Arxiu de la categoria: Bages

Serra de Castelltallat des de Coaner

Itinerari per l’obaga de les serres de Castelltallat i la Sala

Distància 10 km
Desnivell acumulat 437 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 4 d’abril de 2021
Cartografia Monteditorial. Serra de Castelltallat (1:25000)
Recursos consultats Comas i Ars, Bernat «Retalls de Coaner». Web Amics de Coaner. Data de consulta 5/04/2021.
  Mapes del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona)
https://patrimonicultural.diba.cat/ Data de consulta 5/04/2021.

Fàcil itinerari per una curta matinal, com aquell qui diu per anar a «estirar les cames». La major part transcorre per camins forestals. Parteix de Coaner, un indret on, tot i que ho coneguem, sempre ve de gust de tornar-hi.  Caminarem per l’obaga de la Serra de Castelltallat, amb bones pinedes de pinassa i alzinars, malgrat que va quedar tocada pels incendis de 1994. Veurem les ruïnes de masos, mostra dels que hi ha repartits arreu de la serra, tots antiquíssims. Murs resistint el pas del temps, testimonis d’èpoques pretèrites més florides.

Accés
A la C-55 prenem la sortida Súria-nord i continuem per la C-1410z (antiga carretera de Cardona). Molt abans d’entrar al nucli urbà prenem un camí enquitranat a mà dreta, passem per sota el viaducte de la C-55 i pel costat de l’antiga fàbrica de can Jover. Per un pontarró creuem el Cardener, deixem a mà esquerra el mas de la Ribera i més enllà el de la Riera, on s’acaba l’asfalt. Continuem per bona pista creuant diverses vegades a gual la riera de Coaner, fins al castell i l’església. Dos-cents cinquanta metres més enllà hi ha el Camp del Rector, al peu de l’ermita de Santa Maria, amb molt d’espai per aparcament.

Santa Maria de Coaner (378m)
O Santuari de la Mare de Déu de Coaner. L’actual és un edifici del s. XVII tot i que hi ha indicis que podria haver existit −almenys des del s. XIII− una capella dedicada a Santa Maria de la que no se’n conserva cap vestigi.
Adorna l’altar major un retaule barroc obra de Segimon Pujol de Gurb, presidit per una talla romànica policromada de la Mare de Déu de Coaner (actualment custodiada a l’església de la Colònia Valls). És un indret molt popular on hi acudien en romiatge els veïns de la contrada, de Súria, de Palà i Valls de Torroella. Com aquest darrer Coaner pertany al terme municipal de Sant Mateu de Bages i n’és el nucli menys poblat.
Prenem el camí a Claret dels Cavallers, una bon camí rural pel marge dret de la Riera de Coaner. De cabal irregular però permanent, aquesta riera neix prop de la Molsosa i hi desguassen torrents a banda i banda. Per la dreta els de tota l’obaga de Castelltallat i per l’esquerra de les serres de l’Avena i Torribalta.
Passem per les ruïnes de can Xicola, alçades sobre un coster a l’esquerra. Un mas que ja existia al s. XVII i que s’havia anomenat Vinya Vella. A primeries del XVIII hauria passat a mans del veí Semís i posteriorment de les Feixes de Coaner.

Gobianes (443m)
Un altre mas en ruïnes del que se’n té constància d’ençà el s. XIV. A principis del XVIII era, com can Xicola, pertinença del mas del Semís.
Deixem el camí pel que hem vingut per una pista a mà esquerra. Guanyem cota amb llargues llaçades i bons empits enfilant-nos per sobre d’un llom on atenyem un turó. Davallem lleugerament fins a la bifurcació amb el camí de Coaner, que prendrem de tornada, i continuem guanyant alçària fins al Coll de Coaner (725m), sostre de l’itinerari on assolim la carena. Aquest coll és a la divisòria entre la Serra de Castelltallat i la de la Sala, realment una prolongació de la primera. Davallem per la Solana de la Rabassa en direcció a la carretera de Sant Mateu a Castelltallat.

Icnites (685m)
Poc abans d’atènyer la carretera, a mà dreta i en un costat del camí, hi ha un seguit de petjades fòssils que, per la forma (didàctiles), recorden algunes de les del jaciment de Prat Barrina, tot i que allí són més nombroses i ocupen major extensió. Com aquelles han quedat gravades sobre un aflorament de roca calcària. No n’hi havia constància fins que les descobrí el meu germà Pep i ho posà en coneixement de l’ICHN.
Retornem a l’obaga fins a retrobar el camí de Coaner que prenem a mà dreta. Aviat podem albirar les ruïnes dels masos Bosc i Soler Nou.

El Soler Nou (588m)
Ruïnes d’un dels masos més antics de la contrada. Probablement alçat a finals del s. X. Així ho fan pensar tant la tipologia i estructura de característiques arcaiques com l’aparell constructiu dels murs. Aturonat, l’aspecte general és d’una casa forta. Antigament s’havia anomenat mas Folquer o Folquet i era una possessió del monestir de Santa Cecília de Montserrat. El segle XV fou venut al mas Roig. A mitjans del XVI n’era amo Joan Solernou, propietari també de la casa del Castell (de Coaner), dels masos Bertran, Coma, Podades, la Roca i Ciutadilla. El 1678 la propietat fou comprada per l’amo de les Feixes de Coaner. Un any abans el jove hereu, Isidre Solernou, havia resultat mort a escopetades al terme de Matamargó i el mas arrossegava un important endeutament.
Pel que fa al mas Bosc sembla que és posterior, potser del s. XIII i s’hauria anomenat Nicolau. Devia ser habitat fins èpoques recents, ja que alguns dels coberts són força moderns. Al s. XVI pertanyia al veí mas de la Rabassa i, per casament, passà a mans del mas Bastardes de Fals.
Continuem davallant i més enllà, en una colzada, deixem el camí per un corriol poc evident a mà esquerra que, en fort pendent, ens deixa al costat d’uns vivers. Altra volta per camí més ample, en poca estona atenyem el castell.

Sant Julià, can Serra i Castell de Coaner (374m)
Conjunt aturonat format per l’antic castell, del que en resta l’element més destacat que és la torre, l’església de Sant Julià i el mas de can Serra.
Al l’indret s’hi va localitzar abundant ceràmica d’època ibèrica el que porta a pensar que castell medieval estigui situat sobre un antic poblat o oppidum ibèric. És documentat d’ençà l’any 960 amb el nom llatí de «Quovece negro» i era un castell termenat sota el domini senyorial dels comtes de Cerdanya i posteriorment dels de Barcelona. Pere el Cerimoniós se’l vengué a Francesc de Perellós juntament amb altres possessions com la vila de Santpedor. Els santpedorencs el van recomprar el 1400 juntament amb la vila i el de Torroella. El seu interès era retornar a la jurisdicció comtal però els dos castells devien formar part d’un mateix lot així que, tant aviat com els fou possible, se’l varen traspassar als Cardona.
A l’any 1999 la Diputació de Barcelona hi va fer una important intervenció, sanejant el talús de la base del turo on s’assenta la torre i construint-hi els murs concèntrics de contenció.
L’església de Sant Julià és un edifici d’estil romànic llombard primerenc que ha conservat força bé l’estructura original, dins de l’antic clos murallat del castell. Apareix citada l’any 1024 en la consagració pel bisbe d’Urgell però hi ha dubtes si el document es refereix al veí santuari marià. Fou parròquia del terme  fins al segle passat.
Can Serra és un mas alçat a redós del castell pels descendents dels que n’havien estat castlans, quan aquell va perdre la seva funció. Tal com hem vist, a mitjans de segle XVI era propietat de l’amo del veí mas Soler Nou. El rebé en dot una filla casada amb un Torres de Serrateix i a partir de llavors fou conegut com a Torres de Coaner. Per manca de descendència passà a uns parents cognomenats Serra i, poc després, també per casament, als Rossell que l’han conservat fins a l’actualitat. Fou habitat de manera permanent pels seus propietaris fins el 1957.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF


Castelltallat pel solell

Des de Fonollosa pel Sadernà amb retorn pel collet de cal Saperes i Camps

Distància 17,7 km
Desnivell acumulat 451 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 21 de març de 2021
Cartografia Serra de Castelltallat (1:25000). Monteditorial. Itinerari 8.
Recursos consultats Mapes del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona) https://patrimonicultural.diba.cat/ Data de consulta 25/03/2021
  Molins Roca, Ernest. «Camps, les cases i la història» Zenobita edicions, 2018.

Sant Jeroni, el Cogulló de cal Torre i Castelltallat són les millors talaies del Bages. Si el dia acompanya, la vista des de Castelltallat és superba. Aquest és un itinerari pel solell de la serra. Transita −llevat de dos curts corriols− per pistes i camins rurals amb alguns trams enquitranats.

Accés
A fonollosa s’hi accedeix per la BV-3008. La millor opció és a partir de la sortida 114 de l’Eix Transversal (C-25). Podem deixar el vehicle al capdamunt del carrer Major on hi ha un espai reservat per fer-ho.

 Fonollosa (524m)
La primera menció que del nucli de Fonollosa és de l’any 1029, quan el vescomte de Cardona fa donació a Santa Cecília de Montserrat d’unes terres al terme del castell de Montedon (Castelltallat), situades als llocs de Camps i Fonollosa. És cap de municipi que inclou els antics termes de Camps, Fals i Fonollosa.
Sortim del poble en direcció nord passant per la zona industrial. A l’alçada de cal Beló deixem el camí que s’adreça a Camps (per on retornarem) i també el quitrà.

Els Espatllats (590m)
Una llegenda conta que, en tornant de missa, un home i una dona van adonar-se que casa seva no hi era. Per un moviment estrany, havia quedat a soterrada. Però el gall continuava cantant bo i soterrat. I d’aquí ve el nom del lloc.
Aquí deixem a l’esquerra un altre camí paral·lel que també ens menaria a Castelltallat i prenem el del Sadernà.

Camí del Sadernà (584m)
Entrem en terme de Castelltallat (Sant Mateu de Bages). Pugem en pendent constant entre fort i moderat. Passem per les ruïnes de cal Panxeta. Després d’una barraca trobem un tram més planer fins el repetjó previ al mas de Soldevila.
La vegetació de l’entorn és bàsicament de matolls amb arbrat espars degut a l’incendi de 1998, originat a Aguilar de Segarra i que va afectar aquest el sector occidental de la serra.

Soldevila i el Solell (833m)
Soldevila era un dels grans masos de Castelltallat. Ja existia el 1500. En un capbreu del s. XVII consta unit als masos de Biosca i Vehí. El Solell era la masoveria del mas i probablement fou construïda a primeries del segle passat. El conjunt està completament restaurat respectant els elements originals.

Creu del Ros (855m)
Creu de terme a la cruïlla entre el camí ral que travessa transversalment la serra i el que ho fa de sud a nord. Al costat hi ha la Casa Nova, un modest edifici alçat entre tots els veïns del 1915 al 1920 en terreny cedit per l’amo de Soldevila. Durant molts anys va acollir l’escola, la botiga i el cafè. Tradicionalment ha sigut el punt de trobada de la gent de la rodalia. El 2009 s’hi va construir al costat el Casal de Castelltallat.
Per un corriol i fort pendent −que podem esquivar pel camí enquitranat que hi mena− atenyem el turó del castell.

Observatori i castell de Castelltallat (910m)
Arran de la construcció de l’observatori astronòmic es van dur a terme excavacions que van permetre recuperar diversos elements d’aquest castell, que durant segles havien quedat reduïts a un munt de pedres. També s’hi va poder documentar un assentament ibèric d’entre els ss. IV i III aC.
El castell es troba documentat d’ençà l’any 937 amb la denominació de «castro Montedono», tot i que els testimonis arqueològics permeten afirmar que el seu origen és anterior, com a mínim de finals del s. IX. A finals del s. X ja apareix la amb denominació actual «castrodon, qui dicitur Castro tallato». Era un castell termenat sota el domini feudal de la casa vescomtal de Cardona.

Església de Sant Miquel de Castelltallat (893m)
Alçada al costat del castell, és documentada d’ençà el 1031 i el 1154 ja consta com a parròquia, funció que perdura actualment. De l’església originària no se’n conserva cap element i fou modificada i ampliada entre els ss. XV i XIX. Són notables els retaules major dedicat a Sant Miquel Arcàngel, el del Roser i el del Sant Crist.
Al costat de l’església hi ha la rectoria, un gran casal de tres plantes que tradicionalment havia funcionat com una rica casa pairal: disposava d’estables, celler, tines i altres elements comuns a tota bona pairalia. Tenia les seves terres i horts, com ara el Viver o la Font del Rector. El casal ha estat restaurat per la Diputació, i ara és llogat com a segona residència.
Retornem a la Creu on prenem un corriol poc definit, senyalitzat per una fita pel que baixem al camí del Solà del Casalot, seguint el GR 3, que no deixarem fins a Camps. Encetem un tram de més de tres quilòmetres sense pràcticament desnivell però sovintejats alts i baixos per l’orografia, fins al Collet de cal Saperes, passant pels masos de cal Morera i de la Vila.
Al coll comencem a davallar cap a Camps passant pel costat de la caseta de cal Saperes i el Casalot.

Camps (585m)
Format pel petit nucli rural alçat al bell mig del pla, a redós de l’església de Santa Maria, i diversos masos i cases disseminats. Antigament era conegut com a «Cans». N’hi ha testimoni escrit d’ençà el 950, quan el comte Borrell II donà al monestir de Santa Cecília de Montserrat un alou situat al Castell de Montedon (Castelltallat), anomenat «Cancis», amb les esglésies de Santa Maria, Sant Pere i Sant Mamet. Però la presència humana a la zona és molt anterior com ho demostra la troballa d’una moneda ibera a la Vall del Puig. I la necròpolis de la plaça de la Creu, on es varen identificar enterraments paleocristians, tombes antropomòrfiques i tombes de lloses de l’alta edat mitjana. Els arqueòlegs li atorguen una datació a partir del s. V. A més de les «tombes de Camps» un conjunt de tres tombes excavades a la pedra al costat d’un antic camí ramader que pujava a Castelltallat.
El terme estava repartit entre dues senyories: el monestir de Santa Cecília de Montserrat (posteriorment de Santa Maria) per donació dels comtes de Barcelona. I la Pabordia de Caselles, pels senyors de Fals.
L’església de Santa Maria és d’origen romànic però de l’edifici antic solament se’n conserva la socolada de l’absis. L’any 1138 adquirí la categoria de parròquia. Són d’interès les làpides sepulcrals situades davant el soler de la portalada, de datació imprecisa entorn el s. XIII.
Deixem el GR i retornem a Fonollosa pel camí pavimentat que hi mena en poc més de quatre quilòmetres, per entremig de diversos masos. Pel camí podem visitar la tomba de les Feixes (que nosaltres no aconseguirem localitzar malgrat disposar de les coordenades) i la gran barraca de cal Bisbe. Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Castelltallat. Polseu la imatge per accedir a l'àlbum

Tines i tombes a Sant Cugat del Racó

Pedres que parlen

Distància 11,3 km
Desnivell acumulat 250 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 20 de desembre de 2020
Cartografia ICGC. Bages. 1:50000
Recursos consultats «Les Pedres que parlen al Racó de Sant Cugat» Maria Estruch i Subirana. Data de consulta 22/12/2020. Nota: emprant-ne algunes transcripcions literals.
  «Un indret amb llegenda: la cova del lladre» Maria Estruch i Subirana. «Dovella» 82, 2003 pàg. 45~46
  « Estudi del territori del terme municipal de Navàs: les necròpolis rurals altmedievals» Erola Bedmar i Giménez. «Dovella» 117, 2015 pàg. 5~14
  «Antics testimonis de la vinicultura al Berguedà i comarques veïnes» Ramon i Jaume Corominas i Camp. «l’Erol» 131, 2017 pàg. 22~25
  «Premses, tines i trulls medievals al Berguedà, nord del Bages i part del Solsonès» Ramon i Jaume Corominas i Camp. Centre d’Estudis del Bages i Àmbit de Recerques del Berguedà, 2017
  «Necròpolis els Caus del Soler» Enric Villanueva. Data de consulta 22/12/2020

Fàcil itinerari proper a Sant Cugat del Racó, que ens permet visitar tombes i tines i premses per l’elaboració de vi. La característica comuna entre dos elements tant diferents és que es construïren sobre gresos o pedra sorrenca. D’una banda perquè a la zona hi ha nombrosos afloraments d’aquest material i de l’altra perquè és una roca fàcil de treballar. Com que no a tot arreu es disposava d’aquest tipus de material cal suposar que s’utilitzaria la fusta, en el cas de la vinificació i les lloses per als enterraments. Però la roca n’ha permès la conservació fins als nostres dies.
El que visitarem és solament una petita mostra: només al terme de Navàs hi ha localitzades 7 tines i 10 premses entre medievals i modernes (ss. XVI~XVIII). Però també n’hi ha a Gaià i arreu del Baix Berguedà, especialment al veí municipi de Viver i Serrateix. Tot i així pensem que ja resulta prou significativa i sorprenent per aquesta simbiosi entre el vi i la mort.
Un altre tret comú és la dificultat de datació que, en el cas de les tombes, abastaria un període entre els ss. VI i X i pel que fa a les tines i premses fins al s. XV, tot i que algunes d’elles es podrien haver seguit utilitzat posteriorment.
El procés de vinificació amb aquests elements es composava de tres parts. Per una banda hi ha el conjunt funyador (o follador) i tina que consta de dues cavitats practicades al rocam. I de l’altra la premsa de biga (torculario) d’elaboració més complexa.
El funyador servia per a funyar o aixafar el raïm per tal que els llevats continguts a la pellofa es posessin en contacte amb el suc, el most, i comencés així el procés de fermentació del vi. Un cop funyat el contingut s’abocava a la tina situada al costat. S’anava repetint l’operació fins a finalitzar la collita o quan la tina era plena. Aleshores es cobria amb un empostissat de fusta que s’enfangava per tal de tapar qualsevol escletxa i evitar que «respirés» (oxigenació) durant la fermentació. Acabada aquesta es treia el vi per la part inferior de la tina, on s’havia practicat un forat a la roca, anomenat boixa ─tradicionalment el tap solia ser de fusta de boix, resistent i mal·leable. Al fons de la tina hi restava la «brisa», mescla de granets, rapa i pellofes del raïm, xopa del vi no s’havia escorregut per la boixa. Per tal d’aprofitar tot el líquid, es premsava en premses de biga.
Per a construir les premses, es cercava codines sobresortints del terreny o blocs baixos, amb una superfície més o menys plana d’entre 10 a 15 metres quadrats. Aleshores es rebaixaven pel mig i s’hi practicaven forats a cada banda que havien de suportar els bastiments on es recolzava la biga. Sota la biga, damunt d’aquest gran plat de 5 o 6 metres quadrats, s’hi col·locava la brisa (o qui sap si també la pasta de les olives molturades) possiblement continguda en esportins, a punt de premsar.
Repartits per la superfície, encara podem trobar-hi altres forats probablement per a fixar pilars que haurien d’aguantar alguna mena de coberta i d’altres de més grans i profunds segurament per a recollir el vi o qui sap si l’oli. Ningú ens assegura quin era exactament l’ús que li donaven en aquesta terra de vinya i olivera.
Tot ben subjectat entre fusta i pedra, el giny havia de ser capaç d’efectuar prou pressió per a extreure el vi que romania a la brisa acumulada al cul de les tines. Calia esprémer la brisa tant com fos possible dons quedava un llarg any fins la propera verema ─comptant que no hi hagués cap maltempsada─ i el vi formava part de l’alimentació bàsica diària dels nostres avantpassats, al costat del pa i l’oli.
Hi ha discrepància en quan al procés entre les fonts consultades. Corominas, atribueix la grandària d’aquestes bases de premsa (que ell anomena trulls) al fet que eren utilitzades també per a trepitjar el raïm abans de premsar en el mateix lloc, evitant així el transport de la brisa, i que la fermentació del most es feia en cups de fusta. Estruch no ho veu així i argumenta que els llevats continguts a la pellofa del raïm són imprescindibles per a la fermentació i en aquella època no es separava la part sòlida de la líquida del raïm fins ben enllestida la fermentació.
Posteriorment, cap al s. XVI, el procés va evolucionar desapareixent el funyador: la tina incorporava un brescat de posts suportat en bigues o un ràfec lateral sobre el que es trepitjava el raïm i s’abocava al fons. I les premses de gàbia substituïren les de biga.
La major part de l’itinerari és per pistes o antics camins carreters. La dificultat rau en localitzar cada element dons alguns estan apartats del camí, sense cap mena de senyalització i envoltats de bosquina. En aquests cassos el GPS ens resultarà molt útil. És una llàstima que a aquest interessant patrimoni etnogràfic no se l’hi hagi donat la rellevància que mereix i resti en el més absolut abandó.
Ens caldrà ser especialment curosos en el nostre capteniment: alguns elements estan ubicats en propietats privades.

Accés
Per la C-16 en direcció a Berga prenem la sortida 71 Navàs sud i seguim l’antiga C-1411. Just accedir al nucli urbà girem a l’esquerra per la carretera del Mujal, Sant Cugat i Castelladral.
Per la C-16 en direcció a Manresa prenem la sortida 73 Navàs centre. Creuem polígon industrial en direcció sud, sense entrar al nucli urbà que deixem a mà esquerra, a l’altre banda de la C-16, fins a trobar la carretera del Mujal, Sant Cugat i Castelladral que prenem a mà dreta.
Passem pel nucli del Mujal i, a uns sis quilòmetres de Navàs, arribem a Sant Cugat del Racó ─d’obligada visita─ que ens queda a mà esquerra. Continuem en direcció a Castelladral tres-cents-vuitanta metres on trobem una bifurcació a mà dreta de la que en parteixen dues pistes i hi ha un hidrant per a vehicles d’extinció d’incendis on disposem d’un reduït espai d’aparcament. Comencem a caminar per la pista de la dreta en direcció al mas del Soler.
D’anada o tornada, opcionalment podem visitar Santa Maria de les Esglésies, a poc més d’un quilòmetre de Sant Cugat en direcció al Mujal, desviant-nos per una pista (és indicat).

Premsa del Pla de l’Horta (460m)
A la segona bifurcació sota el mas del Soler hi ha una granja a mà esquerra. D’un costat en surt un camí d’accés a feixes de conreu. L’anem seguint amb algunes bifurcacions fins que ens cal continuar uns cinquanta metres pel marge d’una feixa fins a localitzar la tina.

Tina i necròpoli dels Caus del Soler (463m)
Al costat del camí i visible al marge esquerre, una tomba i ben a prop un funyador i la tina sobre un mateix bloc. Just davant, a l’altre marge i sobre un turonet una tomba infantil.
Amb posterioritat a la nostra visita, documentant-nos per elaborar aquesta ressenya hem tingut notícia de que al mateix indret hi ha fins a sis o set tombes més. Per a més detall vegi’s «Necròpolis els Caus del Soler».

 Tines i premses de la Sala
Al punt més baix de l’itinerari, al torrent de Casolius, trobem una bifurcació. Fins aquí compartim camí d’anada i tornada. Ara iniciem un tram circular. Marxem per l’esquerra i retornarem per la dreta. Aviat albirem aturonada la casa de la Sala. Ens cal fer una llarga marrada per apropar-nos-hi pel camí d’accés. Sense arribar a tocar la casa baixem a trobar un conjunt de dues tines, una d’elles amb funyador, boixa, biot i escales de pedra per a accedir-hi. Aquestes tines, excavades també a la roca, foren abandonades després de la fil·loxera i s’utilitzaren com a dipòsit d’aigua fins a l’actualitat, impermeabilitzades amb ciment.
Prop del brocal hi ha una mena de plataforma circular per a aguantar l’empostissat de fustes que servien de tapa. Més endavant, amb l’invent del brescat, s’hi recolzaven els posts que permetien funyar damunt la tina i tirar el contingut directament a dins després de cada funyada o carretada de verema. A banda i banda de la tina i l’escala, es conserva encara bona part de les parets de pedra del cobert que protegia el conjunt. Poc més enllà hi ha una gran balma.
Prop de les dues tines ha d’haver-hi la base d’una premsa de biga que ens va passar desapercebuda en creure que estava en una altra ubicació.
Des de la Sala podem albirar el petit nucli del Racó, amb els masos de l’Alzina i l’Espinal. A les feixes de sota aquesta darrer mas hi ha una tina excavada a la roca, sense follador, amb el ràfec per aguantar el brescat i amb la boixa protegida per una porta. No la visitem per no disposar d’una localització més acurada.
Just a l’altre marge de la bifurcació del camí d’accés a la Sala, a uns trenta-cinc metres pel costat d’una feixa, trobem una altra premsa i encara, a uns vint-i-cint metres d’aquesta, posteriorment a realitzar l’itinerari, hem tingut notícia d’una segona.
Poc més amunt sortim al camí de l’Alzina o del Racó i el seguim a mà esquerra.

Abeurador de l’Amorriador (504m)
Clota o bassa natural en una codina parcialment esllavissada arranjada i dotada d’una elaborada pica de decantació per ésser utilitzada com a dipòsit d’aigua per al consum domèstic.
Tirem enrere i a la bifurcació continuem recte.

Premsa de la Roca del Frare (491m)
A uns cent-cinquanta metres de la bifurcació, al costat i a mà dreta del camí, a l’indret conegut com a la Roca del Frare.
Quasi davant per davant una roca amb uns gravats horitzontals esglaonats que la llegenda atribueix a les escales d’un monestir de monges o frares al peu de la muntanya.

Tomba/barraca de la Vinya de l’Alzina (484m)
Poc més enllà de la premsa i separada uns seixanta metres a la dreta del camí, al paratge anomenat la vinya de l’Alzina, hi ha les ruïnes d’una barraca de vinya adossada a una roca també tallada per l’home segles abans, vestigis probablement d’una vella tomba.
A uns setanta cinc metres a sol ixent s’alça un gran bloc on hi ha fixats alguns ancoratges per a la pràctica de l’escalada en bloc. En línia recta amb aquest bloc, a l’altra banda del camí iniciem la pujada per la falda del Serrat de Puig Massó per cercar la Cova del Lladre. No hi ha camí i ens cal anar buscant el millor pas per dins la pineda fins a localitzar-lo, entre altres blocs despresos, uns metres per sota d’una cornisa rocallosa.

Cova del lladre (530m)
A la part superior d’un gran bloc hi ha una cavitat en forma d’olla amb un diàmetre de 200 cm i una alçada de 110 cm. La boca o entrada mesura 100 cm d’alt per 50 cm a la part superior i 60 cm a baix, amb un ràfec al damunt per a evitar l’entrada de la pluja i un encaix que hauria servit de tancament. Originàriament deuria ser a la part inferior del bloc que s’hauria girat en desprendre’s del seu emplaçament original.
Albert Fàbrega (Dovella, 2004) conclou que es tracta d’una pedra sepulcral que durant l’època medieval hauria tingut un ús com a possible eremitori. Cal dir que sobre aquest tipus de cavitats hi ha diversitat de criteris. Algunes durant anys es van atribuir a sepultures hipogees del neolític, però altres hipòtesi les consideren tafoni o taffoni producte de l’erosió.
Malgrat haver-hi una escala a la part posterior no ens hi hem enfilat dons havia plogut el dia abans i amb els líquens resultava molt relliscós. La llegenda del Lladre ja ens diu que hi grimpava a través dels tenells d’un pi blanc i que hi tenia una tapa de fusta per a protegir el seu botí i protegir-se ell mateix de la pluja que l’omple quan plou. A la base del bloc hi localitzem un tresor, no pas el del lladre, sinó de geocerca.
Però, i quina és la llegenda del lladre?
La tradició conta la història de dos germans del mas de l’Alzina del Racó, la més antiga del poble, que feia d’hostal. Un era pagès i sovint, treballava les feixes de vinya o sembradura d’aquest pla situades davant la cova.
L’altre germà era el lladre, que s’amagava, sobretot els dies de mercat a l’esmentada cova. Quan els berguedans baixaven a les terres regades pel Cardener, sovint rebien la «visita» del lladre que els buidava la bossa intimidant-los amb el seu pedrenyal. Però… com ho sabia el lladre quan havia de sortir de la cova? Quan el germà que llaurava albirava un traginer o vianant pel camí ral, feia el senyal convingut, proferint les paraules «Baixa, Moreu!».
El vianant, refiat que es tractava d’un pagès que cridava els bous perquè fessin la llaurada de dret, continuava el seu camí confiadament. Mentrestant el bandoler, pedrenyal en mà, baixava de la cova. Emmudit per la sorpresa, la víctima havia de fer-li present dels seus diners. Refent-se de l’ensurt procurava de refer la marxa com podia fins a l’Alzina.
Al capvespre, a l’hostal, els que hi feien nit comentaven el què havia passat. Qui més, qui menys «coneixia» el lladre de la cova:
– Sembla mentida que sempre quan passem per aquí hàgim de rebre! –deia l’un.
– On hem d’anar a parar!? Ja no es pot anar segur per aquests camins! I pensar que quan el meu padrí al cel sia…!!! –afegia l’altre, que portava bots de vi cap a muntanya.
– Tothom fes com jo que només em «cuido» de llaurar i esterrossar… altrament aniria el món! –afegia badallant des d’un racó i aixecant-se una mica geperut, arrossegant els peus i movent el cap a banda i banda, aquell que donava l’imprescindible toc d’alerta de tota l’operació.
Davallem del Puigmaçó per endinsar-nos al Pla de Sant Pere, ja en terme de Viver i Serrateix, i per tant del Berguedà.

Sant Pere de les Cigales (485m)
A la dreta del camí, sobre petit un túmul i envaït de bardisses hi ha les restes d’aquesta capella rural del s. XII de la que a penes destaquen uns carreus molt ben treballats i alineats de l’absis. Antigament s’havia anomenat Sant Pere de l’Alou o de Salou.
Davant per davant de l’església, hi trobem dues sitges excavades també a la roca. Les descobrí i buidà el darrer vinyaire que conreà la vinya, dita del Rossendo, a principi dels anys seixanta del s. XX. Va córrer que hi trobà qui sap quin tresor. L’únic cert és que, com en la llegenda de la maledicció de l’arqueòleg, el vinyaire morí jove poc després. Havien servit com a dipòsit d’aigua de pluja per ensulfatar.
També ben a prop, al bell mig d’una feixa de sembradura, hi ha la ben conservada barraca de l’Abellar.

Tombes del Pla de Sant Pere (481m)
Poc més enllà, a quaranta metres a l’esquerra del camí, un conjunt de dues tombes medievals excavades a la roca, amb una creu gravada posteriorment a la banda de sol ixent. La més sencera, d’eix est-oest, presenta un forat circular en un extrem.
Per la zona s’hi han localitzat dos grups més de cinc i dues tombes respectivament, però la imprecisió de la ressenya que disposem no ens permet ubicar-les.
Continuem camí i, bon tros més endavant, a l’alçada d’un dipòsit antiincendis (1) el deixem per un a mà dreta. Passem per davant de ca l’Estruch i davallem fins a un torrent on pugem per un ramal a mà dreta que deixem aviat per seguir una línia elèctrica. Al començament el rastre de camí és clar però es va difuminant. Acabem vorejant una feixa on hi localitzem dues tines.

  • (1) Cal recordar que aquesta zona va resultar molt afectada per l’incendi del juliol de 1994.

Tines i tombes de la Terra de l’Espinal (470m)
Hi ha dos blocs. Un compost pel funyador i la tina situada al costat. Aquesta tina té la boixa circular tapada amb un roc al bell mig de la vertical del bloc, més o menys esfèric, que constitueix el conjunt. Aquest roc és cimentat per dins. Això fa pensar que podria haver-se utilitzat en època posterior com a dipòsit per ensulfatar els ceps. També té una regata semicircular excavada al brocal, potser emprada per a col·locar l’empostissat de la tapa o per a desviar l’aigua de la pluja. Hi ha també petits forats, com cassoletes, segurament d’origen natural.
Un segon bloc format pel funyador al costat d’una tina i un biot. Per a aprofitar el líquid, la boixa dóna al biot, el dipòsit que recull el vi directament de la boixa o el que sobreïx del recipient o bot que n’ha de permetre el transport. En les excavacions que s’hi van fer el 1988 s’hi van trobar fragments de ceràmica dels segles XIV~XVII.
Vorejant uns noranta metres vers sol ixent per la mateixa feixa trobem tres tombes orientades nord-sud, tallades sobre un mateix bloc desprès del seu emplaçament.
Retornem al camí de ca l’Astruc i, vorejant pel torrent de Casolius, a la bifurcació on retrobem el camí d’anada.
Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Tina als Caus del Soler. Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

De Santpedor al Castell de Callús

Per l’antic camí de Callús amb retorn per les Valls

Distància 15,3 km
Desnivell acumulat 320 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 13 de desembre de 2020
Cartografia ICGC. Bages. 1:50000
Recursos consultats «Castell de Gotmar » Àlvar Caixal i Mata, extractant un treball inèdit de Marc Torras i Serra i Andreu Galera i Pedrosa. Generalitat de Catalunya-Direcció General del Patrimoni Cultural.
  «L’origen del nom de Callús» Albert Fàbrega i Enfadaque «El Poble» núm. 50 gener 2007. Ajuntament de Callús.
  «La conca del Cardener a MontSalat» http://www.lasequia.cat/montsalat/ Data de la consulta 15/12/2020.

Fàcil itinerari entre els pobles veïns de Santpedor i Callús. La senyalització és parcial, inexistent al tram entre el castell i la riera de Vallverd i alguns corriols no estan ressenyats al mapa. Però tots els camins són de bon fer i fressats.

Accés
Partim de la Ronda de Sant Pere de Santpedor, on acaba el tram urbanitzat i s’ajunta amb el carrer Pons Grau. A l’extrem ponentí de la vila, al paratge conegut com la Serreta. Hi podem accedir des de la carretera de Santpedor a Callús.

Ronda de Sant Pere (330m)
Comencem a caminar vers ponent per l’antic camí de Callús. El terreny és planer amb feixes de conreu a banda i banda. Vers el nord albirem els darrers xalets del Mirador de Montserrat. A l’alçada del torrent d’Olius el camí es bifurca i, antigament, el ramal de l’esquerra s’adreçava a Sant Martí de Torroella.
Quan creuem el torrent del Mas, amb els masos de cal Pic, ca la Petita, i més enllà ca l’Arola, a la nostra esquerra, entrem a l’antic terme de Sant Martí de Torroella ─avui de Sant Joan de Vilatorrada. Aturonat a mà dreta albirem el mas Vilaclara i poc més enllà, al costat però a l’altra banda del camí, cal Piquet. Comencem a davallar i entrem al bosc. Quan en sortim som a la riera de Bellver, al punt més baix de l’itinerari.

Riera de Vallverd (272m)
O de Bellver. En mapes de començaments del segle passat se l’anomena Vallver o Vallber. Un document de finals del s. X on es descriu el terme del castell de Gotmar (Callús) se l’anomena Vinyamala (rivum de Vineamala) i en un de 1525 Vallvert. De déu perenne malgrat que irregular i estacional, neix a la Creu del Perelló, en terme de Castellnou de Bages i desguassa al marge esquerre del Cardener a l’alçada de les Feixes de Callús. Des d’aquí i fins prop de Viladelleva, fa de termenal entre Callús ─al marge dret─ i Castellnou de Bages, Santpedor i Sant Joan de Vilatorrada ─a l’esquerre.
La creuem seguint-la pel marge dret i, per tant, en terme de Callús. Som al punt més baix de l’itinerari.

Cal Filosa (284m)
El mas ens queda sobre un espadat entre la riera de Vallverd i el torrent de cal Candela. Les primeres referències documentals daten de mitjans del s. XVIII quan n’era l’amo Josep Alsina. El 1787 el seu fill es va vendre casa i terreny a Ramon Sala, amo de la important i veïna heretat de Vallbona. El 1805 Valentí Sala, un fadrí de la casa, s’hi instal·la en contraure matrimoni. La seva descendència hi resideix fins finals del segle XX.
Al torrent de cal Candela, hi ha una surgència coneguda d’antic com la font de cal Filosa. Des de fa anys és salinitzada per filtració del runam de Súria (a uns 5 km. en línia recte) i fa que la riera de Vallverd sigui salobre des d’aquest punt. Igualment de salinitzats són els pous del nivell freàtic de la riera que havien abastit els masos de la seva riba.

Pla de la Tosa (289m)
La Tosa o cal Tosa és una masia imponent de grans finestrals, totalment restaurada.
N’hi ha constància documental d’ençà el 1211 quan el seu propietari era Bernat de Tosa. L’any 1279 Berenguer de Torres, ciutadà de Manresa, estableix a Guilleuma de «Valle Viridi» (Vallverd) i la seva filla Cília el mas de la Tosa que està situat al costat del «Castrum Lucidum». S’entén que es refereix al castell de Callús. D’aquesta denominació en derivaria el nom actual del poble. Més endavant, el 1320, Balaguer de Corts confessa a Ramon Eimeric que ha pagat els diners que devia per la compra del mas de la Tosa en el terme de Callús. Cinc anys més tard un document cita propietaris dels masos del terme i entre ells Elisenda ça Tosa, vídua de Berenguer ça Tosa. Els Tosa en retingueren la titularitat fins el 1820 quan la comprà Joan Aloy de Sant Mateu de Bages. El mas era el centre d’una extensa propietat amb diverses masoveries com la de Vilaclara i les Valls. A partir de 1924 ha canviat de mans ens dues ocasions i actualment és propietat de Cristóbal González, un empresari vallesà que l’ha dedicat a la cria de cavalls.
Deixem el Pla de la Tosa i el tram enquitranat d’accés al mas per un camí a mà dreta en direcció a Sant Sadurní i el Castell de Gotmar.

Rectoria Godmar (328m)
És l’antiga església de Sant Sadurní de Callús de la que n’hi ha notícia d’ençà el 977. Com era habitual s’alçà al costat del castell. El 1023 ja constava com a parròquia. Les reformes posteriors, les darreres més importants el 1803 i el 1901 ─data aquesta última de la construcció del cementiri─ no deixaren rastre de l’església primitiva. L’antiga rectoria conserva una llinda amb la data de 1700.
Callús era una població de masos disseminats i dos petits nuclis: el Raval al marge esquerre del Cardener, al peu del gual del camí que, provenint de Santpedor, creuava cap als Manxons, on hi havia l’altre nucli. A partir de mitjans del s. XIX va sofrir una gran transformació al instal·lar-s’hi diverses fàbriques tèxtils a la vora del riu i creuar-la la carretera de Manresa a Basella. L’increment demogràfic conseqüent va aglutinar-se a les colònies ─cal Cavaller i el Cortès─ i al Raval on, a la dècada dels 30 del segle passat, s’hi va alçar un nou temple amb la mateixa advocació quedant l’antic dessacralitzat.
Durant la Guerra Civil va servir de presó, posteriorment de magatzem i de granja. El 2004 l’adquirí el banquer Josep Oliu rehabilitant-lo i convertint-lo en un conjunt d’espais polivalents per dur-hi a terme esdeveniments socials i culturals.

Castell de Callús (331m)
Aturonat, s’alça en un cingle sobre l’antiga colònia de Cal Cavaller al marge esquerre del Cardener. Se sap que ja existia el 940 i era un castell termenat ─és a dir amb jurisdicció, administració i control sobre el territori del seu voltant─ que s’anomenava de Gotmar. Aquell terme s’ha mantingut fins al nostres dies i correspon a l’actual terme municipal de Callús.
Al s. XI apareix com a «castro Godmar, que vocant Casteluç» i més endavant amb diverses variants: Castrum Lucidum , Castro Lucio, Castroluz, Castluz, Castluç,…
Al llarg del segles ha tingut diverses senyories: el comte Ramon Borrell, el monestir de Sant Benet de Bages, els Ódena, els Eimeric, els Sallent, els Descatllar i els Alemany-Descatllar (marquesos de Callús) emparentats posteriorment amb els Despujol, marquesos de Palmerola.
El castell fou destruït el s. XV durant la guerra civil catalana que enfrontà Joan II i els remences amb el Consell del Principat i la Diputació del General, quan el senyor del castell era Galceran de Sallent. Tot i que inicialment va fer costat a la Generalitat, va canviar de bàndol ─situació freqüent en aquella contesa. Per un document de 1464 sabem que tropes de Santpedor estaven assetjant el castell (1) i la ciutat de Manresa hi col·laborava aportant una esquadra de voluntaris, dues peces d’artilleria consistents en una bombarda grossa i una sarbatana (2), munició i artillers. D’ençà d’aquest fet ja no es torna a parlar del castell com a edifici físic sinó com a terme, pel que els historiadors dedueixen que va resultar destruït.
Amb el pas del temps va quedar reduït a un roquissar cobert de malesa. A partir de 1998 la Diputació de Barcelona hi realitzà diverses intervencions arqueològiques que van permetre posar al descobert diferents estructures de les que destaca la torre circular de 7m de diàmetre exterior. El conjunt és envoltat per una tanca perimetral que no en permet el lliure accés.
De castell podríem atènyer el Clot de les Ànimes passant per la masia del Cortès, tot per pista. Preferim fer-ho per corriols. Tornem fins a la darrera bifurcació on anem a l’esquerra carenejant, entremig de pineda, per sobre el mas de la Tosa on assolim el sostre de l’itinerari (380m) i davallem a retrobar el camí de Viladelleva que seguim setanta metres, just fins a creuar el torrent de cal Candela, on prenem una pista a mà dreta.

  • (1) D’aquest fet no n’ha quedat cap constància a l’Arxiu Històric Municipal. Probablement, un cop perduda la guerra, es deurien fer desaparèixer les deliberacions del Consell per prevenir represàlies.
  • (2) Sembla que aquestes dues peces las varen utilitzar posteriorment el 1468 els manresans per assetjar les Torres de Fals ─sota el domini dels Cardona i per tant del bàndol oposat. La bombarda rebia el nom de «na Ribes». En aquesta ocasió però varen perdre bous i esquelles dons el capitost de la host en caure presoner va canviar de bàndol amb armes i bagatges.

Clot o Forat de les Ànimes (328m)
Tenim dues opcions: la més curta seguint per la pista, que aviat esdevé corriol, o deixar-la per un a mà dreta, en baixada i retolat com a «Clot de les Ànimes», un gorg al torrent de cal Candela. Ni amb una opció ni amb l’altra hi passem però ens hi apropem més amb la segona. Hi ha diverses versions relacionades amb la basarda que produïa el pas per aquest indret a hora foscant o trenc d’alba. Una seria induïda per la remor de l’aigua que hom assimilava a la produïda per les ànimes en pena que vagaven per aquells verals. L’altra versió explica que els mossos de la Tosa feien juguesques, amagant-se per atemorir el personal.
Triem la segona opció: passem pel costat d’una barraca, d’una fornícula per encabir-hi arnes i d’una bifurcació en fort pendent que prenem a mà dreta (per l’esquerra és el camí de l’opció curta). Carenegem fins prop d’una altra barraca que ha perdut la coberta, passem pel costat d’unes balmes, creuem la pista d’accés a una feixa de conreu i anem a sortir a una altra provinent del camí de Viladelleva que prenem a mà dreta, en baixada per la que atenyem de nou la riera de Vallverd que creuem a gual.
Entrem en terme de Castellnou de Bages enllaçant amb el PR-C 131 «Voltejant Santpedor» que ja no deixarem fins a retronar al punt de partida.

Toll del Xuclador (303m)
La riera hi fa un petit salt. És el darrer i més gran dels tres tolls del paratge de les Valls. Envoltat d’arbres de ribera, canyís i esbarzers, dels espadats en pengen capil·leres o falzies. En episodis plujosos pot tenir una profunditat de fins a cinc metres. Al costat del camí hi ha la boca d’una antiga mina de lignit d’uns dotze metres de fondària.
Ens cal fer una llarga marrada per tal de salvar el torrent que baixa de la urbanització del Serrat. Sempre porta aigua perquè hi desguassa la depuradora. Guanyem alçària per atènyer la carena de les Valls.

Les Valls (350m)
Ruïnes consolidades d’un mas de planta baixa, pis i golfes. L’edifici, de dues crugies, presenta un cos més baix annexat a un lateral. La façana ha desaparegut quasi totalment. Segons Pere Vila i Rovira, la llinda de la balconada, avui desapareguda, duia la inscripció 1706 i era una masoveria o establiment de la Tosa. Els darrers habitants de les Valls foren el Joan Sangrà, l’Angeleta i una filla que, cap al 1920, abandonà la casa per anar a viure a Santpedor. S’explica que quan morí l’àvia de la casa queia una terrible nevada i l’hagueren de dur en una llitera des de les Valls al cementiri de Castellnou, passant tota mena d’adversitats.
El carener marca el termenal entre Castellnou i Santpedor. Comencem a davallar per la Solella de Vallbona quin mas podem albirar al bell mig de feixes de conreu. Prou més enllà sortim al camí d’accés al mas i el seguim pel costat de les darreres cases de la urbanització del Mirador de Montserrat que ocupa l’antiga heretat de Pons Grau del Mas. Passada la urbanització deixem el camí de Vallbona per un a mà dreta per creuar el paratge de les Forques.

Paratge de les forques
A mà dreta s’alça el Serrat de les Forques que, com el seu nom revela, era el lloc on rebien el càstig els condemnats a la pena capital i on restaven exposats llurs cossos, fora muralles però ben a la vista. El batlle, pels privilegis que havia rebut la vila, ostentava la jurisdicció civil i criminal del terme. Durant la Primera Guerra Carlina la vila ─alineada amb el bàndol liberal─ fou assetjada i els partidaris del pretendent Carles hi instal·laren una peça d’artilleria. Tot i així no aconseguiren l’objectiu. Davallem del serrat fins al camí d’accés al Mirador de Montserrat pel que retornem a la Ronda de Sant Pere.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Castell de Callús. Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Santpedor: meandre del Riu d’Or

Distància 4 km
Desnivell acumulat irrellevant
Nivell de dificultat Fàcil
Data 22 de novembre de 2020
Cartografia ICGC. Bages. 1:50000
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

A Santpedor, just abans del pont del tren de Manresa a Sallent el curs del Riu d’Or es veu deturat per una paret rocallosa (lutites rogenques) que l’obliga a canviar el curs descrivint un perfecte meandre.
És un indret solitari, al peu del mas Lladó, on no hi ha cap camí de pas: cal anar-hi expressament. Probablement per això és tant ben conservat.
Vaig tenir-ne notícia per una proposta d’en Francesc Vila i Prat a l’apartat «Indrets» de l’interessant lloc web Santpedor.info creat i mantingut per en Jaume Illa i Antich que podeu veure al peu de pàgina.

Descripció de l’itinerari
Des del nucli urbà baixem al complex esportiu municipal i, per davant de les piscines, anem a buscar la via del tren i la seguim direcció Sallent. A vuitanta metres passat el pont sobre el Riu d’Or ens enfilem per un corriol ben definit a mà esquerra. El deixem aviat per un altre menys fressat, però prou fàcil de seguir, també a mà esquerra. Davallem, passant prop del cingle, a la llera.
Retronem pel mateix camí però, si volem caminar una mica més per l’indret, podem continuar pel corriol que hem deixat i enfilar-nos al turó que s’alça a sol ixent del meandre i davallar a creuar la via per un pas inferior. Continuem a mà dreta per sobre l’antic traç de la via i el pont vell, sortim al polígon industrial i retornem a les piscines.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Santpedor-Meandre from Jaume Illa on Vimeo.

Santpedor: volta del terme

Distància 24,6 km
Desnivell acumulat 371m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 21 de novembre de 2020
Cartografia ICGC. Bages. 1:50000
Recursos consultats «Noticia histórica de la vila de Sampedor » Anton Vila i Sala 1898
  «Aproximació als inicis d’un cognom santpedorenc: Els Llussà (I)». Jaume Prat i Vila. Dovella,  1982, Núm. 6, p. 15-17
  «Onomàstica i toponímia santpedorenca» Jaume Prat i Vila 1983
  «Santpedorines» Jaume Prat i Vila 1987
  «L’enclau de Santa Anna» Jaume Prat i Vila 1994
  «Localització de Sant Salvador de Claret» Francesc Villegas Butlletí 31 Amics de l’Art Romànic del Bages 1987
  «Història de les masies,…de l’antiga parròquia de Sant Iscle de Bages» Jaume Plans i Maestra Aj. de Sant Fruitós de Bages 2012.
  «El Castell de Godmar» A. Caixal et al. Generalitat de Catalunya D.G.Patrimoni Cultural 3573
  «El terme antic de Manresa» Albert Benet i Clarà. Amics de la Història i de l’Arqueologia/Institut de Batxillerat «Lluís de Peguera» . 
  Catalunya romànica|enciclopèdia.cat (consulta 27/11/2020)
  «Sant Francesc de Santpedor». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya (consulta 27/11/2020)
  Mapes del Patrimoni Cultural | Diputació de Barcelona (consulta 27/11/2020)
  MontSalat (consulta 27/11/2020)

A grans trets podem definir que el terme de Santpedor és aquell comprés entre les rieres de Vallverd a ponent i Riu d’Or a llevant. Que limita a tramuntana amb els serrats de la Carena de les Valls, la Costa de la Vila i la Guinarda. I a migdia amb la línia imaginària entre Joncadella i el coll de l’Om.
Aquest itinerari pretén contornejar-lo el més ajustadament possible. Amb la premissa de defugir de l’asfalt i que transcorri sempre per camins ben definits i oberts, no és possible ajustar-s’hi arreu, especialment a la part de garbí, on passa entre cal Napolità i cal Riera: la carretera de Callús i el Torrent de Joncadella fa que no hi hagi continuïtat de camins transversals. El mateix succeeix a l’extrem llevantí, al paratge dels Totxos, per la trinxera de la via Manresa-Sallent. Lògicament coincideix en part amb el PR-C 131 «Voltejant Santpedor» malgrat que aquest, d’una llargària semblant, cercant probablement criteris paisatgístics, no s’ajusta gaire al termenal.
Volem arrodonir-ho amb unes pinzellades d’història ─antiga i recent─ dels llocs pels que transitarem. Un terme no es defineix únicament pels accidents geogràfics: pesen més altres factors com la propietat de la terra i la gent que l’habita.

Ronda de Sant Pere (330m)
Comencem a caminar a l’alçada de l’antic camí de Callús, per on retornarem, pel camí de la Serreta en direcció a Sant Francesc.

Sant Francesc (324m)
Ermita d’origen romànic ─amb diverses reformes posteriors─ de la que se’n té notícia d’ençà el 1240. La llegenda atribueix la seva construcció en commemoració d’un sermó que Sant Francesc d’Assís hauria fet des del turó on s’alça, conegut antigament com «la Trona de Sant Francesc», durant el seu pelegrinatge a Sant Jaume de Galicia. Va ser restaurada per iniciativa popular l’any 1983. La darrera intervenció la va fer l’Ajuntament el 2015 substituint la coberta i consolidant els murs.
Prenem el camí de Joncadella que deixem aviat pel dels Casals. Passem pel costat del Rovís, pairalia d’una notable nissaga santpedorenca i dels Casals ─ja en terme de Sant Joan de Vilatorrada─ per anar a buscar el Camí de les Pageses ─l’antic de Castellnou de Bages a Manresa─ i creuar la carretera de Manresa.

Comabella (300m)
El 1973 la família Payàs-Puigarnau donà la finca de Santa Maria de Comabella a Ampans, una fundació que des del 1965 dóna suport a les persones amb discapacitat intel·lectual o en situació de vulnerabilitat.
Passem per entremig de la botiga, tallers, aules i residències. Fins fa ben poc una part del complex era en terme de Sant Fruitós de Bages però una permuta amb Santpedor va fer que hagi quedat dins d’aquest darrer. Creuem la Síquia de Manresa i, per sota un pont, la via de Manresa a Sallent. Encara més enllà tornem a creuar la Síquia.

Coll de l’Om (295m)
Termenal entre Sant Fruitós i Santpedor. El mas Om, d’incerta localització, és documentat ja al s. XIII: Pere d’Om (1251), Pere Coll de l’Om (1268) i Bernat d’Om (1271). Corresponia a la parròquia de Sant Iscle. La darrera notícia que és té d’un Om és del 1346. El mas Reguant (abans Prat) declarava el 1628 que dins la seva propietat hi havia una partida anomenada «mas del Hom». N’ha quedat el topònim.
Per l’esquerra hi arriba el PR-C 131 que seguirem bona estona. Retrobem per tercer cop la Síquia. La seguim pel camí del marge revoltant ca l’Hortolà i el mas d’en Comas i passem pel costat del de la Riereta, que molt antigament s’havia anomenat Casa Cremada.

Font de la Riera (273m)
Ombrívol paratge al costat del Riu d’Or amb bons exemplars de plataner. Antic lloc d’esbarjo dels vilatans que hi acudien a fer «fontades» i refrescar-se al riu en indrets com el proper Gorg de l’Alzina. Actualment la font es nodreix de la xarxa pública.
A Santpedor el Riu d’Or és conegut i esmentat per la seva contracció «Ridor». Neix a la Coma dels Cellers de Castellnou de Bages, creua els termes de Santpedor i Sant Fruitós per tributar al marge dret del Llobregat prop de les Brucardes. De déu perenne malgrat que irregular i estacional.
A partir de 1980 les filtracions del runam salí del Cogulló de Sallent l’han salinitzat extraordinàriament. Fins llavors havia tingut aprofitament agrícola i ramader i lúdic (a més de diversos grogs per banyar-s’hi els més grans recorden haver-hi pescat crancs). Aquest fet ─a banda de l’impacte ambiental─ va causar importants perjudicis als masos que se’n beneficiaven. La salabror també afecta la vegetació de la riba. N’és bona mostra el tronc del roure monumental de la Caseta de Llussà ─amb una capçada, quan era viu, de vint-i-cinc metres de diàmetre─ plantat a la Plaça del Sindicat com a denúncia i consciència mediambiental.
A partir de Claret, el Riu d’Or es beneficia d’un sobreeixidor d’aigua dolça de la Síquia de Manresa per arribar en millors condicions al Llobregat.
Malgrat les reiterades accions de denúncia i sentències, el problema persisteix i els perjudicats resten sense indemnitzar, amb la connivència d’autoritats, institucions i polítics de qualsevol signe, sota el xantatge tàcit de la dependència econòmica i la pèrdua d’ocupació. Conseqüències que al cap i a la fi s’han acabat produint però per raons de rendibilitat i sinistralitat laboral.
Pugem a creuar la carretera de Navarcles, que es va projectar el 1868.

Santa Maria i Santa Anna de Claret (311m)
El lloc de Claret, dins l’antic terme de la ciutat de Manresa, a la zona del Camp de Bages, és documentat des del 1037 i l’església de Santa Maria des del 1086. Al seu entorn s’hi formà una sagrera, documentada el 1130, que després esdevingué parròquia i vila fortificada. Vers 1182~84 fou donada pels germans Pere i Bertran de Claret al monestir de Sant Benet de Bages. La Pesta Negra del 1348 va delmar-la de tal forma que no es podia mantenir la fortificació. L’església però conservà les funcions parroquials fins al s. XV. A partir del s. XVIII anà perdent el culte en benefici de la veïna ermita de Santa Anna i posteriorment fou dessacralitzada i utilitzada com a magatzem del mas de la Torre.
L’edifici actual és romànic del s. XII i consta d’una sola nau amb absis semicircular. Les prospeccions arqueològiques varen posar al descobert que s’alçà sobre una edificació anterior. Té adossat el campanar que en realitat és una torre de defensa, construïda entre els segles XIV i XV. A partir de 1979 s’inicià la restauració.
El mas de la Torre, al costat de Santa Maria, juntament amb el veí ─però ja en terme de Sant Fruitós─ de les Feixes, són masoveries de la important «Heretat dels Capellans» antigament propietat de la Comunitat de Preveres de Santpedor. Més proper encara ─quasi adossat─ que el de les Feixes i ha l’antic mas Martí «Heretat Casagemes». El carreró que el separa de l’ermita de Santa Anna és el delimitador entre Santpedor i Sant Fruitós.
Entre els anys 1762 i 1769 es va construir l’ermita o santuari de Santa Anna, substituint la preexistent esglesiola de Sant Salvador, citada documentalment l’any 1063 i ubicada al Pla de Santa Anna, tocant al camí ral de Sant Fruitós. La nova ermita acull una talla romànica de Santa Anna procedent, pel que sembla, d’aquella església. El campanar de Santa Anna data del 1929, any en que fou restaurada. El porxo de la dècada dels 60 del segle passat.
Continuem camí, seguint el PR-C 131, fent una bona marrada circumval·lant la partida dels Totxos, termenal amb Sant Fruitós i Sallent. Deixem el PR-C 131 i continuem per l’esquerra.

Serrat dels Morts (359m)
Necròpolis, evident origen del topònim, coneguda des d’antic, amb tombes del tipus «cista» de datació imprecisa dins el període alt medieval, com les properes del Serrat Rodó, Metalbages i la del costat de l’església parroquial. El 1895 fou excavada per membres del Centre Excursionista de Catalunya a instàncies del farmacèutic de la vila en Francisco Sala. Domingo Palet i Barba en publicava els resultats al butlletí del centre de juliol-setembre d’aquell any. S’hi localitzaren una trentena de tombes.
Per accedir-hi cal desviar-se uns metres del camí principal, per un de secundari a mà esquerra. Guanyem uns metres més pel camí principal i baixem pel costat d’una rasa fins a prop del Riu d’Or que seguim contracorrent pel marge esquerre.

Caseta de Llussà (350m)
Aturonada i voltada de pineda en un paratge tranquil, és un maset del s. XVIII, època d’expansió de la vinya, quan els propietaris dels grans masos ─en aquest cas el de Llussà─ establien terrenys a rabassa ─prèvia rompuda─ sovint aparellat al permís d’alçar habitatge per a la família rabassaire i aixopluc pels animals de feina. El tracte solia incloure una peça de terra destinada a hort de subsistència i cabal suficient per a regar-lo. També era una forma d’assegurar la subsistència a fadristerns d’aquells masos.
Actualment està totalment reformat i ocupat per dos apartaments dedicats al turisme rural.
Continuem camí trepitjant per poca estona el terme de Sallent, a l’heretat de Torrebruna. Creuem de nou el Riu d’Or pel camí d’accés a aquest mas i, al peu de cal Pinyot, atenyem el camí ral de Santpedor a Sallent que seguim breument a l’esquerra per prendre el de Burgaroles. Deixem a mà dreta els plans i mas de Ridor, un altre dels masos antiquíssims i principals, també dins del terme sallentí en un tram on el Riu d’Or marca el termenal.

Burgaroles (365m)
Se li atribueix el nom de Vila d’Esclua (Villam Scluani) en la delimitació del terme del Comtat de Manresa del 978. Conegut com mas de la Vilella, segons un capbreu de 1318 del Monestir de Sant Benet de Bages i conservat al de Montserrat (1). En un altre del 1477 ja es fa referència al mas de Burgaroles i a un tal Pere Burgaroles. En canvi no figura als fogatjaments de 1497 i 1553. El 1809 Josep Xipell de Burgaroles, era regidor de l’Ajuntament de Santpedor. Desconeixem si l’habitava en qualitat de propietari o masover. El fet és que durant la Guerra del Francès quan s’acostava tropa enemiga els santpedorencs fugien de la vila i cuitaven a amagar la imatge de Santa Anna al mas de Burgaroles.
Poc més enllà, vora el Riu d’Or, hi ha una font. Retrobem el PR-C 131 que seguirem pocs metres. Per davant del mas prenem una pista en direcció a Callús i Sant Salvador de Torre Abadal. La deixem a l’alçada del torrent de Burgaroles per un camí a mà esquerra, en fort pendent. Per aquest bon camí faldegem planerament pel bosc de la Guinarda (guineu), que en l’esmentat capbreu de 1318 se l’anomena «Guyrnada», fins a sortir a l’extrem oriental de la Costa de la Vila.

  • (1) La meitat de l’església de Sant Pere i de la vila passaren al domini del monestir de Sant Benet pel testament de Guillem Berenguer del 1064.

Costa de la Vila (421m)
O la Costa. Entre la Roca Fumada i la carretera de Castellnou, orientada a xaloc, amb un desnivell d’un centenar de metres de fort pendent, es despenja del Serrat de Castellnou. Com a la Guinarda, tot el carener és termenal entre Castellnou de Bages i Santpedor.
L’any 1981 s’hi va obrir una pista que mai va ésser utilitzada per la que ara hi transcorre un sender sovintejat per ciclistes i caminants. Poc abans de la sortida a la carretera hi ha instal·lat un gronxador, un dels diversos que podem trobar arreu del terme.
A la carretera de Castellnou anem a l’esquerra, en baixada, fins al camí del Sitjà on la deixem per pujar a mà dreta.

El Sitjà (429m)
Aquí el terme no segueix el carener i tot el pla del Sitjà correspon a Santpedor. Aturonades i separades uns metres del camí a mà dreta hi ha les restes del mas homònim. Al referit capbreu de 1318 se l’anomena mas de Puig d’Or (pug dor).
Passat aquest tram, el termenal torna a marcar-lo l’aiguavés. Continuem per la pista paral·lela fins a una bifurcació a l’alçada de les ruïnes del mas de les Valls on retrobem el PR que seguim poc menys de dos-cents metres per baixar a la riera de Vallverd.

Riera de Vallverd i Vallbona (292m)
Durant molt de temps se l’ha anomenat de Bellver. En mapes de començaments del segle passat hi figura com Vallver o Vallber. En documents dels segles X i XI descrivint delimitacions dels termes del Comtat de Manresa i del castell de Gotmar (Callús) se l’anomena Vinyamala (rivum de Vineamala). De déu perenne malgrat que irregular i estacional, neix a la Creu del Perelló, en terme de Castellnou de Bages i desguassa al marge esquerre del Cardener a l’alçada de les Feixes de Callús. Fa de termenal entre Callús ─al marge dret─ i Castellnou de Bages, Santpedor i Sant Joan de Vilatorrada ─a l’esquerre.
Aturonat a la nostra dreta s’alça el mas de Vallbona. És un edifici de planta basilical, amb baixos, dos pisos i golfes, coberta a doble vessant i  el carener perpendicular a la façana, orientada a sol ixent, on s’hi obren diversos finestrals protegits per llindes i pilars. L’entrada principal és amb arc de mig punt adovellat. La façana de migdia presenta mig cos amb tres galeries a cada pis d’arc de mig punt. Les plantes queden ampliades per un adossat al mur nord on hi havia una capella dedicada a Sant Pere. La façana ponentina té annexat un gran cobert destinat a les tines. Això i els grans bocois del celler, capaços de rebre unes quantes càrregues de vi, donen una idea del que recol·lectava el mas, sigui de collita pròpia o de parcers.
Malgrat la importància d’aquest mas a la vista de l’edifici i l’extensió de l’heretat, poca informació històrica n’hem pogut recollir. El cognom Vallbona apareix als fogatges de 1497 i 1553. El 1525 es registra un apunyalament amb resultat de mort en el que hi intervé un fadrí del mas: el 18 de desembre del 1525, el batlle manà tocar sometent «via fos» «…e assò per rahò de unes coltellades, que en Pòns Vallbona de Vallvert ab daltres, ha donades en la persona de P. Casandáliga de dita vila…». L’apunyalament era en revenja per la mort d’un germà d’en Ponç, Valentí Vallbona, a mans dels germans Torrebruna, ja que l’esmentat Casandàliga era de la part i bandositat d’aquests. A part d’evidenciar el grau de violència entre bandositats ─tant corrent a l’època─ el fet curiós és que es va continuar tocant a sometent cada dia fins al setembre de l’any següent. També ens serveix per constatar que el nom primigeni de la riera és Vallverd i que Bellver podria ser una deformació. Durant generacions els amos es cognomenaren Sala. El 1832 l’hereu de Vallbona, Josep Sala, va casar-se amb la pubilla del mas Llussà. El 1926 n’era amo Josep Sala Roqueta. Posteriorment ha canviat tres vegades de mans. Els actuals i nous propietaris estan portant a terme una important restauració al conjunt edificat que havia anat degradant-se amb el pas dels anys.
Continuem camí creuant un parell de cops la riera. Trobem a mà esquerra un molí de sang ben conservat.

 Camí a Vilaclara (282m)
Puja pel marge esquerre de la riera, que ens cal tornar a creuar. Gens evident a l’inici, però tot seguit és defineix molt millor. Ample i de bon seguir. Aquest punt, on hi desguassa una rasa, és termenal entre Callús, Santpedor i Sant Martí de Torroella (Sant Joan de Vilatorrada) a on correspon la propietat de Vilaclara.
Poc més avall d’aquest encreuament, sota cal Filosa, al torrent de cal Candela, hi ha una surgència coneguda d’antic com la font de cal Filosa. Des de fa anys és salinitzada per filtració del runam de Súria (a uns 5 km. en línia recte) i fa que la riera de Bellver sigui salobre des d’aquest punt. Igualment de salinitzats són els pous del nivell freàtic de la riera que havien abastit els masos de la seva riba.
Seguint el camí sortim, pel costat d’una granja de porcí, al que va entre el de Santpedor a Callús i el de Santpedor a Vallbona i que és l’accés principal al mas. El prenem a mà dreta.

Vilaclara (336m)
El mas ja apareix documentat en una venda del 1001 dins dels dominis del monestir de Sant Benet de Bages («in locum que dicunt Villaclara»). No se’n troben més notícies en segles posteriors. Una de les llindes de les finestres conserva la inscripció amb el nom del propietari «Francisco Tosa» i l’any 1719. Durant els segles XVIII i XIX fou una masoveria del mas de la Tosa de Callús. Els darrers masovers van comprar la propietat a finals de la dècada dels 80 del segle passat, restaurant-la i reformant-la. Actualment és destina a turisme rural.
Baixem en direcció al camí de Callús a Santpedor. Segons una informació oral, en una feixa entre Vilaclara i Cal Pic, hi havia tres o quatre tombes fetes amb lloses contenint restes humanes, que varen anorrear per mor del conreu.
Retornem per l’antic camí entre Callús i Santpedor, per terreny planer amb feixes a banda i banda.

Un itinerari molt semblant d’en Joan Callado el podeu veure a Wikiloc

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Síquia de Manresa. Polseu la imatge per accedir a l'àlbum.

Viladelleva

De Santpedor a Viladelleva, per la Tosa i retorn pel Sitjà

Distància 17 km
Desnivell acumulat 348 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 14 de novembre de 2020
Cartografia ICGC. Bages. 1:50000
Recursos consultats «L’origen del nom de Callús» Albert Fàbrega. «El Poble» gener 2007
  «Restauració de l’església romànica de Sta. Mª de Viladelleva» Carme Torras «Butlletí Amics de l’Art Romànic del Bages» n. 19 abril 1986
  «Precisions sobre la història d’algunes esglésies d’època romànica del Bages» Albert Benet «Butlletí Amics de l’Art Romànic del Bages» n. 22 juliol 1986  
  «Recull històric de Castellnou de Bages» pàg. 285 Pere Vila 1990
  «La conca del Cardener a MontSalat» http://www.lasequia.cat/montsalat/ Data de la consulta 14/11/2020.
  Cercador del patrimoni Arquitectònic (Generalitat de Catalunya). Data de consulta 14/11/2020.
  Mapes del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona) https://patrimonicultural.diba.cat/ Data de consulta 14/11/2020.
  ICGC. Cartoteca digital. https://cartotecadigital.icgc.cat/ Data de consulta 14/11/2020.
  «Regió 7» edicions digitals 10/10/2020 i 25/08/19

Fàcil itinerari a l’entorn de la riera de Vallverd fins al llogaret de Viladelleva, bona oportunitat per conèixer alguns aspectes històrics dels masos que trobarem pel camí i de la gent que els posseïren i habitaren. Tots els camins són ben fressats i de bon fer ─bona part per pistes─ però com que n’hi concorren molts altres i no disposem d’un mapa prou detallat, ens caldrà GPS per seguir-lo.

Accés
Partim de la Ronda de Sant Pere de Santpedor, on acaba el tram urbanitzat i s’ajunta amb el carrer Pons Grau. A l’extrem ponentí de la vila, al paratge conegut com la Serreta. Hi podem accedir des de la carretera de Santpedor a Callús.

Ronda de Sant Pere (330m)
Comencem a caminar vers ponent per l’antic camí de Callús. El terreny és planer amb feixes de conreu a banda i banda. Vers el nord albirem els darrers xalets del Mirador de Montserrat. A l’alçada del torrent d’Olius el camí es bifurca i, antigament, el ramal de l’esquerra s’adreçava a Sant Martí de Torroella.
Quan creuem el torrent del Mas, amb els masos de cal Pic, ca la Petita, i més enllà ca l’Arola, a la nostra esquerra, entrem a l’antic terme de Sant Martí de Torroella ─avui de Sant Joan de Vilatorrada. Aturonat a mà dreta albirem el mas Vilaclara i poc més enllà, al costat però a l’altra banda del camí, cal Piquet. Comencem a davallar i entrem al bosc. Quan en sortim som a la riera de Bellver, al punt més baix de l’itinerari.

Riera de Vallverd (274m)
O de Bellver. En mapes de començaments del segle passat se l’anomena Vallver o Vallber. Un document de finals del s. X on es descriu el terme del castell de Gotmar (Callús) se l’anomena Vinyamala (rivum de Vineamala) i en un de 1525 Vallvert. De déu perenne malgrat que irregular i estacional, neix a la Creu del Perelló, en terme de Castellnou de Bages i desguassa al marge esquerre del Cardener a l’alçada de les Feixes de Callús. Des d’aquí i fins prop de Viladelleva, fa de termenal entre Callús ─al marge dret─ i Castellnou de Bages, Santpedor i Sant Joan de Vilatorrada ─a l’esquerre.
La creuem seguint-la pel marge dret i, per tant, en terme de Callús.

Cal Filosa (284m)
El mas ens queda sobre un espadat entre la riera de Vallverd i el torrent de cal Candela. Les primeres referències documentals daten de mitjans del s. XVIII quan n’era l’amo Josep Alsina. El 1787 el seu fill es va vendre casa i terreny a Ramon Sala, amo de la important i veïna heretat de Vallbona. El 1805 Valentí Sala, un fadrí de la casa s’hi instal·la en contraure matrimoni. La seva descendència hi resideix fins finals del segle XX.
Al torrent de cal Candela, hi ha una surgència coneguda d’antic com la font de cal Filosa. Des de fa anys és salinitzada per filtració del runam de Súria (a uns 5 km. en línia recte) i fa que la riera de Vallverd sigui salobre des d’aquest punt. Igualment de salinitzats són els pous del nivell freàtic de la riera que havien abastit els masos de la seva riba.
Ens desviem del camí per prendre el de Vallbona i visitar un petit i ben conservat molí de sang.
Després retornem a la cruïlla i anem a la dreta per pujar al Pla de la Tosa.

La Tosa. Camí de Callús a Viladelleva (316m)
La Tosa o cal Tosa és una masia imponent de grans finestrals, totalment restaurada.
N’hi ha constància documental d’ençà el 1211 quan el seu propietari era Bernat de Tosa. L’any 1279 Berenguer de Torres, ciutadà de Manresa, estableix a Guilleuma de «Valle Viridi» (Vallverd) i la seva filla Cília el mas de la Tosa que està situat al costat del «Castrum Lucidum». S’entén que es refereix al castell de Callús. D’aquesta denominació en derivaria el nom actual del poble. Més endavant, el 1320, Balaguer de Corts confessa a Ramon Eimeric que ha pagat els diners que devia per la compra del mas de la Tosa en el terme de Callús. Cinc anys més tard un document cita propietaris dels masos del terme i entre ells Elisenda ça Tosa, vídua de Berenguer ça Tosa. Els Tosa en retingueren la titularitat fins el 1820 quan la comprà Joan Aloy de Sant Mateu de Bages. A partir de 1924 ha canviat de mans ens dues ocasions.
El mas era el centre d’una extensa propietat amb diverses masoveries com la de Vilaclara.
Deixem el Pla de la Tosa per entrar de nou al bosc.

Clot o Forat de les Ànimes (328m)
La bifurcació que mena al Cortès i al castell de Gotmar, la veiem indicada com a «Clot de les Ànimes». És un gorg al torrent de cal Candela situat uns dos-cents metres i escaig més avall. Hi ha diverses versions relacionades amb la basarda que produïa el pas per aquest indret a hora foscant o trenc d’alba. Una seria induïda per la remor de l’aigua que hom assimilava a la produïda per les ànimes en pena que vagaven per aquells verals. L’altra versió explica que els mossos de la Tosa feien juguesques, amagant-se per atemorir el personal.
Creuem el torrent i, poc més enllà a mà dreta, localitzem una barraca ben conservada. Testimoni sens dubte de quan el paratge era plantat de vinya que la fil·loxera va malmetre i la pineda ha colonitzat. Més endavant, al bell mig d’una feixa de conreu sobreviu el Pi de les Set Branques o els Set Pins. És un exemplar de pi blanc. No són pas set besses d’una mateixa soca sinó set pins amb arrels comunes. El 2008 ja se n’havia mort un, però actualment solament en resten tres. A pocs metres de l’altre marge del camí hi ha un forn de calç mig enrunat.
El de les set branques és un supervivent, aquest sector no s’ha vist afectat però, més amunt, tota la zona ha estat devastada per dos incendis: el del 1983, que va començar per dos focus, un d’ells als voltants del mas de Cogoma i l’altre a sota Viladelleva. Va consumir unes 1000 Ha de bosc abastant fins al torrent de Gallifa, prop d’Argensola. L’altre fou el gran incendi de 1994 que, baixant de Sant Mateu de Bages, va saltar a l’altre marge de l’actual C-55. El primer dia es va deturar a la riera de Vallverd, però no es va poder evitar que saltés més amunt i es propagués pel nord del terme de Castellnou de Bages.
Prou més enllà trobem el mas de Cogoma, una masoveria de cal Ferrer de Viladelleva. A la llinda d’una finestra hi ha gravat l’any de 1637 tot i que apareix documentat ja el 1513.
Atenyem la bifurcació amb el camí de Castellnou, per on retornarem. Ara anem a l’esquerra en direcció a Viladelleva, per camí pavimentat.

Cal Pasqual i cal Grisor (358m)
Dues cases separades per un pati murallat entremig. Les notícies més reculades daten del segle XIX, com antigues masoveries de cal Ferrer de Viladelleva. Actualment deshabitades. Per davant hi passa un torrent, a l’altre marge i a pocs metres del camí hi ha una font de mina amb una volta de canó.

Cal Ferrer (397m)
Gran masia emmurallada amb diverses fases constructives. Les referències consultades no ens permeten destriar-ne l’origen i història de la del resta d’edificacions del lloc de Viladelleva, si formaven part d’una mateixa propietat o alou i en quin moment es va segregar.
A la llinda hi figura la data de 1604 tot i que probablement és molt anterior. El 1959 Miquel Bayona i Ferrer la va vendre a Jordi Planas i Homs, de Barcelona. El casal hauria estat el centre de la propietat coneguda genèricament com Viladelleva, a tenor de la documentació històrica que el comprador hi va trobar i dipositar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
Que el lloc de Viladelleva fou habitat des d’antic ho testimonia la necròpolis situada a dos-cents metres de cal Ferrer i la propera del Turó dels Moros, amb tombes de tipus cista d’imprecisa datació dins del període alt medieval. Amb tot la referència més antiga és de l’any 1025 en una venda de terres al lloc dit «Vila de Leva», prop del riu «Malceres». Probablement fou propietat de la família Montcada atès que l’església de Santa Maria de Viladelleva se suposa que és la que, amb la mateixa advocació, apareix el 1033 en una donació entre germans d’aquella família. També se li atribueix una referència del 1060 d’una església de «S.Mª» situada a «Vila Mancada» prop del riu «Malchers».
Molt més endavant, el 1407 Elissendis de Viladelleva, resident a Manresa, juntament amb els seus fills, ven el mas a la família Monge de Callús. En el document hi intervenen Arnau de Sallent com a senyor de Callús i Berenguer de Tord, castlà de Castellnou de Bages (1).
A l’altra banda del camí hi ha la masoveria de cal Jepet.

  • (1) Els Tord, castlans de Castellnou pel Bisbat de Vic, deurien retenir encara alguns drets sobre el castell i terme de Callús tot i que Eimeric de Sallent havia comprat el 1355 el feu i les meitats de la tasca i la dècima a Galceran de Tord.

El mas de Viladelleva i cal Torrenter (405m)
Notable edifici resultat de diversos cossos adossats que li han configurat l’aspecte actual. A la façana principal s’hi obren el portal adovellat amb arc de punt rodó i un conjunt de finestres de pedra picada. A la part més meridional el mur és sustentat per tres contraforts. Fins fa ben poc presentava un lamentable aspecte d’abandonament però actualment s’hi està portant a terme una restauració integral.
Separat del cos principal, a garbí, hi ha un cobert a dues plantes probablement utilitzat com a graner i estable. Té accés per carro tant a la planta baixa com a l’alçada. També separats però a mestral, hi havia un corral, un paller i un grup de tines en estat ruïnós. S’ha aterrat el corral i el paller, consolidat les ruïnes de les tines i netejat el l’entorn de forma que ara són visibles.
Com a cal Ferrer, ens resulta impossible destriar-ne l’origen i història de la del resta d’edificacions del lloc de Viladelleva. El mas, de forma independent, no es documenta fins a finals del s. XIV quan s’uní en un gran alou amb les Comes de Cererols, propietat dels Cabanes d’Oristà. Durant un temps fou conegut com cal Feliu, el cognom dels masovers des de finals del segle XIX. El 1848 els Cabanes varen alçar la masoveria adossada al mur de migdia, coneguda com cal Torrenter. En fou el primer masover Peremiquel Roca, de Súria. La seva descendència hi visqué fins el 1928 quan Montserrat Peramiquel en marxà per anar a viure a Santpedor on encara els descendents són coneguts com de cal Torrenter (2). Aquesta família va sofrir un tràgic accident. El juny de 1915, durant una forta tempesta, va caure un llamp al campanar de l’església de Viladelleva que va provocar la mort de Maria Peramiquel Vendrell, de vint-i-dos anys. Estava tocant a «bon temps» i la descàrrega va ser mortal perquè els batalls s’accionaven amb filferros per comptes de cordes. Després dels Peramiquel vingueren nous masovers fins que el 1971 quedà deshabitada.

  • (2) Aquest era un costum antic i ben arrelat. Quan els amos, fadrins, masovers, i fins i tot mossos, deixaven el mas per anar a viure als pobles i ciutats de l’entorn, la nova llar se la reconeixia pel nom del mas de procedència. És el cas de cal Pic, cal Tosa, cal Grisó o cal Torrenter a Santpedor. I hem vist el d’Elissendis de Viladelleva que residia a Manresa. També l’origen toponímic de bona part de cognoms catalans.

Santa Maria de Viladelleva (409m)
A frec del mur de tramuntana del mas de Viladelleva, s’alça aquesta petita església d’origen romànic tardà, d’una sola nau rectangular amb coberta de volta de canó. L’absis carrat ha portat a considerar-la erròniament com a preromànica tot i que després s’ha comprovat que era molt posterior.
La porta, oberta a ponent, és amb arc de mig punt i adovellada, protegida per un porxo o atri. El campanar presenta una estructura de petita torre amb aires d’espadanya de dues arcades que acullen sengles campanes. En una d’elles s’hi llegeix la inscripció de «Ma feu Josep Mestres en Manresa lu any 1858. Santa Maria, ora pro nobis». A l’altra, més antiga, sembla endevinar-s’hi l’any 1822.
La va comprar Jordi Planas, l’amo de cal Ferrer, i va restaurar-la el 1962, però cap a la dècada dels 80 del segle passat va caldre fer-hi una nova intervenció per part de l’Ajuntament i la Generalitat. El 2005 els hereus la van cedir-la a l’Ajuntament i el 2018 un retaule barroc que s’havia retirat per preservar-lo, obra del manresà Josep Sunyer i Raurell. Actualment està en procés de restauració per retornar-lo a l’església. L’any passat hi van caldre nous treballs per uns problemes derivats del terreny on s’assenta.
Pel costat de l’església prenem un corriol poc fressat que ens mena a una pista. La seguim revoltant per dins el bosc, en sentit contrari a les busques, fins poc abans d’un marcat revolt a mà dreta. Al costat mateix del camí, al marge esquerre, hi ha la necròpolis amb quatre tombes de cista.
Retornem a la bifurcació amb el camí de Castellnou, pista enquitranada, que seguim ara a mà esquerra. Per un pont creuem la riera de Vallverd i entrem en terme de Castellnou de Bages. Ens desviem aviat per un sender a mà dreta, en direcció als Tolls de les Valls, seguint el PR-C 131.

Tolls, bosc i carena de les Valls
Baixem a retrobar la riera i la creuem passant al marge dret poc abans del Toll de la Por. Més endavant passem per sobre el de Fontcoberta i recuperem el marge esquerre abans del Toll del Xuclador. Continuem per una pista que s’enfila per l’obaga del bosc de les Valls seguint el Torrent de la Sala, deixem el PR que marxa per la dreta i anem a buscar la pista que discorre pel carener termenal entre Castellnou i Santpedor. La deixem per accedir, per un camí a mà dreta, al turó del Sitjà.

Turó del Sitjà (448m)
Punt més enlairat de l’itinerari. Hi ha una creu de fusta en un pi i un gronxador. Un dels diversos que hi ha als voltants del terme de Santpedor. Baixem al camí del Sitjà i el seguim vers sol ixent. Ens en apartem per pujar un turó on hi ha les ruïnes del mas homònim.

El Sitjà (439m)
Ruïnes d’un mas i una tina. En un capbreu de 1318 se l’anomena mas de Puig d’Or (Puig Dor) i conté una descripció del terme de Santpedor on es pot veure que, per aquella època, era més petit i acabava aquí.
Entre 1313 i 1320 en un llibre del paborde de la Seu de Manresa s’esmenten Berenguer i Maimó de Sitjar, de Castellnou de Bages.
A primeries del s. XVIII hi tenim documentada una rebesàvia, Francesca Sitjàs i Camprubí, filla de Josep i Maria Anna. Va maridar-se amb un fadristern del mas de les Planes de Sant Mateu, Pere Màrtir Planas Serra que, per manca de descendència de la pubilla, va acabar esdevenint-ne l’hereu.
Deixem el camí del Sitjà per una drecera a mà dreta fins a sortir sobre l’antic camí de Castellnou a Manresa. Ens en separem pujant a mà dreta per enfilar-nos a una bona talaia sobre el Pla de Bages. Camí avall sortim al de Vallbona i la urbanització del Mirador de Montserrat, que ocupa l’antiga heretat de Pons Grau. Continuem pel  de Vallbona en direcció a Santpedor, però el deixem poc més avall per un sender a mà dreta per enfilar-nos al Serrat de les Forques, un tram una mica confús pels diversos corriols oberts pels ciclistes.

Serrat de les Forques (362m)
Com el seu nom revela, era el lloc on rebien el càstig els condemnats a la pena capital i on restaven exposats llurs cossos, fora muralles però ben a la vista. El batlle, pels privilegis que havia rebut la vila, ostentava la jurisdicció civil i criminal del terme. Durant la Primera Guerra Carlina la vila ─alineada amb el bàndol liberal─ fou assetjada i els partidaris del pretendent Carles hi instal·laren una peça d’artilleria. Tot i així no aconseguiren l’objectiu. Davallem del serrat fins al camí d’accés al Mirador de Montserrat pel que retornem a la Ronda de Sant Pere.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Viladelleva. Polseu la imatge per accedir a l’àlbum.

Entre Llussà i Vallbona

Itinerari pel nord del terme de Santpedor

Distància 15,3 km
Desnivell acumulat 300 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 1 de novembre de 2020
Cartografia ICGC. Bages. 1:50000
Recursos consultats «Recull històric 1814-1992» Jordi Vila i Prat. Santpedor a l’abast 2.
  «Santpedorines»;«Onomàstica i toponímia santpedorenca»;«Els santpedorencs i la Guerra de la Independència»; «Aproximació als inicis d’un cognom santpedorenc: els Llussà». Jaume Prat i Vila.
  «Noticia histórica de la vila de Sampedor». Antoni Vila i Sala.
  «El poblat pre-romà de la Costa de la Vila» M. Cura i A.M. Ferran. https://www.raco.cat/index.php/Pyrenae/article/view/164950#sidebar
  Wikipèdia: «Dipòsit de la Plaça Sant Jordi»; «Cal Lluçà» i «Castell d’Or». Data de consulta 4/11/2020.
  «MontSalat» http://www.lasequia.cat/montsalat/ Data de consulta 4/11/2020.
  Cercador del patrimoni Arquitectònic (Generalitat de Catalunya). Data de consulta 4/11/2020.
  Mapes del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona)

https://patrimonicultural.diba.cat/ Data de consulta 4/11/2020.

Fàcil itinerari resseguint de llevant a ponent el nord del terme de Santpedor que ens permetrà visitar un seguit d’indrets i masos carregats d’història. Tots els camins són ben fressats i de bon fer, però com que n’hi concorren molts altres i no disposem d’un mapa prou detallat, ens caldrà GPS per seguir-lo.
Cal advertir de les diferències toponímiques entre la denominació oficial i la tradicional. Seria discutible el «Lluçà» en lloc de «Llussà» tot i que aquesta darrera és la grafia del cognom de no pocs descendents de la nissaga. Però el que ja no té ni cap ni peus són les arbitrarietats «Ceba-Roja» per «Sebarroja», «Brugueroles» per «Burgaroles», riera de «Vallverd» per «Bellver» o «Ponçgrau» per «Pons Grau». Val a dir que moltes d’aquestes distorsions venen heretades de l’antiga topografia de la Diputació. Però com que són les oficials, acaben prevalent i distorsionant la realitat sense que ningú tingui cura d’esmenar-ho.

Accés
Partim de la plaça de Sant Jordi de la vila de Santpedor. A un centener de metres, pel carrer del Monjo, hi ha un petit aparcament públic. Una altre opció és al carrer Joan Miró.

 Plaça de Sant Jordi (326m)
A la carretera que mena a Castellnou de Bages. Hi ha una gran cisterna soterrada destinada a l’abastament del veïnat mitjançant una xarxa pública de fonts inaugurada el 1910 i que es nodria del pou del Perico. A principis dels anys 80 la salinització obligà a tancar-lo i abastir-lo des del pou del Tint, al costat mateix de la plaça, on antigament hi havia una petita indústria de tintura. Des de l’any 1932 la vila s’abasta de la Sèquia i actualment la cisterna es destina a altres usos diferents dels d’aigua de boca.
Comencem a caminar pel carrer del doctor Sanricar i a pocs metres trobem l’esmentat pou del Perico.

Pou del Perico (327m)
El 1860 Francesc Pujol «Perico», va excavar-lo per a l’aprofitament d’una bòbila, produint una important minva al cabal de la font de les Escales, el principal punt d’abastament de la vila. Després d’anys de litigis es va aconseguir fer-ne reduir la fondària. Posteriorment l’Ajuntament va adquirir-ne la propietat per destinar-lo a la xarxa pública.
Pocs anys més tard, el 1917, la fàbrica de ca l’Armangué ─a vapor─ va aprofundir el seu pou, situat prop del Perico, tornant a delmar el subministrament públic i desencadenant un greu conflicte veïnal conegut com de «la Cera i la Teia».
Durant la dècada dels 80 del segle passat, el pou i la font de les Escales es salinitzà ─salinitat equivalent a l’aigua del mar─ per filtració de salmorres procedents del runam salí del Cogulló de Sallent.
L’espai que ocupava el pou s’ha museïtzat.
Pugem pel carrer de la Pedrosa fins a la ronda de Sant Pere.

Mas Sebarroja (334m)
Fins no fa pas gaire anys quedava fora vila. El cognom Sebarroja ja és documentat a Santpedor en un capbreu de 1477 (Pere Sebarroja) (1).
Durant l’edat Mitjana era conegut com a mas Vilarench i així consta al fogatjament de 1553 (Otzet de Vilarench). Posteriorment (s. XVII), sigui per venda o per casament s’anomenà mas Pahissa. Al s. XVIII ja se’l coneix pel nom actual. Tot i que la pubilla va casar-se amb un Vinyes i la descendència va canviar de cognom, seguien reconeixent-se per Sebarroja.
A finals del s. XVIII n’era amo Bartomeu Vinyes i Vintró «Sebarroja», batlle de la vila durant la Guerra del Francès. El seu fill i hereu, Josep Vinyes i Vila «Sebarroja», fou nomenat capità de la 4ª Companyia de Reserva de Sometents de Santpedor, participant a les batalles del Bruc. Al front del sometent continuà fustigant els gavatxos, operant especialment a les comarques del Bages i el Moianès. Posteriorment esdevingué membre actiu de la liberal «Milícia Nacional» i, en algun moment de gir absolutista, fou enviat a presidi a Ceuta on hi morí.
Revoltem el mas baixant a creuar el torrent homònim pel camí de Llussà. A partir d’aquí, i durant bona estona, ens guiem per les indicacions a la «Caseta de Llussà». Cent-quaranta metres més avall d’un oratori, ens en desviem per un corriol a mà dreta per enfilar-nos al Serrat Rodó.

  • (1) És un document on s’anotava, de forma abreujada i períodes cronològics espaiats, els censos que corresponia recaptar dels emfiteutes ─tenidors reals d’un bé immoble─ als senyors directes, per tal de conservar memòria o prova de la subsistència dels drets dominicals.

Serrat Rodó (337m)
S’hi localitzen sis enterraments en cista amb lloses de pedra que hom els hi suposa una datació relativa corresponent a l’època visigòtica (2). Vindria a confirmar aquesta hipòtesi la troballa d’una sivella, malauradament espoliada del museu municipal.
Retornem al camí i, abans d’atènyer el mas Llussà, trobem a mà esquerra una font. Bon lloc per fer-hi parada.

  • (2) Com les veïnes necròpolis del Serrat dels Morts i Metalbages, datació imprecisa dins del període alt medieval.

Mas Llussà (320m)
Masia de planta basilical, amb baixos i dos pisos, coberta a doble vessant i el carener perpendicular a la façana, orientada a migdia, on s’obren les galeries d’arc de mig punt seguint un model comú en moltes masies catalanes. Adossada al mur ponentí destaca una torre de defensa quadrada amb quatre obertures petites a la part superior, rematada amb merlets.
Una hipòtesi apunta que l’origen de la família i el cognom podrien estar relacionats amb els senyors del Lluçanès perquè la «Vila d’Or» i l’església de Sant Pere eren un alou que l’any 1054 passà a mans de Guillem Berenguer I d’Osona-Manresa, fill de Guisla de Lluçà, en renunciar al comtat a favor del seu germà i comte de Barcelona, Ramon Berenguer I.
A la carta de franqueses atorgada per Alfons I (1190-1192) a la vila s’hi concedeix la celebració d’un mercat setmanal i l’establiment d’unes taules a, entre d’altres, Pere de Llussà «Petri de Luzano». Un document de 1391 fa referència a un plet sobre l’ús de l’aigua del Riu d’Or, entre el propietari del molí i el del mas, Valentí de Llussà. El 1410 els Llussà compraren el molí a la família Godenchs (3). Al mateix capbreu de 1477 que hem referit abans, s’hi esmenten el mas, molí, rovira i «orega» de «Luçà». Tornem a tenir constància del cognom als fogatjaments de 1497 «Luça» i 1553 Pere «Lussà». El pare del popular Isidre Llussà i Casanoves «Timbaler del Bruc» era un fadristern d’aquest mas. Els amos varen conservar el cognom fins que el 1832 la pubilla, Susanna Llussà, va casar-se amb l’hereu de Vallbona Josep Sala. De llavors ençà es cognomenen Sala.
El penúltim propietari del mas, Narcís Sala i Molins, traspassat enguany, fou un pagès compromès en la preservació del patrimoni natural i etnològic.
Pel costat de la casa i seguint les indicacions a la «Caseta», anem a creuar a gual el Riu d’Or, passant al seu marge esquerre.

  • (3) Molí fariner molt ben conservat. El 1780 Ignasi Llussà el reconstrueix i el torna a posar en funcionament. El 1876 ja estava parat de feia uns anys. L’any 2000, s’acaba la restauració actual. El mas conserva també una teuleria i forn d’obra.

Riu d’Or (322m)
A Santpedor és conegut i esmentat per la seva contracció «Ridor». Neix a la Coma dels Cellers de Castellnou de Bages, creua els termes de Santpedor i Sant Fruitós per tributar al marge dret del Llobregat prop de les Brucardes. De déu perenne malgrat que irregular i estacional.
A partir de la dècada dels 80 les filtracions del runam salí del Cogulló de Sallent l’han salinitzat extraordinàriament. Fins llavors havia tingut aprofitament agrícola i ramader i fins i tot lúdic (els més grans recorden haver-hi pescat crancs). Aquest fet ─a banda de l’impacte ambiental─ va causar importants perjudicis als masos que se’n beneficiaven. La salabror també afecta la vegetació de la riba. N’és bona mostra el tronc del roure monumental de la Caseta de Llussà ─amb una capçada, quan era viu, de vint-i-cinc metres de diàmetre─ plantat a la Plaça del Sindicat com a denúncia i consciència mediambiental.
Més avall, a Santa Anna de Claret, el Riu d’Or es beneficia d’un sobreeixidor d’aigua dolça de la Sèquia de Manresa per arribar en millors condicions al Llobregat.
Malgrat les reiterades accions de denúncia i sentències, el problema persisteix i els perjudicats resten sense indemnitzar, amb la connivència d’autoritats, institucions i polítics de qualsevol signe, sota el xantatge tàcit de la dependència econòmica i la pèrdua d’ocupació. Conseqüències que al cap i a la fi s’han acabat produint però per raons de rendibilitat i sinistralitat laboral.

Caseta de Llussà (352m)
Aturonada i voltada de pineda en un paratge tranquil, és un maset del s. XVIII, època d’expansió de la vinya, quan els propietaris dels grans masos ─en aquest cas el de Llussà─ establien terrenys a rabassa ─prèvia rompuda─ sovint aparellat al permís d’alçar habitatge per a la família rabassaire i aixopluc pels animals de feina. El tracte solia incloure una peça de terra destinada a hort de subsistència i cabal suficient per a regar-lo. També era una forma d’assegurar la subsistència a fadristerns d’aquells masos.
Actualment està totalment reformat i ocupat per dos apartaments dedicats al turisme rural.
Continuem camí trepitjant per poca estona el terme de Sallent a l’heretat de Torrebruna. Creuem de nou el Riu d’Or pel camí d’accés a aquest mas i, al peu de cal Pinyot, atenyem el camí ral de Santpedor a Sallent que seguim breument a l’esquerra per prendre el de Burgaroles. Deixem a mà dreta els plans i mas de Ridor, un altre dels masos antiquíssims i principals, també dins del terme sallentí en un tram on el Riu d’Or marca el termenal.

Burgaroles (365m)
Se li atribueix el nom de Vila d’Esclua (Villam Scluani) en la delimitació del terme del Comtat de Manresa del 978 (4). Conegut com mas de la Vilella, segons un capbreu de 1318 del Monestir de Sant Benet de Bages i conservat al de Montserrat (5). Al de 1477 ja es fa referència al mas de Burgaroles i a un tal Pere Burgaroles. En canvi no figura als fogatjaments de 1497 i 1553. El 1809 Josep Xipell de Burgaroles, era regidor de l’Ajuntament de Santpedor. Desconeixem si l’habitava en qualitat de propietari o masover. El fet és que durant la Guerra del Francès quan s’acostava tropa enemiga els santpedorencs fugien de la vila i cuitaven a amagar la imatge de Santa Anna al mas de Burgaroles.
Poc més enllà, vora el Riu d’Or, hi ha una font. Per davant del mas prenem una pista en direcció a Callús i Sant Salvador de Torre Abadal (PR-C 131, Voltejant Santpedor). La deixem a l’alçada del torrent de Burgaroles per un camí a mà esquerra, en fort pendent. Per aquest bon camí faldegem planerament pel bosc de la Guinarda (guineu), que en l’esmentat capbreu de 1318 se l’anomena «Guyrnada», fins a sortir a l’extrem oriental de la Costa de la Vila.

  • (4) «El terme antic de Manresa» d’Albert Benet i Clarà.
  • (5) La meitat de l’església de Sant Pere i de la vila passaren al domini del monestir de Sant Benet pel testament de Guillem Berenguer del 1064.

Costa de la Vila (421m)
O la Costa. Entre la Roca Fumada i la carretera de Castellnou, orientada a xaloc, amb un desnivell d’un centenar de metres de fort pendent, es despenja del Serrat de Castellnou. Com a la Guinarda, tot el carener és termenal entre Castellnou de Bages i Santpedor.
L’any 1981 s’hi va obrir una pista que mai va ésser utilitzada per la que ara hi transcorre un sender sovintejat per ciclistes i caminants. Poc abans de la sortida a la carretera hi ha instal·lat un gronxador, un dels diversos que podem trobar arreu del terme.
A la carretera de Castellnou anem a l’esquerra,(6) en baixada, fins al camí del Sitjà on la deixem per pujar a mà dreta. Aquí el terme no segueix el carener i tot el pla del Sitjà que envolta les ruïnes del mas homònim (7) correspon a Santpedor. Pel vessant de migdia i passant pel dipòsit d’aigües, ens enfilem al Serrat del Floretes.

  • (6) Podem fer drecera anant a mà dreta i pujant després pel carrer del Turó.
  • (7) Al referit capbreu de 1318 se l’anomena mas de Puig d’Or (Puig Dor) en una descripció del terme on es pot veure que, per aquella època, era més petit i acabava aquí. El límit ponentí el senyalaven la Costa Llisa, el mas Pons Grau i el camí de les Pageses, per on transcorria l’antic camí de Castellnou a Manresa.

Serrat del Floretes (486m)
Som al punt més enlairat de l’itinerari. A cavall entre les dècades 60 i 70 del segle passat s’hi van localitzar uns fons de cabanes amb restes de ceràmica i estris de ferro, amb la conclusió dels arqueòlegs que es tractava d’un petit poblament pre-romà de finals del s. V i inicis del III ANE, coetani dels de Cal Ramon a la carretera de Callús i del Cogulló de Sallent, tot i que aquests darrers van tenir una ocupació més perllongada.
Sobre aquest turó o a la veïna Costa de la Vila s’ha especulat la possible ubicació del Castell d’Or (Castrum Auri) esmentat en diverses fonts a finals del s. X però del que no se’n ha localitzat cap evidència.
Retornem i creuem el camí del Sitjar, on anem a buscar un senderol que ressegueix el carener.

Turó del Sitjà (448m)
Sobre un contrafort avançat al carener. Hi ha instal·lat un altre gronxador i, a pocs metres, una creu de fusta en un pi. És un bon mirador del Pla de Bages. Seguim carenejant sempre per camí ben fressat, creuant breument una pista paral·lela, fins al Serrat dels Ossos.

Serrat dels Ossos (409m)
És el promontori més elevat de la Carena de les Valls, termenal entre les propietats de la Sala (Castellnou) al nord i Vallbona (Santpedor) a migdia, a la pineda coneguda com el com el Bosc de les Valls.
Al cim d’aquest promontori uns afloraments rocosos formen petites balmes. En una d’elles hi havia una ossera d’època desconeguda de la qual hom s’endugué la majoria dels ossos en època indeterminada. Una diàclasi al rocam havia servit de trinxera durant la Guerra Civil de 1936, tot i que no sembla que això conservi cap relació amb l’ossera.
Baixem, sense camí definit, a buscar la pista tot i que, si no ho veiem clar, podem fer-ho pel camí que hem trobat a mà dreta just abans del serrat i que el revolta pel vessant obac. Un cop a la pista la deixem tot seguit per un altre sender a mà dreta que ens mena a l’enrunat mas de les Valls.

Les Valls (355m)
Ruïnes consolidades d’un mas de planta baixa, pis i golfes. L’edifici, de dues crugies, presenta un cos més baix annexat a un lateral. La façana ha desaparegut quasi totalment. Segons Pere Vila i Rovira, la llinda de la balconada, avui desapareguda, duia la inscripció 1706 i era una masoveria o establiment de la Tosa. Els darrers habitants de les Valls foren el Joan Sangrà, l’Angeleta i una filla que, cap al 1920, abandonà la casa per anar a viure a Santpedor. S’explica que quan morí l’àvia de la casa queia una terrible nevada i l’hagueren de dur en una llitera des de les Valls al cementiri de Castellnou, passant tota mena d’adversitats.
Marxem de les Valls pel camí principal d’accés per sortir a la pista on retrobem el PR-C 131 que seguim a mà esquerra per deixar-lo aviat, a la segona bifurcació, per un ramal a mà dreta que baixa al mas de Vallbona. Continuant pel PR faríem drecera si ens convingués escurçar l’itinerari.

Vallbona (315m)
Aturonada sobre la riera de Vallverd, termenal entre Callús i Santpedor. És una masia de planta basilical, amb baixos, dos pisos i golfes, coberta a doble vessant i  el carener perpendicular a la façana, orientada a sol ixent, on s’hi obren diversos finestrals protegits per llindes i pilars. L’entrada principal és amb arc de mig punt adovellat. La façana de migdia presenta mig cos amb tres galeries a cada pis d’arc de mig punt. Les plantes queden ampliades per un adossat al mur nord on hi havia una capella dedicada a Sant Pere. La façana ponentina té annexat un gran cobert destinat a les tines. Això i els grans bocois del celler, capaços de rebre unes quantes càrregues de vi, donen una idea del que recol·lectava el mas, sigui de collita pròpia o de parcers.
Malgrat la importància d’aquest mas a la vista de l’edifici i l’extensió de l’heretat, poca informació històrica n’hem pogut recollir. El cognom Vallbona apareix als fogatges de 1497 i 1553. El 1525 es registra un apunyalament amb resultat de mort en el que hi intervé un fadrí del mas: el 18 de desembre del 1525, el batlle manà tocar sometent «via fos» «…e assò per rahò de unes coltellades, que en Pòns Vallbona de Vallvert ab daltres, ha donades en la persona de P. Casandáliga de dita vila…». L’apunyalament era en revenja per la mort d’un germà d’en Ponç, Valentí Vallbona, a mans dels germans Torrebruna, ja que l’esmentat Casandàliga era de la part i bandositat d’aquests. A part d’evidenciar el grau de violència entre bandositats ─tant corrent a l’època─ el fet curiós és que es va continuar tocant a sometent cada dia fins al setembre de l’any següent.
Durant generacions els amos es cognomenaren Sala. El 1787 n’era l’amo Ramon Sala que va adquirir la veïna propietat de cal Filosa. El 1832 l’hereu de Vallbona, Josep Sala, va casar-se amb la pubilla del mas Llussà. El 1926 al front del mas hi havia Josep Sala Roqueta. Posteriorment ha canviat tres vegades de mans. Els actuals i nous propietaris estan portant a terme una important restauració al conjunt edificat que havia anat degradant-se amb el pas dels anys.
Retornem pel camí que mena a la vila i que porta el nom del mas. Passem prop de les ruïnes de cal Bonic, per cal Saleta i per cal Mariano, masets establerts anys ha pels de Vallbona a pagesos rabassaires. I més endavant a tocar les darreres cases de la urbanització del Mirador de Montserrat que ocupa l’antiga heretat de Pons Grau del Mas.
Entrem al nucli urbà de pel carrer de Núria. A la Plaça de Catalunya s’alça el Monument a la Sardana, erigit el 1987 amb motiu de la proclamació de la vila com a Ciutat Pubilla de la Sardana.
Per retornar al punt d’inici ens cal girar pel carrer del Monjo on hi ha el portal de cal Petet o de Berga, d’on partia el camí ral a aquesta ciutat. És un dels cinc que s’obrien a la tercera muralla que manà alçar Pere III ─Santpedor era vila reial─ per protegir una expansió que ja havia superat la segona. Les obres començaren el 1369. D’aquesta muralla es conserven dos portals més: el de les Verges o de cal Quatre i el de Sant Francesc o de cal Valeri.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Mas Llussà. Cliqueu la imatge per accedir a l’àlbum.

Tines de la Riera de Mura

Itinerari per conèixer el patrimoni vinculat a l’antic conreu de la vinya a la comarca del Bages

Distància 10,4 km
Desnivell acumulat 242 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 23 de març de 2018
Cartografia ICGC. Mapa comarcal (1:50000)
Recursos consultats
/ per saber-ne més
Les tines de Nèspola
Bages terra de vins (mapa)
Itineraris relacionats Tines de la Vall del Flequer

Durant el s. XIX el Bages va ser la comarca de Catalunya amb més hectàrees de vinya i producció d’hectolitres de vi. El 1860 el 64% de les terres conreades eren dedicades a la vinya.
El bon preu de vins i aiguardents va fer que els pagesos plantessin vinyes en els vessants més costeruts de les muntanyes i solucionessin el problema del transport de la verema i la necessitat d’una fermentació homogènia amb la construcció de tines i fabricació del vi al peu mateix de les vinyes.
La irrupció de la fil·loxera a la dècada de 1890, va matar els ceps i va fer abandonar les vinyes. Els bancals que ocupaven resten avui engolits per la pineda.
Hi ha escampades tines arreu de la meitat sud de la comarca, en diferent estat de conservació. Bona colla als termes de Talamanca, Mura i Rocafort.
A l’entorn de la riera de Mura i el Llobregat, entre els termes de Sant Fruitós de Bages, Talamanca i Pont de Vilomara i Rocafort, se n’hi apleguen una bona colla. No són tant conegudes com les de la veïna vall del Flequer, però prou interessants i n’hi ha de restaurades. Aquest itinerari en visita una bona part.
La riera de Mura, tributària del marge esquerre del Llobregat, és coneguda també com de Sant Esteve, en passar pel llogaret de Sant Esteve de Vila-rasa, i com a riera de Nespres.
Aquest itinerari transita bona part per pistes de terra i antics camins de bast, tots fàcils de seguir i fressats. Però, excepte alguns trams coincidents amb els GR 4 i 270, no són senyalitzats.

Accés
Per la C-55, a l’alçada de Manresa, entre els punts quilomètrics 29 i 30, sortim en direcció a l’autopista C-16 i Viladordis. Accedim a aquesta barriada manresana i, a la cruïlla en T on hi ha una parada del bus, anem a l’esquerra en direcció al Grau. A la propera bifurcació (Gravera del Carner, rètols indicadors) anem a la dreta en direcció a Sant Benet de Bages. Creuem per sota l’autopista on s’acaba l’enquitranat. Baixem en direcció al Llobregat i, a l’alçada dels Tres Salts en un ampli gir de 360º (penell explicatiu), el seguim pel marge dret (NW) fins al Gual de les Tines (rètols indicadors). Creuem el riu i aparquem a l’altre marge.
També podem accedir-hi a partir de Sant Benet de Bages (Món Sant Benet) per pista de terra i el marge dret del Llobregat, seguint el GR 270.
El Gual de les Tines és un punt habilitat per creuar el Llobregat a gual, qualsevol tipus de vehicle. Al marge esquerre, en un ampli revolt, podem aparcar-hi el vehicle.

Gual de les Tines (204m)
El Llobregat fa de termenal entre Sant Fruitós de Bages (marge dret) i Talamanca (esquerre). Al costat d’un pal indicador de senders, en prenem un (E) que no és indicat, creuant pel marge d’una feixa de conreu. Fort pendent de sortida que aviat s’aplana. Passem pel costat d’un aiguamoll i continuem fins a l’alçada de la Casa de les Tines. Fora de camí, pel costat de la tanca de la finca, baixem (S) a visitar les tines.

Casa de les Tines (225m)
Conjunt de set tines circulars alineades i una barraca adossada. Restaurades i en bon estat de conservació. Conegudes també com a tines dels Tres Salts, per la proximitat a aquest accident orogràfic del riu Llobregat. Solament es poden visitar des de l’exterior.
Camí enllà podem albirar la reclosa de la Mina, captació per a la central hidroelèctrica de les Marcetes.
Virem a migdia tot resseguint una lleixa sobre el cingle. Es tracta, molt probablement, d’un antic camí de bast entre el Llobregat i el Pla de Generes.

Mirador (310m)
Separant-nos uns metres del camí sortim sobre una talaia des de la que podem albirar bona part de la Riera de Mura, el seu aiguabarreig amb el Llobregat, la casa de les Tines, els Tres Salts. Bona part de l’itinerari que estem realitzant.

Baixada al camí de Generes (323m)
Ens cal estar atents al camí que baixa a mà dreta. Pot passar desapercebut o confondre’s amb una rasa. En realitat és un altre antic camí prou fressat que, en còmodes llacades, creua el de Generes i continua fins a un altre de paral·lel a més baixa cota. Podem continuar recte pel camí pel que veníem, però ens perdrem la visita a un parell de tines.
El topònim Generes ve del mas homònim situat al marge esquerre del Llobregat, en terme de Talamanca, poc més amunt de la resclosa de la Mina.
Quan atenyem el camí de Generes, que és una ampla pista per on discorre el GR 4, el prenem a mà esquerra i el seguim uns dos-cents metres.

Tines del camí de Generes (285m)
A mà esquerra localitzem una primera tina solitària i dos-cents trenta metres més enllà la segona, en estat més precari.
Pista enllà, al bell mig d’una pujada, retrobem a mà esquerra el camí de bast que hem deixat abans i el seguim. A l’alçada d’un olivar albirem un conjunt de dues tines.

Tines del Pla de Generes (333m)
Dues tines unides per la barraca de les boixes que comparteixen. Restaurades i en bon estat de conservació. Separada uns metres hi ha una altra barraca.
No cal retornar pel camí per on hem accedit. En seguim un de més ample que ens deixa sobre el Pla de Generes on podem atalaiar bona part del Prepirineu oriental: del Port del Comte a Ulldeter. També podem albirar, més propers, el mas i els xalets de les Brucardes, en terme de Sant Fruitós.
Davallem fins a una cruïlla de camins molt evident.

Camí a la Riera de Mura (300m)
Trifurcació. El GR segueix la pista que, a mà dreta, baixa al mas de les Generes i a creuar el riu. Hi ha dues pistes més. No prenem cap d’aquestes sinó un camí a mà dreta, paral·lel a una d’elles, que aviat comença a davallar en direcció a la riera. És força aixaragallat però per poc que ens hi fixem veurem que conserva restes de trams empedrats i, per les generoses llaçades, podem endevinar que es tracta d’una altre camí de bast.
Propers a la riera, a la bifurcació anem a l’esquerra. El ramal de la dreta també hi surt, però més avall a l’alçada del Triangle de forma que, si volem escurçar l’itinerari, podem fer-ho per aquí.

 Riera de Mura (240m)
La creuem a gual per unes passeres precàries de forma que, si porta gaire cabal, ens caldrà descalçar-nos. És termenal entre Talamanca i Rocafort (Pont de Vilomara i Rocafort). El marge dret correspon al primer.
Continuem per un corriol al marge esquerre i aviat ens cal tornar-la a creuar i seguir un camí ben fressat, altre volta al marge dret.
Si per comptes d’això prenem una pista precària a mà dreta, sortirem al camí de Sant Esteve i podrem escurçar també el recorregut.

Tina del Solei de Generes (266m)
Tina solitària, en estat precari de conservació, que ha perdut la coberta. No continuem pel camí que hem arribat, retornem sobre els nostres passos i, fora de camí, baixem de nou a la riera. La seguim uns metres pel marge dret i la tornem a creuar a gual sortint a una pista precària que, en pocs metres, ens deixa sobre un revolt del camí de Sant Esteve, una pista de terra ben condicionada, on anem a mà dreta. Pocs metres més enllà ja albirem una altra tina.

Tines de la Baga de les Cucoles (260m)
Són tres tines separades entre sí uns centenars de metres. La primera és al costat del camí de Sant Esteve. Un corriol poc definit per sobre d’aquesta ens mena a les segones, uns cent metres i escaig més a llevant. Són dues tines adossades. Una d’elles de planta quadrada i l’altra, circular, sembla inacabada.
Encara n’hi ha una tercera però, si volem visitar-la, és millor tirar enrere pel camí de Sant Esteve i seguir un centenar de metres un ramal a mà dreta.
Pista enllà, just a l’alçada on hem creuat per primera volta la riera, ens cal prendre un ramal precari a mà dreta i continuar, fora de camí, pel marge esquerre. Podem seguir per la pista, però és més interessant fer-ho per la riba on el pas hi és franc.

El Triangle (232m)
Resclosa que fa un bonic gorg. Reprenem la pista i ens cal tornar a creuar la riera continuant ara pel marge dret. Poc més enllà, si ens separem del camí per un altre a l’esquerra que passa vora d’un gran bloc després, podem albirar un bonic gorg sota un altre bloc encastat.

Tines Transformada i Solitària (243m)
Aïllades, a dreta i esquerra del camí i separades uns seixanta metres entre sí. En bon estat de conservació.
Prou més enllà deixem a mà dreta les instal·lacions d’una antiga granja d’ànecs. A la bifurcació retrobem el GR. Anem a l’esquerra en direcció, entre altres, al Pont de Vilomara (hi ha un indicador) deixant a mà dreta el camí de Generes.
Baixem a retrobar la riera per un tram pavimentat i ens cal tornar a creuar-la per visitar el proper grup de tines.

Tines de Solanes (217m)
També anomenades d’en Toni, és un grup d’onze tines. Vuit adossades a les parets d’una edificació que ha perdut la coberta i reconstruïdes. Són de planta quadrada. Tres més, en ruïnes, de planta circular i alineades.
En aquest punt coincideixen els GR 4 i 270 i comparteixen camí vers el sud cap el Pont de Vilomara.
Re-creuem la riera i continuem per la pista, seguint el GR 270. En una corba la deixem per una de paral·lela, precària, però més propera a la riba.

Aiguabarreig (200m)
Desguàs de la riera de Mura al Llobregat en una bella raconada on el riu fa un meandre i l’aigua s’escampa calma per l’ampla llera.
Continuem per un corriol paral·lel a la pista.

Els Tres Salts (200m)
Abans d’accedir-hi podem retornar a la pista i visitar la tina Llobregat que és a una cinquantena de metres per una camí a mà dreta.
Conegut així perquè el riu salta, en un curt tram, tres esculls calcaris. L’erosió del rocam de la llera li confereix un atractiu especial. També se’ls anomena Ulls del Llobregat.
Recuperem la pista i retornem al punt d’origen.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Àlbum d’imatges
Tines de la Riera de Mura

Cogulló de cal Torre

Des de Rajadell

Distància 13,6 km
Desnivell acumulat 607 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 10 de març de 2015
Cartografia ICGC Bages, mapa comarcal (1:50000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

La prominència del Cogulló dóna, en dies clars, una àmplia panoràmica, molt més enllà de les comarques del Bages i l’Anoia.
Partió dels termes de Castellfollit del Boix i Rajadell, s’hi sol pujar a peu des de qualsevol d’aquests dos pobles i, en cotxe, per pista des de Castellfollit.
Cogulló (cim cònic, aïllat o a l’interior d’una serra) de cal Torre, pels masos que té a la falda. A migdia, cal Torre, al terme de Castellfollit. Al nord, cal Torra del Forn, de Rajadell.
Aquests itinerari s’hi enfila des de Rajadell, tot i que és més curt i menys desnivellat fer-ho per Castellfollit. És fàcil, la direcció evident i els camins, en general, ben fressats. Però, tot i que seguim diversos PR, la insuficient senyalització i la coincidència de diversos camins, no tots representats al mapa, fan que al pla ens calgui orientar-nos be per no fer marrada.
Com a negatiu destacar que els camins s’han malmès considerablement pel pas motoritzat i en alguns punts en llaurar feixes properes.

Accés
Accedim a Rajadell des de l’Eix Transversal C-25. Ens enfilem al nucli històric, aturonat al peu del castell, travessem la Plaça de l’Era i, després del carrer Major, anem a la dreta. A migdia del poble hi ha habilitada una bona zona d’aparcament.

Rajadell (375 m)
De l’aparcament marxem per la pista (SW) que deixem al cap d’uns 175 m.

Camí del Pujolar (389 m)
Prenem un corriol a mà dreta que segueix el marge dret (hidrogràfic) del Torrent del Daurell. Trobem un viver a mà dreta i anem a passar per una surgència, al costat de la que hi ha una font seca. Més enllà deixem un corriol a mà dreta que baixa a una balma i sortim a la pista, que seguim també a mà dreta. Passem pel costat del mas del Pujolar (deshabitat), el revoltem i baixem a trobar el torrent de cal Xic.

Torrent del Daurell (395 m)
Confluència dels de cal Xic i Valldòria i el camí (asfaltat) de les Casetes a cal Montfort.
Anem a l’esquerra (SW) per una pista que seguim després vers W. A la propera bifurcació (rètol indicador) seguim a l’esquerra fins a creuar el torrent.

Torrent de Valldòria (410 m)
El creuem i, tot deixant a mà esquerra una pista, seguim recte per un camí ample. Ben aviat creuem una altra pista on també seguim recte (fita). Ens enfilem fort per un camí ample, malmès i aixaragallat pel pas motoritzat.
Més amunt creuem un altre camí i sortim a una pista que prenem a mà dreta. Revoltem i, seguint la pista, travessem pel bell mig d’una feixa de conreu.

Dipòsit de Parcerisses (520m)
Al Pla de la Quiuxa, destinat al servei d’aigües, ben a prop d’un altre contra-incendis.
Continuem la pista (S primer, SW després), vorejant una feixa de conreu que, en llaurar-la, s’ha “menjat” el camí. A l’altre cap deixem la pista per un camí a l’esquerra. Poc metres enllà sortim a una altra pista i anem a l’esquerra.

Abeurador (565m)
A l’alçada d’un abeurador per la fauna, deixem la pista per prendre una drecera a l’esquerra. La retrobem poc més amunt i la seguim també a mà esquerra, vers el S, uns 260m fins passada una feixa a mà dreta.

Camí de la carena (620m)
Deixem la pista per un corriol molt evident que, a mà dreta, s’enfila en direcció a la propera carena.
Anem resseguint vers el S l’ampli i llarg esquenall de la Serra de Palomes amb bones vistes cap a sol ixent i nord.
Durant tot aquest tram, malgrat el temps transcorregut, son encara visibles les restes de l’incendi que va afectar la zona l’octubre de 1980 (1)
Al Portell de Cal Carlos obviem el camí que, per la dreta, baixa a aquest mas (ruïnes) i al de Palomes.
Passem pel mig d’unes antigues feixes, ara ermes, i ja albirem el cim.

Cogulló de cal Torre (881m)
Vèrtex geodèsic, pessebre, taula d’orientació i caseta de guaita forestal. Coronat per una gran senyera que es renova anualment per l’onze de setembre, en un aplec dels pobles de les rodalies.
Marxem per la pista de Castellfollit que deixem pocs metres més enllà baixant per un corriol molt costerut a mà esquerra. Revoltem per sota el cim anant a buscar la carena amb el Turó de les Tres Creus, per la que baixem en fort pendent. Tornem a trobar aquí el camí malmès i aixaragallat.

El Portell (690m)
Baixem a mà esquerra per un corriol poc definit i costerut, per entremig de la Baga de cal Torre fins atènyer una pista que prenem a mà esquerra.
Obviem una bifurcació a mà esquerra i, desprès d’unes llaçades, continuem recte fins al mas de cal Torre del Forn.

Cal Torre del Forn (536m)
Pagesia ben conservada. Edifici de planta quadrada i coberta a quatre aigües, del que destaquen el gran porxo i l’eixida, suportats per columnes a la façana de migdia.
Continuem vers el N pel camí d’accés a la casa i, a la bifurcació en Y, anem a la dreta.
Més endavant el camí és asfaltat. Albirem a l’esquerra cal Caseta, cal Montfort i cal Xic, amb el gran mas de Parcerisses al fons. Alçada a mà dreta la Batzuca. Uns 70 metres més enllà de l’accés a aquesta casa ens cal abandonar la pista.

Camí a ca l’Oliver (454m)
Deixem la pista asfaltada per una a mà dreta, accés a una feixa de conreu. La voregem per un corriol poc definit que, passant per entremig d’altres feixes, ens mena fins a unes arnes on girem a la dreta (E), a la vista ca l’Oliver, fins a atènyer la pista d’accés al mas, que seguim a mà dreta i deixem al cap de poc per una altra a l’esquerra (rètol indicador).
A la següent bifurcació en Y anem a l’esquerra i seguim bona estona la pista principal, obviant altres ramals, fins a una marcada colzada de 90º a esquerra, als Plans de cal Balard. En aquest punt prenem una drecera que ens fa passar per entremig de feixes.
Quan retrobem la pista, continuem recte (N), obviant els ramals a esquerra i dreta.
Deixem la casa de cal Balard sobre nostre a la dreta, i retrobem el camí d’anada que, en poca estona, ens retorna al punt d’inici.

  • (1) L’incendi de l’11 i 12 d’octubre de 1980 va començar al castell de Castellar, per la imprudència d’uns excursionistes, i va afectar masos, boscos i feixes dels termes d’Aguilar de Segarra, Castellfollit del Boix i Rajadell. Dos excursionistes van morir atrapats al Cogulló.

Aquí trobareu una bona alternativa al camí de retorn.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF