Arxiu de la categoria: Fàcil

Serra de Cavalls

Indrets de la Batalla de l’Ebre: Mola d’Irto, Serra de Cavalls i Cim de la Mort

Distància 14 km
Desnivell acumulat 541 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 4 de desembre de 2018
Cartografia Ed. Piolet: Serres de Pàndols i Cavalls (1:25000)
Recursos consultats La Batalla del Ebro. Asedio y defensa de Gandesa.
Lluís M. Mezquida. Diputació Provincial de Tarragona.
  Centre d’interpretació 115 Dies (Corbera d’Ebre)
Itineraris relacionats Serra de Pàndols

La Vall Closa

La nit de Sant Jaume de 1938, més cent mil homes de l’Exèrcit Popular de la República creuaven l’Ebre per diversos punts i aconseguien recuperar el terreny entre Mequinensa i el riu Matarranya i a l’arc que fa el riu des d’aquí fins a Benifallet. Durant 115 dies, més de tres-cents mil homes, esmerçant una ingent quantitat de maquinària bèl·lica, van enfrontar-se en la Batalla de l’Ebre, la darrera i més cruenta de la Guerra Civil. La destrucció fou immensa a la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. L’exèrcit feixista aconseguí fer recular el republicà que, vençut, el 16 de novembre, el que restava de les seves unitats, retornà a la riba esquerra.
Juntament amb la veïna serra de Pàndols, la de Cavalls, sobre Corbera, i la del Pebrer sobre Gandesa, foren punts on els enfrontaments resultaren especialment acarnissats. L’itinerari que proposem puja a la Mola d’Irto i recorre les serres de Cavalls i del Pebrer on s’alça el dissortadament cèlebre Cim de la Mort. L’ofensiva del republicans va quedar deturada a les portes de la Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs, Gandesa i Prat de Comte. A partir d’aquí van perdre la iniciativa i foren obligats a recular progressivament. Es van atrinxerar al que els restava de la Serra de Pàndols, a la Mola d’Irto i a tota la Serra de Cavalls i hi van resistir fins al primers dies de novembre.
L’itinerari és fàcil, la senyalització, testimonial, tot i que els camins, en general, són ben fressats.

Accés
Poc més enllà del punt quilomètric 12 de la C-43 entre Gandesa i Pinell de Brai, trobem el Coll de la Font on parteixen dues pistes la primera a mà esquerra i tot seguit una altra a la dreta. En aquesta hi trobarem un petit espai suficient per aparcar-hi un parell de vehicles.

Coll de la Font (425m)
En aquest punt hi passa el camí de Gandesa a la Fonteta i en surt el del cim de la Mort, per on retornarem. És paral·lel a la carretera i hi discorren el GR 171-3 i el de St. Jaume de l’Ebre. Als mapes militars antics és ressenyat com a «Coll del Niño» i a primeries d’agost del 1938 hi havia instal·lat un del lloc de comandament de l’exèrcit feixista dons la línia del front era ben a prop.
Comencem a caminar seguint el GR en direcció a la Fonteta (SE), sempre paral·lels a la carretera.

La Fonteta (375m)
Àrea de lleure amb font, taules i graelles, al costat de la C-43. Seguint el GR hem de sortir a la carretera i seguir-la tres-cents trenta metres. Davant nostre en el sentit de la marxa, s’alça la Mola d’Irto. El GR se’n separa a mà dreta per un camí paral·lel. Nosaltres la seguim uns metres més i prenem el primer trencall a mà esquerra, a l’alçada d’una granja de blanques parets: és el camí de les Carruves que s’endinsa a la vall homònima.
El seguim (NE) bona estona obviant tots els ramals que, a dreta i esquerra, accedeixen a olivars, ametllerars i vinyes. La de les Carruves és una vall plana i fèrtil, conreada bàsicament amb aquestes espècies.
Uns metres abans que la pista faci un gir de 90º a l’esquerra, l’abandonem per una altra a mà dreta que baixa (SE) a passar pel costat d’unes vinyes. S’acaba al final  d’una feixa d’ametllers, on trobem un camí pel que discorre el tram entre la Serra de Cavalls i la Fontcalda del GR 171. Nosaltres el prenem a mà dreta, en direcció a la Fontcalda, per tal de visitar la Mola d’Irto, però desprès retornarem aquí per enfilar-nos a la Serra de Cavalls.
Seguim aquest camí (SE) fins a un collet on hi ha una torre d’alta tensió. Deixem el GR i en prenem un que puja a mà dreta (SW). És ben fressat i esporgat, però quan baixa a creuar la torrentera, resta força envaït de bosquina, però es deixa seguir bé i hi ha fites.
En fort pendent, superem un grau sota el morral llevantí de la mola i sortim a les ruïnes de l’ermita de Sant Marc. Continuem pujant fins atènyer el cim de la mola.

Mola d’Irto (538m)
Al cim podem comprendre la importància estratègica d’aquest enclavament, entre les serres de Pàndols i Cavalls, dominant la carretera de Gandesa a Pinell de Brai, des d’on s’albiren Gandesa, Corbera d’Ebre i el Puig Cavaller. Militarment era identificat com a «Vértice San Marcos» o «Cota 504». Els republicans l’havien re-batejat irònicament com a «Ermita de Sant Marx». El nucli de suport per aquesta zona des de la rereguarda republicana era el Pinell de Brai.
Davant la dificultat de recuperar Sant Marc, les posicions republicanes a Pàndols (Santa Magdalena i cota 666) i la Serra de Cavalls, a primers de setembre els feixistes orientaren la contraofensiva vers Corbera d’Ebre i les Camposines. El 30 d’octubre els ocupants de la mola varen patir un càstig artiller i de l’aviació duríssim, com a preparació de l’assalt del dia següent, quan en foren foragitats.
Retornem a la feixa d’ametllers i comencem a enfilar-nos (E) a la serra de Cavalls. El darrer incendi que ha arrasat aquesta zona fou el juny de 2012 i va començar al costat de la carretera C-43 enfilant-se cap a Cavalls. Els vestigis encara són ben evidents. Tot i que a la postguerra es va recuperar moltíssim material i ferralla, encara resta força artefactes per localitzar (1). Així que els bombers hagueren d’actuar amb moltíssima precaució.
Pugem (NE) entremig de marges d’antigues feixes de conreu fins a tocar una carena avançada de la serra on hi localitzem túnels de les defenses republicanes.
Després d’una marrada (SE) revoltant a la falda de la Carabassa, ens apartem del camí per visitar un altre refugi excavat a la roca. A partir de la Carabassa, el camí segueix la carena (NE), pràcticament al fil del cingle, on localitzem, de tant en quan, vestigis de trinxeres, posts de tir i nius de metralladora.
Superada una graonada on hi ha una cadena d’ajuda, ja podem albirar el sostre de la serra.

Punta Redona (659m)
Coronada per un vèrtex geodèsic i una creu metàl·lica. Al voltant del cim s’hi localitzen pous de tirador i restes de trinxeres. Militarment era identificada com a «Vértice Caballs». Els republicans havien fortificat tota la serralada i s’hi van fer forts fins a primers de novembre quan, sota un allau de foc artiller i d’aviació com mai s’havia vist en tota la guerra (1), varen ser-ne foragitats. La pèrdua de Cavalls i Pàndols suposà el final de la Batalla de l’Ebre: el 16 de novembre les darreres unitats republicanes retornaren a la riba esquerra del riu per Flix.
Hi gaudim d’una amplia panoràmica de 360º de la que destaquen el massís de lo Port, les serres Cardó, del Montsant, de Llaberia i la Mola de Colldejou.
Seguim camí carenejant en la mateixa direcció. Prop del cim hi ha una làpida en record de Roland Giné (2) i una bústia. Aviat localitzem el camí de baixada.

  • (1) Algunes fonts asseguren que per doblegar la resistència de Pàndols i Cavalls l’exercit feixista va esmerçar-hi 9.000 tones de projectils d’artilleria i 8.000 de bombes d’aviació.
  • (2) Habitualment també hi ha un bust d’aquest alpinista benissanetà, però en aquestes dates s’havia retirat per restaurar-lo.

Fita de Cavalls (627m)
Rètols indicadors i una gran fita senyalen el camí que baixa a Pinell de Brai i el de l’obaga, que seguirem.
La cota que tenim just a sobre és partió de tres termes: Pinell de Brai, Gandesa i Benissanet. La Vall de les Carruves una falca gandesana entre Corbera d’Ebre i Pinell de Brai. De forma que el camí serpentejant camí de fort pendent pel que baixem correspon a la comarca de la Ribera d’Ebre. Ja ben avall rebutgem un camí a mà dreta i tot seguit sortim sobre una pista que prenem a mà esquerra en baixada. A la següent bifurcació anem a l’esquerra recuperant el camí de les Carroves pel que travessem tota la vall fins a ben pocs metres del punt on l’hem deixat a l’anada.

Camí a la Serra del Pebrer (402m)
Just al bell mig de la colzada de 90º que el camí de les Carruves fa a l’esquerra, el deixem per un altre a mà dreta que s’adreça a un maset. Pocs metres abans d’aquesta construcció prenem un corriol a mà dreta que aviat es bifurca. No seguim el ramal de la dreta, que passa pel costat d’unes arnes. Anem a l’esquerra i, pel marge d’una feixa, sortim a un camí carreter que seguim a mà dreta, entre un marge de pedra seca i una feixa d’ametllers (NW). Quan es bifurca a l’alçada d’un olivar, anem a l’esquerra. Poc més enllà pugem pel costat d’una filera d’oliveres fins atènyer un corriol que s’enfila entremig de la pineda (W).
Poc després de creuar el tallafocs d’una línia d’alta tensió, una fita ens assenyala un poc definit corriol a mà esquerra que puja al Puig de l’Àliga.
Un cop visitat el cim, coronat per una estela en memòria d’uns brigadistes internacionals, retornem al camí i seguim propers a la carena de la Serra del Pebrer pel vessant de migdia  (SW), per acabar enfilant-nos-hi. Deixem a mà dreta el camí que baixa a Gandesa i atenyem el cim de la Mort.

Cim de la Mort (482m)
L’ofensiva republicana va quedar deturada davant Gandesa i el front establert a la línia que uneix Coll dels Gironesos, Collet de les Forques, Cim de la Mort (3) i les cotes a migdia d’aquest fins a la Vallada d’en Torner, al peu del Puig Cavaller.
La República havia aconseguit recuperar Corbera, però no Gandesa, el que li hagués permès encerclar Bot, principal punt de subministrament dels feixistes. Així que la defensa de la ciutat resultà estratègica (4) i els combats també foren molt acarnissats en aquest front.
Abans de la Batalla de l’Ebre, aquest era un cim intranscendent. Els brigadistes internacionals que lluitaven amb l’Exercit Popular el batejaren com a «The Pimple» (el gra). Els feixistes l’anomenaren «Cerro de las Viudas» i «Pico de la Muerte» i axí es coneix des de llavors. Els republicans varen aconseguir retenir-lo fins al 3 de setembre quan varen haver de retirar-se’n perdent Corbera d’Ebre.
Baixem del cim continuant en la mateixa direcció que hi hem arribat i aviat sortim sobre una pista que seguim a mà dreta fins al Coll de la Font.

  • (3) En les cròniques sovint es confon el cim de la Mort amb el veí Puig de l’Àliga, d’alçàries semblants, identificant-lo com a «Cota 481»
  • (4) Hom creu que Gandesa era el primer gran objectiu de l’ofensiva i hi ha opinions per a tots els gustos sobre les raons per les que va deturar-se donant temps als feixistes a rebre reforços.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Serra de Cavalls

Montsent de Pallars

Des del Pletiu de l’Estanyet, per la Collada d’Entremonts.

Distància 3 Km (anada)
Desnivell acumulat +680 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 25 d’octubre de 2018
Cartografia Ed. Alpina: Vall Fosca (1:25000)

De les tres opcions per enfilar-nos a aquest cim emblemàtic, aquesta és la més curta i fàcil. El preu a aquesta comoditat és fer quinze quilòmetres de pista, no apta per a tots els vehicles ni accessible tot l’any. Per això un dels itineraris més habituals és des de l’embassament de Sallente, a la Vall Fosca, malgrat que de més llargària i desnivell. Una opció semblant a la proposada, una mica més llarga però també fàcil és partir de prop del Coll del Triador. Així ens estalviem uns quatre quilòmetres de pista.

Accés
A Llessui, des de l’aparcament de l’antiga estació d’esquí, per un pontarró travessem el riu de Pamano i emprenem la llarga pista que mena a Espot.
Cal conduir amb prudència, doncs es tracta d’un recorregut aeri i sense proteccions. Informeu-vos prèviament de l’estat de la pista, que en principi, es pot fer amb qualsevol vehicle que no sigui gaire baix, però s’aconsella circular-hi amb un vehicle tot terreny. La pista transcorre durant molta estona per sobre els 2000 metres. (font PNASM). Fins a finals de primavera, segons l’anyada, podem trobar congestes en algunes raconades.
Al cap d’uns quinze quilòmetres atenyem el Pletiu de l’Estanyet. Hi ha un petit estanyol a mà dreta. No hi ha gaire espai d’aparcament, cal cercar algun racó i per deixar el vehicle apartat de la pista.

Pletiu de l’Estanyet (2195m)
Un estanyol es nodreix d’una surgència del Barranc d’Entremonts. Hi ha senyalització vertical a la Collada d’Entremonts i el Montsent de Pallars. Però ni de continuïtat ni camí fressat.
Aprofitem els tiranys que fa el ramat per enfilar-nos (NE) a un llom entre el barranc on hi ha la senyalització i el d’Entremonts. Pugem per aquest llom (NW) ressenyat als mapes com a Pleta de Saparra. Més amunt ja trobem camí fressat i fites.
Anem guanyant alçada pel costat del Barranc d’Entremonts (NW) fins a la clotada homònima passada la qual ja albirem el coll (SW).

Collada d’Entremonts (2698m)
Entre el Montorroio al N i el Montsent al S, comunica les valls Fosca i d’Àssua. Emprenem el camí al cim (S) prou fressat entremig de la tartera. Hi ha fites. Després d’un replà ja podem albirar-lo. El darrer tram és més pedregós, però hi ha fites i el camí resulta evident.

Montsent de Pallars (2882m)
Cim allargassat de nord a sud amb dues puntes de semblant alçària i una carena planera. La sud és vèrtex geodèsic.
Partió d’aigües entre el Flamissell i la Noguera Pallaresa, les vall d’Àssua i Fosca i els dos Pallars dons a ponent correspon al Jussà i a llevant al Sobirà.
És una excel·lent talaia. Vers ponent podem albirar fins al massís de Cotiella i, continuant en el sentit de les busques els de Posets, Maladeta i Besiberris. També bona part dels estanys de la capçalera de la Vall Fosca, com el Gento, Tort, de Colomina i de Mar. Vers el nord tenim la visió més limitada. Tot i així podem albirar-hi gran nombre de cims dels que destaquem Comalesbienes, Contraix, Gran Tuc de Colomèrs, Subenuix, Maubèrme, Peguera, Certascan,…Vers llevant sobresurten el massís de la Pica d’Estats, el Monteixo, Coma Pedrosa i el Salòria. Vers migdia és on la vista pot allargar-se més: arribem a atalaiar Montserrat i, més propers, el Cadí, Boumort i Montsec, entre molts d’altres.
Retornem pel mateix camí.

Itinerari relacionat: Montorroio

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Powered by Wikiloc

Montsent de Pallars

Estany de Montcortès

Sota l’esguard de la Geganta Adormida. Itinerari històric pel Pla de Corts.

Distància 13,8 km
Desnivell acumulat 449 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 24 d’octubre de 2018
Cartografia Ed. Alpina: el Cinquè Llac (1:25000)
Recursos consultats Rutes Pirineus. La Geganta Adormida.
Itinerari relacionat La Geganta Adormida

La ruta circular que proposem discorre pel Pla de Corts, un fèrtil altiplà entre les valls del Flamisell i la Noguera Pallaresa, al nord de la Serra de Peracalç, dins del terme de Baix Pallars, el municipi més meridional del Pallars Sobirà. Peramea i Montcortès són els nuclis més poblats. I és entre aquests dos pobles on resseguirem antics camins carreters i de ferradura, fins a l’emblemàtic estany de Montcortès, sota l’esguard permanent de la Geganta Adormida, la característica silueta de la Serra de Peracalç.
L’itinerari d’anada ho és per camins ben fressats i excel·lentment senyalitzats. No tant per la quantitat com perquè els senyals són just allà on calen. En aquesta part podem deixar al mapa i el GPS a la motxilla i dedicar-nos a gaudir del paisatge. En canvi en un bon tram de la tornada els camins són plens d’herbei i la senyalització hi és deficient.
A l’anada o la tornada és ineludible una passejada per la vila closa de Peramea. L’Era d’Ortega és la seu del grup cultural «lo Vent de Port», on hi podeu trobar informació sobre el poble i les visites guiades, incloent-hi espais a l’interior de les cases, com un forn de pa, un trull, un celler i la ferreria, a més de l’Església i la presó. Tot el conjunt ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.

Accés
El punt de partida és Peramea, vila del terme municipal de Baix Pallars. Hi accedim per la N-260 i la carretera entre Gerri de la Sal i la Pobleta de Bellveí.

Peramea (905m)
Premea o Premeia en pallarès, de quin castell n’hi ha constància d’ençà l’any 908 (castro Pedramei), és una vila closa: les cases, edificades entre mitgeres, formen un perímetre rectangular on la part posterior conforma la muralla. Dins del recinte dos carrers longitudinals porxats donen accés als habitatges. I a la part alta, al nord, s’alça l’església de Sant Cristòfol, a recer de la peculiar Roca del Castell o Pui de les Forques. A migdia, separada del clos i encimbellada hi ha la Torre de Colomers.
Una monumental oma presideix la Plaça de la Vila. Va morir el 2015 quan se li calculaven 150 anys. Va caldre reduir-ne les besses principals. Ara és un monument de fusta. Al costat hi ha la font, un abeurador i el safareig.
Sortim del poble continuant per la carretera que hi hem arribat. Deixem a mà dreta el camí a Balestui, pel que retornarem i, poc més enllà, a l’era del Ferrer trobem un indicador i penell explicatiu de l’itinerari. Anem a l’esquerra en direcció a Pujol.

Font de Sant Cristòfol (880m)
En un marge del camí hi ha la font de Sant Cristòfol. Una les piques és un sarcòfag. De fet tots els elements constructius semblen reaprofitats. La tradició oral diu que aquí hi hagué l’antiga església de Sant Cristòfol. A finals del XIV es va ampliar la del poble, dedicada fins llavors a Sant Joan i se’n va canviar l’advocació per Sant Cristòfol.
Passat un corral prenem per pocs metres el camí de Llaràs. Creuem una tanca i, darrere d’un alzinar al bell mig d’un prat, tot cobert de bardisses, hi ha un dolmen.

Cabana de la Mosquera (906m)
Dolmen datat a l’edat del bronze. En tota aquesta zona es conserven alguns megàlits. A Peracalç hi han els de Perauba, de Fontanelles i de la Cabana dels Castellars d’en Pei. A Montcortès el de la Foleda. I a una feixa veïna de la Mosquera hi ha el que resta del dolmen de les Esplanes.
Retornem a la cruïlla i continuem fins a la creu de terme de Pujol, que té gravat l’any 1622, per seguir pel camí vell, un bon camí carreter empedrat.
Als Estossals sortim a un camí asfaltat que prenem a mà esquerra.

Pujol (837m).
Al petit nucli de Pujol, on hi ha l’esglesiola romànica de Sant Andreu, hi puja una recargolada carretera des de prop del Túnel de l’Argenteria, al Congost de Collegats. El Barranc de les Morreres el separa del Tossal de l’Àliga de la Serra de Peracalç. És el punt de l’itinerari on millor podem albirar la Geganta Adormida.

Retornem al Estossals on prenem un camí a mà esquerra en direcció a Cortscastell. Caminem per dins d’una bella roureda, sobre la fondalada del Barranc de les Morreres. Mentre anem davallant podem albirar el penyal de Cortscastell i, ben amunt, el poble de Montcortès.

Cortscastell (818m)
El llogaret amb dos masos, un d’ells ruïnós, a redós d’un gran penyal. Som al punt més baix de l’itinerari.
Fins aquí hem coincidit amb les travesses «el Cinquè Llac» i «el Pas del Temps» que ara continuen a mà esquerra en direcció a la Pobla se Segur pels colls de Peracalç i Montsor. Nosaltres anem a la dreta, vers Montcortès.
Poc més enllà passem pel costat de l’esglesiola de Santa Anna, romànica del segle XII. Malgrat que ha estat restaurada parcialment, presenta un estat precari i d’abandó.
Enfilat dalt d’un turó fa estona que albirem Montcortès. Ara ens cal passar del punt més baix al sostre de l’itinerari. Ho fem per un bonic camí entremig de feixes i rouredes, passant per la font del Caüc, una surgència arran de terra.

Montcortès (1045m)
Entrem a Montcortès per un camí embardissat i ple d’herbei, que contrasta amb el que hem fet fins ara. Pel carrer Major pugem a l’església de Sant Martí i sortim del poble per ponent, per un camí asfaltat que ens mena a la collada de Sant Antoni, on retrobem la carretera de Gerri a la Pobleta de Bellveí. Baixem a l’estany per un camí ample i ben apariat.

Estany de Montcortès (1028m)
D’origen càrstic, com els de Basturs i el de Banyoles, l’aportació principal de cabal no és per cap riu o torrent, sinó per deus subterrànies. Quan el nivell és prou alt, desguassa al Flamisell pel Barranc de Ruixou. Amida 46 hectàrees amb una fondària màxima de 30 metres.
Aquesta natura donà peu a la seva llegenda: Al fons de l’estany hi ha submergida la ciutat de Pallars. Els seus gasius habitants no van voler acollir ni donar almoina a Déu disfressat de captaire que, com a càstig, la féu engolir per les aigües. Solament se’n lliurà una dona que, tot i ser molt pobre, li va oferir un tros de pa. Les nits de Sant Joan es veu aparèixer la dona i s’escolten des del fons de l’estany els crits embogits dels habitants de la ciutat maleïda.
N’hi ha una altra. Conten que el glaç de l’estany va cedir quan el Comte de Pallars hi passava per sobre a cavall tot empaitant una peça de caça. Per sortir del mal tràngol  invocà la Mare de Déu de Gerri, prometent-li una donació de terres. Fora de perill es va desdir de la prometença exclamant: «Aigua passada, Mare de Déu enganyada». Va quedar cec i no va recuperar la vista fins que va complir-la.
Retornem al poble. Pel costat de l’església pugem a la part alta on trobem indicadors a Bretui que ja podem albirar vers sol ixent.

Montcortès. Camí de Bretui (1061m)
Si tots els camins que hem seguit, excepte el curt tram abans del poble, eren ben fressats, nets i senyalitzats, a partir d’aquí i fins poc abans de Peramea els trobarem plens d’herbei i amb trams embardissats. Tot i que hi ha senyalització vertical i groga de continuïtat, en manca en algunes bifurcacions o queda amagada per l’herbei i les bardisses. Ens cal estar atents al GPS.
Baixem per una pista que deixem aviat pel camí vell, a mà esquerra. Entre feixes de conreu atenyem la carretera a l’alçada de la casa Coll i la seguim fins a Bretui.

Bretui (1064m)
Visitem l’església de Sant Esteve i baixem a la carretera que seguim uns pocs metres a mà esquerra per prendre una pista a mà dreta, indicada vers Masia d’Enjaume i Peramea.
La pista acaba poc més avall, sobre unes feixes. Així que baixem per un antic camí no indicat però ben evident, entre marges de pedra fins a retrobar la carretera. La seguim breument per continuar pel camí a mà esquerra. Pel costat d’un cobert, creuem el camí d’accés a la Masia d’en Jaume i continuem baixant fins a una bifurcació on anem a l’esquerra, ja amb Peramea ben a la vista. Sortim a una pista precària per la que continuem baixant a mà dreta fins a trobar el camí de Ballestui.

Camí de Balestui (850m)
Bifurcació ben senyalitzada com tot el curt tram que ens resta per Peramea. Anem a la dreta i comencem a enfilar-nos pel camí Vell de Ballestui passant ben a prop de la font Vella, que mereix la nostra visita. Retornem a Peramea pel costat del safareig.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Estany de Montcortès

La Geganta Adormida

De Collegats a Montcortès per la Serra de Peracalç i el Tossal de l’Àliga

Distància 8,6 km
Desnivell acumulat +885 -394 m
Nivell de dificultat Difícil/Fàcil
Data 12 d’octubre de 2018
Cartografia Ed. Alpina: el Cinquè Llac (1:25000)
Itinerari relacionat Estany de Montcortès

Travessa en la que ajuntem dos itineraris ben diferenciats. L’ascensió al Tossal de l’Àliga des de Collegats amb un camí equipat, trams de grimpada i sense camí definit, la podem considerar difícil. N’hem tret la idea del bloc «Excursions del Joan Ramon» (excursionsdeljoanramon.blogspot.com). La segona, del cim a l’Estany de Montcortès, és un tram fàcil i força freqüentat.
La Geganta Adormida és la silueta de la Serra de Peracalç. S’alça a migdia del Pla de Corts, un altiplà entre les valls del Flamisell i la Noguera Pallaresa. Rep aquest nom perquè té l’aspecte d’una dona ajaguda. Però no és des del Pla de Corts que s’observa aquesta semblança. Cal albirar-la des del nord-est, al marge esquerre de la Noguera Pallaresa com, per exemple, des del poble de Bresca o des del camí del Salt de la Núvia a l’Espluga de Cuberes. I entre els túnels de Cartanís i de l’Argenteria entre Gerri de la Sal i la Pobla de Segur.

 Accés
De la Pobla de Segur a Gerri de la Sal, per la N-260, al Congost de Collegats, entre la boca nord del túnel de Sant Pere de les Maleses i la sud del de l’Argenteria, al marge dret de la Noguera Pallaresa, comença el camí a la Cova de la Serpent. Hi ha un petit espai per aparcament a l’esquerra.

Camí a la Cova de la Serpent (560m)
Ens enfilem per un camí ben indicat i fressat al peu de la Paret del Pessó de les Roques de Collegats. És l’itinerari utilitzat pels escaladors per accedir al peu de les diferents vies d’aquest sector i pels excursionistes que, a banda de la Cova de la Serpent, s’adrecen a Sant Pere de les Maleses.
Atenyem el cap d’un esperó on hi ha dues torres d’electricitat.

Torres de MAT (709m)
Suporten una línia de molt alta tensió que, des de Llavorsí, segueix el curs de la Noguera Pallaresa. Bones vistes sobre el Congost de Collegats, el Barranc de l’Infern i el Roc de Santa. S’hi ens hi fixem bé també podem albirar les cordes del camí equipat. Un corriol ens mena al peu de la paret.

Camí equipat de la Paret del Pessó (730m)
No és una via ferrada: no té línia de vida. És un camí que facilita el retorn de les vies d’escalada, equipat amb graons, cordes i cadenes.
Un primer tram, amb esglaons i corda nuada, dóna pas a un curt flanqueig per una lleixa i a un altre amb corda i cadena. El tercer, protegit amb corda, ens deixa sobre una segona lleixa per la que caminem a mà dreta, fins que trobem una altra corda que ens permet enfilar-nos dins d’una canal entre una agullola i la paret principal, on hi ha esglaons i cadena. Els esglaons allunyen força i és on trobem el pas més exigent (K3). Sortim de la canal per un darrer tram equipat amb cadena que ens deixa sobre el fil del cingle. Aquí seguim (NW) un camí prou fressat fins que fa una marcada colzada a mà dreta.
Comencem a enfilar-nos, ja fora de camí, en direcció a un esperó rogenc que esquivem per la dreta. Ens cal una curta i fàcil grimpada per atènyer el llom de l’esperó.
Continuem (NW) cercant el millor pas entre la bosquina en direcció a una rasa prou evident. La creuem i enfilem a l’altre marge per unes antigues feixes, avui ermes, que el mapa topogràfic assenyala com les Casals, fins al peu d’un altre esperó, ja al fil del cingle, que esquivem per l’esquerra. Ens cal una altra grimpada per recuperar el fil del cingle, que ja no deixem fins al cim d’un tossal.

Tossal (1181m)
El mapa topogràfic de l’ICGC assenyala erròniament aquest punt al SE del Tossal de l’Àliga com a Geganta Adormida. I el comarcal anomena així tota la carena entre l’un i l’altre quan és just en sentit contrari.
Des de Collegats haurem pogut observar la presència de nombrosos estols de voltor. Les parets d’aquest sector del Pallars, com al veí Boumort i a la Muntanya d’Alinyà a l’Alt Urgell, acullen una nombrosa colònia de rapinyaires. Hi podem veure el voltor comú, el negre, l’aufrany i el trencalòs. També l’àliga daurada i diverses espècies de falcons.
Des d’aquí ja podem albirar el cap (més proper i just sobre el collet) i el pit de la Geganta (el punt més alt). Baixem al collet. La natura del terreny canvia: si fins ara era conglomerat, a partir d’aquí serà calcari.

Collet Jornat (1137m)
Al peu del cap de la Geganta. Des de Peracalç hi arriba el camí de l’Hortó. Així l’anomena el mapa topogràfic, malgrat que tenim els nostres dubtes sobre aquesta denominació dons l’Hortó són unes feixes prop de Peracalç, però a l’obaga de la serra. El seguim uns vuitanta metres i el deixem. Guanyem alçària ràpidament a la base del cap de la Geganta fins al peu d’una paret on aboca una canal.

Canal (1153m)
Curta i oberta. Ens cal grimpar fins al seu embut on trobem terreny més fàcil i flaquejar-lo fins a una marcada i estreta bretxa sota mateix del cap de la Geganta. Continuem flanquejat (NW) fins assolir la carena.

Coll de la Geganta (1226m)
És la carena d’un llarg esperó que baixa del Tossal de l’Àliga al cap de la Geganta. Passem al vessant obac i continuem (N) fins a una marcada bretxa per un tram on la bosquina no facilita el pas. L’alternativa és progressar per la carena amb passos de II+. A partir de la bretxa el pas és més franc i ens permet assolir la carena de la serra on trobem el camí, que seguim a mà dreta, i en pocs metres, atenyem el cim.

Tossal de l’Àliga (1315m)
Sostre de la Serra de Peracalç i punt més prominent —el pit— de la Geganta Adormida, però no tant, perquè es mou: un estudi geomorfològic i geofísic realitzat als Pirineus, amb participació d’investigadors de la UAB, ha permès descobrir que gran part de la Serra de Peracalç, i dels relleus de l’entorn l’estany de Montcortès, constitueixen el moviment de massa més gran fins ara descrit a Catalunya. El fenomen té lloc des de com a mínim fa uns 45.000 anys, amb un desplaçament mitjà d’entre 1 i 3 mm a l’any. Actualment, els processos més actius tenen lloc aquí, a la part més alta.
Baixem (NW) per un ben fressat camí carener esquivant els ressalts, primer pel vessant obac i, ja a prop de Peracalç als peus de la Geganta, pel solell.

Coll de Peracalç (1241m)
Sortim sobre el camí Vell de Peracalç a Montcortès. Un bon camí de bast empedrat que, per l’esquerra i les Escales de Peracalç, baixa al poble. Antigament fou la principal via de comunicació entre els dos Pallars quan el Congost de Collegats era infranquejable, excepte pels raiers. Fins que al segle XVII s’hi va obrir un camí de bast i al XIX la carretera. Als naturals de Peracalç se’ls coneixia amb el mal nom de salta-roques.
Prenem el Camí Vell a mà dreta, baixant per l’obaga i creuant un camí carreter que va a l’Hortó. El deixem a l’Obaga de Canals per un de menys definit (NW), però de bon fer. De fet si continuéssim ens menaria també al Camí de Canals. Però per aquí fem drecera.
Sortim sobre una pista que seguim a mà esquerra i ben aviat al camí de Canals.

Camí de Canals (1067m)
Hi ha rètols indicadors. Per la dreta podríem baixar a Cortscastell i Peramea, creuant el Pla de Corts. El prenem a mà esquerra fins atènyer l’estany.

Estany de Montcortès (1036m)
D’origen càrstic, com els de Basturs i el de Banyoles, l’aportació principal de cabal no és per cap riu o torrent, sinó per deus subterrànies. Quan el nivell és prou alt, desguassa al Flamisell pel Barranc de Ruixou. Amida 46 hectàrees amb una fondària màxima de 30 metres.
Aquesta natura donà peu a la seva llegenda: Al fons de l’estany hi ha submergida la ciutat de Pallars. Els seus gasius habitants no van voler acollir ni donar almoina a Déu disfressat de captaire que, com a càstig, la féu engolir per les aigües. Solament se’n lliurà una dona que, tot i ser molt pobre, li va oferir un tros de pa. Les nits de Sant Joan es veu aparèixer la dona i s’escolten des del fons de l’estany els crits embogits dels habitants de la ciutat maleïda.
N’hi ha una altra. Conten que el glaç de l’estany va cedir quan el Comte de Pallars hi passava per sobre a cavall tot empaitant una peça de caça. Per sortir del mal tràngol  invocà la Mare de Déu de Gerri, prometent-li una donació de terres. Fora de perill es va desdir de la prometença exclamant: «Aigua passada, Mare de Déu enganyada». Va quedar cec i no va recuperar la vista fins que va complir-la.
De l’estany pugem a la collada de Sant Antoni per on passa la carretera de Gerri de la Sal a la Pobleta de Bellveí. En aquest punt donem per finalitzat el nostre itinerari.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Powered by Wikiloc

La Geganta Adormida

Estanys de Romedo

Passeig pels estanys de Romedo, Guiló, Colatx i Senó 

Distància 7,4 km
Desnivell acumulat +527 -315 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 22 de setembre 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-Roig (1:25000)
Recursos consultats Gen. de Catalunya. DARP. Inventari de zones humides.
  www.tavascan.net La central hidroelèctrica

El conjunt de Romedo és un grup d’estanys d’origen glacial a la capçalera de la Noguera de Cardós. La conca, orientada de nord a sud, és encerclada pels pics del Cap de l’Estany i Punturrí per ponent; de Colatx, Turguilha i Guiló a la carena nord; el cordal del Pic dels Tres Comtes a la Punta del Port per sol ixent i la Serra de Llurri a migdia. Els estanys més grans són els de Romedo —de Dalt i de Baix— tot i que aquest darrer, que recull els recursos hídrics de la conca, és represat.
Romedo de Baix forma part del sistema hidroelèctric de Tavascan, una gran obra d’enginyeria realitzada la dècada dels 60 del segle passat. La canonada subterrània de Romedo, amb una llargària de 8,7 quilòmetres, alimenta les turbines de la caverna de Tavascan a través del salt de Gueron. Alhora és realimentat per la central de bombeig de Montamara, amb cabal procedent del barratge de Graus. Poc impacte paisatgístic resta d’aquesta monumental obra, a banda de les preses, les boques de mina i la pista entre Montalto a Romedo.
L’itinerari proposat és fàcil, molt agradable i visita 10 estanys i estanyols. Els pendents, excepte la baixada del coll de Llurri, no passen mai de moderats. És en travessa, però podem fer-lo circular i escurçar-lo molt si renunciem a visitar l’estany de Cartascan. Malgrat això, la facilitat d’accés i transitar per camins transfronterers és poc concorregut, atès el poc fressats que trobem els camins, si exceptuem aquells que coincideixen amb la popular travessa «La Porta del Cel».

Accés
Pugem a Romedo de Baix aprofitant el servei de taxis de Lladorre. El retorn podem fer-lo amb el mateix transport des de la Canalada. Si optem per pujar-hi a peu, la llargària i desnivell augmenten molt considerablement. En aquest cas haurem de deixar el vehicle a la presa de Montalto i enfilar el camí de Llurri, retornant pel camí paral·lel al riu de Romedo fins al Pla de Boavi. O a l’inrevés. Si hem optat per anar fins al refugi el millor serà retornar per l’estany de Naorte. A la presa de Montalto hi accedim des de Tavascan per una pista de sis quilòmetres apte —amb precaució— per a turismes.

Estany de Romedo de Baix (2014m)
Travessem per sobre la presa i continuem (N) vorejant el marge llevantí, seguint senyals de GR fins al desguàs d’un estanyol. Aquest tram és molt fressat dons coincideix amb l’itinerari de «La Porta del Cel».

Estanyol (2011m)
A la sortida d’aigües el camí més evident marxa pel marge esquerre hidrogràfic (dreta en el sentit de la marxa) per pujar al Port de l’Artiga. Nosaltres continuem per l’altre marge, a l’esquerra. A l’entrada d’aigües un congost replè de grans blocs granítics ens fa separar de la llera i pujar a mà esquerra.

Aiguamoll de Guiló (2065m)
O d’Agulló. Encapçalat pel cim homònim. No arribem a tocar la riba, l’albirem des de dalt. Fem una colzada de 90º (W) i més amunt continuem (NW) resseguint més o menys el desguàs de l’estany de Guiló de Baix, enfilant-nos, per camí poc definit, fins a un collet darrera el qual torbem el següent estany.

 Estany de Guiló de Baix (2194m)
El voregem pel marge esquerre hidrogràfic (dret en el sentit de la marxa). Vers el nord podem albirar el coll de Turguilha entre el pic homònim i el de Colatx. Continuem (N) pel desguàs de l’estany homònim de més amunt fins a un tram replè de blocs granítics despresos, herbei i codines allisades per l’erosió glaciar, on el camí es difumina. Uns senyals de pintura vermella ens aconsellen el millor pas.

Estany de Guiló (2246m)
Al peu dels cims de Colatx i Turguilha. Un cop toquem la riba virem 90º (W) enfilant-nos de nou fins a un collet.

Coll (2273m)
Punt més alt de l’itinerari, al bell mig d’una successió de turons que fa de partió d’aigües al bell mig de la conca. Segons els mapes des d’aquí puja un camí, itinerari transfronterer, que pel port de Colatx baixa al circ de Cagatèlha i Uston. Però deu ser tant poc fressat que ens passa desapercebut. Sí que resulta prou evident el tram que seguirem, baixant (W) fins a la riba de l’estany de Colatx.

Estany de Colatx (2217m)
Al peu del Pic del Cap de l’Estany. Continuem davallant fent una colzada de 90º (S). Aviat albirem el dos estanys següents, de Senó i de Romedo de Dalt. Hi ha senyals de pintura verds i de GR, però valdrà més refiar-nos de les fites. Tot i que el camí és molt evident pel seu marge esquerre (hidrogràfic i sentit de la marxa, S).
A l’alçada del de Romedo de Dalt, podem albirar una canal ampla que talla la Serra de Llurri, per on passa el camí que prendrem més endavant. Poc més enllà de creuar el desguàs de l’estany, atenyem aquest sender transversal.

Bifurcació (2114m)
El camí al que sortim és molt més fressat del que venim: forma part de la ruta «La Porta del Cel». Si el prenem a l’esquerra baixarem a l’estany de Romedo de Baix, que podem albirar des d’aquí, tancant així un itinerari circular.
Si optem per continuar hem d’anar a la dreta (W), vorejant encara l’estany fins a enfilar-nos per la canal que hem observat abans.

Coll de Llurri (2217m)
La Serra de Llurri separa les conques del riu de Certascan a ponent, del de Romedo a sol ixent.
Des d’aquí podem albirar vers ponent els cims de Certascan, el refugi i els llargs salts del riu fins a la petita presa de la Canalada, per on passa la pista que puja de Moltalto. Vers sol ixent atalaiem tot el cordal des del Pic de Guiló als cims de Broate.
Ens cal estar atents perquè el camí més evident continua tot recte per flaquejar després el vessant ponentí del turó de la dreta. Pot ser una alternativa i drecera, però no n’hem trobat referències. Ens cal anar a l’esquerra, enfilant-nos al turó d’aquesta banda, que resulta una miranda encara millor que la del coll.
Comencem a davallar en fort pendent i curtes llaçades.

Canalada (2088m)
La Canalada pròpiament és a la petita presa que hi ha poc més avall. En aquest punt hi arriba el camí que puja des d’allí. Poc abans ens hem ajuntat al de Llurri que ho fa des del Pla de Boavi.
Comencem a remuntar (NW) fins a l’estany Xic de Certascan on, poc més amunt, atenyem el refugi.

Refugi de i Estany de Certascan (2230m)
El refugi, guardat, és en un edifici propietat de FECSA que el va bastir per les obres de la presa i el té cedit a la FEEC. Poc més amunt hi ha l’estany, el més gran del Pirineu oriental tot i que, com s’ha dit, és represat. Serveix de reservori de tot el sistema hidràulic de Tavascan.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Estanys de Romedo

Portell de Llaberia

Des de Llaberia pels colls de la Bassa de les Fonts i dels Colivassos

Distància 7 km
Desnivell acumulat 243 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 3 de gener de 2018
Cartografia Editorial Piolet. Serra de Llaberia (1:20000)

Itinerari que inicialment preveiem més llarg però que va caldre escurçar per la mestralada. Al collet dels Colivassos vàrem renunciar a pujar al Portell carenejant per la Miranda i el Forat. En comptes d’això ens hi adreçàrem pel Clot dels Arenals. També renunciàrem a l’Enderrocada i el cingle de Calàs, deixant-ho per l’endemà.
Malgrat tot resulta una caminada que, combinada amb la de l’Enderrocada, ofereix diverses possibilitats en funció de les disponibilitats de cada ú.
Itinerari relacionat: l’Enderrocada.

 Accés
Per la C44 de Vandellòs a Tivissa, al coll de Fatxes —entre els punts quilomètrics 14 i 15— prenem la T311 a Pratdip. Passat el quilòmetre 34, al coll Roig, la deixem a mà esquerra per la T3111 que, en 9 quilòmetres, ens mena a Llaberia.
També podem accedir-hi per Pratdip on hi arribem per la mateixa C44 des de l’A7 a l’Hospitalet de l’Infant, en direcció a Vandellós. Prenem a mà dreta la T318 i desprès a l’esquerra la T310. A Pradip continuem per la mateixa carretera que a partir d’aquí és T311 en direcció a Móra i Tivissa fins al coll Roig.
A l’entrada de la població hi ha un ampli espai per deixar els vehicles.

Llaberia (680m)
Nucli de població que pertany al terme municipal de Tivissa. Al 2008 hi havia 4 habitants censats. Actualment solament un, segons informació del Consell Comarcal. Malgrat això es conserva en molt bon estat —el 1986 varen iniciar-se treballs de restauració— i gran encant. La quasi cinquantena d’habitatges —utilitzats habitualment com a segones residències— s’abasten d’electricitat mitjançant una central fotovoltaica.
És al bell mig de la Serra de Llaberia, un gran peneplà envoltat de cingles, entre la depressió de l’Ebre i el mar i forma part del que, genèricament, coneixem com Serres del Mestral. Tot i pertànyer administrativament al Baix Ebre, és com una falca entre el Baix Camp i el Priorat.
Partim de l’aparcament, on hi ha indicacions, pel camí al Coll de la Bassa de les Fonts. Pugem fins atènyer un camí carreter on hi ha un altre indicador. Seguint-lo a mà esquerra ens menaria al collet dels Colivassos pel PR-C 90, escurçant així l’itinerari. Si això és el que pretenem no ens cal arribar aquí: podem prendre el PR directament des de l’aparcament. Continuem recte (S) pujant per les Marrades, seguint el camí vell de Llaberia a Pratdip. Virem (SE), el camí planeja i fins i tot baixa, fins a sortir sobre una pista precària.

Coll de la Bassa de les Fonts (737m)
Hi ha un altre indicador. El camí vell continua cap a Pratdip pels portells de la Dòvia i del Carreter. La pista prové de la carretera i la prenem a mà esquerra, en baixada (N), revoltant el barranc de la Font del Ferro. Deixem a mà dreta el camí (indicat) que baixa a aquesta font i al portell de la Dòvia. La pista, ben aixaragallada, esdevé camí per on transita el PR-C 90 i el seguim (NE) fins al coll.
Albirem el Mont-redon, el Racó de la Dòvia i la coberta esfèrica del radar meteorològic al cim de la Miranda.

Collet dels Colivassos (817m)
O dels Colivatxos. Cruïlla de diversos camins i pistes. Vers sol ixent surt el de Pratdip pel Mon-redon i les Crestes de la Seda. Vers el NE el de Colldejou per la Miranda i el coll del Guix (1). Vers ponent el de Llaberia pel PR-C 90. Nosaltres prenem el del mig (N), una pista que no és senyalitzada.
Dos-cent metres més amunt, en una bifurcació en Y (rètol indicador) deixem a mà dreta el ramal que puja a la miranda i baixem a l’esquerra en direcció al GR (entre altres Colldejou pel camí dels Revolts). Hi ha senyals de pintura grocs. A la bifurcació en T anem a la dreta, passem pel costat d’un bassiol i de les Covetes de cal Vaquer, unes balmes que havien servit de cleda al Clot dels Arenals. A l’altra banda hi ha antigues feixes de conreu.

  • (1) És l’itinerari que recomanem per accedir al Portell de Llaberia. Al cim de la Miranda o lo Molló hi gaudirem d’una extensa panoràmica que fa honor al seu nom. Després carenegem sense camí fressat però evident i fàcil, passem pel Forat i continuem fins al Portell.

Barranc d’en Jover (755m)
A la capçalera d’aquest barranc, subsidiari del de la Cova, atenyem el camí ral de Llaberia a Colldejou, per on passa el GR 7. La bifurcació està indicada. Pugem a mà dreta fins al Portell.

Portell de Llaberia (782m)
O lo Portell. Important grau guanyat al cingle per on hi passava el camí de ferradura a Colldejou, Marçà i Falset. De la rellevància que aquest pas deuria tenir per la gent de la contrada en són bona mostra els contraforts, esglaons i l’empedrat.
Baixem un metres per los Revolts fins atènyer un corriol senyalitzat per una fita a mà esquerra i el seguim breument. Aquest corriol recorre el peu del cingle de la Serra d’en Jover, passa per baix del Pas de les Cabres i continua fins al Grau de Ricorb o Portell del Llop.
Retornem sobre els nostres passos fins al Barranc d’en Jover i continuem camí enllà atenyent Llaberia pel camí de Colldejou.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Portell de Llaberia

Tomb del Puig de la Cabrafiga

Des de Pradip pel Portell dels Grauets i retorn per Grauet de les Mugues

Distància 9 km
Desnivell acumulat 557 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 2 de gener de 2018
Cartografia Editorial Piolet. Serra de Llaberia o Muntanyes de Vandellòs (1:20000)

Tal i com delata el títol es tracta d’un itinerari circular. Un dels diversos que podem fer des de Pratdip. En aquest cas pujarem a una talaia que s’alça a llevant del poble, bon mirador de la comarca.
Recorregut perfectament senyalitzat, camins molt fressats i passos fàcils. Tan solament cal parar una mica d’atenció a la baixada des del coll dels Meners, pel fort pendent.
Val la pena dedicar temps per una visita Pradip (el Prat per la gent del país), el seu castell i el nucli antic. I conèixer la història dels Dips, emblemàtics gossos assilvestrats que formen part del nom del poble i que la llegenda i la literatura han assimilat a bèsties ferotges i vampirs.

Accés
Arribem a Pratdip per la C44 des de l’A7 a l’Hospitalet de l’Infant, en direcció a Vandellós. Prenem a mà dreta la T318 i desprès a l’esquerra la T310. Entrem al poble per l’Avinguda de Catalunya, on generalment hi ha espai per aparcar, al costat de les instal·lacions esportives municipals.

Pratdip (223m)
Continuem 190 metres carretera amunt. Una estaca a mà dreta, amb un senyal blau i groc, indica el camí de les Obagues. Els senyals blau i groc i també els blaus, ens guiaran tothora.
Seguim aquest ombrívol camí uns 160 metres fins que una nova estaca ens indica, també a mà dreta, el camí del Portell dels Grauets.
Aviat passem pel costat d’un forn de calç. Fem una gran llaçada i, per pendent entre moderat i fort, anem deixant el poble avall tot atansant-nos a la base d’una torre de MAT que creuem. Aquesta línia i la següent provenen de la central de Vandellòs.
Ara el camí s’eixampla: és la pista de servei de les línies. Més amunt, en una nova bifurcació també indicada, tornem a girar a mà dreta en direcció al Portell dels Grauets. Passem per sota de l’altra torre de la línia de MAT, s’acaba la pista i continuem per camí.
Ja al peu del cingle, un indicador al que li manca el rètol, senyala a mà dreta el corriol que baixa a les coves del Grauet i del Sisè. Anem a l’esquerra, fem un gir de 90º i encarem el Portell.

Portell dels Grauets (487m)
Guanyem el cingle per aquest grau i continuem (E) enfilant-nos propers al fil, per terreny de rascler. Ben aviat el camí torna a definir-se. Superem la graonada del pas del Gos i continuem carena enllà fins a l’evident cim.

Puig de la Cabrafiga (614m)
El nom li ve d’una figuera silvestre que viu a les roques. Ara de figues ni verdes ni madures, que la zona ha estat afectada per diversos incendis que n’han deixat un rastre encara prou evident.
És el punt més alt de l’itinerari i una bona talaia de la comarca.
El puig és el punt més alt de l’itinerari i una bona talaia de la comarca, coronat per un vèrtex geodèsic, un pessebre i indicadors. També hi trobem un llibre de registre.
En marxem baixant decididament en direcció al coll que tenim a migdia.

Coll de la Fita de la Partió (484m)
La fita hi és, ben evident, però com que no és pas partió de terme municipal, deu tractar-se d’una delimitació de propietats.
La canal Ampla que s’obre a mà dreta, o barranc de la Cova d’en Bargalló, la creuarem més endavant, a les acaballes de la caminada.
Davant nostre sobresurt de la carena un bon esperó rocallós que superem flanquejant-lo per l’esquerra i pel fàcil pas del Cabrit, en el sentit de les busques del rellotge.
Superat aquest obstacle ja podem albirar la següent collada a la que ens atansem.

Coll dels Meners (449m)
Hi trobem un altre indicador. Seguim de recte per enfilar-nos en poca estona al Puig de les Mugues i retronem al coll prenem el camí que baixa vers llevant. (1)
El nom li ve per l’aprofitament d’òxids de ferro —oligist o hematites— que se’n feu anys ha.(2)
El pendent és considerable tot davallant per la rasa de la Cabrafiga. Esquivem un tram de tartera fent una marrada a mà esquerra.
Anem revoltant el puig de les Mugues en el sentit de les busques. Quan sortim sobre unes pedregoses feixes margenades, el camí ja planeja.
Al Pla de les Mugues deixem a mà esquerra un camí carreter que baixa al mas de la Cabrafiga i, pocs metres més enllà, trobem un nou rètol indicador que senyala el corriol del Castellet. Ens hi enfilem i l’atenyem cinquanta metres amunt a l’esquerra.

  • (1) Hi ha qui opta per fer drecera baixant directament del puig al Castellet de les Mugues. Hem llegit que hi ha senyals grocs i però que el camí és bastant perdut.
  • (2) No hem sabut trobar-ne més referències. Hi ha com a mínim quatre boques de mina i probablement dues d’elles siguin a ponent del coll. Amb tota seguretat dues més són a llevant. Però ens va passar desapercebuda la primera d’elles i solament vàrem localitzar la núm. 4, al costat del camí.

Castellet de les Mugues (314m)
Antic assentament iber, utilitzat posteriorment com a fortificació contra la pirateria. En resten alguna paret i basaments de murs.
Retornem a la bifurcació per continuar vers a Pratdip, planerament. Quan albirem la carretera, ja som sobre el grau.

Grauet de les Mugues (276m)
Salva el considerable cingle ponentí del puig. Un cop superat continuem davallant fort fins a sortir sobre el barranc de la Cova d’en Bargalló, prop de la carretera en un revolt de l’antiga. Nou rètol indicador, seguim pel barranc de la Cova en direcció al de la Dòvia, passant per sota un pont de l’antiga carretera i per dins d’una canalització metàl·lica del torrent a la nova.

Barranc de la Dòvia (140m)
Torrent neix prou més amunt de Pratdip, entre el Tossal Gran i el Mont-redon. En aquest punt no acostuma a portar gaire cabal. El creuem a gual i continuem pel marge dret hidrogràfic.
A la partida de les Fontanelles passem pel costat de la casa del Paco, coneguda antigament com a Caseta de l’Electra (1). Tornem a canviar de marge per creuar de nou sobre del salt de la Sabinosa, un bonic salt i gorg, quan el torrent porta aigua. De nou al marge dret ens enfilem fins a sortir a un altre camí.

  • (1) Als anys 30 del segle passat Francesc Chavarria va construir una petita central que subministrava electricitat a diversos pobles de la rodalia. Aquest edifici allotjava la turbina. La bassa és més amunt.

Camí vell de Masriudoms (172m)
Bifurcació ben indicada que prenem a mà dreta, en direcció al trencall amb el camí del coll del Marquès.
Albirem a l’altre marge unes granges abandonades i una edificació més antiga. És el que resta del molí fariner d’en Xenca o de la Creueta. Més amunt podem veure les arcades que sustenten el rec del molí, arrapat al cingle.
Deixem el camí més evident per baixar a mà dreta i seguim per un corriol propers a la llera tot i que, continuant pel de l’esquerra, ens menarà al mateix punt.
Més endavant trobem una nova bifurcació indicada amb el camí del coll del Marquès, per on marxa el PR-C 90 que ara seguirem a mà dreta, sempre pel marge dret del torrent. En aquest tram força engorjat acostuma a portar cabal regularment.

Capelleta de Sant Isidre (173m)
Oratori en una balmeta de pedra tosca.
Camí enllà, amb algun tram empedrat, la gorja s’obre i sortim a unes feixes d’oliveres i ametllers. Ara seguim un camí carreter, pavimentat parcialment. Creuem de nou la llera i ens enfilem, ja amb el poble a la vista, fins a la carretera que solament hem de seguir uns 120 metres per retornar al punt d’inici.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Tomb del Puig de la Cabrafiga

Puig de Coma d’Or

Des del coll de Pimorent per la Coma d’Engràcies i retorn pel Cortal Rossó

Distància 14,7 km
Desnivell acumulat 900 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 27 de setembre de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Cerdanya (1:40000)

IGN. 2249OT. Bourg-Madame (1:25000)

Ascensió a un dels cims més agraïts entre l’Alta Cerdanya i l’Arièja. Magnífica talaia en un entorn formidable. Camins ben fressats i itinerari evident. La ruta d’ascens és també apta per a realitzar-la en condicions hivernals.
Itinerari relacionat: Puig Pedrós de Lanós i Coma d’Or

Accés Al coll de Pimorent (Puymorens) hi accedim per la N-320 entre Portè i l’Espitalet (L’Hospitalet-près-l’Andorre). Des d’Andorra ho fem per la N-22 a partir del Pas de la Casa. Podem començar a caminar des de la mateixa carretera, però ho fem una mica més amunt, prenent una pista de servei de l’Electricité de France que surt a mà dreta, en el sentit Portè-l’Espitalet.

Coma d’Engràcies (1953m)
O Coma d’en Garcia. Durant anys aquesta coma orientada a ponent se l’ha anomenat —excepte a la cartografia oficial francesa— coma d’Engràcies. Encara trobarem moltes ressenyes amb aquesta denominació. (1)
Continuem per la pista per la que hem arribat i la seguim —amb algunes dreceres— fins poc més amunt d’una captació d’aigua que forma part del sistema hidroelèctric de l’Espitalet.
Continuem per un camí ben fressat en moderat pendent.

  • (1) Ens resistim a adoptar la oficial tant procliu a «afrancesar» els topònims sense solta ni volta.

Portella de la Coma d’Engràcies (2534m)
Coll entre la Tossa Rodona i la Cresta dels Llosers. A mà esquerra en surt el camí que, pel rec de Coma d’Or, baixa a la vall de les Vésines. Des d’aquí ja podem albirar el nostre objectiu i el seu veí Puig Pedrós de Lanós o Pic Pedrós (2).
Poc més enllà atenyem la Portella de Cortal Rossó i l’estanyol de Coma d’Or.
El pendent s’empina al peu del Cap de la Llosada i les rampes finals prèvies al cim.

  • (2) I que no cal confondre amb el Puigpedrós cerdà.

Puig de Coma d’Or (2826m)
Per accedir-hi ens caldrà ajudar-nos de les mans en un parell de passos fàcils. Però ni cal ni guanyarem perspectiva.
Per ponent atalaiem bona part dels cims andorrans fins a la Pica d’Estats. Per llevant la vista és superba amb l’estany de Lanós i el massís del Carlit, però queda limitada per l’alçària dels seus cims. Pel nord albirem fins a la muntanya de Taba. A gregal destaquem els cims que envolten la Vall d’Orlú i el Puig Peric. A migdia atalaiem el Puigllançada, la Tossa d’Alp i el Moixeró. L’esquena d’ase que forma la carena amb el Pic de Cortal Rossó ens amaguen les muntanyes de Núria-Ulldeter.
Baixem del cim carenejant (S) per camí fàcil i fressat.

Pic de Cortal Rossó (2822m)
Els mapes assenyalen amb aquest nom un punt carener més baix i gens priminent. Nosaltres identifiquem així el turó veí coronat per un gran pedró a partir del qual comencem a davallar seguint el cordal carener (S).
El camí, ben definit, es perd al darrer tram abans del coll, però continuem davallant per terreny fàcil i obert.

Portella de Lanós (2474m)
Entre el pics de Cortal Rossó i de Font Viva. Per llevant hi arriba el camí que puja de l’estany de Lanós. Vers el NW en surt el que ens retornaria a la Portella de Cortal Rossó per l’estanyol de Coma d’Or.
Prenem el que marxa vers el SW, baixant pel marge esquerre del Rec de Cortal Rossó, faldejant al peu de la Serra de Font Viva.
Ben avall trobem una altra captació d’aigua, poc abans d’atènyer un planell.

Coma-rossa (2173m)
Basta planúria, on el torrent hi serpenteja. La creuem fins a l’altre cap on sortim sobre una pista que seguim a mà esquerra, mentre anem separant-nos del torrent.

Cabana de Cortal Rossó (2100m)
Cabana pastoral a peu de pista. Podem atalaiar Portè i la vall del Querol. Pista enllà albirem el coll de Pimorent i retornem al punt de partida. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Coma d'Or
Ascensió hivernal en raquetes de neu

Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Pic de la Coma de Varilles

Des de la vall d’Incles per les Basses de les Salamandres i retorn per la Cabana Sorda

Distància 9,5 km
Desnivell acumulat 931 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 24 de setembre de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Andorra (1:40000)

Govern d’Andorra. Mapa Topogràfic (1:25000)

Itinerari habitual per accedir a un cim que, malgrat la seva modèstia, resulta bona talaia des de la que albirar bona part dels cims del Principat. Ens hi enfilarem passant a prop de les Basses de les Salamandres per fer drecera i estalviar-nos la graonada sobre l’estany de Cabana Sorda, indret d’obligada visita que farem a la tornada.
Camins ben fressats i senyalitzats excepte un curt tram que no ofereix cap dubte.

Accés
Entre Soldeu i el Tarter, quan la CG-2 fa una llarga marrada per travessar el torrent, just al costat del pont, prenem l’estreta CS-270 que s’endinsa a la Vall d’Incles. Als dos quilòmetres trobem una font a mà esquerra on hi ha un reduït espai d’aparcament.
Cal tenir en compte: Durant els mesos d’estiu, la carretera roman tancada de les 10.00 h a les 18.00 h a l’accés de vehicles rodats particulars. El Comú té disponible un servei de vehicle llançadora (3€ per persona).

Vall d’Incles (1837m)
Hi ha rètols indicadors i el camí és ben fressat i senyalitzat en groc. Comencem a pujar seguin el torrent de la Font del Comellassos que deixem per endinsar-nos a la pineda tot flanquejant la Costa del Caup. Pendent entre moderat i fort.
Quan sortim del bosc, propers al riu de Cabana Sorda, ja podem albirar el cim. Trobem un parell de corriols a mà esquerra que podem prendre per anar a buscar el camí a les Basses de les Salamandres, que passa més amunt. Però si no en fem cas o no els veiem, poc més amunt en trobem un de senyalitzat.

Camí a les Basses de les Salamandres i a l’Estanyó del Querol (2245m)
Pintat en groc en una roca hi ha indicat aquest camí. Prenem el ramal de la dreta, que passa més alt. El de l’esquerra mena a l’estanyó. Obviem un parell de corriols a mà esquerra.

Basses de les Salamandres (2360m)
Quan el camí es bifurca en Y, ja a la vista de les basses, l’abandonem. Ens enfilem, fora de camí, per terreny fàcil i obert vers el N fins a trobar el GRP.

GRP (2470m)
Itinerari que circumval·la a tot el Principat. És senyalitzat en groc i vermell. El tram al que accedim va entre el refugis de Cabana Sorda i dels Cóms de Joan. El prenem a mà esquerra.

Camí al cim (2653m)
Deixem el GRP per un camí a mà dreta senyalitzat amb una fita. Flanquegem un turó que deixem a mà dreta fins a un collet on, pel carener, emprenem l’ascens al cim.

Pic de la Coma de Varilles (2759m)
Varilhas en occità. La coma que li dóna nom és en aquest vessant, a la capçalera del riu d’Aston. Termenal entre Andorra i l’Arièja, malgrat la seva modesta alçària és una bona talaia des de la que albirar bona part dels cims del Principat, excepte els ponentins on els seus veïns més alts li priven.
Davallem desfent el camí de l’anada, ara però sense abandonar el GRP, amb un pendent considerable per davallar la graonada sobre l’estany.

Estany i refugi de Cabana Sorda (2295m)
Una presa augmenta el cabal de l’estany situat en una bella raconada. El refugi, lliure i en bon estat de conservació, té capacitat per a una dotzena de persones, amb lliteres, taules i llar de foc. Com la majoria de refugis andorrans té una part reservada als pastors. A l’exterior hi ha una estació meteorològica automàtica.
En surten tres camins. Un senyalitzat en groc que s’adreça a la Bassa d’Anrodat. El GRP que ho fa al refugi de Juclà. Nosaltres prenem el tercer que, pel marge dret del riu ens retorna a la vall.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Coma de Varilles

Guara. De Rodellar a Otín.

Un passeig pel Mascún Inferior 

Distància 14,1 km
Desnivell acumulat 675 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 6 de setembre de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Sierra y cañones de Guara (1:40000)

Les capricioses formes amb que l’erosió ha modelat el calcari, per una banda, i les raconades de la gorja del riu per l’altra, fan d’aquest itinerari un dels imprescindibles de la serra de Guara.
El tram entre Rodellar i la surgència del Mascún és una zona d’escalada reputada internacionalment. Hi concorren tal quantitat d’escaladors que pot resultar fins i tot carregós. A la resta de l’itinerari també hi sovintegen els senderistes, però ja d’una forma més mesurada i tranquil·la.
S’acostuma a allargar fins al Saltador de las Lañas, o també a Losa Mora. Hem preferit deixar aquestes opcions per a una altra ocasió i allargar-ho retornant a Rodellar pel camí del riu.
Si els temps acompanya podrem gaudir de bons banyets als diversos grogs que trobarem.

 Accés
Sortida 77 de la A-22 en direcció a Abiego per la A-1229. Després Biergue per la A-1227. Finalment Rodellar per la HU-341. Hi ha un gran aparcament a l’entrada del poble.

Rodellar (735m)
Partim del barri de la Iglesia i anem a buscar el de la Honguera, al nord del poble, on prenem l’antic camí carreter d’as Graderas. Abans de començar a baixar ja tenim una magnífica panoràmica dels ponts natural  d’os Ventanajes, del Tozal deras Gleras, del riu Mascún i de l’ermita de la Virgen del Castillo. En llargues llaçades davallem en direcció al riu.

Camí a la Virgen del Castillo (745m)
Bifurcació indicada. Deixem el camí que continua, entre d’altres, cap a Otín i prenem el de la dreta. Creuem el barranc de Fornacal, deixem a mà dreta camí de Cheto, baixem a creuar el barranc de la Virgen i ens enfilem per l’altre marge fins a l’ermita. Camí ben fressat, pendent entre suau i moderat.

Ermita de la Virgen del Castillo (854m)
Encimbellada dalt de la Peña de la Virgen, un penyal amb una imponent cinglera que s’esbalça per ponent sobre la gorja del Mascún. Excel·lent mirador de la contrada on hi podem albirar bona part de l’itinerari.
La de la Virgen del Castillo és d’origen romànic, datada al segle XII, com a ermita d’un castell del que en resten vestigis de les muralles i el portal d’accés. Fou ampliada el segle XVII afegint-hi un cos a la part de davant.
Retornem a la bifurcació amb el camí d’as Graderas i baixem fins al riu on trobem una bifurcació que seguim a mà dreta.
Per unes passeres creuem al marge dret hidrogràfic. Des d’aquest punt tenim una magnífica vista dels finestrals d’os Ventanajes que ja em pogut admirar, amb una perspectiva aèria, des de l’ermita.
Poc més amunt el riu fa una colzada i un bonic gorg, al punt on desguassa el barranc de la Virgen. Poc més enllà tornem a creuar el riu per accedir a la surgència.

Font del Mascún (700m)
Important surgència càrstica d’origen desconegut que aporta la major part del cabal en aquest tram inferior del riu. Poc més enllà una altra colzada ens fa creuar-lo de nou a gual.
A mà esquerra surt el camí de la Garganta Baja, senyalitzat cap a Nasarre i el dolmen Losa Mora. Mal anomenada barranc d’Andrebot. Continuem recte amb per la llera seguint les indicacions a Otín. Des d’aquest punt tenim una visió del finestral natural que recorda la figura d’un dofí. Al marge esquerre s’alça el cingle de la Virgen coronat per l’ermita que hem visitat. Un corriol poc visible mena al peu de la via ferrada de l’Esperó de la Virgen.
Per camí ben fressat continuem planerament propers a la llera creuant d’un marge a l’altre. Aquesta zona es coneix com a Real de Mascún i comencem a albirar les capricioses formes amb que l’erosió ha modelat la roca calcària: agulles, torres, castells…

 Costera d’Otín (710m)
S’anomena així el tram costerut del camí de bast entre Rodellar i Otín. Abandonem la llera per emprendre’l a mà esquerra i guanyem alçària ràpidament entre llaçades. Pendent entre moderat i fort.
Podem albirar de ben a prop torres com la de Santiago, la fina agulla Cuca Bellosta i castells com el Puntal d’a Costera, mal coneguda com la Ciudadela, i Os Cagatés a l’altre vessant del torrent.
Quan el camí s’aplana ens anem separant de la gorja del Mascún, que hem deixat molt al fons entre un estol de formes capricioses, per seguir per sobre la canal de Sarratiás o barranc del Caxigar.

Caxigar d’Otin (1065m)
Resten dempeus alguns exemplars monumentals de caxicos (roure de fulla petita o valencià). Passem pel costat d’un parell de bons exemplars.
Baixem a creuar el barranc de Losa Mora (o Vallón de la Lupera) i sortim a les envistes del tossal on s’assenten les ruïnes del Barrio de la Iglesia del despoblat d’Otín.

Otín. Barrio de la Iglesia (1073m)
Restes d’antigues pagesies com Casa Bellosta i de l’església. Bona part han perdut la coberta però conserven els murs. Desfem el camí fins a la bifurcació d’as Graderas.

Camí a Rodellar pel riu (700m)
Pujant pel camí d’as Graderas, que hem fet a l’anada, retronaríem en poca estona a Rodellar. Per comptes d’això anem a la dreta, creuem de nou el riu i seguim bona estona pel marge dret.
El problema d’aquest tram pel riu és que no està senyalitzat i hi concorren molts camins, sovint per accedir a zones d’escalada. Però també —per poc que ens hi fixem en trobarem prou indicis— perquè antigament aquesta era una zona d’horta. Ens cal dons estar atents per estalviar-nos alguna marrada. Val la pena allargar la excursió per visitar els gorgs i raconades que hi trobem.

Camí a Rodellar per la Honguera (710m)
Quan retornem al marge esquerre, surt per aquesta mà un altre camí que també puja a Rodellar pel barri de la Honguera.
Poc més endavant el riu serpenteja en un parell de colzades. Això fa que ens calgui travessar-lo quatre voltes més, la darrera a la zona de la Palomera, poc abans del caos de blocs sobre la llera conegut com Bozos de Palomera.

Camí de Palomera (710m)
De nou al marge esquerre prenem un costerut corriol, guiats per algunes fites, fins a una faixa transversal. Si la seguim a mà dreta anirem a parar a l’abric de Palomera, on hi ha pintures rupestres. Continuem de recte pujant per una canal i sortim al fil del cingle. Un rètol identifica erròniament el lloc com a Gradón de Palomera. Del riu fins aquí fort pendent en terreny descompost.
Retornem al Barrio de la Iglesia de Rodellar passant pel costat del refugi Kalandraca.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Guara: de Rodellar a Otín