Arxiu de la categoria: Alt Pirineu

Pica Roja

Des de la Molinassa pel Port Vell i retorn pel de Boet

Distància 10,5 km
Desnivell acumulat 1080 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 25 de setembre 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-Roig (1:25000)

Ascensió a un cim poc visitat des del vessant català i contràriament a l’occità. Injustament perquè, tot i la seva modesta alçària, resulta una boníssima talaia d’aquest sector del Pirineu. Alguna cosa hi tindrà a veure l’ombra que li fan veïns tan notoris com el massís de la Pica d’Estats, els cims de Comapedrosa-Baiau o el Monteixo.
L’itinerari circular proposat és en el sentit de les busques del rellotge, però bé pot fer-se al revés i fins i tot resultarà més fàcil, especialment al tram entre el Port de Boet i el cim.  

Accés
Per accedir al Pont de la Molinassa cal fer-ho des d’Àreu, per una pista sense asfaltar d’11,3 quilòmetres, en bon estat, apte amb precaució per a vehicles turisme. I trigarem uns ¾ d’hora.

La Molinassa (1815m)
Enfilem per una drecera que ens retorna a la pista i poc més amunt baixem a mà esquerra a creuar el Barranc d’Areste pel pont de Boet. Continuem a l’altre riba pel ben dreçat camí al Refugi de Vallferrera on enfilem el de la Pica d’Estats.

Camí a la Pleta d’Areste (2047m)
En una marcada colzada del camí, en surt de recte un altre a la Pleta d’Areste (NE). Tot i que és el que ressenya el mapa, el desaconsellem. Comença ben definit però aviat es difumina, malgrat que hi ha rastre de pas i fites. A més, té algun pas lleugerament exposat.
És millor continuar uns dos-cents metres més, guanyant-ne vint-i-cinc de cota, pel camí de la Pica i prendre allí el trencall. Abans de la pleta el de baix puja buscar el de dalt.

Pleta d’Areste (2158m)
A l’aiguabarreig dels barrancs d’Areste i de Port Vell, que baixa per la nostra dreta. Per un pontarró creuem aquest darrer i continuem pel seu marge hidrogràfic esquerre. Malgrat que el camí és poc fressat, anem trobant fites. Tot i que en algun punt pot semblar que cal creuar-lo (1), ens mantenim sempre pel mateix marge esquerre. La direcció (E) és molt evident i com més amunt, més s’obre el barranc esdevenint una ampla coma.

Anem superant successives graonades i, més o menys a mig camí, ens separem del torrent quan fa una colzada en baixar de l’estany de Port Vell, que no albirarem fins que comencem a enfilar-nos al pic.

  • (1) De fet, fa uns anys fent un itinerari semblant, havíem pujat pel marge dret.

Port Vell o de Romaset (2575m)
Entre el Pic de Romaset i la Pica Roja, és l’antic camí de pas a les poblacions occitanes d’Auzat i Vic-de-Sòs, utilitzat també per exiliats de la Guerra Civil (font: Palau Robert).
Si fins aquí el camí que hem seguit era poc definit, el que puja del vessant occità i la vall del Solcem és tot el contrari i així fins al cim.
Ascendim (S) en curtes llaçades i pendent entre fort i moderat. Prou més amunt apareixen senyals de pintura grocs que seguim.

Pica Roja (2902m)
Als mapes francesos se l’anomena de la Soucarrane, per l’estany que hi ha al vessant llevantí o de la Rouge, pel to rogenc del rocam.
Estratègicament situada, entre dos passos tradicionals, tot i la seva modesta alçària comparada amb la dels cims veïns, resulta una boníssima talaia d’aquest sector del Pirineu.
Per baixar tenim dues opcions. Pel llarg i ample llom carener i davallar, bé al camí de pujada, bé al de del Pla al Port de Boet o fer-ho directament a aquest darrer, que és la que escollim.
El camí és fressat, senyalitzat amb pintura groga i fitat. No té pèrdua. Però no és fàcil dons ens cal seguir un crestall (SE) amb passos on ens haurem d’ajudar amb les mans i punts amb moderada exposició.

Port de Boet (2511m)
Entre la Pica Roja i la Serreta dels Lavans és un altre punt de pas tradicional entre el Pallars i el Coserans occità.
Davallem (W) per pendent entre suau i moderat. Tampoc aquí el camí és gaire fressat. Hi ha senyals de GR, molt difuminats que poc ajuden a guiar-nos, però les fites sovintegen i ens serveixen per mantenir l’itinerari més lògic.
Quan som a l’alçada del Pla de lo Mercat, deixem a mà esquerra el camí al d’Arcalís. Rep aquest nom perquè era el lloc d’intercanvi comercial entre els veïns del Coserans i la Vall Ferrera. A partir d’aquí la senyalització millora, fins i tot és excessiva.

Pla de Boet (1878m)
Meritòriament una de les raconades icòniques del Pallars, amb els dos salts a la banda llevantina. A la ponentina hi arriba la pista que seguim fins al punt de partida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pica Roja

Pic de Certascan

Del refugi al cim i descens a les Bordes de Graus

Distància 12,2 km
Desnivell acumulat +671 -1570 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 23 de setembre 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-Roig (1:25000)

L’itinerari proposat és molt concorregut perquè forma part de la popular travessa «la Porta del Cel». Sovint es fa sentit contrari, fins i tot partint de Tavascan. Però no per això és menys interessant i ens permet accedir a un dels cims emblemàtics del Pirineu.

Accés
L’accés més habitual al refugi de Certascan és des del Pla de Boavi pel camí de Llurri o des d’una mica abans, a la presa de Montalto, per l’estany de Naorte.

Refugi de Certascan (2232m)
Partim (W) per un camí molt fressat que voreja la riba sud de l’estany, en suau pendent, i comencem a enfilar-nos al coll entre l’Agulla de Guerossos, molt evident a l’esquerra, i l’avant-cim de Certascan, a mà dreta.

Coll de Certascan (2600m)
El camí és molt evident i fressat. Ens enfilem (N) entre llaçades, fort pendent i terreny descompost fins la carena, al peu de l’avant-cim a SE del principal.
Flanquegem (NW) per terreny pedregós guiats per senyals de pintura grocs fins a recuperar la carena i guanyar, en poca estona més, el cim pel seu llom pedregós esquivant l’abrupta cara llevantina.

Pic de Certascan (2853m)
Molt bona talaia des de la que podem albirar bona part dels cims del Pallars Sobirà i la Ribagorça. Retornem al coll pel mateix camí i continuem baixant pel vessant oposat al que hi hem pujat (W), per l’ampla coma entre el Pic de Certascan i la Torre de Guerossos.

Estanys Blaus (2365m)
Voregem l’inferior fent un gir de 90º (S). A partir d’aquí anem davallant successives graonades de fort pendent on en algun punt, com entre les pletes Vella i de Guerossos, ens haurem d’ajudar amb les mans. Passat el Forat de Guerossos, el pendent es modera i el camí resulta fàcil i agradable.

Bordes de Noarre (1595m)
Grup de bordes en bon estat de conservació, la majoria restaurades, envoltades de prats de dall. Creuem el riu per un pontarró i seguim el camí de l’obaga de la Selva de Noarre pel marge esquerre. Poc més enllà del Barratge de Graus, deixem el camí que, pel pont de la Bolle, baixa a Tavascan i anem a la dreta, tornant a creuar el riu per un altre pont fins a les Bordes de Graus.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Certascan

Estanys de Romedo

Passeig pels estanys de Romedo, Guiló, Colatx i Senó 

Distància 7,4 km
Desnivell acumulat +527 -315 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 22 de setembre 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-Roig (1:25000)
Recursos consultats Gen. de Catalunya. DARP. Inventari de zones humides.
  www.tavascan.net La central hidroelèctrica

El conjunt de Romedo és un grup d’estanys d’origen glacial a la capçalera de la Noguera de Cardós. La conca, orientada de nord a sud, és encerclada pels pics del Cap de l’Estany i Punturrí per ponent; de Colatx, Turguilha i Guiló a la carena nord; el cordal del Pic dels Tres Comtes a la Punta del Port per sol ixent i la Serra de Llurri a migdia. Els estanys més grans són els de Romedo —de Dalt i de Baix— tot i que aquest darrer, que recull els recursos hídrics de la conca, és represat.
Romedo de Baix forma part del sistema hidroelèctric de Tavascan, una gran obra d’enginyeria realitzada la dècada dels 60 del segle passat. La canonada subterrània de Romedo, amb una llargària de 8,7 quilòmetres, alimenta les turbines de la caverna de Tavascan a través del salt de Gueron. Alhora és realimentat per la central de bombeig de Montamara, amb cabal procedent del barratge de Graus. Poc impacte paisatgístic resta d’aquesta monumental obra, a banda de les preses, les boques de mina i la pista entre Montalto a Romedo.
L’itinerari proposat és fàcil, molt agradable i visita 10 estanys i estanyols. Els pendents, excepte la baixada del coll de Llurri, no passen mai de moderats. És en travessa, però podem fer-lo circular i escurçar-lo molt si renunciem a visitar l’estany de Cartascan. Malgrat això, la facilitat d’accés i transitar per camins transfronterers és poc concorregut, atès el poc fressats que trobem els camins, si exceptuem aquells que coincideixen amb la popular travessa «La Porta del Cel».

Accés
Pugem a Romedo de Baix aprofitant el servei de taxis de Lladorre. El retorn podem fer-lo amb el mateix transport des de la Canalada. Si optem per pujar-hi a peu, la llargària i desnivell augmenten molt considerablement. En aquest cas haurem de deixar el vehicle a la presa de Montalto i enfilar el camí de Llurri, retornant pel camí paral·lel al riu de Romedo fins al Pla de Boavi. O a l’inrevés. Si hem optat per anar fins al refugi el millor serà retornar per l’estany de Naorte. A la presa de Montalto hi accedim des de Tavascan per una pista de sis quilòmetres apte —amb precaució— per a turismes.

Estany de Romedo de Baix (2014m)
Travessem per sobre la presa i continuem (N) vorejant el marge llevantí, seguint senyals de GR fins al desguàs d’un estanyol. Aquest tram és molt fressat dons coincideix amb l’itinerari de «La Porta del Cel».

Estanyol (2011m)
A la sortida d’aigües el camí més evident marxa pel marge esquerre hidrogràfic (dreta en el sentit de la marxa) per pujar al Port de l’Artiga. Nosaltres continuem per l’altre marge, a l’esquerra. A l’entrada d’aigües un congost replè de grans blocs granítics ens fa separar de la llera i pujar a mà esquerra.

Aiguamoll de Guiló (2065m)
O d’Agulló. Encapçalat pel cim homònim. No arribem a tocar la riba, l’albirem des de dalt. Fem una colzada de 90º (W) i més amunt continuem (NW) resseguint més o menys el desguàs de l’estany de Guiló de Baix, enfilant-nos, per camí poc definit, fins a un collet darrera el qual torbem el següent estany.

 Estany de Guiló de Baix (2194m)
El voregem pel marge esquerre hidrogràfic (dret en el sentit de la marxa). Vers el nord podem albirar el coll de Turguilha entre el pic homònim i el de Colatx. Continuem (N) pel desguàs de l’estany homònim de més amunt fins a un tram replè de blocs granítics despresos, herbei i codines allisades per l’erosió glaciar, on el camí es difumina. Uns senyals de pintura vermella ens aconsellen el millor pas.

Estany de Guiló (2246m)
Al peu dels cims de Colatx i Turguilha. Un cop toquem la riba virem 90º (W) enfilant-nos de nou fins a un collet.

Coll (2273m)
Punt més alt de l’itinerari, al bell mig d’una successió de turons que fa de partió d’aigües al bell mig de la conca. Segons els mapes des d’aquí puja un camí, itinerari transfronterer, que pel port de Colatx baixa al circ de Cagatèlha i Uston. Però deu ser tant poc fressat que ens passa desapercebut. Sí que resulta prou evident el tram que seguirem, baixant (W) fins a la riba de l’estany de Colatx.

Estany de Colatx (2217m)
Al peu del Pic del Cap de l’Estany. Continuem davallant fent una colzada de 90º (S). Aviat albirem el dos estanys següents, de Senó i de Romedo de Dalt. Hi ha senyals de pintura verds i de GR, però valdrà més refiar-nos de les fites. Tot i que el camí és molt evident pel seu marge esquerre (hidrogràfic i sentit de la marxa, S).
A l’alçada del de Romedo de Dalt, podem albirar una canal ampla que talla la Serra de Llurri, per on passa el camí que prendrem més endavant. Poc més enllà de creuar el desguàs de l’estany, atenyem aquest sender transversal.

Bifurcació (2114m)
El camí al que sortim és molt més fressat del que venim: forma part de la ruta «La Porta del Cel». Si el prenem a l’esquerra baixarem a l’estany de Romedo de Baix, que podem albirar des d’aquí, tancant així un itinerari circular.
Si optem per continuar hem d’anar a la dreta (W), vorejant encara l’estany fins a enfilar-nos per la canal que hem observat abans.

Coll de Llurri (2217m)
La Serra de Llurri separa les conques del riu de Certascan a ponent, del de Romedo a sol ixent.
Des d’aquí podem albirar vers ponent els cims de Certascan, el refugi i els llargs salts del riu fins a la petita presa de la Canalada, per on passa la pista que puja de Moltalto. Vers sol ixent atalaiem tot el cordal des del Pic de Guiló als cims de Broate.
Ens cal estar atents perquè el camí més evident continua tot recte per flaquejar després el vessant ponentí del turó de la dreta. Pot ser una alternativa i drecera, però no n’hem trobat referències. Ens cal anar a l’esquerra, enfilant-nos al turó d’aquesta banda, que resulta una miranda encara millor que la del coll.
Comencem a davallar en fort pendent i curtes llaçades.

Canalada (2088m)
La Canalada pròpiament és a la petita presa que hi ha poc més avall. En aquest punt hi arriba el camí que puja des d’allí. Poc abans ens hem ajuntat al de Llurri que ho fa des del Pla de Boavi.
Comencem a remuntar (NW) fins a l’estany Xic de Certascan on, poc més amunt, atenyem el refugi.

Refugi de i Estany de Certascan (2230m)
El refugi, guardat, és en un edifici propietat de FECSA que el va bastir per les obres de la presa i el té cedit a la FEEC. Poc més amunt hi ha l’estany, el més gran del Pirineu oriental tot i que, com s’ha dit, és represat. Serveix de reservori de tot el sistema hidràulic de Tavascan.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Estanys de Romedo

Campirme i Montforcado

Des de la Pleta del Prat per l’estany de Mascarida

Distància 10,5 km
Desnivell acumulat 933 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 26 d’agost de 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Itinerari que ens permet accedir a un cim que és una formidable talaia sobre bona part del Pirineu occidental català i un altre de forcat, visitar un petit circ lacustre amb algun estany amb llegenda i veure restes de la Guerra Civil.
Tot el recorregut el qualificaríem de fàcil fins al cim del Montforcado. Travessar-lo ja resulta més delicat. Tenim però la opció de retornar pel mateix camí.

Accés
A Tavascan, el darrer nucli poblat de la Vall de Cardós, prenem la pista enquitranada que, passant per les Bordes i barratge de Graus, en 10 quilòmetres i escaig puja a l’estació d’esquí i refugi de la Pleta del Prat.

Refugi de la Pleta del Prat (1720m)
Hi ha indicacions de diversos itineraris, entre aquests el de Mascadira, que seguim.
Al peu del refugi prenem una pista que abandonem aviat per un camí senyalat i ben fressat a mà esquerra, enfilant-nos (SW), en moderat pendent, pel marge hidrogràfic esquerre del Torrent de Mascarida. Quan el camí se n’aparta fent un gir de 90º (W), el pendent augmenta considerablement.
Deixem una bifurcació (pal indicador) que per l’esquerra baixa al Pla de Melis. Continuem guanyant alçada fins a retrobar el torrent on el camí marxa planerament.

Pleta de Gavàs (2140m)
Hi ha una perxa nivomètrica i un conjunt de cabanes —en comptem més d’una desena— totes ruïnoses. Sembla que es tracta d’aixoplucs construïts durant la Guerra Civil, en aquest cas per l’exèrcit de la República.
Tornem a enfilar-nos (SW) en moderat pendent fins a superar la morrena de l’estany.

Estany de Mascarida (2320m)
Al peu de la Serra de Cadius, és el més gran d’un petit circ lacustre. Ben a prop hi ha el del Diable i més amunt els de Mascarida de Dalt. En un replà sobre l’estany hi ha una altra cabana, en més bon estat, que podria servir-nos d’aixopluc en cas de convenir. Aquí s’acaben els escassos senyals grocs que hem anat trobant des del refugi.
Enfilem, entre amables llaçades, en direcció (SE) a un collet molt evident.

Coll (2460m)
Al peu de la llarga Pala de Montareny. De l’altre vessant hi arriba un camí des de la Pleta de la Serra, al capdamunt de l’estació d’esquí.
Enfilem la pala (SW) en suau pendent. Se’ns ajunta per l’esquerra el camí que puja dels estanys de Soliguera. Continuem per un tram on el camí és menys definit, amb tendència a l’esquerra. Retrobem restes de més construccions en pedra i poc més enllà ja podem albirar, sobre un turó, el vèrtex geodèsic del cim.

Campirme (2631m)
Envoltat de restes de cabanes i trinxeres de la Guerra Civil. Es tracta de posicions de l’exèrcit feixista.
El març de 1938, després de la desfeta de l’Aragó, la línia del front va quedar fixada pels rius Ebre, Segre i Noguera Pallaresa. El front pallarès s’estenia entre Terradets i el Campirme (1).
Tot i tractar-se d’un cim poc prominent —a penes destaca del cordal carener de la serra de Cadius— té una situació que el converteix en una formidable talaia sobre bona part del Pirineu occidental català, solament eclipsada al nord pels seus veïns més alts com el Mont-roig, el Ventolau o el Certascan. Hi podem albirar del massís del Perdiguero a ponent, fins a la Tossa Plana de Lles a sol ixent i el Montsec a migdia.
Per camí planer recorrem (NW) l’ample carena que ens separa del Montforcado al que accedim després de remuntar un collet.

  • (1) Segons l’historiador Manuel Gimeno en aquest sector del Campirme no es va enregistrar activitat bèl·lica destacada, a diferència d’altres més al sud, com els cruents combats del maig de 1938 a les Pedres d’Auló i Sant Corneli o del juliol del mateix any a Baladrero.

Montforcado (2633m)
Com indica el seu nom és un cim forcat amb el pollegó de migdia més alt. Per ajudar-nos a baixar a l’enforcadura hi ha instal·lada una sirga que primer ens permet una aproximació fàcil a un flanqueig exposat, per després superar un muret vertical d’uns 5 metres (IVº). Continuem en grimpada fàcil a l’altre pollegó per terreny descompost.
L’alternativa és prou més delicada que la sirga. Flanquejar, bé des del collet previ o bé des del propi cim, implica transitar amb molt de cura per un pendís de roca a controlar i una pala herbada molt dreta. Totalment desaconsellable amb terreny humit.
Sense camí fressat però evident, baixem als estanys de Mascarida de Dalt.
Deixant el rec de desguàs dels estanys a la dreta, continuem per una fàcil pala herbada fins a trobar el camí que puja del de baix. El seguim uns metres i l’abandonem per visitar l’estany del Diable.

Estany del Diable (2325m)
Circular, petit i recòndit però, pel que tenim entès, força profund. L’aigua hi pren un to turquesa.
Segons la llegenda recollida per en Pep Coll és la porta de l’infern: de les seves profunditats n’emergeix un marrà negre i banyut que prenya les ovelles per endur-se’n els corders.
Continuem fins al veí estany de Mascarida i desfem el camí de l’anada.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Campirme i Montforcado

Pic de Ventolau

Des de la Pleta del Prat per la cabana de Crestuix i retorn per la Coma del Forn

Distància 9 km
Desnivell acumulat 1222 m
Nivell de dificultat moderat
Data 5 d’agost de 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Circular a un dels sostres que, juntament amb el Mont-roig i el Certascan, coronen l’alta vall de Tavascan. Bona talaia sobre el Pallars Sobirà al bell mig d’una extensa zona lacustre.
S’acostuma a pujar-hi per la vall d’Unarre, al vessant ponentí, des de Cerbi per l’estany de la Gola. Però també pel llevantí, des del refugi de la Pleta del Prat, a l’estació d’esquí de Tavascan. Per aquest costat, el camí de la cabana de Cresuix és més llarg però còmode. Contràriament al de la Coma del Forn, rost i pedregós.
Pràcticament tot el camí no és senyalitzat. Fites escadusseres i trams on se’n perd el rastre. A la pujada resulta poc evident dons no albirarem el cim fins ben amunt. La baixada no ofereix gaire dubtes, però és terreny pedregós, sovint clapejat d’herbei. Opcionalment podem pujar al veí cim dels Tres Estanys.
Nota: hi ha discrepàncies en la toponímia que recull les edicions antigues del mapa de l’Editorial Alpina, molt semblant a l’actual del mapa topogràfic de l’ICGC i les darreres. Així per exemple el torrent-barranc de la Coma del Forn actualment se l’anomena de Coma Videllera. Alguns estanys, com els de la Gallina i el de Ventolau també difereixen en la denominació actual.

Accés
A Tavascan, el darrer nucli poblat de la Vall de Cardós, prenem la pista enquitranada que, passant per les Bordes i barratge de Graus, en 10 quilòmetres i escaig puja a l’estació d’esquí i refugi de la Pleta del Prat.

Refugi de la Pleta del Prat (1720m)
Ens cal recular un quatre-cents metres fins al començament de l’aparcament on un pal indicador senyala el sender al Ventolau.

Inici sender (1690m)
Pugem fent llaçades (N) en fort pendent per entremig de falgueres amb corriol fressat pel Solau de Mascaró. Hi ha senyals de pintura groga que ben aviat desapareixen. El camí ens mena directes a la carena, quan l’atenyem trobem un altre indicador. Girem 90º (WNW) fins una cabana pastoral.

Cabana de Crestuix (1990m)
En bon estat de conservació que ens podria servir d’aixopluc. A partir d’aquí el rastre del camí es perd. Més endavant anirem trobant trams més o menys fressats.
Seguim (WNW) el llarg esquenall que es despenja del Pic de la Costa Blava, entre el Barranc de Malforado/Torrent de Mascaró, a migdia i el de Barranc d’Oleta/Riu de Costa Blava al nord, flanquejant per aquest darrer vessant a fi d’esquivar els plecs i turons careners, fins a la cota 2470.

Cota 2470
Pugem a l’esquerra per entremig del roquissar a guanyar l’ample llom carener des del que ja podem albirar el cim del Ventolau i el camí que ens caldrà prendre (NW) tot flanquejant la pala meridional entre aquest i el Cap de la Costa Blava. Deixem, a baix a mà esquerra, una cabana blanca.
Sobrepassat el Cap de la Costa Blava atenyem la carena i guanyem el cim per entremig del rocam.

Pic de Ventolau (2853m)
Coronat per una fita. Atalaiem des del massís de la Maladeta al de la Pica, del Valièr a l’Orri. Destaquen els veïns propers de semblant alçària: Mont-roig i Certascan. I tot l’estol d’estanys que ens envolten.
Davallem (S) fins al relleix que forma el contrafort d’aquest vessant i, propers a la timba que tenim a mà dreta, continuem baixant, ara en fort pendent fins al coll.

Coll de Ventolau (2675m)
A la capçalera de la Coma del Forn. En parteix un corriol que hi baixa i que farem servir per la tornada. Un altre ho fa en direcció als Tres Estanys.
Ens enfilem per terreny fàcil, sense camí fressat però evident, pel llom del Pic dels Tres Estanys. Després d’un avant-cim progressem pel con pedregós, on ens caldrà ajudar-nos amb les mans en un únic pas fàcil, fins al cim.

Pic dels Tres Estanys (2758m)
El vessant sud, entre el cim i la collada dels Tres Estanys o d’Unarre (o del Forn, segons quina cartografia) és molt rost amb una pala herbada que intuïm delicada.
Retornem al coll de Ventolau i prenem (SE) el corriol que baixa a la coma. En algun tram se’n perd el rastre.
El camí ens va separant de la torrentera i fent-nos passar prop d’uns estanyols. Després virem quasi 180º (dreta) i baixem a retrobar-la.

Coma del Forn (2525m)
Un corriol fressat flanqueja per la falda del pic dels Tres Estanys, però no el prenem, continuem (SE) guiats per algunes fites sobre terreny pedregós, que serà la tònica a partir d’aquí.
Albirem un parell de collets, l’un al costat de l’altre. Anem a passar pel de la dreta, més baix, davallant abans a un estanyol.
Després de passar pel costat d’uns salts d’aigua, atenyem una balconada des de la que ja podem albirar la Pleta del Prat. En aquest tram, de camí prou evident, les fites hi són més sovintejades. Fort pendent en general.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pic de Ventolau

Monteixo i Norís

Des de la Pleta dels Frares per l’Estany d’Aixeus

Distància 7,9 km
Desnivell acumulat 965 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 15 de juliol de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Pic de Norís i Monteixo amb els estanys d'Aixeus i el Salòria al fons vistos des de l'estany de BaborteEl Monteixo és el més alt i ponentí d’un cordal de cims que s’estén des del de Sanfonts a sol ixent, entre les conques de la Noguera de Vallferrera al nord i la de Tor a migdia. Aquesta situació, la seva alçària —2905 metres— i prominència, li confereixen el caràcter de talaia privilegiada del Pirineu Occidental català, veïna dels tres-mils del massís de la Pica d’Estats.
El seu vessant ponentí és suau i herbat, contràriament al llevantí, rost i pedregós. El cim s’acostuma a guanyar per tres itineraris, un pel nord i dos pel vessant ponentí. Per aquest cantó es parteix del mateix poble d’Àreu, seguint la Milla Vertical d’Àreu —antiga Cuita del Sol— i l’altre del Pont de Sorguen, per les Bordes i Barranc de Crusos. Són molt desnivellats —superen els 1600 metres— i, pel meu gust, monòtons.
El del vessant nord parteix de la Pleta dels Frares i a tocar l’estany d’Aixeus. És menys desnivellat i paisatgísticament més interessant. Per allargar-lo hi ha l’opció de visitar el veí Pic de Norís i recórrer la carena entra aquest i el Monteixo. És la ressenya que segueix, en el sentit de les busques, però també pot fer-se en sentit antihorari. En aquest cas tenim l’opció d’escurçar-lo baixant per una canal molt empinada, però ampla i franca.
Seguirem bàsicament l’itinerari que dibuixen els mapes, però al tram entre l’estany d’Aixeus, el Pic de Norís i el cim del Monteixo, no trobarem camí fressat, tan solament alguna fita escadussera per confirmar-nos que anem bé. Caldrà dons, guiar-nos pel nostre bon criteri. Trobarem alguns passos en els que ens caldrà ajudar-nos amb les mans, però són fàcils i poc exposats. Si el terreny presenta més dificultats que aquestes, cal recular dons haurem errat el camí.

Accés
Des del poble d’Àreu prenem l’estreta pista indicada a la Pica d’Estats i el Pla de Boet. A un quilòmetre, al Pont de Sorguen trobem una indicació pel Monteixo. És el camí que hi puja per les Bordes de Crusos.
Passem per l’aparcament de la Farga —no cal oblidar que som a la Vall Ferrera on les fargues deurien abundar— i pugem al Pla de la Selva, on deixem la pista —que segueix en direcció a l’aparcament del Pont de la Molinassa— per una altra a mà dreta que, en llargues llaçades, s’enfila a la Pleta dels Frares on hi ha l’aparcament d’Aixeus, amb capacitat per a una trentena de vehicles. Són 11 quilòmetres en total, el primer dels quals és pavimentat i la resta de terra.
L’estat d’aquests vials varia d’una temporada a l’altra, habitualment és precari però apte, amb precaució, per a tota mena de vehicles.

Pleta dels Frares (2024m)
Seguim els indicadors de l’itinerari d’Aixeus continuant (SE) la pista pel marge hidrogràfic esquerre del barranc homònim —més precària i amb circulació restringida— fins a la Font Mentidora on, d’una passera de fusta, parteix al camí al mirador de la Pica d’Estats (1) i la pista esdevé sender ben fressat. Canviem de marge, ens en separem deixant-lo a la dreta per tornar a creuar-lo de nou (S). Pendent entre suau i moderat.

Barranc d’Aixeus (2210m)
El torrent, a l’esquerra del camí, fa uns bonics salts i gorgs per salvar la graonada, vestigi de l’antiga morera glacial. L’estany queda just a sobre. El pendent augmenta considerablement fins que atenyem una mena de collet on, per la dreta, continua el camí directe al Monteixo, pel que retornarem.

Telenivòmetre (2408m)
Tal com indica el seu nom, serveix per informar telemàticament del gruix del mantell nival. Situat sobre un planell entre l’estanyol i l’estany d’Aixeus. El primer, més amunt, ens resta amagat. El segon podem veure’l enclotat a llevant. Des d’aquest punt podem albirar els dos cims que ens disposem a guanyar i l’itinerari que seguirem per fer-ho.
A partir d’aquí no hi ha camí fressat o senyalitzat. Sense baixar directament a la riba de l’estany, anem a travessar (N) el seu desguàs, propers a un estanyol que deixem a mà esquerra.

Estany d’Aixeus (2370m)
Aquest topònim d’origen èuscar provindria d’Exo-ibi «aigües d’Eixo» (Monteixo), o potser, eixe-be, passant a eixe-(u)e i perdent la e final, «sota la casa, sota la cabana».(2)
És el més accessible de la Vall Ferrera, situat a la cubeta glacial entre els pics de Norís i Monteixo, en una raconada de gran bellesa.
Un cop a l’altra riba, comencem a flanquejar esbiaixadament per guanyar la carena entre lo Sentinella i el Pic de Norís, alternant trams herbats amb altres de tartera. Un cop atenyem la carena solament cal pujar l’ampla pala que mena al cim.

Pic de Norís (2828m)
Tot i que és més baix, hi gaudirem d’una panoràmica molt semblant al seu veí Monteixo.
Davallem i continuem carenejant (E) superant els turons que ens separen del germà gran. Avencem pel vessant de migdia, ben propers al carener. El darrer dels turons el flanquegem per l’esquerra, en el sentit de la marxa, per un pendís fort i herbós. Un cop superat, sortim sobre un collet entre el turó i un contrafort o espatlla que davalla del cim.
Pel vessant de migdia albirem inequívocament una curta i estreta canal (2) per la que ens enfilem al contrafort i sortim al vessant nord. No continuem per aquest cantó, difícil i exposat, sinó que grimpem buscant de nou el de migdia i progressem, sempre propers al fil del crestall, fins al cim.

Monteixo (2905m)
Hi ha la hipòtesi que aquest topònim és una adaptació romànica de l’èuscar mendi-eixe «la cabana, la casa, de la muntanya» (2)
Tal com s’ha dit a la introducció és un mirador excel·lent. Resultaria prolix detallar tots els cims que s’hi atalaien. Com a referències més llunyanes a ponent albirem fins al massís de la Maladeta, al NW el Valièr, al NE el Tristaina, al SE al Cadí i al SW la Torreta de l’Orri.
Davallem (N) per camí ben fressat seguint el llom del carener que separa els vessants ponentí i llevantí. Primer en fort i pedregós pendent, després suaument i herbós.

Camí de les Bordes de Crusos (2727m)
El llom fa una colzada (NW) i, just abans de que el nostre camí torni a girar a nord, deixem a mà esquerra el que puja des del pont de Sorguen, per les Bordes i Barranc de Crusos.
Continuem baixant entre esquistos i herbei fins a retrobar al camí d’anada a l’alçada del telenivòmetre.

  • (1) Prescindible: tindrem vistes immillorables de la Pica durant bona part del nostre recorregut.
  • (2) Joan Coromines. «Onomasticon Cataloniae» Vol.II, p. 49 i 50.
  • (3) Precaució, especialment si es va en un grup nombrós, perquè el rocam d’aquest punt és força inestable.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDFItinerari sobre mapa de l'Editorial Alpina (Pica d'Estats/Mont-roig)

Powered by Wikiloc

Monteixo i Norís

Pica d’Estats

Des de l’Artiga pel refugi de Pinet en dues jornades

Distància 18,4 km
Desnivell acumulat +2000m
Nivell de dificultat moderat
Data 20 d’agost de 2013
Cartografia Ed. Alpina: Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Un dels itineraris habituals per pujar a un cim tant revistat com la Pica d’Estats.
Fàcil, evident i sense passos compromesos. Però llarg i cal tenir en consideració el considerable desnivell de la tornada.

Accés. A Tarascon abandonem la N-20 perprendre la D-8 en direcció a Vic-de-Sòç i Marc. Continuem per pista fins a l’aparcament de l’Artiga.

Aparcament de l’Artiga (1200m)
Sortim amb moderat pendent pel marge esquerre del riu homònim vers l’W per camí ombrívol.
Creuem a l’altre marge mentre el pendent es va accentuant i anem virant a SW. A la cota 1560 s’acaba el bosc de Fontanal.

Orris de Nouzère (1675 m)
Cruïlla de camins. Per l’esquerra el que s’enfila a Pinet per l’estany Sord. Més llarg i més suau. Anem a la dreta fent llaçades per superar el fort pendent.

Refugi d’Estanh de Pinet (2200)
Deixem la càrrega i enfilem camí amunt en direcció a la Pica per aprofitar les hores de llum que resten. Volem col·locar una placa en homenatge a en Josep Vila i Pellicer company de caminades, on fa poc més d’un any va caure fulminat per un atac de cor. Ens hem aplegat una bona colla d’amics i familiars.
L’endemà amb les primeres llums a ¾ de 7 del matí i un dia esplèndid refem el camí del dia abans per la fondalada de la Valleta de Barz vers el S. Per camí ben evident i en moderat pendent, ens cal salvar algunes congestes amb precaució perquè la neu és dura i trepitjada.

Estany d’Estats (2440 m)
Encara conserva força congestes. El deixem a baix a l’esquerra. Virem a SE. Passem a la vora de l’Estany de Montcalm on tornem a virar a S. El pendent s’accentua, sense treva fins al coll.

Coll de la Cometa (2900 m)
En aquest punt s’ajunta el nostre camí amb el que ve del Port de Sotllo per la Comate d’Estats.
Anem a l’esquerra (SE) fins al Coll de Riufred, encara per fort pendent. Deixem el Montcalm per una altra ocasió. Resta encara una llarga pujada per camí molt evident (SW) amb el cim a la vista.

Pica d’Estats (3143 m)
Ens ha tocat un gran dia, d’excel·lent visibilitat. Aprofitem per pujar al veí Verdaguer i, sobre els nostres passos, retornem al refugi.
Per baixar a l’Artiga ho fem passant per l’estany Sord. Els genolls ho agrairan.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pic de Sotllo

per Broate i retorn pel Coll de Sellente i el Canal de Becero

Distància 21,9 km
Desnivell acumulat 1970m
Nivell de dificultat alta
Data 29 i 30 d’agost de 2010
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats-Mont-roig (1:25000)

Ruta circular que corona el Sotllo, un tres mil que s’alça al bell mig d’una zona lacustre molt interessant: les comes d’Estats occitana i catalana, la de Sotllo i la de Broate.
És habitual pujar-hi per la Coma d’Estats i el Port de Sotllo (via comuna a la veïna Pica d’Estats). Nosaltres l’hem feta per la solitària Coma de Broate, a diferència d’aquella, tant concorreguda. I malgrat que per aquest cantó la ruta és una mica més llarga, l’esforç paga la pena.
L’itinerari pot fer-se en un sol dia. Però els refugis de Broate i Baborte, situats a banda i banda, permeten dividir-la en dues jornades i fer-la més assequible. És força exigent i a la llargària i desnivell cal afegir-hi els trams de grimpada per una cresta aèria i la inexistència de senyalització en altres.
El retorn varem fer-lo per l’estany i canal de Becero. Bona part d’aquest camí s’ha perdut. Malgrat ésser més llarg, hom pot estalviar ben be una hora si retorna per la coma de Sellente.
A la imatge (presa des del cim de Baborte) apareix el Sotllo en primer terme, custodiat al fons pel Pic de Verdaguer, la Pica d’Estats i la Punta de Gabarró.

Accés
Des de Tavascan prenem la pista apte (amb precaució) per a turismes que, pel marge dret de la Noguera de Lladorre, ens mena en 6 quilòmetres al costat de la presa de Montalto. Poc més enllà la circulació és restringida.

Presa de Montalto (1.390 m)
Seguim vers gregal (NNE) a peu per la pista per la que hem vingut i aviat en creuem la tanca. Des de Tavascan ens guiem pels senyals blancs i vermells de l’ARP i l’enllaç entre els GR 10 i 11. El camí és planer pel marge dret del riu i l’indret molt bonic. Travessem per un pont el riu de Certascan que baixa per la nostra esquerra. Aviat abastem el Pla de la Borda on virem a llevant. Deixem  un corriol a mà esquerra que puja al refugi i estany de Certascan. Continuem per pista fins a l’encisador indret del Pla de Boavi, on s’acaba i continuem per un ben fressat corriol que aviat ens fa passar al marge esquerre del riu per un sòlid pont[1].

Pont de Boavi (1.452 m, 30’)
Rètol indicador en estat precari. Seguim un antic camí de bast, certament malmès, que encara conserva però alguns passos empedrats. Entrem en una avetosa amb exemplars de considerables proporcions. Guardat per contraforts de parets de pedra seca, en llargues llaçades va guanyant alçada per dins de l’obaga del bosc de Boavi, separant-se del riu que sentim brogir saltant per la cascada de Broate, a l’esquerra del camí. La frondositat i l’alçària no ens permeten albirar-la sencera.
Sortim de l’avetosa, ara espurnejada per exemplars de faig i pi negre i creuem per un pontarró de fusta el Riu de Sellente que baixa per la dreta. Aviat abastem la cruïlla amb el sender que, per la Coma de Sellente i el coll del mateix nom, mena al circ de Baborte. L’ARP marxa per aquest cantó. Nosaltres ho fem per l’esquerra i guiats ara per senyals de pintura grocs, retornem prop del marge esquerra riu de Baborte, avançant vers sol ixent (ja no deixarem aquesta direcció fins al refugi) per terreny de tartera i considerable pendent. El congost s’estreny quan abastem la base d’un relleix rocallós[2]. Ens cal superar-lo marxant a mà dreta, seguint els senyals de pintura, fent una petita marrada. Per poc que ens hi fixem, trobarem signes evidents que es tracta d’un antic grau guanyat a la roca que acaba sobre una codina.
Superat el grau continuem vers llevant entremig de clapes de neret i arbrets de poca entitat que donen pas a matolls de diversa mena[3]. Arribem a un collet, una mena de balcó sobre el riu, a partir del qual davallem vers la llera fins als peus d’un bonic salt que el camí supera grimpant per les graonades del marge esquerre, propers al l’estimball. Aquest pas no ha d’oferir dificultat si no hi ha glaç. El rocam i els còdols de la llera es tenyeixen de blanc i això ressalta la transparència de l’aigua als gorgs. Per embadalir-s’hi. Aquí acaben els senyals de pintura[4].
Desprès la vall s’obre i el camí supera dues graonades on el riu, a la nostra esquerra, hi salta graciosament. A cada graonada la precedeix un planell cobert de margall. Les fites ens serveixen per no perdre el camí. Superada la primera ja podem albirar al fons de la coma les parets metàl·liques del refugi, encimellat en un turó. Creuem diversos torrents que, per la dreta del camí, s’escolen de les Crestes de Canedo, el Pic dels Estanys i el Clot de Broate. Travessem el torrent del Barranc dels Guins de l’Ase i ens enfilem al refugi.

Refugi de Broate (2.216 m, 2h 55’)
Lliure, ben conservat, pertany a la FEEC. És una bona base per a les travesses per la zona. Curiós rellotge solar sobre el contorn del Principat de Catalunya.
Seguint fites sovintejades per terreny rocallós i fort pendent, enfilem directament el Barranc dels Guins de l’Ase, marxant vers xaloc (SE). El cim del Sotllo és visible al fons, a l’horitzó. Trobem dos petits congostos. Superem el primer per la dreta, seguint el curs de l’aigua i l’altre per l’esquerra. Més amunt el barranc s’obre i el pendent es modera. Desprès es divideix en dues comes. Nosaltres marxem per la de l’esquerra, altra volta en fort pendent. Anem entrant en una coma ombrívola[5] al fons de la qual ja podem albirar la tortuosa silueta del coll dels Guins de l’Ase, precedit per una tartera.
Abastem el peu de la tartera marxant pel llom de la morrena. Fortíssim pendent per terreny molt descompost. Cal abastar, quan abans millor, els esperons rocallosos de l’esquerra que ens ajudaran en la nostra grimpada fins al coll.

Coll dels Guins de l’Ase (2.864 m, 5h)
Per abastar el cim ara ens cal seguir les fites que ens menen vers garbí (SO) amb algunes grimpades, trams exposats i considerable pendent. Primerament retrocedim uns pocs metres per travessar un esperó i progressar, propers a la cresta, pel vessant occità (llevant, Cometa d’Estats). Desprès la creuem i continuem pel vessant català (ponent, Broate) fins a un avantcim del que parteix l’estrep NO (cresta dels Holandesos, on hi ha els Falsos Encantats). Desprès continuem carenejant fins al cim.

Pic de Sotllo (3.073 m, 6h)
Contrastant amb el camí seguit, el cim és planer. Hi gaudim d’una vasta i magnífica panoràmica, excepte per llevant on el cordal del Montcalm a la Punta de Gabarró, de més alçaria, ens ho priva. Paisatge superb, corprenedor. Tot el que podem albirar és curull de cims, crestes i estanys a les fondalades i comes.
Comencem a davallar marxant vers garbí (SO) esbiaixadament per sota la carena que s’allarga en aquella direcció fins al llom de l’esperó SO (que separa la Coma d’Estats de la de Sotllo). Desprès, guiats per fites, continuem davallant en fort pendent per aquest llom sense desviar-nos ni cap a la dreta (Coma de Sotllo) ni cap a l’esquerra (coma d’Estats) fins a un petit i evident collet.

Collet (2.755 m, 6h 55’)
Entre la Coma de Sotllo (a ponent) i la d’Estats (a llevant). Hi ha tres camins fressats que davallen per la tartera. Prenem el que baixa més pel fons. Deixem a mà dreta el primer estany i anem a passar per entremig dels altres quatre (deixant-ne dos a cada banda). Aquí el camí és difumina i les fites son escadusseres i disperses. Però la ruta és evident, sempre vers garbí, en direcció al Coll de Baborte (el més baix, entre el Pic de Pedres Blanques, identificable pel seu cim bicèfal, i el de Baborte). Quan encetem la tartera abastem un corriol ben fressat que ens mena al coll.

Coll de Baborte (2.596 m, 8h 5’)
Tenim una bona perspectiva de la Coma de Sotllo i del camí que hem seguit per baixar fins aquí. Per camí fressat anem davallant encara vers garbí en moderat pendent. El corriol ens menaria passar pels estanys de Baborte de Dalt. Però fem drecera abandonant-lo i, seguint fites, anem a travessar un contrafort ponentí del pic de Pedres Blanques darrera el qual podem albirar el refugi de Broate, que abastem desprès de davallar per fort pendent.

Refugi de Broate (2.416 m, 8h 45’)[6]
Encimellat dalt d’un turó sobre el bonic estany de Baborte. Metàl·lic i ben conservat. Pertany a la U.E.C. que va inaugurar-lo l’any 1.981 donant-li el nom de Cinquantenari en honor a l’efemèride que celebrava. Te capacitat per a 8 places i disposa d’emissora d’emergència, atri, taula, bancs i lleixes.
Marxem vers ponent per camí fressat en direcció a l’evident coll de Sellente. A l’alçada del proper estanyol ens prenem el camí que ve del coll, per on hi discorre l’ARP (senyals blancs i vermells) i que, provinent del Pla de Boavi, pel costat de l’estany de Baborte baixa a la Vall Ferrera. Ens enfilem en pendent moderat fins al coll.

Coll de Sellente (2.487 m, 9h 5’)
Baixem vers mestral (NO). Passats els estanyols de Sellente que deixem a mà esquerra, abandonem el ben fressat camí de l’ARP per prendre, també a mà esquerra, un corriol poc visible (malgrat les fites i senyals de pintura grogs). El seguim breument fins que gira sobtadament a l’esquerra (estaca de fusta amb rètol)[7] i continuem vers l’evident collet de Becero que tenim davant nostre en la direcció per la que veníem (NO). Algunes fites. Al coll creuem una paret de pedra seca i continuem davallant vers mestral fins a l’estany que ja albirem.

Estany de Becero (2.260 m, 10h)
Bonic i enclotat. S’obre davant nostre una vall per la que s’hi escola el Canal de Becero i que seguirem fins al final. A partir d’aquest punt el camí és confús[8]. Trobem trams fressats inconnexes a un marge i l’altre del torrent i fites escadusseres que aporten més confusió que guia. Passem trams de prat on el camí s’ha perdut sota l’herbei. Alguna cleda evidencia que aquesta és una antiga zona de pasturatge. Ens cal progressar tothora propers a la llera. Pel marge esquerre del torrent entrem al bosc cercant els millors passos i seguint algun tram més o menys fressat de l’antic camí que es perd al cap de poc, fins a topar amb un corriol evident i fressat que ens mena passar al marge dret. Progressivament més definit i per la mateixa riba dreta, ja no abandonem aquest camí fins a trobar-ne un de carreter, proper a la borda de Montalto, que seguim a mà dreta fins al pont i la presa que abastem a les 12h 5’ de marxa efectiva.

  • [1] Aquest pont se l’havia endut una torrentada però fa uns tres anys que fou reconstruït.
  • [2] A l’esquerra un corriol marxa pel peu de la cinglera. Si el seguim breument veurem que baixa en direcció al riu, cal obviar-lo.
  • [3] Segons l’època de l’any podem trobar-hi una gran varietat floral.
  • [4] El camí és senyalitzat i esporgat de brancam fins aquest punt.
  • [5] Congesta permanent. Si a la tartera hi ha neu caldrà piolet i grampons però estalviarà una penosa pujada per terreny descompost.
  • [6] Fi de la 1ª jornada.
  • [7] És un tram de l’itinerari La Porta del Cel entre la Vall Ferrera i Tavascan que hi mena per la Collada i Ribera de Boldís.
  • [8] Estalviarem ben be una hora si malgrat fer més distància, per comptes de baixar pel Canal de Becero, seguim l’ARP per la Coma de Sellente fins al Pla de Boavi. El camí de la Canal de Becero al seu tram entre l’estany i fins ben entrat el bosc s’ha perdut en bona part i ens farà alentir molt la marxa.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pic de Baborte

Des del Pont de la Molinassa

Distància 6,5 km (anada)
Desnivell acumulat +1293 -127m
Nivell de dificultat moderat
Data 5 de setembre de 2007
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats Mont-roig (1:25000)

El Pic de Baborte és situat al sud-oest del massís de la Pica d’Estats. Malgrat la seva modesta alçària (en comparació amb la dels seus veïns) gaudeix de bones perspectives, excepte vers el nord-est on el bonic teló de fons del Pics dels Estanyons, el Sotllo i la Pica d’Estats no deixen albirar més enllà. Te també l’al·licient d’estar situat entremig de tres sistemes lacustres: la Coma Closa, el Circ de Sotllo i el de Baborte.

Al circ de Baborte hi ha instal·lat un refugi lliure propietat de la UEC, de similars característiques a altres de la zona (Mont-Roig, Broate i Baiau). És un bon punt per si es vol dividir l’accés a la Pica o al Sotllo per aquest cantó o per la travessa de la Vall Ferrera al Certascan.

L’itinerari és fàcil fins al coll de Baborte. L’accés al cim però cal fer-lo per terreny descompost i tarter i, sense que hi hagi passos exposats, cal posar-hi atenció. Per altra banda el camí entre el refugi i el coll és poc senyalitzat i, inicialment, gens evident. El recorregut proposat comença a La Molinassa però, amb una llargària similar, pot emprendre’s des de la Farga, amb un 300 metres més de desnivell.

Un cop a dalt, l’esforç queda compensat amb escreix. Imprescindible endur-se’n la càmera fotogràfica. Tal com diu la ressenya de l’Editorial Alpina la clotada dels estanys de Sotllo amb el rerefons de la Pica forma un conjunt d’allò més fotogènic.

Per accedir al Pont de la Molinassa cal anar-hi des d’Àreu, per una pista sense asfaltar d’11,3 quilòmetres, en estat precari (apte, amb precaució, per a vehicles turisme). Amb aquest mitjà s’hi arriba en ¾ d’hora. Mireu-vos la ressenya dels Plans de Boet i d’Arcalís.

Podem deixar el vehicle a l’espai habilitat per aparcament inferior de la Molinassa (1.734 m). Un rètol ens indica el camí que comença travessant al marge dret la Noguera de Vallferrera per la palanca de baix del Pont de la Molinassa (la de dalt mena al refugi) seguint un ben fressat corriol per camí planer, alternat amb suaus baixades. Per una altra palanca travessem ben aviat el barranc de Sotllo i, sempre per la mateixa riba, anem marxant en direcció nord-oest.

Sota la Costa de Larí abastem un primer trencall (1.783 m, rètol indicador). El corriol de l’esquerra ens menaria al Pont de la Farga per les Bordes de la Rebuira. Prenem el de la dreta que comença a enfilar-se. Pujada moderada amb trams de forta. A cap d’una hora de marxa trobem una altre cruïlla (rètol indicador) i deixem a mà esquerra un camí que mena també a la Rebuira. Ben aviat abastem la cabana pastoral de Bassello, en bon estat (1.923 m). Podem albirar el barranc de Baborte com salta i s’escola per entremig de la comella que haurem de remuntar.

Per entremig de matolls que mig amaguen el camí, comencem a pujar, ara vers el nord. De seguida trobarem més rètols indicadors (1.980 m, itinerari cap a la Pica d’Estats). El nostre corriol ens farà transitar en forta pujada, separats del Barranc i la cascada de Baborte que deixarem llunyans a l’esquerra, per la falda del Serrat de la Costa de Larí.

Arribem a un collet (2.357 m, indicador metàl·lic al refugi), prop del desguàs de l’estany de Baborte que ja podem albirar, així com el refugi i el pic (just al nord). Descendim lleugerament fins a nivell del llac i, per un pedregar, el resseguim per la riba de sol ixent. Abastem el turó on hi ha encimellat el refugi (2.389 m), propietat de la UEC. És lliure i es conserva en bon estat.

Ens cal anar a buscar el coll de Baborte que queda al nord-est, entre el pic del mateix nom i el de Pedres Blanques. Però a partir d’aquí el camí és poc fressat i la errònia situació del refugi al mapa ens pot confondre. Ens cal seguir les escadusseres fites que començarem a trobar a ponent (darrera) del refugi i marxar en aquella direcció, descrivint una marrada en semicercle (en el sentit de les busques del rellotge) passant pel costat de l’estany de Baborte de Dalt (que deixarem a la nostra esquerra). Quan siguem a la seva alçada ja podrem albirar clarament el coll i el camí a prendre ens resultarà evident, vers el nord-est. Les fites ens seran de força ajuda i el corriol s’anirà fent més evident a mesura que ens acostem al coll (2.600m).

Cal enfilar-nos ara, seguint indicis de corriol i fites, en direcció nord-oest, per l’inclinat llom del pic, entremig de terreny descompost i tarter que fa penosa la pujada. Ho farem en dos temps: primer decantats més aviat per la banda de l’estany fins un replà herbat i després l’empenta final. Abastem el cim coronat per una gran fita. (2.929 m).

Vers el nord-est tenim el bonic teló de fons del massís de la Pica d’Estats que no ens deixa veure més enllà. Però cap a les altres direccions gaudirem de molt bones perspectives (mireu-vos la imatge panoràmica).

Retornarem pel mateix camí.


Powered by Wikiloc

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Àlbum d’imatges

Cap de Broate

Des de la presa de Montalto, pel refugi

Distància 8,5 km (anada)
Desnivell acumulat +1436 -111m
Nivell de dificultat moderat
Data 27 de juliol de 2007
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats (1:25000)
Punts per a GPS http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=12600596
   

Malgrat ésser cims poc visitats (en tot l’itinerari passat el concorregudíssim Pla de Boavi, no trobàrem ni una ànima), eclipsats probablement pels seus famosos veïns, els de Broate estan molt ben situats i gaudeixen d’una bona vista sobre els estanys de Romedo i el Certascan així com del massís de la Pica d’Estats, per la banda de l’agresta canal dels Guins de l’Ase. A més, el camí fins al refugi transcorre al costat del cabalós Riu de Broate, que forma diversos salts en paratges de gran bellesa.

L’itinerari comença i acaba poc més enllà de la presa de Montalto, El recorregut, a l’estiu, no te cap pas compromès. Amb gel pot ésser tota una altra història. Si hi aneu acompanyats del vostre gos, segur que gaudirà de debò als diversos tolls que fa el riu i no li costarà gaire esforç la caminada. En aquesta ocasió nosaltres no vàrem poder acompanyar-nos del nostre.

Partim de Tavascan per una pista en no gaire bon estat però que, amb precaució, és apta per a tota mena de vehicles. Marxa vers el nord-est pel marge dret de la Noguera de Lladorre fins a la presa de Montalto. Dallí, per l’esquerra, en surt una altra (tancada amb cadenat) que puja a la Canalada. Seguim un curt tram més per la pista que veníem fins a la barrera, on cal deixar el vehicle (6,3 quilòmetres).

Seguim a peu per la mateixa pista, creuant la tanca (1.413m). Des de Tavascan ens guiem pels senyals blancs i vermells de l’enllaç dels GR 10 i 11 i l’ARP. El camí és planer pel marge dret del riu i el indret molt bonic. Aviat tenim el nostre objectiu a la vista, vers llevant. Travessem per un pont el riu de Certascan que baixa per la nostra esquerra. Aviat atenyem el Pla de la Borda (1.441m).

A l’esquerra, un pal de fusta ens assenyala el corriol per on marxa el GR (13’). A pocs metres, per la mateixa mà, podem veure-hi la borda i poc més enllà, a l’altre costat, un pont. Abans calia creuar-lo i marxar per un corriol poc definit pel marge esquerre fins a l’alçada de l’antic pont enrunat. Actualment s’està reconstruint i podem seguir per la pista del marge dret, que aviat se n’allunya per travessar pel bell mig del Pla de Boavi. Gran fita (1.468m). Acaba al costat del riu, continuant pel mateix marge dret un camí de bast fins al pont reconstruït (1.486m) per on passem a l’altra riba. Rètol indicador en estat precari. Senyals de pintura grocs i també vermells.

L’antic camí de bast, certament malmès, encara conserva però alguns passos empedrats. Entra en una avetosa amb exemplars de considerables proporcions, alguns de caiguts, barren el pas. Guardat per contraforts de parets de pedra en sec en llargues llaçades va guanyant alçada per dins de l’obaga del bosc de Boavi, separant-se del riu que brama saltant per la cascada de Broate, a l’esquerra del camí. La frondositat i l’alçària no ens permeten albirar-la sencera.

Sortim de l’avetosa, ara espurnejada per exemplars de faig i pi negre i creuem per un pontarró de fusta el Riu de Sellente que baixa per la dreta (1.693m). Ara a mes dels senyals de pintura, podem guiar-nos per fites. Aviat som a la cruïlla (1.712m) amb el sender que, per la Coma de Sellente i el coll del mateix nom, mena al circ de Baborte (cartells indicadors). El deixem a mà dreta, retornant prop del marge esquerra riu de Baborte, avançant vers sol ixent (ja no deixarem aquesta direcció fins al refugi) per terreny de tartera i considerable pendent. El congost és estret i atenyem la base d’un relleix rocallós (1.819m). A l’esquerra un corriol marxa pel peu de la cinglera. El seguim breument per veure que baixa en direcció al riu. Ens cal prendre el de la dreta, marcat pels senyals de pintura, fent una petita marrada. Per poc que ens hi fixem, veurem que es tracta d’un antic grau guanyat a la roca que acaba sobre una codina.

Seguim vers llevant entremig de clapes de neret i arbrets de poca entitat que donen pas a matolls de diversa mena. Encara molt florit en aquesta època de l’any. El camí es faria perdedor si no fos per les fites i senyals. Arribem a un collet (1.962m), una mena de balcó sobre el riu, a partir del qual davallem vers la llera (1.951m) fins als peus d’una bonica cascada que el camí supera grimpant per les graonades del marge esquerra, molt propers al l’estimball. Aquest pas no ha d’oferir dificultat si no hi ha glaç. El rocam i els còdols de la llera es tenyeixen de blanc i això ressalta la transparència de l’aigua als gorgs. Per embadalir-s’hi.

Desprès la vall s’obre i el camí va superant diverses graonades on el riu, a la nostra esquerra, hi salta graciosament. A cada graonada la precedeix un planell cobert de margall. Altra volta les fites ens serveixen per no perdre el camí. Superada la primera (2.095m) ja podem albirar al fons de la coma les parets metàl·liques del refugi, encimbellat en un turó. Creuem diversos torrents que, per la dreta del camí, s’escolen de les Crestes de Canedo, el Pic dels Estanys i el Clot de Broate.

Travessem el torrent de l’agresta canal del Coll dels Guins de l’Ase i ens enfilem al refugi (2.217m). Lliure, ben conservat, de similar estructura als de Baiau, Baborte i Mont Roig, pertany a la FEEC. És una bona base per a les travesses per la zona. Curiós rellotge solar sobre el contorn del Principat de Catalunya. Molt a prop, a ponent, queda l’estanyol de la Pleta de Broate i al costat, un pluviòmetre.

La Coma de Broate és tancada per una carena que, de llevant a ponent, va perdent alçària progressivament. Hi destaquen: al sud-est el Pic de Sotllo, a llevant els Guins de l’Ase i dels Talps. Al nord el Pic de Montestaure i el Port i el Pic de Broate. Aquesta carena, partió entre el Pallars Sobirà i l’Arieja, s’allargassa cap al Pic de Salibarri, la Punta del Port i el Port de l’Artiga. Però a partir del Pic de Broate es bifurca amb el Cap de Broate (el nostre objectiu) i dels Aspres de Broate, que ens queden al nord-oest.

Per enfilar-nos al Cap de Broate no hi ha camí definit, senyalitzat o fressat, però resulta força evident. Ens cal davallar per travessar la coma vers el nord i desprès, en penosa pujada, seguir el curs del torrentó que s’escola d’un estanyol a la falda del Pic de Broate, amb algunes llaçades per salvar relleixos rocallosos. No ens cal abastar ni el Port ni el Pic de Broate: ens anem decantant vers el nord-oest i, un cop a l’estanyol, el deixem a la dreta (2.637m) i ens enfilem a la carena, crestejant fins al cim (2.739m).

Des de dalt podem albirar la llarguíssima carena entre en Pic de Baborte, a migdia i el Certascan, al nord-oest. En aquesta direcció, sota els nostres peus, desprès d’un estimball impressionant s’hi obre la clotada de Salibarri i més enllà hi els estanys de Romedo i de Certascan. Juguem a endevinar amb la brúixola i el mapa, qui és qui entre la munió de cims que se’ns presenten.

Retornem pel mateix camí i atenyem el punt de sortida.


Powered by Wikiloc

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Àlbum d’imatges