Arxiu de la categoria: Senderisme

Serra de la Sala

Salipota-font del Ferro-les Antenes-ca l’Eloi-la Sala

Distància 12,7 km
Desnivell acumulat 611 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 30 de gener de 2022
Cartografia Serra de Castelltallat (1:25000) Monteditorial
Recursos consultats Mapes de patrimoni cultural (Diputació de Barcelona) https://patrimonicultural.diba.cat/ (consulta 1/02/22)
  Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. http://invarquit.cultura.gencat.cat/ (consulta 1/02/22)

La de la Sala és el sector oriental de la Serra de Castelltallat, entre el coll de Coaner i el Pas de la Sala. L’interès de la caminada rau en la frondosa obaga sobre Coaner i el solell de la serra on els esquelets de masos −ahir altius i carregats d’una història encara per descobrir− resisteixen com ànimes en pena, abandonades a l’inexorable pas del temps.
La major part de l’itinerari és per pistes i camins ben fressats. Amb alguns trams ben rostos i un altre −tot i que curt− sense camí definit. Tampoc hi ha senyalització. Però la principal dificultat és que hi concorren diversos camins i ressenyar-los detalladament resultaria tediós. Per això el més factible, per no fer marrades, és refiar-se del GPS.

Accés
Súria, barri de Salipota. Anem fins al capdavall del carrer de la Font del Ferro, pel costat d’una colla de garatges, on trobem el camí pel que iniciem la caminada.

Súria. Barri de Salipota (295m)
Prenem un camí que s’enfila a l’esquerra situant-nos ben bé al peu de l’esquenall que baixa del turó de la torre. Pugem per un corriol, costerut i ben fressat, seguint la línia de corrent per als repetidors del cim. Al costat de les antenes i l’edifici de servei dels repetidors, s’alça la torre.

Torre de Salipota (404m)
Circular. Molt malmesa, conserva dos panys de paret. Al seu redós s’observen ben clarament les restes d’un fossat. Fou alçada el s. XIX, en època de les Guerres Carlines, sobre el basament d’una d’origen medieval. Destinada a la telegrafia òptica militar, formava part de la línia Barcelona-Manresa-Solsona i es comunicava amb les veïnes de Sant Martí (SE) i Sant Salvador de Torroella (NE).
Davallem pel canto oposat i, pel balç de cal Jover, anem a passar per sota una línia d’alta tensió on entrem en terme de Sant Mateu de Bages. En aquest punt tenim a escassos metres la pista per on retornarem. Però nosaltres continuem pel camí, ara senyalitzat com PR-C 134 (Sender de Súria) fins a la font.

Font del Ferro (401m)
Molt visitada, brolla en un indret ombrívol. Iniciem aquí la pujada per l’obaga de la serra. Deixem el PR i prenem un costerut corriol, també ben fressat, indicat com a Font de la Crossa, una surgència arran de terra a partir de on seguim pujant fins a les ruïnes de la casa de la Crossa. Poc més amunt creuem la pista per on passava l’antic camí ral però no el seguim, continuem amunt per un camí ample i pedregós. A la bifurcació en T prenem el ramal de la dreta i, per un corriol ben fressat, ens enfilem sobre un esquenall que ja no deixarem fins al carener. Bones vistes sobre la riera de Coaner.
Per poc que hi parem esment ens cridarà l’atenció l’escorça ennegrida a la soca de la pinassa, supervivent del gran incendi de 1994, que va afectar també aquesta obaga.
El pendent augmenta considerablement i sortim a una cruïlla de camins. Continuem recte pel llom, seguint ara la filferrada d’un vailet elèctric. Pas ben fressat per terreny rost on potser ens caldrà ajudar-nos amb les mans per superar les successives graonades.

Carena de la serra de la Sala (697m)
Senyalada amb una gran fita. Seguim a la dreta, planerament per sobre un munt de lloses (talment les restes d’un antic mur termenal). Pel bell mig del camí continua la instal·lació del vailet.
Trobem fites sovintejades formades per lloses orientades al carener i pintades de blanc: senyalen el termenal entre Coaner i Sant Mateu de Bages tot i que administrativament formen part del mateix municipi. També podem veure un camí que arriba pel solell (des de la Sala) i més enllà un altre per l’obaga.
La pineda ens priva de les bones vistes que, per la situació, podríem gaudir per cada vessant.

Creu de la Sala (686m)
Pedestal triangular d’una creu termenal entre el bisbat de Solsona (Coaner) i el de Vic (Sant Mateu). Té una inscripció en cada cara: Sant Mateu / Coaner / 1900. La creu, trencada en pedaços, va restar molt temps a terra. Tenim entès que algú l’ha retirat per restaurar-la.
Tot el tram carener és un agradós camí planer o de pendent molt moderat.

Cap de la Serra (754m)
Punt culminant del carener. Pocs metres abans haurem disposat de la única balconada amb bones vistes sobre el Prepirineu i Pirineu orientals. Però també sobre Coaner i les ruïnes d’un parell de masos temps ha prou notables: el Mas Bosc i el Soler Nou. Poc més enllà sortim sobre una pista que puja des del coll de Coaner i atenyem la línia d’alta tensió que prové del pantà d’Oliana. Al costat de la torre d’electricitat se n’alcen altres de telecomunicacions i un edifici annex. El lloc és conegut com «les antenes».
Davallem ara pel solell per la pista de servei de les antenes, però la deixem aviat per un corriol que segueix la línia que subministra el corrent al complex. Fins a la pista que prové del coll de Coaner i la carretera de Sant Mateu a Castelltallat, on anem a l’esquerra. Prou més enllà la deixem pel camí del Solerot, a pocs metres de la pista.

El Solerot (624m)
Ressenyat erròniament al mapa topogràfic com el «Surerot» o «Suretot». Ruïnes d’una casa senzilla, de difícil datació, que podria ser d’origen medieval, tot i que l’actual estructura pot obeir a una reconstrucció més recent, aprofitant material antic.
És d’interès la llinda del portal on, tot i que malmesa, s’hi pot llegir «A[ço?]es lo mas Sole a[ntich] apvdvhit torna-nat adif(…)» amb el símbol IHS al bell mig coronat per una creu patent.
Baixem, fora de camí i buscant el millor pas, a la rasa sota el mas on hi ha uns marges de pedra seca. La seguim uns metres fins a creuar un camí transversal que baixa de la pista principal i continuem, ara per camí prou definit, altre cop pel costat d’un vailet elèctric. Atenyem una feixa i resseguim el marge a mà dreta fins al seu accés, on hi ha el Casetó, les ruïnes d’una casa de pagès amb una llinda i la inscripció 1774. Ara seguim la pista que ens mena a ca l’Eloi.

Ca l’Eloi (551m)
Gran pairalia, en estat ruïnós, que consta d’un casal gòtic de caire senyorial al que se li va adossar un cos a llevant (s. XVIII) i un seguit de coberts a les cares de migdia i ponent. En desconeixem els orígens. El mas pren el nom actual (Aloy) a partir del s. XVI i no consta al fogatge de finals del XV. Els seus hereus figuraren durant segles entre els prohoms de Sant Mateu. El 1820 Joan Aloy comprà la important propietat de la Tosa, a Callús.
El 1900 el Solerot, el Casetó, l’Aloy i la veïna la Sala figuraven entre els masos habitats de Sant Mateu, segons la monografia publicada el 1904 per mossèn Valentí Noguera.
Per sota del casal prenem el camí que baixa al torrent de cal Mateu i el deixem per un altre a mà esquerra fins a la font de la Sala. El camí i l’indret estan força perduts i envaïts per la bosquina. Fa anys la font brollava dins d’una cova o balma −actualment ensulsiada. L’indret és molt frescal i hi sovintejaven les fontades. Sortim al camí de cal Mateu i el seguim a mà esquerra fins a la Sala.

La Sala (571m)
Ruïnes d’una antiga domus documentada des del segle XII, que no ha perdut la seva fesomia de fortificació malgrat haver funcionat com a masia, com a mínim a partir del s. XV. Diversos trets arquitectònics permeten afirmar que l’edifici té característiques romàniques. Annexades hi ha les restes de l’antiga església romànica de la Mare de Déu de la Sala. En un capbreu de 1334 apareix com un edifici enderrocat amb un nom propi que reflectia el seu estat: l’Enderrocada.
Fou abandonada a mitjans del segle passat i de llavors ençà la degradació i l’espoliació d’elements arquitectònics no té aturador.
Pugem al Pas de la Sala, on retornem al terme de Súria i comencem a davallar al punt de partida. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Moleta de les Canals i Joan Gran

Des de Sant Roc pel coll de les Canals amb retorn pel Pla de l’Hedra

Distància 10 km
Desnivell acumulat 689 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 30 de desembre de 2021
Cartografia ICGC

Acomiadem el segon any pandèmic amb dos cims al termenal entre la Terra Alta (Orta) i el Baix Ebre (Paüls), bons miradors del nord dels Ports.
No hi ha senyalització de continuïtat, solament en algunes cruïlles. Però les senderes són ben fressades. L’accés a la Moleta és per un itinerari ben evident malgrat que no hi ha camí fressat i un curt tram inicial de fàcil grimpada. A la davallada del Joan Gran, just a sota el cim, hi ha un pas delicat. Per tot plegat he qualificat l’itinerari de moderat que, per la resta, resultaria molt fàcil.

Accés
A l’entrada de Paüls −on accedim per la TV-3541 des de la C-16 a l’alçada de Xerta− prenem a l’esquerra un camí enquitranat senyalitzat cap a Sant Roc i el seguim durant un parell de quilòmetres.

Sant Roc (434m)
Senzilla ermita d’origen romànic. Al seu redós, en un paratge amb pins, carrasques, xiprers, àlbers i aurons (els paülsencs els anomenen orons) que procuren una bona ombra, hi ha una àrea recreativa amb font de setze brolladors i nombrosos corros, formats per taules i bancs de pedra seca. Cada corro pertany a una família del poble que en gaudeix de l’exclusivitat en aplecs assenyalats com els de Sant Roc i Sant Antoni.
És remarcable el treball de la pedra en sec. En són bona mostra els corros, però a tota la contrada sovintegen les marjades suportades per murs de pedra seca, alçats amb una acurada tècnica.
Baixem de l’ermita i prenem una pista. A la bifurcació anem a l’esquerra on hi ha una banderola que adreça, entre altres, al Coll de l’Ametlleral. Obviem a mà esquerra la sendera que segueix el GR, per la que retornarem. Poc més enllà deixem la pista per una altra sendera a mà dreta. No és senyalitzada, però ben fressada i fàcil de seguir. Anem pujant (SW) per entremig del bosc en moderat pendent fins a sortir a un ramal de la pista que havíem deixat. Ara el seguim a mà dreta (W). La banderola que hi ha ens adreça al Pla de l’Hedra. Quan la pista fineix en una colzada, continuem en la mateixa direcció per sendera, fins a una bifurcació en T sense senyalització, al peu del cingle de la Roca Blanca. El ramal de la dreta s’enfila al Pla de l’Hedra, per on retornarem. Anem a l’esquerra i, ben aviat, sortim a una altra sendera que, per l’esquerra ignorem on mena. La seguim a la dreta i emprenem la pujada al coll, en fort pendent, amorosit per llaçades sovintejades.

Coll de les Canals (896m)
La sendera baixa a les Eres pel coll del Bassot, però aquí l’abandonem per enfilar-nos a mà dreta a la Moleta. Som a la partió entre els termes d’Orta (Terra Alta) i Paüls (Baix Ebre) que ve fitxat, a banda i banda del coll, pel cordal carener.
Pugem, sense camí fressat i fort pendent, per un llom evident, creuant la torrentera més amunt. Fites escadusseres ens confirmen la bona direcció. Continuem sobre un altre llom fins encarar una canalona que ens mena al planell cimer.

Moleta de les Canals (1070m)
Bona talaia de l’entorn. Destaquem les Roques de Benet i l’estret de la Canaleta. La gran planúria de la Terra Alta i el Matarranya. El Montsagre i el Montaspre. I els cims, com l’Espina, del cordal carener que s’allargassa vers migdia, darrera el qual treu el cap el Caro amb les seves torres. A la llunyania podem albirar bona part del Pirineu central i oriental i, més properes, les serrallades del Montsant, de Cardó, del Boix i el Delta.
Davallem (N) per una coma (fites) i anem a passar al peu de les parets de l’esperó nord-est de la Moleta (1) per camí poc definit. Superat l’esperó, atenyem el coll del Pinar Ample. Deixem a mà dreta la sendera que baixa a la barraca del Jordi i recuperem ràpidament cota (N), ara per una de ben fressada fins a un turó on, després d’una curta davallada, encetem el repetjó final previ al cim.

  • (1) Opcionalment podem enfilar-nos a l’afilat crestall de l’esperó.

Joan Gran o Punta del Vacarissal (1073m)
La panoràmica és semblant a la que hem gaudit des de la Moleta. En davallem seguint la sendera que ens aboca a un pas delicat per salvar una graonada que salvem amb cura i l’auxili d’una oportuna savina (2).
Continuem (NE) baixant fins a un grau per salvar una altra graonada i, poc més avall, atenyem una bifurcació. Recte aniríem al bell mig del Vacarissal. Anem a la dreta, en pujada, fins al coll.

  • (2) Potser que, seguint pel cairell de la graonada, trobéssim un pas més fàcil.

Coll de l’Avenc (954m)
L’avenc és fàcilment localitzable a pocs metres del camí. Comencem a davallar fort (SE) fins a una bifurcació marcada amb una estaca. Deixem el camí que ens menaria a Paüls i anem a la dreta (S). Poc més enllà passem per la barraca del Jordi (banderola indicadora) i continuem la còmode sendera del Pla de l’Hedra fins al coll on comencem a davallar en fort pendent, fins a retrobar la bifurcació al camí de l’anada. En desfem bona part però, a la pista, seguim pel GR fins a Sant Roc. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Sant Llorenç del Munt, Salt de la Minyona i el Casol

Des de Sant Julià de Vilatorta

Distància 13,8 km
Desnivell acumulat 546 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 7 de desembre de 2021
Cartografia Editorial Alpina: Collsacabra (1:25000)
Itinerari relacionat Cingle dels Munts
   

Proposta per visitar el castell i canònica de Sant Llorenç del Munt (1), el mirador del Salt de la Minyona, el grog de Llitons i el poblat ibèric del Casol de Puigcastellet.
La qualificació de difícil obeeix únicament a que l’itinerari proposat accedeix al Salt de la Minyona pel crestall. Però hi ha dues alternatives: fent anada i vinguda pel GR (2) amb el que ho consideraríem fàcil o moderat pel camí de l’Esquei (3).
Els camins són en bona part senyalitzats i tots ben fressats.

  • (1) No cal confondre ni amb el monestir vallesà encimbellat a la Mola, ni amb l’empordanès del Mont o de Sous, com tampoc amb l’església rossellonesa d’Argelers. Per bé que tots tenen en comú arquitectura primigènia romànica.

Accés
Partim de l’Albereda de Sant Julià de Vilatorta, a llevant de la vila, al costat de la zona esportiva municipal, on hi ha el mas Albereda, una antiga masia documentada d’ençà el 1337 −actualment hotel i restaurant regentat per Nandu Jubany− i l’ermita de Sant Roc.

L’Albereda de Sant Julià de Vilatorta (600m)
Baixem per l’avinguda de Sant Llorenç fins el Pi on trobem el GR 2 que seguim a mà esquerra (hi ha banderoles indicadores). Llargs trams de pista amb alguna drecera per corriol, sempre vers llevant, en direcció a Sant Llorenç del Munt.

Sant Llorenç del Munt (793m)
Abans d’arribar-hi ens enfilem a un promontori sobre el cingle −cal salvar un petit esquei− que ens dóna una bona perspectiva de l’entorn. Som en terme de Sant Julià, però en tot aquest cingle fins al dels Munts hi conflueixen també els de Folgueroles, Tavèrnoles, Vilanova de Sau i Sant Sadurní d’Osormort.
El de Sant Llorenç és un castell termenat, documentat d’ençà el 881. Ostentava la jurisdicció sobre els actuals termes municipals de Sant Julià de Vilatorta (excepte Vilalleons), Folgueroles, Sant Sadurní d’Osormort, Espinelves i Calldetenes. Aviat perdé aquesta funció en favor del veí castell de Meda i en una part de les dependències s’hi establí una canònica agustiniana. Fou secularitzada i el 1760 es va incorporar al seminari de Vic. Desamortitzat, va passar a mans de particulars. El lloc fou destinat a explotació agrària fins que, durant la segona meitat del segle XX, els edificis, molt degradats, es van restaurar.
Continuant pel GR prenem el camí d’accés passant pel coll Pedrís (sota dues línies d’alta tensió) i el peu del puig dels Jueus (o dels Moros), un turó de roca pelada al cim del qual hi ha vestigis de l’antic castell de Meda.
Poc més avall deixem a mà esquerra la bifurcació al coll Sameda i més enllà el GR s’enfila per un corriol, també a mà esquerra (2). Nosaltres deixem el camí principal per una pista a mà dreta per tal d’esquivar el tram de carretera. La creuem després d’un parell de revolts i continuem fins al costat d’una torre d’alta tensió. Som al camí ral de Vic que, per la dreta, mena a Vilanova de Sau (3).
Un corriol poc definit (NW) ens deixa aviat al primer ressalt del crestall.

  • (2) Una de les opcions per evitar l’accés pel crestall.
  • (3) Seguint-lo uns vuit-cents metres, trobarem a l’esquerra i ben indicat el camí de l’Esquei i dels Munts.

Inici del crestall (739m)
La major part la farem caminant però trobarem, des de bon començament, alguns passos de grimpada (IIº) on ens caldrà ajudar-nos amb les mans. Són dons dificultats aïllades i fàcils per un llom ample, però amb molta exposició pel que un mal pas  tindria conseqüències. Renuncieu-hi si no esteu acostumats a trescar, teniu fòbia a l’alçada o el terreny és humit.
El darrer esperó, just a sota del mirador, l’esquivem per l’esquerra fent el «porc senglar» fins a sortir al camí d’accés al Salt.

Salt de la Minyona (848m)
Mirador situat al punt més alt d’un esperó de cinc-cents cinquanta metres de llargària, tallat per verticals parets a banda i banda, i amb una caiguda de cent vint-i-cinc metres al cingle dels Munts. Ben protegit per una solida barana renovada no fa pas gaire, en un extrem hi ha un oratori dedicat a la Mare de Déu del Cingle. S’hi pot accedir amb turisme per una pista pavimentada des de la carretera de Folgueroles a Vilanova de Sau, a l’alçada del Pont del Vent. Fa de termenal entre Vilanova de Sau, Tavèrnoles i Sant Sadurní d’Osormort.
Conta la llegenda que una minyona frisosa per arribar puntual a missa a la Verneda de Sant Feliu de Planeses, va esbalçar-se pel cingle dels Munts però, miraculosament, no s’estavellà i en sortí del tràngol sense ni una esgarrinxada. En una segona ocasió va tornar a provar-ho però hi deixà la pell. De llavors ençà l’indret és conegut com «el Salt de la Minyona».
Com bona llegenda que ha passat de generació en generació, té diverses versions: que si va ensopegar, que si va saltar voluntàriament per fer drecera encomanant-se als àngels que l’entomessin, que si era molt devota i no faltava mai a missa però aquell dia de festa major la feinada als fogons l’havia endarrerit, o que si acudia a la Verneda per prendre-hi matrimoni.
Jacint Verdaguer, fill de la contrada, se’n feia ressò en els treballs d’un llibre de records d’infantesa on narrava el d’una anada al bosc amb llenyataires:
«(…) i allargant-se més fins a on sóc, en arrocat i altíssim cingle, anomenat de la minyona, per haver-hi saltat, segons diuen sense fer-s’hi mal, daltabaix, amb tot que té més de cent canes d’alçària, una donzella, sols per a ésser a temps a casar-se puig l’hora anava a caure
De la fatídica segona ocasió també n’hi ha versions: unes no en detallen el motiu del perquè va saltar, ara sí, voluntàriament. Altres asseguren que fou per vanitat, volent demostrar-ho al veïnat que no se’n sabia avenir quan els contava el miracle. I encara una de més múrria quan, després de casada, les presses eren per «fer el salt». Però els àngels aquell dia no li van fer cas. Moralitat: no cal esperar gràcia de la divina providència quan el fi és contrari als seus preceptes.
Ara seguim el GR en sentit invers de l’anada, cinc-cents metres per la pista d’accés que deixem per un camí ben indicat i fressat a mà esquerra. Davallem i anem a passar per un esquenall rocallós sobre la Mina, retrobem el camí d’anada i el remuntem fins al coll Sameda.
Allí prenem una pista a mà dreta per la que anem enclotant-nos a una fondalada, confluència de torrents i camins.

Gorg de Llitons (643m)
A banda del de coll Sameda hi passa el camí de Sant Llorenç a Folgueroles. Hi ha una banderola indicadora.
El torrent s’ha obert pas erosionant la roca tot formant una estreta gorja d’uns vint metres de llargària i cinc de fondària que el camí salva per un pontarró.
L’indret també té la seva llegenda on es diu que els Nitons o Llitons són uns éssers negres i banyuts. Verdaguer la va recollit en el llibre abans esmentat:
«Quan fórem dalt de la collada, acabava d’empassar-se’n (lo sol) entre núvols; i de la tempesta llunyana, davallant dels Pirineus, feia atansar més fosc i paorós lo vespre… Al sentir sos trons i brogit terribles, un d’ells (dels llenyataires): – Afanyem-nos! – exclamà – Déu nos guard que la tempesta ens  assolís en aqueixes fondalades del gorg dels Nitons. Una nit que jo m’ensopegava de passar-hi, sortiren aqueixos, tot negres i banyuts, i, pegant a fugir jo, em seguiren fins al mas del Collet amb bels tremolosos i feréstecs. Correm, da-li, correm! Lo pare, Déu lo perdó, també s’hi havia trobat una vegada…».
Nosaltres seguim el camí de fugida del llenyataire prenent-lo a mà esquerra pel Sot Fosc. Poc més enllà pugem per un corriol a mà dreta, costerut i aixaragallat, pel que guanyem la carena al collet de can Barretina, on continuem a mà dreta resseguint el carener i passant pel costat de la casa que dóna nom al coll, ara per una bona pista. La deixem aviat per un corriol a mà esquerra (fita) pel que saltem a una altra que prenem a mà dreta i que seguim fins al poblat ibèric.

Poblat ibèric del Casol de Puigcastellet (713m)
Es tracta d’una gran construcció composta per una muralla rectilínia amb una torre central adossada. Darrera la muralla s’hi obren, separats per murs, deu espais rectangulars, amb un pati empedrat davant. S’atribueix la seva construcció a la tribu dels ausetans i una curta ocupació datada entre mitjans del s. III aC i principis del s. II aC. A uns cent metres de la fortificació s’hi va descobrir un assentament de cabanes de la mateixa època.
Davallem per un dels camins d’accés i anem a passar pels masos de l’Arumí i can Tramuntana des de on solament ens cal prendre la pisa que, en pujada, ens retorna a l’Albereda. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pas del Montsec de Meià (o de Rúbies)

Pel camí de les Cent Corbes, la Portella Blanca i el de Rúbies a la font de les Bagasses

Distància 12 km
Desnivell acumulat +997 -1138 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 4 de desembre de 2021
Cartografia Editorial Piolet: Montsec d’Ares i Montsec de Rúbies (1:25000)

Clàssic itinerari entre el vessant pallarès i el de la Noguera del Montsec de Meià (o de Rúbies). Per camins ben fressats i senyalitzats.
El de les Cent Corbes és un camí que permet superar el fort desnivell en amables llaçades. Després ve un tram de flanqueig de moderat pendent. El més rost és la davallada de la Portella a Rúbies. D’aquí a la font de les Bagasses el pendent no passa de moderat.
És en travessa el que implica disposar de transport a la sortida i a l’arribada. Si es vol fer circular cal afegir-hi 8 quilòmetres més amb 1,5 per la transitada C-13, poc recomanable.

Accés
Cent metres abans o després del punt quilomètric 73 −segons vinguem per Tremp o per Camarasa− deixem la C-13 creuant el pont nou de Monares i prenem la LV-4121 a Llimiana. Dos quilòmetres més enllà, just passat el pont de Barcedana, prenem a mà dreta i en baixada el Camí del Peu del Bosc. És una bona pista de terra, arranjada no fa gaire, apte per a vehicles turisme. La seguim durant uns tres quilòmetres −pel camí podem visitar el salt del Dagot− fins a una bifurcació indicada cap a Sant Salvador del Bosc. Hi ha espai per aparcar-hi alguns vehicles. Encara podríem continuar, amb precaució, uns 760m fins el primer oratori.
Un quilòmetre i escaig més enllà, pel camí del Peu del Bosc, hi ha un altre accés. A peu faríem marrada, però en un vehicle tot-terreny hi podem prendre una pista que s’endinsa per la llau dels Castellets (o Castellots) fins a una petita explanada on comença realment el sender.

 Camí del Peu del Bosc (494m)
Hi ha un parell de banderoles que indiquen a Sant Salvador del Bosc pel camí de les Cent Corbes. Pugem per la pista, entremig d’un bosc mixt de pi, alzina i roure, fins a una explanada on hi ha el primer oratori (1). Prenem un camí a la dreta i sortim a una pista endinsant-nos a la llau dels Castellets. Poc més enllà trobem el segon oratori i encetem les Cent Corbes.
En amables llaçades anem superant els cinc-cents quaranta metres de desnivell pel llom del Serrat del Sant entre la llau dels Castellets i la del Sant, per un alzinar. El camí és fet amb molt d’enginy, amb contraforts i trams empedrats.
Tot i que no les hem comptades, hem llegit que passen del centenar. En alguns oratoris hi ha indicat el nombre per a que tinguem una idea del que resta.

  • (1) En trobarem cinc més dedicats a Sant Antoni, Sant Jordi, Sant Jaume, Sant Sebastià i la Mare de Déu de Montserrat.

Sant Salvador del Bosc (1227m)
També conegut pel Sant del Bosc, és una ermita d’origen romànic (s. XI) amb reformes posteriors. De construcció senzilla, d’una sola nau amb absis, encimbellada dalt d’un esperó rocallós. Al costat hi ha un edifici destinat a refugi de muntanya que ha quedat a mig fer.
La situació del Montsec fa que sigui una talaia privilegiada. Des del mirador de l’ermita dominem tota la conca de Tremp i bona part del Pallars Jussà, però també el Prepirineu i el Pirineu. En un dia clar podem albirar, de ponent a llevant, cims com el Mont Perdut, Posets, Aneto, Pica de Cerví, Peguera, Montsent, de l’Orri, Boumort i la Serra de Carreu, entre molts altres. Això a mitja obaga, des de la carena la panoràmica s’obre a 360º.
Per darrere l’edifici parteix un camí pel que davallem a buscar el peu de l’esperó, per continuar pujant, també en ziga-zaga. Aquí el bosc és més esclarit i ens crida l’atenció la quantitat de roures vells que hi trobem. El pendent es modera quan atenyem el Bosquet.

L’Albereda o el Bosquet (1438m)
Cruïlla de camins entremig d’un bosquet de trèmols. Per l’esquerra hi arriba el que prové de la pista de l’obaga −per on hi passa el GR 1 des de l’Hostal Roig. Hi ha banderoles indicadores. El seguim a mà dreta, en moderat pendent i direcció a la Portella Blanca (WSW). Flanquegem per l’obaga per un bosc mixt on domina el pi fruit de la repoblació forestal dels anys 60 en àmplies zones del Montsec, fins atènyer la carena.

Portella Blanca (1414m)
Entre la Roca de Migjorn i lo Peladet. És un dels passos tradicionals del Montsec per on hi passa el GR 1. La carena marca el termenal entre Llimiana i Camarasa, per tant entre el Pallars Jussà i la Noguera.
Característica comuna del Montsec i altres serres veïnes és que, si el vessant obac és rost, el solell és encinglerat. Baixem, en fort pendent, per un camí pedregós que salva la canal mentre anem albirant, ben avall, el despoblat de Rúbies. Són dos-cents setanta metres de desnivell en poc menys d’un quilòmetre.

Rúbies (1145m)
El poble fou abandonat definitivament els anys 70. Solament resta dreta la petita església romànica amb decoracions llombardes, pròpies del segle XI. Per poc temps…
Seguim el GR però el deixem aviat en un revolt pel camí de Rúbies a la font de les Bagasses que prenem a mà dreta. La bifurcació està indicada en una roca i hi ha senyals de pintura groga i fites. El camí, ben fressat i de moderat pendent, va retallant una pista que parteix de Rúbies i acaba al Barranc de les Vinyes, al peu del Pas de la Lloba. Després flanquegem al peu del cingle i, quan som sobre el congost, comencem a fer llaçades per salvar el pendent.
El camí acaba abruptament pel costat del desguàs d’un barranc. El vell es va malmetre en reformar la carretera. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Gresolet i Gisclareny

De Gresolet a Gisclareny pel coll de Llúria tornant pel de Bauma

Distància 10,9 km
Desnivell acumulat 609 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 6 de novembre de 2021
Cartografia Editorial Alpina: Serra del Cadí/Pedraforca (1:25000)

El tram més interessant d’aquesta circular és el del retorn a partir del coll de la Bena, especialment la Baga de Gresolet, amb una bella fageda on hi podrem admirar un exemplar catalogat com a monumental.
Fins a primeries del s. XX el bosc de Gresolet s’havia conservat pràcticament íntegre com a propietat comunal. Als anys 20 d’aquell segle hi hagué un fort moviment conservacionista front a l’explotació pretesa pel comte de Fígols que va acabar aconseguint el seu propòsit amb l’adveniment de la dictadura. L’espoliació es va perllongar fins a la dècada dels 60, desapareixent els millors exemplars. El 1982 va ser inclòs parcialment al PNIN del Massís del Pedraforca i l’any sobre al Parc Natural del Cadí-Moixeró.
La major part de l’itinerari és senyalitzat. Tot i això entre els colls de les Salines i de Llúria hi ha trams on és fàcil perdre el camí.

Accés
A la carretera de Guardiola de Berguedà a Saldes i Gósol (B-400) a cent-trenta metres de la benzinera i poc més enllà del punt quilomètric 15, prenem a mà dreta una pista de terra indicada com «Gresolet». És apta, amb precaució, per a tota mena de vehicles. La seguim durant set quilòmetres per un i altre marge del riu de Saldes i després pel de Gresolet, passant entre els estrets de Gresolet i Moronta, fins al santuari on, al costat de l’àrea de lleure, hi ha espai per aparcar.

 Àrea recreativa de Gresolet (1273m)
El lloc de Gresolet −que prové de grèvol− és citat ja al 1165. L’àrea de lleure, ben condicionada amb taules, bancs, fogons i fonts és al costat mateix del santuari marià de Gresolet, on s’hi venerava una talla gòtica −actualment conservada a Saldes− que, com no podia ser altrament, també té la seva llegenda de Marededéu trobada.
El 1499 un terratrèmol va esfondrar poble i església, que fou reedificada. L’edifici actual és un gran casal de finals del s. XVI amb església i hostatgeria. Durant anys presentava un lamentable estat d’abandó i, quan el 2014 amenaçava ruïna, fou tancat fins al 2020, després de fer-hi obres de consolidació.
Comencem a caminar reculant per la pista d’accés fins al camí que puja al mas d’Anorra. Poc més enllà de la casa, en creuant un reguer, surt un corriol −difícil de localitzar inicialment− que ben aviat és defineix prou bé, pel que ens enfilem a un llom (SE) on ens afegim al camí de can Pistraus a la collada de Llúria (NE). Hi ha senyals blanc i verds de SL, grocs (suposem que del Parc) i vermells (els més abundosos). Continuem fent llaçades en fort pendent fins al coll de les Salines.

Coll de les Salines (1274m)
Ruïnes d’una cleda i potser una borda. Aquest era un antic camí ramader segons vàrem saber per un pastor tot passant per Anorra. Comencem un llarg puja-baixa (E) per salvar els plecs i torrents als peus del Pèlags dels Congots i de cal Mosso. Ull viu per no perdre el rastre del camí malgrat la senyalització. Gir de 90º (S) després de la canal Llarga.

Collada de Llúria (1369m)
Abocada sobre la Vall Pregona, l’arbrat i el pujol de l’Alzinet li resten visibilitat. Hi arriba el camí que puja de l’estret de Llúria. És termenal entre Gresolet (Saldes) i Gisclareny. Anem a l’esquerra (NE) i, en suau pendent, atenyem la carena de la Serra.

La Serra (1421m)
Sortim sobre un camí que recorre el carener. El prenem a l’esquerra (N) passant pel costat de cal Tasconet  per accedir, per la carretera enquitranada des de Bagà, al coll de la Bena. No prenem la pista continuació de la carretera, sinó una de paral·lela (NW), a més baixa cota i en baixada, amb senyals carabassa de l’itinerari «Cavalls del Vent» −que ens acompanyaran fins al final− i de SL. A partir del torrent dels Esterrers (WSW) la pista esdevé precària i continuem per un sender pel que comencem a recuperar alçària. Poc més enllà, a la bifurcació, tenim l’opció d’anar a esquerra o dreta, tant hi fa. Pendent entre suau i moderat fins al coll pel marge dret del Torrent Sallent o de Murcarols.

Coll de Bauma (1577m)
Bifurcació de la pista entre el ramal que mena al Collell i el que baixa a Gresolet. Termenal entre Gisclareny i Gresolet (Saldes). Hi ha una àrea de lleure, una font i una bassa contra incendis. Davallem (WSW) pel sender que retalla les llaçades de la pista seguint el torrent del coll de Bauma, per dins la fageda. Passem a tocar la pista i, prou més avall, entre altres faigs de considerables dimensions, trobem el Faig Setrill.

Faig Setrill de la Baga de Gresolet (1343m)
Catalogat com a monumental, amida  28 metres d’alçària, 3,79 de volt de canó i la seva capçada mitjana és de 24,5 metres. En surt una branca horitzontal que després s’inclina cap amunt, creant una forma que recorda un setrill.
Quan tornem a sortir a la pista la seguim fins a l’àrea recreativa de Gresolet. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Fageda de les Molleres

A l’ombra del Pedraforca

Distància 11,7 km
Desnivell acumulat 817 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 24 d’octubre de 2021
Cartografia Editorial Alpina: Serra del Cadí/Pedraforca (1:25000)

Tomb per un dels boscos més interessants del Berguedà, a la falda nord del Pedraforca, dins la vall i bosc de Gresolet, on visitarem diversos exemplars monumentals de faigs i un d’avet.
La varietat vegetal de l’indret, amb avetosa, pineda, roureda, fageda i arbres de ribera, sovint formant boscos mixtes, adquireix a la tardor aquell vistós cromatisme característic que és pura delícia pels sentits.
Fins a primeries del s. XX aquest bosc s’havia conservat pràcticament íntegre com a propietat comunal. Als anys 20 d’aquell segle hi hagué un fort moviment conservacionista front a l’explotació pretesa pel comte de Fígols que va acabar aconseguint el seu propòsit amb l’adveniment de la dictadura. L’espoliació es va perllongar fins a la dècada dels 60, desapareixent els millors exemplars. El 1982 va ser inclòs al PNIN del Massís del Pedraforca i l’any sobre al Parc Natural del Cadí-Moixeró.
La major part de l’itinerari és ben senyalitzat per camins i corriols fressats a excepció d’un curt tram costerut on no hi ha camí (1)  i cal anar cercant el millor pas per dins del bosc.
Un altre tram no apareix a la cartografia de referència −al menys en de l’edició de 2016− però la senyalització és tant clara que no ofereix cap mena de dubte.

  • (1) Després de veure que alguns itineraris optaven per aquesta alternativa, vaig decidir de provar-la, esmerçant força estona a la recerca d’un corriol inexistent. N’hi ha un, però s’allunya de la idea prevista i, en no disposar de cap indici de cap on mena, després de seguir-lo una estona, vaig recular.
    Malgrat que és un fet habitual, encara em resulta sorprenent que es publiquin itineraris sense cap mena d’apunt o ressenya, oimés quan tenen trams d’aquestes característiques.
    L’alternativa és, després de visitar l’avet de les Molleres, retornar al camí del Collell i prendre allí la pista al mirador de Gresolet.

Accés
A la carretera de Guardiola de Berguedà a Saldes i Gósol (B-400) a cent-trenta metres de la benzinera i poc més enllà del punt quilomètric 15, prenem a mà dreta una pista de terra indicada com «Gresolet». És apta, amb precaució, per a tota mena de vehicles. La seguim durant set quilòmetres per un i altre marge del riu de Saldes i després pel de Gresolet, passant entre els estrets de Gresolet i Moronta, fins al santuari on, al costat de l’àrea de lleure, hi ha espai per aparcar.

Àrea recreativa de Gresolet (1273m)
El lloc de Gresolet −que prové de grèvol− és citat ja al 1165. L’àrea de lleure, ben condicionada amb taules, bancs, fogons i fonts és al costat mateix del santuari marià de Gresolet, on s’hi venerava una talla gòtica −actualment conservada a Saldes− que, com no podia ser altrament, també té la seva llegenda de Marededéu trobada.
El 1499 un terratrèmol va esfondrar poble i església, que fou reedificada. L’edifici actual és un gran casal de finals del s. XVI amb església i hostatgeria. Durant anys va restar en un lamentable estat d’abandó i, quan el 2014 amenaçava ruïna, fou tancat fins al 2020, després de fer-hi obres de consolidació.
Comencem a caminar reculant per la pista d’accés, deixant-la aviat per una altra a mà dreta indicada com «les Molleres» i camí del Collell. Passat el torrent de Paller deixem la pista per un camí a mà esquerra −hi ha senyalització amb estaques pintades de verd− i creuem el torrent per visitar els Faigs del Clot de l’Om.

Faigs del Clot de l’Om (1375m)
Són quatre però dos de morts. La grandària d’aquests venerables avis del bosc és testimoni de l’antiga monumentalitat del de Gresolet. Continuem camí en direcció al faig Gros i l’avet de les Molleres quan ens trobem amb un altre gran exemplar de faig −aquest no catalogat com a monumental− amb bona part del tronc i la soca buits, però encara viu. Creuem el torrent de la Gerdera i sortim de nou a la pista que havíem deixat. Pocs metres més enllà, un altre rètol ens mena abandonar-la per un camí a l’esquerra.
Si fins ara el camí havia sigut planer o de moderat pendent, ara es redreça. Visitem el Faig Gros de les Molleres, encara dret però havent perdut el seu brancam. Una mica més amunt trobem l’Avet de les Molleres.

Avet de les Molleres (1620m)
Amb una alçada de 35 metres i una volta de canó de 4 té com a curiositat que del tronc en surt una gruixuda branca que agafa verticalitat creixent en paral·lel.
Reculem uns metres i comencem a pujar −sense camí definit− pel bell mig del llom entre els torrents de la Canal Llarga i de la Gerdera, defugint d’acostar-nos-hi, cercant el millor pas dins del bosc, en fort pendent −ens cal superar uns 150 m de desnivell− però terreny fàcil, fins a sortir a la pista que va del Collell al mirador de Gresolet que seguim a mà esquerra.

Pista del Collell (1774m)
Per on discorren els PR-C 124 i 127. Anem creuant les canals que es despengen per la dreta de la Paret Nord del Pedraforca amb una breu escapada per enfilar-nos al Turó del Pi Ajagut. La deixem per enfilar-nos pel camí al refugi Lluís Estasen i d’allí davallem pel un dels d’accés des de la pista de Saldes per atènyer el mirador.

Mirador de Gresolet (1567m)
Excel·lent talaia alçada sobre els cingles de Moronta, des de la que podem albirar els cims i carenes de l’entorn, el camí que hem recorregut i el que ens manca. Prosseguim per la pista al Collell −ara en sentit contrari− i l’abandonem per una de precària a mà dreta fins prop de la canal del Riambau on baixem per un camí a mà dreta. Al bell mig haurem trobat els senyals carbassa de l’itinerari «Cavalls del Vent» que ens guiaran a partir d’aquí.
Fort pendent per la Baga Fosca que s’amoroseix quan creuem el torrent de la Jaça i sortim al camí de Saldes que prenem a l’esquerra. Creuem els torrents de cal Castellana i de les Arquedes, remuntant per revoltar el Roger i davallar de nou per la Foranca al riu de Gresolet i la pista per on hi hem arribat, al punt més baix de l’itinerari.
Solament ens resta pujar a la Casa-refugi i retronar a l’àrea recreativa.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Estret de la Canaleta

Una gorja del Barranc dels Estrets

Distància 2,5 km
Desnivell acumulat -200 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 11 d’octubre de 2021
Cartografia Editorial Piolet: El Port (nord) (1:30000)

El Barranc dels Estrets és un dels que peix la capçalera del Riu d’en Piqué (o d’en Piquer) que, més enllà del Salt de Sotorres, pren el nom de Canaletes. El nom li és ben escaient dons s’engorja en un parell de trams als estrets de la Canaleta i del Boter.
Lògicament desaconsellable seguir-lo en èpoques de pluja recent o en previsió. Però generalment és sec i, la única dificultat que presenta, és la d’estar ben atents a la sovintejades fites que marquen el camí.
Tenia interès en conèixer aquests paratges en vistes a itineraris cap al Joan Gran (Punta del Vacarissal) i la Moleta de les Canals per aquest vessant. Així que vaig fer una matinal mixta apropant-m’hi en bicicleta.

Accés
A la pista que mena a les àrees de Mas de Lliberós i de la Franqueta, prenem la de les Eres, que s’enfila al peu de les Roques de Bages fins al coll de Membrado per davallar cap a les Eres.
Cal anar-hi en vehicle 4×4 o, com a mínim, força alt. O en bicicleta. Tot i que hi hem trobat algun turisme.

 Mas de les Eres (800m)
Ruïnes d’un mas, un dels tants que s’alçaven per aquestes contrades. La pista continua però en pitjor estat. Fem drecera per esquivar un parell de llaçades fins sortir al costat de barranc. Poc més enllà marxa una sendera que, pel marge dret, mena a la font de la Canaleta. No l’aconsellem perquè és molt perduda i envaïda de maleses. Continuem pel marge esquerre. Més endavant trobem un abeurador i la font de la Carrasca. Quan la pista fa un gir de 180º per creuar el barranc, tenim a pocs metres la font de la Canaleta.

Font de la Canaleta (690m)
Si seguíssim la sendera que ve pel marge dret uns pocs metres, trobaríem la que puja al Pinar Ample faldejant al peu dels cingles de la Moleta de les Canals. A partir d’aquí la pista torna al marge dret i el seu l’estat empitjora considerablement: ja no és transitable en cap mena de vehicle. La seguim en baixada fins que, just abans d’un repetjó, surt a mà dreta la sendera que mena al Vacarissal. Passat el repetjó l’abandonem per una altra a mà dreta que, ben propera a la llera, ens encamina a l’estret.

Estret de la Canaleta (627m)
D’uns dos-cents cinquanta metres. Habitualment sec, solament hi trobarem alguns tolls fàcils d’esquivar. Caminem majorment per la llera i, quan hi ha algun pas alternatiu, fites sovintejades ens ho indiquen.
A la sortida de la gorja el camí és poc evident, però hi ha moltes fites. Solament cal estar atent per no embolicar-nos entre el sotabosc. Unes parets de pedra seca ens adverteixen que estem a prop d’algun mas.

Masos de Fandos i del Capellà (607m)
Ruïnes d’un parell de masos. Atenyem el camí que baixa de les Crevetes de Lloà pel que discorre l’itinerari «Estels del Sud» que aquí es divideix entre el tram que creua el proper Estret del Boter o el que l’esquiva fins al Pas de la Barca.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Un tomb per Terranyes

Punta o Tossa Blanca i Miranda de Terranyes

Distància 8,9 km
Desnivell acumulat 603 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 9 d’octubre de 2021
Cartografia Editorial Piolet: El Port (nord) (1:30000)

Itinerari per paratges abruptes i solitaris, magnífiques pinedes amb exemplars monumentals, en contrast amb sostre de l’altiplà de Terranyes. Visitarem els cims que s’alcen a gregal i garbí, bones talaies que, en conjunt, ens ofereixen una bona panoràmica del sector nord del Port.

Accés
Des de l’àrea recreativa de la Franqueta per la pista que, pel coll de Pellnegra, puja als de Miralles (4,5 km) i de Montfort. Apta per a tota mena de vehicles. Solament el punt on creua el barranc de l’Escaleta Vella pot resultar delicat per als més baixos. En aquest cas resulta recomanable iniciar aquí l’itinerari pel pas de lo Setrillet. Pel camí podem admirar l’auró de Josepó, un exemplar declarat arbre monumental.

Pista de lo Grevolar (855m)
Comencem a caminar per aquesta pista que prenem poc abans del coll de Miralles. Quan s’acaba, seguim barranc amunt (esquerra) per senda poc definida fins a la font de Xaco.

Font de Xaco (865m)
De continuar recte la sendera ens menaria directament a l’altiplà de Terranyes. Nosaltres però creuem el barranc i, seguint una sendera prou fressada i fitada, guanyem alçària pel marge esquerre del barranc (NE) en fort pendent. Poc abans del Pi Camat les fites escadussejen i la senda es perd.

Pi Camat (1036m)
El nom li ve per les dues soques d’aquest pi negral (pinassa) declarat arbre monumental. Continuem pujant en direcció a l’evident carena entre les puntes de Sallent i Blanca, termenal entre Arnes i Orta. Sense sendera definida, continuem (ESE) guanyant alçària seguint el carener on, de tant en quan, localitzem alguna fita. Emprenem els darrers metres a la Punta Blanca per una canal força evident en la que potser ens caldrà ajudar-nos amb les mans en algun punt.

Punta o Tossa Blanca (1160m)
Bona miranda de l’entorn. Davallem sense camí fressat passant pel costat del Pi de Tres Cames, un altre portentós pi negral, en direcció a l’evident fil del cingle de la Serralla (SW), que s’alça sobre el Barranc de l’Escaleta Vella i que resseguim. Passat el Saltador de Franquet, sortim a la sendera ben fressada que puja des de la Vall d’Uixó. Deixem el ramal que s’adreça al masos de Baio i de Paulino i anem a l’esquerra, enfilant-nos (S) a l’altiplà de Terranyes.

Altiplà de Terranyes (1183m)
Planúria en forma de mitja lluna que contrasta amb les valls i cingles que l’envolten. Aviat albirem el refugi (SE) del mas del Torrero.

Refugi del mas del Torrero (1170m)
Lliure i ben condicionat. Propietat de l’Ajuntament d’Arnes. Seguim la pista que ens encaminaria (NE primer, NW després) vers el collet de l’Ereta, però la deixem per una sendera a mà esquerra per la que anem a passar per davall de les ruïnes del mas de Buc. Prou més enllà l’abandonem per una altra menys definida a mà esquerra, que ens encamina directament a la Miranda.

Miranda de Terranyes (1192m)
Sostre de l’itinerari, punt culminant d’un ample esquenall que s’alça entre cingleres. Espectaculars vistes del vessant ponentí del Port. Especialment sobre la gorja del Barranc de les Paridores, a la capçalera de l’Algars. En davallem sense camí definit, seguint (NE) l’esquenall, per anar a retrobar el que hem deixat abans d’encarar el cim. Tenim l’opció de continuar recte i atènyer el coll de l’Ereta passant pel costat de la Font de Buc. De fet amb aquesta alternativa faríem drecera i ens estalviem desnivell. Però baixem a mà esquerra (fites) per una sendera prou fressada a l’ombria de la Miranda fins al coll dels Bots, on girem a la dreta i comencem a davallar (NNE) en fortíssim pendent fins a los Clots.

Los Clots (983m)
No continuem per la sendera que, poc més enllà, surt a la pista del coll de Montfort. Aquest és el camí habitual per accedir a la Miranda seguint l’Algars des del Toll del Vidre. En prenem una que surt esbiaixadament a mà dreta per la que pugem (NE) al coll de l’Ereta.

Coll de l’Ereta (1098m)
Davallem per una revirollada sendera entremig d’una magnífica pineda passant pel costat de dos altres magnífics exemplars de pi negral declarats arbres monumentals: lo Pi Ramut i lo Pimpoll. Poc més avall atenyem al coll de Miralles. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Torreta, Roca d’Uró i Cogulló d’Estela

Des del Santuari de Corbera

Distància 8,9 km
Desnivell acumulat 670 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 1 d’octubre de 2021
Cartografia Editorial Alpina: Rasos de Peguera i Serra d’Ensija (1:25000)

Els darrers anys he pujat en quatre ocasions al Cogulló d’Estela i en tres a la Roca d’Uró i la Torreta. Són indrets que em plau de visitar de tan en quan. Sempre, indefectiblement, passant prop de Berga la mirada se me’n va cap aquelles prominències que s’alcen rere Queralt a migdia dels Rasos. Talaies que, en un dia clar i manllevant els mots de mossèn Cinto, em permeten albirar bona part de «tota la terra que el meu cor estima». I quan la boira s’ensenyorejx  de la plana, resulta una delícia contemplar els cimals esquinçant-ne el mantell.
Així que no desaprofito l’ocasió que em brinden els companys de Cordada www.cordada.org, club del que en sóc soci des de fa anys, i del Centre Alpí de Gironella, per commemorar l’1 d’octubre pujant al Cogulló d’Estela.
És un itinerari fàcil en conjunt tot i que té dos punts a l’accés a la Roca d’Uró i al Cogulló amb el puntet just de «sal i pebre». D’aquí la qualificació de dificultat moderada. Tota la resta, camins ben fressats, senyalitzats i de bon fer.

Accés
Des de la C-16 (E-9) prenem la sortida Berga-nord en direcció −entre altres− a Sant Llorenç de Morunys, Santuari de Queralt i els Rasos de Peguera. Deixem la carretera a Sant Llorenç i continuem per la dreta. A l’alçada de la Font Negre deixem el ramal que s’enfila a Queralt i anem a la dreta per la BV-4243 en direcció als Rasos de Peguera. Passat el restaurant «els Noguers» al punt quilomètric 4, a l’alçada del càmping Fontfreda, girem a mà dreta en direcció a Espinalbet. Deixem a mà dreta l’accés a aquest nucli i continuem per l’esquerra per pista estreta i enquitranada. Passem pel costat d’una construcció neomedieval on hi ha un refugi de fauna salvatge i seguim fins al Santuari de Corbera.

Santuari de Corbera (1418m)
Santuari marià alçat el s. XVII amb ampliacions posteriors. Funciona ocasionalment com a casa de colònies. Seguim el PR-C 73 que, per darrera de l’edifici, s’enfila (NW) per camí ben fressat i senyalitzat fins a sortir a una pista que prenem a mà esquerra fins a les ruïnes de cal Déu. Deixem la pista i continuem camí per darrera la casa. Prou més amunt trobem una bifurcació amb rètols indicadors. Retornarem per l’esquerra, però ara deixem el PR que s’adreça als plans, font, i coll de Tagast i anem a la dreta en direcció al Pla de la Cresta. Poc més enllà una altra bifurcació d’idèntiques destinacions que l’anterior on continuem per la dreta (E). Passem per la font i el pla de la Cresta i girem (NW) seguint camí per la Costa de l’Hospital, flaquejant per sota del Serrat del mateix nom, fins atènyer el coll de Tagast.

Coll de Tagast (o Bassa dels Rasets) (1878m)
Hi ha una bassa per abeurar el bestiar. Cruïlla de camins. Hi arriba el PR que hem deixat abans i pel que hauríem pogut fer drecera. Per la dreta s’enfila el que segueix el carener entre els serrats de les Estrelles i de les Arades. Continuem recte pujant al Pla de l’Orri on abandonem de nou el PR per anar a l’esquerra (SSE). Passem pel costat de l’avenc de les Pedres i seguim una pista de servei dels repetidors de telecomunicacions que prové de la Creu del Cabrer i mena a la Torreta.

La Torreta (1988m)
També coneguda com la Torrota i Torreta dels Enginyers segons el mapa topogràfic. Coronada per un vèrtex geodèsic. Hi ha una torre amb antenes i caseta per equips de telecomunicacions. No té l’aspecte de cim, és el punt culminant del tossal que formen els Rasets, encinglerat per llevant i migdia però planer pels altres vessants.
De natura calcària, està clivellat de bòfies, esquerdes i avencs. És una excel·lent talaia sobre el Baix i Alt Berguedà, però hi podem albirar molt més enllà: Montseny. Montserrat,…
Revoltant en el sentit de les busques, per una lleixa del cingle llevantí, podríem davallar per un rost senderol (S) senyalitzat amb pintura groga al collet entre la Torreta i la Roca d’Auró. Però, per camí més fàcil i propers a la carena de migdia, anem a buscar (W) el Pas de Puigventós on anem a l’esquerra davallant fort. De nou girem a l’esquerra deixant el camí que mena al Coll d’Estela, dons la nostra propera fita és la Roca d’Uró. Flaquegem (ESE) per la falda de migdia de la Torreta i ens enfilem al collet entre aquesta i la Roca d’Uró. Poc abans d’atènyer-lo trobem un sender que, per la dreta, baixa al Coll d’Estela. Poc més amunt un altre que seguirem de baixada. I per l’esquerra el que mena directament a la Torreta.
Al collet un pas equipat amb cadena ens ajuda a accedir al cim de la Roca.

Roca d’Uró (1948m)
També anomenada Roc d’Uró o d’Oró. És un esperó rocallós aïllat i estètic, coronat per una obra al·legòrica de l’excursionisme i una senyera. Prop del cim hi ha un cable que ajuda a baixar al Forat d’Estela, un avenc conegut des de temps immemorial i farcit de llegendes. Malgrat que té la visibilitat minvada pels tossals dels Rasos vers el N i el NW, és una bona talaia que −en un dia clar− ens obre la perspectiva vers ponent: Busa, Bastets, Canalda, Turp, Aubenç,… fins al Montsec.
Retornem al collet amb la Torreta i davallem, en fort pendent, pel primer dels dos camins que menen al coll d’Estela, tot passant per la font de la Constança de Puigventós.

Coll d’Estela (1784m)
Marcada collada entre els Rasos de Peguera i el Cogulló d’Estela a l’extrem meridional dels tossals. Per llevant hi arriba una pista que puja des de la que va del càmping de la Font Freda a Corbera. Per ponent el camí a Puigventós. També hi ha la font d’Estela.
Seguim un corriol carener (S), ben fressat i senyalitzat amb pintura verda. Al peu del cogulló ens caldrà grimpar per superar unes lloses. Una sirga ens hi pot ajudar tot i que la roca és molt polida i resulta més pràctic grimpar per la dreta, amb bones lleixes per peus i mans. Més amunt, tot revoltant el cim en sentit contrari a les busques, superem una esquerda. Encara més amunt una cadena protegeix un flanqueig. El camí és costerut i aeri, i ens caldrà ajudar-nos amb les mans en més d’un punt.

Cogulló d’Estela (1862m)
Coronat per una creu i una senyera. Hi ha bústia amb llibre de registre. Té unes vistes semblants a les de la Roca d’Uró i és un punt emblemàtic de l’excursionisme berguedà. Retornem al coll on baixem a mà dreta seguint uns metres la pista. La deixem per un camí a mà esquerra que, per sota la Roca d’Uró i seguint fites sovintejades, ens retorna als Plans de Tagast. Poc abans de la font retrobem el PR que prenem a mà dreta desfent el camí d’anada fins al Santuari.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF



Itineraris relacionats:

Volta a les Roques del Masmut

Circular des de Pena-roja de Tastavins

Distància 15 km
Desnivell acumulat 716 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 19 de setembre de 2021
Cartografia El Tossal Cartografies: la Tinença de Benifassà (1:30000)
Recursos consultats Pena-roja de Tastavins (http://www.peñarroyadetastavins.es)
  Comarca del Matarranya (www.matarranyaturismo.es)
  Senderos turísticos de Aragón PR-TE 157 (https://senderosturisticos.turismodearagon.com/ruta/ficha/3361)

Fàcil itinerari que ens mena a visitar un altre de les contrades emblemàtiques dels Ports, en una versió reduïda del PR-TE 157. Camins ben fressats i senyalització que no deixa cap marge de dubte. L’únic punt dificultós és l’accés (opcional) al cim de les Roques del Masmut que, si be no ha de suposar cap problema per a muntanyencs avesats a trescar, no és apte per a tots els públics.
També cal tenir en compte que creua en diversos punts el barranc o riu dels Prats i, si be habitualment té bona part de la llera seca, pot augmentar considerablement el cabal en èpoques de pluja o episodis de tempesta.
Podem escurçar l’itinerari un parell de quilòmetres començant-lo a la Bassa de Sant Miquel. Però és recomanable perdre’s pel carrerons i places de la bonica vila de Pena-Roja.

Accés
Accedim a Pena-roja de Tastavins per l’A-1414, bé des de l’N-232 bé des de Vall-de-roures.

Pena-roja de Tastavins (745m)
Vila de carrers estrets i costeruts −sovint esglaonats− arrapada a la falda del Tossal de la Mola, on s’hi alçava el castell. Pel que hem llegit, el nom li prové del to vermellós de les roques del Masmut. Partim del nucli urbà seguint les nombroses indicacions a lo Masmut o del PR-TE 157. Nosaltres ho fem des del carrer de Santiago Ramón y Cajal i en sortim pel carrer del Sol en direcció al Pont Xafat.

Pont Xafat (800m)
A llevant de la mola s’obre un tall ample i profund −probablement un element de defensa del castell− i un pedró del camí de la Rogativa septennal de Vallibona (els Ports) (1). Des d’aquí seguim els senyals del PR que, per un bon i planer camí, ens menen a la Bassa de Sant Miquel.

  • (1) Conta la llegenda que al s. XIV Vallibona, delmat per la pesta, havia quedat sense fadrines. Set fadrins varen emprendre camí per cercar-ne. Semblant situació varen trobar a Coratxà i Castell de Cabres. Però en atènyer Pena-Roja conegueren set germanes orfes amb qui varen comprometre’s assegurant així la pervivència del poble. D’aleshores ençà, cada set anys, es celebra un romiatge entre Vallibona i la Mare de Déu de la Font de Pena-Roja on els peregrins són acollits amb una gran festa.

Bassa de Sant Miquel (821m)
Cruïlla de camins. Des de la vila hi arriba la pista que mena al Boixar (Baix Maestrat) amb un ramal que puja al coll de Masmut o de Borla. També hi arriba un camí carreter −força deteriorat− pel que retornarem. Podem optar per adreçar-nos al coll per la pista, fent drecera. A mà dreta en parteixen dues senderes. La primera duu a la pista del Boixar a l’alçada de la bifurcació amb la del coll. Nosaltres prenem la de més a la dreta, seguint les indicacions del PR a la Tossa, anant a buscar el barranc del Saüc.
Deixem el PR que, en un gir de 90º, s’enfila a mà dreta vers la Tossa i continuem recte. La sendera esdevé pista precària per la que accedim a la que mena al coll i la seguim a mà dreta.

Coll de Masmut o de Borla (934m)
Pren el nom del proper maset de Borla, al camí de Vallibona. Per una costeruda sendera −fressada i fitada− ens enfilem a mà esquerra sobre un llom que es despenja de les Roques. Ens cal superar dos passos de grimpada fàcil (II) malgrat que exposada, on cal extremar les precaucions. El conglomerat però, ofereix bones preses de peus i mans. Podem evitar el segon pas per una canal a mà esquerra. Aquest camí és utilitzat com a retorn de les diverses vies d’escalada.

Roques del Masmut (1036m)
Som al punt més alt del conjunt, al costat de l’agulla coneguda entre els escaladors com «el Pisón», tal vegada perquè recorda el mallo de Riglos. Gaudim d’una magnífica panoràmica de l’entorn. Hi ha una hipòtesi segons la qual el nom provindria de la tribu bereber dels  «Masmuda», assentada en aquestes terres.
Retornem al coll pel mateix camí per seguir la pista que puja a mà dreta i, en poc menys d’un quilòmetre, atenyem el mirador.
De nou al coll, seguint les indicacions del PR, comencem a davallar per una sendera en direcció al riu dels Prats que atenyem després d’un llarg flanqueig per la falda de la Tossa. Al tram superior del camí podem admirar les canals, arestes i pilars de les Roques. Segons l’època (hi ha restriccions per nidificació) és fàcil albirar cordades que evolucionen per les nombroses vies d’escalada.

Riu dels Prats (765m)
Davalla des del Boixar, al Baix Maestrat, on rep el nom de barranc de la Canal. De règim irregular, la llera és sovint seca en aquest punt. Tributa al riu Tastavins. A l’altre riba sortim de nou a la pista del Boixar que prenem a mà esquerra i la seguim 2,7 quilòmetres, en bona part pel marge dret. Poc més enllà de tornar a creuar-lo cap al marge esquerre, deixem la pista per una sendera ben indicada a mà dreta per la que retornem al marge dret, al punt més baix de l’itinerari (697m).

Pont de la Canaleta (703m)
Al peu de la caseta de Pere d’Arcís. Diu la història que al s. XVIII, un aspirant a batlle, provinent de casa Gavich, a canvi del vots dels masos de Vallmaria (una vintena per aquella època) va prometre construir un pont per creuar el riu dels Prats. Obtingut el seu propòsit va manar alçar-lo, de bona fàbrica, amb pedra i morter de calç. Més de dos segles i aquí resta ben plantat com a inhabitual exemple de compliment de promeses electorals.
Ens enfilem per la sendera per sortir de bell nou al camí del Boixar que seguim a mà dreta faldejant per vessant nord de les Roques.
Deixem la pista per un camí carreter a mà dreta que, amb algun tram pedregós i aixaragallat, ens retorna a la bassa de Sant Miquel, on desfem el camí de l’anada.
Al Pont Xafat però, passem pel passeig del «Parque aragonés de la vivienda rural» de Pena-roja on s’hi ha recreat diversos tipus d’habitacles històrics. Lo Trenc o Roca Foradada ens obre l’accés a la vila i aprofitem per recorre’n diversos carrers i places abans de retronar al punt de partida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF