Arxiu de la categoria: Difícil

Volta a les Roques del Masmut

Circular des de Pena-roja de Tastavins

Distància 15 km
Desnivell acumulat 716 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 19 de setembre de 2021
Cartografia El Tossal Cartografies: la Tinença de Benifassà (1:30000)
Recursos consultats Pena-roja de Tastavins (http://www.peñarroyadetastavins.es)
  Comarca del Matarranya (www.matarranyaturismo.es)
  Senderos turísticos de Aragón PR-TE 157 (https://senderosturisticos.turismodearagon.com/ruta/ficha/3361)

Fàcil itinerari que ens mena a visitar un altre de les contrades emblemàtiques dels Ports, en una versió reduïda del PR-TE 157. Camins ben fressats i senyalització que no deixa cap marge de dubte. L’únic punt dificultós és l’accés (opcional) al cim de les Roques del Masmut que, si be no ha de suposar cap problema per a muntanyencs avesats a trescar, no és apte per a tots els públics.
També cal tenir en compte que creua en diversos punts el barranc o riu dels Prats i, si be habitualment té bona part de la llera seca, pot augmentar considerablement el cabal en èpoques de pluja o episodis de tempesta.
Podem escurçar l’itinerari un parell de quilòmetres començant-lo a la Bassa de Sant Miquel. Però és recomanable perdre’s pel carrerons i places de la bonica vila de Pena-Roja.

Accés
Accedim a Pena-roja de Tastavins per l’A-1414, bé des de l’N-232 bé des de Vall-de-roures.

Pena-roja de Tastavins (745m)
Vila de carrers estrets i costeruts −sovint esglaonats− arrapada a la falda del Tossal de la Mola, on s’hi alçava el castell. Pel que hem llegit, el nom li prové del to vermellós de les roques del Masmut. Partim del nucli urbà seguint les nombroses indicacions a lo Masmut o del PR-TE 157. Nosaltres ho fem des del carrer de Santiago Ramón y Cajal i en sortim pel carrer del Sol en direcció al Pont Xafat.

Pont Xafat (800m)
A llevant de la mola s’obre un tall ample i profund −probablement un element de defensa del castell− i un pedró del camí de la Rogativa septennal de Vallibona (els Ports) (1). Des d’aquí seguim els senyals del PR que, per un bon i planer camí, ens menen a la Bassa de Sant Miquel.

  • (1) Conta la llegenda que al s. XIV Vallibona, delmat per la pesta, havia quedat sense fadrines. Set fadrins varen emprendre camí per cercar-ne. Semblant situació varen trobar a Coratxà i Castell de Cabres. Però en atènyer Pena-Roja conegueren set germanes orfes amb qui varen comprometre’s assegurant així la pervivència del poble. D’aleshores ençà, cada set anys, es celebra un romiatge entre Vallibona i la Mare de Déu de la Font de Pena-Roja on els peregrins són acollits amb una gran festa.

Bassa de Sant Miquel (821m)
Cruïlla de camins. Des de la vila hi arriba la pista que mena al Boixar (Baix Maestrat) amb un ramal que puja al coll de Masmut o de Borla. També hi arriba un camí carreter −força deteriorat− pel que retornarem. Podem optar per adreçar-nos al coll per la pista, fent drecera. A mà dreta en parteixen dues senderes. La primera duu a la pista del Boixar a l’alçada de la bifurcació amb la del coll. Nosaltres prenem la de més a la dreta, seguint les indicacions del PR a la Tossa, anant a buscar el barranc del Saüc.
Deixem el PR que, en un gir de 90º, s’enfila a mà dreta vers la Tossa i continuem recte. La sendera esdevé pista precària per la que accedim a la que mena al coll i la seguim a mà dreta.

Coll de Masmut o de Borla (934m)
Pren el nom del proper maset de Borla, al camí de Vallibona. Per una costeruda sendera −fressada i fitada− ens enfilem a mà esquerra sobre un llom que es despenja de les Roques. Ens cal superar dos passos de grimpada fàcil (II) malgrat que exposada, on cal extremar les precaucions. El conglomerat però, ofereix bones preses de peus i mans. Podem evitar el segon pas per una canal a mà esquerra. Aquest camí és utilitzat com a retorn de les diverses vies d’escalada.

Roques del Masmut (1036m)
Som al punt més alt del conjunt, al costat de l’agulla coneguda entre els escaladors com «el Pisón», tal vegada perquè recorda el mallo de Riglos. Gaudim d’una magnífica panoràmica de l’entorn. Hi ha una hipòtesi segons la qual el nom provindria de la tribu bereber dels  «Masmuda», assentada en aquestes terres.
Retornem al coll pel mateix camí per seguir la pista que puja a mà dreta i, en poc menys d’un quilòmetre, atenyem el mirador.
De nou al coll, seguint les indicacions del PR, comencem a davallar per una sendera en direcció al riu dels Prats que atenyem després d’un llarg flanqueig per la falda de la Tossa. Al tram superior del camí podem admirar les canals, arestes i pilars de les Roques. Segons l’època (hi ha restriccions per nidificació) és fàcil albirar cordades que evolucionen per les nombroses vies d’escalada.

Riu dels Prats (765m)
Davalla des del Boixar, al Baix Maestrat, on rep el nom de barranc de la Canal. De règim irregular, la llera és sovint seca en aquest punt. Tributa al riu Tastavins. A l’altre riba sortim de nou a la pista del Boixar que prenem a mà esquerra i la seguim 2,7 quilòmetres, en bona part pel marge dret. Poc més enllà de tornar a creuar-lo cap al marge esquerre, deixem la pista per una sendera ben indicada a mà dreta per la que retornem al marge dret, al punt més baix de l’itinerari (697m).

Pont de la Canaleta (703m)
Al peu de la caseta de Pere d’Arcís. Diu la història que al s. XVIII, un aspirant a batlle, provinent de casa Gavich, a canvi del vots dels masos de Vallmaria (una vintena per aquella època) va prometre construir un pont per creuar el riu dels Prats. Obtingut el seu propòsit va manar alçar-lo, de bona fàbrica, amb pedra i morter de calç. Més de dos segles i aquí resta ben plantat com a inhabitual exemple de compliment de promeses electorals.
Ens enfilem per la sendera per sortir de bell nou al camí del Boixar que seguim a mà dreta faldejant per vessant nord de les Roques.
Deixem la pista per un camí carreter a mà dreta que, amb algun tram pedregós i aixaragallat, ens retorna a la bassa de Sant Miquel, on desfem el camí de l’anada.
Al Pont Xafat però, passem pel passeig del «Parque aragonés de la vivienda rural» de Pena-roja on s’hi ha recreat diversos tipus d’habitacles històrics. Lo Trenc o Roca Foradada ens obre l’accés a la vila i aprofitem per recorre’n diversos carrers i places abans de retronar al punt de partida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

El Pont Cabradís

El Pont Cabradís o Quebradís és una meravella geològica de primer ordre. El riu de Gósol s’engorja en travessar el congost entre les serres del Verd i d’Ensija. En la part més profunda i abrupte de l’afrau, passa per dins d’un llarg pont natural.
Envoltat d’altíssimes cingleres de conglomerat, salta i s’entolla ens un grogs on adquireix un to turquesa bellíssim. Pren el nom d’Aigua de Valls en entrar al terme d’aquest poble, un dels set que conformen el municipi de Guixers al Solsonès. Finalment desguassa al riu Cardener, al pantà de la Llosa del Cavall.
En aquestes contrades a cavall entre el Berguedà i el Solsonès, els rius s’anomenen pròpiament «aigua» —Aigua de la Corba, Aigua de Valls, Aigua de Llinars, que més endavant rep el nom d’Aigua d’Ora— els cingles «cints» i les feixes que els solquen «rues».
És un indret força concorregut, especialment a l’estiu. Tant podem accedir-hi des del sud pel Solsonès com des del nord pel Berguedà.
Des del Solsonès el més habitual és seguint el curs del riu, bé des del nucli  de Valls o bé des de la Bauma de les Pintes, anant i tornant pel mateix camí o en un itinerari circular pel camí dels cints.
Des del Berguedà el camí més curt és des del Molí d’en Güell. Però tenim l’opció de començar a Feners en un itinerari circular retornant pel camí de les Fraus i, opcionalment, visitar Bonner.
Nota: hi ha força discrepàncies entre els topònims del mapa excursionista i el de l’ICGC, amb algun error conceptual en aquest darrer que, fins i tot, s’ha traslladat als penells explicatius d’algun itinerari (per exemple “cims” per “cints”).
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Des de Feners pel coll de Castellar. Retorn per Bonner i el camí de les Fraus.

Distància 10,6 km
Desnivell acumulat 550 m
Nivell de dificultat difícil
Data 21 d’agost de 2021
Cartografia Ed. Alpina. Rasos de Peguera, Serra d’Ensija o Vall de Lord, Port de Comte (1:25000)

Aquesta opció és recomanable únicament a gent habituada a trescar. Si bé bona part del camí d’anada és per pista i el retorn pel deliciós camí de les Fraus, l’accés i eixida de l’afrau cal fer-lo per camins rosts on s’hi han equipat diversos trams amb cordes i trobarem passos de grimpada fàcils (màxim II). El conglomerat ofereix abundants preses de peus i mans. Malgrat tot és delicat, sobretot en cas de mullena.

Accés
A Faners hi accedim per la B-400 des de la C-16 en direcció a Gósol. Passat Saldes i el coll de la Trapa trobem el mirador de l’Espà. Del costat mateix en parteix una estreta pista pavimentada que baixa a Feners. Deixem l’accés al nucli i continuem uns tres-cents setanta metres fins a un pont. Poc més enllà, al costat d’una resclosa, hi ha prou espai per aparcar-hi diversos vehicles.

Feners-resclosa (1198m)
És la captació pel canal d’abastament de la central hidroelèctrica de la Collada, aigües avall del Molí d’en Güell. Prou més avall, passat el Pont Cabradís, a la Corriu, hi ha una altra central.
Continuem per la pista per on hem vingut seguint el GR 107.1. Davallem fins al pont del Malpàs i pugem al Túnel de l’Avi que forada el Corro Morro, partió entre Saldes i Gósol terme pel que transitem a partir d’aquí. La pista segueix bifurcant-se més endavant en direcció a Moripol o Vilacireres, però nosaltres la deixem per una altra a mà esquerra en direcció a Bonner. Davallem decididament fins a retrobar el riu al Molí d’en Güell.

Molí d’en Güell (1117m)
Ruïnes d’un molí fariner de finals del s. XVII o primeries del XVIII, propietat de la veïna masia de les Collades. Molt actiu durant tot el s. XIX i fins a primeries del XX. S’abandonà poc després de la Guerra Civil. De la mateixa època que el molí és el pont vell de l’antic camí ral de Gósol a Berga, substituït per la pista que hem seguit. Fou eixamplat adossant-li una part de formigó per permetre el pas de vehicles. Al peu d’un dels pilars hi raja una font de déu generosa.
Guanyem alçària allunyant-nos del riu per atènyer el coll de Castellar.

Coll de Castellar (1245m)
Deixem la pista per la que hem pujat i amb ella el GR i comencem a davallar per una altra precària a mà dreta que abandonem al cap d’uns cent-seixanta metres per un corriol que surt pel mateix costat. És un camí molt rost en el que ens cal ajudar-nos amb les mans en diversos punts. Quan s’aplana carenegem pel Serrat Llarg fins al morral on hi ha el primer tram equipat amb cordes. Trobem dos trams equipats més, rebutgem un corriol a mà dreta que baixa a la llera i més avall un altre a l’esquerra que puja a Bonner. Aviat atenyem la font que raja al peu de la soca d’un freixe. Aquí arriba el camí més habitual que hi mena des del nucli de Valls pel marge esquerre. Som a sobre del pont i continuem davallant per guanyar el marge dret. Una altra sirga protegeix un flanqueig. Un rètol a la roca ens senyala el camí dels cints que arriba per aquest marge i, poc més avall, un tram mixt de cadenes i corda ens deixa a la llera, just al costat de la sortida d’aigües del pont.

Pont Cabradís (1032m)
Es considera que l’origen d’aquesta meravella geològica és deguda a grans blocs despresos encastats entre les parets de la afrau, propiciant una gran formació de tosca per sota de la qual s’hi esmuny el riu, en un pont natural d’uns cinquanta metres de llargària. Perquè el Pont Cabradís (o Quebradís, i altres denominacions semblants) no solament és l’aigua del riu el que el travessa, també se n’escorre i en raja de les parets i el sostre. Això fa que sigui especialment espectacular a l’hivern, amb els caramells penjant.
Desfem el camí d’anada fins a la bifurcació anterior a la font. Ens enfilem per un corriol prou fressat, amb antics senyals de pintura verds i la mateixa tònica que el de baixada però amb la particularitat que al primer tram augmenta molt l’exposició: una caiguda d’un centenar de metres sobre la llera, mesurada des d’un flanqueig sobre una lleixa protegida amb corda i sirga (precaris) al darrer dels passos equipats de l’itinerari.
El corriol acaba sobre una pista de treure fusta. La mateixa que hem pres al coll de Castellar.

Pista (1235m)
Un antic camí parteix a mà dreta, en trobem indicis de tant en quan, però en perdem al rastre fàcilment i acabem fent el porc seglar entre herbei, boixedes i esbarzers per accedir al llogaret de Bonner que albirem sobre la carena. De forma que NO RECOMANEM AQUESTA OPCIÓ (1).

  • (1) Si volem visitar Bonner i retornar pel camí de les Fraus és millor continuar per la pista fins al coll de Castellar (sis-cents setanta metres sense a penes desnivell) i seguir a la dreta per la que hi hem pujat pel GR 107.1 (set-cents vuitanta metres fins al camí de les Fraus i dos-cents cinquanta més per Bonner). O retornar al coll pel camí de l’anada.

Bonner (1330m)
Ruïnes d’un petit nucli d’origen medieval −n’hi ha constància d’ençà el 1029− situat en una balconada sobre l’aiguabarreig del Torrent Fondo amb l’Aigua de Valls. És un lloc assolellat amb bones panoràmiques de l’engorjat i els entorns. L’esglesiola romànica dedicada a Santa Eulàlia i Sant Miquel, a finals del segle passat encara romania sencera.
En marxem per la pista que hi passa ben a prop i dos-cent cinquanta metres més enllà la deixem pel camí de les Fraus.

Camí de les Fraus (1313m)
Camí de bast de Bonner a Feners obert a mitja alçada del vessant ponentí entre la carena de la Roca del Saüquer i el Portet. Ben fressat i senyalitzat amb pintura groga. I en bona part ombrívol.
Guanyem alçària en suau pendent fins a la cota màxima de l’itinerari, per sobre l’esperó on s’alçava el Castell Fraumir. A partir d’aquí comencem a davallar i el camí s’eixampla fins a retornar-nos al punt d’inici.

 

Pel camí dels cints. Retorn pel marge de l’Aigua de Valls.

Distància 10 km
Desnivell acumulat 610 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 24 de juliol de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Vall de Lord/Port del Comte. (1:25000)

Des del Solsonès l’opció més habitual per accedir al Pont Cabradís és seguint el curs del riu, bé des del nucli  de Valls o bé des de la Bauma de les Pintes, retornant pel mateix camí. Aquest itinerari, partint d’aquesta balma, hi arriba per la ruta dels cints i retorna pel riu.
L’itinerari és senyalitzat. Trobarem indicacions a les principals cruïlles i diversos penells explicatius sobre flora, fauna i orografia de l’entorn. Si bé el camí de pujada té trams pocs fressats i la senyalització de continuïtat, a base d’estaques, és més aviat escassa, les fites treuen de qualsevol dubte. A partir de la Torre de la Corriu el camí ja és molt fressat.
És un itinerari fàcil, tot i que en més d’un punt ens caldrà ajudar-nos amb les mans. Però tots els passos que podrien resultar delicats, especialment en cas de mullena, estan protegits amb passamans. És també molt ombrívol, pel que es pot realitzar en ple estiu.
El proposem en el sentit de les busques. D’aquesta forma superem els pendents més forts, entre la Torre i el Pont Cabardís, de baixada. Tot i que es ben factible fer-lo a l’inrevés.

Accés
Entre els punts quilomètrics 20 i 21 de la LV-4241 de Berga a Sant Llorenç de Morunys, prenem la carretera que puja a Sisquer (Xisquer) i Montcalb (Montcaub). A la mateixa cruïlla ja trobem indicacions al Pont Cabradís. Al cap de sis quilòmetres, més amunt de Sisquer, la deixem per una pista a mà esquerra, apta per a tota mena de vehicles, en direcció al Molí de la Corriu i al Pont Cabradís, entre altres.
Als quatre quilòmetres i mig, quan fa un gir de 180º, som al costat de la resclosa de la Bauma de les Pintes.

Bauma de les Pintes (990m)
Hi ha una resclosa de captació per la central del Molí de la Corriu. La bauma pròpiament és uns metres més amunt. Ampli espai per aparcament.
Seguim la pista (S) pel marge esquerre del riu fins atènyer l’edifici de la central hidroelèctrica. Per un pontarró passem a l’altra riba, on hi ha el molí.

Molí de la Corriu (915m)
Edifici restaurat, habitat ocasionalment, després de passar uns anys abandonat. Anys ha, era el punt de confluència dels masos de la contrada. Té tres ulls, un per cada carcabà, amb dos rodets horitzontals i un de vertical.
Hi ha diversos pals indicadors.
Revoltem per sobre l’edifici on prenem un corriol (W) pel marge esquerre de la Rasa de l’Horta (o Torrent de la Corriu). Més amunt creuem a l’altre marge (senyalitzat per una estaca) i, camí enllà, sortim sobre una pista que seguim pocs metres, quan tornem a creuar el torrent i, a la bifurcació, anem a l’esquerra (senyalitzat per una altra estaca). Més amunt una gran fita ens assenyala el camí de la Torre, a mà dreta.
En tot aquest tram de pujada, molt ombrívol, hi predomina la pineda.

Torre de la Corriu (1195m)
Envoltades d’antigues feixes de conreu, al peu del cingle de l’Espluga, hi ha les ruïnes d’un gran casal. Ha perdut la coberta i solament conserva les parets laterals i un cobert annex.
L’antiga construcció degué ser una casa forta senyorial o d’un pagès acabalat cap al segle XIII. Després es deuria abandonar o ensorrar arran de la crisi demogràfica de la baixa edat mitja, fins que es va reaprofitar al segle XVIII. Es va trobar un cementiri al costat. De l’antiga  construcció  es  conserva  només  els  murs de migjorn i ponent, a l’angle sud-oest de l’edifici modern.  L’alçada  de  l’antiga  edificació  deuria  ultrapassar els 10 metres. L’edifici modern, de tres plantes, és del segle XVIII.
Marxem per un camí carreter (E) que deixem aviat per un camí a mà dreta (pal indicador) en baixada.

Mirador dels Cintells (1225m)
A mitja alçada del cingle que del Cap de Tolosa es despenja fins al riu, és una bona talaia sobre la vall. A migdia albirem les serres dels Tossals, de Valielles, dels Bastets i de Busa. I per l’altra banda la d’Ensija.
Som al punt més alt de l’itinerari, però això no vol pas dir que a partir d’aquí tot serà baixada. Ens cal baixar, sovint en fortíssim pendent, però també recuperar cota per salvar plecs del terreny i torrents com el de Vilacireres (o dels Cints) (1). El camí és ben fressat seguint les rues —lleixes— que tallen els cints. Passem per diverses baumes i un altre mirador. En aquest tram més solell, hi predomina l’alzinar, espurnejat de pi i boix.
Perdem alçària progressivament fins que la remor de l’aigua ens adverteix que som prop del riu. Encara ens cal flaquejar bona entona fins que, en creuar una torrentera, un indicador ens adverteix que cal davallar a l’objectiu principal de l’itinerari.
A mesura que ens hem anat engorjant el paisatge s’ha tornat més selvàtic i ombrívol. Aquí és la boixeda i el faig que prenen el relleu. També hi trobem exemplars de teix i grèvol.

Pont Cabradís (1050m)
Unes cadenes ens ajuden a baixar a la llera, on hi ha la sortida d’aigües.
Es considera que l’origen d’aquesta meravella geològica és deguda a grans blocs despresos encastas entre les parets de la afrau, propiciant una gran formació de tosca per sota de la qual s’hi esmuny el riu, en un pont natural d’uns cinquanta metres de llargària. Perquè el Pont Cabradís (o Quebradís, i altres denominacions semblants) no solament és l’agua del riu el que el travessa, també se n’escorre i en raja de les parets i el sostre. Això fa que sigui especialment espectacular a l’hivern, amb els caramells penjant.
En fort pendent remuntem la torrentera per la que hem baixat. Després flanquegem per enfilar-nos sobre el pont (pal indicador). Un doll d’aigua raja de la soca d’un gran freixe.
Vers el nord, surt el camí al Coll de Castellar, no indicat als rètols. Nosaltres marxem en sentit contrari, per un camí ombrívol i fressat pel marge esquerre del riu, entremig d’una boixeda amb exemplars considerables.
El pas d’algunes codines podria resultar delicat amb terreny humit, però està ben protegit amb cadenes i sirgues.

Aigües Juntes (1025m)
Baixem a la llera al punt on dos torrents desguassen al riu. El del marge esquerre és el Torrent Fondo (1). És un indret bellíssim on un torrent d’aigua cristallina, fent bo el seu nom, forma una gorja profunda, fosca i estreta. El creuem a gual remuntant fort a l’altra banda. Llavors baixem per un tram on ens caldrà ajudar-nos amb les mans.

L’Escalars (1025m)
Una sòlida escala d’uns quatre metres, amb passamà, ens ajuda a baixar prop de la llera des d’una lleixa.
Poc més avall el camí s’eixampla i transcorre planer. Passem pel costat de la Font de la Fam, uns degotalls sobre una formació de tosca coberta de molsa. Ben aviat atenyem la Bauma de les Pintes.

  • (1) Aquests torrents estan equipats i s’hi practica el descens d’engorjats.


La Roca Tallada

Gréixer-Collada de Lavaiol-Pas del Verdai-Collada de Coma Castellana-Pas de la Mona

Distància 7,3 km
Desnivell acumulat 700 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 27 de març de 2021
Cartografia Editorial Alpina. Moixeró-la Tosa (1:25000)

La Roca Tallada és un cim que mai m’havia cridat l’atenció, potser per la seva modesta cota, tot i haver fet força caminades pel seu entorn. Fou pel magnífic bloc https://www.engarrista.com/ que hi vaig parar esment.
El dia escollit per visitar-lo hi havia molta boira. Per això, si voleu veure bons reportatges de l’itinerari, us recomano aquests enllaços:
https://www.engarrista.com/node/472 (Sílvia i Marc)
https://goo.gl/photos/KAF9Xot6KjRbxqJG8 (Jordi Freixa)
El qualifico de difícil pel pas equipat. Pel tram entre el cim i el Pas de la Mona, ho consideraria moderat. La resta fàcil. Podem esquivar aquella dificultat pujant i baixant pel Pas de la Mona. Un cordino pot ajudar als insegurs. Hi ha instal·lació per rapelar-hi.

Accés
A Bagà (per la C-16) cal prendre la BV-4024 a Coll de Pal. En una colzada de la carretera, al pont de San Nazari, on parteix un dels accessos més utilitzats per pujar al refugi Sant Jordi, hi ha un petit espai d’aparcament.

Pont de San Nazari (1000m)
Pont medieval d’un sol ull, característic pel color vermellós de la seva pedra. Recolza damunt la roca mare en un indret on sobresurten unes llenques damunt la llera. N’hi ha notícia d’ençà el s. XIV. En data indeterminada fou eixamplat.
El de Sant Nazarí no és el pont més proper a l’aparcament. Aquest, fora de servei, correspon a l’antic traç de la carretera. És una mica més amunt i el travessarem de tornada. Tot i això és el que dóna nom al paratge.
Prenem al camí forestal que puja al Coll d’Escriu, per on transiten també el circuit Cavalls del Vent i el GR 107. Deixem Gréixer sobre nostre a la dreta i el camí al Moixeró per la Canal de la Serp. Prou més amunt passen per davall de l’Estanyet. Pendent entre moderat i fort. Al Clot d’en Pere deixem el GR per anar a l’esquerra fins a un collet.

Collada de Lavaiol (1359m)
Coll de l’Albiol segons el mapa topogràfic de l’ICGC. Encetem un tram comú d’anada i tornada. Fort pendent fins a la base de la primera graonada on s’alça un cingle de roca llisa i balmada. El superem fàcilment a l’esquerra pel Pas del Verdai, on disposem d’un bon mirador sobre la vall de Gréixer.
Aquest cingle fa de termenal entre Bagà i Gréixer, un enclavament de Guardiola de Berguedà. Un altre termenal el marca el carener de la Roca Tallada, els Empedrats i el veí Cap de la Boixassa. Una llengua que s’allargassa fins a la Roca de la Moixa correspon al terme de Bagà, interposant-se com una falca entre els de Gréixer al nord i Gisclareny a migdia.
Més planerament, fins i tot en lleugera davallada, anem a buscar el Torrent del Carrer d’en Torb on aquí acaba el tram comú d’anada i tornada. Ara pugem a mà dreta seguint la llera del torrent, en un altre empit fins la Collada de Coma Castellana.
La majoria de ressenyes consultades indiquen un sender a mig camí entre el Pas del Verdai i el torrent. Nosaltres l’hem buscat a consciència i, sigui perquè el paratge estava molt remogut pel porc o perquè és poc definit, no l’hem localitzat clarament. Tot i que, a dalt de la collada, hi arriba un sender que sembla provenir d’aquella direcció. Tanmateix el camí que seguim nosaltres és prou trepitjat i gens perdedor en transcórrer per la llera del torrent.

Collada de Coma Castellana (1530m)
Colzada de 90º a l’esquerra enfilant-nos pel llom que es despenja del cim. Atenyem la base d’una segona graonada que hem de superar per un pas equipat, allà on la paret presenta certa debilitat. A un primer tram inclinat equipat amb cadena, el segueix el més vertical amb grapes i cadena. Sense altra dificultat que el fort pendent, encarem els darrers metres pel cim.

Roca Tallada (1667m)
Malgrat la seva modesta alçària és una bona talaia de l’entorn: Pedraforca, Cap de Tancalaporta, la Muga, la Moixa, el Cap de la Boixassa, Moixeró i Penyes Altes. Per migdia, entre nosaltres i la serra de Gisclareny, la vall del Bastareny de la que en destaquem cal Cerdanyola i la Torre de la Faia (Santa Magdalena).
Davallem vers migdia, pel solell, paral·lels però lluny del carener, per terreny rocallós, descompost i rost, clapat de boixeda. Seguim senyals de pintura vermells que s’acaben sobtadament (o segueixen una direcció que no és la que ens cal). Continuem sense camí definit en direcció al pas més evident que ens permeti saltar a l’obaga, sota un turó prou prominent.

Pas de la Mona (1508m)
Quin nom! Indret on, per una bretxa al carener, podem saltar a l’obaga. La UEC de Bagà hi va instal·lar un llarga mànega de corrent de 4×10 amb funda que, a modus de sirga, ens permet baixar prou fàcilment per una canal empinada i boscosa. Quan s’acaba l’ajuda acabem de davallar per un corriol costerut i, tot seguit, comencem a recuperar cota, suaument, fins a retrobar el Torrent de Carrer d’en Torb on desfem el camí d’anada fins a la Collada de Lavaiol.
No retornem pel camí pel que hi hem arribat a l’anada: anem a la dreta fent drecera i davallant per un senderol fins al Pont de Sant Nazari.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Roca Tallada. Polseu la imatge per accedir a l’àlbum.

Serrat de la Ballestera

Des del coll de la Creu. Retorn pel de Saleres i el riuet de les Valls.

Distància 7,3 km
Desnivell acumulat 460 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 11 de setembre de 2020
Cartografia Editorial Piolet: El Port (1:40000)
Recursos consultats «Camins dels Ports de Beseit,3. El Serrat de la Ballestera.» Kildo Carreté i Bisbal. «Muntanya» 772 desembre 1990 (CEC)
«Grimpant pel Massís del Port». Itinerari 1. Joan J. Tiron Ferré. Cossetània. Azimut 63.

Magnífic itinerari, d’aquells que creen afició. Però per terreny rost i penjat on el vertigen o la fòbia a l’alçària són males companyies. Res però que un muntanyenc avesat a trescar i grimpar no pugui superar amb la deguda prudència.
Sense cap font que ho avali, sempre hem cregut que la Ballestera rep aquest nom per tractar-se d’un sinclinal de conglomerat on, al bell mig, hi ha encastada ─talment com una sageta─ la Roca Dreta.
Recuperem una ressenya ─escurçant-ne l’itinerari─ publicada per en Kildo Carreté fa vint anys. Davant la dispersió toponímica de la contrada, hem optat per ser fidels a les denominacions que s’hi esmenten. Oimés quan el seu autor va disposar d’una font de primeríssima mà: el senyor Josep Samper del veí mas de la Creu.

Accés
Des d’Arnes prenem camí al Toll del Vidre, que hi és ben senyalitzat, vers el S per una pista estreta i pavimentada. La Font Nova, on podem aprovisionar-nos d’aigua, queda a l’esquerra. En tres quilòmetres i mig ens plantem al coll de la Creu, on aparquem. En aquest punt s’acaba el paviment i la pista es bifurca. El ramal de la dreta continua cap al Toll del Vidre. Hi ha prou espai per encabir-hi alguns vehicles.

Coll de la Creu (591m)
El nom recorda la creu de pedra que hi hagué fa anys i panys. Marxem pel ramal de l’esquerra, en pujada, obviant l’accés al proper mas de la Creu. Pocs metres més amunt prenem un sender a mà dreta, senyalitzat per l’itinerari «Estels del Sud». Trenta metres més enllà el deixem per un altre poc fressat, però que aviat es defineix, senyalitzat amb pintura vermellosa. El flanc ponentí de la Ballestera és ben evident a l’esquerra i lo Blau hi destaca al capdamunt del cingle.
Anem a guanyar la carena, que s’alça de nord a sud, pel seu punt més baix. Trobem un pas equipat amb cadenes, bona ajuda per al cas que el rocam estigui banyat. Un cop al carener el seguim propers el fil del cingle. Ja ben amunt tenim a mà esquerra la canal de les Bombes (se n’hi van trobar de la Guerra Civil) just abans de passar per una ampla lleixa amb bona caiguda a mà dreta. A l’esquerra una escletxa, al capdamunt de la qual hi ha crescut una noguerola, ens permet recuperar la carena. Continuem sobre el rocam vers l’evident cim pel Pujador de Quitèrio.

Lo Blau (841m)
Cim més occidental del serrat, coronat per un pedró. Bona talaia sobre el Matarranya i la Terra Alta. On s’acaba la plana, vers gregal, destaquen les Moles dels Biarnets, les Gronses i la Falconera. Més llunyans sobresurten el Tossal d’Engrilló, la Mola d’Atans i Punta dels Raus, el coll de la Gilaberta, la Punta de l’Aigua, les Roques de Benet i la Moleta del Sauvatge. Entre llevant i migdia, a l’obac de Terranyes, es despengen els barrancs que peixen la capçalera de l’Algars. Però sobretot ens atrau l’atenció la Moleta amb el Molló d’en Pere Bernat. A garbí Penyagalera tanca el cordal muntanyenc per retornar el protagonisme a la plana. Anirem repetint el mateix escenari i referències al llarg de tot el crestall.
Davallem de lo Blau a la capçalera del Clot de Sapí (SE) per remuntar fins al cim del Puntalet, punt culminant de les roques Grossa i Dreta de les Valls, on el cingle cau a plom dos-cents metres sobre el riuet de les Valls i hi podem albirar les ruïnes dels masos de les Valls i de Botzut. Cal dir però que el Puntalet fa més aviat referència al «pedestal» on s’assenten la resta d’estrats del serrat i sobre el que s’alcen aquelles roques.
Ara ens cal revoltar la capçalera d’una canal (NE) i baixar al collet.

Coll del Puntalet (803m)
A la capçalera de la profunda canal que esberla el serrat, a sol ixent de la Roca Dreta. Els senyals que ens han guiat fins aquí giren assenyalant el Baixador del Puntalet, utilitzat per obrir i retornar de les vies d’escalada de la Roca Dreta. El pas ja era conegut des d’antic pels pastors per accedir a les feixes superiors a la recerca de bestiar esgarriat. Recuperem el carener (SE) guanyant la arrodonida i prominent Moleta dels Faixons de Cova Cabrera.

Moleta dels Faixons de Cova Cabrera (863m)
Des del cim, si volem continuar pel carener per davallar al proper coll, ens caldrà afrontar les primeres dificultats desgrimpant en un parell de punts on hi ha ancoratges amb mallons per assegurar-nos, si cal. L’alternativa és revoltar els obstacles pel vessant nord.

Coll de les Saleres (808m)
A diverses ressenyes se l’anomena de l’Aigua Clara, en estar situat a la capçalera del barranquet homònim que s’hi despenja vers garbí. A l’altre vessant té la seva rèplica de forma que el crestall queda interromput. Per recuperar-lo ens cal enfilar-nos (SE) per terreny rost i camí poc definit i és a partir d’aquí on s’afila i les dificultats augmenten. Per la dreta un cingle vertical de més d’un centenar de metres sobre la coma que baixa del coll de la Ferrera al mas de les Valls. Pel vessant obac el desnivell és molt menor però, en qualsevol cas, una caiguda tindria conseqüències.
Amb precaució anem grimpant pel crestall abandonant-lo puntualment ─sempre per l’obaga─ per recuperar-lo més enllà fins assolir la punta de la Ballestera, el seu sostre (864m) on reculem sobre els nostres passos fins al coll precedent. (1)
Retornats al coll de les Saleres, ens cal baixar al riuet de les Valls. Per fer-ho flanquegem procurant perdre el mínim de cota fins al llom d’un llarg esperó que es despenja vers el SW i que no és altre que la continuació del crestall que acabem de deixar, entre el Barranquet de l’Aigua Clara i la coma.

  • (1) La cresta continua fins prop del mas dels Pradets, amb dificultats semblants tot i que guanya exposició pel vessant obac.

Baixador del Barranquet de l’Aigua Clara
Davallem pel llom o ben propers, deixant a la dreta el barranquet per on, si gosem baixar-hi, tenim l’encilagada assegurada. El pas és franc i ens guiem per algunes fites. La única dificultat és el fort pendent. No es pot dir que hi hagi camí, més aviat és el rastre que deixa el pas dels sauvatges per abeurar-se al riuet. Abandonem el llom per l’esquerra, allà on és factible davallar a una lleixa inferior i d’aquí, entre bosc i pedregar, fins al llit del riu a l’alçada de l’abeurador del Botzut.

Abeurador del Botzut (570m)
Al riuet de les Valls. A l’altre riba, les ruïnes del mas homònim resisteixen agònicament el pas del temps. El camí que ens resta és planer i molt agradable pel marge dret del riuet, fressat i senyalitzat com a part de l’itinerari «Estels del Sud». Si el temps acompanya, un banyet a qualsevol dels tolls hi és quasi obligat.
Passem al peu de les roques Dreta i Grossa de les Valls i davallem fins a una cruïlla de camins on anem a la dreta. En suau pendent i pel costat de les ruïnes del mas de Colet, retornem al coll de la Creu.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Serrat de la Ballestera

Pic de l’Alba

Des de l’Ospitalet, per la vall del Siscar i retorn per la d’Arques

Distància 17,4 km
Desnivell acumulat 1243 m/1414 m amb ascensió al cim
Nivell de dificultat Moderat. Difícil amb ascensió al cim.
Data 5 d’octubre de 2019 / 26 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina. Cerdanya / Andorra (1:40000)

Itinerari circular que ens mena per un interessant rosari d’estanys de l’Alt Arièja a tocar del Principat d’Andorra.
La vall del Siscar ja mereix una visita per si sola, dedicant el temps que calgui a resseguir-ne salts i gorgs. Superat el coll, al vessant nord hi trobem tres estanys en una vall envoltada d’abruptes crestalls: una delícia per a qualsevol excursionista. La d’Arques és més oberta i plàcida. Es pot escurçar molt l’itinerari passant de la vall del Siscar a la del riu d’Arques per la Portella del Siscar, per un camí ben fressat i senyalitzat. Una opció força concorreguda.
Un cop al coll, opcionalment, podem accedir al Pic de l’Alba, una magnífica talaia del Pirineu Oriental. Des del cim podem escollir entre continuar l’itinerari o baixar a buscar el camí de la Portella a l’estany de Pedorrers. Aquesta opció s’explica al final de la ressenya.
En qualsevol cas és un recorregut exigent per la llargària, desnivell i els forts pendents que cal superar, bona part sense camí definit, malgrat que evident, i amb llargs trams de tartera.

 Accés
Al costat dret de la N-20 tot baixant del coll de Pimorent (o sortint del túnel) just abans d’entrar a l’Ospitalet (forma occitana: l’Espitalet, forma oficial: l’Hospitalet-près-l’Andorre) hi ha un espai destinat a l’aparcament de senderistes. No hi podem accedir directament des de la carretera, cal fer-ho per dins la vila i un pont sobre l’Arièja.
Creuem la carretera. A l’altre marge comença el sender.

L’Ospitalet (1468m)
Enfilem en fort pendent per la falda del Cap de la Palomera. Aviat trobem l’HRP/GRT (senyals blancs i vermells) que puja des de dins la vila i el seguim. El camí és ben fressat, no ofereix dubtes i el pendent no passa de moderat. Creuem per sota la canonada que baixa de la falda del Roc de Pusola , deixem una bifurcació a mà dreta  (camí de les Cascades) (1), tornem a re-passar la canonada i creuem el riu per un pontarró amb lloses de pedra.

  • (1) Itinerari que ens retornaria a l’Ospitalet per l’altre marge del riu.

Jaça de Pusola (1743m)
Bifurcació indicada. El de la dreta és el camí per la vall del riu d’Arques, per on retornarem. Anem a l’esquerra en direcció a l’estany de Siscar. El camí ha estat esporgat i repintat fa poc (juliol 2020), de bon seguir pel marge esquerre del riu. Passem al marge dret i més amunt atenyem una bifurcació indicada. El GRP s’enfila per l’esquerra cap el Coll dels Clots. Anem a la dreta en direcció a l’estany. Ara seguim senyals grocs. Passat el Salt del Toro, on retornem a la riba esquerra per un altre pontarró, atenyem una presa. Prou més amunt trobem un refugi pastoral.

Refugi de la Vésina (2103m)
Vers ponent s’alça la Tossa del Cap de Siscaró. Vers el NW destaquen els pics de la Cabaneta, del Siscaró, la Tosa de Juclà, el Cilindre i pic d’Escobes. El pic de l’Alba ens queda amagat rere el de Ragalécio. Aviat som a l’estany de Siscar, amb una presa mig enrunada i fàcilment identificable perquè té una illeta al mig. L’habitacle que hi ha sobre la presa es utilitzat com a refugi-bivac.
Just a l’alçada del desguàs ens anem separant de l’estany vers la dreta. I, més amunt, ens cal estar atents per deixar el camí que, per la Portella del Siscar, ens menaria a l’estany de Pedorrers. L’abandonem per un corriol poc definit a mà esquerra que, passant per l’esquerra d’un estanyol, ens mena fins a l’estany de Regalécio.

Estany de Ragalécio (2309m)
El voregem pel marge ponentí. Davant nostre, vers el NNE s’alça el Pic de l’Alba i a l’esquerra una ampla i rosta canal per la que guanyarem el coll.
No hi ha camí fressat. Primer ens cal superar un tram de tartera. Hi ha fites que, més que guiar-nos, ens ajuden a confirmar que anem encertant els millors passos possibles. Després procurem pujar per entremig de l’herbei esquivant el pedregar. Són quasi tres-cents metres de desnivell en fortíssim pendent.

Coll (2593m)
Atenyem un collet entre el Pic de l’Alba, a mà dreta, i la cresta amb el Pic de Noé. A l’altre vessant destaca l’estany superior dels de l’Alba i el Pic de Rulhe.
Baixem en direcció a l’estany (NNW) per entremig de la tartera on no hi ha camí definit. Quan l’atenyem continuem per la riba llevantina i pel seu desguàs (N).
Sortim sobre l’HRP que, per l’esquerra, baixa del Coll de l’Alba i el refugi de Juclar. El seguim (senyals blanc i vermells sovintejats). Passem per la riba ponentina de l’estany inferior de l’Alba i la d’un altre estanyol innominat, per baixar tot seguit vers l’estany de Quart.

Estany de Quart (2236m)
El resseguim per la riba nord. Pràcticament a l’altre cap deixem a mà esquerra un camí que mena a Merenç per continuar per una llarga i estreta llengua al final de la qual deixem un altre camí a Merenç a mà esquerra, per enfilar-nos a un collet a mà dreta. En aquesta zona hi ha diversos aixoplucs sota balmes o lloses. Superat el collet baixem a una coma on hi ha un antic pluviòmetre i pugem per guanyar la collada de Pedorrers després de la qual ja albirem l’estany homònim.

Estany de Pedorrers (2174m)
Al marge llevantí, prop de la presa, en surt el camí a l’estany del Siscar, el mateix que hem deixat abans d’escometre l’ascensió al coll.
Continuem per camí ben fressat i guiats pels senyals de l’HRP propers al riu d’Arques fins a la Jaça Pusola on desfem el camí de l’anada.

Accés al cim
El pic és un peneplà inclinat, orientat de sud a nord interromput abruptament per un crestall que s’allargassa vers sol ixent.
Des del coll entre el crestall del Pic de Noé amb el de l’Alba, seguint fites i rastres de pas, guanyem en fortíssim pendent el planell somital, on continuem propers a la carena ponentina fins al túmul del cim sud.
Noranta metres vers el NE s’alça el cim nord, de la mateixa cota. Per accedir-hi ens caldrà crestejar amb alguns passos de grimpada fàcils (II) però amb bona timba a banda i banda.
Per al retorn tenim dues opcions:

  • Retornar al coll i continuar l’itinerari de la volta.
  • Baixar directament a l’estany de Pedorrers.

La distància és molt semblant entre una i altra opció (uns dos-cents metres segons el GPS, als que caldria sumar-hi el tram de retorn al coll) pel que, paisatgísticament ens decantem decididament per la primera.
Si optem per la segona baixarem pel planell somital en direcció a una gran fita que ens senyala el carener entre el Pic de Regalécio i el de l’Alba. Carenegem més aviat decantats al vessant d’Arques, seguint fites i rastres de pas, fins a un collet al peu del darrer esperó del crestall de Regalécio.
A partir d’aquí davallem per una pala herbada de fortíssim pendent i continuem alternant trams de tarter amb herbei fins a la coma entre la Portella del Siscar i l’estany de Pedorrers.
En el nostre cas seguim pel fons de la coma paral·lels i a uns cent metres i escaig del camí que baixa de la Portella fins a l’estany.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Pic de l'Alba

Cresta de Cabirols

Pedraforca: Pics dels Cabirols i Cim del Calderer

Distància 6,5 km
Desnivell acumulat 914 m
Nivell de dificultat difícil
Data 11 d’octubre de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Serra del Cadí-Pedraforca (1:25000)

Activitat realitzada amb Cordada AEE. www.cordada.org

Itinerari d’aventura que estrictament no podríem qualificar d’escalada en cresta perquè la major part és caminada i grimpada fàcil. Això si, per terreny delicat, i sovint molt exposat. Un alpinista amb bon criteri el qualificaria de fàcil, però per realitzar-lo cal estar avesat a aquest tipus de terreny.

 Accés
Per la pista pavimentada que de Saldes puja al Mirador de Gresolet. Si és oberta, podem seguir un tros més per la del Collell on hi ha un altre accés al refugi.

Refugi Lluís Estasen (1668m)
Prenem el camí a l’Enforcadura per la Tartera de Saldes seguint el PR C-123.
Pugem bona estona per la tartera fins a la vertical del Pic dels Cabirols Inferior (1) on abandonem el camí per enfilar-nos (N) en aquella direcció. Fort pendent per terreny descompost però pas franc.
Propers a la base del cim flanquegem a la dreta per guanyar la carena esquivant el tram més pedregós. La resseguim per terreny fàcil fins que comença a dreçar-se, al peu d’una canal herbada.

  • (1) Altres ressenyes deixen el camí força abans. Però d’aquesta forma estalviem desnivell fora de camí amb el que l’accés a carena resulta menys penós.

Canal herbada (2210m)
Quan sortim de la canal (II) tenim sota els nostres peus la gran timba del vessant nord. Grimpem (II-III) fins al primer cim.

Pic dels Cabirols Inferior (2277m)(2)
De cim davallem a un collet pel costat d’un arbre mort i a l’enfilant-nos per l’altre costat trobem una agulla de doble cap, estilitzada i molt característica. Passos de II+ fins al cim veí.

  • (2) El mapa de l’Ed. Alpina situa aquest cim uns 55 metres al NE, just per sobre la canal herbada i a una cota de 2247m. Del mapa topogràfic de l’ICGC no cal refiar-se’n perquè excepte el Calderer, no en situa cap referència correctament.

Pic dels Cabirols Superior (2317m)
Davallem uns metres per un tram fàcil però afilat i amb pati important a banda i banda. Al nostres peus s’alça l’esvelta agulla del Gat. La instal·lació de ràpel, on hi cabem justes tres persones, és a base de diversos anells de cordino i una anella. Baixem, seguint el fil del crestall, els quasi 30 metres que ens separen de la bretxa on hi trobem dos claus, un d’ells amb anella.
Ara ens cal remuntar una curta fissura (IV) passada la qual flanquegem uns pocs metres pel vessant solell del Gat, sense altra dificultat que l’exposició, fins a trobar la segona instal·lació de ràpel, equipada amb doble parabolt anella i cadenat.
Aquest segon ràpel, de 25 metres, és encara més espectacular que el primer, amb un tram volat.

Collet del Gat (2282m)
Hi ha una reunió de dos parabolts amb anelles. És la sortida d’una variant de la via Homedes que no puja al Gat. A l’altre paret hi ha senyals de pintura vermella i fletxes en sentit descendent: des d’aquest collet podem retornar directament a la tartera de Saldes. Les seguim en sentit invers, pujant pel vessant nord (passos de II).

Collet de la Cova (2390m)
Hi acaba la via Pany. Hi ha un rètol pintat indicant la direcció al Calderer. Davallem uns metres per tot seguit continuar ascendint tot flanquejant encara pel vessant nord fins a guanyar un esquenall per quin llom atenyem el cim. Tot el tram és fàcil (II) excepte un curt pas de placa (IV-).

Cim del Calderer (2497m)
Davallem pel camí normal que mena al Pollegó Superior. Al primer tram de cadenes muntem un ràpel. El segon és menys vertical i no ens cal. Un cop al peu del segon tram equipat deixem el camí al Pollegó i baixem a la tartera per una descomposta canal que vindria a ser la continuació pel vessant sud del tall de la del Riambau.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pedraforca. Cresta de Cabirols

Tossa del Braibal i Cap dels Agols

Des de la font de la Closa fins al refugi de l’Illa i retorn per la vall del Madriu

Distància 22 km
Desnivell acumulat 1430 m
Nivell de dificultat difícil
Data 9 i 10 d’agost de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Andorra (1:40000) Cerdanya (1:50000)
  Govern d’Andorra. Mapa topogràfic (1:25000)
Informació d’interès http://www.madriu-perafita-claror.ad/

Itinerari circular per la Vall del Madriu-Perafita-Claror, declarat per la UNESCO Paisatge Cultural del Patrimoni Mundial. Dit això seria balder lloar les virtuts dels paratges pels que transcorre.
Fet en una sola jornada, resulta molt exigent, tot i que s’acostuma a retallar baixant a la vall des de l’Estany Blau. Nosaltres el plantegem en dues jornades, aprofitant la proximitat del refugi guardat de l’Estany de l’Illa. Amb dues parts ben diferenciades: la de l’anada amb fort desnivell i un tram dificultós, contrasta amb la de retorn que esdevé un passeig per gaudir-ne plàcidament.
Les dificultats es concentren en el tram del Caser dels Pans, entre la Tossa del Braibal i el Cap dels Agols. Curt tram de terreny delicat en fortíssim pendent a evitar en cas de mullena i que ens mereix la consideració de difícil. La resta de l’itinerari, a banda de l’exigència física pel desnivell, diríem que és fàcil.

Accés
A l’alçada de les Escaldes per la CG-2, prenem la revirada i costeruda CS-200 a Engolasters. Passat el poble, direcció a l’estany, en un revolt a mà esquerra, sortim per la dreta per accedir tot seguit a l’àrea de lleure de la Font de la Closa.

Font de la Closa (1515m)
Prenem el ben apariat, fressat i senyalitzat (rètol i punts grocs) camí al coll Jovell que puja per l’obaga en fort pendent (S). Aquesta serà la tònica fins al cim. Pocs metres abans del coll trobem el camí de l’Estany d’Engolasters per on discorre el GR-11.

Coll Jovell (1780m)
Hi ha una taula amb bancs. Cruïlla de camins ben indicada: el que baixa als Cortals de Ràmio, per on segueix el GR, el del Solà de Ràmio, per on retronarem, el que prové de la via ferrada del Roc d’Esquers i el de la Tossa del Braibal. Prenem aquest darrer (E) que també és senyalitzat amb punts grocs i molt fressat, per l’obaga. Quan atenyem la carena hi trobem trams pedregosos. Quan anem deixant enrere el bosc podem albirar alguns cims com el de Carroi, sobre Andorra la Vella, que identifiquem fàcilment per les seves antenes de telecomunicacions, el Comapedrosa o el de Casamanya. En algun punt podem abocar-nos, com des d’una balconada, sobre la vall del Madriu per la que retronarem.
A partir de la Font del Comiol, que trobem indicada sobre una pedra, encetem el llarg planell somital de la tossa, superant una successió de turons darrere dels quals s’amaga el cim.

Tossa del Braibal (2657m)
Coronada per un vèrtex. Amb poc menys de cinc quilòmetres hem superat la major part del desnivell. Tot i la seva modesta alçària, podem albirar-hi la bona part dels cims del Principat. No gaire més enllà perquè les valls estan envoltades de cotes prou més enlairades. També atalaiem algunes viles com les Escaldes, Andorra la Vella i la Massana. Especialment vistosa resulta la contemplació de l’abrupte vessant nord del cordal entre la Muga i el Calm de Claror, sobre la Vall del Madriu, contrastant amb els suaus pendissos que presenta per migdia.
La carena continua vers el SE on podem veure-hi el camí que la ressegueix així com un parell de túmuls rocallosos. El de l’esquerra, més alt que l’altre, té un collet a la també a la seva esquerra. És el Cap dels Agols a on ens adrecem i el collet el punt on davallarem després d’enfilar-nos-hi.
A mesura que ens hi atansem la carena va afilant-se i esdevé crestall on ens caldrà ajudar-nos amb les mans en més d’un lloc. Els punts grocs ens guien pels millors passos. Després d’un tram de camí fàcil afrontem el túmul rocallós on les dificultats per continuar carenejant són ben evidents.

Caser dels Pans (2613m)
Per això ens cal davallar pel vessant de migdia, en fortíssim pendent per terreny poc fiable, i començar a flaquejar. El rastre del camí és manté a la baixada, però es va difuminant durant el flanqueig on el terreny és més pedregós. Hem d’esmerçar-hi tots els sentits per no perdre la continuïtat dels punts grocs i les fites i no donar un mal pas que, en aquestes condicions, podria comportar conseqüències.
Aquest tram al mapa s’anomena «Caser dels Pans». La cartografia andorrana ressenya les canals que es despengen des d’aquí cap a la vall com «dels Planells de Baell». Som just a la vertical de la barraca de la Farga per on passarem a la tornada.
Per recuperar la carena remuntem una canal herbada de fort pendent i, per terreny fàcil, atenyem el cim del túmul rocallós que en sobresurt.

Cap dels Agols I (2647m)
El nom li ve de la contrada al peu del vessant nord on hi el torrent homònim que neix d’uns estanyols. Etimològicament hom creu que és un derivat d’«aigols», mulleres o estanyols. També l’hem vist anomenat com a «les Àgols».
Té menys prominència que el seu veí i, en conseqüència, resulta menys panoràmic.
Ens cal davallar, continuant pel carener (E) fins a un collet molt evident on creuem el camí entre el refugi dels Agols i l’Estany Blau. Hi ha un pal indicador de camins i també hi són pintats sobre les roques. Nosaltres continuem pel llom carener en direcció (NE) a l’Estany Forcat i el Refugi de l’Illa, fins a sortir sobre un ample planell on discorre un ben fressat camí paral·lel, pel vessant nord, al del refugi dels Agols.

Cap dels Agols II (2680m)
La cartografia andorrana el situa sobre aquest planell, en un punt sense prominència on hi ha una placa metàl·lica que l’assenyala.
Davallem (SE) fins a trobar un pal indicador pel refugi de l’Illa. Es tracta del camí que, vorejant l’Estany Forcat, baixa a trobar el GR a l’alçada del de la Bova.
Nosaltres però continuem «a criteri» fora de camí per terreny franc i obert en direcció ESE, vorejant els estanys de Gargantillar i una mica per sobre del Forcat. Més enllà del darrer estany i desprès d’haver superat una graonada, desviant-nos lleugerament vers el NE, reprenem el rumb ESE i recuperem els senyals grocs (1) ja a la vista de l’Estany Rodó i el refugi de l’Illa que atenyem un cop superat el tarter de la riba de l’estany.

  • (1) És la senyalització per accedir des del refugi al Pic dels Llops o Alt del Gargantillar.

Refugi de l’Illa (2488m)
Al peu de l’estany homònim i sobre del Rodó, al circ que formen els pics dels Llops, dels Pessons i de Ríbuls, en una bella raconada on conflueixen els GR 7 i 11. Alçat sobre l’antic refugi lliure —magatzem i allotjament durant la construcció de la presa— és un modern equipament molt funcional, guardat la major part de l’any.
Per molt bon camí —pel que hi discorren els GR 7 i 11— baixem (SW) a buscar el riu Madriu que seguim pel seu marge dret. Passem pel refugi lliure del riu dels Orris, el Pla de l’Ingla, la Barraca de la Farga d’Andorra i el tambéi lliure de Fontverd. Tot el camí és de molt bon fer, bona part acompanyats pel brogit de l’aigua que salta i s’entolla en raconades idíl·liques.
Més enllà del refugi de Fontverd, en una bifurcació de camins, deixem el GR i prenem a mà dreta el del Solà de Ràmio. Ben apariat i senyalitzat amb punts grocs, contràriament al que el seu nom podria fer-nos pensar, és força ombrívol. Amb pocs desnivells ens retorna al coll Jovell.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Tossa del Braibal i Cap dels Agols

Volta al Racó de la Dòvia

Dos itineraris semblants que, partint de Pradip, recorren els cingles que circumden el Racó de la Dòvia.
Bona senyalització horitzontal i vertical, diversos penells d’orientació i camins en general ben fressats. Grimpades sovintejades al tram de pujada i diversos passos equipats ens aconsellen qualificar-lo de difícil tot i que no ha de suposar cap problema per gent avesada a trescar. Camí entre crestes, graus i cingles que ens resultarà d’allò més plaent.
Val la pena dedicar bona estona a visitar Pradip (El Prat per la gent del país), el seu castell i el nucli antic. I conèixer la història dels Dips, emblemàtics gossos assilvestrats que formen part del nom del poble i que la llegenda i la literatura han assimilat a bèsties ferotges i vampirs.

Per les Crestes de la Seda, el Mont-redon i retorn per la Drecera del Zenon 

Distància 12,7 km
Desnivell acumulat 838 m
Nivell de dificultat difícil
Data 3 de gener de 2019
Cartografia Ed. Piolet: Llaberia (1:25000)

Accés
Arribem a Pratdip per la C-44 des de l’A-7 a l’Hospitalet de l’Infant, en direcció a Vandellós. Prenem a mà dreta la T-318 i desprès a l’esquerra la T-310. Aparquem a l’Avinguda de Catalunya, al costat de les Piscines Municipals.

Pratdip (225 m)
Creuem el Barranc de la Dòvia i continuem a mà esquerra la carretera per la que hem vingut en direcció a Vandellós. A mà dreta surt el camí al Puig de la Cabrafiga. Poc més enllà deixem la carretera per una pista enquitranada a mà dreta seguint el PR C-96 en direcció al Pla dels Marinons i el Mont-redon, per les Crestes de la Seda (rètols indicadors) i senyals groc i vermell (Dips). La deixem poc més enllà per una pavimentada amb ciment a mà esquerra (rètols indicadors) fins que acaba front a l’accés a una finca, on prenem un camí, també a mà esquerra, pel costat de la tanca. És un antic camí que conserva part del seu empedrat. Per entremig de marges de pedra ens enfilem fins al Pla del Marinons on sortim a un camí carreter que prenem a mà dreta i seguim uns 180 m.

Pla dels Marinons (415 m)
Deixem el camí carreter i amb ell el PR C-96, que mena a Colldejou, per un corriol a mà esquerra en direcció a les Crestes de la Seda (rètols indicadors). És ben fressat i senyalitzat (groc-vermell) i puja fort vers el N. La cresta es mostra ben evident davant nostre en aquesta direcció. Aviat el terra ennegrit ens fa adonar que passem pel costat d’una antiga carbonera.
Una sirga ens ajuda a superar una graonada. Grimpem per passos fàcils (II), en general poc exposats, excepte un d’horitzontal, protegit també amb sirga. Quan ja hem superat la cresta, trobem indicacions (pintat en una rajola i punts blaus) a l’Avenc de l’Estel.
Atenyem una balconada on hi ha un penell d’orientació i, per camí menys rost, un segon mirador amb una altre penell.

Pas dels Siscus (700 m)
El camí ens aboca al peu d’una mola esberlada quina escletxa s’ha equipat amb cadenes per superar-la. No és difícil ni gaire llarg, solament ens exigeix tibar una mica de braços. Esquivem aquest pas per un camí que circumval·la la mola per l’esquerra.

Morral de la Seda (708 m)
Una altra mola ben característica que es distingeix fàcilment des de Pratdip. A mà esquerra baixa un poc definit corriol senyalitzat amb punts blaus que mena al Portell de les Canals, que no seguim (1). A l’esquerra del morral pugem pel forcall del Pas del Porc Senglar i continuem per terreny planer. A la bifurcació (rètol indicador) anem a la dreta deixant el camí que baixa a la Font de Mont-redon. Poc més enllà trobem una altra bifurcació on anem a l’esquerra. Podem prendre el camí de la dreta si volem esquivar el cim.

  • (1) El Portell de les Canals és un pas equipat amb cadenes, interessant si volem veure la roca del Rovelló i passar per la font, però no fer cim.

Mont-redon (869m)
Punt culminant de l’itinerari. Gaudim d’una bella perspectiva de la contrada, especialment de la Serra de Llaberia on el radar del Servei Meteorològic de Catalunya destaca sobre el pic de la Miranda. Però també molt més enllà: atalaiem la Mola de Colldejou, l’airosa agulla del Cavall Bernat, la Mussara, la piràmide del Castell d’Escornalbou, el Camp de Tarragona fins al Cap de Salou, el Puig de la Cabrafiga, el Serret dels Avencs, els Dedalts, els Graus de Vandellós, la Mola de Genessies, el Montsià, les Serres del Boix i Cardó i el Port, entre molts altres.
Davallem (N) i, deixant a mà dreta el camí que mena al Cavall Bernat, atenyem el Coll de Mont-redon.

Coll de Mont-redon (816 m)
Ens apartem momentàniament el camí per acostar-nos al fil del cingle al proper Portell de Madrocs (creu de ferro) on gaudim d’una vista superba sobre el racó de la Dòvia i les verticals cingleres que l’envolten.
Cruïlla de camins amb rètols indicadors. Dels dos camins que marxem vers el N, deixem el de la dreta que puja a la Punta de Fornells. Anem a l’esquerra, en baixada, a revoltar la capçalera del torrent al Portell de l’Heura (rètols indicadors) on girem 90º a l’esquerra (W) en direcció al Collet dels Collivassos.
Anem superant els diversos plecs que es despengen des de la falda de la Miranda sobre el Racó de la Dòvia.

Collet dels Collivassos (809 m)
Cruïlla de camins, rètols indicadors i penell d’orientació. Marxem vers el SW per camí ben definit, seguint el PR C-90.
Poc abans del Coll de la Bassa de les Fonts abandonem el camí (2) davallant per un corriol poc definit a mà esquerra (rètol indicador), seguint encara el PR C-90 en direcció al Portell de la Dòvia i la Font del Ferro, una surgència sota una roca.

  • (2) Podem optar per anar a la dreta fins al coll, saltant-nos el pas pel torrent i clotada del Portell de la Dòvia.

Portell de la Dòvia (671 m)
Bifurcació al mig d’una clotada on anem a la dreta, en pujada, deixant el PR que davalla al Racó de la Dòvia. Per aquest grau, que més avall conserva trams empedrats, hi passa el Camí Vell de Pratdip a Llaberia.
Atenyem el camí que a mà dreta mena a Llaberia pel Coll de la Bassa i les Marrades. El prenem a l’esquerra (S) en direcció al Portell del Carreter (senyals verds i grocs). Hi ha un pal amb antics indicadors que a penes podem llegir.

Portell del Carreter (670 m)
Girem 90º a l’esquerra baixant en fortíssim pendent per dins d’una canal. Aquest tram és protegit amb una sirga. Ull! és fàcil saltar-se aquesta desviació i pujar per l’altre vessant per on sembla que el camí continuï fins que es perd.

Camí de la Forestal (563 m)
Bifurcació indicada. A capdavall de la canal sortim sobre una ampla faixa entre dos cingles per on discorre el camí de la Forestal. Per l’esquerra, malgrat que no estigui indicat, mena als camins del Portell i Racó de la Dòvia.  Anem a la dreta (S), en direcció a Pratdip i la Drecera del Zenon, seguint els senyals verd-groc passant pel peu dels Cingles de la Brancana.

Drecera del Zenon (556 m)
Bifurcació indicada. Deixem el camí de la Forestal per baixar a mà esquerra fent una llarga marrada per salvar el cingle inferior i sortir al fons del barranc sobre una pista. És el camí Vell de Llaberia a Pratdip i el prenem a mà dreta (SE) pel marge dret del torrent. Camí avall deixem a mà dreta el ramal que puja al Maset de l’Estudiant i podem albirar els sòlids marges de pedra seca que suporten antics bancals de conreu, avui envaïts per la pineda.
Prou més enllà sortim a la carretera de Vandellòs, on anem uns metres a la dreta entrant al poble pel carrer de Santa Marina.

Powered by Wikiloc

Volta al Racó de la Dòvia (II)

Per les Crestes de la Seda, el Collet dels Collivassos i retorn pel Camí dels Solans 

Distància 12 km
Desnivell acumulat 762 m
Nivell de dificultat difícil
Data 8 d’octubre de 2014
Cartografia Ed. Piolet: Llaberia (1:25000)

Fins al Morral de la Seda l’itinerari és idèntic a l’anterior llevat que partim del carrer de Santa Marina i, pel carrer Nou, anem a creuar el Barranc de la Dòvia. Però també podem sortir de l’Avinguda Catalunya.
Un cop al Morral de la Seda anem a buscar el Portell de les Canals:

Morral de la Seda (708 m)
Una altra mola ben característica que es distingeix fàcilment des de Pratdip. Just abans d’enfilar-nos-hi prenem un poc definit corriol que baixa a mà esquerra (punts blaus). (1)
Travessem la tartera de dejecció d’una primera canal i, pel peu d’un morral, ens adrecem a la veïna per terreny inestable, camí rost i poc definit on ens cal estar molt atents als senyals de pintura.
Emprenem la segona canal amb tendència a l’esquerra. Grimpem de nou (II) i aviat albirem l’estrep i la cadena que ens ajuden a superar la lleixa del darrer tram. Fàcil però amb certa exposició.

  • (1) Si volem esquivar el Portell de les Canals, podem seguir camí enfilant-nos pel Morral de la Seda i, passada la forcada del Pas del Porc Senglar, per terreny planer, anem a l’esquerra a la propera bifurcació indicada, fins a la Font de Mont-redon, guiats pels senyals groc-vermell.

Portell de les Canals (730 m)
Superat el mal pas, a l’embut de la canal, seguin vers el N sense camí definit, fins atènyer un corriol que prenem a mà esquerra i seguim vers el N passant per sota de l’evident Punta del Set i Mig que deixem a la dreta.

Font de Mont-redon (760 m)
Gran abeurador. Recuperem els senyals groc-vermell i seguim el camí ben fressat que revolta la falda ponentina del Mont-redon, proper a la cinglera sobre el Racó de la Dòvia. Ens en apartem lleugerament per visitar la curiosa formació del Rovelló que, de lluny i per un efecte òptic, pot semblar un pont de pedra natural.
A la font continuem fins al Coll de Mont-redon on seguim el mateix itinerari que la ressenya precedent fins a la Drecera del Zenon, que no prenem per retornar a Pratdip pel camí dels Solans:

Drecera de Cal Zenon (556 m)
Bifurcació indicada. Continuem recte vers el S, rebutjant el camí que baixa a mà esquerra.

Pla del Zenon (570 m)
Bifurcació indicada. Continuem recte vers el S, rebutjant el camí que marxa per la dreta, al peu dels cingles de la Grallera, cap al Barranc de l’Aguiler.

Portell de l’Estudiant (512 m)
Li ve el nom d’un mas proper i dóna accés al grau homònim. Desprès d’un pas protegit amb sirga, passem per un collet al vessant ponentí d’un crestall, al peu del qual el camí baixa amb fort pendent. Més endavant s’ajau a l’alçada del Claper del Nolla.

Mirador dels Solans (423 m)
Penell d’orientació amb Pratdip a la vista. Deixem al camí del grau per continuar a mà dreta, baixant en fortíssim pendent pel camí dels Solans.
Arribem al pla i seguim una rasa pel costat de l’accés a una finca.

Carretera de Llaberia (270 m)
Indicador del Sender dels Solans. La creuem i, pel carrer de la Creu, retornem al punt de sortida.

Powered by Wikiloc

Volta al Racó de la Dòvia (I)
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

La Geganta Adormida

De Collegats a Montcortès per la Serra de Peracalç i el Tossal de l’Àliga

Distància 8,6 km
Desnivell acumulat +885 -394 m
Nivell de dificultat Difícil/Fàcil
Data 12 d’octubre de 2018
Cartografia Ed. Alpina: el Cinquè Llac (1:25000)
Itinerari relacionat Estany de Montcortès

Travessa en la que ajuntem dos itineraris ben diferenciats. L’ascensió al Tossal de l’Àliga des de Collegats amb un camí equipat, trams de grimpada i sense camí definit, la podem considerar difícil. N’hem tret la idea del bloc «Excursions del Joan Ramon» (excursionsdeljoanramon.blogspot.com). La segona, del cim a l’Estany de Montcortès, és un tram fàcil i força freqüentat.
La Geganta Adormida és la silueta de la Serra de Peracalç. S’alça a migdia del Pla de Corts, un altiplà entre les valls del Flamisell i la Noguera Pallaresa. Rep aquest nom perquè té l’aspecte d’una dona ajaguda. Però no és des del Pla de Corts que s’observa aquesta semblança. Cal albirar-la des del nord-est, al marge esquerre de la Noguera Pallaresa com, per exemple, des del poble de Bresca o des del camí del Salt de la Núvia a l’Espluga de Cuberes. I entre els túnels de Cartanís i de l’Argenteria entre Gerri de la Sal i la Pobla de Segur.

 Accés
De la Pobla de Segur a Gerri de la Sal, per la N-260, al Congost de Collegats, entre la boca nord del túnel de Sant Pere de les Maleses i la sud del de l’Argenteria, al marge dret de la Noguera Pallaresa, comença el camí a la Cova de la Serpent. Hi ha un petit espai per aparcament a l’esquerra.

Camí a la Cova de la Serpent (560m)
Ens enfilem per un camí ben indicat i fressat al peu de la Paret del Pessó de les Roques de Collegats. És l’itinerari utilitzat pels escaladors per accedir al peu de les diferents vies d’aquest sector i pels excursionistes que, a banda de la Cova de la Serpent, s’adrecen a Sant Pere de les Maleses.
Atenyem el cap d’un esperó on hi ha dues torres d’electricitat.

Torres de MAT (709m)
Suporten una línia de molt alta tensió que, des de Llavorsí, segueix el curs de la Noguera Pallaresa. Bones vistes sobre el Congost de Collegats, el Barranc de l’Infern i el Roc de Santa. S’hi ens hi fixem bé també podem albirar les cordes del camí equipat. Un corriol ens mena al peu de la paret.

Camí equipat de la Paret del Pessó (730m)
No és una via ferrada: no té línia de vida. És un camí que facilita el retorn de les vies d’escalada, equipat amb graons, cordes i cadenes.
Un primer tram, amb esglaons i corda nuada, dóna pas a un curt flanqueig per una lleixa i a un altre amb corda i cadena. El tercer, protegit amb corda, ens deixa sobre una segona lleixa per la que caminem a mà dreta, fins que trobem una altra corda que ens permet enfilar-nos dins d’una canal entre una agullola i la paret principal, on hi ha esglaons i cadena. Els esglaons allunyen força i és on trobem el pas més exigent (K3). Sortim de la canal per un darrer tram equipat amb cadena que ens deixa sobre el fil del cingle. Aquí seguim (NW) un camí prou fressat fins que fa una marcada colzada a mà dreta.
Comencem a enfilar-nos, ja fora de camí, en direcció a un esperó rogenc que esquivem per la dreta. Ens cal una curta i fàcil grimpada per atènyer el llom de l’esperó.
Continuem (NW) cercant el millor pas entre la bosquina en direcció a una rasa prou evident. La creuem i enfilem a l’altre marge per unes antigues feixes, avui ermes, que el mapa topogràfic assenyala com les Casals, fins al peu d’un altre esperó, ja al fil del cingle, que esquivem per l’esquerra. Ens cal una altra grimpada per recuperar el fil del cingle, que ja no deixem fins al cim d’un tossal.

Tossal (1181m)
El mapa topogràfic de l’ICGC assenyala erròniament aquest punt al SE del Tossal de l’Àliga com a Geganta Adormida. I el comarcal anomena així tota la carena entre l’un i l’altre quan és just en sentit contrari.
Des de Collegats haurem pogut observar la presència de nombrosos estols de voltor. Les parets d’aquest sector del Pallars, com al veí Boumort i a la Muntanya d’Alinyà a l’Alt Urgell, acullen una nombrosa colònia de rapinyaires. Hi podem veure el voltor comú, el negre, l’aufrany i el trencalòs. També l’àliga daurada i diverses espècies de falcons.
Des d’aquí ja podem albirar el cap (més proper i just sobre el collet) i el pit de la Geganta (el punt més alt). Baixem al collet. La natura del terreny canvia: si fins ara era conglomerat, a partir d’aquí serà calcari.

Collet Jornat (1137m)
Al peu del cap de la Geganta. Des de Peracalç hi arriba el camí de l’Hortó. Així l’anomena el mapa topogràfic, malgrat que tenim els nostres dubtes sobre aquesta denominació dons l’Hortó són unes feixes prop de Peracalç, però a l’obaga de la serra. El seguim uns vuitanta metres i el deixem. Guanyem alçària ràpidament a la base del cap de la Geganta fins al peu d’una paret on aboca una canal.

Canal (1153m)
Curta i oberta. Ens cal grimpar fins al seu embut on trobem terreny més fàcil i flaquejar-lo fins a una marcada i estreta bretxa sota mateix del cap de la Geganta. Continuem flanquejat (NW) fins assolir la carena.

Coll de la Geganta (1226m)
És la carena d’un llarg esperó que baixa del Tossal de l’Àliga al cap de la Geganta. Passem al vessant obac i continuem (N) fins a una marcada bretxa per un tram on la bosquina no facilita el pas. L’alternativa és progressar per la carena amb passos de II+. A partir de la bretxa el pas és més franc i ens permet assolir la carena de la serra on trobem el camí, que seguim a mà dreta, i en pocs metres, atenyem el cim.

Tossal de l’Àliga (1315m)
Sostre de la Serra de Peracalç i punt més prominent —el pit— de la Geganta Adormida, però no tant, perquè es mou: un estudi geomorfològic i geofísic realitzat als Pirineus, amb participació d’investigadors de la UAB, ha permès descobrir que gran part de la Serra de Peracalç, i dels relleus de l’entorn l’estany de Montcortès, constitueixen el moviment de massa més gran fins ara descrit a Catalunya. El fenomen té lloc des de com a mínim fa uns 45.000 anys, amb un desplaçament mitjà d’entre 1 i 3 mm a l’any. Actualment, els processos més actius tenen lloc aquí, a la part més alta.
Baixem (NW) per un ben fressat camí carener esquivant els ressalts, primer pel vessant obac i, ja a prop de Peracalç als peus de la Geganta, pel solell.

Coll de Peracalç (1241m)
Sortim sobre el camí Vell de Peracalç a Montcortès. Un bon camí de bast empedrat que, per l’esquerra i les Escales de Peracalç, baixa al poble. Antigament fou la principal via de comunicació entre els dos Pallars quan el Congost de Collegats era infranquejable, excepte pels raiers. Fins que al segle XVII s’hi va obrir un camí de bast i al XIX la carretera. Als naturals de Peracalç se’ls coneixia amb el mal nom de salta-roques.
Prenem el Camí Vell a mà dreta, baixant per l’obaga i creuant un camí carreter que va a l’Hortó. El deixem a l’Obaga de Canals per un de menys definit (NW), però de bon fer. De fet si continuéssim ens menaria també al Camí de Canals. Però per aquí fem drecera.
Sortim sobre una pista que seguim a mà esquerra i ben aviat al camí de Canals.

Camí de Canals (1067m)
Hi ha rètols indicadors. Per la dreta podríem baixar a Cortscastell i Peramea, creuant el Pla de Corts. El prenem a mà esquerra fins atènyer l’estany.

Estany de Montcortès (1036m)
D’origen càrstic, com els de Basturs i el de Banyoles, l’aportació principal de cabal no és per cap riu o torrent, sinó per deus subterrànies. Quan el nivell és prou alt, desguassa al Flamisell pel Barranc de Ruixou. Amida 46 hectàrees amb una fondària màxima de 30 metres.
Aquesta natura donà peu a la seva llegenda: Al fons de l’estany hi ha submergida la ciutat de Pallars. Els seus gasius habitants no van voler acollir ni donar almoina a Déu disfressat de captaire que, com a càstig, la féu engolir per les aigües. Solament se’n lliurà una dona que, tot i ser molt pobre, li va oferir un tros de pa. Les nits de Sant Joan es veu aparèixer la dona i s’escolten des del fons de l’estany els crits embogits dels habitants de la ciutat maleïda.
N’hi ha una altra. Conten que el glaç de l’estany va cedir quan el Comte de Pallars hi passava per sobre a cavall tot empaitant una peça de caça. Per sortir del mal tràngol  invocà la Mare de Déu de Gerri, prometent-li una donació de terres. Fora de perill es va desdir de la prometença exclamant: «Aigua passada, Mare de Déu enganyada». Va quedar cec i no va recuperar la vista fins que va complir-la.
De l’estany pugem a la collada de Sant Antoni per on passa la carretera de Gerri de la Sal a la Pobleta de Bellveí. En aquest punt donem per finalitzat el nostre itinerari.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Powered by Wikiloc

La Geganta Adormida

Pic d’Auriòl

Des de l’Ospitalet baixant al refugi de les Vésines 

Distància 10,9 km
Desnivell acumulat 1400 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 18 d’agost de 2018
Cartografia Editorial Alpina. Cerdanya (1:40000)
  IGN 2249 OT. Bourg-Madame (1:25000)

El d’Auriòl és el més alt dels cims del vessant nord de la vall de les Vésines. Un llarg esquenall que es despenja des del cim fins a l’estany separa els dos itineraris més habituals per accedir-hi: el ponentí a partir de l’estany i el llevantí des del refugi. La ruta lineal que ressenyem puja per un i baixa per l’altre.
No és un itinerari fàcil: recorre un bon tram d’aquella cresta on cal grimpar.
La intenció inicial era fer-lo al revés, partint del refugi, pujant al coll, crestejant i davallant per la pala herbada a ponent de la cresta. Fet així és igual de dificultós però més còmode. La previsió meteorològica ens va fer canviar de plans.

 Accés
A l’Ospitalet (l’Hospitalet-près-l’Andorre) s’hi accedeix per la N20 entre la Tor de Querol (Latour-de-Carol) i Acs (Ax-les-Thermes) pel coll de Pimorent. Com a alternativa hi ha el túnel de peatge entre Porta i l’Ospitalet.
El ramal de carretera que baixa pel marge dret hidrogràfic del riu Arièja era tallat a la data de la ressenya. És des d’un marcat revolt d’aquesta carretera on habitualment iniciaríem el camí a la vall de les Véssines però, per aquella raó, ho fem des del poble. Creuem la via pel pas a nivell a l’alçada de la central hidroelèctrica i accedim a una àmplia zona d’aparcament al costat de l’ajuntament.

 l’Ospitalet (1412m)
Pocs metres més enllà de l’aparcament hi ha l’Abeurador, una font al costat d’unes escales amb indicacions del GR 107, Camí dels Bons Homes i del refugi de les Vésines.
Enfilem les escales i seguim per un camí de bast. Creuem la carretera —justament el ramal actualment tallat— i, ben aviat, se’ns ajunta per la dreta el camí d’accés des d’aquest ramal. Poc més enllà atenyem una bifurcació.

Bifurcació al coll de Pimorent (1543m)
Ben indicada. A ma dreta surt el ramal del GR que mena a Porta pel Coll de Pimorent. Anem a l’esquerra. Seguim un camí molt fressat i senyalitzat en un entorn ombrívol d’esponerosa vegetació.
Al peu de la Tossa de Bessatélh creuem un parell de torrenteres amb bonics salts d’aigua i, en ultrapassar-ne el crestall, si la boira ens ho permet, gaudim d’una bona vista sobre l’alta vall de l’Arièja.
Bon tros més endavant atenyem les restes del que deuria ser un carregador de vagonetes i el camí segueix planerament l’antic traçat d’una via, emprada per a la construcció de la presa de les Vésines.

Deixem el GR (1956m)
En un punt poc definit de l’antiga via (alguna fita a mà dreta) abandonem el GR baixant a mà esquerra (1). No hi ha camí fressat, solament alguna fita escadussera. Creuem per sobre un desguàs de la presa i comencem a enfilar (NNE) una llarga i costeruda pala herbada pel vessant sud del cim. Fort pendent. Virem (NW) quan atenyem un tirany del bestiar, passant pel costat d’uns pins aïllats, fins a trobar el torrent del Clot de l’Adou, que deixem a mà esquerra.

  • (1) Diverses ressenyes indiquen l’ascensió poc més enllà, a l’alçada de la cabana i presa de les Vésines. Però per aquest punt, tot i que l’itinerari és fitat, cal creuar per sobre un pedregar de grans blocs i mal transitar, fins assolir la pala herbada.

Clot de l’Adou (2260m)
O de la Dou. Surgència, en un replà o clotada de la comella entre els cims de Roca Malesa i d’Auriòl. El deixem a l’esquerra, girem 90º i comencem a remuntar (NE) una llesca herbada, per pendent més moderat, en direcció al coll.
Si no volem grimpar tenim l’opció de continuar recte i enfilar-nos directament al cim des del Clot per una altra llarga pala, costeruda i herbada, deixant el crestall a sobre a mà dreta. És l’itinerari més habitual i fàcil per aquest vessant.

Coll (2430m)
Ample i molt marcat, al bell mig del crestall. Pel vessant llevantí baixa el camí que seguirem en tornar del cim.
Enfilem la cresta formada per successions de grans blocs trencats per entre els que anem grimpant, amb alguns passos atlètics. En general però, amb moderada exposició.

Pic d’Auriol (2695m)
La darrera grimpada ens deixa a pocs metres del cim, pedregós, clapejat d’herbei i coronat per una gran fita.
Ens dies clars —tan escassos a l’Arièja— hi podem atalaiar nombrosos indrets i cims. A ponent sobresurten els pics de Font Negra, la Tossa de Siscaró, el d’Escobes, el de l’Alba i el Rulhe. Vers el nord, a banda de l’estany d’Auriol, el que més ens crida l’atenció és la muntanya de Taba i les mines de talc a cel obert. A sol ixent el pic de l’Home, el veí de l’Estanhàs, els que s’alcen sobre la vall d’Orlú com l’Esquena d’Ase i el d’Estanh Faurí. També el Peric, el de la Grava, el Carlit i els de Collroig. Vers migdia el Pic Pedrós, o Puipedrós de Lanós, el Coma d’Or i els dels Trespunts.
Davallem del cim per una canal herbada al vessant llevantí. Així que podem, flanquegem amb certa exposició per a recuperar la cresta. No recomanem aquesta opció. És millor desgrimpar.
De nou al coll emprenem la baixada (E) per un corriol, no molt fressat però fàcil de seguir, en direcció a l’Orri de Solà Colomèr. Pendent moderat a partir del coll, terreny planer abans de l’orri.

Orri de Solà Colomèr (2200m)
Refugi pastoral reformat i ampliat fa poc. Hi passem per davant. Remuntem lleugerament, fem una marrada i acabem baixant al torrent que desguassa l’estany homònim. El creuem i sortim al GR.

GR 10 i 107C (2180m)
Anem a mà dreta i seguim uns tres-cent setanta metres (S) on es bifurquen els dos GR. Seguim el 10 pel ramal de l’esquerra fins al refugi.

Refugi de les Vésines (2104m)
Guardat a juny a setembre, ben equipat i en bon estat de conservació. Situat al costat de dos senders de gran recorregut, al peu del Pic Pedrós i envoltat d’una munió de cims. Els tres colls propers donen molt de joc per planificar-hi itineraris ben diversos. Pel nord la Portella de les Vésines s’obre a la vall del Nabre i a Merenç. El coll de Coma d’Anyell a la vall d’Orlú i a Lanós, on també hi podem accedir pel coll homònim des del circ de Pedrós.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pic d'Auriòl