Arxiu de la categoria: Bages

Santpedor: meandre del Riu d’Or

Distància 4 km
Desnivell acumulat irrellevant
Nivell de dificultat Fàcil
Data 22 de novembre de 2020
Cartografia ICGC. Bages. 1:50000
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

A Santpedor, just abans del pont del tren de Manresa a Sallent el curs del Riu d’Or es veu deturat per una paret rocallosa (lutites rogenques) que l’obliga a canviar el curs descrivint un perfecte meandre.
És un indret solitari, al peu del mas Lladó, on no hi ha cap camí de pas: cal anar-hi expressament. Probablement per això és tant ben conservat.
Vaig tenir-ne notícia per una proposta d’en Francesc Vila i Prat a l’apartat «Indrets» de l’interessant lloc web Santpedor.info creat i mantingut per en Jaume Illa i Antich que podeu veure al peu de pàgina.

Descripció de l’itinerari
Des del nucli urbà baixem al complex esportiu municipal i, per davant de les piscines, anem a buscar la via del tren i la seguim direcció Sallent. A vuitanta metres passat el pont sobre el Riu d’Or ens enfilem per un corriol ben definit a mà esquerra. El deixem aviat per un altre menys fressat, però prou fàcil de seguir, també a mà esquerra. Davallem, passant prop del cingle, a la llera.
Retronem pel mateix camí però, si volem caminar una mica més per l’indret, podem continuar pel corriol que hem deixat i enfilar-nos al turó que s’alça a sol ixent del meandre i davallar a creuar la via per un pas inferior. Continuem a mà dreta per sobre l’antic traç de la via i el pont vell, sortim al polígon industrial i retornem a les piscines.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Santpedor-Meandre from Jaume Illa on Vimeo.

Santpedor: volta del terme

Distància 24,6 km
Desnivell acumulat 371m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 21 de novembre de 2020
Cartografia ICGC. Bages. 1:50000
Recursos consultats «Noticia histórica de la vila de Sampedor » Anton Vila i Sala 1898
  «Aproximació als inicis d’un cognom santpedorenc: Els Llussà (I)». Jaume Prat i Vila. Dovella,  1982, Núm. 6, p. 15-17
  «Onomàstica i toponímia santpedorenca» Jaume Prat i Vila 1983
  «Santpedorines» Jaume Prat i Vila 1987
  «L’enclau de Santa Anna» Jaume Prat i Vila 1994
  «Localització de Sant Salvador de Claret» Francesc Villegas Butlletí 31 Amics de l’Art Romànic del Bages 1987
  «Història de les masies,…de l’antiga parròquia de Sant Iscle de Bages» Jaume Plans i Maestra Aj. de Sant Fruitós de Bages 2012.
  «El Castell de Godmar» A. Caixal et al. Generalitat de Catalunya D.G.Patrimoni Cultural 3573
  Catalunya romànica|enciclopèdia.cat (consulta 27/11/2020)
  «Sant Francesc de Santpedor». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya (consulta 27/11/2020)
  Mapes del Patrimoni Cultural | Diputació de Barcelona (consulta 27/11/2020)
  MontSalat (consulta 27/11/2020)

A grans trets podem definir que el terme de Santpedor és aquell comprés entre les rieres de Vallverd a ponent i Riu d’Or a llevant. Que limita a tramuntana amb els serrats de la Carena de les Valls, la Costa de la Vila i la Guinarda. I a migdia amb la línia imaginària entre Joncadella i el coll de l’Om.
Aquest itinerari pretén contornejar-lo el més ajustadament possible. Amb la premissa de defugir de l’asfalt i que transcorri sempre per camins ben definits i oberts, no és possible ajustar-s’hi arreu, especialment a la part de garbí, on passa entre cal Napolità i cal Riera: la carretera de Callús i el Torrent de Joncadella fa que no hi hagi continuïtat de camins transversals. El mateix succeeix a l’extrem llevantí, al paratge dels Totxos, per la trinxera de la via Manresa-Sallent. Lògicament coincideix en part amb el PR-C 131 «Voltejant Santpedor» malgrat que aquest, d’una llargària semblant, cercant probablement criteris paisatgístics, no s’ajusta gaire al termenal.
Volem arrodonir-ho amb unes pinzellades d’història ─antiga i recent─ dels llocs pels que transitarem. Un terme no es defineix únicament pels accidents geogràfics: pesen més altres factors com la propietat de la terra i la gent que l’habita.

Ronda de Sant Pere (330m)
Comencem a caminar a l’alçada de l’antic camí de Callús, per on retornarem, pel camí de la Serreta en direcció a Sant Francesc.

Sant Francesc (324m)
Ermita d’origen romànic ─amb diverses reformes posteriors─ de la que se’n té notícia d’ençà el 1240. La llegenda atribueix la seva construcció en commemoració d’un sermó que Sant Francesc d’Assís hauria fet des del turó on s’alça, conegut antigament com «la Trona de Sant Francesc», durant el seu pelegrinatge a Sant Jaume de Galicia. Va ser restaurada per iniciativa popular l’any 1983. La darrera intervenció la va fer l’Ajuntament el 2015 substituint la coberta i consolidant els murs.
Prenem el camí de Joncadella que deixem aviat pel dels Casals. Passem pel costat del Rovís, pairalia d’una notable nissaga santpedorenca i dels Casals ─ja en terme de Sant Joan de Vilatorrada─ per anar a buscar el Camí de les Pageses ─l’antic de Castellnou de Bages a Manresa─ i creuar la carretera de Manresa.

Comabella (300m)
El 1973 la família Payàs-Puigarnau donà la finca de Santa Maria de Comabella a Ampans, una fundació que des del 1965 dóna suport a les persones amb discapacitat intel·lectual o en situació de vulnerabilitat.
Passem per entremig de la botiga, tallers, aules i residències. Fins fa ben poc una part del complex era en terme de Sant Fruitós de Bages però una permuta amb Santpedor va fer que hagi quedat dins d’aquest darrer. Creuem la Síquia de Manresa i, per sota un pont, la via de Manresa a Sallent. Encara més enllà tornem a creuar la Síquia.

Coll de l’Om (295m)
Termenal entre Sant Fruitós i Santpedor. El mas Om, d’incerta localització, és documentat ja al s. XIII: Pere d’Om (1251), Pere Coll de l’Om (1268) i Bernat d’Om (1271). Corresponia a la parròquia de Sant Iscle. La darrera notícia que és té d’un Om és del 1346. El mas Reguant (abans Prat) declarava el 1628 que dins la seva propietat hi havia una partida anomenada «mas del Hom». N’ha quedat el topònim.

Per l’esquerra hi arriba el PR-C 131 que seguirem bona estona. Retrobem per tercer cop la Síquia. La seguim pel camí del marge revoltant ca l’Hortolà i el mas d’en Comas i passem pel costat del de la Riereta, que molt antigament s’havia anomenat Casa Cremada.

Font de la Riera (273m)
Ombrívol paratge al costat del Riu d’Or amb bons exemplars de plataner. Antic lloc d’esbarjo dels vilatans que hi acudien a fer «fontades» i refrescar-se al riu en indrets com el proper Gorg de l’Alzina. Actualment la font es nodreix de la xarxa pública.
A Santpedor el Riu d’Or és conegut i esmentat per la seva contracció «Ridor». Neix a la Coma dels Cellers de Castellnou de Bages, creua els termes de Santpedor i Sant Fruitós per tributar al marge dret del Llobregat prop de les Brucardes. De déu perenne malgrat que irregular i estacional.
A partir de 1980 les filtracions del runam salí del Cogulló de Sallent l’han salinitzat extraordinàriament. Fins llavors havia tingut aprofitament agrícola i ramader i lúdic (a més de diversos grogs per banyar-s’hi els més grans recorden haver-hi pescat crancs). Aquest fet ─a banda de l’impacte ambiental─ va causar importants perjudicis als masos que se’n beneficiaven. La salabror també afecta la vegetació de la riba. N’és bona mostra el tronc del roure monumental de la Caseta de Llussà ─amb una capçada, quan era viu, de vint-i-cinc metres de diàmetre─ plantat a la Plaça del Sindicat com a denúncia i consciència mediambiental.
A partir de Claret, el Riu d’Or es beneficia d’un sobreeixidor d’aigua dolça de la Síquia de Manresa per arribar en millors condicions al Llobregat.
Malgrat les reiterades accions de denúncia i sentències, el problema persisteix i els perjudicats resten sense indemnitzar, amb la connivència d’autoritats, institucions i polítics de qualsevol signe, sota el xantatge tàcit de la dependència econòmica i la pèrdua d’ocupació. Conseqüències que al cap i a la fi s’han acabat produint però per raons de rendibilitat i sinistralitat laboral.
Pugem a creuar la carretera de Navarcles, que es va projectar el 1868.

Santa Maria i Santa Anna de Claret (311m)
El lloc de Claret, dins l’antic terme de la ciutat de Manresa, a la zona del Camp de Bages, és documentat des del 1037 i l’església de Santa Maria des del 1086. Al seu entorn s’hi formà una sagrera, documentada el 1130, que després esdevingué parròquia i vila fortificada. Vers 1182~84 fou donada pels germans Pere i Bertran de Claret al monestir de Sant Benet de Bages. La Pesta Negra del 1348 va delmar-la de tal forma que no es podia mantenir la fortificació. L’església però conservà les funcions parroquials fins al s. XV. A partir del s. XVIII anà perdent el culte en benefici de la veïna ermita de Santa Anna i posteriorment fou dessacralitzada i utilitzada com a magatzem del mas de la Torre.

L’edifici actual és romànic del s. XII i consta d’una sola nau amb absis semicircular. Les prospeccions arqueològiques varen posar al descobert que s’alçà sobre una edificació anterior. Té adossat el campanar que en realitat és una torre de defensa, construïda entre els segles XIV i XV. A partir de 1979 s’inicià la restauració.
El mas de la Torre, al costat de Santa Maria, juntament amb el veí ─però ja en terme de Sant Fruitós─ de les Feixes, són masoveries de la important «Heretat dels Capellans» antigament propietat de la Comunitat de Preveres de Santpedor. Més proper encara ─quasi adossat─ que el de les Feixes i ha l’antic mas Martí «Heretat Casagemes». El carreró que el separa de l’ermita de Santa Anna és el delimitador entre Santpedor i Sant Fruitós.
Entre els anys 1762 i 1769 es va construir l’ermita o santuari de Santa Anna, substituint la preexistent esglesiola de Sant Salvador, citada documentalment l’any 1063 i ubicada al Pla de Santa Anna, tocant al camí ral de Sant Fruitós. La nova ermita acull una talla romànica de Santa Anna procedent, pel que sembla, d’aquella església. El campanar de Santa Anna data del 1929, any en que fou restaurada. El porxo de la dècada dels 60 del segle passat.
Continuem camí, seguint el PR-C 131, fent una bona marrada circumval·lant la partida dels Totxos, termenal amb Sant Fruitós i Sallent. Deixem el PR-C 131 i continuem per l’esquerra.

Serrat dels Morts (359m)
Necròpolis, evident origen del topònim, coneguda des d’antic, amb tombes del tipus «cista» de datació imprecisa dins el període alt medieval, com les properes del Serrat Rodó, Metalbages i la del costat de l’església parroquial. El 1895 fou excavada per membres del Centre Excursionista de Catalunya a instàncies del farmacèutic de la vila en Francisco Sala. Domingo Palet i Barba en publicava els resultats al butlletí del centre de juliol-setembre d’aquell any. S’hi localitzaren una trentena de tombes.
Per accedir-hi cal desviar-se uns metres del camí principal, per un de secundari a mà esquerra. Guanyem uns metres més pel camí principal i baixem pel costat d’una rasa fins a prop del Riu d’Or que seguim contracorrent pel marge esquerre.

Caseta de Llussà (350m)
Aturonada i voltada de pineda en un paratge tranquil, és un maset del s. XVIII, època d’expansió de la vinya, quan els propietaris dels grans masos ─en aquest cas el de Llussà─ establien terrenys a rabassa ─prèvia rompuda─ sovint aparellat al permís d’alçar habitatge per a la família rabassaire i aixopluc pels animals de feina. El tracte solia incloure una peça de terra destinada a hort de subsistència i cabal suficient per a regar-lo. També era una forma d’assegurar la subsistència a fadristerns d’aquells masos.
Actualment està totalment reformat i ocupat per dos apartaments dedicats al turisme rural.
Continuem camí trepitjant per poca estona el terme de Sallent, a l’heretat de Torrebruna. Creuem de nou el Riu d’Or pel camí d’accés a aquest mas i, al peu de cal Pinyot, atenyem el camí ral de Santpedor a Sallent que seguim breument a l’esquerra per prendre el de Burgaroles. Deixem a mà dreta els plans i mas de Ridor, un altre dels masos antiquíssims i principals, també dins del terme sallentí en un tram on el Riu d’Or marca el termenal.

Burgaroles (365m)
Conegut com mas de la Vilella, segons un capbreu de 1318 del Monestir de Sant Benet de Bages i conservat al de Montserrat (1). En un altre del 1477 ja es fa referència al mas de Burgaroles i a un tal Pere Burgaroles. En canvi no figura als fogatjaments de 1497 i 1553. El 1809 Josep Xipell de Burgaroles, era regidor de l’Ajuntament de Santpedor. Desconeixem si l’habitava en qualitat de propietari o masover. El fet és que durant la Guerra del Francès quan s’acostava tropa enemiga els santpedorencs fugien de la vila i cuitaven a amagar la imatge de Santa Anna al mas de Burgaroles.
Poc més enllà, vora el Riu d’Or, hi ha una font. Retrobem el PR-C 131 que seguirem pocs metres. Per davant del mas prenem una pista en direcció a Callús i Sant Salvador de Torre Abadal. La deixem a l’alçada del torrent de Burgaroles per un camí a mà esquerra, en fort pendent. Per aquest bon camí faldegem planerament pel bosc de la Guinarda (guineu), que en l’esmentat capbreu de 1318 se l’anomena «Guyrnada», fins a sortir a l’extrem oriental de la Costa de la Vila.

  • (1) La meitat de l’església de Sant Pere i de la vila passaren al domini del monestir de Sant Benet pel testament de Guillem Berenguer del 1064.

Costa de la Vila (421m)
O la Costa. Entre la Roca Fumada i la carretera de Castellnou, orientada a xaloc, amb un desnivell d’un centenar de metres de fort pendent, es despenja del Serrat de Castellnou. Com a la Guinarda, tot el carener és termenal entre Castellnou de Bages i Santpedor.
L’any 1981 s’hi va obrir una pista que mai va ésser utilitzada per la que ara hi transcorre un sender sovintejat per ciclistes i caminants. Poc abans de la sortida a la carretera hi ha instal·lat un gronxador, un dels diversos que podem trobar arreu del terme.
A la carretera de Castellnou anem a l’esquerra, en baixada, fins al camí del Sitjà on la deixem per pujar a mà dreta.

El Sitjà (429m)
Aquí el terme no segueix el carener i tot el pla del Sitjà correspon a Santpedor. Aturonades i separades uns metres del camí a mà dreta hi ha les restes del mas homònim. Al referit capbreu de 1318 se l’anomena mas de Puig d’Or (pug dor).
Passat aquest tram, el termenal torna a marcar-lo l’aiguavés. Continuem per la pista paral·lela fins a una bifurcació a l’alçada de les ruïnes del mas de les Valls on retrobem el PR que seguim poc menys de dos-cents metres per baixar a la riera de Vallverd.

Riera de Vallverd i Vallbona (292m)
Durant molt de temps se l’ha anomenat de Bellver. En mapes de començaments del segle passat hi figura com Vallver o Vallber. En documents dels segles X i XI descrivint delimitacions dels termes del Comtat de Manresa i del castell de Gotmar (Callús) se l’anomena Vinyamala (rivum de Vineamala).  De déu perenne malgrat que irregular i estacional, neix a la Creu del Perelló, en terme de Castellnou de Bages i desguassa al marge esquerre del Cardener a l’alçada de les Feixes de Callús. Fa de termenal entre Callús ─al marge dret─ i Castellnou de Bages, Santpedor i Sant Joan de Vilatorrada ─a l’esquerre.
Aturonat a la nostra dreta s’alça el mas de Vallbona. És un edifici de planta basilical, amb baixos, dos pisos i golfes, coberta a doble vessant i  el carener perpendicular a la façana, orientada a sol ixent, on s’hi obren diversos finestrals protegits per llindes i pilars. L’entrada principal és amb arc de mig punt adovellat. La façana de migdia presenta mig cos amb tres galeries a cada pis d’arc de mig punt. Les plantes queden ampliades per un adossat al mur nord on hi havia una capella dedicada a Sant Pere. La façana ponentina té annexat un gran cobert destinat a les tines. Això i els grans bocois del celler, capaços de rebre unes quantes càrregues de vi, donen una idea del que recol·lectava el mas, sigui de collita pròpia o de parcers.
Malgrat la importància d’aquest mas a la vista de l’edifici i l’extensió de l’heretat, poca informació històrica n’hem pogut recollir. El cognom Vallbona apareix als fogatges de 1497 i 1553. El 1525 es registra un apunyalament amb resultat de mort en el que hi intervé un fadrí del mas: el 18 de desembre del 1525, el batlle manà tocar sometent «via fos» «…e assò per rahò de unes coltellades, que en Pòns Vallbona de Vallvert ab daltres, ha donades en la persona de P. Casandáliga de dita vila…». L’apunyalament era en revenja per la mort d’un germà d’en Ponç, Valentí Vallbona, a mans dels germans Torrebruna, ja que l’esmentat Casandàliga era de la part i bandositat d’aquests. A part d’evidenciar el grau de violència entre bandositats ─tant corrent a l’època─ el fet curiós és que es va continuar tocant a sometent cada dia fins al setembre de l’any següent. També ens serveix per constatar que el nom primigeni de la riera és Vallverd i que Bellver podria ser una deformació. Durant generacions els amos es cognomenaren Sala. El 1832 l’hereu de Vallbona, Josep Sala, va casar-se amb la pubilla del mas Llussà.
Els actuals i nous propietaris estan fent una important restauració al conjunt edificat que havia anat degradant-se amb el pas dels anys.
Continuem camí creuant un parell de cops la riera. Trobem a mà esquerra un molí de sang ben conservat.

 Camí a Vilaclara (282m)
Puja pel marge esquerre de la riera, que ens cal tornar a creuar. Gens evident a l’inici, però tot seguit és defineix molt millor. Ample i de bon seguir. Aquest punt, on hi desguassa una rasa, és termenal entre Callús, Santpedor i Sant Martí de Torroella (Sant Joan de Vilatorrada) a on correspon la propietat de Vilaclara.
Poc més avall d’aquest encreuament, sota cal Filosa, al torrent de cal Candela, hi ha una surgència coneguda d’antic com la font de cal Filosa. Des de fa anys és salinitzada per filtració del runam de Súria (a uns 5 km. en línia recte) i fa que la riera de Bellver sigui salobre des d’aquest punt. Igualment de salinitzats són els pous del nivell freàtic de la riera que havien abastit els masos de la seva riba.
Seguint el camí sortim, pel costat d’una granja de porcí, al que va entre el de Santpedor a Callús i el de Santpedor a Vallbona i que és l’accés principal al mas. El prenem a mà dreta.

Vilaclara (336m)
El mas ja apareix documentat en una venda del 1001 dins dels dominis del monestir de Sant Benet de Bages («in locum que dicunt Villaclara»). No se’n troben més notícies en segles posteriors. Una de les llindes de les finestres conserva la inscripció amb el nom del propietari «Francisco Tosa» i l’any 1719. Durant els segles XVIII i XIX fou una masoveria del mas de la Tosa de Callús. Els darrers masovers van comprar la propietat a finals de la dècada dels 80 del segle passat, restaurant-la i reformant-la. Actualment és destina a turisme rural.
Baixem en direcció al camí de Callús a Santpedor. Segons una informació oral, en una feixa entre Vilaclara i Cal Pic, hi havia tres o quatre tombes fetes amb lloses contenint restes humanes, que varen anorrear per mor del conreu.
Retornem per l’antic camí entre Callús i Santpedor, per terreny planer amb feixes a banda i banda.

Un itinerari molt semblant d’en Joan Callado el podeu veure a Wikiloc

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Síquia de Manresa. Polseu la imatge per accedir a l'àlbum.

Viladelleva

De Santpedor a Viladelleva, per la Tosa i retorn pel Sitjà

Distància 17 km
Desnivell acumulat 348 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 14 de novembre de 2020
Cartografia ICGC. Bages. 1:50000
Recursos consultats «L’origen del nom de Callús» Albert Fàbrega. «El Poble» gener 2007
  «Restauració de l’església romànica de Sta. Mª de Viladelleva» Carme Torras «Butlletí Amics de l’Art Romànic del Bages» n. 19 abril 1986
  «Precisions sobre la història d’algunes esglésies d’època romànica del Bages» Albert Benet «Butlletí Amics de l’Art Romànic del Bages» n. 22 juliol 1986  
  «Recull històric de Castellnou de Bages» pàg. 285 Pere Vila 1990
  «La conca del Cardener a MontSalat» http://www.lasequia.cat/montsalat/ Data de la consulta 14/11/2020.
  Cercador del patrimoni Arquitectònic (Generalitat de Catalunya). Data de consulta 14/11/2020.
  Mapes del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona) https://patrimonicultural.diba.cat/ Data de consulta 14/11/2020.
  ICGC. Cartoteca digital. https://cartotecadigital.icgc.cat/ Data de consulta 14/11/2020.
  «Regió 7» edicions digitals 10/10/2020 i 25/08/19

Fàcil itinerari a l’entorn de la riera de Bellver fins al llogaret de Viladelleva, bona oportunitat per conèixer alguns aspectes històrics dels masos que trobarem pel camí i de la gent que els posseïren i habitaren. Tots els camins són ben fressats i de bon fer ─bona part per pistes─ però com que n’hi concorren molts altres i no disposem d’un mapa prou detallat, ens caldrà GPS per seguir-lo.

Accés
Partim de la Ronda de Sant Pere de Santpedor, on acaba el tram urbanitzat i s’ajunta amb el carrer Pons Grau. A l’extrem ponentí de la vila, al paratge conegut com la Serreta. Hi podem accedir des de la carretera de Santpedor a Callús.

Ronda de Sant Pere (330m)
Comencem a caminar vers ponent per l’antic camí de Callús. El terreny és planer amb feixes de conreu a banda i banda. Vers el nord albirem els darrers xalets del Mirador de Montserrat. A l’alçada del torrent d’Olius el camí es bifurca i, antigament, el ramal de l’esquerra s’adreçava a Sant Martí de Torroella.
Quan creuem el torrent del Mas, amb els masos de cal Pic, ca la Petita, i més enllà ca l’Arola, a la nostra esquerra, entrem a l’antic terme de Sant Martí de Torroella ─avui de Sant Joan de Vilatorrada. Aturonat a mà dreta albirem el mas Vilaclara i poc més enllà, al costat però a l’altra banda del camí, cal Piquet. Comencem a davallar i entrem al bosc. Quan en sortim som a la riera de Bellver, al punt més baix de l’itinerari.

Riera de Bellver (274m)
O de Vallverd, segons la topografia oficial. En mapes de començaments del segle passat se l’anomena Vallver o Vallber. Un document de finals del s. X on es descriu el terme del castell de Gotmar (Callús) se l’anomena Vinyamala (rivum de Vineamala). De déu perenne malgrat que irregular i estacional, neix a la Creu del Perelló, en terme de Castellnou de Bages i desguassa al marge esquerre del Cardener a l’alçada de les Feixes de Callús. Des d’aquí i fins prop de Viladelleva, fa de termenal entre Callús ─al marge dret─ i Castellnou de Bages, Santpedor i Sant Joan de Vilatorrada ─a l’esquerre.
La creuem seguint-la pel marge dret i, per tant, en terme de Callús.

 Cal Filosa (284m)
El mas ens queda sobre un espadat entre la riera de Bellver i el torrent de cal Candela. Les primeres referències documentals daten de mitjans del s. XVIII quan n’era l’amo Josep Alsina. El 1787 el seu fill es va vendre casa i terreny a Ramon Sala, amo de la important i veïna heretat de Vallbona. El 1805 Valentí Sala, un fadrí de la casa s’hi instal·la en contraure matrimoni. La seva descendència hi resideix fins finals del segle XX.
Al torrent de cal Candela, hi ha una surgència coneguda d’antic com la font de cal Filosa. Des de fa anys és salinitzada per filtració del runam de Súria (a uns 5 km. en línia recte) i fa que la riera de Bellver sigui salobre des d’aquest punt. Igualment de salinitzats són els pous del nivell freàtic de la riera que havien abastit els masos de la seva riba.
Ens desviem del camí per prendre el de Vallbona i visitar un petit i ben conservat molí de sang.
Després retornem a la cruïlla i anem a la dreta per pujar al Pla de la Tosa.

La Tosa. Camí de Callús a Viladelleva (316m)
La Tosa o cal Tosa és una masia imponent de grans finestrals, totalment restaurada.
N’hi ha constància documental d’ençà el 1211 quan el seu propietari era Bernat de Tosa. L’any 1279 Berenguer de Torres, ciutadà de Manresa, estableix a Guilleuma de «Valle Viridi» (Vallverd) i la seva filla Cília el mas de la Tosa que està situat al costat del «Castrum Lucidum». S’entén que es refereix al castell de Callús. D’aquesta denominació en derivaria el nom actual del poble. Més endavant, el 1320, Balaguer de Corts confessa a Ramon Eimeric que ha pagat els diners que devia per la compra del mas de la Tosa en el terme de Callús. Cinc anys més tard un document cita propietaris dels masos del terme i entre ells Elisenda ça Tosa, vídua de Berenguer ça Tosa. Els Tosa en retingueren la titularitat fins el 1820 quan la comprà Joan Aloy de Sant Mateu de Bages. A partir de 1924 ha canviat de mans ens dues ocasions.
El mas era el centre d’una extensa propietat amb diverses masoveries com la de Vilaclara.
Deixem el Pla de la Tosa per entrar de nou al bosc.

Clot o Forat de les Ànimes (328m)
La bifurcació que mena al Cortès i al castell de Gotmar, la veiem indicada com a «Clot de les Ànimes». És un gorg al torrent de cal Candela situat uns dos-cents metres i escaig més avall. Hi ha diverses versions relacionades amb la basarda que produïa el pas per aquest indret a hora foscant o trenc d’alba. Una seria induïda per la remor de l’aigua que hom assimilava a la produïda per les ànimes en pena que vagaven per aquells verals. L’altra versió explica que els mossos de la Tosa feien juguesques, amagant-se per atemorir el personal.
Creuem el torrent i, poc més enllà a mà dreta, localitzem una barraca ben conservada. Testimoni sens dubte de quan el paratge era plantat de vinya que la fil·loxera va malmetre i la pineda ha colonitzat. Més endavant, al bell mig d’una feixa de conreu sobreviu el Pi de les Set Branques o els Set Pins. És un exemplar de pi blanc. No són pas set besses d’una mateixa soca sinó set pins amb arrels comunes. El 2008 ja se n’havia mort un, però actualment solament en resten tres. A pocs metres de l’altre marge del camí hi ha un forn de calç mig enrunat.
Prou més enllà trobem el mas de Cogoma, una masoveria de cal Ferrer de Viladelleva. A la llinda d’una finestra hi ha gravat l’any de 1637 tot i que apareix documentat ja el 1513.
Atenyem la bifurcació amb el camí de Castellnou, per on retornarem. Ara anem a l’esquerra en direcció a Viladelleva, per camí pavimentat.

Cal Pasqual i cal Grisor (358m)
Dues cases separades per un pati murallat entremig. Les notícies més reculades daten del segle XIX, com antigues masoveries de cal Ferrer de Viladelleva. Actualment deshabitades.

 Cal Ferrer (397m)
Gran masia emmurallada amb diverses fases constructives. Les referències consultades no ens permeten destriar-ne l’origen i història de la del resta d’edificacions del lloc de Viladelleva, si formaven part d’una mateixa propietat o alou i en quin moment es va segregar.
A la llinda hi figura la data de 1604 tot i que probablement és molt anterior. El 1959 Miquel Bayona i Ferrer la va vendre a Jordi Planas i Homs, de Barcelona. El casal hauria estat el centre de la propietat coneguda genèricament com Viladelleva, a tenor de la documentació històrica que el comprador hi va trobar i dipositar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
Que el lloc de Viladelleva fou habitat des d’antic ho testimonia la necròpolis situada a dos-cents metres de cal Ferrer i la propera del Turó dels Moros, amb tombes de tipus cista d’imprecisa datació dins del període alt medieval. Amb tot la referència més antiga és de l’any 1025 en una venda de terres al lloc dit «Vila de Leva», prop del riu «Malceres». Probablement fou propietat de la família Montcada atès que l’església de Santa Maria de Viladelleva se suposa que és la que, amb la mateixa advocació, apareix el 1033 en una donació entre germans d’aquella família. També se li atribueix una referència del 1060 d’una església de «S.Mª» situada a «Vila Mancada» prop del riu «Malchers».
Molt més endavant, el 1407 Elissendis de Viladelleva, resident a Manresa, juntament amb els seus fills, ven el mas a la família Monge de Callús. En el document hi intervenen Berenguer de Tord, castlà de Castellnou de Bages, i Arnau de Sallent com a senyor de Callús, pel que cal considerar que els senyors de Castellnou i Callús tenien drets sobre Viladelleva.
A l’altra banda del camí hi ha la masoveria de cal Jepet.

El mas de Viladelleva i cal Torrenter (405m)
Notable edifici resultat de diversos cossos adossats que li han configurat l’aspecte actual. A la façana principal s’hi obren el portal adovellat amb arc de punt rodó i un conjunt de finestres de pedra picada. A la part més meridional el mur és sustentat per tres contraforts. Fins fa ben poc presentava un lamentable aspecte d’abandonament però actualment s’hi està portant a terme una restauració integral.
Separat del cos principal, a garbí, hi ha un cobert a dues plantes probablement utilitzat com a graner i estable. Té accés per carro tant a la planta baixa com a l’alçada. També separats però a mestral, hi ha un corral, un paller i un grup de tines, tot plegat en estat ruïnós.
Com a cal Ferrer, ens resulta impossible destriar-ne l’origen i història de la del resta d’edificacions del lloc de Viladelleva. El mas, de forma independent, no es documenta fins a finals del s. XIV quan s’uní en un gran alou amb les Comes de Cererols, propietat dels Cabanes d’Oristà. Durant un temps fou conegut com cal Feliu, el cognom dels masovers des de finals del segle XIX. El 1848 els Cabanes varen alçar la masoveria adossada al mur de migdia, coneguda com cal Torrenter. En fou el primer masover Peremiquel Roca, de Súria. La seva descendència hi visqué fins el 1928 quan Montserrat Peramiquel en marxà per anar a viure a Santpedor on encara els descendents són coneguts com de cal Torrenter (1). Aquesta família va sofrir un tràgic accident. El juny de 1915, durant una forta tempesta, va caure un llamp al campanar de l’església de Viladelleva que va provocar la mort de Maria Peramiquel Vendrell, de vint-i-dos anys. Estava tocant a «bon temps» i la descàrrega va ser mortal perquè els batalls s’accionaven amb filferros per comptes de cordes. Després dels Peramiquel vingueren nous masovers fins que el 1971 quedà deshabitada.

  • (1) Aquest era un costum antic i ben arrelat. Quan els amos, fadrins, masovers, i fins i tot mossos, deixaven el mas per anar a viure als pobles i ciutats de l’entorn, la nova llar se la reconeixia pel nom del mas de procedència. És el cas de cal Pic, cal Tosa, cal Grisó o cal Torrenter a Santpedor. I hem vist el d’Elissendis de Viladelleva que residia a Manresa. També l’origen toponímic de bona part de cognoms catalans.

Santa Maria de Viladelleva (409m)
A frec del mur de tramuntana del mas de Viladelleva, s’alça aquesta petita església d’origen romànic tardà, d’una sola nau rectangular amb coberta de volta de canó. L’absis carrat ha portat a considerar-la erròniament com a preromànica tot i que després s’ha comprovat que era molt posterior.
La porta, oberta a ponent, és amb arc de mig punt i adovellada, protegida per un porxo o atri. El campanar presenta una estructura de petita torre amb aires d’espadanya de dues arcades que acullen sengles campanes. En una d’elles s’hi llegeix la inscripció de «Ma feu Josep Mestres en Manresa lu any 1858. Santa Maria, ora pro nobis». A l’altra, més antiga, sembla endevinar-s’hi l’any 1822.
La va comprar Jordi Planas, l’amo de cal Ferrer, i va restaurar-la el 1962, però cap a la dècada dels 80 del segle passat va caldre fer-hi una nova intervenció per part de l’Ajuntament i la Generalitat. El 2005 els hereus la van cedir-la a l’Ajuntament i el 2018 un retaule barroc que s’havia retirat per preservar-lo, obra del manresà Josep Sunyer i Raurell. Actualment està en procés de restauració per retornar-lo a l’església. L’any passat hi van caldre nous treballs per uns problemes derivats del terreny on s’assenta.
Pel costat de l’església prenem un corriol poc fressat que ens mena a una pista. La seguim revoltant per dins el bosc, en sentit contrari a les busques, fins poc abans d’un marcat revolt a mà dreta. Al costat mateix del camí, al marge esquerre, hi ha la necròpolis amb quatre tombes de cista.
Retornem a la bifurcació amb el camí de Castellnou, pista enquitranada, que seguim ara a mà esquerra. Per un pont creuem la riera de Bellver i entrem en terme de Castellnou de Bages. Ens desviem aviat per un sender a mà dreta, en direcció als Tolls de les Valls, seguint el PR-C 131.

Tolls, bosc i carena de les Valls
Baixem a retrobar la riera i la creuem passant al marge dret poc abans del Toll de la Por. Més endavant passem per sobre el de Fontcoberta i recuperem el marge esquerre abans del Toll del Xuclador. Continuem per una pista que s’enfila per l’obaga del bosc de les Valls seguint el Torrent de la Sala, deixem el PR que marxa per la dreta i anem a buscar la pista que discorre pel carener termenal entre Castellnou i Santpedor. La deixem per accedir, per un camí a mà dreta, al turó del Sitjà.

Turó del Sitjà (448m)
Punt més enlairat de l’itinerari. Hi ha una creu de fusta en un pi i un gronxador. Un dels diversos que hi ha als voltants del terme de Santpedor. Baixem al camí del Sitjà i el seguim vers sol ixent. Ens en apartem per pujar un turó on hi ha les ruïnes del mas homònim.

El Sitjà (439m)
Ruïnes d’un mas i una tina. En un capbreu de 1318 se l’anomena mas de Puig d’Or (Puig Dor) i conté una descripció del terme de Santpedor on es pot veure que, per aquella època, era més petit i acabava aquí.
A primeries del s. XVIII hi tenim documentada una rebesàvia, Francesca Sitjàs i Camprubí, filla de Josep i Maria Anna. Va maridar-se amb un fadristern del mas de les Planes de Sant Mateu, Pere Màrtir Planas Serra que, per manca de descendència de la pubilla, va acabar esdevenint-ne l’hereu.
Deixem el camí del Sitjà per una drecera a mà dreta fins a sortir sobre l’antic camí de Castellnou a Manresa. Ens en separem pujant a mà dreta per enfilar-nos a una bona talaia sobre el Pla de Bages. Camí avall sortim al de Vallbona i la urbanització del Mirador de Montserrat, que ocupa l’antiga heretat de Pons Grau. Continuem pel  de Vallbona en direcció a Santpedor, però el deixem poc més avall per un sender a mà dreta per enfilar-nos al Serrat de les Forques, un tram una mica confús pels diversos corriols oberts pels ciclistes.

Serrat de les Forques (362m)
Com el seu nom revela, era el lloc on rebien el càstig els condemnats a la pena capital i on restaven exposats llurs cossos, fora muralles però ben a la vista. Durant la Primera Guerra Carlina la vila ─alineada amb el bàndol liberal─ fou assetjada i els partidaris del pretendent Carles hi instal·laren una peça d’artilleria. Tot i així no aconseguiren l’objectiu. Davallem del serrat fins al camí d’accés al Mirador de Montserrat pel que retornem a la Ronda de Sant Pere.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Viladelleva. Polseu la imatge per accedir a l’àlbum.

Entre Llussà i Vallbona

Itinerari pel nord del terme de Santpedor

Distància 15,3 km
Desnivell acumulat 300 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 1 de novembre de 2020
Cartografia ICGC. Bages. 1:50000
Recursos consultats «Recull històric 1814-1992» Jordi Vila i Prat. Santpedor a l’abast 2.
  «Santpedorines»;«Onomàstica i toponímia santpedorenca»;«Els santpedorencs i la Guerra de la Independència»; «Aproximació als inicis d’un cognom santpedorenc: els Llussà». Jaume Prat i Vila.
  «El poblat pre-romà de la Costa de la Vila» M. Cura i A.M. Ferran. https://www.raco.cat/index.php/Pyrenae/article/view/164950#sidebar
  Wikipèdia: «Dipòsit de la Plaça Sant Jordi»; «Cal Lluçà» i «Castell d’Or». Data de consulta 4/11/2020.
  «MontSalat» http://www.lasequia.cat/montsalat/ Data de consulta 4/11/2020.
  Cercador del patrimoni Arquitectònic (Generalitat de Catalunya). Data de consulta 4/11/2020.
  Mapes del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona)

https://patrimonicultural.diba.cat/ Data de consulta 4/11/2020.

Fàcil itinerari resseguint de llevant a ponent el nord del terme de Santpedor que ens permetrà visitar un seguit d’indrets i masos carregats d’història. Tots els camins són ben fressats i de bon fer, però com que n’hi concorren molts altres i no disposem d’un mapa prou detallat, ens caldrà GPS per seguir-lo.
Cal advertir de les diferències toponímiques entre la denominació oficial i la tradicional. Seria discutible el «Lluçà» en lloc de «Llussà» tot i que aquesta darrera és la grafia del cognom de no pocs descendents de la nissaga. Però el que ja no té ni cap ni peus són les arbitrarietats «Ceba-Roja» per «Sebarroja», «Brugueroles» per «Burgaroles», riera de «Vallverd» per «Bellver» o «Ponçgrau» per «Pons Grau». Val a dir que moltes d’aquestes distorsions venen heretades de l’antiga topografia de la Diputació. Però com que són les oficials, acaben prevalent i distorsionant la realitat sense que ningú tingui cura d’esmenar-ho.

Accés
Partim de la plaça de Sant Jordi de la vila de Santpedor. A un centener de metres, pel carrer del Monjo, hi ha un petit aparcament públic. Una altre opció és al carrer Joan Miró.

 Plaça de Sant Jordi (326m)
A la carretera que mena a Castellnou de Bages. Hi ha una gran cisterna soterrada destinada a l’abastament del veïnat mitjançant una xarxa pública de fonts inaugurada el 1910 i que es nodria del pou del Perico. A principis dels anys 80 la salinització obligà a tancar-lo i abastir-lo des del pou del Tint, al costat mateix de la plaça, on antigament hi havia una petita indústria de tintura. Des de l’any 1932 la vila s’abasta de la Sèquia i actualment la cisterna es destina a altres usos diferents dels d’aigua de boca.
Comencem a caminar pel carrer del doctor Sanricar i a pocs metres trobem l’esmentat pou del Perico.

Pou del Perico (327m)
El 1860 Francesc Pujol «Perico», va excavar-lo per a l’aprofitament d’una bòbila, produint una important minva al cabal de la font de les Escales, el principal punt d’abastament de la vila. Després d’anys de litigis es va aconseguir fer-ne reduir la fondària. Posteriorment l’Ajuntament va adquirir-ne la propietat per destinar-lo a la xarxa pública.
Pocs anys més tard, el 1917, la fàbrica de ca l’Armangué ─a vapor─ va aprofundir el seu pou, situat prop del Perico, tornant a delmar el subministrament públic i desencadenant un greu conflicte veïnal conegut com de «la Cera i la Teia».
Durant la dècada dels 80 del segle passat, el pou i la font de les Escales es salinitzà ─salinitat equivalent a l’aigua del mar─ per filtració de salmorres procedents del runam salí del Cogulló de Sallent.
L’espai que ocupava el pou s’ha museïtzat.
Pugem pel carrer de la Pedrosa fins a la ronda de Sant Pere.

Mas Sebarroja (334m)
Fins no fa pas gaire anys quedava fora vila. El cognom Sebarroja ja és documentat a Santpedor en un capbreu de 1477 (Pere Sebarroja) (1).
Durant l’edat Mitjana era conegut com a mas Vilarench i així consta al fogatjament de 1553 (Otzet de Vilarench). Posteriorment (s. XVII), sigui per venda o per casament s’anomenà mas Pahissa. Al s. XVIII ja se’l coneix pel nom actual. Tot i que la pubilla va casar-se amb un Vinyes i la descendència va canviar de cognom, seguien reconeixent-se per Sebarroja.
A finals del s. XVIII n’era amo Bartomeu Vinyes i Vintró «Sebarroja», batlle de la vila durant la Guerra del Francès. El seu fill i hereu, Josep Vinyes i Vila «Sebarroja», fou nomenat capità de la 4ª Companyia de Reserva de Sometents de Santpedor, participant a les batalles del Bruc. Al front del sometent continuà fustigant els gavatxos, operant especialment a les comarques del Bages i el Moianès. Posteriorment esdevingué membre actiu de la liberal «Milícia Nacional» i, en algun moment de gir absolutista, fou enviat a presidi a Ceuta on hi morí.
Revoltem el mas baixant a creuar el torrent homònim pel camí de Llussà. A partir d’aquí, i durant bona estona, ens guiem per les indicacions a la «Caseta de Llussà». Cent-quaranta metres més avall d’un oratori, ens en desviem per un corriol a mà dreta per enfilar-nos al Serrat Rodó.

  • (1) És un document on s’anotava, de forma abreujada i períodes cronològics espaiats, els censos que corresponia recaptar dels emfiteutes ─tenidors reals d’un bé immoble─ als senyors directes, per tal de conservar memòria o prova de la subsistència dels drets dominicals.

Serrat Rodó (337m)
S’hi localitzen sis enterraments en cista amb lloses de pedra que hom els hi suposa una datació relativa corresponent a l’època visigòtica (2). Vindria a confirmar aquesta hipòtesi la troballa d’una sivella, malauradament espoliada del museu municipal.
Retornem al camí i, abans d’atènyer el mas Llussà, trobem a mà esquerra una font. Bon lloc per fer-hi parada.

  • (2) Com les veïnes necròpolis del Serrat dels Morts i Metalbages, datació imprecisa dins del període alt medieval.

Mas Llussà (320m)
Masia de planta basilical, amb baixos i dos pisos, coberta a doble vessant i el carener perpendicular a la façana, orientada a migdia, on s’obren les galeries d’arc de mig punt seguint un model comú en moltes masies catalanes. Adossada al mur ponentí destaca una torre de defensa quadrada amb quatre obertures petites a la part superior, rematada amb merlets.
Una hipòtesi apunta que l’origen de la família i el cognom podrien estar relacionats amb els senyors del Lluçanès perquè la «Vila d’Or» i l’església de Sant Pere eren un alou que l’any 1054 passà a mans de Guillem Berenguer I d’Osona-Manresa, fill de Guisla de Lluçà, en renunciar al comtat a favor del seu germà i comte de Barcelona, Ramon Berenguer I.
A la carta de franqueses atorgada per Alfons I (1190-1192) a la vila s’hi concedeix la celebració d’un mercat setmanal i l’establiment d’unes taules a, entre d’altres, Pere de Llussà «Petri de Luzano». Un document de 1391 fa referència a un plet sobre l’ús de l’aigua del Riu d’Or, entre el propietari del molí i el del mas, Valentí de Llussà. El 1410 els Llussà compraren el molí a la família Godenchs (3). Al mateix capbreu de 1477 que hem referit abans, s’hi esmenten el mas, molí, rovira i «orega» de «Luçà». Tornem a tenir constància del cognom als fogatjaments de 1497 «Luça» i 1553 Pere «Lussà». El pare del popular Isidre Llussà i Casanoves «Timbaler del Bruc» era un fadristern d’aquest mas. Els amos varen conservar el cognom fins que el 1832 la pubilla, Susanna Llussà, va casar-se amb l’hereu de Vallbona Josep Sala. De llavors ençà es cognomenen Sala.
El penúltim propietari del mas, Narcís Sala i Molins, traspassat enguany, fou un pagès compromès en la preservació del patrimoni natural i etnològic.
Pel costat de la casa i seguint les indicacions a la «Caseta», anem a creuar a gual el Riu d’Or, passant al seu marge esquerre.

  • (3) Molí fariner molt ben conservat. El 1780 Ignasi Llussà el reconstrueix i el torna a posar en funcionament. El 1876 ja estava parat de feia uns anys. L’any 2000, s’acaba la restauració actual. El mas conserva també una teuleria i forn d’obra.

Riu d’Or (322m)
A Santpedor és conegut i esmentat per la seva contracció «Ridor». Neix a la Coma dels Cellers de Castellnou de Bages, creua els termes de Santpedor i Sant Fruitós per tributar al marge dret del Llobregat prop de les Brucardes. De déu perenne malgrat que irregular i estacional.
A partir de la dècada dels 80 les filtracions del runam salí del Cogulló de Sallent l’han salinitzat extraordinàriament. Fins llavors havia tingut aprofitament agrícola i ramader i fins i tot lúdic (els més grans recorden haver-hi pescat crancs). Aquest fet ─a banda de l’impacte ambiental─ va causar importants perjudicis als masos que se’n beneficiaven. La salabror també afecta la vegetació de la riba. N’és bona mostra el tronc del roure monumental de la Caseta de Llussà ─amb una capçada, quan era viu, de vint-i-cinc metres de diàmetre─ plantat a la Plaça del Sindicat com a denúncia i consciència mediambiental.
Més avall, a Santa Anna de Claret, el Riu d’Or es beneficia d’un sobreeixidor d’aigua dolça de la Sèquia de Manresa per arribar en millors condicions al Llobregat.
Malgrat les reiterades accions de denúncia i sentències, el problema persisteix i els perjudicats resten sense indemnitzar, amb la connivència d’autoritats, institucions i polítics de qualsevol signe, sota el xantatge tàcit de la dependència econòmica i la pèrdua d’ocupació. Conseqüències que al cap i a la fi s’han acabat produint però per raons de rendibilitat i sinistralitat laboral.

Caseta de Llussà (352m)
Aturonada i voltada de pineda en un paratge tranquil, és un maset del s. XVIII, època d’expansió de la vinya, quan els propietaris dels grans masos ─en aquest cas el de Llussà─ establien terrenys a rabassa ─prèvia rompuda─ sovint aparellat al permís d’alçar habitatge per a la família rabassaire i aixopluc pels animals de feina. El tracte solia incloure una peça de terra destinada a hort de subsistència i cabal suficient per a regar-lo. També era una forma d’assegurar la subsistència a fadristerns d’aquells masos.
Actualment està totalment reformat i ocupat per dos apartaments dedicats al turisme rural.
Continuem camí trepitjant per poca estona el terme de Sallent a l’heretat de Torrebruna. Creuem de nou el Riu d’Or pel camí d’accés a aquest mas i, al peu de cal Pinyot, atenyem el camí ral de Santpedor a Sallent que seguim breument a l’esquerra per prendre el de Burgaroles. Deixem a mà dreta els plans i mas de Ridor, un altre dels masos antiquíssims i principals, també dins del terme sallentí en un tram on el Riu d’Or marca el termenal.

Burgaroles (365m)
Conegut com mas de la Vilella, segons un capbreu de 1318 del Monestir de Sant Benet de Bages i conservat al de Montserrat (4). Al de 1477 ja es fa referència al mas de Burgaroles i a un tal Pere Burgaroles. En canvi no figura als fogatjaments de 1497 i 1553. El 1809 Josep Xipell de Burgaroles, era regidor de l’Ajuntament de Santpedor. Desconeixem si l’habitava en qualitat de propietari o masover. El fet és que durant la Guerra del Francès quan s’acostava tropa enemiga els santpedorencs fugien de la vila i cuitaven a amagar la imatge de Santa Anna al mas de Burgaroles.
Poc més enllà, vora el Riu d’Or, hi ha una font. Per davant del mas prenem una pista en direcció a Callús i Sant Salvador de Torre Abadal (PR-C 131, Voltejant Santpedor). La deixem a l’alçada del torrent de Burgaroles per un camí a mà esquerra, en fort pendent. Per aquest bon camí faldegem planerament pel bosc de la Guinarda (guineu), que en l’esmentat capbreu de 1318 se l’anomena «Guyrnada», fins a sortir a l’extrem oriental de la Costa de la Vila.

  • (4) La meitat de l’església de Sant Pere i de la vila passaren al domini del monestir de Sant Benet pel testament de Guillem Berenguer del 1064.

Costa de la Vila (421m)
O la Costa. Entre la Roca Fumada i la carretera de Castellnou, orientada a xaloc, amb un desnivell d’un centenar de metres de fort pendent, es despenja del Serrat de Castellnou. Com a la Guinarda, tot el carener és termenal entre Castellnou de Bages i Santpedor.
L’any 1981 s’hi va obrir una pista que mai va ésser utilitzada per la que ara hi transcorre un sender sovintejat per ciclistes i caminants. Poc abans de la sortida a la carretera hi ha instal·lat un gronxador, un dels diversos que podem trobar arreu del terme.
A la carretera de Castellnou anem a l’esquerra,(5) en baixada, fins al camí del Sitjàon la deixem per pujar a mà dreta. Aquí el terme no segueix el carener i tot el pla del Sitjà que envolta les ruïnes del mas homònim (6) correspon a Santpedor. Pel vessant de migdia i passant pel dipòsit d’aigües, ens enfilem al Serrat del Floretes.

  • (5) Podem fer drecera anant a mà dreta i pujant després pel carrer del Turó.
  • (6) Al referit capbreu de 1318 se l’anomena mas de Puig d’Or (Puig Dor) en una descripció del terme on es pot veure que, per aquella època, era més petit i acabava aquí. El límit ponentí el senyalaven la Costa Llisa, el mas Pons Grau i el camí de les Pageses, per on transcorria l’antic camí de Castellnou a Manresa.

Serrat del Floretes (486m)
Som al punt més enlairat de l’itinerari. A cavall entre les dècades 60 i 70 del segle passat s’hi van localitzar uns fons de cabanes amb restes de ceràmica i estris de ferro, amb la conclusió dels arqueòlegs que es tractava d’un petit poblament pre-romà de finals del s. V i inicis del III ANE, coetani dels de Cal Ramon a la carretera de Callús i del Cogulló de Sallent, tot i que aquests darrers van tenir una ocupació més perllongada.
Sobre aquest turó o a la veïna Costa de la Vila s’ha especulat la possible ubicació del Castell d’Or (Castrum Auri) esmentat en diverses fonts a finals del s. X però del que no se’n ha localitzat cap evidència.
Retornem i creuem el camí del Sitjar, on anem a buscar un senderol que ressegueix el carener.

Turó del Sitjà (448m)
Sobre un contrafort avançat al carener. Hi ha instal·lat un altre gronxador i, a pocs metres, una creu de fusta en un pi. És un bon mirador del Pla de Bages. Seguim carenejant sempre per camí ben fressat, creuant breument una pista paral·lela, fins al Serrat dels Ossos.

Serrat dels Ossos (409m)
És el promontori més elevat de la Carena de les Valls, termenal entre les propietats de la Sala (Castellnou) al nord i Vallbona (Santpedor) a migdia, a la pineda coneguda com el com el Bosc de les Valls.
Al cim d’aquest promontori uns afloraments rocosos formen petites balmes. En una d’elles hi havia una ossera d’època desconeguda de la qual hom s’endugué la majoria dels ossos en època indeterminada. Una diàclasi al rocam havia servit de trinxera durant la Guerra Civil de 1936, tot i que no sembla que això conservi cap relació amb l’ossera.
Baixem, sense camí definit, a buscar la pista tot i que, si no ho veiem clar, podem fer-ho pel camí que hem trobat a mà dreta just abans del serrat i que el revolta pel vessant obac. Un cop a la pista la deixem tot seguit per un altre sender a mà dreta que ens mena a l’enrunat mas de les Valls.

Les Valls (355m)
Ruïnes consolidades d’un mas de planta baixa, pis i golfes. L’edifici, de dues crugies, presenta un cos més baix annexat a un lateral. La façana ha desaparegut quasi totalment. Segons Pere Vila i Rovira, la llinda de la balconada, avui desapareguda, duia la inscripció 1706. Els darrers habitants de les Valls foren el Joan Sangrà, l’Angeleta i una filla que, cap al 1920, abandonà la casa per anar a viure a Santpedor. S’explica que quan morí l’àvia de la casa queia una terrible nevada i l’hagueren de dur en una llitera des de les Valls al cementiri de Castellnou, passant tota mena d’adversitats.
Marxem de les Valls pel camí principal d’accés per sortir a la pista on retrobem el PR-C 131 que seguim a mà esquerra per deixar-lo aviat, a la segona bifurcació, per un ramal a mà dreta que baixa al mas de Vallbona. Continuant pel PR faríem drecera si ens convingués escurçar l’itinerari.

Vallbona (315m)
Aturonada sobre la riera de Bellver, termenal entre Callús i Santpedor. És una masia de planta basilical, amb baixos, dos pisos i golfes, coberta a doble vessant i  el carener perpendicular a la façana, orientada a sol ixent, on s’hi obren diversos finestrals protegits per llindes i pilars. L’entrada principal és amb arc de mig punt adovellat. La façana de migdia presenta mig cos amb tres galeries a cada pis d’arc de mig punt. Les plantes queden ampliades per un adossat al mur nord on hi havia una capella dedicada a Sant Pere. La façana ponentina té annexat un gran cobert destinat a les tines. Això i els grans bocois del celler, capaços de rebre unes quantes càrregues de vi, donen una idea del que recol·lectava el mas, sigui de collita pròpia o de parcers.
Malgrat la importància d’aquest mas a la vista de l’edifici i l’extensió de l’heretat, poca informació històrica n’hem pogut recollir. El cognom Vallbona apareix als fogatges de 1497 i 1553. Durant generacions els amos es cognomenaren Sala, tal com hem vist amb l’hereu que es casà amb la pubilla de Llussà.
Els actuals i nous propietaris estan portant a terme una important restauració al conjunt edificat que havia anat degradant-se amb el pas dels anys.
Retornem pel camí que mena a la vila i que porta el nom del mas. Passem prop de les ruïnes de cal Bonic, per cal Saleta i per cal Mariano, masets establerts anys ha pels de Vallbona a pagesos rabassaires. I més endavant a tocar les darreres cases de la urbanització del Mirador de Montserrat que ocupa l’antiga heretat de Pons Grau del Mas.
Entrem al nucli urbà de pel carrer de Núria. A la Plaça de Catalunya s’alça el Monument a la Sardana, erigit el 1987 amb motiu de la proclamació de la vila com a Ciutat Pubilla de la Sardana.
Per retornar al punt d’inici ens cal girar pel carrer del Monjo on hi ha el portal de cal Petet o de Berga, d’on partia el camí ral a aquesta ciutat. És un dels cinc que s’obrien a la tercera muralla que manà alçar Pere III ─Santpedor era vila reial─ per protegir una expansió que ja havia superat la segona. Les obres començaren el 1369. D’aquesta muralla es conserven dos portals més: el de les Verges o de cal Quatre i el de Sant Francesc o de cal Valeri.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Mas Llussà. Cliqueu la imatge per accedir a l’àlbum.

El Camí Ral del Coll de Daví

Des de la Barata al Pont de Vilomara

Distància 16 km
Desnivell acumulat +381 -846 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 29 de setembre de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Els 3 Monts (1:30000); Sant Llorenç del Munt i l’Obac (1:25000).
  ICGC. 07 Bages (1:50000)
Documentació Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt-Serra de l’Obac). Antoni Ferrando i Roig. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
  Camí ral de Coll de Daví. Jaume Capdevila i Plans. Dovella nº 2, 1981.
  Els camins de Manresa a Barcelona. Joan Valls i Pueyo. Dovella nº 18, 2016

Aquest itinerari ressegueix el tram del Camí Ral de Barcelona a Manresa que travessa la Serra de l’Obac, tradicionalment conegut com Camí Ral del Coll de Daví, entre Matadepera i el Pont de Vilomara.
Hom creu que és molt més antic, malgrat que la primera referència documental data de l’any 1070 en la compra d’un alou per part del monestir de Sant Llorenç del Munt. Era un camí de bast, no apte dons per a carruatges. Tampoc era l’únic per anar de Manresa a la Ciutat Comtal: hi havia el de Martorell per Esparreguera, el de Collcardús i el del Coll de can Massana. Però era el més curt i per això fou el més habitual fins al segle XIX quan el 1835 s’obria la carretera del Bruc pel coll de can Massana, i el 1859 la línia ferroviària entre Terrassa i Manresa.
Tot i que era molt freqüentat, se’l considerava perillós: recorria un tram muntanyenc amb passos estrets vorejant cingleres, boscós i feréstec, on el viatger s’exposava a patir-hi algun accident o ser assalt per bandolers, especialment durant els segles XVI i XVII. Nombrosos testimonis en donen fe, alguns dels quals els ressenyem a tall d’exemple. Les principals quadrilles de bandolers varen operar als voltants d’aquest camí i, en general, de la Serra de l’Obac: Antoni Roca, Serrallonga, Rocaguinarda, Trucafort,… tant és així que les autoritats de Terrassa i Manresa havien tractat la possibilitat de desviar-lo per Rellinars.
Atenent a que era un camí de bast, és un itinerari fàcil, amb poc desnivell i pendents que mai passen de moderats. Ara bé, solament té un parell de trams senyalitzats: aquells que coincideixen amb els GR. I hi concorren nombrosos corriols, camins i pistes, la majoria ben representats als mapes excursionistes, però que no abasten tot el recorregut. Per això el GPS ens serà de molta utilitat. Hem procurat ressenyar totes les bifurcacions, però n’hi ha tantes que és possible haver comès alguna omissió. Es tracta d’un itinerari en travessa, pel que cal comptar amb mitjà de transport a cada cap.

Accés
Iniciem l’itinerari al punt quilomètric 9 de la BV-1221 entre Terrassa i Navarcles, a l’alçada de la Barata on, al marge dret de la carretera, hi ha espai per aparcament.

La Barata (626m)
L’origen d’aquest mas es remunta al 1330 quan l’abat de Sant Llorenç del Munt establí Ramon Barata i la seva muller Constança, ciutadans de Manresa, una peça de terra anomenada Llinars, al terme de Sant Joan de Matadepera. Els Barata en pagaren trenta sous i es comprometeren a aixecar-hi un mas, conrear la terra i pagar els tributs estipulats al monestir. Per aquest pacte quedaven subjectes a la servitud de la gleva: en la seva condició de remences, ells i llur descendència no podien abandonar el mas sense haver-se redimit del seu senyor.
En aquest terreny que el monestir ja hauria adquirit a propòsit, situat al costat del camí ral de Manresa a Barcelona, al punt on s’ajuntava amb el de Berga pel coll d’Estenalles, els Barata hi deurien fundar un hostal per als vianants, traginers i comerciants que hi transitaven.
L’establiment va mantenir-se actiu durant més de cinc segles aportant considerable prosperitat econòmica als Barata —juntament amb l’explotació forestal, la vinya i el conreu— que amb els anys havien anat adquirint més terres per engrandir la propietat. Aquesta situació els hi va procurar més d’un problema: el 1613 la quadrilla del Sastre Domingo va intentar segrestar un fill de la família. I l’octubre de 1615 Jeroni Ramona, cap de la banda dels Avinyonesos, segrestà l’hereu i un germà, que aconseguiren escapolir-se. En ambdós cassos els bandolers tractaven d’obtenir un bon rescat. El mateix mes la banda d’en Trucafort passa per la Barata i es fan donar menjar. Porten segrestat un tal Coll de Cerdanyola. I aquell mateix dia s’enfronten les bandes dels Avinyonesos i d’en Trucafort. Casualitats o revenja.
Paradoxalment les males llengües atribueixen a un hostaler de la Barata la connivència amb una quadrilla de bandolers als quals avisava mitjançant peces de roba esteses als finestrals. No era estrany que els bandolers estesin assabentats si les víctimes que pretenien assaltar traginaven diners o quelcom de valor, prèviament advertits per xarxes de delators, popularment coneguts com a «lloques».
Seguim dos-cents metres per la carretera i prenem un camí a mà esquerra. Aviat atenyem el vertader camí ral que surt de darrera del mas i comencem a guanyar alçària (W) per superar dos-cents metres de desnivell, el més fort que trobarem en tot l’itinerari, en direcció a l’esquerra del Castellsapera fins atènyer la carena del Collet Estret.

Coll de Daví (862m)
No es coneix amb certesa la situació d’aquest pas que dóna nom al Camí Ral. Algunes guies i mapes l’han assimilat al Coll del Correu, però diversos indicis fan pensar que és en aquest punt, el més alt de l’itinerari. D’una banda Josep Maria Faura al seu llibre «Història de la Serra de l’Obac» documenta que a llevant del Castellsapera hi havia un mas rònec anomenat Daví. Per altra un mapa del segle XIX on s’il·lustren les possessions del marquesat de Castellvell que inclouen el terme de Vacarisses, l’ubica en aquest paratge (1) partió amb el terme de Terrassa dons, en aquest curt espai hem passat pels de Matadepera i Terrassa i a partir d’aquí ho farem pel de Vacarisses. Antigament havia rebut el nom de Creu del Coll de Daví o la Creu Trencada. Les guies i mapes del Parc l’anomenen Mal Pas del General.
D’aquí, per l’esquerra, en surt el camí que, pel Collet Estret i el Turó de la Carlina mena a la Casa Nova de l’Obac. Per la dreta marxa un corriol al peu del Queixal de Porc.
Nosaltres continuem de recte i aviat gaudim d’una bona panoràmica del solell de la Serra de l’Obac on destaquem la Roca Salvatge i el Paller de Tot l’Any amb Montserrat al fons. Després flanquegem un roquissar al peu del Castellsapera on podem albirar el cingles sobre la Balma de la Porquerissa i el Turó de la Pola, per revoltar tot seguit en sentit antihorari la capçalera de la Canal de Mura i ajuntar-nos al camí que baixa del Coll de les Tres Creus, per on discorre el GR 5 (Sitges-Canet de Mar).
Més endavant rebutgem una costeruda drecera a mà esquerra tot fent una bona marrada per seguir vers ponent.

  • (1) Font: David Hernández, publicat al bloc caudelguille.net (visita 8/10/19).

Canal del Forn Gran o del Solitari (760m)
Per l’esquerra surten dos corriols que menen a la Font del Solitari i a la Roca Salvatge que, seguint-lo, ens menaria a la casa de l’Obac. El nom de Solitari evoca les vivències d’en Gori Jover, un terrassenc represaliat de la guerra civil que després d’estar engarjolar fou desterrat a més de deu quilòmetres de casa seva. Passà tretze anys en aquella contrada, vivint en una cabana de carboner i subsistí caçant i fent de carboner. Construí la font coneguda com del Solitari, en una encaixonada canal entre la Roca Salvatge i el Paller de Tot l’Any. Nosaltres continuem recte. Al Collet Gran trobem a mà esquerra el camí que puja al peu del paller, conegut també com a Paller de l’Obac o Muronell que és termenal entre Vacarisses i Rellinars. Curiosament la carena no fa de partió amb el veí terme de Mura: el delimita el Torrent de la Cansalada, al fons de l’afrau.

Font del Lladre (731m)
A l’esquerra surt un camí a la propera Font del Lladre. El nom li ve del bandoler Capablanca que s’amagava en alguna cova o esquerda del cingle del Paller de Tot l’Any. D’aquest personatge, del qui totes les referències són llegendàries, es diu que abans de fer-se bandoler era un mosso de bastaix a qui uns lladregots van robar-li la soldada a Manresa. D’aquesta feta va prometre que no es guanyaria mai més la vida honradament. Va robar una capa blanca a un capità de miquelets amb la que tenia una manera peculiar d’assaltar: l’estenia al bell mig del camí i, parapetat dalt d’un arbre o roca, obligava a deixar-hi tot el que de valor portés la seva víctima, si no volia ensumar l’olor de pólvora del seu pedrenyal. Bon coneixedor del terreny, d’amagatalls no n’hi faltaven per escapolir-se dels perseguidors. I era ben acollit als masos de la contrada pels dinerons fàcils i generosos que hi gastava. La llegenda no es posa d’acord amb quina fou la seva fi: uns diuen que acabà pres pel sometent, altres que fou trobat mort sota una bóta de vi.
El maig de 1970 l’argenter barceloní Pere Cortey s’adreçava a fira a Manresa on pensava vendre objectes d’or i plata. A la Barata s’ajuntà amb tres altres viatgers i decidiren fer el camí junts per més seguretat. Prop de la Font del Lladre els sortiren al pas sis bandolers armats amb pedrenyals. Un aconseguí fugir però al Cortey li robaren objectes per valor de més de dos-cents ducats, moneda i un parell de calzes. Els tres quedaren allà lligats fins que pogueren desfer-se i denunciar-ho al veguer.
A la següent bifurcació anem pel ramal de l’esquerra (el de la dreta és una drecera) passant per la Balma Roja, inconfusible pel color del rocam.

Coll del Correu (650m)
Rep el nom perquè hi passava el servei de correu per a Rellinars i Vacarisses. Aquí deixem el GR que per l’esquerra baixa per la Canal del Correu al mas de la Boada i Rellinars. Per la dreta baixa un altre camí cap a les fondalades del Torrent de la Cansalada o de la Gavarra i era el que feien servir la gent dels masos de l’Espluga, de la Pola i altres que subsistien al fons d’aquelles afraus.
Vers migdia hi gaudim d’una bona vista sobre els arrodonits turons del Castell de Bocs i, quan el camí vira al nord, podem albirar la fondalada del Torrent de la Gavarra, fins al Castellsapera.
El desembre de 1585, Jaume Aynar, Porter Reial de la ciutat Comtal va ser assaltat per dos bandolers en el lloc anomenat Mal Grau, prop d’aquest coll. Els saltejadors sabien que havia estat a la tresoreria de mossèn Franquesa a proveir-se de diners i, tot i que el viatge era oficial dons portava cartes segellades per les autoritats de Manresa i Cardona, no dubtaren en robar-lo i estripar-li les cartes amb el segell reial, a més de ferir-lo amb una daga.
En aquest punt hi havia un pi del que s’hi penjaven desferres humanes de bandolers executats per escarni públic. El maig 1595 quan hi passà Jaume Sabater, un traginer de Lloret que portava dos matxos carregats de sardines per vendre a Manresa, hi havia penjat un home a la forca. El pas era molt estret i en creuar-se amb un altre sobre un rossí amb sàrries, aquestes s’enganxaren als coves d’un dels matxos. El del rossí empenyé un matxo que rodolà cingle avall arrossegant el de Lloret. No es va pas aturar a socórrer-lo. Tot i malferit Sabater va poder recuperar el camí i arribar fins a l’hostal de Vallhonesta on va encomanar que li recuperessin la càrrega mentre ell i el matxo anaven a guarir-se a Manresa. Quan varen presentar-se al lloc els que havien rebut l’encàrrec, el peix havia desaparegut: es veu que veïns de Rellinars ja se’ls havien avançat.
Més enllà, al costat esquerre del camí, actualment protegit per baranes de fusta, hi ha l’Avenc del Camí Ral, de poca profunditat. Després ve un tram on el camí conserva un bon tram d’empedrat original. Encara més enllà sortim sobre un camí carreter que seguim.

Hostalets del Coll de Daví (631m)
Hi ha poca informació sobre aquest hostal del que solament se’n conserven algunes restes, però tot fa pensar que és posterior als de la Barata, Sant Jaume de Vallhonesta i Vilomara dons no és esmentat en alguns documents sobre el Camí Ral que parlen d’aquests tres. Més modernament si que apareix com un indret on pagant et donaven de menjar i acolliment, encara que «les prostitutes no s’hi podien estar allotjades més d’un dia i encara sense fer ús del seu ofici». Els veïns de Rellinars però coneixien l’indret com els «plans de Coll de Vi» i la «Creu de Coll de Vi».

Coll de la Morella (580m)
Al peu d’una torre d’electricitat. El creua el camí entre Mura i Rellinars, per on discorre l’itinerari dels 3 Monts. Poc més enllà, vers migdia, podem albirar Rellinars i el mas de Casajoana  i el els masos del Farell i Mata-rodona pel vessant contrari.
Deixem la pista per un camí a mà dreta fins al proper coll.

Coll de Gipó (533m)
Termenal entre Rellinars i Sant Vicenç de Castellet. Per la dreta hi arriben pistes des de Rellinars i per l’esquerra una paral·lela al Camí Ral. Aquí trobem la primera d’una sèrie de fites —suposem que reproducció de les originals— del Camí Ral on se’ns informa que manquen 2,5 llegües i 3 hores per Manresa i 10 llegües per Barcelona.
El 1591 tres solsonins que retornaven de Barcelona foren assaltats per bandolers tot i que havien estat advertits de la seva presència en passar per la Barata.

Sant Jaume de Vallhonesta (484m)
Impressionant  conjunt  de  ruïnes  que  posa  de  manifest  la  importància  i  la significació  d’un dels  hostals  més  antics  del  Camí  Ral.  En dóna fe la capella d’origen romànic. Encara s’hi pot reconèixer la bassa, les quadres, el molí, les tines i altres elements de l’edificació. En un cadastre del segle XVII constava que les quadres de l’hostal podien acollir fins a 70 cavalleries, el que dóna una idea del trànsit que passava pel camí i que hi feia parada.
La casa fou habitada fins a primeries de la dècada dels 40 del segle passat. A partir d’aquí el conjunt sofrí un ràpid deteriorament esperonat per l’espoliació d’elements com teules i sobretot l’incendi del 1985 que va cremar-ne les bigues.
Hi passa el GR 5 (Puigcerdà-Montserrat) en el seu tram entre Sant Vicenç de Castellet i el Pont de Vilomara, que seguim sortint del conjunt pel portal de Manresa per carenejar tot seguit pel Serrat dels Trons, termenal entre Sant Vicenç de Castellet i el Pont de Vilomara.
A tocar d’aquesta població, abandonem el GR per un camí a l’esquerra. Anem a passar pel costat del dipòsit d’aigua de l’Eixample i entrem al nucli urbà pel costat de les piscines municipals i el carrer de Sant Jaume.

El Pont de Vilomara (187m)
Alçat el segle XIII sobre el riu Llobregat, uneix el poble al que dóna nom amb el Raval de Manresa. És del tipus «esquena d’ase» amb nou arcs i asimètric. Fou reconstruït entre 1617 i 1624, després d’una gran riuada, modificat el 1843 i restaurat el 1991. Hi ha constància documental de l’existència d’un pont d’ençà el segle XI, però podia no correspondre exactament al mateix indret que el del XIII.
Els ponts de Cabrianes, Rajadell i Vilomara foren construïts a càrrec del Comú de la ciutat de Manresa per resultar d’interès estratègic per les comunicacions amb la seu episcopal de Vic i el Berguedà, l’interior del Principat i Barcelona, respectivament.
Just al costat del pont, al marge esquerre del riu, hi ha el mas de Vilomara, conegut com l’Hostal del Pont.
D’aquí el Camí Ral menava a Manresa per les Arnaules —on hi havia un altre hostal— cal Gravat i Santa Clara.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF



El Camí Ral del Coll de Daví

Montserrat. Roca de Sant Salvador (l’Elefant)

Per la canal del Pou del Gat i el camí de l’Arrel

Distància  6,2 km
Desnivell acumulat  687 m
Nivell de dificultat difícil
Data 30 de març de 2018
Cartografia Editorial Alpina. Montserrat (1:25000)
Recursos consultats https://totmontserrat.cat/

La característica forma de la Roca de Sant Salvador a la cara llevantina, amb l’enorme llastra que la recorre de dalt a baix, fa que recordi el cap d’un elefant i que sigui més coneguda amb aquest nom.
Ubicada al sector llevantí de la serra, és envoltada d’altres agulles amb fisonomies ben peculiars com la Panxa del Bisbe, la Prenyada, la Mòmia i la Momieta o els Flautats.
El nom li ve de l’ermita homònima que hi hagué a la falda. Com la resta d’ermites i esglésies fou destruïda durant la Guerra del Francès. Tot i que va reconstruir-se, quedà abandonada ben aviat, a la primera meitat del segle XIX.
Podem accedir-hi des de diversos camins, el més fàcil i còmode és a partir del Monestir per Sant Benet.
L’itinerari proposat ni és fàcil ni és el més curt i admet diverses variants. La canal del Pou del Gat exigeix algunes grimpades, malgrat que curtes. I per a l’accés al cim també ens caldrà ajudar-nos amb les mans en alguns punts, com el pas de l’escletxa prèvia al cim. D’altra banda els camins i corriols són força evidents i fressats.

Accés
Per la BP-1103 entre el Monestir de Montserrat i el coll de can Maçana. Ben a prop de l’encreuament amb la BP-1121, entre Monistrol de Montserrat i el Monestir, hi ha un petit espai per aparcament a mà dreta (sentit can Maçana) i, poc més enllà, al voral contrari, unes escales donen accés al camí dels Degotalls i a la canal del Pou del Gat.

Baixada del Geperuts (650m)
Creuem la carretera. 100 metres més enllà un rètol indica els esglaons d’accés al camí dels Degotalls que queda més amunt. Aquest tram és coneix com a Baixada dels Geperuts. Més amunt una estaca informa que som a la canal del Pou del Gat.

Canal del Pou del Gat (660m)
Per on puja el camí de la font del Gat o d’en Famades. Hi havia un pou, ara cec. Deixem la Baixada dels Geperuts i entrem al llit del torrent, seguint un corriol molt fressat.
Fort pendent en un tram on ens caldrà ajudar-nos amb les mans en diversos punts, amb algun pas prou atlètic. L’únic exposat però, és fàcil i està protegit amb una sirga. Al cap de munt de la canal atenyem el camí de l’Arrel.

Camí de l’Arrel (865m)
Que prové de Santa Cecília on enllaça amb el de can Maçana. És un tram dels GR 4 i 172. El prenem a mà esquerra, direcció al Monestir (estaca indicadora) en moderat pendent. Aviat podem albirar la Cadireta del Diable que ens tapa la resta d’agulles dels Flautats. Més a la dreta el Cavall Bernat, la impressionant Paret de Diables, el Serrat dels Patriarques i el Mirador del Moro (antenes). I vers el nord el monestir de Sant Benet, el Bages i el pre-Pirineu.

Pla de la Trinitat (945m)
O Plana Vella. Hi ha una estaca indicadora de la cruïlla de camins on s’hi ajunta per l’esquerra el de Sant Dimes i la Santa Creu.
Vers el SW podem albirar les Gorres i, més a la dreta sobre nostre, les ruïnes de l’ermita de la Trinitat al peu de les agulles de la Mòmia i la Momieta, el Fesolet, els Flautats, la Quarta de la Trinitat, la Cadireta del Diable, la Porra i la Punxa.
Anem a la dreta fins a l’ermita de la de la Trinitat.

La Trinitat (966m)
Ruïnes de la que fou l’ermita més gran de totes les escampades arreu de la muntanya, amb planta baixa i pis. Per les seves dimensions era coneguda com ‘el palau de les ermites’. La Santíssima Trinitat era lloc de descans per a monjos i escolans, també d’acolliment d’hostes i pelegrins. Al segle XV va ser reedificada i habitada per Bernat Boí, ‘prior dels ermitans’. Al segle XVII l’abat Beda Pi l’amplià amb una nova cisterna i un dormitori per als monjos. Anys més tard, l’abat Jaume Martí bastí la capella i aixecà un pis.
Anem a l’esquerra continuant planerament pel camí de l’Arrel, en direcció a Sant Benet. Poc més enllà deixem a mà dreta un corriol senyalitzat amb una fita. Aquest camí, molt costerut, passa pel vessant obac al peu de la Mòmia i de l’Elefant i surt al de la Serra de Lluernes, poc abans de la canal Plana.

Camí de Sant Salvador (966m)
Poc abans d’atènyer Sant Benet deixem el camí per un altre, també a mà dreta (indicació en pintura groga sobre una roca a ’Sant Salvador’) seguint senyals grocs fins a les restes de l’ermita de Sant Salvador. Fort pendent amorosit per còmodes llaçades. En una colzada trobem a mà dreta el camí del Pas dels Flautats que, entre l’Elefant i la Mòmia, va a buscar el corriol que hem deixat poc més enllà de la Trinitat.

Sant Salvador (1065m)
D’aquesta ermita, erigida als peus de la roca homònima, solament en resta el basament d’alguns murs. És documentada d’ençà les primeries del segle XIII. També fou coneguda com l’ermita de la Transfiguració i comptava amb un oratori dedicat a la Nativitat del Senyor. Hi ha un petit refugi lliure excavat en una balma.
Tenim dues opcions: per sobre les ruïnes de l’ermita o continuar camí pel coll de Sant Salvador. En tot dos cassos ben aviat trobem a mà dreta el corriol d’accés al cim.
Ens caldrà ajudar-nos amb les mans en més d’un punt i travessar una estreta escletxa prèvia al cim, entre aquest i el cap de l’Elefant. El pas és més incòmode que difícil.

Roca de Sant Salvador (1156m)
Bona talaia sobre les comarques de l’entorn i fins el Pirineu. També de la meitat llevantina de la serra, però no pas més enllà: ens ho priven els cims que s’alcen sobre la canal de Migdia, entre el Montgròs i el Mirador del Moro.
Retornem pel mateix camí i prenem a mà dreta el que s’adreça a la Serra de les Lluernes, baixant en direcció (N) al coll de la canal Plana. Poc abans d’arribar-hi deixem a mà dreta el camí que hem esmentat abans, poc més enllà de la Trinitat.

Coll de la canal Plana (1019m)
Cruïlla en creu. Primer deixem a mà dreta el camí que baixa pel vessant nord de la canal Plana i va a sortir al camí de l’Arrel, poc abans de la canal del Pou del Gat. És una opció per escurçar l’itinerari, si cal.
Pocs metres més avall deixem el camí pel que hem vingut per un corriol que baixa a mà esquerra. Si continuéssim pel camí de la Serra de les Lluernes aniríem a parar, prou més enllà, al camí Vell de Sant Jeroni.
Davallem pel marge esquerre del torrent de la canal Plana.

Pla del Ocells (940m)
Sortim al camí Vell de Sant Jeroni, poc més enllà del Pla del Ocells. El prenem a mà esquerra passant al peu de la Panxa del Bisbe. Ens cal estar atents perquè, així que el camí es separa de la roca, surt un corriol poc definit.

Camí a Sant Benet (943m)
Al començament és poc definit, entre altres coses perquè coincideix amb accessos als peus de vies d’escalada. Flaquegem una codina i a l’altre cap el camí ja és ben definit. El seguim al peu de la Miranda de Sant Benet i la Penyada.

Sant Benet (970m)
Aquesta antiga ermita avui fa les funcions de refugi guardat. Erigida el 1536, durant molts anys fou l’habitatge del vicari dels ermitans.
Solament ens cal retornar a la Trinitat i desfer el camí d’anada mentre albirem la peculiar fisonomia de l’Elefant i la de les agulles que l’envolten.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Montserrat. Roca de Sant Salvador (l'Elefant)

Tines de la Riera de Mura

Itinerari per conèixer el patrimoni vinculat a l’antic conreu de la vinya a la comarca del Bages

Distància 10,4 km
Desnivell acumulat 242 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 23 de març de 2018
Cartografia ICGC. Mapa comarcal (1:50000)
Recursos consultats
/ per saber-ne més
Les tines de Nèspola
Bages terra de vins (mapa)
Itineraris relacionats Tines de la Vall del Flequer

Durant el s. XIX el Bages va ser la comarca de Catalunya amb més hectàrees de vinya i producció d’hectolitres de vi. El 1860 el 64% de les terres conreades eren dedicades a la vinya.
El bon preu de vins i aiguardents va fer que els pagesos plantessin vinyes en els vessants més costeruts de les muntanyes i solucionessin el problema del transport de la verema i la necessitat d’una fermentació homogènia amb la construcció de tines i fabricació del vi al peu mateix de les vinyes.
La irrupció de la fil·loxera a la dècada de 1890, va matar els ceps i va fer abandonar les vinyes. Els bancals que ocupaven resten avui engolits per la pineda.
Hi ha escampades tines arreu de la meitat sud de la comarca, en diferent estat de conservació. Bona colla als termes de Talamanca, Mura i Rocafort.
A l’entorn de la riera de Mura i el Llobregat, entre els termes de Sant Fruitós de Bages, Talamanca i Pont de Vilomara i Rocafort, se n’hi apleguen una bona colla. No són tant conegudes com les de la veïna vall del Flequer, però prou interessants i n’hi ha de restaurades. Aquest itinerari en visita una bona part.
La riera de Mura, tributària del marge esquerre del Llobregat, és coneguda també com de Sant Esteve, en passar pel llogaret de Sant Esteve de Vila-rasa, i com a riera de Nespres.
Aquest itinerari transita bona part per pistes de terra i antics camins de bast, tots fàcils de seguir i fressats. Però, excepte alguns trams coincidents amb els GR 4 i 270, no són senyalitzats.

Accés
Per la C-55, a l’alçada de Manresa, entre els punts quilomètrics 29 i 30, sortim en direcció a l’autopista C-16 i Viladordis. Accedim a aquesta barriada manresana i, a la cruïlla en T on hi ha una parada del bus, anem a l’esquerra en direcció al Grau. A la propera bifurcació (Gravera del Carner, rètols indicadors) anem a la dreta en direcció a Sant Benet de Bages. Creuem per sota l’autopista on s’acaba l’enquitranat. Baixem en direcció al Llobregat i, a l’alçada dels Tres Salts en un ampli gir de 360º (penell explicatiu), el seguim pel marge dret (NW) fins al Gual de les Tines (rètols indicadors). Creuem el riu i aparquem a l’altre marge.
També podem accedir-hi a partir de Sant Benet de Bages (Món Sant Benet) per pista de terra i el marge dret del Llobregat, seguint el GR 270.
El Gual de les Tines és un punt habilitat per creuar el Llobregat a gual, qualsevol tipus de vehicle. Al marge esquerre, en un ampli revolt, podem aparcar-hi el vehicle.

Gual de les Tines (204m)
El Llobregat fa de termenal entre Sant Fruitós de Bages (marge dret) i Talamanca (esquerre). Al costat d’un pal indicador de senders, en prenem un (E) que no és indicat, creuant pel marge d’una feixa de conreu. Fort pendent de sortida que aviat s’aplana. Passem pel costat d’un aiguamoll i continuem fins a l’alçada de la Casa de les Tines. Fora de camí, pel costat de la tanca de la finca, baixem (S) a visitar les tines.

Casa de les Tines (225m)
Conjunt de set tines circulars alineades i una barraca adossada. Restaurades i en bon estat de conservació. Conegudes també com a tines dels Tres Salts, per la proximitat a aquest accident orogràfic del riu Llobregat. Solament es poden visitar des de l’exterior.
Camí enllà podem albirar la reclosa de la Mina, captació per a la central hidroelèctrica de les Marcetes.
Virem a migdia tot resseguint una lleixa sobre el cingle. Es tracta, molt probablement, d’un antic camí de bast entre el Llobregat i el Pla de Generes.

Mirador (310m)
Separant-nos uns metres del camí sortim sobre una talaia des de la que podem albirar bona part de la Riera de Mura, el seu aiguabarreig amb el Llobregat, la casa de les Tines, els Tres Salts. Bona part de l’itinerari que estem realitzant.

Baixada al camí de Generes (323m)
Ens cal estar atents al camí que baixa a mà dreta. Pot passar desapercebut o confondre’s amb una rasa. En realitat és un altre antic camí prou fressat que, en còmodes llacades, creua el de Generes i continua fins a un altre de paral·lel a més baixa cota. Podem continuar recte pel camí pel que veníem, però ens perdrem la visita a un parell de tines.
El topònim Generes ve del mas homònim situat al marge esquerre del Llobregat, en terme de Talamanca, poc més amunt de la resclosa de la Mina.
Quan atenyem el camí de Generes, que és una ampla pista per on discorre el GR 4, el prenem a mà esquerra i el seguim uns dos-cents metres.

Tines del camí de Generes (285m)
A mà esquerra localitzem una primera tina solitària i dos-cents trenta metres més enllà la segona, en estat més precari.
Pista enllà, al bell mig d’una pujada, retrobem a mà esquerra el camí de bast que hem deixat abans i el seguim. A l’alçada d’un olivar albirem un conjunt de dues tines.

Tines del Pla de Generes (333m)
Dues tines unides per la barraca de les boixes que comparteixen. Restaurades i en bon estat de conservació. Separada uns metres hi ha una altra barraca.
No cal retornar pel camí per on hem accedit. En seguim un de més ample que ens deixa sobre el Pla de Generes on podem atalaiar bona part del Prepirineu oriental: del Port del Comte a Ulldeter. També podem albirar, més propers, el mas i els xalets de les Brucardes, en terme de Sant Fruitós.
Davallem fins a una cruïlla de camins molt evident.

Camí a la Riera de Mura (300m)
Trifurcació. El GR segueix la pista que, a mà dreta, baixa al mas de les Generes i a creuar el riu. Hi ha dues pistes més. No prenem cap d’aquestes sinó un camí a mà dreta, paral·lel a una d’elles, que aviat comença a davallar en direcció a la riera. És força aixaragallat però per poc que ens hi fixem veurem que conserva restes de trams empedrats i, per les generoses llaçades, podem endevinar que es tracta d’una altre camí de bast.
Propers a la riera, a la bifurcació anem a l’esquerra. El ramal de la dreta també hi surt, però més avall a l’alçada del Triangle de forma que, si volem escurçar l’itinerari, podem fer-ho per aquí.

 Riera de Mura (240m)
La creuem a gual per unes passeres precàries de forma que, si porta gaire cabal, ens caldrà descalçar-nos. És termenal entre Talamanca i Rocafort (Pont de Vilomara i Rocafort). El marge dret correspon al primer.
Continuem per un corriol al marge esquerre i aviat ens cal tornar-la a creuar i seguir un camí ben fressat, altre volta al marge dret.
Si per comptes d’això prenem una pista precària a mà dreta, sortirem al camí de Sant Esteve i podrem escurçar també el recorregut.

Tina del Solei de Generes (266m)
Tina solitària, en estat precari de conservació, que ha perdut la coberta. No continuem pel camí que hem arribat, retornem sobre els nostres passos i, fora de camí, baixem de nou a la riera. La seguim uns metres pel marge dret i la tornem a creuar a gual sortint a una pista precària que, en pocs metres, ens deixa sobre un revolt del camí de Sant Esteve, una pista de terra ben condicionada, on anem a mà dreta. Pocs metres més enllà ja albirem una altra tina.

Tines de la Baga de les Cucoles (260m)
Són tres tines separades entre sí uns centenars de metres. La primera és al costat del camí de Sant Esteve. Un corriol poc definit per sobre d’aquesta ens mena a les segones, uns cent metres i escaig més a llevant. Són dues tines adossades. Una d’elles de planta quadrada i l’altra, circular, sembla inacabada.
Encara n’hi ha una tercera però, si volem visitar-la, és millor tirar enrere pel camí de Sant Esteve i seguir un centenar de metres un ramal a mà dreta.
Pista enllà, just a l’alçada on hem creuat per primera volta la riera, ens cal prendre un ramal precari a mà dreta i continuar, fora de camí, pel marge esquerre. Podem seguir per la pista, però és més interessant fer-ho per la riba on el pas hi és franc.

El Triangle (232m)
Resclosa que fa un bonic gorg. Reprenem la pista i ens cal tornar a creuar la riera continuant ara pel marge dret. Poc més enllà, si ens separem del camí per un altre a l’esquerra que passa vora d’un gran bloc després, podem albirar un bonic gorg sota un altre bloc encastat.

Tines Transformada i Solitària (243m)
Aïllades, a dreta i esquerra del camí i separades uns seixanta metres entre sí. En bon estat de conservació.
Prou més enllà deixem a mà dreta les instal·lacions d’una antiga granja d’ànecs. A la bifurcació retrobem el GR. Anem a l’esquerra en direcció, entre altres, al Pont de Vilomara (hi ha un indicador) deixant a mà dreta el camí de Generes.
Baixem a retrobar la riera per un tram pavimentat i ens cal tornar a creuar-la per visitar el proper grup de tines.

Tines de Solanes (217m)
També anomenades d’en Toni, és un grup d’onze tines. Vuit adossades a les parets d’una edificació que ha perdut la coberta i reconstruïdes. Són de planta quadrada. Tres més, en ruïnes, de planta circular i alineades.
En aquest punt coincideixen els GR 4 i 270 i comparteixen camí vers el sud cap el Pont de Vilomara.
Re-creuem la riera i continuem per la pista, seguint el GR 270. En una corba la deixem per una de paral·lela, precària, però més propera a la riba.

Aiguabarreig (200m)
Desguàs de la riera de Mura al Llobregat en una bella raconada on el riu fa un meandre i l’aigua s’escampa calma per l’ampla llera.
Continuem per un corriol paral·lel a la pista.

Els Tres Salts (200m)
Abans d’accedir-hi podem retornar a la pista i visitar la tina Llobregat que és a una cinquantena de metres per una camí a mà dreta.
Conegut així perquè el riu salta, en un curt tram, tres esculls calcaris. L’erosió del rocam de la llera li confereix un atractiu especial. També se’ls anomena Ulls del Llobregat.
Recuperem la pista i retornem al punt d’origen.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Àlbum d’imatges
Tines de la Riera de Mura

Montserrat. De Monistrol al monestir de Santa Maria.

Per la Drecera dels Tres Quarts. Retorn pel camí dels Degotalls i el de l’Àngel.

Distància 10,3 km
Desnivell acumulat 600 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 25 de febrer de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Montserrat (1:25000)
Recursos consultats Tot Montserrat (Jordi López Camps)

Fàcil i curt itinerari circular, perfectament senyalitzat, per accedir al Monestir de Montserrat des de Monistrol, per dos camins històrics.
Una interessant alternativa és allargar-lo pujant al Pla de la Trinitat per les Escales dels Pobres tot continuant pel camí de l’Arrel fins al monestir de Santa Cecília i per carretera fins al de Sant Benet.

 Monistrol de Montserrat (156m)
A la plaça de la Font Gran, seguim l’IP-6 (penell indicador) i els GR 5 i 96, pujant les escales per sortir a la carretera de Montserrat, que seguim uns metres a mà esquerra i la creuem per continuar camí a l’altre banda.
Per camí fàcil i ben fressat sortim al de les Aigües (estaca indicadora) que seguim a mà esquerra fins que, poc més enllà, trobem una nova bifurcació.

Drecera dels Tres Quarts (279m)
Conegut antigament com a camí i posteriorment com a drecera de Monistrol, tot i ser el més curt per accedir al monestir, a partir de la construcció del cremallera va anar perdent utilitat perquè la gent preferia seguir el traç de la via. Fins al punt de restar pràcticament perdut. Ara, totalment recuperat, és molt concorregut. És senyalitzat en verd i vermell.
Després de creuar el torrent de la Font del Boix (estaca indicadora), el camí faldeja en paral·lel, però a més baixa cota, la via del cremallera. Fins al peu de la Roca dels Corbs.

Roca dels Corbs (525m)
Al peu d’aquest roquer el camí es bifurca. Per l’esquerra baixa a trobar el camí de les Canals o de les Aigües. Prenem a mà dreta el de les Baranes, seguint les canonades d’aigua i desaigua del monestir. És un camí ombrívol, en bona part esglaonat. Després del coll de les Baranes sortim al camí de la Santa Cova i, pel costat de l’estació superior del funicular, atenyem el monestir.

Monestir de Montserrat (720m)
A l’extrem més oriental del conjunt d’edificacions, on comença l’aparcament, surt paral·lel a la carretera d’accés el camí dels Degotalls o del Magnificat.
És un camí per a vianants, ample i planer, que faldeja per l’obaga nord-oriental. Està flanquejat per un rosari de monuments de devoció mariana, alguns d’ells equipats amb font. És molt concorregut pels visitants del monestir. Com que és molt ombrívol, antigament s’hi acostumava a fer fontades.
El deixem pocs metres abans que acabi per un corriol a mà dreta, seguint el PR C-19 (estaca indicadora) que ens guiarà fins a retornar a Monistrol, i baixem a la carretera entre el Monestir i can Maçana a l’alçada de la canal del Pou del Gat.

Canal del Pou del Gat (652m)
Aquesta canal és transitable, amb alguns passos de grimpada. Pujant-la ens menaria al camí de l’Arrel.
Creuem i seguim la carretera a mà esquerra, en direcció a Santa Cecília/can Maçana, protegits darrere el guarda-rail, durant uns nou-cents metres.

Baixada dels Matxos (650m)
A la dreta de la carretera, ben indicada amb una estaca. Formava part del camí de bast entre Monistrol i el monestir. Va deixar d’utilitzar-se com a tal el 1860 un cop construïda la carretera de Monistrol, que és on acaba actualment, prop de les ruïnes de l’antic hotel de la Colònia Puig.
Seguim uns metres la carretera a mà esquerra i la creuem per accedir a Sant Benet.

Monestir de Sant Benet/drecera de l’Àngel (532m)
Uns metres abans d’accedir al monestir, a mà dreta i indicat per una estaca, comença la drecera o camí de l’Àngel. El primer tram és força rost i té alguns passos equipats amb grapes i una sirga. Tots prou fàcils de superar.
Aquest camí hauria format part del de bast entre Monistrol i el monestir de Montserrat (o de Santa Maria per ser més exactes). Ja es veu però que aquest primer tram no era pas transitable per animals a bast. El traçat original es va modificar i escurçar, en construir-se el monestir de Sant Benet, on hi havia l’hotel Marcet, a la dècada dels anys 50 del segle passat.
Més avall, a partir de l’Olivar d’en Marcet, trams empedrats, marges i la pròpia morfologia del camí, ja permeten identificar-lo com un camí apte per al pas d’animals de càrrega.
Flanquegem per la serra de Canfranc fins al coll homònim on baixem a trobar de nou la carretera. La seguim uns metres i la deixem per continuar camí a mà esquerra. Creuem el cremallera pel pont de la Mineta, on a mà esquerra surt el camí a l’estació (estaca indicadora). Entrem al nucli urbà pel costat de la capella de l’Àngel, que dóna nom al camí.

Itinerari relacionat: Camí de l’ArrelBaixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Àlbum d’imatges
Montserrat. De Monistrol al monestir.

Montserrat. Els Ecos i l’Esfinx.

Per la canal de la Font de la Llum, la dels Micos i retorn per la del Miracle

Distància 4,8 km
Desnivell acumulat 580~660m
Nivell de dificultat difícil
Data 31 de març de 2016
Cartografia Editorial Alpina. Montserrat (1:10000)

Exigent itinerari circular per guanyar una de les talaies més altes de la serra montserratina, que transita per un sector agrest on no hi ha cap camí fàcil. Grimpades, desgrimpades, flanquejos i passos exposats, alguns d’equipats. No és itinerari per aventurar-s’hi si no s’està avesat a aquest tipus de terreny. Totalment desaconsellable si és humit. En contrapartida el premi és proporcional a l’esforç.
Bona part transcorre per canals, pregones i encaixonades, on el GPS ens serà de ben poca utilitat. Els camins que seguirem estan fidelment representats al mapa. Però, com és habitual a Montserrat, hi concorren altres corriols i tiranys (dreceres, accés a peus de via d’escalada, etc.) que ens poden procurar una bona «encigalada». Un ull on posem els peus i l’altre a les fites i als senyals. I parades sovintejades: tant per refer l’alè com per gaudir de l’espectacle.

Accés
Per la BP-1103 entre el Monestir de Montserrat i el coll de can Maçana, poc més enllà del quilòmetre 4, hi ha un petit espai d’aparcament a mà dreta.

Creu del Regató (688m)
Podem albirar la Canal del Miracle, per on retornarem, a mà esquerra. Prenem el camí del Miracle, ben indicat a l’altre marge de la carretera, pujant per unes escales. Sortim al de l’Arrel (GR 172) que prenem a l’esquerra en direcció al Monestir. El seguim fins a la Canal de la Llum, on l’abandonem per enfilar-nos-hi a mà dreta, en fort pendent.
A mitja canal una fita ens senyala un camí a mà dreta, que podem seguir si volem visitar la propera Font de la Llum.
Canal amunt atenyem el Portell de Migdia, un collet entre les Talaies (esquerra) i els Ecos (dreta). Perdem uns metres per l’altre vessant, baixant per la Canal de Migdia.

Canal dels Micos (1000m)
Una fita i el mot «Micos» al tronc d’una alzina, ens indiquen un tirany que surt a mà dreta. Hi anem seguint senyals grocs i blaus.
Just encetar el corriol, un flanqueig delicat ens ensenya les cartes del pal que anirà la ruta a partir d’ara. Pugem fort amb tendència a l’esquerra (W) fins a la base de la paret, on anant a l’esquerra (S), entrem a la Canal dels Micos.
Superem grimpant per oposició un primer tram estret. I tibant de braços, entre les arrels d’un teix providencial, un segon de més ampli. Flanquegem per un pas força exposat, protegit per un sòlid cable d’acer.
Deixem a mà esquerra el corriol (senyals vermells) que mena al pas del «Borinot», actualment desequipat. Girem a la dreta i enfilem (N) la canal del Camell, costeruda però més ample. No arribem fins al final: la deixem per l’esquerra, seguint els senyals de pintura, i flanquegem sobre una roca (SW) des de la que ja podem albirar el cim de la Miranda dels Ecos.
Un tram arbrat, girem de nou a la dreta i encetem una altra canal (N) entre la Miranda i l’Eco del Mig. Una corda nuada ens ajuda a progressar per un ampli però llarg i costerut llit de roca.
Sortim a un collet, anem a l’esquerra i, per l’estret fil de carena, assolim el cim.

Miranda dels Ecos (1223m)
Som al sector més alt del massís, pocs metres per sota del seu sostre, la veïna Miranda de Sant Jeroni. Extraordinària talaia que ens proporciona una de les millors panoràmiques —i n’hi ha tantes!— que poden gaudir-se a Montserrat. Si calgués descriure tot el que s’hi albira hi esmerçaríem moltes línies…
Retornem al collet, enfilem per un corriol enganxat a la base ponentina de la Miranda fins a un altre entre aquesta i l’Eco d’en Nubiola (1).
Una sirga nuada a uns teixos ens permet baixar (S) per una rosta canal de fortíssim pendent i terreny descompost. La sirga ens deixa sobre una graonada d’uns quinze metres, quasi vertical, equipada amb una sòlida cadena i cordes.
Superat el pas continuem baixant ajudant-nos amb tota mena d’elements vegetals. Virem 90º a la dreta (W), deixant a l’altre mà el corriol que, entre la Roca de Migdia i el Serrat del Patufet, va a buscar el camí del Montgròs. Ens guiem, encara, pels senyals grocs.
A la capçalera de la Coma dels Naps de Dalt, deixem el camí que segueix baixant a buscar el de les Comes i anem a la dreta (NNW), guiats ara per senyals vermells.
Flanquegem recuperant alçària. A la propera bifurcació baixem a l’esquerra: no seguim el camí que, per la dreta, marxa arrapat a la paret. Poc més enllà deixem a mà esquerra una variant del camí que baixa al de les Comes.
Sortim sobre una llarga llesca rocallosa i la remuntem fins a la carena, entre les Roques del Salt de la Nina i les dels Aurons. Anem a l’esquerra carenejant (W) fins al peu de la Miranda dels Aurons i continuem, carena enllà (S), fins al de l’Esfinx.

  • (1) Tanmateix ens ha semblat que es pot desgrimpar directament des de mitja carena, sense que calgui retornar al collet.

L’Esfinx (1146m) (1)
Retornem sota els Aurons i, davallant per una canaleta (W), guiats ara per senyals de color blau, anem passar pel peu de les seves parets ponentines (N). Som al recorregut del Pas de l’Esfinx, un llarg tram de baixada fins al coll del Miracle, amb sovintejats flanquejos, desgrimpades i passos delicats no exempts d’exposició. (2)
Tot i l’atenció que cal dedicar als nostres passos, és obligat de tant en tant alçar la mirada per no perdre’ns les magnífiques vistes que s’albiren de les Agulles i els Frares Encantats.
Sortim al Camí de les Comes (PR C-78), entre el coll homònim i el de Port, que prenem a mà dreta.

  • (1) Sembla que és fàcil accedir al cim de l’Esfinx pel vessant nord amb senzilles grimpades que no passarien de IIº. Però no he localitzat més que una ressenya. Talment com si la gent hi passi de llarg. La manca d’informació i el fort vent ens aconsellen deixar-ho per un altre dia.
  • (2) Fa uns anys aquests passos estaven equipats amb cables i cordes. Encara hi resten alguns ancoratges. Es va desequipar… fins que algú hi prendrà mal.

Coll i canal del Miracle (975m)
Deixem la carena baixant a mà dreta tot entaforant-nos a la canal. Aviat trobem, també a la dreta, el camí del Salt de la Nina i l’Hort del Malany.
La del Miracle és una canal curta i, per això, amb molt de pendent. Molt més que a la de la Font de la Llum. Amb trams de terreny descompost, alternats d’altres en que els aiguats han deixat la roca mare al descobert.
Passat un d’aquells trams de roca, quan la canal s’obre, el camí ja menys rost se’n separa, iniciant una marrada a l’esquerra tot esquivant la graonada per on salta.
Sortim de nou al Camí de l’Arrel que prenem a mà dreta. Baixem a travessar la canal del Miracle. El camí, ben condicionat, la creua amb escales, baranes i algun passamà. Retrobem la cruïlla amb el del Miracle (estaca indicadora) que seguim desfent els nostres passos de l’anada.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Montserrat: Els Ecos i l'Esfinx

Montserrat. L’Albarda Castellana.

De Santa Cecília a l’Albarda Castellana per la canal de Sant Jeroni. Retorn pel Portell de Migdia.

Distància 5,7 km
Desnivell acumulat 769 m
Nivell de dificultat moderat
Data 10 de març de 2016
Cartografia Editorial Alpina. Montserrat (1:10000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Circular per accedir a un cim amb nom de guarniment de bèstia de càrrega, sostre comarcal del Baix Llobregat. I, aprofitant la proximitat al camí, a la Miranda de Sant Jeroni sobirà de la serra, de l’Anoia i el Bages. Hi pujarem per la canal de Sant Jeroni i retornarem per la de la Font de la Llum.
Els aiguats del juny del 2000 van trasbalsar profundament les canals montserratines, deixant-ne moltes impracticables. Amb els anys, els treballs que s’hi han fet i el pas de la gent, els camins s’han recuperat. Corriols rostos que salven un bon desnivell en poc espai, especialment el de la canal de Sant Jeroni, on ens caldrà l’ajuda de les mans per progressar, en més d’una ocasió.
Malgrat que l’itinerari és evident i ofereix pocs dubtes d’orientació i els camins son fressats, per totes aquelles consideracions, l’hem qualificat de dificultat moderada.

Accés
Per la BP-1103 entre el Monestir de Montserrat i el coll de can Maçana, i els punts quilomètrics 5 i 6, hi ha el Monestir de Santa Cecília. Àmplia zona d’aparcament dotada de vídeo-vigilància.

Santa Cecília de Montserrat (680m)
Documentada als entorns de l’any 900, fou un monestir benedictí anterior al de l’abadia de Montserrat. A la primera meitat del segle XI, l’església primitiva, va ser reformada en estil romànic.
El segle XVI l’activitat monàstica havia decaigut i passà a dependre de l’abadia de Montserrat. Durant la Guerra del Francès fou saquejada i incendiada, com la resta d’esglésies i ermites montserratines. Fou restaurada el 1862 i el 1931. Durant la primera meitat del segle XX s’hi estatjà una comunitat de monges benedictines. La restauració més recent és del 2015. Actualment alberga un espai d’art.
De l’altra banda de la carretera prenem una pista a mà dreta que aviat es converteix en corriol que surt al camí de l’Arrel (GR 172, estaca indicadora), on anem també a la dreta. Més amunt, al costat d’una pilona de la línia elèctrica, ignorem a mà esquerra el camí a la font de la Teula i baixem a la llera de la canal.

Canal de Sant Jeroni (726m)
Entre el Serrat del Moro i el de Sant Jeroni. Inconfusible: hi puja la línia elèctrica del centre de telecomunicacions del Mirador del Moro.
A la llera (estaca indicadora) deixem el camí de l’Arrel per un corriol esglaonat que s’enfila pel marge hidrogràfic esquerre (dreta sentit de la marxa) en fort pendent.
Més amunt de la font de la Teula, baixem a la llera. A l’altre marge progressem per una vira protegida amb un passamà.
La canal es bifurca. A mà dreta s’obre la canal del Pou de Glaç, popularment coneguda com “del Mejillón” que dóna accés a la ferrada Teresina, i també està equipada amb cordes i cadenes. Continuem pel ramal de l’esquerra.
Ben aviat uns taulons esglaonats i una corda nuada ens faciliten superar una graonada que també podem salvar per l’esquerra.
Canal amunt abandonem la llera per un camí a mà dreta i ja no el deixem fins al coll. Els darrers metres son els més costeruts.
A la sortida anem a la dreta, passem pel costat de l’ermita de Sant Jeroni i del monument a mossèn Cinto Verdaguer, i enfilem les escales de la Miranda.

Miranda de Sant Jeroni (1237m)
Punt més alt de la serra, sostre de l’Anoia i el Bages. Magnífica talaia oberta als quatre punts cardinals. Si el dia hi acompanya podem albirar comarques i cims ben llunyans. Ens hi ajuda la bonica i sòlida taula d’orientació instal·lada fa tres dècades pel Centre Excursionista de la Comarca de Bages.
Tot baixant, poc després del monument a mossèn Cinto, prenem a mà dreta un camí ben fressat (SE). Al coll de les Pinasses, a mà dreta trobem el camí que després seguirem i que, per l’esquerra, mena al proper Camí Nou de Sant Jeroni. Continuem recte, fem un curt flanqueig poc exposat i amb bons peus, i salvem una curta graonada ajudats per una corda nuada.

L’Albarda Castellana (1177m)
Cim bicèfal, sostre comarcal del Baix Llobregat, amb nom de guarniment de bèstia de càrrega. Coronat per un pessebre.
Bona vista sobre el Torrent de Migdia que ens permet albirar bona part del camí que recorrerem tot seguit.
Retornem al coll de les Pinasses i prenem a mà esquerra el Camí dels Francesos, baixant (SW) fins a l’alçada del Camell de Sant Jeroni, on el deixem per un altre a mà dreta senyalitzat com a PR. Revoltem el Camell per migdia (W), obviant una drecera al Camí dels Francesos a mà esquerra, i el flanquegem pel vessant ponentí (N).
Fem diverses sifonades per salvar una torrentera i els replecs a la falda del Gegant Encantat (N) fins que, als peus de la Talaia girem 90º (W) i atenyem la llera del Torrent de Migdia, senyalada per dues grans fites. Deixem el PR que segueix torrent avall i anem a la dreta (N), torrent amunt, altra volta en fort pendent.
Quan a mà dreta trobem el camí a la Canal dels Micos, ja albirem la claror del coll.

Portell de Migdia (1029m)
Estreta i boscosa collada entre els Ecos i les Talaies. Vers el nord es despenja la Canal de la Font de la Llum. Baixem pel camí rost però ben definit que la recorre, encaixonats entre altes parets.
Quan la canal s’obre, una estaca i una fita ens senyalen un camí a mà esquerra que, en moderat pendent ens mena al peu de la vertical paret nord dels Ecos.

Font de la Llum (912m)
Raja dins d’una mina, a l’abric de la balma formada per una enorme llosa despresa.
Retornem al camí de la canal, ara per pendent més suau, i atenyem el Camí de l’Arrel (estaca indicadora) que prenem a mà dreta, en direcció al Monestir.
Revoltem la falda del Serrat de Sant Jeroni, al peu de la paret de Santa Cecília. Deixem a mà esquerra el camí que baixa a la carretera, que ja podem veure ben a prop, i ens enfilem fins a retrobar la llera de la Canal de Sant Jeroni, on desfem el camí de l’anada.


Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Itinerari relacionat: