Arxiu de la categoria: Dificultat

Montserrat. Roca de Sant Salvador (l’Elefant)

Per la canal del Pou del Gat i el camí de l’Arrel

Distància  6,2 km
Desnivell acumulat  687 m
Nivell de dificultat difícil
Data 30 de març de 2018
Cartografia Editorial Alpina. Montserrat (1:25000)
Recursos consultats https://totmontserrat.cat/

La característica forma de la Roca de Sant Salvador a la cara llevantina, amb l’enorme llastra que la recorre de dalt a baix, fa que recordi el cap d’un elefant i que sigui més coneguda amb aquest nom.
Ubicada al sector llevantí de la serra, és envoltada d’altres agulles amb fisonomies ben peculiars com la Panxa del Bisbe, la Prenyada, la Mòmia i la Momieta o els Flautats.
El nom li ve de l’ermita homònima que hi hagué a la falda. Com la resta d’ermites i esglésies fou destruïda durant la Guerra del Francès. Tot i que va reconstruir-se, quedà abandonada ben aviat, a la primera meitat del segle XIX.
Podem accedir-hi des de diversos camins, el més fàcil i còmode és a partir del Monestir per Sant Benet.
L’itinerari proposat ni és fàcil ni és el més curt i admet diverses variants. La canal del Pou del Gat exigeix algunes grimpades, malgrat que curtes. I per a l’accés al cim també ens caldrà ajudar-nos amb les mans en alguns punts, com el pas de l’escletxa prèvia al cim. D’altra banda els camins i corriols són força evidents i fressats.

Accés
Per la BP-1103 entre el Monestir de Montserrat i el coll de can Maçana. Ben a prop de l’encreuament amb la BP-1121, entre Monistrol de Montserrat i el Monestir, hi ha un petit espai per aparcament a mà dreta (sentit can Maçana) i, poc més enllà, al voral contrari, unes escales donen accés al camí dels Degotalls i a la canal del Pou del Gat.

Baixada del Geperuts (650m)
Creuem la carretera. 100 metres més enllà un rètol indica els esglaons d’accés al camí dels Degotalls que queda més amunt. Aquest tram és coneix com a Baixada dels Geperuts. Més amunt una estaca informa que som a la canal del Pou del Gat.

Canal del Pou del Gat (660m)
Per on puja el camí de la font del Gat o d’en Famades. Hi havia un pou, ara cec. Deixem la Baixada dels Geperuts i entrem al llit del torrent, seguint un corriol molt fressat.
Fort pendent en un tram on ens caldrà ajudar-nos amb les mans en diversos punts, amb algun pas prou atlètic. L’únic exposat però, és fàcil i està protegit amb una sirga. Al cap de munt de la canal atenyem el camí de l’Arrel.

Camí de l’Arrel (865m)
Que prové de Santa Cecília on enllaça amb el de can Maçana. És un tram dels GR 4 i 172. El prenem a mà esquerra, direcció al Monestir (estaca indicadora) en moderat pendent. Aviat podem albirar la Cadireta del Diable que ens tapa la resta d’agulles dels Flautats. Més a la dreta el Cavall Bernat, la impressionant Paret de Diables, el Serrat dels Patriarques i el Mirador del Moro (antenes). I vers el nord el monestir de Sant Benet, el Bages i el pre-Pirineu.

Pla de la Trinitat (945m)
O Plana Vella. Hi ha una estaca indicadora de la cruïlla de camins on s’hi ajunta per l’esquerra el de Sant Dimes i la Santa Creu.
Vers el SW podem albirar les Gorres i, més a la dreta sobre nostre, les ruïnes de l’ermita de la Trinitat al peu de les agulles de la Mòmia i la Momieta, el Fesolet, els Flautats, la Quarta de la Trinitat, la Cadireta del Diable, la Porra i la Punxa.
Anem a la dreta fins a l’ermita de la de la Trinitat.

La Trinitat (966m)
Ruïnes de la que fou l’ermita més gran de totes les escampades arreu de la muntanya, amb planta baixa i pis. Per les seves dimensions era coneguda com ‘el palau de les ermites’. La Santíssima Trinitat era lloc de descans per a monjos i escolans, també d’acolliment d’hostes i pelegrins. Al segle XV va ser reedificada i habitada per Bernat Boí, ‘prior dels ermitans’. Al segle XVII l’abat Beda Pi l’amplià amb una nova cisterna i un dormitori per als monjos. Anys més tard, l’abat Jaume Martí bastí la capella i aixecà un pis.
Anem a l’esquerra continuant planerament pel camí de l’Arrel, en direcció a Sant Benet. Poc més enllà deixem a mà dreta un corriol senyalitzat amb una fita. Aquest camí, molt costerut, passa pel vessant obac al peu de la Mòmia i de l’Elefant i surt al de la Serra de Lluernes, poc abans de la canal Plana.

Camí de Sant Salvador (966m)
Poc abans d’atènyer Sant Benet deixem el camí per un altre, també a mà dreta (indicació en pintura groga sobre una roca a ’Sant Salvador’) seguint senyals grocs fins a les restes de l’ermita de Sant Salvador. Fort pendent amorosit per còmodes llaçades. En una colzada trobem a mà dreta el camí del Pas dels Flautats que, entre l’Elefant i la Mòmia, va a buscar el corriol que hem deixat poc més enllà de la Trinitat.

Sant Salvador (1065m)
D’aquesta ermita, erigida als peus de la roca homònima, solament en resta el basament d’alguns murs. És documentada d’ençà les primeries del segle XIII. També fou coneguda com l’ermita de la Transfiguració i comptava amb un oratori dedicat a la Nativitat del Senyor. Hi ha un petit refugi lliure excavat en una balma.
Tenim dues opcions: per sobre les ruïnes de l’ermita o continuar camí pel coll de Sant Salvador. En tot dos cassos ben aviat trobem a mà dreta el corriol d’accés al cim.
Ens caldrà ajudar-nos amb les mans en més d’un punt i travessar una estreta escletxa prèvia al cim, entre aquest i el cap de l’Elefant. El pas és més incòmode que difícil.

Roca de Sant Salvador (1156m)
Bona talaia sobre les comarques de l’entorn i fins el Pirineu. També de la meitat llevantina de la serra, però no pas més enllà: ens ho priven els cims que s’alcen sobre la canal de Migdia, entre el Montgròs i el Mirador del Moro.
Retornem pel mateix camí i prenem a mà dreta el que s’adreça a la Serra de les Lluernes, baixant en direcció (N) al coll de la canal Plana. Poc abans d’arribar-hi deixem a mà dreta el camí que hem esmentat abans, poc més enllà de la Trinitat.

Coll de la canal Plana (1019m)
Cruïlla en creu. Primer deixem a mà dreta el camí que baixa pel vessant nord de la canal Plana i va a sortir al camí de l’Arrel, poc abans de la canal del Pou del Gat. És una opció per escurçar l’itinerari, si cal.
Pocs metres més avall deixem el camí pel que hem vingut per un corriol que baixa a mà esquerra. Si continuéssim pel camí de la Serra de les Lluernes aniríem a parar, prou més enllà, al camí Vell de Sant Jeroni.
Davallem pel marge esquerre del torrent de la canal Plana.

Pla del Ocells (940m)
Sortim al camí Vell de Sant Jeroni, poc més enllà del Pla del Ocells. El prenem a mà esquerra passant al peu de la Panxa del Bisbe. Ens cal estar atents perquè, així que el camí es separa de la roca, surt un corriol poc definit.

Camí a Sant Benet (943m)
Al començament és poc definit, entre altres coses perquè coincideix amb accessos als peus de vies d’escalada. Flaquegem una codina i a l’altre cap el camí ja és ben definit. El seguim al peu de la Miranda de Sant Benet i la Penyada.

Sant Benet (970m)
Aquesta antiga ermita avui fa les funcions de refugi guardat. Erigida el 1536, durant molts anys fou l’habitatge del vicari dels ermitans.
Solament ens cal retornar a la Trinitat i desfer el camí d’anada mentre albirem la peculiar fisonomia de l’Elefant i la de les agulles que l’envolten.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Montserrat. Roca de Sant Salvador (l'Elefant)

l’Enderrocada

De Llaberia a l’Enderrocada pel Pas de les Cabres i retorn pel Portell de la Punta

Distància 8 km
Desnivell acumulat 356 m
Nivell de dificultat difícil
Data 4 de gener de 2018
Cartografia Editorial Piolet. Serra de Llaberia (1:20000)

Itinerari que visita algunes de les fites excursionistes de la contrada com són el Pas de les Cabres, el Grau de Ricorb, l’enderrocada, l’avioneta estavellada a la serra de Calàs i el Portell de la Punta.
La llargària és enganyosa: hi ha molts trams sense camí definit i cal passar per un grau equipat amb cadenes.
Podem escurçar-lo a allargar-lo al nostre gust i disponibilitat. Recomanem allargar-lo combinant-lo amb el Portell i Miranda de Llaberia pels colls de la Bassa de les Fonts i dels Colivassos, amb una distància total d’uns 12 quilòmetres.

Accés
Per la C44 de Vandellòs a Tivissa, al coll de Fatxes —entre els punts quilomètrics 14 i 15— prenem la T311 a Pratdip. Passat el quilòmetre 34, al coll Roig, la deixem a mà esquerra per la T3111 que, en 9 quilòmetres, ens mena a Llaberia.
També podem accedir-hi per Pratdip on hi arribem per la mateixa C44 des de l’A7 a l’Hospitalet de l’Infant, en direcció a Vandellós. Prenem a mà dreta la T318 i desprès a l’esquerra la T310. A Pradip continuem per la mateixa carretera que a partir d’aquí és T311, en direcció a Móra i Tivissa fins al coll Roig.
A l’entrada de la població hi ha un ampli espai per deixar els vehicles.

Llaberia (680m)
Nucli de població del terme municipal de Tivissa. Al 2008 hi havia 4 habitants censats. Actualment solament un, segons informació del Consell Comarcal. Malgrat això es conserva en molt bon estat —el 1986 varen iniciar-se treballs de restauració— i gran encant. La quasi cinquantena d’habitatges —utilitzats habitualment com a segones residències— s’abasten d’electricitat mitjançant una central fotovoltaica.
És al bell mig de la Serra de Llaberia, un gran peneplà envoltat de cingles, entre la depressió de l’Ebre i el mar formant part del que, genèricament, coneixem com Serres del Mestral. Tot i pertànyer administrativament al Baix Ebre, és com una falca entre el Baix Camp i el Priorat.
Entrem al poble pel carrer del Forn. A la Plaça del Museu prenem el de l’Església a mà dreta i, a l’esquerra, sortim pel de Colldejou per on transita el GR 7 (N). Seguim pel costat del Barranc de la Cova fins a creuar-lo.

Barranc de la Cova (661m)
Deixem el GR per puja a mà dreta vers el Portell i anem a l’esquerra en direcció al Grau de Ricorb (NW). El corriol no és molt fressat. Hi ha senyals verds.

Camí al Pas de les Cabres (682m)
Bifurcació. En una pedra i ha pintada una fletxa i la inscripció «Grau» indicant un corriol que surt a mà esquerra senyalitzat amb pintura blava. Seguint-lo podem escurçar la caminada.
Si parem compte veurem que a mà dreta en surt un altre. Hi ha una placa amb la inscripció mig esborrada «Pas de les Cabres». També és senyalitzat amb pintura blava i fites. Els senyals són ininterrompudament molt sovintejats, però antics el que fa que passin desapercebuts.
El corriol és poc definit però en podem anar seguir el rastre fins que comencem a davallar al Barranc d’en Jover, on ja es perd definitivament. La direcció sempre és N i els senyals —tal com dèiem molt sovintejats— ens ajuden a buscar el millor pas entre el rocam i la bosquina.
Al fons del Barranc d’en Jover hi ha una estaca que ens confirma que anem per bon camí. N’hi ha una altra més amunt quan ja sortim del barranc a punt de continuar pel planell rocallós que ens separa del pas.

Pas de la Cabres (800m)
Situat a la punta del cingle de les Serres d’en Jover, aprofita una debilitat de la muralla i permet el pas sobre una lleixa a l’alçada de les Crestes d’en Jan. És el punt més alt de l’itinerari.
Baixem uns pocs metres i sortim sobre el camí que recorre el peu del cingle procedent del Portell de Llaberia. El prenem a mà esquerra. És ombrívol, ben fressat i senyalitzat amb pintura blava que no ens ofereix cap dubte. El seguim fins a l’alçada del barranc de Ricorb.

Grau de Ricorb (637m)
La inscripció «Mas d’en Cosme» en una pedra, senyalant el camí que baixa a mà dreta, ens fa adonar de la bifurcació de camins. Pugem a l’esquerra. Hi ha senyals verds. També és conegut com a Portell del Llop.
El grau salva el cingle per passos estrets, encaixonats i equipats amb sòlides cadenes. No és difícil i la sensació d’exposició és molt moderada.
Altra volta sense camí definit pugem (W-NW) entre rascler i bosquina a l’evident punta de l’Enderrocada.

L’Enderrocada (759m)
A l’extrem nord-occidental hi albirem bona part del Priorat: Falset, Marçà, Capçanes i el Montsant.
Per rascler i encara sense camí definit ni senyalitzat resseguim (SW) el fil del cingle de Calàs. No és terreny còmode per caminar-hi. Un bon consell és seguir, quan més propers al cingle millor, els tiranys de les cabres.

L’Avioneta (744m)
El març de 1994, probablement degut a la boira, va estavellar-s’hi una avioneta que havia sortit de l’aeroport madrileny de Cuatro Vientos i s’adreçava al de Reus. Varen perdre-hi la vida els tres ocupants.
No era la primera ocasió que la boira de la serra jugava una mala passava. No gaire lluny d’aquí, a la Canal del Roc, entre la Creu i la Miranda de Llaberia, l’agost de 1939 també va estavellar-s’hi una altra avioneta pilotada per l’oficial alemany fundador de la Legió Còdor, de tan infausta memòria. Hi varen perdre la vida els set ocupants.
Continuem carenejant amb la mateixa tònica que des de l’Enderrocada.

Portell de la Punta (691m)
O pas del Forat de Llaberia. El Forat, una cova de curt recorregut, queda més avall. El de la Punta és un altre grau per on hi passa un dels camins a Capçanes i Marçà, que ja és marcat i fitat. El prenem a mà esquerra i baixem (E) en fort pendent fins atènyer la llera del torrent.

Barranc d’en Jover (544m)
Continuem a mà esquerra, llera amunt, uns 70 metres i en sortim pel marge dret (esquerra en el sentit de la marxa). Tornen a creuar-lo i seguim un camí carreter entremig de marges de pedra seca, feixes de conreu i pel costat de la barraca de la Font de la Plana, fins a una bifurcació.

Camí vell de Capçanes (593m)

Bifurcació en creu indicada, on sortim al camí vell de Llaberia a Capçanes, per on passa el GR 7. Deixem el camí carreter i anem a l’esquerra pel GR entremig d’una ombrívola pineda.

Font de l’Horta (613m)
Surgència a la dreta del camí protegida per una coberta de pedra seca. Forma un petit estanyol. De deu regular, serveix per a l’abastament del poble. Hi arriba una pista que no prenem i retronem a Llaberia pel camí de Capçanes.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

l'Enderrocada

Portell de Llaberia

Des de Llaberia pels colls de la Bassa de les Fonts i dels Colivassos

Distància 7 km
Desnivell acumulat 243 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 3 de gener de 2018
Cartografia Editorial Piolet. Serra de Llaberia (1:20000)

Itinerari que inicialment preveiem més llarg però que va caldre escurçar per la mestralada. Al collet dels Colivassos vàrem renunciar a pujar al Portell carenejant per la Miranda i el Forat. En comptes d’això ens hi adreçàrem pel Clot dels Arenals. També renunciàrem a l’Enderrocada i el cingle de Calàs, deixant-ho per l’endemà.
Malgrat tot resulta una caminada que, combinada amb la de l’Enderrocada, ofereix diverses possibilitats en funció de les disponibilitats de cada ú.
Itinerari relacionat: l’Enderrocada.

 Accés
Per la C44 de Vandellòs a Tivissa, al coll de Fatxes —entre els punts quilomètrics 14 i 15— prenem la T311 a Pratdip. Passat el quilòmetre 34, al coll Roig, la deixem a mà esquerra per la T3111 que, en 9 quilòmetres, ens mena a Llaberia.
També podem accedir-hi per Pratdip on hi arribem per la mateixa C44 des de l’A7 a l’Hospitalet de l’Infant, en direcció a Vandellós. Prenem a mà dreta la T318 i desprès a l’esquerra la T310. A Pradip continuem per la mateixa carretera que a partir d’aquí és T311 en direcció a Móra i Tivissa fins al coll Roig.
A l’entrada de la població hi ha un ampli espai per deixar els vehicles.

Llaberia (680m)
Nucli de població que pertany al terme municipal de Tivissa. Al 2008 hi havia 4 habitants censats. Actualment solament un, segons informació del Consell Comarcal. Malgrat això es conserva en molt bon estat —el 1986 varen iniciar-se treballs de restauració— i gran encant. La quasi cinquantena d’habitatges —utilitzats habitualment com a segones residències— s’abasten d’electricitat mitjançant una central fotovoltaica.
És al bell mig de la Serra de Llaberia, un gran peneplà envoltat de cingles, entre la depressió de l’Ebre i el mar i forma part del que, genèricament, coneixem com Serres del Mestral. Tot i pertànyer administrativament al Baix Ebre, és com una falca entre el Baix Camp i el Priorat.
Partim de l’aparcament, on hi ha indicacions, pel camí al Coll de la Bassa de les Fonts. Pugem fins atènyer un camí carreter on hi ha un altre indicador. Seguint-lo a mà esquerra ens menaria al collet dels Colivassos pel PR-C 90, escurçant així l’itinerari. Si això és el que pretenem no ens cal arribar aquí: podem prendre el PR directament des de l’aparcament. Continuem recte (S) pujant per les Marrades, seguint el camí vell de Llaberia a Pratdip. Virem (SE), el camí planeja i fins i tot baixa, fins a sortir sobre una pista precària.

Coll de la Bassa de les Fonts (737m)
Hi ha un altre indicador. El camí vell continua cap a Pratdip pels portells de la Dòvia i del Carreter. La pista prové de la carretera i la prenem a mà esquerra, en baixada (N), revoltant el barranc de la Font del Ferro. Deixem a mà dreta el camí (indicat) que baixa a aquesta font i al portell de la Dòvia. La pista, ben aixaragallada, esdevé camí per on transita el PR-C 90 i el seguim (NE) fins al coll.
Albirem el Mont-redon, el Racó de la Dòvia i la coberta esfèrica del radar meteorològic al cim de la Miranda.

Collet dels Colivassos (817m)
O dels Colivatxos. Cruïlla de diversos camins i pistes. Vers sol ixent surt el de Pratdip pel Mon-redon i les Crestes de la Seda. Vers el NE el de Colldejou per la Miranda i el coll del Guix (1). Vers ponent el de Llaberia pel PR-C 90. Nosaltres prenem el del mig (N), una pista que no és senyalitzada.
Dos-cent metres més amunt, en una bifurcació en Y (rètol indicador) deixem a mà dreta el ramal que puja a la miranda i baixem a l’esquerra en direcció al GR (entre altres Colldejou pel camí dels Revolts). Hi ha senyals de pintura grocs. A la bifurcació en T anem a la dreta, passem pel costat d’un bassiol i de les Covetes de cal Vaquer, unes balmes que havien servit de cleda al Clot dels Arenals. A l’altra banda hi ha antigues feixes de conreu.

  • (1) És l’itinerari que recomanem per accedir al Portell de Llaberia. Al cim de la Miranda o lo Molló hi gaudirem d’una extensa panoràmica que fa honor al seu nom. Després carenegem sense camí fressat però evident i fàcil, passem pel Forat i continuem fins al Portell.

Barranc d’en Jover (755m)
A la capçalera d’aquest barranc, subsidiari del de la Cova, atenyem el camí ral de Llaberia a Colldejou, per on passa el GR 7. La bifurcació està indicada. Pugem a mà dreta fins al Portell.

Portell de Llaberia (782m)
O lo Portell. Important grau guanyat al cingle per on hi passava el camí de ferradura a Colldejou, Marçà i Falset. De la rellevància que aquest pas deuria tenir per la gent de la contrada en són bona mostra els contraforts, esglaons i l’empedrat.
Baixem un metres per los Revolts fins atènyer un corriol senyalitzat per una fita a mà esquerra i el seguim breument. Aquest corriol recorre el peu del cingle de la Serra d’en Jover, passa per baix del Pas de les Cabres i continua fins al Grau de Ricorb o Portell del Llop.
Retornem sobre els nostres passos fins al Barranc d’en Jover i continuem camí enllà atenyent Llaberia pel camí de Colldejou.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Portell de Llaberia

Tomb del Puig de la Cabrafiga

Des de Pradip pel Portell dels Grauets i retorn per Grauet de les Mugues

Distància 9 km
Desnivell acumulat 557 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 2 de gener de 2018
Cartografia Editorial Piolet. Serra de Llaberia o Muntanyes de Vandellòs (1:20000)

Tal i com delata el títol es tracta d’un itinerari circular. Un dels diversos que podem fer des de Pratdip. En aquest cas pujarem a una talaia que s’alça a llevant del poble, bon mirador de la comarca.
Recorregut perfectament senyalitzat, camins molt fressats i passos fàcils. Tan solament cal parar una mica d’atenció a la baixada des del coll dels Meners, pel fort pendent.
Val la pena dedicar temps per una visita Pradip (el Prat per la gent del país), el seu castell i el nucli antic. I conèixer la història dels Dips, emblemàtics gossos assilvestrats que formen part del nom del poble i que la llegenda i la literatura han assimilat a bèsties ferotges i vampirs.

Accés
Arribem a Pratdip per la C44 des de l’A7 a l’Hospitalet de l’Infant, en direcció a Vandellós. Prenem a mà dreta la T318 i desprès a l’esquerra la T310. Entrem al poble per l’Avinguda de Catalunya, on generalment hi ha espai per aparcar, al costat de les instal·lacions esportives municipals.

Pratdip (223m)
Continuem 190 metres carretera amunt. Una estaca a mà dreta, amb un senyal blau i groc, indica el camí de les Obagues. Els senyals blau i groc i també els blaus, ens guiaran tothora.
Seguim aquest ombrívol camí uns 160 metres fins que una nova estaca ens indica, també a mà dreta, el camí del Portell dels Grauets.
Aviat passem pel costat d’un forn de calç. Fem una gran llaçada i, per pendent entre moderat i fort, anem deixant el poble avall tot atansant-nos a la base d’una torre de MAT que creuem. Aquesta línia i la següent provenen de la central d’Ascó.
Ara el camí s’eixampla: és la pista de servei de les línies. Més amunt, en una nova bifurcació també indicada, tornem a girar a mà dreta en direcció al Portell dels Grauets. Passem per sota de l’altra torre de la línia de MAT, s’acaba la pista i continuem per camí.
Ja al peu del cingle, un indicador al que li manca el rètol, senyala a mà dreta el corriol que baixa a les coves del Grauet i del Sisè. Anem a l’esquerra, fem un gir de 90º i encarem el Portell.

Portell dels Grauets (487m)
Guanyem el cingle per aquest grau i continuem (E) enfilant-nos propers al fil, per terreny de rascler. Ben aviat el camí torna a definir-se. Superem la graonada del pas del Gos i continuem carena enllà fins a l’evident cim.

Puig de la Cabrafiga (614m)
El nom li ve d’una figuera silvestre que viu a les roques. Ara de figues ni verdes ni madures, que la zona ha estat afectada per diversos incendis que n’han deixat un rastre encara prou evident.
És el punt més alt de l’itinerari i una bona talaia de la comarca.
El puig és el punt més alt de l’itinerari i una bona talaia de la comarca, coronat per un vèrtex geodèsic, un pessebre i indicadors. També hi trobem un llibre de registre.
En marxem baixant decididament en direcció al coll que tenim a migdia.

Coll de la Fita de la Partió (484m)
La fita hi és, ben evident, però com que no és pas partió de terme municipal, deu tractar-se d’una delimitació de propietats.
La canal Ampla que s’obre a mà dreta, o barranc de la Cova d’en Bargalló, la creuarem més endavant, a les acaballes de la caminada.
Davant nostre sobresurt de la carena un bon esperó rocallós que superem flanquejant-lo per l’esquerra i pel fàcil pas del Cabrit, en el sentit de les busques del rellotge.
Superat aquest obstacle ja podem albirar la següent collada a la que ens atansem.

Coll dels Meners (449m)
Hi trobem un altre indicador. Seguim de recte per enfilar-nos en poca estona al Puig de les Mugues i retronem al coll prenem el camí que baixa vers llevant. (1)
El nom li ve per l’aprofitament d’òxids de ferro —oligist o hematites— que se’n feu anys ha.(2)
El pendent és considerable tot davallant per la rasa de la Cabrafiga. Esquivem un tram de tartera fent una marrada a mà esquerra.
Anem revoltant el puig de les Mugues en el sentit de les busques. Quan sortim sobre unes pedregoses feixes margenades, el camí ja planeja.
Al Pla de les Mugues deixem a mà esquerra un camí carreter que baixa al mas de la Cabrafiga i, pocs metres més enllà, trobem un nou rètol indicador que senyala el corriol del Castellet. Ens hi enfilem i l’atenyem cinquanta metres amunt a l’esquerra.

  • (1) Hi ha qui opta per fer drecera baixant directament del puig al Castellet de les Mugues. Hem llegit que hi ha senyals grocs i però que el camí és bastant perdut.
  • (2) No hem sabut trobar-ne més referències. Hi ha com a mínim quatre boques de mina i probablement dues d’elles siguin a ponent del coll. Amb tota seguretat dues més són a llevant. Però ens va passar desapercebuda la primera d’elles i solament vàrem localitzar la núm. 4, al costat del camí.

Castellet de les Mugues (314m)
Antic assentament iber, utilitzat posteriorment com a fortificació contra la pirateria. En resten alguna paret i basaments de murs.
Retornem a la bifurcació per continuar vers a Pratdip, planerament. Quan albirem la carretera, ja som sobre el grau.

Grauet de les Mugues (276m)
Salva el considerable cingle ponentí del puig. Un cop superat continuem davallant fort fins a sortir sobre el barranc de la Cova d’en Bargalló, prop de la carretera en un revolt de l’antiga. Nou rètol indicador, seguim pel barranc de la Cova en direcció al de la Dòvia, passant per sota un pont de l’antiga carretera i per dins d’una canalització metàl·lica del torrent a la nova.

Barranc de la Dòvia (140m)
Torrent neix prou més amunt de Pratdip, entre el Tossal Gran i el Mont-redon. En aquest punt no acostuma a portar gaire cabal. El creuem a gual i continuem pel marge dret hidrogràfic.
A la partida de les Fontanelles passem pel costat de la casa del Paco, coneguda antigament com a Caseta de l’Electra (1). Tornem a canviar de marge per creuar de nou sobre del salt de la Sabinosa, un bonic salt i gorg, quan el torrent porta aigua. De nou al marge dret ens enfilem fins a sortir a un altre camí.

  • (1) Als anys 30 del segle passat Francesc Chavarria va construir una petita central que subministrava electricitat a diversos pobles de la rodalia. Aquest edifici allotjava la turbina. La bassa és més amunt.

Camí vell de Masriudoms (172m)
Bifurcació ben indicada que prenem a mà dreta, en direcció al trencall amb el camí del coll del Marquès.
Albirem a l’altre marge unes granges abandonades i una edificació més antiga. És el que resta del molí fariner d’en Xenca o de la Creueta. Més amunt podem veure les arcades que sustenten el rec del molí, arrapat al cingle.
Deixem el camí més evident per baixar a mà dreta i seguim per un corriol propers a la llera tot i que, continuant pel de l’esquerra, ens menarà al mateix punt.
Més endavant trobem una nova bifurcació indicada amb el camí del coll del Marquès, per on marxa el PR-C 90 que ara seguirem a mà dreta, sempre pel marge dret del torrent. En aquest tram força engorjat acostuma a portar cabal regularment.

Capelleta de Sant Isidre (173m)
Oratori en una balmeta de pedra tosca.
Camí enllà, amb algun tram empedrat, la gorja s’obre i sortim a unes feixes d’oliveres i ametllers. Ara seguim un camí carreter, pavimentat parcialment. Creuem de nou la llera i ens enfilem, ja amb el poble a la vista, fins a la carretera que solament hem de seguir uns 120 metres per retornar al punt d’inici.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Tomb del Puig de la Cabrafiga

Tossal de la Truita i Monturull

Circular als estanys de la Pera des de les Pollineres

Distància 10 km
Desnivell acumulat 820 m
Nivell de dificultat moderat
Data 15 d’octubre de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Andorra (1:40000).
Govern d’Andorra. Topogràfic (1:25000)

Ascensió a dos cims termenals entre el Principat d’Andorra i la Baixa Cerdanya, en itinerari circular a l’entorn dels estanys de la Pera, per vessant cerdà.
També són accessibles pel vessant andorrà, en un itinerari més exigent per llargària i desnivell, partint de les Escaldes i visitant les valls de Madriu i de Claror.
És un itinerari fàcil, llevat del pas entre els dos cims pel coll de Claror on ens caldrà ajudar-nos amb les mans en alguns punts.
Resulta peculiar, no pas únic, aquest itinerari on la majoria dels topònims tenen doble denominació segons la cartografia que es consulti.

Accés
A Martinet, des de la N-260 prenem la LV-4036 en direcció a Lles, Músser i Arànser. Passat el quilòmetre 7 la deixem a mà esquerra per la d’Arànser, que atenyem al cap de dotze quilòmetres. Ens en resten sis fins a l’estació d’esquí de fons on prenem una ampla pista, apta per a tota mena de vehicles, que en cinc quilòmetres més ens deixa a l’àrea d’esbarjo de les Pollineres. En total vint-i-tres quilòmetres des de Martinet.
Alternativament (poc més llarg) podem accedir-hi des de l’estació d’esquí de Lles al Cap del Rec, per una altra pista.
Cal tenir en compte que les pistes romanen tancades a la circulació entre octubre i maig.

Les Pollineres (2135m)
Refugi forestal, font, estanyol, àmplia zona d’esbarjo i aparcament. La pista continua fins als estanys de la Pera i el refugi, però és tancada al públic.
Prenem el camí als estanys de la Pera i el port de Perafita, seguint l’itinerari 1 dels Senders de Cerdanya (senyals grocs numerats) i el GR 11.10 (senyals blancs i vermells), vers el NW. Hi ha rètols indicadors.
Caminem per sender molt fressat en pendent entre suau i moderat per entremig d’una pineda esclarissada, pel costat del riu del Molí que creuem a gual diverses vegades.
Passat el bonic Salt d’Aigua del Planell Gran o de la Truita, on el riu salva la graonada prèvia als estanys,  atenyem la pista. La seguim uns metres i la deixem per un camí a mà dreta que fa drecera fins al refugi.

Refugi dels Estanys de la Pera (2353m)
Guardat entre juny i setembre, propietat de la FEEC.
Situat al bell mig del circ lacustre que conformen les serres d’Airosa, Mitjana i Sirvent.
El mot «Pera» no prové de la fruita del perer, sinó de la denominació catalana antiga de «roca» derivada del llatí «petra», com tants altres topònims compostos: Peracalç, Peralta, Peralba, Peramola, Peratallada,…i Perafita, o «petra ficta», pedra clavada a terra, termenal.
Des d’aquest punt podem albirar tant el camí que hem recorregut com el que ens resta per fer.
El port de Perafita és molt evident vers el NNW. Hi ha rètols indicadors i el camí és senyalitzat (GR) i fressat. El pendent mai passa de moderat.

Port de Perafita o Collet de Sant Vicenç (2573m)
Pas natural entre Andorra i la Cerdanya fou durant anys un dels camins del contraban: els «paquetaires» transportaven aquells articles que en funció de la situació interessaven a França o Espanya, amb els andorrans d’intermediaris.
Aquí deixem el GR que, pel estanys i riu homònims baixa a les Escaldes. Carenegem per terreny herbós, on el sender es desdibuixa, guiats per fites escadusseres. Enfilem per l’ample esquenall del cim, ja per camí més definit.

Tossal de la Truita o Pic de Perafita (2752m)
Coronat per un piolet amb bústia i gran nombre de fites escampades arreu del planell cimer. S’hi atalaien bona part dels cims de la Cerdanya, Andorra i del Pallars Sobirà. És el punt més alt de la Serra Mitjana que delimita les valls de Claror i de Perafita.
Desconeixem l’etimologia de «Tossal de la Truita», però a la cartografia andorrana se l’anomena «Monturull», tal com es coneix a la catalana el cim veí. Més entenedora resulta la denominació de «Pic de Perafita» atesa la resta de topònims andorrans a peu de cim (port, estanys i riu).
Baixem (SW) al coll de Claror en direcció al veí cim del Monturull. El camí, prou definit, esquiva els obstacles del crestall. En un punt potser ens caldrà ajudar-nos amb les mans. El pendent és fort.

Coll de Claror o dels Clots de la Tora (2572m)
Des d’aquest punt és possible escurçar l’itinerari baixant directament (E) a la Bassa de Claror. Pel camí hem pogut observar el canvi en la natura del rocam, passant del granit del Tossal de la Truita a l’esquist, més fosc i rogenc, del Monturull.
Enfilem per l’altre vessant. Aquí el crestall és més rost i pedregós i el camí menys evident. Ens cal ajudar-nos amb les mans més sovint. Amb tot són grimpades curtes i fàcils en terreny poc exposat. Hi ha senyals antics de pintura i algunes fites, però cal estar-hi atent.

Monturull o Torre dels Soldats (2760m)
Cimal ample i planer coronat per un vèrtex geodèsic, al bell mig de la Serra d’Airosa.
Carenegem (SE) per l’ample esquenall de la Serra d’Airosa baixant al coll de Monturull i remuntant el suau perfil fins al proper turó, coronat per un vèrtex, passat el qual trobem a mà esquerra, ben fitat, el camí de retorn.

Serra d’Airosa, cota 2661
Davallem pel camí ben definit i fitat que flanqueja la Serra d’Airosa fent un gir de 180º (NW) fins a la Bassa de Claror.

Bassa de Claror (2466m)
Estanyol al peu del coll homònim. Un indret molt recollit i tranquil al peu dels pics de Peguera i Monturull. Recull les escorrenties de la Serra d’Airosa i,  pel torrent de Claror, les lliura al riu del Molí.
El camí a partir d’aquí és difús. La coma s’obre en direcció als estanys de la Pera. Seguint pel seu vessant esquerre aniríem a l’estany Gran dels de la Pera. Nosaltres anem pel dret on aviat trobem fites i, més endavant, camí fressat que ens mena a creuar el torrent de Claror. Continuem llavors pel seu marge hidrogràfic esquerre. El darrer tram de camí torna a desdibuixar-se però, seguint el curs del torrent, baixem a l’estany Petit.

Estany Petit de la Pera (2305m)
Solament ens cal retrocedir uns metres per la pista per recuperar el camí d’anada per retornar a les Pollineres.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Perafita i Monturull

Itinerari relacionat: Monturull per Bescaran

Puig de Coma d’Or

Des del coll de Pimorent per la Coma d’Engràcies i retorn pel Cortal Rossó

Distància 14,7 km
Desnivell acumulat 900 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 27 de setembre de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Cerdanya (1:40000)

IGN. 2249OT. Bourg-Madame (1:25000)

Ascensió a un dels cims més agraïts entre l’Alta Cerdanya i l’Arièja. Magnífica talaia en un entorn formidable. Camins ben fressats i itinerari evident. La ruta d’ascens és també apta per a realitzar-la en condicions hivernals.
Itinerari relacionat: Puig Pedrós de Lanós i Coma d’Or

Accés Al coll de Pimorent (Puymorens) hi accedim per la N-320 entre Portè i l’Espitalet (L’Hospitalet-près-l’Andorre). Des d’Andorra ho fem per la N-22 a partir del Pas de la Casa. Podem començar a caminar des de la mateixa carretera, però ho fem una mica més amunt, prenent una pista de servei de l’Electricité de France que surt a mà dreta, en el sentit Portè-l’Espitalet.

Coma d’Engràcies (1953m)
O Coma d’en Garcia. Durant anys aquesta coma orientada a ponent se l’ha anomenat —excepte a la cartografia oficial francesa— coma d’Engràcies. Encara trobarem moltes ressenyes amb aquesta denominació. (1)
Continuem per la pista per la que hem arribat i la seguim —amb algunes dreceres— fins poc més amunt d’una captació d’aigua que forma part del sistema hidroelèctric de l’Espitalet.
Continuem per un camí ben fressat en moderat pendent.

  • (1) Ens resistim a adoptar la oficial tant procliu a «afrancesar» els topònims sense solta ni volta.

Portella de la Coma d’Engràcies (2534m)
Coll entre la Tossa Rodona i la Cresta dels Llosers. A mà esquerra en surt el camí que, pel rec de Coma d’Or, baixa a la vall de les Vésines. Des d’aquí ja podem albirar el nostre objectiu i el seu veí Puig Pedrós de Lanós o Pic Pedrós (2).
Poc més enllà atenyem la Portella de Cortal Rossó i l’estanyol de Coma d’Or.
El pendent s’empina al peu del Cap de la Llosada i les rampes finals prèvies al cim.

  • (2) I que no cal confondre amb el Puigpedrós cerdà.

Puig de Coma d’Or (2826m)
Per accedir-hi ens caldrà ajudar-nos de les mans en un parell de passos fàcils. Però ni cal ni guanyarem perspectiva.
Per ponent atalaiem bona part dels cims andorrans fins a la Pica d’Estats. Per llevant la vista és superba amb l’estany de Lanós i el massís del Carlit, però queda limitada per l’alçària dels seus cims. Pel nord albirem fins a la muntanya de Taba. A gregal destaquem els cims que envolten la Vall d’Orlú i el Puig Peric. A migdia atalaiem el Puigllançada, la Tossa d’Alp i el Moixeró. L’esquena d’ase que forma la carena amb el Pic de Cortal Rossó ens amaguen les muntanyes de Núria-Ulldeter.
Baixem del cim carenejant (S) per camí fàcil i fressat.

Pic de Cortal Rossó (2822m)
Els mapes assenyalen amb aquest nom un punt carener més baix i gens priminent. Nosaltres identifiquem així el turó veí coronat per un gran pedró a partir del qual comencem a davallar seguint el cordal carener (S).
El camí, ben definit, es perd al darrer tram abans del coll, però continuem davallant per terreny fàcil i obert.

Portella de Lanós (2474m)
Entre el pics de Cortal Rossó i de Font Viva. Per llevant hi arriba el camí que puja de l’estany de Lanós. Vers el NW en surt el que ens retornaria a la Portella de Cortal Rossó per l’estanyol de Coma d’Or.
Prenem el que marxa vers el SW, baixant pel marge esquerre del Rec de Cortal Rossó, faldejant al peu de la Serra de Font Viva.
Ben avall trobem una altra captació d’aigua, poc abans d’atènyer un planell.

Coma-rossa (2173m)
Basta planúria, on el torrent hi serpenteja. La creuem fins a l’altre cap on sortim sobre una pista que seguim a mà esquerra, mentre anem separant-nos del torrent.

Cabana de Cortal Rossó (2100m)
Cabana pastoral a peu de pista. Podem atalaiar Portè i la vall del Querol. Pista enllà albirem el coll de Pimorent i retornem al punt de partida. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Coma d'Or
Ascensió hivernal en raquetes de neu

Pic de la Coma de Varilles

Des de la vall d’Incles per les Basses de les Salamandres i retorn per la Cabana Sorda

Distància 9,5 km
Desnivell acumulat 931 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 24 de setembre de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Andorra (1:40000)

Govern d’Andorra. Mapa Topogràfic (1:25000)

Itinerari habitual per accedir a un cim que, malgrat la seva modèstia, resulta bona talaia des de la que albirar bona part dels cims del Principat. Ens hi enfilarem passant a prop de les Basses de les Salamandres per fer drecera i estalviar-nos la graonada sobre l’estany de Cabana Sorda, indret d’obligada visita que farem a la tornada.
Camins ben fressats i senyalitzats excepte un curt tram que no ofereix cap dubte.

Accés
Entre Soldeu i el Tarter, quan la CG-2 fa una llarga marrada per travessar el torrent, just al costat del pont, prenem l’estreta CS-270 que s’endinsa a la Vall d’Incles. Als dos quilòmetres trobem una font a mà esquerra on hi ha un reduït espai d’aparcament.
Cal tenir en compte: Durant els mesos d’estiu, la carretera roman tancada de les 10.00 h a les 18.00 h a l’accés de vehicles rodats particulars. El Comú té disponible un servei de vehicle llançadora (3€ per persona).

Vall d’Incles (1837m)
Hi ha rètols indicadors i el camí és ben fressat i senyalitzat en groc. Comencem a pujar seguin el torrent de la Font del Comellassos que deixem per endinsar-nos a la pineda tot flanquejant la Costa del Caup. Pendent entre moderat i fort.
Quan sortim del bosc, propers al riu de Cabana Sorda, ja podem albirar el cim. Trobem un parell de corriols a mà esquerra que podem prendre per anar a buscar el camí a les Basses de les Salamandres, que passa més amunt. Però si no en fem cas o no els veiem, poc més amunt en trobem un de senyalitzat.

Camí a les Basses de les Salamandres i a l’Estanyó del Querol (2245m)
Pintat en groc en una roca hi ha indicat aquest camí. Prenem el ramal de la dreta, que passa més alt. El de l’esquerra mena a l’estanyó. Obviem un parell de corriols a mà esquerra.

Basses de les Salamandres (2360m)
Quan el camí es bifurca en Y, ja a la vista de les basses, l’abandonem. Ens enfilem, fora de camí, per terreny fàcil i obert vers el N fins a trobar el GRP.

GRP (2470m)
Itinerari que circumval·la a tot el Principat. És senyalitzat en groc i vermell. El tram al que accedim va entre el refugis de Cabana Sorda i dels Cóms de Joan. El prenem a mà esquerra.

Camí al cim (2653m)
Deixem el GRP per un camí a mà dreta senyalitzat amb una fita. Flanquegem un turó que deixem a mà dreta fins a un collet on, pel carener, emprenem l’ascens al cim.

Pic de la Coma de Varilles (2759m)
Varilhas en occità. La coma que li dóna nom és en aquest vessant, a la capçalera del riu d’Aston. Termenal entre Andorra i l’Arièja, malgrat la seva modesta alçària és una bona talaia des de la que albirar bona part dels cims del Principat, excepte els ponentins on els seus veïns més alts li priven.
Davallem desfent el camí de l’anada, ara però sense abandonar el GRP, amb un pendent considerable per davallar la graonada sobre l’estany.

Estany i refugi de Cabana Sorda (2295m)
Una presa augmenta el cabal de l’estany situat en una bella raconada. El refugi, lliure i en bon estat de conservació, té capacitat per a una dotzena de persones, amb lliteres, taules i llar de foc. Com la majoria de refugis andorrans té una part reservada als pastors. A l’exterior hi ha una estació meteorològica automàtica.
En surten tres camins. Un senyalitzat en groc que s’adreça a la Bassa d’Anrodat. El GRP que ho fa al refugi de Juclà. Nosaltres prenem el tercer que, pel marge dret del riu ens retorna a la vall.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Coma de Varilles

Guara. De Rodellar a Otín.

Un passeig pel Mascún Inferior 

Distància 14,1 km
Desnivell acumulat 675 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 6 de setembre de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Sierra y cañones de Guara (1:40000)

Les capricioses formes amb que l’erosió ha modelat el calcari, per una banda, i les raconades de la gorja del riu per l’altra, fan d’aquest itinerari un dels imprescindibles de la serra de Guara.
El tram entre Rodellar i la surgència del Mascún és una zona d’escalada reputada internacionalment. Hi concorren tal quantitat d’escaladors que pot resultar fins i tot carregós. A la resta de l’itinerari també hi sovintegen els senderistes, però ja d’una forma més mesurada i tranquil·la.
S’acostuma a allargar fins al Saltador de las Lañas, o també a Losa Mora. Hem preferit deixar aquestes opcions per a una altra ocasió i allargar-ho retornant a Rodellar pel camí del riu.
Si els temps acompanya podrem gaudir de bons banyets als diversos grogs que trobarem.

 Accés
Sortida 77 de la A-22 en direcció a Abiego per la A-1229. Després Biergue per la A-1227. Finalment Rodellar per la HU-341. Hi ha un gran aparcament a l’entrada del poble.

Rodellar (735m)
Partim del barri de la Iglesia i anem a buscar el de la Honguera, al nord del poble, on prenem l’antic camí carreter d’as Graderas. Abans de començar a baixar ja tenim una magnífica panoràmica dels ponts natural  d’os Ventanajes, del Tozal deras Gleras, del riu Mascún i de l’ermita de la Virgen del Castillo. En llargues llaçades davallem en direcció al riu.

Camí a la Virgen del Castillo (745m)
Bifurcació indicada. Deixem el camí que continua, entre d’altres, cap a Otín i prenem el de la dreta. Creuem el barranc de Fornacal, deixem a mà dreta camí de Cheto, baixem a creuar el barranc de la Virgen i ens enfilem per l’altre marge fins a l’ermita. Camí ben fressat, pendent entre suau i moderat.

Ermita de la Virgen del Castillo (854m)
Encimbellada dalt de la Peña de la Virgen, un penyal amb una imponent cinglera que s’esbalça per ponent sobre la gorja del Mascún. Excel·lent mirador de la contrada on hi podem albirar bona part de l’itinerari.
La de la Virgen del Castillo és d’origen romànic, datada al segle XII, com a ermita d’un castell del que en resten vestigis de les muralles i el portal d’accés. Fou ampliada el segle XVII afegint-hi un cos a la part de davant.
Retornem a la bifurcació amb el camí d’as Graderas i baixem fins al riu on trobem una bifurcació que seguim a mà dreta.
Per unes passeres creuem al marge dret hidrogràfic. Des d’aquest punt tenim una magnífica vista dels finestrals d’os Ventanajes que ja em pogut admirar, amb una perspectiva aèria, des de l’ermita.
Poc més amunt el riu fa una colzada i un bonic gorg, al punt on desguassa el barranc de la Virgen. Poc més enllà tornem a creuar el riu per accedir a la surgència.

Font del Mascún (700m)
Important surgència càrstica d’origen desconegut que aporta la major part del cabal en aquest tram inferior del riu. Poc més enllà una altra colzada ens fa creuar-lo de nou a gual.
A mà esquerra surt el camí de la Garganta Baja, senyalitzat cap a Nasarre i el dolmen Losa Mora. Mal anomenada barranc d’Andrebot. Continuem recte amb per la llera seguint les indicacions a Otín. Des d’aquest punt tenim una visió del finestral natural que recorda la figura d’un dofí. Al marge esquerre s’alça el cingle de la Virgen coronat per l’ermita que hem visitat. Un corriol poc visible mena al peu de la via ferrada de l’Esperó de la Virgen.
Per camí ben fressat continuem planerament propers a la llera creuant d’un marge a l’altre. Aquesta zona es coneix com a Real de Mascún i comencem a albirar les capricioses formes amb que l’erosió ha modelat la roca calcària: agulles, torres, castells…

 Costera d’Otín (710m)
S’anomena així el tram costerut del camí de bast entre Rodellar i Otín. Abandonem la llera per emprendre’l a mà esquerra i guanyem alçària ràpidament entre llaçades. Pendent entre moderat i fort.
Podem albirar de ben a prop torres com la de Santiago, la fina agulla Cuca Bellosta i castells com el Puntal d’a Costera, mal coneguda com la Ciudadela, i Os Cagatés a l’altre vessant del torrent.
Quan el camí s’aplana ens anem separant de la gorja del Mascún, que hem deixat molt al fons entre un estol de formes capricioses, per seguir per sobre la canal de Sarratiás o barranc del Caxigar.

Caxigar d’Otin (1065m)
Resten dempeus alguns exemplars monumentals de caxicos (roure de fulla petita o valencià). Passem pel costat d’un parell de bons exemplars.
Baixem a creuar el barranc de Losa Mora (o Vallón de la Lupera) i sortim a les envistes del tossal on s’assenten les ruïnes del Barrio de la Iglesia del despoblat d’Otín.

Otín. Barrio de la Iglesia (1073m)
Restes d’antigues pagesies com Casa Bellosta i de l’església. Bona part han perdut la coberta però conserven els murs. Desfem el camí fins a la bifurcació d’as Graderas.

Camí a Rodellar pel riu (700m)
Pujant pel camí d’as Graderas, que hem fet a l’anada, retronaríem en poca estona a Rodellar. Per comptes d’això anem a la dreta, creuem de nou el riu i seguim bona estona pel marge dret.
El problema d’aquest tram pel riu és que no està senyalitzat i hi concorren molts camins, sovint per accedir a zones d’escalada. Però també —per poc que ens hi fixem en trobarem prou indicis— perquè antigament aquesta era una zona d’horta. Ens cal dons estar atents per estalviar-nos alguna marrada. Val la pena allargar la excursió per visitar els gorgs i raconades que hi trobem.

Camí a Rodellar per la Honguera (710m)
Quan retornem al marge esquerre, surt per aquesta mà un altre camí que també puja a Rodellar pel barri de la Honguera.
Poc més endavant el riu serpenteja en un parell de colzades. Això fa que ens calgui travessar-lo quatre voltes més, la darrera a la zona de la Palomera, poc abans del caos de blocs sobre la llera conegut com Bozos de Palomera.

Camí de Palomera (710m)
De nou al marge esquerre prenem un costerut corriol, guiats per algunes fites, fins a una faixa transversal. Si la seguim a mà dreta anirem a parar a l’abric de Palomera, on hi ha pintures rupestres. Continuem de recte pujant per una canal i sortim al fil del cingle. Un rètol identifica erròniament el lloc com a Gradón de Palomera. Del riu fins aquí fort pendent en terreny descompost.
Retornem al Barrio de la Iglesia de Rodellar passant pel costat del refugi Kalandraca.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Guara: de Rodellar a Otín

Senda de les «Escaleretas»

Circular a l’entorn de la gorja del riu Vero 

Distància  6,8 km
Desnivell acumulat  495 m
Nivell de dificultat difícil
Data 5 de setembre de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Sierra y cañones de Guara (1:40000)
Recursos consultats Parque de la Sierra y los Cañones de Guara. 22 itinerarios a pié. Enrique Salamero. Editorial Prames. 84-87601-72-3 (itinerari 22)
  Lloc web «El periplo de AbQ» (mateix autor) El camino de las Escaleretas

En una orografia complexa com la de la serra de Guara, on sovint calia cercar l’aigua al fons dels barrancs i creuar-los per anar d’un poble a l’altre, la població havia teixit una xarxa de camins de bast per accedir a molins, cultius, ermites… semblant a qualsevol altre terra de «mala petja» com les nostrades Garrotxa o lo Port.
A Guara aquestes dificultats és veien agreujades per la profunditat i profusió dels seus barrancs i les èpoques de crescuda, quan aquells camins habituals restaven intransitables. La necessitat aguditza l’enginy a la recerca d’alternatives, sovint salvant cingles per vertiginosos viaranys. Així hi trobem senderes com la de «Pasolén», dels «Articazos», dels «Gradones», dels «Escallos» —que a lo Port en diríem Escarrissons— o el de les «Escaleretas», que ocupa aquesta ressenya, entre tantes altres.
La de les «Escaleretas», la feien servir els de Lecina (o Lezina) per anar a l’ermita de San Martín o a les feixes cultivades al seu rodal, a la «Faja Coscojuela» o al «Huerto Raso». Viaranys compartits amb pagesos i romeus per pescadors, caçadors, culleraires, tofonaires,…
El primer que va ressenyar-lo fou el muntanyenc i espeleòleg francès Pierre Minvielle, l’any 1966. Qui li va mostrar fou precisament un hortolà. Actualment aquelles feixes s’han repoblat de pineda o resten ermes. Però això indica que als anys 60 del segle passat encara es conreaven.
Segons Enrique Salamero el nom d’Escaleretas vindria donat pels troncs i escales que ajudaven a salvar algunes de les graonades i que ell mateix havia pogut observar a primeries dels anys 70 del segle passat.
El mateix Minvielle va publicar l’any 1968 una breu nota sobre pintures albirades a les balmes properes al camí. Les primeres de la zona de les que se’n té constància escrita. A partir d’aquí els estudiosos en varen localitzar moltes més.
Més de la meitat de les pintures rupestres de Guara es localitzen en balmes «covachos» de la zona on conflueixen els barrancs Basender, la Choca i Chimiachas amb el Vero. Amb una datació entre el mesolític i l’edat del bronze (5000 a 1500 anys aC).
Aquest itinerari circular permet visitar tres grups d’aquest abrics amb pintures rupestres: el del tossal de «Mallata» (cleda en aragonès), el de les Escaleretas i el de Lecina superior. Opcionalment podem allargar-lo fins al de Barfaluy. Cal dir però que totes les balmes que allotgen pintures estan protegides amb reixes que n’impedeixen la visibilitat. Totalment a Lecina superior, parcialment a Mallata.
Si bé la major part del recorregut el podem qualificar de fàcil, el tram dels «covachos de Gallinero» i «senda de las Escaleretas», l’hem de considerar difícil. Ens caldrà grimpar sovint. Els passos són fàcils i hi trobarem ajudes, com esglaons oportunament tallats a la roca i una sirga, però exposats, pel que no és recomanable amb mullena o per a persones poc habituades a trescar o fòbia a l’alçària. La bona notícia és que podem saltar-nos aquest tram per un camí alternatiu sense que l’excursió perdi interès.
A tenir en compte: ens caldrà creuar el riu a gual com a minin en tres ocasions. Generalment ho farem per punts on l’aigua no passarà dels genolls, però ocasionalment podria haver-hi més cabal.
Una alternativa més agosarada per a la que cal equipament i tècnica adequats és davallar pels barrancs de la Portiacha i de Cruciacha

Accés
Des d’Osca per la A-1229 o bé des de Balbastro per la A-1232, en direcció a Alquezra (Alquézar), sense que calgui arribar-hi. A la confluència d’ambdues (punts quilomètrics 15 i 19 respectivament) prenem la A-2205 (Ainsa a Colungo). Passat Colungo, deixem l’accés a Asque i, poc abans del punt quilomètric 18, l’aparcament de la Portiacha on podríem començar perfectament la ruta. Però anem més endavant, entre els punts quilomètrics 17 i 16, on hi ha l’aparcament del Cruciacha.

Aparcament del Cruciacha (695m)
Baixem fins a una bifurcació indicada Portiacha/Vero on anem a l’esquerra (SW) (retornarem pel ramal de la dreta) fins al barranc d’Argantin on podem albirar la gorja del riu i el molí de Lecina. Seguim pel marge dret del barranc (SE) fins a creuar-lo. Pugem (SW) fins a trobar un altre aparcament. Tot el tram és camí fàcil i fressat. La zona va veure’s afectada per un incendi l’agost del 2016.

Aparcament de la Portiacha/Mirador del Vero (670m)
Uns metres a ponent hi ha el mirador situat en un punt que ens permet admirar la gorja, els cingles corcats de balmes que l’envolten i els barrancs que hi conflueixen.
Del mateix aparcament surt un corriol (S) que baixa a la llera del barranc de la Portiacha, just a l’alçada de la primera graonada que té un salt de 26 metres.
Sortim de l’aparcament per una pista que s’enfila vers el S.

Punt de trobada (790m)
Bifurcació en T. Un penell i senyalització vertical ens indiquen que aquest és el punt de trobada amb el guia per a la visites a les coves. Seguint recte aniríem a la collada de San Caprás. Un altre penell ens il·lustra sobre els abrics de Mallata. Anem a l’esquerra (W).

Abrics de Mallata (790m)
A la bifurcació deixem al camí que baixa al Vero i l’ermita de San Martín de Lecina, per un altre indicat a mà dreta. Ens enfilem al tossal i, a uns dos-cents metres i escaig, trobem el primer abric «Mallata 1». Hi baixem per unes escales protegides per sòlides baranes. Poc més enllà hi ha el segon «Mallata B», també amb l’accés ben apariat.
Aquests abrics són a dues balmes de les nombroses que foraden el cingle on el tossal s’aboca, amb un desnivell de dos-cents metres, sobre el riu Vero. És, a més, un altre excel·lent mirador de la gorja del Vero i el barranc de la Choca.(1)
Retornem a la bifurcació i continuem a mà dreta per la pista deixant poc més enllà un ramal a mà esquerra. Quan acaba encetem un ombrívol i ben definit sender pel que baixem en direcció al riu al peu de cingle del tossal.
Pel camí podem albirar sobre els nostres caps les balmes que hem visitat i, un cop a la riba esquerra, el magnífic esvoranc de la cova de la Palomera, també coneguda com de Lucien Briet o la Mesquita.

Riu Vero (623m)
Diu que el nom li ve de «verdadero» dons a partir de la font de Lecina, prop de on hem començat, porta aigua qualsevol època de l’any.
Ara ens cal creuar-lo a gual i seguir uns metres amunt per l’altre riba on trobem un corriol a mà esquerra que, entremig de marjades i antigues feixes, ens mena a l’ermita.

Sant Martín de Lecina (640m)
O de la Choca, dons està situat al desguàs del barranc d’aquest nom. És una ermita rupestre d’origen romànic, reformada el segle XVII.
Era també, un punt de trobada dels habitants de la rodalia. Cada any s’hi celebrava un aplec el mes d’agost que no tenia data fixa dons depenia del cabal del riu.
Continuem riu amunt pel marge dret (hidrogràfic) i, quan fa una colzada, ens cal tornar a creuar-lo dues vegades més.

Huerto Raso (624m)
Així que hem creuat per tercera volta el riu sortim a una explanada, avui envaïda de matollar, on antigament hi havia horta.
El camí segueix pel costat del riu (1), però nosaltres prenem un tirany poc definit a mà esquerra apropant-nos al peu del cingle.
Enfilem esbiaixadament una falda rocallosa en la que quasi no ens cal ajudar-nos amb les mans i, seguint una lleixa també a mà esquerra, accedim a una canal (2) rosta i envaïda de vegetació. La remuntem per una llesca rocallosa prou dreta com per haver-nos d’ajudar amb la vegetació.
Sortim sota una balma quasi esfèrica amb una columna grisenca la dreta. Aquest pas l’haurem de superar més endavant. Ara anem a l’esquerra fins als abrics.
Aquest tram des del riu està fitat.

  • (1) Alternativa: si no volem pujar per la senda de les Escaleretas continuem per aquest camí pel marge dret del riu. Més amunt de la sortida del barranc Cruciacha (ens en adonarem per la gran sala amb volta i terra codolós, impossible de passar desapercebuda) en direcció al molí, trobarem un camí a mà esquerra que s’enfila a una ampla feixa que salva l’engorjat i mena al camí del Rotizo. Alternativament podem seguir pel riu però ens caldrà creuar-lo més vegades i enfilar-nos a una lleixa per una sirga.
  • (2) Dues opcions: podem pujar per la canal o prendre un tirany a mà esquerra fent un flanqueig i remuntant posteriorment fins a una graonada d’uns 3 ó 4 metres, que superem ajudats per un tronc. Un cop a dalt sortim al camí que puja per la canal. Abans de remuntar haurem observat un altre tirany que baixa. Probablement, dons no l’hem seguit, aquest sigui el que mena a l’ermita i, més avall, hi hauria el pas de les escales que donen nom al sender. Probablement en l’actualitat estigui perdut.

Més informació en aquest dibuix.

Abrics de Gallinero (715m)
Diverses balmes protegides amb reixes accessibles amb escales metàl·liques, sense passamà. A banda d’algun pas delicat entre una i l’altra, cal anar amb cura dons, en general, l’exposició és alta.
Retornem tot enfilant-nos a la cova esfèrica. Hi ha esglaons tallats a la roca, que és molt polida. Al fons de la balma hi ha un espit per si cal assegurar. Després flanquegem la columna grisenca. El pas és fàcil, però també exposat. Per una altra lleixa anem a retrobar la canal, més amunt del punt per on hem pujat abans.
Continuem uns metres amunt per dins la canal, som a la vertical de l’abric de Lecina superior, flaquegem de nou per una altra vira i travessem un finestral, també amb el terra esglaonat però polit, per sortir sobre una lleixa, estreta i exposada, protegida amb una sirga. Més enllà s’eixampla i seguim per un tram de bosquina, just sobre les balmes que acabem de visitar anomenada «Fajana Pera».
Camí amunt grimpem per superar un esperó i accedir a una altra lleixa passada la qual, ja per terreny fàcil, retornem a buscar la capçalera de la canal.

Abric de Lecina superior (784m)
Un penell al costat del camí i sòlides escales amb barana baixen a aquest abric que no ens permet albirar cap pintura des de l’exterior de la reixa.
Poc més amunt, trobem una bifurcació.

Selva de Lecina (800m)
Bifurcació indicada al bell mig d’un alzinar anomenat Selva de Lecina. El camí de l’esquerra mena als abrics de Barfaluy. Anem a la dreta, planerament (N) i passem pel costat d’una antiga carbonera.
Prou més enllà unes fites a mà dreta del camí ens indiquen el punt on baixar al barranc de Cruciacha. Un cop a la llera, generalment seca, trobem un camí que prové de Lecina. El seguim a mà dreta, per terreny fàcil fins a una bifurcació en Y.

Barranc de Cruciacha (728m)
És el tram final del Básender que aquí rep aquest nom. A la bifurcació pugem pel ramal de l’esquerra, sortint del barranc. Si continuéssim per la llera aviat trobaríem els primers ressalts.
Revoltem el tossal del Rotizo, paral·lels al barranc primer i al riu després.

Camí del Rotizo (685m)
Bifurcació indicada. Sortim al camí de bast de Lecina al molí i comencem a davallar fent un parell de bones llaçades.

Molí de Lecina (645m)
Ruïnes d’un edifici que conserva els murs però ja ha perdut la coberta. Poc més enllà, arrecerat al cingle, un altre edifici. Probablement l’habitatge del moliner.
Més amunt, seguint el rec del molí trobem la resclosa. Bell indret.
Reprenem al camí pel que hem vingut i, a la cruïlla, continuem paral·lels al riu fins a una edificació i un pontarró.

Estació d’aforament (645m)
Per mesurar el cabal. A l’altre marge, passat el pontarró, hi ha una bifurcació indicada. Per l’esquerra podem visitar la font de Lecina, la surgència que aporta cabal regular al riu. Anem a la dreta per retornar a l’aparcament que tenim just a sobre.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Guara: senda de les Escaleretas

Tossal de Mallata

Des d’Alquezra pel pont de Villacantal i el barranc del Trucho 

Distància 17,5 km
Desnivell acumulat 762 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 3 de setembre de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Sierra y cañones de Guara (1:40000)

La serra de Guara és molt rica en pintures rupestres. Més de la meitat es localitzen en balmes «covachos» de la zona on conflueixen els barrancs Basender, la Choca i Chimiachas amb el Vero. Amb una datació entre el mesolític i l’edat del bronze, d’entre 8000 i 1500 anys aC.
Partint d’Alquezra (Alquézar en castellà), aquest itinerari passa per quatre d’aquests abrics: font del Trucho, covacho d’Arpán i els dos del tossal de Mallata. Tots estan protegits amb reixes que impedeixen visionar bona part de les pintures des de l’exterior. Solament s’hi pot accedir mitjançant visita guiada.
Part del camí de retorn fins a Asque no és senyalitzat, però sí ben fressat i fàcil de seguir. A banda d’això, cap altra dificultat.

Accés
Accedim a Alquezra des d’Osca per la A-1229 o bé des de Balbastro per la A-1232. Ens cal aparcar a l’entrada de la vila i recórrer els seus bonics carrerons fins a la porxada plaça Major o de Rafael Ayerbe.

Plaça Major (625m)
Sortim de la plaça pel carrer San Lucas seguint les indicacions al pont de Villacantal i Lecina. Continuem per un passeig paral·lel al barranc de Payuala. Per unes escales baixem a creuar-lo i, per l’altre marge, ens enfilem a una collada.

Collada San Lucas (675m)
Cruïlla de camins ben senyalitzada. Continuem en direcció a Asque i el pont de Villacantal, en baixada.

Pont de Villacantal (520m)
Pont medieval sobre el riu Vero. Un dels tres que disposava la vila. A l’altre marge ens enfilem tot seguint el barranc de Lumos, que desguassa aquí. Continuem uns dos-cents metres per la seva llera pedregosa, en un tram engorjat.

Barranc de Lumos (550m)
Quan la gorja s’obre una mica, una pista en surt a mà dreta enfilant-se en direcció a Asque. Pocs metres més enllà, a mà esquerra, prenem un corriol senyalitzat en direcció a Lecina, font del Trucho i la cova d’Arpán. Pugem fort separant-nos de la llera. Fem una colzada i continuem vers el N.
Obviem un corriol fitat a mà esquerra (ignorem on mena) que puja per una codina. Continuem guanyant alçada en moderat pendent (N).

Collada de Lumos (634m)
Bifurcació en T indicada. A mà dreta un corriol baixa a retrobar el barranc. Continuem recte en direcció a Lecina. Pocs metres més enllà nova bifurcació, ara en Y. El ramal de la dreta continua per sobre un esquenall, entre el barranc de Lumos i el del Trucho, que encara no albirem.
Anem a l’esquerra, en baixada fins a trobar el barranc del Trucho que seguim a mà dreta (NNE).

Cova del Trucho (620m)
Apartada pocs metres del camí. Continuem (NNE) fins a la confluència amb el barranc d’Arpán.

Barranc d’Arpán (686m)
Uns penells ens il·lustren sobre l’art rupestre de la zona i la morfologia del terreny: el contrast entre el calcari i els afloraments conglomerats s’observa especialment en aquesta zona. El covacho d’Arpán és a poc més enllà, vers a ponent.
Continuem guanyant alçària moderadament (NE).

Camí al tossal de Mallata (740m)
Bifurcació en T indicada. Deixem el camí pel que veníem —el reprendrem a la tornada— per un altre a mà esquerra en direcció a Lecina i el tossal de Mallata. Tornem sobre el barranc d’Arpán i el seguim a mà dreta, per la seva capçalera (N), enfilant-nos a una collada.

Collada de San Caprasio (796m)
Som molt a prop de la carreta, que hem pogut albirar tot pujant. Un camí a mà dreta hi baixa. Al mapa hi és ressenyada erròniament com a collada de Arbe.
En aquest punt hi hagué una ermita dedicada a San Capasio o Caprás, un poblat i una necròpoli dels que solament en resten quatre pedres a la vista. Un petit penell ens ho explica.
Continuem (NW), ara planerament per una pista ampla, en direcció a Lecina. Trobem més panells informatius i diverses bifurcacions. Seguim indicacions a «punt de trobada», tossal de Mallata o Lecina.

Camí de Portiacha (790m)
Bifurcació en T. Un penell i senyalització vertical ens indiquen que aquest és el punt de trobada amb el guia per a la visites a les coves. El camí de la dreta mena, en poca estona, a l’aparcament de Portiacha, un dels diversos que hi ha al llarg de la A-2205. Un altre penell ens il·lustra sobre els abrics de Mallata. Anem a l’esquerra (W).

Abrics de Mallata (790m)
A la bifurcació deixem al camí que baixa al riu Vero i l’ermita de San Martín de Lecina, per un altre indicat a mà dreta. Ens enfilem al tossal i, a uns dos-cents metres i escaig, trobem el primer abric «Mallata 1». Hi baixem per unes escales protegides per sòlides baranes. Poc més enllà hi ha el segon «Mallata B», també amb l’accés ben apariat. Mallata, en aragonès, vol dir cleda.
Aquests abrics són a dues balmes de les nombroses que corquen el cingle on el tossal s’aboca, amb un desnivell de dos-cents metres, sobre el riu Vero. És, a més, un excel·lent mirador de la gorja des del que podem observar la seva peculiar fisonomia.
Desfem el camí fins a la bifurcació sobre el barranc d’Arpan, on ara anem a l’esquerra (E) fins a trobar la carretera.

A-2205. Aparcament d’accés a les coves (780m)
Erròniament indicat al mapa com a collada de San Caprasio. Hi ha un altre penell informatiu.
Seguim tres-cents metres per carretera (S). La deixem per un ample camí a mà dreta. Obviem un parell de camins, també a mà dreta (un d’ells és el que hem rebutjat a la collada de Lumos). Tornem a trobar la carretera però continuem pel camí que s’hi manté paral·lel. Sempre vers el S.
Prou més avall en una bifurcació en Y, seguim pel ramal de la dreta i sortim sobre un camí carreter que prenem a mà esquerra (E).
Albirem un poble, però no és Asque, on ens adrecem seguidament, sinó Colungo.

Asque (630m)
Seguim el GR 1.1 per un ample camí carreter en direcció al pont de Fuendebaños i Alquezra. Quan el camí esdevé un corriol ben apariat, esglaonat i protegit per unes baranes del tot innecessàries, anem davallant per retrobar el riu Vero.

Pont Fuendebaños (480m)
El nom té relació amb una font situada aigües avall. És un altre dels tres ponts medievals de la vila, juntament amb el de Villacantal, pel que hem passat a l’anada, i de l’Albarda més al sud.
Prop del pont hi ha un molí. S’hi accedeix per un camí pel marge dret, però és una finca particular.
Solament ens cal pujar per l’ample camí que ens retorna a la vila.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Powered by Wikiloc

Tossal de Mallata