Arxiu de la categoria: Alpinisme

Gran Encantat

Pel coll dels Encantats

Distància 2,8 km (anada)
Desnivell acumulat 892 m
Nivell de dificultat difícil
Data 6 d’agost de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Maurici-Els Encantats (1:25000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Els Encantats és, probablement, la muntanya més emblemàtica del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Qui no conserva en memòria la imatge de postal, alçant la seva forca per sobre les aigües de l’estany?
Pocs metres separen un cim de l’altre. El Gran Encantat és el situat a migdia, mentre el Petit o Encantat Xic, ho és al nord i més oriental. Tanmateix el Gran és el més accessible.
La primera ascensió assolí el Gran Encantat. Fou realitzada per un grup liderat per Ludovic Fontan de Négrin i data de 1901. El Petit fou coronat l’any següent. L’aureola d’inexpugnable, però sobretot la seva modesta alçària (2748m), havien allunyat del cim els grans pirineistes del segle XIX. Per saber-ne més llegiu aquest artícle.
Si be les grimpades no passen del IIIº, el tram final és molt exposat. Malgrat que trobarem abundants cantells per progressar amb seguretat, la qualitat de la roca és mediocre i cal dedicar-li atenció. És important seguir be les fites per fer cim sense complicar-nos més del compte. En resum: no és un cim fàcil, gens apte per a gent poc avesada en aquest tipus de terrenys.
Equipament: casc obligat i corda recomanable.

Accés
Al refugi Ernest Mallafré s’hi accedeix des d’Espot per la vall del riu Escrita.

Refugi Ernest Mallafré (1893m)
Petit refugi al peu dels Encantats, dedicat a la memòria d’Ernest Mallafré i Planella (1922-1946). Esquiador, pirineista i escalador, morí als 22 anys, víctima d’una allau quan baixava esquiant del Pic de Monestero, el darrer dia de l’any 1942.
De davant mateix del refugi prenem el camí a la Valleta Seca, baixant a travessar el riu per un pontarró, per després enfilar-nos (SE) fins al peu dels Encantats. Virem 90º (SW) i anem resseguint la falda, creuant boscos i tarteres, mentre guanyem alçària i atenyem la Valleta Seca.

Valleta Seca (2300m)
Passem pel costat d’un gran bloc desprès, darrera el qual s’hi aplega un clap de pins, amb la imponent piràmide de la Pala Roia davant. Pocs metres més enllà, un corriol ben fressat surt esbiaixadament a mà esquerra. No podem albirar encara el corredor amagat rere un contrafort.
Seguim el corriol fent llaçades en fort pendent, per salvar el con de dejecció, i entrem a l’ampli corredor. Tarterós i inestable, transitar-hi és fa penós.
Més amunt s’estreny i ens caldrà ajudar-nos amb les mans en un parell de punts, especialment a la sortida.

Coll dels Encantats (2584m)
A la sortida del corredor. Albirem el cim davant nostre on, més a la dreta, sobresurt el del Petit Encantat.
Enfilem (N) per un corriol ben fressat, propers al crestall de l’esquerra, pel vessant llevantí.
Grimpem salvant un esquenall rocallós i continuem per corriol fins a l’alçada d’un collet, molt evident a mà esquerra. Poc més amunt sembla bifurcar-se, però el ramal de l’esquerra no té continuïtat. El de la dreta baixa a la base d’un corredor, al peu de la paret que s’alça en aquella direcció (1).
En aquest punt comencem a grimpar per les lleixes esglaonades que tenim davant, lleugerament esbiaixant a la dreta, fins a una forqueta, també molt evident (II, moderadament exposat).
La forqueta ens obre el pas al vessant ponentí on, flanquegem i remuntem a la dreta fins a la cresta (II-IIIº, molt exposat).
Els darrers metres fins al cim son per camí fàcil.

Gran Encantat (2748m)
Per la seva modesta alçària té prou prominència com per resultar una bona talaia. Especialment cap al NW on podem albirar fins al massís de la Maladeta.
Retornem per la mateixa via. Preferible, per més segur, rapelar fins a l’alçada de la falsa bifurcació.
Pocs metres per sota del cim hi ha una antiga instal·lació de ràpel amb dos spits i malló. Poc més enllà una de nova amb químics, cadena i anella, per a una tirada de 40 metres. La segona tirada, de 30 metres, és sobre un ganxo subjectat amb expansiu (2).

  • (1) És habitual l’error de seguir aquest corriol, prou ben fressat, i enfilar-se per la canal, més dificultosa que la via descrita. En realitat es tracta del retorn del ràpel (optatiu).
  • (2) En anar de travessa no portava corda i em va caldre desgrimpar. La informació del ràpel és extreta de www.engarrista.com



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pics de Monestero i de Peguera

Del refugi Josep Maria Blanc a l’Ernest Mallafré pels Estanys Escondits i la vall de Monestero

Distància 11 km
Desnivell acumulat 880 m
Nivell de dificultat difícil
Data 5 d’agost de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Maurici-Els Encantats (1:25000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Clàssica travessa entre refugis al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, un dels trams de Carros de Foc, amb ascensió a dos dels cims emblemàtics de la zona.
L’ascensió per la capçalera de la Vall de Peguera, curulla d’estanys, les panoràmiques que s’albiren des dels cims i la baixada per la deliciosa i plàcida vall de Monestero, són un regal per als sentits.
La qualificació de difícil obeeix únicament al darrer tram d’accés al Pic de Peguera: grimpada fàcil (II/II+) però exposada. Imprescindible estar avesat a aquest tipus de terreny.

Accés
Al refugi Josep Maria Blanc s’hi accedeix des d’Espot per la vall del riu Peguera.

Refugi Josep Maria Blanc (2318m)
Ubicat en un paratge idíl·lic, sobre una llengua de terra a l’estany Tort de Peguera. Inaugurat l’octubre de 1943, porta el nom del qui fou president del CEC i un dels seus impulsors.
Revoltem l’estany en el sentit contrari a les busques i travessant el desguàs just per sota del barratge, enfilant-nos (W) desprès fins a la riba de l’estany de la Cabana.

Estany de la Cabana (2390m)
Bifurcació. Anem a l’esquerra virant 90º (S) resseguint la seva riba llevantina fins a un collet a la vista dels estanys Trullo i Negre passat el qual el camí perd alçària decididament en direcció a l’estany de la Coveta.

Bifurcació (2414m)
Pocs metres abans del collet deixem el camí per la dreta. Enfilem (NW) la Coma dels Estanys Escondits seguint indicis de corriol guiats per fites escadusseres.
En aquesta direcció destaquen davant nostre, d’esquerra a dreta, els cims de Saburó (superior i inferior), de Peguera i el un turó de la carena del Monestero que ens amaga la vista del cim.
Passem vora dos estanyols que deixem a mà esquerra.

Camí de l’estany de la Cabana (2587m)
Bifurcació poc evident. Per la dreta atenyem un corriol que puja de l’estany de la Cabana i que hem descartat abans en una mala elecció.
A la vista del tram que hem seguit des del collet fins aquí, hauria estat més encertat anar a la dreta a l’alçada de l’estany de la Cabana, revoltant-lo pel seu desguàs. Aquest camí, indicat al mapa, a banda de més curt sembla millor definit.
A partir d’aquí el camí és més fressat i ja podem identificar perfectament el cim del Monestero. Continuem pujant (W). Deixem a l’esquerra un tercer estanyol i poc més amunt atenyem el més gran dels estanys Escondits que també deixem a mà esquerra.
Abandonem el camí que s’adreça a la Collada de Fonguera (o de la Velleta Seca) i anem a l’esquerra (SW), fora de camí, en direcció a un altre collet molt evident a la dreta del cim.
Atenyem el collet, una finestra sobre la vall de Monestero i, propers a la carena, guanyem el cim amb algun pas de grimpada fàcil.

Pic de Monestero (2877m)
Un sender costerut però ben fressat arriba al cim des del coll de Monestero. El seguim primer carenejant (SE) i després pel vessant dels estanys de Peguera (SW) fins al coll.

Coll de Monestero (2716m)
Entre els cims de Monestero i de Peguera, partió d’aigües dels rius homònims.
Enfilem l’ascensió al cim per camí ben fressat i fitat fins al peu d’unes lloses  entre herbei, superant-les esbiaixadament (esquerra) fins a la base d’un corredor per on guanyem el crestall. El seguim (dreta) superant diversos blocs granítics, be per sobre, be flanquejant, fins al cim. Passos fàcils (II/II+) però exposats.

Pic de Peguera (2983m)
Davallem pel cantó contrari al de pujada, crestejant i desgrimpant (passos I-II, exposats) fins a l’inici de dues canals pedregoses per les que podem optar per baixar o continuar flanquejant (NE) en direcció al coll. (1)
De nou al coll baixem (esquerra, NW) cap a la vall de Monestero. Un sender ben fressat salva entre ziga-zagues el fort pendent per terreny descompost.

Camí al coll de Peguera (2419m)
Bifurcació indicada. Una altra opció per baixar del cim directament a la vall sense passar pel coll de Monestero.
El camí, ben fressat i abalisat amb estaques, es suavitza. Guanyem la riba i continuem (N) passant pel costat de l’estany de Monestero fins al refugi.

Refugi Ernest Mallafré (1893m)
Petit refugi al peu dels Encantats, dedicat a la memòria d’Ernest Mallafré i Planella (1922-1946). Esquiador, pirineista i escalador, morí als 22 anys, víctima d’una allau quan baixava esquiant del Pic de Monestero, el darrer dia de l’any 1942.

  • (1) En no estar senyalitzat cada ú guanya el cim per allà on li sembla millor. El camí més evident i fressat és el que hem descrit de pujada i que mena fins al coll de Peguera, pas obligat per guanyar el cim des del circ de Colomina, i una de les opcions per baixar directament a la Vall de Monestero. Però el camí més fàcil és el de baixada.


Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Castell de l’Airosa

Del barranc de la Vall pel Racó d’en Marc, a l’Airosa i la Roca Xapada. Retorn per la canal de l’Escaleta i el coll de Lloret

Itinerari alternatiu pel Faixó del Boveral o Pujador de les Xavetes al final de la ressenya.

Distància 10,2 km
Desnivell acumulat 721 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 19 de desembre de 2014
Cartografia Ed. Piolet: El Port (1:30000)

Si ens calgués definir aquest itinerari, probablement avorriríem amb qualificatius i faríem curt. Un gaudi per a la vista i els sentits. Curull de formacions geològiques: ponts, balmes, agulles,… en un entorn, trencat i esquerp… de mala petja com en dirien a la Garrotxa. Però tanmateix corprenedor.
Una més de les raconades imprescindibles per aquell que vulgui conèixer els Ports.

Accés
Per la TV-3421 entre la Sènia i Mas de Barberans, poc més enllà del punt quilomètric 12, prenem una pista asfaltada a mà esquerra, senyalitzada com a Camí del Barranc de la Galera i “La Vall”. Més endavant continua, sense asfalt, apta per a tota mena de vehicles. Al cap de 6,5 quilòmetres atenyem l’Àrea de lleure de la Vall. La pista segueix revoltant el Barranc de la Vall per enfilar-se a Casetes Velles.

Àrea de la Vall (497 m)
Ben apariada amb taules i font. Penell informatiu d’itineraris. L’agulla de la Joca destaca a la carena.
Tornem enrere perla pista durant un quilòmetre fins a l’alçada d’un pont sobre el barranc. Pel camí admirem les agulles i formacions del Racó dels Capellans (E).

Pont (463 m)
Sòlid pont de fusta sobre el barranc de la Galera. Penell informatiu de l’itinerari del Racó de la Cova d’en Marc. A l’altre marge, la canaleta que travessem és una captació d’aigua per a Mas de Barberans. Ens enfilem per un camí ben apariat fins a la cova.

Cova d’en Marc (525 m)
Gran balma en una raconada ombrívola, envoltada d’altes parets, entre les que s’escola i salta el torrent de la Canal d’en Marc.
Continuem per camí esglaonat fins a sobre el racó d’en Marc on anem a la dreta, en baixada, per un senderó ben definit.

Forat de la Vella (532 m)
Pont natural de bones dimensions. Destaca el Forat Roig, gran balma o cova encinglerada a l’altre marge, la Joca i les agulles del Racó dels Capellans i d’en Marc.
Tornem sobre els nostres passos per continuar el camí (N) ben fressat pel marge esquerre (hidrològic) de la Canal d’en Marc.

Coll de l’Ascens (838 m)
Anem a la dreta, virant 180º (S). Transitem per la falda ponentina del Castell de l’Airosa fins a un collet entre aquest i l’Embotarell on, carenejant. tornem a virar 180º (N). Deixem a la dreta una gran mola i ens enfilem fins a l’ullal del pont natural, a l’esperó SW del Castell.

Castell de l’Airosa (975 m)
També conegut com de l’Erosa. Partit en dos hemicims separats per una profunda bretxa. El més alt i assequible és l’occidental (1033,6), amb poca diferència de l’altre. Per coronar-los cal escalar-hi.
Pugem a l’occidental per la cara de migdia (1). Primer grimpem sobre un feixa i anem a buscar una evident canaleta herbada de 15 metres a l’esquerra. Hi localitzarem algun cordino d’assegurança o podem instal·lar-li a la soca d’un boix. Més amunt trobem un pitó sobre la penya de la dreta. És una grimpada fàcil (III+~IV-). A dalt, uns cordinos en una sabina ens serviran per muntar-hi el ràpel.
Superat aquest pas revoltem a l’altre vessant (N), flanquegem i grimpem per terreny fàcil però exposat fins al cim.
Les vistes son formidables. La Mola dels Conills i la capçalera del Barranc de la Vall, la Roca Xapada, la Mola del Boix, el Barranc de Barretes, el profund esvoranc del Barranc d’Orió i la Roca de Migdia. A sobre els Pallers, la Cresta de Marturi i el Caro. Més enllà, sobre el Barranc de Lloret, la Mola Castellona i la Roca del Migdia. Al fons Tortosa, les Serres de Cardó i del Boix. Un dia clar podem albirar Amposta i el Delta. Després el Montsianell i el Montsià. Als nostres peus una altra mola encastellada: l’Embotarell.
Desfem el camí fins al coll de l’Ascens.

Coll de l’Ascens (838 m)
A partir d’aquí i fins al Coll de Lloret ens guiarem també per senyals de pintura vermella.
A la bifurcació anem recte (N, dreta) per flanquejar desprès (NW) fins a la carena entre la canal d’en Marc (esquerra) i la capçalera del barranc de Lloret (dreta). L’ullal de la Roca Xapada és ben evident en aquella direcció. Passat un collet ens plantem hi plantem al peu.

Roca Xapada (974 m)
Podem enfilar-nos-hi amb una fàcil grimpada.
A l’altre cap ens cal baixar per una rosta i ombrívola canal on parar atenció als senyals, serà primordial per no errar el camí.
Passem un collet i baixem per la cara ponentina de la mola. Rebutgem a mà dreta una ben definida canal de pedra esmicolada i continuem davallant fins a l’entrada a la canal de l’Escaleta.

L’Escaleta (829 m)
Ben senyalitzada amb pintura vermella. Rosta i pedregosa però amb bons agafadors de mans i peus. Superada la canal continuem per camí evident fins al coll.
Més o menys a uns 125 i 250 metres de la sortida de la canal trobem sengles corriols a mà esquerra que s’ajunten més avall, abans de sortir a la pista del coll de Lloret. Prenent-los podem fer drecera.

Coll de Lloret (720 m)
Atenyem la pista que puja des de la Vall i baixa per la dreta recorrent tot el barranc. La prenem a mà esquerra (2) fins a la cruïlla amb la de les Casetes Velles i des d’allí a la propera Àrea de la Vall.

  • (1) Cordino de 30 metres, un parell de cintes, bagues, mosquetons i rapelador.
  • (2) Podem fer drecera i estalviar-nos una bona marrada de la pista baixant per un corriol que surt a l’esquerra del que mena a la Font del Cingle.

Itinerari alternatiu pel Faixó del Boveral o Pujador de les Xavetes

També ens pot servir per a l’aproximació a l’inici del recorregut en cresta del Castell de l’Airosa (escalada, passos de V).
De l’Àrea de la Vall prenem la pista a Casetes Velles i la deixem per un ramal més precàri a mà dreta que puja al Coll de Lloret. Al bell mig del primer revolt, surt a mà dreta una sendera senyalitzada per una fita i pintura vermella. És un accés directe al camí entre el Coll de d’Ascens i la Roca Xapada. Té trams equipats amb cadena o cable a la part superior per ajudar a superar i protegir alguns ressalts i passos.
Superat el cairell del cingle hi seguim propers per un rastre poc definit (NE) fins a sortir al camí entre la Roca Xapada i el Coll de l’Ascens, que prenem en baixada a mà dreta (senyals vermells).
Al coll anem a l’esquerra (rètol indicador a l’Airosa). Per la dreta baixaríem al Racó d’en Marc.
Als peus de l’Airosa deixem el camí per un corriol a mà dreta (fita). Poc fressat, senyalitzat amb fites escadusseres que es desdibuixa a mida que avancem tot flanquejant al peu de la muralla pel vessant meridional. Passem vora d’una característica “taula” fins a revoltar l’esperó llevantí del castell on, ja pel vessant nord, comença la via.



Pujador de les Xavetes. Polseu la imatge per accedir a l’àlbum
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Alta travessa de Frares Encantats i Agulles

Montserrat: de Can Maçana al Coll de Porc, Frares Encantats, Portell Estret, Agulles i retorn per la Portella

Distància 6,7 Km
Desnivell acumulat 511 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 16 de novembre de 2014
Cartografia Ed. Alpina. Montserrat (1:10000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

L’Alta Travessa ressegueix pel vessant sud els peus de les Arestes Brucs dels Frares i Agulles més alts. També conegut per Camí dels Escaladors, al ser utilitzat pels primers oberturistes, permet albirar bona part de les agulles dels dos sectors més occidentals del massís.
És un itinerari complex, de constants pujades i baixades, grimpades i trams equipats. Fàcil per a muntanyencs experimentats però no pas adequat per a tota mena de senderistes.
La complexitat del terreny fa difícil fer-ne una ressenya detallada. Per la mateixa raó el GPS resulta poc fiable. El track s’ha editat i corregit en base a l’ortofotomapa, el mapa excursionista i la comparativa amb altres enregistrats anteriorment per nosaltres mateixos. Així hem pretès compensar les inevitables derives per tal que s’avingui el màxim possible amb la realitat. Les desviacions en cota però, son difícils de tractar i, en conseqüència, el desnivell acumulat pot tenir poc a veure amb la realitat. Per tant la seva fiabilitat és inevitablement baixa.
L’itinerari està realitzat en sentit horari, però pot realitzar-se perfectament al revés.
Una variant que ens aporta una perspectiva diferent consisteix en accedir o retornar de Coll de Port pel sud (PR C-78, refugi Viçenç Barbé i Pas del Príncep) per comptes de fer-ho pel nord (GR 172). També és factible escurçar-lo visitant solament un dels sectors accedint-hi, be sigui pel camí de les Agulles o pel de la Canal Ampla.
A tenir en compte: la canal equipada sobre Coll de Port és just al límit de regulació actual de l’escalada -que inclou el pas per canals- per al sector C-3 (restringit entre el 15 de febrer i el 31 de maig). Per més informació consulteu la pàgina del Patronat.

Accés. Al Coll de Can Maçana s’hi accedeix per la BP-1101 entre El Bruc i Salelles.

Coll de Can Maçana (715 m)
Marxem (E) per l’ampli camí de Santa Cecília, seguint el GR 172. Passada la taula d’orientació deixem a mà dreta el que s’enfila a Sant Pau de la Guàrdia.

Collet de Guirló (797 m)
Deixem a mà dreta el camí al refugi Vicenç Barbé per la Portella (PR C-78) per on retornarem. Anem recte i revoltem per sota la Cadireta (Morro de Gos) i la Roca Foradada.
Si fins aquí hem caminat als peus de les Agulles, a partir d’ara ho farem per la falda dels Frares Encantats.

Camí de Coll de Port (975 m)
O de Porc (segons la cartografia de l’Editorial Alpina). Anem a la dreta (SE), en pujada, abandonant el GR.

Camí de les Agulles (900 m)
Deixem a mà dreta el un corriol indicat que s’enfila al Portell Estret o Coll d’Agulles.
Als peus del Frare Amadeu trobem la Font de Coll de Port.

Coll de Port (1250 m)
Important cruïlla de camins ben senyalitzada. Anem a la dreta (NW) cap al Portell Estret, pel camí menys evident, i comencem a enfilar-nos fort en direcció a la canal entre l’Enclusa (esquerra) i el Frare Amadeu (dreta).
Fins al Portell Estret, durant tot el tram de Frares Encantats, ens guiarem per senyal de pintura blaus.

Escales (1000 m)
Primer pas, molt vertical, equipat amb ferros travessers, grapes i cadena. Un cop passat en trobem un altre pas on podem ajudar-nos de les arrels i rames per progressar. La vegetació serà sovint una bona ajuda per superar altres passos del camí.

Cadena (1030 m)
Segon tram equipat, amb una cadena, als peus de l’Enclusa.
Sota el Frare Gros, per una canal a mà dreta, podem albirar el Pla de Bages. Passem per un portell encaixonat i atenyem un collet des de on és fàcil grimpar a la Cristobalita. Hi gaudim d’una bona perspectiva del Frare Gros, la Monja i el Lloro, entre d’altres.
Comencem a baixar fort. Tot el camí és un puja i baixa constant.

Corda (1095 m)
Pas equipat amb una corda nuada, a migdia del Frare Gros.

Pas de la Finestra (1075 m)
Baixem per una obertura sota un bloc encastat, equipada amb una corda nuada.

Corda (1040 m)
Un altre pas equipat amb corda, encara que a la sortida les arrels en son de millor ajuda.

Camí al Pas del Príncep (1009 m)
Una grossa fita ens indica a mà esquerra un corriol que, pel Dit, baixa al camí entre el refugi i el Pas del Príncep. Anem a la dreta, virant 90º decididament vers el N.
Atenyem la canal del Lloro, llarga i costeruda, on ens caldrà ajudar-nos amb les mans. Al capdamunt, per una canal entre el Lloro i la Miranda, podem albirar el Montcau, Sant Llorenç del Munt i el Montseny.

Collet d’en Xandri (1077 m)
Entre el Bisbe, el Lloro i la Monja. Flaquegem per la falda d’aquesta i ens apareix la bella estampa de la Nina i la Boleta Foradada amb les moles del Serrat del Centenar al darrere.
Travessem un portell i, més endavant, sortim sobre un collet on hi ha un pi de tres branques. Des d’aquí podem albirar una altra part del sector de Frares en el que destaquen la Tri-roca i, sobretot, la Torta (també anomenada Mà).
Perdem alçària en direcció a la Canal Ampla.

Canal Ampla (975 m)
Canal que es despenja des del Serrat del Centenar fins al refugi Vicenç Barbé. La recorre un dels camins més utilitzats per accedir a les vies d’escalada. El deixem a l’esquerra i tornem a virar al N, guanyant alçària.

Portell Estret (1007 m)
Un altre pas estratègic del massís i cruïlla de camins ben indicada. Aquí arriba el que hem rebutjat a l’anada tot pujant a Coll de Port.
També se l’anomena Coll de les Agulles, perquè és el partió entre el sector de Frares Encantats del que venim, i el d’Agulles al que ens adrecem.
En direcció al Coll de la Portella, tornem a enfilar-nos i anem a revoltar als peus de la gran mola de la Torta.
A partir del Portell Estret ens guiarem pels senyals de pintura vermells.

Miranda (1057 m)
Apartant-nos uns metres del camí, sortim sobre una miranda que ens dona una magnífica perspectiva dels Frares Encantats, però també de la dels Ecos.
La Boleta destaca sobre les altres agulles per la seva capriciosa forma. Vers el SW també podem albirar la Bola de la Partió, la Bitlla i la Reina.
Continuant camí creuem un estret portell entre la Petitona i la Tri-roca. Poc més enllà, per entremig d’una canal, podem veure la Cadireta.

Bifurcació (990 m)
Deixem a mà esquerra un corriol poc evident, paral·lel al de la Canal Ampla que, pel Setrill i la Màquina de Tren, també mena al refugi.

Miranda de les Bessones (1007 m)
Sortim sobre una ample codina des de la que tenim davant la paret llevantina de la Bessona Inferior i on també destaca l’aresta Bruc de l’Agulla de l’Arbret.

Arrels (990 m)
Ajudats per les arrels (abans també hi havia una corda fixa), desgrimpem un pas entre l’Agulla dels Ossos i la dels Set, passat el qual tornem a guanyar alçària.

Desviament a la carena (997 m)
Desprès de passar entre l’Agulla de l’Arbret i les Bessones, als peus de la Filigrana, abandonem el camí. Ens enfilem (N) i amb una curta grimpada ens plantem a la carena entre la Saca Gran i l’Agulla de l’Arbret.
Aquest punt resulta un esplèndid mirador sobre la Cadireta i la Roca Foradada. Però també de la Miranda dels Ossos, l’Agulla de l’Arbret, les Bessones, la Filigrana, la Saca Gran,… i ben avall Sant Pau Vell, el Castell de la Guàrdia, el coll de can Maçana i el Castell Ferran. I, com no, del Bages fins al Pirineu. Resseguint la carena vers el SW podrem albirar l’exòtica figura del Ninet.
Baixem per indicis de corriol a recuperar el camí.

Pas del Carbassó (990 m)
Superem l’estret pas del Carbassó ajudant-nos, al capdamunt, amb les soques d’uns arbres trencats.

Bifurcació (1005 m)
Deixem a mà dreta un altre camí que baixa al del refugi i atenyem el sector més occidental d’Agulles, a l’alçada de la Canal de la Figuereta, on virem 90º vers el S per anar perdent alçària paulatinament.
Aquest tram, molt carener, ens permetrà gaudir d’una panoràmica general de tot el sector d’Agulles del que en destaquen, per les seves formes, la Filigrana i la Roca de la Partió. Però també albirarem fins als Ecos, la Roca Plana dels Llamps i el Montgròs.

Pas dels Merlets (960 m)
Dos trams de corda, la primera com a passamà i la segona nuada ens permeten baixar una llesca de roca força inclinada.
Continuem carenant, baixant en direcció a les Roques Gran i Petita de la Portella.

La Portella (883 m)
Cruïlla amb el PR C-78. Deixem a mà esquerra el camí del refugi i baixem a la dreta per una canal entre la roques de la Portella, on a penes ens haurem d’ajudar amb les mans. Per un bon sender retronem al collet de Guirló.


Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

La Falconera i els Estrets d’Arnes

Del mas de Lliberós a les Moles del Don i la Falconera per la canal del Magí i retorn pel coll del Xato

Distància 8,3 km
Desnivell acumulat 485 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 23 de maig de 2013
Cartografia Ed. Piolet: El Port (1:25000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Circular per una contrada bellíssima. Aprofitant l’equipament de la Canal del Magí, a les Moles del Don (1), resseguim la carena fins a la Falconera envoltats de moles amb timbes espectaculars.
Un itinerari curt que no ens ocuparà més de mitja jornada, ideal per combinar, per exemple, amb la pujada a les veïnes Roques de Benet. O, senzillament, deixant escolar el temps embadalits contemplant els gorgs del Riu dels Estrets.
No és un itinerari fàcil. El trànsit per la carena amb un estimball considerable requereix atenció, saber-se moure per terreny agrest fora de camí definit i cercar els millors passos. La Canal del Magí és fàcil si un està avesat a vies equipades, ferrades,… No cal corda, però si dissipadora i casc (especialment si el grup és nombrós).

Accés
Des de la T-330, a l’alçada d’Horta de Sant Joan, seguim un indicador a ‘Els Ports’, pel camí asfaltat que mena a l’àrea de la Franqueta, durant 7 quilòmetres. Baixant a mà dreta accedim a la zona d’aparcament del mas de Lliberós. Pel camí haurem deixat a l’esquerra la Font de la Pineda, on podem aprovisionar-nos.

Mas de Lliberós (526 m)
Àmplia zona d’aparcament, propera a les ruïnes del mes, amb plafons informatius. Marxem (W) per una pista, creuem un pontarró i atenyem un camí molt fressat que ens apropa al Riu dels Estrets i que seguim pel marge dret (hidrològic i en el sentit de la marxa).
Camí planer per un congost obert, envoltat d’altíssimes moles de conglomerat on el riu salta i s’entolla.
Continuem fins que , al peu de les Moles de Biarnets, el congost s’obre.

Pontet de Cantavella (480 m)
Retornem pel mateix camí fins poc més enllà d’un pronunciat meandre de 90º, a l’alçada d’una canal molt evident de les Moles del Don, amb un bloc encastat al bell mig (canal del Patxi). Baixem a la llera i creuem a gual entre un toll (esquerra) i uns blocs (dreta). Segons el cabal és possible que calgui descalçar-nos.
Ens enfilem per l’altra riba (indicis de corriol) esbiaixant a la dreta fins a peu de cingle, on trobem camí més definit que seguim a la dreta, revoltant la mola per una lleixa i entaforant-nos a una canal.

Canal del Magí (540 m)
Molt encaixonada. Equipada l’any 2012 per Jordi Vallvé ‘Skapat’ per facilitar l’accés a tres canals veïnes (Patxi, Skapat i del Vent). Al primer tram, més vertical, hi trobem grapes i línia de vida. Desprès el pendent decreix i solament ens caldrà ajudar-nos amb les mans en un parell de punts.
Sortim de la canal, anem a l’esquerra (SW). Pugem a buscant el fil del cingle i després girem per revoltar l’embut de la canal del Patxi (W).

Canal del Patxi (657 m)
A partir d’aquí crestegem sense camí definit, amb algun tram de terreny descompost, buscant els millors passos. De tant en quan ens cal apartar-nos de la carena per esquivar obstacles. Sempre pel vessant ponentí, dons pel llevantí l’estimball és considerable.

La Falconera (798 m)
Punt més prominent d’una estreta carena, coronat per una senzilla fita.
Davallem per un llom proper a la timba. Esquivem el següent esperó per la dreta, en una zona arbrada i anem perdent alçària en direcció a la Ballestera i l’evident collada on, poc abans d’arribar-hi, trobem fites i indicis d’un camí que s’ajunta per la dreta i que seguim.

Coll del Xato (664 m)
Hi passa la pista dels Pradets. Anem a l’esquerra. Però no pas per la pista, sinó per un camí ben fressat i ombrívol entre la pineda, que baixa seguint segueix el torrent del Torrero, per la falda llevantina de la Falconera.
Deixem a mà dreta les ruïnes del mas del Torrero i de nou creuem a gual el Riu dels Estrets per retornar al punt de sortida.

  • (1) Hem llegit que el nom ve del qui fou propietari d’aquests paratges, un acabalat veí d’Arnes, Antoni de Salvador, conegut com ‘el Don’.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pedraforca. Pollegó Inferior.

Per la Gran Diagonal i retorn per les Costes d’en Dou

Distància 5,6 km
Desnivell acumulat +796 m
Nivell de dificultat difícil
Data 11 de maig de 2013
Cartografia Ed. Alpina: Cadí-Pedraforca (1:25000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

No hi ha gaire opcions –vies d’escalada a banda– per coronar el Pollegó Inferior. Aquest itinerari recorre dues de les tres que conec. Totes prou exigents dons obliguen a salvar un important desnivell en poca distància.
Pujarem per la Gran Diagonal, una lleixa esbiaixada a la cara sud (d’aquí el seu nom) que disposa d’un tram equipat amb cadenes. Desprès progressarem per terreny rost, amb algun pas amb pati i, per arrodonir-ho, superarem una canaleta amb un ressalt de IIIº.
El retorn per la carena de les Costes d’en Dou, tot i que és més fàcil, resulta un bon trencacames.
Casc recomanable sobretot si el grup és nombrós. Haurem de tenir molta cura de no fer caure pedres. La corda ens serà útil si anem amb gent poc avesada.
És una ruta per aquells que ens agrada grimpar i volem allunyar-nos de les habituals romeries al Pedra, però de dificultat superior a la del Canal del Verdet. Si ens fa basarda passar per la Gran Diagonal, podem optar per anar i tornar per les Costes d’en Dou on no trobarem altre obstacle que alguna grimpada i l’exigent desnivell.

Refugi Lluís Estasen (1675 m)
Marxem vers el S seguint el PR C-123, flanquejant la falda llevantina per camí ben fressat i senyalitzat. No ofereix cap dubte i ens mena fins a la tartera de Saldes, que travessem en diagonal enfilant-ne un curt tram.

Tartera de Saldes (1815 m)
A l’alçada d’un gran bloc abandonem el PR que puja a l’enforcadura i anem a l’esquerra (indicació pintada a la pedra) per un corriol inicialment ben definit, enfilant-nos pel marge dret (esquerra en el sentit de la marxa) d’una torrentera.
Camí amb alguns trams poc definits. Antics senyals (punts) de pintura verda i algunes fites. Fort pendent. En algun punt cal ajudar-nos amb les mans.
Atenyen la carena i la seguim a la dreta, encara en fort pendent.

Balcó de la Joaquima (2075 m)
Turó o promontori a mitja carena amb bones vistes. Perdem alçària tot esquivant la capçalera del torrent del Racó i tornem guanyar-ne un cop passada.
Abandonem la carena i, pel vessant sud, flanquegem per la Feixa Alta vers el W en direcció a l’evident lleixa, als peu de l’espectacular paret sud del Pedra.

Gran Diagonal (2075 m)
Fort pendent amb trams de grimpada, el darrer equipat amb cadenes, per terreny mixt de roca i clapes herbades. Poc més amunt del cadenat, la lleixa acaba sobtadament sobre el torrent de Cal Ninot (clot de Prat de Reu en segons quina cartografia).
Desprès d’una curta i aèria cornisa, enfilem torrent amunt per una tartera costeruda, ben propers al marge esquerre (dreta en el sentit de la marxa), aprofitant els agafadors que ens brinda la paret. Convé no canviar de marge dons, malgrat que pugui semblar més fàcil, més amunt ens obligaria a tornar a creuar tot fent un flanqueig exposat.
Abandonem la tartera i el llit del torrent (1) per la dreta (fites). Enfilem una canaleta, evident i costeruda, on ens caldrà grimpar de nou. Un ressalt (III) poc exposat i amb bons agafadors ens barra el pas (2).
Superada la canal sortim a un collet, anem flanquejant vers el NE per terreny més obert, amb alguna grimpada ocasional. Passat un segon collet, ens atansem caminant al cim.

Pollegó Inferior (2445 m)
Coronat per una senzilla fita, és un cim espaiós i planer que contrasta amb l’abruptesa de les parets que l’envolten.
Baixem seguint un camí senyalitzat (punts verds i fites) i fressat, pel vessant de l’enforcadura, propers al carener de les Costes d’en Dou (3).
Una cadena ajuda a desgrimpar un pas entre les roques. El fort i sostingut pendent ens obliga a baixar amb prudència.
Quan retrobem el camí d’anada, el desfem fins al refugi.

  • (1) Torrent amunt ens menaria a la bretxa entre el Pollegó Inferior i els Fals Pollegó.
  • (2) Hi ha un pitó que havia servit d’ancoratge d’una sirga.
  • (3) Una alternativa a les Costes d’en Dou, és baixar a l’Enforcadura per la bretxa entre el Pollegó Inferior i els Fals Pollegó.
  • (4) Hi ha una instal·lació de ràpel amb dues anelles. Té una llargària total d’uns 45 m però no és aconsellable fer-lo d’una tirada pel risc que la corda quedi atrapada. Millor fer-lo en dues. El primer és més curt i tombat. El segon, vertical, baixa seguint una marcada esquerda. En aquest segon, a mitja paret, solament hi ha espai per a dues, màxim tres persones.
    Després d’aquestes hi ha una tercera instal·lació de per baixar a l’enforcadura. O podem optar per desgrimpar.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Balaitús

Des de Respomuso per la Gran Diagonal

Distància 16 km
Desnivell acumulat +1160 -2055m
Nivell de dificultat difícil
Data 3 de setembre de 2013
Cartografia Ed. Alpina: Valle de Tena (1:25000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Ascensió al Balaitús des de Respomuso per la ruta normal de la Gran Diagonal, pujant pel Gorg Helado. Per al retorn utilitzem un itinerari no pas desconegut, però menys habitual: el Coll Wallon, que ens permet fer drecera.
Anomenat en occità Vathleitosa i en francès Balaïtous, també és conegut com a Marmuré o Gran Marmuré i s’ha ressenyat en aragonès a diversa cartografia com a Pico os Moros, denominació que sembla poc fonamentada.
Cim que, per la seva ubicació al bell mig d’una zona lacustre, clivellada d’altres cims alterosos, i amb un bon refugi a prop, és molt visitat.
El massís del Balaitús (Balaitús i Frondellas) alberga els cims superiors a 3000 metres més occidentals del Pirineu.

Accés. A la Sarra hi mena una carretera des del nucli de Sallent de Gállego. A l’entrada d’aigües hi ha un berenador i lloc per aparcament. Seguim el GR 11 pel marge dret del riu Aguas Límpias fins a Respomuso.

Refugi de Respomuso (2140 m)
Un ben senyalitzat camí s’enfila en suau pendent vers l’WNW. És el de servei de la conducció d’aigua dels Ivons d’Arriel a l’embassament de Respomuso.
En aquest tram, entre altres, vers el SW destaquen la Punta Escarra, Collarada i Pala de Ip.

Ivons d’Arriel (2180 m)
Atenyem el Barranc d’Arriel i els primers estanyols. Virem al N i, per camí ben definit, voregem pel marge esquerre (hidrogràfic) de l’ivó d’Arriel Bajo fins a la seva entrada d’aigües. Domina el paisatge la mola del Palas o Pallás.

Ivó d’Arriel Baxo (2170 m)
Per la dreta baixa el camí per on retornarem, però continuem vers el N i anem a passar entre l’Ivó d’Arriel Alto (amagat, més alt) i el seu desguàs cap al de baix. Virem 90º vers l’E tot fent llaçades per entremig del pedregar per salvar el fort pendent. La panoràmica del que hem vist fins ara s’eixampla amb tots els ivons d’Arriel als nostres peus i, poc abans del coll, apareix el nostre objectiu, el Balaitús.
Atenyem el Grog Helado que salvem pel ser marge N (dret hidrogràfic). En aquest punt gaudim d’una vista espectacular de l’Arriel.
Ens enfilem pel pedregar, sempre vers l’E. Desprès per camí més evident i fressat, abastem l’abric.

Abric André Michaud (2680 m)
Just a l’entrada de la Gran Diagonal, és una balma obrada que pot servir d’aixopluc a un nombre reduït de persones.
La Gran Diagonal és un feixant molt evident que s’enfila esbiaixadament (d’aquí el seu nom) pel vessant nord. Sense neu o glaç hi trobem passos de grimpada fàcil (II), alguns amb certa exposició. Però cal tenir molta cura amb la caiguda de pedres (casc recomanable).
No cal seguir-la fins al final. L’abandonem per una canal a la dreta on ens cal tornar a grimpar fins al cim.

Balaitús (3144 m)
Coronat per un vèrtex geodèsic i una estructura metàl·lica piramidal, la seva prominència fa que resulti una magnífica talaia d’aquest sector del Pirineu. La llista de cims i indrets que s’hi albira en un dia clar seria més llarg que la ressenya.
Desfem el camí fins a l’Abric Michaud on anem a l’esquerra. Baixem seguint fites i indicis de corriol, per la falda de la Roca del Dasayuno, que deixem a mà dreta.
Poc més enllà el camí es va definint. Amb algun trams de considerable pendent, ens deixa a la riba de l’ivó d’Arriel Bajo.
Desfem el camí fins als primers ivons on, per comptes de retronar a Respomuso, ho fem per l’evident camí que segueix el Barranc d’Arriel.
Al Paso del Pino confluïm de nou amb el GR 11 que prenem a mà dreta i seguim fins a la Sarra.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Arriel

Des del llac d’Artosta (Artouste)

Distància 5,8 Km (anada)
Desnivell acumulat 1036 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 30 de juliol de 2014
Cartografia IGN Vignemale-Balaïtous, mini carte(1:25000)
Arriel
l’Arriel vist tot pujant al Vathleitós (Balaitús). Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

L’Arriel, també conegut com Saldiecho o Saget, és un estètic cim al bell mig d’una zona lacustre. Això i el fet d’estar envoltat d’altres amb molt de caràcter com el Lurien, el Pallas o el Vathleitos (Balaitús), fan de la seva ascensió una delícia.
La ruta normal hi puja des de la collada de Soba, termenal entre l’Aragó i el Bearn. Hi ha diverses opcions per arribar-hi: Per migdia des de l’embassament de la Sarra i per ponent des del Caillou de Soques. Totes llargues.
És més pel Coll d’Arrious al nord, que podem accedir-hi des del petit refugi d’Arrémoulit, o be directament des del llac d’Artosta (Artouste).
A banda de ser l’opció més curta i amb menys desnivell, l’aproximació pel nord és paisatgísticament molt agraïda, en travessar la zona lacustre.
Per pujar al llac ho fem amb el turístic Petit Tren d’Artosta (1).
Bona part de l’itinerari és senyalitzat i els camins son fressats. Però no és fàcil: hi ha congestes bona part de l’any i el darrer tram des del coll d’Arriel exigeix una entretinguda grimpada, fàcil (II) i amb bons agafadors, però també passos exposats.
Una opció molt recomanable és allargar l’itinerari visitant el refugi d’Arrémoulit (2).

Accés. Per la D 934 des del coll del Portalet fins a Fàbregues on prenem el telecabina per accedir a l’estació del Petit Tren d’Artosta.

Estació superior d’Artosta (1911m)
Des del peu de la presa un camí ben senyalitzat ens mena vers el S pel marge ponentí del llac, a la falda del Lurien. En aquesta direcció destaquen davant nostre els dos cims d’Arriel i, vers sol ixent, el Palas (o Pallas).
A l’altre cap creuem el riu i deixem a l’esquerra (rètol indicador) el camí que s’enfila a Arrémoulit.
En llargues i amables llaçades superem el fort desnivell fins al coll d’Arrious.

Coll d’Arrious (2259m)
Cruïlla de camins on hi confluïm amb el que, per la dreta, puja del Caillou de Soques i el que, per l’esquerra, va a Arrémoulit. Seguim aquest darrer però, ben aviat, al desguàs de l’estany d’Arrious, l’abandonem per un corriol ben evident a mà dreta, no indicat, que marxa per la riba ponentina de l’estany, vers el S (fites sovintejades, camí fressat).
Esquivem, revoltant-lo, el llom carener del Petit Arriel, situant-nos a la seva falda ponentina.
Perdem alçària, sense abastar el torrent i remuntem vers el S per una coma entre el Petit Arriel i el Pic de Soba fins al coll homònim (fites escadusseres, camí fressat).

Coll de Soba (2449m)
Entre el Petit Arriel i el pic homònim. Atenyem al camí que, pel S, puja des de la Sarra. (3)
Fem un gir de 90º vers l’E faldejant el Petit Arriel per enfilar-nos, en un darrer tram de tartera costeruda, fins al coll d’Arriel (fites, camí ben assentat sobre la tartera).

Coll d’Arriel (2608m)
El cim de l’Arriel (gran) s’alça ben evident vers el SE. En aquesta direcció, en fort pendent i terreny descompost, ens enfilem per un llom de tartera esmicolada on, si estem atents a les fites, hi anem descobrint el camí que ens facilita la progressió fins atènyer el tram final.
El tram final, més rost i dret que el precedent, és un caos de blocs granítics on hi trobem fites per a tots els gustos. Progressem pel vessant ponentí, esquivant el crestall, però sense apartar-nos-en gaire.
A pocs metres del cim ens cal travessar un curt però aeri pas que podem esquivar perdent uns metres per la dreta.

Pic d’Arriel (2822m)
Coronat per una senzilla fita, és una bona talaia. Vers ponent destaca (4) el Mieidia d’Aussau (Midí d’Ossau). Al NW el Lurien. Al N els estanys d’Arrémoulit. Al NE el Palas. Vers l’E el Balaitús i els Frondelles i, en aquesta direcció, sis-cents metres per sota els nostres peus, els ivons d’Arriel. Vers el SE, i darrera l’estany de Respomuso, s’alça el rosari de cims entre el Gran Facha i el Garmo Negro.
Vers el S albirem la gorja de l’Aguas Límpias i la vall del Gàllego, amb els embassament de la Sarra (custodiat per la Peña Foratata), de Lanuza i de Búbal.
Vers el SW els pics de Soba, el de Soques i la seva Dent.

  • (1)  Funciona entre finals de maig i primers d’octubre.
  • (2)  Cal comptar entre 1 i 2 hores més i travessar el passatge d’Orteig, una llarga i estreta lleixa amb molt de pati, protegida per una sòlida sirga. És l’opció que preteníem nosaltres si la boira molt tancada no ens en hagués fet desistir.
  • (3)  Poc abans del coll confluïm amb un desdibuixat camí que puja per l’altre vessant de la coma que hem seguit. És una drecera del camí del Caillou de Soques que estalvia la marrada d’anar fins al coll d’Arrious.
  • (4)  Basant-nos també ens observacions i imatges preses des de cims veïns dons, en aquesta ocasió, la boira ens amagava bona part de la panoràmica.




Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Bisaurín

Cim ubicat al Parque Natural Valles Occidentales, a l’extrem nord-occidental dels Pirineus aragonesos, termenejant amb Navarra i l’occità Bearn i que inclou, entre altres, la Val d’Echo recorreguda pel riu Aragón Subordán.
Amb els seus 2670 m té una prominència de 1038 m. Això el converteix en una talaia excepcional del Pirineu Occidental. Però en les dues ocasions que l’he visitat no he disposat d’un cel diàfan per gaudir-ne completament.
Hi ha diverses rutes per pujar-hi. La més comú és des del refugi de Lizara pel Colláu de lo Faratón (cara sud, més fàcil). Per la Plana Mistresa i el Collado del Baste (cara nord, més dificultosa). I des del refugi de Gabardito, també pel Colláu de lo Foratón (ponent, més llarga i desnivellada).
Segueixen dues ressenyes que recorren aquests itineraris. Una des de Lizara per la cara nord retornant pel Colláu i l’altre des de Gabardito.

Des de Lizara, pujant per la Plana Mistresa i baixant pel Colláu de lo Foratón

Distància 11 km
Desnivell acumulat 1238 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 17 de juliol de 2014
Cartografia Editorial Alpina. Valles de Ansó y Echo (1:25000)

Itinerari circular. El millor paisatgísticament en la nostra opinió, especialment l’ascensió.
La ruta, tot i que té trams no senyalitzats, resulta molt evident. Per la seva situació hi ha congestes bona part de l’any. No és fàcil. Les dificultats es concentren a la canal d’accés al Collado del Baste amb un darrer tram curt però de fort pendent (45º).

Nota. Aconsellats per la guarda del refugi vàrem carregar piolet i grampons. Però un cop allí vàrem comprovar que hi ha qui opta per esquivar la canal grimpant per l’esperó que baixa de l’Alto de Fetás (esquerra de la canal en el sentit de la marxa). Des de la llunyania semblava factible i no s’hi albiraven passos complicats. Però depèn de l’estat d’innivació dons cal travessar la collada on és fàcil que s’hi formi cornisa.

Accés. A Puente de la Reina prenem la A-176 en direcció a la Val d’Echo. La deixem per la A-2605 en direcció a Jasa i Aragüés del Puerto. A partir d’aquesta població continuem 11 quilòmetres per pista asfaltada fins al refugi de Lizara.

Refugi de Lizara (1530 m)
Seguim el GR 11.1 en direcció N vers el Colláu de lo Foratón. L’abandonem passats uns 500 metres per un corriol a mà dreta (gran fita) (1).
En moderat pendent i camí ben fressat i senyalitzat (senyals grocs i verds) avancem vers el NE, deixant al fons a la dreta el Plano de Lizara, passat pel costat del refugi d’Ordelca en direcció a l’evident Achar (congost) de Catiellas, entre els massissos de Fetás i Vernera.
Ens endinsem a l’ampla gorja, pel marge dret del barranc fins a la Caseta de Verneda.

Caseta de Vernera (1976 m).
O Refugi dels Forestals. Àmplia, oberta i ben conservada però sense cap mena de mobiliari. Poc més enllà atenyem el Paúl de Vernera, o Plana Mistresa. És un indret bellíssim: un ampli prat verd envoltat de cims i solcat pel un rierol.
Just a l’entrada de la plana el camí es bifurca. Anem a l’esquerra (2) per camí ben fressat, propers al torrent pel marge dret durant uns 350 m i el creuem. Desprès continuem uns 250 m més per marge esquerre i el tornem a creuar (3). Moderat pendent vers el W en direcció a una graonada molt evident.
Superada la graonada (4) ja albirem la Collada de Secús entre el Bisaurín (esquerra) i el Puntal de Secús (dreta). No cal arribar-hi.
Uns 260 m abans del coll fem un gir de 90º a l’esquerra per una àmplia i evident canal (5).
El pendent augmenta però no passa dels 35ª~40º. És al darrer tram, d’uns 110 metres de desnivell, a l’embut de sortida de la canal, que presenta més inclinació (45º). Superat aquest atenyem la Collada del Baste.

Collada del Baste (2470 m)
Entre el Bisaurín i l’Alto de Fetás. Encara no podem albirar el cim. Anem a la dreta, pujant per una canalona herbada i seguirem pel llom fins a un collet on ja podem veure’l.
Per atènyer la carena revoltem en sentit horari el turó de l’esquerra i carenegem passant per un avant-cim.

Bisaurín (2670 m)
Cim planer i còmode, de carena allargassada. Rostes parets al vessant nord, més suaus a migdia.
Davallem per una llom en direcció a l’evident Colláu de la Foratón. Fort pendent per terreny descompost i inestable. Aquest camí que de pujada és un tirapit considerable, de baixada suposa un turment per les cames.

Colláu de lo Foratón (2016 m)
Retrobem el GR 11.1 i els senyals verd i grocs de la Senda de Camille. Anem a l’esquerra fent una llarga llaçada per salvar el desnivell.
Més avall el camí ens aboca a una pista ramadera que ens mena pel costat de la generosa Fuenfria, ja molt propers al refugi.

  • (1)  Si ens saltem aquesta cruïlla, poc més amunt n’hi ha una altra senyalitzada.
  • (2)  Per la dreta el camí s’adreça pel Puerto de Vernera al Valle de los Sarrios, tram de la Senda de Camille.
  • (3)  És fàcil confondre’s en aquest punt dons hi ha fites i indicis de corriol pel marge dret.
  • (4)  Nosaltres trobem congesta contínua des d’aquest punt.
  • (5)  Hi ha qui opta per esquivar la canal grimpant per l’esperó que baixa de l’Alto de Fetás (esquerra de la canal en el sentit de la marxa).

Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Des de Gabardito pels prats de Dios Te Salve i d’Aniz i el Colláu de lo Foratón

Distància 8,23 km (anada)
Desnivell acumulat 1342 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 22 de juliol de 2009
Cartografia Editorial Alpina. Valles de Ansó y Echo (1:25000)

Itinerari lineal. Ruta molt evident i senyalitzada per camí ben fressat. Sense cap mena de dificultat tècnica però llarga i amb fort desnivell.
La ressenya és antiga però atès que el camí forma part de la concorreguda Senda de Camille, no ha d’oferir gaire dubtes.

Accés. A Puente de la Reina prenem la A-176 en direcció a Echo (en castellà Hecho) d’on sortim per la HU-V-2132 en direcció a la Selva de Oza. Als 8 quilòmetres prenem una desviació a la dreta, senyalitzada per Gabardito. Una pista forestal asfaltada travessa l’Aragón Subordán i s’enfila fent llaçades durant 7 quilòmetres més fins al Refugi de Gabardito.

Refugi de Gabardito (1.377 m).
Comencem a caminar per una pista forestal restringida al tràfec (rètol a Agüerri) vers sol ixent. Seguim els senyals blancs i vermells del GR 11.1 i altres grocs i verds (Senda de Camille). Rebutgem diverses pistes confluents de l’estació d’esquí de fons. Pendent suau. Transitem per entremig d’un bosc mixt de pi, faig i boix.
La pista acaba en un corriol ben fressat que davalla lleugerament i va encarant-nos al barranc d’Agüerri. Desprès guanyem alçària per un grau endinsant-nos progressivament al barranc pel seu marge hidrogràfic esquerre. El camí torna a planejar i abastem una cruïlla.

Salto de la Viella (vella) (1.544 m)
Cruïlla. Rètol indicador. Per l’esquerra baixa un corriol que anant a cercar la llera del barranc i pel refugi de Taxeras ens menaria també al cim. Però perdríem alçària. És una opció per a la tronada o per anar a Punta Agüerri.
Prenem el ramal de la dreta indicat cap a Dios Te Salve, Plan d’Aniz i Foratón (curiosament no esmenta ni Lizara ni Bisaurín) seguint el GR. El camí planeja, sense perdre alçària fins que, més enllà, comença a enfilar-se descrivint llaçades entre el rocam i virant a xaloc (S.E.) fins a sortir del barranc. Podem albirar vers sol ixent el cim del Bisaurín.
Abastem una basta zona de pasturatge: el Plan de Dios Te Salve i ben aviat el seu refugi forestal.

Refugi de Dios Te Salve (1.650m)
Continuem vers xaloc superant les graonades del terreny i transitant per prats de pasturatge. Trobem un parell de basses i, a l’esquerra del camí, un altre refugi: el del Plan d’Aniz. Més graonades, pendent moderat amb trams més forts per travessar aquesta basta zona de pasturatge fins a l’evident Colláu de lo Foratón, a sol ixent.

Collau de lo Foratón (2.017 m)
Vers xaloc podem albirar el Plano de Lizara amb el refugi al fons de la coma i el GR que hi baixa. Ben proper al coll un altre refugi forestal: el de Fetás. El camí al cim és ben evident i fressat vers gregal: segueix un llom que es depenja del cim, divisori entre el Fetás a llevant i Lo Foratón a ponent. Ens resten sis-cents metres i escaig de desnivell que haurem de prendre’ns amb calma si no volem perdre-hi l’esma. Per terreny herbat primer i rocallós i descompost desprès, penosament anem guanyant alçària. Fites.
Ja propers al cim el camí gira més a llevant i el pendent es modera fins abastar la carena.

Bisaurín (2.670 m).
Restes de vèrtex geodèsic. Hi havia una bústia, però no deu haver superat els rigors de l’hivern. No hem ensopegat un dia clar, el fort vent que bufa de migjorn enteranyina el cel i aporta molta boirina. Per les ressenyes i reportatges que hem vist sabem que vers sol ixent pot albirar-se fins al Mont Perdut. Però avui solament podem divisar el més proper: Aguas Tuertas al fons, el Castillo de Acher,… fins i tot es fa difícil destriar el Lenito i el Peñaforca, la Serra d’Alano. I el mateix ens passa amb tot el cordal entre el Chipeta i la Mesa de los Tres Reyes. Intuïm per la seva forma el Midi d’Ossau.

Retornem pel mateix camí.

Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pic d’Aspe

Pel vessant nord, des de Candanchú pel Barranc de Tortiellas amb retorn pel Paso d’a Garganta d’Esper i el circ d’Aspe

Distància 11,2 km
Desnivell acumulat 1212 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 14 de juliol de 2014
Cartografia Editorial Alpina. Valle de Canfranc (1:25000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Punt culminant de la Serra d’Aísa, l’Aspe i els seus veïns son entre els cims que, sense abastar la tòpica xifra dels 3000, ens procuren una ascensió d’allò més gratificant, amb un formidable ambient d’alta muntanya.
Rep diverses denominacions, segons les fonts consultades: Pic d’Aspe (Alpina, IGN, Prames), Punta Esper (aragonès, Prames), de la Garganta de Aísa (IGN, Alpina atribueix aquest nom al seu veí llevantí) i també Pic d’Aspa (occità bearnès, Ruta Geològica Transpirenaica).
Entre les vies més alpines que hi accedeixen hi ha l’aresta de los Murciélagos, oberta pels mítics Rabadá-Navarro, i algunes canals de la cara nord. Baixant el llistó trobem els itineraris normals. La “Trilogia de l’Aspe” llarga i dura, visita els tres cims principals de la serra. Com a ascensió directa hi ha la que s’hi enfila per migdia, des d’Aísa pel Rigüelo, que és la més fàcil i habitual. I dos pel vessant nord: pel Barranc de Tortiellas i pel Circ d’Aspe. Nosaltres hem ajuntat aquestes darreres per fer una ruta circular.
No és un itinerari fàcil: al desnivell cal afegir-hi trams on el camí ni és evident ni fressat, la senyalització es limita a fites escadusseres, té passos de grimpada (fàcils, un d’exposat) i hi perduren congestes bona part de l’any.

Nota
La baixada la vàrem fer guiats per un track d’algú que semblava prou coneixedor de la zona. Sobre el terreny vàrem comprovar que no seguia el camí més lògic i habitual. Per això hem corregit el nostre track en base a altres, el mapa excursionista i l’ortofotomapa.

Accés. Per la N-330 ens desviem cap a Candanchú. Dins el nucli, quan la carretera fa un fort revolt a mà dreta, anem a l’esquerra tot passant pel costat del quarter militar, fins al fons (W) de l’aparcament de l’estació d’esquí.

Candanchú (1570 m)
Marxem vers el SW per una pista de terra que vira al S i, entre llaçades, puja al Puerto de Tortiellas. N’escurcem algunes, fent drecera per allà on ens sembla més evident.
Tram poc agraït, entremig de remuntadors i edificis de servei de l’estació.

Puerto de Tortiellas (2032 m)
Estrictament el punt que senyalitzem no és al port sinó uns 500 metres pista enllà, on l’abandonem al bell mig d’un marcat revolt a la dreta. Un antiga inscripció pintada en groc en una pedra assenyala el corriol “Aspe”.
Marxem vers el W i emprenem una estreta lleixa (senyals de pintura blancs) sobre el barranc de Tortiellas. Pas de grimpada fàcil però exposat, atenció amb neu o mullena.
Superat el tram, per terreny planer, descendim lleugerament fins a la base de la cinglera meridional de la Tuca Blanca i la seguim bona estona enganxats a la roca (possible rimaia).
Esbiaixem vers el SW per enfilar-nos a l’esquenall de les Puntas d’Esper (1), passant per sota i a llevant de la cota 2417.
A l’ampli esquenall podem identificar fàcilment la primera de la sèrie de “puntes”, darrera la qual s’alça el cim. La flanquegem per la dreta (2) i anem a buscar el llom entre aquesta i el cim.
Fàcilment identifiquem el coll i la canal entre l’Aspe (esquerra, arrodonit) i la cota 2599 (dreta, altiva, esquerpa).
En tot aquest sector és molt fàcil que hi perdurin congestes durant bona part de l’any. La canal és el tram més inclinat (45º~50º). L’esquivem grimpant per l’esquerra fins al coll.
Seguim la carena a l’esquerra per terreny més fàcil i camí fressat, fins al cim.

Pic d’Aspe (2640 m)
Vèrtex geodèsic i bústia. En dies clars s’hi deu albirar una bona panoràmica, però avui la boira ens ho priva, sobretot cap a nord i ponent.
Retornem al coll pel que hem pujat i, sense perdre alçària, per camí ben fressat (3), flanquegem pel vessant de migdia la cota 2599. Després baixem en direcció a l’evident collada entre l’Aspe i la Liena d’a Garganta (Llena o també Llana de la Garganta)

Paso de la Garganta de Aspe (2427 m)
En aquest punt hi conflueix el camí d’Aísa (S) pel Rigüelo. Baixem del coll per l’embut d’una àmplia canal que, més avall, queda sobtadament interrompuda per un esperó o graonada. L’esquivem per la dreta, baixant per una canal paral·lela.
Un cop al circ d’Esper (o d’Aspe), flanquegem pels Lomeros d’Esper, procurant en tot moment no perdre cota, guiats per fites escadusseres i indicis de corriol. Ben allunyats del barranc d’Aspe, al fons a mà esquerra, que corre a estavellar-se al salt de la Chorrota.
Revoltem un esquenall herbós (Loma Verde) i travessem un tram de rascler on les fites ens guien per localitzar els millors passos.
Superat el rascler el camí ens acosta a una graonada amb Candanchú ja a la vista. Fem una llaçada per salvar el pendent i ens encarem a una clotada.

Balma dels Contrabandistes (1785 m)
El camí hi passa per sota. Hi ha una font (degotall). Continuem baixant per creuar la torrentera de la Zapatiella, que fa un bon salt (4).
Seguint per camí, ben definit i evident, retornem al punt d’origen.

  • (1)  Les Puntas d’Esper son un seguit promontoris (Tuca Blanca, Zapatiella,…) d’un llarg contrafort que es despenja de l’Aspe vers el NE i que separa el circ de Tortiellas (E) del de l’Aspe (W).
  • (2)  Per l’esquerra accediríem al cim per la molt evident canal NNE (50º~55º, AD+).
  • (3)  Atenció dons algunes fites i indicis de corriol a l’esquerra menen perdre alçària ràpidament. El camí que ens cal seguir inicialment no baixa de cota.
  • (4)  En èpoques de desglaç sol portar força cabal.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF