Arxiu de la categoria: Val d’Aran

Tuc de Molières

des de l’Artiga de Lin i baixada per Aiguallut

Distància 17,3 Km
Desnivell acumulat +1774 -1385 m
Nivell de dificultat difícil
Data 3 de setembre de 2009
Cartografia Ed. Alpina. Aneto-Maladeta (1:25000)

Clàssica travessa entre la Val d’Aran i la Ribagorça. Des de l’Artiga de Lin és habitual fer-la passant pel Coll de Toro o pel dels Aranesos. També de forma circular, retornant pel port de la Picada. Aquí amb l’afegitó de pujar el Tuc de Molières. Així ajuntem dues excursions en una.
El Molières és un tres mil força assequible. Un dels itineraris per anar-hi és per la Vall de Molières, des de la boca sud del Túnel de Vielha. Però també des de la Val d’Aran, pel Coll dels Aranesos (Coth des Aranesi) o pel Coll de Toro (Coth deth Hòro). Aquestes darreres coincideixen a l’últim tram del camí amb la ruta que hi puja des de la Ribagorça, pel Plan d’Aiguallut. Al meu parer, pel aquest costat és més fàcil perquè, tot i ésser més llarga i desnivellada, estalvia un pas delicat al coll de Molières, sota el Cap deth Hòro.
Gaudirem d’una varietat paisatgística sorprenent. Començarem travessant zones de material esquistós, desprès granític i acabarem amb calcari. Bona part del camí transitarem pels peus de l’alterosa Forcadana o Malh des Pois. El Tuc de Molières, malgrat ésser un cim amb poca personalitat, gaudeix d’unes perspectives supèrbies, sobretot del massís de la Maladeta. I, per si tot això no justifiqués l’esforç de la caminada, hi afegirem la curiositat geològica de començar-la per la surgència dels Uelhs deth Joèu i acabar-la per l’engolidor del Forau d’Aiguallut, destí i origen respectivament, del cabal del l’alta conca del riu Ésera.
Sense neu ni glaç, no és una ruta tècnicament difícil: no hi trobarem passos aeris ni compromesos. Tan solament punts on caldrà ajudar-nos amb les mans. Però si que cal tenir en compte el fort desnivell acumulat i la llargària.
A la imatge el Malh des Pois o Forcanadala que vetllarà els nostres passos tot el camí.

Accés. Des d’es Bòrdes prenem una pista asfaltada que en 12 quilòmetres puja a l’Artiga de Lin.

Artiga de Lin (1.470 m)
Marxem vers migdia per una pista fins al Plan de l’Esquerra. A l’alçada del Pònt des Garonetes (rètol indicador, dóna 2h 15’ pel Coth des Aranesi), prenem un corriol poc fressat i travessem l’ampli prat pel marge esquerre del Barranc des Pois (sec en aquesta època de l’any). En aquella direcció veiem un evident coll (Coret des Pois) de la mateixa alçària, però més a llevant del que ens adrecem. Darrere hi treu el nas el Malh des Pois o Forcanada. La imatge d’aquesta alterosa muntanya ens acompanyarà pràcticament tot el recorregut. Creuem el barranc i a l’altre cap del prat entrem al bosc. El camí -ara molt fressat- s’enfila, moderadament primer, fort desprès.
Superem un esperó rocallós on en algun punt ens ajudem amb les mans. Guanyem alçària ràpidament. A mà dreta sentim el brogit del Barranc des Pois. Per l’esquerra veiem el salt del torrent que baixa del Tuc des Neres. En aquest punt sol haver-hi una congesta tot l’any, per on el torrent s’hi esmuny. Les aigües d’aquests dos torrents queden engolides abans d’arribar al Pla de l’Esquerra.
Girem 90º a mà dreta, vers garbí (SO) per pendent moderat. Transitem entre rocam i herbei per la graonada morrènica. Soterrada, sentin la remor de l’aigua escolar-se cap al Barranc des Pois. El Malh des Pois apareix imponent rere el coll. Deixem un primer estany apartat a mà dreta i abastem el segon, més gran.

Estanhon des Pois (2.058 m)
Indret d’una solitud abassegadora. A l’altre cap de l’estany, a ponent de l’imponent Malh des Pois, veiem la tartera per on caldrà enfilar-nos. Passem l’estany pel marge ponentí per tartera esquistosa on el corriol es difumina. Les fites ens guien. A l’altre cap encetem la pujada al coll. En llaçades amorosim el fort pendent. Quan estem a punt d’abastar la falda del Forcanada, virem 90º vers mestral, deixant una clotada a l’esquerra i en poca estona abastem el coll.

Coth des Aranesi (2.449 m)(1)
Divisòria entre la Val d’Aran i l’Aragó. Límit natural entre l’Aran i la Ribagorça, partió orogràfic d’aigües entre l’Éssera i el Garona, malgrat que després bona part de les de l’alta conca del primer retornin al segon pel Forau d’Aiguallut. Meravelles de la geologia. Enclotat, el coll no te gaire perspectiva de la zona. No albirem encara el nostre destí, però si el massís de la Maladeta.
No ens cal baixar als Ivons de l’Escaleta -tal com indica el mapa- per anar a buscar el camí que puja d’aquell cantó. Carenegem vers migdia, perdent poca alçària fins abastar un ivonet que travessem pel seu desguàs i prenem el corriol vers garbí (SE). Ens enfilem fort per terreny descompost i pedregós. Desprès travessem el desguàs de l’Ivó Alt de l’Escaleta i, vers migdia, seguim les sovintejades fites per sobre de grans blocs de granit moltonats. Ja podem albirar a la dreta, alterós, el Cap deth Hòro i a la dreta, quasi sense personalitat, el Tuc de Molières.
Per un llit de polits blocs de granit que ens facilita molt la marxa i pendent moderat, anem progressant vers migdia, en direcció a l’ampli coll entre el Molières i el Pic de Salenques. Quan grans fites ens ho assenyalen, girem a xaloc (SE). Terreny més descompost que dóna pas a tartera de grans blocs on cal ajudar-nos de les mans de tant en tant. Per pendent entre moderat i fort, abastem el cim.

Tuc de Molières (3.013 m)
Gran fita a l’allargassat cimal. Contrastant amb el seu vessant de mestral, cau abruptament per llevant i migdia sobre la Vall deth Molières. Magnífica panoràmica d’aquesta part dels Pirineus. Privilegiada talaia de la cara nord del Massís de la Maladeta. Per la baixada, desfem el camí fins a l’ivonet que hem passat a l’anada des del Colth des Aranesi.

Ivonet a l’Escaleta (2.468 m)
Per camí força fressat i fitat perdem alçària ràpidament, davallant entre llaçades per la gran graonada rocallosa de l’Escaleta, seguint el curs del torrent que s’escola saltant des dels ivons superiors.

Ivons de l’Escaleta (2.334 m)
El Coth des Aranesi queda sobre la nostra dreta, a llevant. Per terreny entre herbós i roquer, continuem vers mestral pel marge esquerre del torrent. Quan el camí s’encaixona, el torrent desapareix engolit sota un pedregar. S’obre davant nostre la Valleta de l’Escaleta. Salvem una graonada i continuem per camí més planer creuant aquesta àmplia coma herbada, plena de bòfies i basses per on s’hi escola l’Aigüeta de l’Escaleta. A mà dreta, vers sol ixent, destaca el Coth deth Hòro sota l’arrodonida Pena Nera.

Cruïlla a Coll de Toro (2.176 m)
Rètol indicador. Continuem per la coma vers mestral. Passem pel costat de la boca d’una cova. En aquest sector hi ha ressenyades diverses cavitats. Més endavant abastem el fil d’una altra graonada que obre sota els nostres peus el Pllan d’Aiguallut. Per un camí molt ben condicionat i empedrat, davallem al pla tot creuant el torrent per una palanca. Marxem pel marge dret del riu. Molt cabalós en aquest punt, engruixit a través de la Vall de Barrancs per les aportacions de les geleres a la falda de l’Aneto. Planerament abastem l’altre cap del pla on el riu s’encaixona i salta.

Cascada d’Aiguallut (2.022 m)
Formidable estimball del riu sobre un congost. Poc més enllà el congost queda tancat per un cercle d’altes parets i el riu desapareix literalment, engolit a la llera d’aquest clos: el Forau d’Aiguallut (2.016 m). (2)
La resta de l’itinerari davalla en moderat pendent per camí molt fressat i concorregut. Deixem a mà esquerra el que s’enfila al refugi de la Renclusa i abastem el Pllan d’Estan, a la Besurta (1.908 m).

Per acostar-nos a Benás ens cal prendre l’autobús (la circulació és restringida des del Vado del Hospital durant l’època estival) que ens hi mena per pista asfaltada.

  • (1) Fins aquí la composició del terreny que hem trobat és esquist, però al coll ja comencem a caminar sobre granit, material predominant al massís de la Maladeta. En canvi a la franja septentrional que inclou l’Escaleta i el Pllan d’Aiguallut és el terreny calcari el que predomina i que dóna lloc a fenòmens càrstics que faciliten els engolidors.
  • (2) L’engolidor del Forau d’Aiguallut envia subterràniament les aigües de l’alta conca de l’Ésera a la surgència d’Uelhs deth Joèu, a l’aranesa Artiga de Lin. Es transvasa així un cabal que per l’Ebre rauria a la conca mediterrània, a l’atlàntica, pel Garona. Aquest fenomen fou demostrat per Casteret a la primera meitat del segle passat, però era conegut i estudiat força abans. De fet Jacint Verdaguer ja se’n fa ressò al seu poema Canigó (La Maleïda, C. IV): Dels rius Garona i Éssera sa gran gelera és mare…




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Gran Tuc de Colomèrs

Des dels Banhs de Tredòs pel Circ de Colomèrs

Distància 11,3 Km (anada)
Desnivell acumulat +1372 -246 m
Nivell de dificultat difícil
Data 3 de setembre de 2009
Cartografia Ed. Alpina. Val d’Aran (1:40000)

Ruta per un dels indrets més interessants de la Val d’Aran: el Circ de Colomèrs. Delimitat a sol ixent pel Tuc de Gran Sendrosa, els Tucs de Ratera i del Bergús. A migdia, per la muralla coronada pel Gran Tuc (el més alt de la zona i punt culminant de l’excursió) i a ponent per la carena entre la Creu i les Agulles de Colomèrs, entre d’altres cims, tots de més de 2.600 metres d’alçària. Aquestes muntanyes conformen una gran falca aranesa entre les comarques del Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça. Orientada al nord, curulla de llacs que van desguassant els uns als altres fins a l’Estanh Major i d’aquest, a través del planell d’Aigües Tòrtes, a l’Arriu d’Aiguamòg, tributari del marge esquerre del Garona.
En dues ocasions anteriors que ho havia intentat la meteorologia em va girar l’esquena. Sobretot pel cantó de migdia, per l’estany Llong, on ens en va fer fora un gran xàfec. En aquella ocasió vàrem poder arribar poc més amunt de l’estany de Bergús i em sembla que és la ruta més fàcil per pujar al Gran Tuc de Colomers. Però aquesta, malgrat que més llarga i desnivellada, és molt atractiva.
Podeu escurçar-la ben be una hora (a l’anada i la tornada) si pugeu amb taxi des dels Banhs de Tredòs fins a sota l’Estanh Major de Colomers. A partir dels Banhs la circulació és restringida.
El camí és poc definit. Totes les ressenyes consultades hi menen pel Portau de Colomèrs, sota el Tuc de Bergús, pujant-hi des de l’Estanh Ratèra. Però seguint els punts per a GPS que em varen lliurar en Xavier Romero i en Joan ‘Gatsaule’, vaig pujar-hi per la que va fer de baixada un d’ells, per un collet més a ponent. Em va semblar el camí més directe i de dificultat semblant a la del Portau.
Per la llargària, el desnivell i el terreny pedregós que cal travessar, considero que és una ruta una mica difícil. Te dues parts ben diferenciades: La primera des dels Banhs de Tredòs fins a l’Estanh Obago, pura delícia. A partir d’aquí i, sobretot, a partir de l’Estanh deth Cap de Colomèrs, és una pujada per un pedregar molt costerut sense camí fressat, que es fa feixuga. Fins ben entrat l’estiu és fàcil trobar-hi congestes, llavors el piolet i els grampons poden fer falta. A partir de la carena és més fàcil, però encara queda superar un curt tram de fort pendent, abans del coll a migdia del cim.
En qualsevol cas el paisatge pel que transitarem i que el albirarem des del cim fan que valgui molt la pena l’esforç.

Accés. Des de Salardú prenem una pista asfaltada que mena als Banhs de Tredòs on cal deixar el vehicle perquè el trànsit a partir d’aquí és restringit. Podem prendre un taxi per a que ens deixa sota el barratge de l’Estanh Major de Colomèrs..

Banhs de Tredòs (1.766 m)
Comencem a caminar vers migdia seguint senyals grocs i blancs (PR) per un corriol ben fressat, pel marge dret de l’Arriu d’Aiguamòg. Camí planer, de bon fer entre pineda. Desprès gira a llevant i ens deixa als peus del Sauth d’Aigües Tòrtes, una bonica cascada, sota mateix de la cabana deth Vertedèro, al costat de la pista (rètols). Poc més enllà travessem el riu pel Pònt des Pletius, passant al marge esquerre. Desprès d’una curta pujada abastem un mirador.

Guardadèr d’Aigües Tòrtes (1.858 m)
Rètol indicador. Des don podem albirar el planell on el riu discorre mansament fent meandres i els cims que encerclen el circ. Durant tot el camí troncs de fusta ben disposats, ens ajuden a creuar els nombrosos reguerols que anem trobant. Seguim pel corriol, sempre ben fressat i vers migdia, fins que abastem de nou la pista al Pònt dera Montanheta. La seguim, escurçant-ne les llaçades per dreceres ben evidents, fins on la un gir de 180º (continua fins a la veïna vall de la Restanca), prop del barratge de l’Estanh Major de Colomèrs.

Camí al Refugi de Colomèrs (1.967 m)
(Rètol indicador) Un sender molt fressat s’enfila vers xaloc (SE). Quan el camí es fa més planer, abastem els Estanhs dera Lòssa. Un corriol surt a la dreta (rètol) cap al refugi, però nosaltres creuem el rierol i continuem el la mateixa direcció. Fort pendent fins al Lac de Clòto de Baish on girem 90º vers garbí (SO) fins al proper Coret de Clòto, on abastem el GR.

GR 11 (2.174 m)
Tram entre el refugi i el Port de Ratèra de Colomers. El prenem a l’esquerra. Camí planer i molt entretingut pel costat dels Estanhs Llong, Redon i Obago. Pel costat d’aquest darrer, quan una llengua de terra ens fica dins el llac, surt un corriol a mà dreta, ben fressat, senyalitzat amb pintura vermella. És el circuit llarg des estanys de Colomèrs. Abandonem el GR.

Circuit llarg de Colomèrs (2.250 m)
Hi ha dos circuits circulars que recorren els estanys del circ. El llarg és senyalitzat amb pintura vermella. Corriol ben fressat i senyalitzat. Fort pendent vers migdia. Als peus del Tuc de Pòdo el camí vira a ponent: l’abandonem per continuar en la mateixa direcció.

Ruta a l’Estanh deth Cap Colomèrs (2.472 m)
Abandonem el camí del circuit llarg de Colomers seguint un corriol poc fressat, senyalitzat amb fites escadusseres, vers migdia. Ens orientem per passar entre l’Estanh Ratèra i el del Cap de Colomèrs. El corriol va desdibuixant-se progressivament. Quan albirem el de Ratèra, per sota el nostre camí a mà esquerra, girem a garbí (SO) i anem a tocar del Cap pel seu marge llevantí. El resseguim uns metres i encetem la pujada pel pedregar.
Aquí el camí desapareix totalment i ens cal guiar-nos per les fites, difícils de localitzar dins la tartera. Fort pendent entre blocs que ens obliga a posar les mans més d’un cop. A mesura que pugem observem una curta, estreta i inclinada canal a mà esquerra. Els collet per on ens cal sortir és al costat, més a la dreta. Poc abans del collet retrobem indicis de corriol i abastem la carena.

Collet sobre l’estany de Bergús (2.790 m)
Als nostres peus vers xaloc (SE) l’estany de Bergús. En aquella direcció, entre l’estany i nosaltres, veiem el corriol que ve del Portau de Colomèrs. No cal anar-lo a buscar: carenegem decantats pel costat del Bergús, procurant perdre la mínima alçària possible seguint per tiranys més o menys fressats en direcció a ponent i l’evident coll a migdia del Gran Tuc. Fort pendent just abans del coll, on ens ajuntem al camí que puja pel cantó del Bergús. Del coll abastem el cim per camí evident i fressat, en moderat pendent.

Gran Tuc de Colomèrs (2.933 m)
Vèrtex geodèsic. Impressionant panorama del circ i de tot el parc d’Aigües Tortes-Sant Maurici.
Retornem pel mateix camí.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF