Arxiu de la categoria: Moderat

Serra de la Sala

Salipota-font del Ferro-les Antenes-ca l’Eloi-la Sala

Distància 12,7 km
Desnivell acumulat 611 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 30 de gener de 2022
Cartografia Serra de Castelltallat (1:25000) Monteditorial
Recursos consultats Mapes de patrimoni cultural (Diputació de Barcelona) https://patrimonicultural.diba.cat/ (consulta 1/02/22)
  Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. http://invarquit.cultura.gencat.cat/ (consulta 1/02/22)

La de la Sala és el sector oriental de la Serra de Castelltallat, entre el coll de Coaner i el Pas de la Sala. L’interès de la caminada rau en la frondosa obaga sobre Coaner i el solell de la serra on els esquelets de masos −ahir altius i carregats d’una història encara per descobrir− resisteixen com ànimes en pena, abandonades a l’inexorable pas del temps.
La major part de l’itinerari és per pistes i camins ben fressats. Amb alguns trams ben rostos i un altre −tot i que curt− sense camí definit. Tampoc hi ha senyalització. Però la principal dificultat és que hi concorren diversos camins i ressenyar-los detalladament resultaria tediós. Per això el més factible, per no fer marrades, és refiar-se del GPS.

Accés
Súria, barri de Salipota. Anem fins al capdavall del carrer de la Font del Ferro, pel costat d’una colla de garatges, on trobem el camí pel que iniciem la caminada.

Súria. Barri de Salipota (295m)
Prenem un camí que s’enfila a l’esquerra situant-nos ben bé al peu de l’esquenall que baixa del turó de la torre. Pugem per un corriol, costerut i ben fressat, seguint la línia de corrent per als repetidors del cim. Al costat de les antenes i l’edifici de servei dels repetidors, s’alça la torre.

Torre de Salipota (404m)
Circular. Molt malmesa, conserva dos panys de paret. Al seu redós s’observen ben clarament les restes d’un fossat. Fou alçada el s. XIX, en època de les Guerres Carlines, sobre el basament d’una d’origen medieval. Destinada a la telegrafia òptica militar, formava part de la línia Barcelona-Manresa-Solsona i es comunicava amb les veïnes de Sant Martí (SE) i Sant Salvador de Torroella (NE).
Davallem pel canto oposat i, pel balç de cal Jover, anem a passar per sota una línia d’alta tensió on entrem en terme de Sant Mateu de Bages. En aquest punt tenim a escassos metres la pista per on retornarem. Però nosaltres continuem pel camí, ara senyalitzat com PR-C 134 (Sender de Súria) fins a la font.

Font del Ferro (401m)
Molt visitada, brolla en un indret ombrívol. Iniciem aquí la pujada per l’obaga de la serra. Deixem el PR i prenem un costerut corriol, també ben fressat, indicat com a Font de la Crossa, una surgència arran de terra a partir de on seguim pujant fins a les ruïnes de la casa de la Crossa. Poc més amunt creuem la pista per on passava l’antic camí ral però no el seguim, continuem amunt per un camí ample i pedregós. A la bifurcació en T prenem el ramal de la dreta i, per un corriol ben fressat, ens enfilem sobre un esquenall que ja no deixarem fins al carener. Bones vistes sobre la riera de Coaner.
Per poc que hi parem esment ens cridarà l’atenció l’escorça ennegrida a la soca de la pinassa, supervivent del gran incendi de 1994, que va afectar també aquesta obaga.
El pendent augmenta considerablement i sortim a una cruïlla de camins. Continuem recte pel llom, seguint ara la filferrada d’un vailet elèctric. Pas ben fressat per terreny rost on potser ens caldrà ajudar-nos amb les mans per superar les successives graonades.

Carena de la serra de la Sala (697m)
Senyalada amb una gran fita. Seguim a la dreta, planerament per sobre un munt de lloses (talment les restes d’un antic mur termenal). Pel bell mig del camí continua la instal·lació del vailet.
Trobem fites sovintejades formades per lloses orientades al carener i pintades de blanc: senyalen el termenal entre Coaner i Sant Mateu de Bages tot i que administrativament formen part del mateix municipi. També podem veure un camí que arriba pel solell (des de la Sala) i més enllà un altre per l’obaga.
La pineda ens priva de les bones vistes que, per la situació, podríem gaudir per cada vessant.

Creu de la Sala (686m)
Pedestal triangular d’una creu termenal entre el bisbat de Solsona (Coaner) i el de Vic (Sant Mateu). Té una inscripció en cada cara: Sant Mateu / Coaner / 1900. La creu, trencada en pedaços, va restar molt temps a terra. Tenim entès que algú l’ha retirat per restaurar-la.
Tot el tram carener és un agradós camí planer o de pendent molt moderat.

Cap de la Serra (754m)
Punt culminant del carener. Pocs metres abans haurem disposat de la única balconada amb bones vistes sobre el Prepirineu i Pirineu orientals. Però també sobre Coaner i les ruïnes d’un parell de masos temps ha prou notables: el Mas Bosc i el Soler Nou. Poc més enllà sortim sobre una pista que puja des del coll de Coaner i atenyem la línia d’alta tensió que prové del pantà d’Oliana. Al costat de la torre d’electricitat se n’alcen altres de telecomunicacions i un edifici annex. El lloc és conegut com «les antenes».
Davallem ara pel solell per la pista de servei de les antenes, però la deixem aviat per un corriol que segueix la línia que subministra el corrent al complex. Fins a la pista que prové del coll de Coaner i la carretera de Sant Mateu a Castelltallat, on anem a l’esquerra. Prou més enllà la deixem pel camí del Solerot, a pocs metres de la pista.

El Solerot (624m)
Ressenyat erròniament al mapa topogràfic com el «Surerot» o «Suretot». Ruïnes d’una casa senzilla, de difícil datació, que podria ser d’origen medieval, tot i que l’actual estructura pot obeir a una reconstrucció més recent, aprofitant material antic.
És d’interès la llinda del portal on, tot i que malmesa, s’hi pot llegir «A[ço?]es lo mas Sole a[ntich] apvdvhit torna-nat adif(…)» amb el símbol IHS al bell mig coronat per una creu patent.
Baixem, fora de camí i buscant el millor pas, a la rasa sota el mas on hi ha uns marges de pedra seca. La seguim uns metres fins a creuar un camí transversal que baixa de la pista principal i continuem, ara per camí prou definit, altre cop pel costat d’un vailet elèctric. Atenyem una feixa i resseguim el marge a mà dreta fins al seu accés, on hi ha el Casetó, les ruïnes d’una casa de pagès amb una llinda i la inscripció 1774. Ara seguim la pista que ens mena a ca l’Eloi.

Ca l’Eloi (551m)
Gran pairalia, en estat ruïnós, que consta d’un casal gòtic de caire senyorial al que se li va adossar un cos a llevant (s. XVIII) i un seguit de coberts a les cares de migdia i ponent. En desconeixem els orígens. El mas pren el nom actual (Aloy) a partir del s. XVI i no consta al fogatge de finals del XV. Els seus hereus figuraren durant segles entre els prohoms de Sant Mateu. El 1820 Joan Aloy comprà la important propietat de la Tosa, a Callús.
El 1900 el Solerot, el Casetó, l’Aloy i la veïna la Sala figuraven entre els masos habitats de Sant Mateu, segons la monografia publicada el 1904 per mossèn Valentí Noguera.
Per sota del casal prenem el camí que baixa al torrent de cal Mateu i el deixem per un altre a mà esquerra fins a la font de la Sala. El camí i l’indret estan força perduts i envaïts per la bosquina. Fa anys la font brollava dins d’una cova o balma −actualment ensulsiada. L’indret és molt frescal i hi sovintejaven les fontades. Sortim al camí de cal Mateu i el seguim a mà esquerra fins a la Sala.

La Sala (571m)
Ruïnes d’una antiga domus documentada des del segle XII, que no ha perdut la seva fesomia de fortificació malgrat haver funcionat com a masia, com a mínim a partir del s. XV. Diversos trets arquitectònics permeten afirmar que l’edifici té característiques romàniques. Annexades hi ha les restes de l’antiga església romànica de la Mare de Déu de la Sala. En un capbreu de 1334 apareix com un edifici enderrocat amb un nom propi que reflectia el seu estat: l’Enderrocada.
Fou abandonada a mitjans del segle passat i de llavors ençà la degradació i l’espoliació d’elements arquitectònics no té aturador.
Pugem al Pas de la Sala, on retornem al terme de Súria i comencem a davallar al punt de partida. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Moleta de les Canals i Joan Gran

Des de Sant Roc pel coll de les Canals amb retorn pel Pla de l’Hedra

Distància 10 km
Desnivell acumulat 689 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 30 de desembre de 2021
Cartografia ICGC

Acomiadem el segon any pandèmic amb dos cims al termenal entre la Terra Alta (Orta) i el Baix Ebre (Paüls), bons miradors del nord dels Ports.
No hi ha senyalització de continuïtat, solament en algunes cruïlles. Però les senderes són ben fressades. L’accés a la Moleta és per un itinerari ben evident malgrat que no hi ha camí fressat i un curt tram inicial de fàcil grimpada. A la davallada del Joan Gran, just a sota el cim, hi ha un pas delicat. Per tot plegat he qualificat l’itinerari de moderat que, per la resta, resultaria molt fàcil.

Accés
A l’entrada de Paüls −on accedim per la TV-3541 des de la C-16 a l’alçada de Xerta− prenem a l’esquerra un camí enquitranat senyalitzat cap a Sant Roc i el seguim durant un parell de quilòmetres.

Sant Roc (434m)
Senzilla ermita d’origen romànic. Al seu redós, en un paratge amb pins, carrasques, xiprers, àlbers i aurons (els paülsencs els anomenen orons) que procuren una bona ombra, hi ha una àrea recreativa amb font de setze brolladors i nombrosos corros, formats per taules i bancs de pedra seca. Cada corro pertany a una família del poble que en gaudeix de l’exclusivitat en aplecs assenyalats com els de Sant Roc i Sant Antoni.
És remarcable el treball de la pedra en sec. En són bona mostra els corros, però a tota la contrada sovintegen les marjades suportades per murs de pedra seca, alçats amb una acurada tècnica.
Baixem de l’ermita i prenem una pista. A la bifurcació anem a l’esquerra on hi ha una banderola que adreça, entre altres, al Coll de l’Ametlleral. Obviem a mà esquerra la sendera que segueix el GR, per la que retornarem. Poc més enllà deixem la pista per una altra sendera a mà dreta. No és senyalitzada, però ben fressada i fàcil de seguir. Anem pujant (SW) per entremig del bosc en moderat pendent fins a sortir a un ramal de la pista que havíem deixat. Ara el seguim a mà dreta (W). La banderola que hi ha ens adreça al Pla de l’Hedra. Quan la pista fineix en una colzada, continuem en la mateixa direcció per sendera, fins a una bifurcació en T sense senyalització, al peu del cingle de la Roca Blanca. El ramal de la dreta s’enfila al Pla de l’Hedra, per on retornarem. Anem a l’esquerra i, ben aviat, sortim a una altra sendera que, per l’esquerra ignorem on mena. La seguim a la dreta i emprenem la pujada al coll, en fort pendent, amorosit per llaçades sovintejades.

Coll de les Canals (896m)
La sendera baixa a les Eres pel coll del Bassot, però aquí l’abandonem per enfilar-nos a mà dreta a la Moleta. Som a la partió entre els termes d’Orta (Terra Alta) i Paüls (Baix Ebre) que ve fitxat, a banda i banda del coll, pel cordal carener.
Pugem, sense camí fressat i fort pendent, per un llom evident, creuant la torrentera més amunt. Fites escadusseres ens confirmen la bona direcció. Continuem sobre un altre llom fins encarar una canalona que ens mena al planell cimer.

Moleta de les Canals (1070m)
Bona talaia de l’entorn. Destaquem les Roques de Benet i l’estret de la Canaleta. La gran planúria de la Terra Alta i el Matarranya. El Montsagre i el Montaspre. I els cims, com l’Espina, del cordal carener que s’allargassa vers migdia, darrera el qual treu el cap el Caro amb les seves torres. A la llunyania podem albirar bona part del Pirineu central i oriental i, més properes, les serrallades del Montsant, de Cardó, del Boix i el Delta.
Davallem (N) per una coma (fites) i anem a passar al peu de les parets de l’esperó nord-est de la Moleta (1) per camí poc definit. Superat l’esperó, atenyem el coll del Pinar Ample. Deixem a mà dreta la sendera que baixa a la barraca del Jordi i recuperem ràpidament cota (N), ara per una de ben fressada fins a un turó on, després d’una curta davallada, encetem el repetjó final previ al cim.

  • (1) Opcionalment podem enfilar-nos a l’afilat crestall de l’esperó.

Joan Gran o Punta del Vacarissal (1073m)
La panoràmica és semblant a la que hem gaudit des de la Moleta. En davallem seguint la sendera que ens aboca a un pas delicat per salvar una graonada que salvem amb cura i l’auxili d’una oportuna savina (2).
Continuem (NE) baixant fins a un grau per salvar una altra graonada i, poc més avall, atenyem una bifurcació. Recte aniríem al bell mig del Vacarissal. Anem a la dreta, en pujada, fins al coll.

  • (2) Potser que, seguint pel cairell de la graonada, trobéssim un pas més fàcil.

Coll de l’Avenc (954m)
L’avenc és fàcilment localitzable a pocs metres del camí. Comencem a davallar fort (SE) fins a una bifurcació marcada amb una estaca. Deixem el camí que ens menaria a Paüls i anem a la dreta (S). Poc més enllà passem per la barraca del Jordi (banderola indicadora) i continuem la còmode sendera del Pla de l’Hedra fins al coll on comencem a davallar en fort pendent, fins a retrobar la bifurcació al camí de l’anada. En desfem bona part però, a la pista, seguim pel GR fins a Sant Roc. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Gresolet i Gisclareny

De Gresolet a Gisclareny pel coll de Llúria tornant pel de Bauma

Distància 10,9 km
Desnivell acumulat 609 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 6 de novembre de 2021
Cartografia Editorial Alpina: Serra del Cadí/Pedraforca (1:25000)

El tram més interessant d’aquesta circular és el del retorn a partir del coll de la Bena, especialment la Baga de Gresolet, amb una bella fageda on hi podrem admirar un exemplar catalogat com a monumental.
Fins a primeries del s. XX el bosc de Gresolet s’havia conservat pràcticament íntegre com a propietat comunal. Als anys 20 d’aquell segle hi hagué un fort moviment conservacionista front a l’explotació pretesa pel comte de Fígols que va acabar aconseguint el seu propòsit amb l’adveniment de la dictadura. L’espoliació es va perllongar fins a la dècada dels 60, desapareixent els millors exemplars. El 1982 va ser inclòs parcialment al PNIN del Massís del Pedraforca i l’any sobre al Parc Natural del Cadí-Moixeró.
La major part de l’itinerari és senyalitzat. Tot i això entre els colls de les Salines i de Llúria hi ha trams on és fàcil perdre el camí.

Accés
A la carretera de Guardiola de Berguedà a Saldes i Gósol (B-400) a cent-trenta metres de la benzinera i poc més enllà del punt quilomètric 15, prenem a mà dreta una pista de terra indicada com «Gresolet». És apta, amb precaució, per a tota mena de vehicles. La seguim durant set quilòmetres per un i altre marge del riu de Saldes i després pel de Gresolet, passant entre els estrets de Gresolet i Moronta, fins al santuari on, al costat de l’àrea de lleure, hi ha espai per aparcar.

 Àrea recreativa de Gresolet (1273m)
El lloc de Gresolet −que prové de grèvol− és citat ja al 1165. L’àrea de lleure, ben condicionada amb taules, bancs, fogons i fonts és al costat mateix del santuari marià de Gresolet, on s’hi venerava una talla gòtica −actualment conservada a Saldes− que, com no podia ser altrament, també té la seva llegenda de Marededéu trobada.
El 1499 un terratrèmol va esfondrar poble i església, que fou reedificada. L’edifici actual és un gran casal de finals del s. XVI amb església i hostatgeria. Durant anys presentava un lamentable estat d’abandó i, quan el 2014 amenaçava ruïna, fou tancat fins al 2020, després de fer-hi obres de consolidació.
Comencem a caminar reculant per la pista d’accés fins al camí que puja al mas d’Anorra. Poc més enllà de la casa, en creuant un reguer, surt un corriol −difícil de localitzar inicialment− que ben aviat és defineix prou bé, pel que ens enfilem a un llom (SE) on ens afegim al camí de can Pistraus a la collada de Llúria (NE). Hi ha senyals blanc i verds de SL, grocs (suposem que del Parc) i vermells (els més abundosos). Continuem fent llaçades en fort pendent fins al coll de les Salines.

Coll de les Salines (1274m)
Ruïnes d’una cleda i potser una borda. Aquest era un antic camí ramader segons vàrem saber per un pastor tot passant per Anorra. Comencem un llarg puja-baixa (E) per salvar els plecs i torrents als peus del Pèlags dels Congots i de cal Mosso. Ull viu per no perdre el rastre del camí malgrat la senyalització. Gir de 90º (S) després de la canal Llarga.

Collada de Llúria (1369m)
Abocada sobre la Vall Pregona, l’arbrat i el pujol de l’Alzinet li resten visibilitat. Hi arriba el camí que puja de l’estret de Llúria. És termenal entre Gresolet (Saldes) i Gisclareny. Anem a l’esquerra (NE) i, en suau pendent, atenyem la carena de la Serra.

La Serra (1421m)
Sortim sobre un camí que recorre el carener. El prenem a l’esquerra (N) passant pel costat de cal Tasconet  per accedir, per la carretera enquitranada des de Bagà, al coll de la Bena. No prenem la pista continuació de la carretera, sinó una de paral·lela (NW), a més baixa cota i en baixada, amb senyals carabassa de l’itinerari «Cavalls del Vent» −que ens acompanyaran fins al final− i de SL. A partir del torrent dels Esterrers (WSW) la pista esdevé precària i continuem per un sender pel que comencem a recuperar alçària. Poc més enllà, a la bifurcació, tenim l’opció d’anar a esquerra o dreta, tant hi fa. Pendent entre suau i moderat fins al coll pel marge dret del Torrent Sallent o de Murcarols.

Coll de Bauma (1577m)
Bifurcació de la pista entre el ramal que mena al Collell i el que baixa a Gresolet. Termenal entre Gisclareny i Gresolet (Saldes). Hi ha una àrea de lleure, una font i una bassa contra incendis. Davallem (WSW) pel sender que retalla les llaçades de la pista seguint el torrent del coll de Bauma, per dins la fageda. Passem a tocar la pista i, prou més avall, entre altres faigs de considerables dimensions, trobem el Faig Setrill.

Faig Setrill de la Baga de Gresolet (1343m)
Catalogat com a monumental, amida  28 metres d’alçària, 3,79 de volt de canó i la seva capçada mitjana és de 24,5 metres. En surt una branca horitzontal que després s’inclina cap amunt, creant una forma que recorda un setrill.
Quan tornem a sortir a la pista la seguim fins a l’àrea recreativa de Gresolet. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Un tomb per Terranyes

Punta o Tossa Blanca i Miranda de Terranyes

Distància 8,9 km
Desnivell acumulat 603 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 9 d’octubre de 2021
Cartografia Editorial Piolet: El Port (nord) (1:30000)

Itinerari per paratges abruptes i solitaris, magnífiques pinedes amb exemplars monumentals, en contrast amb sostre de l’altiplà de Terranyes. Visitarem els cims que s’alcen a gregal i garbí, bones talaies que, en conjunt, ens ofereixen una bona panoràmica del sector nord del Port.

Accés
Des de l’àrea recreativa de la Franqueta per la pista que, pel coll de Pellnegra, puja als de Miralles (4,5 km) i de Montfort. Apta per a tota mena de vehicles. Solament el punt on creua el barranc de l’Escaleta Vella pot resultar delicat per als més baixos. En aquest cas resulta recomanable iniciar aquí l’itinerari pel pas de lo Setrillet. Pel camí podem admirar l’auró de Josepó, un exemplar declarat arbre monumental.

Pista de lo Grevolar (855m)
Comencem a caminar per aquesta pista que prenem poc abans del coll de Miralles. Quan s’acaba, seguim barranc amunt (esquerra) per senda poc definida fins a la font de Xaco.

Font de Xaco (865m)
De continuar recte la sendera ens menaria directament a l’altiplà de Terranyes. Nosaltres però creuem el barranc i, seguint una sendera prou fressada i fitada, guanyem alçària pel marge esquerre del barranc (NE) en fort pendent. Poc abans del Pi Camat les fites escadussejen i la senda es perd.

Pi Camat (1036m)
El nom li ve per les dues soques d’aquest pi negral (pinassa) declarat arbre monumental. Continuem pujant en direcció a l’evident carena entre les puntes de Sallent i Blanca, termenal entre Arnes i Orta. Sense sendera definida, continuem (ESE) guanyant alçària seguint el carener on, de tant en quan, localitzem alguna fita. Emprenem els darrers metres a la Punta Blanca per una canal força evident en la que potser ens caldrà ajudar-nos amb les mans en algun punt.

Punta o Tossa Blanca (1160m)
Bona miranda de l’entorn. Davallem sense camí fressat passant pel costat del Pi de Tres Cames, un altre portentós pi negral, en direcció a l’evident fil del cingle de la Serralla (SW), que s’alça sobre el Barranc de l’Escaleta Vella i que resseguim. Passat el Saltador de Franquet, sortim a la sendera ben fressada que puja des de la Vall d’Uixó. Deixem el ramal que s’adreça al masos de Baio i de Paulino i anem a l’esquerra, enfilant-nos (S) a l’altiplà de Terranyes.

Altiplà de Terranyes (1183m)
Planúria en forma de mitja lluna que contrasta amb les valls i cingles que l’envolten. Aviat albirem el refugi (SE) del mas del Torrero.

Refugi del mas del Torrero (1170m)
Lliure i ben condicionat. Propietat de l’Ajuntament d’Arnes. Seguim la pista que ens encaminaria (NE primer, NW després) vers el collet de l’Ereta, però la deixem per una sendera a mà esquerra per la que anem a passar per davall de les ruïnes del mas de Buc. Prou més enllà l’abandonem per una altra menys definida a mà esquerra, que ens encamina directament a la Miranda.

Miranda de Terranyes (1192m)
Sostre de l’itinerari, punt culminant d’un ample esquenall que s’alça entre cingleres. Espectaculars vistes del vessant ponentí del Port. Especialment sobre la gorja del Barranc de les Paridores, a la capçalera de l’Algars. En davallem sense camí definit, seguint (NE) l’esquenall, per anar a retrobar el que hem deixat abans d’encarar el cim. Tenim l’opció de continuar recte i atènyer el coll de l’Ereta passant pel costat de la Font de Buc. De fet amb aquesta alternativa faríem drecera i ens estalviem desnivell. Però baixem a mà esquerra (fites) per una sendera prou fressada a l’ombria de la Miranda fins al coll dels Bots, on girem a la dreta i comencem a davallar (NNE) en fortíssim pendent fins a los Clots.

Los Clots (983m)
No continuem per la sendera que, poc més enllà, surt a la pista del coll de Montfort. Aquest és el camí habitual per accedir a la Miranda seguint l’Algars des del Toll del Vidre. En prenem una que surt esbiaixadament a mà dreta per la que pugem (NE) al coll de l’Ereta.

Coll de l’Ereta (1098m)
Davallem per una revirollada sendera entremig d’una magnífica pineda passant pel costat de dos altres magnífics exemplars de pi negral declarats arbres monumentals: lo Pi Ramut i lo Pimpoll. Poc més avall atenyem al coll de Miralles. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Sant Marc de Brocà

Des del Santuari de Paller per Sant Martí de Brocà i retorn per la Collada de Tarnes

Distància 9,7 km
Desnivell acumulat  844 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 8 d’agost de 2021
Cartografia Editorial Alpina: Moixeró-La Tosa (1:40000)
Recursos consultats Mapes del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona)

https://patrimonicultural.diba.cat/ Data de consulta 11/08/2021

Itinerari per uns paratges poc concorreguts, tant és així que els dos camins que hi menen (des de Terradelles o des de la carretera de la Pobla per cal Companyó, no són transitables per a qualsevol vehicle. Per accedir-hi a peu, el camí més curt és des del Santuari de Paller. Des de la llunyania la seva ubicació és ben recognoscible per les característiques roques de les Llosanques.
El recorregut que proposem no és el més habitual. Generalment el retorn es fa per la Collada Gran i Paller de Dalt. Aquest en canvi fa drecera per un camí que, tot i estar ben indicat i ressenyat al mapa, té un tram final perdedor. Sense cap altra dificultat que la de fer servir el sentit comú per acabar-lo.

Accés
Accedim al Santuari de Paller per una pista enquitranada d’un quilòmetre i mig que hi mena des de Bagà. Ben indicat dins de la població com a Hostal-Restaurant St. de Paller.

Santuari de Paller (993m)
Construït el 1748 en substitució del que hi havia al Paller de Dalt, on encara hi ha les ruïnes de l’església. Disposa d’hostal i l’àrea d’esbarjo del Paller de Baix amb font, taules i fogons.
Prenem un camí costerut (1), senyalitzat amb pintura vermella que s’enfila per la Baga de Claniàs. Sortim a la pista entre el Paller de Baix i el de Dalt on anem a la dreta, en baixada fins a la Collada del Joncar i la deixem per un camí a mà esquerra que surt al bell mig del revolt, just al termenal entre Bagà i Guardiola de Berguedà. Baixem decididament a creuar el Rec del Petroli i continuem pel Bac del Petroli (2) fins a sortir a la pista que, de Terradelles, puja al Camp de Dalt. La prenem a mà dreta però, a l’alçada de Clarà, continuem pel ramal que s’adreça a Sant Martí.

  • (1) L’alternativa és pujar per la pista a Paller de Dalt que parteix uns metres abans de Paller de Baix i que podem escurçar per una drecera.
  • (2) El nom li va perquè entre finals del s. XVIII i primeries del XIX s’hi van obrir mines per extreure’n margues bituminoses. Cal recordar que a escassa distància hi ha la de petroli de Riutort.

Sant Martí de Brocà (957m)
L’indret de Brocà ja és esmentat el s. IX com a alou depenent del monestir de Ripoll. Més endavant passà a mans de Sant Llorenç prop Bagà.
Església romànica consagrada el 1081 (o segons altres fonts el 1151). Tenia les funcions de parròquia d’un nucli rural de pagesies disseminades, la majoria actualment enrunades, que conformaven l’antic poble de Brocà. Hi ha rètols indicadors. Seguim una variant del PR C-158 que fa drecera al que puja al Camp de Dalt per pista. Passem pel costat de la Font de Serra en un tram de senyalització deficient i camí poc clar, desdibuixat pels viaranys del bestiar. Més amunt és defineix molt millor. En fort pendent (NE) atenyem la casa de Castell i continuem guanyant alçària (N) fins al Camp de Dalt.

Camp de Dalt (1311m)
Al davant, vers el N, s’alça Sant Marc de Brocà. Hi arriba una pista des de Sant Martí per on transcorre el PR. En un marge hi ha una antiga barraca que pot servir d’aixopluc en cas de necessitat. El camí es desdibuixa per l’herbei però els senyals dissipen qualsevol dubte. Flaquegem (NW) el turó i continuem camí, ara ja ben fressat, fent llaçades entremig d’una magnífica pineda. Sempre amb bon pendent fins atènyer la carena.

Sant Marc de Brocà (1611m)
Punt culminant d’una allargassada carena, coronat per les ruïnes d’una senzilla ermita romànica i un vèrtex geodèsic. Segons Mn. Serra i Vilaró al seu llibre de les baronies de Pinós i Mataplana, la primera referència documental és de 1320. A mitjans del segle passat encara conservava la coberta. El mateix autor recull que a Brocà hi havia quinze pagesies. I que en la vigila de Sant Marc hi pujaven caminat i encenien una gran foguera que es veia des de tota la vall del Bastareny. Al dia següent es feia l’aplec amb una missa i el repartiment del panet on acudien en processó la gent de Bagà. Actualment l’aplec es celebra a Sant Martí.
Davallem del cim (NW) per una estreta pista de treure fusta, on fa un temps hi havia un corriol, que ens deixa sobre un coll.

Collada de Tarnes (1495m)
Hi ha rètols indicadors i una gran bassa. Hi arriba la pista des de Sant Martí pel Camp de Dalt. El PR C-158 la segueix vers la Collada Grossa, però nosaltres el deixem baixant a l’esquerra (W), tot seguint una torrentera, en direcció al Santuari de Paller.
Hi ha antics senyals de pintura vermella i alguna fita escadussera. Malgrat tot el camí és prou fressat i fa de bon seguir. Creuem el torrent de Claniàs. Prou més avall el camí es desdibuixa per sobre d’unes codines i en perdem el rastre, però per terreny franc i obert atenyem la pista de Paller de Dalt que prenem a l’esquerra (S) fins a retrobar el camí d’anada que desfem fins al punt d’inici.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Estanys de Ventolau, Tres Estanys i de la Gola

Des de Cerbi pel Planell de Sartari

Distància 16,5 km
Desnivell acumulat 1053 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 15 de juliol de 2021
Cartografia Editorial Alpina Valls d’Àneu o Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Itinerari per una interessant zona lacustre a la vall d’Unarre, dins el Parc Natural de l’Alt Pirineu, envoltant el pic de la Gola. Ben senyalitzat i camins generalment fressats, els passos més delicats estan protegits amb cadenes.
Podem iniciar-lo a l’aparcament de Cerbi o, si disposem del vehicle apropiat, al de Sartari, estalviant-nos quatre quilòmetres i un bon desnivell. En el meu cas vaig pujar en bicicleta fins a l’aparcament de Sartari tot i que hagués estat ben factible continuar 1,2 quilòmetres més fins al peu del salt del riu de la Gola.
Realitzat en sentit contrari a les busques, bé pot fer-se a l’inrevés amb un desnivell lleugerament més progressiu.

Accés
A l’accés sud a Esterri d’Àneu (C-13z) des de la C-13 venint de Llavorsí, prenem a mà dreta direcció a la Vall d’Unarre (indicat com Escalarre, Cerbi, Burgo i Llavorre). Passem pel costat del parc de bombers i creuem la Noguera Pallaresa per un pont fins a la central hidroelèctrica on comença una carretera de muntanya que, en set quilòmetres i passant per Unarre, mena a Cerbi. Poc abans del poble hi ha habilitat a mà dreta un espai d’aparcament destinat als visitants de la Gola i la vall de Niri. (1)
D’aquest punt parteix a mà dreta la pista de la Gola que, en quatre quilòmetres i salvant quatre-cents metres de desnivell, mena a l’aparcament de Sartari. Hi hem vist transitar vehicles turisme, tot i que es recomana tot-terreny. Cal tenir en compte que és molt estreta i respectar el horaris de pujada i baixada detallats poc més amunt, a la bifurcació a les Bordes d’Auròs i Sant Beado, que deixem a mà esquerra.

  • (1) Hi ha un penell amb tres itineraris recomanats pel Parc Natural de l’Alt Pirineu i el corresponent codi QR d’enllaç a Wikiloc.

Aparcament de Cerbi (1398m)
Prenem la pista de la Gola guanyant alçària pel marge esquerre del riu d’Unarre. El creuem pel pont de Graus i poc més amunt atenyem l’aparcament de Sartari (1815m). Podem continuar pel sender proper al riu o per la pista restringida al tràfec de vehicles. El primer s’ajunta a la segona més amunt. Poc abans del bonic Planell de Sartari es barregen el riu de la Gola amb el torrent pel que desguassa l’estany de Ventolau. Voregem el Planell, una mollera testimoni d’un antic estany reblert, fins al peu del salt del riu de la Gola.

Salt de riu de la Gola (1987m)
D’uns cent-cinquanta metres, el mateix desnivell que superem en llargues i còmodes llaçades d’un camí ramader per una pala poblada de denses mates de bàlec, entremig dels salts del riu de la Gola i del torrent de Ventolau.
A la bifurcació (indicada) anem a la dreta cap a l’estany de Ventolau i els Tres Estanys, en fort pendent pel Forat de Ventolau.

Estany de Ventolau (2338m)
Al peu del pic de la Coma del Forn. El voregem per les ribes sud i est en sentit contrari a les busques. A l’extrem nord-est hi ha una cabana, bon aixopluc per cas de necessitat, des de la que guanyem una graonada que ens deixa sobre el primer dels Tres Estanys, on gaudim d’una àmplia panoràmica sobre els cims pirinencs. Un pas equipat amb cadenes ens ajuda a superar una curta i fàcil grimpada. Som al punt més alt de l’itinerari (2432m). Pocs metres més enllà davallem ajudats per dos altres trams equipats. Deixem a mà dreta el camí a la Collada dels Tres Estanys (2), molt evident entre el pic del mateix nom i el de la Coma del Forn.
Voregem el segon dels estanys per la riba ponentina i, entremig d’aquest i el tercer, trobem la bifurcació al coll de Ventolau.
Comencem a davallar seguint una ampla torrentera en direcció (ENE) vers l’estany de la Gola que ja podem albirar ben enfonsat en aquella direcció, deixant a mà dreta el camí a l’estany de Calberante, que ens queda amagat, i el coll de Curiós.

  • (2) Discrepància toponímica entre mapes. El que al de l’Editorial Alpina rep el nom de Collada dels Tres Estanys o d’Unarre, al topogràfic de l’ICGC (i a les estaques indicadores) se l’anomena Coll del Forn. De la mateixa forma el que al primer s’anomena Coll de Ventolau, al segon Collet dels Tres Estanys. Mantenim als punts de pas les denominacions del mapa excursionista.

Estany de la Gola (2263m)
Encaixonat entre el pic homònim i la Serra Mitjana, el voregem en el sentit contrari a les busques. A l’extrem nord hi ha una cabana enrunada i una palanca per creuar el desguàs de l’estany de Calberante. Resseguim la riba ponentina fins a l’eixida d’aigües. Poc abans trobem un altre pas equipat per salvar un tram delicat on un mal pas suposaria, en el millor dels cassos, remullada segura. A la dècada dels 60 s’hi van fer treballs per alçar-hi una presa inacabada. En resten algunes estructures. Passem per sobre una resclosa i atenyem el refugi.

Refugi de la Gola (2242m)
Al lloc que ocupava l’antiga sala de màquines de la presa s’hi va bastir un refugi lliure, ben condicionat amb tarima de fusta per pernoctar-hi deu persones, taula i llar de foc. Davallem un centenar de metres fins a retrobar el camí de l’anada.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Salt de Sotorres, estret del Boter i el Ventador

Des del la Font de la Pineda

Distància 11,7 km
Desnivell acumulat 762 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 12 de setembre de 2020
Cartografia Editorial Piolet: El Port (1:40000)

Seguim un itinerari publicat a Wikiloc pels Salvatges dels Ports, molt variat, que ens permetrà visitar belles raconades de trams engorjats i salts d’aigua.
Cal preveure que haurem de creuar el riu a gual al Ventador. Si el temps acompanya podrem banyar-nos-hi però, depenent del cabal, és probable que, si o si, calgui creuar algun toll. D’altra banda el Pas de la Barca és un pas estret entre roques que després de pluges pot estar cobert d’aigua.

Accés
Poc més enllà de l’accés a Orta (Horta de Sant Joan) per la T-333 entre Prat de Comte i Arnes, prenem a mà esquerra la pista a «els Ports» que mena a les àrees de Mas de Lliberós i la Franqueta. Passat el mirador del Salt de Ferrassó trobem, també a mà esquerra, la font de la Pineda on, al costat de la carretera hi ha prou espai per aparcar alguns vehicles.

Font de la Pineda (505m)
De déu generosa i perenne. Reculem dos-cents metres per la carretera per prendre un camí paral·lel a mà dreta. Creuem el barranc una cinquantena de metres abans del salt. Trobem fites a l’altre marge. Anem fins al cairell del cingle per observar el salt, tot i que el millor punt per fer-ho és el mirador.
Prenem una sendera ben definida per la que ens enfilem propers al cingle fins a una bifurcació on anem a l’esquerra i comencem a davallar per l’ombria de Sotorres, amb algun tram de fort pendent, fins a tocar el filat perimetral d’una vinya on creuem una rasa i tornem a trobar una sendera ben marcada que seguim a l’esquerra fins a la pista d’accés al mas d’Avelino, pel marge esquerre del riu d’en Piqué. La prenem a mà esquerra fins al salt.

Salt de Sotorres (410m)
El riu d’en Piqué s’ha obert camí erosionant el rocam en forma d’una gran olla i s’hi estimba. Aprofitant el desnivell s’hi va alçar un molí fariner. La primera construcció data del s. XII i la segona del XVIII. El nom de Sotorres li ve del propietari que va adquirir-lo en temps de la desamortització. Va estar en funcionament fins els anys 40 del segle passat. L’any 1988 es va restaurar i actualment s’ha dedicat a allotjament rural. Tot el conjunt conforma una bella raconada. Tornem enrere i creuem el riu per unes passeres per albirar el salt des de l’altra riba.
Continuem per la pista d’accés al molí i posteriorment paral·lels al riu, separats una cinquantena de metres. En aquest tram ens cal ser extremadament curosos dons transitem per una finca particular que un conegut celler d’Orta dedica a l’explotació vitivinícola. Més enllà de la finca, baixem a retrobar el riu.

Riu d’en Piqué (411 m)
Som al final de l’engorjat on acaba el descens des del Ventador. Entre els practicants d’aquesta modalitat, generalitzada i erròniament, se l’anomena barranc del Canaletes. El riu d’en Piqué (o d’en Piquer) neix a la font Blanca, sota el coll de Botana, i hi van confluint altres barrancs com el de l’Avellanar. És a partir de Sotorres, on s’uneix als barrancs de la Pineda (salt de Ferassó) i dels Cubars, que pren el nom de Canaletes. No fa pas tant anys però, que la gent del país el coneixia com a riu d’Orta. Desguassa a l’Ebre a l’alçada de Benifallet.

Prenem la ben fressada i costeruda sendera que utilitzen com a retorn els nombrosos grups després de baixar pel barranc, fins a sortir sobre una pista on anem a la dreta. Aviat s’acaba i esdevé una sendera per la que anem guanyant alçària vers les Roques Cambretes que podem albirar a l’E. Sortim sobre un ample llom rocallós. Per la dreta marxa el camí (indicat) vers el Ventador, que seguirem de tornada o que podem prendre ara si ens interessa escurçar l’itinerari.
Revoltem les Roques Cambretes on tenim una magnífica panoràmica del Montsagre d’Orta, la Mola dels Atans i la Punta de l’Aigua sobre el Barranc dels Cubars. També podem comprovar ─els efectes són encara ben evidents─ l’abast de l’incendi del juliol del 2009. Tenim a la vista el punt on va succeir el fatídic atrapament que va costar la vida a cinc bombers del GRAF de Lleida.
Atenyem el coll de l’Ereta. El camí que baixa a mà dreta és per on retornarem, de forma que el tram entre l’accés al Ventador i aquí és comú d’anada i tornada. Al nostre davant s’alça la Moleta i l’evident canal que hi veiem seguint el fil de la carena des del coll, és per on ens cal continuar: un pas amb llegenda.

Pas de la Mala Dona (683m)
És un grau que, aprofitant un estreta lleixa, guanya esbiaixadament el cingle. Hi ha una sirga d’acer al tram superior. És un pas fàcil amb terreny sec, però no exempt de certa exposició.
Amb un nom així, a l’indret no podia mancar-hi la seva llegenda: conten a Orta que quan un matrimoni mal avingut baixava el pas, la dona va empentar el marit. Creient-lo mort, s’apressa a donar la mala notícia que s’hi havia estimbat. Quan hi arribaren varen trobar-lo sa i estalvi penjat en un faixó.
Superat el pas iniciem un llarg flanqueig (E), primer per l’obaga a la falda de la Moleta, sobre el Barranc dels Cubars més endavant pel solell de la carena entre aquest i el dels Estrets. Poc abans del mas de les Crevetes de Lloà, al punt més alt de l’itinerari, sortim sobre la sendera que baixa del coll de la Gilaberta i la prenem a mà dreta. És un tram de l’itinerari dels Estels del Sud i el seguim fins als masos de Fandos i Capellà.

Masos de Fandos i Capellà (608m)
Ruïnes d’un parell de masos al marge dret del barranc dels Estrets ─que no cal confondre amb el riu dels Estrets─ on tenim dues opcions. Si el barranc porta aigua podem anar pel camí alternatiu per sobre el cingle que tanca el marge esquerre del barranc per migdia i creuar-lo al Pas de la Barca (tram equipat amb cadenes) per atènyer el coll de la Barca. Si és sec el seguim un tram per la llera per l’Estret del Boter, passat el qual anem progressant pel camí del marge dret fins al coll.

Coll de la Barca (552m)
A partir d’aquí pugem per un ben conservat camí de bast, amb bons contraforts de pedra seca i un grau al bell mig, que en moderat pendent ens retrona al coll de l’Ereta, on desfem el camí de l’anada fins a la cruïlla del Ventador. En aquest punt anem a l’esquerra i comencem a davallar fent llaçades per amorosir el fort pendent, per una llarga pala pedregosa que ens deixa a l’engorjat ─evident des del començament de la baixada─ per on s’obre pas el riu d’en Piqué.

El Ventador (460m)

Estreta gorja on l’efecte de l’erosió, els blocs caiguts i la vegetació conforma un indret laberíntic. Anem a l’esquerra per accedir al racó més emblemàtic on el riu salta sobre un toll profund lliscant per sobre una llarga capa de tosca. Després podem tornar enrere i baixar a la dreta per buscar el pas més factible del riu, que haurem de fer a gual. Cal fixar-nos bé on comença el camí per sobre d’una estreta lleixa pedregosa al marge esquerre (hidrogràfic).
Continuem pujant per un llarg i ample llom pedregós sobre un contrafort de la Serra d’en Cardona on el camí es desdibuixa, guiats per fites sovintejades, fins al coll d’en Puig des del que comencem a davallar per senda ben fressada que ens retorna a la font de la Pineda.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Salt de Sotorres, estret del Boter i el Ventador

Pics de Creussans i de Cabanyó

Des de la Coma del Forat. Retorn pel port de Tristaina.

Distància 6,8 km
Desnivell acumulat 551 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 22 d’agost de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Andorra (1:40000)

Accés a un parell de cims que, malgrat la seva modèstia, ubicats estratègicament al nord-oest del Principat i termenejant amb l’Arièja, esdevenen unes magnífiques talaies, amb permís de les persistents boires que sovint embolcallen en cotó fluix les valls occitanes.
Els camins són en general ben fressats i senyalitzats. Les úniques dificultats les trobarem a l’accés al pic de Cabanyó on, a banda d’algunes grimpades fàcils i algun pas de moderada exposició, ens caldrà llegir bé el terreny.
Podem escurçar l’itinerari a costa de renunciar a les vistes sobre un dels circs lacustres més emblemàtics d’Andorra: el de Tristaina.

 Accés
La C.G. 3 en el seu darrer tram entre l’Hortell i la Coma del Forat, és tallada entre primers de juliol i mitjans de setembre, de 8:30 a 17:30. Solament s’hi permet el pas de ciclistes. Si volem accedir al punt d’inici de l’itinerari no ens queda altre remei que estacionar el vehicle a l’Hortell i pujar a peu o utilitzar el telecabina.

Coma del Forat (2250m)
De darrera el restaurant parteix a mà dreta el camí als estanys de Tristaina i a mà esquerra una pista de servei. Hi ha rètols indicadors. Anem per la pista en direcció a l’estany i port de Creussans i els cims de Cabanyó i de Peiraguils. La deixem aviat a mà dreta per un sender que s’enfila en fort pendent tot fent drecera i la retrobem a l’alçada de l’estany.

Estany de Creussans (2436m)
Continuem guanyant alçària des del marge ponentí de l’estany, amb bones llaçades i camí ben fressat fins a sortir a terreny més planer on ja podem albirar el carener, el port i el cim de Cabanyó. En aquest punt, per pujar al port, el camí senyalitzat descriu una llarga marrada en forma de U i sentit de les busques del rellotge. (1)

  • (1) Arribats a aquest punt que hem marcat amb un waypoint com a A, és preferible deixar el camí al port per l’esquerra i continuar uns tres-cents metres vers el SW, sense camí definit però per terreny fàcil i obert, en direcció al punt B, on hi localitzem camí ben fressat. Pot servir-nos com a referència de pas un collet darrera el que s’alça el cim de Cabanyó a l’esquerra d’un turó rocallós. Seguint aproximadament el camí dibuixat al mapa. D’aquesta forma accedirem primer al pic de Cabanyó per resseguir després el carener, estalviant-nos una bona estona.

Port de Creussans (2621m)
Tot el carener és termenal entre el Pincipat i l’Arièja. Hi ha una placa en memòria de la visita de Jacint Verdaguer a aquestes contrades l’any 1883. Hi passa el camí que recorre tot el carener i en parteix el de la vall de Solcem. Hi albirem l’estany de Creussans, homònim de l’andorrà, però al vessant oposat.
Anem a l’esquerra per accedir al veí cim homònim per camí fàcil i fressat.

Pic de Creussans (2682m)
Coronat per una senzilla fita. Ressenyat a la topografia oficial francesa i andorrana (sorprenentment) per l’afrancesat «Caraussans». Davallem del cim en direcció a l’evident veí pic de Cabanyó. A mesura que ens hi apropem ens imposa respecte. Salvada una primera graonada, el camí més evident marxa a mà dreta, vers el vessant ponentí. Si el seguim veurem que va a parar sobre un tarter, en baixada (2). Ens cal anar a l’esquerra on recuperem aviat camí fressat. Hi ha senyals de pintura grocs fins ben amunt i algunes fites. Anem progressant atents als rastres de pas i les fites, tot i ajudant-nos de les mans de tan en quan. Ben propers al cim tenim dues opcions: encarar-lo frontalment o revoltar-lo flanquejant pel vessant andorrà. Aquesta darrera opció és més fàcil però lleugerament exposada.

  • (2) Ignorem on mena. No surt referenciat als mapes. Però intuïm que s’adreça a la pista que puja de la vall de Solcem fins a mig camí del Port de Rat. A la segona meitat del segle passat hi havia el projecte d’unir la vall d’Ordino amb Vic-de Sòç, mitjançant un túnel per sota el port de Rat, entre el Cap de la Costa Gran i el pic de Cataperdís. Els andorrans van començar a perforar pel seu cantó però, sortosament, els francesos van abandonar el projecte.

Pic de Cabanyó (2732m)
Coronat per una fita i un petit tub metàl·lic. Ressenyat a la topografia oficial andorrana i francesa pels afrancesats «Cabayrou» o «Cabagnau». Bona talaia. Vers el SE, destaca sobre la Coma del Forat, el pic d’Arcalís. En el sentit de les busques anem identificant per la seva prominència els de Cataperdís, de l’Angonella, del Pla de l’Estany i el de Comapedrosa, que treu el cap darrera la vertical cara nord del Medacorba. El segueixen l’isolat pic dels Lavans, les puntes de d’Ascorbes i del Palomer, el de Gerri i el Norís i Monteixo, mig tapats pel més prominent: la Pica Roja, flanquejada a banda i banda pels ports de Boet i Vell (o de Romaset) i sobre l’estany de la Socarana. Tot seguit l’allargassada carena dels Romaset. Per entremig del port de la Gardella, s’imposa un secundari que no es resigna a aquest paper: el pic de Baborte. Després comencem a gratar els 3000 amb els de Canalbona, la Pica d’Estats, el Verdaguer i el Montcalm. La Punta de Montcalm tanca la sèrie i, a la llunyania encara podem albirar el cim dels Tres Senhors, pràcticament al N. En aquesta direcció hi tenim el pic de Creussans i al seu darrere ressalten els de l’Estanh Forcat i de Costa Rodona. Tot seguit s’imposa el de Tristaina, el port i pic de l’Arbella, el de les Planes i el de Font Blanca. Més llunyans, vers l’E, el cordal de la Serrera a l’Estanyó.
Davallem del cim per on hi hem pujat però després flanquegem el de Creussans pel vessant andorrà seguint un camí ben fressat, per retornar al port de Creussans. Poc més enllà (NE) atenyem l’estació final del telecadira.

Telecadira i penells d’orientació (2640m)
Al carener hi ha uns panells d’orientació que ens van la mar de bé per identificar els cims de l’entorn. Aquí podem, si ens convé, escurçar l’itinerari: hi arriba la mateixa pisa de servei que hem seguit al començament i per la que podem retornar a l’estany de Creussans.
La Punta de Peiraguils (3) queda ben evident i propera (NE). Podem accedir-hi seguint pel carener, però el camí la flanqueja pel vessant ponentí i tampoc ens aportarà millors perspectives de les que hem gaudit fins ara, així que continuem planerament pel camí fins que s’enfila a la dreta a buscar un collet pel que passem al vessant llevantí i des de on baixem al port.

  • (3) Des del juliol de 2021 es pot visitar el «Mirador Solar de Tristaina» un enorme rellotge solar a la Punta de Peiraguils al que s’hi pot accedir des del telecadira per un sender convenientment preparat. Un atractiu turístic que omplirà de visitants una zona relativament tranquil·la.

Port de Tristaina (2638m)
Deixem el camí carener que ens menaria al peu del pic de Costa Rodona i comencem a davallar (SE) per terreny pedregós, ben atents a les fites dons el camí no té altra senyalització i es desdibuixa en algun punt. Bona estona més avall sortim sobre el camí transversal que baixa del cim del Tristaina i el seguim a mà dreta. Ben fressat i de bon fer, anem perdent cota mentre contemplem l’espectacle del circ lacustre de Tristaina, amb els seus estanys Primer, del Mig i de Més Amunt, allunyats de la habitualment nodrida concurrència de l’indret, amb la que coincidirem al collet previ al baixador que ens retornarà a la Coma del Clot.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Pics de Creussans i de Cabanyó

Pic de l’Alba

Des de l’Ospitalet, per la vall del Siscar i retorn per la d’Arques

Distància 17,4 km
Desnivell acumulat 1243 m/1414 m amb ascensió al cim
Nivell de dificultat Moderat. Difícil amb ascensió al cim.
Data 5 d’octubre de 2019 / 26 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina. Cerdanya / Andorra (1:40000)

Itinerari circular que ens mena per un interessant rosari d’estanys de l’Alt Arièja a tocar del Principat d’Andorra.
La vall del Siscar ja mereix una visita per si sola, dedicant el temps que calgui a resseguir-ne salts i gorgs. Superat el coll, al vessant nord hi trobem tres estanys en una vall envoltada d’abruptes crestalls: una delícia per a qualsevol excursionista. La d’Arques és més oberta i plàcida. Es pot escurçar molt l’itinerari passant de la vall del Siscar a la del riu d’Arques per la Portella del Siscar, per un camí ben fressat i senyalitzat. Una opció força concorreguda.
Un cop al coll, opcionalment, podem accedir al Pic de l’Alba, una magnífica talaia del Pirineu Oriental. Des del cim podem escollir entre continuar l’itinerari o baixar a buscar el camí de la Portella a l’estany de Pedorrers. Aquesta opció s’explica al final de la ressenya.
En qualsevol cas és un recorregut exigent per la llargària, desnivell i els forts pendents que cal superar, bona part sense camí definit, malgrat que evident, i amb llargs trams de tartera.

 Accés
Al costat dret de la N-20 tot baixant del coll de Pimorent (o sortint del túnel) just abans d’entrar a l’Ospitalet (forma occitana: l’Espitalet, forma oficial: l’Hospitalet-près-l’Andorre) hi ha un espai destinat a l’aparcament de senderistes. No hi podem accedir directament des de la carretera, cal fer-ho per dins la vila i un pont sobre l’Arièja.
Creuem la carretera. A l’altre marge comença el sender.

L’Ospitalet (1468m)
Enfilem en fort pendent per la falda del Cap de la Palomera. Aviat trobem l’HRP/GRT (senyals blancs i vermells) que puja des de dins la vila i el seguim. El camí és ben fressat, no ofereix dubtes i el pendent no passa de moderat. Creuem per sota la canonada que baixa de la falda del Roc de Pusola , deixem una bifurcació a mà dreta  (camí de les Cascades) (1), tornem a re-passar la canonada i creuem el riu per un pontarró amb lloses de pedra.

  • (1) Itinerari que ens retornaria a l’Ospitalet per l’altre marge del riu.

Jaça de Pusola (1743m)
Bifurcació indicada. El de la dreta és el camí per la vall del riu d’Arques, per on retornarem. Anem a l’esquerra en direcció a l’estany de Siscar. El camí ha estat esporgat i repintat fa poc (juliol 2020), de bon seguir pel marge esquerre del riu. Passem al marge dret i més amunt atenyem una bifurcació indicada. El GRP s’enfila per l’esquerra cap el Coll dels Clots. Anem a la dreta en direcció a l’estany. Ara seguim senyals grocs. Passat el Salt del Toro, on retornem a la riba esquerra per un altre pontarró, atenyem una presa. Prou més amunt trobem un refugi pastoral.

Refugi de la Vésina (2103m)
Vers ponent s’alça la Tossa del Cap de Siscaró. Vers el NW destaquen els pics de la Cabaneta, del Siscaró, la Tosa de Juclà, el Cilindre i pic d’Escobes. El pic de l’Alba ens queda amagat rere el de Ragalécio. Aviat som a l’estany de Siscar, amb una presa mig enrunada i fàcilment identificable perquè té una illeta al mig. L’habitacle que hi ha sobre la presa es utilitzat com a refugi-bivac.
Just a l’alçada del desguàs ens anem separant de l’estany vers la dreta. I, més amunt, ens cal estar atents per deixar el camí que, per la Portella del Siscar, ens menaria a l’estany de Pedorrers. L’abandonem per un corriol poc definit a mà esquerra que, passant per l’esquerra d’un estanyol, ens mena fins a l’estany de Regalécio.

Estany de Ragalécio (2309m)
El voregem pel marge ponentí. Davant nostre, vers el NNE s’alça el Pic de l’Alba i a l’esquerra una ampla i rosta canal per la que guanyarem el coll.
No hi ha camí fressat. Primer ens cal superar un tram de tartera. Hi ha fites que, més que guiar-nos, ens ajuden a confirmar que anem encertant els millors passos possibles. Després procurem pujar per entremig de l’herbei esquivant el pedregar. Són quasi tres-cents metres de desnivell en fortíssim pendent.

Coll (2593m)
Atenyem un collet entre el Pic de l’Alba, a mà dreta, i la cresta amb el Pic de Noé. A l’altre vessant destaca l’estany superior dels de l’Alba i el Pic de Rulhe.
Baixem en direcció a l’estany (NNW) per entremig de la tartera on no hi ha camí definit. Quan l’atenyem continuem per la riba llevantina i pel seu desguàs (N).
Sortim sobre l’HRP que, per l’esquerra, baixa del Coll de l’Alba i el refugi de Juclar. El seguim (senyals blanc i vermells sovintejats). Passem per la riba ponentina de l’estany inferior de l’Alba i la d’un altre estanyol innominat, per baixar tot seguit vers l’estany de Quart.

Estany de Quart (2236m)
El resseguim per la riba nord. Pràcticament a l’altre cap deixem a mà esquerra un camí que mena a Merenç per continuar per una llarga i estreta llengua al final de la qual deixem un altre camí a Merenç a mà esquerra, per enfilar-nos a un collet a mà dreta. En aquesta zona hi ha diversos aixoplucs sota balmes o lloses. Superat el collet baixem a una coma on hi ha un antic pluviòmetre i pugem per guanyar la collada de Pedorrers després de la qual ja albirem l’estany homònim.

Estany de Pedorrers (2174m)
Al marge llevantí, prop de la presa, en surt el camí a l’estany del Siscar, el mateix que hem deixat abans d’escometre l’ascensió al coll.
Continuem per camí ben fressat i guiats pels senyals de l’HRP propers al riu d’Arques fins a la Jaça Pusola on desfem el camí de l’anada.

Accés al cim
El pic és un peneplà inclinat, orientat de sud a nord interromput abruptament per un crestall que s’allargassa vers sol ixent.
Des del coll entre el crestall del Pic de Noé amb el de l’Alba, seguint fites i rastres de pas, guanyem en fortíssim pendent el planell somital, on continuem propers a la carena ponentina fins al túmul del cim sud.
Noranta metres vers el NE s’alça el cim nord, de la mateixa cota. Per accedir-hi ens caldrà crestejar amb alguns passos de grimpada fàcils (II) però amb bona timba a banda i banda.
Per al retorn tenim dues opcions:

  • Retornar al coll i continuar l’itinerari de la volta.
  • Baixar directament a l’estany de Pedorrers.

La distància és molt semblant entre una i altra opció (uns dos-cents metres segons el GPS, als que caldria sumar-hi el tram de retorn al coll) pel que, paisatgísticament ens decantem decididament per la primera.
Si optem per la segona baixarem pel planell somital en direcció a una gran fita que ens senyala el carener entre el Pic de Regalécio i el de l’Alba. Carenegem més aviat decantats al vessant d’Arques, seguint fites i rastres de pas, fins a un collet al peu del darrer esperó del crestall de Regalécio.
A partir d’aquí davallem per una pala herbada de fortíssim pendent i continuem alternant trams de tarter amb herbei fins a la coma entre la Portella del Siscar i l’estany de Pedorrers.
En el nostre cas seguim pel fons de la coma paral·lels i a uns cent metres i escaig del camí que baixa de la Portella fins a l’estany.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Pic de l'Alba

Riu del Puig i Sant Miquel de Castelló

Dels Hostalets d’en Bas a Sant Miquel de Castelló pels gorgs del riu del Puig i el Camí Ral

Distància 15 km
Desnivell acumulat 683 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 8 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: la Vall d’en Bas i les Preses (1:15000)

L’altiplà comprès entre —citant-les de nord a sud— les serres de Llancers, Cabrera, el Pla d’Aiats i la de Mateus, és solcat per una xarxa de torrents que s’estimben pels sallents dels cingles de Falgars que el separen de la plana d’en Bas, nodrint la capçalera del Fluvià. Les seves déus principals, en aquest curs alt, són el riu del Puig i el torrent de la Faja, objectius de la caminada que proposem.
Itinerari de contrastos i varietat paisatgística. La plana és una fossa tectònica —tota la contrada forma part de la coneguda com a Falla d’Amer o del Brugent— reblerta pels sediments d’un antic llac fruit del barratge del Fluvià per colades volcàniques. Contrasta amb l’abruptesa dels cingles que l’envolten, solcats d’antics camins, com el ral de Vic a Olot, una important via de comunicacions. Tant que, al s. XVIII, el tram que uneix la Garrotxa amb l’Osona pel Grau d’Olot —una altra de les fites de l’itinerari— s’hi va fer una gran obra d’enginyeria per a millorar-ne l’accés. La darrera fita és Sant Miquel de Castelló, església d’un antic castell roquer feu del vescomtat de Bas.
Es tracta d’un itinerari circular fàcil on l’únic tram que requerirà la nostra atenció és el del riu del Puig, atesa la concurrència de diversos corriols i perquè, en algun punt, ens haurem d’ajudar amb les mans per progressar. Per la resta els camins són fressats i força evidents. D’altra banda disposem de diverses opcions per escurçar-lo. Una primera seria retornar pel camí ral. O davallar als Hostalets des de Falgars, tant pel camí de la Portellera com pel de les Tres Creus.

Accés
Partim i retornem als Hostalets d’en Bas on trobem un ampli aparcament a l’entrada del poble, al que hi accedim des de la C-153 (antiga Vic-Olot).

Els Hostalets d’en Bas (489m)
El poble va créixer al peu del camí ral de Vic a Olot, principalment durant el s. XVIII, tal com ho testimonien les nombroses llindes dels portals a banda i banda d’aquesta via, avui anomenada carrer de Vic, on s’hi establiren diversos hostals —origen del nom— com l’Hostalet i can Llonga. L’altre carrer que conforma el petit nucli és el de la Teixeda amb les característiques llargues balconades de fusta florides. El conjunt és catalogat com a històric-artístic.
Partim de davant de l’església de Santa Maria sortint del poble per la carretera de la Parcel·lària (SE) (1). Aviat trobem un primer indicador de camins. Pel de la dreta podrem retornar si decidim escurçar l’itinerari des de Falgars seguint el camí de les Tres Creus i passant pel mas de la Clapera, ben identificable per les arcades que envolten l’edifici. Més enllà, i per la mateixa mà dreta, trobem un altre indicador. És el del camí de la Portellera. Ben aviat, en passar el Fluvià per un pontarró, ens cal deixar l’asfalt.

  • (1) Procés de concentració parcel·lària endegat l’any 1966 per a millorar el repartiment de les terres de conreu de la plana i assegurar el manteniment de les explotacions agropecuàries.

Molí de l’Aubert (481m)
Aquí es barregen el riu del Puig amb el torrent de la Faja, el del salt de la Coromina, que visitarem, i que ara s’anomena de Falgars.
Just passat el pontarró fem un gir de 90º mà dreta. Aviat trobem un tram enllosat i poc més enllà el Moli Vell on virem novament 90º a mà dreta, creuant un torrent on hi ha un altre pontarró per al cas de que el cabal sigui considerable. El camí ral marxa a mà esquerra, però nosaltres seguim recte, dons la nostra intenció és visitar els gorgs. A la següent bifurcació anem a l’esquerra (S).
Caminem pel marge hidrogràfic dret del torrent, per entremig d’una arbreda replantada, passada la qual comencem a guanyar alçària. Atenyem l’altre riba per una passera de fusta. Poc més enllà, trobem el camí de la Cidera, que s’ajunta al nostre per la dreta. I al marge dret, la font de les Fogoses. Guanyem de nou el marge dret per sobre d’uns grans blocs de pedra.
Entrem a la zona dels gorgs, on el pendent s’accentua, amb un seguit de corriols que ens poden despistar. N’hi ha algun que mena al camí ral.
Successivament visitem els gorgs de l’Ansat, dels Cristians i de l’Olla. Passat aquest darrer trobem una bifurcació on anem a l’esquerra. (2)
No ens cal caminar gaire per localitzar un corriol senyalitzat amb una fita que s’enfila a mà dreta pel que podrem fer drecera. Continuem a l’esquerra, pel camí més fressat, fins a sortir al camí ral.

  • (2) Pel camí de la dreta guanyaríem la part superior del salt de l’Olla i, pel mirador del Petró, flanquejant als peus de la Tosa de Pujolriu i les Fontiques, podríem pujar a la font de les Marrades.

Camí ral de Vic a Olot (664m)
Des de temps immemorials fou la principal via de comunicació entre Osona i la Garrotxa, fins que la construcció de nous vials, a primeries del s. XX, varen relegar-lo a la funció de camí ramader. El tram més complicat de l’itinerari és el que uneix el Collsacabra amb la plana d’en Bas, el que es coneix com les Marrades del Grau d’Olot.
Per la reorganització del Principat en corregiments arran del decret de Nova Planta, el de Vic abastava també la Garrotxa i el Ripollès. Al s. XVIII, entre els anys 1729 i 1731, es va portar a terme una important obra d’enginyeria al camí ral i particularment al Grau d’Olot, empedrant-lo totalment. Totes les poblacions del corregiment estaven obligades a aportar-hi mà d’obra, toquessin o no amb el camí: es va considerar una obra estratègica. El seu aïllament ha permès que es conservés. El 2010 s’hi va fer una important intervenció de recuperació entre l’Hostal Vall i l’Hostalot.
Enfilem dons pel camí seguint les sinuoses llaçades. Al punt anomenat la Pixanera dels Matxos (o Pixador dels Matxos) comença un tram d’empedrat continu fins a l’Hostalot. Mes amunt, a la font de les Marrades, en brolla una aigua fresquíssima per joia dels viatgers d’ahir i d’avui. Just entremig de la darrera gran marrada, al costat d’un pal de senyalització del camí ral, en surt un corriol que mena a la Mina dels Bandolers.

Mina dels Bandolers (885m)
El nom primigeni és el d’Esquei del Grau. És una trinxera rectilínia de 51 metres de llargària, orientada de nord a sud amb un desnivell màxim des del cantell superior al fons d’uns quatre metres. Desproveïda de sostre, té una amplada mitja d’un metre vint. És d’origen natural produït pel desplaçament del rocam.
Se li atribueix la funció d’amagatall de lladres de camí ral. Conta la llegenda que s’hi feien fonedissos a la justícia fins que varen detenir i fer cantar una «lloca» (informadora o còmplice), pastora d’un mas de la rodalia. Els van penjar d’una de les bigues de l’hostal del Grau, anomenada des de llavors com «la biga dels penjats». Més amunt, sobre el turó, podrem gaudir d’una bona vista de la contrada.

Hostal del Grau (892m)
Bonic edifici amb cinc arcs a la porxada. Com indica el seu nom feia la funció d’hostal de camí ral. Actualment segueix la tradició, ara dedicat a l’allotjament turístic. És documentat d’ençà el s. XIV però hom creu que anteriorment era una fortificació depenent del castell de Bas.
Passat l’hostal trobem una bifurcació de camins. Seguim a mà esquerra el camí ral per visitar el pont de l’Hostalot i hi retornem. Hi ha uns indicadors de senderisme. Baixem a creuar el torrent de l’Hostalot i guanyem alçària pel Pla de la Tosa fins a sortir a la carretera de Falgars. En aquest tram l’itinerari és poc definit. D’aquest punt en parteix el camí de la Portellera, per on podem escurçar la caminada. Seguim a mà dreta la carretera i, poc més amunt, creuem el torrent de la Faja. Per veure’n el sallent ens cal continuar uns metres més.

Salt de la Coromina (921m)
El torrent de la Faja salta el cingle per un desnivell de setanta cinc metres. El nom li ve de la propera pairalia de Falgars. És el millor observatori del salt dons, des de baix, la vegetació impedeix veure’l amb tota la seva magnitud.
Continuem per la carretera fins a Falgars on visitem l’església de Sant Pere. Aquest és un tram del GR 2. D’origen romànic, se’n tenen notícies d’ençà el s. XII com a parròquia del bisbat de Vic. Con tants de la contrada, sofrí els efectes dels terratrèmols del segle XV i diverses reformes posteriors.
Des d’aquí, vers el N, podem albirar el nostre darrer objectiu: Sant Miquel de Castelló, al que ens hi adrecem carretera enllà.
Una bifurcació a mà dreta ens assenyala en camí de les Tres Creus, per on podríem retornar als Hostalets. A partir d’aquí el camí és pista de terra batuda que ens mena al mas de Pibernat. No podem accedir-hi directament, ens cal vorejar-lo per un camí fins al Portell, un grau guanyat a la roca, des del que pugem a Sant Miquel de Castelló.

Sant Miquel de Castelló (953m)
Situat sobre un turó a l’extrem oriental de la serra de Llancers. Tot i la versemblant hipòtesi exposada en un plafó de l’entrada, l’única constància que en tenim és que havia estat la capella del castell feu dels vescomtes de Bas. I malgrat que la fortalesa apareix esmentada documentalment d’ençà el s. XI, de l’ermita no n’hi ha notícies posteriors. Des del 1974 el lloc ha estat habilitat com a refugi per Grup Excursionista i Esportiu Gironí. És una bona talaia sobre la plana d’en Bas.
Retornem al Portell i, poc més enllà, atenyem una bifurcació. Per l’esquerra, marxa el camí de Joanetes, per on segueix el GR 2. Nosaltres anem a la dreta, per un ombrívol camí de fort pendent que ens deixa a les primeres cases aïllades del nucli dels Hostalets. Després d’un tram d’asfalt hi retornem pel carrer de Vic, o el que és el mateix, l’antic camí ral, fins al punt d’inici davant l’església de Santa Maria.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Riu del Puig i Sant Miquel de Castelló