Arxiu de la categoria: Dificultat

Cadinell

Des de Josa de Cadí

Distància 4 km (anada)
Desnivell acumulat 706 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 23 d’agost de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Serra del Cadí-Pedraforca (1:25000)

Curta i fàcil ascensió a un cim modest que corona l’aïllada Vall de la Vansa, (o de Lavansa) encaixonada entre les serres del Cadí, del Verd i del Port del Comte.
El camí és fressat, evident i fa de bon seguir. Amb tot el tram final abans de la carena és molt costerut (atenció a la baixada!).

Accés
A Josa del Cadí hi podem accedir des de Gósol al Berguedà per la C-563 i el coll de Josa. També des de Tuixén. En aquest cas podem optar des de Sant Llorenç de Morunys al Solsonès per la C-462 i el Coll de Port o bé des de la Seu d’Urgell, per la mateixa carretera.

Josa del Cadí (1396m)
Al peu del poble aturonat hi ha diversos espais previstos per aparcar, al costat de la carretera d’accés. Prenem la pista que puja al coll de Jovell, però la deixem tot seguit per un camí a mà dreta que mena a Santa Maria.

Santa Maria de Josa (1440m)
Temple romànic d’una sola nau, amb campanar d’espadanya, que hom considera del segle XII. El segle passat es va apuntalar amb quatre contraforts per assegurar-ne l’estabilitat.
Continuem pel camí, ben fressat, fitat i senyalitzat com a GR i PR, en direcció NW pel marge dret hidrogràfic del Torrent de Jovell. Pujada constant en pendent entre suau i moderat. Quan creuem per segona volta la pista, ja tenim el coll a l’abast.

Coll de Jovell (1791m)
El creua la pista entre Cornellana i Josa. El GR 150.1 s’enfila a mà dreta a buscar la carena del Cadí. Nosaltres anem a l’esquerra esbiaixadament (SW), on unes fites ens assenyalen el camí que altrament passaria desapercebut. És ben fressat i les fites hi sovintegen. Descriu una bona marrada per superar el pendent de l’Obaga Negra que inicialment es manté entre moderat i fort, per passar a molt fort al tram previ a la carena.

Carena (2056m)
Una fita termenal al cap d’un roquissar senyala la partió entre els termes de Cornellana (la Vansa i Fórnols) i Josa (Josa i Tuixén). Seguint la vall del riu de Jovell podem albirar-hi Fórnols i Cornellana. El que resta fins al cim és carenejar (E) per terreny fàcil de suau pendent.

Cadinell (2112m)
Coronat per una fita i una senyera. Podem albirar-hi bé tota la Vall de la Vansa, però les serralades que l’envolten no ens permeten fer-ho més enllà. Únicament vers ponent és on podem atalaiar a més llunyania les serres l’Aubenç i de Turp i la Roca de Galliner. Retornem pel mateix camí.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Cadinell

Tossa del Braibal i Cap dels Agols

Des de la font de la Closa fins al refugi de l’Illa i retorn per la vall del Madriu

Distància 22 km
Desnivell acumulat 1430 m
Nivell de dificultat difícil
Data 9 i 10 d’agost de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Andorra (1:40000) Cerdanya (1:50000)
  Govern d’Andorra. Mapa topogràfic (1:25000)
Informació d’interès http://www.madriu-perafita-claror.ad/

Itinerari circular per la Vall del Madriu-Perafita-Claror, declarat per la UNESCO Paisatge Cultural del Patrimoni Mundial. Dit això seria balder lloar les virtuts dels paratges pels que transcorre.
Fet en una sola jornada, resulta molt exigent, tot i que s’acostuma a retallar baixant a la vall des de l’Estany Blau. Nosaltres el plantegem en dues jornades, aprofitant la proximitat del refugi guardat de l’Estany de l’Illa. Amb dues parts ben diferenciades: la de l’anada amb fort desnivell i un tram dificultós, contrasta amb la de retorn que esdevé un passeig per gaudir-ne plàcidament.
Les dificultats es concentren en el tram del Caser dels Pans, entre la Tossa del Braibal i el Cap dels Agols. Curt tram de terreny delicat en fortíssim pendent a evitar en cas de mullena i que ens mereix la consideració de difícil. La resta de l’itinerari, a banda de l’exigència física pel desnivell, diríem que és fàcil.

Accés
A l’alçada de les Escaldes per la CG-2, prenem la revirada i costeruda CS-200 a Engolasters. Passat el poble, direcció a l’estany, en un revolt a mà esquerra, sortim per la dreta per accedir tot seguit a l’àrea de lleure de la Font de la Closa.

Font de la Closa (1515m)
Prenem el ben apariat, fressat i senyalitzat (rètol i punts grocs) camí al coll Jovell que puja per l’obaga en fort pendent (S). Aquesta serà la tònica fins al cim. Pocs metres abans del coll trobem el camí de l’Estany d’Engolasters per on discorre el GR-11.

Coll Jovell (1780m)
Hi ha una taula amb bancs. Cruïlla de camins ben indicada: el que baixa als Cortals de Ràmio, per on segueix el GR, el del Solà de Ràmio, per on retronarem, el que prové de la via ferrada del Roc d’Esquers i el de la Tossa del Braibal. Prenem aquest darrer (E) que també és senyalitzat amb punts grocs i molt fressat, per l’obaga. Quan atenyem la carena hi trobem trams pedregosos. Quan anem deixant enrere el bosc podem albirar alguns cims com el de Carroi, sobre Andorra la Vella, que identifiquem fàcilment per les seves antenes de telecomunicacions, el Comapedrosa o el de Casamanya. En algun punt podem abocar-nos, com des d’una balconada, sobre la vall del Madriu per la que retronarem.
A partir de la Font del Comiol, que trobem indicada sobre una pedra, encetem el llarg planell somital de la tossa, superant una successió de turons darrere dels quals s’amaga el cim.

Tossa del Braibal (2657m)
Coronada per un vèrtex. Amb poc menys de cinc quilòmetres hem superat la major part del desnivell. Tot i la seva modesta alçària, podem albirar-hi la bona part dels cims del Principat. No gaire més enllà perquè les valls estan envoltades de cotes prou més enlairades. També atalaiem algunes viles com les Escaldes, Andorra la Vella i la Massana. Especialment vistosa resulta la contemplació de l’abrupte vessant nord del cordal entre la Muga i el Calm de Claror, sobre la Vall del Madriu, contrastant amb els suaus pendissos que presenta per migdia.
La carena continua vers el SE on podem veure-hi el camí que la ressegueix així com un parell de túmuls rocallosos. El de l’esquerra, més alt que l’altre, té un collet a la també a la seva esquerra. És el Cap dels Agols a on ens adrecem i el collet el punt on davallarem després d’enfilar-nos-hi.
A mesura que ens hi atansem la carena va afilant-se i esdevé crestall on ens caldrà ajudar-nos amb les mans en més d’un lloc. Els punts grocs ens guien pels millors passos. Després d’un tram de camí fàcil afrontem el túmul rocallós on les dificultats per continuar carenejant són ben evidents.

Caser dels Pans (2613m)
Per això ens cal davallar pel vessant de migdia, en fortíssim pendent per terreny poc fiable, i començar a flaquejar. El rastre del camí és manté a la baixada, però es va difuminant durant el flanqueig on el terreny és més pedregós. Hem d’esmerçar-hi tots els sentits per no perdre la continuïtat dels punts grocs i les fites i no donar un mal pas que, en aquestes condicions, podria comportar conseqüències.
Aquest tram al mapa s’anomena «Caser dels Pans». La cartografia andorrana ressenya les canals que es despengen des d’aquí cap a la vall com «dels Planells de Baell». Som just a la vertical de la barraca de la Farga per on passarem a la tornada.
Per recuperar la carena remuntem una canal herbada de fort pendent i, per terreny fàcil, atenyem el cim del túmul rocallós que en sobresurt.

Cap dels Agols I (2647m)
El nom li ve de la contrada al peu del vessant nord on hi el torrent homònim que neix d’uns estanyols. Etimològicament hom creu que és un derivat d’«aigols», mulleres o estanyols. També l’hem vist anomenat com a «les Àgols».
Té menys prominència que el seu veí i, en conseqüència, resulta menys panoràmic.
Ens cal davallar, continuant pel carener (E) fins a un collet molt evident on creuem el camí entre el refugi dels Agols i l’Estany Blau. Hi ha un pal indicador de camins i també hi són pintats sobre les roques. Nosaltres continuem pel llom carener en direcció (NE) a l’Estany Forcat i el Refugi de l’Illa, fins a sortir sobre un ample planell on discorre un ben fressat camí paral·lel, pel vessant nord, al del refugi dels Agols.

Cap dels Agols II (2680m)
La cartografia andorrana el situa sobre aquest planell, en un punt sense prominència on hi ha una placa metàl·lica que l’assenyala.
Davallem (SE) fins a trobar un pal indicador pel refugi de l’Illa. Es tracta del camí que, vorejant l’Estany Forcat, baixa a trobar el GR a l’alçada del de la Bova.
Nosaltres però continuem «a criteri» fora de camí per terreny franc i obert en direcció ESE, vorejant els estanys de Gargantillar i una mica per sobre del Forcat. Més enllà del darrer estany i desprès d’haver superat una graonada, desviant-nos lleugerament vers el NE, reprenem el rumb ESE i recuperem els senyals grocs (1) ja a la vista de l’Estany Rodó i el refugi de l’Illa que atenyem un cop superat el tarter de la riba de l’estany.

  • (1) És la senyalització per accedir des del refugi al Pic dels Llops o Alt del Gargantillar.

Refugi de l’Illa (2488m)
Al peu de l’estany homònim i sobre del Rodó, al circ que formen els pics dels Llops, dels Pessons i de Ríbuls, en una bella raconada on conflueixen els GR 7 i 11. Alçat sobre l’antic refugi lliure —magatzem i allotjament durant la construcció de la presa— és un modern equipament molt funcional, guardat la major part de l’any.
Per molt bon camí —pel que hi discorren els GR 7 i 11— baixem (SW) a buscar el riu Madriu que seguim pel seu marge dret. Passem pel refugi lliure del riu dels Orris, el Pla de l’Ingla, la Barraca de la Farga d’Andorra i el tambéi lliure de Fontverd. Tot el camí és de molt bon fer, bona part acompanyats pel brogit de l’aigua que salta i s’entolla en raconades idíl·liques.
Més enllà del refugi de Fontverd, en una bifurcació de camins, deixem el GR i prenem a mà dreta el del Solà de Ràmio. Ben apariat i senyalitzat amb punts grocs, contràriament al que el seu nom podria fer-nos pensar, és força ombrívol. Amb pocs desnivells ens retorna al coll Jovell.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Tossa del Braibal i Cap dels Agols

La Muga, Tosseta de Vallcivera i Tossa Plana de Lles

Des del Cap del Rec pel Prat de l’Agna i retorn per l’Estany de l’Orri

Distància 17,1 km
Desnivell acumulat 1167 m
Nivell de dificultat moderat
Data 19 de juliol de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Andorra (1:40000) Cerdanya (1:50000)

Bellíssim itinerari per un cordal de cims entre Catalunya i el Principat d’Andorra. Ben variat amb prats, pinedes, estanys, carenes rocalloses i àmplies perspectives.
La llargària és considerable, però cal tenir en compte que quatre quilòmetres ho són per pistes. A la carena entre la Muga i la Tosseta de Vallcivera ens caldrà estar ben atents a les fites i rastres de pas per encertar les millors opcions. En alguns punts ens caldrà ajudar-nos amb les mans. En un n bon tram de baixada ni hi ha senyalització ni camí fressat.

Accés
A la N-260, a l’alçada de Martinet, prenem la revirada LV-4036 fins a Lles de Cerdanya i continuem per la pista asfaltada que puja a l’estació d’esquí i refugi del Cap del Rec.

Cap del Rec (1960m)
Per sota del refugi prenem el camí al Prat de l’Agna (E). Està senyalitzat com itinerari 26 (1) i és un tram del GR 11.10.
Al Collet de Salamí deixem el GR i anem a l’esquerra (N). Quan creuem el Torrent de Sassà, fem un gir de 90º (E-NE) i passem per sobre el Prat de l’Agna. Més enllà deixem a mà dreta el Camí de Viliella (bifurcació senyalitzada). Tot seguit s’acaba la pista. Si fins aquí hem marxat planerament, ara comencem a guanyar alçada pujant per un camí ben fressat, entremig d’una pineda de pi negre. Més amunt, per la dreta, trobem el camí que puja de la Vall de la Llosa, des de prop de la Baraca de la Farga. Anem a l’esquerra (NW). Per entremig de la pineda creuem el Torrent de Prat Castilló i prou més amunt atenyem un ample prat.

  • (1) Camí a la Tossa Plana pel Prat de l’Agna i Estanys de la Muga. Senyalització amb números negres sobre fons groc. Com a tota la Baixa Cerdanya aquest tipus de senyalització senderista és molt deficient: manca indicacions a les bifurcacions (un sol punt) i la de continuïtat és ineficient. Per sort, a base de fites, el voluntarisme supleix amb escreix la deficient senyalització «oficial» que ens servirà únicament per confirmar de tant en quan, que anem per bon camí.

Prat de la Riba (2245m)
Ampli planell homònim de l’il·lustre polític castellterçolenc. Podem albirar la Muga vers el NNE. I també la Vall d’Engaït i els cims que envolten els Engorgs i la Vall del Duran. Aquí el corriol és difumina, però les fites ens ajuden a creuar-lo (NNW) fins a sortir sobre un camí (2) que prenem a mà dreta. Per aquesta ben apariada, fressada i planera senda, anem revoltant en sentit contrari a les busques el llarg esperó SE que es despenja del gran planell somital de la Tossa. Quan acaba de cop ens cal anar a la dreta (N) per entremig d’un tram d’herbei i roquissar on el corriol és poc fressat tot i que les fites sovintejades ens ajuden a no perdre’l. Creuem el Riu de la Muga i anem endinsant-nos (NW) a la coma homònima, superant successives graonades a la morrena frontal de l’antic circ glacial, en pendent entre moderat i suau.

  • (2) Aquest camí per l’esquerra creua al mateix prat i prové del Cap del Rec pel Clot de Sassà i l’antiga cabana de caçadors. Però a partir d’aquí té un tram perdedor.

Estany gran de la Muga (2556m)
Hi ha un segon estany més petit al SSE que no podem albirar de moment. Som al bell mig del circ entre la Tossa Plana de Lles (WSW), la Tosseta de Vallcivera (NW) i la Muga (NE). El Coll de la Muga i la llarga pala que hi puja són ben evidents. Enfilem (NE) per un camí prou fressat en fort pendent. No ens call arribar al coll: a criteri deixem el camí per flanquejar a la dreta en direcció a l’evident cim.

La Muga (2861m)
Coronada per una senzilla fita. El que més atrau la nostra atenció és el cordal carener amb la Tossa Plana, següent objectiu, però podem atalaiar-hi bona part dels cims que coronen les valls andorranes i cerdanes.
Tot i la proximitat del Principat, encara som en terme de Lles de Cerdanya: tota la coma de Vallcivera, entre la Tosseta i el Pic de Ríbuls, així com la d’Engaït fins a la Portella Blanca hi són.
Davallem del cim vers el coll i comencem a carenejar (WNW) per camí fressat deixant sobre nostra a la dreta la Mugueta. Després ens esquivem un parell d’esperons rocallosos on en més d’un punt ens cal ajudar-nos amb les mans per progressar. Superem el primer per la dreta, en el sentit de la marxa, i el següent per l’esquerra, ben atents a les fites i rastres de pas per encertar la millors opció.

Tosseta de Vallcivera (2846m)
La panoràmica és semblant a la de la Muga, millor de cara a la Coma de Vallcivera i la Vall del Madriu. Des del cim i de cara a la Tossa Plana podem veure la Portelleta i el contrafort per on puja decididament el camí que haurem de fer per guanyar-ne el cim. I a l’esquerra el llarg llom per on en baixarem.
Davallem fins a la Portelleta i enfilem en fort/fortíssim pendent el ben fressat camí que ens mena al cim.

Tossa Plana de Lles (2905m)
Fent honor al seu nom el cim és un amplíssim planell del que a penes en sobresurt un turó prominent. Aquesta característica fa que, malgrat la seva alçària, tingui poca visibilitat sobre indrets propers més baixos, a no ser que ens atansem als cantells del tossal. Tanmateix des del cim ampliem el nostre horitzó visual, respecte dels veïns visitats, envers les serres del Sirvent i Airosa.
Davallem del cim vers el SE adreçant-nos a un túmul pedregós en aquesta direcció, que salvem per l’esquerra. Des d’aquí baixem propers a la carena seguint rastres de corriol corresponents al camí que puja per dels Estanys de la Muga per un coll molt evident i que forma part de l’itinerari 26.
Abandonem l’incipient camí a criteri, baixant a la dreta a creuar pel bell mig (SE)  l’ampli planell que tenim davant. No hi ha camí definit ni fitat, però el pas és franc entre pedregar i herbei. Anem a buscar el cantell del planell, allà on cau abruptament sobre el Clot de la Riba. Ens pot servir de referència un aflorament de roques blanques, passat el qual, poc més avall girem a la dreta.

El Llomar (2625m)
Tal com el seu nom indica baixem per un llom (S) entre el Clot de la Riba i el de l’Orri en direcció a un clap de matollar més fosc al bell mig del prat de Fornell que veiem al capdavall. Seguim més o menys l’itinerari dibuixat als mapes però a criteri, sense camí definit. Trobem grups de fites escadusseres i sense continuïtat o que ens menen cap a on no ens convé.

Fornell (2365m)
Prat al final del llom on anem a la dreta (SW) endinsant-nos a la pineda per un gimcana entre vells troncs abatuts producte, tal vegada, d’algun esclafit de fa anys. Per sort aviat apareixen de nou fites i, ara, ben sovintejades. A mesura que baixem el camí es va definint millor.

Estany de l’Orri (2160m)
Apartant-nos una mica del camí atenyem aquest estany amagat, envoltat de pineda i glans blocs granítics, formant una raconada bella i especial.
Ja solament ens resta seguir (SSE) l’ample i ben fressat camí que hi puja des del Cap del Rec. Creuem la pista a les Pollineres i, desprès de travessar el Torrent de l’Orri, en prenem una que ens retorna al punt de sortida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF
Itineraris relacionats:
La Muga des de la Vall de la Llosa
Tossa Plana de Lles (raquetes)

Powered by Wikiloc

La Muga,Tosseta de Vallcivera i Tossa Plana

Montorroio

Des de Sallente per la Collada d’Espòs. Retorn per la d’Entremonts.

Distància 10,8 km
Desnivell acumulat 1112 m
Nivell de dificultat moderat
Data 12 de juliol de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Vall Fosca (1:25000)

El Montorroio és un cim del cordal que separa la Vall Fosca (Pallars Jussà) de les valls de la Noguera Pallaresa (Sobirà), situat entre el Pic de la Pala Pedregosa i el Montsent. És força habitual ajuntar la seva ascensió amb la d’aquest darrer cim.
A la falda dels dos cims el camí no és gens definit. Trobarem algunes fites escadusseres que ens confirmaran que anem per bon camí. Però tampoc hi ha problemes d’orientació, llevat de boira. En canvi a tot el cordal carener és prou fressat. Cal parar compte en un curt tram dels Crestells de Montorroio.

Accés
Per la L-503/C-272 carretera de la Vall Fosca que puja de Senterada a l’embassament de Sallente. Aparquem sobre la presa.

Presa de Sallente (1772m)
Enfilem el ben condicionat sender de Pigolo que en còmodes llaçades va guanyant la canal homònima.

Carrilet d’Estany Gento (2137m)
Via de l’antic carrilet entre l’Estany Gento i la cambra d’aigües de la central de Cabdella, per al transport de persones i material.
Prenem (E) un poc definit corriol a l’entrada de la petita mina del tren. Avancem pel marge esquerre hidrogràfic d’un torrent fins a creuar-lo uns seixanta metres més amunt d’una captació d’aigua.
Remuntem per una pala herbada on no hi ha camí fressat, solament tiranys del bestiar per abeurar-se, fins a enfilar-nos sobre un llom on a la nostra esquerra albirem la Coma d’Espòs. No ens hi incorporen encara: continuem per aquest llom fins a creuar el Barranc de la Coma d’Espòs, quan ja tenim el coll a la vista. A la darrera rampa el camí ja és ben definit.

Collada de Coma d’Espòs (2638m)
Entre el Pic de Pala Pedregosa i el Montorroio. A l’altre vessant podem albirar els estanys de la Mainera.
Enfilem (S) en fort pendent per una pala entre herbada i pedregosa en direcció a un turó de rocam fosc que no és més que un primer contrafort de la carena. Pocs metres més amunt del coll el camí es va definint. Esquivem aquell turó per la dreta i guanyem la carena, ja amb el cim a la vista.
Revoltem també per la dreta (vessant ponentí) en sentit contrari a les busques fins a trobar el camí dels Crestells que seguim fins al cim.

Montorroio (2862m)
Bona talaia, tot i que vers el NNW on el Pala Pedregosa i Mainera, més alts, li lleven visibilitat. Vers el sud és eclipsat pel Montsent. També ens passen mig desapercebuts els estanys de la capçalera del Flamisell. En canvi podem atalaiar des del massís de la Maladeta fins al Port del Comte o la serra del Verd. També el Mont-roig i Ventolau, Certascan, Pica d’Estats, Comapedrosa,…
Davallem vers el SE seguint un corriol prou definit a buscar els Crestells. Deixem la cresta a l’esquerra passant pel vessant ponentí fins que a l’alçada del turó més alt on cal passar al vessant llevantí. Aquí trobem l’únic pas delicat de l’itinerari, per un terreny molt descompost en fort pendent on ens cal extremar la precaució. Baixem enganxats al rocam de la dreta, que ens dóna més seguretat, fins a retrobar el camí estable pel que seguim flanquejant.

Collada d’Entremonts (2712m)
Entre el Montorroio i el Montsent. No ens cal arribar-hi. Uns metres abans fem una colzada de 90º i continuem baixant vers el NW. Mantenim aquesta direcció fins a retrobar el camí d’anada.
Itinerari relacionat: Montsent de Pallars
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Montorroio

Roca Colom i Costabona

Pel Pla dels Estanys i retorn pel Serrat de la Balmeta

Distància 13 km
Desnivell acumulat 1034 m
Nivell de dificultat moderat
Data 6 de juliol de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser (1:25000)

Ascensió a dos cims emblemàtics del Pirineu Oriental, termenals entre el Ripollès i el Vallespir. Separats dels cordals principals, ofereixen àmplies perspectives.
Les dificultats d’aquest itinerari es concreten en l’accés a la Roca Colom des del Pla dels Estanys pujant per la via més directa que implica una curta i fàcil grimpada prèvia al cim. Podem esquivar-la fent-ho per la Portella de Concròs (o del Callau). L’altra dificultat és que alguns dels camins són poc o gens fressats i, en bona part, no senyalitzats. Fins i tot allà on hi ha senyalització amb fites cal estar ben atent per no perdre’n la continuïtat.
A banda d’això ens resultarà una ruta molt plaent on, a banda de les bones vistes, gaudirem d’un paisatge ben variat.

Accés
Per la carretera que puja de Setcases a Vallter 2000, prenem a mà dreta la pista forestal que mena a Espinavell. No és pavimentada però apta per a tota mena de vehicles. Més enllà d’un pas canadenc, quan la pista fa una colzada per salvar uns torrents, trobem prou espai per aparcar-hi diversos vehicles.

Clot de la Baga de Ventaiola (1597m)
Sense cap indicació ni senyal. No cal confondre amb el Torrent de Concròs que creua la pista uns metres abans. Prenem un corriol poc fressat pel marge dret hidrogràfic del torrent (N). Més amunt el torrent és sec i puntualment passem al marge esquerra per retornar a l’altre. Prou més amunt comencem a veure alguna fita i, poc més enllà, una de ben gran sobre una roca ens senyala que cal abandonar la llera per l’esquerra. Ens enfilem, ara per camí fressat i fitat, fins a una clariana.

Pla de Concròs (1833m)
Ample planell entremig de la pineda on es perd el rastre del camí. A l’extrem nord unes fites ens n’assenyalen la continuïtat (N). Anem lleugerament a l’esquerra i creuem un camí transversal poc definit, senyalitzat com a PR (1). També apareixen senyals vermells que seguim a partir d’aquí (N, dreta amunt). Atenyem el Torrent de Concròs que anem seguint propers al seu marge esquerre hidrogràfic, mentre anem guanyant alçària. Els punts vermells desapareixen però continuem per rastres de camí i pel mateix marge.

  • (1) Els mapes no senyalen de quin es tracta. Com que l’havíem seguit, sabem que per la dreta mena al Camí de la Balmeta.

Font dels Estanys (2168m)
Surgència arran de terra, orígen del torrent de Concròs. Pugem per un corriol fins al bell mig del circ.

Pla dels Estanys (2241m)
Antic circ lacustre entre les Roques Blanques i la Roca Colom. Actualment dels estanyols solament en resten mulleres. Anem a la dreta (ENE) i enfilem per una llarga pala entre pedregosa i herbada, sense camí definit i fort pendent, fins a la base d’una canal molt evident. A mitja pujada creuem un corriol transversal que ignorem on va ni d’on ve dons no apareix ressenyat als mapes.
Enfilem per la canal on en algun punt haurem d’ajudar-nos amb les mans, especialment a la sortida per tal de superar un curt crestall. Després d’aquest pas tenim el cim a tocar.

Roca Colom (2506m)
És el punt més alt de la llarga carena entre la Portella de Mentet, sobre Ulldeter, i el Pla Guillem, a tocar el massís del Canigó. Entre aquesta carena i el Costabona que ressalta ben evident al SE, formen la Coma del Tec, capçalera del riu homònim que creua al Vallespir i el Rosselló en el seu curs vers la Mediterrània al terme d’Elna.
El camí al Costabona és ben evident revoltant en sentit antihorari la capçalera d’aquesta coma. Baixem suaument fins al Coll de Pal flanquejant fora de camí fins a trobar el que puja de la coma, a l’alçada del monument al Meridià Verd, que seguim fins al cim en moderat pendent.

Costabona (2465m)
Coronat per una taula d’orientació. Cal accedir-hi en un dia molt clar per poder albirar tot el que s’hi descriu. El que més sobresurt és el cordal Núria-Ulldeter i el massís del Canigó. Més llunyans també podem albirar-hi el Carlit i els Peric.
Retornem al Coll de Pal. A l’alçada del Monument al Meridià Verd fem drecera per l’esquerra fins a trobar el GR que seguim breument per deixar-lo per un camí ben fressat a l’esquerra que revolta la coma del Torrent de Mascarell. N’hi ha un parell més de paral·lels, a més baixa cota. El que prenem nosaltres és el més alt.
El camí és ben fressat mentre flanquegem (SE) però quan comencem a davallar pel llom del Serrat de la Balmeta (S), se’n perd el rastre entre la pineda i l’herbei dels prats de pastura. Hi ha grans fites, però a les Collades de Dalt, cal estar atent per no perdre’n la continuïtat. Resseguim tot el llom del serrat fins al coll.

Collada de la Balmeta (1975m)
Deixem a baix a l’esquerra el refugi forestal i anem a buscar la pista que seguim pocs metres per prendre un camí poc definit a mà esquerra, senyalitzat amb pintura carbassa (W). Perdem alçària per entremig de prats de pastura fins que entrar a una avetosa on el camí ja és ben definit. Sortim a la carretera de Setcases a Espinavell que seguim un quilòmetre i mig a mà dreta per retornar al punt de partida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Roca Colom i Costabona

Itinerari relacionat: Roca Colom des de Vallter 2000

Bufadors de Beví

Des de Montesquiu pel coll de Beví i retorn per Sant Moí

Distància 15,4 km
Desnivell acumulat 600 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 19 de juny de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Lluçanès o Puigsacalm (1:25000)

A cavall entre l’Osona i el Ripollès, a la comarca natural del Bisaura, s’alça la Serra dels Bufadors. Li ve el nom d’un fenomen geològic ben interessant: els Bufadors de Beví. Es tracta d’una gran esquerda principal al crestall, flanquejada per dues de laterals més petites. N’és l’origen l’alternança d’estrats de margues (roques més toves) i gresos (més consistents). La forta inclinació ha produït que els gresos s’esberlessin i llisquessin sobre les margues. En espeleologia s’anomenen aquest tipus de cavitats  «gravitacionals» en considerar la gravetat el factor clau de la seva formació. Tanmateix no es descarta que els terratrèmols de 1427 i 1428 en fossin l’origen o hi contribuïssin.
L’interior de les esquerdes està corcat de cavitats i fissures, bona part connectades entre sí, el que produeix el fenomen dels «bufadors». L’aire que circula per l’interior manté una temperatura constant al voltant dels 14ºc.  La diferència amb l’ambiental fa que a l’estiu l’aire fred —més pesant— surti per les cavitats inferiors. En canvi a l’hivern, aquest aire més calent i humit de l’interior, i menys dens que l’ambiental, surt pels de les cotes més altes, provocant l’aparició de gebre en tota la contrada. No sempre totes les boques dels bufadors estan actives i, en determinades condicions, aquesta eixida d’aire s’acompanya de xiulets. Dins dels Bufadors hi regeix un microclima especial diferent al de l’entorn. Així hi trobarem grans blocs coberts de molsa i alguns tipus de falguera. En bona part perquè estan situats a l’obaga de la serra.
Els espeleòlegs han topografiat totes les cavitats, algunes de poca entitat. Altres, com la nº 8 té una profunditat de 52 metres i un recorregut de 400, amb sis boques.
L’itinerari que proposem parteix del Castell de Montesquiu, transcorre bona part per pistes seguint el PR-C 214. Podem escurçar-lo recorrent únicament el tram més interessant paisatgísticament, partint del Coll de Beví, vegeu-ho en aquesta pàgina. Tot i partir de Montesquiu, la major part de l’itinerari és dins del terme de Santa Maria de Besora.
No té cap dificultat especial, excepte un curt tram a la carena de la serra on puntualment ens haurem d’ajudar amb les mans i transitarem amb un bon «pati» als nostres peus que requerirà extremar la precaució. Les bifurcacions estan ben indicades amb senyalització vertical.

Accés
Partim de l’aparcament del Castell de Montesquiu, perfectament indicat pel que no calen explicacions addicionals.

Castell de Montesquiu (652m)
Documentat d’ençà darreries del segle XIII, fou palau-residència dels senyors de Besora. Actualment és propietat de la Diputació de Barcelona per desig del seu darrer propietari, Emili Juncadella, muntanyenc, viatger, caçador i fotògraf, pertanyent a l’alta burgesia barcelonina, assassinat el juliol de 1936.
Prenem les indicacions del PR vers la Serra de Bufadors fins la Riera de la Solana.

Riera de la Solana (626m)
El PR marxa per la dreta, nosaltres ho fem per una pista paral·lela a l’esquerra i el retrobem al Coll dels Tres Pals. A l’alçada de les ruïnes del mas del Beví Gros (pal indicador) fem drecera deixant la pista per un camí poc definit a mà esquerra, fins a la Collada de Beví Gros on gaudim d’una bona vista del cingle meridional de la serra. El PR marxa a l’esquerra per accedir als Bufadors per ponent. Nosaltres anem a la dreta (E) en direcció al «camí rural» que atenyem bona estona més enllà.
Es tracta del camí rural —pavimentat— entre Santa Maria de Besora i Vallfogona per Llaés. El seguim uns metres en direcció a Ripoll (esquerra) fins al coll.

Coll de Beví (917m)
Aquest és el punt indicat per iniciar l’itinerari que fèiem referència a la introducció.
En parteixen dos camins. El de l’esquerra va per la carena. Nosaltres anem pel de la dreta (W), per l’obaga, i retrobarem el carener més endavant. Poc més enllà anem a l’esquerra, pel solell, per superar un turó. Hi ha un pas estret força exposat. És preferible i més fàcil fer-ho per la dreta, per l’obaga.
Abans i després del Turó dels Bufadors, punt més prominent (1006m) de la serra, trobarem bons miradors sobre la contrada, especialment de Santa Maria de Besora i el turó del seu castell. Davallem fins al collet on per l’esquerra puja un corriol que parteix de prop de la Collada de Beví Gros. Continuem davallant fins a l’entrada dels Bufadors.

Bufadors de Beví (925m)
El recorregut per la gran esquerda no té pèrdua. Flanquejada per altes parets verticals, té un parell de ramificacions a dreta i esquerra. Una d’elles torna a comunicar-se amb la principal per una estreta fissura.
A l’interior podrem anar trobant fissures, balmes i boques en les que copsarem fàcilment la sortida de l’aire. Fem tot el recorregut de llevant a ponent. En acabar sortim sobre un camí on anem a l’esquerra fins a l’encreuament amb una pista que prenem a mà dreta, seguint de nou el PR en direcció a Sant Moí.

Sant Moí (675m)
Ermita veïna del mas homònim, coneguda també com Esglesiola de Sant Moí (o Sant Mus). Petita construcció preromànica —tal vegada un romànic primitiu—probablement edificada a finals del segle X, composta d’una nau rectangular, coberta amb cabirons de fusta i teula àrab. Al mur on s’obre l’absis, de forma semicircular, s’alça el campanar d’espadanya d’un sol ull. Es troba restaurada i en bon estat de conservació.
Sant Moí és un personatge llegendari a qui la tradició atorga el paper d’ermità que es dedicava a fer esclops i envolta la seva mort de fets sobrenaturals.
Al costat de l’ermita hi ha col·locada una placa en record de quatre membres dels GRAPO, morts el juny de 1981 en un enfrontament amb la Guàrdia Civil. Tanmateix les cròniques més fiables de l’època senyalen la mort de dos d’ells al quarter de la Farga Bevié i dels altres dos una mica més al nord, a la Fogonella, on hauria acampat el grup.
De Sant Moí, seguint el PR prenem direcció al castell i, per una boixeda desforestada per l’arna Cydalima Perspectalis, baixem a creuar el torrent de les Dous on prenem el camí de les Planeses passant davant del mas homònim.

Collada de les Planeses (700m)
Seguint el PR anem a la dreta, però a la següent bifurcació el deixem per fer drecera pel ramal de l’esquerra. Més avall deixem la pista per un corriol a mà dreta per sortir de nou sobre la pista i el PR, poc abans del pont sobre la Riera de la Solana on prenem el camí de retorn al castell.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Bufadors de Beví

Tossal de Sant Jordi

Itinerari circular des de Camarasa

Distància 11,4 km
Desnivell acumulat 627 m
Nivell de dificultat moderat
Data 15 de maig de 2019
Cartografia Editorial Piolet. Sant Llorenç de Montgai-Camarasa (1:20000)

La Serra Carbonera s’alça al nord de Camarasa, a l’aiguabarreig del Segre amb la Noguera Pallaresa, entre el congostos de Mu i de Camarasa. L’extrem ponentí l’ocupa el Tossal de Sant Jordi que, com el seu nom indica, és un altiplà retallat per cingles, especialment pel nord i ponent on els rius hi han excavat els congostos.
Una pista hi mena des de Camarasa i permet accedir-hi amb vehicle. Cada any s’hi celebra un aplec per la diada del patró. Per pujar-hi a peu se sol partir de Camarasa o bé de la central hidroelèctrica d’Alós de Balaguer, a l’aiguabarreig, per la Feixa del Cinquet. Per aquest costat hi ha qui fa drecera pel camí equipat de la Selva. En aquesta ocasió partirem de Camarasa i aprofitarem el camí per visitar algun dels indrets del poble.
En parlar de Camarasa és inevitable fer-ho de la Guerra Civil. El front va estabilitzar-se durant l’any 1938 a la frontera natural del Segre i la Noguera Pallaresa, amb el marge dret i el cap de pont de Balaguer ocupat per l’exèrcit feixista i l’esquerre, Camarasa i el Tossal de Sant Jordi, pel de la República. N’hi ha nombrosos vestigis escampats arreu i en trobarem alguns pel camí.
L’itinerari no és senyalitzat, però els camins són ben fressats. L’hem considerat de moderada dificultat pel tram equipat que salva l’esperó al peu de l’ermita i el fort pendent en algun punt de la baixada.

Accés
Partim de l’aparcament a la part baixa de la vila, al costat mateix de la C-13.

Camarasa (256m)
Enfilem el carrer Prat de la Riba fins al capdamunt on girem a la dreta per creuar el portal de l’antiga muralla i continuar pel carrer Rafael de Casanova, fins a la Plaça Major. Continuem pel costerut i en un tram esglaonat, carrer de Sant Miquel fins a les ruïnes de l’església.

Sant Miquel de Camarasa (304m)
Església d’estil romànic, en transició cap al gòtic, de la que se’n conserven solament algunes parts com l’absis. Pel carrer del Dipòsit i un camí esglaonat accedim al castell.

Castell de Camarasa (325m)
Documentat d’ençà el 1050, se’n conserven parts separades i diferenciades. Una torre albarrana de planta rectangular i un recinte murallat al cim del turó que correspon a una reconstrucció durant la segona guerra carlina (dels Matiners) d’una fortificació anterior. Des d’aquest enclavament hi gaudim d’una bona vista sobre la contrada i podem albirar el Tossal de Sant Jordi i els camí que seguirem per accedir-hi.
Baixem pel carrer del Castell i trenquem a l’esquerra per un tram pavimentat on continuem per un camí carreter (NE).

Barranc del Canudell (286m)
Abandonem la pista enfilant-nos per un camí ben fressat i fitat. Poc més amunt en una bifurcació anem a la dreta. El de l’esquerra és per on retornarem. Flanquegem (E) bona estona per pendent entre suau i moderat alçant-nos progressivament sobre el barranc, fins que el camí marca in gir de 90º (N). El pendent augmenta considerablement, entre llaçades, fins que sortim sobre una pista.

Camí de les Coves (514m)
Cruïlla de camins. També hi arriba un corriol pel que hauríem pogut fer drecera. Anem a la dreta baixant per la pista fins a una torrentera on l’abandonem per un corriol fitat, enfilant-nos per la llera del barranc (N). Fort pendent on ens caldrà ajudar-nos amb les mans. Abandonem la llera i flanquegem (E), encara en fort pendent, revoltant la base del cingle fins a trobar una sirga i un tram equipat amb grapes que, malgrat haver-se blegat, segueixen sent de bona ajuda. Continuem camí fins a la balconada de l’ermita.

Ermita de Sant Jordi (680m)
Edificada el segle XIX sobre una ampla balconada del pla de Sant Jordi, amb bones vistes de la Baixa Noguera. Hi ha un refugi adossat, desproveït de mobiliari.
Prenem un camí carreter (N) pel Pla de Sant Jordi, entremig de feixes de conreu, fins a l’alçada d’un corral. Un indicador ens avisa que a mà dreta hi ha les ruïnes de l’antiga ermita, altrament ens passaria desapercebuda. Ens hi acostem pel marge entre dues feixes, procurant no trepitjar el sembrat.
Camí enllà un altre rètol ens indica la boca d’un avenc.

Avenc de Sant Jordi (695m)
La Carbonera i les serralades veïnes, de natura calcària, són riques en fenòmens càrstics (coves, avencs i balmes). D’aquest se n’ha pogut explorar fins a 24 metres de fondària. Es confon amb el Forat Bufador de Sant Jordi, tot i que es tracta de cavitats diferents. El Forat Bufador té una boca molt estreta i es troba a prop del camí pel que hem pujat a l’ermita. (1)
Continuem per la pista en direcció al peu de l’evident turó on fa un gir a l’esquerra. Continuant-la faríem drecera. La deixem per anar a la dreta, pel marge d’una feixa de conreu. A l’altre cap trobem un camí d’accés que seguim uns metres fins a una bifurcació, a la capçalera d’un barranc, on hi ha una gran fita. Prenem el camí de l’esquerra que flanqueja pel turó. El de la dreta flanqueja pel del Mu. N’hi ha un altre pel fons del barranc que també podríem seguir.
Sortim sobre un collet i seguim uns metres (N) fins a l’extrem on trobem el camí que puja del fons del barranc. Som sobre l’aiguabarreig, amb bones vistes de la central hidroelèctrica de Camarasa, els congostos del Mu i de Camarasa, la Penalta i l’Extrem del Mont-roig.
Retrocedim uns metres i enfilem un camí carener (SW) en el que trobem alguns vestigis de parapets de les línies republicanes.

  • (1) Font: Espeleoindex. Per conèixer la situació i característiques de les cavitats de la zona visiteu espeleoindex.com i filtreu per Noguera/Camarasa.

Tossal de Sant Jordi (740m)
Al punt més alt del turó, al fil del cingle que cau sobre el congost de Camarasa, hi ha un pou de tirador.
Davallem propers a la carena i passem per un llarg tram de trinxeres. A la bifurcació anem a la dreta (W) i comencem baixar en fortíssim pendent fins a creuar per sota de dues línies d’alta tensió on el corriol queda tallat per les pistes de servei i ens cal estar atents a les fites per continuar, encara en fort pendent i terreny inestable, fins a una pista que ens deixa sobre una cruïlla.

Camí de les Coves (560m)
Retrobem la pista que havíem deixat a la pujada. Per la dreta hi puja el camí des de la central d’Alós de Balaguer per la Feixa del Cinquet i l’equipat de la Selva. Anem a l’esquerra (S), planerament. En un revolt, prop d’una gran pinassa, un caminoi baixa a les ruïnes d’un antic mas. Se’n conserva alguna paret i un parell de voltes, una d’elles reforçada amb ciment.
Prou més enllà, sota les línies d’alta tensió, deixem el camí de les Coves per una pista més precària a mà dreta per la que baixem, després d’una bona llaçada, a uns antics corrals. Per sota d’una de les torres de la línia accedim a un bon camí de bast pel que, entre còmodes llaçades, davallem fins al Barranc de la Barba on remuntem per l’altre marge. El pendent és fort però les llaçades del camí l’amoroseixen. Sortim a la carena al peu de més torres de la línia i continuem davallant fins a Barranc del Canudell on desfem el camí d’anada.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Tossal de Sant Jordi

Rieres del Grau i de Clarà

Saltant del Grau, balma dels Forats i gorg del Molinot

Distància 10,4 km
Desnivell acumulat 387 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 26 d’abril de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera (1:25000)

A ponent de Berga, sobre Avià i l’Espunyola, tot davallant a la plana del Berguedà Jussà, la Rasa del Grau i la Riera de Clarà, salten i s’entollen formant raconades idíl·liques. Recullen les déus que s’escolen de les serres dels Lladres (o de la Tossa) i dels Tossals i de l’altiplà de la segona de les «les Tres Maries».
Podem visitar-les juntes o per separat, però la millor època per fer-ho és després d’un episodi de pluges. Els camins són fressats i de bon fer.
Una proposta alternativa més llarga i exigent a aquesta és la de «les Tres Maries».

Accés
Partim d’Avià, al punt quilomètric 142 de la C-26, entre Berga i Solsona, a l’alçada d’una fàbrica de filatura.

Els Arbres Blancs (711m)
Hi ha rètols indicadors. Sortim pel camí ral d’Avià a Capolat, un camí carreter pel costat d’un roure, un magnífic exemplar d’alzina i el mas dels Arbres Blancs. Prenem una drecera i sortim poc abans d’una bifurcació amb nous rètols on anem a la dreta, en direcció a Sant Salvador pel Grau. Retornarem pel ramal de l’esquerra.
Després d’un parell de llaçades entremig de les quals deixem a esquerra i dreta sengles ramals, atenyem una bifurcació en Y on ens cal anar a la dreta. Per l’esquerra escurçaríem el nostre itinerari sortint més amunt del Grau i ens perdríem la visita al salt homònim i a la Balma dels Forats.
Anem guanyant alçària (NW) en moderat pendent per la pista fins que, al capdamunt d’una rampa més forta, ens cal estar atents a un camí que baixa a mà dreta. Ens en fa estar a l’aguait el brogit de l’aigua que s’escola pel saltant, que trobem poc més enllà.

Saltant del Grau (880m)
Un bonic salt per sobre d’una balma per on passa el camí, de forma que podem veure’n la caiguda pel darrere.
Camí avall baixaríem a Avià, però tornem a la pista la seguim uns metres i la deixem per una de precària a mà dreta per la que anem a creuar a gual la Rasa del Grau. A l’altre marge el camí és poc fressat. Ens cal pujar esbiaixadament fins a trobar-ne un de ben definit que prenem a mà esquerra (1).
Camí amunt (NW) a la propera bifurcació, baixem a mà esquerra fins a la Balma dels Forats.

  • (1) Per la dreta aquest camí s’ajunta amb el que hem deixat al saltant i mena a Avià. És una bona opció si solament pretenem visitar la Rasa del Grau i retornar per un itinerari diferent al de l’anada.

Balma dels Forats o del Grau (896m)
Situada en una gorja ombrívola de la Rasa del Grau. Són dues balmes obrades i comunicades, d’uns quinze metres de llargària cada una per sis de fons, amb dues plantes.
Tant interessant com la balma són els salts i gorgs que fa la riera, amb grans i capricioses acumulacions de tosca.
En marxem pujant a un prat on el camí es perd. El voregem i creuem la riera per on ens resulti més fàcil, al peu del Grau, un mas del segle XVI actualment dedicat a turisme rural, que deixem a dalt a la dreta. Prenem una pista que puja (SSE) fins a una bifurcació on anem a la dreta (2).
La pista acaba en un camí ben fressat pel que continuem pujant per l’obaga. S’eixampla abans de situar-nos al marge d’uns prats sobre l’altiplà de la «segona Maria», que anem vorejant.

  • (2) Pel ramal de l’esquerra baixaríem a la bifurcació que hem trobat després de les dues llaçades, a poc d’haver començat.

Pla de Barons o de Rossinyol (1040m)
Acaba abruptament sobre la Costa de Serrapinyana. Hi ha una estació de vol amb parapent. Continuem propers al fil del cingle fins a l’altre cap. On comença l’arbrat trobem un camí ben definit pel que baixem a una pista que seguim a  mitja alçada del cingle.
Prou més endavant deixem la pista que puja a mà dreta al pla i continuem per un ample camí fins que, poc més enllà d’una balma, trobem una bifurcació on anem a la dreta, en pujada (3).
A la següent bifurcació baixem a l’esquerra i sortim al final d’una pista enquitranada on anem a l’esquerra fins a Cal Déu.

  • (3) Baixant a l’esquerra anem a parar al mateix indret. És per no repetir camí d’anada i tornada.

Cal Déu, el Molinot (990m)
Antic mas restaurat. Que havia estat un molí en dóna constància la bassa al darrera de l’edifici i la mina de desguàs. Desconeixem de quin tipus ni n’hem trobat cap referència. La riera de Clarà fa un bonic salt amb el corresponent gorg sota una balma.
Marxen per un camí (S) i poc més enllà ens desviem a la dreta per veure des de sobre un altre salt i gorg. Just després baixem per un corriol a mà dreta on sortim sobre un altre camí que seguim uns metres a mà dreta fins a trobar la riera.

Riera de Clarà (970m)
Salta formant una bona capa de tosca i un bell gorg. Si continuem camí creuant-la, podem atansar-nos, prou més amunt, al Morral de Sant Salvador la «tercera Maria».
Retornem pel mateix camí que seguim a la dreta i poc més enllà, a la bifurcació, continuem baixant a mà dreta, rebutjant-ne un d’esglaonat que puja a l’esquerra (4).
Seguim per un bon camí de bast, senyalitzat amb pintura groga, baixant per la costa de Serrapinyana, entremig d’un alzinar espurnejat de roure i pi. Creuem altres camins i trobem bifurcacions, fins i tot un parell que menen al mateix punt. Solament ens cal seguir els senyals o la direcció més evident per retrobar el camí d’anada.

  • (4) Per aquest pujaríem a la bifurcació (3) del camí d’anada.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Rieres del Grau i de Clarà

Pel Barranc del Salt

Fredes, Portell de l’Infern, Cova de l’Aire i Salt de Robert

Distància 14,5 km
Desnivell acumulat 825 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 13 d’abril de 2019
Cartografia El Tossal Cartografies. Tinença de Benifassà (1:30000)

Itinerari dels que creen afició. Segueix la Ruta Roja, probablement la més concorreguda d’entre les del Parc Natural de la Tinença de Benifassà, amb un afegitó opcional d’anada i tornada a la Cova de l’Aire. Transcorre entre paratges agrests: barrancs, cingles, morrals, agulles de formes capricioses, balmes, coves, ponts foradats,… estructures geològiques tan pròpies dels Ports. Però les senderes són fressades, ben senyalitzades i apariades pel personal del Parc. Camins antics que, en general, són de bon fer. Seguirem bona estona el de bast entre la Fredes i la Sénia, que conserva bons trams empedrats. Tot un gaudi per als sentits.
Podem escurçar-lo per la sendera que recorre el Barranc del Morral d’en Piles. Si triem aquesta opció és recomanable acabar d’atansar-nos al Portell de l’Infern, poc més enllà de la cruïlla.
El tram entre el Portell de l’Infern i el Morral Crevalòs, on hi ha la Cova de l’Aire, no és senyalitzat. Però la senda evident, fitada i prou fressada. Haurem de fer una curta i fàcil grimpada al peu de lo Jonqueret. I creuarem algun tram rocallós i amb bona timba, desaconsellable en cas de mullena o glaç. Per això hem qualificat l’itinerari de moderat. Altrament el consideraríem fàcil.
El Salt de Robert val la pena veure’l amb bon cabal. Però cal tenir en compte que cal creuar diverses voltes a gual el Barranc del Salt.
En diverses zones del barranc s’ha fet una replantació d’espècies en perill d’extinció com omes i tells, entre altres.
L’únic negatiu és que començarem pràcticament al punt més alt i haurem d’acabar-lo en fort pendent de pujada, entre el Salt de Robert i el mirador previ a Fredes. És més lògic iniciar-lo a la casa forestal de la Tenalla. Hem vist diverses ressenyes que l’han fet així. Però just prendre la pista que hi mena, al costat del pantà d’Ulldecona, hi havia un rètol anunciant que era tallada. I el mapa reporta una barrera poc més enllà de la Cova del Ferri. Així que, per no perdre temps, vàrem optar per partir de Fredes, tal com recomana la ruta del Parc. Caldria haver-nos informat a les oficines del Parc o a l’Ajuntament de la Pobla de Benifassà.

Accés
Des de la CV-105 entre la Sénia i Torre Miró prenem, passat el pantà d’Ulldecona,  la revirada CV-106 al monestir de Santa Maria de Benifassà i Fredes. O, en sentit invers, la que hi mena directament des de poc més enllà del Boixar.

Fredes (1080m)
El poble més septentrional del País Valencià és conegut per les nevades i baixes temperatures de l’hivern.
Seguint els indicadors de senders, en sortim pel carrer de Baix en direcció al Pantà d’Ulldecona i, a les darreres cases, al Portell de l’Infern i Salt de Robert. Prenem un camí carreter que creua l’incipient el Barranc del Salt. Quan es bifurca anem a la dreta en direcció a la Sénia (SE). Retornarem pel ramal de l’esquerra. Aquí trobem les primeres fites metàl·liques de la Ruta Roja —d’acer inoxidable— tant sòlides com excessives.
Passem per la font del Teix que brolla dins d’una mina i té un abeurador al costat. Emprenem el camí per un tram empedrat.
Pugem en suau pendent fins al Cap de la Serra on creuem la pista que mena a la Colònia Europa. Som al punt més alt de l’itinerari (1155m). A partir d’aquí la tendència general serà de baixada fins a la casa forestal de la Tenalla.
Poc més enllà, després d’un revolt, atenyem les ruïnes d’un mas.

 Maset del Pixón (1078m)
Ruïnes d’un mas amb una gran era des de la que gaudim d’una bona panoràmica, envoltats d’antigues feixes de conreu margenades per bones parets de pedra seca.
Destaca a primer terme la Mola de la Cova del Forat i el seu cingle. Darrere sobresurt la muralla que guarda el Portell de l’Infern. I encara al fons tres moles: lo Junqueret i el Morral Crebalòs, que visitarem, i una tercera innominada on no arribarem.
Conta la llegenda que un pastor del Boixar, herbolari i remeier, va acollir-hi de nit una dama endolada que resultà ser la «la mort de la Tinença». Agraïda per l’acolliment va donar-li la facultar de conèixer d’entre els malalts que visités quin sobreviuria i quin no.
Poc més avall del mas, una roca de forma capriciosa és un bon mirador sobre el Barranc i les Ombries del Salt, per on passa el nostre camí de tornada. Per un grau empedrat passem del solell a l’obaga.
Aviat trobem a mà esquerra, ben senyalitzada, la sendera que baixa pel Barranc del Morral d’en Piles, per on podríem fer drecera fins poc més enllà de la casa forestal de la Tenalla.
Continuem, pel peu balmat del cingle de la Mola de la Cova del Forat, fins al portell.

Portell de l’Infern (964m)
Pas per un enorme esvoranc d’altes i verticals parets. Obligat per als traginers i vianants que recorrien aquest camí ral entre Fredes i la Sénia, abans de la construcció de la carretera. Conta la llegenda que, en dies de ventada, cal creuar-lo arrossegant-se.
Just al bell mig del pas, surt a mà esquerra una sendera no senyalitzada, però prou fressada i fitada, que seguim pel vessant solell. Aviat albirem davant nostre la mola de lo Jonqueret i passem per sota una balma obrada on hi deuria haver una cleda o corral. Poc més enllà i separat del camí hi ha un gran pont de roca (1).
Creuem de nou a l’obaga per una osca oberta a la muralla, al costat d’un pi, resseguint el cingle de lo Jonqueret. Ens cal pujar fort i salvar un curt pas de grimpada, amb bons agafadors, per accedir a la carena de la que davallem de nou per resseguir el cingle del Morral Crebalòs (2), entre balmes i coves. Salvem un esperó coronat per una esvelta agulla i, quan atenyem uns gamellons (3), ja som a tocar de la cova de l’Aire.

  • (1) Per desconeixement hi vàrem passar de llarg. N’hem trobat referència a les ressenyes de Carles Olivé https://corriols.blogspot.com i Josep Miró (Totnatura). Hem marcat el punt on es localitza amb un waypoint. El camí que hi mena puja en fort pendent a mà esquerra.
  • (2) Crebalòs, rapinyaire conegut en altres contrades com a trencalòs que s’està re-introduint al Parc.
  • (3) Abeuradors de fusta que en altres contrades s’anomenen bassis o cóms. En aquest cas es nodrien dels degotalls del cingle.

Cova de l’Aire (962m)
Balma d’uns vint metres de fondària amb una gran boca que n’amida disset d’ample per trenta d’alt. Ens cal ajudar-nos amb les mans en algun punt per accedir-hi. El terra, de margues, és relliscós.
Com altres de la zona, havia servir de refugi a ramats i pastors. Actualment de rapinyaires.
El camí acaba uns metres més enllà sobre la carena, però hi ha un pas sobre roca molt exposat, desaconsellable en cas d’humitat o glaç.
Retornem al Portell de l’Infern del que davallem (SE) per entremig d’una pineda amb bons exemplars de pinassa.
Prou més avall atenyem una bifurcació ben indicada. A mà dreta continua la senda de la Sènia pel pantà d’Ulldecona. Nosaltres pugem a l’esquerra en direcció a la Tenalla per la del Solà d’en Brull. Superada la pujada, si ens n’apartem una mica, trobarem un mirador des del que albirar el barranc del Solà d’en Brull.
Planerament atenyem una pista que seguim fins a un pi característic.

Pi Pastor (754m)
Exemplar de pi blanc ben recargolat, al peu de la Punta del Solà d’en Brull, culminació de la serreta que hem resseguit fins a la cova.
Si ens apartem una mica del camí gaudiren d’una bona panoràmica i podrem albirar els contraforts de la Mola de l’Aixada: el Morral Desplegat i la Moleta del Cepí, amb el monumental Pont Foradat. També els barrancs del Salt i del Solà d’en Brull que conflueixen amb el de la Fou, al peu de la Punta de la Gavarrera.
Seguim la pista en baixada (N/W) fins a la Tenalla, a la llera del Barranc del Salt. Juntament amb el de la Fou i el riu Verd són les aportacions més importants a la capçalera del riu de la Sénia.

Casa forestal de la Tenalla (608m)
Punt més baix de l’itinerari. Continuem (W) per pista, deixant a mà esquerra la drecera pel Barranc del Morral d’en Piles. Quan entra al llit del barranc es degrada i la succeeix una ampla sendera que comença a guanyar alçada en moderat pendent. Trobem a mà dreta el camí al Mas del Peraire, i prou més amunt, atenyem el salt.
En aquest tram hi predomina el pi roig.

Salt de Robert (737m)
Un dels indrets més visitats de la zona on el Barranc del Salt es despenja per una graonada de 30 metres d’alçària.
Continuem amunt, superant el fort pendent entre llaçades. Una sendera surt a mà dreta. Segons el mapa també mena al mas del Peraire, però l’hem seguida una estona i es fa perdedora. Prou més amunt trobem la Canaleta de Mauro, una font que s’escola entre un caramull de tosca.
Encara per camí costerut sortim a un replà on s’hi ha bastit un mirador amb un banc des del que podem albirar tot el Barranc del Salt. I poc més enllà un forn de calç rehabilitat. Ara el pendent s’amoroseix. Trobem una cruïlla, sense cap tipus d’indicació. Per la dreta marxa un altre sendera al mas del Peraire. I poc més amunt atenyem una pista on anem a la dreta i, planerament, retornem a Fredes.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pel Barranc del Salt

Penyagalera

Des del Toll del Vidre. Pel crestall de les Feixes del Faralló. 

Distància 8,4 km
Desnivell acumulat 500 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 10 de març de 2019

Un dels itineraris habituals per pujar a aquest emblemàtic cim dels Ports, amb una petita variant —que podem fer tant d’anada com de tornada— abandonant el PR per resseguir un ample crestall a la paret meridional del cim.
Els camins són ben fressats i de bon fer. Solament cal parar atenció a les fites i senyals per l’accés al crestall on farem una fàcil desgrimpada, desaconsellable amb terreny és humit.

 Accés
Des d’Arnes, seguim les indicacions al Toll del Vidre, prenent un camí pavimentat vers el sud. Al coll de la Creu s’acaba el paviment i continua en terra. Passat el mas de Canyís (maset i ampla feixa a la dreta del camí) hi ha un revolt en pendent que pot comportar problemes a vehicles turisme baixos. Si és el cas podem aparcar en aquest punt quan resta poc menys d’un quilòmetre pel Toll del Vidre.

Toll del Vidre (560m)
Bonic gorg que podem visitar de tornada i donar-nos-hi una remullada si la climatologia ho permet. És l’únic lloc del riu d’Algars on es permet el bany. Hi ha una font. El riu fa de termenal entre Beseit i Arnes i, dons, entre les comarques del Matarranya i la Terra Alta.
Continuem per la pista per on hem arribat en direcció als masos de Damià i de Pau. Creuem un parell de voltes el riu i a la segona abandonem la pista pel camí de ròssec de la Mulera, a mà dreta, endinsant-nos al barranc de la Cova, entre el Serrall de les Clapisses i Penyagalera. La cova és una balma al peu del cingle de les Clapisses que havia servit de cleda. El camí és ample i de bon fer. Més amunt s’estreny i continua com a sendera. El pendent no passa de moderat. Quan atenyem les ruïnes del mas de Pitarch, ja som al coll.

Coll de Pelele (894m)
O de Pitarch. Hi arriba el camí a Penyagalera des de l’Ulldemó pel mas de Quatre i la Costa d’Arrancapets. Hi ha senyalització vertical i de continuïtat del PR-TE 151 que seguim en direcció al cim. Pocs metres més enllà deixem a mà dreta la sendera per la que retornarem. Baixem a creuar un barranc i remuntem fins al cim. Poc abans hem trobat a mà esquerra un altre dels camins habituals d’accés: el que hi mena des de la Pesquera d’Ulldemó.

Cim sud de Penyagalera (1034m)
Coronat per un vèrtex geodèsic. Punt més alt d’un gran sinclinal quin perfil ha motivat el nom del tossal. L’extrem nord s’anomena Punta del Barco. És una bona talaia sobre el vessant ponentí dels Ports i especialment de les planúries del Matarranya i la Terra Alta. Són nombroses les viles i pobles que hi podem albirar a ull nu.
Desfem el camí de pujada però l’abandonem aviat per una sendera poc definida a mà esquerra. Hi ha fites i senyals de pintura blancs. Baixem fins a situar-nos sobre una estreta feixa sota el cim que seguim a mà esquerra en lleugera pujada (NE). L’abandonem quan la continuïtat és fa més difícil desgrimpant uns metres per anar a revoltar, en el sentit de les busques, un evident esperó rocallós o faralló que ens per sortir sobre l’ample crestall de les Feixes del Faralló que resseguim (SW) amb el cingle sobre el barranc de la Cova a la nostra esquerra, on la sendera hi és prou definida i ens retrona al coll de Pelele.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Penyagalera