Arxiu de la categoria: Fàcil

El Pont Cabradís

El Pont Cabradís o Quebradís és una meravella geològica de primer ordre. El riu de Gósol s’engorja en travessar el congost entre les serres del Verd i d’Ensija. En la part més profunda i abrupte de l’afrau, passa per dins d’un llarg pont natural.
Envoltat d’altíssimes cingleres de conglomerat, salta i s’entolla ens un grogs on adquireix un to turquesa bellíssim. Pren el nom d’Aigua de Valls en entrar al terme d’aquest poble, un dels set que conformen el municipi de Guixers al Solsonès. Finalment desguassa al riu Cardener, al pantà de la Llosa del Cavall.
En aquestes contrades a cavall entre el Berguedà i el Solsonès, els rius s’anomenen pròpiament «aigua» —Aigua de la Corba, Aigua de Valls, Aigua de Llinars, que més endavant rep el nom d’Aigua d’Ora— els cingles «cints» i les feixes que els solquen «rues».
És un indret força concorregut, especialment a l’estiu. Tant podem accedir-hi des del sud pel Solsonès com des del nord pel Berguedà.
Des del Solsonès el més habitual és seguint el curs del riu, bé des del nucli  de Valls o bé des de la Bauma de les Pintes, anant i tornant pel mateix camí o en un itinerari circular pel camí dels cints.
Des del Berguedà el camí més curt és des del Molí d’en Güell. Però tenim l’opció de començar a Feners en un itinerari circular retornant pel camí de les Fraus i, opcionalment, visitar Bonner.
Nota: hi ha força discrepàncies entre els topònims del mapa excursionista i el de l’ICGC, amb algun error conceptual en aquest darrer que, fins i tot, s’ha traslladat als penells explicatius d’algun itinerari (per exemple “cims” per “cints”).
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Des de Feners pel coll de Castellar. Retorn per Bonner i el camí de les Fraus.

Distància 10,6 km
Desnivell acumulat 550 m
Nivell de dificultat difícil
Data 21 d’agost de 2021
Cartografia Ed. Alpina. Rasos de Peguera, Serra d’Ensija o Vall de Lord, Port de Comte (1:25000)

Aquesta opció és recomanable únicament a gent habituada a trescar. Si bé bona part del camí d’anada és per pista i el retorn pel deliciós camí de les Fraus, l’accés i eixida de l’afrau cal fer-lo per camins rosts on s’hi han equipat diversos trams amb cordes i trobarem passos de grimpada fàcils (màxim II). El conglomerat ofereix abundants preses de peus i mans. Malgrat tot és delicat, sobretot en cas de mullena.

Accés
A Faners hi accedim per la B-400 des de la C-16 en direcció a Gósol. Passat Saldes i el coll de la Trapa trobem el mirador de l’Espà. Del costat mateix en parteix una estreta pista pavimentada que baixa a Feners. Deixem l’accés al nucli i continuem uns tres-cents setanta metres fins a un pont. Poc més enllà, al costat d’una resclosa, hi ha prou espai per aparcar-hi diversos vehicles.

Feners-resclosa (1198m)
És la captació pel canal d’abastament de la central hidroelèctrica de la Collada, aigües avall del Molí d’en Güell. Prou més avall, passat el Pont Cabradís, a la Corriu, hi ha una altra central.
Continuem per la pista per on hem vingut seguint el GR 107.1. Davallem fins al pont del Malpàs i pugem al Túnel de l’Avi que forada el Corro Morro, partió entre Saldes i Gósol terme pel que transitem a partir d’aquí. La pista segueix bifurcant-se més endavant en direcció a Moripol o Vilacireres, però nosaltres la deixem per una altra a mà esquerra en direcció a Bonner. Davallem decididament fins a retrobar el riu al Molí d’en Güell.

Molí d’en Güell (1117m)
Ruïnes d’un molí fariner de finals del s. XVII o primeries del XVIII, propietat de la veïna masia de les Collades. Molt actiu durant tot el s. XIX i fins a primeries del XX. S’abandonà poc després de la Guerra Civil. De la mateixa època que el molí és el pont vell de l’antic camí ral de Gósol a Berga, substituït per la pista que hem seguit. Fou eixamplat adossant-li una part de formigó per permetre el pas de vehicles. Al peu d’un dels pilars hi raja una font de déu generosa.
Guanyem alçària allunyant-nos del riu per atènyer el coll de Castellar.

Coll de Castellar (1245m)
Deixem la pista per la que hem pujat i amb ella el GR i comencem a davallar per una altra precària a mà dreta que abandonem al cap d’uns cent-seixanta metres per un corriol que surt pel mateix costat. És un camí molt rost en el que ens cal ajudar-nos amb les mans en diversos punts. Quan s’aplana carenegem pel Serrat Llarg fins al morral on hi ha el primer tram equipat amb cordes. Trobem dos trams equipats més, rebutgem un corriol a mà dreta que baixa a la llera i més avall un altre a l’esquerra que puja a Bonner. Aviat atenyem la font que raja al peu de la soca d’un freixe. Aquí arriba el camí més habitual que hi mena des del nucli de Valls pel marge esquerre. Som a sobre del pont i continuem davallant per guanyar el marge dret. Una altra sirga protegeix un flanqueig. Un rètol a la roca ens senyala el camí dels cints que arriba per aquest marge i, poc més avall, un tram mixt de cadenes i corda ens deixa a la llera, just al costat de la sortida d’aigües del pont.

Pont Cabradís (1032m)
Es considera que l’origen d’aquesta meravella geològica és deguda a grans blocs despresos encastats entre les parets de la afrau, propiciant una gran formació de tosca per sota de la qual s’hi esmuny el riu, en un pont natural d’uns cinquanta metres de llargària. Perquè el Pont Cabradís (o Quebradís, i altres denominacions semblants) no solament és l’aigua del riu el que el travessa, també se n’escorre i en raja de les parets i el sostre. Això fa que sigui especialment espectacular a l’hivern, amb els caramells penjant.
Desfem el camí d’anada fins a la bifurcació anterior a la font. Ens enfilem per un corriol prou fressat, amb antics senyals de pintura verds i la mateixa tònica que el de baixada però amb la particularitat que al primer tram augmenta molt l’exposició: una caiguda d’un centenar de metres sobre la llera, mesurada des d’un flanqueig sobre una lleixa protegida amb corda i sirga (precaris) al darrer dels passos equipats de l’itinerari.
El corriol acaba sobre una pista de treure fusta. La mateixa que hem pres al coll de Castellar.

Pista (1235m)
Un antic camí parteix a mà dreta, en trobem indicis de tant en quan, però en perdem al rastre fàcilment i acabem fent el porc seglar entre herbei, boixedes i esbarzers per accedir al llogaret de Bonner que albirem sobre la carena. De forma que NO RECOMANEM AQUESTA OPCIÓ (1).

  • (1) Si volem visitar Bonner i retornar pel camí de les Fraus és millor continuar per la pista fins al coll de Castellar (sis-cents setanta metres sense a penes desnivell) i seguir a la dreta per la que hi hem pujat pel GR 107.1 (set-cents vuitanta metres fins al camí de les Fraus i dos-cents cinquanta més per Bonner). O retornar al coll pel camí de l’anada.

Bonner (1330m)
Ruïnes d’un petit nucli d’origen medieval −n’hi ha constància d’ençà el 1029− situat en una balconada sobre l’aiguabarreig del Torrent Fondo amb l’Aigua de Valls. És un lloc assolellat amb bones panoràmiques de l’engorjat i els entorns. L’esglesiola romànica dedicada a Santa Eulàlia i Sant Miquel, a finals del segle passat encara romania sencera.
En marxem per la pista que hi passa ben a prop i dos-cent cinquanta metres més enllà la deixem pel camí de les Fraus.

Camí de les Fraus (1313m)
Camí de bast de Bonner a Feners obert a mitja alçada del vessant ponentí entre la carena de la Roca del Saüquer i el Portet. Ben fressat i senyalitzat amb pintura groga. I en bona part ombrívol.
Guanyem alçària en suau pendent fins a la cota màxima de l’itinerari, per sobre l’esperó on s’alçava el Castell Fraumir. A partir d’aquí comencem a davallar i el camí s’eixampla fins a retornar-nos al punt d’inici.

 

Pel camí dels cints. Retorn pel marge de l’Aigua de Valls.

Distància 10 km
Desnivell acumulat 610 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 24 de juliol de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Vall de Lord/Port del Comte. (1:25000)

Des del Solsonès l’opció més habitual per accedir al Pont Cabradís és seguint el curs del riu, bé des del nucli  de Valls o bé des de la Bauma de les Pintes, retornant pel mateix camí. Aquest itinerari, partint d’aquesta balma, hi arriba per la ruta dels cints i retorna pel riu.
L’itinerari és senyalitzat. Trobarem indicacions a les principals cruïlles i diversos penells explicatius sobre flora, fauna i orografia de l’entorn. Si bé el camí de pujada té trams pocs fressats i la senyalització de continuïtat, a base d’estaques, és més aviat escassa, les fites treuen de qualsevol dubte. A partir de la Torre de la Corriu el camí ja és molt fressat.
És un itinerari fàcil, tot i que en més d’un punt ens caldrà ajudar-nos amb les mans. Però tots els passos que podrien resultar delicats, especialment en cas de mullena, estan protegits amb passamans. És també molt ombrívol, pel que es pot realitzar en ple estiu.
El proposem en el sentit de les busques. D’aquesta forma superem els pendents més forts, entre la Torre i el Pont Cabardís, de baixada. Tot i que es ben factible fer-lo a l’inrevés.

Accés
Entre els punts quilomètrics 20 i 21 de la LV-4241 de Berga a Sant Llorenç de Morunys, prenem la carretera que puja a Sisquer (Xisquer) i Montcalb (Montcaub). A la mateixa cruïlla ja trobem indicacions al Pont Cabradís. Al cap de sis quilòmetres, més amunt de Sisquer, la deixem per una pista a mà esquerra, apta per a tota mena de vehicles, en direcció al Molí de la Corriu i al Pont Cabradís, entre altres.
Als quatre quilòmetres i mig, quan fa un gir de 180º, som al costat de la resclosa de la Bauma de les Pintes.

Bauma de les Pintes (990m)
Hi ha una resclosa de captació per la central del Molí de la Corriu. La bauma pròpiament és uns metres més amunt. Ampli espai per aparcament.
Seguim la pista (S) pel marge esquerre del riu fins atènyer l’edifici de la central hidroelèctrica. Per un pontarró passem a l’altra riba, on hi ha el molí.

Molí de la Corriu (915m)
Edifici restaurat, habitat ocasionalment, després de passar uns anys abandonat. Anys ha, era el punt de confluència dels masos de la contrada. Té tres ulls, un per cada carcabà, amb dos rodets horitzontals i un de vertical.
Hi ha diversos pals indicadors.
Revoltem per sobre l’edifici on prenem un corriol (W) pel marge esquerre de la Rasa de l’Horta (o Torrent de la Corriu). Més amunt creuem a l’altre marge (senyalitzat per una estaca) i, camí enllà, sortim sobre una pista que seguim pocs metres, quan tornem a creuar el torrent i, a la bifurcació, anem a l’esquerra (senyalitzat per una altra estaca). Més amunt una gran fita ens assenyala el camí de la Torre, a mà dreta.
En tot aquest tram de pujada, molt ombrívol, hi predomina la pineda.

Torre de la Corriu (1195m)
Envoltades d’antigues feixes de conreu, al peu del cingle de l’Espluga, hi ha les ruïnes d’un gran casal. Ha perdut la coberta i solament conserva les parets laterals i un cobert annex.
L’antiga construcció degué ser una casa forta senyorial o d’un pagès acabalat cap al segle XIII. Després es deuria abandonar o ensorrar arran de la crisi demogràfica de la baixa edat mitja, fins que es va reaprofitar al segle XVIII. Es va trobar un cementiri al costat. De l’antiga  construcció  es  conserva  només  els  murs de migjorn i ponent, a l’angle sud-oest de l’edifici modern.  L’alçada  de  l’antiga  edificació  deuria  ultrapassar els 10 metres. L’edifici modern, de tres plantes, és del segle XVIII.
Marxem per un camí carreter (E) que deixem aviat per un camí a mà dreta (pal indicador) en baixada.

Mirador dels Cintells (1225m)
A mitja alçada del cingle que del Cap de Tolosa es despenja fins al riu, és una bona talaia sobre la vall. A migdia albirem les serres dels Tossals, de Valielles, dels Bastets i de Busa. I per l’altra banda la d’Ensija.
Som al punt més alt de l’itinerari, però això no vol pas dir que a partir d’aquí tot serà baixada. Ens cal baixar, sovint en fortíssim pendent, però també recuperar cota per salvar plecs del terreny i torrents com el de Vilacireres (o dels Cints) (1). El camí és ben fressat seguint les rues —lleixes— que tallen els cints. Passem per diverses baumes i un altre mirador. En aquest tram més solell, hi predomina l’alzinar, espurnejat de pi i boix.
Perdem alçària progressivament fins que la remor de l’aigua ens adverteix que som prop del riu. Encara ens cal flaquejar bona entona fins que, en creuar una torrentera, un indicador ens adverteix que cal davallar a l’objectiu principal de l’itinerari.
A mesura que ens hem anat engorjant el paisatge s’ha tornat més selvàtic i ombrívol. Aquí és la boixeda i el faig que prenen el relleu. També hi trobem exemplars de teix i grèvol.

Pont Cabradís (1050m)
Unes cadenes ens ajuden a baixar a la llera, on hi ha la sortida d’aigües.
Es considera que l’origen d’aquesta meravella geològica és deguda a grans blocs despresos encastas entre les parets de la afrau, propiciant una gran formació de tosca per sota de la qual s’hi esmuny el riu, en un pont natural d’uns cinquanta metres de llargària. Perquè el Pont Cabradís (o Quebradís, i altres denominacions semblants) no solament és l’agua del riu el que el travessa, també se n’escorre i en raja de les parets i el sostre. Això fa que sigui especialment espectacular a l’hivern, amb els caramells penjant.
En fort pendent remuntem la torrentera per la que hem baixat. Després flanquegem per enfilar-nos sobre el pont (pal indicador). Un doll d’aigua raja de la soca d’un gran freixe.
Vers el nord, surt el camí al Coll de Castellar, no indicat als rètols. Nosaltres marxem en sentit contrari, per un camí ombrívol i fressat pel marge esquerre del riu, entremig d’una boixeda amb exemplars considerables.
El pas d’algunes codines podria resultar delicat amb terreny humit, però està ben protegit amb cadenes i sirgues.

Aigües Juntes (1025m)
Baixem a la llera al punt on dos torrents desguassen al riu. El del marge esquerre és el Torrent Fondo (1). És un indret bellíssim on un torrent d’aigua cristallina, fent bo el seu nom, forma una gorja profunda, fosca i estreta. El creuem a gual remuntant fort a l’altra banda. Llavors baixem per un tram on ens caldrà ajudar-nos amb les mans.

L’Escalars (1025m)
Una sòlida escala d’uns quatre metres, amb passamà, ens ajuda a baixar prop de la llera des d’una lleixa.
Poc més avall el camí s’eixampla i transcorre planer. Passem pel costat de la Font de la Fam, uns degotalls sobre una formació de tosca coberta de molsa. Ben aviat atenyem la Bauma de les Pintes.

  • (1) Aquests torrents estan equipats i s’hi practica el descens d’engorjats.


Escalarre-Burgo-Llavorre-Dorve

Per camins de bast a les Valls d’Àneu

Distància 11,6 km
Desnivell acumulat 639 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 17 de juliol de 2021
Cartografia Editorial Alpina. Valls d’Àneu (1:25000)

Per antics camins de bast, antany única via de comunicació, visitarem diversos pobles de les Valls d’Àneu, al marge esquerre de la Noguera Pallaresa. Sense cap dificultat especial, per camins ben fressats, senyalitzats i que conserven bona part del seu empedrat. Gaudirem de bones vistes sobre la plana d’Esterri i l’entorn per acabar amb una plàcida passejada vorejant la Mollera d’Escalarre.
Coincideix amb l’anomenada ruta de Castellot que parteix de la Guingueta d’Àneu. Nosaltres la iniciem a Escalarre seguint l’excursió 7 de la Guia Alpina de les Valls d’Àneu.

Accés
A l’accés sud a Esterri d’Àneu (C-13z) des de la C-13 venint de Llavorsí, prenem a mà dreta direcció a la Vall d’Unarre (indicat com Escalarre, Cerbi, Burgo i Llavorre). Passem pel costat del parc de bombers i creuem la Noguera Pallaresa per un pont fins a la central hidroelèctrica on comença al camí d’Escalarre.

Escalarre (992m)
Pugem per carrers costeruts a la part llevantina, la més alta del poble, on comença el camí a Unarre i Burgo. Deixem a mà esquerra el d’Unarre i marxant a la dreta. Guanyem alçària en fort pendent per després, ja més planerament, endinsar-nos a l’ombrívola clotada del riu de Burgo i atènyer la carretera que hi mena des d’Unarre.

Burgo (1287m)
Creuem el poble de llevant a ponent (SW) i passem pel davant l’església de Sant Joan. En sortim per un camí paral·lel a la carretera a Llavorre, però a més baixa cota. Els darrers metres fins a Llavorre els fem per aquesta carretera.

Llavorre (1392m)
Hi accedim per la banda ponentina i, pel carrer Major, anem a la ponentina. A la plaça Major pugem per un carrer costerut que deixem tot seguit creuen per una passarel·la el barranc de la Coma (1) i emprenem el camí de Dorve. Rebutgem un camí a l’esquerra i comencem a davallar per l’ombrívola fondalada del barranc de la Mata. Després de creuar-lo recuperem cota suaument. El pendent s’accentua al peu del Turó de l’Àliga, i el camí fa llaçades per amorosir-lo.

  • (1) Al mapa topogràfic de l’ICGC i als plafons oficials és ressenyat com a barranc de Bellero. A les mateixes fonts el de la Mata s’anomena de l’Escrita.

Collet de Caterina (1531m)
Sostre de l’itinerari. Aquest topònim no figura ni al mapa topogràfic ni a l’excursionista. L’hem manllevat de la guia de l’Editorial Alpina. Davallem ràpidament fins a sortir al camí de la Guingueta a Estaon, per on discorre el GR 11 que prenem a mà dreta.

Dorve (1398m)
Creuem el nucli passant per davant de l’església de Sant Bartomeu. Al SE reprenem el camí de bast de la Guingueta, molt ben conservat, excepte al tram més baix. Empedrat, amb bones llaçades sustentades per contraforts per salvar el fort desnivell. Creuem la carretera d’accés al poble i, després de passar pel costat d’una torre d’alta tensió, la retrobem i seguim per davallar a la perimetral del pantà de la Torrassa, que prenem a mà dreta.

Pont de Poldo (937m)
Accés a la Guingueta d’Àneu des del marge esquerre de la Noguera Pallaresa. Aigües amunt comença de Mollera d’Escalarre que voregem per una ampla pista forestal, en la que hi trobem dues àrees d’esbarjo i un mirador elevat. La pista dóna accés a diversos búnquers de la línia de defensa del Pirineu alçats pel l’exèrcit feixista entre 1945 i 1950. Pel costat de l’església de Sant Martí retornem a Escalarre.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Castelltallat

Des de Claret dels Cavallers

Distància 13,8 km
Desnivell acumulat 500 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 24 d’abril de 2021
Cartografia Serra de Castelltallat (1:25000). Monteditorial.
Recursos consultats Fàbrega i Enfedaque, Albert / Serra i Sellarès, Francesc. «Claret dels Cavallers» a «Dovella» núm. 96 (estiu 2008)
  Mapes del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona)
https://patrimonicultural.diba.cat/ Data de consulta 25/04/2021

Un itinerari per l’obaga de la Serra de Castelltallat partint de l’interessant nucli rural de Claret dels Cavallers. Transitarem per camins rurals ben fressats, alguns de més bon fer que d’altres, amb un tram de 2,3 quilòmetres de quitrà entre anada i tornada. Accedirem al nucli de Castelltallat amb el seu casal, l’observatori astronòmic, l’església de Sant Miquel i les restes del castell. Al nostre parer Sant Jeroni, el Cogulló de cal Torre i Castelltallat són les millors talaies del Bages. Si el dia acompanya, la vista des de Castelltallat és superba.
A l’anada seguirem el GR 3, malgrat que la senyalització és força deficient. A la tornada no hi ha cap mena de senyalització però tots els camins són ben representats al mapa.

 Accés
Al quilòmetre 50 de la C-55 prenem la sortida a Valls de Torruella, Salo i Pinós per la BV-3002. Uns metres abans del quilòmetre 4, a les Feixes de Coaner, prenem a mà esquerra una bona pista apta per a tota mena de vehicles indicada, entre altres, a Claret dels Cavallers. Seguim la Riera de Coaner pel seu marge esquerre i a molta alçada, uns sis quilòmetres fins a trobar-la. La pista es bifurca: el ramal de l’esquerra creua la riera per un pont i mena a cal Fuster, el Codony i Roters. Continuem recte pel mateix marge esquerre. Un centenar de metres més enllà de l’accés a Claret de Cavallers, en un segon accés, disposem d’un espai per a dos o tres vehicles sense destorbar el pas ni envair cap feixa.

Claret dels Cavallers (568m)
Nucli rural a l’aiguabarreig entre la Riera de Coaner i la Rasa d’Utgés format per dos grans masos, cal Serra i cal Ferrer, l’església de Sant Pere, la masoveria de cal Ferrer, ca l’Espinac i cal Fuster.
El lloc i l’església són documentats des de primeries del s. XI quan probablement ja hi havia el castell, del que en resten alguns vestigis a recer del turó que domina l’indret. El terme del castell abastava una colla de petits masos medievals probablement sota senyoria d’una nissaga de cavallers anomenats Claret d’on provindria el nom. Posteriorment n’exerciren la senyoria els Sant Guillem, els Sescomes, els Peguera i els Llentes.
Als fogatges de 1497 i 1553 l’únic mas existent a Claret dels Cavallers és can Serra on hi haurien dues cases.  A la segona meitat del s. XVI Joan Serra va repartir-les entre dos fills atorgant a un la «casa de dalt» i a l’altre la de baix. El 1587 per matrimoni de la pubilla del mas «Serra de Baix» amb un Ferrer de les Basses de la Molsosa va passar a denominar-se cal Ferrer de Claret dels Cavallers.
L’església de Sant Pere és una obra dels segles XV-XVI continuació d’una primitiva església i cementiri situats probablement al turó sobre el castell. Correspon al bisbat de Vic, havia sigut parroquial i posteriorment sufragània de Sant Miquel de Castelltallat. Conserva tres interessants retaules: el major dedicat a Sant Pere i els laterals del Roser i Sant Isidre.
Baixem a creuar la Rasa d’Utgés i revoltar cal Fuster, una casa alçada a primeries del s. XX per l’amo de cal Ferrer per a un fadrí de la casa, fuster de professió. Sortim al camí de Roters que prenem a mà dreta. Ben aviat trobem el forn d’obra de cal Ferrer. Per l’esquerra hi arriba el camí pel que retornarem. Prou més enllà, a la següent bifurcació anem a l’esquerra. Més amunt creuem la rasa de la Font Bona on hi ha la font del Codony. En surt un bon camí pel que també podríem pujar a Castelltallat o fer drecera a la tornada. Però continuem fins a la casa del Codony.

El Codony (614m)
Era una possessió dels comtes de Barcelona i n’hi ha referències documentals, juntament amb el veí mas de Roters al qual estava unit, des d’abans del s. XII. L’edifici actual és completament reformat. L’anterior va veure’s molt afectat −com tota aquesta part de la serra de Castelltallat− per l’incendi del juliol de 1998 originat a Aguilar de Segarra que va envoltar Salo fins ajuntar-se amb el que s’havia originat a Cardona.
Prenem un camí que puja vers el sud. Més amunt el deixem per un altre pedregós i costerut pel que ens enfilem al Pla del Ras, on trobem el camí que baixa a Valentines i Roters, que seguim a mà esquerra fins al Pla de la Vinyota on deixem el camí de Boixeda, continuant a l’esquerra fins atènyer la carena al punt on passa la carretera de Sant Mateu a Castelltallat. La seguim a mà dreta.

Creu del Ros (855m)
Creu de terme a la cruïlla entre el camí ral que travessa transversalment la serra i el que ho fa de sud a nord. Al costat hi ha la Casa Nova, un modest edifici alçat entre tots els veïns del 1915 al 1920 en terreny cedit per l’amo de Soldevila. Durant molts anys va acollir l’escola, la botiga i el cafè. Tradicionalment ha sigut el punt de trobada de la gent de Castelltallat. El 2009 s’hi va construir al costat el Casal de Castelltallat.

Observatori i castell de Castelltallat (910m)
Arran de la construcció de l’observatori astronòmic es van dur a terme excavacions que van permetre recuperar diversos elements d’aquest castell, que durant segles havien quedat reduïts a un munt de pedres. També s’hi va poder documentar un assentament ibèric d’entre els segles IV i III aC.
El castell es troba documentat d’ençà l’any 937 amb la denominació de «castro Montedono», tot i que els testimonis arqueològics permeten afirmar que el seu origen és anterior, com a mínim de finals del s. IX. A finals del s. X ja apareix la amb denominació actual «castrodon, qui dicitur Castro tallato». Era un castell termenat sota el domini feudal de la casa vescomtal de Cardona.

Església de Sant Miquel de Castelltallat (893m)
Alçada al costat del castell, és documentada d’ençà el 1031 i el 1154 ja consta com a parròquia, funció que perdura actualment. De l’església originària no se’n conserva cap element i fou modificada i ampliada entre els segles XV i XIX. Són notables els retaules major dedicat a Sant Miquel Arcàngel, el del Roser i el del Sant Crist.
Al costat de l’església hi ha la rectoria, un gran casal de tres plantes que tradicionalment havia funcionat com una rica casa pairal: disposava d’estables, celler, tines i altres elements comuns a tota bona pairalia. Tenia les seves terres i horts, com ara el Viver o la Font del Rector. El casal ha estat restaurat per la Diputació, i ara és llogat com a segona residència.
Retornem al punt on hem arribat a la carretera. Prenem a mà dreta un bon camí pel que baixem per l’obaga fins a la bifurcació amb el que segueix la Rasa de la Font Bona −el que hem deixat a la font del Codony pel que podríem fer drecera. El camí empitjora. Gaudim de bones vistes sobre el Prepirineu i el Pirineu.

Cal Trist (800m)
Ruïnes d’una casa, que per la seva tipologia constructiva, podria datar-se al segle XVIII, de la que no n’hem localitzat cap referència. En parteixen dos camins. El de la dreta mena a la carretera a l’alçada de la Plana del Llop. Anem a l’esquerra, planerament fins a la següent bifurcació on podríem fer drecera baixant a l’esquerra i passant per una casa de nova planta, però anem a la dreta, revoltant per l’obaga del Ferrer de Claret entremig de bons exemplars de pinassa supervivents de l’incendi de 1994. Pugem fins el camí de Corbera, pavimentat des de la carretera fins aquí, on anem a l’esquerra baixant fins a la casa de Corbera.

Corbera (784m)
Alçada sobre un contrafort de la serra, tenim notícies d’aquest mas d’ençà 1557 quan Marc Antoni Llentes,  senyor del lloc i terme de Claret, va establir-lo a Antoni Codony. El 1591 hi habitava Andreu Sala (a) Rabassola i l’any següent Esteve Ferrer. El 1619, l’amo de can Serra de Claret dels Cavallers, Pere Ferrer i Serra el comprava, per 350 lliures, als hereus d’Antoni Codony. Actualment la casa està deshabitada però conserva íntegres la coberta i estructura.
A banda del que hi hem arribat, en parteixen tres camins més. Podem davallar per dos d’ells i escollim fer-ho pel que segueix una rasa per l’obaga del Ferrer de Claret. Girem pràcticament 360º fins a trobar-la i baixem ara per un marge, ara per l’altre, rebutjant ramals a dreta i esquerra, fins a sortir al forn d’obra des d’on desfem el camí d’anada.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Barraques del Junyent i molins de Querol

Barraques, tombes i molins entre Fonollosa i Camps

Distància 15,3 km
Desnivell acumulat 364 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 18 d’abril de 2021
Cartografia ICGC. Bages
Recursos consultats Molins Roca, Ernest «Camps, les cases i la història» «Fonollosa, les cases» Zenobita Edicions
Més informació https://fonollosaturisme.cat/

D’aquest fàcil itinerari n’és protagonista la pedra: pedra seca, de molí o pedres sepulcrals. Perquè la proposta va de visitar algunes de les barraques dels termes de Camps i Fonollosa, necròpolis i molins medievals.
Si no la coneixeu, paga la pena fer els set-cents metres per atansar-vos a l’Alzina Grossa de Querol.

Accés
L’itinerari comença i acaba a Fonollosa on hi accedim per la BV-3008. La millor opció és a partir de la sortida 114 de l’Eix Transversal (C-25). Podem deixar el vehicle al capdamunt del carrer Major on hi ha un espai reservat per fer-ho.

Fonollosa (524m)
La primera menció que del nucli de Fonollosa és de l’any 1029, quan el vescomte de Cardona fa donació a Santa Cecília de Montserrat d’unes terres al terme del castell de Montedon (Castelltallat), situades als llocs de Camps i Fonollosa. És cap de municipi que inclou els antics termes de Camps, Fals i Fonollosa.
Sortim del nucli vers sol ixent per un camí carreter que deixem aviat baixant per un camí a mà dreta que ens mena al Raval del Paisà, nom de la primera casa que es va alçar el 1756 a l’indret conegut com Font de l’Arena. Però el mot no ve del fundador de la casa sinó d’un seu net. S’hi apleguen deu cases més.
Sortim a la carretera, creuem el pont i, just a l’altre marge, prenem un camí a l’esquerra que deixem aviat per un corriol que s’enfila fort a mà dreta pel que accedim al camí de Caselles.

Caselles
La primera notícia de Caselles és en un llegat de 1012. El 1221 els senyors feudataris de Fals, Ermengol Senseterra i Elisenda de Fals, van donar al monestir de l’Estany l’església que havien construït a Caselles dotant-la amb terres i masos. El monestir va establir-hi un priorat o pabordia. Els pabordes eren canonges del monestir a qui s’encomanava l’administració i recapta de les rendes. Quan el monestir va desaparèixer va passar a dependre del bisbat de Vic.
Primer passem pel mas Caselles, després per la Pabordia i Santa Maria de Caselles, on anem a la dreta i, per entremig de cal Magí i cal Xisco, fins al Camí Vell de Camps.

Camps (587m)
Format pel petit nucli rural alçat a redós de l’església de Santa Maria, i diversos masos i cases disseminats. Antigament era conegut com a «Cans». N’hi ha testimoni escrit d’ençà el 950, quan el comte Borrell II donà al monestir de Santa Cecília de Montserrat un alou situat al Castell de Montedon (Castelltallat), anomenat «Cancis», amb les esglésies de Santa Maria, Sant Pere i Sant Mamet. Però la presència humana a la zona és molt anterior com ho demostra la troballa d’una moneda ibera a la Vall del Puig. I la necròpolis de la plaça de la Creu, on es varen identificar enterraments paleocristians, tombes antropomòrfiques i tombes de lloses de l’alta edat mitjana. Els arqueòlegs li atorguen una datació a partir del s. V.
El terme dons, estava repartit entre dues senyories eclesiàstiques: el monestir de Santa Cecília de Montserrat (posteriorment de Santa Maria) per donació dels comtes de Barcelona. I el de l’Estany, pels senyors de Fals.
L’església de Santa Maria és d’origen romànic però de l’edifici antic solament se’n conserva la socolada de l’absis. L’any 1138 adquirí la categoria de parròquia. Són d’interès les làpides sepulcrals situades davant el soler de la portalada, de datació imprecisa entorn el s. XIII.
Marxem vers el NE passant pel costat del cementiri fins atènyer un antic camí ramader que, passant per la Caseta, pujava a Castelltallat, on continuem a l’esquerra.
Aquesta zona va estar afectada pel gran incendi de 1994.
A l’alçada del torrent que baixa de la serra passant entre els masos de Puigdellívol i Vilalta, deixem el camí ramader que s’enfila a mà esquerra per continuar en direcció al Junyent i Sant Andreu. Passem entre ca l’Olís i les ruïnes de cal Xamal, una casa que havia alçat un fadrí de cal Xamal de Fals, i prop de cal Jepet del Junyent, on deixem el camí principal per enfilar-nos a mà esquerra per visitar les barraques del Junyent.

Barraques del Junyent
El Junyent era una de les propietats més grans de Camps. El 1861 tenia una extensió de 459 quarteres entre Camps i Castelltallat, amb 59 d’elles destinades a vinya que menaven sis parcers diferents.
Visitem cinc barraques de vinya als confins de Camps, termenejant amb Castelltallat. Les anomenem seguint un criteri d’ubicació geogràfica segons el mapa topogràfic. Han sigut restaurades pel propietari de Vilalta, el senyor Joan Borrós, un paleta dels d’abans que sap treballar la pedra. Han merescut primers premis al «Concurs de Rehabilitació de Barraques de Vinya i altres construccions de pedra seca» que atorga el Consell Regulador de la Denominació d’Origen Pla de Bages. L’entorn està endreçat i esporgat i un corriol permet el pas de l’una a l’altra. Totes tenen detalls d’interès des de la primera i més petita de totes fins a la darrera, una barraca amb dues estances adossades, una de les quals destinada a quadra amb menjadora i capacitat per a dos animals.
Davallem seguint el curs del torrent fins a retrobar el camí al Junyent i Sant Andreu on hi localitzem un antic forn, probablement de ceràmica (1). Al costat mateix i pràcticament al llit del torrent, hi ha la boca d’una mina de la que no n’hem localitzat cap referència. El primer tram és una trinxera amb el sostre enllosat però després continua cavada a la roca.
Desfem el camí de l’anada fins a la bifurcació amb l’antic camí ramader que prenem a mà esquerra. Cent metres més enllà hi trobem les tombes.

  • (1) En algunes ressenyes, sense aportar més dades, se l’anomena «la Teuleria».

Tombes de Camps (602m)
Conjunt de tres tombes excavades a la pedra conegudes des de temps immemorials. Però el primers que hi van donar importància foren uns excursionistes del Centre Excursionista de la Comarca de Bages en una visita el maig de 1936. Una de les tombes és sobre un bloc que va quedar en posició inclinada sobre un marge en desprendre’s del conjunt. De datació imprecisa entre els segles VI i XI. Al costat hi ha una altra barraca de pedra.
Seguim l’antic camí ramader per sortir a una pista i continuem pel camí del Soler pel que davallem al Raval del Soler on retrobem el Camí Vell de Camps, que en aquest punt és enquitranat. No el prenem: just passat el pont seguim un corriol poc evident a mà esquerra pel que baixem en fort pendent a creuar la carretera i al Raval de Perejutge.

Raval de Perejutge (423m)
Petit nucli de quatre cases (Tomàs, Còt, Marxant i Sambleia). La més antiga és cal Tomàs, inicialment masoveria de Caselles coneguda com Pere Jutge, de la que se’n té notícia d’ençà 1698. Però el topònim és encara més antic (1440).
Baixem a creuar a gual la Riera de Fonollosa prop del punt on hi ha la font. Continuem pel marge dret, aigües amunt, primer per un curt tram de pista i després per camí ample per les obagues de Caselles i de Querol pel que, segons tenim entès, era un camí ral. Just abans del primer molí passem al marge esquerre.

Molins de Querol
Conjunt de dos molins de bassa coneguts com el de Més Amunt i el de Més Avall, segons la seva situació a la riera. Antiga propietat de la Pabordia de Caselles, no se’n coneix el seu origen de forma precisa però l’arquitectura del de Més Avall permet datar-lo entorn el s. XIV.
Es nodrien amb la captació d’aigua de la Riera de Fals mitjançant una resclosa a sota cal Paisà i un rec que, a l’alçada de cal Mestre Valentí, anava conduït per una mina de 35 metres de llargària.
Cal suposar que havien sigut establerts pels pabordes al veí mas de Querol. Al s. XV van passar a mans del mas Ferriola d’Aguilar i posteriorment al mas Centelles del Racó. Finalment el 1936 els va adquirir l’amo de cal Mestre Valentí. El de Més Avall ja no funcionava des de mitjans del s. XIX. El de Més Amunt va continuar fins els anys 40 del segle passat.
El primer que trobem és el de Més Avall, en estat ruïnós i sense coberta. Cent vint-i-cinc metres més amunt, per un corriol, trobem el de Més Amunt. A l’edifici, que s’utilitza com a magatzem, si han fet reformes en època moderna i encara s’hi conserva part de la maquinària.
Passem pel costat de cal Mestre Valentí. El nom de la casa ve de Valentí Vall, mestre d’obres, una família compta amb quatre generacions de paletes d’aquells que saben treballar la pedra.
Creuem de nou la riera a l’alçada de la resclosa dels molins. Seguim per l’obaga fins a les tines de la Fassina del Tiquet. Tiquet era un derivat de Francisquet Morera, un fill de cal Paisà que, a més de teixidor, es dedicava a la destil·lació d’aiguardent.

El Molí del rec (469m)
Els parcers del nucli de Fonollosa tenien els horts a baix al Torrent de la Vall, en bancals als que calia portar-hi l’aigua amb galledes i barrals. Per això van construir una resclosa a la Bauma de Querol i un rec o sèquia de 1.200 metres fins al Raval del Paisà, amb un dipòsit entremig. A més van muntar una sínia en una barraca circular de grans proporcions. Era accionada per un ruc o una mula per tal d’extreure aigua d’un pou amb la que augmentar el cabal del rec en èpoques de sequera.
No hi ha constància de la data en que es va construir ni dels seus promotors, però hom creu que va ser obra de la comunitat de regants.
Creuem el torrent a l’alçada de la Bauma de Querol i pugem fins a la carretera des d’on retornem al punt de partida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Alzina Grossa de Querol

Des de les Torres de Fals pel Grau i el Xamal

Distància 17 km
Desnivell acumulat 415 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 10 d’abril de 2021
Cartografia ICGC. Bages 1:50000
Recursos consultats Molins Roca, Ernest «Fals, les Cases» «Fonollosa, les cases» Zenobita Edicions
  Grup de divulgació de la història de Fals «Falchs» ACR Fals
  Mapes del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona) https://patrimonicultural.diba.cat/ Data de consulta 11/04/2021.
Més informació https://fonollosaturisme.cat/

Aquest itinerari ens permetrà visitar un grapat d’elements d’interès, una bona colla relacionats amb la viticultura: cases de parcers establers a recer de l’auge que va experimentar la vinya durant els segles XVII al XIX arreu del Bages i molt especialment a Fals i tot un seguit de construccions de pedra seca com tines i barraques. Però també masos carregats d’història, una ermita romànica, un arbre monumental, una tomba de l’edat mitjana, un pou de glaç i el conjunt monumental de les Torres de Fals.
És fàcil, transcorre la major part per pistes i camins rurals. Hi trobarem força indicadors de Camins del Bages instal·lats per la Diputació (segueix en part els circuits de Querol i de Xamal), però no a totes les cruïlles ni a tot l’itinerari.

 Accés
A les Torres de Fals s’hi accedeix des de prop del punt quilomètric 3 de la BV-3012 (Creu de Fals) per una pista enquitranada i ben senyalitzada. A la BV-3012 tant podem accedir-hi per la sortida 123 de la C-25 (Eix Transversal) com des de la BV-3008 entre Sant Joan de Vilatorrada i Aguilar de Segarra. Hi ha ampli espai per aparcament.

Berenador de les Torres (360m)
Iniciem la caminada pujant al mas Massana. El seu aspecte ja denota que fou un dels masos més importants de Fals, sinó el que més. L’aparença actual ve de l’ampliació del s. XIX quan el terme de Fals era una vinya a tocar l’altra i els ingressos tant per la producció pròpia com la que aportaven els parcers eren considerables. Bona prova en són les tines que hi ha davant la casa. N’hi ha notícia des de primeries del s. XI, però llavors era conegut com a mas de la Sala. Al s. XV els Sala també tenien establerta pels senyors de Fals l’explotació del moli. El nom de la casa va canviar al s. XVI quan la pubilla va casar-se amb un Massana.
Passant pel camí d’accés a les Torres i la Granja del Caselles −per on retornarem− sortim a la carretera a l’alçada de la Creu.

Creu de Fals (403m)
Com que volem passar pel Grau el més ràpid seria anar a l’esquerra. Però marxem a la dreta en direcció a cal Lluís i cal Cinto, per poder visitar una barraca i una tina.
La majoria de cases que hi ha en aquest paratge conegut com el Raval de la Creu venen d’establiments fets a la primera meitat del s. XIX pels amos de Montconill a pagesos sense terra. A banda d’una peça de terra per plantar-hi vinya, l’establiment incloïa el permís per alçar una casa −a canvi d’un cens− i, generalment, algun tros d’hort amb dret d’aigua per al gasto de la família del parcer. Els contractes de parceria eren molt corrents durant els segles XVIII i XIX, com una manera de donar rendibilitat a terres ermes que els grans masos no podien cultivar per compte propi. El contracte es feia al quart o al quint, això comportava que una quarta o cinquena part de la collita l’hagués de lliurar el parcer a les tines de l’amo.
Passem per darrera de cal Lluís i cal Cinto i prenem un camí per les Costetes del Grau on localitzem una barraca i la tina del Jaume del Grauet (o de l’oncle Jaume) (1), molt ben conservada. És la primera de les tines a peu de vinya que visitarem. Solien construir-se aprofitant un marge per facilitar la càrrega i buidat de la tina. La part més baixa, on hi havia la boixa o orifici pel que s’extreia el vi, solia estar protegida per una barraca fermada amb pany i clau. L’avantatge d’aquestes construccions és que estalviaven la feina de transport del gra de raïm.

  • (1) Codi Wikipedra 5436 i 1225, respectivament.

Santa Maria del Grau i el Grauet (425m)
La notícia més antiga que tenim d’aquesta petita església data de 1039 en el testament de la vescomtessa Engúncia de Cardona. L’edifici actual és romànic (XIII) ampliació d’un anterior del que en resten prou vestigis. Havia complert funció de parroquial que va perdre per la despoblació del s. XIV. Conserva una talla romànica amb fusta policromada de la imatge de la Mare de Déu.
Adossada a la paret de migdia hi havia la casa de la Mongia. Una masoveria que inicialment deuria acollir als «deodats» que tenien cura del temple. Fou aterrada el 1975 i se’n conserva el portal adovellat d’accés.
Al costat s’alça el mas del Grauet. L’existència d’una casa al costat de l’església ja és ben patent al testament esmentat, però són diversos els personatges cognomenats «deç Grau» o Grau documentats sense poder determinar si corresponen als d’un mateix mas o a altres. Pel que sembla al 1303 ja hi havia dos masos diferenciats, conegut com el Grau i el Grauet, que van anar evolucionant separadament. A començament de la dècada de 1940 es va enrunar el Grau, que ja estava deshabitat i ruïnós. La família del Grauet ha conservat el cognom familiar des de l’edat mitjana fins als nostres dies, un fet ben poc habitual.
Tot i que el nostre destí és l’Alzina de Querol, no ho fem pel camí indicat: marxem pel de baix. Més enllà del torrent del Grau, al costat d’un transformador prenem un corriol poc definit a mà esquerra que ens mena a una tomba medieval. Com a referència hi ha una fita amb una «T», una de les moltes que trobarem. La tomba del Grau és una sepultura de grans dimensions esculpida en una roca i de datació entre els s. IX i XI.

Mas Tatger (423m)
Camí enllà passem pal mas Tatger. S’havia anomenat Vila i el document més antic que hi fa referència és de 1262. Disposava de molta terra en propietat. Va canviar el 1648 quan la pubilla va casar-se amb un fadrí del mas Tatger de Talamanca. Habitualment els pubills canviaven el cognom pel de la casa on anaven a parar però la delicada situació econòmica dels Vila i les tres-centes lliures de dot que va aportar el Tatger van propiciar la situació coneguda com «comprar la pubilla». Durant el s. XVIII els Tatger, que llavors es cognomenaven Alsina van fer molts establiments a parceria.
Des d’aquí podem fer drecera pujant directament a cal Gardela. Però continuem camí vers migdia fins a l’alçada de cal Joan de la Roca, poc abans de cal Dalmau, ja en terme de Rajadell, on anem a la dreta enfilant-nos per un corriol que segueix justament el termenal. Hi localitzem les fites de terme: per un costat amb el cercle de rajos divergents corresponent a la Baronia de Rajadell i per l’altra el card coronat de fulles del Ducat de Cardona. Cal recordar aquí que el terme de Fals era de senyoria de la casa de Cardona.

Cal Gardela i cal Canonge (453m)
Dues cases establertes a parcers el s. XVIII a pel mas Tatger. Pel que fa a cal Canonge el 1764 Valentí Tatger estableix a Sebastià Grau una peça de terra d’una quartera al lloc de la Costa de la Vila de Fals. El tracte es fa «a parts» i s’especifica, entre d’altres, que les parts són «al quint» dels fruits, que l’establiment és a perpetuïtat, que hi haurà dret de construir-hi una casa i tina i que, a més, es concedeix un hort d’un quartà, la possibilitat de construir una bassa i de tenir animals. El preu és de 6 lliures per l’establiment. Per casament el cognom de la família passarà a ser Vilà i la casa a anomenar-se «cal Canonge». Els Vilà ja menaven una vinya al Pla de la Creu coneguda amb aquest sobrenom. D’aquesta família en prové el meu cognom matern.
A cal Gardela hi trobem un bon exemplar d’alzina. Continuem camí amunt precisament fins a l’alçada de l’esmentat Camp de cal Canonge, on deixem la pista per un camí a mà dreta i tot seguit per un corriol a l’esquerra que, en fortíssim pendent i algun respir per entremig, ens mena a la carena.

Xamal (603m)
Prominència situada a l’extrem sud-oriental d’un extens peneplà, entre les rieres de Fonollosa al nord i de Rajadell a migdia, conegut com els Plans de Querol. És termenal entre Fals i Rajadell. Hi ha un vèrtex geodèsic i una senyera. També una casa de nova planta construïda al lloc de l’antiga cal Xamal que havia quedat ruïnosa. Havia sigut establerta pel mateix Valentí Tatger el 1759 a Jaume Caselles, amb uns tractes semblants als de cal Canonge. El 1920 la va comprar l’Isidre Bosch de Sant Mateu. El 1943 va passar-hi una desgràcia. S’hi estava el vidu Bosch amb una dona que li feia de minyona. Uns lladres van entrar a robar i, probablement perquè algun d’ells va ser reconegut pels de la casa, van optar per assassinar-los. La minyona va morir a l’acte però el Xamal va sobreviure dos o tres mesos i va poder donar-ne testimoni. Els lladres van pagar-ho al «garrote vil» del Camp de la Bota, menys un que es va fer escàpol i voluntari a la «División Azul».
D’aquí prenem un antic camí que actualment resta pràcticament perdut i gens fressat pel que ens caldrà fixar-nos bé en els rastres de pas o deixar-nos guiar pel GPS. Sortim al camí del Pi Gros de Querol pel que creuem els Plans de Querol. Fem una marrada per visitar el camp solar de la Vinya del Querol.

Alzina Grossa de Querol (528m)
Centenària. Declarada arbre monumental el 1991. Molt simètrica, amida quasi disset metres d’alçària i vint d’amplada de capçalera. Duu el nom del mas que hi ha al costat, propietari del terreny. A la mateixa propietat, anys ha hi havia un altre arbre de grans proporcions: el Pi Gros. Servia de referència al termenal entre Fonollosa i Fals, que partia pel mig el Pla de Querol. També a migdia feia de termenal amb Rajadell. Calien tres homes per encerclar-ho amb els braços i podia aixoplugar un ramat sencer. El va acabar de matar un llamp i el 1945 l’amo de Querol se’n va vendre la fusta. N’ha quedat la referència topogràfica. Per sort l’Alzina Grossa no va ser perjudicada pel llamp que va caure al mas 1819 i en va matar l’amo.
La menció més antiga del topònim és un pergamí del 979 «Ccero alto» o «quero alto» una donació a l’església de Camps d’una terra dins del terme del castell de Fals. Els Querol (en ocasions esmentats com a Querolio) van estar al front del mas fins al s. XV i es van extingir probablement víctimes de la guerra o la pesta. A primeries del XVI n’eren amos els Ferriola d’Aguilar que posseïen també altres masos agregats i molins fariners. Però el 1550 hi figura un tal Bernat Oller de Querol, potser per casament. Els Oller regiran el mas fins a primeries del s. XX. Com els altres masos, els de Querol van fer molts establiments de terres. A finals del XIX hi havia 31 vinyes donades a 21 parcers. Quatre vinyes pagaven el terç, deu el quint i la resta el quart. L’herència del darrer Oller va passar a un net cognomenat Llordella i actualment són els Colomer, però el mas s’ha conservat dins la mateixa família des del s. XVI.
Comencem el retorn per un camí paral·lel al de l’anada. Ho fem seguint les indicacions vers la Tina de cal Xamal i Fals.

Tines de cal Xamal i del Pere Negre (Codis Wikipedra 168 i 1346, respectivament)
La de cal Xamal és costat del camí, al trencall que mena a cal Xamal, alçada dalt d’un marge. Els esbarzers impedeixen veure la boixa. I no té barraca o, si en tenia, no se’n veu rastre. Conserva el travesser sota coberta on si penjava una corda per evitar que els trepitjadors rellisquessin o per si cedia el brescat. Quan ocorria aquest accident el resultat solia ser mortal per asfixia.
Poc més enllà hi ha una bifurcació on anem a l’esquerra cent-setanta-cinc metres per visitar la tina de cal Pere Negre. La peculiaritat d’aquesta tina és que la part inferior està excavada a la roca i la superior recoberta de cairons. La barraca de la boixa i la coberta de la tina estan enrunades. Sabem quan es va construir: el 1787 l’amo del Grauet va donar permís a Valentí Roig de cal Pere Negre (un mas proper actualment enrunat) per edificar una tina al costat de la vinya que menava el Roig, a la partida del Pinyer, dalt del Pla de Querol. El tracte comportava pagar un cens anual de dues lliures i deixava clar com havia de ser: «…amb los qual 22 plams no va compresa la grahonada de la escala de la tina ni los dos o tres palms se necessitan per lo bolo de dita tina, ni menos los que sien esencials per lo clot de la mateixa tina per lo efecte de trascolar y també poder tancar ab pany y clau». El 1863 Josep Oller del mas Querol va comprar la tina a la vídua de Josep Roig àlies Pere Negre, probablement un descendent del Valentí.
Retornem al camí principal i comencem a davallar. Bon tros més enllà fem drecera per un camí ben fressat. De nou a la pista i d’una colzada de 90º a la dreta baixem decididament a creuar la carretera i sortir a la Granja del Caselles. Seguim el camí d’accés a les Torres i el deixem per un camí a l’esquerra. Aviat trobem una estaca indicadora del pou de glaç i els senyals blaus que ens menen creuar el torrent del mas Perera.

Pou de glaç del rector (312m)
D’aquest pou se n’havia perdut la memòria. Mercès als treballs del Grup de divulgació de la història de Fals se’n va localitzar la ubicació. Se sap que el va construir el rector Jeroni Casafranca, àlies Gallart, poc abans del 1606 en terres de la parròquia. Aquell any Francesc Massana, amo del mas Massana va signar uns pactes amb el rector i, a canvi d’unes compensacions, li va concedir per vint-i-cinc anys el dret d’utilitzar l’aigua del torrent del mas Perera. El pou està situat a l’indret conegut com les Feixes del Rector, unes peces de terra que un predecessor de mossèn Gallart ja havia adquirit a finals del s. XIV a Berenguer ça Sala, un avantpassat del Massana.
La restauració la van dur a terme voluntaris de Fals amb la col·laboració de l’Ajuntament de Fonollosa.
Baixem a creuar la riera i situar-nos sota el cingle del castell i l’església on transcorre el GR 3 que seguim.

Torres de Fals (354m)
El conjunt arquitectònic conegut com Castell de Fals està format per una torre de defensa (Torre Vella) a la que hi ha adossada l’església de Sant Vicenç, la rectoria i separat sobre el mateix turó, el cementiri. A l’altra banda del torrent s’alça de Torre Nova. Les primeres notícies escrites són de l’any 995 i rep diverses denominacions «Falcos», «Falchs» i «Falcs». Fou un castell termenat jurisdicció senyorial dels Cardona, malgrat que durant segles en litigi amb els Sentmenat que també hi tenien drets. S’alça en un indret estratègic al marge dret de la riera de Fonollosa al camí ral entre Cardona i Barcelona. L’església també està documentada des d’antic (1026).Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Serra de Castelltallat des de Coaner

Itinerari per l’obaga de les serres de Castelltallat i la Sala

Distància 10 km
Desnivell acumulat 437 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 4 d’abril de 2021
Cartografia Monteditorial. Serra de Castelltallat (1:25000)
Recursos consultats Comas i Ars, Bernat «Retalls de Coaner». Web Amics de Coaner. Data de consulta 5/04/2021.
  Mapes del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona)
https://patrimonicultural.diba.cat/ Data de consulta 5/04/2021.

Fàcil itinerari per una curta matinal, com aquell qui diu per anar a «estirar les cames». La major part transcorre per camins forestals. Parteix de Coaner, un indret on, tot i que ho coneguem, sempre ve de gust de tornar-hi.  Caminarem per l’obaga de la Serra de Castelltallat, amb bones pinedes de pinassa i alzinars, malgrat que va quedar tocada pels incendis de 1994. Veurem les ruïnes de masos, mostra dels que hi ha repartits arreu de la serra, tots antiquíssims. Murs resistint el pas del temps, testimonis d’èpoques pretèrites més florides.

Accés
A la C-55 prenem la sortida Súria-nord i continuem per la C-1410z (antiga carretera de Cardona). Molt abans d’entrar al nucli urbà prenem un camí enquitranat a mà dreta, passem per sota el viaducte de la C-55 i pel costat de l’antiga fàbrica de can Jover. Per un pontarró creuem el Cardener, deixem a mà esquerra el mas de la Ribera i més enllà el de la Riera, on s’acaba l’asfalt. Continuem per bona pista creuant diverses vegades a gual la riera de Coaner, fins al castell i l’església. Dos-cents cinquanta metres més enllà hi ha el Camp del Rector, al peu de l’ermita de Santa Maria, amb molt d’espai per aparcament.

Santa Maria de Coaner (378m)
O Santuari de la Mare de Déu de Coaner. L’actual és un edifici del s. XVII tot i que hi ha indicis que podria haver existit −almenys des del s. XIII− una capella dedicada a Santa Maria de la que no se’n conserva cap vestigi.
Adorna l’altar major un retaule barroc obra de Segimon Pujol de Gurb, presidit per una talla romànica policromada de la Mare de Déu de Coaner (actualment custodiada a l’església de la Colònia Valls). És un indret molt popular on hi acudien en romiatge els veïns de la contrada, de Súria, de Palà i Valls de Torroella. Com aquest darrer Coaner pertany al terme municipal de Sant Mateu de Bages i n’és el nucli menys poblat.
Prenem el camí a Claret dels Cavallers, una bon camí rural pel marge dret de la Riera de Coaner. De cabal irregular però permanent, aquesta riera neix prop de la Molsosa i hi desguassen torrents a banda i banda. Per la dreta els de tota l’obaga de Castelltallat i per l’esquerra de les serres de l’Avena i Torribalta.
Passem per les ruïnes de can Xicola, alçades sobre un coster a l’esquerra. Un mas que ja existia al s. XVII i que s’havia anomenat Vinya Vella. A primeries del XVIII hauria passat a mans del veí Semís i posteriorment de les Feixes de Coaner.

Gobianes (443m)
Un altre mas en ruïnes del que se’n té constància d’ençà el s. XIV. A principis del XVIII era, com can Xicola, pertinença del mas del Semís.
Deixem el camí pel que hem vingut per una pista a mà esquerra. Guanyem cota amb llargues llaçades i bons empits enfilant-nos per sobre d’un llom on atenyem un turó. Davallem lleugerament fins a la bifurcació amb el camí de Coaner, que prendrem de tornada, i continuem guanyant alçària fins al Coll de Coaner (725m), sostre de l’itinerari on assolim la carena. Aquest coll és a la divisòria entre la Serra de Castelltallat i la de la Sala, realment una prolongació de la primera. Davallem per la Solana de la Rabassa en direcció a la carretera de Sant Mateu a Castelltallat.

Icnites (685m)
Poc abans d’atènyer la carretera, a mà dreta i en un costat del camí, hi ha un seguit de petjades fòssils que, per la forma (didàctiles), recorden algunes de les del jaciment de Prat Barrina, tot i que allí són més nombroses i ocupen major extensió. Com aquelles han quedat gravades sobre un aflorament de roca calcària. No n’hi havia constància fins que les descobrí el meu germà Pep i ho posà en coneixement de l’ICHN.
Retornem a l’obaga fins a retrobar el camí de Coaner que prenem a mà dreta. Aviat podem albirar les ruïnes dels masos Bosc i Soler Nou.

El Soler Nou (588m)
Ruïnes d’un dels masos més antics de la contrada. Probablement alçat a finals del s. X. Així ho fan pensar tant la tipologia i estructura de característiques arcaiques com l’aparell constructiu dels murs. Aturonat, l’aspecte general és d’una casa forta. Antigament s’havia anomenat mas Folquer o Folquet i era una possessió del monestir de Santa Cecília de Montserrat. El segle XV fou venut al mas Roig. A mitjans del XVI n’era amo Joan Solernou, propietari també de la casa del Castell (de Coaner), dels masos Bertran, Coma, Podades, la Roca i Ciutadilla. El 1678 la propietat fou comprada per l’amo de les Feixes de Coaner. Un any abans el jove hereu, Isidre Solernou, havia resultat mort a escopetades al terme de Matamargó i el mas arrossegava un important endeutament.
Pel que fa al mas Bosc sembla que és posterior, potser del s. XIII i s’hauria anomenat Nicolau. Devia ser habitat fins èpoques recents, ja que alguns dels coberts són força moderns. Al s. XVI pertanyia al veí mas de la Rabassa i, per casament, passà a mans del mas Bastardes de Fals.
Continuem davallant i més enllà, en una colzada, deixem el camí per un corriol poc evident a mà esquerra que, en fort pendent, ens deixa al costat d’uns vivers. Altra volta per camí més ample, en poca estona atenyem el castell.

Sant Julià, can Serra i Castell de Coaner (374m)
Conjunt aturonat format per l’antic castell, del que en resta l’element més destacat que és la torre, l’església de Sant Julià i el mas de can Serra.
Al l’indret s’hi va localitzar abundant ceràmica d’època ibèrica el que porta a pensar que castell medieval estigui situat sobre un antic poblat o oppidum ibèric. És documentat d’ençà l’any 960 amb el nom llatí de «Quovece negro» i era un castell termenat sota el domini senyorial dels comtes de Cerdanya i posteriorment dels de Barcelona. Pere el Cerimoniós se’l vengué a Francesc de Perellós juntament amb altres possessions com la vila de Santpedor. Els santpedorencs el van recomprar el 1400 juntament amb la vila i el de Torroella. El seu interès era retornar a la jurisdicció comtal però els dos castells devien formar part d’un mateix lot així que, tant aviat com els fou possible, se’l varen traspassar als Cardona.
A l’any 1999 la Diputació de Barcelona hi va fer una important intervenció, sanejant el talús de la base del turo on s’assenta la torre i construint-hi els murs concèntrics de contenció.
L’església de Sant Julià és un edifici d’estil romànic llombard primerenc que ha conservat força bé l’estructura original, dins de l’antic clos murallat del castell. Apareix citada l’any 1024 en la consagració pel bisbe d’Urgell però hi ha dubtes si el document es refereix al veí santuari marià. Fou parròquia del terme  fins al segle passat.
Can Serra és un mas alçat a redós del castell pels descendents dels que n’havien estat castlans, quan aquell va perdre la seva funció. Tal com hem vist, a mitjans de segle XVI era propietat de l’amo del veí mas Soler Nou. El rebé en dot una filla casada amb un Torres de Serrateix i a partir de llavors fou conegut com a Torres de Coaner. Per manca de descendència passà a uns parents cognomenats Serra i, poc després, també per casament, als Rossell que l’han conservat fins a l’actualitat. Fou habitat de manera permanent pels seus propietaris fins el 1957.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Castelltallat pel solell

Des de Fonollosa pel Sadernà amb retorn pel collet de cal Saperes i Camps

Distància 17,7 km
Desnivell acumulat 451 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 21 de març de 2021
Cartografia Serra de Castelltallat (1:25000). Monteditorial. Itinerari 8.
Recursos consultats Mapes del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona) https://patrimonicultural.diba.cat/ Data de consulta 25/03/2021
  Molins Roca, Ernest. «Camps, les cases i la història» Zenobita edicions, 2018.

Sant Jeroni, el Cogulló de cal Torre i Castelltallat són les millors talaies del Bages. Si el dia acompanya, la vista des de Castelltallat és superba. Aquest és un itinerari pel solell de la serra. Transita −llevat de dos curts corriols− per pistes i camins rurals amb alguns trams enquitranats.

Accés
A fonollosa s’hi accedeix per la BV-3008. La millor opció és a partir de la sortida 114 de l’Eix Transversal (C-25). Podem deixar el vehicle al capdamunt del carrer Major on hi ha un espai reservat per fer-ho.

 Fonollosa (524m)
La primera menció que del nucli de Fonollosa és de l’any 1029, quan el vescomte de Cardona fa donació a Santa Cecília de Montserrat d’unes terres al terme del castell de Montedon (Castelltallat), situades als llocs de Camps i Fonollosa. És cap de municipi que inclou els antics termes de Camps, Fals i Fonollosa.
Sortim del poble en direcció nord passant per la zona industrial. A l’alçada de cal Beló deixem el camí que s’adreça a Camps (per on retornarem) i també el quitrà.

Els Espatllats (590m)
Una llegenda conta que, en tornant de missa, un home i una dona van adonar-se que casa seva no hi era. Per un moviment estrany, havia quedat a soterrada. Però el gall continuava cantant bo i soterrat. I d’aquí ve el nom del lloc.
Aquí deixem a l’esquerra un altre camí paral·lel que també ens menaria a Castelltallat i prenem el del Sadernà.

Camí del Sadernà (584m)
Entrem en terme de Castelltallat (Sant Mateu de Bages). Pugem en pendent constant entre fort i moderat. Passem per les ruïnes de cal Panxeta. Després d’una barraca trobem un tram més planer fins el repetjó previ al mas de Soldevila.
La vegetació de l’entorn és bàsicament de matolls amb arbrat espars degut a l’incendi de 1998, originat a Aguilar de Segarra i que va afectar aquest el sector occidental de la serra.

Soldevila i el Solell (833m)
Soldevila era un dels grans masos de Castelltallat. Ja existia el 1500. En un capbreu del s. XVII consta unit als masos de Biosca i Vehí. El Solell era la masoveria del mas i probablement fou construïda a primeries del segle passat. El conjunt està completament restaurat respectant els elements originals.

Creu del Ros (855m)
Creu de terme a la cruïlla entre el camí ral que travessa transversalment la serra i el que ho fa de sud a nord. Al costat hi ha la Casa Nova, un modest edifici alçat entre tots els veïns del 1915 al 1920 en terreny cedit per l’amo de Soldevila. Durant molts anys va acollir l’escola, la botiga i el cafè. Tradicionalment ha sigut el punt de trobada de la gent de la rodalia. El 2009 s’hi va construir al costat el Casal de Castelltallat.
Per un corriol i fort pendent −que podem esquivar pel camí enquitranat que hi mena− atenyem el turó del castell.

Observatori i castell de Castelltallat (910m)
Arran de la construcció de l’observatori astronòmic es van dur a terme excavacions que van permetre recuperar diversos elements d’aquest castell, que durant segles havien quedat reduïts a un munt de pedres. També s’hi va poder documentar un assentament ibèric d’entre els ss. IV i III aC.
El castell es troba documentat d’ençà l’any 937 amb la denominació de «castro Montedono», tot i que els testimonis arqueològics permeten afirmar que el seu origen és anterior, com a mínim de finals del s. IX. A finals del s. X ja apareix la amb denominació actual «castrodon, qui dicitur Castro tallato». Era un castell termenat sota el domini feudal de la casa vescomtal de Cardona.

Església de Sant Miquel de Castelltallat (893m)
Alçada al costat del castell, és documentada d’ençà el 1031 i el 1154 ja consta com a parròquia, funció que perdura actualment. De l’església originària no se’n conserva cap element i fou modificada i ampliada entre els ss. XV i XIX. Són notables els retaules major dedicat a Sant Miquel Arcàngel, el del Roser i el del Sant Crist.
Al costat de l’església hi ha la rectoria, un gran casal de tres plantes que tradicionalment havia funcionat com una rica casa pairal: disposava d’estables, celler, tines i altres elements comuns a tota bona pairalia. Tenia les seves terres i horts, com ara el Viver o la Font del Rector. El casal ha estat restaurat per la Diputació, i ara és llogat com a segona residència.
Retornem a la Creu on prenem un corriol poc definit, senyalitzat per una fita pel que baixem al camí del Solà del Casalot, seguint el GR 3, que no deixarem fins a Camps. Encetem un tram de més de tres quilòmetres sense pràcticament desnivell però sovintejats alts i baixos per l’orografia, fins al Collet de cal Saperes, passant pels masos de cal Morera i de la Vila.
Al coll comencem a davallar cap a Camps passant pel costat de la caseta de cal Saperes i el Casalot.

Camps (585m)
Format pel petit nucli rural alçat al bell mig del pla, a redós de l’església de Santa Maria, i diversos masos i cases disseminats. Antigament era conegut com a «Cans». N’hi ha testimoni escrit d’ençà el 950, quan el comte Borrell II donà al monestir de Santa Cecília de Montserrat un alou situat al Castell de Montedon (Castelltallat), anomenat «Cancis», amb les esglésies de Santa Maria, Sant Pere i Sant Mamet. Però la presència humana a la zona és molt anterior com ho demostra la troballa d’una moneda ibera a la Vall del Puig. I la necròpolis de la plaça de la Creu, on es varen identificar enterraments paleocristians, tombes antropomòrfiques i tombes de lloses de l’alta edat mitjana. Els arqueòlegs li atorguen una datació a partir del s. V. A més de les «tombes de Camps» un conjunt de tres tombes excavades a la pedra al costat d’un antic camí ramader que pujava a Castelltallat.
El terme estava repartit entre dues senyories: el monestir de Santa Cecília de Montserrat (posteriorment de Santa Maria) per donació dels comtes de Barcelona. I la Pabordia de Caselles, pels senyors de Fals.
L’església de Santa Maria és d’origen romànic però de l’edifici antic solament se’n conserva la socolada de l’absis. L’any 1138 adquirí la categoria de parròquia. Són d’interès les làpides sepulcrals situades davant el soler de la portalada, de datació imprecisa entorn el s. XIII.
Deixem el GR i retornem a Fonollosa pel camí pavimentat que hi mena en poc més de quatre quilòmetres, per entremig de diversos masos. Pel camí podem visitar la tomba de les Feixes (que nosaltres no aconseguirem localitzar malgrat disposar de les coordenades) i la gran barraca de cal Bisbe. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Castelltallat. Polseu la imatge per accedir a l'àlbum

Cardó. Tossal o Creu de Santos

Pel Barranc de Sant Roc i els Martells. Retorn pel camí de Tivenys.

Distància 9,4 km
Desnivell acumulat 674 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 30 de desembre de 2020
Cartografia Serra de Cardó Nord (1:20000). Editorial Piolet.
Recursos consultats López-Monné, Rafael «Per la Serra de Cardó». A peu 12. Col·lecció «de ferradura». Arola Editors 2017.

Ascensió al sostre de la Serra de Cardó per un dels diversos itineraris possibles. El que proposem inclou el pas per tres indrets molt interessants: la Cova Lluminosa, la Roca Foradada o Arc de Cardó i els Martells, a banda de la visita a algunes de les catorze ermites del desert de Cardó on, a primeries del s. XVII, s’hi establí una comunitat de frares carmelites fundant el convent de Sant Hilari, subsistint fins a la primera meitat del XVIII. Després de l’exclaustració i desamortització s’hi va instal·lar un balneari en funcionament fins a mitjans del segle passat i posteriorment una planta embotelladora actualment tancada.
La tradició diu que Cardó era un indret on l’aigua brollava arreu però cal dir que al dia de la nostra visita totes les fonts eren seques.

Accés
A Rasquera, on accedim per la TV-3022 des del Perelló o bé per la C-12, prenem la TV-3021 que, en deu quilòmetres de revoltada carretera, ens mena a l’antic  convent carmelità de Cardó, posteriorment balneari i planta embotelladora.
Aparquem al final de la carretera, a la plaça d’accés a l’antic balneari i a la planta embotelladora.

Antic convent i balneari de Cardó (509m)
Prenem el camí de Tivenys, una pista ampla que marxa pel marge esquerre del Barranc de la Columna. La deixem per una sendera a l’esquerra que creua el barranc i, pel peu de l’agulla sobre la que s’alça l’ermita de Sant Simeó, anem a buscar el Barranc de Sant Roc que seguim pel marge esquerre. Passem per la font de l’Avellana i, poc més enllà, una bona escalinata de pedra ens permet accedir a les ruïnes de l’ermita de Sant Josep. També té una font, seca com la de l’Avellana i com totes les que trobarem al llarg de l’itinerari, com la del Prior, poc més amunt de l’ermita de Sant Josep.

Ermita de Sant Roc (611m)
També disposa de font i, pel que hem llegit, l’aigua arsenical que hi brollava tenia propietats curatives per afeccions cutànies com la tinya o la sarna. Com que hi passava el lligallo, els pastors feien banyar a la seva bassa les ovelles que havien emmalaltit de sarna per guarir-les. El camí continua amunt, i podríem fer drecera, però no ho recomanem pas. En canvi baixem a l’esquerra, a creuar el torrent i passem a frec del cingle que s’alça al marge dret. Guanyem alçària fins a la propera ermita.

Santa Agnès (594m)
Encimbellada en una balconada panoràmica. Enfilem per un llom on el camí es desdibuixa i que ens mena per l’obaga a la base dels cingles que es despengen de la Punta de les Ortigues, on atenyem la sendera que puja del Portell de Cosp que seguim a mà dreta.

Cova Lluminosa (725m)
Gran balma que forada el rocam. Bons murs i contraforts de pedra seca sustenten el camí pel que accedim a la part superior, on hi ha una altra bona balconada panoràmica.
Davallem i flanquegem pel solell de la Punta de les Ortigues. Quan la sendera va virant a migdia, trobem a l’esquerra la que s’enfila a la Roca Foradada.

Roca Foradada o Arc de Cardó (723m)
Pont natural imponent. Anem davallant a retrobar el Barranc de Sant Roc, poc més amunt de l’ermita. No prenem pas la sendera que baixa a mà dreta seguint-lo: continuem recte guanyant alçària, passant per un antic forn de quitrà, per guanyar la carena ponentina. Al darrer tram el camí es fa fonedís.

Els Martells (757m)
Capricioses formacions fruit de l’erosió. Continuem guanyant alçària, ara per camí més definit, passant per la Cassola del Diable (1) fins a guanyar la carena llevantina, al fil del cingle sobre el Barranc de la Fou, on atenyem la sendera que hi puja des del Portell del Bou, per la que seguim carenejant a mà dreta i davallant a la capçalera del Barranc de la Columna, prop de la font dels Teixets. Aquí deixem el camí que segueix el barranc per enfilar-nos a l’esquerra.

  • (1) Algunes ressenyes situen aquest indret entre el forn de quitrà i els martells. Seguim els indicadors metàl·lics instal·lats per la UEC vers Xàquera. Tot i que aquest nom ha fet fortuna i no pocs l’identifiquen amb el cim, sembla que no és pas la denominació tradicional.

Grau del Portell (786m)
Contraforts de pedra seca sustenten un costerut grauet on, ajudats per un tram de sirga, guanyem un feixó superior pel que continuem pujant fins a la bifurcació de l’Estisora on retornarem després de fer cim. Ara però anem a l’esquerra fent una bona ziga-zaga per atènyer la carena al Collet de Santos, on passem al vessant meridional del tossal.

Tossal o Creu de Santos (942/943m)
Dos cims amb una diferència d’un metre d’alçada coronen el sostre de la serra. L’occidental és vèrtex geodèsic, hi ha la creu que li dóna nom, un pessebre i una bústia. A l’oriental també hi ha una creu metàl·lica. És una magnífica talaia, amb una amplíssima panoràmica de 360º.
Retornem a l’Estisora, però ara continuem recte (esquerra) fins a la font de l’Oliver on comencem a fer curtes llaçades per perdre cota ràpidament. Prou més avall sortim al Camí de Tivenys, una bona pista que seguim a mà dreta i per la que passem pel costat de l’ermita de Sant Joan i prop de la de Sant Jeroni.
Poc abans de retornar al punt de partida un estratègic mirador ens permet albirar la contrada i resseguir bona part del camí fet.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Tossal de Santos. Polseu la imatge per accedir a l'àlbum.

Cardó. Itinerari dels Portells.

Portells de Cosp, del Bou i de Cardó. Teixeda de Cosp.

Distància 6,7 km
Desnivell acumulat 457 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 29 de desembre de 2020
Cartografia Serra de Cardó Nord (1:20000). Editorial Piolet.
Recursos consultats López-Monné, Rafael «Per la Serra de Cardó». A peu 12. Col·lecció «de ferradura». Arola Editors 2017.

Una de les fites de l’itinerari és visitar algunes de les catorze ermites del desert de Cardó on, a primeries del s. XVII, s’hi establí una comunitat de frares carmelites fundant el convent de Sant Hilari, subsistint fins a la primera meitat del XVIII. Després de l’exclaustració i desamortització s’hi va instal·lar un balneari que va funcionar fins a mitjans del segle passat i posteriorment una planta embotelladora actualment tancada.
Però, ermites a banda, resulta encara més interessant recórrer uns paratges impressionants d’entre els que destaquem la Teixeda de Cosp, la més monumental de Catalunya.
Cal dir que era el segon intent de pujar al Tossal de Santos. Per circumstàncies que no venen al cas al primer no havia passat de la font. I en aquesta ocasió tampoc vaig assolir-lo: la mestralada em va fer-ne desistir. Però l’endemà −cabut de mena− potser amb pitjors condicions i diferent itinerari no se’m va escapar. Així en dues jornades vaig poder gaudir d’una visió més completa de la contrada.
Resumint: és factible i recomanable pujar a la Creu de Santos en aquest fàcil i plaent itinerari.

 Accés
A Rasquera, on accedim per la TV-3022 des del Perelló o bé per la C-12, prenem la TV-3021 que, en deu quilòmetres de revoltada carretera, ens mena a l’antic  convent carmelità de Cardó, posteriorment balneari i planta embotelladora.
Aparquem poc abans de l’accés, al costat de la carretera vora la casa anomenada la Pallissa.

 La Pallissa. Camí dels Frares (500m)
Prenem el camí de bast conegut com dels Frares. Passem per entremig de l’ermita de la Santíssima Trinitat i, prou més amunt, atenyem la del Sant Àngel, un dels accessos al recinte eremític. La muralla que el cloïa encara es manté dempeus. Continuem camí en fort pendent.

Portell de Cosp (636m)
Hi ha un rètol indicador. Per la dreta s’enfila el camí a la Cova Lluminosa i la Foradada. Seguim recte i comencem a davallar arrapats al cingle de la Punta de les Ortigues. Aviat deixem a mà esquerra el camí del Frares que baixa a Rasquera pel Cosp de Múrria (PR C-80).
En aquesta obaga es manté la teixeda de Cosp, la més monumental de Catalunya. S’hi ha intervingut per preservar-la fent-hi replantacions i bancals de pedra seca a fi d’evitar l’erosió, en aquest indret tant penjat a peu de cingle. Hi ha exemplars centenaris de «taxus baccata» però també bones pinasses.
Passem pel refugi lliure de la Font del Teix, petit i ben condicionat, i enfilem cap a la font.

Font del Teix (641m)
Brolla al peu d’un exemplar mil·lenari conegut com a Teix Pare. Ben condicionada i amb un bon enfilall de bassis metàl·lics.
Revoltem per sortir al vessant llevantí. Aviat, una mica separada, trobem a mà dreta la Cova Llòbrega. Antigament es feia servir per resguardar-hi ramats. Superem un petit grau i, planerament, anem flanquejant aquest vessant molt castigat pels incendis on a penes hi subsisteixen alguns exemplars aïllats de pi i el camí es desdibuixa de tant en tant. Ben avall, a l’esquerra, albirem el Pla del Burgar. Ens cal girar de sobte a mà dreta per començar a guanyar cota.

Portell del Bou (772m)
Carenegem propers al cairell del cingle sobre el Barranc de la Fou, guanyant encara alçada. Deixem a mà dreta el camí que, pels Martells, mena a Sant Roc i la Foradada. I poc després comencem a davallar separant-nos del cairell. Vers migdia podem albirar el cim de la Creu o Tossal de Santos (1).

  • (1) Tot i que el nom de Xàquera ha fet fortuna i no pocs identifiquen el cim amb aquest nom, sembla que no és pas la denominació tradicional.

Portell de Cardó (765m)
Un grauet ens encara a la Font dels Teixets i el Barranc de la Columna. El camí per assolir el cim pel Grau del Portell parteix a mà esquerra. El Portell pròpiament no és aquí sinó més amunt, un pas entre les roques del crestall sobre el Povet de Xàquera.
Baixem pel camí del barranc, trobem una desviació a la Cova dels Porcs, on s’hi guardava bestiar. Continuant per aquest camí podem visitar l’ermita de Sant Onofre (2). Prou més avall prenem un camí a mà dreta que, en poca estona, ens deixa al peu de la de Sant Simeó l’Estilista, o de la Columna, un dels indrets emblemàtics de la serra.
Després de visitar la Columna sols ens resta acabar de baixar a la pista de Tivenys, seguir-la fins a l’accés a l’antic balneari i planta embotelladora i retornar al punt de partida per un curt tram de carretera.

  • (2) Opció molt recomanable i que nosaltres no vàrem fer per estar més pendents del GPS que del mapa.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Teixeda de Cosp. Polseu la imatge per accedir a l’àlbum.

Tines i tombes a Sant Cugat del Racó

Pedres que parlen

Distància 11,3 km
Desnivell acumulat 250 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 20 de desembre de 2020
Cartografia ICGC. Bages. 1:50000
Recursos consultats «Les Pedres que parlen al Racó de Sant Cugat» Maria Estruch i Subirana. Data de consulta 22/12/2020. Nota: emprant-ne algunes transcripcions literals.
  «Un indret amb llegenda: la cova del lladre» Maria Estruch i Subirana. «Dovella» 82, 2003 pàg. 45~46
  « Estudi del territori del terme municipal de Navàs: les necròpolis rurals altmedievals» Erola Bedmar i Giménez. «Dovella» 117, 2015 pàg. 5~14
  «Antics testimonis de la vinicultura al Berguedà i comarques veïnes» Ramon i Jaume Corominas i Camp. «l’Erol» 131, 2017 pàg. 22~25
  «Premses, tines i trulls medievals al Berguedà, nord del Bages i part del Solsonès» Ramon i Jaume Corominas i Camp. Centre d’Estudis del Bages i Àmbit de Recerques del Berguedà, 2017
  «Necròpolis els Caus del Soler» Enric Villanueva. Data de consulta 22/12/2020

Fàcil itinerari proper a Sant Cugat del Racó, que ens permet visitar tombes i tines i premses per l’elaboració de vi. La característica comuna entre dos elements tant diferents és que es construïren sobre gresos o pedra sorrenca. D’una banda perquè a la zona hi ha nombrosos afloraments d’aquest material i de l’altra perquè és una roca fàcil de treballar. Com que no a tot arreu es disposava d’aquest tipus de material cal suposar que s’utilitzaria la fusta, en el cas de la vinificació i les lloses per als enterraments. Però la roca n’ha permès la conservació fins als nostres dies.
El que visitarem és solament una petita mostra: només al terme de Navàs hi ha localitzades 7 tines i 10 premses entre medievals i modernes (ss. XVI~XVIII). Però també n’hi ha a Gaià i arreu del Baix Berguedà, especialment al veí municipi de Viver i Serrateix. Tot i així pensem que ja resulta prou significativa i sorprenent per aquesta simbiosi entre el vi i la mort.
Un altre tret comú és la dificultat de datació que, en el cas de les tombes, abastaria un període entre els ss. VI i X i pel que fa a les tines i premses fins al s. XV, tot i que algunes d’elles es podrien haver seguit utilitzat posteriorment.
El procés de vinificació amb aquests elements es composava de tres parts. Per una banda hi ha el conjunt funyador (o follador) i tina que consta de dues cavitats practicades al rocam. I de l’altra la premsa de biga (torculario) d’elaboració més complexa.
El funyador servia per a funyar o aixafar el raïm per tal que els llevats continguts a la pellofa es posessin en contacte amb el suc, el most, i comencés així el procés de fermentació del vi. Un cop funyat el contingut s’abocava a la tina situada al costat. S’anava repetint l’operació fins a finalitzar la collita o quan la tina era plena. Aleshores es cobria amb un empostissat de fusta que s’enfangava per tal de tapar qualsevol escletxa i evitar que «respirés» (oxigenació) durant la fermentació. Acabada aquesta es treia el vi per la part inferior de la tina, on s’havia practicat un forat a la roca, anomenat boixa ─tradicionalment el tap solia ser de fusta de boix, resistent i mal·leable. Al fons de la tina hi restava la «brisa», mescla de granets, rapa i pellofes del raïm, xopa del vi no s’havia escorregut per la boixa. Per tal d’aprofitar tot el líquid, es premsava en premses de biga.
Per a construir les premses, es cercava codines sobresortints del terreny o blocs baixos, amb una superfície més o menys plana d’entre 10 a 15 metres quadrats. Aleshores es rebaixaven pel mig i s’hi practicaven forats a cada banda que havien de suportar els bastiments on es recolzava la biga. Sota la biga, damunt d’aquest gran plat de 5 o 6 metres quadrats, s’hi col·locava la brisa (o qui sap si també la pasta de les olives molturades) possiblement continguda en esportins, a punt de premsar.
Repartits per la superfície, encara podem trobar-hi altres forats probablement per a fixar pilars que haurien d’aguantar alguna mena de coberta i d’altres de més grans i profunds segurament per a recollir el vi o qui sap si l’oli. Ningú ens assegura quin era exactament l’ús que li donaven en aquesta terra de vinya i olivera.
Tot ben subjectat entre fusta i pedra, el giny havia de ser capaç d’efectuar prou pressió per a extreure el vi que romania a la brisa acumulada al cul de les tines. Calia esprémer la brisa tant com fos possible dons quedava un llarg any fins la propera verema ─comptant que no hi hagués cap maltempsada─ i el vi formava part de l’alimentació bàsica diària dels nostres avantpassats, al costat del pa i l’oli.
Hi ha discrepància en quan al procés entre les fonts consultades. Corominas, atribueix la grandària d’aquestes bases de premsa (que ell anomena trulls) al fet que eren utilitzades també per a trepitjar el raïm abans de premsar en el mateix lloc, evitant així el transport de la brisa, i que la fermentació del most es feia en cups de fusta. Estruch no ho veu així i argumenta que els llevats continguts a la pellofa del raïm són imprescindibles per a la fermentació i en aquella època no es separava la part sòlida de la líquida del raïm fins ben enllestida la fermentació.
Posteriorment, cap al s. XVI, el procés va evolucionar desapareixent el funyador: la tina incorporava un brescat de posts suportat en bigues o un ràfec lateral sobre el que es trepitjava el raïm i s’abocava al fons. I les premses de gàbia substituïren les de biga.
La major part de l’itinerari és per pistes o antics camins carreters. La dificultat rau en localitzar cada element dons alguns estan apartats del camí, sense cap mena de senyalització i envoltats de bosquina. En aquests cassos el GPS ens resultarà molt útil. És una llàstima que a aquest interessant patrimoni etnogràfic no se l’hi hagi donat la rellevància que mereix i resti en el més absolut abandó.
Ens caldrà ser especialment curosos en el nostre capteniment: alguns elements estan ubicats en propietats privades.

Accés
Per la C-16 en direcció a Berga prenem la sortida 71 Navàs sud i seguim l’antiga C-1411. Just accedir al nucli urbà girem a l’esquerra per la carretera del Mujal, Sant Cugat i Castelladral.
Per la C-16 en direcció a Manresa prenem la sortida 73 Navàs centre. Creuem polígon industrial en direcció sud, sense entrar al nucli urbà que deixem a mà esquerra, a l’altre banda de la C-16, fins a trobar la carretera del Mujal, Sant Cugat i Castelladral que prenem a mà dreta.
Passem pel nucli del Mujal i, a uns sis quilòmetres de Navàs, arribem a Sant Cugat del Racó ─d’obligada visita─ que ens queda a mà esquerra. Continuem en direcció a Castelladral tres-cents-vuitanta metres on trobem una bifurcació a mà dreta de la que en parteixen dues pistes i hi ha un hidrant per a vehicles d’extinció d’incendis on disposem d’un reduït espai d’aparcament. Comencem a caminar per la pista de la dreta en direcció al mas del Soler.
D’anada o tornada, opcionalment podem visitar Santa Maria de les Esglésies, a poc més d’un quilòmetre de Sant Cugat en direcció al Mujal, desviant-nos per una pista (és indicat).

Premsa del Pla de l’Horta (460m)
A la segona bifurcació sota el mas del Soler hi ha una granja a mà esquerra. D’un costat en surt un camí d’accés a feixes de conreu. L’anem seguint amb algunes bifurcacions fins que ens cal continuar uns cinquanta metres pel marge d’una feixa fins a localitzar la tina.

Tina i necròpoli dels Caus del Soler (463m)
Al costat del camí i visible al marge esquerre, una tomba i ben a prop un funyador i la tina sobre un mateix bloc. Just davant, a l’altre marge i sobre un turonet una tomba infantil.
Amb posterioritat a la nostra visita, documentant-nos per elaborar aquesta ressenya hem tingut notícia de que al mateix indret hi ha fins a sis o set tombes més. Per a més detall vegi’s «Necròpolis els Caus del Soler».

 Tines i premses de la Sala
Al punt més baix de l’itinerari, al torrent de Casolius, trobem una bifurcació. Fins aquí compartim camí d’anada i tornada. Ara iniciem un tram circular. Marxem per l’esquerra i retornarem per la dreta. Aviat albirem aturonada la casa de la Sala. Ens cal fer una llarga marrada per apropar-nos-hi pel camí d’accés. Sense arribar a tocar la casa baixem a trobar un conjunt de dues tines, una d’elles amb funyador, boixa, biot i escales de pedra per a accedir-hi. Aquestes tines, excavades també a la roca, foren abandonades després de la fil·loxera i s’utilitzaren com a dipòsit d’aigua fins a l’actualitat, impermeabilitzades amb ciment.
Prop del brocal hi ha una mena de plataforma circular per a aguantar l’empostissat de fustes que servien de tapa. Més endavant, amb l’invent del brescat, s’hi recolzaven els posts que permetien funyar damunt la tina i tirar el contingut directament a dins després de cada funyada o carretada de verema. A banda i banda de la tina i l’escala, es conserva encara bona part de les parets de pedra del cobert que protegia el conjunt. Poc més enllà hi ha una gran balma.
Prop de les dues tines ha d’haver-hi la base d’una premsa de biga que ens va passar desapercebuda en creure que estava en una altra ubicació.
Des de la Sala podem albirar el petit nucli del Racó, amb els masos de l’Alzina i l’Espinal. A les feixes de sota aquesta darrer mas hi ha una tina excavada a la roca, sense follador, amb el ràfec per aguantar el brescat i amb la boixa protegida per una porta. No la visitem per no disposar d’una localització més acurada.
Just a l’altre marge de la bifurcació del camí d’accés a la Sala, a uns trenta-cinc metres pel costat d’una feixa, trobem una altra premsa i encara, a uns vint-i-cint metres d’aquesta, posteriorment a realitzar l’itinerari, hem tingut notícia d’una segona.
Poc més amunt sortim al camí de l’Alzina o del Racó i el seguim a mà esquerra.

Abeurador de l’Amorriador (504m)
Clota o bassa natural en una codina parcialment esllavissada arranjada i dotada d’una elaborada pica de decantació per ésser utilitzada com a dipòsit d’aigua per al consum domèstic.
Tirem enrere i a la bifurcació continuem recte.

Premsa de la Roca del Frare (491m)
A uns cent-cinquanta metres de la bifurcació, al costat i a mà dreta del camí, a l’indret conegut com a la Roca del Frare.
Quasi davant per davant una roca amb uns gravats horitzontals esglaonats que la llegenda atribueix a les escales d’un monestir de monges o frares al peu de la muntanya.

Tomba/barraca de la Vinya de l’Alzina (484m)
Poc més enllà de la premsa i separada uns seixanta metres a la dreta del camí, al paratge anomenat la vinya de l’Alzina, hi ha les ruïnes d’una barraca de vinya adossada a una roca també tallada per l’home segles abans, vestigis probablement d’una vella tomba.
A uns setanta cinc metres a sol ixent s’alça un gran bloc on hi ha fixats alguns ancoratges per a la pràctica de l’escalada en bloc. En línia recta amb aquest bloc, a l’altra banda del camí iniciem la pujada per la falda del Serrat de Puig Massó per cercar la Cova del Lladre. No hi ha camí i ens cal anar buscant el millor pas per dins la pineda fins a localitzar-lo, entre altres blocs despresos, uns metres per sota d’una cornisa rocallosa.

Cova del lladre (530m)
A la part superior d’un gran bloc hi ha una cavitat en forma d’olla amb un diàmetre de 200 cm i una alçada de 110 cm. La boca o entrada mesura 100 cm d’alt per 50 cm a la part superior i 60 cm a baix, amb un ràfec al damunt per a evitar l’entrada de la pluja i un encaix que hauria servit de tancament. Originàriament deuria ser a la part inferior del bloc que s’hauria girat en desprendre’s del seu emplaçament original.
Albert Fàbrega (Dovella, 2004) conclou que es tracta d’una pedra sepulcral que durant l’època medieval hauria tingut un ús com a possible eremitori. Cal dir que sobre aquest tipus de cavitats hi ha diversitat de criteris. Algunes durant anys es van atribuir a sepultures hipogees del neolític, però altres hipòtesi les consideren tafoni o taffoni producte de l’erosió.
Malgrat haver-hi una escala a la part posterior no ens hi hem enfilat dons havia plogut el dia abans i amb els líquens resultava molt relliscós. La llegenda del Lladre ja ens diu que hi grimpava a través dels tenells d’un pi blanc i que hi tenia una tapa de fusta per a protegir el seu botí i protegir-se ell mateix de la pluja que l’omple quan plou. A la base del bloc hi localitzem un tresor, no pas el del lladre, sinó de geocerca.
Però, i quina és la llegenda del lladre?
La tradició conta la història de dos germans del mas de l’Alzina del Racó, la més antiga del poble, que feia d’hostal. Un era pagès i sovint, treballava les feixes de vinya o sembradura d’aquest pla situades davant la cova.
L’altre germà era el lladre, que s’amagava, sobretot els dies de mercat a l’esmentada cova. Quan els berguedans baixaven a les terres regades pel Cardener, sovint rebien la «visita» del lladre que els buidava la bossa intimidant-los amb el seu pedrenyal. Però… com ho sabia el lladre quan havia de sortir de la cova? Quan el germà que llaurava albirava un traginer o vianant pel camí ral, feia el senyal convingut, proferint les paraules «Baixa, Moreu!».
El vianant, refiat que es tractava d’un pagès que cridava els bous perquè fessin la llaurada de dret, continuava el seu camí confiadament. Mentrestant el bandoler, pedrenyal en mà, baixava de la cova. Emmudit per la sorpresa, la víctima havia de fer-li present dels seus diners. Refent-se de l’ensurt procurava de refer la marxa com podia fins a l’Alzina.
Al capvespre, a l’hostal, els que hi feien nit comentaven el què havia passat. Qui més, qui menys «coneixia» el lladre de la cova:
– Sembla mentida que sempre quan passem per aquí hàgim de rebre! –deia l’un.
– On hem d’anar a parar!? Ja no es pot anar segur per aquests camins! I pensar que quan el meu padrí al cel sia…!!! –afegia l’altre, que portava bots de vi cap a muntanya.
– Tothom fes com jo que només em «cuido» de llaurar i esterrossar… altrament aniria el món! –afegia badallant des d’un racó i aixecant-se una mica geperut, arrossegant els peus i movent el cap a banda i banda, aquell que donava l’imprescindible toc d’alerta de tota l’operació.
Davallem del Puigmaçó per endinsar-nos al Pla de Sant Pere, ja en terme de Viver i Serrateix, i per tant del Berguedà.

Sant Pere de les Cigales (485m)
A la dreta del camí, sobre petit un túmul i envaït de bardisses hi ha les restes d’aquesta capella rural del s. XII de la que a penes destaquen uns carreus molt ben treballats i alineats de l’absis. Antigament s’havia anomenat Sant Pere de l’Alou o de Salou.
Davant per davant de l’església, hi trobem dues sitges excavades també a la roca. Les descobrí i buidà el darrer vinyaire que conreà la vinya, dita del Rossendo, a principi dels anys seixanta del s. XX. Va córrer que hi trobà qui sap quin tresor. L’únic cert és que, com en la llegenda de la maledicció de l’arqueòleg, el vinyaire morí jove poc després. Havien servit com a dipòsit d’aigua de pluja per ensulfatar.
També ben a prop, al bell mig d’una feixa de sembradura, hi ha la ben conservada barraca de l’Abellar.

Tombes del Pla de Sant Pere (481m)
Poc més enllà, a quaranta metres a l’esquerra del camí, un conjunt de dues tombes medievals excavades a la roca, amb una creu gravada posteriorment a la banda de sol ixent. La més sencera, d’eix est-oest, presenta un forat circular en un extrem.
Per la zona s’hi han localitzat dos grups més de cinc i dues tombes respectivament, però la imprecisió de la ressenya que disposem no ens permet ubicar-les.
Continuem camí i, bon tros més endavant, a l’alçada d’un dipòsit antiincendis (1) el deixem per un a mà dreta. Passem per davant de ca l’Estruch i davallem fins a un torrent on pugem per un ramal a mà dreta que deixem aviat per seguir una línia elèctrica. Al començament el rastre de camí és clar però es va difuminant. Acabem vorejant una feixa on hi localitzem dues tines.

  • (1) Cal recordar que aquesta zona va resultar molt afectada per l’incendi del juliol de 1994.

Tines i tombes de la Terra de l’Espinal (470m)
Hi ha dos blocs. Un compost pel funyador i la tina situada al costat. Aquesta tina té la boixa circular tapada amb un roc al bell mig de la vertical del bloc, més o menys esfèric, que constitueix el conjunt. Aquest roc és cimentat per dins. Això fa pensar que podria haver-se utilitzat en època posterior com a dipòsit per ensulfatar els ceps. També té una regata semicircular excavada al brocal, potser emprada per a col·locar l’empostissat de la tapa o per a desviar l’aigua de la pluja. Hi ha també petits forats, com cassoletes, segurament d’origen natural.
Un segon bloc format pel funyador al costat d’una tina i un biot. Per a aprofitar el líquid, la boixa dóna al biot, el dipòsit que recull el vi directament de la boixa o el que sobreïx del recipient o bot que n’ha de permetre el transport. En les excavacions que s’hi van fer el 1988 s’hi van trobar fragments de ceràmica dels segles XIV~XVII.
Vorejant uns noranta metres vers sol ixent per la mateixa feixa trobem tres tombes orientades nord-sud, tallades sobre un mateix bloc desprès del seu emplaçament.
Retornem al camí de ca l’Astruc i, vorejant pel torrent de Casolius, a la bifurcació on retrobem el camí d’anada.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Tina als Caus del Soler. Polseu la imatge per accedir a l’àlbum