Arxiu de la categoria: Bages

El Camí Ral del Coll de Daví

Des de la Barata al Pont de Vilomara

Distància 16 km
Desnivell acumulat +381 -846 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 29 de setembre de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Els 3 Monts (1:30000); Sant Llorenç del Munt i l’Obac (1:25000).
  ICGC. 07 Bages (1:50000)
Documentació Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt-Serra de l’Obac). Antoni Ferrando i Roig. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
  Camí ral de Coll de Daví. Jaume Capdevila i Plans. Dovella nº 2, 1981.
  Els camins de Manresa a Barcelona. Joan Valls i Pueyo. Dovella nº 18, 2016

Aquest itinerari ressegueix el tram del Camí Ral de Barcelona a Manresa que travessa la Serra de l’Obac, tradicionalment conegut com Camí Ral del Coll de Daví, entre Matadepera i el Pont de Vilomara.
Hom creu que és molt més antic, malgrat que la primera referència documental data de l’any 1070 en la compra d’un alou per part del monestir de Sant Llorenç del Munt. Era un camí de bast, no apte dons per a carruatges. Tampoc era l’únic per anar de Manresa a la Ciutat Comtal: hi havia el de Martorell per Esparreguera, el de Collcardús i el del Coll de can Massana. Però era el més curt i per això fou el més habitual fins al segle XIX quan el 1835 s’obria la carretera del Bruc pel coll de can Massana, i el 1859 la línia ferroviària entre Terrassa i Manresa.
Tot i que era molt freqüentat, se’l considerava perillós: recorria un tram muntanyenc amb passos estrets vorejant cingleres, boscós i feréstec, on el viatger s’exposava a patir-hi algun accident o ser assalt per bandolers, especialment durant els segles XVI i XVII. Nombrosos testimonis en donen fe, alguns dels quals els ressenyem a tall d’exemple. Les principals quadrilles de bandolers varen operar als voltants d’aquest camí i, en general, de la Serra de l’Obac: Antoni Roca, Serrallonga, Rocaguinarda, Trucafort,… tant és així que les autoritats de Terrassa i Manresa havien tractat la possibilitat de desviar-lo per Rellinars.
Atenent a que era un camí de bast, és un itinerari fàcil, amb poc desnivell i pendents que mai passen de moderats. Ara bé, solament té un parell de trams senyalitzats: aquells que coincideixen amb els GR. I hi concorren nombrosos corriols, camins i pistes, la majoria ben representats als mapes excursionistes, però que no abasten tot el recorregut. Per això el GPS ens serà de molta utilitat. Hem procurat ressenyar totes les bifurcacions, però n’hi ha tantes que és possible haver comès alguna omissió. Es tracta d’un itinerari en travessa, pel que cal comptar amb mitjà de transport a cada cap.

Accés
Iniciem l’itinerari al punt quilomètric 9 de la BV-1221 entre Terrassa i Navarcles, a l’alçada de la Barata on, al marge dret de la carretera, hi ha espai per aparcament.

La Barata (626m)
L’origen d’aquest mas es remunta al 1330 quan l’abat de Sant Llorenç del Munt establí Ramon Barata i la seva muller Constança, ciutadans de Manresa, una peça de terra anomenada Llinars, al terme de Sant Joan de Matadepera. Els Barata en pagaren trenta sous i es comprometeren a aixecar-hi un mas, conrear la terra i pagar els tributs estipulats al monestir. Per aquest pacte quedaven subjectes a la servitud de la gleva: en la seva condició de remences, ells i llur descendència no podien abandonar el mas sense haver-se redimit del seu senyor.
En aquest terreny que el monestir ja hauria adquirit a propòsit, situat al costat del camí ral de Manresa a Barcelona, al punt on s’ajuntava amb el de Berga pel coll d’Estenalles, els Barata hi deurien fundar un hostal per als vianants, traginers i comerciants que hi transitaven.
L’establiment va mantenir-se actiu durant més de cinc segles aportant considerable prosperitat econòmica als Barata —juntament amb l’explotació forestal, la vinya i el conreu— que amb els anys havien anat adquirint més terres per engrandir la propietat. Aquesta situació els hi va procurar més d’un problema: el 1613 la quadrilla del Sastre Domingo va intentar segrestar un fill de la família. I l’octubre de 1615 Jeroni Ramona, cap de la banda dels Avinyonesos, segrestà l’hereu i un germà, que aconseguiren escapolir-se. En ambdós cassos els bandolers tractaven d’obtenir un bon rescat. El mateix mes la banda d’en Trucafort passa per la Barata i es fan donar menjar. Porten segrestat un tal Coll de Cerdanyola. I aquell mateix dia s’enfronten les bandes dels Avinyonesos i d’en Trucafort. Casualitats o revenja.
Paradoxalment les males llengües atribueixen a un hostaler de la Barata la connivència amb una quadrilla de bandolers als quals avisava mitjançant peces de roba esteses als finestrals. No era estrany que els bandolers estesin assabentats si les víctimes que pretenien assaltar traginaven diners o quelcom de valor, prèviament advertits per xarxes de delators, popularment coneguts com a «lloques».
Seguim dos-cents metres per la carretera i prenem un camí a mà esquerra. Aviat atenyem el vertader camí ral que surt de darrera del mas i comencem a guanyar alçària (W) per superar dos-cents metres de desnivell, el més fort que trobarem en tot l’itinerari, en direcció a l’esquerra del Castellsapera fins atènyer la carena del Collet Estret.

Coll de Daví (862m)
No es coneix amb certesa la situació d’aquest pas que dóna nom al Camí Ral. Algunes guies i mapes l’han assimilat al Coll del Correu, però diversos indicis fan pensar que és en aquest punt, el més alt de l’itinerari. D’una banda Josep Maria Faura al seu llibre «Història de la Serra de l’Obac» documenta que a llevant del Castellsapera hi havia un mas rònec anomenat Daví. Per altra un mapa del segle XIX on s’il·lustren les possessions del marquesat de Castellvell que inclouen el terme de Vacarisses, l’ubica en aquest paratge (1) partió amb el terme de Terrassa dons, en aquest curt espai hem passat pels de Matadepera i Terrassa i a partir d’aquí ho farem pel de Vacarisses. Antigament havia rebut el nom de Creu del Coll de Daví o la Creu Trencada. Les guies i mapes del Parc l’anomenen Mal Pas del General.
D’aquí, per l’esquerra, en surt el camí que, pel Collet Estret i el Turó de la Carlina mena a la Casa Nova de l’Obac. Per la dreta marxa un corriol al peu del Queixal de Porc.
Nosaltres continuem de recte i aviat gaudim d’una bona panoràmica del solell de la Serra de l’Obac on destaquem la Roca Salvatge i el Paller de Tot l’Any amb Montserrat al fons. Després flanquegem un roquissar al peu del Castellsapera on podem albirar el cingles sobre la Balma de la Porquerissa i el Turó de la Pola, per revoltar tot seguit en sentit antihorari la capçalera de la Canal de Mura i ajuntar-nos al camí que baixa del Coll de les Tres Creus, per on discorre el GR 5 (Sitges-Canet de Mar).
Més endavant rebutgem una costeruda drecera a mà esquerra tot fent una bona marrada per seguir vers ponent.

  • (1) Font: David Hernández, publicat al bloc caudelguille.net (visita 8/10/19).

Canal del Forn Gran o del Solitari (760m)
Per l’esquerra surten dos corriols que menen a la Font del Solitari i a la Roca Salvatge que, seguint-lo, ens menaria a la casa de l’Obac. El nom de Solitari evoca les vivències d’en Gori Jover, un terrassenc represaliat de la guerra civil que després d’estar engarjolar fou desterrat a més de deu quilòmetres de casa seva. Passà tretze anys en aquella contrada, vivint en una cabana de carboner i subsistí caçant i fent de carboner. Construí la font coneguda com del Solitari, en una encaixonada canal entre la Roca Salvatge i el Paller de Tot l’Any. Nosaltres continuem recte. Al Collet Gran trobem a mà esquerra el camí que puja al peu del paller, conegut també com a Paller de l’Obac o Muronell que és termenal entre Vacarisses i Rellinars. Curiosament la carena no fa de partió amb el veí terme de Mura: el delimita el Torrent de la Cansalada, al fons de l’afrau.

Font del Lladre (731m)
A l’esquerra surt un camí a la propera Font del Lladre. El nom li ve del bandoler Capablanca que s’amagava en alguna cova o esquerda del cingle del Paller de Tot l’Any. D’aquest personatge, del qui totes les referències són llegendàries, es diu que abans de fer-se bandoler era un mosso de bastaix a qui uns lladregots van robar-li la soldada a Manresa. D’aquesta feta va prometre que no es guanyaria mai més la vida honradament. Va robar una capa blanca a un capità de miquelets amb la que tenia una manera peculiar d’assaltar: l’estenia al bell mig del camí i, parapetat dalt d’un arbre o roca, obligava a deixar-hi tot el que de valor portés la seva víctima, si no volia ensumar l’olor de pólvora del seu pedrenyal. Bon coneixedor del terreny, d’amagatalls no n’hi faltaven per escapolir-se dels perseguidors. I era ben acollit als masos de la contrada pels dinerons fàcils i generosos que hi gastava. La llegenda no es posa d’acord amb quina fou la seva fi: uns diuen que acabà pres pel sometent, altres que fou trobat mort sota una bóta de vi.
El maig de 1970 l’argenter barceloní Pere Cortey s’adreçava a fira a Manresa on pensava vendre objectes d’or i plata. A la Barata s’ajuntà amb tres altres viatgers i decidiren fer el camí junts per més seguretat. Prop de la Font del Lladre els sortiren al pas sis bandolers armats amb pedrenyals. Un aconseguí fugir però al Cortey li robaren objectes per valor de més de dos-cents ducats, moneda i un parell de calzes. Els tres quedaren allà lligats fins que pogueren desfer-se i denunciar-ho al veguer.
A la següent bifurcació anem pel ramal de l’esquerra (el de la dreta és una drecera) passant per la Balma Roja, inconfusible pel color del rocam.

Coll del Correu (650m)
Rep el nom perquè hi passava el servei de correu per a Rellinars i Vacarisses. Aquí deixem el GR que per l’esquerra baixa per la Canal del Correu al mas de la Boada i Rellinars. Per la dreta baixa un altre camí cap a les fondalades del Torrent de la Cansalada o de la Gavarra i era el que feien servir la gent dels masos de l’Espluga, de la Pola i altres que subsistien al fons d’aquelles afraus.
Vers migdia hi gaudim d’una bona vista sobre els arrodonits turons del Castell de Bocs i, quan el camí vira al nord, podem albirar la fondalada del Torrent de la Gavarra, fins al Castellsapera.
El desembre de 1585, Jaume Aynar, Porter Reial de la ciutat Comtal va ser assaltat per dos bandolers en el lloc anomenat Mal Grau, prop d’aquest coll. Els saltejadors sabien que havia estat a la tresoreria de mossèn Franquesa a proveir-se de diners i, tot i que el viatge era oficial dons portava cartes segellades per les autoritats de Manresa i Cardona, no dubtaren en robar-lo i estripar-li les cartes amb el segell reial, a més de ferir-lo amb una daga.
En aquest punt hi havia un pi del que s’hi penjaven desferres humanes de bandolers executats per escarni públic. El maig 1595 quan hi passà Jaume Sabater, un traginer de Lloret que portava dos matxos carregats de sardines per vendre a Manresa, hi havia penjat un home a la forca. El pas era molt estret i en creuar-se amb un altre sobre un rossí amb sàrries, aquestes s’enganxaren als coves d’un dels matxos. El del rossí empenyé un matxo que rodolà cingle avall arrossegant el de Lloret. No es va pas aturar a socórrer-lo. Tot i malferit Sabater va poder recuperar el camí i arribar fins a l’hostal de Vallhonesta on va encomanar que li recuperessin la càrrega mentre ell i el matxo anaven a guarir-se a Manresa. Quan varen presentar-se al lloc els que havien rebut l’encàrrec, el peix havia desaparegut: es veu que veïns de Rellinars ja se’ls havien avançat.
Més enllà, al costat esquerre del camí, actualment protegit per baranes de fusta, hi ha l’Avenc del Camí Ral, de poca profunditat. Després ve un tram on el camí conserva un bon tram d’empedrat original. Encara més enllà sortim sobre un camí carreter que seguim.

Hostalets del Coll de Daví (631m)
Hi ha poca informació sobre aquest hostal del que solament se’n conserven algunes restes, però tot fa pensar que és posterior als de la Barata, Sant Jaume de Vallhonesta i Vilomara dons no és esmentat en alguns documents sobre el Camí Ral que parlen d’aquests tres. Més modernament si que apareix com un indret on pagant et donaven de menjar i acolliment, encara que «les prostitutes no s’hi podien estar allotjades més d’un dia i encara sense fer ús del seu ofici». Els veïns de Rellinars però coneixien l’indret com els «plans de Coll de Vi» i la «Creu de Coll de Vi».

Coll de la Morella (580m)
Al peu d’una torre d’electricitat. El creua el camí entre Mura i Rellinars, per on discorre l’itinerari dels 3 Monts. Poc més enllà, vers migdia, podem albirar Rellinars i el mas de Casajoana  i el els masos del Farell i Mata-rodona pel vessant contrari.
Deixem la pista per un camí a mà dreta fins al proper coll.

Coll de Gipó (533m)
Termenal entre Rellinars i Sant Vicenç de Castellet. Per la dreta hi arriben pistes des de Rellinars i per l’esquerra una paral·lela al Camí Ral. Aquí trobem la primera d’una sèrie de fites —suposem que reproducció de les originals— del Camí Ral on se’ns informa que manquen 2,5 llegües i 3 hores per Manresa i 10 llegües per Barcelona.
El 1591 tres solsonins que retornaven de Barcelona foren assaltats per bandolers tot i que havien estat advertits de la seva presència en passar per la Barata.

Sant Jaume de Vallhonesta (484m)
Impressionant  conjunt  de  ruïnes  que  posa  de  manifest  la  importància  i  la significació  d’un dels  hostals  més  antics  del  Camí  Ral.  En dóna fe la capella d’origen romànic. Encara s’hi pot reconèixer la bassa, les quadres, el molí, les tines i altres elements de l’edificació. En un cadastre del segle XVII constava que les quadres de l’hostal podien acollir fins a 70 cavalleries, el que dóna una idea del trànsit que passava pel camí i que hi feia parada.
La casa fou habitada fins a primeries de la dècada dels 40 del segle passat. A partir d’aquí el conjunt sofrí un ràpid deteriorament esperonat per l’espoliació d’elements com teules i sobretot l’incendi del 1985 que va cremar-ne les bigues.
Hi passa el GR 5 (Puigcerdà-Montserrat) en el seu tram entre Sant Vicenç de Castellet i el Pont de Vilomara, que seguim sortint del conjunt pel portal de Manresa per carenejar tot seguit pel Serrat dels Trons, termenal entre Sant Vicenç de Castellet i el Pont de Vilomara.
A tocar d’aquesta població, abandonem el GR per un camí a l’esquerra. Anem a passar pel costat del dipòsit d’aigua de l’Eixample i entrem al nucli urbà pel costat de les piscines municipals i el carrer de Sant Jaume.

El Pont de Vilomara (187m)
Alçat el segle XIII sobre el riu Llobregat, uneix el poble al que dóna nom amb el Raval de Manresa. És del tipus «esquena d’ase» amb nou arcs i asimètric. Fou reconstruït entre 1617 i 1624, després d’una gran riuada, modificat el 1843 i restaurat el 1991. Hi ha constància documental de l’existència d’un pont d’ençà el segle XI, però podia no correspondre exactament al mateix indret que el del XIII.
Els ponts de Cabrianes, Rajadell i Vilomara foren construïts a càrrec del Comú de la ciutat de Manresa per resultar d’interès estratègic per les comunicacions amb la seu episcopal de Vic i el Berguedà, l’interior del Principat i Barcelona, respectivament.
Just al costat del pont, al marge esquerre del riu, hi ha el mas de Vilomara, conegut com l’Hostal del Pont.
D’aquí el Camí Ral menava a Manresa per les Arnaules —on hi havia un altre hostal— cal Gravat i Santa Clara.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF



El Camí Ral del Coll de Daví

Montserrat. Roca de Sant Salvador (l’Elefant)

Per la canal del Pou del Gat i el camí de l’Arrel

Distància  6,2 km
Desnivell acumulat  687 m
Nivell de dificultat difícil
Data 30 de març de 2018
Cartografia Editorial Alpina. Montserrat (1:25000)
Recursos consultats https://totmontserrat.cat/

La característica forma de la Roca de Sant Salvador a la cara llevantina, amb l’enorme llastra que la recorre de dalt a baix, fa que recordi el cap d’un elefant i que sigui més coneguda amb aquest nom.
Ubicada al sector llevantí de la serra, és envoltada d’altres agulles amb fisonomies ben peculiars com la Panxa del Bisbe, la Prenyada, la Mòmia i la Momieta o els Flautats.
El nom li ve de l’ermita homònima que hi hagué a la falda. Com la resta d’ermites i esglésies fou destruïda durant la Guerra del Francès. Tot i que va reconstruir-se, quedà abandonada ben aviat, a la primera meitat del segle XIX.
Podem accedir-hi des de diversos camins, el més fàcil i còmode és a partir del Monestir per Sant Benet.
L’itinerari proposat ni és fàcil ni és el més curt i admet diverses variants. La canal del Pou del Gat exigeix algunes grimpades, malgrat que curtes. I per a l’accés al cim també ens caldrà ajudar-nos amb les mans en alguns punts, com el pas de l’escletxa prèvia al cim. D’altra banda els camins i corriols són força evidents i fressats.

Accés
Per la BP-1103 entre el Monestir de Montserrat i el coll de can Maçana. Ben a prop de l’encreuament amb la BP-1121, entre Monistrol de Montserrat i el Monestir, hi ha un petit espai per aparcament a mà dreta (sentit can Maçana) i, poc més enllà, al voral contrari, unes escales donen accés al camí dels Degotalls i a la canal del Pou del Gat.

Baixada del Geperuts (650m)
Creuem la carretera. 100 metres més enllà un rètol indica els esglaons d’accés al camí dels Degotalls que queda més amunt. Aquest tram és coneix com a Baixada dels Geperuts. Més amunt una estaca informa que som a la canal del Pou del Gat.

Canal del Pou del Gat (660m)
Per on puja el camí de la font del Gat o d’en Famades. Hi havia un pou, ara cec. Deixem la Baixada dels Geperuts i entrem al llit del torrent, seguint un corriol molt fressat.
Fort pendent en un tram on ens caldrà ajudar-nos amb les mans en diversos punts, amb algun pas prou atlètic. L’únic exposat però, és fàcil i està protegit amb una sirga. Al cap de munt de la canal atenyem el camí de l’Arrel.

Camí de l’Arrel (865m)
Que prové de Santa Cecília on enllaça amb el de can Maçana. És un tram dels GR 4 i 172. El prenem a mà esquerra, direcció al Monestir (estaca indicadora) en moderat pendent. Aviat podem albirar la Cadireta del Diable que ens tapa la resta d’agulles dels Flautats. Més a la dreta el Cavall Bernat, la impressionant Paret de Diables, el Serrat dels Patriarques i el Mirador del Moro (antenes). I vers el nord el monestir de Sant Benet, el Bages i el pre-Pirineu.

Pla de la Trinitat (945m)
O Plana Vella. Hi ha una estaca indicadora de la cruïlla de camins on s’hi ajunta per l’esquerra el de Sant Dimes i la Santa Creu.
Vers el SW podem albirar les Gorres i, més a la dreta sobre nostre, les ruïnes de l’ermita de la Trinitat al peu de les agulles de la Mòmia i la Momieta, el Fesolet, els Flautats, la Quarta de la Trinitat, la Cadireta del Diable, la Porra i la Punxa.
Anem a la dreta fins a l’ermita de la de la Trinitat.

La Trinitat (966m)
Ruïnes de la que fou l’ermita més gran de totes les escampades arreu de la muntanya, amb planta baixa i pis. Per les seves dimensions era coneguda com ‘el palau de les ermites’. La Santíssima Trinitat era lloc de descans per a monjos i escolans, també d’acolliment d’hostes i pelegrins. Al segle XV va ser reedificada i habitada per Bernat Boí, ‘prior dels ermitans’. Al segle XVII l’abat Beda Pi l’amplià amb una nova cisterna i un dormitori per als monjos. Anys més tard, l’abat Jaume Martí bastí la capella i aixecà un pis.
Anem a l’esquerra continuant planerament pel camí de l’Arrel, en direcció a Sant Benet. Poc més enllà deixem a mà dreta un corriol senyalitzat amb una fita. Aquest camí, molt costerut, passa pel vessant obac al peu de la Mòmia i de l’Elefant i surt al de la Serra de Lluernes, poc abans de la canal Plana.

Camí de Sant Salvador (966m)
Poc abans d’atènyer Sant Benet deixem el camí per un altre, també a mà dreta (indicació en pintura groga sobre una roca a ’Sant Salvador’) seguint senyals grocs fins a les restes de l’ermita de Sant Salvador. Fort pendent amorosit per còmodes llaçades. En una colzada trobem a mà dreta el camí del Pas dels Flautats que, entre l’Elefant i la Mòmia, va a buscar el corriol que hem deixat poc més enllà de la Trinitat.

Sant Salvador (1065m)
D’aquesta ermita, erigida als peus de la roca homònima, solament en resta el basament d’alguns murs. És documentada d’ençà les primeries del segle XIII. També fou coneguda com l’ermita de la Transfiguració i comptava amb un oratori dedicat a la Nativitat del Senyor. Hi ha un petit refugi lliure excavat en una balma.
Tenim dues opcions: per sobre les ruïnes de l’ermita o continuar camí pel coll de Sant Salvador. En tot dos cassos ben aviat trobem a mà dreta el corriol d’accés al cim.
Ens caldrà ajudar-nos amb les mans en més d’un punt i travessar una estreta escletxa prèvia al cim, entre aquest i el cap de l’Elefant. El pas és més incòmode que difícil.

Roca de Sant Salvador (1156m)
Bona talaia sobre les comarques de l’entorn i fins el Pirineu. També de la meitat llevantina de la serra, però no pas més enllà: ens ho priven els cims que s’alcen sobre la canal de Migdia, entre el Montgròs i el Mirador del Moro.
Retornem pel mateix camí i prenem a mà dreta el que s’adreça a la Serra de les Lluernes, baixant en direcció (N) al coll de la canal Plana. Poc abans d’arribar-hi deixem a mà dreta el camí que hem esmentat abans, poc més enllà de la Trinitat.

Coll de la canal Plana (1019m)
Cruïlla en creu. Primer deixem a mà dreta el camí que baixa pel vessant nord de la canal Plana i va a sortir al camí de l’Arrel, poc abans de la canal del Pou del Gat. És una opció per escurçar l’itinerari, si cal.
Pocs metres més avall deixem el camí pel que hem vingut per un corriol que baixa a mà esquerra. Si continuéssim pel camí de la Serra de les Lluernes aniríem a parar, prou més enllà, al camí Vell de Sant Jeroni.
Davallem pel marge esquerre del torrent de la canal Plana.

Pla del Ocells (940m)
Sortim al camí Vell de Sant Jeroni, poc més enllà del Pla del Ocells. El prenem a mà esquerra passant al peu de la Panxa del Bisbe. Ens cal estar atents perquè, així que el camí es separa de la roca, surt un corriol poc definit.

Camí a Sant Benet (943m)
Al començament és poc definit, entre altres coses perquè coincideix amb accessos als peus de vies d’escalada. Flaquegem una codina i a l’altre cap el camí ja és ben definit. El seguim al peu de la Miranda de Sant Benet i la Penyada.

Sant Benet (970m)
Aquesta antiga ermita avui fa les funcions de refugi guardat. Erigida el 1536, durant molts anys fou l’habitatge del vicari dels ermitans.
Solament ens cal retornar a la Trinitat i desfer el camí d’anada mentre albirem la peculiar fisonomia de l’Elefant i la de les agulles que l’envolten.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Montserrat. Roca de Sant Salvador (l'Elefant)

Tines de la Riera de Mura

Itinerari per conèixer el patrimoni vinculat a l’antic conreu de la vinya a la comarca del Bages

Distància 10,4 km
Desnivell acumulat 242 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 23 de març de 2018
Cartografia ICGC. Mapa comarcal (1:50000)
Recursos consultats
/ per saber-ne més
Les tines de Nèspola
Bages terra de vins (mapa)
Itineraris relacionats Tines de la Vall del Flequer

Durant el s. XIX el Bages va ser la comarca de Catalunya amb més hectàrees de vinya i producció d’hectolitres de vi. El 1860 el 64% de les terres conreades eren dedicades a la vinya.
El bon preu de vins i aiguardents va fer que els pagesos plantessin vinyes en els vessants més costeruts de les muntanyes i solucionessin el problema del transport de la verema i la necessitat d’una fermentació homogènia amb la construcció de tines i fabricació del vi al peu mateix de les vinyes.
La irrupció de la fil·loxera a la dècada de 1890, va matar els ceps i va fer abandonar les vinyes. Els bancals que ocupaven resten avui engolits per la pineda.
Hi ha escampades tines arreu de la meitat sud de la comarca, en diferent estat de conservació. Bona colla als termes de Talamanca, Mura i Rocafort.
A l’entorn de la riera de Mura i el Llobregat, entre els termes de Sant Fruitós de Bages, Talamanca i Pont de Vilomara i Rocafort, se n’hi apleguen una bona colla. No són tant conegudes com les de la veïna vall del Flequer, però prou interessants i n’hi ha de restaurades. Aquest itinerari en visita una bona part.
La riera de Mura, tributària del marge esquerre del Llobregat, és coneguda també com de Sant Esteve, en passar pel llogaret de Sant Esteve de Vila-rasa, i com a riera de Nespres.
Aquest itinerari transita bona part per pistes de terra i antics camins de bast, tots fàcils de seguir i fressats. Però, excepte alguns trams coincidents amb els GR 4 i 270, no són senyalitzats.

Accés
Per la C-55, a l’alçada de Manresa, entre els punts quilomètrics 29 i 30, sortim en direcció a l’autopista C-16 i Viladordis. Accedim a aquesta barriada manresana i, a la cruïlla en T on hi ha una parada del bus, anem a l’esquerra en direcció al Grau. A la propera bifurcació (Gravera del Carner, rètols indicadors) anem a la dreta en direcció a Sant Benet de Bages. Creuem per sota l’autopista on s’acaba l’enquitranat. Baixem en direcció al Llobregat i, a l’alçada dels Tres Salts en un ampli gir de 360º (penell explicatiu), el seguim pel marge dret (NW) fins al Gual de les Tines (rètols indicadors). Creuem el riu i aparquem a l’altre marge.
També podem accedir-hi a partir de Sant Benet de Bages (Món Sant Benet) per pista de terra i el marge dret del Llobregat, seguint el GR 270.
El Gual de les Tines és un punt habilitat per creuar el Llobregat a gual, qualsevol tipus de vehicle. Al marge esquerre, en un ampli revolt, podem aparcar-hi el vehicle.

Gual de les Tines (204m)
El Llobregat fa de termenal entre Sant Fruitós de Bages (marge dret) i Talamanca (esquerre). Al costat d’un pal indicador de senders, en prenem un (E) que no és indicat, creuant pel marge d’una feixa de conreu. Fort pendent de sortida que aviat s’aplana. Passem pel costat d’un aiguamoll i continuem fins a l’alçada de la Casa de les Tines. Fora de camí, pel costat de la tanca de la finca, baixem (S) a visitar les tines.

Casa de les Tines (225m)
Conjunt de set tines circulars alineades i una barraca adossada. Restaurades i en bon estat de conservació. Conegudes també com a tines dels Tres Salts, per la proximitat a aquest accident orogràfic del riu Llobregat. Solament es poden visitar des de l’exterior.
Camí enllà podem albirar la reclosa de la Mina, captació per a la central hidroelèctrica de les Marcetes.
Virem a migdia tot resseguint una lleixa sobre el cingle. Es tracta, molt probablement, d’un antic camí de bast entre el Llobregat i el Pla de Generes.

Mirador (310m)
Separant-nos uns metres del camí sortim sobre una talaia des de la que podem albirar bona part de la Riera de Mura, el seu aiguabarreig amb el Llobregat, la casa de les Tines, els Tres Salts. Bona part de l’itinerari que estem realitzant.

Baixada al camí de Generes (323m)
Ens cal estar atents al camí que baixa a mà dreta. Pot passar desapercebut o confondre’s amb una rasa. En realitat és un altre antic camí prou fressat que, en còmodes llacades, creua el de Generes i continua fins a un altre de paral·lel a més baixa cota. Podem continuar recte pel camí pel que veníem, però ens perdrem la visita a un parell de tines.
El topònim Generes ve del mas homònim situat al marge esquerre del Llobregat, en terme de Talamanca, poc més amunt de la resclosa de la Mina.
Quan atenyem el camí de Generes, que és una ampla pista per on discorre el GR 4, el prenem a mà esquerra i el seguim uns dos-cents metres.

Tines del camí de Generes (285m)
A mà esquerra localitzem una primera tina solitària i dos-cents trenta metres més enllà la segona, en estat més precari.
Pista enllà, al bell mig d’una pujada, retrobem a mà esquerra el camí de bast que hem deixat abans i el seguim. A l’alçada d’un olivar albirem un conjunt de dues tines.

Tines del Pla de Generes (333m)
Dues tines unides per la barraca de les boixes que comparteixen. Restaurades i en bon estat de conservació. Separada uns metres hi ha una altra barraca.
No cal retornar pel camí per on hem accedit. En seguim un de més ample que ens deixa sobre el Pla de Generes on podem atalaiar bona part del Prepirineu oriental: del Port del Comte a Ulldeter. També podem albirar, més propers, el mas i els xalets de les Brucardes, en terme de Sant Fruitós.
Davallem fins a una cruïlla de camins molt evident.

Camí a la Riera de Mura (300m)
Trifurcació. El GR segueix la pista que, a mà dreta, baixa al mas de les Generes i a creuar el riu. Hi ha dues pistes més. No prenem cap d’aquestes sinó un camí a mà dreta, paral·lel a una d’elles, que aviat comença a davallar en direcció a la riera. És força aixaragallat però per poc que ens hi fixem veurem que conserva restes de trams empedrats i, per les generoses llaçades, podem endevinar que es tracta d’una altre camí de bast.
Propers a la riera, a la bifurcació anem a l’esquerra. El ramal de la dreta també hi surt, però més avall a l’alçada del Triangle de forma que, si volem escurçar l’itinerari, podem fer-ho per aquí.

 Riera de Mura (240m)
La creuem a gual per unes passeres precàries de forma que, si porta gaire cabal, ens caldrà descalçar-nos. És termenal entre Talamanca i Rocafort (Pont de Vilomara i Rocafort). El marge dret correspon al primer.
Continuem per un corriol al marge esquerre i aviat ens cal tornar-la a creuar i seguir un camí ben fressat, altre volta al marge dret.
Si per comptes d’això prenem una pista precària a mà dreta, sortirem al camí de Sant Esteve i podrem escurçar també el recorregut.

Tina del Solei de Generes (266m)
Tina solitària, en estat precari de conservació, que ha perdut la coberta. No continuem pel camí que hem arribat, retornem sobre els nostres passos i, fora de camí, baixem de nou a la riera. La seguim uns metres pel marge dret i la tornem a creuar a gual sortint a una pista precària que, en pocs metres, ens deixa sobre un revolt del camí de Sant Esteve, una pista de terra ben condicionada, on anem a mà dreta. Pocs metres més enllà ja albirem una altra tina.

Tines de la Baga de les Cucoles (260m)
Són tres tines separades entre sí uns centenars de metres. La primera és al costat del camí de Sant Esteve. Un corriol poc definit per sobre d’aquesta ens mena a les segones, uns cent metres i escaig més a llevant. Són dues tines adossades. Una d’elles de planta quadrada i l’altra, circular, sembla inacabada.
Encara n’hi ha una tercera però, si volem visitar-la, és millor tirar enrere pel camí de Sant Esteve i seguir un centenar de metres un ramal a mà dreta.
Pista enllà, just a l’alçada on hem creuat per primera volta la riera, ens cal prendre un ramal precari a mà dreta i continuar, fora de camí, pel marge esquerre. Podem seguir per la pista, però és més interessant fer-ho per la riba on el pas hi és franc.

El Triangle (232m)
Resclosa que fa un bonic gorg. Reprenem la pista i ens cal tornar a creuar la riera continuant ara pel marge dret. Poc més enllà, si ens separem del camí per un altre a l’esquerra que passa vora d’un gran bloc després, podem albirar un bonic gorg sota un altre bloc encastat.

Tines Transformada i Solitària (243m)
Aïllades, a dreta i esquerra del camí i separades uns seixanta metres entre sí. En bon estat de conservació.
Prou més enllà deixem a mà dreta les instal·lacions d’una antiga granja d’ànecs. A la bifurcació retrobem el GR. Anem a l’esquerra en direcció, entre altres, al Pont de Vilomara (hi ha un indicador) deixant a mà dreta el camí de Generes.
Baixem a retrobar la riera per un tram pavimentat i ens cal tornar a creuar-la per visitar el proper grup de tines.

Tines de Solanes (217m)
També anomenades d’en Toni, és un grup d’onze tines. Vuit adossades a les parets d’una edificació que ha perdut la coberta i reconstruïdes. Són de planta quadrada. Tres més, en ruïnes, de planta circular i alineades.
En aquest punt coincideixen els GR 4 i 270 i comparteixen camí vers el sud cap el Pont de Vilomara.
Re-creuem la riera i continuem per la pista, seguint el GR 270. En una corba la deixem per una de paral·lela, precària, però més propera a la riba.

Aiguabarreig (200m)
Desguàs de la riera de Mura al Llobregat en una bella raconada on el riu fa un meandre i l’aigua s’escampa calma per l’ampla llera.
Continuem per un corriol paral·lel a la pista.

Els Tres Salts (200m)
Abans d’accedir-hi podem retornar a la pista i visitar la tina Llobregat que és a una cinquantena de metres per una camí a mà dreta.
Conegut així perquè el riu salta, en un curt tram, tres esculls calcaris. L’erosió del rocam de la llera li confereix un atractiu especial. També se’ls anomena Ulls del Llobregat.
Recuperem la pista i retornem al punt d’origen.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Àlbum d’imatges
Tines de la Riera de Mura

Montserrat. De Monistrol al monestir de Santa Maria.

Per la Drecera dels Tres Quarts. Retorn pel camí dels Degotalls i el de l’Àngel.

Distància 10,3 km
Desnivell acumulat 600 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 25 de febrer de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Montserrat (1:25000)
Recursos consultats Tot Montserrat (Jordi López Camps)

Fàcil i curt itinerari circular, perfectament senyalitzat, per accedir al Monestir de Montserrat des de Monistrol, per dos camins històrics.
Una interessant alternativa és allargar-lo pujant al Pla de la Trinitat per les Escales dels Pobres tot continuant pel camí de l’Arrel fins al monestir de Santa Cecília i per carretera fins al de Sant Benet.

 Monistrol de Montserrat (156m)
A la plaça de la Font Gran, seguim l’IP-6 (penell indicador) i els GR 5 i 96, pujant les escales per sortir a la carretera de Montserrat, que seguim uns metres a mà esquerra i la creuem per continuar camí a l’altre banda.
Per camí fàcil i ben fressat sortim al de les Aigües (estaca indicadora) que seguim a mà esquerra fins que, poc més enllà, trobem una nova bifurcació.

Drecera dels Tres Quarts (279m)
Conegut antigament com a camí i posteriorment com a drecera de Monistrol, tot i ser el més curt per accedir al monestir, a partir de la construcció del cremallera va anar perdent utilitat perquè la gent preferia seguir el traç de la via. Fins al punt de restar pràcticament perdut. Ara, totalment recuperat, és molt concorregut. És senyalitzat en verd i vermell.
Després de creuar el torrent de la Font del Boix (estaca indicadora), el camí faldeja en paral·lel, però a més baixa cota, la via del cremallera. Fins al peu de la Roca dels Corbs.

Roca dels Corbs (525m)
Al peu d’aquest roquer el camí es bifurca. Per l’esquerra baixa a trobar el camí de les Canals o de les Aigües. Prenem a mà dreta el de les Baranes, seguint les canonades d’aigua i desaigua del monestir. És un camí ombrívol, en bona part esglaonat. Després del coll de les Baranes sortim al camí de la Santa Cova i, pel costat de l’estació superior del funicular, atenyem el monestir.

Monestir de Montserrat (720m)
A l’extrem més oriental del conjunt d’edificacions, on comença l’aparcament, surt paral·lel a la carretera d’accés el camí dels Degotalls o del Magnificat.
És un camí per a vianants, ample i planer, que faldeja per l’obaga nord-oriental. Està flanquejat per un rosari de monuments de devoció mariana, alguns d’ells equipats amb font. És molt concorregut pels visitants del monestir. Com que és molt ombrívol, antigament s’hi acostumava a fer fontades.
El deixem pocs metres abans que acabi per un corriol a mà dreta, seguint el PR C-19 (estaca indicadora) que ens guiarà fins a retornar a Monistrol, i baixem a la carretera entre el Monestir i can Maçana a l’alçada de la canal del Pou del Gat.

Canal del Pou del Gat (652m)
Aquesta canal és transitable, amb alguns passos de grimpada. Pujant-la ens menaria al camí de l’Arrel.
Creuem i seguim la carretera a mà esquerra, en direcció a Santa Cecília/can Maçana, protegits darrere el guarda-rail, durant uns nou-cents metres.

Baixada dels Matxos (650m)
A la dreta de la carretera, ben indicada amb una estaca. Formava part del camí de bast entre Monistrol i el monestir. Va deixar d’utilitzar-se com a tal el 1860 un cop construïda la carretera de Monistrol, que és on acaba actualment, prop de les ruïnes de l’antic hotel de la Colònia Puig.
Seguim uns metres la carretera a mà esquerra i la creuem per accedir a Sant Benet.

Monestir de Sant Benet/drecera de l’Àngel (532m)
Uns metres abans d’accedir al monestir, a mà dreta i indicat per una estaca, comença la drecera o camí de l’Àngel. El primer tram és força rost i té alguns passos equipats amb grapes i una sirga. Tots prou fàcils de superar.
Aquest camí hauria format part del de bast entre Monistrol i el monestir de Montserrat (o de Santa Maria per ser més exactes). Ja es veu però que aquest primer tram no era pas transitable per animals a bast. El traçat original es va modificar i escurçar, en construir-se el monestir de Sant Benet, on hi havia l’hotel Marcet, a la dècada dels anys 50 del segle passat.
Més avall, a partir de l’Olivar d’en Marcet, trams empedrats, marges i la pròpia morfologia del camí, ja permeten identificar-lo com un camí apte per al pas d’animals de càrrega.
Flanquegem per la serra de Canfranc fins al coll homònim on baixem a trobar de nou la carretera. La seguim uns metres i la deixem per continuar camí a mà esquerra. Creuem el cremallera pel pont de la Mineta, on a mà esquerra surt el camí a l’estació (estaca indicadora). Entrem al nucli urbà pel costat de la capella de l’Àngel, que dóna nom al camí.

Itinerari relacionat: Camí de l’ArrelBaixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Àlbum d’imatges
Montserrat. De Monistrol al monestir.

Montserrat. Els Ecos i l’Esfinx.

Per la canal de la Font de la Llum, la dels Micos i retorn per la del Miracle

Distància 4,8 km
Desnivell acumulat 580~660m
Nivell de dificultat difícil
Data 31 de març de 2016
Cartografia Editorial Alpina. Montserrat (1:10000)

Exigent itinerari circular per guanyar una de les talaies més altes de la serra montserratina, que transita per un sector agrest on no hi ha cap camí fàcil. Grimpades, desgrimpades, flanquejos i passos exposats, alguns d’equipats. No és itinerari per aventurar-s’hi si no s’està avesat a aquest tipus de terreny. Totalment desaconsellable si és humit. En contrapartida el premi és proporcional a l’esforç.
Bona part transcorre per canals, pregones i encaixonades, on el GPS ens serà de ben poca utilitat. Els camins que seguirem estan fidelment representats al mapa. Però, com és habitual a Montserrat, hi concorren altres corriols i tiranys (dreceres, accés a peus de via d’escalada, etc.) que ens poden procurar una bona «encigalada». Un ull on posem els peus i l’altre a les fites i als senyals. I parades sovintejades: tant per refer l’alè com per gaudir de l’espectacle.

Accés
Per la BP-1103 entre el Monestir de Montserrat i el coll de can Maçana, poc més enllà del quilòmetre 4, hi ha un petit espai d’aparcament a mà dreta.

Creu del Regató (688m)
Podem albirar la Canal del Miracle, per on retornarem, a mà esquerra. Prenem el camí del Miracle, ben indicat a l’altre marge de la carretera, pujant per unes escales. Sortim al de l’Arrel (GR 172) que prenem a l’esquerra en direcció al Monestir. El seguim fins a la Canal de la Llum, on l’abandonem per enfilar-nos-hi a mà dreta, en fort pendent.
A mitja canal una fita ens senyala un camí a mà dreta, que podem seguir si volem visitar la propera Font de la Llum.
Canal amunt atenyem el Portell de Migdia, un collet entre les Talaies (esquerra) i els Ecos (dreta). Perdem uns metres per l’altre vessant, baixant per la Canal de Migdia.

Canal dels Micos (1000m)
Una fita i el mot «Micos» al tronc d’una alzina, ens indiquen un tirany que surt a mà dreta. Hi anem seguint senyals grocs i blaus.
Just encetar el corriol, un flanqueig delicat ens ensenya les cartes del pal que anirà la ruta a partir d’ara. Pugem fort amb tendència a l’esquerra (W) fins a la base de la paret, on anant a l’esquerra (S), entrem a la Canal dels Micos.
Superem grimpant per oposició un primer tram estret. I tibant de braços, entre les arrels d’un teix providencial, un segon de més ampli. Flanquegem per un pas força exposat, protegit per un sòlid cable d’acer.
Deixem a mà esquerra el corriol (senyals vermells) que mena al pas del «Borinot», actualment desequipat. Girem a la dreta i enfilem (N) la canal del Camell, costeruda però més ample. No arribem fins al final: la deixem per l’esquerra, seguint els senyals de pintura, i flanquegem sobre una roca (SW) des de la que ja podem albirar el cim de la Miranda dels Ecos.
Un tram arbrat, girem de nou a la dreta i encetem una altra canal (N) entre la Miranda i l’Eco del Mig. Una corda nuada ens ajuda a progressar per un ampli però llarg i costerut llit de roca.
Sortim a un collet, anem a l’esquerra i, per l’estret fil de carena, assolim el cim.

Miranda dels Ecos (1223m)
Som al sector més alt del massís, pocs metres per sota del seu sostre, la veïna Miranda de Sant Jeroni. Extraordinària talaia que ens proporciona una de les millors panoràmiques —i n’hi ha tantes!— que poden gaudir-se a Montserrat. Si calgués descriure tot el que s’hi albira hi esmerçaríem moltes línies…
Retornem al collet, enfilem per un corriol enganxat a la base ponentina de la Miranda fins a un altre entre aquesta i l’Eco d’en Nubiola (1).
Una sirga nuada a uns teixos ens permet baixar (S) per una rosta canal de fortíssim pendent i terreny descompost. La sirga ens deixa sobre una graonada d’uns quinze metres, quasi vertical, equipada amb una sòlida cadena i cordes.
Superat el pas continuem baixant ajudant-nos amb tota mena d’elements vegetals. Virem 90º a la dreta (W), deixant a l’altre mà el corriol que, entre la Roca de Migdia i el Serrat del Patufet, va a buscar el camí del Montgròs. Ens guiem, encara, pels senyals grocs.
A la capçalera de la Coma dels Naps de Dalt, deixem el camí que segueix baixant a buscar el de les Comes i anem a la dreta (NNW), guiats ara per senyals vermells.
Flanquegem recuperant alçària. A la propera bifurcació baixem a l’esquerra: no seguim el camí que, per la dreta, marxa arrapat a la paret. Poc més enllà deixem a mà esquerra una variant del camí que baixa al de les Comes.
Sortim sobre una llarga llesca rocallosa i la remuntem fins a la carena, entre les Roques del Salt de la Nina i les dels Aurons. Anem a l’esquerra carenejant (W) fins al peu de la Miranda dels Aurons i continuem, carena enllà (S), fins al de l’Esfinx.

  • (1) Tanmateix ens ha semblat que es pot desgrimpar directament des de mitja carena, sense que calgui retornar al collet.

L’Esfinx (1146m) (1)
Retornem sota els Aurons i, davallant per una canaleta (W), guiats ara per senyals de color blau, anem passar pel peu de les seves parets ponentines (N). Som al recorregut del Pas de l’Esfinx, un llarg tram de baixada fins al coll del Miracle, amb sovintejats flanquejos, desgrimpades i passos delicats no exempts d’exposició. (2)
Tot i l’atenció que cal dedicar als nostres passos, és obligat de tant en tant alçar la mirada per no perdre’ns les magnífiques vistes que s’albiren de les Agulles i els Frares Encantats.
Sortim al Camí de les Comes (PR C-78), entre el coll homònim i el de Port, que prenem a mà dreta.

  • (1) Sembla que és fàcil accedir al cim de l’Esfinx pel vessant nord amb senzilles grimpades que no passarien de IIº. Però no he localitzat més que una ressenya. Talment com si la gent hi passi de llarg. La manca d’informació i el fort vent ens aconsellen deixar-ho per un altre dia.
  • (2) Fa uns anys aquests passos estaven equipats amb cables i cordes. Encara hi resten alguns ancoratges. Es va desequipar… fins que algú hi prendrà mal.

Coll i canal del Miracle (975m)
Deixem la carena baixant a mà dreta tot entaforant-nos a la canal. Aviat trobem, també a la dreta, el camí del Salt de la Nina i l’Hort del Malany.
La del Miracle és una canal curta i, per això, amb molt de pendent. Molt més que a la de la Font de la Llum. Amb trams de terreny descompost, alternats d’altres en que els aiguats han deixat la roca mare al descobert.
Passat un d’aquells trams de roca, quan la canal s’obre, el camí ja menys rost se’n separa, iniciant una marrada a l’esquerra tot esquivant la graonada per on salta.
Sortim de nou al Camí de l’Arrel que prenem a mà dreta. Baixem a travessar la canal del Miracle. El camí, ben condicionat, la creua amb escales, baranes i algun passamà. Retrobem la cruïlla amb el del Miracle (estaca indicadora) que seguim desfent els nostres passos de l’anada.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Montserrat: Els Ecos i l'Esfinx

Montserrat. L’Albarda Castellana.

De Santa Cecília a l’Albarda Castellana per la canal de Sant Jeroni. Retorn pel Portell de Migdia.

Distància 5,7 km
Desnivell acumulat 769 m
Nivell de dificultat moderat
Data 10 de març de 2016
Cartografia Editorial Alpina. Montserrat (1:10000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Circular per accedir a un cim amb nom de guarniment de bèstia de càrrega, sostre comarcal del Baix Llobregat. I, aprofitant la proximitat al camí, a la Miranda de Sant Jeroni sobirà de la serra, de l’Anoia i el Bages. Hi pujarem per la canal de Sant Jeroni i retornarem per la de la Font de la Llum.
Els aiguats del juny del 2000 van trasbalsar profundament les canals montserratines, deixant-ne moltes impracticables. Amb els anys, els treballs que s’hi han fet i el pas de la gent, els camins s’han recuperat. Corriols rostos que salven un bon desnivell en poc espai, especialment el de la canal de Sant Jeroni, on ens caldrà l’ajuda de les mans per progressar, en més d’una ocasió.
Malgrat que l’itinerari és evident i ofereix pocs dubtes d’orientació i els camins son fressats, per totes aquelles consideracions, l’hem qualificat de dificultat moderada.

Accés
Per la BP-1103 entre el Monestir de Montserrat i el coll de can Maçana, i els punts quilomètrics 5 i 6, hi ha el Monestir de Santa Cecília. Àmplia zona d’aparcament dotada de vídeo-vigilància.

Santa Cecília de Montserrat (680m)
Documentada als entorns de l’any 900, fou un monestir benedictí anterior al de l’abadia de Montserrat. A la primera meitat del segle XI, l’església primitiva, va ser reformada en estil romànic.
El segle XVI l’activitat monàstica havia decaigut i passà a dependre de l’abadia de Montserrat. Durant la Guerra del Francès fou saquejada i incendiada, com la resta d’esglésies i ermites montserratines. Fou restaurada el 1862 i el 1931. Durant la primera meitat del segle XX s’hi estatjà una comunitat de monges benedictines. La restauració més recent és del 2015. Actualment alberga un espai d’art.
De l’altra banda de la carretera prenem una pista a mà dreta que aviat es converteix en corriol que surt al camí de l’Arrel (GR 172, estaca indicadora), on anem també a la dreta. Més amunt, al costat d’una pilona de la línia elèctrica, ignorem a mà esquerra el camí a la font de la Teula i baixem a la llera de la canal.

Canal de Sant Jeroni (726m)
Entre el Serrat del Moro i el de Sant Jeroni. Inconfusible: hi puja la línia elèctrica del centre de telecomunicacions del Mirador del Moro.
A la llera (estaca indicadora) deixem el camí de l’Arrel per un corriol esglaonat que s’enfila pel marge hidrogràfic esquerre (dreta sentit de la marxa) en fort pendent.
Més amunt de la font de la Teula, baixem a la llera. A l’altre marge progressem per una vira protegida amb un passamà.
La canal es bifurca. A mà dreta s’obre la canal del Pou de Glaç, popularment coneguda com “del Mejillón” que dóna accés a la ferrada Teresina, i també està equipada amb cordes i cadenes. Continuem pel ramal de l’esquerra.
Ben aviat uns taulons esglaonats i una corda nuada ens faciliten superar una graonada que també podem salvar per l’esquerra.
Canal amunt abandonem la llera per un camí a mà dreta i ja no el deixem fins al coll. Els darrers metres son els més costeruts.
A la sortida anem a la dreta, passem pel costat de l’ermita de Sant Jeroni i del monument a mossèn Cinto Verdaguer, i enfilem les escales de la Miranda.

Miranda de Sant Jeroni (1237m)
Punt més alt de la serra, sostre de l’Anoia i el Bages. Magnífica talaia oberta als quatre punts cardinals. Si el dia hi acompanya podem albirar comarques i cims ben llunyans. Ens hi ajuda la bonica i sòlida taula d’orientació instal·lada fa tres dècades pel Centre Excursionista de la Comarca de Bages.
Tot baixant, poc després del monument a mossèn Cinto, prenem a mà dreta un camí ben fressat (SE). Al coll de les Pinasses, a mà dreta trobem el camí que després seguirem i que, per l’esquerra, mena al proper Camí Nou de Sant Jeroni. Continuem recte, fem un curt flanqueig poc exposat i amb bons peus, i salvem una curta graonada ajudats per una corda nuada.

L’Albarda Castellana (1177m)
Cim bicèfal, sostre comarcal del Baix Llobregat, amb nom de guarniment de bèstia de càrrega. Coronat per un pessebre.
Bona vista sobre el Torrent de Migdia que ens permet albirar bona part del camí que recorrerem tot seguit.
Retornem al coll de les Pinasses i prenem a mà esquerra el Camí dels Francesos, baixant (SW) fins a l’alçada del Camell de Sant Jeroni, on el deixem per un altre a mà dreta senyalitzat com a PR. Revoltem el Camell per migdia (W), obviant una drecera al Camí dels Francesos a mà esquerra, i el flanquegem pel vessant ponentí (N).
Fem diverses sifonades per salvar una torrentera i els replecs a la falda del Gegant Encantat (N) fins que, als peus de la Talaia girem 90º (W) i atenyem la llera del Torrent de Migdia, senyalada per dues grans fites. Deixem el PR que segueix torrent avall i anem a la dreta (N), torrent amunt, altra volta en fort pendent.
Quan a mà dreta trobem el camí a la Canal dels Micos, ja albirem la claror del coll.

Portell de Migdia (1029m)
Estreta i boscosa collada entre els Ecos i les Talaies. Vers el nord es despenja la Canal de la Font de la Llum. Baixem pel camí rost però ben definit que la recorre, encaixonats entre altes parets.
Quan la canal s’obre, una estaca i una fita ens senyalen un camí a mà esquerra que, en moderat pendent ens mena al peu de la vertical paret nord dels Ecos.

Font de la Llum (912m)
Raja dins d’una mina, a l’abric de la balma formada per una enorme llosa despresa.
Retornem al camí de la canal, ara per pendent més suau, i atenyem el Camí de l’Arrel (estaca indicadora) que prenem a mà dreta, en direcció al Monestir.
Revoltem la falda del Serrat de Sant Jeroni, al peu de la paret de Santa Cecília. Deixem a mà esquerra el camí que baixa a la carretera, que ja podem veure ben a prop, i ens enfilem fins a retrobar la llera de la Canal de Sant Jeroni, on desfem el camí de l’anada.


Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Itinerari relacionat:

Serra de l’Obac. El Pujol de la Mata i la Falconera.

Dos itineraris, d’entre les diverses opcions que hi ha, per visitar un dels cims més coneguts de la Serra de l’Obac: el Pujol de la Mata. El segon, a més, s’acosta a l’airosa Falconera i s’enfila a la seva Miranda.
Malgrat la seva modesta alçària, el Pujol de la Mata és una bona talaia per albirar bona part del Pirineu i Prepirineu oriental. Com a curiositat afegida té un parell de petites cavitats que foraden el rocam cimer d’un vessant a l’altre.
Les parets de la Falconera, o Sabatera, i la seva miranda cauen a plom, com tallades amb un ganivet, sobre el torrent del coll d’Estenalles.
Tot i que situem l’itinerari a la serra de l’Obac, per ubicar-lo tot distingint-lo de l’altre gran sector del parc natural, Sant Llorenç del Munt, el més propi seria dir-n’hi serra de la Mata. Així és com coneixem des del Bages aquest conjunt de turons, carenes i canals entre Mura i la casa de Mata, que escolen les seves aigües a la riera de Nespres, també coneguda com de Sant Esteve o de Mura.

De Mura al Pujol de la Mata per la canal del Dragó i a la Falconera per la carena del Muronell i el camí de la Costa de la Mata.

Distància 11 km
Desnivell acumulat 730 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 16 de febrer de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Sant Llorenç del Munt i l’Obac (1:25000)

Itinerari fàcil de camins ben fressats, però no pas senyalitzats. Ara be, com arreu del parc, n’hi concorren molts altres i cal estar atent per no fer marrada. La única dificultat son un parell un parell de graonades, equipades amb grapes, per accedir al cim del Pujol El cim de la Miranda és fàcilment accessible. Tanmateix el de la Falconera té un darrer tram amb passos de III.

Accés
A Mura s’hi accedeix per un ramal de la BV-1221 entre Matadepera i Navarcles. Per sobre del nucli urbà, a l’esquerra de la carretera hi ha al Centre d’Informació amb una àmplia zona d’aparcament.

Centre d’Informació de Mura (466m)
Situat al nord del nucli urbà. Travessem el poble baixant vers el sud fins la riera de Nespres on anem a l’esquerra. Passem pel costat de l’ermita de Sant Antoni i continuem pista enllà (SE, indicacions de Els Caus i Font Freda).
A la bifurcació en Y, on s’ajunten el torrent d’Estenalles amb el de la Font Freda per formar la riera de Nespres, abandonem la pista per un corriol que s’enfila, entremig dels dos ramals, fins a una precària pista de servei d’una línia d’alta tensió, prop d’una torreta que deixem a mà esquerra. Som a la Costa de la Mata. D’aquest punt en parteixen dos camins. El de l’esquerra és per on retornarem. Prenem el de la dreta i, en moderat pendent anem guanyant alçària pel marge dret (hidrogràfic) del torrent de les Llosades (que més amunt s’anomena de la Font Freda). Al fons podem albirar la silueta cònica del Pujol de la Mata, coronat per un roquer, talment com un mugró.
Creuem el torrent de la Roureda, subsidiari d’aquell i ens entaforem a la canal del Dragó. Fort pendent fins assolir un collet, on anem a la dreta.
Al peu del rocam cimer, flanquegem a l’esquerra per un corriolet fins a la boca de les dues coves que, en pocs metres, ens permeten travessar a l’altre vessant.
Per accedir al cim superem un parell de curtes graonades, equipades amb sòlides grapes. Fa anys, en lloc de grapes hi havia escales.

Pujol de la Mata (771m)
Cim acastellat: Ampli i planer, envoltat de parets verticals. Molt bona talaia del Pirineu i Prepirineu oriental.
Retornem al collet per on hem vingut on, un difús corriol, baixa decididament (S) per una canal al torrent del Roure del Parrac, i un sender ben definit s’enfila (E) a la Sesta Forèstega. Nosaltres prenem un corriol entremig (SE) que també davalla cap el torrent. Abans d’arribar-hi trobem una drecera a mà dreta, però el camí més còmode és fent marrada a l’esquerra.
Travessem la llera del torrent i deixem a mà esquerra un corriol que s’enfila per aquest cantó (1). Poc més enllà, trobem a mà dreta el que ve del Roure del Parrac (2), la canal de la Font Freda i la de la Brega. Continuem recte, fem una colzada per creuar un torrent secundari, i ens enfilem a la carena de la cova del Muronell.

  • (1) Ignoro on mena aquest camí, prou fressat, que no apareix ressenyat al mapa. Però suposo que der ser una drecera al Camí de la Costa de la Mata, que surt al Pla de les Sivines.
  • (2) Si volem visitar-lo és força a prop, en una clariana torrent avall. Solament en resta la soca, però he llegit que tenia bona envergadura fins que un llamp el va afectar. El nom li ve del d’un piler (carboner) de Mura que feinejava per aquesta zona.

Cova del Muronell (780m)
Oberta a pocs metres del camí, s’hi accedeix per un corriol pel vessant ponentí. És una balma de tres metres d’amplada per quatre d’alçària i vuit de fondària. Amb una obertura lateral, talment un finestral, protegida per un mur de pedra seca.
També anomenada dels Moros, dels Lladres o del Plana, la única referència a aquests noms que he localitzat és que fou utilitzada com a estada temporal (com tantes altres a la serra) per una persona amb aquest cognom.
Més amunt atenyem el camí de la Costa de la Mata que, pel coll del Bofí, baixa del mas homònim on hi ha les oficines del parc. El prenem a mà esquerra i serà pel que retornarem. Solament el deixarem transitòriament per visitar la Falconera (1).
Flanquegem (NNE) en perdent cota moderadament. A l’alçada del Pla de les Sivines obviem un corriol poc definit a mà esquerra (2). Poc més enllà abandonem el camí per un corriol que s’enfila a mà dreta (fita) i el seguim fins atènyer el camí del coll d’Estenalles, que prenem a mà esquerra. Deixem, també a mà esquerra, el que baixa a buscar el de la Costa de la Mata.
Sortim a pocs metres del Revolt del Pi, sota del coll d’Estenalles, on la carretera de Matadepera a Talamanca dibuixa un tancat revolt. Zona d’aparcament i punt d’inici de diversos itineraris. Fem un gir de 90º i ens enfilem a l’esquerra (N) vers l’evident Miranda de la Falconera.

  • (1) Tanmateix a mà dreta surt un altre camí que ignoro on mena.
  • (2) No apareix al mapa ni en tinc cap referència. Cal suposar que és un camí paral·lel al que hem fet i que baixa directament al torrent del Roure del Parrac.

Miranda de la Falconera (846m)
Bonic mirador sobre el torrent d’Estenalles que ens separa de les parets dels Cortins i el Montcau, amb una panoràmica semblant a la del Pujol.
Ens adrecem a la veïna Falconera, o Sabatera per camí ben definit. Si volem accedir al cim ens caldrà superar alguns passos de III.
Guiats per fites baixem a recuperar el camí de la Costa de la Mata, a l’alçada del collet de la Sabatera, on anem a la dreta (N). El que resta és camí carener. Per l’esquerra trobarem tres camins que menen a la Sesta Farèstega. Un parteix del mateix collet, l’altre just passat el Turó de la Roureda i el darrer, prou més avall. Poc més enllà d’aquest darrer trencall trobarem, també a mà esquerra, el que s’enfila al Pujol del Llobet i, encara més enllà, el que davalla del mateix punt.
El pendent s’accentua. Poc abans de recuperar el camí d’anada, trobem a mà dreta el que baixa al torrent d’Estenalles.


Polsa la imatge per accedir a l’àlbum

De Mura al Pujol de la Mata pel Camí Raló, la carena de la Castanyera i la canal de la Font Freda. Retorn per la Costa de la Mata.

Distància 13,7 km
Desnivell acumulat 840 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 9 de maig de 2010 / 12 de maig de 2007
Cartografia Ed. Alpina. Sant Llorenç del Munt i l’Obac (1:25000)

Com l’anterior aquest és també un itinerari fàcil amb la única dificultat d’un parell un parell de graonades, equipades amb grapes, per accedir al cim. El camí de pujada és parcialment senyalitzat, no així el de tornada des de la carena de la Castanyera.

Accés
A Mura s’hi accedeix per un ramal de la BV-1221 entre Matadepera i Navarcles. Per sobre del nucli urbà, a l’esquerra de la carretera hi ha al Centre d’Informació amb una àmplia zona d’aparcament.

Centre d’Informació de Mura (466m)
Situat al nord del nucli urbà. Travessem el poble baixant vers el sud fins la riera de Nespres a l’alçada de la Font de l’Era, on hi ha un parc infantil, anem a l’esquerra en direcció a l’Ermita de Sant Antoni (per on retornarem) sense arribar-hi. Ben aviat passem a l’altra riba per una palanca de fusta i prenem una pista que puja fent giragonses.
Una estaca ens indica el corriol que, per l’esquerra, s’enfila vivament per entremig d’un bosquet esclarissat de pins, roures i alzines. És l’antic Camí Raló que, per l’Alzina del Sal·lari, permetia l’accés de Mura al camí ral de Barcelona a Manresa, a l’alçada de la Barata.
Passem per sota d’un parell de línies d’alta tensió. Entre la primera i la segona ignorem un corriol a mà esquerra. Continuem (S) per la carena entre els torrents de Reixac a ponent i de la Fontfreda a sol ixent. El nostre destí, el Pujol de la Mata, queda ben a la vista, alçant-se sobre el torrent de la Font Freda.

El Castellot (660m)
Curiosa formació fruit de l’erosió del conglomerat. Anomenada també Turó de les Onze Hores, A alguns mapes i ressenyes se l’anomena incorrectament. Fins i tot hi ha qui pretén veure-hi similitud amb aquest animal.
Poc més enllà, a la bifurcació, anem a la dreta. Per l’esquerra (recte) seguiríem carenejant, però nosaltres anem per l’obaga. Al mig d’un grau, sota d’una balma, hi ha la Font del Cargol.
Retrobem el camí carener que hem deixat i el seguim (S). Més endavant, una altra bifurcació indicada on, per la dreta, baixaríem al collet de Reixac. Continuem recte, guanyant alçària.
Davant nostre s’alça un turó que podríem esquivar per un corriol a l’esquerra. No ho fem i seguim carenejant. Creuem el camí de Puig-andreu i Puigbó i continuem recte, enfilant-nos al Turó dels Ducs, o Rocaprenys.
Quan baixem del turó, retrobem el camí que l’esquiva i que hem rebutjat. Força més endavant, per la dreta, surt el del Malpàs per l’Era dels Enrics i, poc més enllà, un altre que baixa a l’esquerra. Aquest ens permetria fer drecera, a costa de perdre’ns un dels al·licients de l’itinerari. Continuem dons recte, fins que el nostre camí gira a l’esquerra (SE) i ben aviat sortim prop del camí carreter que, provinent del Coll d’Estenalles va al Coll de Boix. No cal arribar-hi encara. Per un corriol paral·lel atenyem en un tres-i-no-res l’Alzina Bonica.

Alzina Bonica (892m)
L’Alzina Bonica o del vent és un arbre de monumental capçada. Amida prop de 12 metres d’alçària i el seu troc té un perímetre de 2,8. A l’ombra d’aquesta centenària alzina hi gaudim d’un dels paratges més bells de la contrada.
Tornem sobre els nostres passos i, ara sí, sortim al camí carreter on anem a l’esquerra. Passant pel costat de la Coma d’en Vila, el seguim bona estona, obviant altres camins a dreta i esquerra, per la Carena de la Castanyera, on hi ha el punt més alt del nostre recorregut (935 m).
Atenyem el coll de la Garganta, on dos corriols baixen per cada costat. Davallem pel de l’esquerra (N) a la canal de la Font Freda. Ignorem un corriol a mà dreta. El camí és força net fins a la font. A partir d’aquí (retrocedim uns metres i seguim baixant pel peu d’una cinglera) està molt envaït per la malesa, que conforma un sotabosc espès. Malgrat això el corriol es manté fressat i algunes fites ens ajuden. No hi ha problemes per seguir-lo, però ja es veu que no és molt concorregut.
Anem perdent alçària, baixant pel marge esquerre, fins abastar el llit rocallós del torrent i passem a l’altre marge. El Pujol de la Mata s’alça evident davant nostre. Seguim fins a trobar el torrent del Roure del Parrac, que baixa per la nostra dreta i que, en aquest punt, conflueix amb el de la Font Freda. Passem al marge dret del torrent del Roure del Parrac, on atenyem un corriol, més fressat i obert que el que hem seguit fins aquí. Per l’esquerra aquest camí segueix el torrent de Font Freda per la canal de la Brega i, més endavant, per la pista de les Llosades, ens permetria retornar a Mura.
El prenem en sentit contrari, cap a la dreta (E), seguint el torrent del Roure del Parrac. Aviat trobem a mà esquerra aquest exemplar d’esquelet arbori ben singular.

Roure del Parrac (607m)
Situat en una clariana vora el torrent. Solament en resta la soca però, pel que hem llegit, tenia bona envergadura fins que un llamp el va afectar. El nom li ve del d’un piler (carboner) de Mura que feinejava per aquesta zona.
El camí segueix torrent amunt i s’ajunta amb el que baixa del Pujol de la Mata per enfilar-se a la carena de la Cova del Muronell. Però nosaltres l’abandonem al cap de pocs metres per fer drecera a l’esquerra (senyalada amb una fita).
La pujada és forta però curta. Creuem un primer corriol i ben aviat, sortim a un collet carener. Per la dreta hi ha el camí que seguirem a la tornada. Recte (N) el de la Canal del Dragó, que també mena a Mura.
Ens enfilem per l’esquerra i, en poca estona, som al peu del rocam cimer. Flanquegem a l’esquerra per un corriolet fins a les dues boques de la foradada que, en pocs metres, ens permet travessar a l’altre vessant.
Per accedir al cim superem un parell de curtes graonades, equipades amb sòlides grapes. Fa anys, en lloc de grapes hi havia escales.

Pujol de la Mata (771m)
Cim acastellat: Ampli i planer, envoltat de parets verticals. Molt bona talaia del Pirineu i Prepirineu oriental.
Retornem al collet. Ara continuem recte (E) per un ben fressat i evident corriol i, en poca estona, ens plantem a la Sesta Forèstega: un ombrívol alzinar envoltat de roques. La sesta (migdiada) és el lloc on els pastors arreplegaven el ramat a resguard de la calor. En aquest punt hi concorren tres camins. Tots menen al de la Costa de la Mata. El de més a la dreta (S) puja al collet de la Sabatera. El del mig al turó de la Roureda. Nosaltres prenem el de l’esquerra (NE) baixant primer lleugerament, per enfilar-nos desprès a la carena, on ens afegim al camí de la Costa de la Mata, que prenem a mà esquerra.
Poc més enllà deixem, també a mà esquerra, el que puja al Pujol del Llobet i, encara més enllà, el que davalla del mateix punt.
El pendent s’accentua. Deixem a mà dreta el camí que baixa al torrent d’Estenalles i passem de nou per sota una de les línies d’alta tensió. Al capdavall de la baixada atenyem l’aiguabarreig del torrent d’Estenalles amb el de la Font Freda, origen de la riera de Nespres. Aquí seguim per un camí carreter que ens retorna a Mura pel costat de l’ermita de Sant Antoni.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Montserrat. Itineraris de les Ermites.

Al voltant del monestir de Montserrat hi havia fins a setze ermites eremítiques, destruïdes durant la Guerra del Francès i abandonades definitivament a finals del segle XIX.
La presència de santuaris habitats per eremites a la muntanya és anterior al monestir. Al segle IX Guifré el Pelós va instaurar quatre ermites: Santa Maria (que posteriorment esdevindria monestir), Sant Iscle, Sant Pere i Sant Martí. A aquestes, en aquella època, ja calia afegir-hi les de Santa Cecília i Sant Miquel. Fins arribar a les setze (el nombre varia segons la font consultada), sense comptar el monestir i la Santa Cova.
El torrent de Vallmala dividia les ermites històriques bastides a la part alta de la muntanya en dues zones, Tebes i Tebaida, en al·lusió a les terres d’Egipte, tan fecundes d’anacoretes en els primers segles del cristianisme. Les del primer grup pertanyent al bisbat de Barcelona, i les del segon al de Vic. La zona de Tebaida, és la que hi ha damunt del monestir. La de Tebes es correspon amb el sector de les Gorres. Hi ha una tercera zona anomenada Tabor, a la qual solament hi pertany l’ermita de Sant Jeroni.
Us proposem dos itineraris per visitar la major part d’aquestes ermites, l’un pel sector de Tebaida i l’altre pel de Tebes (Gorros).

Del monestir a Sant Antoni per Sant Dimes, la Trinitat i Sant Salvador amb retorn pel camí vell de Sant Jeroni

Distància 7,4 km
Desnivell acumulat 543 m
Nivell de dificultat moderada
Data 12 de maig de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Montserrat (1:10000)

Partint del monestir, aquest itinerari circular visita algunes de les ermites situades a la zona de Tebaida, al marge esquerre del Torrent de Santa Maria o de Vallmala. Permet albirar una bona colla d’agulles emblemàtiques com les Gorres, l’Elefant, la Prenyada, la Mòmia, els Flautats o el Cavall Bernat.
Visitarem les següents ermites: Santa Creu, Sant Dimes, la Trinitat, Sant Salvador i Sant Antoni.

Accés
El monestir de Montserrat és accessible pel Cremallera, l’Aeri i en vehicle per les BP-1103 i BP-1121.

Monestir de Montserrat (710 m)
A la part ponentina dels edificis del monestir anem en direcció a Santa Cecília i Sant Jeroni. Travessem el Torrent de Santa Maria i, seguint-ne el curs, ens enfilem per les Escales del Pobres fins a superar el Pas del Francesos.
La llegenda explica que aquest grau antigament anomenat pas del Trencabarralons (no confondre amb el de Trencabarrals) és el lloc per on va passar l’exèrcit francès quan va envair la muntanya, guiats per un traïdor que coneixia be els viaranys. La primera escopetada que van engegar els catalans, va ferir-lo mortalment, anant a parar daltabaix d’un cingle. Les monedes de la traïdoria es van escampar, tornar-se pedres.

Plaça de Santa Anna (895m)
Ben a prop hi ha les restes de l’ermita homònima que feia les funcions de parròquia del conjunt eremític i de residència del monjo superior, ja que comptava amb la capella més gran. L’any 1498 l’Abat Cisneros la va traslladar des d’una ubicació anterior, per a una major comoditat d’eremites i pelegrins.
Estaques indicadores. Anem a la dreta, deixant el camí de Sant Jeroni pel menys concorregut Camí de l’Arrel (PR-C 19) a Santa Cecília (i Sant Benet). Passada la Miranda dels Ermitans (estaca indicadora ‘Tebaida’ 910m) el deixem per prendre, també a mà dreta, el Camí dels Totxos que volteja l’embut de la canal sobre el Monestir en sentit NE, fins a l’Escala Dreta, d’accés privat, que comunica Sant Dimes i la Santa Creu amb les instal·lacions del monestir.

Sant Dimes i la Santa Creu (887m)
Situades a poca distància l’una de l’altra. Sant Dimes, també coneguda com l’ermita del Bon Lladre o del Castell, ja que va ser edificada aprofitant l’antic castell de Marro, encavalcada entre dues penyes. Estava formada per una capella, un edifici annex, dos oratoris i un calvari.
La Santa Creu, també coneguda com a ermita de Santa Helena, és bastida sota una balma natural.
Ens enfilem (N) pel llom d’una codina, per camí poc evident els primers metres, fins abastar la carena ran del cingle sobre el Camí dels Degotalls.
Continuem (NW) fins al Pla de la Trinitat (cruïlla, estaca indicadora Can Maçana-Monestir) on retrobem i seguim recte pel Camí de l’Arrel.

La Trinitat (966m)
Ruïnes de la que fou l’ermita més gran de totes, amb planta baixa i pis. Per les seves dimensions era coneguda com ‘el palau de les ermites’. La Santíssima Trinitat era lloc de descans per a monjos, llecs i escolans, també d’acolliment d’hostes i pelegrins. Al segle XV va ser reedificada i habitada per Bernat Boí, ‘prior dels ermitans’. Al segle XVII l’abat Beda Pi l’amplià amb una nova cisterna i un dormitori per als monjos. Anys més tard, l’abat Jaume Martí bastí la capella i aixecà un pis.
Anem a l’esquerra continuant pel camí de l’Arrel, en direcció a Sant Benet. Aquesta darrera ermita, que avui fa les funcions de refugi guardat, fou erigida el 1536 i durant molts anys fou l’habitatge del vicari dels ermitans.
Poc abans d’abastar-la deixem el camí per un costerut corriol a mà dreta (indicació en pintura groga sobre una roca a ’Sant Salvador’) seguint senyals grocs fins a les restes de l’ermita de Sant Salvador.

Sant Salvador (1069m)
D’aquesta ermita, erigida als peus de la roca homònima, popularment coneguda com l’Elefant, solament en resten el basament d’alguns murs. És documentada d’ençà les primeries del segla XIII. També fou coneguda com l’ermita de la Transfiguració i comptava amb un oratori dedicat a la Nativitat del Senyor. Hi ha un petit refugi lliure excavat en una balma.
Planerament anem (W) fins al Coll de Sant Salvador, on gaudim d’una magnífica perspectiva. Davallem (N) fins al Coll de la Canal Plana i guanyem alçària de nou (NW) resseguint el peu de la Serra de les Lluernes. Sempre per camí ben fressat que abandonem a mà dreta (N) per un altre que ens enfila, en fort pendent, a la capella de Sant Antoni.

Sant Antoni (1095m)
Estratègicament situada sota el Serrat de les Onze Hores i sobre la Paret de Diables. És el punt més alt de l’itinerari i un magnífic mirador de la cara sud oest del Cavall Bernat i de bona part de la serra.
Després de Sant Jeroni, és la que es troba més allunyada del monestir. A finals del segle XV va ser restaurada i ampliada per l’abat Cisneros. Durant la Guerra del Francès va fer les funcions de polvorí. Les ruïnes de l’ermita de Sant Antoni no es troben en bon estat de conservació. Les restes no estan consolidades i ocultes per la brolla. A l’abric d’una balma obrada hi ha un refugi guardat.
Retornem sobre els nostres passos davallant fins a recuperar el camí de Sant Salvador que prenem a mà dreta (W), anant a passar per sota el Cap de Mort. Rebassat el Serrat dels Patriarques, atenyem al Camí Vall de Sant Jeroni, que prenem a mà esquerra, seguint en baixada el Torrent de Santa Maria o Vallmala (SE).

Pla dels Ocells (930m)
Cruïlla de camins indicada on continuem recte. Anem a passar pel peu de la característica Panxa del Bisbe i seguim fins a retrobar la Plaça de Santa Anna on desfem el camí de l’anada pel Pas dels Francesos i les Escales dels Pobres fins al monestir.


Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Del camí dels Degotalls a la Miranda de Santa Magdalena per la canal del Pou del Gat i el camí de l’Arrel amb retorn pel monestir

Distància 9,2 km
Desnivell acumulat 812 m
Nivell de dificultat difícil
Data 4 de febrer de 2016
Cartografia Editorial Alpina. Montserrat (1:10000)

Pujant per la canal del Pou del Gat, aquest itinerari passa al peu de la zona de Tebaida, creua el Torrent de Santa Maria o de Vallmala fins a la de Tebes (Gorres), visitant una bona colla d’ermites, alhora que permet albirar agulles tant emblemàtiques com les de les Gorres, l’Elefant, la Prenyada, o la Mòmia.
La qualificació de difícil potser és excessiva, però li donem atenent a alguns passos que trobarem a la Canal del Pou del Gat i al tram entre l’ermita de Sant Martí i el Bassal dels Corbs, on cal estar molt atent per no perdre el camí correcte.
Podem escurçar l’itinerari si retronem per la Canal Plana.
Visitarem les següents ermites: la Trinitat, Sant Benet, Santa Anna, Sant Martí, Sant Joan, Sant Onofre i Santa Magdalena.

Accés
Per la BP-1103 entre el Monestir de Montserrat i el coll de can Maçana. Ben a prop de l’encreuament amb la BP-1121 entre Monistrol de Montserrat i el Monestir hi ha un petit espai per aparcament a mà dreta (sentit can Maçana) i, poc més enllà, al voral contrari, unes escales donen accés al camí dels Degotalls i a la canal del Pou del Gat.

Camí dels Degotalls (650m)
Creuem la carretera. 100 metres més enllà un rètol indica els esglaons d’inici del camí dels Degotalls. Més amunt una estaca informa que som a la canal del Pou del Gat. Deixem el camí i entrem al llit del torrent, seguint un corriol.
Fort pendent en un tram on ens caldrà ajudar-nos amb les mans en diversos punts, amb algun pas prou atlètic. L’únic pas exposat, és fàcil i està protegit amb una sirga.
Al cap de munt de la canal atenyem el camí de l’Arrel.

Camí de l’Arrel (845m)
Que prové de Santa Cecília on enllaça amb el de can Maçana. És un tram dels GR 4 i 172. El prenem a mà esquerra, direcció al Monestir (estaca indicadora). Aviat podem albirar la Cadireta del Diable que ens tapa la resta d’agulles dels Flautats. Més a la dreta el Cavall Bernat, la impressionant Paret de Diables, el Serrat dels Patriarques i Mirador del Moro (antenes). I vers el nord el monestir de Sant Benet, el Bages i el pre-Pirineu.

Pla de la Trinitat (940m)
Estaca indicadora de la cruïlla de camins on s’hi ajunta per l’esquerra el de Sant Dimes i la Santa Creu.
Vers el SW podem albirar les Gorres, a on ens adrecem i, més a la dreta sobre nostre, les ruïnes de l’ermita de la Trinitat al peu de les agulles de la Mòmia i la Momieta, el Fesolet, els Flautats, la Quarta de la Trinitat, la Cadireta del Diable, la Porra i la Punxa.
Podríem continuar de recte, seguint el GR, que retrobarem més endavant, però anem a la dreta fins a l’ermita de la de la Trinitat, que fou la més gran de totes. Camí enllà, deixem a mà dreta el que s’enfila a la de Sant Salvador i, ben aviat, arribem a la de Sant Benet, que avui fa funció de refugi.
Comencem a davallar. Per l’esquerra retrobem el GR i més endavant el camí dels Totxos que mena a Sant Dimes. Poc més enllà, si ens apartem del camí, des de la Miranda dels Ermitans, tindrem una bonica vista sobre el monestir.
Ben aviat sortim al camí Vell de Sant Jeroni.

Plaça de Santa Anna (900m)
Cruïlla de camins indicada. Per l’esquerra i les Escales dels Pobres aniríem al monestir. Anem a la dreta, però tot seguit abandonem el camí de Sant Jeroni per un a l’esquerra que, en pocs metres, ens deixa a l’ermita de Santa Anna.
Creuem el torrent de Santa Maria o de Vallmala i comencem a enfilar-nos per l’altre marge. Sortim a un camí (estaca indicadora) que per la dreta mena al Pla dels Ocells, i que farem de tornada. Per l’esquerra va a l’estació superior del funicular de Sant Joan. Poc metres més enllà, en direcció al funicular, ens enfilem per un corriol a mà dreta que, en fort i breu pendent, ens deixa sobre el camí Nou de Sant Jeroni, a la falda de la Gorra Marinera, que ja hem pogut albirar poc abans.
Prenem a mà dreta aquest camí ample i ben condicionat, en direcció a Sant Jeroni. Més enllà deixem a l’esquerra el de les Escales de Jacob (estaca indicadora, direcció a Santa Magdalena), pel que retornarem.
Encara prou més enllà, al bell mig d’una canal entre la Magdalena Superior i la Gorra Frígia, deixem el camí Nou de Sant Jeroni.

Canal entre la Magdalena Superior i la Gorra Frígia (1025m)
(revisat l’octubre de 2016)
A l’esquerra del camí Nou de Sant Jeroni i pel costat d’una alzina que ens serveix d’agafador, prenem un corriol poc definit que s’enfila per la canal (SW) en fort pendent. Hi ha trams equipats amb corda nuada. Poc abans del collet una sirga, on temps enrere hi havia una cadena, ens ajuda a passar una codina.
Al collet comença la via normal a la Gorra Frígia, oberta per Lluís Estasen el 1920. Durant un temps va estar equipada amb cadenes i cables i era utilitzada pel descens.
Ara davallem pel vessant de migdia (SW), encara en fort pendent, fins que localitzem a mà dreta una balma obrada, ben condicionada i habilitada com a refugi lliure. En aquest punt hom creu que hi havia l’antiga ermita de Sant Martí.
Continuem davallant per sobre d’una rampa pedregosa, al costat ponentí del refugi. Desgrimpada delicada, sobretot si hi ha mullena. Els arbres ens poden servir de suport. Continuem recte avall per entremig del bosc, fora de camí, fins que atenyem un corriol transversal (senyals de pintura verda) que prenem a mà esquerra virant 90º (S). Aquest corriol prové de la canal de l’Artiga Baixa (ferrada de les Dames) pel camí equipat dels Llorers o del Llorer.
Deixem el camí senyalitzat que per l’esquerra s’enfila vers un collet entre la Miranda de Santa Magdalena i la Miranda Xica (cota 1073, al costat del Mirador de Sant Joan) (1), i continuem recte. Passem un tram esllavissat i sortim a un collet entre la Miranda Xica i la Punta Pam a Pam. Flanquegem per la falda de la Miranda Xica fins al Bassal dels Corbs.

  • (1) Aquest camí ens pot servir de drecera o d’alternativa dons, passat el coll, s’ajunta amb el que puja al Mirador de Sant Joan.

Bassal dels Corbs (1013m)
D’imprecisa localització, l’hem situat a la cruïlla del camí pel que venim amb l’antic de la Vinya Nova —o del bassal dels Corbs— pel Clot de la Mònica, que ara seguim a mà esquerra (senyals de pintura blava).
Continuem flanquejant, travessem un clap boscós i atenyem un collet entre el Mirador de Sant Joan i la Miranda de Santa Caterina. Revoltem el Mirador de Sant Joan, deixem a mà esquerra el sender que s’hi enfila i atenyem el camí pavimentat del monestir a Sant Joan per Sant Miquel.
Passem per la llarga balma que aixopluga les ruïnes de les antigues ermites de Sant Joan i Sant Onofre, i enfilem les escales de Santa Magdalena. Al cap de munt trobem el camí de Sant Jeroni per l’Escala de Jacob (estaca indicadora).
Retornem a aquesta cruïlla després de visitar les ruïnes de l’ermita de Santa Magdalena i d’enfilar-nos a la seva Miranda.
Per l’Escala de Jacob, entre la Magdalena inferior i la Gorra Marinera, davallem fins a retrobar el camí Nou de Sant Jeroni.
Desfem el camí de l’anada fins a la cruïlla del de Santa Anna amb el del Pla dels Ocells al funicular de Sant Joan (estaca indicadora), on anem a l’esquerra.
Pel pas del Trencabarrals, al peu de l’esvelta agulla homònima, coneguda també com el Puro o Cigar, atenyem el Pla dels Ocells.

Pla dels Ocells (930m)
Cruïlla de camins indicada on anem a la dreta pel camí Vell de Sant Jeroni.
Abans de passar pel peu de la característica Panxa del Bisbe, deixem a mà esquerra el corriol que s’enfila al coll de la Canal Plana. Seguint-lo tindríem l’opció de fer drecera retornant al camí de l’Arrel i la canal del Pou del Gat.
Continuem fins a retrobar la Plaça de Santa Anna i, pel Pas dels Francesos i les Escales dels Pobres, baixem al monestir. Travessem el conjunt d’edificis i, a l’altre cap, enfilem per les escales que menen al camí dels Degotalls.


 

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Serra de l’Obac. La Gavarra.

De l’Alzina del Sal·lari al Turó de l’Espluga per la Font de la Pola i els Castellots de Tanca. Retorn pel Camí Ral i Castellsapera.

Distància 11 km
Desnivell acumulat 722 m
Nivell de dificultat moderat
Data 22 de desembre de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Llorenç del Munt i l’Obac (1:25000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

La Gavarra és el sot capçalera del torrent de la Font de la Cansalada, alimentat per les escorrenties del Coll de Tanca, la Pola, Castellsapera i la carena del Camí Ral.
Recorrerem en itinerari circular els careners que l’envolten, tot visitant indrets emblemàtics de la Serra de l’Obac que ens recordaran temps pretèrits, quan les seves balmes i masos, avui rònecs, eren habitats, el transport es feia a bast i la transitaven pastors, pagesos, carboners, traginers, vianants i… lladres de camí ral.
Llevat del Camí Ral la resta no estan senyalitzats, però son ben fressats i fàcils de seguir. Excepte l’accés a la Foradada del Quarto de Reixa, que exigeix tibar de braços, i una altra fàcil grimpada al Castellsapera, no trobarem altres dificultats que l’orientació en una zona on hi conflueixen força camins, no tots representats al mapa, que he procurat explicar tant be com he sabut.

Accés
L’ampli aparcament de l’Alzina del Sal·lari és en un tancat revolt entre els punts quilomètrics 11 i 12 de la BV-1221 entre Matadepera i Talamanca.

Alzina del Sal·lari (730m)
O Alzina del Salari. Punt de partida de nombrosos itineraris per la Serra de l’Obac. El nom ve d’una alzina monumental morta el 1985, més gran encara que la Bonica o del Vent. Hi ha dues teories sobre aquest nom: la que l’atribueix al cognom d’un piler que hi tenia la barraca i la que ho fa al lloc on els amos de mas de la Barata pagaven el salari als boscaters.
Des del cap-de-munt de l’aparcament pugem (NW) primer per l’asfalt d’un carrer del desgraciat intent d’urbanització i després sobre pista de terra, rebutjant ramals a dreta i esquerra, amb una drecera, fins al Coll de Tres Creus on creuem el GR 5 i continuem (W) per la falda meridional del Turó de la Pola (1).
Per camí molt ben condicionat, amb bones vistes sobre el Paller de Tot l’Any i Montserrat, resseguim el peu del cingle sota de la capriciosa agulla del Setrill i pel costat d’uns enterraments en cista d’època alt-medieval. A l’alçada d’uns grans blocs apilats i coronat per un merlet, el cingle gira sobtadament.

  • (1) Si volem pujar al turó, des de on gaudirem d’una dilatada panoràmica, podem seguir el GR a mà dreta i deixar-lo, al costat d’un dipòsit d’aigua, per un corriol a mà esquerra que s’hi enfila. Davallaríem per l’altre cap i prendríem un altre corriol a mà esquerra seguint una torrentera que ens deixaria de nou al camí de la Porquerissa.

La Porquerissa (833m)
Balma situada al cairell del cingle. N’hi ha referència escrita d’ençà el segle XIII tot i que en excavacions arqueològiques han aparegut restes de l’època romana i posteriors.
El nom respon a la funció de resguard pels ramats de porcs que pasturaven la contrada aprofitant les glans de l’alzinar. També va servit per a cleda de bens.
Des d’aquí podem albirar (NW) els Castellots de Tanca, per on anirem a passar.
Amb un gir de quasi 180º continuem camí (N) fins a la font.

Font de la Pola (830m)
Sota una gran balma hi ha un aiguaneix aprofitat des d’antic.
A finals dels anys 20 del segle passat, un grup de secció d’excursionisme de la Joventut Terrassenca va decidir condicionar el lloc. Entre els impulsors hi havia Valentí “Tinet” Rossinyol i el paleta Puig. Hi van construir una cisterna, una pica i una taula. S’hi feien fontades i hi havia famílies que hi passaven les vacances dormint a les balmes properes.
75 metres més amunt de la font s’albiren dues roques separades per una escletxa. Per accedir-hi solament cal seguir el camí al Coll de Tanca i els Castellots i deixar-lo per un corriol a mà dreta.

Cova del Cingle del Gendarme (845m)
El gendarme que li dóna nom, és plantat just davant de la cova, mig cobert per l’alzinar.
La cova és una cavitat a l’escletxa (diàclasi) de poca fondària. En el conjunt s’hi observen una sèrie de forats practicats a la roca que deurien servir per sustentar algun tipus d’estructura.
Hi ha diverses hipòtesis sobre l’ús que hauria tingut aquest indret: des d’un santuari de l’Època del Bonze, a una torre d’observació alt-medieval, fins a dependències del mas de la Pola per a ruscs d’abelles. De l’existència d’un mas en aquests paratges, d’incerta ubicació, se’n tenen les primeres noticies escrites el 1420.
Accedim a la part alta, o torre del conjunt, per un corriol a l’esquerra pel que sortim a un sender transversal que (per l’orientació i proximitat, suposo) puja al GR 5. Retornem i seguim a aquest sender en baixada per recuperar el camí als Castellots.
Deixem un camí més fressat que baixa a mà esquerra. Si el seguíssim tindríem dues opcions de fer drecera, dons més avall es bifurca. Per la dreta ens estalviaríem (gens recomanable) el pas pels Castellots. Per l’esquerra baixaríem a trobar el torrent de la Cansalada i ens menaria sota el coll del Correu. Escurçaríem molt l’itinerari però ens perdríem, a més dels Castellots, la visita al Turó de l’Espluga.
Poc més endavant, quan el camí revolta una clotada, deixem a mà dreta el camí que puja al proper Coll de Tanca, pel que baixaríem al Racó Gran de Mata-rodona. Comencem a flanquejar per la falda del Castellot central de Tanca (o de la serra de l’Espluga) tot revoltant-lo.
Deixem encara a mà dreta un altre camí que puja a un collet entre el castell central i l’occidental.

Quarto de Reixa (800m)
Petita balma obrada a la falda del castell occidental dels de Tanca. Condicionada i utilitzada entre els anys 20 i 40 del segle passat per la gent que passava els caps de setmana i l’estiu a la font de la Pola.
S’anomena així perquè la tanca de pedra seca fa també la funció de finestral o reixa.

Foradada del Quarto de Reixa (795m)
Cinquanta metres més enllà del Quarto de Reixa, una canal arbrada permet l’accés a una cova que travessa el rocam de sud a nord. És la foradada més llarga del parc i se la coneix també com Forat del Vent.
Una corda nuada a una alzina ens ajuda a salvar una graonada fàcil i gens exposada, però on cal tibar de braços.
La galeria és alta i estreta i permet caminar-hi fàcilment. Pel nord aboca sobre el torrent del Figueret, el Racó Gran de Mata-rodona i la Carena de la Fosca.
Continuem per camí ben fressat i per l’esquerra s’ajunta el que hem rebutjat abans dels Castellots.
Superem una torre que tant podem vorejar per la dreta com per l’esquerra, fins a un collet on anem a la dreta, en baixada. El camí de l’esquerra, en pujada, ressegueix la carena de l’Espluga tot passant prop de les ruïnes de la casa homònima. Ens permetria fer drecera si no ens interessés visitar el Turó de l’Espluga.
Sortim a un altre camí, on anem a l’esquerra tot davallant fins a la pista de l’Espluga que parteix del Racó Gran i la Fosca, que prenem també a l’esquerra. Davant del turó una fita ens assenyala el camí per pujar-hi.

Turó de l’Espluga (725m)
Tossal arrodonit, bon mirador de la contrada. Al peu de la cara de migdia hi ha una gran balma obrada coneguda amb redundant nom de Balma de l’Espluga.
Documentada d’ençà l’any 1336 com a dependència del mas de la Mata, tot i que pot ser molt anterior com ho testimonia una filada d’opus spicatum que es conserva als murs. L’estructura actual obeeix a una reforma de l’any 80 per a que servís d’estable als animals d’arrossegament, de la gran tala que va sofrir la propietat de Mata-rodona abans de ser adquirida per la Diputació.
La pista segueix uns dos-cents metres més enllà. Just abans de que acabi, prenem un corriol a mà esquerra que baixa a l’avenc de l’Espluga.

Avenc de l’Espluga (634m)
Amb un recorregut de 320 m. i un desnivell de 123, pel que hem llegit, és el més profund del parc de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Per saber-ne més Espeleoindex.
Retornem a la balma on, davant mateix, parteix un camí pel que baixem (S) a creuar el torrent de l’Espluga, enfilant-nos tot seguit a la carena homònima. Allí retrobem el camí que hem deixat a l’esquerra, passats els Castellots.
Iniciem una forta davallada fins a creuar el torrent de la Font de la Cansalada, passant al marge hidrogràfic esquerre, on atenyem un camí que va vorejant-lo. És el que hem deixat poc abans del de Coll de Tanca i els Castellots. Per la dreta ens menaria prop dels Hostalets del Davi. El torrent pren el nom de la font que hi ha aigües avall, prop de la confluència amb el dels Hostalets i la riera de Mata-rodona. Fa de partió entre els termes de Rellinars i Mura.
Anem a l’esquerra en pujada, per una clotada molt pregona, separant-nos del torrent que passa encara més fondo, engorjat.
Quan, vora el camí, trobem la petita boca de l’avenc Casas-Martínez, (per saber-ne més: Espeleoindex) el deixem per un altre a mà dreta i, en poca estona més, sortim a la carena al Coll del Correu.

Coll del Correu (640m)
Pel coll hi passen el Camí Ral de Barcelona a Manresa i el GR 5. Anem a l’esquerra en suau pendent de pujada. És un camí ample que encara conserva algun tram empedrat.
Situat en un paratge de gran bellesa, feréstec i solitari, l’existència de bons amagatalls i nombroses possibilitats d’escapada van fer que aquest lloc fos l’escenari de molts crims i robatoris, quan aquesta cruïlla era de pas obligat per a tots els que feien el trajecte entre Barcelona i Manresa, pels habitants dels masos de la Pola, Mata-rodona i Puigdoure que es dirigien a Rellinars i, naturalment, pels traginers, missatgers i els distribuïdors del correu.
A la dreta podem albirar les moles del Castell de Bocs i la Roca del Duc amb Montserrat per teló de fons i, més endavant, el Paller de Tot l’Any.
També per la dreta baixa un camí a la font del Lladre, que només raja en períodes plujosos. Situat en un racó amagat i de difícil accés, aquest brollador era molt freqüentat per bandolers. Segons la llegenda, en Capablanca, que feia els seus robatoris al coll del Correu, s’esmunyia dels seus perseguidors tot despenjant-se per una esquerda del cingle del Paller de Tot l’Any.
Per visitar el Paller ens cal deixar el Camí Ral per un altre a mà dreta que hi puja.

Paller de Tot l’Any (780m)
Agulla isolada que recorda la figura d’un paller, amb el cim a la cota de 818 m. Podem envoltar-la però per accedir-hi cal una grimpada de III força exposada. Assentada sobre una gran mola encinglerada, destaca sobre la carena del Camí Ral i és visible des de lluny.
Retornem al Camí Ral, trobem a mà dreta alguns camins que pugen de la banda de la casa de l’Obac i, guiats pels senyals del GR, anem encarant-nos (NE) al Castellsapera, ben evident vers el NE.
Trobem un parell de dreceres a mà dreta, però ens cal seguir més amunt fins a una graonada rocallosa, coneguda com el Mal Pas del General, amb bones vistes sobre la Roca Salvatge i el Paller de Tot l’Any. Sobre la graonada, en un collet abans de tornar a endinsar-nos al bosc, el Camí Ral vira 90º (SE) inicia la davallada a la Barata per la Canal de Mura. El seguim abandonant el GR.
Cent-cinquanta metres més avall deixem el Camí Ral per un corriol a mà esquerra. Fort pendent fins a la base d’una curta canal a ponent del Castellsapera, per la que ens enfilem, superant una petita graonada ajudats per una corda.

Castellsapera (939m)
El nom li ve de seva forma i l’article salat del català arcaic (castell de pedra). És el més alt de la Serra de l’Obac. Magnífica talaia sobre tot el Parc Natural i molt més enllà.
La continuació de la canal és una fissura que separa els dos cims del castell. Per accedir al del nord cal una curta grimpada o perdre uns metres i anar a buscar una canaleta (més fàcil). Al meridional, si ens aboquem al cingle d’aquella banda, podem albirar l’agulla del Queixal de Porc.
Continuem camí (N) baixant per una canal a l’altre cap de la que hem vingut i flanquegem pel vessant llevantí del castell fins al peu de l’esperó nord on, per la dreta d’un turó al que podríem accedir fàcilment, continuem baixant fins a l’avenc.

Avenc de Castellsapera (874m)
Gran esvoranc de 84 m. de profunditat i 128 de recorregut amb un pou d’entrada de 45 verticals i directes. Protegit amb una barana. Per saber-ne més a Espeleoindex. Al costat hi ha un monòlit a la memòria d’un jove minyó escolta que hi va perdre la vida.
Pel costat (esquerre) de la barana de l’avenc podem pujar a recuperar el GR i seguir-lo fins al Coll de les Tres Creus. Però nosaltres baixem a la dreta fins a retrobar la pista del coll on, sobre els nostres passos, retornem a l’Alzina del Sal·lari.


Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Serra de l’Obac. Sot de Mata-rodona

De l’Alzina del Sal·lari al Turó del Mal Pas per la Cort Fosca i el Turó del Pujol. Retorn per l’Era dels Enrics i els Graons de Mura

Distància 11,5 km
Desnivell acumulat 776 m
Nivell de dificultat moderat
Data 18 de desembre de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Llorenç del Munt i l’Obac (1:25000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

El Sot de Mata-rodona és la clotada delimitada per les carenes del Coll de Boix a llevant, de la Màquina de Tren a ponent, de l’Era dels Enrics al nord i de la Cort Fosca a migdia. El nom li ve del mas homònim proper. L’itinerari circumda el sot per aquests careners i s’enfila a alguns dels seus cims.
Si be tant el Turó del Mal Pas com la cova de la Cort Fosca i l’Hospital de Sang son prou visitats, el sot és poc concorregut. Fou, per a mi, un itinerari de descoberta del que m’han quedat pendents un parell de dubtes, l’accés al Turó del Pujol i a la Màquina de Tren que hauré de resoldre en una propera visita.
Malgrat aquestes excepcions però, els camins si be no son senyalitzats, son en general ben fressats i fàcils de seguir. Això sí, com arreu del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, coincideixen amb molts altres, pel que cal estar ben atent a seguir el correcte.

Accés
L’ampli aparcament de l’Alzina del Sal·lari és en un tancat revolt entre els punts quilomètrics 11 i 12 de la BV-1221 entre Matadepera i Talamanca.

Alzina del Sal·lari (720m)
O Alzina del Salari. Punt de partida de nombrosos itineraris per la Serra de l’Obac. El nom ve d’una alzina monumental morta el 1985, més gran encara que la Bonica o del Vent. Hi ha dues teories sobre el nom: la que l’atribueix al cognom d’un piler que hi tenia la barraca i la que ho fa al lloc on els amos de mas de la Barata pagaven el salari als boscaters.
Just a l’entrada de l’aparcament, pel costat dels penells de mapes, prenem un ampli sender que s’enfila (NW) pel Sot de la Teula. Després d’un tram empedrat sortim a la pista que també puja de l’Alzina, just al punt on es bifurca en Y. Retornarem pel ramal de la dreta. Seguim un centenar de metres el de l’esquerra i el deixem per una drecera també a mà esquerra. Més amunt retrobem la pista, la creuem i continuem pujant (W). A la bifurcació tornem anar a l’esquerra (per la dreta sortiríem també a la carena).
A la carena atenyem el GR 5 i el seguim dos-cents metres a mà dreta (N). El deixem per un camí a l’esquerra, que baixa a trobar una pista que creuem al Coll de la Cort Fosca.
Deixem a mà dreta dos corriols. Si no volem passar per la Cort Fosca i l’Hospital de Sang podem prendre’ls: s’ajunten més avall i menen al Collet del Sentinella.
Ens enfilem al Turó de la Cort Fosca i en davallem per l’altre cap. Atenyem el camí que mena a la Cort Fosca pel peu del turó i el seguim a mà dreta, baixant poc més enllà per una canal i camí fressat i esglaonat.

Cort Fosca de Mata-rodona i Hospital de Sang (540m)
La cova de la Cort Fosca té una llargària de 125m dels que en podem seguir fàcilment 20 fins a una pica que recull l’aigua d’uns degotalls d’estalactites. Podeu saber-ne més a Espeleoindex. Se la coneix com la font del Rossinyol, en honor del seu constructor, en Valentí “Tinet” Rossinyol que, juntament amb altres s’hi va emboscar durant la Guerra Civil. En Tinet fou un conegut muntanyenc que va obrar altres indrets del parc com la balma del Racó Gran de Mata-rodona, o del Tinet, el Quarto de Reixa i les fonts de la Pola i dels Traginers.
Pocs metres més enllà hi ha l’Hospital de Sang, un esvoranc triangular, obrat, que travessa el rocam. El nom li ve peu l’ús que se’n va fer durant les guerres carlines.
Travessem l’Hospital i, a l’altre cap, prenem un camí que baixa fort creuar la torrentera on virem 90º a l’esquerra, en pujada. Deixem a mà esquerra un corriol que puja de la pista de Mata-rodona i continuem fins al coll.

Collet del Sentinella (725m)
Estret coll al peu de la roca coneguda com el Sentinella o Turó del Roure Llarg (pel nom del torrent que hi té capçalera). Per la dreta hi conflueix el camí del Coll de la Cort Fosca i per la mateixa banda en surt un corriol (N) que baixa a la pista de Mata-rodona, al punt on creua el Torrent del Roure Llarg, que podem prendre si no ens interessa pujar al Castellot.
Des del mateix coll podem crestejar fins al Turó del Pujol (o turó Llargarut), però és un itinerari amb trams força exposats (1).
Travessem el coll i perdem uns metres. Prenem un corriol a mà esquerra que flanqueja (W) per vessant nord del turó fins a un ampli coll entre aquest i el Castellot del Roure Llarg (o Turó de la Balma de les Orenetes)
Un corriol ben definit ens deixa al peu d’una canal estreta, rosta i embardissada per on accedim al cim.

  • (1) Vaig seguir uns metres per la cresta però, en veure’n la dificultat i no trobar cap rastre evident, vaig pensar que no anava per bon camí. Vaig retrocedir per anar a buscar el camí que flanqueja el turó pel vessant nord, creient que hi trobaria l’accés. Tampoc va ser així tot i que, vist de lluny, sembla més factible escometre el cim per l’extrem ponentí que pel llevantí.

Castellot del Roure Llarg (718m)
Conegut també pel nom de Turó de la Balma de les Orenetes.
Retornem per la mateixa canal d’accés i de nou al coll prenem un camí a l’esquerra (dreta si no hem pujat al Castellot) que baixa (N) a buscar la pista de Mata-rodona. És un tram obac on cal estar atent per no perdre el camí. Algunes fites ens hi ajuden.
Prenem la pista a mà dreta, en baixada. Podem albirar davant nostre l’esvelta figura de la Màquina de Tren i, a l’esquerra, el Turó del Mal Pas.
En una colzada creuem el torrent del Roure Llarg, per la dreta (seguint la llera del torrent) s’incorpora el camí del Collet del Sentinella i a l’esquerra queda la Bassa del Roure Llarg.
Pista amunt, passada una altra colzada, la deixem per una de precària a mà dreta.

Foradada a la Màquina de Tren de Mata-rodona (675m)
Anomenada així per la seva fisonomia i distingir-la de la Roca Mur, a l’altre banda del parc.
Pugem per aquesta antiga pista de desemboscar, cada cop més envaïda per la bosquina, tot revoltant fins al vessant llevantí on una fita ens indica el lloc on enfilar-nos per una de les canals que baixen del feixa al peu del cingle carener. Quan l’atenyem la seguim a l’esquerra fins a la Foradada.
No hi ha camí, si n’hi havia hagut, s’ha perdut. Tant solament rastres de pas, tal vegada del porc. La progressió es fa penosa per un terreny molt rost envaït pel sota-bosc.
La Foradada és prou gran: uns cinc metres d’alçària per tres d’amplada. Pel vessant ponentí hi arriba el corriol carener que parteix del camí del Mal Pas. Pel llevantí unes fites assenyalen una canal a l’esquerra de l’esvoranc, que separa la “màquina” dels “vagons”. Probablement per aquí pugui accedir-se a la Balma de les Orenetes dons pel vessant llevantí no sembla pas factible.
Baixem per aquesta altra canal on hi localitzem alguna fita i arbust esporgat. Però igualment sense cap mena de camí definit, acabem fent el senglar, barallant-nos amb el sota-bosc (2).
Retornem a la pista de Mata-rodona on, passat un revolt de quasi 180º, una fita a mà dreta assenyala un corriol que s’enfila per aquest costat.
El camí, prou fressat, sembla bifurcar-se abans de creuar una torrentera per ramals que no menen enlloc. Cal baixar a creuar la llera ensotada del torrent i seguir camí per l’altre cap on, en fort pendent, anem guanyant la falda del Turó del Mal Pas.
Apartada uns metres a la dreta del camí, hi ha la Cova del Turó del Mal Pas. Té un recorregut de 67 metres però, just després de l’ampla boca, cal superar una llarga gatera. Si va localitzar un crani de tipus cromanyoid, algunes restes de ceràmica i estris de sílex i os. Per saber-ne més visiteu Espeleoindex. Poc més enllà hi ha l’Agulla del Mal Pas.
Aviat atenyem el camí travesser que prenem a l’esquerra, revoltant en el sentit de les busques la falda del Turó del Mal Pas. Deixem el camí a Puigdoure per un altre a mà dreta que ens enfila per l’esperó meridional (fites) al cim, on solament cal superar un curt i fàcil tram de grimpada.

  • (2) El camí més factible per accedir a la Foradada i la Màquina de Tren deu ser el que hi mena pel carener, que parteix del que va entre el Mas Pas i l’Era dels Enrics. L’he seguit un bon tram i és de bon fer.

Per baix, perla pista de desemboscar, just passades les ruïnes del corralot de Mata-rodona, he vist un corriol prou fressat, senyalat amb una fita, que s’encara al “morro” de la Màquina de Tren. No l’he seguit perquè la ressenya que portava m’indicava l’accés per una canal més enllà. Si és millor camí per accedir al cim i si enllaça amb el carener, caldrà comprovar-ho en una propera visita.

Turó del Mal Pas de Puigdoure (755m)
De mals passos n’hi ha uns quants al parc. Flanquegen la mola conglomerada amb més o menys timba. El de Puigdoure no és pas gaire exposat. El turó és un tossal pelat, allargassat de nord a sud, amb bona panoràmica vers tots els punts excepte sol ixent.
Retornem sobre els nostres passos i, passada la cruïlla de la cova, continuem el flanquejant pel vessant llevantí fins al Collet del Mal Pas on, prenent a mà esquerra el corriol que baixa al Sot de l’Infern, trobem a pocs metres les Tres Pinasses o Pi de les Tres Besses, un arbre monumental.
Del collet continuem (SE) per camí ben fressat, recuperant alçària en suau i mantingut pendent. Primer trobem a mà dreta el camí carener a la Màquina de Tren i més endavant, sobre el tossal de l’Era dels Enrics, el camí als Pins Cargolats.
Encara més endavant, quan el camí fa una colzada de 90º per encarar el coll de Boix, podem prendre a mà dreta un corriol que careneja fins a prop de les Agulles de Mata-rodona. És una bona talaia sobre el Sot homònim i per albirar tot l’itinerari que hem fet.
En poca estona més atenyem el Coll de Boix.

Coll de Boix (875m)
Important cruïlla de camins al bell mig de la carena entre la Serra de la Pola i la Serrallonga, on hi conflueixen el del coll d’Estenalles (GR 5), el de Mura, una pista i el que hi puja des de l’Alzina del Sal·lari. Baixem per aquest darrer (SE).
Trobem un tram empedrat, els Graons de Mura: transitem per l’antic camí ral o raló de Mura, que parteix de més avall, al mas i hostal de la Barata, on conflueix amb el de Barcelona a Manresa o camí ral del Daví.
Passat el grau, anem a l’esquerra, per bé que per la dreta faríem drecera. En una colzada deixem a mà esquerra el camí que baixa a la font dels Traginers. Continuem pel marge dret del torrent de la Coma d’en Vila i, al Sot de la Teula, retrobem el camí d’anada que desfem fins la propera Alzina del Sal·lari.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF