Arxiu de la categoria: Fàcil

Savassona

De Tavèrnoles a Savassona i Salou

Distància 11 km
Desnivell acumulat 336 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 24 d’octubre de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Collsacabra-Vall de Sau (1:25000)
Recursos consultats Mapes del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona) https://patrimonicultural.diba.cat/

Ajuntament de les Masies de Roda http://www.lesmasiesderoda.cat/el-municipi/turisme/llocs-dinteres/

Fàcil excursió per un seguit d’indrets farcits d’història. L’únic tram de l’itinerari senyalitzat és a l’entorn de Sant Feliuet però la resta per camins i pistes de bon fer.

Accés
Partim de Tavèrnoles on hi accedim des de la sortida 183 de la C-25 en direcció a Roda de Ter. Seguim uns metres la C-153 i prenem a mà dreta la BV-5213 que ens hi mena. A la part alta del poble, al carrer de l’Església, prop del cementiri, hi ha bon espai d’aparcament.

 Tavèrnoles (542m)
Històricament Tavèrnoles està lligat al castell de Savassona quina jurisdicció abastava gairebé en la seva totalitat, amb l’actual terme municipal de Tavèrnoles. A principis del segle XX el nom de Tavèrnoles va imposar-se al de Baronia de Savassona, com havia estat conegut el terme durant segles.
L’església parroquial de Sant Esteve és una de les romàniques més ben conservades de la comarca. Fou construïda pels vescomtes d’Osona cap el 1069. En destaca el seu campanar de planta quadrada.
Al costat mateix de l’aparcament hi ha indicacions cap al mirador. Pugem pel carrer de davant del cementiri i el deixem al cap de poc per un camí ben fressat que, en fort pendent, ens deixa al mirador.

Mirador de Tavèrnoles (586m)
Hi ha un penell d’orientació. A l’horitzó s’obre un ampli vano entre els Rasos de Peguera i el Taga. Més propers, si la boira ens ho permet, Bellmunt, Milany, Curull, Puigsacalm, Llancers i Cabrera.
Vers sol ixent seguim un camí carener que poc més enllà s’eixampla. El deixem bona estoma més enllà per un corriol a mà esquerra, ben fressat per l’obaga (NE). A la bifurcació anem a la dreta (1), recuperant el carener fins al castell. Pel camí ja podem albirar, encimbellada, l’ermita de Sant Feliuet.

  • (1) Recomanem seguir el camí de l’esquerra, paral·lel però per l’obaga. També mena al castell passant per la balma i font de la Baronessa, una bella raconada que no vàrem visitar per desconeixement.

Castell de Savassona (647m)
La primera referència escrita del terme de Savassona és de l’any 889, en la venda d’una vinya. El castell és documentat d’ençà el 921. Tot i que el domini eminent corresponia als comtes de Barcelona, els feudataris comtals eren els vescomtes d’Osona-Cardona. En quan als castlans, dels primers que se’n té notícia són un vicari comtal anomenat Isard, cap el 990 i de Manfred de Savassona cap el 1064.
L’any 1129, s’inicià amb Pere Berenguer de Savassona el govern del castell per part de la família Savassona, de manera ininterrompuda fins l’any 1280. En morir Pere II de Savassona sense descendència, fou venut amb tots els seus drets i pertinences a Ramon de Vilanova, castlà del Brull. Pels volts de l’any 1409, els Vilanova-Savassona s’enfrontaren amb els Malla, amb un gran nombre de víctimes mortals.
El 1514, novament la manca de descendència va portar un canvi de llinatge en la titularitat. Per aquell temps ja era el centre d’una baronia quins dominis abastaven, ultra Savassona i Tavèrnoles, Tavertet i les valls de Sau i Querós.
Els nous barons foren els Vila, una rica família vigatana quins hereus, durant al menys quatre generacions i fins a l’any 1632, s’anomenaven Anton o Antoni. Els Vila-Savassona destacaren per la seva adscripció al bàndol «nyerro» participant en nombroses bandositats contra els «cadells» i el bisbat, particularment contra el bisbe Robusté. Així se’ls considera fautors de capitostos bandolers nyerros com Joan Sala «Serrallonga» o Perot Rocaguinarda.
Amb tanta brega el darrer Vila no deuria tenir temps per procrear i va traspassar el patrimoni a un parent. Així la baronia passà a mans dels Ferrer de Llupià. A primeries dels segle XIX un Ferrer de Llupià, Josep Francesc, va tenir un paper notable en la Guerra del Francès, representant la Junta Corregimental de Vic a la Junta Suprema del Principat de Catalunya. Tampoc va tenir descendència i a partir d’ell el patrimoni de la baronia es va anar dispersant.
El conjunt arquitectònic del castell de Savassona, actualment format per tres cossos de planta rectangular, va evolucionar des d’un castell roquer inicial. Conserva elements medievals, murs de defensa i torre triangular a l’interior de l’edifici actual que té l’estructura del segle XVII, bé que ampliada i renovada en la façana el 1775.
El castell va quedar molt malmès al segle XV a causa de les guerres entre la Generalitat i el rei Joan II i el seu successor Ferran II. El 22 de juliol de 1485 els pagesos remences, aliats del rei, l’assaltaren. L’any 1811, durant la Guerra del Francès, fou incendiat per les tropes napoleòniques. L’any abans ─durant la batalla de Vic─ havia allotjat una nombrosa guarnició a les ordres del vigatà Teodor de Mas Solà. Actualment és de propietat privada i habitat.
Davallem del castell pel un dels dos camins d’accés, pavimentat.(2) A l’altre accés, hi ha l’església de Sant Pere.

  • (2) Al costat de la muralla ponentina el camí de la Balma de la Baronessa, continua baixant fins la carretera al punt on accedirem al jaciment arqueològic. Podríem fer drecera a costa de perdre’ns la visita a Sant Pere.

Sant Pere de Savassona (621m)
Bella església d’origen romànic que, com la de Tavèrnoles, es creu que fou construïda pels vescomtes d’Osona cap el 1069. Coronada per campanar d’espadanya amb ds arcs de mig punt. Va ser realçada el segle XVII. Des del s. XV és una sufragània de la de Tavèrnoles.
Reculem uns metres i, pel costat d’una feixa de conreu (NE), anem a creuar la carretera que mena al parador de turisme de Sau per accedir al jaciment arqueològic.

Jaciment arqueològic de Savassona
En tota la contrada hi ha escampats blocs de gres, des de ben petits a enormes, despresos del cingle sobre el que s’alça l’ermita de Sant Feliuet. Una característica força comuna en aquest tipus de rocam.
Els blocs més coneguts són les pedres del Sacrifici, de les Bruixes i de l’Home. La primera perquè la tradició popular l’assenyala com lloc on s’haurien celebrat sacrificis humans i aquelarres de bruixeria i les dues darreres pels gravats rupestres. Però també la del Dau per la seva peculiar forma.
Les excavacions arqueològiques a la zona han permès recuperar un parell d’esquelets i diversos objectes a la Pedra del Sacrifici així com a altres roques i balmes de la zona. Tot plegat ha portat als entesos a concloure que fou habitat des del Neolític fins a l’Edat Mitjana, passant per una fase en que fou abandonat, per l’edat del ferro i el període ibèric. Els gravats rupestres que es localitzen, a part de les esmentades, en dues pedres més, són els que ofereixen més dubtes de datació.
La zona atreu nombrosos practicants de la modalitat d’escalada en bloc. I al cingle de Sant Feliuet també s’hi ha obert diverses vies d’escalada esportiva.
Per un camí empedrat pugem a l’ermita de Sant Feliuet.

Sant Feliu de Savassona, o Sant Feliuet (661m)
Ermita situada en un indret espectacular, aturonada sobre una gran roca. És un edifici format per una sola nau romànica que conserva l’absis d’època preromànica. És documentada d’ençà el 1037. A la roca del penyal, darrere l’absis, hi ha excavades diverses tombes antropomòrfiques. Va ser restaurada el 1962 pel Centre Excursionista de Vic.
Som al punt més enlairat de l’itinerari amb una bona panoràmica de la contrada. Hi ha plantats diversos penells d’orientació.
Continuem camí seguint el GR 151/PR 40 (NW) que és un altre dels accessos habituals. Al collet de Passarella (bifurcació indicada) podríem retornar a Tavèrnoles escurçant força l’excursió. Anem a la dreta (E), en direcció a Sant Pere de Casserres per una pista (3) que seguim poc menys de dos-cents metres per prendre un camí a mà esquerra (NW). Passem pel mas deshabitat de Passarella i la pedrera de la font de la Fradera. A l’alçada d’una bàscula, a mà dreta, surt un corriol (NW) que en poca estona ens deixa al peu del castell de s’Avellana.
A partir de Passarella canviem el terme municipal de Tavèrnoles pel de les Masies de Roda i ens endinsem en una de les «penínsules» que formen els meandres del Ter i que es coneix pel nom de Salou, indicant que s’havia tractat d’un terreny on el propietari ─l’aloer─ tenia el domini complet, absolut i lliure de tota subjecció feudal.
A mitjans del segle XIX el senyor Pierre Baurier, un industrial tèxtil francès, va adquirir-ne la propietat per tal d’instal·lar-hi una fàbrica, que fou coneguda com a Colònia Salou o  Salou-Baurier. Va estar en funcionament fins l’any 1964, quan va haver de tancar afectada pel nivell de les aigües del pantà de Sau.

  • (3) Recomanem prendre el camí del mig, és a dir, en sentit contrari (NW). Paral·lel i més directe, estalviant-nos el pas per la pedrera.

Castell de S’Avellana (o Savellana) (547m)
Castell roquer al peu del Puig de Conangle, del que se’n conserven restes dels murs, una escala i la base d’una torre.
N’hi ha notícia d’ençà el 1067, per uns pactes entre el bisbe de Vic Guillem de Balsareny i el vescomte de Girona Ponç I de Cabrera. No queda clar si la titularitat del castell era del bisbat o dels Cabrera, però aquests darrers n’exerciren el domini efectiu el que va originar plets i enfrontaments entre uns i altres.
Els Cabrera tenien per castlans o feudataris primerament els s’Avellana i posteriorment els Eures-Rocafort-Santa Eugènia que el governaren fins el 1375. A partir del segle XIV, ja no se’n tenen més notícies.
De la part de tramuntana del castell en parteixen dos camins: un que baixa a mà esquerra i que mena prop del mas de Salou. Prenem el de la dreta carenejant (NW) fins prop del Puig de Conangle on hi ha una barraca. A partir d’aquí continuem carenejant, ara vers ponent sense camí gaire definit per un alzinar esclarissat on el pas és franc.

Santa Magdalena de Conangle (535m)
Ermita d’origen romànic amb modificacions posteriors, formada per l’església, les capelles laterals, el campanar i el claustre. Tot plegat en bon estat de conservació.
Inicialment sota l’advocació de Santa Maria, la primera referència documental és del 1231. Les fonts difereixen en esmentar un document de 1239. Per una banda es ressenya que es conserva a l’arxiu parroquial de Roda de Ter i que es refereix a Santa Magdalena com un antic castell de defensa adquirit pels rectors de Sant Pere de Roda a un tal Arnald. I per l’altra s’afirma que és un pergamí custodiat a l’episcopal de Vic on es recull la venda d’uns béns per part del rector de Sant Pere de Roda a un tal Arnau, castlà de s’Avellana.
A primeries del s. XIV s’hi establí una petita comunitat religiosa agustiniana que s’hi mantingué fins el 1450. Des de la fundació anà augmentant el patrimoni a través de llegats i beneficis, entre els que es registren deixes de terres fetes pels propietaris dels veïns masos del Bosc, de Salou i de la Bauma tot i renunciant-ne al domini directe la vescomtessa de Cabrera. Vers el 1375 es compraren unes terres a l’hereu del Bosc de Salou i es va reformar i ampliar l’edifici de l’església. En aquesta transacció s’afirma que aquelles terres són propietat alodial dels senyors de Savassona, el que demostra que Salou va canviar de mans coincidint amb la caiguda en desgràcia i posterior execució de Bernat II de Cabrera a qui li foren confiscats tots els béns.
A partir de la marxa de les monges varen tenir-ne cura ermitans i la parròquia de Roda.
El 1927 la família  Baurier arribà a un acord amb el bisbat de Vic per a la compra del sòl, excloent-ne els edificis que retingué el bisbat. Els nous propietaris es comprometien a conservar i mantenir la capella. La reformaren cap el 1955 i el 1960 hi adossaren el claustre neoclàssic procedent del convent de carmelites descalços de Sant Josep de Vic.
Davallem de Santa Magdalena per la ben apariada pista que hi mena des del mas de Salou.

Mas de Salou (464m)
Masia de planta irregular formada per dos cossos adossats més un seguit de construccions annexes. L’aspecte és el d’haver estat el centre d’una important pairalia que actualment no passa pel seu millor moment.
El primer esment que el documenta data del 1422. Durant els segles XVII, XVIII i XIX s’hi deurien fer importants reformes i ampliacions a jutjar per les dates gravades en diversos elements arquitectònics. També cal esmentar que fou de les primeres cases pairals que disposà d’un camí de pagès d’accés fàcil i conegut.
Marxem del mas per aquest camí i, poc més enllà, abans d’atènyer els edificis de la Teuleria, el deixem per un altre poc definit a mà esquerra pel que baixem a creuar a gual la riera de Tavèrnoles. A l’altre marge ja albirem el pou de glaç.

Pou de glaç de Salou (437m)
Situat en un racó ombrívol vora de la riera, es manté ben conservat. Amida 8 metres i escaig de profunditat per 6 de diàmetre. Amb un únic accés a la part superior, fou construït aprofitant els desnivell del terreny.
A diferència de les situats a muntanya, aquestes instal·lacions a les valls no s’abastaven de neu. Els hi calia un curs d’aigua per estancar-la i exposar-la a les baixes temperatures, obtenint així blocs de glaç que eren empouats per la seva conservació i posterior distribució i venda.
Als Països Catalans des de mitjans del segle XVI fins a les acaballes del XIX es va  desenvolupar una verdadera indústria frigorífica, basada en el comerç de la neu i el glaç naturals, afavorida per unes condicions climàtiques propícies: el període conegut com la Petita Edat de Gel. En resten vestigis en forma de pous de glaç i de neu escampats arreu fins i tot a latituds que avui ens semblen inversemblants.
Pocs metres més amunt del pou creuem la carretera entre Roda i Tavèrnoles i prenem el ramal que mena al mas de la Bauma. A partir d’aquí seguim una pista ampla que ens deixa al costat de la depuradora de Tavèrnoles. Creuem la urbanització del Roquet pel carrer del Pirineu i retornem al punt de sortida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF



Castell de Savassona. Polseu a la imatge per accedir a l’àlbum

Cingle de Vilanova

De Vilanova de Sau al Puig del Far, el cingle de Migdia i el pantà pel camí dels Romanins i el grau de Santa Margarida

Distància 12,8 km
Desnivell acumulat 700 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 18 d’octubre de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Collsacabra-Vall de Sau (1:25000)


El de Vilanova, continuació del seu veí dels Munts, forma part del cordal de cingles que delimiten per ponent la Vall de Sau i, per extensió, les Guilleries. Aquí el relleu tabular presenta, a diferència dels cingles de Tavertet, predominança de l’estrat de conglomerats i gresos de tonalitat vermellosa. El cingle blanc, calcari, és molt més prim i al Puig del Far el que destaca és un estrat superior format per gresos. Per aquest motiu els vilanovins són anomenats «camaroigs» pels seus veïns.
Atenció: no cal confondre el Puig del Far amb el proper cingle del Far, sobre les Planes d’Hostoles.
El que proposem és un fàcil itinerari que ens permet conèixer o re-visitar uns paratges d’especial encant. La única precaució que ens caldrà prendre és que transitarem bona estona ran de cingle on qualsevol ensopegada podria comportar-nos conseqüències. Cal afegir que bona part de l’itinerari no és senyalitzat i, malgrat que els camins són en general fressats, n’hi coincideixen molts altres, alguns no ressenyats al mapa, pel que ens caldrà estar a l’aguait si no volem fer marrades innecessàries.

Accés
Des de la sortida 187 de la C-25, prenem la N-141d passant per Folgueroles fins a Vilanova de Sau.

Vilanova de Sau (555m)
Iniciem l’itinerari al carrer de les Guilleries, a l’alçada de les dependències de l’Espai Natural Guilleries-Savassona on hi coincideixen els GR 2 i 151 i el SL-122. Els seguim en direcció, entre altres, al Puig del Far per un tram ben senyalitzat i fressat que no ofereix cap dubte fins a una trifurcació.

Camí dels Romanins (612m)
Els GR i el SL segueixen a mà dreta pel camí de la Casica. Prenem el corriol del mig, el menys evident i força aixaragallat al començament. Guanyem la carena entre llaçades que amoroseixen el fort pendent per una llengua boscosa amb una llarga marrada final. Sortim sobre un camí travesser que seguim a mà dreta (N). Passem a tocar de la pista carenera per on discorre el GR 2, però continuem pel sender a mà dreta (E).

Puig de Casadevall (794m)
De poca prominència, és més aviat una balconada al fil del cingle. Envoltat de bosc té la visibilitat limitada.
Prosseguim carenejant vers el N/NNW fins a retrobar la pista que hem descartat abans. Cruïlla de camins indicada. Hi arriba el camí de la Casica. El GR marxa per un ramal de la pista a mà dreta per on podríem fer drecera (1). Rètols indicadors. Continuem a mà esquerra (N) per la pista, seguint el SL en direcció al Puig del Far. Creuem el Pla de Santa Margarida fins a l’alçada d’una bassa on prenem un ramal a mà dreta (E) fins al peu de les ruïnes de l’ermita.

  • (1) Si no pretenem visitar les ruïnes de Santa Margarida.

Santa Margarida d’Ardola (748m)
Ruïnes d’una església documentada d’ençà el 1064. Al costat en surt un camí que seguim en pujada (S) anant a passar per entremig de grans blocs de gres despresos del cingle, que s’alça sobre els nostres caps, on hi ha obertes diverses vies d’escalada. Revoltem un morral i continuem per sota una gran balma. A l’altre cap, un camí ens mena al cim per entremig del bosc.

Puig del Far (832m)
Molt concorregut. Bona talaia sobre el Cabrerès i les Guilleries. En davallem per un camí que parteix a mà esquerra de la balma per on hem arribat. A la Bassa de Santa Margarida anem a l’esquerra fins a retrobar la pista carenera i la seguim vers sol ixent. La deixem per un ramal a mà dreta (2) que ens acosta al Cingle de Migdia. Acabem d’atansar-nos al seu esperó sud per un corriol. Un altre, proper al fil, ens mena (N) al seu esperó nord.

  • (2) Aquí acaba el tram senyalitzat de l’itinerari.

Cingle de Migdia (750m)
Excel·lent mirador de la contrada. Les vistes sobre el pantà de Sau i els cingles de Tavertet, Rupit i el Far són molt agraïdes. Podem albirar-hi des de cims de l’Alt Berguedà com la Serra d’Ensija i el Pedraforca fins a pirinencs com el Puigmal.
Enfilem un corriol que ens deixa sobre una pista precària que seguim a mà dreta (NW). Mantenim aquesta direcció allunyats del cingle seguint diversos corriols, algun no gaire evident i poc fressat, i creuant pistes fins a localitzar la baixada al grau. En aquest tram trobarem nombrosos exemplars de grèvol.

Grau de Santa Margarida (693m)
Per una bifurcació poc evident (3) a mà dreta comencem a davallar pel grau en pendent entre fort i molt fort, fins a sortir sobre el Camí vora el Ter, que en aquest tram és pavimentat, a la riba sud del pantà.

  • (3) El més fàcil és que ens passi desapercebuda. Si arribem a unes feixes de conreu, ens cal recular.

Pantà de Sau (420m)
La construcció de la presa començà el 1949 i va durar catorze anys. Finalment el 1963 les aigües del Ter engolien disset quilòmetres de la vall i el poble de Sant Romà de Sau. Va alçar-se’n un de nou prop de la presa. A l’altre riba, com emergint de les aigües, destaquen els cingles de Tavertet, amb el Sot de Balà  i el Puig de la Força a una banda i el Barret d’en Riba a l’altra. Ran d’aigua les instal·lacions del Club Nàutic i, segons el nivell, el campanar de Sant Romà —indicador popular de l’estat de les reserves hídriques del país.
Retornem al camí pavimentat on prenem una pista precària a mà dreta que acaba convertint-se en un fressat corriol (S). Rebutjant interseccions  ramals a dreta i esquerra, mantenim aquesta direcció fins atènyer el mas de la Vileta Grossa on anem a l’esquerra i, per camí pavimentat, seguint el SL-122,(4) retornem a Vilanova.

    • (4) No recomanem aquesta opció. Per comptes d’això val més continuar recte i retornar-hi pel camí del mas de la Font.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Cingle de Tavertet
Polseu a la imatge per accedir a l’àlbum

Cingle dels Munts

El Salt de la Minyona pel grau de l’Esquei

Distància 7,74 km
Desnivell acumulat 398 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 4 d’octubre de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Collsacabra (1:25000)

El dels Munts forma part del cordal de cingles que delimiten per ponent la Vall de Sau i, per extensió, les Guilleries. Aquí el relleu tabular presenta, a diferència dels veïns cingles de Tavertet, predominança de l’estrat de conglomerats i gresos de tonalitat vermellosa. El cingle blanc, calcari, és molt més prim i a penes aflora als careners. Per aquest motiu els habitants de Vilanova de Sau són anomenats «camaroigs» pels dels pobles veïns.
El que proposem és un curt i fàcil itinerari que ens permet conèixer o re-visitar uns paratges d’especial encant. La única precaució que ens caldrà prendre és que transitarem bona estona ran de cingle on qualsevol ensopegada podria comportar-nos les mateixes conseqüències que la dissortada minyona de la llegenda.
En constatar certa manca de concreció toponímica als mapes i ressenyes consultades, hem optat per les denominacions del col·lectiu d’escaladors. Si algú coneix bé aquestes roques són aquells que les han repassat pam a pam.
Haurem de tenir present que la cobertura del sistema GPS és precària a peu de cingle i, inevitablement, la posició resultant sovint errònia. Per ajustar-lo el màxim possible a la realitat, hem editat el track corregint-lo sobre mapa topogràfic i ortofoto.

Accés
Des de la sortida 187 de la C-25, prenem la N-141d passant per Folgueroles en direcció a Vilanova de Sau. Després del túnel conegut com «la Mina», al punt quilomètric 11, al bell mig del primer revolt tancat a mà esquerra, hi ha espai planer i ample per encabir-hi diversos vehicles.

Coll Sarbocet (705m)
El nom és ben escaient: en tota la contrada hi sovintegen els arbocers. A l’altre marge de la carretera prenem un camí ben fressat al costat d’una línia de corrent. Sortim a una cruïlla de camins a tocar d’una torre d’alta tensió, a l’extrem sud de l’aresta del coll Sarbocet on, a l’altre cap, s’alça el Salt de la Minyona. Si continuem recte uns metres per un corriol poc definit en veurem el darrer contrafort. Hi passa el camí ral de Vic pel que retornarem per l’esquerra. Ara el prenem a mà dreta. És ample i caminem per entremig d’un ufanós bosc mixt de pi i roure, paral·lels al cingle, fins atènyer un corriol a mà esquerra, ben senyalitzat.

Camí de l’Esquei i dels Munts (691m)
Una de les entrades del Diccionari Català-Valencià-Balear, defineix «esquei» com una «esquerda, obertura més o menys estreta i profunda en la roca». En tenim exemples propers com l’Esquei de Morou al Montseny o l’Esquei del Grau, més conegut com la Mina dels Bandolers, a la Vall d’en Bas. En aquest cas l’Agulla o Castell del Pi queda unit al cingle principal per una estreta faixa mig partida per una profunda esberla. Talment com una estella que no s’hagués separat totalment de la soca. Aprofitant aquest punt feble, el camí ─actualment poc fressat─ s’hi obre pas per guanyar el cingle. A la part baixa l’esquei presenta un contrafort al bell mig deixant a mà dreta ─de cara al cingle─ una curta, terrosa i empinada canalona per la que podem grimpar amb algun pas compromès. Per fer-nos-ho fàcil revoltem el contrafort i pugem per la canal de l’esquerra, pedregosa i més ampla on, sense dificultat, atenyem un collet entre el cingle principal i el Castell del Pi. Anem a la dreta i ens enfilem al seu allargassat llom per recorre’l de punta a punta.

Castell o Agulla del Pi (772m)
Bona talaia sobre la Vall de Sau i les Guilleries on hi podem albirar un panorama semblant al de la resta de miradors més enlairats. Corprenen les verticalitats del Racó de la Conca, dels castells Ample i Bernat i del Salt de la Minyona. Als nostres peus queden Vilanova de Sau i els masos de Morgadès i can Tordera. L’embassament ens resta mig amagat. A la llunyania destaquem el Puigsacalm, la Serra de Llancers, Cabrera i Aiats. Els cingles de Tavertet, de Rupit i del Far. Vers sol ixent podem endevinar la creu de Sant Miquel de Solterra o de les Formigues. I a migdia s’imposen els cims del Montseny.
Retornem al collet on pugem per un corriol a l’esquerra per guanyar una feixa que seguim a mà dreta uns metres i ens enfilem per un tram rocallós on en perdem el rastre (algunes fites) fins que el recuperem més amunt.

GR 2 (839m)
El GR 2, de la Jonquera a Sant Adrià del Besós, en aquest tram careneja els cingles de Vilanova i dels Munts. El prenem a mà dreta, en baixada. Sortim a la pista pavimentada per on continuem davallant a mà dreta. Sempre molt propers a la cinglera. Passat un coll i cruïlla sobre el Castell Ample, tornem a guanyar alçària. Aprofitem la proximitat amb el cingle per abocar-nos als diferents miradors que ens ofereix. El cairell del cingle fa de termenal entre Tavèrnoles i Vilanova de Sau.
Retornem pel mateix camí a la bifurcació amb el de l’Esquei, on continuem pujant fins al mas dels Munts i d’allí al proper Salt de la Minyona.

Salt de la Minyona (848m)
Mirador situat al punt més alt d’un esperó de cinc-cents cinquanta metres de llargària, tallat per verticals parets a banda i banda i amb una caiguda de cent vint-i-cinc metres. Ben protegit per una solida barana renovada no fa pas gaire, en un extrem hi ha un oratori dedicat a la Mare de Déu del Cingle. S’hi pot accedir amb vehicle per una pista pavimentada des de la carretera per la que hem arribat, a l’alçada del Coll del Vent. Fa de termenal entre Vilanova de Sau, Tavèrnoles i Sant Sadurní d’Osormort.
Conta la llegenda que una minyona frisosa per arribar puntual a missa a la Verneda de Sant Feliu de Planeses, va esbalçar-se pel cingle dels Munts però, miraculosament, no s’estavellà i en sortí sense ni una esgarrinxada. En una segona ocasió va tornar a provar-ho però hi deixà la pell. De llavors ençà l’indret és conegut com «el Salt de la Minyona».
Com bona llegenda que ha passat de generació en generació, té diverses versions: que si va ensopegar, que si va saltar voluntàriament per fer drecera encomanant-se als àngels que l’entomessin, que si era molt devota i no faltava mai a missa però aquell dia de festa major la feinada als fogons l’havia endarrerit, o que si acudia a la Verneda per prendre-hi matrimoni.
Jacint Verdaguer, fill de la contrada, se’n feia ressò en els treballs d’un llibre de records d’infantesa on narrava el d’una anada al bosc amb llenyataires:
«(…) i allargant-se més fins a on sóc, en arrocat i altíssim cingle, anomenat de la minyona, per haver-hi saltat, segons diuen sense fer-s’hi mal, daltabaix, amb tot que té més de cent canes d’alçària, una donzella, sols per a ésser a temps a casar-se puig l’hora anava a caure.»
De la fatídica segona ocasió també n’hi ha versions: unes no en detallen el motiu del perquè va saltar, ara sí, voluntàriament. Altres asseguren que fou per vanitat, volent demostrar-ho al veïnat que no se’n sabia avenir quan els contava el miracle. I encara una de més múrria quan, després de casada, les presses eren per «fer el salt». Però els àngels aquell dia no li van fer cas. Moralitat: no cal esperar gràcia de la divina providència quan el fi és contrari als seus preceptes.
El GR segueix la pista d’accés però nosaltres revoltem per corriols els dos turons a ponent del mirador fins a retrobar-lo al punt on l’abandona. Davallem flanquejant el segon dels turons i continuem per un esquenall rocallós sobre la Mina al final del qual deixem el GR per una pista a mà esquerra. Creuem la carretera i continuem pel camí ral on desfem el camí de l’anada.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Cingle dels Munts

La Quar i la Portella

De Sant Maurici a Santa Maria de la Quar i Sant Pere de la Portella

Distància 12,2 km
Desnivell acumulat 625 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 26 de setembre de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Lluçanès (1:30000)

Circular per visitar dos indrets emblemàtics del Berguedà: el santuari marià de la Quar i l’antiga abadia benedictina de la Portella. Retornarem pel Serrat de les Tombes, amb bones vistes sobre el mig i baix Berguedà.
Excepte un curt tram, els camins són ben fressats però no pas tots senyalitzats o la senyalització és deficient i, com que n’hi concorren molts altres, ens caldrà estar atents al mapa ─que els reprodueix fidelment─ o al GPS.
Solament hi ha un punt molt exposat: el de la pujada al santuari de la Quar pel morral de migdia, però el podem esquivar seguint l’accés habitual per la pista pavimentada.

Accés
Entre els punts quilomètrics 25 i 26 de la C-62, entre Prats de Lluçanès i Gironella, prenem la BV-4346 en direcció a Sant Maurici de la Quar on hi arribem en cinc quilòmetres.

Sant Maurici de la Quar (505m)
La Quar és un municipi de masos disseminats. «la Quar» malgrat que és l’oficial, és un cultisme: des de sempre se l’ha anomenat «la Cor».
A Sant Maurici hi ha l’església parroquial, la rectoria, el cementiri i l’hostal-ajuntament. Hi passa el GR 4 que seguirem fins a la Quar. La carretera per la que hem arribat continua fins a la Portella. La seguim dos-cents metres i la deixem al primer revolt per una pista a mà esquerra. Poc més enllà trobem una font. Cent-cinquanta metres més munt, quan gira a l’esquerra continuem recte per una de més precària fins a l’alçada d’un estanyol. A partir d’aquí segui una rasa rocallosa i ampla fins a Colltinyós, a tocar de la carretera. I continuant per un sender ben fressat, creuem el pavimentat camí d’accés a la Baumeta i, prou més amunt, després de faldejar pel Serrat de Sant Isidre, per un grau ens enfilem sobre un carener pel que hi discorre una pista. La seguim a mà dreta. Pel camí podem albirar el santuari de la Quar encimbellat dalt de la mola, així com el monestir de la Portella al fons de la vall, capçalera de la riera homònima. Justament la carena fa de partió d’aigües amb la de Merlès. La pista ens mena fins un coll.

Coll de Canes (970m)
Cruïlla de camins. Hi arriba una pista i en parteix un sender pel que baixaríem al Pla de la Quar. Continuem a l’esquerra, pel GR. Ben aviat atenyem Coll Jovell, on retrobem la carretera de la Portella, al peu de la mola del santuari. L’accés es fa per una pista pavimentada que la revolta per ponent. La seguim uns metres però la deixem per una altra de precària a mà dreta a partir de la qual anem a buscar la base del morral de migdia per on ens hi enfilem, fora de camí. És un tram rost, rocallós i descompost on ens cal afermar cada pas perquè la timba a banda i banda és considerable.

Santa Maria de la Quar (1062m)
Encinglerat dalt d’una mola rocallosa, el santuari marià de la Quar es una bona talaia sobre la vall de Merlès, el Berguedà i alguns cims pirinencs.
Documentat d’ençà el segle IX en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell amb el nom «d’Illa Corre», tot i que la datació d’aquest document és objecte de controvèrsia entre els entesos. A partir del segle XI passà a dependre de Sant Pere de la Portella. Del primitiu edifici reedificat en època baix-romànica solament en resta algun vestigi.
Baixem pel camí habitual d’accés (NW). Al Collet de la Sorra, just abans d’un revolt, el deixem per un corriol, senyalitzat amb una fita, que baixa a mà dreta. El darrer tram fem drecera (fites) fins al coll (NNW).

Coll de Gavatx (964m)
No acabem d’arribar-hi ben bé. Uns metres abans sortim sobre una pista que prenem a mà esquerra davallant pel Bac dels Monjos, a mitja alçada entre els serrats de Gualter, Rodó i Llarg i el rec de Coll de Gavatx. Poc abans que s’acabi, la deixem a mà dreta per un corriol pel que baixem a una de paral·lela.
Per aquesta segona pista continuem davallant fins a la que parteix de Fuïves tot seguint la riera de la Portella, i la seguim a la dreta en baixada, per visitar la Font de l’Abat. Desfem el camí a la font i, pista amunt, sortim a la carretera de Sant Maurici per la que accedim al monestir.

Sant Pere de la Portella (802m)
Ruïnes d’una antiga abadia benedictina de la que solament es conserva en bon estat l’església originària del s. XI, refeta el XII. Inicialment fou coneguda com Sant Pere de Frontanyà. Guifré I i la seva mare Doda, de la nissaga «Saportella», precursors de la Baronia de la Portella, n’haurien sigut els impulsors sota la protecció d’Oliva, llavors comte de Berga i més tard abat. La primera notícia documental es troba en una donació efectuada per aquest l’any 997. L’època de bonança econòmica es va allargar fins la segona meitat del s. XIII. A partir d’aquí diverses vicissituds com la pesta negra i atacs de bandolers, delmaren i dispersaren la comunitat.
Seguint senyals grocs baixem a creuar el reg de la Fageda on, poc més amunt, comença el camí de retorn a Sant Maurici. Està indicat com a camí ral però, vist el seu traç, dubtem molt que sigui així. Probablement els trams finals poden correspondre a l’antic camí, però no pas els inicials. I ha senyals de pintura groga però, entre que s’ha tret fusta del bosc i que són antics, la senyalització perd continuïtat pel que ens cal refiar-nos del mapa, el GPS o el bon criteri. Els senyals ens serveixen per anar confirmant de tant en quan que anem per bon camí.
Pugem en pendent entre moderat i fort per un llarg contrafort del Serrat de migdia, a l’obaga del Serrat de les Tombes. Seguim el que, més que un camí, sembla una rasa i anem creuant o seguint uns pocs metres diverses pistes de treure llenya (SSE). Ja ben amunt girem (E) per superar una torrentera i revoltar (SE) la Roca del Capellà tot encarant el coll que atenyem després d’un altre tram de pista.

Coll dels Graus (1025m)
Cruïlla de camins. Entre el Serrat de Sant Isidre (E) i el Roc del Capellà (W). Hi hem arribat per una pista que ressegueix el Serrat dels Morts primer per l’obaga, després pel solell. Vers el SE baixa la de la Balmeta. I encara en parteix una tercera al Coll de Jovell que seguim uns pocs metres i la deixem per un sender a mà dreta. Més amunt es bifurca. Tots dos camins menen al cim. El de la dreta, més directe i costerut, fins i tot té un punt on ens cal ajudar-nos amb les mans. El de l’esquerra hi accedeix més planerament.

Serrat de Sant Isidre (1117m)
Hi ha una petita capella dedicada a aquell pagès castellà per qui ─segons la llegenda─ els bous llauraven mentre es dedicava a afers més espirituals. Amb aquestes credencials per força havien de nomenar-lo  patró  de Madrid. Una altra feta que se li atribueix és la d’ocupar el pedestal de Sant Galderic ─aquell altre pagès occità que es va distingir per defensar els drets dels pagesos, protegint-los dels abusos i maltractes dels senyors─ com a patró de la pagesia catalana. Però no pas fruit de cap miracle ni pel canvi de parer dels devots, sinó per la reial decisió, allà pel s. XVII, de substituir bisbes i abats de la terra per altres de Castella. L’extrem oriental és coronat per un vèrtex geodèsic.
Retornats al coll, baixem per la pista en direcció al mas de la Baumeta. Poc abans d’arribar-hi un rètol ens fa girar a mà dreta i, poc més enllà un altre, baixar per un tram esglaonat a mà esquerra. Sortim sobre unes feixes on perdem el rastre del camí. Hi ha algunes estaques amb senyals grocs, difícils de seguir entre l’herbei, que ens menen fer marrada per evitar el pas pel mas (1). Superat aquest tram atenyem una pista al punt on hi ha indicadors del sender però en sentit invers. Aquí prenem un camí a l’esquerra per comptes de seguir per la pista més evident a mà dreta, que ens deixa sobre una altra pista (la mateixa que hem seguit al començar l’itinerari) que abandonem en un revolt per una altra a mà dreta (hi ha un rètol informant que no té sortida) per la que retornem a Sant Maurici pel costat de la rectoria.

  • (1) Abans el camí passava per entremig del mas i així ho trobem encara a moltes ressenyes i al mateix mapa de referència. Per evitar-ho, fa cosa d’un parell d’anys, es va obrir aquest altre.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


La Quar i la Portella

Estanys del Siscaró

De Soldeu als estanys pel bosc d’Incles i retorn pel Pas de les Vaques

Distància 10,4 km
Desnivell acumulat 764 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 20 d’agost de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Andorra (1:40000)

Fàcil itinerari en un dels entorns més interessants del Principat d’Andorra: el de la vall d’Incles. Circumval·larem la Tossa d’Incles creuant l’ombrívol bosc homònim, visitarem el petit circ lacustre del Siscaró i pel camí podrem albirar el rosari de cims que coronen la vall.
Els camins, de bon fer, ben fressats i senyalitzats com és habitual al «petit país dels Pirineus», no ens oferiran cap dubte per seguir-los. Podrem fer la caminada sense gairebé mirar-nos el GPS.

Accés
Partim del centre de Soldeu, a la mateixa C.G. 2, on trobar estacionament gratuït no és pas tasca fàcil. Aconsellable deixar el vehicle en algun aparcament o a la zona blava i passar per caixa.

Sant Bartomeu de Soldeu (1840m)
Petita esglesiola amb arquitectura de tradició medieval construïda entre els s. XVII i XVIII.
Pugem pel carreró del costat fins al de darrera, el carrer Major, on anem a l’esquerra per, tot seguit, enfilar unes escales que ens menen al camí del Port Dret. A dalt anem a l’esquerra ─retornarem per la dreta─ pel carrer de la Solana i uns pocs metres més enllà localitzem el rètol i l’inici del camí al bosc d’Incles.
Per damunt d’un tarter guanyem alçària sobre el nucli urbà i ens endinsem al bosc a la falda ponentina del Serrat de l’Orri. A partir del segon rètol indicador, el corriol esdevé una planera pista que seguim bona estona passant pel Planell Gran i una altra clariana més.

Camí dels Gargalls (1970m)
Repulsiu nom el del camí que prenem a mà dreta, tot deixant la pista que davalla fins prop del Pont de la Baladosa. Anem guanyant alçària per pendent en general moderat, fins atènyer els Colells, al vessant nord de la Tossa, on el bosc s’aclareix i ens permet albirar tot el rosari de muntanyes que tanquen la vall del que en destaquen els pics de la Coma de Varilles, el d’Anrodat, el de Fontargent i el crestall de Juclà. Més enllà trobem una segona bifurcació.

Camí dels estanys (2226m)
Anem a la dreta deixant a l’altra mà el camí baixa al refugi, que podem albirar aviat en un marge del gran planell on el riu serpenteja tot fent molleres, al peu del Pic de la Tosa de Juclà. Més amunt, ja propers als estanys, el nostre camí s’uneix al que puja per mà esquerra provient del refugi de Juclà tot passant pel del Siscaró, senyalitzat com a GR (GRP, Gran Recorregut del País).
Els primers que atenyem són tres petits estanyols i tot seguit l’estany gran de les Basses dels Basers, que sol assecar-se aviat. Davallem una mica per trobar l’altre estany.

Estany de Baix (2325m)
Pel costat del seu desguàs surt el camí que puja a l’estany de les Canals Roges i la Tosa del Cap de Siscaró.
Vers migdia s’obre una ampla collada entre el Cap del Port i la Tossa d’Incles a on ens adrecem per fort pendent amorosit per algunes llaçades.

Pas de les Vaques (2572m)
Ampliem la panoràmica ─citant-los en el sentit de les busques─ als cims dels Pessons, l’Alt del Griu, Casamanya, l’Estanyó, la Cabaneta, la Serrera, Rulhe, Escobes i l’Alba.
Per la dreta careneja un corriol vers el cim de la Tossa, pocs metres més alta i que no ens aportarà millors vistes que les que gaudim des d’aquí. Vers migdia marxa el camí al Port Dret. Nosaltres en prenem un d’entremig, vers el SW, davallant fins a la coma del Clot de l’Ós, capçalera del riu Gros que inicialment seguim pel seu marge esquerre però ens n’anem separant. Sortim sobre el camí al Port Dret, on continuem recte fins a creuar el riu per un pontarró a l’alçada d’una captació d’aigua. A partir d’aquí el camí és ample i ben condicionat: protegit amb baranes de fusta, flanqueja per sobre el poble i ens retorna al punt de partida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF
37-Soldeu-Estanys Siscaró_itinerari

Estanys del Siscaró

De Palamós a Calella de Palafrugell

Pels camins de ronda. Retorn pel Puig del Terme.

Distància 16 km
Desnivell acumulat 511 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 18 d’agost de 2020
Cartografia Editorial Piolet: l’Empordà en detall. 3/Begur-Palamós (1:25000)

Aquest itinerari ens permetrà recórrer a ran de mar la costa entre Palamós i Calella de Palafrugell. Amb dues excepcions que ens obligaran a separar-nos-en: cala Sanià i Cap Roig. Transitarem per un seguit de cales d’aigua cristal·lina i penya-segats amb llogarets encisadors, barraques de pescadors i indrets històrics, al costat d’una mar blava pinzellada de blanc pels embats als rosaris d’illots i niells que, en contrast amb la verdor de la pineda, li atorga una singular bellesa.
Uns paratges dons que conserven l’encant especial malgrat la reiterada pressió urbanística i l’ocupació privativa d’espais de domini públic sense respectar-ne la servitud de pas, salvats en part mercès a la ferma oposició de grups cívic-ecologistes i massa sovint a costa dels contribuents en virtut de llicències o qualificacions atorgades sota la sospita de connivència amb interessos privats. Recordem a tall d’exemple cassos com els de la Pineda d’en Gori, de s’Alguer, de la platja de Castell, del Crit, de Cap Roig o del Golfet.
És recomanable fer-lo fora de temporada turística, quan la pau i el silenci retornen a la contrada —la major part de l’any— i cal evitar-lo en episodis de temporal de gregal o llevantada.
Tots els camins són ben fressats, hi ha senyalització vertical i horitzontal i, en conjunt, l’itinerari resulta força evident. El tram on ens caldrà estar més a l’aguiat és el de la Foradada de Castell a cala Canyers, en concórrer-hi altres camins que ens poden despistar.
Pel retorn repetirem bona part del camí d’anada, excepte entre Cap Roig i la platja de Castell, on anirem per l’interior seguint el GR 92. Serà una forma de passar-ne via, a condició de renunciar als al·licients paisatgístics de l’anada.

La Fosca. Palamós (0m)
Seguim el GR pel camí de ronda vers sol ixent, en direcció a Castell i Cap Roig. Al final de la platja unes escales ens deixen al castell de Sant Esteve de Mar.

Sant Esteve de Mar (19m)
Fortificació documentada des de primeries del s. XI i assentada en un promontori sobre una antiga vila romana. Fou adquirit per Pere el Gran al s. XIII per disposar d’un port reial en aquesta zona de la costa. Actualment és de propietat municipal.
Més enllà fem una colzada per vorejar l’ampla rada de Castell. Passem per la bonica pineda d’en Gori, la cala del Polvorí i les seves barraques de pescador amb coberta de volta ceràmica i, tot seguit, per s’Alguer, un veïnat de pescadors ben conservat i declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. Pel còmode camí de ronda atenyem aviat la llarga platja de Castell, on abandonem el GR, pel que retornarem. Al bell mig hi ha una llacuna on desguassa la riera de l’Aubi. A l’altre cap prenem camí vers l’evident punta de Castell, on hi ha el poblat ibèric.

Poblat ibèric de Castell (16m)
Situat sobre un estratègic turó separat de la costa per un istme. Descobert l’any 1935, les excavacions a la dècada dels 40 varen permetre datar que fou habitat pels volts del s. VI aC. per la tribu dels indicets, ocupants del territori costaner de les Gavarres fins a l’Albera, el que actualment cobreixen les comarques de l’Empordà i la Selva, amb Ullastret com a cap i casal. El moment de màxima ocupació va ocórrer durant el s. III aC. quan, per salvar el desnivell del terreny, es construí un conjunt de terrasses esglaonades reforçades amb murs de contenció.
Per la seva situació estratègica, amb l’ocupació romana no va ser abandonat com la majoria d’assentaments ibers: es va ampliar i reforçar. Hom calcula que fou habitat fins al s. I dC. Al costat mateix del poblat, a la cala Cobertera, podem albirar-hi la Foradada de Castell.
A partir d’aquí comencem a guanyar alçària sobre la línia costanera i tornem a fer una colzada per salvar cala Senià. La finca que ocupa l’indret barra el pas de l’antic camí de ronda i ens obliga a recular fins a la pista d’accés a la zona.
Pel camí, al peu del Puig d’en Gener, hi trobem una cova. Alguns estudiosos li atribueixen la funció d’hipogeu neolític, hipòtesi que també s’ha adjudicat a altres properes com les de ses Falugues a Begur o sa Tuna de Solius.
Un cop a la pista la seguim un centenar de metres i prenem un camí senyalitzat a mà dreta, recuperem el camí de ronda, albirem cala Canyers i accedim al mirador de la punta, entre aquesta i cala Corbs. Tornem a davallar ran d’aigua.

Cala Estreta (2m)
Té forma d’embut i potser d’aquí li ve el nom. A l’entrada hi ha una barraca que havia servit com a refugi de pescadors. Després, durant anys, la gent s’hi aplegava a fer-hi trobades, àpats i cantades d’havaneres,… esdevenint una mena d’equipament comunitari del que els usuaris en tenien cura. Corrien altres temps, quan això era possible i els estadants provenien majoritàriament de l’entorn. Fa uns anys l’ajuntament de Palamós va restaurar-la. L’existència d’una edificació en aquest indret però, és documentada d’ençà el 1531 en un capbreu del castell de Vila-romà, on s’esmenta que un tal Bernat Simon, pescador de Palamós, la va construir per guarir els estris durant les jornades de pesca.
Tot seguit trobem les cales d’en Remendon, de Roca Bona i del Cap de Planes, on hi coincideixen en harmonia i mostra de civisme, banyistes nus i vestits. Si el temps acompanya és un bon lloc per parar, refrescar-nos i prendre el sol. Totes elles són un bon mirador de les illes Formigues, ubicades un quilòmetre mar endins. Especialment la darrera, la del Cap de Planes. A les Formigues s’hi lliurà una batalla naval el 1285, en el context del domini de Sicília per Pere el Gran. L’estol català a les ordres de Roger de Llúria, va derrotar la flota francesa de Felip III, dit l’Ardit. En aquest cap hi ha una altra barraca amb embarcador que fins no fa gaire disposava de porxada i que l’ha perdut potser per efecte d’algun temporal. És termenal entre Palamós i Mont-ras. Revoltant-lo passem per sobre la cala dels Termes i davallem al Crit per un tram rost on hi ha instal·lada una grapa per facilitar el pas.

El Crit (2m)
Cala partida en dues per un esperó rocallós, on travessem d’una a l’altra per una finestra natural coneguda com el Trau. La primera, també anomenada de la Font Morisca per l’existència d’una deu d’aigua actualment estroncada, és codolosa. La segona, amb dues senzilles edificacions, és més sorrenca. El nom ve d’un esdeveniment històric de data imprecisa —entre els segles XVI i XVII— quan hi va recalar un vaixell de pirates algerians. Amb diverses versions, s’ha conservat la memòria que els pirates van assaltar el proper mas Gall Peric, d’on van endur-se’n una filla arrossegant-la cap al vaixell. En l’aferrissada resistència, va mossegar el dit del capitost qui, irat, va degollar-la. El crit aterridor de la noia és el que dóna nom a l’indret.
A partir d’aquí comencem a separar-nos de la costa, pujant per unes escales al costat de les edificacions. Passem per sobre la pedregosa cala des Vedell on hi podem albirar una taula rodona amb banc de còdols, lloc de trobades de colles per celebrar-hi àpats amb les garoines, els musclos i fregides de peix acabats de pescar. El camí ens mena a la pista de Cap Roig.

Pista de Cap Roig (114m)
Sortim al punt d’on parteix el camí que baixa a la cala d’en Massoni, un indret paradisíac on hi ha la «banyera de la russa». De tornada la seguirem en sentit contrari, però ara la prenem a mà dreta.
El camí de ronda prou que hi era, però resta mig perdut i compromès per la tanca perimetral de la finca de Cap Roig, propietat de la fundació «la Caixa» successora de l’antiga de Caixa de Girona, a qui l’havia cedit Dorothy Webster, aristòcrata anglesa, coneguda com la russa —quin estil de vida liberal va fer parlar molt— i companya de Nicholas Woevodski, militar i arquitecte rus exiliat. Fou aquesta parella la que va alçar el complex de Cap Roig amb els seus jardins.
Passem pel costat de can Roquer traspassant del terme de Mont-ras al de Palafrugell. Baixem per l’avinguda de la Costa Brava que deixem a mà dreta davallant per les escales del carrer dels Castellets. Seguim uns metres pel carrer del cant dels Ocells i continuem pel de Cap de Planes, on tornem a baixar a mà dreta per més escales, que ens deixen finalment sobre el camí de ronda.

Camí de Ronda de Calella (10m)
El prenem a mà dreta per atansar-nos a la cala del Golfet, un dels indrets emblemàtics de Calella. Fa anys el camí de ronda passava per sobre la cala, però la inestabilitat del cingle va obligar a tancar-lo. Tot el sector està afectat per esllavissades com les dels primers mesos de 2020, on enormes blocs de roca van tallar-ne l’accés. I en bona part protegit per xarxes metàl·liques. Al calaix resta el projecte de donar continuïtat al camí de ronda i l’enllaç amb el de Cap Roig per un terreny d’orografia especialment complexa, amb una finca que ocupa fins al fil del cingle i sobre la que pesen diverses denúncies en matèria urbanística.
En sentit contrari, el camí de ronda de Calella és ample i ben condicionat amb escales, mines, passamans i murs de contenció. Recorre’l és un agradable i fàcil passeig fins a l’antic veïnat mariner de Palafrugell.
El retorn el fem pel mateix camí fins a l’alçada de Cap Roig on seguim pel GR vers les Roques d’Ase, al Puig del Terme, que rep el nom per ser partió entre Mont-ras i Palamós. D’aquí davallem i, tot esquivant la platja de Castell, retrobem el camí d’anada poc abans de s’Alguer.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


De Palamós a Calella de Palafrugell

Estanys de Fontargent i Juclà

Des de la Vall d’Incles pel port d’Incles i la collada de Juclà

Distància 14,5 km
Desnivell acumulat 866 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 2 d’agost de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Andorra (1:40000)

Bonic, fàcil, reversible i exigent itinerari circular pel conjunt lacustre més interessant del Pirineu Oriental. A banda dels vuit estanys que s’hi visiten són de destacar els salts i gorgs dels rius de Manegor i Juclà.
Pel que fa al paisatge, el rocam és majoritàriament gneis —metamòrfic— i els quatre valls pels que transita són —òbviament— d’origen glacial, amb freqüents exemples d’erosió per aquest motiu: blocs erràtics, roques amoltonades, superfícies llises o bé estriades. I els dics morrènics que han conformat els estanys.
No té dificultat tècnica: els camins són ben fressats i senyalitzats i no hi ha passos compromesos. L’exigència la donen la llargària, el desnivell i els trams de fort pendent. Per això a l’hora de triar fer-lo en un sentit o l’altre, caldrà escollir si preferim afrontar els trams més rostos pujant o baixant.
Recomanem fer-lo quan la previsió meteorològica (Meteo France) pronostiqui un dia assolellat. Altrament ens exposem a les freqüents boires de l’Arièja. En aquest cas molta atenció al GPS, especialment a la zona de Fontargent.

Garbuix toponímic.
Els mapes francesos ressenyen el lloc com a «Joclar». Fins fa pocs anys tant als andorrans com als catalans se l’anomenava «Juclar», denominació que encara perdura a la majoria de rètols, ressenyes, al nom del refugi,… malgrat que darrerament ha passat a anomenar-se oficialment «Juclà». En aquesta ressenya hem respectat aquesta darrera denominació perquè, a banda de que té prou tradició, és tal com s’hi refereixen els coneixedors del lloc com.

Accés
A Andorra, per la CG-2 entre el Tarter i Soldeu, prenem la CS-270 endinsant-nos a la Vall d’Incles. Després de 3 quilòmetres, aparquem al lloc habilitat a tocar del Pont de la Baladosa.
Entre juliol i setembre, de 10 del matí a les sis de la tarda, la vall és tancada al trànsit. Hi ha transport alternatiu en autobús. En aquest període és millor arribar al Pont de la Baladosa pel camí de l’Obaga d’Incles. Compteu una hora més.

Pont de la Baladosa (1825m)
Prenem el camí senyalitzat (senyals grocs) i indicat vers el Port d’Incles, creuant un pontarró sobre el riu de Manegor. Camí ben fressat pel marge esquerre, en general de moderat pendent (NE).
A la Pleta de Manegor creuem el camí entre l’estany de la Cabana Sorda i els de Juclà, per on discorre l’HRP i el GRP. Per l’esquerra una passarel·la creua el torrent, de la que també parteix un altre camí als estanys de l’Isla i d’Anrodat. Bona estona més amunt atenyem el coll.

Port d’Incles (2262m)
O de Fontargent. Ampla collada entre el pic homònim i la Cresta de Juclà des de la que ja podem albirar els estanys de Fontargent. Baixem (NE/N) per camí fàcil tot i que amb alguns trams pedregosos. És senyalitzat com a GR (transfronterer).

Estanys de Fontargent (2150m)
El primer que atenyem és el gran. Prenem qualsevol dels diversos corriols que marxem a mà esquerra per apropar-nos al mitjà i ens enfilem —fora de camí— sobre un promontori per albirar el més petit, retornant a la riba del gran.
Quan som a l’extrem nord ens cal tenir cura de no seguir pel camí al Pla de les Peires (accés més usual des del vessant occità). Anem a la dreta pel GR, vorejant l’estany fins al seu desguàs, que creuem a gual.
Flaquegem (E) al peu del contrafort septentrional del Pic Negre de Juclà, per terreny pedregós, d’alts i baixos sortejant els replecs, fins a davallar al riu de l’Estanhòl, a l’alçada d’un estanyol innominat.

Estanyol innominat (2103m)
Bifurcació indicada on atenyem el camí entre el Coll de Juclà i el refugi de Rulhe. Sobre nostre s’alça impressionant, vers sol ixent, el pic de Rulhe. Prenem direcció «Col de Joclar» (N) per la riba dreta hidrogràfica de l’estanyol. El camí segueix ben fressat i senyalitzat (GR). Aviat trobem el següent estany.

L’Estanhòl (2125m)
Encaixonat entre el Pic de Rulhe, el contrafort que acabem de flanquejar i el Pic Negre de Juclà que s’alça, també imponent, vers el SW. En aquesta direcció s’obre una ampla, pedregosa i rosta canal a la que ens adrecem per la riba esquerra.
Per camí ben definit serpentegem tot amorosint el fortíssim pendent (amb uns quatre-cents metres lineals en salvem dos-cents de desnivell). A la dreta podem admirar el salt del desguàs de l’Estany Negre sobre l’Estanhòl.

Estany Negre de Juclà (2325m)
Al peu del cim homònim i el de la Pala de l’Estany, per la riba ponentina, i del cordal Fontargenta-Ruf, per la llevantina. Per aquesta el voregem en direcció a l’evident coll que tenim vers migdia.

Collada de Juclà (2440m)
Sostre de l’itinerari i cruïlla de camins on, a mà esquerra, en surt el que puja al Coll de l’Alba (HRP/GRT) que mena a la vall de l’Arièja per un altre rosari d’estanys ben interessant (1). Vers el SE baixa el nostre, en direcció als estanys de Juclà, que ja podem albirar des del coll, així com el refugi.
Davallem i creuem entre el Segon estany i el Primer per l’«istme», que els separa creuant el desguàs de l’un amb l’altre per una passarel·la metàl·lica.
Flanquegem el tarter al peu de la Tosa de Juclà on hi trobem un pas on ens cal ajudar-nos amb les mans (sol haver-hi una sirga).

  • (1) Podem albirar els estanys de l’Alba pujant al coll en uns 15’

Refugi de Juclà (2318m)
A la riba de l’estany Primer dels de Juclà, guardat de juny a setembre i ben condicionat.
Solament ens resta baixar pel bonic, fressat i ben senyalitzat camí (senyals grocs) seguint el riu de Juclà, ara per un marge, ara per l’altre, fins al pont del Travenc on atenyem una pista que ens retorna al de la Baladosa.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Estanys de Fontargent i Juclar

De Tavascan a Ribera de Cardós

Per camins tradicionals

Distància 19,4 km
Desnivell acumulat +660 -866 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 14 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Itinerari en travessa per visitar una colla de pobles de la vall de la Noguera de Cardós amb interessants elements patrimonials com esglésies romàniques i barroques, ponts, un poblat medieval, etc. per camins tradicionals, defugint tant com sigui possible l’asfalt.
Combina diversos senders i itineraris (GR 11, ruta dels ponts medievals, de les ermites romàniques) senyalitzats. Però l’enllaç entre uns i altres i alguns trams sense senyalització, a banda la concurrència de nombrosos camins i el trànsit pels nuclis urbans, fa que ressenyar acuradament l’itinerari resultés tediós i balder. Per això donem unes pautes generals i hem deixat el detall per al track. Tot i que la major part de camins estan ben representats al mapa i hi ha nombrosa senyalització vertical, els GPS ens resultarà molt útil per no fer marrades innecessàries.

Tavascan (1110m)
El lloc és documentat d’ençà les primeries del s. XII. Sobre del poble, en un petit puig a la Solana de Gueron al que hi podem accedir per la carretera de Graus, hi ha les restes d’un castell roquer del s. XIII quines primeres notícies apareixen el 1373 en un procés legal entre dos senyors feudals per la possessió dels castells de Boldís i Tavasquan.
El 1314 l’església parroquial estava dedicada a Sant Simeó, però més endavant va canviar d’advocació per la de Sant Bartomeu. L’edifici actual és de la segona meitat del s. XVIII.
La ubicació del poble no sempre ha estat la mateixa: l’antic estava situat en un indret anomenat Pla de Plau, on hi ha les instal·lacions de la central hidroelèctrica. Però el sis de març de 1604 un bufit (gran allau) va sepultar-lo deixant solament tres cases dempeus.
Durant la dècada dels 50 i fins finals dels 70 del segle passat va construir-se la central hidroelèctrica de Tavascan. Una obra colossal dins d’una caverna de cinc-cents metres a l’interior de la muntanya de Gueron.
Partim del poble en direcció a Aineto i Lleret pel GR 11 creuant el riu de Tavascan pel pont medieval que, fins el 1960, era l’únic que unia els barris del Raval i la Vila.
El d’Aineto és un bonic camí de ferradura amb bons contraforts i marges de pedra seca que flaqueja tot pujant esbiaixadament. Poc abans del poble trobem una font.

Aineto (1214m)
Petit i bell nucli de poc més d’una desena de cases a l’entorn de l’església de Sant Romà, del segle XI, romànica d’una sola nau ampliada amb una capella lateral. Té dos campanars d’espadanya. A l’entrada del poble (sortida per a nosaltres) hi ha un safareig i una font amb bona déu d’aigua.
Emprenem un costerut camí pel costat del barranc de Fontsanrós, que poc té a veure amb el ben apariat que trobem més amunt quan flaquegem per sota el Serrat de Gallaube. Per aquest camí, protegit per contraforts i grans lloses, anem guanyant alçària i la vista s’eixampla per tota la vall de nord a sud.
Un cop hem creuat la canal de Roies i el rec de Lleret, ens plantem en aquest darrer poble. Abans d’entrar-hi deixem el GR que s’adreça a Nibrós i Estaon per la collada del Jou.

Lleret (1393m)
El poble de Lleret apareix citat a primeries del s. XI amb els noms de Laseret i Laserati, en una permuta i donació dels comtes de Pallars. Cap el 1975 va quedar quasi abandonat, però es va repoblar a partir de la dècada dels 80. Per la seva situació és un excel·lent mirador de la vall. L’església del s. XVIII està sota l’advocació de Sant Corneli i Sant Cebrià.
Sortim del poble seguint bona estona la carretera que hi mena des de Lladorre. La deixem pel camí vell en un revolt a mà esquerra. Passem pel costat d’un forn de calç i, prou més avall, atenyem la L-504 que seguim fins a Lladorre.

Lladorre (1024m)
El poble està situat al marge esquerre de la Noguera de Cardós i, a partir d’aquí, l’itinerari seguirà en bona part per aquesta riba. La referència més antiga correspon a un pergamí de l’any 1121 en un jurament que els homes de la vall de Cardós van fer al bisbe d’Urgell de no tornar a aixecar el castell de Tírvia. És el mateix document en el que es fa referència per primer cop a Tavascan.
Pel costat de la parada d’autobús prenem el camí vell pel que reculem riu amunt per visitar el pont romànic de Borito, del s. XII.
L’església parroquial, encimbellada, està dedicada a Sant Martí i data dels segles XVII-XVIII. És de planta rectangular amb campanar octogonal.
Continuem ben propers al riu pel marge esquerre. Ens en separem per visitar la bonica esglesiola romànica de Santa Eulàlia de casa Serra. És datada el segle XII i propietat privada de la pairalia de can Serra.

Mare de Déu del Pont (1002m)
Quan tornem a atansar-nos al riu és per visitar aquesta ermita situada al costat del pont medieval de Lladrós, població que ens queda a l’altre marge.
Després ens cal separar-nos-en de nou per salvar els Gorgs tram on, com el seu nom indica, el riu s’encaixona. Comencem a remuntar pel camí d’Arrós un contrafort que baixa del Roc Bataller. Deixem un altre camí que, a més alta cota, ens menaria a Esterri, i atenyem el mirador de les Gorges d’on comencem a davallar a Arrós.

Arrós (1028m)
Situat a la vall del torrent d’Esterri, al peu de la Serra de Tudela. El formen una trentena de cases i té església parroquial dedicada a Sant Julià que, tot i que és esmentada diverses vegades durant l’edat mitjana, l’actual data del s. XVIII.
Pascual Madoz ressenya que hi passa el camí de França pel port de Tavascan i que és justament el que acabem de fer.
Ens cal davallar de nou a la riba i ho fem des del costat de la Mola d’Arrós, un giny que, aprofitant el torrent d’Esterri, generava corrent elèctric. El podem mig veure a través d’un enreixat, sota un cobert.
Atenyem el riu a l’alçada del pont, però continuem pel marge esquerre fins a Ainet, on creuem de nou al dret. Guiats pels indicadors de senderisme seguim l’accés al Pui de Sant Martí.

Pui de Sant Martí (1032m)
Sant Martí del Pui o de Cardós. Diverses campanyes de prospeccions arqueològiques han posat de manifest l’existència en aquest lloc d’un poblat medieval fortificat.
Hi ha les ruïnes d’una església romànica. Tot i que alguns documents del segles X i XI relacionats amb el monestir de Gerri de la Sal semblen fer referència al mateix lloc, el primer que l’identifica clarament és l’acta de consagració de l’església datada el 1146. Aquest document té importància perquè s’hi ressenyen per primer cop diverses poblacions de la vall.
Baixem del pui i continuem pel camí de Bonestarre, però l’abandonem per creuar de nou el riu a l’alçada de l’àrea d’esbarjo de Cassibrós.
Pugem a visitar l’església de Sant Andreu i retornem al costat de l’aigua fins al pont de Cassibrós.

Pont de Cassibrós (910m)
Un dels quatre romànics que es conserven a la vall. A partir d’aquí podríem continuar pel marge dret, pel costat de la carretera. Per evitar-ho ho fem per l’esquerre fins a l’àrea recreativa dels Minairons. Tornem a creuar el riu i entrem a Ribera de Cardós pel camí de la Reguera.

Santa Maria de Ribera (900m)
Tot i ser d’origen romànic, cal destacar dues èpoques constructives: el s. XII en el que cal situar la façana, l’absidiola i el campanar i el s. XVIII que passa a ser de factura barroca, seguint el model d’esglésies pallareses d’aquesta època. Del conjunt en destaca la torre-campanar, quadrada i robusta, amb merlets espitllerats, que denoten una funció defensiva.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

De Tavascan a Ribera de Cardós

Bordes de Noarre

Des de les bordes de Graus

Distància 5,2 km
Desnivell acumulat 284 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 13 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Curta circular fàcil pel riu de Noarre, amb belles raconades i un bonic salt fins a un grup de bordes ben conservades. El ressenyem en sentit antihorari, però podem fer-lo al revés. És l’itinerari núm. 3 dels del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Els camins són ben fressats i senyalitzats.
Les bordes són edificis associats directament a l’agricultura i la ramaderia, que es poden trobar aïllats o en grup, de vegades formant petits nuclis com les de Graus, Quanca i Noarre. Servien de punt intermedi entre els pobles i les zones altes, permetent així utilitzar més recursos del territori. La tipologia bàsica responia a una doble necessitat: per una banda, el refugi per al bestiar (la quadra) i l’emmagatzematge in situ del farratge (el paller), i per l’altra, l’habitatge atès que solien estar habitades durant llargs períodes de temps. Tenien dons una funció socioeconòmica important. Actualment el seu paper és marginal i moltes s’han enrunat, però algunes han estat reformades com a segona residència.

Accés
Des de Tavascan pugem per la carretera que mena a l’estació d’esquí i refugi d’alta muntanya de la Pleta del Prat fins a les Bordes de Graus.

 Bordes de Graus (1450m)
Hi ha un càmping i restaurant. Creuem les bordes seguint les indicacions vers Noarre. Baixem al riu de Tavascan, el seguim uns metres pel seu marge dret i passem a l’altra riba per un pontarró. Atenyem l’enllaç entre els GR 10 i 11 on anem a l’esquerra. Passem per sobre el barratge de Graus. A la següent bifurcació anem a la dreta (retornarem per l’esquerra) i ens anem separant de l’embassament per seguir el curs del riu de Noarre pel seu marge esquerre. Al pont de Noarre creuem el riu i pugem a les bordes.

Bordes de Noarre (1589m)
Emprenem el camí de tornada seguint les indicacions vers la cascada de Noarre. Poc més avall de la borda de Pubill anem a l’esquerra per veure-la cascada. També es coneix com Querfony des Bots.
Perdem alçària ràpidament, a l’altra banda del riu de Tavascan podem albirar les bordes de Quanca. A la bifurcació anem a l’esquerra creuant el riu de Noarre per una palanca, en direcció a les bordes de Puntells (Portell segons els mapes) i de Graus. Creuem per entremig de les ruïnes de la borda de Portell i poc més enllà recuperem el camí d’anada.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Bordes de Noarre

Itinerari de la Rebuira

Del Pla de la Farga al pont de la Molinassa per les bordes de la Rebuira i retorn per l’avetosa del Pla de la Selva

Distància 11,2 km
Desnivell acumulat 500 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 11 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Circular fàcil i agraïda a la capçalera de la Noguera de Vallferrera amb anada pel marge dret i retorn per l’esquerre. És l’itinerari núm. 1 dels del Parc Natural de l’Alt Pirineu.
Malgrat que l’anada és pel solell, tot el recorregut és molt ombrívol i, en bona part, proper al riu que aporta el plus de caminar amb el brogit de l’aigua de fons i admirar-ne les raconades. Ens permet visitar les Bordes de la Rebuira, testimoni d’una manera de viure que ja ha passat a la història i, el camí de tornada ens mena pel bonic bosc de Font Tallada i l’avetosa del Pla de la Selva, on podem admirar un exemplar monumental.

Accés
Arribem al Pla de la farga des d’Àreu, per la pista sense asfaltar —sovint en estat precari— que puja al Pla de la Selva i a l’aparcament del Pont de la Molinassa. Són quatre quilòmetres.

 Pla de la Farga (1450m)
Hi un aparcament habilitat del parc amb un gran penell dedicat a l’ós bru. El topònim ens recorda la ubicació d’una de les explotacions tradicionals: les fargues. D’aquí li ve el nom «Vallferrera» a la contrada. La indústria siderúrgica s’hi remunta com a mínim des de l’època romana, amb una activitat molt important durant la moderna (s. XVII-XIX) quan ocupava un bon nombre de persones: treballant a les mines per extreure’n mineral ric en ferro, fent carbó pels forns de les fargues que el convertien en lingots i finalment transportant el producte a través dels rais que baixaven per la Noguera Pallaresa i el riu Ebre fins al port de Tarragona. En paral·lel diversa industria manufacturera que elaborava producte final com eines, tancaments,…
Emprenem camí (NE), ben indicat, per una pista pel marge dret hidrogràfic de la Noguera de Vallferrera. A la bifurcació continuem a mà esquerra per un antic camí que conserva trams empedrats. Retornarem pel ramal de la dreta.
Nombrosos dolls d’aigua envaeixen el camí on hi ha trams convertits en autèntics recs. El pendent no passa mai de moderat. Quan l’arbrat s’aclareix i comencem a albirar parets de pedra seca i prats, és senyal inequívoc que ens acostem a una borda.

Bordes de la Rebuira (1770m)
Les bordes són edificis associats directament a l’agricultura i la ramaderia, que es poden trobar aïllats o en grup, de vegades formant petits nuclis com les de Noarre i Nibrós (Vall de Cardós).

Servien de punt intermedi entre els pobles i les zones altes, permetent així utilitzar més recursos del territori. La tipologia bàsica responia a una doble necessitat: per una banda, el refugi per al bestiar (la quadra) i l’emmagatzematge in situ del farratge (el paller), i per l’altra, l’habitatge atès que solien estar habitades durant llargs períodes de temps. Tenien dons una funció socioeconòmica important. Actualment el seu paper és marginal i moltes s’han enrunat, però algunes han estat reformades com a segona residència.
Les de la Rebuira formen dos grups de dues i sis edificacions, respectivament, separats uns dos-cents metres entre sí.
Prou més enllà deixem a mà esquerra el camí que puja al circ de Baborte i anem a creuar (SE) per una passarel·la el barranc homònim. Més avall trobem un altre camí que s’adreça al mateix indret.
Ens apropem al riu, creuem per una altra passarel·la el cabalós barranc de Sotllo i, poc més enllà, atenyem el Pont de la Molinassa pel que creuem al marge esquerre de la Noguera de Vallferrera. Des d’aquí pugem a l’aparcament de la Molinassa.

Aparcament de la Molinassa (1804m)
Punt de partida de nombrosos itineraris per la zona, el més conegut el de la Pica d’Estats i d’accés al refugi de la Vallferrera.
Prenem direcció al Pla de la Selva pel GR, Àreu, Pla de la Farga i el bosc de Font Tallada.
Poc després del barranc d’Aixeus, abans d’atènyer el Pla de la Selva, deixem el GR i baixem a mà dreta a creuar la pista, per una variant de l’itinerari 1. Ben aviat atenyem l’avet monumental del Pla de la Selva, convenientment indicat. Durant aquesta part del camí hem pogut albirar exemplars de considerables proporcions, tant que aquest ens passaria desapercebut entre els seus veïns de l’avetosa si no fos senyalitzat.
Després seguint camí, convenientment indicat amb senyals grocs, baixem a retrobar el riu i prosseguim per un magnífic paratge pel seu marge esquerre. Trobem tres curts trams equipats amb sirga per facilitar el pas. Per un pontarró passem a l’altre riba i atenyem el camí d’anada. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Itinerari de la Rebuira