Arxiu de la categoria: Alt Pirineu

Escalarre-Burgo-Llavorre-Dorve

Per camins de bast a les Valls d’Àneu

Distància 11,6 km
Desnivell acumulat 639 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 17 de juliol de 2021
Cartografia Editorial Alpina. Valls d’Àneu (1:25000)

Per antics camins de bast, antany única via de comunicació, visitarem diversos pobles de les Valls d’Àneu, al marge esquerre de la Noguera Pallaresa. Sense cap dificultat especial, per camins ben fressats, senyalitzats i que conserven bona part del seu empedrat. Gaudirem de bones vistes sobre la plana d’Esterri i l’entorn per acabar amb una plàcida passejada vorejant la Mollera d’Escalarre.
Coincideix amb l’anomenada ruta de Castellot que parteix de la Guingueta d’Àneu. Nosaltres la iniciem a Escalarre seguint l’excursió 7 de la Guia Alpina de les Valls d’Àneu.

Accés
A l’accés sud a Esterri d’Àneu (C-13z) des de la C-13 venint de Llavorsí, prenem a mà dreta direcció a la Vall d’Unarre (indicat com Escalarre, Cerbi, Burgo i Llavorre). Passem pel costat del parc de bombers i creuem la Noguera Pallaresa per un pont fins a la central hidroelèctrica on comença al camí d’Escalarre.

Escalarre (992m)
Pugem per carrers costeruts a la part llevantina, la més alta del poble, on comença el camí a Unarre i Burgo. Deixem a mà esquerra el d’Unarre i marxant a la dreta. Guanyem alçària en fort pendent per després, ja més planerament, endinsar-nos a l’ombrívola clotada del riu de Burgo i atènyer la carretera que hi mena des d’Unarre.

Burgo (1287m)
Creuem el poble de llevant a ponent (SW) i passem pel davant l’església de Sant Joan. En sortim per un camí paral·lel a la carretera a Llavorre, però a més baixa cota. Els darrers metres fins a Llavorre els fem per aquesta carretera.

Llavorre (1392m)
Hi accedim per la banda ponentina i, pel carrer Major, anem a la ponentina. A la plaça Major pugem per un carrer costerut que deixem tot seguit creuen per una passarel·la el barranc de la Coma (1) i emprenem el camí de Dorve. Rebutgem un camí a l’esquerra i comencem a davallar per l’ombrívola fondalada del barranc de la Mata. Després de creuar-lo recuperem cota suaument. El pendent s’accentua al peu del Turó de l’Àliga, i el camí fa llaçades per amorosir-lo.

  • (1) Al mapa topogràfic de l’ICGC i als plafons oficials és ressenyat com a barranc de Bellero. A les mateixes fonts el de la Mata s’anomena de l’Escrita.

Collet de Caterina (1531m)
Sostre de l’itinerari. Aquest topònim no figura ni al mapa topogràfic ni a l’excursionista. L’hem manllevat de la guia de l’Editorial Alpina. Davallem ràpidament fins a sortir al camí de la Guingueta a Estaon, per on discorre el GR 11 que prenem a mà dreta.

Dorve (1398m)
Creuem el nucli passant per davant de l’església de Sant Bartomeu. Al SE reprenem el camí de bast de la Guingueta, molt ben conservat, excepte al tram més baix. Empedrat, amb bones llaçades sustentades per contraforts per salvar el fort desnivell. Creuem la carretera d’accés al poble i, després de passar pel costat d’una torre d’alta tensió, la retrobem i seguim per davallar a la perimetral del pantà de la Torrassa, que prenem a mà dreta.

Pont de Poldo (937m)
Accés a la Guingueta d’Àneu des del marge esquerre de la Noguera Pallaresa. Aigües amunt comença de Mollera d’Escalarre que voregem per una ampla pista forestal, en la que hi trobem dues àrees d’esbarjo i un mirador elevat. La pista dóna accés a diversos búnquers de la línia de defensa del Pirineu alçats pel l’exèrcit feixista entre 1945 i 1950. Pel costat de l’església de Sant Martí retornem a Escalarre.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Estanys de Ventolau, Tres Estanys i de la Gola

Des de Cerbi pel Planell de Sartari

Distància 16,5 km
Desnivell acumulat 1053 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 15 de juliol de 2021
Cartografia Editorial Alpina Valls d’Àneu o Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Itinerari per una interessant zona lacustre a la vall d’Unarre, dins el Parc Natural de l’Alt Pirineu, envoltant el pic de la Gola. Ben senyalitzat i camins generalment fressats, els passos més delicats estan protegits amb cadenes.
Podem iniciar-lo a l’aparcament de Cerbi o, si disposem del vehicle apropiat, al de Sartari, estalviant-nos quatre quilòmetres i un bon desnivell. En el meu cas vaig pujar en bicicleta fins a l’aparcament de Sartari tot i que hagués estat ben factible continuar 1,2 quilòmetres més fins al peu del salt del riu de la Gola.
Realitzat en sentit contrari a les busques, bé pot fer-se a l’inrevés amb un desnivell lleugerament més progressiu.

Accés
A l’accés sud a Esterri d’Àneu (C-13z) des de la C-13 venint de Llavorsí, prenem a mà dreta direcció a la Vall d’Unarre (indicat com Escalarre, Cerbi, Burgo i Llavorre). Passem pel costat del parc de bombers i creuem la Noguera Pallaresa per un pont fins a la central hidroelèctrica on comença una carretera de muntanya que, en set quilòmetres i passant per Unarre, mena a Cerbi. Poc abans del poble hi ha habilitat a mà dreta un espai d’aparcament destinat als visitants de la Gola i la vall de Niri. (1)
D’aquest punt parteix a mà dreta la pista de la Gola que, en quatre quilòmetres i salvant quatre-cents metres de desnivell, mena a l’aparcament de Sartari. Hi hem vist transitar vehicles turisme, tot i que es recomana tot-terreny. Cal tenir en compte que és molt estreta i respectar el horaris de pujada i baixada detallats poc més amunt, a la bifurcació a les Bordes d’Auròs i Sant Beado, que deixem a mà esquerra.

  • (1) Hi ha un penell amb tres itineraris recomanats pel Parc Natural de l’Alt Pirineu i el corresponent codi QR d’enllaç a Wikiloc.

Aparcament de Cerbi (1398m)
Prenem la pista de la Gola guanyant alçària pel marge esquerre del riu d’Unarre. El creuem pel pont de Graus i poc més amunt atenyem l’aparcament de Sartari (1815m). Podem continuar pel sender proper al riu o per la pista restringida al tràfec de vehicles. El primer s’ajunta a la segona més amunt. Poc abans del bonic Planell de Sartari es barregen el riu de la Gola amb el torrent pel que desguassa l’estany de Ventolau. Voregem el Planell, una mollera testimoni d’un antic estany reblert, fins al peu del salt del riu de la Gola.

Salt de riu de la Gola (1987m)
D’uns cent-cinquanta metres, el mateix desnivell que superem en llargues i còmodes llaçades d’un camí ramader per una pala poblada de denses mates de bàlec, entremig dels salts del riu de la Gola i del torrent de Ventolau.
A la bifurcació (indicada) anem a la dreta cap a l’estany de Ventolau i els Tres Estanys, en fort pendent pel Forat de Ventolau.

Estany de Ventolau (2338m)
Al peu del pic de la Coma del Forn. El voregem per les ribes sud i est en sentit contrari a les busques. A l’extrem nord-est hi ha una cabana, bon aixopluc per cas de necessitat, des de la que guanyem una graonada que ens deixa sobre el primer dels Tres Estanys, on gaudim d’una àmplia panoràmica sobre els cims pirinencs. Un pas equipat amb cadenes ens ajuda a superar una curta i fàcil grimpada. Som al punt més alt de l’itinerari (2432m). Pocs metres més enllà davallem ajudats per dos altres trams equipats. Deixem a mà dreta el camí a la Collada dels Tres Estanys (2), molt evident entre el pic del mateix nom i el de la Coma del Forn.
Voregem el segon dels estanys per la riba ponentina i, entremig d’aquest i el tercer, trobem la bifurcació al coll de Ventolau.
Comencem a davallar seguint una ampla torrentera en direcció (ENE) vers l’estany de la Gola que ja podem albirar ben enfonsat en aquella direcció, deixant a mà dreta el camí a l’estany de Calberante, que ens queda amagat, i el coll de Curiós.

  • (2) Discrepància toponímica entre mapes. El que al de l’Editorial Alpina rep el nom de Collada dels Tres Estanys o d’Unarre, al topogràfic de l’ICGC (i a les estaques indicadores) se l’anomena Coll del Forn. De la mateixa forma el que al primer s’anomena Coll de Ventolau, al segon Collet dels Tres Estanys. Mantenim als punts de pas les denominacions del mapa excursionista.

Estany de la Gola (2263m)
Encaixonat entre el pic homònim i la Serra Mitjana, el voregem en el sentit contrari a les busques. A l’extrem nord hi ha una cabana enrunada i una palanca per creuar el desguàs de l’estany de Calberante. Resseguim la riba ponentina fins a l’eixida d’aigües. Poc abans trobem un altre pas equipat per salvar un tram delicat on un mal pas suposaria, en el millor dels cassos, remullada segura. A la dècada dels 60 s’hi van fer treballs per alçar-hi una presa inacabada. En resten algunes estructures. Passem per sobre una resclosa i atenyem el refugi.

Refugi de la Gola (2242m)
Al lloc que ocupava l’antiga sala de màquines de la presa s’hi va bastir un refugi lliure, ben condicionat amb tarima de fusta per pernoctar-hi deu persones, taula i llar de foc. Davallem un centenar de metres fins a retrobar el camí de l’anada.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

De Tavascan a Ribera de Cardós

Per camins tradicionals

Distància 19,4 km
Desnivell acumulat +660 -866 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 14 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Itinerari en travessa per visitar una colla de pobles de la vall de la Noguera de Cardós amb interessants elements patrimonials com esglésies romàniques i barroques, ponts, un poblat medieval, etc. per camins tradicionals, defugint tant com sigui possible l’asfalt.
Combina diversos senders i itineraris (GR 11, ruta dels ponts medievals, de les ermites romàniques) senyalitzats. Però l’enllaç entre uns i altres i alguns trams sense senyalització, a banda la concurrència de nombrosos camins i el trànsit pels nuclis urbans, fa que ressenyar acuradament l’itinerari resultés tediós i balder. Per això donem unes pautes generals i hem deixat el detall per al track. Tot i que la major part de camins estan ben representats al mapa i hi ha nombrosa senyalització vertical, els GPS ens resultarà molt útil per no fer marrades innecessàries.

Tavascan (1110m)
El lloc és documentat d’ençà les primeries del s. XII. Sobre del poble, en un petit puig a la Solana de Gueron al que hi podem accedir per la carretera de Graus, hi ha les restes d’un castell roquer del s. XIII quines primeres notícies apareixen el 1373 en un procés legal entre dos senyors feudals per la possessió dels castells de Boldís i Tavasquan.
El 1314 l’església parroquial estava dedicada a Sant Simeó, però més endavant va canviar d’advocació per la de Sant Bartomeu. L’edifici actual és de la segona meitat del s. XVIII.
La ubicació del poble no sempre ha estat la mateixa: l’antic estava situat en un indret anomenat Pla de Plau, on hi ha les instal·lacions de la central hidroelèctrica. Però el sis de març de 1604 un bufit (gran allau) va sepultar-lo deixant solament tres cases dempeus.
Durant la dècada dels 50 i fins finals dels 70 del segle passat va construir-se la central hidroelèctrica de Tavascan. Una obra colossal dins d’una caverna de cinc-cents metres a l’interior de la muntanya de Gueron.
Partim del poble en direcció a Aineto i Lleret pel GR 11 creuant el riu de Tavascan pel pont medieval que, fins el 1960, era l’únic que unia els barris del Raval i la Vila.
El d’Aineto és un bonic camí de ferradura amb bons contraforts i marges de pedra seca que flaqueja tot pujant esbiaixadament. Poc abans del poble trobem una font.

Aineto (1214m)
Petit i bell nucli de poc més d’una desena de cases a l’entorn de l’església de Sant Romà, del segle XI, romànica d’una sola nau ampliada amb una capella lateral. Té dos campanars d’espadanya. A l’entrada del poble (sortida per a nosaltres) hi ha un safareig i una font amb bona déu d’aigua.
Emprenem un costerut camí pel costat del barranc de Fontsanrós, que poc té a veure amb el ben apariat que trobem més amunt quan flaquegem per sota el Serrat de Gallaube. Per aquest camí, protegit per contraforts i grans lloses, anem guanyant alçària i la vista s’eixampla per tota la vall de nord a sud.
Un cop hem creuat la canal de Roies i el rec de Lleret, ens plantem en aquest darrer poble. Abans d’entrar-hi deixem el GR que s’adreça a Nibrós i Estaon per la collada del Jou.

Lleret (1393m)
El poble de Lleret apareix citat a primeries del s. XI amb els noms de Laseret i Laserati, en una permuta i donació dels comtes de Pallars. Cap el 1975 va quedar quasi abandonat, però es va repoblar a partir de la dècada dels 80. Per la seva situació és un excel·lent mirador de la vall. L’església del s. XVIII està sota l’advocació de Sant Corneli i Sant Cebrià.
Sortim del poble seguint bona estona la carretera que hi mena des de Lladorre. La deixem pel camí vell en un revolt a mà esquerra. Passem pel costat d’un forn de calç i, prou més avall, atenyem la L-504 que seguim fins a Lladorre.

Lladorre (1024m)
El poble està situat al marge esquerre de la Noguera de Cardós i, a partir d’aquí, l’itinerari seguirà en bona part per aquesta riba. La referència més antiga correspon a un pergamí de l’any 1121 en un jurament que els homes de la vall de Cardós van fer al bisbe d’Urgell de no tornar a aixecar el castell de Tírvia. És el mateix document en el que es fa referència per primer cop a Tavascan.
Pel costat de la parada d’autobús prenem el camí vell pel que reculem riu amunt per visitar el pont romànic de Borito, del s. XII.
L’església parroquial, encimbellada, està dedicada a Sant Martí i data dels segles XVII-XVIII. És de planta rectangular amb campanar octogonal.
Continuem ben propers al riu pel marge esquerre. Ens en separem per visitar la bonica esglesiola romànica de Santa Eulàlia de casa Serra. És datada el segle XII i propietat privada de la pairalia de can Serra.

Mare de Déu del Pont (1002m)
Quan tornem a atansar-nos al riu és per visitar aquesta ermita situada al costat del pont medieval de Lladrós, població que ens queda a l’altre marge.
Després ens cal separar-nos-en de nou per salvar els Gorgs tram on, com el seu nom indica, el riu s’encaixona. Comencem a remuntar pel camí d’Arrós un contrafort que baixa del Roc Bataller. Deixem un altre camí que, a més alta cota, ens menaria a Esterri, i atenyem el mirador de les Gorges d’on comencem a davallar a Arrós.

Arrós (1028m)
Situat a la vall del torrent d’Esterri, al peu de la Serra de Tudela. El formen una trentena de cases i té església parroquial dedicada a Sant Julià que, tot i que és esmentada diverses vegades durant l’edat mitjana, l’actual data del s. XVIII.
Pascual Madoz ressenya que hi passa el camí de França pel port de Tavascan i que és justament el que acabem de fer.
Ens cal davallar de nou a la riba i ho fem des del costat de la Mola d’Arrós, un giny que, aprofitant el torrent d’Esterri, generava corrent elèctric. El podem mig veure a través d’un enreixat, sota un cobert.
Atenyem el riu a l’alçada del pont, però continuem pel marge esquerre fins a Ainet, on creuem de nou al dret. Guiats pels indicadors de senderisme seguim l’accés al Pui de Sant Martí.

Pui de Sant Martí (1032m)
Sant Martí del Pui o de Cardós. Diverses campanyes de prospeccions arqueològiques han posat de manifest l’existència en aquest lloc d’un poblat medieval fortificat.
Hi ha les ruïnes d’una església romànica. Tot i que alguns documents del segles X i XI relacionats amb el monestir de Gerri de la Sal semblen fer referència al mateix lloc, el primer que l’identifica clarament és l’acta de consagració de l’església datada el 1146. Aquest document té importància perquè s’hi ressenyen per primer cop diverses poblacions de la vall.
Baixem del pui i continuem pel camí de Bonestarre, però l’abandonem per creuar de nou el riu a l’alçada de l’àrea d’esbarjo de Cassibrós.
Pugem a visitar l’església de Sant Andreu i retornem al costat de l’aigua fins al pont de Cassibrós.

Pont de Cassibrós (910m)
Un dels quatre romànics que es conserven a la vall. A partir d’aquí podríem continuar pel marge dret, pel costat de la carretera. Per evitar-ho ho fem per l’esquerre fins a l’àrea recreativa dels Minairons. Tornem a creuar el riu i entrem a Ribera de Cardós pel camí de la Reguera.

Santa Maria de Ribera (900m)
Tot i ser d’origen romànic, cal destacar dues èpoques constructives: el s. XII en el que cal situar la façana, l’absidiola i el campanar i el s. XVIII que passa a ser de factura barroca, seguint el model d’esglésies pallareses d’aquesta època. Del conjunt en destaca la torre-campanar, quadrada i robusta, amb merlets espitllerats, que denoten una funció defensiva.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

De Tavascan a Ribera de Cardós

Bordes de Noarre

Des de les bordes de Graus

Distància 5,2 km
Desnivell acumulat 284 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 13 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Curta circular fàcil pel riu de Noarre, amb belles raconades i un bonic salt fins a un grup de bordes ben conservades. El ressenyem en sentit antihorari, però podem fer-lo al revés. És l’itinerari núm. 3 dels del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Els camins són ben fressats i senyalitzats.
Les bordes són edificis associats directament a l’agricultura i la ramaderia, que es poden trobar aïllats o en grup, de vegades formant petits nuclis com les de Graus, Quanca i Noarre. Servien de punt intermedi entre els pobles i les zones altes, permetent així utilitzar més recursos del territori. La tipologia bàsica responia a una doble necessitat: per una banda, el refugi per al bestiar (la quadra) i l’emmagatzematge in situ del farratge (el paller), i per l’altra, l’habitatge atès que solien estar habitades durant llargs períodes de temps. Tenien dons una funció socioeconòmica important. Actualment el seu paper és marginal i moltes s’han enrunat, però algunes han estat reformades com a segona residència.

Accés
Des de Tavascan pugem per la carretera que mena a l’estació d’esquí i refugi d’alta muntanya de la Pleta del Prat fins a les Bordes de Graus.

 Bordes de Graus (1450m)
Hi ha un càmping i restaurant. Creuem les bordes seguint les indicacions vers Noarre. Baixem al riu de Tavascan, el seguim uns metres pel seu marge dret i passem a l’altra riba per un pontarró. Atenyem l’enllaç entre els GR 10 i 11 on anem a l’esquerra. Passem per sobre el barratge de Graus. A la següent bifurcació anem a la dreta (retornarem per l’esquerra) i ens anem separant de l’embassament per seguir el curs del riu de Noarre pel seu marge esquerre. Al pont de Noarre creuem el riu i pugem a les bordes.

Bordes de Noarre (1589m)
Emprenem el camí de tornada seguint les indicacions vers la cascada de Noarre. Poc més avall de la borda de Pubill anem a l’esquerra per veure-la cascada. També es coneix com Querfony des Bots.
Perdem alçària ràpidament, a l’altra banda del riu de Tavascan podem albirar les bordes de Quanca. A la bifurcació anem a l’esquerra creuant el riu de Noarre per una palanca, en direcció a les bordes de Puntells (Portell segons els mapes) i de Graus. Creuem per entremig de les ruïnes de la borda de Portell i poc més enllà recuperem el camí d’anada.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Bordes de Noarre

Itinerari de la Rebuira

Del Pla de la Farga al pont de la Molinassa per les bordes de la Rebuira i retorn per l’avetosa del Pla de la Selva

Distància 11,2 km
Desnivell acumulat 500 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 11 de juliol de 2020
Cartografia Editorial Alpina: Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Circular fàcil i agraïda a la capçalera de la Noguera de Vallferrera amb anada pel marge dret i retorn per l’esquerre. És l’itinerari núm. 1 dels del Parc Natural de l’Alt Pirineu.
Malgrat que l’anada és pel solell, tot el recorregut és molt ombrívol i, en bona part, proper al riu que aporta el plus de caminar amb el brogit de l’aigua de fons i admirar-ne les raconades. Ens permet visitar les Bordes de la Rebuira, testimoni d’una manera de viure que ja ha passat a la història i, el camí de tornada ens mena pel bonic bosc de Font Tallada i l’avetosa del Pla de la Selva, on podem admirar un exemplar monumental.

Accés
Arribem al Pla de la farga des d’Àreu, per la pista sense asfaltar —sovint en estat precari— que puja al Pla de la Selva i a l’aparcament del Pont de la Molinassa. Són quatre quilòmetres.

 Pla de la Farga (1450m)
Hi un aparcament habilitat del parc amb un gran penell dedicat a l’ós bru. El topònim ens recorda la ubicació d’una de les explotacions tradicionals: les fargues. D’aquí li ve el nom «Vallferrera» a la contrada. La indústria siderúrgica s’hi remunta com a mínim des de l’època romana, amb una activitat molt important durant la moderna (s. XVII-XIX) quan ocupava un bon nombre de persones: treballant a les mines per extreure’n mineral ric en ferro, fent carbó pels forns de les fargues que el convertien en lingots i finalment transportant el producte a través dels rais que baixaven per la Noguera Pallaresa i el riu Ebre fins al port de Tarragona. En paral·lel diversa industria manufacturera que elaborava producte final com eines, tancaments,…
Emprenem camí (NE), ben indicat, per una pista pel marge dret hidrogràfic de la Noguera de Vallferrera. A la bifurcació continuem a mà esquerra per un antic camí que conserva trams empedrats. Retornarem pel ramal de la dreta.
Nombrosos dolls d’aigua envaeixen el camí on hi ha trams convertits en autèntics recs. El pendent no passa mai de moderat. Quan l’arbrat s’aclareix i comencem a albirar parets de pedra seca i prats, és senyal inequívoc que ens acostem a una borda.

Bordes de la Rebuira (1770m)
Les bordes són edificis associats directament a l’agricultura i la ramaderia, que es poden trobar aïllats o en grup, de vegades formant petits nuclis com les de Noarre i Nibrós (Vall de Cardós).

Servien de punt intermedi entre els pobles i les zones altes, permetent així utilitzar més recursos del territori. La tipologia bàsica responia a una doble necessitat: per una banda, el refugi per al bestiar (la quadra) i l’emmagatzematge in situ del farratge (el paller), i per l’altra, l’habitatge atès que solien estar habitades durant llargs períodes de temps. Tenien dons una funció socioeconòmica important. Actualment el seu paper és marginal i moltes s’han enrunat, però algunes han estat reformades com a segona residència.
Les de la Rebuira formen dos grups de dues i sis edificacions, respectivament, separats uns dos-cents metres entre sí.
Prou més enllà deixem a mà esquerra el camí que puja al circ de Baborte i anem a creuar (SE) per una passarel·la el barranc homònim. Més avall trobem un altre camí que s’adreça al mateix indret.
Ens apropem al riu, creuem per una altra passarel·la el cabalós barranc de Sotllo i, poc més enllà, atenyem el Pont de la Molinassa pel que creuem al marge esquerre de la Noguera de Vallferrera. Des d’aquí pugem a l’aparcament de la Molinassa.

Aparcament de la Molinassa (1804m)
Punt de partida de nombrosos itineraris per la zona, el més conegut el de la Pica d’Estats i d’accés al refugi de la Vallferrera.
Prenem direcció al Pla de la Selva pel GR, Àreu, Pla de la Farga i el bosc de Font Tallada.
Poc després del barranc d’Aixeus, abans d’atènyer el Pla de la Selva, deixem el GR i baixem a mà dreta a creuar la pista, per una variant de l’itinerari 1. Ben aviat atenyem l’avet monumental del Pla de la Selva, convenientment indicat. Durant aquesta part del camí hem pogut albirar exemplars de considerables proporcions, tant que aquest ens passaria desapercebut entre els seus veïns de l’avetosa si no fos senyalitzat.
Després seguint camí, convenientment indicat amb senyals grocs, baixem a retrobar el riu i prosseguim per un magnífic paratge pel seu marge esquerre. Trobem tres curts trams equipats amb sirga per facilitar el pas. Per un pontarró passem a l’altre riba i atenyem el camí d’anada. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Itinerari de la Rebuira

Montorroio

Des de Sallente per la Collada d’Espòs. Retorn per la d’Entremonts.

Distància 10,8 km
Desnivell acumulat 1112 m
Nivell de dificultat moderat
Data 12 de juliol de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Vall Fosca (1:25000)

El Montorroio és un cim del cordal que separa la Vall Fosca (Pallars Jussà) de les valls de la Noguera Pallaresa (Sobirà), situat entre el Pic de la Pala Pedregosa i el Montsent. És força habitual ajuntar la seva ascensió amb la d’aquest darrer cim.
A la falda dels dos cims el camí no és gens definit. Trobarem algunes fites escadusseres que ens confirmaran que anem per bon camí. Però tampoc hi ha problemes d’orientació, llevat de boira. En canvi a tot el cordal carener és prou fressat. Cal parar compte en un curt tram dels Crestells de Montorroio.

Accés
Per la L-503/C-272 carretera de la Vall Fosca que puja de Senterada a l’embassament de Sallente. Aparquem sobre la presa.

Presa de Sallente (1772m)
Enfilem el ben condicionat sender de Pigolo que en còmodes llaçades va guanyant la canal homònima.

Carrilet d’Estany Gento (2137m)
Via de l’antic carrilet entre l’Estany Gento i la cambra d’aigües de la central de Cabdella, per al transport de persones i material.
Prenem (E) un poc definit corriol a l’entrada de la petita mina del tren. Avancem pel marge esquerre hidrogràfic d’un torrent fins a creuar-lo uns seixanta metres més amunt d’una captació d’aigua.
Remuntem per una pala herbada on no hi ha camí fressat, solament tiranys del bestiar per abeurar-se, fins a enfilar-nos sobre un llom on a la nostra esquerra albirem la Coma d’Espòs. No ens hi incorporen encara: continuem per aquest llom fins a creuar el Barranc de la Coma d’Espòs, quan ja tenim el coll a la vista. A la darrera rampa el camí ja és ben definit.

Collada de Coma d’Espòs (2638m)
Entre el Pic de Pala Pedregosa i el Montorroio. A l’altre vessant podem albirar els estanys de la Mainera.
Enfilem (S) en fort pendent per una pala entre herbada i pedregosa en direcció a un turó de rocam fosc que no és més que un primer contrafort de la carena. Pocs metres més amunt del coll el camí es va definint. Esquivem aquell turó per la dreta i guanyem la carena, ja amb el cim a la vista.
Revoltem també per la dreta (vessant ponentí) en sentit contrari a les busques fins a trobar el camí dels Crestells que seguim fins al cim.

Montorroio (2862m)
Bona talaia, tot i que vers el NNW on el Pala Pedregosa i Mainera, més alts, li lleven visibilitat. Vers el sud és eclipsat pel Montsent. També ens passen mig desapercebuts els estanys de la capçalera del Flamisell. En canvi podem atalaiar des del massís de la Maladeta fins al Port del Comte o la serra del Verd. També el Mont-roig i Ventolau, Certascan, Pica d’Estats, Comapedrosa,…
Davallem vers el SE seguint un corriol prou definit a buscar els Crestells. Deixem la cresta a l’esquerra passant pel vessant ponentí fins que a l’alçada del turó més alt on cal passar al vessant llevantí. Aquí trobem l’únic pas delicat de l’itinerari, per un terreny molt descompost en fort pendent on ens cal extremar la precaució. Baixem enganxats al rocam de la dreta, que ens dóna més seguretat, fins a retrobar el camí estable pel que seguim flanquejant.

Collada d’Entremonts (2712m)
Entre el Montorroio i el Montsent. No ens cal arribar-hi. Uns metres abans fem una colzada de 90º i continuem baixant vers el NW. Mantenim aquesta direcció fins a retrobar el camí d’anada.
Itinerari relacionat: Montsent de Pallars
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Montorroio

Estanys del Port de Tavascan

Itinerari pels estanys de Mariola, Montarenyo i del Port

Distància 6,8 km
Desnivell acumulat 562 m
Nivell de dificultat moderat
Data 25 de juny de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000)

Entre el Pic de Mariola i el Port de Tavascan s’apleguen un grup d’estanys ben interessants que s’han escapat de les obres hidràuliques de la xarxa de Tavascan. Tal vegada perquè les seves aigües ja les recull el Barratge de Graus.

Accés
Per la carretera que puja de Tavascan al refugi i pistes d’esquí de la Pleta del Prat. Passat el Barratge de Graus, a Quanca, on fa un marcat revolt a ,’esquerra i creua el riu de Palomera, prenem una pista a mà dreta. És força malmesa, tot i que té un tram pavimentat. Aconsellable accedir-hi amb un tot-terreny.

Font de la Costa (1811m)
Zona d’aparcament habilitada pel Parc Natural de l’Alt Pirineu. Hi passa el camí tradicional que uneix Tavascan amb l’occità de Sent Líser —Saint Lizier en francès— pel Port de Tavascan, també conegut com de Marterat. És un itinerari d’exili, com ens ho recorda un plafó del Memorial Democràtic. Pel camí hi discorre el TRF que enllaça els GR 10 i 11.
Comencem a caminar enfilant (N) aquesta via, de bon fer com correspon als camins tradicionals, pel marge esquerre hidrogràfic del Riu del Port, fins al desguàs de l’Estany Xic.

Estany Xic (2036m)
Hi ha una cabana que pot servir-nos d’aixopluc en cas de convenir. Creuem el riu per una passarel·la i anem guanyant alçària vers ponent per un sender poc fressat però ben fitat que ens mena a l’estany de Mariola.

Estany de Mariola (2275m)
El més gran del conjunt, als peus del pic homònim i la Roca Espana. Voregem l’estany uns metres (N) i pugem, sense camí definit ni fites, en direcció a un collet que intuïm sobre nostre al peu del Turó de l’Estany Xic, que ens serveix de referència.

Coll de Montarenyo (2351m)
Al nostres peus apareix l’Estanyet de Montarenyo. Hi davallem des del coll, fora de camí, cercant el millor pas. El voregem per l’extrem oposat al seu desguàs i ens enfilem per l’altre marge fins als Clots de Montarenyo, on comença el camí d’ascens al cim homònim.
Si ens hi em fixat tot baixant del coll, haurem vist una lleixa al vessant llevantí de l’estany per on transcorre el camí que hem de prendre per retornar. Hi ha algunes fites i el camí és prou fressat.
Baixem en fort pendent pel marge esquerre hidrogràfic del desguàs de l’Estanyet vers l’Estany de Port fins que ens cal creuar-lo. Les fites ens indiquen el millor pas per fer-ho. Continuem la davallada pel marge dret fins a l’Estany de Port.

Estany de Port (2052m)
Al marge llevantí retrobem el camí al Port de Tavascan que prenem a mà dreta per retornar a la Font de la Costa.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Estanys de Mariola, Montarenyo i del Port

Pic de Tudela

Del Pla de Negua a Àreu per la Serra de Costuix

Distància 12,8 km
Desnivell acumulat +452 -1182 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 23 de juny de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-roig (1:25000) o Alt Pirineu (1:40000)

Entre les vall de Cardós i Ferrera s’alça un rosari de serres modestes, comparades amb les veïnes. Caminar-hi ens permet albirar els cims i les valls a banda i banda.
La travessa que proposem careneja bona part d’aquest cordal i baixa, salvant un considerable desnivell, a la Vall Ferrera. Tot el tram carener transcorre per una pista —de tràfic restringit— excepte per a l’accés al cim. La davallada és seguint el GR-11, per camí ben indicat i fressat. Es tracta dons d’una caminada exempta de dificultat.
Cal dir que hi ha certa confusió toponímica: El Pla de Negua, se l’anomena Nequa, per exemple als mapes de l’Editorial Alpina, però també Necua i Nègua. La Serra de Costuix —segons l’ICGC— als mapes de la referida Editorial rep el nom de Tudela. En canvi l’Institut Cartogràfic considera al de Tudela com la continuació nord de la de Costuix, a partir del Pic de Tudela.
El de Negua és pla englevat al capdamunt de la serra i un indret emblemàtic d’aquestes valls. Conta la llegenda, recollida entre altres per Pep Coll al seu «Viatge al Pirineu fantàstic» (Columna), que les nits de Sant Joan i Santa Coloma s’hi aplegaven les bruixes dels rodals: les de la coma de Burg i les de les valls Ferrera i de Cardós. Abans d’acudir-hi, es concentraven en diversos indrets com el Forat de Baladredo de Burg, el Colomer de les Bruixes d’Alins o el Planell de Matabous de Tor. Un cop a dalt, al punt de la mitja nit, començava l’aquelarre on feien «tota mena de ballarugues i ruqueries amb el gran bruixot».
Al mateix indret, Ramon Solsona autor de «Allò que va passar a Cardós» (Proa) hi situa alguns passatges de la novel·la.
L’itinerari acaba a Àreu. Una altra llegenda recollida per Pep Coll al mateix llibre assegura que els primers habitants procedien de l’altra banda dels Pirineus. Cansats de travessar tarteres, congestes i barrancs, al sortir al cap de la vall i veure aquell bé de déu de prats, exclamaren Ara! I d’aquí li ve al nom. També per això els pobles veïns anomenen als d’Àreu, gavatxos.

Accés
S’hi accedeix des d’Esterri de Cardós per pista forestal apta, amb precaució, per a vehicles turism. Al punt on la pista comença a davallar vers Cassibrós (aquest tram és més delicat) hi ha una bifurcació —tancada i barrada— a mà esquerra que puja al Pla de Negua i ressegueix el carener vers el nord. Comencem a caminar des d’aquest punt.

Pla de Negua (1976m)
Hi accedim des de la barrera en pocs minuts. Gaudim de bones vistes a banda i banda, especialment si ens aboquem al rocam de migdia. Continuem per la pista que va carenejant (E) i guanyant alçària en pendent entre moderat i fort, mentre va virant a nord.

El Tufello (2323m)
Punt més alt de l’itinerari. La vista s’eixampla cap al nord de la Vall Ferrera i el bast cordal de cims que l’envolten, des del massís de la Pica d’Estats fins a l’imponent Monteixo.
Després el camí planeja i davalla suaument (N) fins al Pla i Coll de Tudela.

Coll de Tudela (2242m)
Punt de pas tradicional entre les dues valls. Creuem el camí entre la Força d’Àrea i Boldís i prosseguim recte (N) per la pista, passant pel costat d’un clos metàl·lic pel bestiar. La deixem poc més enllà per un camí a mà dreta fins a l’evident cim.

Pic de Tudela (2327m)
Arrodonit i coronat per una fita. Hi gaudim d’una panoràmica circular, excepte vers el nord on cims més alts, com el Cap de Montarenyo, ens la limiten.
Retornem al coll, on hi ha rètols indicadors, i seguim el camí a l’esquerra vers les Bordes de Costuix i Àreu pel GR-11.
El camí, ben fressat i senyalitzat, primer davalla suaument fent llargues llaçades per entremig de la pineda. A mesura que ens acostem a les bordes el pendent s’accentua.

Bordes de Costuix (1727m)
Escampades pel Pla de Costuix hi ha unes quantes bordes, alguna en estat ruïnós. Des d’aquest punt el Monteixo s’alça encara més imponent a l’altre vessant de la vall. Hi ha una font i hi arriba una pista des de la Força que seguim uns metres per prendre el camí tradicional, ben indicat a mà esquerra.
La pista talla el camí en diversos punts, generalment amb la continuïtat ben indicada, excepte en algun, pel que ens cal estar atents per no fer marrada.
Atenyem la Força d’Àreu i la carretera de la Vall Ferrera que prenem a mà dreta per acabar el nostre itinerari a la vila. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pic de Tudela

Pica Roja

Des de la Molinassa pel Port Vell i retorn pel de Boet

Distància 10,5 km
Desnivell acumulat 1080 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 25 de setembre 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-Roig (1:25000)

Ascensió a un cim poc visitat des del vessant català i contràriament a l’occità. Injustament perquè, tot i la seva modesta alçària, resulta una boníssima talaia d’aquest sector del Pirineu. Alguna cosa hi tindrà a veure l’ombra que li fan veïns tan notoris com el massís de la Pica d’Estats, els cims de Comapedrosa-Baiau o el Monteixo.
L’itinerari circular proposat és en el sentit de les busques del rellotge, però bé pot fer-se al revés i fins i tot resultarà més fàcil, especialment al tram entre el Port de Boet i el cim.  

Accés
Per accedir al Pont de la Molinassa cal fer-ho des d’Àreu, per una pista sense asfaltar d’11,3 quilòmetres, en bon estat, apte amb precaució per a vehicles turisme. I trigarem uns ¾ d’hora.

La Molinassa (1815m)
Enfilem per una drecera que ens retorna a la pista i poc més amunt baixem a mà esquerra a creuar el Barranc d’Areste pel pont de Boet. Continuem a l’altre riba pel ben dreçat camí al Refugi de Vallferrera on enfilem el de la Pica d’Estats.

Camí a la Pleta d’Areste (2047m)
En una marcada colzada del camí, en surt de recte un altre a la Pleta d’Areste (NE). Tot i que és el que ressenya el mapa, el desaconsellem. Comença ben definit però aviat es difumina, malgrat que hi ha rastre de pas i fites. A més, té algun pas lleugerament exposat.
És millor continuar uns dos-cents metres més, guanyant-ne vint-i-cinc de cota, pel camí de la Pica i prendre allí el trencall. Abans de la pleta el de baix puja buscar el de dalt.

Pleta d’Areste (2158m)
A l’aiguabarreig dels barrancs d’Areste i de Port Vell, que baixa per la nostra dreta. Per un pontarró creuem aquest darrer i continuem pel seu marge hidrogràfic esquerre. Malgrat que el camí és poc fressat, anem trobant fites. Tot i que en algun punt pot semblar que cal creuar-lo (1), ens mantenim sempre pel mateix marge esquerre. La direcció (E) és molt evident i com més amunt, més s’obre el barranc esdevenint una ampla coma.

Anem superant successives graonades i, més o menys a mig camí, ens separem del torrent quan fa una colzada en baixar de l’estany de Port Vell, que no albirarem fins que comencem a enfilar-nos al pic.

  • (1) De fet, fa uns anys fent un itinerari semblant, havíem pujat pel marge dret.

Port Vell o de Romaset (2575m)
Entre el Pic de Romaset i la Pica Roja, és l’antic camí de pas a les poblacions occitanes d’Auzat i Vic-de-Sòs, utilitzat també per exiliats de la Guerra Civil (font: Palau Robert).
Si fins aquí el camí que hem seguit era poc definit, el que puja del vessant occità i la vall del Solcem és tot el contrari i així fins al cim.
Ascendim (S) en curtes llaçades i pendent entre fort i moderat. Prou més amunt apareixen senyals de pintura grocs que seguim.

Pica Roja (2902m)
Als mapes francesos se l’anomena de la Soucarrane, per l’estany que hi ha al vessant llevantí o de la Rouge, pel to rogenc del rocam.
Estratègicament situada, entre dos passos tradicionals, tot i la seva modesta alçària comparada amb la dels cims veïns, resulta una boníssima talaia d’aquest sector del Pirineu.
Per baixar tenim dues opcions. Pel llarg i ample llom carener i davallar, bé al camí de pujada, bé al de del Pla al Port de Boet o fer-ho directament a aquest darrer, que és la que escollim.
El camí és fressat, senyalitzat amb pintura groga i fitat. No té pèrdua. Però no és fàcil dons ens cal seguir un crestall (SE) amb passos on ens haurem d’ajudar amb les mans i punts amb moderada exposició.

Port de Boet (2511m)
Entre la Pica Roja i la Serreta dels Lavans és un altre punt de pas tradicional entre el Pallars i el Coserans occità.
Davallem (W) per pendent entre suau i moderat. Tampoc aquí el camí és gaire fressat. Hi ha senyals de GR, molt difuminats que poc ajuden a guiar-nos, però les fites sovintegen i ens serveixen per mantenir l’itinerari més lògic.
Quan som a l’alçada del Pla de lo Mercat, deixem a mà esquerra el camí al d’Arcalís. Rep aquest nom perquè era el lloc d’intercanvi comercial entre els veïns del Coserans i la Vall Ferrera. A partir d’aquí la senyalització millora, fins i tot és excessiva.

Pla de Boet (1878m)
Meritòriament una de les raconades icòniques del Pallars, amb els dos salts a la banda llevantina. A la ponentina hi arriba la pista que seguim fins al punt de partida.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Pica Roja

Pic de Certascan

Del refugi al cim i descens a les Bordes de Graus

Distància 12,2 km
Desnivell acumulat +671 -1570 m
Nivell de dificultat Moderat
Data 23 de setembre 2018
Cartografia Editorial Alpina. Pica d’Estats/Mont-Roig (1:25000)

L’itinerari proposat és molt concorregut perquè forma part de la popular travessa «la Porta del Cel». Sovint es fa sentit contrari, fins i tot partint de Tavascan. Però no per això és menys interessant i ens permet accedir a un dels cims emblemàtics del Pirineu.

Accés
L’accés més habitual al refugi de Certascan és des del Pla de Boavi pel camí de Llurri o des d’una mica abans, a la presa de Montalto, per l’estany de Naorte.

Refugi de Certascan (2232m)
Partim (W) per un camí molt fressat que voreja la riba sud de l’estany, en suau pendent, i comencem a enfilar-nos al coll entre l’Agulla de Guerossos, molt evident a l’esquerra, i l’avant-cim de Certascan, a mà dreta.

Coll de Certascan (2600m)
El camí és molt evident i fressat. Ens enfilem (N) entre llaçades, fort pendent i terreny descompost fins la carena, al peu de l’avant-cim a SE del principal.
Flanquegem (NW) per terreny pedregós guiats per senyals de pintura grocs fins a recuperar la carena i guanyar, en poca estona més, el cim pel seu llom pedregós esquivant l’abrupta cara llevantina.

Pic de Certascan (2853m)
Molt bona talaia des de la que podem albirar bona part dels cims del Pallars Sobirà i la Ribagorça. Retornem al coll pel mateix camí i continuem baixant pel vessant oposat al que hi hem pujat (W), per l’ampla coma entre el Pic de Certascan i la Torre de Guerossos.

Estanys Blaus (2365m)
Voregem l’inferior fent un gir de 90º (S). A partir d’aquí anem davallant successives graonades de fort pendent on en algun punt, com entre les pletes Vella i de Guerossos, ens haurem d’ajudar amb les mans. Passat el Forat de Guerossos, el pendent es modera i el camí resulta fàcil i agradable.

Bordes de Noarre (1595m)
Grup de bordes en bon estat de conservació, la majoria restaurades, envoltades de prats de dall. Creuem el riu per un pontarró i seguim el camí de l’obaga de la Selva de Noarre pel marge esquerre. Poc més enllà del Barratge de Graus, deixem el camí que, pel pont de la Bolle, baixa a Tavascan i anem a la dreta, tornant a creuar el riu per un altre pont fins a les Bordes de Graus.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Certascan