Arxiu de la categoria: Pallars Sobirà

De Tavascan a Ribera de Cardós

Per camins tradicionals

Distància 19,4 km
Desnivell acumulat +660 -866 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 14 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Itinerari en travessa per visitar una colla de pobles de la vall de la Noguera de Cardós amb interessants elements patrimonials com esglésies romàniques i barroques, ponts, un poblat medieval, etc. per camins tradicionals, defugint tant com sigui possible l’asfalt.
Combina diversos senders i itineraris (GR 11, ruta dels ponts medievals, de les ermites romàniques) senyalitzats. Però l’enllaç entre uns i altres i alguns trams sense senyalització, a banda la concurrència de nombrosos camins i el trànsit pels nuclis urbans, fa que ressenyar acuradament l’itinerari resultés tediós i balder. Per això donem unes pautes generals i hem deixat el detall per al track. Tot i que la major part de camins estan ben representats al mapa i hi ha nombrosa senyalització vertical, els GPS ens resultarà molt útil per no fer marrades innecessàries.

Tavascan (1110m)
El lloc és documentat d’ençà les primeries del s. XII. Sobre del poble, en un petit puig a la Solana de Gueron al que hi podem accedir per la carretera de Graus, hi ha les restes d’un castell roquer del s. XIII quines primeres notícies apareixen el 1373 en un procés legal entre dos senyors feudals per la possessió dels castells de Boldís i Tavasquan.
El 1314 l’església parroquial estava dedicada a Sant Simeó, però més endavant va canviar d’advocació per la de Sant Bartomeu. L’edifici actual és de la segona meitat del s. XVIII.
La ubicació del poble no sempre ha estat la mateixa: l’antic estava situat en un indret anomenat Pla de Plau, on hi ha les instal·lacions de la central hidroelèctrica. Però el sis de març de 1604 un bufit (gran allau) va sepultar-lo deixant solament tres cases dempeus.
Durant la dècada dels 50 i fins finals dels 70 del segle passat va construir-se la central hidroelèctrica de Tavascan. Una obra colossal dins d’una caverna de cinc-cents metres a l’interior de la muntanya de Gueron.
Partim del poble en direcció a Aineto i Lleret pel GR 11 creuant el riu de Tavascan pel pont medieval que, fins el 1960, era l’únic que unia els barris del Raval i la Vila.
El d’Aineto és un bonic camí de ferradura amb bons contraforts i marges de pedra seca que flaqueja tot pujant esbiaixadament. Poc abans del poble trobem una font.

Aineto (1214m)
Petit i bell nucli de poc més d’una desena de cases a l’entorn de l’església de Sant Romà, del segle XI, romànica d’una sola nau ampliada amb una capella lateral. Té dos campanars d’espadanya. A l’entrada del poble (sortida per a nosaltres) hi ha un safareig i una font amb bona déu d’aigua.
Emprenem un costerut camí pel costat del barranc de Fontsanrós, que poc té a veure amb el ben apariat que trobem més amunt quan flaquegem per sota el Serrat de Gallaube. Per aquest camí, protegit per contraforts i grans lloses, anem guanyant alçària i la vista s’eixampla per tota la vall de nord a sud.
Un cop hem creuat la canal de Roies i el rec de Lleret, ens plantem en aquest darrer poble. Abans d’entrar-hi deixem el GR que s’adreça a Nibrós i Estaon per la collada del Jou.

Lleret (1393m)
El poble de Lleret apareix citat a primeries del s. XI amb els noms de Laseret i Laserati, en una permuta i donació dels comtes de Pallars. Cap el 1975 va quedar quasi abandonat, però es va repoblar a partir de la dècada dels 80. Per la seva situació és un excel·lent mirador de la vall. L’església del s. XVIII està sota l’advocació de Sant Corneli i Sant Cebrià.
Sortim del poble seguint bona estona la carretera que hi mena des de Lladorre. La deixem pel camí vell en un revolt a mà esquerra. Passem pel costat d’un forn de calç i, prou més avall, atenyem la L-504 que seguim fins a Lladorre.

Lladorre (1024m)
El poble està situat al marge esquerre de la Noguera de Cardós i, a partir d’aquí, l’itinerari seguirà en bona part per aquesta riba. La referència més antiga correspon a un pergamí de l’any 1121 en un jurament que els homes de la vall de Cardós van fer al bisbe d’Urgell de no tornar a aixecar el castell de Tírvia. És el mateix document en el que es fa referència per primer cop a Tavascan.
Pel costat de la parada d’autobús prenem el camí vell pel que reculem riu amunt per visitar el pont romànic de Borito, del s. XII.
L’església parroquial, encimbellada, està dedicada a Sant Martí i data dels segles XVII-XVIII. És de planta rectangular amb campanar octogonal.
Continuem ben propers al riu pel marge esquerre. Ens en separem per visitar la bonica esglesiola romànica de Santa Eulàlia de casa Serra. És datada el segle XII i propietat privada de la pairalia de can Serra.

Mare de Déu del Pont (1002m)
Quan tornem a atansar-nos al riu és per visitar aquesta ermita situada al costat del pont medieval de Lladrós, població que ens queda a l’altre marge.
Després ens cal separar-nos-en de nou per salvar els Gorgs tram on, com el seu nom indica, el riu s’encaixona. Comencem a remuntar pel camí d’Arrós un contrafort que baixa del Roc Bataller. Deixem un altre camí que, a més alta cota, ens menaria a Esterri, i atenyem el mirador de les Gorges d’on comencem a davallar a Arrós.

Arrós (1028m)
Situat a la vall del torrent d’Esterri, al peu de la Serra de Tudela. El formen una trentena de cases i té església parroquial dedicada a Sant Julià que, tot i que és esmentada diverses vegades durant l’edat mitjana, l’actual data del s. XVIII.
Pascual Madoz ressenya que hi passa el camí de França pel port de Tavascan i que és justament el que acabem de fer.
Ens cal davallar de nou a la riba i ho fem des del costat de la Mola d’Arrós, un giny que, aprofitant el torrent d’Esterri, generava corrent elèctric. El podem mig veure a través d’un enreixat, sota un cobert.
Atenyem el riu a l’alçada del pont, però continuem pel marge esquerre fins a Ainet, on creuem de nou al dret. Guiats pels indicadors de senderisme seguim l’accés al Pui de Sant Martí.

Pui de Sant Martí (1032m)
Sant Martí del Pui o de Cardós. Diverses campanyes de prospeccions arqueològiques han posat de manifest l’existència en aquest lloc d’un poblat medieval fortificat.
Hi ha les ruïnes d’una església romànica. Tot i que alguns documents del segles X i XI relacionats amb el monestir de Gerri de la Sal semblen fer referència al mateix lloc, el primer que l’identifica clarament és l’acta de consagració de l’església datada el 1146. Aquest document té importància perquè s’hi ressenyen per primer cop diverses poblacions de la vall.
Baixem del pui i continuem pel camí de Bonestarre, però l’abandonem per creuar de nou el riu a l’alçada de l’àrea d’esbarjo de Cassibrós.
Pugem a visitar l’església de Sant Andreu i retornem al costat de l’aigua fins al pont de Cassibrós.

Pont de Cassibrós (910m)
Un dels quatre romànics que es conserven a la vall. A partir d’aquí podríem continuar pel marge dret, pel costat de la carretera. Per evitar-ho ho fem per l’esquerre fins a l’àrea recreativa dels Minairons. Tornem a creuar el riu i entrem a Ribera de Cardós pel camí de la Reguera.

Santa Maria de Ribera (900m)
Tot i ser d’origen romànic, cal destacar dues èpoques constructives: el s. XII en el que cal situar la façana, l’absidiola i el campanar i el s. XVIII que passa a ser de factura barroca, seguint el model d’esglésies pallareses d’aquesta època. Del conjunt en destaca la torre-campanar, quadrada i robusta, amb merlets espitllerats, que denoten una funció defensiva.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

De Tavascan a Ribera de Cardós

Bordes de Noarre

Des de les bordes de Graus

Distància 5,2 km
Desnivell acumulat 284 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 13 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Curta circular fàcil pel riu de Noarre, amb belles raconades i un bonic salt fins a un grup de bordes ben conservades. El ressenyem en sentit antihorari, però podem fer-lo al revés. És l’itinerari núm. 3 dels del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Els camins són ben fressats i senyalitzats.
Les bordes són edificis associats directament a l’agricultura i la ramaderia, que es poden trobar aïllats o en grup, de vegades formant petits nuclis com les de Graus, Quanca i Noarre. Servien de punt intermedi entre els pobles i les zones altes, permetent així utilitzar més recursos del territori. La tipologia bàsica responia a una doble necessitat: per una banda, el refugi per al bestiar (la quadra) i l’emmagatzematge in situ del farratge (el paller), i per l’altra, l’habitatge atès que solien estar habitades durant llargs períodes de temps. Tenien dons una funció socioeconòmica important. Actualment el seu paper és marginal i moltes s’han enrunat, però algunes han estat reformades com a segona residència.

Accés
Des de Tavascan pugem per la carretera que mena a l’estació d’esquí i refugi d’alta muntanya de la Pleta del Prat fins a les Bordes de Graus.

 Bordes de Graus (1450m)
Hi ha un càmping i restaurant. Creuem les bordes seguint les indicacions vers Noarre. Baixem al riu de Tavascan, el seguim uns metres pel seu marge dret i passem a l’altra riba per un pontarró. Atenyem l’enllaç entre els GR 10 i 11 on anem a l’esquerra. Passem per sobre el barratge de Graus. A la següent bifurcació anem a la dreta (retornarem per l’esquerra) i ens anem separant de l’embassament per seguir el curs del riu de Noarre pel seu marge esquerre. Al pont de Noarre creuem el riu i pugem a les bordes.

Bordes de Noarre (1589m)
Emprenem el camí de tornada seguint les indicacions vers la cascada de Noarre. Poc més avall de la borda de Pubill anem a l’esquerra per veure-la cascada. També es coneix com Querfony des Bots.
Perdem alçària ràpidament, a l’altra banda del riu de Tavascan podem albirar les bordes de Quanca. A la bifurcació anem a l’esquerra creuant el riu de Noarre per una palanca, en direcció a les bordes de Puntells (Portell segons els mapes) i de Graus. Creuem per entremig de les ruïnes de la borda de Portell i poc més enllà recuperem el camí d’anada.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Bordes de Noarre

Itinerari de la Rebuira

Del Pla de la Farga al pont de la Molinassa per les bordes de la Rebuira i retorn per l’avetosa del Pla de la Selva

Distància 11,2 km
Desnivell acumulat 500 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 11 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Circular fàcil i agraïda a la capçalera de la Noguera de Vallferrera amb anada pel marge dret i retorn per l’esquerre. És l’itinerari núm. 1 dels del Parc Natural de l’Alt Pirineu.
Malgrat que l’anada és pel solell, tot el recorregut és molt ombrívol i, en bona part, proper al riu que aporta el plus de caminar amb el brogit de l’aigua de fons i admirar-ne les raconades. Ens permet visitar les Bordes de la Rebuira, testimoni d’una manera de viure que ja ha passat a la història i, el camí de tornada ens mena pel bonic bosc de Font Tallada i l’avetosa del Pla de la Selva, on podem admirar un exemplar monumental.

Accés
Arribem al Pla de la farga des d’Àreu, per la pista sense asfaltar —sovint en estat precari— que puja al Pla de la Selva i a l’aparcament del Pont de la Molinassa. Són quatre quilòmetres.

 Pla de la Farga (1450m)
Hi un aparcament habilitat del parc amb un gran penell dedicat a l’ós bru. El topònim ens recorda la ubicació d’una de les explotacions tradicionals: les fargues. D’aquí li ve el nom «Vallferrera» a la contrada. La indústria siderúrgica s’hi remunta com a mínim des de l’època romana, amb una activitat molt important durant la moderna (s. XVII-XIX) quan ocupava un bon nombre de persones: treballant a les mines per extreure’n mineral ric en ferro, fent carbó pels forns de les fargues que el convertien en lingots i finalment transportant el producte a través dels rais que baixaven per la Noguera Pallaresa i el riu Ebre fins al port de Tarragona. En paral·lel diversa industria manufacturera que elaborava producte final com eines, tancaments,…
Emprenem camí (NE), ben indicat, per una pista pel marge dret hidrogràfic de la Noguera de Vallferrera. A la bifurcació continuem a mà esquerra per un antic camí que conserva trams empedrats. Retornarem pel ramal de la dreta.
Nombrosos dolls d’aigua envaeixen el camí on hi ha trams convertits en autèntics recs. El pendent no passa mai de moderat. Quan l’arbrat s’aclareix i comencem a albirar parets de pedra seca i prats, és senyal inequívoc que ens acostem a una borda.

Bordes de la Rebuira (1770m)
Les bordes són edificis associats directament a l’agricultura i la ramaderia, que es poden trobar aïllats o en grup, de vegades formant petits nuclis com les de Noarre i Nibrós (Vall de Cardós).

Servien de punt intermedi entre els pobles i les zones altes, permetent així utilitzar més recursos del territori. La tipologia bàsica responia a una doble necessitat: per una banda, el refugi per al bestiar (la quadra) i l’emmagatzematge in situ del farratge (el paller), i per l’altra, l’habitatge atès que solien estar habitades durant llargs períodes de temps. Tenien dons una funció socioeconòmica important. Actualment el seu paper és marginal i moltes s’han enrunat, però algunes han estat reformades com a segona residència.
Les de la Rebuira formen dos grups de dues i sis edificacions, respectivament, separats uns dos-cents metres entre sí.
Prou més enllà deixem a mà esquerra el camí que puja al circ de Baborte i anem a creuar (SE) per una passarel·la el barranc homònim. Més avall trobem un altre camí que s’adreça al mateix indret.
Ens apropem al riu, creuem per una altra passarel·la el cabalós barranc de Sotllo i, poc més enllà, atenyem el Pont de la Molinassa pel que creuem al marge esquerre de la Noguera de Vallferrera. Des d’aquí pugem a l’aparcament de la Molinassa.

Aparcament de la Molinassa (1804m)
Punt de partida de nombrosos itineraris per la zona, el més conegut el de la Pica d’Estats i d’accés al refugi de la Vallferrera.
Prenem direcció al Pla de la Selva pel GR, Àreu, Pla de la Farga i el bosc de Font Tallada.
Poc després del barranc d’Aixeus, abans d’atènyer el Pla de la Selva, deixem el GR i baixem a mà dreta a creuar la pista, per una variant de l’itinerari 1. Ben aviat atenyem l’avet monumental del Pla de la Selva, convenientment indicat. Durant aquesta part del camí hem pogut albirar exemplars de considerables proporcions, tant que aquest ens passaria desapercebut entre els seus veïns de l’avetosa si no fos senyalitzat.
Després seguint camí, convenientment indicat amb senyals grocs, baixem a retrobar el riu i prosseguim per un magnífic paratge pel seu marge esquerre. Trobem tres curts trams equipats amb sirga per facilitar el pas. Per un pontarró passem a l’altre riba i atenyem el camí d’anada. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Itinerari de la Rebuira

Estanys del Port de Tavascan

Itinerari pels estanys de Mariola, Montarenyo i del Port

Distància 6,8 km
Desnivell acumulat 562 m
Nivell de dificultat moderat
Data 25 de juny de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Entre el Pic de Mariola i el Port de Tavascan s’apleguen un grup d’estanys ben interessants que s’han escapat de les obres hidràuliques de la xarxa de Tavascan. Tal vegada perquè les seves aigües ja les recull el Barratge de Graus.

Accés
Per la carretera que puja de Tavascan al refugi i pistes d’esquí de la Pleta del Prat. Passat el Barratge de Graus, a Quanca, on fa un marcat revolt a ,’esquerra i creua el riu de Palomera, prenem una pista a mà dreta. És força malmesa, tot i que té un tram pavimentat. Aconsellable accedir-hi amb un tot-terreny.

Font de la Costa (1811m)
Zona d’aparcament habilitada pel Parc Natural de l’Alt Pirineu. Hi passa el camí tradicional que uneix Tavascan amb l’occità de Sent Líser —Saint Lizier en francès— pel Port de Tavascan, també conegut com de Marterat. És un itinerari d’exili, com ens ho recorda un plafó del Memorial Democràtic. Pel camí hi discorre el TRF que enllaça els GR 10 i 11.
Comencem a caminar enfilant (N) aquesta via, de bon fer com correspon als camins tradicionals, pel marge esquerre hidrogràfic del Riu del Port, fins al desguàs de l’Estany Xic.

Estany Xic (2036m)
Hi ha una cabana que pot servir-nos d’aixopluc en cas de convenir. Creuem el riu per una passarel·la i anem guanyant alçària vers ponent per un sender poc fressat però ben fitat que ens mena a l’estany de Mariola.

Estany de Mariola (2275m)
El més gran del conjunt, als peus del pic homònim i la Roca Espana. Voregem l’estany uns metres (N) i pugem, sense camí definit ni fites, en direcció a un collet que intuïm sobre nostre al peu del Turó de l’Estany Xic, que ens serveix de referència.

Coll de Montarenyo (2351m)
Al nostres peus apareix l’Estanyet de Montarenyo. Hi davallem des del coll, fora de camí, cercant el millor pas. El voregem per l’extrem oposat al seu desguàs i ens enfilem per l’altre marge fins als Clots de Montarenyo, on comença el camí d’ascens al cim homònim.
Si ens hi em fixat tot baixant del coll, haurem vist una lleixa al vessant llevantí de l’estany per on transcorre el camí que hem de prendre per retornar. Hi ha algunes fites i el camí és prou fressat.
Baixem en fort pendent pel marge esquerre hidrogràfic del desguàs de l’Estanyet vers l’Estany de Port fins que ens cal creuar-lo. Les fites ens indiquen el millor pas per fer-ho. Continuem la davallada pel marge dret fins a l’Estany de Port.

Estany de Port (2052m)
Al marge llevantí retrobem el camí al Port de Tavascan que prenem a mà dreta per retornar a la Font de la Costa.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Estanys de Mariola, Montarenyo i del Port

Pic de Tudela

Del Pla de Negua a Àreu per la Serra de Costuix

Distància 12,8 km
Desnivell acumulat +452 -1182 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 23 de juny de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000) o Alt Pirineu (1:40000)

Entre les vall de Cardós i Ferrera s’alça un rosari de serres modestes, comparades amb les veïnes. Caminar-hi ens permet albirar els cims i les valls a banda i banda.
La travessa que proposem careneja bona part d’aquest cordal i baixa, salvant un considerable desnivell, a la Vall Ferrera. Tot el tram carener transcorre per una pista —de tràfic restringit— excepte per a l’accés al cim. La davallada és seguint el GR-11, per camí ben indicat i fressat. Es tracta dons d’una caminada exempta de dificultat.
Cal dir que hi ha certa confusió toponímica: El Pla de Negua, se l’anomena Nequa, per exemple als mapes de l’Editorial Alpina, però també Necua i Nègua. La Serra de Costuix —segons l’ICGC— als mapes de la referida Editorial rep el nom de Tudela. En canvi l’Institut Cartogràfic considera al de Tudela com la continuació nord de la de Costuix, a partir del Pic de Tudela.
El de Negua és pla englevat al capdamunt de la serra i un indret emblemàtic d’aquestes valls. Conta la llegenda, recollida entre altres per Pep Coll al seu «Viatge al Pirineu fantàstic» (Columna), que les nits de Sant Joan i Santa Coloma s’hi aplegaven les bruixes dels rodals: les de la coma de Burg i les de les valls Ferrera i de Cardós. Abans d’acudir-hi, es concentraven en diversos indrets com el Forat de Baladredo de Burg, el Colomer de les Bruixes d’Alins o el Planell de Matabous de Tor. Un cop a dalt, al punt de la mitja nit, començava l’aquelarre on feien «tota mena de ballarugues i ruqueries amb el gran bruixot».
Al mateix indret, Ramon Solsona autor de «Allò que va passar a Cardós» (Proa) hi situa alguns passatges de la novel·la.
L’itinerari acaba a Àreu. Una altra llegenda recollida per Pep Coll al mateix llibre assegura que els primers habitants procedien de l’altra banda dels Pirineus. Cansats de travessar tarteres, congestes i barrancs, al sortir al cap de la vall i veure aquell bé de déu de prats, exclamaren Ara! I d’aquí li ve al nom. També per això els pobles veïns anomenen als d’Àreu, gavatxos.

Accés
S’hi accedeix des d’Esterri de Cardós per pista forestal apta, amb precaució, per a vehicles turism. Al punt on la pista comença a davallar vers Cassibrós (aquest tram és més delicat) hi ha una bifurcació —tancada i barrada— a mà esquerra que puja al Pla de Negua i ressegueix el carener vers el nord. Comencem a caminar des d’aquest punt.

Pla de Negua (1976m)
Hi accedim des de la barrera en pocs minuts. Gaudim de bones vistes a banda i banda, especialment si ens aboquem al rocam de migdia. Continuem per la pista que va carenejant (E) i guanyant alçària en pendent entre moderat i fort, mentre va virant a nord.

El Tufello (2323m)
Punt més alt de l’itinerari. La vista s’eixampla cap al nord de la Vall Ferrera i el bast cordal de cims que l’envolten, des del massís de la Pica d’Estats fins a l’imponent Monteixo.
Després el camí planeja i davalla suaument (N) fins al Pla i Coll de Tudela.

Coll de Tudela (2242m)
Punt de pas tradicional entre les dues valls. Creuem el camí entre la Força d’Àrea i Boldís i prosseguim recte (N) per la pista, passant pel costat d’un clos metàl·lic pel bestiar. La deixem poc més enllà per un camí a mà dreta fins a l’evident cim.

Pic de Tudela (2327m)
Arrodonit i coronat per una fita. Hi gaudim d’una panoràmica circular, excepte vers el nord on cims més alts, com el Cap de Montarenyo, ens la limiten.
Retornem al coll, on hi ha rètols indicadors, i seguim el camí a l’esquerra vers les Bordes de Costuix i Àreu pel GR-11.
El camí, ben fressat i senyalitzat, primer davalla suaument fent llargues llaçades per entremig de la pineda. A mesura que ens acostem a les bordes el pendent s’accentua.

Bordes de Costuix (1727m)
Escampades pel Pla de Costuix hi ha unes quantes bordes, alguna en estat ruïnós. Des d’aquest punt el Monteixo s’alça encara més imponent a l’altre vessant de la vall. Hi ha una font i hi arriba una pista des de la Força que seguim uns metres per prendre el camí tradicional, ben indicat a mà esquerra.
La pista talla el camí en diversos punts, generalment amb la continuïtat ben indicada, excepte en algun, pel que ens cal estar atents per no fer marrada.
Atenyem la Força d’Àreu i la carretera de la Vall Ferrera que prenem a mà dreta per acabar el nostre itinerari a la vila. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pic de Tudela

Montsent de Pallars

Des del Pletiu de l’Estanyet, per la Collada d’Entremonts.

Distància 3 Km (anada)
Desnivell acumulat +680 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 25 d’octubre de 2018
Cartografia Ed. Alpina: Vall Fosca (1:25000)

De les tres opcions per enfilar-nos a aquest cim emblemàtic, aquesta és la més curta i fàcil. El preu a aquesta comoditat és fer quinze quilòmetres de pista, no apta per a tots els vehicles ni accessible tot l’any. Per això un dels itineraris més habituals és des de l’embassament de Sallente, a la Vall Fosca, malgrat que de més llargària i desnivell. Una opció semblant a la proposada, una mica més llarga però també fàcil és partir de prop del Coll del Triador. Així ens estalviem uns quatre quilòmetres de pista.

Accés
A Llessui, des de l’aparcament de l’antiga estació d’esquí, per un pontarró travessem el riu de Pamano i emprenem la llarga pista que mena a Espot.
Cal conduir amb prudència, doncs es tracta d’un recorregut aeri i sense proteccions. Informeu-vos prèviament de l’estat de la pista, que en principi, es pot fer amb qualsevol vehicle que no sigui gaire baix, però s’aconsella circular-hi amb un vehicle tot terreny. La pista transcorre durant molta estona per sobre els 2000 metres. (font PNASM). Fins a finals de primavera, segons l’anyada, podem trobar congestes en algunes raconades.
Al cap d’uns quinze quilòmetres atenyem el Pletiu de l’Estanyet. Hi ha un petit estanyol a mà dreta. No hi ha gaire espai d’aparcament, cal cercar algun racó i per deixar el vehicle apartat de la pista.

Pletiu de l’Estanyet (2195m)
Un estanyol es nodreix d’una surgència del Barranc d’Entremonts. Hi ha senyalització vertical a la Collada d’Entremonts i el Montsent de Pallars. Però ni de continuïtat ni camí fressat.
Aprofitem els tiranys que fa el ramat per enfilar-nos (NE) a un llom entre el barranc on hi ha la senyalització i el d’Entremonts. Pugem per aquest llom (NW) ressenyat als mapes com a Pleta de Saparra. Més amunt ja trobem camí fressat i fites.
Anem guanyant alçada pel costat del Barranc d’Entremonts (NW) fins a la clotada homònima passada la qual ja albirem el coll (SW).

Collada d’Entremonts (2698m)
Entre el Montorroio al N i el Montsent al S, comunica les valls Fosca i d’Àssua. Emprenem el camí al cim (S) prou fressat entremig de la tartera. Hi ha fites. Després d’un replà ja podem albirar-lo. El darrer tram és més pedregós, però hi ha fites i el camí resulta evident.

Montsent de Pallars (2882m)
Cim allargassat de nord a sud amb dues puntes de semblant alçària i una carena planera. La sud és vèrtex geodèsic.
Partió d’aigües entre el Flamissell i la Noguera Pallaresa, les vall d’Àssua i Fosca i els dos Pallars dons a ponent correspon al Jussà i a llevant al Sobirà.
És una excel·lent talaia. Vers ponent podem albirar fins al massís de Cotiella i, continuant en el sentit de les busques els de Posets, Maladeta i Besiberris. També bona part dels estanys de la capçalera de la Vall Fosca, com el Gento, Tort, de Colomina i de Mar. Vers el nord tenim la visió més limitada. Tot i així podem albirar-hi gran nombre de cims dels que destaquem Comalesbienes, Contraix, Gran Tuc de Colomèrs, Subenuix, Maubèrme, Peguera, Certascan,…Vers llevant sobresurten el massís de la Pica d’Estats, el Monteixo, Coma Pedrosa i el Salòria. Vers migdia és on la vista pot allargar-se més: arribem a atalaiar Montserrat i, més propers, el Cadí, Boumort i Montsec, entre molts d’altres.
Retornem pel mateix camí.

Itinerari relacionat: Montorroio

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Powered by Wikiloc

Montsent de Pallars

Estany de Montcortès

Sota l’esguard de la Geganta Adormida. Itinerari històric pel Pla de Corts.

Distància 13,8 km
Desnivell acumulat 449 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 24 d’octubre de 2018
Cartografia Ed. Alpina: el Cinquè Llac (1:25000)
Recursos consultats Rutes Pirineus. La Geganta Adormida.
Itinerari relacionat La Geganta Adormida

La ruta circular que proposem discorre pel Pla de Corts, un fèrtil altiplà entre les valls del Flamisell i la Noguera Pallaresa, al nord de la Serra de Peracalç, dins del terme de Baix Pallars, el municipi més meridional del Pallars Sobirà. Peramea i Montcortès són els nuclis més poblats. I és entre aquests dos pobles on resseguirem antics camins carreters i de ferradura, fins a l’emblemàtic estany de Montcortès, sota l’esguard permanent de la Geganta Adormida, la característica silueta de la Serra de Peracalç.
L’itinerari d’anada ho és per camins ben fressats i excel·lentment senyalitzats. No tant per la quantitat com perquè els senyals són just allà on calen. En aquesta part podem deixar al mapa i el GPS a la motxilla i dedicar-nos a gaudir del paisatge. En canvi en un bon tram de la tornada els camins són plens d’herbei i la senyalització hi és deficient.
A l’anada o la tornada és ineludible una passejada per la vila closa de Peramea. L’Era d’Ortega és la seu del grup cultural «lo Vent de Port», on hi podeu trobar informació sobre el poble i les visites guiades, incloent-hi espais a l’interior de les cases, com un forn de pa, un trull, un celler i la ferreria, a més de l’Església i la presó. Tot el conjunt ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.

Accés
El punt de partida és Peramea, vila del terme municipal de Baix Pallars. Hi accedim per la N-260 i la carretera entre Gerri de la Sal i la Pobleta de Bellveí.

Peramea (905m)
Premea o Premeia en pallarès, de quin castell n’hi ha constància d’ençà l’any 908 (castro Pedramei), és una vila closa: les cases, edificades entre mitgeres, formen un perímetre rectangular on la part posterior conforma la muralla. Dins del recinte dos carrers longitudinals porxats donen accés als habitatges. I a la part alta, al nord, s’alça l’església de Sant Cristòfol, a recer de la peculiar Roca del Castell o Pui de les Forques. A migdia, separada del clos i encimbellada hi ha la Torre de Colomers.
Una monumental oma presideix la Plaça de la Vila. Va morir el 2015 quan se li calculaven 150 anys. Va caldre reduir-ne les besses principals. Ara és un monument de fusta. Al costat hi ha la font, un abeurador i el safareig.
Sortim del poble continuant per la carretera que hi hem arribat. Deixem a mà dreta el camí a Balestui, pel que retornarem i, poc més enllà, a l’era del Ferrer trobem un indicador i penell explicatiu de l’itinerari. Anem a l’esquerra en direcció a Pujol.

Font de Sant Cristòfol (880m)
En un marge del camí hi ha la font de Sant Cristòfol. Una les piques és un sarcòfag. De fet tots els elements constructius semblen reaprofitats. La tradició oral diu que aquí hi hagué l’antiga església de Sant Cristòfol. A finals del XIV es va ampliar la del poble, dedicada fins llavors a Sant Joan i se’n va canviar l’advocació per Sant Cristòfol.
Passat un corral prenem per pocs metres el camí de Llaràs. Creuem una tanca i, darrere d’un alzinar al bell mig d’un prat, tot cobert de bardisses, hi ha un dolmen.

Cabana de la Mosquera (906m)
Dolmen datat a l’edat del bronze. En tota aquesta zona es conserven alguns megàlits. A Peracalç hi han els de Perauba, de Fontanelles i de la Cabana dels Castellars d’en Pei. A Montcortès el de la Foleda. I a una feixa veïna de la Mosquera hi ha el que resta del dolmen de les Esplanes.
Retornem a la cruïlla i continuem fins a la creu de terme de Pujol, que té gravat l’any 1622, per seguir pel camí vell, un bon camí carreter empedrat.
Als Estossals sortim a un camí asfaltat que prenem a mà esquerra.

Pujol (837m).
Al petit nucli de Pujol, on hi ha l’esglesiola romànica de Sant Andreu, hi puja una recargolada carretera des de prop del Túnel de l’Argenteria, al Congost de Collegats. El Barranc de les Morreres el separa del Tossal de l’Àliga de la Serra de Peracalç. És el punt de l’itinerari on millor podem albirar la Geganta Adormida.

Retornem al Estossals on prenem un camí a mà esquerra en direcció a Cortscastell. Caminem per dins d’una bella roureda, sobre la fondalada del Barranc de les Morreres. Mentre anem davallant podem albirar el penyal de Cortscastell i, ben amunt, el poble de Montcortès.

Cortscastell (818m)
El llogaret amb dos masos, un d’ells ruïnós, a redós d’un gran penyal. Som al punt més baix de l’itinerari.
Fins aquí hem coincidit amb les travesses «el Cinquè Llac» i «el Pas del Temps» que ara continuen a mà esquerra en direcció a la Pobla se Segur pels colls de Peracalç i Montsor. Nosaltres anem a la dreta, vers Montcortès.
Poc més enllà passem pel costat de l’esglesiola de Santa Anna, romànica del segle XII. Malgrat que ha estat restaurada parcialment, presenta un estat precari i d’abandó.
Enfilat dalt d’un turó fa estona que albirem Montcortès. Ara ens cal passar del punt més baix al sostre de l’itinerari. Ho fem per un bonic camí entremig de feixes i rouredes, passant per la font del Caüc, una surgència arran de terra.

Montcortès (1045m)
Entrem a Montcortès per un camí embardissat i ple d’herbei, que contrasta amb el que hem fet fins ara. Pel carrer Major pugem a l’església de Sant Martí i sortim del poble per ponent, per un camí asfaltat que ens mena a la collada de Sant Antoni, on retrobem la carretera de Gerri a la Pobleta de Bellveí. Baixem a l’estany per un camí ample i ben apariat.

Estany de Montcortès (1028m)
D’origen càrstic, com els de Basturs i el de Banyoles, l’aportació principal de cabal no és per cap riu o torrent, sinó per deus subterrànies. Quan el nivell és prou alt, desguassa al Flamisell pel Barranc de Ruixou. Amida 46 hectàrees amb una fondària màxima de 30 metres.
Aquesta natura donà peu a la seva llegenda: Al fons de l’estany hi ha submergida la ciutat de Pallars. Els seus gasius habitants no van voler acollir ni donar almoina a Déu disfressat de captaire que, com a càstig, la féu engolir per les aigües. Solament se’n lliurà una dona que, tot i ser molt pobre, li va oferir un tros de pa. Les nits de Sant Joan es veu aparèixer la dona i s’escolten des del fons de l’estany els crits embogits dels habitants de la ciutat maleïda.
N’hi ha una altra. Conten que el glaç de l’estany va cedir quan el Comte de Pallars hi passava per sobre a cavall tot empaitant una peça de caça. Per sortir del mal tràngol  invocà la Mare de Déu de Gerri, prometent-li una donació de terres. Fora de perill es va desdir de la prometença exclamant: «Aigua passada, Mare de Déu enganyada». Va quedar cec i no va recuperar la vista fins que va complir-la.
Retornem al poble. Pel costat de l’església pugem a la part alta on trobem indicadors a Bretui que ja podem albirar vers sol ixent.

Montcortès. Camí de Bretui (1061m)
Si tots els camins que hem seguit, excepte el curt tram abans del poble, eren ben fressats, nets i senyalitzats, a partir d’aquí i fins poc abans de Peramea els trobarem plens d’herbei i amb trams embardissats. Tot i que hi ha senyalització vertical i groga de continuïtat, en manca en algunes bifurcacions o queda amagada per l’herbei i les bardisses. Ens cal estar atents al GPS.
Baixem per una pista que deixem aviat pel camí vell, a mà esquerra. Entre feixes de conreu atenyem la carretera a l’alçada de la casa Coll i la seguim fins a Bretui.

Bretui (1064m)
Visitem l’església de Sant Esteve i baixem a la carretera que seguim uns pocs metres a mà esquerra per prendre una pista a mà dreta, indicada vers Masia d’Enjaume i Peramea.
La pista acaba poc més avall, sobre unes feixes. Així que baixem per un antic camí no indicat però ben evident, entre marges de pedra fins a retrobar la carretera. La seguim breument per continuar pel camí a mà esquerra. Pel costat d’un cobert, creuem el camí d’accés a la Masia d’en Jaume i continuem baixant fins a una bifurcació on anem a l’esquerra, ja amb Peramea ben a la vista. Sortim a una pista precària per la que continuem baixant a mà dreta fins a trobar el camí de Ballestui.

Camí de Balestui (850m)
Bifurcació ben senyalitzada com tot el curt tram que ens resta per Peramea. Anem a la dreta i comencem a enfilar-nos pel camí Vell de Ballestui passant ben a prop de la font Vella, que mereix la nostra visita. Retornem a Peramea pel costat del safareig.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Estany de Montcortès

La Geganta Adormida

De Collegats a Montcortès per la Serra de Peracalç i el Tossal de l’Àliga

Distància 8,6 km
Desnivell acumulat +885 -394 m
Nivell de dificultat Difícil/Fàcil
Data 12 d’octubre de 2018
Cartografia Ed. Alpina: el Cinquè Llac (1:25000)
Itinerari relacionat Estany de Montcortès

Travessa en la que ajuntem dos itineraris ben diferenciats. L’ascensió al Tossal de l’Àliga des de Collegats amb un camí equipat, trams de grimpada i sense camí definit, la podem considerar difícil. N’hem tret la idea del bloc «Excursions del Joan Ramon» (excursionsdeljoanramon.blogspot.com). La segona, del cim a l’Estany de Montcortès, és un tram fàcil i força freqüentat.
La Geganta Adormida és la silueta de la Serra de Peracalç. S’alça a migdia del Pla de Corts, un altiplà entre les valls del Flamisell i la Noguera Pallaresa. Rep aquest nom perquè té l’aspecte d’una dona ajaguda. Però no és des del Pla de Corts que s’observa aquesta semblança. Cal albirar-la des del nord-est, al marge esquerre de la Noguera Pallaresa com, per exemple, des del poble de Bresca o des del camí del Salt de la Núvia a l’Espluga de Cuberes. I entre els túnels de Cartanís i de l’Argenteria entre Gerri de la Sal i la Pobla de Segur.

 Accés
De la Pobla de Segur a Gerri de la Sal, per la N-260, al Congost de Collegats, entre la boca nord del túnel de Sant Pere de les Maleses i la sud del de l’Argenteria, al marge dret de la Noguera Pallaresa, comença el camí a la Cova de la Serpent. Hi ha un petit espai per aparcament a l’esquerra.

Camí a la Cova de la Serpent (560m)
Ens enfilem per un camí ben indicat i fressat al peu de la Paret del Pessó de les Roques de Collegats. És l’itinerari utilitzat pels escaladors per accedir al peu de les diferents vies d’aquest sector i pels excursionistes que, a banda de la Cova de la Serpent, s’adrecen a Sant Pere de les Maleses.
Atenyem el cap d’un esperó on hi ha dues torres d’electricitat.

Torres de MAT (709m)
Suporten una línia de molt alta tensió que, des de Llavorsí, segueix el curs de la Noguera Pallaresa. Bones vistes sobre el Congost de Collegats, el Barranc de l’Infern i el Roc de Santa. S’hi ens hi fixem bé també podem albirar les cordes del camí equipat. Un corriol ens mena al peu de la paret.

Camí equipat de la Paret del Pessó (730m)
No és una via ferrada: no té línia de vida. És un camí que facilita el retorn de les vies d’escalada, equipat amb graons, cordes i cadenes.
Un primer tram, amb esglaons i corda nuada, dóna pas a un curt flanqueig per una lleixa i a un altre amb corda i cadena. El tercer, protegit amb corda, ens deixa sobre una segona lleixa per la que caminem a mà dreta, fins que trobem una altra corda que ens permet enfilar-nos dins d’una canal entre una agullola i la paret principal, on hi ha esglaons i cadena. Els esglaons allunyen força i és on trobem el pas més exigent (K3). Sortim de la canal per un darrer tram equipat amb cadena que ens deixa sobre el fil del cingle. Aquí seguim (NW) un camí prou fressat fins que fa una marcada colzada a mà dreta.
Comencem a enfilar-nos, ja fora de camí, en direcció a un esperó rogenc que esquivem per la dreta. Ens cal una curta i fàcil grimpada per atènyer el llom de l’esperó.
Continuem (NW) cercant el millor pas entre la bosquina en direcció a una rasa prou evident. La creuem i enfilem a l’altre marge per unes antigues feixes, avui ermes, que el mapa topogràfic assenyala com les Casals, fins al peu d’un altre esperó, ja al fil del cingle, que esquivem per l’esquerra. Ens cal una altra grimpada per recuperar el fil del cingle, que ja no deixem fins al cim d’un tossal.

Tossal (1181m)
El mapa topogràfic de l’ICGC assenyala erròniament aquest punt al SE del Tossal de l’Àliga com a Geganta Adormida. I el comarcal anomena així tota la carena entre l’un i l’altre quan és just en sentit contrari.
Des de Collegats haurem pogut observar la presència de nombrosos estols de voltor. Les parets d’aquest sector del Pallars, com al veí Boumort i a la Muntanya d’Alinyà a l’Alt Urgell, acullen una nombrosa colònia de rapinyaires. Hi podem veure el voltor comú, el negre, l’aufrany i el trencalòs. També l’àliga daurada i diverses espècies de falcons.
Des d’aquí ja podem albirar el cap (més proper i just sobre el collet) i el pit de la Geganta (el punt més alt). Baixem al collet. La natura del terreny canvia: si fins ara era conglomerat, a partir d’aquí serà calcari.

Collet Jornat (1137m)
Al peu del cap de la Geganta. Des de Peracalç hi arriba el camí de l’Hortó. Així l’anomena el mapa topogràfic, malgrat que tenim els nostres dubtes sobre aquesta denominació dons l’Hortó són unes feixes prop de Peracalç, però a l’obaga de la serra. El seguim uns vuitanta metres i el deixem. Guanyem alçària ràpidament a la base del cap de la Geganta fins al peu d’una paret on aboca una canal.

Canal (1153m)
Curta i oberta. Ens cal grimpar fins al seu embut on trobem terreny més fàcil i flaquejar-lo fins a una marcada i estreta bretxa sota mateix del cap de la Geganta. Continuem flanquejat (NW) fins assolir la carena.

Coll de la Geganta (1226m)
És la carena d’un llarg esperó que baixa del Tossal de l’Àliga al cap de la Geganta. Passem al vessant obac i continuem (N) fins a una marcada bretxa per un tram on la bosquina no facilita el pas. L’alternativa és progressar per la carena amb passos de II+. A partir de la bretxa el pas és més franc i ens permet assolir la carena de la serra on trobem el camí, que seguim a mà dreta, i en pocs metres, atenyem el cim.

Tossal de l’Àliga (1315m)
Sostre de la Serra de Peracalç i punt més prominent —el pit— de la Geganta Adormida, però no tant, perquè es mou: un estudi geomorfològic i geofísic realitzat als Pirineus, amb participació d’investigadors de la UAB, ha permès descobrir que gran part de la Serra de Peracalç, i dels relleus de l’entorn l’estany de Montcortès, constitueixen el moviment de massa més gran fins ara descrit a Catalunya. El fenomen té lloc des de com a mínim fa uns 45.000 anys, amb un desplaçament mitjà d’entre 1 i 3 mm a l’any. Actualment, els processos més actius tenen lloc aquí, a la part més alta.
Baixem (NW) per un ben fressat camí carener esquivant els ressalts, primer pel vessant obac i, ja a prop de Peracalç als peus de la Geganta, pel solell.

Coll de Peracalç (1241m)
Sortim sobre el camí Vell de Peracalç a Montcortès. Un bon camí de bast empedrat que, per l’esquerra i les Escales de Peracalç, baixa al poble. Antigament fou la principal via de comunicació entre els dos Pallars quan el Congost de Collegats era infranquejable, excepte pels raiers. Fins que al segle XVII s’hi va obrir un camí de bast i al XIX la carretera. Als naturals de Peracalç se’ls coneixia amb el mal nom de salta-roques.
Prenem el Camí Vell a mà dreta, baixant per l’obaga i creuant un camí carreter que va a l’Hortó. El deixem a l’Obaga de Canals per un de menys definit (NW), però de bon fer. De fet si continuéssim ens menaria també al Camí de Canals. Però per aquí fem drecera.
Sortim sobre una pista que seguim a mà esquerra i ben aviat al camí de Canals.

Camí de Canals (1067m)
Hi ha rètols indicadors. Per la dreta podríem baixar a Cortscastell i Peramea, creuant el Pla de Corts. El prenem a mà esquerra fins atènyer l’estany.

Estany de Montcortès (1036m)
D’origen càrstic, com els de Basturs i el de Banyoles, l’aportació principal de cabal no és per cap riu o torrent, sinó per deus subterrànies. Quan el nivell és prou alt, desguassa al Flamisell pel Barranc de Ruixou. Amida 46 hectàrees amb una fondària màxima de 30 metres.
Aquesta natura donà peu a la seva llegenda: Al fons de l’estany hi ha submergida la ciutat de Pallars. Els seus gasius habitants no van voler acollir ni donar almoina a Déu disfressat de captaire que, com a càstig, la féu engolir per les aigües. Solament se’n lliurà una dona que, tot i ser molt pobre, li va oferir un tros de pa. Les nits de Sant Joan es veu aparèixer la dona i s’escolten des del fons de l’estany els crits embogits dels habitants de la ciutat maleïda.
N’hi ha una altra. Conten que el glaç de l’estany va cedir quan el Comte de Pallars hi passava per sobre a cavall tot empaitant una peça de caça. Per sortir del mal tràngol  invocà la Mare de Déu de Gerri, prometent-li una donació de terres. Fora de perill es va desdir de la prometença exclamant: «Aigua passada, Mare de Déu enganyada». Va quedar cec i no va recuperar la vista fins que va complir-la.
De l’estany pugem a la collada de Sant Antoni per on passa la carretera de Gerri de la Sal a la Pobleta de Bellveí. En aquest punt donem per finalitzat el nostre itinerari.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Powered by Wikiloc

La Geganta Adormida

Pica Roja

Des de la Molinassa pel Port Vell i retorn pel de Boet

Distància 10,5 km
Desnivell acumulat 1080 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 25 de setembre 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-Roig (1:25000)

Ascensió a un cim poc visitat des del vessant català i contràriament a l’occità. Injustament perquè, tot i la seva modesta alçària, resulta una boníssima talaia d’aquest sector del Pirineu. Alguna cosa hi tindrà a veure l’ombra que li fan veïns tan notoris com el massís de la Pica d’Estats, els cims de Comapedrosa-Baiau o el Monteixo.
L’itinerari circular proposat és en el sentit de les busques del rellotge, però bé pot fer-se al revés i fins i tot resultarà més fàcil, especialment al tram entre el Port de Boet i el cim.  

Accés
Per accedir al Pont de la Molinassa cal fer-ho des d’Àreu, per una pista sense asfaltar d’11,3 quilòmetres, en bon estat, apte amb precaució per a vehicles turisme. I trigarem uns ¾ d’hora.

La Molinassa (1815m)
Enfilem per una drecera que ens retorna a la pista i poc més amunt baixem a mà esquerra a creuar el Barranc d’Areste pel pont de Boet. Continuem a l’altre riba pel ben dreçat camí al Refugi de Vallferrera on enfilem el de la Pica d’Estats.

Camí a la Pleta d’Areste (2047m)
En una marcada colzada del camí, en surt de recte un altre a la Pleta d’Areste (NE). Tot i que és el que ressenya el mapa, el desaconsellem. Comença ben definit però aviat es difumina, malgrat que hi ha rastre de pas i fites. A més, té algun pas lleugerament exposat.
És millor continuar uns dos-cents metres més, guanyant-ne vint-i-cinc de cota, pel camí de la Pica i prendre allí el trencall. Abans de la pleta el de baix puja buscar el de dalt.

Pleta d’Areste (2158m)
A l’aiguabarreig dels barrancs d’Areste i de Port Vell, que baixa per la nostra dreta. Per un pontarró creuem aquest darrer i continuem pel seu marge hidrogràfic esquerre. Malgrat que el camí és poc fressat, anem trobant fites. Tot i que en algun punt pot semblar que cal creuar-lo (1), ens mantenim sempre pel mateix marge esquerre. La direcció (E) és molt evident i com més amunt, més s’obre el barranc esdevenint una ampla coma.

Anem superant successives graonades i, més o menys a mig camí, ens separem del torrent quan fa una colzada en baixar de l’estany de Port Vell, que no albirarem fins que comencem a enfilar-nos al pic.

  • (1) De fet, fa uns anys fent un itinerari semblant, havíem pujat pel marge dret.

Port Vell o de Romaset (2575m)
Entre el Pic de Romaset i la Pica Roja, és l’antic camí de pas a les poblacions occitanes d’Auzat i Vic-de-Sòs, utilitzat també per exiliats de la Guerra Civil (font: Palau Robert).
Si fins aquí el camí que hem seguit era poc definit, el que puja del vessant occità i la vall del Solcem és tot el contrari i així fins al cim.
Ascendim (S) en curtes llaçades i pendent entre fort i moderat. Prou més amunt apareixen senyals de pintura grocs que seguim.

Pica Roja (2902m)
Als mapes francesos se l’anomena de la Soucarrane, per l’estany que hi ha al vessant llevantí o de la Rouge, pel to rogenc del rocam.
Estratègicament situada, entre dos passos tradicionals, tot i la seva modesta alçària comparada amb la dels cims veïns, resulta una boníssima talaia d’aquest sector del Pirineu.
Per baixar tenim dues opcions. Pel llarg i ample llom carener i davallar, bé al camí de pujada, bé al de del Pla al Port de Boet o fer-ho directament a aquest darrer, que és la que escollim.
El camí és fressat, senyalitzat amb pintura groga i fitat. No té pèrdua. Però no és fàcil dons ens cal seguir un crestall (SE) amb passos on ens haurem d’ajudar amb les mans i punts amb moderada exposició.

Port de Boet (2511m)
Entre la Pica Roja i la Serreta dels Lavans és un altre punt de pas tradicional entre el Pallars i el Coserans occità.
Davallem (W) per pendent entre suau i moderat. Tampoc aquí el camí és gaire fressat. Hi ha senyals de GR, molt difuminats que poc ajuden a guiar-nos, però les fites sovintegen i ens serveixen per mantenir l’itinerari més lògic.
Quan som a l’alçada del Pla de lo Mercat, deixem a mà esquerra el camí al d’Arcalís. Rep aquest nom perquè era el lloc d’intercanvi comercial entre els veïns del Coserans i la Vall Ferrera. A partir d’aquí la senyalització millora, fins i tot és excessiva.

Pla de Boet (1878m)
Meritòriament una de les raconades icòniques del Pallars, amb els dos salts a la banda llevantina. A la ponentina hi arriba la pista que seguim fins al punt de partida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pica Roja

Pic de Certascan

Del refugi al cim i descens a les Bordes de Graus

Distància 12,2 km
Desnivell acumulat +671 -1570 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 23 de setembre 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-Roig (1:25000)

L’itinerari proposat és molt concorregut perquè forma part de la popular travessa «la Porta del Cel». Sovint es fa sentit contrari, fins i tot partint de Tavascan. Però no per això és menys interessant i ens permet accedir a un dels cims emblemàtics del Pirineu.

Accés
L’accés més habitual al refugi de Certascan és des del Pla de Boavi pel camí de Llurri o des d’una mica abans, a la presa de Montalto, per l’estany de Naorte.

Refugi de Certascan (2232m)
Partim (W) per un camí molt fressat que voreja la riba sud de l’estany, en suau pendent, i comencem a enfilar-nos al coll entre l’Agulla de Guerossos, molt evident a l’esquerra, i l’avant-cim de Certascan, a mà dreta.

Coll de Certascan (2600m)
El camí és molt evident i fressat. Ens enfilem (N) entre llaçades, fort pendent i terreny descompost fins la carena, al peu de l’avant-cim a SE del principal.
Flanquegem (NW) per terreny pedregós guiats per senyals de pintura grocs fins a recuperar la carena i guanyar, en poca estona més, el cim pel seu llom pedregós esquivant l’abrupta cara llevantina.

Pic de Certascan (2853m)
Molt bona talaia des de la que podem albirar bona part dels cims del Pallars Sobirà i la Ribagorça. Retornem al coll pel mateix camí i continuem baixant pel vessant oposat al que hi hem pujat (W), per l’ampla coma entre el Pic de Certascan i la Torre de Guerossos.

Estanys Blaus (2365m)
Voregem l’inferior fent un gir de 90º (S). A partir d’aquí anem davallant successives graonades de fort pendent on en algun punt, com entre les pletes Vella i de Guerossos, ens haurem d’ajudar amb les mans. Passat el Forat de Guerossos, el pendent es modera i el camí resulta fàcil i agradable.

Bordes de Noarre (1595m)
Grup de bordes en bon estat de conservació, la majoria restaurades, envoltades de prats de dall. Creuem el riu per un pontarró i seguim el camí de l’obaga de la Selva de Noarre pel marge esquerre. Poc més enllà del Barratge de Graus, deixem el camí que, pel pont de la Bolle, baixa a Tavascan i anem a la dreta, tornant a creuar el riu per un altre pont fins a les Bordes de Graus.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Certascan