Arxiu de la categoria: Pàndols-Cardó-Els Ports-Montsià

Fageda del Retaule

Des de l’Àrea de la Fou pel Racó del Tabaco, Plans de Valldebous i el Teixet. Retorn pel Barranc de la Fou.

Distància 14,9 km
Desnivell acumulat 850 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 9 de maig de 2015
Cartografia Editorial Piolet. El Port-sud (1:30000)

La del Retaule, al fons del Barranc de la Fou, és una de les fagedes més meridionals d’Europa. Amb exemplars de grans proporcions, un parell d’arbres monumentals, el Faig Pare i el Pi Gros, fan que sigui la més coneguda dels Ports.
Tant s’hi pot accedir pel nord des de Casetes Velles, com pel sud, pel Barranc de la Fou, amb diverses variants.
Nosaltres hi anirem des de l’Àrea de la Fou seguint un itinerari fàcil, per pistes i bones senderes. Excepte el curt tram de les Gúbies de la Fou, quan baixem a la llera del barranc des del Collet d’Herba Sana, per estalviar-nos la marrada del Racó de l’Avellanar.

Accés
Sortim de la Sénia en direcció a la Pobla de Benifassà i Fredes per la CV-105. Al cap de set quilòmetres, just creuat l’embassament d’Ulldecona, prenem una pista de terra a mà dreta i la seguim quatre quilòmetres. A la bifurcació anem a la dreta durant 4,2 quilòmetres més. El ramal de l’esquerra és la pista de la Tenalla que passa per la propera cova dels Ferrins.

Àrea de la Fou (600 m)
Tornem uns metres enrere per la pista que hem vingut. A l’alçada d’una caseta prenem un corriol ben fressat (indicadors al Racó del Tabaco i Plans de Valldebous) a mà esquerra i travessem el barranc de la Fou.
Comencem a guanyar alçària, en moderat pendent, pel marge dret (hidrogràfic) del barranc del Tabac (NE), entremig d’una magnífica pineda. Senyals escadussers del PR-C 85.
Bones vistes sobre el barranc de la Fou. Destaca la Moleta del Cepí amb l’enorme ull del seu pont natural.
Quan trobem a mà esquerra la sendera que puja des del Racó dels Àngels per sota la Punta de la Puça (1), som al capdamunt del barranc. S’acaba l’arbrat, virem 90º (SE) i, tres-cents metres més enllà, atenyem una nova bifurcació.

Plans de Valldebous (995m)
Bifurcació indicada al bell mig d’una gran planúria entre els barrancs de la Fou i de de la Galera, amb la Punta de la Puça com a referència destacable. Aquests plans, antany conreats, son ara un erm on hi resisteixen alguns pins i hi regna el coscoll i l’herbei.
Som al camí del Ròssec, que puja de la Sénia per l’ermita de Pallerols (PR-C 82). El seguim a mà esquerra, en suau pendent i direcció a lo Teixet i el Povet dels Plans (NE).
Ens separem uns pocs metres a mà dreta de la senda (indicació) per visitar el Povet dels Plans: un cossiol i un bassi en una petita clotada.
Anem apropant-nos al cairell del barranc del Racó de l’Avellanar. Deixem un corriol a mà esquerra (2) (fites) i, sobre un petit promontori coronat per una fita delimitadora dels termes de la Sénia i el Mas de Barberans, gaudim d’una bona vista sobre la Punta de la Puça, el Barranc de l’Avellanar, el Turmell i el Catinell.
Quan passem sota la Mola del Boix (3) som al punt més alt de l’itinerari, entrem de nou al bosc i davallem a lo Teixet.

Lo Teixet (1215m)
Teix monumental. Indicadors. Continuem baixant, passem un portell i el camí del Ròssec, tothora ben fressat, ens aboca a la pista de Vallcaneres Altes. La seguim a mà esquerra (indicadors) en direcció a la Fageda i la Portella de la Calça.
Després d’una colzada de 90º la pista fa una marrada a l’esquerra per salvar la Canal dels Burros. Poc més enllà deixem a mà esquerra una pista secundària i a pocs metres més un corriol (4).
Més endavant, al Pla del Torn (indicadors), deixem el Camí del Ròssec (PR), que ens menaria a Casetes Velles, i continuem per la pista.
Al cap d’uns dos-cents metres, unes fites a mà esquerra indiquen una altra sendera (4).
La pista descriu una gran marrada entre giravolts per salvar el desnivell i els primers contraforts del Catinell, mentre ens va endinsant a la fageda.

Pare Faig (1067m)
O Faig del Retaule. D’uns 25 metres d’alçària i una volta de canó de 4 metres, se’l considera el faig viu de més capçada (28 metres). El seu tronc tortuós i les arrels descalçades per l’erosió li confereixen us aspecte ben especial.
Continuem per la pista pel marge esquerre del barranc. En un tancat revolt a la dreta, l’abandonem per una sendera molt definida on, trobem tot seguit la bonica Font del Retaule.
Cent metres més enllà deixem el sender, enfilant-nos a l’esquerra per un corriol ben fressat i dreturer fins al Pi Gros o pi del Retaule.
És una pinassa de 31,5 metres d’alçària, amb una volta de canó de 34,6m i una capçada mitjana de 22,5m. Es va salvar de la tala perquè servia de fita termenal.
Continuem planerament, en lleugera tendència a pujar, per la falda ponentina del Catinell, amb el barranc enfonsat a la nostra dreta. Després baixem fort fins que, als peus del Morral del Catinell, atenyem de nou la pista.

Collet d’Herba Sana (909m)
Una tanca barra el pas de la pista de la Fou just després d’una gran marrada per salvar el barranc del Racó de l’Avellanar. Podem seguir-la però, per estalviar-nos la volta, just abans de la tanca la creuem i baixem per una sendera molt costeruda fins al llit del barranc de la Fou, que en aquest tram rep el nom dels Rivets.
Fites i senyals de pintura blancs ens guien entre el caos de blocs fruit de les torrentades i l’erosió. Som a les gúbies de la Fou que en la parla dels Ports equival a dir gorja o congost. Gran blocs despresos sobre una balma han format una mena de cova (los Forats) passada la qual ens cal desgrimpar, però trobem bons agafadors.
Passem pel costat d’una balma amb un muret paret de pedra seca i ben aviat retrobem la pista que ja no deixarem. No ens fa pas mandra seguir-la: passem per raconades delicioses, com la font del Teix, envoltats d’una vegetació exuberant i variada. I d’alts i verticals espadats.
Quan passem pel bonic Toll dels Sabaters ja tenim a tocar l’Àrea de la Fou.

  • (1) Pot ser una bona variant de l’itinerari.
  • (2) No n’hem trobat cap referència. Sembla adreçar-se al Racó de l’Avellanar.
  • (3) Tot i que a nosaltres se’ns va passar, val la pena fer els dos-cents-cinquanta metres i superar els escassos vint de desnivell per pujar-hi i albirar les moles i barrancs que s’esbalcen sobre el de la Vall.
  • (4) Pot tractar-se de dreceres al Barranc del Retaule per estalviar les marrades de la pista. No les seguim per manca de referències.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

El Barranc de Lloret

Barrancs de Lloret, del Pegunter, d’Orió, de Barretes, Coll de Lloret, mas d’en Cansalader

Distància 12,3 km
Desnivell acumulat 955 m
Nivell de dificultat difícil
Data 6 de maig de 2015
Cartografia Editorial Piolet. El Port-sud (1:30000)

Un dels millors itineraris que podem fer pels Ports. El Barranc de Lloret i els seus tributaris del Pegunter, d’Orió i de Barretes, son abruptes, feréstecs i solitaris. Envoltats d’alts espadats, solcats per pregones gorges, curulls de balmes i formacions geològiques capricioses. El pi i el boix creixen arreu, especialment a les fondalades. Allí, en les raconades més frescals, on la solitud i salvatgia de l’entorn son abassegadores, s’hi arreceren estols d’ocells delectant-nos amb la seva cantarella.
Gaudir d’aquest entorn no és fàcil. És tant impressionant com exigent. Un continu puja i baixa trencacames. Les senderes poc definides i l’exuberant sotabosc s’encarrega d’amagar-les. Per manca de referències i cobertura, el mapa i el GPS ens ajuden relativament. La premissa és l’atenció als senyals vermells i fites que ens guien tot el camí. Si portem massa estona sense veure’n, és que anem errats.
Si no som molt bons caminadors, ens caldrà fer-lo quan el dia allarga. I en qualsevol cas sense amenaça de temporal: haurem de travessar i seguir la llera dels barrancs en diversos punts.
Ara be: l’esforç es veurà recompensat amb escreix.
En un terreny tant trencat i amb tants elements destacables, una ressenya detallada és impossible, per això ens limitarem a descriure l’itinerari a grans trets, reflectint allò més fonamental.

Accés
Per la TV-3421 de Roquetes a La Sénia, entre els punts quilomètrics 18 i 19, al Pla de la Torta, poc abans del Mas de Barberans, prenem a mà dreta una pista enquitranada indicada com a ‘Barranc de Lloret’. La seguim durant sis quilòmetres i escaig fins al disseminat de Lloret, on queda tallada per la reixa d’accés a un mas. Aparquem el vehicle en un espai que hi ha just abans.

Disseminat de Lloret (295m)
Prenem una pista paral·lela al barranc fins a creuar-lo per un pontarró. Deixem a mà dreta la sendera de la Cova Pintada i continuem per una paral·lela al barranc (W) ara pel marge esquerre.
Indicació pintada en una pedra ‘Pla de la Torta-Racó del Moro’ (1) i més endavant una altra del Parc ens fa saber que som als Bufadors de Lloret (2).
Bifurcació, deixem el ramal de l’esquerra que continua cap el Racó del Moro i enfilem per la dreta el Barranc del Pegunter, en fort pendent (NW).
Nova bifurcació indicada amb una placa metàl·lica. Obviem el ramal de l’esquerra, també en direcció al Racó del Moro (3). Anem a la dreta i aviat passem prop de la Cova (balma) del Pegunter. Nova indicació pintada a la pedra ‘als Pallers’.
Bon tros més amunt fem una gran marrada apartant-nos del barranc. Creuem una tartera amb una gran figuera al bell mig i flanquegem tot introduint-nos de nou al barranc.
Atenyem l’Escarrissó de Borosa (4), de dos trams, i continuem amunt fins al coll.

Coll dels Morralets (805m)(5)
Podem albirar-hi el cim del Caro. Indicació a la pedra de la sendera que, per la dreta, puja al Coll de Pallers per la Cova Ebre (6). Anem a l’esquerra, girant 180º (S) guiats per una difuminada indicació a ‘Coll de Lloret’.
Flanquegem el marge dret de l’embut de la canal i revoltem 90º (W) anant a buscar el fil del cingle sobre el Racó del Moro, planerament. Sota una balma hi localitzem una font d’aigua entollada.

Collet de la Roca Blanca (850m)
Punt més alt de l’itinerari que ens introdueix al Barranc d’Orió. A partir d’aquí l’abruptesa i les dificultats per seguir la sendera augmenten.
Comencem davallant fortíssim pel marge esquerre, preludi del que trobarem durant bona estona: continues pujades i baixades, algunes prou exigents.
El camí transcorre a mitja alçada del barranc, al fons del qual s’hi ha obert una profunda gorja, de forma que sovint transitem ran de cingles altíssims. Anem salvant els replecs i barranquets laterals fins atènyer la llera principal, on desfem el camí pel marge dret (7). Al fons del darrer replec hi podem albirar un pont natural.

Pont natural d’Orió (780m)
Obert al bell mig d’un barraquet tributari del d’Orio, té un ull considerable que s’aprecia millor de lluny.
Continuant camí ben aviat entrem al Barranc de Barretes, encara més tancat que el d’Orió. Pel marge esquerre davallem fins a la llera i la seguim salvant i saltant els blocs que s’hi amunteguen. Aviat trobem l’escarrissó pel que baixem un tram considerablement vertical. Guanyem alçària pel marge dret i, travessant els Planets d’Orió, atenyem la pista de la Vall (8).

Pista de la Vall (690m)
Comunica la Vall amb el barranc de Lloret. El coll és poc més amunt a mà dreta.
La prenem a l’esquerra, en baixada. Passem pel costat d’un gran clos per a cabres salvatges i prop de la Cova de l’Hospital. A l’altre vessant atrau la nostra mirada el grans panys de paret de la Roca del Migdia. Ara podem resseguir part del camí que hem fet a l’anada.
La pista acaba al Coll Ventós on continuem per una sendera molt neta fins a prop d’una bassa i de la Font dels Divendres, on seguim la pista del camí del Mas d’en Cansalader fins a la reixa d’accés al mas, on hem iniciat la ruta.

  • (1) Arreu dels Ports trobem indicacions com aquesta que son d’agrair, allí on la retolació ‘oficial’ no arriba. Moltes signades com a C.S. (Caminant Solitari).
  • (2) Surgència de cabal irregular i estacional. En època de pluges l’aigua hi borbolla.
  • (3) Per anar-hi, millor aquesta sendera que la de baix.
  • (4) En la parla dels Ports un ‘escarrissó’ era un tronc de pi amb les rames tallades a un pam. Es recolzava a la pedra i servia d’escala per salvar desnivells. Actualment els troncs s’han substituït per rústiques escales de fusta.
  • (5) En la parla dels Ports i altres contrades, morral o morralet és una agulla pètria.
  • (6) El mapa també indica una sendera que baixa a la Cova Pintada, però nosaltres no l’hem sabut localitzar.
  • (7) Allí ha d’haver-hi el bassi de la font del Romiguer, que no hem localitzat.
  • (8) Tot aquest sector fins al mas d’en Cansalader és terreny de pastura de bous braus. Prudència!




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Volta a la Mola de l’Aixada

De la Cova dels Ferrins a la Cova Roja pels ponts naturals de la Moleta del Cepí i del Morral Desplegat. Retorn per la Portella de la Malladeta.

Distància 8,3 km
Desnivell acumulat 684 m
Nivell de dificultat moderada
Data 5 de maig de 2015
Cartografia Editorial Piolet. El Port-sud (1:30000)

El Barranc de la Fou té per guardià un ciclop, vetllant els passos de l’excursionista que el recorre. És el monumental ull del Pont Foradat de la Moleta del Cepí, un airós esperó a migdia de la Mola de l’Aixada.
Aquest itinerari que volta la Mola de l’Aixada en el sentit de les busques del rellotge, permet visitar dos ponts naturals, una cova i una antiga pleta envoltada d’altes cingleres i balmes. Tot plegat entremig d’uns paratges superbs.
És fàcil però cal estar atent als senyals (pintura, fites,…) i orientar-se correctament dons bona part del camí és per senderes poc definides.

Accés
Sortim de la Sénia en direcció a la Pobla de Benifassà i Fredes per la CV-105. Al cap de set quilòmetres, just creuat l’embassament d’Ulldecona, prenem una pista de terra a mà dreta i la seguim quatre quilòmetres pel marge hidrogràfic dret. A la bifurcació anem a l’esquerra, creuem el pont i deixem el vehicle a la balma coneguda com Cova dels Ferrins.

Cova dels Ferrins (500 m)
Continuem per la pista de la Tenalla uns metres. La deixem per una sendera molt fressada a mà dreta (senyalització vertical `Pont Foradat’). Baixem a la llera i guanyem alçària en moderat pendent (N) per terreny obert, amb el Barranc de la Fou enfonsat a la nostra dreta.
La Moleta del Cepí s’alça davant nostre entre les de l’Aixada i de l’Eixam, sense destacar especialment: una més entre els molts afloraments calcaris, pilars i agulles, alguns de capricioses formes. Res fa sospitar la presència del fantàstic ull natural que la forada, al presentar-se transversalment. Atenyem una cruïlla.

Cruïlla (778m)
Per la dreta, en pujada, la sendera de la Portella de la Malladeta per la que retornarem. A la mateixa mà, en baixada, la que mena a la pista del barranc de la Fou per la Mola de l’Eixam. Per l’esquerra (senyalització vertical `Pont Foradat’) la que puja al pont.
Continuem 175 metres (NW) mentre anem descobrint l’enorme ull del pont. Per enfilar-nos-hi ens caldrà pujar per una canaleta i l’ajuda de les mans.

Pont Natural de la Moleta del Cepí (853m)
De proporcions descomunals i forma sensiblement circular, ben be pot abastar un diàmetre d’entre vint a trenta metres. Forada l’esperó de la Moleta del Cepí.
És possible accedir al cim de la Moleta: continuem sendera amunt (N) i en un collet la deixem per anar a la dreta (fites). Ens cal grimpar per una placa amb bons agafadors i exposada (III), que dóna accés a una lleixa aèria però ample, protegida en part amb una sirga. Per camí evident i guiats per fites atenyem el cim on hi ha una instal·lació per baixar-ne repelant.
Podem albirar, entre altres, la Portella de la Malladeta i la Mallada i els cingles del Llentiscle, per on retornarem, la Punta de la Puça, el Catinell, el Barranc de la Fou, la Punta del Solà d’en Brull…
Retornem al collet i continuem per la sendera (N) cada cop menys definida, tot i l’ajuda d’alguns senyals de pintura vermella i fites. Virem (W) anant a buscar el pas sota unes balmes, en direcció al Morral Desplegat.
Gaudim d’una nova perspectiva sobre la Moleta del Cepí i el seu pont foradat. Quan passem per una balma amb una paret de pedra seca, ja tenim a tocar el segon pont.

Pont Natural del Morral Desplegat (945m)
De proporcions més modestes que les del seu veí, ens obre la perspectiva cap a la Punta del Solà d’en Brull, els barrancs del Salt i la Tenalla, i el Racó del Presseguer.
Reculem uns metres i, poc abans de la balma obrada, anem a l’esquerra enfilant-nos per un portell molt evident que dóna accés a la falda ponentina de la Mola de l’Aixada.
Seguim una sendera (més aviat caldria dir-ne un rastre) flanquejant a mitja alçada, on ens cal estar molt atents a les fites. Davallem lleugerament fins atènyer un collet entre la Costa Dreta i la Mola de l’Aixada.
Virem 90º (E) i, en baixada, ja per camí més fressat, aviat trobem (estaca) la sendera entre la Portella de la Malladeta i l’Àrea de la Fou per la Cova Roja i el Barranc de les Tosques.
La prenem a l’esquerra, en baixada. Cent cinquanta metres més avall, sota una gran balma, trobem la font i la boca de la Cova Roja.

Cova Roja (825m)
De deu irregular, la font brolla ran de terra. Al costat hi ha una construcció de pedra seca, tal vegada un cossiol. En un racó de la balma hi ha la boca de la cova. És practicable 30 ó 40 metres, després es tanca. Hi observem alguna colada  i sentim córrer l’aigua sota els nostres peus.
La sendera continua cap a la Fou, però nosaltres desfem el camí fins a l’estaca i anem a l’esquerra guanyant alçària (ENE) amb bones vistes del Turmell, el Catinell i la Punta de la Puça.
Virem 90º (S). Passem sota una balma on s’escola minsament la Font de la Portella.

Portella de la Malladeta (830m)
Cruïlla de camins indicada. Per l’esquerra podríem baixar a l’Àrea de la fou. Però nosaltres anem a la dreta, en baixada, a buscar el peu de la cinglera que embolcalla la Mallada (pleta) del Llentiscle. És un racó preciós, envoltat d’altes parets i balmes, sota la mirada de l’ull de la Moleta del Cepí.
Per un seguit de lleixes resseguim les balmes, una d’elles amb restes d’una estança construïda en pedra seca, el direcció als peus de la Moleta.
Un tram de sendera poc definida ens retorna a la cruïlla que hem trobat a l’anada. En aquest punt desfem el camí fins a la Cova dels Ferrins.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Castell de l’Airosa

Del barranc de la Vall pel Racó d’en Marc, a l’Airosa i la Roca Xapada. Retorn per la canal de l’Escaleta i el coll de Lloret

Itinerari alternatiu pel Faixó del Boveral o Pujador de les Xavetes al final de la ressenya.

Distància 10,2 km
Desnivell acumulat 721 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 19 de desembre de 2014
Cartografia Ed. Piolet: El Port (1:30000)

Si ens calgués definir aquest itinerari, probablement avorriríem amb qualificatius i faríem curt. Un gaudi per a la vista i els sentits. Curull de formacions geològiques: ponts, balmes, agulles,… en un entorn, trencat i esquerp… de mala petja com en dirien a la Garrotxa. Però tanmateix corprenedor.
Una més de les raconades imprescindibles per aquell que vulgui conèixer els Ports.

Accés
Per la TV-3421 entre la Sènia i Mas de Barberans, poc més enllà del punt quilomètric 12, prenem una pista asfaltada a mà esquerra, senyalitzada com a Camí del Barranc de la Galera i “La Vall”. Més endavant continua, sense asfalt, apta per a tota mena de vehicles. Al cap de 6,5 quilòmetres atenyem l’Àrea de lleure de la Vall. La pista segueix revoltant el Barranc de la Vall per enfilar-se a Casetes Velles.

Àrea de la Vall (497 m)
Ben apariada amb taules i font. Penell informatiu d’itineraris. L’agulla de la Joca destaca a la carena.
Tornem enrere perla pista durant un quilòmetre fins a l’alçada d’un pont sobre el barranc. Pel camí admirem les agulles i formacions del Racó dels Capellans (E).

Pont (463 m)
Sòlid pont de fusta sobre el barranc de la Galera. Penell informatiu de l’itinerari del Racó de la Cova d’en Marc. A l’altre marge, la canaleta que travessem és una captació d’aigua per a Mas de Barberans. Ens enfilem per un camí ben apariat fins a la cova.

Cova d’en Marc (525 m)
Gran balma en una raconada ombrívola, envoltada d’altes parets, entre les que s’escola i salta el torrent de la Canal d’en Marc.
Continuem per camí esglaonat fins a sobre el racó d’en Marc on anem a la dreta, en baixada, per un senderó ben definit.

Forat de la Vella (532 m)
Pont natural de bones dimensions. Destaca el Forat Roig, gran balma o cova encinglerada a l’altre marge, la Joca i les agulles del Racó dels Capellans i d’en Marc.
Tornem sobre els nostres passos per continuar el camí (N) ben fressat pel marge esquerre (hidrològic) de la Canal d’en Marc.

Coll de l’Ascens (838 m)
Anem a la dreta, virant 180º (S). Transitem per la falda ponentina del Castell de l’Airosa fins a un collet entre aquest i l’Embotarell on, carenejant. tornem a virar 180º (N). Deixem a la dreta una gran mola i ens enfilem fins a l’ullal del pont natural, a l’esperó SW del Castell.

Castell de l’Airosa (975 m)
També conegut com de l’Erosa. Partit en dos hemicims separats per una profunda bretxa. El més alt i assequible és l’occidental (1033,6), amb poca diferència de l’altre. Per coronar-los cal escalar-hi.
Pugem a l’occidental per la cara de migdia (1). Primer grimpem sobre un feixa i anem a buscar una evident canaleta herbada de 15 metres a l’esquerra. Hi localitzarem algun cordino d’assegurança o podem instal·lar-li a la soca d’un boix. Més amunt trobem un pitó sobre la penya de la dreta. És una grimpada fàcil (III+~IV-). A dalt, uns cordinos en una sabina ens serviran per muntar-hi el ràpel.
Superat aquest pas revoltem a l’altre vessant (N), flanquegem i grimpem per terreny fàcil però exposat fins al cim.
Les vistes son formidables. La Mola dels Conills i la capçalera del Barranc de la Vall, la Roca Xapada, la Mola del Boix, el Barranc de Barretes, el profund esvoranc del Barranc d’Orió i la Roca de Migdia. A sobre els Pallers, la Cresta de Marturi i el Caro. Més enllà, sobre el Barranc de Lloret, la Mola Castellona i la Roca del Migdia. Al fons Tortosa, les Serres de Cardó i del Boix. Un dia clar podem albirar Amposta i el Delta. Després el Montsianell i el Montsià. Als nostres peus una altra mola encastellada: l’Embotarell.
Desfem el camí fins al coll de l’Ascens.

Coll de l’Ascens (838 m)
A partir d’aquí i fins al Coll de Lloret ens guiarem també per senyals de pintura vermella.
A la bifurcació anem recte (N, dreta) per flanquejar desprès (NW) fins a la carena entre la canal d’en Marc (esquerra) i la capçalera del barranc de Lloret (dreta). L’ullal de la Roca Xapada és ben evident en aquella direcció. Passat un collet ens plantem hi plantem al peu.

Roca Xapada (974 m)
Podem enfilar-nos-hi amb una fàcil grimpada.
A l’altre cap ens cal baixar per una rosta i ombrívola canal on parar atenció als senyals, serà primordial per no errar el camí.
Passem un collet i baixem per la cara ponentina de la mola. Rebutgem a mà dreta una ben definida canal de pedra esmicolada i continuem davallant fins a l’entrada a la canal de l’Escaleta.

L’Escaleta (829 m)
Ben senyalitzada amb pintura vermella. Rosta i pedregosa però amb bons agafadors de mans i peus. Superada la canal continuem per camí evident fins al coll.
Més o menys a uns 125 i 250 metres de la sortida de la canal trobem sengles corriols a mà esquerra que s’ajunten més avall, abans de sortir a la pista del coll de Lloret. Prenent-los podem fer drecera.

Coll de Lloret (720 m)
Atenyem la pista que puja des de la Vall i baixa per la dreta recorrent tot el barranc. La prenem a mà esquerra (2) fins a la cruïlla amb la de les Casetes Velles i des d’allí a la propera Àrea de la Vall.

  • (1) Cordino de 30 metres, un parell de cintes, bagues, mosquetons i rapelador.
  • (2) Podem fer drecera i estalviar-nos una bona marrada de la pista baixant per un corriol que surt a l’esquerra del que mena a la Font del Cingle.

Itinerari alternatiu pel Faixó del Boveral o Pujador de les Xavetes

També ens pot servir per a l’aproximació a l’inici del recorregut en cresta del Castell de l’Airosa (escalada, passos de V).
De l’Àrea de la Vall prenem la pista a Casetes Velles i la deixem per un ramal més precàri a mà dreta que puja al Coll de Lloret. Al bell mig del primer revolt, surt a mà dreta una sendera senyalitzada per una fita i pintura vermella. És un accés directe al camí entre el Coll de d’Ascens i la Roca Xapada. Té trams equipats amb cadena o cable a la part superior per ajudar a superar i protegir alguns ressalts i passos.
Superat el cairell del cingle hi seguim propers per un rastre poc definit (NE) fins a sortir al camí entre la Roca Xapada i el Coll de l’Ascens, que prenem en baixada a mà dreta (senyals vermells).
Al coll anem a l’esquerra (rètol indicador a l’Airosa). Per la dreta baixaríem al Racó d’en Marc.
Als peus de l’Airosa deixem el camí per un corriol a mà dreta (fita). Poc fressat, senyalitzat amb fites escadusseres que es desdibuixa a mida que avancem tot flanquejant al peu de la muralla pel vessant meridional. Passem vora d’una característica “taula” fins a revoltar l’esperó llevantí del castell on, ja pel vessant nord, comença la via.






Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Torreta del Montsià

Del Cocó de Jordi a la Torreta pel Barranc dels Coloms i la Foradada. Retorn pel Mas de Comú, lo Portell i el Burgar

Distància 12,6 km
Desnivell acumulat 834 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 17 de desembre de 2014
Cartografia Ed. Alpina: Delta de l’Ebre

La del Montsià és una serralada calcària paral·lela al litoral mediterrani, entre els rius Ebre i de la Sènia. Relativament alta i propera a la línia costanera, és una privilegiada talaia de les comarques del Baix Ebre, Montsià, Baix Maestrat i Ports. La Torreta és el seu punt culminant.
Travessada per nombrosos camins, son moltes les opcions que tenim per visitar-la. La que ressenyem recorre l’ampla carena entre la Foradada i la Torreta. No és un camí difícil, tan solament caldrà ajudar-nos amb les mans en alguns punts.
No recomanable si bufa el mestral. En aquest cas és millor canviar la carena pel PR i la Sendera de les Faixes, arrecerada del vent.

Accés
A l’alçada de Sant Carles de la Ràpita, entre els punts quilomètrics 1073 i 1072 de la N-340, direcció a Castelló, prenem a la dreta una pista asfaltada. Rètols indicadors del camí de Mata-redona, àrea interpretativa del bosc del Burgar i la Foradada. La seguim fins a l’aparcament del Cocó de Jordi, on acaba l’asfalt.

Cocó de Jordi (248 m)
Panell informatiu. Seguim la pista uns metres més, fent una marrada per salvar el barranc.

Cruïlla (261 m)
A mà esquerra s’alça lo Castell (o Moleta de Fredes) i hi baixa el Barranc de Fredes. Al capdamunt destaca el penyal de la Foradada.
La pista, en estat precari, continua a mà dreta senyalitzada per un rètol indicador, entre d’altres, del PR C-83, Font del Burgar, Mata-redona, GR-92,… per aquí retornarem. Pel mig puja el camí de la Rueda. Anem a l’esquerra (SW) en direcció a la falda de lo Castell, pel senderol menys evident en lleugera baixada, passant pel costat de les restes d’una antiga construcció.

Bifurcació (253 m)
Anem a la dreta, deixant el camí que baixa al Corral del Maret, per revoltar (S) l’esquenall que es despenja de lo Castell.

Barranc del Coloms (346 m)
Poc més enllà de creuar el barranc, deixem un corriol que baixa l’esquerra i ens enfilem a un crestall que es despenja directament de la foradada, on atenyem un camí transversal. Ben a prop podem abocar-nos a un mirador on albirem el Delta i la Banya.

Mirador (374 m)
Prenem el camí a la dreta, enfilant-nos per l’ampli crestall, en fort pendent. En algun punt ens caldrà ajudar-nos amb les mans. Passem pel costat d’una petita foradada.
A l’esquerra podem albirar les faixes que esglaonen el vessant llevantí de la serra i a la dreta les esveltes torres de lo Castell, coronat per una senyera.
Per una estreta lleixa, amb el barranc de Fredes als peus, revoltem el penyal de la Foradada pel seu vessant nord.

La Foradada (679 m)
Gran arc a la roca del crestall, amb un bloc encastat. Talment com un finestral obert al Delta. Bona perspectiva de tota la contrada i del cordal carener de la que n’és el punt elevat més septentrional.
Al vessant nord rebutgem el camí que baixa (indicador i senyals del PR C-83) en direcció, entre altres, al mas de Mata-redona i el que vers ponent (W) ho fa al Portell. Creuem al vessant sud i anem a buscar la carena.

Bifurcació (668 m)
Deixem els ramals que baixen a dreta i esquerra. Respectivament, al Portell i la Sendera de les Faixes (PR C-83), per continuar carenejant per un corriol poc definit, però ben fitat.

La Trencada (732 m)
Següent elevació del cordal carener. Baixem a un collet i ens enfilem a la Tenda.

La Tenda (732 m)
El nom li ve d’una tenda amb estris que hi va plantar Pierre Méchain mentre prenia mesures per determinar el meridià de Greenwich (1). Des d’aquí ja albirem la Torreta, però ens caldrà superar encara un altre turó i davallar a un portell o collet. També albirem el Mas de Comú per on passarem després. Baixant al collet, ran de cingle, localitzem uns ancoratges per rapelar. És el primer tram de la sèrie de les Faixes Tancades.

Portell de la Font del Teix (711 m)
A mà dreta baixa el camí al Mas de Comú que prendrem tornant de la Torreta.

Torreta del Montsià (763 m)
Vèrtex geodèsic al cim culminant de la serra. És una formidable talaia. El que més crida l’atenció és el Delta, que podem albirar en tota la seva extensió des del Golf de Sant Jordi fins al Port dels Alfacs. També les Columbretes, Peníscola, la Serra d’Irta, Penyagolosa… més propers els Ports i les serres de Godall, del Boix i de Cardó.
Reculem fins al Portell de la Font del Teix on prenem a mà esquerra un corriol que baixa (N) en direcció al mas de Comú.

Mas de Comú (545 m)
Rep el seu nom per ubicar-se en antics terrenys comunals. Habitat fins als anys 60 del passat segle, resta mig enrunat: solament conserva un edifici amb coberta. Hi passa la cabanera, o lligallo reial, quin traçat aprofita el GR 92 entre Amposta i Ulldecona. Estem en terra de pasturatge tradicional de bous.

Font del Mas de Comú (505 m)
Poc més avall del mas hi ha la font, amb uns cóms tallats a la pedra i un antic viver-safareig. Hi ha una taula de fusta i bancs en bon estat.
Retornem a la cabanera i seguim el GR pujant en direcció al mas de Mata-redona (NE, rètol indicador).

Barranc de l’Astor (590 m)
Deixem el camí de l’esquerra que, pel coll i barranc de l’Astor i el refugi Enric Aguadé, ens menaria a les Ventalles. 70 metres més enllà tornem a trobar una bifurcació (rètol indicador) al mateix camí.

Lo Portell (645 m)
Si volem allargar una mica l’itinerari podem seguir el GR per l’esquerra cap a Mata-rodona. Pugem per la dreta fins a retrobar la Foradada, on davallem seguint el PR (NNW) per abandonar-lo al cap d’uns 170 m.

Bifurcació (607 m)
Rètol indicador. Podem fer drecera per la dreta (la Rueda, Font de Burgar, Cocó de Jordi). Anem a l’esquerra. Quan ben aviat el camí es bifurca, prenem el ramal de la dreta (l’esquerre enllaça amb el GR).

Font de Fontanelles (549 m)
Surgència en una mina. Hi conflueixen dos camins. El de l’esquerra (sentit de la marxa) puja al GR, i el de la dreta segueix pel mateix marge del torrent. Anem a la dreta.

Bifurcació (542 m)
Podem fer drecera prenent el camí que s’enfila a la dreta. Continuem recte.

Barranc de la Font (477 m)
Per l’esquerra retrobem el GR que baixa de Mata-redona. El prenem a mà dreta tot seguint la torrentera.

Font de Burgar (400 m)
Surgència ran de terra amb deu generosa i perenne, situada en un racó ombrívol i arrecerat.
Continuem pel GR uns 350 m i el deixem a mà dreta, seguint el PR que ens retorna a l’aparcament del Cocó de Jordi.

  • (1) A. Cabré. Excursions escollides des de la Costa Daurada. Cossetània. Col. Azimut 31.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

La Falconera i els Estrets d’Arnes

Del mas de Lliberós a les Moles del Don i la Falconera per la canal del Magí i retorn pel coll del Xato

Distància 8,3 km
Desnivell acumulat 485 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 23 de maig de 2013
Cartografia Ed. Piolet: El Port (1:25000)

Circular per una contrada bellíssima. Aprofitant l’equipament de la Canal del Magí, a les Moles del Don (1), resseguim la carena fins a la Falconera envoltats de moles amb timbes espectaculars.
Un itinerari curt que no ens ocuparà més de mitja jornada, ideal per combinar, per exemple, amb la pujada a les veïnes Roques de Benet. O, senzillament, deixant escolar el temps embadalits contemplant els gorgs del Riu dels Estrets.
No és un itinerari fàcil. El trànsit per la carena amb un estimball considerable requereix atenció, saber-se moure per terreny agrest fora de camí definit i cercar els millors passos. La Canal del Magí és fàcil si un està avesat a vies equipades, ferrades,… No cal corda, però si dissipadora i casc (especialment si el grup és nombrós).

Accés
Des de la T-330, a l’alçada d’Horta de Sant Joan, seguim un indicador a ‘Els Ports’, pel camí asfaltat que mena a l’àrea de la Franqueta, durant 7 quilòmetres. Baixant a mà dreta accedim a la zona d’aparcament del mas de Lliberós. Pel camí haurem deixat a l’esquerra la Font de la Pineda, on podem aprovisionar-nos.

Mas de Lliberós (526 m)
Àmplia zona d’aparcament, propera a les ruïnes del mes, amb plafons informatius. Marxem (W) per una pista, creuem un pontarró i atenyem un camí molt fressat que ens apropa al Riu dels Estrets i que seguim pel marge dret (hidrològic i en el sentit de la marxa).
Camí planer per un congost obert, envoltat d’altíssimes moles de conglomerat on el riu salta i s’entolla.
Continuem fins que , al peu de les Moles de Biarnets, el congost s’obre.

Pontet de Cantavella (480 m)
Retornem pel mateix camí fins poc més enllà d’un pronunciat meandre de 90º, a l’alçada d’una canal molt evident de les Moles del Don, amb un bloc encastat al bell mig (canal del Patxi). Baixem a la llera i creuem a gual entre un toll (esquerra) i uns blocs (dreta). Segons el cabal és possible que calgui descalçar-nos.
Ens enfilem per l’altra riba (indicis de corriol) esbiaixant a la dreta fins a peu de cingle, on trobem camí més definit que seguim a la dreta, revoltant la mola per una lleixa i entaforant-nos a una canal.

Canal del Magí (540 m)
Molt encaixonada. Equipada l’any 2012 per Jordi Vallvé ‘Skapat’ per facilitar l’accés a tres canals veïnes (Patxi, Skapat i del Vent). Al primer tram, més vertical, hi trobem grapes i línia de vida. Desprès el pendent decreix i solament ens caldrà ajudar-nos amb les mans en un parell de punts.
Sortim de la canal, anem a l’esquerra (SW). Pugem a buscant el fil del cingle i després girem per revoltar l’embut de la canal del Patxi (W).

Canal del Patxi (657 m)
A partir d’aquí crestegem sense camí definit, amb algun tram de terreny descompost, buscant els millors passos. De tant en quan ens cal apartar-nos de la carena per esquivar obstacles. Sempre pel vessant ponentí, dons pel llevantí l’estimball és considerable.

La Falconera (798 m)
Punt més prominent d’una estreta carena, coronat per una senzilla fita.
Davallem per un llom proper a la timba. Esquivem el següent esperó per la dreta, en una zona arbrada i anem perdent alçària en direcció a la Ballestera i l’evident collada on, poc abans d’arribar-hi, trobem fites i indicis d’un camí que s’ajunta per la dreta i que seguim.

Coll del Xato (664 m)
Hi passa la pista dels Pradets. Anem a l’esquerra. Però no pas per la pista, sinó per un camí ben fressat i ombrívol entre la pineda, que baixa seguint segueix el torrent del Torrero, per la falda llevantina de la Falconera.
Deixem a mà dreta les ruïnes del mas del Torrero i de nou creuem a gual el Riu dels Estrets per retornar al punt de sortida.

  • (1) Hem llegit que el nom ve del qui fou propietari d’aquests paratges, un acabalat veí d’Arnes, Antoni de Salvador, conegut com ‘el Don’.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Gúbies de la Vallfiguera

Del Toscar a les Gúbies pel Coll de la Vallfiguera i retorn pel Mas del Patut

Distància 11,6 km
Desnivell acumulat 645 m
Nivell de dificultat moderat
Data 2 de novembre de 2013
Cartografia ICC / Ed. Piolet. El Port (1:30000)

Les gúbies son unes gorges càrstiques de gran espectacularitat. L’aigua ha esculpit al fons de la Vallfiguera un estret passadís de verticals parets que amiden unes quantes desenes de metres d’alçada. És un indret corprenedor, una meravella geològica, al bell mig d’un congost feréstec i solitari.
Hi ha diverses formes habituals d’anar-hi:
-Pujant per la Vall Cervera
-Baixant pel GR i pel salt del Ximenot
-Pels Forats de la Costa (el Caragol)
Nosaltres hem escollit un itinerari circular des del Toscar que ens permet recórrer pràcticament tota la Vallfiguera (o Vall Figuera) des de la capçalera fins a la Vall Cervera.
Els camins son ben fressats i senyalitzats en bona part (GR, alguns indicadors, fites,…), malgrat que els mapes no els reflecteixen fidelment. El tram més delicat és el que segueix la llera del torrent on, sense poder-lo considerar difícil, si que cal esmerçar-hi l’atenció.
Podeu escurçar força l’itinerari prenent una drecera a partir del Mas d’Atans.
Totalment desaconsellable en època de pluges o previsió d’haver-n’hi.

Nota:
Tingueu en compte que la cobertura de GPS a les gorges sovint resulta pobre i pot induir a l’error. Per aquest motiu les lectures d’alçada dels punts del track poden diferir sensiblement de la realitat. La seva posició però, s’ha corregit manualment sobre mapa topogràfic (1:5000) i ortofotomapa de l’ICC per tal de minimitzar el marge d’error.

Santa Magdalena (490m)
Sortim de los Xorros, la cabalosa font davant l’ermita, seguint els senyals del GR-171 (Santuari de Pinós a Refugi del Caro) continuant la pista per la que hi hem arribat. L’abandonem aviat per virar 90º a la dreta (rètol indicador Refugi de Caro) revoltant una casa que deixem a mà dreta. El corriol és ben fressat, però n’hi conflueixen altres. Els senyals –sovintejats– ens menen pel correcte vers el S.
Obaga ombrívola on hi predomina el pi roig i la boixeda. Fins al coll serà així.

Cruïlla (570m)
Rebutgem un corriol a mà esquerra (1), ben fressat i fitat. Anem a la dreta. El camí conserva trams empedrats. A l’esquerra veiem un avenc. Curtes llaçades per encarar el fort pendent que es modera quan virem a SE. El bosc s’esclarissa i a l’esquerra una talaia ens permet contemplar el Toscar, tot el barranc de la Conca i Alfara de Carles als peus de les Rases del Maraco i la Moleta.

Coll de la Vallfiguera (855m)
Hem cobert la major part del desnivell. A la dreta s’insinua un caminoi (2). Continuem recte seguint els senyals del GR per fer desprès un gir de 90º vers el S.
Canviem de vall i paisatge. Deixem enrere l’obaga del Barranc de la Conca per introduir-nos al solell de la Vallfiguera i el boix cedeix terreny a l’alzina, al menys durant bona estona. Davallem lleugerament. A l’esquerra del camí surt un corriol (senyals de pintura) que en pocs metres ens deixa als bassis.

Bassis de la Solana o Negrotler (830m)
Una deu minsa però constant alimenta un gran com. Retronem al camí.
Podem albirar tota la Vallfiguera, tancada a migdia pel cordal entre el Tossal de la Reina i la Punta de Farrúbio.
El nostre camí ens menarà resseguir a mitja alçada l’alta conca de la vall passant d’un vessant a l’altre.
Si ens hi fixem be, albirarem a l’altre vessant el camí per on davallarem a les Gúbies: just als peus del Tossal de la Reina, vora la fondalada del Racó del Salt del Ximenot.

Fites (860m)
Poc abans d’una talaia, bon mirador de la vall, fàcilment identificable pel tronc d’un gran pi mort, unes fites a l’esquerra del camí assenyalen un poc definit baixador. Uns metres abans n’hem localitzat unes altres en el mateix sentit (3).
Som al punt més alt de l’itinerari. Continuem camí en direcció a l’evident fondalada que tenim vers el S per on baixa el torrent.

Torrent de la Vallfiguera (850m)
Habitualment sec. Però pot baixar molt cabalós en èpoques de pluja. És força concorregut pels aficionats al barranquisme (4). Rebutgem un ben definit camí que, per la dreta, s’enfila cap als Bassis de la Vallfiguera i el GR-7. Seguim encara el GR-171, ara pel vessant obac de la vall, vers el NE, durant un curt tram.

Deixem el GR-171 (865m)
Deixem el GR que, per la dreta i vers el S, s’enfila cap a la carretera al Caro. Continuem davallant per camí ben definit (fita) vers el SE.

Corriol (795m)
Rebutgem un corriol prou definit que baixa a mà esquerra. Continuem davallant, revoltem un replec i anem a entaforar-nos al Racó del Salt del Ximenot (5). Les Gúbies estan just sota nostre, fondalada avall.
Continuem camí, sempre ben definit fins a la propera cruïlla.

Sender al Caragol (745m)
Petita estaca metàl·lica amb rètols ens senyala el camí de baixada a les Gúbies i el que, a mà dreta, puja a la carretera al Caro, al punt conegut com el Caragol (6). Deixem aquest i continuem en franca baixada per l’esquerra fins abastar el Pujador de les Gúbies (que per nosaltres serà baixador). És una canal força rosta però, per sort, te bons agafadors, tants petris com vegetals. Amb tot cal extremar-hi la precaució. En acabar la baixada anem a parar sobre un planell.

Pla dels Llarers (605m)
Petit planell herbat que contrasta amb l’abruptesa de l’entorn. Llarer (de llar), carbonera. El seu sòl conserva encara evidència d’aquesta activitat.
Estem encaixonats, envoltats d’altes parets verticals. La vegetació, considerable, s’arrapa tant a la llera com als espadats. La llera, seca, és un caos de blocs de tota mida, còdols i grava.
Una altra estaca metàl·lica retolada ens indica que trobarem les gúbies torrent amunt.
Fites escadusseres ens guien per entremig del caos. En un tram que pot semblar més difícil de travessar, un oportú punt vermell ens indica per on fer-ho amb una curta i fàcil grimpada.
No caldrà recórrer més que uns centenars de metres per abastar l’entrada a les gúbies, la part més espectacular de la gorja que podem recórrer a peu.

Gúbies de la Vallfiguera (625m)
Les gúbies son unes gorges càrstiques de gran espectacularitat, esculpides al fons de la Vallfiguera. Conformen un estret passadís –hi ha punts on podem abastar de banda a banda allargant els braços– de verticals parets que amiden unes quantes desenes de metres d’alçada. En resum, una corprenedora meravella geològica.
Els primers metres avançarem sobre grava, desprès sobre blocs. Generalment el recorregut senderista s’acaba en un toll on hi ha instal·lat un passamà de corda. Per a recórrer la gorja en la seva totalitat cal equipament i preparació específics. Clicant aquí podeu veure’n un reportatge.
Emprenem el camí de retorn des del Pla dels Llarers. No ens cal remuntar el Pujador de les Gúbies sinó que, guiats per senyals de pintura blanca i fites, anem torrent avall. Comencem baixant pel marge esquerre, lleugerament separats de la llera, per a entrar-hi després i caminar-hi durant un bon tram. Anem esquivant el caos de blocs de tota mida que s’hi ha anat acumulant. De tant en tant ens ajudem amb les mans per superar curtes desgrimpades. Quan ens sembla que l’obstacle és massa gran, fixant-nos-hi be, localitzarem fites que ens ajuden a esquivar-lo, sempre pel marge esquerre.
Quan estem a punt de superar els espadats que encaixonen la vall, un cúmul de blocs sembla que ens obligui a fer una desgrimpada considerable. Altre cop unes discretes fites ens assenyalen un incipient corriol que, pel marge esquerre, ens va apartant de la llera. En rebutgem un altre a mà dreta que ens hi retornaria i continuem recte ja per camí ben definit i terreny obert i franc.
Durant tot aquest tram hem observat diversos exemplars de figuera que justifiquen l’origen del topònim.

Pla de l’Estremera (485m)
Cruïlla de camins. El de la dreta ens menaria baixar en direcció al mas del Binso (o Bitzo) i cap a la Vall Cervera. Prenem el de l’esquerra, vers el N primer i el NE després. Per terreny planer perdem alçària suaument.

Mas de l’Atans (450m)
Desprès de deixar a mà dreta les ruïnes del mas, poc més enllà sembla que el camí giri a dreta i vagi a passar per sobre d’una antiga feixa. Continuem per l’esquerra travessant unes marjades vers el N.

Drecera (457m)
Seixanta metres més amunt unes fites assenyalen un corriol que, a l’esquerra, s’enfila entre marjades. Per aquí podem escurçar considerablement l’itinerari, travessant l’esquenall que tenim davant (150m de desnivell) i davallant pel cantó del Barranc de la Conca fins a una pista que ens deixa molt a prop de Santa Magdalena (7).
Marxem per la dreta vers el NE pujant suaument.

Mas del Patut (465m)
En estat ruïnós. Hi passem pel costat i marxem vers el N fins als Erms dels Castellassos (o Pla dels Castellassos) on girem a NW, entrant ja a la vall del Barranc de la Conca. Desprès virem a W, passem pel costat d’un com, i aviat podem albirar les ruïnes encinglerades del Castell de Carles, a l’altra banda del barranc. Sempre per sender ben fressat que acaba abocant-nos a un camí carreter. Seguin-lo entremig de masos i xalets retornem al Toscar.

  • (1)  Destí inconegut. Apareix al topogràfic de l’ICC. Per la orientació sembla adreçar-se al coll del Xiprers (seg. Piolet) o lo Portell (seg. l’ICC). Vagues referencies llegides fan pensar que puja al Coll de la Vall Figuera pel dels Xiprers.
  • (2)  Pel que hem llegit, mena vers W prop de la Roca Pintada. Però resulta difícil de seguir per la malesa.
  • (3)  En aquest punt solament es pot tractar d’accessos a la llera del torrent.
  • (4)  A la dreta, torrent amunt, hi ha el tram superior. Torrent avall el tram normal.
  • (5)  Equipat també per a la pràctica del barranquisme. La baixada enllaça amb la de la Vallfiguera.
  • (6)  Desviant-nos del camí al Caragol per una sendera, ens podem atansar a la part superior del Salt del Ximenot.
  • (7)  Aquesta drecera no apareix al mapa excursionista i tampoc n’havíem trobat cap referència. En veure-la ho hem revisat al mapa topogràfic de l’ICC on si que hi ha dibuixat el camí. Sobre l’ortofotomapa s’observa un sender ben definit.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

De l’Ampolla a l’Ametlla de Mar

L’Ampolla, el Perelló i l’Ametlla de Mar pels camins de ronda (GR-92)

Distància 16 km
Desnivell acumulat 275 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 1 de novembre de 2013
Cartografia ICC (1:50.000)

Fàcil i llarga passejada seguint un dels trams del GR-92. El desnivell acumulat és difícil de calcular. Malgrat que no hi ha grans ni sobtats pendents i en conjunt resulta suau, tot l’itinerari és un pujar i baixar constant per la dent de serra de l’orografia del Golf de Sant Jordi.
Cal comptar amb l’avantatge afegit de començar i acabar en poblacions amb estació de tren i disposar d’una freqüència horària acceptable.
Bona part de l’itinerari va ran de mar i mai s’allunya gaire de la línia costanera. Passareu per una munió de platges, cales i caletes: rocalloses, de còdols o sorrenques. Per això no és gens recomanable realitzar-lo en ple estiu. O en dies de maror. O quan bufa el vent de dalt, mestral o cerç, tant habitualment fort en aquestes contrades.
Algunes raconades conserven encara cert encís, però no espereu paratges idíl·lics: bona part d’aquest litoral és densament urbanitzada i també aquí hi trobareu bons exemples del producte d’aliar cobdícia i política.
Pel que fa al camí també hi trobareu diversitat de situacions. Trams absolutament urbanitzats, alternats amb corriols i senderes i altres on el camí de ronda ha sigut curosament arranjat. Però també indrets on no n’hi ha o, si n’hi havia hagut, se l’ha emportat alguna llevantada.
La senyalització és en general deficient. Especialment la vertical. En travessar zones tant concorregudes fa que hi hagi nombroses cruïlles i ramals, no sempre ben senyalitzats. Cal estar atents i, si passades unes desenes de metres no recupereu els senyals del GR, aneu per mal camí, torneu enrere.
Per aquesta mateixa raó és difícil fer una ressenya acurada de l’itinerari que no resulti carregosa.

Nota: la durada total del recorregut cal escurçar-lo en poc menys d’una hora, temps que vàrem perdre errant el camí entre Cala Garretes i Cala Moros i retornant per a localitzar el correcte. Es van ajuntar una senyalització enganyosa amb el fet que el GR te un nou traçat, diferent del que vàrem obtenir de la pàgina de la FECC. El temps efectiu de marxa, descomptant parades, està sobre les 4h 30’.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Mola Castellona

Des de Casa Carvallo pel Barranc de la Caramella i retorn pel coll de la Garrofera

Distància 8,1 km
Desnivell acumulat 719 m
Nivell de dificultat moderat
Data 6 de desembre 2012
Cartografia Editorial Piolet. El Port, 2 mapes: Nord i Sud (1:30.000)

 Mola CastellonaEl Barranc de la Caramella és un profund esvoranc a la cara llevantina de la serralada dels Ports que l’esquinça de dalt a baix, des de la mateixa falda del Mont Caro fins a la plana, on és ben visible.
Per aquest esvoranc s’hi escolen dos barrancs: el pròpiament anomenat de la Caramella i el del Racó de la Gralla que arriben al fons, saltant-hi des del cap de munt d’un espadat vertical de més de cent metres.
A la capçalera de la barrancada i a recer del Caro, sobirà dels Ports, s’hi alça com coronant-la, la Mola Castellona. I a un costat un altre cim amb personalitat: la Roca del Migdia. En aquest itinerari circular que us presentem ens enfilarem al primer i travessarem el segon per una foradada.
La ruta no és llarga, ni té un desnivell considerable. Tanmateix no és fàcil. Transcorre per terreny abrupte, trencat, arran de cingleres i amb pendents pronunciats que sovint ens faran esbufegar o grimpar per progressar-hi. Un terreny on orientar-se és bàsic, malgrat que els camins son generalment ben fressats i senyalitzats. Tanmateix el Barranc de la Caramella és uns de les raconades “imprescindibles” del Massís dels Ports.
Tingueu en compte que la cobertura de GPS a les cingleres sovint resulta pobre i pot induir a l’error. Per aquest motiu les lectures d’alçada dels punts d’aquest track poden diferir sensiblement de la realitat. La seva posició però, s’ha corregit manualment sobre mapa topogràfic (1:5000) i ortofotomapa de l’ICC per tal de minimitzar el marge d’error.
Podeu escurçar o allargar l’itinerari segons les vostres disponibilitats. Així, per exemple, podeu saltar-vos la Mola Castellona o allargar-lo fins a la veïna Mola del Moro. També podeu pujar per un camí alternatiu que no us estalviarà gaire temps. És solament una opció recomanable si ja coneixeu els tolls.

 Aproximació
Des de Tortosa prenem la T-341 cap a Roquetes i d’aquí la T-342 en direcció a Els Reguers, Alfara de Carles i el Parc Nacional dels Ports. A els Reguers l’abandonem per una altra a l’esquerra indicada com “Mont Caro”. 80 metres desprès de travessar l’inacabat canal de Xerta-Càlig prenem una pista a mà esquerra que marxa paral·lela al canal vers el SW. Quan travessem el barranc del Galatxo la pista fa un gir cap al W i atenyem una cruïlla en T davant una granja (Corral de Colomet) a 3,4 km d’haver deixat la carretera al Caro.
Girem a l’esquerra i tot seguit a la dreta (deixant la granja a mà dreta) on un desdibuixat rètol indica “Camí de la Caramella”. Per pista, apte per a tota mena de vehicles, marxem vers l’W, endinsant-nos al barranc fins que s’acaba al cap de 2,2 km a la Casa de Carvallo. Ampli espai per aparcament.

Casa de Carvallo (245m)
L’any 1871 l’enginyer Julio Carvallo va construir al barranc un sistema de diversos tolls alçats amb preses per abastir d’aigua a Tortosa. Encara funciona.
Pugem per les escales que hi ha a mà dreta de la casa i continuem per un camí ben fresat que s’enfila per un pedregar i marxa planerament vers el NW. És el camí de servei de la canonada d’abastiment d’aigua que ens deixa al primer toll.
A partir d’aquí seguirem un corriol ben fressat que ens anirà fent passar per una successió de fins a set tolls esglaonats al llarg del barranc, cada cop més engorjats.
El tram més imbricat és entre el sisè i setè toll on ens caldrà ajudar-nos de les mans en algun punt.
En aquest setè toll hi conflueixen dos barrancs: per l’esquerra el del Racó de la Gralla que ho fa amb un bonic salt, molt més alt del que podem albirar des d’aquí. Per la dreta el de la Caramella que salta per la magnífica Cua del Cavall que podem veure en aquella direcció. Entremig, senyorejant sobre els nostres caps, la Mola Castellona. Una raconada “imprescindible” dels Ports.

Setè i darrer toll (360m)
A partir d’aquest punt ja no és possible progressar barranc amunt caminant.
Ens cal recular fins al sisè toll i creuar al marge esquerre del barranc per sobre de la seva presa.
Uns senyals de pintura vermella ens indiquen un poc definit corriol que s’enfila en fortíssim pendent cap al solell del barranc. Senyals d’aquest color en guiaran bona part de l’itinerari.
Superat un esperó el camí es defineix més i va virant vers el NW per anar a buscar la base d’una cinglera embalmada. Fites i senyals de pintura escadussers ens guien entremig del fort pendent.
A mesura que guanyem alçària podem albirar millor l’espectacular salt del Racó de la Gralla, els verticals espadats que tanquen el barranc ―pel fil dels quals aviat caminarem―  i l’obertura del barranc de la Caramella a la plana, amb el mar al fons. Ben segur que aquesta visió ens ajuda a oblidar l’esforç.
La cinglera embalmada és el Racó dels Degotalls i en resseguim el peu per camí ja més planer vers el SW. Creuem el Barranc de la Caramella just al cap de munt de la Cua de Cavall que salta més de cent metres torrent avall.

Forats de la Caramella (480m)
Son un seguit de balmes a la dreta del camí. Poc més enllà trobem una cruïlla a mà esquerra, és un camí alternatiu al que hem fet i que parteix de la part de darrera la Casa de Carvallo.
Ben aviat creuem el Barranc del Racó de la Gralla i abandonem provisionalment el camí seguint uns centenars de metres per la llera del torrent fins a una altra bonica cascada.
Desprès d’una colzada el camí es va encarant a les timbes de la cara nord de la Mola Castellona. Ignorem un corriol que a mà dreta sembla endinsar-se cap al Barranc de la Gralla.
Més amunt deixem un altre corriol a mà esquerra. Podria servir-nos de drecera si no ens interessés pujar a la Mola Castellona dons mena al camí que seguirem de baixada a un punt entre aquesta i la Roca de Migdia.
El camí principal fa una colzada de 90º cap a la dreta i s’enfila per pendent entre fort i moderat vers l’W amb les muralles de la Castellona a la nostra esquerra i la capçalera del Barranc del Racó de la Gralla, al fons sota els nostres peus a mà dreta.
El pendent s’accentua per una coma que ens deixa sobre el collet de l’Escaleta.

Collet de l’Escaleta (1006m)
Placa metàl·lica indicadora collada a la pedra (una forma corrent en aquestes contrades de senyalitzar les cruïlles per part de la UEC). Per la dreta pujaríem al Coll de Vicari, prop del cim del Caro i a la carretera que hi puja.
Marxem a l’esquerra grimpant per una canaleta que ens deixa sobre un turó des del que tenim una magnífica vista del cim i de tot el barranc. Vers el SE perdem alçària fins a un collet i marxem per la dreta pel el solell de la Mola i camí ben fressat.
A la dreta, vers migdia hi tenim la Mola del Moro, envoltada d’espectaculars espadats del Barranc de la Geganta (o de la Conca) que ens en separa. A l’horitzó destaca el Castell de l’Airosa.
Una fita assenyala que ens cal abandonar el camí per un altre gens definit i marxar a l’esquerra en direcció al cim. Desprès de superar un contrafort ens plantem al tossalet del cim.

Mola Castellona (1026m)
No és un cim prominent des del que pugui albirar-s’hi una panoràmica de 360º. El proper cordal coronat pel Mont Caro li ho priva completament vers ponent i parcialment vers el nord. Però és una bona talaia del vessant llevantí dels Ports, del Delta de l’Ebre, de la serralada del Montsià i, en general, de les comarques del Baix Ebre i el Montsià.
Si que podem veure bona part del barrancs de la Caramella i de la Geganta i del camí recorregut fins aquí. També del que ens falta. Vers l’ESE destaca abans de la plana, la Roca del Migdia, l’esperó llevantí de la qual travessarem pel Forat del Vent en el nostre camí de retorn.
Retornem a recuperar el camí que hem deixat per enfilar-nos al cim. Desprès de baixar del contrafort no retornem sobre els nostres passos sinó que marxem vers el S, sense camí definit, a criteri, fins a retrobar-lo.
En moderat pendent baixem pel camí que recorre la falda de solell de la Mola. Ignorem un poc evident sender que, a mà dreta, marxa cap a la Mola del Moro (placa metàl·lica i senyal de pintura en una roca).
Uns metres més enllà ens desviem lleugerament a la dreta del camí anant a buscar el caire del cingle on, aprofitant unes roques llises i resguardada per l’ombra d’uns pins, hi ha una cisterna construïda el 1958 per l’UEC-Tortosa i restaurada posteriorment per la JOCA.

Cisterna de l’UEC (930m)
A fil del cingle i arrecerat del vent, amb els cims del Caro i la Castellona a l’esquena, és un fantàstic mirador del Barranc de la Geganta (o de la Conca), la Mola del Moro i dels espadats, roques i moles que s’alcen als nostres peus. La vista s’allargassa per la plana i el Delta fins el mar.
Retornem al camí recuperant els senyals de pintura vermella. Ignorem a mà esquerra el camí que mena a la Mola Castellona revoltant-la per llevant, mentre ens en anem allunyant.
En moderat pendent travessem una pineda passada la qual, quedem abocats a una canal a la capçalera d’un barranc que va a espetegar al de la Caramella a l’alçada de la Casa de Carvallo. Abans d’entaforar-nos-hi ignorem a mà esquerra un sender que marxa vers el N. És justament l’altre cap del corriol-drecera que havíem rebutjat entre els Forats de la Caramella i el Collet de l’Escaleta.
El barranc és guardat per altíssims espadats, a la dreta hi cauen a plom les parets septentrionals de la Roca de Migdia al peu de les quals, per una estreta lleixa hi albirem el corriol que haurem de recórrer després de la canal.
En fortíssim pendent que ens obliga a extremar precaucions i ajudar-nos puntualment amb les mans, comencem a desgrimpar per la canal. No abaixem la guàrdia, tot i que el paisatge convida a badar, quan transitem per la lleixa posterior. El pati que tenim a mà esquerra faria que un mal pas tingués greus conseqüències.
Un senyal de pintura ens assenyala a mà dreta l’entrada al Forat del Vent.

Forat del Vent (710m)
És un esvoranc que travessa l’esperó llevantí del Roc de Migdia i ens permet passar de l’obaga (vessant de la Caramella) al solell.
Davallem pel solell, revoltem la Moleta de l’Àliga, deixant a mà dreta unes capricioses formacions rocalloses, per anar a buscar de nou el barranc que hem deixat al Forat del Vent.  Ho fem altre cop encarats a una canal al fons de la qual podem albirar la pista que a l’anada ens ha menat a la Casa de Carvallo. De nou ens cal desgrimpar ajudant-nos amb les mans.
Cap més obstacle ens espera a la baixada entre el final de la canal i el proper coll a banda de la contemplació de les capricioses formacions d’aquest tram.

Coll de la Garrofera (490m)
Al mapa topogràfic hi és ressenyat com La Selleta. Situat entre el barranc del de la Caramella, al nord i el del mateix nom, a migdia. Si retrocedim uns metres seguint el camí que puja d’aquest vessant podrem albirar un petit i bonic pont de pedra natural.
Fem un gir de 90º, cap a l’esquerra, davallant vers el NNE. El camí, si be fressat, és envaït per la bosquina de tal forma que no sempre resulta fàcil endevinar-ne les llaçades. Parant-hi atenció per no perdre mai el camí fressat abastem de nou la Casa de Carvallo.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Els Montsagres

De Paüls a la Punta de l’Aigua i el Tossal d’Engrilló

Distància 14 km
Desnivell acumulat 1143 m
Nivell de dificultat moderat
Data 27 de maig de 2012
Cartografia Ed. Piolet. El Port. (1:30000)

Els Montsagres són les serres més septentrionals dels Ports. El d’Horta al vessant ponentí i el de Paüls al llevantí. S’hi pot accedir des de totes bandes. Des d’Horta, pel camí ral a Paüls, que seguirem en part, amb la variant del Pas de la Mala Dona. O pel camí de bast pel Pujador d’en Valero. Des de Paüls pel Coll de l’Avenc, el ja esmentat camí ral, el que segueix el Barranc de l’Escudelleta i el que ho fa pel de les Fonts, per on retornarem. O pel camí a Prat de Comte per l’Aubada. Des d’aquesta població també hi ha una pista forestal que s’empalma amb una altra provinent de Paüls. No en va és territori aprofitat des d’antic per al pasturatge, el conreu i l’explotació dels boscos.
El que us proposem és un itinerari circular que, partint de Paüls, s’enfila als sostres dels Montsagres, la Punta de l’Aigua i el Tossal d’Engrilló, passant per les dues fonts més conegudes de la serra. Els camins són fàcils i senyalitzats.
Però, quina és l’etimologia d’aquest topònim tant particular? Basant-se en l’Ora marítima de Ruf Fest Aviè (segle IV), que parteix del Periple massaliota, un text hel·lènic del segle VI aC., hi ha la hipòtesi que antigament els Ports s’anomenaven genèricament Montsagres. Aquell manual per a navegants i comerciants, descrivia geogràficament el territori des de la costa i donava el nom de Mons Sacer al massís que avui coneixem com els Ports. Segons això el topònim Montsagres provindria de l’antic nom que els marsellesos haurien recollit dels naturals de la zona, els ilercavons.

Accés
Entre els punts quilomètrics 30 i 31 de la C-12, prenem l’accés a Xerta i, a la rotonda, la TV-3541 en direcció a Paüls. Deixem el vehicle a la part alta del poble, al carrer Montsagre, prop de l’església antiga, el castell i el cementiri.

Paüls (375m)
Deixem el cementiri a l’esquerra. Al darrere hi ha una cruïlla indicada. El ramal de la dreta és per on tornarem. Prenem un camí carreter a mà esquerra en direcció a Horta de Sant Joan (W). A l’alçada de l’àrea recreativa de la Fonteta, on el camí fa un revolt a l’esquerra, el deixem per un sender-drecera a mà dreta i creuem les feixes del maset del Serafí.
Retrobem el camí carreter i el seguim a mà dreta, fent drecera en un revolt, fins a la Bassa del Povill (gran viver a mà esquerra) on prenem un corriol fitat a mà esquerra, que seguim fins un indicador de la font i cova del Llop, a mà dreta.

Cova del Llop (730m)
Balma protegida amb paret de pedra seca. Hi ha una cisterna i una font.
Retornem al camí. Fort pendent entre llaçades. Al Pla de l’Hedera (heura) bifurcació on anem a la dreta deixant el camí al Coll de les Canals. Tornem a pujar fort.

Coll de l’Avenc (940m)
L’avenc queda a l’esquerra del camí. Baixem fins a un pla.

El Vacarissal (900m)
Bifurcació de camins amb pal indicador. Deixem el camí ral que s’adreça a Horta pel Coll de l’Ereta i anem a la dreta. (1)
Comencem a guanyar alçada fins a un collet on deixem el camí per enfilar-nos per un esquenall a mà dreta (fites) que, en fort pendent ens mena al cim.

  • (1) Entre aquest punt i la Font del Montsagre de Paüls trobem senyals de PR que no hem aconseguit esbrinar a quin corresponen.

Punta de l’Aigua (1090m)
És el sostre de la zona, amb una dilatada panoràmica sobre el sector més septentrional dels Ports.
Recuperem el camí i davallem fins al Coll de la Gilaberta.

Coll de la Gilaberta (925m)
Important cruïlla de camins ben indicada. Podem escurçar l’itinerari baixant directament a Paüls pel camí del Barranc de l’Escudelleta.
Continuem (WNW) en direcció al Montsagre d’Horta, enfilant-nos de bell nou, ara fins el Coll d’Atans on el camí vira (NE) i comencem a baixar per un camí ombrívol fins a la font.

Font del Montsagre d’Horta (940m)
De déu irregular amb un bon grup de cóms alineats.
Bifurcació indicada. Si no volem pujar al Tossal d’Engrilló podem prendre el camí directe al Montsagre d’Horta.
Marxem pel camí d’Horta de Sant Joan, el del Baixador d’en Valero. Però el deixem tot seguit per un altre a mà dreta que s’enfila (NE) pel Pla de Ravanals, fins a sortir a una pista des de la que acabem d’enfilar-nos al cim del tossal.

Tossal d’Engrilló (1072m)
El vessant ponentí del Montsagre d’Horta, solcat per diverses faixes, cau abruptament sobre la plana amb més de quatre-cents metres de desnivell.
El Tossal d’Engrilló és el punt més alt i s’alça ran de cingle. Això el converteix en una talaia sobre la vasta planúria que conforma la Terra Alta, el Matarranya i comarques veïnes. És coronat per un vèrtex geodèsic. Poc més avall hi ha una caseta per al servei de telecomunicacions.
Fent drecera per un corriol, baixem al Coll Roig per la pista de servei.

  • Nota: per desconeixement no visitem el teix monumental que hi ha prop del cim, uns metres per sobre el camí de baixada. És fàcil localitzar-lo dons és un gran exemplar solitari.

Coll Roig (910m)
Anomenat així pel color rogenc del terreny. Al peu de la Mola Grossa, on hi ha la Bassa de la Refoia, un estanyol on s’hi abeura el bestiar. Hi passa el tram entre Prat de Comte i Paüls del GR 171. El seguim a mà dreta, pel costat de la bassa, en baixada.

Font del Montsagre de Paüls (845m)
Al bell mig d’un pla, entre la Mola Grossa i la Punta de Llambrars. Al capdavall de la coma entre els Montsagres d’Horta i de Paüls, a la capçalera del Barranc de les Fonts.
Seguint el GR 171, comencem a baixar pel barranc. El camí, ben fressat, ens mena seguir trams ben bonics a peu de cingle, com lo Tormossal on, quan ha plogut, s’hi despenja el Barranc de l’Escudelleta.
Per camí evident i senyalitzat, retornem a Paüls.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc