Arxiu de la categoria: Dificultat

Tossal de Sant Jordi

Itinerari circular des de Camarasa

Distància 11,4 km
Desnivell acumulat 627 m
Nivell de dificultat moderat
Data 15 de maig de 2019
Cartografia Editorial Piolet. Sant Llorenç de Montgai-Camarasa (1:20000)

La Serra Carbonera s’alça al nord de Camarasa, a l’aiguabarreig del Segre amb la Noguera Pallaresa, entre el congostos de Mu i de Camarasa. L’extrem ponentí l’ocupa el Tossal de Sant Jordi que, com el seu nom indica, és un altiplà retallat per cingles, especialment pel nord i ponent on els rius hi han excavat els congostos.
Una pista hi mena des de Camarasa i permet accedir-hi amb vehicle. Cada any s’hi celebra un aplec per la diada del patró. Per pujar-hi a peu se sol partir de Camarasa o bé de la central hidroelèctrica d’Alós de Balaguer, a l’aiguabarreig, per la Feixa del Cinquet. Per aquest costat hi ha qui fa drecera pel camí equipat de la Selva. En aquesta ocasió partirem de Camarasa i aprofitarem el camí per visitar algun dels indrets del poble.
En parlar de Camarasa és inevitable fer-ho de la Guerra Civil. El front va estabilitzar-se durant l’any 1938 a la frontera natural del Segre i la Noguera Pallaresa, amb el marge dret i el cap de pont de Balaguer ocupat per l’exèrcit feixista i l’esquerre, Camarasa i el Tossal de Sant Jordi, pel de la República. N’hi ha nombrosos vestigis escampats arreu i en trobarem alguns pel camí.
L’itinerari no és senyalitzat, però els camins són ben fressats. L’hem considerat de moderada dificultat pel tram equipat que salva l’esperó al peu de l’ermita i el fort pendent en algun punt de la baixada.

Accés
Partim de l’aparcament a la part baixa de la vila, al costat mateix de la C-13.

Camarasa (256m)
Enfilem el carrer Prat de la Riba fins al capdamunt on girem a la dreta per creuar el portal de l’antiga muralla i continuar pel carrer Rafael de Casanova, fins a la Plaça Major. Continuem pel costerut i en un tram esglaonat, carrer de Sant Miquel fins a les ruïnes de l’església.

Sant Miquel de Camarasa (304m)
Església d’estil romànic, en transició cap al gòtic, de la que se’n conserven solament algunes parts com l’absis. Pel carrer del Dipòsit i un camí esglaonat accedim al castell.

Castell de Camarasa (325m)
Documentat d’ençà el 1050, se’n conserven parts separades i diferenciades. Una torre albarrana de planta rectangular i un recinte murallat al cim del turó que correspon a una reconstrucció durant la segona guerra carlina (dels Matiners) d’una fortificació anterior. Des d’aquest enclavament hi gaudim d’una bona vista sobre la contrada i podem albirar el Tossal de Sant Jordi i els camí que seguirem per accedir-hi.
Baixem pel carrer del Castell i trenquem a l’esquerra per un tram pavimentat on continuem per un camí carreter (NE).

Barranc del Canudell (286m)
Abandonem la pista enfilant-nos per un camí ben fressat i fitat. Poc més amunt en una bifurcació anem a la dreta. El de l’esquerra és per on retornarem. Flanquegem (E) bona estona per pendent entre suau i moderat alçant-nos progressivament sobre el barranc, fins que el camí marca in gir de 90º (N). El pendent augmenta considerablement, entre llaçades, fins que sortim sobre una pista.

Camí de les Coves (514m)
Cruïlla de camins. També hi arriba un corriol pel que hauríem pogut fer drecera. Anem a la dreta baixant per la pista fins a una torrentera on l’abandonem per un corriol fitat, enfilant-nos per la llera del barranc (N). Fort pendent on ens caldrà ajudar-nos amb les mans. Abandonem la llera i flanquegem (E), encara en fort pendent, revoltant la base del cingle fins a trobar una sirga i un tram equipat amb grapes que, malgrat haver-se blegat, segueixen sent de bona ajuda. Continuem camí fins a la balconada de l’ermita.

Ermita de Sant Jordi (680m)
Edificada el segle XIX sobre una ampla balconada del pla de Sant Jordi, amb bones vistes de la Baixa Noguera. Hi ha un refugi adossat, desproveït de mobiliari.
Prenem un camí carreter (N) pel Pla de Sant Jordi, entremig de feixes de conreu, fins a l’alçada d’un corral. Un indicador ens avisa que a mà dreta hi ha les ruïnes de l’antiga ermita, altrament ens passaria desapercebuda. Ens hi acostem pel marge entre dues feixes, procurant no trepitjar el sembrat.
Camí enllà un altre rètol ens indica la boca d’un avenc.

Avenc de Sant Jordi (695m)
La Carbonera i les serralades veïnes, de natura calcària, són riques en fenòmens càrstics (coves, avencs i balmes). D’aquest se n’ha pogut explorar fins a 24 metres de fondària. Es confon amb el Forat Bufador de Sant Jordi, tot i que es tracta de cavitats diferents. El Forat Bufador té una boca molt estreta i es troba a prop del camí pel que hem pujat a l’ermita. (1)
Continuem per la pista en direcció al peu de l’evident turó on fa un gir a l’esquerra. Continuant-la faríem drecera. La deixem per anar a la dreta, pel marge d’una feixa de conreu. A l’altre cap trobem un camí d’accés que seguim uns metres fins a una bifurcació, a la capçalera d’un barranc, on hi ha una gran fita. Prenem el camí de l’esquerra que flanqueja pel turó. El de la dreta flanqueja pel del Mu. N’hi ha un altre pel fons del barranc que també podríem seguir.
Sortim sobre un collet i seguim uns metres (N) fins a l’extrem on trobem el camí que puja del fons del barranc. Som sobre l’aiguabarreig, amb bones vistes de la central hidroelèctrica de Camarasa, els congostos del Mu i de Camarasa, la Penalta i l’Extrem del Mont-roig.
Retrocedim uns metres i enfilem un camí carener (SW) en el que trobem alguns vestigis de parapets de les línies republicanes.

  • (1) Font: Espeleoindex. Per conèixer la situació i característiques de les cavitats de la zona visiteu espeleoindex.com i filtreu per Noguera/Camarasa.

Tossal de Sant Jordi (740m)
Al punt més alt del turó, al fil del cingle que cau sobre el congost de Camarasa, hi ha un pou de tirador.
Davallem propers a la carena i passem per un llarg tram de trinxeres. A la bifurcació anem a la dreta (W) i comencem baixar en fortíssim pendent fins a creuar per sota de dues línies d’alta tensió on el corriol queda tallat per les pistes de servei i ens cal estar atents a les fites per continuar, encara en fort pendent i terreny inestable, fins a una pista que ens deixa sobre una cruïlla.

Camí de les Coves (560m)
Retrobem la pista que havíem deixat a la pujada. Per la dreta hi puja el camí des de la central d’Alós de Balaguer per la Feixa del Cinquet i l’equipat de la Selva. Anem a l’esquerra (S), planerament. En un revolt, prop d’una gran pinassa, un caminoi baixa a les ruïnes d’un antic mas. Se’n conserva alguna paret i un parell de voltes, una d’elles reforçada amb ciment.
Prou més enllà, sota les línies d’alta tensió, deixem el camí de les Coves per una pista més precària a mà dreta per la que baixem, després d’una bona llaçada, a uns antics corrals. Per sota d’una de les torres de la línia accedim a un bon camí de bast pel que, entre còmodes llaçades, davallem fins al Barranc de la Barba on remuntem per l’altre marge. El pendent és fort però les llaçades del camí l’amoroseixen. Sortim a la carena al peu de més torres de la línia i continuem davallant fins a Barranc del Canudell on desfem el camí d’anada.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Tossal de Sant Jordi

Rieres del Grau i de Clarà

Saltant del Grau, balma dels Forats i gorg del Molinot

Distància 10,4 km
Desnivell acumulat 387 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 26 d’abril de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera (1:25000)

A ponent de Berga, sobre Avià i l’Espunyola, tot davallant a la plana del Berguedà Jussà, la Rasa del Grau i la Riera de Clarà, salten i s’entollen formant raconades idíl·liques. Recullen les déus que s’escolen de les serres dels Lladres (o de la Tossa) i dels Tossals i de l’altiplà de la segona de les «les Tres Maries».
Podem visitar-les juntes o per separat, però la millor època per fer-ho és després d’un episodi de pluges. Els camins són fressats i de bon fer.
Una proposta alternativa més llarga i exigent a aquesta és la de «les Tres Maries».

Accés
Partim d’Avià, al punt quilomètric 142 de la C-26, entre Berga i Solsona, a l’alçada d’una fàbrica de filatura.

Els Arbres Blancs (711m)
Hi ha rètols indicadors. Sortim pel camí ral d’Avià a Capolat, un camí carreter pel costat d’un roure, un magnífic exemplar d’alzina i el mas dels Arbres Blancs. Prenem una drecera i sortim poc abans d’una bifurcació amb nous rètols on anem a la dreta, en direcció a Sant Salvador pel Grau. Retornarem pel ramal de l’esquerra.
Després d’un parell de llaçades entremig de les quals deixem a esquerra i dreta sengles ramals, atenyem una bifurcació en Y on ens cal anar a la dreta. Per l’esquerra escurçaríem el nostre itinerari sortint més amunt del Grau i ens perdríem la visita al salt homònim i a la Balma dels Forats.
Anem guanyant alçària (NW) en moderat pendent per la pista fins que, al capdamunt d’una rampa més forta, ens cal estar atents a un camí que baixa a mà dreta. Ens en fa estar a l’aguait el brogit de l’aigua que s’escola pel saltant, que trobem poc més enllà.

Saltant del Grau (880m)
Un bonic salt per sobre d’una balma per on passa el camí, de forma que podem veure’n la caiguda pel darrere.
Camí avall baixaríem a Avià, però tornem a la pista la seguim uns metres i la deixem per una de precària a mà dreta per la que anem a creuar a gual la Rasa del Grau. A l’altre marge el camí és poc fressat. Ens cal pujar esbiaixadament fins a trobar-ne un de ben definit que prenem a mà esquerra (1).
Camí amunt (NW) a la propera bifurcació, baixem a mà esquerra fins a la Balma dels Forats.

  • (1) Per la dreta aquest camí s’ajunta amb el que hem deixat al saltant i mena a Avià. És una bona opció si solament pretenem visitar la Rasa del Grau i retornar per un itinerari diferent al de l’anada.

Balma dels Forats o del Grau (896m)
Situada en una gorja ombrívola de la Rasa del Grau. Són dues balmes obrades i comunicades, d’uns quinze metres de llargària cada una per sis de fons, amb dues plantes.
Tant interessant com la balma són els salts i gorgs que fa la riera, amb grans i capricioses acumulacions de tosca.
En marxem pujant a un prat on el camí es perd. El voregem i creuem la riera per on ens resulti més fàcil, al peu del Grau, un mas del segle XVI actualment dedicat a turisme rural, que deixem a dalt a la dreta. Prenem una pista que puja (SSE) fins a una bifurcació on anem a la dreta (2).
La pista acaba en un camí ben fressat pel que continuem pujant per l’obaga. S’eixampla abans de situar-nos al marge d’uns prats sobre l’altiplà de la «segona Maria», que anem vorejant.

  • (2) Pel ramal de l’esquerra baixaríem a la bifurcació que hem trobat després de les dues llaçades, a poc d’haver començat.

Pla de Barons o de Rossinyol (1040m)
Acaba abruptament sobre la Costa de Serrapinyana. Hi ha una estació de vol amb parapent. Continuem propers al fil del cingle fins a l’altre cap. On comença l’arbrat trobem un camí ben definit pel que baixem a una pista que seguim a  mitja alçada del cingle.
Prou més endavant deixem la pista que puja a mà dreta al pla i continuem per un ample camí fins que, poc més enllà d’una balma, trobem una bifurcació on anem a la dreta, en pujada (3).
A la següent bifurcació baixem a l’esquerra i sortim al final d’una pista enquitranada on anem a l’esquerra fins a Cal Déu.

  • (3) Baixant a l’esquerra anem a parar al mateix indret. És per no repetir camí d’anada i tornada.

Cal Déu, el Molinot (990m)
Antic mas restaurat. Que havia estat un molí en dóna constància la bassa al darrera de l’edifici i la mina de desguàs. Desconeixem de quin tipus ni n’hem trobat cap referència. La riera de Clarà fa un bonic salt amb el corresponent gorg sota una balma.
Marxen per un camí (S) i poc més enllà ens desviem a la dreta per veure des de sobre un altre salt i gorg. Just després baixem per un corriol a mà dreta on sortim sobre un altre camí que seguim uns metres a mà dreta fins a trobar la riera.

Riera de Clarà (970m)
Salta formant una bona capa de tosca i un bell gorg. Si continuem camí creuant-la, podem atansar-nos, prou més amunt, al Morral de Sant Salvador la «tercera Maria».
Retornem pel mateix camí que seguim a la dreta i poc més enllà, a la bifurcació, continuem baixant a mà dreta, rebutjant-ne un d’esglaonat que puja a l’esquerra (4).
Seguim per un bon camí de bast, senyalitzat amb pintura groga, baixant per la costa de Serrapinyana, entremig d’un alzinar espurnejat de roure i pi. Creuem altres camins i trobem bifurcacions, fins i tot un parell que menen al mateix punt. Solament ens cal seguir els senyals o la direcció més evident per retrobar el camí d’anada.

  • (4) Per aquest pujaríem a la bifurcació (3) del camí d’anada.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Rieres del Grau i de Clarà

Pel Barranc del Salt

Fredes, Portell de l’Infern, Cova de l’Aire i Salt de Robert

Distància 14,5 km
Desnivell acumulat 825 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 13 d’abril de 2019
Cartografia El Tossal Cartografies. Tinença de Benifassà (1:30000)

Itinerari dels que creen afició. Segueix la Ruta Roja, probablement la més concorreguda d’entre les del Parc Natural de la Tinença de Benifassà, amb un afegitó opcional d’anada i tornada a la Cova de l’Aire. Transcorre entre paratges agrests: barrancs, cingles, morrals, agulles de formes capricioses, balmes, coves, ponts foradats,… estructures geològiques tan pròpies dels Ports. Però les senderes són fressades, ben senyalitzades i apariades pel personal del Parc. Camins antics que, en general, són de bon fer. Seguirem bona estona el de bast entre la Fredes i la Sénia, que conserva bons trams empedrats. Tot un gaudi per als sentits.
Podem escurçar-lo per la sendera que recorre el Barranc del Morral d’en Piles. Si triem aquesta opció és recomanable acabar d’atansar-nos al Portell de l’Infern, poc més enllà de la cruïlla.
El tram entre el Portell de l’Infern i el Morral Crevalòs, on hi ha la Cova de l’Aire, no és senyalitzat. Però la senda evident, fitada i prou fressada. Haurem de fer una curta i fàcil grimpada al peu de lo Jonqueret. I creuarem algun tram rocallós i amb bona timba, desaconsellable en cas de mullena o glaç. Per això hem qualificat l’itinerari de moderat. Altrament el consideraríem fàcil.
El Salt de Robert val la pena veure’l amb bon cabal. Però cal tenir en compte que cal creuar diverses voltes a gual el Barranc del Salt.
En diverses zones del barranc s’ha fet una replantació d’espècies en perill d’extinció com omes i tells, entre altres.
L’únic negatiu és que començarem pràcticament al punt més alt i haurem d’acabar-lo en fort pendent de pujada, entre el Salt de Robert i el mirador previ a Fredes. És més lògic iniciar-lo a la casa forestal de la Tenalla. Hem vist diverses ressenyes que l’han fet així. Però just prendre la pista que hi mena, al costat del pantà d’Ulldecona, hi havia un rètol anunciant que era tallada. I el mapa reporta una barrera poc més enllà de la Cova del Ferri. Així que, per no perdre temps, vàrem optar per partir de Fredes, tal com recomana la ruta del Parc. Caldria haver-nos informat a les oficines del Parc o a l’Ajuntament de la Pobla de Benifassà.

Accés
Des de la CV-105 entre la Sénia i Torre Miró prenem, passat el pantà d’Ulldecona,  la revirada CV-106 al monestir de Santa Maria de Benifassà i Fredes. O, en sentit invers, la que hi mena directament des de poc més enllà del Boixar.

Fredes (1080m)
El poble més septentrional del País Valencià és conegut per les nevades i baixes temperatures de l’hivern.
Seguint els indicadors de senders, en sortim pel carrer de Baix en direcció al Pantà d’Ulldecona i, a les darreres cases, al Portell de l’Infern i Salt de Robert. Prenem un camí carreter que creua l’incipient el Barranc del Salt. Quan es bifurca anem a la dreta en direcció a la Sénia (SE). Retornarem pel ramal de l’esquerra. Aquí trobem les primeres fites metàl·liques de la Ruta Roja —d’acer inoxidable— tant sòlides com excessives.
Passem per la font del Teix que brolla dins d’una mina i té un abeurador al costat. Emprenem el camí per un tram empedrat.
Pugem en suau pendent fins al Cap de la Serra on creuem la pista que mena a la Colònia Europa. Som al punt més alt de l’itinerari (1155m). A partir d’aquí la tendència general serà de baixada fins a la casa forestal de la Tenalla.
Poc més enllà, després d’un revolt, atenyem les ruïnes d’un mas.

 Maset del Pixón (1078m)
Ruïnes d’un mas amb una gran era des de la que gaudim d’una bona panoràmica, envoltats d’antigues feixes de conreu margenades per bones parets de pedra seca.
Destaca a primer terme la Mola de la Cova del Forat i el seu cingle. Darrere sobresurt la muralla que guarda el Portell de l’Infern. I encara al fons tres moles: lo Junqueret i el Morral Crebalòs, que visitarem, i una tercera innominada on no arribarem.
Conta la llegenda que un pastor del Boixar, herbolari i remeier, va acollir-hi de nit una dama endolada que resultà ser la «la mort de la Tinença». Agraïda per l’acolliment va donar-li la facultar de conèixer d’entre els malalts que visités quin sobreviuria i quin no.
Poc més avall del mas, una roca de forma capriciosa és un bon mirador sobre el Barranc i les Ombries del Salt, per on passa el nostre camí de tornada. Per un grau empedrat passem del solell a l’obaga.
Aviat trobem a mà esquerra, ben senyalitzada, la sendera que baixa pel Barranc del Morral d’en Piles, per on podríem fer drecera fins poc més enllà de la casa forestal de la Tenalla.
Continuem, pel peu balmat del cingle de la Mola de la Cova del Forat, fins al portell.

Portell de l’Infern (964m)
Pas per un enorme esvoranc d’altes i verticals parets. Obligat per als traginers i vianants que recorrien aquest camí ral entre Fredes i la Sénia, abans de la construcció de la carretera. Conta la llegenda que, en dies de ventada, cal creuar-lo arrossegant-se.
Just al bell mig del pas, surt a mà esquerra una sendera no senyalitzada, però prou fressada i fitada, que seguim pel vessant solell. Aviat albirem davant nostre la mola de lo Jonqueret i passem per sota una balma obrada on hi deuria haver una cleda o corral. Poc més enllà i separat del camí hi ha un gran pont de roca (1).
Creuem de nou a l’obaga per una osca oberta a la muralla, al costat d’un pi, resseguint el cingle de lo Jonqueret. Ens cal pujar fort i salvar un curt pas de grimpada, amb bons agafadors, per accedir a la carena de la que davallem de nou per resseguir el cingle del Morral Crebalòs (2), entre balmes i coves. Salvem un esperó coronat per una esvelta agulla i, quan atenyem uns gamellons (3), ja som a tocar de la cova de l’Aire.

  • (1) Per desconeixement hi vàrem passar de llarg. N’hem trobat referència a les ressenyes de Carles Olivé https://corriols.blogspot.com i Josep Miró (Totnatura). Hem marcat el punt on es localitza amb un waypoint. El camí que hi mena puja en fort pendent a mà esquerra.
  • (2) Crebalòs, rapinyaire conegut en altres contrades com a trencalòs que s’està re-introduint al Parc.
  • (3) Abeuradors de fusta que en altres contrades s’anomenen bassis o cóms. En aquest cas es nodrien dels degotalls del cingle.

Cova de l’Aire (962m)
Balma d’uns vint metres de fondària amb una gran boca que n’amida disset d’ample per trenta d’alt. Ens cal ajudar-nos amb les mans en algun punt per accedir-hi. El terra, de margues, és relliscós.
Com altres de la zona, havia servir de refugi a ramats i pastors. Actualment de rapinyaires.
El camí acaba uns metres més enllà sobre la carena, però hi ha un pas sobre roca molt exposat, desaconsellable en cas d’humitat o glaç.
Retornem al Portell de l’Infern del que davallem (SE) per entremig d’una pineda amb bons exemplars de pinassa.
Prou més avall atenyem una bifurcació ben indicada. A mà dreta continua la senda de la Sènia pel pantà d’Ulldecona. Nosaltres pugem a l’esquerra en direcció a la Tenalla per la del Solà d’en Brull. Superada la pujada, si ens n’apartem una mica, trobarem un mirador des del que albirar el barranc del Solà d’en Brull.
Planerament atenyem una pista que seguim fins a un pi característic.

Pi Pastor (754m)
Exemplar de pi blanc ben recargolat, al peu de la Punta del Solà d’en Brull, culminació de la serreta que hem resseguit fins a la cova.
Si ens apartem una mica del camí gaudiren d’una bona panoràmica i podrem albirar els contraforts de la Mola de l’Aixada: el Morral Desplegat i la Moleta del Cepí, amb el monumental Pont Foradat. També els barrancs del Salt i del Solà d’en Brull que conflueixen amb el de la Fou, al peu de la Punta de la Gavarrera.
Seguim la pista en baixada (N/W) fins a la Tenalla, a la llera del Barranc del Salt. Juntament amb el de la Fou i el riu Verd són les aportacions més importants a la capçalera del riu de la Sénia.

Casa forestal de la Tenalla (608m)
Punt més baix de l’itinerari. Continuem (W) per pista, deixant a mà esquerra la drecera pel Barranc del Morral d’en Piles. Quan entra al llit del barranc es degrada i la succeeix una ampla sendera que comença a guanyar alçada en moderat pendent. Trobem a mà dreta el camí al Mas del Peraire, i prou més amunt, atenyem el salt.
En aquest tram hi predomina el pi roig.

Salt de Robert (737m)
Un dels indrets més visitats de la zona on el Barranc del Salt es despenja per una graonada de 30 metres d’alçària.
Continuem amunt, superant el fort pendent entre llaçades. Una sendera surt a mà dreta. Segons el mapa també mena al mas del Peraire, però l’hem seguida una estona i es fa perdedora. Prou més amunt trobem la Canaleta de Mauro, una font que s’escola entre un caramull de tosca.
Encara per camí costerut sortim a un replà on s’hi ha bastit un mirador amb un banc des del que podem albirar tot el Barranc del Salt. I poc més enllà un forn de calç rehabilitat. Ara el pendent s’amoroseix. Trobem una cruïlla, sense cap tipus d’indicació. Per la dreta marxa un altre sendera al mas del Peraire. I poc més amunt atenyem una pista on anem a la dreta i, planerament, retornem a Fredes.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pel Barranc del Salt

Penyagalera

Des del Toll del Vidre. Pel crestall de les Feixes del Faralló. 

Distància 8,4 km
Desnivell acumulat 500 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 10 de març de 2019

Un dels itineraris habituals per pujar a aquest emblemàtic cim dels Ports, amb una petita variant —que podem fer tant d’anada com de tornada— abandonant el PR per resseguir un ample crestall a la paret meridional del cim.
Els camins són ben fressats i de bon fer. Solament cal parar atenció a les fites i senyals per l’accés al crestall on farem una fàcil desgrimpada, desaconsellable amb terreny és humit.

 Accés
Des d’Arnes, seguim les indicacions al Toll del Vidre, prenent un camí pavimentat vers el sud. Al coll de la Creu s’acaba el paviment i continua en terra. Passat el mas de Canyís (maset i ampla feixa a la dreta del camí) hi ha un revolt en pendent que pot comportar problemes a vehicles turisme baixos. Si és el cas podem aparcar en aquest punt quan resta poc menys d’un quilòmetre pel Toll del Vidre.

Toll del Vidre (560m)
Bonic gorg que podem visitar de tornada i donar-nos-hi una remullada si la climatologia ho permet. És l’únic lloc del riu d’Algars on es permet el bany. Hi ha una font. El riu fa de termenal entre Beseit i Arnes i, dons, entre les comarques del Matarranya i la Terra Alta.
Continuem per la pista per on hem arribat en direcció als masos de Damià i de Pau. Creuem un parell de voltes el riu i a la segona abandonem la pista pel camí de ròssec de la Mulera, a mà dreta, endinsant-nos al barranc de la Cova, entre el Serrall de les Clapisses i Penyagalera. La cova és una balma al peu del cingle de les Clapisses que havia servit de cleda. El camí és ample i de bon fer. Més amunt s’estreny i continua com a sendera. El pendent no passa de moderat. Quan atenyem les ruïnes del mas de Pitarch, ja som al coll.

Coll de Pelele (894m)
O de Pitarch. Hi arriba el camí a Penyagalera des de l’Ulldemó pel mas de Quatre i la Costa d’Arrancapets. Hi ha senyalització vertical i de continuïtat del PR-TE 151 que seguim en direcció al cim. Pocs metres més enllà deixem a mà dreta la sendera per la que retornarem. Baixem a creuar un barranc i remuntem fins al cim. Poc abans hem trobat a mà esquerra un altre dels camins habituals d’accés: el que hi mena des de la Pesquera d’Ulldemó.

Cim sud de Penyagalera (1034m)
Coronat per un vèrtex geodèsic. Punt més alt d’un gran sinclinal quin perfil ha motivat el nom del tossal. L’extrem nord s’anomena Punta del Barco. És una bona talaia sobre el vessant ponentí dels Ports i especialment de les planúries del Matarranya i la Terra Alta. Són nombroses les viles i pobles que hi podem albirar a ull nu.
Desfem el camí de pujada però l’abandonem aviat per una sendera poc definida a mà esquerra. Hi ha fites i senyals de pintura blancs. Baixem fins a situar-nos sobre una estreta feixa sota el cim que seguim a mà esquerra en lleugera pujada (NE). L’abandonem quan la continuïtat és fa més difícil desgrimpant uns metres per anar a revoltar, en el sentit de les busques, un evident esperó rocallós o faralló que ens per sortir sobre l’ample crestall de les Feixes del Faralló que resseguim (SW) amb el cingle sobre el barranc de la Cova a la nostra esquerra, on la sendera hi és prou definida i ens retrona al coll de Pelele.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Penyagalera

Sant Miquel de Solterra

Per la font de la Formiga i el Borrell. Retorn per can Pla 

Distància 10,25 km
Desnivell acumulat 490 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 3 de març de 2019
Cartografia Editorial Piolet: les Guilleries (1:25000)

Interessant itinerari del que en destaquem la varietat vegetal i l’excel·lent panoràmica que s’albira des del cim. Al llarg del camí trobarem alzines, roures, faigs, castanyers, avets, aurons,… I a la part baixa diverses fonts i dos torrents amb sengles salts d’aigua. Senyalitzat parcialment, tot i que els camins són ben fressats, en algun punt haurem de refiar-nos del GPS per no fer marrada.
Tant podem fer-lo en un sentit com en l’altre, però aconsellem en el de les busques del rellotge, per estalviar-nos el fort pendent del tram entre el cim i el Borrell que, de baixada, pot resultar delicat si està cobert de fullaraca.
En general el camí és ombrívol, el que permet realitzar-lo en qualsevol època de l’any, però és a la tardor quan la varietat cromàtica li donarà un plus d’atractiu.
El tram de baixada, especialment la part coincident amb l’itinerari des de la font dels Abeuradors, és força concorregut.

 Accés
A l’entrada sud de Sant Hilari Sacalm, per la carretera d’Arbúcies des de la C-25 (la Pedra Llarga), seguim la d’Osor (GI-542) en direcció a la Font Picant, creuant la vila pel centre de sud a nord. Passat el tanatori municipal anem a la dreta i pel polígon industrial Mas Garriga pugem a Cal Sastre. Un cop allí, prenem la pista forestal del Sobirà (hi ha un planell) en direcció a les Clotas, can Pla, Taverna del Sobirà i la Casica. És la que mena a Osor. Aviat s’acaba l’asfaltat i continuem per pista de terra apta per a tota mena de vehicles. Seguim els indicadors a Osor. Al trencall de les Clotas, malgrat la indicació a les fonts del Vern, del Gavatx i de la Formiga (que visitarem), seguim recte. Més enllà, a 4,5 km des de l’entrada a Sant Hilari, abans d’arribar al mas de cal Calabrès, al costat d’un pal amb indicadors de senderisme, a mà esquerra, trobem una zona d’aparcament amb capacitat per a uns quants vehicles.
El punt és indicat a Google Maps com a «Sant Miquel de Solterra excursión» pel que podeu accedir-hi guiats per aquesta popular aplicació tot i que us hi menarà per fora vila.
Continuant bona estona més per la pista arribaríem a la font dels Abeuradors, un altre punt habitual d’accés a Sant Miquel de Solterra.

Can Calabrès (889m)
Baixem (NNE) seguint les indicacions vers Osor del GR 83 (Camí del Nord o del Canigó) i les fonts del Vern, del Gavatx i de la Formiga. Hi ha senyalització vertical (pals i estaques) i de continuïtat (blanc/vermell i lila). Aviat deixem a mà esquerra l’itinerari de la font de la Formiga (senyals liles) que retrobarem més endavant.
Un tram esglaonat ens deixa a la llera del Sot del Gavatx (1) que creuem per una passarel·la. Poc més enllà sortim a una cruïlla. El GR continua recte, és per on retornarem. Nosaltres anem a l’esquerra davallant suaument (NW,N) per una pista de mol bon fer, pel marge dret del torrent. Trobem les fonts del Vern i del Gavatx. Hi ha pals indicadors i recuperem els senyals liles.

  • (1) Al mapes Torrent de la font del Gavatx, però en aquestes contrades les torrenteres s’anomenen sots.

Font de la Formiga (761m)
Els rètols ens anuncien el final de l’itinerari. Deixem la pista i baixem a mà esquerra per un sender fins a la font. Sender enllà localitzem un bonic salt i el corresponent gorg que fa el Sot del Gavatx (2). Som al punt més baix de l’itinerari.
Retornem a la penúltima bifurcació on anem a l’esquerra i fent una ziga-zaga emprenem una pista (E). Iniciem l’ascensió per un primer tram, tot per pista, que ens menarà a les ruïnes del Borrell. No hi ha senyalització de cap mena, hi conflueixen altres pistes i en surten ramals. Per aquest fet, tot i que sempre anem a buscar l’itinerari més lògic, és fàcil errar. Així que el GPS ens resulta ben útil. El pendent no passa de moderat.

  • (2) Senyalat al mapa topogràfic com a salt de Sant Martí.

El Borrell (975m)
Ruïnes d’un mas que anys ha deuria tenir certa importància a jutjar pel volum edificat. L’heura amaga la data gravada a la llinda d’un finestral de la façana de migdia. A la del portal posterior hi ha la de 1852.
Continuant per la pista per la que hem arribat aniríem a sortir planerament al camí de tornada. Però en prenem una de més precària a mà esquerra, en pujada, que deixem al cap de pocs metres per un corriol a mà dreta, ben fressat i fitat. Si està molt cobert de fullaraca ens caldrà estar atents a les fites.
El pendent és entre fort i molt fort fins atènyer la carena. Un cop guanyada sortim al camí que puja d’Osor i al que ho fa pel vessant llevantí. Pocs metres ens separen del cim.

Sant Miquel de Solterra (1203m)
O de les Formigues. Aquest nom li ve dels estols de formigues alades que apareixen al cim entre darreries d’agost i primeries de setembre. És un fenomen que es dóna en altres indrets i té a veure amb el cicle vital d’aquests insectes i el seu aparellament. Un cop aparellats, els mascles moren i les femelles es desfan de les ales i creen un nou formiguer. Sol ocórrer generalment abans d’episodis plujosos perquè el terra humitejat és més fàcil de foradar.
És coronat per una gran creu de ferro amb tres formigues de forja, se l’anomena Creu de les Guilleries, situada al sostre d’aquesta comarca natural.
Encimbellat hi havia el castell de Solterra i una ermita, que com sol ser habitual, era dedicada a Sant Miquel. Del castell se’n té constància documental d’ençà l’any 929 però l’únic vestigi és el basament d’una torre a on actualment s’hi alça la creu. Hem llegit que l’ermita, de la que en resta solament un pany del mur, es va conservar fins a primeries del segle XX.
Malgrat la seva modesta alçària el cim ens ofereix una excel·lent panoràmica. Hi albirem: el Montnegre darrere el Turó de Montsoriu coronat pel seu castell, Sant Hilari amb les Agudes i el Turó de l’Home al fons, el Matagalls, a l’extrem del qual treu el cap Montserrat, el Port del Comte, la Serra d’Ensija, el Pedraforca, el Cadí, el Moixeró, la Tosa d’Alp, els cingles de Tavertet i d’Aiats, el Puigsacalm i el Puigmal, el cingle del Far i el Canigó. Hem llegit que en un dia prou clar podem atalaiar fins a l’Albera, el golf de Roses i les Medes.
La baixada la fem pel vessant llevantí, per un camí molt menys costerut, senyalitzat amb pintura verda.

Font sa Guarda (1087m)
S’hi pot accedir amb un vehicle tot-terreny. A partir d’aquí i durant bona estona caminem per pista i hi trobem pals indicadors (en el sentit de pujada) i els senyals verds que ens treuen de dubte a les diverses bifurcacions. En una d’elles, poc més enllà d’un monumental auró, retrobem el GR 83 que seguirem fins al punt de partida. I una mica més avall deixem els senyals verds que menen a la font de l’Abeurador i continuem pel GR.
Passem pel mas de can Pla i la font de les Fontiques de can Pla, per entrar al Sot de Bertran on albirem un petit i bonic salt, poc abans de retrobar el Sot del Gavatx on desfem el camí d’anada.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Sant Miquel de Solterra

Salga Aguda

Entre la Riera de la Portella i el Merdançol, tributaris del marge esquerre del Llobregat, a migdia de Vilada, s’alça la Serra de Picancel. De roca conglomerada, si bé els penyals no prenen l’altivesa d’altres indrets, la vegetació hi és exuberant i frondosa, especialment a l’obaga, per on es despengen canals com les de Sant Miquel, amb un devessall de torrents d’aigua cristallina que peixen el Merdançol.
Diversos camins travessen la serra. Fressats i de bon fer, permeten al caminant realitzar itineraris per a tots els gustos i nivells i visitar racons com Pedret, la Portella o la Quar i pobles com Vilada i Borredà. Un bon grapat d’al·licients que no deixen indiferent. El sostre de la serra és el Salga Aguda (o Saldaguda o Serrat de Salga). Prefereixo anomenar-lo «Salga Aguda» perquè des de menut l’havia sentit anomenar així, és l’oficial i ben a prop hi ha altres topònims de la mateixa arrel (Creu de Salga, runes del mas de Salga). Com passa sovint, també aquí hi ha diferents variants per anomenar el mateix indret. Així per exemple el coll del Tell (til·ler) també se’l coneix per «del Tei» o al Merdançol, Mergançol.
Segueixen tres itineraris, un pel vessant solell i dos pel l’obac.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Salga Aguda des de la Portella per la Quar i retorn pel coll del Tell 

Distància 10,8 km
Desnivell acumulat 720 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 23 de febrer de 2019
Cartografia Ed. Alpina. Lluçanès (1:30000)

En aquest itinerari accedim al cim per la carena llevantina. Ni és molt llarg ni té un gran desnivell, trets que poden induir a creure’l fàcil. Cal tenir en compte però que és un «puja-baixa» constant, sovint en fort pendent, especialment al tram carener, que hi ha diversos passos on caldrà ajudar-nos amb les mans i trams on el camí és poc definit.

Accés
Entre els punts quilomètrics 25 i 26 de la C-62, entre Prats de Lluçanès i Gironella, prenem la BV-4346 en direcció a Sant Maurici de la Quar on hi arribem en cinc quilòmetres. Passem el poble i continuem per una carretera local enquitranada uns vuit quilòmetres més en direcció a Sant Pere de la Portella. Abans d’arribar-hi trobarem el coll de la Creu de Jovell, punt de pas de l’itinerari, on també podríem iniciar-lo. No ho recomanem per no acabar-lo en pujada.

Sant Pere de la Portella (802m)
Ruïnes d’una antiga abadia benedictina de la que solament es conserva en bon estat l’església originària del segle XI, refeta el XII. Inicialment fou coneguda com Sant Pere de Frontanyà. Guifré I i la seva mare Doda de la nissaga «Saportella», precursors de la Baronia de la Portella, n’haurien sigut els impulsors sota la protecció d’Oliva llavors comte de Berga i més tard abat. La primera notícia documental es troba en una donació efectuada per aquest l’any 997. L’època de bonança econòmica es va allargar fins la segona meitat del segle XIII. A partir d’aquí diverses vicissituds com la pesta negra, atacs de bandolers, delmaren i dispersaren la comunitat.
Seguim la carretera per on hem arribat i la deixem pocs metres més amunt baixant per una pista a mà dreta. L’abandonem en un revolt per una altra més precària a mà esquerra que es bifurca en creuar el Torrent de Cal Moliner. No prenem ni un ramal ni l’altre: seguim un poc definit corriol pel marge esquerre (hidrogràfic) del torrent. Hi ha antics senyals de pintura grocs.
El camí, a trams més o menys definit, segueix tothora (E) pel mateix marge i localitzem alguns gorgs del torrent. Els escassos senyals desapareixen totalment al peu de Cal Moliner. Creuem el torrent i pugem sense camí definit fins al camí d’accés al mas que seguim a mà esquerra (N).

Cal Moliner (859m)
Passat el mas deixem el camí d’accés creuant una torrentera i sortim a una pista que seguim a mà dreta (E) fins a un pronunciat revolt on la deixem per un corriol poc definit inicialment, pel que pugem (SE) fins al coll.

Coll de la Creu de Jovell (946m)
Hi passa la carretera d’accés a la Portella. Podem albirar sobre nostre la mola on s’alça el santuari de la Quar. Pugem per una pista pavimentada que deixem per un camí a la dreta flanquejant la mola pel vessant ponentí. A la bifurcació (rètols indicadors) pugem a mà dreta i assolim el planell cimer. De fet haguéssim pogut seguir pel camí pavimentat fins poc abans d’aquesta bifurcació, però els senyals, que fa una estona han «reaparegut», van per on hem descrit.

Santa Maria de la Quar (1060m)
Encinglerat dalt d’una mola rocallosa, des del Santuari de la Quar es domina una bona panoràmica de la vall de Merlès, el Berguedà i alguns cims pirinencs.
Documentat d’ençà el segle IX en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell amb el nom «d’Illa Corre», tot i que la datació d’aquest document és objecte de controvèrsia entre els entesos. A partir del segle XI passà a dependre de Sant Pere de la Portella. Del primitiu edifici reedificat en època baix-romànica solament en resta algun vestigi.
Baixem del santuari pel camí habitual d’accés (NW). Al Collet de la Sorra, just abans d’un revolt, el deixem per un corriol, senyalitzat amb una fita, que baixa a mà dreta. El darrer tram fem drecera (fites) fins al coll (NNW).

Coll de Gavatx (964m)
Hi conflueixen diversos camins. Pel de l’esquerra podríem retornar a la Portella. Continuem per la pista. A la primera bifurcació anem a la dreta i a la següent a l’esquerra, fins on s’acaba. Aquí emprenem un ben fressat camí que puja (N) a guanyar la carena de la Serra de Picancel.

Coll de la Creu de Salga (1013m)
Pel vessant obac hi arriba el camí de Borredà. Poca estona més enllà, a mà dreta, hi ha la font de Salga (que hem trobat seca). De retorn seguim carenejant (NE) i guanyant alçària passant per les ruïnes de la casa de Salga. Atenyem el Serrat dels Teixons, en fort pendent al darrer tram.
Atenció: En aquest punt el que cal és seguir carenejant. Nosaltres erràrem el camí i baixarem fins a trobar el de Vilada per la Font del Saltant, havent de recuperar.
Passat el collet de la Portelleta trobem un pas equipat amb una sirga i seguim guanyant alçària per enfilar-nos al llom de les Pedrisses, que es despenja vers el NW des del cim. Girem 90º en fort pendent fins a un segon pas de grimpada que ens deixa sobre el cim.

Salga Aguda (1172m)
Sostre de la Serra de Picancel. La panoràmica vers el nord i migdia es veu limitada pels cims del Catllaràs i el Serrat de les Tombes, respectivament. Però podem albirar bona part de l’alt i baix Berguedà i alguns cims pirinencs, també del Ripollès.
Davallem en sentit oposat al que hi hem accedit (SW) seguint l’ample fil de la carena, amb bones cingleres a banda i banda, especialment pel nord. Deixem a mà dreta un camí que baixa al de Vilada pel pont del Climent i continuem carenejant per seguir poc més enllà per una estreta lleixa fins al coll.

Coll del Tell (988m)
Pel nord hi arriba el camí de Vilada pel pont del Climent. També en surt el que s’enfila al pic dels Gira-sols. Per migdia hi acaba una pista que seguim (S) una estona fins a deixar-la per un camí a mà esquerra. Hi ha senyals de pintura grocs molt sovintejats. Davallem (SE) bona estona per sobre de llargues codines fins a sortir a una altra pista que seguim a mà dreta (S). Prou més avall sortim a la cruïlla amb una altra pista on hi ha rètols indicadors. Seguim en direcció a la Portella, baixant per un camí i creuem el Pontet de Campdou. Pocs metres més enllà sortim a una altra pista i anem a la dreta. La seguim pocs metres: un cop hem creuat la riera de la Portella, la deixem per un camí a mà esquerra, que fa drecera. La retrobem més amunt, la seguim i la tornem a deixar per una altra drecera indicada amb la que acabem de pujar fins a Sant Pere de la Portella.

Powered by Wikiloc

Salga Aguda, la Portella i Sant Miquel de les Canals 

Distància 15,15 km
Desnivell acumulat 1218 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 4 de març de 2012
Cartografia Ed. Alpina. Lluçanès (1:30000)

Itinerari més llarg que l’anterior i amb fort desnivell on accedim al cim des de prop de Vilada, pel vessant obac. Partim del pont del Climent, fem cim, baixem pel coll del Tell a la Portella i per Corrúbies pugem a Sant Miquel, retornant pel pont del Doro.

Accés
Passat el quilòmetre 160 de la C-26, sortint de Vilada en direcció a Borredà, prenem a mà dreta una pista senyalada a les Canals de Sant Miquel. Ben aviat deixem el vehicle a la clariana del Pla de la Fusta, just abans de la tanca que barra la pista, sobre el Pont del Climent.

Descripció
Baixem a travessar el Merdançol pel Pont del Climent i, a l’altre marge, prenem un camí indicat cap a Sant Miquel, la Portella o Pedret. Deixem a mà dreta el camí al Pont del Doro per on retornarem.
Comencem a guanyar alçària pel marge dret del torrent (S) i travessem el Portell de l’Ovellar, un pas guanyat a la roca.
A la bifurcació (indicada) anem a l’esquerra. Per la dreta surt el camí del Trencacames, al coll dels Pins i el Serrat de Migdia.
Abans del coll del Tell anem a l’esquerra i enfilem la carena del Salga Aguda (NE) fins al cim. En baixem desfent el camí però seguint la carena fins al coll del Tell on prenem una pista (S). Hi ha senyals grocs. La deixem per un camí a l’esquerra pel que baixem a una altra pista que fins sortir al camí ral de Berga a la Portella.
Un cop hem visitat l’antiga abadia benedictina seguim el camí ral en direcció a Pedret i Berga.
A l’alçada de les ruïnes del mas de Corrúbies deixem el camí ral i ens enfilem a Sant Miquel de les Canals. Baixem per una de les Canals de Sant Miquel, la que segueix el Rec dels Colletons fins al Pont del Doro.
Continuem pel marge esquerre camí amunt i encara ens ens cal fer una bona marrada per salvar el Rec del Coll del Tei, abans de retornar al Pont del Climent.

Powered by Wikiloc

Salga Aguda i Gira-sols

Distància 4,5 km (anada)
Desnivell acumulat +742 -395 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 15 d’abril de 2008
Cartografia Ed. Alpina. Lluçanès (1:30000)

Idèntic a l’anterior fins al cim i el coll del Tell des de on visitem al veí cim dels Gira-sols i retornem pel mateix camí.

Powered by Wikiloc

Àlbum d’imatges
Salga Aguda

Roc de Ponent i filó Atrevida

Itinerari geològic pel Bosc de Poblet 

Distància 9,7 km
Desnivell acumulat 714 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 3 de febrer de 2019
Cartografia Ed. Alpina i Ed. Piolet: Muntanyes de Prades (1:25000)
Recursos consultats «Els tresors geològics del Paratge Natural de Poblet» Albert Martínez i Marc Tudela. Itineraris Geològics.
  Tríptics itineraris 1 i 5 del Paratge Natural d’Interès Nacional de Poblet. DARP, Generalitat de Catalunya

Tres factors, paisatgístic, geològic i històric, fan interessant i recomanable aquest itinerari al nord de les Muntanyes de Prades. Seguirem bàsicament el nº 5 dels del Paratge Natural d’Interès Nacional de Poblet, amb una variant per enfilar-nos a la Torre del Moro.
Els camins són fressats, esporgats i indicats. No tindrem dubtes per seguir-los. Malgrat això, l’accés a la torre i la pujada per la tartera poden comportar una moderada dificultat.

Accés
Per la TV-700 entre l’Espluga de Francolí i Prades, un cop passat les Masies i el punt quilomètric 6, a l’alçada d’una creu monumental, prenem a mà esquerra la pista forestal pavimentada de la Vall de Castellfollit. Ben aviat atenyem l’àrea de lleure de la Roca de l’Abella, amb bon espai per aparcament.

Àrea de lleure de la Roca de l’Abella (567m)
Ben condicionada amb font, fogons i taules. Hi ha un punt d’informació del Paratge Natural. Creuem el barranc de Castellfollit per sòlides passeres i prenem un camí indicat a mà dreta vers el Grog. Aviat deixem una bifurcació a mà esquerra que és per on retornarem.

El Grog (575m)
Petit i bonic salt. A banda del cabal d’aigües superficials, el barranc rep l’aportació de diverses surgències que s’escolen pel rocam granític fracturat. És tributari del riu Sec que alhora desguassa al Francolí.
El tornem a creuar i sortim a la pista que seguim vall endins. Al marge hidrològic dret podem albirar la Roca Filosa, curiosa formació de tres blocs granítics apilats que l’erosió ha procurat una forma que recorda el fus d’una filosa.
Pocs metres més amunt deixem la pista per un ample camí a mà esquerra pel que baixem a creuar el barranc, de nou a gual. Per camí molt aixaragallat tirem enrere pel marge dret, deixant a mà dreta un corriol, fins atènyer el barranc de la Roca de l’Abella que creuem i seguim pel seu marge dret en fort pendent (E). A l’altre vessant s’alça el crestall de la Roca de la Mel sobre el que hi podem albirar la Torre del Moro.
Al peu de la Roca de l’Abella trobem un rotllo de sitja, o plaça de carboner. En trobarem altres durant l’itinerari. L’aprofitament de l’alzina per al carboneig ha sigut una activitat habitual de bosc fins a mitjans del segle passat.
Anem virant (S) i, més amunt, atenyem un pas protegit amb una cadena, passat el qual sortim sobre una explanada amb restes de cabanes, clapers i runams d’una pedrera.

Pedrera de l’Ester (722m)
És una de les diverses pedreres de pòrfir que hi ha al Bosc de Poblet, situades entre els barrancs de Castellfollit, de la Pena i de les Fargues. Explotaven els filons porfírics que, en contenir més proporció de quars i menys de feldspat que les altres roques granítiques, són més resistents.
Els picapedrers modelaven el granit i en feien llambordes de diversos tipus com els «adoquins», utilitzats per a l’empedrat de carrers. Hi podem observar els munts de residu, tot i que en bona part era utilitzat per al balast de les vies de tren.
La primera autorització documentada de l’explotació com a pedrera és de l’any 1902, al barranc de la Pena. Les més importants van tenir lloc a partir de l’any 1945 i van durar fins als anys 60.
Continuem camí pujant a guanyar (S) la carena de la Roca de la Mel, on trobem una bifurcació indicada. Anem a la dreta i, amb unes fàcils grimpades per l’ample crestall, no exemptes d’exposició, atenyem la torre. Per introduir-nos-hi ens cal revoltar per sota la paret nord i remuntar ajudats d’una sirga.

Torre del Moro (760m)
El castell de Castellfollit, popularment conegut com a Torre del Moro, és una construcció defensiva de la que se’n desconeix la història. És enclavat sobre la Roca de la Mel i envoltat d’espadats. Alguna hipòtesi apunta que es tractaria d’una fortificació musulmana relacionada amb el castell de Siurana, vinculat a dominis sarraïns.
Retornem a la cruïlla on continuem en direcció a la pedrera de la Font del Ginebre, baixant pel Barranc del Roc de Ponent i passant per un altre rotllo de sitja.

Pedrera de la Font del Ginebre (664m)
S’hi pot observar clarament l’explotació del filó principal pel gran esvoranc al rocam. Hi ha un penell informatiu sobre les pedreres. Aquí trobem l’itinerari geològic (el número 5 dels del Paratge Natural de Poblet) que parteix de la pista que tenim a baix a la dreta. Està senyalitzat amb estaques marcades amb el perfil del Roc de Ponent, que tenim just a sobre, i indicadors de «Itinerari Geològic». Seguim camí a mà esquerra enfilant-nos de nou en direcció al Roc. Aviat sortim sobre una tartera on el camí es difumina. Progressem cercant el millor pas entre els blocs granítics.

Aresta GER (800m)
Les torres i agulles granítiques de la vall, són un bon reclam pels escaladors. Hom diria que som al Pirineu si no fos per l’alzinar que ens envolta. La primera notícia que se’n té constància és del 1945, referent a la cordada vallenca Freixas-Benaiges-Figuerola al Roc de Ponent.
L’any 1972, els reusencs Ramon Bruno i Quim Miralles, van obrir la via de l’Aresta GER, que amb els seus 180 metres és la més llarga de les muntanyes de Prades i ha esdevingut una clàssica.
Continuem enfilant-nos per la incòmoda i rosta tartera, cada cop amb rocam més inestable, fins que assolim un collet i el cim.

Roc de Ponent (898m)
Fins fa poc era coronat per una gran creu de ferro que el caracteritzava. Era el darrer lloc il·luminat pel sol abans de pondre’s. Quan marxava el sol del Roc era l’hora d’acabar la jornada pels treballadors de les pedreres.
Del cim continuem guanyant alçària carenejant pel sender (E) entremig de l’alzinar fins assolir el coll.

Filó Atrevida (1013)
Al coll de la Mina o de les Basselles hi ha l’esvoranc del Filó Atrevida. Des del 1870 fins al 1988 es va explotar, tant a cel obert com en galeria, un filó allotjat en el pla d’una falla. És dons, una mina filoniana on el mineral està dipositat al llarg d’uns tres quilòmetres, amb 150 metres de profunditat i una amplada d’entre mig i sis metres, en direcció NNW-SSE, des de l’obaga fins al solell del Puig de l’Àliga. És al solell, entre el coll i el barranc de l’Argentada, on en resten més indicis (rasa, galeries, pous, terregalls, poblat miner,…).
Se n’extreia principalment barita, però també altres minerals com galena i plata. Fou la primera explotació de barita registrada a l’Estat Espanyol. Es un mineral pesant utilitzat per a fixar estructures (per exemple ponts) en indrets inestable com lleres de rius, fangs per la perforació de pous, aigua oxigenada, indústria de la pintura, dels frens, vidres, protecció dels raigs X, etc.
Les activitats extractives al Bosc de Poblet venen de molt antic. Des de l’edat del bronze fins a l’edat mitjana, es va explotar per extreure’n minerals valuosos com la plata. D’aquí ve el nom del barranc que baixa cap al de Castellfollit: l’Argentada o Argentera. Els documents més antics que hi fan referència són del segle XI, tot i que diversos historiadors citen que probablement els romans, a la zona del barranc de l’Argentera, explotaren diversos jaciments miners per extreure’n plata, coure, ferro i plom. Al segle XV es documenta l’explotació «Cros Ric» que correspon a la zona de l’Atrevida. Cap a l’any 1760 se cita l’explotació de cobalt en el mateix indret, sota l’administració de l’abat de Poblet. A primeries del XIX, durant la guerra del francès i la primera carlinada, se n’extreia plom per a municions.
Reprenem l’itinerari que ens mena pel vessant obac. Sortim a un ramal de la pista que seguim uns pocs metres (N).

Frares Encantats (962m)
Abandonem la pista en un pronunciat revolt (rètol indicador), sobre un oratori. És una bona talaia on podem albirar bona part del Pirineu central i oriental i serralades interiors com Montserrat.
Davant nostre s’alcen els Frares Encantats o la Roca Tallada, conglomerats que l’erosió ha donat una forma ben capriciosa.
Seguim l’itinerari per dins d’un bosc mixt d’alzina i pi roig, endinsant-nos al  barranc  de les Fargues, per veure l’explotació al vessant nord del filó. Baixem (W) seguint una antiga pista, tot fent una bona llaçada.

Les Set Cases (930m)
Sortim al darrere d’una cabana, al bell mig d’una clariana on hi ha els fonaments de l’estació superior del telefèric miner.
A primeries del segle passat s’extreien uns cinc-cents quintars diaris de mineral que eren transportats en carros fins a l’estació de ferrocarril de l’Espluga de Francolí. El 1924 posà en funcionament un aeri que el baixava fins prop del monestir, en un recorregut de 3 quilòmetres. Posteriorment es va recollir en camions per portar-lo a la fàbrica de tractament, també a l’Espluga.
En aquest indret on som ara també hi havia l’accés a una galeria, però la boca de mina s’ha enrunat.
Continuem baixant (N) per un sender fins a les restes d’una cabana que servia per a l’allotjament dels miners a pocs metres d’una boca de mina i un penell informatiu.

Galeria Tacha (855m)
Aquesta galeria era un dels punts d’explotació a la cara nord del filó. Podem veure que s’ubica enmig del filó per aprofitar al màxim la prospecció.  Les explotacions podien començar a cel obert i, a mesura que s’anava progressant, seguir subterràniament i, en certs cassos, requerir pous de ventilació.
Continuant el descens, trobem uns cedres i arribem a la pista de l’antic camí miner construït pel transport del material quan no es feia amb telefèric. Just poc abans hi ha les restes ben conservades del carregador.
El camí miner s’allarga en generoses llaçades per salvar el desnivell fins al fons del barranc. A la part baixa podem albirar una altra boca de mina. Ja en terreny planer deixem aquest camí per un sender indicat que surt a mà esquerra i que ens duu a passar pel marge d’una vinya, prop de la carretera de Prades, tot revoltant el llarg esquenall que baixa de la Roca de l’Abella. Aquí tornem a guanyar alçària fins atènyer el barranc d’en Pujol, on comencem a davallar cap a l’àrea de lleure de la Roca de l’Abella.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Roc de Ponent i l'Atrevida

Santuari de Cabrera i Pla d’Aiats

La Serra de Cabrera i el Pla d’Aiats, envoltats de cingles especialment alts als vessants ponentí i meridional, separats entre sí pel pregon coll del Bram i coronats amb allargassats altiplans, formen un perfil característic fàcilment recognoscible des de la llunyania.
Són el sostre de la comarca natural a la que Cabrera dóna nom: el Collsacabra o Cabrerès, de morfologia caracteritzada per aquest tipus de relleus tabulars, coronats per planells —calms— tallats abruptament per cingles. Fan de termenal entre la Vall d’en Bas (Garrotxa) i Cantonigròs (Osona).
A les obagues hi predomina la fageda i al solell la roureda de roure martinenc. Per això és molt recomanable visitar-los a la tardor, per la vistositat amb que s’engalanen els boscos. Camí d’Aiats també hi trobarem una bona boixeda amb alguns bons exemplars de grèvol.
Malgrat l’abruptesa de la contrada, diversos camins hi pugen des de tots els vessants, superant curts però sobtats pendents. Segueixen dos itineraris que recorren alguns d’aquests camins.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Des de Falgars d’en Bas per la Faja i retorn pel coll Sabastida

Distància 11 km
Desnivell acumulat 654 m
Nivell de dificultat moderat
Data 16 de gener de 2019
Cartografia Ed. Alpina. La Vall d’en Bas i les Preses (1:15000)

Aquest itinerari circular hi accedeix pel vessant llevantí. A banda de la dificultat foel fort pendent, cal tenir en compte que bona part de l’itinerari no és senyalitzat, especialment a la baixada. Els camins estan perfectament representats al mapa, però a la zona n’hi conflueixen diversos i algunes entrades no són prou evidents.

Accés
A Falgars d’en Bas s’hi accedeix per una estreta carretera enquitranada de 9 quilòmetres que parteix just del punt quilomètric 34 de la C-153 entre Vic i la Vall d’en Bas. Hi ha una pista que parteix de prop dels Hostalets d’en Bas però és privada i tancada.

Falgars d’en Bas (945m)
Nucli del terme de la Vall d’en Bas, situat al caire d’un altiplà, envoltat de cingles que s’alcen sobre els Hostalets d’en Bas, amb un desnivell de prop de cinc-cents metres.
Hi ha una església romànica dedicada a Sant Pere que, tot i les posteriors modificacions, conserva la seva estructura original. Consta com a parròquia al segle XI. Es diu que va patir els efectes del terratrèmol de la Candelera de 1428, però bé podria haver-se vist afectat pels de l’any abans, amb epicentres a Olot i Amer.
Al costat de l’església hi ha el mas de la Coromina, dedicat a la ramaderia i l’agroturisme.
Prenem un camí poc definit per davant de l’església vers ponent (W) on hi ha un indicador vers «Cabrera». Més endavant ja resulta més evident, hi ha un parell d’indicadors més i sobretot fites que ens acompanyaran fins als Plans de la Faja.

Plans de la Faja (1102m)
Creuem la pista entre la Freixeneda i el Coll del Bram i enfilem per un camí ben fressat i senyalitzat amb puntura groga, serpentejant per entremig de la Baga de la Faja. Fortíssim pendent que ens obligarà a ajudar-nos amb les mans per salva alguna graonada. Ja ben amunt creuem dos camins travessers i atenyem el carener que prenem a l’esquerra per enfilar-nos al turonet on hi ha una taula d’orientació i un vèrtex geodèsic. En aquest punt s’hi van localitzar vestigis —cisterna i el basament d’una torre circular— de l’antic castell de Cabrera (castrum de Capraria). Documentat d’ençà el 992, consta com a castell termenat que dominava els termes de Sant Julià de Cabrera, Santa Maria de Corcó i part dels de Pruit, Rupit i Falgars d’en Bas. El primer senyor del castell de qui hi ha notícia documental és Gausfred, que visqué allà per l’any 1002. La cabra és el símbol heràldic dels vescomtes de Cabrera que esdevingueren un poderós llinatge de militars i terratinents.
Magnífica talaia que forneix una panoràmica de 360º. En dies clars s’hi pot albirar des de l’Albera al Port del Comte i des del Pirineu a Montserrat.

Santuari de Cabrera (1296m)
Alçat sobre l’antiga ermita del castell, documentada d’ençà el 1144. Castell i ermita varen esfondrar-se durant els terratrèmols de 1427. L’ermita es va reconstruir i s’hi varen fer moltes reformes posteriorment. Al costat hi ha l’hostatgeria, construïda el segle XVIII. Actualment hi funciona un restaurant els caps de setmana. Per sota el santuari prenem el camí que s’adreça (S) al cairell del cingle meridional i baixem per les escales que salven un desnivell d’un centenar de metres.

Coll del Bram (1170m)
Cruïlla de camins amb diversos indicadors. Al mapa excursionista s’anomena Collet de Cabrera. Prenem direcció al Pla d’Aiats, per l’obaga. Travessem un pas protegit amb una sirga i atenyem el coll d’Aiats (coll de Bram al mapa excursionista). Hi ha un petit rètol en un arbre. Prenem el camí de l’esquerra deixant el de Cantonigròs i comencem a enfilar-nos en moderat pendent per un antic i bell camí entremig d’una magnífica boixeda que ens mena a la carena.

Pla d’Aiats (1270m)
Altiplà més gran que el seu veí de Cabrera (amida 920m per 250 al punt més ample). Envoltat de pineda i recobert de falgueres. El travessem (SE) fins al Pla Xic, al caire del cingle meridional que és on podem gaudir d’una bona perspectiva.
Continuem camí resseguint el cairell del cingle (NE i N) fins que comencem a davallar (NNW) en fort pendent fins al coll Sabastida, al peu del puig homònim, on continuem baixant a mà dreta, en fortíssim pendent, fins atènyer una pista sobre la cabana de Santcrist, a la que ens adrecem fent drecera, fora de camí.
Per una pista baixem (NE) al Pla de les Soques. Per corriol, continuem en la mateixa direcció fins al torrent de la Codina, on sortim sobre una pista que ens mena a la carretera d’accés a Falgars, que prenem a mà esquerra prop d’un espectacular salt d’aigua.

Mirador del Sallent de la Coromina (925m)
Espectacular salt per on salva el cingle, amb un desnivell de 130 metres, el torrent de la Faja, una de les fonts que nodreixen la capçalera del Fluvià.

Powered by Wikiloc

Cabrera i Aiats

Des de Sant Julià de Cabrera per la Serrica i retorn pel Collet de cal Vidrier

Distància 7,2 km
Desnivell acumulat 428 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 15 de novembre de 2012
Cartografia Ed. Alpina. La Vall d’en Bas i les Preses (1:15000)

Aquest altre itinerari circular, més curt que l’anterior, solament puja a Cabrera. Ho fa pel vessant ponentí amb alguns passos equipats que, malgrat això i el fort pendent, no és pas dificultós. Davalla pel vessant llevantí i és senyalitzat en bona part.

Accés
A Sant Julià de Cabrera s’hi accedeix des de la C-153 entre Vic i la Vall d’en Bas. Poc més enllà del punt quilomètric 21 (abans de Cantonigròs, en direcció a la Vall d’en Bas) i just després d’un revolt i un pont, es pren un camí (indicat) pavimentat a mà esquerra, durant tres quilòmetres.

Sant Julià de Cabrera (945m)
Nucli central d’un veïnat disseminat, situat al peu de la Serra de Cabrera, format per masies aïllades, agrupades al voltant del que havia sigut la seva parròquia.
Hi ha un rètol “A Cabrera—pel Coll de Bram—per la Serrica, arriscat” (1). Prenem aquest darrer camí que, vers el nord, aviat s’encara al cingle. És rost i té passos equipats amb grapes que ens ajuden a superar-los. Però no el considerem pas difícil. Hi ha senyals de pintura.
Sobre un esquenall atenyem una bifurcació (rètol). Per l’esquerra surt el camí que, pel Mal Pas i la Baga de la Faja, revolta la serra a mitja alçada. Anem a la dreta pujant encara fort fins al Pla del Prat on el pendent s’acaba i baixem a buscar el pas de l’Osca.

  • (1) Per la dreta aniríem al coll de Bram (collet de Cabrera al mapa excursionista) on el camí de les Escales, protegit amb baranes, mena al santuari guanyant el cingle meridional. És el pas més habitual per accedir-hi.

L’Osca (1296m)
Osca, en una de les accepcions del mot, és un pas estret i acinglerat en una serra. I l’indret és talment així: un grau protegit amb passamans, a l’estret pas que uneix l’esperó a la resta de la serra.
Un camí a mà esquerra puja al turonet on hi ha una taula d’orientació i un vèrtex geodèsic. En aquest punt s’hi van localitzar vestigis —cisterna i el basament d’una torre circular— de l’antic castell de Cabrera (castrum de Capraria). Dcumentat d’ençà el 992, consta com a castell termenat que dominava els termes de Sant Julià de Cabrera, Santa Maria de Corcó i part dels de Pruit, Rupit i Falgars d’en Bas. El primer senyor del castell de qui hi ha notícia documental és Gausfred, que visqué allà per l’any 1002. La cabra és el símbol heràldic dels vescomtes de Cabrera que esdevingueren un poderós llinatge de militars i terratinents.

Santuari de Cabrera (1300m)
Alçat sobre l’antiga ermita del castell, documentada d’ençà el 1144. Castell i ermita varen esfondrar-se durant els terratrèmols de 1427. L’ermita es va reconstruir i s’hi varen fer moltes reformes posteriorment. Al costat hi ha l’hostatgeria, construïda el segle XVIII. Actualment hi funciona un restaurant els caps de setmana.
Baixem pel camí de les Marrades, empedrat i esglaonat, que davalla pel vessant llevantí. Creuem el que circumval·la el cingle a mitja alçada, entre el Mal Pas i les Escales.
A partir d’aquí el pendent és molt fort per entremig de la Baga de la Faja. Està senyalitzat amb pintura groga.

Plans de la Faja (1093m)
Sortim sobre uns plans dedicats al pasturatge, on hi passa una pista que prenem a mà esquerra, per revoltar la serra en sentit contrari a les busques.
Al coll de Freixeneda entrem a la baga i caminem bona estona per dins la fageda, fins al coll de can Vidrier (rètols indicadors i panell) des de on, ben aviat, retornem al punt de sortida.

Cabrera i la Foradada

Barraques de Mont-roig del Camp

Construccions de pedra seca 

Distància 14 km
Desnivell acumulat 122 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 5 de gener de 2019
Cartografia Ed. Piolet: Serra de Llaberia (1:20000)
Recursos consultats Tríptic editat pel Centre Miró
  «Ruta de les barraques de pedra seca»
Per saber-ne més Barraques de pedra en sec
  Wikipedra

En arrabassar els camps erms per a poder-los conrear, sovint afloraven pedres de forma més o menys abundant. Les utilitzaven els pagesos per construir habitatges com les cabanes o barraques, per als marges de les feixes de conreu i també per bastir pous, aljubs o tines.
Aquestes elements foren construïts amb la tècnica de la pedra en sec, que consisteix en anar encaixant pedra amb pedra, sense cap material d’unió com el ciment, el guix o la calç. Requeria coneixements i experiència. En el cas de les barraques calia donar a les pedres un lleuger desnivell vers l’exterior, per facilitar que l’aigua de la pluja llisqués enfora. El portal s’orientava a migdia per aprofitar el sol i a recer de les mestralades. Damunt de la coberta s’hi acostumava a posar una capa de terra i pedruscall on s’hi plantaven lliris de Sant Josep que, amb les seves fines arrels, relligaven i aïllaven el sostre.
També construïen els marges que esglaonaven els pendissos del terreny per facilitar-ne el conreu. I alçaven els murs que separaven les propietats i delimitaven els camins. Si amb tot això encara sobrava pedra, s’amuntegava harmònicament en els clapers. Sovint trobem munts de pedres amb una perfecta distribució definint formes geomètriques amb una certa intencionalitat estètica.
(Font: Esther Bargalló i Martí Rom)
Al terme de Mont-roig hi ha catalogades cent-quaranta una barraques, algunes declarades Bé Cultural d’Interès Local. I cinc d’elles Bé Cultural d’Interès Nacional. El Centre Miró ha dissenyat un itinerari amb una tria d’onze d’aquestes barraques, les més significatives. El que proposem les visita juntament amb algunes més. També n’hem senyalat altres de properes, per si us poden resultar d’interès. El podeu fer a peu, ideal en bicicleta. També en vehicle tot caminant per apropant-vos a les barraques.
Sigueu especialment curosos en la vostra visita: les barraques estan situades en paratges de propietat privada, alguns d’ells encara amb conreus actius.

Accés
La primera barraca del recorregut la trobarem en un camí carreter passats set-cents metres del quilòmetre 18 de la carretera T-310. A la cruïlla hi ha un rètol de fons negre amb la llegenda «B1». Està situada uns noranta metres camí endins.

Barraca del Tutu (B1)
De planta el·líptica, amb dos contraforts laterals que fan de paravent i un altre semicircular. El portal és d’arc d’ametlla, també anomenat apuntat o primitiu. La coberta és de falsa cúpula, tancada per la pedra clau i el recobriment de pedruscall. Tot i no ser una construcció de grans dimensions, el seu interior té l’alçada d’una persona.

Barraca del Morell
De planta bessona-composta, portal d’arc d’ametlla i coberta de falsa cúpula. Té una fornícula a l’estança interior.

Barraca del Nan
De planta circular, portal d’arc d’ametlla i coberta de falsa cúpula. La paret frontal, sobre la llinda, està esquerdejada amb ciment. Té dues fornícules.

Barraca propera al camí de l’Aufinac
Un cop hem creuat el barranc de la Porquerola i pres el camí de l’Aufinac, és la primera barraca que localitzem seguint uns setanta metres per un ramal a la dreta.
De planta circular, portal d’arc de mig punt, coberta de falsa cúpula i contraforts als laterals.

Barraca de cal Rabosa (B8)
De doble planta. La més antiga és la de la dreta, més baixa i de coberta plana. Presenta una planta rodona, un portal amb muntants verticals i arc pla i una cobertura de pedruscall. Es va bastir amb pedres rectangulars de gran mida. La de l’esquerra, acabada en falsa cúpula i coberta amb grans lloses, es va construir posteriorment i es va adossar a la primera, aprofitant-ne la paret comuna. És de planta irregular i té un portal d’arc d’ametlla. Al seu interior una fornícula com a menjadora. El contrafort posterior és en rampa, útil per accedir a la coberta.

Barraca del «Ventanes» (B7)
Vestida amb grans pedres. Parcialment restaurada. Tancada en falsa cúpula, la seva planta és circular i el portal d’arc de mig punt. Al lateral dret un contrafort fins a mitja alçada i contrafort posterior. A l’interior un cocó i una fornícula. La coberta és de pedruscall, amb lliris de Sant Josep.

Barraca dels Comuns del Pellicer (B6)
Monumental de 4,3 metres d’alçària. De planta rodona, diàmetre interior de 4,1 amb coberta de falsa cúpula. El portal és d’arc pla i amida 1,6. Encastats als seus murs interiors, dues fornícules i dos cocons. El coronament de l’obra, acabat en punxa, és de terra i grans lloses. Destaca l’harmònica col·locació de les pedres, sobretot a la part posterior. Contrafort perimetral complet.

Barraca de l’Aiguader (B5)
De planta circular, adossada a un marge. La falsa cúpula està arranjada amb ciment. El recobriment és de pedruscall i ciment. Portal d’arc d’angle amb dues grans llindes encavallades. Contrafort perimetral complet. A l’interior hi ha tres cocons i una fornícula.

Barraca sota la línia d’alta tensió
Circular, de falsa cúpula, portal de llinda plana i contrafort perimetral complet. Té tres cocons. Al la coberta hi ha crescut atzavares.

Barraca del Miquel Terna (B9)
Construcció de planta circular amb coberta de falsa cúpula i recobriment de pedruscall. Portal d’arc de mig punt, quins muntants abasten tot el frontal. Bastida sobre un llit rocallós, s’hi va practicar un forat circular utilitzat com a aljub. Encastats hi ha dos cocons. Al lateral esquerre un espai destinat a l’animal amb una menjadora.

Barraca del Jaume de la Cota (B11)
Sorprèn la perfecció del contrafort perimetral i de la coberta exterior de doble casella troncocònica, formats per un conjunt de pedres irregulars de mitjana grandària. La coberta comença amb falsa cúpula i acaba en cúpula, tancada per la pedra clau. L’ampli coronament de la barraca és de terra i herbes. A la part posterior hi ha graons per accedir-hi.
És la més gran de Mont-roig. De planta circular amb un diàmetre interior de 4,3 metres i una alçària de 3,95. Presenta un portal d’arc pla. A l’interior té tres cocons i una fornícula.

Barraca de les Atzavares (B10)
Frondosa coberta d’atzavares que li dóna nom i aparença diferents. Bastida amb pedres grans i arrodonides, de planta circular, falsa cúpula i portal amb arc de mig punt sobre el que hi destaca un voladís. Té quatre cocons i un amagatall al lateral dret, que va aparèixer al restaurar-la.

Barraca en espiral (B4)
Es caracteritza per la seva coberta exterior de forma tronco-cònica esglaonada. De planta circular i falsa cúpula. La gran pedra cobertora que corona el sostre, que és practicable, per facilitar la sortida de fums. El portal és de llinda plana. Té dues fornícules.

Barraca dels lliris (B3)
De planta circular amb coberta de falsa cúpula. Portal amb arc de mig punt protegit per un voladís. A l’interior té un cocó i una fornícula. El recobriment és de pedruscall i abundants lliris de Sant Josep. D’aquí li ve el nom.

Barraques al camí de les Terres Noves
En el sentit de la marxa es localitzen tres barraques més a la dreta del camí. Totes de planta circular i de falsa cúpula. La primera d’elles amb portal d’arc de mig punt i tres cocons a l’interior. Un rètol demana que no s’hi accedeixi per perill d’esfondrament.  Vuitanta-cinc metres més endins una segona barraca amb portal d’arc pla. Dos-cents metres camí enllà, a l’alçada d’una bifurcació i separada uns vuitanta i escaig la tercera barraca, recolzada en un mur amb portal d’arc de mig punt.
De nou al camí seguim cent-vint-i-cinc metres per localitzar a l’esquerra una quarta barraca (B2) de planta irregular amb una mena de paravent al lateral esquerre. La coberta és de falsa cúpula i el portal d’arc d’ametlla que, com la part inferior interna, està esquerdejat amb argamassa. A la paret interior hi ha una fornícula.
A la mateixa alçada que aquesta, però a vuitanta metres a la dreta del camí hi ha la barraca del Miquel Blanch «Miqueló». De planta irregular, el contrafort perimetral és un gran claper. Té coberta de falsa cúpula i portal d’arc pla. S’ha reparat amb ciment.

Itinerari relacionat: La Capona
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Barraques de Mont-roig del Camp

Mola de Genessies i Punta de Jovara

Pel coll del Rourar i el barranc de Jovara. Retorn pel barranc Fondo. 

Distància 11,3 km
Desnivell acumulat 633 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 4 de gener de 2019
Cartografia Ed. Piolet: Muntanyes de Vandellòs o Serra de Llaberia (1:20000)

Circular per uns paratges aspres i abruptes, característica no pas exclusiva però si general de les Serres de Mestral. Tot i que no és massa llarga (ens pot ocupar una matinal) encara podem escurçar-la a conveniència en diversos punts.
El fet que hi hagi trams amb camí poc definit o sense camí, on cal estar atents per no fer marrada o fins i tot per evitar «encigalar-nos» ens fa considerar-la com de moderada dificultat.
Un cim emblemàtic i panoràmic, amb un jaciment arqueològic, una cova amb nombroses i belles formacions, agulles de formes capricioses i per acabar el camí per un bell barranc són al·licients suficients per gaudir de la proposta.

Accés
Per la C-44 entre Vandellòs i Tivissa, a l’alçada del Coll de Fatxes (entre els punts quilomètrics 13 i 14) prenem la carretera a Gavadà i la seguim prop de 2,5 quilòmetres. Al costat mateix de la carretera s’alça el mas de Genessies. Podem deixar els vehicles just abans.

Mas de Genessies (500m)
Gran masia composta de tres edificis. El principal, amb teulada de dues aigües, té diversos cossos annexes al vessant de migdia. Actualment deshabitat, pertany a la família jardí que n’ha conservat la propietat d’ençà el 1342 quan Domènec Jardí i la seva esposa Elisenda, pagesos de la «vil·la del castell de Teviça», compraren una peça de terra a la Coma de Jovara. Així afegiren al seu cognom el topònim «de Genexia», posteriorment a «Genexies» fins a la denominació actual. (1)
Havia estat un mas fortificat. Hi ha constància, a finals del segle XVI, de la construcció d’una torre. També una fotografia —sense data— de Francesc Català Roca on se’n veuen dues (2). En l’estat actual però, no es poden reconèixer.
Seguint les indicacions del PR C-91 vers la Mola, prenem un camí carreter fins a una feixa d’avellaners al costat del Torrent Fondo.

  • (1) «Les cases pairals catalanes» de Joaquim de Camps i Arboix amb imatges de Francesc Català Roca. Destino, 1965. I altres fonts.
  • (2) Probablement fou presa per a il·lustrar el llibre abans esmentat.

Torrent Fondo (481m)
Bifurcació indicada. El camí carreter continua a mà dreta pel costat de la feixa. És per on retornarem. Anem a l’esquerra, per un camí ben fressat, en direcció al Barranc de Jovara i la Mola pel Coll del Rourar.
Caminem per dins una torrentera, l’abandonem fent marrada a l’esquerra per guanyar alçària i tornem a creuar-la més amunt. En moderat pendent atenyem el coll.

Coll del Rourar (623m)
Entre la Moleta d’en Botí i la de Genessies. És termenal entre els municipis de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant (Baix Camp) i Tivissa (Ribera d’Ebre). La Mola de Genessies, les portelles d’en Gardell i de Jovara i la Punta de Jovara també ho són, de forma que transitarem bona estona entre dues comarques.
Un camí ben fressat, senyalitzat amb una estaca i punts de pintura blaus ens mena pel peu del cingle ponentí fins a un collet on un ajaçat contrafort ens permet guanyar el cingle en fort pendent però fàcil accés.
La Mola és bicèfala coronada per dos altiplans, el primer que atenyem és l’inferior on anem a l’esquerra fins a l’extrem septentrional.

Jaciment arqueològic (688m)
Important concentració de bases d’habitatges de planta rectangular, sense compartimentar, construïdes en pedra seca. Probablement per la seva situació estratègica, s’atribueixen a un poblament iber. Però malgrat que les restes de ceràmica que s’hi ha recollit no permeten una datació certa i que no hi consten intervencions arqueològiques, hom li proposa una data fundacional no anterior al segle XV. (3)
Del poblat pugem a l’altiplà superior, situat a l’extrem meridional, per camí ben fressat i senyalitzat amb pintura blava.

  • (3) Inventari del patrimoni arqueològic català.

Mola de Genessies (711m)
O Moleta de Genessies. Coronada per un vèrtex geodèsic. Bona talaia on gaudim d’una panoràmica de 360º. Les referències més llunyanes que albirem són el Montsià i el Port vers el SW i en sentit contrari el Montsant. Més propers el Montalt, la Serra de Llaberia, la Vall de Llors, els Dedalts, el Serret dels Avencs, el Molló Puntaire i les Moles del Taix. Encara més proper, vers el NW, el Barranc de Jovara, d’on en sobresurten les dues agulles conegudes com Miloques de Quintana i la Punta de Jovara, indrets que visitarem tot seguit.
Retornem al coll del Rourar pel mateix camí que hem vingut (4) i, reprenent el PR, baixem (NNW) a creuar una torrentera. Recuperem alçària per creuar un collet entre dues agulles i baixem en fort pendent fins a la llera d’un altre barranc que seguim (W) per camí més planer que va eixamplant-se (probablement una antiga pista de treure fusta) fins a sortir a una altra més ampla.

  • (4) Podem escurçar l’itinerari pel Baixador de Llevant, situat al vessant oposat al que hem pujat. Al peu del cingle nord podem optar entre baixar directament al Barranc Fondo o a la Portella d’en Gardell per la de Genessies.

Barranc de Jovara (425m)
El PR segueix la pista a l’esquerra vers Tivissa pel coll de Monetze. Nosaltres anem a la dreta (N), planerament, fins que gira 90º a la dreta per pujar al Portell de Jovara, seguint el Barranc de l’Ullal. Aquí la deixem per un camí ben definit i fitat a mà esquerra que seguim (NW) uns cent-seixanta metres, per la llera seca del de Jovara, fins a una alzina de tres troncs on el camí es bifurca.
Per un corriol ens enfilem pel marge del barranc i, en fort pendent i un parell de grimpades fàcils, una d’elles amb certa exposició, atenyem la cova.

Cova de la Llúdriga (493m)
Constituïda per una única i gran cambra circular amb pendent cap a l’interior. Gairebé al mig hi ha una petita gatera descendent d’escassos metres de recorregut i que es fa impenetrable ben aviat. La sala es troba ocupada per gran nombre de concrecions, estalactites, estalagmites i especialment columnes de mides prou importants. Aquest fet fa que l’espai de la cova sembli constituït per diferents sales unides entre elles. Té un recorregut aproximat d’un centenar de metres. (5)
Retornem a l’alzina per continuar el camí per la llera del barranc si bé a partir d’aquí ja no és tant net i en algun punt es fa difícil seguir-ne el rastre. Quan trobem un aiguabarreig de barrancs, continuem pel de l’esquerra fins que atenyem un marge de pedra seca a la nostra dreta.

  • (5) Font: espeleoworld.com

Marge de pedra seca (497m)
Hi trobem senyals de PR antics. Amb un gir de 90º a la dreta (NE), sortim del barranc enfilant-nos en direcció a una formació rocallosa que albirem més amunt i a la dreta de les evidents Miloques de Quintana que, talment com sentinelles, custodien el barranc a banda i banda. Ara el camí és més definit malgrat que se’n perd el rastre en algun tram.
Guanyem alçària primer pel marge esquerre del barranc de Jovara i, quan atenyem la carena, la resseguim (SE).

Punta de Jovara (765m)
Perspectiva semblant a la Mola de Genessies milloranda vers el nord (Ribera d’Ebre i Priorat).
Baixem del cim en direcció al portell homònim (SE) del que ens en separen quatre-cents metres en línia recta. Tot el tram està envaït per la garriga on els pantalons llargs es fan imprescindibles. No hi ha camí, solament rastre de pas i algunes fites de tant en quan. Ens cal estar molt atents per seguir-lo i trobar els millors passos. Si sabem localitzar-los, a banda de la garriga i el fort pendent no hi ha altres dificultats destacables. Més que del GPS ens cal refiar-nos del nostre bon criteri.
Al portell baixem (S-SE) per la pista, amb trams pavimentats, fins al Mas d’en Xanxo on l’abandonem per un camí ben fressat, esporgat i fitat a mà esquerra pel que ens enfilem (SW) en direcció a la Moleta d’en Gardell. Sense arribar-hi comencem a davallar vers una torrentera que seguim després en pujada (NE) fins al coll.

Portella d’en Gardell (630m)
A mà dreta surt un corriol que mena a la Mola de Genessies per la portella homònima i el pas de llevant. Davallem (E), encara per camí ben fressat, fins la llera del Barranc Fondo que seguim. Fa honor al seu nom: transcorre per un bell paratge pregon i ombrívol al peu de la Mola de Genessies. Deixem a mà dreta un corriol (fites i senyals de pintura blaus) que hi puja. Prou més avall el nostre camí s’eixampla i esdevé carreter que, pel costat d’uns bancals d’avellaners, ens retorna a la bifurcació que hem trobat a l’anada. Desfem el camí fins al mas.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Mola de Genessies i Punta de Jovara