Arxiu de la categoria: Fàcil

De Tavascan a Ribera de Cardós

Per camins tradicionals

Distància 19,4 km
Desnivell acumulat +660 -866 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 14 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Itinerari en travessa per visitar una colla de pobles de la vall de la Noguera de Cardós amb interessants elements patrimonials com esglésies romàniques i barroques, ponts, un poblat medieval, etc. per camins tradicionals, defugint tant com sigui possible l’asfalt.
Combina diversos senders i itineraris (GR 11, ruta dels ponts medievals, de les ermites romàniques) senyalitzats. Però l’enllaç entre uns i altres i alguns trams sense senyalització, a banda la concurrència de nombrosos camins i el trànsit pels nuclis urbans, fa que ressenyar acuradament l’itinerari resultés tediós i balder. Per això donem unes pautes generals i hem deixat el detall per al track. Tot i que la major part de camins estan ben representats al mapa i hi ha nombrosa senyalització vertical, els GPS ens resultarà molt útil per no fer marrades innecessàries.

Tavascan (1110m)
El lloc és documentat d’ençà les primeries del s. XII. Sobre del poble, en un petit puig a la Solana de Gueron al que hi podem accedir per la carretera de Graus, hi ha les restes d’un castell roquer del s. XIII quines primeres notícies apareixen el 1373 en un procés legal entre dos senyors feudals per la possessió dels castells de Boldís i Tavasquan.
El 1314 l’església parroquial estava dedicada a Sant Simeó, però més endavant va canviar d’advocació per la de Sant Bartomeu. L’edifici actual és de la segona meitat del s. XVIII.
La ubicació del poble no sempre ha estat la mateixa: l’antic estava situat en un indret anomenat Pla de Plau, on hi ha les instal·lacions de la central hidroelèctrica. Però el sis de març de 1604 un bufit (gran allau) va sepultar-lo deixant solament tres cases dempeus.
Durant la dècada dels 50 i fins finals dels 70 del segle passat va construir-se la central hidroelèctrica de Tavascan. Una obra colossal dins d’una caverna de cinc-cents metres a l’interior de la muntanya de Gueron.
Partim del poble en direcció a Aineto i Lleret pel GR 11 creuant el riu de Tavascan pel pont medieval que, fins el 1960, era l’únic que unia els barris del Raval i la Vila.
El d’Aineto és un bonic camí de ferradura amb bons contraforts i marges de pedra seca que flaqueja tot pujant esbiaixadament. Poc abans del poble trobem una font.

Aineto (1214m)
Petit i bell nucli de poc més d’una desena de cases a l’entorn de l’església de Sant Romà, del segle XI, romànica d’una sola nau ampliada amb una capella lateral. Té dos campanars d’espadanya. A l’entrada del poble (sortida per a nosaltres) hi ha un safareig i una font amb bona déu d’aigua.
Emprenem un costerut camí pel costat del barranc de Fontsanrós, que poc té a veure amb el ben apariat que trobem més amunt quan flaquegem per sota el Serrat de Gallaube. Per aquest camí, protegit per contraforts i grans lloses, anem guanyant alçària i la vista s’eixampla per tota la vall de nord a sud.
Un cop hem creuat la canal de Roies i el rec de Lleret, ens plantem en aquest darrer poble. Abans d’entrar-hi deixem el GR que s’adreça a Nibrós i Estaon per la collada del Jou.

Lleret (1393m)
El poble de Lleret apareix citat a primeries del s. XI amb els noms de Laseret i Laserati, en una permuta i donació dels comtes de Pallars. Cap el 1975 va quedar quasi abandonat, però es va repoblar a partir de la dècada dels 80. Per la seva situació és un excel·lent mirador de la vall. L’església del s. XVIII està sota l’advocació de Sant Corneli i Sant Cebrià.
Sortim del poble seguint bona estona la carretera que hi mena des de Lladorre. La deixem pel camí vell en un revolt a mà esquerra. Passem pel costat d’un forn de calç i, prou més avall, atenyem la L-504 que seguim fins a Lladorre.

Lladorre (1024m)
El poble està situat al marge esquerre de la Noguera de Cardós i, a partir d’aquí, l’itinerari seguirà en bona part per aquesta riba. La referència més antiga correspon a un pergamí de l’any 1121 en un jurament que els homes de la vall de Cardós van fer al bisbe d’Urgell de no tornar a aixecar el castell de Tírvia. És el mateix document en el que es fa referència per primer cop a Tavascan.
Pel costat de la parada d’autobús prenem el camí vell pel que reculem riu amunt per visitar el pont romànic de Borito, del s. XII.
L’església parroquial, encimbellada, està dedicada a Sant Martí i data dels segles XVII-XVIII. És de planta rectangular amb campanar octogonal.
Continuem ben propers al riu pel marge esquerre. Ens en separem per visitar la bonica esglesiola romànica de Santa Eulàlia de casa Serra. És datada el segle XII i propietat privada de la pairalia de can Serra.

Mare de Déu del Pont (1002m)
Quan tornem a atansar-nos al riu és per visitar aquesta ermita situada al costat del pont medieval de Lladrós, població que ens queda a l’altre marge.
Després ens cal separar-nos-en de nou per salvar els Gorgs tram on, com el seu nom indica, el riu s’encaixona. Comencem a remuntar pel camí d’Arrós un contrafort que baixa del Roc Bataller. Deixem un altre camí que, a més alta cota, ens menaria a Esterri, i atenyem el mirador de les Gorges d’on comencem a davallar a Arrós.

Arrós (1028m)
Situat a la vall del torrent d’Esterri, al peu de la Serra de Tudela. El formen una trentena de cases i té església parroquial dedicada a Sant Julià que, tot i que és esmentada diverses vegades durant l’edat mitjana, l’actual data del s. XVIII.
Pascual Madoz ressenya que hi passa el camí de França pel port de Tavascan i que és justament el que acabem de fer.
Ens cal davallar de nou a la riba i ho fem des del costat de la Mola d’Arrós, un giny que, aprofitant el torrent d’Esterri, generava corrent elèctric. El podem mig veure a través d’un enreixat, sota un cobert.
Atenyem el riu a l’alçada del pont, però continuem pel marge esquerre fins a Ainet, on creuem de nou al dret. Guiats pels indicadors de senderisme seguim l’accés al Pui de Sant Martí.

Pui de Sant Martí (1032m)
Sant Martí del Pui o de Cardós. Diverses campanyes de prospeccions arqueològiques han posat de manifest l’existència en aquest lloc d’un poblat medieval fortificat.
Hi ha les ruïnes d’una església romànica. Tot i que alguns documents del segles X i XI relacionats amb el monestir de Gerri de la Sal semblen fer referència al mateix lloc, el primer que l’identifica clarament és l’acta de consagració de l’església datada el 1146. Aquest document té importància perquè s’hi ressenyen per primer cop diverses poblacions de la vall.
Baixem del pui i continuem pel camí de Bonestarre, però l’abandonem per creuar de nou el riu a l’alçada de l’àrea d’esbarjo de Cassibrós.
Pugem a visitar l’església de Sant Andreu i retornem al costat de l’aigua fins al pont de Cassibrós.

Pont de Cassibrós (910m)
Un dels quatre romànics que es conserven a la vall. A partir d’aquí podríem continuar pel marge dret, pel costat de la carretera. Per evitar-ho ho fem per l’esquerre fins a l’àrea recreativa dels Minairons. Tornem a creuar el riu i entrem a Ribera de Cardós pel camí de la Reguera.

Santa Maria de Ribera (900m)
Tot i ser d’origen romànic, cal destacar dues èpoques constructives: el s. XII en el que cal situar la façana, l’absidiola i el campanar i el s. XVIII que passa a ser de factura barroca, seguint el model d’esglésies pallareses d’aquesta època. Del conjunt en destaca la torre-campanar, quadrada i robusta, amb merlets espitllerats, que denoten una funció defensiva.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

De Tavascan a Ribera de Cardós

Bordes de Noarre

Des de les bordes de Graus

Distància 5,2 km
Desnivell acumulat 284 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 13 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Curta circular fàcil pel riu de Noarre, amb belles raconades i un bonic salt fins a un grup de bordes ben conservades. El ressenyem en sentit antihorari, però podem fer-lo al revés. És l’itinerari núm. 3 dels del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Els camins són ben fressats i senyalitzats.
Les bordes són edificis associats directament a l’agricultura i la ramaderia, que es poden trobar aïllats o en grup, de vegades formant petits nuclis com les de Graus, Quanca i Noarre. Servien de punt intermedi entre els pobles i les zones altes, permetent així utilitzar més recursos del territori. La tipologia bàsica responia a una doble necessitat: per una banda, el refugi per al bestiar (la quadra) i l’emmagatzematge in situ del farratge (el paller), i per l’altra, l’habitatge atès que solien estar habitades durant llargs períodes de temps. Tenien dons una funció socioeconòmica important. Actualment el seu paper és marginal i moltes s’han enrunat, però algunes han estat reformades com a segona residència.

Accés
Des de Tavascan pugem per la carretera que mena a l’estació d’esquí i refugi d’alta muntanya de la Pleta del Prat fins a les Bordes de Graus.

 Bordes de Graus (1450m)
Hi ha un càmping i restaurant. Creuem les bordes seguint les indicacions vers Noarre. Baixem al riu de Tavascan, el seguim uns metres pel seu marge dret i passem a l’altra riba per un pontarró. Atenyem l’enllaç entre els GR 10 i 11 on anem a l’esquerra. Passem per sobre el barratge de Graus. A la següent bifurcació anem a la dreta (retornarem per l’esquerra) i ens anem separant de l’embassament per seguir el curs del riu de Noarre pel seu marge esquerre. Al pont de Noarre creuem el riu i pugem a les bordes.

Bordes de Noarre (1589m)
Emprenem el camí de tornada seguint les indicacions vers la cascada de Noarre. Poc més avall de la borda de Pubill anem a l’esquerra per veure-la cascada. També es coneix com Querfony des Bots.
Perdem alçària ràpidament, a l’altra banda del riu de Tavascan podem albirar les bordes de Quanca. A la bifurcació anem a l’esquerra creuant el riu de Noarre per una palanca, en direcció a les bordes de Puntells (Portell segons els mapes) i de Graus. Creuem per entremig de les ruïnes de la borda de Portell i poc més enllà recuperem el camí d’anada.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Bordes de Noarre

Itinerari de la Rebuira

Del Pla de la Farga al pont de la Molinassa per les bordes de la Rebuira i retorn per l’avetosa del Pla de la Selva

Distància 11,2 km
Desnivell acumulat 500 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 11 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Circular fàcil i agraïda a la capçalera de la Noguera de Vallferrera amb anada pel marge dret i retorn per l’esquerre. És l’itinerari núm. 1 dels del Parc Natural de l’Alt Pirineu.
Malgrat que l’anada és pel solell, tot el recorregut és molt ombrívol i, en bona part, proper al riu que aporta el plus de caminar amb el brogit de l’aigua de fons i admirar-ne les raconades. Ens permet visitar les Bordes de la Rebuira, testimoni d’una manera de viure que ja ha passat a la història i, el camí de tornada ens mena pel bonic bosc de Font Tallada i l’avetosa del Pla de la Selva, on podem admirar un exemplar monumental.

Accés
Arribem al Pla de la farga des d’Àreu, per la pista sense asfaltar —sovint en estat precari— que puja al Pla de la Selva i a l’aparcament del Pont de la Molinassa. Són quatre quilòmetres.

 Pla de la Farga (1450m)
Hi un aparcament habilitat del parc amb un gran penell dedicat a l’ós bru. El topònim ens recorda la ubicació d’una de les explotacions tradicionals: les fargues. D’aquí li ve el nom «Vallferrera» a la contrada. La indústria siderúrgica s’hi remunta com a mínim des de l’època romana, amb una activitat molt important durant la moderna (s. XVII-XIX) quan ocupava un bon nombre de persones: treballant a les mines per extreure’n mineral ric en ferro, fent carbó pels forns de les fargues que el convertien en lingots i finalment transportant el producte a través dels rais que baixaven per la Noguera Pallaresa i el riu Ebre fins al port de Tarragona. En paral·lel diversa industria manufacturera que elaborava producte final com eines, tancaments,…
Emprenem camí (NE), ben indicat, per una pista pel marge dret hidrogràfic de la Noguera de Vallferrera. A la bifurcació continuem a mà esquerra per un antic camí que conserva trams empedrats. Retornarem pel ramal de la dreta.
Nombrosos dolls d’aigua envaeixen el camí on hi ha trams convertits en autèntics recs. El pendent no passa mai de moderat. Quan l’arbrat s’aclareix i comencem a albirar parets de pedra seca i prats, és senyal inequívoc que ens acostem a una borda.

Bordes de la Rebuira (1770m)
Les bordes són edificis associats directament a l’agricultura i la ramaderia, que es poden trobar aïllats o en grup, de vegades formant petits nuclis com les de Noarre i Nibrós (Vall de Cardós).

Servien de punt intermedi entre els pobles i les zones altes, permetent així utilitzar més recursos del territori. La tipologia bàsica responia a una doble necessitat: per una banda, el refugi per al bestiar (la quadra) i l’emmagatzematge in situ del farratge (el paller), i per l’altra, l’habitatge atès que solien estar habitades durant llargs períodes de temps. Tenien dons una funció socioeconòmica important. Actualment el seu paper és marginal i moltes s’han enrunat, però algunes han estat reformades com a segona residència.
Les de la Rebuira formen dos grups de dues i sis edificacions, respectivament, separats uns dos-cents metres entre sí.
Prou més enllà deixem a mà esquerra el camí que puja al circ de Baborte i anem a creuar (SE) per una passarel·la el barranc homònim. Més avall trobem un altre camí que s’adreça al mateix indret.
Ens apropem al riu, creuem per una altra passarel·la el cabalós barranc de Sotllo i, poc més enllà, atenyem el Pont de la Molinassa pel que creuem al marge esquerre de la Noguera de Vallferrera. Des d’aquí pugem a l’aparcament de la Molinassa.

Aparcament de la Molinassa (1804m)
Punt de partida de nombrosos itineraris per la zona, el més conegut el de la Pica d’Estats i d’accés al refugi de la Vallferrera.
Prenem direcció al Pla de la Selva pel GR, Àreu, Pla de la Farga i el bosc de Font Tallada.
Poc després del barranc d’Aixeus, abans d’atènyer el Pla de la Selva, deixem el GR i baixem a mà dreta a creuar la pista, per una variant de l’itinerari 1. Ben aviat atenyem l’avet monumental del Pla de la Selva, convenientment indicat. Durant aquesta part del camí hem pogut albirar exemplars de considerables proporcions, tant que aquest ens passaria desapercebut entre els seus veïns de l’avetosa si no fos senyalitzat.
Després seguint camí, convenientment indicat amb senyals grocs, baixem a retrobar el riu i prosseguim per un magnífic paratge pel seu marge esquerre. Trobem tres curts trams equipats amb sirga per facilitar el pas. Per un pontarró passem a l’altre riba i atenyem el camí d’anada. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Itinerari de la Rebuira

La Foradada de Cantonigròs

Les escorrenties d’Aiats i Cabrera —al Cabrerès o Collsacabra— nodreixen la riera de la Rotllada. Al peu de Cantonigròs serpenteja, salta i s’engorja entre cingles, en una raconada de gran bellesa coneguda com la Foradada. El nom li ve de l’esvoranc obert, com un enorme finestral, en una de les parets que l’envolten. A partir d’aquí pren el nom de riera de la Gorga, o de les Gorges, i són nombrosos els salts i gorgs del seu curs passant per l’Esquirol fins a tributar al Ter a l’alçada del meandre de Sant Pere de Casserres.
La forma més ràpida d’accedir-hi és per Cantonigròs. Però també podem fer-ho des de l’Esquirol per tres camins diferents, més llargs, remuntant el curs de la riera. Proposem dos itineraris un pel camí ral de Vic a Olot, pel marge hidrogràfic esquerre i l’altre pel solell pel marge dret, amb retorn comú pel camí del Campàs.
Cal remarcar que el cabal de la riera és força irregular, marcat pel règim pluviomètric, amb èpoques que resulta ben minso. Llavors l’espectacle del salt i el gorg perd vistositat.

Accés comú als dos itineraris
Per la C-153, entre Roda de Ter i la Vall d’en Bas, a l’alçada de l’Esquirol prenem la BV-5207 en direcció a Tavertet. Creuem l’Esquirol, sortim del nucli urbà i, un cop hem passat el tercer pont, trobem a mà esquerra el camí del Campàs on hi ha indicadors de senderisme. Podem aparcar aquí mateix, tot i que  l’espai és molt reduït, o uns metres més enllà, al cap de munt del carrer del Pont.

De l’Esquirol a la Foradada pel camí ral i retorn pel Campàs

Camí ral de Vic a Olot
Distància 8 km
Desnivell acumulat 277 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 6 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Collsacabra/Vall de Sau o Puigsacalm/Bellmunt (1:25000)
Recursos consultats Ajuntament de l’Esquirol www.lesquirol.cat

L’itinerari que proposem segueix els dos camins més fàcils pel marge esquerre.

L’Esquirol. Carrer del Pont (690m)
El nom li ve del pont de la Gorga, d’origen medieval, al camí ral entre Vic i Olot. La població va créixer a l’entorn de l’hostal de l’Esquirol (actualment «mas el Perai») molt freqüentat pels traginers. Al segle XVIII va prendre el nom de Santa Maria de Corcó, en traslladar-hi la parròquia homònima. Fa sis anys, per un procés de participació ciutadana, va recuperar el primigeni.
Som dons sobre el camí ral. Hi ha indicadors de senderisme. Prenem direcció al Dolmen de Puigsespedres i Cantonigròs pujant unes escales.  Ben aviat caminem (E) per un ample camí ben enllosat aprofitant l’aflorament de roca mare.

Dolmen de Puigsespedres (732m)
Indicat, a pocs metres a la dreta del camí. És una construcció megalítica amb un corredor d’entrada a la part de migdia. Al costat est queden amuntegades les pedres del túmul que deuria fer uns set metres de diàmetre, del que solament en resten dues dempeus. Prosseguim per un ample carener fins que, bona estoma més enllà, una fita a mà esquerra ens assenyala un corriol (NE).
Fem una bona marrada en sentit antihorari creuant uns quants recs a la capçalera del sot de la Comellassa, o de les Fontiques, fins a situar-nos a la conca de la Gorga, a l’obaga. Uns cinquanta metres per sota i en paral·lel al nostre, discorre el camí pel que retornarem. Rebutgem un corriol a mà esquerra que baixa a trobar-lo a l’alçada de l’Era dels Cavallers (al mapa ressenyat com «Iera dels Cavallers»).
Anem guanyant alçària (E) per l’esponerosa obaga fins a situar-nos al punt més alt de l’itinerari (850m). Cantonigròs ens queda a llevant, uns vuitanta metres per sobre nostre. Cal dir que aquest poble també va bastir-se a l’entorn del camí ral: el nucli original va ser un hostal creat pel gascó Antoni Prat, «Toni Gros», per acollir els viatgers. Per la seva alçària durant molt temps va ser recomanat com a lloc de convalescència.
Davallem decididament fins atènyer una torrentera on trobem una bifurcació amb un rètol de ferro forjat.

Camí de la Foradada (833m)
Baixem a la dreta (NW). El de l’esquerra (per on discorre GR 151) el és el nostre camí de retorn. Poc més enllà, al Solell de la Foradada, torbem un encreuament de camins, amb rètols indicadors. Per l’esquerra baixa al camí a la Foradada. Per la dreta, seguint el GR, marxa el de Cantonigròs. Nosaltres prenem el del mig, que no és senyalitzat. És el de la Serra de Corcó, un mas a l’altre marge de la riera. El deixem aviat, per anar a l’esquerra, en baixada, fins al cap d’un turó que resulta un bon mirador de la gorja, el salt i la Foradada.
Retornem a l’encreuament del solell i baixem al peu del salt.

Foradada de Cantonigròs (770m)
La riera de la Rotllada es despenja del cingle salvant un desnivell d’uns vint-i-cinc metres, en dos salts. Si hi ha prou cabal desplega una bonica cua de cavall que cau sobre un ample gorg. Al marge dret, foradant un allargassat esperó, s’obre la finestra natural que li dóna el nom.
La proximitat de Cantonigròs fa que a l’estiu sigui un espai molt concorregut per banyistes. Si volem gaudir-ne amb tranquil·litat cal cercar altres èpoques de l’any.
Al marge esquerre hi ha les restes d’un antic molí fariner. A dins hi brolla una font. En algun document de primeries del segle XX ja figurava com enrunat i va acabar de malmetre’l l’aiguat d’octubre de 1940.
Retornem al camí de la Foradada, on hi ha el rètol de ferro forjat i ara seguim a la dreta (SW). És ample i ombrívol, més proper a la gorja que el d’anada. Quan ja n’hem fet ben bé més de dos terços, atenyem a mà dreta la font de les Fontiques, ben senyalitzada, que brolla (amb déu irregular) en un marge per sota del camí. I poc més enllà en trobem una altra a mà esquerra.
Quan albirem el mas del Campàs, ja som ben a prop del punt d’inici.

De l’Esquirol a la Foradada pel solell i retorn pel Campàs

Riera de la Rotllada
Distància 7,6 km
Desnivell acumulat 292 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 7 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Collsacabra/Vall de Sau o Puigsacalm/Bellmunt (1:25000)
Recursos consultats Ajuntament de l’Esquirol www.lesquirol.cat

L’itinerari que proposem hi accedeix pel camí menys habitual, pel marge hidrogràfic dret i retorna pel més fàcil, el del Campàs, per l’esquerre.
La qualificació de dificultat moderada obeeix a que al tram final de l’anada és per la llera de la riera i un antic camí poc definit. Hi ha possibilitat d’una variant, que qualificaríem de difícil i que expliquem més endavant. En tots dos cassos implica entrar a la riera i mullar-se més o menys, depenent del cabal.

L’Esquirol. Carrer del Pont (690m)
El nom li ve del pont de la Gorga, d’origen medieval, al camí ral entre Vic i Olot. La població va créixer a l’entorn de l’hostal de l’Esquirol (actualment «mas el Perai») molt freqüentat pels traginers. Al segle XVIII va prendre el nom de Santa Maria de Corcó, en traslladar-hi la parròquia homònima. Fa sis anys, per un procés de participatiu, va recuperar el primigeni.
Tirem enrere per la carretera fins al darrer pont, sobre la riera de la Gorga. Just al costat, al marge hidrogràfic dret surt a mà dreta un corriol poc definit, però fitat. El seguim (NE) i anem a creuar el rec de Filaborres. Ara el camí és més definit (E). Fem una colzada de 90º (S) per revoltar el Serrat de la Matavera i prosseguim (NE-N) fins a una gran bassa.

Bassa de la Matavera (755m)
Passem un tram exposat amb bona timba sobre la gorja, on el camí és difumina entre codines i herbei. Atenció en cas de mullena! Però les fites sovintegen. Més endavant, en entrar de nou a l’alzinar torna definir-se.

Bifurcació (795m)
Som pràcticament sobre la gorja. Davant nostre un gran bloc planer, marca l’inici d’un allargassat esperó que flaqueja el marge dret de la gorja. Per accedir-hi podem fer-ho per sobre el bloc, però l’esquivem per una faixeta a l’esquerra. En resseguim l’ample llom, abocant-nos per albirar el salt i el gorg. Passem literalment per sobre de la Foradada, extremant la precaució dons la timba és considerable a banda i banda.
Retornats a la bifurcació tenim dues opcions. Per la dreta baixa un camí equipat amb cadena i escala metàl·lica o dos trams de sirgues (en estat precari) on també podem ajudar-nos amb les arrels i és menys exposat que l’anterior. Un cop a baix podem optar per creuar la Foradada i el gorg o bé revoltar l’esperó (1). Aquest tram el considerem de dificultat alta. Per comptes d’aquesta opció anem a l’esquerra per un corriol ben definit inicialment, pel que baixem a la llera.

  • (1) A la data de la nostra visita aquesta opció estava prohibida per despreniments.

Riera de la Gorga (785m)
Hi observem uns forats practicats a la roca que deurien servir per sustentar algun tipus d’estructura. Just a l’altra banda del turó que tenim a la dreta en se’n localitzen més. Seguim els curs serpentejant de la riera a contracorrent fins que l’acumulació de brancam ens aconsella separar-nos-en i caminar pel marge. Trobem indicis d’un antic camí i, a l’altre riba, la seva continuació que mena al mas de la Serra del Corcó, però és força perdut per poc transitat. Pugem a la dreta, apartant-nos de la llera. Més amunt, quan el camí planeja i ja és més definit ens en desviem baixant a mà dreta fins a un cap de turó que resulta un bon mirador de la gorja, el salt i la Foradada. Reprenem el camí i poc més enllà atenyem una bifurcació.

Solell de la Foradada (825m)
Hi ha rètols indicadors. Hi passa el GR 151. Per l’esquerra marxa el camí de Cantonigròs (2), per la dreta el de l’Esquirol que seguirem de tornada. Per la dreta també baixa el camí a la Foradada que seguim.

  • (2) A ressenyar que aquest poble també va bastir-se a l’entorn del camí ral: el nucli original va ser un hostal creat pel gascó Antoni Prat, «Toni Gros», per acollir els viatgers. Per la seva alçària durant molt temps va ser recomanat com a lloc de convalescència.

Foradada de Cantonigròs (770m)
La riera de la Rotllada es despenja del cingle salvant un desnivell d’uns vint-i-cinc metres, en dos salts. Si hi ha prou cabal desplega una bonica cua de cavall que cau sobre un ample gorg. Al marge dret, foradant un allargassat esperó, s’obre la finestra natural que li dóna el nom.
La proximitat de Cantonigròs fa que a l’estiu sigui un espai molt concorregut per banyistes. Si volem gaudir-ne amb tranquil·litat cal cercar altres èpoques de l’any.
Al marge esquerre hi ha les restes d’un antic molí fariner. A dins hi brolla una font. En algun document de primeries del segle XX ja figurava com enrunat i va acabar de malmetre’l l’aiguat d’octubre de 1940.
Retornem al Solell i prenem a mà dreta el camí de l’Esquirol. Sortim a una bifurcació amb una indicació de ferro forjat on anem a la dreta. El de l’esquerra és un camí paral·lel pel que podríem accedir al camí ral. El nostre camí és ample i ombrívol. Quan ja n’hem fet ben bé més de dos terços, atenyem a mà dreta la font de les Fontiques, ben senyalitzada, que brolla (amb déu irregular) en un marge per sota del camí. I poc més enllà en trobem una altra a mà esquerra.
Quan albirem el mas del Campàs, ja som ben a prop del punt d’inici.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF



Foradada de Cantonigròs

El Turó de l’Home i les Agudes

Des de la Plana del Coll pel Pla del Saüquet i retorn pel camí dels pous de neu.

Distància 11,6 km
Desnivell acumulat 839 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 28 de juny de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Montseny (1:25000)
Recursos consultats «Els pous de neu i de glaç del Montseny, inventari per a una preservació» Joan López i Cortijo. «Monografies del Montseny» (visitada el juny 2020)

Un itinerari més, d’entre les diverses opcions, per accedir als dos sostres orientals del Massís del Montseny. En aquesta ocasió pel vessant de migdia. Fàcil, per camins ben fressats i, en bona part, senyalitzats seguint el GR 5.2, excepte curts trams per camins evidents i fitats. A banda de coronar el Turó de l’Home i les Agudes, l’interès rau en visitar els pous de neu a l’obaga del Serrat dels Pous, carener entre els dos cims.
De l’aprofitament de la neu n’hi ha constància des de l’antigor arreu del món. Als Països Catalans des de mitjans del segle XVI fins a les acaballes del XIX es va  desenvolupar una verdadera indústria frigorífica, basada en el comerç de la neu i el glaç naturals, afavorida per unes condicions climàtiques propícies: el període conegut com la Petita Edat de Gel. En resten vestigis en forma de pous de glaç, de neu i poues —més pròpiament anomenades congestes— escampats pel territori. La toponímia relacionada és abundosa. Especialment a les serralades on, per raons obvies, era més fàcil d’obtenir i conservar. Com la del Montseny que, a més, tenia l’avantatge de la proximitat a grans ciutats i al port de Barcelona. Per això se’n conserven restes repartides per tot el massís, però és el sector NW del serrat de les Agudes el que alberga el complex de pous i congestes més gran. Al tram comprés entre el coll de les Agudes i la Gronxadora, en Joan López n’ha arribat a inventariar, entre congestes i pous, vint-i-sis. Orogràficament és un enclavament idoni: per sobre els 1300 metres i obac. La majoria es localitzen als anomenats emprius de les Agudes. Probablement aquest règim d’explotació comunal deuria influir en la seva profusió.
La tipologia constructiva varia molt: des senzills clots al terra amb un mur al llavi exterior —les congestes— fins a elements ben desenvolupats arquitectònicament. Als pous de glaç s’hi emmagatzemaven els blocs prèviament obtinguts per congelació en basses. Als de neu i a les congestes s’hi conservava la neu premsada. A les Agudes no s’hi localitzen pous de glaç, hi ha congestes, de forma cònica, i pous de neu cilíndrics amb parets de pedra seca. La neu es compactava en motlles i els blocs obtinguts era el que s’empouava.
Els tipus d’explotació del negoci variava molt d’un lloc a l’altre. Hi havia pous de propietat privada i empreses mercantils que els explotaven. Els dels emprius de les Agudes, almenys durant el segle XIX, eren explotats per companyies formades per pagesos del Veïnat de França de Fogars de Montclús, del Veïnat d’Amunt i de Vila-seca de Montseny. Al capdavant hi figurava l’amo de can Cervera (Montseny) com a encarregat de passar comptes i anotar meticulosament els jornals emprats per cada soci. En aquest mas es conserva abundant documentació relacionada.
L’ofici de nevater era temporer: els pagesos dels masos de la contrada, aprofitant les temporades de baixa activitat agrícola, es dedicaven aplegar, empouar i transportar la neu. Per exemple en la campanya de 1818 si arribaren a aplegar 23 homes.
La irrupció del procés d’obtenció glaç artificial apariat al canvi climàtic van anar convertint l’explotació nevatera en residual, fins a desaparèixer a la primera meitat del segle XX. Si som bons observadors, pel mateix camí dels pous localitzarem diverses places de carboner, un altre dels oficis desapareguts. De tal forma que la producció de refrigeració i calefacció varen conviure durant centúries en aquestes contrades.

Accés
Per la BV-5114/GIV-5201 entre Sant Celoni i Viladrau, a l’alçada del pantà de Santa Fe, entre els punts quilomètrics 20 i 21, prenem la BV-5119 en direcció a la Costa de Montseny, el Turó de l’Home i Fontmartina. Podem aparcar a l’àrea d’esplai de la Plana del Coll, encara que aquest itinerari parteix d’una mica més amunt, passada la Font del Senglar.

 La Font del Senglar (977m)
Seguint el GR 5.2, que ja no deixarem fins al cim, emprenem la pista que mena al Baiés de la Costa i ca l’Agnès. Aviat creuem el Sot de Garralps on deixem la pista per una de més precària a mà dreta, en pujada. Poc més amunt l’abandonem per un sender a mà dreta. Bastant més enllà sortim a una altra pista —ramal de la del Baiés— tancada per un cadenat, que seguim. Des d’aquí ja podem albirar el Turó de l’Home i el seu veí Puig Sesolles, fàcilment identificables per l’antic observatori i l’antena de telecomunicacions.
Poc més amunt, en un tancat revolt a mà dreta, rebutgem un sender a mà esquerra. Es tracta d’un camí marçaler, un dels utilitzats pels habitants d’aquest vessant del Montseny per adreçar-se al coll de Sant Marçal. La pista fineix al Corral del Deumal.

Corral del Deumal (1193m)
Pocs metres a la dreta del camí hi ha les ruïnes del que, a jutjar pel nom, hauria estat una construcció per guardar el ramat. Continuem per un sender ben fressat. A l’alçada d’una estaca indicadora del GR, surt a mà esquerra un caminet mig engolit pel falguerar. És el dels Matxos, pel que retornarem.
Entrem al Pla del Saüquet, cobert per un dens falguerar. Atenyem un clap de fageda on virem 90º a mà dreta (E) deixant a l’esquerra un camí que baixa al dels Matxos. Poc més enllà hauríem de trobar la font del Pla del Saüquet i, més endavant, les restes del primer pou de neu, el d’en Deumal però, probablement per l’espessor de la vegetació arbustiva, som incapaços de localitzar-los. Després d’una marrada i colzada prosseguim vers el N fins atènyer el coll.

Coll Sesbasses (1643m)
Hi ha qui creu, sense que s’hagi pogut documentar, que el nom podria tenir relació amb l’embassament per la producció de glaç. De fet hi havia uns clots que varen desaparèixer amb la construcció de la carretera a l’antiga base militar del Puig Sesolles. El camí al cim del Turó de l’Home és ben evident a mà dreta (SE).

Turó de l’Home (1706m)
Coronat per un vèrtex geodèsic, és considerat el sostre del Vallès Oriental. Hi ha l’edifici del que fou un observatori-refugi ideat per Artur Osona i l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (ACEC) precursora del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) i que es començà a construir el 1881. Els imprevistos varen ajornar-ne l’obertura fins al 1932 de la mà d’un altre soci del CEC, el Dr. Eduard Fontserè. L’observatori va estar en funcionament fins l’any 2001.
Retornem al coll on, per accedir al veí cim de les Agudes podem fer-ho continuant pel GR 5.2, però preferim carenejar pel Serrat dels Pous (NE), termenal entre els municipis de Fogars de Monclús i Montseny. Seguim un camí ben fressat i fitat que ens mena passar pel costat del Turó del Catiu d’Or i pel de l’Home Mort, superat el qual retrobem el GR i el coll Sacarbassa. Esquivem el puig homònim, atenyem el Coll de les Agudes i enfilem els darrers metres del segon objectiu.

Les Agudes (1706m)
Coronat per una creu. A banda de termenejar entre Fogars i Montseny (Vallès Oriental), també ho fa amb Arbúcies, de forma que és el sostre comarcal de la Selva. Retornem al coll.

 Coll de les Agudes (1647m)
Cruïlla de camins. Per ponent hi arriba el del Coll Sesbasses i pel nord el de Sant Marçal. Per aquests dos hi discorre el GR 5.2. Per migdia ho fa el de la font de Passavets per la de Briançó. No prenem cap dels tres, sinó un entremig del de Sant Marçal i del de Sesbasses. No és senyalitzat, però ben fitat i fressat. El seguim baixant per l’obaga (SW).
El primer que localitzarem són cavitats còniques corresponents a les poues o congestes que més endavant s’alternaran amb els pous (els únics que hem identificat amb el corresponent waypoint). N’hi ha de restaurats i altres que no. Alguns queden apartats del camí, especialment els dos darrers coneguts com d’en Cervera. A partir d’aquí sortim sobre una pista que deixem aviat pel camí dels Matxos a mà esquerra. De seguir-la, ens menaria, amb bones llaçades, al Veïnat de França per la font de Gallina.
El camí dels Matxos és fàcil de seguir entre la fageda, però després sortim sobre un altre falguerar on la dificultat rau en saber on posem els peus, no pas perquè el camí no sigui fressat, sinó per la frondositat dels matolls.

Itinerari relacionat
Les Agudes i el Turó de l’Home pels Castellets

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

El Turó de l'Home i les Agudes

Cingles de Tavertet

Us presentem dos itineraris circulars pels cingles llevantins de Tavertet que es complementen per tal d’admirar el formidable relleu tabular —característic del Collsacabra (o Cabrerès) i part de les Guilleries— determinat per un conjunt d’estrats horitzontals resistents a l’erosió i limitat, total o parcialment, per cornises i cingles abruptes.
Aquests estrats, d’origen sedimentari, són fàcilment recognoscibles a l’entorn de Tavertet. A l’inferior, format per conglomerats i gresos de tonalitat vermellosa, s’hi sobreposen una capa més prima de gresos i sorres consolidades, que ha permès la formació lleixes amb nombroses balmes, i el cingle blanc, calcari, anomenat pedra de Girona, amb la que s’han construït edificis singulars com la catedral d’aquella ciutat. I encara una coberta superior de margues, erma i aixaragallada —els terrers— formació de roca tova i erosionable de color gris blavós.
Els itineraris que segueixen, tot i que tenen en comú el poble i els cingles i salts de l’Avenc difereixen força: mentre un transcorre entre el peu i el caire del cingle, l’altre ho fa pel peneplà superior. El primer parteix de prop de l’embassament de Sau i el segon del poble, per això els accessos també són ben diferents.
Si voleu tenir una experiència més completa de la contrada us recomanem aquest altre al Sot de Balà i Puig de la Força, pels cingles ponentins.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

SALTS DE L’AVENC

De la Riba a Tavertet pel camí de Cabrera i als salts de l’Avenc pel de Sota-roca

Distància 12,8 km
Desnivell acumulat 604 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 12 de juny de 2020
Cartografia Editorial Alpina. Collsacabra/Vall de Sau (1:25000)
  Editorial Piolet. El Collsacabra (1:25000)

Un dels punts d’interès dels cingles de Tavertet és el del Salts de l’Avenc, al peu del mas homònim, on els torrents de l’Avellanosa i dels Abeuradors s’esbalcen sobre un desnivell de dos-cents quinze metres en dos trams verticals que corresponen justament als cingles blanc i vermell.
Tot i que recorrerem bona part del camí per cingleres, és un itinerari fàcil i gens exposat, per amples lleixes on predomina l’alzinar, solcades per antics camins, fressats i de bon fer. Especialment interessant el de Sau a Cabrera per guanyar el cingle Moltorer, tot i que a la seva part baixa és força aixaragallat, és un camí de bast que al tram superior conserva bona part d’empedrat. Resultarà ineludible dedicar bona estona a visitar Tavertet, on a banda del ben conservat nucli urbà, acostant-nos al fil del cingle podrem atalaiar la vall de Sau, les Guilleries i fins al massís del Montseny. L’únic inconvenient és que la tronada la farem íntegrament trepitjant el pavimentat camí de Rupit a Sau.

 Accés
Des de la sortida 187 de la C-25, prenem la N-141d passant per Folgueroles i Vilanova de Sau. Després d’uns quinze quilòmetres de revoltada carretera creuem per sobre de la presa del pantà de Sau i continuem poc menys d’un parell fins a l’Hostal de la Riba on, pocs metres abans, trobem bon espai per aparcament.

La Riba (484m)
Hi ha rètols indicadors. Seguint el GR 2 comencem a caminar per la carretera per la que hem vingut en direcció a l’àrea d’esplai del pantà de Sau (NW). La deixem aviat, al Solell del Masnou, per una pista a mà dreta indicada vers el cingle Moltorer pel camí de Sau a Cabrera (NW/N). Al peu dels cingles del Pla de Dalt, deixem a l’esquerra el camí del Grau del Castell (NE). Més endavant obviem una bifurcació a mà dreta. Al Coll del Bosc creuem una pista precària (N), just després del primer tram empedrat de camí.
Anem encarant-nos al cingle Moltorer. Després d’una balconada sobre el torrent de Cal Sastre, deixem el cingle vermell i, per la lleixa de les Gotes, encetem el blanc. Tot i que el camí és ample, tenim bones timbes tant sobre el nostre cap com als peus. Unes darreres colzades ens deixen sobre el camí al Pla del Castell, que prenem a mà dreta en direcció a Tavertet, propers al cingle. Pel carrer de Sau, la plaça de les Guilleries i el carrer de Dalt atenyem la plaça Major on hi ha l’església.

Tavertet. Església de Sant Cristòfol (860m)
El lloc de Tavertet i la seva església estan documentats d’ençà el segle XI en una infeudació atorgada pels vescomtes d’Osona-Cardona Ramon Folc i Ermessenda. Retornem a la plaça de les Guilleries on, al costat d’un mirador, hi ha unes escales d’accés al Sender de les Lleixes que, com el seu nom indica, recorre un conjunt de feixancs a la paret del cingle, pocs metres per sota del carener. A l’alçada de l’absis de Sant Cristòfol comencem a davallar fins a creuar un torrent on hi ha una curta passarel·la. A l’altre marge deixem el camí que torna a enfilar-se per un a mà dreta.

Camí de Sota-roca (816m)
Creuem el torrent del Roure i flaquegem pel cingle de Coll Savenc (SE). Al bell mig trobem una bifurcació a mà dreta que baixa al mas de Vilaspinosa. Hi ha uns rètols clavats en una alzina. Continuem a l’esquerra (NE) endinsant-nos als cingles de l’Avenc i, prou més enllà, atenyem una pista que seguim a mà esquerra (N). Bona estona abans ja podem albirar els salts.

Salts de l’Avenc (745m)
Els torrents de l’Avellanosa i dels Abeuradors s’esbalcen sobre un desnivell de dos-cents quinze metres en dos trams verticals. Al peu s’ha format un petit gorg on s’hi barregen els cabals. A partir d’aquí pren el nom de torrent de les Aigües. Continuem per la pista que, en baixada i passant pel costat del mas de Surroca ens deixa sobre el camí de Rupit a Sau.

Camí de Rupit a Sau (671m)
Prové de Rupit per Sant Joan de Fàbregues. Som a poc més de mig camí, ens resten sis quilòmetres de paviment per retornar a la Riba.

Cingles de Tavertet: salts de l'Avenc
ROCA LLARGA I CINGLES DE L’AVENC

De Tavertet a Rajols per la Roca Llarga i retorn pels Cingles de l’Avenc

Distància 13 km
Desnivell acumulat 800 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 14 de juny de 2020
Cartografia Editorial Alpina. Collsacabra/Vall de Sau (1:25000)
  Editorial Piolet. El Collsacabra (1:25000)

A diferencia de l’anterior en aquest itinerari partirem de Tavertet i recorrerem la part alta del cingles, bona estona pel fil, admirarem el mas de l’Avenc, exemple notable del gòtic rural català, ens enfilarem a la Roca Llarga, una excel·lent talaia sobre la contrada i visitarem els Salts de l’Avenc, on els torrents de l’Avellanosa i dels Abeuradors s’esbalcen sobre un desnivell de dos-cents quinze metres en dos trams verticals que corresponen justament als cingles blanc i vermell.
És un itinerari fàcil però, atès que sovint ens aproparem al cairell del cingle, haurem de prendre les degudes precaucions. L’únic inconvenient és que transitarem bona estona per camí pavimentat.

 Accés
Arribem a Tavertet per la B-5207 des de l’Esquirol, entre els punts quilomètrics 16 i 17 de la C-153 (antiga Vic-Olot per Roda de Ter). Per aquesta mateixa carretera, però a partir de Cantonigròs, també podem accedir a la B-5207.
A l’entrada del poble —la circulació hi és restringida— hi ha un ampli aparcament (cost 2€ a juny de 2020).

Tavertet (484m)
Sortint de l’aparcament prenem a mà dreta el carrer de Jaume Balmes i, passant per davant de la zona esportiva municipal, anem a parar a la pista que mena al Pla i Turó del Castell. La creuem i trobem l’accés al sender de les Lleixes.

Sender de les Lleixes de Tavertet (857m)
Tal com delata el seu nom, recorre un conjunt de feixancs a la paret del cingle, pocs metres per sota del carener. Baixem fins a ran de cingle al morral rocallós conegut com Senyor Pere, que resulta un bon mirador. A l’alçada de l’absis de Sant Cristòfol comencem a davallar fins a creuar un torrent on hi ha una curta passarel·la. A l’altre marge deixem a mà dreta el camí de Sota-roca i recuperem alçària fins a sortir al camí de Rupit.

Camí de Tavertet a Rupit (869m)
És un tram dels GR 2 i 151 i pavimentat. El seguim vers sol ixent. En atènyer el pla sobre el cingle de Coll Savenc la pista fa una marrada per acostant-se al cairell. El GR continua recte per una torrentera. Anem per la pista (la tronada la farem per la drecera). Al Coll Savenc comença el tram de cingles conegut com de l’Avenc. Més enllà deixem a mà dreta l’accés als Salts de l’Avenc, per on passarem de tornada. Prou més enllà, després de creuar els torrents de l’Avellanosa i dels Abeuradors, atenyem el mas de l’Avenc.

L’Avenc (1046m)
L’edifici original i bloc central del conjunt arquitectònic actual, és un exemple notable del gòtic rural català declarat bé cultural d’interès nacional. Segons Artur Osona (1840-1901), eminent excursionista, comerciant i escriptor, l’Avenc primitiu data del segle XIII i la part nova del 1559, suposadament construïda per picapedrers gascons. Algunes de les portes són adovellades, d’altres, a la sala gòtico-renaixentista, són esculpides, i les finestres de la façana tenen llindes cisellades. El casal va ser habitat fins a mitjans del segle XX, moment en el que només es feia servir per guardar bestiar.
La família Abey-Parris va adquirir-lo l’any 1997 i, després de restaurar-lo, l’ha dedicat al turisme rural.
Deixem el paviment i, per darrera les edificacions del mas, prenem el sender de Monteis i la Roca Llarga, per una pista costeruda i aixaragallada que deixem darrera el Puig de la Creu (coronat per un aero-generador) per un corriol que ens mena a la carena on virem (NE), ja propers al cim.

La Roca Llarga (1186m)
Gran bloc petri que sobresurt del carener, coronat per un vèrtex geodèsic. Resulta una excel·lent talaia sobre la contrada: la vall de Sau amb els envasaments de Susqueda i Sau, emmarcada pels cims de Sant Gregori, Sant Miquel de les Formigues i el Montseny.
Continuem carenejant i, passat el coll del Vent, atenyem les baumes de Cortils.

Baumes de Cortils (1190m)
Dues balmes, la dels Cortils i la d’Arles. A la dreta del camí i ben indicades. Camí enllà passem pel Puig de Cortils, sostre de l’itinerari (1196m), cim arrodonit que ens passa desapercebut com a tal per l’arbreda que l’envolta. Aquí, seguint el carener, fem un gir de 90º (NW) per continuar carenejant fins al coll.

Collet de Rajols (1159m)
Prenem una pista engravada que baixa a mà dreta. Fem drecera esquivant algunes llaçades fins a sortir sobre el mas Rajols on retrobem la pista pavimentada que hem deixat a l’Avenc. Rajols és una cruïlla de camins: per una banda el GR baixa a Rupit i la pista continua fins a la C-153. Anem a la dreta, seguint la pista fins al Pla Boixer, on podem albirar la Roca Llarga des de baix. Just passat el pla, en un marcat revolt per esquivar la canal del Teix, abandonem la pista per un camí a l’esquerra, seguint propers al cairell del cingle.

Salts de l’Avenc
Atenyem els torrents dels Abeuradors i de l’Avellanosa, per aquest ordre. Ens acostem al cairell del cingle on, amb pocs metres de distància l’un de l’altre, s’esbalcen sobre un desnivell de dos-cents quinze metres en dos trams verticals. Però la natura del terreny i la vegetació que els envolta, no ens permeten copsar aquesta magnífica caiguda. Per albirar-la ens cal accedir al peu del cingle bé pel camí de Sota-roca, bé per la pista del mas Surroca.
Camí enllà retrobem la pista pavimentada que ens retorna a Tavertet.

Cingles de Tavertet: Roca Llarga i cingles de l'Avenc

Serra d’Ensija

21_Grauet_Ensija_DSC_0351 ICHN_L
Vessant meridional de la Serra d’Ensija vista des del Grauet de la Serra de Bastets. Autor: Josep Soler

Situada al Berguedà entre la Serra del Verd (ponent) i els Cingles de Vallcebre (llevant), el Cadí-Pedraforca (nord) i els Rasos de Peguera (migdia), és una clàssica obligatòria per a qualsevol excursionista.

S’hi pot pujar tot l’any per qualsevol dels seus diversos itineraris, entre els que destaquem:

Vessant meridional:

  • Del Coll de Fumanya al Serrat Voltor
  • Del Pla de la Creu de Fumanya a la Creu de Ferro
  • Del Pla de la Creu de Fumanya a la Roca Blanca pel Ferrús i la Canal Gran

Vessant nord:

  • De la Font Freda a la Roca Blanca pel Portell i la Rua de l’Orenella
  • De la Font Freda al Cap de la Gallina Pelada pel refugi
  • De la Font Freda al Serrat Voltor i la Creu de Ferro pel Torrent de les Llobateres.

En ressenyem quatre:

  • Cap de la Gallina Pelada pel barranc de les Llobateres
  • Cap de la Gallina Pelada pel Ferrús
  • Cap de la Gallina Pelada per la Font Freda (raquetes)
  • Serrat Voltor i Creu de Ferro per Fumanya

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDFCap de la Gallina Pelada (o de Llitzet) pel Barranc de les Llobateres i retorn pel Torrent de la Font Freda

Distància 10,85 km
Desnivell acumulat 812 m
Nivell de dificultat mitjana
Data 31 de maig de 2020
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera-Serra d’Ensija (1:25000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Circular per recórrer la serra d’Ensija accedint-hi per un itinerari menys habitual que el de la Font Freda i que, pel nostre gust, és paisatgísticament més atractiu. Segueix en bona part el PR-C 79.
Els camins són ben fressats i senyalitzats. No té altre dificultat que un tram al peu de la Roca Roja on el barranc de les Llobateres s’engorja. En algun punt ens caldrà ajudar-nos amb les mans, trobarem la roca humida i, segons l’època glaç o alguna congesta.

Accés
Per la B-400 de Saldes cap Gósol, al Coll de la Trapa (entre p.k. 18 i 19) prenem una trencall a l’esquerra indicat cap a ‘Vallcebre-Pleta de la Vila-Serra d’Ensija-Refugi Delgado Ubeda’. El seguim fins passada la Pleta de la Vila/Parc de Palomera, on hi ha un parc lúdic, deixem el vehicle a l’alçada de la Font Freda, on la carretera fa una colzada de 90º a l’esquerra.

Font Freda (1680m)
Hi ha rètols indicadors de senderisme. Prenem un ample i fàcil camí paral·lel a la carretera en direcció (E) a “Gallina Pelada pel Serrat Voltor” i “Gallina Pelada pel Torrent d’Ensija” fins a l’alçada del barranc de les Llobateres.

Barranc de les Llobateres (1697m)
Tornem a trobar rètols indicadors. Girem 90º a mà dreta (S) seguint mateixa direcció inicial per una pista pel marge dret del barranc. Hi ha senyals grocs i grocs-i-blancs del PR. S’acaba la pista i canviem de marge. Seguim un sender ben fressat que guanya alçària pel marge esquerre apartant-se de la llera. La recuperem al peu de la Roca Roja a l’entrada d’un tram engorjat. Progressem pel llit pedregós fins a sortir sobre un planell més obert cobert de bons exemplars de pi negre. Després el terreny torna a tancar-se i poc més enllà atenyem el barranc d’Ensija.

Barranc d’Ensija (1996m)
Confluència de barrancs i camins. A banda del d’Ensija i el de les Llobateres, n’hi conflueix un tercer. Hi ha un rètol indicador en direcció al refugi que segueix el de més a la dreta, pel que podríem fer drecera. És una variant del PR . Seguim pel de més a l’esquerra rebutjant el del mig. Poc més enllà trobem una altra confluència de barrancs i, guiats pels senyals, continuem pel de l’esquerra. Fort pendent fins atènyer la carena que seguim a mà dreta (SW).

Pla d’Ensija (2190m)
Ample ras carener entre el Serrat Voltor i la Creu de Ferro. Hi ha un rètol indicador del camí que hem seguit i del que mena al coll de Fumanya pel Serrat Voltor. El turó de la Creu de Ferro queda ben evident (SW) per un còmode llom. Hi ha fites.

Creu de Ferro (2296m)
Arrodonit turó coronat per una creu. Davallem seguint l’ample llom carener fins a l’ampla collada del Pla de les Tores. Suposem que el nom li ve de la tora blava, tot i que a l’estiu no n’hem trobat exemplars en aquest pla però en abundància al torrent de les Pedregoses. Aquí coincidim amb el camins que pugen de la Creu de Fumanya pel Serrat del Pal i el torrent de les Pedregoses. Continuem (NW) pel fressat i evident camí, deixant el carener a l’esquerra, fins al refugi.

Refugi d’Ensija (2170m)
Propietat de la FEEC, guardat tot l’any, amb una part lliure. Un camí molt fressat continua vers ponent i amb algun tram de fort pendent va a recuperar el carener per accedir al cim se la serra.

Cap de la Gallina Pelada o de Llitzet (2320m)
Coronat per una creu, una imatge de la Mare de Déu de Queralt i bústia amb llibre de registre. En un dia clar la panoràmica és amplíssima. És termenal entre Fígols, Saldes i Gósol.
Retornem al refugi. Deixem el camí pel que hi hem arribat i anem pel de l’esquerra. Poc més endavant trobem un pal amb rètols indicadors, mal orientat i identificat com a Pla d’Ensija (?). Per la dreta surt el camí al barranc de Llobateres pel d’Ensija, nosaltres continuem (NE) vers una ampla collada força evident on comencem a davallar (N/NW) vers les Planelles i d’aquí continuem, sempre per camí molt marcat, a buscar la llera del torrent de la Font d’Ensija. Quan l’abastem trobem la llera i l’entorn molt afectats pel temporal “Glòria” del gener de 2020. Els treballs duts a terme pels guardes del refugi permeten seguir el camí sense problemes.
Pel costat de la font Freda, molt malmesa també pels efectes del temporal, retornem al punt d’inici.

Serrat Voltor i Creu de Ferro des del Pla de la Creu de Fumanya per la font dels Cóms i retorn pel Serrat del Pal

Distància 9,7 km
Desnivell acumulat 866 m
Nivell de dificultat mitjana
Data 15 de gener de 2014
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera-Serra d’Ensija (1:25000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Circular per accedir als cims més orientals de la Serra d’Ensija. Comparat amb els seus veïns, el Serrat Voltor és el menys visitat, tot i que té prou de caràcter i una excel·lent perspectiva. Tal vegada perquè queda apartat de les rutes més habituals.
Partint del Pla de la Creu de Fumanya, ens hi enfilarem pel cantó llevantí i baixarem pel de migdia. Però, a diferència del que hem vist ressenyat sovint on s’acostuma a pujar o baixar del Pla de les Tores per una rasa, gens indicada en cas de pluja o neu (evident risc d’allaus), ho fem per un llom, directament des de la Creu de Ferro.
És un itinerari fàcil i podem escurçar-lo molt si el comencem a Fumanya. La cresta d’accés al cim comporta algunes grimpades també fàcils però amb certa exposició i amb neu, pot resultar delicada segons en quines condicions es trobi.

Accés
Des de la C-16/E-9 “Eix del Llobregat” a Cercs, entre els p. k. 107 i 108 a l’alçada de la central tèrmica prenem la BV-4025 que puja a Sant Corneli, Fígols i Fumanya,  resseguint el peu dels Cingles de Vallcebre. Deixem el vehicle al Pla de la Creu de Fumanya, a l’alçada del desviament a Peguera (esquerra), al paratge conegut com els Tres Camins (rètol indicador).

Els Tres Camins (1670m)
Marxem per la pista en direcció a Peguera però la deixem al cap de pocs metres per una altra a mà esquerra (rètol indicador) en direcció a Fumanya, seguint el PR-C 73 (Fígols a Peguera). Som a l’antic camí de Peguera a Vallcebre. Passem vora el mas de la Creu de Fumanya i anem trobant indicacions que ens guien a cada cruïlla. Atenyem la carretera BV-4025, la seguim uns 400 m, passant pel costat de la restaurada casa de Puelles, fins al jaciment paleontològic de Fumanya.

Fumanya (1547m)
Som a l’antiga explotació de carbó a cel obert de Fumanya, que va deixar al descobert una paret amb un conjunt de petjades de dinosaures amb una datació de 65 milions d’anys. Excavacions posteriors hi localitzaren altres elements d’interès científic com ous d’aquests rèptils.
Seguint senyals de pintura grocs, prenem a mà esquerra una pista que puja pel Torrent de la Font dels Cóms i gira 90º a mà dreta, anant a passar per sobre el jaciment paleontològic. Poc desprès l’abandonem enfilant-nos per un camí a mà esquerra vers el NW.
Entremig de la pineda, pugem per pendent entre fort i moderat per camí ben definit, senyalitzat i net de malesa. Quan sortim del bosc el camí ens atansa al torrent.

Font dels Cóms (2010m)
De déu irregular, sovint no raja. Flanquegem vers el S la falda llevantina del Serrat Voltor. Abandonem el camí més evident per, seguint els senyals de pintura i fites sovintejades, enfilar-nos a mà dreta vers el W.
A la vista del coll deixem el camí senyalitzat per prendre’n un altre a mà dreta que ens enfila al llom que hi ha en aquella direcció des de on guanyem la carena per terreny obert i suau pendent.
Carenegem vers el N anant a buscar la cresta però, en comptes d’escometre-la frontalment, ens desviem lleugerament pel cantó ponentí fins a localitzar una evident canalona on, amb una curta grimpada, ens hi enfilem.
Crestegem fins al cim ajudant-nos-hi en alguns punts amb les mans.

Serrat Voltor (2282m)
El que més atrau l’atenció és la paret sud del Pollegó Inferior del Pedraforca que, vista des d’aquí, impressiona amb el Cadí per teló de fons.
Baixem del cim per on ens hi hem enfilat i anem fins el Pla d’Ensija (rètol indicador), ampli coll entre el Serrat Voltor i la Creu de Ferro. Per suau pendent guanyem els 100 metres de desnivell que ens calen per accedir a aquest darrer.

Creu de Ferro (2297m)
Suau elevació poc prominent a la carena de la serra. Gaudeix d’una panoràmica menys dilatada que el Serrat Voltor.
Seguim uns metres per la carena però l’abandonem aviat per un llom molt evident a l’esquerra que baixa suaument vers el SE. El camí, sense abandonar mai l’esquenall, poc fressat al començament (1), va definint-se més a mesura que perdem alçària,. A mig llom trobem fites cada cop més sovintejades. Entre llaçades baixem en direcció a una clariana als peus del turó del Serrat del Pal, que esquivem per la dreta (SW).
Ens ajuntem al camí que, des del Pla de les Tores, baixa per la rasa que hem anat albirant a mà dreta. Atenyem la pista del Serrat del Pal, la seguim uns metres i l’abandonem per continuar el camí mà dreta (fites) vers el SSE.
En una cruïlla, senyalitzada amb una fita, marxem a la dreta pel ramal menys evident. Aviat retrobem la pista que hem creuat abans i que descriu una gran marrada. La tronem a creuar i reprenem a l’altra vorera el camí pel que veníem. En poca estona atenyem una altra pista (camí de Fumanya a la Font del Pi)  que prenem a mà esquerra i, ben aviat, retrobem el punt d’inici.

  • (1)    Aquest camí, ben definit al mapa topogràfic, no apareix a l’excursionista. Amb neu és fàcil evitar la cornisa que acostuma a formar-s´hi dons el llom arrenca just ran de carena.



Cap de la Gallina Pelada (o de Llitzet) des dels Tres Camins (Pla de la Creu de Fumanya) pel Ferrús i la Canal Gran amb retorn pel refugi i el Pla de les Tores

Distància 11 km
Desnivell acumulat +930
Nivell de dificultat mitjana
Data 10 d’octubre de 2013
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera-Serra d’Ensija (1:25000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Dels diversos camins per enfilar-nos a la Serra d’Ensija aquest ho fa pel seu vessant meridional, més abrupte i rocallós que el nord.
Passarem als peus de la imponent Roca del Ferrús, per la Canal Gran ens enfilarem al cim més ponentí de la Serra, la Roca Blanca (2289m) i carenejarem cap al més alt, el Cap de la Gallina Pelada (o de Llitzet, 2317m). Desprès baixarem al refugi i retornarem, per una rasa.
L’itinerari és molt evident. Transcorre per pistes i camins ben fressats, senyalitzats a trams. En general fàcil si hi ha bones condicions meteorològiques i sense neu. Però cal tenir present algunes consideracions:

  • La pujada des de l’Estret a la Roca Blanca té algun pas fàcil però exposat. Evitem-lo en cas de mullena, neu o glaç.
  • La boira podria fer-nos despistar als amplis lloms careners.
  • La rasa que baixa des del Pla de les Tores és una zona batuda per les allaus. Tampoc és recomanable en cas de pluja. Alternativa: pujar a la Creu de Ferro i baixar vers el S pel un corriol pel llom.

És aconsellable allargar la excursió pujant a la Creu de Ferro (2294m) evitant la torrentera del Pla de les Tores i baixant per un corriol pel llom entre aquesta i la Rasa de les Tronques (més a l’E). Als peus del Serrat del Pal aquest corriol conflueix amb el nostre camí de retorn, més avall de la torrentera esmentada. La nostra intenció era fer aquesta ruta però la boira ens va fer canviar de plans. Mireu-vos la imatge on hi hem dibuixat aquesta variant. Trobareu el track a la ressenya del Serrat Voltor.

Aproximació
Des de la C-16/E-9 “Eix del Llobregat” a Cercs, entre els p. k. 107 i 108 a l’alçada de la central tèrmica prenem la BV-4025 que puja a Sant Corneli, Fígols i Fumanya, resseguint el peu dels Cingles de Vallcebre. Deixem el vehicle al Pla de la Creu de Fumanya, a l’alçada del desviament a Peguera (esquerra), al paratge conegut com els Tres Camins (rètol indicador).

Els Tres Camins (1670m)
Marxem vers el W. per una pista (camí de Fumanya a la Font del Pi) paral·lelament però per sobre la carretera. Parteix del mateix punt que la que mena a Peguera però en sentit contrari. Poc metres més enllà veiem un corriol que s’enfila a mà dreta, és por on retornarem. Rebutgem trencalls a dreta i esquerra, especialment el segon a mà dreta (1), fins abastar la pista per la que transcorre el GR 107 (Camí dels Bons Homes) a l’alçada de la Font de la Bruixa.

  • (1) Malgrat que al mapa de l’Ed. Alpina en aquest punt hi ha dibuixat un corriol que sembla fer drecera i que inicialment fa de bon seguir, acaba perdent-se entremig del bosc.

Font de la Bruixa (1645m)
Rètol indicador del GR 107. Prenem a mà dreta, vers el NW, el Camí Ral de Peguera a Feners inicialment per un camí carreter. La font raja dins d’un com.
Tenim davant els impressionants desploms de la Roca Gran del Ferrús.

El Ferrús (1636m)
Deixem el camí carreter, que mena al proper mas enrunat del Ferrús, pel camí ral marxant a mà dreta en pujada i anem a passar per darrera el mas.
A mesura que ens atansem al peu de la Roca Gran el pendent augmenta. Camí ben fressat i gens perdedor. Resseguim el peu de la roca i encarem la Canal Gran.
Tota la contrada forma l’alta conca de l’Aigua de Llinars que, en travessar la vall homònima, rep el nom d’Aigua d’Ora.

Canal Gran (1775m)
Ample esvoranc entre les Llosanques (esquerra) i les Roques del Ferrús (dreta). Anem seguint l’evident i costerut camí fins al coll.

L’Estret (1980m)
L’Estret és el coll entre les Llosanques (o Rua de la Guardiola) la i la Roca Blanca. Partió entre les conques de l’Aigua de Llinars i la de Valls (Pont Cabradís, …).
Abandonem el camí ral (GR 107) que baixa cap a Feners i l’Espà, per enfilar-nos a mà dreta (NE), guiats per fites i senyals de pintura vermells, a la Roca Blanca que s’alça evident davant nostre en aquesta direcció. Fort pendent per terreny rocallós amb alguns trams de camí fressat. Cal tenir cura en cas de terreny humit dons hi ha algun pas fàcil però amb exposició.
Quan abastem la carena a l’esquerra del cim, podem albirar Gósol als peus del Cadí, el Pedraforca i Saldes. Gaudim d’una perspectiva poc habitual del Pedraforca on destaca la monumental cara sud del Pollegó Inferior.

Roca Blanca (2289m)
És el cim més occidental de la Serra d’Ensija. Continuem camí vers l’ESE propers a l’ampli esquenall que l’uneix amb el veí Cap de la Gallina Pelada, que abastem ben aviat.

Cap de la Gallina Pelada o de Llitzet (2317m)
De formes arrodonides i suaus, és el sobirà de la serralada. Coronat per una imatge de la Mare de Déu de Queralt, bústia i creu del 25è aniversari de l’A. E. Alí-Bei (Navàs). En dies clars hi ha una panoràmica excel·lent.
Per camí còmode baixem suaument cap al refugi (senyals del PR-C 79).

Refugi de la Serra d’Ensija (2156m)
Situat en una àmplia coma, al costat d’una font. Part lliure accessible tot l’any per a resguardar-s’hi si cal.
Hi conflueixen diversos corriols i tiranys del bestiar. Evitem el que marxa cap a l’esquerra i baixa a la Font del Freda i el que va pel fons de la coma. Prenem el de més a la dreta que s’enfila en moderat pendent vers el SE seguint senyals del PR-C 79 i passa a mitja alçada del llom dels Amorriadors fins al Pla de les Tores.

Pla de les Tores (2239m)
Collada molt oberta a partir de la qual canvia abruptament el paisatge donant pas al vessant meridional. Deixem els senyals del PR que vers l’E. Menen a la Creu de Ferro (2) i encarem una rasa o torrentera evident baixant per pendent molt pronunciat. Camí fressat i obvi però relliscós vers el SE.
Passat el tram més pregon on s’hi amuntega brancam i troncs arrossegats per allaus i torrentades, el camí s’allunya de la llera i modera notablement el pendent. Abastem una pista de desemboscar.

  • (2) Opció especialment recomanable, sobretot en cas de neu o pluja: Per comptes de baixar per la rasa, allargar la ruta pujant a la Creu de Ferro (2294m) i baixar per un corriol pel llom entre aquella i la Rasa de les Tronques (més a l’E). Al peu del Serrat del Pal els dos itineraris conflueixen en el punt on creuem la pista. Mireu-vos-ho al mapa. Trobareu el track a la ressenya del Serrat Voltor.

Pista al Serrat del Pal (1878m)
La seguim uns metres. El camí continua a mà dreta (fites) en moderat pendent de baixada vers el SSE.

Cruïlla (1759m)
Senyalitzada amb una fita. Marxem a la dreta pel ramal menys evident. Aviat retrobem la pista que hem creuat abans i que descriu una gran marrada.

Pista al Serrat del Pal (1727m)
La tronem a creuar i reprenem a l’altra vorera el camí pel que veníem. En poca estona retrobem la pista per on hem marxat a l’anada que prenem a mà esquerra.


Cap de la Gallina Pelada (o de Llitzet) des de la Font Freda amb raquetes de neu

Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Al Cap de la Gallina Pelada (o de Llitzet), punt culminant de la Serra d’Ensija, és fàcil pujar-hi amb raquetes. Si el risc no és molt marcat i no ens apartem de l’itinerari el perill d’allaus és baix. Resulta dons una excursió ideal per a iniciar-se amb les raquetes de neu o començar la temporada.
L’itinerari que proposem, per la Font Freda i el refugi, és un dels més habituals. Si el temps acompanya però, és millor allargar la ruta pujant pel Torrent de Llobateres i baixant per la Font Freda (PR-C 79). La carena de la Serra d’Ensija ofereix àmplies perspectives que val la pena aprofitar. Atenció però a l’estat de la neu dons, el Torrent de Llobateres, te trams exposats i, de fet, s’hi han observat allaus.
Nosaltres en aquesta ocasió vàrem un dia rúfol vàrem pujar i baixar per la Font Freda.

Distància 4,6 km (anada)
Desnivell acumulat +789 -54 m
Nivell de dificultat baixa
Data 17 de gener de 2010
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera-Serra d’Ensija (1:25000)

Aproximació
Per la B-400 de Saldes cap Gósol, al Coll de la Trapa (entre p.k. 18 i 19) prenem una trencall a l’esquerra indicat cap a ‘Vallcebre-Pleta de la Vila-Serra d’Ensija-Refugi Delgado Ubeda’. El seguim un parell de quilòmetres fins a la Pleta de la Vila/Parc de Palomera, on hi ha un parc lúdic i ampli espai per aparcament.

Parc de Palomera (1.593 m).
Comencem a caminar per la pista (que al hivern és generalment tancada, sovint amb neu o glaç) en direcció a xaloc (SSE) i suau pendent, fins a la cruïlla de la Font Freda.

Font Freda (1.660 m, 35’) (diversos rètols indicadors). Deixem la pista i emprenem un corriol guiats pels senyals del PR-C 79. Pendent moderat dins del bosc, en direcció a ponent. Quan abastem la clotada del Torrent de la Font d’Ensija la vegetació s’esclarissa i girem a migdia. El pendent augmenta progressivament, sense passar de moderat. Desprès el camí vira a xaloc i assolim un llom ampli i obert: Les Planelles.
Continuem la pujada vers migdia mentre anem deixant enrere els darrers pins fins a una zona planera on ja veiem propera la carena.

Pla d’Ensija (2.180 m, 2h 10) (rètol indicador). No continuem cap a la carena sinó que virem a ponent i en suau pendent arribem al refugi.

Refugi d’Ensija o Delgado Ubeda (2.166 m, 2h 20’). Continuem en la mateixa direcció anat a buscar la carena. Pendent moderat. Lleugerament separats del fil de la carena per evitar la molt probable cornisa, ens enfilem a un turó i davallem a un collet. La darrera rampa ens deixa al cim (2.321 m 3h).
En dies clars la panoràmica que s’hi albira és privilegiada: Port del Compte, serra del Verd, cims d’Andorra, serra del Cadí, Pedraforca, Moixeró, Tossa d’Alp, Puigmal, Montseny, Montserrat, Rasos de Peguera, serra dels Lladres, serra de Queralt,..

Retornem pel mateix camí esmerçant-hi 2h

Alta vall de la Riera de Merlès

Gorgs i salts de les rieres del Molí, de la Riba i del Tubau

Distància 15,5 km
Desnivell acumulat 382 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 23 de maig de 2020
Cartografia Ed. Alpina: Catllaràs (1:25000)

La de Merlès és una riera de cabal regular que neix a migdia dels Rasos de Tubau, entre el Berguedà i el Ripollès, travessa els termes de Sant Jaume de Frontanyà, les Llosses, Borredà, la Quar, Lluçà, Sagàs, Santa Maria de Merlès i desguassa al marge esquerre del Llobregat, poc després de l’antiga colònia fabril de cal Riera, a Puig-Reig.
En transcórrer per un entorn eminentment rural ha conservat la seva fisonomia amb paratges de gran bellesa. Això ha fet que al seu curs mig s’hi hagin instal·lat nombrosos allotjaments turístics i siguin munió els visitants i banyistes en època estival. Tant és així que els municipis s’han vist en l’obligació de regular-ne l’accés.
Oficialment neix al Pont de Moreta, a l’aiguabarreig de les rieres del Molí i de la Riba, que alhora es nodreixen d’una munió de recs i torrents com el de Tubau o el de Llentes.
L’objecte d’aquesta ressenya és recórrer part d’aquestes rieres a la capçalera de la de Merlès, visitant alguns dels nombrosos gorgs i salts que s’hi formen.
L’itinerari, fàcil, transcorre majoritàriament per pistes. La única dificultat serà localitzar alguns dels gorgs de la riera del Molí, atès que l’accés no és gens evident.

 Accés
Per la C-26 (Eix Prepirinenc) a l’alçada de Borredà prenem la BV-4656 que ens mena a Sant Jaume de Frontanyà i deixem el vehicle en algun dels espais habilitats. Després d’admirar la magnífica església romànica de primeries del segle XI, comencem el nostre itinerari.

 Sant Jaume de Frontanyà (1073m)
Pel costat de l’església, prenem el camí de Moreta, seguint el GR 241 (rètol indicador). L’abandonem tot seguit poc més enllà de creuar la carretera a la Pobla de Lillet on anem a la dreta, passant pel costat de l’antic hostal de la Casablanca i davallem per una pista fins a l’accés al Molí del Quirze, on el pas és barrat. Uns rètols ens adrecen al Molí de Moreta i els Gorgs per un corriol a l’esquerra, tot creuant la riera del Molí i remuntant pel seu marge esquerre. També hi ha senyals de color verd. Es tracta d’un corriol per evitar el pas per la finca del molí. Sortim a la pista entre Canemars i el Molí de Moreta, que prenem a mà esquerra, seguint la riera del Molí. Just abans d’un sobtat revolt de 90º a l’esquerra, en baixada, per salvar el torrent de Vila-rasa, la deixem per un imprecís camí a mà dreta, per visitar el primer dels grogs, el del Matxo.

Gorg del Matxo (961m)
Es el més petit dels que trobarem, però bé val la pena visitar-lo. Recuperem el camí de Moreta, no pas al mateix punt on l’hem deixat, sinó una mica més enllà a l’alçada d’una tanca (vailet) pel ramat. Entremig el nostre camí s’ha ajuntat amb un altre que també prové de Sant Jaume de Frontanyà pel que hi discorre el GR-241, malgrat que no hi ha cap mena de senyal que ho indiqui. Dos-cents metres i escaig més enllà ens cal estar atents a un poc definit baixador a mà dreta que mena al gorg de les Feixes.

Gorg de les Feixes (953m)
Un petit salt partit en dos dolls dóna lloc a un ample gorg. Reprenem el camí de Moreta. Després d’un parell de colzades, localitzem a mà dreta un baixador més evident. No podem accedir a la llera perquè la bosquina ens ho impedeix i ens cal observar el salt i el gorg des de sobre.

Esquerd de les Feixes (926m)
La riera s’ha obert camí entre el rocam excavant una bona esquerda. Cal suposar que el nom li ve d’això. Recuperem el camí, però no pas al mateix punt on l’hem deixat sinó més a prop dons la pista fa una llarga llaçada per perdre alçària. Uns cent setanta metres enllà, ben proper al camí, localitzem un altre gorg innominat. Ben aviat, quan la pista torna a fer una colzada, creuem a gual al marge dret. Si el cabal és abundós ens caldrà descalçar-nos dons les passeres són ben precàries. I tot seguit, sense cap mena de rastre ni camí, ens cal baixar a mà esquerra per localitzar el següent gorg.

Gorg Blau (896m)
Bonic salt i gorg que es forma en una colzada de la riera del Molí quan es barreja amb el torrent de l’Estany. Poc més avall trobem les ruïnes del molí de Moreta.
Prosseguim tot guanyant alçària respecte de la llera. El terreny rost del marge no sembla practicable, però si ens hi fixem bé, localitzarem un baixador a mà esquerra que continua amb un corriol mig perdut pel que, esbiaixadament salvem el pendent.

Gorg de Moreta (873m)
Recuperem el camí i, a la bifurcació anem a l’esquerra (1), en baixada fins a retrobar la llera de la riera.

  • (1) Si continuem una estona més per la pista principal, podrem visitar el salts i gorgs de la Cara de Boc, a tocar l’aiguabarreig de les rieres del Molí i de la Riba.

 Pont de Moreta (869m)
Tot i el nom, cal creuar de nou a gual. Uns pocs metres llera amunt ens permeten visitar el darrer grog de la riera del Molí: el del Pont de Moreta. Poc més enllà s’ajunta amb el Rec de la Riba, que ara seguirem pel marge dret. Aigües avall a partir d’aquest punt pren el nom de riera de Merlès. Continuem per una pista a l’altre marge, en pujada. A la dreta del camí localitzem un baixador que ens permet accedir al gorg del molí del Puig.

Gorgs del molí del Puig (877m)
El rec de la Riba és més cabalós que la riera del Molí, i els gorgs també són més grans. Aquest conserva part de l’antiga resclosa i, a l’altre marge, unes parets de pedra seca. Reprenem la pista, cada cop més precària, que s’acosta a la llera. Un camí continua a l’altra banda i, inevitablement, ens cal descalçar-nos per creuar-la. Seguint la riera, ara pel seu marge esquerre, fem una colzada i sortim sobre la pista pavimentada de la Riba, a l’alçada d’un pont. Aquesta pista prové de la C-26 i un dels seus ramals mena al veïnat de Viladonja en terme de les Llosses. La riera del Molí, el rec de la Riba i, més amunt, el rec de Tubau, fan de termenal entre Sant Jaume de Frontanyà i les Llosses i, per tant, entre el Berguedà i el Ripollès.
Pista amunt trobem tres altres baixadors a mà dreta, més fressats que els que ens ha calgut localitzar fins ara i que ens permeten accedir al gorgs Rodon, Negre i de la Riba. Prou més amunt atenyem el mas de la Riba.

Sant Esteve de la Riba (975m)
Església romànica de la que n’hi ha constància documental d’ençà el segle XI, tot i que l’estructura actual correspon al XII, amb importants reformes posteriors. Annexa a la important pairalia de la Riba. El conjunt però, és de titularitat privada i no s’hi permet l’accés. També és una cruïlla de camins i hi ha un rètol indicador de la Ruta de la Transhumància.
Nosaltres prenem la pista, ara ja de terra que, en baixada, segueix pel marge esquerre de la riera. Quan atenyem el rec de Llentes, just al punt on s’ajunta amb el de Tubau, ens cal creuar-lo a gual. Poc més amunt albirem el Molí de la Riba.
En una colzada, camí enllà, trobem a mà dreta una font i, ben aviat, una petita presa sobre el rec de Tubau. No ens caminar gaire més perquè el brogit de l’aigua ens adverteixi d’un altre salt.

Salt i gorg de Caselles (985m)
És el més alt dels que hem visitat. I també el darrer. Hi accedim per un costerut senderol a mà esquerra.
Continuem pel mateix camí fins que la pista ens mena creuar la riera per un pont passat el qual hi ha una bifurcació en T. Tant un ramal com l’altre ens menen al mateix lloc. El de la dreta seguint el torrent del Prat. Prenem el de l’esquerra, pujant en llargues llaçades per la baga de les Planes. Les podem escurçar fent drecera tot seguint els pals de la línia elèctrica.
Creuem per entremig del mas de les Planes i continuem vers ponent. Bona estona més enllà atenyem cal Cintet, amb una font adossada al mur perimetral, ran de camí. Just passada la casa sortim a la carretera de Sant Jaume a la Pobla que seguim uns tres-cents setanta metres a mà dreta, en pujada.

Coll de Sant Jaume (1156m)
Som al punt més alt de l’itinerari on hi passa l’antic camí ral de Castellar de n’Hug a Sant Jaume de Frontanyà. Baixem per aquest ombrívol sender, paral·lel a la carretera, fins a creuar el clot de la font de la Pobla, remuntem lleugerament tot passant pel costat de cal Vicenç i retornem al punt de partida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Alta vall de la Riera de Merlès

Serra del Corb

Les Preses-Sant Miquel i Sant Martí del Corb-Roca Lladre-Puig Rodó-Xenacs

Distància  11,11 km
Desnivell acumulat  625 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 30 de novembre de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Garrotxa Zona Volcànica (1:25000)

Clàssic itinerari per la Zona Volcànica de la Garrotxa especialment interessant a la primavera i tardor quan la varietat cromàtica entre la roureda, l’alzinar i la fageda, és una pura delícia visual. A més de visitar un parell d’esglesioles romàniques i pujar a dos cims molt panoràmics.
La del Corb o de Marboleny —no hem pogut escatir-ne la diferència— és una serra que juntament amb la de Finestres són el partió entre les conques del Fluvià, al nord i el Ter, a migdia.
Els camins hi són ben fressats i senyalitzats, excepte en un tram puntual del Pujant d’en Camps que tampoc és recomanable fer-lo amb terreny humit.

Accés
Partim de l’aparcament del carrer del Camp del Prat, a la Zona Esportiva de les Preses, ben indicada dins de la població.

Les Preses (473m)
N’hi ha constància documental d’ençà el 922 quan Elienard testà l’alou de les Preses i el Corb a favor de la seva esposa Ricarda i feu constar que l’havia obtingut per aprisió (1). Aquí hi ha una hipòtesi de l’origen del nom. Ricarda es casà en segones núpcies amb el noble Sal·la i foren els fundadors de Sant Benet de Bages. El 960 en va fer donació al cenobi benedictí.
L’església parroquial és dedicada a Sant Pere i se’n té notícia des de l’any 1019. L’actual, d’estil neoclàssic, data de finals del XVIII i en destaquen els dos campanars bessons coberts amb cúpules revestides de petxines de rajola valenciana vidriada.
Seguint els senyals del GR 2 i grocs d’Itinerànnia anem a buscar el camí de Sant Miquel del Corb i el Puig Rodó, passant entre les piscines i el camp de futbol. Per camí ben fressat i en moderat pendent (NE) atenyem el collet de la Cantina i anem virant a nord entremig de la fageda del Clot.

  • (1) Ocupació d’una terra erma sense titular directe amb el propòsit de rompre-la i d’explotar-la convenientment.

Volcà del Racó o Camp Fondo (614m)
La forma arrodonida i enclotada recorda el cràter de l’antic volcà, ara ocupat per una feixa de conreu. Pugem a la dreta (E) en direcció, entre altres, a Santa Pau i les ermites de Sant Miquel i Sant Martí. A la vista del mas del Racó deixem a mà dreta el camí que, per unes escales de pedra, s’enfila a l’àrea recreativa de Xenacs.
Revoltem per sota el mas (S) i planerament ens endinsem a la fageda de l’obaga del Solé. Al feréstega clotada de les Grípies hi trobem la font del Racó, seca, i virem 90º (E). Més endavant el camí esdevé una pista que anem seguint.

Sant Miquel del Corb (606m)
Se li atribueix ser una de les més antigues de la Garrotxa. D’origen possiblement preromànic, l’actual fàbrica és d’època romànica amb remodelacions del segle XVIII. Consta d’una sola nau coberta amb volta de canó. La porta d’accés, dovellada, està ubicada a la façana de ponent i protegida per una porxada. El campanar és de torre, amb teulada a quatre vessants que substituí un d’anterior d’espadanya de dos ulls. A finals de setembre, coincidint amb la diada del sant, s’hi celebra un aplec.
Entre alzines i vers el S parteix el camí del Pujant d’en Curós que, en fort pendent al seu darrer tram, mena al Collet de Puig Rodó. (2) Nosaltres però continuem per la pista, ara en molt bon estat, passant pel costat de les ruïnes del Curós i el mas de l’Antiga.

  • (2) No apareix al mapes: fou senyalitzat i ben condicionat per «Els Enfilats-Centre Cultural les Preses» per a la «Marxa dels Llenyataires» del 2016.

Sant Martí del Corb (581m)
Petita església romànica d’una sola nau i absis semicircular, situada en una raconada ombrívola. S’hi accedeix per una escalinata. Una porxada sostinguda per pilastres amb teulada a dues aigües resguarda el portal a cada costat del qual hi ha sengles finestrals amb reixa de ferro forjat. El campanar és d’espadanya d’un sol ull alçat sobre el frontispici. Al costat hi ha una font.
La pista, per la que hi hem arribat, continua fins a la carretera de les Preses al Pla de Sant Miquel pel mas del Camps i és la manera d’accedir a les dues esglésies en vehicle. Per aquí també marxa el GR 2 en direcció a Santa Pau.
Seguint els senyals grocs (estaca) pugem per un sender que ens deixa sobre una pista precària. A la bifurcació continuem pujant a l’esquerra en fort pendent fins a sobre d’un esquenall on l’abandonem a mà dreta pel sender del Pujant d’en Camps. En algun tram el camí es fa perdedor i ens cal estar ben atents als senyals i rastres de camí. El pendent és entre fort i molt fort, especialment al tram final quan enfilem per una canal per la que atenyem el coll.

Collet del Pujant d’en Camps (847m)
Hi ha rètols indicadors i hi passa el camí entre Colltort i Xenacs (3). Nosaltres però en prenem un de ben fressat i no senyalitzat que, en moderat pendent, ens enfila carenejant (NE) al Serrat de Roca Lladre.

  • (3) Tot i estar-ne assabentats ens passa l’oportunitat de veure-hi una sútia, nom que rep a la contrada el clot per fer carbonet. Té un metre de diàmetre i 60 cm de profunditat.

Serrat de Roca Lladre o Penya d’en Vidal (907m)
Hi ha un vèrtex geodèsic. Tallat al vessant nord per l’impressionant cingle d’en Vidal, resulta un excel·lent mirador sobre la Plana d’Olot, la Fageda d’en Jordà, el Bosc de Tosca i la Zona Volcànica de la que destaquem vers el NE els cons del Croscat i de Santa Margarida. Però també atalaiem el Pirineu i Prepirineu més orientals: el Puigsacalm, Puig Cubell, la Serra de la Freixineda, Puigmal, Bastiments, Costabona, Canigó, Comanegra, Bassegoda, el Mont i Sant Julià del Mont, per esmentar solament els més prominents. És termenal entre les Preses (NW), Santa Pau (NE) i Sant Feliu de Pallerols (S).
En davallem pel carener oposat. Atenyem un collet on, per l’esquerra hi arriba el Pas d’en Vidal, un pujador tant o més rost que el d’en Camps. Hi retrobem els senyals grocs que ara seguim a mà dreta, per camí entre planer i de moderat pendent, pel solell. Abans de desviar-nos (rètol indicador) uns setanta metres (S) a visitar la Cova de Rocalladre, podem albirar vers el SW els cingles del Far, Aiats i Cabrera.

Cova de Rocalladre (818m)
Petita cavitat de 55 m. de recorregut constituïda per una única galeria a la qual es pot accedir per dues boques que incideixen lateralment amb la galeria principal. La boca inferior presenta una curta rampa descendent que desemboca al bell mig de la galeria, cap a la dreta acaba ràpidament en dos conductes impenetrables i cap a l’esquerra porta a la base d’un pou de 5 m. que és la boca superior. (4)
Continuem camí (WNW) retornant al Collet del Pujant d’en Camps i, carena enllà (W) per un bonic alzinar, deixem a mà esquerra el camí al Coll de Bas. Més endavant abandonem el camí carener per un altre a mà dreta, per l’obaga dels Cingles del Corb. Poc abans de la font dels Cingles, trobem un avenc que no hem vist ressenyat enlloc.
Poc més enllà atenyem el Collet de Puig Rodó on, a banda del nostre, hi conflueixen altres camins: el que mena al cim, un itinerari naturalístic, el que baixa a Sant Miquel del Corb —que hem esmentat abans—, i el que pel Clot de la Grípies mena a l’àrea de Xenacs.

  • (4) Font: Espeleoíndex.

Puig Rodó (909m)
O Puig Rodon, segons el mapa de l’Alpina. Coronat per un mirador amb una taula d’orientació circular molt detallada i una senyera. És una talaia tant o més bona que la de Roca Lladre.
Baixem al Clot de les Grípies. Pel camí anem trobant estaques amb explicacions de la flora de l’entorn. Hi ha un parell d’avencs i uns penells explicatius sobre l’elaboració de carbó vegetal.

Àrea recreativa de Xenacs (838m)
De titularitat municipal, hi ha un restaurant i hi arriba una pista des de la C-152. Oberts solament els caps de setmana (5).
També hi conflueixen el camí al Racó —el de les escales de pedra comentat anteriorment— i el de les Preses. Prenem aquest darrer, senyalitzat amb estaques i senyals grocs. Aviat es ramifica i deixem a mà esquerra el dels Bous pel que també podríem retornar a les Preses fent més volta i a mà dreta un que hi va pel Volcà del Racó (camí de les escales) continuem recte pel de les Barrincoles pel Clot de Xenacs.
Sortim sobre Can Talaia. A partir d’aquí seguim per pista pavimentada. Passem pel costat dels masos del Pujol i el Pinell i, passat el Torrent de Sant Sebastià, entrem al poble pel carrer de la Rectoria. Aprofitem per visitar la Plaça Major on hi ha l’església de Sant Pere i la pairalia de Can Mata.

  • (5) Podeu informar-vos de l’horari al restaurant «Quinze Ous» 689620131, situat al costat de la Zona Esportiva on hem començat l’itinerari.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Serra del Corb

El Camí Ral del Coll de Daví

Des de la Barata al Pont de Vilomara

Distància 16 km
Desnivell acumulat +381 -846 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 29 de setembre de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Els 3 Monts (1:30000); Sant Llorenç del Munt i l’Obac (1:25000).
  ICGC. 07 Bages (1:50000)
Documentació Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt-Serra de l’Obac). Antoni Ferrando i Roig. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
  Camí ral de Coll de Daví. Jaume Capdevila i Plans. Dovella nº 2, 1981.
  Els camins de Manresa a Barcelona. Joan Valls i Pueyo. Dovella nº 18, 2016

Aquest itinerari ressegueix el tram del Camí Ral de Barcelona a Manresa que travessa la Serra de l’Obac, tradicionalment conegut com Camí Ral del Coll de Daví, entre Matadepera i el Pont de Vilomara.
Hom creu que és molt més antic, malgrat que la primera referència documental data de l’any 1070 en la compra d’un alou per part del monestir de Sant Llorenç del Munt. Era un camí de bast, no apte dons per a carruatges. Tampoc era l’únic per anar de Manresa a la Ciutat Comtal: hi havia el de Martorell per Esparreguera, el de Collcardús i el del Coll de can Massana. Però era el més curt i per això fou el més habitual fins al segle XIX quan el 1835 s’obria la carretera del Bruc pel coll de can Massana, i el 1859 la línia ferroviària entre Terrassa i Manresa.
Tot i que era molt freqüentat, se’l considerava perillós: recorria un tram muntanyenc amb passos estrets vorejant cingleres, boscós i feréstec, on el viatger s’exposava a patir-hi algun accident o ser assalt per bandolers, especialment durant els segles XVI i XVII. Nombrosos testimonis en donen fe, alguns dels quals els ressenyem a tall d’exemple. Les principals quadrilles de bandolers varen operar als voltants d’aquest camí i, en general, de la Serra de l’Obac: Antoni Roca, Serrallonga, Rocaguinarda, Trucafort,… tant és així que les autoritats de Terrassa i Manresa havien tractat la possibilitat de desviar-lo per Rellinars.
Atenent a que era un camí de bast, és un itinerari fàcil, amb poc desnivell i pendents que mai passen de moderats. Ara bé, solament té un parell de trams senyalitzats: aquells que coincideixen amb els GR. I hi concorren nombrosos corriols, camins i pistes, la majoria ben representats als mapes excursionistes, però que no abasten tot el recorregut. Per això el GPS ens serà de molta utilitat. Hem procurat ressenyar totes les bifurcacions, però n’hi ha tantes que és possible haver comès alguna omissió. Es tracta d’un itinerari en travessa, pel que cal comptar amb mitjà de transport a cada cap.

Accés
Iniciem l’itinerari al punt quilomètric 9 de la BV-1221 entre Terrassa i Navarcles, a l’alçada de la Barata on, al marge dret de la carretera, hi ha espai per aparcament.

La Barata (626m)
L’origen d’aquest mas es remunta al 1330 quan l’abat de Sant Llorenç del Munt establí Ramon Barata i la seva muller Constança, ciutadans de Manresa, una peça de terra anomenada Llinars, al terme de Sant Joan de Matadepera. Els Barata en pagaren trenta sous i es comprometeren a aixecar-hi un mas, conrear la terra i pagar els tributs estipulats al monestir. Per aquest pacte quedaven subjectes a la servitud de la gleva: en la seva condició de remences, ells i llur descendència no podien abandonar el mas sense haver-se redimit del seu senyor.
En aquest terreny que el monestir ja hauria adquirit a propòsit, situat al costat del camí ral de Manresa a Barcelona, al punt on s’ajuntava amb el de Berga pel coll d’Estenalles, els Barata hi deurien fundar un hostal per als vianants, traginers i comerciants que hi transitaven.
L’establiment va mantenir-se actiu durant més de cinc segles aportant considerable prosperitat econòmica als Barata —juntament amb l’explotació forestal, la vinya i el conreu— que amb els anys havien anat adquirint més terres per engrandir la propietat. Aquesta situació els hi va procurar més d’un problema: el 1613 la quadrilla del Sastre Domingo va intentar segrestar un fill de la família. I l’octubre de 1615 Jeroni Ramona, cap de la banda dels Avinyonesos, segrestà l’hereu i un germà, que aconseguiren escapolir-se. En ambdós cassos els bandolers tractaven d’obtenir un bon rescat. El mateix mes la banda d’en Trucafort passa per la Barata i es fan donar menjar. Porten segrestat un tal Coll de Cerdanyola. I aquell mateix dia s’enfronten les bandes dels Avinyonesos i d’en Trucafort. Casualitats o revenja.
Paradoxalment les males llengües atribueixen a un hostaler de la Barata la connivència amb una quadrilla de bandolers als quals avisava mitjançant peces de roba esteses als finestrals. No era estrany que els bandolers estesin assabentats si les víctimes que pretenien assaltar traginaven diners o quelcom de valor, prèviament advertits per xarxes de delators, popularment coneguts com a «lloques».
Seguim dos-cents metres per la carretera i prenem un camí a mà esquerra. Aviat atenyem el vertader camí ral que surt de darrera del mas i comencem a guanyar alçària (W) per superar dos-cents metres de desnivell, el més fort que trobarem en tot l’itinerari, en direcció a l’esquerra del Castellsapera fins atènyer la carena del Collet Estret.

Coll de Daví (862m)
No es coneix amb certesa la situació d’aquest pas que dóna nom al Camí Ral. Algunes guies i mapes l’han assimilat al Coll del Correu, però diversos indicis fan pensar que és en aquest punt, el més alt de l’itinerari. D’una banda Josep Maria Faura al seu llibre «Història de la Serra de l’Obac» documenta que a llevant del Castellsapera hi havia un mas rònec anomenat Daví. Per altra un mapa del segle XIX on s’il·lustren les possessions del marquesat de Castellvell que inclouen el terme de Vacarisses, l’ubica en aquest paratge (1) partió amb el terme de Terrassa dons, en aquest curt espai hem passat pels de Matadepera i Terrassa i a partir d’aquí ho farem pel de Vacarisses. Antigament havia rebut el nom de Creu del Coll de Daví o la Creu Trencada. Les guies i mapes del Parc l’anomenen Mal Pas del General.
D’aquí, per l’esquerra, en surt el camí que, pel Collet Estret i el Turó de la Carlina mena a la Casa Nova de l’Obac. Per la dreta marxa un corriol al peu del Queixal de Porc.
Nosaltres continuem de recte i aviat gaudim d’una bona panoràmica del solell de la Serra de l’Obac on destaquem la Roca Salvatge i el Paller de Tot l’Any amb Montserrat al fons. Després flanquegem un roquissar al peu del Castellsapera on podem albirar el cingles sobre la Balma de la Porquerissa i el Turó de la Pola, per revoltar tot seguit en sentit antihorari la capçalera de la Canal de Mura i ajuntar-nos al camí que baixa del Coll de les Tres Creus, per on discorre el GR 5 (Sitges-Canet de Mar).
Més endavant rebutgem una costeruda drecera a mà esquerra tot fent una bona marrada per seguir vers ponent.

  • (1) Font: David Hernández, publicat al bloc caudelguille.net (visita 8/10/19).

Canal del Forn Gran o del Solitari (760m)
Per l’esquerra surten dos corriols que menen a la Font del Solitari i a la Roca Salvatge que, seguint-lo, ens menaria a la casa de l’Obac. El nom de Solitari evoca les vivències d’en Gori Jover, un terrassenc represaliat de la guerra civil que després d’estar engarjolar fou desterrat a més de deu quilòmetres de casa seva. Passà tretze anys en aquella contrada, vivint en una cabana de carboner i subsistí caçant i fent de carboner. Construí la font coneguda com del Solitari, en una encaixonada canal entre la Roca Salvatge i el Paller de Tot l’Any. Nosaltres continuem recte. Al Collet Gran trobem a mà esquerra el camí que puja al peu del paller, conegut també com a Paller de l’Obac o Muronell que és termenal entre Vacarisses i Rellinars. Curiosament la carena no fa de partió amb el veí terme de Mura: el delimita el Torrent de la Cansalada, al fons de l’afrau.

Font del Lladre (731m)
A l’esquerra surt un camí a la propera Font del Lladre. El nom li ve del bandoler Capablanca que s’amagava en alguna cova o esquerda del cingle del Paller de Tot l’Any. D’aquest personatge, del qui totes les referències són llegendàries, es diu que abans de fer-se bandoler era un mosso de bastaix a qui uns lladregots van robar-li la soldada a Manresa. D’aquesta feta va prometre que no es guanyaria mai més la vida honradament. Va robar una capa blanca a un capità de miquelets amb la que tenia una manera peculiar d’assaltar: l’estenia al bell mig del camí i, parapetat dalt d’un arbre o roca, obligava a deixar-hi tot el que de valor portés la seva víctima, si no volia ensumar l’olor de pólvora del seu pedrenyal. Bon coneixedor del terreny, d’amagatalls no n’hi faltaven per escapolir-se dels perseguidors. I era ben acollit als masos de la contrada pels dinerons fàcils i generosos que hi gastava. La llegenda no es posa d’acord amb quina fou la seva fi: uns diuen que acabà pres pel sometent, altres que fou trobat mort sota una bóta de vi.
El maig de 1970 l’argenter barceloní Pere Cortey s’adreçava a fira a Manresa on pensava vendre objectes d’or i plata. A la Barata s’ajuntà amb tres altres viatgers i decidiren fer el camí junts per més seguretat. Prop de la Font del Lladre els sortiren al pas sis bandolers armats amb pedrenyals. Un aconseguí fugir però al Cortey li robaren objectes per valor de més de dos-cents ducats, moneda i un parell de calzes. Els tres quedaren allà lligats fins que pogueren desfer-se i denunciar-ho al veguer.
A la següent bifurcació anem pel ramal de l’esquerra (el de la dreta és una drecera) passant per la Balma Roja, inconfusible pel color del rocam.

Coll del Correu (650m)
Rep el nom perquè hi passava el servei de correu per a Rellinars i Vacarisses. Aquí deixem el GR que per l’esquerra baixa per la Canal del Correu al mas de la Boada i Rellinars. Per la dreta baixa un altre camí cap a les fondalades del Torrent de la Cansalada o de la Gavarra i era el que feien servir la gent dels masos de l’Espluga, de la Pola i altres que subsistien al fons d’aquelles afraus.
Vers migdia hi gaudim d’una bona vista sobre els arrodonits turons del Castell de Bocs i, quan el camí vira al nord, podem albirar la fondalada del Torrent de la Gavarra, fins al Castellsapera.
El desembre de 1585, Jaume Aynar, Porter Reial de la ciutat Comtal va ser assaltat per dos bandolers en el lloc anomenat Mal Grau, prop d’aquest coll. Els saltejadors sabien que havia estat a la tresoreria de mossèn Franquesa a proveir-se de diners i, tot i que el viatge era oficial dons portava cartes segellades per les autoritats de Manresa i Cardona, no dubtaren en robar-lo i estripar-li les cartes amb el segell reial, a més de ferir-lo amb una daga.
En aquest punt hi havia un pi del que s’hi penjaven desferres humanes de bandolers executats per escarni públic. El maig 1595 quan hi passà Jaume Sabater, un traginer de Lloret que portava dos matxos carregats de sardines per vendre a Manresa, hi havia penjat un home a la forca. El pas era molt estret i en creuar-se amb un altre sobre un rossí amb sàrries, aquestes s’enganxaren als coves d’un dels matxos. El del rossí empenyé un matxo que rodolà cingle avall arrossegant el de Lloret. No es va pas aturar a socórrer-lo. Tot i malferit Sabater va poder recuperar el camí i arribar fins a l’hostal de Vallhonesta on va encomanar que li recuperessin la càrrega mentre ell i el matxo anaven a guarir-se a Manresa. Quan varen presentar-se al lloc els que havien rebut l’encàrrec, el peix havia desaparegut: es veu que veïns de Rellinars ja se’ls havien avançat.
Més enllà, al costat esquerre del camí, actualment protegit per baranes de fusta, hi ha l’Avenc del Camí Ral, de poca profunditat. Després ve un tram on el camí conserva un bon tram d’empedrat original. Encara més enllà sortim sobre un camí carreter que seguim.

Hostalets del Coll de Daví (631m)
Hi ha poca informació sobre aquest hostal del que solament se’n conserven algunes restes, però tot fa pensar que és posterior als de la Barata, Sant Jaume de Vallhonesta i Vilomara dons no és esmentat en alguns documents sobre el Camí Ral que parlen d’aquests tres. Més modernament si que apareix com un indret on pagant et donaven de menjar i acolliment, encara que «les prostitutes no s’hi podien estar allotjades més d’un dia i encara sense fer ús del seu ofici». Els veïns de Rellinars però coneixien l’indret com els «plans de Coll de Vi» i la «Creu de Coll de Vi».

Coll de la Morella (580m)
Al peu d’una torre d’electricitat. El creua el camí entre Mura i Rellinars, per on discorre l’itinerari dels 3 Monts. Poc més enllà, vers migdia, podem albirar Rellinars i el mas de Casajoana  i el els masos del Farell i Mata-rodona pel vessant contrari.
Deixem la pista per un camí a mà dreta fins al proper coll.

Coll de Gipó (533m)
Termenal entre Rellinars i Sant Vicenç de Castellet. Per la dreta hi arriben pistes des de Rellinars i per l’esquerra una paral·lela al Camí Ral. Aquí trobem la primera d’una sèrie de fites —suposem que reproducció de les originals— del Camí Ral on se’ns informa que manquen 2,5 llegües i 3 hores per Manresa i 10 llegües per Barcelona.
El 1591 tres solsonins que retornaven de Barcelona foren assaltats per bandolers tot i que havien estat advertits de la seva presència en passar per la Barata.

Sant Jaume de Vallhonesta (484m)
Impressionant  conjunt  de  ruïnes  que  posa  de  manifest  la  importància  i  la significació  d’un dels  hostals  més  antics  del  Camí  Ral.  En dóna fe la capella d’origen romànic. Encara s’hi pot reconèixer la bassa, les quadres, el molí, les tines i altres elements de l’edificació. En un cadastre del segle XVII constava que les quadres de l’hostal podien acollir fins a 70 cavalleries, el que dóna una idea del trànsit que passava pel camí i que hi feia parada.
La casa fou habitada fins a primeries de la dècada dels 40 del segle passat. A partir d’aquí el conjunt sofrí un ràpid deteriorament esperonat per l’espoliació d’elements com teules i sobretot l’incendi del 1985 que va cremar-ne les bigues.
Hi passa el GR 5 (Puigcerdà-Montserrat) en el seu tram entre Sant Vicenç de Castellet i el Pont de Vilomara, que seguim sortint del conjunt pel portal de Manresa per carenejar tot seguit pel Serrat dels Trons, termenal entre Sant Vicenç de Castellet i el Pont de Vilomara.
A tocar d’aquesta població, abandonem el GR per un camí a l’esquerra. Anem a passar pel costat del dipòsit d’aigua de l’Eixample i entrem al nucli urbà pel costat de les piscines municipals i el carrer de Sant Jaume.

El Pont de Vilomara (187m)
Alçat el segle XIII sobre el riu Llobregat, uneix el poble al que dóna nom amb el Raval de Manresa. És del tipus «esquena d’ase» amb nou arcs i asimètric. Fou reconstruït entre 1617 i 1624, després d’una gran riuada, modificat el 1843 i restaurat el 1991. Hi ha constància documental de l’existència d’un pont d’ençà el segle XI, però podia no correspondre exactament al mateix indret que el del XIII.
Els ponts de Cabrianes, Rajadell i Vilomara foren construïts a càrrec del Comú de la ciutat de Manresa per resultar d’interès estratègic per les comunicacions amb la seu episcopal de Vic i el Berguedà, l’interior del Principat i Barcelona, respectivament.
Just al costat del pont, al marge esquerre del riu, hi ha el mas de Vilomara, conegut com l’Hostal del Pont.
D’aquí el Camí Ral menava a Manresa per les Arnaules —on hi havia un altre hostal— cal Gravat i Santa Clara.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF



El Camí Ral del Coll de Daví