Arxiu de la categoria: Senderisme

Escalarre-Burgo-Llavorre-Dorve

Per camins de bast a les Valls d’Àneu

Distància 11,6 km
Desnivell acumulat 639 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 17 de juliol de 2021
Cartografia Editorial Alpina. Valls d’Àneu (1:25000)

Per antics camins de bast, antany única via de comunicació, visitarem diversos pobles de les Valls d’Àneu, al marge esquerre de la Noguera Pallaresa. Sense cap dificultat especial, per camins ben fressats, senyalitzats i que conserven bona part del seu empedrat. Gaudirem de bones vistes sobre la plana d’Esterri i l’entorn per acabar amb una plàcida passejada vorejant la Mollera d’Escalarre.
Coincideix amb l’anomenada ruta de Castellot que parteix de la Guingueta d’Àneu. Nosaltres la iniciem a Escalarre seguint l’excursió 7 de la Guia Alpina de les Valls d’Àneu.

Accés
A l’accés sud a Esterri d’Àneu (C-13z) des de la C-13 venint de Llavorsí, prenem a mà dreta direcció a la Vall d’Unarre (indicat com Escalarre, Cerbi, Burgo i Llavorre). Passem pel costat del parc de bombers i creuem la Noguera Pallaresa per un pont fins a la central hidroelèctrica on comença al camí d’Escalarre.

Escalarre (992m)
Pugem per carrers costeruts a la part llevantina, la més alta del poble, on comença el camí a Unarre i Burgo. Deixem a mà esquerra el d’Unarre i marxant a la dreta. Guanyem alçària en fort pendent per després, ja més planerament, endinsar-nos a l’ombrívola clotada del riu de Burgo i atènyer la carretera que hi mena des d’Unarre.

Burgo (1287m)
Creuem el poble de llevant a ponent (SW) i passem pel davant l’església de Sant Joan. En sortim per un camí paral·lel a la carretera a Llavorre, però a més baixa cota. Els darrers metres fins a Llavorre els fem per aquesta carretera.

Llavorre (1392m)
Hi accedim per la banda ponentina i, pel carrer Major, anem a la ponentina. A la plaça Major pugem per un carrer costerut que deixem tot seguit creuen per una passarel·la el barranc de la Coma (1) i emprenem el camí de Dorve. Rebutgem un camí a l’esquerra i comencem a davallar per l’ombrívola fondalada del barranc de la Mata. Després de creuar-lo recuperem cota suaument. El pendent s’accentua al peu del Turó de l’Àliga, i el camí fa llaçades per amorosir-lo.

  • (1) Al mapa topogràfic de l’ICGC i als plafons oficials és ressenyat com a barranc de Bellero. A les mateixes fonts el de la Mata s’anomena de l’Escrita.

Collet de Caterina (1531m)
Sostre de l’itinerari. Aquest topònim no figura ni al mapa topogràfic ni a l’excursionista. L’hem manllevat de la guia de l’Editorial Alpina. Davallem ràpidament fins a sortir al camí de la Guingueta a Estaon, per on discorre el GR 11 que prenem a mà dreta.

Dorve (1398m)
Creuem el nucli passant per davant de l’església de Sant Bartomeu. Al SE reprenem el camí de bast de la Guingueta, molt ben conservat, excepte al tram més baix. Empedrat, amb bones llaçades sustentades per contraforts per salvar el fort desnivell. Creuem la carretera d’accés al poble i, després de passar pel costat d’una torre d’alta tensió, la retrobem i seguim per davallar a la perimetral del pantà de la Torrassa, que prenem a mà dreta.

Pont de Poldo (937m)
Accés a la Guingueta d’Àneu des del marge esquerre de la Noguera Pallaresa. Aigües amunt comença de Mollera d’Escalarre que voregem per una ampla pista forestal, en la que hi trobem dues àrees d’esbarjo i un mirador elevat. La pista dóna accés a diversos búnquers de la línia de defensa del Pirineu alçats pel l’exèrcit feixista entre 1945 i 1950. Pel costat de l’església de Sant Martí retornem a Escalarre.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Estanys de Ventolau, Tres Estanys i de la Gola

Des de Cerbi pel Planell de Sartari

Distància 16,5 km
Desnivell acumulat 1053 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 15 de juliol de 2021
Cartografia Editorial Alpina Valls d’Àneu o Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Itinerari per una interessant zona lacustre a la vall d’Unarre, dins el Parc Natural de l’Alt Pirineu, envoltant el pic de la Gola. Ben senyalitzat i camins generalment fressats, els passos més delicats estan protegits amb cadenes.
Podem iniciar-lo a l’aparcament de Cerbi o, si disposem del vehicle apropiat, al de Sartari, estalviant-nos quatre quilòmetres i un bon desnivell. En el meu cas vaig pujar en bicicleta fins a l’aparcament de Sartari tot i que hagués estat ben factible continuar 1,2 quilòmetres més fins al peu del salt del riu de la Gola.
Realitzat en sentit contrari a les busques, bé pot fer-se a l’inrevés amb un desnivell lleugerament més progressiu.

Accés
A l’accés sud a Esterri d’Àneu (C-13z) des de la C-13 venint de Llavorsí, prenem a mà dreta direcció a la Vall d’Unarre (indicat com Escalarre, Cerbi, Burgo i Llavorre). Passem pel costat del parc de bombers i creuem la Noguera Pallaresa per un pont fins a la central hidroelèctrica on comença una carretera de muntanya que, en set quilòmetres i passant per Unarre, mena a Cerbi. Poc abans del poble hi ha habilitat a mà dreta un espai d’aparcament destinat als visitants de la Gola i la vall de Niri. (1)
D’aquest punt parteix a mà dreta la pista de la Gola que, en quatre quilòmetres i salvant quatre-cents metres de desnivell, mena a l’aparcament de Sartari. Hi hem vist transitar vehicles turisme, tot i que es recomana tot-terreny. Cal tenir en compte que és molt estreta i respectar el horaris de pujada i baixada detallats poc més amunt, a la bifurcació a les Bordes d’Auròs i Sant Beado, que deixem a mà esquerra.

  • (1) Hi ha un penell amb tres itineraris recomanats pel Parc Natural de l’Alt Pirineu i el corresponent codi QR d’enllaç a Wikiloc.

Aparcament de Cerbi (1398m)
Prenem la pista de la Gola guanyant alçària pel marge esquerre del riu d’Unarre. El creuem pel pont de Graus i poc més amunt atenyem l’aparcament de Sartari (1815m). Podem continuar pel sender proper al riu o per la pista restringida al tràfec de vehicles. El primer s’ajunta a la segona més amunt. Poc abans del bonic Planell de Sartari es barregen el riu de la Gola amb el torrent pel que desguassa l’estany de Ventolau. Voregem el Planell, una mollera testimoni d’un antic estany reblert, fins al peu del salt del riu de la Gola.

Salt de riu de la Gola (1987m)
D’uns cent-cinquanta metres, el mateix desnivell que superem en llargues i còmodes llaçades d’un camí ramader per una pala poblada de denses mates de bàlec, entremig dels salts del riu de la Gola i del torrent de Ventolau.
A la bifurcació (indicada) anem a la dreta cap a l’estany de Ventolau i els Tres Estanys, en fort pendent pel Forat de Ventolau.

Estany de Ventolau (2338m)
Al peu del pic de la Coma del Forn. El voregem per les ribes sud i est en sentit contrari a les busques. A l’extrem nord-est hi ha una cabana, bon aixopluc per cas de necessitat, des de la que guanyem una graonada que ens deixa sobre el primer dels Tres Estanys, on gaudim d’una àmplia panoràmica sobre els cims pirinencs. Un pas equipat amb cadenes ens ajuda a superar una curta i fàcil grimpada. Som al punt més alt de l’itinerari (2432m). Pocs metres més enllà davallem ajudats per dos altres trams equipats. Deixem a mà dreta el camí a la Collada dels Tres Estanys (2), molt evident entre el pic del mateix nom i el de la Coma del Forn.
Voregem el segon dels estanys per la riba ponentina i, entremig d’aquest i el tercer, trobem la bifurcació al coll de Ventolau.
Comencem a davallar seguint una ampla torrentera en direcció (ENE) vers l’estany de la Gola que ja podem albirar ben enfonsat en aquella direcció, deixant a mà dreta el camí a l’estany de Calberante, que ens queda amagat, i el coll de Curiós.

  • (2) Discrepància toponímica entre mapes. El que al de l’Editorial Alpina rep el nom de Collada dels Tres Estanys o d’Unarre, al topogràfic de l’ICGC (i a les estaques indicadores) se l’anomena Coll del Forn. De la mateixa forma el que al primer s’anomena Coll de Ventolau, al segon Collet dels Tres Estanys. Mantenim als punts de pas les denominacions del mapa excursionista.

Estany de la Gola (2263m)
Encaixonat entre el pic homònim i la Serra Mitjana, el voregem en el sentit contrari a les busques. A l’extrem nord hi ha una cabana enrunada i una palanca per creuar el desguàs de l’estany de Calberante. Resseguim la riba ponentina fins a l’eixida d’aigües. Poc abans trobem un altre pas equipat per salvar un tram delicat on un mal pas suposaria, en el millor dels cassos, remullada segura. A la dècada dels 60 s’hi van fer treballs per alçar-hi una presa inacabada. En resten algunes estructures. Passem per sobre una resclosa i atenyem el refugi.

Refugi de la Gola (2242m)
Al lloc que ocupava l’antiga sala de màquines de la presa s’hi va bastir un refugi lliure, ben condicionat amb tarima de fusta per pernoctar-hi deu persones, taula i llar de foc. Davallem un centenar de metres fins a retrobar el camí de l’anada.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pla de Trullàs i torrent de l’Om

Mirador, dolmen i barraques a Monistrol de Calders

Distància 11,5 km
Desnivell acumulat 416 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 15 d’abril de 2021
Cartografia Mont Editorial El Moianès (1:40000)
Recursos consultats Wikipedra. Observatori del paisatge de Catalunya. wikipedra.catpaisatge.net/ data de la consulta 16/05/2021
  Ajuntament de Monistrol de Calders www.monistroldecalders.cat/ data de la consulta 16/05/2021

Un altre itinerari on el protagonisme el té la pedra: pedra seca, pedres sepulcrals i fins i tot una roca singular. També visitarem un bonic gorg i ens enfilarem a una talaia amb unes perspectives excel·lents.
Ruta fàcil on els camins són fressats però en bona part sense senyalitzar i la que ho és −un tram de la Ruta de la Pedra Seca de Monistrol de Calders− la farem en sentit contrari al proposat. Malgrat que tots els camins estan ben representats al mapa, com que en coincideixen molts, el GPS ens anirà bé per no errar.
Amb tot cal considerar-lo de moderada dificultat pel tram carener d’accés al Pla de Trullàs on ens caldrà ajudar-nos amb les mans −no es pot qualificar ni de grimpada− en més d’un punt i on haurem de superar un ressalt rocallós d’uns quatre metres equipat amb una sòlida escala i grapes.
Hem respectat la denominació que dóna el portal Wikipedra a cada barraca i els números són el seu codi. A banda de les que trobem al costat del camí, n’hem ressenyat altres molt properes que desconeixíem i que també podem visitar. Són una petita mostra d’entre les més de cinc-centes catalogades al terme municipal.
L’hem fet seguint la proposta d’Aventura’t a Wikiloc https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/mirador-i-dolmen-de-pla-trullas-per-gorg-saladic-pas-de-lescala-balma-freda-i-ruta-de-pedra-seca-ds-45498441. Ens sembla la més encertada de les diverses que podem trobar de la contrada.
Tota la zona va veure’s afectada pel gran incendi de l’agost de 2003 al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac i que va deixar cinc morts de la família de la Cabana d’en Felip a Sant Llorenç Savall. Els efectes són ben visibles divuit anys després, tot i que al costat de les pinasses supervivents podem veure el rebrot de nombrosos peus de roure i alzina. El mes de juny del mateix any ja n’hi havia hagut un altre que va afectar la vall del torrent de l’Om.

Accés
Partim de Monistrol de Calders on hi accedim per la B-124 des del Vallès Occidental o des de la N-141c, pel Bages o l’Osona. Iniciem l’itinerari al carrer de l’Església on al costat mateix, a l’Avinguda del Doctor Tarrés, disposem d’espais on aparcar.

Carrer de l’Església (443m)
A l’alçada del carrer del Molí prenem un corriol pavimentat per enfilar-nos al Pedró Xic i baixar a la Font dels Enamorats on hi ha l’estàtua de pedra «Dona Conquesa». Aqui baixem a l’esquerra, però el retorn el farem pel camí que davalla per darrera de l’estàtua. Per baix de la urbanització Masia del Solà seguim el camí dels Horts, primer pavimentat i després de terra. Rep aquest nom pels horts que hi ha als marges del Torrent de Sant Joan. Ens enfilem per un corriol per salvar el Torrent del Sot de l’Arç i davallem al Gorg de Saladic.

Gorg de Saladic (452m)
Bell paratge on la riera de Sant Joan fa un petit salt i un gorg. Duu el nom del mas que hi ha a sobre. Ens enfilem (NE) a guanyar la carena i la seguim (SE) amb trams de fort pendent salvant antics marges de pedra. Arribats a un punt el corriol continua per la dreta (fita) però si seguim la precària pista de l’esquerra arribarem igualment a un collet on encetem el tram més costerut fins al peu d’un ressalt rocallós d’uns quatre metres equipat amb una sòlida escala i grapes. Un cop superat caminem planerament excepte els darrers metres previs al mirador.

Mirador del Pla de Trullàs (708m)
Excel·lent talaia on es pot observar una fantàstica vista panoràmica cap al Montcau, la Mola, els Pirineus i la Vall de Marfà.
Davallem seguint una costeruda pista que desprès planeja i s’enfila suaument, creuant de nord a sud el Pla de Trullàs, per accedir al dolmen.

Dolmen del Pla de Trullàs (710m)
Punt culminant de l’itinerari on hi a un megàlit del tipus de cambra simple, força gran. Aquest tipus de sepulcres tenen una datació de l’Edat del Bronze, aproximadament entre el 2000 i el 1500 aC. Va ser restaurat l’any 2005.
Baixem al camí de Granera que prenem a mà dreta i on podem començar a visitar les primeres barraques. Prou més enllà davallem per un corriol al Sot de l’Hort de l’Om on s’hi apleguen un seguit de barraques al costat de la rasa que tributa al torrent de l’Om, al que sortim poc més enllà de les ruïnes del mas del mateix nom.
Continuem pel marge dret del torrent on trobem escampades aquí i allà cinc barraques més i n’albirem altres al marge esquerre, fins a les ruïnes de la Casanova.

La Casanova (538m)
Pel costat de les ruïnes seguim un camí que mena a la urbanització Masia del Solà. Sorgida els anys 60 del segle passat i encara en situació irregular, amb un creixement residencial de baixa densitat, un relleu molt desigual i àrees de fort pendent envoltades de massa forestal. Un autèntic perill atesa la incidència d’incendis forestals a la zona on, a banda dels esmentats, cal recordar els del veí municipi de Calders dels anys 1994, 2003, 2005 i 2015.
Pel carrers de la urbanització pugem al «Codro Gros» anomenat també Pedró Gros en contraposició al Xic. Roca singular, gran bloc de conglomerat situat en un indret enlairat on es feia la benedicció del terme. Hi ha més roques que reben el nom de «Codro» com són les del Serrat de la Trompa i el Barret.
Davallem en fort pendent per un corriol resseguint el carener fins a la Font dels Enamorats on desfem el camí d’anada.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Castelltallat

Des de Claret dels Cavallers

Distància 13,8 km
Desnivell acumulat 500 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 24 d’abril de 2021
Cartografia Serra de Castelltallat (1:25000). Monteditorial.
Recursos consultats Fàbrega i Enfedaque, Albert / Serra i Sellarès, Francesc. «Claret dels Cavallers» a «Dovella» núm. 96 (estiu 2008)
  Mapes del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona)
https://patrimonicultural.diba.cat/ Data de consulta 25/04/2021

Un itinerari per l’obaga de la Serra de Castelltallat partint de l’interessant nucli rural de Claret dels Cavallers. Transitarem per camins rurals ben fressats, alguns de més bon fer que d’altres, amb un tram de 2,3 quilòmetres de quitrà entre anada i tornada. Accedirem al nucli de Castelltallat amb el seu casal, l’observatori astronòmic, l’església de Sant Miquel i les restes del castell. Al nostre parer Sant Jeroni, el Cogulló de cal Torre i Castelltallat són les millors talaies del Bages. Si el dia acompanya, la vista des de Castelltallat és superba.
A l’anada seguirem el GR 3, malgrat que la senyalització és força deficient. A la tornada no hi ha cap mena de senyalització però tots els camins són ben representats al mapa.

 Accés
Al quilòmetre 50 de la C-55 prenem la sortida a Valls de Torruella, Salo i Pinós per la BV-3002. Uns metres abans del quilòmetre 4, a les Feixes de Coaner, prenem a mà esquerra una bona pista apta per a tota mena de vehicles indicada, entre altres, a Claret dels Cavallers. Seguim la Riera de Coaner pel seu marge esquerre i a molta alçada, uns sis quilòmetres fins a trobar-la. La pista es bifurca: el ramal de l’esquerra creua la riera per un pont i mena a cal Fuster, el Codony i Roters. Continuem recte pel mateix marge esquerre. Un centenar de metres més enllà de l’accés a Claret de Cavallers, en un segon accés, disposem d’un espai per a dos o tres vehicles sense destorbar el pas ni envair cap feixa.

Claret dels Cavallers (568m)
Nucli rural a l’aiguabarreig entre la Riera de Coaner i la Rasa d’Utgés format per dos grans masos, cal Serra i cal Ferrer, l’església de Sant Pere, la masoveria de cal Ferrer, ca l’Espinac i cal Fuster.
El lloc i l’església són documentats des de primeries del s. XI quan probablement ja hi havia el castell, del que en resten alguns vestigis a recer del turó que domina l’indret. El terme del castell abastava una colla de petits masos medievals probablement sota senyoria d’una nissaga de cavallers anomenats Claret d’on provindria el nom. Posteriorment n’exerciren la senyoria els Sant Guillem, els Sescomes, els Peguera i els Llentes.
Als fogatges de 1497 i 1553 l’únic mas existent a Claret dels Cavallers és can Serra on hi haurien dues cases.  A la segona meitat del s. XVI Joan Serra va repartir-les entre dos fills atorgant a un la «casa de dalt» i a l’altre la de baix. El 1587 per matrimoni de la pubilla del mas «Serra de Baix» amb un Ferrer de les Basses de la Molsosa va passar a denominar-se cal Ferrer de Claret dels Cavallers.
L’església de Sant Pere és una obra dels segles XV-XVI continuació d’una primitiva església i cementiri situats probablement al turó sobre el castell. Correspon al bisbat de Vic, havia sigut parroquial i posteriorment sufragània de Sant Miquel de Castelltallat. Conserva tres interessants retaules: el major dedicat a Sant Pere i els laterals del Roser i Sant Isidre.
Baixem a creuar la Rasa d’Utgés i revoltar cal Fuster, una casa alçada a primeries del s. XX per l’amo de cal Ferrer per a un fadrí de la casa, fuster de professió. Sortim al camí de Roters que prenem a mà dreta. Ben aviat trobem el forn d’obra de cal Ferrer. Per l’esquerra hi arriba el camí pel que retornarem. Prou més enllà, a la següent bifurcació anem a l’esquerra. Més amunt creuem la rasa de la Font Bona on hi ha la font del Codony. En surt un bon camí pel que també podríem pujar a Castelltallat o fer drecera a la tornada. Però continuem fins a la casa del Codony.

El Codony (614m)
Era una possessió dels comtes de Barcelona i n’hi ha referències documentals, juntament amb el veí mas de Roters al qual estava unit, des d’abans del s. XII. L’edifici actual és completament reformat. L’anterior va veure’s molt afectat −com tota aquesta part de la serra de Castelltallat− per l’incendi del juliol de 1998 originat a Aguilar de Segarra que va envoltar Salo fins ajuntar-se amb el que s’havia originat a Cardona.
Prenem un camí que puja vers el sud. Més amunt el deixem per un altre pedregós i costerut pel que ens enfilem al Pla del Ras, on trobem el camí que baixa a Valentines i Roters, que seguim a mà esquerra fins al Pla de la Vinyota on deixem el camí de Boixeda, continuant a l’esquerra fins atènyer la carena al punt on passa la carretera de Sant Mateu a Castelltallat. La seguim a mà dreta.

Creu del Ros (855m)
Creu de terme a la cruïlla entre el camí ral que travessa transversalment la serra i el que ho fa de sud a nord. Al costat hi ha la Casa Nova, un modest edifici alçat entre tots els veïns del 1915 al 1920 en terreny cedit per l’amo de Soldevila. Durant molts anys va acollir l’escola, la botiga i el cafè. Tradicionalment ha sigut el punt de trobada de la gent de Castelltallat. El 2009 s’hi va construir al costat el Casal de Castelltallat.

Observatori i castell de Castelltallat (910m)
Arran de la construcció de l’observatori astronòmic es van dur a terme excavacions que van permetre recuperar diversos elements d’aquest castell, que durant segles havien quedat reduïts a un munt de pedres. També s’hi va poder documentar un assentament ibèric d’entre els segles IV i III aC.
El castell es troba documentat d’ençà l’any 937 amb la denominació de «castro Montedono», tot i que els testimonis arqueològics permeten afirmar que el seu origen és anterior, com a mínim de finals del s. IX. A finals del s. X ja apareix la amb denominació actual «castrodon, qui dicitur Castro tallato». Era un castell termenat sota el domini feudal de la casa vescomtal de Cardona.

Església de Sant Miquel de Castelltallat (893m)
Alçada al costat del castell, és documentada d’ençà el 1031 i el 1154 ja consta com a parròquia, funció que perdura actualment. De l’església originària no se’n conserva cap element i fou modificada i ampliada entre els segles XV i XIX. Són notables els retaules major dedicat a Sant Miquel Arcàngel, el del Roser i el del Sant Crist.
Al costat de l’església hi ha la rectoria, un gran casal de tres plantes que tradicionalment havia funcionat com una rica casa pairal: disposava d’estables, celler, tines i altres elements comuns a tota bona pairalia. Tenia les seves terres i horts, com ara el Viver o la Font del Rector. El casal ha estat restaurat per la Diputació, i ara és llogat com a segona residència.
Retornem al punt on hem arribat a la carretera. Prenem a mà dreta un bon camí pel que baixem per l’obaga fins a la bifurcació amb el que segueix la Rasa de la Font Bona −el que hem deixat a la font del Codony pel que podríem fer drecera. El camí empitjora. Gaudim de bones vistes sobre el Prepirineu i el Pirineu.

Cal Trist (800m)
Ruïnes d’una casa, que per la seva tipologia constructiva, podria datar-se al segle XVIII, de la que no n’hem localitzat cap referència. En parteixen dos camins. El de la dreta mena a la carretera a l’alçada de la Plana del Llop. Anem a l’esquerra, planerament fins a la següent bifurcació on podríem fer drecera baixant a l’esquerra i passant per una casa de nova planta, però anem a la dreta, revoltant per l’obaga del Ferrer de Claret entremig de bons exemplars de pinassa supervivents de l’incendi de 1994. Pugem fins el camí de Corbera, pavimentat des de la carretera fins aquí, on anem a l’esquerra baixant fins a la casa de Corbera.

Corbera (784m)
Alçada sobre un contrafort de la serra, tenim notícies d’aquest mas d’ençà 1557 quan Marc Antoni Llentes,  senyor del lloc i terme de Claret, va establir-lo a Antoni Codony. El 1591 hi habitava Andreu Sala (a) Rabassola i l’any següent Esteve Ferrer. El 1619, l’amo de can Serra de Claret dels Cavallers, Pere Ferrer i Serra el comprava, per 350 lliures, als hereus d’Antoni Codony. Actualment la casa està deshabitada però conserva íntegres la coberta i estructura.
A banda del que hi hem arribat, en parteixen tres camins més. Podem davallar per dos d’ells i escollim fer-ho pel que segueix una rasa per l’obaga del Ferrer de Claret. Girem pràcticament 360º fins a trobar-la i baixem ara per un marge, ara per l’altre, rebutjant ramals a dreta i esquerra, fins a sortir al forn d’obra des d’on desfem el camí d’anada.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Barraques del Junyent i molins de Querol

Barraques, tombes i molins entre Fonollosa i Camps

Distància 15,3 km
Desnivell acumulat 364 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 18 d’abril de 2021
Cartografia ICGC. Bages
Recursos consultats Molins Roca, Ernest «Camps, les cases i la història» «Fonollosa, les cases» Zenobita Edicions
Més informació https://fonollosaturisme.cat/

D’aquest fàcil itinerari n’és protagonista la pedra: pedra seca, de molí o pedres sepulcrals. Perquè la proposta va de visitar algunes de les barraques dels termes de Camps i Fonollosa, necròpolis i molins medievals.
Si no la coneixeu, paga la pena fer els set-cents metres per atansar-vos a l’Alzina Grossa de Querol.

Accés
L’itinerari comença i acaba a Fonollosa on hi accedim per la BV-3008. La millor opció és a partir de la sortida 114 de l’Eix Transversal (C-25). Podem deixar el vehicle al capdamunt del carrer Major on hi ha un espai reservat per fer-ho.

Fonollosa (524m)
La primera menció que del nucli de Fonollosa és de l’any 1029, quan el vescomte de Cardona fa donació a Santa Cecília de Montserrat d’unes terres al terme del castell de Montedon (Castelltallat), situades als llocs de Camps i Fonollosa. És cap de municipi que inclou els antics termes de Camps, Fals i Fonollosa.
Sortim del nucli vers sol ixent per un camí carreter que deixem aviat baixant per un camí a mà dreta que ens mena al Raval del Paisà, nom de la primera casa que es va alçar el 1756 a l’indret conegut com Font de l’Arena. Però el mot no ve del fundador de la casa sinó d’un seu net. S’hi apleguen deu cases més.
Sortim a la carretera, creuem el pont i, just a l’altre marge, prenem un camí a l’esquerra que deixem aviat per un corriol que s’enfila fort a mà dreta pel que accedim al camí de Caselles.

Caselles
La primera notícia de Caselles és en un llegat de 1012. El 1221 els senyors feudataris de Fals, Ermengol Senseterra i Elisenda de Fals, van donar al monestir de l’Estany l’església que havien construït a Caselles dotant-la amb terres i masos. El monestir va establir-hi un priorat o pabordia. Els pabordes eren canonges del monestir a qui s’encomanava l’administració i recapta de les rendes. Quan el monestir va desaparèixer va passar a dependre del bisbat de Vic.
Primer passem pel mas Caselles, després per la Pabordia i Santa Maria de Caselles, on anem a la dreta i, per entremig de cal Magí i cal Xisco, fins al Camí Vell de Camps.

Camps (587m)
Format pel petit nucli rural alçat a redós de l’església de Santa Maria, i diversos masos i cases disseminats. Antigament era conegut com a «Cans». N’hi ha testimoni escrit d’ençà el 950, quan el comte Borrell II donà al monestir de Santa Cecília de Montserrat un alou situat al Castell de Montedon (Castelltallat), anomenat «Cancis», amb les esglésies de Santa Maria, Sant Pere i Sant Mamet. Però la presència humana a la zona és molt anterior com ho demostra la troballa d’una moneda ibera a la Vall del Puig. I la necròpolis de la plaça de la Creu, on es varen identificar enterraments paleocristians, tombes antropomòrfiques i tombes de lloses de l’alta edat mitjana. Els arqueòlegs li atorguen una datació a partir del s. V.
El terme dons, estava repartit entre dues senyories eclesiàstiques: el monestir de Santa Cecília de Montserrat (posteriorment de Santa Maria) per donació dels comtes de Barcelona. I el de l’Estany, pels senyors de Fals.
L’església de Santa Maria és d’origen romànic però de l’edifici antic solament se’n conserva la socolada de l’absis. L’any 1138 adquirí la categoria de parròquia. Són d’interès les làpides sepulcrals situades davant el soler de la portalada, de datació imprecisa entorn el s. XIII.
Marxem vers el NE passant pel costat del cementiri fins atènyer un antic camí ramader que, passant per la Caseta, pujava a Castelltallat, on continuem a l’esquerra.
Aquesta zona va estar afectada pel gran incendi de 1994.
A l’alçada del torrent que baixa de la serra passant entre els masos de Puigdellívol i Vilalta, deixem el camí ramader que s’enfila a mà esquerra per continuar en direcció al Junyent i Sant Andreu. Passem entre ca l’Olís i les ruïnes de cal Xamal, una casa que havia alçat un fadrí de cal Xamal de Fals, i prop de cal Jepet del Junyent, on deixem el camí principal per enfilar-nos a mà esquerra per visitar les barraques del Junyent.

Barraques del Junyent
El Junyent era una de les propietats més grans de Camps. El 1861 tenia una extensió de 459 quarteres entre Camps i Castelltallat, amb 59 d’elles destinades a vinya que menaven sis parcers diferents.
Visitem cinc barraques de vinya als confins de Camps, termenejant amb Castelltallat. Les anomenem seguint un criteri d’ubicació geogràfica segons el mapa topogràfic. Han sigut restaurades pel propietari de Vilalta, el senyor Joan Borrós, un paleta dels d’abans que sap treballar la pedra. Han merescut primers premis al «Concurs de Rehabilitació de Barraques de Vinya i altres construccions de pedra seca» que atorga el Consell Regulador de la Denominació d’Origen Pla de Bages. L’entorn està endreçat i esporgat i un corriol permet el pas de l’una a l’altra. Totes tenen detalls d’interès des de la primera i més petita de totes fins a la darrera, una barraca amb dues estances adossades, una de les quals destinada a quadra amb menjadora i capacitat per a dos animals.
Davallem seguint el curs del torrent fins a retrobar el camí al Junyent i Sant Andreu on hi localitzem un antic forn, probablement de ceràmica (1). Al costat mateix i pràcticament al llit del torrent, hi ha la boca d’una mina de la que no n’hem localitzat cap referència. El primer tram és una trinxera amb el sostre enllosat però després continua cavada a la roca.
Desfem el camí de l’anada fins a la bifurcació amb l’antic camí ramader que prenem a mà esquerra. Cent metres més enllà hi trobem les tombes.

  • (1) En algunes ressenyes, sense aportar més dades, se l’anomena «la Teuleria».

Tombes de Camps (602m)
Conjunt de tres tombes excavades a la pedra conegudes des de temps immemorials. Però el primers que hi van donar importància foren uns excursionistes del Centre Excursionista de la Comarca de Bages en una visita el maig de 1936. Una de les tombes és sobre un bloc que va quedar en posició inclinada sobre un marge en desprendre’s del conjunt. De datació imprecisa entre els segles VI i XI. Al costat hi ha una altra barraca de pedra.
Seguim l’antic camí ramader per sortir a una pista i continuem pel camí del Soler pel que davallem al Raval del Soler on retrobem el Camí Vell de Camps, que en aquest punt és enquitranat. No el prenem: just passat el pont seguim un corriol poc evident a mà esquerra pel que baixem en fort pendent a creuar la carretera i al Raval de Perejutge.

Raval de Perejutge (423m)
Petit nucli de quatre cases (Tomàs, Còt, Marxant i Sambleia). La més antiga és cal Tomàs, inicialment masoveria de Caselles coneguda com Pere Jutge, de la que se’n té notícia d’ençà 1698. Però el topònim és encara més antic (1440).
Baixem a creuar a gual la Riera de Fonollosa prop del punt on hi ha la font. Continuem pel marge dret, aigües amunt, primer per un curt tram de pista i després per camí ample per les obagues de Caselles i de Querol pel que, segons tenim entès, era un camí ral. Just abans del primer molí passem al marge esquerre.

Molins de Querol
Conjunt de dos molins de bassa coneguts com el de Més Amunt i el de Més Avall, segons la seva situació a la riera. Antiga propietat de la Pabordia de Caselles, no se’n coneix el seu origen de forma precisa però l’arquitectura del de Més Avall permet datar-lo entorn el s. XIV.
Es nodrien amb la captació d’aigua de la Riera de Fals mitjançant una resclosa a sota cal Paisà i un rec que, a l’alçada de cal Mestre Valentí, anava conduït per una mina de 35 metres de llargària.
Cal suposar que havien sigut establerts pels pabordes al veí mas de Querol. Al s. XV van passar a mans del mas Ferriola d’Aguilar i posteriorment al mas Centelles del Racó. Finalment el 1936 els va adquirir l’amo de cal Mestre Valentí. El de Més Avall ja no funcionava des de mitjans del s. XIX. El de Més Amunt va continuar fins els anys 40 del segle passat.
El primer que trobem és el de Més Avall, en estat ruïnós i sense coberta. Cent vint-i-cinc metres més amunt, per un corriol, trobem el de Més Amunt. A l’edifici, que s’utilitza com a magatzem, si han fet reformes en època moderna i encara s’hi conserva part de la maquinària.
Passem pel costat de cal Mestre Valentí. El nom de la casa ve de Valentí Vall, mestre d’obres, una família compta amb quatre generacions de paletes d’aquells que saben treballar la pedra.
Creuem de nou la riera a l’alçada de la resclosa dels molins. Seguim per l’obaga fins a les tines de la Fassina del Tiquet. Tiquet era un derivat de Francisquet Morera, un fill de cal Paisà que, a més de teixidor, es dedicava a la destil·lació d’aiguardent.

El Molí del rec (469m)
Els parcers del nucli de Fonollosa tenien els horts a baix al Torrent de la Vall, en bancals als que calia portar-hi l’aigua amb galledes i barrals. Per això van construir una resclosa a la Bauma de Querol i un rec o sèquia de 1.200 metres fins al Raval del Paisà, amb un dipòsit entremig. A més van muntar una sínia en una barraca circular de grans proporcions. Era accionada per un ruc o una mula per tal d’extreure aigua d’un pou amb la que augmentar el cabal del rec en èpoques de sequera.
No hi ha constància de la data en que es va construir ni dels seus promotors, però hom creu que va ser obra de la comunitat de regants.
Creuem el torrent a l’alçada de la Bauma de Querol i pugem fins a la carretera des d’on retornem al punt de partida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Alzina Grossa de Querol

Des de les Torres de Fals pel Grau i el Xamal

Distància 17 km
Desnivell acumulat 415 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 10 d’abril de 2021
Cartografia ICGC. Bages 1:50000
Recursos consultats Molins Roca, Ernest «Fals, les Cases» «Fonollosa, les cases» Zenobita Edicions
  Grup de divulgació de la història de Fals «Falchs» ACR Fals
  Mapes del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona) https://patrimonicultural.diba.cat/ Data de consulta 11/04/2021.
Més informació https://fonollosaturisme.cat/

Aquest itinerari ens permetrà visitar un grapat d’elements d’interès, una bona colla relacionats amb la viticultura: cases de parcers establers a recer de l’auge que va experimentar la vinya durant els segles XVII al XIX arreu del Bages i molt especialment a Fals i tot un seguit de construccions de pedra seca com tines i barraques. Però també masos carregats d’història, una ermita romànica, un arbre monumental, una tomba de l’edat mitjana, un pou de glaç i el conjunt monumental de les Torres de Fals.
És fàcil, transcorre la major part per pistes i camins rurals. Hi trobarem força indicadors de Camins del Bages instal·lats per la Diputació (segueix en part els circuits de Querol i de Xamal), però no a totes les cruïlles ni a tot l’itinerari.

 Accés
A les Torres de Fals s’hi accedeix des de prop del punt quilomètric 3 de la BV-3012 (Creu de Fals) per una pista enquitranada i ben senyalitzada. A la BV-3012 tant podem accedir-hi per la sortida 123 de la C-25 (Eix Transversal) com des de la BV-3008 entre Sant Joan de Vilatorrada i Aguilar de Segarra. Hi ha ampli espai per aparcament.

Berenador de les Torres (360m)
Iniciem la caminada pujant al mas Massana. El seu aspecte ja denota que fou un dels masos més importants de Fals, sinó el que més. L’aparença actual ve de l’ampliació del s. XIX quan el terme de Fals era una vinya a tocar l’altra i els ingressos tant per la producció pròpia com la que aportaven els parcers eren considerables. Bona prova en són les tines que hi ha davant la casa. N’hi ha notícia des de primeries del s. XI, però llavors era conegut com a mas de la Sala. Al s. XV els Sala també tenien establerta pels senyors de Fals l’explotació del moli. El nom de la casa va canviar al s. XVI quan la pubilla va casar-se amb un Massana.
Passant pel camí d’accés a les Torres i la Granja del Caselles −per on retornarem− sortim a la carretera a l’alçada de la Creu.

Creu de Fals (403m)
Com que volem passar pel Grau el més ràpid seria anar a l’esquerra. Però marxem a la dreta en direcció a cal Lluís i cal Cinto, per poder visitar una barraca i una tina.
La majoria de cases que hi ha en aquest paratge conegut com el Raval de la Creu venen d’establiments fets a la primera meitat del s. XIX pels amos de Montconill a pagesos sense terra. A banda d’una peça de terra per plantar-hi vinya, l’establiment incloïa el permís per alçar una casa −a canvi d’un cens− i, generalment, algun tros d’hort amb dret d’aigua per al gasto de la família del parcer. Els contractes de parceria eren molt corrents durant els segles XVIII i XIX, com una manera de donar rendibilitat a terres ermes que els grans masos no podien cultivar per compte propi. El contracte es feia al quart o al quint, això comportava que una quarta o cinquena part de la collita l’hagués de lliurar el parcer a les tines de l’amo.
Passem per darrera de cal Lluís i cal Cinto i prenem un camí per les Costetes del Grau on localitzem una barraca i la tina del Jaume del Grauet (o de l’oncle Jaume) (1), molt ben conservada. És la primera de les tines a peu de vinya que visitarem. Solien construir-se aprofitant un marge per facilitar la càrrega i buidat de la tina. La part més baixa, on hi havia la boixa o orifici pel que s’extreia el vi, solia estar protegida per una barraca fermada amb pany i clau. L’avantatge d’aquestes construccions és que estalviaven la feina de transport del gra de raïm.

  • (1) Codi Wikipedra 5436 i 1225, respectivament.

Santa Maria del Grau i el Grauet (425m)
La notícia més antiga que tenim d’aquesta petita església data de 1039 en el testament de la vescomtessa Engúncia de Cardona. L’edifici actual és romànic (XIII) ampliació d’un anterior del que en resten prou vestigis. Havia complert funció de parroquial que va perdre per la despoblació del s. XIV. Conserva una talla romànica amb fusta policromada de la imatge de la Mare de Déu.
Adossada a la paret de migdia hi havia la casa de la Mongia. Una masoveria que inicialment deuria acollir als «deodats» que tenien cura del temple. Fou aterrada el 1975 i se’n conserva el portal adovellat d’accés.
Al costat s’alça el mas del Grauet. L’existència d’una casa al costat de l’església ja és ben patent al testament esmentat, però són diversos els personatges cognomenats «deç Grau» o Grau documentats sense poder determinar si corresponen als d’un mateix mas o a altres. Pel que sembla al 1303 ja hi havia dos masos diferenciats, conegut com el Grau i el Grauet, que van anar evolucionant separadament. A començament de la dècada de 1940 es va enrunar el Grau, que ja estava deshabitat i ruïnós. La família del Grauet ha conservat el cognom familiar des de l’edat mitjana fins als nostres dies, un fet ben poc habitual.
Tot i que el nostre destí és l’Alzina de Querol, no ho fem pel camí indicat: marxem pel de baix. Més enllà del torrent del Grau, al costat d’un transformador prenem un corriol poc definit a mà esquerra que ens mena a una tomba medieval. Com a referència hi ha una fita amb una «T», una de les moltes que trobarem. La tomba del Grau és una sepultura de grans dimensions esculpida en una roca i de datació entre els s. IX i XI.

Mas Tatger (423m)
Camí enllà passem pal mas Tatger. S’havia anomenat Vila i el document més antic que hi fa referència és de 1262. Disposava de molta terra en propietat. Va canviar el 1648 quan la pubilla va casar-se amb un fadrí del mas Tatger de Talamanca. Habitualment els pubills canviaven el cognom pel de la casa on anaven a parar però la delicada situació econòmica dels Vila i les tres-centes lliures de dot que va aportar el Tatger van propiciar la situació coneguda com «comprar la pubilla». Durant el s. XVIII els Tatger, que llavors es cognomenaven Alsina van fer molts establiments a parceria.
Des d’aquí podem fer drecera pujant directament a cal Gardela. Però continuem camí vers migdia fins a l’alçada de cal Joan de la Roca, poc abans de cal Dalmau, ja en terme de Rajadell, on anem a la dreta enfilant-nos per un corriol que segueix justament el termenal. Hi localitzem les fites de terme: per un costat amb el cercle de rajos divergents corresponent a la Baronia de Rajadell i per l’altra el card coronat de fulles del Ducat de Cardona. Cal recordar aquí que el terme de Fals era de senyoria de la casa de Cardona.

Cal Gardela i cal Canonge (453m)
Dues cases establertes a parcers el s. XVIII a pel mas Tatger. Pel que fa a cal Canonge el 1764 Valentí Tatger estableix a Sebastià Grau una peça de terra d’una quartera al lloc de la Costa de la Vila de Fals. El tracte es fa «a parts» i s’especifica, entre d’altres, que les parts són «al quint» dels fruits, que l’establiment és a perpetuïtat, que hi haurà dret de construir-hi una casa i tina i que, a més, es concedeix un hort d’un quartà, la possibilitat de construir una bassa i de tenir animals. El preu és de 6 lliures per l’establiment. Per casament el cognom de la família passarà a ser Vilà i la casa a anomenar-se «cal Canonge». Els Vilà ja menaven una vinya al Pla de la Creu coneguda amb aquest sobrenom. D’aquesta família en prové el meu cognom matern.
A cal Gardela hi trobem un bon exemplar d’alzina. Continuem camí amunt precisament fins a l’alçada de l’esmentat Camp de cal Canonge, on deixem la pista per un camí a mà dreta i tot seguit per un corriol a l’esquerra que, en fortíssim pendent i algun respir per entremig, ens mena a la carena.

Xamal (603m)
Prominència situada a l’extrem sud-oriental d’un extens peneplà, entre les rieres de Fonollosa al nord i de Rajadell a migdia, conegut com els Plans de Querol. És termenal entre Fals i Rajadell. Hi ha un vèrtex geodèsic i una senyera. També una casa de nova planta construïda al lloc de l’antiga cal Xamal que havia quedat ruïnosa. Havia sigut establerta pel mateix Valentí Tatger el 1759 a Jaume Caselles, amb uns tractes semblants als de cal Canonge. El 1920 la va comprar l’Isidre Bosch de Sant Mateu. El 1943 va passar-hi una desgràcia. S’hi estava el vidu Bosch amb una dona que li feia de minyona. Uns lladres van entrar a robar i, probablement perquè algun d’ells va ser reconegut pels de la casa, van optar per assassinar-los. La minyona va morir a l’acte però el Xamal va sobreviure dos o tres mesos i va poder donar-ne testimoni. Els lladres van pagar-ho al «garrote vil» del Camp de la Bota, menys un que es va fer escàpol i voluntari a la «División Azul».
D’aquí prenem un antic camí que actualment resta pràcticament perdut i gens fressat pel que ens caldrà fixar-nos bé en els rastres de pas o deixar-nos guiar pel GPS. Sortim al camí del Pi Gros de Querol pel que creuem els Plans de Querol. Fem una marrada per visitar el camp solar de la Vinya del Querol.

Alzina Grossa de Querol (528m)
Centenària. Declarada arbre monumental el 1991. Molt simètrica, amida quasi disset metres d’alçària i vint d’amplada de capçalera. Duu el nom del mas que hi ha al costat, propietari del terreny. A la mateixa propietat, anys ha hi havia un altre arbre de grans proporcions: el Pi Gros. Servia de referència al termenal entre Fonollosa i Fals, que partia pel mig el Pla de Querol. També a migdia feia de termenal amb Rajadell. Calien tres homes per encerclar-ho amb els braços i podia aixoplugar un ramat sencer. El va acabar de matar un llamp i el 1945 l’amo de Querol se’n va vendre la fusta. N’ha quedat la referència topogràfica. Per sort l’Alzina Grossa no va ser perjudicada pel llamp que va caure al mas 1819 i en va matar l’amo.
La menció més antiga del topònim és un pergamí del 979 «Ccero alto» o «quero alto» una donació a l’església de Camps d’una terra dins del terme del castell de Fals. Els Querol (en ocasions esmentats com a Querolio) van estar al front del mas fins al s. XV i es van extingir probablement víctimes de la guerra o la pesta. A primeries del XVI n’eren amos els Ferriola d’Aguilar que posseïen també altres masos agregats i molins fariners. Però el 1550 hi figura un tal Bernat Oller de Querol, potser per casament. Els Oller regiran el mas fins a primeries del s. XX. Com els altres masos, els de Querol van fer molts establiments de terres. A finals del XIX hi havia 31 vinyes donades a 21 parcers. Quatre vinyes pagaven el terç, deu el quint i la resta el quart. L’herència del darrer Oller va passar a un net cognomenat Llordella i actualment són els Colomer, però el mas s’ha conservat dins la mateixa família des del s. XVI.
Comencem el retorn per un camí paral·lel al de l’anada. Ho fem seguint les indicacions vers la Tina de cal Xamal i Fals.

Tines de cal Xamal i del Pere Negre (Codis Wikipedra 168 i 1346, respectivament)
La de cal Xamal és costat del camí, al trencall que mena a cal Xamal, alçada dalt d’un marge. Els esbarzers impedeixen veure la boixa. I no té barraca o, si en tenia, no se’n veu rastre. Conserva el travesser sota coberta on si penjava una corda per evitar que els trepitjadors rellisquessin o per si cedia el brescat. Quan ocorria aquest accident el resultat solia ser mortal per asfixia.
Poc més enllà hi ha una bifurcació on anem a l’esquerra cent-setanta-cinc metres per visitar la tina de cal Pere Negre. La peculiaritat d’aquesta tina és que la part inferior està excavada a la roca i la superior recoberta de cairons. La barraca de la boixa i la coberta de la tina estan enrunades. Sabem quan es va construir: el 1787 l’amo del Grauet va donar permís a Valentí Roig de cal Pere Negre (un mas proper actualment enrunat) per edificar una tina al costat de la vinya que menava el Roig, a la partida del Pinyer, dalt del Pla de Querol. El tracte comportava pagar un cens anual de dues lliures i deixava clar com havia de ser: «…amb los qual 22 plams no va compresa la grahonada de la escala de la tina ni los dos o tres palms se necessitan per lo bolo de dita tina, ni menos los que sien esencials per lo clot de la mateixa tina per lo efecte de trascolar y també poder tancar ab pany y clau». El 1863 Josep Oller del mas Querol va comprar la tina a la vídua de Josep Roig àlies Pere Negre, probablement un descendent del Valentí.
Retornem al camí principal i comencem a davallar. Bon tros més enllà fem drecera per un camí ben fressat. De nou a la pista i d’una colzada de 90º a la dreta baixem decididament a creuar la carretera i sortir a la Granja del Caselles. Seguim el camí d’accés a les Torres i el deixem per un camí a l’esquerra. Aviat trobem una estaca indicadora del pou de glaç i els senyals blaus que ens menen creuar el torrent del mas Perera.

Pou de glaç del rector (312m)
D’aquest pou se n’havia perdut la memòria. Mercès als treballs del Grup de divulgació de la història de Fals se’n va localitzar la ubicació. Se sap que el va construir el rector Jeroni Casafranca, àlies Gallart, poc abans del 1606 en terres de la parròquia. Aquell any Francesc Massana, amo del mas Massana va signar uns pactes amb el rector i, a canvi d’unes compensacions, li va concedir per vint-i-cinc anys el dret d’utilitzar l’aigua del torrent del mas Perera. El pou està situat a l’indret conegut com les Feixes del Rector, unes peces de terra que un predecessor de mossèn Gallart ja havia adquirit a finals del s. XIV a Berenguer ça Sala, un avantpassat del Massana.
La restauració la van dur a terme voluntaris de Fals amb la col·laboració de l’Ajuntament de Fonollosa.
Baixem a creuar la riera i situar-nos sota el cingle del castell i l’església on transcorre el GR 3 que seguim.

Torres de Fals (354m)
El conjunt arquitectònic conegut com Castell de Fals està format per una torre de defensa (Torre Vella) a la que hi ha adossada l’església de Sant Vicenç, la rectoria i separat sobre el mateix turó, el cementiri. A l’altra banda del torrent s’alça de Torre Nova. Les primeres notícies escrites són de l’any 995 i rep diverses denominacions «Falcos», «Falchs» i «Falcs». Fou un castell termenat jurisdicció senyorial dels Cardona, malgrat que durant segles en litigi amb els Sentmenat que també hi tenien drets. S’alça en un indret estratègic al marge dret de la riera de Fonollosa al camí ral entre Cardona i Barcelona. L’església també està documentada des d’antic (1026).Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Serra de Castelltallat des de Coaner

Itinerari per l’obaga de les serres de Castelltallat i la Sala

Distància 10 km
Desnivell acumulat 437 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 4 d’abril de 2021
Cartografia Monteditorial. Serra de Castelltallat (1:25000)
Recursos consultats Comas i Ars, Bernat «Retalls de Coaner». Web Amics de Coaner. Data de consulta 5/04/2021.
  Mapes del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona)
https://patrimonicultural.diba.cat/ Data de consulta 5/04/2021.

Fàcil itinerari per una curta matinal, com aquell qui diu per anar a «estirar les cames». La major part transcorre per camins forestals. Parteix de Coaner, un indret on, tot i que ho coneguem, sempre ve de gust de tornar-hi.  Caminarem per l’obaga de la Serra de Castelltallat, amb bones pinedes de pinassa i alzinars, malgrat que va quedar tocada pels incendis de 1994. Veurem les ruïnes de masos, mostra dels que hi ha repartits arreu de la serra, tots antiquíssims. Murs resistint el pas del temps, testimonis d’èpoques pretèrites més florides.

Accés
A la C-55 prenem la sortida Súria-nord i continuem per la C-1410z (antiga carretera de Cardona). Molt abans d’entrar al nucli urbà prenem un camí enquitranat a mà dreta, passem per sota el viaducte de la C-55 i pel costat de l’antiga fàbrica de can Jover. Per un pontarró creuem el Cardener, deixem a mà esquerra el mas de la Ribera i més enllà el de la Riera, on s’acaba l’asfalt. Continuem per bona pista creuant diverses vegades a gual la riera de Coaner, fins al castell i l’església. Dos-cents cinquanta metres més enllà hi ha el Camp del Rector, al peu de l’ermita de Santa Maria, amb molt d’espai per aparcament.

Santa Maria de Coaner (378m)
O Santuari de la Mare de Déu de Coaner. L’actual és un edifici del s. XVII tot i que hi ha indicis que podria haver existit −almenys des del s. XIII− una capella dedicada a Santa Maria de la que no se’n conserva cap vestigi.
Adorna l’altar major un retaule barroc obra de Segimon Pujol de Gurb, presidit per una talla romànica policromada de la Mare de Déu de Coaner (actualment custodiada a l’església de la Colònia Valls). És un indret molt popular on hi acudien en romiatge els veïns de la contrada, de Súria, de Palà i Valls de Torroella. Com aquest darrer Coaner pertany al terme municipal de Sant Mateu de Bages i n’és el nucli menys poblat.
Prenem el camí a Claret dels Cavallers, una bon camí rural pel marge dret de la Riera de Coaner. De cabal irregular però permanent, aquesta riera neix prop de la Molsosa i hi desguassen torrents a banda i banda. Per la dreta els de tota l’obaga de Castelltallat i per l’esquerra de les serres de l’Avena i Torribalta.
Passem per les ruïnes de can Xicola, alçades sobre un coster a l’esquerra. Un mas que ja existia al s. XVII i que s’havia anomenat Vinya Vella. A primeries del XVIII hauria passat a mans del veí Semís i posteriorment de les Feixes de Coaner.

Gobianes (443m)
Un altre mas en ruïnes del que se’n té constància d’ençà el s. XIV. A principis del XVIII era, com can Xicola, pertinença del mas del Semís.
Deixem el camí pel que hem vingut per una pista a mà esquerra. Guanyem cota amb llargues llaçades i bons empits enfilant-nos per sobre d’un llom on atenyem un turó. Davallem lleugerament fins a la bifurcació amb el camí de Coaner, que prendrem de tornada, i continuem guanyant alçària fins al Coll de Coaner (725m), sostre de l’itinerari on assolim la carena. Aquest coll és a la divisòria entre la Serra de Castelltallat i la de la Sala, realment una prolongació de la primera. Davallem per la Solana de la Rabassa en direcció a la carretera de Sant Mateu a Castelltallat.

Icnites (685m)
Poc abans d’atènyer la carretera, a mà dreta i en un costat del camí, hi ha un seguit de petjades fòssils que, per la forma (didàctiles), recorden algunes de les del jaciment de Prat Barrina, tot i que allí són més nombroses i ocupen major extensió. Com aquelles han quedat gravades sobre un aflorament de roca calcària. No n’hi havia constància fins que les descobrí el meu germà Pep i ho posà en coneixement de l’ICHN.
Retornem a l’obaga fins a retrobar el camí de Coaner que prenem a mà dreta. Aviat podem albirar les ruïnes dels masos Bosc i Soler Nou.

El Soler Nou (588m)
Ruïnes d’un dels masos més antics de la contrada. Probablement alçat a finals del s. X. Així ho fan pensar tant la tipologia i estructura de característiques arcaiques com l’aparell constructiu dels murs. Aturonat, l’aspecte general és d’una casa forta. Antigament s’havia anomenat mas Folquer o Folquet i era una possessió del monestir de Santa Cecília de Montserrat. El segle XV fou venut al mas Roig. A mitjans del XVI n’era amo Joan Solernou, propietari també de la casa del Castell (de Coaner), dels masos Bertran, Coma, Podades, la Roca i Ciutadilla. El 1678 la propietat fou comprada per l’amo de les Feixes de Coaner. Un any abans el jove hereu, Isidre Solernou, havia resultat mort a escopetades al terme de Matamargó i el mas arrossegava un important endeutament.
Pel que fa al mas Bosc sembla que és posterior, potser del s. XIII i s’hauria anomenat Nicolau. Devia ser habitat fins èpoques recents, ja que alguns dels coberts són força moderns. Al s. XVI pertanyia al veí mas de la Rabassa i, per casament, passà a mans del mas Bastardes de Fals.
Continuem davallant i més enllà, en una colzada, deixem el camí per un corriol poc evident a mà esquerra que, en fort pendent, ens deixa al costat d’uns vivers. Altra volta per camí més ample, en poca estona atenyem el castell.

Sant Julià, can Serra i Castell de Coaner (374m)
Conjunt aturonat format per l’antic castell, del que en resta l’element més destacat que és la torre, l’església de Sant Julià i el mas de can Serra.
Al l’indret s’hi va localitzar abundant ceràmica d’època ibèrica el que porta a pensar que castell medieval estigui situat sobre un antic poblat o oppidum ibèric. És documentat d’ençà l’any 960 amb el nom llatí de «Quovece negro» i era un castell termenat sota el domini senyorial dels comtes de Cerdanya i posteriorment dels de Barcelona. Pere el Cerimoniós se’l vengué a Francesc de Perellós juntament amb altres possessions com la vila de Santpedor. Els santpedorencs el van recomprar el 1400 juntament amb la vila i el de Torroella. El seu interès era retornar a la jurisdicció comtal però els dos castells devien formar part d’un mateix lot així que, tant aviat com els fou possible, se’l varen traspassar als Cardona.
A l’any 1999 la Diputació de Barcelona hi va fer una important intervenció, sanejant el talús de la base del turo on s’assenta la torre i construint-hi els murs concèntrics de contenció.
L’església de Sant Julià és un edifici d’estil romànic llombard primerenc que ha conservat força bé l’estructura original, dins de l’antic clos murallat del castell. Apareix citada l’any 1024 en la consagració pel bisbe d’Urgell però hi ha dubtes si el document es refereix al veí santuari marià. Fou parròquia del terme  fins al segle passat.
Can Serra és un mas alçat a redós del castell pels descendents dels que n’havien estat castlans, quan aquell va perdre la seva funció. Tal com hem vist, a mitjans de segle XVI era propietat de l’amo del veí mas Soler Nou. El rebé en dot una filla casada amb un Torres de Serrateix i a partir de llavors fou conegut com a Torres de Coaner. Per manca de descendència passà a uns parents cognomenats Serra i, poc després, també per casament, als Rossell que l’han conservat fins a l’actualitat. Fou habitat de manera permanent pels seus propietaris fins el 1957.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


La Roca Tallada

Gréixer-Collada de Lavaiol-Pas del Verdai-Collada de Coma Castellana-Pas de la Mona

Distància 7,3 km
Desnivell acumulat 700 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 27 de març de 2021
Cartografia Editorial Alpina. Moixeró-la Tosa (1:25000)

La Roca Tallada és un cim que mai m’havia cridat l’atenció, potser per la seva modesta cota, tot i haver fet força caminades pel seu entorn. Fou pel magnífic bloc https://www.engarrista.com/ que hi vaig parar esment.
El dia escollit per visitar-lo hi havia molta boira. Per això, si voleu veure bons reportatges de l’itinerari, us recomano aquests enllaços:
https://www.engarrista.com/node/472 (Sílvia i Marc)
https://goo.gl/photos/KAF9Xot6KjRbxqJG8 (Jordi Freixa)
El qualifico de difícil pel pas equipat. Pel tram entre el cim i el Pas de la Mona, ho consideraria moderat. La resta fàcil. Podem esquivar aquella dificultat pujant i baixant pel Pas de la Mona. Un cordino pot ajudar als insegurs. Hi ha instal·lació per rapelar-hi.

Accés
A Bagà (per la C-16) cal prendre la BV-4024 a Coll de Pal. En una colzada de la carretera, al pont de San Nazari, on parteix un dels accessos més utilitzats per pujar al refugi Sant Jordi, hi ha un petit espai d’aparcament.

Pont de San Nazari (1000m)
Pont medieval d’un sol ull, característic pel color vermellós de la seva pedra. Recolza damunt la roca mare en un indret on sobresurten unes llenques damunt la llera. N’hi ha notícia d’ençà el s. XIV. En data indeterminada fou eixamplat.
El de Sant Nazarí no és el pont més proper a l’aparcament. Aquest, fora de servei, correspon a l’antic traç de la carretera. És una mica més amunt i el travessarem de tornada. Tot i això és el que dóna nom al paratge.
Prenem al camí forestal que puja al Coll d’Escriu, per on transiten també el circuit Cavalls del Vent i el GR 107. Deixem Gréixer sobre nostre a la dreta i el camí al Moixeró per la Canal de la Serp. Prou més amunt passen per davall de l’Estanyet. Pendent entre moderat i fort. Al Clot d’en Pere deixem el GR per anar a l’esquerra fins a un collet.

Collada de Lavaiol (1359m)
Coll de l’Albiol segons el mapa topogràfic de l’ICGC. Encetem un tram comú d’anada i tornada. Fort pendent fins a la base de la primera graonada on s’alça un cingle de roca llisa i balmada. El superem fàcilment a l’esquerra pel Pas del Verdai, on disposem d’un bon mirador sobre la vall de Gréixer.
Aquest cingle fa de termenal entre Bagà i Gréixer, un enclavament de Guardiola de Berguedà. Un altre termenal el marca el carener de la Roca Tallada, els Empedrats i el veí Cap de la Boixassa. Una llengua que s’allargassa fins a la Roca de la Moixa correspon al terme de Bagà, interposant-se com una falca entre els de Gréixer al nord i Gisclareny a migdia.
Més planerament, fins i tot en lleugera davallada, anem a buscar el Torrent del Carrer d’en Torb on aquí acaba el tram comú d’anada i tornada. Ara pugem a mà dreta seguint la llera del torrent, en un altre empit fins la Collada de Coma Castellana.
La majoria de ressenyes consultades indiquen un sender a mig camí entre el Pas del Verdai i el torrent. Nosaltres l’hem buscat a consciència i, sigui perquè el paratge estava molt remogut pel porc o perquè és poc definit, no l’hem localitzat clarament. Tot i que, a dalt de la collada, hi arriba un sender que sembla provenir d’aquella direcció. Tanmateix el camí que seguim nosaltres és prou trepitjat i gens perdedor en transcórrer per la llera del torrent.

Collada de Coma Castellana (1530m)
Colzada de 90º a l’esquerra enfilant-nos pel llom que es despenja del cim. Atenyem la base d’una segona graonada que hem de superar per un pas equipat, allà on la paret presenta certa debilitat. A un primer tram inclinat equipat amb cadena, el segueix el més vertical amb grapes i cadena. Sense altra dificultat que el fort pendent, encarem els darrers metres pel cim.

Roca Tallada (1667m)
Malgrat la seva modesta alçària és una bona talaia de l’entorn: Pedraforca, Cap de Tancalaporta, la Muga, la Moixa, el Cap de la Boixassa, Moixeró i Penyes Altes. Per migdia, entre nosaltres i la serra de Gisclareny, la vall del Bastareny de la que en destaquem cal Cerdanyola i la Torre de la Faia (Santa Magdalena).
Davallem vers migdia, pel solell, paral·lels però lluny del carener, per terreny rocallós, descompost i rost, clapat de boixeda. Seguim senyals de pintura vermells que s’acaben sobtadament (o segueixen una direcció que no és la que ens cal). Continuem sense camí definit en direcció al pas més evident que ens permeti saltar a l’obaga, sota un turó prou prominent.

Pas de la Mona (1508m)
Quin nom! Indret on, per una bretxa al carener, podem saltar a l’obaga. La UEC de Bagà hi va instal·lar un llarga mànega de corrent de 4×10 amb funda que, a modus de sirga, ens permet baixar prou fàcilment per una canal empinada i boscosa. Quan s’acaba l’ajuda acabem de davallar per un corriol costerut i, tot seguit, comencem a recuperar cota, suaument, fins a retrobar el Torrent de Carrer d’en Torb on desfem el camí d’anada fins a la Collada de Lavaiol.
No retornem pel camí pel que hi hem arribat a l’anada: anem a la dreta fent drecera i davallant per un senderol fins al Pont de Sant Nazari.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Roca Tallada. Polseu la imatge per accedir a l’àlbum.

Castelltallat pel solell

Des de Fonollosa pel Sadernà amb retorn pel collet de cal Saperes i Camps

Distància 17,7 km
Desnivell acumulat 451 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 21 de març de 2021
Cartografia Serra de Castelltallat (1:25000). Monteditorial. Itinerari 8.
Recursos consultats Mapes del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona) https://patrimonicultural.diba.cat/ Data de consulta 25/03/2021
  Molins Roca, Ernest. «Camps, les cases i la història» Zenobita edicions, 2018.

Sant Jeroni, el Cogulló de cal Torre i Castelltallat són les millors talaies del Bages. Si el dia acompanya, la vista des de Castelltallat és superba. Aquest és un itinerari pel solell de la serra. Transita −llevat de dos curts corriols− per pistes i camins rurals amb alguns trams enquitranats.

Accés
A fonollosa s’hi accedeix per la BV-3008. La millor opció és a partir de la sortida 114 de l’Eix Transversal (C-25). Podem deixar el vehicle al capdamunt del carrer Major on hi ha un espai reservat per fer-ho.

 Fonollosa (524m)
La primera menció que del nucli de Fonollosa és de l’any 1029, quan el vescomte de Cardona fa donació a Santa Cecília de Montserrat d’unes terres al terme del castell de Montedon (Castelltallat), situades als llocs de Camps i Fonollosa. És cap de municipi que inclou els antics termes de Camps, Fals i Fonollosa.
Sortim del poble en direcció nord passant per la zona industrial. A l’alçada de cal Beló deixem el camí que s’adreça a Camps (per on retornarem) i també el quitrà.

Els Espatllats (590m)
Una llegenda conta que, en tornant de missa, un home i una dona van adonar-se que casa seva no hi era. Per un moviment estrany, havia quedat a soterrada. Però el gall continuava cantant bo i soterrat. I d’aquí ve el nom del lloc.
Aquí deixem a l’esquerra un altre camí paral·lel que també ens menaria a Castelltallat i prenem el del Sadernà.

Camí del Sadernà (584m)
Entrem en terme de Castelltallat (Sant Mateu de Bages). Pugem en pendent constant entre fort i moderat. Passem per les ruïnes de cal Panxeta. Després d’una barraca trobem un tram més planer fins el repetjó previ al mas de Soldevila.
La vegetació de l’entorn és bàsicament de matolls amb arbrat espars degut a l’incendi de 1998, originat a Aguilar de Segarra i que va afectar aquest el sector occidental de la serra.

Soldevila i el Solell (833m)
Soldevila era un dels grans masos de Castelltallat. Ja existia el 1500. En un capbreu del s. XVII consta unit als masos de Biosca i Vehí. El Solell era la masoveria del mas i probablement fou construïda a primeries del segle passat. El conjunt està completament restaurat respectant els elements originals.

Creu del Ros (855m)
Creu de terme a la cruïlla entre el camí ral que travessa transversalment la serra i el que ho fa de sud a nord. Al costat hi ha la Casa Nova, un modest edifici alçat entre tots els veïns del 1915 al 1920 en terreny cedit per l’amo de Soldevila. Durant molts anys va acollir l’escola, la botiga i el cafè. Tradicionalment ha sigut el punt de trobada de la gent de la rodalia. El 2009 s’hi va construir al costat el Casal de Castelltallat.
Per un corriol i fort pendent −que podem esquivar pel camí enquitranat que hi mena− atenyem el turó del castell.

Observatori i castell de Castelltallat (910m)
Arran de la construcció de l’observatori astronòmic es van dur a terme excavacions que van permetre recuperar diversos elements d’aquest castell, que durant segles havien quedat reduïts a un munt de pedres. També s’hi va poder documentar un assentament ibèric d’entre els ss. IV i III aC.
El castell es troba documentat d’ençà l’any 937 amb la denominació de «castro Montedono», tot i que els testimonis arqueològics permeten afirmar que el seu origen és anterior, com a mínim de finals del s. IX. A finals del s. X ja apareix la amb denominació actual «castrodon, qui dicitur Castro tallato». Era un castell termenat sota el domini feudal de la casa vescomtal de Cardona.

Església de Sant Miquel de Castelltallat (893m)
Alçada al costat del castell, és documentada d’ençà el 1031 i el 1154 ja consta com a parròquia, funció que perdura actualment. De l’església originària no se’n conserva cap element i fou modificada i ampliada entre els ss. XV i XIX. Són notables els retaules major dedicat a Sant Miquel Arcàngel, el del Roser i el del Sant Crist.
Al costat de l’església hi ha la rectoria, un gran casal de tres plantes que tradicionalment havia funcionat com una rica casa pairal: disposava d’estables, celler, tines i altres elements comuns a tota bona pairalia. Tenia les seves terres i horts, com ara el Viver o la Font del Rector. El casal ha estat restaurat per la Diputació, i ara és llogat com a segona residència.
Retornem a la Creu on prenem un corriol poc definit, senyalitzat per una fita pel que baixem al camí del Solà del Casalot, seguint el GR 3, que no deixarem fins a Camps. Encetem un tram de més de tres quilòmetres sense pràcticament desnivell però sovintejats alts i baixos per l’orografia, fins al Collet de cal Saperes, passant pels masos de cal Morera i de la Vila.
Al coll comencem a davallar cap a Camps passant pel costat de la caseta de cal Saperes i el Casalot.

Camps (585m)
Format pel petit nucli rural alçat al bell mig del pla, a redós de l’església de Santa Maria, i diversos masos i cases disseminats. Antigament era conegut com a «Cans». N’hi ha testimoni escrit d’ençà el 950, quan el comte Borrell II donà al monestir de Santa Cecília de Montserrat un alou situat al Castell de Montedon (Castelltallat), anomenat «Cancis», amb les esglésies de Santa Maria, Sant Pere i Sant Mamet. Però la presència humana a la zona és molt anterior com ho demostra la troballa d’una moneda ibera a la Vall del Puig. I la necròpolis de la plaça de la Creu, on es varen identificar enterraments paleocristians, tombes antropomòrfiques i tombes de lloses de l’alta edat mitjana. Els arqueòlegs li atorguen una datació a partir del s. V. A més de les «tombes de Camps» un conjunt de tres tombes excavades a la pedra al costat d’un antic camí ramader que pujava a Castelltallat.
El terme estava repartit entre dues senyories: el monestir de Santa Cecília de Montserrat (posteriorment de Santa Maria) per donació dels comtes de Barcelona. I la Pabordia de Caselles, pels senyors de Fals.
L’església de Santa Maria és d’origen romànic però de l’edifici antic solament se’n conserva la socolada de l’absis. L’any 1138 adquirí la categoria de parròquia. Són d’interès les làpides sepulcrals situades davant el soler de la portalada, de datació imprecisa entorn el s. XIII.
Deixem el GR i retornem a Fonollosa pel camí pavimentat que hi mena en poc més de quatre quilòmetres, per entremig de diversos masos. Pel camí podem visitar la tomba de les Feixes (que nosaltres no aconseguirem localitzar malgrat disposar de les coordenades) i la gran barraca de cal Bisbe. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Castelltallat. Polseu la imatge per accedir a l'àlbum

Cardó. Tossal o Creu de Santos

Pel Barranc de Sant Roc i els Martells. Retorn pel camí de Tivenys.

Distància 9,4 km
Desnivell acumulat 674 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 30 de desembre de 2020
Cartografia Serra de Cardó Nord (1:20000). Editorial Piolet.
Recursos consultats López-Monné, Rafael «Per la Serra de Cardó». A peu 12. Col·lecció «de ferradura». Arola Editors 2017.

Ascensió al sostre de la Serra de Cardó per un dels diversos itineraris possibles. El que proposem inclou el pas per tres indrets molt interessants: la Cova Lluminosa, la Roca Foradada o Arc de Cardó i els Martells, a banda de la visita a algunes de les catorze ermites del desert de Cardó on, a primeries del s. XVII, s’hi establí una comunitat de frares carmelites fundant el convent de Sant Hilari, subsistint fins a la primera meitat del XVIII. Després de l’exclaustració i desamortització s’hi va instal·lar un balneari en funcionament fins a mitjans del segle passat i posteriorment una planta embotelladora actualment tancada.
La tradició diu que Cardó era un indret on l’aigua brollava arreu però cal dir que al dia de la nostra visita totes les fonts eren seques.

Accés
A Rasquera, on accedim per la TV-3022 des del Perelló o bé per la C-12, prenem la TV-3021 que, en deu quilòmetres de revoltada carretera, ens mena a l’antic  convent carmelità de Cardó, posteriorment balneari i planta embotelladora.
Aparquem al final de la carretera, a la plaça d’accés a l’antic balneari i a la planta embotelladora.

Antic convent i balneari de Cardó (509m)
Prenem el camí de Tivenys, una pista ampla que marxa pel marge esquerre del Barranc de la Columna. La deixem per una sendera a l’esquerra que creua el barranc i, pel peu de l’agulla sobre la que s’alça l’ermita de Sant Simeó, anem a buscar el Barranc de Sant Roc que seguim pel marge esquerre. Passem per la font de l’Avellana i, poc més enllà, una bona escalinata de pedra ens permet accedir a les ruïnes de l’ermita de Sant Josep. També té una font, seca com la de l’Avellana i com totes les que trobarem al llarg de l’itinerari, com la del Prior, poc més amunt de l’ermita de Sant Josep.

Ermita de Sant Roc (611m)
També disposa de font i, pel que hem llegit, l’aigua arsenical que hi brollava tenia propietats curatives per afeccions cutànies com la tinya o la sarna. Com que hi passava el lligallo, els pastors feien banyar a la seva bassa les ovelles que havien emmalaltit de sarna per guarir-les. El camí continua amunt, i podríem fer drecera, però no ho recomanem pas. En canvi baixem a l’esquerra, a creuar el torrent i passem a frec del cingle que s’alça al marge dret. Guanyem alçària fins a la propera ermita.

Santa Agnès (594m)
Encimbellada en una balconada panoràmica. Enfilem per un llom on el camí es desdibuixa i que ens mena per l’obaga a la base dels cingles que es despengen de la Punta de les Ortigues, on atenyem la sendera que puja del Portell de Cosp que seguim a mà dreta.

Cova Lluminosa (725m)
Gran balma que forada el rocam. Bons murs i contraforts de pedra seca sustenten el camí pel que accedim a la part superior, on hi ha una altra bona balconada panoràmica.
Davallem i flanquegem pel solell de la Punta de les Ortigues. Quan la sendera va virant a migdia, trobem a l’esquerra la que s’enfila a la Roca Foradada.

Roca Foradada o Arc de Cardó (723m)
Pont natural imponent. Anem davallant a retrobar el Barranc de Sant Roc, poc més amunt de l’ermita. No prenem pas la sendera que baixa a mà dreta seguint-lo: continuem recte guanyant alçària, passant per un antic forn de quitrà, per guanyar la carena ponentina. Al darrer tram el camí es fa fonedís.

Els Martells (757m)
Capricioses formacions fruit de l’erosió. Continuem guanyant alçària, ara per camí més definit, passant per la Cassola del Diable (1) fins a guanyar la carena llevantina, al fil del cingle sobre el Barranc de la Fou, on atenyem la sendera que hi puja des del Portell del Bou, per la que seguim carenejant a mà dreta i davallant a la capçalera del Barranc de la Columna, prop de la font dels Teixets. Aquí deixem el camí que segueix el barranc per enfilar-nos a l’esquerra.

  • (1) Algunes ressenyes situen aquest indret entre el forn de quitrà i els martells. Seguim els indicadors metàl·lics instal·lats per la UEC vers Xàquera. Tot i que aquest nom ha fet fortuna i no pocs l’identifiquen amb el cim, sembla que no és pas la denominació tradicional.

Grau del Portell (786m)
Contraforts de pedra seca sustenten un costerut grauet on, ajudats per un tram de sirga, guanyem un feixó superior pel que continuem pujant fins a la bifurcació de l’Estisora on retornarem després de fer cim. Ara però anem a l’esquerra fent una bona ziga-zaga per atènyer la carena al Collet de Santos, on passem al vessant meridional del tossal.

Tossal o Creu de Santos (942/943m)
Dos cims amb una diferència d’un metre d’alçada coronen el sostre de la serra. L’occidental és vèrtex geodèsic, hi ha la creu que li dóna nom, un pessebre i una bústia. A l’oriental també hi ha una creu metàl·lica. És una magnífica talaia, amb una amplíssima panoràmica de 360º.
Retornem a l’Estisora, però ara continuem recte (esquerra) fins a la font de l’Oliver on comencem a fer curtes llaçades per perdre cota ràpidament. Prou més avall sortim al Camí de Tivenys, una bona pista que seguim a mà dreta i per la que passem pel costat de l’ermita de Sant Joan i prop de la de Sant Jeroni.
Poc abans de retornar al punt de partida un estratègic mirador ens permet albirar la contrada i resseguir bona part del camí fet.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Tossal de Santos. Polseu la imatge per accedir a l'àlbum.