Arxiu de la categoria: Difícil

Senda de les «Escaleretas»

Circular a l’entorn de la gorja del riu Vero 

Distància  6,8 km
Desnivell acumulat  495 m
Nivell de dificultat difícil
Data 5 de setembre de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Sierra y cañones de Guara (1:40000)
Recursos consultats Parque de la Sierra y los Cañones de Guara. 22 itinerarios a pié. Enrique Salamero. Editorial Prames. 84-87601-72-3 (itinerari 22)
  Lloc web «El periplo de AbQ» (mateix autor) El camino de las Escaleretas

En una orografia complexa com la de la serra de Guara, on sovint calia cercar l’aigua al fons dels barrancs i creuar-los per anar d’un poble a l’altre, la població havia teixit una xarxa de camins de bast per accedir a molins, cultius, ermites… semblant a qualsevol altre terra de «mala petja» com les nostrades Garrotxa o lo Port.
A Guara aquestes dificultats és veien agreujades per la profunditat i profusió dels seus barrancs i les èpoques de crescuda, quan aquells camins habituals restaven intransitables. La necessitat aguditza l’enginy a la recerca d’alternatives, sovint salvant cingles per vertiginosos viaranys. Així hi trobem senderes com la de «Pasolén», dels «Articazos», dels «Gradones», dels «Escallos» —que a lo Port en diríem Escarrissons— o el de les «Escaleretas», que ocupa aquesta ressenya, entre tantes altres.
La de les «Escaleretas», la feien servir els de Lecina (o Lezina) per anar a l’ermita de San Martín o a les feixes cultivades al seu rodal, a la «Faja Coscojuela» o al «Huerto Raso». Viaranys compartits amb pagesos i romeus per pescadors, caçadors, culleraires, tofonaires,…
El primer que va ressenyar-lo fou el muntanyenc i espeleòleg francès Pierre Minvielle, l’any 1966. Qui li va mostrar fou precisament un hortolà. Actualment aquelles feixes s’han repoblat de pineda o resten ermes. Però això indica que als anys 60 del segle passat encara es conreaven.
Segons Enrique Salamero el nom d’Escaleretas vindria donat pels troncs i escales que ajudaven a salvar algunes de les graonades i que ell mateix havia pogut observar a primeries dels anys 70 del segle passat.
El mateix Minvielle va publicar l’any 1968 una breu nota sobre pintures albirades a les balmes properes al camí. Les primeres de la zona de les que se’n té constància escrita. A partir d’aquí els estudiosos en varen localitzar moltes més.
Més de la meitat de les pintures rupestres de Guara es localitzen en balmes «covachos» de la zona on conflueixen els barrancs Basender, la Choca i Chimiachas amb el Vero. Amb una datació entre el mesolític i l’edat del bronze (5000 a 1500 anys aC).
Aquest itinerari circular permet visitar tres grups d’aquest abrics amb pintures rupestres: el del tossal de «Mallata» (cleda en aragonès), el de les Escaleretas i el de Lecina superior. Opcionalment podem allargar-lo fins al de Barfaluy. Cal dir però que totes les balmes que allotgen pintures estan protegides amb reixes que n’impedeixen la visibilitat. Totalment a Lecina superior, parcialment a Mallata.
Si bé la major part del recorregut el podem qualificar de fàcil, el tram dels «covachos de Gallinero» i «senda de las Escaleretas», l’hem de considerar difícil. Ens caldrà grimpar sovint. Els passos són fàcils i hi trobarem ajudes, com esglaons oportunament tallats a la roca i una sirga, però exposats, pel que no és recomanable amb mullena o per a persones poc habituades a trescar o fòbia a l’alçària. La bona notícia és que podem saltar-nos aquest tram per un camí alternatiu sense que l’excursió perdi interès.
A tenir en compte: ens caldrà creuar el riu a gual com a minin en tres ocasions. Generalment ho farem per punts on l’aigua no passarà dels genolls, però ocasionalment podria haver-hi més cabal.
Una alternativa més agosarada per a la que cal equipament i tècnica adequats és davallar pels barrancs de la Portiacha i de Cruciacha

Accés
Des d’Osca per la A-1229 o bé des de Balbastro per la A-1232, en direcció a Alquezra (Alquézar), sense que calgui arribar-hi. A la confluència d’ambdues (punts quilomètrics 15 i 19 respectivament) prenem la A-2205 (Ainsa a Colungo). Passat Colungo, deixem l’accés a Asque i, poc abans del punt quilomètric 18, l’aparcament de la Portiacha on podríem començar perfectament la ruta. Però anem més endavant, entre els punts quilomètrics 17 i 16, on hi ha l’aparcament del Cruciacha.

Aparcament del Cruciacha (695m)
Baixem fins a una bifurcació indicada Portiacha/Vero on anem a l’esquerra (SW) (retornarem pel ramal de la dreta) fins al barranc d’Argantin on podem albirar la gorja del riu i el molí de Lecina. Seguim pel marge dret del barranc (SE) fins a creuar-lo. Pugem (SW) fins a trobar un altre aparcament. Tot el tram és camí fàcil i fressat. La zona va veure’s afectada per un incendi l’agost del 2016.

Aparcament de la Portiacha/Mirador del Vero (670m)
Uns metres a ponent hi ha el mirador situat en un punt que ens permet admirar la gorja, els cingles corcats de balmes que l’envolten i els barrancs que hi conflueixen.
Del mateix aparcament surt un corriol (S) que baixa a la llera del barranc de la Portiacha, just a l’alçada de la primera graonada que té un salt de 26 metres.
Sortim de l’aparcament per una pista que s’enfila vers el S.

Punt de trobada (790m)
Bifurcació en T. Un penell i senyalització vertical ens indiquen que aquest és el punt de trobada amb el guia per a la visites a les coves. Seguint recte aniríem a la collada de San Caprás. Un altre penell ens il·lustra sobre els abrics de Mallata. Anem a l’esquerra (W).

Abrics de Mallata (790m)
A la bifurcació deixem al camí que baixa al Vero i l’ermita de San Martín de Lecina, per un altre indicat a mà dreta. Ens enfilem al tossal i, a uns dos-cents metres i escaig, trobem el primer abric «Mallata 1». Hi baixem per unes escales protegides per sòlides baranes. Poc més enllà hi ha el segon «Mallata B», també amb l’accés ben apariat.
Aquests abrics són a dues balmes de les nombroses que foraden el cingle on el tossal s’aboca, amb un desnivell de dos-cents metres, sobre el riu Vero. És, a més, un altre excel·lent mirador de la gorja del Vero i el barranc de la Choca.(1)
Retornem a la bifurcació i continuem a mà dreta per la pista deixant poc més enllà un ramal a mà esquerra. Quan acaba encetem un ombrívol i ben definit sender pel que baixem en direcció al riu al peu de cingle del tossal.
Pel camí podem albirar sobre els nostres caps les balmes que hem visitat i, un cop a la riba esquerra, el magnífic esvoranc de la cova de la Palomera, també coneguda com de Lucien Briet o la Mesquita.

Riu Vero (623m)
Diu que el nom li ve de «verdadero» dons a partir de la font de Lecina, prop de on hem començat, porta aigua qualsevol època de l’any.
Ara ens cal creuar-lo a gual i seguir uns metres amunt per l’altre riba on trobem un corriol a mà esquerra que, entremig de marjades i antigues feixes, ens mena a l’ermita.

Sant Martín de Lecina (640m)
O de la Choca, dons està situat al desguàs del barranc d’aquest nom. És una ermita rupestre d’origen romànic, reformada el segle XVII.
Era també, un punt de trobada dels habitants de la rodalia. Cada any s’hi celebrava un aplec el mes d’agost que no tenia data fixa dons depenia del cabal del riu.
Continuem riu amunt pel marge dret (hidrogràfic) i, quan fa una colzada, ens cal tornar a creuar-lo dues vegades més.

Huerto Raso (624m)
Així que hem creuat per tercera volta el riu sortim a una explanada, avui envaïda de matollar, on antigament hi havia horta.
El camí segueix pel costat del riu (1), però nosaltres prenem un tirany poc definit a mà esquerra apropant-nos al peu del cingle.
Enfilem esbiaixadament una falda rocallosa en la que quasi no ens cal ajudar-nos amb les mans i, seguint una lleixa també a mà esquerra, accedim a una canal (2) rosta i envaïda de vegetació. La remuntem per una llesca rocallosa prou dreta com per haver-nos d’ajudar amb la vegetació.
Sortim sota una balma quasi esfèrica amb una columna grisenca la dreta. Aquest pas l’haurem de superar més endavant. Ara anem a l’esquerra fins als abrics.
Aquest tram des del riu està fitat.

  • (1) Alternativa: si no volem pujar per la senda de les Escaleretas continuem per aquest camí pel marge dret del riu. Més amunt de la sortida del barranc Cruciacha (ens en adonarem per la gran sala amb volta i terra codolós, impossible de passar desapercebuda) en direcció al molí, trobarem un camí a mà esquerra que s’enfila a una ampla feixa que salva l’engorjat i mena al camí del Rotizo. Alternativament podem seguir pel riu però ens caldrà creuar-lo més vegades i enfilar-nos a una lleixa per una sirga.
  • (2) Dues opcions: podem pujar per la canal o prendre un tirany a mà esquerra fent un flanqueig i remuntant posteriorment fins a una graonada d’uns 3 ó 4 metres, que superem ajudats per un tronc. Un cop a dalt sortim al camí que puja per la canal. Abans de remuntar haurem observat un altre tirany que baixa. Probablement, dons no l’hem seguit, aquest sigui el que mena a l’ermita i, més avall, hi hauria el pas de les escales que donen nom al sender. Probablement en l’actualitat estigui perdut.

Més informació en aquest dibuix.

Abrics de Gallinero (715m)
Diverses balmes protegides amb reixes accessibles amb escales metàl·liques, sense passamà. A banda d’algun pas delicat entre una i l’altra, cal anar amb cura dons, en general, l’exposició és alta.
Retornem tot enfilant-nos a la cova esfèrica. Hi ha esglaons tallats a la roca, que és molt polida. Al fons de la balma hi ha un espit per si cal assegurar. Després flanquegem la columna grisenca. El pas és fàcil, però també exposat. Per una altra lleixa anem a retrobar la canal, més amunt del punt per on hem pujat abans.
Continuem uns metres amunt per dins la canal, som a la vertical de l’abric de Lecina superior, flaquegem de nou per una altra vira i travessem un finestral, també amb el terra esglaonat però polit, per sortir sobre una lleixa, estreta i exposada, protegida amb una sirga. Més enllà s’eixampla i seguim per un tram de bosquina, just sobre les balmes que acabem de visitar anomenada «Fajana Pera».
Camí amunt grimpem per superar un esperó i accedir a una altra lleixa passada la qual, ja per terreny fàcil, retornem a buscar la capçalera de la canal.

Abric de Lecina superior (784m)
Un penell al costat del camí i sòlides escales amb barana baixen a aquest abric que no ens permet albirar cap pintura des de l’exterior de la reixa.
Poc més amunt, trobem una bifurcació.

Selva de Lecina (800m)
Bifurcació indicada al bell mig d’un alzinar anomenat Selva de Lecina. El camí de l’esquerra mena als abrics de Barfaluy. Anem a la dreta, planerament (N) i passem pel costat d’una antiga carbonera.
Prou més enllà unes fites a mà dreta del camí ens indiquen el punt on baixar al barranc de Cruciacha. Un cop a la llera, generalment seca, trobem un camí que prové de Lecina. El seguim a mà dreta, per terreny fàcil fins a una bifurcació en Y.

Barranc de Cruciacha (728m)
És el tram final del Básender que aquí rep aquest nom. A la bifurcació pugem pel ramal de l’esquerra, sortint del barranc. Si continuéssim per la llera aviat trobaríem els primers ressalts.
Revoltem el tossal del Rotizo, paral·lels al barranc primer i al riu després.

Camí del Rotizo (685m)
Bifurcació indicada. Sortim al camí de bast de Lecina al molí i comencem a davallar fent un parell de bones llaçades.

Molí de Lecina (645m)
Ruïnes d’un edifici que conserva els murs però ja ha perdut la coberta. Poc més enllà, arrecerat al cingle, un altre edifici. Probablement l’habitatge del moliner.
Més amunt, seguint el rec del molí trobem la resclosa. Bell indret.
Reprenem al camí pel que hem vingut i, a la cruïlla, continuem paral·lels al riu fins a una edificació i un pontarró.

Estació d’aforament (645m)
Per mesurar el cabal. A l’altre marge, passat el pontarró, hi ha una bifurcació indicada. Per l’esquerra podem visitar la font de Lecina, la surgència que aporta cabal regular al riu. Anem a la dreta per retornar a l’aparcament que tenim just a sobre.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Guara: senda de les Escaleretas

Monteixo i Norís

Des de la Pleta dels Frares per l’Estany d’Aixeus

Distància 7,9 km
Desnivell acumulat 965 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 15 de juliol de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Pic de Norís i Monteixo amb els estanys d'Aixeus i el Salòria al fons vistos des de l'estany de BaborteEl Monteixo és el més alt i ponentí d’un cordal de cims que s’estén des del de Sanfonts a sol ixent, entre les conques de la Noguera de Vallferrera al nord i la de Tor a migdia. Aquesta situació, la seva alçària —2905 metres— i prominència, li confereixen el caràcter de talaia privilegiada del Pirineu Occidental català, veïna dels tres-mils del massís de la Pica d’Estats.
El seu vessant ponentí és suau i herbat, contràriament al llevantí, rost i pedregós. El cim s’acostuma a guanyar per tres itineraris, un pel nord i dos pel vessant ponentí. Per aquest cantó es parteix del mateix poble d’Àreu, seguint la Milla Vertical d’Àreu —antiga Cuita del Sol— i l’altre del Pont de Sorguen, per les Bordes i Barranc de Crusos. Són molt desnivellats —superen els 1600 metres— i, pel meu gust, monòtons.
El del vessant nord parteix de la Pleta dels Frares i a tocar l’estany d’Aixeus. És menys desnivellat i paisatgísticament més interessant. Per allargar-lo hi ha l’opció de visitar el veí Pic de Norís i recórrer la carena entra aquest i el Monteixo. És la ressenya que segueix, en el sentit de les busques, però també pot fer-se en sentit antihorari. En aquest cas tenim l’opció d’escurçar-lo baixant per una canal molt empinada, però ampla i franca.
Seguirem bàsicament l’itinerari que dibuixen els mapes, però al tram entre l’estany d’Aixeus, el Pic de Norís i el cim del Monteixo, no trobarem camí fressat, tan solament alguna fita escadussera per confirmar-nos que anem bé. Caldrà dons, guiar-nos pel nostre bon criteri. Trobarem alguns passos en els que ens caldrà ajudar-nos amb les mans, però són fàcils i poc exposats. Si el terreny presenta més dificultats que aquestes, cal recular dons haurem errat el camí.

Accés
Des del poble d’Àreu prenem l’estreta pista indicada a la Pica d’Estats i el Pla de Boet. A un quilòmetre, al Pont de Sorguen trobem una indicació pel Monteixo. És el camí que hi puja per les Bordes de Crusos.
Passem per l’aparcament de la Farga —no cal oblidar que som a la Vall Ferrera on les fargues deurien abundar— i pugem al Pla de la Selva, on deixem la pista —que segueix en direcció a l’aparcament del Pont de la Molinassa— per una altra a mà dreta que, en llargues llaçades, s’enfila a la Pleta dels Frares on hi ha l’aparcament d’Aixeus, amb capacitat per a una trentena de vehicles. Són 11 quilòmetres en total, el primer dels quals és pavimentat i la resta de terra.
L’estat d’aquests vials varia d’una temporada a l’altra, habitualment és precari però apte, amb precaució, per a tota mena de vehicles.

Pleta dels Frares (2024m)
Seguim els indicadors de l’itinerari d’Aixeus continuant (SE) la pista pel marge hidrogràfic esquerre del barranc homònim —més precària i amb circulació restringida— fins a la Font Mentidora on, d’una passera de fusta, parteix al camí al mirador de la Pica d’Estats (1) i la pista esdevé sender ben fressat. Canviem de marge, ens en separem deixant-lo a la dreta per tornar a creuar-lo de nou (S). Pendent entre suau i moderat.

Barranc d’Aixeus (2210m)
El torrent, a l’esquerra del camí, fa uns bonics salts i gorgs per salvar la graonada, vestigi de l’antiga morera glacial. L’estany queda just a sobre. El pendent augmenta considerablement fins que atenyem una mena de collet on, per la dreta, continua el camí directe al Monteixo, pel que retornarem.

Telenivòmetre (2408m)
Tal com indica el seu nom, serveix per informar telemàticament del gruix del mantell nival. Situat sobre un planell entre l’estanyol i l’estany d’Aixeus. El primer, més amunt, ens resta amagat. El segon podem veure’l enclotat a llevant. Des d’aquest punt podem albirar els dos cims que ens disposem a guanyar i l’itinerari que seguirem per fer-ho.
A partir d’aquí no hi ha camí fressat o senyalitzat. Sense baixar directament a la riba de l’estany, anem a travessar (N) el seu desguàs, propers a un estanyol que deixem a mà esquerra.

Estany d’Aixeus (2370m)
Aquest topònim d’origen èuscar provindria d’Exo-ibi «aigües d’Eixo» (Monteixo), o potser, eixe-be, passant a eixe-(u)e i perdent la e final, «sota la casa, sota la cabana».(2)
És el més accessible de la Vall Ferrera, situat a la cubeta glacial entre els pics de Norís i Monteixo, en una raconada de gran bellesa.
Un cop a l’altra riba, comencem a flanquejar esbiaixadament per guanyar la carena entre lo Sentinella i el Pic de Norís, alternant trams herbats amb altres de tartera. Un cop atenyem la carena solament cal pujar l’ampla pala que mena al cim.

Pic de Norís (2828m)
Tot i que és més baix, hi gaudirem d’una panoràmica molt semblant al seu veí Monteixo.
Davallem i continuem carenejant (E) superant els turons que ens separen del germà gran. Avencem pel vessant de migdia, ben propers al carener. El darrer dels turons el flanquegem per l’esquerra, en el sentit de la marxa, per un pendís fort i herbós. Un cop superat, sortim sobre un collet entre el turó i un contrafort o espatlla que davalla del cim.
Pel vessant de migdia albirem inequívocament una curta i estreta canal (2) per la que ens enfilem al contrafort i sortim al vessant nord. No continuem per aquest cantó, difícil i exposat, sinó que grimpem buscant de nou el de migdia i progressem, sempre propers al fil del crestall, fins al cim.

Monteixo (2905m)
Hi ha la hipòtesi que aquest topònim és una adaptació romànica de l’èuscar mendi-eixe «la cabana, la casa, de la muntanya» (2)
Tal com s’ha dit a la introducció és un mirador excel·lent. Resultaria prolix detallar tots els cims que s’hi atalaien. Com a referències més llunyanes a ponent albirem fins al massís de la Maladeta, al NW el Valièr, al NE el Tristaina, al SE al Cadí i al SW la Torreta de l’Orri.
Davallem (N) per camí ben fressat seguint el llom del carener que separa els vessants ponentí i llevantí. Primer en fort i pedregós pendent, després suaument i herbós.

Camí de les Bordes de Crusos (2727m)
El llom fa una colzada (NW) i, just abans de que el nostre camí torni a girar a nord, deixem a mà esquerra el que puja des del pont de Sorguen, per les Bordes i Barranc de Crusos.
Continuem baixant entre esquistos i herbei fins a retrobar al camí d’anada a l’alçada del telenivòmetre.

  • (1) Prescindible: tindrem vistes immillorables de la Pica durant bona part del nostre recorregut.
  • (2) Joan Coromines. «Onomasticon Cataloniae» Vol.II, p. 49 i 50.
  • (3) Precaució, especialment si es va en un grup nombrós, perquè el rocam d’aquest punt és força inestable.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDFItinerari sobre mapa de l'Editorial Alpina (Pica d'Estats/Mont-roig)

Powered by Wikiloc

Monteixo i Norís

Cresta de Juclà o Juclar

De l’Alt de Juclà al Pic de la Pala Sobre l’Estany

Distància 5,3 km
Desnivell acumulat 420 m
Nivell de dificultat Difícil (mireu-vos les notes següents)
Data 5 de juliol de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Andorra (1:40000)

Govern d’Andorra. Mapa topogràfic (1:25000)

Recursos consultats Silencio mineral

La Cresta de Juclà o Juclar és un cordal entre l’andorrana Vall d’Incles i l’occitana d’Aston. S’alça al bell mig d’una zona lacustre de les més boniques dels Pirineus, envoltada de cims amb molta personalitat com els d’Escobes o el de Rulhe.
És una de les més fàcils que poden fer-se a Andorra i disposa d’un bon refugi guardat de juny a setembre, al peu de la mateixa cresta.
Recórrer-la és un gaudi per a qualsevol muntanyenc, però implica passos d’escalada, material i experiència en aquest tipus de terreny. Malgrat això, podem renunciar-hi guanyant l’Alt de Juclar pel mateix camí, un itinerari senderista no pas fàcil. La contemplació de l’entorn des del cim compensa amb escreix l’esforç.

 Un garbuix toponímic
Els mapes francesos ressenyen el lloc com a «Joclar». Fins fa pocs anys tant als andorrans com als catalans se l’anomenava «Juclar», denominació que encara perdura a la majoria de rètols, ressenyes, al nom del refugi,… malgrat que darrerament ha passat a anomenar-se oficialment «Juclà».
A la topografia francesa la cresta s’anomena de Fontargenta. I a l’andorrana rep el nom d’Alt de Juclà (2544 m) una elevació situada a la part més ponentina del cordal que no és, ni de bon tros, la més elevada. Deixant anònims la resta de cims.
Els mapes de l’editorial Alpina destaquen cinc cims, de ponent a llevant: Punta Sud, Pic W (on la topografia andorrana hi situa l’Alt de Juclà), Alt de Juclà (2589m), pic E i Pic de la Pala Sobre l’Estany.
En aquesta ressenya hem respectat aquesta denominació perquè, a banda de que té prou tradició, és tal s’hi refereixen els coneixedors del lloc com, per exemple, el guarda del refugi.

 Consideració sobre el nivell de dificultat
Les ressenyes que catalogo com «alpinisme» ho son perquè es desenvolupen en ambient d’alta muntanya i/o amb passos esporàdics de grimpada i amb un cert grau d’exposició. Tot i que les pugui qualificar de difícils, en l’acotació alpinística estricta (sistema francès, IFAS) no passarien mai de PD (poc difícil).
En la mateixa escala aquest itinerari caldria qualificar-lo com a AD (bastant difícil): passos d’escalada en roca fins al III grau UIAA, no sostingut, i llargs trams de terreny exposat, malgrat que fàcils. Amb risc objectiu significatiu.

Accés
Sortim del refugi, creuem la presa i, sense camí definit, enfilem (NW) en direcció a un estanyol. En aquest tram trobem fites escadusseres que ens confirmen la bona direcció.
Passat l’estanyol creuem una tartera, pugem per una pala herbada i flanquegen fins a la base d’una canal molt evident, també herbada, coronada per un gran esperó a l’esquerra. Al primer tram el pendent és fort, però quan s’encaixona passa a fortíssim i ens cal ajudar-nos amb les mans a les roques laterals.
Guanyem la carena per un collet i el cim de l’Alt de Juclà, a mà dreta, per terreny més fàcil. Si pretenem enfilar-nos a l’esperó que guarda la sortida de la canal, a l’esquerra, ens caldrà superar una placa fàcil (III) però exposada.

La cresta. Acotació dels graus de dificultat d’escalada.
Per a aquesta part em remeto a la ressenya que el company Jose Bermudo, prou més experimentat que jo, publica al seu bloc Silencio mineral, amb algunes consideracions:

  • Al descens del Pic E, ell hi anota «destrepe II». Nosaltres vàrem rapelar. Hi ha instal·lació per fer-ho. Va ser el més llarg (25 m) en aprofitar la corda per salvar el darrer tram que és pot desgrimpar fàcilment.
  • En l’ascensió al Pic de la Pala Sobre l’Estany hi anota un passatge com a «flanqueo aéreo y espectacular, III, pitón». Suposem que el flanqueig és per l’esquerra en el sentit de la marxa (vessant nord, occità). Hem vist imatges d’una reunió equipada amb un pitó. Però a nosaltres ens va semblar menys exposat assolir la carena flanquejant per la dreta (vessant sud, andorrà)
  • El que es ressenya com a pic O, no és més que un esperó ponentí de l’Alt de Juclar, sense prou prominència com per tenir entitat pròpia.

Retorn
Flanquegem per terreny fàcil la falda ponentina del Pic de la Pala Sobre l’Estany, fins al coll que el separa del Negre de Juclà. Comencem a davallar sense perdre gaire cota, flaquejant ara per l’herbós vessant NE (rastres o indicis de corriol) per atènyer el peu del contrafort que es despenja directament del cim a la Collada de Juclà, on trobem un camí prou fressat, fitat i de bon fer pel que baixem.
No ens cal atènyer el coll estrictament, per on transita el camí entre el vessant andorrà i l’occità: fem drecera per un de transversal que abandonem a criteri per anar a buscar aquell principal.
Seguint aquest camí, ben senyalitzat (groc) i fressat, creuem la llesca de terra que separa els estanys Primer i Segon de Juclà, flaquegem per la riba meridional del Primer creuant alguns tarters i retornem al refugi.

Material
Portàvem corda de 50, joc d’encastadors passius i de lleves «friends», cintes i cordinos. Solament ens va caldre un encastador petit al primer esperó i, a banda dels ràpels, vàrem posar la corda en aquest punt i al flanqueig esmentat del Pic de la Pala. La resta la vàrem fer progressant en lliure, sempre per la carena sense esquivar cap ressalt, excepte els blocs granítics.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Cresta de Juclà

Es Puig Roig

Tres itineraris pel mateix paratge: el Puig Roig, un cim de poc més de mil metres envoltat de cingles, a la marina de Lluc.
El més «clàssic» i concorregut és el que l’envolta sense ascendir-hi. Però, tanmateix, és prou interessant per bé que més difícil, el que hi fa cim. La major part del camí és comuna. Una alternativa dons, és combinar-los. Les tres ressenyes que segueixen van en aquest ordre.
Les vistes de la costa nord, retallades per un rosari de «morros», cales i penya-segats, ja justifiquen per sí sol l’excursió. Però hi ha mes: el camí guanyat al cingle, el pas pel fèrtil Clot d’Albarca, la vista a vol d’ocell sobre l’impressionant esvoranc de s’Entreforc, on s’ajunten el torrent de Lluc amb el del Gorg Blau, buscant la sortida al mar pel de Pareis. I tots aquests paratges envoltats de les moles del Tomir, el Puig de Massanella i el Major, com a teló de fons. Són al·licients que val la pena assaborir.
Camins i racons avesats al personal amb pes a l’esquena: ahir contrabandistes i pescadors, avui excursionistes.
A tenir en compte: cal passar per la possessió de Mossa i la propietat solament permet fer-ho en diumenge.

Accés
És habitual iniciar al recorregut al portell d’accés a la possessió de Mossa, al punt quilomètric 15,3 de la Ma-10 entre Pollença i Sóller, i acabar-lo a Lluc. Però afegint-hi quatre quilòmetres més, el podem fer circular.

La volta

Distància 20,6 km
Desnivell acumulat 638 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 15 de maig de 2005
Cartografia Ed. Alpina: Mallorca Tramuntana Nord (1:25000)

És l’itinerari més conegut, realitzat per centenars de senderistes. No ofereix cap mena de dificultat a banda de la seva llargària, que podem reduir si disposem de transport entre Lluc i l’accés a la finca de Mossa.

Accés
És habitual iniciar al recorregut al portell d’accés a la possessió de Mossa, al punt quilomètric 15,3 de la Ma-10 entre Pollença i Sóller, i acabar-lo a Lluc. Però afegint-hi quatre quilòmetres més, el podem fer circular. Una altra opció, tota vegada que l’aparcament prop del portell és difícil: començar des de la l’àrea d’esbarjo Menut II, a l’alçada de punt quilomètric 16.

Lluc (475m)
Partim de davant mateix de la façana del santuari passant por sota dels porxos en direcció a sol ixent fins al camp de futbol i la zona habilitada per acampada, on prenem (N) un camí carreter.
A la bifurcació (indicada) prenem el ramal de l’esquerra, en direcció a Es Pixarells, fins a l’àrea recreativa Manut II on sortim a la carretera i la seguim a mà esquerra durant un quilòmetre i mig fins al portell d’accés a la possessió de Mossa. És obert els diumenges i hi ha guarda. Solament es permet el pas aquest dia de la setmana.

Mossa (510m)
Passada la tanca, per un camí ample, entremig de sementers sustentats per llargues i sòlides galeres, ens adrecem a les cases de Mossa on, abans d’arribar-hi pugem a mà dreta, travessem un portell i enfilem un camí esglaonat fins la part posterior (hi ha rètols indicadors).
Entrem a l’alzinar i seguim un ben fressat camí de bast que marxa en direcció nord, en moderat pendent. Desprès gira a ponent, enfilant-se més fort. És el Pas de ses Cases. Guanyat a la roca i amb contraforts de pedra en sec, salva un penya-segat de considerable alçària, però és prou ampli com per no suposar cap mena de problema. Una bona mostra d’enginyeria rural, obra dels mestres margers. Hem llegit a toponimiamallorca.net que fou construït el segle XIX per comunicar Mossa amb Cosconar, davant el bloqueig que havia imposat el propietari de sa Plana a la via tradicional pel coster de migjorn.

Coll des Ases (625m)
Entre els puigs Roig i Caragoler de Femenia, ja hi podem albirar el mar. Dos-cents cinquanta metres més enllà, quan el camí gira a N, unes fites a mà esquerra ens senyalen un corriol d’accés al Puig Roig. El camí, empedrat a trossos, és fa més planer però pedregós i va prenent direcció a mestral (NW) pel marge esquerre (hidrogràfic) del Torrent de s’Esmorcador. A mà esquerra trobem una balma que podria servir per aixoplugar-nos en cas de malt temps, amb un abeurador conegut com es Cocó de sa Bauma. Encara més enllà, altre fites senyalen un segon corriol d’accés al cim.

Pas d’en Segarra (700m)
O Pas de Sa Garra. És el punt on el camí, revoltant un contrafort que es despenja del cim, fa un gir de 90º vers garbí (SW). Un petit esperó rocallós ens pot servir de mirador. Davant nostre s’obre, a dreta i esquerra, un rosari de puntes o morros, cales i penya-segats. El més vistent és el Morro de Sa Vaca. També hi albirem torres de guaita, com la de Lluc i, més enllà, la de sa Mola de Tuent, construïdes per advertir dels atacs de la pirateria.
Aviat comencem a perdre alçària progressivament, per un camí farcit de càrritx. Es fa difícil no ensopegar perquè la vista se’ns en va a resseguir el paisatge i el matollar ens amaga el rocam. Tot és pedra i matoll, espurnejat per algun grapat d’ullastres. I la mar ben a prop.
Quan el camí va girant a migdia, tot revoltant la Roca Roja, albirem sobre un llom una edificació rectangular. És un antic quarter de carrabiners situat en aquest punt estratègic per controlar el contraban (1). Més a migdia podem veure l’esvoranc de s’Entreforc, on s’ajunten els torrents de Lluc i del Gorg Blau per formar l’engorjat del Torrent de Pareis.
Travessem una paret termenal de pedra seca que s’allargassa fins prop del quarter i ja podem albirar les cases de la balma de Cosconar. Poc abans d’arribar-hi el camí aboca a un camí carreter. Si el seguíssim a mà dreta ens duria en poca estona al la font des Poll i al quarter.

  • (1) Pel que hem llegit, l’edifici fou una donació d’un conegut i acabalat estraperlista. I diuen les males llengües que servia sobretot per controlar… als carrabiners.

Cosconar (520m)
Grup de cases construïdes a l’aixopluc d’una balma que es conserven en bon estat. Solen estar habitades els caps de setmana.
Baixem per una pista apta per a vehicles que, primer vers sol ixent i desprès migdia va fent giragonses entre marjades d’olivar, amb exemplars antiquíssims. Creuem el torrent d’Alqueda per un pontarró i atenyem les cases de Son Llobera i Can Pontico.

Clot d’Albarca (324m).
Son Llobera i Can Ponticó son antigues cases restaurades, voltades de cuidats jardins. Desprès d’una tanca la pista és asfaltada. De la carena a migdia en destaca la gran creu que corona el Pujol de la Trobada, sobre mateix de Lluc.
Travessem el pla i fèrtil Clot d’Albarca vers migdia fins a l’alçada de la possessió homònima, que deixem a mà dreta, on la pista comença a fer llaçades per enfilar-se a Lluc. Podrem estalviar-nos-en algunes fent dreceres mes o menys evidents.
Entrem a Lluc per ponent, pel costat del torrent i la depuradora.

Powered by Wikiloc

El cim

Distància 16,5 km
Desnivell acumulat +903 -945 m
Nivell de dificultat difícil
Data 22 d’abril de 2012
Cartografia Ed. Alpina: Mallorca Tramuntana Nord (1:25000)

Variant, més difícil i menys concorreguda, per tal de coronar-ne el cim. La consideració de difícil li atorguem bàsicament per la desgrimpada del Pas de sa Paret, fàcil però exposada. L’ascensió al cim des de prop del Coll des Ases, així com el tram entre aquest i el Pas de sa Paret, es fa per camí fitat, però pedregós, sovint envaït de càrritx i poc definit. La resta, coincideix amb la volta al puig i no ofereix cap tipus de dificultat.
A diferència de la volta, en aquest cas, l’itinerari comença al portell d’accés a la finca de Mossa. Obviem ressenyar el tram entre aquest punt i el Coll des Ases, així com el de Cosconar a Lluc, per seguir exactament el mateix camí que la ressenya anterior.

Accés
A l’alçada del punt quilomètric 15.3 de la Ma-10, entre el coll de sa Batalla i Pollença, hi ha el portell d’accés a la possessió de Mossa. Comencem a caminar en aquets punt. Cal tenir-ho en compte a l’hora de comparar distàncies amb els altres itineraris.

Camí del Puig Roig (610m)
Abandonem el fàcil camí de la volta al Puig Roig per enfilar-nos per un rascler, guiats per fites, en direcció a un collet.
El camí, pedregós i embrollat per les carritxeres, és poc definit. Solament apareix fressat en alguns curts trams. Per no perdre’l ens cal estar ben atents a les fites. Aquesta serà la tònica de tota l’ascensió.
Passat el collet anem a flaquejar per la base d’unes parets que deixem a mà esquerra, sempre en direcció a ponent. Perdem una mica d’alçària, superem una graonada, on potser ens caldrà ajudar-nos amb les mans en algun punt, i continuem pel fons d’una torrentera seca en direcció a un altre collet a la base meridional del cim. Els darrers metres els guanyem sobre rascler.

Puig Roig (1003m)
Cim pedregós coronat per un vèrtex geodèsic. Hi podem albirar des de l’accidentada costa a les moles del puigs Caragoler, Tomir, Massanella i Major.
La Roca Roja a penes destaca darrere d’una collada. Guiats per fites, baixem vers migdia fins a un comellar i anem a passar l’ampla collada en direcció a llebeig (SW). Continuem davallant i enfilem de nou per guanyar el cim de la Roca Roja.

Roca Roja (843m)
També anomenada Penya Roja o Rotja, és una prominència a l’extrem sud-occidental del massís. Si bé limitada vers gregal, s’hi albira una panoràmica semblant a la del Puig Roig. Son especialment notables les vistes de s’Entreforc, amb els tres esvorancs excavats pels torrents de Lluc, Gorg Blau i Pareis.
Baixem del cim resseguint, sempre guiats per fites, uns tres-cents cinquanta metres propers al cingle (SW), que deixem a mà dreta, fins a l’alçada d’una paret termenal de pedra seca que puja des de prop del quarter de carrabiners. Al fil del cingle, localitzem una bretxa per la que comencem a davallar.

Pas de sa Paret (730m)
Els primers metres els davallem verticalment, per després fer-ho esbiaixadament cap a l’esquerra (en el sentit de la marxa) per una lleixa i continuar en direcció a la paret termenal. No és difícil, però hi ha alguns punts exposats. Hi ha senyals de pintura vermella.
Un cop sobre el mur, hi ha qui opta per resseguir-lo i qui baixa esbiaixadament. En qualsevol cas el pendent és molt accentuat i el trànsit incòmode per entremig de les carritxeres. Fins que atenyem el camí costaner de la volta el puig i que prenem a mà esquerra. Poc més enllà l’abandonem (opcional) per baixar a la font des Poll. Si no passem per la font, poc més enllà sortim al camí carreter.

Font des Poll (474m)
Situada sobre la cruïlla del camí que mena al quarter de carrabiners amb una torrentera. Ben condicionada i de déu generosa.
Camí carreter amunt atenyem les cases de Cosconar.


Powered by Wikiloc

El cim i el camí costaner

Distància 17,3 km
Desnivell acumulat 822 m
Nivell de dificultat difícil
Data 26 de març de 2017
Cartografia Ed. Alpina: Mallorca Tramuntana Nord (1:25000)

És una combinació dels dos itineraris anteriors. Partint de l’Àrea d’Esbarjo Menut II, fem camí comú amb aquests fins al Coll des Ases. Poc més enllà d’aquí seguim l’itinerari del cim, baixant per la Roca Roja i el Pas de sa Paret.
Quan trobem el camí de la volta el seguim a mà dreta, revoltant en el sentit de les busques tota la mola i, pel Pas d’en Segarra, anem a retrobar el Coll des Ases i desfem el Pas de ses Cases.
Com en el cas de la ressenya del cim, a consideració de difícil li atorguem bàsicament per la desgrimpada del Pas de sa Paret, fàcil però exposada.

Accés
A l’alçada del punt quilomètric 16 de la Ma-10, entre el coll de sa Batalla i Pollença, hi ha l’àrea d’esbarjo Menut II, on deixem el vehicle i comencem la caminada, seguint la carretera fins al portell d’accés a la possessió de Mossa.

Menut II (520m)
Sortim de l’àrea d’esbarjo i seguim la carretera a mà esquerra durant uns set-cents metres i escaig fins al portell d’accés a Mossa.
Obviem detallar l’itinerari entre aquest punt i el Pas de sa Paret per seguir idèntic camí que el que s’ha descrit en les dues ressenyes precedents (veure les entrades Mossa, Coll des Ases, Camí del Puig Roig, Puig Roig i Roca Roja)

Pas de sa Paret (730m)
Els primers metres els davallem verticalment, per després fer-ho esbiaixadament cap a l’esquerra (en el sentit de la marxa) per una lleixa i continuar en direcció a la paret termenal. No és difícil, però hi ha alguns punts exposats. Hi ha senyals de pintura vermella.
Un cop sobre el mur, hi ha qui opta per resseguir-lo i qui baixa esbiaixadament. En qualsevol cas el pendent és molt accentuat i el trànsit incòmode per entremig de les carritxeres. Fins que atenyem el camí costaner de la volta al puig.

Camí costaner (550m)
El prenem a mà dreta. Guanyem alçària progressivament per un tram farcit de càrritx, tant que és fàcil perdre el rastre del camí, malgrat ser molt fressat. Es fa difícil no ensopegar perquè la vista se’ns en va a resseguir el paisatge i el matollar ens amaga el rocam. Tot és pedra i matoll, amb la mar ben a prop.
Revoltem al peu de la Roca Roja amb unes vistes espectaculars sobre la costa de que sobresurten la Mola de can Palou, el Morro de sa Vaca i el Morrillo de Bordils, on hi albirem les restes de la Torre de Lluc. Travessem una segona paret termenal i, encara en moderat ascens, progressem paral·lels a la línia costanera. El Cingle Pla ens dóna accés al Pas d’en Segarra.

Pas d’en Segarra (700m)
O Pas de Sa Garra. És el punt on el camí, revoltant un contrafort que es despenja del cim, fa un gir de 90º (SE). Un petit esperó rocallós ens pot servir de mirador.
El camí ben definit, a trams empedrat i amb bons contraforts es fa més planer i fàcil de seguir. Ens apartem de la línia costanera pel marge esquerra (hidrogràfic) del torrent de s’Esmorcador.
Unes fites a mà dreta senyalen un dels corriols d’accés al Puig Roig. Més enllà trobem una balma que bé podria servir-nos d’aixopluc en cas de malt temps, amb un abeurador anomenat es Cocó de sa Bauma. Aviat retrobem el camí pel que ens hem enfilat al cim i desfem el camí d’anada davallant pel coll des Ases i el Pas de ses Cases.

Powered by Wikiloc

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDFÀlbums d’imatges

Puig Roig

Puig Tomir

Des de Menut pel pas d’en Diable i retorn pel de Binifaldó

Distància 12,5 km
Desnivell acumulat 888 m
Nivell de dificultat difícil
Data 25 de març de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Mallorca/Tramuntana Nord (1:25000)

Entre Pollença i Lluc s’alça l’allargassada mola del Puig Tomir. Els camins més habituals per pujar-hi son cinc: tres per llevant i dos per ponent. Els de llevant conflueixen —o quasi— al coll de Fartàrix. Els de ponent ho fan pel pas de sa Paret o pel de Binifaldó, també conegut com del cable.
L’itinerari que ressenyem és un dels clàssics. Comporta una moderada dificultat —fàcils passos de grimpada— que no ha de suposar un problema a gent avesada a trescar. Desaconsellable però, en cas de mullena o perill de pluja.
Transcorre en bona part per tres finques públiques: Menut, Binifaldó i Míner Gran.

Accés
A l’alçada del punt quilomètric 16 de la Ma-10, entre el coll de sa Batalla i Pollença, hi ha l’àrea d’esbarjo Menut II, on deixem el vehicle i comencem la caminada.

Menut II (520m)
Sortim de l’àrea d’esbarjo i creuem la carretera. A l’altra vora un portell dóna accés a una pista que seguim (E) per l’itinerari 6 (rètol indicador) fins al refugi.

Refugi de la coma de Binifaldó (513m)
Antic aixopluc per a pagesos i estris, reaprofitat per refugi. És un equipament ben condicionat, no guardat, que depèn de l’IBANAT. Disposa d’una font de mina a la vora.
A la bifurcació anem a l’esquerra, pel ramal de pista que passa per davant del refugi. El seguim fins a sortir a la carretera vella de Lluc a Pollença, per on passa el GR 221, Ruta de la Pedra en Sec, que prenem a mà esquerra, planerament.

Partió Binifaldó-Munanya (586m)
Un portell senyala el termenal entre les finques de Binifaldó i Muntanya. A à dreta la paret mitgera s’enfila fins al peu del cingle. Paral·lel hi puja un dels accessos més curts al Tomir: el del pas de sa Paret.
Continuem en baixada per la carretera vella i, seguint els senyals del GR, la deixem per encetar un tram de l’antic camí ral. La retrobem passada la font de Muntanya, ben condicionada i de déu generosa. Quan fa una calzada per superar una torrentera, una balma a mà dreta ens serveix de referència per l’inici del sender al pas d’en Diable.

Sender al pas d’en Diable, o del Diable (419m)
Unes fites a mà dreta senyalen un poc definit corriol que s’enfila (S) rost entre l’alzinar. Seria fàcil de perdre’l però les fites, molt sovintejades, no deixen marge al dubte.
Quan sortim del bosc alternem trams de rosseguera (tartera) amb altres de carritxeres, sempre en pendent fort i sostingut, flanquejant el cingle en sentit SE, mentre anem guanyant perspectiva.
Dues agulles, talment com banyes, (deu venir d’aquí el nom?) assenyalen el pas, uns metres per sobre, en una lleixa acanalada i inclinada. Abans d’acanalar-se presenta certa exposició, que obliga a transitar-hi amb cura. En aquest punt ens caldrà ajudar-nos de les mans per progressar.
Superat el pas aviat assolim la carena on girem 90º a la dreta (SW). Si el tram del pas era prou fressat, aquí entre el rascler, el camí es perd i les fites són més escadusseres. Mantenim aquesta direcció fins a sortir sobre el camí dels nevaters, ben margenat i definit, que puja del coll de Fartàrix. El seguim a mà dreta.

Casa de sa neu del Tomir (1040m)
Llargues fileres de parets, que deurien servar la neu de les ventades, envolten una cavitat natural, sobrealçada amb murs de pedra seca. El cim és a tocar, pujant vers ponent.

Puig Tomir (1104m)
Coronat per un vèrtex geodèsic, té un avenc —sembla que de poc recorregut— al cim. Excel·lent talaia que ens procura una perspectiva de 360º.
Davallem seguint un camí molt fressat (SW). Deixem a mà dreta el sender del pas de sa Paret i anem a passar entre dos pujols.

Pas de Binifaldó o del cable (960m)
Unes grapes i uns trams de cadena, on abans hi havia un cable, ens ajuden a superar una graonada. A partir d’aquí el camí torna a ser ben rost. Baixem per una canal que deixem abans de la rosseguera, per un collet a mà esquerra. Continuem per una altra canal, davallant en direcció a una rosseguera més gran que voregem (1). En aquest tram el camí és senyalitzat amb estaques. Entrem de nou a l’alzinar i, entre llaçades, sortim sobre el coll.

  • (1) Per tal de preservar-la no és convenient transitar pel pedregar.

Coll des Pedregueret (660m)
Hi retrobem la carretera vella de Lluc a Pollença i el GR. Hi ha el portell d’accés a l’embotelladora de Binifaldó. Anem a la dreta i passem prop de la font homònima, que trobem seca. Més enllà atenyem les cases.

Cases de Binifaldó (600m)
Possessió al peu del Tomir, envoltada d’alzinar i sementers. Etimològicament el nom ve de l’àrab Beni Haldun/fills de Haldun, tal com figura al Llibre del Repartiment, el lloc on existia una alqueria musulmana. Al segle XVII, juntament amb la veïna Menut, fou llegada al santuari de Lluc. Expropiades el XIX, passaren al patrimoni de l’estat. Actualment pertanyen a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.
Continuem pel GR (N) i, havent passat la monumental alzina d’en Pere, retrobem al camí d’anada que desfem fins a Menut.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Àlbum d’imatges
Puig Tomir

Cap de Creus

Resseguint paratges del Mar d’Amunt

Distància 14,3 km
Desnivell acumulat 503 m
Nivell de dificultat difícil
Data 3 de gener de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Cap de Creus (1:25000)

Itinerari pel sector més ponentí del Cap de Creus, resseguint part de la costa del Mar d’Amunt. La metamorfosi a que han estat sotmeses les roques d’aquesta costa i el seu diferent origen, han creat un paisatge únic, com d’un altre món, que pren especial rellevància al Paratge de Tudela.
L’acció conjunta de la tramuntana, els envits de l’aigua i la salabror, ha generat una costa retallada on l’erosió diferencial de les roques ha conferit, en algunes d’elles, siluetes ben capricioses.
El retorn per l’interior contrasta amb l’anada. Paratges austers, on solament el matollar planta cara a una meteorologia severa i el càdec és el rei. Per això probablement sigui la primavera la millor època per realitzar aquest itinerari.
Sorprèn també la impermeabilitat del terreny. Als recs (torrenteres) malgrat el seu escàs recorregut, l’aigua hi brolla i salta cap a les cales. O s’embassa com al Pla dels Estanyets.
Si bé la major part de l’itinerari transcorre per camins fàcils, el tram ran de la línia costanera, seguint cales i puntes, amb algunes grimpades fàcils però obligades, fa que l’haguem de qualificar de difícil. Totalment desaconsellable en cas de tramuntanada.

Accés
Al Cap de Creus s’hi accedeix des de Cadaqués per una estreta carretera enquitranada.
L’itinerari comença als espais destinats a aparcament que hi ha prop del far. Però podem escurçar-lo si comencem al de Tudela, i estalviar-nos un bon tram de quitrà. En aquest cas cal informar-se prèviament, perquè no sempre és obert.

Far del Cap de Creus (63m)
Tornem enrere un quilòmetre per la carretera d’accés fins a localitzar un sender a mà dreta, senyalitzat en direcció a Culip i el Paratge de Tudela (itinerari 17 dels del Parc) i baixem a la cala.

Cala Culip (0m)
Hi ha una barraca de pescadors en bon estat. Pugem per uns esglaons darrera l’edifici. Sortim sobre l’embarcador i seguim l’ample camí pavimentat que mena al Paratge de Tudela, que travessem d’est a oest. En un marcat revolt a l’esquerra, l’abandonem per un camí a mà dreta, guardat per passamans baixos, i ens enfilem a la punta de Pamperris.

Punta de Pamperris (32m)
Bon mirador tant d’aquest sector de la costa com del paratge. Retornem a la pista pavimentada i poc més enllà prenem un altre camí. Esglaonat i protegit amb baranes, baixa a la cala d’Agulles.

Cala d’Agulles (0m)
Continuem per un camí que s’enfila pel marge hidrogràfic dret del rec (torrent). Trobem un petit embassament i poc més amunt passem ben a prop de l’aparcament del Paratge de Tudela.
Encara més amunt, trobem un segon embassament. Creuem a l’altre marge per sobre la presa (hi ha baranes) i ens enfilem pel camí que mena a la carretera d’accés, a l’alçada del Coll de ses Portes.
Ja propers a la carretera, sortim sobre una pista i la prenem a mà dreta, en baixada. Quan acaba, seguim un camí ben fressat a mà esquerra que ens deixa a la pista paral·lela, camí de Cala Portaló. La seguim a mà dreta.
A l’alçada del rec de les Roques Blanques, fa l’efecte que la pista s’hagi ensulsiat. Però segueix poc més enllà i acaba just davant del rec de ses Culasses. Per terreny inestable i pedregós baixem a la cala.

Cala Portaló (0m)
Hi desguassen dos recs. El ja esmentat de Roques Blanques, que ho fa des migdia i el de Portaló, des de ponent. Seguim uns pocs metres aquest darrer, pel marge hidrogràfic esquerre, fins a localitzar unes fites i senyals de pintura grocs. Grimpem per un corriol poc definit, guiats per les fites i els senyals, revoltant a la dreta per sobre la cala (1). Més amunt el camí es defineix millor i les fites, sovintejades, ens ajuden a seguir-lo.
Baixem pel llit d’una torrentera fins prop de la línia costanera, ja a cala Galladera, i la resseguim. En aquest tram ens cal guiar-nos més pel sentit comú que per les escadusseres fites i senyals de pintura. Més que guiar-nos serveixen per confirmar que anem bé. Ens cal ajudar-nos amb les mans en més d’un punt.

  • (1) Hi ha un altre camí a l’esquerra que segueix paral·lel i per sobre el rec uns setanta metres. Després d’una colzada continua paral·lel al nostre fins que, passada una barraca, s’hi ajunta.

Cala Galladera (0m)
A l’altre marge del rec surt un camí ben fressat i costerut pel que ens enfilem fins a sortir de la cala. Un cop a dalt, continuem el camí, senyalitzat amb pintura blava.
Trobem tres bifurcacions a mà dreta. Els dos camins primers s’ajunten ben aviat i tots tres menen a cala Prona. De forma que si volem allargar l’itinerari visitant aquella cala, podem fer-ho marxant per qualsevol dels dos primers i retornant pel tercer.
Quan el camí s’eixampla, aviat som al Prat d’en Romaguera i sortim sobre la pista per on transcorre el GR 11.

Prat d’en Romaguera (125m)
Prenem la pista i el GR a mà esquerra. Passem pel costat de les ruïnes del mas dels Rabassers de Dalt i davallem fins al dels Rabassers de Baix, aquest en bon estat.

Mas dels Rabassers de Baix (74m)
Hi ha indicadors. Deixem la pista tot seguint el GR per camí ben fressat i senyalitzat. Marxem paral·lels a la carretera d’accés, la creuem i hi passem a tocar més endavant. Poc més enllà del Prat dels Estanyets, la seguim fins al punt d’inici.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Cap de Creus

Collegats-Queralt

De la Font de la Figuereta als Rocs de Queralt per Sant Pere de les Maleses

Distància 11,7 km
Desnivell acumulat 606 m
Nivell de dificultat difícil
Data 2 de desembre de 2016
Cartografia Editorial Piolet. Boumort oest (1:20000)
Itineraris de Collegats Full informatiu de l’Ajuntament de la Pobla de Segur.

La Noguera Pallaresa s’obre pas del Pallars Sobirà al Jussà entre les serres de Peracalç i del Boumort, formant l’engorjat de Collegats: cinc quilòmetres de llargària i cinc-cents metres de desnivell entre els punts més alts i la llera del riu.

Fins al segle XVII, quan es va obrir el camí de bast que el travessava, i el XIX amb la carretera, era una barrera que, llevat dels raiers, obligava a grans marrades a qui pretenia franquejar-la. Malgrat això, no era pas un territori inhòspit: pobles, masos, esglésies, convents i camins que els enllaçaven, repartits per lues dues ribes, de nord a sud.

L’itinerari que ressenyem recorre alguns d’aquests camins i llogarets a l’entorn dels Rocs de Queralt, una formació de conglomerat al marge dret del congost, ric en òxid de ferro que li confereix una característica tonalitat vermellosa.

És un itinerari difícil perquè, a banda de camins tradicionals, transcorre per llaus (barrancs) i una canal que, malgrat estar ben equipats, poden presentar dificultats als no avesats a trescar per muntanya. Tanmateix us expliquem com esquivar fàcilment aquests obstacles, tot escurçant notablement la ruta, sense que perdi el seu interès.

Accés

Entre els punts quilomètrics 301 i 302 de la N-260, entre la Pobla de Segur i Gerri de la Sal, al Congost de Collegats, hi ha l’àrea de pícnic de la font de la Figuereta, al marge dret de la Noguera Pallaresa, on comença i acaba aquest itinerari.

Àrea de la font de la Figuereta (542m)

Hi ha penells informatius de l’itinerari a Sant Pere de les Maleses, que seguirem parcialment. Marxem per un ben condicionat camí pel voral de la carretera, en direcció a Sort (N) esquivant el túnel de Sant Pere per la carretera vella.

Passem pel Pas Estret, on hi havia el Pont Cabrer o del Forat dels Cornuts, per on passava el camí de bast que travessava el congost (1). Poc més enllà, a l’altre marge, podem albirar l’esvoranc del barranc de l’Infern. Tres-cents metres més amunt de la boca nord del túnel, trobem l’inici del camí.

Camí de la cova de la Serpent (550m)

A l’altre marge de la carretera hi ha un penell i indicadors. Hi comença un camí ben fressat i senyalitzat amb pintura groga que s’enfila en fort pendent. Aquests senyals ens guiaran tot l’itinerari. Després d’unes llaçades sortim sobre un collet on hi ha una torre d’una línia d’alta tensió (2).

Continuem per una ampla lleixa amb bones vistes sobre el congost. Quan s’estreny i sembla de difícil continuïtat ens cal descendir, a l’esquerra per una canal, a una lleixa inferior.

Cova de la Serpent (670m)

Cova d’uns 26 metres de fondària, sense pràcticament desnivell. L’entrada ha estat obrada, probablement per aprofitar-la com aixopluc (3).

Continuem planerament fins a un altre collet on, revoltant lo Serrat Gros, comencem a davallar fins al barranc.

Barranc de Sant Pere (612m)

El creuem a gual i continuem pel marge dret (hidrogràfic), recuperant alçària. Aviat el camí es bifurca.

Camí de Gramuntill (640m)

Bifurcació indicada. Si retronem aquí després de visitar el monestir i continuem recte, anirem a sortir al peu del Serrat d’Ansal, des de on podem baixar a la font de la Figuereta (4).

Per visitar Sant Pere anem a la dreta, creuem de nou el barranc i, seguint uns metres torrent avall pel marge esquerre, atenyem la balma on hi ha les ruïnes del monestir.

Sant Pere de les Maleses (646m)

Encabit a l’aixopluc d’una balma, aquest cenobi benedictí està documentat d’ençà l’any 868. Els comptes de Pallars Jussà ven fer-li importants llegats. La seva sort va canviar al segle XI quan, en el marc de les disputes territorials entre els dos comptats pallaresos, va quedar ens mans del Sobirà com a priorat del de Santa Maria de Gerri.

A primeries del segle XX, ja presentava un estat de ruïnós. Actualment tan sols resten drets l’absis de l’església i parts d’alguns murs.

Tirem enrere pocs metres. Sense creuar de nou el barranc, i guiats pels senyals grocs, continuem pel marge esquerre (hidrogràfic). Aviat trobem el primer pas equipat.

Primer pas equipat (650m)

Superat un curt ressalt de metre i mig aproximadament, trobem dues grapes per salvar-ne un altre de més alt. Continuem uns 200 metres per la llera del barranc.

Segon pas equipat (660m)

Set grapes amb línia de vida i sirga nuada més amunt, ens ajuden a superar aquest segon pas, vertical amb tendència a l’esquerra, per deixar-nos sobre una lleixa per la que caminem, protegits per la sirga, fins a l’aiguabarreig del barranc de Sant Pere amb la llau (barranc, torrent) de Queralt. La mateixa sirga ens ajuda a baixar de la lleixa per creuar de nou el barranc. Caminem uns pocs metres en sentit contrari per l’altre marge i localitzem el tercer pas.

Tercer pas equipat (665m)

Una altra sirga nuada ens ajuda a superar aquest pas, el més tombat i llarg dels tres. Seguim la llau de Queralt, la creuem i encetem un bonic i ben definit senderó que s’enfila suaument pel marge dret, entremig de raconades ben ombrívoles.

Ens anem separant de la llera. Unes llaçades ens en allunyen definitivament i continuem guanyant alçada decididament per entremig del bosc de Queralt.

Masia de Queralt (940m)

Parets mig enrunades, envaïdes per la vegetació, és tot el que resta d’aquest mas que dóna nom al tot l’indret. Continuem pujant fins a la carena que ja albirem propera.

La Canalissa (990m)

Sortim a un camí transversal al peu del Tossal del Graell, sobre la Canalissa, una canal que permet vèncer el cingle dels Rocs de Queralt, a l’alçada de Gramuntill.

Per la dreta (W) el camí puja al Coll de Montsor. Per l’esquerra (E) ens permetria baixar pel pas del Graell, al Serrat d’Ansal, equipat amb corda. És una alternativa a la Canalissa.

Prenem el camí que s’encara a la canal on aviat hi trobem el primer pas. La canal està equipada amb diversos trams de grapes, sirgues i cadenes.

Ja fora de la canal continuem davallant per camí ben fressat però rost. Flanquegem a l’esquerra, seguim per una llarga llenca rocallosa, fem un tram més de corriol i sortim sobre el final d’una pista, que seguim fins a una cruïlla indicada per una bonica fita, amb els destins gravats en còdols.

Gramuntill (715m)

Cruïlla de camins. L’antic mas de Gramuntill és un centenar de metres més avall. Se’n té constància des de primeries del segle XV. Actualment ofereix servei d’allotjament. Hi arriba una pista enquitranada des de la font de la Figuereta.

Prenem una pista a l’esquerra que abandonem aviat per l’antic camí de ferradura de Gramuntill a Sant Pere. El prenem a mà dreta i ens mena planerament fins al peu del Serrat d’Ansal.

Serrat d’Ansal (702m)

També hi arriba el camí del pas del Graell. Deixem el de Sant Pere per un que baixa a mà dreta. Passem pel costat d’una torre de la línia d’alta tensió i sortim a la pista de Gramuntill (rètol indicador) que seguim fins a retrobar la font de la Figuereta.

  • (1) A finals del segle XVII la família pobletana dels Berenguer (casa Bringuer) obtingué permís per obrir un nou camí al congost de Collegats que facilités la comunicació i el comerç del Pallars Jussà amb el Sobirà i la Vall d’Aran. Era un camí de ferradura que es mantingué fins a la construcció de la carretera al segle XIX. Els Berenguer cobraven peatge a bestiar i persones a la Barraqueta o Hostal del Pas (font: enciclopèdia.cat i butlletí del CEC, abril de 1899). Algunes fonts, creiem que erròniament, situen la construcció d’aquest camí al segle XIX. Tanmateix hem llegit que el pont al Forat dels Cornuts ja existia molt abans i que l’haurien alçat els monjos de Sant Pere de les Maleses.
  • (2) Aquesta línia prové de la central hidroelèctrica de Llavorsí i segueix el curs de la Noguera Pallaresa.
  • (3) Conta la llegenda, recollida per Pep Coll en els seus llibres, que en aquest antic punt de pas entre el Jussà i el Sobirà, s’hi encauava una serp enorme que es cruspia bèsties i persones. Un frare del monestir de Sant Pere va carregar un ruc amb pans plens de ganivets. Engolir ruc i pans va ser la seva darrera malifeta: es va esbudellar i la seva carcanada restà marcada per sempre al sostre de la cova, on encara la hi podeu veure.
  • (4) Aquest és l’itinerari més curt i fàcil.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Collegats-Queralt

Itinerari relacionat: Camí vell de Montsor

Pic de Tristaina

Circ i cim de Tristaina pel port de l’Arbella i l’aresta SE

Distància 7,8 km
Desnivell acumulat 740 m
Nivell de dificultat difícil
Data 12 de setembre de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Andorra (1:40000)

Itinerari per un dels indrets més interessants i concorreguts del Principat d’Andorra.
En bona part és senyalitzat, però l’accés al cim el fem per un camí menys habitual, no ressenyat al mapa (edició 2016/17) ni senyalitzat. No és pas nou, hi trobarem fites i guanya el cim d’una forma molt elegant, per una aresta evident. Ens caldrà grimpar, però els passos són fàcils i poc exposats (PD-/II).
Per a la tornada utilitzarem el camí de circumval·lació del circ, un gaudi per als sentits.

Accés
Partim de la Coma, a l’estació d’esquí Vallnord-Arcalís, on hi accedim des de la Massana per la CG-3.

La Coma (2244m)
Pel costat de l’edifici de serveis, prenem el camí als estanys de Tristaina. Molt freqüentat, fàcil i fressat. Hi ha un tram protegit amb un passamà que tal vegada sigui útil en cas de glaç.

Estanys de Tristaina (2330m)
Quan guanyem la graonada de la morrena de l’antic circ glaciar, ja podem albirar els estanys i el cim. Inconfusible: el més alt al NNE.
Baixem en direcció a l’estany del Mig i creuem el seu desguàs per una passarel·la. Continuem (N) pel camí que circumda el circ, ben fressat i senyalitzat (punts grocs) deixant a mà esquerra l’estany del Mig. A la vista del de Més Amunt, comencem a guanyar alçària vers el NE.
Deixem el camí pujant unes metres a mà dreta per trobar el GRT (senyals vermells i blancs) que ve de l’estany Primer (1).

  • (1) Els dos camins són paral·lels i menen al mateix punt. L’únic objecte de canviar-nos és per creuar el torrent per un punt més fàcil, especialment a la primavera quan porta més cabal.

Camí del Port de l’Arbella (2422m)
Bifurcació indicada. Per l’esquerra (N) continua el camí que circumda el circ. També en parteix el dels itineraris normals d’accés al cim. Anem a la dreta (NE) seguint el GRT (enllaç entre els GR 10 i 11).
Deixem un estanyol a mà dreta i encarem l’ascensió al port per terreny descompost, amb tendència a l’esquerra, evitant així les congestes de l’obac que solen persistir tot l’any.

Port de l’Arbella (2607m)
Collada entre el pic homònim i el de Tristaina. Tot el cordal és termenal entre el Principat d’Andorra i l’Arièja.
A l’altre banda podem albirar els estanys de la Goella, als peus del pic de l’Aspre, i el de l’Arbella. El GRT hi baixa. Aquí l’abandonem.
Guiats per algunes fites, emprenem el crestall de la collada (NW) i l’evident aresta SE que baixa del cim.
Al coll superem alguns ressalts rocallosos esquivant-los amb tendència a la dreta (vessant de l’estany de la Goella) procurant no perdre gaire alçària. Tant aquí com a l’aresta ens caldrà fer curtes grimpades, però es tracta de passos fàcils (II) i poc exposats.

Pic de Tristaina (2882m)
Tot i no ser del més alts, l’indret on està situat el fa especial, tot envoltat d’estanys. Als que ja hem vist hi afegim els del vessant nord: el Forcat i el de l’Ossada. El cim és un gran mirador, especialment en l’eix nord-sud, on podem atalaiar des de les Muntanyes de Taba (Soularac, Sant Bertomièu) al Cadí.
Davallem per l’ampla carena que s’allargassa vers ponent fins a un collet característic. L’itinerari carener és senyalitzat amb puntura groga i de bon fer. Ben aviat trobem a mà esquerra un dels camins habituals d’accés al cim.

Collet (2690m)
Al collet hi arriben dos altres camins habituals, senyalitzats també amb punts grocs. Per la dreta el que puja de l’estany Forcat. Per l’esquerra un dels que ho fa des del camí al Port de l’Arbella, com el que hem trobat prop del cim.
Seguim aquest darrer uns seixanta metres i l’abandonem per un tirany poc definit a mà dreta, senyalitzat amb fites, baixant esbiaixadament fins a sortir sobre el camí que circumval·la el circ.

Camí del circ de Tristaina (2540m)
Ben definit i senyalitzat amb pintura groga. El prenem a mà dreta.
Seguint els replecs del terreny creuem tarteres, trams herbats, baixem, però també pugem, especialment un esperó o contrafort sobre l’estany de Més Amunt, on trobem el camí que baixa del Port de Tristaina. A partir d’aquí tot és pràcticament baixada fins a retornar al punt d’origen.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Tristaina

Els Carcaixells d’en Dalmau i el Montclar

Pel pas de la Miloca, pujant la Roca Rodona i retorn per la Plana Basarda

Distància 10,2 km
Desnivell acumulat 556 m
Nivell de dificultat difícil
Data 3 de maig de 2016
Cartografia Editorial Piolet. L’Ardenya (1:25000)

Els Carcaixells d’en Dalmau és un conjunt de doms, crestes granítiques que, per l’acció erosiva, han adquirit una fisonomia peculiar.
Es localitzen a Solius, terme de Santa cristina d’Aro (Baix Empordà) a tocar del de Llagostera (Gironès). També els trobarem ressenyats com a Carcaixells d’en Cama. Com la veïna Roca Rodona d’en Cama, que també hem vista senyalada com Puig Agut i al mapa de l’ICGC, se l’anomena Roca del Sol. Can Dalmau i can Cama son dos masos propers.
Passarem pel menhir de can Llauradó, ens enfilarem a la Roca Rodona, recorrerem el crestall dels Carcaixells, pujarem al Montclar i retornarem per la carena de l’alzinar d’en Cama, tot visitant els vestigis del poblat ibèric de la Plana Basarda i la cova de Sa Tuna que podria tractar-se d’una sepultura hipogea. Finalment pel Camí dels Eucaliptus retornarem a can Llauradó. L’accés el farem pel GR 92, PR-C 102 i l’SL-C 32. El retorn no és senyalitzat, però no té pèrdua.
L’itinerari admet diverses variants. He procurat recollir les més coincidents.
La carena dels Carcaixells té una bona colla de trams equipats amb cadenes. Son passos fàcils (entre II i III). La Roca Rodona també ho havia estat d’equipada però, excepte un parell d’ancoratges a la cara ponentina, la resta d’equipament ja no hi és. El vessant llevantí exigeix una grimpada (II/III?). Tan a un lloc com a l’altre amb certa exposició.
L’instal·lador dels passos equipats, el pont i la via ferrada, així com d’altres equipaments propers (Gorges de Salenys, Cala del Molí,…), i de l’alçament del menhir de can Llauradó, és l’Albert Gironès.

Accés
Per la sortida 5 de la C-65, prenem la C-250 en direcció a Santa Cristina i la deixem tot seguit per la GI-6610 en direcció a Solius. Just abans del quilòmetre 1, al l’alçada del mas Pla, prenem una pista a mà esquerra. Dos-cents metres més enllà, passada la riera d’en Dalmau, trobarem un ampli espai per aparcament.
Podem apropar-nos encara més, continuant la pista per la dreta en direcció a can Llauradó i començar l’itinerari poc més enllà d’aquest mas.

Riera d’en Dalmau (48m)
Comencem a caminar per l’ampla pista, a mà dreta, seguint el GR en direcció a Sant Feliu de Guíxols i el Montclar. Anem a passar pel costat de can Llauradó des d’on tenim una bona panoràmica del Montclar, els Carcaixells i la Roca Rodona.
Poc més enllà, quan el GR gira a l’esquerra, seguim recte en direcció al coll de Ceps, el Montclar i els Carcaixells (senyalització vertical i horitzontal del PR-C 102).
Passem pel costat del menhir de can Llauradó. Cent quinze metres més enllà, en una bifurcació en Y, anem a la dreta (retornarem pel ramal de l’esquerra). A les dues properes bifurcacions anem a l’esquerra.
La pista, cada cop més precària, ha anat esdevenint un camí ample, de bon fer, pel marge dret de la riera de Penyella (o de Plana Basarda).

Pas de la Miloca (90m)
Cruïlla indicada. Hi ha un gran plafó informant que el pont i la via ferrada estan tancats per motius de seguretat (1).
Continuem recte (S) pel PR en direcció al coll de Ceps i el Montclar. En aquesta direcció ja podem albirar la Roca Rodona. Creuem la riera i, poc més amunt, nova bifurcació indicada. Recte (S) seguint el PR pujaríem al Coll de Ceps. El camí de la dreta (W) mena a la part meridional dels Carcaixells per la font de la Roca d’en Cama i el torrent de les Carboneres (2).
Seguint el PR uns pocs metres, un tirany poc perceptible a mà dreta (fita) s’enfila en fort pendent, entre curtes llaçades. Ens deixa sobre un contrafort des del que abordem el crestall pel vessant N, primer per una canalona, després per una marcada lleixa.
Del contrafort al cim ens cal grimpar: passos fàcils (II) on petits esglaons cavats al rocam ens ajuden, però no exempts d’exposició.

  • (1) El pont és obvi. Pel que fa a la ferrada ignoro si es refereix a la d’Agulles Rodones, els trams cadenats dels Carcaixells o a ambdós equipaments.
  • (2) Ens pot interessar tant una opció com l’altra si no volem retornar per la Plana Basarda, realitzant el recorregut del crestall en sentit S-N. Altrament és millor realitzar-lo en sentit N-S i anar-lo a buscar a partir del Pas de la Miloca.

Roca Rodona d’en Cama (236m)
És un bon mirador del Montclar i els Carcaixells. També de la carena per on transita el nostre camí de retorn. Hi ha un curiós rebaix practicat a la roca.
Desfem el camí fins al pas de la Miloca on, vers ponent i seguint els senyals de l’SL-C 32, creuem la riera per un pontarró i anem a guanyar l’extrem septentrional dels Carcaixells. A la bifurcació (indicada) amb l’accés a la via ferrada d’Agulles Rodones, anem a la dreta.

Carcaixells d’en Dalmau (215m)
El recorregut del crestall s’inicia al peu d’un oratori dedicat a Sant Francesc.
Un parell de passos equipats amb cadenes ens ajuden a coronar la primera de les agulles. Entre aquesta i la següent hi ha el pont penjat.
Desgrimpem fins al collet i ens enfilem a la segona agulla per un altre tram equipat amb cadena i alguns esglaons.
Dos passos equipats més i, sobre una roca, uns senyals de pintura blava ens indiquen un itinerari de baixada que, amb un tram equipat amb cadena i un altre amb corda, retorna al Pas de la Miloca pel Torrent de les Carboneres (1).
Anem a la dreta, seguint els senyals del SL. Amb dos trams equipats més baixem a un coll prou ample on un indicador senyala un altre camí al Pas de la Miloca per les Carboneres (1).
Després de superar un pas equipat amb corda, flanquejar una agulla baixant pel Pas de la Canaleta, equipat amb una altra corda que podem esquivar per la dreta, trobem una nova bifurcació: a mà esquerra baixa el camí del Pas de la Canaleta que també retorna al Pas de la Miloca pel Pla de la Figuereta (1). És senyalitzat com a SL.
Nosaltres anem a la dreta. Pugem fins al peu d’una línia d’alta tensió (senyalització vertical) on continuem per una pista en direcció al Montclar. La deixem al Collet de Montclar per un corriol a mà dreta que, després de superar un ressalt rocallós careneja fins al cim.

  • (1) Aquests tres camins conflueixen i van a passar per la Font de la Roca d’en Cama, on hi ha les ruïnes d’una antiga edificació de pedra i una taula amb bancs. Des del Pla de la Figuereta es pot pujar a la Roca Rodona d’en Cama, pel vessant ponentí però, com s’ha dit a la introducció, el pas està desequipat.

Montclar (401m)
Coronat per una senyera i un gran cúmul de pedres, s’hi gaudeix d’una bona panoràmica de l’entorn, fins al Montseny i el Pirineu, però altres veïns més alts, com el de Montagut, el priven d’albirar més enllà. Hi conflueixen dos camins més: un que ve de la veïna Roca de l’Esfinx i un altre del mateix collet de Montclar pel vessant de migdia.
Retornem a aquest collet i prenem la pista a mà dreta, seguint el PR-C 102, en direcció a Sant Feliu pel coll de Ceps, on anem a l’esquerra (bifurcació indicada).
Deixem el PR que retorni al Pas de la Miloca per un ramal a mà esquerra i, poc més enllà, un corriol a la mateixa mà que sembla talment una drecera al mateix lloc.
Encara més avall ignorem a mà dreta un altre ramal que marxa en direcció a Sant Baldiri.
La pista, molt precària, baixa en fort pendent: ens cal estar atents per no relliscar amb el sauló.
Més avall enfilem un corriol no senyalitzat a mà dreta que mena a la Plana Basarda on podem albirar una colla de sitges excavades al terra.

Plana Basarda (280m)
Sobre un turó enlairar amb bona vista sobre la Vall d’Aro, fou la ubicació d’un assentament iber on s’hi han localitzat peces de ceràmica, àmfores, nanses, destrals, puntes de llança, espàtules i monedes.
L’indret figura documentat al segle XVI com a «les planes d’en Basart», que posteriorment serien «les planes de na Basarda» i finalment n’ha resultat «Plana Basarda».
Retornem a la pista i la deixem en un tancat revolt a mà dreta, on continuem recte per un camí ben fressat. En tot aquest tram hi ha molts eucaliptus, d’aquí que el camí sigui conegut per aquest nom.
Bon tros avall, sense senyalitzar i separada uns deu metres a mà dreta del camí, hi ha la Cova de sa Tuna.

Cova de sa Tuna (106m)
Una petita obertura circular dóna pas a una cavitat practicada a la roca en forma d’olla, de tres metres de fondària per dos d’alçada.
Com les seves veïnes dels Moros, del Mas Rissec i Ses Felugues, se’ls hi atribueix la funció de sepultures hipogees datades a cavall dels mil·lennis III  i  II a. C., tot i que, pel que sembla, no s’hi ha trobat indicis que ho confirmin.
El camí surt a una pista i, uns dos-cents vint-i-cinc metres més avall, en una bifurcació, anem a l’esquerra. Ben aviat retrobem el camí d’anada.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF



Powered by Wikiloc

Carcaixells d'en Dalmau i Montclar

Montserrat. Del Príncep al Faraó.

Volta a les Comes pel Torrent de les Grutes, la Canal Roja, el Camí del Cabrit i la Coma d’en Pastor

Distància 8,4 km
Desnivell acumulat 752 m
Nivell de dificultat difícil
Data 7 d’abril de 2016
Cartografia Editorial Alpina. Montserrat (1:10000/5000)
Recursos consultats Ruta 7 Patronat de la Muntanya de Montserrat (Ramon Ribera-Mariné, Jordi López Camps i Josep Nuet Badia)
  Tot Montserrat (Jordi López Camps)
  El pas de la llastra. Esgarrepacrestes.

Circular a garbí del massís montserratí, sobre el Bruc. Excepte al tram superior, transcorre per camins fora dels itineraris més habituals.
Si no fos pel tram de baixada per la Canal Roja i, especialment, per la Coma d’en Pastor, el consideraríem de moderada dificultat. Terreny abrupte no apte per a senderistes poc habituats a trescar.

Accés
Al Bruc prenem el carrer de les Escoles (al costat de l’escola) i baixem a travessar el torrent de la Diablera. A l’altre cap pugem a la dreta i sortim a un camí transversal que prenem a l’esquerra. Ens en desviem a mà dreta en direcció a la masia el Castell per una llarga pista entremig del bosc. Passem per davant de la tanca perimetral del mas, baixem i sortim al camí de can Salses que prenem a mà dreta baixant en ziga-zaga fins al Clot del Tambor.

Clot del Tambor (500m)
Vall ensotada i codolosa, conreada d’olivar. El nom de Tambor prové de l’antic propietari de l’indret i res té a veure amb la batalla del Bruc. S’ha llaurat el terreny i el camí s’ha desdibuixat: cal travessar l’olivar (NW) per l’espai més ampli fins a l’altre cap on apareix ben definit.
Rebutgem camins i corriols a mà esquerra que ens menarien al Torrent del Tambor, anem a la dreta seguint la rasa del Boixar. Aviat ens n’apartem enfilant-nos a l’esquerra fins a una cisterna on tornem a anar l’esquerra(N). El camí de la dreta mena a la cova i barranc del Boixar.
Seguim senyals de pintura vermella. Ens encarem a una graonada rocallosa on potser caldrà ajudar-nos amb les mans. Un cop superada continuem per la carena del Cabrit, deixant a mà esquerra dos camins que baixen a la Roca del Tambor.

Cova del Cabrit (700m)
Balma al peu de la Proa o Roca Vella, del Serrat del Cabrit.
Just abans de la balma un camí baixa per l’esquerra a la Roca del Tambor i per la dreta surt el del Cabrit que mena al Torrent de Migdia pel Clot del Boixar i el Coll de Mosset. Part d’aquest camí el recorrerem a la tornada.
Pel costat de la balma anem a l’esquerra (N) seguint, a peu de paret, senyals de pintura vermella. Aviat baixem a l’esquerra, separant-nos de la tàpia, (1) per continuar després en la mateixa direcció (N). Atenyem el camí que puja del Torrent de les Grutes per la Font de Xebret i el seguim a mà dreta.

  • (1) Si seguim recte, per un corriol paral·lel a frec de la roca, passarem pel peu de diferents vies d’escalada (cordes fixes i més endavant ancoratges). En aquest cas ens caldrà baixar més endavant i haurem fet un camí més incòmode.

Cova de l’Arcada (750m)
Gran balma per on salta, quan porta aigua, el Torrent dels Cirers o de la Coma Alta. Amida cinc metres de profunditat, per vint d’alçada i quaranta d’amplada. Originada probablement pel despreniment de blocs que li va conferir la forma de gran arcada.
Baixem en direcció al torrent travessant un caos rocallós. Poc abans de la llera deixem a mà dreta el camí de la Coma Alta i, a l’altre marge, anem a la dreta deixant a l’esquerra el camí del Torrent del Lloro (indicacions pintades a la roca).
Entrem al Torrent de les Grutes, passem per la balma de l’Estació d’Assarriar, on comença a encaixonar-se. Ajudats per sis grapes, superem un ressalt sota un bloc encastat, als peus de la Miranda del Pas del Príncep.
Quan, més amunt, el torrent torna a obrir-se i fa un gir a la dreta, el mateix camí ens en fa fora i comencem a enlairar-nos pel marge dret hidrogràfic (NW), entre llaçades i considerable pendent, fins atènyer el camí del Pas del Príncep (PR C-78), que prenem a mà dreta. Podem desviar-nos a l’esquerra fins la propera Font de l’Esllavissada.
Al Coll de Porc (o de Port) anem a la dreta (SE) pel Camí de les Comes (també PR C-78). Passem pel coll del Miracle, on el camí vira a migdia. Deixem a mà esquerra el camí als Ecos pel Pas de l’Esfinx, i més endavant, la Balma de les Pruneres.
A les Saleres la llarga carena del Serrat de la Vella tanca l’embut de l’alta coma del Torrent de les Grutes, que hem revoltat seguint el camí que ara ens adreça a sol ixent pel solell, als peus de l’agulla de la Vella. Podem albirar l’esvelta figura del Cabrit o Cilindre i, a la seva esquerra, el Coll de les Comes, proper destí.
Ens cal davallar a creuar el torrent de la Coma Alta i remuntar per l’altre cap, deixant un corriol que baixa a la dreta i, poc més amunt, un altre a l’esquerra, enfilant-nos per una llenca rocallosa. Quan, literalment, topem amb la paret ponentina de l’Esfinx, anem a l’esquerra buscant una lleixa superior que ens permet assolir el coll.

Coll de les Comes (1065m)
Estratègicament situat entre les agulles del Cilindre o Cabrit i l’Esfinx, la Coma Alta i la dels Naps. És un bon mirador d’una de les zones tant interessants com poc freqüentades del massís.
Baixem (SE) a creuar el Torrent de la Coma dels Naps per una llenca rocallosa, terreny delicat en cas de mullena. Remunten per l’altre marge deixant a mà esquerra el camí dels Ecos i, poc més enllà, un altre corriol a mà dreta.
Quan, en una colzada sota la Roca Plana dels Llamps, el camí s’enfila en direcció al Montgròs (diminuta estaca indicadora), prenem a mà dreta el dels Naps de Dalt.

Camí dels Naps de Dalt (1030m)
Senyalitzat amb una gran fita i pintura blava. Sortim sobre un collet del Serrat del Faraó, entre la Coma dels Naps i la Canal Roja.
Encetem aquí el tram delicat de l’itinerari. Primerament baixem per una curta però empinada canal on ens ajudem amb tota mena d’elements vegetals per, tot seguit, davallar llarguíssimes llenques rocalloses a la capçalera de la Canal Roja, als peus de la Rampa de l’Esfinx del Mongròs, fins atènyer el travesser Camí del Cabrit. A mitja baixada hem deixat a mà esquerra, senyalitzat amb pintura groga, el dels Plecs del Llibre.
Sobre el tram més pregon de la Canal Roja on el barranc és equipat per davallar-lo (Tres en Ratlla), prenem el Camí del Cabrit a mà dreta seguint senyals de pintura vermella. Per l’esquerra aniríem al Torrent de Migdia i la via ferrada del Joc de l’Oca.
Baixem a creuar el torrent i ens cal estar atents a la bifurcació on el nostre camí continua esbiaixadament a mà dreta (1)
Ens enfilem al coll fent una llarga llaçada, a la colzada de la qual deixem un corriol a mà dreta.

  • (1) És fàcil saltar-se aquesta cruïlla i continuar pel Camí de la Palomera, senyalitzat també amb pintura vermella i grans fites. De bon fer, baixa també a la Fonollosa. És una bona alternativa al tram més rost de l’itinerari per la Coma d’en Pastor que ens queda per fer.

Coll de Mosset (821m)
Entre els serrats de la Palomera i del Faraó, la Canal Roja i la Coma d’en Pastor.
Hi ha certa confusió amb el nom d’aquest coll i el del seu veí als peus de l’Ajaguda, que també se l’anomena de Muset o Moset. Ramon Ribera el ressenyà així a la seva guia recollint un testimoni segons el qual, el coll de la Palomera i la balma que hi ha a sota, rebien aquest nom perquè un tal Mosset s’hi «trencà el coll».
Que algú hi prengués mal ja és descriptiu de la dificultat del pas. Efectivament ens cal davallar un curt tram estret i aeri, girem a mà dreta i passem pel costat de la balma.
Amb un constant puja i baixa pel camí del Cabrit, força envaït per la bosquina però encara prou fressat, resseguim la capçalera de la Coma d’en Pastor, a la falda del Faraó. A l’alçada d’un pi blanc gros i isolat, deixem a mà dreta el corriol que mena al peu de vies d’escalada de l’agulla.
Poc més enllà, també a mà dreta, deixem el Camí del Cabrit que continua vers la cova homònima pel Clot del Boixar. Anem a l’esquerra seguint ara senyals de pintura groga, pel camí de la Coma d’en Pastor.

Camí de la Coma d’en Pastor (772m)
A pocs metres trobem un altre ramal del Camí del Cabrit (fites). Després davallem decididament cap el torrent, però abans d’atènyer la llera ens cal superar el Pas de la Llastra, el més delicat. Desgrimpem una graonada de quatre o cinc metres per una canaleta (IIIº). La llastra pròpiament dita és més a la dreta, en el sentit de la marxa. Però el camí és senyalitzat per la canaleta.
Un cop a la llera ens cal sortejar el caos de blocs caiguts i els ressalts del torrent, on trobar el millor pas no resulta sempre evident i els senyals de pintura hi son escadussers i tapats en un tram.
Al peu del Totxo del Camí, un bon diedre amb una gran llosa per sostre on hi ha vies d’esportiva, ens separem del torrent i, ja per camí menys feréstec, sortim a l’olivar de la Fonollosa on prenem la pista a mà dreta que ens retorna al Clot del Tambor.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Montserrat. Del Príncep al Faraó.