Arxiu de la categoria: Solsonès

El Pont Cabradís

Pel camí dels cints. Retorn pel marge de l’Aigua de Valls.

Distància 10 km
Desnivell acumulat 610 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 24 de juliol de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Vall de Lord/Port del Comte. (1:25000)

El Pont Cabradís o Quebradís és una meravella geològica de primer ordre. El riu de Gósol s’engorja en travessar el congost entre les serres del Verd i d’Ensija. En la part més profunda i abrupte de la afrau, passa per dins d’un llarg pont natural.
Envoltat d’altíssimes cingleres de conglomerat, salta i s’entolla ens un grogs on adquireix un to turquesa bellíssim. Pren el nom d’Aigua de Valls en entrar al terme d’aquest poble, un dels set que conformen el municipi de Guixers al Solsonès. Finalment desguassa al riu Cardener, al pantà de la Llosa del Cavall.
Un entorn natural espectacular malmès en part, aigües avall, per l’aprofitament hidroelèctric.
En aquestes contrades a cavall entre el Berguedà i el Solsonès, els rius s’anomenen pròpiament aigua —Aigua de la Corba, Aigua de Valls, Aigua de Llinars, que més endavant rep el nom d’Aigua d’Ora— els cingles cints i les feixes que els solquen rues.
És un indret força concorregut, especialment a l’estiu. Podem accedir-hi des del Berguedà per Feners, seguint el GR 107. Un camí hi mena des del Coll de Castellar, entre el Molí de Güell i Bonner. Pel del Solsonès el més habitual és anar-hi seguint el curs del riu, bé des del nucli  de Valls o bé des de la Bauma de les Pintes, retornant pel mateix camí. Aquest itinerari, partint d’aquesta balma, hi arriba per la ruta dels cints i retorna pel riu.
L’itinerari és senyalitzat. Trobarem indicacions a les principals cruïlles i diversos penells explicatius sobre flora, fauna i orografia de l’entorn. Si bé el camí de pujada té trams pocs fressats i la senyalització de continuïtat, a base d’estaques, és més aviat escassa, les fites treuen de qualsevol dubte. A partir de la Torre de la Corriu el camí ja és molt fressat.
És un itinerari fàcil, tot i que en més d’un punt ens caldrà ajudar-nos amb les mans. Però tots els passos que podrien resultar delicats, especialment en cas de mullena, estan protegits amb passamans. És també molt ombrívol, pel que es pot realitzar en ple estiu.
El proposem en el sentit de les busques. D’aquesta forma superem els pendents més forts, entre la Torre i el Pont Cabardís, de baixada. Tot i que es ben factible fer-lo a l’inrevés.
Nota: hi ha força discrepàncies entre els topònims del mapa excursionista i el de l’ICGC, amb algun error conceptual en aquest darrer que, fins i tot, s’ha traslladat als penells explicatius de l’itinerari (per exemple cims per cints).

Accés
Entre els punts quilomètrics 20 i 21 de la LV-4241 de Berga a Sant Llorenç de Morunys, prenem la carretera que puja a Sisquer (Xisquer) i Montcalb (Montcaub). A la mateixa cruïlla ja trobem indicacions al Pont Cabradís. Al cap de sis quilòmetres, més amunt de Sisquer, la deixem per una pista a mà esquerra, apta per a tota mena de vehicles, en direcció al Molí de la Corriu i al Pont Cabradís, entre altres.
Als quatre quilòmetres i mig, quan fa un gir de 180º, som al costat de la resclosa de la Bauma de les Pintes.

Bauma de les Pintes (990m)
Hi ha una resclosa de captació per la central del Molí de la Corriu. La bauma pròpiament és uns metres més amunt. Ampli espai per aparcament.
Seguim la pista (S) pel marge esquerre del riu fins atènyer l’edifici de la central hidroelèctrica. Per un pontarró passem a l’altra riba, on hi ha el molí.

Molí de la Corriu (915m)
Edifici restaurat, habitat ocasionalment, després de passar uns anys abandonat. Anys ha, era el punt de confluència dels masos de la contrada. Té tres ulls, un per cada carcabà, amb dos rodets horitzontals i un de vertical.
Hi ha diversos pals indicadors.
Revoltem per sobre l’edifici on prenem un corriol (W) pel marge esquerre de la Rasa de l’Horta (o Torrent de la Corriu). Més amunt creuem a l’altre marge (senyalitzat per una estaca) i, camí enllà, sortim sobre una pista que seguim pocs metres, quan tornem a creuar el torrent i, a la bifurcació, anem a l’esquerra (senyalitzat per una altra estaca). Més amunt una gran fita ens assenyala el camí de la Torre, a mà dreta.
En tot aquest tram de pujada, molt ombrívol, hi predomina la pineda.

Torre de la Corriu (1195m)
Envoltades d’antigues feixes de conreu, al peu del cingle de l’Espluga, hi ha les ruïnes d’un gran casal. Ha perdut la coberta i solament conserva les parets laterals i un cobert annex.
L’antiga construcció degué ser una casa forta senyorial o d’un pagès acabalat cap al segle XIII. Després es deuria abandonar o ensorrar arran de la crisi demogràfica de la baixa edat mitja, fins que es va reaprofitar al segle XVIII. Es va trobar un cementiri al costat. De l’antiga  construcció  es  conserva  només  els  murs de migjorn i ponent, a l’angle sud-oest de l’edifici modern.  L’alçada  de  l’antiga  edificació  deuria  ultrapassar els 10 metres. L’edifici modern, de tres plantes, és del segle XVIII.
Marxem per un camí carreter (E) que deixem aviat per un camí a mà dreta (pal indicador) en baixada.

Mirador dels Cintells (1225m)
A mitja alçada del cingle que del Cap de Tolosa es despenja fins al riu, és una bona talaia sobre la vall. A migdia albirem les serres dels Tossals, de Valielles, dels Bastets i de Busa. I per l’altra banda la d’Ensija.
Som al punt més alt de l’itinerari, però això no vol pas dir que a partir d’aquí tot serà baixada. Ens cal baixar, sovint en fortíssim pendent, però també recuperar cota per salvar plecs del terreny i torrents com el de Vilacireres (o dels Cints) (1). El camí és ben fressat seguint les rues —lleixes— que tallen els cints. Passem per diverses baumes i un altre mirador. En aquest tram més solell, hi predomina l’alzinar, espurnejat de pi i boix.
Perdem alçària progressivament fins que la remor de l’aigua ens adverteix que som prop del riu. Encara ens cal flaquejar bona entona fins que, en creuar una torrentera, un indicador ens adverteix que cal davallar a l’objectiu principal de l’itinerari.
A mesura que ens hem anat engorjant el paisatge s’ha tornat més selvàtic i ombrívol. Aquí és la boixeda i el faig prenen el relleu. També hi trobem exemplars de teix i grèvol.

Pont Cabradís (1050m)
Unes cadenes ens ajuden a baixar a la llera, on hi ha la sortida d’aigües.
Es considera que l’origen d’aquesta meravella geològica és deguda a grans blocs despresos encastas entre les parets de la afrau, propiciant una gran formació de tosca per sota de la qual s’hi esmuny el riu, en un pont natural d’uns cinquanta metres de llargària. Perquè el Pont Cabradís (o Quebradís, i altres denominacions semblants) no solament és l’agua del riu el que el travessa, també se n’escorre i en raja de les parets i el sostre. Això fa que sigui especialment espectacular a l’hivern, amb els caramells penjant.
En fort pendent remuntem la torrentera per la que hem baixat. Després flanquegem per enfilar-nos sobre el pont (pal indicador). Un doll d’aigua raja de la soca d’una gran alzina.
Vers el nord, surt el camí al Coll de Castellar, no indicat als rètols. Nosaltres marxem en sentit contrari, per un camí ombrívol i fressat pel marge esquerre del riu, entremig d’una boixeda amb exemplars considerables.
El pas d’algunes codines podria resultar delicat amb terreny humit, però està ben protegit amb cadenes i sirgues.

Aigües Juntes (1025m)
Baixem a la llera al punt on dos torrents desguassen al riu. El del marge esquerre és el Torrent Fondo (1). És un indret bellíssim on un torrent d’aigua cristallina, fent bo el seu nom, forma una gorja profunda, fosca i estreta. El creuem a gual remuntant fort a l’altra banda. Llavors baixem per un tram on ens caldrà ajudar-nos amb les mans.

L’Escalars (1025m)
Una sòlida escala d’uns quatre metres, amb passamà, ens ajuda a baixar prop de la llera des d’una lleixa.
Poc més avall el camí s’eixampla i transcorre planer. Passem pel costat de la Font de la Fam, uns degotalls sobre una formació de tosca coberta de molsa. Ben aviat atenyem la Bauma de les Pintes.

  • (1) Aquests torrents estan equipats i s’hi practica el descens d’engorjats.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pont Cabradís

Serra de Busa

L’altiplà de Busa és un sinclinal de conglomerat, entre els rius Aigua d’Ora a llevant i Cardener a ponent amb les serres de Bastets, Llengots i Valielles al nord, envoltat d’impressionants cingleres per totes bandes. De relleu planer, com correspon a un altiplà, s’alça pel vessant nord on el coronen els serrats de La Llebre, El Cogul, el Capolat i el Capolatell.
No fou fins mitjans del segle passat que va obrir-se la primera pista. Fins llavors solament era possible accedir-hi per corriols, camins de bast i algun camí carreter que superaven les cingleres a través de diversos graus escampats pels quatre punts cardinals. Son aquests antics camins i graus, ara solament transitats per excursionistes, els que aprofitarem en els diferents recorreguts a peu que podem fer per un indret on les abruptes formes de la roca conglomerada li atorguen una singular bellesa.
Al Pla de Busa solament hi resta un mas habitat de forma permanent: el Rial. Al segle XIV n’hi havia disset i a primeries del XX, en restaven cinc, amb una seixantena d’ànimes, a redós de la parròquia de Sant Cristòfol una esglesiola ben conservada, originària del segle XI i totalment reformada l’any 1758.
El caire de talaia inexpugnable, va fer del Pla de Busa un bastió militar durant la Guerra del Francès i les carlinades. El mariscal Luis de Lacy, Capità General de Catalunya, aconsellat pel coronel solsoní Francesc X. Cabanes i Escofet, va escollir Busa com a campament d’instrucció i rereguarda segura. S’hi arribaren a concentrar fins a 8.000 homes, allotjats en barraques de fusta. Entre 1811 i 1812 es fortificaren, amb murs i talaies de defensa, els punts més febles com els graus de la Guàrdia i de la Creu, on encara hi resten alguns vestigis. Aquests treballs foren projectats pel matemàtic i geògraf Agustí Canellas i Carreres, de qui es conserva un mapa de Busa. Per ell sabem que al Cingle de la Creu hi havia instal·lat un telègraf òptic i que Ca l’Artiller era un polvorí.
Però de tota aquesta història militar, el que més ha conservat la memòria popular és l’esperó del Capolatell, conegut per la Presó de Busa. Separat de la cinglera per un profund esvoranc, s’hi accedia per una passarel·la de fusta (avui de ferro). Aïllat per parets verticals i clivellat de profundes esquerdes, fou destinat com a presó dels soldats napoleònics. La llegenda narra que alguns, en no poder resistir-ho, es llançaven al buit cridant “Mourir á Búsa et resurgir á Paris”. També diu que els llops que rondaven pels verals de Casa Llobeta feien la resta.
El que segueixen son dos itineraris circulars per accedir a la serra per llevant i per ponent i que conflueixen al Serrat del Cogul, el punt més alt. Poden donar-nos una visió força completa d’un indret imprescindible per a qualsevol muntanyenc.

De Sant Lleïr de la Vall d’Ora al Pla de Busa i el Cogul per l’escala i retorn per Sant Pere de Graudescales

Distància 17,5 km
Desnivell acumulat 984 m
Nivell de dificultat moderat
Data 6 de juliol de 2014
Cartografia Editorial Alpina. Vall de Lord (1:25000)

Aquest itinerari recorre bona part del Cingle de Busa. A l’anada és ben senyalitzat. No així a la tornada, però tots els encreuaments i camins confluents estan ben reflectits al mapa. I el camí, allà on no és ben fressat, o és senyalitzat o molt evident (tram de la carena).
A banda de que transcorre per cingleres (desaconsellable dons per a qui pateixi fòbia a l’alçada) els únics obstacles son l’accés a la Balma del Xalet (optatiu), pas aeri protegit amb sirga i un grau equipat amb una sòlida escala vertical de 6 metres, seguida per un curt tram de graons i passamà de cable, sense exposició al buit.
Si ens interessa podem allargar-lo visitant el Capolatell o Presó de Busa.

Accés.
Per la C-26 (Berga-Solsona), entre els punts quilomètrics 119 i 120, prenem la carretera que s’endinsa a la vall seguint el curs del riu Aigua d’Ora. Deixem el vehicle prop de Sant Lleïr, a l’espai destinat a aparcament que hi ha a la dreta de la carretera.
Diversos penells informatius i monument a Guifré el Pelòs.

Sant Lleïr (752 m)
Fins al Pla de Busa seguirem l’itinerari nº 1 (1). Ben senyalitzat amb indicadors a les cruïlles i estaques de continuïtat.
Pel costat del Museu de la Vall d’Ora, travessem el riu pel pont medieval. A l’altre cap passem pel costat del molí de ca l’Ambròs i ens enfilem al mas del Pujol que creuem pel mig (1).
Passat el mas penem la pista a l’esquerra i a la propera bifurcació pel ramal de la dreta creuant la barrera. La deixem al cap de poc per un camí a l’esquerra (indicador).
Atenyem l’antic camí de bast de Vall d’Ora a Busa que seguirem, anant a l’esquerra (indicador), enfilant-nos en fort pendent per la Canal d’Orriols.
Un nou indicador ens senyala el corriol que, per la dreta, ens acosta en 10’ a la Balma del Xalet. El camí ressegueix una lleixa del cingle, protegint alguns trams amb sirga.

Balma del Xalet (950 m)
Pel seu difícil accés i situació dominant sobre la vall, fou utilitzada durant la Guerra Civil per emboscats. Un penell n’explica els detalls.
Retornem al camí de la canal per continuar pujant fins atènyer una pista que prenem a mà esquerra (2).
A l’esquerra, com situat en una balconada sobre el cingle, ha can Orriols. Just passat, continuem a mà dreta pel camí de bast que deixem pocs metres més amunt, en una nova bifurcació (indicador), per anar a l’esquerra pel camí de l’escala (3).
Camí amunt passem per la ben condicionada font del Regueret i poc més enllà, a la balma de cal Cabreró, revoltem 90º a l’esquerra per encarar-nos al grau de l’escala.

Escala de Busa (1200 m)
Rètols indicadors. Una sòlida escala de 6 metres, seguida per un tram esglaonat protegit amb un cable, supera la cinglera pel grau de can Orriols i ens enfila al pla.
Un cop a dalt anem a buscar el fil del cingle a l’alçada del mirador de Bertolina, on hi ha un penell d’orientació.
Continuem, ben guiats per estaques, el camí ran de cingle, abocant-nos-hi de tant en quan, per contemplar-ne els formidables espadats. A la dreta, al bell mig del pla i entre prats de pastura hi ha la casa de la Bertolina, restaurada i condicionada com a allotjament rural.
Solament abandonem el fil del cingle per superar el Torrent Moré. El deixem més enllà a l’alçada del mas mig enrunat de ca l’Artiller, per endinsar-nos cap al pla, anant a passar entre la casa (dreta) i un transformador (esquerra) en un tram on el traç del camí és confós. Marxem vers el NW fins atènyer la pista a l’alçada dels Colls.

El Colls (1335 m)
Cruïlla de camins ben indicada. Prenem la pista a mà dreta en direcció a Casa Vila i el Capolatell. L’abandonem per retornar-hi, primer a mà dreta per visitar l’església de Sant Cristòfol i desprès a l’esquerra per la font de Busa (o de l’Espedreguer) fins a Casa Vila.

Casa Vila (1357 m)
Veí del Rial, fou un dels darrers masos habitats. Continuem per la pista en direcció al Capolatell, però l’abandonem 100 metres més enllà per un poc definit corriol a mà dreta, senyalitzat amb una estaca. Voregem una feixa per sobre del mas i comencem a enfilar-nos a la carena, en moderat pendent, guiats per fites i senyals escadussers de pintura.
Atenyem la carena en un collet on anem a l’esquerra enfilant-nos per camí evident fins al Serrat del Cogul.

Serrat del Cogul (1526 m)
Punt més alt de la serra. Bon mirador de la Vall de Lord. A l’horitzó, de ponent a llevant, podem albirar la Serra d’Aubenç, el Puig Sobirà, Port del Comte, el Verd, Pedraforca, Ensija i els Rasos de Peguera. Per migdia abastem fins a Montserrat.
Retornem al collet.

Canal de Casa Vila (1465 m)
Per l’esquerra puja el camí de Trasserra que supera el cingle per la canal. Anem a la dreta per enfilar-nos al Serrat de la Llebre. A partir d’aquí, malgrat que el camí es desdibuixa en algun tram, no ens separem del caire del cingle fins al grau de les Collades. Abans d’arribar-hi creuem al camí obert a la roca del grau de Vilamala i continuem en la mateixa direcció (SE).

Grau de les Collades (1289 m)
Per on passa al pla la pista de l’obaga. La seguim, baixant a mà esquerra, fent llaçades en fort pendent. En una colzada deixem a mà dreta (estaques) el camí de bast (3).

Les Collades (1213 m)
Atenyem la pista que, per l’esquerra baixa a Vilamala i Valielles i, per la dreta, pel Castellot, ve d’Orriols (2).
La creuem i a l’altra banda, prenem a mà dreta un corriol, senyalitzat amb una fita que baixa pel marge dret de la Rasa de les Collades. Més avall s’eixampla en que deuria ser una antiga pista de treure fusta. Quan es bifurca, anem a l’esquerra fins a sortir ran de cingle. Per la dreta retornaríem a la pista de les Collades, al peu del Castellot.

Grau de ca l’Esguerrat (1050 m)
Tenim una vista a vol d’ocell de la vall d’Ora sobre Sant Pere. Baixem fort a buscar la rasa de la Canal de Sant Pere, quan hi som anem a la dreta. I a la propera bifurcació continuem pel ramal de la dreta (el de l’esquerra puja al grau de Valielles).

Sant Pere de Graudescales (830 m)
Església romànica d’una sola nau, amb planta de creu llatina, erigida el segle XII i restaurada els anys 60 i 80. Declarada be cultural d’interès nacional.
Seguim la pista vers el S fins al pont on l’abandonem per continuar pel camí del marge dret del riu d’Ora, passant per la Font de l’Auba.
A l’alçada de Cal Teixidor i cal Guirre creuem a l’altre marge i retornem a Sant Lleïr.

  • (1)  El Pujol ocupa el lloc on al segle IX hi havia el Castell d’Ora.
  • (2)  Aquesta pista recorre de sud a nord el peu del cinglera. Amb gran marrada, per la dreta mena fins a les Collades.
  • (3)  El camí de bast entre Orriols i les Collades pel peu del Turó de l’Escala Vella, estalvia la marrada que fa la pista pel del Castellot.


Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

De les Cases de Posada al Serrat del Cogul pel Grau de l’Areny amb retorn per la Canal de Casa Vila

Distància 13,2 km
Desnivell acumulat 853 m
Nivell de dificultat moderat
Data 5 d’agost de 2014
Cartografia Editorial Alpina. Vall de Lord (1:25000)

L’itinerari proposat ens permet recórrer les cingleres nord-occidentals de Busa, visitar el Capolatell, més conegut com la Presó de Busa, i pujar al Cogul, punt culminant de la serra. Ens ocuparà una matinal.
Els camins, poc senyalitzats, son en general ben fressats i solament cal estar atent a alguna cruïlla. No cal grimpar, ni hi trobarem passos exposats.
Tant podem fer-la en un sentit com en l’altre. Però recomanem en sentit contrari a les busques del rellotge: pujant pel vessant més solell i retornant per l’obaga.

Accés.
A la dreta de la C 462 entre Solsona i Sant Llorenç de Morunys, per l’embassament de la Llosa del Cavall, hi ha una zona d’aparcament a l’alçada de l’alberg de Les Cases Baixes (Cases de Posada). Un cartell indica l’inici del camí a Casa Llobeta i Busa.

Cases de Posada (825m)
Un corriol ben fressat, senyalitzat per una estaca de fusta (1), puja fort en direcció SE entremig d’un bosc de pins, roures, blades, boixos i ginebres. Aquest és el tipus de vegetació que ens acompanyarà la major part del camí, excepte algunes fagedes que trobarem a les obagues sota el Cogul i la Canal de Casa Vila.
Quan abastem el marge dret de la torrentera que baixa del grau de l’Areny, fem un gir de 90º per encarar el grau de Casa Llobeta i seguim en direcció NE. Aviat trobem parets de pedra seca, marges d’antics camps de conreu que ens indiquen la presència del primer mas, Casa Llobeta, en estat semi ruïnós, que deixem a mà esquerra. L’ermita romànica de Sant Iscle i Santa Victòria, igualment en lamentable estat, és a la vora.
Continuem camí fent un gir de 90º a la dreta vers el SE, anant passar sota les ruïnes de casa Capdevila i la filferrada d’una feixa on s’hi ha plantat alzina tofonera, que deixem també a mà esquerra.
Atenyem el camí del Coll d’Arques, pista que puja des de la carretera de la Llosa del Cavall. La seguim 160 m a l’esquerra i l’abandonem (fites) per anar a la dreta on, en pocs metres, n’abastem una altre paral·lela i secundària.

Bifurcació (1030m)
Als peus de la cinglera ponentina del Capolatell. El camí de retorn conflueix en aquest punt on, una estaca i fites, senyalen un imprecís camí que, poc més enllà, queda ben definit (1).
Prenem la pista secundària (probablement per treure fusta) a mà dreta vers el S virant a SE tot resseguint el peu del cingle fins que continua per un corriol ben fressat on passem per sota les Baumes de l’Areny, al peu del cingle meridional del Capolatell.
Revoltem la clotada, atenyem la llera de la Rasa de l’Areny i enfilem el grau homònim fins a sortir a una pista que prenem a mà esquerra vers el SE. La deixem 250 m més enllà per fer un gir de 90º a l’esquerra, seguint un poc definit camí (fites) que s’enfila vers el N pel entremig del bosc de Casa Vila, fins al camí homònim.

Camí de Casa Vila (1350m)
Ben definit, anem a l’esquerra (2). Passem per sota del mirador de la Creu del Capolat (que visitarem de tornada) on vers el W i en 20’ ens plantem al Capolatell.

El Capolatell (1316m)
Travessem la passarel·la metàl·lica i ben aviat atenyem la punta de la cinglera. Bona talaia de la Vall de Lord i el pantà de la Llosa del Cavall. A migdia de l’esperó hi ha l’avenc del Capolatell. De fet tota la mola està clivellada de profundes esquerdes, l’avenc s’enfonsa 115 m.
Retornem a la Creu del Capolat on hi ha un bon mirador i una taula d’orientació (3).
Continuem per un poc definit camí (fites) que s’enfila vers l’E i proper al cingle, fins al Roc de Mitdia (4).
Revoltem la Canal de les Gralles i, carenejant, sempre propers al cingle, abastem el punt culminant de la serra.

Serrat del Cogul (1526m)
Punt més alt de la serra de Busa. A banda de la Vall de Lord, a l’horitzó, de ponent a llevant, podem albirar la Serra d’Aubenç, el Puig Sobirà, Port del Comte, el Verd, Pedraforca, Ensija i els Rasos de Peguera. Per migdia abastem fins a Montserrat.
Baixem vers el SE fins al collet de la Canal de Casa Vila on retrobem els senyals de pintura (1). Anem a l’esquerra per baixar la canal. Deixem a mà dreta el camí que puja al veí Serrat de la Llebre i continua carenejant tot el cingle.
El camí de la canal és de fort pendent. Cal estar atent a les relliscades en un curt tram de lleixa pedregosa.
Atenyem un camí transversal.

Camí del cingle (1357m)
Recorre el peu del cingle nord des d’aquest punt fins al grau de Vilamala. Anem a l’esquerra per la ufanosa obaga fins al Coll de la Vera, als peus de les agulles dels Llengots.
Continuem vers l’W, baixant per un camí de fort pendent, pedregós i aixaragallat. Entre el crestalls punxeguts dels Llengots a mà dreta i el cingle de Busa a mà esquerra. Fem, a peu de cingle, el camí invers de la carena que, més enllà, esdevé pista.

El Forat (1103m)
Abandonem la pista que, de seguir-la, en poca estona ens menaria a l’enrunada casa de Trasserra.
Prenem un corriol a l’esquerra (ben fressat, rètols indicadors “Creu Capolat” i “Casa Llobeta”). Revoltem la capçalera del barranc i seguim per l’obaga de Trassera, al peu del cingle del Capolat. Deixem a mà esquerra el camí que puja a la Creu del Capolat (3) (rètol indicador) i continuem al peu del Capolatell passant pel costat de la Font de Casa Llobeta (seca) fins a retrobar pista secundària on ens hem desviat a l’anada.

  • (1)  També hi ha senyals de pintura grocs i verds escadussers, situats amb més bona voluntat que encert. Indiquen un itinerari entre les Cases de Posada i Casa Vila de forma que, a l’anada, els trobarem fins a la pista de Coll d’Arques i, a la tornada, entre la Canal de Casa Vila i aquest punt.
  • (2)  Si volem escurçar l’itinerari, saltant-nos la visita al Capolatell, podem anar a la dreta i, poc abans de Casa Vila, prendre a mà esquerra un poc definit corriol que s’enfila directament al Serrat de Cogul (estaca i senyals de pintura).
  • (3)  Podem escurçar l’itinerari prenent un camí que baixa cap per l’Obaga de Trasserra. Em resta per recórrer un camí que el mapa ressenya just a peu de cingle, més amunt del que hem seguit i que revolta tot el Capollatell entre la Creu del Capolat i les Baumes de l’Areny.
  • (4)  Ressenyat al mapa topogràfic de l’ICC com a La Llebre i Cingle del Moro.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Les Montserratines

Circular pels capriciosos conglomerats del Sàlzer i la Mora Comdal

Distància 14 km
Desnivell acumulat 788 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 27 de novembre de 2011
Cartografia Editorial Alpina. Muntanya d’Alinyà (1:25000)

A ponent del terme d’Odèn, al Solsonès, sobre els antics nuclis del Sàlzer i la
Móra Comdal afloren unes formacions conglomerat. Per la similitud morfològica
hom les ha batejat genèricament com a Montserratines. Aquesta mena de rocam és molt corrent a la zona: El Corb i Sant Honorat, Cavallera, Canalda, Vilamala… però de totes, les que presenten formes més capricioses, son aquestes de la Móra.
Es coneixen genèricament com a Montserratines, però topogràficament les diverses formacions reben noms diferents: Roques de Molló, les Encantades, Roques de Medes, els Torms, Blanques, del Quirol, Serra-Seca,…
La contrada resulta d’allò més interessant per a l’excursionista i l’itinerari pot esdevenir una agradable matinal. Te un perfil atípic en V, dons el punt més baix es troba a mig recorregut. Però si això us incomoda, podeu iniciar-lo, per exemple, a la Caseta del Sàlzer.
Aproximació.
Per la L-401 entre Coll de Jou i el Pont d’Espia, a l’alçada de Cambrils es pren la carretera local en direcció a Solsona.
Des de Solsona en direcció Bassella, al cap d’uns 3 km, es troba un encreuament a mà dreta, i cal agafar una carretera local, en direcció Cirera. Es passa pel Pont del Clop, Montpol i s’arriba a Cambrils.
Venint de Lleida per la C-14 en direcció Ponts, abans d’arribar a Oliana, s’agafa un encreuament a mà dreta en direcció Solsona per la C-26, es passa per Ogern, i a pocs quilòmetres s’arriba al Pont de Querol on trobareu una carretera local direcció a Cambrils a mà esquerra.
Deixem el vehicle a la carretera local Solsona-Cambrils, al costat del monument recordatori del pas del Tour de France, prop del Mirador de Serra-seca.

Serra Seca (1200 m)
Comencem a caminar vers NW per la carretera seguint els senyals del GR-1.
A la primera corba a mà dreta l’abandonem tot enfilant-nos per un llom rocallós a mà esquerra (camí poc definit, cal estar atent als senyals).
Paral·lels a la carretera, anem resseguint la carena de la serra, vers N, amb tendència a guanyar alçària. Ara ja per camí ben definit. Vers ponent gaudim d’una perspectiva general de la contrada que visitarem. Al Turó dels Mals Aires creuem una pista que puja de la carretera i va a un feixa propera. Desprès enfilem el Cap del Roc del Grau i davallem pel cantó llevantí de la carena. Deixem el GR que marxa a mà dreta vers Cambrils i continuem pel Camí del Grau. Poc més enllà a mà esquerra hi ha un profund avenc. Passat l’avenc virem a NW.
Vers aquella direcció, aviat podem albirar la cara soleia de la Serra de Turp, presidida per lo Cogulló i, més proper, el Coll Femia on hi arriba una pista des de Llinars. Podem observar que una altra pista surt del coll en direcció SW. No cal que arribem al coll, podem fer un gir de 90º i baixar a buscar aquesta pista que seguim uns pocs metres dons aviat mor sobre el llom pedregós del Serrat Molar. En aquest llom hi ha un rètol que ens anuncia la possibilitat d’albirar isards.
Fem un gir de 90º i comencem a davallar vers el SE seguint senyals de pintura blancs i algunes fites. Fort pendent per terreny inestable i camí poc definit. Cal estar pendent dels senyals i les fites. Per una àmplia lleixa resseguim les Roques Blanques amb l’estimball als nostres peus en el sentit de les busques del rellotge i ens entaforem a la pregona llera del Torrent Mal.
Torrent Mal (1122 m)
A la llera, uns parabolts ens indiquen que és zona de pràctica del barranquisme.
Poc més enllà un rètol ens anuncia la font que raja amb deu abundosa per un brollador metàl·lic, sota una timba. A partir d’aquest punt anirem marxant vers ponent, seguint per àmplies lleixes a mitja alçària els replecs de les torrenteres que solquen el paisatge des de la carena.
Per una àmplia lleixa a mitja alçària, curulla de vegetació (pineda, alzina…)anem resseguint les Roques Blanques i observant, quan la vegetació ens ho permet, les formacions, agulles i parets de les Roques de Medes. Quan les doblem, per sobre els Torms, ja podem albirar vers ponent les Encantades.
Ens sorprèn la silueta de les Amoroses, talment com dos caps humans donant-se un bes. Pilars, agulles,… formen un conjunt molt elegant i harmoniós. A mesura que ens hi acostem, si girem la vista enrere, podem albirar l’esveltesa de les agulles dels Torms, als peus de les Roques de Medes.
Superem les encantades per migdia i podem observar la seva cara ponentina, tant o més interessant que la llevantina. Som a la rasa de Molló i un rètol ens assenyala la font de Voltrera, lleugerament apartada del camí.
Rasa avall podem albirar els Camps de la Móra Comdal. Encara vers ponent ens anem atansant a la carena de la serra de l’Obac.

Les Encantades. Dibuix procedent de la web de UEC Mataró (no se’n cita l’autor)

Collet de les Artigues (1095 m)
Al bell mig de la serra de l’Obac (o de les Anoves, segons quin mapa es consulti). Hi arriba una pista que puja des de Les Anoves. Partió de terme entre Oliana i Odèn, per tant entre l’Alt Urgell i el Solsonès. Girem 90º seguint un corriol ben fressat, baixant per fortíssim i pedregós pendent vers el S, entremig d’un bosc mixt de pineda i alzinar, seguint pel marge dret d’una torrentera, a ponent de les Roques de Molló. Passem a l’altre marge. Una sòlida barana de fusta protegeix un pas exposat. Remuntem lleugerament per seguir, altre volta en fort pendent, torrentera avall.
Ja a la llera, el corriol ens deixa sobre una antiga pista que en poca estona ens mena a una cruïlla.
Camí del Capellà (760 m)
Cruïlla amb rètol indicador (i horaris estimats erronis). A mà dreta aniríem a Santa Eugènia de la Móra Comdal, ermita romànica en estat deplorable. Els senyals continuen pel ramal del mig, vers el S cap a Oliana. Nosaltres prenem el de l’esquerra, en direcció a Santa Magdalena, per una àmplia i planera pista de terra, vers l’E. Abastem els Plans del Sàlzer, àmplies feixes avui destinades al pasturatge de bestiar boví. Des d’aquest punt podem albirar les Montserratines en conjunt i una perspectiva ben diferent. Rebutgem alguns ramals que surten de la pista principal, fins a la Caseta del Sàlzer, situada en una cruïlla de camins. Ens queda a mà esquerra. Podem albirar vers el SE l’ermita de Santa Magdalena. Ens en delaten la presència els xiprers que hi ha a redós.
Continuem per la pista principal que per l’esquerra marxa vers el NE en moderat però constant pendent. Descriu una gran marrada en el sentit de les busques del rellotge, per guanyar alçària. Atenyem la casa del Sàlzer i desprès d’un revolt molt tancat, l’ermita.
Santa Magdalena del Sàlzer (970 m).
Esglesiola romànica d’una sola nau amb un petit cementiri al costat i coberta de lloses restaurada recentment. A tocar del mas de Can Prat. Seguim per la pista.
Poc abans d’arribar a la Collada del Sàlzer atenyem a mà dreta una altra pista per on transita el GR-1. Seguint els senyals del GR, continuant pel camí que veníem, arribaríem a la collada. Però fem drecera prenent-ne una a mà esquerra que acaba en un prat envoltat de pastors elèctrics des de on ens plantem sobre una pista pavimentada que prenem a mà esquerra, en pujada, on recuperem el GR. Abans d’un tancat revolt a mà dreta, els senyals blanc i vermells ens indiquen prendre un antic camí de bast a mà esquerra.
Per camí ben fressat i moderat pendent, guiats pels senyals, anem enfilant-nos vers el NE pel llom ponentí de Serra-Seca i, desprès d’algunes llaçades atenyem la carretera de Solsona a Cambrils.



6 de febrer 2010

27 de novembre 2011

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Cap del Verd

El Cap del Verd és el punt més elevat de la serra homònima, situada al bell mig del triangle que formen el Pedraforca, el Port del Compte i la Serra d’Ensija. Poc visitada, s’hi puja tant per migdia, des de la Coma o coll de Port, com des del nord, per Gósol. Us presentem dues ressenyes d’itineraris que s’hi enfilen per cada vessant.

Des de la Coma pel Pujol del Racó i la Borda del Pujol. Opció pel Clot d’Infern.

Distància 16,5 km
Desnivell acumulat 1420m
Nivell de dificultat Moderat. Difícil pel Clot d’Infern.
Data 22 d’octubre de 2010
Cartografia Editorial Alpina. Vall de Lord, Port del Comte, Serra del Verd, Serra de Busa (1:25000)

Itinerari per migdia de la Serra del Verd amb ascensió al Cap del Verd des de la Coma (La Coma i La Pedra, Solsonès) pel Pujol del Racó, la Borda i el colls Virolet i Veís. Davallant per la Collada dels Belitres i la Roca Mira.
Ressegueix un recorregut senyalitzat tal i com apareix al mapa de l’Editorial Alpina “Vall de Lord, Port de Comte, Serra del Verd, Serra de Busa”. A banda de la llargària i un apreciable desnivell, l’itinerari no presenta altra dificultat. Si be tot ell és prou interessant, jo destacaria el tram de la Coma a la Borda del Pujol.
Excursió realitzada en companyia dels meus germans Pep i Xevi. Es dóna la circumstància que una avantpassada nostre, Maria Pujol Cortina (1628~1709) era fadrina del Pujol del Racó.
A la imatge el Cap del Verd, el d’Urdet i la Roca Mira des del Plans de la Borda del Pujol.

La Coma (1.005 m). Aparcament al costat de la carretera, davant la fonda de cal Nin. Hi ha una font on podem aprovisionar-vos d’aigua.
Caminem uns metres carretera amunt i passat un rètol indicador prenem un carrer de pujada que desprès es converteix en pista. Desprès d’uns revolts porta a un dipòsit d’aigua. Poc abans d’abastar-lo prenem un corriol a l’esquerra (senyals de pintura grocs). Te trams empedrats i puja al Cap de les Ribes. Més endavant desemboca a un camí carreter.

El Pujol del Racó (1.150 m, 35’). Rètol indicador. Imponent i antiga masia, avui deshabitada i en estat precari, amb una cabalosa font ben a prop [1]. Prenem una pista vers el nord.
Deixem la pista per que hem sortit del Pujol i prenem un corriol a l’esquerra (senyals de pintura). Aquest és l’antic camí que pujava a la Borda del Pujol pel Grau de la Borda. La construcció de la pista el va malmetre en bona part. N’aprofitarem un parell de trams per fer drecera en sengles llaçades de la pista.

Borda del Pujol (1.443 m, 1h 20’). Situada al caire d’una balconada entre les Roques del Minguell i el Clot de l’Infern que domina la Ribereta del Pujol,. Vers el nord importants zones de pastura (Plans de la Borda). Deshabitada, es conserva encara en acceptable estat. Antigament depenia de la casa del Pujol que es dedicava principalment a la ramaderia.
Prenem una pista vers llevant, passem pel costat de la mina d’una font i -seguint la pista- anem girant vers el nord. Deixem una pista a mà dreta que marxa cap el Coll de Brulls i arribem a l’esplanada del Camp de la Creu.

Camp de la Creu (1.560 m, 1h 45’). Creuem el Camí de la Casa Nova del Pujol (ruïnes), un camí carreter en estat molt precari que puja per xaloc (SE) del Coll de Brulls i marxa vers ponent. Prenem un corriol ben fressat (fita i senyals de pintura grocs) que marxa vers llevant fins a creuar una antiga pista.

Pista (1.603 m). Pal amb rètols indicadors malmesos (a la data de la ressenya). El corriol pel que hem vingut, continua vers llevant en forta pujada. És el camí per on retornarem. Prenem la pista a l’esquerra. Fa l’efecte que es tracta d’un antic camí de treure llenya, per la dreta mena també al Coll de Brulls. No hi ha senyals de pintura però el camí és ben fressat. Puja amb suau pendent vers el nord i, desprès d’una torrentera, vers mestral (NO). Poc abans que acabi la pista prenem un corriol ben fressat a mà dreta (fita) que continua enfilant-se vers mestral (NO). Retrobem senyals de pintura grocs. Quan el camí es bifurca en Y, prenem el ramal de la dreta en direcció a l’evident coll que ja albirem fa estona.

Coll Virolet (1.843 m, 2h 45’), al Prat Major o de les Eugues, segons quina cartografia es consulti. Rètol indicador i un altre explicatiu de la regressió des les papallones (per exemple la Parnassius apollo) unida a la dels prats de muntanya. Rebutgem una pista que marxa per l’esquerra a l’altre cantó de la filferrada.
Orientats per alguna estaca i seguint senyals de pintura blaus, emprenem vers llevant un corriol, poc definit al començament, ben fressat desprès, que revolta per migdia, en sentit contrari a les busques del rellotge, el turó que tenim en aquella direcció.

Coll Veís (1.921 m). Rètol indicador i estaques. Continuem vers llevant guiats per senyals de color blau. El Cap del Verd queda en aquella direcció, però abans ens cal superar una llengua de tartera clapejada d’herbei. Fort pendent en terreny descompost que fa penosa la marxa. Superada la tartera, progressem per les Canals Males per terreny encara rost però més còmode.
Sortint de les Canals Males el pendent es modera i encetem l’altiplà de Prat Nabidal i el punt més alt de la ruta.

El Cap del Verd (2.282 m, 4h) no destaca gens al bell mig de la planúria. Bústia, taula d’orientació, senyera i termenal ens l’assenyalen. És partió dels termes de Gósol (Berguedà), La Pedra i La Coma (Solsonès) i Josa i Tuixén (Al Urgell). La millor perspectiva és vers ponent on s’albira fins al massís de la Maladeta. Vista poc habitual del Pedraforca. Bona perspectiva sobre el Cadí, La Serra d’Ensija, Rasos de Peguera, Busa, la Llosa del Cavall i el Port del Comte.
Davallem vers llevant, sense camí fressat, guiats per estaques fins al Coll dels Belitres i girem a migdia per entremig del Prat d’Aubes, on el camí ja és ben definit i hi trobem senyals de pintura grocs, fins a la capçalera del Clot de la Cabanella.

Capçalera del Clot de la Cabanella (2.085 m, 4h 30’)[2]. Cruïlla a la font d’Urdet (rètol). A migdia del Cap d’Urdet (o de Prat d’Aubes). Continuant pel sender ens menaria al Prat de les Saleres on hi ha uns coms d’aigua procedent de la Font d’Urdet.
Nosaltres però girem a migdia per camí poc definit i absència de senyals de pintura i, seguint la llera de la torrentera (seca), baixem per una curta canalona herbada i d’escàs pendent, al capdavall de la qual trobem nombroses fites, sender fressat i, més endavant, senyals de pintura grocs. Fort pendent superat en llaçades.

Roca Mira (1.900 m, 4h 45’). Esperó rocallós de parets verticals sobre el Clot de la Cabanella que constitueix un bon mirador. Continuem davallant en fort pendent i entrem a la pineda. El camí fa tot l’efecte de tractar-se d’una cabanera[3] guardada per fil electrificat a banda i banda. Seguim baixant fins abastar la cruïlla amb pista procedent del Coll de Brulls (5h) punt a partir del que desfem el camí de l’anada fins retronar a la Coma (6h 25’).

  • (1) La font de la Ribera o Ribereta del Pujol, tributària del Mosoll que ho és alhora del Cardener. El nom de Pujol del Racó ve perquè antigament la contrada es coneixia com a Racó de Mosoll. El mas i la finca son actualment propietat de Nestlé Water Espanya que la va adquirir per reservar-ne els recursos hídrics.
  • (2) Anomenada Canal Fonda al mapa topogràfic de l’ICC, creiem que incorrectament. La Canal Fonda és més a ponent, a partir del Coll dels Belitres.
  • (3) Suposem que d’aquí deu venir el nom de Clot de la Cabanella.

VARIANT PEL CLOT D’INFERN

Aquesta alternativa no us farà guanyar temps, tot el contrari. Però és “entretinguda”.
Si aneu amb gent poc feta a trescar, un cordino us serà molt útil.

Poc abans del mas del Pujol del Racó, en un revolt de 90º de la pista a la dreta, l’abandonem per l’esquerra endinsant–nos cap a una torrentera. Indicis de corriol poc evidents que després és defineixen millor.
A mesura que progressem per la llera el barranc s’estreny i, en alguns punts, cal grimpar.
Trobem un primer pas equipat amb esglaons i passamà de cadena. Més amunt un parell d’esglaons ens ajuden a superar una roca llisa i esllomada. I encara més enllà un altre passamà de cadena. Entremig altres passos que superem grimpant, sovint ajudant-nos-hi amb les mans.
Abastem un punt on el torrent es bifurca (el Colader). Una solitària fita ens assenyala que hem de prendre el ramal de l’esquerra (rasa de la Casanova)
Sortim del barranc i anem a parar a unes feixes. Les travessem amb tendència a la dreta fins a atènyer un camí carreter que també prenem a mà dreta i que ens mena fins a la Borda del Pujol.



Variant pel Clot d’Infern

Reportatge de Miquel Pitarque. Itinerari per la variant del Clot d’Infern

Des de Gósol pel Coll de Mola

Distància 7 km (anada)
Desnivell acumulat +800 -60m
Nivell de dificultat Moderat.
Data 24 de febrer de 2010
Cartografia Editorial Alpina. Vall de Lord, Port del Comte, Serra del Verd, Serra de Busa (1:25000) parcialment

A l’hivern, des de Gósol, per la seva orientació més obaga, és probable que ens calguin les raquetes, malgrat que a la carena -sovint ventada- en puguem prescindir. Si no ens apartem de l’itinerari, el risc d’allaus és baix. Però pot resultar una mica llarg dons, depenent del gruix de neu, haurem de començar a caminar des de Gósol mateix.  En aquest cas cal afegir 35’ a l’anada i 20’ a la tornada.
L’itinerari és lineal i es torna pel mateix camí que a l’anada. Pràcticament transcorre per pista i això fa que el pendent sigui, com a molt, moderat. Malgrat que amb neu la pista ens passarà desapercebuda alguns trams.

Accés. A la rotonda de l’entrada del Gósol (monument al Segador), prenem la pista que volta per migdia el Tossal del Castell i creua el torrent. Trobem un pal amb rètols indicadors de senders. Depenent de l’estat de la neu, és possible que ens calgui deixar el vehicle en aquest mateix punt i començar a caminar en direcció a l’ermita de Santa Margarida i el Coll de Mola, pel camí Ral de Tuixén, seguint el GR 150. Si n’hi ha poca, podem continuar per la pista, rebutjant el ramal que per l’esquerra va a Torrentsenta i prenent el de la dreta en direcció a Tuixén. És possible que puguem continuar fins a l’ermita o fins i tot més amunt, fins al coll.

Santa Margarida (1.540 m). La pista de Gósol a Tuixén hi passa ben a prop fent fortes llaçades fins al Coll de Mola, que el GR retalla considerablement. Seguim dons pel GR 150 fins al coll entre pineda esclarissada.

Coll de Mola (1.570 m, 1h). Creuat per una línea de MAT. Cruïlla de camins i partió de terme entre Gósol (Berguedà) i Josa i Tuixén (Alt Urgell). També d’aigües: a llevant cap al Cardener per l’Aigua de Valls i el Pont Cabradís. A ponent vers el Segre pel Riu de Mola i el de Lavansa. La pista per la que veníem (i el GR) baixa a Tuixén. Una altra, la del Verd, marxa fent una marrada vers llevant. Prenem el camí del mig i continuem pel llom fins a recuperar la del Verd a la cota 1.867 on, vers garbí (SO) i pel Clot de les Carboneres, ens anem atansant al Portell de l’Ós pel tram més obac i boscós del recorregut.

Portell de l’Ós (1.920 m, 1h 30’). Una barrera impedeix el pas de vehicles fora d’ús ramader o forestal. La pista, protegida per guarda vies, gira a migdia per sobre les cingleres de les Roques de les Feus. Podem albirar el massís del Port del Comte del que en destaca el Tossal d’Estivella, la carretera de Coll de Port i la que s’enfila al Refugi de l’Arp i les pistes d’esquí de fons. També la clotada del Riu de la Mola, sobre Tuixén.
Perdem alçària pel marge dret del Clot del Prat Salvatge. Rebutgem els ramals de pista que s’enfilen a mà dreta per continuar pel fons del torrent, encara vers migdia, fins a una clariana on hi ha una cleda amb bigues de fusta. Desprès, vers xaloc (SE) per moderat pendent i entre pineda, guanyem la carena.

Pla de la Font (2.002 m, 2h). A la carena del Verd. Continuem enfilant-nos vers migdia, per l’ampli esquenall de la carena, solament poblada per alguns pins esparsos aquí i allà. La pista que hem seguit fins ara (malgrat que segons el gruix de neu pot haver-nos passat ben desapercebuda) continua en aquesta direcció fins al Coll de Belitres. Nosaltres l’abandonem per enfilar-nos, carena amunt, pel Prat Nabiral, ara vers garbí en direcció a l’arrodonit turó amb que culmina el Cap del Verd. Encara ens caldrà marxa bona estona per l’ampli planell del cim fins abastar-ne el punt culminant.

Cap del Verd (2.282 m, 3h 20’). Bona panoràmica del Port del Comte, el Cadí, el Pedraforca, l’Ensija i els Rasos de Peguera. Per ponent albirem fins al Cotiella i el Turbó.

Retornem pel mateix camí.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Tossal de les Viudes

Serres de Valielles i dels Llengots, entre el cingle de Busa i l’Aigua de Valls

Distància 10,85 km
Desnivell acumulat 950 m
Nivell de dificultat Mitjana-alta
Data 19 de maig de 2010
Cartografia Ed. Alpina. Vall de Lord (1:25000)

Feia temps que m’atreia la serra dels Llengots. L’observava de lluny pujant a Busa o des del Port del Comte. Em cridaven l’atenció aquell rosari de penyes punxents que, quan les mires des de la Creu de Codó, semblen talment el llom d’un enorme animal prehistòric que s’enfonsa al pantà de la Llosa, emergeix als Bastets i continua enllà cap als Llengots. Digueu-me exagerat o que tinc molta imaginació. Però aquest és l’efecte que em produeixen aquests serrats tan aspres.
Però ni hi havia anat mai. Així que quan la colla va proposar-ho me’n vaig alegrar. El primer intent va fer fallida: un dia plujós que no convidava gens a endinsar-se per terrenys abruptes i desconeguts. El segon però va resultar exitós.
No hi ha gaire ressenyes d’aquest indret. Aïllat pel pantà de la Llosa del Cavall i amb un veí tant atractiu com la serra de Busa, em fa l’efecte que pocs excursionistes s’hi aventuren.
Però entre la memòria d’en Lluís (que hi havia anat feia més de vint anys), una ressenya al bloc d’en Gatsaule (Joan de Berga), la pàgina de la Caminada Popular de la Vall de Lord i el nou mapa de l’Alpina, vàrem preparar un itinerari circular.
La ruta no és fàcil. La dificultat rau en la manca de camins fressats. I quan n’hi ha, no son senyalitzats. I també el desnivell: sense ésser exagerat, obliga a fer sovintejats canvis de cota, fent sifons per passar diversos collets.

Accés
A la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys (LV-4241), entre els quilòmetres 23 i 24, poc abans del pont de Valls (en sentit Sant Llorenç), prenem a mà esquerra una pista pavimentada en alguns trams, indicada cap a Aiguaviva (casa de colònies al terme municipal de Guixers).

Aiguaviva (842 m)
Comencem a caminar passant per davant de la casa i prenent una antiga pista fins al costat d’un dipòsit. Allí comença un corriol que, vers migdia, en fort pendent i algunes llaçades, entremig d’una espessa obaga, ens mena al  Grauet de Valielles.

Grauet de Valielles (1.172 m, 45’)
Entre el Tossal Gran (a llevant) i els de les Viudes (a ponent). Fem un gir de 90º vers ponent, abandonant el camí fressat. Fites escadusseres i indicis de corriol ens ajuden a progressar per aquest terreny de conglomerat on ens cal ajudar-nos més d’un cop amb les mans.
Abastem el fil de la carena, amb una bona timba sota els nostres peus. Malgrat que el tram és aeri, és prou ampli per transitar-hi, això si: posant-hi molta atenció. A migdia l’imponent Cingle de Busa ens albira.

Tossal de les Viudes (1.379 m, 1h 35’)
El cim és bicèfal, amb un turó més baix (coronat per una senzilla creu) a garbí del principal. Hi gaudim d’una bona perspectiva d’aquesta part del Solsonès i de l’Alt Berguedà.
Retornem sobre els nostres passos fins al Grauet. Davallem vers xaloc (SE) per camí poc fressat però evident. Albirem els masos de Vilamala i Valielles de Busa. El nostre corriol ens aboca perpendicularment a un camí transversal.

Camí de Valielles de Busa (1.090 m, 2h 20’)
Ben fressat, el prenem a mà dreta, en moderat pendent de pujada. Passem als peus dels penyals del Tossal de les Viudes, fins al proper coll.

Coll de Vera (1.231 m, 3h)
Baixem fort, encara vers ponent, per enfilar-nos desprès vers mestral (NO) fins a un altre coll.

Coll de Maçana (1.208 m, 3h 20’)
A partir d’aquí seguim, encara vers ponent, una antiga pista o camí carreter. Molt precari i sovint pedregós. Fort pendent.
Cal estar atent al punt on abandonar la pista que, seguint-la, ens menaria a la carretera de la Llosa del Cavall. Fites poc visibles i restes d’un antic rètol, ens indiquen un corriol a mà dreta, poc evident i fressat al començament. Desprès és defineix més. Per entremig de la pineda ens enfilem, altra volta en fort pendent, al Grauet dels Llengots. Poc abans d’assolir-lo passem pel costat d’una balma.

Grauet dels Llengots (1.108 m, 3h 50’).
Si des del Grauet de Valielles havíem transitat pel solell de la Serra dels Llengots, per aquest coll passem a l’obaga. Per pendent més moderat i camí ben fresat baixem vers gregal (NE) fins a la riba del pantà de la Llosa del Cavall, a l’alçada de Cal Ballarà, antic mas del que a penes en resten alguns murs.

Cal Ballarà (820 m, 4h 30’)
Hi ha una font de mina. En aquest punt l’Aigua de Valls tributa al pantà. Continuem vers sol ixent, per camí més o menys fressat, pel marge esquerre de l’Aigua de Valls. En travessar la rasa de la Canal de la Vidarca (que baixa del Coll de Vera) perdem tot rastre de camí. Continuem vers sol ixent cercant el millors passos per enfilar-nos fins a un collet evident que tenim en aquella direcció.

Collada de la Mata (886 m, 4h 50’)
Davallem vers sol ixent on albirem un camí carreter que prendrem poc més enllà del mas rònec de Cal Teuleret. Ja per pista i bon camí, passarem pel costat de Cal Samarra i Cal Saragossa per retornar a la pista que mena a Aiguaviva (5h 15 de marxa efectiva).

Variant
Una possible variant que escurça molt l’itinerari és aquesta ressenya a Engarrista. Però, tal com adverteix l’autor, el camí no és fàcil de localitzar.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Lo Cogulló de Turp

La Serra de Turp és un massís calcari al marge esquerre del Segre, a gregal d’Oliana. És límit comarcal i fa de termenal entre diversos municipis: Fígols i Alinyà, Oliana, Coll de Nargó (Alt Urgell) i Odèn (Solsonès). El punt més alt és Lo Cogulló que gaudeix d’una dilatada perspectiva sobre els Pirineus i Prepirineus.
Com altres serralades prepirinenques, mostra formes suaus per la banda septentrional, contraposades a unes parets meridionals abruptes i encinglerades.
S’hi pot pujar per migdia, des de Llinars. És el camí més curt. Però també pel nord, des del riu de Perles per on, a banda de més llargària, cal superar un major desnivell.
Us presentem dues ressenyes que pugen al Cogulló, una per cada banda.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Des de Llinars pel coll de la Coma. Retorn per la carena i les Anoves

Distància 13 km
Desnivell acumulat 822 m
Nivell de dificultat moderat
Data 24 de gener de 2010
Cartografia Editorial Alpina. Muntanya d’Alinyà (1:25000)

Com que des de Llinars l’excursió resulta curta, us proposo un recorregut més llarg, seguint bona part de la carena de la serra i baixant a Sant Joan de les Anoves.
Vaig realitzar aquest itinerari amb l’UEC Anoia, guiats per en Josep Baldelló, que l’havia fet abans juntament amb el Peio Marsol, seguint una ressenya de la col·lecció Llibre de Motxilla.
No té cap pas problemàtic però, malgrat la curta llargària, cal emprar-hi bona estona perquè transita sense camí per un sotabosc molt dens.

Accés. Sobre Llinars (terme d’Odèn) per la L-401 (Oliana-Sant Llorenç de Morunys) entre els punts quilomètrics 16 i 17 hi ha el Coll de Boix, termenal entre el Solsonès i l’Alt Urgell. Per la dreta (en direcció a St Llorenç) surt una pista indicant cap a Santa Pelaia. Al cap d’uns cent metres deixem un trencall a la dreta i continuem a l’esquerra per un ramal pavimentat. Deixem una granja a mà dreta, poc més enllà un ramal a mà esquerra (baixa a Llinars per Cal Jepet) i encara un parell més a mà dreta. Abastem una cruïlla on, de la pista per la que venim, en surten dos ramals a la dreta, vers ponent i mestral (ONO). En aquesta cruïlla (a uns 700 metres de la granja) deixem el vehicle. Aquest punt és idoni dons hi coincideixen el camí d’anada i el de retorn.
Per arribar al Cogulló, tot i que no està acabat d’indicar, trobarem a cruïlles i desviaments uns taulons de fusta verticals, sense retolar.

Cruïlla. Camí de Santa Pelaia (1.341 m). Marxem per la pista del mig, vers ponent, pel costat d’un clap boscós. Quan acaba l’arbreda deixem un ramal a mà esquerra i tot seguit un altre a l’esquerra. Més enllà, en una bifurcació en Y, rebutgem el ramal de l’esquerra. Si l’agaféssim ens duria al mateix lloc, per una cota més alta. Però nosaltres continuem per la nostra pista a la dreta, en baixada, que aviat descriu un revolt. Som a la font del Tilló (és un petit aiguaneix). Passat el revolt ens cal estar atents a un tauló que ens assenyala un corriol a mà esquerra i que va a passar pel costat d’una barraca enrunada.
El corriol no és excessivament fressat però molt ben indicat per filades de pedres i troncs que barren els ramals incorrectes [1]. Així continuem per dins del bosc fins que, al Coll de la Travessa, els corriol ens deixa sobre la pista que hem rebutjat abans. La seguim a mà dreta en moderat pendent, en un tram força pedregós i precari. El Cogulló del Turp queda just sobre nostre vers mestral. La pista fineix a la collada.

Coll de la Coma (1.479 m, 50’). Emprenem un corriol senyalitzat per fileres de pedres a banda i banda, vers garbí. És ben fressat i amb un fortíssim pendent. No ens cal ajudar-nos de les mans però, tot i algunes llaçades, ens fa esbufegar de valent.

Cogulló de Turp (1.620 m, 1h 15’). Vèrtex geodèsic, gran fita de fusta, pessebre i llibre de registre. És un cim amb una molt bona panoràmica, solament escapçada parcialment vers llevant pel massís del Port de Comte.[2] Citem solament alguns dels punts que poden albirar-s’hi: Moles del Corb i Sant Honorat, Pantà d’Oliana, Serres de l’Aubenç, Montsec d’Rúbies i d’Ares, Carreu i Boumort, Cadí, Port del Comte…
La paret de migdia, com la de tota la serra que s’estén vers garbí (SO) és molt abrupte i es desploma literalment sobre la fondalada de les Anoves.
A partir d’aquí i durant bona estona transitem sense camí fressat, seguint la serra ben propers al fil de la cinglera. Però això no sempre ens és possible i, si al començament aprofitem tiranys dels ramats, pels volts de la Roca Alta ens cal marxar-ne separats. Ens endinsem a la pineda amb un sotabosc de boixeda espessa que ens dificulta i alenteix extraordinàriament la marxa i, sobretot, ens priva de l’espectacle visual de la cinglera.
Guanyem i perdem alçària salvant els diferents turons careners: Roc del Roser, Roca Alta, Collada de Turp i el Cap de la Bòfia. Aquesta és la darrera graonada que ens cal salvar dons, des d’aquest punt i vers ponent destaca entre la pineda una clariana als peus dels contraforts de Lo Coscoller (o Turó del Parroi). Son les Boïgues del Jenot. Quan l’abastem, encara ens cal continuar una mica més per l’espessa vegetació revoltant en sentit contrari a les busques del rellotge, el turó que tenim a mestral. A l’altre cap del turó hi trobem més feixes.

El Grau (1.301 m, 3h 10’). Un corriol senyalitzat per un parell de fites, poc fressat al començament, va definint-se més endavant. Per un grauet baixem l’estimball marxant vers sol ixent. Desprès, sempre amb un pendent que no passa de moderat, anem salvant les canals que es despengen de la carena, fins que albirem a vista d’ocell Sant Joan de les Anoves.
Ja al fons de la vall, el nostre corriol acaba sobre un camí carreter que ens mena passar pel costat de l’abundosa font de Sant Joan. Una mina forneix un deu regular tot l’any. Camí carreter amunt arribem, en poca estona més, al llogaret del mateix nom.

Sant Joan de les Anoves (1.640 m, 4h 5’). Petit nucli rural amb una esglesiola mig enrunada. Alguna de les cases també està força malmesa. Si és habitat, ho deu ser molt esporàdicament.
Partim de Sant Joan per una pista que s’enfila en moderat pendent vers sol ixent. Desprès, en llaçades, va guanyant alçària fins al mas rònec del Soler. Aquest mas i una gran feixa, ens queden a la dreta de la pista que continua vers migdia. A l’esquerra (cantó llevantí) hi ha tres feixes ermes en sengles bancals, separats per marjades. Ens cal anar a buscar l’extrem més al nord de la darrera de les tres feixes, on acaba precàriament la pista.
En aquest punt surt un corriol poc definit al començament (senyals de pintura grocs ens ajuden a localitzar-lo) però que desprès és ben fressat. Prenem aquest corriol que, en pendent entre moderat i fort, s’enfila per la pineda vers gregal (NO). Desprès d’una llarga i ombrívola pujada, abastem el final d’un camí carreter a l’alçada d’una font.

Font de la Pinyassa (1.685 m, 5h 20’) Rètol indicador. Surgència ran de terra que fa un bassiol. Final de la pujada. Emprenem planerament el camí carreter vers migdia per anar girant desprès a llevant. Abastem unes feixes de conreu[3] i seguim per la pista, deixant-les a mà esquerra i bosquina a mà dreta, vers gregal (ENE).
A la cruïlla, prenem el ramal de la dreta, vers sol ixent. A la propera cruïlla, en Y, prenem el ramal de l’esquerra que, en suau pendent de baixada ens retorna al punt on hem iniciat la ruta. (5h 55’).

  • [1] Tinc entès que aquest i d’altres camins de la zona els ha arranjat en Miquel Riba d’Organyà.
  • [2] Nosaltres vàrem tenir un dia núvol que no ens en va deixar gaudir plenament.
  • [3] Les patates que es recullen en aquesta zona son molt apreciades. Sobretot les de la varietat del bufet. Aquestes feixes es dediquen a aquest cultiu. Podem observar arreu túmuls de terra de diverses mides. Alguns amb forat d’accés amb pedra seca, altres amb porta de fusta,… Son forats de trumfos que s’utilitzen per a emmagatzemar-les.



 Des de Canelles per la Vall de Lluc. Retorn per Santa Pelaia i el Torrent del Bast.

Distància 20,2 km
Desnivell acumulat 1210 m
Nivell de dificultat moderat
Data 1 de març de 2010
Cartografia Editorial Alpina. Muntanya d’Alinyà (1:25000)

Ascensió a lo Cogulló de Turp per l’antic camí de Canelles a Cambrils. No és senyalitzat, però és net i ben esporgat, pel que no resulta gens perdedor. M’han explicat que va arranjar-lo en Miquel Riba d’Oliana: el resultat és encomiable. El de baixada, per Santa Pelaia i el Torrent del Bast, tot i que és senyalitzat, no està tan ben conservat i en algun punt cal parar força atenció per no fer marrada. A banda de que en un bon tram hi ha instal·lat superficialment un tub d’abastament d’aigua a Perles que deu tenir tanta utilitat com impacte visual sobre el paisatge.
L’itinerari no ofereix cap dificultat especial, llevat de la llargària i considerable desnivell.

Accés. Entre Coll de Nargó i Organyà, prenem l’L-401 a Sant Llorenç de Morunys. Passada la Cruïlla de Canelles, just al punt quilomètric 4, a mà dreta, surt una pista. Reduït espai per a aparcament (màxim dos vehicles).

Canelles (km 4 L-401) (627 m). Seguim pocs metres la pista i l’abandonem per un senderó a mà dreta que baixa a creuar el riu de Perles per unes passeres de fusta. A l’altre riba ens endinsem al Barranc de l’Ós pel marge dret del torrent.
Passem per un tram engorjat anomenat l’Estret que ens fa canviar diversos cops d’un marge a l’altre fins que creuem definitivament al dret i ens anem separant de la llera. En aquest tram engorjat podem adonar-nos –si no ho havíem fet encara- de la naturalesa calcària que conforma tota la contrada.
Seguim un camí antic (contraforts, algun curt tram empedrat, etc. ens ho demostren) [1] que guanya alçària, sempre vers migdia, entre sinuoses llaçades. Això fa que, malgrat el considerable desnivell, el pendent mai passi de moderat. Fa de bon fer.
A la part baixa el bosc –esclarissat– és sobretot de pinassa. Més amunt, a mesura que entrem a la part més obaga el bosc es fa més espès i predominen el pi roig i el boix.
Deixem a mà dreta un pont natural de pedra, foradat per l’acció erosiva de l’aigua a la base d’un contrafort. Més amunt, sota una balma, trobem una cleda. Creuem un parell de cops una antiga pista de desemboscar que baixa del Tilló. Al primer hi ha una escala de fusta per ajudar-nos a superar-ne el marge.
A partir de la pista enfilem per llevant d’un esquenall rocallós paral·lel a la Serra de Turp. L’esperó més alt ens queda a la dreta del camí. En poca estona ens hi enfilem. És una bona talaia des de on veure la serralada i tot el camí que hem fet per la vall. Ben aviat abastem una pista.

El Tilló (1.370 m, 2h 5’). Creuem la pista que prové de Llinars i continuem per un corriol paral·lel, vers ponent. És un tram planer que ens recupera de la pujada. Passem pel costat d’una cabana enrunada i desprès, en una clariana, abastem la Font del Tilló que raja ran de terra, fent una mollera. Una fita ens assenyala que aquest punt és termenal entre Odèn (Solsonès) i Fígols i Alinyà (Alt Urgell). De nou dins el bosc, continuem pel ben endreçat corriol que ens aboca, a l’alçada del Coll de la Travessa (1.395 m), a una altra pista que prové del Pla de la Llacuna, sobre Llinars. Des d’aquesta collada, a la capçalera de la Vall de Lluc, ja podem albirar vers ponent la coma de les Anoves i la vall del Segre. També tota la Serra de Turp que s’allarga, abrupte i encinglerada per aquest cantó, de garbí a gregal, amb lo Cogulló just sobre el nostre cap.
Prenem la pista a mà dreta que, en considerable pendent, ens mena vers el nord fins al Coll de la Coma (1.480 m). Se’ns obre una nova perspectiva sobre la vall del Segre: ara albirem Coll de Nargó, la Serra de Carreu i el Boumort. Els cent quaranta metres de desnivell que ens separen del nostre destí son els més costeruts de l’itinerari. La pista acaba al coll on prenem un corriol que, entre llaçades i fort pendent, ens deixa al cim.

Cogulló de Turp (1.620 m, 3h 50’). Vèrtex geodèsic. Magnífica talaia amb bona panoràmica sobre el Pre-Pirineu, però també dels Pirineus. A ponent Coll de Nargó, la vall de Sallent, la collada de Bòixols i les serres de Carrànima i Carreu. A mestral Organyà, les Serres de Boumort, Prada i darrere, a l’horitzó, el cordal de cims que tanquen el circ sobre la Vall Fosca. Més enllà albirem el perfil suau de la Torreta de l’Orri. Vers el nord, difícil de destriar entre la munió de cims propers als tres mil, intuïm el Massís de la Pica d’Estats. Vers gregal i al fons de la vall destriem els nuclis de Perles, Alinyà i l’Alzina. A sobre el Cadí no ens permet albirar més enllà. Passa el mateix vers sol ixent, on darrere el Tossal de Cambrils, el massís del Port del Comte ens retalla l’horitzó. Desprès del Puig Sobirà, seguint en aquesta panoràmica en el sentit de les busques del rellotge, destaca a la llunyania el Montseny i encara Sant Llorenç i Montserrat, ja vers xaloc. Per migdia marxa la vall del Segre, on hi lluu el pantà de Rialb. Vers garbí, ja més proper, el d’Oliana, les moles del Corb i de Sant Honorat i, sobretot, l’Aubenç. Darrere el Montsec de Rúbies i el d’Ares.
Desfem el camí d’anada fins al Tilló on, per comptes de prendre el corriol pel que hem pujat, seguim per la pista que desprès de revoltar a migdia, ens encara a llevant. Som al Pla de la Llacuna. Rebutgem diversos ramals a dreta i esquerra continuant en la mateixa direcció per la principal fins a una cruïlla, ja a la vista de Llinars i Cambrils, a partir de la qual continua pavimentada. Podem baixar per la pista i enfilar-nos pel primer trencall a mà esquerra, però estalviem temps seguint sense camí, propers a la carena, anant a passar pel costat d’un forat de trumfos o trumfera [2], vers gregal (ENE), en direcció a un dipòsit d’aigua. Abans d’arribar-hi abastem un camí carreter i una cruïlla amb un rètol indicador de l’itinerari 7 de la Fundació Territori i Paisatge, que ens dóna 35’ per a Santa Pelaia.
Guiats per rètols indicadors, estaques i senyals de pintura grocs, marxem planerament pel camí carreter vers gregal fins al Coll de Voltrera (1.330 m) on comencem una forta davallada per una pista molt precària i aixaragallada. Quan el camí planeja, podem observar encara ben perceptibles, restes de l’antiga explotació minera de lignits.
Travessem per sota una línia elèctrica i abastem una cruïlla (rètols indicadors de ruta i plafó explicatiu de la restauració –poc reeixida al meu entendre– de l’explotació minera). Continuant per la pista vers gregal, arribem en poca estona a Santa Peleia, encimbellada sobre el Roc de l’Ermita.

Santa Pelaia/Roc de l’Ermita (1.262 m, 4h 10’). Petita ermita romànica d’una sola nau amb absis. El Roc de l’Ermita és una balconada sobre la vall del Torrent del Bast que gaudeix d’una bona vista sobre l’entorn.
Retornem a la cruïlla. Podem continuar per la pista en direcció al Coll de Boix i deixar-la per un camí carreter a mà esquerra, en baixada. Però farem marrada. És millor baixar sense camí vers xaloc (SE), creuant una rasa, fins al mas rònec de Cal Remellat, en estat semi ruïnós. Pel costat del mas i d’antigues feixes de conreu seguim pel camí carreter que aviat fa un parell de revolts. Al segon, una estaca ens indica que hem de deixar-lo per un altre força més precari que surt a mà dreta. Vers xaloc i en baixada, anem a creuar el torrent que baixa del Coll de Boix.
A l’altre marge continuem vora el torrent fins a una pista que baixa de Cal Gili, a tocar la carretera (rètol indicador que ens dóna 1h 35’ per Perles). Seguim la pista a mà esquerra, vers gregal (NE) passant pel costat de la Font de Querol. Aviat acaba la pista [3] i continuem per un senderó que, pel marge dret del torrent i vers gregal primer i nord desprès, ens anirà apropant als Corrals de Perles, uns masos que podem albirar torrent avall en aquella direcció.
Senderó avall abastem un camí carreter en estat precari que seguim. Deixem a mà dreta un ramal que puja a la carretera, passem per davant del mas de Can Fiter i quan som a Cal Casalet, on acaba el camí carreter, fem un gir de 360º vers migdia seguint un sender poc definit. Més enllà girem 90º a mà dreta per un corriol que baixa decididament a buscar el marge dret del torrent [4].
Contraforts de pedra i un grau ben guanyat a la roca ens assenyalen que estem trepitjant un antic camí de bast en un tram força engorjat. El torrent del Bast salta i s’entolla entre les timbes calcàries. Desprès de creuar-lo a gual, continuem camí pel marge esquerre per on discorre una antiga canalització d’aigua, ara fora de servei [5].
Propers al riu, les primeres cases del poble ens queden a l’altre marge. Encetem una pista, creuem el torrent, marxem vers llevant pel marge esquerre del riu i el travessem per una passera de fusta.

Riu de Perles (688 m, 5h 40’). Prenem vers ponent un camí pavimentat que passa vora un seguit de cases aïllades del nucli de Perles, fins a la carretera que ens caldrà seguir poc menys de dos quilòmetres fins al punt de sortida (6h 15’).

  • [1] La pujada per la Vall de Lluc es fa per l’antic camí de Canelles a Cambrils. Fins al cim del Cogulló hi ha taulons i pals de senyalització, malgrat que hi manquen els rètols. Tampoc hi ha senyals amb pintura. Però el camí és net i ben esporgat. Als trams que podrien resultar dubtosos o a les cruïlles, hi ha fileres de pedres a banda i banda que el defineixen perfectament. Això fa que sigui molt fàcil de seguir i gens perdedor. A la baixada trobarem força rètols i estaques a diversos punts (sobretot a les cruïlles) amb direccions i horaris estimats. També senyals de pintura heterogenis. Però, sobretot a la part alta, sota el Coll de Boix, la coincidència amb altres camins i trams pocs fressats i gens evidents, farà que calgui estar molt atents per no fer marrada.
  • [2] La patata (trumfo) que es recull en aquesta zona és molt apreciada. Sobretot les de la varietat del bufet, però també de la mena Kennebec i Red Pontiac. Al Pla de la Llacuna hi ha força feixes dedicades a aquest cultiu.
  • [3] De Santa Pelaia fins a la font de Querol, a banda dels rètols i estaques, hem pogut guiar-nos per senyals de pintura grocs. A partir d’aquí en trobarem de grocs i blaus i més endavant, vermells. També trobarem fites que en alguns punts ens ajudaran més que els senyals.
  • [4] Aquest dos masos dels Corrals de Perles conserven encara dret l’habitatge, però els coberts mig enrunats. Cal estar molt atent perquè a partir del segon mas el camí no és gens evident ni gaire fressat i, com acostuma a passar on més cal, els senyals de pintura i indicadors, inexistents. Cal refiar-se de les fites.
  • [5] L’antiga canalització d’aigua s’ha substituït per un tub superficial que provoca un impacte visual considerable.