Arxiu de la categoria: Moderat

Castell de Pera i Roca Sareny

Des de la Muntada retronant per la Canal i Font del Llor 

Distància 10,5 km
Desnivell acumulat 489 m
Nivell de dificultat moderat
Data 12 de desembre de 2018
Cartografia Ed. Alpina. Sant Llorenç del Munt i l’Obac (1:25000)

Itinerari pel sector oriental del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac que ens permetrà visitar un seguit d’indrets prou interessants. La major part transcorre per la zona afectada pel gran incendi de l’agost de 2003 que va cremar 4.600 ha i, el que fou més greu: hi perderen la vida cinc persones d’una mateixa família.
La major part l’itinerari és perfectament senyalitzat i allà on no és així, els camins són ben fressats i no ofereixen dubtes d’orientació. Cal tenir en compte que en diversos punts ens caldrà ajudar-nos amb les mans per progressar.

Accés
Per la B-124 entre Castellar del Vallès i Sant Llorenç Savall, entre els punts quilomètrics 17 i 18. Pel costat del pont que travessa la Riera d’Horta, seguim la pista pavimentada (rètols indicadors) que s’endinsa per la vall, fins a l’aparcament de la Muntada.

Aparcament de la Muntada (508 m)
Creuem el pont sobre e la Riera d’Horta, anem a la dreta pel camí d’accés a la Muntada. Poc abans d’arribar-hi, uns indicadors ens senyalen a mà esquerra el camí esglaonat que s’enfila per darrera del mas.

La Muntada (505m)
Antic mas propietat d’un dels senyors del castell de Pera (s. XI-XII). Fou fill del mas el bandoler Joan Muntada, «lo minyó de Sant Llorenç» o «el Muntadeta». A primeries del segle XVII actuava amb l’escamot del nyerro Perot Rocaguinarda. Al costat del seu capitost, aconseguí escapolir-se de la justícia en allistar-se al Terç de Nàpols.
Fou adquirit per la Diputació de Barcelona el 1998 i actualment està destinat a aula de natura i refugi. És destacable l’era enrajolada del mas.
Seguim l’SL C-56 Camí del Castell de Pera, ben fressat. Guanyem la carena de la Muntada i la seguim (N) en direcció a l’evident morral pedregós darrera del qual s’amaga el castell.
Abans d’atènyer el coll, haurem de superar el fort pendent per graonades rocalloses que ens obligaran a ajudar-nos amb les mans en algun punt. Un cop al coll, seguim els indicadors vers el castell, sense més dificultat.

Castell de Pera (740m)
Castell roquer adossat per la part de migdia a un gran penyal d’on deu pervindre el nom (pera=pedra).
El lloc és esmentat per primer cop l’any 1018. El 1157 figura com a amo del castell Arbert de Pera, senyor també del veí castell de Rocamur i de les castlanies de Castellar del Vallès i Ribatallada, en un jurament de fidelitat al comte Berenguer IV.
Al peu del castell pel vessant ponentí hi ha el mas d’Agramunt. Tot i ser el més proper al castell, era patrimoni del Monestir de Montserrat. Fou habitat per la família Comapregona, la mateixa que vivia al mas veí de Pregona. L’any 1695, fou adquirit per la família Gibert de Mura, que el va reformar.
Continuem (NW), ara de baixada, deixant un corriol a mà dreta que prové del camí del mas Saladelafont.
Atenyem el Coll de la Costa, on surt un camí a mà esquerra que baixa a Agramunt, que no prenem. Passem pel sota dues línies d’alta tensió i sortim a una pista que prové del Collet de la Casilla, a la carretera B-124, que prenem a mà esquerra (S). La deixem més enllà per una de precària a mà esquerra (1) per la que resseguim (SW) la falda llevantina de la Roca Sareny. S’acaba en un corriol pel que pugem (NW) al dolmen.

  • (1) Si no desitgem visitar el dolmen podem continuar per la pista que revolta la Roca Sareny i enfilar-nos-hi per un corriol al nord. D’aquesta forma solament farem la carena de la Roca en un sol sentit.

Dolmen de Roca Sareny (760m)
Cal bona dosi de perspicàcia per no confondre aquest monument megalític amb simples roques despreses de la carena. Fou localitzat casualment per uns excursionistes després que l’incendi de 2003 el deixés al descobert.
Aquí s’acaba la senyalització. Continuem (W) per un camí fins l’Era Ventosa, un ampli planell de sòl rocallós on hi acaba la pista del Collet de la Casilla. Prenem un corriol (ENE) que s’encara al molt evident contrafort meridional de la Roca Sareny, pel que ens enfilem amb precaució (certa exposició), ajudant-nos amb les mans en un parell de punts.

Roca Sareny (793m)
També l’hem vist anomenar com a Roca «Sereny». El punt més alt és un turó al mig de la carena, coronat per una fita, però la recorrem íntegrament, per camí fàcil, fins a l’esperó més septentrional.
Com sol ser habitual allà on es parteixen les aigües, aquesta carena, l’Era Ventosa, el coll de Pergona i la dels Emprius, que recorrerem tot seguit, fan de partió entre els termes de Mura (Bages) a ponent i de Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental) a llevant. Vers ponent correspon a la conca del Llobregat a través de la Riera de Mura (dita també de Sant Esteve i de Nespres). Vers llevant les torrenteres desguassen al Ripoll i dons, correspon a la conca del Besós.
Retornem pel mateix camí a l’Era Ventosa on pugem (SW) per un corriol fins al Coll de Pregona, que rep el nom del mas que té a prop. A mà esquerra en surt un camí que hi baixa, pel que podríem fer drecera, cas de convenir.
En fort pendent i alguna llaçada ens enfilem (W) a la carena. Poc abans d’atènyer-la trobem una bifurcació a mà dreta (fites) que obviem.

Carena dels Emprius
És un esquenall que s’allargassa des del Coll del Llor al peu del Montcau, vers el nord. Durant l’incendi del 2003 en aquesta carena es va aconseguir aturar la progressió del front evitant que penetrés més cap a l’interior del Parc, vers Mura.
Seguim (S) el camí carener obviant dues bifurcacions a mà dreta que menen a la Vall.

Queixal Corcat (857m)
Prou més enllà albirem a l’esquerra una protuberància rocallosa lleugerament separada de la cinglera. Un corriol a l’esquerra del camí mena fins al collet entre el cingle i les roques on, abans d’arribar-hi cal superar un curt pas per una lleixa aèria. Podem evitar-lo baixant en fort pendent per terreny descompost i remuntant per sota la lleixa. La roca està literalment corcada per diverses fissures. Per una d’elles (esglaó metàl·lic) podem accedir al sostre.

Cau dels Emboscats (870m)
Poc més enllà, també a mà esquerre del camí, surt un ramal ben fressat en direcció al caire llevantí de l’estimball.
És una mena d’avenc al que hi baixem per sobre una roca tombada equipada amb dos esglaons metàl·lics. Després hi ha un ressalt amb una rústica però sòlida escala de fusta, que dóna a la galeria principal, paral·lela al cingle, on s’hi obre un gran finestral que forma una mena de sala lateral abocada al cingle. La cavitat acaba en un colze i una saleta de reduïdes dimensions, on es poden observar petites formacions.
El nom li ve perquè va servir d’amagatall durant la Guerra Civil a persones que s’escapolien de lluitar al front.
Recuperem el camí carener. Quan tenim al davant el Turó de Finestrelles, som al tram més alt de l’itinerari. Baixem al coll entre la carena i el turó i continuem davallant (SW) fins al Collet del Llor.

 Collet del Llor (778m)
O de la Vall. Cruïlla de camins on, a banda del dels Emprius, hi arriba el que puja de la carretera al Coll d’Estenalles per la font de la Guineu. També el del Coll d’Eres, per on transita el GR 5, i el que baixa a la Vall d’Horta. Aquí recuperem els senyals indicadors.
Baixem dons a l’esquerra seguint el GR per fort pendent entre llaçades. Quan sentim el brogit de l’aigua, ja som a prop de la font.

Font del Llor (611m)
Hi accedim per unes escales a la dreta del camí. Brolla sota una balma amb un doll d’aigua abundant i regular, en un indret és frescal i ben condicionat.
La canal del Llor neix sota coll d’Eres. Des de la font surt un camí que hi puja. A partir d’aquí forma el torrent de la Font del Llor que, barrejant-se amb el de la Pregona, forma la Riera d’Horta tributaria del riu Ripoll.
Continuem camí, ara molt més ample i planer, pel marge esquerre del torrent, fins al pont per on el creuem i continuem (E) per la pista d’accés.

Marquet de les Roques (547m)
El veiem a distància, des de la pista, a l’altre marge del torrent. És un gran casal de maó vermell d’estil historicista-neoromànic. Antoni Oliver, avi de l’escriptor sabadellenc Joan Oliver «Pere Quart» va encarregar, l’any 1895 a l’arquitecte Juli Batllevell, un nou edifici sobre les restes de l’antic Mas Marquet del segle XIII. Actualment és propietat de la Diputació de Barcelona.
Joan Oliver hi passà llargues temporades i sovint hi organitzava vetllades literàries amb un grup d’escriptors, conegut com la Colla de Sabadell.
Prop de la pista hi ha un forn de pega restaurat i amb un penell explicatiu del seu funcionament.
Pista enllà retornem a l’aparcament de la Muntada.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Castell de Pera i Roca Sareny

Els Montsagres

Els Montsagres són les serres més septentrionals dels Ports. El d’Orta (Horta de Sant Joan) al vessant ponentí i el de Paüls al llevantí. S’hi pot accedir des de totes bandes. Des d’Orta, pel pas de la Mala Dona o pel Pujador d’en Valero. Des de Paüls pel Coll de l’Avenc, o pel Barranc de les Fonts. També des de per Prat de Comte. N’hi ha més, aquestes són les més habitual, no en va és territori aprofitat des d’antic per al pasturatge, el conreu i l’explotació dels boscos.
Però, quina és l’etimologia d’aquest topònim tant particular? Basant-se en l’Ora marítima de Ruf Fest Aviè (segle IV), que parteix del Periple massaliota, un text hel·lènic del segle VI aC., hi ha la hipòtesi que antigament els Ports s’anomenaven genèricament Montsagres. Aquell manual per a navegants i comerciants, descrivia geogràficament el territori des de la costa i donava el nom de Mons Sacer al massís que avui coneixem com els Ports. Segons això el topònim Montsagres provindria de l’antic nom que els marsellesos haurien recollit dels naturals de la zona, els ilercavons.
Els que segueixen són tres itineraris circulars que pugen als cims més alts i recorren part de la serra, tant per un vessant com per l’altre.
Els que segueixen són tres itineraris circulars que pugen als cims més alts i recorren part de la serra, tant per un vessant com per l’altre.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDFDe Paüls a la Punta de l’Aigua i el Tossal d’Engrilló
Pel Coll de l’Avenc i retorn pel Barranc de les Fonts

Distància 14 km
Desnivell acumulat 1143 m
Nivell de dificultat moderat
Data 27 de maig de 2012
Cartografia Ed. Piolet. El Port. (1:30000)

Circular que, partint de Paüls, s’enfila als sostres dels Montsagres, la Punta de l’Aigua i el Tossal d’Engrilló, passant per les dues fonts més conegudes de la serra. Les senderes són fàcils i senyalitzades.

Accés
Entre els punts quilomètrics 30 i 31 de la C-12, prenem l’accés a Xerta i, a la rotonda, la TV-3541 en direcció a Paüls. Deixem el vehicle a la part alta del poble, al carrer de Montsagre, prop de l’església antiga, el castell i el cementiri.

Paüls (375m)
Marxem per una pista deixant el cementiri a l’esquerra. Al darrere hi ha una cruïlla indicada. El ramal de la dreta és per on tornarem. Prenem un camí carreter a mà esquerra en direcció a Horta de Sant Joan (W). A l’alçada de l’àrea recreativa de la Fonteta, on el camí fa un revolt a l’esquerra, el deixem per una sendera-drecera a mà dreta i creuem les feixes del maset del Serafí.
Retrobem el camí carreter i el seguim a mà dreta, fent drecera en un revolt fins a la Bassa del Pubill (gran viver a mà esquerra). Hi ha un pal indicador. Per l’esquerra marxa la sendera a Sant Roc. Anem a la dreta en direcció a la Cova del Llop per un corriol fitat, que seguim fins un indicador de la cova, a mà dreta.

Cova del Llop (730m)
Balma protegida amb paret de pedra seca. Hi ha una cisterna i una font.
Retornem a la sendera i continuem en fort pendent entre llaçades. Al Pla de l’Hedera (heura) bifurcació on anem a la dreta deixant el camí al Coll de les Canals. Tornem a pujar fort.

Coll de l’Avenc (940m)
L’avenc queda a l’esquerra del camí. És termenal entre Paüls (Ribera d’Ebre) i Orta (Terra Alta). Baixem fins a un pla.

El Vacarissal (900m)
Bifurcació de camins amb pal indicador. Deixem el camí ral que s’adreça a Orta (Horta de Sant Joan) pel Mas de les Creuetes (o Crevetes) de Lloà i el Coll de l’Ereta, i anem a la dreta. (1)
Comencem a guanyar alçada fins a un collet on deixem la sendera per enfilar-nos per un esquenall a mà dreta (fites) que, en fort pendent ens mena al cim.

  • (1) Entre aquest punt i la Font del Montsagre de Paüls trobem senyals de PR que corresponent a l’antic PR C-9, actual PR C-185 (creiem)

Punta de l’Aigua (1090m)
És el sostre de la zona, amb una dilatada panoràmica sobre el sector més septentrional dels Ports.
Recuperem el camí i davallem fins al Coll de la Gilaberta.

Coll de la Gilaberta (925m)
Important cruïlla de camins ben indicada. Podem escurçar l’itinerari baixant directament a Paüls pel camí del Barranc de l’Escudelleta. Vers ponent baixa un altre sendera al Mas de les Creutes de Lloà.
Continuem (WNW) en direcció al Montsagre d’Orta, enfilant-nos de bell nou, ara fins el Coll dels Atans on el camí vira (NE) i comencem a baixar per una ombrívola sendera fins a la font.

Font del Montsagre d’Orta (940m)
De déu irregular amb un bon grup de cóms alineats.
Bifurcació indicada. Si no volem pujar al Tossal d’Engrilló podem prendre una sendera que ens menaria directament a la font del Montsagre de Paüls.
Prenem el camí d’Orta de Sant Joan, pel Pujador d’en Valero. Però el deixem tot seguit per un altre a mà dreta que s’enfila (NE) pel Pla de Ravanals, fins a sortir a una pista des de la que acabem d’enfilar-nos al cim del tossal.

Tossal d’Engrilló (1072m)
El vessant ponentí del Montsagre d’Orta, solcat per diverses faixes, cau abruptament sobre la plana amb més de quatre-cents metres de desnivell.
El Tossal d’Engrilló és el punt més alt i s’alça ran de cingle. Això el converteix en una talaia sobre la vasta planúria que conforma la Terra Alta, la Ribera d’Ebre, el Matarranya i comarques veïnes. És coronat per un vèrtex geodèsic. Poc més avall hi ha una caseta per al servei de telecomunicacions. És termenal entre Orta i Prat de Comte (Terra Alta) i Paüls (Baix Ebre). Fent drecera per un corriol, baixem al Coll Roig per la pista de servei.
Nota: per desconeixement no visitem el teix monumental que hi ha prop del cim, uns metres per sobre el camí de baixada. És fàcil localitzar-lo dons és un gran exemplar solitari.

Coll Roig (910m)
Anomenat així pel color rogenc del terreny. Al peu de la Mola Grossa, on hi ha la Bassa de la Refoia, un estanyol on s’hi abeura el bestiar. Hi passa el tram entre Prat de Comte i Paüls del GR 171. El seguim a mà dreta, pel costat de la bassa, en baixada.

Font del Montsagre de Paüls (845m)
Al bell mig d’un pla, entre la Mola Grossa i la Punta de Llambrars. Al capdavall de la coma entre els Montsagres d’Orta i de Paüls, a la capçalera del Barranc de les Fonts.
Seguint el GR 171, comencem a baixar pel barranc. El camí, ben fressat, ens mena seguir trams ben bonics a peu de cingle, com lo Tormassal on, quan ha plogut, s’hi despenja el Barranc de l’Escudelleta.
Per camí evident i senyalitzat, retornem a Paüls.

Powered by Wikiloc

Punta de l'Aigua i Tossal d'Engrilló

De Paüls al Forat de la Finella i la Mola Grossa
Pel Barranc de les Fonts i retorn pel Coll de l’Avenc

Distància 16,2 km
Desnivell acumulat 1125 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 14 de maig de 2017
Cartografia Ed. Piolet. El Port. (1:30000)

 Circular partint de Paüls. Pujarem pel Barranc de les Fonts, llarg i costerut camí on l’esforç es veu compensat per la bellesa dels abruptes paratges, fins atènyer la font del Montsagre de Paüls. Ens enfilarem a la Mola Grossa pel forat de la Finella, un caprici orogràfic que forada la cresta. Anirem fins a la font del Motsagre d’Orta i retornarem pels colls de la Gilaberta i de l’Avenc.
Itinerari força semblant a l’anterior però en sentit invers.

Accés
Entre els punts quilomètrics 30 i 31 de la C-12, prenem l’accés a Xerta i, a la rotonda, la TV-3541 en direcció a Paüls. Deixem el vehicle a la part alta del poble, al carrer de Montsagre, prop del cementiri o bé en un espai entre aquest i el dipòsits d’aigües.

Paüls (375m)
Deixant el cementiri a l’esquerra, on al darrere hi ha una cruïlla amb pal indicador, anem a la dreta. A la següent bifurcació indicada tornem a anar a la dreta en direcció a les Coves Roges, lo Tormassal i el Montsagre de Paüls pel GR 171.
En fort i mantingut pendent (NNW), passem per la balma del cingle de lo Tormassal on quan ha plogut s’hi despenja el Barranc de l’Escudelleta. La sendera és ben fressada i té algun tram empedrat.

Font del Montsagre de Paüls (842m)
En un bell i planer paratge entre la Punta dels Llambrars i la Mola Grossa. Continuem en direcció al Coll Roig seguint el GR (NE), però el deixem aviat per una sendera prou evident i fressada a mà dreta (E). Ens enfilem al peu del cingle, ajudant-nos amb les mans en algun punt, i ens encarem al Forat de la Finella, un grau que aprofita una estreta escletxa per creuar la carena d’un vessant a l’altre.
Continuem (NNE) propers a la carena per guanyar el Mola Grossa.

Mola Grossa (1044m)
Continuem carenejant (NE) fins a l’alçada de la Moleta Garí, que no assolim, a l’alçada de la qual, comencem a davallar (NNW) fins a la pista on, poc més avall s’ajunten els ramals de Paüls i Prat de Comte. La prenem a mà esquerra i hi pugem fins al Coll Roig i la Bassa de la Refoia, per baixar de nou a la Font del Montsagre de Paüls.
Prenem la sendera (SW) que puja entremig d’una bonica pineda per l’ampla coma entre les puntes dels Raus i dels Llambrars, per una banda, i el Tossal d’Engrilló per l’altra, que delimiten els termes entre Paüls (Baix Ebre) i Orta (Terra Alta).

Font del Montsagre d’Orta (939m)
A la capçalera d’un barranc, de déu irregular, amb un bon grup de cóms alineats. Continuem pujant per camí ben definit fins al Coll dels Atans, on ens cal davallar al de la Gilaberta per tornar a guanyar alçària passant a la falda de la Punta de l’Aigua. Una curta baixada ens deixa al Vacarissal on remuntem fins al Coll de l’Avenc.

Coll de l’Avenc (950m)
L’avenc queda a la dreta del camí. Baixem i aviat deixem a mà dreta el camí al Coll de les Canals per continuar per l’esquerra fins a desviar-nos (rètol indicador) a la Cova del Llop, balma protegida amb paret de pedra seca on hi ha una cisterna i una font. Continuem per sendera ben fressada.
A l’alçada de la Bassa del Pubill (gran viver a mà dreta) deixem el camí (indicat) a Sant Roc i seguim per un camí carreter que deixem, en una bifurcació per una sendera fins a la caseta del Serafí. Aquí baixem a l’esquerra (N) per un corriol fins a la pista del Morellà per la que retornem al punt d’inici.

Powered by Wikiloc

El Forat de la Finella i la Mola Grossa

El Montsagre d’Orta
Pel Pas de la Mala Dona i retorn pel Pujador d’en Valero

Distància 11,6 km
Desnivell acumulat 697 m
Nivell de dificultat moderat
Data 2 de desembre de 2018
Cartografia Ed. Piolet. El Port. (1:30000)
Recursos consultats Grimpant pel Massís del Port. Joan J. Tiron Ferré
  Ed. Cossetània. Col·lecció Azimut-63

Clàssica circular  que ens permet accedir als Montsagres pel vessant d’Orta (Horta de Sant Joan). Amb poca estona més, sense desviar-nos massa de l’itinerari, podem optar a pujar bé a la Punta de l’Aigua, bé al Tossal d’Engrilló.
La major part de l’itinerari transcorre per la zona afectada pel gran incendi de juliol de 2009 on van perdre-hi la vida per atrapament cinc bombers del GRAF de Lleida, i en va resultar greument ferit un sisè en un paratge proper a les ruïnes del mas de Rufalandín, al peu dels cingles de la Mola dels Atans. Provocat al Barranc dels Cubars, va descontrolar-se desbordant els serveis d’extinció amb nombroses revifalles atiades per les condicions meteorològiques i l’abruptesa del terreny, arribant a tres quilòmetres i escaig de Prat de Comte i a menys d’un del nucli urbà d’Orta. A més de posar en greu perill altres grups de bombers, va afectar nombrosos masos, conreus i boscos. Els vestigis encara són ben visibles.
La senyalització es testimonial, especialment a la part baixa, i el mapa excursionista no ressenya correctament tots els camins i senderes, malgrat que són ben fressades. En coincidir amb moltes altres, ens caldrà bones dosis d’orientació o guiar-nos pel GPS per no fer marrada. Puntualment ens caldrà ajudar-nos amb les mans.

Accés
A la T-333 entre Prat de Comte i Arnes, poc més enllà de l’accés a Orta, prenem a mà esquerra la carretera als Ports. La deixem a la primera cruïlla, també a l’esquerra. Hi ha rètols indicant el Salt de Sotorres i el Ventador. És una pista de terra batuda, apta per a turismes. Guiats més per la lògica que pels indicadors, baixem a creuar per un pontarró el riu Canaletes i ens enfilem per l’altre marge fins a les Planes dels Reguers on, al costat d’una bifurcació de pistes i d’una rètols indicadors, hi ha l’espai just per a un parell de vehicles sense ocupar el vial.
Alternativament podem continuar mig quilòmetre més fins al barranc dels Cubars on hi ha un maset i prou més espai d’aparcament.

Planes dels Reguers (440m)
Comencem a caminar (SW) continuant per la pista que hem arribat. Poc més enllà trobem una bifurcació on anem a la dreta i una altra d’immediata on ho fem a l’esquerra. Al cap de pocs metres hi ha una font a l’esquerra del camí. Creuem a gual el Barranc dels Cubars i deixem la pista que mena al mas i molí de Sotorres per una altra, més precària, a mà esquerra. Fem un parell de marrades (1), passem pel marge d’unes feixes d’oliveres del mas de Lloà, fins que acaba al mig d’un clap boscós, on hi ha un indicador pel Ventador. Pugem (SE) per la sendera fins al següent indicador on deixem el camí que hi mena per continuar enfilant-nos (NE) a mà esquerra per un llom rocallós, on el camí es difumina. Gaudim de bones vistes vers la Mola dels Atans, la Punta de l’Aigua, les Roques de Benet, la Serra d’en Cardona i la plana. Revoltem el morral de les Roques Cambretes, conglomerat de curiós relleu. Les revoltem i atenyem el Coll de l’Ereta on hi arriba la sendera del Coll de la Barca i el Ventador. Davant nostre tenim la Moleta i el Pas de la Mala Dona.

  • (1) Al mig de la primera marrada hi ha una drecera indicada com a «Ventado» que ens estalvia la segona.

Pas de la Mala Dona (692m)
És un grau que, aprofitant un estreta lleixa, guanya esbiaixadament el cingle. Hi ha una sirga d’acer al tram superior. És un pas fàcil amb terreny sec, però no exempt de certa exposició.
Amb un nom així, a l’indret no podia mancar-hi la seva llegenda: conten a Orta que quan un matrimoni mal avingut baixava el pas, la dona va empentar el marit. Creient-lo mort, s’apressa a donar la mala notícia que s’hi havia estimbat. Quan hi arribaren varen trobar-lo sa i estalvi penjat en un faixó.
Superat el pas iniciem un llarg flanqueig (E), primer per l’obaga a la falda de la Moleta, sobre el Barranc dels Cubars i més endavant pel solell de la carena entre aquest i el la vall del riu Canaleta, sobre l’Estret del Boter, on trobem i deixem a mà dreta la sendera que hi baixa pels masos de Fandos i del Capellà i per on discorre l’itinerari «Estels del Sud». En tot aquest tram gaudim d’espectaculars vistes de les faixes i cingles a la falda de la Mola dels Atans, la Punta de l’Aigua i, entremig, el coll de la Gilaberta que trepitjarem més endavant. Ben aviat atenyem les ruïnes d’un mas.

Mas de les Crevetes de Lloà (828m)
També l’hem vist anomenat com de les «Creuetes». Ruïnes d’un mas en una cruïlla de camins que antigament deuria ser prou transitada. Per la dreta marxa una sendera al Vacarissal, sota el Coll de l’Avenc. Nosaltres baixem (NE) a la fondalada on hi ha el Pouet de Lloà, a la capçalera del Barranc dels Cubars i continuem en el mateix sentit per enfilar-nos al Coll de la Gilaberta.
Aquí tenim l’opció, pujant en direcció al Vacarissal, d’enfilar-nos a la Punta de l’Aigua. Prenem direcció contrària (NW) per guanyar el Coll dels Atans i comencem a davallar atalaiant la plana de la Terra Alta i el Matarranya i més endavant el Tossal d’Engrilló. Per dins d’una magnífica pineda atenyem (NE) a la font del Montsagre d’Orta.

Font del Montsagre d’Horta (939m)
De déu irregular, reté l’aigua en una filera de cóms. Hi ha un pal indicador. Prenem direcció a Orta (N) seguint la torrentera on brolla la font, que és la capçalera del Barranc del Closet. Seixanta metres més enllà surt una sendera a mà dreta per la que podem enfilar-nos al Tossal d’Engrilló. Passem pel costat d’una antiga cleda i travessem el Pla dels Ravanals fins al fil del cingle on localitzem una ampla feixa per la que baixem a mà dreta fins al pas.

Pujador d’en Valero (911m)
És grau que aprofita ingeniosament les debilitats del cingle per superar-lo, apuntalant alguns trams amb contraforts de pedra seca, i que ens permet baixar-lo sense ni ajudar-nos amb les mans.
Superat el pas flanquegem per l’obaga, anem a passar entre dos esperons i baixem (NW) decididament fins a les ruïnes de la Corralissa del Mas d’Andill. Un tram més de sendera seguit de pistes precàries ens deixen a la principal que prendrem a l’esquerra (SW), caminant bona estona planerament fins a recuperar el punt de partida.

Powered by Wikiloc

El Montsagre d'Orta

Roca de la Gotzera i Cap de Tastanós

Des de Vilada pel Castell de Roset i retorn per Espinagais

Distància 11,56 Km
Desnivell acumulat +768 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 3 de novembre de 2018
Cartografia Ed. Alpina: Catllaràs-Picancel (1:25000)

A mestral de Vilada i a migdia del Sobrepuny, uns cingles criden l’atenció del visitant. Són la Roca de la Gotzera i el Cap de Tastanós, magnífiques talaies sobre el Berguedà. Al peu, dalt d’un penyal, resisteixen el pas dels segles les ruïnes del castell de Roset que visitarem, així com la Font de l’Arç, pel bonic Camí de l’Aigua. Bona part del camí el farem a l’ombra d’ufanoses pinedes de rojalet.
És un itinerari en general fàcil. Solament a tenir en compte un curt tram físicament exigent pel considerable pendent. I l’accés al Cap de Tastanós, per una estreta lleixa. Punt desaconsellable per a aquelles persones que pateixin fòbia a l’alçada. Per això l’hem qualificat de moderada dificultat. L’ascens a aquest cim és però opcional, sense que l’excursió perdi un bri del seu interès.

Accés
Partim de l’aparcament de la plaça dels Gronxadors de Vilada, al costat mateix de la C-26. A mà dreta venint des de Berga.

Vilada (730m)
Seguint les indicacions al castell de Roset, creuem la carretera, enfilem unes escales i pugem fins a l’església de Sant Joan. Continuem per sota el cementiri i sortim del poble pel costat del dipòsit d’aigües on, poc més amunt, s’acaba el paviment. Seguim recte (N) per la pista rebutjant els ramals a mà dreta. Hi ha senyals del PR C-147 (Sender de Vilada).

Pla de les Collades (806m)
Bifurcació senyalitzada. Deixem la pista per un ample camí a mà esquerra en direcció al Castell de Roset (NW). Sortim a una intersecció de pistes on continuem recte per la del mig. Després d’uns cinquanta metres la deixem per un camí a mà dreta, ben indicat pels senyals del PR. El camí s’eixampla abans de la Creu de Roset.

Creu de Roset (903m)
Lloc o fita referent del poble on hi ha una creu de ferro i un pedró amb registre de visites. Antigament s’hi celebrava un aplec després de Pasqua. Continuem (N) per la pista que hi arriba on podem contemplar algun bon exemplar de boix grèvol. Quan fa un revol a l’esquerra per baixar a la casa de Roset, continuem recte.

Collada de Roset (904m)
Bifurcació de camins. Uns rètols en un pi ens indiquen que el de la dreta, per on retornarem, mena al Sobrepuny i el de l’esquerra al Castell de Roset. Anem a l’esquerra (NW), creuem una pista on trobem més indicacions i continuem per un ample camí (W) fins a un dipòsit.

Camí de l’Aigua (926m)
Hi ha un dipòsit i una font d’aixeta. El 1927 es va canalitzar l’aigua de la Font de l’Arç per, juntament amb la de les Fontanelles, abastir el poble. Aquí comença un bonic i planer camí a trams enlairat sobre contraforts de pedra seca i altres guanyat a la roca, com a la Mina de l’Aigua, foradada per travessar l’esperó rocallós. El camí ens mena a la font.

Font de l’Arç (965m)
Es nodreix de les torrenteres que s’escolen del Serrat de Picamill i el Sobrepuny. Tot i els seus tres brolladors, no sempre raja. El cabal és canalitzat i solament en èpoques de pluges sobreïx per la font. El nom li deu venir dels nombrosos exemplars de d’aurons i blades que hem pogut anar trobant pel camí.
Continuem (S) i, després d’una curta pujada, atenyem el Pla del Castell.

Pla del Castell de Roset (981m)
Situat en una ampla collada ocupada per una espessa pineda. Hi ha senyalització vertical.
A l’esquerra s’enfila el camí al castell que en algun tram encara conserva l’empedrat. Una obertura a la roca dóna accés a les ruïnes del castell.

Castell de Roset (1023m)
Ruïnes notables d’un veritable castell roquer on resten construccions d’uns 20 m de llarg per 7 d’ample i uns 6 d’alt. De planta irregular degut segurament a successives ampliacions que va caldre adaptar a la forma del penyal.
El lloc de Roset «Valle Roseto» és esmentat des de primeries del segle X, associat a Vilada «Villa Lata» o «Villa Lada» i també «Vila Lada».Però no es referia als llocs que encara conserven aquest topònim actualment sinó a la conca del Merdançol, aproximadament des del terme de Borredà a la Baells. És el 1026 quan s’esmenta pròpiament el castell en un document on apareix un tal Sunifred com a senyor del mateix.
Es tracta d’un castell termenat, això és: amb jurisdicció sobre un terme. En el decurs dels anys la titularitat canvià de mans diverses vegades. En foren amos famílies prou significades com els Berga, Portella, Fenollet, Pinós, Meca-Caçador, i Boatella, entre altres. En algun període també havia pertangut a la corona.
Retornem al Pla del Castell, però no continuem pel PR, sinó que anem poc més enllà fins la Casa del Castell.

Casa del Castell de Roset (987m)
Ruïnes d’una masoveria del segle XVIII. Pel costat ponentí de la casa surt un corriol, poc definit que seguim (W). A la primera bifurcació anem a la dreta (W) encarant-nos al cingle de Tastanós, per desprès començar a pujar en fortíssim pendent però separats del peu de la paret (SW). El camí és fressat i fitat.
Prou més amunt, quan sembla continuar recte, ens cal anar a la dreta. Quan ens apropem a la paret, fent una marrada per salvant una graonada, ja hem guanyat pràcticament el coll.

Plana del Castell (1234m)
Així surt anomenada tant al mapa topogràfic com a l’excursionista, tot i quedar prou allunyat del castell, aquesta collada entre la Roca de la Gotzera i el Cap de Tastanós. Una fita ens senyala un corriol que seguim (S), primer per l’obaga per enfilar-nos ben aviat al llom rocallós fins al fil del cingle.

Roca de la Gotzera (1280m)
És una balconada sobre el Berguedà i molt més enllà; bon mirador del Catllaràs, la Serra de Picancel, la vall del Merdançol i amb l’embassament de la Baells als peus, la Serra de Queralt, els Rasos de Peguera, la Serra d’Ensija, el Pedraforca, el Cadí i el Moixeró. Vers el nord la panoràmica queda retallada pel Tastanós i el Sobrepuny. Però podem atalaiar fins als cingles d’Aiats, el Montseny, Sant Llorenç del Munt i Montserrat.
Als cingles que ens envolten hi nien rapinyaires i és fàcil observar-ne estols.
Tornem a la Plana i continuem (W) fins a un collet.

Collet de la Plana del Castell (1259m)
Sortim a un camí senyalitzat per on discorre el PR C-199, Sender de la Nou, que s’adreça al Sobrepuny. El seguim a mà dreta fent un gir de 90º (N). Clavats al terra hi veiem alguns caps de biga. Són fites de terme. Aquest tram i fins la collada de Pasquals és termenal entre Vilada i la Nou de Berguedà. Poc més amunt trobem un camí a mà dreta. El seguim en fort pendent per enfilar-nos al Cap de Tatasnós, per una estreta lleixa, protegida a la part més delicada per una cadena. El pas no és difícil, però força exposat i ens cal mirar bé on posem els peus.

Cap de Tastanós (1347m)
Tot i ser més alt no guanyem perspectiva respecte a la que gaudíem des de la Roca de la Gotzera, excepte cap a la Nou. Si continuéssim progressant per l’allargassada carena vers el N, trobaríem l’Esquena de l’Ase, on el crestall ja és més afilat. Ens caldria grimpar i desgrimpar-lo per accedir al punt més alt: el Cap de la Canal Closa.
Retornem al camí principal i el seguim (N) al peu dels cingles ponentins de l’Esquena de l’Ase i el Cap de la Canal Closa, per la baga de Casadesús.

Collada de Pasquals (1215m)
Entre el Serrat de Picamill i el Cap de la Canal Closa. Hi arriba una pista que travessa les Collades, sota el Sobrepuny i baixa fins prop del pas de l’Escalell, a Sant Romà de la Clusa. El PR segueix aquesta pista, a l’esquerra. Però nosaltres la prenem de baixada, a mà dreta (ENE).
Creuem una torrentera. És una de les que nodreixen la font de l’Arç. Baixem (SE) a passar pel Grau de Dalt i continuem (E), deixant a mà esquerra el Camí de la Garriga, que s’enfila a les Collades de Picamill, un del itineraris habituals al Sobrepuny. Poc més enllà atenyem una ampla feixa a mà dreta, amb una cleda i una bassa. És el Camp Gran d’Espinagais que creuem (S). A l’altre cap surt un antic camí, poc fressat però fàcil de seguir, pel que baixem fins al que resta del mas d’Espinagais.

Espinagais (1041m)
O Espinagalls. Ruïnes d’un gran mas amb un edifici principal, coberts i era a la part de ponent. Baixem (NE) pel que deuria ser l’antic camí d’accés al mas, fins a sortir a la continuació del Camí de la Garriga que prenem a mà dreta. Seguim senyals de pintura blanca.
Bona estona més avall sortim sobre una pista que prenem a mà dreta, deixant-la al cap d’uns seixanta metres per reprendre el camí a l’esquerra. Aviat retrobem la collada de Roset on desfem el camí de l’anada.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Powered by Wikiloc

Roca de la Gotzera i Cap de Tastanós

Pica Roja

Des de la Molinassa pel Port Vell i retorn pel de Boet

Distància 10,5 km
Desnivell acumulat 1080 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 25 de setembre 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-Roig (1:25000)

Ascensió a un cim poc visitat des del vessant català i contràriament a l’occità. Injustament perquè, tot i la seva modesta alçària, resulta una boníssima talaia d’aquest sector del Pirineu. Alguna cosa hi tindrà a veure l’ombra que li fan veïns tan notoris com el massís de la Pica d’Estats, els cims de Comapedrosa-Baiau o el Monteixo.
L’itinerari circular proposat és en el sentit de les busques del rellotge, però bé pot fer-se al revés i fins i tot resultarà més fàcil, especialment al tram entre el Port de Boet i el cim.  

Accés
Per accedir al Pont de la Molinassa cal fer-ho des d’Àreu, per una pista sense asfaltar d’11,3 quilòmetres, en bon estat, apte amb precaució per a vehicles turisme. I trigarem uns ¾ d’hora.

La Molinassa (1815m)
Enfilem per una drecera que ens retorna a la pista i poc més amunt baixem a mà esquerra a creuar el Barranc d’Areste pel pont de Boet. Continuem a l’altre riba pel ben dreçat camí al Refugi de Vallferrera on enfilem el de la Pica d’Estats.

Camí a la Pleta d’Areste (2047m)
En una marcada colzada del camí, en surt de recte un altre a la Pleta d’Areste (NE). Tot i que és el que ressenya el mapa, el desaconsellem. Comença ben definit però aviat es difumina, malgrat que hi ha rastre de pas i fites. A més, té algun pas lleugerament exposat.
És millor continuar uns dos-cents metres més, guanyant-ne vint-i-cinc de cota, pel camí de la Pica i prendre allí el trencall. Abans de la pleta el de baix puja buscar el de dalt.

Pleta d’Areste (2158m)
A l’aiguabarreig dels barrancs d’Areste i de Port Vell, que baixa per la nostra dreta. Per un pontarró creuem aquest darrer i continuem pel seu marge hidrogràfic esquerre. Malgrat que el camí és poc fressat, anem trobant fites. Tot i que en algun punt pot semblar que cal creuar-lo (1), ens mantenim sempre pel mateix marge esquerre. La direcció (E) és molt evident i com més amunt, més s’obre el barranc esdevenint una ampla coma.

Anem superant successives graonades i, més o menys a mig camí, ens separem del torrent quan fa una colzada en baixar de l’estany de Port Vell, que no albirarem fins que comencem a enfilar-nos al pic.

  • (1) De fet, fa uns anys fent un itinerari semblant, havíem pujat pel marge dret.

Port Vell o de Romaset (2575m)
Entre el Pic de Romaset i la Pica Roja, és l’antic camí de pas a les poblacions occitanes d’Auzat i Vic-de-Sòs, utilitzat també per exiliats de la Guerra Civil (font: Palau Robert).
Si fins aquí el camí que hem seguit era poc definit, el que puja del vessant occità i la vall del Solcem és tot el contrari i així fins al cim.
Ascendim (S) en curtes llaçades i pendent entre fort i moderat. Prou més amunt apareixen senyals de pintura grocs que seguim.

Pica Roja (2902m)
Als mapes francesos se l’anomena de la Soucarrane, per l’estany que hi ha al vessant llevantí o de la Rouge, pel to rogenc del rocam.
Estratègicament situada, entre dos passos tradicionals, tot i la seva modesta alçària comparada amb la dels cims veïns, resulta una boníssima talaia d’aquest sector del Pirineu.
Per baixar tenim dues opcions. Pel llarg i ample llom carener i davallar, bé al camí de pujada, bé al de del Pla al Port de Boet o fer-ho directament a aquest darrer, que és la que escollim.
El camí és fressat, senyalitzat amb pintura groga i fitat. No té pèrdua. Però no és fàcil dons ens cal seguir un crestall (SE) amb passos on ens haurem d’ajudar amb les mans i punts amb moderada exposició.

Port de Boet (2511m)
Entre la Pica Roja i la Serreta dels Lavans és un altre punt de pas tradicional entre el Pallars i el Coserans occità.
Davallem (W) per pendent entre suau i moderat. Tampoc aquí el camí és gaire fressat. Hi ha senyals de GR, molt difuminats que poc ajuden a guiar-nos, però les fites sovintegen i ens serveixen per mantenir l’itinerari més lògic.
Quan som a l’alçada del Pla de lo Mercat, deixem a mà esquerra el camí al d’Arcalís. Rep aquest nom perquè era el lloc d’intercanvi comercial entre els veïns del Coserans i la Vall Ferrera. A partir d’aquí la senyalització millora, fins i tot és excessiva.

Pla de Boet (1878m)
Meritòriament una de les raconades icòniques del Pallars, amb els dos salts a la banda llevantina. A la ponentina hi arriba la pista que seguim fins al punt de partida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pica Roja

Pic de Certascan

Del refugi al cim i descens a les Bordes de Graus

Distància 12,2 km
Desnivell acumulat +671 -1570 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 23 de setembre 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-Roig (1:25000)

L’itinerari proposat és molt concorregut perquè forma part de la popular travessa «la Porta del Cel». Sovint es fa sentit contrari, fins i tot partint de Tavascan. Però no per això és menys interessant i ens permet accedir a un dels cims emblemàtics del Pirineu.

Accés
L’accés més habitual al refugi de Certascan és des del Pla de Boavi pel camí de Llurri o des d’una mica abans, a la presa de Montalto, per l’estany de Naorte.

Refugi de Certascan (2232m)
Partim (W) per un camí molt fressat que voreja la riba sud de l’estany, en suau pendent, i comencem a enfilar-nos al coll entre l’Agulla de Guerossos, molt evident a l’esquerra, i l’avant-cim de Certascan, a mà dreta.

Coll de Certascan (2600m)
El camí és molt evident i fressat. Ens enfilem (N) entre llaçades, fort pendent i terreny descompost fins la carena, al peu de l’avant-cim a SE del principal.
Flanquegem (NW) per terreny pedregós guiats per senyals de pintura grocs fins a recuperar la carena i guanyar, en poca estona més, el cim pel seu llom pedregós esquivant l’abrupta cara llevantina.

Pic de Certascan (2853m)
Molt bona talaia des de la que podem albirar bona part dels cims del Pallars Sobirà i la Ribagorça. Retornem al coll pel mateix camí i continuem baixant pel vessant oposat al que hi hem pujat (W), per l’ampla coma entre el Pic de Certascan i la Torre de Guerossos.

Estanys Blaus (2365m)
Voregem l’inferior fent un gir de 90º (S). A partir d’aquí anem davallant successives graonades de fort pendent on en algun punt, com entre les pletes Vella i de Guerossos, ens haurem d’ajudar amb les mans. Passat el Forat de Guerossos, el pendent es modera i el camí resulta fàcil i agradable.

Bordes de Noarre (1595m)
Grup de bordes en bon estat de conservació, la majoria restaurades, envoltades de prats de dall. Creuem el riu per un pontarró i seguim el camí de l’obaga de la Selva de Noarre pel marge esquerre. Poc més enllà del Barratge de Graus, deixem el camí que, pel pont de la Bolle, baixa a Tavascan i anem a la dreta, tornant a creuar el riu per un altre pont fins a les Bordes de Graus.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Certascan

Escletxes de Freixeneda i Salt de Sallent

Del Pla d’en Xurri pel camí del Salt de Bot i retorn pel dels Matxos

Distància 12 km
Desnivell acumulat 858 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 14 de setembre 2018
Cartografia Editorial Alpina. Puigsacalm-Bellmunt (1:25000)
Recursos consultats Espeleoindex. www.espeleoindex.com Les Correjades
  Les Correjades. Ferran Cardona (Exploracions 16, 1993)
  ICHN (Notícies 177, 2015)

Les Escletxes de Freixeneda són un conjunt de grans esquerdes al bell mig d’una esponerosa fageda, a l’obaga del Serrat de les Bores de la Serra de Freixeneda. Entre el Vidranès a ponent, la Vall d’en Bas a llevant, el Puigsacalm a migdia i la Serra de Santa Magdalena al nord.
Conegudes també com a clapisses, bores, cavorques o correjades de Freixeneda, pel mas proper a quin voral s’hi localitzen freixes de fulla gran, amb algun exemplar monumental. O de l’Euga pel fet, segons la tradició, d’haver-se’n-hi esbalçat una.
Situades a l’anticlinal de Sant Privat, tallat sobtadament per la falla d’Amer o del Brugent, són formades per capes de gresos marins fracturats, esberlats pel lliscament (diàclasi) sobre altres de margues. Roques sedimentàries alçades pels plegaments tectònics de l’Eocè (40~50 milions d’anys). El lliscament tant pot produir-se de forma lenta i progressiva com brusca, per fenòmens com l’erosió o moviments tel·lúrics. En aquest darrer cas els terratrèmols de 1427 i 1428, els més importants enregistrats a Catalunya i originats per la falla d’Amer, podrien estar-hi relacionats.
D’altra banda, el Salt de Sallent, per on es precipita la riera homònima, és una altra mostra prou eloqüent de la falla d’Amer, amb un desnivell sobtat de cinc-cents metres sobre la plana.
La forma més fàcil i ràpida per accedir-hi és per ponent, des de Collfred. Però l’itinerari que us proposem ho fa per llevant i té els al·licients afegits de visitar algunes gorgues de la riera de Gorners, salvar el cingle i visitar el Salt de Sallent.
No és un itinerari difícil, a excepció de la zona de les Escletxes, on cal dedicar-hi especial atenció: la irregular distribució i la ubicació entremig d’una densa fageda, ens obliga a esmerçar-hi bones dosis d’orientació. Així com a realitzar curtes grimpades si pretenem visitar-les íntegrament. Especial atenció quan transitem per la part superior on les esquerdes poden tenir una profunditat de deu o més metres. D’altra banda, la confluència de multitud de camins —no tots ressenyats als mapes ni senyalitzats— ens farà estar pendents del GPS per estalviar marrades.
Com a nota complementària destacar la presència massiva, fins aproximadament la cota 1200, de l’arna Cydalima perspectalis, una espècie invasora que afecta greument el boix, que d’ençà el 2014 s’ha detectat a la Garrotxa.

Accés
Des de les Preses, per la GIP-5226 en adrecem a Sant Privat d’en Bas i seguim les indicacions a Puigsacalm i Salt del Sallent, entre altres. A l’alçada d’un transformador anem a l’esquerra fins a la zona de lleure del Pla d’en Xurri o dels Pins. Deixem a mà dreta l’accés a l’àrea i continuem uns tres-cents metres per la pista on, abans d’una barrera, hi ha una zona prou àmplia d’aparcament.

Els Pins o Pla d’en Xurri (640m)
Continuem per la pista que discorre pel marge dret hidrogràfic del Gurn i, a uns cinquanta metres, deixem a mà esquerra el camí al Salt de Sallent pel dels Matxos (rètol indicador), per on retornarem, tot creuant el Torrent de les Olletes. Més enllà deixem a la mateixa mà la pista forestal de les Olletes i, tot seguit a l’altre cantó, un camí a ca l’Amat (tot i que podríem fer drecera prenent-lo).
Just abans de creuar a gual la riera de Sallent, deixem a mà esquerra el camí de les Escales, que baixa directament del Salt i tot seguit baixem a creuar, també a gual, la de Gorners (o de Collfred). L’aiguabarreig d’ambdues rieres dóna pas al riu Gurn, tributari del Fluvià.

Gorgues de ca l’Amat (690m)
La pista creua la riera al punt on forma un bonic gorg. Aigües amunt en trobarem més, que val la pena visitar camí enllà. El una colzada poc més amunt retrobem el camí que hem obviat abans. A la següent colzada deixem la pista, que mena a l’Amat, per un camí ben fressat, pel marge esquerre hidrogràfic (NNE) i un paratge ombrívol on predomina el roure. Trobem un camí a mà dreta que també va a la casa i, prou més enllà, atenyem la Gorga Blava on creuem al marge dret.

Serrat del Pont (755m)
Dos-cents quaranta metres més amunt de la gorga (N) el camí es bifurca. Per l’esquerra s’enfila el del Salt de Bot, que haurem de prendre. Però val la pena continuar recte uns quants metres per l’altre, anomenat dels Pescadors, per albirar de ben a prop una altra bonica gorga.
Si fins ara hem fet una plàcida passejada de suau o, com a molt, moderat pendent, ara ens toca guanyar el cingle de la falla d’Amer pel punt més dèbil del Salt de Bot, seguint el curs d’una torrentera seca. Aviat deixem a mà esquerra un camí paral·lel al nostre i continuem enfilant-nos (ENE) entre llaçades que ens ajuden a superar el pendent. A mesura que guanyem alçària la fageda va prenent presència a la roureda. Per fi sortim a un camí carreter que, seguint-lo a mà esquerra, ens mena al mas Freixeneda.

Freixeneda (1175m)
Mas compost de dos edificis. El principal amb coberta a dues aigües, mig esfondrada, i un altre dedicat a estable, també en estat precari.
Al voltant de la casa hi albirem diversos exemplars de freixe de fulla gran. Un d’ells, a la part de darrera, de considerables proporcions.
Continuem (W) pel camí carreter deixant a mà esquerra el principal d’accés al mas, que prové de la Creu de Freixeneda. Transitem per entremig d’antigues feixes de conreu o prats de dall, fins a punt on, després de creuar una rasa, el camí fa una doble colzada dins d’un clap boscós, abans d’obrir-se a uns plans.

Plans de la Correjada (1232m)
En aquest punt podem prendre una pista a mà esquerra que puja als Rasos de Freixeneda i ens apropa a les Escletxes pel cantó més oriental. En acabar-hi la visita en seguirem un tram d’aquest camí.
Continuem dons i creuem els Plans pel bell mig. Just a l’altre cap, quan entrem a la fageda, surt esbiaixadament a l’esquerra un corriol prou evident, marcat amb senyals vermells. Un gran i vetust faig pot servir-nos de referència. Però a l’igual que l’anterior, mena a sector oriental. Continuem dons per la pista.

Cabana forestal (1255m)
Una gran i precària cabana de fusta, és el punt on abandonem la pista per un camí a mà esquerra senyalitzat amb pintura groga. No és gaire fressat, però solament ens cal pujar seguint els senyals per accedir a les Escletxes.

Escletxes, Clapisses o Bores de Freixeneda o de l’Euga (1275m)
El que segueix és un resum extret de www.espeleoindex.com, per saber-ne més visiteu el lloc i cerqueu Correjades.
Es poden distingir tres conjunts d’esquerdes, segons la cota que estan situats. El superior és el més llarg i continu, però també ample i obert.
El central és el més espectacular i de configuració més complexa, sobretot a la part del mig, formant un conjunt d’esquerdes de diferents direccions i fondàries, comunicades entre si. N’hi ha d’estretes i ombrívoles, altres amb tram soterrat i algun pou entremig. A l’extrem oriental hi ha esquerdes separades de la resta.
El conjunt inferior té el tram occidental molt obert i la resta més tancat.
A banda d’aquests conjunts hi ha alguna esquerda aïllada a més baixa cota.
Sortim de les Escletxes pel sector oriental on hi ha el camí que puja dels Plans de la Correjada i el seguim a mà dreta (S). Sortim a una pista que acaba als Rasos de Freixeneda. Els creuem (ESE) sense camí fressat fins on comença de nou el bosc. Poc més amunt una fita senyala un camí a mà esquerra pel que davallem en fort pendent.

Creu de Freixeneda (1280m)
Hi arriba la pista que, provinent de Ciuret, s’adreça al mas Freixeneda. Però no la seguim: prenem un camí (S) senyalitzat amb pintura groga i aviat comencem a davallar decididament en direcció al cingle. Deixem els senyals grocs que segueixen un camí a mà dreta vers el mas de Sallent i continuem pel fil del cingle de la Balma Roja.

Camí de les Escales (1047m)
Cruïlla de camins amb rètols indicadors. Per l’esquerra, passant una tanca, surt el camí de les Escales que davalla el cingle en fortíssim pendent. Per la dreta el que pel mas de Sallent i el coll de Ciuret mena a Vidrà. Nosaltres continuem recte en direcció a Sant Privat pel dels Matxos.

Salt de Sallent (1015m)
Impressionant salt de 125 metres, distància entre el caire del cingle i el Grog del Diable, per on s’escola la riera homònima. Poc més enllà, hi ha una bona balconada per albirar-lo a pleret.
Tan podem continuar per un corriol ran de cingle com per la pista paral·lela, que és el camí de Sallent a Santa Magdalena. Pel corriol sortim a la pista, anem a l’esquerra i la deixem pocs metres més enllà.

Camí dels Matxos (1039m)
Bifurcació indicada. Prenem a l’esquerra el que, a jutjar pel nom, era un antic camí de bast. Encara conserva algun tram empedrat i altres de prou malmesos. Trobarem a banda i banda diverses bifurcacions així com corriols del Vertikalm (quilòmetre vertical). Cal seguir sempre pel més fressat i ample. Especial atenció però quan atenyem el Torrent de les Olletes, on cal baixar propers al torrent, altrament aniríem a parar, prou més enllà, al camí homònim. El camí ens deixa a pocs metres del punt d’inici.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Escletxes de Freixeneda

Tossal de la Truita i Monturull

Circular als estanys de la Pera des de les Pollineres

Distància 10 km
Desnivell acumulat 820 m
Nivell de dificultat moderat
Data 15 d’octubre de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Andorra (1:40000).
Govern d’Andorra. Topogràfic (1:25000)

Ascensió a dos cims termenals entre el Principat d’Andorra i la Baixa Cerdanya, en itinerari circular a l’entorn dels estanys de la Pera, per vessant cerdà.
També són accessibles pel vessant andorrà, en un itinerari més exigent per llargària i desnivell, partint de les Escaldes i visitant les valls de Madriu i de Claror.
És un itinerari fàcil, llevat del pas entre els dos cims pel coll de Claror on ens caldrà ajudar-nos amb les mans en alguns punts.
Resulta peculiar, no pas únic, aquest itinerari on la majoria dels topònims tenen doble denominació segons la cartografia que es consulti.

Accés
A Martinet, des de la N-260 prenem la LV-4036 en direcció a Lles, Músser i Arànser. Passat el quilòmetre 7 la deixem a mà esquerra per la d’Arànser, que atenyem al cap de dotze quilòmetres. Ens en resten sis fins a l’estació d’esquí de fons on prenem una ampla pista, apta per a tota mena de vehicles, que en cinc quilòmetres més ens deixa a l’àrea d’esbarjo de les Pollineres. En total vint-i-tres quilòmetres des de Martinet.
Alternativament (poc més llarg) podem accedir-hi des de l’estació d’esquí de Lles al Cap del Rec, per una altra pista.
Cal tenir en compte que les pistes romanen tancades a la circulació entre octubre i maig.

Les Pollineres (2135m)
Refugi forestal, font, estanyol, àmplia zona d’esbarjo i aparcament. La pista continua fins als estanys de la Pera i el refugi, però és tancada al públic.
Prenem el camí als estanys de la Pera i el port de Perafita, seguint l’itinerari 1 dels Senders de Cerdanya (senyals grocs numerats) i el GR 11.10 (senyals blancs i vermells), vers el NW. Hi ha rètols indicadors.
Caminem per sender molt fressat en pendent entre suau i moderat per entremig d’una pineda esclarissada, pel costat del riu del Molí que creuem a gual diverses vegades.
Passat el bonic Salt d’Aigua del Planell Gran o de la Truita, on el riu salva la graonada prèvia als estanys,  atenyem la pista. La seguim uns metres i la deixem per un camí a mà dreta que fa drecera fins al refugi.

Refugi dels Estanys de la Pera (2353m)
Guardat entre juny i setembre, propietat de la FEEC.
Situat al bell mig del circ lacustre que conformen les serres d’Airosa, Mitjana i Sirvent.
El mot «Pera» no prové de la fruita del perer, sinó de la denominació catalana antiga de «roca» derivada del llatí «petra», com tants altres topònims compostos: Peracalç, Peralta, Peralba, Peramola, Peratallada,…i Perafita, o «petra ficta», pedra clavada a terra, termenal.
Des d’aquest punt podem albirar tant el camí que hem recorregut com el que ens resta per fer.
El port de Perafita és molt evident vers el NNW. Hi ha rètols indicadors i el camí és senyalitzat (GR) i fressat. El pendent mai passa de moderat.

Port de Perafita o Collet de Sant Vicenç (2573m)
Pas natural entre Andorra i la Cerdanya fou durant anys un dels camins del contraban: els «paquetaires» transportaven aquells articles que en funció de la situació interessaven a França o Espanya, amb els andorrans d’intermediaris.
Aquí deixem el GR que, pel estanys i riu homònims baixa a les Escaldes. Carenegem per terreny herbós, on el sender es desdibuixa, guiats per fites escadusseres. Enfilem per l’ample esquenall del cim, ja per camí més definit.

Tossal de la Truita o Pic de Perafita (2752m)
Coronat per un piolet amb bústia i gran nombre de fites escampades arreu del planell cimer. S’hi atalaien bona part dels cims de la Cerdanya, Andorra i del Pallars Sobirà. És el punt més alt de la Serra Mitjana que delimita les valls de Claror i de Perafita.
Desconeixem l’etimologia de «Tossal de la Truita», però a la cartografia andorrana se l’anomena «Monturull», tal com es coneix a la catalana el cim veí. Més entenedora resulta la denominació de «Pic de Perafita» atesa la resta de topònims andorrans a peu de cim (port, estanys i riu).
Baixem (SW) al coll de Claror en direcció al veí cim del Monturull. El camí, prou definit, esquiva els obstacles del crestall. En un punt potser ens caldrà ajudar-nos amb les mans. El pendent és fort.

Coll de Claror o dels Clots de la Tora (2572m)
Des d’aquest punt és possible escurçar l’itinerari baixant directament (E) a la Bassa de Claror. Pel camí hem pogut observar el canvi en la natura del rocam, passant del granit del Tossal de la Truita a l’esquist, més fosc i rogenc, del Monturull.
Enfilem per l’altre vessant. Aquí el crestall és més rost i pedregós i el camí menys evident. Ens cal ajudar-nos amb les mans més sovint. Amb tot són grimpades curtes i fàcils en terreny poc exposat. Hi ha senyals antics de pintura i algunes fites, però cal estar-hi atent.

Monturull o Torre dels Soldats (2760m)
Cimal ample i planer coronat per un vèrtex geodèsic, al bell mig de la Serra d’Airosa.
Carenegem (SE) per l’ample esquenall de la Serra d’Airosa baixant al coll de Monturull i remuntant el suau perfil fins al proper turó, coronat per un vèrtex, passat el qual trobem a mà esquerra, ben fitat, el camí de retorn.

Serra d’Airosa, cota 2661
Davallem pel camí ben definit i fitat que flanqueja la Serra d’Airosa fent un gir de 180º (NW) fins a la Bassa de Claror.

Bassa de Claror (2466m)
Estanyol al peu del coll homònim. Un indret molt recollit i tranquil al peu dels pics de Peguera i Monturull. Recull les escorrenties de la Serra d’Airosa i,  pel torrent de Claror, les lliura al riu del Molí.
El camí a partir d’aquí és difús. La coma s’obre en direcció als estanys de la Pera. Seguint pel seu vessant esquerre aniríem a l’estany Gran dels de la Pera. Nosaltres anem pel dret on aviat trobem fites i, més endavant, camí fressat que ens mena a creuar el torrent de Claror. Continuem llavors pel seu marge hidrogràfic esquerre. El darrer tram de camí torna a desdibuixar-se però, seguint el curs del torrent, baixem a l’estany Petit.

Estany Petit de la Pera (2305m)
Solament ens cal retrocedir uns metres per la pista per recuperar el camí d’anada per retornar a les Pollineres.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Perafita i Monturull

Itinerari relacionat: Monturull per Bescaran

Comabona

Al Comabona, a la Serra del Cadí, s’hi pot accedir per diversos vessants. És un cim agraït: s’hi gaudeix d’una bona vista sobre la Cerdanya, la Vall del Llobregat, la pròpia Serralada del Cadí, el Moixeró i la Tosa d’Alp, el Verd, Ensija, la sempre impressionant cara nord del Pedraforca i bona part dels Pirineus.
A Prat d’Aguiló hi ha un refugi guardat de la FEEC. Des d’aquí pel Pas dels Gosolans és l’itinerari més curt i fàcil per accedir al cim. He visitat en nombroses ocasions aquestes contrades. A banda d’ésser indrets molt bonics, son punts de pas de diverses excursions i travesses. Conservo encara el record de les runes de l’antic refugi quan, de jovenet, fèiem la travessa de Gresolet a Bellver.
Segueixen dues ressenyes per enfilar-s’hi tant per migdia des del Berguedà, com pel nord des de la Cerdanya.

Des del coll de Bauma i retorn per la canal de Comabona

Distància 7,6 km
Desnivell acumulat 969 m
Nivell de dificultat moderat
Data 2 de juliol de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Serra del Cadí/Pedraforca (1:25000)

Itinerari circular per pujar al Comabona pel vessant de migdia des del coll de la Bauma i de passada el Cap de Tancalaporta. Per pujar a aquest darrer no hi ha camí. Podem prescindir-ne seguint el «camí normal» des del Pas de la Cabra.
La baixada per la canal de Comabona és molt costeruda i per terreny descompost en alguns trams. Es fa llarga.

Accés
A Bagà, seguint les indicacions, prenem la carretera local que, vorejant el Bastareny, s’adreça a Sant Joan d’Avellanet i Gisclareny.
Passat el pont de Sant Joan, en un revolt, anem a la dreta per un curt túnel i pugem al coll de l’Escriga. Davallem fins al primer nucli de cases rebutjant tots els ramals que baixen a mà esquerra. Continuem recte i pugem al coll de la Bena on acaba l’asfalt. Prenem el ramal de l’esquerra fins al coll de Bauma, on poc abans hi ha una àrea de lleure i la pista es bifurca per baixar a Gresolet.
Deixem el vehicle poc més amunt del coll pròpiament, quan la pista fa un tancat revolt a l’esquerra.

Coll de Bauma (1880m)
Al bell mig del revolt prenem una pista precària a mà dreta. Hi ha un rètol indicador del camí al Comabona on s’hi diu que hi ha 9 quilòmetres, però això és entre anada i tornada. Hi senyalització de SL (verd-blanc)
Poc més enllà creuem una barrera i, una mica més amunt, deixem la pista per un sender ben fressat i senyalitzat a mà esquerre.
Pugem (N) fent llaçades entremig de la pineda per pendent entre moderat i fort. Deixem un camí que surt a mà esquerra i que ignorem on mena, mentre ens anem encarant a NE.

Pleta de l’Olla (1960m)
Hem sortit del bosc i gaudim de bones vistes. El camí es desdibuixa entremig de l’herbei. Fem una colzada de 90º i enfilem vers el NW.

Pas de la Cabra (2135m)
O el Grauet. El bon camí marxa per l’esquerra apartant-se de la carena. Nosaltres pugem a la dreta, seguint el fil de la carena. Malgrat que al mapa hi dibuixin un corriol, si n’hi havia hagut, no en queda rastre. Trobem alguna fita de tant en quan, però hem de fiar-ho al bon criteri. I com sovint acostuma a passar, quan més a prop del fil de la carena, més bon pas.
A mà dreta tenim la cinglera sobre les Arrues de Monnel. Si ens hi aboquem podem albirar al fons de la vall l’Afrau de Monnell (o dels Cortalets) i, a just a sobre, el magnífic pont natural, probablement el més interessant del Berguedà.

Cap de Tancalaporta (2469m)
També conegut com a Puig Terrers (1). Hi gaudim d’una panoràmica de quasi 360º, solament eclipsada pel Comabona. Baixem (NW) sense camí però terreny franc i direcció evident fins al coll.

  • (1) L’havíem conegut com a Cap de Tancalaporta. Però durant molts anys va desaparèixer aquesta denominació dels mapes i se l’anomena Puig Terrers, que és com encara figura al topogràfic. Però a la darrera edició de l’Alpina ja torna a aparèixer amb aquella denominació inicial.

Coll dels Terrers (2408m)
Partió, com el mateix cim, dels termes de Gisclareny (Berguedà) i Montellà i Martinet (Cerdanya). Hi passa el GR 150.1 (Coll de Pal-Gósol) que careneja tota la serra. Però no el seguim. Continuem pel SL, ben propers a la carena (W), en pendent entre moderat i fort fins al cim.

Comabona (2554m)
Vèrtex geodèsic. Bona vista sobre la Cerdanya, especialment de la Vall de Ridolaina. També de la Vall del Llobregat, la pròpia Serralada del Cadí, el Moixeró i la Tosa d’Alp, el Verd, Ensija, la sempre impressionant cara nord del Pedraforca i bona part dels Pirineus.
Retornem pel mateix camí que hem pujat. Pero, sense arribar als Coll dels Terrers, ens desviem per un camí a mà dreta que baixa pel Clot o Canal de Comabona, al peu del Cap de Tancalaporta.
Es fa força incòmode, especialment la segona meitat, amb trams de fort pendent i terreny pedregós.


Powered by Wikiloc

Comabona i Cap de Tancalaporta

Per la vall de Ridolaina i el Pas dels Gosolans amb retorn pel coll de Tancalaporta i el serrat de la Muga

Distància 25,7 km
Desnivell acumulat 1662 m
Nivell de dificultat moderat
Data 4 de desembre de 2011
Cartografia Editorial Alpina. Serra del Cadí-Pedraforca (1:25000)

La pujada al Comabona es fa pel Pas dels Gosolans però el retorn pel Coll de Tancalaporta i el Serrat de la Muga, resseguint desprès falda nord del Comabona. Vàrem fer-lo en dues jornades, pernoctant al refugi. Sense neu és una ruta fàcil que transita per camins fresats i senyalitzats. Amb neu o glaç, depenent de les condicions, poc complicar-se molt. En aquest cas cal una especial atenció a la pujada al Pas dels Gosolans, al tram entre el Coll de Terrers i el de Tancalaporta i al pas pel bac de la Muga.

Accés. A Prat d’Aguiló s’hi pot accedir-hi en vehicle per una llarga pista forestal, d’estat variable segons les temporades. Conduint amb cura, és apte per a tota mena de vehicles. S’aparca uns metres abans del refugi, obert regularment tota la temporada d’estiu.
Però l’itinerari que segueix és una mica més llarg dons, per arribar a Prat d’Aguiló, partim de la pista que remunta el marge dret hidrogràfic de la Vall de Ridolaina. És una alternativa si, per neu o altres circumstàncies, la pista no resulta practicable.

Prat de l’Orri (1.420 m)
S’hi accedeix per la pista que parteix de Nas pel marge hidrogràfic dret de la Vall de Ridolaina. Deixem el vehicle quan la pista fa un revolt molt tancat a l’esquerra i inicia una llarga marrada per salvar el desnivell. Podríem continuar encara fins al Cortal de l’Oriol.
Pugem per un corriol, drecera de la pista, seguint els senyals blancs i grocs del PR-C 124 (Saldes-Olià) o Ruta dels Segadors. Quan retornem sobre la pista, ben aviat atenyem la font Tosca a mà esquerra.
Passat el Cortal de l’Oriol, que deixem sobre nostre a mà esquerra, comencem a davallar fins a creuar el Torrent de les Eres on la pista, en estat força precari, fa un gir de 180º i retorna per l’altre marge. En aquest l’abandonem per un camí  que puja entre llaçades vers el S primer i W, desprès. Més amunt el esdevé pista en força bon estat que ens mena fins al Coll de l’Home Mort on conflueix amb la que puja de Montellà a Prat d’Aguiló i amb el camí que baixa a Bastanist.
No prenem la pista a Prat d’Aguiló si no que fem drecera pel llom, pujant vers el S fins que la retrobem i ja no l’abandonem fins al refugi.

Refugi de Prat d’Aguiló (1.997 m)
Anomenat Cèsar August Torres. Pertany a la FEEC, és guardat i obert regularment tota la temporada estiuenca. Gaudim d’una preciosa panoràmica de la cara nord del Cadí.
Sortim del refugi pujant vers el S, entre llargues llaçades. Passem pel costat de la font i més amunt d’una estació meteorològica automàtica. Ens continuem guiant pels senyals del PR-C 124.
Ens enfilem a un contrafort del Pic d’Aguiló i a partir d’aquí augmenta el pendent que anem superant entre oportunes llaçades fins al coll (atenció: amb neu pot resultar delicat).

Pas dels Gosolans (2.425 m)
Entre la Punta Aguda (a ponent) i l’Aguiló (a llevant). Magnífica vista de la cara nord del Cadí i la vall de Bastanist. Punt tradicional de pas (juntament amb els colls de Pendís i de Jou, més a llevant) entre el Berguedà i la Cerdanya. Vers migdia s’estén la Coma dels Cortils, tancada per la Serra Pedregosa. Podem albirar el corriol que la travessa, provinent del Coll de les Bassotes, per on marxa el PR-C 124. Aquesta és una altra de les rutes habituals al Comabona.
A partir d’aquí el camí es difumina. Marxem vers SE seguint el GR 150. En moderat pendent anem carenejant per terreny planer. Passem per sota l’Aguiló (que deixem a l’esquerra) i, així que guanyem una mica d’alçada, el cim ja és ben evident. Abastem el Puig de la Font Tordera i, desprès d’un collet, el Comabona.

Comabona (2.554 m)
Vèrtex geodèsic. Bona vista sobre la Cerdanya, especialment de la Vall de Ridolaina. També de la Vall del Llobregat, la pròpia Serralada del Cadí, el Moixeró i la Tosa d’Alp, el Verd, Ensija, la sempre impressionant cara nord del Pedraforca i bona part dels Pirineus.
Marxem seguint el GR per la carena vers l’E. Fort pendent en baixada fins a un collet on ens cal flanquejar pel vessant N del Cap de Tancalaporta (atenció: amb neu, tram delicat) seguint una faixa o replec que abandonem a mig flanc i, per terreny més obert atenyem el coll de Tancalaporta.

Coll de Tancalaporta (2.347 m)
Canviem el bac pel solell marxant per la falda de migdia del Puigterrers fins a l’alçada del Serrat de la Muga. Atenció: amb neu o glaç aquest tram pot resultar delicat. Podem baixar directament per un camí molt rost a mà esquerra. És millor continuar uns metres més i prendre un altre corriol que baixa més suau. Deixem dons el GR que marxa pel Pas del Bou vers la Serra de la Moixa i ens guiem ara pels senyals taronja de Cavalls del Vent baixant pel bac de la Muga.
Revoltem en baixada la falda del Puigterrers en sentit contrari a la busques del rellotge i remuntem en fort pendent fins a un collet, ja al vessant nord d’aquest cim.
Continuem davallant vers W per camí entre planer i de moderat pendent fins al Serrat dels Gats on baixem molt fort per travessar el barranc de la Toselletes, al peu de la Roca de l’Equis, característica pels seus esvorancs en forma d’aquesta lletra. Desprès anem recuperant alçària fins al refugi.
Retornem al punt de sortida desfent el camí de l’anada.



desembre 2011

novembre 2006

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Del Cap de Creus a Cadaqués

Per camins de ronda

Distància 15,2 km
Desnivell acumulat 450 m
Nivell de dificultat moderat
Data 1 de gener de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Cap de Creus (1:25000)

Anar del Cap de Creus a Cadaqués seguint, fins on sigui possible, la línia costanera per camins de ronda és un itinerari tant interessant com difícil. No pas tècnicament —a penes ens caldrà ajudar-nos amb les mans— però son tants els camins, corriols, tiranys,… que trobarem que és fàcil no encertar el correcte. A més, en bona part no estan senyalitzats. Resultaria en debades intentar descriure’ls tots.
En aquesta ressenya ens limitarem a informar d’algunes de les alternatives i dreceres que podem prendre. Per tant és un itinerari que podem fer-nos «a mida» en funció de la nostra disponibilitat de temps o ganes de caminar.
Ara be: l’espectacle paga la pena i un cop més es confirma aquella dita que no cal fer cim per gaudir a pleret de la natura.

Accés
Al Cap de Creus s’hi accedeix des de Cadaqués per una estreta carretera enquitranada.

Far del Cap de Creus (79m)
Retornem per la carretera d’accés i al segon revolt prenem a mà dreta una pista tancada per un cadenat. Sortim a un mirador sobre cala Culip on prenem a mà dreta (E) un sender senyalitzat corresponent a l’itinerari 15 del Parc. Pel camí podem albirar la cala d’es Camallerís (o Camallerús) i el Racó de sa Claveguera.
A la cruïlla anem a l’esquerra, seguint els senyals del GR 11 (transpirinenc) fins a la Punta del Cap de Creus. Retornem a la cruïlla i prenem el ramal de l’esquerra per baixar a la cova de s’Infern.
De la cova continuem camí (W) fins a cala Jugadora tot passant per la Fredosa.
Si volem estalviar-nos aquest tram pel sector més oriental del Cap de Creus, des del far podem seguir el GR 11 i baixar directament a cala Jugadora.

Cala Jugadora (13m)
Hi conflueixen el GR 11 i el camí antic a Cap de Creus. Seguim aquest darrer, ben conservat, entre parets de pedra seca i feixes margenades. Acaba sobre la pista d’accés a cala de Guillota, que prenem a mà esquerra (hi ha un rètol indicador). Continuem per una altra a mà dreta que deixem abans de l’accés a una finca, per un corriol també a mà dreta i pel que baixem resseguint una torrentera fins a la platja.

Cala de Guillota
Petita platja codolosa. El camí s’enfila per l’altre cap i continua (W) proper a la línia costanera. Ens cal estar atents a deixar-lo per prendre un sender poc evident a mà esquerra que mena a la platja de Sant Lluís (1). Si ens passem aquest camí, encara en trobarem un altre poc més endavant que baixa directament a la platja.
De la platja de Sant Lluís continuem camí fins a les envistes d’una caseta entre pins i oliveres on, poc abans d’arribar-hi, trobem una bifurcació i anem a l’esquerra (2).
Continuem per sota la caseta, revoltem una punta i sortim a la platja des Jonquet.

  • (1) Si continuem pel camí més evident i fressat sortirem a la carretera. Seguint-la uns 180 m, podem prendre un camí paral·lel que ens mena a un dels carrers d’accés a la urbanització de s’Alqueria. És una drecera, alternativa al pas per la cala des Jonquet.
  • (2) Per la dreta sortiríem a la pista d’accés a aquesta finca i d’allí a la carretera per continuar de la forma que s’explica en el punt anterior.

Platja des Jonquet
Aquí comença un tram de camí de ronda poc clar on ens caldrà estar ben atents per no perdre’l. Podem saltar-nos-el fent drecera a costa de renunciar al pas pel cap d’en Roig (1).
Si decidim continuar ens cal enfilar-nos per entremig de dues roques. Una de llisa a la dreta i l’altre erosionada, fins a un arbre on el camí ja és més definit. Passem als peus d’una barraca de pescadors. Poc més endavant, revoltant una torrentera anem a passar al peu d’un xalet i continuem per l’altre vessant de la cala fins que, més endavant, el camí ja és ben fressat.

  • (1) Per a això tenim tres opcions: una és pel camí d’accés a la platja que mena al paral·lel a la carretera que hem comentat abans. Una altra, passada una barraca, prendre un corriol que surt a la urbanització de s’Alqueria. La tercera, al peu del xalet prendre un camí a mà dreta que hi passa pel costat i també surt a la urbanització.

Cap d’en Roig (30m)
Continuem per bon camí fins a la punta de s’Alqueria i entrem a la urbanització. Baixem a la platja de s’Alqueria Petita (o d’en Ballesta) i continuem per carrers pavimentats fins a la badia de Portlligat.

Portlligat
A l’altre cap de la platja, ens enfilem per les escales per pujar a l’avinguda d’accés, que porta el nom de Salvador Dalí, i la seguim (esquerra) fins a l’ermita de Sant Baldiri (1) on fem una colzada a l’esquerra i continuem per una altra avinguda, entre l’ermita i una explanada. Cent-noranta metres més enllà prenem el camí des molí d’en Gay a mà esquerra que, en fort pendent, ens enfila fins al turó on hi ha el molí.

  • (1) Podem fer drecera prenent el camí que voreja la costa des de l’embarcador de Portlligat fins a la platja des Calders. Si pretenem escurçar-ho encara més, prenem un carrer a l’altra banda de l’explanada i en poca estona baixarem a la platja Gran de Cadaqués.

Molí d’en Gay (48m)
Antic molí de vent dins la finca de son Herrera, situat sobre un turó que domina la badia i l’illa de Portlligat.
Baixem a la platja des Calders i la creuem (1) per enfilar-nos per l’altre costat fins a sortir a un carrer que seguim a mà esquerra, revoltant entremig dels carrers d’una urbanització.

  • (1) És més aconsellable seguir recte, deixant la platja a mà esquerra, per anar a sortir directament a la platja des Caials.

Platja des Caials
A partir d’aquí anirem resseguint arran de costa les platges i puntes de s’Oliguera i el marge llevantí de la badia de Cadaqués fins a la seva platja Gran.

Platja Gran de Cadaqués
L’origen del topònim de Cadaqués és «cap de quers». Documentada d’ençà el 1030, és la vila més oriental de Catalunya i la Península Ibèrica.
El tradicional aïllament —la carretera d’accés no va construir-se fins a primeries del segle XX— entre muntanyes i cara al mar, ha permès que la parla cadaquesenca mantingui ben vives unes característiques diferencials, la més destacada de les quals és el parlar salat.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Powered by Wikiloc

Àlbum d’imatges
Del Cap de Creus a Cadaqués

Rasos de Peguera

Cogulló d’Estela, Roca d’Auró, Torreta, Rasets, Pedró i Rasos de Dalt

Distància 9,5 km
Desnivell acumulat 640 m
Nivell de dificultat moderat
Data 17 de novembre de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Rasos de Peguera/Serra d’Ensija (1:25000)

Com el seu nom indica, els Rasos de Peguera son uns prats de muntanya tradicionalment dedicats al pasturatge, situats a migdia del despoblat de Peguera, a 2000 metres d’alçada.
L’any 1908 va esdevenir el primer indret de Catalunya on es van practicar esports de neu. L’any 1933 s’hi va inaugurar el Xalet-Refugi, actualment totalment reformat i propietat del Centre Excursionista Montserrat. Els anys 70 es va potenciar l’estació d’esquí amb la construcció de la carretera d’accés, l’edifici de serveis i l’ampliació del nombre de pistes i remuntadors. Però el 2004, la manca de neu i recursos va obligar a aturar-la.
Els punts més alts son el Salabardar i el Pedró. De formes arrodonides i suaus, a penes destaquen del conjunt. Però al SE s’alcen tres cims encinglerats i prou prominents com per a que destaquin des de contrades ben allunyades: la Torreta, la Roca d’Auró i, especialment, el Cogulló d’Estela. Aquesta ressenya detalla un itinerari circular que s’enfila a tots aquests cimals.
El qualificaríem de fàcil si no fos perquè en més d’un punt ens caldrà grimpar.

Accés
Per l’Eix del Llobregat (E-9/C-16) a l’alçada de Berga prenem qualsevol de les dues sortides que menen al Santuari de Queralt, els Rasos de Peguera i Sant Llorenç de Morunys, seguint les indicacions que localitzem a cada cruïlla.
Passat el Castell de Sant Ferran, que ens queda a mà dreta, deixem la carretera de Sant Llorenç i, per la mateixa mà, continuem en direcció a Queralt i els Rasos. Passada la Font Negre, deixem la de Queralt i seguim fins al final la BV-4243.

Creu del Cabrer (1893m)
Ampli espai per a aparcament. Baixem uns metres per la carretera d’accés i prenem una pista a mà esquerra, tot creuant una tanca.
Així que sortim al Pla de l’Orri, als Rasets, la deixem a mà dreta, per camí gens definit, i marxem 350 vers el S fins a localitzar el Pas de Puigventós.

Pas de Puigventós (1950m)
Hi ha un rètol indicador. Baixem per un camí ben definit. Puigventós és un mas al peu ponentí de l’esvelt Cogulló d’Estela que ben aviat podem albirar. Deixem a mà  esquerra el camí que s’adreça al coll entre la Torreta i la Roca d’Auró i més avall, a mà dreta, un dels camins a Puigventós (rètol). Encara més avall unes fites assenyalen a mà esquerra un altre camí a la Roca d’Auró. És el que seguirem tornant del cogulló. Poc més enllà passem pel costat d’una font i continuem baixant fins al coll.

Coll d’Estela (1785m)
Per llevant hi arriba una pista que puja des de la que va del càmping de la Font Freda a Corbera. Per ponent el camí a Puigventós. També hi ha una font.
Seguim un corriol carener, ben fressat i senyalitzat amb pintura verda.
Al peu del cogulló ens caldrà grimpar per superar unes lloses. Una sirga ens hi pot ajudar. Tot revoltant el cim en sentit contrari a les busques, superem una esquerda. El camí és costerut i aeri, i ens caldrà ajudar-nos amb les mans en algun punt.

Cogulló d’Estela (1862m)
Coronat per una creu i una senyera. Hi ha bústia amb llibre de registre. Malgrat que té la visibilitat minvada pels tossals dels Rasos vers el N i el NW, és una bona talaia.
Baixem a retrobar al camí que hem deixat abans del coll, prop de la font. En fort pendent ens enfilem al collet entre la Torreta i la Roca d’Auró. Poc abans d’arribar-hi retrobem per l’esquerra el camí que ve del Pas de Puigventós. De collet al cim hi ha ben poc. Però haurem de superar una graonada rocallosa on una cadena pot ajudar-nos-hi.

Roca d’Auró (1948m)
També anomenada Roc d’Uró o d’Oró. És un esperó rocallós separat de la resta, coronat per una obra al·legòrica de l’excursionisme i una senyera.
Prop del cim hi ha un cable que ajuda a baixar al Forat d’Estela, un avenc conegut des de temps immemorial i farcit de llegendes. El panorama que hi gaudim és semblant a la del cogulló d’Estela.
Retornem al collet amb la Torreta i, seguint uns pocs metres el camí al del Pas de Puigventós, localitzem a mà dreta un corriol senyalitzat amb pintura groga.
El seguim baixant primerament a mà dreta per enfilar-nos decididament en direcció a la Torreta. En algun pas ens cal ajudar-nos amb les mans.
Flaquegem el cim per la dreta, revoltant-lo en sentit contrari a les busques i sortim sobre el tossal.

Torreta dels Enginyers (1987m)
També coneguda com la Torrota. Hi ha un vèrtex geodèsic i instal·lacions radioelèctriques. No té l’aspecte de cim, és el punt culminant del tossal que formen els Rasets. Encinglerat per llevant i migdia però planer pels altres vessants.
De natura calcària, està clivellat de bòfies, esquerdes i avencs.
Hi arriba la pista dels Rasets, la mateixa que hem seguit a l’anada, que ara prenem en sentit contrari per retornar al Pla de l’Orri.

Collada dels Rasets (1943m)
Ampla collada al bell mig del Pla de l’Orri. Hi arriba el PR-C 73 (Berga/Sant Corneli) que puja de la font i collada de Tagast. El seguim per una antiga pista de suau pendent fins al Pedró.

El Pedró (2059m)
Hi ha un monòlit del Club Esquí Berguedà i un vèrtex geodèsic mig amagat entre la pineda. Alguns mapes (ICGC, IGN) situen el Pedró al Salabardar o Rasos de Dalt i a aquest punt l’anomenen Rasos de Baix.
Una bona opció és escurçar l’itinerari seguint el PR (fites) que va a buscar les pistes de l’antiga estació d’esquí i baixa a la Creu del Cabrer.
Per camí poc definit baixem (N) a les Collades.

Les Collades (1975m)
Altres mapes (ICGC, IGN) l’anomenen Coll de la Creu del Cabrer. Sigui com sigui, aquesta ampla collada entre els Rasos de Dalt i el Pedró fa de partió entre els termes de Cercs, Fígols i Castellar del Riu.
Per un camí enmig de la pineda i amb senyals de pintura groga, ens enfilem en suau pendent al Salabardar.

Salabardar (2079m)
O Rasos de Dalt, o Cap de la Baga de Peguera i encara, tal com s’ha dit, segons quina font es consulti, el Pedró.
Coronat per una senyera, és el punt més alt dels Rasos de Peguera. Malgrat això, envoltat d’arbres arreu, té poca visibilitat.
Retornem a les Collades on marxem vers ponent fins a trobar una pista de servei de l’antiga estació. La seguim i per les pistes d’esquí retornem al punt d’origen.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Rasos de Peguera

Itinerari relacionat: Corbera i l’Estany, cims i cingles