Arxiu de la categoria: Fàcil

Serra del Corb

Les Preses-Sant Miquel i Sant Martí del Corb-Roca Lladre-Puig Rodó-Xenacs

Distància  11,11 km
Desnivell acumulat  625 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 30 de novembre de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Garrotxa Zona Volcànica (1:25000)

Clàssic itinerari per la Zona Volcànica de la Garrotxa especialment interessant a la primavera i tardor quan la varietat cromàtica entre la roureda, l’alzinar i la fageda, és una pura delícia visual. A més de visitar un parell d’esglesioles romàniques i pujar a dos cims molt panoràmics.
La del Corb o de Marboleny —no hem pogut escatir-ne la diferència— és una serra que juntament amb la de Finestres són el partió entre les conques del Fluvià, al nord i el Ter, a migdia.
Els camins hi són ben fressats i senyalitzats, excepte en un tram puntual del Pujant d’en Camps que tampoc és recomanable fer-lo amb terreny humit.

Accés
Partim de l’aparcament del carrer del Camp del Prat, a la Zona Esportiva de les Preses, ben indicada dins de la població.

Les Preses (473m)
N’hi ha constància documental d’ençà el 922 quan Elienard testà l’alou de les Preses i el Corb a favor de la seva esposa Ricarda i feu constar que l’havia obtingut per aprisió (1). Aquí hi ha una hipòtesi de l’origen del nom. Ricarda es casà en segones núpcies amb el noble Sal·la i foren els fundadors de Sant Benet de Bages. El 960 en va fer donació al cenobi benedictí.
L’església parroquial és dedicada a Sant Pere i se’n té notícia des de l’any 1019. L’actual, d’estil neoclàssic, data de finals del XVIII i en destaquen els dos campanars bessons coberts amb cúpules revestides de petxines de rajola valenciana vidriada.
Seguint els senyals del GR 2 i grocs d’Itinerànnia anem a buscar el camí de Sant Miquel del Corb i el Puig Rodó, passant entre les piscines i el camp de futbol. Per camí ben fressat i en moderat pendent (NE) atenyem el collet de la Cantina i anem virant a nord entremig de la fageda del Clot.

  • (1) Ocupació d’una terra erma sense titular directe amb el propòsit de rompre-la i d’explotar-la convenientment.

Volcà del Racó o Camp Fondo (614m)
La forma arrodonida i enclotada recorda el cràter de l’antic volcà, ara ocupat per una feixa de conreu. Pugem a la dreta (E) en direcció, entre altres, a Santa Pau i les ermites de Sant Miquel i Sant Martí. A la vista del mas del Racó deixem a mà dreta el camí que, per unes escales de pedra, s’enfila a l’àrea recreativa de Xenacs.
Revoltem per sota el mas (S) i planerament ens endinsem a la fageda de l’obaga del Solé. Al feréstega clotada de les Grípies hi trobem la font del Racó, seca, i virem 90º (E). Més endavant el camí esdevé una pista que anem seguint.

Sant Miquel del Corb (606m)
Se li atribueix ser una de les més antigues de la Garrotxa. D’origen possiblement preromànic, l’actual fàbrica és d’època romànica amb remodelacions del segle XVIII. Consta d’una sola nau coberta amb volta de canó. La porta d’accés, dovellada, està ubicada a la façana de ponent i protegida per una porxada. El campanar és de torre, amb teulada a quatre vessants que substituí un d’anterior d’espadanya de dos ulls. A finals de setembre, coincidint amb la diada del sant, s’hi celebra un aplec.
Entre alzines i vers el S parteix el camí del Pujant d’en Curós que, en fort pendent al seu darrer tram, mena al Collet de Puig Rodó. (2) Nosaltres però continuem per la pista, ara en molt bon estat, passant pel costat de les ruïnes del Curós i el mas de l’Antiga.

  • (2) No apareix al mapes: fou senyalitzat i ben condicionat per «Els Enfilats-Centre Cultural les Preses» per a la «Marxa dels Llenyataires» del 2016.

Sant Martí del Corb (581m)
Petita església romànica d’una sola nau i absis semicircular, situada en una raconada ombrívola. S’hi accedeix per una escalinata. Una porxada sostinguda per pilastres amb teulada a dues aigües resguarda el portal a cada costat del qual hi ha sengles finestrals amb reixa de ferro forjat. El campanar és d’espadanya d’un sol ull alçat sobre el frontispici. Al costat hi ha una font.
La pista, per la que hi hem arribat, continua fins a la carretera de les Preses al Pla de Sant Miquel pel mas del Camps i és la manera d’accedir a les dues esglésies en vehicle. Per aquí també marxa el GR 2 en direcció a Santa Pau.
Seguint els senyals grocs (estaca) pugem per un sender que ens deixa sobre una pista precària. A la bifurcació continuem pujant a l’esquerra en fort pendent fins a sobre d’un esquenall on l’abandonem a mà dreta pel sender del Pujant d’en Camps. En algun tram el camí es fa perdedor i ens cal estar ben atents als senyals i rastres de camí. El pendent és entre fort i molt fort, especialment al tram final quan enfilem per una canal per la que atenyem el coll.

Collet del Pujant d’en Camps (847m)
Hi ha rètols indicadors i hi passa el camí entre Colltort i Xenacs (3). Nosaltres però en prenem un de ben fressat i no senyalitzat que, en moderat pendent, ens enfila carenejant (NE) al Serrat de Roca Lladre.

  • (3) Tot i estar-ne assabentats ens passa l’oportunitat de veure-hi una sútia, nom que rep a la contrada el clot per fer carbonet. Té un metre de diàmetre i 60 cm de profunditat.

Serrat de Roca Lladre o Penya d’en Vidal (907m)
Hi ha un vèrtex geodèsic. Tallat al vessant nord per l’impressionant cingle d’en Vidal, resulta un excel·lent mirador sobre la Plana d’Olot, la Fageda d’en Jordà, el Bosc de Tosca i la Zona Volcànica de la que destaquem vers el NE els cons del Croscat i de Santa Margarida. Però també atalaiem el Pirineu i Prepirineu més orientals: el Puigsacalm, Puig Cubell, la Serra de la Freixineda, Puigmal, Bastiments, Costabona, Canigó, Comanegra, Bassegoda, el Mont i Sant Julià del Mont, per esmentar solament els més prominents. És termenal entre les Preses (NW), Santa Pau (NE) i Sant Feliu de Pallerols (S).
En davallem pel carener oposat. Atenyem un collet on, per l’esquerra hi arriba el Pas d’en Vidal, un pujador tant o més rost que el d’en Camps. Hi retrobem els senyals grocs que ara seguim a mà dreta, per camí entre planer i de moderat pendent, pel solell. Abans de desviar-nos (rètol indicador) uns setanta metres (S) a visitar la Cova de Rocalladre, podem albirar vers el SW els cingles del Far, Aiats i Cabrera.

Cova de Rocalladre (818m)
Petita cavitat de 55 m. de recorregut constituïda per una única galeria a la qual es pot accedir per dues boques que incideixen lateralment amb la galeria principal. La boca inferior presenta una curta rampa descendent que desemboca al bell mig de la galeria, cap a la dreta acaba ràpidament en dos conductes impenetrables i cap a l’esquerra porta a la base d’un pou de 5 m. que és la boca superior. (4)
Continuem camí (WNW) retornant al Collet del Pujant d’en Camps i, carena enllà (W) per un bonic alzinar, deixem a mà esquerra el camí al Coll de Bas. Més endavant abandonem el camí carener per un altre a mà dreta, per l’obaga dels Cingles del Corb. Poc abans de la font dels Cingles, trobem un avenc que no hem vist ressenyat enlloc.
Poc més enllà atenyem el Collet de Puig Rodó on, a banda del nostre, hi conflueixen altres camins: el que mena al cim, un itinerari naturalístic, el que baixa a Sant Miquel del Corb —que hem esmentat abans—, i el que pel Clot de la Grípies mena a l’àrea de Xenacs.

  • (4) Font: Espeleoíndex.

Puig Rodó (909m)
O Puig Rodon, segons el mapa de l’Alpina. Coronat per un mirador amb una taula d’orientació circular molt detallada i una senyera. És una talaia tant o més bona que la de Roca Lladre.
Baixem al Clot de les Grípies. Pel camí anem trobant estaques amb explicacions de la flora de l’entorn. Hi ha un parell d’avencs i uns penells explicatius sobre l’elaboració de carbó vegetal.

Àrea recreativa de Xenacs (838m)
De titularitat municipal, hi ha un restaurant i hi arriba una pista des de la C-152. Oberts solament els caps de setmana (5).
També hi conflueixen el camí al Racó —el de les escales de pedra comentat anteriorment— i el de les Preses. Prenem aquest darrer, senyalitzat amb estaques i senyals grocs. Aviat es ramifica i deixem a mà esquerra el dels Bous pel que també podríem retornar a les Preses fent més volta i a mà dreta un que hi va pel Volcà del Racó (camí de les escales) continuem recte pel de les Barrincoles pel Clot de Xenacs.
Sortim sobre Can Talaia. A partir d’aquí seguim per pista pavimentada. Passem pel costat dels masos del Pujol i el Pinell i, passat el Torrent de Sant Sebastià, entrem al poble pel carrer de la Rectoria. Aprofitem per visitar la Plaça Major on hi ha l’església de Sant Pere i la pairalia de Can Mata.

  • (5) Podeu informar-vos de l’horari al restaurant «Quinze Ous» 689620131, situat al costat de la Zona Esportiva on hem començat l’itinerari.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Serra del Corb

El Camí Ral del Coll de Daví

Des de la Barata al Pont de Vilomara

Distància 16 km
Desnivell acumulat +381 -846 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 29 de setembre de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Els 3 Monts (1:30000); Sant Llorenç del Munt i l’Obac (1:25000).
  ICGC. 07 Bages (1:50000)
Documentació Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt-Serra de l’Obac). Antoni Ferrando i Roig. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
  Camí ral de Coll de Daví. Jaume Capdevila i Plans. Dovella nº 2, 1981.
  Els camins de Manresa a Barcelona. Joan Valls i Pueyo. Dovella nº 18, 2016

Aquest itinerari ressegueix el tram del Camí Ral de Barcelona a Manresa que travessa la Serra de l’Obac, tradicionalment conegut com Camí Ral del Coll de Daví, entre Matadepera i el Pont de Vilomara.
Hom creu que és molt més antic, malgrat que la primera referència documental data de l’any 1070 en la compra d’un alou per part del monestir de Sant Llorenç del Munt. Era un camí de bast, no apte dons per a carruatges. Tampoc era l’únic per anar de Manresa a la Ciutat Comtal: hi havia el de Martorell per Esparreguera, el de Collcardús i el del Coll de can Massana. Però era el més curt i per això fou el més habitual fins al segle XIX quan el 1835 s’obria la carretera del Bruc pel coll de can Massana, i el 1859 la línia ferroviària entre Terrassa i Manresa.
Tot i que era molt freqüentat, se’l considerava perillós: recorria un tram muntanyenc amb passos estrets vorejant cingleres, boscós i feréstec, on el viatger s’exposava a patir-hi algun accident o ser assalt per bandolers, especialment durant els segles XVI i XVII. Nombrosos testimonis en donen fe, alguns dels quals els ressenyem a tall d’exemple. Les principals quadrilles de bandolers varen operar als voltants d’aquest camí i, en general, de la Serra de l’Obac: Antoni Roca, Serrallonga, Rocaguinarda, Trucafort,… tant és així que les autoritats de Terrassa i Manresa havien tractat la possibilitat de desviar-lo per Rellinars.
Atenent a que era un camí de bast, és un itinerari fàcil, amb poc desnivell i pendents que mai passen de moderats. Ara bé, solament té un parell de trams senyalitzats: aquells que coincideixen amb els GR. I hi concorren nombrosos corriols, camins i pistes, la majoria ben representats als mapes excursionistes, però que no abasten tot el recorregut. Per això el GPS ens serà de molta utilitat. Hem procurat ressenyar totes les bifurcacions, però n’hi ha tantes que és possible haver comès alguna omissió. Es tracta d’un itinerari en travessa, pel que cal comptar amb mitjà de transport a cada cap.

Accés
Iniciem l’itinerari al punt quilomètric 9 de la BV-1221 entre Terrassa i Navarcles, a l’alçada de la Barata on, al marge dret de la carretera, hi ha espai per aparcament.

La Barata (626m)
L’origen d’aquest mas es remunta al 1330 quan l’abat de Sant Llorenç del Munt establí Ramon Barata i la seva muller Constança, ciutadans de Manresa, una peça de terra anomenada Llinars, al terme de Sant Joan de Matadepera. Els Barata en pagaren trenta sous i es comprometeren a aixecar-hi un mas, conrear la terra i pagar els tributs estipulats al monestir. Per aquest pacte quedaven subjectes a la servitud de la gleva: en la seva condició de remences, ells i llur descendència no podien abandonar el mas sense haver-se redimit del seu senyor.
En aquest terreny que el monestir ja hauria adquirit a propòsit, situat al costat del camí ral de Manresa a Barcelona, al punt on s’ajuntava amb el de Berga pel coll d’Estenalles, els Barata hi deurien fundar un hostal per als vianants, traginers i comerciants que hi transitaven.
L’establiment va mantenir-se actiu durant més de cinc segles aportant considerable prosperitat econòmica als Barata —juntament amb l’explotació forestal, la vinya i el conreu— que amb els anys havien anat adquirint més terres per engrandir la propietat. Aquesta situació els hi va procurar més d’un problema: el 1613 la quadrilla del Sastre Domingo va intentar segrestar un fill de la família. I l’octubre de 1615 Jeroni Ramona, cap de la banda dels Avinyonesos, segrestà l’hereu i un germà, que aconseguiren escapolir-se. En ambdós cassos els bandolers tractaven d’obtenir un bon rescat. El mateix mes la banda d’en Trucafort passa per la Barata i es fan donar menjar. Porten segrestat un tal Coll de Cerdanyola. I aquell mateix dia s’enfronten les bandes dels Avinyonesos i d’en Trucafort. Casualitats o revenja.
Paradoxalment les males llengües atribueixen a un hostaler de la Barata la connivència amb una quadrilla de bandolers als quals avisava mitjançant peces de roba esteses als finestrals. No era estrany que els bandolers estesin assabentats si les víctimes que pretenien assaltar traginaven diners o quelcom de valor, prèviament advertits per xarxes de delators, popularment coneguts com a «lloques».
Seguim dos-cents metres per la carretera i prenem un camí a mà esquerra. Aviat atenyem el vertader camí ral que surt de darrera del mas i comencem a guanyar alçària (W) per superar dos-cents metres de desnivell, el més fort que trobarem en tot l’itinerari, en direcció a l’esquerra del Castellsapera fins atènyer la carena del Collet Estret.

Coll de Daví (862m)
No es coneix amb certesa la situació d’aquest pas que dóna nom al Camí Ral. Algunes guies i mapes l’han assimilat al Coll del Correu, però diversos indicis fan pensar que és en aquest punt, el més alt de l’itinerari. D’una banda Josep Maria Faura al seu llibre «Història de la Serra de l’Obac» documenta que a llevant del Castellsapera hi havia un mas rònec anomenat Daví. Per altra un mapa del segle XIX on s’il·lustren les possessions del marquesat de Castellvell que inclouen el terme de Vacarisses, l’ubica en aquest paratge (1) partió amb el terme de Terrassa dons, en aquest curt espai hem passat pels de Matadepera i Terrassa i a partir d’aquí ho farem pel de Vacarisses. Antigament havia rebut el nom de Creu del Coll de Daví o la Creu Trencada. Les guies i mapes del Parc l’anomenen Mal Pas del General.
D’aquí, per l’esquerra, en surt el camí que, pel Collet Estret i el Turó de la Carlina mena a la Casa Nova de l’Obac. Per la dreta marxa un corriol al peu del Queixal de Porc.
Nosaltres continuem de recte i aviat gaudim d’una bona panoràmica del solell de la Serra de l’Obac on destaquem la Roca Salvatge i el Paller de Tot l’Any amb Montserrat al fons. Després flanquegem un roquissar al peu del Castellsapera on podem albirar el cingles sobre la Balma de la Porquerissa i el Turó de la Pola, per revoltar tot seguit en sentit antihorari la capçalera de la Canal de Mura i ajuntar-nos al camí que baixa del Coll de les Tres Creus, per on discorre el GR 5 (Sitges-Canet de Mar).
Més endavant rebutgem una costeruda drecera a mà esquerra tot fent una bona marrada per seguir vers ponent.

  • (1) Font: David Hernández, publicat al bloc caudelguille.net (visita 8/10/19).

Canal del Forn Gran o del Solitari (760m)
Per l’esquerra surten dos corriols que menen a la Font del Solitari i a la Roca Salvatge que, seguint-lo, ens menaria a la casa de l’Obac. El nom de Solitari evoca les vivències d’en Gori Jover, un terrassenc represaliat de la guerra civil que després d’estar engarjolar fou desterrat a més de deu quilòmetres de casa seva. Passà tretze anys en aquella contrada, vivint en una cabana de carboner i subsistí caçant i fent de carboner. Construí la font coneguda com del Solitari, en una encaixonada canal entre la Roca Salvatge i el Paller de Tot l’Any. Nosaltres continuem recte. Al Collet Gran trobem a mà esquerra el camí que puja al peu del paller, conegut també com a Paller de l’Obac o Muronell que és termenal entre Vacarisses i Rellinars. Curiosament la carena no fa de partió amb el veí terme de Mura: el delimita el Torrent de la Cansalada, al fons de l’afrau.

Font del Lladre (731m)
A l’esquerra surt un camí a la propera Font del Lladre. El nom li ve del bandoler Capablanca que s’amagava en alguna cova o esquerda del cingle del Paller de Tot l’Any. D’aquest personatge, del qui totes les referències són llegendàries, es diu que abans de fer-se bandoler era un mosso de bastaix a qui uns lladregots van robar-li la soldada a Manresa. D’aquesta feta va prometre que no es guanyaria mai més la vida honradament. Va robar una capa blanca a un capità de miquelets amb la que tenia una manera peculiar d’assaltar: l’estenia al bell mig del camí i, parapetat dalt d’un arbre o roca, obligava a deixar-hi tot el que de valor portés la seva víctima, si no volia ensumar l’olor de pólvora del seu pedrenyal. Bon coneixedor del terreny, d’amagatalls no n’hi faltaven per escapolir-se dels perseguidors. I era ben acollit als masos de la contrada pels dinerons fàcils i generosos que hi gastava. La llegenda no es posa d’acord amb quina fou la seva fi: uns diuen que acabà pres pel sometent, altres que fou trobat mort sota una bóta de vi.
El maig de 1970 l’argenter barceloní Pere Cortey s’adreçava a fira a Manresa on pensava vendre objectes d’or i plata. A la Barata s’ajuntà amb tres altres viatgers i decidiren fer el camí junts per més seguretat. Prop de la Font del Lladre els sortiren al pas sis bandolers armats amb pedrenyals. Un aconseguí fugir però al Cortey li robaren objectes per valor de més de dos-cents ducats, moneda i un parell de calzes. Els tres quedaren allà lligats fins que pogueren desfer-se i denunciar-ho al veguer.
A la següent bifurcació anem pel ramal de l’esquerra (el de la dreta és una drecera) passant per la Balma Roja, inconfusible pel color del rocam.

Coll del Correu (650m)
Rep el nom perquè hi passava el servei de correu per a Rellinars i Vacarisses. Aquí deixem el GR que per l’esquerra baixa per la Canal del Correu al mas de la Boada i Rellinars. Per la dreta baixa un altre camí cap a les fondalades del Torrent de la Cansalada o de la Gavarra i era el que feien servir la gent dels masos de l’Espluga, de la Pola i altres que subsistien al fons d’aquelles afraus.
Vers migdia hi gaudim d’una bona vista sobre els arrodonits turons del Castell de Bocs i, quan el camí vira al nord, podem albirar la fondalada del Torrent de la Gavarra, fins al Castellsapera.
El desembre de 1585, Jaume Aynar, Porter Reial de la ciutat Comtal va ser assaltat per dos bandolers en el lloc anomenat Mal Grau, prop d’aquest coll. Els saltejadors sabien que havia estat a la tresoreria de mossèn Franquesa a proveir-se de diners i, tot i que el viatge era oficial dons portava cartes segellades per les autoritats de Manresa i Cardona, no dubtaren en robar-lo i estripar-li les cartes amb el segell reial, a més de ferir-lo amb una daga.
En aquest punt hi havia un pi del que s’hi penjaven desferres humanes de bandolers executats per escarni públic. El maig 1595 quan hi passà Jaume Sabater, un traginer de Lloret que portava dos matxos carregats de sardines per vendre a Manresa, hi havia penjat un home a la forca. El pas era molt estret i en creuar-se amb un altre sobre un rossí amb sàrries, aquestes s’enganxaren als coves d’un dels matxos. El del rossí empenyé un matxo que rodolà cingle avall arrossegant el de Lloret. No es va pas aturar a socórrer-lo. Tot i malferit Sabater va poder recuperar el camí i arribar fins a l’hostal de Vallhonesta on va encomanar que li recuperessin la càrrega mentre ell i el matxo anaven a guarir-se a Manresa. Quan varen presentar-se al lloc els que havien rebut l’encàrrec, el peix havia desaparegut: es veu que veïns de Rellinars ja se’ls havien avançat.
Més enllà, al costat esquerre del camí, actualment protegit per baranes de fusta, hi ha l’Avenc del Camí Ral, de poca profunditat. Després ve un tram on el camí conserva un bon tram d’empedrat original. Encara més enllà sortim sobre un camí carreter que seguim.

Hostalets del Coll de Daví (631m)
Hi ha poca informació sobre aquest hostal del que solament se’n conserven algunes restes, però tot fa pensar que és posterior als de la Barata, Sant Jaume de Vallhonesta i Vilomara dons no és esmentat en alguns documents sobre el Camí Ral que parlen d’aquests tres. Més modernament si que apareix com un indret on pagant et donaven de menjar i acolliment, encara que «les prostitutes no s’hi podien estar allotjades més d’un dia i encara sense fer ús del seu ofici». Els veïns de Rellinars però coneixien l’indret com els «plans de Coll de Vi» i la «Creu de Coll de Vi».

Coll de la Morella (580m)
Al peu d’una torre d’electricitat. El creua el camí entre Mura i Rellinars, per on discorre l’itinerari dels 3 Monts. Poc més enllà, vers migdia, podem albirar Rellinars i el mas de Casajoana  i el els masos del Farell i Mata-rodona pel vessant contrari.
Deixem la pista per un camí a mà dreta fins al proper coll.

Coll de Gipó (533m)
Termenal entre Rellinars i Sant Vicenç de Castellet. Per la dreta hi arriben pistes des de Rellinars i per l’esquerra una paral·lela al Camí Ral. Aquí trobem la primera d’una sèrie de fites —suposem que reproducció de les originals— del Camí Ral on se’ns informa que manquen 2,5 llegües i 3 hores per Manresa i 10 llegües per Barcelona.
El 1591 tres solsonins que retornaven de Barcelona foren assaltats per bandolers tot i que havien estat advertits de la seva presència en passar per la Barata.

Sant Jaume de Vallhonesta (484m)
Impressionant  conjunt  de  ruïnes  que  posa  de  manifest  la  importància  i  la significació  d’un dels  hostals  més  antics  del  Camí  Ral.  En dóna fe la capella d’origen romànic. Encara s’hi pot reconèixer la bassa, les quadres, el molí, les tines i altres elements de l’edificació. En un cadastre del segle XVII constava que les quadres de l’hostal podien acollir fins a 70 cavalleries, el que dóna una idea del trànsit que passava pel camí i que hi feia parada.
La casa fou habitada fins a primeries de la dècada dels 40 del segle passat. A partir d’aquí el conjunt sofrí un ràpid deteriorament esperonat per l’espoliació d’elements com teules i sobretot l’incendi del 1985 que va cremar-ne les bigues.
Hi passa el GR 5 (Puigcerdà-Montserrat) en el seu tram entre Sant Vicenç de Castellet i el Pont de Vilomara, que seguim sortint del conjunt pel portal de Manresa per carenejar tot seguit pel Serrat dels Trons, termenal entre Sant Vicenç de Castellet i el Pont de Vilomara.
A tocar d’aquesta població, abandonem el GR per un camí a l’esquerra. Anem a passar pel costat del dipòsit d’aigua de l’Eixample i entrem al nucli urbà pel costat de les piscines municipals i el carrer de Sant Jaume.

El Pont de Vilomara (187m)
Alçat el segle XIII sobre el riu Llobregat, uneix el poble al que dóna nom amb el Raval de Manresa. És del tipus «esquena d’ase» amb nou arcs i asimètric. Fou reconstruït entre 1617 i 1624, després d’una gran riuada, modificat el 1843 i restaurat el 1991. Hi ha constància documental de l’existència d’un pont d’ençà el segle XI, però podia no correspondre exactament al mateix indret que el del XIII.
Els ponts de Cabrianes, Rajadell i Vilomara foren construïts a càrrec del Comú de la ciutat de Manresa per resultar d’interès estratègic per les comunicacions amb la seu episcopal de Vic i el Berguedà, l’interior del Principat i Barcelona, respectivament.
Just al costat del pont, al marge esquerre del riu, hi ha el mas de Vilomara, conegut com l’Hostal del Pont.
D’aquí el Camí Ral menava a Manresa per les Arnaules —on hi havia un altre hostal— cal Gravat i Santa Clara.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF



El Camí Ral del Coll de Daví

Cadinell

Des de Josa de Cadí

Distància 4 km (anada)
Desnivell acumulat 706 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 23 d’agost de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Serra del Cadí-Pedraforca (1:25000)

Curta i fàcil ascensió a un cim modest que corona l’aïllada Vall de la Vansa, (o de Lavansa) encaixonada entre les serres del Cadí, del Verd i del Port del Comte.
El camí és fressat, evident i fa de bon seguir. Amb tot el tram final abans de la carena és molt costerut (atenció a la baixada!).

Accés
A Josa del Cadí hi podem accedir des de Gósol al Berguedà per la C-563 i el coll de Josa. També des de Tuixén. En aquest cas podem optar des de Sant Llorenç de Morunys al Solsonès per la C-462 i el Coll de Port o bé des de la Seu d’Urgell, per la mateixa carretera.

Josa del Cadí (1396m)
Al peu del poble aturonat hi ha diversos espais previstos per aparcar, al costat de la carretera d’accés. Prenem la pista que puja al coll de Jovell, però la deixem tot seguit per un camí a mà dreta que mena a Santa Maria.

Santa Maria de Josa (1440m)
Temple romànic d’una sola nau, amb campanar d’espadanya, que hom considera del segle XII. El segle passat es va apuntalar amb quatre contraforts per assegurar-ne l’estabilitat.
Continuem pel camí, ben fressat, fitat i senyalitzat com a GR i PR, en direcció NW pel marge dret hidrogràfic del Torrent de Jovell. Pujada constant en pendent entre suau i moderat. Quan creuem per segona volta la pista, ja tenim el coll a l’abast.

Coll de Jovell (1791m)
El creua la pista entre Cornellana i Josa. El GR 150.1 s’enfila a mà dreta a buscar la carena del Cadí. Nosaltres anem a l’esquerra esbiaixadament (SW), on unes fites ens assenyalen el camí que altrament passaria desapercebut. És ben fressat i les fites hi sovintegen. Descriu una bona marrada per superar el pendent de l’Obaga Negra que inicialment es manté entre moderat i fort, per passar a molt fort al tram previ a la carena.

Carena (2056m)
Una fita termenal al cap d’un roquissar senyala la partió entre els termes de Cornellana (la Vansa i Fórnols) i Josa (Josa i Tuixén). Seguint la vall del riu de Jovell podem albirar-hi Fórnols i Cornellana. El que resta fins al cim és carenejar (E) per terreny fàcil de suau pendent.

Cadinell (2112m)
Coronat per una fita i una senyera. Podem albirar-hi bé tota la Vall de la Vansa, però les serralades que l’envolten no ens permeten fer-ho més enllà. Únicament vers ponent és on podem atalaiar a més llunyania les serres l’Aubenç i de Turp i la Roca de Galliner. Retornem pel mateix camí.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Cadinell

Bufadors de Beví

Des de Montesquiu pel coll de Beví i retorn per Sant Moí

Distància 15,4 km
Desnivell acumulat 600 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 19 de juny de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Lluçanès o Puigsacalm (1:25000)

A cavall entre l’Osona i el Ripollès, a la comarca natural del Bisaura, s’alça la Serra dels Bufadors. Li ve el nom d’un fenomen geològic ben interessant: els Bufadors de Beví. Es tracta d’una gran esquerda principal al crestall, flanquejada per dues de laterals més petites. N’és l’origen l’alternança d’estrats de margues (roques més toves) i gresos (més consistents). La forta inclinació ha produït que els gresos s’esberlessin i llisquessin sobre les margues. En espeleologia s’anomenen aquest tipus de cavitats  «gravitacionals» en considerar la gravetat el factor clau de la seva formació. Tanmateix no es descarta que els terratrèmols de 1427 i 1428 en fossin l’origen o hi contribuïssin.
L’interior de les esquerdes està corcat de cavitats i fissures, bona part connectades entre sí, el que produeix el fenomen dels «bufadors». L’aire que circula per l’interior manté una temperatura constant al voltant dels 14ºc.  La diferència amb l’ambiental fa que a l’estiu l’aire fred —més pesant— surti per les cavitats inferiors. En canvi a l’hivern, aquest aire més calent i humit de l’interior, i menys dens que l’ambiental, surt pels de les cotes més altes, provocant l’aparició de gebre en tota la contrada. No sempre totes les boques dels bufadors estan actives i, en determinades condicions, aquesta eixida d’aire s’acompanya de xiulets. Dins dels Bufadors hi regeix un microclima especial diferent al de l’entorn. Així hi trobarem grans blocs coberts de molsa i alguns tipus de falguera. En bona part perquè estan situats a l’obaga de la serra.
Els espeleòlegs han topografiat totes les cavitats, algunes de poca entitat. Altres, com la nº 8 té una profunditat de 52 metres i un recorregut de 400, amb sis boques.
L’itinerari que proposem parteix del Castell de Montesquiu, transcorre bona part per pistes seguint el PR-C 214. Podem escurçar-lo recorrent únicament el tram més interessant paisatgísticament, partint del Coll de Beví, vegeu-ho en aquesta pàgina. Tot i partir de Montesquiu, la major part de l’itinerari és dins del terme de Santa Maria de Besora.
No té cap dificultat especial, excepte un curt tram a la carena de la serra on puntualment ens haurem d’ajudar amb les mans i transitarem amb un bon «pati» als nostres peus que requerirà extremar la precaució. Les bifurcacions estan ben indicades amb senyalització vertical.

Accés
Partim de l’aparcament del Castell de Montesquiu, perfectament indicat pel que no calen explicacions addicionals.

Castell de Montesquiu (652m)
Documentat d’ençà darreries del segle XIII, fou palau-residència dels senyors de Besora. Actualment és propietat de la Diputació de Barcelona per desig del seu darrer propietari, Emili Juncadella, muntanyenc, viatger, caçador i fotògraf, pertanyent a l’alta burgesia barcelonina, assassinat el juliol de 1936.
Prenem les indicacions del PR vers la Serra de Bufadors fins la Riera de la Solana.

Riera de la Solana (626m)
El PR marxa per la dreta, nosaltres ho fem per una pista paral·lela a l’esquerra i el retrobem al Coll dels Tres Pals. A l’alçada de les ruïnes del mas del Beví Gros (pal indicador) fem drecera deixant la pista per un camí poc definit a mà esquerra, fins a la Collada de Beví Gros on gaudim d’una bona vista del cingle meridional de la serra. El PR marxa a l’esquerra per accedir als Bufadors per ponent. Nosaltres anem a la dreta (E) en direcció al «camí rural» que atenyem bona estona més enllà.
Es tracta del camí rural —pavimentat— entre Santa Maria de Besora i Vallfogona per Llaés. El seguim uns metres en direcció a Ripoll (esquerra) fins al coll.

Coll de Beví (917m)
Aquest és el punt indicat per iniciar l’itinerari que fèiem referència a la introducció.
En parteixen dos camins. El de l’esquerra va per la carena. Nosaltres anem pel de la dreta (W), per l’obaga, i retrobarem el carener més endavant. Poc més enllà anem a l’esquerra, pel solell, per superar un turó. Hi ha un pas estret força exposat. És preferible i més fàcil fer-ho per la dreta, per l’obaga.
Abans i després del Turó dels Bufadors, punt més prominent (1006m) de la serra, trobarem bons miradors sobre la contrada, especialment de Santa Maria de Besora i el turó del seu castell. Davallem fins al collet on per l’esquerra puja un corriol que parteix de prop de la Collada de Beví Gros. Continuem davallant fins a l’entrada dels Bufadors.

Bufadors de Beví (925m)
El recorregut per la gran esquerda no té pèrdua. Flanquejada per altes parets verticals, té un parell de ramificacions a dreta i esquerra. Una d’elles torna a comunicar-se amb la principal per una estreta fissura.
A l’interior podrem anar trobant fissures, balmes i boques en les que copsarem fàcilment la sortida de l’aire. Fem tot el recorregut de llevant a ponent. En acabar sortim sobre un camí on anem a l’esquerra fins a l’encreuament amb una pista que prenem a mà dreta, seguint de nou el PR en direcció a Sant Moí.

Sant Moí (675m)
Ermita veïna del mas homònim, coneguda també com Esglesiola de Sant Moí (o Sant Mus). Petita construcció preromànica —tal vegada un romànic primitiu—probablement edificada a finals del segle X, composta d’una nau rectangular, coberta amb cabirons de fusta i teula àrab. Al mur on s’obre l’absis, de forma semicircular, s’alça el campanar d’espadanya d’un sol ull. Es troba restaurada i en bon estat de conservació.
Sant Moí és un personatge llegendari a qui la tradició atorga el paper d’ermità que es dedicava a fer esclops i envolta la seva mort de fets sobrenaturals.
Al costat de l’ermita hi ha col·locada una placa en record de quatre membres dels GRAPO, morts el juny de 1981 en un enfrontament amb la Guàrdia Civil. Tanmateix les cròniques més fiables de l’època senyalen la mort de dos d’ells al quarter de la Farga Bevié i dels altres dos una mica més al nord, a la Fogonella, on hauria acampat el grup.
De Sant Moí, seguint el PR prenem direcció al castell i, per una boixeda desforestada per l’arna Cydalima Perspectalis, baixem a creuar el torrent de les Dous on prenem el camí de les Planeses passant davant del mas homònim.

Collada de les Planeses (700m)
Seguint el PR anem a la dreta, però a la següent bifurcació el deixem per fer drecera pel ramal de l’esquerra. Més avall deixem la pista per un corriol a mà dreta per sortir de nou sobre la pista i el PR, poc abans del pont sobre la Riera de la Solana on prenem el camí de retorn al castell.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Bufadors de Beví

Rieres del Grau i de Clarà

Saltant del Grau, balma dels Forats i gorg del Molinot

Distància 10,4 km
Desnivell acumulat 387 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 26 d’abril de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera (1:25000)

A ponent de Berga, sobre Avià i l’Espunyola, tot davallant a la plana del Berguedà Jussà, la Rasa del Grau i la Riera de Clarà, salten i s’entollen formant raconades idíl·liques. Recullen les déus que s’escolen de les serres dels Lladres (o de la Tossa) i dels Tossals i de l’altiplà de la segona de les «les Tres Maries».
Podem visitar-les juntes o per separat, però la millor època per fer-ho és després d’un episodi de pluges. Els camins són fressats i de bon fer.
Una proposta alternativa més llarga i exigent a aquesta és la de «les Tres Maries».

Accés
Partim d’Avià, al punt quilomètric 142 de la C-26, entre Berga i Solsona, a l’alçada d’una fàbrica de filatura.

Els Arbres Blancs (711m)
Hi ha rètols indicadors. Sortim pel camí ral d’Avià a Capolat, un camí carreter pel costat d’un roure, un magnífic exemplar d’alzina i el mas dels Arbres Blancs. Prenem una drecera i sortim poc abans d’una bifurcació amb nous rètols on anem a la dreta, en direcció a Sant Salvador pel Grau. Retornarem pel ramal de l’esquerra.
Després d’un parell de llaçades entremig de les quals deixem a esquerra i dreta sengles ramals, atenyem una bifurcació en Y on ens cal anar a la dreta. Per l’esquerra escurçaríem el nostre itinerari sortint més amunt del Grau i ens perdríem la visita al salt homònim i a la Balma dels Forats.
Anem guanyant alçària (NW) en moderat pendent per la pista fins que, al capdamunt d’una rampa més forta, ens cal estar atents a un camí que baixa a mà dreta. Ens en fa estar a l’aguait el brogit de l’aigua que s’escola pel saltant, que trobem poc més enllà.

Saltant del Grau (880m)
Un bonic salt per sobre d’una balma per on passa el camí, de forma que podem veure’n la caiguda pel darrere.
Camí avall baixaríem a Avià, però tornem a la pista la seguim uns metres i la deixem per una de precària a mà dreta per la que anem a creuar a gual la Rasa del Grau. A l’altre marge el camí és poc fressat. Ens cal pujar esbiaixadament fins a trobar-ne un de ben definit que prenem a mà esquerra (1).
Camí amunt (NW) a la propera bifurcació, baixem a mà esquerra fins a la Balma dels Forats.

  • (1) Per la dreta aquest camí s’ajunta amb el que hem deixat al saltant i mena a Avià. És una bona opció si solament pretenem visitar la Rasa del Grau i retornar per un itinerari diferent al de l’anada.

Balma dels Forats o del Grau (896m)
Situada en una gorja ombrívola de la Rasa del Grau. Són dues balmes obrades i comunicades, d’uns quinze metres de llargària cada una per sis de fons, amb dues plantes.
Tant interessant com la balma són els salts i gorgs que fa la riera, amb grans i capricioses acumulacions de tosca.
En marxem pujant a un prat on el camí es perd. El voregem i creuem la riera per on ens resulti més fàcil, al peu del Grau, un mas del segle XVI actualment dedicat a turisme rural, que deixem a dalt a la dreta. Prenem una pista que puja (SSE) fins a una bifurcació on anem a la dreta (2).
La pista acaba en un camí ben fressat pel que continuem pujant per l’obaga. S’eixampla abans de situar-nos al marge d’uns prats sobre l’altiplà de la «segona Maria», que anem vorejant.

  • (2) Pel ramal de l’esquerra baixaríem a la bifurcació que hem trobat després de les dues llaçades, a poc d’haver començat.

Pla de Barons o de Rossinyol (1040m)
Acaba abruptament sobre la Costa de Serrapinyana. Hi ha una estació de vol amb parapent. Continuem propers al fil del cingle fins a l’altre cap. On comença l’arbrat trobem un camí ben definit pel que baixem a una pista que seguim a  mitja alçada del cingle.
Prou més endavant deixem la pista que puja a mà dreta al pla i continuem per un ample camí fins que, poc més enllà d’una balma, trobem una bifurcació on anem a la dreta, en pujada (3).
A la següent bifurcació baixem a l’esquerra i sortim al final d’una pista enquitranada on anem a l’esquerra fins a Cal Déu.

  • (3) Baixant a l’esquerra anem a parar al mateix indret. És per no repetir camí d’anada i tornada.

Cal Déu, el Molinot (990m)
Antic mas restaurat. Que havia estat un molí en dóna constància la bassa al darrera de l’edifici i la mina de desguàs. Desconeixem de quin tipus ni n’hem trobat cap referència. La riera de Clarà fa un bonic salt amb el corresponent gorg sota una balma.
Marxen per un camí (S) i poc més enllà ens desviem a la dreta per veure des de sobre un altre salt i gorg. Just després baixem per un corriol a mà dreta on sortim sobre un altre camí que seguim uns metres a mà dreta fins a trobar la riera.

Riera de Clarà (970m)
Salta formant una bona capa de tosca i un bell gorg. Si continuem camí creuant-la, podem atansar-nos, prou més amunt, al Morral de Sant Salvador la «tercera Maria».
Retornem pel mateix camí que seguim a la dreta i poc més enllà, a la bifurcació, continuem baixant a mà dreta, rebutjant-ne un d’esglaonat que puja a l’esquerra (4).
Seguim per un bon camí de bast, senyalitzat amb pintura groga, baixant per la costa de Serrapinyana, entremig d’un alzinar espurnejat de roure i pi. Creuem altres camins i trobem bifurcacions, fins i tot un parell que menen al mateix punt. Solament ens cal seguir els senyals o la direcció més evident per retrobar el camí d’anada.

  • (4) Per aquest pujaríem a la bifurcació (3) del camí d’anada.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Rieres del Grau i de Clarà

Sant Miquel de Solterra

Per la font de la Formiga i el Borrell. Retorn per can Pla 

Distància 10,25 km
Desnivell acumulat 490 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 3 de març de 2019
Cartografia Editorial Piolet: les Guilleries (1:25000)

Interessant itinerari del que en destaquem la varietat vegetal i l’excel·lent panoràmica que s’albira des del cim. Al llarg del camí trobarem alzines, roures, faigs, castanyers, avets, aurons,… I a la part baixa diverses fonts i dos torrents amb sengles salts d’aigua. Senyalitzat parcialment, tot i que els camins són ben fressats, en algun punt haurem de refiar-nos del GPS per no fer marrada.
Tant podem fer-lo en un sentit com en l’altre, però aconsellem en el de les busques del rellotge, per estalviar-nos el fort pendent del tram entre el cim i el Borrell que, de baixada, pot resultar delicat si està cobert de fullaraca.
En general el camí és ombrívol, el que permet realitzar-lo en qualsevol època de l’any, però és a la tardor quan la varietat cromàtica li donarà un plus d’atractiu.
El tram de baixada, especialment la part coincident amb l’itinerari des de la font dels Abeuradors, és força concorregut.

 Accés
A l’entrada sud de Sant Hilari Sacalm, per la carretera d’Arbúcies des de la C-25 (la Pedra Llarga), seguim la d’Osor (GI-542) en direcció a la Font Picant, creuant la vila pel centre de sud a nord. Passat el tanatori municipal anem a la dreta i pel polígon industrial Mas Garriga pugem a Cal Sastre. Un cop allí, prenem la pista forestal del Sobirà (hi ha un planell) en direcció a les Clotas, can Pla, Taverna del Sobirà i la Casica. És la que mena a Osor. Aviat s’acaba l’asfaltat i continuem per pista de terra apta per a tota mena de vehicles. Seguim els indicadors a Osor. Al trencall de les Clotas, malgrat la indicació a les fonts del Vern, del Gavatx i de la Formiga (que visitarem), seguim recte. Més enllà, a 4,5 km des de l’entrada a Sant Hilari, abans d’arribar al mas de cal Calabrès, al costat d’un pal amb indicadors de senderisme, a mà esquerra, trobem una zona d’aparcament amb capacitat per a uns quants vehicles.
El punt és indicat a Google Maps com a «Sant Miquel de Solterra excursión» pel que podeu accedir-hi guiats per aquesta popular aplicació tot i que us hi menarà per fora vila.
Continuant bona estona més per la pista arribaríem a la font dels Abeuradors, un altre punt habitual d’accés a Sant Miquel de Solterra.

Can Calabrès (889m)
Baixem (NNE) seguint les indicacions vers Osor del GR 83 (Camí del Nord o del Canigó) i les fonts del Vern, del Gavatx i de la Formiga. Hi ha senyalització vertical (pals i estaques) i de continuïtat (blanc/vermell i lila). Aviat deixem a mà esquerra l’itinerari de la font de la Formiga (senyals liles) que retrobarem més endavant.
Un tram esglaonat ens deixa a la llera del Sot del Gavatx (1) que creuem per una passarel·la. Poc més enllà sortim a una cruïlla. El GR continua recte, és per on retornarem. Nosaltres anem a l’esquerra davallant suaument (NW,N) per una pista de mol bon fer, pel marge dret del torrent. Trobem les fonts del Vern i del Gavatx. Hi ha pals indicadors i recuperem els senyals liles.

  • (1) Al mapes Torrent de la font del Gavatx, però en aquestes contrades les torrenteres s’anomenen sots.

Font de la Formiga (761m)
Els rètols ens anuncien el final de l’itinerari. Deixem la pista i baixem a mà esquerra per un sender fins a la font. Sender enllà localitzem un bonic salt i el corresponent gorg que fa el Sot del Gavatx (2). Som al punt més baix de l’itinerari.
Retornem a la penúltima bifurcació on anem a l’esquerra i fent una ziga-zaga emprenem una pista (E). Iniciem l’ascensió per un primer tram, tot per pista, que ens menarà a les ruïnes del Borrell. No hi ha senyalització de cap mena, hi conflueixen altres pistes i en surten ramals. Per aquest fet, tot i que sempre anem a buscar l’itinerari més lògic, és fàcil errar. Així que el GPS ens resulta ben útil. El pendent no passa de moderat.

  • (2) Senyalat al mapa topogràfic com a salt de Sant Martí.

El Borrell (975m)
Ruïnes d’un mas que anys ha deuria tenir certa importància a jutjar pel volum edificat. L’heura amaga la data gravada a la llinda d’un finestral de la façana de migdia. A la del portal posterior hi ha la de 1852.
Continuant per la pista per la que hem arribat aniríem a sortir planerament al camí de tornada. Però en prenem una de més precària a mà esquerra, en pujada, que deixem al cap de pocs metres per un corriol a mà dreta, ben fressat i fitat. Si està molt cobert de fullaraca ens caldrà estar atents a les fites.
El pendent és entre fort i molt fort fins atènyer la carena. Un cop guanyada sortim al camí que puja d’Osor i al que ho fa pel vessant llevantí. Pocs metres ens separen del cim.

Sant Miquel de Solterra (1203m)
O de les Formigues. Aquest nom li ve dels estols de formigues alades que apareixen al cim entre darreries d’agost i primeries de setembre. És un fenomen que es dóna en altres indrets i té a veure amb el cicle vital d’aquests insectes i el seu aparellament. Un cop aparellats, els mascles moren i les femelles es desfan de les ales i creen un nou formiguer. Sol ocórrer generalment abans d’episodis plujosos perquè el terra humitejat és més fàcil de foradar.
És coronat per una gran creu de ferro amb tres formigues de forja, se l’anomena Creu de les Guilleries, situada al sostre d’aquesta comarca natural.
Encimbellat hi havia el castell de Solterra i una ermita, que com sol ser habitual, era dedicada a Sant Miquel. Del castell se’n té constància documental d’ençà l’any 929 però l’únic vestigi és el basament d’una torre a on actualment s’hi alça la creu. Hem llegit que l’ermita, de la que en resta solament un pany del mur, es va conservar fins a primeries del segle XX.
Malgrat la seva modesta alçària el cim ens ofereix una excel·lent panoràmica. Hi albirem: el Montnegre darrere el Turó de Montsoriu coronat pel seu castell, Sant Hilari amb les Agudes i el Turó de l’Home al fons, el Matagalls, a l’extrem del qual treu el cap Montserrat, el Port del Comte, la Serra d’Ensija, el Pedraforca, el Cadí, el Moixeró, la Tosa d’Alp, els cingles de Tavertet i d’Aiats, el Puigsacalm i el Puigmal, el cingle del Far i el Canigó. Hem llegit que en un dia prou clar podem atalaiar fins a l’Albera, el golf de Roses i les Medes.
La baixada la fem pel vessant llevantí, per un camí molt menys costerut, senyalitzat amb pintura verda.

Font sa Guarda (1087m)
S’hi pot accedir amb un vehicle tot-terreny. A partir d’aquí i durant bona estona caminem per pista i hi trobem pals indicadors (en el sentit de pujada) i els senyals verds que ens treuen de dubte a les diverses bifurcacions. En una d’elles, poc més enllà d’un monumental auró, retrobem el GR 83 que seguirem fins al punt de partida. I una mica més avall deixem els senyals verds que menen a la font de l’Abeurador i continuem pel GR.
Passem pel mas de can Pla i la font de les Fontiques de can Pla, per entrar al Sot de Bertran on albirem un petit i bonic salt, poc abans de retrobar el Sot del Gavatx on desfem el camí d’anada.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Sant Miquel de Solterra

Santuari de Cabrera i Pla d’Aiats

La Serra de Cabrera i el Pla d’Aiats, envoltats de cingles especialment alts als vessants ponentí i meridional, separats entre sí pel pregon coll del Bram i coronats amb allargassats altiplans, formen un perfil característic fàcilment recognoscible des de la llunyania.
Són el sostre de la comarca natural a la que Cabrera dóna nom: el Collsacabra o Cabrerès, de morfologia caracteritzada per aquest tipus de relleus tabulars, coronats per planells —calms— tallats abruptament per cingles. Fan de termenal entre la Vall d’en Bas (Garrotxa) i Cantonigròs (Osona).
A les obagues hi predomina la fageda i al solell la roureda de roure martinenc. Per això és molt recomanable visitar-los a la tardor, per la vistositat amb que s’engalanen els boscos. Camí d’Aiats també hi trobarem una bona boixeda amb alguns bons exemplars de grèvol.
Malgrat l’abruptesa de la contrada, diversos camins hi pugen des de tots els vessants, superant curts però sobtats pendents. Segueixen dos itineraris que recorren alguns d’aquests camins.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Des de Falgars d’en Bas per la Faja i retorn pel coll Sabastida

Distància 11 km
Desnivell acumulat 654 m
Nivell de dificultat moderat
Data 16 de gener de 2019
Cartografia Ed. Alpina. La Vall d’en Bas i les Preses (1:15000)

Aquest itinerari circular hi accedeix pel vessant llevantí. A banda de la dificultat foel fort pendent, cal tenir en compte que bona part de l’itinerari no és senyalitzat, especialment a la baixada. Els camins estan perfectament representats al mapa, però a la zona n’hi conflueixen diversos i algunes entrades no són prou evidents.

Accés
A Falgars d’en Bas s’hi accedeix per una estreta carretera enquitranada de 9 quilòmetres que parteix just del punt quilomètric 34 de la C-153 entre Vic i la Vall d’en Bas. Hi ha una pista que parteix de prop dels Hostalets d’en Bas però és privada i tancada.

Falgars d’en Bas (945m)
Nucli del terme de la Vall d’en Bas, situat al caire d’un altiplà, envoltat de cingles que s’alcen sobre els Hostalets d’en Bas, amb un desnivell de prop de cinc-cents metres.
Hi ha una església romànica dedicada a Sant Pere que, tot i les posteriors modificacions, conserva la seva estructura original. Consta com a parròquia al segle XI. Es diu que va patir els efectes del terratrèmol de la Candelera de 1428, però bé podria haver-se vist afectat pels de l’any abans, amb epicentres a Olot i Amer.
Al costat de l’església hi ha el mas de la Coromina, dedicat a la ramaderia i l’agroturisme.
Prenem un camí poc definit per davant de l’església vers ponent (W) on hi ha un indicador vers «Cabrera». Més endavant ja resulta més evident, hi ha un parell d’indicadors més i sobretot fites que ens acompanyaran fins als Plans de la Faja.

Plans de la Faja (1102m)
Creuem la pista entre la Freixeneda i el Coll del Bram i enfilem per un camí ben fressat i senyalitzat amb puntura groga, serpentejant per entremig de la Baga de la Faja. Fortíssim pendent que ens obligarà a ajudar-nos amb les mans per salva alguna graonada. Ja ben amunt creuem dos camins travessers i atenyem el carener que prenem a l’esquerra per enfilar-nos al turonet on hi ha una taula d’orientació i un vèrtex geodèsic. En aquest punt s’hi van localitzar vestigis —cisterna i el basament d’una torre circular— de l’antic castell de Cabrera (castrum de Capraria). Documentat d’ençà el 992, consta com a castell termenat que dominava els termes de Sant Julià de Cabrera, Santa Maria de Corcó i part dels de Pruit, Rupit i Falgars d’en Bas. El primer senyor del castell de qui hi ha notícia documental és Gausfred, que visqué allà per l’any 1002. La cabra és el símbol heràldic dels vescomtes de Cabrera que esdevingueren un poderós llinatge de militars i terratinents.
Magnífica talaia que forneix una panoràmica de 360º. En dies clars s’hi pot albirar des de l’Albera al Port del Comte i des del Pirineu a Montserrat.

Santuari de Cabrera (1296m)
Alçat sobre l’antiga ermita del castell, documentada d’ençà el 1144. Castell i ermita varen esfondrar-se durant els terratrèmols de 1427. L’ermita es va reconstruir i s’hi varen fer moltes reformes posteriorment. Al costat hi ha l’hostatgeria, construïda el segle XVIII. Actualment hi funciona un restaurant els caps de setmana. Per sota el santuari prenem el camí que s’adreça (S) al cairell del cingle meridional i baixem per les escales que salven un desnivell d’un centenar de metres.

Coll del Bram (1170m)
Cruïlla de camins amb diversos indicadors. Al mapa excursionista s’anomena Collet de Cabrera. Prenem direcció al Pla d’Aiats, per l’obaga. Travessem un pas protegit amb una sirga i atenyem el coll d’Aiats (coll de Bram al mapa excursionista). Hi ha un petit rètol en un arbre. Prenem el camí de l’esquerra deixant el de Cantonigròs i comencem a enfilar-nos en moderat pendent per un antic i bell camí entremig d’una magnífica boixeda que ens mena a la carena.

Pla d’Aiats (1270m)
Altiplà més gran que el seu veí de Cabrera (amida 920m per 250 al punt més ample). Envoltat de pineda i recobert de falgueres. El travessem (SE) fins al Pla Xic, al caire del cingle meridional que és on podem gaudir d’una bona perspectiva.
Continuem camí resseguint el cairell del cingle (NE i N) fins que comencem a davallar (NNW) en fort pendent fins al coll Sabastida, al peu del puig homònim, on continuem baixant a mà dreta, en fortíssim pendent, fins atènyer una pista sobre la cabana de Santcrist, a la que ens adrecem fent drecera, fora de camí.
Per una pista baixem (NE) al Pla de les Soques. Per corriol, continuem en la mateixa direcció fins al torrent de la Codina, on sortim sobre una pista que ens mena a la carretera d’accés a Falgars, que prenem a mà esquerra prop d’un espectacular salt d’aigua.

Mirador del Sallent de la Coromina (925m)
Espectacular salt per on salva el cingle, amb un desnivell de 130 metres, el torrent de la Faja, una de les fonts que nodreixen la capçalera del Fluvià.

Powered by Wikiloc

Cabrera i Aiats

Des de Sant Julià de Cabrera per la Serrica i retorn pel Collet de cal Vidrier

Distància 7,2 km
Desnivell acumulat 428 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 15 de novembre de 2012
Cartografia Ed. Alpina. La Vall d’en Bas i les Preses (1:15000)

Aquest altre itinerari circular, més curt que l’anterior, solament puja a Cabrera. Ho fa pel vessant ponentí amb alguns passos equipats que, malgrat això i el fort pendent, no és pas dificultós. Davalla pel vessant llevantí i és senyalitzat en bona part.

Accés
A Sant Julià de Cabrera s’hi accedeix des de la C-153 entre Vic i la Vall d’en Bas. Poc més enllà del punt quilomètric 21 (abans de Cantonigròs, en direcció a la Vall d’en Bas) i just després d’un revolt i un pont, es pren un camí (indicat) pavimentat a mà esquerra, durant tres quilòmetres.

Sant Julià de Cabrera (945m)
Nucli central d’un veïnat disseminat, situat al peu de la Serra de Cabrera, format per masies aïllades, agrupades al voltant del que havia sigut la seva parròquia.
Hi ha un rètol “A Cabrera—pel Coll de Bram—per la Serrica, arriscat” (1). Prenem aquest darrer camí que, vers el nord, aviat s’encara al cingle. És rost i té passos equipats amb grapes que ens ajuden a superar-los. Però no el considerem pas difícil. Hi ha senyals de pintura.
Sobre un esquenall atenyem una bifurcació (rètol). Per l’esquerra surt el camí que, pel Mal Pas i la Baga de la Faja, revolta la serra a mitja alçada. Anem a la dreta pujant encara fort fins al Pla del Prat on el pendent s’acaba i baixem a buscar el pas de l’Osca.

  • (1) Per la dreta aniríem al coll de Bram (collet de Cabrera al mapa excursionista) on el camí de les Escales, protegit amb baranes, mena al santuari guanyant el cingle meridional. És el pas més habitual per accedir-hi.

L’Osca (1296m)
Osca, en una de les accepcions del mot, és un pas estret i acinglerat en una serra. I l’indret és talment així: un grau protegit amb passamans, a l’estret pas que uneix l’esperó a la resta de la serra.
Un camí a mà esquerra puja al turonet on hi ha una taula d’orientació i un vèrtex geodèsic. En aquest punt s’hi van localitzar vestigis —cisterna i el basament d’una torre circular— de l’antic castell de Cabrera (castrum de Capraria). Dcumentat d’ençà el 992, consta com a castell termenat que dominava els termes de Sant Julià de Cabrera, Santa Maria de Corcó i part dels de Pruit, Rupit i Falgars d’en Bas. El primer senyor del castell de qui hi ha notícia documental és Gausfred, que visqué allà per l’any 1002. La cabra és el símbol heràldic dels vescomtes de Cabrera que esdevingueren un poderós llinatge de militars i terratinents.

Santuari de Cabrera (1300m)
Alçat sobre l’antiga ermita del castell, documentada d’ençà el 1144. Castell i ermita varen esfondrar-se durant els terratrèmols de 1427. L’ermita es va reconstruir i s’hi varen fer moltes reformes posteriorment. Al costat hi ha l’hostatgeria, construïda el segle XVIII. Actualment hi funciona un restaurant els caps de setmana.
Baixem pel camí de les Marrades, empedrat i esglaonat, que davalla pel vessant llevantí. Creuem el que circumval·la el cingle a mitja alçada, entre el Mal Pas i les Escales.
A partir d’aquí el pendent és molt fort per entremig de la Baga de la Faja. Està senyalitzat amb pintura groga.

Plans de la Faja (1093m)
Sortim sobre uns plans dedicats al pasturatge, on hi passa una pista que prenem a mà esquerra, per revoltar la serra en sentit contrari a les busques.
Al coll de Freixeneda entrem a la baga i caminem bona estona per dins la fageda, fins al coll de can Vidrier (rètols indicadors i panell) des de on, ben aviat, retornem al punt de sortida.

Cabrera i la Foradada

Barraques de Mont-roig del Camp

Construccions de pedra seca 

Distància 14 km
Desnivell acumulat 122 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 5 de gener de 2019
Cartografia Ed. Piolet: Serra de Llaberia (1:20000)
Recursos consultats Tríptic editat pel Centre Miró
  «Ruta de les barraques de pedra seca»
Per saber-ne més Barraques de pedra en sec
  Wikipedra

En arrabassar els camps erms per a poder-los conrear, sovint afloraven pedres de forma més o menys abundant. Les utilitzaven els pagesos per construir habitatges com les cabanes o barraques, per als marges de les feixes de conreu i també per bastir pous, aljubs o tines.
Aquestes elements foren construïts amb la tècnica de la pedra en sec, que consisteix en anar encaixant pedra amb pedra, sense cap material d’unió com el ciment, el guix o la calç. Requeria coneixements i experiència. En el cas de les barraques calia donar a les pedres un lleuger desnivell vers l’exterior, per facilitar que l’aigua de la pluja llisqués enfora. El portal s’orientava a migdia per aprofitar el sol i a recer de les mestralades. Damunt de la coberta s’hi acostumava a posar una capa de terra i pedruscall on s’hi plantaven lliris de Sant Josep que, amb les seves fines arrels, relligaven i aïllaven el sostre.
També construïen els marges que esglaonaven els pendissos del terreny per facilitar-ne el conreu. I alçaven els murs que separaven les propietats i delimitaven els camins. Si amb tot això encara sobrava pedra, s’amuntegava harmònicament en els clapers. Sovint trobem munts de pedres amb una perfecta distribució definint formes geomètriques amb una certa intencionalitat estètica.
(Font: Esther Bargalló i Martí Rom)
Al terme de Mont-roig hi ha catalogades cent-quaranta una barraques, algunes declarades Bé Cultural d’Interès Local. I cinc d’elles Bé Cultural d’Interès Nacional. El Centre Miró ha dissenyat un itinerari amb una tria d’onze d’aquestes barraques, les més significatives. El que proposem les visita juntament amb algunes més. També n’hem senyalat altres de properes, per si us poden resultar d’interès. El podeu fer a peu, ideal en bicicleta. També en vehicle tot caminant per apropant-vos a les barraques.
Sigueu especialment curosos en la vostra visita: les barraques estan situades en paratges de propietat privada, alguns d’ells encara amb conreus actius.

Accés
La primera barraca del recorregut la trobarem en un camí carreter passats set-cents metres del quilòmetre 18 de la carretera T-310. A la cruïlla hi ha un rètol de fons negre amb la llegenda «B1». Està situada uns noranta metres camí endins.

Barraca del Tutu (B1)
De planta el·líptica, amb dos contraforts laterals que fan de paravent i un altre semicircular. El portal és d’arc d’ametlla, també anomenat apuntat o primitiu. La coberta és de falsa cúpula, tancada per la pedra clau i el recobriment de pedruscall. Tot i no ser una construcció de grans dimensions, el seu interior té l’alçada d’una persona.

Barraca del Morell
De planta bessona-composta, portal d’arc d’ametlla i coberta de falsa cúpula. Té una fornícula a l’estança interior.

Barraca del Nan
De planta circular, portal d’arc d’ametlla i coberta de falsa cúpula. La paret frontal, sobre la llinda, està esquerdejada amb ciment. Té dues fornícules.

Barraca propera al camí de l’Aufinac
Un cop hem creuat el barranc de la Porquerola i pres el camí de l’Aufinac, és la primera barraca que localitzem seguint uns setanta metres per un ramal a la dreta.
De planta circular, portal d’arc de mig punt, coberta de falsa cúpula i contraforts als laterals.

Barraca de cal Rabosa (B8)
De doble planta. La més antiga és la de la dreta, més baixa i de coberta plana. Presenta una planta rodona, un portal amb muntants verticals i arc pla i una cobertura de pedruscall. Es va bastir amb pedres rectangulars de gran mida. La de l’esquerra, acabada en falsa cúpula i coberta amb grans lloses, es va construir posteriorment i es va adossar a la primera, aprofitant-ne la paret comuna. És de planta irregular i té un portal d’arc d’ametlla. Al seu interior una fornícula com a menjadora. El contrafort posterior és en rampa, útil per accedir a la coberta.

Barraca del «Ventanes» (B7)
Vestida amb grans pedres. Parcialment restaurada. Tancada en falsa cúpula, la seva planta és circular i el portal d’arc de mig punt. Al lateral dret un contrafort fins a mitja alçada i contrafort posterior. A l’interior un cocó i una fornícula. La coberta és de pedruscall, amb lliris de Sant Josep.

Barraca dels Comuns del Pellicer (B6)
Monumental de 4,3 metres d’alçària. De planta rodona, diàmetre interior de 4,1 amb coberta de falsa cúpula. El portal és d’arc pla i amida 1,6. Encastats als seus murs interiors, dues fornícules i dos cocons. El coronament de l’obra, acabat en punxa, és de terra i grans lloses. Destaca l’harmònica col·locació de les pedres, sobretot a la part posterior. Contrafort perimetral complet.

Barraca de l’Aiguader (B5)
De planta circular, adossada a un marge. La falsa cúpula està arranjada amb ciment. El recobriment és de pedruscall i ciment. Portal d’arc d’angle amb dues grans llindes encavallades. Contrafort perimetral complet. A l’interior hi ha tres cocons i una fornícula.

Barraca sota la línia d’alta tensió
Circular, de falsa cúpula, portal de llinda plana i contrafort perimetral complet. Té tres cocons. Al la coberta hi ha crescut atzavares.

Barraca del Miquel Terna (B9)
Construcció de planta circular amb coberta de falsa cúpula i recobriment de pedruscall. Portal d’arc de mig punt, quins muntants abasten tot el frontal. Bastida sobre un llit rocallós, s’hi va practicar un forat circular utilitzat com a aljub. Encastats hi ha dos cocons. Al lateral esquerre un espai destinat a l’animal amb una menjadora.

Barraca del Jaume de la Cota (B11)
Sorprèn la perfecció del contrafort perimetral i de la coberta exterior de doble casella troncocònica, formats per un conjunt de pedres irregulars de mitjana grandària. La coberta comença amb falsa cúpula i acaba en cúpula, tancada per la pedra clau. L’ampli coronament de la barraca és de terra i herbes. A la part posterior hi ha graons per accedir-hi.
És la més gran de Mont-roig. De planta circular amb un diàmetre interior de 4,3 metres i una alçària de 3,95. Presenta un portal d’arc pla. A l’interior té tres cocons i una fornícula.

Barraca de les Atzavares (B10)
Frondosa coberta d’atzavares que li dóna nom i aparença diferents. Bastida amb pedres grans i arrodonides, de planta circular, falsa cúpula i portal amb arc de mig punt sobre el que hi destaca un voladís. Té quatre cocons i un amagatall al lateral dret, que va aparèixer al restaurar-la.

Barraca en espiral (B4)
Es caracteritza per la seva coberta exterior de forma tronco-cònica esglaonada. De planta circular i falsa cúpula. La gran pedra cobertora que corona el sostre, que és practicable, per facilitar la sortida de fums. El portal és de llinda plana. Té dues fornícules.

Barraca dels lliris (B3)
De planta circular amb coberta de falsa cúpula. Portal amb arc de mig punt protegit per un voladís. A l’interior té un cocó i una fornícula. El recobriment és de pedruscall i abundants lliris de Sant Josep. D’aquí li ve el nom.

Barraques al camí de les Terres Noves
En el sentit de la marxa es localitzen tres barraques més a la dreta del camí. Totes de planta circular i de falsa cúpula. La primera d’elles amb portal d’arc de mig punt i tres cocons a l’interior. Un rètol demana que no s’hi accedeixi per perill d’esfondrament.  Vuitanta-cinc metres més endins una segona barraca amb portal d’arc pla. Dos-cents metres camí enllà, a l’alçada d’una bifurcació i separada uns vuitanta i escaig la tercera barraca, recolzada en un mur amb portal d’arc de mig punt.
De nou al camí seguim cent-vint-i-cinc metres per localitzar a l’esquerra una quarta barraca (B2) de planta irregular amb una mena de paravent al lateral esquerre. La coberta és de falsa cúpula i el portal d’arc d’ametlla que, com la part inferior interna, està esquerdejat amb argamassa. A la paret interior hi ha una fornícula.
A la mateixa alçada que aquesta, però a vuitanta metres a la dreta del camí hi ha la barraca del Miquel Blanch «Miqueló». De planta irregular, el contrafort perimetral és un gran claper. Té coberta de falsa cúpula i portal d’arc pla. S’ha reparat amb ciment.

Itinerari relacionat: La Capona
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Barraques de Mont-roig del Camp

Sender de Vilada (PR C-147)

Creu de Roset-Font de l’Arç-Castell de Roset-carretera de la Nou-Molí del Cavaller 

Distància 14,5 km
Desnivell acumulat 530 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 29 de desembre de 2018
Cartografia Ed. Alpina: Catllaràs-Picancel (1:25000)

Circular de contrast, amb una primera part per paratges bellíssims i una segona de tràmit on l’únic al·licient el trobarem en recórrer per les magnífiques pinedes de la zona. Es pot escurçar molt retornant pel Camí Ral de Vilada a la Nou, seguint el GR 241, des del peu de la Gotzera al Pla de les Collades, estalviant-nos la monotonia de la segona part.
Tot l’itinerari és ben senyalitzat, amb senyalització vertical a les principals cruïlles i de continuïtat (senyals grocs i blancs de PR) i els camins són ben fressats. A la segona part però, coincideixen força camins, pistes i fins i tot trams de carretera. Tot i la bona senyalització i que estan ben representats al mapa, cal anar amb l’ull viu per estalviar-nos alguna marrada.

Accés
Partim de l’aparcament de la plaça dels Gronxadors de Vilada, al costat mateix de la C-26. A mà dreta venint des de Berga.

Vilada (730m)
Seguint les indicacions al castell de Roset, creuem la carretera, enfilem unes escales i pugem fins a l’església de Sant Joan. Continuem per sota el cementiri i sortim del poble pel costat del dipòsit d’aigües on, poc més amunt, s’acaba el paviment. Seguim recte (N) per la pista rebutjant els ramals a mà dreta. Hi ha senyals del PR C-147 (Sender de Vilada).

Pla de les Collades (806m)
Bifurcació senyalitzada. Per l’esquerra surt el Camí Ral de Vilada a la Nou i pel que discorre el GR 241. Deixem la pista i seguim recte per un ample camí en direcció al Castell de Roset (NW). Sortim a una intersecció de pistes on continuem recte per la del mig. Després d’uns cinquanta metres la deixem per un camí a mà dreta, ben indicat pels senyals del PR. El camí s’eixampla abans de la Creu de Roset.

Creu de Roset (903m)
Lloc o fita referent del poble on hi ha una creu de ferro i un pedró amb registre de visites. Antigament s’hi celebrava un aplec després de Pasqua. Continuem (N) per la pista que hi arriba on podem contemplar algun bon exemplar de boix grèvol. Quan fa un revol a l’esquerra per baixar a la casa de Roset, continuem recte.

Collada de Roset (904m)
Bifurcació de camins. Uns rètols en un pi ens indiquen que el de la dreta, per on retornarem, mena al Sobrepuny i el de l’esquerra al Castell de Roset. Anem a l’esquerra (NW), creuem una pista on trobem més indicacions i continuem per un ample camí (W) fins a un dipòsit.

Camí de l’Aigua (926m)
Hi ha un dipòsit i una font d’aixeta. El 1927 es va canalitzar l’aigua de la Font de l’Arç per, juntament amb la de les Fontanelles, abastir el poble. Aquí comença un bonic i planer camí a trams enlairat sobre contraforts de pedra seca i altres guanyat a la roca, com a la Mina de l’Aigua, foradada per travessar l’esperó rocallós. El camí ens mena a la font.

Font de l’Arç (965m)
Es nodreix de les torrenteres que s’escolen del Serrat de Picamill i el Sobrepuny. Tot i els seus tres brolladors, no sempre raja. El cabal és canalitzat i solament en èpoques de pluges sobreïx per la font. El nom li deu venir dels nombrosos exemplars de d’aurons i blades que hem pogut anar trobant pel camí.
Continuem (S) i, després d’una curta pujada, atenyem el Pla del Castell.

Pla del Castell de Roset (982m)
Situat en una ampla collada ocupada per una espessa pineda. Hi ha senyalització vertical. A pocs metres hi ha les ruïnes de la casa del Castell de Roset, una masoveria del segle XVIII.
A l’esquerra s’enfila el camí al castell que en algun tram encara conserva l’empedrat. Una obertura a la roca dóna accés a les ruïnes del castell.

Castell de Roset (1023m)
Ruïnes notables d’un veritable castell roquer on resten construccions d’uns 20 m de llarg per 7 d’ample i uns 6 d’alt. De planta irregular degut segurament a successives ampliacions que va caldre adaptar a la forma del penyal.
El lloc de Roset «Valle Roseto» és esmentat des de primeries del segle X, associat a Vilada «Villa Lata» o «Villa Lada» i també «Vila Lada».Però no es referia als llocs que encara conserven aquest topònim actualment sinó a la conca del Merdançol, aproximadament des del terme de Borredà a la Baells. És el 1026 quan s’esmenta pròpiament el castell en un document on apareix un tal Sunifred com a senyor del mateix.
Es tracta d’un castell termenat, això és: amb jurisdicció sobre un terme. En el decurs dels anys la titularitat canvià de mans diverses vegades. En foren amos famílies prou significades com els Berga, Portella, Fenollet, Pinós, Meca-Caçador, i Boatella, entre altres. En algun període també havia pertangut a la corona.
Retornem al Pla del Castell i baixem per una pista que abandonem aviat, després d’una font, pel bonic camí de les Lleixes de Viladomat que surt a mà dreta. Al peu de la Roca de la Gotzera sortim sobre el Camí Ral de Vilada a la Nou i el GR 241.

Camí Ral de Vilada a la Nou (910m)
Flaquejant al peu de la Roca de la Gotzera anem a creuar la carretera de Vilada a la Nou per fer drecera. La retrobem més avall i la seguim fins prop del Molí de la Sala on la deixem per una pista a mà esquerra. Anem a passar pel mas de la Sala i prop del de Bertrana fins a sortir a la C-26 que seguim uns metres per baixar al Molí del Cavaller.

Molí del Cavaller (630m)
Les aigües del pantà han engolit una bella raconada del riu Mergançol on hi havia un dels diversos molins fariners de Vilada i el pont del camí de les Canals de Sant Miquel per accedir a la ermita homònima encimbellada a la Serra de Picancel.
El molí fariner del Cavaller és una construcció del segle XVII o començaments del XVIII que es troba totalment derruïda degut a l’abandonament —des de la dècada de 1940— i al fet que les aigües de l’embassament de la Baells el van negar en part.
Les Canals de Sant Miquel eren un dels punts de pas dels resistents maquis que dalt de la serra, a la Covil, hi tenien un dels seus refugis. A la segona meitat de la dècada dels 40 els moliners feien algunes accions de suport i proveïment dels maquis que hi passaven. (1)
Durant anys hi va funcionar una casa de colònies. Actualment hi ha una àrea recreativa i un restaurant.
Retornem a Vilada pels Camps de Vila-rasa.

  • (1) «Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans». Mª Teresa Martínez de Sas. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000.

    Powered by Wikiloc

    Sender de Vilada (PR C-147)
    Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Serra de Cavalls

Indrets de la Batalla de l’Ebre: Mola d’Irto, Serra de Cavalls i Cim de la Mort

Distància 14 km
Desnivell acumulat 541 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 4 de desembre de 2018
Cartografia Ed. Piolet: Serres de Pàndols i Cavalls (1:25000)
Recursos consultats La Batalla del Ebro. Asedio y defensa de Gandesa.
Lluís M. Mezquida. Diputació Provincial de Tarragona.
  Centre d’interpretació 115 Dies (Corbera d’Ebre)
Itinerari relacionat Serra de Pàndols

La nit de Sant Jaume de 1938, més cent mil homes de l’Exèrcit Popular de la República creuaven l’Ebre per diversos punts i aconseguien recuperar el terreny entre Mequinensa i el riu Matarranya i a l’arc que fa el riu des d’aquí fins a Benifallet. Durant 115 dies, més de tres-cents mil homes, esmerçant una ingent quantitat de maquinària bèl·lica, van enfrontar-se en la Batalla de l’Ebre, la darrera i més cruenta de la Guerra Civil. La destrucció fou immensa a la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. L’exèrcit feixista aconseguí fer recular el republicà que, vençut, el 16 de novembre, el que restava de les seves unitats, retornà a la riba esquerra.
Juntament amb la veïna serra de Pàndols, la de Cavalls, sobre Corbera, i la del Pebrer sobre Gandesa, foren punts on els enfrontaments resultaren especialment acarnissats. L’itinerari que proposem puja a la Mola d’Irto i recorre les serres de Cavalls i del Pebrer on s’alça el dissortadament cèlebre Cim de la Mort. L’ofensiva del republicans va quedar deturada a les portes de la Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs, Gandesa i Prat de Comte. A partir d’aquí van perdre la iniciativa i foren obligats a recular progressivament. Es van atrinxerar al que els restava de la Serra de Pàndols, a la Mola d’Irto i a tota la Serra de Cavalls i hi van resistir fins al primers dies de novembre.
L’itinerari és fàcil, la senyalització, testimonial, tot i que els camins, en general, són ben fressats.

Accés
Poc més enllà del punt quilomètric 12 de la C-43 entre Gandesa i Pinell de Brai, trobem el Coll de la Font on parteixen dues pistes la primera a mà esquerra i tot seguit una altra a la dreta. En aquesta hi trobarem un petit espai suficient per aparcar-hi un parell de vehicles.

Coll de la Font (425m)
En aquest punt hi passa el camí de Gandesa a la Fonteta i en surt el del cim de la Mort, per on retornarem. És paral·lel a la carretera i hi discorren el GR 171-3 i el de St. Jaume de l’Ebre. Als mapes militars antics és ressenyat com a «Coll del Niño» i a primeries d’agost del 1938 hi havia instal·lat un del lloc de comandament de l’exèrcit feixista dons la línia del front era ben a prop.
Comencem a caminar seguint el GR en direcció a la Fonteta (SE), sempre paral·lels a la carretera.

La Fonteta (375m)
Àrea de lleure amb font, taules i graelles, al costat de la C-43. Seguint el GR hem de sortir a la carretera i seguir-la tres-cents trenta metres. Davant nostre en el sentit de la marxa, s’alça la Mola d’Irto. El GR se’n separa a mà dreta per un camí paral·lel. Nosaltres la seguim uns metres més i prenem el primer trencall a mà esquerra, a l’alçada d’una granja de blanques parets: és el camí de les Carruves que s’endinsa a la vall homònima.
El seguim (NE) bona estona obviant tots els ramals que, a dreta i esquerra, accedeixen a olivars, ametllerars i vinyes. La de les Carruves és una vall plana i fèrtil, conreada bàsicament amb aquestes espècies.
Uns metres abans que la pista faci un gir de 90º a l’esquerra, l’abandonem per una altra a mà dreta que baixa (SE) a passar pel costat d’unes vinyes. S’acaba al final  d’una feixa d’ametllers, on trobem un camí pel que discorre el tram entre la Serra de Cavalls i la Fontcalda del GR 171. Nosaltres el prenem a mà dreta, en direcció a la Fontcalda, per tal de visitar la Mola d’Irto, però desprès retornarem aquí per enfilar-nos a la Serra de Cavalls.
Seguim aquest camí (SE) fins a un collet on hi ha una torre d’alta tensió. Deixem el GR i en prenem un que puja a mà dreta (SW). És ben fressat i esporgat, però quan baixa a creuar la torrentera, resta força envaït de bosquina, però es deixa seguir bé i hi ha fites.
En fort pendent, superem un grau sota el morral llevantí de la mola i sortim a les ruïnes de l’ermita de Sant Marc. Continuem pujant fins atènyer el cim de la mola.

Mola d’Irto (538m)
Al cim podem comprendre la importància estratègica d’aquest enclavament, entre les serres de Pàndols i Cavalls, dominant la carretera de Gandesa a Pinell de Brai, des d’on s’albiren Gandesa, Corbera d’Ebre i el Puig Cavaller. Militarment era identificat com a «Vértice San Marcos» o «Cota 504». Els republicans l’havien re-batejat irònicament com a «Ermita de Sant Marx». El nucli de suport per aquesta zona des de la rereguarda republicana era el Pinell de Brai.
Davant la dificultat de recuperar Sant Marc, les posicions republicanes a Pàndols (Santa Magdalena i cota 666) i la Serra de Cavalls, a primers de setembre els feixistes orientaren la contraofensiva vers Corbera d’Ebre i les Camposines. El 30 d’octubre els ocupants de la mola varen patir un càstig artiller i de l’aviació duríssim, com a preparació de l’assalt del dia següent, quan en foren foragitats.
Retornem a la feixa d’ametllers i comencem a enfilar-nos (E) a la serra de Cavalls. El darrer incendi que ha arrasat aquesta zona fou el juny de 2012 i va començar al costat de la carretera C-43 enfilant-se cap a Cavalls. Els vestigis encara són ben evidents. Tot i que a la postguerra es va recuperar moltíssim material i ferralla, encara resta força artefactes per localitzar (1). Així que els bombers hagueren d’actuar amb moltíssima precaució.
Pugem (NE) entremig de marges d’antigues feixes de conreu fins a tocar una carena avançada de la serra on hi localitzem túnels de les defenses republicanes.
Després d’una marrada (SE) revoltant a la falda de la Carabassa, ens apartem del camí per visitar un altre refugi excavat a la roca. A partir de la Carabassa, el camí segueix la carena (NE), pràcticament al fil del cingle, on localitzem, de tant en quan, vestigis de trinxeres, posts de tir i nius de metralladora.
Superada una graonada on hi ha una cadena d’ajuda, ja podem albirar el sostre de la serra.

Punta Redona (659m)
Coronada per un vèrtex geodèsic i una creu metàl·lica. Al voltant del cim s’hi localitzen pous de tirador i restes de trinxeres. Militarment era identificada com a «Vértice Caballs». Els republicans havien fortificat tota la serralada i s’hi van fer forts fins a primers de novembre quan, sota un allau de foc artiller i d’aviació com mai s’havia vist en tota la guerra (1), varen ser-ne foragitats. La pèrdua de Cavalls i Pàndols suposà el final de la Batalla de l’Ebre: el 16 de novembre les darreres unitats republicanes retornaren a la riba esquerra del riu per Flix.
Hi gaudim d’una amplia panoràmica de 360º de la que destaquen el massís de lo Port, les serres Cardó, del Montsant, de Llaberia i la Mola de Colldejou.
Seguim camí carenejant en la mateixa direcció. Prop del cim hi ha una làpida en record de Roland Giné (2) i una bústia. Aviat localitzem el camí de baixada.

  • (1) Algunes fonts asseguren que per doblegar la resistència de Pàndols i Cavalls l’exercit feixista va esmerçar-hi 9.000 tones de projectils d’artilleria i 8.000 de bombes d’aviació.
  • (2) Habitualment també hi ha un bust d’aquest alpinista benissanetà, però en aquestes dates s’havia retirat per restaurar-lo.

Fita de Cavalls (627m)
Rètols indicadors i una gran fita senyalen el camí que baixa a Pinell de Brai i el de l’obaga, que seguirem.
La cota que tenim just a sobre és partió de tres termes: Pinell de Brai, Gandesa i Benissanet. La Vall de les Carruves una falca gandesana entre Corbera d’Ebre i Pinell de Brai. De forma que el camí serpentejant camí de fort pendent pel que baixem correspon a la comarca de la Ribera d’Ebre. Ja ben avall rebutgem un camí a mà dreta i tot seguit sortim sobre una pista que prenem a mà esquerra en baixada. A la següent bifurcació anem a l’esquerra recuperant el camí de les Carroves pel que travessem tota la vall fins a ben pocs metres del punt on l’hem deixat a l’anada.

Camí a la Serra del Pebrer (402m)
Just al bell mig de la colzada de 90º que el camí de les Carruves fa a l’esquerra, el deixem per un altre a mà dreta que s’adreça a un maset. Pocs metres abans d’aquesta construcció prenem un corriol a mà dreta que aviat es bifurca. No seguim el ramal de la dreta, que passa pel costat d’unes arnes. Anem a l’esquerra i, pel marge d’una feixa, sortim a un camí carreter que seguim a mà dreta, entre un marge de pedra seca i una feixa d’ametllers (NW). Quan es bifurca a l’alçada d’un olivar, anem a l’esquerra. Poc més enllà pugem pel costat d’una filera d’oliveres fins atènyer un corriol que s’enfila entremig de la pineda (W).
Poc després de creuar el tallafocs d’una línia d’alta tensió, una fita ens assenyala un poc definit corriol a mà esquerra que puja al Puig de l’Àliga.
Un cop visitat el cim, coronat per una estela en memòria d’uns brigadistes internacionals, retornem al camí i seguim propers a la carena de la Serra del Pebrer pel vessant de migdia  (SW), per acabar enfilant-nos-hi. Deixem a mà dreta el camí que baixa a Gandesa i atenyem el cim de la Mort.

Cim de la Mort (482m)
L’ofensiva republicana va quedar deturada davant Gandesa i el front establert a la línia que uneix Coll dels Gironesos, Collet de les Forques, Cim de la Mort (3) i les cotes a migdia d’aquest fins a la Vallada d’en Torner, al peu del Puig Cavaller.
La República havia aconseguit recuperar Corbera, però no Gandesa, el que li hagués permès encerclar Bot, principal punt de subministrament dels feixistes. Així que la defensa de la ciutat resultà estratègica (4) i els combats també foren molt acarnissats en aquest front.
Abans de la Batalla de l’Ebre, aquest era un cim intranscendent. Els brigadistes internacionals que lluitaven amb l’Exercit Popular el batejaren com a «The Pimple» (el gra). Els feixistes l’anomenaren «Cerro de las Viudas» i «Pico de la Muerte» i axí es coneix des de llavors. Els republicans varen aconseguir retenir-lo fins al 3 de setembre quan varen haver de retirar-se’n perdent Corbera d’Ebre.
Baixem del cim continuant en la mateixa direcció que hi hem arribat i aviat sortim sobre una pista que seguim a mà dreta fins al Coll de la Font.

  • (3) En les cròniques sovint es confon el cim de la Mort amb el veí Puig de l’Àliga, d’alçàries semblants, identificant-lo com a «Cota 481»
  • (4) Hom creu que Gandesa era el primer gran objectiu de l’ofensiva i hi ha opinions per a tots els gustos sobre les raons per les que va deturar-se donant temps als feixistes a rebre reforços.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Serra de Cavalls