Arxiu de la categoria: Alt Pirineu

Montorroio

Des de Sallente per la Collada d’Espòs. Retorn per la d’Entremonts.

Distància 10,8 km
Desnivell acumulat 1112 m
Nivell de dificultat moderat
Data 12 de juliol de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Vall Fosca (1:25000)

El Montorroio és un cim del cordal que separa la Vall Fosca (Pallars Jussà) de les valls de la Noguera Pallaresa (Sobirà), situat entre el Pic de la Pala Pedregosa i el Montsent. És força habitual ajuntar la seva ascensió amb la d’aquest darrer cim.
A la falda dels dos cims el camí no és gens definit. Trobarem algunes fites escadusseres que ens confirmaran que anem per bon camí. Però tampoc hi ha problemes d’orientació, llevat de boira. En canvi a tot el cordal carener és prou fressat. Cal parar compte en un curt tram dels Crestells de Montorroio.

Accés
Per la L-503/C-272 carretera de la Vall Fosca que puja de Senterada a l’embassament de Sallente. Aparquem sobre la presa.

Presa de Sallente (1772m)
Enfilem el ben condicionat sender de Pigolo que en còmodes llaçades va guanyant la canal homònima.

Carrilet d’Estany Gento (2137m)
Via de l’antic carrilet entre l’Estany Gento i la cambra d’aigües de la central de Cabdella, per al transport de persones i material.
Prenem (E) un poc definit corriol a l’entrada de la petita mina del tren. Avancem pel marge esquerre hidrogràfic d’un torrent fins a creuar-lo uns seixanta metres més amunt d’una captació d’aigua.
Remuntem per una pala herbada on no hi ha camí fressat, solament tiranys del bestiar per abeurar-se, fins a enfilar-nos sobre un llom on a la nostra esquerra albirem la Coma d’Espòs. No ens hi incorporen encara: continuem per aquest llom fins a creuar el Barranc de la Coma d’Espòs, quan ja tenim el coll a la vista. A la darrera rampa el camí ja és ben definit.

Collada de Coma d’Espòs (2638m)
Entre el Pic de Pala Pedregosa i el Montorroio. A l’altre vessant podem albirar els estanys de la Mainera.
Enfilem (S) en fort pendent per una pala entre herbada i pedregosa en direcció a un turó de rocam fosc que no és més que un primer contrafort de la carena. Pocs metres més amunt del coll el camí es va definint. Esquivem aquell turó per la dreta i guanyem la carena, ja amb el cim a la vista.
Revoltem també per la dreta (vessant ponentí) en sentit contrari a les busques fins a trobar el camí dels Crestells que seguim fins al cim.

Montorroio (2862m)
Bona talaia, tot i que vers el NNW on el Pala Pedregosa i Mainera, més alts, li lleven visibilitat. Vers el sud és eclipsat pel Montsent. També ens passen mig desapercebuts els estanys de la capçalera del Flamisell. En canvi podem atalaiar des del massís de la Maladeta fins al Port del Comte o la serra del Verd. També el Mont-roig i Ventolau, Certascan, Pica d’Estats, Comapedrosa,…
Davallem vers el SE seguint un corriol prou definit a buscar els Crestells. Deixem la cresta a l’esquerra passant pel vessant ponentí fins que a l’alçada del turó més alt on cal passar al vessant llevantí. Aquí trobem l’únic pas delicat de l’itinerari, per un terreny molt descompost en fort pendent on ens cal extremar la precaució. Baixem enganxats al rocam de la dreta, que ens dóna més seguretat, fins a retrobar el camí estable pel que seguim flanquejant.

Collada d’Entremonts (2712m)
Entre el Montorroio i el Montsent. No ens cal arribar-hi. Uns metres abans fem una colzada de 90º i continuem baixant vers el NW. Mantenim aquesta direcció fins a retrobar el camí d’anada.
Itinerari relacionat: Montsent de Pallars
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Montorroio

Estanys del Port de Tavascan

Itinerari pels estanys de Mariola, Montarenyo i del Port

Distància 6,8 km
Desnivell acumulat 562 m
Nivell de dificultat moderat
Data 25 de juny de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Entre el Pic de Mariola i el Port de Tavascan s’apleguen un grup d’estanys ben interessants que s’han escapat de les obres hidràuliques de la xarxa de Tavascan. Tal vegada perquè les seves aigües ja les recull el Barratge de Graus.

Accés
Per la carretera que puja de Tavascan al refugi i pistes d’esquí de la Pleta del Prat. Passat el Barratge de Graus, a Quanca, on fa un marcat revolt a ,’esquerra i creua el riu de Palomera, prenem una pista a mà dreta. És força malmesa, tot i que té un tram pavimentat. Aconsellable accedir-hi amb un tot-terreny.

Font de la Costa (1811m)
Zona d’aparcament habilitada pel Parc Natural de l’Alt Pirineu. Hi passa el camí tradicional que uneix Tavascan amb l’occità de Sent Líser —Saint Lizier en francès— pel Port de Tavascan, també conegut com de Marterat. És un itinerari d’exili, com ens ho recorda un plafó del Memorial Democràtic. Pel camí hi discorre el TRF que enllaça els GR 10 i 11.
Comencem a caminar enfilant (N) aquesta via, de bon fer com correspon als camins tradicionals, pel marge esquerre hidrogràfic del Riu del Port, fins al desguàs de l’Estany Xic.

Estany Xic (2036m)
Hi ha una cabana que pot servir-nos d’aixopluc en cas de convenir. Creuem el riu per una passarel·la i anem guanyant alçària vers ponent per un sender poc fressat però ben fitat que ens mena a l’estany de Mariola.

Estany de Mariola (2275m)
El més gran del conjunt, als peus del pic homònim i la Roca Espana. Voregem l’estany uns metres (N) i pugem, sense camí definit ni fites, en direcció a un collet que intuïm sobre nostre al peu del Turó de l’Estany Xic, que ens serveix de referència.

Coll de Montarenyo (2351m)
Al nostres peus apareix l’Estanyet de Montarenyo. Hi davallem des del coll, fora de camí, cercant el millor pas. El voregem per l’extrem oposat al seu desguàs i ens enfilem per l’altre marge fins als Clots de Montarenyo, on comença el camí d’ascens al cim homònim.
Si ens hi em fixat tot baixant del coll, haurem vist una lleixa al vessant llevantí de l’estany per on transcorre el camí que hem de prendre per retornar. Hi ha algunes fites i el camí és prou fressat.
Baixem en fort pendent pel marge esquerre hidrogràfic del desguàs de l’Estanyet vers l’Estany de Port fins que ens cal creuar-lo. Les fites ens indiquen el millor pas per fer-ho. Continuem la davallada pel marge dret fins a l’Estany de Port.

Estany de Port (2052m)
Al marge llevantí retrobem el camí al Port de Tavascan que prenem a mà dreta per retornar a la Font de la Costa.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Estanys de Mariola, Montarenyo i del Port

Pic de Tudela

Del Pla de Negua a Àreu per la Serra de Costuix

Distància 12,8 km
Desnivell acumulat +452 -1182 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 23 de juny de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000) o Alt Pirineu (1:40000)

Entre les vall de Cardós i Ferrera s’alça un rosari de serres modestes, comparades amb les veïnes. Caminar-hi ens permet albirar els cims i les valls a banda i banda.
La travessa que proposem careneja bona part d’aquest cordal i baixa, salvant un considerable desnivell, a la Vall Ferrera. Tot el tram carener transcorre per una pista —de tràfic restringit— excepte per a l’accés al cim. La davallada és seguint el GR-11, per camí ben indicat i fressat. Es tracta dons d’una caminada exempta de dificultat.
Cal dir que hi ha certa confusió toponímica: El Pla de Negua, se l’anomena Nequa, per exemple als mapes de l’Editorial Alpina, però també Necua i Nègua. La Serra de Costuix —segons l’ICGC— als mapes de la referida Editorial rep el nom de Tudela. En canvi l’Institut Cartogràfic considera al de Tudela com la continuació nord de la de Costuix, a partir del Pic de Tudela.
El de Negua és pla englevat al capdamunt de la serra i un indret emblemàtic d’aquestes valls. Conta la llegenda, recollida entre altres per Pep Coll al seu «Viatge al Pirineu fantàstic» (Columna), que les nits de Sant Joan i Santa Coloma s’hi aplegaven les bruixes dels rodals: les de la coma de Burg i les de les valls Ferrera i de Cardós. Abans d’acudir-hi, es concentraven en diversos indrets com el Forat de Baladredo de Burg, el Colomer de les Bruixes d’Alins o el Planell de Matabous de Tor. Un cop a dalt, al punt de la mitja nit, començava l’aquelarre on feien «tota mena de ballarugues i ruqueries amb el gran bruixot».
Al mateix indret, Ramon Solsona autor de «Allò que va passar a Cardós» (Proa) hi situa alguns passatges de la novel·la.
L’itinerari acaba a Àreu. Una altra llegenda recollida per Pep Coll al mateix llibre assegura que els primers habitants procedien de l’altra banda dels Pirineus. Cansats de travessar tarteres, congestes i barrancs, al sortir al cap de la vall i veure aquell bé de déu de prats, exclamaren Ara! I d’aquí li ve al nom. També per això els pobles veïns anomenen als d’Àreu, gavatxos.

Accés
S’hi accedeix des d’Esterri de Cardós per pista forestal apta, amb precaució, per a vehicles turism. Al punt on la pista comença a davallar vers Cassibrós (aquest tram és més delicat) hi ha una bifurcació —tancada i barrada— a mà esquerra que puja al Pla de Negua i ressegueix el carener vers el nord. Comencem a caminar des d’aquest punt.

Pla de Negua (1976m)
Hi accedim des de la barrera en pocs minuts. Gaudim de bones vistes a banda i banda, especialment si ens aboquem al rocam de migdia. Continuem per la pista que va carenejant (E) i guanyant alçària en pendent entre moderat i fort, mentre va virant a nord.

El Tufello (2323m)
Punt més alt de l’itinerari. La vista s’eixampla cap al nord de la Vall Ferrera i el bast cordal de cims que l’envolten, des del massís de la Pica d’Estats fins a l’imponent Monteixo.
Després el camí planeja i davalla suaument (N) fins al Pla i Coll de Tudela.

Coll de Tudela (2242m)
Punt de pas tradicional entre les dues valls. Creuem el camí entre la Força d’Àrea i Boldís i prosseguim recte (N) per la pista, passant pel costat d’un clos metàl·lic pel bestiar. La deixem poc més enllà per un camí a mà dreta fins a l’evident cim.

Pic de Tudela (2327m)
Arrodonit i coronat per una fita. Hi gaudim d’una panoràmica circular, excepte vers el nord on cims més alts, com el Cap de Montarenyo, ens la limiten.
Retornem al coll, on hi ha rètols indicadors, i seguim el camí a l’esquerra vers les Bordes de Costuix i Àreu pel GR-11.
El camí, ben fressat i senyalitzat, primer davalla suaument fent llargues llaçades per entremig de la pineda. A mesura que ens acostem a les bordes el pendent s’accentua.

Bordes de Costuix (1727m)
Escampades pel Pla de Costuix hi ha unes quantes bordes, alguna en estat ruïnós. Des d’aquest punt el Monteixo s’alça encara més imponent a l’altre vessant de la vall. Hi ha una font i hi arriba una pista des de la Força que seguim uns metres per prendre el camí tradicional, ben indicat a mà esquerra.
La pista talla el camí en diversos punts, generalment amb la continuïtat ben indicada, excepte en algun, pel que ens cal estar atents per no fer marrada.
Atenyem la Força d’Àreu i la carretera de la Vall Ferrera que prenem a mà dreta per acabar el nostre itinerari a la vila. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pic de Tudela

Pica Roja

Des de la Molinassa pel Port Vell i retorn pel de Boet

Distància 10,5 km
Desnivell acumulat 1080 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 25 de setembre 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-Roig (1:25000)

Ascensió a un cim poc visitat des del vessant català i contràriament a l’occità. Injustament perquè, tot i la seva modesta alçària, resulta una boníssima talaia d’aquest sector del Pirineu. Alguna cosa hi tindrà a veure l’ombra que li fan veïns tan notoris com el massís de la Pica d’Estats, els cims de Comapedrosa-Baiau o el Monteixo.
L’itinerari circular proposat és en el sentit de les busques del rellotge, però bé pot fer-se al revés i fins i tot resultarà més fàcil, especialment al tram entre el Port de Boet i el cim.  

Accés
Per accedir al Pont de la Molinassa cal fer-ho des d’Àreu, per una pista sense asfaltar d’11,3 quilòmetres, en bon estat, apte amb precaució per a vehicles turisme. I trigarem uns ¾ d’hora.

La Molinassa (1815m)
Enfilem per una drecera que ens retorna a la pista i poc més amunt baixem a mà esquerra a creuar el Barranc d’Areste pel pont de Boet. Continuem a l’altre riba pel ben dreçat camí al Refugi de Vallferrera on enfilem el de la Pica d’Estats.

Camí a la Pleta d’Areste (2047m)
En una marcada colzada del camí, en surt de recte un altre a la Pleta d’Areste (NE). Tot i que és el que ressenya el mapa, el desaconsellem. Comença ben definit però aviat es difumina, malgrat que hi ha rastre de pas i fites. A més, té algun pas lleugerament exposat.
És millor continuar uns dos-cents metres més, guanyant-ne vint-i-cinc de cota, pel camí de la Pica i prendre allí el trencall. Abans de la pleta el de baix puja buscar el de dalt.

Pleta d’Areste (2158m)
A l’aiguabarreig dels barrancs d’Areste i de Port Vell, que baixa per la nostra dreta. Per un pontarró creuem aquest darrer i continuem pel seu marge hidrogràfic esquerre. Malgrat que el camí és poc fressat, anem trobant fites. Tot i que en algun punt pot semblar que cal creuar-lo (1), ens mantenim sempre pel mateix marge esquerre. La direcció (E) és molt evident i com més amunt, més s’obre el barranc esdevenint una ampla coma.

Anem superant successives graonades i, més o menys a mig camí, ens separem del torrent quan fa una colzada en baixar de l’estany de Port Vell, que no albirarem fins que comencem a enfilar-nos al pic.

  • (1) De fet, fa uns anys fent un itinerari semblant, havíem pujat pel marge dret.

Port Vell o de Romaset (2575m)
Entre el Pic de Romaset i la Pica Roja, és l’antic camí de pas a les poblacions occitanes d’Auzat i Vic-de-Sòs, utilitzat també per exiliats de la Guerra Civil (font: Palau Robert).
Si fins aquí el camí que hem seguit era poc definit, el que puja del vessant occità i la vall del Solcem és tot el contrari i així fins al cim.
Ascendim (S) en curtes llaçades i pendent entre fort i moderat. Prou més amunt apareixen senyals de pintura grocs que seguim.

Pica Roja (2902m)
Als mapes francesos se l’anomena de la Soucarrane, per l’estany que hi ha al vessant llevantí o de la Rouge, pel to rogenc del rocam.
Estratègicament situada, entre dos passos tradicionals, tot i la seva modesta alçària comparada amb la dels cims veïns, resulta una boníssima talaia d’aquest sector del Pirineu.
Per baixar tenim dues opcions. Pel llarg i ample llom carener i davallar, bé al camí de pujada, bé al de del Pla al Port de Boet o fer-ho directament a aquest darrer, que és la que escollim.
El camí és fressat, senyalitzat amb pintura groga i fitat. No té pèrdua. Però no és fàcil dons ens cal seguir un crestall (SE) amb passos on ens haurem d’ajudar amb les mans i punts amb moderada exposició.

Port de Boet (2511m)
Entre la Pica Roja i la Serreta dels Lavans és un altre punt de pas tradicional entre el Pallars i el Coserans occità.
Davallem (W) per pendent entre suau i moderat. Tampoc aquí el camí és gaire fressat. Hi ha senyals de GR, molt difuminats que poc ajuden a guiar-nos, però les fites sovintegen i ens serveixen per mantenir l’itinerari més lògic.
Quan som a l’alçada del Pla de lo Mercat, deixem a mà esquerra el camí al d’Arcalís. Rep aquest nom perquè era el lloc d’intercanvi comercial entre els veïns del Coserans i la Vall Ferrera. A partir d’aquí la senyalització millora, fins i tot és excessiva.

Pla de Boet (1878m)
Meritòriament una de les raconades icòniques del Pallars, amb els dos salts a la banda llevantina. A la ponentina hi arriba la pista que seguim fins al punt de partida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pica Roja

Pic de Certascan

Del refugi al cim i descens a les Bordes de Graus

Distància 12,2 km
Desnivell acumulat +671 -1570 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 23 de setembre 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-Roig (1:25000)

L’itinerari proposat és molt concorregut perquè forma part de la popular travessa «la Porta del Cel». Sovint es fa sentit contrari, fins i tot partint de Tavascan. Però no per això és menys interessant i ens permet accedir a un dels cims emblemàtics del Pirineu.

Accés
L’accés més habitual al refugi de Certascan és des del Pla de Boavi pel camí de Llurri o des d’una mica abans, a la presa de Montalto, per l’estany de Naorte.

Refugi de Certascan (2232m)
Partim (W) per un camí molt fressat que voreja la riba sud de l’estany, en suau pendent, i comencem a enfilar-nos al coll entre l’Agulla de Guerossos, molt evident a l’esquerra, i l’avant-cim de Certascan, a mà dreta.

Coll de Certascan (2600m)
El camí és molt evident i fressat. Ens enfilem (N) entre llaçades, fort pendent i terreny descompost fins la carena, al peu de l’avant-cim a SE del principal.
Flanquegem (NW) per terreny pedregós guiats per senyals de pintura grocs fins a recuperar la carena i guanyar, en poca estona més, el cim pel seu llom pedregós esquivant l’abrupta cara llevantina.

Pic de Certascan (2853m)
Molt bona talaia des de la que podem albirar bona part dels cims del Pallars Sobirà i la Ribagorça. Retornem al coll pel mateix camí i continuem baixant pel vessant oposat al que hi hem pujat (W), per l’ampla coma entre el Pic de Certascan i la Torre de Guerossos.

Estanys Blaus (2365m)
Voregem l’inferior fent un gir de 90º (S). A partir d’aquí anem davallant successives graonades de fort pendent on en algun punt, com entre les pletes Vella i de Guerossos, ens haurem d’ajudar amb les mans. Passat el Forat de Guerossos, el pendent es modera i el camí resulta fàcil i agradable.

Bordes de Noarre (1595m)
Grup de bordes en bon estat de conservació, la majoria restaurades, envoltades de prats de dall. Creuem el riu per un pontarró i seguim el camí de l’obaga de la Selva de Noarre pel marge esquerre. Poc més enllà del Barratge de Graus, deixem el camí que, pel pont de la Bolle, baixa a Tavascan i anem a la dreta, tornant a creuar el riu per un altre pont fins a les Bordes de Graus.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Certascan

Estanys de Romedo

Passeig pels estanys de Romedo, Guiló, Colatx i Senó 

Distància 7,4 km
Desnivell acumulat +527 -315 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 22 de setembre 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-Roig (1:25000)
Recursos consultats Gen. de Catalunya. DARP. Inventari de zones humides.
  www.tavascan.net La central hidroelèctrica

El conjunt de Romedo és un grup d’estanys d’origen glacial a la capçalera de la Noguera de Cardós. La conca, orientada de nord a sud, és encerclada pels pics del Cap de l’Estany i Punturrí per ponent; de Colatx, Turguilha i Guiló a la carena nord; el cordal del Pic dels Tres Comtes a la Punta del Port per sol ixent i la Serra de Llurri a migdia. Els estanys més grans són els de Romedo —de Dalt i de Baix— tot i que aquest darrer, que recull els recursos hídrics de la conca, és represat.
Romedo de Baix forma part del sistema hidroelèctric de Tavascan, una gran obra d’enginyeria realitzada la dècada dels 60 del segle passat. La canonada subterrània de Romedo, amb una llargària de 8,7 quilòmetres, alimenta les turbines de la caverna de Tavascan a través del salt de Gueron. Alhora és realimentat per la central de bombeig de Montamara, amb cabal procedent del barratge de Graus. Poc impacte paisatgístic resta d’aquesta monumental obra, a banda de les preses, les boques de mina i la pista entre Montalto a Romedo.
L’itinerari proposat és fàcil, molt agradable i visita 10 estanys i estanyols. Els pendents, excepte la baixada del coll de Llurri, no passen mai de moderats. És en travessa, però podem fer-lo circular i escurçar-lo molt si renunciem a visitar l’estany de Cartascan. Malgrat això, la facilitat d’accés i transitar per camins transfronterers és poc concorregut, atès el poc fressats que trobem els camins, si exceptuem aquells que coincideixen amb la popular travessa «La Porta del Cel».

Accés
Pugem a Romedo de Baix aprofitant el servei de taxis de Lladorre. El retorn podem fer-lo amb el mateix transport des de la Canalada. Si optem per pujar-hi a peu, la llargària i desnivell augmenten molt considerablement. En aquest cas haurem de deixar el vehicle a la presa de Montalto i enfilar el camí de Llurri, retornant pel camí paral·lel al riu de Romedo fins al Pla de Boavi. O a l’inrevés. Si hem optat per anar fins al refugi el millor serà retornar per l’estany de Naorte. A la presa de Montalto hi accedim des de Tavascan per una pista de sis quilòmetres apte —amb precaució— per a turismes.

Estany de Romedo de Baix (2014m)
Travessem per sobre la presa i continuem (N) vorejant el marge llevantí, seguint senyals de GR fins al desguàs d’un estanyol. Aquest tram és molt fressat dons coincideix amb l’itinerari de «La Porta del Cel».

Estanyol (2011m)
A la sortida d’aigües el camí més evident marxa pel marge esquerre hidrogràfic (dreta en el sentit de la marxa) per pujar al Port de l’Artiga. Nosaltres continuem per l’altre marge, a l’esquerra. A l’entrada d’aigües un congost replè de grans blocs granítics ens fa separar de la llera i pujar a mà esquerra.

Aiguamoll de Guiló (2065m)
O d’Agulló. Encapçalat pel cim homònim. No arribem a tocar la riba, l’albirem des de dalt. Fem una colzada de 90º (W) i més amunt continuem (NW) resseguint més o menys el desguàs de l’estany de Guiló de Baix, enfilant-nos, per camí poc definit, fins a un collet darrera el qual torbem el següent estany.

 Estany de Guiló de Baix (2194m)
El voregem pel marge esquerre hidrogràfic (dret en el sentit de la marxa). Vers el nord podem albirar el coll de Turguilha entre el pic homònim i el de Colatx. Continuem (N) pel desguàs de l’estany homònim de més amunt fins a un tram replè de blocs granítics despresos, herbei i codines allisades per l’erosió glaciar, on el camí es difumina. Uns senyals de pintura vermella ens aconsellen el millor pas.

Estany de Guiló (2246m)
Al peu dels cims de Colatx i Turguilha. Un cop toquem la riba virem 90º (W) enfilant-nos de nou fins a un collet.

Coll (2273m)
Punt més alt de l’itinerari, al bell mig d’una successió de turons que fa de partió d’aigües al bell mig de la conca. Segons els mapes des d’aquí puja un camí, itinerari transfronterer, que pel port de Colatx baixa al circ de Cagatèlha i Uston. Però deu ser tant poc fressat que ens passa desapercebut. Sí que resulta prou evident el tram que seguirem, baixant (W) fins a la riba de l’estany de Colatx.

Estany de Colatx (2217m)
Al peu del Pic del Cap de l’Estany. Continuem davallant fent una colzada de 90º (S). Aviat albirem el dos estanys següents, de Senó i de Romedo de Dalt. Hi ha senyals de pintura verds i de GR, però valdrà més refiar-nos de les fites. Tot i que el camí és molt evident pel seu marge esquerre (hidrogràfic i sentit de la marxa, S).
A l’alçada del de Romedo de Dalt, podem albirar una canal ampla que talla la Serra de Llurri, per on passa el camí que prendrem més endavant. Poc més enllà de creuar el desguàs de l’estany, atenyem aquest sender transversal.

Bifurcació (2114m)
El camí al que sortim és molt més fressat del que venim: forma part de la ruta «La Porta del Cel». Si el prenem a l’esquerra baixarem a l’estany de Romedo de Baix, que podem albirar des d’aquí, tancant així un itinerari circular.
Si optem per continuar hem d’anar a la dreta (W), vorejant encara l’estany fins a enfilar-nos per la canal que hem observat abans.

Coll de Llurri (2217m)
La Serra de Llurri separa les conques del riu de Certascan a ponent, del de Romedo a sol ixent.
Des d’aquí podem albirar vers ponent els cims de Certascan, el refugi i els llargs salts del riu fins a la petita presa de la Canalada, per on passa la pista que puja de Moltalto. Vers sol ixent atalaiem tot el cordal des del Pic de Guiló als cims de Broate.
Ens cal estar atents perquè el camí més evident continua tot recte per flaquejar després el vessant ponentí del turó de la dreta. Pot ser una alternativa i drecera, però no n’hem trobat referències. Ens cal anar a l’esquerra, enfilant-nos al turó d’aquesta banda, que resulta una miranda encara millor que la del coll.
Comencem a davallar en fort pendent i curtes llaçades.

Canalada (2088m)
La Canalada pròpiament és a la petita presa que hi ha poc més avall. En aquest punt hi arriba el camí que puja des d’allí. Poc abans ens hem ajuntat al de Llurri que ho fa des del Pla de Boavi.
Comencem a remuntar (NW) fins a l’estany Xic de Certascan on, poc més amunt, atenyem el refugi.

Refugi de i Estany de Certascan (2230m)
El refugi, guardat, és en un edifici propietat de FECSA que el va bastir per les obres de la presa i el té cedit a la FEEC. Poc més amunt hi ha l’estany, el més gran del Pirineu oriental tot i que, com s’ha dit, és represat. Serveix de reservori de tot el sistema hidràulic de Tavascan.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Estanys de Romedo

Campirme i Montforcado

Des de la Pleta del Prat per l’estany de Mascarida

Distància 10,5 km
Desnivell acumulat 933 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 26 d’agost de 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Itinerari que ens permet accedir a un cim que és una formidable talaia sobre bona part del Pirineu occidental català i un altre de forcat, visitar un petit circ lacustre amb algun estany amb llegenda i veure restes de la Guerra Civil.
Tot el recorregut el qualificaríem de fàcil fins al cim del Montforcado. Travessar-lo ja resulta més delicat. Tenim però la opció de retornar pel mateix camí.

Accés
A Tavascan, el darrer nucli poblat de la Vall de Cardós, prenem la pista enquitranada que, passant per les Bordes i barratge de Graus, en 10 quilòmetres i escaig puja a l’estació d’esquí i refugi de la Pleta del Prat.

Refugi de la Pleta del Prat (1720m)
Hi ha indicacions de diversos itineraris, entre aquests el de Mascadira, que seguim.
Al peu del refugi prenem una pista que abandonem aviat per un camí senyalat i ben fressat a mà esquerra, enfilant-nos (SW), en moderat pendent, pel marge hidrogràfic esquerre del Torrent de Mascarida. Quan el camí se n’aparta fent un gir de 90º (W), el pendent augmenta considerablement.
Deixem una bifurcació (pal indicador) que per l’esquerra baixa al Pla de Melis. Continuem guanyant alçada fins a retrobar el torrent on el camí marxa planerament.

Pleta de Gavàs (2140m)
Hi ha una perxa nivomètrica i un conjunt de cabanes —en comptem més d’una desena— totes ruïnoses. Sembla que es tracta d’aixoplucs construïts durant la Guerra Civil, en aquest cas per l’exèrcit de la República.
Tornem a enfilar-nos (SW) en moderat pendent fins a superar la morrena de l’estany.

Estany de Mascarida (2320m)
Al peu de la Serra de Cadius, és el més gran d’un petit circ lacustre. Ben a prop hi ha el del Diable i més amunt els de Mascarida de Dalt. En un replà sobre l’estany hi ha una altra cabana, en més bon estat, que podria servir-nos d’aixopluc en cas de convenir. Aquí s’acaben els escassos senyals grocs que hem anat trobant des del refugi.
Enfilem, entre amables llaçades, en direcció (SE) a un collet molt evident.

Coll (2460m)
Al peu de la llarga Pala de Montareny. De l’altre vessant hi arriba un camí des de la Pleta de la Serra, al capdamunt de l’estació d’esquí.
Enfilem la pala (SW) en suau pendent. Se’ns ajunta per l’esquerra el camí que puja dels estanys de Soliguera. Continuem per un tram on el camí és menys definit, amb tendència a l’esquerra. Retrobem restes de més construccions en pedra i poc més enllà ja podem albirar, sobre un turó, el vèrtex geodèsic del cim.

Campirme (2631m)
Envoltat de restes de cabanes i trinxeres de la Guerra Civil. Es tracta de posicions de l’exèrcit feixista.
El març de 1938, després de la desfeta de l’Aragó, la línia del front va quedar fixada pels rius Ebre, Segre i Noguera Pallaresa. El front pallarès s’estenia entre Terradets i el Campirme (1).
Tot i tractar-se d’un cim poc prominent —a penes destaca del cordal carener de la serra de Cadius— té una situació que el converteix en una formidable talaia sobre bona part del Pirineu occidental català, solament eclipsada al nord pels seus veïns més alts com el Mont-roig, el Ventolau o el Certascan. Hi podem albirar del massís del Perdiguero a ponent, fins a la Tossa Plana de Lles a sol ixent i el Montsec a migdia.
Per camí planer recorrem (NW) l’ample carena que ens separa del Montforcado al que accedim després de remuntar un collet.

  • (1) Segons l’historiador Manuel Gimeno en aquest sector del Campirme no es va enregistrar activitat bèl·lica destacada, a diferència d’altres més al sud, com els cruents combats del maig de 1938 a les Pedres d’Auló i Sant Corneli o del juliol del mateix any a Baladrero.

Montforcado (2633m)
Com indica el seu nom és un cim forcat amb el pollegó de migdia més alt. Per ajudar-nos a baixar a l’enforcadura hi ha instal·lada una sirga que primer ens permet una aproximació fàcil a un flanqueig exposat, per després superar un muret vertical d’uns 5 metres (IVº). Continuem en grimpada fàcil a l’altre pollegó per terreny descompost.
L’alternativa és prou més delicada que la sirga. Flanquejar, bé des del collet previ o bé des del propi cim, implica transitar amb molt de cura per un pendís de roca a controlar i una pala herbada molt dreta. Totalment desaconsellable amb terreny humit.
Sense camí fressat però evident, baixem als estanys de Mascarida de Dalt.
Deixant el rec de desguàs dels estanys a la dreta, continuem per una fàcil pala herbada fins a trobar el camí que puja del de baix. El seguim uns metres i l’abandonem per visitar l’estany del Diable.

Estany del Diable (2325m)
Circular, petit i recòndit però, pel que tenim entès, força profund. L’aigua hi pren un to turquesa.
Segons la llegenda recollida per en Pep Coll és la porta de l’infern: de les seves profunditats n’emergeix un marrà negre i banyut que prenya les ovelles per endur-se’n els corders.
Continuem fins al veí estany de Mascarida i desfem el camí de l’anada.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Campirme i Montforcado

Pic de Ventolau

Des de la Pleta del Prat per la cabana de Crestuix i retorn per la Coma del Forn

Distància 9 km
Desnivell acumulat 1222 m
Nivell de dificultat moderat
Data 5 d’agost de 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Circular a un dels sostres que, juntament amb el Mont-roig i el Certascan, coronen l’alta vall de Tavascan. Bona talaia sobre el Pallars Sobirà al bell mig d’una extensa zona lacustre.
S’acostuma a pujar-hi per la vall d’Unarre, al vessant ponentí, des de Cerbi per l’estany de la Gola. Però també pel llevantí, des del refugi de la Pleta del Prat, a l’estació d’esquí de Tavascan. Per aquest costat, el camí de la cabana de Cresuix és més llarg però còmode. Contràriament al de la Coma del Forn, rost i pedregós.
Pràcticament tot el camí no és senyalitzat. Fites escadusseres i trams on se’n perd el rastre. A la pujada resulta poc evident dons no albirarem el cim fins ben amunt. La baixada no ofereix gaire dubtes, però és terreny pedregós, sovint clapejat d’herbei. Opcionalment podem pujar al veí cim dels Tres Estanys.
Nota: hi ha discrepàncies en la toponímia que recull les edicions antigues del mapa de l’Editorial Alpina, molt semblant a l’actual del mapa topogràfic de l’ICGC i les darreres. Així per exemple el torrent-barranc de la Coma del Forn actualment se l’anomena de Coma Videllera. Alguns estanys, com els de la Gallina i el de Ventolau també difereixen en la denominació actual.

Accés
A Tavascan, el darrer nucli poblat de la Vall de Cardós, prenem la pista enquitranada que, passant per les Bordes i barratge de Graus, en 10 quilòmetres i escaig puja a l’estació d’esquí i refugi de la Pleta del Prat.

Refugi de la Pleta del Prat (1720m)
Ens cal recular un quatre-cents metres fins al començament de l’aparcament on un pal indicador senyala el sender al Ventolau.

Inici sender (1690m)
Pugem fent llaçades (N) en fort pendent per entremig de falgueres amb corriol fressat pel Solau de Mascaró. Hi ha senyals de pintura groga que ben aviat desapareixen. El camí ens mena directes a la carena, quan l’atenyem trobem un altre indicador. Girem 90º (WNW) fins una cabana pastoral.

Cabana de Crestuix (1990m)
En bon estat de conservació que ens podria servir d’aixopluc. A partir d’aquí el rastre del camí es perd. Més endavant anirem trobant trams més o menys fressats.
Seguim (WNW) el llarg esquenall que es despenja del Pic de la Costa Blava, entre el Barranc de Malforado/Torrent de Mascaró, a migdia i el de Barranc d’Oleta/Riu de Costa Blava al nord, flanquejant per aquest darrer vessant a fi d’esquivar els plecs i turons careners, fins a la cota 2470.

Cota 2470
Pugem a l’esquerra per entremig del roquissar a guanyar l’ample llom carener des del que ja podem albirar el cim del Ventolau i el camí que ens caldrà prendre (NW) tot flanquejant la pala meridional entre aquest i el Cap de la Costa Blava. Deixem, a baix a mà esquerra, una cabana blanca.
Sobrepassat el Cap de la Costa Blava atenyem la carena i guanyem el cim per entremig del rocam.

Pic de Ventolau (2853m)
Coronat per una fita. Atalaiem des del massís de la Maladeta al de la Pica, del Valièr a l’Orri. Destaquen els veïns propers de semblant alçària: Mont-roig i Certascan. I tot l’estol d’estanys que ens envolten.
Davallem (S) fins al relleix que forma el contrafort d’aquest vessant i, propers a la timba que tenim a mà dreta, continuem baixant, ara en fort pendent fins al coll.

Coll de Ventolau (2675m)
A la capçalera de la Coma del Forn. En parteix un corriol que hi baixa i que farem servir per la tornada. Un altre ho fa en direcció als Tres Estanys.
Ens enfilem per terreny fàcil, sense camí fressat però evident, pel llom del Pic dels Tres Estanys. Després d’un avant-cim progressem pel con pedregós, on ens caldrà ajudar-nos amb les mans en un únic pas fàcil, fins al cim.

Pic dels Tres Estanys (2758m)
El vessant sud, entre el cim i la collada dels Tres Estanys o d’Unarre (o del Forn, segons quina cartografia) és molt rost amb una pala herbada que intuïm delicada.
Retornem al coll de Ventolau i prenem (SE) el corriol que baixa a la coma. En algun tram se’n perd el rastre.
El camí ens va separant de la torrentera i fent-nos passar prop d’uns estanyols. Després virem quasi 180º (dreta) i baixem a retrobar-la.

Coma del Forn (2525m)
Un corriol fressat flanqueja per la falda del pic dels Tres Estanys, però no el prenem, continuem (SE) guiats per algunes fites sobre terreny pedregós, que serà la tònica a partir d’aquí.
Albirem un parell de collets, l’un al costat de l’altre. Anem a passar pel de la dreta, més baix, davallant abans a un estanyol.
Després de passar pel costat d’uns salts d’aigua, atenyem una balconada des de la que ja podem albirar la Pleta del Prat. En aquest tram, de camí prou evident, les fites hi són més sovintejades. Fort pendent en general.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pic de Ventolau

Monteixo i Norís

Des de la Pleta dels Frares per l’Estany d’Aixeus

Distància 7,9 km
Desnivell acumulat 965 m
Nivell de dificultat Difícil
Data 15 de juliol de 2017
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Pic de Norís i Monteixo amb els estanys d'Aixeus i el Salòria al fons vistos des de l'estany de BaborteEl Monteixo és el més alt i ponentí d’un cordal de cims que s’estén des del de Sanfonts a sol ixent, entre les conques de la Noguera de Vallferrera al nord i la de Tor a migdia. Aquesta situació, la seva alçària —2905 metres— i prominència, li confereixen el caràcter de talaia privilegiada del Pirineu Occidental català, veïna dels tres-mils del massís de la Pica d’Estats.
El seu vessant ponentí és suau i herbat, contràriament al llevantí, rost i pedregós. El cim s’acostuma a guanyar per tres itineraris, un pel nord i dos pel vessant ponentí. Per aquest cantó es parteix del mateix poble d’Àreu, seguint la Milla Vertical d’Àreu —antiga Cuita del Sol— i l’altre del Pont de Sorguen, per les Bordes i Barranc de Crusos. Són molt desnivellats —superen els 1600 metres— i, pel meu gust, monòtons.
El del vessant nord parteix de la Pleta dels Frares i a tocar l’estany d’Aixeus. És menys desnivellat i paisatgísticament més interessant. Per allargar-lo hi ha l’opció de visitar el veí Pic de Norís i recórrer la carena entra aquest i el Monteixo. És la ressenya que segueix, en el sentit de les busques, però també pot fer-se en sentit antihorari. En aquest cas tenim l’opció d’escurçar-lo baixant per una canal molt empinada, però ampla i franca.
Seguirem bàsicament l’itinerari que dibuixen els mapes, però al tram entre l’estany d’Aixeus, el Pic de Norís i el cim del Monteixo, no trobarem camí fressat, tan solament alguna fita escadussera per confirmar-nos que anem bé. Caldrà dons, guiar-nos pel nostre bon criteri. Trobarem alguns passos en els que ens caldrà ajudar-nos amb les mans, però són fàcils i poc exposats. Si el terreny presenta més dificultats que aquestes, cal recular dons haurem errat el camí.

Accés
Des del poble d’Àreu prenem l’estreta pista indicada a la Pica d’Estats i el Pla de Boet. A un quilòmetre, al Pont de Sorguen trobem una indicació pel Monteixo. És el camí que hi puja per les Bordes de Crusos.
Passem per l’aparcament de la Farga —no cal oblidar que som a la Vall Ferrera on les fargues deurien abundar— i pugem al Pla de la Selva, on deixem la pista —que segueix en direcció a l’aparcament del Pont de la Molinassa— per una altra a mà dreta que, en llargues llaçades, s’enfila a la Pleta dels Frares on hi ha l’aparcament d’Aixeus, amb capacitat per a una trentena de vehicles. Són 11 quilòmetres en total, el primer dels quals és pavimentat i la resta de terra.
L’estat d’aquests vials varia d’una temporada a l’altra, habitualment és precari però apte, amb precaució, per a tota mena de vehicles.

Pleta dels Frares (2024m)
Seguim els indicadors de l’itinerari d’Aixeus continuant (SE) la pista pel marge hidrogràfic esquerre del barranc homònim —més precària i amb circulació restringida— fins a la Font Mentidora on, d’una passera de fusta, parteix al camí al mirador de la Pica d’Estats (1) i la pista esdevé sender ben fressat. Canviem de marge, ens en separem deixant-lo a la dreta per tornar a creuar-lo de nou (S). Pendent entre suau i moderat.

Barranc d’Aixeus (2210m)
El torrent, a l’esquerra del camí, fa uns bonics salts i gorgs per salvar la graonada, vestigi de l’antiga morera glacial. L’estany queda just a sobre. El pendent augmenta considerablement fins que atenyem una mena de collet on, per la dreta, continua el camí directe al Monteixo, pel que retornarem.

Telenivòmetre (2408m)
Tal com indica el seu nom, serveix per informar telemàticament del gruix del mantell nival. Situat sobre un planell entre l’estanyol i l’estany d’Aixeus. El primer, més amunt, ens resta amagat. El segon podem veure’l enclotat a llevant. Des d’aquest punt podem albirar els dos cims que ens disposem a guanyar i l’itinerari que seguirem per fer-ho.
A partir d’aquí no hi ha camí fressat o senyalitzat. Sense baixar directament a la riba de l’estany, anem a travessar (N) el seu desguàs, propers a un estanyol que deixem a mà esquerra.

Estany d’Aixeus (2370m)
Aquest topònim d’origen èuscar provindria d’Exo-ibi «aigües d’Eixo» (Monteixo), o potser, eixe-be, passant a eixe-(u)e i perdent la e final, «sota la casa, sota la cabana».(2)
És el més accessible de la Vall Ferrera, situat a la cubeta glacial entre els pics de Norís i Monteixo, en una raconada de gran bellesa.
Un cop a l’altra riba, comencem a flanquejar esbiaixadament per guanyar la carena entre lo Sentinella i el Pic de Norís, alternant trams herbats amb altres de tartera. Un cop atenyem la carena solament cal pujar l’ampla pala que mena al cim.

Pic de Norís (2828m)
Tot i que és més baix, hi gaudirem d’una panoràmica molt semblant al seu veí Monteixo.
Davallem i continuem carenejant (E) superant els turons que ens separen del germà gran. Avencem pel vessant de migdia, ben propers al carener. El darrer dels turons el flanquegem per l’esquerra, en el sentit de la marxa, per un pendís fort i herbós. Un cop superat, sortim sobre un collet entre el turó i un contrafort o espatlla que davalla del cim.
Pel vessant de migdia albirem inequívocament una curta i estreta canal (2) per la que ens enfilem al contrafort i sortim al vessant nord. No continuem per aquest cantó, difícil i exposat, sinó que grimpem buscant de nou el de migdia i progressem, sempre propers al fil del crestall, fins al cim.

Monteixo (2905m)
Hi ha la hipòtesi que aquest topònim és una adaptació romànica de l’èuscar mendi-eixe «la cabana, la casa, de la muntanya» (2)
Tal com s’ha dit a la introducció és un mirador excel·lent. Resultaria prolix detallar tots els cims que s’hi atalaien. Com a referències més llunyanes a ponent albirem fins al massís de la Maladeta, al NW el Valièr, al NE el Tristaina, al SE al Cadí i al SW la Torreta de l’Orri.
Davallem (N) per camí ben fressat seguint el llom del carener que separa els vessants ponentí i llevantí. Primer en fort i pedregós pendent, després suaument i herbós.

Camí de les Bordes de Crusos (2727m)
El llom fa una colzada (NW) i, just abans de que el nostre camí torni a girar a nord, deixem a mà esquerra el que puja des del pont de Sorguen, per les Bordes i Barranc de Crusos.
Continuem baixant entre esquistos i herbei fins a retrobar al camí d’anada a l’alçada del telenivòmetre.

  • (1) Prescindible: tindrem vistes immillorables de la Pica durant bona part del nostre recorregut.
  • (2) Joan Coromines. «Onomasticon Cataloniae» Vol.II, p. 49 i 50.
  • (3) Precaució, especialment si es va en un grup nombrós, perquè el rocam d’aquest punt és força inestable.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDFItinerari sobre mapa de l'Editorial Alpina (Pica d'Estats/Mont-roig)


Monteixo i Norís

Pica d’Estats

Des de l’Artiga pel refugi de Pinet en dues jornades

Distància 18,4 km
Desnivell acumulat +2000m
Nivell de dificultat moderat
Data 20 d’agost de 2013
Cartografia Ed. Alpina: Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Un dels itineraris habituals per pujar a un cim tant revistat com la Pica d’Estats.
Fàcil, evident i sense passos compromesos. Però llarg i cal tenir en consideració el considerable desnivell de la tornada.

Accés. A Tarascon abandonem la N-20 perprendre la D-8 en direcció a Vic-de-Sòç i Marc. Continuem per pista fins a l’aparcament de l’Artiga.

Aparcament de l’Artiga (1200m)
Sortim amb moderat pendent pel marge esquerre del riu homònim vers l’W per camí ombrívol.
Creuem a l’altre marge mentre el pendent es va accentuant i anem virant a SW. A la cota 1560 s’acaba el bosc de Fontanal.

Orris de Nouzère (1675 m)
Cruïlla de camins. Per l’esquerra el que s’enfila a Pinet per l’estany Sord. Més llarg i més suau. Anem a la dreta fent llaçades per superar el fort pendent.

Refugi d’Estanh de Pinet (2200)
Deixem la càrrega i enfilem camí amunt en direcció a la Pica per aprofitar les hores de llum que resten. Volem col·locar una placa en homenatge a en Josep Vila i Pellicer company de caminades, on fa poc més d’un any va caure fulminat per un atac de cor. Ens hem aplegat una bona colla d’amics i familiars.
L’endemà amb les primeres llums a ¾ de 7 del matí i un dia esplèndid refem el camí del dia abans per la fondalada de la Valleta de Barz vers el S. Per camí ben evident i en moderat pendent, ens cal salvar algunes congestes amb precaució perquè la neu és dura i trepitjada.

Estany d’Estats (2440 m)
Encara conserva força congestes. El deixem a baix a l’esquerra. Virem a SE. Passem a la vora de l’Estany de Montcalm on tornem a virar a S. El pendent s’accentua, sense treva fins al coll.

Coll de la Cometa (2900 m)
En aquest punt s’ajunta el nostre camí amb el que ve del Port de Sotllo per la Comate d’Estats.
Anem a l’esquerra (SE) fins al Coll de Riufred, encara per fort pendent. Deixem el Montcalm per una altra ocasió. Resta encara una llarga pujada per camí molt evident (SW) amb el cim a la vista.

Pica d’Estats (3143 m)
Ens ha tocat un gran dia, d’excel·lent visibilitat. Aprofitem per pujar al veí Verdaguer i, sobre els nostres passos, retornem al refugi.
Per baixar a l’Artiga ho fem passant per l’estany Sord. Els genolls ho agrairan.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF