Arxiu de la categoria: Zones

Tossal de la Truita i Monturull

Circular als estanys de la Pera des de les Pollineres

Distància 10 km
Desnivell acumulat 820 m
Nivell de dificultat moderat
Data 15 d’octubre de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Andorra (1:40000).
Govern d’Andorra. Topogràfic (1:25000)

Ascensió a dos cims termenals entre el Principat d’Andorra i la Baixa Cerdanya, en itinerari circular a l’entorn dels estanys de la Pera, per vessant cerdà.
També són accessibles pel vessant andorrà, en un itinerari més exigent per llargària i desnivell, partint de les Escaldes i visitant les valls de Madriu i de Claror.
És un itinerari fàcil, llevat del pas entre els dos cims pel coll de Claror on ens caldrà ajudar-nos amb les mans en alguns punts.
Resulta peculiar, no pas únic, aquest itinerari on la majoria dels topònims tenen doble denominació segons la cartografia que es consulti.

Accés
A Martinet, des de la N-260 prenem la LV-4036 en direcció a Lles, Músser i Arànser. Passat el quilòmetre 7 la deixem a mà esquerra per la d’Arànser, que atenyem al cap de dotze quilòmetres. Ens en resten sis fins a l’estació d’esquí de fons on prenem una ampla pista, apta per a tota mena de vehicles, que en cinc quilòmetres més ens deixa a l’àrea d’esbarjo de les Pollineres. En total vint-i-tres quilòmetres des de Martinet.
Alternativament (poc més llarg) podem accedir-hi des de l’estació d’esquí de Lles al Cap del Rec, per una altra pista.
Cal tenir en compte que les pistes romanen tancades a la circulació entre octubre i maig.

Les Pollineres (2135m)
Refugi forestal, font, estanyol, àmplia zona d’esbarjo i aparcament. La pista continua fins als estanys de la Pera i el refugi, però és tancada al públic.
Prenem el camí als estanys de la Pera i el port de Perafita, seguint l’itinerari 1 dels Senders de Cerdanya (senyals grocs numerats) i el GR 11.10 (senyals blancs i vermells), vers el NW. Hi ha rètols indicadors.
Caminem per sender molt fressat en pendent entre suau i moderat per entremig d’una pineda esclarissada, pel costat del riu del Molí que creuem a gual diverses vegades.
Passat el bonic Salt d’Aigua del Planell Gran o de la Truita, on el riu salva la graonada prèvia als estanys,  atenyem la pista. La seguim uns metres i la deixem per un camí a mà dreta que fa drecera fins al refugi.

Refugi dels Estanys de la Pera (2353m)
Guardat entre juny i setembre, propietat de la FEEC.
Situat al bell mig del circ lacustre que conformen les serres d’Airosa, Mitjana i Sirvent.
El mot «Pera» no prové de la fruita del perer, sinó de la denominació catalana antiga de «roca» derivada del llatí «petra», com tants altres topònims compostos: Peracalç, Peralta, Peralba, Peramola, Peratallada,…i Perafita, o «petra ficta», pedra clavada a terra, termenal.
Des d’aquest punt podem albirar tant el camí que hem recorregut com el que ens resta per fer.
El port de Perafita és molt evident vers el NNW. Hi ha rètols indicadors i el camí és senyalitzat (GR) i fressat. El pendent mai passa de moderat.

Port de Perafita o Collet de Sant Vicenç (2573m)
Pas natural entre Andorra i la Cerdanya fou durant anys un dels camins del contraban: els «paquetaires» transportaven aquells articles que en funció de la situació interessaven a França o Espanya, amb els andorrans d’intermediaris.
Aquí deixem el GR que, pel estanys i riu homònims baixa a les Escaldes. Carenegem per terreny herbós, on el sender es desdibuixa, guiats per fites escadusseres. Enfilem per l’ample esquenall del cim, ja per camí més definit.

Tossal de la Truita o Pic de Perafita (2752m)
Coronat per un piolet amb bústia i gran nombre de fites escampades arreu del planell cimer. S’hi atalaien bona part dels cims de la Cerdanya, Andorra i del Pallars Sobirà. És el punt més alt de la Serra Mitjana que delimita les valls de Claror i de Perafita.
Desconeixem l’etimologia de «Tossal de la Truita», però a la cartografia andorrana se l’anomena «Monturull», tal com es coneix a la catalana el cim veí. Més entenedora resulta la denominació de «Pic de Perafita» atesa la resta de topònims andorrans a peu de cim (port, estanys i riu).
Baixem (SW) al coll de Claror en direcció al veí cim del Monturull. El camí, prou definit, esquiva els obstacles del crestall. En un punt potser ens caldrà ajudar-nos amb les mans. El pendent és fort.

Coll de Claror o dels Clots de la Tora (2572m)
Des d’aquest punt és possible escurçar l’itinerari baixant directament (E) a la Bassa de Claror. Pel camí hem pogut observar el canvi en la natura del rocam, passant del granit del Tossal de la Truita a l’esquist, més fosc i rogenc, del Monturull.
Enfilem per l’altre vessant. Aquí el crestall és més rost i pedregós i el camí menys evident. Ens cal ajudar-nos amb les mans més sovint. Amb tot són grimpades curtes i fàcils en terreny poc exposat. Hi ha senyals antics de pintura i algunes fites, però cal estar-hi atent.

Monturull o Torre dels Soldats (2760m)
Cimal ample i planer coronat per un vèrtex geodèsic, al bell mig de la Serra d’Airosa.
Carenegem (SE) per l’ample esquenall de la Serra d’Airosa baixant al coll de Monturull i remuntant el suau perfil fins al proper turó, coronat per un vèrtex, passat el qual trobem a mà esquerra, ben fitat, el camí de retorn.

Serra d’Airosa, cota 2661
Davallem pel camí ben definit i fitat que flanqueja la Serra d’Airosa fent un gir de 180º (NW) fins a la Bassa de Claror.

Bassa de Claror (2466m)
Estanyol al peu del coll homònim. Un indret molt recollit i tranquil al peu dels pics de Peguera i Monturull. Recull les escorrenties de la Serra d’Airosa i,  pel torrent de Claror, les lliura al riu del Molí.
El camí a partir d’aquí és difús. La coma s’obre en direcció als estanys de la Pera. Seguint pel seu vessant esquerre aniríem a l’estany Gran dels de la Pera. Nosaltres anem pel dret on aviat trobem fites i, més endavant, camí fressat que ens mena a creuar el torrent de Claror. Continuem llavors pel seu marge hidrogràfic esquerre. El darrer tram de camí torna a desdibuixar-se però, seguint el curs del torrent, baixem a l’estany Petit.

Estany Petit de la Pera (2305m)
Solament ens cal retrocedir uns metres per la pista per recuperar el camí d’anada per retornar a les Pollineres.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Perafita i Monturull

Itinerari relacionat: Monturull per Bescaran

Senda de les «Escaleretas»

Circular a l’entorn de la gorja del riu Vero 

Distància  6,8 km
Desnivell acumulat  495 m
Nivell de dificultat difícil
Data 5 de setembre de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Sierra y cañones de Guara (1:40000)
Recursos consultats Parque de la Sierra y los Cañones de Guara. 22 itinerarios a pié. Enrique Salamero. Editorial Prames. 84-87601-72-3 (itinerari 22)
  Lloc web «El periplo de AbQ» (mateix autor) El camino de las Escaleretas

En una orografia complexa com la de la serra de Guara, on sovint calia cercar l’aigua al fons dels barrancs i creuar-los per anar d’un poble a l’altre, la població havia teixit una xarxa de camins de bast per accedir a molins, cultius, ermites… semblant a qualsevol altre terra de «mala petja» com les nostrades Garrotxa o lo Port.
A Guara aquestes dificultats és veien agreujades per la profunditat i profusió dels seus barrancs i les èpoques de crescuda, quan aquells camins habituals restaven intransitables. La necessitat aguditza l’enginy a la recerca d’alternatives, sovint salvant cingles per vertiginosos viaranys. Així hi trobem senderes com la de «Pasolén», dels «Articazos», dels «Gradones», dels «Escallos» —que a lo Port en diríem Escarrissons— o el de les «Escaleretas», que ocupa aquesta ressenya, entre tantes altres.
La de les «Escaleretas», la feien servir els de Lecina (o Lezina) per anar a l’ermita de San Martín o a les feixes cultivades al seu rodal, a la «Faja Coscojuela» o al «Huerto Raso». Viaranys compartits amb pagesos i romeus per pescadors, caçadors, culleraires, tofonaires,…
El primer que va ressenyar-lo fou el muntanyenc i espeleòleg francès Pierre Minvielle, l’any 1966. Qui li va mostrar fou precisament un hortolà. Actualment aquelles feixes s’han repoblat de pineda o resten ermes. Però això indica que als anys 60 del segle passat encara es conreaven.
Segons Enrique Salamero el nom d’Escaleretas vindria donat pels troncs i escales que ajudaven a salvar algunes de les graonades i que ell mateix havia pogut observar a primeries dels anys 70 del segle passat.
El mateix Minvielle va publicar l’any 1968 una breu nota sobre pintures albirades a les balmes properes al camí. Les primeres de la zona de les que se’n té constància escrita. A partir d’aquí els estudiosos en varen localitzar moltes més.
Més de la meitat de les pintures rupestres de Guara es localitzen en balmes «covachos» de la zona on conflueixen els barrancs Basender, la Choca i Chimiachas amb el Vero. Amb una datació entre el mesolític i l’edat del bronze (5000 a 1500 anys aC).
Aquest itinerari circular permet visitar tres grups d’aquest abrics amb pintures rupestres: el del tossal de «Mallata» (cleda en aragonès), el de les Escaleretas i el de Lecina superior. Opcionalment podem allargar-lo fins al de Barfaluy. Cal dir però que totes les balmes que allotgen pintures estan protegides amb reixes que n’impedeixen la visibilitat. Totalment a Lecina superior, parcialment a Mallata.
Si bé la major part del recorregut el podem qualificar de fàcil, el tram dels «covachos de Gallinero» i «senda de las Escaleretas», l’hem de considerar difícil. Ens caldrà grimpar sovint. Els passos són fàcils i hi trobarem ajudes, com esglaons oportunament tallats a la roca i una sirga, però exposats, pel que no és recomanable amb mullena o per a persones poc habituades a trescar o fòbia a l’alçària. La bona notícia és que podem saltar-nos aquest tram per un camí alternatiu sense que l’excursió perdi interès.
A tenir en compte: ens caldrà creuar el riu a gual com a minin en tres ocasions. Generalment ho farem per punts on l’aigua no passarà dels genolls, però ocasionalment podria haver-hi més cabal.
Una alternativa més agosarada per a la que cal equipament i tècnica adequats és davallar pels barrancs de la Portiacha i de Cruciacha

Accés
Des d’Osca per la A-1229 o bé des de Balbastro per la A-1232, en direcció a Alquezra (Alquézar), sense que calgui arribar-hi. A la confluència d’ambdues (punts quilomètrics 15 i 19 respectivament) prenem la A-2205 (Ainsa a Colungo). Passat Colungo, deixem l’accés a Asque i, poc abans del punt quilomètric 18, l’aparcament de la Portiacha on podríem començar perfectament la ruta. Però anem més endavant, entre els punts quilomètrics 17 i 16, on hi ha l’aparcament del Cruciacha.

Aparcament del Cruciacha (695m)
Baixem fins a una bifurcació indicada Portiacha/Vero on anem a l’esquerra (SW) (retornarem pel ramal de la dreta) fins al barranc d’Argantin on podem albirar la gorja del riu i el molí de Lecina. Seguim pel marge dret del barranc (SE) fins a creuar-lo. Pugem (SW) fins a trobar un altre aparcament. Tot el tram és camí fàcil i fressat. La zona va veure’s afectada per un incendi l’agost del 2016.

Aparcament de la Portiacha/Mirador del Vero (670m)
Uns metres a ponent hi ha el mirador situat en un punt que ens permet admirar la gorja, els cingles corcats de balmes que l’envolten i els barrancs que hi conflueixen.
Del mateix aparcament surt un corriol (S) que baixa a la llera del barranc de la Portiacha, just a l’alçada de la primera graonada que té un salt de 26 metres.
Sortim de l’aparcament per una pista que s’enfila vers el S.

Punt de trobada (790m)
Bifurcació en T. Un penell i senyalització vertical ens indiquen que aquest és el punt de trobada amb el guia per a la visites a les coves. Seguint recte aniríem a la collada de San Caprás. Un altre penell ens il·lustra sobre els abrics de Mallata. Anem a l’esquerra (W).

Abrics de Mallata (790m)
A la bifurcació deixem al camí que baixa al Vero i l’ermita de San Martín de Lecina, per un altre indicat a mà dreta. Ens enfilem al tossal i, a uns dos-cents metres i escaig, trobem el primer abric «Mallata 1». Hi baixem per unes escales protegides per sòlides baranes. Poc més enllà hi ha el segon «Mallata B», també amb l’accés ben apariat.
Aquests abrics són a dues balmes de les nombroses que foraden el cingle on el tossal s’aboca, amb un desnivell de dos-cents metres, sobre el riu Vero. És, a més, un altre excel·lent mirador de la gorja del Vero i el barranc de la Choca.(1)
Retornem a la bifurcació i continuem a mà dreta per la pista deixant poc més enllà un ramal a mà esquerra. Quan acaba encetem un ombrívol i ben definit sender pel que baixem en direcció al riu al peu de cingle del tossal.
Pel camí podem albirar sobre els nostres caps les balmes que hem visitat i, un cop a la riba esquerra, el magnífic esvoranc de la cova de la Palomera, també coneguda com de Lucien Briet o la Mesquita.

Riu Vero (623m)
Diu que el nom li ve de «verdadero» dons a partir de la font de Lecina, prop de on hem començat, porta aigua qualsevol època de l’any.
Ara ens cal creuar-lo a gual i seguir uns metres amunt per l’altre riba on trobem un corriol a mà esquerra que, entremig de marjades i antigues feixes, ens mena a l’ermita.

Sant Martín de Lecina (640m)
O de la Choca, dons està situat al desguàs del barranc d’aquest nom. És una ermita rupestre d’origen romànic, reformada el segle XVII.
Era també, un punt de trobada dels habitants de la rodalia. Cada any s’hi celebrava un aplec el mes d’agost que no tenia data fixa dons depenia del cabal del riu.
Continuem riu amunt pel marge dret (hidrogràfic) i, quan fa una colzada, ens cal tornar a creuar-lo dues vegades més.

Huerto Raso (624m)
Així que hem creuat per tercera volta el riu sortim a una explanada, avui envaïda de matollar, on antigament hi havia horta.
El camí segueix pel costat del riu (1), però nosaltres prenem un tirany poc definit a mà esquerra apropant-nos al peu del cingle.
Enfilem esbiaixadament una falda rocallosa en la que quasi no ens cal ajudar-nos amb les mans i, seguint una lleixa també a mà esquerra, accedim a una canal (2) rosta i envaïda de vegetació. La remuntem per una llesca rocallosa prou dreta com per haver-nos d’ajudar amb la vegetació.
Sortim sota una balma quasi esfèrica amb una columna grisenca la dreta. Aquest pas l’haurem de superar més endavant. Ara anem a l’esquerra fins als abrics.
Aquest tram des del riu està fitat.

  • (1) Alternativa: si no volem pujar per la senda de les Escaleretas continuem per aquest camí pel marge dret del riu. Més amunt de la sortida del barranc Cruciacha (ens en adonarem per la gran sala amb volta i terra codolós, impossible de passar desapercebuda) en direcció al molí, trobarem un camí a mà esquerra que s’enfila a una ampla feixa que salva l’engorjat i mena al camí del Rotizo. Alternativament podem seguir pel riu però ens caldrà creuar-lo més vegades i enfilar-nos a una lleixa per una sirga.
  • (2) Dues opcions: podem pujar per la canal o prendre un tirany a mà esquerra fent un flanqueig i remuntant posteriorment fins a una graonada d’uns 3 ó 4 metres, que superem ajudats per un tronc. Un cop a dalt sortim al camí que puja per la canal. Abans de remuntar haurem observat un altre tirany que baixa. Probablement, dons no l’hem seguit, aquest sigui el que mena a l’ermita i, més avall, hi hauria el pas de les escales que donen nom al sender. Probablement en l’actualitat estigui perdut.

Més informació en aquest dibuix.

Abrics de Gallinero (715m)
Diverses balmes protegides amb reixes accessibles amb escales metàl·liques, sense passamà. A banda d’algun pas delicat entre una i l’altra, cal anar amb cura dons, en general, l’exposició és alta.
Retornem tot enfilant-nos a la cova esfèrica. Hi ha esglaons tallats a la roca, que és molt polida. Al fons de la balma hi ha un espit per si cal assegurar. Després flanquegem la columna grisenca. El pas és fàcil, però també exposat. Per una altra lleixa anem a retrobar la canal, més amunt del punt per on hem pujat abans.
Continuem uns metres amunt per dins la canal, som a la vertical de l’abric de Lecina superior, flaquegem de nou per una altra vira i travessem un finestral, també amb el terra esglaonat però polit, per sortir sobre una lleixa, estreta i exposada, protegida amb una sirga. Més enllà s’eixampla i seguim per un tram de bosquina, just sobre les balmes que acabem de visitar anomenada «Fajana Pera».
Camí amunt grimpem per superar un esperó i accedir a una altra lleixa passada la qual, ja per terreny fàcil, retornem a buscar la capçalera de la canal.

Abric de Lecina superior (784m)
Un penell al costat del camí i sòlides escales amb barana baixen a aquest abric que no ens permet albirar cap pintura des de l’exterior de la reixa.
Poc més amunt, trobem una bifurcació.

Selva de Lecina (800m)
Bifurcació indicada al bell mig d’un alzinar anomenat Selva de Lecina. El camí de l’esquerra mena als abrics de Barfaluy. Anem a la dreta, planerament (N) i passem pel costat d’una antiga carbonera.
Prou més enllà unes fites a mà dreta del camí ens indiquen el punt on baixar al barranc de Cruciacha. Un cop a la llera, generalment seca, trobem un camí que prové de Lecina. El seguim a mà dreta, per terreny fàcil fins a una bifurcació en Y.

Barranc de Cruciacha (728m)
És el tram final del Básender que aquí rep aquest nom. A la bifurcació pugem pel ramal de l’esquerra, sortint del barranc. Si continuéssim per la llera aviat trobaríem els primers ressalts.
Revoltem el tossal del Rotizo, paral·lels al barranc primer i al riu després.

Camí del Rotizo (685m)
Bifurcació indicada. Sortim al camí de bast de Lecina al molí i comencem a davallar fent un parell de bones llaçades.

Molí de Lecina (645m)
Ruïnes d’un edifici que conserva els murs però ja ha perdut la coberta. Poc més enllà, arrecerat al cingle, un altre edifici. Probablement l’habitatge del moliner.
Més amunt, seguint el rec del molí trobem la resclosa. Bell indret.
Reprenem al camí pel que hem vingut i, a la cruïlla, continuem paral·lels al riu fins a una edificació i un pontarró.

Estació d’aforament (645m)
Per mesurar el cabal. A l’altre marge, passat el pontarró, hi ha una bifurcació indicada. Per l’esquerra podem visitar la font de Lecina, la surgència que aporta cabal regular al riu. Anem a la dreta per retornar a l’aparcament que tenim just a sobre.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Guara: senda de les Escaleretas

Tossal de Mallata

Des d’Alquezra pel pont de Villacantal i el barranc del Trucho 

Distància 17,5 km
Desnivell acumulat 762 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 3 de setembre de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Sierra y cañones de Guara (1:40000)

La serra de Guara és molt rica en pintures rupestres. Més de la meitat es localitzen en balmes «covachos» de la zona on conflueixen els barrancs Basender, la Choca i Chimiachas amb el Vero. Amb una datació entre el mesolític i l’edat del bronze, d’entre 8000 i 1500 anys aC.
Partint d’Alquezra (Alquézar en castellà), aquest itinerari passa per quatre d’aquests abrics: font del Trucho, covacho d’Arpán i els dos del tossal de Mallata. Tots estan protegits amb reixes que impedeixen visionar bona part de les pintures des de l’exterior. Solament s’hi pot accedir mitjançant visita guiada.
Part del camí de retorn fins a Asque no és senyalitzat, però sí ben fressat i fàcil de seguir. A banda d’això, cap altra dificultat.

Accés
Accedim a Alquezra des d’Osca per la A-1229 o bé des de Balbastro per la A-1232. Ens cal aparcar a l’entrada de la vila i recórrer els seus bonics carrerons fins a la porxada plaça Major o de Rafael Ayerbe.

Plaça Major (625m)
Sortim de la plaça pel carrer San Lucas seguint les indicacions al pont de Villacantal i Lecina. Continuem per un passeig paral·lel al barranc de Payuala. Per unes escales baixem a creuar-lo i, per l’altre marge, ens enfilem a una collada.

Collada San Lucas (675m)
Cruïlla de camins ben senyalitzada. Continuem en direcció a Asque i el pont de Villacantal, en baixada.

Pont de Villacantal (520m)
Pont medieval sobre el riu Vero. Un dels tres que disposava la vila. A l’altre marge ens enfilem tot seguint el barranc de Lumos, que desguassa aquí. Continuem uns dos-cents metres per la seva llera pedregosa, en un tram engorjat.

Barranc de Lumos (550m)
Quan la gorja s’obre una mica, una pista en surt a mà dreta enfilant-se en direcció a Asque. Pocs metres més enllà, a mà esquerra, prenem un corriol senyalitzat en direcció a Lecina, font del Trucho i la cova d’Arpán. Pugem fort separant-nos de la llera. Fem una colzada i continuem vers el N.
Obviem un corriol fitat a mà esquerra (ignorem on mena) que puja per una codina. Continuem guanyant alçada en moderat pendent (N).

Collada de Lumos (634m)
Bifurcació en T indicada. A mà dreta un corriol baixa a retrobar el barranc. Continuem recte en direcció a Lecina. Pocs metres més enllà nova bifurcació, ara en Y. El ramal de la dreta continua per sobre un esquenall, entre el barranc de Lumos i el del Trucho, que encara no albirem.
Anem a l’esquerra, en baixada fins a trobar el barranc del Trucho que seguim a mà dreta (NNE).

Cova del Trucho (620m)
Apartada pocs metres del camí. Continuem (NNE) fins a la confluència amb el barranc d’Arpán.

Barranc d’Arpán (686m)
Uns penells ens il·lustren sobre l’art rupestre de la zona i la morfologia del terreny: el contrast entre el calcari i els afloraments conglomerats s’observa especialment en aquesta zona. El covacho d’Arpán és a poc més enllà, vers a ponent.
Continuem guanyant alçària moderadament (NE).

Camí al tossal de Mallata (740m)
Bifurcació en T indicada. Deixem el camí pel que veníem —el reprendrem a la tornada— per un altre a mà esquerra en direcció a Lecina i el tossal de Mallata. Tornem sobre el barranc d’Arpán i el seguim a mà dreta, per la seva capçalera (N), enfilant-nos a una collada.

Collada de San Caprasio (796m)
Som molt a prop de la carreta, que hem pogut albirar tot pujant. Un camí a mà dreta hi baixa. Al mapa hi és ressenyada erròniament com a collada de Arbe.
En aquest punt hi hagué una ermita dedicada a San Capasio o Caprás, un poblat i una necròpoli dels que solament en resten quatre pedres a la vista. Un petit penell ens ho explica.
Continuem (NW), ara planerament per una pista ampla, en direcció a Lecina. Trobem més panells informatius i diverses bifurcacions. Seguim indicacions a «punt de trobada», tossal de Mallata o Lecina.

Camí de Portiacha (790m)
Bifurcació en T. Un penell i senyalització vertical ens indiquen que aquest és el punt de trobada amb el guia per a la visites a les coves. El camí de la dreta mena, en poca estona, a l’aparcament de Portiacha, un dels diversos que hi ha al llarg de la A-2205. Un altre penell ens il·lustra sobre els abrics de Mallata. Anem a l’esquerra (W).

Abrics de Mallata (790m)
A la bifurcació deixem al camí que baixa al riu Vero i l’ermita de San Martín de Lecina, per un altre indicat a mà dreta. Ens enfilem al tossal i, a uns dos-cents metres i escaig, trobem el primer abric «Mallata 1». Hi baixem per unes escales protegides per sòlides baranes. Poc més enllà hi ha el segon «Mallata B», també amb l’accés ben apariat. Mallata, en aragonès, vol dir cleda.
Aquests abrics són a dues balmes de les nombroses que corquen el cingle on el tossal s’aboca, amb un desnivell de dos-cents metres, sobre el riu Vero. És, a més, un excel·lent mirador de la gorja des del que podem observar la seva peculiar fisonomia.
Desfem el camí fins a la bifurcació sobre el barranc d’Arpan, on ara anem a l’esquerra (E) fins a trobar la carretera.

A-2205. Aparcament d’accés a les coves (780m)
Erròniament indicat al mapa com a collada de San Caprasio. Hi ha un altre penell informatiu.
Seguim tres-cents metres per carretera (S). La deixem per un ample camí a mà dreta. Obviem un parell de camins, també a mà dreta (un d’ells és el que hem rebutjat a la collada de Lumos). Tornem a trobar la carretera però continuem pel camí que s’hi manté paral·lel. Sempre vers el S.
Prou més avall en una bifurcació en Y, seguim pel ramal de la dreta i sortim sobre un camí carreter que prenem a mà esquerra (E).
Albirem un poble, però no és Asque, on ens adrecem seguidament, sinó Colungo.

Asque (630m)
Seguim el GR 1.1 per un ample camí carreter en direcció al pont de Fuendebaños i Alquezra. Quan el camí esdevé un corriol ben apariat, esglaonat i protegit per unes baranes del tot innecessàries, anem davallant per retrobar el riu Vero.

Pont Fuendebaños (480m)
El nom té relació amb una font situada aigües avall. És un altre dels tres ponts medievals de la vila, juntament amb el de Villacantal, pel que hem passat a l’anada, i de l’Albarda més al sud.
Prop del pont hi ha un molí. S’hi accedeix per un camí pel marge dret, però és una finca particular.
Solament ens cal pujar per l’ample camí que ens retorna a la vila.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Powered by Wikiloc

Tossal de Mallata

Passarel·les del Vero

Circular a l’entorn d’Alquezra 

Distància 4,5 km
Desnivell acumulat 312 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 2 de setembre de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Sierra y cañones de Guara (1:40000)

Les passarel·les és l’itinerari més popular d’Alquezra (Alquézar en castellà). Instal·lades en un engorjat del riu Vero, són recorregudes anualment per milers de turistes. Malgrat tot, és una visita obligada.
El 2016 s’hi va afegir un tram que va durar pocs mesos: el novembre d’aquell any les esllavissades produïdes per la pluja el varen malmetre i va caldre tancar-lo. Les obres de restauració començaren l’octubre de 2017. Podem salvar aquest tram per una pista paral·lela.
Si el temps hi acompanya aprofitarem per banyar-nos en els diversos tolls que trobarem al llarg de l’itinerari.
El retorn el farem pel camí Asque-Alquezra (GR 1.1)

Accés
Accedim a Alquezra des d’Osca per la A-1229 o bé des de Balbastro per la A-1232. Ens cal aparcar a l’entrada de la vila i recórrer els seus bonics carrerons fins a la porxada plaça Major o de Rafael Ayerbe, on prenem el carrer de l’església que mena al castell i la col·legiata de Santa Maria.

Carrer de l’església (630m)
A la primera cruïlla a mà esquerra, baixem per una rampa empedrada on localitzem el rètol indicador d’inici. Ben aviat atenyem la llera del torrent.

Barranc de la Fuente (608m)
Bifurcació indicada. El ramal de l’esquerra mena a la propera font de Monchiriguel. Continuem pel de la dreta, seguint el curs del torrent, habitualment sec.
Deixem a mà esquerra un corriol que, de seguir-lo, en pocs metres ens menaria a un pas equipat amb grapes que precedeix una estreta lleixa, protegida amb sirgues, per accés a la zona d’escalada esportiva de las Cuevas.
Baixem encaixonats entre la Peña Castibián, a mà esquerra, foradada per nombroses balmes ‘covachos’, i les altes parets de la mola coronada pel castell i la col·legiata.
Set trams, entre passarel·les i escales, ens menen de baixada per una raconada ombrívola a la riba.

Riu Vero (525m)
A la confluència del barranc de la Fuente amb el riu, comença el primer tram suspès de passarel·les. Nosaltres però continuem camí pel marge dret en direcció a la cova (hi ha un rètol indicador) que trobarem poc més enllà.

Cova Picamartillo (524m)
Per accedir-hi ens cal travessar el riu a gual. Es tracta d’una estètica balma d’escassa fondària.
Retornem per encetar el tram suspès sobre el marge dret del riu, fins a l’alçada d’una presa.

Assut (520m)
Una presa, construïda a primeries del segle XX, aprofitant l’antic assut d’un molí fariner, actualment subministra el cabal d’una central hidroelèctrica.
Passada la presa trobem una bifurcació indicada, a mà dreta, al mirador O’ Vicón. Per aquest camí podríem retornar i escurçar l’itinerari (1).
Camí avall pel mateix marge dret, passem per sota d’un pont de roca i encetem un altre tram de passarel·les, més llarg que l’anterior, fins a la central hidroelèctrica.

  • (1) Hi ha un advertiment de camí perillós. Nosaltres vàrem seguir-lo bona estona i no hi vàrem veure cap més dificultat que el fort pendent.

Tram tallat (550m)
Poc més enllà de la central trobem una bifurcació que dóna accés al tram tallat per les esllavissades. Continuem per una pista a mà dreta, en pujada. Sortim al camí d’Asque a Alquezra, pel que retornarem, senyalitzat com a GR. Ara el prenem a mà esquerra baixant fins al mirador.

Mirador del Vero (520m)
És una plataforma enlairada sobre un esperó rocallós. Hi gaudim d’una bona perspectiva del riu, les passarel·les i la vila.
Continuem camí avall fins al pont.

Pont Fuendebaños (480m)
El nom té relació amb una font situada aigües avall. És un dels tres ponts medievals de la vila, juntament amb el de Villacantal, més al nord i de l’Albarda més al sud.
Prop del pont hi ha un molí. S’hi accedeix per un camí pel marge dret, però és una finca particular.
Si reculem uns metres pel camí pel que hem arribat, unes fites a mà dreta ens senyalen un corriol que ens mena fins a la presa del molí.

Presa del molí d’Alquezra (470m)
Passem pel costat del rec del molí on hi ha un bagant. Al peu de la presa s’hi ha format un bonic toll on la gent acostuma a banyar-se. No ens cal retornar a la pista, podem seguir un corriol a mà dreta que mena al mirador des de on retornem a la vila.
Prenem la calle Baja fins a un mirador que hi ha al peu del castell. Encara més avall n’hi ha un altre.

Mirador O’ Vicón (610m)
Hi podem albirar bona part del recorregut. Hi ha uns penells informatius.
Tornem enrere i pugem fins al peu de les muralles de l’antic castell i col·legiata.

Castell i col·legiata de Santa Maria (630m)
Sobre una mola voltada de cingles, on hi havia un bastió musulmà, reforçat posteriorment pels cristians, al segle XI s’hi va construir una col·legiata romànica que s’anirà reformant amb el pas dels segles.
Al peu de les muralles hi ha una gran balma coneguda com cova Mullón o Muñón.
Per retornar al punt d’inici solament ens cal baixar pel carrer d’accés al recinte.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Reportatge gràfic
Passarel·les del Vero

Monteixo i Norís

Des de la Pleta dels Frares per l’Estany d’Aixeus

Distància 7,9 km
Desnivell acumulat 965 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 15 de juliol de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Pic de Norís i Monteixo amb els estanys d'Aixeus i el Salòria al fons vistos des de l'estany de BaborteEl Monteixo és el més alt i ponentí d’un cordal de cims que s’estén des del de Sanfonts a sol ixent, entre les conques de la Noguera de Vallferrera al nord i la de Tor a migdia. Aquesta situació, la seva alçària —2905 metres— i prominència, li confereixen el caràcter de talaia privilegiada del Pirineu Occidental català, veïna dels tres-mils del massís de la Pica d’Estats.
El seu vessant ponentí és suau i herbat, contràriament al llevantí, rost i pedregós. El cim s’acostuma a guanyar per tres itineraris, un pel nord i dos pel vessant ponentí. Per aquest cantó es parteix del mateix poble d’Àreu, seguint la Milla Vertical d’Àreu —antiga Cuita del Sol— i l’altre del Pont de Sorguen, per les Bordes i Barranc de Crusos. Són molt desnivellats —superen els 1600 metres— i, pel meu gust, monòtons.
El del vessant nord parteix de la Pleta dels Frares i a tocar l’estany d’Aixeus. És menys desnivellat i paisatgísticament més interessant. Per allargar-lo hi ha l’opció de visitar el veí Pic de Norís i recórrer la carena entra aquest i el Monteixo. És la ressenya que segueix, en el sentit de les busques, però també pot fer-se en sentit antihorari. En aquest cas tenim l’opció d’escurçar-lo baixant per una canal molt empinada, però ampla i franca.
Seguirem bàsicament l’itinerari que dibuixen els mapes, però al tram entre l’estany d’Aixeus, el Pic de Norís i el cim del Monteixo, no trobarem camí fressat, tan solament alguna fita escadussera per confirmar-nos que anem bé. Caldrà dons, guiar-nos pel nostre bon criteri. Trobarem alguns passos en els que ens caldrà ajudar-nos amb les mans, però són fàcils i poc exposats. Si el terreny presenta més dificultats que aquestes, cal recular dons haurem errat el camí.

Accés
Des del poble d’Àreu prenem l’estreta pista indicada a la Pica d’Estats i el Pla de Boet. A un quilòmetre, al Pont de Sorguen trobem una indicació pel Monteixo. És el camí que hi puja per les Bordes de Crusos.
Passem per l’aparcament de la Farga —no cal oblidar que som a la Vall Ferrera on les fargues deurien abundar— i pugem al Pla de la Selva, on deixem la pista —que segueix en direcció a l’aparcament del Pont de la Molinassa— per una altra a mà dreta que, en llargues llaçades, s’enfila a la Pleta dels Frares on hi ha l’aparcament d’Aixeus, amb capacitat per a una trentena de vehicles. Són 11 quilòmetres en total, el primer dels quals és pavimentat i la resta de terra.
L’estat d’aquests vials varia d’una temporada a l’altra, habitualment és precari però apte, amb precaució, per a tota mena de vehicles.

Pleta dels Frares (2024m)
Seguim els indicadors de l’itinerari d’Aixeus continuant (SE) la pista pel marge hidrogràfic esquerre del barranc homònim —més precària i amb circulació restringida— fins a la Font Mentidora on, d’una passera de fusta, parteix al camí al mirador de la Pica d’Estats (1) i la pista esdevé sender ben fressat. Canviem de marge, ens en separem deixant-lo a la dreta per tornar a creuar-lo de nou (S). Pendent entre suau i moderat.

Barranc d’Aixeus (2210m)
El torrent, a l’esquerra del camí, fa uns bonics salts i gorgs per salvar la graonada, vestigi de l’antiga morera glacial. L’estany queda just a sobre. El pendent augmenta considerablement fins que atenyem una mena de collet on, per la dreta, continua el camí directe al Monteixo, pel que retornarem.

Telenivòmetre (2408m)
Tal com indica el seu nom, serveix per informar telemàticament del gruix del mantell nival. Situat sobre un planell entre l’estanyol i l’estany d’Aixeus. El primer, més amunt, ens resta amagat. El segon podem veure’l enclotat a llevant. Des d’aquest punt podem albirar els dos cims que ens disposem a guanyar i l’itinerari que seguirem per fer-ho.
A partir d’aquí no hi ha camí fressat o senyalitzat. Sense baixar directament a la riba de l’estany, anem a travessar (N) el seu desguàs, propers a un estanyol que deixem a mà esquerra.

Estany d’Aixeus (2370m)
Aquest topònim d’origen èuscar provindria d’Exo-ibi «aigües d’Eixo» (Monteixo), o potser, eixe-be, passant a eixe-(u)e i perdent la e final, «sota la casa, sota la cabana».(2)
És el més accessible de la Vall Ferrera, situat a la cubeta glacial entre els pics de Norís i Monteixo, en una raconada de gran bellesa.
Un cop a l’altra riba, comencem a flanquejar esbiaixadament per guanyar la carena entre lo Sentinella i el Pic de Norís, alternant trams herbats amb altres de tartera. Un cop atenyem la carena solament cal pujar l’ampla pala que mena al cim.

Pic de Norís (2828m)
Tot i que és més baix, hi gaudirem d’una panoràmica molt semblant al seu veí Monteixo.
Davallem i continuem carenejant (E) superant els turons que ens separen del germà gran. Avencem pel vessant de migdia, ben propers al carener. El darrer dels turons el flanquegem per l’esquerra, en el sentit de la marxa, per un pendís fort i herbós. Un cop superat, sortim sobre un collet entre el turó i un contrafort o espatlla que davalla del cim.
Pel vessant de migdia albirem inequívocament una curta i estreta canal (2) per la que ens enfilem al contrafort i sortim al vessant nord. No continuem per aquest cantó, difícil i exposat, sinó que grimpem buscant de nou el de migdia i progressem, sempre propers al fil del crestall, fins al cim.

Monteixo (2905m)
Hi ha la hipòtesi que aquest topònim és una adaptació romànica de l’èuscar mendi-eixe «la cabana, la casa, de la muntanya» (2)
Tal com s’ha dit a la introducció és un mirador excel·lent. Resultaria prolix detallar tots els cims que s’hi atalaien. Com a referències més llunyanes a ponent albirem fins al massís de la Maladeta, al NW el Valièr, al NE el Tristaina, al SE al Cadí i al SW la Torreta de l’Orri.
Davallem (N) per camí ben fressat seguint el llom del carener que separa els vessants ponentí i llevantí. Primer en fort i pedregós pendent, després suaument i herbós.

Camí de les Bordes de Crusos (2727m)
El llom fa una colzada (NW) i, just abans de que el nostre camí torni a girar a nord, deixem a mà esquerra el que puja des del pont de Sorguen, per les Bordes i Barranc de Crusos.
Continuem baixant entre esquistos i herbei fins a retrobar al camí d’anada a l’alçada del telenivòmetre.

  • (1) Prescindible: tindrem vistes immillorables de la Pica durant bona part del nostre recorregut.
  • (2) Joan Coromines. «Onomasticon Cataloniae» Vol.II, p. 49 i 50.
  • (3) Precaució, especialment si es va en un grup nombrós, perquè el rocam d’aquest punt és força inestable.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDFItinerari sobre mapa de l'Editorial Alpina (Pica d'Estats/Mont-roig)

Powered by Wikiloc

Monteixo i Norís

Cresta de Juclà o Juclar

De l’Alt de Juclà al Pic de la Pala Sobre l’Estany

Distància 5,3 km
Desnivell acumulat 420 m
Nivell de dificultat Difícil (mireu-vos les notes següents)
Data 5 de juliol de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Andorra (1:40000)

Govern d’Andorra. Mapa topogràfic (1:25000)

Recursos consultats Silencio mineral

La Cresta de Juclà o Juclar és un cordal entre l’andorrana Vall d’Incles i l’occitana d’Aston. S’alça al bell mig d’una zona lacustre de les més boniques dels Pirineus, envoltada de cims amb molta personalitat com els d’Escobes o el de Rulhe.
És una de les més fàcils que poden fer-se a Andorra i disposa d’un bon refugi guardat de juny a setembre, al peu de la mateixa cresta.
Recórrer-la és un gaudi per a qualsevol muntanyenc, però implica passos d’escalada, material i experiència en aquest tipus de terreny. Malgrat això, podem renunciar-hi guanyant l’Alt de Juclar pel mateix camí, un itinerari senderista no pas fàcil. La contemplació de l’entorn des del cim compensa amb escreix l’esforç.

 Un garbuix toponímic
Els mapes francesos ressenyen el lloc com a «Joclar». Fins fa pocs anys tant als andorrans com als catalans se l’anomenava «Juclar», denominació que encara perdura a la majoria de rètols, ressenyes, al nom del refugi,… malgrat que darrerament ha passat a anomenar-se oficialment «Juclà».
A la topografia francesa la cresta s’anomena de Fontargenta. I a l’andorrana rep el nom d’Alt de Juclà (2544 m) una elevació situada a la part més ponentina del cordal que no és, ni de bon tros, la més elevada. Deixant anònims la resta de cims.
Els mapes de l’editorial Alpina destaquen cinc cims, de ponent a llevant: Punta Sud, Pic W (on la topografia andorrana hi situa l’Alt de Juclà), Alt de Juclà (2589m), pic E i Pic de la Pala Sobre l’Estany.
En aquesta ressenya hem respectat aquesta denominació perquè, a banda de que té prou tradició, és tal s’hi refereixen els coneixedors del lloc com, per exemple, el guarda del refugi.

 Consideració sobre el nivell de dificultat
Les ressenyes que catalogo com «alpinisme» ho son perquè es desenvolupen en ambient d’alta muntanya i/o amb passos esporàdics de grimpada i amb un cert grau d’exposició. Tot i que les pugui qualificar de difícils, en l’acotació alpinística estricta (sistema francès, IFAS) no passarien mai de PD (poc difícil).
En la mateixa escala aquest itinerari caldria qualificar-lo com a AD (bastant difícil): passos d’escalada en roca fins al III grau UIAA, no sostingut, i llargs trams de terreny exposat, malgrat que fàcils. Amb risc objectiu significatiu.

Accés
Sortim del refugi, creuem la presa i, sense camí definit, enfilem (NW) en direcció a un estanyol. En aquest tram trobem fites escadusseres que ens confirmen la bona direcció.
Passat l’estanyol creuem una tartera, pugem per una pala herbada i flanquegen fins a la base d’una canal molt evident, també herbada, coronada per un gran esperó a l’esquerra. Al primer tram el pendent és fort, però quan s’encaixona passa a fortíssim i ens cal ajudar-nos amb les mans a les roques laterals.
Guanyem la carena per un collet i el cim de l’Alt de Juclà, a mà dreta, per terreny més fàcil. Si pretenem enfilar-nos a l’esperó que guarda la sortida de la canal, a l’esquerra, ens caldrà superar una placa fàcil (III) però exposada.

La cresta. Acotació dels graus de dificultat d’escalada.
Per a aquesta part em remeto a la ressenya que el company Jose Bermudo, prou més experimentat que jo, publica al seu bloc Silencio mineral, amb algunes consideracions:

  • Al descens del Pic E, ell hi anota «destrepe II». Nosaltres vàrem rapelar. Hi ha instal·lació per fer-ho. Va ser el més llarg (25 m) en aprofitar la corda per salvar el darrer tram que és pot desgrimpar fàcilment.
  • En l’ascensió al Pic de la Pala Sobre l’Estany hi anota un passatge com a «flanqueo aéreo y espectacular, III, pitón». Suposem que el flanqueig és per l’esquerra en el sentit de la marxa (vessant nord, occità). Hem vist imatges d’una reunió equipada amb un pitó. Però a nosaltres ens va semblar menys exposat assolir la carena flanquejant per la dreta (vessant sud, andorrà)
  • El que es ressenya com a pic O, no és més que un esperó ponentí de l’Alt de Juclar, sense prou prominència com per tenir entitat pròpia.

Retorn
Flanquegem per terreny fàcil la falda ponentina del Pic de la Pala Sobre l’Estany, fins al coll que el separa del Negre de Juclà. Comencem a davallar sense perdre gaire cota, flaquejant ara per l’herbós vessant NE (rastres o indicis de corriol) per atènyer el peu del contrafort que es despenja directament del cim a la Collada de Juclà, on trobem un camí prou fressat, fitat i de bon fer pel que baixem.
No ens cal atènyer el coll estrictament, per on transita el camí entre el vessant andorrà i l’occità: fem drecera per un de transversal que abandonem a criteri per anar a buscar aquell principal.
Seguint aquest camí, ben senyalitzat (groc) i fressat, creuem la llesca de terra que separa els estanys Primer i Segon de Juclà, flaquegem per la riba meridional del Primer creuant alguns tarters i retornem al refugi.

Material
Portàvem corda de 50, joc d’encastadors passius i de lleves «friends», cintes i cordinos. Solament ens va caldre un encastador petit al primer esperó i, a banda dels ràpels, vàrem posar la corda en aquest punt i al flanqueig esmentat del Pic de la Pala. La resta la vàrem fer progressant en lliure, sempre per la carena sense esquivar cap ressalt, excepte els blocs granítics.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Cresta de Juclà

Comabona

Al Comabona, a la Serra del Cadí, s’hi pot accedir per diversos vessants. És un cim agraït: s’hi gaudeix d’una bona vista sobre la Cerdanya, la Vall del Llobregat, la pròpia Serralada del Cadí, el Moixeró i la Tosa d’Alp, el Verd, Ensija, la sempre impressionant cara nord del Pedraforca i bona part dels Pirineus.
A Prat d’Aguiló hi ha un refugi guardat de la FEEC. Des d’aquí pel Pas dels Gosolans és l’itinerari més curt i fàcil per accedir al cim. He visitat en nombroses ocasions aquestes contrades. A banda d’ésser indrets molt bonics, son punts de pas de diverses excursions i travesses. Conservo encara el record de les runes de l’antic refugi quan, de jovenet, fèiem la travessa de Gresolet a Bellver.
Segueixen dues ressenyes per enfilar-s’hi tant per migdia des del Berguedà, com pel nord des de la Cerdanya.

Des del coll de Bauma i retorn per la canal de Comabona

Distància 7,6 km
Desnivell acumulat 969 m
Nivell de dificultat moderat
Data 2 de juliol de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Serra del Cadí/Pedraforca (1:25000)

Itinerari circular per pujar al Comabona pel vessant de migdia des del coll de la Bauma i de passada el Cap de Tancalaporta. Per pujar a aquest darrer no hi ha camí. Podem prescindir-ne seguint el «camí normal» des del Pas de la Cabra.
La baixada per la canal de Comabona és molt costeruda i per terreny descompost en alguns trams. Es fa llarga.

Accés
A Bagà, seguint les indicacions, prenem la carretera local que, vorejant el Bastareny, s’adreça a Sant Joan d’Avellanet i Gisclareny.
Passat el pont de Sant Joan, en un revolt, anem a la dreta per un curt túnel i pugem al coll de l’Escriga. Davallem fins al primer nucli de cases rebutjant tots els ramals que baixen a mà esquerra. Continuem recte i pugem al coll de la Bena on acaba l’asfalt. Prenem el ramal de l’esquerra fins al coll de Bauma, on poc abans hi ha una àrea de lleure i la pista es bifurca per baixar a Gresolet.
Deixem el vehicle poc més amunt del coll pròpiament, quan la pista fa un tancat revolt a l’esquerra.

Coll de Bauma (1880m)
Al bell mig del revolt prenem una pista precària a mà dreta. Hi ha un rètol indicador del camí al Comabona on s’hi diu que hi ha 9 quilòmetres, però això és entre anada i tornada. Hi senyalització de SL (verd-blanc)
Poc més enllà creuem una barrera i, una mica més amunt, deixem la pista per un sender ben fressat i senyalitzat a mà esquerre.
Pugem (N) fent llaçades entremig de la pineda per pendent entre moderat i fort. Deixem un camí que surt a mà esquerra i que ignorem on mena, mentre ens anem encarant a NE.

Pleta de l’Olla (1960m)
Hem sortit del bosc i gaudim de bones vistes. El camí es desdibuixa entremig de l’herbei. Fem una colzada de 90º i enfilem vers el NW.

Pas de la Cabra (2135m)
O el Grauet. El bon camí marxa per l’esquerra apartant-se de la carena. Nosaltres pugem a la dreta, seguint el fil de la carena. Malgrat que al mapa hi dibuixin un corriol, si n’hi havia hagut, no en queda rastre. Trobem alguna fita de tant en quan, però hem de fiar-ho al bon criteri. I com sovint acostuma a passar, quan més a prop del fil de la carena, més bon pas.
A mà dreta tenim la cinglera sobre les Arrues de Monnel. Si ens hi aboquem podem albirar al fons de la vall l’Afrau de Monnell (o dels Cortalets) i, a just a sobre, el magnífic pont natural, probablement el més interessant del Berguedà.

Cap de Tancalaporta (2469m)
També conegut com a Puig Terrers (1). Hi gaudim d’una panoràmica de quasi 360º, solament eclipsada pel Comabona. Baixem (NW) sense camí però terreny franc i direcció evident fins al coll.

  • (1) L’havíem conegut com a Cap de Tancalaporta. Però durant molts anys va desaparèixer aquesta denominació dels mapes i se l’anomena Puig Terrers, que és com encara figura al topogràfic. Però a la darrera edició de l’Alpina ja torna a aparèixer amb aquella denominació inicial.

Coll dels Terrers (2408m)
Partió, com el mateix cim, dels termes de Gisclareny (Berguedà) i Montellà i Martinet (Cerdanya). Hi passa el GR 150.1 (Coll de Pal-Gósol) que careneja tota la serra. Però no el seguim. Continuem pel SL, ben propers a la carena (W), en pendent entre moderat i fort fins al cim.

Comabona (2554m)
Vèrtex geodèsic. Bona vista sobre la Cerdanya, especialment de la Vall de Ridolaina. També de la Vall del Llobregat, la pròpia Serralada del Cadí, el Moixeró i la Tosa d’Alp, el Verd, Ensija, la sempre impressionant cara nord del Pedraforca i bona part dels Pirineus.
Retornem pel mateix camí que hem pujat. Pero, sense arribar als Coll dels Terrers, ens desviem per un camí a mà dreta que baixa pel Clot o Canal de Comabona, al peu del Cap de Tancalaporta.
Es fa força incòmode, especialment la segona meitat, amb trams de fort pendent i terreny pedregós.


Powered by Wikiloc

Comabona i Cap de Tancalaporta

Per la vall de Ridolaina i el Pas dels Gosolans amb retorn pel coll de Tancalaporta i el serrat de la Muga

Distància 25,7 km
Desnivell acumulat 1662 m
Nivell de dificultat moderat
Data 4 de desembre de 2011
Cartografia Editorial Alpina. Serra del Cadí-Pedraforca (1:25000)

La pujada al Comabona es fa pel Pas dels Gosolans però el retorn pel Coll de Tancalaporta i el Serrat de la Muga, resseguint desprès falda nord del Comabona. Vàrem fer-lo en dues jornades, pernoctant al refugi. Sense neu és una ruta fàcil que transita per camins fresats i senyalitzats. Amb neu o glaç, depenent de les condicions, poc complicar-se molt. En aquest cas cal una especial atenció a la pujada al Pas dels Gosolans, al tram entre el Coll de Terrers i el de Tancalaporta i al pas pel bac de la Muga.

Accés. A Prat d’Aguiló s’hi pot accedir-hi en vehicle per una llarga pista forestal, d’estat variable segons les temporades. Conduint amb cura, és apte per a tota mena de vehicles. S’aparca uns metres abans del refugi, obert regularment tota la temporada d’estiu.
Però l’itinerari que segueix és una mica més llarg dons, per arribar a Prat d’Aguiló, partim de la pista que remunta el marge dret hidrogràfic de la Vall de Ridolaina. És una alternativa si, per neu o altres circumstàncies, la pista no resulta practicable.

Prat de l’Orri (1.420 m)
S’hi accedeix per la pista que parteix de Nas pel marge hidrogràfic dret de la Vall de Ridolaina. Deixem el vehicle quan la pista fa un revolt molt tancat a l’esquerra i inicia una llarga marrada per salvar el desnivell. Podríem continuar encara fins al Cortal de l’Oriol.
Pugem per un corriol, drecera de la pista, seguint els senyals blancs i grocs del PR-C 124 (Saldes-Olià) o Ruta dels Segadors. Quan retornem sobre la pista, ben aviat atenyem la font Tosca a mà esquerra.
Passat el Cortal de l’Oriol, que deixem sobre nostre a mà esquerra, comencem a davallar fins a creuar el Torrent de les Eres on la pista, en estat força precari, fa un gir de 180º i retorna per l’altre marge. En aquest l’abandonem per un camí  que puja entre llaçades vers el S primer i W, desprès. Més amunt el esdevé pista en força bon estat que ens mena fins al Coll de l’Home Mort on conflueix amb la que puja de Montellà a Prat d’Aguiló i amb el camí que baixa a Bastanist.
No prenem la pista a Prat d’Aguiló si no que fem drecera pel llom, pujant vers el S fins que la retrobem i ja no l’abandonem fins al refugi.

Refugi de Prat d’Aguiló (1.997 m)
Anomenat Cèsar August Torres. Pertany a la FEEC, és guardat i obert regularment tota la temporada estiuenca. Gaudim d’una preciosa panoràmica de la cara nord del Cadí.
Sortim del refugi pujant vers el S, entre llargues llaçades. Passem pel costat de la font i més amunt d’una estació meteorològica automàtica. Ens continuem guiant pels senyals del PR-C 124.
Ens enfilem a un contrafort del Pic d’Aguiló i a partir d’aquí augmenta el pendent que anem superant entre oportunes llaçades fins al coll (atenció: amb neu pot resultar delicat).

Pas dels Gosolans (2.425 m)
Entre la Punta Aguda (a ponent) i l’Aguiló (a llevant). Magnífica vista de la cara nord del Cadí i la vall de Bastanist. Punt tradicional de pas (juntament amb els colls de Pendís i de Jou, més a llevant) entre el Berguedà i la Cerdanya. Vers migdia s’estén la Coma dels Cortils, tancada per la Serra Pedregosa. Podem albirar el corriol que la travessa, provinent del Coll de les Bassotes, per on marxa el PR-C 124. Aquesta és una altra de les rutes habituals al Comabona.
A partir d’aquí el camí es difumina. Marxem vers SE seguint el GR 150. En moderat pendent anem carenejant per terreny planer. Passem per sota l’Aguiló (que deixem a l’esquerra) i, així que guanyem una mica d’alçada, el cim ja és ben evident. Abastem el Puig de la Font Tordera i, desprès d’un collet, el Comabona.

Comabona (2.554 m)
Vèrtex geodèsic. Bona vista sobre la Cerdanya, especialment de la Vall de Ridolaina. També de la Vall del Llobregat, la pròpia Serralada del Cadí, el Moixeró i la Tosa d’Alp, el Verd, Ensija, la sempre impressionant cara nord del Pedraforca i bona part dels Pirineus.
Marxem seguint el GR per la carena vers l’E. Fort pendent en baixada fins a un collet on ens cal flanquejar pel vessant N del Cap de Tancalaporta (atenció: amb neu, tram delicat) seguint una faixa o replec que abandonem a mig flanc i, per terreny més obert atenyem el coll de Tancalaporta.

Coll de Tancalaporta (2.347 m)
Canviem el bac pel solell marxant per la falda de migdia del Puigterrers fins a l’alçada del Serrat de la Muga. Atenció: amb neu o glaç aquest tram pot resultar delicat. Podem baixar directament per un camí molt rost a mà esquerra. És millor continuar uns metres més i prendre un altre corriol que baixa més suau. Deixem dons el GR que marxa pel Pas del Bou vers la Serra de la Moixa i ens guiem ara pels senyals taronja de Cavalls del Vent baixant pel bac de la Muga.
Revoltem en baixada la falda del Puigterrers en sentit contrari a la busques del rellotge i remuntem en fort pendent fins a un collet, ja al vessant nord d’aquest cim.
Continuem davallant vers W per camí entre planer i de moderat pendent fins al Serrat dels Gats on baixem molt fort per travessar el barranc de la Toselletes, al peu de la Roca de l’Equis, característica pels seus esvorancs en forma d’aquesta lletra. Desprès anem recuperant alçària fins al refugi.
Retornem al punt de sortida desfent el camí de l’anada.



desembre 2011

novembre 2006

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Costa Cabirolera. Serra del Cadí.

Al sostre del Berguedà des de les Bassotes pels Cortils

Distància 4,8 km
Desnivell acumulat 800 m
Nivell de dificultat moderat
Data 19 de juny de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Serra del Cadí/Pedraforca (1:25000)

Aquest itinerari lineal és el camí més curt i fàcil per assolir el sostre comarcal del Berguedà, i el tercer de la Serra del Cadí.
Camins poc o gens senyalitzats, però ben fressats, fàcils en general excepte un parell de trams per terreny descompost i rost.

Accés
A Bagà, seguint les indicacions, prenem la carretera local que, vorejant el Bastareny, s’adreça a Sant Joan d’Avellanet i Gisclareny.
Passat el pont de Sant Joan, en un revolt, anem a la dreta per un curt túnel i pugem al coll de l’Escriga. Davallem fins al primer nucli de cases rebutjant tots els ramals que baixen a mà esquerra. Continuem recte i pugem al coll de la Bena on acaba l’asfalt. Prenem el ramal de l’esquerra fins al coll de Bauma, on hi ha una àrea de lleure i la pista es bifurca per baixar a Gresolet. Rebutgem aquest ramal i anem a la dreta. Passem el coll del Torn i atenyem el de les Bassotes. Hi ha un rètol indicador del Camí dels Bons Homes i en parteix uns pista precària a mà dreta.
També podem accedir-hi des de Saldes pel mirador del Gresolet, però en aquest tram la pista empitjora i sol estar cobert de neu o glaç part de l’any.
La pista entre el coll de la Bena i les Bassotes és apta, amb precaució, per a tota mena de vehicles.

Coll de les Bassotes (1880m)
Hi ha un rètol indicador del Camí dels Bons Homes. Podem albirar la carena de Costa Cabirolera vers el NW.
Hi conflueixen els GR 107 i 150, el PR-C 124 i l’itinerari Cavalls del Vent. El tres darrers s’adrecen a Prat Llong seguint una pista precària que parteix d’aquest punt. Nosaltres ho fem seguint un camí prou fressat que fa drecera. Creuem la pista o hi passem a tocar en quatre ocasions i la seguim ben pocs metres. A Prat Llong l’atenyem per darrer cop, creuem un vailet i deixem el camí (GR, PR i CV) que s’adreça (E) al Pas dels Gosolans per la Serra Pedregosa. Anem a l’esquerra (N) guiats per fites i senyals de pintura vermella.
Una gran fita ens assenyala la Bretxa dels Cortils. En tot el tram el pendent mai passa de moderat.

Bretxa dels Cortils (2308m)
Grau que salva el cingle entre la Serra Pedregosa i el Torrent dels Cortils. Des d’aquí podem albirar perfectament el camí que seguirem per guanyar el cim.
Davallem fort per terreny rost i inestable. Però el camí és ben fressat i hi ha fites i senyals vermells. Més avall el pendent es modera el camí resulta de bon fer.

Font dels Cortils (2190m)
Uns cóms al fons del torrent homònim recullen l’aigua d’una surgència que hi ha poc més amunt, prop de la cabana dels Cortils, refugi lliure que podria servir-nos d’aixopluc en cas de necessitat.
Hi conflueixen tres corriols: un que baixa per l’E provinent del GR, un que s’adreça a la cabana i el de més a l’esquerra (en el sentit de la marxa) pel que reprenem el camí (NW).
Poc més amunt sortim sobre un camí travesser que prenem a mà esquerra (W) per on passa una variant del GR 150. Pocs metres més enllà rebutgem a mà esquerra un altre corriol (1).
En moderat pendent anem guanyant alçària (W) fins atènyer el peu de la tartera que davalla de la Costa Cabirolera. Assolim la carena per terreny descompost i fort pendent.

  • (1) Podríem seguir-lo dons conflueix amb el GR més amunt.

Pas del Cabirol (2524m)
Punt on el camí guanya la carena per entremig del rocam. A partir d’aquí solament ens cal carenejar en moderat pendent fins a l’evident cim.

Pic de Costa Cabirolera (2605m)
O Roca Punxenta. Des d’aquí no ho sembla però des del Baridà, al vessant nord, té un aspecte molt prominent sobre la serralada. És termenal entre Josa i Tuixén (Alt Urgell), Montellà i Martinet (Baixa Cerdanya) i Bagà (Berguedà). I sostre d’aquesta darrera comarca. La seva prominència fa que sigui una bona talaia sobre aquestes comarques.
És coronat per un vèrtex geodèsic, una creu i una bústia. Retornem pel mateix camí.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Cadí. Costa Cabirolera.

El riu Brugent

De la Riba al Pinetell

Distància 13,3 km
Desnivell acumulat 536 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 12 de maig de 2017
Cartografia Editorial Piolet. Muntanyes de Prades (1:25000)

Caminada pel sector llevantí de les Muntanyes de Prades seguint en part el riu Brugent, especialment el bonic Congost de l’Esqueix.
L’itinerari és quasi tot senyalitzat i els camins són ben definits. Al congost hi ha trams amb passarel·les i sirgues, a més de dos ponts penjats. Equipament espectacular, fins i tot excessiu, que facilita molt el pas.
L’únic però és que el retorn és fa monòton, especialment el tram de carretera.

Accés
A la Riba s’ha accedeix entre els punts quilomètrics 28 i 29 de la C-145. D’aquest punt parteix la TV-7044 que mena a Farena. Poc abans del quilòmetre 3 hi ha una àmplia zona d’aparcament al costat del camp de futbol dels Masets.

Els Masets (348m)
Seguim la carretera en direcció a Farena. Pocs metres abans del quilòmetre 3 prenem a mà esquerra un camí no senyalitzat, però molt fressat que puja a la font de Pasqual.

Font de Pasqual (455m)
Ben apariada i amb un viver al costat. Hi arriba el GR 7 entre la Riba i Mont-ral que seguim (rètol indicador). Podríem escurçar una mica l’itinerari prenent, poc més enllà, un altre camí directe als Tres Pilans, també convenientment senyalitzat.
Passem pel costat d’un bon exemplar de barraca i, poc més amunt, anem a la dreta, en direcció al Castell Dalmau (rètol indicador).

Castell Dalmau (580m)
És una agulla calcària que destaca de l’entorn, on hi ha un seguit de vies d’escalada. De fet tot el paratge, anomenat Roquer de Pasqual, és ple de blocs, agulles i cavitats, difícils de veure des del camí per la densa vegetació.
Continuem una estona més pel mateix camí encarant-nos al Torrent de la Font de la Costella on abandonem el GR baixant per un senderó ben definit a mà dreta. Més avall per la mateixa mà trobem el camí que hem rebutjat a la font (rètol indicador).

Els Tres Pilans (455m)
Una altra zona de grans blocs i agulles on es practica escalada esportiva. Continuem pujant en direcció a Farena (rètol indicador). A l’alçada del Torrent d’en Rull fem un canvi de rumb (indicat), baixem a trobar i creuar el riu Brugent per unes passarel·les i sortim a la carretera. La seguim uns metres i baixem a visitar la resclosa del Raulet.

Resclosa del Raulet (420m)
Continuem per la carretera i, després d’un revolt, l’abandonem per un camí a l’esquerra sense senyalitzar.
Continuem bona estona per la riba esquerra del Brugent fins que el creuem perun pontarró a l’alçada dels Pescadors.
Anem endinsant-nos al congost de l’Esqueix i comencem a trobar passarel·les i passamans que ens ajuden a passar alguns trams que, d’altra forma, serien delicats. Fins als ponts penjats.

Congost de l’Esqueix (464m)
Dos llargs ponts penjats a bona alçada travessen el riu. A l’altre riba sortim del congost pujant pel Grau de l’Escletxa.
Continuem camí cap al Pinetell. A mitja pujada ens desviem (rètol indicador) fins a la Roca del Lloro, un bon mirador de la vall del Brugent.

El Pinetell (608m)
Creuem el nucli i ens en allunyem per la carretera d’accés fins a la de Farena, que seguim uns pocs metres per prendre el camí de les Planes, una pista per la que marxem bona estona i que deixem per una altra a mà dreta, sense senyalitzar. Acaba aviat, en una plaça. D’aquí en parteix un camí, ben fressat, que baixa fort a trobar el riu, a l’alçada d’un antic molí.

Molí de Figuerola (411m)
Ruïnes del que fou un dels grans molins paperers de la contrada. Amb una ermita adossada.
Creuem el riu a gual i continuem per carretera. Pel camí anirem albirant les restes d’altres molins, la Penya Roja (un altre indret d’escalada), i la Font Gran.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Riu Brugent

Es Puig Roig

Tres itineraris pel mateix paratge: el Puig Roig, un cim de poc més de mil metres envoltat de cingles, a la marina de Lluc.
El més «clàssic» i concorregut és el que l’envolta sense ascendir-hi. Però, tanmateix, és prou interessant per bé que més difícil, el que hi fa cim. La major part del camí és comuna. Una alternativa dons, és combinar-los. Les tres ressenyes que segueixen van en aquest ordre.
Les vistes de la costa nord, retallades per un rosari de «morros», cales i penya-segats, ja justifiquen per sí sol l’excursió. Però hi ha mes: el camí guanyat al cingle, el pas pel fèrtil Clot d’Albarca, la vista a vol d’ocell sobre l’impressionant esvoranc de s’Entreforc, on s’ajunten el torrent de Lluc amb el del Gorg Blau, buscant la sortida al mar pel de Pareis. I tots aquests paratges envoltats de les moles del Tomir, el Puig de Massanella i el Major, com a teló de fons. Són al·licients que val la pena assaborir.
Camins i racons avesats al personal amb pes a l’esquena: ahir contrabandistes i pescadors, avui excursionistes.
A tenir en compte: cal passar per la possessió de Mossa i la propietat solament permet fer-ho en diumenge.

Accés
És habitual iniciar al recorregut al portell d’accés a la possessió de Mossa, al punt quilomètric 15,3 de la Ma-10 entre Pollença i Sóller, i acabar-lo a Lluc. Però afegint-hi quatre quilòmetres més, el podem fer circular.

La volta

Distància 20,6 km
Desnivell acumulat 638 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 15 de maig de 2005
Cartografia Ed. Alpina: Mallorca Tramuntana Nord (1:25000)

És l’itinerari més conegut, realitzat per centenars de senderistes. No ofereix cap mena de dificultat a banda de la seva llargària, que podem reduir si disposem de transport entre Lluc i l’accés a la finca de Mossa.

Accés
És habitual iniciar al recorregut al portell d’accés a la possessió de Mossa, al punt quilomètric 15,3 de la Ma-10 entre Pollença i Sóller, i acabar-lo a Lluc. Però afegint-hi quatre quilòmetres més, el podem fer circular. Una altra opció, tota vegada que l’aparcament prop del portell és difícil: començar des de la l’àrea d’esbarjo Menut II, a l’alçada de punt quilomètric 16.

Lluc (475m)
Partim de davant mateix de la façana del santuari passant por sota dels porxos en direcció a sol ixent fins al camp de futbol i la zona habilitada per acampada, on prenem (N) un camí carreter.
A la bifurcació (indicada) prenem el ramal de l’esquerra, en direcció a Es Pixarells, fins a l’àrea recreativa Manut II on sortim a la carretera i la seguim a mà esquerra durant un quilòmetre i mig fins al portell d’accés a la possessió de Mossa. És obert els diumenges i hi ha guarda. Solament es permet el pas aquest dia de la setmana.

Mossa (510m)
Passada la tanca, per un camí ample, entremig de sementers sustentats per llargues i sòlides galeres, ens adrecem a les cases de Mossa on, abans d’arribar-hi pugem a mà dreta, travessem un portell i enfilem un camí esglaonat fins la part posterior (hi ha rètols indicadors).
Entrem a l’alzinar i seguim un ben fressat camí de bast que marxa en direcció nord, en moderat pendent. Desprès gira a ponent, enfilant-se més fort. És el Pas de ses Cases. Guanyat a la roca i amb contraforts de pedra en sec, salva un penya-segat de considerable alçària, però és prou ampli com per no suposar cap mena de problema. Una bona mostra d’enginyeria rural, obra dels mestres margers. Hem llegit a toponimiamallorca.net que fou construït el segle XIX per comunicar Mossa amb Cosconar, davant el bloqueig que havia imposat el propietari de sa Plana a la via tradicional pel coster de migjorn.

Coll des Ases (625m)
Entre els puigs Roig i Caragoler de Femenia, ja hi podem albirar el mar. Dos-cents cinquanta metres més enllà, quan el camí gira a N, unes fites a mà esquerra ens senyalen un corriol d’accés al Puig Roig. El camí, empedrat a trossos, és fa més planer però pedregós i va prenent direcció a mestral (NW) pel marge esquerre (hidrogràfic) del Torrent de s’Esmorcador. A mà esquerra trobem una balma que podria servir per aixoplugar-nos en cas de malt temps, amb un abeurador conegut com es Cocó de sa Bauma. Encara més enllà, altre fites senyalen un segon corriol d’accés al cim.

Pas d’en Segarra (700m)
O Pas de Sa Garra. És el punt on el camí, revoltant un contrafort que es despenja del cim, fa un gir de 90º vers garbí (SW). Un petit esperó rocallós ens pot servir de mirador. Davant nostre s’obre, a dreta i esquerra, un rosari de puntes o morros, cales i penya-segats. El més vistent és el Morro de Sa Vaca. També hi albirem torres de guaita, com la de Lluc i, més enllà, la de sa Mola de Tuent, construïdes per advertir dels atacs de la pirateria.
Aviat comencem a perdre alçària progressivament, per un camí farcit de càrritx. Es fa difícil no ensopegar perquè la vista se’ns en va a resseguir el paisatge i el matollar ens amaga el rocam. Tot és pedra i matoll, espurnejat per algun grapat d’ullastres. I la mar ben a prop.
Quan el camí va girant a migdia, tot revoltant la Roca Roja, albirem sobre un llom una edificació rectangular. És un antic quarter de carrabiners situat en aquest punt estratègic per controlar el contraban (1). Més a migdia podem veure l’esvoranc de s’Entreforc, on s’ajunten els torrents de Lluc i del Gorg Blau per formar l’engorjat del Torrent de Pareis.
Travessem una paret termenal de pedra seca que s’allargassa fins prop del quarter i ja podem albirar les cases de la balma de Cosconar. Poc abans d’arribar-hi el camí aboca a un camí carreter. Si el seguíssim a mà dreta ens duria en poca estona al la font des Poll i al quarter.

  • (1) Pel que hem llegit, l’edifici fou una donació d’un conegut i acabalat estraperlista. I diuen les males llengües que servia sobretot per controlar… als carrabiners.

Cosconar (520m)
Grup de cases construïdes a l’aixopluc d’una balma que es conserven en bon estat. Solen estar habitades els caps de setmana.
Baixem per una pista apta per a vehicles que, primer vers sol ixent i desprès migdia va fent giragonses entre marjades d’olivar, amb exemplars antiquíssims. Creuem el torrent d’Alqueda per un pontarró i atenyem les cases de Son Llobera i Can Pontico.

Clot d’Albarca (324m).
Son Llobera i Can Ponticó son antigues cases restaurades, voltades de cuidats jardins. Desprès d’una tanca la pista és asfaltada. De la carena a migdia en destaca la gran creu que corona el Pujol de la Trobada, sobre mateix de Lluc.
Travessem el pla i fèrtil Clot d’Albarca vers migdia fins a l’alçada de la possessió homònima, que deixem a mà dreta, on la pista comença a fer llaçades per enfilar-se a Lluc. Podrem estalviar-nos-en algunes fent dreceres mes o menys evidents.
Entrem a Lluc per ponent, pel costat del torrent i la depuradora.

Powered by Wikiloc

El cim

Distància 16,5 km
Desnivell acumulat +903 -945 m
Nivell de dificultat difícil
Data 22 d’abril de 2012
Cartografia Ed. Alpina: Mallorca Tramuntana Nord (1:25000)

Variant, més difícil i menys concorreguda, per tal de coronar-ne el cim. La consideració de difícil li atorguem bàsicament per la desgrimpada del Pas de sa Paret, fàcil però exposada. L’ascensió al cim des de prop del Coll des Ases, així com el tram entre aquest i el Pas de sa Paret, es fa per camí fitat, però pedregós, sovint envaït de càrritx i poc definit. La resta, coincideix amb la volta al puig i no ofereix cap tipus de dificultat.
A diferència de la volta, en aquest cas, l’itinerari comença al portell d’accés a la finca de Mossa. Obviem ressenyar el tram entre aquest punt i el Coll des Ases, així com el de Cosconar a Lluc, per seguir exactament el mateix camí que la ressenya anterior.

Accés
A l’alçada del punt quilomètric 15.3 de la Ma-10, entre el coll de sa Batalla i Pollença, hi ha el portell d’accés a la possessió de Mossa. Comencem a caminar en aquets punt. Cal tenir-ho en compte a l’hora de comparar distàncies amb els altres itineraris.

Camí del Puig Roig (610m)
Abandonem el fàcil camí de la volta al Puig Roig per enfilar-nos per un rascler, guiats per fites, en direcció a un collet.
El camí, pedregós i embrollat per les carritxeres, és poc definit. Solament apareix fressat en alguns curts trams. Per no perdre’l ens cal estar ben atents a les fites. Aquesta serà la tònica de tota l’ascensió.
Passat el collet anem a flaquejar per la base d’unes parets que deixem a mà esquerra, sempre en direcció a ponent. Perdem una mica d’alçària, superem una graonada, on potser ens caldrà ajudar-nos amb les mans en algun punt, i continuem pel fons d’una torrentera seca en direcció a un altre collet a la base meridional del cim. Els darrers metres els guanyem sobre rascler.

Puig Roig (1003m)
Cim pedregós coronat per un vèrtex geodèsic. Hi podem albirar des de l’accidentada costa a les moles del puigs Caragoler, Tomir, Massanella i Major.
La Roca Roja a penes destaca darrere d’una collada. Guiats per fites, baixem vers migdia fins a un comellar i anem a passar l’ampla collada en direcció a llebeig (SW). Continuem davallant i enfilem de nou per guanyar el cim de la Roca Roja.

Roca Roja (843m)
També anomenada Penya Roja o Rotja, és una prominència a l’extrem sud-occidental del massís. Si bé limitada vers gregal, s’hi albira una panoràmica semblant a la del Puig Roig. Son especialment notables les vistes de s’Entreforc, amb els tres esvorancs excavats pels torrents de Lluc, Gorg Blau i Pareis.
Baixem del cim resseguint, sempre guiats per fites, uns tres-cents cinquanta metres propers al cingle (SW), que deixem a mà dreta, fins a l’alçada d’una paret termenal de pedra seca que puja des de prop del quarter de carrabiners. Al fil del cingle, localitzem una bretxa per la que comencem a davallar.

Pas de sa Paret (730m)
Els primers metres els davallem verticalment, per després fer-ho esbiaixadament cap a l’esquerra (en el sentit de la marxa) per una lleixa i continuar en direcció a la paret termenal. No és difícil, però hi ha alguns punts exposats. Hi ha senyals de pintura vermella.
Un cop sobre el mur, hi ha qui opta per resseguir-lo i qui baixa esbiaixadament. En qualsevol cas el pendent és molt accentuat i el trànsit incòmode per entremig de les carritxeres. Fins que atenyem el camí costaner de la volta el puig i que prenem a mà esquerra. Poc més enllà l’abandonem (opcional) per baixar a la font des Poll. Si no passem per la font, poc més enllà sortim al camí carreter.

Font des Poll (474m)
Situada sobre la cruïlla del camí que mena al quarter de carrabiners amb una torrentera. Ben condicionada i de déu generosa.
Camí carreter amunt atenyem les cases de Cosconar.


Powered by Wikiloc

El cim i el camí costaner

Distància 17,3 km
Desnivell acumulat 822 m
Nivell de dificultat difícil
Data 26 de març de 2017
Cartografia Ed. Alpina: Mallorca Tramuntana Nord (1:25000)

És una combinació dels dos itineraris anteriors. Partint de l’Àrea d’Esbarjo Menut II, fem camí comú amb aquests fins al Coll des Ases. Poc més enllà d’aquí seguim l’itinerari del cim, baixant per la Roca Roja i el Pas de sa Paret.
Quan trobem el camí de la volta el seguim a mà dreta, revoltant en el sentit de les busques tota la mola i, pel Pas d’en Segarra, anem a retrobar el Coll des Ases i desfem el Pas de ses Cases.
Com en el cas de la ressenya del cim, a consideració de difícil li atorguem bàsicament per la desgrimpada del Pas de sa Paret, fàcil però exposada.

Accés
A l’alçada del punt quilomètric 16 de la Ma-10, entre el coll de sa Batalla i Pollença, hi ha l’àrea d’esbarjo Menut II, on deixem el vehicle i comencem la caminada, seguint la carretera fins al portell d’accés a la possessió de Mossa.

Menut II (520m)
Sortim de l’àrea d’esbarjo i seguim la carretera a mà esquerra durant uns set-cents metres i escaig fins al portell d’accés a Mossa.
Obviem detallar l’itinerari entre aquest punt i el Pas de sa Paret per seguir idèntic camí que el que s’ha descrit en les dues ressenyes precedents (veure les entrades Mossa, Coll des Ases, Camí del Puig Roig, Puig Roig i Roca Roja)

Pas de sa Paret (730m)
Els primers metres els davallem verticalment, per després fer-ho esbiaixadament cap a l’esquerra (en el sentit de la marxa) per una lleixa i continuar en direcció a la paret termenal. No és difícil, però hi ha alguns punts exposats. Hi ha senyals de pintura vermella.
Un cop sobre el mur, hi ha qui opta per resseguir-lo i qui baixa esbiaixadament. En qualsevol cas el pendent és molt accentuat i el trànsit incòmode per entremig de les carritxeres. Fins que atenyem el camí costaner de la volta al puig.

Camí costaner (550m)
El prenem a mà dreta. Guanyem alçària progressivament per un tram farcit de càrritx, tant que és fàcil perdre el rastre del camí, malgrat ser molt fressat. Es fa difícil no ensopegar perquè la vista se’ns en va a resseguir el paisatge i el matollar ens amaga el rocam. Tot és pedra i matoll, amb la mar ben a prop.
Revoltem al peu de la Roca Roja amb unes vistes espectaculars sobre la costa de que sobresurten la Mola de can Palou, el Morro de sa Vaca i el Morrillo de Bordils, on hi albirem les restes de la Torre de Lluc. Travessem una segona paret termenal i, encara en moderat ascens, progressem paral·lels a la línia costanera. El Cingle Pla ens dóna accés al Pas d’en Segarra.

Pas d’en Segarra (700m)
O Pas de Sa Garra. És el punt on el camí, revoltant un contrafort que es despenja del cim, fa un gir de 90º (SE). Un petit esperó rocallós ens pot servir de mirador.
El camí ben definit, a trams empedrat i amb bons contraforts es fa més planer i fàcil de seguir. Ens apartem de la línia costanera pel marge esquerra (hidrogràfic) del torrent de s’Esmorcador.
Unes fites a mà dreta senyalen un dels corriols d’accés al Puig Roig. Més enllà trobem una balma que bé podria servir-nos d’aixopluc en cas de malt temps, amb un abeurador anomenat es Cocó de sa Bauma. Aviat retrobem el camí pel que ens hem enfilat al cim i desfem el camí d’anada davallant pel coll des Ases i el Pas de ses Cases.

Powered by Wikiloc

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDFÀlbums d’imatges

Puig Roig