Arxiu de la categoria: Boumort-Carreu-Aubenç-Turp

Sant Corneli

Un itinerari per escenaris de la guerra civil 1936~39

Distància 17,6 km
Desnivell acumulat 1123 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 30 de novembre de 2016
Cartografia Editorial Piolet. Boumort (1:20000)
Recursos consultats La Serra del Boumort i muntanyes veïnes. Manuel Cortès Ribelles. Cossetània (Azimut 70)
  Les batalles del Segre i la Noguera Pallaresa. Pol Galitó, Manuel Gimeno, Rodrigo Pita i Josep Tarragona. Pagès Editors.
  25 excursions pel front del Pallars. Joan Ramon Segura. Cossetània (Azimut 87)
  Front del Pallars

Aquest fàcil itinerari circular visita alguns dels escenaris bèl·lics a l’entorn de la muntanya de Sant Corneli, un indret tristament notori juntament amb altres com Baladredo, les Pedres d’Auló o el Merengue, d’ençà el maig de 1938, en el context de l’ofensiva de l’exèrcit republicà als fronts del Segre i la Noguera Pallaresa.
Sant Corneli és un gran tossal, com una prolongació ponentina de la Serra de Carreu. Encara s’hi conserven ben visibles restes de les trinxeres on tants homes van perdre-hi la vida.

Context històric
Després de la caiguda del front de l’Aragó, l’avenç feixista es deturà a les fronteres naturals de l’Ebre, el Segre i la Noguera Pallaresa on assolí establir diversos caps de pont a les ribes esquerres, com el de Tremp, que havia sigut ocupada el 7 d’abril de 1938, abastant posicions estratègiques com Conques, el Roc de Pessonada o Sant Corneli, i el control dels embassaments de Sant Antoni i Tarradets.
Aquella aturada va propiciar la reorganització republicana i la preparació de la contraofensiva que tindrà dues fases: el maig al llarg de la Noguera Pallaresa i del Segre i el juliol a l’Ebre. Per preparar-la l’exèrcit governamental es reforçà amb nous contingents de reclutes i reservistes. Es cridaren a files diverses lleves, com la del 1941, més coneguda per «Quinta del Biberó». Joves nascuts l’any 1920 i que entraren en combat amb 17 i 18 anys. Però també reservistes de molta més edat com els de la lleva del 27, de 32 anys.
A partir del 23 de maig l’ofensiva s’havia generalitzat al llarg de tot el front pallarès. Sant Corneli, com a punt estratègic, fou un dels escenaris on es van enregistrar combats molt violents. Els sediciosos havien fortificat la trinxera de Vilanoveta, pas natural entre la Conca de Dalt i la vall de Carreu. Les divisions governamentals van atacar des d’aquesta vall, intentant encerclar la muntanya i llançant atacs frontals des de la Costa Gran. Després de set dies d’intensos combats i nombroses baixes per ambdós bàndols, el 31 de maig els republicans, esgotats, es van replegar i cessaren l’ofensiva en tot el front.
«Acabada la guerra, no foren pocs els veïns  dels pobles propers que, desitjosos de veure de prop l’escenari dels combats, pujaren al cim, on es trobaren davant d’un espectacle dantesc d’esquelets de soldats agafats als filferros protectors de les posicions nacionals…» Manuel Gimeno, del seu llibre «Revolució, guerra i repressió al Pallars».

Accés
De la Pobla de Segur prenem la carretera que, per la riba del pantà de Sant Antoni mena a Aramunt, rebutjant les bifurcacions que, per l’esquerra, pugen al Pont de Claverol, Claverol/Hortoneda i Sant Martí de Canals/Pessonada.

Les Eres d’Aramunt (550m)
Nucli del municipi de la Conca de Dalt. L’antic raval de les Eres va esdevenir, d’ençà els anys 40 del passat segle, l’únic nucli habitat per abandonament de la vila vella.
Al peu de la muntanya de Sant Corneli i a la riba esquerra del pantà de Sant Antoni.
Prenem una pista que baixa (W) a creuar el riu de Carreu, en direcció a la font de la O. Hi ha un rètol indicador. És el camí de Tremp que, per marge esquerre del pantà, passa per Orcau.

Font de la O (510m)
Important surgència, comparable a la de la font Bordonera d’Organyà. Hi ha un espai habilitat com a berenador.
Seguint pel camí de Tremp creuem el desguàs d’una altra surgència: la font Mentidera. El pontarró que hi veiem correspon a l’antic camí que la pista va tallar.
Poc més enllà trobem el camí de Sant Corneli.

Camí de Sant Corneli (510m)
A mà esquerra de la pista. Hi ha un rètol indicador.
En pendent en general moderat però llarg i constant, entre llaçades, s’enfila pel vessant ponentí. No hi ha senyalització de continuïtat, però és ben fressat i no ofereix dubtes.
Creuem boscos de boix i pineda de rojalet, que més amunt dóna pas a l’alzinar de carrasca. Però també matollars, especialment al voltant del cim, on hi predomina el garric.

Trinxeres (1260m)
A la cota 1260 comencem a trobar les primeres trinxeres. Son clots oberts al terra o rodals de pedres apilades sense solcs que els uneixin entre sí, orientats a nord i ponent. A uns dos-cents metres, baixant cap al nord, se’n localitzen més.

Sant Corneli (1354m)
Coronat per una diminuta ermita. També per una creu trencada i aterrada que van obligar a alçar als presoners de guerra republicans. Al voltant del cim hi ha més trinxeres, amb alguns posts de tirador més sòlids, construïts amb morter.
És una bona talaia sobre el Pallars Jussà. De ponent a llevant hi albirem de la Serra de Gurb amb el Pui de Lleràs, al Boumort i la Serra de Carreu. A migdia l’horitzó el tanca el Montsec i al nord els cims que envolten les valls de Manyanet, Fosca i d’Àssua.
Pel vessant meridional, sobre Orcau, és encinglerat. Per això les defenses estaven orientades a ponent, al nord i, especialment a llevant, sobre el Serrat de la Costa Gran que és per on es varen intentar l’assalt les brigades republicanes. Des del cim, per camí ben fressat baixarem en direcció NE a la carena d’aquest serrat.

Serrat de la Costa Gran (1206m)
Així que ens enfilem sobre el rimer turó (cota 1206) ja trobem més restes de trinxeres, pel que sembla d’una posició republicana. Continuem carenejant (E) i uns tres-cents metres més enllà el camí baixa a mà dreta pel solell per continuar com a pista. Però, com que volem albirar més trinxeres, ens cal seguir carenejant, ara fora de camí, buscant el millor pas.

Pista de les Collades (1167m)
Sortim a la pista, continuació del camí que hem deixat abans, i la seguim a mà esquerra (E), en baixada. Després d’unes llaçades la pista va a passar per sota de dues línies d’alta tensió que transporten el la producció de les centrals de la Vall Fosca, d’Esterri i Tavascan.
Entre la primera i la segona línia la pista fa un gir a mà dreta, moment en que la deixem, per un camí a mà esquerre.

Collades de Baix (975m)
Entre el Montagut i el Serrat de la Costa Gran. Pas natural i entre la Conca Dellà i la de Dalt. També conegut com a collades de Basturs. (1)
Amb un gir de 90º prenem el camí de les Collades que baixa (N/NW) pel marge de la Llau (barranc, torrent) homònima. Ben fressat, ens deixa a la vall de Carreu.

Riu de Carreu (698m)
El creuem al gual. Recuperem alçària per l’altre marge i sortim al costat de les ruïnes de casa Boer. Poc més enllà albirem cal Janiot (2) i les ruïnes de l’ermita de Sant Martí de Vilanoveta, en una àmplia zona de feixes de conreu.
Sortim sobre una pista i la seguim (W). Quan es bifurca, anem pel ramal de la dreta. Fem un gir de 90º a mà esquerra i continuem vorejant una llarga feixa de conreu fins a l’alçada d’una barraca i uns coberts que veiem a mà dreta. En aquest punt un rètol ens indica un corriol que s’enfila a les trinxeres.

Búnquer de Vilanoveta (750m)
És una línia de trinxeres i nius de metralladora, de més d’un centenar de metres a la carena d’un turó que, pel vessant de migdia, s’alça abruptament sobre el riu de Carreu i pel nord domina el pas de la vall. Construïda amb pedra i morter, és la més sòlida que hem vist en tot l’itinerari. Des del punt més enlairat podem albirar sobre un turó veí les ruïnes del casal fortificat de Sant Pere de Vilanoveta.
Retornem a la pista i seguim vorejant la feixa de conreu fins a creuar una tanca on retrobem el ramal de pista que havíem deixat. La seguim a mà dreta fent una ampla llaçada per salvar la Llau Gran fins que una fita ens senyala un camí a mà esquerra.

Camí vell de Travet (645m)
Travessem una altra llau. El camí és molt aixaragallat al començament. Aviat podem albirar l’ermita de Santa Maria del Camp, i poc més enllà Aramunt Vell i la Torre dels Moros.
Baixem a creuar el barranc dels Rius i ens enfilem per l’altre marge, ara per camí empedrat. Sortim a la pista d’accés al poble, antic camí de Pessonada, que prenem a mà esquerra. Ens en desviem per pujar, fora de camí, a la Torre dels Moros.

Torre dels Moros (642m)
El Castell d’Aramunt, popularment conegut com la Torre dels Moros, està situat dalt d’un turó al costat del d’Aramunt Vell. Documentat d’ençà el 958, se’n conserva una torre circular d’uns 7 metres d’alçada.
Baixem pel vessant ponentí, que és per on hi ha el camí, i ens adrecem a Aramunt Vell.

Aramunt Vell (652m)
Aramunt va créixer concèntricament a partir dels recinte murallat de l’església de Sant Fructuós i un castell, a la part més alta. Era una vila closa on la disposició de les cases formava la muralla, a la que s’hi accedia per tres portals: el de Dalt o de Fuses, el de Baix i el del castell. La travessaven costeruts carrerons empedrats. Emplaçada en un lloc estratègic i aturonat, amb el vessant de migdia encinglerat sobre el riu de Carreu i proper al camí ral que unia l’Urgell amb França.
Està documentat d’ençà l’any 959, amb el nom d’Eramonte. A partir dels anys 40 del segle passat, s’abandona el recinte clos i resta deshabitat, el que provoca la seva degradació i ruïna (3). Alguns edificis fora muralles s’estan rehabilitant.
Retornem al camí pel que hem vingut i el seguim a mà esquerra, circumval·lant el turó i anem a buscar el que hi accedeix pel Portal de Baix. Passem pel costat de casa Jaumet, que és una de les poques que està rehabilitada i es conserva en bon estat. Un bonic camí empedrat ens deixa al costat de la font.

Font Vella (547m)
Abeurador, safareig, viver i font en un bell i frescal indret al costat del barranc dels Mians. Continuem per un corriol pel costat del barranc, entremig de feixes d’horta que aprofiten l’aigua de la font. El deixem per enfilar-nos per un camí carreter a les Eres d’Aramunt, que creuem fins al punt de partida.

  • (1) Conta la llegenda, tal com recull Pep Coll al seu llibre Muntanyes Maleïdes, que aquest indret era el punt on s’aplegaven les bruixes de la Conca per ballar. Aquí s’hi va topar l’hereu de casa Bastida d’Orcau una nit que hi passava tot traginant vi.
  • (2) Segons el mapa de l’ICGC, casa Toà. Podria tractar-se d’un error: ben a prop, a Abella de la Conca, als peus del Tossal de Gallinova hi ha un mas amb el mateix nom.
  • (3) És arriscat endinsar-se per segons quins racons per l’estat de ruïna que presenten. Com per exemple el Portal de Baix.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Sant Corneli

Moles del Corb i de Sant Honorat

Des de can Boix de Peramola pels Quatre Camins i el coll de Mu. Retorn pel de Sant Honorat.

Distància 13,4 km
Desnivell acumulat 975 m
Nivell de dificultat moderat
Data 23 de març de 2016
Cartografia Editorial Alpina. Muntanya d’Alinyà (1:25000)

Sant HonoratA l’Alt Urgell, prop d’Oliana, al marge dret del Segre i a migdia de la serra de l’Aubenç, hi uns afloraments de roca conglomerada com altres que sovintegen al llarg del Prepirineu (Odén, Canalda, Busa, Picancel,…) anomenades Moles o Roques del Corb i de Sant Honorat. Presenten el típic relleu montserratí, amb verticals cingleres, agulles i encaixades canals.
Malgrat l’abruptesa del paratge, des de temps ben reculats han estat habitades: ermites, cases embalmades i camins que travessen les canals i guanyen les cingleres. L’excursió circular que proposem recorre les Moles o Roques del Corb i de Sant Honorat.
És una caminada fàcil que transcorre per corriols ben fressats i alguns trams de pista, on les cruïlles principals son ben indicades. Però cal fer un bon tram per lleixes aèries i grimpar per accedir a la Roca del Crob (opcional). Desaconsellable a persones amb fòbia a les alçades i en cas de mullena. Per aquestes circumstàncies l’hem qualificada de moderada.

Accés
A la C-14, entre els punts quilomètrics 144 i 145, just al costat del pont de Peramola, prenem la LV-5118 en direcció a Peramola. Abans del poble, la deixem per un camí pavimentat i indicat a mà dreta en direcció a Can Boix. Poc abans d’arribar-hi, a mà dreta hi ha espai per aparcament amb capacitat per a sis o set vehicles. Davant del complex, també a mà dreta, surt la pista de terra a Castell-llebre. Just al començar hi ha més espai per a dos o tres vehicles.

Can Boix (582m)
Antiga pairalia, hostal d’ençà la tercera dècada del segle passat, avui és un complex hoteler situat en un bell paratge.
Anem a la part del darrere del complex per un camí pavimentat a mà dreta. Passem pel costat del viver deixant-lo a mà esquerra. A la bifurcació anem a l’esquerra (SW) en direcció a de la Ruta i Roca del Corb, per camí ben fressat (el que segueix recte és per on retornarem). Ben aviat nova bifurcació en Y on anem a la dreta (Ruta del Corb/Quatre Camins), deixant a l’esquerra el camí a Peramola.
Pendent moderat per entremig d’una roureda espurnejada de pi.
Atenyem el Grau de Porta on, de nou a mà esquerra, surt el camí de Peramola. Anem a la dreta en direcció als Quatre Camins.
El camí, més planer, continua ara per entremig de pineda. Sortim a una pista (nou rètol indicador) que prenem a mà esquerra. Pocs metres enllà atenyem el Coll de Quatre Camins, des de on ja podem albirar les Roques del Corb. No hi ha indicacions. Prenem el ramal de més a la dreta. El de l’esquerra puja al Roc de Cogul.
Pista enllà, a escassos metres del camí i indicat a mà esquerra, i ha l’avenc del Forat del Corb.
Ben aviat la pista gira (W) i ens deixa als peus de l’Agulla del Corb. Podem albirar encimbellada l’ermita de Sant Salvador. Deixem la pista per un corriol a l’esquerra ben fressat i indicat que puja per ressguir planerament el peu de migdia de la mola fins a la Casa de Corb.

Casa del Corb (882m)
Casa embalmada closa amb parets de tàpia, situada en una àmplia lleixa del cingle. Va estar habitada fins a les primeries del segle XX. Poc més enllà hi ha una altra balma obrada, el Corral del Corb.
El camí continua resseguint la cinglera i ens menaria, voltejant la mola, al Coll de Mu. Però nosaltres retornem sobre els nostres passos i continuem pista enllà. Si ens n’apartem uns pocs metres per un corriol a mà esquerra (fita), podrem veure la Bauma del Corb, també obrada. El corriol hi puja.
Quan la pista fa un altre gir de 90º a mà esquerra, uns rètols ens senyalen el camí de Sant Savador. Prenem a l’esquerra el corriol que s’hi enfila en fort pendent. En algun punt haurem d’ajudar-nos amb les mans.

Sant Salvador de Corb (950m)
L’ermita —de diminutes proporcions— ha perdut la teulada, però conserva parets i absis. Diuen que és la més xica del romànic català. Al costat mateix sobresurt l’Agulla i, a ponent, la Roca del Corb, més gran i alta que la de Sant Salvador, a la que ens enfilarem tot seguit.
Baixem i seguim pista enllà revoltant la mola en sentit contrari a les busques. A l’alçada d’una torrentera, surt a mà esquerra un corriol indicat per una fita que s’enfila fort per l’obaga. Al peu de la paret de la Roca de Sant Salvador, anem a la dreta (fites) i, per dins de la torrentera, ens enfilem fins a un collet entre les dues moles, on hi ha un solitari pi.
Podem veure a la paret de la Roca del Corb, uns metres més amunt, la cadena que ens pot servir d’ajuda per superar una primera graonada. Hi ha bons còdols si preferim prescindir-ne. Superat aquest pas anem a la dreta i, poc més amunt, trobem una segona graonada, més vertical que la primera, amb una altra cadena. Uns metres a la dreta ens permeten superar-la sense ajuda.
Sobre la graonada les fites ens guien fins a l’evident cimal.

Roca del Corb (995m)
El punt més alt és una prominència situada sobre un tossal allargassat. No és una bona talaia. Carenes i serres més altes a ponent i, especialment al nord amb la serra d’Aubenç, li priven. Oberta a llevant i migdia. Amb tot podem albirar del Montsec als Rasos de Peguera. Però no cal anar més enllà perquè l’entorn ja fa embadalir-nos. Especialment les vistes sobre les Moles de Sant Honorat i els afraus per on s’escola el Barranc del Rumbau.
Pel mateix camí retornem a la pista la seguim fins al coll de Mu.

Coll de Mu o de Mur (910m)
Àmplia collada entre les moles del Corb i de Sant Honorat. Deixem la pista per un camí indicat a mà dreta en direcció a Sant Honorat. Passem l’ampla collada fins al peu de la Roca Llarga on deixem a l’esquerra el camí a Santpou i a la dreta el de la Balma de la Catedral (1)
Encetem el camí per la falda de la Roca Llarga amb un tram protegit per un passamà. És fàcil però requereix atenció dons tenim una considerable caiguda a mà dreta. Poc més enllà encara trobem altres trams tant o més delicats i sense protecció.
Anem revoltant pels contraforts i canals de la mola en direcció a llevant. La més profunda és la del Barranc de Sant Honorat.
Superat aquest tram sortim sobre les Esplugues i el torrent on transita el camí pel que retornarem. Vers el NE podem albirar el coll de Sant Honorat, el nostre destí immediat. En aquest punt ens cal estar ben atents de no seguir un camí fressat i fitat a mà esquerra (2). Cal continuar a mà dreta en baixada.
Atenyem el camí entre Can Boix i Sant Honorat (rètols indicadors) i el seguim a mà esquerra en fort pendent de pujada, fins al coll.

  • (1) Un tirany poc definit davalla (SW) fins a una lleixa inferior que, resseguint-la, mena a la balma de la Catedral, de grans dimensions on s’hi varen localitzar restes prehistòriques. No m’havia assabentat d’aquest indret fins a l’hora de confeccionar la ressenya.
  • (2) He seguit bona estona aquest camí fins adonar-me que no era el previst. No surt als mapes i per la direcció que pren sembla una drecera per estalviar la marrada pel Coll de Sant Honorat.

Coll de Sant Honorat (969m)
Àmplia collada a la carena entre el Roc de Rombau i el de la Presó (o el Picapoll), partió d’aigües entre els torrents de les Caubes (nord) i del Rombau (migdia), tributaris del marge dret del Segre. Hi passa la pista de Castell-llebre i el Roc de Rombau. La seguim a l’esquerra (W), en pujada, fins on acaba. Un penell ens ressenya l’antiga capella i orienta sobre els miradors que trobarem a la mola.
Continuem pel camí que supera una graonada suportat per sòlids contraforts i una bona volta de pedra.

Sant Honorat (1061m)
Ruïnes de l’antiga capella d’origen romànic, molt reformada, dedicada al patró de la baronia de Peramola.
La mola de Sant Honorat és un altiplà envoltat de cingles i contraforts. Hi ha dos miradors. Per camí ben fressat anem cap a l’ubicat a la part nord-oriental. És una balconada amb una timba de dos-cents metres per sota els nostres peus, on hi gaudim d’una esplèndida visió sobre el Torrent de les Caubes, la pagesia de Juncars, la Serra d’Aubenç i l’embassament d’Oliana. A l’horitzó albirem lo Cogulló de Turp, el Cadí, el Port del Comte, el Puig Sobirà i, més propers, la Serra de les Canals i les verticals parets del Roc de la Presó o el Picapoll. D’aquest darrer hem llegit que el nom li ve per haver-se utilitzat com a presó natural durant alguna carlinada.
Hi ha un penell d’orientació i una bústia amb llibre de registre del Grup Excursionista d’Oliana.
Anem a buscar el mirador sud. El camí, si be no és fressat, resulta evident. Situat sobre el Barranc de Sant Honorat, hi ha un altre penell d’orientació. Aquí la vista s’allarga per la plana d’Oliana i l’embassament de Rialb. Impressionant perspectiva sobre les Roques del Corb i els barrancs de Sant Honorat i del Rombau.
Retornem, pel mateix camí, al coll de Sant Honorat i la cruïlla amb el camí del coll de Mu. Anem a la dreta per una bonica sendera que va apregonant-se, fa un gir sobtat i ens mena passar sota les Esplugues, una d’elles obrada.
El pendent és fort, però transitem per un antic camí de bon fer, que baixa fins al Clot de la Font Viva.

Clot de la Font Viva (650m)
És el nom que rep aquest tram del Torrent del Rombau o de la Font Viva.
Seguim el camí indicat i fressat a mà dreta, pel costat d’una canalització tant efectiva com poc escaient. Quan, per una passarel·la, creua a l’altre marge on hi ha la captació d’aigües, ens cal continuar camí enfilant-nos a la dreta fins atènyer una clotada on hi ha un petit salt.
És un indret bell i ombrívol als peus del Paller Gros, entre les moles del Corb i de Sant Honorat. La font pròpiament, és una surgència del barranc poc més amunt d’aquest punt.
Retornem a la cruïlla, recuperem el camí de Sant Honorat i el prenem a mà dreta seguint el torrent, primer per un marge, després per l’altre fins a Can Boix.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Moles del Corb i de Sant Honorat

Castell-llebre i Roc de Rombau

De can Boix de Peramola al Roc de Rombau per Castell-llebre i retorn pel coll de Sant Honorat.

Distància 8,4 km
Desnivell acumulat 627 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 22 de març de 2016
Cartografia Editorial Alpina. Muntanya d’Alinyà (1:25000)

Roc de Rombau i Castell-llebreD’Oliana a la Seu d’Urgell, abans de creuar el pont de Peramola i emprendre la pujada a l’embassament, crida l’atenció una ermita encimbellada dalt d’un penyal, al costat d’una gran mola pètria blanquinosa. Son Castell-llebre i el Roc de Rombau.
L’itinerari circular que us proposem els visita. És una ruta fàcil i curta que podeu allargar, sense gaire esforç addicional, enfilant-vos a Sant Honorat o arribant-vos a la Font Viva. O be combinant-la amb la de les Moles del Corb i de Sant Honorat convertint-ho, en aquest cas, en un itinerari més exigent.

Accés
A la C-14, entre els punts quilomètrics 144 i 145, just al costat del pont de Peramola, prenem la LV-5118 en direcció a Peramola. Abans del poble, la deixem per un camí pavimentat i indicat a mà dreta en direcció a Can Boix. Poc abans d’arribar-hi, a mà dreta hi ha espai per aparcament amb capacitat per a sis o set vehicles. Davant del complex, també a mà dreta, surt la pista de terra a Castell-llebre. Just al començar hi ha més espai per a dos o tres vehicles.

Can Boix (582m)
Antiga pairalia, hostal d’ençà la tercera dècada del segle passat, avui és un complex hoteler situat en un bell paratge. Baixem a mà dreta per la pista que tot seguit travessa el torrent. La seguim bona estona per la falda del Roc de Rombau, pujant suaument.
Deixem a mà dreta unes feixes de conreu i poc més enllà en trobem més     . Just davant de l’accés a la tercera i última de les feixes surt, a mà esquerra, un corriol ben definit que s’enfila fort en direcció a la paret.

Bauma dels Moros (685m)
Al peu de l’extra plomada i alta paret del contrafort del Roc de Rombau, hi ha una balma obrada. Poc més enllà, protegides per una reixa, podem veure-hi unes pintures rupestres datades de l’edat del Bronze o potser posteriors. És també un sector equipat amb diverses vies d’escalada esportiva de grau considerable.
Retornem a la pista i continuem per ella fins a Castell-llebre.

Castell-llebre (666m)
Església i restes d’edificacions del «castro veteri» —castell vell— del que n’hi ha notícia des de les darreries del segle X. Encimbellats estratègicament dalt d’un penyal, guardaven la Plana d’Oliana en un pas estratègic del riu Segre.
L’església és d’estil romànic (segles XI i XII) i està dedicada a Santa Maria, marededéu trobada. Però en aquest cas no fou un humil pastor, com tantes altres, sinó el mateix baró de Peramola, mentre caçava. O això diu la llegenda.
S’accedeix al recinte pel portal d’un edifici annex, tancat amb forrellat (1).
Retornem a la pista que acaba aquí i en prenem una altra indicada (Roc de Rombau i Sant Honorat) que s’enfila fort (W) serpentejant fins a un collet.
Poc metres abans del collet, senyalat per una fita, surt un corriol ben fressat a mà esquerra (SW) (2). El seguim en fort pendent de pujada. Ens cal estar atents d’anar a la dreta en una bifurcació en Y (fita).
Sortim de nou a la pista a l’alçada d’un rètol indicador de la drecera, i la prenem a mà esquerra (S). Fortíssim pendent tot i tractar-se d’una pista.
Quan el pendent s’amoroseix, nova bifurcació en Y, també indicada. Seguim pel ramal de l’esquerra setanta-cinc metres i el deixem per un corriol, també a la mateixa mà, que ens enfila fins un collet a la carena.

  • (1) Sigueu curosos i, quan marxeu, deixeu les portes ben tancades i barrades.
  • (2) El corriol és una drecera de la pista. Però es triga el mateix per un cantó que per l’altre.

Roc de Rombau (991m)
Anomenat també Roc o Roca de Rumbau o dels Moros, segons les fonts i cartografia consultades (1). Té una llarga carena partida en dues amb el punt més alt al bell mig, a mà dreta del collet. Però no hi ha camí (grimpada fàcil) i la vista hi és minvada per la bosquina. Si continuem pel camí, davallarem lleugerament i podrem resseguir, al fil del cingle, la carena nord-oriental.
Retornem a la pista i la seguim a l’esquerra fins la carena, on acaba. Hi ha un plafó d’orientació i és un bon mirador sobre el mig Segre. En un dia clar podem albirar des dels Rasos de Peguera fins al Montsec.
Desfem camí fins a la bifurcació on, ara, seguim la pista a mà esquerra (NW), en direcció a Sant Honorat i Can Boix, altre cop en fort pendent, fins al coll.

  • (1) En aquesta ressenya m’he decantat per la denominació oficial.

Coll de Sant Honorat (970m)
Àmplia collada a la carena entre el Roc de Rombau i el de la Presó (o el Picapoll), partió d’aigües entre els torrents de les Caubes (nord) i del Rombau (migdia), tributaris del marge dret del Segre.
Cruïlla indicada. La pista continua (W) pujant cap a Sant Honorat, però nosaltres davallem (S) pel camí a Can Boix i Peramola.
Aviat atenyem una nova bifurcació, també indicada: per la dreta surt el camí al coll de Mu (o de Mur). Anem a l’esquerra per una bonica sendera que va apregonant-se, fa un gir sobtat i ens mena passar sota les Esplugues, una d’elles obrada.
El pendent és fort, però transitem per un antic camí de bon fer. Quan, al Clot de la Font Viva, atenyem el torrent de Rombau deixem a mà esquerra el camí que, torrent amunt, mena a aquesta surgència.
Anem a l’esquerra per un bon camí que segueix el torrent, primer per un marge, després per l’altre fins a Can Boix.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Castell-llebre i Roc de Rombau

Muntanya de Santa Fe

Des d’Organyà pel Coll Marí i retorn pel Grau de Fenollet i la Font Bordonera

Distància 13,3 km
Desnivell acumulat 915 m
Nivell de dificultat moderat
Data 27 de desembre 2012
Cartografia Editorials Piolet Serra de Boumort-Est (1:20000) i Alpina Muntanya d’Alinyà (1:25000)
   

Muntanya de Santa Fe

Itinerari publicat al llibre “La Serra del Boumort i muntanyes veïnes” d’en Manuel Cortès i Ribelles (Cossetània Edicions, col·lecció Azimut-70, itinerari núm. 57). Ressenyat també al Vèrtex núm. 215 (novembre-desembre 2007) signat per Antoni Pardinilla amb el títol “El Grau de Fenollet” i al web “Camins” d’en Pere Robert.

La Muntanya de Santa Fe és l’elevació més oriental de la Serra de Sant Joan. Per la seva forma característica és el tret que identifica més clarament el paisatge d’Organyà (Alt Urgell). El nom de la muntanya tal com se’l coneix actualment és esmentat ja l’any 1075.

En destaquem tres punts d’interès: Santa Fe amb la seva ermita on gaudirem d’una bona perspectiva de tota la contrada, el grau de Fenollet i la Font Bordonera.

És un itinerari fàcil tot i que cal tenir una mica de precaució al grau de Fenollet on el camí transita per trams no pas exposats però si aeris.

Organyà (558m)

Poc abans de la Plaça de les Homilies, a la C-14, prenem l’Av. de Santa Fe vers mestral (NW) que passades les darreres cases del poble, continua com a carretera endinsant-se per la Vall de Cabó. Ben aviat però l’abandonem per un camí carreter a mà esquerra (rètol i planell groc Ruta de Santa Fe). Tota la ruta fins a l’ermita disposa de senyalització vertical). Travessem el mas de la Borda i més endavant la carretera d’Organyà a Montanissell on, per l’obaga, prenem un ben fressat corriol que, en moderat pendent i entremig de la pineda, ens estalvia les llaçades del camí carreter a Santa Fe que creuarem un parell de cops abans del Coll Marí.

Coll Marí (913m)

Mirador i escultura dedicada a Mossèn Cinto Verdaguer obra de Pep Cervilla, inaugurats el 2002. Verdaguer havia escrit sobre Santa Fe en el seus quaderns “Excursions i Viatges”.

Reprenem el camí per l’obaga que, entre llaçades per amorosir el fort pendent, ens mena per un grau als peus del penya-segat. Desprès transita per una lleixa, on el pendent es modera. Poc abans del coll deixem a mà dreta un corriol que en fort pendent baixa a la Vall de Cabó.

Collet dels Prats (1145m)

Pel vessant de migdia hi puja un camí carreter. Rètol indicador: Santa Fe 10 minuts que seguim per un corriol fins a l’ermita.

Santa Fe (1210m)

Ermita encimellada, al caire del cingle protegit per una barana. De parets nues no sembla tenir un gran valor arquitectònic. Cada any s’hi celebra un aplec el dilluns de la segona pasqua.

És costum tocar tres cops la campana en arribar.

Hi ha un parell de penells orientatius i gaudeix d’una bona panoràmica. Vers el N la Vall de Cabó i la Serra de Prada. A l’E i als peus Organyà i la Vall del Segre. Més enllà el Monsec de Tost, el Cadí, la Roca de Peguera, el Port del Comte i la Roca Naireda. Més a la dreta lo Cogulló de Turp. Vers el S l’Aubenç i vers l’W el llarg esquenall de la Serra de Sant Joan que s’allargassa fins a la de Carreu i el Boumort.

Retornem al Collet dels Prats.

Baixem pel camí carreter que hi arriba per migdia, des del mas Pitarell a ponent, per tornar-nos a enfilar, fent dreceres per estalviar les llaçades, fins al Pas del Corretgedor.

Sobre el terreny i pel que hem llegit, semblaria més factible atènyer el pas flanquejant pel Grau de Santa Fe.

Pas del Corretgejor (1179m)

O del Corretjador. Seguim el camí carreter vers l’W deixant a mà dreta el crestall llevantí de la Penya Aguda i a l’esquerra el Mont-roi. Passat el Torrent de les Bordes         el camí fa un gir de 90º vers el S. Cal estar atents a una antiga pista que baixa a mà esquerra (fites) i prendre-la. Per entremig de la pineda primer i antigues feixes de conreu desprès ens aboca al cap del cingle.

Grau de Fenollet (1185m)

Unes fites ens ajuden a trobar l’entrada al grau, poc precís al començament. Als nostres peus, més de dos-cents metres avall albirem el mas de Fenollet i vers ponent, altiu, el Puig d’Espies. Entre llaçades i contraforts el camí baixa pel marge esquerre del Barranc Roi. Cal parar atenció dons hi ha trams no pas exposats però si aeris. Abans del mas passarem pel costat d’una gran bassa.

Fenollet (963m)

Mas habitat envoltat de granges i conreus. Hi ha una petita ermita. Hi passa la carretera que d’Organyà mena a Montanissell. El lloc és documentat el 1378 (Fonollet) i al 1519 apareix com una possessió des vescomtes de Castellbó. Pertany al terme de Coll de Nargó i està enclavat en un punt antigament estratègic al camí de Bòixols a Organyà i la Seu d’Urgell.

Des del mas seguim la carretera en direcció Organyà durant uns pocs metres i, desprès d’un revolt molt marcat a mà dreta l’abandonem per l’esquerra prenent un corriol que va a travessar el torrent de les Bordes i continua paral·lel a la carretera, per sobre. És l’antic camí vell d’Organya de que parlàvem abans.

El camí, en baixada, ens mena travessar la carretera i continuar per l’altre vora durant poca estona, la justa per estalviar-nos una gran llaçada. Continuem uns centenar de metres per la carretera fins a la Font Bordonera.

Font Bordonera (750m)

Cabalosa surgència que, canalitzada, abasteix Oganyà i rega els seus conreus. L’any 1299, es formalitzà la donació de la font per part del senyor Arnau de Sellent i la seva muller, senyora Sància, a Santa Maria d’Organyà. Aquest és probablement l’origen de la llegenda del guariment de la ceguesa de la filla del Comte de Sellent.

Situada a la capçalera del Riuet de Fontanet que tributa poc desprès al Segre, és una de les dues surgències importants de la zona del Boumort. L’altra és la Font de la O, a Aramunt.

Les pluges del novembre de 1982 varen provocar l’esbotzament de l’aqüífer fet que va permetre l’exploració espeològica. Per galeries inundades s’ha arribat fins a 300m de l’entrada i una profunditat màxima de -81m.

El lloc està arranjat amb cura com a zona d’esbarjo i invita al repòs. Cada any s’hi fa un aplec el dilluns de Pasqua Florida.

A partir de la font continuem per un camí paral·lelament a la carretera per baix fins a una gran bassa d’aigua. Desprès fem un gir de 90º vers llevant i prenem el camí dels Espigolers que, entre feixes de conreu, ens retorna a Organyà.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

 

Les Montserratines

Circular pels capriciosos conglomerats del Sàlzer i la Mora Comdal

Distància 14 km
Desnivell acumulat 788 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 27 de novembre de 2011
Cartografia Editorial Alpina. Muntanya d’Alinyà (1:25000)

A ponent del terme d’Odèn, al Solsonès, sobre els antics nuclis del Sàlzer i la
Móra Comdal afloren unes formacions conglomerat. Per la similitud morfològica
hom les ha batejat genèricament com a Montserratines. Aquesta mena de rocam és molt corrent a la zona: El Corb i Sant Honorat, Cavallera, Canalda, Vilamala… però de totes, les que presenten formes més capricioses, son aquestes de la Móra.
Es coneixen genèricament com a Montserratines, però topogràficament les diverses formacions reben noms diferents: Roques de Molló, les Encantades, Roques de Medes, els Torms, Blanques, del Quirol, Serra-Seca,…
La contrada resulta d’allò més interessant per a l’excursionista i l’itinerari pot esdevenir una agradable matinal. Te un perfil atípic en V, dons el punt més baix es troba a mig recorregut. Però si això us incomoda, podeu iniciar-lo, per exemple, a la Caseta del Sàlzer.
Aproximació.
Per la L-401 entre Coll de Jou i el Pont d’Espia, a l’alçada de Cambrils es pren la carretera local en direcció a Solsona.
Des de Solsona en direcció Bassella, al cap d’uns 3 km, es troba un encreuament a mà dreta, i cal agafar una carretera local, en direcció Cirera. Es passa pel Pont del Clop, Montpol i s’arriba a Cambrils.
Venint de Lleida per la C-14 en direcció Ponts, abans d’arribar a Oliana, s’agafa un encreuament a mà dreta en direcció Solsona per la C-26, es passa per Ogern, i a pocs quilòmetres s’arriba al Pont de Querol on trobareu una carretera local direcció a Cambrils a mà esquerra.
Deixem el vehicle a la carretera local Solsona-Cambrils, al costat del monument recordatori del pas del Tour de France, prop del Mirador de Serra-seca.

Serra Seca (1200 m)
Comencem a caminar vers NW per la carretera seguint els senyals del GR-1.
A la primera corba a mà dreta l’abandonem tot enfilant-nos per un llom rocallós a mà esquerra (camí poc definit, cal estar atent als senyals).
Paral·lels a la carretera, anem resseguint la carena de la serra, vers N, amb tendència a guanyar alçària. Ara ja per camí ben definit. Vers ponent gaudim d’una perspectiva general de la contrada que visitarem. Al Turó dels Mals Aires creuem una pista que puja de la carretera i va a un feixa propera. Desprès enfilem el Cap del Roc del Grau i davallem pel cantó llevantí de la carena. Deixem el GR que marxa a mà dreta vers Cambrils i continuem pel Camí del Grau. Poc més enllà a mà esquerra hi ha un profund avenc. Passat l’avenc virem a NW.
Vers aquella direcció, aviat podem albirar la cara soleia de la Serra de Turp, presidida per lo Cogulló i, més proper, el Coll Femia on hi arriba una pista des de Llinars. Podem observar que una altra pista surt del coll en direcció SW. No cal que arribem al coll, podem fer un gir de 90º i baixar a buscar aquesta pista que seguim uns pocs metres dons aviat mor sobre el llom pedregós del Serrat Molar. En aquest llom hi ha un rètol que ens anuncia la possibilitat d’albirar isards.
Fem un gir de 90º i comencem a davallar vers el SE seguint senyals de pintura blancs i algunes fites. Fort pendent per terreny inestable i camí poc definit. Cal estar pendent dels senyals i les fites. Per una àmplia lleixa resseguim les Roques Blanques amb l’estimball als nostres peus en el sentit de les busques del rellotge i ens entaforem a la pregona llera del Torrent Mal.
Torrent Mal (1122 m)
A la llera, uns parabolts ens indiquen que és zona de pràctica del barranquisme.
Poc més enllà un rètol ens anuncia la font que raja amb deu abundosa per un brollador metàl·lic, sota una timba. A partir d’aquest punt anirem marxant vers ponent, seguint per àmplies lleixes a mitja alçària els replecs de les torrenteres que solquen el paisatge des de la carena.
Per una àmplia lleixa a mitja alçària, curulla de vegetació (pineda, alzina…)anem resseguint les Roques Blanques i observant, quan la vegetació ens ho permet, les formacions, agulles i parets de les Roques de Medes. Quan les doblem, per sobre els Torms, ja podem albirar vers ponent les Encantades.
Ens sorprèn la silueta de les Amoroses, talment com dos caps humans donant-se un bes. Pilars, agulles,… formen un conjunt molt elegant i harmoniós. A mesura que ens hi acostem, si girem la vista enrere, podem albirar l’esveltesa de les agulles dels Torms, als peus de les Roques de Medes.
Superem les encantades per migdia i podem observar la seva cara ponentina, tant o més interessant que la llevantina. Som a la rasa de Molló i un rètol ens assenyala la font de Voltrera, lleugerament apartada del camí.
Rasa avall podem albirar els Camps de la Móra Comdal. Encara vers ponent ens anem atansant a la carena de la serra de l’Obac.

Les Encantades. Dibuix procedent de la web de UEC Mataró (no se’n cita l’autor)

Collet de les Artigues (1095 m)
Al bell mig de la serra de l’Obac (o de les Anoves, segons quin mapa es consulti). Hi arriba una pista que puja des de Les Anoves. Partió de terme entre Oliana i Odèn, per tant entre l’Alt Urgell i el Solsonès. Girem 90º seguint un corriol ben fressat, baixant per fortíssim i pedregós pendent vers el S, entremig d’un bosc mixt de pineda i alzinar, seguint pel marge dret d’una torrentera, a ponent de les Roques de Molló. Passem a l’altre marge. Una sòlida barana de fusta protegeix un pas exposat. Remuntem lleugerament per seguir, altre volta en fort pendent, torrentera avall.
Ja a la llera, el corriol ens deixa sobre una antiga pista que en poca estona ens mena a una cruïlla.
Camí del Capellà (760 m)
Cruïlla amb rètol indicador (i horaris estimats erronis). A mà dreta aniríem a Santa Eugènia de la Móra Comdal, ermita romànica en estat deplorable. Els senyals continuen pel ramal del mig, vers el S cap a Oliana. Nosaltres prenem el de l’esquerra, en direcció a Santa Magdalena, per una àmplia i planera pista de terra, vers l’E. Abastem els Plans del Sàlzer, àmplies feixes avui destinades al pasturatge de bestiar boví. Des d’aquest punt podem albirar les Montserratines en conjunt i una perspectiva ben diferent. Rebutgem alguns ramals que surten de la pista principal, fins a la Caseta del Sàlzer, situada en una cruïlla de camins. Ens queda a mà esquerra. Podem albirar vers el SE l’ermita de Santa Magdalena. Ens en delaten la presència els xiprers que hi ha a redós.
Continuem per la pista principal que per l’esquerra marxa vers el NE en moderat però constant pendent. Descriu una gran marrada en el sentit de les busques del rellotge, per guanyar alçària. Atenyem la casa del Sàlzer i desprès d’un revolt molt tancat, l’ermita.
Santa Magdalena del Sàlzer (970 m).
Esglesiola romànica d’una sola nau amb un petit cementiri al costat i coberta de lloses restaurada recentment. A tocar del mas de Can Prat. Seguim per la pista.
Poc abans d’arribar a la Collada del Sàlzer atenyem a mà dreta una altra pista per on transita el GR-1. Seguint els senyals del GR, continuant pel camí que veníem, arribaríem a la collada. Però fem drecera prenent-ne una a mà esquerra que acaba en un prat envoltat de pastors elèctrics des de on ens plantem sobre una pista pavimentada que prenem a mà esquerra, en pujada, on recuperem el GR. Abans d’un tancat revolt a mà dreta, els senyals blanc i vermells ens indiquen prendre un antic camí de bast a mà esquerra.
Per camí ben fressat i moderat pendent, guiats pels senyals, anem enfilant-nos vers el NE pel llom ponentí de Serra-Seca i, desprès d’algunes llaçades atenyem la carretera de Solsona a Cambrils.



6 de febrer 2010

27 de novembre 2011

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Cap de la Roca de Galliner

Des de Perles per Sant Ponç, Alinyà i el Coll de la Nou amb retorn pel Grauet i Cal
Penya

Distància 15,4 km (anada)
Desnivell acumulat 1258 m
Nivell de dificultat difícil
Data 26 de novembre de 2011
Cartografia Editorial Alpina. Muntanya d’Alinyà (1:25000)

Itinerari circular, combinació d’altres per la Muntanya d’Alinyà, propietat en bona
part de l’obra social de Catalunya Caixa i descrits tant a la pàgina web d’aquesta
institució com a la del Palau Robert.
Ressegueix parcialment l’itinerari 6 Alinyà-Alinyà pel camí ral i Perles, el 9 Alinyà-Cap de Galliner pel coll de la Nou i el 13 Perles-Figols d’Organyà pel Grauet.
A diferència d’altres ressenyes, aquesta proposa travessar de forma integral tota la cresta del Roc de Galliner, de llevant a ponent. D’aquí la qualificació de difícil dons transita fora de camí marcat i amb un bon estimball, sobretot pel cantó de migdia.
Sense que resulti difícil per a muntanyencs amb una certa experiència, és totalment desaconsellable per a persones amb vertigen o fòbia a l’alçada i si hi ha previsió de mal temps, glaç o neu. En qualsevol cas cal extremar la precaució.
A banda del tram de cresta, la resta no te altre dificultat que un considerable desnivell acumulat. Eviteu fer-lo en dies de calor. S’expliquen diverses alternatives per escurçar-lo i per esquivar parcialment la cresta.
L’excursió us resultarà molt plaent, solitari, agrest, amb contrast de paisatges i excel·lents perspectives.
Perles (787m), terme municipal de Fígols i Alinyà (Alt Urgell).
Partim de la plaça que hi ha al costat de l’església de Sant Romà (font) deixant església i cementiri a mà esquerra i travessem la carretera L-401 (Pont d’Espia a Coll de Jou) (pal indicador dels itineraris 6 i 8: Coll de Portell (40’), Ermita de Sant Ponç (1h) i Alinyà (1h 35′). Emprenem, en moderat pendent, l’antic camí de bast entre Perles i Alinyà, marxant vers el NE pel marge esquerre de la Rasa de Portell.
Albirem a l’esquerra la Barraca del Manset i ben aviat atenyem un antic camí carreter (pal indicador).
El Portell (1.047 m)
Seguim l’antic camí carreter a mà dreta, en pujada, vers el SW.
Seguint-lo a mà esquerra, podem escurçar molt l’itinerari baixant per l’obaga de Montaner i enfilant-nos per l’Ereta cap al Coll de Maçana. Però el tram de l’Ereta és força perdedor.
El camí ens deixa sobre una pista a la Collada del Portell (cruïlla de camins) on podem albirar el Cogulló de Turp, la Vall de Perles, al fons les serres de Carreu i de Sant Joan, el Boumort i la Vall de Cabó. Vers el nord la Roca de Galliner i el Cap de Muntaner.
Seguim la pista vers migdia, en baixada. A l’esquerra trobem un mirador i taula d’orientació. Tenim una bona perspectiva de la Vall d’Alinyà amb l’anticlinal del Roc de la Pena al bell mig.
En un marcat revolt de la pista abastem l’ermita de Sant Ponç Vell.
Sant Ponç Vell (1.133 m)
Ermita situada al peu de la Roca de San Ponç que pel SE cau vertical sobre el Riu d’Alinyà. Si volem enfilar-nos-hi podem fer-ho per un camí equipat amb sirga i escales. L’ermita, molt ben conservada, és d’una sola nau amb porxo.
Baixem per la pista fins que un pal indicador ens mena abandonar-la per un camí a l’esquerra. Poc més enllà de la font del Gabatxó passem pel costat de Can Baile i ben aviat, per camí carreter, atenyem el Corral de Cal Sastre, a escassos metres del nucli d’Alinyà.
Alinyà (962 m) Corral de Cal Sastre, a escassos minuts del nucli d’Alinyà. Pal indicador: Alinyà (5’), Coll de la Nou (1h 15’), Roc Galliner (2h 25’). Prenem a mà esquerra un corriol, deixant la casa a mà dreta. El camí s’enfila per entremig d’un barranquet i pel costat d’uns horts. Desprès de travessar un altre barranquet continuem en pujada vers el NE fins que arribem a la carena (Coll del Cós) on virem a NW per retornar més endavant a orientar-nos vers el NE. Tenim bona perspectiva de l’Alzina d’Alinya arrecerada a la falta del Tossal de l’Àliga i de tota la Vall del Mig.
Ens anem atansant a la pista de l’Alzina a Fígols. Abans d’arribar-hi ens unim a un camí (pal indicador) que prenem a mà esquerra (W), paral·lels a la pista fins que ens hi ajuntem i, ben aviat, atenyem el coll.
Coll de la Nou (1.376 m)
Continuem per la pista (NW) fins al Coll de Maçana, entre el Cogulló i el turó més oriental del Roc de Galliner, a la falda del qual hi ha un corral.
Un corriol poc evident marxa per sota del corral i, per camí força dubtós, mena al Portell.
L’itinerari més fàcil al Cap de la Roca de Galliner, el que recomanen la majoria de les ressenyes, continua per la pista i l’obaga, pel Coll Durau (dolmen proper), fins a la Font de la Masieta.
Nosaltres decidim pujar pel fil de la carena, sense camí definit, seguint allà on és possible els tiranys del bestiar. Sovint decantant-nos a la dreta (obaga) per evitar l’estimball de migdia, amb molta precaució i extremant l’atenció. Trobem curts trams de grimpada fàcil on ens cal ajudar-nos a progressar amb les mans.
Just al començament de la pujada localitzem una trumfera.
Trumfera (1360 m).
Cavitat al terra construïda amb pedra i destinada a emmagatzemar-hi patates. Molt habitual en aquesta zona entre l’Alt Urgell i el Solsonès on es conreen unes varietats de molta qualitat i anomenada.
Superat el primer turó (1.635 m) ens cal baixar a un collet per encadenar-ne dos més de semblant alçària (segons el mapa topogràfic i la lectura del GPS). El més occidental dels tres és l’assenyalat al mapa excursionista com a Cap de la Roca de Galliner.
Cap de la Roca de Galliner (1632 m)
Situat al bell mig d’una llarga cresta hi gaudim d’una bona perspectiva, especialment cap el nord. Destaquem a SW el Cogulló de Turp i l’Aubenç, vers ponent el Montsec, les serres de Carrànima, Carreu, Sant Joan i la Roca de Senyús.
Desprès les muntanyes del Pallars de les que sobresurten el Montsent i la Torreta de l’Orri. Vers el nord la Serra de Tost amb el Pic de Salòria i el Comapedrosa a l’horitzó. Més a la dreta les serres Airosa i de Sirvent i la Tossa Plana. Desprès el Cadí i vers sol ixent el Port del Comte.
Marxem seguint el fil de la cresta vers ponent. El camí sembla definir-se una mica més i apareixen algunes fites i senyals de pintura escadussers. Resseguim la sinuositat de la carena amb tendència a baixar i amb molta precaució. En algun punt ens cal ajudar-nos amb les mans. Com a la pujada procurem decantar-nos a la dreta per evitar l’estimball de migdia.
Quan atenyem un petit replà, abandonem la carena i, ja per terreny menys compromès, comencem a davallar en direcció a una antiga gran feixa de conreu, prèvia a un coll molt ampli i evident.
Al marge de la feixa, avui erma, hi ha un cirerer i, al bell mig, una trumfera (pal indicador de l’itinerari 9).
Vers ponent i separada per unes alzines hi ha una segona feixa més petita, en un cap de la qual hi ha la font de la Masieta.
Font de la Masieta (1.465 m)
Raja ran de terra amb deu minsa. Una canaleta de fusta alimenta uns cóms metàl·lics. Ben a prop hi arriba la pista que puja del coll de Maçana per l’obaga del Roc i el coll Durau. Prenem un camí ben definit i senyalitzat amb fites, vers ponent primer i SW desprès per retornar a W, sempre en baixada i moderat pendent.
En un esperó rocós trobem una bifurcació. Deixem un corriol poc evident que a mà dreta s’enfonsa cap al barranc (correspon a l’itinerari 13 Perles-Fígols) per fer un gir de 90º a l’esquerra (vers S) i atènyer el Grauet.
El Grauet (1050 m)
Excavat a la roca. És el punt per on el camí franqueja la cinglera. Entrem a l’alzinar i marxem ara vers el SE. Camí ben fressat i gens perdedor. Fites. Passem pel costat del curiós Roc de l’Ou que sembla desafiar les lleis de la gravetat. Amb algunes llaçades, sempre en baixada ens endinsem al Clot de la Nidola, buscant el torrent a l’alçada de Cal Penya.
Cal Penya (780 m)
Mas abandonat, situat al marge dret del Riu de Nidola on hi arriba una pista des de Canelles. Suposem que es tracta d’un antic molí dons disposa d’un salt d’aigua. Pel marge dret del riu (esquerra en el sentit de la marxa) anem a passar per entremig de dues feixes de cirerers, vers E. Tram una mica confós on el camí es fa perdedor.
Travessem el torrent i emprenem la pujada vers SSW pel marge d’un barranc, on el camí ja torna a resultar ben definit, fent llaçades per superar el cent metres i escaig fins al coll.
El Coll (893 m)
Ampli pas entre la Roca del Solà i la de Perles per on travessem la cinglera. Passem prop de l’espectacular Roca del Pont i travessant la carretera retornem a Perles.

Mapes disponibles Muntanya d’Alinyà (1:25.000). Ed. Alpina.
Data: 26 de novembre de 2011



Roc de Pessonada o Roca Roia

A la Rocalta pel Grau dels Escaligons i retorn per Sant Joanet

Distància 12 km
Desnivell acumulat 721 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 23 de març de 2011
Cartografia Editorial Piolet. Serra de Boumort (oest) (1:25000)
Cingle de Pessonada amb la canal del grau dels Escaligons al centre

Sobre el poble, com protegint-lo del vent de port, es dreça el Roc de Pessonada. Formidable cinglera de conglomerant rogenc. La Roca Roia, tal com l’anomenen els naturals, planta cara amb semblant rost, esgarrapat per feixancs i corcat de balmes, a la conca del riu de Carreu quan s’hi escola per migdia, abans de fondre’s al pantà de Sant Antoni.

Talment inaccessible, semblaria que els únics senyors del cingle fossin els voltors i els rapinyaires però, per be i per mal, des d’abans que Judes fos fadrí i sa mare festegés, homes de bosc, pastors i boletaires han furgat en aquest cingle per fer-s’hi camí cap a l’obaga, pasturar el ramat als magres feixancs i aixoplugar-lo a les balmes. Per treure profit, al cap i a la fi, d’una terra aspre í gasiva. I també els militars maldant per convertir el roc en talaia sobre el camp de batalla.

Ja no queden gaire homes de bosc ni pastors i quan hi pugen, ho fan en tot-terreny. Tant de bo mai més hi tornin els soldats, ni a peu ni a cavall. Però han quedat els camins per a gaudi de l’excursionista.

La contrada és prou interessant naturalísticament per atreure al muntanyenc. Però si aquest no fos prou al·licient caldrà recordar que és un indret per a la memòria car fou l’escenari de tràgiques escomeses durant la darrera guerra. El visitant en trobarà vestigis arreu i, si hom vol saber-ne més, recomano la lectura del llibre d’en Joan Ramon Segura que ressenyo a l’itinerari. I encara més: forma part substancial de l’univers literari de l’escriptor Pep Coll, fill de Pessonada. Mercès a la seva recerca i ploma, els forans coneixem amb la parla de la terra un munt de llegendes pallareses, algunes arrelades a la Roca Roia. En altres treballs el Roc de Pessonada és l’escenari de les seves creacions.

La ruta que us ressenyo aprofita aquells camins de que parlava per guanyar la cinglera i, malgrat la seva aparença i un parell de passos ferrats, no podem qualificar-la de dificultat. Els camins, quan no son evidents, son senyalitzats. El desnivell i la llargària moderats. Podeu escurçar-la força renunciant, malgrat que no ho recomano, a la Rocalta.

Si sou afeccionats a la fotografia no feu com jo que, tot i saber-ho, vaig oblidar el teleobjectiu a casa: a la cinglera hi nien nombrosos rapinyaires i voltors.
Accés. A la Pobla de Segur, passat el pont sobre el Flamissell, girem a mà dreta per prendre la carretera d’Aramunt. Després d’una rotonda i del pont sobre la Noguera Pallaresa deixem a mà esquerra el trencall que va al Pont de Claverol i, poc més enllà per la mateixa mà, el que puja a Claverol i Hortoneda. Continuem recte pel costat del Pantà de Sant Antoni i prenem, també a mà esquerra, el ramal que mena a Sant Martí de Canals i Pessonada (9 quilòmetres)

Pessonada (904 m). Al costat mateix de la carretera, a la part alta del poble, surt el Camí de la Portella (rètol i senyals de pintura grocs). Camí ben fressat de suau pendent vers mestral (NO) que ens mena passar pel costat d’un magnífic exemplar de roure.

Ermita de la Mare de Déu de la Plana. (929m 10’) Romànica d’una sola nau, coberta amb volta de canó molt alta i absis semicircular a llevant[1]. Restaurada recentment desprès que, l’hivern passat, una gran roca s’estavellà contra el mur septentrional.  D’aquest costat surt un corriol, poc fressat i gens evident al principi. Per entremig de matolls i en fort pendent ens apropa a la base d’una canal oberta a la cinglera que, des d’aquí, sembla talment impracticable.

La morfologia del rocam és conglomerat calcari aglutinat per un ciment rogenc predominant que confereix al conjunt un color vermellós. Suposem que d’aquí prové el nom de Roca Roia pel que és també conegut pels naturals el Roc de Pessonada.

Passem sota d’una agullola que deixem a mà esquerra tot endinsar-nos a la canal. Per la composició del terreny el camí no sempre és evident, però nombrosos senyals i fites ens guien sinuosament pels millors passos a través de les lleixes. Abastem un primer pas ferrat on uns graons metàl·lics ens ajuden a superar un curt i vertical ressalt, que podem esquivar fent una llaçada per un pas estret a l’esquerra, on hi ha unes estaques metàl·liques a mode de contrafort. Poc més amunt trobem graons tallats a la roca i altres reforçats amb ciment. Som al pas dels Escaligons (o de l’Escalirot o Escalirons)[2].

Sortim de la canal i, ja en terreny més obert, seguim una lleixa a l’esquerra[3] que ens deixa als peus del segon tram ferrat on sis esglaons metàl·lics ens ajuden a superar el mur rocallós d’uns tres metres d’alçària[4]. Després d’aquest pas continuem vers el nord fins a l’evident carena que abastem en uns 10 minuts.

Carena (1.225 m 1h). Coronada per una gran fita. Els senyals de pintura ens indiquen un corriol que segueix la carena vers l’esquerra (mestral, NO). És l’itinerari de la Volta al Roc de Pessonada que prendrem a la tornada, però nosaltres volem anar fins a la Rocalta, just en sentit contrari. Vers el nord destaca la mola de conglomerat rogenc del Roc de Santa. A l’horitzó el cordal de cimals que s’alcen sobre les valls Fosca i de Boí. A migdia la Muntanya de Sant Corneli acapara l’horitzó. Ens en separa l’ampla vall del Riu de Carreu on hi podem albirar Aramunt i, encimellat, Aramunt Vell. Vers ponent lluu el pantà de Sant Antoni i darrere sobresurt la serra del Castellet.

Un corriol segueix la carena que s’allargassa vers xaloc (SE). Passem pel costat d’una gran aglomeració de còdols que fa pensar que es tracta de les restes d’una antiga cabana. En la direcció de la marxa podem albirar tot l’esquenall carener del que, el turó més alt, és el nostre objectiu: la Rocalta. La suavitat del relleu ens fa preveure que el tram que ens en separa no passarà mai d’un pendent moderat. Baixem lleugerament fins a la Portella, a la capçalera de la Canal dels Escaligons. Un collet que, com el seu nom indica, és un pas a la carena entre els cingles. Vers el nord, en una fondalada propera i envoltades de bosquina, podem entreveure les parets del Corral de la Bastida. Vers migdia en un feixanc del cingle hi ha la Balma de la Bastida. Les parets de pedra seca revelen que havia servit de cleda[5].

Ben aviat abastem la pista del Roc de Torrent Pregon que aquí fa una colzada. És de terra i te restringit el tràfec. Arrenca de la carretera d’Hortoneda i arriba a l’Era del Comú, més enllà de la Cogulla, seguint a partir de Rocalta per la carena de la serra. Podem continuar per la pista o pel fil de la carena fins a la capçalera de la Llau del Goteller, on la pista descriu una marrada allunyant-se de la carena. A partir d’aquest punt seguirem pel fil de la carena, sense sender definit per camí evident. Més endavant, si estem atents, veurem marxar un corriol o tirany cap a la feixa del Batllevell.

Feixa del Batllevell (1.370 m 1h 40’)[6] Hi baixem, malgrat apartar-nos del camí que desprès caldrà recuperar. Sobre un conjunt de successives marjades s’hi assenten antigues feixes de conreu o prats de pastura. Als peus del cingle, la balma és obrada en el que semblen antics corrals o cledes i les ruïnes d’alguna construcció més sòlida. Seguint per tiranys obtenim bona perspectiva de la cinglera i la Rocalta en el lloc anomenat el Roc de la Feixa. Reculem sobre els nostres passos dons des d’aquest punt no podem guanyar de nou la carena sense una delicada grimpada. De nou a la carena reprenem el camí. Observarem que, penjada al mig de la cinglera, hi ha una balma protegida per un mur.

Observatori militar (1.435 m 2h) Un corriol que s’esmuny per una lleixa ens hi mena tot seguit. Hi ha una placa de ciment amb diverses inscripcions (1938 II Año triunfal. Batallón Las Navas… Saludo a Franco, arriba España) i escuts d’armes. Retornem a la carena sobre l’observatori on trobem restes d’un fossat de bateria artillera i trinxeres que s’allargassen carena enllà fins a la propera Rocalta[7].

Rocalta (1.489 m 2h 10’) Vèrtex geodèsic. A  l’amplia perspectiva que hem anat gaudint tota la carena, hi afegim pel cantó de sol ixent les serres de Boumort i Sant Joan i la vall i serra de Carreu. La cota propera més elevada en aquesta direcció l’ocupava l’exèrcit republicà. La separació dels contendents era aquí ben minsa.

Retornem al punt de la carena a l’alçada del grau dels Escaligons. Ho fem baixant i seguint la pista que passa per l’obaga del cim. Si be fa una considerable marrada, ens fa guanyar temps i ens aporta una altra perspectiva de la zona. L’abandonem poc abans de la Portella quan fa una colzada i marxa vers el nord per la Llau del Goteller. De nou a la carena (2h 50’) seguim el corriol en sentit contrari a l’anada (mestral, NO), recuperant aviat fites i senyals de pintura.

Tenim a la vista els Feixancs de la Tremor. Abandonem la carena per davallar en fort pendent tot seguint un camí pedregós i ben fressat que ens mena per un feixanc del cingle de migdia. Més enllà quan el camí s’aplana, abastem de nou la carena i per un llom rocallós (1.050 m) canviem de vessant.  Som a l’obaga del Barranc de Sant Martí, caminant encara vers mestral. La capçalera del barranc forma un esplèndid embut de parets verticals per sobre de les que criden la nostra atenció els capriciosos relleus del conglomerat rogenc del Roc de Santa. Fort pendent de baixada, entre llaçades.

Un corriol quasi imperceptible si no fos per un bon grapat de fites, surt a mà esquerra travessant de nou el llom de la carena fins a la propera ermita de Sant Joanet.

Sant Joanet (975 m 3h 35’). Petita i rústega ermita sota una balma del vessant de migdia. Sobre l’altar hi ha un retaule amb Sant Joan i Sant Pau. Com a aixopluc una senzilla paret de pedra on s’obre la portalada[8].

Reprenem el camí travessant de nou més avall (884 m) el llom carener mentre anem girant a migdia fins abastar un feixa d’ametllers.

Cruïlla a Sant Martí de Canals  (835 m 3h 454’) Rètol indicador. A Sant Martí s’hi adreça un camí carreter que surt a mà dreta. Nosaltres prenem un sender a mà esquerra en suau pendent de pujada, per sobre l’ametllerar seguint una línea elèctrica de mitja tensió, vers xaloc (SE). Els senyals de pintura ens hi guien. Desprès del Barranc de Miret ens cal continuar pel marge entre dues feixes de conreu, separades per una línea d’ametllers. A l’altre cap abastem el Camí Vell de Pessonada a Hortoneda, un camí carreter entre feixes de conreu, ametllers i oliveres que, desprès del cementiri, ens deixa a la carretera de Pessonada. La seguim mig quilòmetre fins al punt on hem començat la ruta (4h 15’)


[1] Pep Coll, nat a Pessonada, al seu recull de rondalles pallareses Quan Judes era fadrí i sa mare festejava (Ed. de la Magrana, 1989) incorpora una llegenda situada en aquesta ermita: El Capellà Ressuscitat. Alertat per uns misteriosos tocs de campana, un veí va poder albirar a través d’una espitllera la solitària figura d’un capellà dient missa. De retorn a Pessonada, el rector del poble li explicà que era un capellà una mica gandul en vida que ara, un cop mort, venia a recuperar les misses que no havia dit.

[2] Aquest pas fou habilitat per l’exèrcit feixista durant la Guerra Civil. Es van arranjar 762 esglaons fins a un niu de metralladores bastit a la roca.

[3] Algunes ressenyes recomanen seguir per la dreta, sense camí fressat, fins a la balma obrada del Corral de la Bastida, a la capçalera de la canal. Tanmateix els senyals de pintura i fites ens menen anar a l’esquerra.

[4] El mur, de fort pendent, no és pas vertical ni aeri (no hi ha sensació de buit). Si us acompanya algun gos equipeu-lo amb arnés i poseu a la motxilla una cinta o cordino. Si està avesat a trescar probablement no caldrà. Altrament us pot servir per ajudar-lo a superar aquest pas.

[5] El corral i la balma foren utilitzades durant la guerra per l’exèrcit feixista, segons les ressenyes consultades, com a aixopluc del comandament i com a amagatall d’un centre de comunicacions, respectivament.

[6] Al llibre abans esmentat, s’hi recull la llegenda de El Ruc de la feixa de Batllevell segon la qual els capvespres, el dimoni amb aparença de ruc es passejava per aquesta contrada.

[7] A les darreries del mes de maig de 1938 l’exèrcit republicà va protagonitzar una gran ofensiva a tot el front del Segre i el Pallars amb l’objectiu de fer retrocedir cap a l’Aragó els feixistes amb l’objectiu de recuperar les centrals hidroelèctriques i enllaçar amb la 43a Divisió que havia quedat aïllada a la bossa de Bielsa. Particularment acarnissats foren els combats enregistrats a Balaguer, Sant Corneli i les Pedres d’Auló.

Situats al lloc podem comprendre la importància estratègica de la carena del Roc de Pessonada en la batalla que es va lliurar en aquest sector quan l’exèrcit republicà intentà trencar el cap de pont de Tremp, centrant molts esforços en arrabassar la posició de la Muntanya de Sant Corneli. L’ofensiva no va reeixir, deixant milers de víctimes sobretot al bàndol republicà.

[8] La tradició diu que en tornar els paletes cap a Sant Martí desprès de tancar la capella, sentiren un gran terrabastall produït per l’espenyament de la porta. Senyal que el sant no en volia! Sembla que els de Pessonada no tenen gaire devoció a aquesta capella dons d’aquest costat solen venir les pedregades. Ben al contrari els de Sant Martí, hi fan aplec per Sant Joan i per Sant Pau.


Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Tossal del Faig (o Tosserol)

Des del Pont de l’Esquella Tossal del Faig (o Tosserol) pel camí equipat Joan Nubiola, el Barranc de la Mare de Déu i retorn per les Masies de Nargó.

Distància 11,4 km
Desnivell acumulat +1133 -1065 m
Nivell de dificultat mitjana-alta
Dates 21 de febrer de 2011
Cartografia Editorial Alpina. Muntanya d’Alinyà (1:25.000)

Ruta molt entretinguda pels cingles de la Serra d’Aubenç, a l’Alt Urgell, que ens procurarà formidables perspectives de la contrada i vistes a vol d’ocell sobre l’embassament d’Oliana.

Per pujar aprofitem el camí equipat per en Joan Nubiola, que es fa servir habitualment per tornar de la ferrada Regina. Aquest recurs facilita i aporta seguretat per guanyar el cingle. Malgrat tot, la ruta no és apta per a persones que pateixin fòbia a l’alçada. El retorn pel Feixà de Maçana també ressegueix el fil d’un cingle considerable, però amb menys sensació de buit que al camí equipat.

Excepte al tram equipat, la resta del camí no és senyalitzat i la major part poc o gens fressat, malgrat que resulta evident. També cal tenir en compte un considerable desnivell.

Com que no és circular, cal preveure transport a les Masies. Si les circumstàncies ho aconsellen (boira, mal temps,…) podem optar per baixar per la pista del Coscollet.

Pont de l’Esquella (520 m). A l’esquerra de la carretera (sentit Oliana a Coll de Nargó) al costat de la boca sud del túnel, hi ha espai per aparcament. Comencem a caminar seguint un corriol molt fressat que puja pel marge esquerre del Barranc del Boter. A la cruïlla prenem el ramal de esquerre (el de la dreta mena a la ferrada Regina). Amb pendent moderat però constant ens anem acostant a la base del Boter de Coll per on, en èpoques plujoses, es despenja el torrent amb un salt vertical de 230 metres.

A partir d’aquí marxem per una còmoda lleixa (alguns trams amb passamà de cable) als peus de la cinglera que ens porta sobre les agulles (on hi ha el pont penjat) i creuem la ruta de la ferrada que s’enfila per un gran esperó. Revoltem la base de l’esperó i ens entaforem en una canal. Uns esglaons indiquen l’inici del camí equipat.

Esglaons, passamans de cable, cadenes,… sòlids i estratègicament ubicats ens faciliten la grimpada pel cingle tot gaudint de magnífiques perspectives sobre la contrada amb l’embassament d’Oliana als nostres peus.

Final de la ferrada i del camí equipat (1.055 m, 2h). Som als peus de la Roca de Coll, dos-cents metres per sobre els nostres caps. Podem albirar l’embassament d’Oliana i el de Rialb. Vers gregal atrau la nostra atenció el Turp. Les Montserratines a sol ixent. Les Roques de Sant Honorat a migdia. Vers ponent s’obre el barranc de la Mare de Déu (o del Boter segons el mapa topogràfic de l’ICC), coronat quasi imperceptiblement pel Tossal del Faig. És cap a aquest barranc on encaminem els nostres passos.

Prenem un corriol poc fressat i no gens evident que ens mena baixar lleugerament en direcció a ponent, apartats de la cinglera, per anar a buscar la llera del torrent.

Borda (1.007m 2h 15’). Abastem la llera a l’alçada d’una construcció mig enrunada, recolzada a la roca. Sembla que és una antiga borda o corral. Un centenar de metres més amunt hi ha l’antiga casa de Coll, que no podem albirar des d’aquesta posició. Mig cobertes per la bosquina i l’herbei parets de pedra aguanten feixes ermes escampades arreu de la clotada.

Emprenem la pujada pel barranc tot seguint la llera del torrent. Ara per un marge, ara per l’altre, cerquem el millor pas entre la vegetació que és prou esclarissada com per permetre’ns caminar sense gaire entrebancs. De cabal molt variable, aquest torrent pot resultar un obstacle en èpoques plujoses. Continuem bona estona trobant-nos parets i contraforts que ens fan pensar en l’existència d’un antic camí. També una fita termenal: el torrent fa de partió entre Peramola i Coll de Nargó. De tant en fites de pedra ens recorden que anem per bon camí.

Abandonem la llera (1.175 m, 2h 50’) Poc desprès de passar per sota un gran faig, trobem una fita. En aquest punt ens apartem de la llera del torrent, enfilant-nos a l’esquerra pel que sembla un antic corriol que aviat es fa fonedís dins l’Aubaga de la Mare de Déu. Amb fort pendent ens anem acostant al Feixà Ramader, als peus del Tossal del Faig.

Camí al Corral de Remolins-Feixà Ramader (1.377m, 3h 20’). Abastem un camí ben fressat que prenem a mà dreta. Per l’esquerra mena al Corral de Remolins pel Pla de Gramenero. Per la dreta, planerament, revolta la capçalera del torrent fins a un llom. Per indicis de corriol resseguim el llom vers xaloc (SO) primer i migdia desprès, altra volta en fort pendent. Fins al cim.

Tossal del Faig o Tosserol (1.566m, 3h 50’). Com indica el seu nom, corona el cim un ampli planell. Contrasta amb l’abruptesa de les cares nord i llevantina. Vers migdia, entre l’arbrat, treu el cap lo Coscollet. Hi arriba una ramal de la pista que puja de les Masies. Tenim bona perspectiva arreu excepte vers migdia que ens en priva l’arbrat. Podem resseguir visualment tot el camí que hem fet fins aquí.

Retornem sobre els nostres passos fins al llom i el punt anomenat el Cataplà. Deixem a mà dreta el cingle de Coll que s’allargassa vers sol ixent. Baixem sense camí definit per entremig del bosc, orientats completament al nord, procurant no abandonar el llom ni cap a la dreta ni cap a l’esquerra. Més avall, quan el bosc s’aclareix, abastem el cingle del Feixà de Maçana que anirem seguint propers al fil, per un corriol poc definit.

Grauet de Cerdanyola (1.223 m, 4h 45’). Un camí ben definit baixa a mà dreta, però desconeixem on mena. Continuem sense apartar-nos del fil de la cinglera fins a unes antigues feixes i presidides per un mas en ruïnes.

Vilar de l’Oliva (900m, 5h 45’). Mas rònec situat en una collada on hi arriba un camí carreter des del Mas de l’Oliva. Ens enfilem lleugerament i continuem vers el nord per un corriol molt definit que mena pel llom de la carena. Desprès girem 90º a mà dreta i baixem fins abastar un altre camí que prenem a l’esquerra. Per la dreta mena al que resta del mas de Maçana. Passem vora les ruïnes d’una antiga construcció i abastem el coll.

Collada del Roure (870m, 5h 55’) Baixem per un camí molt definit que en moderat pendent, vers el nord primer i mestral (NO) desprès,  ens deixa a les Masies de Nargó (602 m, 6h 23’).



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Lo Coscollet (Torre d’Aubenç)

per les Masies de Nargó i el Tossal del Faig amb retorn per la Serra d’Aubàs

Distància 18,33 km
Desnivell acumulat 1162m
Nivell de dificultat mitjana
Data 23 de gener de 2011
Cartografia Editorial Alpina. Muntanya d’Alinya. Serra d’Aubenç i Serra del Turp (1:25000)
La paret nord de lo Coscollet
La paret nord de lo Coscollet

Al nord d’Olinana, al marge dret del Segre, s’alça la Serra d’Aubenç. Per migdia i sobretot per llevant, imponents cingleres cauen a plom sobre el pantà d’Oliana. Lo Coscollet, altrament conegut com Torre d’Aubenç, és el punt culminant. Al seus peus, la Roca Alta presenta un cingle amb una caiguda vertical de quatre-cents. En poc espai, entre els punts més enlairats i el riu hi ha un desnivell de més de mil metres, tallats per successives lleixes o feixans. En canvi pel nord i per ponent és més amorosida.

Per accedir-hi ha diverses rutes habituals: Per ponent, des de Gavarra, pel Pla de Tolustre i la Collada d’Aubenç. Per garbí, des de Cortiuda, pel Coll de Creus i la Casa d’Aubenç. Pel nord, des de les Masies de Nargó, per la Serra d’Aubàs (és la que hem seguit a la tornada). També per migdia, per Santpou i la Canal de la Jaça. És la menys fàcil doncs el pendent de la canal és considerable.

Per a l’anada n’hem escollit una menys habitual que, partint de les Masies s’enfila a lo Coscollet seguint el fil de les cingleres dels feixans llevantins que ens aporten unes vistes impagables. No és pas difícil, però tenint en compte la llargària, el desnivell superior als mil metres i que el camí d’anada no és senyalitzat, poc fressat i força emboscat, l’hem considerat de dificultat mitjana.

Accés. Arribem a les Masies de Nargó, petit nucli del terme de Coll de Nargó, per l’L-511 entre aquest poble i Isona. Pocs i reduïts espais per aparcament.

Masies de Nargó (605 m). Baixem a creuar el Torrent de les Masies per un pontarró. Al marge dret la pista és pavimentada. La deixem desprès de la pujada per prendre’n una a mà dreta tot passant per davant la casa de cal Grill i continuem per un camí pel marge dret del torrent. Pocs metres més enllà l’abandonem per prendre un corriol a mà esquerra (estaca indicant direcció al Vilar i Maçana) que s’enfila vers xaloc (SE), per uns costers (pins i roures escadussers) amb signes evidents d’un antic incendi. Camí fressat senyalitzat per algunes fites i pintura groga. Pendent moderat però sostingut fins la carena. Quan creuem la segona torrentera virem a garbí (SO). Divisem un coll a mà esquerra, però nosaltres n’encarem un altre no tant evident a mà dreta.

Collada del Roure (869 m, 38’). Ruïnes d’un antic corral. Continuem encara vers garbí per camí planer. Ben aviat trobem una cruïlla en T. Deixem el camí pel que veníem, que baixa a la casa de Maçana, per enfilar-nos per un a mà dreta al llom de la carena que seguim vers migdia. Poc més enllà abastem unes feixes ermes als peus d’un mas rònec on hi arriba un camí carreter procedent de les Masies.

Vilar de l’Oliva[1] (ruïnes) (906 m, 50’). A partir d’aquí el camí es complica. Continuarem per corriols sovint poc definits i envaïts de malesa. Cap senyal, solament algunes fites molt de tant en tant. Però la ruta resulta evident: vers migdia podem albirar l’alterosa cinglera sobre el Feixà de Maçana. El nostre camí ens farà passar pel fil del cingle i adreçar-nos al turó que veiem al fons, en la mateixa direcció, i que no és altre que el Tosserol o Tossal del Faig. En cas de dubte continuarem sempre que la prudència ens ho aconselli ben propers a l’estimball dons, si ens desviem a la dreta, la marxa resulta penosa entremig d’un sotabosc espès.

Pendent moderat però sostingut en un tram que ens procura unes vistes impagables ran de l’estimball. Albirem a mà dreta el nucli d’Aubàs i trobem una pista que arriba a poc metres del camí. A mesura que guanyem alçària podem anar albirant els cimals de la zona: Serra de Carreu, Boumort, Turp, Pedró dels Quatre Batlles, Cadí,… Superat el tram de cinglera abastem un collet al punt que el mapa senyala com Grauet de Cerdanyola. Un camí molt ben fressat marxa a mà esquerra per sota, a llevant de la carena, però desconeixem on mena. Nosaltres continuem per la dreta, encara vers migdia, per un corriol poc evident sense deixar el llom carener, amb pendent més fort, fins abastar una divisió de la carena: un llarg esperó vers llevant cau abruptament sobre el Feixà de Coll que dóna pas al Barranc de la Mare de Déu.

Cataplà (1.390 m, 2h 35’). Davant nostre, vers migdia, s’alça el Tossal del Faig que ens mostra una abrupte i rocallosa paret nord, clapejada d’arbrat. Divisió de camins: Ens cal rebutjar altra volta el camí més evident deixant a mà esquerra un corriol que revolta la capçalera del Barranc de la Mare de Déu i que, pel Feixà Ramader (als peus del Tossal del Faig), mena al Pla de Gramenero i al Corral de Remolins[2]. Continuem pel llom de la carena, per la dreta, en fort pendent. Primer vers garbí (SO) i desprès vers migdia. Seguint sempre per la carena abastem el Tossal del Faig.

Tossal del Faig, o Tosserol (1.556 m, 3h). Com el seu nom indica és un cim planer que contrasta amb l’abruptesa de les cares nord i llevantina. Vers migdia, entre l’arbrat, treu el cap lo Coscollet. Hi arriba una pista que seguim uns 350 metres i que abandonem[3] per un corriol a l’esquerra, passat un revolt. El camí, ben fressat i planer, ens mena altre cop a passar ran de la cinglera que anem deixant a mà esquerra mentre podem albirar la magnífica i vertical cara nord del Coscollet, el seu cim coronat per un piló amb vèrtex geodèsic i la Roca Alta. Per arribar-hi però ens cal fer una bona marrada per salvar el Barranc de Correrola i la Canal dels Avets. Per la dreta puja la pista que hem deixat abans i que ara reprenem i seguim fins al cim.

Lo Coscollet o Torre d’Aubenç (1.610 m, 3h 45’). Piló amb vèrtex geodèsic, caseta de guaita forestal i repetidors dels bombers. Bústia amb llibre de visites i vasta panoràmica de 360º.

Retornem sobre els nostres passos per la pista fins uns metres abans de on l’hem pres a la pujada. La deixem[4] per un corriol a l’esquerra, poc evident al principi, però que va definint-se dins l’obaga de pineda. Senyals de pintura groga.  Anem baixant fins que el corriol ens deixa de nou sobre la pista que ara reprenem a mà dreta[5]. Senyals de pintura grocs i blaus del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra que ja no deixarem fins a retornar a les Masies.

Pocs metres més enllà trobem una cruïlla en Y. El ramal de la dreta (en el sentit de la marxa) ens retornaria al Coscollet i al Tossal del Faig. Prenem el de l’esquerra. La pista baixa en llaçades descrivint una marcada Z per salvar el pendent. Al següent revolt, nova cruïlla: el ramal de l’esquerra mena al Pla de Tolustre (o Talustre) des de on podríem baixar a Gavarra. Seguint els senyals de pintura prenem el de la dreta.

Desprès d’una forta llaçada per salvar el Torrent dels Faigs (o del Felip), on hi ha una bona fageda, l’abandonem per un corriol a l’esquerra. La retrobem molt més avall, a les envistes d’Aubàs. Podem seguir-la a mà dreta fins Aubàs i les Masies o, guiant-nos pels senyals de pintura (que en aquest tram son força escadussers) revoltar per l’esquerra el Tossal de Cal Felip per una altra força precària, fins al mas de l’Oliva, als peus del Castellàs (o Castellassos) una gran mola rocallosa ben evident i alterosa on la retrobem de nou.

Arribem a les primeres cases de les Masies un cop passat el dipòsit d’aigües, deixem la pista i baixem per un camí entre les cases, amb trams esglaonats, fins abastar la carretera d’accés i el punt de partida (6h 15’).


[1] Erròniament, el mapa topogràfic de l’ICC senyala aquest mas com Maçana. Trobem força discrepàncies toponímiques entre els mapes de l’Alpina i el topogràfic (1:5000) de l’ICC. Però en aquest cas és evident que l’error és al topogràfic.
[2] Per aquest camí també podem abastar lo Coscollet, revoltant per sota el Tossal del Faig, però faríem marrada. Un ramal d’aquest camí mena per un mal viarany a les ruïnes de la casa i collada del Coll i més enllà a la de Maçana pel feixà que porta el seu nom.
[3] Podríem continuar per la pista per arribar al cim, però faríem marrada.
[4] Si no trobem el corriol, podem continuar perfectament per la pista que ens menarà al mateix punt sense gaire marrada.

[5] Per l’esquerra mena a la casa d’Aubenç.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Espluga de Cuberes i Solduga

Petit itinerari a mestral de la Serra de Boumort, al terme de Baix Pallars (Pallars Sobirà) sobre el Congost de Collegats, visitant dos nuclis troglodítics amb sengles esglesioles romàniques. El recorregut s’inicia a Solduga, però és habitual (i més recomanable) començar-lo al revolt del Salt de la Núvia (petit oratori i rètol indicador) de la pista de Pentina que, partint del pont de Baén (entre els pk 294 i 295 de la N-260 prop de Gerri de la Sal), puja al Refugi de Cuberes. Coneixent el camí els horaris s’escurcen molt més del que reflecteix el traç de GPS i ens ocuparà solament una agradable matinal. Bibliografia consultada: La Serra de Boumort i muntanyes veïnes (Manuel Cortès Ribelles, Cossetània Edicions, Col. Azimut, nº 70). Itinerari 1.

Accés Per arribar a Solduga prenem una pista que hi baixa des del Coll de Solduga i que parteix de la de Pentina al Refugi de Cuberes (Casa Miró). Inicialment força transitable, te un tram de revolts en fort pendent al Pas del Llop (ja poc abans de Solduga) que pot presentar problemes a alguns vehicles.

Solduga (1.261 m) Nucli pràcticament abandonat (una sola casa habitada) i en estat ruïnós, a recer d’un gran cingle. Diverses balmes amb construccions troglodítiques, entre elles l’esglesiola romànica de Sant Martí.

El camí a l’Espluga de Cuberes en aquest punt és pràcticament perdut. Cal baixar en direcció a ponent per entremig dels bancals antigament conreats fins a sota de la tanca d’una feixa on hi trobarem algunes fites i hi comença un corriol ben definit.

Cruïlla al Salt de la Núvia (1.100) (1) Bifurcació en Y. Prenem el ramal de l’esquerra. El de la dreta mena al revolt del Salt de la Núvia de la pista de Pentina al Refugi de Cuberes. Desprès d’un tram planer baixem per un grau que supera la Canal de l’Espluga.

Espluga de Cuberes (963 m, 1h’) Gran balma oberta a la cinglera sobre el Barranc de l’Infern, on hi ha un mas troglodític (Casa de l’Esplugar) amb una esglesiola romànica dedicada a Santa Coloma i altres dependències annexes.

Amb presència humana fins la Guerra Civil, actualment tot el conjunt es fa servir únicament com a cleda. Les vistes sobre la Serra de Peracalç, Collegats i el Roc de Santa son molt bones.

Retornem pel mateix camí esmerçant-hi 1h 10’.

(1) És més habitual i recomanable començar el recorregut al revolt del Salt de la Núvia (petit oratori i rètol indicador) de la pista de Pentina que, partint del pont de Baén (entre els pk 294 i 295 de la N-260 prop de Gerri de la Sal), puja al Refugi de Cuberes. D’aquí parteix el Camí de Solduga i, passat el Pas de l’Escaleta, trobem la cruïlla esmentada que prendrem a la dreta per baixar a l’Espluga de Cuberes. Un cop visitada, continuarem camí cap a Solduga.
Malgrat això, la pista de Pentina és molt obaga, estreta, amb força desnivell i revolts tancats. En condicions de glaç pot presentar problemes. En aquest cas una alternativa pot ésser anar-hi des de Taús pel Refugi de Cuberes, més planera i soleia.


Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF