Arxiu de la categoria: Aigües Tortes, Sant Maurici i Vall Fosca

Bassiero Oriental (punta Gourdon)

Per la Vall de Gerber i retorn per la de Cabanes

Distància 14,9 km
Desnivell acumulat -1106 -1527 m
Nivell de dificultat moderat
Data 3 d’agost de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Sant Maurici (1:25000) Vall d’Aran (1:40000)

Exigent travessa entre dues belles valls de l’Alt Pirineu, amb ascensió al cim més alt dels que les envolten, a l’extrem nord-oriental del Parc Nacional Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
Les valls de Gerber i Cabanes estan clivellades per un rosari d’estanys que constitueix un dels seus atractius. La de Cabanes, a més, discorre bona part pel bosc del Gerdar, un dels més interessants del Pirineu.
Molt freqüentades a les parts baixes, on els camins són fàcils i ben senyalitzats. Però no tant a les comes altes on l’abruptesa del terreny les fa més selectives. Malgrat això, l’itinerari no té altra dificultat que la llargària i desnivell.

Accés
És un itinerari en travessa pel que ens caldrà disposar de transport a la sortida i l’arribada.
Per la C-28, la carretera del Port de la Bonaigua, ens desviem per l’antic traçat al Bosc del Gerdar. Passem per davant del refugi i, poc més amunt, deixem un vehicle a l’aparcament del Callau. Amb la resta continuem, si es vol per la mateixa antiga carretera, fins al l’aparcament del telecadira de la Peülla.

La Peülla (1914m)
Baixem a creuar el riu de la Bonaigua. A l’altre marge ja trobem indicacions a l’Estany de Gerber i el Refugi Mataró que seguim per camí fàcil i fressat.

L’Estanyera (2024m)
Petit estanyol que bordegem per la dreta en el sentit de la marxa, seguint les indicacions, endinsant-nos a la vall de Gerber, propers al barranc.

Estanyera del Mig (2120m)
Més gran que l’anterior. Hi ha un pal indicador que ens mena passar al marge dret hidrogràfic. Al fons destaca l’abrupta cara nord del Puis de Gerber.
Sempre per camí ben apariat, pendent moderat i pel marge dret, atenyem l’estany de Gerber.

Estany de Gerber (2170m)
És el és gran de la vall. Guanyem alçada ràpidament pel mateix marge dret —esquerra en el sentit de la marxa— alçant-nos sobre la riba.
El camí esdevé pedregós i el pendent augmenta considerablement en travessar el torrent per on desguassa l’Estany Llong. En aquest punt, segons l’època, sol formar-se una cascada que esquitxa els vianants.
Superada la graonada, un rètol indicador ens mena anar a mà dreta i passar separats dels estanys Llong i Redó. Ja podem albirar el nostre objectiu: en direcció SSE treuen el nas les dues puntes del Bassiero, la de l’esquerra amb una inconfusible pala inclinada, la de la dreta punxeguda i rosta.

Camí al refugi Mataró 1 (2407m)
Bifurcació en Y no indicada. El camí del refugi marxa per l’esquerra en direcció al Puis de Gerber. Continuem recte amb el Bassiero com a referència.

Camí al refugi Mataró 2 (2417m)
Bifurcació en Y no indicada, cinquanta metres més enllà de l’anterior. Anem a l’esquerra.

Estany Gelat o de l’Illa (2467m)
A l’eixida d’aigües de l’estany un altre camí marxa per la dreta al refugi Mataró, inconfusible pel seu color butà, encimbellat sobre un gran pedestal rocallós.
Vers el SE albirem les puntes del Bassiero. Més a la dreta, davant nostre, s’alça l’imponent el Pic d’Amitges amb la seva tortuosa carena i una paret nord que cau a plom. I a ponent, sobre el refugi, el no menys alterós Puis de Gerber. Entre tots dos l’ampla collada d’Amitges que permet accedir al vessant de Sant Maurici.
Superem l’estany per l’esquerra —marge dret hidrogràfic— i ens en anem separant (S).

Camí al refugi Mataró 3 (2550m)
Per la dreta s’ajunta un altre dels camins del refugi. Entremig de grans blocs, revoltem el peu d’un contrafort del cordal del Pic de la Xemeneia i anem endinsant-nos (SE) en una coma pedregosa tancada entre aquest cordal, el Bassiero i el Pic d’Amitges.
Flanquegem planerament a mitja alçada, alternant trams d’herbei i tartera, en direcció a una canal que s’albira a l’esquerra, al fons de la coma.

Canal de la Trampa (2580m)
Cent-cinquanta metres de fortíssim desnivell ens separen del coll. La canal és ampla. El camí, més o menys fressat, la supera per l’esquerra, on és herbada, allunyant-nos del descompost pedreguer de la dreta.

Collada de Bassiero (2738m)
A l’altre vessant podem albirar la Vall de Cabanes amb els seus estanys, per on baixarem. Però també molt més enllà dons en direcció contrària atalaiem fins al massís de la Maladeta.
El cim és al final d’una llarga pala, que enfilem en moderat pendent.

Bassiero Oriental-Punta Gourdon (2897m)
El Bassiero és un cim forcat. La punta occidental, més alta (2903m), està dedicada al pirineista Henri Brulle. I l’oriental a un altre dels pioners: Maurice Gourdon.
La suavitat de la pala que ens ha encimbellat contrasta amb l’abruptesa de l’entorn.
Retornem al coll i, sense camí fressat, guiant-nos més pel sentit comú que per les escadusseres fites, baixem en direcció a l’estany Gelat. Sense arribar-hi ben bé. Albirem un camí ben fressat que el voreja, però no l’anem a seguir (1)
Seguint fites, ara prou sovintejades, baixem en direcció a l’estany Blau.

  • (1) Aquest camí també ens menaria a l’Estany Negre, però fent marrada pels Clots de Cabanes.

Estany Blau (2475m)
El flanquegem per la dreta —hidrogràfica i en el sentit de la marxa— i continuem (NE) alternant pedregar i trams herbei on el camí es fa visible. Sempre atents a les nombroses fites.
A mida que ens anem encaixonant a la clotada de l’estany Negre, el camí es va definint i seguir-lo ja no ofereix cap dubte.

Estany Negre (2184m)
Situat al peu dels contraforts de lo Tèsol de Son, és el més gran de la vall de Cabanes i recull les escorrenties de tots els altres escampats per l’alta coma.
Passem l’estany pel marge esquerre. Travessem una tartera on la pedra hi és ben assentada i fa de bon transitar.
Desguassa sobre un estanyol veí, l’Estayola, origen del riu de Cabanes, on continuem vorejant pel marge esquerre.
El camí a l’altre cap, a més de fressat és senyalitzat amb pintura groga.

Font del Carter (2158m)
Quan la vall fa una colzada i es tanca, a mà dreta raja una generosa déu d’aigua fresquíssima.
Just al costat bifurcació en T de camins. Un pal indicador senyala que per la dreta aniríem a l’estany Llong. Anem a l’esquerra baixant propers al marge dret hidrogràfic del riu. Després ens n’anirem separant per retrobar-lo al Pletiu de Cabanes.

Pletiu de Cabanes (1893m)
Bifurcació de camins indicada. El ramal de la dreta també ens menaria, fent marrada, al nostre destí. Pel Pas del Coro dóna accés a les Planes de Son i al refugi del Pla de la Font.
Nosaltres anem a l’esquerra, en direcció al refugi del Gerdar. Creuem el riu per una passera i continuem pel marge esquerre.
Aviat entrem al bosc del Gerdar, que forma part de la Mata de València, l’avetosa més gran, en superfície, del vessant meridional dels Pirineus, i la més important de la Península Ibèrica. Amb la singularitat de ser una massa forestal sense fragmentació. Malgrat la seva explotació secular, constitueix un dels ecosistemes forestals millor conservats, amb una població faunística molt diversa.
Des de l’edat mitjana aquest bosc va constituir una font de recursos pels pobles de les Valls d’Àneu que hi tenien drets. Actualment és de propietat estatal.

El Callau (1525m)
Aparcament situat en un tancada corba de l’antiga carretera del Port de la Bonaigua, a tres-cents metres del refugi del Gerdar. És el punt d’inici dels itineraris per la Mata de València i la Vall de Cabanes.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Bassiero Oriental (punta Gourdon)

Saboredo i Amitges

Des del refugi d’Amitges

Distància 5 km
Desnivell acumulat 655 m
Nivell de dificultat difícil
Data 18 de setembre de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Maurici (1:25000)

Interessant itinerari que ens permet guanyar tres cims que, malgrat la seva modesta alçària, són molt estètics i situats al bell mig d’uns paratges deliciosos: el de Saboredo, el d’Amitges i l’Agulla Gran d’Amitges. Aquesta darrera, d’aspecte inaccessible, té la seva debilitat que aprofitem per a coronar-la sense necessitat de mitjans tècnics.
La ruta permet una variant prou interessant: si en el nostre camí al Pic de Saboredo, ens enfilem primer a l’Agulla, la tornada podem realitzar-la per la Coma d’Amitges, per camí fàcil i senyalitzat, completant així un itinerari circular. Tota vegada que és molt evident, aquí hem volgut ressenyar altres opcions complementàries.
Renunciant a l’Agulla, podríem considerar-lo de moderada dificultat.

Accés
Per la carretera C-13 fins a la cruïlla de l’embassament de la Torrassa on prenem la LV-5004 fins a Espot. A l’estiu podem continuar fins a l’aparcament de l’entrada del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici a Prat de Pierró. Des d’aquí a peu fins a l’Estany de Sant Maurici per un sender ben senyalitzat i, per pista, fins al refugi. Tot plegat unes 2h 45’ a peu.

Refugi d’Amitges (2365m)
Propietat del C.E.C. i guardat.
Continuem uns 400 m. per la pista d’accés al refugi fins que acaba. Per qualsevol dels dos camins que hi baixen, anem a creuar el desguàs de l’estany de la Munyidera al Gran d’Amitges.
A l’altra riba obviem el camí de la dreta (estaques grogues) que s’adreça a la Coma d’Amitges. Anem a l’esquerra (NW) flaquejant l’esperó meridional de les Agulles d’Amitges.
Camí fressat fins que atenyem la tartera de grans blocs granítics que ens obliga a emprar les mans de tan en quan (fites).
Superat el primer tram de tartera, sortim sobre un clap herbós on el camí fa un gir de 90º a la dreta en direcció a les Agulles. El deixem i continuem recte cap el collet que albirem vers el N, per un tram de grans blocs alternat amb altres d’herbei, fora de camí senyalitzat.
Al collet entre les Agulles d’Amitges i el Pic de Saboredo retrobem el camí que hem abandonat. Poc definit però fitat, el seguim vers el NW fins a la base del rocam. No ens hi enfilem encara: el cim del Pic de Saboredo és un curt crestall on el punt culminant queda just a l’altre extrem. Atacar-lo directament ens obligaria a transitar pel crestall, per terreny abrupte i exposat.
Continuem flaquejant vers el NW, planerament, perdent fins i tot una mica de cota i, ja propers a l’aresta nord que es despenja en direcció al coll d’Amitges, trobem el millor pas per grimpar fins al cim.

Pic de Saboredo (2829m)
Bona talaia vers ponent i el nord, no així cap als altres vessants on els seus veïns més alts li resten visibilitat.
Baixem propers a l’aresta nord i continuem per terreny franc i camí mig definit fins al proper coll d’Amitges on atenyen el camí que puja de la Coma d’Amitges i que hem rebutjat just al començament de l’itinerari.
Pel vessant meridional i camí fàcil, evident i fressat, superant algun tram de tartera, atenyem el cim del Pic d’Amitges.

Pic d’Amitges (2848m)
Ens ofereix una perspectiva semblant al seu veí. Excel·lent sobre la Vall de Gerber, no tant de la de Saboredo.
Baixem a buscar el ben fressat camí de la Coma d’Amitges, no ens cal retornar al coll, fem drecera pel llom i el seguim a l’esquerra.
Quan abastem una graonada herbosa, abans de baixar pròpiament a la coma d’Amitges, abandonem el camí i, en poca estona, ens enfilem de nou al collet entre les Agulles d’Amitges i el Pic de Saboredo.
Retrobem el camí de l’anada que ara prenem baixant a mà esquerra. Per una curta canal molt evident i fitada grimpem (un primer ressalt de III seguit de més fàcils, tots sense exposició) fins a una enforcadura on continuem a la dreta fins al cim.

Agulla Gran d’Amitges (2661m)
Coneguda també com Agulla Superior, és un cim de reduït espai, coronat per un gran bloc planer. Als nostres peus l’Agulla Petita, on no es possible accedir-hi si no és escalant alguna de les seves vies.
Desgripem per la canal, continuem pel camí fressat i fitat, entrem a la tartera (fites) i atenyem de nou el clap herbós on en camí fa una colzada de 90º i retornem al refugi sobre els nostres passos.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Gran Encantat

Pel coll dels Encantats

Distància 2,8 km (anada)
Desnivell acumulat 892 m
Nivell de dificultat difícil
Data 6 d’agost de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Maurici-Els Encantats (1:25000)

Els Encantats és, probablement, la muntanya més emblemàtica del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Qui no conserva en memòria la imatge de postal, alçant la seva forca per sobre les aigües de l’estany?
Pocs metres separen un cim de l’altre. El Gran Encantat és el situat a migdia, mentre el Petit o Encantat Xic, ho és al nord i més oriental. Tanmateix el Gran és el més accessible.
La primera ascensió assolí el Gran Encantat. Fou realitzada per un grup liderat per Ludovic Fontan de Négrin i data de 1901. El Petit fou coronat l’any següent. L’aureola d’inexpugnable, però sobretot la seva modesta alçària (2748m), havien allunyat del cim els grans pirineistes del segle XIX. Per saber-ne més llegiu aquest artícle.
Si be les grimpades no passen del IIIº, el tram final és molt exposat. Malgrat que trobarem abundants cantells per progressar amb seguretat, la qualitat de la roca és mediocre i cal dedicar-li atenció. És important seguir be les fites per fer cim sense complicar-nos més del compte. En resum: no és un cim fàcil, gens apte per a gent poc avesada en aquest tipus de terrenys.
Equipament: casc obligat i corda recomanable.

Accés
Al refugi Ernest Mallafré s’hi accedeix des d’Espot per la vall del riu Escrita.

Refugi Ernest Mallafré (1893m)
Petit refugi al peu dels Encantats, dedicat a la memòria d’Ernest Mallafré i Planella (1922-1946). Esquiador, pirineista i escalador, morí als 22 anys, víctima d’una allau quan baixava esquiant del Pic de Monestero, el darrer dia de l’any 1942.
De davant mateix del refugi prenem el camí a la Valleta Seca, baixant a travessar el riu per un pontarró, per després enfilar-nos (SE) fins al peu dels Encantats. Virem 90º (SW) i anem resseguint la falda, creuant boscos i tarteres, mentre guanyem alçària i atenyem la Valleta Seca.

Valleta Seca (2300m)
Passem pel costat d’un gran bloc desprès, darrera el qual s’hi aplega un clap de pins, amb la imponent piràmide de la Pala Roia davant. Pocs metres més enllà, un corriol ben fressat surt esbiaixadament a mà esquerra. No podem albirar encara el corredor amagat rere un contrafort.
Seguim el corriol fent llaçades en fort pendent, per salvar el con de dejecció, i entrem a l’ampli corredor. Tarterós i inestable, transitar-hi és fa penós.
Més amunt s’estreny i ens caldrà ajudar-nos amb les mans en un parell de punts, especialment a la sortida.

Coll dels Encantats (2584m)
A la sortida del corredor. Albirem el cim davant nostre on, més a la dreta, sobresurt el del Petit Encantat.
Enfilem (N) per un corriol ben fressat, propers al crestall de l’esquerra, pel vessant llevantí.
Grimpem salvant un esquenall rocallós i continuem per corriol fins a l’alçada d’un collet, molt evident a mà esquerra. Poc més amunt sembla bifurcar-se, però el ramal de l’esquerra no té continuïtat. El de la dreta baixa a la base d’un corredor, al peu de la paret que s’alça en aquella direcció (1).
En aquest punt comencem a grimpar per les lleixes esglaonades que tenim davant, lleugerament esbiaixant a la dreta, fins a una forqueta, també molt evident (II, moderadament exposat).
La forqueta ens obre el pas al vessant ponentí on, flanquegem i remuntem a la dreta fins a la cresta (II-IIIº, molt exposat).
Els darrers metres fins al cim son per camí fàcil.

Gran Encantat (2748m)
Per la seva modesta alçària té prou prominència com per resultar una bona talaia. Especialment cap al NW on podem albirar fins al massís de la Maladeta.
Retornem per la mateixa via. Preferible, per més segur, rapelar fins a l’alçada de la falsa bifurcació.
Pocs metres per sota del cim hi ha una antiga instal·lació de ràpel amb dos spits i malló. Poc més enllà una de nova amb químics, cadena i anella, per a una tirada de 40 metres. La segona tirada, de 30 metres, és sobre un ganxo subjectat amb expansiu (2).

  • (1) És habitual l’error de seguir aquest corriol, prou ben fressat, i enfilar-se per la canal, més dificultosa que la via descrita. En realitat es tracta del retorn del ràpel (optatiu).
  • (2) En anar de travessa no portava corda i em va caldre desgrimpar. La informació del ràpel és extreta de www.engarrista.com




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pics de Monestero i de Peguera

Del refugi Josep Maria Blanc a l’Ernest Mallafré pels Estanys Escondits i la vall de Monestero

Distància 11 km
Desnivell acumulat 880 m
Nivell de dificultat difícil
Data 5 d’agost de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Maurici-Els Encantats (1:25000)

Clàssica travessa entre refugis al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, un dels trams de Carros de Foc, amb ascensió a dos dels cims emblemàtics de la zona.
L’ascensió per la capçalera de la Vall de Peguera, curulla d’estanys, les panoràmiques que s’albiren des dels cims i la baixada per la deliciosa i plàcida vall de Monestero, són un regal per als sentits.
La qualificació de difícil obeeix únicament al darrer tram d’accés al Pic de Peguera: grimpada fàcil (II/II+) però exposada. Imprescindible estar avesat a aquest tipus de terreny.

Accés
Al refugi Josep Maria Blanc s’hi accedeix des d’Espot per la vall del riu Peguera.

Refugi Josep Maria Blanc (2318m)
Ubicat en un paratge idíl·lic, sobre una llengua de terra a l’estany Tort de Peguera. Inaugurat l’octubre de 1943, porta el nom del qui fou president del CEC i un dels seus impulsors.
Revoltem l’estany en el sentit contrari a les busques i travessant el desguàs just per sota del barratge, enfilant-nos (W) desprès fins a la riba de l’estany de la Cabana.

Estany de la Cabana (2390m)
Bifurcació. Anem a l’esquerra virant 90º (S) resseguint la seva riba llevantina fins a un collet a la vista dels estanys Trullo i Negre passat el qual el camí perd alçària decididament en direcció a l’estany de la Coveta.

Bifurcació (2414m)
Pocs metres abans del collet deixem el camí per la dreta. Enfilem (NW) la Coma dels Estanys Escondits seguint indicis de corriol guiats per fites escadusseres.
En aquesta direcció destaquen davant nostre, d’esquerra a dreta, els cims de Saburó (superior i inferior), de Peguera i el un turó de la carena del Monestero que ens amaga la vista del cim.
Passem vora dos estanyols que deixem a mà esquerra.

Camí de l’estany de la Cabana (2587m)
Bifurcació poc evident. Per la dreta atenyem un corriol que puja de l’estany de la Cabana i que hem descartat abans en una mala elecció.
A la vista del tram que hem seguit des del collet fins aquí, hauria estat més encertat anar a la dreta a l’alçada de l’estany de la Cabana, revoltant-lo pel seu desguàs. Aquest camí, indicat al mapa, a banda de més curt sembla millor definit.
A partir d’aquí el camí és més fressat i ja podem identificar perfectament el cim del Monestero. Continuem pujant (W). Deixem a l’esquerra un tercer estanyol i poc més amunt atenyem el més gran dels estanys Escondits que també deixem a mà esquerra.
Abandonem el camí que s’adreça a la Collada de Fonguera (o de la Velleta Seca) i anem a l’esquerra (SW), fora de camí, en direcció a un altre collet molt evident a la dreta del cim.
Atenyem el collet, una finestra sobre la vall de Monestero i, propers a la carena, guanyem el cim amb algun pas de grimpada fàcil.

Pic de Monestero (2877m)
Un sender costerut però ben fressat arriba al cim des del coll de Monestero. El seguim primer carenejant (SE) i després pel vessant dels estanys de Peguera (SW) fins al coll.

Coll de Monestero (2716m)
Entre els cims de Monestero i de Peguera, partió d’aigües dels rius homònims.
Enfilem l’ascensió al cim per camí ben fressat i fitat fins al peu d’unes lloses  entre herbei, superant-les esbiaixadament (esquerra) fins a la base d’un corredor per on guanyem el crestall. El seguim (dreta) superant diversos blocs granítics, be per sobre, be flanquejant, fins al cim. Passos fàcils (II/II+) però exposats.

Pic de Peguera (2983m)
Davallem pel cantó contrari al de pujada, crestejant i desgrimpant (passos I-II, exposats) fins a l’inici de dues canals pedregoses per les que podem optar per baixar o continuar flanquejant (NE) en direcció al coll. (1)
De nou al coll baixem (esquerra, NW) cap a la vall de Monestero. Un sender ben fressat salva entre ziga-zagues el fort pendent per terreny descompost.

Camí al coll de Peguera (2419m)
Bifurcació indicada. Una altra opció per baixar del cim directament a la vall sense passar pel coll de Monestero.
El camí, ben fressat i abalisat amb estaques, es suavitza. Guanyem la riba i continuem (N) passant pel costat de l’estany de Monestero fins al refugi.

Refugi Ernest Mallafré (1893m)
Petit refugi al peu dels Encantats, dedicat a la memòria d’Ernest Mallafré i Planella (1922-1946). Esquiador, pirineista i escalador, morí als 22 anys, víctima d’una allau quan baixava esquiant del Pic de Monestero, el darrer dia de l’any 1942.

  • (1) En no estar senyalitzat cada ú guanya el cim per allà on li sembla millor. El camí més evident i fressat és el que hem descrit de pujada i que mena fins al coll de Peguera, pas obligat per guanyar el cim des del circ de Colomina, i una de les opcions per baixar directament a la Vall de Monestero. Però el camí més fàcil és el de baixada.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

D’Espot al refugi Josep Maria Blanc

Per la vall de Peguera

Distància 6,7 km
Desnivell acumulat 978 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 4 d’agost de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Maurici-Els Encantats (1:25000)

Itinerari per accedir a un dels refugis més bonics del Pirineu. Camí fàcil i directe, per la vall del riu de Peguera, que hi mena en poc més de tres hores.

Espot-Pont de Feners (1360m)
Sobre el riu de Peguera a la carretera que mena a l’estació d’esquí, als peus de la Torre dels Moros. Rètols indicadors.
Prenem una pista pel marge esquerre que s’enfila a la font dels Sofre. Poc abans la deixem per un camí a mà dreta.
Més amunt pel pontarró del Salvador passem al marge dret, per tornar a travessar poc abans de les Bordes des Boïgots, un prat on el bosc no ha recuperat encara el terreny artigat.
Guanyem alçària tot separant-nos del riu que retrobem a l’estany de Lladres.

Estany de Lladres (2025m)
Petit estanyol amb barratge on hi arriba una pista de servei des de Prat de Pierró revoltant la falta del Pui de Linya i que seguirem fins al refugi.
Pel camí podem albirar els estanys de Trescuro.
A la collada des Feixetes creuem per un pont el desguàs de l’estany de la Cabana i ja podem albirar el barratge del Tort de Peguera que revoltem en el sentit de les busques fins al refugi.

Refugi Josep Maria Blanc (2323m)
Ubicat en un paratge idíl·lic, sobre una llengua de terra a l’estany Tort de Peguera, és una bona base per realitzar ascensions a cims com el Montanyó, Picardes, Saburó, Monestero, Peguera o Fontguera. O final d’etapa per a rutes com la concorregudíssima “Carros de Foc” o la no tant coneguda “Camins Vius”.
A més, és la porta d’accés a un circ lacustre de primer ordre i, per si fos poc, un establiment confortable on el bon servei i atenció al muntanyenc son “norma de la casa”.
Inaugurat l’octubre de 1943, porta el nom del qui fou president del CEC i un dels seus impulsors.
Per saber-ne més llegiu aquest article de la revista Muntanya.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Lo Pinetó i la Roca Blanca

Del refugi del Pla de la Font al cim de la Roca Blanca pel Mil Potros i lo Pinetó

Distància 4 km (anada)
Desnivell acumulat +736 -76m
Nivell de dificultat Fàcil fins a lo Pinetó. Moderat la Roca Blanca.
Data 9 de març de 2014
Cartografia Ed. Alpina. Sant Maurici-Els Encantats (1:25000)

Aquesta ruta és part de la circular dels Quatre Cims que, partint del refugi, ressegueix la carena per coronar el Mil Potros, lo Pinetó, la Roca Blanca i lo Tèsol, sobirà de la zona. La baixada acostuma a fer-se per l’enorme pala d’aquest darrer (700 metres de desnivell mantinguts). Però com que l’estat de la neu no oferia garanties vàrem retornar per mateix camí, renunciant al Tèsol (pujar-hi ens resultava excessivament llarg).
L’horari pot variar en funció de l’estat de la neu. En el nostre cas n’hi havia molta d’acumulada, gens transformada i ens va caldre obrir traça tot el camí.
La dificultat es concentra a l’aresta de la Roca Blanca: 100 m de IIº per terreny esquistós i descompost. Corda, piolet i grampons ens resultaran útils.

Accés. Amb neu es pot accedir al refugi des de les Planes de Son en 1h 45’ seguint aquest itinerari.

Refugi del Pla de la Font (2015 m)
O dels Cóms de Jou. Marxem pel Pla de la Font en direcció al Coll de Fogueruix (S), en moderat pendent. Abans d’arribar-hi (cota 2065+/-, rètol indicador) girem a la dreta (W) i ens endinsem a la pineda. Pendent entre moderat i fort. Senyals de pintura grocs i brancam esporgat.

Serrat de les Closes (2224m)
Abastem la carena quan sortim del bosc. Podem albirar els Encantats i part de l’Estany de Sant Maurici. Marxem planerament vers W fins enfilar-nos per l’evident pala que tenim en aquesta direcció. Fort pendent.

Lo Planell (2457m)
Planerament, com indica el nom, continuem vers W i tornem a enfilar-nos en moderat pendent fins al Mil Potros.
Poc abans d’abastar-lo hi ha el Forat del Pa, una cova que, amb neu, pot passar desapercebuda.
La carena s’afila, però és prou ample com per permetre un pas còmode allunyant-nos de les cornises.

Mil Potros (2633m)
Lo Pinetó ens queda just al davant vers W. Probablement ens caldrà descalçar-nos les raquetes. Perdem uns metres i ens enfilem pel llom de lo Pinetó.

Lo Pinetó (2647m)
Al bell mig de la divisió en T del cordal carener, amb la Vall de Cabanes a W, la de l’Escrita al S i la d’Estanyeres a l’E. La Roca Blanca destaca clarament al N pel seu color fosc.
Perdem novament alçària baixant vers el N, decantant-nos lleugerament cap al vessant de Cabanes fins al collet entre lo Pinetó i la Roca Blanca. Pel camí podem observar el canvi morfològic del rocam, passant de calcari a esquist.
Si no ho havíem fet abans, és el moment de calçar-nos els grampons.
Del collet ens enfilem pel llom S de la Roca Blanca, ampli i costerut fins a una mena d’avant-cim on ens queda una elevació a l’esquerra (vessant de Cabanes).
Emprenem el tram més delicat: un crestall de 100 m. força descompost (IIº). Guiats per fites, perdem uns metres i el flaquegem per l’esquerra (vessant de Cabanes). Passat aquest tram tornem al vessant oposat tot flaquejant la sortida de la canal del Tonedor. Pas curt però exposat, delicat segons l’estat de la neu. Hi ha instal·lats un parell d’ancoratges a cada cap per si cal muntar-hi un passamà. Un cordino ens resultarà útil. El cim és a tocar.

Roca Blanca (2692m)
Vistes formidables, semblants a les que hem gaudir des de lo Pinetó: Valièr, Mont-roig, Certascan, Pica d’Estats, Monteixo, Comapedrosa, Cadí, Port del Comte, Orri, Peguera, Monastero, Encantats, Subenuix, Agulla del Portarró, Montsaliente, Bassiero,… i tants i tants que som incapaços d’identificar.
Retornem pel mateix camí esmerçant 2h 50’ fins al refugi. D’aquí a les Planes de Son cal comptar 1h 15’.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pic de Quartiules

De les Planes de Son al Pic de Quartiules (anomenat també Vallenda i Sant Salvador) pel refugi del Pla de la Font

Distància 5,64 km (anada i retorn fins al refugi)
Desnivell acumulat + 680 – 204m
Nivell de dificultat fàcil
Data 8 de març de 2014
Cartografia Ed. Alpina. Sant Maurici-Els Encantats (1:25000)

Ruta senzilla a un cim que, malgrat la seva modesta alçària, resulta un mirador excel·lent.
Podem realitzar-la en el dia o, aprofitant la proximitat al refugi del Pla de la Font i l’alberg de les Planes de Son, combinar-la amb altres més llargues com la dels Quatre Cims (Mil Potros, Pinetó, Roca Blanca i Tèsol).
L’horari pot variar depenent de l’estat de la neu. En el nostre cas n’hi havia molta d’acumulada gens transformada. Però solament ens va caldre obrir traça del refugi al cim. Si és molt trepitjada i regelada els grampons poden resultar útils.

Accés. Passat València d’Àneu per la C-28 en direcció al port de la Bonaigua, al quilòmetre 63, prenem la carretera de Son i, un cop al poble, la pista asfaltada que puja a les Planes de Son on hi ha el centre Món Natura Pirineus de la fundació Catalunya-la Pedrera.

Planes de Son (1532 m)
Rètol indicador al refugi del Pla de la Font (1h 40’). El camí segueix una pista pel marge dret del Barranc del Tinter i pel Bosc Negre. Amb neu és millor fer drecera pel marge esquerre i anar a buscar el barranc pels Prats de Piero, planerament primer i en suau pendent després, vers el SW.

Camí de Son (1654m)
Al Clot Gran abastem el Barranc del Tinter. De l’altre riba, per l’esquerra, s’ajunta el camí de Son que el travessa per una passarel·la. Continuem vers el S pel marge esquerre guiats per senyals de pintura groga. Fem marrada revoltant la clotada on hi conflueixen diverses torrenteres. Pendent moderat amb curts trams empinats.

Planell de Roca Blanca (1870m)
Rètol indicador. Ampli i obert ens permet albirar vers el SE el cim de Quartiules (arbrat) i, de S a W, el cims del circ d’Estanyeres (Serra de les Closes, Mil Potros, Pinetó, Roca Blanca i Tèsol). Fort pendent fins al refugi.

Refugi del Pla de la Font (2015m)
Ubicat als Coms de Jou. El Coll de Fogueruix és ben evident vers el S, però ens enfilem al cim pel bosc, continuant vers el SE(1). Fort pendent buscant el millor pas fins atènyer la carena, que resseguim en la mateixa direcció per terreny planer i franc fins al cim.

Pic de Quartiules (2224m)
També anomenat Vallenda o Sant Salvador. Coronat per una modesta fita, és una bona miranda. Hi albirem, entre molts altres, el Valièr, Mont-roig, Certascan, Ventolau, Pica d’Estats, Pica Roja, Monteixo, Comapedrosa, Torreta de l’Orri, Serra del Cadí, Port del Comte,… Als nostres peus s’obre la profunda vall de l’Escrita amb Espot en un cap, la vall del Peguera, l’imponent Pui de Linya, els Encantats i a l’altre cap el Portarró. Al fons, mig s’entreveu l’estany de Sant Maurici.
Baixem del cim continuant carena vers el SW en direcció al Coll de Fogueruix en fort pendent.

Coll de Fogueruix (2108m)
Entre el Quartiules i la Serra de les Closes. Hi ha una taula d’orientació. En poca estona retornem al refugi baixant per una àmplia coma de suau pendent.
Per baixar del refugi a les Planes de Son cal esmerçar-hi 1h 20’

  • (1)  Crec és millor pujar-hi més a llevant del nostre track, seguin uns 220 m la pista que mena al refugi des de Jou i enfilar-s´hi pel llom.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Gran Tuc de Colomèrs

Des dels Banhs de Tredòs pel Circ de Colomèrs

Distància 11,3 Km (anada)
Desnivell acumulat +1372 -246 m
Nivell de dificultat difícil
Data 3 de setembre de 2009
Cartografia Ed. Alpina. Val d’Aran (1:40000)

Ruta per un dels indrets més interessants de la Val d’Aran: el Circ de Colomèrs. Delimitat a sol ixent pel Tuc de Gran Sendrosa, els Tucs de Ratera i del Bergús. A migdia, per la muralla coronada pel Gran Tuc (el més alt de la zona i punt culminant de l’excursió) i a ponent per la carena entre la Creu i les Agulles de Colomèrs, entre d’altres cims, tots de més de 2.600 metres d’alçària. Aquestes muntanyes conformen una gran falca aranesa entre les comarques del Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça. Orientada al nord, curulla de llacs que van desguassant els uns als altres fins a l’Estanh Major i d’aquest, a través del planell d’Aigües Tòrtes, a l’Arriu d’Aiguamòg, tributari del marge esquerre del Garona.
En dues ocasions anteriors que ho havia intentat la meteorologia em va girar l’esquena. Sobretot pel cantó de migdia, per l’estany Llong, on ens en va fer fora un gran xàfec. En aquella ocasió vàrem poder arribar poc més amunt de l’estany de Bergús i em sembla que és la ruta més fàcil per pujar al Gran Tuc de Colomers. Però aquesta, malgrat que més llarga i desnivellada, és molt atractiva.
Podeu escurçar-la ben be una hora (a l’anada i la tornada) si pugeu amb taxi des dels Banhs de Tredòs fins a sota l’Estanh Major de Colomers. A partir dels Banhs la circulació és restringida.
El camí és poc definit. Totes les ressenyes consultades hi menen pel Portau de Colomèrs, sota el Tuc de Bergús, pujant-hi des de l’Estanh Ratèra. Però seguint els punts per a GPS que em varen lliurar en Xavier Romero i en Joan ‘Gatsaule’, vaig pujar-hi per la que va fer de baixada un d’ells, per un collet més a ponent. Em va semblar el camí més directe i de dificultat semblant a la del Portau.
Per la llargària, el desnivell i el terreny pedregós que cal travessar, considero que és una ruta una mica difícil. Te dues parts ben diferenciades: La primera des dels Banhs de Tredòs fins a l’Estanh Obago, pura delícia. A partir d’aquí i, sobretot, a partir de l’Estanh deth Cap de Colomèrs, és una pujada per un pedregar molt costerut sense camí fressat, que es fa feixuga. Fins ben entrat l’estiu és fàcil trobar-hi congestes, llavors el piolet i els grampons poden fer falta. A partir de la carena és més fàcil, però encara queda superar un curt tram de fort pendent, abans del coll a migdia del cim.
En qualsevol cas el paisatge pel que transitarem i que el albirarem des del cim fan que valgui molt la pena l’esforç.

Accés. Des de Salardú prenem una pista asfaltada que mena als Banhs de Tredòs on cal deixar el vehicle perquè el trànsit a partir d’aquí és restringit. Podem prendre un taxi per a que ens deixa sota el barratge de l’Estanh Major de Colomèrs..

Banhs de Tredòs (1.766 m)
Comencem a caminar vers migdia seguint senyals grocs i blancs (PR) per un corriol ben fressat, pel marge dret de l’Arriu d’Aiguamòg. Camí planer, de bon fer entre pineda. Desprès gira a llevant i ens deixa als peus del Sauth d’Aigües Tòrtes, una bonica cascada, sota mateix de la cabana deth Vertedèro, al costat de la pista (rètols). Poc més enllà travessem el riu pel Pònt des Pletius, passant al marge esquerre. Desprès d’una curta pujada abastem un mirador.

Guardadèr d’Aigües Tòrtes (1.858 m)
Rètol indicador. Des don podem albirar el planell on el riu discorre mansament fent meandres i els cims que encerclen el circ. Durant tot el camí troncs de fusta ben disposats, ens ajuden a creuar els nombrosos reguerols que anem trobant. Seguim pel corriol, sempre ben fressat i vers migdia, fins que abastem de nou la pista al Pònt dera Montanheta. La seguim, escurçant-ne les llaçades per dreceres ben evidents, fins on la un gir de 180º (continua fins a la veïna vall de la Restanca), prop del barratge de l’Estanh Major de Colomèrs.

Camí al Refugi de Colomèrs (1.967 m)
(Rètol indicador) Un sender molt fressat s’enfila vers xaloc (SE). Quan el camí es fa més planer, abastem els Estanhs dera Lòssa. Un corriol surt a la dreta (rètol) cap al refugi, però nosaltres creuem el rierol i continuem el la mateixa direcció. Fort pendent fins al Lac de Clòto de Baish on girem 90º vers garbí (SO) fins al proper Coret de Clòto, on abastem el GR.

GR 11 (2.174 m)
Tram entre el refugi i el Port de Ratèra de Colomers. El prenem a l’esquerra. Camí planer i molt entretingut pel costat dels Estanhs Llong, Redon i Obago. Pel costat d’aquest darrer, quan una llengua de terra ens fica dins el llac, surt un corriol a mà dreta, ben fressat, senyalitzat amb pintura vermella. És el circuit llarg des estanys de Colomèrs. Abandonem el GR.

Circuit llarg de Colomèrs (2.250 m)
Hi ha dos circuits circulars que recorren els estanys del circ. El llarg és senyalitzat amb pintura vermella. Corriol ben fressat i senyalitzat. Fort pendent vers migdia. Als peus del Tuc de Pòdo el camí vira a ponent: l’abandonem per continuar en la mateixa direcció.

Ruta a l’Estanh deth Cap Colomèrs (2.472 m)
Abandonem el camí del circuit llarg de Colomers seguint un corriol poc fressat, senyalitzat amb fites escadusseres, vers migdia. Ens orientem per passar entre l’Estanh Ratèra i el del Cap de Colomèrs. El corriol va desdibuixant-se progressivament. Quan albirem el de Ratèra, per sota el nostre camí a mà esquerra, girem a garbí (SO) i anem a tocar del Cap pel seu marge llevantí. El resseguim uns metres i encetem la pujada pel pedregar.
Aquí el camí desapareix totalment i ens cal guiar-nos per les fites, difícils de localitzar dins la tartera. Fort pendent entre blocs que ens obliga a posar les mans més d’un cop. A mesura que pugem observem una curta, estreta i inclinada canal a mà esquerra. Els collet per on ens cal sortir és al costat, més a la dreta. Poc abans del collet retrobem indicis de corriol i abastem la carena.

Collet sobre l’estany de Bergús (2.790 m)
Als nostres peus vers xaloc (SE) l’estany de Bergús. En aquella direcció, entre l’estany i nosaltres, veiem el corriol que ve del Portau de Colomèrs. No cal anar-lo a buscar: carenegem decantats pel costat del Bergús, procurant perdre la mínima alçària possible seguint per tiranys més o menys fressats en direcció a ponent i l’evident coll a migdia del Gran Tuc. Fort pendent just abans del coll, on ens ajuntem al camí que puja pel cantó del Bergús. Del coll abastem el cim per camí evident i fressat, en moderat pendent.

Gran Tuc de Colomèrs (2.933 m)
Vèrtex geodèsic. Impressionant panorama del circ i de tot el parc d’Aigües Tortes-Sant Maurici.
Retornem pel mateix camí.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF