Arxiu de la categoria: Moderat

Salt de Sotorres, estret del Boter i el Ventador

Des del la Font de la Pineda

Distància 11,7 km
Desnivell acumulat 762 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 12 de setembre de 2020
Cartografia Editorial Piolet: El Port (1:40000)

Seguim un itinerari publicat a Wikiloc pels Salvatges dels Ports, molt variat, que ens permetrà visitar belles raconades de trams engorjats i salts d’aigua.
Cal preveure que haurem de creuar el riu a gual al Ventador. Si el temps acompanya podrem banyar-nos-hi però, depenent del cabal, és probable que si o si calgui creuar algun toll. D’altra banda el Pas de la Barca és un pas estret entre roques que després de pluges pot estar cobert d’aigua.

Accés
Poc més enllà de l’accés a Orta (Horta de Sant Joan) per la T-333 entre Prat de Comte i Arnes, prenem a mà esquerra la pista a «els Ports» que mena a les àrees de Mas de Lliberós i la Franqueta. Passat el mirador del Salt de Ferrassó trobem, també a mà esquerra, la font de la Pineda on, al costat de la carretera hi ha prou espai per aparcar alguns vehicles.

Font de la Pineda (505m)
De déu generosa i perenne. Reculem dos-cents metres per la carretera per prendre un camí paral·lel a mà dreta. Creuem el barranc una cinquantena de metres abans del salt. Trobem fites a l’altre marge. Anem fins al cairell del cingle per observar el salt, tot i que el millor punt per fer-ho és el mirador.
Prenem una sendera ben definida per la que ens enfilem propers al cingle fins a una bifurcació on anem a l’esquerra i comencem a davallar per l’ombria de Sotorres, amb algun tram de fort pendent, fins a tocar el filat perimetral d’una vinya on creuem una rasa i tornem a trobar una sendera ben marcada que seguim a l’esquerra fins a la pista d’accés al mas d’Avelino, pel marge esquerre del riu d’en Piqué. La prenem a mà esquerra fins al salt.

Salt de Sotorres (410m)
El riu d’en Piqué s’ha obert camí erosionant el rocam en forma d’una gran olla i s’hi estimba. Aprofitant el desnivell s’hi va alçar un molí fariner. La primera construcció data del s. XII i la segona del XVIII. El nom de Sotorres li ve del propietari que va adquirir-lo en temps de la desamortització. Va estar en funcionament fins els anys 40 del segle passat. L’any 1988 es va restaurar i actualment s’ha dedicat a allotjament rural. Tot el conjunt conforma una bella raconada. Tornem enrere i creuem el riu per unes passeres per albirar el salt des de l’altra riba.
Continuem per la pista d’accés al molí i posteriorment paral·lels al riu, separats una cinquantena de metres. En aquest tram ens cal ser extremadament curosos dons transitem per una finca particular que un conegut celler d’Orta dedica a l’explotació vitivinícola. Més enllà de la finca, baixem a retrobar el riu.

Riu d’en Piqué (411 m)
Som al final de l’engorjat on acaba el descens des del Ventador. Entre els practicants d’aquesta modalitat, generalitzada i erròniament, se l’anomena barranc del Canaletes. El riu d’en Piqué (o d’en Piquer) neix a la font Blanca, sota el coll de Membrado, i hi van confluint altres barrancs com el de l’Avellanar. És a partir de Sotorres, on s’uneix als barrancs de la Pineda (salt de Ferassó) i dels Cubars, que pren el nom de Canaletes. No fa pas tant anys però, que la gent del país el coneixia com a riu d’Orta. Desguassa a l’Ebre a l’alçada de Benifallet.

Prenem la ben fressada i costeruda sendera que utilitzen com a retorn els nombrosos grups després de baixar pel barranc, fins a sortir sobre una pista on anem a la dreta. Aviat s’acaba i esdevé una sendera per la que anem guanyant alçària vers les Roques Cambretes que podem albirar a l’E. Sortim sobre un ample llom rocallós. Per la dreta marxa el camí (indicat) vers el Ventador, que seguirem de tornada o que podem prendre ara si ens interessa escurçar l’itinerari.
Revoltem les Roques Cambretes on tenim una magnífica panoràmica del Montsagre d’Orta, la Mola dels Atans i la Punta de l’Aigua sobre el Barranc dels Cubars. També podem comprovar ─els efectes són encara ben evidents─ l’abast de l’incendi del juliol del 2009. Tenim a la vista el punt on va succeir el fatídic atrapament que va costar la vida a cinc bombers del GRAF de Lleida.
Atenyem el coll de l’Ereta. El camí que baixa a mà dreta és per on retornarem, de forma que el tram entre l’accés al Ventador i aquí és comú d’anada i tornada. Al nostre davant s’alça la Moleta i l’evident canal que hi veiem seguint el fil de la carena des del coll, és per on ens cal continuar: un pas amb llegenda.

Pas de la Mala Dona (683m)
És un grau que, aprofitant un estreta lleixa, guanya esbiaixadament el cingle. Hi ha una sirga d’acer al tram superior. És un pas fàcil amb terreny sec, però no exempt de certa exposició.
Amb un nom així, a l’indret no podia mancar-hi la seva llegenda: conten a Orta que quan un matrimoni mal avingut baixava el pas, la dona va empentar el marit. Creient-lo mort, s’apressa a donar la mala notícia que s’hi havia estimbat. Quan hi arribaren varen trobar-lo sa i estalvi penjat en un faixó.
Superat el pas iniciem un llarg flanqueig (E), primer per l’obaga a la falda de la Moleta, sobre el Barranc dels Cubars més endavant pel solell de la carena entre aquest i el dels Estrets. Poc abans del mas de les Crevetes de Lloà, al punt més alt de l’itinerari, sortim sobre la sendera que baixa del coll de la Gilaberta i la prenem a mà dreta. És un tram de l’itinerari dels Estels del Sud i el seguim fins als masos de Fandos i Capellà.

Masos de Fandos i Capellà (608m)
Ruïnes d’un parell de masos al marge dret del barranc dels Estrets ─que no cal confondre amb el riu dels Estrets─ on tenim dues opcions. Si el barranc porta aigua podem anar pel camí alternatiu per sobre el cingle que tanca el marge esquerre del barranc per migdia i creuar-lo al Pas de la Barca (tram equipat amb cadenes) per atènyer el coll de la Barca. Si és sec el seguim un tram per la llera per l’Estret del Boter, passat el qual anem progressant pel camí del marge dret fins al coll.

Coll de la Barca (552m)
A partir d’aquí pugem per un ben conservat camí de bast, amb bons contraforts de pedra seca i un grau al bell mig, que en moderat pendent ens retrona al coll de l’Ereta, on desfem el camí de l’anada fins a la cruïlla del Ventador. En aquest punt anem a l’esquerra i comencem a davallar fent llaçades per amorosir el fort pendent, per una llarga pala pedregosa que ens deixa a l’engorjat ─evident des del començament de la baixada─ per on s’obre pas el riu d’en Piqué.

El Ventador (460m)

Estreta gorja on l’efecte de l’erosió, els blocs caiguts i la vegetació conforma un indret laberíntic. Anem a l’esquerra per accedir al racó més emblemàtic on el riu salta sobre un toll profund lliscant per sobre una llarga capa de tosca. Després podem tornar enrere i baixar a la dreta per buscar el pas més factible del riu, que haurem de fer a gual. Cal fixar-nos bé on comença el camí per sobre d’una estreta lleixa pedregosa al marge esquerre (hidrogràfic).
Continuem pujant per un llarg i ample llom pedregós sobre un contrafort de la Serra d’en Cardona on el camí es desdibuixa, guiats per fites sovintejades, fins al coll d’en Puig des del que comencem a davallar per senda ben fressada que ens retorna a la font de la Pineda.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Salt de Sotorres, estret del Boter i el Ventador

Pics de Creussans i de Cabanyó

Des de la Coma del Forat. Retorn pel port de Tristaina.

Distància 6,8 km
Desnivell acumulat 551 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 22 d’agost de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Andorra (1:40000)

Accés a un parell de cims que, malgrat la seva modèstia, ubicats estratègicament al nord-oest del Principat i termenejant amb l’Arièja, esdevenen unes magnífiques talaies, amb permís de les persistents boires que sovint embolcallen en cotó fluix les valls occitanes.
Els camins són en general ben fressats i senyalitzats. Les úniques dificultats les trobarem a l’accés al pic de Cabanyó on, a banda d’algunes grimpades fàcils i algun pas de moderada exposició, ens caldrà llegir bé el terreny.
Podem escurçar l’itinerari a costa de renunciar a les vistes sobre un dels circs lacustres més emblemàtics d’Andorra: el de Tristaina.

 Accés
La C.G. 3 en el seu darrer tram entre l’Hortell i la Coma del Forat, és tallada entre primers de juliol i mitjans de setembre, de 8:30 a 17:30. Solament s’hi permet el pas de ciclistes. Si volem accedir al punt d’inici de l’itinerari no ens queda altre remei que estacionar el vehicle a l’Hortell i pujar a peu o utilitzar el telecabina.

Coma del Forat (2250m)
De darrera el restaurant parteix a mà dreta el camí als estanys de Tristaina i a mà esquerra una pista de servei. Hi ha rètols indicadors. Anem per la pista en direcció a l’estany i port de Creussans i els cims de Cabanyó i de Peiraguils. La deixem aviat a mà dreta per un sender que s’enfila en fort pendent tot fent drecera i la retrobem a l’alçada de l’estany.

Estany de Creussans (2436m)
Continuem guanyant alçària des del marge ponentí de l’estany, amb bones llaçades i camí ben fressat fins a sortir a terreny més planer on ja podem albirar el carener, el port i el cim de Cabanyó. En aquest punt, per pujar al port, el camí senyalitzat descriu una llarga marrada en forma de U i sentit de les busques del rellotge. (1)

  • (1) Arribats a aquest punt que hem marcat amb un waypoint com a A, és preferible deixar el camí al port per l’esquerra i continuar uns tres-cents metres vers el SW, sense camí definit però per terreny fàcil i obert, en direcció al punt B, on hi localitzem camí ben fressat. Pot servir-nos com a referència de pas un collet darrera el que s’alça el cim de Cabanyó a l’esquerra d’un turó rocallós. Seguint aproximadament el camí dibuixat al mapa. D’aquesta forma accedirem primer al pic de Cabanyó per resseguir després el carener, estalviant-nos una bona estona.

Port de Creussans (2621m)
Tot el carener és termenal entre el Pincipat i l’Arièja. Hi ha una placa en memòria de la visita de Jacint Verdaguer a aquestes contrades l’any 1883. Hi passa el camí que recorre tot el carener i en parteix el de la vall de Solcem. Hi albirem l’estany de Creussans, homònim de l’andorrà, però al vessant oposat.
Anem a l’esquerra per accedir al veí cim homònim per camí fàcil i fressat.

Pic de Creussans (2682m)
Coronat per una senzilla fita. Ressenyat a la topografia oficial francesa i andorrana (sorprenentment) per l’afrancesat «Caraussans». Davallem del cim en direcció a l’evident veí pic de Cabanyó. A mesura que ens hi apropem ens imposa respecte. Salvada una primera graonada, el camí més evident marxa a mà dreta, vers el vessant ponentí. Si el seguim veurem que va a parar sobre un tarter, en baixada (2). Ens cal anar a l’esquerra on recuperem aviat camí fressat. Hi ha senyals de pintura grocs fins ben amunt i algunes fites. Anem progressant atents als rastres de pas i les fites, tot i ajudant-nos de les mans de tan en quan. Ben propers al cim tenim dues opcions: encarar-lo frontalment o revoltar-lo flanquejant pel vessant andorrà. Aquesta darrera opció és més fàcil però lleugerament exposada.

  • (2) Ignorem on mena. No surt referenciat als mapes. Però intuïm que s’adreça a la pista que puja de la vall de Solcem fins a mig camí del Port de Rat. A la segona meitat del segle passat hi havia el projecte d’unir la vall d’Ordino amb Vic-de Sòç, mitjançant un túnel per sota el port de Rat, entre el Cap de la Costa Gran i el pic de Cataperdís. Els andorrans van començar a perforar pel seu cantó però, sortosament, els francesos van abandonar el projecte.

Pic de Cabanyó (2732m)
Coronat per una fita i un petit tub metàl·lic. Ressenyat a la topografia oficial andorrana i francesa pels afrancesats «Cabayrou» o «Cabagnau». Bona talaia. Vers el SE, destaca sobre la Coma del Forat, el pic d’Arcalís. En el sentit de les busques anem identificant per la seva prominència els de Cataperdís, de l’Angonella, del Pla de l’Estany i el de Comapedrosa, que treu el cap darrera la vertical cara nord del Medacorba. El segueixen l’isolat pic dels Lavans, les puntes de d’Ascorbes i del Palomer, el de Gerri i el Norís i Monteixo, mig tapats pel més prominent: la Pica Roja, flanquejada a banda i banda pels ports de Boet i Vell (o de Romaset) i sobre l’estany de la Socarana. Tot seguit l’allargassada carena dels Romaset. Per entremig del port de la Gardella, s’imposa un secundari que no es resigna a aquest paper: el pic de Baborte. Després comencem a gratar els 3000 amb els de Canalbona, la Pica d’Estats, el Verdaguer i el Montcalm. La Punta de Montcalm tanca la sèrie i, a la llunyania encara podem albirar el cim dels Tres Senhors, pràcticament al N. En aquesta direcció hi tenim el pic de Creussans i al seu darrere ressalten els de l’Estanh Forcat i de Costa Rodona. Tot seguit s’imposa el de Tristaina, el port i pic de l’Arbella, el de les Planes i el de Font Blanca. Més llunyans, vers l’E, el cordal de la Serrera a l’Estanyó.
Davallem del cim per on hi hem pujat però després flanquegem el de Creussans pel vessant andorrà seguint un camí ben fressat, per retornar al port de Creussans. Poc més enllà (NE) atenyem l’estació final del telecadira.

Telecadira i penells d’orientació (2640m)
Al carener hi ha uns panells d’orientació que ens van la mar de bé per identificar els cims de l’entorn. Aquí podem, si ens convé, escurçar l’itinerari: hi arriba la mateixa pisa de servei que hem seguit al començament i per la que podem retornar a l’estany de Creussans.
La Punta de Peiraguils queda ben evident i propera (NE). Podem accedir-hi seguint pel carener, però el camí la flanqueja pel vessant ponentí i tampoc ens aportarà millors perspectives de les que hem gaudit fins ara, així que continuem planerament pel camí fins que s’enfila a la dreta a buscar un collet pel que passem al vessant llevantí i des de on baixem al port.

Port de Tristaina (2638m)
Deixem el camí carener que ens menaria al peu del pic de Costa Rodona i comencem a davallar (SE) per terreny pedregós, ben atents a les fites dons el camí no té altra senyalització i es desdibuixa en algun punt. Bona estona més avall sortim sobre el camí transversal que baixa del cim del Tristaina i el seguim a mà dreta. Ben fressat i de bon fer, anem perdent cota mentre contemplem l’espectacle del circ lacustre de Tristaina, amb els seus estanys Primer, del Mig i de Més Amunt, allunyats de la habitualment nodrida concurrència de l’indret, amb la que coincidirem al collet previ al baixador que ens retornarà a la Coma del Clot.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pics de Creussans i de Cabanyó

Pic de l’Alba

Des de l’Ospitalet, per la vall del Siscar i retorn per la d’Arques

Distància 17,4 km
Desnivell acumulat 1243 m/1414 m amb ascensió al cim
Nivell de dificultat Moderat. Difícil amb ascensió al cim.
Data 5 d’octubre de 2019 / 26 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina. Cerdanya / Andorra (1:40000)

Itinerari circular que ens mena per un interessant rosari d’estanys de l’Alt Arièja a tocar del Principat d’Andorra.
La vall del Siscar ja mereix una visita per si sola, dedicant el temps que calgui a resseguir-ne salts i gorgs. Superat el coll, al vessant nord hi trobem tres estanys en una vall envoltada d’abruptes crestalls: una delícia per a qualsevol excursionista. La d’Arques és més oberta i plàcida. Es pot escurçar molt l’itinerari passant de la vall del Siscar a la del riu d’Arques per la Portella del Siscar, per un camí ben fressat i senyalitzat. Una opció força concorreguda.
Un cop al coll, opcionalment, podem accedir al Pic de l’Alba, una magnífica talaia del Pirineu Oriental. Des del cim podem escollir entre continuar l’itinerari o baixar a buscar el camí de la Portella a l’estany de Pedorrers. Aquesta opció s’explica al final de la ressenya.
En qualsevol cas és un recorregut exigent per la llargària, desnivell i els forts pendents que cal superar, bona part sense camí definit, malgrat que evident, i amb llargs trams de tartera.

 Accés
Al costat dret de la N-20 tot baixant del coll de Pimorent (o sortint del túnel) just abans d’entrar a l’Ospitalet (forma occitana: l’Espitalet, forma oficial: l’Hospitalet-près-l’Andorre) hi ha un espai destinat a l’aparcament de senderistes. No hi podem accedir directament des de la carretera, cal fer-ho per dins la vila i un pont sobre l’Arièja.
Creuem la carretera. A l’altre marge comença el sender.

L’Ospitalet (1468m)
Enfilem en fort pendent per la falda del Cap de la Palomera. Aviat trobem l’HRP/GRT (senyals blancs i vermells) que puja des de dins la vila i el seguim. El camí és ben fressat, no ofereix dubtes i el pendent no passa de moderat. Creuem per sota la canonada que baixa de la falda del Roc de Pusola , deixem una bifurcació a mà dreta  (camí de les Cascades) (1), tornem a re-passar la canonada i creuem el riu per un pontarró amb lloses de pedra.

  • (1) Itinerari que ens retornaria a l’Ospitalet per l’altre marge del riu.

Jaça de Pusola (1743m)
Bifurcació indicada. El de la dreta és el camí per la vall del riu d’Arques, per on retornarem. Anem a l’esquerra en direcció a l’estany de Siscar. El camí ha estat esporgat i repintat fa poc (juliol 2020), de bon seguir pel marge esquerre del riu. Passem al marge dret i més amunt atenyem una bifurcació indicada. El GRP s’enfila per l’esquerra cap el Coll dels Clots. Anem a la dreta en direcció a l’estany. Ara seguim senyals grocs. Passat el Salt del Toro, on retornem a la riba esquerra per un altre pontarró, atenyem una presa. Prou més amunt trobem un refugi pastoral.

Refugi de la Vésina (2103m)
Vers ponent s’alça la Tossa del Cap de Siscaró. Vers el NW destaquen els pics de la Cabaneta, del Siscaró, la Tosa de Juclà, el Cilindre i pic d’Escobes. El pic de l’Alba ens queda amagat rere el de Ragalécio. Aviat som a l’estany de Siscar, amb una presa mig enrunada i fàcilment identificable perquè té una illeta al mig. L’habitacle que hi ha sobre la presa es utilitzat com a refugi-bivac.
Just a l’alçada del desguàs ens anem separant de l’estany vers la dreta. I, més amunt, ens cal estar atents per deixar el camí que, per la Portella del Siscar, ens menaria a l’estany de Pedorrers. L’abandonem per un corriol poc definit a mà esquerra que, passant per l’esquerra d’un estanyol, ens mena fins a l’estany de Regalécio.

Estany de Ragalécio (2309m)
El voregem pel marge ponentí. Davant nostre, vers el NNE s’alça el Pic de l’Alba i a l’esquerra una ampla i rosta canal per la que guanyarem el coll.
No hi ha camí fressat. Primer ens cal superar un tram de tartera. Hi ha fites que, més que guiar-nos, ens ajuden a confirmar que anem encertant els millors passos possibles. Després procurem pujar per entremig de l’herbei esquivant el pedregar. Són quasi tres-cents metres de desnivell en fortíssim pendent.

Coll (2593m)
Atenyem un collet entre el Pic de l’Alba, a mà dreta, i la cresta amb el Pic de Noé. A l’altre vessant destaca l’estany superior dels de l’Alba i el Pic de Rulhe.
Baixem en direcció a l’estany (NNW) per entremig de la tartera on no hi ha camí definit. Quan l’atenyem continuem per la riba llevantina i pel seu desguàs (N).
Sortim sobre l’HRP que, per l’esquerra, baixa del Coll de l’Alba i el refugi de Juclar. El seguim (senyals blanc i vermells sovintejats). Passem per la riba ponentina de l’estany inferior de l’Alba i la d’un altre estanyol innominat, per baixar tot seguit vers l’estany de Quart.

Estany de Quart (2236m)
El resseguim per la riba nord. Pràcticament a l’altre cap deixem a mà esquerra un camí que mena a Merenç per continuar per una llarga i estreta llengua al final de la qual deixem un altre camí a Merenç a mà esquerra, per enfilar-nos a un collet a mà dreta. En aquesta zona hi ha diversos aixoplucs sota balmes o lloses. Superat el collet baixem a una coma on hi ha un antic pluviòmetre i pugem per guanyar la collada de Pedorrers després de la qual ja albirem l’estany homònim.

Estany de Pedorrers (2174m)
Al marge llevantí, prop de la presa, en surt el camí a l’estany del Siscar, el mateix que hem deixat abans d’escometre l’ascensió al coll.
Continuem per camí ben fressat i guiats pels senyals de l’HRP propers al riu d’Arques fins a la Jaça Pusola on desfem el camí de l’anada.

Accés al cim
El pic és un peneplà inclinat, orientat de sud a nord interromput abruptament per un crestall que s’allargassa vers sol ixent.
Des del coll entre el crestall del Pic de Noé amb el de l’Alba, seguint fites i rastres de pas, guanyem en fortíssim pendent el planell somital, on continuem propers a la carena ponentina fins al túmul del cim sud.
Noranta metres vers el NE s’alça el cim nord, de la mateixa cota. Per accedir-hi ens caldrà crestejar amb alguns passos de grimpada fàcils (II) però amb bona timba a banda i banda.
Per al retorn tenim dues opcions:

  • Retornar al coll i continuar l’itinerari de la volta.
  • Baixar directament a l’estany de Pedorrers.

La distància és molt semblant entre una i altra opció (uns dos-cents metres segons el GPS, als que caldria sumar-hi el tram de retorn al coll) pel que, paisatgísticament ens decantem decididament per la primera.
Si optem per la segona baixarem pel planell somital en direcció a una gran fita que ens senyala el carener entre el Pic de Regalécio i el de l’Alba. Carenegem més aviat decantats al vessant d’Arques, seguint fites i rastres de pas, fins a un collet al peu del darrer esperó del crestall de Regalécio.
A partir d’aquí davallem per una pala herbada de fortíssim pendent i continuem alternant trams de tarter amb herbei fins a la coma entre la Portella del Siscar i l’estany de Pedorrers.
En el nostre cas seguim pel fons de la coma paral·lels i a uns cent metres i escaig del camí que baixa de la Portella fins a l’estany.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Pic de l'Alba

Riu del Puig i Sant Miquel de Castelló

Dels Hostalets d’en Bas a Sant Miquel de Castelló pels gorgs del riu del Puig i el Camí Ral

Distància 15 km
Desnivell acumulat 683 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 8 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: la Vall d’en Bas i les Preses (1:15000)

L’altiplà comprès entre —citant-les de nord a sud— les serres de Llancers, Cabrera, el Pla d’Aiats i la de Mateus, és solcat per una xarxa de torrents que s’estimben pels sallents dels cingles de Falgars que el separen de la plana d’en Bas, nodrint la capçalera del Fluvià. Les seves déus principals, en aquest curs alt, són el riu del Puig i el torrent de la Faja, objectius de la caminada que proposem.
Itinerari de contrastos i varietat paisatgística. La plana és una fossa tectònica —tota la contrada forma part de la coneguda com a Falla d’Amer o del Brugent— reblerta pels sediments d’un antic llac fruit del barratge del Fluvià per colades volcàniques. Contrasta amb l’abruptesa dels cingles que l’envolten, solcats d’antics camins, com el ral de Vic a Olot, una important via de comunicacions. Tant que, al s. XVIII, el tram que uneix la Garrotxa amb l’Osona pel Grau d’Olot —una altra de les fites de l’itinerari— s’hi va fer una gran obra d’enginyeria per a millorar-ne l’accés. La darrera fita és Sant Miquel de Castelló, església d’un antic castell roquer feu del vescomtat de Bas.
Es tracta d’un itinerari circular fàcil on l’únic tram que requerirà la nostra atenció és el del riu del Puig, atesa la concurrència de diversos corriols i perquè, en algun punt, ens haurem d’ajudar amb les mans per progressar. Per la resta els camins són fressats i força evidents. D’altra banda disposem de diverses opcions per escurçar-lo. Una primera seria retornar pel camí ral. O davallar als Hostalets des de Falgars, tant pel camí de la Portellera com pel de les Tres Creus.

Accés
Partim i retornem als Hostalets d’en Bas on trobem un ampli aparcament a l’entrada del poble, al que hi accedim des de la C-153 (antiga Vic-Olot).

Els Hostalets d’en Bas (489m)
El poble va créixer al peu del camí ral de Vic a Olot, principalment durant el s. XVIII, tal com ho testimonien les nombroses llindes dels portals a banda i banda d’aquesta via, avui anomenada carrer de Vic, on s’hi establiren diversos hostals —origen del nom— com l’Hostalet i can Llonga. L’altre carrer que conforma el petit nucli és el de la Teixeda amb les característiques llargues balconades de fusta florides. El conjunt és catalogat com a històric-artístic.
Partim de davant de l’església de Santa Maria sortint del poble per la carretera de la Parcel·lària (SE) (1). Aviat trobem un primer indicador de camins. Pel de la dreta podrem retornar si decidim escurçar l’itinerari des de Falgars seguint el camí de les Tres Creus i passant pel mas de la Clapera, ben identificable per les arcades que envolten l’edifici. Més enllà, i per la mateixa mà dreta, trobem un altre indicador. És el del camí de la Portellera. Ben aviat, en passar el Fluvià per un pontarró, ens cal deixar l’asfalt.

  • (1) Procés de concentració parcel·lària endegat l’any 1966 per a millorar el repartiment de les terres de conreu de la plana i assegurar el manteniment de les explotacions agropecuàries.

Molí de l’Aubert (481m)
Aquí es barregen el riu del Puig amb el torrent de la Faja, el del salt de la Coromina, que visitarem, i que ara s’anomena de Falgars.
Just passat el pontarró fem un gir de 90º mà dreta. Aviat trobem un tram enllosat i poc més enllà el Moli Vell on virem novament 90º a mà dreta, creuant un torrent on hi ha un altre pontarró per al cas de que el cabal sigui considerable. El camí ral marxa a mà esquerra, però nosaltres seguim recte, dons la nostra intenció és visitar els gorgs. A la següent bifurcació anem a l’esquerra (S).
Caminem pel marge hidrogràfic dret del torrent, per entremig d’una arbreda replantada, passada la qual comencem a guanyar alçària. Atenyem l’altre riba per una passera de fusta. Poc més enllà, trobem el camí de la Cidera, que s’ajunta al nostre per la dreta. I al marge dret, la font de les Fogoses. Guanyem de nou el marge dret per sobre d’uns grans blocs de pedra.
Entrem a la zona dels gorgs, on el pendent s’accentua, amb un seguit de corriols que ens poden despistar. N’hi ha algun que mena al camí ral.
Successivament visitem els gorgs de l’Ansat, dels Cristians i de l’Olla. Passat aquest darrer trobem una bifurcació on anem a l’esquerra. (2)
No ens cal caminar gaire per localitzar un corriol senyalitzat amb una fita que s’enfila a mà dreta pel que podrem fer drecera. Continuem a l’esquerra, pel camí més fressat, fins a sortir al camí ral.

  • (2) Pel camí de la dreta guanyaríem la part superior del salt de l’Olla i, pel mirador del Petró, flanquejant als peus de la Tosa de Pujolriu i les Fontiques, podríem pujar a la font de les Marrades.

Camí ral de Vic a Olot (664m)
Des de temps immemorials fou la principal via de comunicació entre Osona i la Garrotxa, fins que la construcció de nous vials, a primeries del s. XX, varen relegar-lo a la funció de camí ramader. El tram més complicat de l’itinerari és el que uneix el Collsacabra amb la plana d’en Bas, el que es coneix com les Marrades del Grau d’Olot.
Per la reorganització del Principat en corregiments arran del decret de Nova Planta, el de Vic abastava també la Garrotxa i el Ripollès. Al s. XVIII, entre els anys 1729 i 1731, es va portar a terme una important obra d’enginyeria al camí ral i particularment al Grau d’Olot, empedrant-lo totalment. Totes les poblacions del corregiment estaven obligades a aportar-hi mà d’obra, toquessin o no amb el camí: es va considerar una obra estratègica. El seu aïllament ha permès que es conservés. El 2010 s’hi va fer una important intervenció de recuperació entre l’Hostal Vall i l’Hostalot.
Enfilem dons pel camí seguint les sinuoses llaçades. Al punt anomenat la Pixanera dels Matxos (o Pixador dels Matxos) comença un tram d’empedrat continu fins a l’Hostalot. Mes amunt, a la font de les Marrades, en brolla una aigua fresquíssima per joia dels viatgers d’ahir i d’avui. Just entremig de la darrera gran marrada, al costat d’un pal de senyalització del camí ral, en surt un corriol que mena a la Mina dels Bandolers.

Mina dels Bandolers (885m)
El nom primigeni és el d’Esquei del Grau. És una trinxera rectilínia de 51 metres de llargària, orientada de nord a sud amb un desnivell màxim des del cantell superior al fons d’uns quatre metres. Desproveïda de sostre, té una amplada mitja d’un metre vint. És d’origen natural produït pel desplaçament del rocam.
Se li atribueix la funció d’amagatall de lladres de camí ral. Conta la llegenda que s’hi feien fonedissos a la justícia fins que varen detenir i fer cantar una «lloca» (informadora o còmplice), pastora d’un mas de la rodalia. Els van penjar d’una de les bigues de l’hostal del Grau, anomenada des de llavors com «la biga dels penjats». Més amunt, sobre el turó, podrem gaudir d’una bona vista de la contrada.

Hostal del Grau (892m)
Bonic edifici amb cinc arcs a la porxada. Com indica el seu nom feia la funció d’hostal de camí ral. Actualment segueix la tradició, ara dedicat a l’allotjament turístic. És documentat d’ençà el s. XIV però hom creu que anteriorment era una fortificació depenent del castell de Bas.
Passat l’hostal trobem una bifurcació de camins. Seguim a mà esquerra el camí ral per visitar el pont de l’Hostalot i hi retornem. Hi ha uns indicadors de senderisme. Baixem a creuar el torrent de l’Hostalot i guanyem alçària pel Pla de la Tosa fins a sortir a la carretera de Falgars. En aquest tram l’itinerari és poc definit. D’aquest punt en parteix el camí de la Portellera, per on podem escurçar la caminada. Seguim a mà dreta la carretera i, poc més amunt, creuem el torrent de la Faja. Per veure’n el sallent ens cal continuar uns metres més.

Salt de la Coromina (921m)
El torrent de la Faja salta el cingle per un desnivell de setanta cinc metres. El nom li ve de la propera pairalia de Falgars. És el millor observatori del salt dons, des de baix, la vegetació impedeix veure’l amb tota la seva magnitud.
Continuem per la carretera fins a Falgars on visitem l’església de Sant Pere. Aquest és un tram del GR 2. D’origen romànic, se’n tenen notícies d’ençà el s. XII com a parròquia del bisbat de Vic. Con tants de la contrada, sofrí els efectes dels terratrèmols del segle XV i diverses reformes posteriors.
Des d’aquí, vers el N, podem albirar el nostre darrer objectiu: Sant Miquel de Castelló, al que ens hi adrecem carretera enllà.
Una bifurcació a mà dreta ens assenyala en camí de les Tres Creus, per on podríem retornar als Hostalets. A partir d’aquí el camí és pista de terra batuda que ens mena al mas de Pibernat. No podem accedir-hi directament, ens cal vorejar-lo per un camí fins al Portell, un grau guanyat a la roca, des del que pugem a Sant Miquel de Castelló.

Sant Miquel de Castelló (953m)
Situat sobre un turó a l’extrem oriental de la serra de Llancers. Tot i la versemblant hipòtesi exposada en un plafó de l’entrada, l’única constància que en tenim és que havia estat la capella del castell feu dels vescomtes de Bas. I malgrat que la fortalesa apareix esmentada documentalment d’ençà el s. XI, de l’ermita no n’hi ha notícies posteriors. Des del 1974 el lloc ha estat habilitat com a refugi per Grup Excursionista i Esportiu Gironí. És una bona talaia sobre la plana d’en Bas.
Retornem al Portell i, poc més enllà, atenyem una bifurcació. Per l’esquerra, marxa el camí de Joanetes, per on segueix el GR 2. Nosaltres anem a la dreta, per un ombrívol camí de fort pendent que ens deixa a les primeres cases aïllades del nucli dels Hostalets. Després d’un tram d’asfalt hi retornem pel carrer de Vic, o el que és el mateix, l’antic camí ral, fins al punt d’inici davant l’església de Santa Maria.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Riu del Puig i Sant Miquel de Castelló

La Foradada de Cantonigròs

Les escorrenties d’Aiats i Cabrera —al Cabrerès o Collsacabra— nodreixen la riera de la Rotllada. Al peu de Cantonigròs serpenteja, salta i s’engorja entre cingles, en una raconada de gran bellesa coneguda com la Foradada. El nom li ve de l’esvoranc obert, com un enorme finestral, en una de les parets que l’envolten. A partir d’aquí pren el nom de riera de la Gorga, o de les Gorges, i són nombrosos els salts i gorgs del seu curs passant per l’Esquirol fins a tributar al Ter a l’alçada del meandre de Sant Pere de Casserres.
La forma més ràpida d’accedir-hi és per Cantonigròs. Però també podem fer-ho des de l’Esquirol per tres camins diferents, més llargs, remuntant el curs de la riera. Proposem dos itineraris un pel camí ral de Vic a Olot, pel marge hidrogràfic esquerre i l’altre pel solell pel marge dret, amb retorn comú pel camí del Campàs.
Cal remarcar que el cabal de la riera és força irregular, marcat pel règim pluviomètric, amb èpoques que resulta ben minso. Llavors l’espectacle del salt i el gorg perd vistositat.

Accés comú als dos itineraris
Per la C-153, entre Roda de Ter i la Vall d’en Bas, a l’alçada de l’Esquirol prenem la BV-5207 en direcció a Tavertet. Creuem l’Esquirol, sortim del nucli urbà i, un cop hem passat el tercer pont, trobem a mà esquerra el camí del Campàs on hi ha indicadors de senderisme. Podem aparcar aquí mateix, tot i que  l’espai és molt reduït, o uns metres més enllà, al cap de munt del carrer del Pont.

De l’Esquirol a la Foradada pel camí ral i retorn pel Campàs

Camí ral de Vic a Olot
Distància 8 km
Desnivell acumulat 277 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 6 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Collsacabra/Vall de Sau o Puigsacalm/Bellmunt (1:25000)
Recursos consultats Ajuntament de l’Esquirol www.lesquirol.cat

L’itinerari que proposem segueix els dos camins més fàcils pel marge esquerre.

L’Esquirol. Carrer del Pont (690m)
El nom li ve del pont de la Gorga, d’origen medieval, al camí ral entre Vic i Olot. La població va créixer a l’entorn de l’hostal de l’Esquirol (actualment «mas el Perai») molt freqüentat pels traginers. Al segle XVIII va prendre el nom de Santa Maria de Corcó, en traslladar-hi la parròquia homònima. Fa sis anys, per un procés de participació ciutadana, va recuperar el primigeni.
Som dons sobre el camí ral. Hi ha indicadors de senderisme. Prenem direcció al Dolmen de Puigsespedres i Cantonigròs pujant unes escales.  Ben aviat caminem (E) per un ample camí ben enllosat aprofitant l’aflorament de roca mare.

Dolmen de Puigsespedres (732m)
Indicat, a pocs metres a la dreta del camí. És una construcció megalítica amb un corredor d’entrada a la part de migdia. Al costat est queden amuntegades les pedres del túmul que deuria fer uns set metres de diàmetre, del que solament en resten dues dempeus. Prosseguim per un ample carener fins que, bona estoma més enllà, una fita a mà esquerra ens assenyala un corriol (NE).
Fem una bona marrada en sentit antihorari creuant uns quants recs a la capçalera del sot de la Comellassa, o de les Fontiques, fins a situar-nos a la conca de la Gorga, a l’obaga. Uns cinquanta metres per sota i en paral·lel al nostre, discorre el camí pel que retornarem. Rebutgem un corriol a mà esquerra que baixa a trobar-lo a l’alçada de l’Era dels Cavallers (al mapa ressenyat com «Iera dels Cavallers»).
Anem guanyant alçària (E) per l’esponerosa obaga fins a situar-nos al punt més alt de l’itinerari (850m). Cantonigròs ens queda a llevant, uns vuitanta metres per sobre nostre. Cal dir que aquest poble també va bastir-se a l’entorn del camí ral: el nucli original va ser un hostal creat pel gascó Antoni Prat, «Toni Gros», per acollir els viatgers. Per la seva alçària durant molt temps va ser recomanat com a lloc de convalescència.
Davallem decididament fins atènyer una torrentera on trobem una bifurcació amb un rètol de ferro forjat.

Camí de la Foradada (833m)
Baixem a la dreta (NW). El de l’esquerra (per on discorre GR 151) el és el nostre camí de retorn. Poc més enllà, al Solell de la Foradada, torbem un encreuament de camins, amb rètols indicadors. Per l’esquerra baixa al camí a la Foradada. Per la dreta, seguint el GR, marxa el de Cantonigròs. Nosaltres prenem el del mig, que no és senyalitzat. És el de la Serra de Corcó, un mas a l’altre marge de la riera. El deixem aviat, per anar a l’esquerra, en baixada, fins al cap d’un turó que resulta un bon mirador de la gorja, el salt i la Foradada.
Retornem a l’encreuament del solell i baixem al peu del salt.

Foradada de Cantonigròs (770m)
La riera de la Rotllada es despenja del cingle salvant un desnivell d’uns vint-i-cinc metres, en dos salts. Si hi ha prou cabal desplega una bonica cua de cavall que cau sobre un ample gorg. Al marge dret, foradant un allargassat esperó, s’obre la finestra natural que li dóna el nom.
La proximitat de Cantonigròs fa que a l’estiu sigui un espai molt concorregut per banyistes. Si volem gaudir-ne amb tranquil·litat cal cercar altres èpoques de l’any.
Al marge esquerre hi ha les restes d’un antic molí fariner. A dins hi brolla una font. En algun document de primeries del segle XX ja figurava com enrunat i va acabar de malmetre’l l’aiguat d’octubre de 1940.
Retornem al camí de la Foradada, on hi ha el rètol de ferro forjat i ara seguim a la dreta (SW). És ample i ombrívol, més proper a la gorja que el d’anada. Quan ja n’hem fet ben bé més de dos terços, atenyem a mà dreta la font de les Fontiques, ben senyalitzada, que brolla (amb déu irregular) en un marge per sota del camí. I poc més enllà en trobem una altra a mà esquerra.
Quan albirem el mas del Campàs, ja som ben a prop del punt d’inici.

De l’Esquirol a la Foradada pel solell i retorn pel Campàs

Riera de la Rotllada
Distància 7,6 km
Desnivell acumulat 292 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 7 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Collsacabra/Vall de Sau o Puigsacalm/Bellmunt (1:25000)
Recursos consultats Ajuntament de l’Esquirol www.lesquirol.cat

L’itinerari que proposem hi accedeix pel camí menys habitual, pel marge hidrogràfic dret i retorna pel més fàcil, el del Campàs, per l’esquerre.
La qualificació de dificultat moderada obeeix a que al tram final de l’anada és per la llera de la riera i un antic camí poc definit. Hi ha possibilitat d’una variant, que qualificaríem de difícil i que expliquem més endavant. En tots dos cassos implica entrar a la riera i mullar-se més o menys, depenent del cabal.

L’Esquirol. Carrer del Pont (690m)
El nom li ve del pont de la Gorga, d’origen medieval, al camí ral entre Vic i Olot. La població va créixer a l’entorn de l’hostal de l’Esquirol (actualment «mas el Perai») molt freqüentat pels traginers. Al segle XVIII va prendre el nom de Santa Maria de Corcó, en traslladar-hi la parròquia homònima. Fa sis anys, per un procés de participatiu, va recuperar el primigeni.
Tirem enrere per la carretera fins al darrer pont, sobre la riera de la Gorga. Just al costat, al marge hidrogràfic dret surt a mà dreta un corriol poc definit, però fitat. El seguim (NE) i anem a creuar el rec de Filaborres. Ara el camí és més definit (E). Fem una colzada de 90º (S) per revoltar el Serrat de la Matavera i prosseguim (NE-N) fins a una gran bassa.

Bassa de la Matavera (755m)
Passem un tram exposat amb bona timba sobre la gorja, on el camí és difumina entre codines i herbei. Atenció en cas de mullena! Però les fites sovintegen. Més endavant, en entrar de nou a l’alzinar torna definir-se.

Bifurcació (795m)
Som pràcticament sobre la gorja. Davant nostre un gran bloc planer, marca l’inici d’un allargassat esperó que flaqueja el marge dret de la gorja. Per accedir-hi podem fer-ho per sobre el bloc, però l’esquivem per una faixeta a l’esquerra. En resseguim l’ample llom, abocant-nos per albirar el salt i el gorg. Passem literalment per sobre de la Foradada, extremant la precaució dons la timba és considerable a banda i banda.
Retornats a la bifurcació tenim dues opcions. Per la dreta baixa un camí equipat amb cadena i escala metàl·lica o dos trams de sirgues (en estat precari) on també podem ajudar-nos amb les arrels i és menys exposat que l’anterior. Un cop a baix podem optar per creuar la Foradada i el gorg o bé revoltar l’esperó (1). Aquest tram el considerem de dificultat alta. Per comptes d’aquesta opció anem a l’esquerra per un corriol ben definit inicialment, pel que baixem a la llera.

  • (1) A la data de la nostra visita aquesta opció estava prohibida per despreniments.

Riera de la Gorga (785m)
Hi observem uns forats practicats a la roca que deurien servir per sustentar algun tipus d’estructura. Just a l’altra banda del turó que tenim a la dreta en se’n localitzen més. Seguim els curs serpentejant de la riera a contracorrent fins que l’acumulació de brancam ens aconsella separar-nos-en i caminar pel marge. Trobem indicis d’un antic camí i, a l’altre riba, la seva continuació que mena al mas de la Serra del Corcó, però és força perdut per poc transitat. Pugem a la dreta, apartant-nos de la llera. Més amunt, quan el camí planeja i ja és més definit ens en desviem baixant a mà dreta fins a un cap de turó que resulta un bon mirador de la gorja, el salt i la Foradada. Reprenem el camí i poc més enllà atenyem una bifurcació.

Solell de la Foradada (825m)
Hi ha rètols indicadors. Hi passa el GR 151. Per l’esquerra marxa el camí de Cantonigròs (2), per la dreta el de l’Esquirol que seguirem de tornada. Per la dreta també baixa el camí a la Foradada que seguim.

  • (2) A ressenyar que aquest poble també va bastir-se a l’entorn del camí ral: el nucli original va ser un hostal creat pel gascó Antoni Prat, «Toni Gros», per acollir els viatgers. Per la seva alçària durant molt temps va ser recomanat com a lloc de convalescència.

Foradada de Cantonigròs (770m)
La riera de la Rotllada es despenja del cingle salvant un desnivell d’uns vint-i-cinc metres, en dos salts. Si hi ha prou cabal desplega una bonica cua de cavall que cau sobre un ample gorg. Al marge dret, foradant un allargassat esperó, s’obre la finestra natural que li dóna el nom.
La proximitat de Cantonigròs fa que a l’estiu sigui un espai molt concorregut per banyistes. Si volem gaudir-ne amb tranquil·litat cal cercar altres èpoques de l’any.
Al marge esquerre hi ha les restes d’un antic molí fariner. A dins hi brolla una font. En algun document de primeries del segle XX ja figurava com enrunat i va acabar de malmetre’l l’aiguat d’octubre de 1940.
Retornem al Solell i prenem a mà dreta el camí de l’Esquirol. Sortim a una bifurcació amb una indicació de ferro forjat on anem a la dreta. El de l’esquerra és un camí paral·lel pel que podríem accedir al camí ral. El nostre camí és ample i ombrívol. Quan ja n’hem fet ben bé més de dos terços, atenyem a mà dreta la font de les Fontiques, ben senyalitzada, que brolla (amb déu irregular) en un marge per sota del camí. I poc més enllà en trobem una altra a mà esquerra.
Quan albirem el mas del Campàs, ja som ben a prop del punt d’inici.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF



Foradada de Cantonigròs

Serra d’Ensija

21_Grauet_Ensija_DSC_0351 ICHN_L
Vessant meridional de la Serra d’Ensija vista des del Grauet de la Serra de Bastets. Autor: Josep Soler

Situada al Berguedà entre la Serra del Verd (ponent) i els Cingles de Vallcebre (llevant), el Cadí-Pedraforca (nord) i els Rasos de Peguera (migdia), és una clàssica obligatòria per a qualsevol excursionista.

S’hi pot pujar tot l’any per qualsevol dels seus diversos itineraris, entre els que destaquem:

Vessant meridional:

  • Del Coll de Fumanya al Serrat Voltor
  • Del Pla de la Creu de Fumanya a la Creu de Ferro
  • Del Pla de la Creu de Fumanya a la Roca Blanca pel Ferrús i la Canal Gran

Vessant nord:

  • De la Font Freda a la Roca Blanca pel Portell i la Rua de l’Orenella
  • De la Font Freda al Cap de la Gallina Pelada pel refugi
  • De la Font Freda al Serrat Voltor i la Creu de Ferro pel Torrent de les Llobateres.

En ressenyem quatre:

  • Cap de la Gallina Pelada pel barranc de les Llobateres
  • Cap de la Gallina Pelada pel Ferrús
  • Cap de la Gallina Pelada per la Font Freda (raquetes)
  • Serrat Voltor i Creu de Ferro per Fumanya

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDFCap de la Gallina Pelada (o de Llitzet) pel Barranc de les Llobateres i retorn pel Torrent de la Font Freda

Distància 10,85 km
Desnivell acumulat 812 m
Nivell de dificultat mitjana
Data 31 de maig de 2020
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera-Serra d’Ensija (1:25000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Circular per recórrer la serra d’Ensija accedint-hi per un itinerari menys habitual que el de la Font Freda i que, pel nostre gust, és paisatgísticament més atractiu. Segueix en bona part el PR-C 79.
Els camins són ben fressats i senyalitzats. No té altre dificultat que un tram al peu de la Roca Roja on el barranc de les Llobateres s’engorja. En algun punt ens caldrà ajudar-nos amb les mans, trobarem la roca humida i, segons l’època glaç o alguna congesta.

Accés
Per la B-400 de Saldes cap Gósol, al Coll de la Trapa (entre p.k. 18 i 19) prenem una trencall a l’esquerra indicat cap a ‘Vallcebre-Pleta de la Vila-Serra d’Ensija-Refugi Delgado Ubeda’. El seguim fins passada la Pleta de la Vila/Parc de Palomera, on hi ha un parc lúdic, deixem el vehicle a l’alçada de la Font Freda, on la carretera fa una colzada de 90º a l’esquerra.

Font Freda (1680m)
Hi ha rètols indicadors de senderisme. Prenem un ample i fàcil camí paral·lel a la carretera en direcció (E) a “Gallina Pelada pel Serrat Voltor” i “Gallina Pelada pel Torrent d’Ensija” fins a l’alçada del barranc de les Llobateres.

Barranc de les Llobateres (1697m)
Tornem a trobar rètols indicadors. Girem 90º a mà dreta (S) seguint mateixa direcció inicial per una pista pel marge dret del barranc. Hi ha senyals grocs i grocs-i-blancs del PR. S’acaba la pista i canviem de marge. Seguim un sender ben fressat que guanya alçària pel marge esquerre apartant-se de la llera. La recuperem al peu de la Roca Roja a l’entrada d’un tram engorjat. Progressem pel llit pedregós fins a sortir sobre un planell més obert cobert de bons exemplars de pi negre. Després el terreny torna a tancar-se i poc més enllà atenyem el barranc d’Ensija.

Barranc d’Ensija (1996m)
Confluència de barrancs i camins. A banda del d’Ensija i el de les Llobateres, n’hi conflueix un tercer. Hi ha un rètol indicador en direcció al refugi que segueix el de més a la dreta, pel que podríem fer drecera. És una variant del PR . Seguim pel de més a l’esquerra rebutjant el del mig. Poc més enllà trobem una altra confluència de barrancs i, guiats pels senyals, continuem pel de l’esquerra. Fort pendent fins atènyer la carena que seguim a mà dreta (SW).

Pla d’Ensija (2190m)
Ample ras carener entre el Serrat Voltor i la Creu de Ferro. Hi ha un rètol indicador del camí que hem seguit i del que mena al coll de Fumanya pel Serrat Voltor. El turó de la Creu de Ferro queda ben evident (SW) per un còmode llom. Hi ha fites.

Creu de Ferro (2296m)
Arrodonit turó coronat per una creu. Davallem seguint l’ample llom carener fins a l’ampla collada del Pla de les Tores. Suposem que el nom li ve de la tora blava, tot i que a l’estiu no n’hem trobat exemplars en aquest pla però en abundància al torrent de les Pedregoses. Aquí coincidim amb el camins que pugen de la Creu de Fumanya pel Serrat del Pal i el torrent de les Pedregoses. Continuem (NW) pel fressat i evident camí, deixant el carener a l’esquerra, fins al refugi.

Refugi d’Ensija (2170m)
Propietat de la FEEC, guardat tot l’any, amb una part lliure. Un camí molt fressat continua vers ponent i amb algun tram de fort pendent va a recuperar el carener per accedir al cim se la serra.

Cap de la Gallina Pelada o de Llitzet (2320m)
Coronat per una creu, una imatge de la Mare de Déu de Queralt i bústia amb llibre de registre. En un dia clar la panoràmica és amplíssima. És termenal entre Fígols, Saldes i Gósol.
Retornem al refugi. Deixem el camí pel que hi hem arribat i anem pel de l’esquerra. Poc més endavant trobem un pal amb rètols indicadors, mal orientat i identificat com a Pla d’Ensija (?). Per la dreta surt el camí al barranc de Llobateres pel d’Ensija, nosaltres continuem (NE) vers una ampla collada força evident on comencem a davallar (N/NW) vers les Planelles i d’aquí continuem, sempre per camí molt marcat, a buscar la llera del torrent de la Font d’Ensija. Quan l’abastem trobem la llera i l’entorn molt afectats pel temporal “Glòria” del gener de 2020. Els treballs duts a terme pels guardes del refugi permeten seguir el camí sense problemes.
Pel costat de la font Freda, molt malmesa també pels efectes del temporal, retornem al punt d’inici.

Serrat Voltor i Creu de Ferro des del Pla de la Creu de Fumanya per la font dels Cóms i retorn pel Serrat del Pal

Distància 9,7 km
Desnivell acumulat 866 m
Nivell de dificultat mitjana
Data 15 de gener de 2014
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera-Serra d’Ensija (1:25000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Circular per accedir als cims més orientals de la Serra d’Ensija. Comparat amb els seus veïns, el Serrat Voltor és el menys visitat, tot i que té prou de caràcter i una excel·lent perspectiva. Tal vegada perquè queda apartat de les rutes més habituals.
Partint del Pla de la Creu de Fumanya, ens hi enfilarem pel cantó llevantí i baixarem pel de migdia. Però, a diferència del que hem vist ressenyat sovint on s’acostuma a pujar o baixar del Pla de les Tores per una rasa, gens indicada en cas de pluja o neu (evident risc d’allaus), ho fem per un llom, directament des de la Creu de Ferro.
És un itinerari fàcil i podem escurçar-lo molt si el comencem a Fumanya. La cresta d’accés al cim comporta algunes grimpades també fàcils però amb certa exposició i amb neu, pot resultar delicada segons en quines condicions es trobi.

Accés
Des de la C-16/E-9 “Eix del Llobregat” a Cercs, entre els p. k. 107 i 108 a l’alçada de la central tèrmica prenem la BV-4025 que puja a Sant Corneli, Fígols i Fumanya,  resseguint el peu dels Cingles de Vallcebre. Deixem el vehicle al Pla de la Creu de Fumanya, a l’alçada del desviament a Peguera (esquerra), al paratge conegut com els Tres Camins (rètol indicador).

Els Tres Camins (1670m)
Marxem per la pista en direcció a Peguera però la deixem al cap de pocs metres per una altra a mà esquerra (rètol indicador) en direcció a Fumanya, seguint el PR-C 73 (Fígols a Peguera). Som a l’antic camí de Peguera a Vallcebre. Passem vora el mas de la Creu de Fumanya i anem trobant indicacions que ens guien a cada cruïlla. Atenyem la carretera BV-4025, la seguim uns 400 m, passant pel costat de la restaurada casa de Puelles, fins al jaciment paleontològic de Fumanya.

Fumanya (1547m)
Som a l’antiga explotació de carbó a cel obert de Fumanya, que va deixar al descobert una paret amb un conjunt de petjades de dinosaures amb una datació de 65 milions d’anys. Excavacions posteriors hi localitzaren altres elements d’interès científic com ous d’aquests rèptils.
Seguint senyals de pintura grocs, prenem a mà esquerra una pista que puja pel Torrent de la Font dels Cóms i gira 90º a mà dreta, anant a passar per sobre el jaciment paleontològic. Poc desprès l’abandonem enfilant-nos per un camí a mà esquerra vers el NW.
Entremig de la pineda, pugem per pendent entre fort i moderat per camí ben definit, senyalitzat i net de malesa. Quan sortim del bosc el camí ens atansa al torrent.

Font dels Cóms (2010m)
De déu irregular, sovint no raja. Flanquegem vers el S la falda llevantina del Serrat Voltor. Abandonem el camí més evident per, seguint els senyals de pintura i fites sovintejades, enfilar-nos a mà dreta vers el W.
A la vista del coll deixem el camí senyalitzat per prendre’n un altre a mà dreta que ens enfila al llom que hi ha en aquella direcció des de on guanyem la carena per terreny obert i suau pendent.
Carenegem vers el N anant a buscar la cresta però, en comptes d’escometre-la frontalment, ens desviem lleugerament pel cantó ponentí fins a localitzar una evident canalona on, amb una curta grimpada, ens hi enfilem.
Crestegem fins al cim ajudant-nos-hi en alguns punts amb les mans.

Serrat Voltor (2282m)
El que més atrau l’atenció és la paret sud del Pollegó Inferior del Pedraforca que, vista des d’aquí, impressiona amb el Cadí per teló de fons.
Baixem del cim per on ens hi hem enfilat i anem fins el Pla d’Ensija (rètol indicador), ampli coll entre el Serrat Voltor i la Creu de Ferro. Per suau pendent guanyem els 100 metres de desnivell que ens calen per accedir a aquest darrer.

Creu de Ferro (2297m)
Suau elevació poc prominent a la carena de la serra. Gaudeix d’una panoràmica menys dilatada que el Serrat Voltor.
Seguim uns metres per la carena però l’abandonem aviat per un llom molt evident a l’esquerra que baixa suaument vers el SE. El camí, sense abandonar mai l’esquenall, poc fressat al començament (1), va definint-se més a mesura que perdem alçària,. A mig llom trobem fites cada cop més sovintejades. Entre llaçades baixem en direcció a una clariana als peus del turó del Serrat del Pal, que esquivem per la dreta (SW).
Ens ajuntem al camí que, des del Pla de les Tores, baixa per la rasa que hem anat albirant a mà dreta. Atenyem la pista del Serrat del Pal, la seguim uns metres i l’abandonem per continuar el camí mà dreta (fites) vers el SSE.
En una cruïlla, senyalitzada amb una fita, marxem a la dreta pel ramal menys evident. Aviat retrobem la pista que hem creuat abans i que descriu una gran marrada. La tronem a creuar i reprenem a l’altra vorera el camí pel que veníem. En poca estona atenyem una altra pista (camí de Fumanya a la Font del Pi)  que prenem a mà esquerra i, ben aviat, retrobem el punt d’inici.

  • (1)    Aquest camí, ben definit al mapa topogràfic, no apareix a l’excursionista. Amb neu és fàcil evitar la cornisa que acostuma a formar-s´hi dons el llom arrenca just ran de carena.



Cap de la Gallina Pelada (o de Llitzet) des dels Tres Camins (Pla de la Creu de Fumanya) pel Ferrús i la Canal Gran amb retorn pel refugi i el Pla de les Tores

Distància 11 km
Desnivell acumulat +930
Nivell de dificultat mitjana
Data 10 d’octubre de 2013
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera-Serra d’Ensija (1:25000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Dels diversos camins per enfilar-nos a la Serra d’Ensija aquest ho fa pel seu vessant meridional, més abrupte i rocallós que el nord.
Passarem als peus de la imponent Roca del Ferrús, per la Canal Gran ens enfilarem al cim més ponentí de la Serra, la Roca Blanca (2289m) i carenejarem cap al més alt, el Cap de la Gallina Pelada (o de Llitzet, 2317m). Desprès baixarem al refugi i retornarem, per una rasa.
L’itinerari és molt evident. Transcorre per pistes i camins ben fressats, senyalitzats a trams. En general fàcil si hi ha bones condicions meteorològiques i sense neu. Però cal tenir present algunes consideracions:

  • La pujada des de l’Estret a la Roca Blanca té algun pas fàcil però exposat. Evitem-lo en cas de mullena, neu o glaç.
  • La boira podria fer-nos despistar als amplis lloms careners.
  • La rasa que baixa des del Pla de les Tores és una zona batuda per les allaus. Tampoc és recomanable en cas de pluja. Alternativa: pujar a la Creu de Ferro i baixar vers el S pel un corriol pel llom.

És aconsellable allargar la excursió pujant a la Creu de Ferro (2294m) evitant la torrentera del Pla de les Tores i baixant per un corriol pel llom entre aquesta i la Rasa de les Tronques (més a l’E). Als peus del Serrat del Pal aquest corriol conflueix amb el nostre camí de retorn, més avall de la torrentera esmentada. La nostra intenció era fer aquesta ruta però la boira ens va fer canviar de plans. Mireu-vos la imatge on hi hem dibuixat aquesta variant. Trobareu el track a la ressenya del Serrat Voltor.

Aproximació
Des de la C-16/E-9 “Eix del Llobregat” a Cercs, entre els p. k. 107 i 108 a l’alçada de la central tèrmica prenem la BV-4025 que puja a Sant Corneli, Fígols i Fumanya, resseguint el peu dels Cingles de Vallcebre. Deixem el vehicle al Pla de la Creu de Fumanya, a l’alçada del desviament a Peguera (esquerra), al paratge conegut com els Tres Camins (rètol indicador).

Els Tres Camins (1670m)
Marxem vers el W. per una pista (camí de Fumanya a la Font del Pi) paral·lelament però per sobre la carretera. Parteix del mateix punt que la que mena a Peguera però en sentit contrari. Poc metres més enllà veiem un corriol que s’enfila a mà dreta, és por on retornarem. Rebutgem trencalls a dreta i esquerra, especialment el segon a mà dreta (1), fins abastar la pista per la que transcorre el GR 107 (Camí dels Bons Homes) a l’alçada de la Font de la Bruixa.

  • (1) Malgrat que al mapa de l’Ed. Alpina en aquest punt hi ha dibuixat un corriol que sembla fer drecera i que inicialment fa de bon seguir, acaba perdent-se entremig del bosc.

Font de la Bruixa (1645m)
Rètol indicador del GR 107. Prenem a mà dreta, vers el NW, el Camí Ral de Peguera a Feners inicialment per un camí carreter. La font raja dins d’un com.
Tenim davant els impressionants desploms de la Roca Gran del Ferrús.

El Ferrús (1636m)
Deixem el camí carreter, que mena al proper mas enrunat del Ferrús, pel camí ral marxant a mà dreta en pujada i anem a passar per darrera el mas.
A mesura que ens atansem al peu de la Roca Gran el pendent augmenta. Camí ben fressat i gens perdedor. Resseguim el peu de la roca i encarem la Canal Gran.
Tota la contrada forma l’alta conca de l’Aigua de Llinars que, en travessar la vall homònima, rep el nom d’Aigua d’Ora.

Canal Gran (1775m)
Ample esvoranc entre les Llosanques (esquerra) i les Roques del Ferrús (dreta). Anem seguint l’evident i costerut camí fins al coll.

L’Estret (1980m)
L’Estret és el coll entre les Llosanques (o Rua de la Guardiola) la i la Roca Blanca. Partió entre les conques de l’Aigua de Llinars i la de Valls (Pont Cabradís, …).
Abandonem el camí ral (GR 107) que baixa cap a Feners i l’Espà, per enfilar-nos a mà dreta (NE), guiats per fites i senyals de pintura vermells, a la Roca Blanca que s’alça evident davant nostre en aquesta direcció. Fort pendent per terreny rocallós amb alguns trams de camí fressat. Cal tenir cura en cas de terreny humit dons hi ha algun pas fàcil però amb exposició.
Quan abastem la carena a l’esquerra del cim, podem albirar Gósol als peus del Cadí, el Pedraforca i Saldes. Gaudim d’una perspectiva poc habitual del Pedraforca on destaca la monumental cara sud del Pollegó Inferior.

Roca Blanca (2289m)
És el cim més occidental de la Serra d’Ensija. Continuem camí vers l’ESE propers a l’ampli esquenall que l’uneix amb el veí Cap de la Gallina Pelada, que abastem ben aviat.

Cap de la Gallina Pelada o de Llitzet (2317m)
De formes arrodonides i suaus, és el sobirà de la serralada. Coronat per una imatge de la Mare de Déu de Queralt, bústia i creu del 25è aniversari de l’A. E. Alí-Bei (Navàs). En dies clars hi ha una panoràmica excel·lent.
Per camí còmode baixem suaument cap al refugi (senyals del PR-C 79).

Refugi de la Serra d’Ensija (2156m)
Situat en una àmplia coma, al costat d’una font. Part lliure accessible tot l’any per a resguardar-s’hi si cal.
Hi conflueixen diversos corriols i tiranys del bestiar. Evitem el que marxa cap a l’esquerra i baixa a la Font del Freda i el que va pel fons de la coma. Prenem el de més a la dreta que s’enfila en moderat pendent vers el SE seguint senyals del PR-C 79 i passa a mitja alçada del llom dels Amorriadors fins al Pla de les Tores.

Pla de les Tores (2239m)
Collada molt oberta a partir de la qual canvia abruptament el paisatge donant pas al vessant meridional. Deixem els senyals del PR que vers l’E. Menen a la Creu de Ferro (2) i encarem una rasa o torrentera evident baixant per pendent molt pronunciat. Camí fressat i obvi però relliscós vers el SE.
Passat el tram més pregon on s’hi amuntega brancam i troncs arrossegats per allaus i torrentades, el camí s’allunya de la llera i modera notablement el pendent. Abastem una pista de desemboscar.

  • (2) Opció especialment recomanable, sobretot en cas de neu o pluja: Per comptes de baixar per la rasa, allargar la ruta pujant a la Creu de Ferro (2294m) i baixar per un corriol pel llom entre aquella i la Rasa de les Tronques (més a l’E). Al peu del Serrat del Pal els dos itineraris conflueixen en el punt on creuem la pista. Mireu-vos-ho al mapa. Trobareu el track a la ressenya del Serrat Voltor.

Pista al Serrat del Pal (1878m)
La seguim uns metres. El camí continua a mà dreta (fites) en moderat pendent de baixada vers el SSE.

Cruïlla (1759m)
Senyalitzada amb una fita. Marxem a la dreta pel ramal menys evident. Aviat retrobem la pista que hem creuat abans i que descriu una gran marrada.

Pista al Serrat del Pal (1727m)
La tronem a creuar i reprenem a l’altra vorera el camí pel que veníem. En poca estona retrobem la pista per on hem marxat a l’anada que prenem a mà esquerra.


Cap de la Gallina Pelada (o de Llitzet) des de la Font Freda amb raquetes de neu

Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Al Cap de la Gallina Pelada (o de Llitzet), punt culminant de la Serra d’Ensija, és fàcil pujar-hi amb raquetes. Si el risc no és molt marcat i no ens apartem de l’itinerari el perill d’allaus és baix. Resulta dons una excursió ideal per a iniciar-se amb les raquetes de neu o començar la temporada.
L’itinerari que proposem, per la Font Freda i el refugi, és un dels més habituals. Si el temps acompanya però, és millor allargar la ruta pujant pel Torrent de Llobateres i baixant per la Font Freda (PR-C 79). La carena de la Serra d’Ensija ofereix àmplies perspectives que val la pena aprofitar. Atenció però a l’estat de la neu dons, el Torrent de Llobateres, te trams exposats i, de fet, s’hi han observat allaus.
Nosaltres en aquesta ocasió vàrem un dia rúfol vàrem pujar i baixar per la Font Freda.

Distància 4,6 km (anada)
Desnivell acumulat +789 -54 m
Nivell de dificultat baixa
Data 17 de gener de 2010
Cartografia Editorial Alpina. Rasos de Peguera-Serra d’Ensija (1:25000)

Aproximació
Per la B-400 de Saldes cap Gósol, al Coll de la Trapa (entre p.k. 18 i 19) prenem una trencall a l’esquerra indicat cap a ‘Vallcebre-Pleta de la Vila-Serra d’Ensija-Refugi Delgado Ubeda’. El seguim un parell de quilòmetres fins a la Pleta de la Vila/Parc de Palomera, on hi ha un parc lúdic i ampli espai per aparcament.

Parc de Palomera (1.593 m).
Comencem a caminar per la pista (que al hivern és generalment tancada, sovint amb neu o glaç) en direcció a xaloc (SSE) i suau pendent, fins a la cruïlla de la Font Freda.

Font Freda (1.660 m, 35’) (diversos rètols indicadors). Deixem la pista i emprenem un corriol guiats pels senyals del PR-C 79. Pendent moderat dins del bosc, en direcció a ponent. Quan abastem la clotada del Torrent de la Font d’Ensija la vegetació s’esclarissa i girem a migdia. El pendent augmenta progressivament, sense passar de moderat. Desprès el camí vira a xaloc i assolim un llom ampli i obert: Les Planelles.
Continuem la pujada vers migdia mentre anem deixant enrere els darrers pins fins a una zona planera on ja veiem propera la carena.

Pla d’Ensija (2.180 m, 2h 10) (rètol indicador). No continuem cap a la carena sinó que virem a ponent i en suau pendent arribem al refugi.

Refugi d’Ensija o Delgado Ubeda (2.166 m, 2h 20’). Continuem en la mateixa direcció anat a buscar la carena. Pendent moderat. Lleugerament separats del fil de la carena per evitar la molt probable cornisa, ens enfilem a un turó i davallem a un collet. La darrera rampa ens deixa al cim (2.321 m 3h).
En dies clars la panoràmica que s’hi albira és privilegiada: Port del Compte, serra del Verd, cims d’Andorra, serra del Cadí, Pedraforca, Moixeró, Tossa d’Alp, Puigmal, Montseny, Montserrat, Rasos de Peguera, serra dels Lladres, serra de Queralt,..

Retornem pel mateix camí esmerçant-hi 2h

Volta a les Gronses

Pels Estrets i el coll de l’Oroval amb visita al Salt del Barber

Distància 10,5 km
Desnivell acumulat 547 m
Nivell de dificultat moderat
Data 2 de novembre de 2019
Cartografia Editorial Piolet. El Port (1:30000)
Recursos consultats Grimpant pel Massís del Port. Joan J. Tiron. Ed. Cossetània (Azimut, 63)

La de les Gronses és una serra al Parc Natural dels Ports que s’alça entre el Riu dels Estrets i la Vall de Lliberós. El nom li ve d’una formació geològica característica: un monumental «embut» que recorda una tremuja, recipient de base troncocònica invertida que, entre altres coses, s’utilitza als molins per deixar caure el gra, «gronsa» en la parla dels Ports.
Aquest itinerari envolta tota la serra amb una incursió a la carena septentrional per visitar el Salt del Barber. La part paisatgísticament més interessant és la dels Estrets. El Riu dels Estrets neix a la Serra de l’Espina i passa per la Franqueta. Abans de tributar al d’Algars prop d’Arnes, on fa de termenal amb Orta, s’ha obrir camí entre les moles del Don i del Duc pel marge esquerre i les de Biarnets i les Gronses pel dret, excavant el bellíssim congost dels Estrets.

Accés
Poc més enllà de l’accés a Orta (Horta de Sant Joan) per la T-333 entre Prat de Comte i Arnes, prenem a mà esquerra la pista a «els Ports» que mena a les àrees de Mas de Lliberós i la Franqueta. Poc més enllà del mirador del Salt de Ferrassó prenem una pista a mà dreta en direcció a Arnes. Deixem dues bifurcacions a mà dreta que menen al mas de Vinyals i aparquem a la tercera, a l’alçada del mas de Manresa.
Si volem accedir-hi per Arnes és millor començar l’itinerari al Pontet de Cantavella seguint la pista pavimentada i indicada en direcció als Estrets (3,5 quilòmetres).

Mas de Manresa (523m)
Comencem a caminar (SW) per la pista en direcció a Arnes, alternant feixes de conreu i bosc, deixant a mà dreta els accessos als masos de Manresa i Santapau de Dalt. A la següent —accés al mas de Santapau— seguim les indicacions que per l’esquerra ens menen a Arnes i els Estrets. En aquest punt seguim uns poc metres una pista secundària —també a mà esquerra— fins a una feixa d’oliveres per albirar el Salt del Barber des de baix.
Pista enllà sortim al camí d’Arnes, enquitranat, que seguim a mà esquerra fins a l’aparcament de Cantavella on hi ha uns panells explicatius dels Estrets.

Pontet de Cantavella (480m)
Sobre el torrent que baixa del salt homònim, ens passa quasi desapercebut entremig de la vegetació, al marge dret hidrogràfic del Riu dels Estrets, entres les moles de Biarnets (esquerra) i la del Duc (dreta).
Seguim (SE) pel marge esquerre un camí ben apariat que protegeix una conducció d’aigua. Aviat atenyem el Toll Blau. Juntament amb el del Vidre al riu d’Algars, són els únics punts on es permet el bany en tot el Parc Natural dels Ports. Al llarg de l’itinerari trobarem altres bonics tolls i cadolles, com la del Magí.
Quan a l’alçada de la Gronsa Sud el riu fa una colzada de 90º (SW) entrem al tram conegut com Estrets de Lliberós on a l’altre marge s’alcen imponents les Moles del Don (1).
El congost s’obre a la Vall de Lliberós on prenem una bifurcació indicada a mà esquerra cap al mas homònim i el coll de Valera.

  • (1) Arran de la desamortització de Madoz (1855) es posaren a subhasta terrenys que fins llavors eren aprofitats comunalment pels habitants d’Arnes. Entre altres hi havia la Ballestera, la Falconera, les moles dels Estrets i les dels Biarnets. Se les va adjudicar Antoni de Salvador, cap d’una de les famílies més acabalades d’Arnes, conegut com el Don. Els Salvador varen mantenir-ne la propietat fins als anys 30 del segle passat, després el patrimoni es dispersà i actualment són propietat de la fundació Catalunya-la Pedrera. Però les moles n’han conservat el nom.

Mas de Lliberós (523m)
Ruïnes d’un mas que pren el nom de la vall. En tot el portem recorregut hem passat del vessant obac de les Gronses al solell. Des del Pontet de Cantavella hem seguit els senyals blaus de l’itinerari «Estels del Sud». Creuem una torrentera i seguim una pista que més amunt deixem per una sendera a mà esquerra passant per les ruïnes d’un altre mas: el de Canalla. Sempre per camí ben fressat pugem al coll de Valera on trobem la pista enquitranada a la Franqueta que seguim a mà esquerra.
Poc més enllà del coll de Blanco podem albirar a l’esquerra el fenomen geològic que dóna nom a la serra, la «gronsa».
Continuem per la pista fins poc més enllà de la cruïlla de les Eres, allà on surt el camí més habitual per accedir a les Roques de Benet i per on marxa l’itinerari «Estels del Sud». A mà esquerra, poc abans d’una barraqueta, prenem una sendera que pel costat d’una feixa d’oliveres va a creuar un torrent. A l’altre cap és defineix millor i va pujant en moderat pendent (N). Encara passem per les ruïnes del mas de la Cinta abans d’atènyer el coll.

Coll de l’Oroval (615m)
O de l’Arenal, segons quina font es consulti. Situat al peu de l’extrem més llevantí de les Gronses. Des d’aquí podem baixar a mà esquerra seguint una sendera ben definida que, poc abans d’un dipòsit d’aigua, esdevé pista per la que retornem al punt de partida.
Però la nostra intenció és visitar el Salt del Barber. En fort pendent enfilem un corriol pel fil de la carena que ens deixa al peu del cingle pel vessant obac. Seguim el camí que continua ben arrapat al rocam, planerament primer, en moderat pendent després. Quan el camí ens va separant del cingle, emprenem la pujada en fort pendent vers un collet poc perceptible per on guanyem la carena.
En aquest punt podríem seguir les fites per accedir al cim de la Gronsa. Però anem a la dreta (W) ja sense camí fitat, buscant el millor pas pel vessant solell fins a baixar al Salt del Barber.

Salt del Barber (700m)
Format per un barranc que s’escola des del bell mig de la carena de l’embut.
Conten a Orta que el barber del poble conreava a la part superior d’aquestes moles. Un bon dia va deixar el ruc pasturant mentre treballava. L’animal va esbalçar-se atret pels brams d’una somera. El barber, irat amb el ruc, la somera i el seu amo, llençà l’albarda darrere la bèstia, amb tant mala fortuna que hi quedà enganxat i acabà al costat del ruc, al peu del cingle que ara porta el seu nom.
Retornem al corriol i el collet, però ara ho fem seguint una lleixa propera a la carena, pel vessant obac. El pas és més franc que pel vessant solell, però el terreny igual de pedregós i l’estimball a la nostra esquerra considerable. Ens cal dons transitar amb molta cura per no fer la mateixa fi que el barber d’Orta.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Volta a les Gronses

Volta a les Roques de Benet

Roques de Benet, Moleta del Sovatge i Cova Benaixa

Distància 11 km
Desnivell acumulat 1014 m
Nivell de dificultat moderat
Data 1 de novembre de 2019
Cartografia Editorial Piolet. El Port (1:30000)
Recursos consultats Grimpant pel Massís del Port. Joan J. Tiron. Ed. Cossetània (Azimut, 63)

Ascensió al Castell, sostre de les Roques de Benet, probablement les més emblemàtiques dels Ports en un itinerari que les envolta tot visitant diversos indrets de la contrada.
Els camins són ben fressats i fàcils de seguir, però com que en bona part no apareixen al mapa i n’hi concorren molts altres, el GPS ens serà ben útil. Especial atenció a l’accés al coll del Cap de Gos i el flanqueig per la Moleta del Sovatge. En el primer hi ha una grimpada fàcil però delicada i en tots dos el camí passa ran de cingle on una caiguda podria resultar fatal.
Un itinerari per xalar d’allò més.

 Accés
Poc més enllà de l’accés a Orta (Horta de Sant Joan) per la T-333 entre Prat de Comte i Arnes, prenem a mà esquerra la pista a «els Ports» que mena a les àrees de Mas de Lliberós i la Franqueta. Passat el mirador del Salt de Ferrassó i la font de la Pineda, tots dos a mà esquerra, trobem per la mateixa banda una bifurcació i espai per aparcament.

Cruïlla de les Eres (553m)
Rep aquest nom perquè la pista, pel coll de Membrado, mena al mas de les Eres, sobre el Barranc de l’Avellanar, a l’altra banda de les Roques de Benet.
Tot just havent començat a caminar pista amunt deixem a mà dreta la sendera del Barranc de la Pineda, per la que retornarem. Més amunt, després d’una colzada, deixem a l’esquerra un ramal que baixa al riu d’en Piqué per on marxa l’itinerari dels Estels del Sud (senyals blaus). Poc més amunt deixem la pista per fer drecera a mà esquerra.
En fort pendent pugem (SE) pel llit d’una torrentera i després pel rocam, buscant els millors passos en direcció a un grup de xiprers que albirem al peu mateix de la paret. En algun punt ens caldrà ajudar-nos amb les mans (1). Sortim sobre la pista de l’Avellanar a l’alçada d’una balma amb una paret de pedra seca al costat, just al peu de la paret NW del Castell. Tres-cents metres per sobre els nostres caps hi ha el cim que trepitjarem dins d’una estona.
Prenem la pista a l’esquerra i anem revoltant en el sentit de les busques el peu de les impressionants i verticals parets del Castell, el Cap de Gos i el Faralló fins a situar-nos bon tros enllà pel vessant de migdia. La pista baixa al riu d’en Piquer i el Barranc de l’Avellanar i acaba prop de la Font d’en Gironet. Però nosaltres la deixem prou abans, al punt indicat al mapa com a Font de la Coveta de l’Avellanar.(2)
Pugem a mà dreta seguint una torrentera (W). Aviat la sendera és més definida i sortim sobre una tartera. Al cep de munt podem albirar a l’esquerra una foradada.

  • (1) Alternativament podem continuar per la pista fent una bona marrada fins a trobar la pista de l’Avellanar a mà esquerra.
  • (2) No hem localitzat aquesta font però pel que hem llegit és poc més enllà en un bassi al costat de la pista.

Foradada (810m)
Situada a l’extrem d’un curt esperó que resseguim pujant uns metres (a la dreta mirant la foradada, hi ha algunes fites) fins a una petita balma. Ens cal grimpar a l’esquerra per situar-nos sobre l’esperó i continuar camí guiats per fites. Poc més amunt trobem una bifurcació on anem a la dreta (NE) (3) parant molt de compte perquè passem ran de cingle. Per senda prou fressada i fitada atenyem el coll del Cap de Gos.

  • (3) La sendera de l’esquerra, més evident i ben fitada, enllaça amb l’habitual d’accés al Castell, poc abans de la canal o Pujador de la Roca Grossa.

Coll del Cap de Gos (890m)
Entre el Castell i el Cap de Gos. A aquesta darrera roca li ve el nom perquè observada des d’alguns indrets del terme d’Orta recorda la silueta d’un cap de ca. Entre els escaladors és més coneguda com Punta Escofet o agulla GEDE, però els naturals, pastors, llenyataires, carboners,… l’anomenaven Roca Xica.
Hi ha una font, que trobem seca. Avancem per la gran balma, el que seria la sotabarba del gos, fins allà on no podem continuar per albirar l’estètic Faralló, la més oriental de les Roques i la fondalada del Barranc d’en Piqué.
Retornats al coll comencem a enfilar-nos (SW) per l’esquerra, en el sentit de la marxa, d’un barranc seguint un camí prou fressat. A mitja alçada podem veure una sirga a mà dreta per flanquejar una lleixa a partir de la qual tirem recte amunt i, amb fàcils passos de grimpada (4), ens plantem sobre la sendera «habitual» al Coll de les Roques, poc més enllà del Pujador de la Roca Grossa. La prenem a mà dreta i la seguim fins al cim amb una pujada prèvia per terreny descompost.

  • (4) També podem seguir pel camí que fent una mica més de volta surt, si fa no fa, al mateix punt.

El Castell (1017m)
Els naturals l’anomenaven Roca Grossa. És el sostre de les Roques de Benet quin nom prové del poblat sarraí de «Bené» o «Bene». Així ho testimonien les restes de muralla que protegien l’inici de la canal d’accés al cim i els indicis de construccions al Coll de les Roques. També quedà reflectit a la carta de poblament d’Orta atorgada el 1165 per Alfons el Cast «…dono vobis totos illos terminos de Orta et de Bene quales fuerunt ibi in tempore sarracenorum…».
Retornem sobre els nostres passos fins al coll on anem a buscar la sortida de la pedregosa canal o Pujador de la Roca Grossa, per la que davallem. Sota un bloc encastat hi ha un passamà d’ajuda.
Continuem baixant per la sendera deixant-ne una a mà esquerra (5) i tot seguit deixem a mà dreta l’itinerari habitual d’accés que baixa a cercar la pista per sota de la Cova de l’Engerra, per enfilar-nos a l’esquerra al coll entre el Castell i la Moleta del Sovatge (6) (7).
La sendera és ben fressada i fitada, però estreta. Discorre (SE) pel fil del cingle llevantí de la Moleta al fons del qual podem albirar l’abrupte Barranc d’en Piqué. En aquest punt ens cal extremar la precaució. Revoltem en sentit contrari a les busques i després d’un tram rocallós on ens cal ajudar-nos amb les mans atenyem el coll.

  • (5) És la que mena per sobre la foradada al Coll del Cap de Gos.
  • (6) Si volem escurçar l’itinerari aquest és un bon punt per fer-ho: baixem a la pista per la dreta i la seguim fins a la cruïlla de les Eres. O encara millor: la seguim uns metres i prenem a mà esquerra la sendera que baixa al Barranc de la Pineda al peu de la Pena de Gall.
  • (7) Nom que rep en aquesta part del país la cabra salvatge (capra pirenaica)

Coll de Membrado (910m)
Antigament anomenat coll de Bene. Hi passa la pista al Mas de les Eres, però no la seguim. Prenem una sendera a l’altre marge (SW). Al cap de poc deixem una bifurcació a mà dreta que mena a les ruïnes dels masos del Cullerer i de Jep (o Sep). A l’esquerra, pocs metres separat del camí, queda el Pou del Cullerer (8). Prou més enllà el camí fa una colzada de 90º i, continuant en suau pendent, atenyem el coll de Botana, deixant a l’esquerra la corralissa de Franxo.
Al coll hi arriba una pista des de la de les Eres a l’alçada del Mas del Rosset. I vers migdia marxa un camí pel que podríem baixar a la Franqueta. Un altre segueix recte i, tot i que pensem que menen al mateix lloc, prenem el menys evident: baixem a mà dreta seguint fites molt sovintejades, creuem la carena i davallem per sendera ja ben fressada.

  • (8) Ben conservat amb esglaons de cargol. Per desconeixement ens l’hem saltat.

Cova Benaixa (968m)
Separada uns metres a la dreta del camí. De poca fondària, té tres obertures al sostre. Havia servit per guardar-hi el ramat. Baixem (SW) fins al Coll de Pere on fem un gir de quasi 180º (NNW) seguint per la llera seca del Barranc dels Cocons que abandonem més endavant separant-nos-en per la dreta. Camí planer i de bon fer. Prou més endavant trobem una bifurcació en Y on anem pel ramal de l’esquerra (9) propers al cingle amb bones vistes sobre la Vall de Lliberós i les Gronses. Anem perdent alçària (NE/N) fins atènyer un collet molt marcat al peu de la Pena del Gall a partir del qual davallem decididament entre curtes llaçades al Barranc de la Pineda que seguim pel marge hidrogràfic esquerre fins a la pista de les Eres.

  • (9)El de la dreta passa pel final de la pista de la Pineda i baixa a ajuntar-se amb el de l’esquerra.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Volta a les Roques de Benet

La Muga, Tosseta de Vallcivera i Tossa Plana de Lles

Des del Cap del Rec pel Prat de l’Agna i retorn per l’Estany de l’Orri

Distància 17,1 km
Desnivell acumulat 1167 m
Nivell de dificultat moderat
Data 19 de juliol de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Andorra (1:40000) Cerdanya (1:50000)

Bellíssim itinerari per un cordal de cims entre Catalunya i el Principat d’Andorra. Ben variat amb prats, pinedes, estanys, carenes rocalloses i àmplies perspectives.
La llargària és considerable, però cal tenir en compte que quatre quilòmetres ho són per pistes. A la carena entre la Muga i la Tosseta de Vallcivera ens caldrà estar ben atents a les fites i rastres de pas per encertar les millors opcions. En alguns punts ens caldrà ajudar-nos amb les mans. En un n bon tram de baixada ni hi ha senyalització ni camí fressat.

Accés
A la N-260, a l’alçada de Martinet, prenem la revirada LV-4036 fins a Lles de Cerdanya i continuem per la pista asfaltada que puja a l’estació d’esquí i refugi del Cap del Rec.

Cap del Rec (1960m)
Per sota del refugi prenem el camí al Prat de l’Agna (E). Està senyalitzat com itinerari 26 (1) i és un tram del GR 11.10.
Al Collet de Salamí deixem el GR i anem a l’esquerra (N). Quan creuem el Torrent de Sassà, fem un gir de 90º (E-NE) i passem per sobre el Prat de l’Agna. Més enllà deixem a mà dreta el Camí de Viliella (bifurcació senyalitzada). Tot seguit s’acaba la pista. Si fins aquí hem marxat planerament, ara comencem a guanyar alçada pujant per un camí ben fressat, entremig d’una pineda de pi negre. Més amunt, per la dreta, trobem el camí que puja de la Vall de la Llosa, des de prop de la Baraca de la Farga. Anem a l’esquerra (NW). Per entremig de la pineda creuem el Torrent de Prat Castilló i prou més amunt atenyem un ample prat.

  • (1) Camí a la Tossa Plana pel Prat de l’Agna i Estanys de la Muga. Senyalització amb números negres sobre fons groc. Com a tota la Baixa Cerdanya aquest tipus de senyalització senderista és molt deficient: manca indicacions a les bifurcacions (un sol punt) i la de continuïtat és ineficient. Per sort, a base de fites, el voluntarisme supleix amb escreix la deficient senyalització «oficial» que ens servirà únicament per confirmar de tant en quan, que anem per bon camí.

Prat de la Riba (2245m)
Ampli planell homònim de l’il·lustre polític castellterçolenc. Podem albirar la Muga vers el NNE. I també la Vall d’Engaït i els cims que envolten els Engorgs i la Vall del Duran. Aquí el corriol és difumina, però les fites ens ajuden a creuar-lo (NNW) fins a sortir sobre un camí (2) que prenem a mà dreta. Per aquesta ben apariada, fressada i planera senda, anem revoltant en sentit contrari a les busques el llarg esperó SE que es despenja del gran planell somital de la Tossa. Quan acaba de cop ens cal anar a la dreta (N) per entremig d’un tram d’herbei i roquissar on el corriol és poc fressat tot i que les fites sovintejades ens ajuden a no perdre’l. Creuem el Riu de la Muga i anem endinsant-nos (NW) a la coma homònima, superant successives graonades a la morrena frontal de l’antic circ glacial, en pendent entre moderat i suau.

  • (2) Aquest camí per l’esquerra creua al mateix prat i prové del Cap del Rec pel Clot de Sassà i l’antiga cabana de caçadors. Però a partir d’aquí té un tram perdedor.

Estany gran de la Muga (2556m)
Hi ha un segon estany més petit al SSE que no podem albirar de moment. Som al bell mig del circ entre la Tossa Plana de Lles (WSW), la Tosseta de Vallcivera (NW) i la Muga (NE). El Coll de la Muga i la llarga pala que hi puja són ben evidents. Enfilem (NE) per un camí prou fressat en fort pendent. No ens call arribar al coll: a criteri deixem el camí per flanquejar a la dreta en direcció a l’evident cim.

La Muga (2861m)
Coronada per una senzilla fita. El que més atrau la nostra atenció és el cordal carener amb la Tossa Plana, següent objectiu, però podem atalaiar-hi bona part dels cims que coronen les valls andorranes i cerdanes.
Tot i la proximitat del Principat, encara som en terme de Lles de Cerdanya: tota la coma de Vallcivera, entre la Tosseta i el Pic de Ríbuls, així com la d’Engaït fins a la Portella Blanca hi són.
Davallem del cim vers el coll i comencem a carenejar (WNW) per camí fressat deixant sobre nostra a la dreta la Mugueta. Després ens esquivem un parell d’esperons rocallosos on en més d’un punt ens cal ajudar-nos amb les mans per progressar. Superem el primer per la dreta, en el sentit de la marxa, i el següent per l’esquerra, ben atents a les fites i rastres de pas per encertar la millors opció.

Tosseta de Vallcivera (2846m)
La panoràmica és semblant a la de la Muga, millor de cara a la Coma de Vallcivera i la Vall del Madriu. Des del cim i de cara a la Tossa Plana podem veure la Portelleta i el contrafort per on puja decididament el camí que haurem de fer per guanyar-ne el cim. I a l’esquerra el llarg llom per on en baixarem.
Davallem fins a la Portelleta i enfilem en fort/fortíssim pendent el ben fressat camí que ens mena al cim.

Tossa Plana de Lles (2905m)
Fent honor al seu nom el cim és un amplíssim planell del que a penes en sobresurt un turó prominent. Aquesta característica fa que, malgrat la seva alçària, tingui poca visibilitat sobre indrets propers més baixos, a no ser que ens atansem als cantells del tossal. Tanmateix des del cim ampliem el nostre horitzó visual, respecte dels veïns visitats, envers les serres del Sirvent i Airosa.
Davallem del cim vers el SE adreçant-nos a un túmul pedregós en aquesta direcció, que salvem per l’esquerra. Des d’aquí baixem propers a la carena seguint rastres de corriol corresponents al camí que puja per dels Estanys de la Muga per un coll molt evident i que forma part de l’itinerari 26.
Abandonem l’incipient camí a criteri, baixant a la dreta a creuar pel bell mig (SE)  l’ampli planell que tenim davant. No hi ha camí definit ni fitat, però el pas és franc entre pedregar i herbei. Anem a buscar el cantell del planell, allà on cau abruptament sobre el Clot de la Riba. Ens pot servir de referència un aflorament de roques blanques, passat el qual, poc més avall girem a la dreta.

El Llomar (2625m)
Tal com el seu nom indica baixem per un llom (S) entre el Clot de la Riba i el de l’Orri en direcció a un clap de matollar més fosc al bell mig del prat de Fornell que veiem al capdavall. Seguim més o menys l’itinerari dibuixat als mapes però a criteri, sense camí definit. Trobem grups de fites escadusseres i sense continuïtat o que ens menen cap a on no ens convé.

Fornell (2365m)
Prat al final del llom on anem a la dreta (SW) endinsant-nos a la pineda per un gimcana entre vells troncs abatuts producte, tal vegada, d’algun esclafit de fa anys. Per sort aviat apareixen de nou fites i, ara, ben sovintejades. A mesura que baixem el camí es va definint millor.

Estany de l’Orri (2160m)
Apartant-nos una mica del camí atenyem aquest estany amagat, envoltat de pineda i glans blocs granítics, formant una raconada bella i especial.
Ja solament ens resta seguir (SSE) l’ample i ben fressat camí que hi puja des del Cap del Rec. Creuem la pista a les Pollineres i, desprès de travessar el Torrent de l’Orri, en prenem una que ens retorna al punt de sortida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF
Itineraris relacionats:
La Muga des de la Vall de la Llosa
Tossa Plana de Lles (raquetes)

Powered by Wikiloc

La Muga,Tosseta de Vallcivera i Tossa Plana

Montorroio

Des de Sallente per la Collada d’Espòs. Retorn per la d’Entremonts.

Distància 10,8 km
Desnivell acumulat 1112 m
Nivell de dificultat moderat
Data 12 de juliol de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Vall Fosca (1:25000)

El Montorroio és un cim del cordal que separa la Vall Fosca (Pallars Jussà) de les valls de la Noguera Pallaresa (Sobirà), situat entre el Pic de la Pala Pedregosa i el Montsent. És força habitual ajuntar la seva ascensió amb la d’aquest darrer cim.
A la falda dels dos cims el camí no és gens definit. Trobarem algunes fites escadusseres que ens confirmaran que anem per bon camí. Però tampoc hi ha problemes d’orientació, llevat de boira. En canvi a tot el cordal carener és prou fressat. Cal parar compte en un curt tram dels Crestells de Montorroio.

Accés
Per la L-503/C-272 carretera de la Vall Fosca que puja de Senterada a l’embassament de Sallente. Aparquem sobre la presa.

Presa de Sallente (1772m)
Enfilem el ben condicionat sender de Pigolo que en còmodes llaçades va guanyant la canal homònima.

Carrilet d’Estany Gento (2137m)
Via de l’antic carrilet entre l’Estany Gento i la cambra d’aigües de la central de Cabdella, per al transport de persones i material.
Prenem (E) un poc definit corriol a l’entrada de la petita mina del tren. Avancem pel marge esquerre hidrogràfic d’un torrent fins a creuar-lo uns seixanta metres més amunt d’una captació d’aigua.
Remuntem per una pala herbada on no hi ha camí fressat, solament tiranys del bestiar per abeurar-se, fins a enfilar-nos sobre un llom on a la nostra esquerra albirem la Coma d’Espòs. No ens hi incorporen encara: continuem per aquest llom fins a creuar el Barranc de la Coma d’Espòs, quan ja tenim el coll a la vista. A la darrera rampa el camí ja és ben definit.

Collada de Coma d’Espòs (2638m)
Entre el Pic de Pala Pedregosa i el Montorroio. A l’altre vessant podem albirar els estanys de la Mainera.
Enfilem (S) en fort pendent per una pala entre herbada i pedregosa en direcció a un turó de rocam fosc que no és més que un primer contrafort de la carena. Pocs metres més amunt del coll el camí es va definint. Esquivem aquell turó per la dreta i guanyem la carena, ja amb el cim a la vista.
Revoltem també per la dreta (vessant ponentí) en sentit contrari a les busques fins a trobar el camí dels Crestells que seguim fins al cim.

Montorroio (2862m)
Bona talaia, tot i que vers el NNW on el Pala Pedregosa i Mainera, més alts, li lleven visibilitat. Vers el sud és eclipsat pel Montsent. També ens passen mig desapercebuts els estanys de la capçalera del Flamisell. En canvi podem atalaiar des del massís de la Maladeta fins al Port del Comte o la serra del Verd. També el Mont-roig i Ventolau, Certascan, Pica d’Estats, Comapedrosa,…
Davallem vers el SE seguint un corriol prou definit a buscar els Crestells. Deixem la cresta a l’esquerra passant pel vessant ponentí fins que a l’alçada del turó més alt on cal passar al vessant llevantí. Aquí trobem l’únic pas delicat de l’itinerari, per un terreny molt descompost en fort pendent on ens cal extremar la precaució. Baixem enganxats al rocam de la dreta, que ens dóna més seguretat, fins a retrobar el camí estable pel que seguim flanquejant.

Collada d’Entremonts (2712m)
Entre el Montorroio i el Montsent. No ens cal arribar-hi. Uns metres abans fem una colzada de 90º i continuem baixant vers el NW. Mantenim aquesta direcció fins a retrobar el camí d’anada.
Itinerari relacionat: Montsent de Pallars
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Montorroio