Arxiu de la categoria: Senderisme

Volta a les Gronses

Pels Estrets i el coll de l’Oroval amb visita al Salt del Barber

Distància 10,5 km
Desnivell acumulat 547 m
Nivell de dificultat moderat
Data 2 de novembre de 2019
Cartografia Editorial Piolet. El Port (1:30000)
Recursos consultats Grimpant pel Massís del Port. Joan J. Tiron. Ed. Cossetània (Azimut, 63)

La de les Gronses és una serra al Parc Natural dels Ports que s’alça entre el Riu dels Estrets i la Vall de Lliberós. El nom li ve d’una formació geològica característica: un monumental «embut» que recorda una tremuja, recipient de base troncocònica invertida que, entre altres coses, s’utilitza als molins per deixar caure el gra, «gronsa» en la parla dels Ports.
Aquest itinerari envolta tota la serra amb una incursió a la carena septentrional per visitar el Salt del Barber. La part paisatgísticament més interessant és la dels Estrets. El Riu dels Estrets neix a la Serra de l’Espina i passa per la Franqueta. Abans de tributar al d’Algars prop d’Arnes, on fa de termenal amb Orta, s’ha obrir camí entre les moles del Don i del Duc pel marge esquerre i les de Biarnets i les Gronses pel dret, excavant el bellíssim congost dels Estrets.

Accés
Poc més enllà de l’accés a Orta (Horta de Sant Joan) per la T-333 entre Prat de Comte i Arnes, prenem a mà esquerra la pista a «els Ports» que mena a les àrees de Mas de Lliberós i la Franqueta. Poc més enllà del mirador del Salt de Ferrassó prenem una pista a mà dreta en direcció a Arnes. Deixem dues bifurcacions a mà dreta que menen al mas de Vinyals i aparquem a la tercera, a l’alçada del mas de Manresa.
Si volem accedir-hi per Arnes és millor començar l’itinerari al Pontet de Cantavella seguint la pista pavimentada i indicada en direcció als Estrets (3,5 quilòmetres).

Mas de Manresa (523m)
Comencem a caminar (SW) per la pista en direcció a Arnes, alternant feixes de conreu i bosc, deixant a mà dreta els accessos als masos de Manresa i Santapau de Dalt. A la següent —accés al mas de Santapau— seguim les indicacions que per l’esquerra ens menen a Arnes i els Estrets. En aquest punt seguim uns poc metres una pista secundària —també a mà esquerra— fins a una feixa d’oliveres per albirar el Salt del Barber des de baix.
Pista enllà sortim al camí d’Arnes, enquitranat, que seguim a mà esquerra fins a l’aparcament de Cantavella on hi ha uns panells explicatius dels Estrets.

Pontet de Cantavella (480m)
Sobre el torrent que baixa del salt homònim, ens passa quasi desapercebut entremig de la vegetació, al marge dret hidrogràfic del Riu dels Estrets, entres les moles de Biarnets (esquerra) i la del Duc (dreta).
Seguim (SE) pel marge esquerre un camí ben apariat que protegeix una conducció d’aigua. Aviat atenyem el Toll Blau. Juntament amb el del Vidre al riu d’Algars, són els únics punts on es permet el bany en tot el Parc Natural dels Ports. Al llarg de l’itinerari trobarem altres bonics tolls i cadolles, com la del Magí.
Quan a l’alçada de la Gronsa Sud el riu fa una colzada de 90º (SW) entrem al tram conegut com Estrets de Lliberós on a l’altre marge s’alcen imponents les Moles del Don (1).
El congost s’obre a la Vall de Lliberós on prenem una bifurcació indicada a mà esquerra cap al mas homònim i el coll de Valera.

  • (1) Arran de la desamortització de Madoz (1855) es posaren a subhasta terrenys que fins llavors eren aprofitats comunalment pels habitants d’Arnes. Entre altres hi havia la Ballestera, la Falconera, les moles dels Estrets i les dels Biarnets. Se les va adjudicar Antoni de Salvador, cap d’una de les famílies més acabalades d’Arnes, conegut com el Don. Els Salvador varen mantenir-ne la propietat fins als anys 30 del segle passat, després el patrimoni es dispersà i actualment són propietat de la fundació Catalunya-la Pedrera. Però les moles n’han conservat el nom.

Mas de Lliberós (523m)
Ruïnes d’un mas que pren el nom de la vall. En tot el portem recorregut hem passat del vessant obac de les Gronses al solell. Des del Pontet de Cantavella hem seguit els senyals blaus de l’itinerari «Estels del Sud». Creuem una torrentera i seguim una pista que més amunt deixem per una sendera a mà esquerra passant per les ruïnes d’un altre mas: el de Canalla. Sempre per camí ben fressat pugem al coll de Valera on trobem la pista enquitranada a la Franqueta que seguim a mà esquerra.
Poc més enllà del coll de Blanco podem albirar a l’esquerra el fenomen geològic que dóna nom a la serra, la «gronsa».
Continuem per la pista fins poc més enllà de la cruïlla de les Eres, allà on surt el camí més habitual per accedir a les Roques de Benet i per on marxa l’itinerari «Estels del Sud». A mà esquerra, poc abans d’una barraqueta, prenem una sendera que pel costat d’una feixa d’oliveres va a creuar un torrent. A l’altre cap és defineix millor i va pujant en moderat pendent (N). Encara passem per les ruïnes del mas de la Cinta abans d’atènyer el coll.

Coll de l’Oroval (615m)
O de l’Arenal, segons quina font es consulti. Situat al peu de l’extrem més llevantí de les Gronses. Des d’aquí podem baixar a mà esquerra seguint una sendera ben definida que, poc abans d’un dipòsit d’aigua, esdevé pista per la que retornem al punt de partida.
Però la nostra intenció és visitar el Salt del Barber. En fort pendent enfilem un corriol pel fil de la carena que ens deixa al peu del cingle pel vessant obac. Seguim el camí que continua ben arrapat al rocam, planerament primer, en moderat pendent després. Quan el camí ens va separant del cingle, emprenem la pujada en fort pendent vers un collet poc perceptible per on guanyem la carena.
En aquest punt podríem seguir les fites per accedir al cim de la Gronsa. Però anem a la dreta (W) ja sense camí fitat, buscant el millor pas pel vessant solell fins a baixar al Salt del Barber.

Salt del Barber (700m)
Format per un barranc que s’escola des del bell mig de la carena de l’embut.
Conten a Orta que el barber del poble conreava a la part superior d’aquestes moles. Un bon dia va deixar el ruc pasturant mentre treballava. L’animal va esbalçar-se atret pels brams d’una somera. El barber, irat amb el ruc, la somera i el seu amo, llençà l’albarda darrere la bèstia, amb tant mala fortuna que hi quedà enganxat i acabà al costat del ruc, al peu del cingle que ara porta el seu nom.
Retornem al corriol i el collet, però ara ho fem seguint una lleixa propera a la carena, pel vessant obac. El pas és més franc que pel vessant solell, però el terreny igual de pedregós i l’estimball a la nostra esquerra considerable. Ens cal dons transitar amb molta cura per no fer la mateixa fi que el barber d’Orta.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Volta a les Gronses

Volta a les Roques de Benet

Roques de Benet, Moleta del Sovatge i Cova Benaixa

Distància 11 km
Desnivell acumulat 1014 m
Nivell de dificultat moderat
Data 1 de novembre de 2019
Cartografia Editorial Piolet. El Port (1:30000)
Recursos consultats Grimpant pel Massís del Port. Joan J. Tiron. Ed. Cossetània (Azimut, 63)

Ascensió al Castell, sostre de les Roques de Benet, probablement les més emblemàtiques dels Ports en un itinerari que les envolta tot visitant diversos indrets de la contrada.
Els camins són ben fressats i fàcils de seguir, però com que en bona part no apareixen al mapa i n’hi concorren molts altres, el GPS ens serà ben útil. Especial atenció a l’accés al coll del Cap de Gos i el flanqueig per la Moleta del Sovatge. En el primer hi ha una grimpada fàcil però delicada i en tots dos el camí passa ran de cingle on una caiguda podria resultar fatal.
Un itinerari per xalar d’allò més.

 Accés
Poc més enllà de l’accés a Orta (Horta de Sant Joan) per la T-333 entre Prat de Comte i Arnes, prenem a mà esquerra la pista a «els Ports» que mena a les àrees de Mas de Lliberós i la Franqueta. Passat el mirador del Salt de Ferrassó i la font de la Pineda, tots dos a mà esquerra, trobem per la mateixa banda una bifurcació i espai per aparcament.

Cruïlla de les Eres (553m)
Rep aquest nom perquè la pista, pel coll de Membrado, mena al mas de les Eres, sobre el Barranc de l’Avellanar, a l’altra banda de les Roques de Benet.
Tot just havent començat a caminar pista amunt deixem a mà dreta la sendera del Barranc de la Pineda, per la que retornarem. Més amunt, després d’una colzada, deixem a l’esquerra un ramal que baixa al riu d’en Piqué per on marxa l’itinerari dels Estels del Sud (senyals blaus). Poc més amunt deixem la pista per fer drecera a mà esquerra.
En fort pendent pugem (SE) pel llit d’una torrentera i després pel rocam, buscant els millors passos en direcció a un grup de xiprers que albirem al peu mateix de la paret. En algun punt ens caldrà ajudar-nos amb les mans (1). Sortim sobre la pista de l’Avellanar a l’alçada d’una balma amb una paret de pedra seca al costat, just al peu de la paret NW del Castell. Tres-cents metres per sobre els nostres caps hi ha el cim que trepitjarem dins d’una estona.
Prenem la pista a l’esquerra i anem revoltant en el sentit de les busques el peu de les impressionants i verticals parets del Castell, el Cap de Gos i el Faralló fins a situar-nos bon tros enllà pel vessant de migdia. La pista baixa al riu d’en Piquer i el Barranc de l’Avellanar i acaba prop de la Font d’en Gironet. Però nosaltres la deixem prou abans, al punt indicat al mapa com a Font de la Coveta de l’Avellanar.(2)
Pugem a mà dreta seguint una torrentera (W). Aviat la sendera és més definida i sortim sobre una tartera. Al cep de munt podem albirar a l’esquerra una foradada.

  • (1) Alternativament podem continuar per la pista fent una bona marrada fins a trobar la pista de l’Avellanar a mà esquerra.
  • (2) No hem localitzat aquesta font però pel que hem llegit és poc més enllà en un bassi al costat de la pista.

Foradada (810m)
Situada a l’extrem d’un curt esperó que resseguim pujant uns metres (a la dreta mirant la foradada, hi ha algunes fites) fins a una petita balma. Ens cal grimpar a l’esquerra per situar-nos sobre l’esperó i continuar camí guiats per fites. Poc més amunt trobem una bifurcació on anem a la dreta (NE) (3) parant molt de compte perquè passem ran de cingle. Per senda prou fressada i fitada atenyem el coll del Cap de Gos.

  • (3) La sendera de l’esquerra, més evident i ben fitada, enllaça amb l’habitual d’accés al Castell, poc abans de la canal o Pujador de la Roca Grossa.

Coll del Cap de Gos (890m)
Entre el Castell i el Cap de Gos. A aquesta darrera roca li ve el nom perquè observada des d’alguns indrets del terme d’Orta recorda la silueta d’un cap de ca. Entre els escaladors és més coneguda com Punta Escofet o agulla GEDE, però els naturals, pastors, llenyataires, carboners,… l’anomenaven Roca Xica.
Hi ha una font, que trobem seca. Avancem per la gran balma, el que seria la sotabarba del gos, fins allà on no podem continuar per albirar l’estètic Faralló, la més oriental de les Roques i la fondalada del Barranc d’en Piqué.
Retornats al coll comencem a enfilar-nos (SW) per l’esquerra, en el sentit de la marxa, d’un barranc seguint un camí prou fressat. A mitja alçada podem veure una sirga a mà dreta per flanquejar una lleixa a partir de la qual tirem recte amunt i, amb fàcils passos de grimpada (4), ens plantem sobre la sendera «habitual» al Coll de les Roques, poc més enllà del Pujador de la Roca Grossa. La prenem a mà dreta i la seguim fins al cim amb una pujada prèvia per terreny descompost.

  • (4) També podem seguir pel camí que fent una mica més de volta surt, si fa no fa, al mateix punt.

El Castell (1017m)
Els naturals l’anomenaven Roca Grossa. És el sostre de les Roques de Benet quin nom prové del poblat sarraí de «Bené» o «Bene». Així ho testimonien les restes de muralla que protegien l’inici de la canal d’accés al cim i els indicis de construccions al Coll de les Roques. També quedà reflectit a la carta de poblament d’Orta atorgada el 1165 per Alfons el Cast «…dono vobis totos illos terminos de Orta et de Bene quales fuerunt ibi in tempore sarracenorum…».
Retornem sobre els nostres passos fins al coll on anem a buscar la sortida de la pedregosa canal o Pujador de la Roca Grossa, per la que davallem. Sota un bloc encastat hi ha un passamà d’ajuda.
Continuem baixant per la sendera deixant-ne una a mà esquerra (5) i tot seguit deixem a mà dreta l’itinerari habitual d’accés que baixa a cercar la pista per sota de la Cova de l’Engerra, per enfilar-nos a l’esquerra al coll entre el Castell i la Moleta del Sovatge (6) (7).
La sendera és ben fressada i fitada, però estreta. Discorre (SE) pel fil del cingle llevantí de la Moleta al fons del qual podem albirar l’abrupte Barranc d’en Piqué. En aquest punt ens cal extremar la precaució. Revoltem en sentit contrari a les busques i després d’un tram rocallós on ens cal ajudar-nos amb les mans atenyem el coll.

  • (5) És la que mena per sobre la foradada al Coll del Cap de Gos.
  • (6) Si volem escurçar l’itinerari aquest és un bon punt per fer-ho: baixem a la pista per la dreta i la seguim fins a la cruïlla de les Eres. O encara millor: la seguim uns metres i prenem a mà esquerra la sendera que baixa al Barranc de la Pineda al peu de la Pena de Gall.
  • (7) Nom que rep en aquesta part del país la cabra salvatge (capra pirenaica)

Coll de Membrado (910m)
Antigament anomenat coll de Bene. Hi passa la pista al Mas de les Eres, però no la seguim. Prenem una sendera a l’altre marge (SW). Al cap de poc deixem una bifurcació a mà dreta que mena a les ruïnes dels masos del Cullerer i de Jep (o Sep). A l’esquerra, pocs metres separat del camí, queda el Pou del Cullerer (8). Prou més enllà el camí fa una colzada de 90º i, continuant en suau pendent, atenyem el coll de Botana, deixant a l’esquerra la corralissa de Franxo.
Al coll hi arriba una pista des de la de les Eres a l’alçada del Mas del Rosset. I vers migdia marxa un camí pel que podríem baixar a la Franqueta. Un altre segueix recte i, tot i que pensem que menen al mateix lloc, prenem el menys evident: baixem a mà dreta seguint fites molt sovintejades, creuem la carena i davallem per sendera ja ben fressada.

  • (8) Ben conservat amb esglaons de cargol. Per desconeixement ens l’hem saltat.

Cova Benaixa (968m)
Separada uns metres a la dreta del camí. De poca fondària, té tres obertures al sostre. Havia servit per guardar-hi el ramat. Baixem (SW) fins al Coll de Pere on fem un gir de quasi 180º (NNW) seguint per la llera seca del Barranc dels Cocons que abandonem més endavant separant-nos-en per la dreta. Camí planer i de bon fer. Prou més endavant trobem una bifurcació en Y on anem pel ramal de l’esquerra (9) propers al cingle amb bones vistes sobre la Vall de Lliberós i les Gronses. Anem perdent alçària (NE/N) fins atènyer un collet molt marcat al peu de la Pena del Gall a partir del qual davallem decididament entre curtes llaçades al Barranc de la Pineda que seguim pel marge hidrogràfic esquerre fins a la pista de les Eres.

  • (9)El de la dreta passa pel final de la pista de la Pineda i baixa a ajuntar-se amb el de l’esquerra.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Volta a les Roques de Benet

Volta al Pic de l’Alba

Des de l’Ospitalet, per la vall del Siscar i retorn per la d’Arques

Distància 17,4 km
Desnivell acumulat 1243 m
Nivell de dificultat moderat
Data 5 d’octubre de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Cerdanya (1:40000)

Itinerari circular que ens mena per un interessant rosari d’estanys de l’Alt Arièja a tocar del Principat d’Andorra.
Tanmateix és un recorregut exigent per la llargària i els forts pendents que cal superar, bona part sense camí definit, malgrat que evident, i amb llargs trams de tartera. Opcionalment ens permet accedir al Pic de l’Alba, una bona talaia del Pirineu Oriental.

 Accés
Al costat dret de la N-20 tot baixant del coll de Pimorent (o sortint del túnel) just abans d’entrar a l’Ospitalet (l’Hospitalet-près-l’Andorre) hi ha un espai destinat a l’aparcament de senderistes. No hi podem accedir directament des de la carretera, cal fer-ho per dins la vila i un pont sobre l’Arièja.
Creuem la carretera. A l’altre marge comença el sender.

L’Ospitalet (1468m)
Enfilem en fort pendent per la falda del Cap de la Polomera. Aviat trobem l’HRP/GRT (senyals blancs i vermells) que puja des de dins la vila i el seguim. El camí és ben fressat, no ofereix dubtes i el pendent no passa de moderat. Creuem per sota la canonada que baixa de la falda del Roc de Pusola , deixem una bifurcació a mà dreta  (camí de les Cascades) i tornem a re-passar la canonada i creuem el riu per un pontarró amb lloses de pedra.

Jaça de Pusola (1743m)
Bifurcació indicada. El de la dreta és el camí per la vall del riu d’Arques, per on retornarem. Anem a l’esquerra en direcció a l’estany de Siscar. El camí no és tant fressat però fa de bon seguir pel marge esquerre del riu. Tornem a creuar-lo i més amunt atenyem una bifurcació indicada. El GRP s’enfila per l’esquerra cap el Coll dels Clots. Anem a la dreta en direcció a l’estany. Ara seguim senyals grocs. Passat el Salt del Toro, on tornem a creuar el riu per un altre pontarró, atenyem una presa. Prou més amunt trobem un refugi pastoral.

Cabana de la Vésina (2103m)
Vers ponent s’alça la Tossa del Cap de Siscaró. Vers el NW destaquen els pics de la Cabaneta, del Siscaró, la Tosa de Juclà, el Cilindre i pic d’Escobes. El pic de l’Alba ens queda amagat rere el de Ragalécio. Aviat som a l’estany de Siscar, amb una presa mig enrunada i fàcilment identificable perquè té una illeta al mig. El deixem a mà esquerra. Ens cal estar atents per deixar el camí que, per la Portella de Siscar, ens menaria a l’estany de Pedorrers. L’abandonem per un corriol poc definit a mà esquerra que ens mena fins a l’estany de Regalécio.

Estany de Ragalécio (2309m)
El voregem pel marge ponentí. Davant nostre, vers el NNE s’alça el Pic de l’Alba i a l’esquerra una ampla i rosta canal per la que guanyarem el coll.
No hi ha camí fressat. Primer ens cal superar un tram de tartera on algunes fites escadusseres despisten més que ajuden. Després procurem pujar per entremig de l’herbei esquivant el pedregar. Són quasi tres-cents metres de desnivell en fortíssim pendent.

Coll (2593m)
Atenyem un collet entre el Pic de l’Alba, a mà dreta, i la cresta amb el Pic de Noé. A l’altre vessant destaca l’estany superior dels de l’Alba i el Pic de Rulhe.
Baixem en direcció a l’estany (NNW) per entremig de la tartera on no hi ha camí definit. Quan l’atenyem continuem per la riba llevantina i pel seu desguàs (N).
Sortim sobre l’HRP que, per l’esquerra, baixa del Coll de l’Alba i el refugi de Juclà. El seguim (senyals blanc i vermells sovintejats). Passem per la riba ponentina de l’estany inferior de l’Alba i la d’un altre estanyol innominat, per baixar tot seguit vers l’estany de Quart.

Estany de Quart (2236m)
El resseguim per la riba nord. Pràcticament a l’altre cap deixem a mà esquerra un camí que mena a Merenç per continuar per una llarga i estreta llengua al final de la qual deixem un altre camí a Merenç a mà esquerra per enfilar-nos a un collet a mà dreta. En aquesta zona hi ha diversos aixoplucs sota balmes o lloses. Superat el collet baixem a una coma on hi ha un antic pluviòmetre i pugem per guanyar la collada de Pedorrers després de la qual ja albirem l’estany homònim.

Estany de Pedorrers (2174m)
Al marge llevantí, prop de la presa, en surt el camí a l’estany del Siscar, el mateix que hem deixat abans d’escometre l’ascensió al coll.
Continuem per camí ben fressat i guiats pels senyals de l’HRP propers al riu d’Arques fins a la Jaça Pusola on desfem el camí de l’anada.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Volta al Pic de l'Alba

El Camí Ral del Coll de Daví

Des de la Barata al Pont de Vilomara

Distància 16 km
Desnivell acumulat +381 -846 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 29 de setembre de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Els 3 Monts (1:30000); Sant Llorenç del Munt i l’Obac (1:25000).
  ICGC. 07 Bages (1:50000)
Documentació Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt-Serra de l’Obac). Antoni Ferrando i Roig. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
  Camí ral de Coll de Daví. Jaume Capdevila i Plans. Dovella nº 2, 1981.
  Els camins de Manresa a Barcelona. Joan Valls i Pueyo. Dovella nº 18, 2016

Aquest itinerari ressegueix el tram del Camí Ral de Barcelona a Manresa que travessa la Serra de l’Obac, tradicionalment conegut com Camí Ral del Coll de Daví, entre Matadepera i el Pont de Vilomara.
Hom creu que és molt més antic, malgrat que la primera referència documental data de l’any 1070 en la compra d’un alou per part del monestir de Sant Llorenç del Munt. Era un camí de bast, no apte dons per a carruatges. Tampoc era l’únic per anar de Manresa a la Ciutat Comtal: hi havia el de Martorell per Esparreguera, el de Collcardús i el del Coll de can Massana. Però era el més curt i per això fou el més habitual fins al segle XIX quan el 1835 s’obria la carretera del Bruc pel coll de can Massana, i el 1859 la línia ferroviària entre Terrassa i Manresa.
Tot i que era molt freqüentat, se’l considerava perillós: recorria un tram muntanyenc amb passos estrets vorejant cingleres, boscós i feréstec, on el viatger s’exposava a patir-hi algun accident o ser assalt per bandolers, especialment durant els segles XVI i XVII. Nombrosos testimonis en donen fe, alguns dels quals els ressenyem a tall d’exemple. Les principals quadrilles de bandolers varen operar als voltants d’aquest camí i, en general, de la Serra de l’Obac: Antoni Roca, Serrallonga, Rocaguinarda, Trucafort,… tant és així que les autoritats de Terrassa i Manresa havien tractat la possibilitat de desviar-lo per Rellinars.
Atenent a que era un camí de bast, és un itinerari fàcil, amb poc desnivell i pendents que mai passen de moderats. Ara bé, solament té un parell de trams senyalitzats: aquells que coincideixen amb els GR. I hi concorren nombrosos corriols, camins i pistes, la majoria ben representats als mapes excursionistes, però que no abasten tot el recorregut. Per això el GPS ens serà de molta utilitat. Hem procurat ressenyar totes les bifurcacions, però n’hi ha tantes que és possible haver comès alguna omissió. Es tracta d’un itinerari en travessa, pel que cal comptar amb mitjà de transport a cada cap.

Accés
Iniciem l’itinerari al punt quilomètric 9 de la BV-1221 entre Terrassa i Navarcles, a l’alçada de la Barata on, al marge dret de la carretera, hi ha espai per aparcament.

La Barata (626m)
L’origen d’aquest mas es remunta al 1330 quan l’abat de Sant Llorenç del Munt establí Ramon Barata i la seva muller Constança, ciutadans de Manresa, una peça de terra anomenada Llinars, al terme de Sant Joan de Matadepera. Els Barata en pagaren trenta sous i es comprometeren a aixecar-hi un mas, conrear la terra i pagar els tributs estipulats al monestir. Per aquest pacte quedaven subjectes a la servitud de la gleva: en la seva condició de remences, ells i llur descendència no podien abandonar el mas sense haver-se redimit del seu senyor.
En aquest terreny que el monestir ja hauria adquirit a propòsit, situat al costat del camí ral de Manresa a Barcelona, al punt on s’ajuntava amb el de Berga pel coll d’Estenalles, els Barata hi deurien fundar un hostal per als vianants, traginers i comerciants que hi transitaven.
L’establiment va mantenir-se actiu durant més de cinc segles aportant considerable prosperitat econòmica als Barata —juntament amb l’explotació forestal, la vinya i el conreu— que amb els anys havien anat adquirint més terres per engrandir la propietat. Aquesta situació els hi va procurar més d’un problema: el 1613 la quadrilla del Sastre Domingo va intentar segrestar un fill de la família. I l’octubre de 1615 Jeroni Ramona, cap de la banda dels Avinyonesos, segrestà l’hereu i un germà, que aconseguiren escapolir-se. En ambdós cassos els bandolers tractaven d’obtenir un bon rescat. El mateix mes la banda d’en Trucafort passa per la Barata i es fan donar menjar. Porten segrestat un tal Coll de Cerdanyola. I aquell mateix dia s’enfronten les bandes dels Avinyonesos i d’en Trucafort. Casualitats o revenja.
Paradoxalment les males llengües atribueixen a un hostaler de la Barata la connivència amb una quadrilla de bandolers als quals avisava mitjançant peces de roba esteses als finestrals. No era estrany que els bandolers estesin assabentats si les víctimes que pretenien assaltar traginaven diners o quelcom de valor, prèviament advertits per xarxes de delators, popularment coneguts com a «lloques».
Seguim dos-cents metres per la carretera i prenem un camí a mà esquerra. Aviat atenyem el vertader camí ral que surt de darrera del mas i comencem a guanyar alçària (W) per superar dos-cents metres de desnivell, el més fort que trobarem en tot l’itinerari, en direcció a l’esquerra del Castellsapera fins atènyer la carena del Collet Estret.

Coll de Daví (862m)
No es coneix amb certesa la situació d’aquest pas que dóna nom al Camí Ral. Algunes guies i mapes l’han assimilat al Coll del Correu, però diversos indicis fan pensar que és en aquest punt, el més alt de l’itinerari. D’una banda Josep Maria Faura al seu llibre «Història de la Serra de l’Obac» documenta que a llevant del Castellsapera hi havia un mas rònec anomenat Daví. Per altra un mapa del segle XIX on s’il·lustren les possessions del marquesat de Castellvell que inclouen el terme de Vacarisses, l’ubica en aquest paratge (1) partió amb el terme de Terrassa dons, en aquest curt espai hem passat pels de Matadepera i Terrassa i a partir d’aquí ho farem pel de Vacarisses. Antigament havia rebut el nom de Creu del Coll de Daví o la Creu Trencada. Les guies i mapes del Parc l’anomenen Mal Pas del General.
D’aquí, per l’esquerra, en surt el camí que, pel Collet Estret i el Turó de la Carlina mena a la Casa Nova de l’Obac. Per la dreta marxa un corriol al peu del Queixal de Porc.
Nosaltres continuem de recte i aviat gaudim d’una bona panoràmica del solell de la Serra de l’Obac on destaquem la Roca Salvatge i el Paller de Tot l’Any amb Montserrat al fons. Després flanquegem un roquissar al peu del Castellsapera on podem albirar el cingles sobre la Balma de la Porquerissa i el Turó de la Pola, per revoltar tot seguit en sentit antihorari la capçalera de la Canal de Mura i ajuntar-nos al camí que baixa del Coll de les Tres Creus, per on discorre el GR 5 (Sitges-Canet de Mar).
Més endavant rebutgem una costeruda drecera a mà esquerra tot fent una bona marrada per seguir vers ponent.

  • (1) Font: David Hernández, publicat al bloc caudelguille.net (visita 8/10/19).

Canal del Forn Gran o del Solitari (760m)
Per l’esquerra surten dos corriols que menen a la Font del Solitari i a la Roca Salvatge que, seguint-lo, ens menaria a la casa de l’Obac. El nom de Solitari evoca les vivències d’en Gori Jover, un terrassenc represaliat de la guerra civil que després d’estar engarjolar fou desterrat a més de deu quilòmetres de casa seva. Passà tretze anys en aquella contrada, vivint en una cabana de carboner i subsistí caçant i fent de carboner. Construí la font coneguda com del Solitari, en una encaixonada canal entre la Roca Salvatge i el Paller de Tot l’Any. Nosaltres continuem recte. Al Collet Gran trobem a mà esquerra el camí que puja al peu del paller, conegut també com a Paller de l’Obac o Muronell que és termenal entre Vacarisses i Rellinars. Curiosament la carena no fa de partió amb el veí terme de Mura: el delimita el Torrent de la Cansalada, al fons de l’afrau.

Font del Lladre (731m)
A l’esquerra surt un camí a la propera Font del Lladre. El nom li ve del bandoler Capablanca que s’amagava en alguna cova o esquerda del cingle del Paller de Tot l’Any. D’aquest personatge, del qui totes les referències són llegendàries, es diu que abans de fer-se bandoler era un mosso de bastaix a qui uns lladregots van robar-li la soldada a Manresa. D’aquesta feta va prometre que no es guanyaria mai més la vida honradament. Va robar una capa blanca a un capità de miquelets amb la que tenia una manera peculiar d’assaltar: l’estenia al bell mig del camí i, parapetat dalt d’un arbre o roca, obligava a deixar-hi tot el que de valor portés la seva víctima, si no volia ensumar l’olor de pólvora del seu pedrenyal. Bon coneixedor del terreny, d’amagatalls no n’hi faltaven per escapolir-se dels perseguidors. I era ben acollit als masos de la contrada pels dinerons fàcils i generosos que hi gastava. La llegenda no es posa d’acord amb quina fou la seva fi: uns diuen que acabà pres pel sometent, altres que fou trobat mort sota una bóta de vi.
El maig de 1970 l’argenter barceloní Pere Cortey s’adreçava a fira a Manresa on pensava vendre objectes d’or i plata. A la Barata s’ajuntà amb tres altres viatgers i decidiren fer el camí junts per més seguretat. Prop de la Font del Lladre els sortiren al pas sis bandolers armats amb pedrenyals. Un aconseguí fugir però al Cortey li robaren objectes per valor de més de dos-cents ducats, moneda i un parell de calzes. Els tres quedaren allà lligats fins que pogueren desfer-se i denunciar-ho al veguer.
A la següent bifurcació anem pel ramal de l’esquerra (el de la dreta és una drecera) passant per la Balma Roja, inconfusible pel color del rocam.

Coll del Correu (650m)
Rep el nom perquè hi passava el servei de correu per a Rellinars i Vacarisses. Aquí deixem el GR que per l’esquerra baixa per la Canal del Correu al mas de la Boada i Rellinars. Per la dreta baixa un altre camí cap a les fondalades del Torrent de la Cansalada o de la Gavarra i era el que feien servir la gent dels masos de l’Espluga, de la Pola i altres que subsistien al fons d’aquelles afraus.
Vers migdia hi gaudim d’una bona vista sobre els arrodonits turons del Castell de Bocs i, quan el camí vira al nord, podem albirar la fondalada del Torrent de la Gavarra, fins al Castellsapera.
El desembre de 1585, Jaume Aynar, Porter Reial de la ciutat Comtal va ser assaltat per dos bandolers en el lloc anomenat Mal Grau, prop d’aquest coll. Els saltejadors sabien que havia estat a la tresoreria de mossèn Franquesa a proveir-se de diners i, tot i que el viatge era oficial dons portava cartes segellades per les autoritats de Manresa i Cardona, no dubtaren en robar-lo i estripar-li les cartes amb el segell reial, a més de ferir-lo amb una daga.
En aquest punt hi havia un pi del que s’hi penjaven desferres humanes de bandolers executats per escarni públic. El maig 1595 quan hi passà Jaume Sabater, un traginer de Lloret que portava dos matxos carregats de sardines per vendre a Manresa, hi havia penjat un home a la forca. El pas era molt estret i en creuar-se amb un altre sobre un rossí amb sàrries, aquestes s’enganxaren als coves d’un dels matxos. El del rossí empenyé un matxo que rodolà cingle avall arrossegant el de Lloret. No es va pas aturar a socórrer-lo. Tot i malferit Sabater va poder recuperar el camí i arribar fins a l’hostal de Vallhonesta on va encomanar que li recuperessin la càrrega mentre ell i el matxo anaven a guarir-se a Manresa. Quan varen presentar-se al lloc els que havien rebut l’encàrrec, el peix havia desaparegut: es veu que veïns de Rellinars ja se’ls havien avançat.
Més enllà, al costat esquerre del camí, actualment protegit per baranes de fusta, hi ha l’Avenc del Camí Ral, de poca profunditat. Després ve un tram on el camí conserva un bon tram d’empedrat original. Encara més enllà sortim sobre un camí carreter que seguim.

Hostalets del Coll de Daví (631m)
Hi ha poca informació sobre aquest hostal del que solament se’n conserven algunes restes, però tot fa pensar que és posterior als de la Barata, Sant Jaume de Vallhonesta i Vilomara dons no és esmentat en alguns documents sobre el Camí Ral que parlen d’aquests tres. Més modernament si que apareix com un indret on pagant et donaven de menjar i acolliment, encara que «les prostitutes no s’hi podien estar allotjades més d’un dia i encara sense fer ús del seu ofici». Els veïns de Rellinars però coneixien l’indret com els «plans de Coll de Vi» i la «Creu de Coll de Vi».

Coll de la Morella (580m)
Al peu d’una torre d’electricitat. El creua el camí entre Mura i Rellinars, per on discorre l’itinerari dels 3 Monts. Poc més enllà, vers migdia, podem albirar Rellinars i el mas de Casajoana  i el els masos del Farell i Mata-rodona pel vessant contrari.
Deixem la pista per un camí a mà dreta fins al proper coll.

Coll de Gipó (533m)
Termenal entre Rellinars i Sant Vicenç de Castellet. Per la dreta hi arriben pistes des de Rellinars i per l’esquerra una paral·lela al Camí Ral. Aquí trobem la primera d’una sèrie de fites —suposem que reproducció de les originals— del Camí Ral on se’ns informa que manquen 2,5 llegües i 3 hores per Manresa i 10 llegües per Barcelona.
El 1591 tres solsonins que retornaven de Barcelona foren assaltats per bandolers tot i que havien estat advertits de la seva presència en passar per la Barata.

Sant Jaume de Vallhonesta (484m)
Impressionant  conjunt  de  ruïnes  que  posa  de  manifest  la  importància  i  la significació  d’un dels  hostals  més  antics  del  Camí  Ral.  En dóna fe la capella d’origen romànic. Encara s’hi pot reconèixer la bassa, les quadres, el molí, les tines i altres elements de l’edificació. En un cadastre del segle XVII constava que les quadres de l’hostal podien acollir fins a 70 cavalleries, el que dóna una idea del trànsit que passava pel camí i que hi feia parada.
La casa fou habitada fins a primeries de la dècada dels 40 del segle passat. A partir d’aquí el conjunt sofrí un ràpid deteriorament esperonat per l’espoliació d’elements com teules i sobretot l’incendi del 1985 que va cremar-ne les bigues.
Hi passa el GR 5 (Puigcerdà-Montserrat) en el seu tram entre Sant Vicenç de Castellet i el Pont de Vilomara, que seguim sortint del conjunt pel portal de Manresa per carenejar tot seguit pel Serrat dels Trons, termenal entre Sant Vicenç de Castellet i el Pont de Vilomara.
A tocar d’aquesta població, abandonem el GR per un camí a l’esquerra. Anem a passar pel costat del dipòsit d’aigua de l’Eixample i entrem al nucli urbà pel costat de les piscines municipals i el carrer de Sant Jaume.

El Pont de Vilomara (187m)
Alçat el segle XIII sobre el riu Llobregat, uneix el poble al que dóna nom amb el Raval de Manresa. És del tipus «esquena d’ase» amb nou arcs i asimètric. Fou reconstruït entre 1617 i 1624, després d’una gran riuada, modificat el 1843 i restaurat el 1991. Hi ha constància documental de l’existència d’un pont d’ençà el segle XI, però podia no correspondre exactament al mateix indret que el del XIII.
Els ponts de Cabrianes, Rajadell i Vilomara foren construïts a càrrec del Comú de la ciutat de Manresa per resultar d’interès estratègic per les comunicacions amb la seu episcopal de Vic i el Berguedà, l’interior del Principat i Barcelona, respectivament.
Just al costat del pont, al marge esquerre del riu, hi ha el mas de Vilomara, conegut com l’Hostal del Pont.
D’aquí el Camí Ral menava a Manresa per les Arnaules —on hi havia un altre hostal— cal Gravat i Santa Clara.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF



El Camí Ral del Coll de Daví

Santuari de Núria

Des de Daió per les Collades i retorn pel camí vell de Queralbs

Distància 13,4 km
Desnivell acumulat 1015 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 22 de setembre de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Capçaleres del Ter i del Freser (1:25000)
Punts per a GPS         https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/santuari-de-nuria-42105257
   

Una bona forma de visitar el Santuari tot gaudint dels magnífics paisatges del seu entorn.

Accés
Des de Ribes de Fresser, poc abans de Queralbs, en un tancat revolt, abandonem la carretera per la dreta a l’alçada del trencall que puja a Fustanyà i Serrat. En aquest punt seguim a mà esquerra una estreta pista formigonada que ens deixa al marge esquerre del Freser, prop de la central hidroelèctrica de Daió de Baix. Aparcament possible però en limitat espai. També podem deixar el vehicle en una explanada uns dos-cents metres abans.

Pont de Daió (1182m).
Confluència dels rius de Núria i Freser. La central és a l’altra riba. Passem el riu per un sòlid pont de fusta, deixem a l’esquerra el corriol que enllaça amb el Camí de Núria (pel que retornarem) i ens enfilem en moderat pendent (NE), pel marge dret del Freser, paulatinament més enfonsat a la dreta. Molta vegetació, especialment exuberant a l’obaga de l’altra riba. Bosc molt variat amb predomini del pi, el boix, el freixe i l’avellaner.
El camí, molt fressat, evident i concorregut, té trams empedrats i és net de malesa i brancam. Hi ha senyals de pintura (punts vermells i ratlles grogues).

Salt del Grill (1289m).
A l’esquerra del camí. El Torrent dels Fossos fa un espectacular salt poc abans d’ajuntar-se al Freser. Un cop passat, encetem un grau guanyat a la roca amb un considerable estimball sobre el riu. Als 30’ trobem un corriol que surt a mà esquerra (hi ha un rètol indicant perill per helicòpters amb càrrega sospesa).

Camí de les Collades (1385m)
Deixem el camí pel que veníem per enfilar-nos (NW) fins a un collet que es veu força evident.

Les Collades (1578m)
Un parell de colls sobre el Torrent dels Fossos darrera el que s’alcen les Roques de Totlomón. Continuem en la mateixa direcció (NW) a buscar el Canal del Fresser, molt evident tallant horitzontalment tota la contrada.

Canal del Freser (1646m)
Fet amb pedres lligades amb ciment i cobert amb taulons. Aquest tram es nodreix del riu Freser i, després de recórrer uns 4 km, baixa per una canonada a la central hidroelèctrica del Freser Superior on s’ajunta amb el que ve del Riu de Núria des del Salt del Sastre, per alimentar la central de Daió.
Som a la capçalera del Torrent dels Fossos, el mateix del Salt del Grill. A partir d’aquí el camí té trams poc definits i ens cal estar atents per no perdre’n el rastre. Continuem en direcció NW, amb una llarga marrada a l’esquerra fins atènyer la Jaça de Pedrisses (o Curtó del Mig).

Jaça de Pedrisses (1908m)
On perdem definitivament el camí fressat. Però hi ha fites. Continuem vers el NW i aviat albirem sobre nostre les parets de la cabana.

Cabana de Pedrisses (2050m)
Creuem un camí transversal que per la dreta marxa paral·lel, fins que s’hi ajunta, al Camí dels Enginyers. Per l’esquerra acaba sobre l’estimball de les Gorges de Núria.
Ens enfilem sense camí definit, però per terreny franc i obert fins a la carena.

Serrat de les Pedrisses (2098m)
Sortim sobre el Camí dels Enginyers (GR 11.7) entre Núria i Coma de Vaca. Poc més enllà marxa per la dreta el que mena a l’alberg del Pic de l’Àliga. Seguim el dels Enginyers a mà esquerra, creuem el Torrent de Font Negra i baixem al Santuari de Núria seguint el Viacrucis monumental.

Santuari de Núria (1959m)
La llegenda atorga la fundació del santuari a l’ermità Sant Gil que hi bastí una capella i esculpí la imatge de la Mare de Déu. Feia sonar la campana convocant els pastors per evangelitzar-los davant la creu que ell mateix havia fet. També els distribuïa menjar que cuinava en una olla. Va haver de fugir deixant amagats imatge, creu, campana i olla, que foren descoberts per un pelegrí anomenat Amadeu. Una altra versió atribueix la troballa a un brau tot colpejant una paret.
És documentat que l’any 1162 hi havia en el terme un hospital, per a refugi de vianants i pastors, amb una capella dedicada a Santa Maria: Domus Hospitalis S Mariae de Annúria, destruïts el 1428 pel terratrèmol de la Candelera (que ensems derruí totalment Queralbs). Al cap de pocs anys ja s’havia reconstruït i s’hi varen fer successives ampliacions i reformes en segles posteriors. L’església actual data de 1911. La imatge de la Mare de Déu és una talla romànica de fusta de noguera policromada, datada del segle XII.
Ha perdurat fins els nostres dies la creença ancestral que ficant el cap dins l’olla i tocant la campana de Sant Gil s’assegura la fertilitat. Si s’obté descendència i és femella cal anomenar-la Núria, però si és mascle Gil.
Pugem a la Creu d’en Riba tot passant entre l’estany i l’ermita de Sant Gil.

Creu d’en Riba (1983m)
En parteix el camí a la Collada de Fontalba. Però nosaltres prenem el de Queralbs, en baixada (S). És l’antic camí de ferradura, únic accés al santuari fins que el 1931 va inaugurar-se el Cremallera. Hi transita el GR 11.
Molt ben apariat, amb trams empedrats, segueix pel marge dret del Riu de Núria. A l’alçada del Torrent de Gombrèn s’apropa a la riba i podem observar-hi un bonic salt. Al Pla de Sallent camí i Cremallera canvien de marge: passem per sota la via del Cremallera i continuem per l’esquerre.
Aviat trobem un altre bonic salt, el de la Cua de Cavall, a l’alçada de la Balma de Sant Pere, que ens pot servir d’aixopluc en cas de necessitat.
Més avall atenyem al Salt del Sastre on el camí baixa fent llaçades (Marrades del Salt del Sastre) per salvar el desnivell. A l’altre riba podem albirar el Salt de Fontalba, on el torrent homònim es despenja fins al riu de Núria. En aquell marge hi ha la captació d’un dels trams del Canal del Freser, que creuem entremig de les llaçades. Just en acabar-les trobem el camí a Queralbs pel Roc del Dui, que deixem a mà dreta.
Abans d’atènyer el Pont de Cremal, que haurem pogut albirar des de dalt del Salt del Sastre, passem per la balma de Sant Rafael, un altre aixopluc.

Pont de Cremal (1500m)
El camí continua vers Queralbs per l’altre marge, paral·lel al del Roc del Dui. Però nosaltres anem a l’esquerra (E), en direcció a Daió flanquejant pdl peu de les Roques de Totlomón. No tant transitat com el que hem deixat, és també ben arranjat, amb trams que podrien resultar exposats protegits per sirga i barana i senyalitzat amb pintura groga.

Marrades de Totlomón (1500m)
Salvada una tartera, amb la central hidroelèctrica del Freser Superior a la vista, on s’ajunten els dos trams del canal, comencem a davallar de nou entre llaçades (SSE). Quan trobem la canonada que baixa de la central superior ja som a tocar del Pont de Daió.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF



Santuari de Núria

Cadinell

Des de Josa de Cadí

Distància 4 km (anada)
Desnivell acumulat 706 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 23 d’agost de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Serra del Cadí-Pedraforca (1:25000)

Curta i fàcil ascensió a un cim modest que corona l’aïllada Vall de la Vansa, (o de Lavansa) encaixonada entre les serres del Cadí, del Verd i del Port del Comte.
El camí és fressat, evident i fa de bon seguir. Amb tot el tram final abans de la carena és molt costerut (atenció a la baixada!).

Accés
A Josa del Cadí hi podem accedir des de Gósol al Berguedà per la C-563 i el coll de Josa. També des de Tuixén. En aquest cas podem optar des de Sant Llorenç de Morunys al Solsonès per la C-462 i el Coll de Port o bé des de la Seu d’Urgell, per la mateixa carretera.

Josa del Cadí (1396m)
Al peu del poble aturonat hi ha diversos espais previstos per aparcar, al costat de la carretera d’accés. Prenem la pista que puja al coll de Jovell, però la deixem tot seguit per un camí a mà dreta que mena a Santa Maria.

Santa Maria de Josa (1440m)
Temple romànic d’una sola nau, amb campanar d’espadanya, que hom considera del segle XII. El segle passat es va apuntalar amb quatre contraforts per assegurar-ne l’estabilitat.
Continuem pel camí, ben fressat, fitat i senyalitzat com a GR i PR, en direcció NW pel marge dret hidrogràfic del Torrent de Jovell. Pujada constant en pendent entre suau i moderat. Quan creuem per segona volta la pista, ja tenim el coll a l’abast.

Coll de Jovell (1791m)
El creua la pista entre Cornellana i Josa. El GR 150.1 s’enfila a mà dreta a buscar la carena del Cadí. Nosaltres anem a l’esquerra esbiaixadament (SW), on unes fites ens assenyalen el camí que altrament passaria desapercebut. És ben fressat i les fites hi sovintegen. Descriu una bona marrada per superar el pendent de l’Obaga Negra que inicialment es manté entre moderat i fort, per passar a molt fort al tram previ a la carena.

Carena (2056m)
Una fita termenal al cap d’un roquissar senyala la partió entre els termes de Cornellana (la Vansa i Fórnols) i Josa (Josa i Tuixén). Seguint la vall del riu de Jovell podem albirar-hi Fórnols i Cornellana. El que resta fins al cim és carenejar (E) per terreny fàcil de suau pendent.

Cadinell (2112m)
Coronat per una fita i una senyera. Podem albirar-hi bé tota la Vall de la Vansa, però les serralades que l’envolten no ens permeten fer-ho més enllà. Únicament vers ponent és on podem atalaiar a més llunyania les serres l’Aubenç i de Turp i la Roca de Galliner. Retornem pel mateix camí.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Cadinell

Tossa del Braibal i Cap dels Agols

Des de la font de la Closa fins al refugi de l’Illa i retorn per la vall del Madriu

Distància 22 km
Desnivell acumulat 1430 m
Nivell de dificultat difícil
Data 9 i 10 d’agost de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Andorra (1:40000) Cerdanya (1:50000)
  Govern d’Andorra. Mapa topogràfic (1:25000)
Informació d’interès http://www.madriu-perafita-claror.ad/

Itinerari circular per la Vall del Madriu-Perafita-Claror, declarat per la UNESCO Paisatge Cultural del Patrimoni Mundial. Dit això seria balder lloar les virtuts dels paratges pels que transcorre.
Fet en una sola jornada, resulta molt exigent, tot i que s’acostuma a retallar baixant a la vall des de l’Estany Blau. Nosaltres el plantegem en dues jornades, aprofitant la proximitat del refugi guardat de l’Estany de l’Illa. Amb dues parts ben diferenciades: la de l’anada amb fort desnivell i un tram dificultós, contrasta amb la de retorn que esdevé un passeig per gaudir-ne plàcidament.
Les dificultats es concentren en el tram del Caser dels Pans, entre la Tossa del Braibal i el Cap dels Agols. Curt tram de terreny delicat en fortíssim pendent a evitar en cas de mullena i que ens mereix la consideració de difícil. La resta de l’itinerari, a banda de l’exigència física pel desnivell, diríem que és fàcil.

Accés
A l’alçada de les Escaldes per la CG-2, prenem la revirada i costeruda CS-200 a Engolasters. Passat el poble, direcció a l’estany, en un revolt a mà esquerra, sortim per la dreta per accedir tot seguit a l’àrea de lleure de la Font de la Closa.

Font de la Closa (1515m)
Prenem el ben apariat, fressat i senyalitzat (rètol i punts grocs) camí al coll Jovell que puja per l’obaga en fort pendent (S). Aquesta serà la tònica fins al cim. Pocs metres abans del coll trobem el camí de l’Estany d’Engolasters per on discorre el GR-11.

Coll Jovell (1780m)
Hi ha una taula amb bancs. Cruïlla de camins ben indicada: el que baixa als Cortals de Ràmio, per on segueix el GR, el del Solà de Ràmio, per on retronarem, el que prové de la via ferrada del Roc d’Esquers i el de la Tossa del Braibal. Prenem aquest darrer (E) que també és senyalitzat amb punts grocs i molt fressat, per l’obaga. Quan atenyem la carena hi trobem trams pedregosos. Quan anem deixant enrere el bosc podem albirar alguns cims com el de Carroi, sobre Andorra la Vella, que identifiquem fàcilment per les seves antenes de telecomunicacions, el Comapedrosa o el de Casamanya. En algun punt podem abocar-nos, com des d’una balconada, sobre la vall del Madriu per la que retronarem.
A partir de la Font del Comiol, que trobem indicada sobre una pedra, encetem el llarg planell somital de la tossa, superant una successió de turons darrere dels quals s’amaga el cim.

Tossa del Braibal (2657m)
Coronada per un vèrtex. Amb poc menys de cinc quilòmetres hem superat la major part del desnivell. Tot i la seva modesta alçària, podem albirar-hi la bona part dels cims del Principat. No gaire més enllà perquè les valls estan envoltades de cotes prou més enlairades. També atalaiem algunes viles com les Escaldes, Andorra la Vella i la Massana. Especialment vistosa resulta la contemplació de l’abrupte vessant nord del cordal entre la Muga i el Calm de Claror, sobre la Vall del Madriu, contrastant amb els suaus pendissos que presenta per migdia.
La carena continua vers el SE on podem veure-hi el camí que la ressegueix així com un parell de túmuls rocallosos. El de l’esquerra, més alt que l’altre, té un collet a la també a la seva esquerra. És el Cap dels Agols a on ens adrecem i el collet el punt on davallarem després d’enfilar-nos-hi.
A mesura que ens hi atansem la carena va afilant-se i esdevé crestall on ens caldrà ajudar-nos amb les mans en més d’un lloc. Els punts grocs ens guien pels millors passos. Després d’un tram de camí fàcil afrontem el túmul rocallós on les dificultats per continuar carenejant són ben evidents.

Caser dels Pans (2613m)
Per això ens cal davallar pel vessant de migdia, en fortíssim pendent per terreny poc fiable, i començar a flaquejar. El rastre del camí és manté a la baixada, però es va difuminant durant el flanqueig on el terreny és més pedregós. Hem d’esmerçar-hi tots els sentits per no perdre la continuïtat dels punts grocs i les fites i no donar un mal pas que, en aquestes condicions, podria comportar conseqüències.
Aquest tram al mapa s’anomena «Caser dels Pans». La cartografia andorrana ressenya les canals que es despengen des d’aquí cap a la vall com «dels Planells de Baell». Som just a la vertical de la barraca de la Farga per on passarem a la tornada.
Per recuperar la carena remuntem una canal herbada de fort pendent i, per terreny fàcil, atenyem el cim del túmul rocallós que en sobresurt.

Cap dels Agols I (2647m)
El nom li ve de la contrada al peu del vessant nord on hi el torrent homònim que neix d’uns estanyols. Etimològicament hom creu que és un derivat d’«aigols», mulleres o estanyols. També l’hem vist anomenat com a «les Àgols».
Té menys prominència que el seu veí i, en conseqüència, resulta menys panoràmic.
Ens cal davallar, continuant pel carener (E) fins a un collet molt evident on creuem el camí entre el refugi dels Agols i l’Estany Blau. Hi ha un pal indicador de camins i també hi són pintats sobre les roques. Nosaltres continuem pel llom carener en direcció (NE) a l’Estany Forcat i el Refugi de l’Illa, fins a sortir sobre un ample planell on discorre un ben fressat camí paral·lel, pel vessant nord, al del refugi dels Agols.

Cap dels Agols II (2680m)
La cartografia andorrana el situa sobre aquest planell, en un punt sense prominència on hi ha una placa metàl·lica que l’assenyala.
Davallem (SE) fins a trobar un pal indicador pel refugi de l’Illa. Es tracta del camí que, vorejant l’Estany Forcat, baixa a trobar el GR a l’alçada del de la Bova.
Nosaltres però continuem «a criteri» fora de camí per terreny franc i obert en direcció ESE, vorejant els estanys de Gargantillar i una mica per sobre del Forcat. Més enllà del darrer estany i desprès d’haver superat una graonada, desviant-nos lleugerament vers el NE, reprenem el rumb ESE i recuperem els senyals grocs (1) ja a la vista de l’Estany Rodó i el refugi de l’Illa que atenyem un cop superat el tarter de la riba de l’estany.

  • (1) És la senyalització per accedir des del refugi al Pic dels Llops o Alt del Gargantillar.

Refugi de l’Illa (2488m)
Al peu de l’estany homònim i sobre del Rodó, al circ que formen els pics dels Llops, dels Pessons i de Ríbuls, en una bella raconada on conflueixen els GR 7 i 11. Alçat sobre l’antic refugi lliure —magatzem i allotjament durant la construcció de la presa— és un modern equipament molt funcional, guardat la major part de l’any.
Per molt bon camí —pel que hi discorren els GR 7 i 11— baixem (SW) a buscar el riu Madriu que seguim pel seu marge dret. Passem pel refugi lliure del riu dels Orris, el Pla de l’Ingla, la Barraca de la Farga d’Andorra i el tambéi lliure de Fontverd. Tot el camí és de molt bon fer, bona part acompanyats pel brogit de l’aigua que salta i s’entolla en raconades idíl·liques.
Més enllà del refugi de Fontverd, en una bifurcació de camins, deixem el GR i prenem a mà dreta el del Solà de Ràmio. Ben apariat i senyalitzat amb punts grocs, contràriament al que el seu nom podria fer-nos pensar, és força ombrívol. Amb pocs desnivells ens retorna al coll Jovell.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Tossa del Braibal i Cap dels Agols

La Muga, Tosseta de Vallcivera i Tossa Plana de Lles

Des del Cap del Rec pel Prat de l’Agna i retorn per l’Estany de l’Orri

Distància 17,1 km
Desnivell acumulat 1167 m
Nivell de dificultat moderat
Data 19 de juliol de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Andorra (1:40000) Cerdanya (1:50000)

Bellíssim itinerari per un cordal de cims entre Catalunya i el Principat d’Andorra. Ben variat amb prats, pinedes, estanys, carenes rocalloses i àmplies perspectives.
La llargària és considerable, però cal tenir en compte que quatre quilòmetres ho són per pistes. A la carena entre la Muga i la Tosseta de Vallcivera ens caldrà estar ben atents a les fites i rastres de pas per encertar les millors opcions. En alguns punts ens caldrà ajudar-nos amb les mans. En un n bon tram de baixada ni hi ha senyalització ni camí fressat.

Accés
A la N-260, a l’alçada de Martinet, prenem la revirada LV-4036 fins a Lles de Cerdanya i continuem per la pista asfaltada que puja a l’estació d’esquí i refugi del Cap del Rec.

Cap del Rec (1960m)
Per sota del refugi prenem el camí al Prat de l’Agna (E). Està senyalitzat com itinerari 26 (1) i és un tram del GR 11.10.
Al Collet de Salamí deixem el GR i anem a l’esquerra (N). Quan creuem el Torrent de Sassà, fem un gir de 90º (E-NE) i passem per sobre el Prat de l’Agna. Més enllà deixem a mà dreta el Camí de Viliella (bifurcació senyalitzada). Tot seguit s’acaba la pista. Si fins aquí hem marxat planerament, ara comencem a guanyar alçada pujant per un camí ben fressat, entremig d’una pineda de pi negre. Més amunt, per la dreta, trobem el camí que puja de la Vall de la Llosa, des de prop de la Baraca de la Farga. Anem a l’esquerra (NW). Per entremig de la pineda creuem el Torrent de Prat Castilló i prou més amunt atenyem un ample prat.

  • (1) Camí a la Tossa Plana pel Prat de l’Agna i Estanys de la Muga. Senyalització amb números negres sobre fons groc. Com a tota la Baixa Cerdanya aquest tipus de senyalització senderista és molt deficient: manca indicacions a les bifurcacions (un sol punt) i la de continuïtat és ineficient. Per sort, a base de fites, el voluntarisme supleix amb escreix la deficient senyalització «oficial» que ens servirà únicament per confirmar de tant en quan, que anem per bon camí.

Prat de la Riba (2245m)
Ampli planell homònim de l’il·lustre polític castellterçolenc. Podem albirar la Muga vers el NNE. I també la Vall d’Engaït i els cims que envolten els Engorgs i la Vall del Duran. Aquí el corriol és difumina, però les fites ens ajuden a creuar-lo (NNW) fins a sortir sobre un camí (2) que prenem a mà dreta. Per aquesta ben apariada, fressada i planera senda, anem revoltant en sentit contrari a les busques el llarg esperó SE que es despenja del gran planell somital de la Tossa. Quan acaba de cop ens cal anar a la dreta (N) per entremig d’un tram d’herbei i roquissar on el corriol és poc fressat tot i que les fites sovintejades ens ajuden a no perdre’l. Creuem el Riu de la Muga i anem endinsant-nos (NW) a la coma homònima, superant successives graonades a la morrena frontal de l’antic circ glacial, en pendent entre moderat i suau.

  • (2) Aquest camí per l’esquerra creua al mateix prat i prové del Cap del Rec pel Clot de Sassà i l’antiga cabana de caçadors. Però a partir d’aquí té un tram perdedor.

Estany gran de la Muga (2556m)
Hi ha un segon estany més petit al SSE que no podem albirar de moment. Som al bell mig del circ entre la Tossa Plana de Lles (WSW), la Tosseta de Vallcivera (NW) i la Muga (NE). El Coll de la Muga i la llarga pala que hi puja són ben evidents. Enfilem (NE) per un camí prou fressat en fort pendent. No ens call arribar al coll: a criteri deixem el camí per flanquejar a la dreta en direcció a l’evident cim.

La Muga (2861m)
Coronada per una senzilla fita. El que més atrau la nostra atenció és el cordal carener amb la Tossa Plana, següent objectiu, però podem atalaiar-hi bona part dels cims que coronen les valls andorranes i cerdanes.
Tot i la proximitat del Principat, encara som en terme de Lles de Cerdanya: tota la coma de Vallcivera, entre la Tosseta i el Pic de Ríbuls, així com la d’Engaït fins a la Portella Blanca hi són.
Davallem del cim vers el coll i comencem a carenejar (WNW) per camí fressat deixant sobre nostra a la dreta la Mugueta. Després ens esquivem un parell d’esperons rocallosos on en més d’un punt ens cal ajudar-nos amb les mans per progressar. Superem el primer per la dreta, en el sentit de la marxa, i el següent per l’esquerra, ben atents a les fites i rastres de pas per encertar la millors opció.

Tosseta de Vallcivera (2846m)
La panoràmica és semblant a la de la Muga, millor de cara a la Coma de Vallcivera i la Vall del Madriu. Des del cim i de cara a la Tossa Plana podem veure la Portelleta i el contrafort per on puja decididament el camí que haurem de fer per guanyar-ne el cim. I a l’esquerra el llarg llom per on en baixarem.
Davallem fins a la Portelleta i enfilem en fort/fortíssim pendent el ben fressat camí que ens mena al cim.

Tossa Plana de Lles (2905m)
Fent honor al seu nom el cim és un amplíssim planell del que a penes en sobresurt un turó prominent. Aquesta característica fa que, malgrat la seva alçària, tingui poca visibilitat sobre indrets propers més baixos, a no ser que ens atansem als cantells del tossal. Tanmateix des del cim ampliem el nostre horitzó visual, respecte dels veïns visitats, envers les serres del Sirvent i Airosa.
Davallem del cim vers el SE adreçant-nos a un túmul pedregós en aquesta direcció, que salvem per l’esquerra. Des d’aquí baixem propers a la carena seguint rastres de corriol corresponents al camí que puja per dels Estanys de la Muga per un coll molt evident i que forma part de l’itinerari 26.
Abandonem l’incipient camí a criteri, baixant a la dreta a creuar pel bell mig (SE)  l’ampli planell que tenim davant. No hi ha camí definit ni fitat, però el pas és franc entre pedregar i herbei. Anem a buscar el cantell del planell, allà on cau abruptament sobre el Clot de la Riba. Ens pot servir de referència un aflorament de roques blanques, passat el qual, poc més avall girem a la dreta.

El Llomar (2625m)
Tal com el seu nom indica baixem per un llom (S) entre el Clot de la Riba i el de l’Orri en direcció a un clap de matollar més fosc al bell mig del prat de Fornell que veiem al capdavall. Seguim més o menys l’itinerari dibuixat als mapes però a criteri, sense camí definit. Trobem grups de fites escadusseres i sense continuïtat o que ens menen cap a on no ens convé.

Fornell (2365m)
Prat al final del llom on anem a la dreta (SW) endinsant-nos a la pineda per un gimcana entre vells troncs abatuts producte, tal vegada, d’algun esclafit de fa anys. Per sort aviat apareixen de nou fites i, ara, ben sovintejades. A mesura que baixem el camí es va definint millor.

Estany de l’Orri (2160m)
Apartant-nos una mica del camí atenyem aquest estany amagat, envoltat de pineda i glans blocs granítics, formant una raconada bella i especial.
Ja solament ens resta seguir (SSE) l’ample i ben fressat camí que hi puja des del Cap del Rec. Creuem la pista a les Pollineres i, desprès de travessar el Torrent de l’Orri, en prenem una que ens retorna al punt de sortida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF
Itineraris relacionats:
La Muga des de la Vall de la Llosa
Tossa Plana de Lles (raquetes)

Powered by Wikiloc

La Muga,Tosseta de Vallcivera i Tossa Plana

Montorroio

Des de Sallente per la Collada d’Espòs. Retorn per la d’Entremonts.

Distància 10,8 km
Desnivell acumulat 1112 m
Nivell de dificultat moderat
Data 12 de juliol de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Vall Fosca (1:25000)

El Montorroio és un cim del cordal que separa la Vall Fosca (Pallars Jussà) de les valls de la Noguera Pallaresa (Sobirà), situat entre el Pic de la Pala Pedregosa i el Montsent. És força habitual ajuntar la seva ascensió amb la d’aquest darrer cim.
A la falda dels dos cims el camí no és gens definit. Trobarem algunes fites escadusseres que ens confirmaran que anem per bon camí. Però tampoc hi ha problemes d’orientació, llevat de boira. En canvi a tot el cordal carener és prou fressat. Cal parar compte en un curt tram dels Crestells de Montorroio.

Accés
Per la L-503/C-272 carretera de la Vall Fosca que puja de Senterada a l’embassament de Sallente. Aparquem sobre la presa.

Presa de Sallente (1772m)
Enfilem el ben condicionat sender de Pigolo que en còmodes llaçades va guanyant la canal homònima.

Carrilet d’Estany Gento (2137m)
Via de l’antic carrilet entre l’Estany Gento i la cambra d’aigües de la central de Cabdella, per al transport de persones i material.
Prenem (E) un poc definit corriol a l’entrada de la petita mina del tren. Avancem pel marge esquerre hidrogràfic d’un torrent fins a creuar-lo uns seixanta metres més amunt d’una captació d’aigua.
Remuntem per una pala herbada on no hi ha camí fressat, solament tiranys del bestiar per abeurar-se, fins a enfilar-nos sobre un llom on a la nostra esquerra albirem la Coma d’Espòs. No ens hi incorporen encara: continuem per aquest llom fins a creuar el Barranc de la Coma d’Espòs, quan ja tenim el coll a la vista. A la darrera rampa el camí ja és ben definit.

Collada de Coma d’Espòs (2638m)
Entre el Pic de Pala Pedregosa i el Montorroio. A l’altre vessant podem albirar els estanys de la Mainera.
Enfilem (S) en fort pendent per una pala entre herbada i pedregosa en direcció a un turó de rocam fosc que no és més que un primer contrafort de la carena. Pocs metres més amunt del coll el camí es va definint. Esquivem aquell turó per la dreta i guanyem la carena, ja amb el cim a la vista.
Revoltem també per la dreta (vessant ponentí) en sentit contrari a les busques fins a trobar el camí dels Crestells que seguim fins al cim.

Montorroio (2862m)
Bona talaia, tot i que vers el NNW on el Pala Pedregosa i Mainera, més alts, li lleven visibilitat. Vers el sud és eclipsat pel Montsent. També ens passen mig desapercebuts els estanys de la capçalera del Flamisell. En canvi podem atalaiar des del massís de la Maladeta fins al Port del Comte o la serra del Verd. També el Mont-roig i Ventolau, Certascan, Pica d’Estats, Comapedrosa,…
Davallem vers el SE seguint un corriol prou definit a buscar els Crestells. Deixem la cresta a l’esquerra passant pel vessant ponentí fins que a l’alçada del turó més alt on cal passar al vessant llevantí. Aquí trobem l’únic pas delicat de l’itinerari, per un terreny molt descompost en fort pendent on ens cal extremar la precaució. Baixem enganxats al rocam de la dreta, que ens dóna més seguretat, fins a retrobar el camí estable pel que seguim flanquejant.

Collada d’Entremonts (2712m)
Entre el Montorroio i el Montsent. No ens cal arribar-hi. Uns metres abans fem una colzada de 90º i continuem baixant vers el NW. Mantenim aquesta direcció fins a retrobar el camí d’anada.
Itinerari relacionat: Montsent de Pallars
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Montorroio

Roca Colom i Costabona

Pel Pla dels Estanys i retorn pel Serrat de la Balmeta

Distància 13 km
Desnivell acumulat 1034 m
Nivell de dificultat moderat
Data 6 de juliol de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser (1:25000)

Ascensió a dos cims emblemàtics del Pirineu Oriental, termenals entre el Ripollès i el Vallespir. Separats dels cordals principals, ofereixen àmplies perspectives.
Les dificultats d’aquest itinerari es concreten en l’accés a la Roca Colom des del Pla dels Estanys pujant per la via més directa que implica una curta i fàcil grimpada prèvia al cim. Podem esquivar-la fent-ho per la Portella de Concròs (o del Callau). L’altra dificultat és que alguns dels camins són poc o gens fressats i, en bona part, no senyalitzats. Fins i tot allà on hi ha senyalització amb fites cal estar ben atent per no perdre’n la continuïtat.
A banda d’això ens resultarà una ruta molt plaent on, a banda de les bones vistes, gaudirem d’un paisatge ben variat.

Accés
Per la carretera que puja de Setcases a Vallter 2000, prenem a mà dreta la pista forestal que mena a Espinavell. No és pavimentada però apta per a tota mena de vehicles. Més enllà d’un pas canadenc, quan la pista fa una colzada per salvar uns torrents, trobem prou espai per aparcar-hi diversos vehicles.

Clot de la Baga de Ventaiola (1597m)
Sense cap indicació ni senyal. No cal confondre amb el Torrent de Concròs que creua la pista uns metres abans. Prenem un corriol poc fressat pel marge dret hidrogràfic del torrent (N). Més amunt el torrent és sec i puntualment passem al marge esquerra per retornar a l’altre. Prou més amunt comencem a veure alguna fita i, poc més enllà, una de ben gran sobre una roca ens senyala que cal abandonar la llera per l’esquerra. Ens enfilem, ara per camí fressat i fitat, fins a una clariana.

Pla de Concròs (1833m)
Ample planell entremig de la pineda on es perd el rastre del camí. A l’extrem nord unes fites ens n’assenyalen la continuïtat (N). Anem lleugerament a l’esquerra i creuem un camí transversal poc definit, senyalitzat com a PR (1). També apareixen senyals vermells que seguim a partir d’aquí (N, dreta amunt). Atenyem el Torrent de Concròs que anem seguint propers al seu marge esquerre hidrogràfic, mentre anem guanyant alçària. Els punts vermells desapareixen però continuem per rastres de camí i pel mateix marge.

  • (1) Els mapes no senyalen de quin es tracta. Com que l’havíem seguit, sabem que per la dreta mena al Camí de la Balmeta.

Font dels Estanys (2168m)
Surgència arran de terra, orígen del torrent de Concròs. Pugem per un corriol fins al bell mig del circ.

Pla dels Estanys (2241m)
Antic circ lacustre entre les Roques Blanques i la Roca Colom. Actualment dels estanyols solament en resten mulleres. Anem a la dreta (ENE) i enfilem per una llarga pala entre pedregosa i herbada, sense camí definit i fort pendent, fins a la base d’una canal molt evident. A mitja pujada creuem un corriol transversal que ignorem on va ni d’on ve dons no apareix ressenyat als mapes.
Enfilem per la canal on en algun punt haurem d’ajudar-nos amb les mans, especialment a la sortida per tal de superar un curt crestall. Després d’aquest pas tenim el cim a tocar.

Roca Colom (2506m)
És el punt més alt de la llarga carena entre la Portella de Mentet, sobre Ulldeter, i el Pla Guillem, a tocar el massís del Canigó. Entre aquesta carena i el Costabona que ressalta ben evident al SE, formen la Coma del Tec, capçalera del riu homònim que creua al Vallespir i el Rosselló en el seu curs vers la Mediterrània al terme d’Elna.
El camí al Costabona és ben evident revoltant en sentit antihorari la capçalera d’aquesta coma. Baixem suaument fins al Coll de Pal flanquejant fora de camí fins a trobar el que puja de la coma, a l’alçada del monument al Meridià Verd, que seguim fins al cim en moderat pendent.

Costabona (2465m)
Coronat per una taula d’orientació. Cal accedir-hi en un dia molt clar per poder albirar tot el que s’hi descriu. El que més sobresurt és el cordal Núria-Ulldeter i el massís del Canigó. Més llunyans també podem albirar-hi el Carlit i els Peric.
Retornem al Coll de Pal. A l’alçada del Monument al Meridià Verd fem drecera per l’esquerra fins a trobar el GR que seguim breument per deixar-lo per un camí ben fressat a l’esquerra que revolta la coma del Torrent de Mascarell. N’hi ha un parell més de paral·lels, a més baixa cota. El que prenem nosaltres és el més alt.
El camí és ben fressat mentre flanquegem (SE) però quan comencem a davallar pel llom del Serrat de la Balmeta (S), se’n perd el rastre entre la pineda i l’herbei dels prats de pastura. Hi ha grans fites, però a les Collades de Dalt, cal estar atent per no perdre’n la continuïtat. Resseguim tot el llom del serrat fins al coll.

Collada de la Balmeta (1975m)
Deixem a baix a l’esquerra el refugi forestal i anem a buscar la pista que seguim pocs metres per prendre un camí poc definit a mà esquerra, senyalitzat amb pintura carbassa (W). Perdem alçària per entremig de prats de pastura fins que entrar a una avetosa on el camí ja és ben definit. Sortim a la carretera de Setcases a Espinavell que seguim un quilòmetre i mig a mà dreta per retornar al punt de partida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Roca Colom i Costabona

Itinerari relacionat: Roca Colom des de Vallter 2000