Arxiu de la categoria: Pàndols i Cavalls-els Ports-la Tinença

Pel Barranc del Salt

Fredes, Portell de l’Infern, Cova de l’Aire i Salt de Robert

Distància 14,5 km
Desnivell acumulat 825 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 13 d’abril de 2019
Cartografia El Tossal Cartografies. Tinença de Benifassà (1:30000)

Itinerari dels que creen afició. Segueix la Ruta Roja, probablement la més concorreguda d’entre les del Parc Natural de la Tinença de Benifassà, amb un afegitó opcional d’anada i tornada a la Cova de l’Aire. Transcorre entre paratges agrests: barrancs, cingles, morrals, agulles de formes capricioses, balmes, coves, ponts foradats,… estructures geològiques tan pròpies dels Ports. Però les senderes són fressades, ben senyalitzades i apariades pel personal del Parc. Camins antics que, en general, són de bon fer. Seguirem bona estona el de bast entre la Fredes i la Sénia, que conserva bons trams empedrats. Tot un gaudi per als sentits.
Podem escurçar-lo per la sendera que recorre el Barranc del Morral d’en Piles. Si triem aquesta opció és recomanable acabar d’atansar-nos al Portell de l’Infern, poc més enllà de la cruïlla.
El tram entre el Portell de l’Infern i el Morral Crevalòs, on hi ha la Cova de l’Aire, no és senyalitzat. Però la senda evident, fitada i prou fressada. Haurem de fer una curta i fàcil grimpada al peu de lo Jonqueret. I creuarem algun tram rocallós i amb bona timba, desaconsellable en cas de mullena o glaç. Per això hem qualificat l’itinerari de moderat. Altrament el consideraríem fàcil.
El Salt de Robert val la pena veure’l amb bon cabal. Però cal tenir en compte que cal creuar diverses voltes a gual el Barranc del Salt.
En diverses zones del barranc s’ha fet una replantació d’espècies en perill d’extinció com omes i tells, entre altres.
L’únic negatiu és que començarem pràcticament al punt més alt i haurem d’acabar-lo en fort pendent de pujada, entre el Salt de Robert i el mirador previ a Fredes. És més lògic iniciar-lo a la casa forestal de la Tenalla. Hem vist diverses ressenyes que l’han fet així. Però just prendre la pista que hi mena, al costat del pantà d’Ulldecona, hi havia un rètol anunciant que era tallada. I el mapa reporta una barrera poc més enllà de la Cova del Ferri. Així que, per no perdre temps, vàrem optar per partir de Fredes, tal com recomana la ruta del Parc. Caldria haver-nos informat a les oficines del Parc o a l’Ajuntament de la Pobla de Benifassà.

Accés
Des de la CV-105 entre la Sénia i Torre Miró prenem, passat el pantà d’Ulldecona,  la revirada CV-106 al monestir de Santa Maria de Benifassà i Fredes. O, en sentit invers, la que hi mena directament des de poc més enllà del Boixar.

Fredes (1080m)
El poble més septentrional del País Valencià és conegut per les nevades i baixes temperatures de l’hivern.
Seguint els indicadors de senders, en sortim pel carrer de Baix en direcció al Pantà d’Ulldecona i, a les darreres cases, al Portell de l’Infern i Salt de Robert. Prenem un camí carreter que creua l’incipient el Barranc del Salt. Quan es bifurca anem a la dreta en direcció a la Sénia (SE). Retornarem pel ramal de l’esquerra. Aquí trobem les primeres fites metàl·liques de la Ruta Roja —d’acer inoxidable— tant sòlides com excessives.
Passem per la font del Teix que brolla dins d’una mina i té un abeurador al costat. Emprenem el camí per un tram empedrat.
Pugem en suau pendent fins al Cap de la Serra on creuem la pista que mena a la Colònia Europa. Som al punt més alt de l’itinerari (1155m). A partir d’aquí la tendència general serà de baixada fins a la casa forestal de la Tenalla.
Poc més enllà, després d’un revolt, atenyem les ruïnes d’un mas.

 Maset del Pixón (1078m)
Ruïnes d’un mas amb una gran era des de la que gaudim d’una bona panoràmica, envoltats d’antigues feixes de conreu margenades per bones parets de pedra seca.
Destaca a primer terme la Mola de la Cova del Forat i el seu cingle. Darrere sobresurt la muralla que guarda el Portell de l’Infern. I encara al fons tres moles: lo Junqueret i el Morral Crebalòs, que visitarem, i una tercera innominada on no arribarem.
Conta la llegenda que un pastor del Boixar, herbolari i remeier, va acollir-hi de nit una dama endolada que resultà ser la «la mort de la Tinença». Agraïda per l’acolliment va donar-li la facultar de conèixer d’entre els malalts que visités quin sobreviuria i quin no.
Poc més avall del mas, una roca de forma capriciosa és un bon mirador sobre el Barranc i les Ombries del Salt, per on passa el nostre camí de tornada. Per un grau empedrat passem del solell a l’obaga.
Aviat trobem a mà esquerra, ben senyalitzada, la sendera que baixa pel Barranc del Morral d’en Piles, per on podríem fer drecera fins poc més enllà de la casa forestal de la Tenalla.
Continuem, pel peu balmat del cingle de la Mola de la Cova del Forat, fins al portell.

Portell de l’Infern (964m)
Pas per un enorme esvoranc d’altes i verticals parets. Obligat per als traginers i vianants que recorrien aquest camí ral entre Fredes i la Sénia, abans de la construcció de la carretera. Conta la llegenda que, en dies de ventada, cal creuar-lo arrossegant-se.
Just al bell mig del pas, surt a mà esquerra una sendera no senyalitzada, però prou fressada i fitada, que seguim pel vessant solell. Aviat albirem davant nostre la mola de lo Jonqueret i passem per sota una balma obrada on hi deuria haver una cleda o corral. Poc més enllà i separat del camí hi ha un gran pont de roca (1).
Creuem de nou a l’obaga per una osca oberta a la muralla, al costat d’un pi, resseguint el cingle de lo Jonqueret. Ens cal pujar fort i salvar un curt pas de grimpada, amb bons agafadors, per accedir a la carena de la que davallem de nou per resseguir el cingle del Morral Crebalòs (2), entre balmes i coves. Salvem un esperó coronat per una esvelta agulla i, quan atenyem uns gamellons (3), ja som a tocar de la cova de l’Aire.

  • (1) Per desconeixement hi vàrem passar de llarg. N’hem trobat referència a les ressenyes de Carles Olivé https://corriols.blogspot.com i Josep Miró (Totnatura). Hem marcat el punt on es localitza amb un waypoint. El camí que hi mena puja en fort pendent a mà esquerra.
  • (2) Crebalòs, rapinyaire conegut en altres contrades com a trencalòs que s’està re-introduint al Parc.
  • (3) Abeuradors de fusta que en altres contrades s’anomenen bassis o cóms. En aquest cas es nodrien dels degotalls del cingle.

Cova de l’Aire (962m)
Balma d’uns vint metres de fondària amb una gran boca que n’amida disset d’ample per trenta d’alt. Ens cal ajudar-nos amb les mans en algun punt per accedir-hi. El terra, de margues, és relliscós.
Com altres de la zona, havia servir de refugi a ramats i pastors. Actualment de rapinyaires.
El camí acaba uns metres més enllà sobre la carena, però hi ha un pas sobre roca molt exposat, desaconsellable en cas d’humitat o glaç.
Retornem al Portell de l’Infern del que davallem (SE) per entremig d’una pineda amb bons exemplars de pinassa.
Prou més avall atenyem una bifurcació ben indicada. A mà dreta continua la senda de la Sènia pel pantà d’Ulldecona. Nosaltres pugem a l’esquerra en direcció a la Tenalla per la del Solà d’en Brull. Superada la pujada, si ens n’apartem una mica, trobarem un mirador des del que albirar el barranc del Solà d’en Brull.
Planerament atenyem una pista que seguim fins a un pi característic.

Pi Pastor (754m)
Exemplar de pi blanc ben recargolat, al peu de la Punta del Solà d’en Brull, culminació de la serreta que hem resseguit fins a la cova.
Si ens apartem una mica del camí gaudiren d’una bona panoràmica i podrem albirar els contraforts de la Mola de l’Aixada: el Morral Desplegat i la Moleta del Cepí, amb el monumental Pont Foradat. També els barrancs del Salt i del Solà d’en Brull que conflueixen amb el de la Fou, al peu de la Punta de la Gavarrera.
Seguim la pista en baixada (N/W) fins a la Tenalla, a la llera del Barranc del Salt. Juntament amb el de la Fou i el riu Verd són les aportacions més importants a la capçalera del riu de la Sénia.

Casa forestal de la Tenalla (608m)
Punt més baix de l’itinerari. Continuem (W) per pista, deixant a mà esquerra la drecera pel Barranc del Morral d’en Piles. Quan entra al llit del barranc es degrada i la succeeix una ampla sendera que comença a guanyar alçada en moderat pendent. Trobem a mà dreta el camí al Mas del Peraire, i prou més amunt, atenyem el salt.
En aquest tram hi predomina el pi roig.

Salt de Robert (737m)
Un dels indrets més visitats de la zona on el Barranc del Salt es despenja per una graonada de 30 metres d’alçària.
Continuem amunt, superant el fort pendent entre llaçades. Una sendera surt a mà dreta. Segons el mapa també mena al mas del Peraire, però l’hem seguida una estona i es fa perdedora. Prou més amunt trobem la Canaleta de Mauro, una font que s’escola entre un caramull de tosca.
Encara per camí costerut sortim a un replà on s’hi ha bastit un mirador amb un banc des del que podem albirar tot el Barranc del Salt. I poc més enllà un forn de calç rehabilitat. Ara el pendent s’amoroseix. Trobem una cruïlla, sense cap tipus d’indicació. Per la dreta marxa un altre sendera al mas del Peraire. I poc més amunt atenyem una pista on anem a la dreta i, planerament, retornem a Fredes.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pel Barranc del Salt

Penyagalera

Des del Toll del Vidre. Pel crestall de les Feixes del Faralló. 

Distància 8,4 km
Desnivell acumulat 500 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 10 de març de 2019

Un dels itineraris habituals per pujar a aquest emblemàtic cim dels Ports, amb una petita variant —que podem fer tant d’anada com de tornada— abandonant el PR per resseguir un ample crestall a la paret meridional del cim.
Els camins són ben fressats i de bon fer. Solament cal parar atenció a les fites i senyals per l’accés al crestall on farem una fàcil desgrimpada, desaconsellable amb terreny és humit.

 Accés
Des d’Arnes, seguim les indicacions al Toll del Vidre, prenent un camí pavimentat vers el sud. Al coll de la Creu s’acaba el paviment i continua en terra. Passat el mas de Canyís (maset i ampla feixa a la dreta del camí) hi ha un revolt en pendent que pot comportar problemes a vehicles turisme baixos. Si és el cas podem aparcar en aquest punt quan resta poc menys d’un quilòmetre pel Toll del Vidre.

Toll del Vidre (560m)
Bonic gorg que podem visitar de tornada i donar-nos-hi una remullada si la climatologia ho permet. És l’únic lloc del riu d’Algars on es permet el bany. Hi ha una font. El riu fa de termenal entre Beseit i Arnes i, dons, entre les comarques del Matarranya i la Terra Alta.
Continuem per la pista per on hem arribat en direcció als masos de Damià i de Pau. Creuem un parell de voltes el riu i a la segona abandonem la pista pel camí de ròssec de la Mulera, a mà dreta, endinsant-nos al barranc de la Cova, entre el Serrall de les Clapisses i Penyagalera. La cova és una balma al peu del cingle de les Clapisses que havia servit de cleda. El camí és ample i de bon fer. Més amunt s’estreny i continua com a sendera. El pendent no passa de moderat. Quan atenyem les ruïnes del mas de Pitarch, ja som al coll.

Coll de Pelele (894m)
O de Pitarch. Hi arriba el camí a Penyagalera des de l’Ulldemó pel mas de Quatre i la Costa d’Arrancapets. Hi ha senyalització vertical i de continuïtat del PR-TE 151 que seguim en direcció al cim. Pocs metres més enllà deixem a mà dreta la sendera per la que retornarem. Baixem a creuar un barranc i remuntem fins al cim. Poc abans hem trobat a mà esquerra un altre dels camins habituals d’accés: el que hi mena des de la Pesquera d’Ulldemó.

Cim sud de Penyagalera (1034m)
Coronat per un vèrtex geodèsic. Punt més alt d’un gran sinclinal quin perfil ha motivat el nom del tossal. L’extrem nord s’anomena Punta del Barco. És una bona talaia sobre el vessant ponentí dels Ports i especialment de les planúries del Matarranya i la Terra Alta. Són nombroses les viles i pobles que hi podem albirar a ull nu.
Desfem el camí de pujada però l’abandonem aviat per una sendera poc definida a mà esquerra. Hi ha fites i senyals de pintura blancs. Baixem fins a situar-nos sobre una estreta feixa sota el cim que seguim a mà esquerra en lleugera pujada (NE). L’abandonem quan la continuïtat és fa més difícil desgrimpant uns metres per anar a revoltar, en el sentit de les busques, un evident esperó rocallós o faralló que ens per sortir sobre l’ample crestall de les Feixes del Faralló que resseguim (SW) amb el cingle sobre el barranc de la Cova a la nostra esquerra, on la sendera hi és prou definida i ens retrona al coll de Pelele.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Penyagalera

Periganyol i la Caixa

Itinerari per la serra de l’Arca des de Beseit

Distància 11 km
Desnivell acumulat 580 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 9 de març de 2019

Itinerari carener per la serra de l’Arca per guanyar el punt més alt, el Periganyol i el més emblemàtic, el tossal de la Caixa.
Fàcil en general però cal tenir en compte que s’accedeix al peneplà de la Caixa per una canal vertical equipada amb sòlides cadenes i pot presentar dificultat a persones poc avesades. Un cordino resultarà útil en aquests cassos dons hi ha possibilitat d’assegurar fàcilment. Recomanable dur l’equip adequat per a aquest tipus d’instal·lacions.

Accés
Partim de l’explanada de la bàscula, a l’entrada de Beseit, on hi ha un ampli aparcament i l’oficina d’informació municipal.

Beseit. Explanada de la bàscula (550m)
Ens adrecem a l’ermita de Santa Anna, just abans del Pont de Pedra, on girem a mà dreta seguint indicacions a l’embassament de Pena i «PR la Caixa». Sortim de la vila pel camí dels Olivars (SW), un camí rural pavimentat que mena a l’embassament i pel que hi discorre el GR 8.
Deixem el camí dels Olivars al segon desviament a mà dreta, seguint una línia de corrent en direcció a unes antenes de telecomunicacions que podem albirar sobre nostre. És un camí pavimentat per al servei d’aquelles instal·lacions. Passem pel costat d’una granja. A mà dreta podem albirar una gran i antiga tremuja. Es tracta d’un carregador de la mina «Maria Dolores» de la que se n’extreia terra refractària per a la fabricació de ceràmica y rajoles. Fort pendent per marge d’un barranc, per la Solana de l’Arca.

Repetidors de telecomunicacions (820m)
Podem albirar-hi nombrosos estols de voltors. Molt a prop, en terme de Vall-de-roures, hi ha el mas de Bunyol dedicat a observatori i menjador d’aquestes aus.
Des de darrere les instal·lacions prenem una sendera, fressada i senyalitzada amb fites sovintejades, que ens mena a la carena de la serra.

Carena de la Serra de l’Arca (930m)
El vessant nord és tallat per un cingle vertical. Destaca la vila de Vall-de-roures enmig de la plana. La carena és termenal entre aquesta població i Beseit.
Virem 90º (W) resseguint el carener, lleugerament separats del fil del cingle pel vessant del solell. Superat un segon turó ja podem albirar el cim.

Periganyol (1033m)
Al cim hi ha una cabana de pedra, un vetust observatori forestal i un vèrtex geodèsic. És una bona talaia sobre el vessant ponentí dels Ports i especialment de les planúries del Matarranya i la Terra Alta. Són nombroses les viles i pobles que hi podem albirar a ull nu.
Hi arriba el PR-TE 152. Davallem (S) per una sendera ample i fressada fins que sortim a una bifurcació senyalitzada on anem a la dreta, en direcció a la Caixa, que hem pogut anar albirant des del cim. Recuperem la carena i la seguim (SW) fins al peu del tossal que resseguim per vessant obac, arrapats a les parets verticals, fins a l’extrem ponentí on localitzem una graonada que dóna accés a una canal equipada amb cadenes. Superat el pas sortim el peneplà cimer.

La Caixa (1014m)
En alguns mapes se l’anomena «Peña de Aznar Lagaya», castellanització de «Pena d’Asnarlagaia» tal com era anomenat a l’edat mitjana el terme de Vall-de-roures i que donà nom al riu Pena.
És un tossal perfecte, amb un vast planell somital de dos-cents quaranta metres de llargària per seixanta-cinc d’amplària màxima. Completament pelat i de sol rocallós on hi malviuen un parell de grups d’alzines.
La panoràmica és molt semblant a la del veí Periganyol. Al peu hi ha l’embassament de Pena, sobre el riu homònim, tributari del Matarranya. Construït a primeries del segle XX, és destinat a l’aprofitament agrícola.
Retornem a la bifurcació i continuem davallant (S) per una bona sendera per sobre d’un llom. Més avall però, en travessar una zona de rascler, es difumina i els senyals són poc sovintejats. Ens cal estar atents per no perdre’n el rastre.
La sendera acaba sobre un camí carreter al mas de Felip, pel que atenyem el camí dels Olivars que ens retorna a Beseit entremig de feixes d’ametllers i oliveres.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Periganyol i la Caixa

Serra de Cavalls

Indrets de la Batalla de l’Ebre: Mola d’Irto, Serra de Cavalls i Cim de la Mort

Distància 14 km
Desnivell acumulat 541 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 4 de desembre de 2018
Cartografia Ed. Piolet: Serres de Pàndols i Cavalls (1:25000)
Recursos consultats La Batalla del Ebro. Asedio y defensa de Gandesa.
Lluís M. Mezquida. Diputació Provincial de Tarragona.
  Centre d’interpretació 115 Dies (Corbera d’Ebre)
Itinerari relacionat Serra de Pàndols

La nit de Sant Jaume de 1938, més cent mil homes de l’Exèrcit Popular de la República creuaven l’Ebre per diversos punts i aconseguien recuperar el terreny entre Mequinensa i el riu Matarranya i a l’arc que fa el riu des d’aquí fins a Benifallet. Durant 115 dies, més de tres-cents mil homes, esmerçant una ingent quantitat de maquinària bèl·lica, van enfrontar-se en la Batalla de l’Ebre, la darrera i més cruenta de la Guerra Civil. La destrucció fou immensa a la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. L’exèrcit feixista aconseguí fer recular el republicà que, vençut, el 16 de novembre, el que restava de les seves unitats, retornà a la riba esquerra.
Juntament amb la veïna serra de Pàndols, la de Cavalls, sobre Corbera, i la del Pebrer sobre Gandesa, foren punts on els enfrontaments resultaren especialment acarnissats. L’itinerari que proposem puja a la Mola d’Irto i recorre les serres de Cavalls i del Pebrer on s’alça el dissortadament cèlebre Cim de la Mort. L’ofensiva del republicans va quedar deturada a les portes de la Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs, Gandesa i Prat de Comte. A partir d’aquí van perdre la iniciativa i foren obligats a recular progressivament. Es van atrinxerar al que els restava de la Serra de Pàndols, a la Mola d’Irto i a tota la Serra de Cavalls i hi van resistir fins al primers dies de novembre.
L’itinerari és fàcil, la senyalització, testimonial, tot i que els camins, en general, són ben fressats.

Accés
Poc més enllà del punt quilomètric 12 de la C-43 entre Gandesa i Pinell de Brai, trobem el Coll de la Font on parteixen dues pistes la primera a mà esquerra i tot seguit una altra a la dreta. En aquesta hi trobarem un petit espai suficient per aparcar-hi un parell de vehicles.

Coll de la Font (425m)
En aquest punt hi passa el camí de Gandesa a la Fonteta i en surt el del cim de la Mort, per on retornarem. És paral·lel a la carretera i hi discorren el GR 171-3 i el de St. Jaume de l’Ebre. Als mapes militars antics és ressenyat com a «Coll del Niño» i a primeries d’agost del 1938 hi havia instal·lat un del lloc de comandament de l’exèrcit feixista dons la línia del front era ben a prop.
Comencem a caminar seguint el GR en direcció a la Fonteta (SE), sempre paral·lels a la carretera.

La Fonteta (375m)
Àrea de lleure amb font, taules i graelles, al costat de la C-43. Seguint el GR hem de sortir a la carretera i seguir-la tres-cents trenta metres. Davant nostre en el sentit de la marxa, s’alça la Mola d’Irto. El GR se’n separa a mà dreta per un camí paral·lel. Nosaltres la seguim uns metres més i prenem el primer trencall a mà esquerra, a l’alçada d’una granja de blanques parets: és el camí de les Carruves que s’endinsa a la vall homònima.
El seguim (NE) bona estona obviant tots els ramals que, a dreta i esquerra, accedeixen a olivars, ametllerars i vinyes. La de les Carruves és una vall plana i fèrtil, conreada bàsicament amb aquestes espècies.
Uns metres abans que la pista faci un gir de 90º a l’esquerra, l’abandonem per una altra a mà dreta que baixa (SE) a passar pel costat d’unes vinyes. S’acaba al final  d’una feixa d’ametllers, on trobem un camí pel que discorre el tram entre la Serra de Cavalls i la Fontcalda del GR 171. Nosaltres el prenem a mà dreta, en direcció a la Fontcalda, per tal de visitar la Mola d’Irto, però desprès retornarem aquí per enfilar-nos a la Serra de Cavalls.
Seguim aquest camí (SE) fins a un collet on hi ha una torre d’alta tensió. Deixem el GR i en prenem un que puja a mà dreta (SW). És ben fressat i esporgat, però quan baixa a creuar la torrentera, resta força envaït de bosquina, però es deixa seguir bé i hi ha fites.
En fort pendent, superem un grau sota el morral llevantí de la mola i sortim a les ruïnes de l’ermita de Sant Marc. Continuem pujant fins atènyer el cim de la mola.

Mola d’Irto (538m)
Al cim podem comprendre la importància estratègica d’aquest enclavament, entre les serres de Pàndols i Cavalls, dominant la carretera de Gandesa a Pinell de Brai, des d’on s’albiren Gandesa, Corbera d’Ebre i el Puig Cavaller. Militarment era identificat com a «Vértice San Marcos» o «Cota 504». Els republicans l’havien re-batejat irònicament com a «Ermita de Sant Marx». El nucli de suport per aquesta zona des de la rereguarda republicana era el Pinell de Brai.
Davant la dificultat de recuperar Sant Marc, les posicions republicanes a Pàndols (Santa Magdalena i cota 666) i la Serra de Cavalls, a primers de setembre els feixistes orientaren la contraofensiva vers Corbera d’Ebre i les Camposines. El 30 d’octubre els ocupants de la mola varen patir un càstig artiller i de l’aviació duríssim, com a preparació de l’assalt del dia següent, quan en foren foragitats.
Retornem a la feixa d’ametllers i comencem a enfilar-nos (E) a la serra de Cavalls. El darrer incendi que ha arrasat aquesta zona fou el juny de 2012 i va començar al costat de la carretera C-43 enfilant-se cap a Cavalls. Els vestigis encara són ben evidents. Tot i que a la postguerra es va recuperar moltíssim material i ferralla, encara resta força artefactes per localitzar (1). Així que els bombers hagueren d’actuar amb moltíssima precaució.
Pugem (NE) entremig de marges d’antigues feixes de conreu fins a tocar una carena avançada de la serra on hi localitzem túnels de les defenses republicanes.
Després d’una marrada (SE) revoltant a la falda de la Carabassa, ens apartem del camí per visitar un altre refugi excavat a la roca. A partir de la Carabassa, el camí segueix la carena (NE), pràcticament al fil del cingle, on localitzem, de tant en quan, vestigis de trinxeres, posts de tir i nius de metralladora.
Superada una graonada on hi ha una cadena d’ajuda, ja podem albirar el sostre de la serra.

Punta Redona (659m)
Coronada per un vèrtex geodèsic i una creu metàl·lica. Al voltant del cim s’hi localitzen pous de tirador i restes de trinxeres. Militarment era identificada com a «Vértice Caballs». Els republicans havien fortificat tota la serralada i s’hi van fer forts fins a primers de novembre quan, sota un allau de foc artiller i d’aviació com mai s’havia vist en tota la guerra (1), varen ser-ne foragitats. La pèrdua de Cavalls i Pàndols suposà el final de la Batalla de l’Ebre: el 16 de novembre les darreres unitats republicanes retornaren a la riba esquerra del riu per Flix.
Hi gaudim d’una amplia panoràmica de 360º de la que destaquen el massís de lo Port, les serres Cardó, del Montsant, de Llaberia i la Mola de Colldejou.
Seguim camí carenejant en la mateixa direcció. Prop del cim hi ha una làpida en record de Roland Giné (2) i una bústia. Aviat localitzem el camí de baixada.

  • (1) Algunes fonts asseguren que per doblegar la resistència de Pàndols i Cavalls l’exercit feixista va esmerçar-hi 9.000 tones de projectils d’artilleria i 8.000 de bombes d’aviació.
  • (2) Habitualment també hi ha un bust d’aquest alpinista benissanetà, però en aquestes dates s’havia retirat per restaurar-lo.

Fita de Cavalls (627m)
Rètols indicadors i una gran fita senyalen el camí que baixa a Pinell de Brai i el de l’obaga, que seguirem.
La cota que tenim just a sobre és partió de tres termes: Pinell de Brai, Gandesa i Benissanet. La Vall de les Carruves una falca gandesana entre Corbera d’Ebre i Pinell de Brai. De forma que el camí serpentejant camí de fort pendent pel que baixem correspon a la comarca de la Ribera d’Ebre. Ja ben avall rebutgem un camí a mà dreta i tot seguit sortim sobre una pista que prenem a mà esquerra en baixada. A la següent bifurcació anem a l’esquerra recuperant el camí de les Carroves pel que travessem tota la vall fins a ben pocs metres del punt on l’hem deixat a l’anada.

Camí a la Serra del Pebrer (402m)
Just al bell mig de la colzada de 90º que el camí de les Carruves fa a l’esquerra, el deixem per un altre a mà dreta que s’adreça a un maset. Pocs metres abans d’aquesta construcció prenem un corriol a mà dreta que aviat es bifurca. No seguim el ramal de la dreta, que passa pel costat d’unes arnes. Anem a l’esquerra i, pel marge d’una feixa, sortim a un camí carreter que seguim a mà dreta, entre un marge de pedra seca i una feixa d’ametllers (NW). Quan es bifurca a l’alçada d’un olivar, anem a l’esquerra. Poc més enllà pugem pel costat d’una filera d’oliveres fins atènyer un corriol que s’enfila entremig de la pineda (W).
Poc després de creuar el tallafocs d’una línia d’alta tensió, una fita ens assenyala un poc definit corriol a mà esquerra que puja al Puig de l’Àliga.
Un cop visitat el cim, coronat per una estela en memòria d’uns brigadistes internacionals, retornem al camí i seguim propers a la carena de la Serra del Pebrer pel vessant de migdia  (SW), per acabar enfilant-nos-hi. Deixem a mà dreta el camí que baixa a Gandesa i atenyem el cim de la Mort.

Cim de la Mort (482m)
L’ofensiva republicana va quedar deturada davant Gandesa i el front establert a la línia que uneix Coll dels Gironesos, Collet de les Forques, Cim de la Mort (3) i les cotes a migdia d’aquest fins a la Vallada d’en Torner, al peu del Puig Cavaller.
La República havia aconseguit recuperar Corbera, però no Gandesa, el que li hagués permès encerclar Bot, principal punt de subministrament dels feixistes. Així que la defensa de la ciutat resultà estratègica (4) i els combats també foren molt acarnissats en aquest front.
Abans de la Batalla de l’Ebre, aquest era un cim intranscendent. Els brigadistes internacionals que lluitaven amb l’Exercit Popular el batejaren com a «The Pimple» (el gra). Els feixistes l’anomenaren «Cerro de las Viudas» i «Pico de la Muerte» i axí es coneix des de llavors. Els republicans varen aconseguir retenir-lo fins al 3 de setembre quan varen haver de retirar-se’n perdent Corbera d’Ebre.
Baixem del cim continuant en la mateixa direcció que hi hem arribat i aviat sortim sobre una pista que seguim a mà dreta fins al Coll de la Font.

  • (3) En les cròniques sovint es confon el cim de la Mort amb el veí Puig de l’Àliga, d’alçàries semblants, identificant-lo com a «Cota 481»
  • (4) Hom creu que Gandesa era el primer gran objectiu de l’ofensiva i hi ha opinions per a tots els gustos sobre les raons per les que va deturar-se donant temps als feixistes a rebre reforços.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Serra de Cavalls

Els Montsagres

Els Montsagres són les serres més septentrionals dels Ports. El d’Orta (Horta de Sant Joan) al vessant ponentí i el de Paüls al llevantí. S’hi pot accedir des de totes bandes. Des d’Orta, pel pas de la Mala Dona o pel Pujador d’en Valero. Des de Paüls pel Coll de l’Avenc, o pel Barranc de les Fonts. També des de per Prat de Comte. N’hi ha més, aquestes són les més habitual, no en va és territori aprofitat des d’antic per al pasturatge, el conreu i l’explotació dels boscos.
Però, quina és l’etimologia d’aquest topònim tant particular? Basant-se en l’Ora marítima de Ruf Fest Aviè (segle IV), que parteix del Periple massaliota, un text hel·lènic del segle VI aC., hi ha la hipòtesi que antigament els Ports s’anomenaven genèricament Montsagres. Aquell manual per a navegants i comerciants, descrivia geogràficament el territori des de la costa i donava el nom de Mons Sacer al massís que avui coneixem com els Ports. Segons això el topònim Montsagres provindria de l’antic nom que els marsellesos haurien recollit dels naturals de la zona, els ilercavons.
Els que segueixen són tres itineraris circulars que pugen als cims més alts i recorren part de la serra, tant per un vessant com per l’altre.
Els que segueixen són tres itineraris circulars que pugen als cims més alts i recorren part de la serra, tant per un vessant com per l’altre.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDFDe Paüls a la Punta de l’Aigua i el Tossal d’Engrilló
Pel Coll de l’Avenc i retorn pel Barranc de les Fonts

Distància 14 km
Desnivell acumulat 1143 m
Nivell de dificultat moderat
Data 27 de maig de 2012
Cartografia Ed. Piolet. El Port. (1:30000)

Circular que, partint de Paüls, s’enfila als sostres dels Montsagres, la Punta de l’Aigua i el Tossal d’Engrilló, passant per les dues fonts més conegudes de la serra. Les senderes són fàcils i senyalitzades.

Accés
Entre els punts quilomètrics 30 i 31 de la C-12, prenem l’accés a Xerta i, a la rotonda, la TV-3541 en direcció a Paüls. Deixem el vehicle a la part alta del poble, al carrer de Montsagre, prop de l’església antiga, el castell i el cementiri.

Paüls (375m)
Marxem per una pista deixant el cementiri a l’esquerra. Al darrere hi ha una cruïlla indicada. El ramal de la dreta és per on tornarem. Prenem un camí carreter a mà esquerra en direcció a Horta de Sant Joan (W). A l’alçada de l’àrea recreativa de la Fonteta, on el camí fa un revolt a l’esquerra, el deixem per una sendera-drecera a mà dreta i creuem les feixes del maset del Serafí.
Retrobem el camí carreter i el seguim a mà dreta, fent drecera en un revolt fins a la Bassa del Pubill (gran viver a mà esquerra). Hi ha un pal indicador. Per l’esquerra marxa la sendera a Sant Roc. Anem a la dreta en direcció a la Cova del Llop per un corriol fitat, que seguim fins un indicador de la cova, a mà dreta.

Cova del Llop (730m)
Balma protegida amb paret de pedra seca. Hi ha una cisterna i una font.
Retornem a la sendera i continuem en fort pendent entre llaçades. Al Pla de l’Hedera (heura) bifurcació on anem a la dreta deixant el camí al Coll de les Canals. Tornem a pujar fort.

Coll de l’Avenc (940m)
L’avenc queda a l’esquerra del camí. És termenal entre Paüls (Ribera d’Ebre) i Orta (Terra Alta). Baixem fins a un pla.

El Vacarissal (900m)
Bifurcació de camins amb pal indicador. Deixem el camí ral que s’adreça a Orta (Horta de Sant Joan) pel Mas de les Creuetes (o Crevetes) de Lloà i el Coll de l’Ereta, i anem a la dreta. (1)
Comencem a guanyar alçada fins a un collet on deixem la sendera per enfilar-nos per un esquenall a mà dreta (fites) que, en fort pendent ens mena al cim.

  • (1) Entre aquest punt i la Font del Montsagre de Paüls trobem senyals de PR que corresponent a l’antic PR C-9, actual PR C-185 (creiem)

Punta de l’Aigua (1090m)
És el sostre de la zona, amb una dilatada panoràmica sobre el sector més septentrional dels Ports.
Recuperem el camí i davallem fins al Coll de la Gilaberta.

Coll de la Gilaberta (925m)
Important cruïlla de camins ben indicada. Podem escurçar l’itinerari baixant directament a Paüls pel camí del Barranc de l’Escudelleta. Vers ponent baixa un altre sendera al Mas de les Creutes de Lloà.
Continuem (WNW) en direcció al Montsagre d’Orta, enfilant-nos de bell nou, ara fins el Coll dels Atans on el camí vira (NE) i comencem a baixar per una ombrívola sendera fins a la font.

Font del Montsagre d’Orta (940m)
De déu irregular amb un bon grup de cóms alineats.
Bifurcació indicada. Si no volem pujar al Tossal d’Engrilló podem prendre una sendera que ens menaria directament a la font del Montsagre de Paüls.
Prenem el camí d’Orta de Sant Joan, pel Pujador d’en Valero. Però el deixem tot seguit per un altre a mà dreta que s’enfila (NE) pel Pla de Ravanals, fins a sortir a una pista des de la que acabem d’enfilar-nos al cim del tossal.

Tossal d’Engrilló (1072m)
El vessant ponentí del Montsagre d’Orta, solcat per diverses faixes, cau abruptament sobre la plana amb més de quatre-cents metres de desnivell.
El Tossal d’Engrilló és el punt més alt i s’alça ran de cingle. Això el converteix en una talaia sobre la vasta planúria que conforma la Terra Alta, la Ribera d’Ebre, el Matarranya i comarques veïnes. És coronat per un vèrtex geodèsic. Poc més avall hi ha una caseta per al servei de telecomunicacions. És termenal entre Orta i Prat de Comte (Terra Alta) i Paüls (Baix Ebre). Fent drecera per un corriol, baixem al Coll Roig per la pista de servei.
Nota: per desconeixement no visitem el teix monumental que hi ha prop del cim, uns metres per sobre el camí de baixada. És fàcil localitzar-lo dons és un gran exemplar solitari.

Coll Roig (910m)
Anomenat així pel color rogenc del terreny. Al peu de la Mola Grossa, on hi ha la Bassa de la Refoia, un estanyol on s’hi abeura el bestiar. Hi passa el tram entre Prat de Comte i Paüls del GR 171. El seguim a mà dreta, pel costat de la bassa, en baixada.

Font del Montsagre de Paüls (845m)
Al bell mig d’un pla, entre la Mola Grossa i la Punta de Llambrars. Al capdavall de la coma entre els Montsagres d’Orta i de Paüls, a la capçalera del Barranc de les Fonts.
Seguint el GR 171, comencem a baixar pel barranc. El camí, ben fressat, ens mena seguir trams ben bonics a peu de cingle, com lo Tormassal on, quan ha plogut, s’hi despenja el Barranc de l’Escudelleta.
Per camí evident i senyalitzat, retornem a Paüls.

Powered by Wikiloc

Punta de l'Aigua i Tossal d'Engrilló

De Paüls al Forat de la Finella i la Mola Grossa
Pel Barranc de les Fonts i retorn pel Coll de l’Avenc

Distància 16,2 km
Desnivell acumulat 1125 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 14 de maig de 2017
Cartografia Ed. Piolet. El Port. (1:30000)

 Circular partint de Paüls. Pujarem pel Barranc de les Fonts, llarg i costerut camí on l’esforç es veu compensat per la bellesa dels abruptes paratges, fins atènyer la font del Montsagre de Paüls. Ens enfilarem a la Mola Grossa pel forat de la Finella, un caprici orogràfic que forada la cresta. Anirem fins a la font del Motsagre d’Orta i retornarem pels colls de la Gilaberta i de l’Avenc.
Itinerari força semblant a l’anterior però en sentit invers.

Accés
Entre els punts quilomètrics 30 i 31 de la C-12, prenem l’accés a Xerta i, a la rotonda, la TV-3541 en direcció a Paüls. Deixem el vehicle a la part alta del poble, al carrer de Montsagre, prop del cementiri o bé en un espai entre aquest i el dipòsits d’aigües.

Paüls (375m)
Deixant el cementiri a l’esquerra, on al darrere hi ha una cruïlla amb pal indicador, anem a la dreta. A la següent bifurcació indicada tornem a anar a la dreta en direcció a les Coves Roges, lo Tormassal i el Montsagre de Paüls pel GR 171.
En fort i mantingut pendent (NNW), passem per la balma del cingle de lo Tormassal on quan ha plogut s’hi despenja el Barranc de l’Escudelleta. La sendera és ben fressada i té algun tram empedrat.

Font del Montsagre de Paüls (842m)
En un bell i planer paratge entre la Punta dels Llambrars i la Mola Grossa. Continuem en direcció al Coll Roig seguint el GR (NE), però el deixem aviat per una sendera prou evident i fressada a mà dreta (E). Ens enfilem al peu del cingle, ajudant-nos amb les mans en algun punt, i ens encarem al Forat de la Finella, un grau que aprofita una estreta escletxa per creuar la carena d’un vessant a l’altre.
Continuem (NNE) propers a la carena per guanyar el Mola Grossa.

Mola Grossa (1044m)
Continuem carenejant (NE) fins a l’alçada de la Moleta Garí, que no assolim, a l’alçada de la qual, comencem a davallar (NNW) fins a la pista on, poc més avall s’ajunten els ramals de Paüls i Prat de Comte. La prenem a mà esquerra i hi pugem fins al Coll Roig i la Bassa de la Refoia, per baixar de nou a la Font del Montsagre de Paüls.
Prenem la sendera (SW) que puja entremig d’una bonica pineda per l’ampla coma entre les puntes dels Raus i dels Llambrars, per una banda, i el Tossal d’Engrilló per l’altra, que delimiten els termes entre Paüls (Baix Ebre) i Orta (Terra Alta).

Font del Montsagre d’Orta (939m)
A la capçalera d’un barranc, de déu irregular, amb un bon grup de cóms alineats. Continuem pujant per camí ben definit fins al Coll dels Atans, on ens cal davallar al de la Gilaberta per tornar a guanyar alçària passant a la falda de la Punta de l’Aigua. Una curta baixada ens deixa al Vacarissal on remuntem fins al Coll de l’Avenc.

Coll de l’Avenc (950m)
L’avenc queda a la dreta del camí. Baixem i aviat deixem a mà dreta el camí al Coll de les Canals per continuar per l’esquerra fins a desviar-nos (rètol indicador) a la Cova del Llop, balma protegida amb paret de pedra seca on hi ha una cisterna i una font. Continuem per sendera ben fressada.
A l’alçada de la Bassa del Pubill (gran viver a mà dreta) deixem el camí (indicat) a Sant Roc i seguim per un camí carreter que deixem, en una bifurcació per una sendera fins a la caseta del Serafí. Aquí baixem a l’esquerra (N) per un corriol fins a la pista del Morellà per la que retornem al punt d’inici.

Powered by Wikiloc

El Forat de la Finella i la Mola Grossa

El Montsagre d’Orta
Pel Pas de la Mala Dona i retorn pel Pujador d’en Valero

Distància 11,6 km
Desnivell acumulat 697 m
Nivell de dificultat moderat
Data 2 de desembre de 2018
Cartografia Ed. Piolet. El Port. (1:30000)
Recursos consultats Grimpant pel Massís del Port. Joan J. Tiron Ferré
  Ed. Cossetània. Col·lecció Azimut-63

Clàssica circular  que ens permet accedir als Montsagres pel vessant d’Orta (Horta de Sant Joan). Amb poca estona més, sense desviar-nos massa de l’itinerari, podem optar a pujar bé a la Punta de l’Aigua, bé al Tossal d’Engrilló.
La major part de l’itinerari transcorre per la zona afectada pel gran incendi de juliol de 2009 on van perdre-hi la vida per atrapament cinc bombers del GRAF de Lleida, i en va resultar greument ferit un sisè en un paratge proper a les ruïnes del mas de Rufalandín, al peu dels cingles de la Mola dels Atans. Provocat al Barranc dels Cubars, va descontrolar-se desbordant els serveis d’extinció amb nombroses revifalles atiades per les condicions meteorològiques i l’abruptesa del terreny, arribant a tres quilòmetres i escaig de Prat de Comte i a menys d’un del nucli urbà d’Orta. A més de posar en greu perill altres grups de bombers, va afectar nombrosos masos, conreus i boscos. Els vestigis encara són ben visibles.
La senyalització es testimonial, especialment a la part baixa, i el mapa excursionista no ressenya correctament tots els camins i senderes, malgrat que són ben fressades. En coincidir amb moltes altres, ens caldrà bones dosis d’orientació o guiar-nos pel GPS per no fer marrada. Puntualment ens caldrà ajudar-nos amb les mans.

Accés
A la T-333 entre Prat de Comte i Arnes, poc més enllà de l’accés a Orta, prenem a mà esquerra la carretera als Ports. La deixem a la primera cruïlla, també a l’esquerra. Hi ha rètols indicant el Salt de Sotorres i el Ventador. És una pista de terra batuda, apta per a turismes. Guiats més per la lògica que pels indicadors, baixem a creuar per un pontarró el riu Canaletes i ens enfilem per l’altre marge fins a les Planes dels Reguers on, al costat d’una bifurcació de pistes i d’una rètols indicadors, hi ha l’espai just per a un parell de vehicles sense ocupar el vial.
Alternativament podem continuar mig quilòmetre més fins al barranc dels Cubars on hi ha un maset i prou més espai d’aparcament.

Planes dels Reguers (440m)
Comencem a caminar (SW) continuant per la pista que hem arribat. Poc més enllà trobem una bifurcació on anem a la dreta i una altra d’immediata on ho fem a l’esquerra. Al cap de pocs metres hi ha una font a l’esquerra del camí. Creuem a gual el Barranc dels Cubars i deixem la pista que mena al mas i molí de Sotorres per una altra, més precària, a mà esquerra. Fem un parell de marrades (1), passem pel marge d’unes feixes d’oliveres del mas de Lloà, fins que acaba al mig d’un clap boscós, on hi ha un indicador pel Ventador. Pugem (SE) per la sendera fins al següent indicador on deixem el camí que hi mena per continuar enfilant-nos (NE) a mà esquerra per un llom rocallós, on el camí es difumina. Gaudim de bones vistes vers la Mola dels Atans, la Punta de l’Aigua, les Roques de Benet, la Serra d’en Cardona i la plana. Revoltem el morral de les Roques Cambretes, conglomerat de curiós relleu. Les revoltem i atenyem el Coll de l’Ereta on hi arriba la sendera del Coll de la Barca i el Ventador. Davant nostre tenim la Moleta i el Pas de la Mala Dona.

  • (1) Al mig de la primera marrada hi ha una drecera indicada com a «Ventado» que ens estalvia la segona.

Pas de la Mala Dona (692m)
És un grau que, aprofitant un estreta lleixa, guanya esbiaixadament el cingle. Hi ha una sirga d’acer al tram superior. És un pas fàcil amb terreny sec, però no exempt de certa exposició.
Amb un nom així, a l’indret no podia mancar-hi la seva llegenda: conten a Orta que quan un matrimoni mal avingut baixava el pas, la dona va empentar el marit. Creient-lo mort, s’apressa a donar la mala notícia que s’hi havia estimbat. Quan hi arribaren varen trobar-lo sa i estalvi penjat en un faixó.
Superat el pas iniciem un llarg flanqueig (E), primer per l’obaga a la falda de la Moleta, sobre el Barranc dels Cubars i més endavant pel solell de la carena entre aquest i el la vall del riu Canaleta, sobre l’Estret del Boter, on trobem i deixem a mà dreta la sendera que hi baixa pels masos de Fandos i del Capellà i per on discorre l’itinerari «Estels del Sud». En tot aquest tram gaudim d’espectaculars vistes de les faixes i cingles a la falda de la Mola dels Atans, la Punta de l’Aigua i, entremig, el coll de la Gilaberta que trepitjarem més endavant. Ben aviat atenyem les ruïnes d’un mas.

Mas de les Crevetes de Lloà (828m)
També l’hem vist anomenat com de les «Creuetes». Ruïnes d’un mas en una cruïlla de camins que antigament deuria ser prou transitada. Per la dreta marxa una sendera al Vacarissal, sota el Coll de l’Avenc. Nosaltres baixem (NE) a la fondalada on hi ha el Pouet de Lloà, a la capçalera del Barranc dels Cubars i continuem en el mateix sentit per enfilar-nos al Coll de la Gilaberta.
Aquí tenim l’opció, pujant en direcció al Vacarissal, d’enfilar-nos a la Punta de l’Aigua. Prenem direcció contrària (NW) per guanyar el Coll dels Atans i comencem a davallar atalaiant la plana de la Terra Alta i el Matarranya i més endavant el Tossal d’Engrilló. Per dins d’una magnífica pineda atenyem (NE) a la font del Montsagre d’Orta.

Font del Montsagre d’Horta (939m)
De déu irregular, reté l’aigua en una filera de cóms. Hi ha un pal indicador. Prenem direcció a Orta (N) seguint la torrentera on brolla la font, que és la capçalera del Barranc del Closet. Seixanta metres més enllà surt una sendera a mà dreta per la que podem enfilar-nos al Tossal d’Engrilló. Passem pel costat d’una antiga cleda i travessem el Pla dels Ravanals fins al fil del cingle on localitzem una ampla feixa per la que baixem a mà dreta fins al pas.

Pujador d’en Valero (911m)
És grau que aprofita ingeniosament les debilitats del cingle per superar-lo, apuntalant alguns trams amb contraforts de pedra seca, i que ens permet baixar-lo sense ni ajudar-nos amb les mans.
Superat el pas flanquegem per l’obaga, anem a passar entre dos esperons i baixem (NW) decididament fins a les ruïnes de la Corralissa del Mas d’Andill. Un tram més de sendera seguit de pistes precàries ens deixen a la principal que prendrem a l’esquerra (SW), caminant bona estona planerament fins a recuperar el punt de partida.

Powered by Wikiloc

El Montsagre d'Orta

Serra de Pàndols

Indrets de la Batalla de l’Ebre: Puig Cavaller, Punta Alta (cota 705) i Cota 666.

Distància

11,3 km

Desnivell acumulat

606 m

Nivell de dificultat

Moderat

Data

1 de desembre de 2018

Cartografia

Ed. Piolet: Serres de Pàndols i Cavalls (1:25000)

Recursos consultats

La Batalla del Ebro. Asedio y defensa de Gandesa. Lluís M. Mezquida. Diputació Provincial de Tarragona.

 

Centre d’interpretació 115 Dies (Corbera d’Ebre)

Itinerari relacionat

Serra de Cavalls

La nit de Sant Jaume de 1938, més cent mil homes de l’Exèrcit Popular de la República creuaven l’Ebre per diversos punts i aconseguien recuperar el terreny entre Mequinensa i el riu Matarranya i el de l’arc que a partir d’aquí fa el riu fins a Benifallet. Durant 115 dies, més de tres-cents mil homes, esmerçant una ingent quantitat de maquinària bèl·lica, van enfrontar-se en la Batalla de l’Ebre, la darrera i més cruenta de la Guerra Civil. La destrucció fou immensa a la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. L’exèrcit feixista aconseguí fer recular el republicà que, vençut, el 16 de novembre, el que restava de les seves unitats retornà a la riba esquerra.

Juntament amb la veïna serra de Cavalls, la de Pàndols, sobre Gandesa, fou un dels punts on els enfrontaments resultaren especialment acarnissats. L’itinerari que proposem recorre bona part de la serra i visita alguns dels indrets tristament emblemàtics.

L’ofensiva republicana va quedar deturada a les portes de la Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs, Gandesa i Prat de Comte. A partir d’aquí va perdre la iniciativa i foren obligats a recular progressivament. Dominant parcialment la Serra de Pàndols, s’hi van atrinxerar i hi van resistir fins al primers dies de novembre.

L’itinerari és fàcil, la senyalització deficient tot i que els camins, en general, són ben fressats llevat d’alguns trams poc definits.

Accés

Poc més enllà del punt quilomètric 12 de la C-43 entre Gandesa i Pinell de Brai, trobem el Coll de la Font on parteixen dues pistes la primera a mà esquerra i tot seguit una altra a la dreta. En aquesta hi trobarem un petit espai suficient per aparcar-hi un parell de vehicles.

Coll de la Font (425m)

En aquest punt hi passa el camí de Gandesa a la Fonteta, per on retornarem. És paral·lel a la carretera i hi discorren el GR 171-3 i el de St. Jaume de l’Ebre. També en surt el camí de la Serra de Pebrer on hi ha el Pic de la Mort. Als mapes militars antics és ressenyat com a «Coll del Niño» i a primeries d’agost del 1938 hi havia instal·lat un del lloc de comandament de l’exèrcit feixista dons la línia del front era poc més avall.

Comencem a caminar en direcció a Gandesa i, cent-cinquanta metres més amunt, pel costat d’una estació potabilitzadora, prenem a mà esquerra el camí del Mas d’en Sunyer (SW) per la Valleta de l’Esquirol, una pista ampla. Quan es bifurca, pugem a la dreta, per un tram pavimentat. És el ramal que mena al repetidor de Puig Cavaller. Poc abans de que faci una marcada colzada a l’esquerra, en un tram planer, l’abandonem per la dreta. Els primers metres el corriol no és definit (hi ha algunes fites), poc més enllà ja es perfila millor i, malgrat no ser gaire fressat, és fàcil de seguir (NW). Al cap d’uns dos-cents metre sortim sobre el camí de Gandesa al Puig Cavaller, ben fressat, per on discorre el PR C-27, que seguim a mà esquerra (S) tot pujant per la carena del llom que es despenja del cim. Els senyals del PR són escadussers. La pista va paral·lela a més baixa cota.

Túnels (555m)

A mà dreta, per sota del camí, trobem un parell de túnels que foraden la carena. Corresponen a posicions de l’exèrcit sollevat. El Puig Cavaller, l’alçada més important dels rodals, va restar en poder dels feixistes durant tota la batalla.

Continuem en la mateixa direcció fins a sortir de nou a la pista que seguim fins al peu del repetidor.

Pel costat de l’edifici s’enfila un corriol ben definit en direcció al cim. Ens cal ajudar-nos amb les mans en algun punt. Apareixen senyals blaves en forma de ferradura. Corresponen a la marxa senderista dels «Espantarrucs» que organitza el CEG Terra Alta. N’anirem retrobant esporàdicament bona part de l’itinerari.

El camí ens decanta pel vessant llevantí, seguint una llarga lleixa balmada al peu de la mola, on en un curt tram hi ha una cadena com a passamà, fins al peu del morral de migdia. Ara continuem uns metres per un corriol entre la roca i la pineda fins a localitzar un pujador on, ajudant-nos amb les mans, guanyem el cim del tossal.

Puig Cavaller (706m)

Coronat per un vèrtex geodèsic, és una bona talaia. Com ja s’ha dit durant tota la batalla va restar ens mans dels feixistes que la varen utilitzar com a observatori perquè des d’aquí és dominava perfectament tot l’escenari del front.

El puig està unit a les Crestes de Volendins per una carena que recorrem (SE-S) seguint un camí prou definit fins a un collet on comencem a flaquejar (NE) pel vessant obac de les Crestes fins a localitzar un grau on travessar-les. Continuem flaquejant, ara pel vessant solell, fins que el camí fa un gir de 90º i baixem decididament (ESE) a la vall on trobem primer el Mas d’en Torner i, poc més enllà el coll homònim.

Coll d’en Torner (478m)

Entre la Vallada d’en Torner al nord, una llarga i planera llesca ocupada per feixes de conreu, al peu de la Serra de Pàndols, que continua més enllà de la Fonteta amb la Vall de les Carruves al peu de la Serra de Cavalls. I la Vall del Frare, a migdia, engorjada entre les Crestes de Volendins i les serres de Pàndols i del Crestall. Per aquest coll i les dues valls hi passa l’estreta i revoltada carretera que baixa de la Fonteta a la Fontcalda, a la riba del Canaletes. La del Frare deu el nom a l’agulla vertical i isolada que haurem pogut albirar tot baixant de Volendins.

Des de la Fontcalda i per la Vall del Frare varen ascendir les unitats feixistes el 10 d’agost de 1938 per atacar les posicions republicanes a la Serra de Pàndols.

Des d’aquest punt parteix una pista, apta per a turismes, que puja a l’ermita de Santa Magdalena i a la Punta Alta (cota 705) que és on ens adrecem, però no la seguirem: per darrera dels rètols indicadors, entre la pista i la carretera, pugem (S) per un corriol, seguint un tallafoc obert sobre un esquenall.

En aquest tram de fort pendent gaudim d’una magnífica perspectiva de la Muntanya de Santa Bàrbara, dels cims que s’alcen sobre Bot (Migdia, la Plana i l’Agulla) i del cingle que cau de les Crestes de Volendins, així com del camí que hem fet des del Puig Cavaller.

Superada una graonada rocallosa sortim sobre una pista que prenem a mà esquerra fent un gir de 90º (E). La seguim uns dos-cents cinquanta metres i la deixem per un corriol paral·lel a mà dreta (senyals de PR) pel que, superada una altra graonada, guanyem la carena i prosseguim (E-NE) per un tallafocs.

Cota 698 (700m)

Aquesta posició carenera fou molt disputada entre els dos exèrcits del 10 al 14 d’agost de 1938, canviant diversos cops de mà. Finalment els feixistes assoliren dominar-la.

Continuem pel tallafocs i, poc més enllà, sortim a una pista que prenem a mà dreta seguint-la uns dos-cents seixanta metres fins a una ampla clariana on hi conflueixen diversos camins. Hi ha rètols indicadors i plafons dels Espais de la Batalla de l’Ebre. Prenem el ramal que puja a Punta Alta que, poc més enllà, és pavimentat.

Monument a la Pau (701m)

Erigit per l’Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó i inaugurat l’any 1989. L’acompanyen un memorial amb làpides commemoratives i un gran mirador amb plafons explicatius. És situat al costat mateix de la Punta Alta, coneguda des de la Batalla de l’Ebre com «Cota 705», el punt més enlairat de la serra de Pàndols. Els republicans varen perdre aquesta posició el mateix dia que la Cota 698, el 14 d’agost. Retornem a la cruïlla on continuem per la pista del Coll d’en Torner (NW). Deixem a mà dreta el ramal que baixa a l’ermita de Santa Magdalena però prenem el següent, també a la dreta, en direcció al repetidor radioelèctric que s’alça sobre la carena. Darrera del repetidor hi ha un observatori geològic amb penells explicatius. Continuem carenejant (NE) per la pista que aviat esdevé un corriol poc definit.

Cota 666 (666m)

La carena que recorrem és una llarga graonada avançada de la serra, separada d’aquesta pel Barranc de Pàndols. Domina tota la Vallada d’en Torner. Els republicans conservaren aquesta estratègica posició juntament amb la de l’ermita de Santa Magdalena a la Serra de Pàndols i la Serra de Cavalls. Davant la dificultat de recuperar-les, els feixistes orientaren la contraofensiva vers a Corbera i la Venda de Camposines.

Els republicans es van fer forts en aquestes posicions fins a primers de novembre quan, sota un allau de foc artiller i d’aviació com mai s’havia vist en tota la guerra, varen perdre-les. Això suposà el final de la Batalla de l’Ebre: el 16 de novembre les darreres unitats republicanes retornaren a la riba esquerra del riu per Flix.

El camí carener no és gens fressat ni senyalitzat, però el pas hi és franc. Avancem propers al fil del cingle a localitzar el pas amb senyals de PR i fites pel que baixem a mà esquerra. Davallem en fort pendent, obac i humit, en direcció al Mas de Tomaset que hem pogut albirar des de la carena. El camí aquí és més fressat tot i que té trams prou indefinits en els que ens guiem per les fites. Ens cal mantenir l’ull viu en tota la baixada. Quan passem pel costat del mas, en un tres-i-no-res som a la Fonteta.

La Fonteta (375m)

Àrea de lleure amb font, taules i graelles al costat de la C-43. Hi passa el GR 171-3 que seguirem, sempre paral·lels a la carretera, fins a retrobar el Coll de la Font.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Serra de Pàndols

Fageda del Retaule

Des de l’Àrea de la Fou pel Racó del Tabaco, Plans de Valldebous i el Teixet. Retorn pel Barranc de la Fou.

Distància 14,9 km
Desnivell acumulat 850 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 9 de maig de 2015
Cartografia Editorial Piolet. El Port-sud (1:30000)

La del Retaule, al fons del Barranc de la Fou, és una de les fagedes més meridionals d’Europa. Amb exemplars de grans proporcions, un parell d’arbres monumentals, el Faig Pare i el Pi Gros, fan que sigui la més coneguda dels Ports.
Tant s’hi pot accedir pel nord des de Casetes Velles, com pel sud, pel Barranc de la Fou, amb diverses variants.
Nosaltres hi anirem des de l’Àrea de la Fou seguint un itinerari fàcil, per pistes i bones senderes. Excepte el curt tram de les Gúbies de la Fou, quan baixem a la llera del barranc des del Collet d’Herba Sana, per estalviar-nos la marrada del Racó de l’Avellanar.

Accés
Sortim de la Sénia en direcció a la Pobla de Benifassà i Fredes per la CV-105. Al cap de set quilòmetres, just creuat l’embassament d’Ulldecona, prenem una pista de terra a mà dreta i la seguim quatre quilòmetres. A la bifurcació anem a la dreta durant 4,2 quilòmetres més. El ramal de l’esquerra és la pista de la Tenalla que passa per la propera cova dels Ferrins.

Àrea de la Fou (600 m)
Tornem uns metres enrere per la pista que hem vingut. A l’alçada d’una caseta prenem un corriol ben fressat (indicadors al Racó del Tabaco i Plans de Valldebous) a mà esquerra i travessem el barranc de la Fou.
Comencem a guanyar alçària, en moderat pendent, pel marge dret (hidrogràfic) del barranc del Tabac (NE), entremig d’una magnífica pineda. Senyals escadussers del PR-C 85.
Bones vistes sobre el barranc de la Fou. Destaca la Moleta del Cepí amb l’enorme ull del seu pont natural.
Quan trobem a mà esquerra la sendera que puja des del Racó dels Àngels per sota la Punta de la Puça (1), som al capdamunt del barranc. S’acaba l’arbrat, virem 90º (SE) i, tres-cents metres més enllà, atenyem una nova bifurcació.

Plans de Valldebous (995m)
Bifurcació indicada al bell mig d’una gran planúria entre els barrancs de la Fou i de de la Galera, amb la Punta de la Puça com a referència destacable. Aquests plans, antany conreats, son ara un erm on hi resisteixen alguns pins i hi regna el coscoll i l’herbei.
Som al camí del Ròssec, que puja de la Sénia per l’ermita de Pallerols (PR-C 82). El seguim a mà esquerra, en suau pendent i direcció a lo Teixet i el Povet dels Plans (NE).
Ens separem uns pocs metres a mà dreta de la senda (indicació) per visitar el Povet dels Plans: un cossiol i un bassi en una petita clotada.
Anem apropant-nos al cairell del barranc del Racó de l’Avellanar. Deixem un corriol a mà esquerra (2) (fites) i, sobre un petit promontori coronat per una fita delimitadora dels termes de la Sénia i el Mas de Barberans, gaudim d’una bona vista sobre la Punta de la Puça, el Barranc de l’Avellanar, el Turmell i el Catinell.
Quan passem sota la Mola del Boix (3) som al punt més alt de l’itinerari, entrem de nou al bosc i davallem a lo Teixet.

Lo Teixet (1215m)
Teix monumental. Indicadors. Continuem baixant, passem un portell i el camí del Ròssec, tothora ben fressat, ens aboca a la pista de Vallcaneres Altes. La seguim a mà esquerra (indicadors) en direcció a la Fageda i la Portella de la Calça.
Després d’una colzada de 90º la pista fa una marrada a l’esquerra per salvar la Canal dels Burros. Poc més enllà deixem a mà esquerra una pista secundària i a pocs metres més un corriol (4).
Més endavant, al Pla del Torn (indicadors), deixem el Camí del Ròssec (PR), que ens menaria a Casetes Velles, i continuem per la pista.
Al cap d’uns dos-cents metres, unes fites a mà esquerra indiquen una altra sendera (4).
La pista descriu una gran marrada entre giravolts per salvar el desnivell i els primers contraforts del Catinell, mentre ens va endinsant a la fageda.

Pare Faig (1067m)
O Faig del Retaule. D’uns 25 metres d’alçària i una volta de canó de 4 metres, se’l considera el faig viu de més capçada (28 metres). El seu tronc tortuós i les arrels descalçades per l’erosió li confereixen us aspecte ben especial.
Continuem per la pista pel marge esquerre del barranc. En un tancat revolt a la dreta, l’abandonem per una sendera molt definida on, trobem tot seguit la bonica Font del Retaule.
Cent metres més enllà deixem el sender, enfilant-nos a l’esquerra per un corriol ben fressat i dreturer fins al Pi Gros o pi del Retaule.
És una pinassa de 31,5 metres d’alçària, amb una volta de canó de 34,6m i una capçada mitjana de 22,5m. Es va salvar de la tala perquè servia de fita termenal.
Continuem planerament, en lleugera tendència a pujar, per la falda ponentina del Catinell, amb el barranc enfonsat a la nostra dreta. Després baixem fort fins que, als peus del Morral del Catinell, atenyem de nou la pista.

Collet d’Herba Sana (909m)
Una tanca barra el pas de la pista de la Fou just després d’una gran marrada per salvar el barranc del Racó de l’Avellanar. Podem seguir-la però, per estalviar-nos la volta, just abans de la tanca la creuem i baixem per una sendera molt costeruda fins al llit del barranc de la Fou, que en aquest tram rep el nom dels Rivets.
Fites i senyals de pintura blancs ens guien entre el caos de blocs fruit de les torrentades i l’erosió. Som a les gúbies de la Fou que en la parla dels Ports equival a dir gorja o congost. Gran blocs despresos sobre una balma han format una mena de cova (los Forats) passada la qual ens cal desgrimpar, però trobem bons agafadors.
Passem pel costat d’una balma amb un muret paret de pedra seca i ben aviat retrobem la pista que ja no deixarem. No ens fa pas mandra seguir-la: passem per raconades delicioses, com la font del Teix, envoltats d’una vegetació exuberant i variada. I d’alts i verticals espadats.
Quan passem pel bonic Toll dels Sabaters ja tenim a tocar l’Àrea de la Fou.

  • (1) Pot ser una bona variant de l’itinerari.
  • (2) No n’hem trobat cap referència. Sembla adreçar-se al Racó de l’Avellanar.
  • (3) Tot i que a nosaltres se’ns va passar, val la pena fer els dos-cents-cinquanta metres i superar els escassos vint de desnivell per pujar-hi i albirar les moles i barrancs que s’esbalcen sobre el de la Vall.
  • (4) Pot tractar-se de dreceres al Barranc del Retaule per estalviar les marrades de la pista. No les seguim per manca de referències.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

El Barranc de Lloret

Barrancs de Lloret, del Pegunter, d’Orió, de Barretes, Coll de Lloret, mas d’en Cansalader

Distància 12,3 km
Desnivell acumulat 955 m
Nivell de dificultat difícil
Data 6 de maig de 2015
Cartografia Editorial Piolet. El Port-sud (1:30000)

Un dels millors itineraris que podem fer pels Ports. El Barranc de Lloret i els seus tributaris del Pegunter, d’Orió i de Barretes, son abruptes, feréstecs i solitaris. Envoltats d’alts espadats, solcats per pregones gorges, curulls de balmes i formacions geològiques capricioses. El pi i el boix creixen arreu, especialment a les fondalades. Allí, en les raconades més frescals, on la solitud i salvatgia de l’entorn son abassegadores, s’hi arreceren estols d’ocells delectant-nos amb la seva cantarella.
Gaudir d’aquest entorn no és fàcil. És tant impressionant com exigent. Un continu puja i baixa trencacames. Les senderes poc definides i l’exuberant sotabosc s’encarrega d’amagar-les. Per manca de referències i cobertura, el mapa i el GPS ens ajuden relativament. La premissa és l’atenció als senyals vermells i fites que ens guien tot el camí. Si portem massa estona sense veure’n, és que anem errats.
Si no som molt bons caminadors, ens caldrà fer-lo quan el dia allarga. I en qualsevol cas sense amenaça de temporal: haurem de travessar i seguir la llera dels barrancs en diversos punts.
Ara be: l’esforç es veurà recompensat amb escreix.
En un terreny tant trencat i amb tants elements destacables, una ressenya detallada és impossible, per això ens limitarem a descriure l’itinerari a grans trets, reflectint allò més fonamental.

Accés
Per la TV-3421 de Roquetes a La Sénia, entre els punts quilomètrics 18 i 19, al Pla de la Torta, poc abans del Mas de Barberans, prenem a mà dreta una pista enquitranada indicada com a ‘Barranc de Lloret’. La seguim durant sis quilòmetres i escaig fins al disseminat de Lloret, on queda tallada per la reixa d’accés a un mas. Aparquem el vehicle en un espai que hi ha just abans.

Disseminat de Lloret (295m)
Prenem una pista paral·lela al barranc fins a creuar-lo per un pontarró. Deixem a mà dreta la sendera de la Cova Pintada i continuem per una paral·lela al barranc (W) ara pel marge esquerre.
Indicació pintada en una pedra ‘Pla de la Torta-Racó del Moro’ (1) i més endavant una altra del Parc ens fa saber que som als Bufadors de Lloret (2).
Bifurcació, deixem el ramal de l’esquerra que continua cap el Racó del Moro i enfilem per la dreta el Barranc del Pegunter, en fort pendent (NW).
Nova bifurcació indicada amb una placa metàl·lica. Obviem el ramal de l’esquerra, també en direcció al Racó del Moro (3). Anem a la dreta i aviat passem prop de la Cova (balma) del Pegunter. Nova indicació pintada a la pedra ‘als Pallers’.
Bon tros més amunt fem una gran marrada apartant-nos del barranc. Creuem una tartera amb una gran figuera al bell mig i flanquegem tot introduint-nos de nou al barranc.
Atenyem l’Escarrissó de Borosa (4), de dos trams, i continuem amunt fins al coll.

Coll dels Morralets (805m)(5)
Podem albirar-hi el cim del Caro. Indicació a la pedra de la sendera que, per la dreta, puja al Coll de Pallers per la Cova Ebre (6). Anem a l’esquerra, girant 180º (S) guiats per una difuminada indicació a ‘Coll de Lloret’.
Flanquegem el marge dret de l’embut de la canal i revoltem 90º (W) anant a buscar el fil del cingle sobre el Racó del Moro, planerament. Sota una balma hi localitzem una font d’aigua entollada.

Collet de la Roca Blanca (850m)
Punt més alt de l’itinerari que ens introdueix al Barranc d’Orió. A partir d’aquí l’abruptesa i les dificultats per seguir la sendera augmenten.
Comencem davallant fortíssim pel marge esquerre, preludi del que trobarem durant bona estona: continues pujades i baixades, algunes prou exigents.
El camí transcorre a mitja alçada del barranc, al fons del qual s’hi ha obert una profunda gorja, de forma que sovint transitem ran de cingles altíssims. Anem salvant els replecs i barranquets laterals fins atènyer la llera principal, on desfem el camí pel marge dret (7). Al fons del darrer replec hi podem albirar un pont natural.

Pont natural d’Orió (780m)
Obert al bell mig d’un barraquet tributari del d’Orio, té un ull considerable que s’aprecia millor de lluny.
Continuant camí ben aviat entrem al Barranc de Barretes, encara més tancat que el d’Orió. Pel marge esquerre davallem fins a la llera i la seguim salvant i saltant els blocs que s’hi amunteguen. Aviat trobem l’escarrissó pel que baixem un tram considerablement vertical. Guanyem alçària pel marge dret i, travessant els Planets d’Orió, atenyem la pista de la Vall (8).

Pista de la Vall (690m)
Comunica la Vall amb el barranc de Lloret. El coll és poc més amunt a mà dreta.
La prenem a l’esquerra, en baixada. Passem pel costat d’un gran clos per a cabres salvatges i prop de la Cova de l’Hospital. A l’altre vessant atrau la nostra mirada el grans panys de paret de la Roca del Migdia. Ara podem resseguir part del camí que hem fet a l’anada.
La pista acaba al Coll Ventós on continuem per una sendera molt neta fins a prop d’una bassa i de la Font dels Divendres, on seguim la pista del camí del Mas d’en Cansalader fins a la reixa d’accés al mas, on hem iniciat la ruta.

  • (1) Arreu dels Ports trobem indicacions com aquesta que son d’agrair, allí on la retolació ‘oficial’ no arriba. Moltes signades com a C.S. (Caminant Solitari).
  • (2) Surgència de cabal irregular i estacional. En època de pluges l’aigua hi borbolla.
  • (3) Per anar-hi, millor aquesta sendera que la de baix.
  • (4) En la parla dels Ports un ‘escarrissó’ era un tronc de pi amb les rames tallades a un pam. Es recolzava a la pedra i servia d’escala per salvar desnivells. Actualment els troncs s’han substituït per rústiques escales de fusta.
  • (5) En la parla dels Ports i altres contrades, morral o morralet és una agulla pètria.
  • (6) El mapa també indica una sendera que baixa a la Cova Pintada, però nosaltres no l’hem sabut localitzar.
  • (7) Allí ha d’haver-hi el bassi de la font del Romiguer, que no hem localitzat.
  • (8) Tot aquest sector fins al mas d’en Cansalader és terreny de pastura de bous braus. Prudència!




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Volta a la Mola de l’Aixada

De la Cova dels Ferrins a la Cova Roja pels ponts naturals de la Moleta del Cepí i del Morral Desplegat. Retorn per la Portella de la Malladeta.

Distància 8,3 km
Desnivell acumulat 684 m
Nivell de dificultat moderada
Data 5 de maig de 2015
Cartografia Editorial Piolet. El Port-sud (1:30000)

El Barranc de la Fou té per guardià un ciclop, vetllant els passos de l’excursionista que el recorre. És el monumental ull del Pont Foradat de la Moleta del Cepí, un airós esperó a migdia de la Mola de l’Aixada.
Aquest itinerari que volta la Mola de l’Aixada en el sentit de les busques del rellotge, permet visitar dos ponts naturals, una cova i una antiga pleta envoltada d’altes cingleres i balmes. Tot plegat entremig d’uns paratges superbs.
És fàcil però cal estar atent als senyals (pintura, fites,…) i orientar-se correctament dons bona part del camí és per senderes poc definides.

Accés
Sortim de la Sénia en direcció a la Pobla de Benifassà i Fredes per la CV-105. Al cap de set quilòmetres, just creuat l’embassament d’Ulldecona, prenem una pista de terra a mà dreta i la seguim quatre quilòmetres pel marge hidrogràfic dret. A la bifurcació anem a l’esquerra, creuem el pont i deixem el vehicle a la balma coneguda com Cova dels Ferrins.

Cova dels Ferrins (500 m)
Continuem per la pista de la Tenalla uns metres. La deixem per una sendera molt fressada a mà dreta (senyalització vertical `Pont Foradat’). Baixem a la llera i guanyem alçària en moderat pendent (N) per terreny obert, amb el Barranc de la Fou enfonsat a la nostra dreta.
La Moleta del Cepí s’alça davant nostre entre les de l’Aixada i de l’Eixam, sense destacar especialment: una més entre els molts afloraments calcaris, pilars i agulles, alguns de capricioses formes. Res fa sospitar la presència del fantàstic ull natural que la forada, al presentar-se transversalment. Atenyem una cruïlla.

Cruïlla (778m)
Per la dreta, en pujada, la sendera de la Portella de la Malladeta per la que retornarem. A la mateixa mà, en baixada, la que mena a la pista del barranc de la Fou per la Mola de l’Eixam. Per l’esquerra (senyalització vertical `Pont Foradat’) la que puja al pont.
Continuem 175 metres (NW) mentre anem descobrint l’enorme ull del pont. Per enfilar-nos-hi ens caldrà pujar per una canaleta i l’ajuda de les mans.

Pont Natural de la Moleta del Cepí (853m)
De proporcions descomunals i forma sensiblement circular, ben be pot abastar un diàmetre d’entre vint a trenta metres. Forada l’esperó de la Moleta del Cepí.
És possible accedir al cim de la Moleta: continuem sendera amunt (N) i en un collet la deixem per anar a la dreta (fites). Ens cal grimpar per una placa amb bons agafadors i exposada (III), que dóna accés a una lleixa aèria però ample, protegida en part amb una sirga. Per camí evident i guiats per fites atenyem el cim on hi ha una instal·lació per baixar-ne repelant.
Podem albirar, entre altres, la Portella de la Malladeta i la Mallada i els cingles del Llentiscle, per on retornarem, la Punta de la Puça, el Catinell, el Barranc de la Fou, la Punta del Solà d’en Brull…
Retornem al collet i continuem per la sendera (N) cada cop menys definida, tot i l’ajuda d’alguns senyals de pintura vermella i fites. Virem (W) anant a buscar el pas sota unes balmes, en direcció al Morral Desplegat.
Gaudim d’una nova perspectiva sobre la Moleta del Cepí i el seu pont foradat. Quan passem per una balma amb una paret de pedra seca, ja tenim a tocar el segon pont.

Pont Natural del Morral Desplegat (945m)
De proporcions més modestes que les del seu veí, ens obre la perspectiva cap a la Punta del Solà d’en Brull, els barrancs del Salt i la Tenalla, i el Racó del Presseguer.
Reculem uns metres i, poc abans de la balma obrada, anem a l’esquerra enfilant-nos per un portell molt evident que dóna accés a la falda ponentina de la Mola de l’Aixada.
Seguim una sendera (més aviat caldria dir-ne un rastre) flanquejant a mitja alçada, on ens cal estar molt atents a les fites. Davallem lleugerament fins atènyer un collet entre la Costa Dreta i la Mola de l’Aixada.
Virem 90º (E) i, en baixada, ja per camí més fressat, aviat trobem (estaca) la sendera entre la Portella de la Malladeta i l’Àrea de la Fou per la Cova Roja i el Barranc de les Tosques.
La prenem a l’esquerra, en baixada. Cent cinquanta metres més avall, sota una gran balma, trobem la font i la boca de la Cova Roja.

Cova Roja (825m)
De deu irregular, la font brolla ran de terra. Al costat hi ha una construcció de pedra seca, tal vegada un cossiol. En un racó de la balma hi ha la boca de la cova. És practicable 30 ó 40 metres, després es tanca. Hi observem alguna colada  i sentim córrer l’aigua sota els nostres peus.
La sendera continua cap a la Fou, però nosaltres desfem el camí fins a l’estaca i anem a l’esquerra guanyant alçària (ENE) amb bones vistes del Turmell, el Catinell i la Punta de la Puça.
Virem 90º (S). Passem sota una balma on s’escola minsament la Font de la Portella.

Portella de la Malladeta (830m)
Cruïlla de camins indicada. Per l’esquerra podríem baixar a l’Àrea de la fou. Però nosaltres anem a la dreta, en baixada, a buscar el peu de la cinglera que embolcalla la Mallada (pleta) del Llentiscle. És un racó preciós, envoltat d’altes parets i balmes, sota la mirada de l’ull de la Moleta del Cepí.
Per un seguit de lleixes resseguim les balmes, una d’elles amb restes d’una estança construïda en pedra seca, el direcció als peus de la Moleta.
Un tram de sendera poc definida ens retorna a la cruïlla que hem trobat a l’anada. En aquest punt desfem el camí fins a la Cova dels Ferrins.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Castell de l’Airosa

Del barranc de la Vall pel Racó d’en Marc, a l’Airosa i la Roca Xapada. Retorn per la canal de l’Escaleta i el coll de Lloret

Itinerari alternatiu pel Faixó del Boveral o Pujador de les Xavetes al final de la ressenya.

Distància 10,2 km
Desnivell acumulat 721 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 19 de desembre de 2014
Cartografia Ed. Piolet: El Port (1:30000)

Si ens calgués definir aquest itinerari, probablement avorriríem amb qualificatius i faríem curt. Un gaudi per a la vista i els sentits. Curull de formacions geològiques: ponts, balmes, agulles,… en un entorn, trencat i esquerp… de mala petja com en dirien a la Garrotxa. Però tanmateix corprenedor.
Una més de les raconades imprescindibles per aquell que vulgui conèixer els Ports.

Accés
Per la TV-3421 entre la Sènia i Mas de Barberans, poc més enllà del punt quilomètric 12, prenem una pista asfaltada a mà esquerra, senyalitzada com a Camí del Barranc de la Galera i “La Vall”. Més endavant continua, sense asfalt, apta per a tota mena de vehicles. Al cap de 6,5 quilòmetres atenyem l’Àrea de lleure de la Vall. La pista segueix revoltant el Barranc de la Vall per enfilar-se a Casetes Velles.

Àrea de la Vall (497 m)
Ben apariada amb taules i font. Penell informatiu d’itineraris. L’agulla de la Joca destaca a la carena.
Tornem enrere perla pista durant un quilòmetre fins a l’alçada d’un pont sobre el barranc. Pel camí admirem les agulles i formacions del Racó dels Capellans (E).

Pont (463 m)
Sòlid pont de fusta sobre el barranc de la Galera. Penell informatiu de l’itinerari del Racó de la Cova d’en Marc. A l’altre marge, la canaleta que travessem és una captació d’aigua per a Mas de Barberans. Ens enfilem per un camí ben apariat fins a la cova.

Cova d’en Marc (525 m)
Gran balma en una raconada ombrívola, envoltada d’altes parets, entre les que s’escola i salta el torrent de la Canal d’en Marc.
Continuem per camí esglaonat fins a sobre el racó d’en Marc on anem a la dreta, en baixada, per un senderó ben definit.

Forat de la Vella (532 m)
Pont natural de bones dimensions. Destaca el Forat Roig, gran balma o cova encinglerada a l’altre marge, la Joca i les agulles del Racó dels Capellans i d’en Marc.
Tornem sobre els nostres passos per continuar el camí (N) ben fressat pel marge esquerre (hidrològic) de la Canal d’en Marc.

Coll de l’Ascens (838 m)
Anem a la dreta, virant 180º (S). Transitem per la falda ponentina del Castell de l’Airosa fins a un collet entre aquest i l’Embotarell on, carenejant. tornem a virar 180º (N). Deixem a la dreta una gran mola i ens enfilem fins a l’ullal del pont natural, a l’esperó SW del Castell.

Castell de l’Airosa (975 m)
També conegut com de l’Erosa. Partit en dos hemicims separats per una profunda bretxa. El més alt i assequible és l’occidental (1033,6), amb poca diferència de l’altre. Per coronar-los cal escalar-hi.
Pugem a l’occidental per la cara de migdia (1). Primer grimpem sobre un feixa i anem a buscar una evident canaleta herbada de 15 metres a l’esquerra. Hi localitzarem algun cordino d’assegurança o podem instal·lar-li a la soca d’un boix. Més amunt trobem un pitó sobre la penya de la dreta. És una grimpada fàcil (III+~IV-). A dalt, uns cordinos en una sabina ens serviran per muntar-hi el ràpel.
Superat aquest pas revoltem a l’altre vessant (N), flanquegem i grimpem per terreny fàcil però exposat fins al cim.
Les vistes son formidables. La Mola dels Conills i la capçalera del Barranc de la Vall, la Roca Xapada, la Mola del Boix, el Barranc de Barretes, el profund esvoranc del Barranc d’Orió i la Roca de Migdia. A sobre els Pallers, la Cresta de Marturi i el Caro. Més enllà, sobre el Barranc de Lloret, la Mola Castellona i la Roca del Migdia. Al fons Tortosa, les Serres de Cardó i del Boix. Un dia clar podem albirar Amposta i el Delta. Després el Montsianell i el Montsià. Als nostres peus una altra mola encastellada: l’Embotarell.
Desfem el camí fins al coll de l’Ascens.

Coll de l’Ascens (838 m)
A partir d’aquí i fins al Coll de Lloret ens guiarem també per senyals de pintura vermella.
A la bifurcació anem recte (N, dreta) per flanquejar desprès (NW) fins a la carena entre la canal d’en Marc (esquerra) i la capçalera del barranc de Lloret (dreta). L’ullal de la Roca Xapada és ben evident en aquella direcció. Passat un collet ens plantem hi plantem al peu.

Roca Xapada (974 m)
Podem enfilar-nos-hi amb una fàcil grimpada.
A l’altre cap ens cal baixar per una rosta i ombrívola canal on parar atenció als senyals, serà primordial per no errar el camí.
Passem un collet i baixem per la cara ponentina de la mola. Rebutgem a mà dreta una ben definida canal de pedra esmicolada i continuem davallant fins a l’entrada a la canal de l’Escaleta.

L’Escaleta (829 m)
Ben senyalitzada amb pintura vermella. Rosta i pedregosa però amb bons agafadors de mans i peus. Superada la canal continuem per camí evident fins al coll.
Més o menys a uns 125 i 250 metres de la sortida de la canal trobem sengles corriols a mà esquerra que s’ajunten més avall, abans de sortir a la pista del coll de Lloret. Prenent-los podem fer drecera.

Coll de Lloret (720 m)
Atenyem la pista que puja des de la Vall i baixa per la dreta recorrent tot el barranc. La prenem a mà esquerra (2) fins a la cruïlla amb la de les Casetes Velles i des d’allí a la propera Àrea de la Vall.

  • (1) Cordino de 30 metres, un parell de cintes, bagues, mosquetons i rapelador.
  • (2) Podem fer drecera i estalviar-nos una bona marrada de la pista baixant per un corriol que surt a l’esquerra del que mena a la Font del Cingle.

Itinerari alternatiu pel Faixó del Boveral o Pujador de les Xavetes

També ens pot servir per a l’aproximació a l’inici del recorregut en cresta del Castell de l’Airosa (escalada, passos de V).
De l’Àrea de la Vall prenem la pista a Casetes Velles i la deixem per un ramal més precàri a mà dreta que puja al Coll de Lloret. Al bell mig del primer revolt, surt a mà dreta una sendera senyalitzada per una fita i pintura vermella. És un accés directe al camí entre el Coll de d’Ascens i la Roca Xapada. Té trams equipats amb cadena o cable a la part superior per ajudar a superar i protegir alguns ressalts i passos.
Superat el cairell del cingle hi seguim propers per un rastre poc definit (NE) fins a sortir al camí entre la Roca Xapada i el Coll de l’Ascens, que prenem en baixada a mà dreta (senyals vermells).
Al coll anem a l’esquerra (rètol indicador a l’Airosa). Per la dreta baixaríem al Racó d’en Marc.
Als peus de l’Airosa deixem el camí per un corriol a mà dreta (fita). Poc fressat, senyalitzat amb fites escadusseres que es desdibuixa a mida que avancem tot flanquejant al peu de la muralla pel vessant meridional. Passem vora d’una característica “taula” fins a revoltar l’esperó llevantí del castell on, ja pel vessant nord, comença la via.






Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF