Arxiu de la categoria: Senderisme

Tines i tombes a Sant Cugat del Racó

Pedres que parlen

Distància 11,3 km
Desnivell acumulat 250 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 20 de desembre de 2020
Cartografia ICGC. Bages. 1:50000
Recursos consultats «Les Pedres que parlen al Racó de Sant Cugat» Maria Estruch i Subirana. Data de consulta 22/12/2020. Nota: emprant-ne algunes transcripcions literals.
  «Un indret amb llegenda: la cova del lladre» Maria Estruch i Subirana. «Dovella» 82, 2003 pàg. 45~46
  « Estudi del territori del terme municipal de Navàs: les necròpolis rurals altmedievals» Erola Bedmar i Giménez. «Dovella» 117, 2015 pàg. 5~14
  «Antics testimonis de la vinicultura al Berguedà i comarques veïnes» Ramon i Jaume Corominas i Camp. «l’Erol» 131, 2017 pàg. 22~25
  «Premses, tines i trulls medievals al Berguedà, nord del Bages i part del Solsonès» Ramon i Jaume Corominas i Camp. Centre d’Estudis del Bages i Àmbit de Recerques del Berguedà, 2017
  «Necròpolis els Caus del Soler» Enric Villanueva. Data de consulta 22/12/2020

Fàcil itinerari proper a Sant Cugat del Racó, que ens permet visitar tombes i tines i premses per l’elaboració de vi. La característica comuna entre dos elements tant diferents és que es construïren sobre gresos o pedra sorrenca. D’una banda perquè a la zona hi ha nombrosos afloraments d’aquest material i de l’altra perquè és una roca fàcil de treballar. Com que no a tot arreu es disposava d’aquest tipus de material cal suposar que s’utilitzaria la fusta, en el cas de la vinificació i les lloses per als enterraments. Però la roca n’ha permès la conservació fins als nostres dies.
El que visitarem és solament una petita mostra: només al terme de Navàs hi ha localitzades 7 tines i 10 premses entre medievals i modernes (ss. XVI~XVIII). Però també n’hi ha a Gaià i arreu del Baix Berguedà, especialment al veí municipi de Viver i Serrateix. Tot i així pensem que ja resulta prou significativa i sorprenent per aquesta simbiosi entre el vi i la mort.
Un altre tret comú és la dificultat de datació que, en el cas de les tombes, abastaria un període entre els ss. VI i X i pel que fa a les tines i premses fins al s. XV, tot i que algunes d’elles es podrien haver seguit utilitzat posteriorment.
El procés de vinificació amb aquests elements es composava de tres parts. Per una banda hi ha el conjunt funyador (o follador) i tina que consta de dues cavitats practicades al rocam. I de l’altra la premsa de biga (torculario) d’elaboració més complexa.
El funyador servia per a funyar o aixafar el raïm per tal que els llevats continguts a la pellofa es posessin en contacte amb el suc, el most, i comencés així el procés de fermentació del vi. Un cop funyat el contingut s’abocava a la tina situada al costat. S’anava repetint l’operació fins a finalitzar la collita o quan la tina era plena. Aleshores es cobria amb un empostissat de fusta que s’enfangava per tal de tapar qualsevol escletxa i evitar que «respirés» (oxigenació) durant la fermentació. Acabada aquesta es treia el vi per la part inferior de la tina, on s’havia practicat un forat a la roca, anomenat boixa ─tradicionalment el tap solia ser de fusta de boix, resistent i mal·leable. Al fons de la tina hi restava la «brisa», mescla de granets, rapa i pellofes del raïm, xopa del vi no s’havia escorregut per la boixa. Per tal d’aprofitar tot el líquid, es premsava en premses de biga.
Per a construir les premses, es cercava codines sobresortints del terreny o blocs baixos, amb una superfície més o menys plana d’entre 10 a 15 metres quadrats. Aleshores es rebaixaven pel mig i s’hi practicaven forats a cada banda que havien de suportar els bastiments on es recolzava la biga. Sota la biga, damunt d’aquest gran plat de 5 o 6 metres quadrats, s’hi col·locava la brisa (o qui sap si també la pasta de les olives molturades) possiblement continguda en esportins, a punt de premsar.
Repartits per la superfície, encara podem trobar-hi altres forats probablement per a fixar pilars que haurien d’aguantar alguna mena de coberta i d’altres de més grans i profunds segurament per a recollir el vi o qui sap si l’oli. Ningú ens assegura quin era exactament l’ús que li donaven en aquesta terra de vinya i olivera.
Tot ben subjectat entre fusta i pedra, el giny havia de ser capaç d’efectuar prou pressió per a extreure el vi que romania a la brisa acumulada al cul de les tines. Calia esprémer la brisa tant com fos possible dons quedava un llarg any fins la propera verema ─comptant que no hi hagués cap maltempsada─ i el vi formava part de l’alimentació bàsica diària dels nostres avantpassats, al costat del pa i l’oli.
Hi ha discrepància en quan al procés entre les fonts consultades. Corominas, atribueix la grandària d’aquestes bases de premsa (que ell anomena trulls) al fet que eren utilitzades també per a trepitjar el raïm abans de premsar en el mateix lloc, evitant així el transport de la brisa, i que la fermentació del most es feia en cups de fusta. Estruch no ho veu així i argumenta que els llevats continguts a la pellofa del raïm són imprescindibles per a la fermentació i en aquella època no es separava la part sòlida de la líquida del raïm fins ben enllestida la fermentació.
Posteriorment, cap al s. XVI, el procés va evolucionar desapareixent el funyador: la tina incorporava un brescat de posts suportat en bigues o un ràfec lateral sobre el que es trepitjava el raïm i s’abocava al fons. I les premses de gàbia substituïren les de biga.
La major part de l’itinerari és per pistes o antics camins carreters. La dificultat rau en localitzar cada element dons alguns estan apartats del camí, sense cap mena de senyalització i envoltats de bosquina. En aquests cassos el GPS ens resultarà molt útil. És una llàstima que a aquest interessant patrimoni etnogràfic no se l’hi hagi donat la rellevància que mereix i resti en el més absolut abandó.
Ens caldrà ser especialment curosos en el nostre capteniment: alguns elements estan ubicats en propietats privades.

Accés
Per la C-16 en direcció a Berga prenem la sortida 71 Navàs sud i seguim l’antiga C-1411. Just accedir al nucli urbà girem a l’esquerra per la carretera del Mujal, Sant Cugat i Castelladral.
Per la C-16 en direcció a Manresa prenem la sortida 73 Navàs centre. Creuem polígon industrial en direcció sud, sense entrar al nucli urbà que deixem a mà esquerra, a l’altre banda de la C-16, fins a trobar la carretera del Mujal, Sant Cugat i Castelladral que prenem a mà dreta.
Passem pel nucli del Mujal i, a uns sis quilòmetres de Navàs, arribem a Sant Cugat del Racó ─d’obligada visita─ que ens queda a mà esquerra. Continuem en direcció a Castelladral tres-cents-vuitanta metres on trobem una bifurcació a mà dreta de la que en parteixen dues pistes i hi ha un hidrant per a vehicles d’extinció d’incendis on disposem d’un reduït espai d’aparcament. Comencem a caminar per la pista de la dreta en direcció al mas del Soler.
D’anada o tornada, opcionalment podem visitar Santa Maria de les Esglésies, a poc més d’un quilòmetre de Sant Cugat en direcció al Mujal, desviant-nos per una pista (és indicat).

Premsa del Pla de l’Horta (460m)
A la segona bifurcació sota el mas del Soler hi ha una granja a mà esquerra. D’un costat en surt un camí d’accés a feixes de conreu. L’anem seguint amb algunes bifurcacions fins que ens cal continuar uns cinquanta metres pel marge d’una feixa fins a localitzar la tina.

Tina i necròpoli dels Caus del Soler (463m)
Al costat del camí i visible al marge esquerre, una tomba i ben a prop un funyador i la tina sobre un mateix bloc. Just davant, a l’altre marge i sobre un turonet una tomba infantil.
Amb posterioritat a la nostra visita, documentant-nos per elaborar aquesta ressenya hem tingut notícia de que al mateix indret hi ha fins a sis o set tombes més. Per a més detall vegi’s «Necròpolis els Caus del Soler».

 Tines i premses de la Sala
Al punt més baix de l’itinerari, al torrent de Casolius, trobem una bifurcació. Fins aquí compartim camí d’anada i tornada. Ara iniciem un tram circular. Marxem per l’esquerra i retornarem per la dreta. Aviat albirem aturonada la casa de la Sala. Ens cal fer una llarga marrada per apropar-nos-hi pel camí d’accés. Sense arribar a tocar la casa baixem a trobar un conjunt de dues tines, una d’elles amb funyador, boixa, biot i escales de pedra per a accedir-hi. Aquestes tines, excavades també a la roca, foren abandonades després de la fil·loxera i s’utilitzaren com a dipòsit d’aigua fins a l’actualitat, impermeabilitzades amb ciment.
Prop del brocal hi ha una mena de plataforma circular per a aguantar l’empostissat de fustes que servien de tapa. Més endavant, amb l’invent del brescat, s’hi recolzaven els posts que permetien funyar damunt la tina i tirar el contingut directament a dins després de cada funyada o carretada de verema. A banda i banda de la tina i l’escala, es conserva encara bona part de les parets de pedra del cobert que protegia el conjunt. Poc més enllà hi ha una gran balma.
Prop de les dues tines ha d’haver-hi la base d’una premsa de biga que ens va passar desapercebuda en creure que estava en una altra ubicació.
Des de la Sala podem albirar el petit nucli del Racó, amb els masos de l’Alzina i l’Espinal. A les feixes de sota aquesta darrer mas hi ha una tina excavada a la roca, sense follador, amb el ràfec per aguantar el brescat i amb la boixa protegida per una porta. No la visitem per no disposar d’una localització més acurada.
Just a l’altre marge de la bifurcació del camí d’accés a la Sala, a uns trenta-cinc metres pel costat d’una feixa, trobem una altra premsa i encara, a uns vint-i-cint metres d’aquesta, posteriorment a realitzar l’itinerari, hem tingut notícia d’una segona.
Poc més amunt sortim al camí de l’Alzina o del Racó i el seguim a mà esquerra.

Abeurador de l’Amorriador (504m)
Clota o bassa natural en una codina parcialment esllavissada arranjada i dotada d’una elaborada pica de decantació per ésser utilitzada com a dipòsit d’aigua per al consum domèstic.
Tirem enrere i a la bifurcació continuem recte.

Premsa de la Roca del Frare (491m)
A uns cent-cinquanta metres de la bifurcació, al costat i a mà dreta del camí, a l’indret conegut com a la Roca del Frare.
Quasi davant per davant una roca amb uns gravats horitzontals esglaonats que la llegenda atribueix a les escales d’un monestir de monges o frares al peu de la muntanya.

Tomba/barraca de la Vinya de l’Alzina (484m)
Poc més enllà de la premsa i separada uns seixanta metres a la dreta del camí, al paratge anomenat la vinya de l’Alzina, hi ha les ruïnes d’una barraca de vinya adossada a una roca també tallada per l’home segles abans, vestigis probablement d’una vella tomba.
A uns setanta cinc metres a sol ixent s’alça un gran bloc on hi ha fixats alguns ancoratges per a la pràctica de l’escalada en bloc. En línia recta amb aquest bloc, a l’altra banda del camí iniciem la pujada per la falda del Serrat de Puig Massó per cercar la Cova del Lladre. No hi ha camí i ens cal anar buscant el millor pas per dins la pineda fins a localitzar-lo, entre altres blocs despresos, uns metres per sota d’una cornisa rocallosa.

Cova del lladre (530m)
A la part superior d’un gran bloc hi ha una cavitat en forma d’olla amb un diàmetre de 200 cm i una alçada de 110 cm. La boca o entrada mesura 100 cm d’alt per 50 cm a la part superior i 60 cm a baix, amb un ràfec al damunt per a evitar l’entrada de la pluja i un encaix que hauria servit de tancament. Originàriament deuria ser a la part inferior del bloc que s’hauria girat en desprendre’s del seu emplaçament original.
Albert Fàbrega (Dovella, 2004) conclou que es tracta d’una pedra sepulcral que durant l’època medieval hauria tingut un ús com a possible eremitori. Cal dir que sobre aquest tipus de cavitats hi ha diversitat de criteris. Algunes durant anys es van atribuir a sepultures hipogees del neolític, però altres hipòtesi les consideren tafoni o taffoni producte de l’erosió.
Malgrat haver-hi una escala a la part posterior no ens hi hem enfilat dons havia plogut el dia abans i amb els líquens resultava molt relliscós. La llegenda del Lladre ja ens diu que hi grimpava a través dels tenells d’un pi blanc i que hi tenia una tapa de fusta per a protegir el seu botí i protegir-se ell mateix de la pluja que l’omple quan plou. A la base del bloc hi localitzem un tresor, no pas el del lladre, sinó de geocerca.
Però, i quina és la llegenda del lladre?
La tradició conta la història de dos germans del mas de l’Alzina del Racó, la més antiga del poble, que feia d’hostal. Un era pagès i sovint, treballava les feixes de vinya o sembradura d’aquest pla situades davant la cova.
L’altre germà era el lladre, que s’amagava, sobretot els dies de mercat a l’esmentada cova. Quan els berguedans baixaven a les terres regades pel Cardener, sovint rebien la «visita» del lladre que els buidava la bossa intimidant-los amb el seu pedrenyal. Però… com ho sabia el lladre quan havia de sortir de la cova? Quan el germà que llaurava albirava un traginer o vianant pel camí ral, feia el senyal convingut, proferint les paraules «Baixa, Moreu!».
El vianant, refiat que es tractava d’un pagès que cridava els bous perquè fessin la llaurada de dret, continuava el seu camí confiadament. Mentrestant el bandoler, pedrenyal en mà, baixava de la cova. Emmudit per la sorpresa, la víctima havia de fer-li present dels seus diners. Refent-se de l’ensurt procurava de refer la marxa com podia fins a l’Alzina.
Al capvespre, a l’hostal, els que hi feien nit comentaven el què havia passat. Qui més, qui menys «coneixia» el lladre de la cova:
– Sembla mentida que sempre quan passem per aquí hàgim de rebre! –deia l’un.
– On hem d’anar a parar!? Ja no es pot anar segur per aquests camins! I pensar que quan el meu padrí al cel sia…!!! –afegia l’altre, que portava bots de vi cap a muntanya.
– Tothom fes com jo que només em «cuido» de llaurar i esterrossar… altrament aniria el món! –afegia badallant des d’un racó i aixecant-se una mica geperut, arrossegant els peus i movent el cap a banda i banda, aquell que donava l’imprescindible toc d’alerta de tota l’operació.
Davallem del Puigmaçó per endinsar-nos al Pla de Sant Pere, ja en terme de Viver i Serrateix, i per tant del Berguedà.

Sant Pere de les Cigales (485m)
A la dreta del camí, sobre petit un túmul i envaït de bardisses hi ha les restes d’aquesta capella rural del s. XII de la que a penes destaquen uns carreus molt ben treballats i alineats de l’absis. Antigament s’havia anomenat Sant Pere de l’Alou o de Salou.
Davant per davant de l’església, hi trobem dues sitges excavades també a la roca. Les descobrí i buidà el darrer vinyaire que conreà la vinya, dita del Rossendo, a principi dels anys seixanta del s. XX. Va córrer que hi trobà qui sap quin tresor. L’únic cert és que, com en la llegenda de la maledicció de l’arqueòleg, el vinyaire morí jove poc després. Havien servit com a dipòsit d’aigua de pluja per ensulfatar.
També ben a prop, al bell mig d’una feixa de sembradura, hi ha la ben conservada barraca de l’Abellar.

Tombes del Pla de Sant Pere (481m)
Poc més enllà, a quaranta metres a l’esquerra del camí, un conjunt de dues tombes medievals excavades a la roca, amb una creu gravada posteriorment a la banda de sol ixent. La més sencera, d’eix est-oest, presenta un forat circular en un extrem.
Per la zona s’hi han localitzat dos grups més de cinc i dues tombes respectivament, però la imprecisió de la ressenya que disposem no ens permet ubicar-les.
Continuem camí i, bon tros més endavant, a l’alçada d’un dipòsit antiincendis (1) el deixem per un a mà dreta. Passem per davant de ca l’Estruch i davallem fins a un torrent on pugem per un ramal a mà dreta que deixem aviat per seguir una línia elèctrica. Al començament el rastre de camí és clar però es va difuminant. Acabem vorejant una feixa on hi localitzem dues tines.

  • (1) Cal recordar que aquesta zona va resultar molt afectada per l’incendi del juliol de 1994.

Tines i tombes de la Terra de l’Espinal (470m)
Hi ha dos blocs. Un compost pel funyador i la tina situada al costat. Aquesta tina té la boixa circular tapada amb un roc al bell mig de la vertical del bloc, més o menys esfèric, que constitueix el conjunt. Aquest roc és cimentat per dins. Això fa pensar que podria haver-se utilitzat en època posterior com a dipòsit per ensulfatar els ceps. També té una regata semicircular excavada al brocal, potser emprada per a col·locar l’empostissat de la tapa o per a desviar l’aigua de la pluja. Hi ha també petits forats, com cassoletes, segurament d’origen natural.
Un segon bloc format pel funyador al costat d’una tina i un biot. Per a aprofitar el líquid, la boixa dóna al biot, el dipòsit que recull el vi directament de la boixa o el que sobreïx del recipient o bot que n’ha de permetre el transport. En les excavacions que s’hi van fer el 1988 s’hi van trobar fragments de ceràmica dels segles XIV~XVII.
Vorejant uns noranta metres vers sol ixent per la mateixa feixa trobem tres tombes orientades nord-sud, tallades sobre un mateix bloc desprès del seu emplaçament.
Retornem al camí de ca l’Astruc i, vorejant pel torrent de Casolius, a la bifurcació on retrobem el camí d’anada.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Tina als Caus del Soler. Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

De Santpedor al Castell de Callús

Per l’antic camí de Callús amb retorn per les Valls

Distància 15,3 km
Desnivell acumulat 320 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 13 de desembre de 2020
Cartografia ICGC. Bages. 1:50000
Recursos consultats «Castell de Gotmar » Àlvar Caixal i Mata, extractant un treball inèdit de Marc Torras i Serra i Andreu Galera i Pedrosa. Generalitat de Catalunya-Direcció General del Patrimoni Cultural.
  «L’origen del nom de Callús» Albert Fàbrega i Enfadaque «El Poble» núm. 50 gener 2007. Ajuntament de Callús.
  «La conca del Cardener a MontSalat» http://www.lasequia.cat/montsalat/ Data de la consulta 15/12/2020.

Fàcil itinerari entre els pobles veïns de Santpedor i Callús. La senyalització és parcial, inexistent al tram entre el castell i la riera de Vallverd i alguns corriols no estan ressenyats al mapa. Però tots els camins són de bon fer i fressats.

Accés
Partim de la Ronda de Sant Pere de Santpedor, on acaba el tram urbanitzat i s’ajunta amb el carrer Pons Grau. A l’extrem ponentí de la vila, al paratge conegut com la Serreta. Hi podem accedir des de la carretera de Santpedor a Callús.

Ronda de Sant Pere (330m)
Comencem a caminar vers ponent per l’antic camí de Callús. El terreny és planer amb feixes de conreu a banda i banda. Vers el nord albirem els darrers xalets del Mirador de Montserrat. A l’alçada del torrent d’Olius el camí es bifurca i, antigament, el ramal de l’esquerra s’adreçava a Sant Martí de Torroella.
Quan creuem el torrent del Mas, amb els masos de cal Pic, ca la Petita, i més enllà ca l’Arola, a la nostra esquerra, entrem a l’antic terme de Sant Martí de Torroella ─avui de Sant Joan de Vilatorrada. Aturonat a mà dreta albirem el mas Vilaclara i poc més enllà, al costat però a l’altra banda del camí, cal Piquet. Comencem a davallar i entrem al bosc. Quan en sortim som a la riera de Bellver, al punt més baix de l’itinerari.

Riera de Vallverd (272m)
O de Bellver. En mapes de començaments del segle passat se l’anomena Vallver o Vallber. Un document de finals del s. X on es descriu el terme del castell de Gotmar (Callús) se l’anomena Vinyamala (rivum de Vineamala) i en un de 1525 Vallvert. De déu perenne malgrat que irregular i estacional, neix a la Creu del Perelló, en terme de Castellnou de Bages i desguassa al marge esquerre del Cardener a l’alçada de les Feixes de Callús. Des d’aquí i fins prop de Viladelleva, fa de termenal entre Callús ─al marge dret─ i Castellnou de Bages, Santpedor i Sant Joan de Vilatorrada ─a l’esquerre.
La creuem seguint-la pel marge dret i, per tant, en terme de Callús. Som al punt més baix de l’itinerari.

Cal Filosa (284m)
El mas ens queda sobre un espadat entre la riera de Vallverd i el torrent de cal Candela. Les primeres referències documentals daten de mitjans del s. XVIII quan n’era l’amo Josep Alsina. El 1787 el seu fill es va vendre casa i terreny a Ramon Sala, amo de la important i veïna heretat de Vallbona. El 1805 Valentí Sala, un fadrí de la casa, s’hi instal·la en contraure matrimoni. La seva descendència hi resideix fins finals del segle XX.
Al torrent de cal Candela, hi ha una surgència coneguda d’antic com la font de cal Filosa. Des de fa anys és salinitzada per filtració del runam de Súria (a uns 5 km. en línia recte) i fa que la riera de Vallverd sigui salobre des d’aquest punt. Igualment de salinitzats són els pous del nivell freàtic de la riera que havien abastit els masos de la seva riba.

Pla de la Tosa (289m)
La Tosa o cal Tosa és una masia imponent de grans finestrals, totalment restaurada.
N’hi ha constància documental d’ençà el 1211 quan el seu propietari era Bernat de Tosa. L’any 1279 Berenguer de Torres, ciutadà de Manresa, estableix a Guilleuma de «Valle Viridi» (Vallverd) i la seva filla Cília el mas de la Tosa que està situat al costat del «Castrum Lucidum». S’entén que es refereix al castell de Callús. D’aquesta denominació en derivaria el nom actual del poble. Més endavant, el 1320, Balaguer de Corts confessa a Ramon Eimeric que ha pagat els diners que devia per la compra del mas de la Tosa en el terme de Callús. Cinc anys més tard un document cita propietaris dels masos del terme i entre ells Elisenda ça Tosa, vídua de Berenguer ça Tosa. Els Tosa en retingueren la titularitat fins el 1820 quan la comprà Joan Aloy de Sant Mateu de Bages. El mas era el centre d’una extensa propietat amb diverses masoveries com la de Vilaclara i les Valls. A partir de 1924 ha canviat de mans ens dues ocasions i actualment és propietat de Cristóbal González, un empresari vallesà que l’ha dedicat a la cria de cavalls.
Deixem el Pla de la Tosa i el tram enquitranat d’accés al mas per un camí a mà dreta en direcció a Sant Sadurní i el Castell de Gotmar.

Rectoria Godmar (328m)
És l’antiga església de Sant Sadurní de Callús de la que n’hi ha notícia d’ençà el 977. Com era habitual s’alçà al costat del castell. El 1023 ja constava com a parròquia. Les reformes posteriors, les darreres més importants el 1803 i el 1901 ─data aquesta última de la construcció del cementiri─ no deixaren rastre de l’església primitiva. L’antiga rectoria conserva una llinda amb la data de 1700.
Callús era una població de masos disseminats i dos petits nuclis: el Raval al marge esquerre del Cardener, al peu del gual del camí que, provenint de Santpedor, creuava cap als Manxons, on hi havia l’altre nucli. A partir de mitjans del s. XIX va sofrir una gran transformació al instal·lar-s’hi diverses fàbriques tèxtils a la vora del riu i creuar-la la carretera de Manresa a Basella. L’increment demogràfic conseqüent va aglutinar-se a les colònies ─cal Cavaller i el Cortès─ i al Raval on, a la dècada dels 30 del segle passat, s’hi va alçar un nou temple amb la mateixa advocació quedant l’antic dessacralitzat.
Durant la Guerra Civil va servir de presó, posteriorment de magatzem i de granja. El 2004 l’adquirí el banquer Josep Oliu rehabilitant-lo i convertint-lo en un conjunt d’espais polivalents per dur-hi a terme esdeveniments socials i culturals.

Castell de Callús (331m)
Aturonat, s’alça en un cingle sobre l’antiga colònia de Cal Cavaller al marge esquerre del Cardener. Se sap que ja existia el 940 i era un castell termenat ─és a dir amb jurisdicció, administració i control sobre el territori del seu voltant─ que s’anomenava de Gotmar. Aquell terme s’ha mantingut fins al nostres dies i correspon a l’actual terme municipal de Callús.
Al s. XI apareix com a «castro Godmar, que vocant Casteluç» i més endavant amb diverses variants: Castrum Lucidum , Castro Lucio, Castroluz, Castluz, Castluç,…
Al llarg del segles ha tingut diverses senyories: el comte Ramon Borrell, el monestir de Sant Benet de Bages, els Ódena, els Eimeric, els Sallent, els Descatllar i els Alemany-Descatllar (marquesos de Callús) emparentats posteriorment amb els Despujol, marquesos de Palmerola.
El castell fou destruït el s. XV durant la guerra civil catalana que enfrontà Joan II i els remences amb el Consell del Principat i la Diputació del General, quan el senyor del castell era Galceran de Sallent. Tot i que inicialment va fer costat a la Generalitat, va canviar de bàndol ─situació freqüent en aquella contesa. Per un document de 1464 sabem que tropes de Santpedor estaven assetjant el castell (1) i la ciutat de Manresa hi col·laborava aportant una esquadra de voluntaris, dues peces d’artilleria consistents en una bombarda grossa i una sarbatana (2), munició i artillers. D’ençà d’aquest fet ja no es torna a parlar del castell com a edifici físic sinó com a terme, pel que els historiadors dedueixen que va resultar destruït.
Amb el pas del temps va quedar reduït a un roquissar cobert de malesa. A partir de 1998 la Diputació de Barcelona hi realitzà diverses intervencions arqueològiques que van permetre posar al descobert diferents estructures de les que destaca la torre circular de 7m de diàmetre exterior. El conjunt és envoltat per una tanca perimetral que no en permet el lliure accés.
De castell podríem atènyer el Clot de les Ànimes passant per la masia del Cortès, tot per pista. Preferim fer-ho per corriols. Tornem fins a la darrera bifurcació on anem a l’esquerra carenejant, entremig de pineda, per sobre el mas de la Tosa on assolim el sostre de l’itinerari (380m) i davallem a retrobar el camí de Viladelleva que seguim setanta metres, just fins a creuar el torrent de cal Candela, on prenem una pista a mà dreta.

  • (1) D’aquest fet no n’ha quedat cap constància a l’Arxiu Històric Municipal. Probablement, un cop perduda la guerra, es deurien fer desaparèixer les deliberacions del Consell per prevenir represàlies.
  • (2) Sembla que aquestes dues peces las varen utilitzar posteriorment el 1468 els manresans per assetjar les Torres de Fals ─sota el domini dels Cardona i per tant del bàndol oposat. La bombarda rebia el nom de «na Ribes». En aquesta ocasió però varen perdre bous i esquelles dons el capitost de la host en caure presoner va canviar de bàndol amb armes i bagatges.

Clot o Forat de les Ànimes (328m)
Tenim dues opcions: la més curta seguint per la pista, que aviat esdevé corriol, o deixar-la per un a mà dreta, en baixada i retolat com a «Clot de les Ànimes», un gorg al torrent de cal Candela. Ni amb una opció ni amb l’altra hi passem però ens hi apropem més amb la segona. Hi ha diverses versions relacionades amb la basarda que produïa el pas per aquest indret a hora foscant o trenc d’alba. Una seria induïda per la remor de l’aigua que hom assimilava a la produïda per les ànimes en pena que vagaven per aquells verals. L’altra versió explica que els mossos de la Tosa feien juguesques, amagant-se per atemorir el personal.
Triem la segona opció: passem pel costat d’una barraca, d’una fornícula per encabir-hi arnes i d’una bifurcació en fort pendent que prenem a mà dreta (per l’esquerra és el camí de l’opció curta). Carenegem fins prop d’una altra barraca que ha perdut la coberta, passem pel costat d’unes balmes, creuem la pista d’accés a una feixa de conreu i anem a sortir a una altra provinent del camí de Viladelleva que prenem a mà dreta, en baixada per la que atenyem de nou la riera de Vallverd que creuem a gual.
Entrem en terme de Castellnou de Bages enllaçant amb el PR-C 131 «Voltejant Santpedor» que ja no deixarem fins a retronar al punt de partida.

Toll del Xuclador (303m)
La riera hi fa un petit salt. És el darrer i més gran dels tres tolls del paratge de les Valls. Envoltat d’arbres de ribera, canyís i esbarzers, dels espadats en pengen capil·leres o falzies. En episodis plujosos pot tenir una profunditat de fins a cinc metres. Al costat del camí hi ha la boca d’una antiga mina de lignit d’uns dotze metres de fondària.
Ens cal fer una llarga marrada per tal de salvar el torrent que baixa de la urbanització del Serrat. Sempre porta aigua perquè hi desguassa la depuradora. Guanyem alçària per atènyer la carena de les Valls.

Les Valls (350m)
Ruïnes consolidades d’un mas de planta baixa, pis i golfes. L’edifici, de dues crugies, presenta un cos més baix annexat a un lateral. La façana ha desaparegut quasi totalment. Segons Pere Vila i Rovira, la llinda de la balconada, avui desapareguda, duia la inscripció 1706 i era una masoveria o establiment de la Tosa. Els darrers habitants de les Valls foren el Joan Sangrà, l’Angeleta i una filla que, cap al 1920, abandonà la casa per anar a viure a Santpedor. S’explica que quan morí l’àvia de la casa queia una terrible nevada i l’hagueren de dur en una llitera des de les Valls al cementiri de Castellnou, passant tota mena d’adversitats.
El carener marca el termenal entre Castellnou i Santpedor. Comencem a davallar per la Solella de Vallbona quin mas podem albirar al bell mig de feixes de conreu. Prou més enllà sortim al camí d’accés al mas i el seguim pel costat de les darreres cases de la urbanització del Mirador de Montserrat que ocupa l’antiga heretat de Pons Grau del Mas. Passada la urbanització deixem el camí de Vallbona per un a mà dreta per creuar el paratge de les Forques.

Paratge de les forques
A mà dreta s’alça el Serrat de les Forques que, com el seu nom revela, era el lloc on rebien el càstig els condemnats a la pena capital i on restaven exposats llurs cossos, fora muralles però ben a la vista. El batlle, pels privilegis que havia rebut la vila, ostentava la jurisdicció civil i criminal del terme. Durant la Primera Guerra Carlina la vila ─alineada amb el bàndol liberal─ fou assetjada i els partidaris del pretendent Carles hi instal·laren una peça d’artilleria. Tot i així no aconseguiren l’objectiu. Davallem del serrat fins al camí d’accés al Mirador de Montserrat pel que retornem a la Ronda de Sant Pere.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Castell de Callús. Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Corretja, els Estrets i la Roca Llisa

De la Franqueta al pontet de Cantavella. Per la riba del riuet dels Estrets i la vall de Lliberós.

Distància 13,8 km
Desnivell acumulat 430 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 8 de desembre de 2020
Cartografia Editorial Piolet: El Port (1:40000)

Combinem tres itineraris del Parc Natural dels Ports des de l’Àrea de lleure de la Franqueta: El Racó de Corretja, els Estrets i la Roca Llisa, per camins ben fressats i senyalitzats.

Accés
Poc més enllà de l’accés a Orta (Horta de Sant Joan) per la T-333 entre Prat de Comte i Arnes, prenem a mà esquerra la pista pavimentada a «els Ports» que mena a les àrees de Mas de Lliberós i la Franqueta.

Àrea de lleure de la Franqueta (552m)
Comencem a caminar al costat de l’assut creuant el barranc de Closetes per un pontarró, en direcció al forn de calç, els masos de Corretja i de Lliberós, la Roca Llisa i els Estrets. Aviat trobem un plafó informatiu sobre el mas de Corretja i deixem la sendera per una altra a mà esquerra, en pujada, entremig d’alzinars i pinedes de pi negral i sapí. Més amunt passem pel costat d’un forn de calç.

Masos de Corretja i de Nasi (646m)
Conjunt en ruïnes de dos masos, conegut d’ençà el s. XVII com el mas de la Catalana. Va estar habitat fins a mitjans del s. XX. Subsistia de la ramaderia i l’agricultura. Entre les runes encara podem distingir els estables a la part baixa, l’era al davant i la bassa per regar una xic més apartada. Era lloc de pas de ramats transhumants entre el Baix Aragó i les Terres de l’Ebre.

Bifurcació (650m)
Anem a la dreta, en baixada. Si seguíssim la sendera per l’esquerra més amunt es bifurca, i podríem optar per adreçar-nos al coll de Miralles pel del Pellnegra (o del Safrà) on hi arriba una pista des de la Franqueta o bé al mas dels Pradets, al peu de la Ballestera, on també hi arriba una altra pista forestal des de la vall.

Camí al mas de Lliberós (531m)
Atenyem de nou la sendera que hem deixat just començar i la prenem a l’esquerra. Camí fàcil i planer per la conducció d’una canonada soterrada. El poble d’Orta, ─la major part de l’itinerari és pel seu terme─ s’abasteix als Ullals de Morago, aigües amunt del riu dels Estrets, i al barranc de Franxo. Seguirem aquesta canalització fins al pontet de Cantavella.
Passem per l’assut dels Ateos, un altre punt de captació on hi desguassa el barranc de Franxo. D’aquí parteix la pista forestal que mena al mas dels Pradets i el coll de la Ferrera. Nosaltres però, planerament, ens acostem a les antigues feixes de conreu del mas del Torrero, al peu de la Falconera.

Gual (504m)
Un gual amb passeres permetia creuar el riu, però alguna riuada se n’ha endut algunes i, segons el cabal, resulta impracticable sense mullar-nos. Seguim riu avall pel marge esquerre on trobem més d’un pas al peu de les Moles del Don (1).
La Gronsa, pel marge dret, i la Falconera i les Moles del Don per l’esquerre encaixonen el riu dels Estrets i aquest és l’origen del seu nom. Entrem als Estrets, ara en terme d’Arnes.
Passejada formidable entre les altes parets de les moles que ens envolten i les cadolles del riu. La més gran, el Toll Blau, és l’únic lloc on es permet el bany.
Caminem fins al pontet de Cantavella, sobre el barranc homònim, entre les Moles de Biarnets i les Roques del Duc, a tocar de l’aparcament del camí d’Arnes.
Retornem sobre els nostres passos, sense creuar al riu, pel marge dret hidrogràfic. A l’alçada del gual que no hem pogut creuar, anem a l’esquerra en direcció al mas de Lliberós.

  • (1) Arran de la desamortització de Madoz (1855) es posaren a subhasta terrenys que fins llavors eren aprofitats comunalment pels habitants d’Arnes. Entre altres hi havia la Ballestera, la Falconera, les moles dels Estrets i les dels Biarnets. Se les va adjudicar Antoni de Salvador, cap d’una de les famílies més acabalades d’Arnes, conegut com el Don. Els Salvador varen mantenir-ne la propietat fins als anys 30 del segle passat. Després el patrimoni es dispersà i actualment són propietat de la fundació Catalunya-la Pedrera. Però les moles n’han conservat el nom.

Mas de Lliberós (523m)
Ruïnes d’un mas que pren el nom de la vall, al peu de la paret de migdia de la Gronsa sud. Creuem una torrentera i seguim una pista que més amunt deixem per una sendera a mà esquerra, passant per les ruïnes d’un altre mas: el de Canalla.
En tot aquest tram hem pogut albirar, amunt a la dreta, la llarga faixa de la Roca Llisa al peu de la qual caminarem aviat. I nombrosos bancals sustentats per parets de pedra seca, antany conreats, avui colonitzats per la pineda. Sempre per camí ben fressat, pugem al coll de Valera on creuem la pista enquitranada a la Franqueta.

Coll de Valera (617m) i Roca Llisa
Reprenem la sendera a mà dreta en direcció al monument al guarda forestal i la Roca Llisa. Aquesta és una cinglera d’entre 75 i 100 metres d’alçada per una llargària d’un kilòmetre i mig, a sol ixent de la Vall de Lliberós. Coronada per la Punta dels Cocons, presenta parets verticals en molts trams notablement «llises», és a dir, sense a penes fissures. El nostre camí la recorre a peu de cingle amb bones vistes sobre la contrada i ens fa davallar fins al monument al guarda forestal.

Monument al guarda forestal (535m)
Al costat de la pista de la Franqueta. Reculem fins a creuar el barranc de Franxo per un pontarró del que algun temporal s’ha endut la passarel·la. Guanyem alçària tot esquivant la zona d’acampada dels Ateos i el mas del Cinto, per davallar novament a la pista i retornar per ella a l’Àrea de lleure de la Franqueta.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Estrets d’Arnes. Polseu la imatge per accedir a l’àlbum.

Santpedor: meandre del Riu d’Or

Distància 4 km
Desnivell acumulat irrellevant
Nivell de dificultat Fàcil
Data 22 de novembre de 2020
Cartografia ICGC. Bages. 1:50000
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

A Santpedor, just abans del pont del tren de Manresa a Sallent el curs del Riu d’Or es veu deturat per una paret rocallosa (lutites rogenques) que l’obliga a canviar el curs descrivint un perfecte meandre.
És un indret solitari, al peu del mas Lladó, on no hi ha cap camí de pas: cal anar-hi expressament. Probablement per això és tant ben conservat.
Vaig tenir-ne notícia per una proposta d’en Francesc Vila i Prat a l’apartat «Indrets» de l’interessant lloc web Santpedor.info creat i mantingut per en Jaume Illa i Antich que podeu veure al peu de pàgina.

Descripció de l’itinerari
Des del nucli urbà baixem al complex esportiu municipal i, per davant de les piscines, anem a buscar la via del tren i la seguim direcció Sallent. A vuitanta metres passat el pont sobre el Riu d’Or ens enfilem per un corriol ben definit a mà esquerra. El deixem aviat per un altre menys fressat, però prou fàcil de seguir, també a mà esquerra. Davallem, passant prop del cingle, a la llera.
Retronem pel mateix camí però, si volem caminar una mica més per l’indret, podem continuar pel corriol que hem deixat i enfilar-nos al turó que s’alça a sol ixent del meandre i davallar a creuar la via per un pas inferior. Continuem a mà dreta per sobre l’antic traç de la via i el pont vell, sortim al polígon industrial i retornem a les piscines.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Santpedor-Meandre from Jaume Illa on Vimeo.

Santpedor: volta del terme

Distància 24,6 km
Desnivell acumulat 371m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 21 de novembre de 2020
Cartografia ICGC. Bages. 1:50000
Recursos consultats «Noticia histórica de la vila de Sampedor » Anton Vila i Sala 1898
  «Aproximació als inicis d’un cognom santpedorenc: Els Llussà (I)». Jaume Prat i Vila. Dovella,  1982, Núm. 6, p. 15-17
  «Onomàstica i toponímia santpedorenca» Jaume Prat i Vila 1983
  «Santpedorines» Jaume Prat i Vila 1987
  «L’enclau de Santa Anna» Jaume Prat i Vila 1994
  «Localització de Sant Salvador de Claret» Francesc Villegas Butlletí 31 Amics de l’Art Romànic del Bages 1987
  «Història de les masies,…de l’antiga parròquia de Sant Iscle de Bages» Jaume Plans i Maestra Aj. de Sant Fruitós de Bages 2012.
  «El Castell de Godmar» A. Caixal et al. Generalitat de Catalunya D.G.Patrimoni Cultural 3573
  «El terme antic de Manresa» Albert Benet i Clarà. Amics de la Història i de l’Arqueologia/Institut de Batxillerat «Lluís de Peguera» . 
  Catalunya romànica|enciclopèdia.cat (consulta 27/11/2020)
  «Sant Francesc de Santpedor». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya (consulta 27/11/2020)
  Mapes del Patrimoni Cultural | Diputació de Barcelona (consulta 27/11/2020)
  MontSalat (consulta 27/11/2020)

A grans trets podem definir que el terme de Santpedor és aquell comprés entre les rieres de Vallverd a ponent i Riu d’Or a llevant. Que limita a tramuntana amb els serrats de la Carena de les Valls, la Costa de la Vila i la Guinarda. I a migdia amb la línia imaginària entre Joncadella i el coll de l’Om.
Aquest itinerari pretén contornejar-lo el més ajustadament possible. Amb la premissa de defugir de l’asfalt i que transcorri sempre per camins ben definits i oberts, no és possible ajustar-s’hi arreu, especialment a la part de garbí, on passa entre cal Napolità i cal Riera: la carretera de Callús i el Torrent de Joncadella fa que no hi hagi continuïtat de camins transversals. El mateix succeeix a l’extrem llevantí, al paratge dels Totxos, per la trinxera de la via Manresa-Sallent. Lògicament coincideix en part amb el PR-C 131 «Voltejant Santpedor» malgrat que aquest, d’una llargària semblant, cercant probablement criteris paisatgístics, no s’ajusta gaire al termenal.
Volem arrodonir-ho amb unes pinzellades d’història ─antiga i recent─ dels llocs pels que transitarem. Un terme no es defineix únicament pels accidents geogràfics: pesen més altres factors com la propietat de la terra i la gent que l’habita.

Ronda de Sant Pere (330m)
Comencem a caminar a l’alçada de l’antic camí de Callús, per on retornarem, pel camí de la Serreta en direcció a Sant Francesc.

Sant Francesc (324m)
Ermita d’origen romànic ─amb diverses reformes posteriors─ de la que se’n té notícia d’ençà el 1240. La llegenda atribueix la seva construcció en commemoració d’un sermó que Sant Francesc d’Assís hauria fet des del turó on s’alça, conegut antigament com «la Trona de Sant Francesc», durant el seu pelegrinatge a Sant Jaume de Galicia. Va ser restaurada per iniciativa popular l’any 1983. La darrera intervenció la va fer l’Ajuntament el 2015 substituint la coberta i consolidant els murs.
Prenem el camí de Joncadella que deixem aviat pel dels Casals. Passem pel costat del Rovís, pairalia d’una notable nissaga santpedorenca i dels Casals ─ja en terme de Sant Joan de Vilatorrada─ per anar a buscar el Camí de les Pageses ─l’antic de Castellnou de Bages a Manresa─ i creuar la carretera de Manresa.

Comabella (300m)
El 1973 la família Payàs-Puigarnau donà la finca de Santa Maria de Comabella a Ampans, una fundació que des del 1965 dóna suport a les persones amb discapacitat intel·lectual o en situació de vulnerabilitat.
Passem per entremig de la botiga, tallers, aules i residències. Fins fa ben poc una part del complex era en terme de Sant Fruitós de Bages però una permuta amb Santpedor va fer que hagi quedat dins d’aquest darrer. Creuem la Síquia de Manresa i, per sota un pont, la via de Manresa a Sallent. Encara més enllà tornem a creuar la Síquia.

Coll de l’Om (295m)
Termenal entre Sant Fruitós i Santpedor. El mas Om, d’incerta localització, és documentat ja al s. XIII: Pere d’Om (1251), Pere Coll de l’Om (1268) i Bernat d’Om (1271). Corresponia a la parròquia de Sant Iscle. La darrera notícia que és té d’un Om és del 1346. El mas Reguant (abans Prat) declarava el 1628 que dins la seva propietat hi havia una partida anomenada «mas del Hom». N’ha quedat el topònim.
Per l’esquerra hi arriba el PR-C 131 que seguirem bona estona. Retrobem per tercer cop la Síquia. La seguim pel camí del marge revoltant ca l’Hortolà i el mas d’en Comas i passem pel costat del de la Riereta, que molt antigament s’havia anomenat Casa Cremada.

Font de la Riera (273m)
Ombrívol paratge al costat del Riu d’Or amb bons exemplars de plataner. Antic lloc d’esbarjo dels vilatans que hi acudien a fer «fontades» i refrescar-se al riu en indrets com el proper Gorg de l’Alzina. Actualment la font es nodreix de la xarxa pública.
A Santpedor el Riu d’Or és conegut i esmentat per la seva contracció «Ridor». Neix a la Coma dels Cellers de Castellnou de Bages, creua els termes de Santpedor i Sant Fruitós per tributar al marge dret del Llobregat prop de les Brucardes. De déu perenne malgrat que irregular i estacional.
A partir de 1980 les filtracions del runam salí del Cogulló de Sallent l’han salinitzat extraordinàriament. Fins llavors havia tingut aprofitament agrícola i ramader i lúdic (a més de diversos grogs per banyar-s’hi els més grans recorden haver-hi pescat crancs). Aquest fet ─a banda de l’impacte ambiental─ va causar importants perjudicis als masos que se’n beneficiaven. La salabror també afecta la vegetació de la riba. N’és bona mostra el tronc del roure monumental de la Caseta de Llussà ─amb una capçada, quan era viu, de vint-i-cinc metres de diàmetre─ plantat a la Plaça del Sindicat com a denúncia i consciència mediambiental.
A partir de Claret, el Riu d’Or es beneficia d’un sobreeixidor d’aigua dolça de la Síquia de Manresa per arribar en millors condicions al Llobregat.
Malgrat les reiterades accions de denúncia i sentències, el problema persisteix i els perjudicats resten sense indemnitzar, amb la connivència d’autoritats, institucions i polítics de qualsevol signe, sota el xantatge tàcit de la dependència econòmica i la pèrdua d’ocupació. Conseqüències que al cap i a la fi s’han acabat produint però per raons de rendibilitat i sinistralitat laboral.
Pugem a creuar la carretera de Navarcles, que es va projectar el 1868.

Santa Maria i Santa Anna de Claret (311m)
El lloc de Claret, dins l’antic terme de la ciutat de Manresa, a la zona del Camp de Bages, és documentat des del 1037 i l’església de Santa Maria des del 1086. Al seu entorn s’hi formà una sagrera, documentada el 1130, que després esdevingué parròquia i vila fortificada. Vers 1182~84 fou donada pels germans Pere i Bertran de Claret al monestir de Sant Benet de Bages. La Pesta Negra del 1348 va delmar-la de tal forma que no es podia mantenir la fortificació. L’església però conservà les funcions parroquials fins al s. XV. A partir del s. XVIII anà perdent el culte en benefici de la veïna ermita de Santa Anna i posteriorment fou dessacralitzada i utilitzada com a magatzem del mas de la Torre.
L’edifici actual és romànic del s. XII i consta d’una sola nau amb absis semicircular. Les prospeccions arqueològiques varen posar al descobert que s’alçà sobre una edificació anterior. Té adossat el campanar que en realitat és una torre de defensa, construïda entre els segles XIV i XV. A partir de 1979 s’inicià la restauració.
El mas de la Torre, al costat de Santa Maria, juntament amb el veí ─però ja en terme de Sant Fruitós─ de les Feixes, són masoveries de la important «Heretat dels Capellans» antigament propietat de la Comunitat de Preveres de Santpedor. Més proper encara ─quasi adossat─ que el de les Feixes i ha l’antic mas Martí «Heretat Casagemes». El carreró que el separa de l’ermita de Santa Anna és el delimitador entre Santpedor i Sant Fruitós.
Entre els anys 1762 i 1769 es va construir l’ermita o santuari de Santa Anna, substituint la preexistent esglesiola de Sant Salvador, citada documentalment l’any 1063 i ubicada al Pla de Santa Anna, tocant al camí ral de Sant Fruitós. La nova ermita acull una talla romànica de Santa Anna procedent, pel que sembla, d’aquella església. El campanar de Santa Anna data del 1929, any en que fou restaurada. El porxo de la dècada dels 60 del segle passat.
Continuem camí, seguint el PR-C 131, fent una bona marrada circumval·lant la partida dels Totxos, termenal amb Sant Fruitós i Sallent. Deixem el PR-C 131 i continuem per l’esquerra.

Serrat dels Morts (359m)
Necròpolis, evident origen del topònim, coneguda des d’antic, amb tombes del tipus «cista» de datació imprecisa dins el període alt medieval, com les properes del Serrat Rodó, Metalbages i la del costat de l’església parroquial. El 1895 fou excavada per membres del Centre Excursionista de Catalunya a instàncies del farmacèutic de la vila en Francisco Sala. Domingo Palet i Barba en publicava els resultats al butlletí del centre de juliol-setembre d’aquell any. S’hi localitzaren una trentena de tombes.
Per accedir-hi cal desviar-se uns metres del camí principal, per un de secundari a mà esquerra. Guanyem uns metres més pel camí principal i baixem pel costat d’una rasa fins a prop del Riu d’Or que seguim contracorrent pel marge esquerre.

Caseta de Llussà (350m)
Aturonada i voltada de pineda en un paratge tranquil, és un maset del s. XVIII, època d’expansió de la vinya, quan els propietaris dels grans masos ─en aquest cas el de Llussà─ establien terrenys a rabassa ─prèvia rompuda─ sovint aparellat al permís d’alçar habitatge per a la família rabassaire i aixopluc pels animals de feina. El tracte solia incloure una peça de terra destinada a hort de subsistència i cabal suficient per a regar-lo. També era una forma d’assegurar la subsistència a fadristerns d’aquells masos.
Actualment està totalment reformat i ocupat per dos apartaments dedicats al turisme rural.
Continuem camí trepitjant per poca estona el terme de Sallent, a l’heretat de Torrebruna. Creuem de nou el Riu d’Or pel camí d’accés a aquest mas i, al peu de cal Pinyot, atenyem el camí ral de Santpedor a Sallent que seguim breument a l’esquerra per prendre el de Burgaroles. Deixem a mà dreta els plans i mas de Ridor, un altre dels masos antiquíssims i principals, també dins del terme sallentí en un tram on el Riu d’Or marca el termenal.

Burgaroles (365m)
Se li atribueix el nom de Vila d’Esclua (Villam Scluani) en la delimitació del terme del Comtat de Manresa del 978. Conegut com mas de la Vilella, segons un capbreu de 1318 del Monestir de Sant Benet de Bages i conservat al de Montserrat (1). En un altre del 1477 ja es fa referència al mas de Burgaroles i a un tal Pere Burgaroles. En canvi no figura als fogatjaments de 1497 i 1553. El 1809 Josep Xipell de Burgaroles, era regidor de l’Ajuntament de Santpedor. Desconeixem si l’habitava en qualitat de propietari o masover. El fet és que durant la Guerra del Francès quan s’acostava tropa enemiga els santpedorencs fugien de la vila i cuitaven a amagar la imatge de Santa Anna al mas de Burgaroles.
Poc més enllà, vora el Riu d’Or, hi ha una font. Retrobem el PR-C 131 que seguirem pocs metres. Per davant del mas prenem una pista en direcció a Callús i Sant Salvador de Torre Abadal. La deixem a l’alçada del torrent de Burgaroles per un camí a mà esquerra, en fort pendent. Per aquest bon camí faldegem planerament pel bosc de la Guinarda (guineu), que en l’esmentat capbreu de 1318 se l’anomena «Guyrnada», fins a sortir a l’extrem oriental de la Costa de la Vila.

  • (1) La meitat de l’església de Sant Pere i de la vila passaren al domini del monestir de Sant Benet pel testament de Guillem Berenguer del 1064.

Costa de la Vila (421m)
O la Costa. Entre la Roca Fumada i la carretera de Castellnou, orientada a xaloc, amb un desnivell d’un centenar de metres de fort pendent, es despenja del Serrat de Castellnou. Com a la Guinarda, tot el carener és termenal entre Castellnou de Bages i Santpedor.
L’any 1981 s’hi va obrir una pista que mai va ésser utilitzada per la que ara hi transcorre un sender sovintejat per ciclistes i caminants. Poc abans de la sortida a la carretera hi ha instal·lat un gronxador, un dels diversos que podem trobar arreu del terme.
A la carretera de Castellnou anem a l’esquerra, en baixada, fins al camí del Sitjà on la deixem per pujar a mà dreta.

El Sitjà (429m)
Aquí el terme no segueix el carener i tot el pla del Sitjà correspon a Santpedor. Aturonades i separades uns metres del camí a mà dreta hi ha les restes del mas homònim. Al referit capbreu de 1318 se l’anomena mas de Puig d’Or (pug dor).
Passat aquest tram, el termenal torna a marcar-lo l’aiguavés. Continuem per la pista paral·lela fins a una bifurcació a l’alçada de les ruïnes del mas de les Valls on retrobem el PR que seguim poc menys de dos-cents metres per baixar a la riera de Vallverd.

Riera de Vallverd i Vallbona (292m)
Durant molt de temps se l’ha anomenat de Bellver. En mapes de començaments del segle passat hi figura com Vallver o Vallber. En documents dels segles X i XI descrivint delimitacions dels termes del Comtat de Manresa i del castell de Gotmar (Callús) se l’anomena Vinyamala (rivum de Vineamala). De déu perenne malgrat que irregular i estacional, neix a la Creu del Perelló, en terme de Castellnou de Bages i desguassa al marge esquerre del Cardener a l’alçada de les Feixes de Callús. Fa de termenal entre Callús ─al marge dret─ i Castellnou de Bages, Santpedor i Sant Joan de Vilatorrada ─a l’esquerre.
Aturonat a la nostra dreta s’alça el mas de Vallbona. És un edifici de planta basilical, amb baixos, dos pisos i golfes, coberta a doble vessant i  el carener perpendicular a la façana, orientada a sol ixent, on s’hi obren diversos finestrals protegits per llindes i pilars. L’entrada principal és amb arc de mig punt adovellat. La façana de migdia presenta mig cos amb tres galeries a cada pis d’arc de mig punt. Les plantes queden ampliades per un adossat al mur nord on hi havia una capella dedicada a Sant Pere. La façana ponentina té annexat un gran cobert destinat a les tines. Això i els grans bocois del celler, capaços de rebre unes quantes càrregues de vi, donen una idea del que recol·lectava el mas, sigui de collita pròpia o de parcers.
Malgrat la importància d’aquest mas a la vista de l’edifici i l’extensió de l’heretat, poca informació històrica n’hem pogut recollir. El cognom Vallbona apareix als fogatges de 1497 i 1553. El 1525 es registra un apunyalament amb resultat de mort en el que hi intervé un fadrí del mas: el 18 de desembre del 1525, el batlle manà tocar sometent «via fos» «…e assò per rahò de unes coltellades, que en Pòns Vallbona de Vallvert ab daltres, ha donades en la persona de P. Casandáliga de dita vila…». L’apunyalament era en revenja per la mort d’un germà d’en Ponç, Valentí Vallbona, a mans dels germans Torrebruna, ja que l’esmentat Casandàliga era de la part i bandositat d’aquests. A part d’evidenciar el grau de violència entre bandositats ─tant corrent a l’època─ el fet curiós és que es va continuar tocant a sometent cada dia fins al setembre de l’any següent. També ens serveix per constatar que el nom primigeni de la riera és Vallverd i que Bellver podria ser una deformació. Durant generacions els amos es cognomenaren Sala. El 1832 l’hereu de Vallbona, Josep Sala, va casar-se amb la pubilla del mas Llussà. El 1926 n’era amo Josep Sala Roqueta. Posteriorment ha canviat tres vegades de mans. Els actuals i nous propietaris estan portant a terme una important restauració al conjunt edificat que havia anat degradant-se amb el pas dels anys.
Continuem camí creuant un parell de cops la riera. Trobem a mà esquerra un molí de sang ben conservat.

 Camí a Vilaclara (282m)
Puja pel marge esquerre de la riera, que ens cal tornar a creuar. Gens evident a l’inici, però tot seguit és defineix molt millor. Ample i de bon seguir. Aquest punt, on hi desguassa una rasa, és termenal entre Callús, Santpedor i Sant Martí de Torroella (Sant Joan de Vilatorrada) a on correspon la propietat de Vilaclara.
Poc més avall d’aquest encreuament, sota cal Filosa, al torrent de cal Candela, hi ha una surgència coneguda d’antic com la font de cal Filosa. Des de fa anys és salinitzada per filtració del runam de Súria (a uns 5 km. en línia recte) i fa que la riera de Bellver sigui salobre des d’aquest punt. Igualment de salinitzats són els pous del nivell freàtic de la riera que havien abastit els masos de la seva riba.
Seguint el camí sortim, pel costat d’una granja de porcí, al que va entre el de Santpedor a Callús i el de Santpedor a Vallbona i que és l’accés principal al mas. El prenem a mà dreta.

Vilaclara (336m)
El mas ja apareix documentat en una venda del 1001 dins dels dominis del monestir de Sant Benet de Bages («in locum que dicunt Villaclara»). No se’n troben més notícies en segles posteriors. Una de les llindes de les finestres conserva la inscripció amb el nom del propietari «Francisco Tosa» i l’any 1719. Durant els segles XVIII i XIX fou una masoveria del mas de la Tosa de Callús. Els darrers masovers van comprar la propietat a finals de la dècada dels 80 del segle passat, restaurant-la i reformant-la. Actualment és destina a turisme rural.
Baixem en direcció al camí de Callús a Santpedor. Segons una informació oral, en una feixa entre Vilaclara i Cal Pic, hi havia tres o quatre tombes fetes amb lloses contenint restes humanes, que varen anorrear per mor del conreu.
Retornem per l’antic camí entre Callús i Santpedor, per terreny planer amb feixes a banda i banda.

Un itinerari molt semblant d’en Joan Callado el podeu veure a Wikiloc

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Síquia de Manresa. Polseu la imatge per accedir a l'àlbum.

Viladelleva

De Santpedor a Viladelleva, per la Tosa i retorn pel Sitjà

Distància 17 km
Desnivell acumulat 348 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 14 de novembre de 2020
Cartografia ICGC. Bages. 1:50000
Recursos consultats «L’origen del nom de Callús» Albert Fàbrega. «El Poble» gener 2007
  «Restauració de l’església romànica de Sta. Mª de Viladelleva» Carme Torras «Butlletí Amics de l’Art Romànic del Bages» n. 19 abril 1986
  «Precisions sobre la història d’algunes esglésies d’època romànica del Bages» Albert Benet «Butlletí Amics de l’Art Romànic del Bages» n. 22 juliol 1986  
  «Recull històric de Castellnou de Bages» pàg. 285 Pere Vila 1990
  «La conca del Cardener a MontSalat» http://www.lasequia.cat/montsalat/ Data de la consulta 14/11/2020.
  Cercador del patrimoni Arquitectònic (Generalitat de Catalunya). Data de consulta 14/11/2020.
  Mapes del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona) https://patrimonicultural.diba.cat/ Data de consulta 14/11/2020.
  ICGC. Cartoteca digital. https://cartotecadigital.icgc.cat/ Data de consulta 14/11/2020.
  «Regió 7» edicions digitals 10/10/2020 i 25/08/19

Fàcil itinerari a l’entorn de la riera de Vallverd fins al llogaret de Viladelleva, bona oportunitat per conèixer alguns aspectes històrics dels masos que trobarem pel camí i de la gent que els posseïren i habitaren. Tots els camins són ben fressats i de bon fer ─bona part per pistes─ però com que n’hi concorren molts altres i no disposem d’un mapa prou detallat, ens caldrà GPS per seguir-lo.

Accés
Partim de la Ronda de Sant Pere de Santpedor, on acaba el tram urbanitzat i s’ajunta amb el carrer Pons Grau. A l’extrem ponentí de la vila, al paratge conegut com la Serreta. Hi podem accedir des de la carretera de Santpedor a Callús.

Ronda de Sant Pere (330m)
Comencem a caminar vers ponent per l’antic camí de Callús. El terreny és planer amb feixes de conreu a banda i banda. Vers el nord albirem els darrers xalets del Mirador de Montserrat. A l’alçada del torrent d’Olius el camí es bifurca i, antigament, el ramal de l’esquerra s’adreçava a Sant Martí de Torroella.
Quan creuem el torrent del Mas, amb els masos de cal Pic, ca la Petita, i més enllà ca l’Arola, a la nostra esquerra, entrem a l’antic terme de Sant Martí de Torroella ─avui de Sant Joan de Vilatorrada. Aturonat a mà dreta albirem el mas Vilaclara i poc més enllà, al costat però a l’altra banda del camí, cal Piquet. Comencem a davallar i entrem al bosc. Quan en sortim som a la riera de Bellver, al punt més baix de l’itinerari.

Riera de Vallverd (274m)
O de Bellver. En mapes de començaments del segle passat se l’anomena Vallver o Vallber. Un document de finals del s. X on es descriu el terme del castell de Gotmar (Callús) se l’anomena Vinyamala (rivum de Vineamala) i en un de 1525 Vallvert. De déu perenne malgrat que irregular i estacional, neix a la Creu del Perelló, en terme de Castellnou de Bages i desguassa al marge esquerre del Cardener a l’alçada de les Feixes de Callús. Des d’aquí i fins prop de Viladelleva, fa de termenal entre Callús ─al marge dret─ i Castellnou de Bages, Santpedor i Sant Joan de Vilatorrada ─a l’esquerre.
La creuem seguint-la pel marge dret i, per tant, en terme de Callús.

Cal Filosa (284m)
El mas ens queda sobre un espadat entre la riera de Vallverd i el torrent de cal Candela. Les primeres referències documentals daten de mitjans del s. XVIII quan n’era l’amo Josep Alsina. El 1787 el seu fill es va vendre casa i terreny a Ramon Sala, amo de la important i veïna heretat de Vallbona. El 1805 Valentí Sala, un fadrí de la casa s’hi instal·la en contraure matrimoni. La seva descendència hi resideix fins finals del segle XX.
Al torrent de cal Candela, hi ha una surgència coneguda d’antic com la font de cal Filosa. Des de fa anys és salinitzada per filtració del runam de Súria (a uns 5 km. en línia recte) i fa que la riera de Vallverd sigui salobre des d’aquest punt. Igualment de salinitzats són els pous del nivell freàtic de la riera que havien abastit els masos de la seva riba.
Ens desviem del camí per prendre el de Vallbona i visitar un petit i ben conservat molí de sang.
Després retornem a la cruïlla i anem a la dreta per pujar al Pla de la Tosa.

La Tosa. Camí de Callús a Viladelleva (316m)
La Tosa o cal Tosa és una masia imponent de grans finestrals, totalment restaurada.
N’hi ha constància documental d’ençà el 1211 quan el seu propietari era Bernat de Tosa. L’any 1279 Berenguer de Torres, ciutadà de Manresa, estableix a Guilleuma de «Valle Viridi» (Vallverd) i la seva filla Cília el mas de la Tosa que està situat al costat del «Castrum Lucidum». S’entén que es refereix al castell de Callús. D’aquesta denominació en derivaria el nom actual del poble. Més endavant, el 1320, Balaguer de Corts confessa a Ramon Eimeric que ha pagat els diners que devia per la compra del mas de la Tosa en el terme de Callús. Cinc anys més tard un document cita propietaris dels masos del terme i entre ells Elisenda ça Tosa, vídua de Berenguer ça Tosa. Els Tosa en retingueren la titularitat fins el 1820 quan la comprà Joan Aloy de Sant Mateu de Bages. A partir de 1924 ha canviat de mans ens dues ocasions.
El mas era el centre d’una extensa propietat amb diverses masoveries com la de Vilaclara.
Deixem el Pla de la Tosa per entrar de nou al bosc.

Clot o Forat de les Ànimes (328m)
La bifurcació que mena al Cortès i al castell de Gotmar, la veiem indicada com a «Clot de les Ànimes». És un gorg al torrent de cal Candela situat uns dos-cents metres i escaig més avall. Hi ha diverses versions relacionades amb la basarda que produïa el pas per aquest indret a hora foscant o trenc d’alba. Una seria induïda per la remor de l’aigua que hom assimilava a la produïda per les ànimes en pena que vagaven per aquells verals. L’altra versió explica que els mossos de la Tosa feien juguesques, amagant-se per atemorir el personal.
Creuem el torrent i, poc més enllà a mà dreta, localitzem una barraca ben conservada. Testimoni sens dubte de quan el paratge era plantat de vinya que la fil·loxera va malmetre i la pineda ha colonitzat. Més endavant, al bell mig d’una feixa de conreu sobreviu el Pi de les Set Branques o els Set Pins. És un exemplar de pi blanc. No són pas set besses d’una mateixa soca sinó set pins amb arrels comunes. El 2008 ja se n’havia mort un, però actualment solament en resten tres. A pocs metres de l’altre marge del camí hi ha un forn de calç mig enrunat.
El de les set branques és un supervivent, aquest sector no s’ha vist afectat però, més amunt, tota la zona ha estat devastada per dos incendis: el del 1983, que va començar per dos focus, un d’ells als voltants del mas de Cogoma i l’altre a sota Viladelleva. Va consumir unes 1000 Ha de bosc abastant fins al torrent de Gallifa, prop d’Argensola. L’altre fou el gran incendi de 1994 que, baixant de Sant Mateu de Bages, va saltar a l’altre marge de l’actual C-55. El primer dia es va deturar a la riera de Vallverd, però no es va poder evitar que saltés més amunt i es propagués pel nord del terme de Castellnou de Bages.
Prou més enllà trobem el mas de Cogoma, una masoveria de cal Ferrer de Viladelleva. A la llinda d’una finestra hi ha gravat l’any de 1637 tot i que apareix documentat ja el 1513.
Atenyem la bifurcació amb el camí de Castellnou, per on retornarem. Ara anem a l’esquerra en direcció a Viladelleva, per camí pavimentat.

Cal Pasqual i cal Grisor (358m)
Dues cases separades per un pati murallat entremig. Les notícies més reculades daten del segle XIX, com antigues masoveries de cal Ferrer de Viladelleva. Actualment deshabitades. Per davant hi passa un torrent, a l’altre marge i a pocs metres del camí hi ha una font de mina amb una volta de canó.

Cal Ferrer (397m)
Gran masia emmurallada amb diverses fases constructives. Les referències consultades no ens permeten destriar-ne l’origen i història de la del resta d’edificacions del lloc de Viladelleva, si formaven part d’una mateixa propietat o alou i en quin moment es va segregar.
A la llinda hi figura la data de 1604 tot i que probablement és molt anterior. El 1959 Miquel Bayona i Ferrer la va vendre a Jordi Planas i Homs, de Barcelona. El casal hauria estat el centre de la propietat coneguda genèricament com Viladelleva, a tenor de la documentació històrica que el comprador hi va trobar i dipositar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
Que el lloc de Viladelleva fou habitat des d’antic ho testimonia la necròpolis situada a dos-cents metres de cal Ferrer i la propera del Turó dels Moros, amb tombes de tipus cista d’imprecisa datació dins del període alt medieval. Amb tot la referència més antiga és de l’any 1025 en una venda de terres al lloc dit «Vila de Leva», prop del riu «Malceres». Probablement fou propietat de la família Montcada atès que l’església de Santa Maria de Viladelleva se suposa que és la que, amb la mateixa advocació, apareix el 1033 en una donació entre germans d’aquella família. També se li atribueix una referència del 1060 d’una església de «S.Mª» situada a «Vila Mancada» prop del riu «Malchers».
Molt més endavant, el 1407 Elissendis de Viladelleva, resident a Manresa, juntament amb els seus fills, ven el mas a la família Monge de Callús. En el document hi intervenen Arnau de Sallent com a senyor de Callús i Berenguer de Tord, castlà de Castellnou de Bages (1).
A l’altra banda del camí hi ha la masoveria de cal Jepet.

  • (1) Els Tord, castlans de Castellnou pel Bisbat de Vic, deurien retenir encara alguns drets sobre el castell i terme de Callús tot i que Eimeric de Sallent havia comprat el 1355 el feu i les meitats de la tasca i la dècima a Galceran de Tord.

El mas de Viladelleva i cal Torrenter (405m)
Notable edifici resultat de diversos cossos adossats que li han configurat l’aspecte actual. A la façana principal s’hi obren el portal adovellat amb arc de punt rodó i un conjunt de finestres de pedra picada. A la part més meridional el mur és sustentat per tres contraforts. Fins fa ben poc presentava un lamentable aspecte d’abandonament però actualment s’hi està portant a terme una restauració integral.
Separat del cos principal, a garbí, hi ha un cobert a dues plantes probablement utilitzat com a graner i estable. Té accés per carro tant a la planta baixa com a l’alçada. També separats però a mestral, hi havia un corral, un paller i un grup de tines en estat ruïnós. S’ha aterrat el corral i el paller, consolidat les ruïnes de les tines i netejat el l’entorn de forma que ara són visibles.
Com a cal Ferrer, ens resulta impossible destriar-ne l’origen i història de la del resta d’edificacions del lloc de Viladelleva. El mas, de forma independent, no es documenta fins a finals del s. XIV quan s’uní en un gran alou amb les Comes de Cererols, propietat dels Cabanes d’Oristà. Durant un temps fou conegut com cal Feliu, el cognom dels masovers des de finals del segle XIX. El 1848 els Cabanes varen alçar la masoveria adossada al mur de migdia, coneguda com cal Torrenter. En fou el primer masover Peremiquel Roca, de Súria. La seva descendència hi visqué fins el 1928 quan Montserrat Peramiquel en marxà per anar a viure a Santpedor on encara els descendents són coneguts com de cal Torrenter (2). Aquesta família va sofrir un tràgic accident. El juny de 1915, durant una forta tempesta, va caure un llamp al campanar de l’església de Viladelleva que va provocar la mort de Maria Peramiquel Vendrell, de vint-i-dos anys. Estava tocant a «bon temps» i la descàrrega va ser mortal perquè els batalls s’accionaven amb filferros per comptes de cordes. Després dels Peramiquel vingueren nous masovers fins que el 1971 quedà deshabitada.

  • (2) Aquest era un costum antic i ben arrelat. Quan els amos, fadrins, masovers, i fins i tot mossos, deixaven el mas per anar a viure als pobles i ciutats de l’entorn, la nova llar se la reconeixia pel nom del mas de procedència. És el cas de cal Pic, cal Tosa, cal Grisó o cal Torrenter a Santpedor. I hem vist el d’Elissendis de Viladelleva que residia a Manresa. També l’origen toponímic de bona part de cognoms catalans.

Santa Maria de Viladelleva (409m)
A frec del mur de tramuntana del mas de Viladelleva, s’alça aquesta petita església d’origen romànic tardà, d’una sola nau rectangular amb coberta de volta de canó. L’absis carrat ha portat a considerar-la erròniament com a preromànica tot i que després s’ha comprovat que era molt posterior.
La porta, oberta a ponent, és amb arc de mig punt i adovellada, protegida per un porxo o atri. El campanar presenta una estructura de petita torre amb aires d’espadanya de dues arcades que acullen sengles campanes. En una d’elles s’hi llegeix la inscripció de «Ma feu Josep Mestres en Manresa lu any 1858. Santa Maria, ora pro nobis». A l’altra, més antiga, sembla endevinar-s’hi l’any 1822.
La va comprar Jordi Planas, l’amo de cal Ferrer, i va restaurar-la el 1962, però cap a la dècada dels 80 del segle passat va caldre fer-hi una nova intervenció per part de l’Ajuntament i la Generalitat. El 2005 els hereus la van cedir-la a l’Ajuntament i el 2018 un retaule barroc que s’havia retirat per preservar-lo, obra del manresà Josep Sunyer i Raurell. Actualment està en procés de restauració per retornar-lo a l’església. L’any passat hi van caldre nous treballs per uns problemes derivats del terreny on s’assenta.
Pel costat de l’església prenem un corriol poc fressat que ens mena a una pista. La seguim revoltant per dins el bosc, en sentit contrari a les busques, fins poc abans d’un marcat revolt a mà dreta. Al costat mateix del camí, al marge esquerre, hi ha la necròpolis amb quatre tombes de cista.
Retornem a la bifurcació amb el camí de Castellnou, pista enquitranada, que seguim ara a mà esquerra. Per un pont creuem la riera de Vallverd i entrem en terme de Castellnou de Bages. Ens desviem aviat per un sender a mà dreta, en direcció als Tolls de les Valls, seguint el PR-C 131.

Tolls, bosc i carena de les Valls
Baixem a retrobar la riera i la creuem passant al marge dret poc abans del Toll de la Por. Més endavant passem per sobre el de Fontcoberta i recuperem el marge esquerre abans del Toll del Xuclador. Continuem per una pista que s’enfila per l’obaga del bosc de les Valls seguint el Torrent de la Sala, deixem el PR que marxa per la dreta i anem a buscar la pista que discorre pel carener termenal entre Castellnou i Santpedor. La deixem per accedir, per un camí a mà dreta, al turó del Sitjà.

Turó del Sitjà (448m)
Punt més enlairat de l’itinerari. Hi ha una creu de fusta en un pi i un gronxador. Un dels diversos que hi ha als voltants del terme de Santpedor. Baixem al camí del Sitjà i el seguim vers sol ixent. Ens en apartem per pujar un turó on hi ha les ruïnes del mas homònim.

El Sitjà (439m)
Ruïnes d’un mas i una tina. En un capbreu de 1318 se l’anomena mas de Puig d’Or (Puig Dor) i conté una descripció del terme de Santpedor on es pot veure que, per aquella època, era més petit i acabava aquí.
Entre 1313 i 1320 en un llibre del paborde de la Seu de Manresa s’esmenten Berenguer i Maimó de Sitjar, de Castellnou de Bages.
A primeries del s. XVIII hi tenim documentada una rebesàvia, Francesca Sitjàs i Camprubí, filla de Josep i Maria Anna. Va maridar-se amb un fadristern del mas de les Planes de Sant Mateu, Pere Màrtir Planas Serra que, per manca de descendència de la pubilla, va acabar esdevenint-ne l’hereu.
Deixem el camí del Sitjà per una drecera a mà dreta fins a sortir sobre l’antic camí de Castellnou a Manresa. Ens en separem pujant a mà dreta per enfilar-nos a una bona talaia sobre el Pla de Bages. Camí avall sortim al de Vallbona i la urbanització del Mirador de Montserrat, que ocupa l’antiga heretat de Pons Grau. Continuem pel  de Vallbona en direcció a Santpedor, però el deixem poc més avall per un sender a mà dreta per enfilar-nos al Serrat de les Forques, un tram una mica confús pels diversos corriols oberts pels ciclistes.

Serrat de les Forques (362m)
Com el seu nom revela, era el lloc on rebien el càstig els condemnats a la pena capital i on restaven exposats llurs cossos, fora muralles però ben a la vista. El batlle, pels privilegis que havia rebut la vila, ostentava la jurisdicció civil i criminal del terme. Durant la Primera Guerra Carlina la vila ─alineada amb el bàndol liberal─ fou assetjada i els partidaris del pretendent Carles hi instal·laren una peça d’artilleria. Tot i així no aconseguiren l’objectiu. Davallem del serrat fins al camí d’accés al Mirador de Montserrat pel que retornem a la Ronda de Sant Pere.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Viladelleva. Polseu la imatge per accedir a l’àlbum.

Entre Llussà i Vallbona

Itinerari pel nord del terme de Santpedor

Distància 15,3 km
Desnivell acumulat 300 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 1 de novembre de 2020
Cartografia ICGC. Bages. 1:50000
Recursos consultats «Recull històric 1814-1992» Jordi Vila i Prat. Santpedor a l’abast 2.
  «Santpedorines»;«Onomàstica i toponímia santpedorenca»;«Els santpedorencs i la Guerra de la Independència»; «Aproximació als inicis d’un cognom santpedorenc: els Llussà». Jaume Prat i Vila.
  «Noticia histórica de la vila de Sampedor». Antoni Vila i Sala.
  «El poblat pre-romà de la Costa de la Vila» M. Cura i A.M. Ferran. https://www.raco.cat/index.php/Pyrenae/article/view/164950#sidebar
  Wikipèdia: «Dipòsit de la Plaça Sant Jordi»; «Cal Lluçà» i «Castell d’Or». Data de consulta 4/11/2020.
  «MontSalat» http://www.lasequia.cat/montsalat/ Data de consulta 4/11/2020.
  Cercador del patrimoni Arquitectònic (Generalitat de Catalunya). Data de consulta 4/11/2020.
  Mapes del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona)

https://patrimonicultural.diba.cat/ Data de consulta 4/11/2020.

Fàcil itinerari resseguint de llevant a ponent el nord del terme de Santpedor que ens permetrà visitar un seguit d’indrets i masos carregats d’història. Tots els camins són ben fressats i de bon fer, però com que n’hi concorren molts altres i no disposem d’un mapa prou detallat, ens caldrà GPS per seguir-lo.
Cal advertir de les diferències toponímiques entre la denominació oficial i la tradicional. Seria discutible el «Lluçà» en lloc de «Llussà» tot i que aquesta darrera és la grafia del cognom de no pocs descendents de la nissaga. Però el que ja no té ni cap ni peus són les arbitrarietats «Ceba-Roja» per «Sebarroja», «Brugueroles» per «Burgaroles», riera de «Vallverd» per «Bellver» o «Ponçgrau» per «Pons Grau». Val a dir que moltes d’aquestes distorsions venen heretades de l’antiga topografia de la Diputació. Però com que són les oficials, acaben prevalent i distorsionant la realitat sense que ningú tingui cura d’esmenar-ho.

Accés
Partim de la plaça de Sant Jordi de la vila de Santpedor. A un centener de metres, pel carrer del Monjo, hi ha un petit aparcament públic. Una altre opció és al carrer Joan Miró.

 Plaça de Sant Jordi (326m)
A la carretera que mena a Castellnou de Bages. Hi ha una gran cisterna soterrada destinada a l’abastament del veïnat mitjançant una xarxa pública de fonts inaugurada el 1910 i que es nodria del pou del Perico. A principis dels anys 80 la salinització obligà a tancar-lo i abastir-lo des del pou del Tint, al costat mateix de la plaça, on antigament hi havia una petita indústria de tintura. Des de l’any 1932 la vila s’abasta de la Sèquia i actualment la cisterna es destina a altres usos diferents dels d’aigua de boca.
Comencem a caminar pel carrer del doctor Sanricar i a pocs metres trobem l’esmentat pou del Perico.

Pou del Perico (327m)
El 1860 Francesc Pujol «Perico», va excavar-lo per a l’aprofitament d’una bòbila, produint una important minva al cabal de la font de les Escales, el principal punt d’abastament de la vila. Després d’anys de litigis es va aconseguir fer-ne reduir la fondària. Posteriorment l’Ajuntament va adquirir-ne la propietat per destinar-lo a la xarxa pública.
Pocs anys més tard, el 1917, la fàbrica de ca l’Armangué ─a vapor─ va aprofundir el seu pou, situat prop del Perico, tornant a delmar el subministrament públic i desencadenant un greu conflicte veïnal conegut com de «la Cera i la Teia».
Durant la dècada dels 80 del segle passat, el pou i la font de les Escales es salinitzà ─salinitat equivalent a l’aigua del mar─ per filtració de salmorres procedents del runam salí del Cogulló de Sallent.
L’espai que ocupava el pou s’ha museïtzat.
Pugem pel carrer de la Pedrosa fins a la ronda de Sant Pere.

Mas Sebarroja (334m)
Fins no fa pas gaire anys quedava fora vila. El cognom Sebarroja ja és documentat a Santpedor en un capbreu de 1477 (Pere Sebarroja) (1).
Durant l’edat Mitjana era conegut com a mas Vilarench i així consta al fogatjament de 1553 (Otzet de Vilarench). Posteriorment (s. XVII), sigui per venda o per casament s’anomenà mas Pahissa. Al s. XVIII ja se’l coneix pel nom actual. Tot i que la pubilla va casar-se amb un Vinyes i la descendència va canviar de cognom, seguien reconeixent-se per Sebarroja.
A finals del s. XVIII n’era amo Bartomeu Vinyes i Vintró «Sebarroja», batlle de la vila durant la Guerra del Francès. El seu fill i hereu, Josep Vinyes i Vila «Sebarroja», fou nomenat capità de la 4ª Companyia de Reserva de Sometents de Santpedor, participant a les batalles del Bruc. Al front del sometent continuà fustigant els gavatxos, operant especialment a les comarques del Bages i el Moianès. Posteriorment esdevingué membre actiu de la liberal «Milícia Nacional» i, en algun moment de gir absolutista, fou enviat a presidi a Ceuta on hi morí.
Revoltem el mas baixant a creuar el torrent homònim pel camí de Llussà. A partir d’aquí, i durant bona estona, ens guiem per les indicacions a la «Caseta de Llussà». Cent-quaranta metres més avall d’un oratori, ens en desviem per un corriol a mà dreta per enfilar-nos al Serrat Rodó.

  • (1) És un document on s’anotava, de forma abreujada i períodes cronològics espaiats, els censos que corresponia recaptar dels emfiteutes ─tenidors reals d’un bé immoble─ als senyors directes, per tal de conservar memòria o prova de la subsistència dels drets dominicals.

Serrat Rodó (337m)
S’hi localitzen sis enterraments en cista amb lloses de pedra que hom els hi suposa una datació relativa corresponent a l’època visigòtica (2). Vindria a confirmar aquesta hipòtesi la troballa d’una sivella, malauradament espoliada del museu municipal.
Retornem al camí i, abans d’atènyer el mas Llussà, trobem a mà esquerra una font. Bon lloc per fer-hi parada.

  • (2) Com les veïnes necròpolis del Serrat dels Morts i Metalbages, datació imprecisa dins del període alt medieval.

Mas Llussà (320m)
Masia de planta basilical, amb baixos i dos pisos, coberta a doble vessant i el carener perpendicular a la façana, orientada a migdia, on s’obren les galeries d’arc de mig punt seguint un model comú en moltes masies catalanes. Adossada al mur ponentí destaca una torre de defensa quadrada amb quatre obertures petites a la part superior, rematada amb merlets.
Una hipòtesi apunta que l’origen de la família i el cognom podrien estar relacionats amb els senyors del Lluçanès perquè la «Vila d’Or» i l’església de Sant Pere eren un alou que l’any 1054 passà a mans de Guillem Berenguer I d’Osona-Manresa, fill de Guisla de Lluçà, en renunciar al comtat a favor del seu germà i comte de Barcelona, Ramon Berenguer I.
A la carta de franqueses atorgada per Alfons I (1190-1192) a la vila s’hi concedeix la celebració d’un mercat setmanal i l’establiment d’unes taules a, entre d’altres, Pere de Llussà «Petri de Luzano». Un document de 1391 fa referència a un plet sobre l’ús de l’aigua del Riu d’Or, entre el propietari del molí i el del mas, Valentí de Llussà. El 1410 els Llussà compraren el molí a la família Godenchs (3). Al mateix capbreu de 1477 que hem referit abans, s’hi esmenten el mas, molí, rovira i «orega» de «Luçà». Tornem a tenir constància del cognom als fogatjaments de 1497 «Luça» i 1553 Pere «Lussà». El pare del popular Isidre Llussà i Casanoves «Timbaler del Bruc» era un fadristern d’aquest mas. Els amos varen conservar el cognom fins que el 1832 la pubilla, Susanna Llussà, va casar-se amb l’hereu de Vallbona Josep Sala. De llavors ençà es cognomenen Sala.
El penúltim propietari del mas, Narcís Sala i Molins, traspassat enguany, fou un pagès compromès en la preservació del patrimoni natural i etnològic.
Pel costat de la casa i seguint les indicacions a la «Caseta», anem a creuar a gual el Riu d’Or, passant al seu marge esquerre.

  • (3) Molí fariner molt ben conservat. El 1780 Ignasi Llussà el reconstrueix i el torna a posar en funcionament. El 1876 ja estava parat de feia uns anys. L’any 2000, s’acaba la restauració actual. El mas conserva també una teuleria i forn d’obra.

Riu d’Or (322m)
A Santpedor és conegut i esmentat per la seva contracció «Ridor». Neix a la Coma dels Cellers de Castellnou de Bages, creua els termes de Santpedor i Sant Fruitós per tributar al marge dret del Llobregat prop de les Brucardes. De déu perenne malgrat que irregular i estacional.
A partir de la dècada dels 80 les filtracions del runam salí del Cogulló de Sallent l’han salinitzat extraordinàriament. Fins llavors havia tingut aprofitament agrícola i ramader i fins i tot lúdic (els més grans recorden haver-hi pescat crancs). Aquest fet ─a banda de l’impacte ambiental─ va causar importants perjudicis als masos que se’n beneficiaven. La salabror també afecta la vegetació de la riba. N’és bona mostra el tronc del roure monumental de la Caseta de Llussà ─amb una capçada, quan era viu, de vint-i-cinc metres de diàmetre─ plantat a la Plaça del Sindicat com a denúncia i consciència mediambiental.
Més avall, a Santa Anna de Claret, el Riu d’Or es beneficia d’un sobreeixidor d’aigua dolça de la Sèquia de Manresa per arribar en millors condicions al Llobregat.
Malgrat les reiterades accions de denúncia i sentències, el problema persisteix i els perjudicats resten sense indemnitzar, amb la connivència d’autoritats, institucions i polítics de qualsevol signe, sota el xantatge tàcit de la dependència econòmica i la pèrdua d’ocupació. Conseqüències que al cap i a la fi s’han acabat produint però per raons de rendibilitat i sinistralitat laboral.

Caseta de Llussà (352m)
Aturonada i voltada de pineda en un paratge tranquil, és un maset del s. XVIII, època d’expansió de la vinya, quan els propietaris dels grans masos ─en aquest cas el de Llussà─ establien terrenys a rabassa ─prèvia rompuda─ sovint aparellat al permís d’alçar habitatge per a la família rabassaire i aixopluc pels animals de feina. El tracte solia incloure una peça de terra destinada a hort de subsistència i cabal suficient per a regar-lo. També era una forma d’assegurar la subsistència a fadristerns d’aquells masos.
Actualment està totalment reformat i ocupat per dos apartaments dedicats al turisme rural.
Continuem camí trepitjant per poca estona el terme de Sallent a l’heretat de Torrebruna. Creuem de nou el Riu d’Or pel camí d’accés a aquest mas i, al peu de cal Pinyot, atenyem el camí ral de Santpedor a Sallent que seguim breument a l’esquerra per prendre el de Burgaroles. Deixem a mà dreta els plans i mas de Ridor, un altre dels masos antiquíssims i principals, també dins del terme sallentí en un tram on el Riu d’Or marca el termenal.

Burgaroles (365m)
Se li atribueix el nom de Vila d’Esclua (Villam Scluani) en la delimitació del terme del Comtat de Manresa del 978 (4). Conegut com mas de la Vilella, segons un capbreu de 1318 del Monestir de Sant Benet de Bages i conservat al de Montserrat (5). Al de 1477 ja es fa referència al mas de Burgaroles i a un tal Pere Burgaroles. En canvi no figura als fogatjaments de 1497 i 1553. El 1809 Josep Xipell de Burgaroles, era regidor de l’Ajuntament de Santpedor. Desconeixem si l’habitava en qualitat de propietari o masover. El fet és que durant la Guerra del Francès quan s’acostava tropa enemiga els santpedorencs fugien de la vila i cuitaven a amagar la imatge de Santa Anna al mas de Burgaroles.
Poc més enllà, vora el Riu d’Or, hi ha una font. Per davant del mas prenem una pista en direcció a Callús i Sant Salvador de Torre Abadal (PR-C 131, Voltejant Santpedor). La deixem a l’alçada del torrent de Burgaroles per un camí a mà esquerra, en fort pendent. Per aquest bon camí faldegem planerament pel bosc de la Guinarda (guineu), que en l’esmentat capbreu de 1318 se l’anomena «Guyrnada», fins a sortir a l’extrem oriental de la Costa de la Vila.

  • (4) «El terme antic de Manresa» d’Albert Benet i Clarà.
  • (5) La meitat de l’església de Sant Pere i de la vila passaren al domini del monestir de Sant Benet pel testament de Guillem Berenguer del 1064.

Costa de la Vila (421m)
O la Costa. Entre la Roca Fumada i la carretera de Castellnou, orientada a xaloc, amb un desnivell d’un centenar de metres de fort pendent, es despenja del Serrat de Castellnou. Com a la Guinarda, tot el carener és termenal entre Castellnou de Bages i Santpedor.
L’any 1981 s’hi va obrir una pista que mai va ésser utilitzada per la que ara hi transcorre un sender sovintejat per ciclistes i caminants. Poc abans de la sortida a la carretera hi ha instal·lat un gronxador, un dels diversos que podem trobar arreu del terme.
A la carretera de Castellnou anem a l’esquerra,(6) en baixada, fins al camí del Sitjà on la deixem per pujar a mà dreta. Aquí el terme no segueix el carener i tot el pla del Sitjà que envolta les ruïnes del mas homònim (7) correspon a Santpedor. Pel vessant de migdia i passant pel dipòsit d’aigües, ens enfilem al Serrat del Floretes.

  • (6) Podem fer drecera anant a mà dreta i pujant després pel carrer del Turó.
  • (7) Al referit capbreu de 1318 se l’anomena mas de Puig d’Or (Puig Dor) en una descripció del terme on es pot veure que, per aquella època, era més petit i acabava aquí. El límit ponentí el senyalaven la Costa Llisa, el mas Pons Grau i el camí de les Pageses, per on transcorria l’antic camí de Castellnou a Manresa.

Serrat del Floretes (486m)
Som al punt més enlairat de l’itinerari. A cavall entre les dècades 60 i 70 del segle passat s’hi van localitzar uns fons de cabanes amb restes de ceràmica i estris de ferro, amb la conclusió dels arqueòlegs que es tractava d’un petit poblament pre-romà de finals del s. V i inicis del III ANE, coetani dels de Cal Ramon a la carretera de Callús i del Cogulló de Sallent, tot i que aquests darrers van tenir una ocupació més perllongada.
Sobre aquest turó o a la veïna Costa de la Vila s’ha especulat la possible ubicació del Castell d’Or (Castrum Auri) esmentat en diverses fonts a finals del s. X però del que no se’n ha localitzat cap evidència.
Retornem i creuem el camí del Sitjar, on anem a buscar un senderol que ressegueix el carener.

Turó del Sitjà (448m)
Sobre un contrafort avançat al carener. Hi ha instal·lat un altre gronxador i, a pocs metres, una creu de fusta en un pi. És un bon mirador del Pla de Bages. Seguim carenejant sempre per camí ben fressat, creuant breument una pista paral·lela, fins al Serrat dels Ossos.

Serrat dels Ossos (409m)
És el promontori més elevat de la Carena de les Valls, termenal entre les propietats de la Sala (Castellnou) al nord i Vallbona (Santpedor) a migdia, a la pineda coneguda com el com el Bosc de les Valls.
Al cim d’aquest promontori uns afloraments rocosos formen petites balmes. En una d’elles hi havia una ossera d’època desconeguda de la qual hom s’endugué la majoria dels ossos en època indeterminada. Una diàclasi al rocam havia servit de trinxera durant la Guerra Civil de 1936, tot i que no sembla que això conservi cap relació amb l’ossera.
Baixem, sense camí definit, a buscar la pista tot i que, si no ho veiem clar, podem fer-ho pel camí que hem trobat a mà dreta just abans del serrat i que el revolta pel vessant obac. Un cop a la pista la deixem tot seguit per un altre sender a mà dreta que ens mena a l’enrunat mas de les Valls.

Les Valls (355m)
Ruïnes consolidades d’un mas de planta baixa, pis i golfes. L’edifici, de dues crugies, presenta un cos més baix annexat a un lateral. La façana ha desaparegut quasi totalment. Segons Pere Vila i Rovira, la llinda de la balconada, avui desapareguda, duia la inscripció 1706 i era una masoveria o establiment de la Tosa. Els darrers habitants de les Valls foren el Joan Sangrà, l’Angeleta i una filla que, cap al 1920, abandonà la casa per anar a viure a Santpedor. S’explica que quan morí l’àvia de la casa queia una terrible nevada i l’hagueren de dur en una llitera des de les Valls al cementiri de Castellnou, passant tota mena d’adversitats.
Marxem de les Valls pel camí principal d’accés per sortir a la pista on retrobem el PR-C 131 que seguim a mà esquerra per deixar-lo aviat, a la segona bifurcació, per un ramal a mà dreta que baixa al mas de Vallbona. Continuant pel PR faríem drecera si ens convingués escurçar l’itinerari.

Vallbona (315m)
Aturonada sobre la riera de Vallverd, termenal entre Callús i Santpedor. És una masia de planta basilical, amb baixos, dos pisos i golfes, coberta a doble vessant i  el carener perpendicular a la façana, orientada a sol ixent, on s’hi obren diversos finestrals protegits per llindes i pilars. L’entrada principal és amb arc de mig punt adovellat. La façana de migdia presenta mig cos amb tres galeries a cada pis d’arc de mig punt. Les plantes queden ampliades per un adossat al mur nord on hi havia una capella dedicada a Sant Pere. La façana ponentina té annexat un gran cobert destinat a les tines. Això i els grans bocois del celler, capaços de rebre unes quantes càrregues de vi, donen una idea del que recol·lectava el mas, sigui de collita pròpia o de parcers.
Malgrat la importància d’aquest mas a la vista de l’edifici i l’extensió de l’heretat, poca informació històrica n’hem pogut recollir. El cognom Vallbona apareix als fogatges de 1497 i 1553. El 1525 es registra un apunyalament amb resultat de mort en el que hi intervé un fadrí del mas: el 18 de desembre del 1525, el batlle manà tocar sometent «via fos» «…e assò per rahò de unes coltellades, que en Pòns Vallbona de Vallvert ab daltres, ha donades en la persona de P. Casandáliga de dita vila…». L’apunyalament era en revenja per la mort d’un germà d’en Ponç, Valentí Vallbona, a mans dels germans Torrebruna, ja que l’esmentat Casandàliga era de la part i bandositat d’aquests. A part d’evidenciar el grau de violència entre bandositats ─tant corrent a l’època─ el fet curiós és que es va continuar tocant a sometent cada dia fins al setembre de l’any següent.
Durant generacions els amos es cognomenaren Sala. El 1787 n’era l’amo Ramon Sala que va adquirir la veïna propietat de cal Filosa. El 1832 l’hereu de Vallbona, Josep Sala, va casar-se amb la pubilla del mas Llussà. El 1926 al front del mas hi havia Josep Sala Roqueta. Posteriorment ha canviat tres vegades de mans. Els actuals i nous propietaris estan portant a terme una important restauració al conjunt edificat que havia anat degradant-se amb el pas dels anys.
Retornem pel camí que mena a la vila i que porta el nom del mas. Passem prop de les ruïnes de cal Bonic, per cal Saleta i per cal Mariano, masets establerts anys ha pels de Vallbona a pagesos rabassaires. I més endavant a tocar les darreres cases de la urbanització del Mirador de Montserrat que ocupa l’antiga heretat de Pons Grau del Mas.
Entrem al nucli urbà de pel carrer de Núria. A la Plaça de Catalunya s’alça el Monument a la Sardana, erigit el 1987 amb motiu de la proclamació de la vila com a Ciutat Pubilla de la Sardana.
Per retornar al punt d’inici ens cal girar pel carrer del Monjo on hi ha el portal de cal Petet o de Berga, d’on partia el camí ral a aquesta ciutat. És un dels cinc que s’obrien a la tercera muralla que manà alçar Pere III ─Santpedor era vila reial─ per protegir una expansió que ja havia superat la segona. Les obres començaren el 1369. D’aquesta muralla es conserven dos portals més: el de les Verges o de cal Quatre i el de Sant Francesc o de cal Valeri.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Mas Llussà. Cliqueu la imatge per accedir a l’àlbum.

Savassona

De Tavèrnoles a Savassona i Salou

Distància 11 km
Desnivell acumulat 336 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 24 d’octubre de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Collsacabra-Vall de Sau (1:25000)
Recursos consultats Mapes del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona) https://patrimonicultural.diba.cat/

Ajuntament de les Masies de Roda http://www.lesmasiesderoda.cat/el-municipi/turisme/llocs-dinteres/

Fàcil excursió per un seguit d’indrets farcits d’història. L’únic tram de l’itinerari senyalitzat és a l’entorn de Sant Feliuet però la resta per camins i pistes de bon fer.

Accés
Partim de Tavèrnoles on hi accedim des de la sortida 183 de la C-25 en direcció a Roda de Ter. Seguim uns metres la C-153 i prenem a mà dreta la BV-5213 que ens hi mena. A la part alta del poble, al carrer de l’Església, prop del cementiri, hi ha bon espai d’aparcament.

 Tavèrnoles (542m)
Històricament Tavèrnoles està lligat al castell de Savassona quina jurisdicció abastava gairebé en la seva totalitat, amb l’actual terme municipal de Tavèrnoles. A principis del segle XX el nom de Tavèrnoles va imposar-se al de Baronia de Savassona, com havia estat conegut el terme durant segles.
L’església parroquial de Sant Esteve és una de les romàniques més ben conservades de la comarca. Fou construïda pels vescomtes d’Osona cap el 1069. En destaca el seu campanar de planta quadrada.
Al costat mateix de l’aparcament hi ha indicacions cap al mirador. Pugem pel carrer de davant del cementiri i el deixem al cap de poc per un camí ben fressat que, en fort pendent, ens deixa al mirador.

Mirador de Tavèrnoles (586m)
Hi ha un penell d’orientació. A l’horitzó s’obre un ampli vano entre els Rasos de Peguera i el Taga. Més propers, si la boira ens ho permet, Bellmunt, Milany, Curull, Puigsacalm, Llancers i Cabrera.
Vers sol ixent seguim un camí carener que poc més enllà s’eixampla. El deixem bona estoma més enllà per un corriol a mà esquerra, ben fressat per l’obaga (NE). A la bifurcació anem a la dreta (1), recuperant el carener fins al castell. Pel camí ja podem albirar, encimbellada, l’ermita de Sant Feliuet.

  • (1) Recomanem seguir el camí de l’esquerra, paral·lel però per l’obaga. També mena al castell passant per la balma i font de la Baronessa, una bella raconada que no vàrem visitar per desconeixement.

Castell de Savassona (647m)
La primera referència escrita del terme de Savassona és de l’any 889, en la venda d’una vinya. El castell és documentat d’ençà el 921. Tot i que el domini eminent corresponia als comtes de Barcelona, els feudataris comtals eren els vescomtes d’Osona-Cardona. En quan als castlans, dels primers que se’n té notícia són un vicari comtal anomenat Isard, cap el 990 i de Manfred de Savassona cap el 1064.
L’any 1129, s’inicià amb Pere Berenguer de Savassona el govern del castell per part de la família Savassona, de manera ininterrompuda fins l’any 1280. En morir Pere II de Savassona sense descendència, fou venut amb tots els seus drets i pertinences a Ramon de Vilanova, castlà del Brull. Pels volts de l’any 1409, els Vilanova-Savassona s’enfrontaren amb els Malla, amb un gran nombre de víctimes mortals.
El 1514, novament la manca de descendència va portar un canvi de llinatge en la titularitat. Per aquell temps ja era el centre d’una baronia quins dominis abastaven, ultra Savassona i Tavèrnoles, Tavertet i les valls de Sau i Querós.
Els nous barons foren els Vila, una rica família vigatana quins hereus, durant al menys quatre generacions i fins a l’any 1632, s’anomenaven Anton o Antoni. Els Vila-Savassona destacaren per la seva adscripció al bàndol «nyerro» participant en nombroses bandositats contra els «cadells» i el bisbat, particularment contra el bisbe Robusté. Així se’ls considera fautors de capitostos bandolers nyerros com Joan Sala «Serrallonga» o Perot Rocaguinarda.
Amb tanta brega el darrer Vila no deuria tenir temps per procrear i va traspassar el patrimoni a un parent. Així la baronia passà a mans dels Ferrer de Llupià. A primeries dels segle XIX un Ferrer de Llupià, Josep Francesc, va tenir un paper notable en la Guerra del Francès, representant la Junta Corregimental de Vic a la Junta Suprema del Principat de Catalunya. Tampoc va tenir descendència i a partir d’ell el patrimoni de la baronia es va anar dispersant.
El conjunt arquitectònic del castell de Savassona, actualment format per tres cossos de planta rectangular, va evolucionar des d’un castell roquer inicial. Conserva elements medievals, murs de defensa i torre triangular a l’interior de l’edifici actual que té l’estructura del segle XVII, bé que ampliada i renovada en la façana el 1775.
El castell va quedar molt malmès al segle XV a causa de les guerres entre la Generalitat i el rei Joan II i el seu successor Ferran II. El 22 de juliol de 1485 els pagesos remences, aliats del rei, l’assaltaren. L’any 1811, durant la Guerra del Francès, fou incendiat per les tropes napoleòniques. L’any abans ─durant la batalla de Vic─ havia allotjat una nombrosa guarnició a les ordres del vigatà Teodor de Mas Solà. Actualment és de propietat privada i habitat.
Davallem del castell pel un dels dos camins d’accés, pavimentat.(2) A l’altre accés, hi ha l’església de Sant Pere.

  • (2) Al costat de la muralla ponentina el camí de la Balma de la Baronessa, continua baixant fins la carretera al punt on accedirem al jaciment arqueològic. Podríem fer drecera a costa de perdre’ns la visita a Sant Pere.

Sant Pere de Savassona (621m)
Bella església d’origen romànic que, com la de Tavèrnoles, es creu que fou construïda pels vescomtes d’Osona cap el 1069. Coronada per campanar d’espadanya amb ds arcs de mig punt. Va ser realçada el segle XVII. Des del s. XV és una sufragània de la de Tavèrnoles.
Reculem uns metres i, pel costat d’una feixa de conreu (NE), anem a creuar la carretera que mena al parador de turisme de Sau per accedir al jaciment arqueològic.

Jaciment arqueològic de Savassona
En tota la contrada hi ha escampats blocs de gres, des de ben petits a enormes, despresos del cingle sobre el que s’alça l’ermita de Sant Feliuet. Una característica força comuna en aquest tipus de rocam.
Els blocs més coneguts són les pedres del Sacrifici, de les Bruixes i de l’Home. La primera perquè la tradició popular l’assenyala com lloc on s’haurien celebrat sacrificis humans i aquelarres de bruixeria i les dues darreres pels gravats rupestres. Però també la del Dau per la seva peculiar forma.
Les excavacions arqueològiques a la zona han permès recuperar un parell d’esquelets i diversos objectes a la Pedra del Sacrifici així com a altres roques i balmes de la zona. Tot plegat ha portat als entesos a concloure que fou habitat des del Neolític fins a l’Edat Mitjana, passant per una fase en que fou abandonat, per l’edat del ferro i el període ibèric. Els gravats rupestres que es localitzen, a part de les esmentades, en dues pedres més, són els que ofereixen més dubtes de datació.
La zona atreu nombrosos practicants de la modalitat d’escalada en bloc. I al cingle de Sant Feliuet també s’hi ha obert diverses vies d’escalada esportiva.
Per un camí empedrat pugem a l’ermita de Sant Feliuet.

Sant Feliu de Savassona, o Sant Feliuet (661m)
Ermita situada en un indret espectacular, aturonada sobre una gran roca. És un edifici format per una sola nau romànica que conserva l’absis d’època preromànica. És documentada d’ençà el 1037. A la roca del penyal, darrere l’absis, hi ha excavades diverses tombes antropomòrfiques. Va ser restaurada el 1962 pel Centre Excursionista de Vic.
Som al punt més enlairat de l’itinerari amb una bona panoràmica de la contrada. Hi ha plantats diversos penells d’orientació.
Continuem camí seguint el GR 151/PR 40 (NW) que és un altre dels accessos habituals. Al collet de Passarella (bifurcació indicada) podríem retornar a Tavèrnoles escurçant força l’excursió. Anem a la dreta (E), en direcció a Sant Pere de Casserres per una pista (3) que seguim poc menys de dos-cents metres per prendre un camí a mà esquerra (NW). Passem pel mas deshabitat de Passarella i la pedrera de la font de la Fradera. A l’alçada d’una bàscula, a mà dreta, surt un corriol (NW) que en poca estona ens deixa al peu del castell de s’Avellana.
A partir de Passarella canviem el terme municipal de Tavèrnoles pel de les Masies de Roda i ens endinsem en una de les «penínsules» que formen els meandres del Ter i que es coneix pel nom de Salou, indicant que s’havia tractat d’un terreny on el propietari ─l’aloer─ tenia el domini complet, absolut i lliure de tota subjecció feudal.
A mitjans del segle XIX el senyor Pierre Baurier, un industrial tèxtil francès, va adquirir-ne la propietat per tal d’instal·lar-hi una fàbrica, que fou coneguda com a Colònia Salou o  Salou-Baurier. Va estar en funcionament fins l’any 1964, quan va haver de tancar afectada pel nivell de les aigües del pantà de Sau.

  • (3) Recomanem prendre el camí del mig, és a dir, en sentit contrari (NW). Paral·lel i més directe, estalviant-nos el pas per la pedrera.

Castell de S’Avellana (o Savellana) (547m)
Castell roquer al peu del Puig de Conangle, del que se’n conserven restes dels murs, una escala i la base d’una torre.
N’hi ha notícia d’ençà el 1067, per uns pactes entre el bisbe de Vic Guillem de Balsareny i el vescomte de Girona Ponç I de Cabrera. No queda clar si la titularitat del castell era del bisbat o dels Cabrera, però aquests darrers n’exerciren el domini efectiu el que va originar plets i enfrontaments entre uns i altres.
Els Cabrera tenien per castlans o feudataris primerament els s’Avellana i posteriorment els Eures-Rocafort-Santa Eugènia que el governaren fins el 1375. A partir del segle XIV, ja no se’n tenen més notícies.
De la part de tramuntana del castell en parteixen dos camins: un que baixa a mà esquerra i que mena prop del mas de Salou. Prenem el de la dreta carenejant (NW) fins prop del Puig de Conangle on hi ha una barraca. A partir d’aquí continuem carenejant, ara vers ponent sense camí gaire definit per un alzinar esclarissat on el pas és franc.

Santa Magdalena de Conangle (535m)
Ermita d’origen romànic amb modificacions posteriors, formada per l’església, les capelles laterals, el campanar i el claustre. Tot plegat en bon estat de conservació.
Inicialment sota l’advocació de Santa Maria, la primera referència documental és del 1231. Les fonts difereixen en esmentar un document de 1239. Per una banda es ressenya que es conserva a l’arxiu parroquial de Roda de Ter i que es refereix a Santa Magdalena com un antic castell de defensa adquirit pels rectors de Sant Pere de Roda a un tal Arnald. I per l’altra s’afirma que és un pergamí custodiat a l’episcopal de Vic on es recull la venda d’uns béns per part del rector de Sant Pere de Roda a un tal Arnau, castlà de s’Avellana.
A primeries del s. XIV s’hi establí una petita comunitat religiosa agustiniana que s’hi mantingué fins el 1450. Des de la fundació anà augmentant el patrimoni a través de llegats i beneficis, entre els que es registren deixes de terres fetes pels propietaris dels veïns masos del Bosc, de Salou i de la Bauma tot i renunciant-ne al domini directe la vescomtessa de Cabrera. Vers el 1375 es compraren unes terres a l’hereu del Bosc de Salou i es va reformar i ampliar l’edifici de l’església. En aquesta transacció s’afirma que aquelles terres són propietat alodial dels senyors de Savassona, el que demostra que Salou va canviar de mans coincidint amb la caiguda en desgràcia i posterior execució de Bernat II de Cabrera a qui li foren confiscats tots els béns.
A partir de la marxa de les monges varen tenir-ne cura ermitans i la parròquia de Roda.
El 1927 la família  Baurier arribà a un acord amb el bisbat de Vic per a la compra del sòl, excloent-ne els edificis que retingué el bisbat. Els nous propietaris es comprometien a conservar i mantenir la capella. La reformaren cap el 1955 i el 1960 hi adossaren el claustre neoclàssic procedent del convent de carmelites descalços de Sant Josep de Vic.
Davallem de Santa Magdalena per la ben apariada pista que hi mena des del mas de Salou.

Mas de Salou (464m)
Masia de planta irregular formada per dos cossos adossats més un seguit de construccions annexes. L’aspecte és el d’haver estat el centre d’una important pairalia que actualment no passa pel seu millor moment.
El primer esment que el documenta data del 1422. Durant els segles XVII, XVIII i XIX s’hi deurien fer importants reformes i ampliacions a jutjar per les dates gravades en diversos elements arquitectònics. També cal esmentar que fou de les primeres cases pairals que disposà d’un camí de pagès d’accés fàcil i conegut.
Marxem del mas per aquest camí i, poc més enllà, abans d’atènyer els edificis de la Teuleria, el deixem per un altre poc definit a mà esquerra pel que baixem a creuar a gual la riera de Tavèrnoles. A l’altre marge ja albirem el pou de glaç.

Pou de glaç de Salou (437m)
Situat en un racó ombrívol vora de la riera, es manté ben conservat. Amida 8 metres i escaig de profunditat per 6 de diàmetre. Amb un únic accés a la part superior, fou construït aprofitant els desnivell del terreny.
A diferència de les situats a muntanya, aquestes instal·lacions a les valls no s’abastaven de neu. Els hi calia un curs d’aigua per estancar-la i exposar-la a les baixes temperatures, obtenint així blocs de glaç que eren empouats per la seva conservació i posterior distribució i venda.
Als Països Catalans des de mitjans del segle XVI fins a les acaballes del XIX es va  desenvolupar una verdadera indústria frigorífica, basada en el comerç de la neu i el glaç naturals, afavorida per unes condicions climàtiques propícies: el període conegut com la Petita Edat de Gel. En resten vestigis en forma de pous de glaç i de neu escampats arreu fins i tot a latituds que avui ens semblen inversemblants.
Pocs metres més amunt del pou creuem la carretera entre Roda i Tavèrnoles i prenem el ramal que mena al mas de la Bauma. A partir d’aquí seguim una pista ampla que ens deixa al costat de la depuradora de Tavèrnoles. Creuem la urbanització del Roquet pel carrer del Pirineu i retornem al punt de sortida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF



Castell de Savassona. Polseu a la imatge per accedir a l’àlbum

Cingle de Vilanova

De Vilanova de Sau al Puig del Far, el cingle de Migdia i el pantà pel camí dels Romanins i el grau de Santa Margarida

Distància 12,8 km
Desnivell acumulat 700 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 18 d’octubre de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Collsacabra-Vall de Sau (1:25000)


El de Vilanova, continuació del seu veí dels Munts, forma part del cordal de cingles que delimiten per ponent la Vall de Sau i, per extensió, les Guilleries. Aquí el relleu tabular presenta, a diferència dels cingles de Tavertet, predominança de l’estrat de conglomerats i gresos de tonalitat vermellosa. El cingle blanc, calcari, és molt més prim i al Puig del Far el que destaca és un estrat superior format per gresos. Per aquest motiu els vilanovins són anomenats «camaroigs» pels seus veïns.
Atenció: no cal confondre el Puig del Far amb el proper cingle del Far, sobre les Planes d’Hostoles.
El que proposem és un fàcil itinerari que ens permet conèixer o re-visitar uns paratges d’especial encant. La única precaució que ens caldrà prendre és que transitarem bona estona ran de cingle on qualsevol ensopegada podria comportar-nos conseqüències. Cal afegir que bona part de l’itinerari no és senyalitzat i, malgrat que els camins són en general fressats, n’hi coincideixen molts altres, alguns no ressenyats al mapa, pel que ens caldrà estar a l’aguait si no volem fer marrades innecessàries.

Accés
Des de la sortida 187 de la C-25, prenem la N-141d passant per Folgueroles fins a Vilanova de Sau.

Vilanova de Sau (555m)
Iniciem l’itinerari al carrer de les Guilleries, a l’alçada de les dependències de l’Espai Natural Guilleries-Savassona on hi coincideixen els GR 2 i 151 i el SL-122. Els seguim en direcció, entre altres, al Puig del Far per un tram ben senyalitzat i fressat que no ofereix cap dubte fins a una trifurcació.

Camí dels Romanins (612m)
Els GR i el SL segueixen a mà dreta pel camí de la Casica. Prenem el corriol del mig, el menys evident i força aixaragallat al començament. Guanyem la carena entre llaçades que amoroseixen el fort pendent per una llengua boscosa amb una llarga marrada final. Sortim sobre un camí travesser que seguim a mà dreta (N). Passem a tocar de la pista carenera per on discorre el GR 2, però continuem pel sender a mà dreta (E).

Puig de Casadevall (794m)
De poca prominència, és més aviat una balconada al fil del cingle. Envoltat de bosc té la visibilitat limitada.
Prosseguim carenejant vers el N/NNW fins a retrobar la pista que hem descartat abans. Cruïlla de camins indicada. Hi arriba el camí de la Casica. El GR marxa per un ramal de la pista a mà dreta per on podríem fer drecera (1). Rètols indicadors. Continuem a mà esquerra (N) per la pista, seguint el SL en direcció al Puig del Far. Creuem el Pla de Santa Margarida fins a l’alçada d’una bassa on prenem un ramal a mà dreta (E) fins al peu de les ruïnes de l’ermita.

  • (1) Si no pretenem visitar les ruïnes de Santa Margarida.

Santa Margarida d’Ardola (748m)
Ruïnes d’una església documentada d’ençà el 1064. Al costat en surt un camí que seguim en pujada (S) anant a passar per entremig de grans blocs de gres despresos del cingle, que s’alça sobre els nostres caps, on hi ha obertes diverses vies d’escalada. Revoltem un morral i continuem per sota una gran balma. A l’altre cap, un camí ens mena al cim per entremig del bosc.

Puig del Far (832m)
Molt concorregut. Bona talaia sobre el Cabrerès i les Guilleries. En davallem per un camí que parteix a mà esquerra de la balma per on hem arribat. A la Bassa de Santa Margarida anem a l’esquerra fins a retrobar la pista carenera i la seguim vers sol ixent. La deixem per un ramal a mà dreta (2) que ens acosta al Cingle de Migdia. Acabem d’atansar-nos al seu esperó sud per un corriol. Un altre, proper al fil, ens mena (N) al seu esperó nord.

  • (2) Aquí acaba el tram senyalitzat de l’itinerari.

Cingle de Migdia (750m)
Excel·lent mirador de la contrada. Les vistes sobre el pantà de Sau i els cingles de Tavertet, Rupit i el Far són molt agraïdes. Podem albirar-hi des de cims de l’Alt Berguedà com la Serra d’Ensija i el Pedraforca fins a pirinencs com el Puigmal.
Enfilem un corriol que ens deixa sobre una pista precària que seguim a mà dreta (NW). Mantenim aquesta direcció allunyats del cingle seguint diversos corriols, algun no gaire evident i poc fressat, i creuant pistes fins a localitzar la baixada al grau. En aquest tram trobarem nombrosos exemplars de grèvol.

Grau de Santa Margarida (693m)
Per una bifurcació poc evident (3) a mà dreta comencem a davallar pel grau en pendent entre fort i molt fort, fins a sortir sobre el Camí vora el Ter, que en aquest tram és pavimentat, a la riba sud del pantà.

  • (3) El més fàcil és que ens passi desapercebuda. Si arribem a unes feixes de conreu, ens cal recular.

Pantà de Sau (420m)
La construcció de la presa començà el 1949 i va durar catorze anys. Finalment el 1963 les aigües del Ter engolien disset quilòmetres de la vall i el poble de Sant Romà de Sau. Va alçar-se’n un de nou prop de la presa. A l’altre riba, com emergint de les aigües, destaquen els cingles de Tavertet, amb el Sot de Balà  i el Puig de la Força a una banda i el Barret d’en Riba a l’altra. Ran d’aigua les instal·lacions del Club Nàutic i, segons el nivell, el campanar de Sant Romà —indicador popular de l’estat de les reserves hídriques del país.
Retornem al camí pavimentat on prenem una pista precària a mà dreta que acaba convertint-se en un fressat corriol (S). Rebutjant interseccions  ramals a dreta i esquerra, mantenim aquesta direcció fins atènyer el mas de la Vileta Grossa on anem a l’esquerra i, per camí pavimentat, seguint el SL-122,(4) retornem a Vilanova.

    • (4) No recomanem aquesta opció. Per comptes d’això val més continuar recte i retornar-hi pel camí del mas de la Font.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Cingle de Tavertet
Polseu a la imatge per accedir a l’àlbum

Cingle dels Munts

El Salt de la Minyona pel grau de l’Esquei

Distància 7,74 km
Desnivell acumulat 398 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 4 d’octubre de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Collsacabra (1:25000)

El dels Munts forma part del cordal de cingles que delimiten per ponent la Vall de Sau i, per extensió, les Guilleries. Aquí el relleu tabular presenta, a diferència dels veïns cingles de Tavertet, predominança de l’estrat de conglomerats i gresos de tonalitat vermellosa. El cingle blanc, calcari, és molt més prim i a penes aflora als careners. Per aquest motiu els habitants de Vilanova de Sau són anomenats «camaroigs» pels dels pobles veïns.
El que proposem és un curt i fàcil itinerari que ens permet conèixer o re-visitar uns paratges d’especial encant. La única precaució que ens caldrà prendre és que transitarem bona estona ran de cingle on qualsevol ensopegada podria comportar-nos les mateixes conseqüències que la dissortada minyona de la llegenda.
En constatar certa manca de concreció toponímica als mapes i ressenyes consultades, hem optat per les denominacions del col·lectiu d’escaladors. Si algú coneix bé aquestes roques són aquells que les han repassat pam a pam.
Haurem de tenir present que la cobertura del sistema GPS és precària a peu de cingle i, inevitablement, la posició resultant sovint errònia. Per ajustar-lo el màxim possible a la realitat, hem editat el track corregint-lo sobre mapa topogràfic i ortofoto.

Accés
Des de la sortida 187 de la C-25, prenem la N-141d passant per Folgueroles en direcció a Vilanova de Sau. Després del túnel conegut com «la Mina», al punt quilomètric 11, al bell mig del primer revolt tancat a mà esquerra, hi ha espai planer i ample per encabir-hi diversos vehicles.

Coll Sarbocet (705m)
El nom és ben escaient: en tota la contrada hi sovintegen els arbocers. A l’altre marge de la carretera prenem un camí ben fressat al costat d’una línia de corrent. Sortim a una cruïlla de camins a tocar d’una torre d’alta tensió, a l’extrem sud de l’aresta del coll Sarbocet on, a l’altre cap, s’alça el Salt de la Minyona. Si continuem recte uns metres per un corriol poc definit en veurem el darrer contrafort. Hi passa el camí ral de Vic pel que retornarem per l’esquerra. Ara el prenem a mà dreta. És ample i caminem per entremig d’un ufanós bosc mixt de pi i roure, paral·lels al cingle, fins atènyer un corriol a mà esquerra, ben senyalitzat.

Camí de l’Esquei i dels Munts (691m)
Una de les entrades del Diccionari Català-Valencià-Balear, defineix «esquei» com una «esquerda, obertura més o menys estreta i profunda en la roca». En tenim exemples propers com l’Esquei de Morou al Montseny o l’Esquei del Grau, més conegut com la Mina dels Bandolers, a la Vall d’en Bas. En aquest cas l’Agulla o Castell del Pi queda unit al cingle principal per una estreta faixa mig partida per una profunda esberla. Talment com una estella que no s’hagués separat totalment de la soca. Aprofitant aquest punt feble, el camí ─actualment poc fressat─ s’hi obre pas per guanyar el cingle. A la part baixa l’esquei presenta un contrafort al bell mig deixant a mà dreta ─de cara al cingle─ una curta, terrosa i empinada canalona per la que podem grimpar amb algun pas compromès. Per fer-nos-ho fàcil revoltem el contrafort i pugem per la canal de l’esquerra, pedregosa i més ampla on, sense dificultat, atenyem un collet entre el cingle principal i el Castell del Pi. Anem a la dreta i ens enfilem al seu allargassat llom per recorre’l de punta a punta.

Castell o Agulla del Pi (772m)
Bona talaia sobre la Vall de Sau i les Guilleries on hi podem albirar un panorama semblant al de la resta de miradors més enlairats. Corprenen les verticalitats del Racó de la Conca, dels castells Ample i Bernat i del Salt de la Minyona. Als nostres peus queden Vilanova de Sau i els masos de Morgadès i can Tordera. L’embassament ens resta mig amagat. A la llunyania destaquem el Puigsacalm, la Serra de Llancers, Cabrera i Aiats. Els cingles de Tavertet, de Rupit i del Far. Vers sol ixent podem endevinar la creu de Sant Miquel de Solterra o de les Formigues. I a migdia s’imposen els cims del Montseny.
Retornem al collet on pugem per un corriol a l’esquerra per guanyar una feixa que seguim a mà dreta uns metres i ens enfilem per un tram rocallós on en perdem el rastre (algunes fites) fins que el recuperem més amunt.

GR 2 (839m)
El GR 2, de la Jonquera a Sant Adrià del Besós, en aquest tram careneja els cingles de Vilanova i dels Munts. El prenem a mà dreta, en baixada. Sortim a la pista pavimentada per on continuem davallant a mà dreta. Sempre molt propers a la cinglera. Passat un coll i cruïlla sobre el Castell Ample, tornem a guanyar alçària. Aprofitem la proximitat amb el cingle per abocar-nos als diferents miradors que ens ofereix. El cairell del cingle fa de termenal entre Tavèrnoles i Vilanova de Sau.
Retornem pel mateix camí a la bifurcació amb el de l’Esquei, on continuem pujant fins al mas dels Munts i d’allí al proper Salt de la Minyona.

Salt de la Minyona (848m)
Mirador situat al punt més alt d’un esperó de cinc-cents cinquanta metres de llargària, tallat per verticals parets a banda i banda i amb una caiguda de cent vint-i-cinc metres. Ben protegit per una solida barana renovada no fa pas gaire, en un extrem hi ha un oratori dedicat a la Mare de Déu del Cingle. S’hi pot accedir amb vehicle per una pista pavimentada des de la carretera per la que hem arribat, a l’alçada del Coll del Vent. Fa de termenal entre Vilanova de Sau, Tavèrnoles i Sant Sadurní d’Osormort.
Conta la llegenda que una minyona frisosa per arribar puntual a missa a la Verneda de Sant Feliu de Planeses, va esbalçar-se pel cingle dels Munts però, miraculosament, no s’estavellà i en sortí sense ni una esgarrinxada. En una segona ocasió va tornar a provar-ho però hi deixà la pell. De llavors ençà l’indret és conegut com «el Salt de la Minyona».
Com bona llegenda que ha passat de generació en generació, té diverses versions: que si va ensopegar, que si va saltar voluntàriament per fer drecera encomanant-se als àngels que l’entomessin, que si era molt devota i no faltava mai a missa però aquell dia de festa major la feinada als fogons l’havia endarrerit, o que si acudia a la Verneda per prendre-hi matrimoni.
Jacint Verdaguer, fill de la contrada, se’n feia ressò en els treballs d’un llibre de records d’infantesa on narrava el d’una anada al bosc amb llenyataires:
«(…) i allargant-se més fins a on sóc, en arrocat i altíssim cingle, anomenat de la minyona, per haver-hi saltat, segons diuen sense fer-s’hi mal, daltabaix, amb tot que té més de cent canes d’alçària, una donzella, sols per a ésser a temps a casar-se puig l’hora anava a caure.»
De la fatídica segona ocasió també n’hi ha versions: unes no en detallen el motiu del perquè va saltar, ara sí, voluntàriament. Altres asseguren que fou per vanitat, volent demostrar-ho al veïnat que no se’n sabia avenir quan els contava el miracle. I encara una de més múrria quan, després de casada, les presses eren per «fer el salt». Però els àngels aquell dia no li van fer cas. Moralitat: no cal esperar gràcia de la divina providència quan el fi és contrari als seus preceptes.
El GR segueix la pista d’accés però nosaltres revoltem per corriols els dos turons a ponent del mirador fins a retrobar-lo al punt on l’abandona. Davallem flanquejant el segon dels turons i continuem per un esquenall rocallós sobre la Mina al final del qual deixem el GR per una pista a mà esquerra. Creuem la carretera i continuem pel camí ral on desfem el camí de l’anada.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Cingle dels Munts