Arxiu de la categoria: Fàcil

Estanys del Siscaró

De Soldeu als estanys pel bosc d’Incles i retorn pel Pas de les Vaques

Distància 10,4 km
Desnivell acumulat 764 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 20 d’agost de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Andorra (1:40000)

Fàcil itinerari en un dels entorns més interessants del Principat d’Andorra: el de la vall d’Incles. Circumval·larem la Tossa d’Incles creuant l’ombrívol bosc homònim, visitarem el petit circ lacustre del Siscaró i pel camí podrem albirar el rosari de cims que coronen la vall.
Els camins, de bon fer, ben fressats i senyalitzats com és habitual al «petit país dels Pirineus», no ens oferiran cap dubte per seguir-los. Podrem fer la caminada sense gairebé mirar-nos el GPS.

Accés
Partim del centre de Soldeu, a la mateixa C.G. 2, on trobar estacionament gratuït no és pas tasca fàcil. Aconsellable deixar el vehicle en algun aparcament o a la zona blava i passar per caixa.

Sant Bartomeu de Soldeu (1840m)
Petita esglesiola amb arquitectura de tradició medieval construïda entre els s. XVII i XVIII.
Pugem pel carreró del costat fins al de darrera, el carrer Major, on anem a l’esquerra per, tot seguit, enfilar unes escales que ens menen al camí del Port Dret. A dalt anem a l’esquerra ─retornarem per la dreta─ pel carrer de la Solana i uns pocs metres més enllà localitzem el rètol i l’inici del camí al bosc d’Incles.
Per damunt d’un tarter guanyem alçària sobre el nucli urbà i ens endinsem al bosc a la falda ponentina del Serrat de l’Orri. A partir del segon rètol indicador, el corriol esdevé una planera pista que seguim bona estona passant pel Planell Gran i una altra clariana més.

Camí dels Gargalls (1970m)
Repulsiu nom el del camí que prenem a mà dreta, tot deixant la pista que davalla fins prop del Pont de la Baladosa. Anem guanyant alçària per pendent en general moderat, fins atènyer els Colells, al vessant nord de la Tossa, on el bosc s’aclareix i ens permet albirar tot el rosari de muntanyes que tanquen la vall del que en destaquen els pics de la Coma de Varilles, el d’Anrodat, el de Fontargent i el crestall de Juclà. Més enllà trobem una segona bifurcació.

Camí dels estanys (2226m)
Anem a la dreta deixant a l’altra mà el camí baixa al refugi, que podem albirar aviat en un marge del gran planell on el riu serpenteja tot fent molleres, al peu del Pic de la Tosa de Juclà. Més amunt, ja propers als estanys, el nostre camí s’uneix al que puja per mà esquerra provient del refugi de Juclà tot passant pel del Siscaró, senyalitzat com a GR (GRP, Gran Recorregut del País).
Els primers que atenyem són tres petits estanyols i tot seguit l’estany gran de les Basses dels Basers, que sol assecar-se aviat. Davallem una mica per trobar l’altre estany.

Estany de Baix (2325m)
Pel costat del seu desguàs surt el camí que puja a l’estany de les Canals Roges i la Tosa del Cap de Siscaró.
Vers migdia s’obre una ampla collada entre el Cap del Port i la Tossa d’Incles a on ens adrecem per fort pendent amorosit per algunes llaçades.

Pas de les Vaques (2572m)
Ampliem la panoràmica ─citant-los en el sentit de les busques─ als cims dels Pessons, l’Alt del Griu, Casamanya, l’Estanyó, la Cabaneta, la Serrera, Rulhe, Escobes i l’Alba.
Per la dreta careneja un corriol vers el cim de la Tossa, pocs metres més alta i que no ens aportarà millors vistes que les que gaudim des d’aquí. Vers migdia marxa el camí al Port Dret. Nosaltres en prenem un d’entremig, vers el SW, davallant fins a la coma del Clot de l’Ós, capçalera del riu Gros que inicialment seguim pel seu marge esquerre però ens n’anem separant. Sortim sobre el camí al Port Dret, on continuem recte fins a creuar el riu per un pontarró a l’alçada d’una captació d’aigua. A partir d’aquí el camí és ample i ben condicionat: protegit amb baranes de fusta, flanqueja per sobre el poble i ens retorna al punt de partida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF
37-Soldeu-Estanys Siscaró_itinerari

Estanys del Siscaró

De Palamós a Calella de Palafrugell

Pels camins de ronda. Retorn pel Puig del Terme.

Distància 16 km
Desnivell acumulat 511 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 18 d’agost de 2020
Cartografia Editorial Piolet: l’Empordà en detall. 3/Begur-Palamós (1:25000)

Aquest itinerari ens permetrà recórrer a ran de mar la costa entre Palamós i Calella de Palafrugell. Amb dues excepcions que ens obligaran a separar-nos-en: cala Sanià i Cap Roig. Transitarem per un seguit de cales d’aigua cristal·lina i penya-segats amb llogarets encisadors, barraques de pescadors i indrets històrics, al costat d’una mar blava pinzellada de blanc pels embats als rosaris d’illots i niells que, en contrast amb la verdor de la pineda, li atorga una singular bellesa.
Uns paratges dons que conserven l’encant especial malgrat la reiterada pressió urbanística i l’ocupació privativa d’espais de domini públic sense respectar-ne la servitud de pas, salvats en part mercès a la ferma oposició de grups cívic-ecologistes i massa sovint a costa dels contribuents en virtut de llicències o qualificacions atorgades sota la sospita de connivència amb interessos privats. Recordem a tall d’exemple cassos com els de la Pineda d’en Gori, de s’Alguer, de la platja de Castell, del Crit, de Cap Roig o del Golfet.
És recomanable fer-lo fora de temporada turística, quan la pau i el silenci retornen a la contrada —la major part de l’any— i cal evitar-lo en episodis de temporal de gregal o llevantada.
Tots els camins són ben fressats, hi ha senyalització vertical i horitzontal i, en conjunt, l’itinerari resulta força evident. El tram on ens caldrà estar més a l’aguiat és el de la Foradada de Castell a cala Canyers, en concórrer-hi altres camins que ens poden despistar.
Pel retorn repetirem bona part del camí d’anada, excepte entre Cap Roig i la platja de Castell, on anirem per l’interior seguint el GR 92. Serà una forma de passar-ne via, a condició de renunciar als al·licients paisatgístics de l’anada.

La Fosca. Palamós (0m)
Seguim el GR pel camí de ronda vers sol ixent, en direcció a Castell i Cap Roig. Al final de la platja unes escales ens deixen al castell de Sant Esteve de Mar.

Sant Esteve de Mar (19m)
Fortificació documentada des de primeries del s. XI i assentada en un promontori sobre una antiga vila romana. Fou adquirit per Pere el Gran al s. XIII per disposar d’un port reial en aquesta zona de la costa. Actualment és de propietat municipal.
Més enllà fem una colzada per vorejar l’ampla rada de Castell. Passem per la bonica pineda d’en Gori, la cala del Polvorí i les seves barraques de pescador amb coberta de volta ceràmica i, tot seguit, per s’Alguer, un veïnat de pescadors ben conservat i declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. Pel còmode camí de ronda atenyem aviat la llarga platja de Castell, on abandonem el GR, pel que retornarem. Al bell mig hi ha una llacuna on desguassa la riera de l’Aubi. A l’altre cap prenem camí vers l’evident punta de Castell, on hi ha el poblat ibèric.

Poblat ibèric de Castell (16m)
Situat sobre un estratègic turó separat de la costa per un istme. Descobert l’any 1935, les excavacions a la dècada dels 40 varen permetre datar que fou habitat pels volts del s. VI aC. per la tribu dels indicets, ocupants del territori costaner de les Gavarres fins a l’Albera, el que actualment cobreixen les comarques de l’Empordà i la Selva, amb Ullastret com a cap i casal. El moment de màxima ocupació va ocórrer durant el s. III aC. quan, per salvar el desnivell del terreny, es construí un conjunt de terrasses esglaonades reforçades amb murs de contenció.
Per la seva situació estratègica, amb l’ocupació romana no va ser abandonat com la majoria d’assentaments ibers: es va ampliar i reforçar. Hom calcula que fou habitat fins al s. I dC. Al costat mateix del poblat, a la cala Cobertera, podem albirar-hi la Foradada de Castell.
A partir d’aquí comencem a guanyar alçària sobre la línia costanera i tornem a fer una colzada per salvar cala Senià. La finca que ocupa l’indret barra el pas de l’antic camí de ronda i ens obliga a recular fins a la pista d’accés a la zona.
Pel camí, al peu del Puig d’en Gener, hi trobem una cova. Alguns estudiosos li atribueixen la funció d’hipogeu neolític, hipòtesi que també s’ha adjudicat a altres properes com les de ses Falugues a Begur o sa Tuna de Solius.
Un cop a la pista la seguim un centenar de metres i prenem un camí senyalitzat a mà dreta, recuperem el camí de ronda, albirem cala Canyers i accedim al mirador de la punta, entre aquesta i cala Corbs. Tornem a davallar ran d’aigua.

Cala Estreta (2m)
Té forma d’embut i potser d’aquí li ve el nom. A l’entrada hi ha una barraca que havia servit com a refugi de pescadors. Després, durant anys, la gent s’hi aplegava a fer-hi trobades, àpats i cantades d’havaneres,… esdevenint una mena d’equipament comunitari del que els usuaris en tenien cura. Corrien altres temps, quan això era possible i els estadants provenien majoritàriament de l’entorn. Fa uns anys l’ajuntament de Palamós va restaurar-la. L’existència d’una edificació en aquest indret però, és documentada d’ençà el 1531 en un capbreu del castell de Vila-romà, on s’esmenta que un tal Bernat Simon, pescador de Palamós, la va construir per guarir els estris durant les jornades de pesca.
Tot seguit trobem les cales d’en Remendon, de Roca Bona i del Cap de Planes, on hi coincideixen en harmonia i mostra de civisme, banyistes nus i vestits. Si el temps acompanya és un bon lloc per parar, refrescar-nos i prendre el sol. Totes elles són un bon mirador de les illes Formigues, ubicades un quilòmetre mar endins. Especialment la darrera, la del Cap de Planes. A les Formigues s’hi lliurà una batalla naval el 1285, en el context del domini de Sicília per Pere el Gran. L’estol català a les ordres de Roger de Llúria, va derrotar la flota francesa de Felip III, dit l’Ardit. En aquest cap hi ha una altra barraca amb embarcador que fins no fa gaire disposava de porxada i que l’ha perdut potser per efecte d’algun temporal. És termenal entre Palamós i Mont-ras. Revoltant-lo passem per sobre la cala dels Termes i davallem al Crit per un tram rost on hi ha instal·lada una grapa per facilitar el pas.

El Crit (2m)
Cala partida en dues per un esperó rocallós, on travessem d’una a l’altra per una finestra natural coneguda com el Trau. La primera, també anomenada de la Font Morisca per l’existència d’una deu d’aigua actualment estroncada, és codolosa. La segona, amb dues senzilles edificacions, és més sorrenca. El nom ve d’un esdeveniment històric de data imprecisa —entre els segles XVI i XVII— quan hi va recalar un vaixell de pirates algerians. Amb diverses versions, s’ha conservat la memòria que els pirates van assaltar el proper mas Gall Peric, d’on van endur-se’n una filla arrossegant-la cap al vaixell. En l’aferrissada resistència, va mossegar el dit del capitost qui, irat, va degollar-la. El crit aterridor de la noia és el que dóna nom a l’indret.
A partir d’aquí comencem a separar-nos de la costa, pujant per unes escales al costat de les edificacions. Passem per sobre la pedregosa cala des Vedell on hi podem albirar una taula rodona amb banc de còdols, lloc de trobades de colles per celebrar-hi àpats amb les garoines, els musclos i fregides de peix acabats de pescar. El camí ens mena a la pista de Cap Roig.

Pista de Cap Roig (114m)
Sortim al punt d’on parteix el camí que baixa a la cala d’en Massoni, un indret paradisíac on hi ha la «banyera de la russa». De tornada la seguirem en sentit contrari, però ara la prenem a mà dreta.
El camí de ronda prou que hi era, però resta mig perdut i compromès per la tanca perimetral de la finca de Cap Roig, propietat de la fundació «la Caixa» successora de l’antiga de Caixa de Girona, a qui l’havia cedit Dorothy Webster, aristòcrata anglesa, coneguda com la russa —quin estil de vida liberal va fer parlar molt— i companya de Nicholas Woevodski, militar i arquitecte rus exiliat. Fou aquesta parella la que va alçar el complex de Cap Roig amb els seus jardins.
Passem pel costat de can Roquer traspassant del terme de Mont-ras al de Palafrugell. Baixem per l’avinguda de la Costa Brava que deixem a mà dreta davallant per les escales del carrer dels Castellets. Seguim uns metres pel carrer del cant dels Ocells i continuem pel de Cap de Planes, on tornem a baixar a mà dreta per més escales, que ens deixen finalment sobre el camí de ronda.

Camí de Ronda de Calella (10m)
El prenem a mà dreta per atansar-nos a la cala del Golfet, un dels indrets emblemàtics de Calella. Fa anys el camí de ronda passava per sobre la cala, però la inestabilitat del cingle va obligar a tancar-lo. Tot el sector està afectat per esllavissades com les dels primers mesos de 2020, on enormes blocs de roca van tallar-ne l’accés. I en bona part protegit per xarxes metàl·liques. Al calaix resta el projecte de donar continuïtat al camí de ronda i l’enllaç amb el de Cap Roig per un terreny d’orografia especialment complexa, amb una finca que ocupa fins al fil del cingle i sobre la que pesen diverses denúncies en matèria urbanística.
En sentit contrari, el camí de ronda de Calella és ample i ben condicionat amb escales, mines, passamans i murs de contenció. Recorre’l és un agradable i fàcil passeig fins a l’antic veïnat mariner de Palafrugell.
El retorn el fem pel mateix camí fins a l’alçada de Cap Roig on seguim pel GR vers les Roques d’Ase, al Puig del Terme, que rep el nom per ser partió entre Mont-ras i Palamós. D’aquí davallem i, tot esquivant la platja de Castell, retrobem el camí d’anada poc abans de s’Alguer.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


De Palamós a Calella de Palafrugell

Estanys de Fontargent i Juclà

Des de la Vall d’Incles pel port d’Incles i la collada de Juclà

Distància 14,5 km
Desnivell acumulat 866 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 2 d’agost de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Andorra (1:40000)

Bonic, fàcil, reversible i exigent itinerari circular pel conjunt lacustre més interessant del Pirineu Oriental. A banda dels vuit estanys que s’hi visiten són de destacar els salts i gorgs dels rius de Manegor i Juclà.
Pel que fa al paisatge, el rocam és majoritàriament gneis —metamòrfic— i els quatre valls pels que transita són —òbviament— d’origen glacial, amb freqüents exemples d’erosió per aquest motiu: blocs erràtics, roques amoltonades, superfícies llises o bé estriades. I els dics morrènics que han conformat els estanys.
No té dificultat tècnica: els camins són ben fressats i senyalitzats i no hi ha passos compromesos. L’exigència la donen la llargària, el desnivell i els trams de fort pendent. Per això a l’hora de triar fer-lo en un sentit o l’altre, caldrà escollir si preferim afrontar els trams més rostos pujant o baixant.
Recomanem fer-lo quan la previsió meteorològica (Meteo France) pronostiqui un dia assolellat. Altrament ens exposem a les freqüents boires de l’Arièja. En aquest cas molta atenció al GPS, especialment a la zona de Fontargent.

Garbuix toponímic.
Els mapes francesos ressenyen el lloc com a «Joclar». Fins fa pocs anys tant als andorrans com als catalans se l’anomenava «Juclar», denominació que encara perdura a la majoria de rètols, ressenyes, al nom del refugi,… malgrat que darrerament ha passat a anomenar-se oficialment «Juclà». En aquesta ressenya hem respectat aquesta darrera denominació perquè, a banda de que té prou tradició, és tal com s’hi refereixen els coneixedors del lloc com.

Accés
A Andorra, per la CG-2 entre el Tarter i Soldeu, prenem la CS-270 endinsant-nos a la Vall d’Incles. Després de 3 quilòmetres, aparquem al lloc habilitat a tocar del Pont de la Baladosa.
Entre juliol i setembre, de 10 del matí a les sis de la tarda, la vall és tancada al trànsit. Hi ha transport alternatiu en autobús. En aquest període és millor arribar al Pont de la Baladosa pel camí de l’Obaga d’Incles. Compteu una hora més.

Pont de la Baladosa (1825m)
Prenem el camí senyalitzat (senyals grocs) i indicat vers el Port d’Incles, creuant un pontarró sobre el riu de Manegor. Camí ben fressat pel marge esquerre, en general de moderat pendent (NE).
A la Pleta de Manegor creuem el camí entre l’estany de la Cabana Sorda i els de Juclà, per on discorre l’HRP i el GRP. Per l’esquerra una passarel·la creua el torrent, de la que també parteix un altre camí als estanys de l’Isla i d’Anrodat. Bona estona més amunt atenyem el coll.

Port d’Incles (2262m)
O de Fontargent. Ampla collada entre el pic homònim i la Cresta de Juclà des de la que ja podem albirar els estanys de Fontargent. Baixem (NE/N) per camí fàcil tot i que amb alguns trams pedregosos. És senyalitzat com a GR (transfronterer).

Estanys de Fontargent (2150m)
El primer que atenyem és el gran. Prenem qualsevol dels diversos corriols que marxem a mà esquerra per apropar-nos al mitjà i ens enfilem —fora de camí— sobre un promontori per albirar el més petit, retornant a la riba del gran.
Quan som a l’extrem nord ens cal tenir cura de no seguir pel camí al Pla de les Peires (accés més usual des del vessant occità). Anem a la dreta pel GR, vorejant l’estany fins al seu desguàs, que creuem a gual.
Flaquegem (E) al peu del contrafort septentrional del Pic Negre de Juclà, per terreny pedregós, d’alts i baixos sortejant els replecs, fins a davallar al riu de l’Estanhòl, a l’alçada d’un estanyol innominat.

Estanyol innominat (2103m)
Bifurcació indicada on atenyem el camí entre el Coll de Juclà i el refugi de Rulhe. Sobre nostre s’alça impressionant, vers sol ixent, el pic de Rulhe. Prenem direcció «Col de Joclar» (N) per la riba dreta hidrogràfica de l’estanyol. El camí segueix ben fressat i senyalitzat (GR). Aviat trobem el següent estany.

L’Estanhòl (2125m)
Encaixonat entre el Pic de Rulhe, el contrafort que acabem de flanquejar i el Pic Negre de Juclà que s’alça, també imponent, vers el SW. En aquesta direcció s’obre una ampla, pedregosa i rosta canal a la que ens adrecem per la riba esquerra.
Per camí ben definit serpentegem tot amorosint el fortíssim pendent (amb uns quatre-cents metres lineals en salvem dos-cents de desnivell). A la dreta podem admirar el salt del desguàs de l’Estany Negre sobre l’Estanhòl.

Estany Negre de Juclà (2325m)
Al peu del cim homònim i el de la Pala de l’Estany, per la riba ponentina, i del cordal Fontargenta-Ruf, per la llevantina. Per aquesta el voregem en direcció a l’evident coll que tenim vers migdia.

Collada de Juclà (2440m)
Sostre de l’itinerari i cruïlla de camins on, a mà esquerra, en surt el que puja al Coll de l’Alba (HRP/GRT) que mena a la vall de l’Arièja per un altre rosari d’estanys ben interessant (1). Vers el SE baixa el nostre, en direcció als estanys de Juclà, que ja podem albirar des del coll, així com el refugi.
Davallem i creuem entre el Segon estany i el Primer per l’«istme», que els separa creuant el desguàs de l’un amb l’altre per una passarel·la metàl·lica.
Flanquegem el tarter al peu de la Tosa de Juclà on hi trobem un pas on ens cal ajudar-nos amb les mans (sol haver-hi una sirga).

  • (1) Podem albirar els estanys de l’Alba pujant al coll en uns 15’

Refugi de Juclà (2318m)
A la riba de l’estany Primer dels de Juclà, guardat de juny a setembre i ben condicionat.
Solament ens resta baixar pel bonic, fressat i ben senyalitzat camí (senyals grocs) seguint el riu de Juclà, ara per un marge, ara per l’altre, fins al pont del Travenc on atenyem una pista que ens retorna al de la Baladosa.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Estanys de Fontargent i Juclar

De Tavascan a Ribera de Cardós

Per camins tradicionals

Distància 19,4 km
Desnivell acumulat +660 -866 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 14 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Itinerari en travessa per visitar una colla de pobles de la vall de la Noguera de Cardós amb interessants elements patrimonials com esglésies romàniques i barroques, ponts, un poblat medieval, etc. per camins tradicionals, defugint tant com sigui possible l’asfalt.
Combina diversos senders i itineraris (GR 11, ruta dels ponts medievals, de les ermites romàniques) senyalitzats. Però l’enllaç entre uns i altres i alguns trams sense senyalització, a banda la concurrència de nombrosos camins i el trànsit pels nuclis urbans, fa que ressenyar acuradament l’itinerari resultés tediós i balder. Per això donem unes pautes generals i hem deixat el detall per al track. Tot i que la major part de camins estan ben representats al mapa i hi ha nombrosa senyalització vertical, els GPS ens resultarà molt útil per no fer marrades innecessàries.

Tavascan (1110m)
El lloc és documentat d’ençà les primeries del s. XII. Sobre del poble, en un petit puig a la Solana de Gueron al que hi podem accedir per la carretera de Graus, hi ha les restes d’un castell roquer del s. XIII quines primeres notícies apareixen el 1373 en un procés legal entre dos senyors feudals per la possessió dels castells de Boldís i Tavasquan.
El 1314 l’església parroquial estava dedicada a Sant Simeó, però més endavant va canviar d’advocació per la de Sant Bartomeu. L’edifici actual és de la segona meitat del s. XVIII.
La ubicació del poble no sempre ha estat la mateixa: l’antic estava situat en un indret anomenat Pla de Plau, on hi ha les instal·lacions de la central hidroelèctrica. Però el sis de març de 1604 un bufit (gran allau) va sepultar-lo deixant solament tres cases dempeus.
Durant la dècada dels 50 i fins finals dels 70 del segle passat va construir-se la central hidroelèctrica de Tavascan. Una obra colossal dins d’una caverna de cinc-cents metres a l’interior de la muntanya de Gueron.
Partim del poble en direcció a Aineto i Lleret pel GR 11 creuant el riu de Tavascan pel pont medieval que, fins el 1960, era l’únic que unia els barris del Raval i la Vila.
El d’Aineto és un bonic camí de ferradura amb bons contraforts i marges de pedra seca que flaqueja tot pujant esbiaixadament. Poc abans del poble trobem una font.

Aineto (1214m)
Petit i bell nucli de poc més d’una desena de cases a l’entorn de l’església de Sant Romà, del segle XI, romànica d’una sola nau ampliada amb una capella lateral. Té dos campanars d’espadanya. A l’entrada del poble (sortida per a nosaltres) hi ha un safareig i una font amb bona déu d’aigua.
Emprenem un costerut camí pel costat del barranc de Fontsanrós, que poc té a veure amb el ben apariat que trobem més amunt quan flaquegem per sota el Serrat de Gallaube. Per aquest camí, protegit per contraforts i grans lloses, anem guanyant alçària i la vista s’eixampla per tota la vall de nord a sud.
Un cop hem creuat la canal de Roies i el rec de Lleret, ens plantem en aquest darrer poble. Abans d’entrar-hi deixem el GR que s’adreça a Nibrós i Estaon per la collada del Jou.

Lleret (1393m)
El poble de Lleret apareix citat a primeries del s. XI amb els noms de Laseret i Laserati, en una permuta i donació dels comtes de Pallars. Cap el 1975 va quedar quasi abandonat, però es va repoblar a partir de la dècada dels 80. Per la seva situació és un excel·lent mirador de la vall. L’església del s. XVIII està sota l’advocació de Sant Corneli i Sant Cebrià.
Sortim del poble seguint bona estona la carretera que hi mena des de Lladorre. La deixem pel camí vell en un revolt a mà esquerra. Passem pel costat d’un forn de calç i, prou més avall, atenyem la L-504 que seguim fins a Lladorre.

Lladorre (1024m)
El poble està situat al marge esquerre de la Noguera de Cardós i, a partir d’aquí, l’itinerari seguirà en bona part per aquesta riba. La referència més antiga correspon a un pergamí de l’any 1121 en un jurament que els homes de la vall de Cardós van fer al bisbe d’Urgell de no tornar a aixecar el castell de Tírvia. És el mateix document en el que es fa referència per primer cop a Tavascan.
Pel costat de la parada d’autobús prenem el camí vell pel que reculem riu amunt per visitar el pont romànic de Borito, del s. XII.
L’església parroquial, encimbellada, està dedicada a Sant Martí i data dels segles XVII-XVIII. És de planta rectangular amb campanar octogonal.
Continuem ben propers al riu pel marge esquerre. Ens en separem per visitar la bonica esglesiola romànica de Santa Eulàlia de casa Serra. És datada el segle XII i propietat privada de la pairalia de can Serra.

Mare de Déu del Pont (1002m)
Quan tornem a atansar-nos al riu és per visitar aquesta ermita situada al costat del pont medieval de Lladrós, població que ens queda a l’altre marge.
Després ens cal separar-nos-en de nou per salvar els Gorgs tram on, com el seu nom indica, el riu s’encaixona. Comencem a remuntar pel camí d’Arrós un contrafort que baixa del Roc Bataller. Deixem un altre camí que, a més alta cota, ens menaria a Esterri, i atenyem el mirador de les Gorges d’on comencem a davallar a Arrós.

Arrós (1028m)
Situat a la vall del torrent d’Esterri, al peu de la Serra de Tudela. El formen una trentena de cases i té església parroquial dedicada a Sant Julià que, tot i que és esmentada diverses vegades durant l’edat mitjana, l’actual data del s. XVIII.
Pascual Madoz ressenya que hi passa el camí de França pel port de Tavascan i que és justament el que acabem de fer.
Ens cal davallar de nou a la riba i ho fem des del costat de la Mola d’Arrós, un giny que, aprofitant el torrent d’Esterri, generava corrent elèctric. El podem mig veure a través d’un enreixat, sota un cobert.
Atenyem el riu a l’alçada del pont, però continuem pel marge esquerre fins a Ainet, on creuem de nou al dret. Guiats pels indicadors de senderisme seguim l’accés al Pui de Sant Martí.

Pui de Sant Martí (1032m)
Sant Martí del Pui o de Cardós. Diverses campanyes de prospeccions arqueològiques han posat de manifest l’existència en aquest lloc d’un poblat medieval fortificat.
Hi ha les ruïnes d’una església romànica. Tot i que alguns documents del segles X i XI relacionats amb el monestir de Gerri de la Sal semblen fer referència al mateix lloc, el primer que l’identifica clarament és l’acta de consagració de l’església datada el 1146. Aquest document té importància perquè s’hi ressenyen per primer cop diverses poblacions de la vall.
Baixem del pui i continuem pel camí de Bonestarre, però l’abandonem per creuar de nou el riu a l’alçada de l’àrea d’esbarjo de Cassibrós.
Pugem a visitar l’església de Sant Andreu i retornem al costat de l’aigua fins al pont de Cassibrós.

Pont de Cassibrós (910m)
Un dels quatre romànics que es conserven a la vall. A partir d’aquí podríem continuar pel marge dret, pel costat de la carretera. Per evitar-ho ho fem per l’esquerre fins a l’àrea recreativa dels Minairons. Tornem a creuar el riu i entrem a Ribera de Cardós pel camí de la Reguera.

Santa Maria de Ribera (900m)
Tot i ser d’origen romànic, cal destacar dues èpoques constructives: el s. XII en el que cal situar la façana, l’absidiola i el campanar i el s. XVIII que passa a ser de factura barroca, seguint el model d’esglésies pallareses d’aquesta època. Del conjunt en destaca la torre-campanar, quadrada i robusta, amb merlets espitllerats, que denoten una funció defensiva.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

De Tavascan a Ribera de Cardós

Bordes de Noarre

Des de les bordes de Graus

Distància 5,2 km
Desnivell acumulat 284 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 13 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Curta circular fàcil pel riu de Noarre, amb belles raconades i un bonic salt fins a un grup de bordes ben conservades. El ressenyem en sentit antihorari, però podem fer-lo al revés. És l’itinerari núm. 3 dels del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Els camins són ben fressats i senyalitzats.
Les bordes són edificis associats directament a l’agricultura i la ramaderia, que es poden trobar aïllats o en grup, de vegades formant petits nuclis com les de Graus, Quanca i Noarre. Servien de punt intermedi entre els pobles i les zones altes, permetent així utilitzar més recursos del territori. La tipologia bàsica responia a una doble necessitat: per una banda, el refugi per al bestiar (la quadra) i l’emmagatzematge in situ del farratge (el paller), i per l’altra, l’habitatge atès que solien estar habitades durant llargs períodes de temps. Tenien dons una funció socioeconòmica important. Actualment el seu paper és marginal i moltes s’han enrunat, però algunes han estat reformades com a segona residència.

Accés
Des de Tavascan pugem per la carretera que mena a l’estació d’esquí i refugi d’alta muntanya de la Pleta del Prat fins a les Bordes de Graus.

 Bordes de Graus (1450m)
Hi ha un càmping i restaurant. Creuem les bordes seguint les indicacions vers Noarre. Baixem al riu de Tavascan, el seguim uns metres pel seu marge dret i passem a l’altra riba per un pontarró. Atenyem l’enllaç entre els GR 10 i 11 on anem a l’esquerra. Passem per sobre el barratge de Graus. A la següent bifurcació anem a la dreta (retornarem per l’esquerra) i ens anem separant de l’embassament per seguir el curs del riu de Noarre pel seu marge esquerre. Al pont de Noarre creuem el riu i pugem a les bordes.

Bordes de Noarre (1589m)
Emprenem el camí de tornada seguint les indicacions vers la cascada de Noarre. Poc més avall de la borda de Pubill anem a l’esquerra per veure-la cascada. També es coneix com Querfony des Bots.
Perdem alçària ràpidament, a l’altra banda del riu de Tavascan podem albirar les bordes de Quanca. A la bifurcació anem a l’esquerra creuant el riu de Noarre per una palanca, en direcció a les bordes de Puntells (Portell segons els mapes) i de Graus. Creuem per entremig de les ruïnes de la borda de Portell i poc més enllà recuperem el camí d’anada.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Bordes de Noarre

Itinerari de la Rebuira

Del Pla de la Farga al pont de la Molinassa per les bordes de la Rebuira i retorn per l’avetosa del Pla de la Selva

Distància 11,2 km
Desnivell acumulat 500 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 11 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Circular fàcil i agraïda a la capçalera de la Noguera de Vallferrera amb anada pel marge dret i retorn per l’esquerre. És l’itinerari núm. 1 dels del Parc Natural de l’Alt Pirineu.
Malgrat que l’anada és pel solell, tot el recorregut és molt ombrívol i, en bona part, proper al riu que aporta el plus de caminar amb el brogit de l’aigua de fons i admirar-ne les raconades. Ens permet visitar les Bordes de la Rebuira, testimoni d’una manera de viure que ja ha passat a la història i, el camí de tornada ens mena pel bonic bosc de Font Tallada i l’avetosa del Pla de la Selva, on podem admirar un exemplar monumental.

Accés
Arribem al Pla de la farga des d’Àreu, per la pista sense asfaltar —sovint en estat precari— que puja al Pla de la Selva i a l’aparcament del Pont de la Molinassa. Són quatre quilòmetres.

 Pla de la Farga (1450m)
Hi un aparcament habilitat del parc amb un gran penell dedicat a l’ós bru. El topònim ens recorda la ubicació d’una de les explotacions tradicionals: les fargues. D’aquí li ve el nom «Vallferrera» a la contrada. La indústria siderúrgica s’hi remunta com a mínim des de l’època romana, amb una activitat molt important durant la moderna (s. XVII-XIX) quan ocupava un bon nombre de persones: treballant a les mines per extreure’n mineral ric en ferro, fent carbó pels forns de les fargues que el convertien en lingots i finalment transportant el producte a través dels rais que baixaven per la Noguera Pallaresa i el riu Ebre fins al port de Tarragona. En paral·lel diversa industria manufacturera que elaborava producte final com eines, tancaments,…
Emprenem camí (NE), ben indicat, per una pista pel marge dret hidrogràfic de la Noguera de Vallferrera. A la bifurcació continuem a mà esquerra per un antic camí que conserva trams empedrats. Retornarem pel ramal de la dreta.
Nombrosos dolls d’aigua envaeixen el camí on hi ha trams convertits en autèntics recs. El pendent no passa mai de moderat. Quan l’arbrat s’aclareix i comencem a albirar parets de pedra seca i prats, és senyal inequívoc que ens acostem a una borda.

Bordes de la Rebuira (1770m)
Les bordes són edificis associats directament a l’agricultura i la ramaderia, que es poden trobar aïllats o en grup, de vegades formant petits nuclis com les de Noarre i Nibrós (Vall de Cardós).

Servien de punt intermedi entre els pobles i les zones altes, permetent així utilitzar més recursos del territori. La tipologia bàsica responia a una doble necessitat: per una banda, el refugi per al bestiar (la quadra) i l’emmagatzematge in situ del farratge (el paller), i per l’altra, l’habitatge atès que solien estar habitades durant llargs períodes de temps. Tenien dons una funció socioeconòmica important. Actualment el seu paper és marginal i moltes s’han enrunat, però algunes han estat reformades com a segona residència.
Les de la Rebuira formen dos grups de dues i sis edificacions, respectivament, separats uns dos-cents metres entre sí.
Prou més enllà deixem a mà esquerra el camí que puja al circ de Baborte i anem a creuar (SE) per una passarel·la el barranc homònim. Més avall trobem un altre camí que s’adreça al mateix indret.
Ens apropem al riu, creuem per una altra passarel·la el cabalós barranc de Sotllo i, poc més enllà, atenyem el Pont de la Molinassa pel que creuem al marge esquerre de la Noguera de Vallferrera. Des d’aquí pugem a l’aparcament de la Molinassa.

Aparcament de la Molinassa (1804m)
Punt de partida de nombrosos itineraris per la zona, el més conegut el de la Pica d’Estats i d’accés al refugi de la Vallferrera.
Prenem direcció al Pla de la Selva pel GR, Àreu, Pla de la Farga i el bosc de Font Tallada.
Poc després del barranc d’Aixeus, abans d’atènyer el Pla de la Selva, deixem el GR i baixem a mà dreta a creuar la pista, per una variant de l’itinerari 1. Ben aviat atenyem l’avet monumental del Pla de la Selva, convenientment indicat. Durant aquesta part del camí hem pogut albirar exemplars de considerables proporcions, tant que aquest ens passaria desapercebut entre els seus veïns de l’avetosa si no fos senyalitzat.
Després seguint camí, convenientment indicat amb senyals grocs, baixem a retrobar el riu i prosseguim per un magnífic paratge pel seu marge esquerre. Trobem tres curts trams equipats amb sirga per facilitar el pas. Per un pontarró passem a l’altre riba i atenyem el camí d’anada. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Itinerari de la Rebuira

La Foradada de Cantonigròs

Les escorrenties d’Aiats i Cabrera —al Cabrerès o Collsacabra— nodreixen la riera de la Rotllada. Al peu de Cantonigròs serpenteja, salta i s’engorja entre cingles, en una raconada de gran bellesa coneguda com la Foradada. El nom li ve de l’esvoranc obert, com un enorme finestral, en una de les parets que l’envolten. A partir d’aquí pren el nom de riera de la Gorga, o de les Gorges, i són nombrosos els salts i gorgs del seu curs passant per l’Esquirol fins a tributar al Ter a l’alçada del meandre de Sant Pere de Casserres.
La forma més ràpida d’accedir-hi és per Cantonigròs. Però també podem fer-ho des de l’Esquirol per tres camins diferents, més llargs, remuntant el curs de la riera. Proposem dos itineraris un pel camí ral de Vic a Olot, pel marge hidrogràfic esquerre i l’altre pel solell pel marge dret, amb retorn comú pel camí del Campàs.
Cal remarcar que el cabal de la riera és força irregular, marcat pel règim pluviomètric, amb èpoques que resulta ben minso. Llavors l’espectacle del salt i el gorg perd vistositat.

Accés comú als dos itineraris
Per la C-153, entre Roda de Ter i la Vall d’en Bas, a l’alçada de l’Esquirol prenem la BV-5207 en direcció a Tavertet. Creuem l’Esquirol, sortim del nucli urbà i, un cop hem passat el tercer pont, trobem a mà esquerra el camí del Campàs on hi ha indicadors de senderisme. Podem aparcar aquí mateix, tot i que  l’espai és molt reduït, o uns metres més enllà, al cap de munt del carrer del Pont.

De l’Esquirol a la Foradada pel camí ral i retorn pel Campàs

Camí ral de Vic a Olot
Distància 8 km
Desnivell acumulat 277 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 6 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Collsacabra/Vall de Sau o Puigsacalm/Bellmunt (1:25000)
Recursos consultats Ajuntament de l’Esquirol www.lesquirol.cat

L’itinerari que proposem segueix els dos camins més fàcils pel marge esquerre.

L’Esquirol. Carrer del Pont (690m)
El nom li ve del pont de la Gorga, d’origen medieval, al camí ral entre Vic i Olot. La població va créixer a l’entorn de l’hostal de l’Esquirol (actualment «mas el Perai») molt freqüentat pels traginers. Al segle XVIII va prendre el nom de Santa Maria de Corcó, en traslladar-hi la parròquia homònima. Fa sis anys, per un procés de participació ciutadana, va recuperar el primigeni.
Som dons sobre el camí ral. Hi ha indicadors de senderisme. Prenem direcció al Dolmen de Puigsespedres i Cantonigròs pujant unes escales.  Ben aviat caminem (E) per un ample camí ben enllosat aprofitant l’aflorament de roca mare.

Dolmen de Puigsespedres (732m)
Indicat, a pocs metres a la dreta del camí. És una construcció megalítica amb un corredor d’entrada a la part de migdia. Al costat est queden amuntegades les pedres del túmul que deuria fer uns set metres de diàmetre, del que solament en resten dues dempeus. Prosseguim per un ample carener fins que, bona estoma més enllà, una fita a mà esquerra ens assenyala un corriol (NE).
Fem una bona marrada en sentit antihorari creuant uns quants recs a la capçalera del sot de la Comellassa, o de les Fontiques, fins a situar-nos a la conca de la Gorga, a l’obaga. Uns cinquanta metres per sota i en paral·lel al nostre, discorre el camí pel que retornarem. Rebutgem un corriol a mà esquerra que baixa a trobar-lo a l’alçada de l’Era dels Cavallers (al mapa ressenyat com «Iera dels Cavallers»).
Anem guanyant alçària (E) per l’esponerosa obaga fins a situar-nos al punt més alt de l’itinerari (850m). Cantonigròs ens queda a llevant, uns vuitanta metres per sobre nostre. Cal dir que aquest poble també va bastir-se a l’entorn del camí ral: el nucli original va ser un hostal creat pel gascó Antoni Prat, «Toni Gros», per acollir els viatgers. Per la seva alçària durant molt temps va ser recomanat com a lloc de convalescència.
Davallem decididament fins atènyer una torrentera on trobem una bifurcació amb un rètol de ferro forjat.

Camí de la Foradada (833m)
Baixem a la dreta (NW). El de l’esquerra (per on discorre GR 151) el és el nostre camí de retorn. Poc més enllà, al Solell de la Foradada, torbem un encreuament de camins, amb rètols indicadors. Per l’esquerra baixa al camí a la Foradada. Per la dreta, seguint el GR, marxa el de Cantonigròs. Nosaltres prenem el del mig, que no és senyalitzat. És el de la Serra de Corcó, un mas a l’altre marge de la riera. El deixem aviat, per anar a l’esquerra, en baixada, fins al cap d’un turó que resulta un bon mirador de la gorja, el salt i la Foradada.
Retornem a l’encreuament del solell i baixem al peu del salt.

Foradada de Cantonigròs (770m)
La riera de la Rotllada es despenja del cingle salvant un desnivell d’uns vint-i-cinc metres, en dos salts. Si hi ha prou cabal desplega una bonica cua de cavall que cau sobre un ample gorg. Al marge dret, foradant un allargassat esperó, s’obre la finestra natural que li dóna el nom.
La proximitat de Cantonigròs fa que a l’estiu sigui un espai molt concorregut per banyistes. Si volem gaudir-ne amb tranquil·litat cal cercar altres èpoques de l’any.
Al marge esquerre hi ha les restes d’un antic molí fariner. A dins hi brolla una font. En algun document de primeries del segle XX ja figurava com enrunat i va acabar de malmetre’l l’aiguat d’octubre de 1940.
Retornem al camí de la Foradada, on hi ha el rètol de ferro forjat i ara seguim a la dreta (SW). És ample i ombrívol, més proper a la gorja que el d’anada. Quan ja n’hem fet ben bé més de dos terços, atenyem a mà dreta la font de les Fontiques, ben senyalitzada, que brolla (amb déu irregular) en un marge per sota del camí. I poc més enllà en trobem una altra a mà esquerra.
Quan albirem el mas del Campàs, ja som ben a prop del punt d’inici.

De l’Esquirol a la Foradada pel solell i retorn pel Campàs

Riera de la Rotllada
Distància 7,6 km
Desnivell acumulat 292 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 7 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Collsacabra/Vall de Sau o Puigsacalm/Bellmunt (1:25000)
Recursos consultats Ajuntament de l’Esquirol www.lesquirol.cat

L’itinerari que proposem hi accedeix pel camí menys habitual, pel marge hidrogràfic dret i retorna pel més fàcil, el del Campàs, per l’esquerre.
La qualificació de dificultat moderada obeeix a que al tram final de l’anada és per la llera de la riera i un antic camí poc definit. Hi ha possibilitat d’una variant, que qualificaríem de difícil i que expliquem més endavant. En tots dos cassos implica entrar a la riera i mullar-se més o menys, depenent del cabal.

L’Esquirol. Carrer del Pont (690m)
El nom li ve del pont de la Gorga, d’origen medieval, al camí ral entre Vic i Olot. La població va créixer a l’entorn de l’hostal de l’Esquirol (actualment «mas el Perai») molt freqüentat pels traginers. Al segle XVIII va prendre el nom de Santa Maria de Corcó, en traslladar-hi la parròquia homònima. Fa sis anys, per un procés de participatiu, va recuperar el primigeni.
Tirem enrere per la carretera fins al darrer pont, sobre la riera de la Gorga. Just al costat, al marge hidrogràfic dret surt a mà dreta un corriol poc definit, però fitat. El seguim (NE) i anem a creuar el rec de Filaborres. Ara el camí és més definit (E). Fem una colzada de 90º (S) per revoltar el Serrat de la Matavera i prosseguim (NE-N) fins a una gran bassa.

Bassa de la Matavera (755m)
Passem un tram exposat amb bona timba sobre la gorja, on el camí és difumina entre codines i herbei. Atenció en cas de mullena! Però les fites sovintegen. Més endavant, en entrar de nou a l’alzinar torna definir-se.

Bifurcació (795m)
Som pràcticament sobre la gorja. Davant nostre un gran bloc planer, marca l’inici d’un allargassat esperó que flaqueja el marge dret de la gorja. Per accedir-hi podem fer-ho per sobre el bloc, però l’esquivem per una faixeta a l’esquerra. En resseguim l’ample llom, abocant-nos per albirar el salt i el gorg. Passem literalment per sobre de la Foradada, extremant la precaució dons la timba és considerable a banda i banda.
Retornats a la bifurcació tenim dues opcions. Per la dreta baixa un camí equipat amb cadena i escala metàl·lica o dos trams de sirgues (en estat precari) on també podem ajudar-nos amb les arrels i és menys exposat que l’anterior. Un cop a baix podem optar per creuar la Foradada i el gorg o bé revoltar l’esperó (1). Aquest tram el considerem de dificultat alta. Per comptes d’aquesta opció anem a l’esquerra per un corriol ben definit inicialment, pel que baixem a la llera.

  • (1) A la data de la nostra visita aquesta opció estava prohibida per despreniments.

Riera de la Gorga (785m)
Hi observem uns forats practicats a la roca que deurien servir per sustentar algun tipus d’estructura. Just a l’altra banda del turó que tenim a la dreta en se’n localitzen més. Seguim els curs serpentejant de la riera a contracorrent fins que l’acumulació de brancam ens aconsella separar-nos-en i caminar pel marge. Trobem indicis d’un antic camí i, a l’altre riba, la seva continuació que mena al mas de la Serra del Corcó, però és força perdut per poc transitat. Pugem a la dreta, apartant-nos de la llera. Més amunt, quan el camí planeja i ja és més definit ens en desviem baixant a mà dreta fins a un cap de turó que resulta un bon mirador de la gorja, el salt i la Foradada. Reprenem el camí i poc més enllà atenyem una bifurcació.

Solell de la Foradada (825m)
Hi ha rètols indicadors. Hi passa el GR 151. Per l’esquerra marxa el camí de Cantonigròs (2), per la dreta el de l’Esquirol que seguirem de tornada. Per la dreta també baixa el camí a la Foradada que seguim.

  • (2) A ressenyar que aquest poble també va bastir-se a l’entorn del camí ral: el nucli original va ser un hostal creat pel gascó Antoni Prat, «Toni Gros», per acollir els viatgers. Per la seva alçària durant molt temps va ser recomanat com a lloc de convalescència.

Foradada de Cantonigròs (770m)
La riera de la Rotllada es despenja del cingle salvant un desnivell d’uns vint-i-cinc metres, en dos salts. Si hi ha prou cabal desplega una bonica cua de cavall que cau sobre un ample gorg. Al marge dret, foradant un allargassat esperó, s’obre la finestra natural que li dóna el nom.
La proximitat de Cantonigròs fa que a l’estiu sigui un espai molt concorregut per banyistes. Si volem gaudir-ne amb tranquil·litat cal cercar altres èpoques de l’any.
Al marge esquerre hi ha les restes d’un antic molí fariner. A dins hi brolla una font. En algun document de primeries del segle XX ja figurava com enrunat i va acabar de malmetre’l l’aiguat d’octubre de 1940.
Retornem al Solell i prenem a mà dreta el camí de l’Esquirol. Sortim a una bifurcació amb una indicació de ferro forjat on anem a la dreta. El de l’esquerra és un camí paral·lel pel que podríem accedir al camí ral. El nostre camí és ample i ombrívol. Quan ja n’hem fet ben bé més de dos terços, atenyem a mà dreta la font de les Fontiques, ben senyalitzada, que brolla (amb déu irregular) en un marge per sota del camí. I poc més enllà en trobem una altra a mà esquerra.
Quan albirem el mas del Campàs, ja som ben a prop del punt d’inici.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF



Foradada de Cantonigròs

El Turó de l’Home i les Agudes

Des de la Plana del Coll pel Pla del Saüquet i retorn pel camí dels pous de neu.

Distància 11,6 km
Desnivell acumulat 839 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 28 de juny de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Montseny (1:25000)
Recursos consultats «Els pous de neu i de glaç del Montseny, inventari per a una preservació» Joan López i Cortijo. «Monografies del Montseny» (visitada el juny 2020)

Un itinerari més, d’entre les diverses opcions, per accedir als dos sostres orientals del Massís del Montseny. En aquesta ocasió pel vessant de migdia. Fàcil, per camins ben fressats i, en bona part, senyalitzats seguint el GR 5.2, excepte curts trams per camins evidents i fitats. A banda de coronar el Turó de l’Home i les Agudes, l’interès rau en visitar els pous de neu a l’obaga del Serrat dels Pous, carener entre els dos cims.
De l’aprofitament de la neu n’hi ha constància des de l’antigor arreu del món. Als Països Catalans des de mitjans del segle XVI fins a les acaballes del XIX es va  desenvolupar una verdadera indústria frigorífica, basada en el comerç de la neu i el glaç naturals, afavorida per unes condicions climàtiques propícies: el període conegut com la Petita Edat de Gel. En resten vestigis en forma de pous de glaç, de neu i poues —més pròpiament anomenades congestes— escampats pel territori. La toponímia relacionada és abundosa. Especialment a les serralades on, per raons obvies, era més fàcil d’obtenir i conservar. Com la del Montseny que, a més, tenia l’avantatge de la proximitat a grans ciutats i al port de Barcelona. Per això se’n conserven restes repartides per tot el massís, però és el sector NW del serrat de les Agudes el que alberga el complex de pous i congestes més gran. Al tram comprés entre el coll de les Agudes i la Gronxadora, en Joan López n’ha arribat a inventariar, entre congestes i pous, vint-i-sis. Orogràficament és un enclavament idoni: per sobre els 1300 metres i obac. La majoria es localitzen als anomenats emprius de les Agudes. Probablement aquest règim d’explotació comunal deuria influir en la seva profusió.
La tipologia constructiva varia molt: des senzills clots al terra amb un mur al llavi exterior —les congestes— fins a elements ben desenvolupats arquitectònicament. Als pous de glaç s’hi emmagatzemaven els blocs prèviament obtinguts per congelació en basses. Als de neu i a les congestes s’hi conservava la neu premsada. A les Agudes no s’hi localitzen pous de glaç, hi ha congestes, de forma cònica, i pous de neu cilíndrics amb parets de pedra seca. La neu es compactava en motlles i els blocs obtinguts era el que s’empouava.
Els tipus d’explotació del negoci variava molt d’un lloc a l’altre. Hi havia pous de propietat privada i empreses mercantils que els explotaven. Els dels emprius de les Agudes, almenys durant el segle XIX, eren explotats per companyies formades per pagesos del Veïnat de França de Fogars de Montclús, del Veïnat d’Amunt i de Vila-seca de Montseny. Al capdavant hi figurava l’amo de can Cervera (Montseny) com a encarregat de passar comptes i anotar meticulosament els jornals emprats per cada soci. En aquest mas es conserva abundant documentació relacionada.
L’ofici de nevater era temporer: els pagesos dels masos de la contrada, aprofitant les temporades de baixa activitat agrícola, es dedicaven aplegar, empouar i transportar la neu. Per exemple en la campanya de 1818 si arribaren a aplegar 23 homes.
La irrupció del procés d’obtenció glaç artificial apariat al canvi climàtic van anar convertint l’explotació nevatera en residual, fins a desaparèixer a la primera meitat del segle XX. Si som bons observadors, pel mateix camí dels pous localitzarem diverses places de carboner, un altre dels oficis desapareguts. De tal forma que la producció de refrigeració i calefacció varen conviure durant centúries en aquestes contrades.

Accés
Per la BV-5114/GIV-5201 entre Sant Celoni i Viladrau, a l’alçada del pantà de Santa Fe, entre els punts quilomètrics 20 i 21, prenem la BV-5119 en direcció a la Costa de Montseny, el Turó de l’Home i Fontmartina. Podem aparcar a l’àrea d’esplai de la Plana del Coll, encara que aquest itinerari parteix d’una mica més amunt, passada la Font del Senglar.

 La Font del Senglar (977m)
Seguint el GR 5.2, que ja no deixarem fins al cim, emprenem la pista que mena al Baiés de la Costa i ca l’Agnès. Aviat creuem el Sot de Garralps on deixem la pista per una de més precària a mà dreta, en pujada. Poc més amunt l’abandonem per un sender a mà dreta. Bastant més enllà sortim a una altra pista —ramal de la del Baiés— tancada per un cadenat, que seguim. Des d’aquí ja podem albirar el Turó de l’Home i el seu veí Puig Sesolles, fàcilment identificables per l’antic observatori i l’antena de telecomunicacions.
Poc més amunt, en un tancat revolt a mà dreta, rebutgem un sender a mà esquerra. Es tracta d’un camí marçaler, un dels utilitzats pels habitants d’aquest vessant del Montseny per adreçar-se al coll de Sant Marçal. La pista fineix al Corral del Deumal.

Corral del Deumal (1193m)
Pocs metres a la dreta del camí hi ha les ruïnes del que, a jutjar pel nom, hauria estat una construcció per guardar el ramat. Continuem per un sender ben fressat. A l’alçada d’una estaca indicadora del GR, surt a mà esquerra un caminet mig engolit pel falguerar. És el dels Matxos, pel que retornarem.
Entrem al Pla del Saüquet, cobert per un dens falguerar. Atenyem un clap de fageda on virem 90º a mà dreta (E) deixant a l’esquerra un camí que baixa al dels Matxos. Poc més enllà hauríem de trobar la font del Pla del Saüquet i, més endavant, les restes del primer pou de neu, el d’en Deumal però, probablement per l’espessor de la vegetació arbustiva, som incapaços de localitzar-los. Després d’una marrada i colzada prosseguim vers el N fins atènyer el coll.

Coll Sesbasses (1643m)
Hi ha qui creu, sense que s’hagi pogut documentar, que el nom podria tenir relació amb l’embassament per la producció de glaç. De fet hi havia uns clots que varen desaparèixer amb la construcció de la carretera a l’antiga base militar del Puig Sesolles. El camí al cim del Turó de l’Home és ben evident a mà dreta (SE).

Turó de l’Home (1706m)
Coronat per un vèrtex geodèsic, és considerat el sostre del Vallès Oriental. Hi ha l’edifici del que fou un observatori-refugi ideat per Artur Osona i l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (ACEC) precursora del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) i que es començà a construir el 1881. Els imprevistos varen ajornar-ne l’obertura fins al 1932 de la mà d’un altre soci del CEC, el Dr. Eduard Fontserè. L’observatori va estar en funcionament fins l’any 2001.
Retornem al coll on, per accedir al veí cim de les Agudes podem fer-ho continuant pel GR 5.2, però preferim carenejar pel Serrat dels Pous (NE), termenal entre els municipis de Fogars de Monclús i Montseny. Seguim un camí ben fressat i fitat que ens mena passar pel costat del Turó del Catiu d’Or i pel de l’Home Mort, superat el qual retrobem el GR i el coll Sacarbassa. Esquivem el puig homònim, atenyem el Coll de les Agudes i enfilem els darrers metres del segon objectiu.

Les Agudes (1706m)
Coronat per una creu. A banda de termenejar entre Fogars i Montseny (Vallès Oriental), també ho fa amb Arbúcies, de forma que és el sostre comarcal de la Selva. Retornem al coll.

 Coll de les Agudes (1647m)
Cruïlla de camins. Per ponent hi arriba el del Coll Sesbasses i pel nord el de Sant Marçal. Per aquests dos hi discorre el GR 5.2. Per migdia ho fa el de la font de Passavets per la de Briançó. No prenem cap dels tres, sinó un entremig del de Sant Marçal i del de Sesbasses. No és senyalitzat, però ben fitat i fressat. El seguim baixant per l’obaga (SW).
El primer que localitzarem són cavitats còniques corresponents a les poues o congestes que més endavant s’alternaran amb els pous (els únics que hem identificat amb el corresponent waypoint). N’hi ha de restaurats i altres que no. Alguns queden apartats del camí, especialment els dos darrers coneguts com d’en Cervera. A partir d’aquí sortim sobre una pista que deixem aviat pel camí dels Matxos a mà esquerra. De seguir-la, ens menaria, amb bones llaçades, al Veïnat de França per la font de Gallina.
El camí dels Matxos és fàcil de seguir entre la fageda, però després sortim sobre un altre falguerar on la dificultat rau en saber on posem els peus, no pas perquè el camí no sigui fressat, sinó per la frondositat dels matolls.

Itinerari relacionat
Les Agudes i el Turó de l’Home pels Castellets

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

El Turó de l'Home i les Agudes

Cingles de Tavertet

Us presentem dos itineraris circulars pels cingles llevantins de Tavertet que es complementen per tal d’admirar el formidable relleu tabular —característic del Collsacabra (o Cabrerès) i part de les Guilleries— determinat per un conjunt d’estrats horitzontals resistents a l’erosió i limitat, total o parcialment, per cornises i cingles abruptes.
Aquests estrats, d’origen sedimentari, són fàcilment recognoscibles a l’entorn de Tavertet. A l’inferior, format per conglomerats i gresos de tonalitat vermellosa, s’hi sobreposen una capa més prima de gresos i sorres consolidades, que ha permès la formació lleixes amb nombroses balmes, i el cingle blanc, calcari, anomenat pedra de Girona, amb la que s’han construït edificis singulars com la catedral d’aquella ciutat. I encara una coberta superior de margues, erma i aixaragallada —els terrers— formació de roca tova i erosionable de color gris blavós.
Els itineraris que segueixen, tot i que tenen en comú el poble i els cingles i salts de l’Avenc difereixen força: mentre un transcorre entre el peu i el caire del cingle, l’altre ho fa pel peneplà superior. El primer parteix de prop de l’embassament de Sau i el segon del poble, per això els accessos també són ben diferents.
Si voleu tenir una experiència més completa de la contrada us recomanem aquest altre al Sot de Balà i Puig de la Força, pels cingles ponentins.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

SALTS DE L’AVENC

De la Riba a Tavertet pel camí de Cabrera i als salts de l’Avenc pel de Sota-roca

Distància 12,8 km
Desnivell acumulat 604 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 12 de juny de 2020
Cartografia Editorial Alpina. Collsacabra/Vall de Sau (1:25000)
  Editorial Piolet. El Collsacabra (1:25000)

Un dels punts d’interès dels cingles de Tavertet és el del Salts de l’Avenc, al peu del mas homònim, on els torrents de l’Avellanosa i dels Abeuradors s’esbalcen sobre un desnivell de dos-cents quinze metres en dos trams verticals que corresponen justament als cingles blanc i vermell.
Tot i que recorrerem bona part del camí per cingleres, és un itinerari fàcil i gens exposat, per amples lleixes on predomina l’alzinar, solcades per antics camins, fressats i de bon fer. Especialment interessant el de Sau a Cabrera per guanyar el cingle Moltorer, tot i que a la seva part baixa és força aixaragallat, és un camí de bast que al tram superior conserva bona part d’empedrat. Resultarà ineludible dedicar bona estona a visitar Tavertet, on a banda del ben conservat nucli urbà, acostant-nos al fil del cingle podrem atalaiar la vall de Sau, les Guilleries i fins al massís del Montseny. L’únic inconvenient és que la tronada la farem íntegrament trepitjant el pavimentat camí de Rupit a Sau.

 Accés
Des de la sortida 187 de la C-25, prenem la N-141d passant per Folgueroles i Vilanova de Sau. Després d’uns quinze quilòmetres de revoltada carretera creuem per sobre de la presa del pantà de Sau i continuem poc menys d’un parell fins a l’Hostal de la Riba on, pocs metres abans, trobem bon espai per aparcament.

La Riba (484m)
Hi ha rètols indicadors. Seguint el GR 2 comencem a caminar per la carretera per la que hem vingut en direcció a l’àrea d’esplai del pantà de Sau (NW). La deixem aviat, al Solell del Masnou, per una pista a mà dreta indicada vers el cingle Moltorer pel camí de Sau a Cabrera (NW/N). Al peu dels cingles del Pla de Dalt, deixem a l’esquerra el camí del Grau del Castell (NE). Més endavant obviem una bifurcació a mà dreta. Al Coll del Bosc creuem una pista precària (N), just després del primer tram empedrat de camí.
Anem encarant-nos al cingle Moltorer. Després d’una balconada sobre el torrent de Cal Sastre, deixem el cingle vermell i, per la lleixa de les Gotes, encetem el blanc. Tot i que el camí és ample, tenim bones timbes tant sobre el nostre cap com als peus. Unes darreres colzades ens deixen sobre el camí al Pla del Castell, que prenem a mà dreta en direcció a Tavertet, propers al cingle. Pel carrer de Sau, la plaça de les Guilleries i el carrer de Dalt atenyem la plaça Major on hi ha l’església.

Tavertet. Església de Sant Cristòfol (860m)
El lloc de Tavertet i la seva església estan documentats d’ençà el segle XI en una infeudació atorgada pels vescomtes d’Osona-Cardona Ramon Folc i Ermessenda. Retornem a la plaça de les Guilleries on, al costat d’un mirador, hi ha unes escales d’accés al Sender de les Lleixes que, com el seu nom indica, recorre un conjunt de feixancs a la paret del cingle, pocs metres per sota del carener. A l’alçada de l’absis de Sant Cristòfol comencem a davallar fins a creuar un torrent on hi ha una curta passarel·la. A l’altre marge deixem el camí que torna a enfilar-se per un a mà dreta.

Camí de Sota-roca (816m)
Creuem el torrent del Roure i flaquegem pel cingle de Coll Savenc (SE). Al bell mig trobem una bifurcació a mà dreta que baixa al mas de Vilaspinosa. Hi ha uns rètols clavats en una alzina. Continuem a l’esquerra (NE) endinsant-nos als cingles de l’Avenc i, prou més enllà, atenyem una pista que seguim a mà esquerra (N). Bona estona abans ja podem albirar els salts.

Salts de l’Avenc (745m)
Els torrents de l’Avellanosa i dels Abeuradors s’esbalcen sobre un desnivell de dos-cents quinze metres en dos trams verticals. Al peu s’ha format un petit gorg on s’hi barregen els cabals. A partir d’aquí pren el nom de torrent de les Aigües. Continuem per la pista que, en baixada i passant pel costat del mas de Surroca ens deixa sobre el camí de Rupit a Sau.

Camí de Rupit a Sau (671m)
Prové de Rupit per Sant Joan de Fàbregues. Som a poc més de mig camí, ens resten sis quilòmetres de paviment per retornar a la Riba.

Cingles de Tavertet: salts de l'Avenc
ROCA LLARGA I CINGLES DE L’AVENC

De Tavertet a Rajols per la Roca Llarga i retorn pels Cingles de l’Avenc

Distància 13 km
Desnivell acumulat 800 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 14 de juny de 2020
Cartografia Editorial Alpina. Collsacabra/Vall de Sau (1:25000)
  Editorial Piolet. El Collsacabra (1:25000)

A diferencia de l’anterior en aquest itinerari partirem de Tavertet i recorrerem la part alta del cingles, bona estona pel fil, admirarem el mas de l’Avenc, exemple notable del gòtic rural català, ens enfilarem a la Roca Llarga, una excel·lent talaia sobre la contrada i visitarem els Salts de l’Avenc, on els torrents de l’Avellanosa i dels Abeuradors s’esbalcen sobre un desnivell de dos-cents quinze metres en dos trams verticals que corresponen justament als cingles blanc i vermell.
És un itinerari fàcil però, atès que sovint ens aproparem al cairell del cingle, haurem de prendre les degudes precaucions. L’únic inconvenient és que transitarem bona estona per camí pavimentat.

 Accés
Arribem a Tavertet per la B-5207 des de l’Esquirol, entre els punts quilomètrics 16 i 17 de la C-153 (antiga Vic-Olot per Roda de Ter). Per aquesta mateixa carretera, però a partir de Cantonigròs, també podem accedir a la B-5207.
A l’entrada del poble —la circulació hi és restringida— hi ha un ampli aparcament (cost 2€ a juny de 2020).

Tavertet (484m)
Sortint de l’aparcament prenem a mà dreta el carrer de Jaume Balmes i, passant per davant de la zona esportiva municipal, anem a parar a la pista que mena al Pla i Turó del Castell. La creuem i trobem l’accés al sender de les Lleixes.

Sender de les Lleixes de Tavertet (857m)
Tal com delata el seu nom, recorre un conjunt de feixancs a la paret del cingle, pocs metres per sota del carener. Baixem fins a ran de cingle al morral rocallós conegut com Senyor Pere, que resulta un bon mirador. A l’alçada de l’absis de Sant Cristòfol comencem a davallar fins a creuar un torrent on hi ha una curta passarel·la. A l’altre marge deixem a mà dreta el camí de Sota-roca i recuperem alçària fins a sortir al camí de Rupit.

Camí de Tavertet a Rupit (869m)
És un tram dels GR 2 i 151 i pavimentat. El seguim vers sol ixent. En atènyer el pla sobre el cingle de Coll Savenc la pista fa una marrada per acostant-se al cairell. El GR continua recte per una torrentera. Anem per la pista (la tronada la farem per la drecera). Al Coll Savenc comença el tram de cingles conegut com de l’Avenc. Més enllà deixem a mà dreta l’accés als Salts de l’Avenc, per on passarem de tornada. Prou més enllà, després de creuar els torrents de l’Avellanosa i dels Abeuradors, atenyem el mas de l’Avenc.

L’Avenc (1046m)
L’edifici original i bloc central del conjunt arquitectònic actual, és un exemple notable del gòtic rural català declarat bé cultural d’interès nacional. Segons Artur Osona (1840-1901), eminent excursionista, comerciant i escriptor, l’Avenc primitiu data del segle XIII i la part nova del 1559, suposadament construïda per picapedrers gascons. Algunes de les portes són adovellades, d’altres, a la sala gòtico-renaixentista, són esculpides, i les finestres de la façana tenen llindes cisellades. El casal va ser habitat fins a mitjans del segle XX, moment en el que només es feia servir per guardar bestiar.
La família Abey-Parris va adquirir-lo l’any 1997 i, després de restaurar-lo, l’ha dedicat al turisme rural.
Deixem el paviment i, per darrera les edificacions del mas, prenem el sender de Monteis i la Roca Llarga, per una pista costeruda i aixaragallada que deixem darrera el Puig de la Creu (coronat per un aero-generador) per un corriol que ens mena a la carena on virem (NE), ja propers al cim.

La Roca Llarga (1186m)
Gran bloc petri que sobresurt del carener, coronat per un vèrtex geodèsic. Resulta una excel·lent talaia sobre la contrada: la vall de Sau amb els envasaments de Susqueda i Sau, emmarcada pels cims de Sant Gregori, Sant Miquel de les Formigues i el Montseny.
Continuem carenejant i, passat el coll del Vent, atenyem les baumes de Cortils.

Baumes de Cortils (1190m)
Dues balmes, la dels Cortils i la d’Arles. A la dreta del camí i ben indicades. Camí enllà passem pel Puig de Cortils, sostre de l’itinerari (1196m), cim arrodonit que ens passa desapercebut com a tal per l’arbreda que l’envolta. Aquí, seguint el carener, fem un gir de 90º (NW) per continuar carenejant fins al coll.

Collet de Rajols (1159m)
Prenem una pista engravada que baixa a mà dreta. Fem drecera esquivant algunes llaçades fins a sortir sobre el mas Rajols on retrobem la pista pavimentada que hem deixat a l’Avenc. Rajols és una cruïlla de camins: per una banda el GR baixa a Rupit i la pista continua fins a la C-153. Anem a la dreta, seguint la pista fins al Pla Boixer, on podem albirar la Roca Llarga des de baix. Just passat el pla, en un marcat revolt per esquivar la canal del Teix, abandonem la pista per un camí a l’esquerra, seguint propers al cairell del cingle.

Salts de l’Avenc
Atenyem els torrents dels Abeuradors i de l’Avellanosa, per aquest ordre. Ens acostem al cairell del cingle on, amb pocs metres de distància l’un de l’altre, s’esbalcen sobre un desnivell de dos-cents quinze metres en dos trams verticals. Però la natura del terreny i la vegetació que els envolta, no ens permeten copsar aquesta magnífica caiguda. Per albirar-la ens cal accedir al peu del cingle bé pel camí de Sota-roca, bé per la pista del mas Surroca.
Camí enllà retrobem la pista pavimentada que ens retorna a Tavertet.

Cingles de Tavertet: Roca Llarga i cingles de l'Avenc

Serra d’Ensija

21_Grauet_Ensija_DSC_0351 ICHN_L
Vessant meridional de la Serra d’Ensija vista des del Grauet de la Serra de Bastets. Autor: Josep Soler

Situada al Berguedà entre la Serra del Verd (ponent) i els Cingles de Vallcebre (llevant), el Cadí-Pedraforca (nord) i els Rasos de Peguera (migdia), és una clàssica obligatòria per a qualsevol excursionista.

S’hi pot pujar tot l’any per qualsevol dels seus diversos itineraris, entre els que destaquem:

Vessant meridional:

  • Del Coll de Fumanya al Serrat Voltor
  • Del Pla de la Creu de Fumanya a la Creu de Ferro
  • Del Pla de la Creu de Fumanya a la Roca Blanca pel Ferrús i la Canal Gran

Vessant nord:

  • De la Font Freda a la Roca Blanca pel Portell i la Rua de l’Orenella
  • De la Font Freda al Cap de la Gallina Pelada pel refugi
  • De la Font Freda al Serrat Voltor i la Creu de Ferro pel Torrent de les Llobateres.

En ressenyem quatre:

  • Cap de la Gallina Pelada pel barranc de les Llobateres
  • Cap de la Gallina Pelada pel Ferrús
  • Cap de la Gallina Pelada per la Font Freda (raquetes)
  • Serrat Voltor i Creu de Ferro per Fumanya

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDFCap de la Gallina Pelada (o de Llitzet) pel Barranc de les Llobateres i retorn pel Torrent de la Font Freda

Distància 10,85 km
Desnivell acumulat 812 m
Nivell de dificultat mitjana
Data 31 de maig de 2020
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera-Serra d’Ensija (1:25000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Circular per recórrer la serra d’Ensija accedint-hi per un itinerari menys habitual que el de la Font Freda i que, pel nostre gust, és paisatgísticament més atractiu. Segueix en bona part el PR-C 79.
Els camins són ben fressats i senyalitzats. No té altre dificultat que un tram al peu de la Roca Roja on el barranc de les Llobateres s’engorja. En algun punt ens caldrà ajudar-nos amb les mans, trobarem la roca humida i, segons l’època glaç o alguna congesta.

Accés
Per la B-400 de Saldes cap Gósol, al Coll de la Trapa (entre p.k. 18 i 19) prenem una trencall a l’esquerra indicat cap a ‘Vallcebre-Pleta de la Vila-Serra d’Ensija-Refugi Delgado Ubeda’. El seguim fins passada la Pleta de la Vila/Parc de Palomera, on hi ha un parc lúdic, deixem el vehicle a l’alçada de la Font Freda, on la carretera fa una colzada de 90º a l’esquerra.

Font Freda (1680m)
Hi ha rètols indicadors de senderisme. Prenem un ample i fàcil camí paral·lel a la carretera en direcció (E) a “Gallina Pelada pel Serrat Voltor” i “Gallina Pelada pel Torrent d’Ensija” fins a l’alçada del barranc de les Llobateres.

Barranc de les Llobateres (1697m)
Tornem a trobar rètols indicadors. Girem 90º a mà dreta (S) seguint mateixa direcció inicial per una pista pel marge dret del barranc. Hi ha senyals grocs i grocs-i-blancs del PR. S’acaba la pista i canviem de marge. Seguim un sender ben fressat que guanya alçària pel marge esquerre apartant-se de la llera. La recuperem al peu de la Roca Roja a l’entrada d’un tram engorjat. Progressem pel llit pedregós fins a sortir sobre un planell més obert cobert de bons exemplars de pi negre. Després el terreny torna a tancar-se i poc més enllà atenyem el barranc d’Ensija.

Barranc d’Ensija (1996m)
Confluència de barrancs i camins. A banda del d’Ensija i el de les Llobateres, n’hi conflueix un tercer. Hi ha un rètol indicador en direcció al refugi que segueix el de més a la dreta, pel que podríem fer drecera. És una variant del PR . Seguim pel de més a l’esquerra rebutjant el del mig. Poc més enllà trobem una altra confluència de barrancs i, guiats pels senyals, continuem pel de l’esquerra. Fort pendent fins atènyer la carena que seguim a mà dreta (SW).

Pla d’Ensija (2190m)
Ample ras carener entre el Serrat Voltor i la Creu de Ferro. Hi ha un rètol indicador del camí que hem seguit i del que mena al coll de Fumanya pel Serrat Voltor. El turó de la Creu de Ferro queda ben evident (SW) per un còmode llom. Hi ha fites.

Creu de Ferro (2296m)
Arrodonit turó coronat per una creu. Davallem seguint l’ample llom carener fins a l’ampla collada del Pla de les Tores. Suposem que el nom li ve de la tora blava, tot i que a l’estiu no n’hem trobat exemplars en aquest pla però en abundància al torrent de les Pedregoses. Aquí coincidim amb el camins que pugen de la Creu de Fumanya pel Serrat del Pal i el torrent de les Pedregoses. Continuem (NW) pel fressat i evident camí, deixant el carener a l’esquerra, fins al refugi.

Refugi d’Ensija (2170m)
Propietat de la FEEC, guardat tot l’any, amb una part lliure. Un camí molt fressat continua vers ponent i amb algun tram de fort pendent va a recuperar el carener per accedir al cim se la serra.

Cap de la Gallina Pelada o de Llitzet (2320m)
Coronat per una creu, una imatge de la Mare de Déu de Queralt i bústia amb llibre de registre. En un dia clar la panoràmica és amplíssima. És termenal entre Fígols, Saldes i Gósol.
Retornem al refugi. Deixem el camí pel que hi hem arribat i anem pel de l’esquerra. Poc més endavant trobem un pal amb rètols indicadors, mal orientat i identificat com a Pla d’Ensija (?). Per la dreta surt el camí al barranc de Llobateres pel d’Ensija, nosaltres continuem (NE) vers una ampla collada força evident on comencem a davallar (N/NW) vers les Planelles i d’aquí continuem, sempre per camí molt marcat, a buscar la llera del torrent de la Font d’Ensija. Quan l’abastem trobem la llera i l’entorn molt afectats pel temporal “Glòria” del gener de 2020. Els treballs duts a terme pels guardes del refugi permeten seguir el camí sense problemes.
Pel costat de la font Freda, molt malmesa també pels efectes del temporal, retornem al punt d’inici.

Serrat Voltor i Creu de Ferro des del Pla de la Creu de Fumanya per la font dels Cóms i retorn pel Serrat del Pal

Distància 9,7 km
Desnivell acumulat 866 m
Nivell de dificultat mitjana
Data 15 de gener de 2014
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera-Serra d’Ensija (1:25000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Circular per accedir als cims més orientals de la Serra d’Ensija. Comparat amb els seus veïns, el Serrat Voltor és el menys visitat, tot i que té prou de caràcter i una excel·lent perspectiva. Tal vegada perquè queda apartat de les rutes més habituals.
Partint del Pla de la Creu de Fumanya, ens hi enfilarem pel cantó llevantí i baixarem pel de migdia. Però, a diferència del que hem vist ressenyat sovint on s’acostuma a pujar o baixar del Pla de les Tores per una rasa, gens indicada en cas de pluja o neu (evident risc d’allaus), ho fem per un llom, directament des de la Creu de Ferro.
És un itinerari fàcil i podem escurçar-lo molt si el comencem a Fumanya. La cresta d’accés al cim comporta algunes grimpades també fàcils però amb certa exposició i amb neu, pot resultar delicada segons en quines condicions es trobi.

Accés
Des de la C-16/E-9 “Eix del Llobregat” a Cercs, entre els p. k. 107 i 108 a l’alçada de la central tèrmica prenem la BV-4025 que puja a Sant Corneli, Fígols i Fumanya,  resseguint el peu dels Cingles de Vallcebre. Deixem el vehicle al Pla de la Creu de Fumanya, a l’alçada del desviament a Peguera (esquerra), al paratge conegut com els Tres Camins (rètol indicador).

Els Tres Camins (1670m)
Marxem per la pista en direcció a Peguera però la deixem al cap de pocs metres per una altra a mà esquerra (rètol indicador) en direcció a Fumanya, seguint el PR-C 73 (Fígols a Peguera). Som a l’antic camí de Peguera a Vallcebre. Passem vora el mas de la Creu de Fumanya i anem trobant indicacions que ens guien a cada cruïlla. Atenyem la carretera BV-4025, la seguim uns 400 m, passant pel costat de la restaurada casa de Puelles, fins al jaciment paleontològic de Fumanya.

Fumanya (1547m)
Som a l’antiga explotació de carbó a cel obert de Fumanya, que va deixar al descobert una paret amb un conjunt de petjades de dinosaures amb una datació de 65 milions d’anys. Excavacions posteriors hi localitzaren altres elements d’interès científic com ous d’aquests rèptils.
Seguint senyals de pintura grocs, prenem a mà esquerra una pista que puja pel Torrent de la Font dels Cóms i gira 90º a mà dreta, anant a passar per sobre el jaciment paleontològic. Poc desprès l’abandonem enfilant-nos per un camí a mà esquerra vers el NW.
Entremig de la pineda, pugem per pendent entre fort i moderat per camí ben definit, senyalitzat i net de malesa. Quan sortim del bosc el camí ens atansa al torrent.

Font dels Cóms (2010m)
De déu irregular, sovint no raja. Flanquegem vers el S la falda llevantina del Serrat Voltor. Abandonem el camí més evident per, seguint els senyals de pintura i fites sovintejades, enfilar-nos a mà dreta vers el W.
A la vista del coll deixem el camí senyalitzat per prendre’n un altre a mà dreta que ens enfila al llom que hi ha en aquella direcció des de on guanyem la carena per terreny obert i suau pendent.
Carenegem vers el N anant a buscar la cresta però, en comptes d’escometre-la frontalment, ens desviem lleugerament pel cantó ponentí fins a localitzar una evident canalona on, amb una curta grimpada, ens hi enfilem.
Crestegem fins al cim ajudant-nos-hi en alguns punts amb les mans.

Serrat Voltor (2282m)
El que més atrau l’atenció és la paret sud del Pollegó Inferior del Pedraforca que, vista des d’aquí, impressiona amb el Cadí per teló de fons.
Baixem del cim per on ens hi hem enfilat i anem fins el Pla d’Ensija (rètol indicador), ampli coll entre el Serrat Voltor i la Creu de Ferro. Per suau pendent guanyem els 100 metres de desnivell que ens calen per accedir a aquest darrer.

Creu de Ferro (2297m)
Suau elevació poc prominent a la carena de la serra. Gaudeix d’una panoràmica menys dilatada que el Serrat Voltor.
Seguim uns metres per la carena però l’abandonem aviat per un llom molt evident a l’esquerra que baixa suaument vers el SE. El camí, sense abandonar mai l’esquenall, poc fressat al començament (1), va definint-se més a mesura que perdem alçària,. A mig llom trobem fites cada cop més sovintejades. Entre llaçades baixem en direcció a una clariana als peus del turó del Serrat del Pal, que esquivem per la dreta (SW).
Ens ajuntem al camí que, des del Pla de les Tores, baixa per la rasa que hem anat albirant a mà dreta. Atenyem la pista del Serrat del Pal, la seguim uns metres i l’abandonem per continuar el camí mà dreta (fites) vers el SSE.
En una cruïlla, senyalitzada amb una fita, marxem a la dreta pel ramal menys evident. Aviat retrobem la pista que hem creuat abans i que descriu una gran marrada. La tronem a creuar i reprenem a l’altra vorera el camí pel que veníem. En poca estona atenyem una altra pista (camí de Fumanya a la Font del Pi)  que prenem a mà esquerra i, ben aviat, retrobem el punt d’inici.

  • (1)    Aquest camí, ben definit al mapa topogràfic, no apareix a l’excursionista. Amb neu és fàcil evitar la cornisa que acostuma a formar-s´hi dons el llom arrenca just ran de carena.



Cap de la Gallina Pelada (o de Llitzet) des dels Tres Camins (Pla de la Creu de Fumanya) pel Ferrús i la Canal Gran amb retorn pel refugi i el Pla de les Tores

Distància 11 km
Desnivell acumulat +930
Nivell de dificultat mitjana
Data 10 d’octubre de 2013
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera-Serra d’Ensija (1:25000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Dels diversos camins per enfilar-nos a la Serra d’Ensija aquest ho fa pel seu vessant meridional, més abrupte i rocallós que el nord.
Passarem als peus de la imponent Roca del Ferrús, per la Canal Gran ens enfilarem al cim més ponentí de la Serra, la Roca Blanca (2289m) i carenejarem cap al més alt, el Cap de la Gallina Pelada (o de Llitzet, 2317m). Desprès baixarem al refugi i retornarem, per una rasa.
L’itinerari és molt evident. Transcorre per pistes i camins ben fressats, senyalitzats a trams. En general fàcil si hi ha bones condicions meteorològiques i sense neu. Però cal tenir present algunes consideracions:

  • La pujada des de l’Estret a la Roca Blanca té algun pas fàcil però exposat. Evitem-lo en cas de mullena, neu o glaç.
  • La boira podria fer-nos despistar als amplis lloms careners.
  • La rasa que baixa des del Pla de les Tores és una zona batuda per les allaus. Tampoc és recomanable en cas de pluja. Alternativa: pujar a la Creu de Ferro i baixar vers el S pel un corriol pel llom.

És aconsellable allargar la excursió pujant a la Creu de Ferro (2294m) evitant la torrentera del Pla de les Tores i baixant per un corriol pel llom entre aquesta i la Rasa de les Tronques (més a l’E). Als peus del Serrat del Pal aquest corriol conflueix amb el nostre camí de retorn, més avall de la torrentera esmentada. La nostra intenció era fer aquesta ruta però la boira ens va fer canviar de plans. Mireu-vos la imatge on hi hem dibuixat aquesta variant. Trobareu el track a la ressenya del Serrat Voltor.

Aproximació
Des de la C-16/E-9 “Eix del Llobregat” a Cercs, entre els p. k. 107 i 108 a l’alçada de la central tèrmica prenem la BV-4025 que puja a Sant Corneli, Fígols i Fumanya, resseguint el peu dels Cingles de Vallcebre. Deixem el vehicle al Pla de la Creu de Fumanya, a l’alçada del desviament a Peguera (esquerra), al paratge conegut com els Tres Camins (rètol indicador).

Els Tres Camins (1670m)
Marxem vers el W. per una pista (camí de Fumanya a la Font del Pi) paral·lelament però per sobre la carretera. Parteix del mateix punt que la que mena a Peguera però en sentit contrari. Poc metres més enllà veiem un corriol que s’enfila a mà dreta, és por on retornarem. Rebutgem trencalls a dreta i esquerra, especialment el segon a mà dreta (1), fins abastar la pista per la que transcorre el GR 107 (Camí dels Bons Homes) a l’alçada de la Font de la Bruixa.

  • (1) Malgrat que al mapa de l’Ed. Alpina en aquest punt hi ha dibuixat un corriol que sembla fer drecera i que inicialment fa de bon seguir, acaba perdent-se entremig del bosc.

Font de la Bruixa (1645m)
Rètol indicador del GR 107. Prenem a mà dreta, vers el NW, el Camí Ral de Peguera a Feners inicialment per un camí carreter. La font raja dins d’un com.
Tenim davant els impressionants desploms de la Roca Gran del Ferrús.

El Ferrús (1636m)
Deixem el camí carreter, que mena al proper mas enrunat del Ferrús, pel camí ral marxant a mà dreta en pujada i anem a passar per darrera el mas.
A mesura que ens atansem al peu de la Roca Gran el pendent augmenta. Camí ben fressat i gens perdedor. Resseguim el peu de la roca i encarem la Canal Gran.
Tota la contrada forma l’alta conca de l’Aigua de Llinars que, en travessar la vall homònima, rep el nom d’Aigua d’Ora.

Canal Gran (1775m)
Ample esvoranc entre les Llosanques (esquerra) i les Roques del Ferrús (dreta). Anem seguint l’evident i costerut camí fins al coll.

L’Estret (1980m)
L’Estret és el coll entre les Llosanques (o Rua de la Guardiola) la i la Roca Blanca. Partió entre les conques de l’Aigua de Llinars i la de Valls (Pont Cabradís, …).
Abandonem el camí ral (GR 107) que baixa cap a Feners i l’Espà, per enfilar-nos a mà dreta (NE), guiats per fites i senyals de pintura vermells, a la Roca Blanca que s’alça evident davant nostre en aquesta direcció. Fort pendent per terreny rocallós amb alguns trams de camí fressat. Cal tenir cura en cas de terreny humit dons hi ha algun pas fàcil però amb exposició.
Quan abastem la carena a l’esquerra del cim, podem albirar Gósol als peus del Cadí, el Pedraforca i Saldes. Gaudim d’una perspectiva poc habitual del Pedraforca on destaca la monumental cara sud del Pollegó Inferior.

Roca Blanca (2289m)
És el cim més occidental de la Serra d’Ensija. Continuem camí vers l’ESE propers a l’ampli esquenall que l’uneix amb el veí Cap de la Gallina Pelada, que abastem ben aviat.

Cap de la Gallina Pelada o de Llitzet (2317m)
De formes arrodonides i suaus, és el sobirà de la serralada. Coronat per una imatge de la Mare de Déu de Queralt, bústia i creu del 25è aniversari de l’A. E. Alí-Bei (Navàs). En dies clars hi ha una panoràmica excel·lent.
Per camí còmode baixem suaument cap al refugi (senyals del PR-C 79).

Refugi de la Serra d’Ensija (2156m)
Situat en una àmplia coma, al costat d’una font. Part lliure accessible tot l’any per a resguardar-s’hi si cal.
Hi conflueixen diversos corriols i tiranys del bestiar. Evitem el que marxa cap a l’esquerra i baixa a la Font del Freda i el que va pel fons de la coma. Prenem el de més a la dreta que s’enfila en moderat pendent vers el SE seguint senyals del PR-C 79 i passa a mitja alçada del llom dels Amorriadors fins al Pla de les Tores.

Pla de les Tores (2239m)
Collada molt oberta a partir de la qual canvia abruptament el paisatge donant pas al vessant meridional. Deixem els senyals del PR que vers l’E. Menen a la Creu de Ferro (2) i encarem una rasa o torrentera evident baixant per pendent molt pronunciat. Camí fressat i obvi però relliscós vers el SE.
Passat el tram més pregon on s’hi amuntega brancam i troncs arrossegats per allaus i torrentades, el camí s’allunya de la llera i modera notablement el pendent. Abastem una pista de desemboscar.

  • (2) Opció especialment recomanable, sobretot en cas de neu o pluja: Per comptes de baixar per la rasa, allargar la ruta pujant a la Creu de Ferro (2294m) i baixar per un corriol pel llom entre aquella i la Rasa de les Tronques (més a l’E). Al peu del Serrat del Pal els dos itineraris conflueixen en el punt on creuem la pista. Mireu-vos-ho al mapa. Trobareu el track a la ressenya del Serrat Voltor.

Pista al Serrat del Pal (1878m)
La seguim uns metres. El camí continua a mà dreta (fites) en moderat pendent de baixada vers el SSE.

Cruïlla (1759m)
Senyalitzada amb una fita. Marxem a la dreta pel ramal menys evident. Aviat retrobem la pista que hem creuat abans i que descriu una gran marrada.

Pista al Serrat del Pal (1727m)
La tronem a creuar i reprenem a l’altra vorera el camí pel que veníem. En poca estona retrobem la pista per on hem marxat a l’anada que prenem a mà esquerra.


Cap de la Gallina Pelada (o de Llitzet) des de la Font Freda amb raquetes de neu

Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Al Cap de la Gallina Pelada (o de Llitzet), punt culminant de la Serra d’Ensija, és fàcil pujar-hi amb raquetes. Si el risc no és molt marcat i no ens apartem de l’itinerari el perill d’allaus és baix. Resulta dons una excursió ideal per a iniciar-se amb les raquetes de neu o començar la temporada.
L’itinerari que proposem, per la Font Freda i el refugi, és un dels més habituals. Si el temps acompanya però, és millor allargar la ruta pujant pel Torrent de Llobateres i baixant per la Font Freda (PR-C 79). La carena de la Serra d’Ensija ofereix àmplies perspectives que val la pena aprofitar. Atenció però a l’estat de la neu dons, el Torrent de Llobateres, te trams exposats i, de fet, s’hi han observat allaus.
Nosaltres en aquesta ocasió vàrem un dia rúfol vàrem pujar i baixar per la Font Freda.

Distància 4,6 km (anada)
Desnivell acumulat +789 -54 m
Nivell de dificultat baixa
Data 17 de gener de 2010
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera-Serra d’Ensija (1:25000)

Aproximació
Per la B-400 de Saldes cap Gósol, al Coll de la Trapa (entre p.k. 18 i 19) prenem una trencall a l’esquerra indicat cap a ‘Vallcebre-Pleta de la Vila-Serra d’Ensija-Refugi Delgado Ubeda’. El seguim un parell de quilòmetres fins a la Pleta de la Vila/Parc de Palomera, on hi ha un parc lúdic i ampli espai per aparcament.

Parc de Palomera (1.593 m).
Comencem a caminar per la pista (que al hivern és generalment tancada, sovint amb neu o glaç) en direcció a xaloc (SSE) i suau pendent, fins a la cruïlla de la Font Freda.

Font Freda (1.660 m, 35’) (diversos rètols indicadors). Deixem la pista i emprenem un corriol guiats pels senyals del PR-C 79. Pendent moderat dins del bosc, en direcció a ponent. Quan abastem la clotada del Torrent de la Font d’Ensija la vegetació s’esclarissa i girem a migdia. El pendent augmenta progressivament, sense passar de moderat. Desprès el camí vira a xaloc i assolim un llom ampli i obert: Les Planelles.
Continuem la pujada vers migdia mentre anem deixant enrere els darrers pins fins a una zona planera on ja veiem propera la carena.

Pla d’Ensija (2.180 m, 2h 10) (rètol indicador). No continuem cap a la carena sinó que virem a ponent i en suau pendent arribem al refugi.

Refugi d’Ensija o Delgado Ubeda (2.166 m, 2h 20’). Continuem en la mateixa direcció anat a buscar la carena. Pendent moderat. Lleugerament separats del fil de la carena per evitar la molt probable cornisa, ens enfilem a un turó i davallem a un collet. La darrera rampa ens deixa al cim (2.321 m 3h).
En dies clars la panoràmica que s’hi albira és privilegiada: Port del Compte, serra del Verd, cims d’Andorra, serra del Cadí, Pedraforca, Moixeró, Tossa d’Alp, Puigmal, Montseny, Montserrat, Rasos de Peguera, serra dels Lladres, serra de Queralt,..

Retornem pel mateix camí esmerçant-hi 2h