Arxiu de la categoria: Boumort-Carreu-Aubenç-Turp

Cap de Boumort

Per la Vall de Cabó des de la Font Vidala i el grau del Mas d’Encamp

Distància 7,5 km (anada)
Desnivell acumulat 1042m
Nivell de dificultat moderat
Data 2 d’abril de 2011
Cartografia Editorial Piolet. Serra de Boumort (1:20000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Al Boumort s’hi pot anar des de tots els punts cardinals. És freqüent pujar-hi des de ponent partint del Santuari i refugi d’Esplà. O pel nord des de Taús i Cuberes. Però també per sol ixent des de la Vall de Cabó. Des d’aquest costat, nosaltres volíem pujar pel grau de la Roca Roja i baixar pel del mas d’Encamp. La nostra pretensió es va veure frustrada per una parella d’agents rurals que, sense donar-nos més explicacions i amb un secretisme fora de lloc, ens van impedir el pas per la Roca Roja. Sembla que la nostra presència hauria destorbat algun treball que es disposaven a realitzar en aquella zona. Ja que ens impedien el pas, hauríem trobat correcte informar-nos de la naturalesa dels treballs o de l’hora que acabarien per poder adaptar-nos-hi. Si aquest és un bon procediment, que s’ho facin mirar!
Com que no hi havia més remei, vam fer l’excursió íntegrament per l’itinerari inicialment previst de retorn, una ruta prou atractiva per si mateixa.
No és un itinerari difícil, però cal tenir en compte el desnivell i la llargària.

Accés
A Organyà prenem la carretera asfaltada que passant pel Pujal i el Vilar, mena a Cabó. A partir d’aquest bonic poblet continuem per pista apta, amb precaució, per a tota mena de vehicles, creuant per entremig dels masos del Cap de la Vall. Poc més enllà la pista travessa el torrent (1) i, desprès d’una forta marrada, va a passar pel costat del mas d’Encamp (o d’en Camp). És fàcil d’identificar-lo perquè te les parets emblanquinades. Passat el mas continuem fins a l’alçada del segon ramal de la pista que trobem a mà esquerra.

  • (1)  Riu del Cap de la Vall, habitualment sec. Passat el torrent l’estat de la pista empitjora molt pel que, si no es disposa d’un vehicle tot-terreny, és millor deixar-lo poc abans del torrent on a mà dreta hi ha un espai prou ampli per fer-ho. Caldrà caminar un quilòmetre més.

Font Vidala (1088 m)
La pista continua, a l’altra banda d’una tanca pel bestiar, fins més amunt de la Borda de la Torre. Però nosaltres comencem a caminar pel ramal de l’esquerra, en moderat pendent, vers xaloc (SE).
Camí al grau del Mas d’Encamp (1141 m, 25’)
En una colzada, arribem a una altra cruïlla. Deixem la pista i, guiats per unes fites, comencem a enfilar-nos pel bosc en fort pendent vers garbí (SO). No sembla pas un camí de bosc, més aviat un arrossegador de llenya. Probablement l’antic camí s’hagi perdut o malmès pels treballs forestals. En qualsevol cas el pas és franc, net de brancam i herbei. Més amunt aquest desemboscador ens deixa sobre un corriol ben fressat, sens dubte el camí antic, que seguim vers migdia per pendent més moderat. De sobte comencem a trobar senyals de pintura vermella que seguirem.
Dins la pineda el camí ens mena als peus de la cinglera que guanyem per un grau pedregós entre llaçades suportades per alguns contraforts, altre cop en fort pendent, descrivint una marrada en el sentit de les busques del rellotge. Superat el grau continuem vers mestral (NO) propers al fil del cingle. L’horitzó s’eixampla i podem albirar tota la vall.
Continuem dins la pineda i rebutgem un corriol a mà dreta (2) quan virem de nou a migdia. Més amunt, desprès d’un gir de 90º que ens mena en direcció a ponent, abastem una clariana (3).
Seguim avançant vers ponent per un llom de la carena entre pineda esclarissada fins que el deixem per introduir-nos en una esponerosa obaga de pi roig: som a les Cornasses. Pendent moderat fins que el ben fressat camí ens mena prop d’una torrentera on fem un gir de 180º i ens enfilem obaga amunt. Ara camí i senyals es desdibuixen, però solament ens cal recuperar de nou la propera carena. Sortim a una clariana on hi arriba una pista provinent de Prat Muntaner.

  • (2)  És el Camí de l’Estimbador, que no hem de seguir. Dit així perquè mena al lloc on s’hi baixava la fusta.
  • (3)  És el lloc senyalat la Ramera de l’Anell. Dit sigui de pas, aquest mot no te res a veure amb el seu significat en castellà. En català vol dir brancatge. Anell era una important pagesia del Cap de la Vall documentada ja a l’alta edat mitjana. Hi hem passat pel costat en l’aproximació amb vehicle. Unes fites indiquen un poc definit corriol que marxa vers migdia i que, pel pas del Graell, ens retornaria al Cap de la Vall.

Pista a Prat Muntaner (1832 m, 2h 15’)
La seguim entre planerament i lleugera baixada. En una marrada (4) podem albirar a mà esquerra el Cap de la Serra de Ventolano. Val la pena arribar-hi: vers migdia s’allarga la carena anomenada de la Cogomera que separa la Vall de Cabó de la d’Inglada. Podem albirar les cingleres a la capçalera d’aquesta vall i gaudir d’una bona perspectiva de tot el Boumort. Des d’aquesta posició no les podem veure, però als nostres peus s’obren les grans esplugues de Vilenòs i de Coll de Ren.
Pista enllà deixem a mà dreta els coms de la Font de Prat Muntaner. Un ramal baixa vers la Vall d’Inglada.

  • (4)  El mapa indica que aquí ha d’haver-hi la font de les Cornasses, de molt bona aigua segons hem llegit, però nosaltres no aconseguim localitzar-la.

Prat Muntaner (1844 m, 2h 40’)
Ampli esquenall mig herbat, mig rocallós, entre el Tossal de Caners i el Boumort separant la Coma d’Orient de la Vall d’Inglada.
Prenem un poc definit corriol, ben senyalitzat amb fites, que marxa vers SW a buscar la base de la cinglera llevantina del Cap del Pou de Gel. Desprès de travessar un caos rocallós entrem a una trinxera natural on hi ha la petita Espluga de les Ordigues, per seguir desprès sobre lleixes de la cinglera abocada a la Vall d’Inglada, fins atènyer el collet de la Creueta (5). Continuem vers ponent pel costat d’una filferrada i desprès d’una tanca prenem una precària pista que, amb algunes giragonses i moderat pendent, ens mena fins al cim.

  • (5)  Des de Prat Montaner fins aquí hem coincidit amb el curs de la cabanera que passa pel mig del poble de Taús i la veïna serra de Carreu.

Cap de Boumort (2077 m, 3h55’)
És en realitat una lleu protuberància entremig d’un vast peneplà. A gregal, proper i ben visible queda l’altre cim del massís: el Cap del Pou de Gel, de la mateixa alçària. Vèrtex geodèsic i llibre de registre. Formidable panoràmica de 360º que abasta del Turbón al Pedraforca i dels Pirineus a Montserrat. Més propers destaquen el Montsec, Sant Gervàs i la Torreta de l’Orri.
Retornem pel mateix camí esmerçant-hi 2h 35’.


Powered by Wikiloc

 

Des del refugi de Cuberes (Casa Miró) pel Coll de la Basseta i retorn pel Barranc d’Arcalló 

Distància 13,2 km
Desnivell acumulat 900m
Nivell de dificultat fàcil
Data 4 d’octubre de 2010
Cartografia Editorial Piolet. Serra de Boumort (1:20000)

Intent no reeixit de pujar al Cap de Boumort des de Cuberes. A Prat Montaner ens férem enrere per les pèssimes condicions climatològiques (sobretot boira).
Des d’aquest punt podem optar de pujar al Cap de Boumort per l’Espluga de les Ordigues i el Collet de la Creueta o pel Pou de Gel.

Accés
Des del Pallars Sobirà:
Entre la Pobla de Segur i Gerri de la Sal trobareu l’encreuament de  Baén per on us desviareu. Després de creuar el pont sobre el riu Noguera Pallaresa, agafareu la pista forestal que trobareu a mà dreta i que us portarà fins al refugi (18 km. – una hora aproximadament).
Des de l’Alt Urgell: Entre Palanca de Noves i Adrall us desviareu  direcció Noves de Segre. Des d’allí seguireu la carretera que va a Taús, i abans d´arribar al poble, a mà esquerra, veureu la pista forestal que arriba fins al refugi. De Noves de Segre fins a Taús hi han 26 km. de carretera (Pista forestal 11 km. – 45 minuts aproximadament)

Refugi de Cuberes, Casa Miró (1478m)
Marxem per la pista d’accès al refugi fins a la cruïlla amb la pista entre Gerri de la Sal i Taús.
Corriol per la Baga de Cuberes (1510m)
Prenem un corriol que s’enfila, en fort pendent, per una torrentera a l’Obaga de Cuberes. Salvem per la dreta un esperó rocallós. Senyals de pintura verds i fites. Més amunt el pendent es modera.
Camí del Pi Sec (1870)
Abastem la pista que mena al Pi Sec i la seguim a l’esquerra.
Coll de la Basseta (1805m)
A l’esquerra de la pista per la que continuem.
Corriol a l’esquerra (1825m)
Passada la Barrera, sobre la Canal de la Vella, deixem la pista (opcional, podem seguir-la fins a Prat Montaner) per prendre un corriol a l’esquerra.
Tossal de Caners (1942)
Des del corriol busquem la carena i la seguim per baixar desprès cap a Prat Montaner fora de camí.
Prat Montaner (1844m)
Cruïlla de camins. Avancem pel llom vers garbí (SO) fins al començament del bosc.
Camí al Boumort (1840m)
Des d’aquest punt, als peus del Cap del Pou de Gel, s’endevinen dos corriols. Tots dos pugen al Cap de Boumort. El de l’esquerra per l’Espluga de les Ordigues i el Collet de la Creueta. El de la dreta pel Pou de Gel.
Retornem sobre els nostres passos fins a la Barrera on prenem un corriol a la dreta que marxa per la falda llevantina del Roc dels Quatre Alcaldes.
L’Asllavassada (1836m)
Important esllavissada de la roca conglomerada a la capçalera de la Vall de Cabó (6). Continuem pel llom i, girant desprès vers ponent, baixem fins a buscar la llera del Barranc d’Arcalló (evident en aquella direcció)

  • (6) Es produí el 1937 en plena Guerra Civil. Hem llegit que per l’estrèpit que va originar la gent de la contrada ho va relacionar amb un bombardeig o l’explosió d’algun polvorí.

Barranc d’Arcalló (1750m)
Seguim per la llera del barranc fins que localitzem al marge esquerre, força evident, un antic camí de treure llenya que seguim.
Cruïlla de camins (1716m)
El camí de treure llenya ens deixa a una cruïlla (fites). El corriol de l’esquerra (força fressat) ens pujaria a la Collada de l’Encisa. Continuem vers mestral (NO) en baixada.
Pista de Cuberes (1502m)
El camí ens aboca a la pista de Taús a Cuberes. Podem agafar-la a l’esquerra fins a la propera cruïlla i desprès a la dreta fins el refugi, però farem marrada. La prenem a mà dreta per poca estona.
Abandonem pista (1480)
Abandonem la pista per l’esquerra, baixant vers ponent pel costat d’una torrentera. En aquella direcció podem albirar el refugi. Deixem a mà dreta, sobre un turó, les ruïnes de l’antic nucli de Cuberes.

Powered by Wikiloc

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Serra d’Aubenç

Des de Cortiuda per la Canal de la Jaça

Distància 19,8 km
Desnivell acumulat 1150 m
Nivell de dificultat moderat
Data 18 d’abril de 2010
Cartografia Ed. Alpina. Muntanya d’Alinyà (1:25000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

L’Aubenç és una serra al nord d’Oliana. Per migdia i sobretot per llevant mostra una cara molt abrupte, d’altes cingleres aparentment inaccessibles que criden sempre la nostra atenció quan visitem la contrada. En canvi pel nord i per ponent és més amorosida i amb camins de bon fer.
L’itinerari que proposem és circular. Parteix de Cortiuda, visita la Roca del Corb i puja a l’Aubenç per l’atrevida canal de la Jaça, precisament aprofitant un feixanc i una escletxa a la muralla de migdia.
El recorregut és llarg i el desnivell considerable. El tram de la canal costerut. Malgrat això. l’únic pas que podríem considerar delicat, on cal fer una petita grimpada, te una corda per ajudar-nos a passar-lo. Però l’esforç paga la pena perquè la ruta és molt interessant i variada. I si el dia ens acompanya, gaudirem d’àmplies perspectives.

Aproximació. Anem a Cortiuda per la pista de terra que hi mena des de Peramola. Deixem el vehicle en una cruïlla en Y, on pel ramal de l’esquerra, hi ha uns rètols indicadors  de l’església de Sant Martí i el refugi de Cortiuda.

Cortiuda (965 m). Seguint senyals de pintura groga (camí ral de Gavarra a Peramola), a la cruïlla prenem el ramal de la dreta que descriu una gran marrada en sentit de les busques del rellotge passant per Can Tejan i la Masia del Racó. En aquest punt deixem la pista que marxa vers el nord per agafar un camí carreter que ho fa vers xaloc (SE), en direcció a l’evident Mola del Corb. Desprès es converteix en corriol per tornar a recuperar la seva amplada.
En el sentit de la marxa, tenim al davant a mà dreta la Roca del Corb i a l’esquerra la mola de Sant Honorat. Al peus de la Roca del Corb ens enfilem per revoltar-la en el sentit de les busques del rellotge, deixant a mà dreta el corriol a la Casa del Corb i més endavant a l’esquerra el del Coll de Mur i Sant Honorat. Prenem a mà dreta (rètol) el que, en fort pendent, s’enfila a l’Agulla del Corb.

Agulla del Corb (959 m, 1h). Ruïnes de l’Ermita de Sant Salvador del Corb. Aquest bloc de conglomerat és una bona talaia de la zona, especialment de Sant Honorat i l’Aubenç. Retornem sobre els nostres passos i prenem a mà dreta el camí al Coll de Mur (o de Mu) (rètol). Trobem senyals de pintura baus i grocs del camí de Peramola a Andorra (que anirem seguint fins a la Casa d’Aubenç). Passem per la falda ponentina de la Roca Llarga, esperó que es separa de la Mola de Sant Honorat.
Vers el nord, atenyem la pista de Juncars, que marxa pel marge esquerre del Torrent de les Caubes. La seguim bona estona i la deixem per una altra de treure fusta que marxa vers mestral (NO), desprès gira a ponent i, en una fondalada sota el Serrat de Santpou, vers el nord. En aquest punt deixem a mà dreta una pista que va a Juncars i, per la de l’esquerra, atenyem el mas Santpou.

Santpou (936 m, 2h 10). Mas rònec envoltat de feixes de conreu ermes. Les cingleres de l’Aubenç amb la canal de la Jaça queden ben evidents sobre nostre, vers el nord. Més amunt del mas un rètol indica a mà dreta La Ribalera. El camí, ara corriol, marxa vers gregal (NE) a buscar la base de la cinglera en un punt embalmat (Clot d’Aubenç, Barranc de Ribalera o Espluga de les Vaques).
Marxem de l’Espluga de les Vaques per una estreta lleixa que s’enfila en fort pendent per la cinglera vers ponent fins al Picalt Roig, tossal isolat a la solana que deixem a l’esquerra en el sentit de la marxa. Passat el Picalt, el camí gira a nord per encarar la Canal de la Jaça.
Sempre en fort pendent pugem la canal, amb les parets més verticals a mà esquerra. Al punt més rost, on cal ajudar-se amb les mans, hom hi ha instal·lat una corda amb nusos[1]. Desprès girem a la dreta per una lleixa i, ja per camí més planer, atenyem un collet que ens obre a un pradell sobre la canal.

Pla sobre la Canal de la Jaça (1.422 m, 3h 40’). Gaudim d’una magnífica panoràmica de la contrada. A gregal (NE) albirem lo Coscollet. A sol ixent el Pantà d’Oliana i darrere el Turp. Santpou queda al fons, vers migdia. Més enllà Sant Honorat i el Corb. A ponent el Tossal de l’Obaga de la Font i Coll de Prat.
Marxem per l’obaga seguint un corriol que baixa suaument vers mestral (NO) fins al Prat d’Aubenç on continuem per pista fins a la Casa d’Aubenç.

Casa d’Aubenç (1.423 m, 4h). Amb coberta de pissarra, mig ensorrada. Voltada d’antigues feixes de conreu i de maquinària agrícola en desús. Per la pista, vers ponent, en poca estona som a la collada.

Collada d’Aubenç (1.462 m, 4h 10). És una cruïlla de camins on hi conflueixen quatre pistes o camins carreters: la de la casa per la que hem arribat, la de Gavarra, la d’Aubàs i la de la Collada que ara prenem en moderat però constant pendent, vers migdia.
Atenyem el punt més alt del recorregut (1.565 m, 4h 30’) i comencem a davallar en direcció al Tossal de Coll de Prat, ran de carena.

Tossal del Coll de Prat (1.457 m, 4h 40’). Podem albirar Gavarra a ponent i la Serra de Carreu i el Boumort a mestral. Coll de Prat i Tossal de l’Obaga de la Font a sol ixent. Reprenem la baixada per un camí pedregós que ens mena per un pelat on solament hi subsisteixen matolls (coixins de monja,…) entremig de velles soques de teix nues, fins al proper collet.

Coll de Creus (1.280 m, 5h). Cruïlla de camins. Per aquí passa l’antic camí ral de Gavarra a Peramola[2] que hem seguit al començament en direcció al Corb. Ara el prenem vers migdia. Pedregós, però fresat i senyalitzat amb pintura groga, ens mena fins al dispers nucli de Cortiuda que anem veien al fons. Passem a tocar Cal Bernadí i arribem al punt de sortida a les 5h 45’ de marxa efectiva.

  • [1] No caldria. Te una funció més aviat psicològica.
  • [2] Hem llegit que en aquest punt hi ha enterrament de l’edat del bronze.

Powered by Wikiloc

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Lo Cogulló de Turp

La Serra de Turp és un massís calcari al marge esquerre del Segre, a gregal d’Oliana. És límit comarcal i fa de termenal entre diversos municipis: Fígols i Alinyà, Oliana, Coll de Nargó (Alt Urgell) i Odèn (Solsonès). El punt més alt és Lo Cogulló que gaudeix d’una dilatada perspectiva sobre els Pirineus i Prepirineus.
Com altres serralades prepirinenques, mostra formes suaus per la banda septentrional, contraposades a unes parets meridionals abruptes i encinglerades.
S’hi pot pujar per migdia, des de Llinars. És el camí més curt. Però també pel nord, des del riu de Perles per on, a banda de més llargària, cal superar un major desnivell.
Us presentem dues ressenyes que pugen al Cogulló, una per cada banda.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Des de Llinars pel coll de la Coma. Retorn per la carena i les Anoves

Distància 13 km
Desnivell acumulat 822 m
Nivell de dificultat moderat
Data 24 de gener de 2010
Cartografia Editorial Alpina. Muntanya d’Alinyà (1:25000)

Com que des de Llinars l’excursió resulta curta, us proposo un recorregut més llarg, seguint bona part de la carena de la serra i baixant a Sant Joan de les Anoves.
Vaig realitzar aquest itinerari amb l’UEC Anoia, guiats per en Josep Baldelló, que l’havia fet abans juntament amb el Peio Marsol, seguint una ressenya de la col·lecció Llibre de Motxilla.
No té cap pas problemàtic però, malgrat la curta llargària, cal emprar-hi bona estona perquè transita sense camí per un sotabosc molt dens.

Accés. Sobre Llinars (terme d’Odèn) per la L-401 (Oliana-Sant Llorenç de Morunys) entre els punts quilomètrics 16 i 17 hi ha el Coll de Boix, termenal entre el Solsonès i l’Alt Urgell. Per la dreta (en direcció a St Llorenç) surt una pista indicant cap a Santa Pelaia. Al cap d’uns cent metres deixem un trencall a la dreta i continuem a l’esquerra per un ramal pavimentat. Deixem una granja a mà dreta, poc més enllà un ramal a mà esquerra (baixa a Llinars per Cal Jepet) i encara un parell més a mà dreta. Abastem una cruïlla on, de la pista per la que venim, en surten dos ramals a la dreta, vers ponent i mestral (ONO). En aquesta cruïlla (a uns 700 metres de la granja) deixem el vehicle. Aquest punt és idoni dons hi coincideixen el camí d’anada i el de retorn.
Per arribar al Cogulló, tot i que no està acabat d’indicar, trobarem a cruïlles i desviaments uns taulons de fusta verticals, sense retolar.

Cruïlla. Camí de Santa Pelaia (1.341 m). Marxem per la pista del mig, vers ponent, pel costat d’un clap boscós. Quan acaba l’arbreda deixem un ramal a mà esquerra i tot seguit un altre a l’esquerra. Més enllà, en una bifurcació en Y, rebutgem el ramal de l’esquerra. Si l’agaféssim ens duria al mateix lloc, per una cota més alta. Però nosaltres continuem per la nostra pista a la dreta, en baixada, que aviat descriu un revolt. Som a la font del Tilló (és un petit aiguaneix). Passat el revolt ens cal estar atents a un tauló que ens assenyala un corriol a mà esquerra i que va a passar pel costat d’una barraca enrunada.
El corriol no és excessivament fressat però molt ben indicat per filades de pedres i troncs que barren els ramals incorrectes [1]. Així continuem per dins del bosc fins que, al Coll de la Travessa, els corriol ens deixa sobre la pista que hem rebutjat abans. La seguim a mà dreta en moderat pendent, en un tram força pedregós i precari. El Cogulló del Turp queda just sobre nostre vers mestral. La pista fineix a la collada.

Coll de la Coma (1.479 m, 50’). Emprenem un corriol senyalitzat per fileres de pedres a banda i banda, vers garbí. És ben fressat i amb un fortíssim pendent. No ens cal ajudar-nos de les mans però, tot i algunes llaçades, ens fa esbufegar de valent.

Cogulló de Turp (1.620 m, 1h 15’). Vèrtex geodèsic, gran fita de fusta, pessebre i llibre de registre. És un cim amb una molt bona panoràmica, solament escapçada parcialment vers llevant pel massís del Port de Comte.[2] Citem solament alguns dels punts que poden albirar-s’hi: Moles del Corb i Sant Honorat, Pantà d’Oliana, Serres de l’Aubenç, Montsec d’Rúbies i d’Ares, Carreu i Boumort, Cadí, Port del Comte…
La paret de migdia, com la de tota la serra que s’estén vers garbí (SO) és molt abrupte i es desploma literalment sobre la fondalada de les Anoves.
A partir d’aquí i durant bona estona transitem sense camí fressat, seguint la serra ben propers al fil de la cinglera. Però això no sempre ens és possible i, si al començament aprofitem tiranys dels ramats, pels volts de la Roca Alta ens cal marxar-ne separats. Ens endinsem a la pineda amb un sotabosc de boixeda espessa que ens dificulta i alenteix extraordinàriament la marxa i, sobretot, ens priva de l’espectacle visual de la cinglera.
Guanyem i perdem alçària salvant els diferents turons careners: Roc del Roser, Roca Alta, Collada de Turp i el Cap de la Bòfia. Aquesta és la darrera graonada que ens cal salvar dons, des d’aquest punt i vers ponent destaca entre la pineda una clariana als peus dels contraforts de Lo Coscoller (o Turó del Parroi). Son les Boïgues del Jenot. Quan l’abastem, encara ens cal continuar una mica més per l’espessa vegetació revoltant en sentit contrari a les busques del rellotge, el turó que tenim a mestral. A l’altre cap del turó hi trobem més feixes.

El Grau (1.301 m, 3h 10’). Un corriol senyalitzat per un parell de fites, poc fressat al començament, va definint-se més endavant. Per un grauet baixem l’estimball marxant vers sol ixent. Desprès, sempre amb un pendent que no passa de moderat, anem salvant les canals que es despengen de la carena, fins que albirem a vista d’ocell Sant Joan de les Anoves.
Ja al fons de la vall, el nostre corriol acaba sobre un camí carreter que ens mena passar pel costat de l’abundosa font de Sant Joan. Una mina forneix un deu regular tot l’any. Camí carreter amunt arribem, en poca estona més, al llogaret del mateix nom.

Sant Joan de les Anoves (1.640 m, 4h 5’). Petit nucli rural amb una esglesiola mig enrunada. Alguna de les cases també està força malmesa. Si és habitat, ho deu ser molt esporàdicament.
Partim de Sant Joan per una pista que s’enfila en moderat pendent vers sol ixent. Desprès, en llaçades, va guanyant alçària fins al mas rònec del Soler. Aquest mas i una gran feixa, ens queden a la dreta de la pista que continua vers migdia. A l’esquerra (cantó llevantí) hi ha tres feixes ermes en sengles bancals, separats per marjades. Ens cal anar a buscar l’extrem més al nord de la darrera de les tres feixes, on acaba precàriament la pista.
En aquest punt surt un corriol poc definit al començament (senyals de pintura grocs ens ajuden a localitzar-lo) però que desprès és ben fressat. Prenem aquest corriol que, en pendent entre moderat i fort, s’enfila per la pineda vers gregal (NO). Desprès d’una llarga i ombrívola pujada, abastem el final d’un camí carreter a l’alçada d’una font.

Font de la Pinyassa (1.685 m, 5h 20’) Rètol indicador. Surgència ran de terra que fa un bassiol. Final de la pujada. Emprenem planerament el camí carreter vers migdia per anar girant desprès a llevant. Abastem unes feixes de conreu[3] i seguim per la pista, deixant-les a mà esquerra i bosquina a mà dreta, vers gregal (ENE).
A la cruïlla, prenem el ramal de la dreta, vers sol ixent. A la propera cruïlla, en Y, prenem el ramal de l’esquerra que, en suau pendent de baixada ens retorna al punt on hem iniciat la ruta. (5h 55’).

  • [1] Tinc entès que aquest i d’altres camins de la zona els ha arranjat en Miquel Riba d’Organyà.
  • [2] Nosaltres vàrem tenir un dia núvol que no ens en va deixar gaudir plenament.
  • [3] Les patates que es recullen en aquesta zona son molt apreciades. Sobretot les de la varietat del bufet. Aquestes feixes es dediquen a aquest cultiu. Podem observar arreu túmuls de terra de diverses mides. Alguns amb forat d’accés amb pedra seca, altres amb porta de fusta,… Son forats de trumfos que s’utilitzen per a emmagatzemar-les.


Powered by Wikiloc

Àlbum. Polseu la imatge per accedir-hi

 Des de Canelles per la Vall de Lluc. Retorn per Santa Pelaia i el Torrent del Bast.

Distància 20,2 km
Desnivell acumulat 1210 m
Nivell de dificultat moderat
Data 1 de març de 2010
Cartografia Editorial Alpina. Muntanya d’Alinyà (1:25000)

Ascensió a lo Cogulló de Turp per l’antic camí de Canelles a Cambrils. No és senyalitzat, però és net i ben esporgat, pel que no resulta gens perdedor. M’han explicat que va arranjar-lo en Miquel Riba d’Oliana: el resultat és encomiable. El de baixada, per Santa Pelaia i el Torrent del Bast, tot i que és senyalitzat, no està tan ben conservat i en algun punt cal parar força atenció per no fer marrada. A banda de que en un bon tram hi ha instal·lat superficialment un tub d’abastament d’aigua a Perles que deu tenir tanta utilitat com impacte visual sobre el paisatge.
L’itinerari no ofereix cap dificultat especial, llevat de la llargària i considerable desnivell.

Accés. Entre Coll de Nargó i Organyà, prenem l’L-401 a Sant Llorenç de Morunys. Passada la Cruïlla de Canelles, just al punt quilomètric 4, a mà dreta, surt una pista. Reduït espai per a aparcament (màxim dos vehicles).

Canelles (km 4 L-401) (627 m). Seguim pocs metres la pista i l’abandonem per un senderó a mà dreta que baixa a creuar el riu de Perles per unes passeres de fusta. A l’altre riba ens endinsem al Barranc de l’Ós pel marge dret del torrent.
Passem per un tram engorjat anomenat l’Estret que ens fa canviar diversos cops d’un marge a l’altre fins que creuem definitivament al dret i ens anem separant de la llera. En aquest tram engorjat podem adonar-nos –si no ho havíem fet encara- de la naturalesa calcària que conforma tota la contrada.
Seguim un camí antic (contraforts, algun curt tram empedrat, etc. ens ho demostren) [1] que guanya alçària, sempre vers migdia, entre sinuoses llaçades. Això fa que, malgrat el considerable desnivell, el pendent mai passi de moderat. Fa de bon fer.
A la part baixa el bosc –esclarissat– és sobretot de pinassa. Més amunt, a mesura que entrem a la part més obaga el bosc es fa més espès i predominen el pi roig i el boix.
Deixem a mà dreta un pont natural de pedra, foradat per l’acció erosiva de l’aigua a la base d’un contrafort. Més amunt, sota una balma, trobem una cleda. Creuem un parell de cops una antiga pista de desemboscar que baixa del Tilló. Al primer hi ha una escala de fusta per ajudar-nos a superar-ne el marge.
A partir de la pista enfilem per llevant d’un esquenall rocallós paral·lel a la Serra de Turp. L’esperó més alt ens queda a la dreta del camí. En poca estona ens hi enfilem. És una bona talaia des de on veure la serralada i tot el camí que hem fet per la vall. Ben aviat abastem una pista.

El Tilló (1.370 m, 2h 5’). Creuem la pista que prové de Llinars i continuem per un corriol paral·lel, vers ponent. És un tram planer que ens recupera de la pujada. Passem pel costat d’una cabana enrunada i desprès, en una clariana, abastem la Font del Tilló que raja ran de terra, fent una mollera. Una fita ens assenyala que aquest punt és termenal entre Odèn (Solsonès) i Fígols i Alinyà (Alt Urgell). De nou dins el bosc, continuem pel ben endreçat corriol que ens aboca, a l’alçada del Coll de la Travessa (1.395 m), a una altra pista que prové del Pla de la Llacuna, sobre Llinars. Des d’aquesta collada, a la capçalera de la Vall de Lluc, ja podem albirar vers ponent la coma de les Anoves i la vall del Segre. També tota la Serra de Turp que s’allarga, abrupte i encinglerada per aquest cantó, de garbí a gregal, amb lo Cogulló just sobre el nostre cap.
Prenem la pista a mà dreta que, en considerable pendent, ens mena vers el nord fins al Coll de la Coma (1.480 m). Se’ns obre una nova perspectiva sobre la vall del Segre: ara albirem Coll de Nargó, la Serra de Carreu i el Boumort. Els cent quaranta metres de desnivell que ens separen del nostre destí son els més costeruts de l’itinerari. La pista acaba al coll on prenem un corriol que, entre llaçades i fort pendent, ens deixa al cim.

Cogulló de Turp (1.620 m, 3h 50’). Vèrtex geodèsic. Magnífica talaia amb bona panoràmica sobre el Pre-Pirineu, però també dels Pirineus. A ponent Coll de Nargó, la vall de Sallent, la collada de Bòixols i les serres de Carrànima i Carreu. A mestral Organyà, les Serres de Boumort, Prada i darrere, a l’horitzó, el cordal de cims que tanquen el circ sobre la Vall Fosca. Més enllà albirem el perfil suau de la Torreta de l’Orri. Vers el nord, difícil de destriar entre la munió de cims propers als tres mil, intuïm el Massís de la Pica d’Estats. Vers gregal i al fons de la vall destriem els nuclis de Perles, Alinyà i l’Alzina. A sobre el Cadí no ens permet albirar més enllà. Passa el mateix vers sol ixent, on darrere el Tossal de Cambrils, el massís del Port del Comte ens retalla l’horitzó. Desprès del Puig Sobirà, seguint en aquesta panoràmica en el sentit de les busques del rellotge, destaca a la llunyania el Montseny i encara Sant Llorenç i Montserrat, ja vers xaloc. Per migdia marxa la vall del Segre, on hi lluu el pantà de Rialb. Vers garbí, ja més proper, el d’Oliana, les moles del Corb i de Sant Honorat i, sobretot, l’Aubenç. Darrere el Montsec de Rúbies i el d’Ares.
Desfem el camí d’anada fins al Tilló on, per comptes de prendre el corriol pel que hem pujat, seguim per la pista que desprès de revoltar a migdia, ens encara a llevant. Som al Pla de la Llacuna. Rebutgem diversos ramals a dreta i esquerra continuant en la mateixa direcció per la principal fins a una cruïlla, ja a la vista de Llinars i Cambrils, a partir de la qual continua pavimentada. Podem baixar per la pista i enfilar-nos pel primer trencall a mà esquerra, però estalviem temps seguint sense camí, propers a la carena, anant a passar pel costat d’un forat de trumfos o trumfera [2], vers gregal (ENE), en direcció a un dipòsit d’aigua. Abans d’arribar-hi abastem un camí carreter i una cruïlla amb un rètol indicador de l’itinerari 7 de la Fundació Territori i Paisatge, que ens dóna 35’ per a Santa Pelaia.
Guiats per rètols indicadors, estaques i senyals de pintura grocs, marxem planerament pel camí carreter vers gregal fins al Coll de Voltrera (1.330 m) on comencem una forta davallada per una pista molt precària i aixaragallada. Quan el camí planeja, podem observar encara ben perceptibles, restes de l’antiga explotació minera de lignits.
Travessem per sota una línia elèctrica i abastem una cruïlla (rètols indicadors de ruta i plafó explicatiu de la restauració –poc reeixida al meu entendre– de l’explotació minera). Continuant per la pista vers gregal, arribem en poca estona a Santa Peleia, encimbellada sobre el Roc de l’Ermita.

Santa Pelaia/Roc de l’Ermita (1.262 m, 4h 10’). Petita ermita romànica d’una sola nau amb absis. El Roc de l’Ermita és una balconada sobre la vall del Torrent del Bast que gaudeix d’una bona vista sobre l’entorn.
Retornem a la cruïlla. Podem continuar per la pista en direcció al Coll de Boix i deixar-la per un camí carreter a mà esquerra, en baixada. Però farem marrada. És millor baixar sense camí vers xaloc (SE), creuant una rasa, fins al mas rònec de Cal Remellat, en estat semi ruïnós. Pel costat del mas i d’antigues feixes de conreu seguim pel camí carreter que aviat fa un parell de revolts. Al segon, una estaca ens indica que hem de deixar-lo per un altre força més precari que surt a mà dreta. Vers xaloc i en baixada, anem a creuar el torrent que baixa del Coll de Boix.
A l’altre marge continuem vora el torrent fins a una pista que baixa de Cal Gili, a tocar la carretera (rètol indicador que ens dóna 1h 35’ per Perles). Seguim la pista a mà esquerra, vers gregal (NE) passant pel costat de la Font de Querol. Aviat acaba la pista [3] i continuem per un senderó que, pel marge dret del torrent i vers gregal primer i nord desprès, ens anirà apropant als Corrals de Perles, uns masos que podem albirar torrent avall en aquella direcció.
Senderó avall abastem un camí carreter en estat precari que seguim. Deixem a mà dreta un ramal que puja a la carretera, passem per davant del mas de Can Fiter i quan som a Cal Casalet, on acaba el camí carreter, fem un gir de 360º vers migdia seguint un sender poc definit. Més enllà girem 90º a mà dreta per un corriol que baixa decididament a buscar el marge dret del torrent [4].
Contraforts de pedra i un grau ben guanyat a la roca ens assenyalen que estem trepitjant un antic camí de bast en un tram força engorjat. El torrent del Bast salta i s’entolla entre les timbes calcàries. Desprès de creuar-lo a gual, continuem camí pel marge esquerre per on discorre una antiga canalització d’aigua, ara fora de servei [5].
Propers al riu, les primeres cases del poble ens queden a l’altre marge. Encetem una pista, creuem el torrent, marxem vers llevant pel marge esquerre del riu i el travessem per una passera de fusta.

Riu de Perles (688 m, 5h 40’). Prenem vers ponent un camí pavimentat que passa vora un seguit de cases aïllades del nucli de Perles, fins a la carretera que ens caldrà seguir poc menys de dos quilòmetres fins al punt de sortida (6h 15’).

  • [1] La pujada per la Vall de Lluc es fa per l’antic camí de Canelles a Cambrils. Fins al cim del Cogulló hi ha taulons i pals de senyalització, malgrat que hi manquen els rètols. Tampoc hi ha senyals amb pintura. Però el camí és net i ben esporgat. Als trams que podrien resultar dubtosos o a les cruïlles, hi ha fileres de pedres a banda i banda que el defineixen perfectament. Això fa que sigui molt fàcil de seguir i gens perdedor. A la baixada trobarem força rètols i estaques a diversos punts (sobretot a les cruïlles) amb direccions i horaris estimats. També senyals de pintura heterogenis. Però, sobretot a la part alta, sota el Coll de Boix, la coincidència amb altres camins i trams pocs fressats i gens evidents, farà que calgui estar molt atents per no fer marrada.
  • [2] La patata (trumfo) que es recull en aquesta zona és molt apreciada. Sobretot les de la varietat del bufet, però també de la mena Kennebec i Red Pontiac. Al Pla de la Llacuna hi ha força feixes dedicades a aquest cultiu.
  • [3] De Santa Pelaia fins a la font de Querol, a banda dels rètols i estaques, hem pogut guiar-nos per senyals de pintura grocs. A partir d’aquí en trobarem de grocs i blaus i més endavant, vermells. També trobarem fites que en alguns punts ens ajudaran més que els senyals.
  • [4] Aquest dos masos dels Corrals de Perles conserven encara dret l’habitatge, però els coberts mig enrunats. Cal estar molt atent perquè a partir del segon mas el camí no és gens evident ni gaire fressat i, com acostuma a passar on més cal, els senyals de pintura i indicadors, inexistents. Cal refiar-se de les fites.
  • [5] L’antiga canalització d’aigua s’ha substituït per un tub superficial que provoca un impacte visual considerable.


Powered by Wikiloc

Àlbum. Polseu la imatge per accedir-hi

Serra de Carreu

per Bóixols, des del Grau de Queralt al Pas de Castellnou

Distància 13 Km
Desnivell acumulat 709 m
Nivell de dificultat difícil
Data 29 d’octubre de 2009
Cartografia Ed. Piolet. Serra de Boumort (1:20000)

Exigent itinerari per un indret tant bonic com poc freqüentat.
A migjorn del Boumort i a mestral de l’Aubenç, termenejant a sol ixent amb l’Alt Urgell, la llarga serralada de Carreu s’alça talment com una muralla sobre Bóixols i la vall del Riu d’Abella.
Per recórrer-la de cap a cap, cal emprar-hi una llarga jornada. Com que l’estiu no és l’època més propícia per a fer-ho, a la tardor, escollirem fer el tram més occidental. Tot i així resulta una ruta exigent en la que cal crestejar uns quatre quilòmetres i superar sovintejats canvis de cota per terreny rost. La cresta, malgrat que molt aèria per migdia (àdhuc d’un tram pel nord), és prou àmplia com per passar-la caminant. Té diversos punts de grimpada, que no depassen el IIº. Podem evitar-la decantant-nos pel vessant obac, però perdrem bona part del seu encant. Un cop dalt, els passos o graus per baixar-ne son escassos i amb força distància l’un de l’altre.
Cal tenir també en compte la manca de camí fressat. Malgrat el que indiquen els mapes, bona part dels antics camins s’ha perdut. Esporàdicament veurem indicis de corriols i fites escadusseres, poca cosa més. Quan vàrem fer-la, la frase del dia va ésser anem sobre el camí. Així ho indicaven mapes i GPS, però calia elevades dosis d’imaginació per endevinar si aquell xaragall o malesa per on trepitjàvem, fou en temps pretèrits un camí de bast, una cabanera o un corriol freqüentat per caçadors i boletaires. No hi ha però problemes d’orientació: la ruta resulta evident i amb força punts de referència.
Per tot plegat, malgrat que el desnivell i la distància son moderats, l’hem qualificat de dificultat mitjana-alta, apte solament per gent avesada a muntanya i sense problemes de vertigen o fòbia a les alçàries. Totalment desaconsellable amb pluja o humitat.
Si esteu prou valents, podeu allargar-la pujant al Cap de Carreu i baixant pel Pas de la Ce. O escurçar-la, anant amb vehicle fins a Cal Girvàs, per bona pista i pujar pel pas de Castellnou al Pical Ras. Una alternativa més curta encara és per l’obaga de Carreu, des del Coll de Llívia.
Si us decidiu a provar-la, qualsevol d’aquestes rutes us satisfarà totes les expectatives i en guardareu un grat record. El paisatge és superb i la tranquil·litat garantida. Carreu res te a envejar a altres serres de morfologia semblant però més anomenada.

Accés. Accedim a Bóixols per l’L-511 (Coll de Nargó-Isona). Dins el petit nucli, en un revolt de la carretera hi ha una font. Al costat en parteix una pista (rètols indicadors). La seguim vers el nord uns centenars de metres i deixem el vehicle juts abans d’una cruïlla, vora un dipòsit d’aigua.

Bóixols (dipòsit d’aigua) (1.194 m)
Pocs metres més enllà prenem una pista a mà dreta que marxa vers gregal (NE) i ens mena a Cal Cerdà. Fem una marrada en sentit antihorari voltant la masia, rebutjant la pista que a mà dreta ens menaria a la Xosa i la Torre. Per sobre el mas, es veuen marjades de pedra seca que voregen una torrentera (ressenyada al mapes de l’ICC com Clot del Vicent). Ens hi enfilem sense camí fressat, vers mestral (NO) seguint fins al cap de munt de la marjada on ens decantem a l’esquerra, vers ponent. Cerquem els millors passos entre garriga, pedregar i algun pi escadusser. Restes de soques cremades, vestigis d’algun incendi pretèrit. De tant en quant ens apareixen indicis de corriol i contraforts de pedra seca de l’antic camí(1). Pendent entre fort i moderat. La nostra fita és un roca prominent, avançada de la carena, (cota 1593, UTM 348501.3, 4672274.1).

Cruïlla (1.593 m)
Als peus de la roca esmentada ens trobem amb un corriol que sembla pujar del cantó de Cal Mascarell i segueix enfilant-se pel cantó llevantí del penyal. Un altre corriol marxa vers mestral, pel cantó ponentí. Prenem el de la dreta(2) seguint fites escadusseres. El camí va perfilant-se tot virant a gregal (NE) per encetar el grau.

Grau de Queralt (1.708 m)
Ens deixa sobre la zona de pasturatge anomenada Planell dels Prats. Tot pujant-hi ja hem pogut albirar vers sol ixent les puntes del Cadí, el Pedraforca i el Port del Comte. Ens endinsem al bosc vers ponent. Quan podem, transitem pel fil de la cinglera, evitant la densa vegetació que alenteix el pas obligant-nos a fer sovintejades giragonses. D’altra banda, propers a la cinglera gaudim d’un paisatge molt agradable, amb un bon estimball als nostres peus.

La Grallera (1.739 m)
Àmplia collada i prat. Aquí hi arriba una pista provinent del Coll de Llívia (precària pel que hem llegit). A la banda de migdia, com una torre avançada a la muralla, s’alça la Roca de la Grallera. Pel que diuen els mapes hi hem llegit, entre la malesa hi ha el Pou de la Grallera o Avenc del Prat de Riba. També sembla que antigament hi havia un grau, però avui és totalment perdut. Continuem per camí fressat(3) vers ponent, bona estona.
En aquella direcció els planers prats i boscos van cedint a un terreny més rost. La serra pren forma allargassada i espinosa, de fort pendent per l’obaga i cinglera pel solell. Guanyem la carena i la seguim. De tant en tant ens cal grimpar (alguns passos de IIº) resseguint el fil de la cresta. Aquesta serà la tònica del camí fins abastar el pas de Castellnou.

Pical Ras (1.804 m)
El pendent de l’obaga és considerable. La caiguda pel solell, vertical i impressionant. És el punt més alt de la serra. Vers el nord l’horitzó s’acaba amb el gran massís del Boumort. Vers llevant destaquem el Cadí, el Pedraforca, el Port del Compte i més proper el Mont-roi. Vers xaloc l’Aubenç, del que en destaca la tallada de lo Coscollet. Separant-la de la serra de Carrànima, a migdia, la vall del Rialb que, aigües avall s’embassarà. Vers ponent el Forat d’Abella i més enllà el Port de Comiols i el Montsec de Rúbies. S’albira també el pantà de Sant Antoni, el Montsec d’Ares, Mont-Rebei i part del de l’Estall. A l’horitzó sobresurt el Turbón, Cotiella i fins la Maladeta. Vers mestral els cims que envolten la Vall Fosca.
Baixem lleugerament per fort pendent vers l’obaga, per encetar un altre tram d’afilada carena. En aquesta zona és evident el rastre d’un antic incendi amb troncs semi calcinats. Malgrat el pas del temps el bosc no s’hi ha regenerat. Probablement el fort pendent impedeix arrelar-hi de nou. Continuarem així, crestejant bona estona vers ponent i resseguint els alts i baixos del relleu fins a la vista del Cap de Carreu. Llavors deixem la carena per progressar per l’obaga.

Pas de Castellnou (1.690 m)
A llevant del Cap de Carreu. Travessem una gran tanca metàl·lica i enfilem, guiats per algunes fites, la baixada pel grau vers xaloc (SE). El camí, ben fressat al començament, quan encara transita a recer del bosc, es desdibuixa i perd a la garriga. Però la ruta és evident vers migdia cap al mas de cal Girvàs (o cal Vidal) que tenim en aquella direcció. Pendent moderat.

Cal Girvàs/Cal Vidal (1.433 m)
Font. A partir d’aquí seguim per pista de terra batuda, ben apariada. Passem vora els masos de Cal Moià i Cal Badia. Abastem el tram asfaltat i el dipòsit on hem començat a caminar.
Hi hem esmerçat un total de 7h 30’, amb 6h 10’ de marxa efectiva.

  • (1) Pel que hem llegit, aquest camí avui perdut, era una antiga cabanera que passava del Coll de Llívia a Cal Cerdà pel Grau de Queralt. A la tornada hem tingut ocasió de confirmar amb un pastor de la zona que el camí s’havia perdut i que la referència era l’esmentada roca. Sembla clar que el camí més o menys fressat s’ha conservat en alguns punts a recer del bosc. Però a la falda de la serra on domina la garriga en considerable pendent, s’ha anat perdent. Probablement perquè ha sigut poc transitat.
  • (2) Nosaltres hem pres el de l’esquerra (així estan enregistrats els punts de ruta de GPS), però aquest corriol aviat es perd entremig del boscam (pineda i boixeda) obligant-nos a voltar el penyal per darrere fins a recuperar el camí correcte.
  • (3) Intuïm que boletaires i excursionistes deuen passar per aquest tram provinents del Coll de Llívia, tal vegada per pujar al Pical Ras. Això explicaria que sigui l’únic que es conserva ben fressat.


Àlbums. Polseu les imatges per accedir-hi
2009
2011

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Valldarques

I el Boter de Santa Maria o Salt del Boter

Distància 7,9 Km
Desnivell acumulat 400 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 20 d’octubre de 2009
Cartografia Ed. Alpina. Muntanya d’Alinyà (1:25000)

Bonic, fàcil i curt recorregut circular en el que visitarem esglésies romàniques, les restes del castell, l’antic molí i un salt d’aigua amb una caiguda vertical de quaranta metres. Resseguirem l’engorjat del riu de Valldarques, envoltats d’espadats i cingleres, entremig de rouredes on hi descobrirem exemplars monumentals. Entre els elements arquitectònics, cridarà la nostra atenció l’abundor de pedra tosca i les cobertes de llosa.
Hi esmerçarem entre tres i quatre hores, en total.
Recomanable a la tardor, especialment desprès d’episodis plujosos.
A la imatge l’església de Sant Romà de Valldarques.

Accés. Per arribar a Valldarques ho fem per la pista de terra batuda –camí de Valldarques– senyalitzada i apte per a tota mena de vehicles, que prenem entre els quilòmetres 26 i 27 de la L-511 entre Isona i Coll de Nargó.
Comencem el recorregut en aquest llogarret, corresponent al terme de Coll de Nargó, al costat de la ben conservada església romànica de Sant Romà (1). També podríem optar per iniciar-lo a Sobre-roca: al quilòmetre 29,5 de la mateixa carretera, prenen la pista que mena a aquest mas, dedicat al turisme rural. Pel costat d’una torre de la xarxa elèctrica, prenem un corriol que baixa pel grau i en uns deu minuts ens deixa al corriol que prové de Valldarques, més o menys a l’alçada de la Torre de la Vila.

Sant Romà de Valldarques (930 m). Petit nucli del que en destaca sobre un promontori rocallós l’antiga rectoria. Al costat de l’església prenem un corriol ben fressat que marxa vers sol ixent, per damunt de la pista. En suau baixada anem transitant per dins la roureda, entremig d’antigues marjades de pedra seca. El camí va virant a xaloc (SE). Deixem a mà esquerra un corriol que s’enfila pel grau de Sobre-roca i ben aviat (25’) abastem les ruïnes del castell.

Torre de la Vila (890 m). Fortificació medieval sobre un promontori que domina el congost del riu de Valldarques(2). Conserva la torre de planta circular i restes de murades, espitlleres i arcs de les construccions annexes. Tot plegat envaït pel boscam.
Reprenem el camí en la mateixa direcció fins a l’alçada del Tossal del Moro on gira a migdia i, en llaçades per salvar el fort pendent, amb contraforts de pedra seca, ens deixa al costat de la llera del riu, formada per gran lloses. Ens cal travessar-lo a gual. Segons la temporada no tindrem altre remei que descalçar-nos per a passar-lo. Un cop al marge dret, continuem vers xaloc, propers al riu. En poca estona albirem una antiga construcció.

Molí de Butxaca (780 m). En alguna ressenya se l’anomena com de l’Espardenyer. Malgrat l’abandó, conserva intacta tota l’estructura. Probablement perquè la coberta de llosa encara aguanta el pas del temps. Hi podem veure encara alguns elements propis del molí, el forn, etc. Aprofitava el cabal del riu de Santa Maria, que tributa les seves aigües al de Valldarques al costat mateix. Podem veure encara restes de la canalització que hi conduïa l’aigua des del Boter de Santa Maria, proper punt d’interès en el nostre itinerari. Si ens hi fixem també veurem les restes de les parets d’una bassa.
Pel cantó de migdia de la casa, enllaçant amb el corriol pel que hem arribat, en surt un altre que s’endinsa dins del canó que ha format el riu de Santa Maria, pel marge hidrogràfic esquerre. En poca estona ens deixa als peus d’un espectacular estimball per on el riu salta. Som al Boter de Santa Maria, altament anomenat Salt del Boter. Una gran formació de tosca acompanya l’aigua en la seva caiguda.
Retornem al molí i travessem el rierol de Santa Maria, continuant entre xaloc i sol ixent, pel marge dret del de Valldarques. Travessem feixes avui ermes, fins atènyer el mas Solans. Si a l’altre riba, al solell, predominava el roure, aquesta obaga és coberta majoritàriament per pineda.

Solans (788 m). Punt més baix de la ruta. Mas compost per diversos cossos d’edificis. Envoltat de les més àmplies feixes de la contrada (Trossos de Solans), guanyades a l’engorjat gràcies a la colzada que fa el riu i a la conjunció amb dos altres torrents. Aquí comença una pista que prenem -el Camí de Solans- deixant ben aviat un ramal que surt a ma esquerra. En algunes llaçades i moderat pendent, ens menarà fer un gir de 180º iniciant el camí de retorn.
A la cota 850, senyalitzat per una discreta fita hi aflora un ressalt rocallós que ens servirà de mirador, ara des de dalt, del Boter de Santa Maria. Cal parar compte: l’estimball sota els nostres peus és considerable. També podem albirar vers mestral la silueta de la Torre de la Vila i, vers ponent, el campanar de Santa Maria de Remolins a on ens adrecem.
Continuem desprès, seguint la pista, vers migdia fins a travessar el riu de Santa Maria (3). Just abans hem deixat a mà esquerra la pista que be de Cal Morró. Desprès fa un revolt molt tancat i marxa vers el nord. Quan vira a ponent (cota 887), podem enfilar-nos per l’esquerra al turó que tenim en aquella direcció. Superats uns 35 metres de desnivell abastarem les restes de l’església de Santa Maria de Remolins.

Santa Maria de Remolins (920 m). Esglesiola romànica que conserva ben altiu el campanar, però que ha perdut la coberta i bona part dels murs de migdia.(4) Per camí carreter ens adrecem al proper veïnat de Remolins. A mà dreta podem albirar un roure de gran envergadura. A Remolins prenem una pista vers mestral (NO) –Camí de Remolins– que ens deixa a una altra –Camí de Valldarques a Serradarques– que prenem a mà esquerra fins a retrobar el Camí de Valldarques, per la que hem arribat en vehicle. La prenem a mà dreta, passem pel costat de Cal Sastre i retornem al punt de partida.
En aquest trajecte des de Remolins podem contemplar diversos exemplars de roures de considerable envergadura. També, al tram entre el camí de Valldarques i la carretera, a banda i banda del camí, hi ha senyalitzats un parell de roures catalogats com a monumentals: els dels Vilars.

  • (1) Hem llegit que data de la primera meitat del segle XII. Disposa d’una única nau coberta amb volta de canó i acabada en un absis semicircular de sòbria decoració. La porta d’accés (dos arcs de mig punt adovellats) és al mur de migdia. Adossat al del nord s’hi alça el campanar de tres plantes, guarnit amb elements llombards. Com a altres construccions de la zona, hi abunden els elements de pedra tosca. Fou restaurada i consolidada la seva estructura entre 2007 i 2008.
  • (2) Pertanyé a Jaume d’Oliana qui a les darreries del s XIII vengué els drets de tota la castlania al bisbe Pere d’Urgell.
  • (3) Al track adjunt pot veure’s que en aquest punt nosaltres continuarem fora de camí, vers ponent fins a buscar la pista que mena de Remolins a Butxaca. Tanmateix és més senzill l’itinerari descrit.
  • (4) Les obres de consolidació de Santa Maria varen fer-se al mateix temps que les de Sant Romà.



Àlbum. Polseu la imatge per accedir-hi


Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF