Arxiu de la categoria: Aigües Tortes, Sant Maurici i Sant Gervàs

Collegats-Queralt

De la Font de la Figuereta als Rocs de Queralt per Sant Pere de les Maleses

Distància 11,7 km
Desnivell acumulat 606 m
Nivell de dificultat difícil
Data 2 de desembre de 2016
Cartografia Editorial Piolet. Boumort oest (1:20000)
Itineraris de Collegats Full informatiu de l’Ajuntament de la Pobla de Segur.

La Noguera Pallaresa s’obre pas del Pallars Sobirà al Jussà entre les serres de Peracalç i del Boumort, formant l’engorjat de Collegats: cinc quilòmetres de llargària i cinc-cents metres de desnivell entre els punts més alts i la llera del riu.

Fins al segle XVII, quan es va obrir el camí de bast que el travessava, i el XIX amb la carretera, era una barrera que, llevat dels raiers, obligava a grans marrades a qui pretenia franquejar-la. Malgrat això, no era pas un territori inhòspit: pobles, masos, esglésies, convents i camins que els enllaçaven, repartits per lues dues ribes, de nord a sud.

L’itinerari que ressenyem recorre alguns d’aquests camins i llogarets a l’entorn dels Rocs de Queralt, una formació de conglomerat al marge dret del congost, ric en òxid de ferro que li confereix una característica tonalitat vermellosa.

És un itinerari difícil perquè, a banda de camins tradicionals, transcorre per llaus (barrancs) i una canal que, malgrat estar ben equipats, poden presentar dificultats als no avesats a trescar per muntanya. Tanmateix us expliquem com esquivar fàcilment aquests obstacles, tot escurçant notablement la ruta, sense que perdi el seu interès.

Accés

Entre els punts quilomètrics 301 i 302 de la N-260, entre la Pobla de Segur i Gerri de la Sal, al Congost de Collegats, hi ha l’àrea de pícnic de la font de la Figuereta, al marge dret de la Noguera Pallaresa, on comença i acaba aquest itinerari.

Àrea de la font de la Figuereta (542m)

Hi ha penells informatius de l’itinerari a Sant Pere de les Maleses, que seguirem parcialment. Marxem per un ben condicionat camí pel voral de la carretera, en direcció a Sort (N) esquivant el túnel de Sant Pere per la carretera vella.

Passem pel Pas Estret, on hi havia el Pont Cabrer o del Forat dels Cornuts, per on passava el camí de bast que travessava el congost (1). Poc més enllà, a l’altre marge, podem albirar l’esvoranc del barranc de l’Infern. Tres-cents metres més amunt de la boca nord del túnel, trobem l’inici del camí.

Camí de la cova de la Serpent (550m)

A l’altre marge de la carretera hi ha un penell i indicadors. Hi comença un camí ben fressat i senyalitzat amb pintura groga que s’enfila en fort pendent. Aquests senyals ens guiaran tot l’itinerari. Després d’unes llaçades sortim sobre un collet on hi ha una torre d’una línia d’alta tensió (2).

Continuem per una ampla lleixa amb bones vistes sobre el congost. Quan s’estreny i sembla de difícil continuïtat ens cal descendir, a l’esquerra per una canal, a una lleixa inferior.

Cova de la Serpent (670m)

Cova d’uns 26 metres de fondària, sense pràcticament desnivell. L’entrada ha estat obrada, probablement per aprofitar-la com aixopluc (3).

Continuem planerament fins a un altre collet on, revoltant lo Serrat Gros, comencem a davallar fins al barranc.

Barranc de Sant Pere (612m)

El creuem a gual i continuem pel marge dret (hidrogràfic), recuperant alçària. Aviat el camí es bifurca.

Camí de Gramuntill (640m)

Bifurcació indicada. Si retronem aquí després de visitar el monestir i continuem recte, anirem a sortir al peu del Serrat d’Ansal, des de on podem baixar a la font de la Figuereta (4).

Per visitar Sant Pere anem a la dreta, creuem de nou el barranc i, seguint uns metres torrent avall pel marge esquerre, atenyem la balma on hi ha les ruïnes del monestir.

Sant Pere de les Maleses (646m)

Encabit a l’aixopluc d’una balma, aquest cenobi benedictí està documentat d’ençà l’any 868. Els comptes de Pallars Jussà ven fer-li importants llegats. La seva sort va canviar al segle XI quan, en el marc de les disputes territorials entre els dos comptats pallaresos, va quedar ens mans del Sobirà com a priorat del de Santa Maria de Gerri.

A primeries del segle XX, ja presentava un estat de ruïnós. Actualment tan sols resten drets l’absis de l’església i parts d’alguns murs.

Tirem enrere pocs metres. Sense creuar de nou el barranc, i guiats pels senyals grocs, continuem pel marge esquerre (hidrogràfic). Aviat trobem el primer pas equipat.

Primer pas equipat (650m)

Superat un curt ressalt de metre i mig aproximadament, trobem dues grapes per salvar-ne un altre de més alt. Continuem uns 200 metres per la llera del barranc.

Segon pas equipat (660m)

Set grapes amb línia de vida i sirga nuada més amunt, ens ajuden a superar aquest segon pas, vertical amb tendència a l’esquerra, per deixar-nos sobre una lleixa per la que caminem, protegits per la sirga, fins a l’aiguabarreig del barranc de Sant Pere amb la llau (barranc, torrent) de Queralt. La mateixa sirga ens ajuda a baixar de la lleixa per creuar de nou el barranc. Caminem uns pocs metres en sentit contrari per l’altre marge i localitzem el tercer pas.

Tercer pas equipat (665m)

Una altra sirga nuada ens ajuda a superar aquest pas, el més tombat i llarg dels tres. Seguim la llau de Queralt, la creuem i encetem un bonic i ben definit senderó que s’enfila suaument pel marge dret, entremig de raconades ben ombrívoles.

Ens anem separant de la llera. Unes llaçades ens en allunyen definitivament i continuem guanyant alçada decididament per entremig del bosc de Queralt.

Masia de Queralt (940m)

Parets mig enrunades, envaïdes per la vegetació, és tot el que resta d’aquest mas que dóna nom al tot l’indret. Continuem pujant fins a la carena que ja albirem propera.

La Canalissa (990m)

Sortim a un camí transversal al peu del Tossal del Graell, sobre la Canalissa, una canal que permet vèncer el cingle dels Rocs de Queralt, a l’alçada de Gramuntill.

Per la dreta (W) el camí puja al Coll de Montsor. Per l’esquerra (E) ens permetria baixar pel pas del Graell, al Serrat d’Ansal, equipat amb corda. És una alternativa a la Canalissa.

Prenem el camí que s’encara a la canal on aviat hi trobem el primer pas. La canal està equipada amb diversos trams de grapes, sirgues i cadenes.

Ja fora de la canal continuem davallant per camí ben fressat però rost. Flanquegem a l’esquerra, seguim per una llarga llenca rocallosa, fem un tram més de corriol i sortim sobre el final d’una pista, que seguim fins a una cruïlla indicada per una bonica fita, amb els destins gravats en còdols.

Gramuntill (715m)

Cruïlla de camins. L’antic mas de Gramuntill és un centenar de metres més avall. Se’n té constància des de primeries del segle XV. Actualment ofereix servei d’allotjament. Hi arriba una pista enquitranada des de la font de la Figuereta.

Prenem una pista a l’esquerra que abandonem aviat per l’antic camí de ferradura de Gramuntill a Sant Pere. El prenem a mà dreta i ens mena planerament fins al peu del Serrat d’Ansal.

Serrat d’Ansal (702m)

També hi arriba el camí del pas del Graell. Deixem el de Sant Pere per un que baixa a mà dreta. Passem pel costat d’una torre de la línia d’alta tensió i sortim a la pista de Gramuntill (rètol indicador) que seguim fins a retrobar la font de la Figuereta.

  • (1) A finals del segle XVII la família pobletana dels Berenguer (casa Bringuer) obtingué permís per obrir un nou camí al congost de Collegats que facilités la comunicació i el comerç del Pallars Jussà amb el Sobirà i la Vall d’Aran. Era un camí de ferradura que es mantingué fins a la construcció de la carretera al segle XIX. Els Berenguer cobraven peatge a bestiar i persones a la Barraqueta o Hostal del Pas (font: enciclopèdia.cat i butlletí del CEC, abril de 1899). Algunes fonts, creiem que erròniament, situen la construcció d’aquest camí al segle XIX. Tanmateix hem llegit que el pont al Forat dels Cornuts ja existia molt abans i que l’haurien alçat els monjos de Sant Pere de les Maleses.
  • (2) Aquesta línia prové de la central hidroelèctrica de Llavorsí i segueix el curs de la Noguera Pallaresa.
  • (3) Conta la llegenda, recollida per Pep Coll en els seus llibres, que en aquest antic punt de pas entre el Jussà i el Sobirà, s’hi encauava una serp enorme que es cruspia bèsties i persones. Un frare del monestir de Sant Pere va carregar un ruc amb pans plens de ganivets. Engolir ruc i pans va ser la seva darrera malifeta: es va esbudellar i la seva carcanada restà marcada per sempre al sostre de la cova, on encara la hi podeu veure.
  • (4) Aquest és l’itinerari més curt i fàcil.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Collegats-Queralt

Itinerari relacionat: Camí vell de Montsor

Avedoga d’Adons

Des d’Adons

Distància 3,8 km (anada)
Desnivell acumulat 538 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 1 de desembre de 2016
Cartografia Mapa comarcal ICGC/Ed. Alpina. El Cinquè Llac (1:30000)

Ascensió a un dels cims que coronen la Serra de Sant Gervàs, una bona talaia sobre l’Alta Ribagorça, el Pallars, els sostres del Pirineu i molt més enllà.
La única dificultat que trobarem és que al tram final d’accés al cim no hi ha camí. Però fixant-nos-hi bé, seguirem tiranys del bestiar que ens facilitaran el pas franc.

Accés
Entre els punts quilomètrics 335 i 336 de la N-260, entre Pont de Suert i Senterada, prenem una pista enquitranada que mena a Adons.

Adons (1330m)
El petit nucli d’Adons, al bell mig d’un altiplà i arrecerat a l’entorn d’un turó rocallós, pertany al terme municipal de Pont de Suert.
Hi ha dues hipòtesi sobre l’origen del nom. Una que vindria a significar «lloc de pas o del port» i l’altra que derivaria del germànic «Ató»
Seguim els indicadors en direcció al Portús i la Creu de Ferri per un camí carreter (S) entre pollancres que aviat s’estreny i continua com a sender.

Camí de la Creu de Ferri (1328m)
Bifurcació indicada. A mà esquerra surt el camí al collet de la Creu de Ferri. Com la del Pertús, aquesta cabanera anomenada Camporan, és una de les vies de transhumància que travessen la Serra de Sant Gervàs. Ho fa a cota més baixa, a llevant de l’Avedoga d’Adons.
Anem a la dreta per un bon camí de grau, fent una llaçada per salvar la graonada que ens obre el pas sobre els prats de lo Cumó, on és ben evident la natura calcària del rocam, amb claps de rascler.
La vegetació és majoritàriament arbustiva. Predomina la boixerola amb pins escadussers.
Uns altra graonada ens deixa sobre el replà dels Trossos de l’Avedoga, a partir del qual el camí s’enfila per la Pala de l’Avedoga.
Trobem alguns exemplars d’avet. És el que resta d’una avetosa que antigament deuria cobrir tot el vessant de la muntanya. D’aquí li ve el nom: Avedoga (o també Bedoga) vol dir «lloc d’avets». Hi ha la creença que era un cau de llops i per això es va desforestar. Però potser el llop era solament l’excusa: també es diu que actualment l’avetosa «s’amaga», en forma de bigues i cabirons, per molts dels masos de la rodalia. I que bona part de les travesses per construir la via del tren de la Pobla van sortir d’aquí.
Finalment atenyem la carena.

Carena (1670m)
Des d’aquest punt podem optar per pujar a la Pala del Teller (W) o a l’Avedoga d’Adons (E). Però ens enfilem una mica més per un corriol (dreta, SW) i sortim sobre l’esvoranc del Pas de lo Portús.

Pas de lo Portús (1678m)
Una curiositat geològica permet travessar el cingle (1). Un tall esbiaixat al rocam d’uns quaranta metres de llargària per uns dos o tres d’amplada, que en algun punt assoleix els vint d’alçada.
Aquest pas de la cabanera s’utilitzava com a comptador del bestiar.
Retornem a la bifurcació de la carena i seguim un imprecís corriol que aviat es difumina, comencem a pujar (E) a l’Avedoga.
Marxem propers al cingle, cercant el millor pas entre els matolls, per apartar-nos-en més amunt, quan la vegetació clareja a la pala prèvia al cim del Faro d’Avall, que flanquegem. Sortim sobre un collet entre aquest i l’Avedoga que assolim per terreny evident.

Avedoga d’Adons (1840m)
Coronat per un vèrtex geodèsic. És una talaia que ens tant ens permet albirar pobles dels rodals com cims ben allunyats. La llista es faria llarga. Com a mostra, de ponent a llevant, en el sentit de les busques, destaquem el Tozal de Guara com a més llunyà; Turbón i Cotiella; Eriste, Posets i Perdiguero; massís de la Maladeta; Corronco, Pica de Cerví, Tossal de Llena, Montsent i Serra d’Altars; Salòria i Torreta de l’Orri; Cadí, Pedraforca, Verd, Port del Comte, Boumort i Carreu. De llevant a ponent Montserrat, Sant Corneli i els tres Montsec.
Retornem pel mateix camí (2)

  • (1) Sovint es diu, sense fonament, que aquest és l’únic pas que permet creuar la serra. Com hem vist també hi ha el de la Creu de Ferri a llevant i, a ponent, el grau de Llastarri. I algunes canals de pas més complicat, com la que hi ha entre l’Avedoga i el Faro.
  • (2) Una alternativa seria fer-ho pel collet de la Creu de Ferri. Però des del cim fins al coll tampoc hi ha camí definit.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Avedoga d'Adons

Panoràmiques
Nord   Sud

Bassiero Oriental (punta Gourdon)

Per la Vall de Gerber i retorn per la de Cabanes

Distància 14,9 km
Desnivell acumulat -1106 -1527 m
Nivell de dificultat moderat
Data 3 d’agost de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Sant Maurici (1:25000) Vall d’Aran (1:40000)

Exigent travessa entre dues belles valls de l’Alt Pirineu, amb ascensió al cim més alt dels que les envolten, a l’extrem nord-oriental del Parc Nacional Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
Les valls de Gerber i Cabanes estan clivellades per un rosari d’estanys que constitueix un dels seus atractius. La de Cabanes, a més, discorre bona part pel bosc del Gerdar, un dels més interessants del Pirineu.
Molt freqüentades a les parts baixes, on els camins són fàcils i ben senyalitzats. Però no tant a les comes altes on l’abruptesa del terreny les fa més selectives. Malgrat això, l’itinerari no té altra dificultat que la llargària i desnivell.

Accés
És un itinerari en travessa pel que ens caldrà disposar de transport a la sortida i l’arribada.
Per la C-28, la carretera del Port de la Bonaigua, ens desviem per l’antic traçat al Bosc del Gerdar. Passem per davant del refugi i, poc més amunt, deixem un vehicle a l’aparcament del Callau. Amb la resta continuem, si es vol per la mateixa antiga carretera, fins al l’aparcament del telecadira de la Peülla.

La Peülla (1914m)
Baixem a creuar el riu de la Bonaigua. A l’altre marge ja trobem indicacions a l’Estany de Gerber i el Refugi Mataró que seguim per camí fàcil i fressat.

L’Estanyera (2024m)
Petit estanyol que bordegem per la dreta en el sentit de la marxa, seguint les indicacions, endinsant-nos a la vall de Gerber, propers al barranc.

Estanyera del Mig (2120m)
Més gran que l’anterior. Hi ha un pal indicador que ens mena passar al marge dret hidrogràfic. Al fons destaca l’abrupta cara nord del Puis de Gerber.
Sempre per camí ben apariat, pendent moderat i pel marge dret, atenyem l’estany de Gerber.

Estany de Gerber (2170m)
És el és gran de la vall. Guanyem alçada ràpidament pel mateix marge dret —esquerra en el sentit de la marxa— alçant-nos sobre la riba.
El camí esdevé pedregós i el pendent augmenta considerablement en travessar el torrent per on desguassa l’Estany Llong. En aquest punt, segons l’època, sol formar-se una cascada que esquitxa els vianants.
Superada la graonada, un rètol indicador ens mena anar a mà dreta i passar separats dels estanys Llong i Redó. Ja podem albirar el nostre objectiu: en direcció SSE treuen el nas les dues puntes del Bassiero, la de l’esquerra amb una inconfusible pala inclinada, la de la dreta punxeguda i rosta.

Camí al refugi Mataró 1 (2407m)
Bifurcació en Y no indicada. El camí del refugi marxa per l’esquerra en direcció al Puis de Gerber. Continuem recte amb el Bassiero com a referència.

Camí al refugi Mataró 2 (2417m)
Bifurcació en Y no indicada, cinquanta metres més enllà de l’anterior. Anem a l’esquerra.

Estany Gelat o de l’Illa (2467m)
A l’eixida d’aigües de l’estany un altre camí marxa per la dreta al refugi Mataró, inconfusible pel seu color butà, encimbellat sobre un gran pedestal rocallós.
Vers el SE albirem les puntes del Bassiero. Més a la dreta, davant nostre, s’alça l’imponent el Pic d’Amitges amb la seva tortuosa carena i una paret nord que cau a plom. I a ponent, sobre el refugi, el no menys alterós Puis de Gerber. Entre tots dos l’ampla collada d’Amitges que permet accedir al vessant de Sant Maurici.
Superem l’estany per l’esquerra —marge dret hidrogràfic— i ens en anem separant (S).

Camí al refugi Mataró 3 (2550m)
Per la dreta s’ajunta un altre dels camins del refugi. Entremig de grans blocs, revoltem el peu d’un contrafort del cordal del Pic de la Xemeneia i anem endinsant-nos (SE) en una coma pedregosa tancada entre aquest cordal, el Bassiero i el Pic d’Amitges.
Flanquegem planerament a mitja alçada, alternant trams d’herbei i tartera, en direcció a una canal que s’albira a l’esquerra, al fons de la coma.

Canal de la Trampa (2580m)
Cent-cinquanta metres de fortíssim desnivell ens separen del coll. La canal és ampla. El camí, més o menys fressat, la supera per l’esquerra, on és herbada, allunyant-nos del descompost pedreguer de la dreta.

Collada de Bassiero (2738m)
A l’altre vessant podem albirar la Vall de Cabanes amb els seus estanys, per on baixarem. Però també molt més enllà dons en direcció contrària atalaiem fins al massís de la Maladeta.
El cim és al final d’una llarga pala, que enfilem en moderat pendent.

Bassiero Oriental-Punta Gourdon (2897m)
El Bassiero és un cim forcat. La punta occidental, més alta (2903m), està dedicada al pirineista Henri Brulle. I l’oriental a un altre dels pioners: Maurice Gourdon.
La suavitat de la pala que ens ha encimbellat contrasta amb l’abruptesa de l’entorn.
Retornem al coll i, sense camí fressat, guiant-nos més pel sentit comú que per les escadusseres fites, baixem en direcció a l’estany Gelat. Sense arribar-hi ben bé. Albirem un camí ben fressat que el voreja, però no l’anem a seguir (1)
Seguint fites, ara prou sovintejades, baixem en direcció a l’estany Blau.

  • (1) Aquest camí també ens menaria a l’Estany Negre, però fent marrada pels Clots de Cabanes.

Estany Blau (2475m)
El flanquegem per la dreta —hidrogràfica i en el sentit de la marxa— i continuem (NE) alternant pedregar i trams herbei on el camí es fa visible. Sempre atents a les nombroses fites.
A mida que ens anem encaixonant a la clotada de l’estany Negre, el camí es va definint i seguir-lo ja no ofereix cap dubte.

Estany Negre (2184m)
Situat al peu dels contraforts de lo Tèsol de Son, és el més gran de la vall de Cabanes i recull les escorrenties de tots els altres escampats per l’alta coma.
Passem l’estany pel marge esquerre. Travessem una tartera on la pedra hi és ben assentada i fa de bon transitar.
Desguassa sobre un estanyol veí, l’Estayola, origen del riu de Cabanes, on continuem vorejant pel marge esquerre.
El camí a l’altre cap, a més de fressat és senyalitzat amb pintura groga.

Font del Carter (2158m)
Quan la vall fa una colzada i es tanca, a mà dreta raja una generosa déu d’aigua fresquíssima.
Just al costat bifurcació en T de camins. Un pal indicador senyala que per la dreta aniríem a l’estany Llong. Anem a l’esquerra baixant propers al marge dret hidrogràfic del riu. Després ens n’anirem separant per retrobar-lo al Pletiu de Cabanes.

Pletiu de Cabanes (1893m)
Bifurcació de camins indicada. El ramal de la dreta també ens menaria, fent marrada, al nostre destí. Pel Pas del Coro dóna accés a les Planes de Son i al refugi del Pla de la Font.
Nosaltres anem a l’esquerra, en direcció al refugi del Gerdar. Creuem el riu per una passera i continuem pel marge esquerre.
Aviat entrem al bosc del Gerdar, que forma part de la Mata de València, l’avetosa més gran, en superfície, del vessant meridional dels Pirineus, i la més important de la Península Ibèrica. Amb la singularitat de ser una massa forestal sense fragmentació. Malgrat la seva explotació secular, constitueix un dels ecosistemes forestals millor conservats, amb una població faunística molt diversa.
Des de l’edat mitjana aquest bosc va constituir una font de recursos pels pobles de les Valls d’Àneu que hi tenien drets. Actualment és de propietat estatal.

El Callau (1525m)
Aparcament situat en un tancada corba de l’antiga carretera del Port de la Bonaigua, a tres-cents metres del refugi del Gerdar. És el punt d’inici dels itineraris per la Mata de València i la Vall de Cabanes.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Bassiero Oriental (punta Gourdon)

Saboredo i Amitges

Des del refugi d’Amitges

Distància 5 km
Desnivell acumulat 655 m
Nivell de dificultat difícil
Data 18 de setembre de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Maurici (1:25000)

Interessant itinerari que ens permet guanyar tres cims que, malgrat la seva modesta alçària, són molt estètics i situats al bell mig d’uns paratges deliciosos: el de Saboredo, el d’Amitges i l’Agulla Gran d’Amitges. Aquesta darrera, d’aspecte inaccessible, té la seva debilitat que aprofitem per a coronar-la sense necessitat de mitjans tècnics.
La ruta permet una variant prou interessant: si en el nostre camí al Pic de Saboredo, ens enfilem primer a l’Agulla, la tornada podem realitzar-la per la Coma d’Amitges, per camí fàcil i senyalitzat, completant així un itinerari circular. Tota vegada que és molt evident, aquí hem volgut ressenyar altres opcions complementàries.
Renunciant a l’Agulla, podríem considerar-lo de moderada dificultat.

Accés
Per la carretera C-13 fins a la cruïlla de l’embassament de la Torrassa on prenem la LV-5004 fins a Espot. A l’estiu podem continuar fins a l’aparcament de l’entrada del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici a Prat de Pierró. Des d’aquí a peu fins a l’Estany de Sant Maurici per un sender ben senyalitzat i, per pista, fins al refugi. Tot plegat unes 2h 45’ a peu.

Refugi d’Amitges (2365m)
Propietat del C.E.C. i guardat.
Continuem uns 400 m. per la pista d’accés al refugi fins que acaba. Per qualsevol dels dos camins que hi baixen, anem a creuar el desguàs de l’estany de la Munyidera al Gran d’Amitges.
A l’altra riba obviem el camí de la dreta (estaques grogues) que s’adreça a la Coma d’Amitges. Anem a l’esquerra (NW) flaquejant l’esperó meridional de les Agulles d’Amitges.
Camí fressat fins que atenyem la tartera de grans blocs granítics que ens obliga a emprar les mans de tan en quan (fites).
Superat el primer tram de tartera, sortim sobre un clap herbós on el camí fa un gir de 90º a la dreta en direcció a les Agulles. El deixem i continuem recte cap el collet que albirem vers el N, per un tram de grans blocs alternat amb altres d’herbei, fora de camí senyalitzat.
Al collet entre les Agulles d’Amitges i el Pic de Saboredo retrobem el camí que hem abandonat. Poc definit però fitat, el seguim vers el NW fins a la base del rocam. No ens hi enfilem encara: el cim del Pic de Saboredo és un curt crestall on el punt culminant queda just a l’altre extrem. Atacar-lo directament ens obligaria a transitar pel crestall, per terreny abrupte i exposat.
Continuem flaquejant vers el NW, planerament, perdent fins i tot una mica de cota i, ja propers a l’aresta nord que es despenja en direcció al coll d’Amitges, trobem el millor pas per grimpar fins al cim.

Pic de Saboredo (2829m)
Bona talaia vers ponent i el nord, no així cap als altres vessants on els seus veïns més alts li resten visibilitat.
Baixem propers a l’aresta nord i continuem per terreny franc i camí mig definit fins al proper coll d’Amitges on atenyen el camí que puja de la Coma d’Amitges i que hem rebutjat just al començament de l’itinerari.
Pel vessant meridional i camí fàcil, evident i fressat, superant algun tram de tartera, atenyem el cim del Pic d’Amitges.

Pic d’Amitges (2848m)
Ens ofereix una perspectiva semblant al seu veí. Excel·lent sobre la Vall de Gerber, no tant de la de Saboredo.
Baixem a buscar el ben fressat camí de la Coma d’Amitges, no ens cal retornar al coll, fem drecera pel llom i el seguim a l’esquerra.
Quan abastem una graonada herbosa, abans de baixar pròpiament a la coma d’Amitges, abandonem el camí i, en poca estona, ens enfilem de nou al collet entre les Agulles d’Amitges i el Pic de Saboredo.
Retrobem el camí de l’anada que ara prenem baixant a mà esquerra. Per una curta canal molt evident i fitada grimpem (un primer ressalt de III seguit de més fàcils, tots sense exposició) fins a una enforcadura on continuem a la dreta fins al cim.

Agulla Gran d’Amitges (2661m)
Coneguda també com Agulla Superior, és un cim de reduït espai, coronat per un gran bloc planer. Als nostres peus l’Agulla Petita, on no es possible accedir-hi si no és escalant alguna de les seves vies.
Desgripem per la canal, continuem pel camí fressat i fitat, entrem a la tartera (fites) i atenyem de nou el clap herbós on en camí fa una colzada de 90º i retornem al refugi sobre els nostres passos.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Gran Encantat

Pel coll dels Encantats

Distància 2,8 km (anada)
Desnivell acumulat 892 m
Nivell de dificultat difícil
Data 6 d’agost de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Maurici-Els Encantats (1:25000)

Els Encantats és, probablement, la muntanya més emblemàtica del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Qui no conserva en memòria la imatge de postal, alçant la seva forca per sobre les aigües de l’estany?
Pocs metres separen un cim de l’altre. El Gran Encantat és el situat a migdia, mentre el Petit o Encantat Xic, ho és al nord i més oriental. Tanmateix el Gran és el més accessible.
La primera ascensió assolí el Gran Encantat. Fou realitzada per un grup liderat per Ludovic Fontan de Négrin i data de 1901. El Petit fou coronat l’any següent. L’aureola d’inexpugnable, però sobretot la seva modesta alçària (2748m), havien allunyat del cim els grans pirineistes del segle XIX. Per saber-ne més llegiu aquest artícle.
Si be les grimpades no passen del IIIº, el tram final és molt exposat. Malgrat que trobarem abundants cantells per progressar amb seguretat, la qualitat de la roca és mediocre i cal dedicar-li atenció. És important seguir be les fites per fer cim sense complicar-nos més del compte. En resum: no és un cim fàcil, gens apte per a gent poc avesada en aquest tipus de terrenys.
Equipament: casc obligat i corda recomanable.

Accés
Al refugi Ernest Mallafré s’hi accedeix des d’Espot per la vall del riu Escrita.

Refugi Ernest Mallafré (1893m)
Petit refugi al peu dels Encantats, dedicat a la memòria d’Ernest Mallafré i Planella (1922-1946). Esquiador, pirineista i escalador, morí als 22 anys, víctima d’una allau quan baixava esquiant del Pic de Monestero, el darrer dia de l’any 1942.
De davant mateix del refugi prenem el camí a la Valleta Seca, baixant a travessar el riu per un pontarró, per després enfilar-nos (SE) fins al peu dels Encantats. Virem 90º (SW) i anem resseguint la falda, creuant boscos i tarteres, mentre guanyem alçària i atenyem la Valleta Seca.

Valleta Seca (2300m)
Passem pel costat d’un gran bloc desprès, darrera el qual s’hi aplega un clap de pins, amb la imponent piràmide de la Pala Roia davant. Pocs metres més enllà, un corriol ben fressat surt esbiaixadament a mà esquerra. No podem albirar encara el corredor amagat rere un contrafort.
Seguim el corriol fent llaçades en fort pendent, per salvar el con de dejecció, i entrem a l’ampli corredor. Tarterós i inestable, transitar-hi és fa penós.
Més amunt s’estreny i ens caldrà ajudar-nos amb les mans en un parell de punts, especialment a la sortida.

Coll dels Encantats (2584m)
A la sortida del corredor. Albirem el cim davant nostre on, més a la dreta, sobresurt el del Petit Encantat.
Enfilem (N) per un corriol ben fressat, propers al crestall de l’esquerra, pel vessant llevantí.
Grimpem salvant un esquenall rocallós i continuem per corriol fins a l’alçada d’un collet, molt evident a mà esquerra. Poc més amunt sembla bifurcar-se, però el ramal de l’esquerra no té continuïtat. El de la dreta baixa a la base d’un corredor, al peu de la paret que s’alça en aquella direcció (1).
En aquest punt comencem a grimpar per les lleixes esglaonades que tenim davant, lleugerament esbiaixant a la dreta, fins a una forqueta, també molt evident (II, moderadament exposat).
La forqueta ens obre el pas al vessant ponentí on, flanquegem i remuntem a la dreta fins a la cresta (II-IIIº, molt exposat).
Els darrers metres fins al cim son per camí fàcil.

Gran Encantat (2748m)
Per la seva modesta alçària té prou prominència com per resultar una bona talaia. Especialment cap al NW on podem albirar fins al massís de la Maladeta.
Retornem per la mateixa via. Preferible, per més segur, rapelar fins a l’alçada de la falsa bifurcació.
Pocs metres per sota del cim hi ha una antiga instal·lació de ràpel amb dos spits i malló. Poc més enllà una de nova amb químics, cadena i anella, per a una tirada de 40 metres. La segona tirada, de 30 metres, és sobre un ganxo subjectat amb expansiu (2).

  • (1) És habitual l’error de seguir aquest corriol, prou ben fressat, i enfilar-se per la canal, més dificultosa que la via descrita. En realitat es tracta del retorn del ràpel (optatiu).
  • (2) En anar de travessa no portava corda i em va caldre desgrimpar. La informació del ràpel és extreta de www.engarrista.com




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pics de Monestero i de Peguera

Del refugi Josep Maria Blanc a l’Ernest Mallafré pels Estanys Escondits i la vall de Monestero

Distància 11 km
Desnivell acumulat 880 m
Nivell de dificultat difícil
Data 5 d’agost de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Maurici-Els Encantats (1:25000)

Clàssica travessa entre refugis al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, un dels trams de Carros de Foc, amb ascensió a dos dels cims emblemàtics de la zona.
L’ascensió per la capçalera de la Vall de Peguera, curulla d’estanys, les panoràmiques que s’albiren des dels cims i la baixada per la deliciosa i plàcida vall de Monestero, són un regal per als sentits.
La qualificació de difícil obeeix únicament al darrer tram d’accés al Pic de Peguera: grimpada fàcil (II/II+) però exposada. Imprescindible estar avesat a aquest tipus de terreny.

Accés
Al refugi Josep Maria Blanc s’hi accedeix des d’Espot per la vall del riu Peguera.

Refugi Josep Maria Blanc (2318m)
Ubicat en un paratge idíl·lic, sobre una llengua de terra a l’estany Tort de Peguera. Inaugurat l’octubre de 1943, porta el nom del qui fou president del CEC i un dels seus impulsors.
Revoltem l’estany en el sentit contrari a les busques i travessant el desguàs just per sota del barratge, enfilant-nos (W) desprès fins a la riba de l’estany de la Cabana.

Estany de la Cabana (2390m)
Bifurcació. Anem a l’esquerra virant 90º (S) resseguint la seva riba llevantina fins a un collet a la vista dels estanys Trullo i Negre passat el qual el camí perd alçària decididament en direcció a l’estany de la Coveta.

Bifurcació (2414m)
Pocs metres abans del collet deixem el camí per la dreta. Enfilem (NW) la Coma dels Estanys Escondits seguint indicis de corriol guiats per fites escadusseres.
En aquesta direcció destaquen davant nostre, d’esquerra a dreta, els cims de Saburó (superior i inferior), de Peguera i el un turó de la carena del Monestero que ens amaga la vista del cim.
Passem vora dos estanyols que deixem a mà esquerra.

Camí de l’estany de la Cabana (2587m)
Bifurcació poc evident. Per la dreta atenyem un corriol que puja de l’estany de la Cabana i que hem descartat abans en una mala elecció.
A la vista del tram que hem seguit des del collet fins aquí, hauria estat més encertat anar a la dreta a l’alçada de l’estany de la Cabana, revoltant-lo pel seu desguàs. Aquest camí, indicat al mapa, a banda de més curt sembla millor definit.
A partir d’aquí el camí és més fressat i ja podem identificar perfectament el cim del Monestero. Continuem pujant (W). Deixem a l’esquerra un tercer estanyol i poc més amunt atenyem el més gran dels estanys Escondits que també deixem a mà esquerra.
Abandonem el camí que s’adreça a la Collada de Fonguera (o de la Velleta Seca) i anem a l’esquerra (SW), fora de camí, en direcció a un altre collet molt evident a la dreta del cim.
Atenyem el collet, una finestra sobre la vall de Monestero i, propers a la carena, guanyem el cim amb algun pas de grimpada fàcil.

Pic de Monestero (2877m)
Un sender costerut però ben fressat arriba al cim des del coll de Monestero. El seguim primer carenejant (SE) i després pel vessant dels estanys de Peguera (SW) fins al coll.

Coll de Monestero (2716m)
Entre els cims de Monestero i de Peguera, partió d’aigües dels rius homònims.
Enfilem l’ascensió al cim per camí ben fressat i fitat fins al peu d’unes lloses  entre herbei, superant-les esbiaixadament (esquerra) fins a la base d’un corredor per on guanyem el crestall. El seguim (dreta) superant diversos blocs granítics, be per sobre, be flanquejant, fins al cim. Passos fàcils (II/II+) però exposats.

Pic de Peguera (2983m)
Davallem pel cantó contrari al de pujada, crestejant i desgrimpant (passos I-II, exposats) fins a l’inici de dues canals pedregoses per les que podem optar per baixar o continuar flanquejant (NE) en direcció al coll. (1)
De nou al coll baixem (esquerra, NW) cap a la vall de Monestero. Un sender ben fressat salva entre ziga-zagues el fort pendent per terreny descompost.

Camí al coll de Peguera (2419m)
Bifurcació indicada. Una altra opció per baixar del cim directament a la vall sense passar pel coll de Monestero.
El camí, ben fressat i abalisat amb estaques, es suavitza. Guanyem la riba i continuem (N) passant pel costat de l’estany de Monestero fins al refugi.

Refugi Ernest Mallafré (1893m)
Petit refugi al peu dels Encantats, dedicat a la memòria d’Ernest Mallafré i Planella (1922-1946). Esquiador, pirineista i escalador, morí als 22 anys, víctima d’una allau quan baixava esquiant del Pic de Monestero, el darrer dia de l’any 1942.

  • (1) En no estar senyalitzat cada ú guanya el cim per allà on li sembla millor. El camí més evident i fressat és el que hem descrit de pujada i que mena fins al coll de Peguera, pas obligat per guanyar el cim des del circ de Colomina, i una de les opcions per baixar directament a la Vall de Monestero. Però el camí més fàcil és el de baixada.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

D’Espot al refugi Josep Maria Blanc

Per la vall de Peguera

Distància 6,7 km
Desnivell acumulat 978 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 4 d’agost de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Maurici-Els Encantats (1:25000)

Itinerari per accedir a un dels refugis més bonics del Pirineu. Camí fàcil i directe, per la vall del riu de Peguera, que hi mena en poc més de tres hores.

Espot-Pont de Feners (1360m)
Sobre el riu de Peguera a la carretera que mena a l’estació d’esquí, als peus de la Torre dels Moros. Rètols indicadors.
Prenem una pista pel marge esquerre que s’enfila a la font dels Sofre. Poc abans la deixem per un camí a mà dreta.
Més amunt pel pontarró del Salvador passem al marge dret, per tornar a travessar poc abans de les Bordes des Boïgots, un prat on el bosc no ha recuperat encara el terreny artigat.
Guanyem alçària tot separant-nos del riu que retrobem a l’estany de Lladres.

Estany de Lladres (2025m)
Petit estanyol amb barratge on hi arriba una pista de servei des de Prat de Pierró revoltant la falta del Pui de Linya i que seguirem fins al refugi.
Pel camí podem albirar els estanys de Trescuro.
A la collada des Feixetes creuem per un pont el desguàs de l’estany de la Cabana i ja podem albirar el barratge del Tort de Peguera que revoltem en el sentit de les busques fins al refugi.

Refugi Josep Maria Blanc (2323m)
Ubicat en un paratge idíl·lic, sobre una llengua de terra a l’estany Tort de Peguera, és una bona base per realitzar ascensions a cims com el Montanyó, Picardes, Saburó, Monestero, Peguera o Fontguera. O final d’etapa per a rutes com la concorregudíssima “Carros de Foc” o la no tant coneguda “Camins Vius”.
A més, és la porta d’accés a un circ lacustre de primer ordre i, per si fos poc, un establiment confortable on el bon servei i atenció al muntanyenc son “norma de la casa”.
Inaugurat l’octubre de 1943, porta el nom del qui fou president del CEC i un dels seus impulsors.
Per saber-ne més llegiu aquest article de la revista Muntanya.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Lo Pinetó i la Roca Blanca

Del refugi del Pla de la Font al cim de la Roca Blanca pel Mil Potros i lo Pinetó

Distància 4 km (anada)
Desnivell acumulat +736 -76m
Nivell de dificultat Fàcil fins a lo Pinetó. Moderat la Roca Blanca.
Data 9 de març de 2014
Cartografia Ed. Alpina. Sant Maurici-Els Encantats (1:25000)

Aquesta ruta és part de la circular dels Quatre Cims que, partint del refugi, ressegueix la carena per coronar el Mil Potros, lo Pinetó, la Roca Blanca i lo Tèsol, sobirà de la zona. La baixada acostuma a fer-se per l’enorme pala d’aquest darrer (700 metres de desnivell mantinguts). Però com que l’estat de la neu no oferia garanties vàrem retornar per mateix camí, renunciant al Tèsol (pujar-hi ens resultava excessivament llarg).
L’horari pot variar en funció de l’estat de la neu. En el nostre cas n’hi havia molta d’acumulada, gens transformada i ens va caldre obrir traça tot el camí.
La dificultat es concentra a l’aresta de la Roca Blanca: 100 m de IIº per terreny esquistós i descompost. Corda, piolet i grampons ens resultaran útils.

Accés. Amb neu es pot accedir al refugi des de les Planes de Son en 1h 45’ seguint aquest itinerari.

Refugi del Pla de la Font (2015 m)
O dels Cóms de Jou. Marxem pel Pla de la Font en direcció al Coll de Fogueruix (S), en moderat pendent. Abans d’arribar-hi (cota 2065+/-, rètol indicador) girem a la dreta (W) i ens endinsem a la pineda. Pendent entre moderat i fort. Senyals de pintura grocs i brancam esporgat.

Serrat de les Closes (2224m)
Abastem la carena quan sortim del bosc. Podem albirar els Encantats i part de l’Estany de Sant Maurici. Marxem planerament vers W fins enfilar-nos per l’evident pala que tenim en aquesta direcció. Fort pendent.

Lo Planell (2457m)
Planerament, com indica el nom, continuem vers W i tornem a enfilar-nos en moderat pendent fins al Mil Potros.
Poc abans d’abastar-lo hi ha el Forat del Pa, una cova que, amb neu, pot passar desapercebuda.
La carena s’afila, però és prou ample com per permetre un pas còmode allunyant-nos de les cornises.

Mil Potros (2633m)
Lo Pinetó ens queda just al davant vers W. Probablement ens caldrà descalçar-nos les raquetes. Perdem uns metres i ens enfilem pel llom de lo Pinetó.

Lo Pinetó (2647m)
Al bell mig de la divisió en T del cordal carener, amb la Vall de Cabanes a W, la de l’Escrita al S i la d’Estanyeres a l’E. La Roca Blanca destaca clarament al N pel seu color fosc.
Perdem novament alçària baixant vers el N, decantant-nos lleugerament cap al vessant de Cabanes fins al collet entre lo Pinetó i la Roca Blanca. Pel camí podem observar el canvi morfològic del rocam, passant de calcari a esquist.
Si no ho havíem fet abans, és el moment de calçar-nos els grampons.
Del collet ens enfilem pel llom S de la Roca Blanca, ampli i costerut fins a una mena d’avant-cim on ens queda una elevació a l’esquerra (vessant de Cabanes).
Emprenem el tram més delicat: un crestall de 100 m. força descompost (IIº). Guiats per fites, perdem uns metres i el flaquegem per l’esquerra (vessant de Cabanes). Passat aquest tram tornem al vessant oposat tot flaquejant la sortida de la canal del Tonedor. Pas curt però exposat, delicat segons l’estat de la neu. Hi ha instal·lats un parell d’ancoratges a cada cap per si cal muntar-hi un passamà. Un cordino ens resultarà útil. El cim és a tocar.

Roca Blanca (2692m)
Vistes formidables, semblants a les que hem gaudir des de lo Pinetó: Valièr, Mont-roig, Certascan, Pica d’Estats, Monteixo, Comapedrosa, Cadí, Port del Comte, Orri, Peguera, Monastero, Encantats, Subenuix, Agulla del Portarró, Montsaliente, Bassiero,… i tants i tants que som incapaços d’identificar.
Retornem pel mateix camí esmerçant 2h 50’ fins al refugi. D’aquí a les Planes de Son cal comptar 1h 15’.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pic de Quartiules

De les Planes de Son al Pic de Quartiules (anomenat també Vallenda i Sant Salvador) pel refugi del Pla de la Font

Distància 5,64 km (anada i retorn fins al refugi)
Desnivell acumulat + 680 – 204m
Nivell de dificultat fàcil
Data 8 de març de 2014
Cartografia Ed. Alpina. Sant Maurici-Els Encantats (1:25000)

Ruta senzilla a un cim que, malgrat la seva modesta alçària, resulta un mirador excel·lent.
Podem realitzar-la en el dia o, aprofitant la proximitat al refugi del Pla de la Font i l’alberg de les Planes de Son, combinar-la amb altres més llargues com la dels Quatre Cims (Mil Potros, Pinetó, Roca Blanca i Tèsol).
L’horari pot variar depenent de l’estat de la neu. En el nostre cas n’hi havia molta d’acumulada gens transformada. Però solament ens va caldre obrir traça del refugi al cim. Si és molt trepitjada i regelada els grampons poden resultar útils.

Accés. Passat València d’Àneu per la C-28 en direcció al port de la Bonaigua, al quilòmetre 63, prenem la carretera de Son i, un cop al poble, la pista asfaltada que puja a les Planes de Son on hi ha el centre Món Natura Pirineus de la fundació Catalunya-la Pedrera.

Planes de Son (1532 m)
Rètol indicador al refugi del Pla de la Font (1h 40’). El camí segueix una pista pel marge dret del Barranc del Tinter i pel Bosc Negre. Amb neu és millor fer drecera pel marge esquerre i anar a buscar el barranc pels Prats de Piero, planerament primer i en suau pendent després, vers el SW.

Camí de Son (1654m)
Al Clot Gran abastem el Barranc del Tinter. De l’altre riba, per l’esquerra, s’ajunta el camí de Son que el travessa per una passarel·la. Continuem vers el S pel marge esquerre guiats per senyals de pintura groga. Fem marrada revoltant la clotada on hi conflueixen diverses torrenteres. Pendent moderat amb curts trams empinats.

Planell de Roca Blanca (1870m)
Rètol indicador. Ampli i obert ens permet albirar vers el SE el cim de Quartiules (arbrat) i, de S a W, el cims del circ d’Estanyeres (Serra de les Closes, Mil Potros, Pinetó, Roca Blanca i Tèsol). Fort pendent fins al refugi.

Refugi del Pla de la Font (2015m)
Ubicat als Coms de Jou. El Coll de Fogueruix és ben evident vers el S, però ens enfilem al cim pel bosc, continuant vers el SE(1). Fort pendent buscant el millor pas fins atènyer la carena, que resseguim en la mateixa direcció per terreny planer i franc fins al cim.

Pic de Quartiules (2224m)
També anomenat Vallenda o Sant Salvador. Coronat per una modesta fita, és una bona miranda. Hi albirem, entre molts altres, el Valièr, Mont-roig, Certascan, Ventolau, Pica d’Estats, Pica Roja, Monteixo, Comapedrosa, Torreta de l’Orri, Serra del Cadí, Port del Comte,… Als nostres peus s’obre la profunda vall de l’Escrita amb Espot en un cap, la vall del Peguera, l’imponent Pui de Linya, els Encantats i a l’altre cap el Portarró. Al fons, mig s’entreveu l’estany de Sant Maurici.
Baixem del cim continuant carena vers el SW en direcció al Coll de Fogueruix en fort pendent.

Coll de Fogueruix (2108m)
Entre el Quartiules i la Serra de les Closes. Hi ha una taula d’orientació. En poca estona retornem al refugi baixant per una àmplia coma de suau pendent.
Per baixar del refugi a les Planes de Son cal esmerçar-hi 1h 20’

  • (1)  Crec és millor pujar-hi més a llevant del nostre track, seguin uns 220 m la pista que mena al refugi des de Jou i enfilar-s´hi pel llom.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pala del Teller

des de la Torre de Tamúrcia per lo Portús

La Terreta (Pallars Jussà)

Distància 11,5 km
Desnivell acumulat 1043 m
Nivell de dificultat mitjana
Data 6 de febrer de 2014
Cartografia ICC mapa topogràfic

La Serra de Sant Gervàs (Girvàs en la parla local), és partió de terme entre Tremp (Pallars Jussà) i el Pont de Suert (Alta Ribagorça). De natura calcària, l’abrupte i allargassada cinglera de migdia que li confereix fisonomia, contrasta amb els suaus pendissos septentrionals.
La Pala del Teller n’és el punt culminant (1889 m). L’accés més ràpid i còmode és pel Nord, des d’Adons, però nosaltres hi pujarem per l’abrupte vessant de migdia, travessant la muralla, aparentment infranquejable, per l’únic punt feble: el pas de lo Portús.
Lo Portús és una escletxa de 30 metres de llargària entre parets de 20 metres d’alçària, amb una estreta obertura de 1,30 a 2 metres. Una curiositat natural, producte de l’erosió càrstica, que servia de pas i comptador dels caps de bestiar transhumant per la cabanera entre la Ribagorça i la Noguera, per la Pleta Verda, a la Serra de Castellet i el Coll d’Ares al Montsec. Part d’aquest itinerari transcorre per l’anomenat Serrat de la Cabanera.
El camí, entre la Torre de Tamúrcia i lo Portús és senyalitzat (pintura groga) i fitat. Però nosaltres farem algunes variacions tant per fer drecera com per no repetir exactament l’itinerari d’anada a la tornada. El tram carener difereix força de la ruta habitual (1).
El camí, exempt de grimpades i passos aeris, és molt costerut amb un apreciable desnivell acumulat.

Accés. Passat Areny de Noguera per la N-230 prenem a mà dreta una carretera asfaltada que, en 7,5 km, ens mena a la Torre de Tamúrcia. Continuem mig quilòmetre per la pista de terra a Espluga de Serra, fins a una cruïlla on podem deixar el vehicle.

Pista a Espluga de Serra (1055 m)
Vers l’E la pista continua cap a l’Espluga de Serra. A l’esquerra, vers l’ENE, un ramal baixa al Barranc de Miralles. Entremig, un ampli camí (pel que retornarem) dóna accés a unes feixes de conrreu.
Baixem pel ramal fins a creuar a gual el Barranc de Miralles (2).

Àrea d’esbarjo i font del Barranc de Miralles (957 m)
A l’altre marge del barranc. Equipada amb taules, fogons i font. Penell informatiu.
Continuem per la pista, ara en pujada, retallant fora de camí un parell de llaçades a l’esquerra.

Camí senyalitzat (1090 m)
Per la dreta puja per unir-se a la pista un corriol senyalitzat (senyals grocs). Seguirem aquests senyals fins al Pas de lo Portús. Continuem cent metres per la pista i l’abandonem a la dreta per un camí que s’enfila pel marge dret del Barranc de Sant Gervàs, entre alzines i algun roure escadusser. Desprès girem 90º a l’esquerra fins atènyer el final de la pista que hem abandonat suara.
Continuem pujant per camí ben fressat fins a l’ermita.

Ermita de Sant Gervàs (1264 m)
Coneguda popularment com Sant Girvàs amb advocació als sants Gervàs i Protàs (3), data del segle XVII. Situada a mitja alçària, al peu del cingles, destaca de lluny per la seva blancor. D’estructura rectangular, campanar de cadireta, amb l’absis pla orientat al nord i capelles als dos costats, la planta té aspecte de creu grega. Al costat hi ha les ruïnes d’un gran caseriu.
Els habitants de la Terreta hi concorren en romiatge cada 19 de juny o el primer diumenge següent.
Flanquejant vers l’E. travessem el Barranc de Sant Gervàs i, en fort pendent, anem a passar-ne un altre de paral·lel fins al llom del Serrat de la Cabanera.

Serrat de la Cabanera (1350 m)
Girem 90º al N i enfilant l’esquenall en fortíssim pendent, per camí poc definit però ben senyalitzat, entre matolls, boixos, alzines i roures esparsos, fins abastar el peu del cingle que resseguim a la dreta (E) més planerament.
Per entremig d’una boixeda i blocs despresos de la muralla, passem pel costat d’algunes balmes. Diverses línies de parabolts assenyalen vies d’escalada.

Lo Portús (1655 m)
L’escletxa resultaria poc evident però, el camí fressat i esporgat i la senyalització fan que no ens passi desapercebuda.
La travessem en pujada. A l’altre costat grimpem ajudats per un esglaó metàl·lic fins a situar-nos a la carena.
El camí continua vers el N i baixa en direcció a Adons. A la dreta en bifurca cap l’Avedoga d’Adons. Nosaltres l’abandonem marxant a l’esquerra vers el W, entremig del matollar, propers al cingle (1). Planerament primer i en pendent entre moderat i fort desprès fins abastar el cim, molt evident en aquesta direcció.
La part alta de la serra conforma un gran peneplà inclinat, decantat al nord, modelat per l’erosió càrstica on hi sovintegen bòfies i rascler.

Pala del Teller (1890 m)
Vèrtex geodèsic i punt culminant de la serra. En condicions normals és un bon mirador del Pirineu central.
Desfem el camí d’anada baixant pel Portús fins al Serrat de la Cabanera on, en lloc de fer un gir de 90º i retornar a l’ermita, continuem, sense camí definit i fort pendent, per l’esquenall del serrat. Esquivem la bosquina prou esclarissada com per permetre el pas.
Al peu del serrat abastem el corriol senyalitzat i el seguim pel marge esquerre del barranc fins a creuar el de Miralles.
Un cop a l’altra riba no anem a buscar la pista per la que hem vingut a l’anada sinó que, seguint els senyals de pintura, prenem un corriol poc definit (rètol indicador a la Torre de Tamúrcia) i ens enfilem en fort pendent vers el S.
El pendent es modera qual el corriol resulta ben definit, vira a W i esdevé un camí carreter entre feixes de conreu.

  • (1)  En trobar-lo molt innivat pugem a la Pala de Teller més propers al cingle, esquivant, com millor podem, la bosquina.
  • (2)  La pista, fins al barranc, sembla transitable, amb cura, per tota mena de vehicles. Però en el nostre cas hi havia neu, glaç i fang.
  • (3)  Patrons dels herniats. Valdrà més que ens hi encomanem perquè el camí que resta a partir d’aquí és un bon tirapit.





Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF