Arxiu de la categoria: Baixa Segarra-Gaià-Foix

Talaia del Montmell i Sant Marc

De l’Àrea Recreativa i Forestal a la Talaia del Montmell i la Vall de Sant Marc. Retorn per Sant Marc de la Muntanya i l’obaga de cal Magí Vidal.

Distància 10,8 km
Desnivell acumulat 550 m
Nivell de dificultat moderat
Data 4 de març de 2016
Cartografia Editorial Piolet. El Montmell (1:20000)

Itinerari circular que ens permet visitar tres ermites i un castell medievals i enfilar-nos al sostre del Baix Penedès, una talaia excepcional des d’on s’albira Catalunya de punta a punta. Passejarem per la tranquil·la vall de Sant Marc, envoltats d’actics masos, feixes de cirerers i vinyes.
Camins molt evidents i fressats, que en bona part son pistes. La qualificació de dificultat moderada obeeix únicament al tram d’accés al castell, on ens caldrà ajudar-nos amb les mans en més d’un punt. Si convé, podem escurçar l’itinerari per diversos punts.

Accés
A la Bisbal del Penedès prenem la TV-2401 en direcció a la Joncosa de Montmell. Deixant el nucli a mà dreta, poc més enllà, prenem també a la dreta una pista (indicada) força deficient però apta, encara, per a tota mena de vehicles.
Accedim a l’ampli espai d’aparcament de l’Àrea Recreativa i Forestal del Montmell, equipada amb terreny d’acampada, taules, barbacoes i serveis sanitaris. Per disposar d’aquests serveis gratuïts cal sol·licitar-ho a l’ajuntament.

Àrea Recreativa i Forestal (600m)
Des de darrere l’edifici dels serveis sanitaris, pugem per un corriol fins a la pista i l’església nova de Sant Miquel.
Construïda a les darreries del segle XVI, consta d’una nau amb capelles laterals i altell de volta d’obra. La torre del campanar és quadrada, rematada amb merlets.
Pugem al camí de l’església vella (rètols indicadors) on anem a l’esquerra. Per estalviar-nos la marrada, poc metres més enllà, enfilem un costerut corriol a mà dreta.

Sant Miquel (700m)
Església romànica bastida sobre una graonada al bell mig cingle. Construcció d’influència llombarda, data de primeries del segle XII. Va tenir culte fins finals del segle XVI.
Pel costat de l’àbsida prenem un corriol que faldeja (E) fins a la canal entre els turons del castell i de la creu, on trobem i seguim en fort pendent, el camí que puja directament al collet. Poc abans del coll anem a l’esquerra per enfilar-nos al castell.
En tot aquest tram ens cal ajudar-nos amb les mans en més d’un punt.

Castell del Montmell (780m)
Ruïnes d’un castell roquer d’uns 300 m2, edificat sobre la “dent” del Montmell. És el mes enlairat de tot el Penedès i domina el Camp de Tarragona. Documentat d’ençà el segle IX, era l’avantguarda de la Marca.
El castell i el seu terme foren un feu del bisbat de Barcelona. Durant la guerra civil catalana fou escenari de diversos enfrontaments i, a la guerra de successió, s’hi hostatjà una guarnició de la guàrdia valona.
Retornem al collet i ens enfilem al veí turó de la creu, on continuem carenejant per l’Esquena del Mular, en moderat pendent, fins a la talaia.

Talaia del Montmell (861m)
Sostre del Baix Penedès, coronat per un vèrtex geodèsic i una bústia, el nom li és ben escaient. Des del cim, si el dia ens hi acompanya, podem atalaiar els confins dels quatre punts cardinals del principat.
Vers el nord albirem bona part del Pirineu Oriental i serralades prepirinenques com el Cadí. A llevant destaquen Montserrat, Sant Llorenç del Munt i el Montseny. Cap al sud els massissos de l’Ordal i del Garraf, fins al port de Vilanova, amb la Mediterrània com per teló de fons. A ponent la vista s’allarga fins als Ports, amb la serra de Llaberia per entremig i, més propers, el Montsant i les Muntanyes de Prades. I, en tot el rodal, bon nombre de pobles i viles del Penedès, el Camp i el Garraf. Podem veure també, la Vall de Sant Marc, Sant Marc de la Muntanya i bona part del camí que recorrerem.
Comencem a davallar i, poc més avall, deixem a mà esquerra un camí (rètol indicador) a l’obaga de can Magí Vidal que ens permetria fer drecera. Continuem carenejant en direcció al Coll d’Arca.
Atenyem el coll de les Comes, entremig d’una zona devastada per un incendi forestal. Deixem un turonet a mà esquerra i, encara més avall, trobem una cruïlla de camins. Per la dreta hi arriba el que, partint del Sant Miquel nou, faldeja la serra pel solell. Per l’esquerra en marxa un altre (indicat a la Capella de Sant Marc) pel que també podríem escurçar l’itinerari.
Continuem recte i, poc més enllà, passada una altra elevació de la carena, deixem el camí de coll d’Arca pel que veníem i baixem a l’esquerra fins a una rasa, just on es van deturar les flames de l’incendi forestal, on sortim a un camí carreter que prenem a mà dreta.
A la bifurcació en T, anem a l’esquerra. I a la següent, deixem el ramal de l’esquerra (per on també podríem fer drecera). Continuem (E) fins a una vinya, on sortim al camí de Vallflor al coll d’Arca.

Camí de Vallflor al coll d’Arca (535m)
Anem a l’esquerra (N) per l’ampli camí carreter del coll d’Arca, que és també cabanera o carrerada. Ens endinsem a la planera Vall de Sant Marc, per on s’escola el torrent homònim, envoltats de vinyes i feixes de cirerers. Antics masos escampats arreu de la vall, testimonis muts d’uns temps en que foren cap i casal d’importants hisendes, avui resten deshabitats, que no pas abandonats. I caserius, com Vallflor, on solament s’escapen de la ruïna un parell d’edificis.
Passat Vallflor, fem un gir de 90º (W) i anem a passar pel can Saumell, una important pagesia amb un roure monumental. Poc més enllà deixem a l’esquerra un camí pel que també podríem fer drecera i aviat albirem, a l’altra banda del torrent, el llogaret de la vall de Sant Marc.

Vall de Sant Marc (567m)
Cal Soldat és el casal gran, al costat d’un grup casetes i l’ermita de Sant Marc, edificada a primeries del segle passat per substituir la de la muntanya, que visitarem tot seguit.
Sortim a la carretera a l’alçada del quilòmetre 14. No ens deixem enganyar per un rètol que mena a l’ermita romànica-gòtica per l’esquerra, dons hauríem de fer un quilòmetre per asfalt. Anem a la dreta i, ben aviat, deixem la carretera per una pista a mà esquerra, en pujada.
Deixem a mà dreta el camí del mas Solà (indicat com en direcció a Aiguaviva) i, pel costat d’una vinya, atenyem el coll de Palleres.

Coll de Palleres (659m)
Confluència de camins on prenem el de l’esquerra, en el sentit de la marxa. És una pista de treure llenya que s’enfila en moderat pendent. A la carena, on acaba, continua un camí i en surt un altre a mà dreta. Malgrat haver-hi un indicador, no senyalitza l’ermita de Sant Marc de la Muntanya, cent metres més enllà en aquesta direcció.

Sant Marc de la Muntanya (707m)
Petita església romànica ampliada amb una gran nau gòtica de voltes de creueria, a la que hi ha adossada la casa de l’ermità. Documentada d’ençà el segle XIV, al 1936 fou cremada i abandonada. Si be s’hi van fer treballs de rehabilitació, la part ponentina mostra un estat molt precari.
Retornem al camí i baixem (S) a buscar la carretera per on continuem a mà dreta.
Poc més enllà del quilòmetre 13, la deixem per un camí a mà esquerra, pel costat d’una vinya.

Cal Magí Vidal (618m)
Vorejant la vinya, rebutgem el camí d’accés al mas i, per sota d’aquest, girem a l’esquerra. Quan s’acaba la vinya, ignorem el ramal a mà esquerra i, deu metres més enllà, deixem el camí de Torrossolla que continua recte (1), per un altre ramal a mà esquerra, en pujada.
Poc més amunt girem a la dreta i encetem un bonic camí per l’obaga. És un tram de l’itinerari naturalístic que, partint de l’àrea forestal, envolta la serra. Hi trobarem diversos penells explicatius de diferents espècies d’arbres i arbusts que es localitzen en aquesta obaga de cal Magí Vidal.
Ben aviat, uns indicadors ens senyalen el camí que, per l’esquerra, s’enfila a la Talaia. El mateix que hem deixat just sota el cim.
Camí enllà sortim del bosc, revoltem el turó del castell i sortim al d’accés a l’ermita (indicadors).

  • (1) Continuant per aquí recorreríem un camí paral·lel al de l’obaga que s’hi ajunta al peu del turó del castell.


Powered by Wikiloc


Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Castells de Saburella i Selmella

Des de Vallespinosa pel Clot de Comadevaques i retorn pel Puig Cristià

Distància 11,8 km
Desnivell acumulat 572 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 28 de gener de 2016
Cartografia Editorial Piolet. Muntanyes de l’Alt Gaià (1:20000)

Fàcil itinerari per l’alta conca del Gaià o per la Baixa Segarra, com prefereixen anomenar alguns estudiosos, que ens permet visitar les ruïnes de tres castells en una contrada curulla d’aquests monuments.
La visita a Selmella i Saburella és una de les clàssiques de la zona. Tant des de migdia, per l’Alt Camp, com des del nord, per la Conca de Barberà. Hi ha molta informació i ressenyes.
Pel nord s’acostuma a sortir de Vallespinosa i travessar Serra Morena per ponent (Coll de Valls) o per sol ixent (Cal Coca), però no per la carena i el Puig Cristià. O al menys no n’he localitzat cap ressenya.
Si sou dels que busqueu itineraris fàcils i ben senyalitzats, a partir de Selmella torneu per qualsevol altre camí. Si pel contrari us agrada seguir viaranys poc evidents i no us importa haver de recular perquè heu perdut la sendera correcte, aquesta us plaurà. Això si, protegiu-vos de la garriga amb pantalons i màniga llargs.
Cap altra dificultat a banda d’aquesta, l’orientació és molt evident i no hi trobareu cap pas de grimpada ni exposat.

Accés
Entre els punts quilomètrics 18 i 19 de la C-37, entre Igualada i Montblanc, prenem la TV-2015 i en 8 quilòmetres arribem a Vallespinosa, on acaba l’enquitranat. Just a l’entrada, al costat de l’església, hi ha un petit espai d’aparcament.

Vallespinosa (630m)
Bonic nucli ben restaurat, de carrers estrets i costeruts, apinyat a redós del castell. El lloc ja és esmentat l’any 1030.
Comencem a caminar (SE) seguint un camí carreter pel marge dret del Clot de Comadevaques (dit també torrent de Vallespinosa), tributari de la dreta del Gaià.
Ben aviat som a la font de Vallespinosa, en un indret molt frescal, on hi ha una bifurcació i rètols indicadors. Anem a l’esquerra, en direcció al castell de Saburella. Tot i que el ramal de la dreta adreça al de Selmella, no retornarem pas per aquí.
El camí és ampli i anem perdent alçària progressivament. Creuem la llera del torrent i passem al marge esquerre. A la següent bifurcació anem a la dreta i aviat trobem les ruïnes del Molí del Racó. Més enllà deixem una pista secundària a mà dreta.
A banda i banda, nombrosos marges de pedra seca aguanten antigues feixes avui envaïdes per la garriga i la bosquina.
Tornem a creuar el torrent i atenyem un tram més obert, dessota d’una línia d’alta tensió. Som al Mas de la Paua, que albirem a l’altre marge del torrent, on a la dreta del camí, una font brolla sobre un cóm. El lloc és termenal entre Pontils (Conca de Barberà) i Querol (Alt Camp).
Passat el mas, nova bifurcació indicada, on continuem a mà dreta. Dos-cents setanta cinc metres més enllà, sense cap mena d’indicació, deixem la pista per una altra de més precària, també a mà dreta.
Si fins aquí havíem anat baixant, ara ens caldrà recuperar amb escreix el perdut: per la obaga i entre bons marges de pedra, guanyem alçària ràpidament. Aviat podem albirar una de les torres del castell.
Sortim davant les ruïnes de la casa de Saburella, un antic mas a jutjar per les parets que resten a la vista, on anem a l’esquerra per un camí carreter. Podem seguir-lo revoltant el turó del castell i accedir-hi per migdia. Però ens enfilem per un corriol ben fressat a mà esquerra, que ens hi mena pel portal de la muralla nord, al peu d’una de les torres.

Castell de Saburella (686m)
Encimbellat sobre un turó cònic, s’hi albira la serra de Montclar, el cim de Formiguera, el puig de Montagut i el castell de Pinyana, la vall del Gaià i la depressió del Camp de Tarragona.
Existeix poca documentació sobre aquest castell. La primera referència data del 1229 i era propietat dels Cervelló, una de les famílies més importants de l’alt i mitjà Gaià. La seva construcció (probablement segles XII-XIII) és posterior a l’època de la reconquesta i per tant no hauria format part de la línia defensiva de la Marca Hispànica. El seu establiment es relaciona més aviat amb els conflictes entre els Cervelló i l’ordre del Cister del monestir de Santes Creus.
Malgrat l’estat d’abandonament, encara conserva tres torres circulars i bona part del recinte murallat.
Retornem a la pista i continuem (NW). Just sobrepassat el mas, a la bifurcació anem a la dreta. Passem altra volta sota la línia d’alta tensió i deixem a mà dreta una camí de servei.
Més amunt, quan la pista fa una colzada a mà esquerra, obviem a mà dreta un altre ramal. Encara més a munt, en un altre marcat revolt a l’esquerra, l’abandonem just al bell mig de la colzada per un camí a mà dreta, que aviat es converteix en una precària i aixaragallada pista que s’enfila fort per l’obaga (SW) i ens deixa sobre una altra més àmplia i bona on anem 80m. a la dreta fins a la següent bifurcació.

Coll de les Agulles (765m)
Bifurcació indicada on hi arriba el camí de Vallespinosa que hem deixat a l’alçada de la font.
Girem a l’esquerra enfilant-nos fort (W) fins a la propera carena, deixant a mà dreta el Puig de les Agulles, termenal entre Pontils, Querol i el Pont d’Armentera. Després continuem per la Plana Guixera, una balconada sobre el Camp on també hi podem albirar sobre un espadat les ruïnes del castell de Selmella. A mà dreta s’alça la Serra Morena per on retornarem.
El camí fa una colzada (S) fins a la cruïlla (indicada) amb el camí del Pont d’Armentera. Pel costat d’una bassa i camí evident ens enfilem al castell.

Castell de Selmella (810m)
Ruïnes, en lamentable estat de conservació, d’un castell termenat, alçat sobre un estratègic espadat, anomenat peny de Selmella, i del poble que s’hi arrecerava. Del castell resta dempeus un tram de la muralla meridional i del poble, a dures penes, l’església de Sant Llorenç.
Al nord podem albirar la Serra Morena i el Puig Cristià, per on retornarem. A l’est el castell de Pinyana, el poble i castell de Querol, i els cims de Montagut i Formigosa. A migdia la vall del Gaià i el Pont d’Armentera, vers el sud-est el Camp de Tarragona, a l’oest la Conca de Barberà i les Muntanyes de Prades i al nord-oest la serra de Comaverd.
Tot i que les recerques arqueològiques han revelat indicis de poblament en el mateix indret des del final del bronze (segles X-VIII aC) i del començament de l’edat del ferro, la primera notícia històrica referent al castell és de l’any 1012. Com el veí castell de Saburella, també era propietat dels Cervelló. Però aquest formava part de la xarxa defensiva de la frontera meridional de la Marca Hispànica, front als dominis musulmans.
Posteriorment els Cervelló haurien anat alienant bona part del terme del castell al monestir de Santes Creus, conservant únicament la senyoria del castell. La pesta del segle XIV fa que el terme quedi molt despoblat i, lluny de la frontera, el castell perd importància estratègica i és abandonat. Sense notícies fins al segle XVI quan terme i castell son adquirits pels Armengol, barons de Rocafort. El poble de Selmella queda definitivament abandonat cap als anys 30 del segle passat.
Retornem a la cruïlla, deixem a mà esquerra el camí al Pont d’Armentera i anem a vorejar una feixa d’arbrers fruiters. Per l’esquerra s’enfila el camí al Coll de Valls, pel que podríem retornar a Vallespinosa, però nosaltres seguim vorejant la feixa fins que, també a mà esquerra, una fita assenyala un corriol que s’enfila (N) vers el Puig Cristià.
Malgrat estar fressat, ens cal estar ben atents per no perdre el camí, molt envaït per la garriga. Quan aquesta es fa menys densa, el camí es desdibuixa i és més aviat un rastre o tirany. Uns pins aïllats ens serveixen de referència de pas.
Mes amunt, prop del cim, quan el camí s’ajunta amb un altre per l’esquerra, es defineix molt millor.

Puig Cristià (925m)
Tossal de cim imperceptible, punt culminant de la Serra Morena, que s’allargassa de sud a nord entre Selmella i Vallespinosa.
Comencem a davallar seguint el camí, ara prou definit, i passem per entremig de roquers apilats aquí i allà pel que suposem antigues feixes de conreu, a partir de les quals el camí torna a fer-se fonedís.
Seguim sempre pel fil de la carena, sense desviar-nos a l’esquerra, on la bosquina és més densa Molt atents als indicis o rastres que ens permeten constatar que, efectivament, per aquí hi passa el camí correcte.
Més avall, ja a les envistes d’una línia d’alta tensió, el camí torna a fer-se ben evident i ens adreça a la base d’una de les torres. Poc abans d’atènyer-la sortim sobre una pista de servei que prenem a mà esquerra. Sortim a un camí carreter que prenem a mà dreta. Abans de que baixi a la carretera, l’abandonem per un camí a mà dreta, indicat com «Alt Camp-Conca», que passa per sobre les restes del castell de Vallespinosa.

Castell de Vallespinosa (680m)
Castell termenat, documentat d’ençà el 1030, conserva part de dues torres i de la muralla. Domina el poble des del cap de munt d’un espadat rocallós.
Per camí esglaonat i pel costat les ruïnes de l’ermita de Santa Maria, retornem al poble.
El segle XVI la baronia de Vallespinosa passà a mans de la família Biure, que va fixar el seu casal al castell. Posseïa nombroses propietats arreu de Catalunya i estava emparentada amb altres famílies nobles i influents com els Cardona-Rocabertí.
A primeries del segle XVII, quan l’amo era Rafael Joan de Biure, el castell fou assaltat per una host capitanejada pels famosos bandolers Miquel Morell i Perot Rocaguinarda. En no aconseguir l’objectiu, varen venjar-se malmetent l’horta, feixes de cultiu i pallers del terme. Fou un episodi més del llarg conflicte que va enfrontar els Biure i els hospitalers de l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem, per una qüestió de jurisdiccions sobre la veïna baronia de Vallverd. Tant els santjoanistes com els bandolers contractats, eren «nyerros». Els Biure s’alineaven amb el bàndol «cadell». Rafael Joan de Biure, inclinat a resoldre els conflictes per via de les armes, fou probablement el darrer noble bandoler de les comarques meridionals, amb una biografia farcida de fets violents i plets inacabables.
El seu successor, fou el seu gendre Josep de Margarit i de Biure, hereu d’una acabalada nissaga empordanesa, de manera que va convergir en ell un importantíssim patrimoni.
Josep de Margarit fou un personatge carismàtic i controvertit que de jove havia bandolejat al costat del seu sobre. Defensor de les constitucions catalanes i acèrrim anti-hispanista, fou un dels líders militars catalans en la Guerra dels Segadors, i decidit partidari de l’aliança amb França. Nomenat mariscal de camp i posteriorment governador general i marquès d’Aguilar. Quan el 1652 Barcelona va capitular, s’hagué d’exiliar a Perpinyà, sota la protecció del rei francès.
Desprès de la guerra Vallespinosa, saquejada pels castellans, havia quedat mig abandonada, el castell com un mas robat i la baronia confiscada. Va retornar als Biure pels tractats de devolucions de la Pau dels Pirineus. A les darreries del segle XVIII però un informe ressenya el castell com a quasi derruït, de nul·la utilitat i la capella devastada.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

La Capona

Itinerari circular per les barraques de pedra seca a l’entorn del mas la Capona

Distància 3 km
Desnivell acumulat inapreciable
Nivell de dificultat molt fàcil
Data 29 de març de 2015
Cartografia ICGC

La ruta de la Capona és al terme del Pla de Santa Maria. És un curt, planer i fàcil itinerari per visitar una mostra de les construccions en pedra seca de la plana de l’Alt Camp: barraques, cossiols, marges,… tant abundants entre el Francolí i el Gaià. Perfectament indicat i explicat.
Ubicades al bell mig d’una plana, entre pinedes, feixes de sembrat, oliveres i ametllers, es pot visitar tot l’any però resulta especialment vistós fer-ho a la primavera amb els ametllers florits.
Els textos que segueixen son extrets dels penells exposats a l’inici de l’itinerari.

Accés
A la C-37 entre el Pla de Santa Maia i el Pont d’Armentera, poc abans del punt quilomètric 22 prenem un camí asfaltat a mà dreta (rètol indicador “les barraques de pedra seca”) i el seguim 2,5 km fins a una zona habilitada per aparcament.

Aparcament
Penell explicatiu de la Ruta de la Capona amb imatges i descripció dels elements que hi trobarem. Rètol indicador de l’inici de la ruta.

Barraca de doble estança
Gran barraca de dues estances. La cúpula es tanca amb una llosa. El segon portal és més baix i gruixut que el de l’entrada.

Barraca de l’era de la Capona
Interessant barraca de casella d’un sol cos. Presenta una faixa de pedres al rastell, paravents a banda i banda i una cisterna caiguda. Al davant hi trobem l’antiga era.

Barraca de la Capona
Important conjunt constructiu, que consta de tres cossos, amb una entrada de carro, una estança i un annex. Dissenyada en forma de “L”.

Cisterna i cossiol de la Capona
Aquesta cisterna servia com a infraestructura per poder emmagatzemar-hi un recurs escàs i necessari per a les explotacions agràries d’aquestes contrades, com és l’aigua. De fet, en l’àmbit de “les Planes”, que és on s’emmarca la Ruta de la Capona, apareixen diferents elements enginyosos (cossiols) per poder disposar d’aquest bé.
Al costat i a peu de camí hi ha el cossiol, una estructura irregular utilitzat per a l’aprofitament de l’aigua i per a emmagatzemar-hi pedra. L’obertura d’entrada és un curiós arc triangular.

Arneres
Les trobem en un marge formant sis cubículs repartits en una llargada de deu metres, en els quals es col·locaven les arnes de les abelles, per la producció de mel.

Mas de la Capona
El Mas de la Capona va ser una de les masies més importants del terme municipal del Pla Santa Maria ja que disposava de bodega i almàssera pròpia. Aquesta edificació es troba a la finca “la Capona” que dóna nom a la ruta.

Barraca de l’Augé
Magnífica barraca circular amb una corona de pedra que l’emmuralla. Cal destacar el seu espectacular portal, i la figuera de davant, exemple típic d’arbre acompanyant.

Barraques de cal Grauet
Interessant conjunt de dues barraques d’una estança i d’un cossiolet, situats en la mateixa finca i en un rodal de pocs metres.

Cossiol del Soleta
Construcció destinada a l’aprofitament de l’aigua de la pluja, alçat damunt d’un rocallís. L’estructura, semblant a una cripta, té quatre arcades que arrenquen d’una columna central, orientades als quatre punts cardinals, i descansen directament sobre les parets. Hi trobem dues obertures. Destaca per la seva construcció i arquitectura.
Està situat al peu del Camí dels Muntanyesos, utilitzat per pagesos, llenyataires i pastors.
Segons la tradició oral el va fer una home de can “Soleta”, del Pla de Santa Maria, a finals dels segle XVIII.

Barraca de les oliveres
Admirable barraca composta, cal destacar-ne la posició vertical de les parets i el caramull, pedra de coronació del cos principal.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Plana d’Ancosa

Per Valldecerves

Distància 11 km
Desnivell acumulat 365 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 13 de gener de 2010
Cartografia ICC

La d’Ancosa és una peneplana rocallosa –calcària– a l’extrem meridional de l’Anoia, a frec de l’Alt Camp i l’Alt Penedès. Per ponent la Serra Alta, com una mena de graonada, la separa de la valleta per on s’escola el Torrent d’Estanella. A mestral i el nord els Cingles d’Ancosa cauen abruptament sobre la riera de Miralles. Per sol ixent queda retallada per la riera de la Molinada i s’enfila suaument cap al Puig Castellar i vers xaloc a la Serra dels Esgavellats.
Aquesta plana i els seus cingles abasten unes quantes fites d’interès excursionista. El recorregut circular que ressenyem ens menarà a passar pel costat d’un avenc, visitar un roure monumental, l’antic convent d’Ancosa amb el seu pou medieval, l’impressionant Salt del Gos i les pintures rupestres de Valldecerves.
És un itinerari fàcil que transcorre bona part per pista. Solament cal extremar la precaució vora l’estimball del Salt del Gos. Podem anar-hi en qualsevol època de l’any però, un migdia d’estiu deu ésser com un forn. Podem començar-la i acabar-la des de la Llacuna, pujant-hi per la Font de les Clotes i el Coll del Corral o per la Creu del Pla (uns 3 quilòmetres i escaig). Però resulta més curta des de Torrebusqueta pel Coll del Corral i encara més des de Valldecerves, per la carretera C-37, entre Santa Maria de Miralles i Querol.

Accés. Per la C-37 entre Santa Maria de Miralles i Querol, al quilòmetre 44 abandonem la carretera per una pista que marxa vers sol ixent en direcció a Valldecerves per entremig de sembrat, vinyes i pineda. Trobarem diversos punts on deixar el vehicle. Nosaltres ho fem passat Cal Cortei dons ha nevat fa poc i no volem aventurar-nos més pel terra glaçat.

Cal Cortei (570 m). Continuem la pista vers sol ixent i a la cruïlla de Sant Jaume de Valldecerves prenem el ramal a mà dreta (el que continua recte és el camí de retorn), deixant de seguida l’accés a Cal Pere Gomar que surt per la mateixa mà. Enfilem suaument per una pista que vers migdia primer i garbí desprès, ens mena per dins del bosc. Rebutgem els ramals (primer un a l’esquerra i desprès un altre a dreta) secundaris. Desprès d’un pronunciat revolt per salvar la clotada del torrent d’Estanella virem altra volta a migdia i ben aviat albirem una línea de molt alta tensió (MAT).
Abandonem la pista per l’esquerra seguint, sense camí i cercant el millor pas possible, el tallafoc. La fita o referència és abastar la torre de la línea elèctrica que tenim just sobre nostre vers sol ixent. Fort pendent.  A mitja alçada trobem una antiga pista que rebutgem.

Serra Alta (744 m, 40’). La plana d’Ancosa s’estén als nostres peus. A l’altre cap, vers sol ixent podem albirar el Puig Castellar. És molt rocallosa –calcària- coberta bàsicament de bosquina amb algunes clapes de bosc més alt (pins, alzines, roures,…) i conreu.
Baixem per una pista de servei de la línea, vers sol ixent, fins trobar-ne una altra que prenem a mà dreta, ara vers migdia. Continuem en aquesta direcció i rebutgem, al mig d’un pronunciat revolt, un ramal a mà esquerra. Ben aviat abastem una altra pista més ample. És l’antic camí carreter de La Llacuna a Valldossera (Querol). La prenem a mà esquerra, marxant planerament vers xaloc (SE). Aquesta serà la nostra ruta principal fins al Coll del Corral. L’abandonarem només momentàniament per visitar alguns punts d’interès.
Bona estona més enllà una estaca ens adreça cap a una ramal de pista que marxa vers migdia. Ben a prop hi ha l’Avenc d’Ancosa[1]. Reprenem el camí a principal per poca estona dons aviat, un ramal que marxa a mà dreta ens mena a un bosquet amb exemplars considerables d’alzina i un gran roure.

Roure d’Ancosa (735 m., 1h 30’). Catalogat com a arbre monumental[2], és vora l’única vinya que hem albirat a la plana, tot i que pels seus voltants n’hi ha molta.
A partir d’aquí el camí s’adreça clarament a gregal (NE). Podem albirar la Casa d’Ancosa. Abans d’arribar-hi la pista fa una marrada en el sentit de les busques del rellotge, però nosaltres tirem dret per acostar-nos a l’edifici. Abans d’abastar-lo, a mà dreta, hi ha un pou cobert per una magnífica bòveda.[3]

Casa i Convent d’Ancosa (712 m, 1h 45’). Passem pel costat de la casa cap al darrera on hi ha les ruïnes de l’antic convent, per abastar de nou la pista. La seguim a mà dreta marxant vers gregal en suau pendent. Rebutgem tots els ramals que a esquerra i dreta se’n deriven. Fins al coll.

Coll del Corral (o del Coral) (760 m, 2h 20’). Rètol indicador. Situat en una clapa boscosa. Important cruïlla on hi conflueixen diversos camins: Una pista marxa vers migdia per enfilar-se al Puig Castellar. L’altre, ve3rs llevant, es bifurca aviat i va al nucli de Torrebusqueta per un cantó i a la Font de les Clotes per l’altre. Ambdós ramals conflueixen a La Llacuna.
Nosaltres prenem una pista que marxa vers mestral (NNO). Entrem de nou al bosc i aviat abastem una cruïlla (rètol indicador). Per la dreta aniríem a la Llacuna per la Creu del Pla. Continuem pel ramal de l’esquerra que aviat abandonem, a mà dreta, per un corriol senyalitzat per una estaca. Seguim una torrentera.

Salt del Gos (645 m, 2h 45’). Queda apartat del camí. Cal deixar-lo per anar a buscar el fil del cingle tot creuant la torrentera. Impressionant cinglera i espluga. En una reduïda lleixa ran de cingle, hi ha una estreta cavitat que comunica visualment amb la base de la balma.[4]
Continuem pel corriol fins abastar de nou la pista que havíem abandonat. De fet corriol i pista transcorren paral·lels. Transitem per entremig de la pineda resseguint els peus del cingle d’Ancosa vers garbí (SO) fins sortir del bosc, a l’alçada de Sant Jaume de Valldecerves, que albirem l’altre cap d’una vinya.
Pel costat d’una altra vinya entrem de nou al bosc seguint, pel Clot de la Cova, el torrent de la Llançana que s’escola de la Plana d’Ancosa. El corriol, primer força evident, va perdent-se i en algun punt a penes en resten indicis. Cal enfilar-nos a mà dreta en direcció a la base la balma. Fort i penós pendent entre la pineda. A l’espluga, on una paret de pedra seca ens serveix de referència per localitzar-les, hi ha les pintures rupestres de Valldecerves. A prop hi ha la cova del mateix nom.[5] (645 m, 3h 35’)
De bell nou vora les vinyes, en poca estona abastem el punt de sortida (4h 5’).

  • [1] Aquesta part és més coneguda com a Plana Roja. L’avenc és un engolidor natural que en drena les aigües. Te una fondària de 32 m i una llargada de 21. La primera exploració de la que n’ha quedat constància data del 1907.
  • [2] Segons Daniel Macià i Martí a Arbres de la Comarca de l’Anoia, te una alçària de 20 metres i un perímetre del tronc de 4,30 m.
  • [3] Els monjos de Valldaura, de l’ordre del Cister, van fundar el convent d’Ancosa al segle XII, però aviat van relegar-lo a l’ús com a granja, depenent del de Santes Creus. La casa, datada del segle XVI, amb sòlides cantoneres i contraforts, resta actualment abandonada i comença a enrunar-se. A la banda de darrera hi ha restes de parets i estructures del que deurien ésser les primeres dependències. El pou, construït amb pedra seca, servia per a l’abastament del conjunt. No deuria ésser suficient dons, pel que hem llegit, els monjos en marxaren per l’escassetat d’aigua (habitual als sòls de natura calcària). Ha sigut restaurat per voluntaris.
  • [4] El nom ve de la llegenda segons la qual pel forat s’hi escolà el gos d’un caçador.
  • [5] Nosaltres solament varem localitzar la més visible, la que representa una cabra. Però sembla que hi ha més figures (arquer, dona i cérvol). Corresponen al període anomenat Neolític mitjà, amb una datació de 3.500-3.000 aC. Pel que hem llegit foren els pobladors de la cova els autors de les pintures a la balma.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF