Mostra totes les entrades de Toni Planas

Pic de Tudela

Del Pla de Negua a Àreu per la Serra de Costuix

Distància 12,8 km
Desnivell acumulat +452 -1182 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 23 de juny de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000) o Alt Pirineu (1:40000)

Entre les vall de Cardós i Ferrera s’alça un rosari de serres modestes, comparades amb les veïnes. Caminar-hi ens permet albirar els cims i les valls a banda i banda.
La travessa que proposem careneja bona part d’aquest cordal i baixa, salvant un considerable desnivell, a la Vall Ferrera. Tot el tram carener transcorre per una pista —de tràfic restringit— excepte per a l’accés al cim. La davallada és seguint el GR-11, per camí ben indicat i fressat. Es tracta dons d’una caminada exempta de dificultat.
Cal dir que hi ha certa confusió toponímica: El Pla de Negua, se l’anomena Nequa, per exemple als mapes de l’Editorial Alpina, però també Necua i Nègua. La Serra de Costuix —segons l’ICGC— als mapes de la referida Editorial rep el nom de Tudela. En canvi l’Institut Cartogràfic considera al de Tudela com la continuació nord de la de Costuix, a partir del Pic de Tudela.
El de Negua és pla englevat al capdamunt de la serra i un indret emblemàtic d’aquestes valls. Conta la llegenda, recollida entre altres per Pep Coll al seu «Viatge al Pirineu fantàstic» (Columna), que les nits de Sant Joan i Santa Coloma s’hi aplegaven les bruixes dels rodals: les de la coma de Burg i les de les valls Ferrera i de Cardós. Abans d’acudir-hi, es concentraven en diversos indrets com el Forat de Baladredo de Burg, el Colomer de les Bruixes d’Alins o el Planell de Matabous de Tor. Un cop a dalt, al punt de la mitja nit, començava l’aquelarre on feien «tota mena de ballarugues i ruqueries amb el gran bruixot».
Al mateix indret, Ramon Solsona autor de «Allò que va passar a Cardós» (Proa) hi situa alguns passatges de la novel·la.
L’itinerari acaba a Àreu. Una altra llegenda recollida per Pep Coll al mateix llibre assegura que els primers habitants procedien de l’altra banda dels Pirineus. Cansats de travessar tarteres, congestes i barrancs, al sortir al cap de la vall i veure aquell bé de déu de prats, exclamaren Ara! I d’aquí li ve al nom. També per això els pobles veïns anomenen als d’Àreu, gavatxos.

Accés
S’hi accedeix des d’Esterri de Cardós per pista forestal apta, amb precaució, per a vehicles turism. Al punt on la pista comença a davallar vers Cassibrós (aquest tram és més delicat) hi ha una bifurcació —tancada i barrada— a mà esquerra que puja al Pla de Negua i ressegueix el carener vers el nord. Comencem a caminar des d’aquest punt.

Pla de Negua (1976m)
Hi accedim des de la barrera en pocs minuts. Gaudim de bones vistes a banda i banda, especialment si ens aboquem al rocam de migdia. Continuem per la pista que va carenejant (E) i guanyant alçària en pendent entre moderat i fort, mentre va virant a nord.

El Tufello (2323m)
Punt més alt de l’itinerari. La vista s’eixampla cap al nord de la Vall Ferrera i el bast cordal de cims que l’envolten, des del massís de la Pica d’Estats fins a l’imponent Monteixo.
Després el camí planeja i davalla suaument (N) fins al Pla i Coll de Tudela.

Coll de Tudela (2242m)
Punt de pas tradicional entre les dues valls. Creuem el camí entre la Força d’Àrea i Boldís i prosseguim recte (N) per la pista, passant pel costat d’un clos metàl·lic pel bestiar. La deixem poc més enllà per un camí a mà dreta fins a l’evident cim.

Pic de Tudela (2327m)
Arrodonit i coronat per una fita. Hi gaudim d’una panoràmica circular, excepte vers el nord on cims més alts, com el Cap de Montarenyo, ens la limiten.
Retornem al coll, on hi ha rètols indicadors, i seguim el camí a l’esquerra vers les Bordes de Costuix i Àreu pel GR-11.
El camí, ben fressat i senyalitzat, primer davalla suaument fent llargues llaçades per entremig de la pineda. A mesura que ens acostem a les bordes el pendent s’accentua.

Bordes de Costuix (1727m)
Escampades pel Pla de Costuix hi ha unes quantes bordes, alguna en estat ruïnós. Des d’aquest punt el Monteixo s’alça encara més imponent a l’altre vessant de la vall. Hi ha una font i hi arriba una pista des de la Força que seguim uns metres per prendre el camí tradicional, ben indicat a mà esquerra.
La pista talla el camí en diversos punts, generalment amb la continuïtat ben indicada, excepte en algun, pel que ens cal estar atents per no fer marrada.
Atenyem la Força d’Àreu i la carretera de la Vall Ferrera que prenem a mà dreta per acabar el nostre itinerari a la vila. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pic de Tudela

Bufadors de Beví

Des de Montesquiu pel coll de Beví i retorn per Sant Moí

Distància 15,4 km
Desnivell acumulat 600 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 19 de juny de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Lluçanès o Puigsacalm (1:25000)

A cavall entre l’Osona i el Ripollès, a la comarca natural del Bisaura, s’alça la Serra dels Bufadors. Li ve el nom d’un fenomen geològic ben interessant: els Bufadors de Beví. Es tracta d’una gran esquerda principal al crestall, flanquejada per dues de laterals més petites. N’és l’origen l’alternança d’estrats de margues (roques més toves) i gresos (més consistents). La forta inclinació ha produït que els gresos s’esberlessin i llisquessin sobre les margues. En espeleologia s’anomenen aquest tipus de cavitats  «gravitacionals» en considerar la gravetat el factor clau de la seva formació. Tanmateix no es descarta que els terratrèmols de 1427 i 1428 en fossin l’origen o hi contribuïssin.
L’interior de les esquerdes està corcat de cavitats i fissures, bona part connectades entre sí, el que produeix el fenomen dels «bufadors». L’aire que circula per l’interior manté una temperatura constant al voltant dels 14ºc.  La diferència amb l’ambiental fa que a l’estiu l’aire fred —més pesant— surti per les cavitats inferiors. En canvi a l’hivern, aquest aire més calent i humit de l’interior, i menys dens que l’ambiental, surt pels de les cotes més altes, provocant l’aparició de gebre en tota la contrada. No sempre totes les boques dels bufadors estan actives i, en determinades condicions, aquesta eixida d’aire s’acompanya de xiulets. Dins dels Bufadors hi regeix un microclima especial diferent al de l’entorn. Així hi trobarem grans blocs coberts de molsa i alguns tipus de falguera. En bona part perquè estan situats a l’obaga de la serra.
Els espeleòlegs han topografiat totes les cavitats, algunes de poca entitat. Altres, com la nº 8 té una profunditat de 52 metres i un recorregut de 400, amb sis boques.
L’itinerari que proposem parteix del Castell de Montesquiu, transcorre bona part per pistes seguint el PR-C 214. Podem escurçar-lo recorrent únicament el tram més interessant paisatgísticament, partint del Coll de Beví, vegeu-ho en aquesta pàgina. Tot i partir de Montesquiu, la major part de l’itinerari és dins del terme de Santa Maria de Besora.
No té cap dificultat especial, excepte un curt tram a la carena de la serra on puntualment ens haurem d’ajudar amb les mans i transitarem amb un bon «pati» als nostres peus que requerirà extremar la precaució. Les bifurcacions estan ben indicades amb senyalització vertical.

Accés
Partim de l’aparcament del Castell de Montesquiu, perfectament indicat pel que no calen explicacions addicionals.

Castell de Montesquiu (652m)
Documentat d’ençà darreries del segle XIII, fou palau-residència dels senyors de Besora. Actualment és propietat de la Diputació de Barcelona per desig del seu darrer propietari, Emili Juncadella, muntanyenc, viatger, caçador i fotògraf, pertanyent a l’alta burgesia barcelonina, assassinat el juliol de 1936.
Prenem les indicacions del PR vers la Serra de Bufadors fins la Riera de la Solana.

Riera de la Solana (626m)
El PR marxa per la dreta, nosaltres ho fem per una pista paral·lela a l’esquerra i el retrobem al Coll dels Tres Pals. A l’alçada de les ruïnes del mas del Beví Gros (pal indicador) fem drecera deixant la pista per un camí poc definit a mà esquerra, fins a la Collada de Beví Gros on gaudim d’una bona vista del cingle meridional de la serra. El PR marxa a l’esquerra per accedir als Bufadors per ponent. Nosaltres anem a la dreta (E) en direcció al «camí rural» que atenyem bona estona més enllà.
Es tracta del camí rural —pavimentat— entre Santa Maria de Besora i Vallfogona per Llaés. El seguim uns metres en direcció a Ripoll (esquerra) fins al coll.

Coll de Beví (917m)
Aquest és el punt indicat per iniciar l’itinerari que fèiem referència a la introducció.
En parteixen dos camins. El de l’esquerra va per la carena. Nosaltres anem pel de la dreta (W), per l’obaga, i retrobarem el carener més endavant. Poc més enllà anem a l’esquerra, pel solell, per superar un turó. Hi ha un pas estret força exposat. És preferible i més fàcil fer-ho per la dreta, per l’obaga.
Abans i després del Turó dels Bufadors, punt més prominent (1006m) de la serra, trobarem bons miradors sobre la contrada, especialment de Santa Maria de Besora i el turó del seu castell. Davallem fins al collet on per l’esquerra puja un corriol que parteix de prop de la Collada de Beví Gros. Continuem davallant fins a l’entrada dels Bufadors.

Bufadors de Beví (925m)
El recorregut per la gran esquerda no té pèrdua. Flanquejada per altes parets verticals, té un parell de ramificacions a dreta i esquerra. Una d’elles torna a comunicar-se amb la principal per una estreta fissura.
A l’interior podrem anar trobant fissures, balmes i boques en les que copsarem fàcilment la sortida de l’aire. Fem tot el recorregut de llevant a ponent. En acabar sortim sobre un camí on anem a l’esquerra fins a l’encreuament amb una pista que prenem a mà dreta, seguint de nou el PR en direcció a Sant Moí.

Sant Moí (675m)
Ermita veïna del mas homònim, coneguda també com Esglesiola de Sant Moí (o Sant Mus). Petita construcció preromànica —tal vegada un romànic primitiu—probablement edificada a finals del segle X, composta d’una nau rectangular, coberta amb cabirons de fusta i teula àrab. Al mur on s’obre l’absis, de forma semicircular, s’alça el campanar d’espadanya d’un sol ull. Es troba restaurada i en bon estat de conservació.
Sant Moí és un personatge llegendari a qui la tradició atorga el paper d’ermità que es dedicava a fer esclops i envolta la seva mort de fets sobrenaturals.
Al costat de l’ermita hi ha col·locada una placa en record de quatre membres dels GRAPO, morts el juny de 1981 en un enfrontament amb la Guàrdia Civil. Tanmateix les cròniques més fiables de l’època senyalen la mort de dos d’ells al quarter de la Farga Bevié i dels altres dos una mica més al nord, a la Fogonella, on hauria acampat el grup.
De Sant Moí, seguint el PR prenem direcció al castell i, per una boixeda desforestada per l’arna Cydalima Perspectalis, baixem a creuar el torrent de les Dous on prenem el camí de les Planeses passant davant del mas homònim.

Collada de les Planeses (700m)
Seguint el PR anem a la dreta, però a la següent bifurcació el deixem per fer drecera pel ramal de l’esquerra. Més avall deixem la pista per un corriol a mà dreta per sortir de nou sobre la pista i el PR, poc abans del pont sobre la Riera de la Solana on prenem el camí de retorn al castell.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Bufadors de Beví

Rocacorba

Des de Granollers pel Turó Rodó. Retorn per Sant Nicolau i la Pedra dels Tres Senyors

Distància 12,4 km
Desnivell acumulat 771 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 22 de maig de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Garrotxa zona volcànica (1:25000)

Itinerari circular per accedir al santuari marià de Rocacorba, indret emblemàtic i magnífica talaia.
La major part transcorre per dins del bosc. Els camins són ben fressats i de bon fer, fort pendent a banda. Però la senyalització que hi ha no ens serveix i és discontínua. Seguim trams de PR però, excepte el tram Rocacorba-Pla de Martí-Sant Nicolau, que correspon al PR-C 120, desconeixem la resta dons ni són indicats enlloc ni ressenyats al mapa. Passa el mateix amb un tram de GR a la tornada. Tots els camins però estan ben representats al mapa. Per tant ens cal estar-hi atents.
A banda d’aquesta circumstància, la caminada ens resultarà molt gratificant.

Accés
Per la GI-531 entre Sant Martí i Sant Esteve de Llémena, al punt quilomètric 21, prenem la GIV-5315 en direcció a Granollers de Rocacorba. Són 3 quilòmetres però, abans d’arribar-hi, prenem a mà dreta una pista pavimentada. Passem per l’accés a Can Plana i seguim 160 metres amunt. Aparquem en un reduït espai (màxim 3 vehicles) al costat de la Riera de Rocabellera, on hi ha un camí que baixa a mà dreta (per on acabarem la caminada) i uns indicadors de senderisme, just abans de que la pista faci un pronunciat revolt a mà esquerra.

Riera de Rocabellera (430m)
Hi ha senyals de PR, no sabem de quin es tracta dons enlloc n’hi ha indicacions. També senyals blaus. Reculem 160 metres pel camí per on hem arribat fins a l’alçada de can Plana on tombem a l’esquerra per un camí carreter. Travessem el Pla de Gelats i ens enfilem fins al mas homònim. Continuem uns metres pel camí, ara més precari, i prenem un sender ben fressat a mà dreta. Guanyem alçària ràpidament en fort i mantingut pendent.

Turó Rodó (814m)
Sortim sobre un rotlle de sitja. El terra pla i negrenc evidencia l’antiga activitat carbonera. Un camí mena al cim del Turó Rodó, però ara ens toca baixar fort seguint una torrentera fins a sortir sobre una pista on hi trobem rètols indicadors, cap vers Rocacorba. Creuem la pista i la riera de Rocacorba per un sender paral·lel a la aquella. Trobem un altre indicador que tampoc ens serveix. Per fi, un cop creuem de nou la pista, en trobem un tercer que ens mena girar a mà dreta per Rocacorba. Travessem la pista per tercer cop i trobem la Roca Barret.

Roca del Barret i camí de l’Escaleta (754m)
L’erosió a la base d’una llosa li ha conferit una forma peculiar que recorda un capell.  Comencem a enfilar-nos pel bonic camí esglaonat de l’Escaleta. Quan el pendent s’alleuja trobem l’Arcova.

l’Arcova (849m)
Cova ressenyada com de la Verge i posteriorment de Rocacorba, constituïda per una única galeria ascendent amb un recorregut de 69 metres i un desnivell de +17. (1) L’accés es fa per una gatera de pocs metres que aviat permet incorporar-se.
Continuem camí més planerament i atenyem el collet entre la mola de Rocacorba i el Puig Sou.

Santuari de Rocacorba (910m)
Encimbellat sobre un penyal que recorda la proa d’un vaixell, s’alça el santuari marià de Rocacorba. El lloc fou ocupat inicialment per un castell termenat, del que solament en resten alguns vestigis, documentat d’ençà el 1065 com a «rocha curva». Canvià de mans manta vegades, va veure’s afectat pels terratrèmols de 1427-1431 i fou ocupat per pagesos remences. A mesura que es deteriorava i perdia la seva funció estratègica, la capella del castell es va anar reformant i transformant en santuari. L’estructura actual correspon a una reforma del segle XVIII que hi incorporà l’hostatgeria.
Sobre el santuari hi ha un turó més alt que resulta un excel·lent mirador. Rocacorba i el veí Puig Sou destaquen des de molts indrets, especialment de les comarques gironines. Per això s’hi han instal·lat diverses torres de telecomunicacions, especialment al Puig Sou.
Hi podem albirar la serres de l’Albera i de Rodes, el Montgrí i les Medes, les Gavarres, el Montseny, el Collsacabra, el Puigsacalm, el Puigmal i bona part del Pirineu més oriental. Solament se’ns escapa l’Alta Garrotxa darrera els Puig Sou, més alt. Al peu hi destaca sobretot Banyoles i el seu estany. Més enllà, la conurbació de Salt-Girona.
Hi arriba una pista des de Pujarnol (terme de Porqueres, Pla de l’Estany).
Davallem pel Camí dels Morts, paral·lel a la pista i al de l’Escaleta, a mitja alçada del vessant ponentí del Puig Sou, per entremig d’una fageda.

Pla de Martí (822m)
Sortim a la pista d’accés (pavimentada), la seguim uns metres i la deixem per un camí paral·lel a l’esquerra per sota la línia elèctrica que forneix els repetidors de Puig Sou i Rocacorba. Al Collet de Martí anem a la dreta per baixar de nou a la pista a l’alçada del Clot del Llop. Per l’esquerra faríem drecera fins a la Pedra dels Tres Senyors. Pocs metres més de pista i la deixem per un altre camí paral·lel a l’esquerra pel que baixem a Sant Nicolau.

Sant Nicolau (735m)
Al Pla de Sant Nicolau hi ha una font, l’ermita romànica i un castanyer monumental.
L’arbre amida 18 metres d’alçària, 16 de capçada mitjana i 9,7 de volta de canó. Força malmès, foradat i buit per dins, arrela sobre una roca superficialment. Es ramifica en quatre besses de grans dimensions. La rabassa és immensa i el volt de soca és difícil de mesurar. A la vora mateix, a uns 10 m,  hi ha un altre castanyer prou considerable que queda eclipsat per aquest. (2)
Del costat de la font surt un camí indicat a Granollers de Rocacorba pel coll Saposa que prenem pujant a la Pedra dels Tres Senyors.

  • (2) Font: GENCAT. Parcs de Catalunya. Arbres Monumentals.

Pedra dels Tres Senyors (808m)
Fita termenal alçada a l’extrem llevantí de la Serra de Golany. Tallada com un prisma triangular porta inscrita en cada una de les cares els termenals que separa: Granollers de Rocacorba, municipi de Sant Martí de Llémena; Biert, de Canet d’Adri, tots dos al Ginonès i Falgons, de Sant Miquel de Fontmajor al Pla de l’Estany.
És també una cruïlla de camins: el que hem vingut; el que hem esmentat abans al Collet de Martí; un al coll Saposa pel Clot de Rigau, que no seguirem; un senyalitzat vers Olot que puja al Golany. En prenem un de carreter indicat vers Granollers. A la primera bifurcació anem a l’esquerra i a la següent, en un revolt de la pista, l’hem de deixar per seguir recte i baixar al coll Saposa.

Coll Saposa (819m)
Bifurcació de camins. A banda del que hem vingut, hi ha l’esmentat a la Pedra dels Tres Senyors i un que baixa a la riera de Rocacorba. En prenem un quart en direcció a Granollers, fent un gir de 90º a mà dreta, davallant força trams per sobre de roca, la Llosa Llarga. Passem pel Portaló, un mas imponent que està en reconstrucció. Ben aviat retornem al punt d’inici.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Rocacorba

Tossal de Sant Jordi

Itinerari circular des de Camarasa

Distància 11,4 km
Desnivell acumulat 627 m
Nivell de dificultat moderat
Data 15 de maig de 2019
Cartografia Editorial Piolet. Sant Llorenç de Montgai-Camarasa (1:20000)

La Serra Carbonera s’alça al nord de Camarasa, a l’aiguabarreig del Segre amb la Noguera Pallaresa, entre el congostos de Mu i de Camarasa. L’extrem ponentí l’ocupa el Tossal de Sant Jordi que, com el seu nom indica, és un altiplà retallat per cingles, especialment pel nord i ponent on els rius hi han excavat els congostos.
Una pista hi mena des de Camarasa i permet accedir-hi amb vehicle. Cada any s’hi celebra un aplec per la diada del patró. Per pujar-hi a peu se sol partir de Camarasa o bé de la central hidroelèctrica d’Alós de Balaguer, a l’aiguabarreig, per la Feixa del Cinquet. Per aquest costat hi ha qui fa drecera pel camí equipat de la Selva. En aquesta ocasió partirem de Camarasa i aprofitarem el camí per visitar algun dels indrets del poble.
En parlar de Camarasa és inevitable fer-ho de la Guerra Civil. El front va estabilitzar-se durant l’any 1938 a la frontera natural del Segre i la Noguera Pallaresa, amb el marge dret i el cap de pont de Balaguer ocupat per l’exèrcit feixista i l’esquerre, Camarasa i el Tossal de Sant Jordi, pel de la República. N’hi ha nombrosos vestigis escampats arreu i en trobarem alguns pel camí.
L’itinerari no és senyalitzat, però els camins són ben fressats. L’hem considerat de moderada dificultat pel tram equipat que salva l’esperó al peu de l’ermita i el fort pendent en algun punt de la baixada.

Accés
Partim de l’aparcament a la part baixa de la vila, al costat mateix de la C-13.

Camarasa (256m)
Enfilem el carrer Prat de la Riba fins al capdamunt on girem a la dreta per creuar el portal de l’antiga muralla i continuar pel carrer Rafael de Casanova, fins a la Plaça Major. Continuem pel costerut i en un tram esglaonat, carrer de Sant Miquel fins a les ruïnes de l’església.

Sant Miquel de Camarasa (304m)
Església d’estil romànic, en transició cap al gòtic, de la que se’n conserven solament algunes parts com l’absis. Pel carrer del Dipòsit i un camí esglaonat accedim al castell.

Castell de Camarasa (325m)
Documentat d’ençà el 1050, se’n conserven parts separades i diferenciades. Una torre albarrana de planta rectangular i un recinte murallat al cim del turó que correspon a una reconstrucció durant la segona guerra carlina (dels Matiners) d’una fortificació anterior. Des d’aquest enclavament hi gaudim d’una bona vista sobre la contrada i podem albirar el Tossal de Sant Jordi i els camí que seguirem per accedir-hi.
Baixem pel carrer del Castell i trenquem a l’esquerra per un tram pavimentat on continuem per un camí carreter (NE).

Barranc del Canudell (286m)
Abandonem la pista enfilant-nos per un camí ben fressat i fitat. Poc més amunt en una bifurcació anem a la dreta. El de l’esquerra és per on retornarem. Flanquegem (E) bona estona per pendent entre suau i moderat alçant-nos progressivament sobre el barranc, fins que el camí marca in gir de 90º (N). El pendent augmenta considerablement, entre llaçades, fins que sortim sobre una pista.

Camí de les Coves (514m)
Cruïlla de camins. També hi arriba un corriol pel que hauríem pogut fer drecera. Anem a la dreta baixant per la pista fins a una torrentera on l’abandonem per un corriol fitat, enfilant-nos per la llera del barranc (N). Fort pendent on ens caldrà ajudar-nos amb les mans. Abandonem la llera i flanquegem (E), encara en fort pendent, revoltant la base del cingle fins a trobar una sirga i un tram equipat amb grapes que, malgrat haver-se blegat, segueixen sent de bona ajuda. Continuem camí fins a la balconada de l’ermita.

Ermita de Sant Jordi (680m)
Edificada el segle XIX sobre una ampla balconada del pla de Sant Jordi, amb bones vistes de la Baixa Noguera. Hi ha un refugi adossat, desproveït de mobiliari.
Prenem un camí carreter (N) pel Pla de Sant Jordi, entremig de feixes de conreu, fins a l’alçada d’un corral. Un indicador ens avisa que a mà dreta hi ha les ruïnes de l’antiga ermita, altrament ens passaria desapercebuda. Ens hi acostem pel marge entre dues feixes, procurant no trepitjar el sembrat.
Camí enllà un altre rètol ens indica la boca d’un avenc.

Avenc de Sant Jordi (695m)
La Carbonera i les serralades veïnes, de natura calcària, són riques en fenòmens càrstics (coves, avencs i balmes). D’aquest se n’ha pogut explorar fins a 24 metres de fondària. Es confon amb el Forat Bufador de Sant Jordi, tot i que es tracta de cavitats diferents. El Forat Bufador té una boca molt estreta i es troba a prop del camí pel que hem pujat a l’ermita. (1)
Continuem per la pista en direcció al peu de l’evident turó on fa un gir a l’esquerra. Continuant-la faríem drecera. La deixem per anar a la dreta, pel marge d’una feixa de conreu. A l’altre cap trobem un camí d’accés que seguim uns metres fins a una bifurcació, a la capçalera d’un barranc, on hi ha una gran fita. Prenem el camí de l’esquerra que flanqueja pel turó. El de la dreta flanqueja pel del Mu. N’hi ha un altre pel fons del barranc que també podríem seguir.
Sortim sobre un collet i seguim uns metres (N) fins a l’extrem on trobem el camí que puja del fons del barranc. Som sobre l’aiguabarreig, amb bones vistes de la central hidroelèctrica de Camarasa, els congostos del Mu i de Camarasa, la Penalta i l’Extrem del Mont-roig.
Retrocedim uns metres i enfilem un camí carener (SW) en el que trobem alguns vestigis de parapets de les línies republicanes.

  • (1) Font: Espeleoindex. Per conèixer la situació i característiques de les cavitats de la zona visiteu espeleoindex.com i filtreu per Noguera/Camarasa.

Tossal de Sant Jordi (740m)
Al punt més alt del turó, al fil del cingle que cau sobre el congost de Camarasa, hi ha un pou de tirador.
Davallem propers a la carena i passem per un llarg tram de trinxeres. A la bifurcació anem a la dreta (W) i comencem baixar en fortíssim pendent fins a creuar per sota de dues línies d’alta tensió on el corriol queda tallat per les pistes de servei i ens cal estar atents a les fites per continuar, encara en fort pendent i terreny inestable, fins a una pista que ens deixa sobre una cruïlla.

Camí de les Coves (560m)
Retrobem la pista que havíem deixat a la pujada. Per la dreta hi puja el camí des de la central d’Alós de Balaguer per la Feixa del Cinquet i l’equipat de la Selva. Anem a l’esquerra (S), planerament. En un revolt, prop d’una gran pinassa, un caminoi baixa a les ruïnes d’un antic mas. Se’n conserva alguna paret i un parell de voltes, una d’elles reforçada amb ciment.
Prou més enllà, sota les línies d’alta tensió, deixem el camí de les Coves per una pista més precària a mà dreta per la que baixem, després d’una bona llaçada, a uns antics corrals. Per sota d’una de les torres de la línia accedim a un bon camí de bast pel que, entre còmodes llaçades, davallem fins al Barranc de la Barba on remuntem per l’altre marge. El pendent és fort però les llaçades del camí l’amoroseixen. Sortim a la carena al peu de més torres de la línia i continuem davallant fins a Barranc del Canudell on desfem el camí d’anada.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Tossal de Sant Jordi

Rieres del Grau i de Clarà

Saltant del Grau, balma dels Forats i gorg del Molinot

Distància 10,4 km
Desnivell acumulat 387 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 26 d’abril de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera (1:25000)

A ponent de Berga, sobre Avià i l’Espunyola, tot davallant a la plana del Berguedà Jussà, la Rasa del Grau i la Riera de Clarà, salten i s’entollen formant raconades idíl·liques. Recullen les déus que s’escolen de les serres dels Lladres (o de la Tossa) i dels Tossals i de l’altiplà de la segona de les «les Tres Maries».
Podem visitar-les juntes o per separat, però la millor època per fer-ho és després d’un episodi de pluges. Els camins són fressats i de bon fer.
Una proposta alternativa més llarga i exigent a aquesta és la de «les Tres Maries».

Accés
Partim d’Avià, al punt quilomètric 142 de la C-26, entre Berga i Solsona, a l’alçada d’una fàbrica de filatura.

Els Arbres Blancs (711m)
Hi ha rètols indicadors. Sortim pel camí ral d’Avià a Capolat, un camí carreter pel costat d’un roure, un magnífic exemplar d’alzina i el mas dels Arbres Blancs. Prenem una drecera i sortim poc abans d’una bifurcació amb nous rètols on anem a la dreta, en direcció a Sant Salvador pel Grau. Retornarem pel ramal de l’esquerra.
Després d’un parell de llaçades entremig de les quals deixem a esquerra i dreta sengles ramals, atenyem una bifurcació en Y on ens cal anar a la dreta. Per l’esquerra escurçaríem el nostre itinerari sortint més amunt del Grau i ens perdríem la visita al salt homònim i a la Balma dels Forats.
Anem guanyant alçària (NW) en moderat pendent per la pista fins que, al capdamunt d’una rampa més forta, ens cal estar atents a un camí que baixa a mà dreta. Ens en fa estar a l’aguait el brogit de l’aigua que s’escola pel saltant, que trobem poc més enllà.

Saltant del Grau (880m)
Un bonic salt per sobre d’una balma per on passa el camí, de forma que podem veure’n la caiguda pel darrere.
Camí avall baixaríem a Avià, però tornem a la pista la seguim uns metres i la deixem per una de precària a mà dreta per la que anem a creuar a gual la Rasa del Grau. A l’altre marge el camí és poc fressat. Ens cal pujar esbiaixadament fins a trobar-ne un de ben definit que prenem a mà esquerra (1).
Camí amunt (NW) a la propera bifurcació, baixem a mà esquerra fins a la Balma dels Forats.

  • (1) Per la dreta aquest camí s’ajunta amb el que hem deixat al saltant i mena a Avià. És una bona opció si solament pretenem visitar la Rasa del Grau i retornar per un itinerari diferent al de l’anada.

Balma dels Forats o del Grau (896m)
Situada en una gorja ombrívola de la Rasa del Grau. Són dues balmes obrades i comunicades, d’uns quinze metres de llargària cada una per sis de fons, amb dues plantes.
Tant interessant com la balma són els salts i gorgs que fa la riera, amb grans i capricioses acumulacions de tosca.
En marxem pujant a un prat on el camí es perd. El voregem i creuem la riera per on ens resulti més fàcil, al peu del Grau, un mas del segle XVI actualment dedicat a turisme rural, que deixem a dalt a la dreta. Prenem una pista que puja (SSE) fins a una bifurcació on anem a la dreta (2).
La pista acaba en un camí ben fressat pel que continuem pujant per l’obaga. S’eixampla abans de situar-nos al marge d’uns prats sobre l’altiplà de la «segona Maria», que anem vorejant.

  • (2) Pel ramal de l’esquerra baixaríem a la bifurcació que hem trobat després de les dues llaçades, a poc d’haver començat.

Pla de Barons o de Rossinyol (1040m)
Acaba abruptament sobre la Costa de Serrapinyana. Hi ha una estació de vol amb parapent. Continuem propers al fil del cingle fins a l’altre cap. On comença l’arbrat trobem un camí ben definit pel que baixem a una pista que seguim a  mitja alçada del cingle.
Prou més endavant deixem la pista que puja a mà dreta al pla i continuem per un ample camí fins que, poc més enllà d’una balma, trobem una bifurcació on anem a la dreta, en pujada (3).
A la següent bifurcació baixem a l’esquerra i sortim al final d’una pista enquitranada on anem a l’esquerra fins a Cal Déu.

  • (3) Baixant a l’esquerra anem a parar al mateix indret. És per no repetir camí d’anada i tornada.

Cal Déu, el Molinot (990m)
Antic mas restaurat. Que havia estat un molí en dóna constància la bassa al darrera de l’edifici i la mina de desguàs. Desconeixem de quin tipus ni n’hem trobat cap referència. La riera de Clarà fa un bonic salt amb el corresponent gorg sota una balma.
Marxen per un camí (S) i poc més enllà ens desviem a la dreta per veure des de sobre un altre salt i gorg. Just després baixem per un corriol a mà dreta on sortim sobre un altre camí que seguim uns metres a mà dreta fins a trobar la riera.

Riera de Clarà (970m)
Salta formant una bona capa de tosca i un bell gorg. Si continuem camí creuant-la, podem atansar-nos, prou més amunt, al Morral de Sant Salvador la «tercera Maria».
Retornem pel mateix camí que seguim a la dreta i poc més enllà, a la bifurcació, continuem baixant a mà dreta, rebutjant-ne un d’esglaonat que puja a l’esquerra (4).
Seguim per un bon camí de bast, senyalitzat amb pintura groga, baixant per la costa de Serrapinyana, entremig d’un alzinar espurnejat de roure i pi. Creuem altres camins i trobem bifurcacions, fins i tot un parell que menen al mateix punt. Solament ens cal seguir els senyals o la direcció més evident per retrobar el camí d’anada.

  • (4) Per aquest pujaríem a la bifurcació (3) del camí d’anada.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Rieres del Grau i de Clarà

Pel Barranc del Salt

Fredes, Portell de l’Infern, Cova de l’Aire i Salt de Robert

Distància 14,5 km
Desnivell acumulat 825 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 13 d’abril de 2019
Cartografia El Tossal Cartografies. Tinença de Benifassà (1:30000)

Itinerari dels que creen afició. Segueix la Ruta Roja, probablement la més concorreguda d’entre les del Parc Natural de la Tinença de Benifassà, amb un afegitó opcional d’anada i tornada a la Cova de l’Aire. Transcorre entre paratges agrests: barrancs, cingles, morrals, agulles de formes capricioses, balmes, coves, ponts foradats,… estructures geològiques tan pròpies dels Ports. Però les senderes són fressades, ben senyalitzades i apariades pel personal del Parc. Camins antics que, en general, són de bon fer. Seguirem bona estona el de bast entre la Fredes i la Sénia, que conserva bons trams empedrats. Tot un gaudi per als sentits.
Podem escurçar-lo per la sendera que recorre el Barranc del Morral d’en Piles. Si triem aquesta opció és recomanable acabar d’atansar-nos al Portell de l’Infern, poc més enllà de la cruïlla.
El tram entre el Portell de l’Infern i el Morral Crevalòs, on hi ha la Cova de l’Aire, no és senyalitzat. Però la senda evident, fitada i prou fressada. Haurem de fer una curta i fàcil grimpada al peu de lo Jonqueret. I creuarem algun tram rocallós i amb bona timba, desaconsellable en cas de mullena o glaç. Per això hem qualificat l’itinerari de moderat. Altrament el consideraríem fàcil.
El Salt de Robert val la pena veure’l amb bon cabal. Però cal tenir en compte que cal creuar diverses voltes a gual el Barranc del Salt.
En diverses zones del barranc s’ha fet una replantació d’espècies en perill d’extinció com omes i tells, entre altres.
L’únic negatiu és que començarem pràcticament al punt més alt i haurem d’acabar-lo en fort pendent de pujada, entre el Salt de Robert i el mirador previ a Fredes. És més lògic iniciar-lo a la casa forestal de la Tenalla. Hem vist diverses ressenyes que l’han fet així. Però just prendre la pista que hi mena, al costat del pantà d’Ulldecona, hi havia un rètol anunciant que era tallada. I el mapa reporta una barrera poc més enllà de la Cova del Ferri. Així que, per no perdre temps, vàrem optar per partir de Fredes, tal com recomana la ruta del Parc. Caldria haver-nos informat a les oficines del Parc o a l’Ajuntament de la Pobla de Benifassà.

Accés
Des de la CV-105 entre la Sénia i Torre Miró prenem, passat el pantà d’Ulldecona,  la revirada CV-106 al monestir de Santa Maria de Benifassà i Fredes. O, en sentit invers, la que hi mena directament des de poc més enllà del Boixar.

Fredes (1080m)
El poble més septentrional del País Valencià és conegut per les nevades i baixes temperatures de l’hivern.
Seguint els indicadors de senders, en sortim pel carrer de Baix en direcció al Pantà d’Ulldecona i, a les darreres cases, al Portell de l’Infern i Salt de Robert. Prenem un camí carreter que creua l’incipient el Barranc del Salt. Quan es bifurca anem a la dreta en direcció a la Sénia (SE). Retornarem pel ramal de l’esquerra. Aquí trobem les primeres fites metàl·liques de la Ruta Roja —d’acer inoxidable— tant sòlides com excessives.
Passem per la font del Teix que brolla dins d’una mina i té un abeurador al costat. Emprenem el camí per un tram empedrat.
Pugem en suau pendent fins al Cap de la Serra on creuem la pista que mena a la Colònia Europa. Som al punt més alt de l’itinerari (1155m). A partir d’aquí la tendència general serà de baixada fins a la casa forestal de la Tenalla.
Poc més enllà, després d’un revolt, atenyem les ruïnes d’un mas.

 Maset del Pixón (1078m)
Ruïnes d’un mas amb una gran era des de la que gaudim d’una bona panoràmica, envoltats d’antigues feixes de conreu margenades per bones parets de pedra seca.
Destaca a primer terme la Mola de la Cova del Forat i el seu cingle. Darrere sobresurt la muralla que guarda el Portell de l’Infern. I encara al fons tres moles: lo Junqueret i el Morral Crebalòs, que visitarem, i una tercera innominada on no arribarem.
Conta la llegenda que un pastor del Boixar, herbolari i remeier, va acollir-hi de nit una dama endolada que resultà ser la «la mort de la Tinença». Agraïda per l’acolliment va donar-li la facultar de conèixer d’entre els malalts que visités quin sobreviuria i quin no.
Poc més avall del mas, una roca de forma capriciosa és un bon mirador sobre el Barranc i les Ombries del Salt, per on passa el nostre camí de tornada. Per un grau empedrat passem del solell a l’obaga.
Aviat trobem a mà esquerra, ben senyalitzada, la sendera que baixa pel Barranc del Morral d’en Piles, per on podríem fer drecera fins poc més enllà de la casa forestal de la Tenalla.
Continuem, pel peu balmat del cingle de la Mola de la Cova del Forat, fins al portell.

Portell de l’Infern (964m)
Pas per un enorme esvoranc d’altes i verticals parets. Obligat per als traginers i vianants que recorrien aquest camí ral entre Fredes i la Sénia, abans de la construcció de la carretera. Conta la llegenda que, en dies de ventada, cal creuar-lo arrossegant-se.
Just al bell mig del pas, surt a mà esquerra una sendera no senyalitzada, però prou fressada i fitada, que seguim pel vessant solell. Aviat albirem davant nostre la mola de lo Jonqueret i passem per sota una balma obrada on hi deuria haver una cleda o corral. Poc més enllà i separat del camí hi ha un gran pont de roca (1).
Creuem de nou a l’obaga per una osca oberta a la muralla, al costat d’un pi, resseguint el cingle de lo Jonqueret. Ens cal pujar fort i salvar un curt pas de grimpada, amb bons agafadors, per accedir a la carena de la que davallem de nou per resseguir el cingle del Morral Crebalòs (2), entre balmes i coves. Salvem un esperó coronat per una esvelta agulla i, quan atenyem uns gamellons (3), ja som a tocar de la cova de l’Aire.

  • (1) Per desconeixement hi vàrem passar de llarg. N’hem trobat referència a les ressenyes de Carles Olivé https://corriols.blogspot.com i Josep Miró (Totnatura). Hem marcat el punt on es localitza amb un waypoint. El camí que hi mena puja en fort pendent a mà esquerra.
  • (2) Crebalòs, rapinyaire conegut en altres contrades com a trencalòs que s’està re-introduint al Parc.
  • (3) Abeuradors de fusta que en altres contrades s’anomenen bassis o cóms. En aquest cas es nodrien dels degotalls del cingle.

Cova de l’Aire (962m)
Balma d’uns vint metres de fondària amb una gran boca que n’amida disset d’ample per trenta d’alt. Ens cal ajudar-nos amb les mans en algun punt per accedir-hi. El terra, de margues, és relliscós.
Com altres de la zona, havia servir de refugi a ramats i pastors. Actualment de rapinyaires.
El camí acaba uns metres més enllà sobre la carena, però hi ha un pas sobre roca molt exposat, desaconsellable en cas d’humitat o glaç.
Retornem al Portell de l’Infern del que davallem (SE) per entremig d’una pineda amb bons exemplars de pinassa.
Prou més avall atenyem una bifurcació ben indicada. A mà dreta continua la senda de la Sènia pel pantà d’Ulldecona. Nosaltres pugem a l’esquerra en direcció a la Tenalla per la del Solà d’en Brull. Superada la pujada, si ens n’apartem una mica, trobarem un mirador des del que albirar el barranc del Solà d’en Brull.
Planerament atenyem una pista que seguim fins a un pi característic.

Pi Pastor (754m)
Exemplar de pi blanc ben recargolat, al peu de la Punta del Solà d’en Brull, culminació de la serreta que hem resseguit fins a la cova.
Si ens apartem una mica del camí gaudiren d’una bona panoràmica i podrem albirar els contraforts de la Mola de l’Aixada: el Morral Desplegat i la Moleta del Cepí, amb el monumental Pont Foradat. També els barrancs del Salt i del Solà d’en Brull que conflueixen amb el de la Fou, al peu de la Punta de la Gavarrera.
Seguim la pista en baixada (N/W) fins a la Tenalla, a la llera del Barranc del Salt. Juntament amb el de la Fou i el riu Verd són les aportacions més importants a la capçalera del riu de la Sénia.

Casa forestal de la Tenalla (608m)
Punt més baix de l’itinerari. Continuem (W) per pista, deixant a mà esquerra la drecera pel Barranc del Morral d’en Piles. Quan entra al llit del barranc es degrada i la succeeix una ampla sendera que comença a guanyar alçada en moderat pendent. Trobem a mà dreta el camí al Mas del Peraire, i prou més amunt, atenyem el salt.
En aquest tram hi predomina el pi roig.

Salt de Robert (737m)
Un dels indrets més visitats de la zona on el Barranc del Salt es despenja per una graonada de 30 metres d’alçària.
Continuem amunt, superant el fort pendent entre llaçades. Una sendera surt a mà dreta. Segons el mapa també mena al mas del Peraire, però l’hem seguida una estona i es fa perdedora. Prou més amunt trobem la Canaleta de Mauro, una font que s’escola entre un caramull de tosca.
Encara per camí costerut sortim a un replà on s’hi ha bastit un mirador amb un banc des del que podem albirar tot el Barranc del Salt. I poc més enllà un forn de calç rehabilitat. Ara el pendent s’amoroseix. Trobem una cruïlla, sense cap tipus d’indicació. Per la dreta marxa un altre sendera al mas del Peraire. I poc més amunt atenyem una pista on anem a la dreta i, planerament, retornem a Fredes.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pel Barranc del Salt

Les Tres Maries

Morrals de Sant Salvador, Sobrestrada i Pla de Barons

Distància 19,6 km
Desnivell acumulat 829 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 27 de març de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera (1:25000)

A ponent de Berga, sobre Avià i l’Espunyola, s’alcen uns tossals coneguts com «les Tres Maries». Són, de llevant a ponent, el Morral de Sobrestrada, el Pla de Barons i el Morral de Sant Salvador. Formen part d’una llarga successió de graonades entre la plana del Berguedà Jussà i el Prepirineu, l’Aigua d’Ora i el Llobregat. Són termenals entre els municipis d’Avià, Berga, Capolat i l’Espunyola.
La seva situació permet que des de les carenes puguem atalaiar una vasta extensió de terreny que s’allargassa fins a les comarques veïnes del Bages, el Solsonès, l’Osona i cimals del Ripollès i el Vallès.
Solcats per la Riera de Clarà i la Rasa del Grau, que salten i s’entollen formant raconades idíl·liques, la millor època per visitar-les és després d’un episodi de pluges.
Els camins són en general de bon fer, excepte el de baixada de Sobrestrada, de fortíssim pendent. Alguns trams però són poc fressats i a l’itinerari hi concorren molts altres camins i corriols. Afegit a una llargària i desnivell prou apreciables, ens fa considerar aquest itinerari de moderada dificultat. Tenim diverses opcions per escurçar-lo.
Cal dir que a la data que l’hem realitzat s’estaven fent treballs forestals al Pla de Torneula i a l’obaga entre el Pla de Barons i el Grau, amb troncs i brancam ocupant part dels camins.

Accés
Partim d’Avià, al punt quilomètric 142 de la C-26, entre Berga i Solsona, a l’alçada d’una fàbrica de filatura.

Els Arbres Blancs (711m)
Hi ha rètols indicadors. Sortim pel camí ral d’Avià a Capolat, un camí carreter pel costat d’un roure, un magnífic exemplar d’alzina i el mas dels Arbres Blancs. Prenem una drecera i sortim a una bifurcació amb nous rètols on anem a l’esquerra (SW) en direcció a Sant Salvador pel Molinot. Pel ramal que deixem a la dreta podríem retornar si decidíssim renunciar a la darrera de les «Maries».
Hi ha senyals grocs. El camí és planer i ben fressat, alternat amb algun tram de pista al peu de la Costa del Pou, entremig d’un alzinar amb sotabosc de boix. Sobre nostre s’alça el Pla de Barons, un dels nostres objectius.
A l’alçada del mas de Serrapinyana, que a panes podem veure entre l’arbrat, comencem a virar (NW) guanyant alçària en pendent que mai passa de moderat, esbiaixadament per la Costa de Serrapinyana. La pineda pren terreny a l’alzinar mentre anem apropant-nos a la Riera de Clarà que intuïm al fons a l’esquerra.
Quan, passada una balma deixem un corriol, i amb ell els senyals grocs, que puja a mà dreta al camí que farem de retorn a pocs metres per sobre nostre, ja som prop de la riera.

Riera de Clarà (970m)
La creuem per unes passeres al costat d’un gorg i un salt amb una bona capa de tosca. Ens enfilem entre llaçades i fort pendent, creuem una pista i sortim a un altre camí on hi ha més rètols indicadors.
Continuem en direcció a Sant Salvador, a l’esquerra (SSW), més planerament entremig d’una bona pineda. Aquest tram, senyalitzat com a SL (verd i blanc)  el repetirem de tornada. Prou més enllà trobem una altra bifurcació indicada als Concs de Marmons, per on retornarem.
Aviat, en creuar la Rasa Fonda, trobem una nova bifurcació amb el seus rètols indicadors. Per l’esquerra podríem baixar a Avià pel Grau de Clarà i els Porxos. Continuem (SSE) guanyant alçària per l’obaga fins atènyer el pla del tossal i sortir sobre una pista prèvia al cim.

Morral de Sant Salvador (1156m)
Coronat per un vèrtex geodèsic i una senyera. És la tercera de les «Maries». Al costat hi ha les ruïnes que durant anys van atribuir-se al monestir i església de Sant Salvador de Mata, d’època carolíngia. Investigacions posteriors demostraren que la ubicació real d’aquest cenobi era al costat de les ruïnes de la casa de Cots Vell, al peu de la muntanya, i que les del cim corresponen a l’antic mas de Torneula. Originalment podria haver sigut l’emplaçament d’una guàrdia, documentada el 899 com a Turrem Nebule «Torre de la Boira» (1).
Marxem del cim propers al fil del cingle ponentí del morral. Els treballs forestals han desdibuixat el camí. Cal baixar a mà esquerra fixant-nos en uns senyals vermells. Més endavant al camí ja és ben definit. Sortim a un ramal de la pista prèvia al cim i trobem una bifurcació on anem amunt a la dreta. El de l’esquerra, senyalitzat en groc, baixa a l’Espunyola. Poc més amunt trobem una nova bifurcació, aquesta indicada. Seguim pocs metres a l’esquerra fins a la Bòfia.

  • (1) Josep Camprubí i Ramon Martí. Acta historica et archælogica mediævalia. Núm. 28, 2008.

La Bòfia (1122m)
Per una estreta boca quadrada entre blocs de conglomerat s’accedeix ajupit a una gran sala de 22X13X4 metres, de sostre pla i amb una cadolla permanent a l’interior que n’ocupa les 3/4 parts. Després de fortes precipitacions, l’aigua sobreïx per la boca precipitant-se pel cingle. Es coneguda des d’antic: era aprofitada com a cisterna natural pel mas proper de Torneula. (2)
Camí enllà aniríem al pantà de l’Espunyola. Però retronem fins a la bifurcació anterior i pugem a una pista que seguim uns pocs metres a l’esquerra fins a una altra on prenem el ramal de la dreta.

Pla de Torneula (1152m)
Seguim una pista marxant, amb revolts, vers el NNW, tot deixant el mas de Torneula a mà dreta.
Actualment deshabitat, aquest mas, a banda dels l’hipotètic origen al Morral de Sant Salvador, és documentat d’ençà el 1341 quan Guillem de Sant Salvador de Torneula intervé com a testimoni d’un acte jurídic. (3)

  • (3) Josep Camprubí i Ramon Martí. Acta historica et archælogica mediævalia. Núm. 28, 2008.

Serrat de les Tombes (1194m)
Bifurcació de camins amb rètols indicadors. Som al punt més alt de l’itinerari. A cent metres i escaig s’hi va localitzar una cista neolítica on aparegueren les restes de dos individus i aixovar divers amb una datació d’entre 3500-2500 anys a. C.
Deixem la pista per un sender poc definit per baixar (NE) seguint abundants senyals grocs. Després de creuar una tanca filferrada, atenyem la font de Concs (o dels Cóms) de Marmons, on continuem baixant (SE) fins a retrobar al camí d’anada que desfem fins a la bifurcació sobre la Riera de Clarà. En aquest punt continuem recte cap a una pista, que prenem a mà dreta, per la que baixem a creuar la riera a l’alçada de l’antic molí de cal Déu.

Cal Déu, el Molinot (990m)
Antic mas restaurat. Que havia estat un molí en dóna constància la bassa al darrera de l’edifici i la mina de desguàs. Desconeixem de quin tipus ni n’hem trobat cap referència. La riera fa un altre bonic salt amb el corresponent gorg sota una balma.
Marxen per un camí (S) i poc més enllà ens desviem a la dreta per veure des de sobre un altre salt i gorg, pocs metres més amunt del que hem visitat a l’anada. Camí enllà deixem a mà dreta el que baixa al que hem fet d’anada i que ara resseguim en paral·lel a una cota més alta. Sortim sobre una pista que seguim fins que s’acaba on, per un corriol ens enfilem al pla del tossal.

Pla de Barons o de Rossinyol (1050m)
Segona «Maria». Acaba abruptament sobre la Costa de Serrapinyana. Hi ha una estació de vol amb parapent. Resseguim, propers al fil del cingle, fins a una bifurcació on prenem un corriol a mà esquerra que ens mena a una pista que seguim a mà dreta i per la que baixem per l’obaga fins al peu del Grau, un mas del segle XVI actualment dedicat a turisme rural.
Anem a creuar la riera, fem un gir de 180º i, pel prat, anem a buscar un camí a l’altre cap que baixa per marge esquerre a la Balma dels Forats.

Balma dels Forats o del Grau (896m)
Situada en una gorja ombrívola de la Rasa del Grau. Són dues balmes obrades i comunicades, d’uns quinze metres de llargària cada una per sis de fons, amb dues plantes.
Tant interessant com la balma són els salts i gorgs que fa la riera, amb grans i capricioses acumulacions de tosca.
Uns cent-vint-i-cint metres camí avall després de la balma, baixem a creuar la riera per sobre del Saltant del Grau. Al marge dret sortim a una pista i, pocs metres més enllà, prenem un camí que baixa a mà esquerra.
Si decidim escurçar l’itinerari, aquesta pista mena als Arbres Blancs.

Saltant del Grau (880m)
Un bonic salt per sobre d’una balma per on passa el camí, de forma que podem veure’n la caiguda pel darrere.
Camí avall atenyem dues bifurcacions una darrere l’altre. La primera és un camí que puja a l’esquerra i ignorem on mena. La segona tampoc és senyalitzada, però anem a l’esquerra a creuar la Rasa del Regatell. El de la dreta baixa a Avià (4).
Poc després de creuar la rasa tornem a trobar una altra bifurcació que per la dreta també mena a Avià. Comencem a guanyar alçària en fort pendent fins a una altra cruïlla de camins on anem a la dreta per camí més planer, revoltant el solell del Serrat Alt.

  • (4) Retornar per aquest camí és una bona opció havent vist la part més interessant de tot l’itinerari.

Morral de Sobrestrada (998m)
El nom li ve del mas que hi ha al peu. És la primera «Maria». S’alça a sobre el polígon de la Valldan i Avià. És una altra estació de vol amb parapent. La panoràmica és semblant a la de Sant Salvador.
Davallem en fortíssim pendent per un corriol ben fressat pel coster solell del morral fins a sortir sobre el camí entre el mas de Sobrestrada i l’hostal la Roda. No ens queda altre remei que seguir la carretera fins a Avià on hi continuem per carrers paral·lels fins a creuar de nou la Rasa del Grau per un pontarró i retornar al punt de sortida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Les Tres Maries

Sant Sadurní de Rotgers

Des de Borredà i Vilada

Sant Sadurní de Rotgers és un temple romànic al terme municipal de Borredà. S’hi pot accedir en vehicle des d’aquesta darrera població per la carretera a Sant Jaume de Frontanyà. A peu des de Borredà, Vilada i Castell de l’Areny.
És ben factible enllaçar Borredà, Vilada i Sant Sadurní de Rotgers en un sol itinerari a peu d’uns 15,5 quilòmetres i 715 metres de desnivell (1). Aquesta era la intenció quan la meteorologia ens va fer reconsiderar-ho i vàrem tallar pel mig, retornant més endavant a fer el tram que restava.

  • (1) En aquest cas no cal passar per Capdevila, anat directament del Pati a el Pradell pel GR 241.

 Des de Borredà

Distància 10,4 km
Desnivell acumulat 370 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 22 de març de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Catllaràs/Picancel (1:25000)

Fàcil i bonic itinerari per visitar un temple romànic resseguint el camí ral de Borredà a Castell de l’Areny entremig de pinedes i rouredes. Tots els camins són ben fressats i senyalitzats.

Accés
Partim de l’ample aparcament que hi ha a ponent del nucli urbà de Borredà, ben indicat des de l’entrada al poble.

Borredà (680m)
Sobre mateix de l’aparcament trobem els senyals del GR que seguim a mà esquerra fins a una bifurcació indicada. A mà dreta prenem el camí ral de Borredà al Castell de l’Areny seguint el GR 4. Per l’esquerra, per on retornarem, marxa el GR 241.
Ens anem allunyant del poble (NW) alternant trams de camí i pista seguint els senyals del GR. A la falda del puig de Sant Marc s’acaba un tram de pista i comencem a guanyar alçària en moderat pendent per un bon camí que conserva trams empedrats.
Sortim a una pista de treure llenya i la seguim una estona. La deixem per una altra a mà esquerra que també abandonem al cap de pocs metres per un camí a mà dreta pel que, amb llargues llaçades, anem baixant per la obaga fins al fons d’una rasa.

El Pontarró (918m)
Bifurcació indicada. Creuem el rec del Pontarró i sortim a una pista que seguim a mà dreta en pujada. De tornada continuarem per a l’esquerra en direcció a Santa Magdalena de Guardiolans. Si en algun temps hi havia un pont, no en resta cap evidència.

El Putxot (970m)
Bifurcació de camins al bell mig d’uns prats de pastura. Hi ha rètols indicadors. Hi arriba una pista pavimentada des de la carretera a Sant Jaume de Frontanyà i el camí de Vilada per la Casa de la Baga. A pocs metres sobre un turonet hi ha les ruïnes d’un mas. Continuem recte en direcció a Sant Sadurní.

Sant Sadurní de Rotgers (975m)
El lloc de Rotgers és documentat d’ençà el s. IX i provindria d’un tal Rodegari. L’església ho és d’ençà finals del X, però la construcció actual és més tardana. Petita, d’una sola nau amb volta de canó lleugerament apuntada, conserva l’absis semicircular amb decoracions llombardes característiques del romànic del s. XI i el campanar de dos pisos del XII. També conserva la porta original i el perímetre de la sagrera.
Retornem al Pontarró i continuem pista avall seguint senyals blanc i blaus. A la Solana de Capdevila trobem una bifurcació a mà dreta passada la qual fa una colzada i continua. Just en aquesta colzada baixem, també a mà dreta, per una altra, més precària i pedregosa. Fem una colzada per salvar una rasa i més endavant passem pel costat d’un bassiol.

Capdevila (857m)
Bifurcació indicada. A mà dreta marxa el camí que mena a Vilada per Santa Magdalena de Guardiolans. Anem a l’esquerra i passem per sota de la casa. Pista avall atenyem el mas del Pati on arriba el GR 241 que prenem a mà esquerra. Baixem fort a creuar el rec del Pati i pugem per l’altre marge on sortim prop del mas de Canemars sobre el camí de Borredà a la Portella que seguim a mà esquerra fins a sortir al camí del Coll de Bas, enquitranat, que ja no deixem fins a retornar al punt de partida.

Powered by Wikiloc

Des de Vilada

Distància 12 km
Desnivell acumulat 437 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 6 d’octubre de 2018
Cartografia Editorial Alpina. Catllaràs/Picancel (1:25000)

Itinerari amb dues parts ben diferenciades. L’anada, per camins poc concorreguts, sense cap característica especial i monòtona. La tornada prou més interessant, també des del punt de vista paisatgístic.

Accés
Sortint de Vilada per la C-26 en direcció a Borredà hi ha el pont de cal Pei. Just abans un petit espai on deixar-hi el vehicle. Hi passa el GR 241 (Circular de Borredà).

Pont de cal Pei (680m)
Sobre la riera de Vilada. Seguint els senyals del GR, el creuem i a l’altre marge prenem a mà esquerra una pista que mena a la Casa de la Baga i el Putxot. La deixem tot seguit per prendre’n una altra a mà dreta, aixaragallada i precària, que puja (E) seguint una línia de mitja tensió fins a un coll.

Collet dels Pous (780m)
El GR baixa a mà dreta, camí pel que retornarem. Continuem uns metres per la pista a mà esquerra (NE) i la deixem per una drecera. Veiem unes pedres pintades de vermell: són les fites termenals. La pedra central sempre és la més gran, és el terme i marca el punt exacte del límit; les petites s’anomenen filloles. L’orientació de les pedres indica la direcció que segueix el terme (font: Turisme del Berguedà). Hi ha senyals grocs, antics i descolorits, algun de blanc i verd de SL i algunes fites. De nou a la pista la seguim (N) fins que sortim a una altra que puja de Guardiolans pel Collet del Cinto i que seguim a mà esquerra, en pujada, fins a una tanca.

Coll de la Mola (855m)
Els senyals, si n’hi havia, s’han perdut i el camí és molt poc fressat. Pugem (NNE) pel costat de la tanca seguint indicis de camí. Aviat creuem una altra pista que també puja del Collet del Cinto i va a trobar la del Putxot. Continuem amunt (N) pel costat del filat d’una tanca pel bestiar. Senyals grocs antics i descolorits, algun tram més fressat i alguna fita de tan en quan, ens confirmen que anem per bon camí fins que sortim a una altra pista, probablement de treure llenya, i la seguim a mà esquerra mentre va virant a NE. Prou més endavant uns senyals grocs ens menen deixar-la per un camí a mà dreta que acaba sobre la pista del pont de cal Pei al Putxot.
Més enllà deixem a mà dreta el camí a les ruïnes de la Casa de la Baga i continuem bona estona (E) fins que sortim a uns prats que creuem per entremig d’uns bassiols (N).

El Putxot (970m)
Bifurcació de camins. I ha rètols indicadors. Hi arriba una pista pavimentada des de la carretera a Sant Jaume de Frontanyà. Hi passa el tram del GR 4 entre el Castell de l’Areny i Borredà. Anem a l’esquerra en direcció a Sant Sadurní.

Sant Sadurní de Rotgers (975m)
El lloc de Rotgers és documentat d’ençà el s. IX i provindria d’un tal Rodegari. L’església ho és d’ençà finals del X, però la construcció actual és més tardana. Petita, d’una sola nau amb volta de canó lleugerament apuntada, conserva l’absis semicircular amb decoracions llombardes característiques del romànic del s. XI i el campanar de dos pisos del XII. També conserva la porta original i el perímetre de la sagrera.
Retornem al Putxot i, seguint el GR, baixem (SE) per una pista fins a trobar el Rec del Pontarró.

El Pontarró (918m)
Bifurcació indicada. Deixem el GR i el Camí Ral del Castell de l’Areny a Borredà que s’enfila a mà esquerra i continuem pista avall (SSE). Hi ha senyals blanc i blaus.
La seguim fins que a la Solana de Capdevila trobem una bifurcació a mà dreta (podem fer drecera prenent aquest ramal) passada la qual fa una colzada i continua. Just en aquesta colzada baixem, també a mà dreta, per una altra, més precària i pedregosa. Fem una colzada per salvar una rasa i més endavant passem pel costat d’un bassiol.

Capdevila (857m)
Bifurcació indicada. A mà esquerre marxa el camí que mena a Borredà. Anem a la dreta i passem per darrera de la casa de Capdevila fent un gir de 180º (N) i continuem dos-cents trenta metres. Ens cal estar atents perquè a mà esquerra, surt un camí. Hi ha senyals grocs força descolorits. Es el que baixa a la Plana del Boix, poc fressat però fàcil de seguir. Continua amb una pista molt aixaragallada que millora més avall.

Pradell (795m)
Bifurcació indicada. Sortim al Camí Ral de Borredà a Vilada, un ample camí carreter on retrobem el GR 241, que seguirem fins retornar al punt de partida. Poc més enllà, a l’esquerra, hi ha la masia de Pradell. Prenem aquest ample camí a mà dreta però el deixem aviat per un corriol que baixa a creuar una rasa i s’enfila al veïnat de Guardiolans passant entre la casa del Soler i l’església de Santa Magdalena.

Santa Magdalena de Guardiolans (810m)
Església romànica, amb importants modificacions posteriors, d’una sola nau, coberta amb volta de canó, sense absis i campanar de paret de dos ulls. Està documentada d’ençà el 903 i des del començament fou una sufragània de Sant Joan de Vilada.
El veïnat de Guardiolans o Gardilans agrupa a redós de l’església els masos de Pradell, Santpere, el Soler i les Eres. Ja és esmentat el 839 (Gardilane) i pertanyia a la jurisdicció del monestir de la Portella.
Continuem pel GR (NW) i sortim la pista que puja de les Eres. La seguim a mà dreta i la deixem al Collet del Cinto per retornar (W) per camí ben fressat i senyalitzat al Collet dels Pous.

Powered by Wikiloc

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF
Sant Sadurní de Rotgers

Penyagalera

Des del Toll del Vidre. Pel crestall de les Feixes del Faralló. 

Distància 8,4 km
Desnivell acumulat 500 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 10 de març de 2019

Un dels itineraris habituals per pujar a aquest emblemàtic cim dels Ports, amb una petita variant —que podem fer tant d’anada com de tornada— abandonant el PR per resseguir un ample crestall a la paret meridional del cim.
Els camins són ben fressats i de bon fer. Solament cal parar atenció a les fites i senyals per l’accés al crestall on farem una fàcil desgrimpada, desaconsellable amb terreny és humit.

 Accés
Des d’Arnes, seguim les indicacions al Toll del Vidre, prenent un camí pavimentat vers el sud. Al coll de la Creu s’acaba el paviment i continua en terra. Passat el mas de Canyís (maset i ampla feixa a la dreta del camí) hi ha un revolt en pendent que pot comportar problemes a vehicles turisme baixos. Si és el cas podem aparcar en aquest punt quan resta poc menys d’un quilòmetre pel Toll del Vidre.

Toll del Vidre (560m)
Bonic gorg que podem visitar de tornada i donar-nos-hi una remullada si la climatologia ho permet. És l’únic lloc del riu d’Algars on es permet el bany. Hi ha una font. El riu fa de termenal entre Beseit i Arnes i, dons, entre les comarques del Matarranya i la Terra Alta.
Continuem per la pista per on hem arribat en direcció als masos de Damià i de Pau. Creuem un parell de voltes el riu i a la segona abandonem la pista pel camí de ròssec de la Mulera, a mà dreta, endinsant-nos al barranc de la Cova, entre el Serrall de les Clapisses i Penyagalera. La cova és una balma al peu del cingle de les Clapisses que havia servit de cleda. El camí és ample i de bon fer. Més amunt s’estreny i continua com a sendera. El pendent no passa de moderat. Quan atenyem les ruïnes del mas de Pitarch, ja som al coll.

Coll de Pelele (894m)
O de Pitarch. Hi arriba el camí a Penyagalera des de l’Ulldemó pel mas de Quatre i la Costa d’Arrancapets. Hi ha senyalització vertical i de continuïtat del PR-TE 151 que seguim en direcció al cim. Pocs metres més enllà deixem a mà dreta la sendera per la que retornarem. Baixem a creuar un barranc i remuntem fins al cim. Poc abans hem trobat a mà esquerra un altre dels camins habituals d’accés: el que hi mena des de la Pesquera d’Ulldemó.

Cim sud de Penyagalera (1034m)
Coronat per un vèrtex geodèsic. Punt més alt d’un gran sinclinal quin perfil ha motivat el nom del tossal. L’extrem nord s’anomena Punta del Barco. És una bona talaia sobre el vessant ponentí dels Ports i especialment de les planúries del Matarranya i la Terra Alta. Són nombroses les viles i pobles que hi podem albirar a ull nu.
Desfem el camí de pujada però l’abandonem aviat per una sendera poc definida a mà esquerra. Hi ha fites i senyals de pintura blancs. Baixem fins a situar-nos sobre una estreta feixa sota el cim que seguim a mà esquerra en lleugera pujada (NE). L’abandonem quan la continuïtat és fa més difícil desgrimpant uns metres per anar a revoltar, en el sentit de les busques, un evident esperó rocallós o faralló que ens per sortir sobre l’ample crestall de les Feixes del Faralló que resseguim (SW) amb el cingle sobre el barranc de la Cova a la nostra esquerra, on la sendera hi és prou definida i ens retrona al coll de Pelele.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Penyagalera

Periganyol i la Caixa

Itinerari per la serra de l’Arca des de Beseit

Distància 11 km
Desnivell acumulat 580 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 9 de març de 2019

Itinerari carener per la serra de l’Arca per guanyar el punt més alt, el Periganyol i el més emblemàtic, el tossal de la Caixa.
Fàcil en general però cal tenir en compte que s’accedeix al peneplà de la Caixa per una canal vertical equipada amb sòlides cadenes i pot presentar dificultat a persones poc avesades. Un cordino resultarà útil en aquests cassos dons hi ha possibilitat d’assegurar fàcilment. Recomanable dur l’equip adequat per a aquest tipus d’instal·lacions.

Accés
Partim de l’explanada de la bàscula, a l’entrada de Beseit, on hi ha un ampli aparcament i l’oficina d’informació municipal.

Beseit. Explanada de la bàscula (550m)
Ens adrecem a l’ermita de Santa Anna, just abans del Pont de Pedra, on girem a mà dreta seguint indicacions a l’embassament de Pena i «PR la Caixa». Sortim de la vila pel camí dels Olivars (SW), un camí rural pavimentat que mena a l’embassament i pel que hi discorre el GR 8.
Deixem el camí dels Olivars al segon desviament a mà dreta, seguint una línia de corrent en direcció a unes antenes de telecomunicacions que podem albirar sobre nostre. És un camí pavimentat per al servei d’aquelles instal·lacions. Passem pel costat d’una granja. A mà dreta podem albirar una gran i antiga tremuja. Es tracta d’un carregador de la mina «Maria Dolores» de la que se n’extreia terra refractària per a la fabricació de ceràmica y rajoles. Fort pendent per marge d’un barranc, per la Solana de l’Arca.

Repetidors de telecomunicacions (820m)
Podem albirar-hi nombrosos estols de voltors. Molt a prop, en terme de Vall-de-roures, hi ha el mas de Bunyol dedicat a observatori i menjador d’aquestes aus.
Des de darrere les instal·lacions prenem una sendera, fressada i senyalitzada amb fites sovintejades, que ens mena a la carena de la serra.

Carena de la Serra de l’Arca (930m)
El vessant nord és tallat per un cingle vertical. Destaca la vila de Vall-de-roures enmig de la plana. La carena és termenal entre aquesta població i Beseit.
Virem 90º (W) resseguint el carener, lleugerament separats del fil del cingle pel vessant del solell. Superat un segon turó ja podem albirar el cim.

Periganyol (1033m)
Al cim hi ha una cabana de pedra, un vetust observatori forestal i un vèrtex geodèsic. És una bona talaia sobre el vessant ponentí dels Ports i especialment de les planúries del Matarranya i la Terra Alta. Són nombroses les viles i pobles que hi podem albirar a ull nu.
Hi arriba el PR-TE 152. Davallem (S) per una sendera ample i fressada fins que sortim a una bifurcació senyalitzada on anem a la dreta, en direcció a la Caixa, que hem pogut anar albirant des del cim. Recuperem la carena i la seguim (SW) fins al peu del tossal que resseguim per vessant obac, arrapats a les parets verticals, fins a l’extrem ponentí on localitzem una graonada que dóna accés a una canal equipada amb cadenes. Superat el pas sortim el peneplà cimer.

La Caixa (1014m)
En alguns mapes se l’anomena «Peña de Aznar Lagaya», castellanització de «Pena d’Asnarlagaia» tal com era anomenat a l’edat mitjana el terme de Vall-de-roures i que donà nom al riu Pena.
És un tossal perfecte, amb un vast planell somital de dos-cents quaranta metres de llargària per seixanta-cinc d’amplària màxima. Completament pelat i de sol rocallós on hi malviuen un parell de grups d’alzines.
La panoràmica és molt semblant a la del veí Periganyol. Al peu hi ha l’embassament de Pena, sobre el riu homònim, tributari del Matarranya. Construït a primeries del segle XX, és destinat a l’aprofitament agrícola.
Retornem a la bifurcació i continuem davallant (S) per una bona sendera per sobre d’un llom. Més avall però, en travessar una zona de rascler, es difumina i els senyals són poc sovintejats. Ens cal estar atents per no perdre’n el rastre.
La sendera acaba sobre un camí carreter al mas de Felip, pel que atenyem el camí dels Olivars que ens retorna a Beseit entremig de feixes d’ametllers i oliveres.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Periganyol i la Caixa