Arxiu de la categoria: Rasos de Peguera-Serra d’Ensija

Rasos de Peguera

Cogulló d’Estela, Roca d’Auró, Torreta, Rasets, Pedró i Rasos de Dalt

Distància 9,5 km
Desnivell acumulat 640 m
Nivell de dificultat moderat
Data 17 de novembre de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Rasos de Peguera/Serra d’Ensija (1:25000)

Com el seu nom indica, els Rasos de Peguera son uns prats de muntanya tradicionalment dedicats al pasturatge, situats a migdia del despoblat de Peguera, a 2000 metres d’alçada.
L’any 1908 va esdevenir el primer indret de Catalunya on es van practicar esports de neu. L’any 1933 s’hi va inaugurar el Xalet-Refugi, actualment totalment reformat i propietat del Centre Excursionista Montserrat. Els anys 70 es va potenciar l’estació d’esquí amb la construcció de la carretera d’accés, l’edifici de serveis i l’ampliació del nombre de pistes i remuntadors. Però el 2004, la manca de neu i recursos va obligar a aturar-la.
Els punts més alts son el Salabardar i el Pedró. De formes arrodonides i suaus, a penes destaquen del conjunt. Però al SE s’alcen tres cims encinglerats i prou prominents com per a que destaquin des de contrades ben allunyades: la Torreta, la Roca d’Auró i, especialment, el Cogulló d’Estela. Aquesta ressenya detalla un itinerari circular que s’enfila a tots aquests cimals.
El qualificaríem de fàcil si no fos perquè en més d’un punt ens caldrà grimpar.

Accés
Per l’Eix del Llobregat (E-9/C-16) a l’alçada de Berga prenem qualsevol de les dues sortides que menen al Santuari de Queralt, els Rasos de Peguera i Sant Llorenç de Morunys, seguint les indicacions que localitzem a cada cruïlla.
Passat el Castell de Sant Ferran, que ens queda a mà dreta, deixem la carretera de Sant Llorenç i, per la mateixa mà, continuem en direcció a Queralt i els Rasos. Passada la Font Negre, deixem la de Queralt i seguim fins al final la BV-4243.

Creu del Cabrer (1893m)
Ampli espai per a aparcament. Baixem uns metres per la carretera d’accés i prenem una pista a mà esquerra, tot creuant una tanca.
Així que sortim al Pla de l’Orri, als Rasets, la deixem a mà dreta, per camí gens definit, i marxem 350 vers el S fins a localitzar el Pas de Puigventós.

Pas de Puigventós (1950m)
Hi ha un rètol indicador. Baixem per un camí ben definit. Puigventós és un mas al peu ponentí de l’esvelt Cogulló d’Estela que ben aviat podem albirar. Deixem a mà  esquerra el camí que s’adreça al coll entre la Torreta i la Roca d’Auró i més avall, a mà dreta, un dels camins a Puigventós (rètol). Encara més avall unes fites assenyalen a mà esquerra un altre camí a la Roca d’Auró. És el que seguirem tornant del cogulló. Poc més enllà passem pel costat d’una font i continuem baixant fins al coll.

Coll d’Estela (1785m)
Per llevant hi arriba una pista que puja des de la que va del càmping de la Font Freda a Corbera. Per ponent el camí a Puigventós. També hi ha una font.
Seguim un corriol carener, ben fressat i senyalitzat amb pintura verda.
Al peu del cogulló ens caldrà grimpar per superar unes lloses. Una sirga ens hi pot ajudar. Tot revoltant el cim en sentit contrari a les busques, superem una esquerda. El camí és costerut i aeri, i ens caldrà ajudar-nos amb les mans en algun punt.

Cogulló d’Estela (1862m)
Coronat per una creu i una senyera. Hi ha bústia amb llibre de registre. Malgrat que té la visibilitat minvada pels tossals dels Rasos vers el N i el NW, és una bona talaia.
Baixem a retrobar al camí que hem deixat abans del coll, prop de la font. En fort pendent ens enfilem al collet entre la Torreta i la Roca d’Auró. Poc abans d’arribar-hi retrobem per l’esquerra el camí que ve del Pas de Puigventós. De collet al cim hi ha ben poc. Però haurem de superar una graonada rocallosa on una cadena pot ajudar-nos-hi.

Roca d’Auró (1948m)
També anomenada Roc d’Uró o d’Oró. És un esperó rocallós separat de la resta, coronat per una obra al·legòrica de l’excursionisme i una senyera.
Prop del cim hi ha un cable que ajuda a baixar al Forat d’Estela, un avenc conegut des de temps immemorial i farcit de llegendes. El panorama que hi gaudim és semblant a la del cogulló d’Estela.
Retornem al collet amb la Torreta i, seguint uns pocs metres el camí al del Pas de Puigventós, localitzem a mà dreta un corriol senyalitzat amb pintura groga.
El seguim baixant primerament a mà dreta per enfilar-nos decididament en direcció a la Torreta. En algun pas ens cal ajudar-nos amb les mans.
Flaquegem el cim per la dreta, revoltant-lo en sentit contrari a les busques i sortim sobre el tossal.

Torreta dels Enginyers (1987m)
També coneguda com la Torrota. Hi ha un vèrtex geodèsic i instal·lacions radioelèctriques. No té l’aspecte de cim, és el punt culminant del tossal que formen els Rasets. Encinglerat per llevant i migdia però planer pels altres vessants.
De natura calcària, està clivellat de bòfies, esquerdes i avencs.
Hi arriba la pista dels Rasets, la mateixa que hem seguit a l’anada, que ara prenem en sentit contrari per retornar al Pla de l’Orri.

Collada dels Rasets (1943m)
Ampla collada al bell mig del Pla de l’Orri. Hi arriba el PR-C 73 (Berga/Sant Corneli) que puja de la font i collada de Tagast. El seguim per una antiga pista de suau pendent fins al Pedró.

El Pedró (2059m)
Hi ha un monòlit del Club Esquí Berguedà i un vèrtex geodèsic mig amagat entre la pineda. Alguns mapes (ICGC, IGN) situen el Pedró al Salabardar o Rasos de Dalt i a aquest punt l’anomenen Rasos de Baix.
Una bona opció és escurçar l’itinerari seguint el PR (fites) que va a buscar les pistes de l’antiga estació d’esquí i baixa a la Creu del Cabrer.
Per camí poc definit baixem (N) a les Collades.

Les Collades (1975m)
Altres mapes (ICGC, IGN) l’anomenen Coll de la Creu del Cabrer. Sigui com sigui, aquesta ampla collada entre els Rasos de Dalt i el Pedró fa de partió entre els termes de Cercs, Fígols i Castellar del Riu.
Per un camí enmig de la pineda i amb senyals de pintura groga, ens enfilem en suau pendent al Salabardar.

Salabardar (2079m)
O Rasos de Dalt, o Cap de la Baga de Peguera i encara, tal com s’ha dit, segons quina font es consulti, el Pedró.
Coronat per una senyera, és el punt més alt dels Rasos de Peguera. Malgrat això, envoltat d’arbres arreu, té poca visibilitat.
Retornem a les Collades on marxem vers ponent fins a trobar una pista de servei de l’antiga estació. La seguim i per les pistes d’esquí retornem al punt d’origen.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Rasos de Peguera

Itinerari relacionat: Corbera i l’Estany, cims i cingles

La Figuerassa, Corbera, Queralt i Madrona

De Fumanya a Corbera per la Figuerassa. Retorn per la Serra de Queralt.

Distància 13,8 km
Desnivell acumulat 930 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 8 d’octubre de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Rasos de Peguera (1:25000)

Clàssic itinerari circular pels primers estreps del Prepirineu berguedà, allà on la plana acaba però el paisatge és encara molt humanitzat: masos, ermites, santuaris,… indrets emblemàtics carregats d’història i llegendes.
Camins fàcils i ben senyalitzats ens procuraran una caminada plaent.

Accés
Per l’Eix del Llobregat (E-9/C-16) a l’alçada de Berga prenem qualsevol de les dues sortides que menen al Santuari de Queralt, els Rasos de Peguera i Sant Llorenç de Morunys, seguint les indicacions que localitzem a cada cruïlla.
Passat el Castell de Sant Ferran, que ens queda a mà dreta, deixem la carretera de Sant Llorenç i, per la mateixa mà, continuem en direcció a Queralt i els Rasos.
Deixem el vehicle a l’alçada d’un grup de cases a mà dreta i cal Fumanya i un dipòsit a l’esquera.

Fumanya (855m)
Hi ha rètols indicadors del PC-C 73 i del GR 107. Prenem el Camí de Queralt per l’obaga, seguint per la vorera de la carretera, protegits pel guarda-rail.
A l’alçada de l’Hostal del Guiu, travessem la carretera, creuem la riera de Metge i, per l’esquerra de l’hostal, prenem un camí ben fressat fins al Coll de Vilaformiu on sortim sobre una pista, que prenem a mà esquerra, en fort pendent.
Opcionalment podem prendre un camí també a l’esquerra que, en poca estona, ens mena a les Agulles del Mercadal, des de on gaudirem d’una bona panoràmica de tot el recorregut que farem.
Poc més amunt, sortim a la pista que puja a la Figuerassa pel Bac de Vilosiu. Hi ha un rètol del PR-C 73.3 que seguirem a partir d’ara. Malgrat que els senyals de continuïtat son escadussers i antics, els indicadors a les cruïlles i un camí ben definit, no permeten dubtes.
Creuem la pista i emprenem el camí de la Figuerassa entaforant-nos a una clotada entre la Roca Roja (mola molt evident a mitja costa del serrat) i els cingles careners.
El camí és costerut i ombrívol, ben fressat entremig d’un bosc mixt on predominen l’alzina i el boix.

Cova de Can Maurí (1120m)
O de Campmori. L’entrada de 22 metres d’ample per 7 d’alçada, dóna pas a una única galeria rectilínia i de secció triangular que s’estreny progressivament fins fer-se impracticable al final del recorregut (Espeleoindex).
La cova porta el nom del mas que hi ha als peus de la Roca Roja i que hem pogut albirar a mà esquerra en prendre el camí. La llegenda conta que els berguedans, amagats a la cova i parapetats al rocam que domina l’Estret, van clavar una gran pallissa a l’exèrcit sarraí. I que un dels cabdills moros que hi va deixar la pell s’anomenava Abul-Afer i que la mula fera o mula guita de la Patum, és en recordança d’aquest personatge. Des d’aleshores la cova i els paratges propers prengueren el nom de Camp Maurí o camp del moro (l’Erol, núm. 20, 1987).
Llegendes a banda, les excavacions arqueològiques de Joan Serra Vilaró varen constatar ocupació de l’indret des del neolític final.
Camí amunt anem guanyant alçària esbiaixadament i guanyem la carena a l’alçada de les antenes, allà on el cingle es mostra menys esquerp.

Serrat de la Figuerassa (1495m)
Hi arriba la pista que hem creuat abans, amb ramals al Coll de l’Oreller, la Casanova de les Garrigues i Vilosiu. Hi ha edificis i torres de telecomunicacions. També és un punt d’enlairament amb parapent i partió dels termes de Berga, Cercs i Castellar del Riu.
Si el dia és prou clar, val la pena baixar als miradors que hi ha quatre-cents metres cingle enllà (E). Hi podrem albirar de la Tosa d’Alp a Montserrat i del Taga a les Muntanyes de Prades.
Per una antiga pista pedregosa, que aviat es converteix en un agradable sender entremig de la pineda, baixem suaument fins al coll de l’Oreller, on hi conflueixen la pista a Corbera i l’Estany (GR 107) i un ramal de la de la Figuerassa. Hi ha rètols indicadors. Un corriol no indicat, però senyalitzat amb fites i pintura groga que més avall es bifurca, ens permetria baixar a Espinalvet, o bé anar a trobar la carretera dels Rasos i seguir-la. Tant seguint aquest corriol com el GR podem escurçar molt l’itinerari.
Anem a l’esquerra, en direcció a Corbera. No cal arribar al santuari si no ens interessa: abans de pujar pel ramal pavimentat de la pista d’accés, baixem als Plans pel de l’esquerra, tot seguint el GR.

Santuari de Corbera (1424m)
D’origen romànic, està format per una hostatgeria i la casa de l’ermità adossats al voltant de l’església, en un dels quals hi ha una llinda amb la data de 1721. L’església, d’estil barroc, és d’una sola nau amb capelles laterals i un presbiteri quadrat que acull el cambril. La imatge de la marededéu de Corbera (segle XV) es conserva en el Museu Diocesà de Solsona. Durant la revolució del 36 es va cremar el retaule barroc de l’escultor Pau Costa.
Continuem per la pista d’accés i la deixem poc més enllà per una altra que, a mà esquerra, baixa als Plans de Corbera. Ben aviat també la deixem per un corriol a mà dreta (rètol indicador). A banda dels senyals del PR, ara seguirem les indicacions a la Font Freda.
Passem pel costat de la Rovira i, seguint la pista d’accés al mas i més endavant un corriol a mà esquerra, baixem als carrers d’una urbanització d’Espinalbet. Per camí enquitranat anem a creuar la carretera dels Rasos de Peguera.
Prenem una pista paral·lela a la tanca del càmping Font Freda, que deixem a mà esquerra. Trobem dues bifurcacions on anem a l’esquerra (Queralt/Berga als indicadors). Després de la segona, per una rampa pavimentada o pel corriol paral·lel, pugem a un coll.

El Portet o Coll Gran (1360m)
Collada que separa les serres dels Lladres (W) i de Queralt (E). Ben a prop hi ha la casa de cal Portet. Deixem la pista i, seguint el indicadors, prenem un camí en direcció a Queralt (E).
Ens enfilem per l’obaga deixant a mà dreta el cap d’un serrat que fa de termenal entre Capolat, Castellar del Riu i Berga. Davallem al Coll de la Mel (rètols indicadors) on per l’esquerra se’ns ajunta un corriol que puja del Camí del Ròssec, anomenat així perquè s’hi arrossegava la fusta.
Tornem a guanyar alçària, ara seguint la carena, fins al Serrat de la Mel on podem gaudir de bones vistes. Davallem i deixem a mà esquera un altre corriol, aquest no senyalitzat, que també puja del Camí del Ròssec.
Per tal d’esquivar un contrafort del Cap de la Tartanera ens cal davallar per un grau i tornar-nos a enfilar.

Mirador del Cap de Tartanera (1375m)
El camí no passa pel cim, superat el grau, unes roques en una lleixa a mig cingle són un excel·lent mirador de la contrada, on ja podem albirar el santuari de Queralt i comprendre l’etimologia del seu nom «roca alta».
Continuem camí per la lleixa, arrapat i embalmat al peu del cingle més alt dels de Garreta, que duen el nom del mas que hi ha al davall.
Ben aviat ens cal tornar a davallar fins al fil del cingle inferior i recuperar alçaria. A partir d’aquest punt, ja tot és baixada.

Coll de Sant Joan (1170m)
Entre la Serra de Queralt i les agulles del Castellberguedà. Hi ha un oratori. Important cruïlla de camins ben senyalitzats on, a banda del dels cingles, hi conflueixen els que van per l’obaga: el de l’Aigua i el que baixa a Espinalbet, per on corre el GR 107. Pel solell puja el de Garreta, des de prop d’aquest mas al peu de la carretera a Sant Llorenç de Morunys. I encara el que ve directe del santuari passant per la font del Bou. Nosaltres però prenem el dels miradors.
Anem a passar pel mirador de les Guilles, pel de Garreta, al costat de l’ermita de Sant Ignasi, i per sota la de la Troballa.

Santuari de Queralt (1157m)
Al segle XIV el mercader berguedà Francesc Garreta féu construir un primer santuari que es mantindrà fins al segle XVIII, quan es va bastir l’actual edificació.
El conjunt de Queralt l’integren l’església i un gran edifici annex que acollí al seu moment l’hostatgeria on avui hi ha el restaurant i l’estació del funicular inclinat que hi accedeix des dels aparcaments.
Originàriament hi hagué un monumental retaule barroc obra de Pere Costa, destruït el 1936. El temple és d’estil renaixentista i es compon d’una nau central amb una gran portalada d’accés i dues naus laterals. Damunt la sagristia hi ha el cambril de la marededéu, una imatge gòtica amb diverses reformes posteriors.
Cada any el 8 de setembre, festa de les marededéus trobades, s’hi celebra de Gala de Queralt.
Baixem a l’aparcament on, per la banda de la carretera d’accés (rètol indicador) en surt un ombrívol camí esglaonat pel que davallem a Sant Pere de Madrona.

Sant Pere de Madrona (1020m)
Església romànica situada sobre un turó a l’extrem oriental de la Serra de Queralt al lloc on es creu que s’alçava el castell de Madrona, propietat dels vescomtes de Berga, del que en fou hereu Guillem II de Berguedà, personatge controvertit i famós trobador. Malgrat la coincidència amb el nom, no cal confondre-la amb la de Pinell del Solsonès.
N’hi ha notícia d’ençà el 839, però el temple romànic actual data del segle XIII. Està format per una nau coberta amb volta de pedra de canó apuntat, encapçalada, a llevant, per un absis semicircular. La porta, d’arc de mig punt, oberta a migdia sobre una plataforma a manera d’atri, que és un bon mirador de la ciutat de Berga i del baix Berguedà.
Fins al segle XVIII fou la parròquia d’un terme que comprenia un bon nombre de masos disseminats al nord i ponent de Berga, a l’entorn de les serres de la Figuerassa i Queralt, entre Cercs i la Valldan (l’Erol, núm. 104, 2010).
Entre amples llaçades baixem a trobar el camí de Fumanya a Queralt i el seguim fins a retornar al lloc d’inici.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Powered by Wikiloc

La Figuerassa, Corbera i Queralt

Baga de Noucomes

De Casanova de les Garrigues a Peguera per l’Estany i retorn pel camí del tren

Distància 17,5 km
Desnivell acumulat 914 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 20 d’octubre de 2014
Cartografia Ed. Alpina: Rasos de Peguera/Serra d’Ensija (1:25000)

La vall del Riu Peguera s’obre de ponent a llevant, des del despoblat que li dóna nom fins a Cercs, transcorrent entre verticals cingleres a la part de la solana (marge esquerre) i frondoses obagues, com la de Noucomes, al marge dret, on hi predominen la fageda i el pi negre. Malgrat que a la tardor és quan la diversitat arbòria hi desplega una gran varietat cromàtica, fa de bon visitar tot l’any.
Com altres contrades de l’Alt Berguedà, la del Peguera fou antigament (entre les darreries del segle XIX i les primeries del XX) una vall sotmesa a una intensa activitat minera, per a l’extracció de lignits. Escampats arreu de la vall i mig enrunats, nombrosos vestigis testimonien aquest passat: boques de mina, magatzems, carregadors, habitatges i altres instal·lacions. I les restes de l’antic ferrocarril per al transport de carbó i fusta fins a l’estació de Cercs. La natura, recuperant el que era seu, ha maquillat les ferides del passat industrial que sovint passen desapercebudes engolides per la vegetació.
El poble de Peguera, pràcticament abandonat, està format per cases aïllades (la majoria en estat ruïnós) escampades a recer de la mola del Roc de Peguera. Va viure una revifalla amb la mineria però, desapareguda aquesta activitat, ja fa anys que resta en l’estat actual. A les primeries del segle XX, va veure néixer el guerriller llibertari i resistent antifeixista Ramon Vila i Capdevila, popularment conegut per “Caracremada”.
El recorregut que proposem segueix en part el traçat de les antigues vies i passa pel túnel de les Graus. El tren recorria trams plans, tibat per animals. Però, per salvar el fort desnivell, hi havia una sèrie de plans inclinats de doble via, on els vagons plens que baixaven aguantats per un cable, feien pujar el buits. D’aquí be el nom de Camí dels Plans.

Accés
Per la C-16 en direcció Guardiola, prenem la sortida de Cercs. Just desprès, trenquem a l’esquerra i seguim les indicacions que ens menen per una estreta i sinuosa pista enquitranada a la Casanova de les Garrigues. També podem anar-hi des de la BV-4243, de Berga als Rasos de Peguera on, passada la Font Negra, prenem una pista a mà dreta cap al Mirador de la Figuerassa i més endavant un altre trencall –ben indicat- també a mà dreta.

Casanova de les Garrigues (1178 m)
Prenem el GR 107 vers el SW i, pujant per un fressat corriol, ens endinsem a la pineda. Creuem els Esquers de Santa Maria, formació rocallosa que per migdia cau en verticals cingleres. Perdem alçària fins la Plana Rodona (1). Anem a la dreta guiats per rètols indicadors, en direcció a Peguera. El camí torna a enfilar-se pel marge esquerre del Torrent de l’Oreller i atenyem a unes feixes de conreu, avui prats, sota del Roc de l’Estany (zona d’escalada), que deixem a mà dreta.

Camí ral (1410 m)
Pista de terra batuda per on passa el camí ral de Berga a Peguera. Anem a la dreta, serpentejant en moderat pendent.
A l’alçada de la casa de l’Estany deixem la pista i ens desviem a mà dreta per una altra més precària que, vers el N, voreja l’ampli pla per sol ixent (dreta en el sentit de la marxa).
Passat el pla entrem de nou al bosc fins que la pista acaba en una marcada colzada.

Creu de Noucomes (1487 m)
Fi de pista. Bifurcació (2). Fem una colzada de 90º (NW) i, seguint els senyals del GR, ens internem a la Baga de Noucomes.
Per camí ben fressat i ombrívol anem perdent alçària en moderat pendent. En paral·lel, cent metres més avall, discorre el camí del tren pel que retornarem.

Camí de les Amarradetes (1454 m)
Bifurcació. Deixem el GR i ens enfilem a l’esquerra per un corriol senyalitzat (rètol) i fitat. (3)
Per tal de salvar un esperó rocallós, guanyem alçària, revoltem una clotada i comencem a baixar fent llaçades (les Graus). Al capdavall de la baixada atenyem de nou el GR que prenem a mà esquerra.

Carregadors de Peguera (1400 m)
Restes d’edificacions i instal·lacions de tremuges mig engolides per la vegetació. En aquest punt per on creuem el Torrent de la Molina, entre en Cap de la Baga de Peguera i el Serrat de les Estrelles, hi havia un dels plans inclinats del tren.
Ens enfilem en fort pendent. Trobem una font al costat del camí i més amunt, a la Planelleta, atenyem una pista (rètols indicadors) que seguim a mà esquerra (W, Peguera).
Passem pel costat d’un arc d’obra que fou la portalada d’accés a la instal·lacions mineres.

Pisos del Moreta (1497 m)
Bifurcació indicada per rètols. Deixem el GR i anem a l’esquerra, en baixada, per un camí ample i direcció a Peguera. Seguirem ara senyals de pintura grocs, pel marge hidrogràfic esquerre del torrent.
Podem albirar ruïnes del que havien sigut habitatges per als miners. Poc més enllà trobem la boca de la que fou la mina més gran de la zona: la Porvenir (o Eureka). Restes d’edificacions i sortides de boques auxiliars.
Encara més enllà passem pel costat d’una altra mina, la Petita, amb la boca pràcticament tapada per esllavissades i vegetació.
Més amunt creuem les ruïnes de la Cantina que, a banda de la funció que indica el seu nom, servia també d’oficines i habitatge.
Sempre vers el W, guiats pels senyals grocs i en direcció a l’evident Roc de Peguera que destaca en aquella direcció, continuem guanyant alçària en moderat pendent. Deixem a la dreta la que fou la torre del transformador que subministrava electricitat al complex miner i creuem una rasa.

Sant Miquel de Peguera (1610 m)
Cementiri i petita ermita a peu de camí, on retrobem el GR 10. El poble queda més amunt, arrecerat al peu del Roc de Peguera.
Bona part de les cases estan esfondrades, algunes però encara conserven la coberta.
Anem a la dreta (NE) en baixada i direcció al Coll de Fumanya i Fígols, per una pista que seguirem bona estona.
En atansar-nos al Roc podem veure les ruïnes de les darreres cases a peu de cingle.

Cal Peron (1587 m)
Ruïnes de la casa nadiua d’en Ramón Vila “Caracremada”, on hi ha una modesta placa de record. Poc més avall trobem el cobert que resguarda la generosa font de Cal Coix.
A la bifurcació indicada, anem a la dreta, en direcció a Sant Jordi i Cercs. Als Pisos del Moreta desfem el camí de l’anada fins als Carregadors de Peguera on rebutgem el camí de les Amarradetes i per anar a l’esquerra seguint el traçat de l’antic ferrocarril.
Aviat ens cal travessar el túnel de les Graus (4). A la boca de l’altre cap continuem per camí planer, entremig de la Baga de Noucomes.
A la bifurcació indicada, deixem a mà dreta el ramal que s’enfila cap a l’Estany, i continuem per l’esquerra el camí del tren.

Pla tres (1355 m)
Restes d’instal·lacions a peu de camí ens indiquen el lloc on hi havia un altre dels plans inclinats, el número 3.
S’acaba el camí planer i comencem a davallar per l’esquerra fent amples llaçades.
Per la dreta s’enfila un corriol cap a la Creu de Noucomes.

Camí carreter (1246 m)
Al capdavall de les llaçades atenyem un camí carreter transversal que prenem a mà dreta (E), seguint els senyals del GR. Ja no el deixarem fins al final. Rebutgem el ramal de l’esquerra i un corriol poc més enllà, també indicat, que ens menarien a un altre dels trams planers de l’antiga via.
Seguim el camí carreter planerament amb algun tram curt de pujada. Al Coll de la Baga fem una colzada per revoltar després el Torrent de les Bassotes i encarar-nos a la Casanova de les Garrigues.

  • (1) Ben a prop hi ha una àrea d’esbarjo condicionada amb taules i fogons, força concorreguda a l’estiu i en temporada boletaire.
  • (2) Per la dreta baixa un corriol que ens menaria al Pla Tres.
  • (3) Si continuem pel GR, baixant a la dreta, en poca estona abastarem el camí del tren.
  • (4) Llanterna recomanable. Va construir-se per salvar l’esperó rocallós que el camí ral supera per damunt.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Serra dels Tossals

des de la Mina pel solell i retorn per l’obaga

Distància 10,2 km
Desnivell acumulat 645 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 24 de gener de 2014
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera i Serra d’Ensija (1:25000)

La Serra dels Tossals és a l’extrem occidental del Berguedà. Correspon al municipi de Capolat i el Tossal de Vilella termeneja amb Navès (Solsonès). Forma part del cordal que delimita l’Alt Berguedà (o sobirà) del Baix (jussà).
De modesta elevació (1527 m al Tossal de Vilella) és encinglerada per totes bandes amb una carena allargassada i planera, com correspon al seu nom. El rocam és conglomerat.
Aquest és un itinerari de contrastos que la recorre de cap a cap, pel solell i per l’obaga. S’hi pot anar tot l’any, però és recomanable fer-ho a la primavera o a la tardor, quan les fagedes de l’obaga mostren els seus encants.
Ruta fàcil de camins ben definits i senyalitzats. Excepte la pujada al Tossal de Vilella, molt rosta. Podeu evitar-la sense perdre-us res substancial.

Accés. Per la BV-4241 entre Berga i Sant Llorenç de Morunys fins al túnel de la Mina. Segons on vulguem començar l’excursió, aparcarem a una boca o l’altra.

Túnel de la Mina (1216/1209 m). Boca nord o ponentina. Al marge dret (sentit Sant Llorenç) i pel costat de la Font de la Mina prenem un corriol que s’enfila pel marge esquerre del torrent fins a la pista pavimentada del Santuari dels Tossals a l’alçada del Coll de Jouet.
Boca sud o llevantina (recomanat). Pel mateix marge, prenem un ben definit corriol (rètol indicador i senyals de SL) que, entre llaçades i fort pendent, ens deixa al mateix coll que l’alternativa ponentina.

Coll de Jouet (1284 m). Seguim la pista uns metres (rètols indicadors) i l’abandonem per un camí a l’esquerra “Camí del Coll de Jou (hauria de dir Jouet) al Santuari”. Senyalitzat (pintura groga) i ben definit. Passat un centenar de metres, en una cruïlla en Y rebutgem el ramal de l’esquerra (Coforb).
Retrobem la pista, la seguim a mà esquerra uns 150m i la deixem de nou pel mateix cantó per enfilar-nos al Serrat del Moro, des de on ja podem albirar el Santuari dels Tossals.
Poc més enllà tornem a seguir per pista fins que, desprès d’una forta baixada, prenem un camí a mà dreta fins al Santuari.

Santuari dels Tossals (1445 m). Ruïnes del santuari marià i hostatgeria quina construcció data, com a mínim, de 1642. Es conserva una talla de fusta, del segle XIV, de la Mare de Déu dels Tossals, a la veïna església de Sant Martí de Capolat. Retorna al seu lloc d’origen cada any per la Mare de Déu d’Agost, amb motiu d’un aplec molt concorregut.
Encimbellat sobre Capolat, és un bon mirador. S’hi ha fet excavacions per tal de localitzar el castell. Hi ha un projecte per restaurar-lo, encabir-hi un refugi i una escola de la natura.
Continuem camí vers ponent. Al Grau dels Tossals abastem el GR 1 que seguirem a partir d’aquí. Deixem a mà esquerra el camí que baixa a Capolat i revoltem el Tossal de Runers.

Mal Pas de Runers (1434 m). Una estreta llesca rocallosa uneix el sector llevantí amb el ponentí. Continuem vers ponent i, aviat, el bon camí que seguim esdevé pista.
Al Pla de Tresserra rebutgem el ramal que, per l’esquerra, baixa al mas homònim. Si ens desviem a la dreta, per sobre d’un esperó, podem albirar la obaga i la vall d’aquella banda.

Coll del Bosc de Casòliba (1470 m). Als peus del tossal homònim. Rètols indicadors. Anem a la dreta (NW, Tossal de Vilella) per una precària pista que aviat deriva en corriol, enfilant-nos per la fageda de l’obaga.
Abandonem el camí i, a criteri, sense camí fressat, buscant els passos més nets de bosquina, pugem per un llom al Tossal de Vilella. Pendent entre moderat i fort.

Tossal de Vilella (1525 m). Cim arbrat de considerable sotabosc que n’impedeix la visibilitat. És a la part ponentina on podem albirar una bona postal de les Fraus de Vilella, Busa, Valielles, el Puig Major, Aubenç, Turp, Port del Comte i Serra del Verd. Abastem fins al Montsec.
Des del cantó ponentí baixem vers el N buscant el camí que dibuixa el mapa. Desprès de perdre un metres localitzem indicis de corriol, alguna fita i senyals de pintura blanca. Més que un camí és un itinerari molt rost que baixa (o puja) per un esperó. Cal desgrimpar algun pas i ajudar-nos sovint amb les mans a la pedra o a la vegetació. Els darrers 100 metres de desnivell els fem per pendent més amable fins al collet.

Coll del Bosch de Vilella (1345 m). Hi conflueixen el camí de Vilella i la pista dels Plans de Taravil. Prenem la pista a mà dreta, baixant per l’obaga tot seguint senyals de pintura blanc-i-blaus i també de grocs.
Rebutgem un ramal a mà dreta i, més endavant, en creuar una torrentera, un altre a la mateixa banda i abandonem la pista (1) per un corriol ben definit.
Amb tendència a davallar, anem revoltant torrenteres i superant els collets dels contraforts que es despengen de la cinglera que tenim tothora a mà dreta, sobre els nostres caps.

Pujada d’en Matamatxos (1225 m). Passada una torrentera comencem a guanyar alçària. Malgrat el seu nom solament és un tram de 250 m. on cal guanyar-ne 65.
Superada la pujada encara seguirem perdent cota: als peus del Serrat del Moro som al punt més baix de l’itinerari (1210 m). Poc abans del collet, el nostre camí s’eixampla i esdevé pista.

Cruïlla (1234 m)
La pista baixa a la boca nord de la Mina. Cal seguir-la si hem començat aquí. En cas contrari l’abandonem per un corriol a mà dreta (senyals grocs) que, en poca estona, puja al coll de Jouet on desfem el camí fins a la boca sud.

Variant: Revoltant el Tossal de Vilella. Al Coll del Bosc de Casòliba, si no volem enfilar-nos al Tossal de Vilella, seguim el GR continuant per la pista vers ponent (Taravil, Font de la Salut) que desprès baixa fent llaçades fins al Coll de Roure.

Coll de Roure (1395 m). Desprès d’un marcat revolt abandonem la pista que, per la Font de la Salut, baixa a Sant Quintí de Taravil (rètols indicadors). Prenem un corriol a mà dreta seguint el GR (obaga dels Tossals). N’obviem un altre, menys evident, que puja al Tossal de Vilella (2).
Poc més enllà (rètols indicadors) deixem el GR que pels Plans de Taravill marxa cap a la Vall d’Ora (Sant Lleïr i Sant Pere de Graudescales). Marxem en direcció a Vilella.
Aviat perdem alçària per un sender ben definit que ens deixa a la pista dels Plans de Taravil (3) que prenem a mà dreta fins al Coll del Bosc de Vilella.

  •  (1)  Pista i corriol transcorren paral·lels un bon tram fins que aquella deriva en corriol que s’ajunta al nostre.
  • (2)  Al cim no hem pogut localitzar l’altre cap d’aquest camí.
  • (3)  En aquest punt tenim l’opció de prendre un camí a l’esquerra que baixa a Vilella.


Itinerari sobre mapa de l’ed. Alpina (Rasos de Peguera i Serra d’Ensija). En blau les variants.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Serra d’Ensija

21_Grauet_Ensija_DSC_0351 ICHN_L
Vessant meridional de la Serra d’Ensija vista des del Grauet de la Serra de Bastets. Autor: Josep Soler

Situada al Berguedà entre la Serra del Verd (ponent) i els Cingles de Vallcebre (llevant), el Cadí-Pedraforca (nord) i els Rasos de Peguera (migdia), és una clàssica obligatòria per a qualsevol excursionista.

S’hi pot pujar tot l’any per qualsevol dels seus diversos itineraris, entre els que destaquem:

Vessant meridional:

  • Del Coll de Fumanya al Serrat Voltor
  • Del Pla de la Creu de Fumanya a la Creu de Ferro
  • Del Pla de la Creu de Fumanya a la Roca Blanca pel Ferrús i la Canal Gran

Vessant nord:

  • De la Font Freda a la Roca Blanca pel Portell i la Rua de l’Orenella
  • De la Font Freda al Cap de la Gallina Pelada pel refugi
  • De la Font Freda al Serrat Voltor i la Creu de Ferro pel Torrent de les Llobateres.

En ressenyem tres

  • Cap de la Gallina Pelada pel Ferrús
  • Cap de la Gallina Pelada per la Font Freda (raquetes)
  • Serrat Voltor i Creu de Ferro per Fumanya

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Serrat Voltor i Creu de Ferro des del Pla de la Creu de Fumanya per la font dels Cóms i retorn pel Serrat del Pal

Distància 9,7 km
Desnivell acumulat 866 m
Nivell de dificultat mitjana
Data 15 de gener de 2014
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera-Serra d’Ensija (1:25000)

Circular per accedir als cims més orientals de la Serra d’Ensija. Comparat amb els seus veïns, el Serrat Voltor és el menys visitat, tot i que té prou de caràcter i una excel·lent perspectiva. Tal vegada perquè queda apartat de les rutes més habituals.
Partint del Pla de la Creu de Fumanya, ens hi enfilarem pel cantó llevantí i baixarem pel de migdia. Però, a diferència del que hem vist ressenyat sovint on s’acostuma a pujar o baixar del Pla de les Tores per una rasa, gens indicada en cas de pluja o neu (evident risc d’allaus), ho fem per un llom, directament des de la Creu de Ferro.
És un itinerari fàcil i podem escurçar-lo molt si el comencem a Fumanya. La cresta d’accés al cim comporta algunes grimpades també fàcils però amb certa exposició i amb neu, pot resultar delicada segons en quines condicions es trobi.

Accés
Des de la C-16/E-9 “Eix del Llobregat” a Cercs, entre els p. k. 107 i 108 a l’alçada de la central tèrmica prenem la BV-4025 que puja a Sant Corneli, Fígols i Fumanya,  resseguint el peu dels Cingles de Vallcebre. Deixem el vehicle al Pla de la Creu de Fumanya, a l’alçada del desviament a Peguera (esquerra), al paratge conegut com els Tres Camins (rètol indicador).

Els Tres Camins (1670m)
Marxem per la pista en direcció a Peguera però la deixem al cap de pocs metres per una altra a mà esquerra (rètol indicador) en direcció a Fumanya, seguint el PR-C 73 (Fígols a Peguera). Som a l’antic camí de Peguera a Vallcebre. Passem vora el mas de la Creu de Fumanya i anem trobant indicacions que ens guien a cada cruïlla. Atenyem la carretera BV-4025, la seguim uns 400 m, passant pel costat de la restaurada casa de Puelles, fins al jaciment paleontològic de Fumanya.

Fumanya (1547m)
Som a l’antiga explotació de carbó a cel obert de Fumanya, que va deixar al descobert una paret amb un conjunt de petjades de dinosaures amb una datació de 65 milions d’anys. Excavacions posteriors hi localitzaren altres elements d’interès científic com ous d’aquests rèptils.
Seguint senyals de pintura grocs, prenem a mà esquerra una pista que puja pel Torrent de la Font dels Cóms i gira 90º a mà dreta, anant a passar per sobre el jaciment paleontològic. Poc desprès l’abandonem enfilant-nos per un camí a mà esquerra vers el NW.
Entremig de la pineda, pugem per pendent entre fort i moderat per camí ben definit, senyalitzat i net de malesa. Quan sortim del bosc el camí ens atansa al torrent.

Font dels Cóms (2010m)
De déu irregular, sovint no raja. Flanquegem vers el S la falda llevantina del Serrat Voltor. Abandonem el camí més evident per, seguint els senyals de pintura i fites sovintejades, enfilar-nos a mà dreta vers el W.
A la vista del coll deixem el camí senyalitzat per prendre’n un altre a mà dreta que ens enfila al llom que hi ha en aquella direcció des de on guanyem la carena per terreny obert i suau pendent.
Carenegem vers el N anant a buscar la cresta però, en comptes d’escometre-la frontalment, ens desviem lleugerament pel cantó ponentí fins a localitzar una evident canalona on, amb una curta grimpada, ens hi enfilem.
Crestegem fins al cim ajudant-nos-hi en alguns punts amb les mans.

Serrat Voltor (2282m)
El que més atrau l’atenció és la paret sud del Pollegó Inferior del Pedraforca que, vista des d’aquí, impressiona amb el Cadí per teló de fons.
Baixem del cim per on ens hi hem enfilat i anem fins el Pla d’Ensija (rètol indicador), ampli coll entre el Serrat Voltor i la Creu de Ferro. Per suau pendent guanyem els 100 metres de desnivell que ens calen per accedir a aquest darrer.

Creu de Ferro (2297m)
Suau elevació poc prominent a la carena de la serra. Gaudeix d’una panoràmica menys dilatada que el Serrat Voltor.
Seguim uns metres per la carena però l’abandonem aviat per un llom molt evident a l’esquerra que baixa suaument vers el SE. El camí, sense abandonar mai l’esquenall, poc fressat al començament (1), va definint-se més a mesura que perdem alçària,. A mig llom trobem fites cada cop més sovintejades. Entre llaçades baixem en direcció a una clariana als peus del turó del Serrat del Pal, que esquivem per la dreta (SW).
Ens ajuntem al camí que, des del Pla de les Tores, baixa per la rasa que hem anat albirant a mà dreta. Atenyem la pista del Serrat del Pal, la seguim uns metres i l’abandonem per continuar el camí mà dreta (fites) vers el SSE.
En una cruïlla, senyalitzada amb una fita, marxem a la dreta pel ramal menys evident. Aviat retrobem la pista que hem creuat abans i que descriu una gran marrada. La tronem a creuar i reprenem a l’altra vorera el camí pel que veníem. En poca estona atenyem una altra pista (camí de Fumanya a la Font del Pi)  que prenem a mà esquerra i, ben aviat, retrobem el punt d’inici.

  • (1)    Aquest camí, ben definit al mapa topogràfic, no apareix a l’excursionista. Amb neu és fàcil evitar la cornisa que acostuma a formar-s´hi dons el llom arrenca just ran de carena.




Cap de la Gallina Pelada (o de Llitzet) des dels Tres Camins (Pla de la Creu de Fumanya) pel Ferrús i la Canal Gran amb retorn pel refugi i el Pla de les Tores

Distància 11 km
Desnivell acumulat +930
Nivell de dificultat mitjana
Data 10 d’octubre de 2013
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera-Serra d’Ensija (1:25000)

Dels diversos camins per enfilar-nos a la Serra d’Ensija aquest ho fa pel seu vessant meridional, més abrupte i rocallós que el nord.
Passarem als peus de la imponent Roca del Ferrús, per la Canal Gran ens enfilarem al cim més ponentí de la Serra, la Roca Blanca (2289m) i carenejarem cap al més alt, el Cap de la Gallina Pelada (o de Llitzet, 2317m). Desprès baixarem al refugi i retornarem, per una rasa.
L’itinerari és molt evident. Transcorre per pistes i camins ben fressats, senyalitzats a trams. En general fàcil si hi ha bones condicions meteorològiques i sense neu. Però cal tenir present algunes consideracions:

  • La pujada des de l’Estret a la Roca Blanca té algun pas fàcil però exposat. Evitem-lo en cas de mullena, neu o glaç.
  • La boira podria fer-nos despistar als amplis lloms careners.
  • La rasa que baixa des del Pla de les Tores és una zona batuda per les allaus. Tampoc és recomanable en cas de pluja. Alternativa: pujar a la Creu de Ferro i baixar vers el S pel un corriol pel llom.

És aconsellable allargar la excursió pujant a la Creu de Ferro (2294m) evitant la torrentera del Pla de les Tores i baixant per un corriol pel llom entre aquesta i la Rasa de les Tronques (més a l’E). Als peus del Serrat del Pal aquest corriol conflueix amb el nostre camí de retorn, més avall de la torrentera esmentada. La nostra intenció era fer aquesta ruta però la boira ens va fer canviar de plans. Mireu-vos la imatge on hi hem dibuixat aquesta variant. Trobareu el track a la ressenya del Serrat Voltor.

Aproximació
Des de la C-16/E-9 “Eix del Llobregat” a Cercs, entre els p. k. 107 i 108 a l’alçada de la central tèrmica prenem la BV-4025 que puja a Sant Corneli, Fígols i Fumanya, resseguint el peu dels Cingles de Vallcebre. Deixem el vehicle al Pla de la Creu de Fumanya, a l’alçada del desviament a Peguera (esquerra), al paratge conegut com els Tres Camins (rètol indicador).

Els Tres Camins (1670m)
Marxem vers el W. per una pista (camí de Fumanya a la Font del Pi) paral·lelament però per sobre la carretera. Parteix del mateix punt que la que mena a Peguera però en sentit contrari. Poc metres més enllà veiem un corriol que s’enfila a mà dreta, és por on retornarem. Rebutgem trencalls a dreta i esquerra, especialment el segon a mà dreta (1), fins abastar la pista per la que transcorre el GR 107 (Camí dels Bons Homes) a l’alçada de la Font de la Bruixa.

  • (1) Malgrat que al mapa de l’Ed. Alpina en aquest punt hi ha dibuixat un corriol que sembla fer drecera i que inicialment fa de bon seguir, acaba perdent-se entremig del bosc.

Font de la Bruixa (1645m)
Rètol indicador del GR 107. Prenem a mà dreta, vers el NW, el Camí Ral de Peguera a Feners inicialment per un camí carreter. La font raja dins d’un com.
Tenim davant els impressionants desploms de la Roca Gran del Ferrús.

El Ferrús (1636m)
Deixem el camí carreter, que mena al proper mas enrunat del Ferrús, pel camí ral marxant a mà dreta en pujada i anem a passar per darrera el mas.
A mesura que ens atansem al peu de la Roca Gran el pendent augmenta. Camí ben fressat i gens perdedor. Resseguim el peu de la roca i encarem la Canal Gran.
Tota la contrada forma l’alta conca de l’Aigua de Llinars que, en travessar la vall homònima, rep el nom d’Aigua d’Ora.

Canal Gran (1775m)
Ample esvoranc entre les Llosanques (esquerra) i les Roques del Ferrús (dreta). Anem seguint l’evident i costerut camí fins al coll.

L’Estret (1980m)
L’Estret és el coll entre les Llosanques (o Rua de la Guardiola) la i la Roca Blanca. Partió entre les conques de l’Aigua de Llinars i la de Valls (Pont Cabradís, …).
Abandonem el camí ral (GR 107) que baixa cap a Feners i l’Espà, per enfilar-nos a mà dreta (NE), guiats per fites i senyals de pintura vermells, a la Roca Blanca que s’alça evident davant nostre en aquesta direcció. Fort pendent per terreny rocallós amb alguns trams de camí fressat. Cal tenir cura en cas de terreny humit dons hi ha algun pas fàcil però amb exposició.
Quan abastem la carena a l’esquerra del cim, podem albirar Gósol als peus del Cadí, el Pedraforca i Saldes. Gaudim d’una perspectiva poc habitual del Pedraforca on destaca la monumental cara sud del Pollegó Inferior.

Roca Blanca (2289m)
És el cim més occidental de la Serra d’Ensija. Continuem camí vers l’ESE propers a l’ampli esquenall que l’uneix amb el veí Cap de la Gallina Pelada, que abastem ben aviat.

Cap de la Gallina Pelada o de Llitzet (2317m)
De formes arrodonides i suaus, és el sobirà de la serralada. Coronat per una imatge de la Mare de Déu de Queralt, bústia i creu del 25è aniversari de l’A. E. Alí-Bei (Navàs). En dies clars hi ha una panoràmica excel·lent.
Per camí còmode baixem suaument cap al refugi (senyals del PR-C 79).

Refugi de la Serra d’Ensija (2156m)
Situat en una àmplia coma, al costat d’una font. Part lliure accessible tot l’any per a resguardar-s’hi si cal.
Hi conflueixen diversos corriols i tiranys del bestiar. Evitem el que marxa cap a l’esquerra i baixa a la Font del Freda i el que va pel fons de la coma. Prenem el de més a la dreta que s’enfila en moderat pendent vers el SE seguint senyals del PR-C 79 i passa a mitja alçada del llom dels Amorriadors fins al Pla de les Tores.

Pla de les Tores (2239m)
Collada molt oberta a partir de la qual canvia abruptament el paisatge donant pas al vessant meridional. Deixem els senyals del PR que vers l’E. Menen a la Creu de Ferro (2) i encarem una rasa o torrentera evident baixant per pendent molt pronunciat. Camí fressat i obvi però relliscós vers el SE.
Passat el tram més pregon on s’hi amuntega brancam i troncs arrossegats per allaus i torrentades, el camí s’allunya de la llera i modera notablement el pendent. Abastem una pista de desemboscar.

  • (2) Opció especialment recomanable, sobretot en cas de neu o pluja: Per comptes de baixar per la rasa, allargar la ruta pujant a la Creu de Ferro (2294m) i baixar per un corriol pel llom entre aquella i la Rasa de les Tronques (més a l’E). Al peu del Serrat del Pal els dos itineraris conflueixen en el punt on creuem la pista. Mireu-vos-ho al mapa. Trobareu el track a la ressenya del Serrat Voltor.

Pista al Serrat del Pal (1878m)
La seguim uns metres. El camí continua a mà dreta (fites) en moderat pendent de baixada vers el SSE.

Cruïlla (1759m)
Senyalitzada amb una fita. Marxem a la dreta pel ramal menys evident. Aviat retrobem la pista que hem creuat abans i que descriu una gran marrada.

Pista al Serrat del Pal (1727m)
La tronem a creuar i reprenem a l’altra vorera el camí pel que veníem. En poca estona retrobem la pista per on hem marxat a l’anada que prenem a mà esquerra.


Cap de la Gallina Pelada (o de Llitzet) des de la Font Freda amb raquetes de neu

Al Cap de la Gallina Pelada (o de Llitzet), punt culminant de la Serra d’Ensija, és fàcil pujar-hi amb raquetes. Si el risc no és molt marcat i no ens apartem de l’itinerari el perill d’allaus és baix. Resulta dons una excursió ideal per a iniciar-se amb les raquetes de neu o començar la temporada.
L’itinerari que proposem, per la Font Freda i el refugi, és un dels més habituals. Si el temps acompanya però, és millor allargar la ruta pujant pel Torrent de Llobateres i baixant per la Font Freda (PR-C 79). La carena de la Serra d’Ensija ofereix àmplies perspectives que val la pena aprofitar. Atenció però a l’estat de la neu dons, el Torrent de Llobateres, te trams exposats i, de fet, s’hi han observat allaus.
Nosaltres en aquesta ocasió vàrem un dia rúfol vàrem pujar i baixar per la Font Freda.

Distància 4,6 km (anada)
Desnivell acumulat +789 -54 m
Nivell de dificultat baixa
Data 17 de gener de 2010
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera-Serra d’Ensija (1:25000)

Aproximació
Per la B-400 de Saldes cap Gósol, al Coll de la Trapa (entre p.k. 18 i 19) prenem una trencall a l’esquerra indicat cap a ‘Vallcebre-Pleta de la Vila-Serra d’Ensija-Refugi Delgado Ubeda’. El seguim un parell de quilòmetres fins a la Pleta de la Vila/Parc de Palomera, on hi ha un parc lúdic i ampli espai per aparcament.

Parc de Palomera (1.593 m).
Comencem a caminar per la pista (que al hivern és generalment tancada, sovint amb neu o glaç) en direcció a xaloc (SSE) i suau pendent, fins a la cruïlla de la Font Freda.

Font Freda (1.660 m, 35’) (diversos rètols indicadors). Deixem la pista i emprenem un corriol guiats pels senyals del PR-C 79. Pendent moderat dins del bosc, en direcció a ponent. Quan abastem la clotada del Torrent de la Font d’Ensija la vegetació s’esclarissa i girem a migdia. El pendent augmenta progressivament, sense passar de moderat. Desprès el camí vira a xaloc i assolim un llom ampli i obert: Les Planelles.
Continuem la pujada vers migdia mentre anem deixant enrere els darrers pins fins a una zona planera on ja veiem propera la carena.

Pla d’Ensija (2.180 m, 2h 10) (rètol indicador). No continuem cap a la carena sinó que virem a ponent i en suau pendent arribem al refugi.

Refugi d’Ensija o Delgado Ubeda (2.166 m, 2h 20’). Continuem en la mateixa direcció anat a buscar la carena. Pendent moderat. Lleugerament separats del fil de la carena per evitar la molt probable cornisa, ens enfilem a un turó i davallem a un collet. La darrera rampa ens deixa al cim (2.321 m 3h).
En dies clars la panoràmica que s’hi albira és privilegiada: Port del Compte, serra del Verd, cims d’Andorra, serra del Cadí, Pedraforca, Moixeró, Tossa d’Alp, Puigmal, Montseny, Montserrat, Rasos de Peguera, serra dels Lladres, serra de Queralt,..

Retornem pel mateix camí esmerçant-hi 2h

També podeu visionar l’àlbum d’en Jaume Pinyot

Canals de Catllarí

Del xalet-refugi dels Rasos de Peguera pel coll de Peguera. Retorn per la serra de can Jardí.

Distància 16 km
Desnivell acumulat 1.100 m
Nivell de dificultat moderat
Data 21 de novembre de 2012
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera (1:25000)

Les Canals de Catllarí són, orogràficament, una gran olla entre els Rasos de Peguera (E), Serra d’Ensija (N) i Coma-reïna (W), a l’alta conca del l’Aigua d’Ora.
Administrativament és un enclavament de Montmajor, terme municipal prou allunyat, quins orígens de dependència es reculen al segle XIV. Mal comunicat, aquest cul de sac resta des de fa dècades despoblat i solitari.
El riu de Tec, que neix als peus de la Roca de Ferrús, és el principal curs d’aigua. Més avall se l’anomena Aigua de Llinars, per prendre el nom d’Aigua d’Ora en solcar, després de l’estret de Sant Pere, la vall homònima. Aigua és el nom que prenen per aquestes contrades rius i torrents.
Dues son les principals vies d’accés. Una per migdia, des de Llinars, a la carretera entre Berga i Sant Llorenç de Morunys, remuntant el curs del riu. L’altra pel nord des del Coll de Peguera. Encara aquesta darrera admetria dues variants: l’una per la font del Pi i el Portell del Llop i aquesta, pel Collet del Pla.
L’itinerari ressenyat alterna sovint trams d’antics camins amb altres de pista forestal. A primeries del segle passat la contrada fou objecte d’una exhaustiva explotació: fins i tot s’hi va construir un carrilet per extreure’n la fusta.
La ruta forma part de la xarxa de senders del Berguedà i disposa de senyalització tant vertical com horitzontal de continuïtat (marques grogues). En general els camins son ben fressats.
A banda de que paisatgísticament és prou interessant i variada, si hi aneu a la tardor tingueu en compte que és bon territori de bolets.

Accés
Al xalet-refugi dels Rasos de Peguera s’hi accedeix des de Berga per la Font Negra i la BV-4243.

Xalet-refugi dels Rasos de Peguera (1893m)
Propietat del C.E. Montserrat, totalment reformat i equipat, fou re-inaugurat el 2014. Disposa de 40 places.
Iniciem camí en forta pujada (N), seguint els senyals del PR-C 73 que estalvia les llaçades de la carretera, fins a la Creu del Cabrer. En la mateixa direcció baixem per la pista. Poc abans del coll de Peguera l’abandonem seguint senyals grocs de la Xarxa de Senders del Berguedà i virem 90º a l’esquerra.
Creuem la pista que hem deixat, ara enquitranada, a l’alçada d’un pas canadenc. Continuem perdent alçària, alternant trams de camí de bast i corriol amb altres de pista forestal o camí carreter, pel marge esquerre hidrogràfic de la Rasa de Catllarí (o del Risclaire).
Creuem la rasa i ens enfilem fins al un collet.

Collet del Pla (1445m)
O del Prat, segons quina topografia es consulti.
Per un antic camí, continuem perdent alçària entre llaçades per la Costa de Tec. Mentre ens anem atansant a la clotada del riu ja podem albirar la Casa Grossa.
Abans d’abastar la llera, deixem l’antic camí que continua recte en direcció a Sant Martí de les Canals i anem per la dreta (N) a creuar el riu de Tec a gual. Passem per una balma i continuem a l’altre marge (S) per un bon camí (camí ral de Peguera a Llinars, rètols indicadors). Deixem a ma dreta el camí del Portell de Llop i en poca estona ens plantem a la Casa Grossa.

Casa Grossa (1300m)
Com el seu nom indica és una gran masia. Atalaiada, va edificar-se a recer d’una antiga torre de defensa. En estat semi-ruïnós, conserva encara la coberta i tres grans arcades característiques pel cantó de sol ixent.`
Baixem i, de nou a gual, creuem el riu fins a l’església de Sant Martí.

Sant Martí de les Canals (1290m)
Ruïnes d’una petita esglesiola romànica documentada d’ençà el 1040, al costat de la casa de l’Iglésia.
Prenem una pista que, entre llaçades i alternant amb trams de corriol, ens enfila pel fort pendent de la Baga de Canals al llom de la Serra de Can Jardí.

Collada de la Creu (1655m)
Cruïlla de camins a la carena de la serra on gaudim d’una bona panoràmica sobre tota l’olla de les Canals de Catllarí, el Pedraforca i la Serra d’Ensija. També sobre la Serra del Verd i el Port del Comte.
Anem a la dreta. Pel Camí dels Rulls canviem de vessant i podem albirar la Torre, el Roc d’Auró, el Cim d’Estela, la serra dels Tossals fins Montserrat.
Baixem a la Collada de Comabona on anem a l’esquerra, recuperant els senyals del PR-C (rètols indicadors) que ja no deixarem fins al refugi.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Corbera i l’Estany, cims i cingles

Del Cogulló d’Estela al Serrat de les Arades

Partint del Santuari de Corbera i passant per la font de Tagast, pugem al Cogulló d’Estela, seguim el cordal cap a la Roca d’Auró, la Torreta, el Serrat de l’Hospital,el Serrat de les Estelles,la Pleta del Toi el Serrat de les Arades. Passant per l’Estany retornem a Corbera.



Itinerari relacionat: Rasos de Peguera

Cingles de Vallcebre

Itinerari circular resseguint el rosari de cingles que envolten Vallcebre PR C-128

Distància 13 km
Desnivell acumulat +539 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 19 d’agost de 2006 / 8 de desembre 2010
Cartografia ICC Berguedà (1:50000)

Vallcebre, com el seu nom indica, és una vall inclinada orientada de sud a nord i situada en una extensa mola envoltada d’un rosari quasi ininterromput de cingleres. Al nord sobre la vall del Torrent de Saldes, a sol ixent es destaquen de la vall del Llobregat, a migdia del Torrent de Fumanya. A ponent hi ha els Cingles de Conangla. La ruta és circular i pot fer-se tant en un sentit com en l’altre. Nosaltres escolliren un itinerari en sentit contrari a les busques del rellotge. El PR C-128 transcorre bona part del temps pel sobre d’aquestes cingleres, ben a prop de l’estimball. Hi ha força trams amb el camí gens fressat, però estan excel·lentment senyalitzats i el camí és net de malesa. Trobarem correctament indicats quasi tots els graus, punts de pas antigament obligats per persones i animals, aprofitant replecs i canals del roquissar. Molts son encara transitables.

Descripció de l’itinerari.

Sortim de la plaça del poble (1.120 m), on hi ha una font i planell explicatiu de les diferents rutes de senderisme, en direcció migdia per una pista de terra, convenientment senyalitzada en direcció a Santa Magdalena.  Ben aviat a mà dreta veiem dues cases: Cal Vila i Cal Pons i al costat del camí la Font de Belians (safareig).  A 1’3 Km trobem un trencall cap a cal Querot,  que deixem per seguir per un corriol que ens estalvia una ampla llaçada de la pista. A 1,6 Km tornem a creuar la pista. A 2,2 Km i 45’ de marxa, abastem l’ermita de Santa Magdalena (1.295 m)  del segle XVII.

Ara marxem vers sol ixent però girem aviat a sud-est fins al Grau de la Mola. (1.341 m). És el punt més alt del recorregut. Hi arribem al cap d’una hora d’haver sortit, havent fet 2,9 Km. Ja som sobre la cinglera de Vallcebre, malgrat que els arbres no ens la deixen veure. El corriol que baixa ens portaria a la carretera de Fígols. Tots els graus estan senyalitzats. Solen portar els nom de les masies que hi ha als peus del cingle.

A partir d’aquí seguirem vers nord-est, sempre propers o al costat mateix de l’estimball. Passem per sota una línea d’alta tensió i als 3,7 Km. abastem el Grau del Sastre. Als 4,5 Km. Trobem el dels Boigs i empalmem amb un tram de pista. De seguida som al grau de Can Gat, pel que hi transcorre una pista. Als 5,25 Km trobem el de les Granotes (1.220 m). Ja tenim a la vista els Plans dels Camps de Soldevila i la masia de Cal Menut. A mà esquerra una pista surt en direcció nord, indicada amb un cartell. Si volem escurçar la ruta podem fer-ho per aquí: ens menarà a Can Felip Roc. No ens haurà passat per alt els xaragalls que s’han format a la falda dels turons de la nostra esquerra. Aquesta és una zona d’esfondraments produïts per fenòmens càrstics. Passat Cal Menut trobarem també petites bòfies, al costat mateix del camí, protegides per fustes. Cal anar amb cura.

A dues hores de camí, havent fet 5,5 km. passem ara entremig de Can Menut (1.207 m). Fixem-nos en unes petites construccions cobertes amb terra amb l’entrada de pedra en sec: son trumferes, llocs per a guardar les patates, comuns a moltes zones de muntanya (son famoses les del Solsonès a Odén i Cambrils). Deixem la pista, seguim per corriol i ben aviat trobem una creu en memòria d’un jove mort en estavellar-se al 1.959 amb la seva avioneta. Tot seguit el grau de Can Jou (5,8 Km).

El camí ha anat prenent rumb nord i ara aquest tram de cinglera és conegut com Rues de Soldevila. La Vall del Llobregat és als nostres peus. Desprès anem virant a nord-oest i passem altre cop per un tram de pista. Als 7,5 Km. i 2h 35’  abastem el Grau de Sant Climent, ja a les cingleres orientades al nord. Als 8,2 Km. trobem el Grau del Poeta i el trencall (indicat) de la variant del PR C-128.1 que ve de Can Menut, al costat de la masia de Can Felip Roc, a les 2h 50’ de marxa. Als 8,8 Km trobem el grau del Moro i comencem a davallar fins al pont que travessa l’engorjat de La Foradada a 3h 10’ de camí i 9,23 Km. És el punt més baix de tot el recorregut (950 m). Parem de nou el cronòmetre i gaudim del paisatge (i d’un solet que no pica gaire pel temps que som) tot buidant la carmanyola que, de tant estirar les cames, ens ha vingut gana. Mentrestant el Black, el nostre gos, es dóna un bons banyets als gorgs de la riera.

A partir d’aquí i en fort pendent, comencem a guanyar alçada resseguint per sobre la cinglera que aquí és coneguda com les Balmes de Ca l’Isidret, fins abastar la carretera de Vallcebre a l’alçada del Cap Deig (1.111 m). Als 10,2 Km. i 3h 40’ de marxa.

Travessem la carretera i ens enfilem per una pista de terra amb indicació de La Barceloneta. Per estalviar-nos de passar per la carretera, el PR fa una àmplia llaçada. Passem un hostal i un xic més endavant, a l’alçada de la Serra de Can Batllò, la pista es bifurca i prenem el ramal de l’esquerra. Ben aviat l’abandonem per baixar per un corriol que surt també a l’esquerra i que ens deixa a un sector de nova urbanització del poble. Seguim baixant per un carrer que ens deixa de nou a la plaça de on hem sortit, a les 4h 30’ de marxa efectiva. Hem fet 13 Km, esmerçant-hi un total 5h 30’.

Ull! Aquesta ressenya data del 2006. Les imatges i el track que segueixen corresponen a la repetició de l’itinerari el 2010. La primera comença i acaba a Vallcebre i va en sentit antihorari. La segona parteix del punt més alt del recorregut: el Grau de la Mola i en sentit de les busques del rellotge. Tota la resta és pràcticament igual.