Arxiu de la categoria: Fàcil

Sant Miquel de Solterra

Per la font de la Formiga i el Borrell. Retorn per can Pla 

Distància 10,25 km
Desnivell acumulat 490 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 3 de març de 2019
Cartografia Editorial Piolet: les Guilleries (1:25000)

Interessant itinerari del que en destaquem la varietat vegetal i l’excel·lent panoràmica que s’albira des del cim. Al llarg del camí trobarem alzines, roures, faigs, castanyers, avets, aurons,… I a la part baixa diverses fonts i dos torrents amb sengles salts d’aigua. Senyalitzat parcialment, tot i que els camins són ben fressats, en algun punt haurem de refiar-nos del GPS per no fer marrada.
Tant podem fer-lo en un sentit com en l’altre, però aconsellem en el de les busques del rellotge, per estalviar-nos el fort pendent del tram entre el cim i el Borrell que, de baixada, pot resultar delicat si està cobert de fullaraca.
En general el camí és ombrívol, el que permet realitzar-lo en qualsevol època de l’any, però és a la tardor quan la varietat cromàtica li donarà un plus d’atractiu.
El tram de baixada, especialment la part coincident amb l’itinerari des de la font dels Abeuradors, és força concorregut.

 Accés
A l’entrada sud de Sant Hilari Sacalm, per la carretera d’Arbúcies des de la C-25 (la Pedra Llarga), seguim la d’Osor (GI-542) en direcció a la Font Picant, creuant la vila pel centre de sud a nord. Passat el tanatori municipal anem a la dreta i pel polígon industrial Mas Garriga pugem a Cal Sastre. Un cop allí, prenem la pista forestal del Sobirà (hi ha un planell) en direcció a les Clotas, can Pla, Taverna del Sobirà i la Casica. És la que mena a Osor. Aviat s’acaba l’asfaltat i continuem per pista de terra apta per a tota mena de vehicles. Seguim els indicadors a Osor. Al trencall de les Clotas, malgrat la indicació a les fonts del Vern, del Gavatx i de la Formiga (que visitarem), seguim recte. Més enllà, a 4,5 km des de l’entrada a Sant Hilari, abans d’arribar al mas de cal Calabrès, al costat d’un pal amb indicadors de senderisme, a mà esquerra, trobem una zona d’aparcament amb capacitat per a uns quants vehicles.
El punt és indicat a Google Maps com a «Sant Miquel de Solterra excursión» pel que podeu accedir-hi guiats per aquesta popular aplicació tot i que us hi menarà per fora vila.
Continuant bona estona més per la pista arribaríem a la font dels Abeuradors, un altre punt habitual d’accés a Sant Miquel de Solterra.

Can Calabrès (889m)
Baixem (NNE) seguint les indicacions vers Osor del GR 83 (Camí del Nord o del Canigó) i les fonts del Vern, del Gavatx i de la Formiga. Hi ha senyalització vertical (pals i estaques) i de continuïtat (blanc/vermell i lila). Aviat deixem a mà esquerra l’itinerari de la font de la Formiga (senyals liles) que retrobarem més endavant.
Un tram esglaonat ens deixa a la llera del Sot del Gavatx (1) que creuem per una passarel·la. Poc més enllà sortim a una cruïlla. El GR continua recte, és per on retornarem. Nosaltres anem a l’esquerra davallant suaument (NW,N) per una pista de mol bon fer, pel marge dret del torrent. Trobem les fonts del Vern i del Gavatx. Hi ha pals indicadors i recuperem els senyals liles.

  • (1) Al mapes Torrent de la font del Gavatx, però en aquestes contrades les torrenteres s’anomenen sots.

Font de la Formiga (761m)
Els rètols ens anuncien el final de l’itinerari. Deixem la pista i baixem a mà esquerra per un sender fins a la font. Sender enllà localitzem un bonic salt i el corresponent gorg que fa el Sot del Gavatx (2). Som al punt més baix de l’itinerari.
Retornem a la penúltima bifurcació on anem a l’esquerra i fent una ziga-zaga emprenem una pista (E). Iniciem l’ascensió per un primer tram, tot per pista, que ens menarà a les ruïnes del Borrell. No hi ha senyalització de cap mena, hi conflueixen altres pistes i en surten ramals. Per aquest fet, tot i que sempre anem a buscar l’itinerari més lògic, és fàcil errar. Així que el GPS ens resulta ben útil. El pendent no passa de moderat.

  • (2) Senyalat al mapa topogràfic com a salt de Sant Martí.

El Borrell (975m)
Ruïnes d’un mas que anys ha deuria tenir certa importància a jutjar pel volum edificat. L’heura amaga la data gravada a la llinda d’un finestral de la façana de migdia. A la del portal posterior hi ha la de 1852.
Continuant per la pista per la que hem arribat aniríem a sortir planerament al camí de tornada. Però en prenem una de més precària a mà esquerra, en pujada, que deixem al cap de pocs metres per un corriol a mà dreta, ben fressat i fitat. Si està molt cobert de fullaraca ens caldrà estar atents a les fites.
El pendent és entre fort i molt fort fins atènyer la carena. Un cop guanyada sortim al camí que puja d’Osor i al que ho fa pel vessant llevantí. Pocs metres ens separen del cim.

Sant Miquel de Solterra (1203m)
O de les Formigues. Aquest nom li ve dels estols de formigues alades que apareixen al cim entre darreries d’agost i primeries de setembre. És un fenomen que es dóna en altres indrets i té a veure amb el cicle vital d’aquests insectes i el seu aparellament. Un cop aparellats, els mascles moren i les femelles es desfan de les ales i creen un nou formiguer. Sol ocórrer generalment abans d’episodis plujosos perquè el terra humitejat és més fàcil de foradar.
És coronat per una gran creu de ferro amb tres formigues de forja, se l’anomena Creu de les Guilleries, situada al sostre d’aquesta comarca natural.
Encimbellat hi havia el castell de Solterra i una ermita, que com sol ser habitual, era dedicada a Sant Miquel. Del castell se’n té constància documental d’ençà l’any 929 però l’únic vestigi és el basament d’una torre a on actualment s’hi alça la creu. Hem llegit que l’ermita, de la que en resta solament un pany del mur, es va conservar fins a primeries del segle XX.
Malgrat la seva modesta alçària el cim ens ofereix una excel·lent panoràmica. Hi albirem: el Montnegre darrere el Turó de Montsoriu coronat pel seu castell, Sant Hilari amb les Agudes i el Turó de l’Home al fons, el Matagalls, a l’extrem del qual treu el cap Montserrat, el Port del Comte, la Serra d’Ensija, el Pedraforca, el Cadí, el Moixeró, la Tosa d’Alp, els cingles de Tavertet i d’Aiats, el Puigsacalm i el Puigmal, el cingle del Far i el Canigó. Hem llegit que en un dia prou clar podem atalaiar fins a l’Albera, el golf de Roses i les Medes.
La baixada la fem pel vessant llevantí, per un camí molt menys costerut, senyalitzat amb pintura verda.

Font sa Guarda (1087m)
S’hi pot accedir amb un vehicle tot-terreny. A partir d’aquí i durant bona estona caminem per pista i hi trobem pals indicadors (en el sentit de pujada) i els senyals verds que ens treuen de dubte a les diverses bifurcacions. En una d’elles, poc més enllà d’un monumental auró, retrobem el GR 83 que seguirem fins al punt de partida. I una mica més avall deixem els senyals verds que menen a la font de l’Abeurador i continuem pel GR.
Passem pel mas de can Pla i la font de les Fontiques de can Pla, per entrar al Sot de Bertran on albirem un petit i bonic salt, poc abans de retrobar el Sot del Gavatx on desfem el camí d’anada.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Sant Miquel de Solterra

Santuari de Cabrera i Pla d’Aiats

La Serra de Cabrera i el Pla d’Aiats, envoltats de cingles especialment alts als vessants ponentí i meridional, separats entre sí pel pregon coll del Bram i coronats amb allargassats altiplans, formen un perfil característic fàcilment recognoscible des de la llunyania.
Són el sostre de la comarca natural a la que Cabrera dóna nom: el Collsacabra o Cabrerès, de morfologia caracteritzada per aquest tipus de relleus tabulars, coronats per planells —calms— tallats abruptament per cingles. Fan de termenal entre la Vall d’en Bas (Garrotxa) i Cantonigròs (Osona).
A les obagues hi predomina la fageda i al solell la roureda de roure martinenc. Per això és molt recomanable visitar-los a la tardor, per la vistositat amb que s’engalanen els boscos. Camí d’Aiats també hi trobarem una bona boixeda amb alguns bons exemplars de grèvol.
Malgrat l’abruptesa de la contrada, diversos camins hi pugen des de tots els vessants, superant curts però sobtats pendents. Segueixen dos itineraris que recorren alguns d’aquests camins.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Des de Falgars d’en Bas per la Faja i retorn pel coll Sabastida

Distància 11 km
Desnivell acumulat 654 m
Nivell de dificultat moderat
Data 16 de gener de 2019
Cartografia Ed. Alpina. La Vall d’en Bas i les Preses (1:15000)

Aquest itinerari circular hi accedeix pel vessant llevantí. A banda de la dificultat foel fort pendent, cal tenir en compte que bona part de l’itinerari no és senyalitzat, especialment a la baixada. Els camins estan perfectament representats al mapa, però a la zona n’hi conflueixen diversos i algunes entrades no són prou evidents.

Accés
A Falgars d’en Bas s’hi accedeix per una estreta carretera enquitranada de 9 quilòmetres que parteix just del punt quilomètric 34 de la C-153 entre Vic i la Vall d’en Bas. Hi ha una pista que parteix de prop dels Hostalets d’en Bas però és privada i tancada.

Falgars d’en Bas (945m)
Nucli del terme de la Vall d’en Bas, situat al caire d’un altiplà, envoltat de cingles que s’alcen sobre els Hostalets d’en Bas, amb un desnivell de prop de cinc-cents metres.
Hi ha una església romànica dedicada a Sant Pere que, tot i les posteriors modificacions, conserva la seva estructura original. Consta com a parròquia al segle XI. Es diu que va patir els efectes del terratrèmol de la Candelera de 1428, però bé podria haver-se vist afectat pels de l’any abans, amb epicentres a Olot i Amer.
Al costat de l’església hi ha el mas de la Coromina, dedicat a la ramaderia i l’agroturisme.
Prenem un camí poc definit per davant de l’església vers ponent (W) on hi ha un indicador vers «Cabrera». Més endavant ja resulta més evident, hi ha un parell d’indicadors més i sobretot fites que ens acompanyaran fins als Plans de la Faja.

Plans de la Faja (1102m)
Creuem la pista entre la Freixeneda i el Coll del Bram i enfilem per un camí ben fressat i senyalitzat amb puntura groga, serpentejant per entremig de la Baga de la Faja. Fortíssim pendent que ens obligarà a ajudar-nos amb les mans per salva alguna graonada. Ja ben amunt creuem dos camins travessers i atenyem el carener que prenem a l’esquerra per enfilar-nos al turonet on hi ha una taula d’orientació i un vèrtex geodèsic. En aquest punt s’hi van localitzar vestigis —cisterna i el basament d’una torre circular— de l’antic castell de Cabrera (castrum de Capraria). Documentat d’ençà el 992, consta com a castell termenat que dominava els termes de Sant Julià de Cabrera, Santa Maria de Corcó i part dels de Pruit, Rupit i Falgars d’en Bas. El primer senyor del castell de qui hi ha notícia documental és Gausfred, que visqué allà per l’any 1002. La cabra és el símbol heràldic dels vescomtes de Cabrera que esdevingueren un poderós llinatge de militars i terratinents.
Magnífica talaia que forneix una panoràmica de 360º. En dies clars s’hi pot albirar des de l’Albera al Port del Comte i des del Pirineu a Montserrat.

Santuari de Cabrera (1296m)
Alçat sobre l’antiga ermita del castell, documentada d’ençà el 1144. Castell i ermita varen esfondrar-se durant els terratrèmols de 1427. L’ermita es va reconstruir i s’hi varen fer moltes reformes posteriorment. Al costat hi ha l’hostatgeria, construïda el segle XVIII. Actualment hi funciona un restaurant els caps de setmana. Per sota el santuari prenem el camí que s’adreça (S) al cairell del cingle meridional i baixem per les escales que salven un desnivell d’un centenar de metres.

Coll del Bram (1170m)
Cruïlla de camins amb diversos indicadors. Al mapa excursionista s’anomena Collet de Cabrera. Prenem direcció al Pla d’Aiats, per l’obaga. Travessem un pas protegit amb una sirga i atenyem el coll d’Aiats (coll de Bram al mapa excursionista). Hi ha un petit rètol en un arbre. Prenem el camí de l’esquerra deixant el de Cantonigròs i comencem a enfilar-nos en moderat pendent per un antic i bell camí entremig d’una magnífica boixeda que ens mena a la carena.

Pla d’Aiats (1270m)
Altiplà més gran que el seu veí de Cabrera (amida 920m per 250 al punt més ample). Envoltat de pineda i recobert de falgueres. El travessem (SE) fins al Pla Xic, al caire del cingle meridional que és on podem gaudir d’una bona perspectiva.
Continuem camí resseguint el cairell del cingle (NE i N) fins que comencem a davallar (NNW) en fort pendent fins al coll Sabastida, al peu del puig homònim, on continuem baixant a mà dreta, en fortíssim pendent, fins atènyer una pista sobre la cabana de Santcrist, a la que ens adrecem fent drecera, fora de camí.
Per una pista baixem (NE) al Pla de les Soques. Per corriol, continuem en la mateixa direcció fins al torrent de la Codina, on sortim sobre una pista que ens mena a la carretera d’accés a Falgars, que prenem a mà esquerra prop d’un espectacular salt d’aigua.

Mirador del Sallent de la Coromina (925m)
Espectacular salt per on salva el cingle, amb un desnivell de 130 metres, el torrent de la Faja, una de les fonts que nodreixen la capçalera del Fluvià.

Powered by Wikiloc

Cabrera i Aiats

Des de Sant Julià de Cabrera per la Serrica i retorn pel Collet de cal Vidrier

Distància 7,2 km
Desnivell acumulat 428 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 15 de novembre de 2012
Cartografia Ed. Alpina. La Vall d’en Bas i les Preses (1:15000)

Aquest altre itinerari circular, més curt que l’anterior, solament puja a Cabrera. Ho fa pel vessant ponentí amb alguns passos equipats que, malgrat això i el fort pendent, no és pas dificultós. Davalla pel vessant llevantí i és senyalitzat en bona part.

Accés
A Sant Julià de Cabrera s’hi accedeix des de la C-153 entre Vic i la Vall d’en Bas. Poc més enllà del punt quilomètric 21 (abans de Cantonigròs, en direcció a la Vall d’en Bas) i just després d’un revolt i un pont, es pren un camí (indicat) pavimentat a mà esquerra, durant tres quilòmetres.

Sant Julià de Cabrera (945m)
Nucli central d’un veïnat disseminat, situat al peu de la Serra de Cabrera, format per masies aïllades, agrupades al voltant del que havia sigut la seva parròquia.
Hi ha un rètol “A Cabrera—pel Coll de Bram—per la Serrica, arriscat” (1). Prenem aquest darrer camí que, vers el nord, aviat s’encara al cingle. És rost i té passos equipats amb grapes que ens ajuden a superar-los. Però no el considerem pas difícil. Hi ha senyals de pintura.
Sobre un esquenall atenyem una bifurcació (rètol). Per l’esquerra surt el camí que, pel Mal Pas i la Baga de la Faja, revolta la serra a mitja alçada. Anem a la dreta pujant encara fort fins al Pla del Prat on el pendent s’acaba i baixem a buscar el pas de l’Osca.

  • (1) Per la dreta aniríem al coll de Bram (collet de Cabrera al mapa excursionista) on el camí de les Escales, protegit amb baranes, mena al santuari guanyant el cingle meridional. És el pas més habitual per accedir-hi.

L’Osca (1296m)
Osca, en una de les accepcions del mot, és un pas estret i acinglerat en una serra. I l’indret és talment així: un grau protegit amb passamans, a l’estret pas que uneix l’esperó a la resta de la serra.
Un camí a mà esquerra puja al turonet on hi ha una taula d’orientació i un vèrtex geodèsic. En aquest punt s’hi van localitzar vestigis —cisterna i el basament d’una torre circular— de l’antic castell de Cabrera (castrum de Capraria). Dcumentat d’ençà el 992, consta com a castell termenat que dominava els termes de Sant Julià de Cabrera, Santa Maria de Corcó i part dels de Pruit, Rupit i Falgars d’en Bas. El primer senyor del castell de qui hi ha notícia documental és Gausfred, que visqué allà per l’any 1002. La cabra és el símbol heràldic dels vescomtes de Cabrera que esdevingueren un poderós llinatge de militars i terratinents.

Santuari de Cabrera (1300m)
Alçat sobre l’antiga ermita del castell, documentada d’ençà el 1144. Castell i ermita varen esfondrar-se durant els terratrèmols de 1427. L’ermita es va reconstruir i s’hi varen fer moltes reformes posteriorment. Al costat hi ha l’hostatgeria, construïda el segle XVIII. Actualment hi funciona un restaurant els caps de setmana.
Baixem pel camí de les Marrades, empedrat i esglaonat, que davalla pel vessant llevantí. Creuem el que circumval·la el cingle a mitja alçada, entre el Mal Pas i les Escales.
A partir d’aquí el pendent és molt fort per entremig de la Baga de la Faja. Està senyalitzat amb pintura groga.

Plans de la Faja (1093m)
Sortim sobre uns plans dedicats al pasturatge, on hi passa una pista que prenem a mà esquerra, per revoltar la serra en sentit contrari a les busques.
Al coll de Freixeneda entrem a la baga i caminem bona estona per dins la fageda, fins al coll de can Vidrier (rètols indicadors i panell) des de on, ben aviat, retornem al punt de sortida.

Cabrera i la Foradada

Barraques de Mont-roig del Camp

Construccions de pedra seca 

Distància 14 km
Desnivell acumulat 122 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 5 de gener de 2019
Cartografia Ed. Piolet: Serra de Llaberia (1:20000)
Recursos consultats Tríptic editat pel Centre Miró
  «Ruta de les barraques de pedra seca»
Per saber-ne més Barraques de pedra en sec
  Wikipedra

En arrabassar els camps erms per a poder-los conrear, sovint afloraven pedres de forma més o menys abundant. Les utilitzaven els pagesos per construir habitatges com les cabanes o barraques, per als marges de les feixes de conreu i també per bastir pous, aljubs o tines.
Aquestes elements foren construïts amb la tècnica de la pedra en sec, que consisteix en anar encaixant pedra amb pedra, sense cap material d’unió com el ciment, el guix o la calç. Requeria coneixements i experiència. En el cas de les barraques calia donar a les pedres un lleuger desnivell vers l’exterior, per facilitar que l’aigua de la pluja llisqués enfora. El portal s’orientava a migdia per aprofitar el sol i a recer de les mestralades. Damunt de la coberta s’hi acostumava a posar una capa de terra i pedruscall on s’hi plantaven lliris de Sant Josep que, amb les seves fines arrels, relligaven i aïllaven el sostre.
També construïen els marges que esglaonaven els pendissos del terreny per facilitar-ne el conreu. I alçaven els murs que separaven les propietats i delimitaven els camins. Si amb tot això encara sobrava pedra, s’amuntegava harmònicament en els clapers. Sovint trobem munts de pedres amb una perfecta distribució definint formes geomètriques amb una certa intencionalitat estètica.
(Font: Esther Bargalló i Martí Rom)
Al terme de Mont-roig hi ha catalogades cent-quaranta una barraques, algunes declarades Bé Cultural d’Interès Local. I cinc d’elles Bé Cultural d’Interès Nacional. El Centre Miró ha dissenyat un itinerari amb una tria d’onze d’aquestes barraques, les més significatives. El que proposem les visita juntament amb algunes més. També n’hem senyalat altres de properes, per si us poden resultar d’interès. El podeu fer a peu, ideal en bicicleta. També en vehicle tot caminant per apropant-vos a les barraques.
Sigueu especialment curosos en la vostra visita: les barraques estan situades en paratges de propietat privada, alguns d’ells encara amb conreus actius.

Accés
La primera barraca del recorregut la trobarem en un camí carreter passats set-cents metres del quilòmetre 18 de la carretera T-310. A la cruïlla hi ha un rètol de fons negre amb la llegenda «B1». Està situada uns noranta metres camí endins.

Barraca del Tutu (B1)
De planta el·líptica, amb dos contraforts laterals que fan de paravent i un altre semicircular. El portal és d’arc d’ametlla, també anomenat apuntat o primitiu. La coberta és de falsa cúpula, tancada per la pedra clau i el recobriment de pedruscall. Tot i no ser una construcció de grans dimensions, el seu interior té l’alçada d’una persona.

Barraca del Morell
De planta bessona-composta, portal d’arc d’ametlla i coberta de falsa cúpula. Té una fornícula a l’estança interior.

Barraca del Nan
De planta circular, portal d’arc d’ametlla i coberta de falsa cúpula. La paret frontal, sobre la llinda, està esquerdejada amb ciment. Té dues fornícules.

Barraca propera al camí de l’Aufinac
Un cop hem creuat el barranc de la Porquerola i pres el camí de l’Aufinac, és la primera barraca que localitzem seguint uns setanta metres per un ramal a la dreta.
De planta circular, portal d’arc de mig punt, coberta de falsa cúpula i contraforts als laterals.

Barraca de cal Rabosa (B8)
De doble planta. La més antiga és la de la dreta, més baixa i de coberta plana. Presenta una planta rodona, un portal amb muntants verticals i arc pla i una cobertura de pedruscall. Es va bastir amb pedres rectangulars de gran mida. La de l’esquerra, acabada en falsa cúpula i coberta amb grans lloses, es va construir posteriorment i es va adossar a la primera, aprofitant-ne la paret comuna. És de planta irregular i té un portal d’arc d’ametlla. Al seu interior una fornícula com a menjadora. El contrafort posterior és en rampa, útil per accedir a la coberta.

Barraca del «Ventanes» (B7)
Vestida amb grans pedres. Parcialment restaurada. Tancada en falsa cúpula, la seva planta és circular i el portal d’arc de mig punt. Al lateral dret un contrafort fins a mitja alçada i contrafort posterior. A l’interior un cocó i una fornícula. La coberta és de pedruscall, amb lliris de Sant Josep.

Barraca dels Comuns del Pellicer (B6)
Monumental de 4,3 metres d’alçària. De planta rodona, diàmetre interior de 4,1 amb coberta de falsa cúpula. El portal és d’arc pla i amida 1,6. Encastats als seus murs interiors, dues fornícules i dos cocons. El coronament de l’obra, acabat en punxa, és de terra i grans lloses. Destaca l’harmònica col·locació de les pedres, sobretot a la part posterior. Contrafort perimetral complet.

Barraca de l’Aiguader (B5)
De planta circular, adossada a un marge. La falsa cúpula està arranjada amb ciment. El recobriment és de pedruscall i ciment. Portal d’arc d’angle amb dues grans llindes encavallades. Contrafort perimetral complet. A l’interior hi ha tres cocons i una fornícula.

Barraca sota la línia d’alta tensió
Circular, de falsa cúpula, portal de llinda plana i contrafort perimetral complet. Té tres cocons. Al la coberta hi ha crescut atzavares.

Barraca del Miquel Terna (B9)
Construcció de planta circular amb coberta de falsa cúpula i recobriment de pedruscall. Portal d’arc de mig punt, quins muntants abasten tot el frontal. Bastida sobre un llit rocallós, s’hi va practicar un forat circular utilitzat com a aljub. Encastats hi ha dos cocons. Al lateral esquerre un espai destinat a l’animal amb una menjadora.

Barraca del Jaume de la Cota (B11)
Sorprèn la perfecció del contrafort perimetral i de la coberta exterior de doble casella troncocònica, formats per un conjunt de pedres irregulars de mitjana grandària. La coberta comença amb falsa cúpula i acaba en cúpula, tancada per la pedra clau. L’ampli coronament de la barraca és de terra i herbes. A la part posterior hi ha graons per accedir-hi.
És la més gran de Mont-roig. De planta circular amb un diàmetre interior de 4,3 metres i una alçària de 3,95. Presenta un portal d’arc pla. A l’interior té tres cocons i una fornícula.

Barraca de les Atzavares (B10)
Frondosa coberta d’atzavares que li dóna nom i aparença diferents. Bastida amb pedres grans i arrodonides, de planta circular, falsa cúpula i portal amb arc de mig punt sobre el que hi destaca un voladís. Té quatre cocons i un amagatall al lateral dret, que va aparèixer al restaurar-la.

Barraca en espiral (B4)
Es caracteritza per la seva coberta exterior de forma tronco-cònica esglaonada. De planta circular i falsa cúpula. La gran pedra cobertora que corona el sostre, que és practicable, per facilitar la sortida de fums. El portal és de llinda plana. Té dues fornícules.

Barraca dels lliris (B3)
De planta circular amb coberta de falsa cúpula. Portal amb arc de mig punt protegit per un voladís. A l’interior té un cocó i una fornícula. El recobriment és de pedruscall i abundants lliris de Sant Josep. D’aquí li ve el nom.

Barraques al camí de les Terres Noves
En el sentit de la marxa es localitzen tres barraques més a la dreta del camí. Totes de planta circular i de falsa cúpula. La primera d’elles amb portal d’arc de mig punt i tres cocons a l’interior. Un rètol demana que no s’hi accedeixi per perill d’esfondrament.  Vuitanta-cinc metres més endins una segona barraca amb portal d’arc pla. Dos-cents metres camí enllà, a l’alçada d’una bifurcació i separada uns vuitanta i escaig la tercera barraca, recolzada en un mur amb portal d’arc de mig punt.
De nou al camí seguim cent-vint-i-cinc metres per localitzar a l’esquerra una quarta barraca (B2) de planta irregular amb una mena de paravent al lateral esquerre. La coberta és de falsa cúpula i el portal d’arc d’ametlla que, com la part inferior interna, està esquerdejat amb argamassa. A la paret interior hi ha una fornícula.
A la mateixa alçada que aquesta, però a vuitanta metres a la dreta del camí hi ha la barraca del Miquel Blanch «Miqueló». De planta irregular, el contrafort perimetral és un gran claper. Té coberta de falsa cúpula i portal d’arc pla. S’ha reparat amb ciment.

Itinerari relacionat: La Capona
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Barraques de Mont-roig del Camp

Sender de Vilada (PR C-147)

Creu de Roset-Font de l’Arç-Castell de Roset-carretera de la Nou-Molí del Cavaller 

Distància 14,5 km
Desnivell acumulat 530 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 29 de desembre de 2018
Cartografia Ed. Alpina: Catllaràs-Picancel (1:25000)

Circular de contrast, amb una primera part per paratges bellíssims i una segona de tràmit on l’únic al·licient el trobarem en recórrer per les magnífiques pinedes de la zona. Es pot escurçar molt retornant pel Camí Ral de Vilada a la Nou, seguint el GR 241, des del peu de la Gotzera al Pla de les Collades, estalviant-nos la monotonia de la segona part.
Tot l’itinerari és ben senyalitzat, amb senyalització vertical a les principals cruïlles i de continuïtat (senyals grocs i blancs de PR) i els camins són ben fressats. A la segona part però, coincideixen força camins, pistes i fins i tot trams de carretera. Tot i la bona senyalització i que estan ben representats al mapa, cal anar amb l’ull viu per estalviar-nos alguna marrada.

Accés
Partim de l’aparcament de la plaça dels Gronxadors de Vilada, al costat mateix de la C-26. A mà dreta venint des de Berga.

Vilada (730m)
Seguint les indicacions al castell de Roset, creuem la carretera, enfilem unes escales i pugem fins a l’església de Sant Joan. Continuem per sota el cementiri i sortim del poble pel costat del dipòsit d’aigües on, poc més amunt, s’acaba el paviment. Seguim recte (N) per la pista rebutjant els ramals a mà dreta. Hi ha senyals del PR C-147 (Sender de Vilada).

Pla de les Collades (806m)
Bifurcació senyalitzada. Per l’esquerra surt el Camí Ral de Vilada a la Nou i pel que discorre el GR 241. Deixem la pista i seguim recte per un ample camí en direcció al Castell de Roset (NW). Sortim a una intersecció de pistes on continuem recte per la del mig. Després d’uns cinquanta metres la deixem per un camí a mà dreta, ben indicat pels senyals del PR. El camí s’eixampla abans de la Creu de Roset.

Creu de Roset (903m)
Lloc o fita referent del poble on hi ha una creu de ferro i un pedró amb registre de visites. Antigament s’hi celebrava un aplec després de Pasqua. Continuem (N) per la pista que hi arriba on podem contemplar algun bon exemplar de boix grèvol. Quan fa un revol a l’esquerra per baixar a la casa de Roset, continuem recte.

Collada de Roset (904m)
Bifurcació de camins. Uns rètols en un pi ens indiquen que el de la dreta, per on retornarem, mena al Sobrepuny i el de l’esquerra al Castell de Roset. Anem a l’esquerra (NW), creuem una pista on trobem més indicacions i continuem per un ample camí (W) fins a un dipòsit.

Camí de l’Aigua (926m)
Hi ha un dipòsit i una font d’aixeta. El 1927 es va canalitzar l’aigua de la Font de l’Arç per, juntament amb la de les Fontanelles, abastir el poble. Aquí comença un bonic i planer camí a trams enlairat sobre contraforts de pedra seca i altres guanyat a la roca, com a la Mina de l’Aigua, foradada per travessar l’esperó rocallós. El camí ens mena a la font.

Font de l’Arç (965m)
Es nodreix de les torrenteres que s’escolen del Serrat de Picamill i el Sobrepuny. Tot i els seus tres brolladors, no sempre raja. El cabal és canalitzat i solament en èpoques de pluges sobreïx per la font. El nom li deu venir dels nombrosos exemplars de d’aurons i blades que hem pogut anar trobant pel camí.
Continuem (S) i, després d’una curta pujada, atenyem el Pla del Castell.

Pla del Castell de Roset (982m)
Situat en una ampla collada ocupada per una espessa pineda. Hi ha senyalització vertical. A pocs metres hi ha les ruïnes de la casa del Castell de Roset, una masoveria del segle XVIII.
A l’esquerra s’enfila el camí al castell que en algun tram encara conserva l’empedrat. Una obertura a la roca dóna accés a les ruïnes del castell.

Castell de Roset (1023m)
Ruïnes notables d’un veritable castell roquer on resten construccions d’uns 20 m de llarg per 7 d’ample i uns 6 d’alt. De planta irregular degut segurament a successives ampliacions que va caldre adaptar a la forma del penyal.
El lloc de Roset «Valle Roseto» és esmentat des de primeries del segle X, associat a Vilada «Villa Lata» o «Villa Lada» i també «Vila Lada».Però no es referia als llocs que encara conserven aquest topònim actualment sinó a la conca del Merdançol, aproximadament des del terme de Borredà a la Baells. És el 1026 quan s’esmenta pròpiament el castell en un document on apareix un tal Sunifred com a senyor del mateix.
Es tracta d’un castell termenat, això és: amb jurisdicció sobre un terme. En el decurs dels anys la titularitat canvià de mans diverses vegades. En foren amos famílies prou significades com els Berga, Portella, Fenollet, Pinós, Meca-Caçador, i Boatella, entre altres. En algun període també havia pertangut a la corona.
Retornem al Pla del Castell i baixem per una pista que abandonem aviat, després d’una font, pel bonic camí de les Lleixes de Viladomat que surt a mà dreta. Al peu de la Roca de la Gotzera sortim sobre el Camí Ral de Vilada a la Nou i el GR 241.

Camí Ral de Vilada a la Nou (910m)
Flaquejant al peu de la Roca de la Gotzera anem a creuar la carretera de Vilada a la Nou per fer drecera. La retrobem més avall i la seguim fins prop del Molí de la Sala on la deixem per una pista a mà esquerra. Anem a passar pel mas de la Sala i prop del de Bertrana fins a sortir a la C-26 que seguim uns metres per baixar al Molí del Cavaller.

Molí del Cavaller (630m)
Les aigües del pantà han engolit una bella raconada del riu Mergançol on hi havia un dels diversos molins fariners de Vilada i el pont del camí de les Canals de Sant Miquel per accedir a la ermita homònima encimbellada a la Serra de Picancel.
El molí fariner del Cavaller és una construcció del segle XVII o començaments del XVIII que es troba totalment derruïda degut a l’abandonament —des de la dècada de 1940— i al fet que les aigües de l’embassament de la Baells el van negar en part.
Les Canals de Sant Miquel eren un dels punts de pas dels resistents maquis que dalt de la serra, a la Covil, hi tenien un dels seus refugis. A la segona meitat de la dècada dels 40 els moliners feien algunes accions de suport i proveïment dels maquis que hi passaven. (1)
Durant anys hi va funcionar una casa de colònies. Actualment hi ha una àrea recreativa i un restaurant.
Retornem a Vilada pels Camps de Vila-rasa.

  • (1) «Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans». Mª Teresa Martínez de Sas. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000.

    Powered by Wikiloc

    Sender de Vilada (PR C-147)
    Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Serra de Cavalls

Indrets de la Batalla de l’Ebre: Mola d’Irto, Serra de Cavalls i Cim de la Mort

Distància 14 km
Desnivell acumulat 541 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 4 de desembre de 2018
Cartografia Ed. Piolet: Serres de Pàndols i Cavalls (1:25000)
Recursos consultats La Batalla del Ebro. Asedio y defensa de Gandesa.
Lluís M. Mezquida. Diputació Provincial de Tarragona.
  Centre d’interpretació 115 Dies (Corbera d’Ebre)
Itinerari relacionat Serra de Pàndols

La nit de Sant Jaume de 1938, més cent mil homes de l’Exèrcit Popular de la República creuaven l’Ebre per diversos punts i aconseguien recuperar el terreny entre Mequinensa i el riu Matarranya i a l’arc que fa el riu des d’aquí fins a Benifallet. Durant 115 dies, més de tres-cents mil homes, esmerçant una ingent quantitat de maquinària bèl·lica, van enfrontar-se en la Batalla de l’Ebre, la darrera i més cruenta de la Guerra Civil. La destrucció fou immensa a la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. L’exèrcit feixista aconseguí fer recular el republicà que, vençut, el 16 de novembre, el que restava de les seves unitats, retornà a la riba esquerra.
Juntament amb la veïna serra de Pàndols, la de Cavalls, sobre Corbera, i la del Pebrer sobre Gandesa, foren punts on els enfrontaments resultaren especialment acarnissats. L’itinerari que proposem puja a la Mola d’Irto i recorre les serres de Cavalls i del Pebrer on s’alça el dissortadament cèlebre Cim de la Mort. L’ofensiva del republicans va quedar deturada a les portes de la Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs, Gandesa i Prat de Comte. A partir d’aquí van perdre la iniciativa i foren obligats a recular progressivament. Es van atrinxerar al que els restava de la Serra de Pàndols, a la Mola d’Irto i a tota la Serra de Cavalls i hi van resistir fins al primers dies de novembre.
L’itinerari és fàcil, la senyalització, testimonial, tot i que els camins, en general, són ben fressats.

Accés
Poc més enllà del punt quilomètric 12 de la C-43 entre Gandesa i Pinell de Brai, trobem el Coll de la Font on parteixen dues pistes la primera a mà esquerra i tot seguit una altra a la dreta. En aquesta hi trobarem un petit espai suficient per aparcar-hi un parell de vehicles.

Coll de la Font (425m)
En aquest punt hi passa el camí de Gandesa a la Fonteta i en surt el del cim de la Mort, per on retornarem. És paral·lel a la carretera i hi discorren el GR 171-3 i el de St. Jaume de l’Ebre. Als mapes militars antics és ressenyat com a «Coll del Niño» i a primeries d’agost del 1938 hi havia instal·lat un del lloc de comandament de l’exèrcit feixista dons la línia del front era ben a prop.
Comencem a caminar seguint el GR en direcció a la Fonteta (SE), sempre paral·lels a la carretera.

La Fonteta (375m)
Àrea de lleure amb font, taules i graelles, al costat de la C-43. Seguint el GR hem de sortir a la carretera i seguir-la tres-cents trenta metres. Davant nostre en el sentit de la marxa, s’alça la Mola d’Irto. El GR se’n separa a mà dreta per un camí paral·lel. Nosaltres la seguim uns metres més i prenem el primer trencall a mà esquerra, a l’alçada d’una granja de blanques parets: és el camí de les Carruves que s’endinsa a la vall homònima.
El seguim (NE) bona estona obviant tots els ramals que, a dreta i esquerra, accedeixen a olivars, ametllerars i vinyes. La de les Carruves és una vall plana i fèrtil, conreada bàsicament amb aquestes espècies.
Uns metres abans que la pista faci un gir de 90º a l’esquerra, l’abandonem per una altra a mà dreta que baixa (SE) a passar pel costat d’unes vinyes. S’acaba al final  d’una feixa d’ametllers, on trobem un camí pel que discorre el tram entre la Serra de Cavalls i la Fontcalda del GR 171. Nosaltres el prenem a mà dreta, en direcció a la Fontcalda, per tal de visitar la Mola d’Irto, però desprès retornarem aquí per enfilar-nos a la Serra de Cavalls.
Seguim aquest camí (SE) fins a un collet on hi ha una torre d’alta tensió. Deixem el GR i en prenem un que puja a mà dreta (SW). És ben fressat i esporgat, però quan baixa a creuar la torrentera, resta força envaït de bosquina, però es deixa seguir bé i hi ha fites.
En fort pendent, superem un grau sota el morral llevantí de la mola i sortim a les ruïnes de l’ermita de Sant Marc. Continuem pujant fins atènyer el cim de la mola.

Mola d’Irto (538m)
Al cim podem comprendre la importància estratègica d’aquest enclavament, entre les serres de Pàndols i Cavalls, dominant la carretera de Gandesa a Pinell de Brai, des d’on s’albiren Gandesa, Corbera d’Ebre i el Puig Cavaller. Militarment era identificat com a «Vértice San Marcos» o «Cota 504». Els republicans l’havien re-batejat irònicament com a «Ermita de Sant Marx». El nucli de suport per aquesta zona des de la rereguarda republicana era el Pinell de Brai.
Davant la dificultat de recuperar Sant Marc, les posicions republicanes a Pàndols (Santa Magdalena i cota 666) i la Serra de Cavalls, a primers de setembre els feixistes orientaren la contraofensiva vers Corbera d’Ebre i les Camposines. El 30 d’octubre els ocupants de la mola varen patir un càstig artiller i de l’aviació duríssim, com a preparació de l’assalt del dia següent, quan en foren foragitats.
Retornem a la feixa d’ametllers i comencem a enfilar-nos (E) a la serra de Cavalls. El darrer incendi que ha arrasat aquesta zona fou el juny de 2012 i va començar al costat de la carretera C-43 enfilant-se cap a Cavalls. Els vestigis encara són ben evidents. Tot i que a la postguerra es va recuperar moltíssim material i ferralla, encara resta força artefactes per localitzar (1). Així que els bombers hagueren d’actuar amb moltíssima precaució.
Pugem (NE) entremig de marges d’antigues feixes de conreu fins a tocar una carena avançada de la serra on hi localitzem túnels de les defenses republicanes.
Després d’una marrada (SE) revoltant a la falda de la Carabassa, ens apartem del camí per visitar un altre refugi excavat a la roca. A partir de la Carabassa, el camí segueix la carena (NE), pràcticament al fil del cingle, on localitzem, de tant en quan, vestigis de trinxeres, posts de tir i nius de metralladora.
Superada una graonada on hi ha una cadena d’ajuda, ja podem albirar el sostre de la serra.

Punta Redona (659m)
Coronada per un vèrtex geodèsic i una creu metàl·lica. Al voltant del cim s’hi localitzen pous de tirador i restes de trinxeres. Militarment era identificada com a «Vértice Caballs». Els republicans havien fortificat tota la serralada i s’hi van fer forts fins a primers de novembre quan, sota un allau de foc artiller i d’aviació com mai s’havia vist en tota la guerra (1), varen ser-ne foragitats. La pèrdua de Cavalls i Pàndols suposà el final de la Batalla de l’Ebre: el 16 de novembre les darreres unitats republicanes retornaren a la riba esquerra del riu per Flix.
Hi gaudim d’una amplia panoràmica de 360º de la que destaquen el massís de lo Port, les serres Cardó, del Montsant, de Llaberia i la Mola de Colldejou.
Seguim camí carenejant en la mateixa direcció. Prop del cim hi ha una làpida en record de Roland Giné (2) i una bústia. Aviat localitzem el camí de baixada.

  • (1) Algunes fonts asseguren que per doblegar la resistència de Pàndols i Cavalls l’exercit feixista va esmerçar-hi 9.000 tones de projectils d’artilleria i 8.000 de bombes d’aviació.
  • (2) Habitualment també hi ha un bust d’aquest alpinista benissanetà, però en aquestes dates s’havia retirat per restaurar-lo.

Fita de Cavalls (627m)
Rètols indicadors i una gran fita senyalen el camí que baixa a Pinell de Brai i el de l’obaga, que seguirem.
La cota que tenim just a sobre és partió de tres termes: Pinell de Brai, Gandesa i Benissanet. La Vall de les Carruves una falca gandesana entre Corbera d’Ebre i Pinell de Brai. De forma que el camí serpentejant camí de fort pendent pel que baixem correspon a la comarca de la Ribera d’Ebre. Ja ben avall rebutgem un camí a mà dreta i tot seguit sortim sobre una pista que prenem a mà esquerra en baixada. A la següent bifurcació anem a l’esquerra recuperant el camí de les Carroves pel que travessem tota la vall fins a ben pocs metres del punt on l’hem deixat a l’anada.

Camí a la Serra del Pebrer (402m)
Just al bell mig de la colzada de 90º que el camí de les Carruves fa a l’esquerra, el deixem per un altre a mà dreta que s’adreça a un maset. Pocs metres abans d’aquesta construcció prenem un corriol a mà dreta que aviat es bifurca. No seguim el ramal de la dreta, que passa pel costat d’unes arnes. Anem a l’esquerra i, pel marge d’una feixa, sortim a un camí carreter que seguim a mà dreta, entre un marge de pedra seca i una feixa d’ametllers (NW). Quan es bifurca a l’alçada d’un olivar, anem a l’esquerra. Poc més enllà pugem pel costat d’una filera d’oliveres fins atènyer un corriol que s’enfila entremig de la pineda (W).
Poc després de creuar el tallafocs d’una línia d’alta tensió, una fita ens assenyala un poc definit corriol a mà esquerra que puja al Puig de l’Àliga.
Un cop visitat el cim, coronat per una estela en memòria d’uns brigadistes internacionals, retornem al camí i seguim propers a la carena de la Serra del Pebrer pel vessant de migdia  (SW), per acabar enfilant-nos-hi. Deixem a mà dreta el camí que baixa a Gandesa i atenyem el cim de la Mort.

Cim de la Mort (482m)
L’ofensiva republicana va quedar deturada davant Gandesa i el front establert a la línia que uneix Coll dels Gironesos, Collet de les Forques, Cim de la Mort (3) i les cotes a migdia d’aquest fins a la Vallada d’en Torner, al peu del Puig Cavaller.
La República havia aconseguit recuperar Corbera, però no Gandesa, el que li hagués permès encerclar Bot, principal punt de subministrament dels feixistes. Així que la defensa de la ciutat resultà estratègica (4) i els combats també foren molt acarnissats en aquest front.
Abans de la Batalla de l’Ebre, aquest era un cim intranscendent. Els brigadistes internacionals que lluitaven amb l’Exercit Popular el batejaren com a «The Pimple» (el gra). Els feixistes l’anomenaren «Cerro de las Viudas» i «Pico de la Muerte» i axí es coneix des de llavors. Els republicans varen aconseguir retenir-lo fins al 3 de setembre quan varen haver de retirar-se’n perdent Corbera d’Ebre.
Baixem del cim continuant en la mateixa direcció que hi hem arribat i aviat sortim sobre una pista que seguim a mà dreta fins al Coll de la Font.

  • (3) En les cròniques sovint es confon el cim de la Mort amb el veí Puig de l’Àliga, d’alçàries semblants, identificant-lo com a «Cota 481»
  • (4) Hom creu que Gandesa era el primer gran objectiu de l’ofensiva i hi ha opinions per a tots els gustos sobre les raons per les que va deturar-se donant temps als feixistes a rebre reforços.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Serra de Cavalls

Estany de Montcortès

Sota l’esguard de la Geganta Adormida. Itinerari històric pel Pla de Corts.

Distància 13,8 km
Desnivell acumulat 449 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 24 d’octubre de 2018
Cartografia Ed. Alpina: el Cinquè Llac (1:25000)
Recursos consultats Rutes Pirineus. La Geganta Adormida.
Itinerari relacionat La Geganta Adormida

La ruta circular que proposem discorre pel Pla de Corts, un fèrtil altiplà entre les valls del Flamisell i la Noguera Pallaresa, al nord de la Serra de Peracalç, dins del terme de Baix Pallars, el municipi més meridional del Pallars Sobirà. Peramea i Montcortès són els nuclis més poblats. I és entre aquests dos pobles on resseguirem antics camins carreters i de ferradura, fins a l’emblemàtic estany de Montcortès, sota l’esguard permanent de la Geganta Adormida, la característica silueta de la Serra de Peracalç.
L’itinerari d’anada ho és per camins ben fressats i excel·lentment senyalitzats. No tant per la quantitat com perquè els senyals són just allà on calen. En aquesta part podem deixar al mapa i el GPS a la motxilla i dedicar-nos a gaudir del paisatge. En canvi en un bon tram de la tornada els camins són plens d’herbei i la senyalització hi és deficient.
A l’anada o la tornada és ineludible una passejada per la vila closa de Peramea. L’Era d’Ortega és la seu del grup cultural «lo Vent de Port», on hi podeu trobar informació sobre el poble i les visites guiades, incloent-hi espais a l’interior de les cases, com un forn de pa, un trull, un celler i la ferreria, a més de l’Església i la presó. Tot el conjunt ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.

Accés
El punt de partida és Peramea, vila del terme municipal de Baix Pallars. Hi accedim per la N-260 i la carretera entre Gerri de la Sal i la Pobleta de Bellveí.

Peramea (905m)
Premea o Premeia en pallarès, de quin castell n’hi ha constància d’ençà l’any 908 (castro Pedramei), és una vila closa: les cases, edificades entre mitgeres, formen un perímetre rectangular on la part posterior conforma la muralla. Dins del recinte dos carrers longitudinals porxats donen accés als habitatges. I a la part alta, al nord, s’alça l’església de Sant Cristòfol, a recer de la peculiar Roca del Castell o Pui de les Forques. A migdia, separada del clos i encimbellada hi ha la Torre de Colomers.
Una monumental oma presideix la Plaça de la Vila. Va morir el 2015 quan se li calculaven 150 anys. Va caldre reduir-ne les besses principals. Ara és un monument de fusta. Al costat hi ha la font, un abeurador i el safareig.
Sortim del poble continuant per la carretera que hi hem arribat. Deixem a mà dreta el camí a Balestui, pel que retornarem i, poc més enllà, a l’era del Ferrer trobem un indicador i penell explicatiu de l’itinerari. Anem a l’esquerra en direcció a Pujol.

Font de Sant Cristòfol (880m)
En un marge del camí hi ha la font de Sant Cristòfol. Una les piques és un sarcòfag. De fet tots els elements constructius semblen reaprofitats. La tradició oral diu que aquí hi hagué l’antiga església de Sant Cristòfol. A finals del XIV es va ampliar la del poble, dedicada fins llavors a Sant Joan i se’n va canviar l’advocació per Sant Cristòfol.
Passat un corral prenem per pocs metres el camí de Llaràs. Creuem una tanca i, darrere d’un alzinar al bell mig d’un prat, tot cobert de bardisses, hi ha un dolmen.

Cabana de la Mosquera (906m)
Dolmen datat a l’edat del bronze. En tota aquesta zona es conserven alguns megàlits. A Peracalç hi han els de Perauba, de Fontanelles i de la Cabana dels Castellars d’en Pei. A Montcortès el de la Foleda. I a una feixa veïna de la Mosquera hi ha el que resta del dolmen de les Esplanes.
Retornem a la cruïlla i continuem fins a la creu de terme de Pujol, que té gravat l’any 1622, per seguir pel camí vell, un bon camí carreter empedrat.
Als Estossals sortim a un camí asfaltat que prenem a mà esquerra.

Pujol (837m).
Al petit nucli de Pujol, on hi ha l’esglesiola romànica de Sant Andreu, hi puja una recargolada carretera des de prop del Túnel de l’Argenteria, al Congost de Collegats. El Barranc de les Morreres el separa del Tossal de l’Àliga de la Serra de Peracalç. És el punt de l’itinerari on millor podem albirar la Geganta Adormida.

Retornem al Estossals on prenem un camí a mà esquerra en direcció a Cortscastell. Caminem per dins d’una bella roureda, sobre la fondalada del Barranc de les Morreres. Mentre anem davallant podem albirar el penyal de Cortscastell i, ben amunt, el poble de Montcortès.

Cortscastell (818m)
El llogaret amb dos masos, un d’ells ruïnós, a redós d’un gran penyal. Som al punt més baix de l’itinerari.
Fins aquí hem coincidit amb les travesses «el Cinquè Llac» i «el Pas del Temps» que ara continuen a mà esquerra en direcció a la Pobla se Segur pels colls de Peracalç i Montsor. Nosaltres anem a la dreta, vers Montcortès.
Poc més enllà passem pel costat de l’esglesiola de Santa Anna, romànica del segle XII. Malgrat que ha estat restaurada parcialment, presenta un estat precari i d’abandó.
Enfilat dalt d’un turó fa estona que albirem Montcortès. Ara ens cal passar del punt més baix al sostre de l’itinerari. Ho fem per un bonic camí entremig de feixes i rouredes, passant per la font del Caüc, una surgència arran de terra.

Montcortès (1045m)
Entrem a Montcortès per un camí embardissat i ple d’herbei, que contrasta amb el que hem fet fins ara. Pel carrer Major pugem a l’església de Sant Martí i sortim del poble per ponent, per un camí asfaltat que ens mena a la collada de Sant Antoni, on retrobem la carretera de Gerri a la Pobleta de Bellveí. Baixem a l’estany per un camí ample i ben apariat.

Estany de Montcortès (1028m)
D’origen càrstic, com els de Basturs i el de Banyoles, l’aportació principal de cabal no és per cap riu o torrent, sinó per deus subterrànies. Quan el nivell és prou alt, desguassa al Flamisell pel Barranc de Ruixou. Amida 46 hectàrees amb una fondària màxima de 30 metres.
Aquesta natura donà peu a la seva llegenda: Al fons de l’estany hi ha submergida la ciutat de Pallars. Els seus gasius habitants no van voler acollir ni donar almoina a Déu disfressat de captaire que, com a càstig, la féu engolir per les aigües. Solament se’n lliurà una dona que, tot i ser molt pobre, li va oferir un tros de pa. Les nits de Sant Joan es veu aparèixer la dona i s’escolten des del fons de l’estany els crits embogits dels habitants de la ciutat maleïda.
N’hi ha una altra. Conten que el glaç de l’estany va cedir quan el Comte de Pallars hi passava per sobre a cavall tot empaitant una peça de caça. Per sortir del mal tràngol  invocà la Mare de Déu de Gerri, prometent-li una donació de terres. Fora de perill es va desdir de la prometença exclamant: «Aigua passada, Mare de Déu enganyada». Va quedar cec i no va recuperar la vista fins que va complir-la.
Retornem al poble. Pel costat de l’església pugem a la part alta on trobem indicadors a Bretui que ja podem albirar vers sol ixent.

Montcortès. Camí de Bretui (1061m)
Si tots els camins que hem seguit, excepte el curt tram abans del poble, eren ben fressats, nets i senyalitzats, a partir d’aquí i fins poc abans de Peramea els trobarem plens d’herbei i amb trams embardissats. Tot i que hi ha senyalització vertical i groga de continuïtat, en manca en algunes bifurcacions o queda amagada per l’herbei i les bardisses. Ens cal estar atents al GPS.
Baixem per una pista que deixem aviat pel camí vell, a mà esquerra. Entre feixes de conreu atenyem la carretera a l’alçada de la casa Coll i la seguim fins a Bretui.

Bretui (1064m)
Visitem l’església de Sant Esteve i baixem a la carretera que seguim uns pocs metres a mà esquerra per prendre una pista a mà dreta, indicada vers Masia d’Enjaume i Peramea.
La pista acaba poc més avall, sobre unes feixes. Així que baixem per un antic camí no indicat però ben evident, entre marges de pedra fins a retrobar la carretera. La seguim breument per continuar pel camí a mà esquerra. Pel costat d’un cobert, creuem el camí d’accés a la Masia d’en Jaume i continuem baixant fins a una bifurcació on anem a l’esquerra, ja amb Peramea ben a la vista. Sortim a una pista precària per la que continuem baixant a mà dreta fins a trobar el camí de Ballestui.

Camí de Balestui (850m)
Bifurcació ben senyalitzada com tot el curt tram que ens resta per Peramea. Anem a la dreta i comencem a enfilar-nos pel camí Vell de Ballestui passant ben a prop de la font Vella, que mereix la nostra visita. Retornem a Peramea pel costat del safareig.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Powered by Wikiloc

Estany de Montcortès

La Geganta Adormida

De Collegats a Montcortès per la Serra de Peracalç i el Tossal de l’Àliga

Distància 8,6 km
Desnivell acumulat +885 -394 m
Nivell de dificultat Difícil/Fàcil
Data 12 d’octubre de 2018
Cartografia Ed. Alpina: el Cinquè Llac (1:25000)
Itinerari relacionat Estany de Montcortès

Travessa en la que ajuntem dos itineraris ben diferenciats. L’ascensió al Tossal de l’Àliga des de Collegats amb un camí equipat, trams de grimpada i sense camí definit, la podem considerar difícil. N’hem tret la idea del bloc «Excursions del Joan Ramon» (excursionsdeljoanramon.blogspot.com). La segona, del cim a l’Estany de Montcortès, és un tram fàcil i força freqüentat.
La Geganta Adormida és la silueta de la Serra de Peracalç. S’alça a migdia del Pla de Corts, un altiplà entre les valls del Flamisell i la Noguera Pallaresa. Rep aquest nom perquè té l’aspecte d’una dona ajaguda. Però no és des del Pla de Corts que s’observa aquesta semblança. Cal albirar-la des del nord-est, al marge esquerre de la Noguera Pallaresa com, per exemple, des del poble de Bresca o des del camí del Salt de la Núvia a l’Espluga de Cuberes. I entre els túnels de Cartanís i de l’Argenteria entre Gerri de la Sal i la Pobla de Segur.

 Accés
De la Pobla de Segur a Gerri de la Sal, per la N-260, al Congost de Collegats, entre la boca nord del túnel de Sant Pere de les Maleses i la sud del de l’Argenteria, al marge dret de la Noguera Pallaresa, comença el camí a la Cova de la Serpent. Hi ha un petit espai per aparcament a l’esquerra.

Camí a la Cova de la Serpent (560m)
Ens enfilem per un camí ben indicat i fressat al peu de la Paret del Pessó de les Roques de Collegats. És l’itinerari utilitzat pels escaladors per accedir al peu de les diferents vies d’aquest sector i pels excursionistes que, a banda de la Cova de la Serpent, s’adrecen a Sant Pere de les Maleses.
Atenyem el cap d’un esperó on hi ha dues torres d’electricitat.

Torres de MAT (709m)
Suporten una línia de molt alta tensió que, des de Llavorsí, segueix el curs de la Noguera Pallaresa. Bones vistes sobre el Congost de Collegats, el Barranc de l’Infern i el Roc de Santa. S’hi ens hi fixem bé també podem albirar les cordes del camí equipat. Un corriol ens mena al peu de la paret.

Camí equipat de la Paret del Pessó (730m)
No és una via ferrada: no té línia de vida. És un camí que facilita el retorn de les vies d’escalada, equipat amb graons, cordes i cadenes.
Un primer tram, amb esglaons i corda nuada, dóna pas a un curt flanqueig per una lleixa i a un altre amb corda i cadena. El tercer, protegit amb corda, ens deixa sobre una segona lleixa per la que caminem a mà dreta, fins que trobem una altra corda que ens permet enfilar-nos dins d’una canal entre una agullola i la paret principal, on hi ha esglaons i cadena. Els esglaons allunyen força i és on trobem el pas més exigent (K3). Sortim de la canal per un darrer tram equipat amb cadena que ens deixa sobre el fil del cingle. Aquí seguim (NW) un camí prou fressat fins que fa una marcada colzada a mà dreta.
Comencem a enfilar-nos, ja fora de camí, en direcció a un esperó rogenc que esquivem per la dreta. Ens cal una curta i fàcil grimpada per atènyer el llom de l’esperó.
Continuem (NW) cercant el millor pas entre la bosquina en direcció a una rasa prou evident. La creuem i enfilem a l’altre marge per unes antigues feixes, avui ermes, que el mapa topogràfic assenyala com les Casals, fins al peu d’un altre esperó, ja al fil del cingle, que esquivem per l’esquerra. Ens cal una altra grimpada per recuperar el fil del cingle, que ja no deixem fins al cim d’un tossal.

Tossal (1181m)
El mapa topogràfic de l’ICGC assenyala erròniament aquest punt al SE del Tossal de l’Àliga com a Geganta Adormida. I el comarcal anomena així tota la carena entre l’un i l’altre quan és just en sentit contrari.
Des de Collegats haurem pogut observar la presència de nombrosos estols de voltor. Les parets d’aquest sector del Pallars, com al veí Boumort i a la Muntanya d’Alinyà a l’Alt Urgell, acullen una nombrosa colònia de rapinyaires. Hi podem veure el voltor comú, el negre, l’aufrany i el trencalòs. També l’àliga daurada i diverses espècies de falcons.
Des d’aquí ja podem albirar el cap (més proper i just sobre el collet) i el pit de la Geganta (el punt més alt). Baixem al collet. La natura del terreny canvia: si fins ara era conglomerat, a partir d’aquí serà calcari.

Collet Jornat (1137m)
Al peu del cap de la Geganta. Des de Peracalç hi arriba el camí de l’Hortó. Així l’anomena el mapa topogràfic, malgrat que tenim els nostres dubtes sobre aquesta denominació dons l’Hortó són unes feixes prop de Peracalç, però a l’obaga de la serra. El seguim uns vuitanta metres i el deixem. Guanyem alçària ràpidament a la base del cap de la Geganta fins al peu d’una paret on aboca una canal.

Canal (1153m)
Curta i oberta. Ens cal grimpar fins al seu embut on trobem terreny més fàcil i flaquejar-lo fins a una marcada i estreta bretxa sota mateix del cap de la Geganta. Continuem flanquejat (NW) fins assolir la carena.

Coll de la Geganta (1226m)
És la carena d’un llarg esperó que baixa del Tossal de l’Àliga al cap de la Geganta. Passem al vessant obac i continuem (N) fins a una marcada bretxa per un tram on la bosquina no facilita el pas. L’alternativa és progressar per la carena amb passos de II+. A partir de la bretxa el pas és més franc i ens permet assolir la carena de la serra on trobem el camí, que seguim a mà dreta, i en pocs metres, atenyem el cim.

Tossal de l’Àliga (1315m)
Sostre de la Serra de Peracalç i punt més prominent —el pit— de la Geganta Adormida, però no tant, perquè es mou: un estudi geomorfològic i geofísic realitzat als Pirineus, amb participació d’investigadors de la UAB, ha permès descobrir que gran part de la Serra de Peracalç, i dels relleus de l’entorn l’estany de Montcortès, constitueixen el moviment de massa més gran fins ara descrit a Catalunya. El fenomen té lloc des de com a mínim fa uns 45.000 anys, amb un desplaçament mitjà d’entre 1 i 3 mm a l’any. Actualment, els processos més actius tenen lloc aquí, a la part més alta.
Baixem (NW) per un ben fressat camí carener esquivant els ressalts, primer pel vessant obac i, ja a prop de Peracalç als peus de la Geganta, pel solell.

Coll de Peracalç (1241m)
Sortim sobre el camí Vell de Peracalç a Montcortès. Un bon camí de bast empedrat que, per l’esquerra i les Escales de Peracalç, baixa al poble. Antigament fou la principal via de comunicació entre els dos Pallars quan el Congost de Collegats era infranquejable, excepte pels raiers. Fins que al segle XVII s’hi va obrir un camí de bast i al XIX la carretera. Als naturals de Peracalç se’ls coneixia amb el mal nom de salta-roques.
Prenem el Camí Vell a mà dreta, baixant per l’obaga i creuant un camí carreter que va a l’Hortó. El deixem a l’Obaga de Canals per un de menys definit (NW), però de bon fer. De fet si continuéssim ens menaria també al Camí de Canals. Però per aquí fem drecera.
Sortim sobre una pista que seguim a mà esquerra i ben aviat al camí de Canals.

Camí de Canals (1067m)
Hi ha rètols indicadors. Per la dreta podríem baixar a Cortscastell i Peramea, creuant el Pla de Corts. El prenem a mà esquerra fins atènyer l’estany.

Estany de Montcortès (1036m)
D’origen càrstic, com els de Basturs i el de Banyoles, l’aportació principal de cabal no és per cap riu o torrent, sinó per deus subterrànies. Quan el nivell és prou alt, desguassa al Flamisell pel Barranc de Ruixou. Amida 46 hectàrees amb una fondària màxima de 30 metres.
Aquesta natura donà peu a la seva llegenda: Al fons de l’estany hi ha submergida la ciutat de Pallars. Els seus gasius habitants no van voler acollir ni donar almoina a Déu disfressat de captaire que, com a càstig, la féu engolir per les aigües. Solament se’n lliurà una dona que, tot i ser molt pobre, li va oferir un tros de pa. Les nits de Sant Joan es veu aparèixer la dona i s’escolten des del fons de l’estany els crits embogits dels habitants de la ciutat maleïda.
N’hi ha una altra. Conten que el glaç de l’estany va cedir quan el Comte de Pallars hi passava per sobre a cavall tot empaitant una peça de caça. Per sortir del mal tràngol  invocà la Mare de Déu de Gerri, prometent-li una donació de terres. Fora de perill es va desdir de la prometença exclamant: «Aigua passada, Mare de Déu enganyada». Va quedar cec i no va recuperar la vista fins que va complir-la.
De l’estany pugem a la collada de Sant Antoni per on passa la carretera de Gerri de la Sal a la Pobleta de Bellveí. En aquest punt donem per finalitzat el nostre itinerari.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Powered by Wikiloc

La Geganta Adormida

Estanys de Romedo

Passeig pels estanys de Romedo, Guiló, Colatx i Senó 

Distància 7,4 km
Desnivell acumulat +527 -315 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 22 de setembre 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-Roig (1:25000)
Recursos consultats Gen. de Catalunya. DARP. Inventari de zones humides.
  www.tavascan.net La central hidroelèctrica

El conjunt de Romedo és un grup d’estanys d’origen glacial a la capçalera de la Noguera de Cardós. La conca, orientada de nord a sud, és encerclada pels pics del Cap de l’Estany i Punturrí per ponent; de Colatx, Turguilha i Guiló a la carena nord; el cordal del Pic dels Tres Comtes a la Punta del Port per sol ixent i la Serra de Llurri a migdia. Els estanys més grans són els de Romedo —de Dalt i de Baix— tot i que aquest darrer, que recull els recursos hídrics de la conca, és represat.
Romedo de Baix forma part del sistema hidroelèctric de Tavascan, una gran obra d’enginyeria realitzada la dècada dels 60 del segle passat. La canonada subterrània de Romedo, amb una llargària de 8,7 quilòmetres, alimenta les turbines de la caverna de Tavascan a través del salt de Gueron. Alhora és realimentat per la central de bombeig de Montamara, amb cabal procedent del barratge de Graus. Poc impacte paisatgístic resta d’aquesta monumental obra, a banda de les preses, les boques de mina i la pista entre Montalto a Romedo.
L’itinerari proposat és fàcil, molt agradable i visita 10 estanys i estanyols. Els pendents, excepte la baixada del coll de Llurri, no passen mai de moderats. És en travessa, però podem fer-lo circular i escurçar-lo molt si renunciem a visitar l’estany de Cartascan. Malgrat això, la facilitat d’accés i transitar per camins transfronterers és poc concorregut, atès el poc fressats que trobem els camins, si exceptuem aquells que coincideixen amb la popular travessa «La Porta del Cel».

Accés
Pugem a Romedo de Baix aprofitant el servei de taxis de Lladorre. El retorn podem fer-lo amb el mateix transport des de la Canalada. Si optem per pujar-hi a peu, la llargària i desnivell augmenten molt considerablement. En aquest cas haurem de deixar el vehicle a la presa de Montalto i enfilar el camí de Llurri, retornant pel camí paral·lel al riu de Romedo fins al Pla de Boavi. O a l’inrevés. Si hem optat per anar fins al refugi el millor serà retornar per l’estany de Naorte. A la presa de Montalto hi accedim des de Tavascan per una pista de sis quilòmetres apte —amb precaució— per a turismes.

Estany de Romedo de Baix (2014m)
Travessem per sobre la presa i continuem (N) vorejant el marge llevantí, seguint senyals de GR fins al desguàs d’un estanyol. Aquest tram és molt fressat dons coincideix amb l’itinerari de «La Porta del Cel».

Estanyol (2011m)
A la sortida d’aigües el camí més evident marxa pel marge esquerre hidrogràfic (dreta en el sentit de la marxa) per pujar al Port de l’Artiga. Nosaltres continuem per l’altre marge, a l’esquerra. A l’entrada d’aigües un congost replè de grans blocs granítics ens fa separar de la llera i pujar a mà esquerra.

Aiguamoll de Guiló (2065m)
O d’Agulló. Encapçalat pel cim homònim. No arribem a tocar la riba, l’albirem des de dalt. Fem una colzada de 90º (W) i més amunt continuem (NW) resseguint més o menys el desguàs de l’estany de Guiló de Baix, enfilant-nos, per camí poc definit, fins a un collet darrera el qual torbem el següent estany.

 Estany de Guiló de Baix (2194m)
El voregem pel marge esquerre hidrogràfic (dret en el sentit de la marxa). Vers el nord podem albirar el coll de Turguilha entre el pic homònim i el de Colatx. Continuem (N) pel desguàs de l’estany homònim de més amunt fins a un tram replè de blocs granítics despresos, herbei i codines allisades per l’erosió glaciar, on el camí es difumina. Uns senyals de pintura vermella ens aconsellen el millor pas.

Estany de Guiló (2246m)
Al peu dels cims de Colatx i Turguilha. Un cop toquem la riba virem 90º (W) enfilant-nos de nou fins a un collet.

Coll (2273m)
Punt més alt de l’itinerari, al bell mig d’una successió de turons que fa de partió d’aigües al bell mig de la conca. Segons els mapes des d’aquí puja un camí, itinerari transfronterer, que pel port de Colatx baixa al circ de Cagatèlha i Uston. Però deu ser tant poc fressat que ens passa desapercebut. Sí que resulta prou evident el tram que seguirem, baixant (W) fins a la riba de l’estany de Colatx.

Estany de Colatx (2217m)
Al peu del Pic del Cap de l’Estany. Continuem davallant fent una colzada de 90º (S). Aviat albirem el dos estanys següents, de Senó i de Romedo de Dalt. Hi ha senyals de pintura verds i de GR, però valdrà més refiar-nos de les fites. Tot i que el camí és molt evident pel seu marge esquerre (hidrogràfic i sentit de la marxa, S).
A l’alçada del de Romedo de Dalt, podem albirar una canal ampla que talla la Serra de Llurri, per on passa el camí que prendrem més endavant. Poc més enllà de creuar el desguàs de l’estany, atenyem aquest sender transversal.

Bifurcació (2114m)
El camí al que sortim és molt més fressat del que venim: forma part de la ruta «La Porta del Cel». Si el prenem a l’esquerra baixarem a l’estany de Romedo de Baix, que podem albirar des d’aquí, tancant així un itinerari circular.
Si optem per continuar hem d’anar a la dreta (W), vorejant encara l’estany fins a enfilar-nos per la canal que hem observat abans.

Coll de Llurri (2217m)
La Serra de Llurri separa les conques del riu de Certascan a ponent, del de Romedo a sol ixent.
Des d’aquí podem albirar vers ponent els cims de Certascan, el refugi i els llargs salts del riu fins a la petita presa de la Canalada, per on passa la pista que puja de Moltalto. Vers sol ixent atalaiem tot el cordal des del Pic de Guiló als cims de Broate.
Ens cal estar atents perquè el camí més evident continua tot recte per flaquejar després el vessant ponentí del turó de la dreta. Pot ser una alternativa i drecera, però no n’hem trobat referències. Ens cal anar a l’esquerra, enfilant-nos al turó d’aquesta banda, que resulta una miranda encara millor que la del coll.
Comencem a davallar en fort pendent i curtes llaçades.

Canalada (2088m)
La Canalada pròpiament és a la petita presa que hi ha poc més avall. En aquest punt hi arriba el camí que puja des d’allí. Poc abans ens hem ajuntat al de Llurri que ho fa des del Pla de Boavi.
Comencem a remuntar (NW) fins a l’estany Xic de Certascan on, poc més amunt, atenyem el refugi.

Refugi de i Estany de Certascan (2230m)
El refugi, guardat, és en un edifici propietat de FECSA que el va bastir per les obres de la presa i el té cedit a la FEEC. Poc més amunt hi ha l’estany, el més gran del Pirineu oriental tot i que, com s’ha dit, és represat. Serveix de reservori de tot el sistema hidràulic de Tavascan.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Estanys de Romedo

Portell de Llaberia

Des de Llaberia pels colls de la Bassa de les Fonts i dels Colivassos

Distància 7 km
Desnivell acumulat 243 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 3 de gener de 2018
Cartografia Editorial Piolet. Serra de Llaberia (1:20000)

Itinerari que inicialment preveiem més llarg però que va caldre escurçar per la mestralada. Al collet dels Colivassos vàrem renunciar a pujar al Portell carenejant per la Miranda i el Forat. En comptes d’això ens hi adreçàrem pel Clot dels Arenals. També renunciàrem a l’Enderrocada i el cingle de Calàs, deixant-ho per l’endemà.
Malgrat tot resulta una caminada que, combinada amb la de l’Enderrocada, ofereix diverses possibilitats en funció de les disponibilitats de cada ú.
Itinerari relacionat: l’Enderrocada.

 Accés
Per la C44 de Vandellòs a Tivissa, al coll de Fatxes —entre els punts quilomètrics 14 i 15— prenem la T311 a Pratdip. Passat el quilòmetre 34, al coll Roig, la deixem a mà esquerra per la T3111 que, en 9 quilòmetres, ens mena a Llaberia.
També podem accedir-hi per Pratdip on hi arribem per la mateixa C44 des de l’A7 a l’Hospitalet de l’Infant, en direcció a Vandellós. Prenem a mà dreta la T318 i desprès a l’esquerra la T310. A Pradip continuem per la mateixa carretera que a partir d’aquí és T311 en direcció a Móra i Tivissa fins al coll Roig.
A l’entrada de la població hi ha un ampli espai per deixar els vehicles.

Llaberia (680m)
Nucli de població que pertany al terme municipal de Tivissa. Al 2008 hi havia 4 habitants censats. Actualment solament un, segons informació del Consell Comarcal. Malgrat això es conserva en molt bon estat —el 1986 varen iniciar-se treballs de restauració— i gran encant. La quasi cinquantena d’habitatges —utilitzats habitualment com a segones residències— s’abasten d’electricitat mitjançant una central fotovoltaica.
És al bell mig de la Serra de Llaberia, un gran peneplà envoltat de cingles, entre la depressió de l’Ebre i el mar i forma part del que, genèricament, coneixem com Serres del Mestral. Tot i pertànyer administrativament al Baix Ebre, és com una falca entre el Baix Camp i el Priorat.
Partim de l’aparcament, on hi ha indicacions, pel camí al Coll de la Bassa de les Fonts. Pugem fins atènyer un camí carreter on hi ha un altre indicador. Seguint-lo a mà esquerra ens menaria al collet dels Colivassos pel PR-C 90, escurçant així l’itinerari. Si això és el que pretenem no ens cal arribar aquí: podem prendre el PR directament des de l’aparcament. Continuem recte (S) pujant per les Marrades, seguint el camí vell de Llaberia a Pratdip. Virem (SE), el camí planeja i fins i tot baixa, fins a sortir sobre una pista precària.

Coll de la Bassa de les Fonts (737m)
Hi ha un altre indicador. El camí vell continua cap a Pratdip pels portells de la Dòvia i del Carreter. La pista prové de la carretera i la prenem a mà esquerra, en baixada (N), revoltant el barranc de la Font del Ferro. Deixem a mà dreta el camí (indicat) que baixa a aquesta font i al portell de la Dòvia. La pista, ben aixaragallada, esdevé camí per on transita el PR-C 90 i el seguim (NE) fins al coll.
Albirem el Mont-redon, el Racó de la Dòvia i la coberta esfèrica del radar meteorològic al cim de la Miranda.

Collet dels Colivassos (817m)
O dels Colivatxos. Cruïlla de diversos camins i pistes. Vers sol ixent surt el de Pratdip pel Mon-redon i les Crestes de la Seda. Vers el NE el de Colldejou per la Miranda i el coll del Guix (1). Vers ponent el de Llaberia pel PR-C 90. Nosaltres prenem el del mig (N), una pista que no és senyalitzada.
Dos-cent metres més amunt, en una bifurcació en Y (rètol indicador) deixem a mà dreta el ramal que puja a la miranda i baixem a l’esquerra en direcció al GR (entre altres Colldejou pel camí dels Revolts). Hi ha senyals de pintura grocs. A la bifurcació en T anem a la dreta, passem pel costat d’un bassiol i de les Covetes de cal Vaquer, unes balmes que havien servit de cleda al Clot dels Arenals. A l’altra banda hi ha antigues feixes de conreu.

  • (1) És l’itinerari que recomanem per accedir al Portell de Llaberia. Al cim de la Miranda o lo Molló hi gaudirem d’una extensa panoràmica que fa honor al seu nom. Després carenegem sense camí fressat però evident i fàcil, passem pel Forat i continuem fins al Portell.

Barranc d’en Jover (755m)
A la capçalera d’aquest barranc, subsidiari del de la Cova, atenyem el camí ral de Llaberia a Colldejou, per on passa el GR 7. La bifurcació està indicada. Pugem a mà dreta fins al Portell.

Portell de Llaberia (782m)
O lo Portell. Important grau guanyat al cingle per on hi passava el camí de ferradura a Colldejou, Marçà i Falset. De la rellevància que aquest pas deuria tenir per la gent de la contrada en són bona mostra els contraforts, esglaons i l’empedrat.
Baixem un metres per los Revolts fins atènyer un corriol senyalitzat per una fita a mà esquerra i el seguim breument. Aquest corriol recorre el peu del cingle de la Serra d’en Jover, passa per baix del Pas de les Cabres i continua fins al Grau de Ricorb o Portell del Llop.
Retornem sobre els nostres passos fins al Barranc d’en Jover i continuem camí enllà atenyent Llaberia pel camí de Colldejou.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Portell de Llaberia

Tomb del Puig de la Cabrafiga

Des de Pradip pel Portell dels Grauets i retorn per Grauet de les Mugues

Distància 9 km
Desnivell acumulat 557 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 2 de gener de 2018
Cartografia Editorial Piolet. Serra de Llaberia o Muntanyes de Vandellòs (1:20000)

Tal i com delata el títol es tracta d’un itinerari circular. Un dels diversos que podem fer des de Pratdip. En aquest cas pujarem a una talaia que s’alça a llevant del poble, bon mirador de la comarca.
Recorregut perfectament senyalitzat, camins molt fressats i passos fàcils. Tan solament cal parar una mica d’atenció a la baixada des del coll dels Meners, pel fort pendent.
Val la pena dedicar temps per una visita Pradip (el Prat per la gent del país), el seu castell i el nucli antic. I conèixer la història dels Dips, emblemàtics gossos assilvestrats que formen part del nom del poble i que la llegenda i la literatura han assimilat a bèsties ferotges i vampirs.

Accés
Arribem a Pratdip per la C44 des de l’A7 a l’Hospitalet de l’Infant, en direcció a Vandellós. Prenem a mà dreta la T318 i desprès a l’esquerra la T310. Entrem al poble per l’Avinguda de Catalunya, on generalment hi ha espai per aparcar, al costat de les instal·lacions esportives municipals.

Pratdip (223m)
Continuem 190 metres carretera amunt. Una estaca a mà dreta, amb un senyal blau i groc, indica el camí de les Obagues. Els senyals blau i groc i també els blaus, ens guiaran tothora.
Seguim aquest ombrívol camí uns 160 metres fins que una nova estaca ens indica, també a mà dreta, el camí del Portell dels Grauets.
Aviat passem pel costat d’un forn de calç. Fem una gran llaçada i, per pendent entre moderat i fort, anem deixant el poble avall tot atansant-nos a la base d’una torre de MAT que creuem. Aquesta línia i la següent provenen de la central de Vandellòs.
Ara el camí s’eixampla: és la pista de servei de les línies. Més amunt, en una nova bifurcació també indicada, tornem a girar a mà dreta en direcció al Portell dels Grauets. Passem per sota de l’altra torre de la línia de MAT, s’acaba la pista i continuem per camí.
Ja al peu del cingle, un indicador al que li manca el rètol, senyala a mà dreta el corriol que baixa a les coves del Grauet i del Sisè. Anem a l’esquerra, fem un gir de 90º i encarem el Portell.

Portell dels Grauets (487m)
Guanyem el cingle per aquest grau i continuem (E) enfilant-nos propers al fil, per terreny de rascler. Ben aviat el camí torna a definir-se. Superem la graonada del pas del Gos i continuem carena enllà fins a l’evident cim.

Puig de la Cabrafiga (614m)
El nom li ve d’una figuera silvestre que viu a les roques. Ara de figues ni verdes ni madures, que la zona ha estat afectada per diversos incendis que n’han deixat un rastre encara prou evident.
És el punt més alt de l’itinerari i una bona talaia de la comarca.
El puig és el punt més alt de l’itinerari i una bona talaia de la comarca, coronat per un vèrtex geodèsic, un pessebre i indicadors. També hi trobem un llibre de registre.
En marxem baixant decididament en direcció al coll que tenim a migdia.

Coll de la Fita de la Partió (484m)
La fita hi és, ben evident, però com que no és pas partió de terme municipal, deu tractar-se d’una delimitació de propietats.
La canal Ampla que s’obre a mà dreta, o barranc de la Cova d’en Bargalló, la creuarem més endavant, a les acaballes de la caminada.
Davant nostre sobresurt de la carena un bon esperó rocallós que superem flanquejant-lo per l’esquerra i pel fàcil pas del Cabrit, en el sentit de les busques del rellotge.
Superat aquest obstacle ja podem albirar la següent collada a la que ens atansem.

Coll dels Meners (449m)
Hi trobem un altre indicador. Seguim de recte per enfilar-nos en poca estona al Puig de les Mugues i retronem al coll prenem el camí que baixa vers llevant. (1)
El nom li ve per l’aprofitament d’òxids de ferro —oligist o hematites— que se’n feu anys ha.(2)
El pendent és considerable tot davallant per la rasa de la Cabrafiga. Esquivem un tram de tartera fent una marrada a mà esquerra.
Anem revoltant el puig de les Mugues en el sentit de les busques. Quan sortim sobre unes pedregoses feixes margenades, el camí ja planeja.
Al Pla de les Mugues deixem a mà esquerra un camí carreter que baixa al mas de la Cabrafiga i, pocs metres més enllà, trobem un nou rètol indicador que senyala el corriol del Castellet. Ens hi enfilem i l’atenyem cinquanta metres amunt a l’esquerra.

  • (1) Hi ha qui opta per fer drecera baixant directament del puig al Castellet de les Mugues. Hem llegit que hi ha senyals grocs i però que el camí és bastant perdut.
  • (2) No hem sabut trobar-ne més referències. Hi ha com a mínim quatre boques de mina i probablement dues d’elles siguin a ponent del coll. Amb tota seguretat dues més són a llevant. Però ens va passar desapercebuda la primera d’elles i solament vàrem localitzar la núm. 4, al costat del camí.

Castellet de les Mugues (314m)
Antic assentament iber, utilitzat posteriorment com a fortificació contra la pirateria. En resten alguna paret i basaments de murs.
Retornem a la bifurcació per continuar vers a Pratdip, planerament. Quan albirem la carretera, ja som sobre el grau.

Grauet de les Mugues (276m)
Salva el considerable cingle ponentí del puig. Un cop superat continuem davallant fort fins a sortir sobre el barranc de la Cova d’en Bargalló, prop de la carretera en un revolt de l’antiga. Nou rètol indicador, seguim pel barranc de la Cova en direcció al de la Dòvia, passant per sota un pont de l’antiga carretera i per dins d’una canalització metàl·lica del torrent a la nova.

Barranc de la Dòvia (140m)
Torrent neix prou més amunt de Pratdip, entre el Tossal Gran i el Mont-redon. En aquest punt no acostuma a portar gaire cabal. El creuem a gual i continuem pel marge dret hidrogràfic.
A la partida de les Fontanelles passem pel costat de la casa del Paco, coneguda antigament com a Caseta de l’Electra (1). Tornem a canviar de marge per creuar de nou sobre del salt de la Sabinosa, un bonic salt i gorg, quan el torrent porta aigua. De nou al marge dret ens enfilem fins a sortir a un altre camí.

  • (1) Als anys 30 del segle passat Francesc Chavarria va construir una petita central que subministrava electricitat a diversos pobles de la rodalia. Aquest edifici allotjava la turbina. La bassa és més amunt.

Camí vell de Masriudoms (172m)
Bifurcació ben indicada que prenem a mà dreta, en direcció al trencall amb el camí del coll del Marquès.
Albirem a l’altre marge unes granges abandonades i una edificació més antiga. És el que resta del molí fariner d’en Xenca o de la Creueta. Més amunt podem veure les arcades que sustenten el rec del molí, arrapat al cingle.
Deixem el camí més evident per baixar a mà dreta i seguim per un corriol propers a la llera tot i que, continuant pel de l’esquerra, ens menarà al mateix punt.
Més endavant trobem una nova bifurcació indicada amb el camí del coll del Marquès, per on marxa el PR-C 90 que ara seguirem a mà dreta, sempre pel marge dret del torrent. En aquest tram força engorjat acostuma a portar cabal regularment.

Capelleta de Sant Isidre (173m)
Oratori en una balmeta de pedra tosca.
Camí enllà, amb algun tram empedrat, la gorja s’obre i sortim a unes feixes d’oliveres i ametllers. Ara seguim un camí carreter, pavimentat parcialment. Creuem de nou la llera i ens enfilem, ja amb el poble a la vista, fins a la carretera que solament hem de seguir uns 120 metres per retornar al punt d’inici.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Tomb del Puig de la Cabrafiga