Arxiu de la categoria: La Terreta, Sant Gervàs i Collegats

Estany de Montcortès

Sota l’esguard de la Geganta Adormida. Itinerari històric pel Pla de Corts.

Distància 13,8 km
Desnivell acumulat 449 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 24 d’octubre de 2018
Cartografia Ed. Alpina: el Cinquè Llac (1:25000)
Recursos consultats Rutes Pirineus. La Geganta Adormida.
Itinerari relacionat La Geganta Adormida

La ruta circular que proposem discorre pel Pla de Corts, un fèrtil altiplà entre les valls del Flamisell i la Noguera Pallaresa, al nord de la Serra de Peracalç, dins del terme de Baix Pallars, el municipi més meridional del Pallars Sobirà. Peramea i Montcortès són els nuclis més poblats. I és entre aquests dos pobles on resseguirem antics camins carreters i de ferradura, fins a l’emblemàtic estany de Montcortès, sota l’esguard permanent de la Geganta Adormida, la característica silueta de la Serra de Peracalç.
L’itinerari d’anada ho és per camins ben fressats i excel·lentment senyalitzats. No tant per la quantitat com perquè els senyals són just allà on calen. En aquesta part podem deixar al mapa i el GPS a la motxilla i dedicar-nos a gaudir del paisatge. En canvi en un bon tram de la tornada els camins són plens d’herbei i la senyalització hi és deficient.
A l’anada o la tornada és ineludible una passejada per la vila closa de Peramea. L’Era d’Ortega és la seu del grup cultural «lo Vent de Port», on hi podeu trobar informació sobre el poble i les visites guiades, incloent-hi espais a l’interior de les cases, com un forn de pa, un trull, un celler i la ferreria, a més de l’Església i la presó. Tot el conjunt ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.

Accés
El punt de partida és Peramea, vila del terme municipal de Baix Pallars. Hi accedim per la N-260 i la carretera entre Gerri de la Sal i la Pobleta de Bellveí.

Peramea (905m)
Premea o Premeia en pallarès, de quin castell n’hi ha constància d’ençà l’any 908 (castro Pedramei), és una vila closa: les cases, edificades entre mitgeres, formen un perímetre rectangular on la part posterior conforma la muralla. Dins del recinte dos carrers longitudinals porxats donen accés als habitatges. I a la part alta, al nord, s’alça l’església de Sant Cristòfol, a recer de la peculiar Roca del Castell o Pui de les Forques. A migdia, separada del clos i encimbellada hi ha la Torre de Colomers.
Una monumental oma presideix la Plaça de la Vila. Va morir el 2015 quan se li calculaven 150 anys. Va caldre reduir-ne les besses principals. Ara és un monument de fusta. Al costat hi ha la font, un abeurador i el safareig.
Sortim del poble continuant per la carretera que hi hem arribat. Deixem a mà dreta el camí a Balestui, pel que retornarem i, poc més enllà, a l’era del Ferrer trobem un indicador i penell explicatiu de l’itinerari. Anem a l’esquerra en direcció a Pujol.

Font de Sant Cristòfol (880m)
En un marge del camí hi ha la font de Sant Cristòfol. Una les piques és un sarcòfag. De fet tots els elements constructius semblen reaprofitats. La tradició oral diu que aquí hi hagué l’antiga església de Sant Cristòfol. A finals del XIV es va ampliar la del poble, dedicada fins llavors a Sant Joan i se’n va canviar l’advocació per Sant Cristòfol.
Passat un corral prenem per pocs metres el camí de Llaràs. Creuem una tanca i, darrere d’un alzinar al bell mig d’un prat, tot cobert de bardisses, hi ha un dolmen.

Cabana de la Mosquera (906m)
Dolmen datat a l’edat del bronze. En tota aquesta zona es conserven alguns megàlits. A Peracalç hi han els de Perauba, de Fontanelles i de la Cabana dels Castellars d’en Pei. A Montcortès el de la Foleda. I a una feixa veïna de la Mosquera hi ha el que resta del dolmen de les Esplanes.
Retornem a la cruïlla i continuem fins a la creu de terme de Pujol, que té gravat l’any 1622, per seguir pel camí vell, un bon camí carreter empedrat.
Als Estossals sortim a un camí asfaltat que prenem a mà esquerra.

Pujol (837m).
Al petit nucli de Pujol, on hi ha l’esglesiola romànica de Sant Andreu, hi puja una recargolada carretera des de prop del Túnel de l’Argenteria, al Congost de Collegats. El Barranc de les Morreres el separa del Tossal de l’Àliga de la Serra de Peracalç. És el punt de l’itinerari on millor podem albirar la Geganta Adormida.

Retornem al Estossals on prenem un camí a mà esquerra en direcció a Cortscastell. Caminem per dins d’una bella roureda, sobre la fondalada del Barranc de les Morreres. Mentre anem davallant podem albirar el penyal de Cortscastell i, ben amunt, el poble de Montcortès.

Cortscastell (818m)
El llogaret amb dos masos, un d’ells ruïnós, a redós d’un gran penyal. Som al punt més baix de l’itinerari.
Fins aquí hem coincidit amb les travesses «el Cinquè Llac» i «el Pas del Temps» que ara continuen a mà esquerra en direcció a la Pobla se Segur pels colls de Peracalç i Montsor. Nosaltres anem a la dreta, vers Montcortès.
Poc més enllà passem pel costat de l’esglesiola de Santa Anna, romànica del segle XII. Malgrat que ha estat restaurada parcialment, presenta un estat precari i d’abandó.
Enfilat dalt d’un turó fa estona que albirem Montcortès. Ara ens cal passar del punt més baix al sostre de l’itinerari. Ho fem per un bonic camí entremig de feixes i rouredes, passant per la font del Caüc, una surgència arran de terra.

Montcortès (1045m)
Entrem a Montcortès per un camí embardissat i ple d’herbei, que contrasta amb el que hem fet fins ara. Pel carrer Major pugem a l’església de Sant Martí i sortim del poble per ponent, per un camí asfaltat que ens mena a la collada de Sant Antoni, on retrobem la carretera de Gerri a la Pobleta de Bellveí. Baixem a l’estany per un camí ample i ben apariat.

Estany de Montcortès (1028m)
D’origen càrstic, com els de Basturs i el de Banyoles, l’aportació principal de cabal no és per cap riu o torrent, sinó per deus subterrànies. Quan el nivell és prou alt, desguassa al Flamisell pel Barranc de Ruixou. Amida 46 hectàrees amb una fondària màxima de 30 metres.
Aquesta natura donà peu a la seva llegenda: Al fons de l’estany hi ha submergida la ciutat de Pallars. Els seus gasius habitants no van voler acollir ni donar almoina a Déu disfressat de captaire que, com a càstig, la féu engolir per les aigües. Solament se’n lliurà una dona que, tot i ser molt pobre, li va oferir un tros de pa. Les nits de Sant Joan es veu aparèixer la dona i s’escolten des del fons de l’estany els crits embogits dels habitants de la ciutat maleïda.
N’hi ha una altra. Conten que el glaç de l’estany va cedir quan el Comte de Pallars hi passava per sobre a cavall tot empaitant una peça de caça. Per sortir del mal tràngol  invocà la Mare de Déu de Gerri, prometent-li una donació de terres. Fora de perill es va desdir de la prometença exclamant: «Aigua passada, Mare de Déu enganyada». Va quedar cec i no va recuperar la vista fins que va complir-la.
Retornem al poble. Pel costat de l’església pugem a la part alta on trobem indicadors a Bretui que ja podem albirar vers sol ixent.

Montcortès. Camí de Bretui (1061m)
Si tots els camins que hem seguit, excepte el curt tram abans del poble, eren ben fressats, nets i senyalitzats, a partir d’aquí i fins poc abans de Peramea els trobarem plens d’herbei i amb trams embardissats. Tot i que hi ha senyalització vertical i groga de continuïtat, en manca en algunes bifurcacions o queda amagada per l’herbei i les bardisses. Ens cal estar atents al GPS.
Baixem per una pista que deixem aviat pel camí vell, a mà esquerra. Entre feixes de conreu atenyem la carretera a l’alçada de la casa Coll i la seguim fins a Bretui.

Bretui (1064m)
Visitem l’església de Sant Esteve i baixem a la carretera que seguim uns pocs metres a mà esquerra per prendre una pista a mà dreta, indicada vers Masia d’Enjaume i Peramea.
La pista acaba poc més avall, sobre unes feixes. Així que baixem per un antic camí no indicat però ben evident, entre marges de pedra fins a retrobar la carretera. La seguim breument per continuar pel camí a mà esquerra. Pel costat d’un cobert, creuem el camí d’accés a la Masia d’en Jaume i continuem baixant fins a una bifurcació on anem a l’esquerra, ja amb Peramea ben a la vista. Sortim a una pista precària per la que continuem baixant a mà dreta fins a trobar el camí de Ballestui.

Camí de Balestui (850m)
Bifurcació ben senyalitzada com tot el curt tram que ens resta per Peramea. Anem a la dreta i comencem a enfilar-nos pel camí Vell de Ballestui passant ben a prop de la font Vella, que mereix la nostra visita. Retornem a Peramea pel costat del safareig.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Powered by Wikiloc

Estany de Montcortès

La Geganta Adormida

De Collegats a Montcortès per la Serra de Peracalç i el Tossal de l’Àliga

Distància 8,6 km
Desnivell acumulat +885 -394 m
Nivell de dificultat Difícil/Fàcil
Data 12 d’octubre de 2018
Cartografia Ed. Alpina: el Cinquè Llac (1:25000)
Itinerari relacionat Estany de Montcortès

Travessa en la que ajuntem dos itineraris ben diferenciats. L’ascensió al Tossal de l’Àliga des de Collegats amb un camí equipat, trams de grimpada i sense camí definit, la podem considerar difícil. N’hem tret la idea del bloc «Excursions del Joan Ramon» (excursionsdeljoanramon.blogspot.com). La segona, del cim a l’Estany de Montcortès, és un tram fàcil i força freqüentat.
La Geganta Adormida és la silueta de la Serra de Peracalç. S’alça a migdia del Pla de Corts, un altiplà entre les valls del Flamisell i la Noguera Pallaresa. Rep aquest nom perquè té l’aspecte d’una dona ajaguda. Però no és des del Pla de Corts que s’observa aquesta semblança. Cal albirar-la des del nord-est, al marge esquerre de la Noguera Pallaresa com, per exemple, des del poble de Bresca o des del camí del Salt de la Núvia a l’Espluga de Cuberes. I entre els túnels de Cartanís i de l’Argenteria entre Gerri de la Sal i la Pobla de Segur.

 Accés
De la Pobla de Segur a Gerri de la Sal, per la N-260, al Congost de Collegats, entre la boca nord del túnel de Sant Pere de les Maleses i la sud del de l’Argenteria, al marge dret de la Noguera Pallaresa, comença el camí a la Cova de la Serpent. Hi ha un petit espai per aparcament a l’esquerra.

Camí a la Cova de la Serpent (560m)
Ens enfilem per un camí ben indicat i fressat al peu de la Paret del Pessó de les Roques de Collegats. És l’itinerari utilitzat pels escaladors per accedir al peu de les diferents vies d’aquest sector i pels excursionistes que, a banda de la Cova de la Serpent, s’adrecen a Sant Pere de les Maleses.
Atenyem el cap d’un esperó on hi ha dues torres d’electricitat.

Torres de MAT (709m)
Suporten una línia de molt alta tensió que, des de Llavorsí, segueix el curs de la Noguera Pallaresa. Bones vistes sobre el Congost de Collegats, el Barranc de l’Infern i el Roc de Santa. S’hi ens hi fixem bé també podem albirar les cordes del camí equipat. Un corriol ens mena al peu de la paret.

Camí equipat de la Paret del Pessó (730m)
No és una via ferrada: no té línia de vida. És un camí que facilita el retorn de les vies d’escalada, equipat amb graons, cordes i cadenes.
Un primer tram, amb esglaons i corda nuada, dóna pas a un curt flanqueig per una lleixa i a un altre amb corda i cadena. El tercer, protegit amb corda, ens deixa sobre una segona lleixa per la que caminem a mà dreta, fins que trobem una altra corda que ens permet enfilar-nos dins d’una canal entre una agullola i la paret principal, on hi ha esglaons i cadena. Els esglaons allunyen força i és on trobem el pas més exigent (K3). Sortim de la canal per un darrer tram equipat amb cadena que ens deixa sobre el fil del cingle. Aquí seguim (NW) un camí prou fressat fins que fa una marcada colzada a mà dreta.
Comencem a enfilar-nos, ja fora de camí, en direcció a un esperó rogenc que esquivem per la dreta. Ens cal una curta i fàcil grimpada per atènyer el llom de l’esperó.
Continuem (NW) cercant el millor pas entre la bosquina en direcció a una rasa prou evident. La creuem i enfilem a l’altre marge per unes antigues feixes, avui ermes, que el mapa topogràfic assenyala com les Casals, fins al peu d’un altre esperó, ja al fil del cingle, que esquivem per l’esquerra. Ens cal una altra grimpada per recuperar el fil del cingle, que ja no deixem fins al cim d’un tossal.

Tossal (1181m)
El mapa topogràfic de l’ICGC assenyala erròniament aquest punt al SE del Tossal de l’Àliga com a Geganta Adormida. I el comarcal anomena així tota la carena entre l’un i l’altre quan és just en sentit contrari.
Des de Collegats haurem pogut observar la presència de nombrosos estols de voltor. Les parets d’aquest sector del Pallars, com al veí Boumort i a la Muntanya d’Alinyà a l’Alt Urgell, acullen una nombrosa colònia de rapinyaires. Hi podem veure el voltor comú, el negre, l’aufrany i el trencalòs. També l’àliga daurada i diverses espècies de falcons.
Des d’aquí ja podem albirar el cap (més proper i just sobre el collet) i el pit de la Geganta (el punt més alt). Baixem al collet. La natura del terreny canvia: si fins ara era conglomerat, a partir d’aquí serà calcari.

Collet Jornat (1137m)
Al peu del cap de la Geganta. Des de Peracalç hi arriba el camí de l’Hortó. Així l’anomena el mapa topogràfic, malgrat que tenim els nostres dubtes sobre aquesta denominació dons l’Hortó són unes feixes prop de Peracalç, però a l’obaga de la serra. El seguim uns vuitanta metres i el deixem. Guanyem alçària ràpidament a la base del cap de la Geganta fins al peu d’una paret on aboca una canal.

Canal (1153m)
Curta i oberta. Ens cal grimpar fins al seu embut on trobem terreny més fàcil i flaquejar-lo fins a una marcada i estreta bretxa sota mateix del cap de la Geganta. Continuem flanquejat (NW) fins assolir la carena.

Coll de la Geganta (1226m)
És la carena d’un llarg esperó que baixa del Tossal de l’Àliga al cap de la Geganta. Passem al vessant obac i continuem (N) fins a una marcada bretxa per un tram on la bosquina no facilita el pas. L’alternativa és progressar per la carena amb passos de II+. A partir de la bretxa el pas és més franc i ens permet assolir la carena de la serra on trobem el camí, que seguim a mà dreta, i en pocs metres, atenyem el cim.

Tossal de l’Àliga (1315m)
Sostre de la Serra de Peracalç i punt més prominent —el pit— de la Geganta Adormida, però no tant, perquè es mou: un estudi geomorfològic i geofísic realitzat als Pirineus, amb participació d’investigadors de la UAB, ha permès descobrir que gran part de la Serra de Peracalç, i dels relleus de l’entorn l’estany de Montcortès, constitueixen el moviment de massa més gran fins ara descrit a Catalunya. El fenomen té lloc des de com a mínim fa uns 45.000 anys, amb un desplaçament mitjà d’entre 1 i 3 mm a l’any. Actualment, els processos més actius tenen lloc aquí, a la part més alta.
Baixem (NW) per un ben fressat camí carener esquivant els ressalts, primer pel vessant obac i, ja a prop de Peracalç als peus de la Geganta, pel solell.

Coll de Peracalç (1241m)
Sortim sobre el camí Vell de Peracalç a Montcortès. Un bon camí de bast empedrat que, per l’esquerra i les Escales de Peracalç, baixa al poble. Antigament fou la principal via de comunicació entre els dos Pallars quan el Congost de Collegats era infranquejable, excepte pels raiers. Fins que al segle XVII s’hi va obrir un camí de bast i al XIX la carretera. Als naturals de Peracalç se’ls coneixia amb el mal nom de salta-roques.
Prenem el Camí Vell a mà dreta, baixant per l’obaga i creuant un camí carreter que va a l’Hortó. El deixem a l’Obaga de Canals per un de menys definit (NW), però de bon fer. De fet si continuéssim ens menaria també al Camí de Canals. Però per aquí fem drecera.
Sortim sobre una pista que seguim a mà esquerra i ben aviat al camí de Canals.

Camí de Canals (1067m)
Hi ha rètols indicadors. Per la dreta podríem baixar a Cortscastell i Peramea, creuant el Pla de Corts. El prenem a mà esquerra fins atènyer l’estany.

Estany de Montcortès (1036m)
D’origen càrstic, com els de Basturs i el de Banyoles, l’aportació principal de cabal no és per cap riu o torrent, sinó per deus subterrànies. Quan el nivell és prou alt, desguassa al Flamisell pel Barranc de Ruixou. Amida 46 hectàrees amb una fondària màxima de 30 metres.
Aquesta natura donà peu a la seva llegenda: Al fons de l’estany hi ha submergida la ciutat de Pallars. Els seus gasius habitants no van voler acollir ni donar almoina a Déu disfressat de captaire que, com a càstig, la féu engolir per les aigües. Solament se’n lliurà una dona que, tot i ser molt pobre, li va oferir un tros de pa. Les nits de Sant Joan es veu aparèixer la dona i s’escolten des del fons de l’estany els crits embogits dels habitants de la ciutat maleïda.
N’hi ha una altra. Conten que el glaç de l’estany va cedir quan el Comte de Pallars hi passava per sobre a cavall tot empaitant una peça de caça. Per sortir del mal tràngol  invocà la Mare de Déu de Gerri, prometent-li una donació de terres. Fora de perill es va desdir de la prometença exclamant: «Aigua passada, Mare de Déu enganyada». Va quedar cec i no va recuperar la vista fins que va complir-la.
De l’estany pugem a la collada de Sant Antoni per on passa la carretera de Gerri de la Sal a la Pobleta de Bellveí. En aquest punt donem per finalitzat el nostre itinerari.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Powered by Wikiloc

La Geganta Adormida

Collegats-Queralt

De la Font de la Figuereta als Rocs de Queralt per Sant Pere de les Maleses

Distància 11,7 km
Desnivell acumulat 606 m
Nivell de dificultat difícil
Data 2 de desembre de 2016
Cartografia Editorial Piolet. Boumort oest (1:20000)
Itineraris de Collegats Full informatiu de l’Ajuntament de la Pobla de Segur.

La Noguera Pallaresa s’obre pas del Pallars Sobirà al Jussà entre les serres de Peracalç i del Boumort, formant l’engorjat de Collegats: cinc quilòmetres de llargària i cinc-cents metres de desnivell entre els punts més alts i la llera del riu.

Fins al segle XVII, quan es va obrir el camí de bast que el travessava, i el XIX amb la carretera, era una barrera que, llevat dels raiers, obligava a grans marrades a qui pretenia franquejar-la. Malgrat això, no era pas un territori inhòspit: pobles, masos, esglésies, convents i camins que els enllaçaven, repartits per lues dues ribes, de nord a sud.

L’itinerari que ressenyem recorre alguns d’aquests camins i llogarets a l’entorn dels Rocs de Queralt, una formació de conglomerat al marge dret del congost, ric en òxid de ferro que li confereix una característica tonalitat vermellosa.

És un itinerari difícil perquè, a banda de camins tradicionals, transcorre per llaus (barrancs) i una canal que, malgrat estar ben equipats, poden presentar dificultats als no avesats a trescar per muntanya. Tanmateix us expliquem com esquivar fàcilment aquests obstacles, tot escurçant notablement la ruta, sense que perdi el seu interès.

Accés

Entre els punts quilomètrics 301 i 302 de la N-260, entre la Pobla de Segur i Gerri de la Sal, al Congost de Collegats, hi ha l’àrea de pícnic de la font de la Figuereta, al marge dret de la Noguera Pallaresa, on comença i acaba aquest itinerari.

Àrea de la font de la Figuereta (542m)

Hi ha penells informatius de l’itinerari a Sant Pere de les Maleses, que seguirem parcialment. Marxem per un ben condicionat camí pel voral de la carretera, en direcció a Sort (N) esquivant el túnel de Sant Pere per la carretera vella.

Passem pel Pas Estret, on hi havia el Pont Cabrer o del Forat dels Cornuts, per on passava el camí de bast que travessava el congost (1). Poc més enllà, a l’altre marge, podem albirar l’esvoranc del barranc de l’Infern. Tres-cents metres més amunt de la boca nord del túnel, trobem l’inici del camí.

Camí de la cova de la Serpent (550m)

A l’altre marge de la carretera hi ha un penell i indicadors. Hi comença un camí ben fressat i senyalitzat amb pintura groga que s’enfila en fort pendent. Aquests senyals ens guiaran tot l’itinerari. Després d’unes llaçades sortim sobre un collet on hi ha una torre d’una línia d’alta tensió (2).

Continuem per una ampla lleixa amb bones vistes sobre el congost. Quan s’estreny i sembla de difícil continuïtat ens cal descendir, a l’esquerra per una canal, a una lleixa inferior.

Cova de la Serpent (670m)

Cova d’uns 26 metres de fondària, sense pràcticament desnivell. L’entrada ha estat obrada, probablement per aprofitar-la com aixopluc (3).

Continuem planerament fins a un altre collet on, revoltant lo Serrat Gros, comencem a davallar fins al barranc.

Barranc de Sant Pere (612m)

El creuem a gual i continuem pel marge dret (hidrogràfic), recuperant alçària. Aviat el camí es bifurca.

Camí de Gramuntill (640m)

Bifurcació indicada. Si retronem aquí després de visitar el monestir i continuem recte, anirem a sortir al peu del Serrat d’Ansal, des de on podem baixar a la font de la Figuereta (4).

Per visitar Sant Pere anem a la dreta, creuem de nou el barranc i, seguint uns metres torrent avall pel marge esquerre, atenyem la balma on hi ha les ruïnes del monestir.

Sant Pere de les Maleses (646m)

Encabit a l’aixopluc d’una balma, aquest cenobi benedictí està documentat d’ençà l’any 868. Els comptes de Pallars Jussà ven fer-li importants llegats. La seva sort va canviar al segle XI quan, en el marc de les disputes territorials entre els dos comptats pallaresos, va quedar ens mans del Sobirà com a priorat del de Santa Maria de Gerri.

A primeries del segle XX, ja presentava un estat de ruïnós. Actualment tan sols resten drets l’absis de l’església i parts d’alguns murs.

Tirem enrere pocs metres. Sense creuar de nou el barranc, i guiats pels senyals grocs, continuem pel marge esquerre (hidrogràfic). Aviat trobem el primer pas equipat.

Primer pas equipat (650m)

Superat un curt ressalt de metre i mig aproximadament, trobem dues grapes per salvar-ne un altre de més alt. Continuem uns 200 metres per la llera del barranc.

Segon pas equipat (660m)

Set grapes amb línia de vida i sirga nuada més amunt, ens ajuden a superar aquest segon pas, vertical amb tendència a l’esquerra, per deixar-nos sobre una lleixa per la que caminem, protegits per la sirga, fins a l’aiguabarreig del barranc de Sant Pere amb la llau (barranc, torrent) de Queralt. La mateixa sirga ens ajuda a baixar de la lleixa per creuar de nou el barranc. Caminem uns pocs metres en sentit contrari per l’altre marge i localitzem el tercer pas.

Tercer pas equipat (665m)

Una altra sirga nuada ens ajuda a superar aquest pas, el més tombat i llarg dels tres. Seguim la llau de Queralt, la creuem i encetem un bonic i ben definit senderó que s’enfila suaument pel marge dret, entremig de raconades ben ombrívoles.

Ens anem separant de la llera. Unes llaçades ens en allunyen definitivament i continuem guanyant alçada decididament per entremig del bosc de Queralt.

Masia de Queralt (940m)

Parets mig enrunades, envaïdes per la vegetació, és tot el que resta d’aquest mas que dóna nom al tot l’indret. Continuem pujant fins a la carena que ja albirem propera.

La Canalissa (990m)

Sortim a un camí transversal al peu del Tossal del Graell, sobre la Canalissa, una canal que permet vèncer el cingle dels Rocs de Queralt, a l’alçada de Gramuntill.

Per la dreta (W) el camí puja al Coll de Montsor. Per l’esquerra (E) ens permetria baixar pel pas del Graell, al Serrat d’Ansal, equipat amb corda. És una alternativa a la Canalissa.

Prenem el camí que s’encara a la canal on aviat hi trobem el primer pas. La canal està equipada amb diversos trams de grapes, sirgues i cadenes.

Ja fora de la canal continuem davallant per camí ben fressat però rost. Flanquegem a l’esquerra, seguim per una llarga llenca rocallosa, fem un tram més de corriol i sortim sobre el final d’una pista, que seguim fins a una cruïlla indicada per una bonica fita, amb els destins gravats en còdols.

Gramuntill (715m)

Cruïlla de camins. L’antic mas de Gramuntill és un centenar de metres més avall. Se’n té constància des de primeries del segle XV. Actualment ofereix servei d’allotjament. Hi arriba una pista enquitranada des de la font de la Figuereta.

Prenem una pista a l’esquerra que abandonem aviat per l’antic camí de ferradura de Gramuntill a Sant Pere. El prenem a mà dreta i ens mena planerament fins al peu del Serrat d’Ansal.

Serrat d’Ansal (702m)

També hi arriba el camí del pas del Graell. Deixem el de Sant Pere per un que baixa a mà dreta. Passem pel costat d’una torre de la línia d’alta tensió i sortim a la pista de Gramuntill (rètol indicador) que seguim fins a retrobar la font de la Figuereta.

  • (1) A finals del segle XVII la família pobletana dels Berenguer (casa Bringuer) obtingué permís per obrir un nou camí al congost de Collegats que facilités la comunicació i el comerç del Pallars Jussà amb el Sobirà i la Vall d’Aran. Era un camí de ferradura que es mantingué fins a la construcció de la carretera al segle XIX. Els Berenguer cobraven peatge a bestiar i persones a la Barraqueta o Hostal del Pas (font: enciclopèdia.cat i butlletí del CEC, abril de 1899). Algunes fonts, creiem que erròniament, situen la construcció d’aquest camí al segle XIX. Tanmateix hem llegit que el pont al Forat dels Cornuts ja existia molt abans i que l’haurien alçat els monjos de Sant Pere de les Maleses.
  • (2) Aquesta línia prové de la central hidroelèctrica de Llavorsí i segueix el curs de la Noguera Pallaresa.
  • (3) Conta la llegenda, recollida per Pep Coll en els seus llibres, que en aquest antic punt de pas entre el Jussà i el Sobirà, s’hi encauava una serp enorme que es cruspia bèsties i persones. Un frare del monestir de Sant Pere va carregar un ruc amb pans plens de ganivets. Engolir ruc i pans va ser la seva darrera malifeta: es va esbudellar i la seva carcanada restà marcada per sempre al sostre de la cova, on encara la hi podeu veure.
  • (4) Aquest és l’itinerari més curt i fàcil.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Collegats-Queralt

Itinerari relacionat: Camí vell de Montsor

Avedoga d’Adons

Des d’Adons

Distància 3,8 km (anada)
Desnivell acumulat 538 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 1 de desembre de 2016
Cartografia Mapa comarcal ICGC/Ed. Alpina. El Cinquè Llac (1:30000)

Ascensió a un dels cims que coronen la Serra de Sant Gervàs, una bona talaia sobre l’Alta Ribagorça, el Pallars, els sostres del Pirineu i molt més enllà.
La única dificultat que trobarem és que al tram final d’accés al cim no hi ha camí. Però fixant-nos-hi bé, seguirem tiranys del bestiar que ens facilitaran el pas franc.

Accés
Entre els punts quilomètrics 335 i 336 de la N-260, entre Pont de Suert i Senterada, prenem una pista enquitranada que mena a Adons.

Adons (1330m)
El petit nucli d’Adons, al bell mig d’un altiplà i arrecerat a l’entorn d’un turó rocallós, pertany al terme municipal de Pont de Suert.
Hi ha dues hipòtesi sobre l’origen del nom. Una que vindria a significar «lloc de pas o del port» i l’altra que derivaria del germànic «Ató»
Seguim els indicadors en direcció al Portús i la Creu de Ferri per un camí carreter (S) entre pollancres que aviat s’estreny i continua com a sender.

Camí de la Creu de Ferri (1328m)
Bifurcació indicada. A mà esquerra surt el camí al collet de la Creu de Ferri. Com la del Pertús, aquesta cabanera anomenada Camporan, és una de les vies de transhumància que travessen la Serra de Sant Gervàs. Ho fa a cota més baixa, a llevant de l’Avedoga d’Adons.
Anem a la dreta per un bon camí de grau, fent una llaçada per salvar la graonada que ens obre el pas sobre els prats de lo Cumó, on és ben evident la natura calcària del rocam, amb claps de rascler.
La vegetació és majoritàriament arbustiva. Predomina la boixerola amb pins escadussers.
Uns altra graonada ens deixa sobre el replà dels Trossos de l’Avedoga, a partir del qual el camí s’enfila per la Pala de l’Avedoga.
Trobem alguns exemplars d’avet. És el que resta d’una avetosa que antigament deuria cobrir tot el vessant de la muntanya. D’aquí li ve el nom: Avedoga (o també Bedoga) vol dir «lloc d’avets». Hi ha la creença que era un cau de llops i per això es va desforestar. Però potser el llop era solament l’excusa: també es diu que actualment l’avetosa «s’amaga», en forma de bigues i cabirons, per molts dels masos de la rodalia. I que bona part de les travesses per construir la via del tren de la Pobla van sortir d’aquí.
Finalment atenyem la carena.

Carena (1670m)
Des d’aquest punt podem optar per pujar a la Pala del Teller (W) o a l’Avedoga d’Adons (E). Però ens enfilem una mica més per un corriol (dreta, SW) i sortim sobre l’esvoranc del Pas de lo Portús.

Pas de lo Portús (1678m)
Una curiositat geològica permet travessar el cingle (1). Un tall esbiaixat al rocam d’uns quaranta metres de llargària per uns dos o tres d’amplada, que en algun punt assoleix els vint d’alçada.
Aquest pas de la cabanera s’utilitzava com a comptador del bestiar.
Retornem a la bifurcació de la carena i seguim un imprecís corriol que aviat es difumina, comencem a pujar (E) a l’Avedoga.
Marxem propers al cingle, cercant el millor pas entre els matolls, per apartar-nos-en més amunt, quan la vegetació clareja a la pala prèvia al cim del Faro d’Avall, que flanquegem. Sortim sobre un collet entre aquest i l’Avedoga que assolim per terreny evident.

Avedoga d’Adons (1840m)
Coronat per un vèrtex geodèsic. És una talaia que ens tant ens permet albirar pobles dels rodals com cims ben allunyats. La llista es faria llarga. Com a mostra, de ponent a llevant, en el sentit de les busques, destaquem el Tozal de Guara com a més llunyà; Turbón i Cotiella; Eriste, Posets i Perdiguero; massís de la Maladeta; Corronco, Pica de Cerví, Tossal de Llena, Montsent i Serra d’Altars; Salòria i Torreta de l’Orri; Cadí, Pedraforca, Verd, Port del Comte, Boumort i Carreu. De llevant a ponent Montserrat, Sant Corneli i els tres Montsec.
Retornem pel mateix camí (2)

  • (1) Sovint es diu, sense fonament, que aquest és l’únic pas que permet creuar la serra. Com hem vist també hi ha el de la Creu de Ferri a llevant i, a ponent, el grau de Llastarri. I algunes canals de pas més complicat, com la que hi ha entre l’Avedoga i el Faro.
  • (2) Una alternativa seria fer-ho pel collet de la Creu de Ferri. Però des del cim fins al coll tampoc hi ha camí definit.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Avedoga d'Adons

Panoràmiques
Nord   Sud

Pala del Teller

des de la Torre de Tamúrcia per lo Portús

La Terreta (Pallars Jussà)

Distància 11,5 km
Desnivell acumulat 1043 m
Nivell de dificultat mitjana
Data 6 de febrer de 2014
Cartografia ICC mapa topogràfic

La Serra de Sant Gervàs (Girvàs en la parla local), és partió de terme entre Tremp (Pallars Jussà) i el Pont de Suert (Alta Ribagorça). De natura calcària, l’abrupte i allargassada cinglera de migdia que li confereix fisonomia, contrasta amb els suaus pendissos septentrionals.
La Pala del Teller n’és el punt culminant (1889 m). L’accés més ràpid i còmode és pel Nord, des d’Adons, però nosaltres hi pujarem per l’abrupte vessant de migdia, travessant la muralla, aparentment infranquejable, per l’únic punt feble: el pas de lo Portús.
Lo Portús és una escletxa de 30 metres de llargària entre parets de 20 metres d’alçària, amb una estreta obertura de 1,30 a 2 metres. Una curiositat natural, producte de l’erosió càrstica, que servia de pas i comptador dels caps de bestiar transhumant per la cabanera entre la Ribagorça i la Noguera, per la Pleta Verda, a la Serra de Castellet i el Coll d’Ares al Montsec. Part d’aquest itinerari transcorre per l’anomenat Serrat de la Cabanera.
El camí, entre la Torre de Tamúrcia i lo Portús és senyalitzat (pintura groga) i fitat. Però nosaltres farem algunes variacions tant per fer drecera com per no repetir exactament l’itinerari d’anada a la tornada. El tram carener difereix força de la ruta habitual (1).
El camí, exempt de grimpades i passos aeris, és molt costerut amb un apreciable desnivell acumulat.

Accés. Passat Areny de Noguera per la N-230 prenem a mà dreta una carretera asfaltada que, en 7,5 km, ens mena a la Torre de Tamúrcia. Continuem mig quilòmetre per la pista de terra a Espluga de Serra, fins a una cruïlla on podem deixar el vehicle.

Pista a Espluga de Serra (1055 m)
Vers l’E la pista continua cap a l’Espluga de Serra. A l’esquerra, vers l’ENE, un ramal baixa al Barranc de Miralles. Entremig, un ampli camí (pel que retornarem) dóna accés a unes feixes de conrreu.
Baixem pel ramal fins a creuar a gual el Barranc de Miralles (2).

Àrea d’esbarjo i font del Barranc de Miralles (957 m)
A l’altre marge del barranc. Equipada amb taules, fogons i font. Penell informatiu.
Continuem per la pista, ara en pujada, retallant fora de camí un parell de llaçades a l’esquerra.

Camí senyalitzat (1090 m)
Per la dreta puja per unir-se a la pista un corriol senyalitzat (senyals grocs). Seguirem aquests senyals fins al Pas de lo Portús. Continuem cent metres per la pista i l’abandonem a la dreta per un camí que s’enfila pel marge dret del Barranc de Sant Gervàs, entre alzines i algun roure escadusser. Desprès girem 90º a l’esquerra fins atènyer el final de la pista que hem abandonat suara.
Continuem pujant per camí ben fressat fins a l’ermita.

Ermita de Sant Gervàs (1264 m)
Coneguda popularment com Sant Girvàs amb advocació als sants Gervàs i Protàs (3), data del segle XVII. Situada a mitja alçària, al peu del cingles, destaca de lluny per la seva blancor. D’estructura rectangular, campanar de cadireta, amb l’absis pla orientat al nord i capelles als dos costats, la planta té aspecte de creu grega. Al costat hi ha les ruïnes d’un gran caseriu.
Els habitants de la Terreta hi concorren en romiatge cada 19 de juny o el primer diumenge següent.
Flanquejant vers l’E. travessem el Barranc de Sant Gervàs i, en fort pendent, anem a passar-ne un altre de paral·lel fins al llom del Serrat de la Cabanera.

Serrat de la Cabanera (1350 m)
Girem 90º al N i enfilant l’esquenall en fortíssim pendent, per camí poc definit però ben senyalitzat, entre matolls, boixos, alzines i roures esparsos, fins abastar el peu del cingle que resseguim a la dreta (E) més planerament.
Per entremig d’una boixeda i blocs despresos de la muralla, passem pel costat d’algunes balmes. Diverses línies de parabolts assenyalen vies d’escalada.

Lo Portús (1655 m)
L’escletxa resultaria poc evident però, el camí fressat i esporgat i la senyalització fan que no ens passi desapercebuda.
La travessem en pujada. A l’altre costat grimpem ajudats per un esglaó metàl·lic fins a situar-nos a la carena.
El camí continua vers el N i baixa en direcció a Adons. A la dreta en bifurca cap l’Avedoga d’Adons. Nosaltres l’abandonem marxant a l’esquerra vers el W, entremig del matollar, propers al cingle (1). Planerament primer i en pendent entre moderat i fort desprès fins abastar el cim, molt evident en aquesta direcció.
La part alta de la serra conforma un gran peneplà inclinat, decantat al nord, modelat per l’erosió càrstica on hi sovintegen bòfies i rascler.

Pala del Teller (1890 m)
Vèrtex geodèsic i punt culminant de la serra. En condicions normals és un bon mirador del Pirineu central.
Desfem el camí d’anada baixant pel Portús fins al Serrat de la Cabanera on, en lloc de fer un gir de 90º i retornar a l’ermita, continuem, sense camí definit i fort pendent, per l’esquenall del serrat. Esquivem la bosquina prou esclarissada com per permetre el pas.
Al peu del serrat abastem el corriol senyalitzat i el seguim pel marge esquerre del barranc fins a creuar el de Miralles.
Un cop a l’altra riba no anem a buscar la pista per la que hem vingut a l’anada sinó que, seguint els senyals de pintura, prenem un corriol poc definit (rètol indicador a la Torre de Tamúrcia) i ens enfilem en fort pendent vers el S.
El pendent es modera qual el corriol resulta ben definit, vira a W i esdevé un camí carreter entre feixes de conreu.

  • (1)  En trobar-lo molt innivat pugem a la Pala de Teller més propers al cingle, esquivant, com millor podem, la bosquina.
  • (2)  La pista, fins al barranc, sembla transitable, amb cura, per tota mena de vehicles. Però en el nostre cas hi havia neu, glaç i fang.
  • (3)  Patrons dels herniats. Valdrà més que ens hi encomanem perquè el camí que resta a partir d’aquí és un bon tirapit.





Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Camí vell de Montsor

De la Pobla de Segur a Montsor per les Roques Roies, ascensió a lo Tossalet i retorn per la Cresta de Gelat tot visitant la Roca Foradada

Distància 14,8 km
Desnivell acumulat 935 m
Nivell de dificultat moderat
Data 23 de desembre 2013 (revisat el desembre de 2016)
Cartografia Ed. Alpina. El Cinquè Llac (1:30000)
Ed. Piolet. Boumort oest (1:30000) parcial
Itineraris de Collegats Full informatiu de l’Ajuntament de la Pobla de Segur.

Montsor és un despoblat al nord del terme municipal de la Pobla de Segur. Hi passava l’antic camí entre els dos Pallars, quan el Congost de Collegats solament el creuaven els raiers. D’ençà l’obertura, a finals del segle XVII, d’un camí de bast pel congost i el XIX la carretera, Montsor restà fora de rutes habituals i caigué en decadència.
La ruta que us proposem segueix de pujada aquest antic i bonic camí. Un cop a Montsor ens enfilarem a lo Tossalet des de on gaudirem d’una bona panoràmica de la contrada. Baixarem per la cresta de Gelat, amb cingleres a banda i banda i bones vistes sobre el barranc de Vallcarga i la vall del Flamisell, tot visitant la fotogènica Roca Foradada.
És un itinerari eminentment carener, per camins ben fressats i evidents, parcialment senyalitzats. No és difícil, però hi ha un parell de desgrimpades on cal ajudar-se amb les mans. El camí a la Roca Foradada va per una lleixa delicada, desaconsellable en cas de mullena.
Transita per paratges de roca conglomerada que no deixen indiferent a l’excursionista i que permetrà albirar nombrosos estols de voltors. Coincideix en bona part amb l’itinerari per a caminants de l’Espardenyada, a recer de la Diada dels Raiers, commemorant el camí de retorn que feien aquests homes després de baixar la fusta per la Noguera Pallaresa fins l’Ebre i la Mediterrània. També, parcialment, amb dues etapes de la travessa senderista “El Cinquè Llac”.

Aproximació
Sortim de la Pobla de Segur per la N-260 en direcció a Gerri de la Sal i Sort. A menys d’un quilòmetre (punt quilomètric 307) a l’esquerra de la carretera, hi ha una àrea de descans (rètol Barranc de Montsor) on podem deixar el vehicle.
Continuem a peu uns pocs metres pel costat de la carretera i prenem una pista a l’esquerra.

Àrea de descans a la N-260 (530m)
Panell informatiu del Camí Vell amb descripció, mapa, perfil i imatges.
Pugem per una pista deixant un ramal a l’esquerra (per on retornarem) i un altre a mà dreta (1). La pista, molt costeruda, aixaragallada i pedregosa, que primer va a l’esquerra i després a la dreta, acaba en un talús on comença un camí ben definit i fressat, amb trams empedrats, s’enfila vers el NNE en moderat pendent, pel marge esquerre del Barranc de Vallcarga fins a la carena on, al cap de munt del barranc,  ja podem albirar el despoblat de Montsor.

Los Emprius (750m)
Empriu, terreny d’aprofitament comunal. Cruïlla i rètol indicador. Anem a la dreta (2) vers el NE, fem un parell de llaçades per guanyar alçària i salvar els contraforts dels Rocs de Queralt. Al bell mig de la segona colzada anem a l’esquerra i rebutgem a mà dreta un corriol ben fitat. Més amunt, també després d’unes colzades, al lloc anomenat l’Arreposador, deixem un altre camí que, pel mateix costat, marxa per una lleixa als peus dels Rocs de Queralt (3).

Coll de Montsor (1063)
Rètols indicadors. Per la dreta surt el camí que baixa a la Masia de Peracalç, per on marxa l’itinerari del Cinquè Llac, que fins aquí coincideix amb el nostre. També surt el camí que mena a la Canalissa i les ruïnes del mas de Queralt. Anem a l’esquerra vers el NW, per les Roques Roies, seguint un ramal de la pista de Peracalç a l’esmentada masia, que arriba fins aquí.
Als peus del turó de Montsor deixem la pista per un corriol a mà esquerra que s’hi enfila (senyals de pintura groga).

Montsor (1200m)
Llogaret encimbellat i despoblat del terme municipal de la Pobla de Segur. Conserva, en diferent estat de ruïna, diverses cases i l’església de Santa Maria. Encara és possible observar l’estructura de reducte clos.
Fou punt de pas entre el Pallars Jussà i el Sobirà fins que, a finals del segle XVII, s’obrí un camí de bast pel Congost de Collegats.
A la part septentrional del poble, vora de la pista i d’una bassa, hi ha un rètol indicador. Lo Tossalet queda ben evident vers el N (4). Pugem pel llom que s’allarga en aquesta direcció, per camí poc definit, fins a retrobar la pista que prenem a l’esquerra.
Pocs metres més enllà de la Font de la Feixa (a la dreta de la pista) sense camí, ens enfilem al tossal.

Lo Tossalet (1411m)
Modest promontori que ens permet albirar la Conca de Tremp i les muntanyes de l’envolten. Al nord, vers la Vall Fosca, la vista queda reduïda pel Roc de Sant Aventí, més alt.
Davallem per un corriol fins a retrobar la pista que agafem a mà esquerra. La seguim 250 m. vers el SW fins a un pronunciat revolt on es bifurca i on fem drecera per un corriol ben fressat i esporgat. Quan la retrobem, la seguim 75 m. a l’esquerra i la deixem per una altra més precària, però de bon fer, que baixa vers el SE fins a una mena de collet a la Cresta de Gelat, on acaba.

Cresta de Gelat (1200m)
Rètol indicador i cruïlla de camins. Confluïm amb el camí que, per l’esquerra, ve de Montsor.
Marxem vers el S pel ben definit camí que careneja l’ample i còmoda cresta de Gelat amb bones vistes, a llevant del barranc de Vallcarga i a ponent de la vall del Flamisell.

Salt del Llop (1045m)
Rètol indicador. Una cadena i quatre esglaons ens ajuden a desgrimpar una graonada. Poc més enllà ens cal tornar a fer-ho, ara sense material auxiliar, però el calcari ofereix bones preses per a mans i peus.
Continuem carenejant fins al cap d’un turó on hi ha una senyera i una bústia.

Cruïlla a la Roca Foradada (1016m)
Rètol indicador. Per terreny delicat, un fressat corriol ressegueix per un feixanc o lleixa la cinglera ponentina sobre la vall del Flamisell, fins a un esperó on hi ha la Roca Foradada.

Roca Foradada (977m)
Formada per un gran bloc desprès del cingle. Indret molt fotogènic.
Retornem sobre els nostres passos fins a la cruïlla. Baixem per la carena on ben aviat una altra graonada ens barra el pas. El camí l’esquiva marxant a l’esquerra i baixant per una torrentera.
Després, continuem vers el SE per camí molt més còmode i planer, entremig de bosc i marges termenals.

Cambra d’aigües (658 m)
Abastem la cambra d’aigües de l’estació receptora de la Pobla de Segur (instal·lacions en lamentable estat de conservació). Travessem les canonades per un pont i baixem per la pista paral·lela, que abandonem quan gira a la dreta per una altra més precària a l’esquerra (fites), mantenint-nos paral·lels a les canonades. Amb alguna drecera (fites), anem a parar a un camí, que prenem a l’esquerra fent un gir de 90º. Per un altre pontarró creuem de nou les canonades i anem a passar pel costat d’una torre d’alta tensió.
Un corriol ben fressat s’entafora a l’obaga baixant vers el N. Creuem un rec on el camí es bifurca. Prenem el ramal de la dreta (5) i baixem fins a creuar el torrent de Vallcarga.
A l’altre marge prenem una pista, passem pel costat d’una granja i retrobem el punt de partida.

  • (1)  També podríem anar per aquí, és per on va l’Espardenyada.
  • (2)  Baixa a Gramuntill. És part de l’itinerari per a corredors de l’Espardenyada. No apareix al mapa però és ben fitat.
  • (3)  Ignorem cap on mena, o apareix al mapa ni n’hem aconseguit informació. Però és molt ben definit.
  • (4)  Si no volem pujar-hi podem marxar per un camí a l’esquerra vers el W i revoltar la capçalera del barranc fins a la cresta de Gelat.
  • (5)  El de l’esquerra ens menaria al mateix lloc però faríem marrada.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDFÀlbum d’imatges

Itinerari relacionat: Collegats-Queralt: de la Font de la Figuereta als Rocs de Queralt per Sant Pere de les Maleses

Pui de Lleràs

Des de Rivert per les serres de Castellet, de Sant Salvador i del Cavall

Distància 15,4 km
Desnivell acumulat 1097 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 22 de desembre de 2013
Cartografia Editorial Alpina. El Cinquè Llac (1:30000)

El Pic o Puig de Lleràs (pui en la parla pallaresa) és el punt culminant i nexe d’unió de les serres de Castellet i Sant Salvador, partió de la comarca natural de la Terreta (a ponent) i el Pallars Jussà (llevant). Administrativament és dins del terme municipal de Tremp.
S’hi albira una panoràmica formidable. L’itinerari més curt és pujar-hi per la Terreta des d’Espluga de la Serra, per ponent. Més llarg es fer-ho per llevant: de Toralla per la Serra de Sant Salvador i la vall de Serradell.
L’itinerari que us proposem ho fa per migdia, des de Rivert. És fàcil i molt evident però els camins no son senyalitzats ni, i en segons quins trams, gens fressats.

Accés
Rivert és un petit i bonic poble al terme municipal de la Conca de Dalt, de carrers estrets i costeruts arrecerat a la fada del Pui Redon, als peus del turó on hi havia el castell del que avui solament en resta una petita capella.
Entre els punts quilomètrics 94 i 96 de la C-13 pugem a Salàs de Pallars des de on prenem una pista enquitranada fins a Rivert. Deixem el vehicle just a l’entrada del poble.

Rivert (888 m)
Per escales i carrerons costeruts pugem a la part superior del poble de on surt un camí que, entre llaçades i contraforts, ens enfila al turó on hi ha la capella de la Mare de Déu del Castell.
Per un corriol poc fressat guanyem el llom del Serrat de la Rebollera i el seguim vers el NW, en moderat pendent, sense abandonar mai la carena.

Roca Espatllada (1396 m)
Discret turó, nexe d’unió entre el serrat pel que hem pujat i la Serra de Sant Salvador.
Vers el N s’obre la clotada del Barranc del Grau, a la capçalera de l’alta vall de Serradell, on ens atrauen les curioses formacions de conglomerat i verticals cingleres.
Seguint la carena vers el W i per fort pendent i terreny rocallós ens enfilem al Turó dels Graus des de on continuem carenejant, ja per terreny menys costerut, mentre anem virant al N fins que abastem una pista.

Pista de Salàs (1510 m)
Podríem prendre-la i ens menaria al mateix lloc, però faríem marrada i perdríem les boniques vistes que s’albiren des de la carena, així que continuem carenejant vers el NNW amb l’estimball a la nostra dreta, per camí poc definit però franc.
Al Turó de la Font del Forn marxem a l’esquerra endinsant-nos al bosc. Seguim tiranys del bestiar que ens fan còmode la marxa, sempre propera a la carena. Ens en separem quan sortim del bosc per anar a buscar la pista de Salàs que abans hem rebutjat.
La seguim a mà dreta fins al cim.

Pui de Lleràs (1692 m)
Vèrtex geodèsic i caseta de guaita forestal. És planer i herbat amb una formidable panoràmica de 360º.
A ponent albirem, com a vista d’ocell la Terreta, el Turbó i la Serra Farrera. I seguint el sentit de les busques, darrera la imponent muralla de la Serra de Sant Gervàs sobresurten els massissos més alts del Pirineu: Posets i Maladeta. Vers el nord destaquem la vall de Manyanet i els cims que tanquen la de Boí, amb la Pica de Cerví al bell mig. Després el Montsent i més enllà el cordal Monteixo-Comapedrosa, Salòria i la Torreta de l’Orri. A sol ixent la Tossa Plana treu el cap per sobre el Boumort. I després Carreu, el Roc de Pessonada i Sant Corneli sobre la Conca de Tremp, amb Montserrat a l’horitzó. A migdia, com un teló de fons, la muralla del Montsec, esberlada pels congostos de Terradets i Mont-rebei.
Retornem sobre els nostres passos fins a la Roca Espatllada on marxem vers el N seguint un imprecís corriol carener que es desdibuixa, quan no es perd, als pocs claps boscosos que travessem. Sempre carenejant.

Roca Palomera (1385 m)
És com un esperó envoltat de cingles, avançat sobre la vall de Serradell.
Baixem sense camí, buscant els millors passos, a recuperar el cordal carener. I ja, per camí més definit, no l’abandonem excepte per esquivar el Tossal del Càvet que deixem a l’esquerra.

Sant Salvador (1228 m)
Petita i ben arranjada ermita encimbellada al Turó de la Roca de Migdia amb bones vistes sobre la vall de Serradell, Toralla, la Pobla de Segur i el pantà de Sant Antoni. (1)
Baixem per la pista de servei del repetidor de telecomunicacions proper resseguint la carena de la Serra del Cavall. Quan la pista fa un gir de 180º a l’esquerra en direcció a Toralla, l’abandonem baixant sense camí fins a trobar-ne un de transversal a los Solans.

Camí de Servei (992 m)
El prenem a mà dreta vers ponent. És el camí de servei de la canonada d’aigua de Rivert a Toralla (2). Força precari, millora molt a partir del Barranc de l’Espluga de Paradís a partir d’aquí és una pista apte per a tota mena de vehicles. En una cruïlla en Y, rebutgem el ramal de la dreta i continuem fins a Rivert.

  • (1)  Podem allargar la ruta visitant Toralla: continuar carenejant i baixar-hi per un camí ben fressat pel Turó de la Mola Mora i després per pista fins a enllaçar amb el camí de servei abans de la masia de Vilanova.
  • (2)  Rivert te bones fonts amb quantiosos cabals d’aigua. La Font d’Amont és la surgència d’un sistema hidrològic que té boca d’entrada a la Cova de Cuberes, a la Vall de Serradell.





Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF