Mostra totes les entrades de Toni Planas

Alta vall de la Riera de Merlès

Gorgs i salts de les rieres del Molí, de la Riba i del Tubau

Distància 15,5 km
Desnivell acumulat 382 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 23 de maig de 2020
Cartografia Ed. Alpina: Catllaràs (1:25000)

La de Merlès és una riera de cabal regular que neix a migdia dels Rasos de Tubau, entre el Berguedà i el Ripollès, travessa els termes de Sant Jaume de Frontanyà, les Llosses, Borredà, la Quar, Lluçà, Sagàs, Santa Maria de Merlès i desguassa al marge esquerre del Llobregat, poc després de l’antiga colònia fabril de cal Riera, a Puig-Reig.
En transcórrer per un entorn eminentment rural ha conservat la seva fisonomia amb paratges de gran bellesa. Això ha fet que al seu curs mig s’hi hagin instal·lat nombrosos allotjaments turístics i siguin munió els visitants i banyistes en època estival. Tant és així que els municipis s’han vist en l’obligació de regular-ne l’accés.
Oficialment neix al Pont de Moreta, a l’aiguabarreig de les rieres del Molí i de la Riba, que alhora es nodreixen d’una munió de recs i torrents com el de Tubau o el de Llentes.
L’objecte d’aquesta ressenya és recórrer part d’aquestes rieres a la capçalera de la de Merlès, visitant alguns dels nombrosos gorgs i salts que s’hi formen.
L’itinerari, fàcil, transcorre majoritàriament per pistes. La única dificultat serà localitzar alguns dels gorgs de la riera del Molí, atès que l’accés no és gens evident.

 Accés
Per la C-26 (Eix Prepirinenc) a l’alçada de Borredà prenem la BV-4656 que ens mena a Sant Jaume de Frontanyà i deixem el vehicle en algun dels espais habilitats. Després d’admirar la magnífica església romànica de primeries del segle XI, comencem el nostre itinerari.

 Sant Jaume de Frontanyà (1073m)
Pel costat de l’església, prenem el camí de Moreta, seguint el GR 241 (rètol indicador). L’abandonem tot seguit poc més enllà de creuar la carretera a la Pobla de Lillet on anem a la dreta, passant pel costat de l’antic hostal de la Casablanca i davallem per una pista fins a l’accés al Molí del Quirze, on el pas és barrat. Uns rètols ens adrecen al Molí de Moreta i els Gorgs per un corriol a l’esquerra, tot creuant la riera del Molí i remuntant pel seu marge esquerre. També hi ha senyals de color verd. Es tracta d’un corriol per evitar el pas per la finca del molí. Sortim a la pista entre Canemars i el Molí de Moreta, que prenem a mà esquerra, seguint la riera del Molí. Just abans d’un sobtat revolt de 90º a l’esquerra, en baixada, per salvar el torrent de Vila-rasa, la deixem per un imprecís camí a mà dreta, per visitar el primer dels grogs, el del Matxo.

Gorg del Matxo (961m)
Es el més petit dels que trobarem, però bé val la pena visitar-lo. Recuperem el camí de Moreta, no pas al mateix punt on l’hem deixat, sinó una mica més enllà a l’alçada d’una tanca (vailet) pel ramat. Entremig el nostre camí s’ha ajuntat amb un altre que també prové de Sant Jaume de Frontanyà pel que hi discorre el GR-241, malgrat que no hi ha cap mena de senyal que ho indiqui. Dos-cents metres i escaig més enllà ens cal estar atents a un poc definit baixador a mà dreta que mena al gorg de les Feixes.

Gorg de les Feixes (953m)
Un petit salt partit en dos dolls dóna lloc a un ample gorg. Reprenem el camí de Moreta. Després d’un parell de colzades, localitzem a mà dreta un baixador més evident. No podem accedir a la llera perquè la bosquina ens ho impedeix i ens cal observar el salt i el gorg des de sobre.

Esquerd de les Feixes (926m)
La riera s’ha obert camí entre el rocam excavant una bona esquerda. Cal suposar que el nom li ve d’això. Recuperem el camí, però no pas al mateix punt on l’hem deixat sinó més a prop dons la pista fa una llarga llaçada per perdre alçària. Uns cent setanta metres enllà, ben proper al camí, localitzem un altre gorg innominat. Ben aviat, quan la pista torna a fer una colzada, creuem a gual al marge dret. Si el cabal és abundós ens caldrà descalçar-nos dons les passeres són ben precàries. I tot seguit, sense cap mena de rastre ni camí, ens cal baixar a mà esquerra per localitzar el següent gorg.

Gorg Blau (896m)
Bonic salt i gorg que es forma en una colzada de la riera del Molí quan es barreja amb el torrent de l’Estany. Poc més avall trobem les ruïnes del molí de Moreta.
Prosseguim tot guanyant alçària respecte de la llera. El terreny rost del marge no sembla practicable, però si ens hi fixem bé, localitzarem un baixador a mà esquerra que continua amb un corriol mig perdut pel que, esbiaixadament salvem el pendent.

Gorg de Moreta (873m)
Recuperem el camí i, a la bifurcació anem a l’esquerra (1), en baixada fins a retrobar la llera de la riera.

  • (1) Si continuem una estona més per la pista principal, podrem visitar el salts i gorgs de la Cara de Boc, a tocar l’aiguabarreig de les rieres del Molí i de la Riba.

 Pont de Moreta (869m)
Tot i el nom, cal creuar de nou a gual. Uns pocs metres llera amunt ens permeten visitar el darrer grog de la riera del Molí: el del Pont de Moreta. Poc més enllà s’ajunta amb el Rec de la Riba, que ara seguirem pel marge dret. Aigües avall a partir d’aquest punt pren el nom de riera de Merlès. Continuem per una pista a l’altre marge, en pujada. A la dreta del camí localitzem un baixador que ens permet accedir al gorg del molí del Puig.

Gorgs del molí del Puig (877m)
El rec de la Riba és més cabalós que la riera del Molí, i els gorgs també són més grans. Aquest conserva part de l’antiga resclosa i, a l’altre marge, unes parets de pedra seca. Reprenem la pista, cada cop més precària, que s’acosta a la llera. Un camí continua a l’altra banda i, inevitablement, ens cal descalçar-nos per creuar-la. Seguint la riera, ara pel seu marge esquerre, fem una colzada i sortim sobre la pista pavimentada de la Riba, a l’alçada d’un pont. Aquesta pista prové de la C-26 i un dels seus ramals mena al veïnat de Viladonja en terme de les Llosses. La riera del Molí, el rec de la Riba i, més amunt, el rec de Tubau, fan de termenal entre Sant Jaume de Frontanyà i les Llosses i, per tant, entre el Berguedà i el Ripollès.
Pista amunt trobem tres altres baixadors a mà dreta, més fressats que els que ens ha calgut localitzar fins ara i que ens permeten accedir al gorgs Rodon, Negre i de la Riba. Prou més amunt atenyem el mas de la Riba.

Sant Esteve de la Riba (975m)
Església romànica de la que n’hi ha constància documental d’ençà el segle XI, tot i que l’estructura actual correspon al XII, amb importants reformes posteriors. Annexa a la important pairalia de la Riba. El conjunt però, és de titularitat privada i no s’hi permet l’accés. També és una cruïlla de camins i hi ha un rètol indicador de la Ruta de la Transhumància.
Nosaltres prenem la pista, ara ja de terra que, en baixada, segueix pel marge esquerre de la riera. Quan atenyem el rec de Llentes, just al punt on s’ajunta amb el de Tubau, ens cal creuar-lo a gual. Poc més amunt albirem el Molí de la Riba.
En una colzada, camí enllà, trobem a mà dreta una font i, ben aviat, una petita presa sobre el rec de Tubau. No ens caminar gaire més perquè el brogit de l’aigua ens adverteixi d’un altre salt.

Salt i gorg de Caselles (985m)
És el més alt dels que hem visitat. I també el darrer. Hi accedim per un costerut senderol a mà esquerra.
Continuem pel mateix camí fins que la pista ens mena creuar la riera per un pont passat el qual hi ha una bifurcació en T. Tant un ramal com l’altre ens menen al mateix lloc. El de la dreta seguint el torrent del Prat. Prenem el de l’esquerra, pujant en llargues llaçades per la baga de les Planes. Les podem escurçar fent drecera tot seguint els pals de la línia elèctrica.
Creuem per entremig del mas de les Planes i continuem vers ponent. Bona estona més enllà atenyem cal Cintet, amb una font adossada al mur perimetral, ran de camí. Just passada la casa sortim a la carretera de Sant Jaume a la Pobla que seguim uns tres-cents setanta metres a mà dreta, en pujada.

Coll de Sant Jaume (1156m)
Som al punt més alt de l’itinerari on hi passa l’antic camí ral de Castellar de n’Hug a Sant Jaume de Frontanyà. Baixem per aquest ombrívol sender, paral·lel a la carretera, fins a creuar el clot de la font de la Pobla, remuntem lleugerament tot passant pel costat de cal Vicenç i retornem al punt de partida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Alta vall de la Riera de Merlès

Les Moles i el Morral de Cabrafeixet

Des de la Bassa de les Collades per la Foradada del Pradet

Distància 10,9 km
Desnivell acumulat 594 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 29 de desembre de 2019
Cartografia Ed. Piolet: Serra de Cardó (1:20000)
Recursos consultats A peu per la Serra de Cardó. Rafael López-Monné. Arola Editors. Col·lecció de ferradura, 18.

En l’itinerari que ressenyem hi conflueixen elements que el fan doblement interessant. D’una banda el factor humà, amb una balma habitada des del Paleolític, les pintures rupestres datades al Neolític i, molt més proper però no menys interessant, el passat ramader de la zona del que en són testimoni les diverses basses i bona part dels camins «lligallos» que recorrerem. I de l’altra el factor paisatgístic: paratges trencats i abruptes amb foradades, coves i morrals.
Les senderes són en general ben fressades i fàcils i, excepte en un curt tram, no presenten cap dificultat especial.

 Accés
Per la TV-3022 del Perelló a Rasquera. Entre els punts quilomètrics 7 i 8 prenem a mà esquerra la pista de la Fullola, enquitranada i senyalitzada per a l’Abric de Cabrafeixet. Deixem a mà dreta l’accés a l’aparcament de les pintures rupestres i seguim vers la Bassa de les Collades, en una bifurcació ben senyalitzada. Just abans de la Bassa deixem a mà esquerra l’accés al parc eòlic de les Calobres. Davant la Bassa disposem d’un bon espai per aparcament.

Bassa de les Collades (400m)
Comencem a caminar (W) prosseguint per la pista que hem arribat en direcció a la Torre de la Fullola i el Coll de la Mola. Deixem un parell de trencalls a mà dreta per prendre el tercer. Aviat trobem a mà dreta, i una mica apartada, la Bassa del Coscoll. Més enllà passem a tocar del maset del Fartall fins que la pista s’acaba i emprenem una sendera ben fressada que puja fort a la Collada de la Bassa d’Audí. Anem a l’esquerra per visitar la bassa, també coneguda com del Cacouero. Queda apartada tant de la vista com del camí: ens cal deixar-lo i anar una mica a la dreta. Reprenem la sendera principal i prosseguim, ara pujant (NW) per l’ample llom carener.
Davant nostre la Punta d’Audí, que esquivem per l’esquerra. Poc més enllà trobem la foradada.

Foradada del Pradet (638m)
Considerable pont natural a l’esperó ponentí de la Punta d’Audí. Continuem (NW) per l’ample llom carener en direcció al Morral de les Nines, alterós davant nostre. Deixem la carena davallant a l’esquerra i fent un gir de 90º (SW) per flaquejar el morral, a la capçalera del Barranc de la Xirimia. Recuperem alçària enfilant pel grau de l’Escaleta i prosseguim vers ponent.

Punta de les Moles (757m)
La flanquegem pel vessant nord per un tram de camí poc definit, força descompost i exposat on ens cal extremar la precaució. Som al punt més alt de l’itinerari. Aviat trobem senyals del GR 192 i continuem revoltant, en el sentit de les busques (N), la capçalera del Barranc de les Nines, ara de nou pel tram carener que el separa del de la Buinaca. Aviat ens cal abandonar la carena per baixar a l’esquerra, al vessant ponentí, per una canal pedregosa i rosta. En sortim flaquejant fins a recuperar el carener.
Passem per la Portella de la Buinaca i per sota la Punta homònima, termenal entre El Perelló, Tivenys i Tortosa. Davallem de nou vers el vessant ponentí i, per entremig d’un tram amb exemplars de pinassa, supervivents de l’incendi que el 2012 devorà bona part de la Serra de Cardó i del Boix, anem a guanyar un collet que ens retornarà a l’altre, vorejant la Roca de Migdia. A l’esquerra hem deixat les verticals cingleres que envolten el morral on hi ha una altra foradada ben coneguda de la contrada.
Passem prop de l’Avenc de la Punta de les Moles i poc més enllà, arran de camí, per una boca tal vegada secundària del mateix sistema (1).
Amb el Morral de Cabrafeixet ben a la vista sortim a una collada on a mà dreta marxa el camí que baixa al Barranc de les Nines i que prendrem després de visitar el cim. Seguim recte (NE) i en poca estona l’atenyem.

  • (1) Per desconeixença de la situació exacte ens vàrem perdre l’accés a la boca principal. No hem localitzat cap ressenya espeleològica d’aquesta cavitat de la que n’hi ha escasses referències.

Morral de Cabrafeixet (754m)
En dia clar resulta una magnífica talaia de 360º sobre la serralada, la vall de l’Ebre, el Delta i el mar.
Retornem a la collada i davallem (SE) pel camí (GR) que mena al Barranc de les Nines. Deixem a mà esquerra el camí a la Bassa de Falcó. Quan atenyem la llera del barranc, poc més enllà de les runes de la Caseta del Xocolato que queda a l’altre marge, deixem el GR per un altre camí a mà esquerra, seguint (NW) pel marge dret d’un barranc, que ens mena a la Cova de la Mallada.

Cova de la Mallada (416m)
És una balma. Rep aquest nom perquè s’havia utilitzat secularment per arreplegar el bestiar. Les excavacions dutes a terme els anys 1953-54, amb troballa de nombroses peces de sílex, determinaren que havia estat habitada durant el Paleolític Superior, amb una antiguitat d’uns 14000 anys.
Continuem camí revoltant la capçalera del barranc on localitzem curioses formacions geològiques i altres balmes amb pintures d’injustificable intenció. Ens desviem per tal de pujar a visitar-ne una que atreu la nostra atenció des que hem entrat a la contrada. Poc més enllà trobem l’Abric de Cabrafeixet.

Abric de Cabrafeixet (426m)
Protegit per una reixa, la balma acull pintures rupestres representant escenes de caça, catalogades dins de l’Art Rupestre de l’Arc Mediterrani de la Península Ibèrica, datades al Neolític, i per tant posteriors a les troballes de la Mallada.
Un ben apariat camí ens retorna al GR i poc més enllà atenyem l’aparcament de l’abric. Però no seguim la pista d’accés, sinó que en prenem una altra, més precària, a mà dreta. Passem pel costat de les runes de la Caseta del Gos i prou més enllà sortim a la pista de la Fullola. Ens cal seguir-la un bon tram per retornar a la Bassa de les Collades.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF



Les Moles i el Morral de Cabrafeixet

La Vall Closa de Verano

Indrets de la Batalla de l’Ebre

Distància 12,7 km
Desnivell acumulat 579 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 7 de desembre de 2019
Cartografia Ed. Piolet: Serres de Pàndols i Cavalls (1:25000)
Recursos consultats Centre d’interpretació 115 Dies (Corbera d’Ebre)
Itineraris relacionats Serra de Cavalls
  Serra de Pàndols

La nit de Sant Jaume de 1938, més cent mil homes de l’Exèrcit Popular de la República creuaven l’Ebre per diversos punts i aconseguien recuperar el terreny entre Mequinensa i el riu Matarranya i el de l’arc que a partir d’aquí fa el riu fins a Benifallet. Durant 115 dies, més de tres-cents mil homes, esmerçant una ingent quantitat de maquinària bèl·lica, van enfrontar-se en la Batalla de l’Ebre, la darrera i més cruenta de la Guerra Civil. La destrucció fou immensa a la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. L’exèrcit feixista aconseguí fer recular el republicà que, vençut, el 16 de novembre, el que restava de les seves unitats retornà a la riba esquerra.
L’ofensiva republicana va quedar deturada a les portes de la Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs, Gandesa i Prat de Comte. A partir d’aquí va perdre la iniciativa i foren obligats a recular progressivament. Dominant parcialment la Serra de Pàndols, s’hi van atrinxerar i hi van resistir fins al primers dies de novembre.
Juntament amb la veïna serra de Cavalls, la de Pàndols, sobre Gandesa, fou un dels punts on els enfrontaments resultaren especialment acarnissats.
La Vall Closa rep aquest nom per la manca d’accessos naturals excepte pel NE. Aquesta característica la feia adient com lloc de concentració de tropes camí del front i de repòs quan eren rellevades. Per tant era un punt a la rereguarda on hi sojornaren les unitats republicanes provinents del o en direcció al Pinell de Brai. Entre elles la XV Brigada Internacional, que va fer-se càrrec de la defensa de la Serra de Pàndols del 14 al 27 d’agost de 1938.
Aquesta és l’única de les rutes de senderisme senyalitzades pels Espais de la Batalla de l’Ebre, amb un recorregut circular, des del Pinell de Brai, pel vessant més oriental de la Serra de Pàndols. Els camins són fressats, la majoria de bifurcacions ben indicades i hi ha penells informatius als diferents punts d’interès.

Accés
Accedim a el Pinell Brai per la C-43, ja sigui des de Gandesa o des de Benifallet.

 El Pinell de Brai (162m)
L’itinerari comença davant del celler modernista, projectat per l’arquitecte Cèsar Martinell, on hi ha un plafó explicatiu.
Creuem la carretera d’accés i prenent una pista pugem a la Serra dels Horts. La deixem per una sendera a mà esquerra seguint a mitja alçada el Barranc de la Teuleria o de Pinell, pel marge hidrogràfic esquerre, fins que baixem a creuar-lo.
Sortim sobre un camí que prenem a mà dreta —retornarem pel ramal de l’esquerra— i anem a creuar per sota el pont de la C-43.

Refugis de la Carbonera (181m)
Àrea destinada a les unitats de reserva. Els soldats van excavar caus-refugi als talussos argilencs del barranc. La posterior extracció a cel obert d’argiles per a la indústria de materials refractaris ha modificat la seva ubicació inicial respecte al nivell del sòl.
Continuem per una sendera, paral·lels i propers a la carretera, de nou pel marge esquerre, deixant a l’altra banda les instal·lacions —actualment en desús— d’una indústria de materials refractaris (1).
Creuem de nou el barranc i, després d’un tram pel costat de la llera, ens n’apartem travessant unes feixes de conreu per entrar de nou al bosc, propers de nou al barranc i paral·lels a la carretera que discorre per l’altre marge.
Bon tros més enllà ens cal fer marrada per salvar un barranc perpendicular. En creuar-lo podem prendre una sendera a mà esquerra que mena a una cova de la que no n’hem localitzat cap referència.
Encara molt més amunt, després de sobrepassar un estret i alt morral, entrem a la vall.

  • (1) Durant la segona meitat del segle XIX i bona part del XX hi va haver una important activitat industrial de materials refractaris aprofitant les argiles de la zona que inicialment s’extreien en galeries i posteriorment a cel obert.

Vall Closa de Verano (281m)
Desconeixem quin és l’origen del topònim «Verano» tal com s’anomena oficialment aquest estret congost.
De nou tornem a trobar refugis excavats als marges. Un altre plafó ens indica la direcció on es va situar el lloc de comandament del Batalló Lincoln, de la XV Brigada, integrat per nombrosos voluntaris nord-americans i cubans. Val la pena seguir la sendera que —en fort pendent— ens deixa al peu del cingle on hi ha unes balmes i sectors d’escalada.
Retornem al camí per endinsar-nos a la vall. Aviat trobem una drecera per accedir al lloc de comandament del batalló. Es tracta d’una costeruda sendera que mena a les vies d’escalada del sector.
Creuem una tartera. Una graonada ens barra el pas al peu del Puntal de l’Ós. Remuntem pel marge esquerre hidrogràfic i sortim, prop de la carena, a una pineda amb marges de pedra seca.

Àrea de descans (354m)
Hi ha més refugis excavats als marges. Poc més amunt un monòlit i una làpida recorden els brigadistes internacionals morts. Fou alçat pels sapadors de la XV Brigada durant la Batalla de l’Ebre. Recull el nom de 37 soldats, 18 d’espanyols, prova de que a les Brigades Internacionals, a banda de voluntaris, també s’hi enquadraren soldats de lleva.
Continuem pujant fins al punt més alt de la carena que clou la vall pel vessant nord on hi ha un mirador.

Mirador nord (450m)
Amb un penell d’orientació. Hi destaquen la cota 641 i Mola d’Irto, a la Serra de Pàndols i la Carabassa, a la de Cavalls. Tres dels baluards on es parapetaren els republicans un cop fracassat l’intent de recuperar més terreny. Al fons s’albira la Serra de Pebrer amb els cims de la Mort i el Puig de l’Àliga, dos altres indrets on es produïren violents enfrontaments els primers dies de l’ofensiva.
De baixada del mirador sortim sobre una altra sendera per la que discorre el GR 171, que seguim a l’esquerra, en pujada.
Revoltem, en sentit contrari a les busques, tota la capçalera de la vall fins assolir el cingle de les parets que la tanquen per migdia.

Mirador sud (569m)
Un altre penell ens senyala cotes que foren estratègiques durant els combats. La més prominent la 705, o Punta Alta, sostre de la serra, on actualment s’hi alça el Monument a la Pau. Des d’aquest mirador parteix una sendera que hi mena tot passant per l’ermita de Santa Magdalena. Nosaltres anem a l’esquerra, per la carena que clou la vall pel vessant sud.
Quan atenyem una bassa, fem un gir de 90º a la dreta i comencem a davallar fent una bona marrada per salvar un esperó i emprendre el carener d’un llarg llom que es despenja vers migdia.

Maset (ruïnes) (247m)
Pel camí d’accés al mas, sortim sobre una pista que seguim a l’esquerra fins als refugis de la Carbonera. Tornem a creuar el pont de la C-43 i resseguim pel marge dret el Barranc de la Teuleria fins al Pinell de Brai.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Vall Closa de Verano

Serra del Corb

Les Preses-Sant Miquel i Sant Martí del Corb-Roca Lladre-Puig Rodó-Xenacs

Distància  11,11 km
Desnivell acumulat  625 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 30 de novembre de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Garrotxa Zona Volcànica (1:25000)

Clàssic itinerari per la Zona Volcànica de la Garrotxa especialment interessant a la primavera i tardor quan la varietat cromàtica entre la roureda, l’alzinar i la fageda, és una pura delícia visual. A més de visitar un parell d’esglesioles romàniques i pujar a dos cims molt panoràmics.
La del Corb o de Marboleny —no hem pogut escatir-ne la diferència— és una serra que juntament amb la de Finestres són el partió entre les conques del Fluvià, al nord i el Ter, a migdia.
Els camins hi són ben fressats i senyalitzats, excepte en un tram puntual del Pujant d’en Camps que tampoc és recomanable fer-lo amb terreny humit.

Accés
Partim de l’aparcament del carrer del Camp del Prat, a la Zona Esportiva de les Preses, ben indicada dins de la població.

Les Preses (473m)
N’hi ha constància documental d’ençà el 922 quan Elienard testà l’alou de les Preses i el Corb a favor de la seva esposa Ricarda i feu constar que l’havia obtingut per aprisió (1). Aquí hi ha una hipòtesi de l’origen del nom. Ricarda es casà en segones núpcies amb el noble Sal·la i foren els fundadors de Sant Benet de Bages. El 960 en va fer donació al cenobi benedictí.
L’església parroquial és dedicada a Sant Pere i se’n té notícia des de l’any 1019. L’actual, d’estil neoclàssic, data de finals del XVIII i en destaquen els dos campanars bessons coberts amb cúpules revestides de petxines de rajola valenciana vidriada.
Seguint els senyals del GR 2 i grocs d’Itinerànnia anem a buscar el camí de Sant Miquel del Corb i el Puig Rodó, passant entre les piscines i el camp de futbol. Per camí ben fressat i en moderat pendent (NE) atenyem el collet de la Cantina i anem virant a nord entremig de la fageda del Clot.

  • (1) Ocupació d’una terra erma sense titular directe amb el propòsit de rompre-la i d’explotar-la convenientment.

Volcà del Racó o Camp Fondo (614m)
La forma arrodonida i enclotada recorda el cràter de l’antic volcà, ara ocupat per una feixa de conreu. Pugem a la dreta (E) en direcció, entre altres, a Santa Pau i les ermites de Sant Miquel i Sant Martí. A la vista del mas del Racó deixem a mà dreta el camí que, per unes escales de pedra, s’enfila a l’àrea recreativa de Xenacs.
Revoltem per sota el mas (S) i planerament ens endinsem a la fageda de l’obaga del Solé. Al feréstega clotada de les Grípies hi trobem la font del Racó, seca, i virem 90º (E). Més endavant el camí esdevé una pista que anem seguint.

Sant Miquel del Corb (606m)
Se li atribueix ser una de les més antigues de la Garrotxa. D’origen possiblement preromànic, l’actual fàbrica és d’època romànica amb remodelacions del segle XVIII. Consta d’una sola nau coberta amb volta de canó. La porta d’accés, dovellada, està ubicada a la façana de ponent i protegida per una porxada. El campanar és de torre, amb teulada a quatre vessants que substituí un d’anterior d’espadanya de dos ulls. A finals de setembre, coincidint amb la diada del sant, s’hi celebra un aplec.
Entre alzines i vers el S parteix el camí del Pujant d’en Curós que, en fort pendent al seu darrer tram, mena al Collet de Puig Rodó. (2) Nosaltres però continuem per la pista, ara en molt bon estat, passant pel costat de les ruïnes del Curós i el mas de l’Antiga.

  • (2) No apareix al mapes: fou senyalitzat i ben condicionat per «Els Enfilats-Centre Cultural les Preses» per a la «Marxa dels Llenyataires» del 2016.

Sant Martí del Corb (581m)
Petita església romànica d’una sola nau i absis semicircular, situada en una raconada ombrívola. S’hi accedeix per una escalinata. Una porxada sostinguda per pilastres amb teulada a dues aigües resguarda el portal a cada costat del qual hi ha sengles finestrals amb reixa de ferro forjat. El campanar és d’espadanya d’un sol ull alçat sobre el frontispici. Al costat hi ha una font.
La pista, per la que hi hem arribat, continua fins a la carretera de les Preses al Pla de Sant Miquel pel mas del Camps i és la manera d’accedir a les dues esglésies en vehicle. Per aquí també marxa el GR 2 en direcció a Santa Pau.
Seguint els senyals grocs (estaca) pugem per un sender que ens deixa sobre una pista precària. A la bifurcació continuem pujant a l’esquerra en fort pendent fins a sobre d’un esquenall on l’abandonem a mà dreta pel sender del Pujant d’en Camps. En algun tram el camí es fa perdedor i ens cal estar ben atents als senyals i rastres de camí. El pendent és entre fort i molt fort, especialment al tram final quan enfilem per una canal per la que atenyem el coll.

Collet del Pujant d’en Camps (847m)
Hi ha rètols indicadors i hi passa el camí entre Colltort i Xenacs (3). Nosaltres però en prenem un de ben fressat i no senyalitzat que, en moderat pendent, ens enfila carenejant (NE) al Serrat de Roca Lladre.

  • (3) Tot i estar-ne assabentats ens passa l’oportunitat de veure-hi una sútia, nom que rep a la contrada el clot per fer carbonet. Té un metre de diàmetre i 60 cm de profunditat.

Serrat de Roca Lladre o Penya d’en Vidal (907m)
Hi ha un vèrtex geodèsic. Tallat al vessant nord per l’impressionant cingle d’en Vidal, resulta un excel·lent mirador sobre la Plana d’Olot, la Fageda d’en Jordà, el Bosc de Tosca i la Zona Volcànica de la que destaquem vers el NE els cons del Croscat i de Santa Margarida. Però també atalaiem el Pirineu i Prepirineu més orientals: el Puigsacalm, Puig Cubell, la Serra de la Freixineda, Puigmal, Bastiments, Costabona, Canigó, Comanegra, Bassegoda, el Mont i Sant Julià del Mont, per esmentar solament els més prominents. És termenal entre les Preses (NW), Santa Pau (NE) i Sant Feliu de Pallerols (S).
En davallem pel carener oposat. Atenyem un collet on, per l’esquerra hi arriba el Pas d’en Vidal, un pujador tant o més rost que el d’en Camps. Hi retrobem els senyals grocs que ara seguim a mà dreta, per camí entre planer i de moderat pendent, pel solell. Abans de desviar-nos (rètol indicador) uns setanta metres (S) a visitar la Cova de Rocalladre, podem albirar vers el SW els cingles del Far, Aiats i Cabrera.

Cova de Rocalladre (818m)
Petita cavitat de 55 m. de recorregut constituïda per una única galeria a la qual es pot accedir per dues boques que incideixen lateralment amb la galeria principal. La boca inferior presenta una curta rampa descendent que desemboca al bell mig de la galeria, cap a la dreta acaba ràpidament en dos conductes impenetrables i cap a l’esquerra porta a la base d’un pou de 5 m. que és la boca superior. (4)
Continuem camí (WNW) retornant al Collet del Pujant d’en Camps i, carena enllà (W) per un bonic alzinar, deixem a mà esquerra el camí al Coll de Bas. Més endavant abandonem el camí carener per un altre a mà dreta, per l’obaga dels Cingles del Corb. Poc abans de la font dels Cingles, trobem un avenc que no hem vist ressenyat enlloc.
Poc més enllà atenyem el Collet de Puig Rodó on, a banda del nostre, hi conflueixen altres camins: el que mena al cim, un itinerari naturalístic, el que baixa a Sant Miquel del Corb —que hem esmentat abans—, i el que pel Clot de la Grípies mena a l’àrea de Xenacs.

  • (4) Font: Espeleoíndex.

Puig Rodó (909m)
O Puig Rodon, segons el mapa de l’Alpina. Coronat per un mirador amb una taula d’orientació circular molt detallada i una senyera. És una talaia tant o més bona que la de Roca Lladre.
Baixem al Clot de les Grípies. Pel camí anem trobant estaques amb explicacions de la flora de l’entorn. Hi ha un parell d’avencs i uns penells explicatius sobre l’elaboració de carbó vegetal.

Àrea recreativa de Xenacs (838m)
De titularitat municipal, hi ha un restaurant i hi arriba una pista des de la C-152. Oberts solament els caps de setmana (5).
També hi conflueixen el camí al Racó —el de les escales de pedra comentat anteriorment— i el de les Preses. Prenem aquest darrer, senyalitzat amb estaques i senyals grocs. Aviat es ramifica i deixem a mà esquerra el dels Bous pel que també podríem retornar a les Preses fent més volta i a mà dreta un que hi va pel Volcà del Racó (camí de les escales) continuem recte pel de les Barrincoles pel Clot de Xenacs.
Sortim sobre Can Talaia. A partir d’aquí seguim per pista pavimentada. Passem pel costat dels masos del Pujol i el Pinell i, passat el Torrent de Sant Sebastià, entrem al poble pel carrer de la Rectoria. Aprofitem per visitar la Plaça Major on hi ha l’església de Sant Pere i la pairalia de Can Mata.

  • (5) Podeu informar-vos de l’horari al restaurant «Quinze Ous» 689620131, situat al costat de la Zona Esportiva on hem començat l’itinerari.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Serra del Corb

Fageda de la Grevolosa i Puigsacalm

Des del Molí de Bracons pel camí dels Tossells. Retorn per les fonts Tornadissa i de la Tosquera.

Distància 11 km
Desnivell acumulat 748 m
Nivell de dificultat moderat
Data 24 de novembre de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Puigsacalm-Bellmunt (1:25000)

A la finca de la Grevolosa, propietat de la Generalitat de Catalunya, hi ha una de les fagedes més majestuoses de Catalunya. També exemplars centenaris de roure.
El Puigsacalm o Puigsacau és l’elevació més prominent del conjunt que forma amb el Puig dels Llops, el Puig Corneli, les Agulles i els Castellets. Aquest grup presenta una abrupta i encinglerada cara meridional, produïda per una falla geològica, que la fa especialment vistosa des de la Vall d’en Bas. Per l’altre vessant el cordal s’allarga fins a la Collada de Bracons amb els cims del Puigsacalm Petit, el de les Civaderes, els Tossells i la Roca de Corb. Des de tots els punts cardinals, diversos camins hi menen. En aquesta ocasió en seguirem un parell que parteixen de la Collada de Bracons a fi d’enllaçar fàcilment l’ascensió amb la visita a la fageda.
Els camins, excepte el curt tram del Rec de Bracons, els camins són ben fressats i senyalitzats. L’hem qualificat de moderada pel camí equipat dels Tossells on ens caldrà ajudar-nos amb les mans. Cal dir però que està molt ben equipat i que fins no fa pas gaire no hi havia cap ajuda. No ha de suposar cap problema per a senderistes habituals, excepte amb terreny humit.

 Accés
A partir de la C-37, per la carretera de la Collada de Bracons, bé des de la Vola (Sant Pere de Torelló), bé des de Joanetes (la Vall d’en Bas).
Poc abans —o després segons per on hi accedim— de la collada, a l’alçada del mas de Bracons trobem diversos espais que ens permeten aparcar al costat de la carretera. Partir d’aquest punt ens permet esquivar les aglomeracions que solen formar-se —sobretot els caps de setmana de tardor— a la collada o als aparcaments de la fageda.

Bracons (983m)
Prenem una pista indicada al Molí de Bracons. A la bifurcació deixem el ramal de l’esquerra que hi mena i creuant la Riera de Bracons, anem a la dreta (S) per un antic camí carreter pel marge esquerre.
Al Collet de la Paia el deixem per un camí ben fressat a mà esquerre (E). Bon tros més enllà en deixem un altre a la mateixa mà pel que podem fer drecera si no volem visitar Sant Nazari.

Sant Nazari (933m)
Ermita que hom creu que data del segle XIV. Restaurada en diverses ocasions, la darrera entre 2008 i 2011.
De la part posterior (banc i taula) surt una pista que seguim en direcció a Grevolosa i Coll dels Llancers.

Collet dels Gamarussos (970 m)
Rètol indicador. Deixem la pista que gira a la dreta. És la que mena al segon aparcament de la fageda. Continuem per un sender vers el N en direcció a Grevolosa i Coll dels Llancers. Observem que el faig ha anat guanyant terreny al roure.
Obviem a mà esquerra el camí (estaca) al Coll de la Paia i entrem a la part més interessant de la fageda on s’hi localitzen tres fajos monumentals. De fet, hi trobem nombrosos exemplars de proporcions considerables.
A l’alçada de la font deixem a mà dreta el camí al Coll de Llancers i continuem vers la collada de Bracons, se suposa que seguint el GR 151.1, però els senyals d’aquest són ben escassos. També n’hi ha de grocs d’Itinerànnia. Sortim sobre una pista que prenem a l’esquerra fins la collada.

Collada de Bracons (1132m)
A l’altre marge ens enfilem per un talús rocallós i emprenem un camí ben fressat en direcció a la Font Tornadissa i el Puigsacalm. El deixem aviat per un altre menys definit a mà dreta indicat com Camí dels Tossells.
En fort pendent guanyem la carena que a partir d’ara anirem resseguint fins al cim i que fa de partió d’aigües entre el Ter i el Fluvià, termenal entre Sant Pere de Torelló i la Vall d’en Bas i límit comarcal entre Osona i la Garrotxa.
Ens encarem al primer ressalt rocallós que superem ajudats per esglaons de fusta, metàl·lics i sòlides cadenes.

Roca del Corb (1323m)
Cimet de poca visibilitat. Continuem en fort pendent grimpant, també ajudats pels mateixos elements, vers el Tossell Petit molt més obert que el seu antecessor. Un curt tram, ja sense cap dificultat, ens separa del següent cim.

Tossell Gros (1462m)
Coronat per una senyera, llibre de registre i un original pessebre fet de coberteria. Molt més panoràmic que els precedents ja ens permet albirar el Pirineu, sobretot a la baixada vers la Collada Fonda.
Esquivem el Puig de les Civaderes i sortim sobre una pista ramadera resseguint (NE) per damunt d’uns rasos on la vista s’eixampla atalaiant bona part del Pirineu Oriental.

Els Clivillers (1418m)
Hi ha un rètol que resa «Ras de les Civaderes» i un portell que creuem tot anant a mà dreta (E). Al collet dels Clivillers (rètol indicador) continuem recte en direcció a Santa Magdalena pel Puig dels Llops, deixant a mà dreta el camí que baixa a buscar el Pas dels Burros. Poc més enllà deixem a mà esquerra el camí de Sant Privat per enfilar-nos al cim.

Puigsacalm o Puigsacau (1514m)
Vèrtex geodèsic, creu i llibre de registre. Fent honor al seu nom és planer (-calm, altiplanicie, plana alterosa i aglevada dalt d’una muntanya, el que en altres contrades s’anomena tossa o tossal). Encara que bé podria referir-se als extensos rasos propers, com el de Manter.
L’aglutinació  de l’article salat sa(ça) dins del nom és força corrent a la toponímia catalana, especialment en aquestes contrades (Sacomella, Puigsacreu, Puisallança, Collsacabra, etc.) així com la terminació amb el mot –calm (Sant Martí i Sant Hilari Sacalm) alhora propi de la llengua occitana.
També coneixem prou toponímia on és freqüent la vocalització de la «ela» en «u» (baumes-balmes, aubereda-albereda, baucells-balcells, aubert-albert, cau-calm,…). Tal vegada per això la muntanya era anomenada localment com Puigsacau. I és així com la trobem ressenyada a diferents publicacions de finals del XIX (Diccionari Aguiló, butlletins excursionistes, Jocs Florals,…). Però no pas de forma generalitzada: autors contemporanis prou arrelats i coneixedors de la comarca com Marià Vayreda l’anomenaven Puigsacalm.
El cim en dies clars, és una talaia extraordinària. Així, seguint el sentit de les busques del rellotge,  albirem ben propers la carena dels Tossells, la Serra de Curull i el Santuari de Bellmunt i tenim a l’horitzó Rasos de Peguera, Serra d’Ensija, Pedraforca, Cadí, Moixeró, Taga, Puigmal i tota l’olla de Núria, Bastiments, Costabona, Canigó, Comanegra, Bassegoda, Mont, Plana d’Olot, Sant Julià del Mont, volcans Croscat i Santa Margarida, Puigsallança. Del Collsacabra hi destaquem l’Agullola de Rupit i, més propers, Aiats i Cabrera. Seguint albirem Agudes, Matagalls i, per acabar-ho d’arrodonir, darrera la Collada de Bracons, la Plana de Vic amb Sant Llorenç del Munt i Montserrat a l’horitzó. És tan cert que les muntanyes no es mesuren solament per la seva alçària com que al pot petit hi ha la bona confitura.
Desfem els nostres passos fins els Clivillers on anem a la dreta fins al proper Collet del Ferrer. Uns indicadors ens senyalen que som sobre el Ras de Manter. Baixem (W) pel llom herbat fins a fer un gir de 90º i continuem davallant a mà esquerra per una comella molt evident.

Font Tornadissa (1296m)
Surgència on afloren les aigües que recullen els rasos que tenim a sobre, en una bella raconada. Continuem per camí ben fressat, amb senyals grocs i trams molt obacs deixant al cap de poc a mà dreta el camí (indicat) a Vidrà per Sant Bartomeu de Covildases, punt on retrobem el GR 151.1.

Collada de Sant Bartomeu (1249m)
No estan indicats però en surten tres camins: un que baixa a Sant Bartomeu, un altre que careneja per la Serra de Curull i el que seguim (S) vers la Collada de Bracons. Poc més avall ens cal estar atents perquè a mà dreta surt un camí, tampoc indicat, que ens cal prendre.

Camí del Rec de Bracons (1230m)
Prou definit al començament, aviat es desdibuixa i costa de seguir per la fullaraca. Hi ha alguna fita i senyal de pintura, però el que més ens ajuda és que havia estat esporgat fa uns anys i podem anar-ne seguint el rastre: el pas és franc i els troncs escapçats ens l’assenyalen.
Aviat baixem a una torrentera i la seguim. Més avall el brogit de l’aigua ens alerta d’una surgència.

Font de la Tosquera (1100m)
Surgència del torrent que hem seguit. Al costat hi ha una bona formació de tosca, d’on deu venir-li el nom. És el naixement del Torrent de Bracons, que fornia el molí.
Hi arriba una pista precària que seguim a mà dreta (1) fins la carretera per la que anem a recuperar el punt de sortida tot albirant a l’altre marge del torrent la casa de Bracons i, al fons, el molí i la seva bassa.

  • (1) Per l’esquerra aquesta pista, paral·lela a la carretera, acaba a un centenar de metres del camí de la Collada de Bracons a la Font Tornadissa.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Fageda de la Grevalosa i Puigsacalm

Itineraris relacionats
Fageda de la Grevolosa i Serra de Llancers
Puigsacalm i Puig dels Llops

Volta a les Gronses

Pels Estrets i el coll de l’Oroval amb visita al Salt del Barber

Distància 10,5 km
Desnivell acumulat 547 m
Nivell de dificultat moderat
Data 2 de novembre de 2019
Cartografia Editorial Piolet. El Port (1:30000)
Recursos consultats Grimpant pel Massís del Port. Joan J. Tiron. Ed. Cossetània (Azimut, 63)

La de les Gronses és una serra al Parc Natural dels Ports que s’alça entre el Riu dels Estrets i la Vall de Lliberós. El nom li ve d’una formació geològica característica: un monumental «embut» que recorda una tremuja, recipient de base troncocònica invertida que, entre altres coses, s’utilitza als molins per deixar caure el gra, «gronsa» en la parla dels Ports.
Aquest itinerari envolta tota la serra amb una incursió a la carena septentrional per visitar el Salt del Barber. La part paisatgísticament més interessant és la dels Estrets. El Riu dels Estrets neix a la Serra de l’Espina i passa per la Franqueta. Abans de tributar al d’Algars prop d’Arnes, on fa de termenal amb Orta, s’ha obrir camí entre les moles del Don i del Duc pel marge esquerre i les de Biarnets i les Gronses pel dret, excavant el bellíssim congost dels Estrets.

Accés
Poc més enllà de l’accés a Orta (Horta de Sant Joan) per la T-333 entre Prat de Comte i Arnes, prenem a mà esquerra la pista a «els Ports» que mena a les àrees de Mas de Lliberós i la Franqueta. Poc més enllà del mirador del Salt de Ferrassó prenem una pista a mà dreta en direcció a Arnes. Deixem dues bifurcacions a mà dreta que menen al mas de Vinyals i aparquem a la tercera, a l’alçada del mas de Manresa.
Si volem accedir-hi per Arnes és millor començar l’itinerari al Pontet de Cantavella seguint la pista pavimentada i indicada en direcció als Estrets (3,5 quilòmetres).

Mas de Manresa (523m)
Comencem a caminar (SW) per la pista en direcció a Arnes, alternant feixes de conreu i bosc, deixant a mà dreta els accessos als masos de Manresa i Santapau de Dalt. A la següent —accés al mas de Santapau— seguim les indicacions que per l’esquerra ens menen a Arnes i els Estrets. En aquest punt seguim uns poc metres una pista secundària —també a mà esquerra— fins a una feixa d’oliveres per albirar el Salt del Barber des de baix.
Pista enllà sortim al camí d’Arnes, enquitranat, que seguim a mà esquerra fins a l’aparcament de Cantavella on hi ha uns panells explicatius dels Estrets.

Pontet de Cantavella (480m)
Sobre el torrent que baixa del salt homònim, ens passa quasi desapercebut entremig de la vegetació, al marge dret hidrogràfic del Riu dels Estrets, entres les moles de Biarnets (esquerra) i la del Duc (dreta).
Seguim (SE) pel marge esquerre un camí ben apariat que protegeix una conducció d’aigua. Aviat atenyem el Toll Blau. Juntament amb el del Vidre al riu d’Algars, són els únics punts on es permet el bany en tot el Parc Natural dels Ports. Al llarg de l’itinerari trobarem altres bonics tolls i cadolles, com la del Magí.
Quan a l’alçada de la Gronsa Sud el riu fa una colzada de 90º (SW) entrem al tram conegut com Estrets de Lliberós on a l’altre marge s’alcen imponents les Moles del Don (1).
El congost s’obre a la Vall de Lliberós on prenem una bifurcació indicada a mà esquerra cap al mas homònim i el coll de Valera.

  • (1) Arran de la desamortització de Madoz (1855) es posaren a subhasta terrenys que fins llavors eren aprofitats comunalment pels habitants d’Arnes. Entre altres hi havia la Ballestera, la Falconera, les moles dels Estrets i les dels Biarnets. Se les va adjudicar Antoni de Salvador, cap d’una de les famílies més acabalades d’Arnes, conegut com el Don. Els Salvador varen mantenir-ne la propietat fins als anys 30 del segle passat, després el patrimoni es dispersà i actualment són propietat de la fundació Catalunya-la Pedrera. Però les moles n’han conservat el nom.

Mas de Lliberós (523m)
Ruïnes d’un mas que pren el nom de la vall. En tot el portem recorregut hem passat del vessant obac de les Gronses al solell. Des del Pontet de Cantavella hem seguit els senyals blaus de l’itinerari «Estels del Sud». Creuem una torrentera i seguim una pista que més amunt deixem per una sendera a mà esquerra passant per les ruïnes d’un altre mas: el de Canalla. Sempre per camí ben fressat pugem al coll de Valera on trobem la pista enquitranada a la Franqueta que seguim a mà esquerra.
Poc més enllà del coll de Blanco podem albirar a l’esquerra el fenomen geològic que dóna nom a la serra, la «gronsa».
Continuem per la pista fins poc més enllà de la cruïlla de les Eres, allà on surt el camí més habitual per accedir a les Roques de Benet i per on marxa l’itinerari «Estels del Sud». A mà esquerra, poc abans d’una barraqueta, prenem una sendera que pel costat d’una feixa d’oliveres va a creuar un torrent. A l’altre cap és defineix millor i va pujant en moderat pendent (N). Encara passem per les ruïnes del mas de la Cinta abans d’atènyer el coll.

Coll de l’Oroval (615m)
O de l’Arenal, segons quina font es consulti. Situat al peu de l’extrem més llevantí de les Gronses. Des d’aquí podem baixar a mà esquerra seguint una sendera ben definida que, poc abans d’un dipòsit d’aigua, esdevé pista per la que retornem al punt de partida.
Però la nostra intenció és visitar el Salt del Barber. En fort pendent enfilem un corriol pel fil de la carena que ens deixa al peu del cingle pel vessant obac. Seguim el camí que continua ben arrapat al rocam, planerament primer, en moderat pendent després. Quan el camí ens va separant del cingle, emprenem la pujada en fort pendent vers un collet poc perceptible per on guanyem la carena.
En aquest punt podríem seguir les fites per accedir al cim de la Gronsa. Però anem a la dreta (W) ja sense camí fitat, buscant el millor pas pel vessant solell fins a baixar al Salt del Barber.

Salt del Barber (700m)
Format per un barranc que s’escola des del bell mig de la carena de l’embut.
Conten a Orta que el barber del poble conreava a la part superior d’aquestes moles. Un bon dia va deixar el ruc pasturant mentre treballava. L’animal va esbalçar-se atret pels brams d’una somera. El barber, irat amb el ruc, la somera i el seu amo, llençà l’albarda darrere la bèstia, amb tant mala fortuna que hi quedà enganxat i acabà al costat del ruc, al peu del cingle que ara porta el seu nom.
Retornem al corriol i el collet, però ara ho fem seguint una lleixa propera a la carena, pel vessant obac. El pas és més franc que pel vessant solell, però el terreny igual de pedregós i l’estimball a la nostra esquerra considerable. Ens cal dons transitar amb molta cura per no fer la mateixa fi que el barber d’Orta.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Volta a les Gronses

Volta a les Roques de Benet

Roques de Benet, Moleta del Sovatge i Cova Benaixa

Distància 11 km
Desnivell acumulat 1014 m
Nivell de dificultat moderat
Data 1 de novembre de 2019
Cartografia Editorial Piolet. El Port (1:30000)
Recursos consultats Grimpant pel Massís del Port. Joan J. Tiron. Ed. Cossetània (Azimut, 63)

Ascensió al Castell, sostre de les Roques de Benet, probablement les més emblemàtiques dels Ports en un itinerari que les envolta tot visitant diversos indrets de la contrada.
Els camins són ben fressats i fàcils de seguir, però com que en bona part no apareixen al mapa i n’hi concorren molts altres, el GPS ens serà ben útil. Especial atenció a l’accés al coll del Cap de Gos i el flanqueig per la Moleta del Sovatge. En el primer hi ha una grimpada fàcil però delicada i en tots dos el camí passa ran de cingle on una caiguda podria resultar fatal.
Un itinerari per xalar d’allò més.

 Accés
Poc més enllà de l’accés a Orta (Horta de Sant Joan) per la T-333 entre Prat de Comte i Arnes, prenem a mà esquerra la pista a «els Ports» que mena a les àrees de Mas de Lliberós i la Franqueta. Passat el mirador del Salt de Ferrassó i la font de la Pineda, tots dos a mà esquerra, trobem per la mateixa banda una bifurcació i espai per aparcament.

Cruïlla de les Eres (553m)
Rep aquest nom perquè la pista, pel coll de Membrado, mena al mas de les Eres, sobre el Barranc de l’Avellanar, a l’altra banda de les Roques de Benet.
Tot just havent començat a caminar pista amunt deixem a mà dreta la sendera del Barranc de la Pineda, per la que retornarem. Més amunt, després d’una colzada, deixem a l’esquerra un ramal que baixa al riu d’en Piqué per on marxa l’itinerari dels Estels del Sud (senyals blaus). Poc més amunt deixem la pista per fer drecera a mà esquerra.
En fort pendent pugem (SE) pel llit d’una torrentera i després pel rocam, buscant els millors passos en direcció a un grup de xiprers que albirem al peu mateix de la paret. En algun punt ens caldrà ajudar-nos amb les mans (1). Sortim sobre la pista de l’Avellanar a l’alçada d’una balma amb una paret de pedra seca al costat, just al peu de la paret NW del Castell. Tres-cents metres per sobre els nostres caps hi ha el cim que trepitjarem dins d’una estona.
Prenem la pista a l’esquerra i anem revoltant en el sentit de les busques el peu de les impressionants i verticals parets del Castell, el Cap de Gos i el Faralló fins a situar-nos bon tros enllà pel vessant de migdia. La pista baixa al riu d’en Piquer i el Barranc de l’Avellanar i acaba prop de la Font d’en Gironet. Però nosaltres la deixem prou abans, al punt indicat al mapa com a Font de la Coveta de l’Avellanar.(2)
Pugem a mà dreta seguint una torrentera (W). Aviat la sendera és més definida i sortim sobre una tartera. Al cep de munt podem albirar a l’esquerra una foradada.

  • (1) Alternativament podem continuar per la pista fent una bona marrada fins a trobar la pista de l’Avellanar a mà esquerra.
  • (2) No hem localitzat aquesta font però pel que hem llegit és poc més enllà en un bassi al costat de la pista.

Foradada (810m)
Situada a l’extrem d’un curt esperó que resseguim pujant uns metres (a la dreta mirant la foradada, hi ha algunes fites) fins a una petita balma. Ens cal grimpar a l’esquerra per situar-nos sobre l’esperó i continuar camí guiats per fites. Poc més amunt trobem una bifurcació on anem a la dreta (NE) (3) parant molt de compte perquè passem ran de cingle. Per senda prou fressada i fitada atenyem el coll del Cap de Gos.

  • (3) La sendera de l’esquerra, més evident i ben fitada, enllaça amb l’habitual d’accés al Castell, poc abans de la canal o Pujador de la Roca Grossa.

Coll del Cap de Gos (890m)
Entre el Castell i el Cap de Gos. A aquesta darrera roca li ve el nom perquè observada des d’alguns indrets del terme d’Orta recorda la silueta d’un cap de ca. Entre els escaladors és més coneguda com Punta Escofet o agulla GEDE, però els naturals, pastors, llenyataires, carboners,… l’anomenaven Roca Xica.
Hi ha una font, que trobem seca. Avancem per la gran balma, el que seria la sotabarba del gos, fins allà on no podem continuar per albirar l’estètic Faralló, la més oriental de les Roques i la fondalada del Barranc d’en Piqué.
Retornats al coll comencem a enfilar-nos (SW) per l’esquerra, en el sentit de la marxa, d’un barranc seguint un camí prou fressat. A mitja alçada podem veure una sirga a mà dreta per flanquejar una lleixa a partir de la qual tirem recte amunt i, amb fàcils passos de grimpada (4), ens plantem sobre la sendera «habitual» al Coll de les Roques, poc més enllà del Pujador de la Roca Grossa. La prenem a mà dreta i la seguim fins al cim amb una pujada prèvia per terreny descompost.

  • (4) També podem seguir pel camí que fent una mica més de volta surt, si fa no fa, al mateix punt.

El Castell (1017m)
Els naturals l’anomenaven Roca Grossa. És el sostre de les Roques de Benet quin nom prové del poblat sarraí de «Bené» o «Bene». Així ho testimonien les restes de muralla que protegien l’inici de la canal d’accés al cim i els indicis de construccions al Coll de les Roques. També quedà reflectit a la carta de poblament d’Orta atorgada el 1165 per Alfons el Cast «…dono vobis totos illos terminos de Orta et de Bene quales fuerunt ibi in tempore sarracenorum…».
Retornem sobre els nostres passos fins al coll on anem a buscar la sortida de la pedregosa canal o Pujador de la Roca Grossa, per la que davallem. Sota un bloc encastat hi ha un passamà d’ajuda.
Continuem baixant per la sendera deixant-ne una a mà esquerra (5) i tot seguit deixem a mà dreta l’itinerari habitual d’accés que baixa a cercar la pista per sota de la Cova de l’Engerra, per enfilar-nos a l’esquerra al coll entre el Castell i la Moleta del Sovatge (6) (7).
La sendera és ben fressada i fitada, però estreta. Discorre (SE) pel fil del cingle llevantí de la Moleta al fons del qual podem albirar l’abrupte Barranc d’en Piqué. En aquest punt ens cal extremar la precaució. Revoltem en sentit contrari a les busques i després d’un tram rocallós on ens cal ajudar-nos amb les mans atenyem el coll.

  • (5) És la que mena per sobre la foradada al Coll del Cap de Gos.
  • (6) Si volem escurçar l’itinerari aquest és un bon punt per fer-ho: baixem a la pista per la dreta i la seguim fins a la cruïlla de les Eres. O encara millor: la seguim uns metres i prenem a mà esquerra la sendera que baixa al Barranc de la Pineda al peu de la Pena de Gall.
  • (7) Nom que rep en aquesta part del país la cabra salvatge (capra pirenaica)

Coll de Membrado (910m)
Antigament anomenat coll de Bene. Hi passa la pista al Mas de les Eres, però no la seguim. Prenem una sendera a l’altre marge (SW). Al cap de poc deixem una bifurcació a mà dreta que mena a les ruïnes dels masos del Cullerer i de Jep (o Sep). A l’esquerra, pocs metres separat del camí, queda el Pou del Cullerer (8). Prou més enllà el camí fa una colzada de 90º i, continuant en suau pendent, atenyem el coll de Botana, deixant a l’esquerra la corralissa de Franxo.
Al coll hi arriba una pista des de la de les Eres a l’alçada del Mas del Rosset. I vers migdia marxa un camí pel que podríem baixar a la Franqueta. Un altre segueix recte i, tot i que pensem que menen al mateix lloc, prenem el menys evident: baixem a mà dreta seguint fites molt sovintejades, creuem la carena i davallem per sendera ja ben fressada.

  • (8) Ben conservat amb esglaons de cargol. Per desconeixement ens l’hem saltat.

Cova Benaixa (968m)
Separada uns metres a la dreta del camí. De poca fondària, té tres obertures al sostre. Havia servit per guardar-hi el ramat. Baixem (SW) fins al Coll de Pere on fem un gir de quasi 180º (NNW) seguint per la llera seca del Barranc dels Cocons que abandonem més endavant separant-nos-en per la dreta. Camí planer i de bon fer. Prou més endavant trobem una bifurcació en Y on anem pel ramal de l’esquerra (9) propers al cingle amb bones vistes sobre la Vall de Lliberós i les Gronses. Anem perdent alçària (NE/N) fins atènyer un collet molt marcat al peu de la Pena del Gall a partir del qual davallem decididament entre curtes llaçades al Barranc de la Pineda que seguim pel marge hidrogràfic esquerre fins a la pista de les Eres.

  • (9)El de la dreta passa pel final de la pista de la Pineda i baixa a ajuntar-se amb el de l’esquerra.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Volta a les Roques de Benet

Cresta de Cabirols

Pedraforca: Pics dels Cabirols i Cim del Calderer

Distància 6,5 km
Desnivell acumulat 914 m
Nivell de dificultat difícil
Data 11 d’octubre de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Serra del Cadí-Pedraforca (1:25000)

Activitat realitzada amb Cordada AEE. www.cordada.org

Itinerari d’aventura que estrictament no podríem qualificar d’escalada en cresta perquè la major part és caminada i grimpada fàcil. Això si, per terreny delicat, i sovint molt exposat. Un alpinista amb bon criteri el qualificaria de fàcil, però per realitzar-lo cal estar avesat a aquest tipus de terreny.

 Accés
Per la pista pavimentada que de Saldes puja al Mirador de Gresolet. Si és oberta, podem seguir un tros més per la del Collell on hi ha un altre accés al refugi.

Refugi Lluís Estasen (1668m)
Prenem el camí a l’Enforcadura per la Tartera de Saldes seguint el PR C-123.
Pugem bona estona per la tartera fins a la vertical del Pic dels Cabirols Inferior (1) on abandonem el camí per enfilar-nos (N) en aquella direcció. Fort pendent per terreny descompost però pas franc.
Propers a la base del cim flanquegem a la dreta per guanyar la carena esquivant el tram més pedregós. La resseguim per terreny fàcil fins que comença a dreçar-se, al peu d’una canal herbada.

  • (1) Altres ressenyes deixen el camí força abans. Però d’aquesta forma estalviem desnivell fora de camí amb el que l’accés a carena resulta menys penós.

Canal herbada (2210m)
Quan sortim de la canal (II) tenim sota els nostres peus la gran timba del vessant nord. Grimpem (II-III) fins al primer cim.

Pic dels Cabirols Inferior (2277m)(2)
De cim davallem a un collet pel costat d’un arbre mort i a l’enfilant-nos per l’altre costat trobem una agulla de doble cap, estilitzada i molt característica. Passos de II+ fins al cim veí.

  • (2) El mapa de l’Ed. Alpina situa aquest cim uns 55 metres al NE, just per sobre la canal herbada i a una cota de 2247m. Del mapa topogràfic de l’ICGC no cal refiar-se’n perquè excepte el Calderer, no en situa cap referència correctament.

Pic dels Cabirols Superior (2317m)
Davallem uns metres per un tram fàcil però afilat i amb pati important a banda i banda. Al nostres peus s’alça l’esvelta agulla del Gat. La instal·lació de ràpel, on hi cabem justes tres persones, és a base de diversos anells de cordino i una anella. Baixem, seguint el fil del crestall, els quasi 30 metres que ens separen de la bretxa on hi trobem dos claus, un d’ells amb anella.
Ara ens cal remuntar una curta fissura (IV) passada la qual flanquegem uns pocs metres pel vessant solell del Gat, sense altra dificultat que l’exposició, fins a trobar la segona instal·lació de ràpel, equipada amb doble parabolt anella i cadenat.
Aquest segon ràpel, de 25 metres, és encara més espectacular que el primer, amb un tram volat.

Collet del Gat (2282m)
Hi ha una reunió de dos parabolts amb anelles. És la sortida d’una variant de la via Homedes que no puja al Gat. A l’altre paret hi ha senyals de pintura vermella i fletxes en sentit descendent: des d’aquest collet podem retornar directament a la tartera de Saldes. Les seguim en sentit invers, pujant pel vessant nord (passos de II).

Collet de la Cova (2390m)
Hi acaba la via Pany. Hi ha un rètol pintat indicant la direcció al Calderer. Davallem uns metres per tot seguit continuar ascendint tot flanquejant encara pel vessant nord fins a guanyar un esquenall per quin llom atenyem el cim. Tot el tram és fàcil (II) excepte un curt pas de placa (IV-).

Cim del Calderer (2497m)
Davallem pel camí normal que mena al Pollegó Superior. Al primer tram de cadenes muntem un ràpel. El segon és menys vertical i no ens cal. Un cop al peu del segon tram equipat deixem el camí al Pollegó i baixem a la tartera per una descomposta canal que vindria a ser la continuació pel vessant sud del tall de la del Riambau.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pedraforca. Cresta de Cabirols

El Camí Ral del Coll de Daví

Des de la Barata al Pont de Vilomara

Distància 16 km
Desnivell acumulat +381 -846 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 29 de setembre de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Els 3 Monts (1:30000); Sant Llorenç del Munt i l’Obac (1:25000).
  ICGC. 07 Bages (1:50000)
Documentació Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt-Serra de l’Obac). Antoni Ferrando i Roig. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
  Camí ral de Coll de Daví. Jaume Capdevila i Plans. Dovella nº 2, 1981.
  Els camins de Manresa a Barcelona. Joan Valls i Pueyo. Dovella nº 18, 2016

Aquest itinerari ressegueix el tram del Camí Ral de Barcelona a Manresa que travessa la Serra de l’Obac, tradicionalment conegut com Camí Ral del Coll de Daví, entre Matadepera i el Pont de Vilomara.
Hom creu que és molt més antic, malgrat que la primera referència documental data de l’any 1070 en la compra d’un alou per part del monestir de Sant Llorenç del Munt. Era un camí de bast, no apte dons per a carruatges. Tampoc era l’únic per anar de Manresa a la Ciutat Comtal: hi havia el de Martorell per Esparreguera, el de Collcardús i el del Coll de can Massana. Però era el més curt i per això fou el més habitual fins al segle XIX quan el 1835 s’obria la carretera del Bruc pel coll de can Massana, i el 1859 la línia ferroviària entre Terrassa i Manresa.
Tot i que era molt freqüentat, se’l considerava perillós: recorria un tram muntanyenc amb passos estrets vorejant cingleres, boscós i feréstec, on el viatger s’exposava a patir-hi algun accident o ser assalt per bandolers, especialment durant els segles XVI i XVII. Nombrosos testimonis en donen fe, alguns dels quals els ressenyem a tall d’exemple. Les principals quadrilles de bandolers varen operar als voltants d’aquest camí i, en general, de la Serra de l’Obac: Antoni Roca, Serrallonga, Rocaguinarda, Trucafort,… tant és així que les autoritats de Terrassa i Manresa havien tractat la possibilitat de desviar-lo per Rellinars.
Atenent a que era un camí de bast, és un itinerari fàcil, amb poc desnivell i pendents que mai passen de moderats. Ara bé, solament té un parell de trams senyalitzats: aquells que coincideixen amb els GR. I hi concorren nombrosos corriols, camins i pistes, la majoria ben representats als mapes excursionistes, però que no abasten tot el recorregut. Per això el GPS ens serà de molta utilitat. Hem procurat ressenyar totes les bifurcacions, però n’hi ha tantes que és possible haver comès alguna omissió. Es tracta d’un itinerari en travessa, pel que cal comptar amb mitjà de transport a cada cap.

Accés
Iniciem l’itinerari al punt quilomètric 9 de la BV-1221 entre Terrassa i Navarcles, a l’alçada de la Barata on, al marge dret de la carretera, hi ha espai per aparcament.

La Barata (626m)
L’origen d’aquest mas es remunta al 1330 quan l’abat de Sant Llorenç del Munt establí Ramon Barata i la seva muller Constança, ciutadans de Manresa, una peça de terra anomenada Llinars, al terme de Sant Joan de Matadepera. Els Barata en pagaren trenta sous i es comprometeren a aixecar-hi un mas, conrear la terra i pagar els tributs estipulats al monestir. Per aquest pacte quedaven subjectes a la servitud de la gleva: en la seva condició de remences, ells i llur descendència no podien abandonar el mas sense haver-se redimit del seu senyor.
En aquest terreny que el monestir ja hauria adquirit a propòsit, situat al costat del camí ral de Manresa a Barcelona, al punt on s’ajuntava amb el de Berga pel coll d’Estenalles, els Barata hi deurien fundar un hostal per als vianants, traginers i comerciants que hi transitaven.
L’establiment va mantenir-se actiu durant més de cinc segles aportant considerable prosperitat econòmica als Barata —juntament amb l’explotació forestal, la vinya i el conreu— que amb els anys havien anat adquirint més terres per engrandir la propietat. Aquesta situació els hi va procurar més d’un problema: el 1613 la quadrilla del Sastre Domingo va intentar segrestar un fill de la família. I l’octubre de 1615 Jeroni Ramona, cap de la banda dels Avinyonesos, segrestà l’hereu i un germà, que aconseguiren escapolir-se. En ambdós cassos els bandolers tractaven d’obtenir un bon rescat. El mateix mes la banda d’en Trucafort passa per la Barata i es fan donar menjar. Porten segrestat un tal Coll de Cerdanyola. I aquell mateix dia s’enfronten les bandes dels Avinyonesos i d’en Trucafort. Casualitats o revenja.
Paradoxalment les males llengües atribueixen a un hostaler de la Barata la connivència amb una quadrilla de bandolers als quals avisava mitjançant peces de roba esteses als finestrals. No era estrany que els bandolers estesin assabentats si les víctimes que pretenien assaltar traginaven diners o quelcom de valor, prèviament advertits per xarxes de delators, popularment coneguts com a «lloques».
Seguim dos-cents metres per la carretera i prenem un camí a mà esquerra. Aviat atenyem el vertader camí ral que surt de darrera del mas i comencem a guanyar alçària (W) per superar dos-cents metres de desnivell, el més fort que trobarem en tot l’itinerari, en direcció a l’esquerra del Castellsapera fins atènyer la carena del Collet Estret.

Coll de Daví (862m)
No es coneix amb certesa la situació d’aquest pas que dóna nom al Camí Ral. Algunes guies i mapes l’han assimilat al Coll del Correu, però diversos indicis fan pensar que és en aquest punt, el més alt de l’itinerari. D’una banda Josep Maria Faura al seu llibre «Història de la Serra de l’Obac» documenta que a llevant del Castellsapera hi havia un mas rònec anomenat Daví. Per altra un mapa del segle XIX on s’il·lustren les possessions del marquesat de Castellvell que inclouen el terme de Vacarisses, l’ubica en aquest paratge (1) partió amb el terme de Terrassa dons, en aquest curt espai hem passat pels de Matadepera i Terrassa i a partir d’aquí ho farem pel de Vacarisses. Antigament havia rebut el nom de Creu del Coll de Daví o la Creu Trencada. Les guies i mapes del Parc l’anomenen Mal Pas del General.
D’aquí, per l’esquerra, en surt el camí que, pel Collet Estret i el Turó de la Carlina mena a la Casa Nova de l’Obac. Per la dreta marxa un corriol al peu del Queixal de Porc.
Nosaltres continuem de recte i aviat gaudim d’una bona panoràmica del solell de la Serra de l’Obac on destaquem la Roca Salvatge i el Paller de Tot l’Any amb Montserrat al fons. Després flanquegem un roquissar al peu del Castellsapera on podem albirar el cingles sobre la Balma de la Porquerissa i el Turó de la Pola, per revoltar tot seguit en sentit antihorari la capçalera de la Canal de Mura i ajuntar-nos al camí que baixa del Coll de les Tres Creus, per on discorre el GR 5 (Sitges-Canet de Mar).
Més endavant rebutgem una costeruda drecera a mà esquerra tot fent una bona marrada per seguir vers ponent.

  • (1) Font: David Hernández, publicat al bloc caudelguille.net (visita 8/10/19).

Canal del Forn Gran o del Solitari (760m)
Per l’esquerra surten dos corriols que menen a la Font del Solitari i a la Roca Salvatge que, seguint-lo, ens menaria a la casa de l’Obac. El nom de Solitari evoca les vivències d’en Gori Jover, un terrassenc represaliat de la guerra civil que després d’estar engarjolar fou desterrat a més de deu quilòmetres de casa seva. Passà tretze anys en aquella contrada, vivint en una cabana de carboner i subsistí caçant i fent de carboner. Construí la font coneguda com del Solitari, en una encaixonada canal entre la Roca Salvatge i el Paller de Tot l’Any. Nosaltres continuem recte. Al Collet Gran trobem a mà esquerra el camí que puja al peu del paller, conegut també com a Paller de l’Obac o Muronell que és termenal entre Vacarisses i Rellinars. Curiosament la carena no fa de partió amb el veí terme de Mura: el delimita el Torrent de la Cansalada, al fons de l’afrau.

Font del Lladre (731m)
A l’esquerra surt un camí a la propera Font del Lladre. El nom li ve del bandoler Capablanca que s’amagava en alguna cova o esquerda del cingle del Paller de Tot l’Any. D’aquest personatge, del qui totes les referències són llegendàries, es diu que abans de fer-se bandoler era un mosso de bastaix a qui uns lladregots van robar-li la soldada a Manresa. D’aquesta feta va prometre que no es guanyaria mai més la vida honradament. Va robar una capa blanca a un capità de miquelets amb la que tenia una manera peculiar d’assaltar: l’estenia al bell mig del camí i, parapetat dalt d’un arbre o roca, obligava a deixar-hi tot el que de valor portés la seva víctima, si no volia ensumar l’olor de pólvora del seu pedrenyal. Bon coneixedor del terreny, d’amagatalls no n’hi faltaven per escapolir-se dels perseguidors. I era ben acollit als masos de la contrada pels dinerons fàcils i generosos que hi gastava. La llegenda no es posa d’acord amb quina fou la seva fi: uns diuen que acabà pres pel sometent, altres que fou trobat mort sota una bóta de vi.
El maig de 1970 l’argenter barceloní Pere Cortey s’adreçava a fira a Manresa on pensava vendre objectes d’or i plata. A la Barata s’ajuntà amb tres altres viatgers i decidiren fer el camí junts per més seguretat. Prop de la Font del Lladre els sortiren al pas sis bandolers armats amb pedrenyals. Un aconseguí fugir però al Cortey li robaren objectes per valor de més de dos-cents ducats, moneda i un parell de calzes. Els tres quedaren allà lligats fins que pogueren desfer-se i denunciar-ho al veguer.
A la següent bifurcació anem pel ramal de l’esquerra (el de la dreta és una drecera) passant per la Balma Roja, inconfusible pel color del rocam.

Coll del Correu (650m)
Rep el nom perquè hi passava el servei de correu per a Rellinars i Vacarisses. Aquí deixem el GR que per l’esquerra baixa per la Canal del Correu al mas de la Boada i Rellinars. Per la dreta baixa un altre camí cap a les fondalades del Torrent de la Cansalada o de la Gavarra i era el que feien servir la gent dels masos de l’Espluga, de la Pola i altres que subsistien al fons d’aquelles afraus.
Vers migdia hi gaudim d’una bona vista sobre els arrodonits turons del Castell de Bocs i, quan el camí vira al nord, podem albirar la fondalada del Torrent de la Gavarra, fins al Castellsapera.
El desembre de 1585, Jaume Aynar, Porter Reial de la ciutat Comtal va ser assaltat per dos bandolers en el lloc anomenat Mal Grau, prop d’aquest coll. Els saltejadors sabien que havia estat a la tresoreria de mossèn Franquesa a proveir-se de diners i, tot i que el viatge era oficial dons portava cartes segellades per les autoritats de Manresa i Cardona, no dubtaren en robar-lo i estripar-li les cartes amb el segell reial, a més de ferir-lo amb una daga.
En aquest punt hi havia un pi del que s’hi penjaven desferres humanes de bandolers executats per escarni públic. El maig 1595 quan hi passà Jaume Sabater, un traginer de Lloret que portava dos matxos carregats de sardines per vendre a Manresa, hi havia penjat un home a la forca. El pas era molt estret i en creuar-se amb un altre sobre un rossí amb sàrries, aquestes s’enganxaren als coves d’un dels matxos. El del rossí empenyé un matxo que rodolà cingle avall arrossegant el de Lloret. No es va pas aturar a socórrer-lo. Tot i malferit Sabater va poder recuperar el camí i arribar fins a l’hostal de Vallhonesta on va encomanar que li recuperessin la càrrega mentre ell i el matxo anaven a guarir-se a Manresa. Quan varen presentar-se al lloc els que havien rebut l’encàrrec, el peix havia desaparegut: es veu que veïns de Rellinars ja se’ls havien avançat.
Més enllà, al costat esquerre del camí, actualment protegit per baranes de fusta, hi ha l’Avenc del Camí Ral, de poca profunditat. Després ve un tram on el camí conserva un bon tram d’empedrat original. Encara més enllà sortim sobre un camí carreter que seguim.

Hostalets del Coll de Daví (631m)
Hi ha poca informació sobre aquest hostal del que solament se’n conserven algunes restes, però tot fa pensar que és posterior als de la Barata, Sant Jaume de Vallhonesta i Vilomara dons no és esmentat en alguns documents sobre el Camí Ral que parlen d’aquests tres. Més modernament si que apareix com un indret on pagant et donaven de menjar i acolliment, encara que «les prostitutes no s’hi podien estar allotjades més d’un dia i encara sense fer ús del seu ofici». Els veïns de Rellinars però coneixien l’indret com els «plans de Coll de Vi» i la «Creu de Coll de Vi».

Coll de la Morella (580m)
Al peu d’una torre d’electricitat. El creua el camí entre Mura i Rellinars, per on discorre l’itinerari dels 3 Monts. Poc més enllà, vers migdia, podem albirar Rellinars i el mas de Casajoana  i el els masos del Farell i Mata-rodona pel vessant contrari.
Deixem la pista per un camí a mà dreta fins al proper coll.

Coll de Gipó (533m)
Termenal entre Rellinars i Sant Vicenç de Castellet. Per la dreta hi arriben pistes des de Rellinars i per l’esquerra una paral·lela al Camí Ral. Aquí trobem la primera d’una sèrie de fites —suposem que reproducció de les originals— del Camí Ral on se’ns informa que manquen 2,5 llegües i 3 hores per Manresa i 10 llegües per Barcelona.
El 1591 tres solsonins que retornaven de Barcelona foren assaltats per bandolers tot i que havien estat advertits de la seva presència en passar per la Barata.

Sant Jaume de Vallhonesta (484m)
Impressionant  conjunt  de  ruïnes  que  posa  de  manifest  la  importància  i  la significació  d’un dels  hostals  més  antics  del  Camí  Ral.  En dóna fe la capella d’origen romànic. Encara s’hi pot reconèixer la bassa, les quadres, el molí, les tines i altres elements de l’edificació. En un cadastre del segle XVII constava que les quadres de l’hostal podien acollir fins a 70 cavalleries, el que dóna una idea del trànsit que passava pel camí i que hi feia parada.
La casa fou habitada fins a primeries de la dècada dels 40 del segle passat. A partir d’aquí el conjunt sofrí un ràpid deteriorament esperonat per l’espoliació d’elements com teules i sobretot l’incendi del 1985 que va cremar-ne les bigues.
Hi passa el GR 5 (Puigcerdà-Montserrat) en el seu tram entre Sant Vicenç de Castellet i el Pont de Vilomara, que seguim sortint del conjunt pel portal de Manresa per carenejar tot seguit pel Serrat dels Trons, termenal entre Sant Vicenç de Castellet i el Pont de Vilomara.
A tocar d’aquesta població, abandonem el GR per un camí a l’esquerra. Anem a passar pel costat del dipòsit d’aigua de l’Eixample i entrem al nucli urbà pel costat de les piscines municipals i el carrer de Sant Jaume.

El Pont de Vilomara (187m)
Alçat el segle XIII sobre el riu Llobregat, uneix el poble al que dóna nom amb el Raval de Manresa. És del tipus «esquena d’ase» amb nou arcs i asimètric. Fou reconstruït entre 1617 i 1624, després d’una gran riuada, modificat el 1843 i restaurat el 1991. Hi ha constància documental de l’existència d’un pont d’ençà el segle XI, però podia no correspondre exactament al mateix indret que el del XIII.
Els ponts de Cabrianes, Rajadell i Vilomara foren construïts a càrrec del Comú de la ciutat de Manresa per resultar d’interès estratègic per les comunicacions amb la seu episcopal de Vic i el Berguedà, l’interior del Principat i Barcelona, respectivament.
Just al costat del pont, al marge esquerre del riu, hi ha el mas de Vilomara, conegut com l’Hostal del Pont.
D’aquí el Camí Ral menava a Manresa per les Arnaules —on hi havia un altre hostal— cal Gravat i Santa Clara.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF



El Camí Ral del Coll de Daví

Santuari de Núria

Des de Daió per les Collades i retorn pel camí vell de Queralbs

Distància 13,4 km
Desnivell acumulat 1015 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 22 de setembre de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Capçaleres del Ter i del Freser (1:25000)
Punts per a GPS         https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/santuari-de-nuria-42105257
   

Una bona forma de visitar el Santuari tot gaudint dels magnífics paisatges del seu entorn.

Accés
Des de Ribes de Fresser, poc abans de Queralbs, en un tancat revolt, abandonem la carretera per la dreta a l’alçada del trencall que puja a Fustanyà i Serrat. En aquest punt seguim a mà esquerra una estreta pista formigonada que ens deixa al marge esquerre del Freser, prop de la central hidroelèctrica de Daió de Baix. Aparcament possible però en limitat espai. També podem deixar el vehicle en una explanada uns dos-cents metres abans.

Pont de Daió (1182m).
Confluència dels rius de Núria i Freser. La central és a l’altra riba. Passem el riu per un sòlid pont de fusta, deixem a l’esquerra el corriol que enllaça amb el Camí de Núria (pel que retornarem) i ens enfilem en moderat pendent (NE), pel marge dret del Freser, paulatinament més enfonsat a la dreta. Molta vegetació, especialment exuberant a l’obaga de l’altra riba. Bosc molt variat amb predomini del pi, el boix, el freixe i l’avellaner.
El camí, molt fressat, evident i concorregut, té trams empedrats i és net de malesa i brancam. Hi ha senyals de pintura (punts vermells i ratlles grogues).

Salt del Grill (1289m).
A l’esquerra del camí. El Torrent dels Fossos fa un espectacular salt poc abans d’ajuntar-se al Freser. Un cop passat, encetem un grau guanyat a la roca amb un considerable estimball sobre el riu. Als 30’ trobem un corriol que surt a mà esquerra (hi ha un rètol indicant perill per helicòpters amb càrrega sospesa).

Camí de les Collades (1385m)
Deixem el camí pel que veníem per enfilar-nos (NW) fins a un collet que es veu força evident.

Les Collades (1578m)
Un parell de colls sobre el Torrent dels Fossos darrera el que s’alcen les Roques de Totlomón. Continuem en la mateixa direcció (NW) a buscar el Canal del Fresser, molt evident tallant horitzontalment tota la contrada.

Canal del Freser (1646m)
Fet amb pedres lligades amb ciment i cobert amb taulons. Aquest tram es nodreix del riu Freser i, després de recórrer uns 4 km, baixa per una canonada a la central hidroelèctrica del Freser Superior on s’ajunta amb el que ve del Riu de Núria des del Salt del Sastre, per alimentar la central de Daió.
Som a la capçalera del Torrent dels Fossos, el mateix del Salt del Grill. A partir d’aquí el camí té trams poc definits i ens cal estar atents per no perdre’n el rastre. Continuem en direcció NW, amb una llarga marrada a l’esquerra fins atènyer la Jaça de Pedrisses (o Curtó del Mig).

Jaça de Pedrisses (1908m)
On perdem definitivament el camí fressat. Però hi ha fites. Continuem vers el NW i aviat albirem sobre nostre les parets de la cabana.

Cabana de Pedrisses (2050m)
Creuem un camí transversal que per la dreta marxa paral·lel, fins que s’hi ajunta, al Camí dels Enginyers. Per l’esquerra acaba sobre l’estimball de les Gorges de Núria.
Ens enfilem sense camí definit, però per terreny franc i obert fins a la carena.

Serrat de les Pedrisses (2098m)
Sortim sobre el Camí dels Enginyers (GR 11.7) entre Núria i Coma de Vaca. Poc més enllà marxa per la dreta el que mena a l’alberg del Pic de l’Àliga. Seguim el dels Enginyers a mà esquerra, creuem el Torrent de Font Negra i baixem al Santuari de Núria seguint el Viacrucis monumental.

Santuari de Núria (1959m)
La llegenda atorga la fundació del santuari a l’ermità Sant Gil que hi bastí una capella i esculpí la imatge de la Mare de Déu. Feia sonar la campana convocant els pastors per evangelitzar-los davant la creu que ell mateix havia fet. També els distribuïa menjar que cuinava en una olla. Va haver de fugir deixant amagats imatge, creu, campana i olla, que foren descoberts per un pelegrí anomenat Amadeu. Una altra versió atribueix la troballa a un brau tot colpejant una paret.
És documentat que l’any 1162 hi havia en el terme un hospital, per a refugi de vianants i pastors, amb una capella dedicada a Santa Maria: Domus Hospitalis S Mariae de Annúria, destruïts el 1428 pel terratrèmol de la Candelera (que ensems derruí totalment Queralbs). Al cap de pocs anys ja s’havia reconstruït i s’hi varen fer successives ampliacions i reformes en segles posteriors. L’església actual data de 1911. La imatge de la Mare de Déu és una talla romànica de fusta de noguera policromada, datada del segle XII.
Ha perdurat fins els nostres dies la creença ancestral que ficant el cap dins l’olla i tocant la campana de Sant Gil s’assegura la fertilitat. Si s’obté descendència i és femella cal anomenar-la Núria, però si és mascle Gil.
Pugem a la Creu d’en Riba tot passant entre l’estany i l’ermita de Sant Gil.

Creu d’en Riba (1983m)
En parteix el camí a la Collada de Fontalba. Però nosaltres prenem el de Queralbs, en baixada (S). És l’antic camí de ferradura, únic accés al santuari fins que el 1931 va inaugurar-se el Cremallera. Hi transita el GR 11.
Molt ben apariat, amb trams empedrats, segueix pel marge dret del Riu de Núria. A l’alçada del Torrent de Gombrèn s’apropa a la riba i podem observar-hi un bonic salt. Al Pla de Sallent camí i Cremallera canvien de marge: passem per sota la via del Cremallera i continuem per l’esquerre.
Aviat trobem un altre bonic salt, el de la Cua de Cavall, a l’alçada de la Balma de Sant Pere, que ens pot servir d’aixopluc en cas de necessitat.
Més avall atenyem al Salt del Sastre on el camí baixa fent llaçades (Marrades del Salt del Sastre) per salvar el desnivell. A l’altre riba podem albirar el Salt de Fontalba, on el torrent homònim es despenja fins al riu de Núria. En aquell marge hi ha la captació d’un dels trams del Canal del Freser, que creuem entremig de les llaçades. Just en acabar-les trobem el camí a Queralbs pel Roc del Dui, que deixem a mà dreta.
Abans d’atènyer el Pont de Cremal, que haurem pogut albirar des de dalt del Salt del Sastre, passem per la balma de Sant Rafael, un altre aixopluc.

Pont de Cremal (1500m)
El camí continua vers Queralbs per l’altre marge, paral·lel al del Roc del Dui. Però nosaltres anem a l’esquerra (E), en direcció a Daió flanquejant pdl peu de les Roques de Totlomón. No tant transitat com el que hem deixat, és també ben arranjat, amb trams que podrien resultar exposats protegits per sirga i barana i senyalitzat amb pintura groga.

Marrades de Totlomón (1500m)
Salvada una tartera, amb la central hidroelèctrica del Freser Superior a la vista, on s’ajunten els dos trams del canal, comencem a davallar de nou entre llaçades (SSE). Quan trobem la canonada que baixa de la central superior ja som a tocar del Pont de Daió.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF



Santuari de Núria