Arxiu de la categoria: Fàcil

Es Puig Roig

Tres itineraris pel mateix paratge: el Puig Roig, un cim de poc més de mil metres envoltat de cingles, a la marina de Lluc.
El més «clàssic» i concorregut és el que l’envolta sense ascendir-hi. Però, tanmateix, és prou interessant per bé que més difícil, el que hi fa cim. La major part del camí és comuna. Una alternativa dons, és combinar-los. Les tres ressenyes que segueixen van en aquest ordre.
Les vistes de la costa nord, retallades per un rosari de «morros», cales i penya-segats, ja justifiquen per sí sol l’excursió. Però hi ha mes: el camí guanyat al cingle, el pas pel fèrtil Clot d’Albarca, la vista a vol d’ocell sobre l’impressionant esvoranc de s’Entreforc, on s’ajunten el torrent de Lluc amb el del Gorg Blau, buscant la sortida al mar pel de Pareis. I tots aquests paratges envoltats de les moles del Tomir, el Puig de Massanella i el Major, com a teló de fons. Són al·licients que val la pena assaborir.
Camins i racons avesats al personal amb pes a l’esquena: ahir contrabandistes i pescadors, avui excursionistes.
A tenir en compte: cal passar per la possessió de Mossa i la propietat solament permet fer-ho en diumenge.

Accés
És habitual iniciar al recorregut al portell d’accés a la possessió de Mossa, al punt quilomètric 15,3 de la Ma-10 entre Pollença i Sóller, i acabar-lo a Lluc. Però afegint-hi quatre quilòmetres més, el podem fer circular.

La volta

Distància 20,6 km
Desnivell acumulat 638 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 15 de maig de 2005
Cartografia Ed. Alpina: Mallorca Tramuntana Nord (1:25000)

És l’itinerari més conegut, realitzat per centenars de senderistes. No ofereix cap mena de dificultat a banda de la seva llargària, que podem reduir si disposem de transport entre Lluc i l’accés a la finca de Mossa.

Accés
És habitual iniciar al recorregut al portell d’accés a la possessió de Mossa, al punt quilomètric 15,3 de la Ma-10 entre Pollença i Sóller, i acabar-lo a Lluc. Però afegint-hi quatre quilòmetres més, el podem fer circular. Una altra opció, tota vegada que l’aparcament prop del portell és difícil: començar des de la l’àrea d’esbarjo Menut II, a l’alçada de punt quilomètric 16.

Lluc (475m)
Partim de davant mateix de la façana del santuari passant por sota dels porxos en direcció a sol ixent fins al camp de futbol i la zona habilitada per acampada, on prenem (N) un camí carreter.
A la bifurcació (indicada) prenem el ramal de l’esquerra, en direcció a Es Pixarells, fins a l’àrea recreativa Manut II on sortim a la carretera i la seguim a mà esquerra durant un quilòmetre i mig fins al portell d’accés a la possessió de Mossa. És obert els diumenges i hi ha guarda. Solament es permet el pas aquest dia de la setmana.

Mossa (510m)
Passada la tanca, per un camí ample, entremig de sementers sustentats per llargues i sòlides galeres, ens adrecem a les cases de Mossa on, abans d’arribar-hi pugem a mà dreta, travessem un portell i enfilem un camí esglaonat fins la part posterior (hi ha rètols indicadors).
Entrem a l’alzinar i seguim un ben fressat camí de bast que marxa en direcció nord, en moderat pendent. Desprès gira a ponent, enfilant-se més fort. És el Pas de ses Cases. Guanyat a la roca i amb contraforts de pedra en sec, salva un penya-segat de considerable alçària, però és prou ampli com per no suposar cap mena de problema. Una bona mostra d’enginyeria rural, obra dels mestres margers. Hem llegit a toponimiamallorca.net que fou construït el segle XIX per comunicar Mossa amb Cosconar, davant el bloqueig que havia imposat el propietari de sa Plana a la via tradicional pel coster de migjorn.

Coll des Ases (625m)
Entre els puigs Roig i Caragoler de Femenia, ja hi podem albirar el mar. Dos-cents cinquanta metres més enllà, quan el camí gira a N, unes fites a mà esquerra ens senyalen un corriol d’accés al Puig Roig. El camí, empedrat a trossos, és fa més planer però pedregós i va prenent direcció a mestral (NW) pel marge esquerre (hidrogràfic) del Torrent de s’Esmorcador. A mà esquerra trobem una balma que podria servir per aixoplugar-nos en cas de malt temps, amb un abeurador conegut com es Cocó de sa Bauma. Encara més enllà, altre fites senyalen un segon corriol d’accés al cim.

Pas d’en Segarra (700m)
O Pas de Sa Garra. És el punt on el camí, revoltant un contrafort que es despenja del cim, fa un gir de 90º vers garbí (SW). Un petit esperó rocallós ens pot servir de mirador. Davant nostre s’obre, a dreta i esquerra, un rosari de puntes o morros, cales i penya-segats. El més vistent és el Morro de Sa Vaca. També hi albirem torres de guaita, com la de Lluc i, més enllà, la de sa Mola de Tuent, construïdes per advertir dels atacs de la pirateria.
Aviat comencem a perdre alçària progressivament, per un camí farcit de càrritx. Es fa difícil no ensopegar perquè la vista se’ns en va a resseguir el paisatge i el matollar ens amaga el rocam. Tot és pedra i matoll, espurnejat per algun grapat d’ullastres. I la mar ben a prop.
Quan el camí va girant a migdia, tot revoltant la Roca Roja, albirem sobre un llom una edificació rectangular. És un antic quarter de carrabiners situat en aquest punt estratègic per controlar el contraban (1). Més a migdia podem veure l’esvoranc de s’Entreforc, on s’ajunten els torrents de Lluc i del Gorg Blau per formar l’engorjat del Torrent de Pareis.
Travessem una paret termenal de pedra seca que s’allargassa fins prop del quarter i ja podem albirar les cases de la balma de Cosconar. Poc abans d’arribar-hi el camí aboca a un camí carreter. Si el seguíssim a mà dreta ens duria en poca estona al la font des Poll i al quarter.

  • (1) Pel que hem llegit, l’edifici fou una donació d’un conegut i acabalat estraperlista. I diuen les males llengües que servia sobretot per controlar… als carrabiners.

Cosconar (520m)
Grup de cases construïdes a l’aixopluc d’una balma que es conserven en bon estat. Solen estar habitades els caps de setmana.
Baixem per una pista apta per a vehicles que, primer vers sol ixent i desprès migdia va fent giragonses entre marjades d’olivar, amb exemplars antiquíssims. Creuem el torrent d’Alqueda per un pontarró i atenyem les cases de Son Llobera i Can Pontico.

Clot d’Albarca (324m).
Son Llobera i Can Ponticó son antigues cases restaurades, voltades de cuidats jardins. Desprès d’una tanca la pista és asfaltada. De la carena a migdia en destaca la gran creu que corona el Pujol de la Trobada, sobre mateix de Lluc.
Travessem el pla i fèrtil Clot d’Albarca vers migdia fins a l’alçada de la possessió homònima, que deixem a mà dreta, on la pista comença a fer llaçades per enfilar-se a Lluc. Podrem estalviar-nos-en algunes fent dreceres mes o menys evidents.
Entrem a Lluc per ponent, pel costat del torrent i la depuradora.

Powered by Wikiloc

El cim

Distància 16,5 km
Desnivell acumulat +903 -945 m
Nivell de dificultat difícil
Data 22 d’abril de 2012
Cartografia Ed. Alpina: Mallorca Tramuntana Nord (1:25000)

Variant, més difícil i menys concorreguda, per tal de coronar-ne el cim. La consideració de difícil li atorguem bàsicament per la desgrimpada del Pas de sa Paret, fàcil però exposada. L’ascensió al cim des de prop del Coll des Ases, així com el tram entre aquest i el Pas de sa Paret, es fa per camí fitat, però pedregós, sovint envaït de càrritx i poc definit. La resta, coincideix amb la volta al puig i no ofereix cap tipus de dificultat.
A diferència de la volta, en aquest cas, l’itinerari comença al portell d’accés a la finca de Mossa. Obviem ressenyar el tram entre aquest punt i el Coll des Ases, així com el de Cosconar a Lluc, per seguir exactament el mateix camí que la ressenya anterior.

Accés
A l’alçada del punt quilomètric 15.3 de la Ma-10, entre el coll de sa Batalla i Pollença, hi ha el portell d’accés a la possessió de Mossa. Comencem a caminar en aquets punt. Cal tenir-ho en compte a l’hora de comparar distàncies amb els altres itineraris.

Camí del Puig Roig (610m)
Abandonem el fàcil camí de la volta al Puig Roig per enfilar-nos per un rascler, guiats per fites, en direcció a un collet.
El camí, pedregós i embrollat per les carritxeres, és poc definit. Solament apareix fressat en alguns curts trams. Per no perdre’l ens cal estar ben atents a les fites. Aquesta serà la tònica de tota l’ascensió.
Passat el collet anem a flaquejar per la base d’unes parets que deixem a mà esquerra, sempre en direcció a ponent. Perdem una mica d’alçària, superem una graonada, on potser ens caldrà ajudar-nos amb les mans en algun punt, i continuem pel fons d’una torrentera seca en direcció a un altre collet a la base meridional del cim. Els darrers metres els guanyem sobre rascler.

Puig Roig (1003m)
Cim pedregós coronat per un vèrtex geodèsic. Hi podem albirar des de l’accidentada costa a les moles del puigs Caragoler, Tomir, Massanella i Major.
La Roca Roja a penes destaca darrere d’una collada. Guiats per fites, baixem vers migdia fins a un comellar i anem a passar l’ampla collada en direcció a llebeig (SW). Continuem davallant i enfilem de nou per guanyar el cim de la Roca Roja.

Roca Roja (843m)
També anomenada Penya Roja o Rotja, és una prominència a l’extrem sud-occidental del massís. Si bé limitada vers gregal, s’hi albira una panoràmica semblant a la del Puig Roig. Son especialment notables les vistes de s’Entreforc, amb els tres esvorancs excavats pels torrents de Lluc, Gorg Blau i Pareis.
Baixem del cim resseguint, sempre guiats per fites, uns tres-cents cinquanta metres propers al cingle (SW), que deixem a mà dreta, fins a l’alçada d’una paret termenal de pedra seca que puja des de prop del quarter de carrabiners. Al fil del cingle, localitzem una bretxa per la que comencem a davallar.

Pas de sa Paret (730m)
Els primers metres els davallem verticalment, per després fer-ho esbiaixadament cap a l’esquerra (en el sentit de la marxa) per una lleixa i continuar en direcció a la paret termenal. No és difícil, però hi ha alguns punts exposats. Hi ha senyals de pintura vermella.
Un cop sobre el mur, hi ha qui opta per resseguir-lo i qui baixa esbiaixadament. En qualsevol cas el pendent és molt accentuat i el trànsit incòmode per entremig de les carritxeres. Fins que atenyem el camí costaner de la volta el puig i que prenem a mà esquerra. Poc més enllà l’abandonem (opcional) per baixar a la font des Poll. Si no passem per la font, poc més enllà sortim al camí carreter.

Font des Poll (474m)
Situada sobre la cruïlla del camí que mena al quarter de carrabiners amb una torrentera. Ben condicionada i de déu generosa.
Camí carreter amunt atenyem les cases de Cosconar.


Powered by Wikiloc

El cim i el camí costaner

Distància 17,3 km
Desnivell acumulat 822 m
Nivell de dificultat difícil
Data 26 de març de 2017
Cartografia Ed. Alpina: Mallorca Tramuntana Nord (1:25000)

És una combinació dels dos itineraris anteriors. Partint de l’Àrea d’Esbarjo Menut II, fem camí comú amb aquests fins al Coll des Ases. Poc més enllà d’aquí seguim l’itinerari del cim, baixant per la Roca Roja i el Pas de sa Paret.
Quan trobem el camí de la volta el seguim a mà dreta, revoltant en el sentit de les busques tota la mola i, pel Pas d’en Segarra, anem a retrobar el Coll des Ases i desfem el Pas de ses Cases.
Com en el cas de la ressenya del cim, a consideració de difícil li atorguem bàsicament per la desgrimpada del Pas de sa Paret, fàcil però exposada.

Accés
A l’alçada del punt quilomètric 16 de la Ma-10, entre el coll de sa Batalla i Pollença, hi ha l’àrea d’esbarjo Menut II, on deixem el vehicle i comencem la caminada, seguint la carretera fins al portell d’accés a la possessió de Mossa.

Menut II (520m)
Sortim de l’àrea d’esbarjo i seguim la carretera a mà esquerra durant uns set-cents metres i escaig fins al portell d’accés a Mossa.
Obviem detallar l’itinerari entre aquest punt i el Pas de sa Paret per seguir idèntic camí que el que s’ha descrit en les dues ressenyes precedents (veure les entrades Mossa, Coll des Ases, Camí del Puig Roig, Puig Roig i Roca Roja)

Pas de sa Paret (730m)
Els primers metres els davallem verticalment, per després fer-ho esbiaixadament cap a l’esquerra (en el sentit de la marxa) per una lleixa i continuar en direcció a la paret termenal. No és difícil, però hi ha alguns punts exposats. Hi ha senyals de pintura vermella.
Un cop sobre el mur, hi ha qui opta per resseguir-lo i qui baixa esbiaixadament. En qualsevol cas el pendent és molt accentuat i el trànsit incòmode per entremig de les carritxeres. Fins que atenyem el camí costaner de la volta al puig.

Camí costaner (550m)
El prenem a mà dreta. Guanyem alçària progressivament per un tram farcit de càrritx, tant que és fàcil perdre el rastre del camí, malgrat ser molt fressat. Es fa difícil no ensopegar perquè la vista se’ns en va a resseguir el paisatge i el matollar ens amaga el rocam. Tot és pedra i matoll, amb la mar ben a prop.
Revoltem al peu de la Roca Roja amb unes vistes espectaculars sobre la costa de que sobresurten la Mola de can Palou, el Morro de sa Vaca i el Morrillo de Bordils, on hi albirem les restes de la Torre de Lluc. Travessem una segona paret termenal i, encara en moderat ascens, progressem paral·lels a la línia costanera. El Cingle Pla ens dóna accés al Pas d’en Segarra.

Pas d’en Segarra (700m)
O Pas de Sa Garra. És el punt on el camí, revoltant un contrafort que es despenja del cim, fa un gir de 90º (SE). Un petit esperó rocallós ens pot servir de mirador.
El camí ben definit, a trams empedrat i amb bons contraforts es fa més planer i fàcil de seguir. Ens apartem de la línia costanera pel marge esquerra (hidrogràfic) del torrent de s’Esmorcador.
Unes fites a mà dreta senyalen un dels corriols d’accés al Puig Roig. Més enllà trobem una balma que bé podria servir-nos d’aixopluc en cas de malt temps, amb un abeurador anomenat es Cocó de sa Bauma. Aviat retrobem el camí pel que ens hem enfilat al cim i desfem el camí d’anada davallant pel coll des Ases i el Pas de ses Cases.

Powered by Wikiloc

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDFÀlbums d’imatges

Puig Roig

La Creu de Saba

De Sant Salvador de les Espases a Sant Pere Sacama

Distància 11 km
Desnivell acumulat 774 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 5 de març de 2017
Cartografia ICGC

Fàcil itinerari circular que ens permet visitar dos indrets històrics de quan el Llobregat era frontera entre els comtats catalans i Al-Andalus.
La zona per on caminarem es va veure totalment afectada pels incendis del juliol de 1994, en concret el que es va originar al terme de Collbató.

Accés
Al punt quilomètric 7 de la C-55 entre Olesa i Monistrol de Montserrat, surt a mà dreta un camí apte per a vehicles. Si venim de Monistrol, cal fer el canvi de sentit a l’accés al polígon de can Vinyals.
Podem aparcar en algun dels espais que hi ha a la vorera.

Camí de can Tovella (98m)
Per on s’accedeix a les ruïnes de l’antic balneari de la Puda, que podem albirar. Hi passa el GR 270. El seguim uns metres i el deixem per un corriol ben fressat, que s’enfila fort a mà dreta, senyalitzat en direcció a Sant Salvador de les Espases.
Creuem per sobre la mina dels FFCC de la Generalitat, deixem a mà dreta l’esglaonat camí d’Olesa, creuem un parell de voltes el torrent de l’Afrau i continuem pel marge esquerre hidrogràfic.
Passem a tocar les Agulles del Petintó o Espases de Baix, punxegudes formacions que donen nom a l’indret i, poc més amunt, a l’aiguabarreig dels torrents de l’Afrau amb el de Sant Salvador, deixem el camí per un altre a mà esquerra.

Drecera (175m)
Baixem ajudats per alguns esglaons a creuar de nou el torrent i ens enfilem per l’altre marge, seguint però el de Sant Salvador. Aquest camí no és tant ben fressat com l’altre, però és fàcil de seguir i hi ha senyals de pintura. I és més curt.
Al costat del camí s’obre la boca de l’avenc de Sant Salvador. Bastant més amunt retrobem a mà dreta el camí “habitual” que hem deixat abans i el seguim tot enfilant-nos pel llom ponentí de l’espadat de Sant Salvador.

Sant Salvador de les Espases (413m)
Encimbellat sobre l’espadat més occidental de les Roques de l’Afrau. La capella, és documentada d’ençà el segle XIV. A l’indret on hi hauria un castell del que se’n tenen referències a partir del segle X i del que en resten alguns vestigis al capdamunt de la roca més alta.
És termenal entre Esparreguera, Olesa i Vacarisses. Té diverses dependències annexes i els dijous i diumenges hi ha servei de bar. Els Amics de Sant Salvador tenen cura de la conservació i condicionament de la capella, el seu entorn i els camins que hi menen. S’hi celebra aplec anual cada primer diumenge de setembre.
Marxem (E) per un ben condicionat camí, senyalitzat com a PR, que flanqueja per l’obaga de les Roques de l’Afrau, deixant a mà esquerra el que hi arriba pel coll de Sant Salvador.

Coll de Bram (453m)
Hi fineix una pista que hi puja des de Vacarisses. En surt el camí al Puig de l’Hospici per on marxa el PR-C 167 (Camí de Sant Salvador de les Espases entre Olesa i l’Aeri de Montserrat). Seguim el PR en sentit contrari i ens enfilem al coll de Sant Bernat de Menton.

Coll de Sant Bernat de Menton (455m)
Cruïlla de camins, senyalitzada amb un senzill oratori dedicat al patró dels muntanyencs. Un camí ben fressat careneja (W) per les Roques de l’Afrau. En sentit contrari (E) en baixa un al coll de l’Orpina.
Baixem (SE) en direcció al Pla del Fideuer. Podem seguir el PR, però fem drecera prenent més avall un corriol a mà dreta. Deixem a mà dreta el camí del torrent de l’Afrau, que seguirem de tornada.

Pla del Fideuer (440m)
Cruïlla de camins indicada. Hi arriba la pista d’Olesa per la Creu de Beca, per on marxa el PR-C 167. I la de Vacarisses pel Pla del Mimó. Prenem el camí en direcció (S) al Mas de Puigventós i la Creu de Saba, flanquejant pel vessant ponentí del Puig Ventós.
Deixem a mà dreta el camí (indicat) que baixa a la font de la Pastora. Més endavant ens cal estar atents a un corriol, no senyalitzat, que surt a mà esquerra.
Pugem per aquest corriol, fàcil de seguir i esporgat recentment.

La Creueta (567m)
Balconada a mitja alçada del solell del Puig Ventós, amb una petita creu sobre una roca.
Continuem camí (E) flanquejant a mitja alçada. Trobem a mà dreta el que puja del coll d’Oriol.

La Creu de Saba (596m)
Gran estructura metàl·lica al punt on antigament hi havia una creu de terme. Es gaudeix d’una bona panoràmica del Baix Llobregat, però també de part del Vallès i l’Anoia.
Baixem seguint una pista precària (E) que deixem aviat per un camí a mà dreta. Entre llaçades, sortim sobre el camí del mas Puigventós a Sant Pere Sacama, on anem a l’esquerra.
Sortim sobre un revolt de la pista que puja de Vacarisses, però no la seguim sinó que prenem un corriol a mà dreta, fent drecera tot passant per les ruïnes del mas Vilar (1). Sortim de nou a la pista i acabem de pujar a Sant Pere Sacama.

  • (1) Mas localitzat pel Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. L’excavació arqueològica va permetre datar-ne l’origen al segle XI i el seu abandonament a partir del XV. Durant aquests treballs s’hi va localitzar, a l’interior d’una sitja, l’esquelet d’un individu mort de forma violenta el segle XIV.

Sant Pere Sacama (462m)
Ermita romànica erigida a redós del castell Sacama, del que se’n té notícia d’ençà el segle X. Consta d’una sola nau amb absis semicircular llombard i campanar de cadireta. Les intervencions arqueològiques varen localitzar, entre altres vestigis, un jaciment ibèric del segle II aC.
Retornem al camí de la Creu de Saba per prendre a mà esquerra el del Mas Puigventós, el darrer tram del qual és per una pista que hi mena des d’Olesa.

Coll d’Oriol/Mas Puigventós (467m)
Coll i ruïnes d’un mas documentat d’ençà el segle XIV amb el nom de Colldoriol. Al segle XVI un pagès de Rubí cognomenat Puigventós va “comprar la pubilla” i és a partir de llavors que es coneix amb aquest nom. Havia sigut un mas emmurallat per protegir-se del bandolerisme. Fou abandonat a mitjans del segle XX.
Hi ha un penell explicatiu i rètols indicadors. Prenem el camí al Pla Fideuer (N), deixant a mà dreta el que puja a la Creu de Saba i el que baixa a la Font del Mateu.
Desfent per del camí d’anada retornem fins poc més enllà del Pla del Fideuer.

 Camí del Torrent de l’Afrau (455m)
El prenem a l’esquerra i davallem en fort pendent, pel marge dret torrent. Fressat i fitat, no té pèrdua, però és molt aixaragallat.
Creuem la llera i anem a sortir al camí habitual a Sant Salvador de les Espases, que prenem a mà esquerra.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Creu de Saba

Montserrat. De Monistrol al monestir de Santa Maria.

Per la Drecera dels Tres Quarts. Retorn pel camí dels Degotalls i el de l’Àngel.

Distància 10,3 km
Desnivell acumulat 600 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 25 de febrer de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Montserrat (1:25000)
Recursos consultats Tot Montserrat (Jordi López Camps)

Fàcil i curt itinerari circular, perfectament senyalitzat, per accedir al Monestir de Montserrat des de Monistrol, per dos camins històrics.
Una interessant alternativa és allargar-lo pujant al Pla de la Trinitat per les Escales dels Pobres tot continuant pel camí de l’Arrel fins al monestir de Santa Cecília i per carretera fins al de Sant Benet.

 Monistrol de Montserrat (156m)
A la plaça de la Font Gran, seguim l’IP-6 (penell indicador) i els GR 5 i 96, pujant les escales per sortir a la carretera de Montserrat, que seguim uns metres a mà esquerra i la creuem per continuar camí a l’altre banda.
Per camí fàcil i ben fressat sortim al de les Aigües (estaca indicadora) que seguim a mà esquerra fins que, poc més enllà, trobem una nova bifurcació.

Drecera dels Tres Quarts (279m)
Conegut antigament com a camí i posteriorment com a drecera de Monistrol, tot i ser el més curt per accedir al monestir, a partir de la construcció del cremallera va anar perdent utilitat perquè la gent preferia seguir el traç de la via. Fins al punt de restar pràcticament perdut. Ara, totalment recuperat, és molt concorregut. És senyalitzat en verd i vermell.
Després de creuar el torrent de la Font del Boix (estaca indicadora), el camí faldeja en paral·lel, però a més baixa cota, la via del cremallera. Fins al peu de la Roca dels Corbs.

Roca dels Corbs (525m)
Al peu d’aquest roquer el camí es bifurca. Per l’esquerra baixa a trobar el camí de les Canals o de les Aigües. Prenem a mà dreta el de les Baranes, seguint les canonades d’aigua i desaigua del monestir. És un camí ombrívol, en bona part esglaonat. Després del coll de les Baranes sortim al camí de la Santa Cova i, pel costat de l’estació superior del funicular, atenyem el monestir.

Monestir de Montserrat (720m)
A l’extrem més oriental del conjunt d’edificacions, on comença l’aparcament, surt paral·lel a la carretera d’accés el camí dels Degotalls o del Magnificat.
És un camí per a vianants, ample i planer, que faldeja per l’obaga nord-oriental. Està flanquejat per un rosari de monuments de devoció mariana, alguns d’ells equipats amb font. És molt concorregut pels visitants del monestir. Com que és molt ombrívol, antigament s’hi acostumava a fer fontades.
El deixem pocs metres abans que acabi per un corriol a mà dreta, seguint el PR C-19 (estaca indicadora) que ens guiarà fins a retornar a Monistrol, i baixem a la carretera entre el Monestir i can Maçana a l’alçada de la canal del Pou del Gat.

Canal del Pou del Gat (652m)
Aquesta canal és transitable, amb alguns passos de grimpada. Pujant-la ens menaria al camí de l’Arrel.
Creuem i seguim la carretera a mà esquerra, en direcció a Santa Cecília/can Maçana, protegits darrere el guarda-rail, durant uns nou-cents metres.

Baixada dels Matxos (650m)
A la dreta de la carretera, ben indicada amb una estaca. Formava part del camí de bast entre Monistrol i el monestir. Va deixar d’utilitzar-se com a tal el 1860 un cop construïda la carretera de Monistrol, que és on acaba actualment, prop de les ruïnes de l’antic hotel de la Colònia Puig.
Seguim uns metres la carretera a mà esquerra i la creuem per accedir a Sant Benet.

Monestir de Sant Benet/drecera de l’Àngel (532m)
Uns metres abans d’accedir al monestir, a mà dreta i indicat per una estaca, comença la drecera o camí de l’Àngel. El primer tram és força rost i té alguns passos equipats amb grapes i una sirga. Tots prou fàcils de superar.
Aquest camí hauria format part del de bast entre Monistrol i el monestir de Montserrat (o de Santa Maria per ser més exactes). Ja es veu però que aquest primer tram no era pas transitable per animals a bast. El traçat original es va modificar i escurçar, en construir-se el monestir de Sant Benet, on hi havia l’hotel Marcet, a la dècada dels anys 50 del segle passat.
Més avall, a partir de l’Olivar d’en Marcet, trams empedrats, marges i la pròpia morfologia del camí, ja permeten identificar-lo com un camí apte per al pas d’animals de càrrega.
Flanquegem per la serra de Canfranc fins al coll homònim on baixem a trobar de nou la carretera. La seguim uns metres i la deixem per continuar camí a mà esquerra. Creuem el cremallera pel pont de la Mineta, on a mà esquerra surt el camí a l’estació (estaca indicadora). Entrem al nucli urbà pel costat de la capella de l’Àngel, que dóna nom al camí.

Itinerari relacionat: Camí de l’ArrelBaixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Àlbum d’imatges
Montserrat. De Monistrol al monestir.

Montserrat. Pollegons i Magdalenes

A la Miranda de Santa Magdalena pel camí del Clot de la Mònica, el coll dels Pollegons i el camí nou de Sant Jeroni. Retorn pel del Bassal dels Corbs.

Distància 9,24 km
Desnivell acumulat 814 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 16 de febrer de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Montserrat (1:25000)
Recursos consultats Tot Montserrat (Jordi López Camps)

Fàcil itinerari circular per visitar algunes raconades del vessant meridional montserratí i seguir un dels camins històrics: el del monestir de Santa Maria a la seva antiga hisenda a la Vinya Nova, que avui coneixem amb dos noms: el del Clot de la Mònica i el del Bassal dels Corbs.
Camins fressats i senyalitzats que no ofereixen gaire dubtes d’orientació.
El punt més alt de l’itinerari, la Miranda de Santa Magdalena, ens dóna una bona perspectiva del terreny que haurem trepitjat.

Accés
Des del carrer de l’Abat Escarré, al nord del Bruc Residencial, o des de Collbató, anem a la Vinya Nova per pistes de terra. Hi ha rètols indicadors i un gran espai d’aparcament al costat de la masia-restaurant.

Vinya Nova (460m)
Conjunt d’edificacions a l’entorn de l’antic mas, envoltat d’olivar, horta i bosc, dedicat a la restauració i el turisme.
Al segle XVI el monestir de Montserrat va comprar terres al Bruc per plantar vinya, al peu del camí que a l’edat mitjana anava de Collbató a can Maçana pels masos de can Jorba i del Castell.  Així fou com l’indret va passar a anomenar-se Vinya Nova. Amb el temps els monjos van engrandir la hisenda, convertint-la en un complex productiu i residencial al servei del monestir.
Al costat del mas hi ha una àmplia zona d’aparcament, anomenada Nubiola, en record i homenatge del gran escalador i aperturista de vies montserratines, en Joan Nubiola, traspassat fa poc més d’un parell d’anys.
Seguim la pista en direcció a Collbató (SE). Deixem a mà esquerra el camí del Pont i, poc més enllà per la mateixa mà, la pista —que aviat es converteix en sender— que mena a les canals de les Artigues: l’Alta i la Baixa (via ferrada de les Dames).
Pel marge d’un olivar surt a mà esquerra el camí del clot de la Mònica.

Clot de la Mònica (432m)
Seguim el camí carreter (NE). Passat l’olivar el deixem per un corriol ben fressat a mà dreta, senyalitzat per una fita i pintura blava. Anem pujant entre el Serrat d’en Muntaner (ponent) i el de la Pastereta (llevant). El camí ens atansa cap al primer i passem prop de l’agulla del Frare de Baix.
Quan a mà esquerra trobem el corriol que hi mena, fem una colzada de 90º i comencem a enfilar-nos (SE) al Serrat de la Pastereta. En atènyer la carena la seguim a mà esquerra.
Esquivem la mola de la Pastereta pel vessant ponentí (esquerra en el sentit de la marxa) i tornem a atansar-nos al serrat d’en Muntaner on, al peu de la darrera agulla, el camí es bifurca.

Bifurcació Pollegons/Sant Joan (726m)
Pintat a la roca ens senyala a mà dreta el camí a «Sant Joan». És el camí del Bassal dels Corbs, antic camí de la Vinya Nova al monestir, per on retornarem.
A mà esquerra, senyalitzat amb pintura groga, surt el dels Pollegons que seguim.
Baixem per dins el bosc a trobar la llera del torrent de l’Artiga Baixa. Si la seguim uns metres a mà esquerra trobarem el darrer ressalt, equipat amb una cadena, de la via ferrada de les Dames. Uns cent-vint metres torrent amunt, per camí ben fressat, on conflueixen dues torrenteres, una fita a mà dreta ens senyala el començament del camí del Llorer, o dels Llorers. És un camí rost, amb alguns trams equipats amb grapes i cordes fixes, per facilitar l’aproximació als peus de via de les agulles del sector de la Plantació. Si el seguíssim pujaríem al camí nou de Sant Jeroni tot passant pel peu ponentí de la Gorra Frígia.
Nosaltres però seguim per la torrentera de l’esquerra, guiats pels senyals de pintura groga. L’abandonem fent una colzada a mà esquerra i ens enfilem fort fins atènyer la carena del serrat.

Serrat de l’Artiga Alta (820m)
Per l’esquerra (W) baixa el corriol que mena a la canal de l’Artiga Alta, equipada parcialment amb cordes i cadenes. Podem resseguir la carena del serrat fins al Tinter, on ens hi podem enfilar amb una fàcil grimpada.
Continuem carenejant amb bones vistes sobre les agulles de la Plantació, com el Barretet i la Mamella. Creuem el torrent de l’Artiga Alta i tornem a enfilar-nos fort fins al coll.

Coll dels Pollegons (907m)
Al peu de la característica Agulla dels Pollegons. Un camí ben definit baixa vers ponent: per la balma de la Murdela i la canal de l’Ermità Mort, va a trobar el camí del Pont. Encara més enllà, aquest camí transversal s’ajunta amb el dels Francesos al peu del Camell de Sant Jeroni.
Nosaltres però continuem a mà dreta. La Miranda del Rave,     al costat del camí ens serveix de talaia per albirar la Campana, el Rave, el Sentinella i la resta d’agulles de la Plantació, així com bona part del camí que hem fet.
Continuem guanyant alçària fins atènyer la carena de la Serra de l’Alzina de les Paparres, per on transcorre el camí Nou de Sant Jeroni.

Camí Nou de Sant Jeroni (1012m)
El prenem a mà dreta i el seguim fins a la regió de Gorres/Magdalenes on una estaca a mà dreta ens indica el camí a Santa Magdalena. El seguim, ens enfilem per les escales de Jacob, entre la Magdalena Inferior i la Gorra Marinera, passem per les ruïnes de l’ermita i continuem camí amunt fins a la miranda.

Miranda de Santa Magdalena (1132m)
Bon mirador si el dia és clar. Força concorregut, sobretot per turistes que hi arriben des del pla de les Taràntules pel funicular de Sant Joan.
Desfem el camí de pujada, però a la bifurcació prèvia a les escales de Jacob anem a la dreta, baixant entre la Miranda de Santa Magdalena i la de Sant Joan (coneguda també com agulla de la Font de Jacob).
Podem optar per passar per la balma de l’ermita de Sant Onofre i l’antiga de Sant Joan o continuar escales avall i seguir pel camí pavimentat del funicular a Sant Joan. En qualsevol cas anem fins a les escales d’accés a la balma pel cantó de migdia i continuem pel corriol (W).
Baixem a mà esquerra i encetem el camí del Bassal dels Corbs, on retrobem els senyals de pintura blava que hem deixat a l’Artiga Baixa a l’anada. A la bifurcació anem a la dreta. El corriol de l’esquerra mena a Santa Caterina i al Serrat del Penitent. Guanyem alçada per travessar l’estret pas de la Mallenquera, entre la Miranda Xica o de Santa Caterina i el Mirador de Sant Joan (que no cal confondre amb la miranda homònima) i sortim al Bassal dels Corbs.

Bassal dels Corbs (1020m)
El bassal és d’imprecisa localització, al peu del contrafort de la Miranda de Santa Magdalena. A mà dreta parteix un corriol, gens evident perquè som sobre un gran pany de roca, que revolta la miranda per ponent i mena al camí del Llorer, per la falda de la Gorra Frígia. Nosaltres continuem camí baixant a l’esquerra, travessant un seguit de canals a migdia de la Plantació, de la que no en veiem les agulles perquè el bosc és prou ufanós.
Retronem la bifurcació amb el camí dels Pollegons, on desfem el camí del Clot de la Mònica fins a la Vinya Nova.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Àlbum d’imatges
Montserrat. Pollegons i Magdalenes

Sant Pere de Rodes

Des de Palau-saverdera per Sant Onofre i retorn pel camí del mas Ventós

Distància 12,7 km
Desnivell acumulat 719 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 2 de gener de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Cap de Creus (1:25000)
Recursos consultats Revista Saverdera XXI
  Palau-saverdera. Rutes a peu.
  Ajuntament de Palau-saverdera

Dels diversos itineraris que menen al conjunt monumental format pel monestir de Sant Pere de Rodes, el poblat medieval de la Santa Creu i el castell de Sant Salvador, escollim aquest que s’hi adreça pel vessant de migdia des de Palau-saverdera. Té tots els elements per resultar una ruta d’allò més plaent i interessant. Camins ben fressats, senyalitzats, de bon fer, monuments i paisatge. Si estem de sort i el dia és clar, després d’una tramuntanada, el gaudi serà complet.
Quan la vàrem realitzar, vam tenir la sort de coincidir amb en Joan Padrosa, de Palau, muntanyenc i bon coneixedor de la contrada, que ha pres part en la recuperació de camins i en la localització de megàlits. Va tenir la gentilesa d’acompanyar-nos i fer-nos conèixer indrets com l’Amagatall dels Bandolers, a més de facilitar-nos informació que ens ha resultat valuosa per redactar aquesta ressenya.

Accés
Aquest itinerari comença a l’aparcament que hi ha al costat del Centre Cívic de Palau-saverdera. S’hi arriba pujant pel carrer Nou des de la rotonda d’accés al poble i girant a l’esquerra a l’alçada de l’esmentat Centre Cívic.
Una bona alternativa és començar-lo des de la Font de Dalt. S’hi accedeix continuant fins més amunt pel mateix carrer Nou i girant a l’esquerra pel de la Font. En aquest punt hi ha indicadors d’inici de diversos itineraris de senderisme que surten de Palau.

Palau-saverdera (100m)
El lloc de Palau és documentat d’ençà el segle X. L’església de Sant Joan, romànica del segle XI, fou construïda sobre una antiga vil·la romana. Però el poblament d’aquestes terres recula molt més en el temps, com ho testimonien els nombrosos monuments megalítics escampats arreu de la serra de Rodes i l’Albera.
Sortim del poble seguint un dels camins històrics, el de l’ermita de Sant Onofre. Hi ha rètols indicadors de diferents itineraris i coincideix amb el GR 92-0 (Llançà-Villaüt). El deixem aviat: a l’ombra d’una gran alzina surera anem a la dreta. Podem continuar recte i fer drecera, a costa de perdre’ns la visita al grup de dòlmens coneguts com de la Fontasia. Poques passes més enllà tornem a anar a la dreta, seguint una carrerada entre parets de pedra seca, on hi podem admirar un pont amb volta de punta d’ametlla sobre el rec (rasa, torrentera) de Veta Negra. A la bifurcació continuem recte (N), recuperem el camí que hem deixat fa poc i el prenem a mà dreta.

Megàlits dels Escalons d’en Poet (197~223m)
Ben senyalitzats. Formen el conjunt un dolmen, dos paradòlmens i un menhir. El primer d’ells té la coberta aterrada. Per això els amos del tros l’anomenaven la «barraca espatllada».

Dolmen de la Fontasia (250m)
No gaire més amunt dels d’en Poet. També ben indicat, li manca la coberta. En algunes ressenyes se l’anomena com «de la Fantasia».
Tornem a creuar el rec de Veta Negra i recuperem el camí a Sant Onofre. Per visitar el megàlits ens ha calgut apartar-nos de les sendes tradicionals per seguir corriols oberts expressament per a aquest fi. Tots però són nets i fressats.
Continuem en fort pendent i, dos-cents metres més amunt, deixem a mà dreta el camí a la cova de Veta Negra. La bifurcació està indicada. Si el seguíssim, poc abans de la cova trobaríem el que s’enfila al castell de Sant Salvador.
Continuem a mà esquerra. Com que el camí és un bon tirapit, alguns romeus que acudien a Sant Onofre acostumaven a prendre’n un altre més llarg però menys costerut.
Passem pels castanyers d’en Queló Mateu. Més amunt, quan el camí fa una colzada, surt a mà dreta un altre que també menava a Sant Salvador. Actualment està força perdut.

Sant Onofre (425m)
Situada sobre un replà a mitja alçada de la serra i encinglerada per migdia, aquesta ermita és un magnífic balcó de la tota la plana empordanesa i les serralades que l’envolten. En un dia clar, després d’una tramuntanada, podem atalaiar la badia de Roses i el Montgrí, les Gavarres, el Montseny, Rocacorba, el Far, el Puigsacalm, la Mare de Déu del Món, el Taga, el Bassegoda, el Comanegra, les Salines i el massís del Canigó.
Hi ha constància del santuari des del segle XIV, però l’edifici actual amb la capella i la casa de l’ermita són posteriors (XVI-XVII). S’hi celebra aplec anual el dissabte de la segona Pasqua i té una font que raja tot l’any.
De l’explanada que hi ha passada l’ermita, en surt un costerut corriol, indicat i senyalitzat, que puja a l’Amagatall dels Bandolers. També en parteix el camí entre Sant Onofre i Palau pel Turó.

Amagatall dels Bandolers (500m)
Conegut també com a abric del Fitó, cova dels Pastors o dels Lladres. És una balma sota un gran bloc, closa amb pedra seca, al peu del rocallós turó del Fitó (o Fitor). Ha estat utilitzada com a refugi des de temps ben reculats, a jutjar per alguns elements que s’hi han localitzat.
Hi ha una història, tal vegada llegenda, relacionada amb l’indret de quan s’hi hauria refugiat la banda del «Rellotger» del Pont de Molins mentre es guaria un dels components de l’escamot. Els bandolers obligaven a l’ermità de Sant Onofre, un tal Pere Olivet, a portar-los vitualles. Probablement es tracti del «Rellotger de Creixells» un bandoler de certa anomenada que actuava a l’Empordà pels volts de la tercera carlinada, a qui Josep Pla va dedicar una de les seves obres.
Baixem de l’amagatall i prenem la pista que flanqueja el vessant meridional de la serra, entre Sant Onofre i el mas Ventós. Deixem el mas a mà esquerra i poc més enllà abandonem la pista per la que hem vingut per la del coll del Mosquit, a mà dreta. Hi ha un indicador a la bifurcació. La deixem després d’una colzada per l’ample camí a la Santa Creu, que trobem a mà esquerra. Un centenar i escaig de metres més enllà, marxem per un corriol a mà dreta (senyals de pintura groga) que puja al menhir de Santa Helena.

Menhir de Santa Helena (583m)
Senyalitzat amb un rètol al costat d’un cúmul de blocs (1). Continuem el camí que ens retorna a la pista al coll del Mosquit. Quan aquesta s’acaba sobre una balconada, carenegem per corriol fins al coll. Perdem uns metres per l’altre vessant fins al camí que, entre llaçades, puja del monestir al castell.

  • (1) Es deu tractar d’un menhir tombat. Llecs com som en la matèria, no hem sabut identificar-lo entre el munt de roques o les del seu voltant.

Castell de Sant Salvador (682m)
Situat al punt més alt de la serra de Rodes, és un castell roquer conegut també com castell de Verdera o de Sant Salvador de Verdera. Fou construït entre el segles IX i X pels comtes d’Empúries, malgrat que durant anys restà en condomini essent causa freqüent de litigi entre aquesta casa i l’abadia de Sant Pere de Rodes.
La imponent muralla que l’envolta fou construïda per Ponç IV d’Empúries, a finals del segle XIII, constitueix un dels millors exemples d’arquitectura militar de l’època.
És una talaia estratègicament situada: a la panoràmica que albiràvem des de Sant Onofre, s’hi afegeix el domini visual sobre bona part de la costa. Per això, quan va perdre la seva funció militar, va seguir utilitzant-se com a punt de guaita contra la pirateria.
Per migdia hi arriba el camí carener pel puig de Queralbs, al que s’hi ajunten per ponent, el ja esmentat de Palau per la Veta Negra, i per sol ixent el de la Selva de Mar pels Quindals. Nosaltres però retornem pel que hem vingut i el seguim fins al monestir.

Sant Pere de Rodes (513m)
Sant Pere de Rodes, o de Roda és una joia del romànic català. Les primeres notícies d’aquest monestir daten de l’any 878, com a depenent del de Sant Esteve de Banyoles. Tot i que els vestigis arquitectònics més antics conservats poden correspondre a l’època romana.
A la primera meitat del segle X s’independitzà com a nou monestir benedictí. Sotmès únicament al control de la Santa Seu, començà una etapa de prosperitat que perduraria fins al segle XIV. La decadència va fer que la comunitat abandonés el cenobi a les darreries del segle XVIII precedida de degradació, ruïna i espoli. Fins que la Generalitat va emprendre les primeres obres de restauració l’any 1935.
Del monestir continuem per l’ample camí pavimentat fins al poblat de la Santa Creu.

Santa Creu de Rodes i església de Santa Helena (540m)
El de la Santa Creu és un poble medieval abandonat format per les restes dels habitatges, dues torres i l’església de Santa Helena, l’únic edifici del nucli que es manté dempeus. Les darreres intervencions arqueològiques realitzades han confirmat l’existència d’una vila medieval closa entre muralles, d’entre els segles XI i XVI, i una necròpolis d’entre el VIII i el IX.
Des d’aquí prenem un camí paral·lel a la carretera d’accés al conjunt monumental que ens retorna al mas Ventós.

Mas Ventós (460m)
Ruïnes consolidades d’un antic mas, al costat de la carretera entre Vilajuïga i el Port de la Selva. Hi ha una gran àrea d’esbarjo amb font, taules, bancs i un mirador.
Té dedicada la popular sardana «Sota el mas Ventós» d’en Jaume Bonaterra, fill de Vilajuïga.
Prop de la pista de Sant Onofre i ben indicat, surt el camí a Palau. És un antic camí de bon fer, que seguim en baixada.
Ja ben avall, trobem un camí senyalitzat a mà esquerra com «itinerari de la Sureda» que mena a un parell de dòlmens. Poc més enllà, també ben senyalitzat a mà dreta i proper al camí, hi ha el de la Muntanya d’en Caselles. I si ens ve de gust, podem continuar fins al del rec de mas Ventós.
Retornem a Palau-saverdera per veïnat de la Ciutat.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Sant Pere de Rodes

Tossa Pelada

Per l’estació d’esquí nòrdic de Tuixent-la Vansa

Distància 8,8 km
Desnivell acumulat 526 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 26 de desembre de 2016
Cartografia Editorial Alpina. Vall de Lord-Port del Comte (1:25000)
   

Itinerari circular amb raquetes de neu seguint en bona part circuits de l’estació d’esquí.
Les formes suaus i arrodonides del vessant nord del Port del Comte ens procuraran un itinerari fàcil a un cim panoràmic. Podem allargar-lo fins al veí Pedró dels Quatre Batlles, una mica més alt, però amb menys visibilitat.
A tenir en consideració: cal abonar el forfet, no trepitjar les traces i procurar transitar pel voral de les pistes.

Accés
Des de la C-55 entre el Pi de Sant Just i Solsona prenem la C-462, per la Llosa del Cavall. A Sant Llorenç de Morunys continuem per la mateixa carretera (tram LV-4012) en direcció a la Coma i Tuixent. La deixem al Coll de Port per prendre la d’accés a l’estació d’esquí.
A Sant Llorenç també podem anar-hi per la C-463 des de Berga o des de Coll de Nargó, tot i que aquesta darrera opció és poc recomanable.

Estació d’esquí nòrdic de Tuixent-la Vansa (1933m)
Marxem (S) per l’ample tallafocs, en pendent entre suau i moderat. Rebutgem tots els ramals a dreta i esquerra fins als Clots de Rebost.
Aquest tallafocs segueix el termenal entre Josa i Tuixent (llevant) i la Vansa i Fórnols (ponent), dos municipis de l’Alt Urgell. A partir d’aquí seguirem pràcticament el que separa aquell darrer de la Coma i la Pedra al Solsonès.
Prenem un sender, marcat amb senyals grocs, que s’enfila moderadament per entremig del bosc. Sortim sobre el Prat Llong i baixem fins a la vora d’una cabana.

Refugi dels pastors (2149m)
Als peus de la Tossa. Creuem el prat, entrem al bosc i seguim un sender (SSE) no senyalitzat, per guanyar el llom que baixa del cim vers el NE. Quan sortim del bosc continuem (SW) fins que atenyem la carena on virem (W) fins al cim.
El pendent mai passa de moderat.

Tossa Pelada (2379m)
El diccionari defineix la tossa i el tossal com una “elevació del terreny ampla i ondulada”. I els cims del Port del Comte tenen aquesta morfologia.
És termenal entre la Vansa i Fórnols (Alt Urgell) i la Coma i la Pedra (Solsonès). I una bona talaia que ens permet albirar des de cims del pre-Pirineu Aragonès (Tozal de Guara, Tubón,…) fins als de la Cerdanya. També bona part de la vall de la Vansa. El Cadí li pren bona part de l’horitzó.
Per l’altre vessant atalaiem el Pedraforca, la Serra d’Ensija, els Rasos de Peguera, el Montseny, la Mola, Montserrat i el Montsec.
Davallem fora de camí fent drecera, però bé podríem desfer el de pujada. Sortim prop del refugi dels pastors i anem a l’esquerra seguint el Prat Llong (W) i el circuit per a raquetes nº5 de l’estació.
Guiats pels senyals creuem una pista i comencem a davallar fort fins a creuar una torrentera. Sortim sobre una pista que prenem a mà dreta fins al refugi.

Barraca de Sangonelles (1956m)
Refugi lliure, nou, ben condicionat i amb font a la vora. Hi ha rètols indicadors.
Continuem per la pista en direcció al refugi de l’Arp. Per la dreta se’ns ajunta la que hem deixat al final del Prat Llong (rètols indicadors). Poc més enllà la deixem per un sender a mà esquerra que fa de drecera per creuar el barranc de la Comella Gran. La retrobem poc abans del refugi.

Refugi de l’Arp (1940m)
Refugi guardat amb font a la vora. Sobre un esperó rocallós hi ha un mirador amb penell d’orientació (malmès). És una bona talaia sobre la vall de la Vansa i muntanyes veïnes.
Solament ens resta seguir el curt tram de pista que separa el refugi dels edificis de l’estació d’esquí.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Powered by Wikiloc

Tossa Pelada

Avedoga d’Adons

Des d’Adons

Distància 3,8 km (anada)
Desnivell acumulat 538 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 1 de desembre de 2016
Cartografia Mapa comarcal ICGC/Ed. Alpina. El Cinquè Llac (1:30000)

Ascensió a un dels cims que coronen la Serra de Sant Gervàs, una bona talaia sobre l’Alta Ribagorça, el Pallars, els sostres del Pirineu i molt més enllà.
La única dificultat que trobarem és que al tram final d’accés al cim no hi ha camí. Però fixant-nos-hi bé, seguirem tiranys del bestiar que ens facilitaran el pas franc.

Accés
Entre els punts quilomètrics 335 i 336 de la N-260, entre Pont de Suert i Senterada, prenem una pista enquitranada que mena a Adons.

Adons (1330m)
El petit nucli d’Adons, al bell mig d’un altiplà i arrecerat a l’entorn d’un turó rocallós, pertany al terme municipal de Pont de Suert.
Hi ha dues hipòtesi sobre l’origen del nom. Una que vindria a significar «lloc de pas o del port» i l’altra que derivaria del germànic «Ató»
Seguim els indicadors en direcció al Portús i la Creu de Ferri per un camí carreter (S) entre pollancres que aviat s’estreny i continua com a sender.

Camí de la Creu de Ferri (1328m)
Bifurcació indicada. A mà esquerra surt el camí al collet de la Creu de Ferri. Com la del Pertús, aquesta cabanera anomenada Camporan, és una de les vies de transhumància que travessen la Serra de Sant Gervàs. Ho fa a cota més baixa, a llevant de l’Avedoga d’Adons.
Anem a la dreta per un bon camí de grau, fent una llaçada per salvar la graonada que ens obre el pas sobre els prats de lo Cumó, on és ben evident la natura calcària del rocam, amb claps de rascler.
La vegetació és majoritàriament arbustiva. Predomina la boixerola amb pins escadussers.
Uns altra graonada ens deixa sobre el replà dels Trossos de l’Avedoga, a partir del qual el camí s’enfila per la Pala de l’Avedoga.
Trobem alguns exemplars d’avet. És el que resta d’una avetosa que antigament deuria cobrir tot el vessant de la muntanya. D’aquí li ve el nom: Avedoga (o també Bedoga) vol dir «lloc d’avets». Hi ha la creença que era un cau de llops i per això es va desforestar. Però potser el llop era solament l’excusa: també es diu que actualment l’avetosa «s’amaga», en forma de bigues i cabirons, per molts dels masos de la rodalia. I que bona part de les travesses per construir la via del tren de la Pobla van sortir d’aquí.
Finalment atenyem la carena.

Carena (1670m)
Des d’aquest punt podem optar per pujar a la Pala del Teller (W) o a l’Avedoga d’Adons (E). Però ens enfilem una mica més per un corriol (dreta, SW) i sortim sobre l’esvoranc del Pas de lo Portús.

Pas de lo Portús (1678m)
Una curiositat geològica permet travessar el cingle (1). Un tall esbiaixat al rocam d’uns quaranta metres de llargària per uns dos o tres d’amplada, que en algun punt assoleix els vint d’alçada.
Aquest pas de la cabanera s’utilitzava com a comptador del bestiar.
Retornem a la bifurcació de la carena i seguim un imprecís corriol que aviat es difumina, comencem a pujar (E) a l’Avedoga.
Marxem propers al cingle, cercant el millor pas entre els matolls, per apartar-nos-en més amunt, quan la vegetació clareja a la pala prèvia al cim del Faro d’Avall, que flanquegem. Sortim sobre un collet entre aquest i l’Avedoga que assolim per terreny evident.

Avedoga d’Adons (1840m)
Coronat per un vèrtex geodèsic. És una talaia que ens tant ens permet albirar pobles dels rodals com cims ben allunyats. La llista es faria llarga. Com a mostra, de ponent a llevant, en el sentit de les busques, destaquem el Tozal de Guara com a més llunyà; Turbón i Cotiella; Eriste, Posets i Perdiguero; massís de la Maladeta; Corronco, Pica de Cerví, Tossal de Llena, Montsent i Serra d’Altars; Salòria i Torreta de l’Orri; Cadí, Pedraforca, Verd, Port del Comte, Boumort i Carreu. De llevant a ponent Montserrat, Sant Corneli i els tres Montsec.
Retornem pel mateix camí (2)

  • (1) Sovint es diu, sense fonament, que aquest és l’únic pas que permet creuar la serra. Com hem vist també hi ha el de la Creu de Ferri a llevant i, a ponent, el grau de Llastarri. I algunes canals de pas més complicat, com la que hi ha entre l’Avedoga i el Faro.
  • (2) Una alternativa seria fer-ho pel collet de la Creu de Ferri. Però des del cim fins al coll tampoc hi ha camí definit.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Avedoga d'Adons

Panoràmiques
Nord   Sud

Montserrat. Sant Jeroni.

De la Vinya Nova a Sant Jeroni pel camí dels Francesos i retorn pel del Pont

Distància 8,6 km
Desnivell acumulat 800 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 25 de novembre de 2016
Cartografia Editorial Alpina. Montserrat (1:10000/5000)
Recursos consultats Tot Montserrat (Jordi López Camps)

De maneres d’enfilar-se al sostre de Montserrat n’hi ha moltes. La que proposem ho fa pel vessant meridional de la serralada, tot seguint dos antics camins on gaudirem d’uns bells paratges allunyats del brogit que trobarem un cop assolim la carena.
Camins en bona part senyalitzats i ben fressats, en general de bon fer, en un itinerari circular que, si ens ho proposem, podem realitzar en una matinal. La única dificultat és la coincidència amb altres camins o corriols, no tots representats al mapa. Hem procurat ressenyar-los amb l’esperança de no haver-nos-en deixat cap.

Accés
Des del carrer de l’Abat Escarré, al nord del Bruc Residencial, o des de Collbató, anem a la Vinya Nova per pistes de terra. Hi ha rètols indicadors i un gran espai d’aparcament al costat de la masia-restaurant.

Vinya Nova (460m)
Conjunt d’edificacions a l’entorn de l’antic mas, envoltat d’olivar, horta i bosc, dedicat a la restauració i el turisme.
Al segle XVI el monestir de Montserrat va comprar terres al Bruc per plantar vinya, al peu del camí que a l’edat mitjana anava de Collbató a can Maçana pels masos de can Jorba i del Castell.  Així fou com l’indret va passar a anomenar-se Vinya Nova. Amb el temps els monjos van engrandir la hisenda, convertint-la en un complex productiu i residencial al servei del monestir.
Al costat del mas hi ha una àmplia zona d’aparcament, anomenada Nubiola, en record i homenatge del gran escalador i aperturista de vies montserratines, en Joan Nubiola, traspassat fa un parell d’anys.
Sortim per la pista en direcció a ponent però l’abandonem aviat per un camí a mà dreta, seguint el PR C-78 fins a l’alçada de la Socarrada, on retrobem la pista i, a mà dreta, el camí dels Francesos.

Camí dels Francesos (500m)
Barrat per una tanca de fusta al començament. Aquest camí pel torrent del Bassal dels Gats, fou un dels que utilitzaren les columnes franceses del mariscal Suchet per assaltar el monestir de Montserrat, el juliol de 1811. Des de llavors és conegut amb aquest nom.
Ben fressat, no ofereix cap dubte excepte alguna bifurcació a mà esquerra (tal vegada una drecera) no senyalada al mapa, que ignorem. En pendent entre moderat i fort ens deixa sobre el coll de l’Ajaguda.

Coll de l’Ajaguda (838m)
A la carena del serrat dels Tudons, entre els torrents de Migdia i del Bassal dels Gats. Rep el nom per l’agulla Ajaguda que, juntament amb les del Jardí i de l’Avenc, coronen el serrat (1).
El panorama que s’hi albira de les agulles que envolten la canal de Migdia és fantàstic. Vers el N surt el camí que baixa a aquesta canal. Però nosaltres continuem a mà dreta (E) pel dels Francesos.
Ignorem una bifurcació a mà dreta i continuem per un llom sobre el pregon torrent dels Bugaders, ben encarats al Camell de Sant Jeroni i l’Albarda Castellana.

Camí al Clot de la Sajolida (1000m)
Surt a mà dreta. Si el seguíssim baixaríem a travessar el torrent dels Bugaders i, prou més enllà, pel Clot i Bassal de la Sajolida, sortiríem al camí del Pont, pel que volem retornar. Poc més amunt nova bifurcació.

Camí a la canal de Migdia (1027m)
Just al peu del Camell surt a mà esquerra el camí que baixa a la canal de Migdia, per on marxa també el PR. Nosaltres continuem recte, per un camí ombrívol, ben fressat i senyalitzat amb pintura groga, entre la parets llevantines del Camell i les ponentines de l’Albarda.

Les Pinasses (1138m)
Bifurcació de camins, senyalitzada per una gran fita. Un corriol mena a la propera Albarda Castellana, un cim amb nom de guarniment de bèstia de càrrega, sostre comarcal del Baix Llobregat, que val la pena visitar. A mà dreta un altre camí baixa a buscar el Nou de Sant Jeroni.
Nosaltres anem a l’esquerra (N) a trobar al camí de Sant Jeroni, al peu del mirador de Mossèn Cinto i, per les escales, atenyem el cim.

Miranda de Sant Jeroni (1237m)
Punt més alt de la serra, sostre de l’Anoia i el Bages. Magnífica talaia oberta als quatre punts cardinals. Si el dia hi acompanya podem albirar comarques i cims ben llunyans. Ens hi ajuda la bonica i sòlida taula d’orientació instal·lada fa tres dècades pel Centre Excursionista de la Comarca de Bages.
Baixem del cim i, pel costat de l’ermita, prenem el ben condicionat, planer i còmode Camí Nou. Deixem a mà dreta el del coll de les Pinasses (estaca indicadora al Bruc pel camí dels Francesos) i, prou més avall, a mà esquerra, el Camí Vell que s’adreça al Monestir pel Pla dels Ocells i les Escales dels Pobres, també indicat amb una estaca. Continuem recte en direcció a Sant Joan.

Camí del Pont (1033m)
Ens cal estar atents perquè no és indicat. Senyalitzat amb una fita i fressat, surt a mà dreta un camí que creua la carena del serrat de l’Alzina de les Paparres i baixa esbiaixadament en fort pendent.
Deixem una bifurcació a mà dreta i més avall, sobre un llom rocallós, de sobte trobem senyals de pintura blanca que ens guiaran pràcticament fins al final. Seguint-los anem a la dreta.
Més avall deixem a mà dreta el que sembla un camí al clot de la Sajolida però, poc més enllà, ja trobem el que apareix ressenyat al mapa.

Coll de la Roca Mala (866m)
Bifurcació en T, senyalitzada amb fites. A mà dreta surt el camí al clot de la Sajolida, l’altre cap del qual hem trobat tot pujant pel camí dels Francesos.
Els senyals blancs ens menen baixar a mà esquerra, en fort pendent i per camí de mal fer al peu d’una codina. Creuem la llera del torrent.

Camí dels Pollegons (800m)
Per l’esquerra surt el camí dels Pollegons que, seguint-lo pel coll homònim, ens retornaria al Nou de Sant Jeroni. Revoltem un esperó i baixem decididament a creuar de nou el torrent.
Ens adonem que aquest és un antic camí que en temps pretèrits havia estat ben conservat: murets de pedra seca, esglaons, algun tram empedrat…(2)
Bona estona el camí transcorre pel marge dret (orogràfic i en el sentit de la marxa) del torrent fins que baixa a la llera a l’alçada de la canal de l’Ermità Mort.

Canal de l’Ermità Mort (687m)
El torrent, i amb ell el camí pel que venim, s’ajunten al que forma la canal de l’Ermità Mort (3) que baixa per l’esquerra. Continuem ara per aquest marge.

El Pont (636m)
Un corriol prou fressat baixa decididament a mà dreta a retrobar la llera del torrent, a l’alçada de on, pel marge dret, desemboca el Clot de la Sajolida.
Un gran bloc desprès ha creat el pont natural que dóna nom al camí. Pugem a recuperar-lo, continuem pel marge esquerra i aviat creuem la canal dels Pollegons, que baixa per aquesta mà.
Cada cop més alçats sobre el torrent, creuem la canal Fosca, per tornar a baixar i atansar-nos a la llera. Deixem el camí que segueix cap al Clot de la Mònica per baixar decididament a mà dreta i, en poca estona, ens plantem sobre el torrent en una ampla clariana.
Pel marge dret puja un camí que seguim fins a la Vinya Nova.

  • (1) El nom d’aquest coll és controvertit. Cèsar August Torres el 1880 i Ramon de Semir al seu mapa de 1949 l’anomenen coll de Muset: Sembla que respondria al cognom d’un antic propietari del terme. Però ben a prop, al serrat de la Palomera, hi ha el coll de Mosset, per on hi passa el camí del Cabrit, amb el que la confusió està servida. Al mapa de l’ICGC figura com a coll de l’Ajaguda i al de l’Alpina també com a del Bassal dels Gats.
  • (2) Jordi López a la seva pàgina totmontserrat.cat refereix una ressenya apareguda a la Revista Montserratina l’any 1909, on es diu que el bon estat del camí es deu al seu ús per part dels propietaris del restaurant de Sant Jeroni que hi pugen des de Collbató.
  • (3) A la mateixa pàgina de Jordi López, l’autor és fa ressò de l’article de Josep Galobart “Topònims generats o relacionats amb la Guerra del  Francès” publicat al Butlletí del Santuari nº 51, segons el qual, el nom d’aquesta canal prové que dos anys després de la Guerra del Francès,  hi fou trobat el cadàver de l’ermità Josep Broch, que hauria mort accidentalment fugint dels gavatxos. Aquesta canal està equipada per baixar-la rapelant.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Montserrat. Sant Jeroni.

Itineraris relacionats:

Valls de Madriu i Perafita

De la Plana a la Collada de la Maiana

Distància 14,5 km
Desnivell acumulat 1187 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 20 d’octubre de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Andorra (1:40000)

Itinerari circular per una de les contrades més belles del Principat d’Andorra: la Vall de Madriu – Perafita – Claror, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2004, com a paisatge cultural.
D’origen glacial, és formada per la conca del Madriu, tributari de la Valira d’Orient i el seu afluent el riu de Perafita i de Claror, la segona més extensa d’Andorra.
Bona part del camí el farem pel costat d’aquest rius que salten i s’entollen amb brogit, creant raconades idíl·liques, envoltats d’una densa i heterogènia vegetació de bedolls, avellaners, moixeres, boix, pi…
Més amunt són el pi negre i l’avetosa qui senyoregen el paisatge, contrastant amb els vastos rasos de la part alta.
Com si tot això no suficient per sí mateix, la vessant humana acaba d’arrodonir-ho: bordes, cabanes, pletes, pastures, camins de ferradura empedrats i fins i tot una farga.
Itinerari de bon fer, sense cap mal pas, com correspon a la mena de camins pels que transita. Ben fressats, senyalitzats i amb un refugi a cada banda. Ara bé: cal tenir en compte la llargària i desnivell.
Si no hi heu estat, ja trigueu. I si ho coneixeu, segur que no us farà mandra tornar-hi.

Accés
A les Escaldes prenem la carretera d’Engolasters (CS-200). En un tancat revolt a l’esquerra la deixem a mà dreta per la de la Comella i de la Plana (CS-101) creuant el riu Madriu. Pocs metres més enllà, just a l’alçada del quilòmetre 7, surt el Camí de la Muntanya. L’espai per aparcament és limitat i la carretera estreta i revirada.

La Plana (1225m)
Hi ha un planell informatiu i indicadors a Ràmio i els refugis de Fontverd i de l’Illa. Seguint el GR 7 (Andorra-Gibraltar), encetem l’empedrat i ample camí de la Muntanya, pel marge esquerre del Madriu.
Deixem a mà dreta el camí de la Comella i, poc més enllà, el de la Font del Boïgot, pel que retornarem.

Pont de Sassanat (1305m)
Pel que passem al marge dret. Deixem a mà esquerra el camí de les Molleres, que mena a la ferrada del Roc d’Esquers, instal·lada als espadats que s’alcen davant nostre.
La fisonomia del ben conservat camí de la Muntanya, empedrat, amb ponts i murs de pedra seca ens fa adonar de la importància que deuria tenir ens temps pretèrits: les bordes i la farga que trobarem més amunt, les pastures, l’accés a les valls de la Llosa i de Campcardós…

Bordes d’Entremesaigües (1470m)
Continuem recte, deixant a mà dreta el camí que puja al refugi de Perafita, per on marxa el GR 11.10 (Bordes de Ràmio a la Cabana dels Esparvers). Força més amunt, poc abans de Ràmio, trobem el camí de la Tallada, que també puja a Perafita.

Bordes de Ràmio (1647m)
Les trobem a mà dreta. Com les d’Entremesaigües, fins a mitjans del segle XX eren habitades tot l’any. Al costat dels petits habitatges, graners i pallisses per emmagatzemar-hi els cereals i la palla. Més enllà cledes pel bestiar i bancals en terrasses, ara dedicades a pastura, on s’hi cultivava blat i sègol.
Per l’esquerra se’ns ajunta el camí dels Matxos, que ve d’Engolasters pel coll de Jovell. Hi passa el GR 11 que aquí s’uneix al GR 7. Aquest camí és el que es va utilitzar per construir les preses de Ràmio i de l’Illa, que alimenten la d’Engolasters mitjançant una mina construïda als anys quaranta del segle passat.
Força més amunt, passada la Borda de l’Estall, la vall es tanca i el camí passa el congost enlairat sobre el riu, protegit per una llarga barana. Poc més enllà tornem a trobar un altre camí que baixa de coll Jovell: el del Solà de Ràmio.
Quan creuem el riu a gual, sortim al Planell de Fontverd.

Refugi de Fontverd (1875m)
A diferència d’altres, aquest refugi no guardat no té una part reservada a pastors i banders. Disposa de lliteres metàl·liques per a vuit places, taules, bancs i estufa. A l’exterior hi ha font, fogons i més taules. També eines per fer llenya. I una cabana al costat.
A partir del refugi continuem guanyant alçària. Al collet de l’Infern ja podem albirar, al fons en la direcció de la marxa, els cims de la serra del Sirvent.

Barraca de la Farga (1986m)
Al costat del camí i al peu del pic de la Maiana. És el vestigi de la industria siderúrgica de la vall i exemple de farga catalana (1). Va estar activa entre els anys 1732 i 1836. Com tantes altres escampades arreu del Pirineu, és situada en un lloc idoni amb aigua, fusta —i per tant carbó— i matèria primera a l’abast, que li fornien els meners de la Maiana i de Claror.
Pocs metres més enllà deixem el camí de la Muntanya i pel de la Collada de la Maiana, creuant el riu per unes passarel·les de sòlids troncs. Forma part del GRP d’Andorra (2) i els senyals de continuïtat són vermell i groc.
Sortim a una clariana des de on podem albirar els cims entre la Tosseta de Vallcivera i la Serra del Sirvent.

  • (1) La farga catalana era un tipus de forja, on es produïa ferro pel procediment de reducció del mineral conegut com a «procediment català». Va tenir importància durant l’edat mitjana, i es va estendre per tot Europa, però al segle XIX entrà en declivi.
  • (2) Ruta senderista que, en set etapes, dóna la volta a Andorra.

Estall Serrer (2036m)
Pleta (1) amb una cabana restaurada fa poc. Hi ha un indicador en una bifurcació, on continuem vers la collada de la Maiana (dreta). Pugem a la part alta del clos i en creuem la tanca.
Encetem el tram de camí més costerut i menys definit. Els senyals de pintura, antics, son únicament sobre el rocam i poc visibles. El camí es confon amb tiranys del bestiar. Tot i que hi ha fites, hem d’anar amb l’ull viu per no perdre’l. Però la direcció és molt evident i s’endevina la situació de la collada. A mitja pujada trobem una bifurcació on anem a la dreta. El camí de l’esquerra mena a l’estany de Serra Mitjana.
Més amunt el camí és més fressat i planer.

  • (1) Estall és sinònim de pleta. Si bé no tant comú, és prou present a la toponímia pirinenca, especialment al Pallars i la Ribagorça.

Collada de la Maiana (2426m)
Ample i oberta, entre el pic homònim i la Tossa Plana, que cal no confondre amb la veïna de Lles. Dóna accés a la Rasa de Perafita, uns rasos (1) coronats pel cim de la Maiana. És el punt més alt del recorregut.
Etimològicament el mot «Maiana» sembla tenir el mateix origen i significació que els veïns estany i pic de Serra Mitjana.
Creuem el vast planell (W) i comencem a baixar en fort pendent a la Pleta de Perafita.

  • (1) A muntanya, superfície extensa, llisa, no rocosa i no coberta de bosc.

Refugi de Perafita (2200m)
Es tracta d’un altre refugi no guardat. En la part lliure disposa de sis lliteres metàl·liques, llar de foc i hi ha aigua al costat. Com el de Fontverd, hi ha una cabana ben a prop.
Alçat en una pleta des de la que s’albira, a migdia, el Tossal de la Truita o Pic de Perafita i estratègicament situat en una cruïlla de camins. Des de Ràmio arriba, pel costat de la cabana veïna, el camí de la Tallada. El GRP, per on hem vingut, continua cap al Port Negre per l’estany de la Nou i el refugi de Claror. Del refugi dels Estanys de la Pera i pel port de Perafita, hi arriba el GR 11.1 que baixa a Entremesaigües. És el que seguirem.
Baixem i, quan retrobem el bosc, deixem a mà esquerra el camí de Claror.

Camí de Claror (2110m)
Continuem recte davallant en direcció al riu de Claror i Perafita. Quan l’atenyem, el seguim pel marge dret.
No tant ben apariat com el de Madriu, el de Perafita és també un bonic camí de bast amb trams empedrats.
Prou més avall, quan comencem a trobar feixes amb marges i parets de pedra seca, deixem el camí de Perafita i el GR 11.1 que, en uns deu minuts, ens retornaria a Entremesaigües.

Camí de la Font del Boïgot (1550m)
Anem a l’esquerra per un camí comunal, indicat i senyalitzat amb pintura groga.
Creuem el riu que aquí té dos braços, primer a gual per unes passeres i poc més enllà per una passarel·la de fusta.
La font és un generós degotall a l’esquerra del camí, que s’escola per la tosca entremig de molsa i heura, en un racó molt ombrívol. Poc més enllà passem pel costat de la borda.
Ben aviat retrobem el camí de la Muntanya, molt a prop del pont de Sassanat.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Valls de Madriu i Perafita

La Salut

De Sant Feliu de Pallerols al Santuari de la Salut pel Coll d’Úria

Distància 12,4 km
Desnivell acumulat 598 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 30 de setembre de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Garrotxa. Zona Volcànica (1:25000)

Fàcil circular a la vall d’Hostoles, a la zona volcànica de la Garrotxa, que transcorre la major part per l’extrem oriental del PEIN Guilleries i Collsacabra. Variada i entretinguda, visitarem la riera, molins, fonts, un estany, un arbre monumental i el santuari tot creuant fagedes, castanyedes i prats de pastura.
Llevat del tram carener l’itinerari és molt ombrívol, el que ens permet realitzar-lo en qualsevol època de l’any.
Els camins són fressats i fàcils de fer. Per la pujada seguirem bàsicament l’itinerari 28 dels que tenen editats l’ajuntament i el parc natural (pàgina web i plànol d’itineraris), desviant-nos-en un curt tram pel 23, per visitar la Font Grossa i la castanyeda de Sant Miquel. Pel retorn utilitzarem l’itinerari 20.
Tot i que hi concorren molts altres camins, no tots representats al mapa, resultaria farragós identificar-los exhaustivament i endebades atesa la bona senyalització. Ens limitarem a ressenyar aquells que poden merèixer interès excursionista. Val a dir que d’aquests camins, si bé no els coneixem de primera mà, n’hem localitzat informació prou fiable.
Trobarem rètols indicadors a la majoria de les cruïlles i senyals grocs de continuïtat.

Accés
A Sant Feliu anem a creuar el riu pel costat de l’Estació (oficina de turisme) i el carrer del Riu Brugent. Circumval·lem els Arbres d’en Casals pujant fins a la Carretera de la Fàbrega on podem aparcar.

Carretera de la Fàbrega (477m)
Comencem a caminar (NW). Aviat travessem el torrent Saverneda que, fent honor al seu nom, és vorejat de verns. Atenyem la Creu de la Fàbrega on la llegenda diu que els santfeliuencs guanyaren la batalla als moros, feta que es representa per la Festa Major en el ball dels Cavallets, Gegants i la Mulassa.
Amb la gran pagesia de la Fàbrega davant nostre, trobem els primers indicadors al Santuari de la Salut pel Coll d’Úria (itinerari 28).
Pel bell mig de de les fileres de xiprers i, pel costat del mas, atenyem la font de la Fàbrega, a mà esquerra. Poc més enllà creuen la riera homònima per un pontarró. A l’altre marge anem a la dreta.

Molí de Can Campaneta (503m)
Des de l’edat mitjana a Sant Feliu de Pallerols van funcionar-hi diversos molins fariners i drapers al costat del riu Brugent i de la riera de Sant Iscle. Però és aquí al veïnat de la Fàbrega i la seva riera on van establir-s’hi la majoria.
Anem a l’esquerra (rètol indicador i senyals grocs). Deixem a l’esquerra l’accés al Molí Nou, on hi ha una font, i prenem un antic camí carreter, deteriorat i pedregós que puja al mas Rebrugent. El deixem aviat, i amb ell els senyals grocs, per baixar a mà esquerra a retrobar la riera de la Fàbrega (1) a l’alçada del molí de can Mates.
Unes passeres ens ajuden a creuar la riera. A l’altre marge trobem les ruïnes del molí de can Saderra.
Continuem pel marge dret, entremig d’una clotada ombrívola, d’esponerosa vegetació, on la riera hi fa alguns salts i tolls ben bonics, fins a la surgència de la Font Grossa.
Torrent amunt l’aigua corre soterrada i solament aflora en època de pluges. Part del cabal es canalitza per abastir el poble.
Després de superar una graonada, ajudats per un tram esglaonat, atenyem la mina.

  • (1) Segons altres fonts (com el mapa de l’Alpina) rep el nom de clot o torrent de Rebrugent.

Mina de la Font Grossa (650m)
Podem escoltar la remor de l’aigua escolant-se pel seu interior.
És també una cruïlla de camins i hi ha un rètol indicador. Per l’esquerra surt el camí del Bac de la Fàbrega que, pels antics masos de la Rovirola i el Ballac (o Vallac), mena al cingle de Rocalba tot creuant el camí de Sant Feliu a la Salut. Ben aviat aquest camí es bifurca i, per la dreta, en surt un viarany mig perdut que creua la carretera i mena directament a la Salut.
Nosaltres però anem a la dreta creuant la llera. En un planell hi ha la castanyeda de Sant Miquel amb un exemplar centenari (1).
Davallem ara pel marge esquerre fins a sortir a la pista de Rebrugent que seguim per la mateixa mà fins al coll.

  • (1) Rep aquest nom perquè donava el fruït als voltants del dia d’aquest sant, a finals de setembre.

Coll d’Úria (675m)
És termenal entre Sant Feliu i la Vall d’en Bas. Hi passa la carretera C-153 de Sant Esteve a Vic pel coll de Condreu, i un parell de camins a Sant Esteve i els Hostalets d’en Bas. Hi ha rètols indicadors.
Creuem la carretera. A l’altre marge prenem al camí de la dreta. Pel de l’esquerra faríem drecera per la Feixassa i Roca-roja.
Guanyem alçada (E) entremig de la Castanyeda del Carbonell. Virem 90º (S) i sortim sobre Pla de Gratallops. A la bifurcació (indicada) anem a mà dreta. En tot aquest tram el camí és molt aixaragallat.

Camí del Rei (846m)
Per la dreta atenyem el Camí del Rei (o de Trafa, de Tarafa i també de Tràfec, segons quina font es consulti). Aquest antic camí, que puja de la Vall d’en Bas pel marge dret del Clot o Torrent de la Teuleria, fou construït per explotar la fusta del Vescomtat de Bas. Poc abans de la bifurcació, s’ajunta amb el que prové de la Pixanera dels Matxos, al Camí Ral d’Olot a Vic.
Per l’esquerra continua la pista per la que veníem que, revoltant per sol ixent la Serra del Bruc, ens menaria a l’Estany del Coll.
Seguint el Camí del Rei, continuem recte (S) i anem a creuar el Clot de la Teuleria per la Bauma dels Murris. Després d’unes marrades per salvar el pendent, atenyem la carena de la Serra del Bruc.

Serra del Bruc (1000m)
En sortir a la carena, passem de l’obaga al solell, del bosc als prats. Prenem una pista a mà dreta (rètol indicador).
A la següent bifurcació anem a l’esquerra (E) deixant el ramal que s’atansa als masos del Torrent i del Coll. Les Roques Estretes delimiten els termes de Sant Feliu de Pallerols i de Rupit i Pruit.
Seguim la pista vers sol ixent pel Serrat de l’Estany, envoltats de prats de pastura.

Estany del Coll (1020m)
Antigament era el punt d’aigua més important pel bestiar dels masos de la contrada, però s’havia anat enrubinant fins que es va restaurar.
Continuem vers son ixent fins al Collet de l’Arç, el punt més alt de l’itinerari. Termenal entre el municipis de Rupit i Pruit, Susqueda, les Planes d’Hostoles i Sant Feliu de Pallerols. Hi arriben també els camins de la Salut i el del Coll de Condreu per les roques encantades.
Anem a l’esquerra. Entre llaçades comencem a perdre alçària i ben aviat atenyem el santuari.

Santuari de la Salut (1028m)
Santuari marià del segle XVII, erigit al costat d’una font de propietats curatives. El temple actual, d’estil neoclàssic data de 1862. Des de la terrassa de l’hostatgeria annexa, on hi ha una taula d’orientació, es pot albirar tota la Vall d’Hostoles i es gaudeix d’una bona panoràmica: el Canigó, l’Alta Garrotxa i les serres del Corb, de Finestres i de Rocacorba.
Davallem per la frondosa costa de la Salut, per camí còmode d’amples llaçades, seguint l’itinerari 20. Just abans de travessar la carretera hi ha la font del Vern. A partir d’aquí el camí és més costerut.
A mà esquerra trobem una bifurcació indicada a la font Grossa i el coll d’Úria (1). Poc més avall, passada la font de Ram Berga, que ens queda a la dreta, surt també a mà esquerra el camí que pel Ballac (o Vallac) i la Rovirola mena al mateix lloc (1).
Encara més avall, a l’alçada del Turó de l’Omverd, trobem a mà dreta el camí a la font de Rocalba, indicat amb un rètol.
Fem marrada girant a mà dreta a l’alçada del dipòsit d’aigua de l’Omverd, tot i que podem fer drecera (2). Més avall deixem a mà dreta el camí dels Estadats que mena al coll de Condreu i els volcans de Sant Marc i Puig Roig. Tot seguit per l’esquerra prenem el carrer de la Terrablanca i, creuant el torrent de l’Omverd que passa soterrat, retornem al punt d’inici.

  • (1) Sense haver-ho pogut constatar, creiem que aquests dos camins s’ajunten.
  • (2) Continuant per la pista i passant per la casa de l’Omverd.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

La Salut