Arxiu de la categoria: Difícil

Volta al Racó de la Dòvia

Dos itineraris semblants que, partint de Pradip, recorren els cingles que circumden el Racó de la Dòvia.
Bona senyalització horitzontal i vertical, diversos penells d’orientació i camins en general ben fressats. Grimpades sovintejades al tram de pujada i diversos passos equipats ens aconsellen qualificar-lo de difícil tot i que no ha de suposar cap problema per gent avesada a trescar. Camí entre crestes, graus i cingles que ens resultarà d’allò més plaent.
Val la pena dedicar bona estona a visitar Pradip (El Prat per la gent del país), el seu castell i el nucli antic. I conèixer la història dels Dips, emblemàtics gossos assilvestrats que formen part del nom del poble i que la llegenda i la literatura han assimilat a bèsties ferotges i vampirs.

Per les Crestes de la Seda, el Mont-redon i retorn per la Drecera del Zenon 

Distància 12,7 km
Desnivell acumulat 838 m
Nivell de dificultat difícil
Data 3 de gener de 2019
Cartografia Ed. Piolet: Llaberia (1:25000)

Accés
Arribem a Pratdip per la C-44 des de l’A-7 a l’Hospitalet de l’Infant, en direcció a Vandellós. Prenem a mà dreta la T-318 i desprès a l’esquerra la T-310. Aparquem a l’Avinguda de Catalunya, al costat de les Piscines Municipals.

Pratdip (225 m)
Creuem el Barranc de la Dòvia i continuem a mà esquerra la carretera per la que hem vingut en direcció a Vandellós. A mà dreta surt el camí al Puig de la Cabrafiga. Poc més enllà deixem la carretera per una pista enquitranada a mà dreta seguint el PR C-96 en direcció al Pla dels Marinons i el Mont-redon, per les Crestes de la Seda (rètols indicadors) i senyals groc i vermell (Dips). La deixem poc més enllà per una pavimentada amb ciment a mà esquerra (rètols indicadors) fins que acaba front a l’accés a una finca, on prenem un camí, també a mà esquerra, pel costat de la tanca. És un antic camí que conserva part del seu empedrat. Per entremig de marges de pedra ens enfilem fins al Pla del Marinons on sortim a un camí carreter que prenem a mà dreta i seguim uns 180 m.

Pla dels Marinons (415 m)
Deixem el camí carreter i amb ell el PR C-96, que mena a Colldejou, per un corriol a mà esquerra en direcció a les Crestes de la Seda (rètols indicadors). És ben fressat i senyalitzat (groc-vermell) i puja fort vers el N. La cresta es mostra ben evident davant nostre en aquesta direcció. Aviat el terra ennegrit ens fa adonar que passem pel costat d’una antiga carbonera.
Una sirga ens ajuda a superar una graonada. Grimpem per passos fàcils (II), en general poc exposats, excepte un d’horitzontal, protegit també amb sirga. Quan ja hem superat la cresta, trobem indicacions (pintat en una rajola i punts blaus) a l’Avenc de l’Estel.
Atenyem una balconada on hi ha un penell d’orientació i, per camí menys rost, un segon mirador amb una altre penell.

Pas dels Siscus (700 m)
El camí ens aboca al peu d’una mola esberlada quina escletxa s’ha equipat amb cadenes per superar-la. No és difícil ni gaire llarg, solament ens exigeix tibar una mica de braços. Esquivem aquest pas per un camí que circumval·la la mola per l’esquerra.

Morral de la Seda (708 m)
Una altra mola ben característica que es distingeix fàcilment des de Pratdip. A mà esquerra baixa un poc definit corriol senyalitzat amb punts blaus que mena al Portell de les Canals, que no seguim (1). A l’esquerra del morral pugem pel forcall del Pas del Porc Senglar i continuem per terreny planer. A la bifurcació (rètol indicador) anem a la dreta deixant el camí que baixa a la Font de Mont-redon. Poc més enllà trobem una altra bifurcació on anem a l’esquerra. Podem prendre el camí de la dreta si volem esquivar el cim.

  • (1) El Portell de les Canals és un pas equipat amb cadenes, interessant si volem veure la roca del Rovelló i passar per la font, però no fer cim.

Mont-redon (869m)
Punt culminant de l’itinerari. Gaudim d’una bella perspectiva de la contrada, especialment de la Serra de Llaberia on el radar del Servei Meteorològic de Catalunya destaca sobre el pic de la Miranda. Però també molt més enllà: atalaiem la Mola de Colldejou, l’airosa agulla del Cavall Bernat, la Mussara, la piràmide del Castell d’Escornalbou, el Camp de Tarragona fins al Cap de Salou, el Puig de la Cabrafiga, el Serret dels Avencs, els Dedalts, els Graus de Vandellós, la Mola de Genessies, el Montsià, les Serres del Boix i Cardó i el Port, entre molts altres.
Davallem (N) i, deixant a mà dreta el camí que mena al Cavall Bernat, atenyem el Coll de Mont-redon.

Coll de Mont-redon (816 m)
Ens apartem momentàniament el camí per acostar-nos al fil del cingle al proper Portell de Madrocs (creu de ferro) on gaudim d’una vista superba sobre el racó de la Dòvia i les verticals cingleres que l’envolten.
Cruïlla de camins amb rètols indicadors. Dels dos camins que marxem vers el N, deixem el de la dreta que puja a la Punta de Fornells. Anem a l’esquerra, en baixada, a revoltar la capçalera del torrent al Portell de l’Heura (rètols indicadors) on girem 90º a l’esquerra (W) en direcció al Collet dels Collivassos.
Anem superant els diversos plecs que es despengen des de la falda de la Miranda sobre el Racó de la Dòvia.

Collet dels Collivassos (809 m)
Cruïlla de camins, rètols indicadors i penell d’orientació. Marxem vers el SW per camí ben definit, seguint el PR C-90.
Poc abans del Coll de la Bassa de les Fonts abandonem el camí (2) davallant per un corriol poc definit a mà esquerra (rètol indicador), seguint encara el PR C-90 en direcció al Portell de la Dòvia i la Font del Ferro, una surgència sota una roca.

  • (2) Podem optar per anar a la dreta fins al coll, saltant-nos el pas pel torrent i clotada del Portell de la Dòvia.

Portell de la Dòvia (671 m)
Bifurcació al mig d’una clotada on anem a la dreta, en pujada, deixant el PR que davalla al Racó de la Dòvia. Per aquest grau, que més avall conserva trams empedrats, hi passa el Camí Vell de Pratdip a Llaberia.
Atenyem el camí que a mà dreta mena a Llaberia pel Coll de la Bassa i les Marrades. El prenem a l’esquerra (S) en direcció al Portell del Carreter (senyals verds i grocs). Hi ha un pal amb antics indicadors que a penes podem llegir.

Portell del Carreter (670 m)
Girem 90º a l’esquerra baixant en fortíssim pendent per dins d’una canal. Aquest tram és protegit amb una sirga. Ull! és fàcil saltar-se aquesta desviació i pujar per l’altre vessant per on sembla que el camí continuï fins que es perd.

Camí de la Forestal (563 m)
Bifurcació indicada. A capdavall de la canal sortim sobre una ampla faixa entre dos cingles per on discorre el camí de la Forestal. Per l’esquerra, malgrat que no estigui indicat, mena als camins del Portell i Racó de la Dòvia.  Anem a la dreta (S), en direcció a Pratdip i la Drecera del Zenon, seguint els senyals verd-groc passant pel peu dels Cingles de la Brancana.

Drecera del Zenon (556 m)
Bifurcació indicada. Deixem el camí de la Forestal per baixar a mà esquerra fent una llarga marrada per salvar el cingle inferior i sortir al fons del barranc sobre una pista. És el camí Vell de Llaberia a Pratdip i el prenem a mà dreta (SE) pel marge dret del torrent. Camí avall deixem a mà dreta el ramal que puja al Maset de l’Estudiant i podem albirar els sòlids marges de pedra seca que suporten antics bancals de conreu, avui envaïts per la pineda.
Prou més enllà sortim a la carretera de Vandellòs, on anem uns metres a la dreta entrant al poble pel carrer de Santa Marina.

Powered by Wikiloc

Volta al Racó de la Dòvia (II)

Per les Crestes de la Seda, el Collet dels Collivassos i retorn pel Camí dels Solans 

Distància 12 km
Desnivell acumulat 762 m
Nivell de dificultat difícil
Data 8 d’octubre de 2014
Cartografia Ed. Piolet: Llaberia (1:25000)

Fins al Morral de la Seda l’itinerari és idèntic a l’anterior llevat que partim del carrer de Santa Marina i, pel carrer Nou, anem a creuar el Barranc de la Dòvia. Però també podem sortir de l’Avinguda Catalunya.
Un cop al Morral de la Seda anem a buscar el Portell de les Canals:

Morral de la Seda (708 m)
Una altra mola ben característica que es distingeix fàcilment des de Pratdip. Just abans d’enfilar-nos-hi prenem un poc definit corriol que baixa a mà esquerra (punts blaus). (1)
Travessem la tartera de dejecció d’una primera canal i, pel peu d’un morral, ens adrecem a la veïna per terreny inestable, camí rost i poc definit on ens cal estar molt atents als senyals de pintura.
Emprenem la segona canal amb tendència a l’esquerra. Grimpem de nou (II) i aviat albirem l’estrep i la cadena que ens ajuden a superar la lleixa del darrer tram. Fàcil però amb certa exposició.

  • (1) Si volem esquivar el Portell de les Canals, podem seguir camí enfilant-nos pel Morral de la Seda i, passada la forcada del Pas del Porc Senglar, per terreny planer, anem a l’esquerra a la propera bifurcació indicada, fins a la Font de Mont-redon, guiats pels senyals groc-vermell.

Portell de les Canals (730 m)
Superat el mal pas, a l’embut de la canal, seguin vers el N sense camí definit, fins atènyer un corriol que prenem a mà esquerra i seguim vers el N passant per sota de l’evident Punta del Set i Mig que deixem a la dreta.

Font de Mont-redon (760 m)
Gran abeurador. Recuperem els senyals groc-vermell i seguim el camí ben fressat que revolta la falda ponentina del Mont-redon, proper a la cinglera sobre el Racó de la Dòvia. Ens en apartem lleugerament per visitar la curiosa formació del Rovelló que, de lluny i per un efecte òptic, pot semblar un pont de pedra natural.
A la font continuem fins al Coll de Mont-redon on seguim el mateix itinerari que la ressenya precedent fins a la Drecera del Zenon, que no prenem per retornar a Pratdip pel camí dels Solans:

Drecera de Cal Zenon (556 m)
Bifurcació indicada. Continuem recte vers el S, rebutjant el camí que baixa a mà esquerra.

Pla del Zenon (570 m)
Bifurcació indicada. Continuem recte vers el S, rebutjant el camí que marxa per la dreta, al peu dels cingles de la Grallera, cap al Barranc de l’Aguiler.

Portell de l’Estudiant (512 m)
Li ve el nom d’un mas proper i dóna accés al grau homònim. Desprès d’un pas protegit amb sirga, passem per un collet al vessant ponentí d’un crestall, al peu del qual el camí baixa amb fort pendent. Més endavant s’ajau a l’alçada del Claper del Nolla.

Mirador dels Solans (423 m)
Penell d’orientació amb Pratdip a la vista. Deixem al camí del grau per continuar a mà dreta, baixant en fortíssim pendent pel camí dels Solans.
Arribem al pla i seguim una rasa pel costat de l’accés a una finca.

Carretera de Llaberia (270 m)
Indicador del Sender dels Solans. La creuem i, pel carrer de la Creu, retornem al punt de sortida.

Powered by Wikiloc

Volta al Racó de la Dòvia (I)
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

La Geganta Adormida

De Collegats a Montcortès per la Serra de Peracalç i el Tossal de l’Àliga

Distància 8,6 km
Desnivell acumulat +885 -394 m
Nivell de dificultat Difícil/Fàcil
Data 12 d’octubre de 2018
Cartografia Ed. Alpina: el Cinquè Llac (1:25000)
Itinerari relacionat Estany de Montcortès

Travessa en la que ajuntem dos itineraris ben diferenciats. L’ascensió al Tossal de l’Àliga des de Collegats amb un camí equipat, trams de grimpada i sense camí definit, la podem considerar difícil. N’hem tret la idea del bloc «Excursions del Joan Ramon» (excursionsdeljoanramon.blogspot.com). La segona, del cim a l’Estany de Montcortès, és un tram fàcil i força freqüentat.
La Geganta Adormida és la silueta de la Serra de Peracalç. S’alça a migdia del Pla de Corts, un altiplà entre les valls del Flamisell i la Noguera Pallaresa. Rep aquest nom perquè té l’aspecte d’una dona ajaguda. Però no és des del Pla de Corts que s’observa aquesta semblança. Cal albirar-la des del nord-est, al marge esquerre de la Noguera Pallaresa com, per exemple, des del poble de Bresca o des del camí del Salt de la Núvia a l’Espluga de Cuberes. I entre els túnels de Cartanís i de l’Argenteria entre Gerri de la Sal i la Pobla de Segur.

 Accés
De la Pobla de Segur a Gerri de la Sal, per la N-260, al Congost de Collegats, entre la boca nord del túnel de Sant Pere de les Maleses i la sud del de l’Argenteria, al marge dret de la Noguera Pallaresa, comença el camí a la Cova de la Serpent. Hi ha un petit espai per aparcament a l’esquerra.

Camí a la Cova de la Serpent (560m)
Ens enfilem per un camí ben indicat i fressat al peu de la Paret del Pessó de les Roques de Collegats. És l’itinerari utilitzat pels escaladors per accedir al peu de les diferents vies d’aquest sector i pels excursionistes que, a banda de la Cova de la Serpent, s’adrecen a Sant Pere de les Maleses.
Atenyem el cap d’un esperó on hi ha dues torres d’electricitat.

Torres de MAT (709m)
Suporten una línia de molt alta tensió que, des de Llavorsí, segueix el curs de la Noguera Pallaresa. Bones vistes sobre el Congost de Collegats, el Barranc de l’Infern i el Roc de Santa. S’hi ens hi fixem bé també podem albirar les cordes del camí equipat. Un corriol ens mena al peu de la paret.

Camí equipat de la Paret del Pessó (730m)
No és una via ferrada: no té línia de vida. És un camí que facilita el retorn de les vies d’escalada, equipat amb graons, cordes i cadenes.
Un primer tram, amb esglaons i corda nuada, dóna pas a un curt flanqueig per una lleixa i a un altre amb corda i cadena. El tercer, protegit amb corda, ens deixa sobre una segona lleixa per la que caminem a mà dreta, fins que trobem una altra corda que ens permet enfilar-nos dins d’una canal entre una agullola i la paret principal, on hi ha esglaons i cadena. Els esglaons allunyen força i és on trobem el pas més exigent (K3). Sortim de la canal per un darrer tram equipat amb cadena que ens deixa sobre el fil del cingle. Aquí seguim (NW) un camí prou fressat fins que fa una marcada colzada a mà dreta.
Comencem a enfilar-nos, ja fora de camí, en direcció a un esperó rogenc que esquivem per la dreta. Ens cal una curta i fàcil grimpada per atènyer el llom de l’esperó.
Continuem (NW) cercant el millor pas entre la bosquina en direcció a una rasa prou evident. La creuem i enfilem a l’altre marge per unes antigues feixes, avui ermes, que el mapa topogràfic assenyala com les Casals, fins al peu d’un altre esperó, ja al fil del cingle, que esquivem per l’esquerra. Ens cal una altra grimpada per recuperar el fil del cingle, que ja no deixem fins al cim d’un tossal.

Tossal (1181m)
El mapa topogràfic de l’ICGC assenyala erròniament aquest punt al SE del Tossal de l’Àliga com a Geganta Adormida. I el comarcal anomena així tota la carena entre l’un i l’altre quan és just en sentit contrari.
Des de Collegats haurem pogut observar la presència de nombrosos estols de voltor. Les parets d’aquest sector del Pallars, com al veí Boumort i a la Muntanya d’Alinyà a l’Alt Urgell, acullen una nombrosa colònia de rapinyaires. Hi podem veure el voltor comú, el negre, l’aufrany i el trencalòs. També l’àliga daurada i diverses espècies de falcons.
Des d’aquí ja podem albirar el cap (més proper i just sobre el collet) i el pit de la Geganta (el punt més alt). Baixem al collet. La natura del terreny canvia: si fins ara era conglomerat, a partir d’aquí serà calcari.

Collet Jornat (1137m)
Al peu del cap de la Geganta. Des de Peracalç hi arriba el camí de l’Hortó. Així l’anomena el mapa topogràfic, malgrat que tenim els nostres dubtes sobre aquesta denominació dons l’Hortó són unes feixes prop de Peracalç, però a l’obaga de la serra. El seguim uns vuitanta metres i el deixem. Guanyem alçària ràpidament a la base del cap de la Geganta fins al peu d’una paret on aboca una canal.

Canal (1153m)
Curta i oberta. Ens cal grimpar fins al seu embut on trobem terreny més fàcil i flaquejar-lo fins a una marcada i estreta bretxa sota mateix del cap de la Geganta. Continuem flanquejat (NW) fins assolir la carena.

Coll de la Geganta (1226m)
És la carena d’un llarg esperó que baixa del Tossal de l’Àliga al cap de la Geganta. Passem al vessant obac i continuem (N) fins a una marcada bretxa per un tram on la bosquina no facilita el pas. L’alternativa és progressar per la carena amb passos de II+. A partir de la bretxa el pas és més franc i ens permet assolir la carena de la serra on trobem el camí, que seguim a mà dreta, i en pocs metres, atenyem el cim.

Tossal de l’Àliga (1315m)
Sostre de la Serra de Peracalç i punt més prominent —el pit— de la Geganta Adormida, però no tant, perquè es mou: un estudi geomorfològic i geofísic realitzat als Pirineus, amb participació d’investigadors de la UAB, ha permès descobrir que gran part de la Serra de Peracalç, i dels relleus de l’entorn l’estany de Montcortès, constitueixen el moviment de massa més gran fins ara descrit a Catalunya. El fenomen té lloc des de com a mínim fa uns 45.000 anys, amb un desplaçament mitjà d’entre 1 i 3 mm a l’any. Actualment, els processos més actius tenen lloc aquí, a la part més alta.
Baixem (NW) per un ben fressat camí carener esquivant els ressalts, primer pel vessant obac i, ja a prop de Peracalç als peus de la Geganta, pel solell.

Coll de Peracalç (1241m)
Sortim sobre el camí Vell de Peracalç a Montcortès. Un bon camí de bast empedrat que, per l’esquerra i les Escales de Peracalç, baixa al poble. Antigament fou la principal via de comunicació entre els dos Pallars quan el Congost de Collegats era infranquejable, excepte pels raiers. Fins que al segle XVII s’hi va obrir un camí de bast i al XIX la carretera. Als naturals de Peracalç se’ls coneixia amb el mal nom de salta-roques.
Prenem el Camí Vell a mà dreta, baixant per l’obaga i creuant un camí carreter que va a l’Hortó. El deixem a l’Obaga de Canals per un de menys definit (NW), però de bon fer. De fet si continuéssim ens menaria també al Camí de Canals. Però per aquí fem drecera.
Sortim sobre una pista que seguim a mà esquerra i ben aviat al camí de Canals.

Camí de Canals (1067m)
Hi ha rètols indicadors. Per la dreta podríem baixar a Cortscastell i Peramea, creuant el Pla de Corts. El prenem a mà esquerra fins atènyer l’estany.

Estany de Montcortès (1036m)
D’origen càrstic, com els de Basturs i el de Banyoles, l’aportació principal de cabal no és per cap riu o torrent, sinó per deus subterrànies. Quan el nivell és prou alt, desguassa al Flamisell pel Barranc de Ruixou. Amida 46 hectàrees amb una fondària màxima de 30 metres.
Aquesta natura donà peu a la seva llegenda: Al fons de l’estany hi ha submergida la ciutat de Pallars. Els seus gasius habitants no van voler acollir ni donar almoina a Déu disfressat de captaire que, com a càstig, la féu engolir per les aigües. Solament se’n lliurà una dona que, tot i ser molt pobre, li va oferir un tros de pa. Les nits de Sant Joan es veu aparèixer la dona i s’escolten des del fons de l’estany els crits embogits dels habitants de la ciutat maleïda.
N’hi ha una altra. Conten que el glaç de l’estany va cedir quan el Comte de Pallars hi passava per sobre a cavall tot empaitant una peça de caça. Per sortir del mal tràngol  invocà la Mare de Déu de Gerri, prometent-li una donació de terres. Fora de perill es va desdir de la prometença exclamant: «Aigua passada, Mare de Déu enganyada». Va quedar cec i no va recuperar la vista fins que va complir-la.
De l’estany pugem a la collada de Sant Antoni per on passa la carretera de Gerri de la Sal a la Pobleta de Bellveí. En aquest punt donem per finalitzat el nostre itinerari.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Powered by Wikiloc

La Geganta Adormida

Pic d’Auriòl

Des de l’Ospitalet baixant al refugi de les Vésines 

Distància 10,9 km
Desnivell acumulat 1400 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 18 d’agost de 2018
Cartografia Editorial Alpina. Cerdanya (1:40000)
  IGN 2249 OT. Bourg-Madame (1:25000)

El d’Auriòl és el més alt dels cims del vessant nord de la vall de les Vésines. Un llarg esquenall que es despenja des del cim fins a l’estany separa els dos itineraris més habituals per accedir-hi: el ponentí a partir de l’estany i el llevantí des del refugi. La ruta lineal que ressenyem puja per un i baixa per l’altre.
No és un itinerari fàcil: recorre un bon tram d’aquella cresta on cal grimpar.
La intenció inicial era fer-lo al revés, partint del refugi, pujant al coll, crestejant i davallant per la pala herbada a ponent de la cresta. Fet així és igual de dificultós però més còmode. La previsió meteorològica ens va fer canviar de plans.

 Accés
A l’Ospitalet (l’Hospitalet-près-l’Andorre) s’hi accedeix per la N20 entre la Tor de Querol (Latour-de-Carol) i Acs (Ax-les-Thermes) pel coll de Pimorent. Com a alternativa hi ha el túnel de peatge entre Porta i l’Ospitalet.
El ramal de carretera que baixa pel marge dret hidrogràfic del riu Arièja era tallat a la data de la ressenya. És des d’un marcat revolt d’aquesta carretera on habitualment iniciaríem el camí a la vall de les Véssines però, per aquella raó, ho fem des del poble. Creuem la via pel pas a nivell a l’alçada de la central hidroelèctrica i accedim a una àmplia zona d’aparcament al costat de l’ajuntament.

 l’Ospitalet (1412m)
Pocs metres més enllà de l’aparcament hi ha l’Abeurador, una font al costat d’unes escales amb indicacions del GR 107, Camí dels Bons Homes i del refugi de les Vésines.
Enfilem les escales i seguim per un camí de bast. Creuem la carretera —justament el ramal actualment tallat— i, ben aviat, se’ns ajunta per la dreta el camí d’accés des d’aquest ramal. Poc més enllà atenyem una bifurcació.

Bifurcació al coll de Pimorent (1543m)
Ben indicada. A ma dreta surt el ramal del GR que mena a Porta pel Coll de Pimorent. Anem a l’esquerra. Seguim un camí molt fressat i senyalitzat en un entorn ombrívol d’esponerosa vegetació.
Al peu de la Tossa de Bessatélh creuem un parell de torrenteres amb bonics salts d’aigua i, en ultrapassar-ne el crestall, si la boira ens ho permet, gaudim d’una bona vista sobre l’alta vall de l’Arièja.
Bon tros més endavant atenyem les restes del que deuria ser un carregador de vagonetes i el camí segueix planerament l’antic traçat d’una via, emprada per a la construcció de la presa de les Vésines.

Deixem el GR (1956m)
En un punt poc definit de l’antiga via (alguna fita a mà dreta) abandonem el GR baixant a mà esquerra (1). No hi ha camí fressat, solament alguna fita escadussera. Creuem per sobre un desguàs de la presa i comencem a enfilar (NNE) una llarga i costeruda pala herbada pel vessant sud del cim. Fort pendent. Virem (NW) quan atenyem un tirany del bestiar, passant pel costat d’uns pins aïllats, fins a trobar el torrent del Clot de l’Adou, que deixem a mà esquerra.

  • (1) Diverses ressenyes indiquen l’ascensió poc més enllà, a l’alçada de la cabana i presa de les Vésines. Però per aquest punt, tot i que l’itinerari és fitat, cal creuar per sobre un pedregar de grans blocs i mal transitar, fins assolir la pala herbada.

Clot de l’Adou (2260m)
O de la Dou. Surgència, en un replà o clotada de la comella entre els cims de Roca Malesa i d’Auriòl. El deixem a l’esquerra, girem 90º i comencem a remuntar (NE) una llesca herbada, per pendent més moderat, en direcció al coll.
Si no volem grimpar tenim l’opció de continuar recte i enfilar-nos directament al cim des del Clot per una altra llarga pala, costeruda i herbada, deixant el crestall a sobre a mà dreta. És l’itinerari més habitual i fàcil per aquest vessant.

Coll (2430m)
Ample i molt marcat, al bell mig del crestall. Pel vessant llevantí baixa el camí que seguirem en tornar del cim.
Enfilem la cresta formada per successions de grans blocs trencats per entre els que anem grimpant, amb alguns passos atlètics. En general però, amb moderada exposició.

Pic d’Auriol (2695m)
La darrera grimpada ens deixa a pocs metres del cim, pedregós, clapejat d’herbei i coronat per una gran fita.
Ens dies clars —tan escassos a l’Arièja— hi podem atalaiar nombrosos indrets i cims. A ponent sobresurten els pics de Font Negra, la Tossa de Siscaró, el d’Escobes, el de l’Alba i el Rulhe. Vers el nord, a banda de l’estany d’Auriol, el que més ens crida l’atenció és la muntanya de Taba i les mines de talc a cel obert. A sol ixent el pic de l’Home, el veí de l’Estanhàs, els que s’alcen sobre la vall d’Orlú com l’Esquena d’Ase i el d’Estanh Faurí. També el Peric, el de la Grava, el Carlit i els de Collroig. Vers migdia el Pic Pedrós, o Puipedrós de Lanós, el Coma d’Or i els dels Trespunts.
Davallem del cim per una canal herbada al vessant llevantí. Així que podem, flanquegem amb certa exposició per a recuperar la cresta. No recomanem aquesta opció. És millor desgrimpar.
De nou al coll emprenem la baixada (E) per un corriol, no molt fressat però fàcil de seguir, en direcció a l’Orri de Solà Colomèr. Pendent moderat a partir del coll, terreny planer abans de l’orri.

Orri de Solà Colomèr (2200m)
Refugi pastoral reformat i ampliat fa poc. Hi passem per davant. Remuntem lleugerament, fem una marrada i acabem baixant al torrent que desguassa l’estany homònim. El creuem i sortim al GR.

GR 10 i 107C (2180m)
Anem a mà dreta i seguim uns tres-cent setanta metres (S) on es bifurquen els dos GR. Seguim el 10 pel ramal de l’esquerra fins al refugi.

Refugi de les Vésines (2104m)
Guardat a juny a setembre, ben equipat i en bon estat de conservació. Situat al costat de dos senders de gran recorregut, al peu del Pic Pedrós i envoltat d’una munió de cims. Els tres colls propers donen molt de joc per planificar-hi itineraris ben diversos. Pel nord la Portella de les Vésines s’obre a la vall del Nabre i a Merenç. El coll de Coma d’Anyell a la vall d’Orlú i a Lanós, on també hi podem accedir pel coll homònim des del circ de Pedrós.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pic d'Auriòl

Cim dels Avencs i Molló Puntaire

Per la Portella d’en Adell i retorn per la Canal del Corb 

Distància 10,7 km
Desnivell acumulat 750 m
Nivell de dificultat difícil
Data 17 d’abril de 2018
Cartografia Ed. Piolet. Muntanyes de Vandellòs (1:20000)

Itinerari per uns paratges desfigurats pel pas de tres línies d’alta tensió provinents de les centrals de Vandellòs i de la Plana del Vent i les corresponents pistes de servei. Malgrat que això els hi resta atractiu, les curioses formacions rocalloses que trobarem pel camí i les magnífiques talaies del Cim dels Avencs i del Molló Puntaire, amb dilatades panoràmiques de 360º contrastant mar i muntanya, compensen amb escreix.
A la carena del Serret dels Avencs hi trobarem tres passos equipats amb cable i cadenes. Sense poder-los considerar difícils, no són aptes per a persones poc avesades a trescar.

Accés
A l’entrada de l’Hospitalet de l’Infant per la A-7 ó C-44 ens cal prendre la N-340 en direcció a l’Ametlla de Mar i Castelló. Deixem una benzinera a mà dreta i més enllà, passat el punt quilomètric 1128, l’hotel Villaclara al mateix voral dret (1). Pel costat de la tanca perimetral de l’hotel prenem un camí pavimentat que va a creuar les vies del tren per un pont fins a tocar l’AP-7, on girem a la dreta i continuem paral·lels a l’autopista que creuem per un pas soterrat, passat el qual anem a l’esquerra, en sentit contrari, fins al costat de l’àrea de servei. Trobem indicadors d’«Ermita» (es refereix a la de Sant Roc) i dels PR C-90, 91 i 92 en direcció al Barranc del Forat Negre. Anem a la dreta, ja sense asfalt per pista apta per a tota mena de vehicles. Creuem l’A-7 per un altre túnel. A la següent bifurcació anem a la dreta i tot seguit, altra volta a la dreta. Ignorem tots els ramares que surten a dreta i esquerra fins que, en una baixada, abans que la pista faci un revolt per creuar una torrentera, trobem un petit espai per aparcar a mà dreta. És seguint aquest torrent per on començarem a caminar i retornarem per la pista.

  • (1) Si hem arribat per la N-340 des de l’Ametlla ens caldrà fer el canvi de sentit a l’alçada de la benzinera.

Barranc del Forat Negre (132m)
Comencem a caminar (NE) seguint els indicadors del PR C-92 (tot i que al mapa es ressenya erròniament com 91) en direcció a la Portella, seguint el Barranc del Forat Negre, que trobem poc més amunt, separat del camí. Es tracta d’una petita cova obrada sota una balma i amb un mur de pedra seca que hauria fet la funció de corral.
Més amunt trobem una cisterna i el mas de la Sabatera, en estat ruïnós. Continuem (NW) per camí ben fressat enfilant-nos per la Tossa d’en Cavossa, un llarg esquenall entre dues torrenteres. Atenyem una torre d’alta tensió on sortim a una pista que seguim pocs metres per fer drecera. La retrobem més amunt i la seguim, amb una bona ziga-zaga, fins a l’evident coll on passen dues línies d’alta tensió. La pista és per al servei d’aquestes línies que provenen de la centrals de Vandellòs i de la Plana del Vent. Una d’elles va fins a la d’Ascó.

Portella d’en Adell o de l’Arturet (574m)
Collet entre la Mola d’en Adell i el Serret dels Avencs. Aquí deixem el PR i emprenem la travessa del Serret. Just per sota la torre que tenim a l’esquerra —la situada més a ponent— surt un corriol que seguim (SW) ara per l’obaga, adés carenejant, per terreny rost i camí prou fressat i fitat. Atenyem un punt on sembla que el camí acabi entremig d’un caos rocallós, però ens aboquem al vessant obac on localitzem un cable que ens ajuda a davallar una roca llisa. Poc més enllà, encara per l’obaga, trobem la Canal Llarga, equipada amb cadenes. I tot seguit el Pas de la Cadireta, on ens cal flanquejar uns grans blocs, ajudant-nos amb una altra cadena. Superades aquestes dificultats anem resseguint el crestall per terreny trencat però més fàcil, fins al cim.

Cim dels Avencs (722m)
Als mapes topogràfics se l’anomena «la Portella» o «la Portellada». Coronat per un vèrtex geodèsic, deu al seu nom a que, prop del cim, hi ha un parell o tres d’avencs quines boques no ens entretenim a localitzar.
Continuem carenejant (SW), ara per camí més planer, fins al turó on s’alça una torre de telecomunicacions, des de la que baixem a la Portella del Xato, on sortim sobre una pista que prenem a l’esquerra. La deixem per un corriol a mà dreta a l’alçada d’una torre de molt alta tensió, corresponent a una altra línia entre Vandellòs i Ascó.
Quan el camí es bifurca, som a la Portella de les Llongues i prenem el ramal de la dreta. Per l’esquerra podríem escurçar l’itinerari, opció gens recomanable dons suposa renunciar al Molló Puntaire i les formacions rocalloses de la seva falda.

Molló Puntaire (727m)
Anomenat també Piló o simplement Puntaire. Baixem del cim carenejant en el mateix sentit (SW) fins al Bolet, una curiosa formació rocallosa coronada per un pi. En aquest punt podem prendre un corriol a mà esquerra per fer drecera. Una mica separat del camí i a mà dreta, hi ha un pont natural. Més avall sortim sobre el camí de Navaies (al mapa topogràfic ressenyat com a Navaes), per on passa el PR C-91 (malgrat que el mapa excursionista senyala erròniament com a 92) en una cruïlla indicada que prenem a mà esquerra (SE) en direcció a la Canal del Corb. Pugem el Grauet de Navaies, on hi ha un altre pont de roca, que ens passa desapercebut, i comencem a enfilar per un terreny curull de curosíssimes formacions rocalloses o «tormos» mentre albirem el vessant solell del cim.

Portella de les Llongues (680m)
Anem a la dreta, vers la Canal del Corb (SE). Davallem en direcció a la Mola del Grèvol, però al coll girem (E) per encarar la canal.
Fortíssim pendent al peu del cingle de la mola tot i que el camí fa una llarga marrada per amorosir-lo. Ja ben avall trobem el corriol que puja a les ferrades de l’Agulla i la Mola de l’Aigualcoll, que hem pogut anar albirant durant la baixada. Poc més avall sortim a una pista i més enllà trobem el dipòsit que recull el cabal de la font de l’Aigualcoll. Des d’aquest punt ens resten encara dos quilòmetres i mig de pista per retornar al punt d’inici.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Cim dels Avencs i Molló Puntaire

Montserrat. Roca de Sant Salvador (l’Elefant)

Per la canal del Pou del Gat i el camí de l’Arrel

Distància  6,2 km
Desnivell acumulat  687 m
Nivell de dificultat difícil
Data 30 de març de 2018
Cartografia Editorial Alpina. Montserrat (1:25000)
Recursos consultats https://totmontserrat.cat/

La característica forma de la Roca de Sant Salvador a la cara llevantina, amb l’enorme llastra que la recorre de dalt a baix, fa que recordi el cap d’un elefant i que sigui més coneguda amb aquest nom.
Ubicada al sector llevantí de la serra, és envoltada d’altres agulles amb fisonomies ben peculiars com la Panxa del Bisbe, la Prenyada, la Mòmia i la Momieta o els Flautats.
El nom li ve de l’ermita homònima que hi hagué a la falda. Com la resta d’ermites i esglésies fou destruïda durant la Guerra del Francès. Tot i que va reconstruir-se, quedà abandonada ben aviat, a la primera meitat del segle XIX.
Podem accedir-hi des de diversos camins, el més fàcil i còmode és a partir del Monestir per Sant Benet.
L’itinerari proposat ni és fàcil ni és el més curt i admet diverses variants. La canal del Pou del Gat exigeix algunes grimpades, malgrat que curtes. I per a l’accés al cim també ens caldrà ajudar-nos amb les mans en alguns punts, com el pas de l’escletxa prèvia al cim. D’altra banda els camins i corriols són força evidents i fressats.

Accés
Per la BP-1103 entre el Monestir de Montserrat i el coll de can Maçana. Ben a prop de l’encreuament amb la BP-1121, entre Monistrol de Montserrat i el Monestir, hi ha un petit espai per aparcament a mà dreta (sentit can Maçana) i, poc més enllà, al voral contrari, unes escales donen accés al camí dels Degotalls i a la canal del Pou del Gat.

Baixada del Geperuts (650m)
Creuem la carretera. 100 metres més enllà un rètol indica els esglaons d’accés al camí dels Degotalls que queda més amunt. Aquest tram és coneix com a Baixada dels Geperuts. Més amunt una estaca informa que som a la canal del Pou del Gat.

Canal del Pou del Gat (660m)
Per on puja el camí de la font del Gat o d’en Famades. Hi havia un pou, ara cec. Deixem la Baixada dels Geperuts i entrem al llit del torrent, seguint un corriol molt fressat.
Fort pendent en un tram on ens caldrà ajudar-nos amb les mans en diversos punts, amb algun pas prou atlètic. L’únic exposat però, és fàcil i està protegit amb una sirga. Al cap de munt de la canal atenyem el camí de l’Arrel.

Camí de l’Arrel (865m)
Que prové de Santa Cecília on enllaça amb el de can Maçana. És un tram dels GR 4 i 172. El prenem a mà esquerra, direcció al Monestir (estaca indicadora) en moderat pendent. Aviat podem albirar la Cadireta del Diable que ens tapa la resta d’agulles dels Flautats. Més a la dreta el Cavall Bernat, la impressionant Paret de Diables, el Serrat dels Patriarques i el Mirador del Moro (antenes). I vers el nord el monestir de Sant Benet, el Bages i el pre-Pirineu.

Pla de la Trinitat (945m)
O Plana Vella. Hi ha una estaca indicadora de la cruïlla de camins on s’hi ajunta per l’esquerra el de Sant Dimes i la Santa Creu.
Vers el SW podem albirar les Gorres i, més a la dreta sobre nostre, les ruïnes de l’ermita de la Trinitat al peu de les agulles de la Mòmia i la Momieta, el Fesolet, els Flautats, la Quarta de la Trinitat, la Cadireta del Diable, la Porra i la Punxa.
Anem a la dreta fins a l’ermita de la de la Trinitat.

La Trinitat (966m)
Ruïnes de la que fou l’ermita més gran de totes les escampades arreu de la muntanya, amb planta baixa i pis. Per les seves dimensions era coneguda com ‘el palau de les ermites’. La Santíssima Trinitat era lloc de descans per a monjos i escolans, també d’acolliment d’hostes i pelegrins. Al segle XV va ser reedificada i habitada per Bernat Boí, ‘prior dels ermitans’. Al segle XVII l’abat Beda Pi l’amplià amb una nova cisterna i un dormitori per als monjos. Anys més tard, l’abat Jaume Martí bastí la capella i aixecà un pis.
Anem a l’esquerra continuant planerament pel camí de l’Arrel, en direcció a Sant Benet. Poc més enllà deixem a mà dreta un corriol senyalitzat amb una fita. Aquest camí, molt costerut, passa pel vessant obac al peu de la Mòmia i de l’Elefant i surt al de la Serra de Lluernes, poc abans de la canal Plana.

Camí de Sant Salvador (966m)
Poc abans d’atènyer Sant Benet deixem el camí per un altre, també a mà dreta (indicació en pintura groga sobre una roca a ’Sant Salvador’) seguint senyals grocs fins a les restes de l’ermita de Sant Salvador. Fort pendent amorosit per còmodes llaçades. En una colzada trobem a mà dreta el camí del Pas dels Flautats que, entre l’Elefant i la Mòmia, va a buscar el corriol que hem deixat poc més enllà de la Trinitat.

Sant Salvador (1065m)
D’aquesta ermita, erigida als peus de la roca homònima, solament en resta el basament d’alguns murs. És documentada d’ençà les primeries del segle XIII. També fou coneguda com l’ermita de la Transfiguració i comptava amb un oratori dedicat a la Nativitat del Senyor. Hi ha un petit refugi lliure excavat en una balma.
Tenim dues opcions: per sobre les ruïnes de l’ermita o continuar camí pel coll de Sant Salvador. En tot dos cassos ben aviat trobem a mà dreta el corriol d’accés al cim.
Ens caldrà ajudar-nos amb les mans en més d’un punt i travessar una estreta escletxa prèvia al cim, entre aquest i el cap de l’Elefant. El pas és més incòmode que difícil.

Roca de Sant Salvador (1156m)
Bona talaia sobre les comarques de l’entorn i fins el Pirineu. També de la meitat llevantina de la serra, però no pas més enllà: ens ho priven els cims que s’alcen sobre la canal de Migdia, entre el Montgròs i el Mirador del Moro.
Retornem pel mateix camí i prenem a mà dreta el que s’adreça a la Serra de les Lluernes, baixant en direcció (N) al coll de la canal Plana. Poc abans d’arribar-hi deixem a mà dreta el camí que hem esmentat abans, poc més enllà de la Trinitat.

Coll de la canal Plana (1019m)
Cruïlla en creu. Primer deixem a mà dreta el camí que baixa pel vessant nord de la canal Plana i va a sortir al camí de l’Arrel, poc abans de la canal del Pou del Gat. És una opció per escurçar l’itinerari, si cal.
Pocs metres més avall deixem el camí pel que hem vingut per un corriol que baixa a mà esquerra. Si continuéssim pel camí de la Serra de les Lluernes aniríem a parar, prou més enllà, al camí Vell de Sant Jeroni.
Davallem pel marge esquerre del torrent de la canal Plana.

Pla del Ocells (940m)
Sortim al camí Vell de Sant Jeroni, poc més enllà del Pla del Ocells. El prenem a mà esquerra passant al peu de la Panxa del Bisbe. Ens cal estar atents perquè, així que el camí es separa de la roca, surt un corriol poc definit.

Camí a Sant Benet (943m)
Al començament és poc definit, entre altres coses perquè coincideix amb accessos als peus de vies d’escalada. Flaquegem una codina i a l’altre cap el camí ja és ben definit. El seguim al peu de la Miranda de Sant Benet i la Penyada.

Sant Benet (970m)
Aquesta antiga ermita avui fa les funcions de refugi guardat. Erigida el 1536, durant molts anys fou l’habitatge del vicari dels ermitans.
Solament ens cal retornar a la Trinitat i desfer el camí d’anada mentre albirem la peculiar fisonomia de l’Elefant i la de les agulles que l’envolten.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Montserrat. Roca de Sant Salvador (l'Elefant)

l’Enderrocada

De Llaberia a l’Enderrocada pel Pas de les Cabres i retorn pel Portell de la Punta

Distància 8 km
Desnivell acumulat 356 m
Nivell de dificultat difícil
Data 4 de gener de 2018
Cartografia Editorial Piolet. Serra de Llaberia (1:20000)

Itinerari que visita algunes de les fites excursionistes de la contrada com són el Pas de les Cabres, el Grau de Ricorb, l’enderrocada, l’avioneta estavellada a la serra de Calàs i el Portell de la Punta.
La llargària és enganyosa: hi ha molts trams sense camí definit i cal passar per un grau equipat amb cadenes.
Podem escurçar-lo a allargar-lo al nostre gust i disponibilitat. Recomanem allargar-lo combinant-lo amb el Portell i Miranda de Llaberia pels colls de la Bassa de les Fonts i dels Colivassos, amb una distància total d’uns 12 quilòmetres.

Accés
Per la C44 de Vandellòs a Tivissa, al coll de Fatxes —entre els punts quilomètrics 14 i 15— prenem la T311 a Pratdip. Passat el quilòmetre 34, al coll Roig, la deixem a mà esquerra per la T3111 que, en 9 quilòmetres, ens mena a Llaberia.
També podem accedir-hi per Pratdip on hi arribem per la mateixa C44 des de l’A7 a l’Hospitalet de l’Infant, en direcció a Vandellós. Prenem a mà dreta la T318 i desprès a l’esquerra la T310. A Pradip continuem per la mateixa carretera que a partir d’aquí és T311, en direcció a Móra i Tivissa fins al coll Roig.
A l’entrada de la població hi ha un ampli espai per deixar els vehicles.

Llaberia (680m)
Nucli de població del terme municipal de Tivissa. Al 2008 hi havia 4 habitants censats. Actualment solament un, segons informació del Consell Comarcal. Malgrat això es conserva en molt bon estat —el 1986 varen iniciar-se treballs de restauració— i gran encant. La quasi cinquantena d’habitatges —utilitzats habitualment com a segones residències— s’abasten d’electricitat mitjançant una central fotovoltaica.
És al bell mig de la Serra de Llaberia, un gran peneplà envoltat de cingles, entre la depressió de l’Ebre i el mar formant part del que, genèricament, coneixem com Serres del Mestral. Tot i pertànyer administrativament al Baix Ebre, és com una falca entre el Baix Camp i el Priorat.
Entrem al poble pel carrer del Forn. A la Plaça del Museu prenem el de l’Església a mà dreta i, a l’esquerra, sortim pel de Colldejou per on transita el GR 7 (N). Seguim pel costat del Barranc de la Cova fins a creuar-lo.

Barranc de la Cova (661m)
Deixem el GR per puja a mà dreta vers el Portell i anem a l’esquerra en direcció al Grau de Ricorb (NW). El corriol no és molt fressat. Hi ha senyals verds.

Camí al Pas de les Cabres (682m)
Bifurcació. En una pedra i ha pintada una fletxa i la inscripció «Grau» indicant un corriol que surt a mà esquerra senyalitzat amb pintura blava. Seguint-lo podem escurçar la caminada.
Si parem compte veurem que a mà dreta en surt un altre. Hi ha una placa amb la inscripció mig esborrada «Pas de les Cabres». També és senyalitzat amb pintura blava i fites. Els senyals són ininterrompudament molt sovintejats, però antics el que fa que passin desapercebuts.
El corriol és poc definit però en podem anar seguir el rastre fins que comencem a davallar al Barranc d’en Jover, on ja es perd definitivament. La direcció sempre és N i els senyals —tal com dèiem molt sovintejats— ens ajuden a buscar el millor pas entre el rocam i la bosquina.
Al fons del Barranc d’en Jover hi ha una estaca que ens confirma que anem per bon camí. N’hi ha una altra més amunt quan ja sortim del barranc a punt de continuar pel planell rocallós que ens separa del pas.

Pas de la Cabres (800m)
Situat a la punta del cingle de les Serres d’en Jover, aprofita una debilitat de la muralla i permet el pas sobre una lleixa a l’alçada de les Crestes d’en Jan. És el punt més alt de l’itinerari.
Baixem uns pocs metres i sortim sobre el camí que recorre el peu del cingle procedent del Portell de Llaberia. El prenem a mà esquerra. És ombrívol, ben fressat i senyalitzat amb pintura blava que no ens ofereix cap dubte. El seguim fins a l’alçada del barranc de Ricorb.

Grau de Ricorb (637m)
La inscripció «Mas d’en Cosme» en una pedra, senyalant el camí que baixa a mà dreta, ens fa adonar de la bifurcació de camins. Pugem a l’esquerra. Hi ha senyals verds. També és conegut com a Portell del Llop.
El grau salva el cingle per passos estrets, encaixonats i equipats amb sòlides cadenes. No és difícil i la sensació d’exposició és molt moderada.
Altra volta sense camí definit pugem (W-NW) entre rascler i bosquina a l’evident punta de l’Enderrocada.

L’Enderrocada (759m)
A l’extrem nord-occidental hi albirem bona part del Priorat: Falset, Marçà, Capçanes i el Montsant.
Per rascler i encara sense camí definit ni senyalitzat resseguim (SW) el fil del cingle de Calàs. No és terreny còmode per caminar-hi. Un bon consell és seguir, quan més propers al cingle millor, els tiranys de les cabres.

L’Avioneta (744m)
El març de 1994, probablement degut a la boira, va estavellar-s’hi una avioneta que havia sortit de l’aeroport madrileny de Cuatro Vientos i s’adreçava al de Reus. Varen perdre-hi la vida els tres ocupants.
No era la primera ocasió que la boira de la serra jugava una mala passava. No gaire lluny d’aquí, a la Canal del Roc, entre la Creu i la Miranda de Llaberia, l’agost de 1939 també va estavellar-s’hi una altra avioneta pilotada per l’oficial alemany fundador de la Legió Còdor, de tan infausta memòria. Hi varen perdre la vida els set ocupants.
Continuem carenejant amb la mateixa tònica que des de l’Enderrocada.

Portell de la Punta (691m)
O pas del Forat de Llaberia. El Forat, una cova de curt recorregut, queda més avall. El de la Punta és un altre grau per on hi passa un dels camins a Capçanes i Marçà, que ja és marcat i fitat. El prenem a mà esquerra i baixem (E) en fort pendent fins atènyer la llera del torrent.

Barranc d’en Jover (544m)
Continuem a mà esquerra, llera amunt, uns 70 metres i en sortim pel marge dret (esquerra en el sentit de la marxa). Tornen a creuar-lo i seguim un camí carreter entremig de marges de pedra seca, feixes de conreu i pel costat de la barraca de la Font de la Plana, fins a una bifurcació.

Camí vell de Capçanes (593m)

Bifurcació en creu indicada, on sortim al camí vell de Llaberia a Capçanes, per on passa el GR 7. Deixem el camí carreter i anem a l’esquerra pel GR entremig d’una ombrívola pineda.

Font de l’Horta (613m)
Surgència a la dreta del camí protegida per una coberta de pedra seca. Forma un petit estanyol. De deu regular, serveix per a l’abastament del poble. Hi arriba una pista que no prenem i retronem a Llaberia pel camí de Capçanes.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

l'Enderrocada

Senda de les «Escaleretas»

Circular a l’entorn de la gorja del riu Vero 

Distància  6,8 km
Desnivell acumulat  495 m
Nivell de dificultat difícil
Data 5 de setembre de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Sierra y cañones de Guara (1:40000)
Recursos consultats Parque de la Sierra y los Cañones de Guara. 22 itinerarios a pié. Enrique Salamero. Editorial Prames. 84-87601-72-3 (itinerari 22)
  Lloc web «El periplo de AbQ» (mateix autor) El camino de las Escaleretas

En una orografia complexa com la de la serra de Guara, on sovint calia cercar l’aigua al fons dels barrancs i creuar-los per anar d’un poble a l’altre, la població havia teixit una xarxa de camins de bast per accedir a molins, cultius, ermites… semblant a qualsevol altre terra de «mala petja» com les nostrades Garrotxa o lo Port.
A Guara aquestes dificultats és veien agreujades per la profunditat i profusió dels seus barrancs i les èpoques de crescuda, quan aquells camins habituals restaven intransitables. La necessitat aguditza l’enginy a la recerca d’alternatives, sovint salvant cingles per vertiginosos viaranys. Així hi trobem senderes com la de «Pasolén», dels «Articazos», dels «Gradones», dels «Escallos» —que a lo Port en diríem Escarrissons— o el de les «Escaleretas», que ocupa aquesta ressenya, entre tantes altres.
La de les «Escaleretas», la feien servir els de Lecina (o Lezina) per anar a l’ermita de San Martín o a les feixes cultivades al seu rodal, a la «Faja Coscojuela» o al «Huerto Raso». Viaranys compartits amb pagesos i romeus per pescadors, caçadors, culleraires, tofonaires,…
El primer que va ressenyar-lo fou el muntanyenc i espeleòleg francès Pierre Minvielle, l’any 1966. Qui li va mostrar fou precisament un hortolà. Actualment aquelles feixes s’han repoblat de pineda o resten ermes. Però això indica que als anys 60 del segle passat encara es conreaven.
Segons Enrique Salamero el nom d’Escaleretas vindria donat pels troncs i escales que ajudaven a salvar algunes de les graonades i que ell mateix havia pogut observar a primeries dels anys 70 del segle passat.
El mateix Minvielle va publicar l’any 1968 una breu nota sobre pintures albirades a les balmes properes al camí. Les primeres de la zona de les que se’n té constància escrita. A partir d’aquí els estudiosos en varen localitzar moltes més.
Més de la meitat de les pintures rupestres de Guara es localitzen en balmes «covachos» de la zona on conflueixen els barrancs Basender, la Choca i Chimiachas amb el Vero. Amb una datació entre el mesolític i l’edat del bronze (5000 a 1500 anys aC).
Aquest itinerari circular permet visitar tres grups d’aquest abrics amb pintures rupestres: el del tossal de «Mallata» (cleda en aragonès), el de les Escaleretas i el de Lecina superior. Opcionalment podem allargar-lo fins al de Barfaluy. Cal dir però que totes les balmes que allotgen pintures estan protegides amb reixes que n’impedeixen la visibilitat. Totalment a Lecina superior, parcialment a Mallata.
Si bé la major part del recorregut el podem qualificar de fàcil, el tram dels «covachos de Gallinero» i «senda de las Escaleretas», l’hem de considerar difícil. Ens caldrà grimpar sovint. Els passos són fàcils i hi trobarem ajudes, com esglaons oportunament tallats a la roca i una sirga, però exposats, pel que no és recomanable amb mullena o per a persones poc habituades a trescar o fòbia a l’alçària. La bona notícia és que podem saltar-nos aquest tram per un camí alternatiu sense que l’excursió perdi interès.
A tenir en compte: ens caldrà creuar el riu a gual com a minin en tres ocasions. Generalment ho farem per punts on l’aigua no passarà dels genolls, però ocasionalment podria haver-hi més cabal.
Una alternativa més agosarada per a la que cal equipament i tècnica adequats és davallar pels barrancs de la Portiacha i de Cruciacha

Accés
Des d’Osca per la A-1229 o bé des de Balbastro per la A-1232, en direcció a Alquezra (Alquézar), sense que calgui arribar-hi. A la confluència d’ambdues (punts quilomètrics 15 i 19 respectivament) prenem la A-2205 (Ainsa a Colungo). Passat Colungo, deixem l’accés a Asque i, poc abans del punt quilomètric 18, l’aparcament de la Portiacha on podríem començar perfectament la ruta. Però anem més endavant, entre els punts quilomètrics 17 i 16, on hi ha l’aparcament del Cruciacha.

Aparcament del Cruciacha (695m)
Baixem fins a una bifurcació indicada Portiacha/Vero on anem a l’esquerra (SW) (retornarem pel ramal de la dreta) fins al barranc d’Argantin on podem albirar la gorja del riu i el molí de Lecina. Seguim pel marge dret del barranc (SE) fins a creuar-lo. Pugem (SW) fins a trobar un altre aparcament. Tot el tram és camí fàcil i fressat. La zona va veure’s afectada per un incendi l’agost del 2016.

Aparcament de la Portiacha/Mirador del Vero (670m)
Uns metres a ponent hi ha el mirador situat en un punt que ens permet admirar la gorja, els cingles corcats de balmes que l’envolten i els barrancs que hi conflueixen.
Del mateix aparcament surt un corriol (S) que baixa a la llera del barranc de la Portiacha, just a l’alçada de la primera graonada que té un salt de 26 metres.
Sortim de l’aparcament per una pista que s’enfila vers el S.

Punt de trobada (790m)
Bifurcació en T. Un penell i senyalització vertical ens indiquen que aquest és el punt de trobada amb el guia per a la visites a les coves. Seguint recte aniríem a la collada de San Caprás. Un altre penell ens il·lustra sobre els abrics de Mallata. Anem a l’esquerra (W).

Abrics de Mallata (790m)
A la bifurcació deixem al camí que baixa al Vero i l’ermita de San Martín de Lecina, per un altre indicat a mà dreta. Ens enfilem al tossal i, a uns dos-cents metres i escaig, trobem el primer abric «Mallata 1». Hi baixem per unes escales protegides per sòlides baranes. Poc més enllà hi ha el segon «Mallata B», també amb l’accés ben apariat.
Aquests abrics són a dues balmes de les nombroses que foraden el cingle on el tossal s’aboca, amb un desnivell de dos-cents metres, sobre el riu Vero. És, a més, un altre excel·lent mirador de la gorja del Vero i el barranc de la Choca.(1)
Retornem a la bifurcació i continuem a mà dreta per la pista deixant poc més enllà un ramal a mà esquerra. Quan acaba encetem un ombrívol i ben definit sender pel que baixem en direcció al riu al peu de cingle del tossal.
Pel camí podem albirar sobre els nostres caps les balmes que hem visitat i, un cop a la riba esquerra, el magnífic esvoranc de la cova de la Palomera, també coneguda com de Lucien Briet o la Mesquita.

Riu Vero (623m)
Diu que el nom li ve de «verdadero» dons a partir de la font de Lecina, prop de on hem començat, porta aigua qualsevol època de l’any.
Ara ens cal creuar-lo a gual i seguir uns metres amunt per l’altre riba on trobem un corriol a mà esquerra que, entremig de marjades i antigues feixes, ens mena a l’ermita.

Sant Martín de Lecina (640m)
O de la Choca, dons està situat al desguàs del barranc d’aquest nom. És una ermita rupestre d’origen romànic, reformada el segle XVII.
Era també, un punt de trobada dels habitants de la rodalia. Cada any s’hi celebrava un aplec el mes d’agost que no tenia data fixa dons depenia del cabal del riu.
Continuem riu amunt pel marge dret (hidrogràfic) i, quan fa una colzada, ens cal tornar a creuar-lo dues vegades més.

Huerto Raso (624m)
Així que hem creuat per tercera volta el riu sortim a una explanada, avui envaïda de matollar, on antigament hi havia horta.
El camí segueix pel costat del riu (1), però nosaltres prenem un tirany poc definit a mà esquerra apropant-nos al peu del cingle.
Enfilem esbiaixadament una falda rocallosa en la que quasi no ens cal ajudar-nos amb les mans i, seguint una lleixa també a mà esquerra, accedim a una canal (2) rosta i envaïda de vegetació. La remuntem per una llesca rocallosa prou dreta com per haver-nos d’ajudar amb la vegetació.
Sortim sota una balma quasi esfèrica amb una columna grisenca la dreta. Aquest pas l’haurem de superar més endavant. Ara anem a l’esquerra fins als abrics.
Aquest tram des del riu està fitat.

  • (1) Alternativa: si no volem pujar per la senda de les Escaleretas continuem per aquest camí pel marge dret del riu. Més amunt de la sortida del barranc Cruciacha (ens en adonarem per la gran sala amb volta i terra codolós, impossible de passar desapercebuda) en direcció al molí, trobarem un camí a mà esquerra que s’enfila a una ampla feixa que salva l’engorjat i mena al camí del Rotizo. Alternativament podem seguir pel riu però ens caldrà creuar-lo més vegades i enfilar-nos a una lleixa per una sirga.
  • (2) Dues opcions: podem pujar per la canal o prendre un tirany a mà esquerra fent un flanqueig i remuntant posteriorment fins a una graonada d’uns 3 ó 4 metres, que superem ajudats per un tronc. Un cop a dalt sortim al camí que puja per la canal. Abans de remuntar haurem observat un altre tirany que baixa. Probablement, dons no l’hem seguit, aquest sigui el que mena a l’ermita i, més avall, hi hauria el pas de les escales que donen nom al sender. Probablement en l’actualitat estigui perdut.

Més informació en aquest dibuix.

Abrics de Gallinero (715m)
Diverses balmes protegides amb reixes accessibles amb escales metàl·liques, sense passamà. A banda d’algun pas delicat entre una i l’altra, cal anar amb cura dons, en general, l’exposició és alta.
Retornem tot enfilant-nos a la cova esfèrica. Hi ha esglaons tallats a la roca, que és molt polida. Al fons de la balma hi ha un espit per si cal assegurar. Després flanquegem la columna grisenca. El pas és fàcil, però també exposat. Per una altra lleixa anem a retrobar la canal, més amunt del punt per on hem pujat abans.
Continuem uns metres amunt per dins la canal, som a la vertical de l’abric de Lecina superior, flaquegem de nou per una altra vira i travessem un finestral, també amb el terra esglaonat però polit, per sortir sobre una lleixa, estreta i exposada, protegida amb una sirga. Més enllà s’eixampla i seguim per un tram de bosquina, just sobre les balmes que acabem de visitar anomenada «Fajana Pera».
Camí amunt grimpem per superar un esperó i accedir a una altra lleixa passada la qual, ja per terreny fàcil, retornem a buscar la capçalera de la canal.

Abric de Lecina superior (784m)
Un penell al costat del camí i sòlides escales amb barana baixen a aquest abric que no ens permet albirar cap pintura des de l’exterior de la reixa.
Poc més amunt, trobem una bifurcació.

Selva de Lecina (800m)
Bifurcació indicada al bell mig d’un alzinar anomenat Selva de Lecina. El camí de l’esquerra mena als abrics de Barfaluy. Anem a la dreta, planerament (N) i passem pel costat d’una antiga carbonera.
Prou més enllà unes fites a mà dreta del camí ens indiquen el punt on baixar al barranc de Cruciacha. Un cop a la llera, generalment seca, trobem un camí que prové de Lecina. El seguim a mà dreta, per terreny fàcil fins a una bifurcació en Y.

Barranc de Cruciacha (728m)
És el tram final del Básender que aquí rep aquest nom. A la bifurcació pugem pel ramal de l’esquerra, sortint del barranc. Si continuéssim per la llera aviat trobaríem els primers ressalts.
Revoltem el tossal del Rotizo, paral·lels al barranc primer i al riu després.

Camí del Rotizo (685m)
Bifurcació indicada. Sortim al camí de bast de Lecina al molí i comencem a davallar fent un parell de bones llaçades.

Molí de Lecina (645m)
Ruïnes d’un edifici que conserva els murs però ja ha perdut la coberta. Poc més enllà, arrecerat al cingle, un altre edifici. Probablement l’habitatge del moliner.
Més amunt, seguint el rec del molí trobem la resclosa. Bell indret.
Reprenem al camí pel que hem vingut i, a la cruïlla, continuem paral·lels al riu fins a una edificació i un pontarró.

Estació d’aforament (645m)
Per mesurar el cabal. A l’altre marge, passat el pontarró, hi ha una bifurcació indicada. Per l’esquerra podem visitar la font de Lecina, la surgència que aporta cabal regular al riu. Anem a la dreta per retornar a l’aparcament que tenim just a sobre.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Guara: senda de les Escaleretas

Monteixo i Norís

Des de la Pleta dels Frares per l’Estany d’Aixeus

Distància 7,9 km
Desnivell acumulat 965 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 15 de juliol de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Pic de Norís i Monteixo amb els estanys d'Aixeus i el Salòria al fons vistos des de l'estany de BaborteEl Monteixo és el més alt i ponentí d’un cordal de cims que s’estén des del de Sanfonts a sol ixent, entre les conques de la Noguera de Vallferrera al nord i la de Tor a migdia. Aquesta situació, la seva alçària —2905 metres— i prominència, li confereixen el caràcter de talaia privilegiada del Pirineu Occidental català, veïna dels tres-mils del massís de la Pica d’Estats.
El seu vessant ponentí és suau i herbat, contràriament al llevantí, rost i pedregós. El cim s’acostuma a guanyar per tres itineraris, un pel nord i dos pel vessant ponentí. Per aquest cantó es parteix del mateix poble d’Àreu, seguint la Milla Vertical d’Àreu —antiga Cuita del Sol— i l’altre del Pont de Sorguen, per les Bordes i Barranc de Crusos. Són molt desnivellats —superen els 1600 metres— i, pel meu gust, monòtons.
El del vessant nord parteix de la Pleta dels Frares i a tocar l’estany d’Aixeus. És menys desnivellat i paisatgísticament més interessant. Per allargar-lo hi ha l’opció de visitar el veí Pic de Norís i recórrer la carena entra aquest i el Monteixo. És la ressenya que segueix, en el sentit de les busques, però també pot fer-se en sentit antihorari. En aquest cas tenim l’opció d’escurçar-lo baixant per una canal molt empinada, però ampla i franca.
Seguirem bàsicament l’itinerari que dibuixen els mapes, però al tram entre l’estany d’Aixeus, el Pic de Norís i el cim del Monteixo, no trobarem camí fressat, tan solament alguna fita escadussera per confirmar-nos que anem bé. Caldrà dons, guiar-nos pel nostre bon criteri. Trobarem alguns passos en els que ens caldrà ajudar-nos amb les mans, però són fàcils i poc exposats. Si el terreny presenta més dificultats que aquestes, cal recular dons haurem errat el camí.

Accés
Des del poble d’Àreu prenem l’estreta pista indicada a la Pica d’Estats i el Pla de Boet. A un quilòmetre, al Pont de Sorguen trobem una indicació pel Monteixo. És el camí que hi puja per les Bordes de Crusos.
Passem per l’aparcament de la Farga —no cal oblidar que som a la Vall Ferrera on les fargues deurien abundar— i pugem al Pla de la Selva, on deixem la pista —que segueix en direcció a l’aparcament del Pont de la Molinassa— per una altra a mà dreta que, en llargues llaçades, s’enfila a la Pleta dels Frares on hi ha l’aparcament d’Aixeus, amb capacitat per a una trentena de vehicles. Són 11 quilòmetres en total, el primer dels quals és pavimentat i la resta de terra.
L’estat d’aquests vials varia d’una temporada a l’altra, habitualment és precari però apte, amb precaució, per a tota mena de vehicles.

Pleta dels Frares (2024m)
Seguim els indicadors de l’itinerari d’Aixeus continuant (SE) la pista pel marge hidrogràfic esquerre del barranc homònim —més precària i amb circulació restringida— fins a la Font Mentidora on, d’una passera de fusta, parteix al camí al mirador de la Pica d’Estats (1) i la pista esdevé sender ben fressat. Canviem de marge, ens en separem deixant-lo a la dreta per tornar a creuar-lo de nou (S). Pendent entre suau i moderat.

Barranc d’Aixeus (2210m)
El torrent, a l’esquerra del camí, fa uns bonics salts i gorgs per salvar la graonada, vestigi de l’antiga morera glacial. L’estany queda just a sobre. El pendent augmenta considerablement fins que atenyem una mena de collet on, per la dreta, continua el camí directe al Monteixo, pel que retornarem.

Telenivòmetre (2408m)
Tal com indica el seu nom, serveix per informar telemàticament del gruix del mantell nival. Situat sobre un planell entre l’estanyol i l’estany d’Aixeus. El primer, més amunt, ens resta amagat. El segon podem veure’l enclotat a llevant. Des d’aquest punt podem albirar els dos cims que ens disposem a guanyar i l’itinerari que seguirem per fer-ho.
A partir d’aquí no hi ha camí fressat o senyalitzat. Sense baixar directament a la riba de l’estany, anem a travessar (N) el seu desguàs, propers a un estanyol que deixem a mà esquerra.

Estany d’Aixeus (2370m)
Aquest topònim d’origen èuscar provindria d’Exo-ibi «aigües d’Eixo» (Monteixo), o potser, eixe-be, passant a eixe-(u)e i perdent la e final, «sota la casa, sota la cabana».(2)
És el més accessible de la Vall Ferrera, situat a la cubeta glacial entre els pics de Norís i Monteixo, en una raconada de gran bellesa.
Un cop a l’altra riba, comencem a flanquejar esbiaixadament per guanyar la carena entre lo Sentinella i el Pic de Norís, alternant trams herbats amb altres de tartera. Un cop atenyem la carena solament cal pujar l’ampla pala que mena al cim.

Pic de Norís (2828m)
Tot i que és més baix, hi gaudirem d’una panoràmica molt semblant al seu veí Monteixo.
Davallem i continuem carenejant (E) superant els turons que ens separen del germà gran. Avencem pel vessant de migdia, ben propers al carener. El darrer dels turons el flanquegem per l’esquerra, en el sentit de la marxa, per un pendís fort i herbós. Un cop superat, sortim sobre un collet entre el turó i un contrafort o espatlla que davalla del cim.
Pel vessant de migdia albirem inequívocament una curta i estreta canal (2) per la que ens enfilem al contrafort i sortim al vessant nord. No continuem per aquest cantó, difícil i exposat, sinó que grimpem buscant de nou el de migdia i progressem, sempre propers al fil del crestall, fins al cim.

Monteixo (2905m)
Hi ha la hipòtesi que aquest topònim és una adaptació romànica de l’èuscar mendi-eixe «la cabana, la casa, de la muntanya» (2)
Tal com s’ha dit a la introducció és un mirador excel·lent. Resultaria prolix detallar tots els cims que s’hi atalaien. Com a referències més llunyanes a ponent albirem fins al massís de la Maladeta, al NW el Valièr, al NE el Tristaina, al SE al Cadí i al SW la Torreta de l’Orri.
Davallem (N) per camí ben fressat seguint el llom del carener que separa els vessants ponentí i llevantí. Primer en fort i pedregós pendent, després suaument i herbós.

Camí de les Bordes de Crusos (2727m)
El llom fa una colzada (NW) i, just abans de que el nostre camí torni a girar a nord, deixem a mà esquerra el que puja des del pont de Sorguen, per les Bordes i Barranc de Crusos.
Continuem baixant entre esquistos i herbei fins a retrobar al camí d’anada a l’alçada del telenivòmetre.

  • (1) Prescindible: tindrem vistes immillorables de la Pica durant bona part del nostre recorregut.
  • (2) Joan Coromines. «Onomasticon Cataloniae» Vol.II, p. 49 i 50.
  • (3) Precaució, especialment si es va en un grup nombrós, perquè el rocam d’aquest punt és força inestable.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDFItinerari sobre mapa de l'Editorial Alpina (Pica d'Estats/Mont-roig)

Powered by Wikiloc

Monteixo i Norís

Cresta de Juclà o Juclar

De l’Alt de Juclà al Pic de la Pala Sobre l’Estany

Distància 5,3 km
Desnivell acumulat 420 m
Nivell de dificultat Difícil (mireu-vos les notes següents)
Data 5 de juliol de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Andorra (1:40000)

Govern d’Andorra. Mapa topogràfic (1:25000)

Recursos consultats Silencio mineral

La Cresta de Juclà o Juclar és un cordal entre l’andorrana Vall d’Incles i l’occitana d’Aston. S’alça al bell mig d’una zona lacustre de les més boniques dels Pirineus, envoltada de cims amb molta personalitat com els d’Escobes o el de Rulhe.
És una de les més fàcils que poden fer-se a Andorra i disposa d’un bon refugi guardat de juny a setembre, al peu de la mateixa cresta.
Recórrer-la és un gaudi per a qualsevol muntanyenc, però implica passos d’escalada, material i experiència en aquest tipus de terreny. Malgrat això, podem renunciar-hi guanyant l’Alt de Juclar pel mateix camí, un itinerari senderista no pas fàcil. La contemplació de l’entorn des del cim compensa amb escreix l’esforç.

 Un garbuix toponímic
Els mapes francesos ressenyen el lloc com a «Joclar». Fins fa pocs anys tant als andorrans com als catalans se l’anomenava «Juclar», denominació que encara perdura a la majoria de rètols, ressenyes, al nom del refugi,… malgrat que darrerament ha passat a anomenar-se oficialment «Juclà».
A la topografia francesa la cresta s’anomena de Fontargenta. I a l’andorrana rep el nom d’Alt de Juclà (2544 m) una elevació situada a la part més ponentina del cordal que no és, ni de bon tros, la més elevada. Deixant anònims la resta de cims.
Els mapes de l’editorial Alpina destaquen cinc cims, de ponent a llevant: Punta Sud, Pic W (on la topografia andorrana hi situa l’Alt de Juclà), Alt de Juclà (2589m), pic E i Pic de la Pala Sobre l’Estany.
En aquesta ressenya hem respectat aquesta denominació perquè, a banda de que té prou tradició, és tal s’hi refereixen els coneixedors del lloc com, per exemple, el guarda del refugi.

 Consideració sobre el nivell de dificultat
Les ressenyes que catalogo com «alpinisme» ho son perquè es desenvolupen en ambient d’alta muntanya i/o amb passos esporàdics de grimpada i amb un cert grau d’exposició. Tot i que les pugui qualificar de difícils, en l’acotació alpinística estricta (sistema francès, IFAS) no passarien mai de PD (poc difícil).
En la mateixa escala aquest itinerari caldria qualificar-lo com a AD (bastant difícil): passos d’escalada en roca fins al III grau UIAA, no sostingut, i llargs trams de terreny exposat, malgrat que fàcils. Amb risc objectiu significatiu.

Accés
Sortim del refugi, creuem la presa i, sense camí definit, enfilem (NW) en direcció a un estanyol. En aquest tram trobem fites escadusseres que ens confirmen la bona direcció.
Passat l’estanyol creuem una tartera, pugem per una pala herbada i flanquegen fins a la base d’una canal molt evident, també herbada, coronada per un gran esperó a l’esquerra. Al primer tram el pendent és fort, però quan s’encaixona passa a fortíssim i ens cal ajudar-nos amb les mans a les roques laterals.
Guanyem la carena per un collet i el cim de l’Alt de Juclà, a mà dreta, per terreny més fàcil. Si pretenem enfilar-nos a l’esperó que guarda la sortida de la canal, a l’esquerra, ens caldrà superar una placa fàcil (III) però exposada.

La cresta. Acotació dels graus de dificultat d’escalada.
Per a aquesta part em remeto a la ressenya que el company Jose Bermudo, prou més experimentat que jo, publica al seu bloc Silencio mineral, amb algunes consideracions:

  • Al descens del Pic E, ell hi anota «destrepe II». Nosaltres vàrem rapelar. Hi ha instal·lació per fer-ho. Va ser el més llarg (25 m) en aprofitar la corda per salvar el darrer tram que és pot desgrimpar fàcilment.
  • En l’ascensió al Pic de la Pala Sobre l’Estany hi anota un passatge com a «flanqueo aéreo y espectacular, III, pitón». Suposem que el flanqueig és per l’esquerra en el sentit de la marxa (vessant nord, occità). Hem vist imatges d’una reunió equipada amb un pitó. Però a nosaltres ens va semblar menys exposat assolir la carena flanquejant per la dreta (vessant sud, andorrà)
  • El que es ressenya com a pic O, no és més que un esperó ponentí de l’Alt de Juclar, sense prou prominència com per tenir entitat pròpia.

Retorn
Flanquegem per terreny fàcil la falda ponentina del Pic de la Pala Sobre l’Estany, fins al coll que el separa del Negre de Juclà. Comencem a davallar sense perdre gaire cota, flaquejant ara per l’herbós vessant NE (rastres o indicis de corriol) per atènyer el peu del contrafort que es despenja directament del cim a la Collada de Juclà, on trobem un camí prou fressat, fitat i de bon fer pel que baixem.
No ens cal atènyer el coll estrictament, per on transita el camí entre el vessant andorrà i l’occità: fem drecera per un de transversal que abandonem a criteri per anar a buscar aquell principal.
Seguint aquest camí, ben senyalitzat (groc) i fressat, creuem la llesca de terra que separa els estanys Primer i Segon de Juclà, flaquegem per la riba meridional del Primer creuant alguns tarters i retornem al refugi.

Material
Portàvem corda de 50, joc d’encastadors passius i de lleves «friends», cintes i cordinos. Solament ens va caldre un encastador petit al primer esperó i, a banda dels ràpels, vàrem posar la corda en aquest punt i al flanqueig esmentat del Pic de la Pala. La resta la vàrem fer progressant en lliure, sempre per la carena sense esquivar cap ressalt, excepte els blocs granítics.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Cresta de Juclà

Es Puig Roig

Tres itineraris pel mateix paratge: el Puig Roig, un cim de poc més de mil metres envoltat de cingles, a la marina de Lluc.
El més «clàssic» i concorregut és el que l’envolta sense ascendir-hi. Però, tanmateix, és prou interessant per bé que més difícil, el que hi fa cim. La major part del camí és comuna. Una alternativa dons, és combinar-los. Les tres ressenyes que segueixen van en aquest ordre.
Les vistes de la costa nord, retallades per un rosari de «morros», cales i penya-segats, ja justifiquen per sí sol l’excursió. Però hi ha mes: el camí guanyat al cingle, el pas pel fèrtil Clot d’Albarca, la vista a vol d’ocell sobre l’impressionant esvoranc de s’Entreforc, on s’ajunten el torrent de Lluc amb el del Gorg Blau, buscant la sortida al mar pel de Pareis. I tots aquests paratges envoltats de les moles del Tomir, el Puig de Massanella i el Major, com a teló de fons. Són al·licients que val la pena assaborir.
Camins i racons avesats al personal amb pes a l’esquena: ahir contrabandistes i pescadors, avui excursionistes.
A tenir en compte: cal passar per la possessió de Mossa i la propietat solament permet fer-ho en diumenge.

Accés
És habitual iniciar al recorregut al portell d’accés a la possessió de Mossa, al punt quilomètric 15,3 de la Ma-10 entre Pollença i Sóller, i acabar-lo a Lluc. Però afegint-hi quatre quilòmetres més, el podem fer circular.

La volta

Distància 20,6 km
Desnivell acumulat 638 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 15 de maig de 2005
Cartografia Ed. Alpina: Mallorca Tramuntana Nord (1:25000)

És l’itinerari més conegut, realitzat per centenars de senderistes. No ofereix cap mena de dificultat a banda de la seva llargària, que podem reduir si disposem de transport entre Lluc i l’accés a la finca de Mossa.

Accés
És habitual iniciar al recorregut al portell d’accés a la possessió de Mossa, al punt quilomètric 15,3 de la Ma-10 entre Pollença i Sóller, i acabar-lo a Lluc. Però afegint-hi quatre quilòmetres més, el podem fer circular. Una altra opció, tota vegada que l’aparcament prop del portell és difícil: començar des de la l’àrea d’esbarjo Menut II, a l’alçada de punt quilomètric 16.

Lluc (475m)
Partim de davant mateix de la façana del santuari passant por sota dels porxos en direcció a sol ixent fins al camp de futbol i la zona habilitada per acampada, on prenem (N) un camí carreter.
A la bifurcació (indicada) prenem el ramal de l’esquerra, en direcció a Es Pixarells, fins a l’àrea recreativa Manut II on sortim a la carretera i la seguim a mà esquerra durant un quilòmetre i mig fins al portell d’accés a la possessió de Mossa. És obert els diumenges i hi ha guarda. Solament es permet el pas aquest dia de la setmana.

Mossa (510m)
Passada la tanca, per un camí ample, entremig de sementers sustentats per llargues i sòlides galeres, ens adrecem a les cases de Mossa on, abans d’arribar-hi pugem a mà dreta, travessem un portell i enfilem un camí esglaonat fins la part posterior (hi ha rètols indicadors).
Entrem a l’alzinar i seguim un ben fressat camí de bast que marxa en direcció nord, en moderat pendent. Desprès gira a ponent, enfilant-se més fort. És el Pas de ses Cases. Guanyat a la roca i amb contraforts de pedra en sec, salva un penya-segat de considerable alçària, però és prou ampli com per no suposar cap mena de problema. Una bona mostra d’enginyeria rural, obra dels mestres margers. Hem llegit a toponimiamallorca.net que fou construït el segle XIX per comunicar Mossa amb Cosconar, davant el bloqueig que havia imposat el propietari de sa Plana a la via tradicional pel coster de migjorn.

Coll des Ases (625m)
Entre els puigs Roig i Caragoler de Femenia, ja hi podem albirar el mar. Dos-cents cinquanta metres més enllà, quan el camí gira a N, unes fites a mà esquerra ens senyalen un corriol d’accés al Puig Roig. El camí, empedrat a trossos, és fa més planer però pedregós i va prenent direcció a mestral (NW) pel marge esquerre (hidrogràfic) del Torrent de s’Esmorcador. A mà esquerra trobem una balma que podria servir per aixoplugar-nos en cas de malt temps, amb un abeurador conegut com es Cocó de sa Bauma. Encara més enllà, altre fites senyalen un segon corriol d’accés al cim.

Pas d’en Segarra (700m)
O Pas de Sa Garra. És el punt on el camí, revoltant un contrafort que es despenja del cim, fa un gir de 90º vers garbí (SW). Un petit esperó rocallós ens pot servir de mirador. Davant nostre s’obre, a dreta i esquerra, un rosari de puntes o morros, cales i penya-segats. El més vistent és el Morro de Sa Vaca. També hi albirem torres de guaita, com la de Lluc i, més enllà, la de sa Mola de Tuent, construïdes per advertir dels atacs de la pirateria.
Aviat comencem a perdre alçària progressivament, per un camí farcit de càrritx. Es fa difícil no ensopegar perquè la vista se’ns en va a resseguir el paisatge i el matollar ens amaga el rocam. Tot és pedra i matoll, espurnejat per algun grapat d’ullastres. I la mar ben a prop.
Quan el camí va girant a migdia, tot revoltant la Roca Roja, albirem sobre un llom una edificació rectangular. És un antic quarter de carrabiners situat en aquest punt estratègic per controlar el contraban (1). Més a migdia podem veure l’esvoranc de s’Entreforc, on s’ajunten els torrents de Lluc i del Gorg Blau per formar l’engorjat del Torrent de Pareis.
Travessem una paret termenal de pedra seca que s’allargassa fins prop del quarter i ja podem albirar les cases de la balma de Cosconar. Poc abans d’arribar-hi el camí aboca a un camí carreter. Si el seguíssim a mà dreta ens duria en poca estona al la font des Poll i al quarter.

  • (1) Pel que hem llegit, l’edifici fou una donació d’un conegut i acabalat estraperlista. I diuen les males llengües que servia sobretot per controlar… als carrabiners.

Cosconar (520m)
Grup de cases construïdes a l’aixopluc d’una balma que es conserven en bon estat. Solen estar habitades els caps de setmana.
Baixem per una pista apta per a vehicles que, primer vers sol ixent i desprès migdia va fent giragonses entre marjades d’olivar, amb exemplars antiquíssims. Creuem el torrent d’Alqueda per un pontarró i atenyem les cases de Son Llobera i Can Pontico.

Clot d’Albarca (324m).
Son Llobera i Can Ponticó son antigues cases restaurades, voltades de cuidats jardins. Desprès d’una tanca la pista és asfaltada. De la carena a migdia en destaca la gran creu que corona el Pujol de la Trobada, sobre mateix de Lluc.
Travessem el pla i fèrtil Clot d’Albarca vers migdia fins a l’alçada de la possessió homònima, que deixem a mà dreta, on la pista comença a fer llaçades per enfilar-se a Lluc. Podrem estalviar-nos-en algunes fent dreceres mes o menys evidents.
Entrem a Lluc per ponent, pel costat del torrent i la depuradora.

Powered by Wikiloc

El cim

Distància 16,5 km
Desnivell acumulat +903 -945 m
Nivell de dificultat difícil
Data 22 d’abril de 2012
Cartografia Ed. Alpina: Mallorca Tramuntana Nord (1:25000)

Variant, més difícil i menys concorreguda, per tal de coronar-ne el cim. La consideració de difícil li atorguem bàsicament per la desgrimpada del Pas de sa Paret, fàcil però exposada. L’ascensió al cim des de prop del Coll des Ases, així com el tram entre aquest i el Pas de sa Paret, es fa per camí fitat, però pedregós, sovint envaït de càrritx i poc definit. La resta, coincideix amb la volta al puig i no ofereix cap tipus de dificultat.
A diferència de la volta, en aquest cas, l’itinerari comença al portell d’accés a la finca de Mossa. Obviem ressenyar el tram entre aquest punt i el Coll des Ases, així com el de Cosconar a Lluc, per seguir exactament el mateix camí que la ressenya anterior.

Accés
A l’alçada del punt quilomètric 15.3 de la Ma-10, entre el coll de sa Batalla i Pollença, hi ha el portell d’accés a la possessió de Mossa. Comencem a caminar en aquets punt. Cal tenir-ho en compte a l’hora de comparar distàncies amb els altres itineraris.

Camí del Puig Roig (610m)
Abandonem el fàcil camí de la volta al Puig Roig per enfilar-nos per un rascler, guiats per fites, en direcció a un collet.
El camí, pedregós i embrollat per les carritxeres, és poc definit. Solament apareix fressat en alguns curts trams. Per no perdre’l ens cal estar ben atents a les fites. Aquesta serà la tònica de tota l’ascensió.
Passat el collet anem a flaquejar per la base d’unes parets que deixem a mà esquerra, sempre en direcció a ponent. Perdem una mica d’alçària, superem una graonada, on potser ens caldrà ajudar-nos amb les mans en algun punt, i continuem pel fons d’una torrentera seca en direcció a un altre collet a la base meridional del cim. Els darrers metres els guanyem sobre rascler.

Puig Roig (1003m)
Cim pedregós coronat per un vèrtex geodèsic. Hi podem albirar des de l’accidentada costa a les moles del puigs Caragoler, Tomir, Massanella i Major.
La Roca Roja a penes destaca darrere d’una collada. Guiats per fites, baixem vers migdia fins a un comellar i anem a passar l’ampla collada en direcció a llebeig (SW). Continuem davallant i enfilem de nou per guanyar el cim de la Roca Roja.

Roca Roja (843m)
També anomenada Penya Roja o Rotja, és una prominència a l’extrem sud-occidental del massís. Si bé limitada vers gregal, s’hi albira una panoràmica semblant a la del Puig Roig. Son especialment notables les vistes de s’Entreforc, amb els tres esvorancs excavats pels torrents de Lluc, Gorg Blau i Pareis.
Baixem del cim resseguint, sempre guiats per fites, uns tres-cents cinquanta metres propers al cingle (SW), que deixem a mà dreta, fins a l’alçada d’una paret termenal de pedra seca que puja des de prop del quarter de carrabiners. Al fil del cingle, localitzem una bretxa per la que comencem a davallar.

Pas de sa Paret (730m)
Els primers metres els davallem verticalment, per després fer-ho esbiaixadament cap a l’esquerra (en el sentit de la marxa) per una lleixa i continuar en direcció a la paret termenal. No és difícil, però hi ha alguns punts exposats. Hi ha senyals de pintura vermella.
Un cop sobre el mur, hi ha qui opta per resseguir-lo i qui baixa esbiaixadament. En qualsevol cas el pendent és molt accentuat i el trànsit incòmode per entremig de les carritxeres. Fins que atenyem el camí costaner de la volta el puig i que prenem a mà esquerra. Poc més enllà l’abandonem (opcional) per baixar a la font des Poll. Si no passem per la font, poc més enllà sortim al camí carreter.

Font des Poll (474m)
Situada sobre la cruïlla del camí que mena al quarter de carrabiners amb una torrentera. Ben condicionada i de déu generosa.
Camí carreter amunt atenyem les cases de Cosconar.


Powered by Wikiloc

El cim i el camí costaner

Distància 17,3 km
Desnivell acumulat 822 m
Nivell de dificultat difícil
Data 26 de març de 2017
Cartografia Ed. Alpina: Mallorca Tramuntana Nord (1:25000)

És una combinació dels dos itineraris anteriors. Partint de l’Àrea d’Esbarjo Menut II, fem camí comú amb aquests fins al Coll des Ases. Poc més enllà d’aquí seguim l’itinerari del cim, baixant per la Roca Roja i el Pas de sa Paret.
Quan trobem el camí de la volta el seguim a mà dreta, revoltant en el sentit de les busques tota la mola i, pel Pas d’en Segarra, anem a retrobar el Coll des Ases i desfem el Pas de ses Cases.
Com en el cas de la ressenya del cim, a consideració de difícil li atorguem bàsicament per la desgrimpada del Pas de sa Paret, fàcil però exposada.

Accés
A l’alçada del punt quilomètric 16 de la Ma-10, entre el coll de sa Batalla i Pollença, hi ha l’àrea d’esbarjo Menut II, on deixem el vehicle i comencem la caminada, seguint la carretera fins al portell d’accés a la possessió de Mossa.

Menut II (520m)
Sortim de l’àrea d’esbarjo i seguim la carretera a mà esquerra durant uns set-cents metres i escaig fins al portell d’accés a Mossa.
Obviem detallar l’itinerari entre aquest punt i el Pas de sa Paret per seguir idèntic camí que el que s’ha descrit en les dues ressenyes precedents (veure les entrades Mossa, Coll des Ases, Camí del Puig Roig, Puig Roig i Roca Roja)

Pas de sa Paret (730m)
Els primers metres els davallem verticalment, per després fer-ho esbiaixadament cap a l’esquerra (en el sentit de la marxa) per una lleixa i continuar en direcció a la paret termenal. No és difícil, però hi ha alguns punts exposats. Hi ha senyals de pintura vermella.
Un cop sobre el mur, hi ha qui opta per resseguir-lo i qui baixa esbiaixadament. En qualsevol cas el pendent és molt accentuat i el trànsit incòmode per entremig de les carritxeres. Fins que atenyem el camí costaner de la volta al puig.

Camí costaner (550m)
El prenem a mà dreta. Guanyem alçària progressivament per un tram farcit de càrritx, tant que és fàcil perdre el rastre del camí, malgrat ser molt fressat. Es fa difícil no ensopegar perquè la vista se’ns en va a resseguir el paisatge i el matollar ens amaga el rocam. Tot és pedra i matoll, amb la mar ben a prop.
Revoltem al peu de la Roca Roja amb unes vistes espectaculars sobre la costa de que sobresurten la Mola de can Palou, el Morro de sa Vaca i el Morrillo de Bordils, on hi albirem les restes de la Torre de Lluc. Travessem una segona paret termenal i, encara en moderat ascens, progressem paral·lels a la línia costanera. El Cingle Pla ens dóna accés al Pas d’en Segarra.

Pas d’en Segarra (700m)
O Pas de Sa Garra. És el punt on el camí, revoltant un contrafort que es despenja del cim, fa un gir de 90º (SE). Un petit esperó rocallós ens pot servir de mirador.
El camí ben definit, a trams empedrat i amb bons contraforts es fa més planer i fàcil de seguir. Ens apartem de la línia costanera pel marge esquerra (hidrogràfic) del torrent de s’Esmorcador.
Unes fites a mà dreta senyalen un dels corriols d’accés al Puig Roig. Més enllà trobem una balma que bé podria servir-nos d’aixopluc en cas de malt temps, amb un abeurador anomenat es Cocó de sa Bauma. Aviat retrobem el camí pel que ens hem enfilat al cim i desfem el camí d’anada davallant pel coll des Ases i el Pas de ses Cases.

Powered by Wikiloc

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDFÀlbums d’imatges

Puig Roig