Arxiu de la categoria: Activitat

El Turó de l’Home i les Agudes

Des de la Plana del Coll pel Pla del Saüquet i retorn pel camí dels pous de neu.

Distància 11,6 km
Desnivell acumulat 839 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 28 de juny de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Montseny (1:25000)
Recursos consultats «Els pous de neu i de glaç del Montseny, inventari per a una preservació» Joan López i Cortijo. «Monografies del Montseny» (visitada el juny 2020)

Un itinerari més, d’entre les diverses opcions, per accedir als dos sostres orientals del Massís del Montseny. En aquesta ocasió pel vessant de migdia. Fàcil, per camins ben fressats i, en bona part, senyalitzats seguint el GR 5.2, excepte curts trams per camins evidents i fitats. A banda de coronar el Turó de l’Home i les Agudes, l’interès rau en visitar els pous de neu a l’obaga del Serrat dels Pous, carener entre els dos cims.
De l’aprofitament de la neu n’hi ha constància des de l’antigor arreu del món. Als Països Catalans des de mitjans del segle XVI fins a les acaballes del XIX es va  desenvolupar una verdadera indústria frigorífica, basada en el comerç de la neu i el glaç naturals, afavorida per unes condicions climàtiques propícies: el període conegut com la Petita Edat de Gel. En resten vestigis en forma de pous de glaç, de neu i poues —més pròpiament anomenades congestes— escampats pel territori. La toponímia relacionada és abundosa. Especialment a les serralades on, per raons obvies, era més fàcil d’obtenir i conservar. Com la del Montseny que, a més, tenia l’avantatge de la proximitat a grans ciutats i al port de Barcelona. Per això se’n conserven restes repartides per tot el massís, però és el sector NW del serrat de les Agudes el que alberga el complex de pous i congestes més gran. Al tram comprés entre el coll de les Agudes i la Gronxadora, en Joan López n’ha arribat a inventariar, entre congestes i pous, vint-i-sis. Orogràficament és un enclavament idoni: per sobre els 1300 metres i obac. La majoria es localitzen als anomenats emprius de les Agudes. Probablement aquest règim d’explotació comunal deuria influir en la seva profusió.
La tipologia constructiva varia molt: des senzills clots al terra amb un mur al llavi exterior —les congestes— fins a elements ben desenvolupats arquitectònicament. Als pous de glaç s’hi emmagatzemaven els blocs prèviament obtinguts per congelació en basses. Als de neu i a les congestes s’hi conservava la neu premsada. A les Agudes no s’hi localitzen pous de glaç, hi ha congestes, de forma cònica, i pous de neu cilíndrics amb parets de pedra seca. La neu es compactava en motlles i els blocs obtinguts era el que s’empouava.
Els tipus d’explotació del negoci variava molt d’un lloc a l’altre. Hi havia pous de propietat privada i empreses mercantils que els explotaven. Els dels emprius de les Agudes, almenys durant el segle XIX, eren explotats per companyies formades per pagesos del Veïnat de França de Fogars de Montclús, del Veïnat d’Amunt i de Vila-seca de Montseny. Al capdavant hi figurava l’amo de can Cervera (Montseny) com a encarregat de passar comptes i anotar meticulosament els jornals emprats per cada soci. En aquest mas es conserva abundant documentació relacionada.
L’ofici de nevater era temporer: els pagesos dels masos de la contrada, aprofitant les temporades de baixa activitat agrícola, es dedicaven aplegar, empouar i transportar la neu. Per exemple en la campanya de 1818 si arribaren a aplegar 23 homes.
La irrupció del procés d’obtenció glaç artificial apariat al canvi climàtic van anar convertint l’explotació nevatera en residual, fins a desaparèixer a la primera meitat del segle XX. Si som bons observadors, pel mateix camí dels pous localitzarem diverses places de carboner, un altre dels oficis desapareguts. De tal forma que la producció de refrigeració i calefacció varen conviure durant centúries en aquestes contrades.

Accés
Per la BV-5114/GIV-5201 entre Sant Celoni i Viladrau, a l’alçada del pantà de Santa Fe, entre els punts quilomètrics 20 i 21, prenem la BV-5119 en direcció a la Costa de Montseny, el Turó de l’Home i Fontmartina. Podem aparcar a l’àrea d’esplai de la Plana del Coll, encara que aquest itinerari parteix d’una mica més amunt, passada la Font del Senglar.

 La Font del Senglar (977m)
Seguint el GR 5.2, que ja no deixarem fins al cim, emprenem la pista que mena al Baiés de la Costa i ca l’Agnès. Aviat creuem el Sot de Garralps on deixem la pista per una de més precària a mà dreta, en pujada. Poc més amunt l’abandonem per un sender a mà dreta. Bastant més enllà sortim a una altra pista —ramal de la del Baiés— tancada per un cadenat, que seguim. Des d’aquí ja podem albirar el Turó de l’Home i el seu veí Puig Sesolles, fàcilment identificables per l’antic observatori i l’antena de telecomunicacions.
Poc més amunt, en un tancat revolt a mà dreta, rebutgem un sender a mà esquerra. Es tracta d’un camí marçaler, un dels utilitzats pels habitants d’aquest vessant del Montseny per adreçar-se al coll de Sant Marçal. La pista fineix al Corral del Deumal.

Corral del Deumal (1193m)
Pocs metres a la dreta del camí hi ha les ruïnes del que, a jutjar pel nom, hauria estat una construcció per guardar el ramat. Continuem per un sender ben fressat. A l’alçada d’una estaca indicadora del GR, surt a mà esquerra un caminet mig engolit pel falguerar. És el dels Matxos, pel que retornarem.
Entrem al Pla del Saüquet, cobert per un dens falguerar. Atenyem un clap de fageda on virem 90º a mà dreta (E) deixant a l’esquerra un camí que baixa al dels Matxos. Poc més enllà hauríem de trobar la font del Pla del Saüquet i, més endavant, les restes del primer pou de neu, el d’en Deumal però, probablement per l’espessor de la vegetació arbustiva, som incapaços de localitzar-los. Després d’una marrada i colzada prosseguim vers el N fins atènyer el coll.

Coll Sesbasses (1643m)
Hi ha qui creu, sense que s’hagi pogut documentar, que el nom podria tenir relació amb l’embassament per la producció de glaç. De fet hi havia uns clots que varen desaparèixer amb la construcció de la carretera a l’antiga base militar del Puig Sesolles. El camí al cim del Turó de l’Home és ben evident a mà dreta (SE).

Turó de l’Home (1706m)
Coronat per un vèrtex geodèsic, és considerat el sostre del Vallès Oriental. Hi ha l’edifici del que fou un observatori-refugi ideat per Artur Osona i l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (ACEC) precursora del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) i que es començà a construir el 1881. Els imprevistos varen ajornar-ne l’obertura fins al 1932 de la mà d’un altre soci del CEC, el Dr. Eduard Fontserè. L’observatori va estar en funcionament fins l’any 2001.
Retornem al coll on, per accedir al veí cim de les Agudes podem fer-ho continuant pel GR 5.2, però preferim carenejar pel Serrat dels Pous (NE), termenal entre els municipis de Fogars de Monclús i Montseny. Seguim un camí ben fressat i fitat que ens mena passar pel costat del Turó del Catiu d’Or i pel de l’Home Mort, superat el qual retrobem el GR i el coll Sacarbassa. Esquivem el puig homònim, atenyem el Coll de les Agudes i enfilem els darrers metres del segon objectiu.

Les Agudes (1706m)
Coronat per una creu. A banda de termenejar entre Fogars i Montseny (Vallès Oriental), també ho fa amb Arbúcies, de forma que és el sostre comarcal de la Selva. Retornem al coll.

 Coll de les Agudes (1647m)
Cruïlla de camins. Per ponent hi arriba el del Coll Sesbasses i pel nord el de Sant Marçal. Per aquests dos hi discorre el GR 5.2. Per migdia ho fa el de la font de Passavets per la de Briançó. No prenem cap dels tres, sinó un entremig del de Sant Marçal i del de Sesbasses. No és senyalitzat, però ben fitat i fressat. El seguim baixant per l’obaga (SW).
El primer que localitzarem són cavitats còniques corresponents a les poues o congestes que més endavant s’alternaran amb els pous (els únics que hem identificat amb el corresponent waypoint). N’hi ha de restaurats i altres que no. Alguns queden apartats del camí, especialment els dos darrers coneguts com d’en Cervera. A partir d’aquí sortim sobre una pista que deixem aviat pel camí dels Matxos a mà esquerra. De seguir-la, ens menaria, amb bones llaçades, al Veïnat de França per la font de Gallina.
El camí dels Matxos és fàcil de seguir entre la fageda, però després sortim sobre un altre falguerar on la dificultat rau en saber on posem els peus, no pas perquè el camí no sigui fressat, sinó per la frondositat dels matolls.

Itinerari relacionat
Les Agudes i el Turó de l’Home pels Castellets

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

El Turó de l'Home i les Agudes

Cingles de Tavertet

Us presentem dos itineraris circulars pels cingles llevantins de Tavertet que es complementen per tal d’admirar el formidable relleu tabular —característic del Collsacabra (o Cabrerès) i part de les Guilleries— determinat per un conjunt d’estrats horitzontals resistents a l’erosió i limitat, total o parcialment, per cornises i cingles abruptes.
Aquests estrats, d’origen sedimentari, són fàcilment recognoscibles a l’entorn de Tavertet. A l’inferior, format per conglomerats i gresos de tonalitat vermellosa, s’hi sobreposen una capa més prima de gresos i sorres consolidades, que ha permès la formació lleixes amb nombroses balmes, i el cingle blanc, calcari, anomenat pedra de Girona, amb la que s’han construït edificis singulars com la catedral d’aquella ciutat. I encara una coberta superior de margues, erma i aixaragallada —els terrers— formació de roca tova i erosionable de color gris blavós.
Els itineraris que segueixen, tot i que tenen en comú el poble i els cingles i salts de l’Avenc difereixen força: mentre un transcorre entre el peu i el caire del cingle, l’altre ho fa pel peneplà superior. El primer parteix de prop de l’embassament de Sau i el segon del poble, per això els accessos també són ben diferents.
Si voleu tenir una experiència més completa de la contrada us recomanem aquest altre al Sot de Balà i Puig de la Força, pels cingles ponentins.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

SALTS DE L’AVENC

De la Riba a Tavertet pel camí de Cabrera i als salts de l’Avenc pel de Sota-roca

Distància 12,8 km
Desnivell acumulat 604 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 12 de juny de 2020
Cartografia Editorial Alpina. Collsacabra/Vall de Sau (1:25000)
  Editorial Piolet. El Collsacabra (1:25000)

Un dels punts d’interès dels cingles de Tavertet és el del Salts de l’Avenc, al peu del mas homònim, on els torrents de l’Avellanosa i dels Abeuradors s’esbalcen sobre un desnivell de dos-cents quinze metres en dos trams verticals que corresponen justament als cingles blanc i vermell.
Tot i que recorrerem bona part del camí per cingleres, és un itinerari fàcil i gens exposat, per amples lleixes on predomina l’alzinar, solcades per antics camins, fressats i de bon fer. Especialment interessant el de Sau a Cabrera per guanyar el cingle Moltorer, tot i que a la seva part baixa és força aixaragallat, és un camí de bast que al tram superior conserva bona part d’empedrat. Resultarà ineludible dedicar bona estona a visitar Tavertet, on a banda del ben conservat nucli urbà, acostant-nos al fil del cingle podrem atalaiar la vall de Sau, les Guilleries i fins al massís del Montseny. L’únic inconvenient és que la tronada la farem íntegrament trepitjant el pavimentat camí de Rupit a Sau.

 Accés
Des de la sortida 187 de la C-25, prenem la N-141d passant per Folgueroles i Vilanova de Sau. Després d’uns quinze quilòmetres de revoltada carretera creuem per sobre de la presa del pantà de Sau i continuem poc menys d’un parell fins a l’Hostal de la Riba on, pocs metres abans, trobem bon espai per aparcament.

La Riba (484m)
Hi ha rètols indicadors. Seguint el GR 2 comencem a caminar per la carretera per la que hem vingut en direcció a l’àrea d’esplai del pantà de Sau (NW). La deixem aviat, al Solell del Masnou, per una pista a mà dreta indicada vers el cingle Moltorer pel camí de Sau a Cabrera (NW/N). Al peu dels cingles del Pla de Dalt, deixem a l’esquerra el camí del Grau del Castell (NE). Més endavant obviem una bifurcació a mà dreta. Al Coll del Bosc creuem una pista precària (N), just després del primer tram empedrat de camí.
Anem encarant-nos al cingle Moltorer. Després d’una balconada sobre el torrent de Cal Sastre, deixem el cingle vermell i, per la lleixa de les Gotes, encetem el blanc. Tot i que el camí és ample, tenim bones timbes tant sobre el nostre cap com als peus. Unes darreres colzades ens deixen sobre el camí al Pla del Castell, que prenem a mà dreta en direcció a Tavertet, propers al cingle. Pel carrer de Sau, la plaça de les Guilleries i el carrer de Dalt atenyem la plaça Major on hi ha l’església.

Tavertet. Església de Sant Cristòfol (860m)
El lloc de Tavertet i la seva església estan documentats d’ençà el segle XI en una infeudació atorgada pels vescomtes d’Osona-Cardona Ramon Folc i Ermessenda. Retornem a la plaça de les Guilleries on, al costat d’un mirador, hi ha unes escales d’accés al Sender de les Lleixes que, com el seu nom indica, recorre un conjunt de feixancs a la paret del cingle, pocs metres per sota del carener. A l’alçada de l’absis de Sant Cristòfol comencem a davallar fins a creuar un torrent on hi ha una curta passarel·la. A l’altre marge deixem el camí que torna a enfilar-se per un a mà dreta.

Camí de Sota-roca (816m)
Creuem el torrent del Roure i flaquegem pel cingle de Coll Savenc (SE). Al bell mig trobem una bifurcació a mà dreta que baixa al mas de Vilaspinosa. Hi ha uns rètols clavats en una alzina. Continuem a l’esquerra (NE) endinsant-nos als cingles de l’Avenc i, prou més enllà, atenyem una pista que seguim a mà esquerra (N). Bona estona abans ja podem albirar els salts.

Salts de l’Avenc (745m)
Els torrents de l’Avellanosa i dels Abeuradors s’esbalcen sobre un desnivell de dos-cents quinze metres en dos trams verticals. Al peu s’ha format un petit gorg on s’hi barregen els cabals. A partir d’aquí pren el nom de torrent de les Aigües. Continuem per la pista que, en baixada i passant pel costat del mas de Surroca ens deixa sobre el camí de Rupit a Sau.

Camí de Rupit a Sau (671m)
Prové de Rupit per Sant Joan de Fàbregues. Som a poc més de mig camí, ens resten sis quilòmetres de paviment per retornar a la Riba.

Cingles de Tavertet: salts de l'Avenc
ROCA LLARGA I CINGLES DE L’AVENC

De Tavertet a Rajols per la Roca Llarga i retorn pels Cingles de l’Avenc

Distància 13 km
Desnivell acumulat 800 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 14 de juny de 2020
Cartografia Editorial Alpina. Collsacabra/Vall de Sau (1:25000)
  Editorial Piolet. El Collsacabra (1:25000)

A diferencia de l’anterior en aquest itinerari partirem de Tavertet i recorrerem la part alta del cingles, bona estona pel fil, admirarem el mas de l’Avenc, exemple notable del gòtic rural català, ens enfilarem a la Roca Llarga, una excel·lent talaia sobre la contrada i visitarem els Salts de l’Avenc, on els torrents de l’Avellanosa i dels Abeuradors s’esbalcen sobre un desnivell de dos-cents quinze metres en dos trams verticals que corresponen justament als cingles blanc i vermell.
És un itinerari fàcil però, atès que sovint ens aproparem al cairell del cingle, haurem de prendre les degudes precaucions. L’únic inconvenient és que transitarem bona estona per camí pavimentat.

 Accés
Arribem a Tavertet per la B-5207 des de l’Esquirol, entre els punts quilomètrics 16 i 17 de la C-153 (antiga Vic-Olot per Roda de Ter). Per aquesta mateixa carretera, però a partir de Cantonigròs, també podem accedir a la B-5207.
A l’entrada del poble —la circulació hi és restringida— hi ha un ampli aparcament (cost 2€ a juny de 2020).

Tavertet (484m)
Sortint de l’aparcament prenem a mà dreta el carrer de Jaume Balmes i, passant per davant de la zona esportiva municipal, anem a parar a la pista que mena al Pla i Turó del Castell. La creuem i trobem l’accés al sender de les Lleixes.

Sender de les Lleixes de Tavertet (857m)
Tal com delata el seu nom, recorre un conjunt de feixancs a la paret del cingle, pocs metres per sota del carener. Baixem fins a ran de cingle al morral rocallós conegut com Senyor Pere, que resulta un bon mirador. A l’alçada de l’absis de Sant Cristòfol comencem a davallar fins a creuar un torrent on hi ha una curta passarel·la. A l’altre marge deixem a mà dreta el camí de Sota-roca i recuperem alçària fins a sortir al camí de Rupit.

Camí de Tavertet a Rupit (869m)
És un tram dels GR 2 i 151 i pavimentat. El seguim vers sol ixent. En atènyer el pla sobre el cingle de Coll Savenc la pista fa una marrada per acostant-se al cairell. El GR continua recte per una torrentera. Anem per la pista (la tronada la farem per la drecera). Al Coll Savenc comença el tram de cingles conegut com de l’Avenc. Més enllà deixem a mà dreta l’accés als Salts de l’Avenc, per on passarem de tornada. Prou més enllà, després de creuar els torrents de l’Avellanosa i dels Abeuradors, atenyem el mas de l’Avenc.

L’Avenc (1046m)
L’edifici original i bloc central del conjunt arquitectònic actual, és un exemple notable del gòtic rural català declarat bé cultural d’interès nacional. Segons Artur Osona (1840-1901), eminent excursionista, comerciant i escriptor, l’Avenc primitiu data del segle XIII i la part nova del 1559, suposadament construïda per picapedrers gascons. Algunes de les portes són adovellades, d’altres, a la sala gòtico-renaixentista, són esculpides, i les finestres de la façana tenen llindes cisellades. El casal va ser habitat fins a mitjans del segle XX, moment en el que només es feia servir per guardar bestiar.
La família Abey-Parris va adquirir-lo l’any 1997 i, després de restaurar-lo, l’ha dedicat al turisme rural.
Deixem el paviment i, per darrera les edificacions del mas, prenem el sender de Monteis i la Roca Llarga, per una pista costeruda i aixaragallada que deixem darrera el Puig de la Creu (coronat per un aero-generador) per un corriol que ens mena a la carena on virem (NE), ja propers al cim.

La Roca Llarga (1186m)
Gran bloc petri que sobresurt del carener, coronat per un vèrtex geodèsic. Resulta una excel·lent talaia sobre la contrada: la vall de Sau amb els envasaments de Susqueda i Sau, emmarcada pels cims de Sant Gregori, Sant Miquel de les Formigues i el Montseny.
Continuem carenejant i, passat el coll del Vent, atenyem les baumes de Cortils.

Baumes de Cortils (1190m)
Dues balmes, la dels Cortils i la d’Arles. A la dreta del camí i ben indicades. Camí enllà passem pel Puig de Cortils, sostre de l’itinerari (1196m), cim arrodonit que ens passa desapercebut com a tal per l’arbreda que l’envolta. Aquí, seguint el carener, fem un gir de 90º (NW) per continuar carenejant fins al coll.

Collet de Rajols (1159m)
Prenem una pista engravada que baixa a mà dreta. Fem drecera esquivant algunes llaçades fins a sortir sobre el mas Rajols on retrobem la pista pavimentada que hem deixat a l’Avenc. Rajols és una cruïlla de camins: per una banda el GR baixa a Rupit i la pista continua fins a la C-153. Anem a la dreta, seguint la pista fins al Pla Boixer, on podem albirar la Roca Llarga des de baix. Just passat el pla, en un marcat revolt per esquivar la canal del Teix, abandonem la pista per un camí a l’esquerra, seguint propers al cairell del cingle.

Salts de l’Avenc
Atenyem els torrents dels Abeuradors i de l’Avellanosa, per aquest ordre. Ens acostem al cairell del cingle on, amb pocs metres de distància l’un de l’altre, s’esbalcen sobre un desnivell de dos-cents quinze metres en dos trams verticals. Però la natura del terreny i la vegetació que els envolta, no ens permeten copsar aquesta magnífica caiguda. Per albirar-la ens cal accedir al peu del cingle bé pel camí de Sota-roca, bé per la pista del mas Surroca.
Camí enllà retrobem la pista pavimentada que ens retorna a Tavertet.

Cingles de Tavertet: Roca Llarga i cingles de l'Avenc

Serra d’Ensija

21_Grauet_Ensija_DSC_0351 ICHN_L
Vessant meridional de la Serra d’Ensija vista des del Grauet de la Serra de Bastets. Autor: Josep Soler

Situada al Berguedà entre la Serra del Verd (ponent) i els Cingles de Vallcebre (llevant), el Cadí-Pedraforca (nord) i els Rasos de Peguera (migdia), és una clàssica obligatòria per a qualsevol excursionista.

S’hi pot pujar tot l’any per qualsevol dels seus diversos itineraris, entre els que destaquem:

Vessant meridional:

  • Del Coll de Fumanya al Serrat Voltor
  • Del Pla de la Creu de Fumanya a la Creu de Ferro
  • Del Pla de la Creu de Fumanya a la Roca Blanca pel Ferrús i la Canal Gran

Vessant nord:

  • De la Font Freda a la Roca Blanca pel Portell i la Rua de l’Orenella
  • De la Font Freda al Cap de la Gallina Pelada pel refugi
  • De la Font Freda al Serrat Voltor i la Creu de Ferro pel Torrent de les Llobateres.

En ressenyem quatre:

  • Cap de la Gallina Pelada pel barranc de les Llobateres
  • Cap de la Gallina Pelada pel Ferrús
  • Cap de la Gallina Pelada per la Font Freda (raquetes)
  • Serrat Voltor i Creu de Ferro per Fumanya

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDFCap de la Gallina Pelada (o de Llitzet) pel Barranc de les Llobateres i retorn pel Torrent de la Font Freda

Distància 10,85 km
Desnivell acumulat 812 m
Nivell de dificultat mitjana
Data 31 de maig de 2020
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera-Serra d’Ensija (1:25000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Circular per recórrer la serra d’Ensija accedint-hi per un itinerari menys habitual que el de la Font Freda i que, pel nostre gust, és paisatgísticament més atractiu. Segueix en bona part el PR-C 79.
Els camins són ben fressats i senyalitzats. No té altre dificultat que un tram al peu de la Roca Roja on el barranc de les Llobateres s’engorja. En algun punt ens caldrà ajudar-nos amb les mans, trobarem la roca humida i, segons l’època glaç o alguna congesta.

Accés
Per la B-400 de Saldes cap Gósol, al Coll de la Trapa (entre p.k. 18 i 19) prenem una trencall a l’esquerra indicat cap a ‘Vallcebre-Pleta de la Vila-Serra d’Ensija-Refugi Delgado Ubeda’. El seguim fins passada la Pleta de la Vila/Parc de Palomera, on hi ha un parc lúdic, deixem el vehicle a l’alçada de la Font Freda, on la carretera fa una colzada de 90º a l’esquerra.

Font Freda (1680m)
Hi ha rètols indicadors de senderisme. Prenem un ample i fàcil camí paral·lel a la carretera en direcció (E) a “Gallina Pelada pel Serrat Voltor” i “Gallina Pelada pel Torrent d’Ensija” fins a l’alçada del barranc de les Llobateres.

Barranc de les Llobateres (1697m)
Tornem a trobar rètols indicadors. Girem 90º a mà dreta (S) seguint mateixa direcció inicial per una pista pel marge dret del barranc. Hi ha senyals grocs i grocs-i-blancs del PR. S’acaba la pista i canviem de marge. Seguim un sender ben fressat que guanya alçària pel marge esquerre apartant-se de la llera. La recuperem al peu de la Roca Roja a l’entrada d’un tram engorjat. Progressem pel llit pedregós fins a sortir sobre un planell més obert cobert de bons exemplars de pi negre. Després el terreny torna a tancar-se i poc més enllà atenyem el barranc d’Ensija.

Barranc d’Ensija (1996m)
Confluència de barrancs i camins. A banda del d’Ensija i el de les Llobateres, n’hi conflueix un tercer. Hi ha un rètol indicador en direcció al refugi que segueix el de més a la dreta, pel que podríem fer drecera. És una variant del PR . Seguim pel de més a l’esquerra rebutjant el del mig. Poc més enllà trobem una altra confluència de barrancs i, guiats pels senyals, continuem pel de l’esquerra. Fort pendent fins atènyer la carena que seguim a mà dreta (SW).

Pla d’Ensija (2190m)
Ample ras carener entre el Serrat Voltor i la Creu de Ferro. Hi ha un rètol indicador del camí que hem seguit i del que mena al coll de Fumanya pel Serrat Voltor. El turó de la Creu de Ferro queda ben evident (SW) per un còmode llom. Hi ha fites.

Creu de Ferro (2296m)
Arrodonit turó coronat per una creu. Davallem seguint l’ample llom carener fins a l’ampla collada del Pla de les Tores. Suposem que el nom li ve de la tora blava, tot i que a l’estiu no n’hem trobat exemplars en aquest pla però en abundància al torrent de les Pedregoses. Aquí coincidim amb el camins que pugen de la Creu de Fumanya pel Serrat del Pal i el torrent de les Pedregoses. Continuem (NW) pel fressat i evident camí, deixant el carener a l’esquerra, fins al refugi.

Refugi d’Ensija (2170m)
Propietat de la FEEC, guardat tot l’any, amb una part lliure. Un camí molt fressat continua vers ponent i amb algun tram de fort pendent va a recuperar el carener per accedir al cim se la serra.

Cap de la Gallina Pelada o de Llitzet (2320m)
Coronat per una creu, una imatge de la Mare de Déu de Queralt i bústia amb llibre de registre. En un dia clar la panoràmica és amplíssima. És termenal entre Fígols, Saldes i Gósol.
Retornem al refugi. Deixem el camí pel que hi hem arribat i anem pel de l’esquerra. Poc més endavant trobem un pal amb rètols indicadors, mal orientat i identificat com a Pla d’Ensija (?). Per la dreta surt el camí al barranc de Llobateres pel d’Ensija, nosaltres continuem (NE) vers una ampla collada força evident on comencem a davallar (N/NW) vers les Planelles i d’aquí continuem, sempre per camí molt marcat, a buscar la llera del torrent de la Font d’Ensija. Quan l’abastem trobem la llera i l’entorn molt afectats pel temporal “Glòria” del gener de 2020. Els treballs duts a terme pels guardes del refugi permeten seguir el camí sense problemes.
Pel costat de la font Freda, molt malmesa també pels efectes del temporal, retornem al punt d’inici.

Serrat Voltor i Creu de Ferro des del Pla de la Creu de Fumanya per la font dels Cóms i retorn pel Serrat del Pal

Distància 9,7 km
Desnivell acumulat 866 m
Nivell de dificultat mitjana
Data 15 de gener de 2014
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera-Serra d’Ensija (1:25000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Circular per accedir als cims més orientals de la Serra d’Ensija. Comparat amb els seus veïns, el Serrat Voltor és el menys visitat, tot i que té prou de caràcter i una excel·lent perspectiva. Tal vegada perquè queda apartat de les rutes més habituals.
Partint del Pla de la Creu de Fumanya, ens hi enfilarem pel cantó llevantí i baixarem pel de migdia. Però, a diferència del que hem vist ressenyat sovint on s’acostuma a pujar o baixar del Pla de les Tores per una rasa, gens indicada en cas de pluja o neu (evident risc d’allaus), ho fem per un llom, directament des de la Creu de Ferro.
És un itinerari fàcil i podem escurçar-lo molt si el comencem a Fumanya. La cresta d’accés al cim comporta algunes grimpades també fàcils però amb certa exposició i amb neu, pot resultar delicada segons en quines condicions es trobi.

Accés
Des de la C-16/E-9 “Eix del Llobregat” a Cercs, entre els p. k. 107 i 108 a l’alçada de la central tèrmica prenem la BV-4025 que puja a Sant Corneli, Fígols i Fumanya,  resseguint el peu dels Cingles de Vallcebre. Deixem el vehicle al Pla de la Creu de Fumanya, a l’alçada del desviament a Peguera (esquerra), al paratge conegut com els Tres Camins (rètol indicador).

Els Tres Camins (1670m)
Marxem per la pista en direcció a Peguera però la deixem al cap de pocs metres per una altra a mà esquerra (rètol indicador) en direcció a Fumanya, seguint el PR-C 73 (Fígols a Peguera). Som a l’antic camí de Peguera a Vallcebre. Passem vora el mas de la Creu de Fumanya i anem trobant indicacions que ens guien a cada cruïlla. Atenyem la carretera BV-4025, la seguim uns 400 m, passant pel costat de la restaurada casa de Puelles, fins al jaciment paleontològic de Fumanya.

Fumanya (1547m)
Som a l’antiga explotació de carbó a cel obert de Fumanya, que va deixar al descobert una paret amb un conjunt de petjades de dinosaures amb una datació de 65 milions d’anys. Excavacions posteriors hi localitzaren altres elements d’interès científic com ous d’aquests rèptils.
Seguint senyals de pintura grocs, prenem a mà esquerra una pista que puja pel Torrent de la Font dels Cóms i gira 90º a mà dreta, anant a passar per sobre el jaciment paleontològic. Poc desprès l’abandonem enfilant-nos per un camí a mà esquerra vers el NW.
Entremig de la pineda, pugem per pendent entre fort i moderat per camí ben definit, senyalitzat i net de malesa. Quan sortim del bosc el camí ens atansa al torrent.

Font dels Cóms (2010m)
De déu irregular, sovint no raja. Flanquegem vers el S la falda llevantina del Serrat Voltor. Abandonem el camí més evident per, seguint els senyals de pintura i fites sovintejades, enfilar-nos a mà dreta vers el W.
A la vista del coll deixem el camí senyalitzat per prendre’n un altre a mà dreta que ens enfila al llom que hi ha en aquella direcció des de on guanyem la carena per terreny obert i suau pendent.
Carenegem vers el N anant a buscar la cresta però, en comptes d’escometre-la frontalment, ens desviem lleugerament pel cantó ponentí fins a localitzar una evident canalona on, amb una curta grimpada, ens hi enfilem.
Crestegem fins al cim ajudant-nos-hi en alguns punts amb les mans.

Serrat Voltor (2282m)
El que més atrau l’atenció és la paret sud del Pollegó Inferior del Pedraforca que, vista des d’aquí, impressiona amb el Cadí per teló de fons.
Baixem del cim per on ens hi hem enfilat i anem fins el Pla d’Ensija (rètol indicador), ampli coll entre el Serrat Voltor i la Creu de Ferro. Per suau pendent guanyem els 100 metres de desnivell que ens calen per accedir a aquest darrer.

Creu de Ferro (2297m)
Suau elevació poc prominent a la carena de la serra. Gaudeix d’una panoràmica menys dilatada que el Serrat Voltor.
Seguim uns metres per la carena però l’abandonem aviat per un llom molt evident a l’esquerra que baixa suaument vers el SE. El camí, sense abandonar mai l’esquenall, poc fressat al començament (1), va definint-se més a mesura que perdem alçària,. A mig llom trobem fites cada cop més sovintejades. Entre llaçades baixem en direcció a una clariana als peus del turó del Serrat del Pal, que esquivem per la dreta (SW).
Ens ajuntem al camí que, des del Pla de les Tores, baixa per la rasa que hem anat albirant a mà dreta. Atenyem la pista del Serrat del Pal, la seguim uns metres i l’abandonem per continuar el camí mà dreta (fites) vers el SSE.
En una cruïlla, senyalitzada amb una fita, marxem a la dreta pel ramal menys evident. Aviat retrobem la pista que hem creuat abans i que descriu una gran marrada. La tronem a creuar i reprenem a l’altra vorera el camí pel que veníem. En poca estona atenyem una altra pista (camí de Fumanya a la Font del Pi)  que prenem a mà esquerra i, ben aviat, retrobem el punt d’inici.

  • (1)    Aquest camí, ben definit al mapa topogràfic, no apareix a l’excursionista. Amb neu és fàcil evitar la cornisa que acostuma a formar-s´hi dons el llom arrenca just ran de carena.



Cap de la Gallina Pelada (o de Llitzet) des dels Tres Camins (Pla de la Creu de Fumanya) pel Ferrús i la Canal Gran amb retorn pel refugi i el Pla de les Tores

Distància 11 km
Desnivell acumulat +930
Nivell de dificultat mitjana
Data 10 d’octubre de 2013
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera-Serra d’Ensija (1:25000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Dels diversos camins per enfilar-nos a la Serra d’Ensija aquest ho fa pel seu vessant meridional, més abrupte i rocallós que el nord.
Passarem als peus de la imponent Roca del Ferrús, per la Canal Gran ens enfilarem al cim més ponentí de la Serra, la Roca Blanca (2289m) i carenejarem cap al més alt, el Cap de la Gallina Pelada (o de Llitzet, 2317m). Desprès baixarem al refugi i retornarem, per una rasa.
L’itinerari és molt evident. Transcorre per pistes i camins ben fressats, senyalitzats a trams. En general fàcil si hi ha bones condicions meteorològiques i sense neu. Però cal tenir present algunes consideracions:

  • La pujada des de l’Estret a la Roca Blanca té algun pas fàcil però exposat. Evitem-lo en cas de mullena, neu o glaç.
  • La boira podria fer-nos despistar als amplis lloms careners.
  • La rasa que baixa des del Pla de les Tores és una zona batuda per les allaus. Tampoc és recomanable en cas de pluja. Alternativa: pujar a la Creu de Ferro i baixar vers el S pel un corriol pel llom.

És aconsellable allargar la excursió pujant a la Creu de Ferro (2294m) evitant la torrentera del Pla de les Tores i baixant per un corriol pel llom entre aquesta i la Rasa de les Tronques (més a l’E). Als peus del Serrat del Pal aquest corriol conflueix amb el nostre camí de retorn, més avall de la torrentera esmentada. La nostra intenció era fer aquesta ruta però la boira ens va fer canviar de plans. Mireu-vos la imatge on hi hem dibuixat aquesta variant. Trobareu el track a la ressenya del Serrat Voltor.

Aproximació
Des de la C-16/E-9 “Eix del Llobregat” a Cercs, entre els p. k. 107 i 108 a l’alçada de la central tèrmica prenem la BV-4025 que puja a Sant Corneli, Fígols i Fumanya, resseguint el peu dels Cingles de Vallcebre. Deixem el vehicle al Pla de la Creu de Fumanya, a l’alçada del desviament a Peguera (esquerra), al paratge conegut com els Tres Camins (rètol indicador).

Els Tres Camins (1670m)
Marxem vers el W. per una pista (camí de Fumanya a la Font del Pi) paral·lelament però per sobre la carretera. Parteix del mateix punt que la que mena a Peguera però en sentit contrari. Poc metres més enllà veiem un corriol que s’enfila a mà dreta, és por on retornarem. Rebutgem trencalls a dreta i esquerra, especialment el segon a mà dreta (1), fins abastar la pista per la que transcorre el GR 107 (Camí dels Bons Homes) a l’alçada de la Font de la Bruixa.

  • (1) Malgrat que al mapa de l’Ed. Alpina en aquest punt hi ha dibuixat un corriol que sembla fer drecera i que inicialment fa de bon seguir, acaba perdent-se entremig del bosc.

Font de la Bruixa (1645m)
Rètol indicador del GR 107. Prenem a mà dreta, vers el NW, el Camí Ral de Peguera a Feners inicialment per un camí carreter. La font raja dins d’un com.
Tenim davant els impressionants desploms de la Roca Gran del Ferrús.

El Ferrús (1636m)
Deixem el camí carreter, que mena al proper mas enrunat del Ferrús, pel camí ral marxant a mà dreta en pujada i anem a passar per darrera el mas.
A mesura que ens atansem al peu de la Roca Gran el pendent augmenta. Camí ben fressat i gens perdedor. Resseguim el peu de la roca i encarem la Canal Gran.
Tota la contrada forma l’alta conca de l’Aigua de Llinars que, en travessar la vall homònima, rep el nom d’Aigua d’Ora.

Canal Gran (1775m)
Ample esvoranc entre les Llosanques (esquerra) i les Roques del Ferrús (dreta). Anem seguint l’evident i costerut camí fins al coll.

L’Estret (1980m)
L’Estret és el coll entre les Llosanques (o Rua de la Guardiola) la i la Roca Blanca. Partió entre les conques de l’Aigua de Llinars i la de Valls (Pont Cabradís, …).
Abandonem el camí ral (GR 107) que baixa cap a Feners i l’Espà, per enfilar-nos a mà dreta (NE), guiats per fites i senyals de pintura vermells, a la Roca Blanca que s’alça evident davant nostre en aquesta direcció. Fort pendent per terreny rocallós amb alguns trams de camí fressat. Cal tenir cura en cas de terreny humit dons hi ha algun pas fàcil però amb exposició.
Quan abastem la carena a l’esquerra del cim, podem albirar Gósol als peus del Cadí, el Pedraforca i Saldes. Gaudim d’una perspectiva poc habitual del Pedraforca on destaca la monumental cara sud del Pollegó Inferior.

Roca Blanca (2289m)
És el cim més occidental de la Serra d’Ensija. Continuem camí vers l’ESE propers a l’ampli esquenall que l’uneix amb el veí Cap de la Gallina Pelada, que abastem ben aviat.

Cap de la Gallina Pelada o de Llitzet (2317m)
De formes arrodonides i suaus, és el sobirà de la serralada. Coronat per una imatge de la Mare de Déu de Queralt, bústia i creu del 25è aniversari de l’A. E. Alí-Bei (Navàs). En dies clars hi ha una panoràmica excel·lent.
Per camí còmode baixem suaument cap al refugi (senyals del PR-C 79).

Refugi de la Serra d’Ensija (2156m)
Situat en una àmplia coma, al costat d’una font. Part lliure accessible tot l’any per a resguardar-s’hi si cal.
Hi conflueixen diversos corriols i tiranys del bestiar. Evitem el que marxa cap a l’esquerra i baixa a la Font del Freda i el que va pel fons de la coma. Prenem el de més a la dreta que s’enfila en moderat pendent vers el SE seguint senyals del PR-C 79 i passa a mitja alçada del llom dels Amorriadors fins al Pla de les Tores.

Pla de les Tores (2239m)
Collada molt oberta a partir de la qual canvia abruptament el paisatge donant pas al vessant meridional. Deixem els senyals del PR que vers l’E. Menen a la Creu de Ferro (2) i encarem una rasa o torrentera evident baixant per pendent molt pronunciat. Camí fressat i obvi però relliscós vers el SE.
Passat el tram més pregon on s’hi amuntega brancam i troncs arrossegats per allaus i torrentades, el camí s’allunya de la llera i modera notablement el pendent. Abastem una pista de desemboscar.

  • (2) Opció especialment recomanable, sobretot en cas de neu o pluja: Per comptes de baixar per la rasa, allargar la ruta pujant a la Creu de Ferro (2294m) i baixar per un corriol pel llom entre aquella i la Rasa de les Tronques (més a l’E). Al peu del Serrat del Pal els dos itineraris conflueixen en el punt on creuem la pista. Mireu-vos-ho al mapa. Trobareu el track a la ressenya del Serrat Voltor.

Pista al Serrat del Pal (1878m)
La seguim uns metres. El camí continua a mà dreta (fites) en moderat pendent de baixada vers el SSE.

Cruïlla (1759m)
Senyalitzada amb una fita. Marxem a la dreta pel ramal menys evident. Aviat retrobem la pista que hem creuat abans i que descriu una gran marrada.

Pista al Serrat del Pal (1727m)
La tronem a creuar i reprenem a l’altra vorera el camí pel que veníem. En poca estona retrobem la pista per on hem marxat a l’anada que prenem a mà esquerra.


Cap de la Gallina Pelada (o de Llitzet) des de la Font Freda amb raquetes de neu

Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Al Cap de la Gallina Pelada (o de Llitzet), punt culminant de la Serra d’Ensija, és fàcil pujar-hi amb raquetes. Si el risc no és molt marcat i no ens apartem de l’itinerari el perill d’allaus és baix. Resulta dons una excursió ideal per a iniciar-se amb les raquetes de neu o començar la temporada.
L’itinerari que proposem, per la Font Freda i el refugi, és un dels més habituals. Si el temps acompanya però, és millor allargar la ruta pujant pel Torrent de Llobateres i baixant per la Font Freda (PR-C 79). La carena de la Serra d’Ensija ofereix àmplies perspectives que val la pena aprofitar. Atenció però a l’estat de la neu dons, el Torrent de Llobateres, te trams exposats i, de fet, s’hi han observat allaus.
Nosaltres en aquesta ocasió vàrem un dia rúfol vàrem pujar i baixar per la Font Freda.

Distància 4,6 km (anada)
Desnivell acumulat +789 -54 m
Nivell de dificultat baixa
Data 17 de gener de 2010
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera-Serra d’Ensija (1:25000)

Aproximació
Per la B-400 de Saldes cap Gósol, al Coll de la Trapa (entre p.k. 18 i 19) prenem una trencall a l’esquerra indicat cap a ‘Vallcebre-Pleta de la Vila-Serra d’Ensija-Refugi Delgado Ubeda’. El seguim un parell de quilòmetres fins a la Pleta de la Vila/Parc de Palomera, on hi ha un parc lúdic i ampli espai per aparcament.

Parc de Palomera (1.593 m).
Comencem a caminar per la pista (que al hivern és generalment tancada, sovint amb neu o glaç) en direcció a xaloc (SSE) i suau pendent, fins a la cruïlla de la Font Freda.

Font Freda (1.660 m, 35’) (diversos rètols indicadors). Deixem la pista i emprenem un corriol guiats pels senyals del PR-C 79. Pendent moderat dins del bosc, en direcció a ponent. Quan abastem la clotada del Torrent de la Font d’Ensija la vegetació s’esclarissa i girem a migdia. El pendent augmenta progressivament, sense passar de moderat. Desprès el camí vira a xaloc i assolim un llom ampli i obert: Les Planelles.
Continuem la pujada vers migdia mentre anem deixant enrere els darrers pins fins a una zona planera on ja veiem propera la carena.

Pla d’Ensija (2.180 m, 2h 10) (rètol indicador). No continuem cap a la carena sinó que virem a ponent i en suau pendent arribem al refugi.

Refugi d’Ensija o Delgado Ubeda (2.166 m, 2h 20’). Continuem en la mateixa direcció anat a buscar la carena. Pendent moderat. Lleugerament separats del fil de la carena per evitar la molt probable cornisa, ens enfilem a un turó i davallem a un collet. La darrera rampa ens deixa al cim (2.321 m 3h).
En dies clars la panoràmica que s’hi albira és privilegiada: Port del Compte, serra del Verd, cims d’Andorra, serra del Cadí, Pedraforca, Moixeró, Tossa d’Alp, Puigmal, Montseny, Montserrat, Rasos de Peguera, serra dels Lladres, serra de Queralt,..

Retornem pel mateix camí esmerçant-hi 2h

Alta vall de la Riera de Merlès

Gorgs i salts de les rieres del Molí, de la Riba i del Tubau

Distància 15,5 km
Desnivell acumulat 382 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 23 de maig de 2020
Cartografia Ed. Alpina: Catllaràs (1:25000)

La de Merlès és una riera de cabal regular que neix a migdia dels Rasos de Tubau, entre el Berguedà i el Ripollès, travessa els termes de Sant Jaume de Frontanyà, les Llosses, Borredà, la Quar, Lluçà, Sagàs, Santa Maria de Merlès i desguassa al marge esquerre del Llobregat, poc després de l’antiga colònia fabril de cal Riera, a Puig-Reig.
En transcórrer per un entorn eminentment rural ha conservat la seva fisonomia amb paratges de gran bellesa. Això ha fet que al seu curs mig s’hi hagin instal·lat nombrosos allotjaments turístics i siguin munió els visitants i banyistes en època estival. Tant és així que els municipis s’han vist en l’obligació de regular-ne l’accés.
Oficialment neix al Pont de Moreta, a l’aiguabarreig de les rieres del Molí i de la Riba, que alhora es nodreixen d’una munió de recs i torrents com el de Tubau o el de Llentes.
L’objecte d’aquesta ressenya és recórrer part d’aquestes rieres a la capçalera de la de Merlès, visitant alguns dels nombrosos gorgs i salts que s’hi formen.
L’itinerari, fàcil, transcorre majoritàriament per pistes. La única dificultat serà localitzar alguns dels gorgs de la riera del Molí, atès que l’accés no és gens evident.

 Accés
Per la C-26 (Eix Prepirinenc) a l’alçada de Borredà prenem la BV-4656 que ens mena a Sant Jaume de Frontanyà i deixem el vehicle en algun dels espais habilitats. Després d’admirar la magnífica església romànica de primeries del segle XI, comencem el nostre itinerari.

 Sant Jaume de Frontanyà (1073m)
Pel costat de l’església, prenem el camí de Moreta, seguint el GR 241 (rètol indicador). L’abandonem tot seguit poc més enllà de creuar la carretera a la Pobla de Lillet on anem a la dreta, passant pel costat de l’antic hostal de la Casablanca i davallem per una pista fins a l’accés al Molí del Quirze, on el pas és barrat. Uns rètols ens adrecen al Molí de Moreta i els Gorgs per un corriol a l’esquerra, tot creuant la riera del Molí i remuntant pel seu marge esquerre. També hi ha senyals de color verd. Es tracta d’un corriol per evitar el pas per la finca del molí. Sortim a la pista entre Canemars i el Molí de Moreta, que prenem a mà esquerra, seguint la riera del Molí. Just abans d’un sobtat revolt de 90º a l’esquerra, en baixada, per salvar el torrent de Vila-rasa, la deixem per un imprecís camí a mà dreta, per visitar el primer dels grogs, el del Matxo.

Gorg del Matxo (961m)
Es el més petit dels que trobarem, però bé val la pena visitar-lo. Recuperem el camí de Moreta, no pas al mateix punt on l’hem deixat, sinó una mica més enllà a l’alçada d’una tanca (vailet) pel ramat. Entremig el nostre camí s’ha ajuntat amb un altre que també prové de Sant Jaume de Frontanyà pel que hi discorre el GR-241, malgrat que no hi ha cap mena de senyal que ho indiqui. Dos-cents metres i escaig més enllà ens cal estar atents a un poc definit baixador a mà dreta que mena al gorg de les Feixes.

Gorg de les Feixes (953m)
Un petit salt partit en dos dolls dóna lloc a un ample gorg. Reprenem el camí de Moreta. Després d’un parell de colzades, localitzem a mà dreta un baixador més evident. No podem accedir a la llera perquè la bosquina ens ho impedeix i ens cal observar el salt i el gorg des de sobre.

Esquerd de les Feixes (926m)
La riera s’ha obert camí entre el rocam excavant una bona esquerda. Cal suposar que el nom li ve d’això. Recuperem el camí, però no pas al mateix punt on l’hem deixat sinó més a prop dons la pista fa una llarga llaçada per perdre alçària. Uns cent setanta metres enllà, ben proper al camí, localitzem un altre gorg innominat. Ben aviat, quan la pista torna a fer una colzada, creuem a gual al marge dret. Si el cabal és abundós ens caldrà descalçar-nos dons les passeres són ben precàries. I tot seguit, sense cap mena de rastre ni camí, ens cal baixar a mà esquerra per localitzar el següent gorg.

Gorg Blau (896m)
Bonic salt i gorg que es forma en una colzada de la riera del Molí quan es barreja amb el torrent de l’Estany. Poc més avall trobem les ruïnes del molí de Moreta.
Prosseguim tot guanyant alçària respecte de la llera. El terreny rost del marge no sembla practicable, però si ens hi fixem bé, localitzarem un baixador a mà esquerra que continua amb un corriol mig perdut pel que, esbiaixadament salvem el pendent.

Gorg de Moreta (873m)
Recuperem el camí i, a la bifurcació anem a l’esquerra (1), en baixada fins a retrobar la llera de la riera.

  • (1) Si continuem una estona més per la pista principal, podrem visitar el salts i gorgs de la Cara de Boc, a tocar l’aiguabarreig de les rieres del Molí i de la Riba.

 Pont de Moreta (869m)
Tot i el nom, cal creuar de nou a gual. Uns pocs metres llera amunt ens permeten visitar el darrer grog de la riera del Molí: el del Pont de Moreta. Poc més enllà s’ajunta amb el Rec de la Riba, que ara seguirem pel marge dret. Aigües avall a partir d’aquest punt pren el nom de riera de Merlès. Continuem per una pista a l’altre marge, en pujada. A la dreta del camí localitzem un baixador que ens permet accedir al gorg del molí del Puig.

Gorgs del molí del Puig (877m)
El rec de la Riba és més cabalós que la riera del Molí, i els gorgs també són més grans. Aquest conserva part de l’antiga resclosa i, a l’altre marge, unes parets de pedra seca. Reprenem la pista, cada cop més precària, que s’acosta a la llera. Un camí continua a l’altra banda i, inevitablement, ens cal descalçar-nos per creuar-la. Seguint la riera, ara pel seu marge esquerre, fem una colzada i sortim sobre la pista pavimentada de la Riba, a l’alçada d’un pont. Aquesta pista prové de la C-26 i un dels seus ramals mena al veïnat de Viladonja en terme de les Llosses. La riera del Molí, el rec de la Riba i, més amunt, el rec de Tubau, fan de termenal entre Sant Jaume de Frontanyà i les Llosses i, per tant, entre el Berguedà i el Ripollès.
Pista amunt trobem tres altres baixadors a mà dreta, més fressats que els que ens ha calgut localitzar fins ara i que ens permeten accedir al gorgs Rodon, Negre i de la Riba. Prou més amunt atenyem el mas de la Riba.

Sant Esteve de la Riba (975m)
Església romànica de la que n’hi ha constància documental d’ençà el segle XI, tot i que l’estructura actual correspon al XII, amb importants reformes posteriors. Annexa a la important pairalia de la Riba. El conjunt però, és de titularitat privada i no s’hi permet l’accés. També és una cruïlla de camins i hi ha un rètol indicador de la Ruta de la Transhumància.
Nosaltres prenem la pista, ara ja de terra que, en baixada, segueix pel marge esquerre de la riera. Quan atenyem el rec de Llentes, just al punt on s’ajunta amb el de Tubau, ens cal creuar-lo a gual. Poc més amunt albirem el Molí de la Riba.
En una colzada, camí enllà, trobem a mà dreta una font i, ben aviat, una petita presa sobre el rec de Tubau. No ens caminar gaire més perquè el brogit de l’aigua ens adverteixi d’un altre salt.

Salt i gorg de Caselles (985m)
És el més alt dels que hem visitat. I també el darrer. Hi accedim per un costerut senderol a mà esquerra.
Continuem pel mateix camí fins que la pista ens mena creuar la riera per un pont passat el qual hi ha una bifurcació en T. Tant un ramal com l’altre ens menen al mateix lloc. El de la dreta seguint el torrent del Prat. Prenem el de l’esquerra, pujant en llargues llaçades per la baga de les Planes. Les podem escurçar fent drecera tot seguint els pals de la línia elèctrica.
Creuem per entremig del mas de les Planes i continuem vers ponent. Bona estona més enllà atenyem cal Cintet, amb una font adossada al mur perimetral, ran de camí. Just passada la casa sortim a la carretera de Sant Jaume a la Pobla que seguim uns tres-cents setanta metres a mà dreta, en pujada.

Coll de Sant Jaume (1156m)
Som al punt més alt de l’itinerari on hi passa l’antic camí ral de Castellar de n’Hug a Sant Jaume de Frontanyà. Baixem per aquest ombrívol sender, paral·lel a la carretera, fins a creuar el clot de la font de la Pobla, remuntem lleugerament tot passant pel costat de cal Vicenç i retornem al punt de partida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Alta vall de la Riera de Merlès

Les Moles i el Morral de Cabrafeixet

Des de la Bassa de les Collades per la Foradada del Pradet

Distància 10,9 km
Desnivell acumulat 594 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 29 de desembre de 2019
Cartografia Ed. Piolet: Serra de Cardó (1:20000)
Recursos consultats A peu per la Serra de Cardó. Rafael López-Monné. Arola Editors. Col·lecció de ferradura, 18.

En l’itinerari que ressenyem hi conflueixen elements que el fan doblement interessant. D’una banda el factor humà, amb una balma habitada des del Paleolític, les pintures rupestres datades al Neolític i, molt més proper però no menys interessant, el passat ramader de la zona del que en són testimoni les diverses basses i bona part dels camins «lligallos» que recorrerem. I de l’altra el factor paisatgístic: paratges trencats i abruptes amb foradades, coves i morrals.
Les senderes són en general ben fressades i fàcils i, excepte en un curt tram, no presenten cap dificultat especial.

 Accés
Per la TV-3022 del Perelló a Rasquera. Entre els punts quilomètrics 7 i 8 prenem a mà esquerra la pista de la Fullola, enquitranada i senyalitzada per a l’Abric de Cabrafeixet. Deixem a mà dreta l’accés a l’aparcament de les pintures rupestres i seguim vers la Bassa de les Collades, en una bifurcació ben senyalitzada. Just abans de la Bassa deixem a mà esquerra l’accés al parc eòlic de les Calobres. Davant la Bassa disposem d’un bon espai per aparcament.

Bassa de les Collades (400m)
Comencem a caminar (W) prosseguint per la pista que hem arribat en direcció a la Torre de la Fullola i el Coll de la Mola. Deixem un parell de trencalls a mà dreta per prendre el tercer. Aviat trobem a mà dreta, i una mica apartada, la Bassa del Coscoll. Més enllà passem a tocar del maset del Fartall fins que la pista s’acaba i emprenem una sendera ben fressada que puja fort a la Collada de la Bassa d’Audí. Anem a l’esquerra per visitar la bassa, també coneguda com del Cacouero. Queda apartada tant de la vista com del camí: ens cal deixar-lo i anar una mica a la dreta. Reprenem la sendera principal i prosseguim, ara pujant (NW) per l’ample llom carener.
Davant nostre la Punta d’Audí, que esquivem per l’esquerra. Poc més enllà trobem la foradada.

Foradada del Pradet (638m)
Considerable pont natural a l’esperó ponentí de la Punta d’Audí. Continuem (NW) per l’ample llom carener en direcció al Morral de les Nines, alterós davant nostre. Deixem la carena davallant a l’esquerra i fent un gir de 90º (SW) per flaquejar el morral, a la capçalera del Barranc de la Xirimia. Recuperem alçària enfilant pel grau de l’Escaleta i prosseguim vers ponent.

Punta de les Moles (757m)
La flanquegem pel vessant nord per un tram de camí poc definit, força descompost i exposat on ens cal extremar la precaució. Som al punt més alt de l’itinerari. Aviat trobem senyals del GR 192 i continuem revoltant, en el sentit de les busques (N), la capçalera del Barranc de les Nines, ara de nou pel tram carener que el separa del de la Buinaca. Aviat ens cal abandonar la carena per baixar a l’esquerra, al vessant ponentí, per una canal pedregosa i rosta. En sortim flaquejant fins a recuperar el carener.
Passem per la Portella de la Buinaca i per sota la Punta homònima, termenal entre El Perelló, Tivenys i Tortosa. Davallem de nou vers el vessant ponentí i, per entremig d’un tram amb exemplars de pinassa, supervivents de l’incendi que el 2012 devorà bona part de la Serra de Cardó i del Boix, anem a guanyar un collet que ens retornarà a l’altre, vorejant la Roca de Migdia. A l’esquerra hem deixat les verticals cingleres que envolten el morral on hi ha una altra foradada ben coneguda de la contrada.
Passem prop de l’Avenc de la Punta de les Moles i poc més enllà, arran de camí, per una boca tal vegada secundària del mateix sistema (1).
Amb el Morral de Cabrafeixet ben a la vista sortim a una collada on a mà dreta marxa el camí que baixa al Barranc de les Nines i que prendrem després de visitar el cim. Seguim recte (NE) i en poca estona l’atenyem.

  • (1) Per desconeixença de la situació exacte ens vàrem perdre l’accés a la boca principal. No hem localitzat cap ressenya espeleològica d’aquesta cavitat de la que n’hi ha escasses referències.

Morral de Cabrafeixet (754m)
En dia clar resulta una magnífica talaia de 360º sobre la serralada, la vall de l’Ebre, el Delta i el mar.
Retornem a la collada i davallem (SE) pel camí (GR) que mena al Barranc de les Nines. Deixem a mà esquerra el camí a la Bassa de Falcó. Quan atenyem la llera del barranc, poc més enllà de les runes de la Caseta del Xocolato que queda a l’altre marge, deixem el GR per un altre camí a mà esquerra, seguint (NW) pel marge dret d’un barranc, que ens mena a la Cova de la Mallada.

Cova de la Mallada (416m)
És una balma. Rep aquest nom perquè s’havia utilitzat secularment per arreplegar el bestiar. Les excavacions dutes a terme els anys 1953-54, amb troballa de nombroses peces de sílex, determinaren que havia estat habitada durant el Paleolític Superior, amb una antiguitat d’uns 14000 anys.
Continuem camí revoltant la capçalera del barranc on localitzem curioses formacions geològiques i altres balmes amb pintures d’injustificable intenció. Ens desviem per tal de pujar a visitar-ne una que atreu la nostra atenció des que hem entrat a la contrada. Poc més enllà trobem l’Abric de Cabrafeixet.

Abric de Cabrafeixet (426m)
Protegit per una reixa, la balma acull pintures rupestres representant escenes de caça, catalogades dins de l’Art Rupestre de l’Arc Mediterrani de la Península Ibèrica, datades al Neolític, i per tant posteriors a les troballes de la Mallada.
Un ben apariat camí ens retorna al GR i poc més enllà atenyem l’aparcament de l’abric. Però no seguim la pista d’accés, sinó que en prenem una altra, més precària, a mà dreta. Passem pel costat de les runes de la Caseta del Gos i prou més enllà sortim a la pista de la Fullola. Ens cal seguir-la un bon tram per retornar a la Bassa de les Collades.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF



Les Moles i el Morral de Cabrafeixet

La Vall Closa de Verano

Indrets de la Batalla de l’Ebre

Distància 12,7 km
Desnivell acumulat 579 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 7 de desembre de 2019
Cartografia Ed. Piolet: Serres de Pàndols i Cavalls (1:25000)
Recursos consultats Centre d’interpretació 115 Dies (Corbera d’Ebre)
Itineraris relacionats Serra de Cavalls
  Serra de Pàndols

La nit de Sant Jaume de 1938, més cent mil homes de l’Exèrcit Popular de la República creuaven l’Ebre per diversos punts i aconseguien recuperar el terreny entre Mequinensa i el riu Matarranya i el de l’arc que a partir d’aquí fa el riu fins a Benifallet. Durant 115 dies, més de tres-cents mil homes, esmerçant una ingent quantitat de maquinària bèl·lica, van enfrontar-se en la Batalla de l’Ebre, la darrera i més cruenta de la Guerra Civil. La destrucció fou immensa a la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. L’exèrcit feixista aconseguí fer recular el republicà que, vençut, el 16 de novembre, el que restava de les seves unitats retornà a la riba esquerra.
L’ofensiva republicana va quedar deturada a les portes de la Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs, Gandesa i Prat de Comte. A partir d’aquí va perdre la iniciativa i foren obligats a recular progressivament. Dominant parcialment la Serra de Pàndols, s’hi van atrinxerar i hi van resistir fins al primers dies de novembre.
Juntament amb la veïna serra de Cavalls, la de Pàndols, sobre Gandesa, fou un dels punts on els enfrontaments resultaren especialment acarnissats.
La Vall Closa rep aquest nom per la manca d’accessos naturals excepte pel NE. Aquesta característica la feia adient com lloc de concentració de tropes camí del front i de repòs quan eren rellevades. Per tant era un punt a la rereguarda on hi sojornaren les unitats republicanes provinents del o en direcció al Pinell de Brai. Entre elles la XV Brigada Internacional, que va fer-se càrrec de la defensa de la Serra de Pàndols del 14 al 27 d’agost de 1938.
Aquesta és l’única de les rutes de senderisme senyalitzades pels Espais de la Batalla de l’Ebre, amb un recorregut circular, des del Pinell de Brai, pel vessant més oriental de la Serra de Pàndols. Els camins són fressats, la majoria de bifurcacions ben indicades i hi ha penells informatius als diferents punts d’interès.

Accés
Accedim a el Pinell Brai per la C-43, ja sigui des de Gandesa o des de Benifallet.

 El Pinell de Brai (162m)
L’itinerari comença davant del celler modernista, projectat per l’arquitecte Cèsar Martinell, on hi ha un plafó explicatiu.
Creuem la carretera d’accés i prenent una pista pugem a la Serra dels Horts. La deixem per una sendera a mà esquerra seguint a mitja alçada el Barranc de la Teuleria o de Pinell, pel marge hidrogràfic esquerre, fins que baixem a creuar-lo.
Sortim sobre un camí que prenem a mà dreta —retornarem pel ramal de l’esquerra— i anem a creuar per sota el pont de la C-43.

Refugis de la Carbonera (181m)
Àrea destinada a les unitats de reserva. Els soldats van excavar caus-refugi als talussos argilencs del barranc. La posterior extracció a cel obert d’argiles per a la indústria de materials refractaris ha modificat la seva ubicació inicial respecte al nivell del sòl.
Continuem per una sendera, paral·lels i propers a la carretera, de nou pel marge esquerre, deixant a l’altra banda les instal·lacions —actualment en desús— d’una indústria de materials refractaris (1).
Creuem de nou el barranc i, després d’un tram pel costat de la llera, ens n’apartem travessant unes feixes de conreu per entrar de nou al bosc, propers de nou al barranc i paral·lels a la carretera que discorre per l’altre marge.
Bon tros més enllà ens cal fer marrada per salvar un barranc perpendicular. En creuar-lo podem prendre una sendera a mà esquerra que mena a una cova de la que no n’hem localitzat cap referència.
Encara molt més amunt, després de sobrepassar un estret i alt morral, entrem a la vall.

  • (1) Durant la segona meitat del segle XIX i bona part del XX hi va haver una important activitat industrial de materials refractaris aprofitant les argiles de la zona que inicialment s’extreien en galeries i posteriorment a cel obert.

Vall Closa de Verano (281m)
Desconeixem quin és l’origen del topònim «Verano» tal com s’anomena oficialment aquest estret congost.
De nou tornem a trobar refugis excavats als marges. Un altre plafó ens indica la direcció on es va situar el lloc de comandament del Batalló Lincoln, de la XV Brigada, integrat per nombrosos voluntaris nord-americans i cubans. Val la pena seguir la sendera que —en fort pendent— ens deixa al peu del cingle on hi ha unes balmes i sectors d’escalada.
Retornem al camí per endinsar-nos a la vall. Aviat trobem una drecera per accedir al lloc de comandament del batalló. Es tracta d’una costeruda sendera que mena a les vies d’escalada del sector.
Creuem una tartera. Una graonada ens barra el pas al peu del Puntal de l’Ós. Remuntem pel marge esquerre hidrogràfic i sortim, prop de la carena, a una pineda amb marges de pedra seca.

Àrea de descans (354m)
Hi ha més refugis excavats als marges. Poc més amunt un monòlit i una làpida recorden els brigadistes internacionals morts. Fou alçat pels sapadors de la XV Brigada durant la Batalla de l’Ebre. Recull el nom de 37 soldats, 18 d’espanyols, prova de que a les Brigades Internacionals, a banda de voluntaris, també s’hi enquadraren soldats de lleva.
Continuem pujant fins al punt més alt de la carena que clou la vall pel vessant nord on hi ha un mirador.

Mirador nord (450m)
Amb un penell d’orientació. Hi destaquen la cota 641 i Mola d’Irto, a la Serra de Pàndols i la Carabassa, a la de Cavalls. Tres dels baluards on es parapetaren els republicans un cop fracassat l’intent de recuperar més terreny. Al fons s’albira la Serra de Pebrer amb els cims de la Mort i el Puig de l’Àliga, dos altres indrets on es produïren violents enfrontaments els primers dies de l’ofensiva.
De baixada del mirador sortim sobre una altra sendera per la que discorre el GR 171, que seguim a l’esquerra, en pujada.
Revoltem, en sentit contrari a les busques, tota la capçalera de la vall fins assolir el cingle de les parets que la tanquen per migdia.

Mirador sud (569m)
Un altre penell ens senyala cotes que foren estratègiques durant els combats. La més prominent la 705, o Punta Alta, sostre de la serra, on actualment s’hi alça el Monument a la Pau. Des d’aquest mirador parteix una sendera que hi mena tot passant per l’ermita de Santa Magdalena. Nosaltres anem a l’esquerra, per la carena que clou la vall pel vessant sud.
Quan atenyem una bassa, fem un gir de 90º a la dreta i comencem a davallar fent una bona marrada per salvar un esperó i emprendre el carener d’un llarg llom que es despenja vers migdia.

Maset (ruïnes) (247m)
Pel camí d’accés al mas, sortim sobre una pista que seguim a l’esquerra fins als refugis de la Carbonera. Tornem a creuar el pont de la C-43 i resseguim pel marge dret el Barranc de la Teuleria fins al Pinell de Brai.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Vall Closa de Verano

Serra del Corb

Les Preses-Sant Miquel i Sant Martí del Corb-Roca Lladre-Puig Rodó-Xenacs

Distància  11,11 km
Desnivell acumulat  625 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 30 de novembre de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Garrotxa Zona Volcànica (1:25000)

Clàssic itinerari per la Zona Volcànica de la Garrotxa especialment interessant a la primavera i tardor quan la varietat cromàtica entre la roureda, l’alzinar i la fageda, és una pura delícia visual. A més de visitar un parell d’esglesioles romàniques i pujar a dos cims molt panoràmics.
La del Corb o de Marboleny —no hem pogut escatir-ne la diferència— és una serra que juntament amb la de Finestres són el partió entre les conques del Fluvià, al nord i el Ter, a migdia.
Els camins hi són ben fressats i senyalitzats, excepte en un tram puntual del Pujant d’en Camps que tampoc és recomanable fer-lo amb terreny humit.

Accés
Partim de l’aparcament del carrer del Camp del Prat, a la Zona Esportiva de les Preses, ben indicada dins de la població.

Les Preses (473m)
N’hi ha constància documental d’ençà el 922 quan Elienard testà l’alou de les Preses i el Corb a favor de la seva esposa Ricarda i feu constar que l’havia obtingut per aprisió (1). Aquí hi ha una hipòtesi de l’origen del nom. Ricarda es casà en segones núpcies amb el noble Sal·la i foren els fundadors de Sant Benet de Bages. El 960 en va fer donació al cenobi benedictí.
L’església parroquial és dedicada a Sant Pere i se’n té notícia des de l’any 1019. L’actual, d’estil neoclàssic, data de finals del XVIII i en destaquen els dos campanars bessons coberts amb cúpules revestides de petxines de rajola valenciana vidriada.
Seguint els senyals del GR 2 i grocs d’Itinerànnia anem a buscar el camí de Sant Miquel del Corb i el Puig Rodó, passant entre les piscines i el camp de futbol. Per camí ben fressat i en moderat pendent (NE) atenyem el collet de la Cantina i anem virant a nord entremig de la fageda del Clot.

  • (1) Ocupació d’una terra erma sense titular directe amb el propòsit de rompre-la i d’explotar-la convenientment.

Volcà del Racó o Camp Fondo (614m)
La forma arrodonida i enclotada recorda el cràter de l’antic volcà, ara ocupat per una feixa de conreu. Pugem a la dreta (E) en direcció, entre altres, a Santa Pau i les ermites de Sant Miquel i Sant Martí. A la vista del mas del Racó deixem a mà dreta el camí que, per unes escales de pedra, s’enfila a l’àrea recreativa de Xenacs.
Revoltem per sota el mas (S) i planerament ens endinsem a la fageda de l’obaga del Solé. Al feréstega clotada de les Grípies hi trobem la font del Racó, seca, i virem 90º (E). Més endavant el camí esdevé una pista que anem seguint.

Sant Miquel del Corb (606m)
Se li atribueix ser una de les més antigues de la Garrotxa. D’origen possiblement preromànic, l’actual fàbrica és d’època romànica amb remodelacions del segle XVIII. Consta d’una sola nau coberta amb volta de canó. La porta d’accés, dovellada, està ubicada a la façana de ponent i protegida per una porxada. El campanar és de torre, amb teulada a quatre vessants que substituí un d’anterior d’espadanya de dos ulls. A finals de setembre, coincidint amb la diada del sant, s’hi celebra un aplec.
Entre alzines i vers el S parteix el camí del Pujant d’en Curós que, en fort pendent al seu darrer tram, mena al Collet de Puig Rodó. (2) Nosaltres però continuem per la pista, ara en molt bon estat, passant pel costat de les ruïnes del Curós i el mas de l’Antiga.

  • (2) No apareix al mapes: fou senyalitzat i ben condicionat per «Els Enfilats-Centre Cultural les Preses» per a la «Marxa dels Llenyataires» del 2016.

Sant Martí del Corb (581m)
Petita església romànica d’una sola nau i absis semicircular, situada en una raconada ombrívola. S’hi accedeix per una escalinata. Una porxada sostinguda per pilastres amb teulada a dues aigües resguarda el portal a cada costat del qual hi ha sengles finestrals amb reixa de ferro forjat. El campanar és d’espadanya d’un sol ull alçat sobre el frontispici. Al costat hi ha una font.
La pista, per la que hi hem arribat, continua fins a la carretera de les Preses al Pla de Sant Miquel pel mas del Camps i és la manera d’accedir a les dues esglésies en vehicle. Per aquí també marxa el GR 2 en direcció a Santa Pau.
Seguint els senyals grocs (estaca) pugem per un sender que ens deixa sobre una pista precària. A la bifurcació continuem pujant a l’esquerra en fort pendent fins a sobre d’un esquenall on l’abandonem a mà dreta pel sender del Pujant d’en Camps. En algun tram el camí es fa perdedor i ens cal estar ben atents als senyals i rastres de camí. El pendent és entre fort i molt fort, especialment al tram final quan enfilem per una canal per la que atenyem el coll.

Collet del Pujant d’en Camps (847m)
Hi ha rètols indicadors i hi passa el camí entre Colltort i Xenacs (3). Nosaltres però en prenem un de ben fressat i no senyalitzat que, en moderat pendent, ens enfila carenejant (NE) al Serrat de Roca Lladre.

  • (3) Tot i estar-ne assabentats ens passa l’oportunitat de veure-hi una sútia, nom que rep a la contrada el clot per fer carbonet. Té un metre de diàmetre i 60 cm de profunditat.

Serrat de Roca Lladre o Penya d’en Vidal (907m)
Hi ha un vèrtex geodèsic. Tallat al vessant nord per l’impressionant cingle d’en Vidal, resulta un excel·lent mirador sobre la Plana d’Olot, la Fageda d’en Jordà, el Bosc de Tosca i la Zona Volcànica de la que destaquem vers el NE els cons del Croscat i de Santa Margarida. Però també atalaiem el Pirineu i Prepirineu més orientals: el Puigsacalm, Puig Cubell, la Serra de la Freixineda, Puigmal, Bastiments, Costabona, Canigó, Comanegra, Bassegoda, el Mont i Sant Julià del Mont, per esmentar solament els més prominents. És termenal entre les Preses (NW), Santa Pau (NE) i Sant Feliu de Pallerols (S).
En davallem pel carener oposat. Atenyem un collet on, per l’esquerra hi arriba el Pas d’en Vidal, un pujador tant o més rost que el d’en Camps. Hi retrobem els senyals grocs que ara seguim a mà dreta, per camí entre planer i de moderat pendent, pel solell. Abans de desviar-nos (rètol indicador) uns setanta metres (S) a visitar la Cova de Rocalladre, podem albirar vers el SW els cingles del Far, Aiats i Cabrera.

Cova de Rocalladre (818m)
Petita cavitat de 55 m. de recorregut constituïda per una única galeria a la qual es pot accedir per dues boques que incideixen lateralment amb la galeria principal. La boca inferior presenta una curta rampa descendent que desemboca al bell mig de la galeria, cap a la dreta acaba ràpidament en dos conductes impenetrables i cap a l’esquerra porta a la base d’un pou de 5 m. que és la boca superior. (4)
Continuem camí (WNW) retornant al Collet del Pujant d’en Camps i, carena enllà (W) per un bonic alzinar, deixem a mà esquerra el camí al Coll de Bas. Més endavant abandonem el camí carener per un altre a mà dreta, per l’obaga dels Cingles del Corb. Poc abans de la font dels Cingles, trobem un avenc que no hem vist ressenyat enlloc.
Poc més enllà atenyem el Collet de Puig Rodó on, a banda del nostre, hi conflueixen altres camins: el que mena al cim, un itinerari naturalístic, el que baixa a Sant Miquel del Corb —que hem esmentat abans—, i el que pel Clot de la Grípies mena a l’àrea de Xenacs.

  • (4) Font: Espeleoíndex.

Puig Rodó (909m)
O Puig Rodon, segons el mapa de l’Alpina. Coronat per un mirador amb una taula d’orientació circular molt detallada i una senyera. És una talaia tant o més bona que la de Roca Lladre.
Baixem al Clot de les Grípies. Pel camí anem trobant estaques amb explicacions de la flora de l’entorn. Hi ha un parell d’avencs i uns penells explicatius sobre l’elaboració de carbó vegetal.

Àrea recreativa de Xenacs (838m)
De titularitat municipal, hi ha un restaurant i hi arriba una pista des de la C-152. Oberts solament els caps de setmana (5).
També hi conflueixen el camí al Racó —el de les escales de pedra comentat anteriorment— i el de les Preses. Prenem aquest darrer, senyalitzat amb estaques i senyals grocs. Aviat es ramifica i deixem a mà esquerra el dels Bous pel que també podríem retornar a les Preses fent més volta i a mà dreta un que hi va pel Volcà del Racó (camí de les escales) continuem recte pel de les Barrincoles pel Clot de Xenacs.
Sortim sobre Can Talaia. A partir d’aquí seguim per pista pavimentada. Passem pel costat dels masos del Pujol i el Pinell i, passat el Torrent de Sant Sebastià, entrem al poble pel carrer de la Rectoria. Aprofitem per visitar la Plaça Major on hi ha l’església de Sant Pere i la pairalia de Can Mata.

  • (5) Podeu informar-vos de l’horari al restaurant «Quinze Ous» 689620131, situat al costat de la Zona Esportiva on hem començat l’itinerari.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Serra del Corb

Fageda de la Grevolosa i Puigsacalm

Des del Molí de Bracons pel camí dels Tossells. Retorn per les fonts Tornadissa i de la Tosquera.

Distància 11 km
Desnivell acumulat 748 m
Nivell de dificultat moderat
Data 24 de novembre de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Puigsacalm-Bellmunt (1:25000)

A la finca de la Grevolosa, propietat de la Generalitat de Catalunya, hi ha una de les fagedes més majestuoses de Catalunya. També exemplars centenaris de roure.
El Puigsacalm o Puigsacau és l’elevació més prominent del conjunt que forma amb el Puig dels Llops, el Puig Corneli, les Agulles i els Castellets. Aquest grup presenta una abrupta i encinglerada cara meridional, produïda per una falla geològica, que la fa especialment vistosa des de la Vall d’en Bas. Per l’altre vessant el cordal s’allarga fins a la Collada de Bracons amb els cims del Puigsacalm Petit, el de les Civaderes, els Tossells i la Roca de Corb. Des de tots els punts cardinals, diversos camins hi menen. En aquesta ocasió en seguirem un parell que parteixen de la Collada de Bracons a fi d’enllaçar fàcilment l’ascensió amb la visita a la fageda.
Els camins, excepte el curt tram del Rec de Bracons, els camins són ben fressats i senyalitzats. L’hem qualificat de moderada pel camí equipat dels Tossells on ens caldrà ajudar-nos amb les mans. Cal dir però que està molt ben equipat i que fins no fa pas gaire no hi havia cap ajuda. No ha de suposar cap problema per a senderistes habituals, excepte amb terreny humit.

 Accés
A partir de la C-37, per la carretera de la Collada de Bracons, bé des de la Vola (Sant Pere de Torelló), bé des de Joanetes (la Vall d’en Bas).
Poc abans —o després segons per on hi accedim— de la collada, a l’alçada del mas de Bracons trobem diversos espais que ens permeten aparcar al costat de la carretera. Partir d’aquest punt ens permet esquivar les aglomeracions que solen formar-se —sobretot els caps de setmana de tardor— a la collada o als aparcaments de la fageda.

Bracons (983m)
Prenem una pista indicada al Molí de Bracons. A la bifurcació deixem el ramal de l’esquerra que hi mena i creuant la Riera de Bracons, anem a la dreta (S) per un antic camí carreter pel marge esquerre.
Al Collet de la Paia el deixem per un camí ben fressat a mà esquerre (E). Bon tros més enllà en deixem un altre a la mateixa mà pel que podem fer drecera si no volem visitar Sant Nazari.

Sant Nazari (933m)
Ermita que hom creu que data del segle XIV. Restaurada en diverses ocasions, la darrera entre 2008 i 2011.
De la part posterior (banc i taula) surt una pista que seguim en direcció a Grevolosa i Coll dels Llancers.

Collet dels Gamarussos (970 m)
Rètol indicador. Deixem la pista que gira a la dreta. És la que mena al segon aparcament de la fageda. Continuem per un sender vers el N en direcció a Grevolosa i Coll dels Llancers. Observem que el faig ha anat guanyant terreny al roure.
Obviem a mà esquerra el camí (estaca) al Coll de la Paia i entrem a la part més interessant de la fageda on s’hi localitzen tres fajos monumentals. De fet, hi trobem nombrosos exemplars de proporcions considerables.
A l’alçada de la font deixem a mà dreta el camí al Coll de Llancers i continuem vers la collada de Bracons, se suposa que seguint el GR 151.1, però els senyals d’aquest són ben escassos. També n’hi ha de grocs d’Itinerànnia. Sortim sobre una pista que prenem a l’esquerra fins la collada.

Collada de Bracons (1132m)
A l’altre marge ens enfilem per un talús rocallós i emprenem un camí ben fressat en direcció a la Font Tornadissa i el Puigsacalm. El deixem aviat per un altre menys definit a mà dreta indicat com Camí dels Tossells.
En fort pendent guanyem la carena que a partir d’ara anirem resseguint fins al cim i que fa de partió d’aigües entre el Ter i el Fluvià, termenal entre Sant Pere de Torelló i la Vall d’en Bas i límit comarcal entre Osona i la Garrotxa.
Ens encarem al primer ressalt rocallós que superem ajudats per esglaons de fusta, metàl·lics i sòlides cadenes.

Roca del Corb (1323m)
Cimet de poca visibilitat. Continuem en fort pendent grimpant, també ajudats pels mateixos elements, vers el Tossell Petit molt més obert que el seu antecessor. Un curt tram, ja sense cap dificultat, ens separa del següent cim.

Tossell Gros (1462m)
Coronat per una senyera, llibre de registre i un original pessebre fet de coberteria. Molt més panoràmic que els precedents ja ens permet albirar el Pirineu, sobretot a la baixada vers la Collada Fonda.
Esquivem el Puig de les Civaderes i sortim sobre una pista ramadera resseguint (NE) per damunt d’uns rasos on la vista s’eixampla atalaiant bona part del Pirineu Oriental.

Els Clivillers (1418m)
Hi ha un rètol que resa «Ras de les Civaderes» i un portell que creuem tot anant a mà dreta (E). Al collet dels Clivillers (rètol indicador) continuem recte en direcció a Santa Magdalena pel Puig dels Llops, deixant a mà dreta el camí que baixa a buscar el Pas dels Burros. Poc més enllà deixem a mà esquerra el camí de Sant Privat per enfilar-nos al cim.

Puigsacalm o Puigsacau (1514m)
Vèrtex geodèsic, creu i llibre de registre. Fent honor al seu nom és planer (-calm, altiplanicie, plana alterosa i aglevada dalt d’una muntanya, el que en altres contrades s’anomena tossa o tossal). Encara que bé podria referir-se als extensos rasos propers, com el de Manter.
L’aglutinació  de l’article salat sa(ça) dins del nom és força corrent a la toponímia catalana, especialment en aquestes contrades (Sacomella, Puigsacreu, Puisallança, Collsacabra, etc.) així com la terminació amb el mot –calm (Sant Martí i Sant Hilari Sacalm) alhora propi de la llengua occitana.
També coneixem prou toponímia on és freqüent la vocalització de la «ela» en «u» (baumes-balmes, aubereda-albereda, baucells-balcells, aubert-albert, cau-calm,…). Tal vegada per això la muntanya era anomenada localment com Puigsacau. I és així com la trobem ressenyada a diferents publicacions de finals del XIX (Diccionari Aguiló, butlletins excursionistes, Jocs Florals,…). Però no pas de forma generalitzada: autors contemporanis prou arrelats i coneixedors de la comarca com Marià Vayreda l’anomenaven Puigsacalm.
El cim en dies clars, és una talaia extraordinària. Així, seguint el sentit de les busques del rellotge,  albirem ben propers la carena dels Tossells, la Serra de Curull i el Santuari de Bellmunt i tenim a l’horitzó Rasos de Peguera, Serra d’Ensija, Pedraforca, Cadí, Moixeró, Taga, Puigmal i tota l’olla de Núria, Bastiments, Costabona, Canigó, Comanegra, Bassegoda, Mont, Plana d’Olot, Sant Julià del Mont, volcans Croscat i Santa Margarida, Puigsallança. Del Collsacabra hi destaquem l’Agullola de Rupit i, més propers, Aiats i Cabrera. Seguint albirem Agudes, Matagalls i, per acabar-ho d’arrodonir, darrera la Collada de Bracons, la Plana de Vic amb Sant Llorenç del Munt i Montserrat a l’horitzó. És tan cert que les muntanyes no es mesuren solament per la seva alçària com que al pot petit hi ha la bona confitura.
Desfem els nostres passos fins els Clivillers on anem a la dreta fins al proper Collet del Ferrer. Uns indicadors ens senyalen que som sobre el Ras de Manter. Baixem (W) pel llom herbat fins a fer un gir de 90º i continuem davallant a mà esquerra per una comella molt evident.

Font Tornadissa (1296m)
Surgència on afloren les aigües que recullen els rasos que tenim a sobre, en una bella raconada. Continuem per camí ben fressat, amb senyals grocs i trams molt obacs deixant al cap de poc a mà dreta el camí (indicat) a Vidrà per Sant Bartomeu de Covildases, punt on retrobem el GR 151.1.

Collada de Sant Bartomeu (1249m)
No estan indicats però en surten tres camins: un que baixa a Sant Bartomeu, un altre que careneja per la Serra de Curull i el que seguim (S) vers la Collada de Bracons. Poc més avall ens cal estar atents perquè a mà dreta surt un camí, tampoc indicat, que ens cal prendre.

Camí del Rec de Bracons (1230m)
Prou definit al començament, aviat es desdibuixa i costa de seguir per la fullaraca. Hi ha alguna fita i senyal de pintura, però el que més ens ajuda és que havia estat esporgat fa uns anys i podem anar-ne seguint el rastre: el pas és franc i els troncs escapçats ens l’assenyalen.
Aviat baixem a una torrentera i la seguim. Més avall el brogit de l’aigua ens alerta d’una surgència.

Font de la Tosquera (1100m)
Surgència del torrent que hem seguit. Al costat hi ha una bona formació de tosca, d’on deu venir-li el nom. És el naixement del Torrent de Bracons, que fornia el molí.
Hi arriba una pista precària que seguim a mà dreta (1) fins la carretera per la que anem a recuperar el punt de sortida tot albirant a l’altre marge del torrent la casa de Bracons i, al fons, el molí i la seva bassa.

  • (1) Per l’esquerra aquesta pista, paral·lela a la carretera, acaba a un centenar de metres del camí de la Collada de Bracons a la Font Tornadissa.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Fageda de la Grevalosa i Puigsacalm

Itineraris relacionats
Fageda de la Grevolosa i Serra de Llancers
Puigsacalm i Puig dels Llops

Volta a les Gronses

Pels Estrets i el coll de l’Oroval amb visita al Salt del Barber

Distància 10,5 km
Desnivell acumulat 547 m
Nivell de dificultat moderat
Data 2 de novembre de 2019
Cartografia Editorial Piolet. El Port (1:30000)
Recursos consultats Grimpant pel Massís del Port. Joan J. Tiron. Ed. Cossetània (Azimut, 63)

La de les Gronses és una serra al Parc Natural dels Ports que s’alça entre el Riu dels Estrets i la Vall de Lliberós. El nom li ve d’una formació geològica característica: un monumental «embut» que recorda una tremuja, recipient de base troncocònica invertida que, entre altres coses, s’utilitza als molins per deixar caure el gra, «gronsa» en la parla dels Ports.
Aquest itinerari envolta tota la serra amb una incursió a la carena septentrional per visitar el Salt del Barber. La part paisatgísticament més interessant és la dels Estrets. El Riu dels Estrets neix a la Serra de l’Espina i passa per la Franqueta. Abans de tributar al d’Algars prop d’Arnes, on fa de termenal amb Orta, s’ha obrir camí entre les moles del Don i del Duc pel marge esquerre i les de Biarnets i les Gronses pel dret, excavant el bellíssim congost dels Estrets.

Accés
Poc més enllà de l’accés a Orta (Horta de Sant Joan) per la T-333 entre Prat de Comte i Arnes, prenem a mà esquerra la pista a «els Ports» que mena a les àrees de Mas de Lliberós i la Franqueta. Poc més enllà del mirador del Salt de Ferrassó prenem una pista a mà dreta en direcció a Arnes. Deixem dues bifurcacions a mà dreta que menen al mas de Vinyals i aparquem a la tercera, a l’alçada del mas de Manresa.
Si volem accedir-hi per Arnes és millor començar l’itinerari al Pontet de Cantavella seguint la pista pavimentada i indicada en direcció als Estrets (3,5 quilòmetres).

Mas de Manresa (523m)
Comencem a caminar (SW) per la pista en direcció a Arnes, alternant feixes de conreu i bosc, deixant a mà dreta els accessos als masos de Manresa i Santapau de Dalt. A la següent —accés al mas de Santapau— seguim les indicacions que per l’esquerra ens menen a Arnes i els Estrets. En aquest punt seguim uns poc metres una pista secundària —també a mà esquerra— fins a una feixa d’oliveres per albirar el Salt del Barber des de baix.
Pista enllà sortim al camí d’Arnes, enquitranat, que seguim a mà esquerra fins a l’aparcament de Cantavella on hi ha uns panells explicatius dels Estrets.

Pontet de Cantavella (480m)
Sobre el torrent que baixa del salt homònim, ens passa quasi desapercebut entremig de la vegetació, al marge dret hidrogràfic del Riu dels Estrets, entres les moles de Biarnets (esquerra) i la del Duc (dreta).
Seguim (SE) pel marge esquerre un camí ben apariat que protegeix una conducció d’aigua. Aviat atenyem el Toll Blau. Juntament amb el del Vidre al riu d’Algars, són els únics punts on es permet el bany en tot el Parc Natural dels Ports. Al llarg de l’itinerari trobarem altres bonics tolls i cadolles, com la del Magí.
Quan a l’alçada de la Gronsa Sud el riu fa una colzada de 90º (SW) entrem al tram conegut com Estrets de Lliberós on a l’altre marge s’alcen imponents les Moles del Don (1).
El congost s’obre a la Vall de Lliberós on prenem una bifurcació indicada a mà esquerra cap al mas homònim i el coll de Valera.

  • (1) Arran de la desamortització de Madoz (1855) es posaren a subhasta terrenys que fins llavors eren aprofitats comunalment pels habitants d’Arnes. Entre altres hi havia la Ballestera, la Falconera, les moles dels Estrets i les dels Biarnets. Se les va adjudicar Antoni de Salvador, cap d’una de les famílies més acabalades d’Arnes, conegut com el Don. Els Salvador varen mantenir-ne la propietat fins als anys 30 del segle passat, després el patrimoni es dispersà i actualment són propietat de la fundació Catalunya-la Pedrera. Però les moles n’han conservat el nom.

Mas de Lliberós (523m)
Ruïnes d’un mas que pren el nom de la vall. En tot el portem recorregut hem passat del vessant obac de les Gronses al solell. Des del Pontet de Cantavella hem seguit els senyals blaus de l’itinerari «Estels del Sud». Creuem una torrentera i seguim una pista que més amunt deixem per una sendera a mà esquerra passant per les ruïnes d’un altre mas: el de Canalla. Sempre per camí ben fressat pugem al coll de Valera on trobem la pista enquitranada a la Franqueta que seguim a mà esquerra.
Poc més enllà del coll de Blanco podem albirar a l’esquerra el fenomen geològic que dóna nom a la serra, la «gronsa».
Continuem per la pista fins poc més enllà de la cruïlla de les Eres, allà on surt el camí més habitual per accedir a les Roques de Benet i per on marxa l’itinerari «Estels del Sud». A mà esquerra, poc abans d’una barraqueta, prenem una sendera que pel costat d’una feixa d’oliveres va a creuar un torrent. A l’altre cap és defineix millor i va pujant en moderat pendent (N). Encara passem per les ruïnes del mas de la Cinta abans d’atènyer el coll.

Coll de l’Oroval (615m)
O de l’Arenal, segons quina font es consulti. Situat al peu de l’extrem més llevantí de les Gronses. Des d’aquí podem baixar a mà esquerra seguint una sendera ben definida que, poc abans d’un dipòsit d’aigua, esdevé pista per la que retornem al punt de partida.
Però la nostra intenció és visitar el Salt del Barber. En fort pendent enfilem un corriol pel fil de la carena que ens deixa al peu del cingle pel vessant obac. Seguim el camí que continua ben arrapat al rocam, planerament primer, en moderat pendent després. Quan el camí ens va separant del cingle, emprenem la pujada en fort pendent vers un collet poc perceptible per on guanyem la carena.
En aquest punt podríem seguir les fites per accedir al cim de la Gronsa. Però anem a la dreta (W) ja sense camí fitat, buscant el millor pas pel vessant solell fins a baixar al Salt del Barber.

Salt del Barber (700m)
Format per un barranc que s’escola des del bell mig de la carena de l’embut.
Conten a Orta que el barber del poble conreava a la part superior d’aquestes moles. Un bon dia va deixar el ruc pasturant mentre treballava. L’animal va esbalçar-se atret pels brams d’una somera. El barber, irat amb el ruc, la somera i el seu amo, llençà l’albarda darrere la bèstia, amb tant mala fortuna que hi quedà enganxat i acabà al costat del ruc, al peu del cingle que ara porta el seu nom.
Retornem al corriol i el collet, però ara ho fem seguint una lleixa propera a la carena, pel vessant obac. El pas és més franc que pel vessant solell, però el terreny igual de pedregós i l’estimball a la nostra esquerra considerable. Ens cal dons transitar amb molta cura per no fer la mateixa fi que el barber d’Orta.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Volta a les Gronses

Volta a les Roques de Benet

Roques de Benet, Moleta del Sovatge i Cova Benaixa

Distància 11 km
Desnivell acumulat 1014 m
Nivell de dificultat moderat
Data 1 de novembre de 2019
Cartografia Editorial Piolet. El Port (1:30000)
Recursos consultats Grimpant pel Massís del Port. Joan J. Tiron. Ed. Cossetània (Azimut, 63)

Ascensió al Castell, sostre de les Roques de Benet, probablement les més emblemàtiques dels Ports en un itinerari que les envolta tot visitant diversos indrets de la contrada.
Els camins són ben fressats i fàcils de seguir, però com que en bona part no apareixen al mapa i n’hi concorren molts altres, el GPS ens serà ben útil. Especial atenció a l’accés al coll del Cap de Gos i el flanqueig per la Moleta del Sovatge. En el primer hi ha una grimpada fàcil però delicada i en tots dos el camí passa ran de cingle on una caiguda podria resultar fatal.
Un itinerari per xalar d’allò més.

 Accés
Poc més enllà de l’accés a Orta (Horta de Sant Joan) per la T-333 entre Prat de Comte i Arnes, prenem a mà esquerra la pista a «els Ports» que mena a les àrees de Mas de Lliberós i la Franqueta. Passat el mirador del Salt de Ferrassó i la font de la Pineda, tots dos a mà esquerra, trobem per la mateixa banda una bifurcació i espai per aparcament.

Cruïlla de les Eres (553m)
Rep aquest nom perquè la pista, pel coll de Membrado, mena al mas de les Eres, sobre el Barranc de l’Avellanar, a l’altra banda de les Roques de Benet.
Tot just havent començat a caminar pista amunt deixem a mà dreta la sendera del Barranc de la Pineda, per la que retornarem. Més amunt, després d’una colzada, deixem a l’esquerra un ramal que baixa al riu d’en Piqué per on marxa l’itinerari dels Estels del Sud (senyals blaus). Poc més amunt deixem la pista per fer drecera a mà esquerra.
En fort pendent pugem (SE) pel llit d’una torrentera i després pel rocam, buscant els millors passos en direcció a un grup de xiprers que albirem al peu mateix de la paret. En algun punt ens caldrà ajudar-nos amb les mans (1). Sortim sobre la pista de l’Avellanar a l’alçada d’una balma amb una paret de pedra seca al costat, just al peu de la paret NW del Castell. Tres-cents metres per sobre els nostres caps hi ha el cim que trepitjarem dins d’una estona.
Prenem la pista a l’esquerra i anem revoltant en el sentit de les busques el peu de les impressionants i verticals parets del Castell, el Cap de Gos i el Faralló fins a situar-nos bon tros enllà pel vessant de migdia. La pista baixa al riu d’en Piquer i el Barranc de l’Avellanar i acaba prop de la Font d’en Gironet. Però nosaltres la deixem prou abans, al punt indicat al mapa com a Font de la Coveta de l’Avellanar.(2)
Pugem a mà dreta seguint una torrentera (W). Aviat la sendera és més definida i sortim sobre una tartera. Al cep de munt podem albirar a l’esquerra una foradada.

  • (1) Alternativament podem continuar per la pista fent una bona marrada fins a trobar la pista de l’Avellanar a mà esquerra.
  • (2) No hem localitzat aquesta font però pel que hem llegit és poc més enllà en un bassi al costat de la pista.

Foradada (810m)
Situada a l’extrem d’un curt esperó que resseguim pujant uns metres (a la dreta mirant la foradada, hi ha algunes fites) fins a una petita balma. Ens cal grimpar a l’esquerra per situar-nos sobre l’esperó i continuar camí guiats per fites. Poc més amunt trobem una bifurcació on anem a la dreta (NE) (3) parant molt de compte perquè passem ran de cingle. Per senda prou fressada i fitada atenyem el coll del Cap de Gos.

  • (3) La sendera de l’esquerra, més evident i ben fitada, enllaça amb l’habitual d’accés al Castell, poc abans de la canal o Pujador de la Roca Grossa.

Coll del Cap de Gos (890m)
Entre el Castell i el Cap de Gos. A aquesta darrera roca li ve el nom perquè observada des d’alguns indrets del terme d’Orta recorda la silueta d’un cap de ca. Entre els escaladors és més coneguda com Punta Escofet o agulla GEDE, però els naturals, pastors, llenyataires, carboners,… l’anomenaven Roca Xica.
Hi ha una font, que trobem seca. Avancem per la gran balma, el que seria la sotabarba del gos, fins allà on no podem continuar per albirar l’estètic Faralló, la més oriental de les Roques i la fondalada del Barranc d’en Piqué.
Retornats al coll comencem a enfilar-nos (SW) per l’esquerra, en el sentit de la marxa, d’un barranc seguint un camí prou fressat. A mitja alçada podem veure una sirga a mà dreta per flanquejar una lleixa a partir de la qual tirem recte amunt i, amb fàcils passos de grimpada (4), ens plantem sobre la sendera «habitual» al Coll de les Roques, poc més enllà del Pujador de la Roca Grossa. La prenem a mà dreta i la seguim fins al cim amb una pujada prèvia per terreny descompost.

  • (4) També podem seguir pel camí que fent una mica més de volta surt, si fa no fa, al mateix punt.

El Castell (1017m)
Els naturals l’anomenaven Roca Grossa. És el sostre de les Roques de Benet quin nom prové del poblat sarraí de «Bené» o «Bene». Així ho testimonien les restes de muralla que protegien l’inici de la canal d’accés al cim i els indicis de construccions al Coll de les Roques. També quedà reflectit a la carta de poblament d’Orta atorgada el 1165 per Alfons el Cast «…dono vobis totos illos terminos de Orta et de Bene quales fuerunt ibi in tempore sarracenorum…».
Retornem sobre els nostres passos fins al coll on anem a buscar la sortida de la pedregosa canal o Pujador de la Roca Grossa, per la que davallem. Sota un bloc encastat hi ha un passamà d’ajuda.
Continuem baixant per la sendera deixant-ne una a mà esquerra (5) i tot seguit deixem a mà dreta l’itinerari habitual d’accés que baixa a cercar la pista per sota de la Cova de l’Engerra, per enfilar-nos a l’esquerra al coll entre el Castell i la Moleta del Sovatge (6) (7).
La sendera és ben fressada i fitada, però estreta. Discorre (SE) pel fil del cingle llevantí de la Moleta al fons del qual podem albirar l’abrupte Barranc d’en Piqué. En aquest punt ens cal extremar la precaució. Revoltem en sentit contrari a les busques i després d’un tram rocallós on ens cal ajudar-nos amb les mans atenyem el coll.

  • (5) És la que mena per sobre la foradada al Coll del Cap de Gos.
  • (6) Si volem escurçar l’itinerari aquest és un bon punt per fer-ho: baixem a la pista per la dreta i la seguim fins a la cruïlla de les Eres. O encara millor: la seguim uns metres i prenem a mà esquerra la sendera que baixa al Barranc de la Pineda al peu de la Pena de Gall.
  • (7) Nom que rep en aquesta part del país la cabra salvatge (capra pirenaica)

Coll de Membrado (910m)
Antigament anomenat coll de Bene. Hi passa la pista al Mas de les Eres, però no la seguim. Prenem una sendera a l’altre marge (SW). Al cap de poc deixem una bifurcació a mà dreta que mena a les ruïnes dels masos del Cullerer i de Jep (o Sep). A l’esquerra, pocs metres separat del camí, queda el Pou del Cullerer (8). Prou més enllà el camí fa una colzada de 90º i, continuant en suau pendent, atenyem el coll de Botana, deixant a l’esquerra la corralissa de Franxo.
Al coll hi arriba una pista des de la de les Eres a l’alçada del Mas del Rosset. I vers migdia marxa un camí pel que podríem baixar a la Franqueta. Un altre segueix recte i, tot i que pensem que menen al mateix lloc, prenem el menys evident: baixem a mà dreta seguint fites molt sovintejades, creuem la carena i davallem per sendera ja ben fressada.

  • (8) Ben conservat amb esglaons de cargol. Per desconeixement ens l’hem saltat.

Cova Benaixa (968m)
Separada uns metres a la dreta del camí. De poca fondària, té tres obertures al sostre. Havia servit per guardar-hi el ramat. Baixem (SW) fins al Coll de Pere on fem un gir de quasi 180º (NNW) seguint per la llera seca del Barranc dels Cocons que abandonem més endavant separant-nos-en per la dreta. Camí planer i de bon fer. Prou més endavant trobem una bifurcació en Y on anem pel ramal de l’esquerra (9) propers al cingle amb bones vistes sobre la Vall de Lliberós i les Gronses. Anem perdent alçària (NE/N) fins atènyer un collet molt marcat al peu de la Pena del Gall a partir del qual davallem decididament entre curtes llaçades al Barranc de la Pineda que seguim pel marge hidrogràfic esquerre fins a la pista de les Eres.

  • (9)El de la dreta passa pel final de la pista de la Pineda i baixa a ajuntar-se amb el de l’esquerra.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Volta a les Roques de Benet