podem saltar-nos aquest tram per un camí alternatiu sense que l’excursió perdi interès.
A tenir en compte: ens caldrà creuar el riu a gual com a minin en tres ocasions. Generalment ho farem per punts on l’aigua no passarà dels genolls, però ocasionalment podria haver-hi més cabal.
Una alternativa més agosarada per a la que cal equipament i tècnica adequats és davallar pels barrancs de la Portiacha i de Cruciacha

Accés
Des d’Osca per la A-1229 o bé des de Balbastro per la A-1232, en direcció a Alquezra (Alquézar), sense que calgui arribar-hi. A la confluència d’ambdues (punts quilomètrics 15 i 19 respectivament) prenem la A-2205 (Ainsa a Colungo). Passat Colungo, deixem l’accés a Asque i, poc abans del punt quilomètric 18, l’aparcament de la Portiacha on podríem començar perfectament la ruta. Però anem més endavant, entre els punts quilomètrics 17 i 16, on hi ha l’aparcament del Cruciacha.

Aparcament del Cruciacha (695m)
Baixem fins a una bifurcació indicada Portiacha/Vero on anem a l’esquerra (SW) (retornarem pel ramal de la dreta) fins al barranc d’Argantin on podem albirar la gorja del riu i el molí de Lecina. Seguim pel marge dret del barranc (SE) fins a creuar-lo. Pugem (SW) fins a trobar un altre aparcament. Tot el tram és camí fàcil i fressat. La zona va veure’s afectada per un incendi l’agost del 2016.

Aparcament de la Portiacha/Mirador del Vero (670m)
Uns metres a ponent hi ha el mirador situat en un punt que ens permet admirar la gorja, els cingles corcats de balmes que l’envolten i els barrancs que hi conflueixen.
Del mateix aparcament surt un corriol (S) que baixa a la llera del barranc de la Portiacha, just a l’alçada de la primera graonada que té un salt de 26 metres.
Sortim de l’aparcament per una pista que s’enfila vers el S.

Punt de trobada (790m)
Bifurcació en T. Un penell i senyalització vertical ens indiquen que aquest és el punt de trobada amb el guia per a la visites a les coves. Seguint recte aniríem a la collada de San Caprás. Un altre penell ens il·lustra sobre els abrics de Mallata. Anem a l’esquerra (W).

Abrics de Mallata (790m)
A la bifurcació deixem al camí que baixa al Vero i l’ermita de San Martín de Lecina, per un altre indicat a mà dreta. Ens enfilem al tossal i, a uns dos-cents metres i escaig, trobem el primer abric «Mallata 1». Hi baixem per unes escales protegides per sòlides baranes. Poc més enllà hi ha el segon «Mallata B», també amb l’accés ben apariat.
Aquests abrics són a dues balmes de les nombroses que foraden el cingle on el tossal s’aboca, amb un desnivell de dos-cents metres, sobre el riu Vero. És, a més, un altre excel·lent mirador de la gorja del Vero i el barranc de la Choca.(1)
Retornem a la bifurcació i continuem a mà dreta per la pista deixant poc més enllà un ramal a mà esquerra. Quan acaba encetem un ombrívol i ben definit sender pel que baixem en direcció al riu al peu de cingle del tossal.
Pel camí podem albirar sobre els nostres caps les balmes que hem visitat i, un cop a la riba esquerra, el magnífic esvoranc de la cova de la Palomera, també coneguda com de Lucien Briet o la Mesquita.

Riu Vero (623m)
Diu que el nom li ve de «verdadero» dons a partir de la font de Lecina, prop de on hem començat, porta aigua qualsevol època de l’any.
Ara ens cal creuar-lo a gual i seguir uns metres amunt per l’altre riba on trobem un corriol a mà esquerra que, entremig de marjades i antigues feixes, ens mena a l’ermita.

Sant Martín de Lecina (640m)
O de la Choca, dons està situat al desguàs del barranc d’aquest nom. És una ermita rupestre d’origen romànic, reformada el segle XVII.
Era també, un punt de trobada dels habitants de la rodalia. Cada any s’hi celebrava un aplec el mes d’agost que no tenia data fixa dons depenia del cabal del riu.
Continuem riu amunt pel marge dret (hidrogràfic) i, quan fa una colzada, ens cal tornar a creuar-lo dues vegades més.

Huerto Raso (624m)
Així que hem creuat per tercera volta el riu sortim a una explanada, avui envaïda de matollar, on antigament hi havia horta.
El camí segueix pel costat del riu (1), però nosaltres prenem un tirany poc definit a mà esquerra apropant-nos al peu del cingle.
Enfilem esbiaixadament una falda rocallosa en la que quasi no ens cal ajudar-nos amb les mans i, seguint una lleixa també a mà esquerra, accedim a una canal (2) rosta i envaïda de vegetació. La remuntem per una llesca rocallosa prou dreta com per haver-nos d’ajudar amb la vegetació.
Sortim sota una balma quasi esfèrica amb una columna grisenca la dreta. Aquest pas l’haurem de superar més endavant. Ara anem a l’esquerra fins als abrics.
Aquest tram des del riu està fitat.

  • (1) Alternativa: si no volem pujar per la senda de les Escaleretas continuem per aquest camí pel marge dret del riu. Més amunt de la sortida del barranc Cruciacha (ens en adonarem per la gran sala amb volta i terra codolós, impossible de passar desapercebuda) en direcció al molí, trobarem un camí a mà esquerra que s’enfila a una ampla feixa que salva l’engorjat i mena al camí del Rotizo. Alternativament podem seguir pel riu però ens caldrà creuar-lo més vegades i enfilar-nos a una lleixa per una sirga.
  • (2) Dues opcions: podem pujar per la canal o prendre un tirany a mà esquerra fent un flanqueig i remuntant posteriorment fins a una graonada d’uns 3 ó 4 metres, que superem ajudats per un tronc. Un cop a dalt sortim al camí que puja per la canal. Abans de remuntar haurem observat un altre tirany que baixa. Probablement, dons no l’hem seguit, aquest sigui el que mena a l’ermita i, més avall, hi hauria el pas de les escales que donen nom al sender. Probablement en l’actualitat estigui perdut.

Més informació en aquest dibuix.

Abrics de Gallinero (715m)
Diverses balmes protegides amb reixes accessibles amb escales metàl·liques, sense passamà. A banda d’algun pas delicat entre una i l’altra, cal anar amb cura dons, en general, l’exposició és alta.
Retornem tot enfilant-nos a la cova esfèrica. Hi ha esglaons tallats a la roca, que és molt polida. Al fons de la balma hi ha un espit per si cal assegurar. Després flanquegem la columna grisenca. El pas és fàcil, però també exposat. Per una altra lleixa anem a retrobar la canal, més amunt del punt per on hem pujat abans.
Continuem uns metres amunt per dins la canal, som a la vertical de l’abric de Lecina superior, flaquegem de nou per una altra vira i travessem un finestral, també amb el terra esglaonat però polit, per sortir sobre una lleixa, estreta i exposada, protegida amb una sirga. Més enllà s’eixampla i seguim per un tram de bosquina, just sobre les balmes que acabem de visitar anomenada «Fajana Pera».
Camí amunt grimpem per superar un esperó i accedir a una altra lleixa passada la qual, ja per terreny fàcil, retornem a buscar la capçalera de la canal.

Abric de Lecina superior (784m)
Un penell al costat del camí i sòlides escales amb barana baixen a aquest abric que no ens permet albirar cap pintura des de l’exterior de la reixa.
Poc més amunt, trobem una bifurcació.

Selva de Lecina (800m)
Bifurcació indicada al bell mig d’un alzinar anomenat Selva de Lecina. El camí de l’esquerra mena als abrics de Barfaluy. Anem a la dreta, planerament (N) i passem pel costat d’una antiga carbonera.
Prou més enllà unes fites a mà dreta del camí ens indiquen el punt on baixar al barranc de Cruciacha. Un cop a la llera, generalment seca, trobem un camí que prové de Lecina. El seguim a mà dreta, per terreny fàcil fins a una bifurcació en Y.

Barranc de Cruciacha (728m)
És el tram final del Básender que aquí rep aquest nom. A la bifurcació pugem pel ramal de l’esquerra, sortint del barranc. Si continuéssim per la llera aviat trobaríem els primers ressalts.
Revoltem el tossal del Rotizo, paral·lels al barranc primer i al riu després.

Camí del Rotizo (685m)
Bifurcació indicada. Sortim al camí de bast de Lecina al molí i comencem a davallar fent un parell de bones llaçades.

Molí de Lecina (645m)
Ruïnes d’un edifici que conserva els murs però ja ha perdut la coberta. Poc més enllà, arrecerat al cingle, un altre edifici. Probablement l’habitatge del moliner.
Més amunt, seguint el rec del molí trobem la resclosa. Bell indret.
Reprenem al camí pel que hem vingut i, a la cruïlla, continuem paral·lels al riu fins a una edificació i un pontarró.

Estació d’aforament (645m)
Per mesurar el cabal. A l’altre marge, passat el pontarró, hi ha una bifurcació indicada. Per l’esquerra podem visitar la font de Lecina, la surgència que aporta cabal regular al riu. Anem a la dreta per retornar a l’aparcament que tenim just a sobre.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Guara: senda de les Escaleretas

Peña Montañesa

La Peña Montañesa des de la riba de l’embassament de Mediano

Ascensió a la Peña Montañesa (Sierra Ferrera, Sobrarbe, 2295m) per la Faixa Toro i retorn per la falda del Cerro de Canal Mayor.

L’itinerari no te passos tècnics (alguna grimpada com a màxim). La dificultat radica en una correcta localització de l’accés a la Faixa Toro. La faixa te un pas prou ample però molt aeri i exposat, desaconsellable a persones amb vertigen o fòbia a l’alçada, amb humitat, neu o glaç.

Recomano la lectura d’aquesta excel·lent ressenya de la pàgina Muntanya Viva

Data: 24 de juliol de 2011


Des de la Collada per la Canal d’A Feixeta i baixada al Pilar per la falda del Cerro de Canal Mayor

Distància 7 km
Desnivell acumulat +770 -1233 m
Nivell de dificultat moderat
Data 8 de juny de 2014
Cartografia Editorial Alpina. Cotiella (1:25000)

Pujar a la Peña Montañesa per la Collada és més curt però no pas fàcil: la canal per on cal enfilar-se té un tram descompost de fort pendent, que fa feixuga la progressió. En diversos punts caldrà ajudar-nos de les mans per progressar. Desaconsellable en cas de mullena.
El retorn el fem per la falda del Cerro de Canal Mayor. Aquest camí, passades As Gotelleras, s’ajunta amb la ruta normal que puja del Pilar. Això obliga a disposar de transport a cada cap. Podem baixar pel mateix lloc, o fer-la en sentit contrari. Però cal tenir en compte el terreny que trobarem.

Accés.  D’A Espuña (Laspuña) pugem a Zeresa (Ceresa). Poc abans del petit nucli, a O Casal (El Casal), prenem una pista a mà dreta indicada com a Tozal de los Pozos i “La Collada por pista”.
Amb precaució és apta per a la majoria de vehicles, però millor que us informeu del seu estat a Espuña o Zeresa dons creua diverses torrenteres i els temporals la poden malmetre.
Al cap de pocs metres tenim una magnífica vista de la cara nord de la muntanya. Desprès de poc més de sis quilòmetres arribareu a la Collada on hi ha prou espai per deixar el vehicle.

A Collada (1550 m)
Entre la Peña Solano i la Montañesa. Font propera i diversos rètols indicadors d’itineraris. Entre ells el de la Peña Montañesa (dóna un temps de 2h 30’, que és el que vàrem trigar-hi).
Situada just a sota l’esperó que separa la cara nord de la llevantina, hi podem gaudir d’una bona perspectiva de les dues.
El camí, planer i ben fressat entremig de la pineda, marxa vers en SE per anar a buscar la vertical de la canal de la Feixeta. Quan l’abastem entrem a la tartera i comencem a pujar en fort pendent.
A la part baixa el camí és ben aposentat sobre el rocam però, a mesura que guanyem alçària, el pendent s’accentua i es va desdibuixant. Fites escadusseres ens guien pels millors passos. Esquivem tan com podem el centre la canal on la pedra és més esmicolada, progressant per les vores.
Passada la mola del Faixón, que deixem a mà esquerra, ja intuïm un collet a la dreta per on guanyarem la carena.
Al darrer tram ens calen grimpades fàcils per superar alguns passos.
Quan som al collet, entre el Cerro de Canal Mayor i la Peña, fem un gir de 90º a la dreta (NW) i, per camí ben fressat, ens enfilem al cim.

Peña Montañesa (2295 m)
Situada a l’extrem més occidental de la Serra Ferrera i prou separada del cordal pirinenc, la seva alçaria li dóna una prominència que li permet esdevenir una bona talaia.
Destaquen els massissos del Mont Perdut i del Posets, el Cotiella i el Turbó. Vers el sud la vall del Cinca, amb els embassaments de Mediano i Lo Grau. I més a ponent la Serra de Guara.
Retornem pel mateix camí que hem pujat però, un cop al collet continuem pel mateix vessant vers el SE i anem a passar per la falda del Cerro de Canal Mayor i la de la Tuca. Sempre per camí ben fressat i moderat pendent fins al gran planell inclinat d’Os Plans.
A la dreta i a més baixa cota podem albirar el camí habitual i la fondalada de la Canal Mayor.

Os Plans (1880 m)
Refugi pastoral metàl·lic i font.
Continuem pel centre de la plana fins a la graonada d’As Gotelleras que es davalla fàcilment excepte un únic pas on cal extremar la precaució per exposat, però amb bons agafadors.
Passada la graonada confluïm amb el camí habitual i, sempre en moderat pendent, passant pel collet de Puyuelo Arriba, abastem la carretera d’Oncins a San Beturián, prop de l’ermita del Pilar.


Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Faja de las Flores, Torre i Casc de Marboré

Itinerari circular en dues jornades. La primera ens passarem per un dels indrets més interessants del Parc Nacional d’Ordesa i el Mont Perdut, la Faixeta Coma Barrau, topònim primigeni de la Faja de las Flores. Una lleixa suspesa mil metres per sobre la vall, que flanqueja els farallons meridionals del Pic de Salarons.
No és aquest l’únic al·licient. Ens enfilarem per l’imposant Circ de Carriata, on superarem una graonada ajudats per clavijas. I pel Paso de los Sarrios, un altre tram equipat, pujarem a travessar la llegendària Bretxa de Rotllan, per atènyer el refugi de Sarradets. Una balconada des de on admirar la grandiositat del Circ de Gavàrnia.
La segona jornada coronarem dos cims del cordal del Circ de Gavàrnia, en un entorn espectacular.
Per tornar a la Pradera el més habitual és per les Clavijas de Cotatuero, però en aquest cas ho farem per la Plana Catuarta (Llanos de Salarons).
Les dificultats que trobarem son grimpades que no superen el II grau i passos equipats. Fàcil per a gent avesada a trescar. Un cordino pot aportar seguretat a la resta. Amb neu vella hi trobarem traça oberta, (però també rimaia) i, quan es retira, els camins son ben fressats. En bones condicions atmosfèriques, hi ha prou referències per l’orientació. Però és terreny alta muntanya, on la neu sol persistir fins ben entrat l’estiu. Molt variable depenent de les anyades. Important conèixer el seu estat abans d’emprendre la travessa i equipar-se adequadament.
En aquesta ressenya emprarem la toponímia aragonesa primigènia, recollida per PRAMES en el mapa i guia editats pel CNIG. El seu desconeixement ha popularitzat uns topònims que, amb els anys, han esdevingut  comunament acceptats i recollits a la cartografia.

De la Pradera d’Ordesa al refugi de Sarradets per la Faja de las Flores

Distància 13,7 km
Desnivell acumulat +1787 -600m
Nivell de dificultat difícil
Data 26 d’agost de 2012
Cartografia Ed. Alpina. Monte Perdido-Vignemale (1:30000)

Accés
Des de Torla, pel Puente de los Navarros, una estreta pista forestal enquitranada puja a la Pradera d’Ordesa. A l’estiu, a partir d’aquell pont, no es permet la circulació de vehicles particulars. Cal accedir-hi mitjançant autobusos llançadora que parteixen de l’ampli aparcament a l’entrada de la població.

Pradera d’Ordesa (1310m)
Reculem 650 metres per la carretera d’accés i, a l’alçada de Casa Oliván, prenem un sender molt fressat (indicat) a mà dreta, que s’enfila entremig d’un ufanós bosc mixt on hi predomina el pi. Passem pel costat d’un abric i continuem en fort pendent sota la imposant presència del Tozal dero Mallo. Quan sortim del bosc, deixem a mà dreta el camí a la Faixa Racón, paral·lela a la de las Flores però a més baixa vota. Creuat el Barranc de Carriata , el camí descriu una llarga marrada per anar guanyant alçària entre les feixes del circ homònim.
A mà dreta surt el camí del Grau dera Faixeta, alternativa a les clavijas. Que, tot i que és camí, té molta més exposició que les clavijas, que considerem més segures.

Clavijas de Salarons (2070m)
Un primer tram d’escarpes encastades a la roca faciliten l’ascensió entre dues lleixes. Caminem per la lleixa superior fins a trobar un segon tram d’escarpes, més vertical. Al cap de munt dels dos trams hi ha fixats sengles ancoratges químics (sense anella ni cadena).
Superada la graonada, poc més amunt, retrobem el camí de la Faixeta (rètol). En aquest punt podem optar per enfilar-nos al Tozal dero Mallo.
Superem tres graonades més, sense cap altra dificultat que el fort pendent.

Faixeta Coma Barrau (Faja de las Flores) (2375m)
Entrem en aquesta lleixa suspesa mil metres per sobre del fons de la vall, que flanqueja horitzontalment els farallons meridionals del Pic de Salarons o Gallinero, entre el circs de Carriata i de Cotatuero.
A l’altra cap perdem alçària flanquejant (N) l’embut del circ i entrem al tram de rascler o lapiaz de l’Esmoladera, on el camí es difumina.

El Sumidero (2355m)
Superat el rascler sortim sobre una ampla cubeta de fons pla, cobert de claps herbosos i pedregosos. És un engolidor que recull el desglaç del Barranc de la Bretxa i l’aporta al Barranc de Millaris, per sota el Tozal dera Plana (Descargador).
Sempre vers el N, i després d’un altre tram de fort pendent, superem una graonada  on ens cal ajudar-nos amb les mans que ens deixa sobre les Planas de Narziso.
Vers llevant, entre dues collades, destaquen dos cims. El de l’esquerra és la Punta os Crabineros (Pic Anónimo) i el de la dreta el Morrón dera Espluca. Just sota el sinclinal entre els dos hi ha l’Espluca Negra (Gruta de Casteret).
Un llarg esquenall es despenja des de la falda del Morrón. Enfilem aquest esquenall per accedir a la gruta.

Espluca Negra (Gruta de Casteret) (2610m)
Porta el nom de qui la va donar a conèixer, Norbert Casteret. És un espai protegit, tancat amb una reixa on solament s’hi pot accedir amb permís. Alberga blocs de gel fòssil, tot i que han minvat considerablement.
Baixem i, per la falda de la Punta Os Crabineros, remuntem en fort pendent fins al coll.

Collata os Sarrios (2760m)
Vers llevant, parteix l’itinerari d’accés als cims que coronen el Circ de Gavàrnia. I vers el NW els de la Bretxa de Rotllan. Un, poc abans del coll i l’altre poc més amunt, arrapat a les parets de la Punta Corral Ziego (Casc de Marboré) que tenim just a sobre. S’ajunten abans del Paso de los Sarrios, llarg i exposat flanqueig, ben protegit per una cadena.
Creuem la Breca Roldán (Bretxa de Rotllan) i baixem per l’antiga glacera que, a finals d’estiu, a penes conserva alguna congesta. I fem cap al refugi de Sarradets.

Powered by Wikiloc

De Sarradets al Casc i la Torre de Marboré. Retorn per Aguas Tuartas i la Faixeta

Distància 15,5 km
Desnivell acumulat +985 -2200m
Nivell de dificultat difícil
Data 27 d’agost de 2012
Cartografia Ed. Alpina. Monte Perdido-Vignemale (1:30000)

Refugi de Sarradets (2587m)
Situat al peu de l’antiga glacera de la Bretxa, que solament conserva alguns blocs de gel residual amb tendència a desaparèixer.
Enfilem per la morrena i continuem guanyant alçària per sobre l’antiga glacera fins atènyer la llegendària Bretxa de Rotllan, en altre temps pas de contrabandistes “paqueteros” d’un cantó i l’altre.
Baixem a creuar el Paso de los Sarrios, llarg i exposat flanqueig, ben protegit per una cadena, en direcció al coll homònim. Sense neu tant podem accedir-hi pel camí inferior com pel que passa arrapat a la paret de la Punta Corral Ziego (Casc de Marboré). Amb neu, la més que probable formació de rimaia, aconsella el pas inferior.

Collata os Sarrios (2760m)
Entre la Punta Corral Ziego (Casc de marboré) i la d’Os Crabineros, un altre topònim que recorda l’activitat contrabandista a la zona.
Continuem camí (NE) per enfilar-nos sobre una graonada a la falda entre el Casc, a l’esquerra, i la Punta Faixón (Torre de Marboré), a la dreta, des de on podem albirar el camí per ascendir a aquesta darrera, marcat per una àmplia lleixa i una canal molt evidents.
Travessem la lleixa, enfilem la pedregosa i descomposta canal i, amb algun pas de fàcil grimpada (II), guanyem el cim.

Punta Faixón (Torre de Marboré) (3009m)
La vista es perd atalaiant la munió de cims en una panoràmica circular, solament limitada a llevant pels sostres del massís, compensada però per la perspectiva a volt d’ocell sobre el Circ de Gavàrnia.
Baixem pel mateix camí però, a partir de la lleixa, flanquegem fins a la falda del Casc i comencen a ascendir-hi propers al fil d’un espadat que talla obliquament el vessant meridional.
A mig espadat virem 90º per escometre el cim. Tot per fortíssim pendent.

Punta Corral Ziego (Cas de Marboré) (3006m)
Talaia de perspectiva semblant a la del seu veí. No tant sobre el circ de Gavàrnia, millor sobre la Bretxa.
Retornem a la Collata i creuem de nou el Pas de los Sarrios. Deixem el camí de la Bretxa per un altre a mà esquerra i davallem pel barranc fins a las Planas de Narziso, on continuem pel que s’adreça (W) a l’ampla collada entre les puntes Blanca (Pico Blanco) i Gallinero (o Pic de Salarons).

Collata Catuarta (2535m)
També anomenada de Salarons. Ens adrecem (NW) a la Plana Catatuarta (Llanos de Salarons) situada al peu dels Cabietos (Gabietos), al fons del circ que formen amb la Punta dera Susana (Mondarruego) i la Punta Blanca. No hi ha camí definit. Evitem tant els pendissos de la Punta Blanca (N), com el rascler als peus del Gallinero (S), cercant el pas més còmode i herbat.
Quan atenyem els Llanos de Salarons, els bordegem per migdia, virant 90º (S) per enfilar-nos al collet que tenim en aquella direcció.

Pilón dera Catuarta (2453m)
Anomenat també Torre de Lassus, és un enorme pedró al bell mig del collet des del que podem albirar la coma d’Aguas Tuartas.
El nom li ve dels meandres que hi forma el rierol, fruït d’una surgència al peu del coll, que s’engoleix més endavant. Un bell i tranquil paratge on fins i tot sembla que els cabirols no siguin tant esquívols com a d’altres contrades.
Per camí fressat i direcció evident anem a buscar (S) l’embut del Circ de Carriata. Deixem a mà esquerra el camí d’accés a la Faixeta Coma Barrau (Faja de las Flores) i baixem a buscar el fil de l’espadat, allà on les parets cauen a plom entre el Tozal dero Mallo i la Punta Gallinero.

Grau dera Faixeta (2165m)
Bifurcació indicada al peu d’un gran bloc. Per la dreta salvaríem dues graonades per les clavijas de Salarons, un parell de trams equipats amb escarpes encastades a la roca (1).
Anem a l’esquerra on, després d’una desgrimpada, sortim sobre un camí que resseguint estretes i exposades lleixes, va salvant l’espadat. És un tram delicat, protegit parcialment amb una sirga.
Superat el mal pas, ens ajuntem al camí de les clavijas i, ja sense més dificultats, anem baixant en direcció a la Pradera, que atenyem a l’alçada de la Casa Oliván.

  • (1) Tot i la verticalitat considerem molt més segures les clavijas que el camí del Grau de la Feixeta, molt més exposat.

    Powered by Wikiloc

    Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pic i Espatlla de Marboré

De Góriz al Marboré i l’Espatlla pel cordal dels Pics de la Cascada

Distància 12,65 km
Desnivell acumulat 1212m
Nivell de dificultat Moderat
Data 25 de juny de 2012
Cartografia Ed. Alpina. Monte Perdido-Vignemale (1:30000)

Itinerari circular que recorre un grup de cims al cordal carener del Circ de Gavàrnia, en un entorn espectacular.
L’única dificultat amb que toparem és una fàcil grimpada al camí de la normal del Mont Perdut. En aquest tram, amb neu vella és habitual trobar traça oberta i, quan es retira, el camí és molt fressat. Tota la resta ens haurem de guiar pel bon criteri i algunes fites. Cal dir que el track s’aparta força del camí ressenyat al mapa. És precisament degut a seguir una bona traça, ben aprofitable per alleugerir l’esforç.
En bones condicions atmosfèriques, hi ha prou referències per l’orientació. Però és terreny d’alta muntanya on la boira pot sorprendre’ns i la neu persistir fins ben entrat l’estiu. Important conèixer el seu estat, tant per equipar-nos adequadament com per estalviar carregar estris en va, a la vista del llarg trajecte d’accés al refugi. A la seva web www.goriz.es trobarem informació puntual de l’estat de les rutes.
Afegint-hi l’aproximació i el retorn, realitzar l’itinerari en una jornada resulta una activitat força exigent. Vàrem fer-ho en dues, pernoctant al refugi.
És habitual allargar-lo amb l’ascensió a la Torre i el Casc de Marboré, acabant la jornada al refugi de Sarradets.
En aquesta ressenya emprarem la toponímia aragonesa primigènia, recollida per PRAMES en el mapa i guia editats pel CNIG. El seu desconeixement ha popularitzat uns topònims que, amb els anys, han esdevingut  comunament acceptats. Les noves edicions cartogràfiques ja recullen la doble denominació.

Accés
Diversos són els itineraris que condueixen al refugi de Góriz. Els més habituals parteixen de la Pradera d’Ordesa on s’hi puja des de Torla, pel Puente de los Navarros i una estreta pista forestal. A l’estiu, Setmana Santa i pel Pilar, a partir d’aquell pont, no es permet la circulació de vehicles particulars. Cal accedir-hi mitjançant autobusos llançadora que parteixen de l’ampli aparcament a l’entrada de la població.
Un cop a la Pradera el més habitual és seguir el GR 11 fins al Circ de Soaso i, passat el pont homònim, escollir entre les Clavijas (més directe i menys exposat a les allaus) i el Camino de las Mulas (o de les zetes). Cal comptar unes quatre hores i 900m de desnivell.

Refugi de Góriz (2200m)
Situat en un ampli replà al peu de les Tres Serols. Partim seguint el concorregudíssim camí de la ruta normal al Mont Perdut primer vers l’ENE i que, mes o menys a partir de la cota 2400, vira a NNE. Quan travessem el caos rocallós conegut popularment com a Ciudad de Piedra, atenyem la Faixa Roya.

Faixa Roya (2740m)
La faixa és, com el seu nom indica, una gran vira horitzontal ocre que contrasta amb el gris i blanquinós calcari predominant. Com un sòcol, encercla el peu del Zilindro Marmorés (Cilindre).
Deixem a mà dreta el camí al Mont Perdut que s’enfila en direcció a l’Ibón Chelau i, seguin la faixa, anem a l’esquerra. Revoltem el Pitó SW del Cilindre, al peu d’una alta graonada, a la nostra dreta, que s’allargassa (NW) fins a l’esquenall de Peña Portiella (Espatlla de Marmorés). En aquella direcció, cerquem una debilitat de la graonada per enfilar-nos-hi.

Ascensió a Marboré (2910m)
Ens enfilem a la graonada per l’únic lloc on és factible fer-ho sense pràcticament ajudar-nos amb les mans. En aquest punt ja podem albirar el cim. Malgrat que no destaca de la carena, l’identifiquem pel color terrós, semblant al de la faixa.
Vers el N i després d’un replà, ens enfilem per una pedregosa coma (as Crepas), en fort pendent fins atènyer el cim.

Pico Plan de Marmorés (Pic de Marboré) (3248m)
El nom és prou descriptiu: un gran tossal on al cimal hi cabria un camp de futbol. I una magnífica talaia sobre aquesta part del Pirineu. Però de tot el que s’hi albira, el que més ens crida l’atenció és l’espectacle de l’Olla de Gavàrnia: com s’escolen els torrents des de les congestes i salten en formidables cascades de centenars de metres. I al fons, la vall, amb una caiguda de més de mil sis-cents metres. Un espectacle que es repeteix en tots els cims del cordal.
Baixem resseguint a distancia prudencial el fil del cingle, apropant-nos als cims que segueixen, coneguts com a Pics de la Cascada. Son balconades sobre l’abisme, amb poca prominència respecte la línia carenera pel que, transitar de l’un a l’altre resulta fàcil.

Punta deras Crepas (Pic Oriental de la Cascada) (3170m)

Repunta deras Bruixas (Pic Central, conegut també per Pic Brulle) (3106m)

Pico dera Ula (Pic Ocidental) (3095m)

Peña Portiella (Espatlla de Marmorés) (3073m)
Reculem sobre els nostres passos i anem a cercar una lleixa que talla esbiaixadament la graonada i ens deixa sobre la Faixa Roya. Solament ens cal retornar a Góriz pel mateix camí que hem fet a l’anada.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc