Arxiu de la categoria: Moderat

Volta al Pic de l’Alba

Des de l’Ospitalet, per la vall del Siscar i retorn per la d’Arques

Distància 17,4 km
Desnivell acumulat 1243 m
Nivell de dificultat moderat
Data 5 d’octubre de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Cerdanya (1:40000)

Itinerari circular que ens mena per un interessant rosari d’estanys de l’Alt Arièja a tocar del Principat d’Andorra.
Tanmateix és un recorregut exigent per la llargària i els forts pendents que cal superar, bona part sense camí definit, malgrat que evident, i amb llargs trams de tartera. Opcionalment ens permet accedir al Pic de l’Alba, una bona talaia del Pirineu Oriental.

 Accés
Al costat dret de la N-20 tot baixant del coll de Pimorent (o sortint del túnel) just abans d’entrar a l’Ospitalet (l’Hospitalet-près-l’Andorre) hi ha un espai destinat a l’aparcament de senderistes. No hi podem accedir directament des de la carretera, cal fer-ho per dins la vila i un pont sobre l’Arièja.
Creuem la carretera. A l’altre marge comença el sender.

L’Ospitalet (1468m)
Enfilem en fort pendent per la falda del Cap de la Polomera. Aviat trobem l’HRP/GRT (senyals blancs i vermells) que puja des de dins la vila i el seguim. El camí és ben fressat, no ofereix dubtes i el pendent no passa de moderat. Creuem per sota la canonada que baixa de la falda del Roc de Pusola , deixem una bifurcació a mà dreta  (camí de les Cascades) i tornem a re-passar la canonada i creuem el riu per un pontarró amb lloses de pedra.

Jaça de Pusola (1743m)
Bifurcació indicada. El de la dreta és el camí per la vall del riu d’Arques, per on retornarem. Anem a l’esquerra en direcció a l’estany de Siscar. El camí no és tant fressat però fa de bon seguir pel marge esquerre del riu. Tornem a creuar-lo i més amunt atenyem una bifurcació indicada. El GRP s’enfila per l’esquerra cap el Coll dels Clots. Anem a la dreta en direcció a l’estany. Ara seguim senyals grocs. Passat el Salt del Toro, on tornem a creuar el riu per un altre pontarró, atenyem una presa. Prou més amunt trobem un refugi pastoral.

Cabana de la Vésina (2103m)
Vers ponent s’alça la Tossa del Cap de Siscaró. Vers el NW destaquen els pics de la Cabaneta, del Siscaró, la Tosa de Juclà, el Cilindre i pic d’Escobes. El pic de l’Alba ens queda amagat rere el de Ragalécio. Aviat som a l’estany de Siscar, amb una presa mig enrunada i fàcilment identificable perquè té una illeta al mig. El deixem a mà esquerra. Ens cal estar atents per deixar el camí que, per la Portella de Siscar, ens menaria a l’estany de Pedorrers. L’abandonem per un corriol poc definit a mà esquerra que ens mena fins a l’estany de Regalécio.

Estany de Ragalécio (2309m)
El voregem pel marge ponentí. Davant nostre, vers el NNE s’alça el Pic de l’Alba i a l’esquerra una ampla i rosta canal per la que guanyarem el coll.
No hi ha camí fressat. Primer ens cal superar un tram de tartera on algunes fites escadusseres despisten més que ajuden. Després procurem pujar per entremig de l’herbei esquivant el pedregar. Són quasi tres-cents metres de desnivell en fortíssim pendent.

Coll (2593m)
Atenyem un collet entre el Pic de l’Alba, a mà dreta, i la cresta amb el Pic de Noé. A l’altre vessant destaca l’estany superior dels de l’Alba i el Pic de Rulhe.
Baixem en direcció a l’estany (NNW) per entremig de la tartera on no hi ha camí definit. Quan l’atenyem continuem per la riba llevantina i pel seu desguàs (N).
Sortim sobre l’HRP que, per l’esquerra, baixa del Coll de l’Alba i el refugi de Juclà. El seguim (senyals blanc i vermells sovintejats). Passem per la riba ponentina de l’estany inferior de l’Alba i la d’un altre estanyol innominat, per baixar tot seguit vers l’estany de Quart.

Estany de Quart (2236m)
El resseguim per la riba nord. Pràcticament a l’altre cap deixem a mà esquerra un camí que mena a Merenç per continuar per una llarga i estreta llengua al final de la qual deixem un altre camí a Merenç a mà esquerra per enfilar-nos a un collet a mà dreta. En aquesta zona hi ha diversos aixoplucs sota balmes o lloses. Superat el collet baixem a una coma on hi ha un antic pluviòmetre i pugem per guanyar la collada de Pedorrers després de la qual ja albirem l’estany homònim.

Estany de Pedorrers (2174m)
Al marge llevantí, prop de la presa, en surt el camí a l’estany del Siscar, el mateix que hem deixat abans d’escometre l’ascensió al coll.
Continuem per camí ben fressat i guiats pels senyals de l’HRP propers al riu d’Arques fins a la Jaça Pusola on desfem el camí de l’anada.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Volta al Pic de l'Alba

La Muga, Tosseta de Vallcivera i Tossa Plana de Lles

Des del Cap del Rec pel Prat de l’Agna i retorn per l’Estany de l’Orri

Distància 17,1 km
Desnivell acumulat 1167 m
Nivell de dificultat moderat
Data 19 de juliol de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Andorra (1:40000) Cerdanya (1:50000)

Bellíssim itinerari per un cordal de cims entre Catalunya i el Principat d’Andorra. Ben variat amb prats, pinedes, estanys, carenes rocalloses i àmplies perspectives.
La llargària és considerable, però cal tenir en compte que quatre quilòmetres ho són per pistes. A la carena entre la Muga i la Tosseta de Vallcivera ens caldrà estar ben atents a les fites i rastres de pas per encertar les millors opcions. En alguns punts ens caldrà ajudar-nos amb les mans. En un n bon tram de baixada ni hi ha senyalització ni camí fressat.

Accés
A la N-260, a l’alçada de Martinet, prenem la revirada LV-4036 fins a Lles de Cerdanya i continuem per la pista asfaltada que puja a l’estació d’esquí i refugi del Cap del Rec.

Cap del Rec (1960m)
Per sota del refugi prenem el camí al Prat de l’Agna (E). Està senyalitzat com itinerari 26 (1) i és un tram del GR 11.10.
Al Collet de Salamí deixem el GR i anem a l’esquerra (N). Quan creuem el Torrent de Sassà, fem un gir de 90º (E-NE) i passem per sobre el Prat de l’Agna. Més enllà deixem a mà dreta el Camí de Viliella (bifurcació senyalitzada). Tot seguit s’acaba la pista. Si fins aquí hem marxat planerament, ara comencem a guanyar alçada pujant per un camí ben fressat, entremig d’una pineda de pi negre. Més amunt, per la dreta, trobem el camí que puja de la Vall de la Llosa, des de prop de la Baraca de la Farga. Anem a l’esquerra (NW). Per entremig de la pineda creuem el Torrent de Prat Castilló i prou més amunt atenyem un ample prat.

  • (1) Camí a la Tossa Plana pel Prat de l’Agna i Estanys de la Muga. Senyalització amb números negres sobre fons groc. Com a tota la Baixa Cerdanya aquest tipus de senyalització senderista és molt deficient: manca indicacions a les bifurcacions (un sol punt) i la de continuïtat és ineficient. Per sort, a base de fites, el voluntarisme supleix amb escreix la deficient senyalització «oficial» que ens servirà únicament per confirmar de tant en quan, que anem per bon camí.

Prat de la Riba (2245m)
Ampli planell homònim de l’il·lustre polític castellterçolenc. Podem albirar la Muga vers el NNE. I també la Vall d’Engaït i els cims que envolten els Engorgs i la Vall del Duran. Aquí el corriol és difumina, però les fites ens ajuden a creuar-lo (NNW) fins a sortir sobre un camí (2) que prenem a mà dreta. Per aquesta ben apariada, fressada i planera senda, anem revoltant en sentit contrari a les busques el llarg esperó SE que es despenja del gran planell somital de la Tossa. Quan acaba de cop ens cal anar a la dreta (N) per entremig d’un tram d’herbei i roquissar on el corriol és poc fressat tot i que les fites sovintejades ens ajuden a no perdre’l. Creuem el Riu de la Muga i anem endinsant-nos (NW) a la coma homònima, superant successives graonades a la morrena frontal de l’antic circ glacial, en pendent entre moderat i suau.

  • (2) Aquest camí per l’esquerra creua al mateix prat i prové del Cap del Rec pel Clot de Sassà i l’antiga cabana de caçadors. Però a partir d’aquí té un tram perdedor.

Estany gran de la Muga (2556m)
Hi ha un segon estany més petit al SSE que no podem albirar de moment. Som al bell mig del circ entre la Tossa Plana de Lles (WSW), la Tosseta de Vallcivera (NW) i la Muga (NE). El Coll de la Muga i la llarga pala que hi puja són ben evidents. Enfilem (NE) per un camí prou fressat en fort pendent. No ens call arribar al coll: a criteri deixem el camí per flanquejar a la dreta en direcció a l’evident cim.

La Muga (2861m)
Coronada per una senzilla fita. El que més atrau la nostra atenció és el cordal carener amb la Tossa Plana, següent objectiu, però podem atalaiar-hi bona part dels cims que coronen les valls andorranes i cerdanes.
Tot i la proximitat del Principat, encara som en terme de Lles de Cerdanya: tota la coma de Vallcivera, entre la Tosseta i el Pic de Ríbuls, així com la d’Engaït fins a la Portella Blanca hi són.
Davallem del cim vers el coll i comencem a carenejar (WNW) per camí fressat deixant sobre nostra a la dreta la Mugueta. Després ens esquivem un parell d’esperons rocallosos on en més d’un punt ens cal ajudar-nos amb les mans per progressar. Superem el primer per la dreta, en el sentit de la marxa, i el següent per l’esquerra, ben atents a les fites i rastres de pas per encertar la millors opció.

Tosseta de Vallcivera (2846m)
La panoràmica és semblant a la de la Muga, millor de cara a la Coma de Vallcivera i la Vall del Madriu. Des del cim i de cara a la Tossa Plana podem veure la Portelleta i el contrafort per on puja decididament el camí que haurem de fer per guanyar-ne el cim. I a l’esquerra el llarg llom per on en baixarem.
Davallem fins a la Portelleta i enfilem en fort/fortíssim pendent el ben fressat camí que ens mena al cim.

Tossa Plana de Lles (2905m)
Fent honor al seu nom el cim és un amplíssim planell del que a penes en sobresurt un turó prominent. Aquesta característica fa que, malgrat la seva alçària, tingui poca visibilitat sobre indrets propers més baixos, a no ser que ens atansem als cantells del tossal. Tanmateix des del cim ampliem el nostre horitzó visual, respecte dels veïns visitats, envers les serres del Sirvent i Airosa.
Davallem del cim vers el SE adreçant-nos a un túmul pedregós en aquesta direcció, que salvem per l’esquerra. Des d’aquí baixem propers a la carena seguint rastres de corriol corresponents al camí que puja per dels Estanys de la Muga per un coll molt evident i que forma part de l’itinerari 26.
Abandonem l’incipient camí a criteri, baixant a la dreta a creuar pel bell mig (SE)  l’ampli planell que tenim davant. No hi ha camí definit ni fitat, però el pas és franc entre pedregar i herbei. Anem a buscar el cantell del planell, allà on cau abruptament sobre el Clot de la Riba. Ens pot servir de referència un aflorament de roques blanques, passat el qual, poc més avall girem a la dreta.

El Llomar (2625m)
Tal com el seu nom indica baixem per un llom (S) entre el Clot de la Riba i el de l’Orri en direcció a un clap de matollar més fosc al bell mig del prat de Fornell que veiem al capdavall. Seguim més o menys l’itinerari dibuixat als mapes però a criteri, sense camí definit. Trobem grups de fites escadusseres i sense continuïtat o que ens menen cap a on no ens convé.

Fornell (2365m)
Prat al final del llom on anem a la dreta (SW) endinsant-nos a la pineda per un gimcana entre vells troncs abatuts producte, tal vegada, d’algun esclafit de fa anys. Per sort aviat apareixen de nou fites i, ara, ben sovintejades. A mesura que baixem el camí es va definint millor.

Estany de l’Orri (2160m)
Apartant-nos una mica del camí atenyem aquest estany amagat, envoltat de pineda i glans blocs granítics, formant una raconada bella i especial.
Ja solament ens resta seguir (SSE) l’ample i ben fressat camí que hi puja des del Cap del Rec. Creuem la pista a les Pollineres i, desprès de travessar el Torrent de l’Orri, en prenem una que ens retorna al punt de sortida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF
Itineraris relacionats:
La Muga des de la Vall de la Llosa
Tossa Plana de Lles (raquetes)

Powered by Wikiloc

La Muga,Tosseta de Vallcivera i Tossa Plana

Montorroio

Des de Sallente per la Collada d’Espòs. Retorn per la d’Entremonts.

Distància 10,8 km
Desnivell acumulat 1112 m
Nivell de dificultat moderat
Data 12 de juliol de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Vall Fosca (1:25000)

El Montorroio és un cim del cordal que separa la Vall Fosca (Pallars Jussà) de les valls de la Noguera Pallaresa (Sobirà), situat entre el Pic de la Pala Pedregosa i el Montsent. És força habitual ajuntar la seva ascensió amb la d’aquest darrer cim.
A la falda dels dos cims el camí no és gens definit. Trobarem algunes fites escadusseres que ens confirmaran que anem per bon camí. Però tampoc hi ha problemes d’orientació, llevat de boira. En canvi a tot el cordal carener és prou fressat. Cal parar compte en un curt tram dels Crestells de Montorroio.

Accés
Per la L-503/C-272 carretera de la Vall Fosca que puja de Senterada a l’embassament de Sallente. Aparquem sobre la presa.

Presa de Sallente (1772m)
Enfilem el ben condicionat sender de Pigolo que en còmodes llaçades va guanyant la canal homònima.

Carrilet d’Estany Gento (2137m)
Via de l’antic carrilet entre l’Estany Gento i la cambra d’aigües de la central de Cabdella, per al transport de persones i material.
Prenem (E) un poc definit corriol a l’entrada de la petita mina del tren. Avancem pel marge esquerre hidrogràfic d’un torrent fins a creuar-lo uns seixanta metres més amunt d’una captació d’aigua.
Remuntem per una pala herbada on no hi ha camí fressat, solament tiranys del bestiar per abeurar-se, fins a enfilar-nos sobre un llom on a la nostra esquerra albirem la Coma d’Espòs. No ens hi incorporen encara: continuem per aquest llom fins a creuar el Barranc de la Coma d’Espòs, quan ja tenim el coll a la vista. A la darrera rampa el camí ja és ben definit.

Collada de Coma d’Espòs (2638m)
Entre el Pic de Pala Pedregosa i el Montorroio. A l’altre vessant podem albirar els estanys de la Mainera.
Enfilem (S) en fort pendent per una pala entre herbada i pedregosa en direcció a un turó de rocam fosc que no és més que un primer contrafort de la carena. Pocs metres més amunt del coll el camí es va definint. Esquivem aquell turó per la dreta i guanyem la carena, ja amb el cim a la vista.
Revoltem també per la dreta (vessant ponentí) en sentit contrari a les busques fins a trobar el camí dels Crestells que seguim fins al cim.

Montorroio (2862m)
Bona talaia, tot i que vers el NNW on el Pala Pedregosa i Mainera, més alts, li lleven visibilitat. Vers el sud és eclipsat pel Montsent. També ens passen mig desapercebuts els estanys de la capçalera del Flamisell. En canvi podem atalaiar des del massís de la Maladeta fins al Port del Comte o la serra del Verd. També el Mont-roig i Ventolau, Certascan, Pica d’Estats, Comapedrosa,…
Davallem vers el SE seguint un corriol prou definit a buscar els Crestells. Deixem la cresta a l’esquerra passant pel vessant ponentí fins que a l’alçada del turó més alt on cal passar al vessant llevantí. Aquí trobem l’únic pas delicat de l’itinerari, per un terreny molt descompost en fort pendent on ens cal extremar la precaució. Baixem enganxats al rocam de la dreta, que ens dóna més seguretat, fins a retrobar el camí estable pel que seguim flanquejant.

Collada d’Entremonts (2712m)
Entre el Montorroio i el Montsent. No ens cal arribar-hi. Uns metres abans fem una colzada de 90º i continuem baixant vers el NW. Mantenim aquesta direcció fins a retrobar el camí d’anada.
Itinerari relacionat: Montsent de Pallars
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Montorroio

Roca Colom i Costabona

Pel Pla dels Estanys i retorn pel Serrat de la Balmeta

Distància 13 km
Desnivell acumulat 1034 m
Nivell de dificultat moderat
Data 6 de juliol de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser (1:25000)

Ascensió a dos cims emblemàtics del Pirineu Oriental, termenals entre el Ripollès i el Vallespir. Separats dels cordals principals, ofereixen àmplies perspectives.
Les dificultats d’aquest itinerari es concreten en l’accés a la Roca Colom des del Pla dels Estanys pujant per la via més directa que implica una curta i fàcil grimpada prèvia al cim. Podem esquivar-la fent-ho per la Portella de Concròs (o del Callau). L’altra dificultat és que alguns dels camins són poc o gens fressats i, en bona part, no senyalitzats. Fins i tot allà on hi ha senyalització amb fites cal estar ben atent per no perdre’n la continuïtat.
A banda d’això ens resultarà una ruta molt plaent on, a banda de les bones vistes, gaudirem d’un paisatge ben variat.

Accés
Per la carretera que puja de Setcases a Vallter 2000, prenem a mà dreta la pista forestal que mena a Espinavell. No és pavimentada però apta per a tota mena de vehicles. Més enllà d’un pas canadenc, quan la pista fa una colzada per salvar uns torrents, trobem prou espai per aparcar-hi diversos vehicles.

Clot de la Baga de Ventaiola (1597m)
Sense cap indicació ni senyal. No cal confondre amb el Torrent de Concròs que creua la pista uns metres abans. Prenem un corriol poc fressat pel marge dret hidrogràfic del torrent (N). Més amunt el torrent és sec i puntualment passem al marge esquerra per retornar a l’altre. Prou més amunt comencem a veure alguna fita i, poc més enllà, una de ben gran sobre una roca ens senyala que cal abandonar la llera per l’esquerra. Ens enfilem, ara per camí fressat i fitat, fins a una clariana.

Pla de Concròs (1833m)
Ample planell entremig de la pineda on es perd el rastre del camí. A l’extrem nord unes fites ens n’assenyalen la continuïtat (N). Anem lleugerament a l’esquerra i creuem un camí transversal poc definit, senyalitzat com a PR (1). També apareixen senyals vermells que seguim a partir d’aquí (N, dreta amunt). Atenyem el Torrent de Concròs que anem seguint propers al seu marge esquerre hidrogràfic, mentre anem guanyant alçària. Els punts vermells desapareixen però continuem per rastres de camí i pel mateix marge.

  • (1) Els mapes no senyalen de quin es tracta. Com que l’havíem seguit, sabem que per la dreta mena al Camí de la Balmeta.

Font dels Estanys (2168m)
Surgència arran de terra, orígen del torrent de Concròs. Pugem per un corriol fins al bell mig del circ.

Pla dels Estanys (2241m)
Antic circ lacustre entre les Roques Blanques i la Roca Colom. Actualment dels estanyols solament en resten mulleres. Anem a la dreta (ENE) i enfilem per una llarga pala entre pedregosa i herbada, sense camí definit i fort pendent, fins a la base d’una canal molt evident. A mitja pujada creuem un corriol transversal que ignorem on va ni d’on ve dons no apareix ressenyat als mapes.
Enfilem per la canal on en algun punt haurem d’ajudar-nos amb les mans, especialment a la sortida per tal de superar un curt crestall. Després d’aquest pas tenim el cim a tocar.

Roca Colom (2506m)
És el punt més alt de la llarga carena entre la Portella de Mentet, sobre Ulldeter, i el Pla Guillem, a tocar el massís del Canigó. Entre aquesta carena i el Costabona que ressalta ben evident al SE, formen la Coma del Tec, capçalera del riu homònim que creua al Vallespir i el Rosselló en el seu curs vers la Mediterrània al terme d’Elna.
El camí al Costabona és ben evident revoltant en sentit antihorari la capçalera d’aquesta coma. Baixem suaument fins al Coll de Pal flanquejant fora de camí fins a trobar el que puja de la coma, a l’alçada del monument al Meridià Verd, que seguim fins al cim en moderat pendent.

Costabona (2465m)
Coronat per una taula d’orientació. Cal accedir-hi en un dia molt clar per poder albirar tot el que s’hi descriu. El que més sobresurt és el cordal Núria-Ulldeter i el massís del Canigó. Més llunyans també podem albirar-hi el Carlit i els Peric.
Retornem al Coll de Pal. A l’alçada del Monument al Meridià Verd fem drecera per l’esquerra fins a trobar el GR que seguim breument per deixar-lo per un camí ben fressat a l’esquerra que revolta la coma del Torrent de Mascarell. N’hi ha un parell més de paral·lels, a més baixa cota. El que prenem nosaltres és el més alt.
El camí és ben fressat mentre flanquegem (SE) però quan comencem a davallar pel llom del Serrat de la Balmeta (S), se’n perd el rastre entre la pineda i l’herbei dels prats de pastura. Hi ha grans fites, però a les Collades de Dalt, cal estar atent per no perdre’n la continuïtat. Resseguim tot el llom del serrat fins al coll.

Collada de la Balmeta (1975m)
Deixem a baix a l’esquerra el refugi forestal i anem a buscar la pista que seguim pocs metres per prendre un camí poc definit a mà esquerra, senyalitzat amb pintura carbassa (W). Perdem alçària per entremig de prats de pastura fins que entrar a una avetosa on el camí ja és ben definit. Sortim a la carretera de Setcases a Espinavell que seguim un quilòmetre i mig a mà dreta per retornar al punt de partida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Roca Colom i Costabona

Itinerari relacionat: Roca Colom des de Vallter 2000

Tossal de Sant Jordi

Itinerari circular des de Camarasa

Distància 11,4 km
Desnivell acumulat 627 m
Nivell de dificultat moderat
Data 15 de maig de 2019
Cartografia Editorial Piolet. Sant Llorenç de Montgai-Camarasa (1:20000)

La Serra Carbonera s’alça al nord de Camarasa, a l’aiguabarreig del Segre amb la Noguera Pallaresa, entre el congostos de Mu i de Camarasa. L’extrem ponentí l’ocupa el Tossal de Sant Jordi que, com el seu nom indica, és un altiplà retallat per cingles, especialment pel nord i ponent on els rius hi han excavat els congostos.
Una pista hi mena des de Camarasa i permet accedir-hi amb vehicle. Cada any s’hi celebra un aplec per la diada del patró. Per pujar-hi a peu se sol partir de Camarasa o bé de la central hidroelèctrica d’Alós de Balaguer, a l’aiguabarreig, per la Feixa del Cinquet. Per aquest costat hi ha qui fa drecera pel camí equipat de la Selva. En aquesta ocasió partirem de Camarasa i aprofitarem el camí per visitar algun dels indrets del poble.
En parlar de Camarasa és inevitable fer-ho de la Guerra Civil. El front va estabilitzar-se durant l’any 1938 a la frontera natural del Segre i la Noguera Pallaresa, amb el marge dret i el cap de pont de Balaguer ocupat per l’exèrcit feixista i l’esquerre, Camarasa i el Tossal de Sant Jordi, pel de la República. N’hi ha nombrosos vestigis escampats arreu i en trobarem alguns pel camí.
L’itinerari no és senyalitzat, però els camins són ben fressats. L’hem considerat de moderada dificultat pel tram equipat que salva l’esperó al peu de l’ermita i el fort pendent en algun punt de la baixada.

Accés
Partim de l’aparcament a la part baixa de la vila, al costat mateix de la C-13.

Camarasa (256m)
Enfilem el carrer Prat de la Riba fins al capdamunt on girem a la dreta per creuar el portal de l’antiga muralla i continuar pel carrer Rafael de Casanova, fins a la Plaça Major. Continuem pel costerut i en un tram esglaonat, carrer de Sant Miquel fins a les ruïnes de l’església.

Sant Miquel de Camarasa (304m)
Església d’estil romànic, en transició cap al gòtic, de la que se’n conserven solament algunes parts com l’absis. Pel carrer del Dipòsit i un camí esglaonat accedim al castell.

Castell de Camarasa (325m)
Documentat d’ençà el 1050, se’n conserven parts separades i diferenciades. Una torre albarrana de planta rectangular i un recinte murallat al cim del turó que correspon a una reconstrucció durant la segona guerra carlina (dels Matiners) d’una fortificació anterior. Des d’aquest enclavament hi gaudim d’una bona vista sobre la contrada i podem albirar el Tossal de Sant Jordi i els camí que seguirem per accedir-hi.
Baixem pel carrer del Castell i trenquem a l’esquerra per un tram pavimentat on continuem per un camí carreter (NE).

Barranc del Canudell (286m)
Abandonem la pista enfilant-nos per un camí ben fressat i fitat. Poc més amunt en una bifurcació anem a la dreta. El de l’esquerra és per on retornarem. Flanquegem (E) bona estona per pendent entre suau i moderat alçant-nos progressivament sobre el barranc, fins que el camí marca in gir de 90º (N). El pendent augmenta considerablement, entre llaçades, fins que sortim sobre una pista.

Camí de les Coves (514m)
Cruïlla de camins. També hi arriba un corriol pel que hauríem pogut fer drecera. Anem a la dreta baixant per la pista fins a una torrentera on l’abandonem per un corriol fitat, enfilant-nos per la llera del barranc (N). Fort pendent on ens caldrà ajudar-nos amb les mans. Abandonem la llera i flanquegem (E), encara en fort pendent, revoltant la base del cingle fins a trobar una sirga i un tram equipat amb grapes que, malgrat haver-se blegat, segueixen sent de bona ajuda. Continuem camí fins a la balconada de l’ermita.

Ermita de Sant Jordi (680m)
Edificada el segle XIX sobre una ampla balconada del pla de Sant Jordi, amb bones vistes de la Baixa Noguera. Hi ha un refugi adossat, desproveït de mobiliari.
Prenem un camí carreter (N) pel Pla de Sant Jordi, entremig de feixes de conreu, fins a l’alçada d’un corral. Un indicador ens avisa que a mà dreta hi ha les ruïnes de l’antiga ermita, altrament ens passaria desapercebuda. Ens hi acostem pel marge entre dues feixes, procurant no trepitjar el sembrat.
Camí enllà un altre rètol ens indica la boca d’un avenc.

Avenc de Sant Jordi (695m)
La Carbonera i les serralades veïnes, de natura calcària, són riques en fenòmens càrstics (coves, avencs i balmes). D’aquest se n’ha pogut explorar fins a 24 metres de fondària. Es confon amb el Forat Bufador de Sant Jordi, tot i que es tracta de cavitats diferents. El Forat Bufador té una boca molt estreta i es troba a prop del camí pel que hem pujat a l’ermita. (1)
Continuem per la pista en direcció al peu de l’evident turó on fa un gir a l’esquerra. Continuant-la faríem drecera. La deixem per anar a la dreta, pel marge d’una feixa de conreu. A l’altre cap trobem un camí d’accés que seguim uns metres fins a una bifurcació, a la capçalera d’un barranc, on hi ha una gran fita. Prenem el camí de l’esquerra que flanqueja pel turó. El de la dreta flanqueja pel del Mu. N’hi ha un altre pel fons del barranc que també podríem seguir.
Sortim sobre un collet i seguim uns metres (N) fins a l’extrem on trobem el camí que puja del fons del barranc. Som sobre l’aiguabarreig, amb bones vistes de la central hidroelèctrica de Camarasa, els congostos del Mu i de Camarasa, la Penalta i l’Extrem del Mont-roig.
Retrocedim uns metres i enfilem un camí carener (SW) en el que trobem alguns vestigis de parapets de les línies republicanes.

  • (1) Font: Espeleoindex. Per conèixer la situació i característiques de les cavitats de la zona visiteu espeleoindex.com i filtreu per Noguera/Camarasa.

Tossal de Sant Jordi (740m)
Al punt més alt del turó, al fil del cingle que cau sobre el congost de Camarasa, hi ha un pou de tirador.
Davallem propers a la carena i passem per un llarg tram de trinxeres. A la bifurcació anem a la dreta (W) i comencem baixar en fortíssim pendent fins a creuar per sota de dues línies d’alta tensió on el corriol queda tallat per les pistes de servei i ens cal estar atents a les fites per continuar, encara en fort pendent i terreny inestable, fins a una pista que ens deixa sobre una cruïlla.

Camí de les Coves (560m)
Retrobem la pista que havíem deixat a la pujada. Per la dreta hi puja el camí des de la central d’Alós de Balaguer per la Feixa del Cinquet i l’equipat de la Selva. Anem a l’esquerra (S), planerament. En un revolt, prop d’una gran pinassa, un caminoi baixa a les ruïnes d’un antic mas. Se’n conserva alguna paret i un parell de voltes, una d’elles reforçada amb ciment.
Prou més enllà, sota les línies d’alta tensió, deixem el camí de les Coves per una pista més precària a mà dreta per la que baixem, després d’una bona llaçada, a uns antics corrals. Per sota d’una de les torres de la línia accedim a un bon camí de bast pel que, entre còmodes llaçades, davallem fins al Barranc de la Barba on remuntem per l’altre marge. El pendent és fort però les llaçades del camí l’amoroseixen. Sortim a la carena al peu de més torres de la línia i continuem davallant fins a Barranc del Canudell on desfem el camí d’anada.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Tossal de Sant Jordi

Pel Barranc del Salt

Fredes, Portell de l’Infern, Cova de l’Aire i Salt de Robert

Distància 14,5 km
Desnivell acumulat 825 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 13 d’abril de 2019
Cartografia El Tossal Cartografies. Tinença de Benifassà (1:30000)

Itinerari dels que creen afició. Segueix la Ruta Roja, probablement la més concorreguda d’entre les del Parc Natural de la Tinença de Benifassà, amb un afegitó opcional d’anada i tornada a la Cova de l’Aire. Transcorre entre paratges agrests: barrancs, cingles, morrals, agulles de formes capricioses, balmes, coves, ponts foradats,… estructures geològiques tan pròpies dels Ports. Però les senderes són fressades, ben senyalitzades i apariades pel personal del Parc. Camins antics que, en general, són de bon fer. Seguirem bona estona el de bast entre la Fredes i la Sénia, que conserva bons trams empedrats. Tot un gaudi per als sentits.
Podem escurçar-lo per la sendera que recorre el Barranc del Morral d’en Piles. Si triem aquesta opció és recomanable acabar d’atansar-nos al Portell de l’Infern, poc més enllà de la cruïlla.
El tram entre el Portell de l’Infern i el Morral Crevalòs, on hi ha la Cova de l’Aire, no és senyalitzat. Però la senda evident, fitada i prou fressada. Haurem de fer una curta i fàcil grimpada al peu de lo Jonqueret. I creuarem algun tram rocallós i amb bona timba, desaconsellable en cas de mullena o glaç. Per això hem qualificat l’itinerari de moderat. Altrament el consideraríem fàcil.
El Salt de Robert val la pena veure’l amb bon cabal. Però cal tenir en compte que cal creuar diverses voltes a gual el Barranc del Salt.
En diverses zones del barranc s’ha fet una replantació d’espècies en perill d’extinció com omes i tells, entre altres.
L’únic negatiu és que començarem pràcticament al punt més alt i haurem d’acabar-lo en fort pendent de pujada, entre el Salt de Robert i el mirador previ a Fredes. És més lògic iniciar-lo a la casa forestal de la Tenalla. Hem vist diverses ressenyes que l’han fet així. Però just prendre la pista que hi mena, al costat del pantà d’Ulldecona, hi havia un rètol anunciant que era tallada. I el mapa reporta una barrera poc més enllà de la Cova del Ferri. Així que, per no perdre temps, vàrem optar per partir de Fredes, tal com recomana la ruta del Parc. Caldria haver-nos informat a les oficines del Parc o a l’Ajuntament de la Pobla de Benifassà.

Accés
Des de la CV-105 entre la Sénia i Torre Miró prenem, passat el pantà d’Ulldecona,  la revirada CV-106 al monestir de Santa Maria de Benifassà i Fredes. O, en sentit invers, la que hi mena directament des de poc més enllà del Boixar.

Fredes (1080m)
El poble més septentrional del País Valencià és conegut per les nevades i baixes temperatures de l’hivern.
Seguint els indicadors de senders, en sortim pel carrer de Baix en direcció al Pantà d’Ulldecona i, a les darreres cases, al Portell de l’Infern i Salt de Robert. Prenem un camí carreter que creua l’incipient el Barranc del Salt. Quan es bifurca anem a la dreta en direcció a la Sénia (SE). Retornarem pel ramal de l’esquerra. Aquí trobem les primeres fites metàl·liques de la Ruta Roja —d’acer inoxidable— tant sòlides com excessives.
Passem per la font del Teix que brolla dins d’una mina i té un abeurador al costat. Emprenem el camí per un tram empedrat.
Pugem en suau pendent fins al Cap de la Serra on creuem la pista que mena a la Colònia Europa. Som al punt més alt de l’itinerari (1155m). A partir d’aquí la tendència general serà de baixada fins a la casa forestal de la Tenalla.
Poc més enllà, després d’un revolt, atenyem les ruïnes d’un mas.

 Maset del Pixón (1078m)
Ruïnes d’un mas amb una gran era des de la que gaudim d’una bona panoràmica, envoltats d’antigues feixes de conreu margenades per bones parets de pedra seca.
Destaca a primer terme la Mola de la Cova del Forat i el seu cingle. Darrere sobresurt la muralla que guarda el Portell de l’Infern. I encara al fons tres moles: lo Junqueret i el Morral Crebalòs, que visitarem, i una tercera innominada on no arribarem.
Conta la llegenda que un pastor del Boixar, herbolari i remeier, va acollir-hi de nit una dama endolada que resultà ser la «la mort de la Tinença». Agraïda per l’acolliment va donar-li la facultar de conèixer d’entre els malalts que visités quin sobreviuria i quin no.
Poc més avall del mas, una roca de forma capriciosa és un bon mirador sobre el Barranc i les Ombries del Salt, per on passa el nostre camí de tornada. Per un grau empedrat passem del solell a l’obaga.
Aviat trobem a mà esquerra, ben senyalitzada, la sendera que baixa pel Barranc del Morral d’en Piles, per on podríem fer drecera fins poc més enllà de la casa forestal de la Tenalla.
Continuem, pel peu balmat del cingle de la Mola de la Cova del Forat, fins al portell.

Portell de l’Infern (964m)
Pas per un enorme esvoranc d’altes i verticals parets. Obligat per als traginers i vianants que recorrien aquest camí ral entre Fredes i la Sénia, abans de la construcció de la carretera. Conta la llegenda que, en dies de ventada, cal creuar-lo arrossegant-se.
Just al bell mig del pas, surt a mà esquerra una sendera no senyalitzada, però prou fressada i fitada, que seguim pel vessant solell. Aviat albirem davant nostre la mola de lo Jonqueret i passem per sota una balma obrada on hi deuria haver una cleda o corral. Poc més enllà i separat del camí hi ha un gran pont de roca (1).
Creuem de nou a l’obaga per una osca oberta a la muralla, al costat d’un pi, resseguint el cingle de lo Jonqueret. Ens cal pujar fort i salvar un curt pas de grimpada, amb bons agafadors, per accedir a la carena de la que davallem de nou per resseguir el cingle del Morral Crebalòs (2), entre balmes i coves. Salvem un esperó coronat per una esvelta agulla i, quan atenyem uns gamellons (3), ja som a tocar de la cova de l’Aire.

  • (1) Per desconeixement hi vàrem passar de llarg. N’hem trobat referència a les ressenyes de Carles Olivé https://corriols.blogspot.com i Josep Miró (Totnatura). Hem marcat el punt on es localitza amb un waypoint. El camí que hi mena puja en fort pendent a mà esquerra.
  • (2) Crebalòs, rapinyaire conegut en altres contrades com a trencalòs que s’està re-introduint al Parc.
  • (3) Abeuradors de fusta que en altres contrades s’anomenen bassis o cóms. En aquest cas es nodrien dels degotalls del cingle.

Cova de l’Aire (962m)
Balma d’uns vint metres de fondària amb una gran boca que n’amida disset d’ample per trenta d’alt. Ens cal ajudar-nos amb les mans en algun punt per accedir-hi. El terra, de margues, és relliscós.
Com altres de la zona, havia servir de refugi a ramats i pastors. Actualment de rapinyaires.
El camí acaba uns metres més enllà sobre la carena, però hi ha un pas sobre roca molt exposat, desaconsellable en cas d’humitat o glaç.
Retornem al Portell de l’Infern del que davallem (SE) per entremig d’una pineda amb bons exemplars de pinassa.
Prou més avall atenyem una bifurcació ben indicada. A mà dreta continua la senda de la Sènia pel pantà d’Ulldecona. Nosaltres pugem a l’esquerra en direcció a la Tenalla per la del Solà d’en Brull. Superada la pujada, si ens n’apartem una mica, trobarem un mirador des del que albirar el barranc del Solà d’en Brull.
Planerament atenyem una pista que seguim fins a un pi característic.

Pi Pastor (754m)
Exemplar de pi blanc ben recargolat, al peu de la Punta del Solà d’en Brull, culminació de la serreta que hem resseguit fins a la cova.
Si ens apartem una mica del camí gaudiren d’una bona panoràmica i podrem albirar els contraforts de la Mola de l’Aixada: el Morral Desplegat i la Moleta del Cepí, amb el monumental Pont Foradat. També els barrancs del Salt i del Solà d’en Brull que conflueixen amb el de la Fou, al peu de la Punta de la Gavarrera.
Seguim la pista en baixada (N/W) fins a la Tenalla, a la llera del Barranc del Salt. Juntament amb el de la Fou i el riu Verd són les aportacions més importants a la capçalera del riu de la Sénia.

Casa forestal de la Tenalla (608m)
Punt més baix de l’itinerari. Continuem (W) per pista, deixant a mà esquerra la drecera pel Barranc del Morral d’en Piles. Quan entra al llit del barranc es degrada i la succeeix una ampla sendera que comença a guanyar alçada en moderat pendent. Trobem a mà dreta el camí al Mas del Peraire, i prou més amunt, atenyem el salt.
En aquest tram hi predomina el pi roig.

Salt de Robert (737m)
Un dels indrets més visitats de la zona on el Barranc del Salt es despenja per una graonada de 30 metres d’alçària.
Continuem amunt, superant el fort pendent entre llaçades. Una sendera surt a mà dreta. Segons el mapa també mena al mas del Peraire, però l’hem seguida una estona i es fa perdedora. Prou més amunt trobem la Canaleta de Mauro, una font que s’escola entre un caramull de tosca.
Encara per camí costerut sortim a un replà on s’hi ha bastit un mirador amb un banc des del que podem albirar tot el Barranc del Salt. I poc més enllà un forn de calç rehabilitat. Ara el pendent s’amoroseix. Trobem una cruïlla, sense cap tipus d’indicació. Per la dreta marxa un altre sendera al mas del Peraire. I poc més amunt atenyem una pista on anem a la dreta i, planerament, retornem a Fredes.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pel Barranc del Salt

Penyagalera

Des del Toll del Vidre. Pel crestall de les Feixes del Faralló. 

Distància 8,4 km
Desnivell acumulat 500 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 10 de març de 2019

Un dels itineraris habituals per pujar a aquest emblemàtic cim dels Ports, amb una petita variant —que podem fer tant d’anada com de tornada— abandonant el PR per resseguir un ample crestall a la paret meridional del cim.
Els camins són ben fressats i de bon fer. Solament cal parar atenció a les fites i senyals per l’accés al crestall on farem una fàcil desgrimpada, desaconsellable amb terreny és humit.

 Accés
Des d’Arnes, seguim les indicacions al Toll del Vidre, prenent un camí pavimentat vers el sud. Al coll de la Creu s’acaba el paviment i continua en terra. Passat el mas de Canyís (maset i ampla feixa a la dreta del camí) hi ha un revolt en pendent que pot comportar problemes a vehicles turisme baixos. Si és el cas podem aparcar en aquest punt quan resta poc menys d’un quilòmetre pel Toll del Vidre.

Toll del Vidre (560m)
Bonic gorg que podem visitar de tornada i donar-nos-hi una remullada si la climatologia ho permet. És l’únic lloc del riu d’Algars on es permet el bany. Hi ha una font. El riu fa de termenal entre Beseit i Arnes i, dons, entre les comarques del Matarranya i la Terra Alta.
Continuem per la pista per on hem arribat en direcció als masos de Damià i de Pau. Creuem un parell de voltes el riu i a la segona abandonem la pista pel camí de ròssec de la Mulera, a mà dreta, endinsant-nos al barranc de la Cova, entre el Serrall de les Clapisses i Penyagalera. La cova és una balma al peu del cingle de les Clapisses que havia servit de cleda. El camí és ample i de bon fer. Més amunt s’estreny i continua com a sendera. El pendent no passa de moderat. Quan atenyem les ruïnes del mas de Pitarch, ja som al coll.

Coll de Pelele (894m)
O de Pitarch. Hi arriba el camí a Penyagalera des de l’Ulldemó pel mas de Quatre i la Costa d’Arrancapets. Hi ha senyalització vertical i de continuïtat del PR-TE 151 que seguim en direcció al cim. Pocs metres més enllà deixem a mà dreta la sendera per la que retornarem. Baixem a creuar un barranc i remuntem fins al cim. Poc abans hem trobat a mà esquerra un altre dels camins habituals d’accés: el que hi mena des de la Pesquera d’Ulldemó.

Cim sud de Penyagalera (1034m)
Coronat per un vèrtex geodèsic. Punt més alt d’un gran sinclinal quin perfil ha motivat el nom del tossal. L’extrem nord s’anomena Punta del Barco. És una bona talaia sobre el vessant ponentí dels Ports i especialment de les planúries del Matarranya i la Terra Alta. Són nombroses les viles i pobles que hi podem albirar a ull nu.
Desfem el camí de pujada però l’abandonem aviat per una sendera poc definida a mà esquerra. Hi ha fites i senyals de pintura blancs. Baixem fins a situar-nos sobre una estreta feixa sota el cim que seguim a mà esquerra en lleugera pujada (NE). L’abandonem quan la continuïtat és fa més difícil desgrimpant uns metres per anar a revoltar, en el sentit de les busques, un evident esperó rocallós o faralló que ens per sortir sobre l’ample crestall de les Feixes del Faralló que resseguim (SW) amb el cingle sobre el barranc de la Cova a la nostra esquerra, on la sendera hi és prou definida i ens retrona al coll de Pelele.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Penyagalera

Salga Aguda

Entre la Riera de la Portella i el Merdançol, tributaris del marge esquerre del Llobregat, a migdia de Vilada, s’alça la Serra de Picancel. De roca conglomerada, si bé els penyals no prenen l’altivesa d’altres indrets, la vegetació hi és exuberant i frondosa, especialment a l’obaga, per on es despengen canals com les de Sant Miquel, amb un devessall de torrents d’aigua cristallina que peixen el Merdançol.
Diversos camins travessen la serra. Fressats i de bon fer, permeten al caminant realitzar itineraris per a tots els gustos i nivells i visitar racons com Pedret, la Portella o la Quar i pobles com Vilada i Borredà. Un bon grapat d’al·licients que no deixen indiferent. El sostre de la serra és el Salga Aguda (o Saldaguda o Serrat de Salga). Prefereixo anomenar-lo «Salga Aguda» perquè des de menut l’havia sentit anomenar així, és l’oficial i ben a prop hi ha altres topònims de la mateixa arrel (Creu de Salga, runes del mas de Salga). Com passa sovint, també aquí hi ha diferents variants per anomenar el mateix indret. Així per exemple el coll del Tell (til·ler) també se’l coneix per «del Tei» o al Merdançol, Mergançol.
Segueixen tres itineraris, un pel vessant solell i dos pel l’obac.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Salga Aguda des de la Portella per la Quar i retorn pel coll del Tell 

Distància 10,8 km
Desnivell acumulat 720 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 23 de febrer de 2019
Cartografia Ed. Alpina. Lluçanès (1:30000)

En aquest itinerari accedim al cim per la carena llevantina. Ni és molt llarg ni té un gran desnivell, trets que poden induir a creure’l fàcil. Cal tenir en compte però que és un «puja-baixa» constant, sovint en fort pendent, especialment al tram carener, que hi ha diversos passos on caldrà ajudar-nos amb les mans i trams on el camí és poc definit.

Accés
Entre els punts quilomètrics 25 i 26 de la C-62, entre Prats de Lluçanès i Gironella, prenem la BV-4346 en direcció a Sant Maurici de la Quar on hi arribem en cinc quilòmetres. Passem el poble i continuem per una carretera local enquitranada uns vuit quilòmetres més en direcció a Sant Pere de la Portella. Abans d’arribar-hi trobarem el coll de la Creu de Jovell, punt de pas de l’itinerari, on també podríem iniciar-lo. No ho recomanem per no acabar-lo en pujada.

Sant Pere de la Portella (802m)
Ruïnes d’una antiga abadia benedictina de la que solament es conserva en bon estat l’església originària del segle XI, refeta el XII. Inicialment fou coneguda com Sant Pere de Frontanyà. Guifré I i la seva mare Doda de la nissaga «Saportella», precursors de la Baronia de la Portella, n’haurien sigut els impulsors sota la protecció d’Oliva llavors comte de Berga i més tard abat. La primera notícia documental es troba en una donació efectuada per aquest l’any 997. L’època de bonança econòmica es va allargar fins la segona meitat del segle XIII. A partir d’aquí diverses vicissituds com la pesta negra, atacs de bandolers, delmaren i dispersaren la comunitat.
Seguim la carretera per on hem arribat i la deixem pocs metres més amunt baixant per una pista a mà dreta. L’abandonem en un revolt per una altra més precària a mà esquerra que es bifurca en creuar el Torrent de Cal Moliner. No prenem ni un ramal ni l’altre: seguim un poc definit corriol pel marge esquerre (hidrogràfic) del torrent. Hi ha antics senyals de pintura grocs.
El camí, a trams més o menys definit, segueix tothora (E) pel mateix marge i localitzem alguns gorgs del torrent. Els escassos senyals desapareixen totalment al peu de Cal Moliner. Creuem el torrent i pugem sense camí definit fins al camí d’accés al mas que seguim a mà esquerra (N).

Cal Moliner (859m)
Passat el mas deixem el camí d’accés creuant una torrentera i sortim a una pista que seguim a mà dreta (E) fins a un pronunciat revolt on la deixem per un corriol poc definit inicialment, pel que pugem (SE) fins al coll.

Coll de la Creu de Jovell (946m)
Hi passa la carretera d’accés a la Portella. Podem albirar sobre nostre la mola on s’alça el santuari de la Quar. Pugem per una pista pavimentada que deixem per un camí a la dreta flanquejant la mola pel vessant ponentí. A la bifurcació (rètols indicadors) pugem a mà dreta i assolim el planell cimer. De fet haguéssim pogut seguir pel camí pavimentat fins poc abans d’aquesta bifurcació, però els senyals, que fa una estona han «reaparegut», van per on hem descrit.

Santa Maria de la Quar (1060m)
Encinglerat dalt d’una mola rocallosa, des del Santuari de la Quar es domina una bona panoràmica de la vall de Merlès, el Berguedà i alguns cims pirinencs.
Documentat d’ençà el segle IX en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell amb el nom «d’Illa Corre», tot i que la datació d’aquest document és objecte de controvèrsia entre els entesos. A partir del segle XI passà a dependre de Sant Pere de la Portella. Del primitiu edifici reedificat en època baix-romànica solament en resta algun vestigi.
Baixem del santuari pel camí habitual d’accés (NW). Al Collet de la Sorra, just abans d’un revolt, el deixem per un corriol, senyalitzat amb una fita, que baixa a mà dreta. El darrer tram fem drecera (fites) fins al coll (NNW).

Coll de Gavatx (964m)
Hi conflueixen diversos camins. Pel de l’esquerra podríem retornar a la Portella. Continuem per la pista. A la primera bifurcació anem a la dreta i a la següent a l’esquerra, fins on s’acaba. Aquí emprenem un ben fressat camí que puja (N) a guanyar la carena de la Serra de Picancel.

Coll de la Creu de Salga (1013m)
Pel vessant obac hi arriba el camí de Borredà. Poca estona més enllà, a mà dreta, hi ha la font de Salga (que hem trobat seca). De retorn seguim carenejant (NE) i guanyant alçària passant per les ruïnes de la casa de Salga. Atenyem el Serrat dels Teixons, en fort pendent al darrer tram.
Atenció: En aquest punt el que cal és seguir carenejant. Nosaltres erràrem el camí i baixarem fins a trobar el de Vilada per la Font del Saltant, havent de recuperar.
Passat el collet de la Portelleta trobem un pas equipat amb una sirga i seguim guanyant alçària per enfilar-nos al llom de les Pedrisses, que es despenja vers el NW des del cim. Girem 90º en fort pendent fins a un segon pas de grimpada que ens deixa sobre el cim.

Salga Aguda (1172m)
Sostre de la Serra de Picancel. La panoràmica vers el nord i migdia es veu limitada pels cims del Catllaràs i el Serrat de les Tombes, respectivament. Però podem albirar bona part de l’alt i baix Berguedà i alguns cims pirinencs, també del Ripollès.
Davallem en sentit oposat al que hi hem accedit (SW) seguint l’ample fil de la carena, amb bones cingleres a banda i banda, especialment pel nord. Deixem a mà dreta un camí que baixa al de Vilada pel pont del Climent i continuem carenejant per seguir poc més enllà per una estreta lleixa fins al coll.

Coll del Tell (988m)
Pel nord hi arriba el camí de Vilada pel pont del Climent. També en surt el que s’enfila al pic dels Gira-sols. Per migdia hi acaba una pista que seguim (S) una estona fins a deixar-la per un camí a mà esquerra. Hi ha senyals de pintura grocs molt sovintejats. Davallem (SE) bona estona per sobre de llargues codines fins a sortir a una altra pista que seguim a mà dreta (S). Prou més avall sortim a la cruïlla amb una altra pista on hi ha rètols indicadors. Seguim en direcció a la Portella, baixant per un camí i creuem el Pontet de Campdou. Pocs metres més enllà sortim a una altra pista i anem a la dreta. La seguim pocs metres: un cop hem creuat la riera de la Portella, la deixem per un camí a mà esquerra, que fa drecera. La retrobem més amunt, la seguim i la tornem a deixar per una altra drecera indicada amb la que acabem de pujar fins a Sant Pere de la Portella.

Powered by Wikiloc

Salga Aguda, la Portella i Sant Miquel de les Canals 

Distància 15,15 km
Desnivell acumulat 1218 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 4 de març de 2012
Cartografia Ed. Alpina. Lluçanès (1:30000)

Itinerari més llarg que l’anterior i amb fort desnivell on accedim al cim des de prop de Vilada, pel vessant obac. Partim del pont del Climent, fem cim, baixem pel coll del Tell a la Portella i per Corrúbies pugem a Sant Miquel, retornant pel pont del Doro.

Accés
Passat el quilòmetre 160 de la C-26, sortint de Vilada en direcció a Borredà, prenem a mà dreta una pista senyalada a les Canals de Sant Miquel. Ben aviat deixem el vehicle a la clariana del Pla de la Fusta, just abans de la tanca que barra la pista, sobre el Pont del Climent.

Descripció
Baixem a travessar el Merdançol pel Pont del Climent i, a l’altre marge, prenem un camí indicat cap a Sant Miquel, la Portella o Pedret. Deixem a mà dreta el camí al Pont del Doro per on retornarem.
Comencem a guanyar alçària pel marge dret del torrent (S) i travessem el Portell de l’Ovellar, un pas guanyat a la roca.
A la bifurcació (indicada) anem a l’esquerra. Per la dreta surt el camí del Trencacames, al coll dels Pins i el Serrat de Migdia.
Abans del coll del Tell anem a l’esquerra i enfilem la carena del Salga Aguda (NE) fins al cim. En baixem desfent el camí però seguint la carena fins al coll del Tell on prenem una pista (S). Hi ha senyals grocs. La deixem per un camí a l’esquerra pel que baixem a una altra pista que fins sortir al camí ral de Berga a la Portella.
Un cop hem visitat l’antiga abadia benedictina seguim el camí ral en direcció a Pedret i Berga.
A l’alçada de les ruïnes del mas de Corrúbies deixem el camí ral i ens enfilem a Sant Miquel de les Canals. Baixem per una de les Canals de Sant Miquel, la que segueix el Rec dels Colletons fins al Pont del Doro.
Continuem pel marge esquerre camí amunt i encara ens ens cal fer una bona marrada per salvar el Rec del Coll del Tei, abans de retornar al Pont del Climent.

Powered by Wikiloc

Salga Aguda i Gira-sols

Distància 4,5 km (anada)
Desnivell acumulat +742 -395 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 15 d’abril de 2008
Cartografia Ed. Alpina. Lluçanès (1:30000)

Idèntic a l’anterior fins al cim i el coll del Tell des de on visitem al veí cim dels Gira-sols i retornem pel mateix camí.

Powered by Wikiloc

Àlbum d’imatges
Salga Aguda

Roc de Ponent i filó Atrevida

Itinerari geològic pel Bosc de Poblet 

Distància 9,7 km
Desnivell acumulat 714 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 3 de febrer de 2019
Cartografia Ed. Alpina i Ed. Piolet: Muntanyes de Prades (1:25000)
Recursos consultats «Els tresors geològics del Paratge Natural de Poblet» Albert Martínez i Marc Tudela. Itineraris Geològics.
  Tríptics itineraris 1 i 5 del Paratge Natural d’Interès Nacional de Poblet. DARP, Generalitat de Catalunya

Tres factors, paisatgístic, geològic i històric, fan interessant i recomanable aquest itinerari al nord de les Muntanyes de Prades. Seguirem bàsicament el nº 5 dels del Paratge Natural d’Interès Nacional de Poblet, amb una variant per enfilar-nos a la Torre del Moro.
Els camins són fressats, esporgats i indicats. No tindrem dubtes per seguir-los. Malgrat això, l’accés a la torre i la pujada per la tartera poden comportar una moderada dificultat.

Accés
Per la TV-700 entre l’Espluga de Francolí i Prades, un cop passat les Masies i el punt quilomètric 6, a l’alçada d’una creu monumental, prenem a mà esquerra la pista forestal pavimentada de la Vall de Castellfollit. Ben aviat atenyem l’àrea de lleure de la Roca de l’Abella, amb bon espai per aparcament.

Àrea de lleure de la Roca de l’Abella (567m)
Ben condicionada amb font, fogons i taules. Hi ha un punt d’informació del Paratge Natural. Creuem el barranc de Castellfollit per sòlides passeres i prenem un camí indicat a mà dreta vers el Grog. Aviat deixem una bifurcació a mà esquerra que és per on retornarem.

El Grog (575m)
Petit i bonic salt. A banda del cabal d’aigües superficials, el barranc rep l’aportació de diverses surgències que s’escolen pel rocam granític fracturat. És tributari del riu Sec que alhora desguassa al Francolí.
El tornem a creuar i sortim a la pista que seguim vall endins. Al marge hidrològic dret podem albirar la Roca Filosa, curiosa formació de tres blocs granítics apilats que l’erosió ha procurat una forma que recorda el fus d’una filosa.
Pocs metres més amunt deixem la pista per un ample camí a mà esquerra pel que baixem a creuar el barranc, de nou a gual. Per camí molt aixaragallat tirem enrere pel marge dret, deixant a mà dreta un corriol, fins atènyer el barranc de la Roca de l’Abella que creuem i seguim pel seu marge dret en fort pendent (E). A l’altre vessant s’alça el crestall de la Roca de la Mel sobre el que hi podem albirar la Torre del Moro.
Al peu de la Roca de l’Abella trobem un rotllo de sitja, o plaça de carboner. En trobarem altres durant l’itinerari. L’aprofitament de l’alzina per al carboneig ha sigut una activitat habitual de bosc fins a mitjans del segle passat.
Anem virant (S) i, més amunt, atenyem un pas protegit amb una cadena, passat el qual sortim sobre una explanada amb restes de cabanes, clapers i runams d’una pedrera.

Pedrera de l’Ester (722m)
És una de les diverses pedreres de pòrfir que hi ha al Bosc de Poblet, situades entre els barrancs de Castellfollit, de la Pena i de les Fargues. Explotaven els filons porfírics que, en contenir més proporció de quars i menys de feldspat que les altres roques granítiques, són més resistents.
Els picapedrers modelaven el granit i en feien llambordes de diversos tipus com els «adoquins», utilitzats per a l’empedrat de carrers. Hi podem observar els munts de residu, tot i que en bona part era utilitzat per al balast de les vies de tren.
La primera autorització documentada de l’explotació com a pedrera és de l’any 1902, al barranc de la Pena. Les més importants van tenir lloc a partir de l’any 1945 i van durar fins als anys 60.
Continuem camí pujant a guanyar (S) la carena de la Roca de la Mel, on trobem una bifurcació indicada. Anem a la dreta i, amb unes fàcils grimpades per l’ample crestall, no exemptes d’exposició, atenyem la torre. Per introduir-nos-hi ens cal revoltar per sota la paret nord i remuntar ajudats d’una sirga.

Torre del Moro (760m)
El castell de Castellfollit, popularment conegut com a Torre del Moro, és una construcció defensiva de la que se’n desconeix la història. És enclavat sobre la Roca de la Mel i envoltat d’espadats. Alguna hipòtesi apunta que es tractaria d’una fortificació musulmana relacionada amb el castell de Siurana, vinculat a dominis sarraïns.
Retornem a la cruïlla on continuem en direcció a la pedrera de la Font del Ginebre, baixant pel Barranc del Roc de Ponent i passant per un altre rotllo de sitja.

Pedrera de la Font del Ginebre (664m)
S’hi pot observar clarament l’explotació del filó principal pel gran esvoranc al rocam. Hi ha un penell informatiu sobre les pedreres. Aquí trobem l’itinerari geològic (el número 5 dels del Paratge Natural de Poblet) que parteix de la pista que tenim a baix a la dreta. Està senyalitzat amb estaques marcades amb el perfil del Roc de Ponent, que tenim just a sobre, i indicadors de «Itinerari Geològic». Seguim camí a mà esquerra enfilant-nos de nou en direcció al Roc. Aviat sortim sobre una tartera on el camí es difumina. Progressem cercant el millor pas entre els blocs granítics.

Aresta GER (800m)
Les torres i agulles granítiques de la vall, són un bon reclam pels escaladors. Hom diria que som al Pirineu si no fos per l’alzinar que ens envolta. La primera notícia que se’n té constància és del 1945, referent a la cordada vallenca Freixas-Benaiges-Figuerola al Roc de Ponent.
L’any 1972, els reusencs Ramon Bruno i Quim Miralles, van obrir la via de l’Aresta GER, que amb els seus 180 metres és la més llarga de les muntanyes de Prades i ha esdevingut una clàssica.
Continuem enfilant-nos per la incòmoda i rosta tartera, cada cop amb rocam més inestable, fins que assolim un collet i el cim.

Roc de Ponent (898m)
Fins fa poc era coronat per una gran creu de ferro que el caracteritzava. Era el darrer lloc il·luminat pel sol abans de pondre’s. Quan marxava el sol del Roc era l’hora d’acabar la jornada pels treballadors de les pedreres.
Del cim continuem guanyant alçària carenejant pel sender (E) entremig de l’alzinar fins assolir el coll.

Filó Atrevida (1013)
Al coll de la Mina o de les Basselles hi ha l’esvoranc del Filó Atrevida. Des del 1870 fins al 1988 es va explotar, tant a cel obert com en galeria, un filó allotjat en el pla d’una falla. És dons, una mina filoniana on el mineral està dipositat al llarg d’uns tres quilòmetres, amb 150 metres de profunditat i una amplada d’entre mig i sis metres, en direcció NNW-SSE, des de l’obaga fins al solell del Puig de l’Àliga. És al solell, entre el coll i el barranc de l’Argentada, on en resten més indicis (rasa, galeries, pous, terregalls, poblat miner,…).
Se n’extreia principalment barita, però també altres minerals com galena i plata. Fou la primera explotació de barita registrada a l’Estat Espanyol. Es un mineral pesant utilitzat per a fixar estructures (per exemple ponts) en indrets inestable com lleres de rius, fangs per la perforació de pous, aigua oxigenada, indústria de la pintura, dels frens, vidres, protecció dels raigs X, etc.
Les activitats extractives al Bosc de Poblet venen de molt antic. Des de l’edat del bronze fins a l’edat mitjana, es va explotar per extreure’n minerals valuosos com la plata. D’aquí ve el nom del barranc que baixa cap al de Castellfollit: l’Argentada o Argentera. Els documents més antics que hi fan referència són del segle XI, tot i que diversos historiadors citen que probablement els romans, a la zona del barranc de l’Argentera, explotaren diversos jaciments miners per extreure’n plata, coure, ferro i plom. Al segle XV es documenta l’explotació «Cros Ric» que correspon a la zona de l’Atrevida. Cap a l’any 1760 se cita l’explotació de cobalt en el mateix indret, sota l’administració de l’abat de Poblet. A primeries del XIX, durant la guerra del francès i la primera carlinada, se n’extreia plom per a municions.
Reprenem l’itinerari que ens mena pel vessant obac. Sortim a un ramal de la pista que seguim uns pocs metres (N).

Frares Encantats (962m)
Abandonem la pista en un pronunciat revolt (rètol indicador), sobre un oratori. És una bona talaia on podem albirar bona part del Pirineu central i oriental i serralades interiors com Montserrat.
Davant nostre s’alcen els Frares Encantats o la Roca Tallada, conglomerats que l’erosió ha donat una forma ben capriciosa.
Seguim l’itinerari per dins d’un bosc mixt d’alzina i pi roig, endinsant-nos al  barranc  de les Fargues, per veure l’explotació al vessant nord del filó. Baixem (W) seguint una antiga pista, tot fent una bona llaçada.

Les Set Cases (930m)
Sortim al darrere d’una cabana, al bell mig d’una clariana on hi ha els fonaments de l’estació superior del telefèric miner.
A primeries del segle passat s’extreien uns cinc-cents quintars diaris de mineral que eren transportats en carros fins a l’estació de ferrocarril de l’Espluga de Francolí. El 1924 posà en funcionament un aeri que el baixava fins prop del monestir, en un recorregut de 3 quilòmetres. Posteriorment es va recollir en camions per portar-lo a la fàbrica de tractament, també a l’Espluga.
En aquest indret on som ara també hi havia l’accés a una galeria, però la boca de mina s’ha enrunat.
Continuem baixant (N) per un sender fins a les restes d’una cabana que servia per a l’allotjament dels miners a pocs metres d’una boca de mina i un penell informatiu.

Galeria Tacha (855m)
Aquesta galeria era un dels punts d’explotació a la cara nord del filó. Podem veure que s’ubica enmig del filó per aprofitar al màxim la prospecció.  Les explotacions podien començar a cel obert i, a mesura que s’anava progressant, seguir subterràniament i, en certs cassos, requerir pous de ventilació.
Continuant el descens, trobem uns cedres i arribem a la pista de l’antic camí miner construït pel transport del material quan no es feia amb telefèric. Just poc abans hi ha les restes ben conservades del carregador.
El camí miner s’allarga en generoses llaçades per salvar el desnivell fins al fons del barranc. A la part baixa podem albirar una altra boca de mina. Ja en terreny planer deixem aquest camí per un sender indicat que surt a mà esquerra i que ens duu a passar pel marge d’una vinya, prop de la carretera de Prades, tot revoltant el llarg esquenall que baixa de la Roca de l’Abella. Aquí tornem a guanyar alçària fins atènyer el barranc d’en Pujol, on comencem a davallar cap a l’àrea de lleure de la Roca de l’Abella.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Roc de Ponent i l'Atrevida

Santuari de Cabrera i Pla d’Aiats

La Serra de Cabrera i el Pla d’Aiats, envoltats de cingles especialment alts als vessants ponentí i meridional, separats entre sí pel pregon coll del Bram i coronats amb allargassats altiplans, formen un perfil característic fàcilment recognoscible des de la llunyania.
Són el sostre de la comarca natural a la que Cabrera dóna nom: el Collsacabra o Cabrerès, de morfologia caracteritzada per aquest tipus de relleus tabulars, coronats per planells —calms— tallats abruptament per cingles. Fan de termenal entre la Vall d’en Bas (Garrotxa) i Cantonigròs (Osona).
A les obagues hi predomina la fageda i al solell la roureda de roure martinenc. Per això és molt recomanable visitar-los a la tardor, per la vistositat amb que s’engalanen els boscos. Camí d’Aiats també hi trobarem una bona boixeda amb alguns bons exemplars de grèvol.
Malgrat l’abruptesa de la contrada, diversos camins hi pugen des de tots els vessants, superant curts però sobtats pendents. Segueixen dos itineraris que recorren alguns d’aquests camins.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Des de Falgars d’en Bas per la Faja i retorn pel coll Sabastida

Distància 11 km
Desnivell acumulat 654 m
Nivell de dificultat moderat
Data 16 de gener de 2019
Cartografia Ed. Alpina. La Vall d’en Bas i les Preses (1:15000)

Aquest itinerari circular hi accedeix pel vessant llevantí. A banda de la dificultat foel fort pendent, cal tenir en compte que bona part de l’itinerari no és senyalitzat, especialment a la baixada. Els camins estan perfectament representats al mapa, però a la zona n’hi conflueixen diversos i algunes entrades no són prou evidents.

Accés
A Falgars d’en Bas s’hi accedeix per una estreta carretera enquitranada de 9 quilòmetres que parteix just del punt quilomètric 34 de la C-153 entre Vic i la Vall d’en Bas. Hi ha una pista que parteix de prop dels Hostalets d’en Bas però és privada i tancada.

Falgars d’en Bas (945m)
Nucli del terme de la Vall d’en Bas, situat al caire d’un altiplà, envoltat de cingles que s’alcen sobre els Hostalets d’en Bas, amb un desnivell de prop de cinc-cents metres.
Hi ha una església romànica dedicada a Sant Pere que, tot i les posteriors modificacions, conserva la seva estructura original. Consta com a parròquia al segle XI. Es diu que va patir els efectes del terratrèmol de la Candelera de 1428, però bé podria haver-se vist afectat pels de l’any abans, amb epicentres a Olot i Amer.
Al costat de l’església hi ha el mas de la Coromina, dedicat a la ramaderia i l’agroturisme.
Prenem un camí poc definit per davant de l’església vers ponent (W) on hi ha un indicador vers «Cabrera». Més endavant ja resulta més evident, hi ha un parell d’indicadors més i sobretot fites que ens acompanyaran fins als Plans de la Faja.

Plans de la Faja (1102m)
Creuem la pista entre la Freixeneda i el Coll del Bram i enfilem per un camí ben fressat i senyalitzat amb puntura groga, serpentejant per entremig de la Baga de la Faja. Fortíssim pendent que ens obligarà a ajudar-nos amb les mans per salva alguna graonada. Ja ben amunt creuem dos camins travessers i atenyem el carener que prenem a l’esquerra per enfilar-nos al turonet on hi ha una taula d’orientació i un vèrtex geodèsic. En aquest punt s’hi van localitzar vestigis —cisterna i el basament d’una torre circular— de l’antic castell de Cabrera (castrum de Capraria). Documentat d’ençà el 992, consta com a castell termenat que dominava els termes de Sant Julià de Cabrera, Santa Maria de Corcó i part dels de Pruit, Rupit i Falgars d’en Bas. El primer senyor del castell de qui hi ha notícia documental és Gausfred, que visqué allà per l’any 1002. La cabra és el símbol heràldic dels vescomtes de Cabrera que esdevingueren un poderós llinatge de militars i terratinents.
Magnífica talaia que forneix una panoràmica de 360º. En dies clars s’hi pot albirar des de l’Albera al Port del Comte i des del Pirineu a Montserrat.

Santuari de Cabrera (1296m)
Alçat sobre l’antiga ermita del castell, documentada d’ençà el 1144. Castell i ermita varen esfondrar-se durant els terratrèmols de 1427. L’ermita es va reconstruir i s’hi varen fer moltes reformes posteriorment. Al costat hi ha l’hostatgeria, construïda el segle XVIII. Actualment hi funciona un restaurant els caps de setmana. Per sota el santuari prenem el camí que s’adreça (S) al cairell del cingle meridional i baixem per les escales que salven un desnivell d’un centenar de metres.

Coll del Bram (1170m)
Cruïlla de camins amb diversos indicadors. Al mapa excursionista s’anomena Collet de Cabrera. Prenem direcció al Pla d’Aiats, per l’obaga. Travessem un pas protegit amb una sirga i atenyem el coll d’Aiats (coll de Bram al mapa excursionista). Hi ha un petit rètol en un arbre. Prenem el camí de l’esquerra deixant el de Cantonigròs i comencem a enfilar-nos en moderat pendent per un antic i bell camí entremig d’una magnífica boixeda que ens mena a la carena.

Pla d’Aiats (1270m)
Altiplà més gran que el seu veí de Cabrera (amida 920m per 250 al punt més ample). Envoltat de pineda i recobert de falgueres. El travessem (SE) fins al Pla Xic, al caire del cingle meridional que és on podem gaudir d’una bona perspectiva.
Continuem camí resseguint el cairell del cingle (NE i N) fins que comencem a davallar (NNW) en fort pendent fins al coll Sabastida, al peu del puig homònim, on continuem baixant a mà dreta, en fortíssim pendent, fins atènyer una pista sobre la cabana de Santcrist, a la que ens adrecem fent drecera, fora de camí.
Per una pista baixem (NE) al Pla de les Soques. Per corriol, continuem en la mateixa direcció fins al torrent de la Codina, on sortim sobre una pista que ens mena a la carretera d’accés a Falgars, que prenem a mà esquerra prop d’un espectacular salt d’aigua.

Mirador del Sallent de la Coromina (925m)
Espectacular salt per on salva el cingle, amb un desnivell de 130 metres, el torrent de la Faja, una de les fonts que nodreixen la capçalera del Fluvià.

Powered by Wikiloc

Cabrera i Aiats

Des de Sant Julià de Cabrera per la Serrica i retorn pel Collet de cal Vidrier

Distància 7,2 km
Desnivell acumulat 428 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 15 de novembre de 2012
Cartografia Ed. Alpina. La Vall d’en Bas i les Preses (1:15000)

Aquest altre itinerari circular, més curt que l’anterior, solament puja a Cabrera. Ho fa pel vessant ponentí amb alguns passos equipats que, malgrat això i el fort pendent, no és pas dificultós. Davalla pel vessant llevantí i és senyalitzat en bona part.

Accés
A Sant Julià de Cabrera s’hi accedeix des de la C-153 entre Vic i la Vall d’en Bas. Poc més enllà del punt quilomètric 21 (abans de Cantonigròs, en direcció a la Vall d’en Bas) i just després d’un revolt i un pont, es pren un camí (indicat) pavimentat a mà esquerra, durant tres quilòmetres.

Sant Julià de Cabrera (945m)
Nucli central d’un veïnat disseminat, situat al peu de la Serra de Cabrera, format per masies aïllades, agrupades al voltant del que havia sigut la seva parròquia.
Hi ha un rètol “A Cabrera—pel Coll de Bram—per la Serrica, arriscat” (1). Prenem aquest darrer camí que, vers el nord, aviat s’encara al cingle. És rost i té passos equipats amb grapes que ens ajuden a superar-los. Però no el considerem pas difícil. Hi ha senyals de pintura.
Sobre un esquenall atenyem una bifurcació (rètol). Per l’esquerra surt el camí que, pel Mal Pas i la Baga de la Faja, revolta la serra a mitja alçada. Anem a la dreta pujant encara fort fins al Pla del Prat on el pendent s’acaba i baixem a buscar el pas de l’Osca.

  • (1) Per la dreta aniríem al coll de Bram (collet de Cabrera al mapa excursionista) on el camí de les Escales, protegit amb baranes, mena al santuari guanyant el cingle meridional. És el pas més habitual per accedir-hi.

L’Osca (1296m)
Osca, en una de les accepcions del mot, és un pas estret i acinglerat en una serra. I l’indret és talment així: un grau protegit amb passamans, a l’estret pas que uneix l’esperó a la resta de la serra.
Un camí a mà esquerra puja al turonet on hi ha una taula d’orientació i un vèrtex geodèsic. En aquest punt s’hi van localitzar vestigis —cisterna i el basament d’una torre circular— de l’antic castell de Cabrera (castrum de Capraria). Dcumentat d’ençà el 992, consta com a castell termenat que dominava els termes de Sant Julià de Cabrera, Santa Maria de Corcó i part dels de Pruit, Rupit i Falgars d’en Bas. El primer senyor del castell de qui hi ha notícia documental és Gausfred, que visqué allà per l’any 1002. La cabra és el símbol heràldic dels vescomtes de Cabrera que esdevingueren un poderós llinatge de militars i terratinents.

Santuari de Cabrera (1300m)
Alçat sobre l’antiga ermita del castell, documentada d’ençà el 1144. Castell i ermita varen esfondrar-se durant els terratrèmols de 1427. L’ermita es va reconstruir i s’hi varen fer moltes reformes posteriorment. Al costat hi ha l’hostatgeria, construïda el segle XVIII. Actualment hi funciona un restaurant els caps de setmana.
Baixem pel camí de les Marrades, empedrat i esglaonat, que davalla pel vessant llevantí. Creuem el que circumval·la el cingle a mitja alçada, entre el Mal Pas i les Escales.
A partir d’aquí el pendent és molt fort per entremig de la Baga de la Faja. Està senyalitzat amb pintura groga.

Plans de la Faja (1093m)
Sortim sobre uns plans dedicats al pasturatge, on hi passa una pista que prenem a mà esquerra, per revoltar la serra en sentit contrari a les busques.
Al coll de Freixeneda entrem a la baga i caminem bona estona per dins la fageda, fins al coll de can Vidrier (rètols indicadors i panell) des de on, ben aviat, retornem al punt de sortida.

Cabrera i la Foradada