Arxiu de la categoria: Difícil

Es Puig Roig

Tres itineraris pel mateix paratge: el Puig Roig, un cim de poc més de mil metres envoltat de cingles, a la marina de Lluc.
El més «clàssic» i concorregut és el que l’envolta sense ascendir-hi. Però, tanmateix, és prou interessant per bé que més difícil, el que hi fa cim. La major part del camí és comuna. Una alternativa dons, és combinar-los. Les tres ressenyes que segueixen van en aquest ordre.
Les vistes de la costa nord, retallades per un rosari de «morros», cales i penya-segats, ja justifiquen per sí sol l’excursió. Però hi ha mes: el camí guanyat al cingle, el pas pel fèrtil Clot d’Albarca, la vista a vol d’ocell sobre l’impressionant esvoranc de s’Entreforc, on s’ajunten el torrent de Lluc amb el del Gorg Blau, buscant la sortida al mar pel de Pareis. I tots aquests paratges envoltats de les moles del Tomir, el Puig de Massanella i el Major, com a teló de fons. Són al·licients que val la pena assaborir.
Camins i racons avesats al personal amb pes a l’esquena: ahir contrabandistes i pescadors, avui excursionistes.
A tenir en compte: cal passar per la possessió de Mossa i la propietat solament permet fer-ho en diumenge.

Accés
És habitual iniciar al recorregut al portell d’accés a la possessió de Mossa, al punt quilomètric 15,3 de la Ma-10 entre Pollença i Sóller, i acabar-lo a Lluc. Però afegint-hi quatre quilòmetres més, el podem fer circular.

La volta

Distància 20,6 km
Desnivell acumulat 638 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 15 de maig de 2005
Cartografia Ed. Alpina: Mallorca Tramuntana Nord (1:25000)

És l’itinerari més conegut, realitzat per centenars de senderistes. No ofereix cap mena de dificultat a banda de la seva llargària, que podem reduir si disposem de transport entre Lluc i l’accés a la finca de Mossa.

Accés
És habitual iniciar al recorregut al portell d’accés a la possessió de Mossa, al punt quilomètric 15,3 de la Ma-10 entre Pollença i Sóller, i acabar-lo a Lluc. Però afegint-hi quatre quilòmetres més, el podem fer circular. Una altra opció, tota vegada que l’aparcament prop del portell és difícil: començar des de la l’àrea d’esbarjo Menut II, a l’alçada de punt quilomètric 16.

Lluc (475m)
Partim de davant mateix de la façana del santuari passant por sota dels porxos en direcció a sol ixent fins al camp de futbol i la zona habilitada per acampada, on prenem (N) un camí carreter.
A la bifurcació (indicada) prenem el ramal de l’esquerra, en direcció a Es Pixarells, fins a l’àrea recreativa Manut II on sortim a la carretera i la seguim a mà esquerra durant un quilòmetre i mig fins al portell d’accés a la possessió de Mossa. És obert els diumenges i hi ha guarda. Solament es permet el pas aquest dia de la setmana.

Mossa (510m)
Passada la tanca, per un camí ample, entremig de sementers sustentats per llargues i sòlides galeres, ens adrecem a les cases de Mossa on, abans d’arribar-hi pugem a mà dreta, travessem un portell i enfilem un camí esglaonat fins la part posterior (hi ha rètols indicadors).
Entrem a l’alzinar i seguim un ben fressat camí de bast que marxa en direcció nord, en moderat pendent. Desprès gira a ponent, enfilant-se més fort. És el Pas de ses Cases. Guanyat a la roca i amb contraforts de pedra en sec, salva un penya-segat de considerable alçària, però és prou ampli com per no suposar cap mena de problema. Una bona mostra d’enginyeria rural, obra dels mestres margers. Hem llegit a toponimiamallorca.net que fou construït el segle XIX per comunicar Mossa amb Cosconar, davant el bloqueig que havia imposat el propietari de sa Plana a la via tradicional pel coster de migjorn.

Coll des Ases (625m)
Entre els puigs Roig i Caragoler de Femenia, ja hi podem albirar el mar. Dos-cents cinquanta metres més enllà, quan el camí gira a N, unes fites a mà esquerra ens senyalen un corriol d’accés al Puig Roig. El camí, empedrat a trossos, és fa més planer però pedregós i va prenent direcció a mestral (NW) pel marge esquerre (hidrogràfic) del Torrent de s’Esmorcador. A mà esquerra trobem una balma que podria servir per aixoplugar-nos en cas de malt temps, amb un abeurador conegut com es Cocó de sa Bauma. Encara més enllà, altre fites senyalen un segon corriol d’accés al cim.

Pas d’en Segarra (700m)
O Pas de Sa Garra. És el punt on el camí, revoltant un contrafort que es despenja del cim, fa un gir de 90º vers garbí (SW). Un petit esperó rocallós ens pot servir de mirador. Davant nostre s’obre, a dreta i esquerra, un rosari de puntes o morros, cales i penya-segats. El més vistent és el Morro de Sa Vaca. També hi albirem torres de guaita, com la de Lluc i, més enllà, la de sa Mola de Tuent, construïdes per advertir dels atacs de la pirateria.
Aviat comencem a perdre alçària progressivament, per un camí farcit de càrritx. Es fa difícil no ensopegar perquè la vista se’ns en va a resseguir el paisatge i el matollar ens amaga el rocam. Tot és pedra i matoll, espurnejat per algun grapat d’ullastres. I la mar ben a prop.
Quan el camí va girant a migdia, tot revoltant la Roca Roja, albirem sobre un llom una edificació rectangular. És un antic quarter de carrabiners situat en aquest punt estratègic per controlar el contraban (1). Més a migdia podem veure l’esvoranc de s’Entreforc, on s’ajunten els torrents de Lluc i del Gorg Blau per formar l’engorjat del Torrent de Pareis.
Travessem una paret termenal de pedra seca que s’allargassa fins prop del quarter i ja podem albirar les cases de la balma de Cosconar. Poc abans d’arribar-hi el camí aboca a un camí carreter. Si el seguíssim a mà dreta ens duria en poca estona al la font des Poll i al quarter.

  • (1) Pel que hem llegit, l’edifici fou una donació d’un conegut i acabalat estraperlista. I diuen les males llengües que servia sobretot per controlar… als carrabiners.

Cosconar (520m)
Grup de cases construïdes a l’aixopluc d’una balma que es conserven en bon estat. Solen estar habitades els caps de setmana.
Baixem per una pista apta per a vehicles que, primer vers sol ixent i desprès migdia va fent giragonses entre marjades d’olivar, amb exemplars antiquíssims. Creuem el torrent d’Alqueda per un pontarró i atenyem les cases de Son Llobera i Can Pontico.

Clot d’Albarca (324m).
Son Llobera i Can Ponticó son antigues cases restaurades, voltades de cuidats jardins. Desprès d’una tanca la pista és asfaltada. De la carena a migdia en destaca la gran creu que corona el Pujol de la Trobada, sobre mateix de Lluc.
Travessem el pla i fèrtil Clot d’Albarca vers migdia fins a l’alçada de la possessió homònima, que deixem a mà dreta, on la pista comença a fer llaçades per enfilar-se a Lluc. Podrem estalviar-nos-en algunes fent dreceres mes o menys evidents.
Entrem a Lluc per ponent, pel costat del torrent i la depuradora.

Powered by Wikiloc

El cim

Distància 16,5 km
Desnivell acumulat +903 -945 m
Nivell de dificultat difícil
Data 22 d’abril de 2012
Cartografia Ed. Alpina: Mallorca Tramuntana Nord (1:25000)

Variant, més difícil i menys concorreguda, per tal de coronar-ne el cim. La consideració de difícil li atorguem bàsicament per la desgrimpada del Pas de sa Paret, fàcil però exposada. L’ascensió al cim des de prop del Coll des Ases, així com el tram entre aquest i el Pas de sa Paret, es fa per camí fitat, però pedregós, sovint envaït de càrritx i poc definit. La resta, coincideix amb la volta al puig i no ofereix cap tipus de dificultat.
A diferència de la volta, en aquest cas, l’itinerari comença al portell d’accés a la finca de Mossa. Obviem ressenyar el tram entre aquest punt i el Coll des Ases, així com el de Cosconar a Lluc, per seguir exactament el mateix camí que la ressenya anterior.

Accés
A l’alçada del punt quilomètric 15.3 de la Ma-10, entre el coll de sa Batalla i Pollença, hi ha el portell d’accés a la possessió de Mossa. Comencem a caminar en aquets punt. Cal tenir-ho en compte a l’hora de comparar distàncies amb els altres itineraris.

Camí del Puig Roig (610m)
Abandonem el fàcil camí de la volta al Puig Roig per enfilar-nos per un rascler, guiats per fites, en direcció a un collet.
El camí, pedregós i embrollat per les carritxeres, és poc definit. Solament apareix fressat en alguns curts trams. Per no perdre’l ens cal estar ben atents a les fites. Aquesta serà la tònica de tota l’ascensió.
Passat el collet anem a flaquejar per la base d’unes parets que deixem a mà esquerra, sempre en direcció a ponent. Perdem una mica d’alçària, superem una graonada, on potser ens caldrà ajudar-nos amb les mans en algun punt, i continuem pel fons d’una torrentera seca en direcció a un altre collet a la base meridional del cim. Els darrers metres els guanyem sobre rascler.

Puig Roig (1003m)
Cim pedregós coronat per un vèrtex geodèsic. Hi podem albirar des de l’accidentada costa a les moles del puigs Caragoler, Tomir, Massanella i Major.
La Roca Roja a penes destaca darrere d’una collada. Guiats per fites, baixem vers migdia fins a un comellar i anem a passar l’ampla collada en direcció a llebeig (SW). Continuem davallant i enfilem de nou per guanyar el cim de la Roca Roja.

Roca Roja (843m)
També anomenada Penya Roja o Rotja, és una prominència a l’extrem sud-occidental del massís. Si bé limitada vers gregal, s’hi albira una panoràmica semblant a la del Puig Roig. Son especialment notables les vistes de s’Entreforc, amb els tres esvorancs excavats pels torrents de Lluc, Gorg Blau i Pareis.
Baixem del cim resseguint, sempre guiats per fites, uns tres-cents cinquanta metres propers al cingle (SW), que deixem a mà dreta, fins a l’alçada d’una paret termenal de pedra seca que puja des de prop del quarter de carrabiners. Al fil del cingle, localitzem una bretxa per la que comencem a davallar.

Pas de sa Paret (730m)
Els primers metres els davallem verticalment, per després fer-ho esbiaixadament cap a l’esquerra (en el sentit de la marxa) per una lleixa i continuar en direcció a la paret termenal. No és difícil, però hi ha alguns punts exposats. Hi ha senyals de pintura vermella.
Un cop sobre el mur, hi ha qui opta per resseguir-lo i qui baixa esbiaixadament. En qualsevol cas el pendent és molt accentuat i el trànsit incòmode per entremig de les carritxeres. Fins que atenyem el camí costaner de la volta el puig i que prenem a mà esquerra. Poc més enllà l’abandonem (opcional) per baixar a la font des Poll. Si no passem per la font, poc més enllà sortim al camí carreter.

Font des Poll (474m)
Situada sobre la cruïlla del camí que mena al quarter de carrabiners amb una torrentera. Ben condicionada i de déu generosa.
Camí carreter amunt atenyem les cases de Cosconar.


Powered by Wikiloc

El cim i el camí costaner

Distància 17,3 km
Desnivell acumulat 822 m
Nivell de dificultat difícil
Data 26 de març de 2017
Cartografia Ed. Alpina: Mallorca Tramuntana Nord (1:25000)

És una combinació dels dos itineraris anteriors. Partint de l’Àrea d’Esbarjo Menut II, fem camí comú amb aquests fins al Coll des Ases. Poc més enllà d’aquí seguim l’itinerari del cim, baixant per la Roca Roja i el Pas de sa Paret.
Quan trobem el camí de la volta el seguim a mà dreta, revoltant en el sentit de les busques tota la mola i, pel Pas d’en Segarra, anem a retrobar el Coll des Ases i desfem el Pas de ses Cases.
Com en el cas de la ressenya del cim, a consideració de difícil li atorguem bàsicament per la desgrimpada del Pas de sa Paret, fàcil però exposada.

Accés
A l’alçada del punt quilomètric 16 de la Ma-10, entre el coll de sa Batalla i Pollença, hi ha l’àrea d’esbarjo Menut II, on deixem el vehicle i comencem la caminada, seguint la carretera fins al portell d’accés a la possessió de Mossa.

Menut II (520m)
Sortim de l’àrea d’esbarjo i seguim la carretera a mà esquerra durant uns set-cents metres i escaig fins al portell d’accés a Mossa.
Obviem detallar l’itinerari entre aquest punt i el Pas de sa Paret per seguir idèntic camí que el que s’ha descrit en les dues ressenyes precedents (veure les entrades Mossa, Coll des Ases, Camí del Puig Roig, Puig Roig i Roca Roja)

Pas de sa Paret (730m)
Els primers metres els davallem verticalment, per després fer-ho esbiaixadament cap a l’esquerra (en el sentit de la marxa) per una lleixa i continuar en direcció a la paret termenal. No és difícil, però hi ha alguns punts exposats. Hi ha senyals de pintura vermella.
Un cop sobre el mur, hi ha qui opta per resseguir-lo i qui baixa esbiaixadament. En qualsevol cas el pendent és molt accentuat i el trànsit incòmode per entremig de les carritxeres. Fins que atenyem el camí costaner de la volta al puig.

Camí costaner (550m)
El prenem a mà dreta. Guanyem alçària progressivament per un tram farcit de càrritx, tant que és fàcil perdre el rastre del camí, malgrat ser molt fressat. Es fa difícil no ensopegar perquè la vista se’ns en va a resseguir el paisatge i el matollar ens amaga el rocam. Tot és pedra i matoll, amb la mar ben a prop.
Revoltem al peu de la Roca Roja amb unes vistes espectaculars sobre la costa de que sobresurten la Mola de can Palou, el Morro de sa Vaca i el Morrillo de Bordils, on hi albirem les restes de la Torre de Lluc. Travessem una segona paret termenal i, encara en moderat ascens, progressem paral·lels a la línia costanera. El Cingle Pla ens dóna accés al Pas d’en Segarra.

Pas d’en Segarra (700m)
O Pas de Sa Garra. És el punt on el camí, revoltant un contrafort que es despenja del cim, fa un gir de 90º (SE). Un petit esperó rocallós ens pot servir de mirador.
El camí ben definit, a trams empedrat i amb bons contraforts es fa més planer i fàcil de seguir. Ens apartem de la línia costanera pel marge esquerra (hidrogràfic) del torrent de s’Esmorcador.
Unes fites a mà dreta senyalen un dels corriols d’accés al Puig Roig. Més enllà trobem una balma que bé podria servir-nos d’aixopluc en cas de malt temps, amb un abeurador anomenat es Cocó de sa Bauma. Aviat retrobem el camí pel que ens hem enfilat al cim i desfem el camí d’anada davallant pel coll des Ases i el Pas de ses Cases.

Powered by Wikiloc

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDFÀlbums d’imatges

Puig Roig

Puig Tomir

Des de Menut pel pas d’en Diable i retorn pel de Binifaldó

Distància 12,5 km
Desnivell acumulat 888 m
Nivell de dificultat difícil
Data 25 de març de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Mallorca/Tramuntana Nord (1:25000)

Entre Pollença i Lluc s’alça l’allargassada mola del Puig Tomir. Els camins més habituals per pujar-hi son cinc: tres per llevant i dos per ponent. Els de llevant conflueixen —o quasi— al coll de Fartàrix. Els de ponent ho fan pel pas de sa Paret o pel de Binifaldó, també conegut com del cable.
L’itinerari que ressenyem és un dels clàssics. Comporta una moderada dificultat —fàcils passos de grimpada— que no ha de suposar un problema a gent avesada a trescar. Desaconsellable però, en cas de mullena o perill de pluja.
Transcorre en bona part per tres finques públiques: Menut, Binifaldó i Míner Gran.

Accés
A l’alçada del punt quilomètric 16 de la Ma-10, entre el coll de sa Batalla i Pollença, hi ha l’àrea d’esbarjo Menut II, on deixem el vehicle i comencem la caminada.

Menut II (520m)
Sortim de l’àrea d’esbarjo i creuem la carretera. A l’altra vora un portell dóna accés a una pista que seguim (E) per l’itinerari 6 (rètol indicador) fins al refugi.

Refugi de la coma de Binifaldó (513m)
Antic aixopluc per a pagesos i estris, reaprofitat per refugi. És un equipament ben condicionat, no guardat, que depèn de l’IBANAT. Disposa d’una font de mina a la vora.
A la bifurcació anem a l’esquerra, pel ramal de pista que passa per davant del refugi. El seguim fins a sortir a la carretera vella de Lluc a Pollença, per on passa el GR 221, Ruta de la Pedra en Sec, que prenem a mà esquerra, planerament.

Partió Binifaldó-Munanya (586m)
Un portell senyala el termenal entre les finques de Binifaldó i Muntanya. A à dreta la paret mitgera s’enfila fins al peu del cingle. Paral·lel hi puja un dels accessos més curts al Tomir: el del pas de sa Paret.
Continuem en baixada per la carretera vella i, seguint els senyals del GR, la deixem per encetar un tram de l’antic camí ral. La retrobem passada la font de Muntanya, ben condicionada i de déu generosa. Quan fa una calzada per superar una torrentera, una balma a mà dreta ens serveix de referència per l’inici del sender al pas d’en Diable.

Sender al pas d’en Diable, o del Diable (419m)
Unes fites a mà dreta senyalen un poc definit corriol que s’enfila (S) rost entre l’alzinar. Seria fàcil de perdre’l però les fites, molt sovintejades, no deixen marge al dubte.
Quan sortim del bosc alternem trams de rosseguera (tartera) amb altres de carritxeres, sempre en pendent fort i sostingut, flanquejant el cingle en sentit SE, mentre anem guanyant perspectiva.
Dues agulles, talment com banyes, (deu venir d’aquí el nom?) assenyalen el pas, uns metres per sobre, en una lleixa acanalada i inclinada. Abans d’acanalar-se presenta certa exposició, que obliga a transitar-hi amb cura. En aquest punt ens caldrà ajudar-nos de les mans per progressar.
Superat el pas aviat assolim la carena on girem 90º a la dreta (SW). Si el tram del pas era prou fressat, aquí entre el rascler, el camí es perd i les fites són més escadusseres. Mantenim aquesta direcció fins a sortir sobre el camí dels nevaters, ben margenat i definit, que puja del coll de Fartàrix. El seguim a mà dreta.

Casa de sa neu del Tomir (1040m)
Llargues fileres de parets, que deurien servar la neu de les ventades, envolten una cavitat natural, sobrealçada amb murs de pedra seca. El cim és a tocar, pujant vers ponent.

Puig Tomir (1104m)
Coronat per un vèrtex geodèsic, té un avenc —sembla que de poc recorregut— al cim. Excel·lent talaia que ens procura una perspectiva de 360º.
Davallem seguint un camí molt fressat (SW). Deixem a mà dreta el sender del pas de sa Paret i anem a passar entre dos pujols.

Pas de Binifaldó o del cable (960m)
Unes grapes i uns trams de cadena, on abans hi havia un cable, ens ajuden a superar una graonada. A partir d’aquí el camí torna a ser ben rost. Baixem per una canal que deixem abans de la rosseguera, per un collet a mà esquerra. Continuem per una altra canal, davallant en direcció a una rosseguera més gran que voregem (1). En aquest tram el camí és senyalitzat amb estaques. Entrem de nou a l’alzinar i, entre llaçades, sortim sobre el coll.

  • (1) Per tal de preservar-la no és convenient transitar pel pedregar.

Coll des Pedregueret (660m)
Hi retrobem la carretera vella de Lluc a Pollença i el GR. Hi ha el portell d’accés a l’embotelladora de Binifaldó. Anem a la dreta i passem prop de la font homònima, que trobem seca. Més enllà atenyem les cases.

Cases de Binifaldó (600m)
Possessió al peu del Tomir, envoltada d’alzinar i sementers. Etimològicament el nom ve de l’àrab Beni Haldun/fills de Haldun, tal com figura al Llibre del Repartiment, el lloc on existia una alqueria musulmana. Al segle XVII, juntament amb la veïna Menut, fou llegada al santuari de Lluc. Expropiades el XIX, passaren al patrimoni de l’estat. Actualment pertanyen a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.
Continuem pel GR (N) i, havent passat la monumental alzina d’en Pere, retrobem al camí d’anada que desfem fins a Menut.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Àlbum d’imatges
Puig Tomir

Cap de Creus

Resseguint paratges del Mar d’Amunt

Distància 14,3 km
Desnivell acumulat 503 m
Nivell de dificultat difícil
Data 3 de gener de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Cap de Creus (1:25000)

Itinerari pel sector més ponentí del Cap de Creus, resseguint part de la costa del Mar d’Amunt. La metamorfosi a que han estat sotmeses les roques d’aquesta costa i el seu diferent origen, han creat un paisatge únic, com d’un altre món, que pren especial rellevància al Paratge de Tudela.
L’acció conjunta de la tramuntana, els envits de l’aigua i la salabror, ha generat una costa retallada on l’erosió diferencial de les roques ha conferit, en algunes d’elles, siluetes ben capricioses.
El retorn per l’interior contrasta amb l’anada. Paratges austers, on solament el matollar planta cara a una meteorologia severa i el càdec és el rei. Per això probablement sigui la primavera la millor època per realitzar aquest itinerari.
Sorprèn també la impermeabilitat del terreny. Als recs (torrenteres) malgrat el seu escàs recorregut, l’aigua hi brolla i salta cap a les cales. O s’embassa com al Pla dels Estanyets.
Si bé la major part de l’itinerari transcorre per camins fàcils, el tram ran de la línia costanera, seguint cales i puntes, amb algunes grimpades fàcils però obligades, fa que l’haguem de qualificar de difícil. Totalment desaconsellable en cas de tramuntanada.

Accés
Al Cap de Creus s’hi accedeix des de Cadaqués per una estreta carretera enquitranada.
L’itinerari comença als espais destinats a aparcament que hi ha prop del far. Però podem escurçar-lo si comencem al de Tudela, i estalviar-nos un bon tram de quitrà. En aquest cas cal informar-se prèviament, perquè no sempre és obert.

Far del Cap de Creus (63m)
Tornem enrere un quilòmetre per la carretera d’accés fins a localitzar un sender a mà dreta, senyalitzat en direcció a Culip i el Paratge de Tudela (itinerari 17 dels del Parc) i baixem a la cala.

Cala Culip (0m)
Hi ha una barraca de pescadors en bon estat. Pugem per uns esglaons darrera l’edifici. Sortim sobre l’embarcador i seguim l’ample camí pavimentat que mena al Paratge de Tudela, que travessem d’est a oest. En un marcat revolt a l’esquerra, l’abandonem per un camí a mà dreta, guardat per passamans baixos, i ens enfilem a la punta de Pamperris.

Punta de Pamperris (32m)
Bon mirador tant d’aquest sector de la costa com del paratge. Retornem a la pista pavimentada i poc més enllà prenem un altre camí. Esglaonat i protegit amb baranes, baixa a la cala d’Agulles.

Cala d’Agulles (0m)
Continuem per un camí que s’enfila pel marge hidrogràfic dret del rec (torrent). Trobem un petit embassament i poc més amunt passem ben a prop de l’aparcament del Paratge de Tudela.
Encara més amunt, trobem un segon embassament. Creuem a l’altre marge per sobre la presa (hi ha baranes) i ens enfilem pel camí que mena a la carretera d’accés, a l’alçada del Coll de ses Portes.
Ja propers a la carretera, sortim sobre una pista i la prenem a mà dreta, en baixada. Quan acaba, seguim un camí ben fressat a mà esquerra que ens deixa a la pista paral·lela, camí de Cala Portaló. La seguim a mà dreta.
A l’alçada del rec de les Roques Blanques, fa l’efecte que la pista s’hagi ensulsiat. Però segueix poc més enllà i acaba just davant del rec de ses Culasses. Per terreny inestable i pedregós baixem a la cala.

Cala Portaló (0m)
Hi desguassen dos recs. El ja esmentat de Roques Blanques, que ho fa des migdia i el de Portaló, des de ponent. Seguim uns pocs metres aquest darrer, pel marge hidrogràfic esquerre, fins a localitzar unes fites i senyals de pintura grocs. Grimpem per un corriol poc definit, guiats per les fites i els senyals, revoltant a la dreta per sobre la cala (1). Més amunt el camí es defineix millor i les fites, sovintejades, ens ajuden a seguir-lo.
Baixem pel llit d’una torrentera fins prop de la línia costanera, ja a cala Galladera, i la resseguim. En aquest tram ens cal guiar-nos més pel sentit comú que per les escadusseres fites i senyals de pintura. Més que guiar-nos serveixen per confirmar que anem bé. Ens cal ajudar-nos amb les mans en més d’un punt.

  • (1) Hi ha un altre camí a l’esquerra que segueix paral·lel i per sobre el rec uns setanta metres. Després d’una colzada continua paral·lel al nostre fins que, passada una barraca, s’hi ajunta.

Cala Galladera (0m)
A l’altre marge del rec surt un camí ben fressat i costerut pel que ens enfilem fins a sortir de la cala. Un cop a dalt, continuem el camí, senyalitzat amb pintura blava.
Trobem tres bifurcacions a mà dreta. Els dos camins primers s’ajunten ben aviat i tots tres menen a cala Prona. De forma que si volem allargar l’itinerari visitant aquella cala, podem fer-ho marxant per qualsevol dels dos primers i retornant pel tercer.
Quan el camí s’eixampla, aviat som al Prat d’en Romaguera i sortim sobre la pista per on transcorre el GR 11.

Prat d’en Romaguera (125m)
Prenem la pista i el GR a mà esquerra. Passem pel costat de les ruïnes del mas dels Rabassers de Dalt i davallem fins al dels Rabassers de Baix, aquest en bon estat.

Mas dels Rabassers de Baix (74m)
Hi ha indicadors. Deixem la pista tot seguint el GR per camí ben fressat i senyalitzat. Marxem paral·lels a la carretera d’accés, la creuem i hi passem a tocar més endavant. Poc més enllà del Prat dels Estanyets, la seguim fins al punt d’inici.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Cap de Creus

Collegats-Queralt

De la Font de la Figuereta als Rocs de Queralt per Sant Pere de les Maleses

Distància 11,7 km
Desnivell acumulat 606 m
Nivell de dificultat difícil
Data 2 de desembre de 2016
Cartografia Editorial Piolet. Boumort oest (1:20000)
Itineraris de Collegats Full informatiu de l’Ajuntament de la Pobla de Segur.

La Noguera Pallaresa s’obre pas del Pallars Sobirà al Jussà entre les serres de Peracalç i del Boumort, formant l’engorjat de Collegats: cinc quilòmetres de llargària i cinc-cents metres de desnivell entre els punts més alts i la llera del riu.

Fins al segle XVII, quan es va obrir el camí de bast que el travessava, i el XIX amb la carretera, era una barrera que, llevat dels raiers, obligava a grans marrades a qui pretenia franquejar-la. Malgrat això, no era pas un territori inhòspit: pobles, masos, esglésies, convents i camins que els enllaçaven, repartits per lues dues ribes, de nord a sud.

L’itinerari que ressenyem recorre alguns d’aquests camins i llogarets a l’entorn dels Rocs de Queralt, una formació de conglomerat al marge dret del congost, ric en òxid de ferro que li confereix una característica tonalitat vermellosa.

És un itinerari difícil perquè, a banda de camins tradicionals, transcorre per llaus (barrancs) i una canal que, malgrat estar ben equipats, poden presentar dificultats als no avesats a trescar per muntanya. Tanmateix us expliquem com esquivar fàcilment aquests obstacles, tot escurçant notablement la ruta, sense que perdi el seu interès.

Accés

Entre els punts quilomètrics 301 i 302 de la N-260, entre la Pobla de Segur i Gerri de la Sal, al Congost de Collegats, hi ha l’àrea de pícnic de la font de la Figuereta, al marge dret de la Noguera Pallaresa, on comença i acaba aquest itinerari.

Àrea de la font de la Figuereta (542m)

Hi ha penells informatius de l’itinerari a Sant Pere de les Maleses, que seguirem parcialment. Marxem per un ben condicionat camí pel voral de la carretera, en direcció a Sort (N) esquivant el túnel de Sant Pere per la carretera vella.

Passem pel Pas Estret, on hi havia el Pont Cabrer o del Forat dels Cornuts, per on passava el camí de bast que travessava el congost (1). Poc més enllà, a l’altre marge, podem albirar l’esvoranc del barranc de l’Infern. Tres-cents metres més amunt de la boca nord del túnel, trobem l’inici del camí.

Camí de la cova de la Serpent (550m)

A l’altre marge de la carretera hi ha un penell i indicadors. Hi comença un camí ben fressat i senyalitzat amb pintura groga que s’enfila en fort pendent. Aquests senyals ens guiaran tot l’itinerari. Després d’unes llaçades sortim sobre un collet on hi ha una torre d’una línia d’alta tensió (2).

Continuem per una ampla lleixa amb bones vistes sobre el congost. Quan s’estreny i sembla de difícil continuïtat ens cal descendir, a l’esquerra per una canal, a una lleixa inferior.

Cova de la Serpent (670m)

Cova d’uns 26 metres de fondària, sense pràcticament desnivell. L’entrada ha estat obrada, probablement per aprofitar-la com aixopluc (3).

Continuem planerament fins a un altre collet on, revoltant lo Serrat Gros, comencem a davallar fins al barranc.

Barranc de Sant Pere (612m)

El creuem a gual i continuem pel marge dret (hidrogràfic), recuperant alçària. Aviat el camí es bifurca.

Camí de Gramuntill (640m)

Bifurcació indicada. Si retronem aquí després de visitar el monestir i continuem recte, anirem a sortir al peu del Serrat d’Ansal, des de on podem baixar a la font de la Figuereta (4).

Per visitar Sant Pere anem a la dreta, creuem de nou el barranc i, seguint uns metres torrent avall pel marge esquerre, atenyem la balma on hi ha les ruïnes del monestir.

Sant Pere de les Maleses (646m)

Encabit a l’aixopluc d’una balma, aquest cenobi benedictí està documentat d’ençà l’any 868. Els comptes de Pallars Jussà ven fer-li importants llegats. La seva sort va canviar al segle XI quan, en el marc de les disputes territorials entre els dos comptats pallaresos, va quedar ens mans del Sobirà com a priorat del de Santa Maria de Gerri.

A primeries del segle XX, ja presentava un estat de ruïnós. Actualment tan sols resten drets l’absis de l’església i parts d’alguns murs.

Tirem enrere pocs metres. Sense creuar de nou el barranc, i guiats pels senyals grocs, continuem pel marge esquerre (hidrogràfic). Aviat trobem el primer pas equipat.

Primer pas equipat (650m)

Superat un curt ressalt de metre i mig aproximadament, trobem dues grapes per salvar-ne un altre de més alt. Continuem uns 200 metres per la llera del barranc.

Segon pas equipat (660m)

Set grapes amb línia de vida i sirga nuada més amunt, ens ajuden a superar aquest segon pas, vertical amb tendència a l’esquerra, per deixar-nos sobre una lleixa per la que caminem, protegits per la sirga, fins a l’aiguabarreig del barranc de Sant Pere amb la llau (barranc, torrent) de Queralt. La mateixa sirga ens ajuda a baixar de la lleixa per creuar de nou el barranc. Caminem uns pocs metres en sentit contrari per l’altre marge i localitzem el tercer pas.

Tercer pas equipat (665m)

Una altra sirga nuada ens ajuda a superar aquest pas, el més tombat i llarg dels tres. Seguim la llau de Queralt, la creuem i encetem un bonic i ben definit senderó que s’enfila suaument pel marge dret, entremig de raconades ben ombrívoles.

Ens anem separant de la llera. Unes llaçades ens en allunyen definitivament i continuem guanyant alçada decididament per entremig del bosc de Queralt.

Masia de Queralt (940m)

Parets mig enrunades, envaïdes per la vegetació, és tot el que resta d’aquest mas que dóna nom al tot l’indret. Continuem pujant fins a la carena que ja albirem propera.

La Canalissa (990m)

Sortim a un camí transversal al peu del Tossal del Graell, sobre la Canalissa, una canal que permet vèncer el cingle dels Rocs de Queralt, a l’alçada de Gramuntill.

Per la dreta (W) el camí puja al Coll de Montsor. Per l’esquerra (E) ens permetria baixar pel pas del Graell, al Serrat d’Ansal, equipat amb corda. És una alternativa a la Canalissa.

Prenem el camí que s’encara a la canal on aviat hi trobem el primer pas. La canal està equipada amb diversos trams de grapes, sirgues i cadenes.

Ja fora de la canal continuem davallant per camí ben fressat però rost. Flanquegem a l’esquerra, seguim per una llarga llenca rocallosa, fem un tram més de corriol i sortim sobre el final d’una pista, que seguim fins a una cruïlla indicada per una bonica fita, amb els destins gravats en còdols.

Gramuntill (715m)

Cruïlla de camins. L’antic mas de Gramuntill és un centenar de metres més avall. Se’n té constància des de primeries del segle XV. Actualment ofereix servei d’allotjament. Hi arriba una pista enquitranada des de la font de la Figuereta.

Prenem una pista a l’esquerra que abandonem aviat per l’antic camí de ferradura de Gramuntill a Sant Pere. El prenem a mà dreta i ens mena planerament fins al peu del Serrat d’Ansal.

Serrat d’Ansal (702m)

També hi arriba el camí del pas del Graell. Deixem el de Sant Pere per un que baixa a mà dreta. Passem pel costat d’una torre de la línia d’alta tensió i sortim a la pista de Gramuntill (rètol indicador) que seguim fins a retrobar la font de la Figuereta.

  • (1) A finals del segle XVII la família pobletana dels Berenguer (casa Bringuer) obtingué permís per obrir un nou camí al congost de Collegats que facilités la comunicació i el comerç del Pallars Jussà amb el Sobirà i la Vall d’Aran. Era un camí de ferradura que es mantingué fins a la construcció de la carretera al segle XIX. Els Berenguer cobraven peatge a bestiar i persones a la Barraqueta o Hostal del Pas (font: enciclopèdia.cat i butlletí del CEC, abril de 1899). Algunes fonts, creiem que erròniament, situen la construcció d’aquest camí al segle XIX. Tanmateix hem llegit que el pont al Forat dels Cornuts ja existia molt abans i que l’haurien alçat els monjos de Sant Pere de les Maleses.
  • (2) Aquesta línia prové de la central hidroelèctrica de Llavorsí i segueix el curs de la Noguera Pallaresa.
  • (3) Conta la llegenda, recollida per Pep Coll en els seus llibres, que en aquest antic punt de pas entre el Jussà i el Sobirà, s’hi encauava una serp enorme que es cruspia bèsties i persones. Un frare del monestir de Sant Pere va carregar un ruc amb pans plens de ganivets. Engolir ruc i pans va ser la seva darrera malifeta: es va esbudellar i la seva carcanada restà marcada per sempre al sostre de la cova, on encara la hi podeu veure.
  • (4) Aquest és l’itinerari més curt i fàcil.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Collegats-Queralt

Itinerari relacionat: Camí vell de Montsor

Pic de Tristaina

Circ i cim de Tristaina pel port de l’Arbella i l’aresta SE

Distància 7,8 km
Desnivell acumulat 740 m
Nivell de dificultat difícil
Data 12 de setembre de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Andorra (1:40000)

Itinerari per un dels indrets més interessants i concorreguts del Principat d’Andorra.
En bona part és senyalitzat, però l’accés al cim el fem per un camí menys habitual, no ressenyat al mapa (edició 2016/17) ni senyalitzat. No és pas nou, hi trobarem fites i guanya el cim d’una forma molt elegant, per una aresta evident. Ens caldrà grimpar, però els passos són fàcils i poc exposats (PD-/II).
Per a la tornada utilitzarem el camí de circumval·lació del circ, un gaudi per als sentits.

Accés
Partim de la Coma, a l’estació d’esquí Vallnord-Arcalís, on hi accedim des de la Massana per la CG-3.

La Coma (2244m)
Pel costat de l’edifici de serveis, prenem el camí als estanys de Tristaina. Molt freqüentat, fàcil i fressat. Hi ha un tram protegit amb un passamà que tal vegada sigui útil en cas de glaç.

Estanys de Tristaina (2330m)
Quan guanyem la graonada de la morrena de l’antic circ glaciar, ja podem albirar els estanys i el cim. Inconfusible: el més alt al NNE.
Baixem en direcció a l’estany del Mig i creuem el seu desguàs per una passarel·la. Continuem (N) pel camí que circumda el circ, ben fressat i senyalitzat (punts grocs) deixant a mà esquerra l’estany del Mig. A la vista del de Més Amunt, comencem a guanyar alçària vers el NE.
Deixem el camí pujant unes metres a mà dreta per trobar el GRT (senyals vermells i blancs) que ve de l’estany Primer (1).

  • (1) Els dos camins són paral·lels i menen al mateix punt. L’únic objecte de canviar-nos és per creuar el torrent per un punt més fàcil, especialment a la primavera quan porta més cabal.

Camí del Port de l’Arbella (2422m)
Bifurcació indicada. Per l’esquerra (N) continua el camí que circumda el circ. També en parteix el dels itineraris normals d’accés al cim. Anem a la dreta (NE) seguint el GRT (enllaç entre els GR 10 i 11).
Deixem un estanyol a mà dreta i encarem l’ascensió al port per terreny descompost, amb tendència a l’esquerra, evitant així les congestes de l’obac que solen persistir tot l’any.

Port de l’Arbella (2607m)
Collada entre el pic homònim i el de Tristaina. Tot el cordal és termenal entre el Principat d’Andorra i l’Arièja.
A l’altre banda podem albirar els estanys de la Goella, als peus del pic de l’Aspre, i el de l’Arbella. El GRT hi baixa. Aquí l’abandonem.
Guiats per algunes fites, emprenem el crestall de la collada (NW) i l’evident aresta SE que baixa del cim.
Al coll superem alguns ressalts rocallosos esquivant-los amb tendència a la dreta (vessant de l’estany de la Goella) procurant no perdre gaire alçària. Tant aquí com a l’aresta ens caldrà fer curtes grimpades, però es tracta de passos fàcils (II) i poc exposats.

Pic de Tristaina (2882m)
Tot i no ser del més alts, l’indret on està situat el fa especial, tot envoltat d’estanys. Als que ja hem vist hi afegim els del vessant nord: el Forcat i el de l’Ossada. El cim és un gran mirador, especialment en l’eix nord-sud, on podem atalaiar des de les Muntanyes de Taba (Soularac, Sant Bertomièu) al Cadí.
Davallem per l’ampla carena que s’allargassa vers ponent fins a un collet característic. L’itinerari carener és senyalitzat amb puntura groga i de bon fer. Ben aviat trobem a mà esquerra un dels camins habituals d’accés al cim.

Collet (2690m)
Al collet hi arriben dos altres camins habituals, senyalitzats també amb punts grocs. Per la dreta el que puja de l’estany Forcat. Per l’esquerra un dels que ho fa des del camí al Port de l’Arbella, com el que hem trobat prop del cim.
Seguim aquest darrer uns seixanta metres i l’abandonem per un tirany poc definit a mà dreta, senyalitzat amb fites, baixant esbiaixadament fins a sortir sobre el camí que circumval·la el circ.

Camí del circ de Tristaina (2540m)
Ben definit i senyalitzat amb pintura groga. El prenem a mà dreta.
Seguint els replecs del terreny creuem tarteres, trams herbats, baixem, però també pugem, especialment un esperó o contrafort sobre l’estany de Més Amunt, on trobem el camí que baixa del Port de Tristaina. A partir d’aquí tot és pràcticament baixada fins a retornar al punt d’origen.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Tristaina

Els Carcaixells d’en Dalmau i el Montclar

Pel pas de la Miloca, pujant la Roca Rodona i retorn per la Plana Basarda

Distància 10,2 km
Desnivell acumulat 556 m
Nivell de dificultat difícil
Data 3 de maig de 2016
Cartografia Editorial Piolet. L’Ardenya (1:25000)

Els Carcaixells d’en Dalmau és un conjunt de doms, crestes granítiques que, per l’acció erosiva, han adquirit una fisonomia peculiar.
Es localitzen a Solius, terme de Santa cristina d’Aro (Baix Empordà) a tocar del de Llagostera (Gironès). També els trobarem ressenyats com a Carcaixells d’en Cama. Com la veïna Roca Rodona d’en Cama, que també hem vista senyalada com Puig Agut i al mapa de l’ICGC, se l’anomena Roca del Sol. Can Dalmau i can Cama son dos masos propers.
Passarem pel menhir de can Llauradó, ens enfilarem a la Roca Rodona, recorrerem el crestall dels Carcaixells, pujarem al Montclar i retornarem per la carena de l’alzinar d’en Cama, tot visitant els vestigis del poblat ibèric de la Plana Basarda i la cova de Sa Tuna que podria tractar-se d’una sepultura hipogea. Finalment pel Camí dels Eucaliptus retornarem a can Llauradó. L’accés el farem pel GR 92, PR-C 102 i l’SL-C 32. El retorn no és senyalitzat, però no té pèrdua.
L’itinerari admet diverses variants. He procurat recollir les més coincidents.
La carena dels Carcaixells té una bona colla de trams equipats amb cadenes. Son passos fàcils (entre II i III). La Roca Rodona també ho havia estat d’equipada però, excepte un parell d’ancoratges a la cara ponentina, la resta d’equipament ja no hi és. El vessant llevantí exigeix una grimpada (II/III?). Tan a un lloc com a l’altre amb certa exposició.
L’instal·lador dels passos equipats, el pont i la via ferrada, així com d’altres equipaments propers (Gorges de Salenys, Cala del Molí,…), i de l’alçament del menhir de can Llauradó, és l’Albert Gironès.

Accés
Per la sortida 5 de la C-65, prenem la C-250 en direcció a Santa Cristina i la deixem tot seguit per la GI-6610 en direcció a Solius. Just abans del quilòmetre 1, al l’alçada del mas Pla, prenem una pista a mà esquerra. Dos-cents metres més enllà, passada la riera d’en Dalmau, trobarem un ampli espai per aparcament.
Podem apropar-nos encara més, continuant la pista per la dreta en direcció a can Llauradó i començar l’itinerari poc més enllà d’aquest mas.

Riera d’en Dalmau (48m)
Comencem a caminar per l’ampla pista, a mà dreta, seguint el GR en direcció a Sant Feliu de Guíxols i el Montclar. Anem a passar pel costat de can Llauradó des d’on tenim una bona panoràmica del Montclar, els Carcaixells i la Roca Rodona.
Poc més enllà, quan el GR gira a l’esquerra, seguim recte en direcció al coll de Ceps, el Montclar i els Carcaixells (senyalització vertical i horitzontal del PR-C 102).
Passem pel costat del menhir de can Llauradó. Cent quinze metres més enllà, en una bifurcació en Y, anem a la dreta (retornarem pel ramal de l’esquerra). A les dues properes bifurcacions anem a l’esquerra.
La pista, cada cop més precària, ha anat esdevenint un camí ample, de bon fer, pel marge dret de la riera de Penyella (o de Plana Basarda).

Pas de la Miloca (90m)
Cruïlla indicada. Hi ha un gran plafó informant que el pont i la via ferrada estan tancats per motius de seguretat (1).
Continuem recte (S) pel PR en direcció al coll de Ceps i el Montclar. En aquesta direcció ja podem albirar la Roca Rodona. Creuem la riera i, poc més amunt, nova bifurcació indicada. Recte (S) seguint el PR pujaríem al Coll de Ceps. El camí de la dreta (W) mena a la part meridional dels Carcaixells per la font de la Roca d’en Cama i el torrent de les Carboneres (2).
Seguint el PR uns pocs metres, un tirany poc perceptible a mà dreta (fita) s’enfila en fort pendent, entre curtes llaçades. Ens deixa sobre un contrafort des del que abordem el crestall pel vessant N, primer per una canalona, després per una marcada lleixa.
Del contrafort al cim ens cal grimpar: passos fàcils (II) on petits esglaons cavats al rocam ens ajuden, però no exempts d’exposició.

  • (1) El pont és obvi. Pel que fa a la ferrada ignoro si es refereix a la d’Agulles Rodones, els trams cadenats dels Carcaixells o a ambdós equipaments.
  • (2) Ens pot interessar tant una opció com l’altra si no volem retornar per la Plana Basarda, realitzant el recorregut del crestall en sentit S-N. Altrament és millor realitzar-lo en sentit N-S i anar-lo a buscar a partir del Pas de la Miloca.

Roca Rodona d’en Cama (236m)
És un bon mirador del Montclar i els Carcaixells. També de la carena per on transita el nostre camí de retorn. Hi ha un curiós rebaix practicat a la roca.
Desfem el camí fins al pas de la Miloca on, vers ponent i seguint els senyals de l’SL-C 32, creuem la riera per un pontarró i anem a guanyar l’extrem septentrional dels Carcaixells. A la bifurcació (indicada) amb l’accés a la via ferrada d’Agulles Rodones, anem a la dreta.

Carcaixells d’en Dalmau (215m)
El recorregut del crestall s’inicia al peu d’un oratori dedicat a Sant Francesc.
Un parell de passos equipats amb cadenes ens ajuden a coronar la primera de les agulles. Entre aquesta i la següent hi ha el pont penjat.
Desgrimpem fins al collet i ens enfilem a la segona agulla per un altre tram equipat amb cadena i alguns esglaons.
Dos passos equipats més i, sobre una roca, uns senyals de pintura blava ens indiquen un itinerari de baixada que, amb un tram equipat amb cadena i un altre amb corda, retorna al Pas de la Miloca pel Torrent de les Carboneres (1).
Anem a la dreta, seguint els senyals del SL. Amb dos trams equipats més baixem a un coll prou ample on un indicador senyala un altre camí al Pas de la Miloca per les Carboneres (1).
Després de superar un pas equipat amb corda, flanquejar una agulla baixant pel Pas de la Canaleta, equipat amb una altra corda que podem esquivar per la dreta, trobem una nova bifurcació: a mà esquerra baixa el camí del Pas de la Canaleta que també retorna al Pas de la Miloca pel Pla de la Figuereta (1). És senyalitzat com a SL.
Nosaltres anem a la dreta. Pugem fins al peu d’una línia d’alta tensió (senyalització vertical) on continuem per una pista en direcció al Montclar. La deixem al Collet de Montclar per un corriol a mà dreta que, després de superar un ressalt rocallós careneja fins al cim.

  • (1) Aquests tres camins conflueixen i van a passar per la Font de la Roca d’en Cama, on hi ha les ruïnes d’una antiga edificació de pedra i una taula amb bancs. Des del Pla de la Figuereta es pot pujar a la Roca Rodona d’en Cama, pel vessant ponentí però, com s’ha dit a la introducció, el pas està desequipat.

Montclar (401m)
Coronat per una senyera i un gran cúmul de pedres, s’hi gaudeix d’una bona panoràmica de l’entorn, fins al Montseny i el Pirineu, però altres veïns més alts, com el de Montagut, el priven d’albirar més enllà. Hi conflueixen dos camins més: un que ve de la veïna Roca de l’Esfinx i un altre del mateix collet de Montclar pel vessant de migdia.
Retornem a aquest collet i prenem la pista a mà dreta, seguint el PR-C 102, en direcció a Sant Feliu pel coll de Ceps, on anem a l’esquerra (bifurcació indicada).
Deixem el PR que retorni al Pas de la Miloca per un ramal a mà esquerra i, poc més enllà, un corriol a la mateixa mà que sembla talment una drecera al mateix lloc.
Encara més avall ignorem a mà dreta un altre ramal que marxa en direcció a Sant Baldiri.
La pista, molt precària, baixa en fort pendent: ens cal estar atents per no relliscar amb el sauló.
Més avall enfilem un corriol no senyalitzat a mà dreta que mena a la Plana Basarda on podem albirar una colla de sitges excavades al terra.

Plana Basarda (280m)
Sobre un turó enlairar amb bona vista sobre la Vall d’Aro, fou la ubicació d’un assentament iber on s’hi han localitzat peces de ceràmica, àmfores, nanses, destrals, puntes de llança, espàtules i monedes.
L’indret figura documentat al segle XVI com a «les planes d’en Basart», que posteriorment serien «les planes de na Basarda» i finalment n’ha resultat «Plana Basarda».
Retornem a la pista i la deixem en un tancat revolt a mà dreta, on continuem recte per un camí ben fressat. En tot aquest tram hi ha molts eucaliptus, d’aquí que el camí sigui conegut per aquest nom.
Bon tros avall, sense senyalitzar i separada uns deu metres a mà dreta del camí, hi ha la Cova de sa Tuna.

Cova de sa Tuna (106m)
Una petita obertura circular dóna pas a una cavitat practicada a la roca en forma d’olla, de tres metres de fondària per dos d’alçada.
Com les seves veïnes dels Moros, del Mas Rissec i Ses Felugues, se’ls hi atribueix la funció de sepultures hipogees datades a cavall dels mil·lennis III  i  II a. C., tot i que, pel que sembla, no s’hi ha trobat indicis que ho confirmin.
El camí surt a una pista i, uns dos-cents vint-i-cinc metres més avall, en una bifurcació, anem a l’esquerra. Ben aviat retrobem el camí d’anada.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF



Powered by Wikiloc

Carcaixells d'en Dalmau i Montclar

Montserrat. Del Príncep al Faraó.

Volta a les Comes pel Torrent de les Grutes, la Canal Roja, el Camí del Cabrit i la Coma d’en Pastor

Distància 8,4 km
Desnivell acumulat 752 m
Nivell de dificultat difícil
Data 7 d’abril de 2016
Cartografia Editorial Alpina. Montserrat (1:10000/5000)
Recursos consultats Ruta 7 Patronat de la Muntanya de Montserrat (Ramon Ribera-Mariné, Jordi López Camps i Josep Nuet Badia)
  Tot Montserrat (Jordi López Camps)
  El pas de la llastra. Esgarrepacrestes.

Circular a garbí del massís montserratí, sobre el Bruc. Excepte al tram superior, transcorre per camins fora dels itineraris més habituals.
Si no fos pel tram de baixada per la Canal Roja i, especialment, per la Coma d’en Pastor, el consideraríem de moderada dificultat. Terreny abrupte no apte per a senderistes poc habituats a trescar.

Accés
Al Bruc prenem el carrer de les Escoles (al costat de l’escola) i baixem a travessar el torrent de la Diablera. A l’altre cap pugem a la dreta i sortim a un camí transversal que prenem a l’esquerra. Ens en desviem a mà dreta en direcció a la masia el Castell per una llarga pista entremig del bosc. Passem per davant de la tanca perimetral del mas, baixem i sortim al camí de can Salses que prenem a mà dreta baixant en ziga-zaga fins al Clot del Tambor.

Clot del Tambor (500m)
Vall ensotada i codolosa, conreada d’olivar. El nom de Tambor prové de l’antic propietari de l’indret i res té a veure amb la batalla del Bruc. S’ha llaurat el terreny i el camí s’ha desdibuixat: cal travessar l’olivar (NW) per l’espai més ampli fins a l’altre cap on apareix ben definit.
Rebutgem camins i corriols a mà esquerra que ens menarien al Torrent del Tambor, anem a la dreta seguint la rasa del Boixar. Aviat ens n’apartem enfilant-nos a l’esquerra fins a una cisterna on tornem a anar l’esquerra(N). El camí de la dreta mena a la cova i barranc del Boixar.
Seguim senyals de pintura vermella. Ens encarem a una graonada rocallosa on potser caldrà ajudar-nos amb les mans. Un cop superada continuem per la carena del Cabrit, deixant a mà esquerra dos camins que baixen a la Roca del Tambor.

Cova del Cabrit (700m)
Balma al peu de la Proa o Roca Vella, del Serrat del Cabrit.
Just abans de la balma un camí baixa per l’esquerra a la Roca del Tambor i per la dreta surt el del Cabrit que mena al Torrent de Migdia pel Clot del Boixar i el Coll de Mosset. Part d’aquest camí el recorrerem a la tornada.
Pel costat de la balma anem a l’esquerra (N) seguint, a peu de paret, senyals de pintura vermella. Aviat baixem a l’esquerra, separant-nos de la tàpia, (1) per continuar després en la mateixa direcció (N). Atenyem el camí que puja del Torrent de les Grutes per la Font de Xebret i el seguim a mà dreta.

  • (1) Si seguim recte, per un corriol paral·lel a frec de la roca, passarem pel peu de diferents vies d’escalada (cordes fixes i més endavant ancoratges). En aquest cas ens caldrà baixar més endavant i haurem fet un camí més incòmode.

Cova de l’Arcada (750m)
Gran balma per on salta, quan porta aigua, el Torrent dels Cirers o de la Coma Alta. Amida cinc metres de profunditat, per vint d’alçada i quaranta d’amplada. Originada probablement pel despreniment de blocs que li va conferir la forma de gran arcada.
Baixem en direcció al torrent travessant un caos rocallós. Poc abans de la llera deixem a mà dreta el camí de la Coma Alta i, a l’altre marge, anem a la dreta deixant a l’esquerra el camí del Torrent del Lloro (indicacions pintades a la roca).
Entrem al Torrent de les Grutes, passem per la balma de l’Estació d’Assarriar, on comença a encaixonar-se. Ajudats per sis grapes, superem un ressalt sota un bloc encastat, als peus de la Miranda del Pas del Príncep.
Quan, més amunt, el torrent torna a obrir-se i fa un gir a la dreta, el mateix camí ens en fa fora i comencem a enlairar-nos pel marge dret hidrogràfic (NW), entre llaçades i considerable pendent, fins atènyer el camí del Pas del Príncep (PR C-78), que prenem a mà dreta. Podem desviar-nos a l’esquerra fins la propera Font de l’Esllavissada.
Al Coll de Porc (o de Port) anem a la dreta (SE) pel Camí de les Comes (també PR C-78). Passem pel coll del Miracle, on el camí vira a migdia. Deixem a mà esquerra el camí als Ecos pel Pas de l’Esfinx, i més endavant, la Balma de les Pruneres.
A les Saleres la llarga carena del Serrat de la Vella tanca l’embut de l’alta coma del Torrent de les Grutes, que hem revoltat seguint el camí que ara ens adreça a sol ixent pel solell, als peus de l’agulla de la Vella. Podem albirar l’esvelta figura del Cabrit o Cilindre i, a la seva esquerra, el Coll de les Comes, proper destí.
Ens cal davallar a creuar el torrent de la Coma Alta i remuntar per l’altre cap, deixant un corriol que baixa a la dreta i, poc més amunt, un altre a l’esquerra, enfilant-nos per una llenca rocallosa. Quan, literalment, topem amb la paret ponentina de l’Esfinx, anem a l’esquerra buscant una lleixa superior que ens permet assolir el coll.

Coll de les Comes (1065m)
Estratègicament situat entre les agulles del Cilindre o Cabrit i l’Esfinx, la Coma Alta i la dels Naps. És un bon mirador d’una de les zones tant interessants com poc freqüentades del massís.
Baixem (SE) a creuar el Torrent de la Coma dels Naps per una llenca rocallosa, terreny delicat en cas de mullena. Remunten per l’altre marge deixant a mà esquerra el camí dels Ecos i, poc més enllà, un altre corriol a mà dreta.
Quan, en una colzada sota la Roca Plana dels Llamps, el camí s’enfila en direcció al Montgròs (diminuta estaca indicadora), prenem a mà dreta el dels Naps de Dalt.

Camí dels Naps de Dalt (1030m)
Senyalitzat amb una gran fita i pintura blava. Sortim sobre un collet del Serrat del Faraó, entre la Coma dels Naps i la Canal Roja.
Encetem aquí el tram delicat de l’itinerari. Primerament baixem per una curta però empinada canal on ens ajudem amb tota mena d’elements vegetals per, tot seguit, davallar llarguíssimes llenques rocalloses a la capçalera de la Canal Roja, als peus de la Rampa de l’Esfinx del Mongròs, fins atènyer el travesser Camí del Cabrit. A mitja baixada hem deixat a mà esquerra, senyalitzat amb pintura groga, el dels Plecs del Llibre.
Sobre el tram més pregon de la Canal Roja on el barranc és equipat per davallar-lo (Tres en Ratlla), prenem el Camí del Cabrit a mà dreta seguint senyals de pintura vermella. Per l’esquerra aniríem al Torrent de Migdia i la via ferrada del Joc de l’Oca.
Baixem a creuar el torrent i ens cal estar atents a la bifurcació on el nostre camí continua esbiaixadament a mà dreta (1)
Ens enfilem al coll fent una llarga llaçada, a la colzada de la qual deixem un corriol a mà dreta.

  • (1) És fàcil saltar-se aquesta cruïlla i continuar pel Camí de la Palomera, senyalitzat també amb pintura vermella i grans fites. De bon fer, baixa també a la Fonollosa. És una bona alternativa al tram més rost de l’itinerari per la Coma d’en Pastor que ens queda per fer.

Coll de Mosset (821m)
Entre els serrats de la Palomera i del Faraó, la Canal Roja i la Coma d’en Pastor.
Hi ha certa confusió amb el nom d’aquest coll i el del seu veí als peus de l’Ajaguda, que també se l’anomena de Muset o Moset. Ramon Ribera el ressenyà així a la seva guia recollint un testimoni segons el qual, el coll de la Palomera i la balma que hi ha a sota, rebien aquest nom perquè un tal Mosset s’hi «trencà el coll».
Que algú hi prengués mal ja és descriptiu de la dificultat del pas. Efectivament ens cal davallar un curt tram estret i aeri, girem a mà dreta i passem pel costat de la balma.
Amb un constant puja i baixa pel camí del Cabrit, força envaït per la bosquina però encara prou fressat, resseguim la capçalera de la Coma d’en Pastor, a la falda del Faraó. A l’alçada d’un pi blanc gros i isolat, deixem a mà dreta el corriol que mena al peu de vies d’escalada de l’agulla.
Poc més enllà, també a mà dreta, deixem el Camí del Cabrit que continua vers la cova homònima pel Clot del Boixar. Anem a l’esquerra seguint ara senyals de pintura groga, pel camí de la Coma d’en Pastor.

Camí de la Coma d’en Pastor (772m)
A pocs metres trobem un altre ramal del Camí del Cabrit (fites). Després davallem decididament cap el torrent, però abans d’atènyer la llera ens cal superar el Pas de la Llastra, el més delicat. Desgrimpem una graonada de quatre o cinc metres per una canaleta (IIIº). La llastra pròpiament dita és més a la dreta, en el sentit de la marxa. Però el camí és senyalitzat per la canaleta.
Un cop a la llera ens cal sortejar el caos de blocs caiguts i els ressalts del torrent, on trobar el millor pas no resulta sempre evident i els senyals de pintura hi son escadussers i tapats en un tram.
Al peu del Totxo del Camí, un bon diedre amb una gran llosa per sostre on hi ha vies d’esportiva, ens separem del torrent i, ja per camí menys feréstec, sortim a l’olivar de la Fonollosa on prenem la pista a mà dreta que ens retorna al Clot del Tambor.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Montserrat. Del Príncep al Faraó.

Montserrat. Itineraris de les Ermites.

Al voltant del monestir de Montserrat hi havia fins a setze ermites eremítiques, destruïdes durant la Guerra del Francès i abandonades definitivament a finals del segle XIX.
La presència de santuaris habitats per eremites a la muntanya és anterior al monestir. Al segle IX Guifré el Pelós va instaurar quatre ermites: Santa Maria (que posteriorment esdevindria monestir), Sant Iscle, Sant Pere i Sant Martí. A aquestes, en aquella època, ja calia afegir-hi les de Santa Cecília i Sant Miquel. Fins arribar a les setze (el nombre varia segons la font consultada), sense comptar el monestir i la Santa Cova.
El torrent de Vallmala dividia les ermites històriques bastides a la part alta de la muntanya en dues zones, Tebes i Tebaida, en al·lusió a les terres d’Egipte, tan fecundes d’anacoretes en els primers segles del cristianisme. Les del primer grup pertanyent al bisbat de Barcelona, i les del segon al de Vic. La zona de Tebaida, és la que hi ha damunt del monestir. La de Tebes es correspon amb el sector de les Gorres. Hi ha una tercera zona anomenada Tabor, a la qual solament hi pertany l’ermita de Sant Jeroni.
Us proposem dos itineraris per visitar la major part d’aquestes ermites, l’un pel sector de Tebaida i l’altre pel de Tebes (Gorros).

Del monestir a Sant Antoni per Sant Dimes, la Trinitat i Sant Salvador amb retorn pel camí vell de Sant Jeroni

Distància 7,4 km
Desnivell acumulat 543 m
Nivell de dificultat moderada
Data 12 de maig de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Montserrat (1:10000)

Partint del monestir, aquest itinerari circular visita algunes de les ermites situades a la zona de Tebaida, al marge esquerre del Torrent de Santa Maria o de Vallmala. Permet albirar una bona colla d’agulles emblemàtiques com les Gorres, l’Elefant, la Prenyada, la Mòmia, els Flautats o el Cavall Bernat.
Visitarem les següents ermites: Santa Creu, Sant Dimes, la Trinitat, Sant Salvador i Sant Antoni.

Accés
El monestir de Montserrat és accessible pel Cremallera, l’Aeri i en vehicle per les BP-1103 i BP-1121.

Monestir de Montserrat (710 m)
A la part ponentina dels edificis del monestir anem en direcció a Santa Cecília i Sant Jeroni. Travessem el Torrent de Santa Maria i, seguint-ne el curs, ens enfilem per les Escales del Pobres fins a superar el Pas del Francesos.
La llegenda explica que aquest grau antigament anomenat pas del Trencabarralons (no confondre amb el de Trencabarrals) és el lloc per on va passar l’exèrcit francès quan va envair la muntanya, guiats per un traïdor que coneixia be els viaranys. La primera escopetada que van engegar els catalans, va ferir-lo mortalment, anant a parar daltabaix d’un cingle. Les monedes de la traïdoria es van escampar, tornar-se pedres.

Plaça de Santa Anna (895m)
Ben a prop hi ha les restes de l’ermita homònima que feia les funcions de parròquia del conjunt eremític i de residència del monjo superior, ja que comptava amb la capella més gran. L’any 1498 l’Abat Cisneros la va traslladar des d’una ubicació anterior, per a una major comoditat d’eremites i pelegrins.
Estaques indicadores. Anem a la dreta, deixant el camí de Sant Jeroni pel menys concorregut Camí de l’Arrel (PR-C 19) a Santa Cecília (i Sant Benet). Passada la Miranda dels Ermitans (estaca indicadora ‘Tebaida’ 910m) el deixem per prendre, també a mà dreta, el Camí dels Totxos que volteja l’embut de la canal sobre el Monestir en sentit NE, fins a l’Escala Dreta, d’accés privat, que comunica Sant Dimes i la Santa Creu amb les instal·lacions del monestir.

Sant Dimes i la Santa Creu (887m)
Situades a poca distància l’una de l’altra. Sant Dimes, també coneguda com l’ermita del Bon Lladre o del Castell, ja que va ser edificada aprofitant l’antic castell de Marro, encavalcada entre dues penyes. Estava formada per una capella, un edifici annex, dos oratoris i un calvari.
La Santa Creu, també coneguda com a ermita de Santa Helena, és bastida sota una balma natural.
Ens enfilem (N) pel llom d’una codina, per camí poc evident els primers metres, fins abastar la carena ran del cingle sobre el Camí dels Degotalls.
Continuem (NW) fins al Pla de la Trinitat (cruïlla, estaca indicadora Can Maçana-Monestir) on retrobem i seguim recte pel Camí de l’Arrel.

La Trinitat (966m)
Ruïnes de la que fou l’ermita més gran de totes, amb planta baixa i pis. Per les seves dimensions era coneguda com ‘el palau de les ermites’. La Santíssima Trinitat era lloc de descans per a monjos, llecs i escolans, també d’acolliment d’hostes i pelegrins. Al segle XV va ser reedificada i habitada per Bernat Boí, ‘prior dels ermitans’. Al segle XVII l’abat Beda Pi l’amplià amb una nova cisterna i un dormitori per als monjos. Anys més tard, l’abat Jaume Martí bastí la capella i aixecà un pis.
Anem a l’esquerra continuant pel camí de l’Arrel, en direcció a Sant Benet. Aquesta darrera ermita, que avui fa les funcions de refugi guardat, fou erigida el 1536 i durant molts anys fou l’habitatge del vicari dels ermitans.
Poc abans d’abastar-la deixem el camí per un costerut corriol a mà dreta (indicació en pintura groga sobre una roca a ’Sant Salvador’) seguint senyals grocs fins a les restes de l’ermita de Sant Salvador.

Sant Salvador (1069m)
D’aquesta ermita, erigida als peus de la roca homònima, popularment coneguda com l’Elefant, solament en resten el basament d’alguns murs. És documentada d’ençà les primeries del segla XIII. També fou coneguda com l’ermita de la Transfiguració i comptava amb un oratori dedicat a la Nativitat del Senyor. Hi ha un petit refugi lliure excavat en una balma.
Planerament anem (W) fins al Coll de Sant Salvador, on gaudim d’una magnífica perspectiva. Davallem (N) fins al Coll de la Canal Plana i guanyem alçària de nou (NW) resseguint el peu de la Serra de les Lluernes. Sempre per camí ben fressat que abandonem a mà dreta (N) per un altre que ens enfila, en fort pendent, a la capella de Sant Antoni.

Sant Antoni (1095m)
Estratègicament situada sota el Serrat de les Onze Hores i sobre la Paret de Diables. És el punt més alt de l’itinerari i un magnífic mirador de la cara sud oest del Cavall Bernat i de bona part de la serra.
Després de Sant Jeroni, és la que es troba més allunyada del monestir. A finals del segle XV va ser restaurada i ampliada per l’abat Cisneros. Durant la Guerra del Francès va fer les funcions de polvorí. Les ruïnes de l’ermita de Sant Antoni no es troben en bon estat de conservació. Les restes no estan consolidades i ocultes per la brolla. A l’abric d’una balma obrada hi ha un refugi guardat.
Retornem sobre els nostres passos davallant fins a recuperar el camí de Sant Salvador que prenem a mà dreta (W), anant a passar per sota el Cap de Mort. Rebassat el Serrat dels Patriarques, atenyem al Camí Vall de Sant Jeroni, que prenem a mà esquerra, seguint en baixada el Torrent de Santa Maria o Vallmala (SE).

Pla dels Ocells (930m)
Cruïlla de camins indicada on continuem recte. Anem a passar pel peu de la característica Panxa del Bisbe i seguim fins a retrobar la Plaça de Santa Anna on desfem el camí de l’anada pel Pas dels Francesos i les Escales dels Pobres fins al monestir.


Powered by Wikiloc

Del camí dels Degotalls a la Miranda de Santa Magdalena per la canal del Pou del Gat i el camí de l’Arrel amb retorn pel monestir

Distància 9,2 km
Desnivell acumulat 812 m
Nivell de dificultat difícil
Data 4 de febrer de 2016
Cartografia Editorial Alpina. Montserrat (1:10000)

Pujant per la canal del Pou del Gat, aquest itinerari passa al peu de la zona de Tebaida, creua el Torrent de Santa Maria o de Vallmala fins a la de Tebes (Gorres), visitant una bona colla d’ermites, alhora que permet albirar agulles tant emblemàtiques com les de les Gorres, l’Elefant, la Prenyada, o la Mòmia.
La qualificació de difícil potser és excessiva, però li donem atenent a alguns passos que trobarem a la Canal del Pou del Gat i al tram entre l’ermita de Sant Martí i el Bassal dels Corbs, on cal estar molt atent per no perdre el camí correcte.
Podem escurçar l’itinerari si retronem per la Canal Plana.
Visitarem les següents ermites: la Trinitat, Sant Benet, Santa Anna, Sant Martí, Sant Joan, Sant Onofre i Santa Magdalena.

Accés
Per la BP-1103 entre el Monestir de Montserrat i el coll de can Maçana. Ben a prop de l’encreuament amb la BP-1121 entre Monistrol de Montserrat i el Monestir hi ha un petit espai per aparcament a mà dreta (sentit can Maçana) i, poc més enllà, al voral contrari, unes escales donen accés al camí dels Degotalls i a la canal del Pou del Gat.

Camí dels Degotalls (650m)
Creuem la carretera. 100 metres més enllà un rètol indica els esglaons d’inici del camí dels Degotalls. Més amunt una estaca informa que som a la canal del Pou del Gat. Deixem el camí i entrem al llit del torrent, seguint un corriol.
Fort pendent en un tram on ens caldrà ajudar-nos amb les mans en diversos punts, amb algun pas prou atlètic. L’únic pas exposat, és fàcil i està protegit amb una sirga.
Al cap de munt de la canal atenyem el camí de l’Arrel.

Camí de l’Arrel (845m)
Que prové de Santa Cecília on enllaça amb el de can Maçana. És un tram dels GR 4 i 172. El prenem a mà esquerra, direcció al Monestir (estaca indicadora). Aviat podem albirar la Cadireta del Diable que ens tapa la resta d’agulles dels Flautats. Més a la dreta el Cavall Bernat, la impressionant Paret de Diables, el Serrat dels Patriarques i Mirador del Moro (antenes). I vers el nord el monestir de Sant Benet, el Bages i el pre-Pirineu.

Pla de la Trinitat (940m)
Estaca indicadora de la cruïlla de camins on s’hi ajunta per l’esquerra el de Sant Dimes i la Santa Creu.
Vers el SW podem albirar les Gorres, a on ens adrecem i, més a la dreta sobre nostre, les ruïnes de l’ermita de la Trinitat al peu de les agulles de la Mòmia i la Momieta, el Fesolet, els Flautats, la Quarta de la Trinitat, la Cadireta del Diable, la Porra i la Punxa.
Podríem continuar de recte, seguint el GR, que retrobarem més endavant, però anem a la dreta fins a l’ermita de la de la Trinitat, que fou la més gran de totes. Camí enllà, deixem a mà dreta el que s’enfila a la de Sant Salvador i, ben aviat, arribem a la de Sant Benet, que avui fa funció de refugi.
Comencem a davallar. Per l’esquerra retrobem el GR i més endavant el camí dels Totxos que mena a Sant Dimes. Poc més enllà, si ens apartem del camí, des de la Miranda dels Ermitans, tindrem una bonica vista sobre el monestir.
Ben aviat sortim al camí Vell de Sant Jeroni.

Plaça de Santa Anna (900m)
Cruïlla de camins indicada. Per l’esquerra i les Escales dels Pobres aniríem al monestir. Anem a la dreta, però tot seguit abandonem el camí de Sant Jeroni per un a l’esquerra que, en pocs metres, ens deixa a l’ermita de Santa Anna.
Creuem el torrent de Santa Maria o de Vallmala i comencem a enfilar-nos per l’altre marge. Sortim a un camí (estaca indicadora) que per la dreta mena al Pla dels Ocells, i que farem de tornada. Per l’esquerra va a l’estació superior del funicular de Sant Joan. Poc metres més enllà, en direcció al funicular, ens enfilem per un corriol a mà dreta que, en fort i breu pendent, ens deixa sobre el camí Nou de Sant Jeroni, a la falda de la Gorra Marinera, que ja hem pogut albirar poc abans.
Prenem a mà dreta aquest camí ample i ben condicionat, en direcció a Sant Jeroni. Més enllà deixem a l’esquerra el de les Escales de Jacob (estaca indicadora, direcció a Santa Magdalena), pel que retornarem.
Encara prou més enllà, al bell mig d’una canal entre la Magdalena Superior i la Gorra Frígia, deixem el camí Nou de Sant Jeroni.

Canal entre la Magdalena Superior i la Gorra Frígia (1025m)
(revisat l’octubre de 2016)
A l’esquerra del camí Nou de Sant Jeroni i pel costat d’una alzina que ens serveix d’agafador, prenem un corriol poc definit que s’enfila per la canal (SW) en fort pendent. Hi ha trams equipats amb corda nuada. Poc abans del collet una sirga, on temps enrere hi havia una cadena, ens ajuda a passar una codina.
Al collet comença la via normal a la Gorra Frígia, oberta per Lluís Estasen el 1920. Durant un temps va estar equipada amb cadenes i cables i era utilitzada pel descens.
Ara davallem pel vessant de migdia (SW), encara en fort pendent, fins que localitzem a mà dreta una balma obrada, ben condicionada i habilitada com a refugi lliure. En aquest punt hom creu que hi havia l’antiga ermita de Sant Martí.
Continuem davallant per sobre d’una rampa pedregosa, al costat ponentí del refugi. Desgrimpada delicada, sobretot si hi ha mullena. Els arbres ens poden servir de suport. Continuem recte avall per entremig del bosc, fora de camí, fins que atenyem un corriol transversal (senyals de pintura verda) que prenem a mà esquerra virant 90º (S). Aquest corriol prové de la canal de l’Artiga Baixa (ferrada de les Dames) pel camí equipat dels Llorers o del Llorer.
Deixem el camí senyalitzat que per l’esquerra s’enfila vers un collet entre la Miranda de Santa Magdalena i la Miranda Xica (cota 1073, al costat del Mirador de Sant Joan) (1), i continuem recte. Passem un tram esllavissat i sortim a un collet entre la Miranda Xica i la Punta Pam a Pam. Flanquegem per la falda de la Miranda Xica fins al Bassal dels Corbs.

  • (1) Aquest camí ens pot servir de drecera o d’alternativa dons, passat el coll, s’ajunta amb el que puja al Mirador de Sant Joan.

Bassal dels Corbs (1013m)
D’imprecisa localització, l’hem situat a la cruïlla del camí pel que venim amb l’antic de la Vinya Nova —o del bassal dels Corbs— pel Clot de la Mònica, que ara seguim a mà esquerra (senyals de pintura blava).
Continuem flanquejant, travessem un clap boscós i atenyem un collet entre el Mirador de Sant Joan i la Miranda de Santa Caterina. Revoltem el Mirador de Sant Joan, deixem a mà esquerra el sender que s’hi enfila i atenyem el camí pavimentat del monestir a Sant Joan per Sant Miquel.
Passem per la llarga balma que aixopluga les ruïnes de les antigues ermites de Sant Joan i Sant Onofre, i enfilem les escales de Santa Magdalena. Al cap de munt trobem el camí de Sant Jeroni per l’Escala de Jacob (estaca indicadora).
Retornem a aquesta cruïlla després de visitar les ruïnes de l’ermita de Santa Magdalena i d’enfilar-nos a la seva Miranda.
Per l’Escala de Jacob, entre la Magdalena inferior i la Gorra Marinera, davallem fins a retrobar el camí Nou de Sant Jeroni.
Desfem el camí de l’anada fins a la cruïlla del de Santa Anna amb el del Pla dels Ocells al funicular de Sant Joan (estaca indicadora), on anem a l’esquerra.
Pel pas del Trencabarrals, al peu de l’esvelta agulla homònima, coneguda també com el Puro o Cigar, atenyem el Pla dels Ocells.

Pla dels Ocells (930m)
Cruïlla de camins indicada on anem a la dreta pel camí Vell de Sant Jeroni.
Abans de passar pel peu de la característica Panxa del Bisbe, deixem a mà esquerra el corriol que s’enfila al coll de la Canal Plana. Seguint-lo tindríem l’opció de fer drecera retornant al camí de l’Arrel i la canal del Pou del Gat.
Continuem fins a retrobar la Plaça de Santa Anna i, pel Pas dels Francesos i les Escales dels Pobres, baixem al monestir. Travessem el conjunt d’edificis i, a l’altre cap, enfilem per les escales que menen al camí dels Degotalls.


Powered by Wikiloc


Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Saboredo i Amitges

Des del refugi d’Amitges

Distància 5 km
Desnivell acumulat 655 m
Nivell de dificultat difícil
Data 18 de setembre de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Maurici (1:25000)

Interessant itinerari que ens permet guanyar tres cims que, malgrat la seva modesta alçària, són molt estètics i situats al bell mig d’uns paratges deliciosos: el de Saboredo, el d’Amitges i l’Agulla Gran d’Amitges. Aquesta darrera, d’aspecte inaccessible, té la seva debilitat que aprofitem per a coronar-la sense necessitat de mitjans tècnics.
La ruta permet una variant prou interessant: si en el nostre camí al Pic de Saboredo, ens enfilem primer a l’Agulla, la tornada podem realitzar-la per la Coma d’Amitges, per camí fàcil i senyalitzat, completant així un itinerari circular. Tota vegada que és molt evident, aquí hem volgut ressenyar altres opcions complementàries.
Renunciant a l’Agulla, podríem considerar-lo de moderada dificultat.

Accés
Per la carretera C-13 fins a la cruïlla de l’embassament de la Torrassa on prenem la LV-5004 fins a Espot. A l’estiu podem continuar fins a l’aparcament de l’entrada del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici a Prat de Pierró. Des d’aquí a peu fins a l’Estany de Sant Maurici per un sender ben senyalitzat i, per pista, fins al refugi. Tot plegat unes 2h 45’ a peu.

Refugi d’Amitges (2365m)
Propietat del C.E.C. i guardat.
Continuem uns 400 m. per la pista d’accés al refugi fins que acaba. Per qualsevol dels dos camins que hi baixen, anem a creuar el desguàs de l’estany de la Munyidera al Gran d’Amitges.
A l’altra riba obviem el camí de la dreta (estaques grogues) que s’adreça a la Coma d’Amitges. Anem a l’esquerra (NW) flaquejant l’esperó meridional de les Agulles d’Amitges.
Camí fressat fins que atenyem la tartera de grans blocs granítics que ens obliga a emprar les mans de tan en quan (fites).
Superat el primer tram de tartera, sortim sobre un clap herbós on el camí fa un gir de 90º a la dreta en direcció a les Agulles. El deixem i continuem recte cap el collet que albirem vers el N, per un tram de grans blocs alternat amb altres d’herbei, fora de camí senyalitzat.
Al collet entre les Agulles d’Amitges i el Pic de Saboredo retrobem el camí que hem abandonat. Poc definit però fitat, el seguim vers el NW fins a la base del rocam. No ens hi enfilem encara: el cim del Pic de Saboredo és un curt crestall on el punt culminant queda just a l’altre extrem. Atacar-lo directament ens obligaria a transitar pel crestall, per terreny abrupte i exposat.
Continuem flaquejant vers el NW, planerament, perdent fins i tot una mica de cota i, ja propers a l’aresta nord que es despenja en direcció al coll d’Amitges, trobem el millor pas per grimpar fins al cim.

Pic de Saboredo (2829m)
Bona talaia vers ponent i el nord, no així cap als altres vessants on els seus veïns més alts li resten visibilitat.
Baixem propers a l’aresta nord i continuem per terreny franc i camí mig definit fins al proper coll d’Amitges on atenyen el camí que puja de la Coma d’Amitges i que hem rebutjat just al començament de l’itinerari.
Pel vessant meridional i camí fàcil, evident i fressat, superant algun tram de tartera, atenyem el cim del Pic d’Amitges.

Pic d’Amitges (2848m)
Ens ofereix una perspectiva semblant al seu veí. Excel·lent sobre la Vall de Gerber, no tant de la de Saboredo.
Baixem a buscar el ben fressat camí de la Coma d’Amitges, no ens cal retornar al coll, fem drecera pel llom i el seguim a l’esquerra.
Quan abastem una graonada herbosa, abans de baixar pròpiament a la coma d’Amitges, abandonem el camí i, en poca estona, ens enfilem de nou al collet entre les Agulles d’Amitges i el Pic de Saboredo.
Retrobem el camí de l’anada que ara prenem baixant a mà esquerra. Per una curta canal molt evident i fitada grimpem (un primer ressalt de III seguit de més fàcils, tots sense exposició) fins a una enforcadura on continuem a la dreta fins al cim.

Agulla Gran d’Amitges (2661m)
Coneguda també com Agulla Superior, és un cim de reduït espai, coronat per un gran bloc planer. Als nostres peus l’Agulla Petita, on no es possible accedir-hi si no és escalant alguna de les seves vies.
Desgripem per la canal, continuem pel camí fressat i fitat, entrem a la tartera (fites) i atenyem de nou el clap herbós on en camí fa una colzada de 90º i retornem al refugi sobre els nostres passos.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Posets o Punta Llardana

Massís de Posets vist des de la Vall de Cregüeña

El Posets o Punta Llardana és el segon sostre del Pirineu. La primera ascensió ‘oficial’ data de 1856, atribuïda al britànic Henry Halkett i els guies de Banhères de Luishon, Redonnet i Barrau. Males llengües asseguren que, quan els guies van tenir clara la ruta, van oferir la primera a Halkett.
L’etimologia dels noms és incerta. Els grans massissos solien anomenar-se de forma diferent segons el vessant. Així des de la vall de Chistau se’l coneixeria més com a Posets, sembla que en relació als ‘pocets’ o estanys de la seva falda. Les valls orientals l’anomenaven Lardana o Llardana. Hi ha qui aventura que en relació amb el vocable ‘llar’ (foc). Una altra hipòtesi (Corominas) s’inclina per l’origen iber ‘pastures fins on arribaven els ilergetes’.
Diversos son els itineraris d’accedir-hi. El més habitual i directe és la Ruta Real per la Canal Fonda. Més alpina és la del cordal sud-oest, conegut com la Cresta d’Espades, oberta el 1905 per Louis Le Bondidier. Per realitzar-la cal estar avesat a trescar per terreny abrupte i exposat. La corda pot resultar útil per assegurar un parell de passos delicats.

Accés
Des de Grist (Eriste) prenem una pista (indicada) en direcció a la Plleta de l’Estallo. Un primer tram en asfalt deficient, continua sobre terra amb formigonat puntual. Transitable, amb precaució, per a tota mena de vehicles.
Estacionem a la pleta, prop de la cascada d’Espigantosa i prenem el PR-HU 36 pel fàcil i bonic camí que ens mena pel marge dret de l’Aigüeta de Grist fins al refugi en 1h 30’ (track disponible al final de la pàgina).

Per la cresta d’Espades, des del Tucón Royo i retorn per la Ruta Real

Distància 10,8 km
Desnivell acumulat 1400 m
Nivell de dificultat difícil
Data 30 d’agost de 2012
Cartografia Editorial Alpina. Posets-Perdiguero (1:25000)

Refugi Ángel Orús (2115m)
El refugi del Forcau, a la falda dels cims homònims, és dedicat a la memòria d’un muntanyenc aragonès mort l’any 1981 en una ascensió al Mont Blanc.
Seguim el GR 11.2, per camí molt fressat i ben senyalitzat. Deixem a mà dreta el ramal que s’adreça el refugi d’Estós (indicat) i continuem pel que, per la Forqueta, mena a Biadós. Creuem el torrent de Llardaneta per un pontarró i, més amunt, deixem el camí al Posets per la Canal Fonda, per on retornarem.
Poc abans de l’Ivó de Llardaneta, creuem el torrent que del Forau de la Neu i ens enfilem per un llom a mà dreta (fites i indicis de corriol) pel marge dret del torrent.
Deixem les fites, que ens acosten al torrent i al Forau i anem a l’esquerra (W) fins a pocs metres d’un petit estanyol.
Més amunt unes fites indiquen a mà esquerra l’itinerari per accedir al Diente Royo. Anem a la dreta (NW) en direcció a l’evident i rogenc coll del Tucón Royo. Poc abans del coll el camí esdevé prou fressat i, entre llaçades, el seguim fins al coll i, en pocs minuts més, al cim.

Tucón Royo o Pavots (3124m)
Marxem seguint l’ampli crestall (N) que comença a afilar-se als primers contraforts de l’Espades. Tram fàcil, però molt exposat: passos sovintejats de I-II, excepte un d’aïllat de III. El transit entre els dos cims de l’Espades és per camí planer i ampli.
Desgrimpem fins al conegut com a ‘Pas del Funambulista’. Es tracta de tres trams curts, els dos primers més amplis que el darrer, més esmolat. En condicions estivals no tenen altra dificultat que la basarda produïda pel gran ‘pati’ a banda i banda.
A la sortida del Funambulista ens cal afrontar el segon pas delicat del crestall (III).
Les dificultats van decreixent al pas per la Tuca de Llardaneta i la Tuqueta Roya i desapareixen totalment al coll Jean Arlaud, sortida del corredor homònim, obert pel cèlebre pirineista francès, mort l’any 1938 a la cresta de Gourgs-Blancs on, per un costerut camí, guanyem el cim del Posets.

Posets o Punta Llardana (3375m)
Segon sostre del Pirineu.
El descens el fem per la Ruta Real, l’itinerari més fàcil, habitual i concorregut. Per l’Espatlla de Posets baixem al coll de la Dent de Llardana on ens endinsem a la llarga Canal Fonda.
A la sortida de la canal anem a retrobar el torrent de Llardaneta i el camí de pujada.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

De la Pleta d’Estallo pel refugi Ángel Orús i la Ruta Real

Distància 8 km (anada)
Desnivell acumulat 1810 m
Nivell de dificultat moderat
Data 7 de setembre de 2011
Cartografia Editorial Alpina. Posets-Perdiguero (1:25000)

Itinerari més habitual d’ascens al Posets, realitzat en dues jornades, fent nit al refugi del Forcau (Ángel Orus).
És el camí que en la ressenya precedent s’utilitza per al descens, però incorpora el tram d’accés al refugi.

Per la cresta d’Espades, des del Tucón Royo i retorn per la Ruta Real

De la Pleta d’Estallo pel refugi Ángel Orús i la Ruta Real

Vídeo de jamMADTEAM molt il·lustratiu de l’itinerari per la cresta