Arxiu de la categoria: Principat d’Andorra

Cresta de Juclà o Juclar

De l’Alt de Juclà al Pic de la Pala Sobre l’Estany

Distància 5,3 km
Desnivell acumulat 420 m
Nivell de dificultat Difícil (mireu-vos les notes següents)
Data 5 de juliol de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Andorra (1:40000)

Govern d’Andorra. Mapa topogràfic (1:25000)

Recursos consultats Silencio mineral

La Cresta de Juclà o Juclar és un cordal entre l’andorrana Vall d’Incles i l’occitana d’Aston. S’alça al bell mig d’una zona lacustre de les més boniques dels Pirineus, envoltada de cims amb molta personalitat com els d’Escobes o el de Rulhe.
És una de les més fàcils que poden fer-se a Andorra i disposa d’un bon refugi guardat de juny a setembre, al peu de la mateixa cresta.
Recórrer-la és un gaudi per a qualsevol muntanyenc, però implica passos d’escalada, material i experiència en aquest tipus de terreny. Malgrat això, podem renunciar-hi guanyant l’Alt de Juclar pel mateix camí, un itinerari senderista no pas fàcil. La contemplació de l’entorn des del cim compensa amb escreix l’esforç.

 Un garbuix toponímic
Els mapes francesos ressenyen el lloc com a «Joclar». Fins fa pocs anys tant als andorrans com als catalans se l’anomenava «Juclar», denominació que encara perdura a la majoria de rètols, ressenyes, al nom del refugi,… malgrat que darrerament ha passat a anomenar-se oficialment «Juclà».
A la topografia francesa la cresta s’anomena de Fontargenta. I a l’andorrana rep el nom d’Alt de Juclà (2544 m) una elevació situada a la part més ponentina del cordal que no és, ni de bon tros, la més elevada. Deixant anònims la resta de cims.
Els mapes de l’editorial Alpina destaquen cinc cims, de ponent a llevant: Punta Sud, Pic W (on la topografia andorrana hi situa l’Alt de Juclà), Alt de Juclà (2589m), pic E i Pic de la Pala Sobre l’Estany.
En aquesta ressenya hem respectat aquesta denominació perquè, a banda de que té prou tradició, és tal s’hi refereixen els coneixedors del lloc com, per exemple, el guarda del refugi.

 Consideració sobre el nivell de dificultat
Les ressenyes que catalogo com «alpinisme» ho son perquè es desenvolupen en ambient d’alta muntanya i/o amb passos esporàdics de grimpada i amb un cert grau d’exposició. Tot i que les pugui qualificar de difícils, en l’acotació alpinística estricta (sistema francès, IFAS) no passarien mai de PD (poc difícil).
En la mateixa escala aquest itinerari caldria qualificar-lo com a AD (bastant difícil): passos d’escalada en roca fins al III grau UIAA, no sostingut, i llargs trams de terreny exposat, malgrat que fàcils. Amb risc objectiu significatiu.

Accés
Sortim del refugi, creuem la presa i, sense camí definit, enfilem (NW) en direcció a un estanyol. En aquest tram trobem fites escadusseres que ens confirmen la bona direcció.
Passat l’estanyol creuem una tartera, pugem per una pala herbada i flanquegen fins a la base d’una canal molt evident, també herbada, coronada per un gran esperó a l’esquerra. Al primer tram el pendent és fort, però quan s’encaixona passa a fortíssim i ens cal ajudar-nos amb les mans a les roques laterals.
Guanyem la carena per un collet i el cim de l’Alt de Juclà, a mà dreta, per terreny més fàcil. Si pretenem enfilar-nos a l’esperó que guarda la sortida de la canal, a l’esquerra, ens caldrà superar una placa fàcil (III) però exposada.

La cresta. Acotació dels graus de dificultat d’escalada.
Per a aquesta part em remeto a la ressenya que el company Jose Bermudo, prou més experimentat que jo, publica al seu bloc Silencio mineral, amb algunes consideracions:

  • Al descens del Pic E, ell hi anota «destrepe II». Nosaltres vàrem rapelar. Hi ha instal·lació per fer-ho. Va ser el més llarg (25 m) en aprofitar la corda per salvar el darrer tram que és pot desgrimpar fàcilment.
  • En l’ascensió al Pic de la Pala Sobre l’Estany hi anota un passatge com a «flanqueo aéreo y espectacular, III, pitón». Suposem que el flanqueig és per l’esquerra en el sentit de la marxa (vessant nord, occità). Hem vist imatges d’una reunió equipada amb un pitó. Però a nosaltres ens va semblar menys exposat assolir la carena flanquejant per la dreta (vessant sud, andorrà)
  • El que es ressenya com a pic O, no és més que un esperó ponentí de l’Alt de Juclar, sense prou prominència com per tenir entitat pròpia.

Retorn
Flanquegem per terreny fàcil la falda ponentina del Pic de la Pala Sobre l’Estany, fins al coll que el separa del Negre de Juclà. Comencem a davallar sense perdre gaire cota, flaquejant ara per l’herbós vessant NE (rastres o indicis de corriol) per atènyer el peu del contrafort que es despenja directament del cim a la Collada de Juclà, on trobem un camí prou fressat, fitat i de bon fer pel que baixem.
No ens cal atènyer el coll estrictament, per on transita el camí entre el vessant andorrà i l’occità: fem drecera per un de transversal que abandonem a criteri per anar a buscar aquell principal.
Seguint aquest camí, ben senyalitzat (groc) i fressat, creuem la llesca de terra que separa els estanys Primer i Segon de Juclà, flaquegem per la riba meridional del Primer creuant alguns tarters i retornem al refugi.

Material
Portàvem corda de 50, joc d’encastadors passius i de lleves «friends», cintes i cordinos. Solament ens va caldre un encastador petit al primer esperó i, a banda dels ràpels, vàrem posar la corda en aquest punt i al flanqueig esmentat del Pic de la Pala. La resta la vàrem fer progressant en lliure, sempre per la carena sense esquivar cap ressalt, excepte els blocs granítics.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Cresta de Juclà

Valls de Madriu i Perafita

De la Plana a la Collada de la Maiana

Distància 14,5 km
Desnivell acumulat 1187 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 20 d’octubre de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Andorra (1:40000)

Itinerari circular per una de les contrades més belles del Principat d’Andorra: la Vall de Madriu – Perafita – Claror, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2004, com a paisatge cultural.
D’origen glacial, és formada per la conca del Madriu, tributari de la Valira d’Orient i el seu afluent el riu de Perafita i de Claror, la segona més extensa d’Andorra.
Bona part del camí el farem pel costat d’aquest rius que salten i s’entollen amb brogit, creant raconades idíl·liques, envoltats d’una densa i heterogènia vegetació de bedolls, avellaners, moixeres, boix, pi…
Més amunt són el pi negre i l’avetosa qui senyoregen el paisatge, contrastant amb els vastos rasos de la part alta.
Com si tot això no suficient per sí mateix, la vessant humana acaba d’arrodonir-ho: bordes, cabanes, pletes, pastures, camins de ferradura empedrats i fins i tot una farga.
Itinerari de bon fer, sense cap mal pas, com correspon a la mena de camins pels que transita. Ben fressats, senyalitzats i amb un refugi a cada banda. Ara bé: cal tenir en compte la llargària i desnivell.
Si no hi heu estat, ja trigueu. I si ho coneixeu, segur que no us farà mandra tornar-hi.

Accés
A les Escaldes prenem la carretera d’Engolasters (CS-200). En un tancat revolt a l’esquerra la deixem a mà dreta per la de la Comella i de la Plana (CS-101) creuant el riu Madriu. Pocs metres més enllà, just a l’alçada del quilòmetre 7, surt el Camí de la Muntanya. L’espai per aparcament és limitat i la carretera estreta i revirada.

La Plana (1225m)
Hi ha un planell informatiu i indicadors a Ràmio i els refugis de Fontverd i de l’Illa. Seguint el GR 7 (Andorra-Gibraltar), encetem l’empedrat i ample camí de la Muntanya, pel marge esquerre del Madriu.
Deixem a mà dreta el camí de la Comella i, poc més enllà, el de la Font del Boïgot, pel que retornarem.

Pont de Sassanat (1305m)
Pel que passem al marge dret. Deixem a mà esquerra el camí de les Molleres, que mena a la ferrada del Roc d’Esquers, instal·lada als espadats que s’alcen davant nostre.
La fisonomia del ben conservat camí de la Muntanya, empedrat, amb ponts i murs de pedra seca ens fa adonar de la importància que deuria tenir ens temps pretèrits: les bordes i la farga que trobarem més amunt, les pastures, l’accés a les valls de la Llosa i de Campcardós…

Bordes d’Entremesaigües (1470m)
Continuem recte, deixant a mà dreta el camí que puja al refugi de Perafita, per on marxa el GR 11.10 (Bordes de Ràmio a la Cabana dels Esparvers). Força més amunt, poc abans de Ràmio, trobem el camí de la Tallada, que també puja a Perafita.

Bordes de Ràmio (1647m)
Les trobem a mà dreta. Com les d’Entremesaigües, fins a mitjans del segle XX eren habitades tot l’any. Al costat dels petits habitatges, graners i pallisses per emmagatzemar-hi els cereals i la palla. Més enllà cledes pel bestiar i bancals en terrasses, ara dedicades a pastura, on s’hi cultivava blat i sègol.
Per l’esquerra se’ns ajunta el camí dels Matxos, que ve d’Engolasters pel coll de Jovell. Hi passa el GR 11 que aquí s’uneix al GR 7. Aquest camí és el que es va utilitzar per construir les preses de Ràmio i de l’Illa, que alimenten la d’Engolasters mitjançant una mina construïda als anys quaranta del segle passat.
Força més amunt, passada la Borda de l’Estall, la vall es tanca i el camí passa el congost enlairat sobre el riu, protegit per una llarga barana. Poc més enllà tornem a trobar un altre camí que baixa de coll Jovell: el del Solà de Ràmio.
Quan creuem el riu a gual, sortim al Planell de Fontverd.

Refugi de Fontverd (1875m)
A diferència d’altres, aquest refugi no guardat no té una part reservada a pastors i banders. Disposa de lliteres metàl·liques per a vuit places, taules, bancs i estufa. A l’exterior hi ha font, fogons i més taules. També eines per fer llenya. I una cabana al costat.
A partir del refugi continuem guanyant alçària. Al collet de l’Infern ja podem albirar, al fons en la direcció de la marxa, els cims de la serra del Sirvent.

Barraca de la Farga (1986m)
Al costat del camí i al peu del pic de la Maiana. És el vestigi de la industria siderúrgica de la vall i exemple de farga catalana (1). Va estar activa entre els anys 1732 i 1836. Com tantes altres escampades arreu del Pirineu, és situada en un lloc idoni amb aigua, fusta —i per tant carbó— i matèria primera a l’abast, que li fornien els meners de la Maiana i de Claror.
Pocs metres més enllà deixem el camí de la Muntanya i pel de la Collada de la Maiana, creuant el riu per unes passarel·les de sòlids troncs. Forma part del GRP d’Andorra (2) i els senyals de continuïtat són vermell i groc.
Sortim a una clariana des de on podem albirar els cims entre la Tosseta de Vallcivera i la Serra del Sirvent.

  • (1) La farga catalana era un tipus de forja, on es produïa ferro pel procediment de reducció del mineral conegut com a «procediment català». Va tenir importància durant l’edat mitjana, i es va estendre per tot Europa, però al segle XIX entrà en declivi.
  • (2) Ruta senderista que, en set etapes, dóna la volta a Andorra.

Estall Serrer (2036m)
Pleta (1) amb una cabana restaurada fa poc. Hi ha un indicador en una bifurcació, on continuem vers la collada de la Maiana (dreta). Pugem a la part alta del clos i en creuem la tanca.
Encetem el tram de camí més costerut i menys definit. Els senyals de pintura, antics, son únicament sobre el rocam i poc visibles. El camí es confon amb tiranys del bestiar. Tot i que hi ha fites, hem d’anar amb l’ull viu per no perdre’l. Però la direcció és molt evident i s’endevina la situació de la collada. A mitja pujada trobem una bifurcació on anem a la dreta. El camí de l’esquerra mena a l’estany de Serra Mitjana.
Més amunt el camí és més fressat i planer.

  • (1) Estall és sinònim de pleta. Si bé no tant comú, és prou present a la toponímia pirinenca, especialment al Pallars i la Ribagorça.

Collada de la Maiana (2426m)
Ample i oberta, entre el pic homònim i la Tossa Plana, que cal no confondre amb la veïna de Lles. Dóna accés a la Rasa de Perafita, uns rasos (1) coronats pel cim de la Maiana. És el punt més alt del recorregut.
Etimològicament el mot «Maiana» sembla tenir el mateix origen i significació que els veïns estany i pic de Serra Mitjana.
Creuem el vast planell (W) i comencem a baixar en fort pendent a la Pleta de Perafita.

  • (1) A muntanya, superfície extensa, llisa, no rocosa i no coberta de bosc.

Refugi de Perafita (2200m)
Es tracta d’un altre refugi no guardat. En la part lliure disposa de sis lliteres metàl·liques, llar de foc i hi ha aigua al costat. Com el de Fontverd, hi ha una cabana ben a prop.
Alçat en una pleta des de la que s’albira, a migdia, el Tossal de la Truita o Pic de Perafita i estratègicament situat en una cruïlla de camins. Des de Ràmio arriba, pel costat de la cabana veïna, el camí de la Tallada. El GRP, per on hem vingut, continua cap al Port Negre per l’estany de la Nou i el refugi de Claror. Del refugi dels Estanys de la Pera i pel port de Perafita, hi arriba el GR 11.1 que baixa a Entremesaigües. És el que seguirem.
Baixem i, quan retrobem el bosc, deixem a mà esquerra el camí de Claror.

Camí de Claror (2110m)
Continuem recte davallant en direcció al riu de Claror i Perafita. Quan l’atenyem, el seguim pel marge dret.
No tant ben apariat com el de Madriu, el de Perafita és també un bonic camí de bast amb trams empedrats.
Prou més avall, quan comencem a trobar feixes amb marges i parets de pedra seca, deixem el camí de Perafita i el GR 11.1 que, en uns deu minuts, ens retornaria a Entremesaigües.

Camí de la Font del Boïgot (1550m)
Anem a l’esquerra per un camí comunal, indicat i senyalitzat amb pintura groga.
Creuem el riu que aquí té dos braços, primer a gual per unes passeres i poc més enllà per una passarel·la de fusta.
La font és un generós degotall a l’esquerra del camí, que s’escola per la tosca entremig de molsa i heura, en un racó molt ombrívol. Poc més enllà passem pel costat de la borda.
Ben aviat retrobem el camí de la Muntanya, molt a prop del pont de Sassanat.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Valls de Madriu i Perafita

Roca Entravessada

Pel Pla de l’Estany i l’aresta est. Descens per la collada dels Estanys Forcats.

Distància 12,1 km
Desnivell acumulat 1392 m
Nivell de dificultat difícil
Data 13 de setembre de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Andorra (1:40000)

Itinerari pel Parc Natural comunal de les Vall de Comapedrosa per pujar al segon sostre d’Andorra. Cim poc freqüentat a jutjar pel fet que els camins que hi menen no són gens fressats.
Fins als Estanys Forcats el camí és fàcil de fer i seguir. És a l’accés i descens del cim on pot sorgir la dificultat que, més que als passos en sí (PD/II en condicions estivals), rau en escollir correctament l’itinerari.
A l’hivern, a partir del Pla de l’Estany, és una zona molt exposada als allaus. La neu sol mantenir-se als Estanys Forcats fins ben entrat l’estiu.

Accés
Al capdamunt d’Arinsal quan la carretera fa un gir de 180º per pujar a les bordes de Comallempla, anem a la dreta i creuem el túnel. Just a la sortida baixem, també a mà dreta, a la carretera dels Prats Sobirans. Hi ha poc espai. L’alternativa és deixar el vehicle a l’aparcament d’abans del túnel.

Prats Sobirans (1560m)
Pugem per la pista paral·lela al dic d’Arinsal, que tot seguit fa una colzada a l’esquerra. L’abandonem per un camí a mà dreta (accés indicat al parc per corriol) que guanya alçària ràpidament entremig del bosc. A les bifurcacions, totes ben senyalitzades, seguim les indicacions al refugi del Pla de l’Estany, estanys de Montmantell i estanys Forcats. També hi ha senyals de continuïtat del GRT/GR 11.1, del GRP (vermell i groc) i del sender comunal (punts grocs)
Sortim a la borda de la Coruvilla, on ens cal continuar per pista en fort pendent. Més amunt, quan s’aplana, podem deixar-la pel camí del rec d’Areny, ben indicat a mà dreta.
S’acaba el bosc, deixem a mà dreta el GRP que marxa al refugi de les Fonts pel camí de la Socarrada de coll Carnisser, passem pel costat de l’estanyol i atenyem el refugi.

Refugi del Pla de l’Estany (2050m)
Com la majoria dels refugis lliures d’Andorra té una estança reservada a pastors i forestals i una altra de lliure amb capacitat per a sis places amb lliteres, taula, llar de foc, bancs i font al costat. Com que s’hi pot accedir amb tot-terreny no és estrany trobar-lo ocupat per caçadors o altre gent, a més d’excursionistes.
L’estany i el refugi estan situats al fons de la coma o circ coronat pel cordal entre el Comapedrosa i el pic de la Pala de Coll Carnisser.
Per salvar el fort desnivell, el camí fa marrada dibuixant un cercle, en el sentit contrari a les busques, i va a buscar unes lleixes al peu del Port Dret. Creuem el torrent, deixem a mà dreta el camí als estanys de Montmantell per després, en fort pendent, guanyar les lleixes i tornar a creuar el torrent de Port Dret (precaució: terreny humit i/o glaçat, atenció a les relliscades!) i el del Bancal Vedeller. Deixem una ampla i oberta canal a mà dreta i, seguint una rasa (W), atenyem el primer dels estanys.

Estanys Forcats (2635m)
A la riba del primer estany encara no podem albirar els altres. Deixem el camí, i amb ell el GR, que continuen a mà dreta per vorejar-lo.
A mà esquerra, sobre un llom, hi ha l’antic refugi metàl·lic. Resguardat al darrere del llom hi ha el nou, de fusta i més ben condicionat, amb capacitat per a sis places.
La Roca Entravessada és el cim que tenim just davant en el sentit d’arribada (W), amb l’aparença d’un cim bicèfal, amb un contrafort o bony més baix a l’esquerra, del que es despenja un llarg esquenall. Guanyarem el cim per la carena d’aquest llom.
Si ens hi fixem bé, veurem una petita protuberància a l’extrem esquerre de la carena. No és altra cosa que una gran fita, referència de per on podem d’atènyer la carena.
A partir d’aquí abandonem el camí fressat i els senyals. Solament fites escadusseres i esparses, pel que serà millor guiar-nos pel sentit comú, amb la premissa que si topem amb un pas difícil, anem per mal camí.
A mesura que guanyem alçada ja podem albirar el segon estany. Un cop a la carena també el pic de Baiau i la collada del Forat dels Malhiverns, entre aquest i el Comapedrosa.
La carena és ampla i podem resseguir-la pel fil, apartant-nos-en puntualment pel vessant dels Malhiverns. Fins que topem amb el contrafort. Tan podem optar per escometre’l directament, com esquivar-lo per l’esquerra seguint una estreta vira amb certa exposició. En ambdós cassos ens caldrà grimpar.
Superat l’esperó solament ens cal remuntar la pala meridional, entre rocam i herbei, per guanyar el cim.

Roca Entravessada (2925m)
Segon cim més alt d’Andorra, darrere del seu veí el Comapedrosa. Malgrat això no ofereix una gran panoràmica. Per migdia l’esmentat Comapedrosa i pel nord l’allargassada carena del Medacorba, de semblant alçària, li ho priven. Però és especialment interessant el que podem albirar vers ponent: des del circ de Baiau fins al Monteixo.
Baixarem pel vessant nord. És un tram delicat, més perquè cal estar atents a no encigalar-nos innecessàriament que pels passos en sí. Hi ha fites. Primer desgrimpem unes lloses per entaforar-nos en una canal que seguim fins a un ressalt prou dret, moment en que l’abandonem per la dreta. Després trobem un parell d’esperons. Els esquivem flanquejant-los per l’esquerra, per la base, rebutjant altres fites que ens menen fer-ho per una cornisa estreta i exposada.
Ultrapassats els dos esperons s’acaben les dificultats.

Collada dels estanys Forcats (2743m)
Retrobem el GR que baixa al circ de Baiau. Ara podem albirar el tercer i més petit des estanys, arrecerat en una graonada a la falda del Medacorba.
Seguim el fàcil sender que faldeja pel tarter de la Roca Entravessada fins a la riba del primer estany on, sobre els nostres passos, desfem el camí de l’anada.
Passada la borda de la Coruvilla, per variar, podem optar per deixar el corriol i anar a buscar la pista, passant per la font de Moixó.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Àlbum d’imatges
Roca Entravessada

Pic de Tristaina

Circ i cim de Tristaina pel port de l’Arbella i l’aresta SE

Distància 7,8 km
Desnivell acumulat 740 m
Nivell de dificultat difícil
Data 12 de setembre de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Andorra (1:40000)

Itinerari per un dels indrets més interessants i concorreguts del Principat d’Andorra.
En bona part és senyalitzat, però l’accés al cim el fem per un camí menys habitual, no ressenyat al mapa (edició 2016/17) ni senyalitzat. No és pas nou, hi trobarem fites i guanya el cim d’una forma molt elegant, per una aresta evident. Ens caldrà grimpar, però els passos són fàcils i poc exposats (PD-/II).
Per a la tornada utilitzarem el camí de circumval·lació del circ, un gaudi per als sentits.

Accés
Partim de la Coma, a l’estació d’esquí Vallnord-Arcalís, on hi accedim des de la Massana per la CG-3.

La Coma (2244m)
Pel costat de l’edifici de serveis, prenem el camí als estanys de Tristaina. Molt freqüentat, fàcil i fressat. Hi ha un tram protegit amb un passamà que tal vegada sigui útil en cas de glaç.

Estanys de Tristaina (2330m)
Quan guanyem la graonada de la morrena de l’antic circ glaciar, ja podem albirar els estanys i el cim. Inconfusible: el més alt al NNE.
Baixem en direcció a l’estany del Mig i creuem el seu desguàs per una passarel·la. Continuem (N) pel camí que circumda el circ, ben fressat i senyalitzat (punts grocs) deixant a mà esquerra l’estany del Mig. A la vista del de Més Amunt, comencem a guanyar alçària vers el NE.
Deixem el camí pujant unes metres a mà dreta per trobar el GRT (senyals vermells i blancs) que ve de l’estany Primer (1).

  • (1) Els dos camins són paral·lels i menen al mateix punt. L’únic objecte de canviar-nos és per creuar el torrent per un punt més fàcil, especialment a la primavera quan porta més cabal.

Camí del Port de l’Arbella (2422m)
Bifurcació indicada. Per l’esquerra (N) continua el camí que circumda el circ. També en parteix el dels itineraris normals d’accés al cim. Anem a la dreta (NE) seguint el GRT (enllaç entre els GR 10 i 11).
Deixem un estanyol a mà dreta i encarem l’ascensió al port per terreny descompost, amb tendència a l’esquerra, evitant així les congestes de l’obac que solen persistir tot l’any.

Port de l’Arbella (2607m)
Collada entre el pic homònim i el de Tristaina. Tot el cordal és termenal entre el Principat d’Andorra i l’Arièja.
A l’altre banda podem albirar els estanys de la Goella, als peus del pic de l’Aspre, i el de l’Arbella. El GRT hi baixa. Aquí l’abandonem.
Guiats per algunes fites, emprenem el crestall de la collada (NW) i l’evident aresta SE que baixa del cim.
Al coll superem alguns ressalts rocallosos esquivant-los amb tendència a la dreta (vessant de l’estany de la Goella) procurant no perdre gaire alçària. Tant aquí com a l’aresta ens caldrà fer curtes grimpades, però es tracta de passos fàcils (II) i poc exposats.

Pic de Tristaina (2882m)
Tot i no ser del més alts, l’indret on està situat el fa especial, tot envoltat d’estanys. Als que ja hem vist hi afegim els del vessant nord: el Forcat i el de l’Ossada. El cim és un gran mirador, especialment en l’eix nord-sud, on podem atalaiar des de les Muntanyes de Taba (Soularac, Sant Bertomièu) al Cadí.
Davallem per l’ampla carena que s’allargassa vers ponent fins a un collet característic. L’itinerari carener és senyalitzat amb puntura groga i de bon fer. Ben aviat trobem a mà esquerra un dels camins habituals d’accés al cim.

Collet (2690m)
Al collet hi arriben dos altres camins habituals, senyalitzats també amb punts grocs. Per la dreta el que puja de l’estany Forcat. Per l’esquerra un dels que ho fa des del camí al Port de l’Arbella, com el que hem trobat prop del cim.
Seguim aquest darrer uns seixanta metres i l’abandonem per un tirany poc definit a mà dreta, senyalitzat amb fites, baixant esbiaixadament fins a sortir sobre el camí que circumval·la el circ.

Camí del circ de Tristaina (2540m)
Ben definit i senyalitzat amb pintura groga. El prenem a mà dreta.
Seguint els replecs del terreny creuem tarteres, trams herbats, baixem, però també pugem, especialment un esperó o contrafort sobre l’estany de Més Amunt, on trobem el camí que baixa del Port de Tristaina. A partir d’aquí tot és pràcticament baixada fins a retornar al punt d’origen.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Tristaina

Circ dels Pessons

Pics dels Pessons, Ríbuls i Montmalús des de l’estació d’esquí de Grau Roig

Distància 12,5 km
Desnivell acumulat 974 m
Nivell de dificultat moderat
Data 21 d’agost de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Andorra o Cerdanya (1:40000)

Clàssic itinerari circular molt concorregut, especialment la primera part, per un dels circs lacustres més interessants del Principat d’Andorra.
Recorrerem un llarg rosari d’estanys, guanyarem la carena que tanca el circ per migdia i ens enfilarem als tres cims que la coronen, des dels que gaudirem d’una dilatada panoràmica de tot el Pirineu oriental.
Tot i que està realitzat en sentit antihorari, també pot fer-se al revés.
Ens camins son ben fressats i, en part, senyalitzats. Sense neu, és un itinerari fàcil. La única dificultat la trobarem al Pic de Ríbuls on ens caldrà grimpar (passos curts de IIº) per accedir-hi. És opcional i podem esquivar-lo sense que l’itinerari perdi atractiu.

Accés
Fins no fa molt es podria pujar de l’aparcament de Grau Roig, a la riba de l’Estany Primer, en vehicle particular. Actualment la pista és tancada i cal accedir-hi amb autobús o a peu.
El primer transport surt a les 10 del matí, un horari poc apropiat per als excursionistes. L’alternativa és emprendre a peu el quilòmetre i mig de pista i dos-cents metres de desnivell fins a l’estany —tant a l’anada com a la tornada— d’un tram gens agraït, paisatgísticament parlant, per començar a gaudir de l’itinerari.

Grau Roig (2100m)
Pel costat del telecadira de la Cobil prenem la pista que, desprès d’una llarga colzada, puja a l’Estany Primer, on hi ha un restaurant.

Estany Primer (2300m)
Hi ha rètols indicadors. Prenem el GR 7 i el GRP vorejant l’estany pel marge hidrogràfic dret (esquerra en el sentit de la marxa) en direcció a la Collada dels Pessons (S). Camí molt fressat, senyalitzat amb pintura blanc i vermella i punts grocs.
Al cap de l’estany deixem a mà esquerra un ramal del GR que puja a la Coma Estremera i continuem vorejant-lo a mà dreta (SW).
Superem una graonada i continuem guanyant alçada pel costat d’un rosari d’estanys i estanyols, els més grans del quals són el Rodó i el del Meligar.

Camí dels Estanys de la Solana (2490m)
Bifurcació indicada. Per la dreta arriba el camí de l’Estany Primer pels Estanys de la Solana. Continuem amb la mateixa direcció (SW).
Aviat passem pel costat de l’Estany de les Fonts i podem albirar les ziga-zagues del camí que puja a la collada dels Pessons.
Ens anem encaixonant a la capçalera del circ, tancada entre els pics d’Ensagents, dels Pessons i de Ríbuls. Quan som a l’alçada de l’Estany del Cap dels Pessons, creuem una curta tartera i escometem la pujada al coll entre generoses llaçades.

Collada dels Pessons (2815m)
Ampla i planera, nexe d’unió entre els cordals dels cims de l’Alt de Gargantillar (o Pic dels Llops), d’Ensagents (o dels Pessons) i dels Pessons (o del Gargantillar).
Propers al cordal carener superem una ondulació, baixem i encarem la pujada al cim dels Pessons (ESE).

Pic dels Pessons (2864m)
També anomenat Pic del Gargantillar. És un tossal planer, inclinat suaument a migdia, tallat abruptament pels altres vessants.
Situat al punt més alt de l’itinerari, hi gaudim d’una dilatada panoràmica del Pirineu oriental: Des del massís de la Maladeta al del Canigó, dels crestalls de Juclar i el Rulhe al Cadí.
Propers a la carena baixem en direcció al Pic de Ríbuls (SE), cim tricèfal format per un tossalet sobre el mateix cordal carener (occidental) i dos cons separats (central i oriental). El més alt és el central.
Davallem del cim occidental a al collet amb el central, per on es despenja a mà dreta una canal herbada. Si no ens interessés fer cim, emprendríem directament la canal.

Pic de Ríbuls (2824m)
També conegut com de l’Àliga. Per accedir-hi des del collet sobre la canal herbada, ens cal grimpar i desgrimpar un curt ressalt darrera el qual trobem una bretxa, des de la que escometem el con cimer esbiaixadament, amb tendència a la dreta, anant a passar per sobre una placa rocallosa molt evident, inclinada i llisa però amb bons agafadors. Grimpades que no superen el IIº, en algun punt amb moderada exposició. Roca mediocre (atenció si es va en grup!).
Retornem fins a la canal herbada i la davallem. Malgrat el fort pendent el camí hi és definit i no ha de suposar cap dificultat amb terreny sec.
Al final de la canal procurem perdre quan menys alçada millor i flanquegem a mà esquerra per sota els cims central i occidental, fins al collet anomenat Pas de Ríbuls. En aquest punt, continuem flanquejant (E) pel vessant de l’estany de Montmalús tot esquivant una elevació del terreny.
De nou a la carena davallem (E) seguint-la fins a un collet des de on, en moderat pendent, atenyem el Montmalús.

Pic de Montmalús (2781m)
Baixem (ESE) per camí evident a la collada de Montmalús on continuem davallant (N) per la Coma Estremera, per camí fàcil i fressat.

Estany de Coma Estremera (2393m)
Hi arriba un teleesquí des de Grau Roig. També hi passa el GR 7 qie, si el prenem a mà esquerra, ens menaria a l’Estany Primer.
Retornem a Grau Roig seguint les pilones del teleesquí. També podríem baixar seguint la pista que surt a mà dreta, però és pedregosa i resulta incòmode.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Circ dels Pessons

Vall del Riu

Des dels Plans de Ransol

Distància 7 Km (anada)
Desnivell acumulat 990 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 15 d’agost de 2014
Cartografia Mapa Muntanyes d’Andorra (1:25000) MUOT

Itinerari que ens mena a una bonica coma lacustre per una vall molt solitària, a la falda del Pic de l’Estanyó.
Per a completar-lo és recomanable pujar fins al Pic de la Cabaneta o el de l’Estanyó on gaudirem d’una àmplia i dilatada panoràmica (1)

Accés. Per la CG 2, en direcció al Port d’Envalira, passat el Km 16, poc abans del Tarter, prenem a mà esquerra la carretera de Ransol (CS 260). Travessem el poble, creuem el riu i pugem al nucli dels Plans. Un cop allí prenem un camí asfaltat a mà dreta que ens deixa al costat dels darrers habitatges, al punt més alt del nucli.

Els Plans de Ransol (1816m)
Rètols indicadors de la Vall del Riu, refugi, estanys i Pic de l’Estanyó.
Guiats per senyals de pintura grocs, seguim vers ponent el camí carreter de la Vall del Riu que aviat abandonem per un corriol ben fressat a mà dreta (Camí dels Plans) que, en moderat pendent, va enfilant-se pel solà fins a entrar al bosc.
A la bifurcació (2) continuem per la dreta mentre el camí va girant vers el N, introduint-nos a la vall.
Sortim del bosc i continuem pujant entremig de pastures.
Bifurcació amb el camí a l’Aldosa, l’Armiana i Canillo, que deixem a l’esquerra. Ben a prop atenyem el refugi.

Refugi (2128m)
Lliure i en bon estat. Com és habitual als refugis andorrans consta de dues habitacions. En aquest cas una amb llar de foc i l’altra amb lliteres.
Continuem pujant ara en fort pendent per superar una graonada. Qual el pendent es modera travessem el torrent de la Comarqueta d’Incles, deixem a mà dreta el camí que puja a la Collada de la Coma i tornem a enfilar-nos fort vers el NW.
Virem vers W i atenyem el primer estany que deixem a mà dreta, enfilant-nos a l’esquerra. Aviat trobem el segon també deixem a mà dreta fins a l’Estany Gran.

Estany Gran (2550m)
Aquí acaben els senyals de pintura.
Per camí fressat que va difuminant-se i guiats per fites marxem vers el N per la riba llevantina de l’estany, sense arribar a tocar l’aigua, guanyant alçària.
Continuem pel marge esquerre (hidrològic) del Riu dels Estanys, a mitja alçada entre la llera i la carena que tenim a mà dreta. Aquest és el tram més difús per entremig d’una tartera. Fins a l’alçada d’un altre estany (més petit) que deixem al fons a l’esquerra.
Per terreny més franc abastem un estanyol on girem 90º vers l’E i, seguint camí fressat, anem pujant vers l’evident llom del Pic de les Fonts que s’alça en aquesta direcció.
Un cop al llom, progressem per terreny rocallós fins a l’evident cim.
Retornem pel mateix camí.

  • (1)  Nosaltres preteníem anar al primer dons ja coneixíem el de l’Estanyó, però vàrem retirar-nos un cop assolit el Pic de les Fonts per temor a les inclemències meteorològiques.
  • (2)  No està indicat però molt probablement enllaça amb el camí de l’Aldosa.¡ al Coll de la Cauba.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Bony de Salòria

Per la Borda de la Plana

Distància 4,5 (anada)
Desnivell acumulat 1130 m.
Nivell de dificultat Moderat
Data 5 d’octubre de 2009/28 de març de 2014
Cartografia ICC. Alt Urgell (1:50000)

El Bony de Salòria termeneja entre el Pallars Sobirà i l’Alt Urgell (cim comarcal). Hidrològicament és al partió d’aigües entre la conca de la Noguera de Tor (al nord), la vall de Conflent, o de Santa Magdalena (a garbí) tributària de la del Noguera Pallaresa i la vall de Salòria (a xaloc), de la del Valira i, per tant, del Segre.
Avançat al sud i separat de l’eix pirinenc, el seu principal atractiu és la formidable panoràmica que es divisa des del cim.
La ruta proposada parteix de prop d’Os de Civís que, malgrat la seva adscripció a l’Alt Urgell, solament té accés per carretera a través del Principat d’Andorra.
No és un itinerari difícil i –sense neu– l’únic obstacle a tenir en consideració és el desnivell superior als mil metres.
Amb neu les raquetes ens poden servir fins al Coll de Conflent. Però no pas entre aquest  punt i la carena, per terreny molt inclinat i trams de roquissar on, segons l’estat de la neu, ens caldran grampons i piolet. Tot i que, en tractar-se d’un punt ventat i exposat a migdia, és on es fon més aviat.
El risc d’allaus és baix si no ens apartem de l’itinerari, però cal tenir molta cura amb les habituals cornises del tram carener.

Accés.
Al Principat d’Andorra, per la CG 1, passat Sant Julià de Lòria, a la cruïlla d’Aixovall, prenem a mà esquerra la CG 6 en direcció a Bixessarri i Os de Civís, on arribem desprès de 8 quilòmetres. Continuem un parell de quilòmetres més i fins a la Borda de la Plana, on hi ha un hotel. En aquest punt acaba la carretera i continua una pista apte solament per a vehicles tot-terreny.
Seguim encara uns sis-cents metres per la pista fins al punt on fa un marcat revolt a l’esquerra, de on surt una altra pista en direcció a ponent. Hi ha espai suficient per a deixar-hi alguns vehicles.

Revolt sobre la Borda de la Plana (1.680 m)
Rètols indicadors. A peu, des de la Borda de la Plana fins aquí cal comptar 10’. Seguim, per la pista de trànsit restringit que marxa vers ponent, l’itinerari 4 ‘Riu de Salòria’, ‘Borda Gavatxó’, pel marge dret del riu de Salòria en moderat pendent. Senyals de pintura grocs, molt escadussers. Deixem un ramal de la pista a mà dreta que baixa en direcció al riu (rètol indicador). A l’altra riba veiem la borda Gavatxó i poc més enllà l’escombrera d’una antiga mina de ferro.

Final de la pista (1803 m)
Prenem un ramal a la dreta en direcció al riu on trobem un nou rètol indicador. Seguim ara l’itinerari 5 ‘Pla de la Cabana’ ‘Colla de Conflent’. Els senyals de pintura groga, són ara més nombrosos. Ens enfilem fins atènyer el Pla de la Cabana, àmplia zona de pastura que travessem vers garbí (OSO) guiats per estaques senyalitzades i algunes fites. Al l’altre cap cal superar un relleix rocallós per un grau. En pendent entre moderat i suau, sempre vers garbí abastem el coll.

Coll de Conflent (2.177 m).
Àmplia collada. De llevant (per l’esquerra en el sentit de la marxa) hi arriba la pista de la Borda de la Plana i que vers ponent, baixa a les Bordes de Conflent. És l’única –i precària– via de comunicació entre Os de Civís i l’Alt Urgell (1). Tanques pel bestiar i dos búnquers de la postguerra. Un d’ells s’ha habilitat com a mirador.
El Bony de Salòria queda a mestral (NO) però encara no podem beure’l. Ens ho priva la gran pala que s’alça sobre el coll vers el nord. Guiats per fites i una estaca, emprenem un corriol que s’enfila pel caire més oriental de la pala. A l’estiu és poc visible, entre l’herbei i les mates de bàlec.
Amb poques concessions, el corriol empren el fort pendent en direcció a un parell d’esperons rocallosos i ens deixa a la carena. En aquest punt podem albirar als nostres peus els Plans de la Regina i el naixement del riu de Salòria i a sobre, vers el nord, el Baciets i la Torre de Cabús. També el Bony de Salòria, vers mestral.
Continuem per la carena, ja per camí menys costerut, en aquella direcció (fites i indicis de corriol) salvant els diversos bonys ara per un vessant, ara per l’altre, fins al cim.

Bony de Salòria (2.789 m)
Vèrtex geodèsic. Cim esquistós d’àmplia perspectiva sobre els Pirineus orientals.
Retornem pel mateix camí esmerçant-hi 2 hores i escaig.

  • (1)  Sense neu (generalment a partir del mes de maig) començant aquí s’escurça moltíssim l’itinerari. Però l’estat de la pista requereix un vehicle tot terreny.





Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Alt del Griu

Des dels Cortals d’Encamp pel bosc de Campeà i les Pedrusques

Distància 4,22 (anada)
Desnivell acumulat 988 m.
Nivell de dificultat Moderat
Data 19 de març de 2014
Cartografia Ed. Alpina. Tossa Plana-guia d’hivern (1:25000)

Ascensió al sisè cim més alt d’Andorra i excel·lent talaia. Ruta molt apte per a raquetes de neu, tot i que els grampons ens seran útils al tram final.
De ressenyes a l’Alt del Griu des dels Cortals n’hi ha una bona colla i, en general, l’itinerari és molt evident. La diferències entre unes i altres rauen en com afrontar el serrat de les Pedrusques. En aquest tram nosaltres vàrem provar camins diferents d’anada i de tornada. Aquesta ressenya i el track que adjuntem és una barreja dels dos: és l’itinerari que, vista l’experiència, ens resulta més lògic.
Sense poder-lo qualificar de difícil (no hi ha grimpades ni cap pas exposat) cal tenir en compte el seu considerable desnivell.

Accés. A Encamp, per la CG-2 en direcció a Canillo, al costat de l’estació del Funicamp, prenem a mà dreta la CS-220 als Cortals d’Encamp. Deixem el vehicle al quilòmetre 6, a l’alçada de l’àrea de lleure dels Prats de l’Obac i del camí a les Bordes de Rigoder, que veiem a l’altra banda del riu, sota la línia del Funicamp (1).

Els Cortals (1888m)
Estaca i rètol indicador a Ensagents, collada d’Entinyola, l’Alt del Griu i Pessons. Senyals de pintura grocs.
Anem vers el S en suau pendent que augmenta considerablement quan entrem a la pineda.

Camí del Bosc de Campeà (2004m)
Rètol indicador. Anem a la dreta seguint els senyals de pintura. Continuem per dins el bosc, ara planerament, mentre el camí va virant a SE. Deixem a mà dreta un prat amb marge de pedra seca.

Camí d’Ensagents (2055 m)
Rètol indicador. Deixem a mà dreta el camí a la Coma dels Llops. Anem a l’esquerra i, vers el SE, tornem a enfilar-nos per dins del bosc. En sortim a la Pleta de Baix.

Pleta de Baix (2200m)
A l’altre cap (E) cruïlla i rètol indicador. A la dreta aniríem al refugi d’Ensagents. A l’esquerra cap a les Pedrusques, la Collada d’Entinyola i l’Alt del Griu.
El cap ponentí del serrat de les Pedrusques queda ben evident davant nostre vers l’E.
Sense camí definit ni senyals que ens guiïn, ens enfilem en fort pendent pel bosc, cercant el millor pas, pel l’ample contrafort ponentí del serrat.
Les Pedrusques és un llarg serrat quina carena presenta pel seu cantó ponentí un esquenall rocallós, entremig un planell herbat i a l’extrem llevantí un turó punxent.
Superada la pineda continuem pujant pel llom, encara en fort pendent, i anem a cercar la carena esbiaixant decantats lleugerament pel vessant S (Ensagents) a fi d’esquivar per la dreta (sentit de la marxa) l’esquenall rocallós fins atènyer el planell herbat.

Cim de les Pedrusques (2693m)
El turó llevantí el superem pel vessant N (esquerra en el sentit de la marxa) cercant els millors passos entremig d’un inevitable pedregar granític, fins a baixar a la collada (2).

Collada d’Entinyola (2661m) (3)
Continuem vers l’E, lleugerament separats del fil de la carena per evitar les freqüents cornises. Un cop superades dues graonades,  ja podem albirar el cim al final d’una llarga pala de pendent més moderat.

Alt del Griu (2876m)
Cim bicèfal, sobirà de la contrada i sisena alçada del Principat. Hi gaudim d’una magnífica perspectiva: s’hi albiren bona part dels cims andorrans.
Retornem pel mateix camí.

  • (1)  En cas de que la carretera fos impracticable (glaç, neu…) l’alternativa és pujar amb el Funicamp fins a l’estació intermija distant a 3 km del punt de sortida, en baixada. Resultaran feixucs a la tornada.
  • (2)  En aquest tram ens caldrà canviar raquetes per grampons. Si no hi ha molta neu pot ser bona opció deixar-les just abans del turó.
  • (3)  Sense neu, baixar o pujar per aquest coll, cap a o des dels estanys i refugi d’Ensagents, és una bona alternativa. Amb neu resulta un passatge molt delicat: fort pendent, cornisa i orientat a migdia.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Vall d’Ensagents

Des dels Cortals d’Encamp

Distància 8,5 km
Desnivell acumulat 738 m.
Nivell de dificultat Fàcil
Data 19 de març de 2014
Cartografia Ed. Alpina. Tossa Plana-guia d’hivern (1:25000)

A Ensagents s’hi pot anar tot l’any. Però amb neu té un encant especial.
La vall i especialment la seva capçalera amb el circ i els estanys fan d’aquest un itinerari molt recomanable. I no és gaire concorreguda.

Accés
A Encamp, per la CG-2 en direcció a Canillo, al costat de l’estació del Funicamp, prenem a mà dreta la CS-220 als Cortals d’Encamp. Deixem el vehicle al quilòmetre 6, a l’alçada de l’àrea de lleure dels Prats de l’Obac i del camí a les Bordes de Rigoder, que veiem a l’altra banda del riu, sota la línia del Funicamp (1).

Els Cortals (1888m)
Estaca i rètol indicador a Ensagents, collada d’Entinyola, l’Alt del Griu i Pessons. Senyals de pintura grocs.
Anem vers el S en suau pendent que augmenta considerablement quan entrem a la pineda.

Camí del Bosc de Campeà (2004m)
Rètol indicador. Anem a la dreta seguint els senyals de pintura. Continuem per dins el bosc, ara planerament, mentre el camí va virant a SE. Deixem a mà dreta un prat amb marge de pedra seca.

Camí d’Ensagents (2055 m)
Rètol indicador. Deixem a mà dreta el camí a la Coma dels Llops. Anem a l’esquerra i, vers el SE, tornem a enfilar-nos per dins del bosc. En sortim a la Pleta de Baix.

Pleta de Baix (2200m)
A l’altre cap (E) cruïlla i rètol indicador. A la dreta el camí al refugi d’Ensagents, per on tornarem. A l’esquerra per pujar a les Pedrusques, la Collada d’Entinyola i l’Alt del Griu. El rocallós cap ponentí de les Pedrusques queda ben evident davant nostre vers l’E.
Ni l’un ni l’altre: pel mig. Sense camí definit ni senyals que ens guiïn, per la Solana d’Ensagents, anem flanquejant el serrat de les Pedrusques. Alguns trams costeruts al començament, però a mesura que avancem el pendent es modera i la falda s’eixampla.

Replà sota la collada d’Entinyola (2600m)
Al nord, sobre els nostres caps, la collada. Som a una balconada sobre els estanys d’Ensagents envoltats de cims: l’Alt del Griu, Ensagents i el més abrupte i prominent: el dels Llops.
Sense neu per aquí hi passa un dels itineraris habituals a l’Alt del Griu per la collada d’Entinyola. Però amb neu, el fort pendent, la cornisa i l’orientació a migdia fan que pugui resultar un passatge delicat.
Baixem vers el S fins a tocar els estanys i girem a NW pel fons de la vall fins al refugi.

Refugi d’Ensagents (2425m)
Lliure i en bon estat. Com altres refugis andorrans té una part reservada als pastors i una altra, més gran, per als excursionistes, amb dues taules, bancs, lliteres metàl·liques i estufa de llenya.
Amb algun tram prou costerut, anem baixant pel marge dret del riu d’Ensagents, propers a la llera, guiats per senyals de pintura grocs. Seguim més o menys el camí d’estiu fins a la Pleta de Baix on, sobre els nostres passos, retornem als Cortals.

  • (1)  En cas de que la carretera fos impracticable (glaç, neu…) l’alternativa és pujar amb el Funicamp fins a l’estació intermitja distant a 3 km del punt de sortida, en baixada. Resultaran feixucs a la tornada.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pic d’Escobes

Itinerari normal des del Pont de la Baladosa pels estanys i Collada de Juclar

Distància 6,8 km (anada)
Desnivell acumulat 960 m
Nivell de dificultat difícil
Data 19 de setembre de 2012
Cartografia Ed. Alpina. Andorra (1:40000)

Al bell mig d’un rosari d’estanys, un refugi proper, un cim altiu, envoltat d’altres tant o més impressionants. Aquest és el Pic d’Escobes. Un dels cims més característics del Principat d’Andorra.
El seu itinerari normal, amb una grimpada contundent abans del cim, fa que no es pugui qualificar de fàcil. Però és d’aquelles muntanyes que, quan es coronen, un té realment la sensació d’haver fet cim. I si el que hom albira des d’allí dalt no és més que la continuació d’una seqüencia d’admirables paratges que la retina ha començat a captar just en penjar-se la motxilla… la joia és completa.

Accés
Entre Soldeu i el Tarter, quan la CG-2 fa una llarga marrada per travessar el torrent, just al costat del pont, prenem una estreta pista enquitranada que s’endinsa a la Vall d’Incles. En tres quilòmetres ens plantem a l’aparcament del Pont de la Baladosa, al final de la vall.
Cal tenir en compte: Durant els mesos d’estiu, la carretera roman tancada de les 10.00 h a les 18.00 h a l’accés de vehicles rodats particulars. El Comú té disponible un servei de vehicle llançadora (3€ per persona).

Pont de la Badalosa (1845m)
Rètols indicadors. Prenem una pista forestal en direcció (E) als estanys i refugis de Juclar i del Siscaró fins a l’encreuament de camins, on deixem a mà dreta el que mena a Siscaró i comencem a guanyar alçada pel costat del riu de Juclar. El camí, molt fressat i ben senyalitzat, és una variant del GR 10 i del GRP. Pendent entre moderat i fort.
A la Pleta de Juclar ens desviem lleugerament a l’esquerra (rètol) fins a un mirador. Passem pel costat de la presa de l’Estany Primer i, anant a la dreta, poc més enllà trobem el refugi.

Refugi de Juclar (2310m)
Guardat els mesos d’estiu, de l’1 de juny al 30 de setembre, amb capacitat per a 43 places. Quan és tancat hi ha una part lliure amb 6 places de capacitat. Més informació a www.refugidejuclar.com.
Del refugi baixem a creuar els estanys per una llenca el Primer i el Segon. Trobem un pas molt fàcil, protegit amb una sirga. Podem albirar la impressionant silueta del Pic d’Escobes i, a la seva esquerra, el coll al que accedim remuntant des de l’altre riba.

Collada de Juclar (2442m)
Ample coll termenal entre l’Arièja i el Principat. Deixem el camí que, pel vessant occità, baixa a l’estany Negre de Juclar. I ens enfilem a mà dreta, per un camí senyalitzat com a GR. Passem pel costat d’uns estanyols.

Coll de l’Alba (2545m)
Evident però, per si en tenim dubtes, està escrit en una pedra. El corriol continua i per baixar als estany de l’Alba.
Al coll, en el sentit d’arribada, el llom que tenim sobre nostre a la dreta, és el Pic de Noé. Més a la dreta i damunt d’una bretxa, despunta el Pic d’Escobes. Encara més a la dreta, baix i separat, el Cilindre d’Escobes. A la carena, entre el pic de Noé i la bretxa, a penes destaca una punxa vertical isolada. És una columna granítica inclinada, situada al punt per on hem de guanyar la carena.
A partir d’aquí seguim sense camí, per indicis o rastres de pas, guiar-nos per la intuïció i fixant-nos en les escadusseres fites que ens van confirmant la correcta direcció.
El més factible és flanquejar esbiaixadament per sota el Pic de Noé fins a situar-nos més o menys sota la vertical de la columna, on tirem de dret fins a la carena, per un tram de fort pendent.
Un cop a la carena seguim un corriol que, pel vessant llevantí, ens deixa als peus del con cimer del pic.
L’ascens al cim és una llarga grimpada amb passos de II i un d’aïllat de III, més atlètic que exposat.

Pic d’Escobes (2779m)
És una magnífica talaia sobre aquesta banda del Pirineu. Destaquem els cims i indrets més propers: el Rulhe, amb el seu crestall impressionant i el refugi, el veí Pic de Noé, el de l’Alba amb els seus estanys, el Pic de Nérassol, l’estany del Siscar, el Roc Meler, el de la Cabaneta, els pics del Siscaró; els de Juclar: Tossa, l’Alt i el Negre, sobre els seus estanys.
Si el dia és clar, podem albirar molt més enllà: el Puigpedrós de Lanós i el Coma d’Or, el Coll de Pimorent, els pics de Fontfreda, de Casamanya, de l’Estanyó, de la Serrera, el de la Font Blanca. I encara, entremig d’aquests darrers, la Pica d’Estats. Per albirar tot aquest panorama, cal estar de sort: e més habitual és que la boira plani pel vessant occità i s’arrapi als cims, colls i cordals.
Panoràmiques a PirineusS i J. Rafel Alsina
Retornem pel mateix camí.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc