Arxiu de la categoria: Bages

Santpedor: meandre del Riu d’Or

Distància 4 km
Desnivell acumulat irrellevant
Nivell de dificultat Fàcil
Data 22 de novembre de 2020
Cartografia ICGC. Bages. 1:50000
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

A Santpedor, just abans del pont del tren de Manresa a Sallent el curs del Riu d’Or es veu deturat per una paret rocallosa (lutites rogenques) que l’obliga a canviar el curs descrivint un perfecte meandre.
És un indret solitari, al peu del mas Lladó, on no hi ha cap camí de pas: cal anar-hi expressament. Probablement per això és tant ben conservat.
Vaig tenir-ne notícia per una proposta d’en Francesc Vila i Prat a l’apartat «Indrets» de l’interessant lloc web Santpedor.info creat i mantingut per en Jaume Illa i Antich que podeu veure al peu de pàgina.

Descripció de l’itinerari
Des del nucli urbà baixem al complex esportiu municipal i, per davant de les piscines, anem a buscar la via del tren i la seguim direcció Sallent. A vuitanta metres passat el pont sobre el Riu d’Or ens enfilem per un corriol ben definit a mà esquerra. El deixem aviat per un altre menys fressat, però prou fàcil de seguir, també a mà esquerra. Davallem, passant prop del cingle, a la llera.
Retronem pel mateix camí però, si volem caminar una mica més per l’indret, podem continuar pel corriol que hem deixat i enfilar-nos al turó que s’alça a sol ixent del meandre i davallar a creuar la via per un pas inferior. Continuem a mà dreta per sobre l’antic traç de la via i el pont vell, sortim al polígon industrial i retornem a les piscines.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Santpedor-Meandre from Jaume Illa on Vimeo.

Santpedor: volta del terme

Distància 24,6 km
Desnivell acumulat 371m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 21 de novembre de 2020
Cartografia ICGC. Bages. 1:50000
Recursos consultats «Noticia histórica de la vila de Sampedor » Anton Vila i Sala 1898
  «Aproximació als inicis d’un cognom santpedorenc: Els Llussà (I)». Jaume Prat i Vila. Dovella,  1982, Núm. 6, p. 15-17
  «Onomàstica i toponímia santpedorenca» Jaume Prat i Vila 1983
  «Santpedorines» Jaume Prat i Vila 1987
  «L’enclau de Santa Anna» Jaume Prat i Vila 1994
  «Localització de Sant Salvador de Claret» Francesc Villegas Butlletí 31 Amics de l’Art Romànic del Bages 1987
  «Història de les masies,…de l’antiga parròquia de Sant Iscle de Bages» Jaume Plans i Maestra Aj. de Sant Fruitós de Bages 2012.
  «El Castell de Godmar» A. Caixal et al. Generalitat de Catalunya D.G.Patrimoni Cultural 3573
  Catalunya romànica|enciclopèdia.cat (consulta 27/11/2020)
  «Sant Francesc de Santpedor». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya (consulta 27/11/2020)
  Mapes del Patrimoni Cultural | Diputació de Barcelona (consulta 27/11/2020)
  MontSalat (consulta 27/11/2020)

A grans trets podem definir que el terme de Santpedor és aquell comprés entre les rieres de Vallverd a ponent i Riu d’Or a llevant. Que limita a tramuntana amb els serrats de la Carena de les Valls, la Costa de la Vila i la Guinarda. I a migdia amb la línia imaginària entre Joncadella i el coll de l’Om.
Aquest itinerari pretén contornejar-lo el més ajustadament possible. Amb la premissa de defugir de l’asfalt i que transcorri sempre per camins ben definits i oberts, no és possible ajustar-s’hi arreu, especialment a la part de garbí, on passa entre cal Napolità i cal Riera: la carretera de Callús i el Torrent de Joncadella fa que no hi hagi continuïtat de camins transversals. El mateix succeeix a l’extrem llevantí, al paratge dels Totxos, per la trinxera de la via Manresa-Sallent. Lògicament coincideix en part amb el PR-C 131 «Voltejant Santpedor» malgrat que aquest, d’una llargària semblant, cercant probablement criteris paisatgístics, no s’ajusta gaire al termenal.
Volem arrodonir-ho amb unes pinzellades d’història ─antiga i recent─ dels llocs pels que transitarem. Un terme no es defineix únicament pels accidents geogràfics: pesen més altres factors com la propietat de la terra i la gent que l’habita.

Ronda de Sant Pere (330m)
Comencem a caminar a l’alçada de l’antic camí de Callús, per on retornarem, pel camí de la Serreta en direcció a Sant Francesc.

Sant Francesc (324m)
Ermita d’origen romànic ─amb diverses reformes posteriors─ de la que se’n té notícia d’ençà el 1240. La llegenda atribueix la seva construcció en commemoració d’un sermó que Sant Francesc d’Assís hauria fet des del turó on s’alça, conegut antigament com «la Trona de Sant Francesc», durant el seu pelegrinatge a Sant Jaume de Galicia. Va ser restaurada per iniciativa popular l’any 1983. La darrera intervenció la va fer l’Ajuntament el 2015 substituint la coberta i consolidant els murs.
Prenem el camí de Joncadella que deixem aviat pel dels Casals. Passem pel costat del Rovís, pairalia d’una notable nissaga santpedorenca i dels Casals ─ja en terme de Sant Joan de Vilatorrada─ per anar a buscar el Camí de les Pageses ─l’antic de Castellnou de Bages a Manresa─ i creuar la carretera de Manresa.

Comabella (300m)
El 1973 la família Payàs-Puigarnau donà la finca de Santa Maria de Comabella a Ampans, una fundació que des del 1965 dóna suport a les persones amb discapacitat intel·lectual o en situació de vulnerabilitat.
Passem per entremig de la botiga, tallers, aules i residències. Fins fa ben poc una part del complex era en terme de Sant Fruitós de Bages però una permuta amb Santpedor va fer que hagi quedat dins d’aquest darrer. Creuem la Síquia de Manresa i, per sota un pont, la via de Manresa a Sallent. Encara més enllà tornem a creuar la Síquia.

Coll de l’Om (295m)
Termenal entre Sant Fruitós i Santpedor. El mas Om, d’incerta localització, és documentat ja al s. XIII: Pere d’Om (1251), Pere Coll de l’Om (1268) i Bernat d’Om (1271). Corresponia a la parròquia de Sant Iscle. La darrera notícia que és té d’un Om és del 1346. El mas Reguant (abans Prat) declarava el 1628 que dins la seva propietat hi havia una partida anomenada «mas del Hom». N’ha quedat el topònim.

Per l’esquerra hi arriba el PR-C 131 que seguirem bona estona. Retrobem per tercer cop la Síquia. La seguim pel camí del marge revoltant ca l’Hortolà i el mas d’en Comas i passem pel costat del de la Riereta, que molt antigament s’havia anomenat Casa Cremada.

Font de la Riera (273m)
Ombrívol paratge al costat del Riu d’Or amb bons exemplars de plataner. Antic lloc d’esbarjo dels vilatans que hi acudien a fer «fontades» i refrescar-se al riu en indrets com el proper Gorg de l’Alzina. Actualment la font es nodreix de la xarxa pública.
A Santpedor el Riu d’Or és conegut i esmentat per la seva contracció «Ridor». Neix a la Coma dels Cellers de Castellnou de Bages, creua els termes de Santpedor i Sant Fruitós per tributar al marge dret del Llobregat prop de les Brucardes. De déu perenne malgrat que irregular i estacional.
A partir de 1980 les filtracions del runam salí del Cogulló de Sallent l’han salinitzat extraordinàriament. Fins llavors havia tingut aprofitament agrícola i ramader i lúdic (a més de diversos grogs per banyar-s’hi els més grans recorden haver-hi pescat crancs). Aquest fet ─a banda de l’impacte ambiental─ va causar importants perjudicis als masos que se’n beneficiaven. La salabror també afecta la vegetació de la riba. N’és bona mostra el tronc del roure monumental de la Caseta de Llussà ─amb una capçada, quan era viu, de vint-i-cinc metres de diàmetre─ plantat a la Plaça del Sindicat com a denúncia i consciència mediambiental.
A partir de Claret, el Riu d’Or es beneficia d’un sobreeixidor d’aigua dolça de la Síquia de Manresa per arribar en millors condicions al Llobregat.
Malgrat les reiterades accions de denúncia i sentències, el problema persisteix i els perjudicats resten sense indemnitzar, amb la connivència d’autoritats, institucions i polítics de qualsevol signe, sota el xantatge tàcit de la dependència econòmica i la pèrdua d’ocupació. Conseqüències que al cap i a la fi s’han acabat produint però per raons de rendibilitat i sinistralitat laboral.
Pugem a creuar la carretera de Navarcles, que es va projectar el 1868.

Santa Maria i Santa Anna de Claret (311m)
El lloc de Claret, dins l’antic terme de la ciutat de Manresa, a la zona del Camp de Bages, és documentat des del 1037 i l’església de Santa Maria des del 1086. Al seu entorn s’hi formà una sagrera, documentada el 1130, que després esdevingué parròquia i vila fortificada. Vers 1182~84 fou donada pels germans Pere i Bertran de Claret al monestir de Sant Benet de Bages. La Pesta Negra del 1348 va delmar-la de tal forma que no es podia mantenir la fortificació. L’església però conservà les funcions parroquials fins al s. XV. A partir del s. XVIII anà perdent el culte en benefici de la veïna ermita de Santa Anna i posteriorment fou dessacralitzada i utilitzada com a magatzem del mas de la Torre.

L’edifici actual és romànic del s. XII i consta d’una sola nau amb absis semicircular. Les prospeccions arqueològiques varen posar al descobert que s’alçà sobre una edificació anterior. Té adossat el campanar que en realitat és una torre de defensa, construïda entre els segles XIV i XV. A partir de 1979 s’inicià la restauració.
El mas de la Torre, al costat de Santa Maria, juntament amb el veí ─però ja en terme de Sant Fruitós─ de les Feixes, són masoveries de la important «Heretat dels Capellans» antigament propietat de la Comunitat de Preveres de Santpedor. Més proper encara ─quasi adossat─ que el de les Feixes i ha l’antic mas Martí «Heretat Casagemes». El carreró que el separa de l’ermita de Santa Anna és el delimitador entre Santpedor i Sant Fruitós.
Entre els anys 1762 i 1769 es va construir l’ermita o santuari de Santa Anna, substituint la preexistent esglesiola de Sant Salvador, citada documentalment l’any 1063 i ubicada al Pla de Santa Anna, tocant al camí ral de Sant Fruitós. La nova ermita acull una talla romànica de Santa Anna procedent, pel que sembla, d’aquella església. El campanar de Santa Anna data del 1929, any en que fou restaurada. El porxo de la dècada dels 60 del segle passat.
Continuem camí, seguint el PR-C 131, fent una bona marrada circumval·lant la partida dels Totxos, termenal amb Sant Fruitós i Sallent. Deixem el PR-C 131 i continuem per l’esquerra.

Serrat dels Morts (359m)
Necròpolis, evident origen del topònim, coneguda des d’antic, amb tombes del tipus «cista» de datació imprecisa dins el període alt medieval, com les properes del Serrat Rodó, Metalbages i la del costat de l’església parroquial. El 1895 fou excavada per membres del Centre Excursionista de Catalunya a instàncies del farmacèutic de la vila en Francisco Sala. Domingo Palet i Barba en publicava els resultats al butlletí del centre de juliol-setembre d’aquell any. S’hi localitzaren una trentena de tombes.
Per accedir-hi cal desviar-se uns metres del camí principal, per un de secundari a mà esquerra. Guanyem uns metres més pel camí principal i baixem pel costat d’una rasa fins a prop del Riu d’Or que seguim contracorrent pel marge esquerre.

Caseta de Llussà (350m)
Aturonada i voltada de pineda en un paratge tranquil, és un maset del s. XVIII, època d’expansió de la vinya, quan els propietaris dels grans masos ─en aquest cas el de Llussà─ establien terrenys a rabassa ─prèvia rompuda─ sovint aparellat al permís d’alçar habitatge per a la família rabassaire i aixopluc pels animals de feina. El tracte solia incloure una peça de terra destinada a hort de subsistència i cabal suficient per a regar-lo. També era una forma d’assegurar la subsistència a fadristerns d’aquells masos.
Actualment està totalment reformat i ocupat per dos apartaments dedicats al turisme rural.
Continuem camí trepitjant per poca estona el terme de Sallent, a l’heretat de Torrebruna. Creuem de nou el Riu d’Or pel camí d’accés a aquest mas i, al peu de cal Pinyot, atenyem el camí ral de Santpedor a Sallent que seguim breument a l’esquerra per prendre el de Burgaroles. Deixem a mà dreta els plans i mas de Ridor, un altre dels masos antiquíssims i principals, també dins del terme sallentí en un tram on el Riu d’Or marca el termenal.

Burgaroles (365m)
Conegut com mas de la Vilella, segons un capbreu de 1318 del Monestir de Sant Benet de Bages i conservat al de Montserrat (1). En un altre del 1477 ja es fa referència al mas de Burgaroles i a un tal Pere Burgaroles. En canvi no figura als fogatjaments de 1497 i 1553. El 1809 Josep Xipell de Burgaroles, era regidor de l’Ajuntament de Santpedor. Desconeixem si l’habitava en qualitat de propietari o masover. El fet és que durant la Guerra del Francès quan s’acostava tropa enemiga els santpedorencs fugien de la vila i cuitaven a amagar la imatge de Santa Anna al mas de Burgaroles.
Poc més enllà, vora el Riu d’Or, hi ha una font. Retrobem el PR-C 131 que seguirem pocs metres. Per davant del mas prenem una pista en direcció a Callús i Sant Salvador de Torre Abadal. La deixem a l’alçada del torrent de Burgaroles per un camí a mà esquerra, en fort pendent. Per aquest bon camí faldegem planerament pel bosc de la Guinarda (guineu), que en l’esmentat capbreu de 1318 se l’anomena «Guyrnada», fins a sortir a l’extrem oriental de la Costa de la Vila.

  • (1) La meitat de l’església de Sant Pere i de la vila passaren al domini del monestir de Sant Benet pel testament de Guillem Berenguer del 1064.

Costa de la Vila (421m)
O la Costa. Entre la Roca Fumada i la carretera de Castellnou, orientada a xaloc, amb un desnivell d’un centenar de metres de fort pendent, es despenja del Serrat de Castellnou. Com a la Guinarda, tot el carener és termenal entre Castellnou de Bages i Santpedor.
L’any 1981 s’hi va obrir una pista que mai va ésser utilitzada per la que ara hi transcorre un sender sovintejat per ciclistes i caminants. Poc abans de la sortida a la carretera hi ha instal·lat un gronxador, un dels diversos que podem trobar arreu del terme.
A la carretera de Castellnou anem a l’esquerra, en baixada, fins al camí del Sitjà on la deixem per pujar a mà dreta.

El Sitjà (429m)
Aquí el terme no segueix el carener i tot el pla del Sitjà correspon a Santpedor. Aturonades i separades uns metres del camí a mà dreta hi ha les restes del mas homònim. Al referit capbreu de 1318 se l’anomena mas de Puig d’Or (pug dor).
Passat aquest tram, el termenal torna a marcar-lo l’aiguavés. Continuem per la pista paral·lela fins a una bifurcació a l’alçada de les ruïnes del mas de les Valls on retrobem el PR que seguim poc menys de dos-cents metres per baixar a la riera de Vallverd.

Riera de Vallverd i Vallbona (292m)
Durant molt de temps se l’ha anomenat de Bellver. En mapes de començaments del segle passat hi figura com Vallver o Vallber. En documents dels segles X i XI descrivint delimitacions dels termes del Comtat de Manresa i del castell de Gotmar (Callús) se l’anomena Vinyamala (rivum de Vineamala).  De déu perenne malgrat que irregular i estacional, neix a la Creu del Perelló, en terme de Castellnou de Bages i desguassa al marge esquerre del Cardener a l’alçada de les Feixes de Callús. Fa de termenal entre Callús ─al marge dret─ i Castellnou de Bages, Santpedor i Sant Joan de Vilatorrada ─a l’esquerre.
Aturonat a la nostra dreta s’alça el mas de Vallbona. És un edifici de planta basilical, amb baixos, dos pisos i golfes, coberta a doble vessant i  el carener perpendicular a la façana, orientada a sol ixent, on s’hi obren diversos finestrals protegits per llindes i pilars. L’entrada principal és amb arc de mig punt adovellat. La façana de migdia presenta mig cos amb tres galeries a cada pis d’arc de mig punt. Les plantes queden ampliades per un adossat al mur nord on hi havia una capella dedicada a Sant Pere. La façana ponentina té annexat un gran cobert destinat a les tines. Això i els grans bocois del celler, capaços de rebre unes quantes càrregues de vi, donen una idea del que recol·lectava el mas, sigui de collita pròpia o de parcers.
Malgrat la importància d’aquest mas a la vista de l’edifici i l’extensió de l’heretat, poca informació històrica n’hem pogut recollir. El cognom Vallbona apareix als fogatges de 1497 i 1553. El 1525 es registra un apunyalament amb resultat de mort en el que hi intervé un fadrí del mas: el 18 de desembre del 1525, el batlle manà tocar sometent «via fos» «…e assò per rahò de unes coltellades, que en Pòns Vallbona de Vallvert ab daltres, ha donades en la persona de P. Casandáliga de dita vila…». L’apunyalament era en revenja per la mort d’un germà d’en Ponç, Valentí Vallbona, a mans dels germans Torrebruna, ja que l’esmentat Casandàliga era de la part i bandositat d’aquests. A part d’evidenciar el grau de violència entre bandositats ─tant corrent a l’època─ el fet curiós és que es va continuar tocant a sometent cada dia fins al setembre de l’any següent. També ens serveix per constatar que el nom primigeni de la riera és Vallverd i que Bellver podria ser una deformació. Durant generacions els amos es cognomenaren Sala. El 1832 l’hereu de Vallbona, Josep Sala, va casar-se amb la pubilla del mas Llussà.
Els actuals i nous propietaris estan fent una important restauració al conjunt edificat que havia anat degradant-se amb el pas dels anys.
Continuem camí creuant un parell de cops la riera. Trobem a mà esquerra un molí de sang ben conservat.

 Camí a Vilaclara (282m)
Puja pel marge esquerre de la riera, que ens cal tornar a creuar. Gens evident a l’inici, però tot seguit és defineix molt millor. Ample i de bon seguir. Aquest punt, on hi desguassa una rasa, és termenal entre Callús, Santpedor i Sant Martí de Torroella (Sant Joan de Vilatorrada) a on correspon la propietat de Vilaclara.
Poc més avall d’aquest encreuament, sota cal Filosa, al torrent de cal Candela, hi ha una surgència coneguda d’antic com la font de cal Filosa. Des de fa anys és salinitzada per filtració del runam de Súria (a uns 5 km. en línia recte) i fa que la riera de Bellver sigui salobre des d’aquest punt. Igualment de salinitzats són els pous del nivell freàtic de la riera que havien abastit els masos de la seva riba.
Seguint el camí sortim, pel costat d’una granja de porcí, al que va entre el de Santpedor a Callús i el de Santpedor a Vallbona i que és l’accés principal al mas. El prenem a mà dreta.

Vilaclara (336m)
El mas ja apareix documentat en una venda del 1001 dins dels dominis del monestir de Sant Benet de Bages («in locum que dicunt Villaclara»). No se’n troben més notícies en segles posteriors. Una de les llindes de les finestres conserva la inscripció amb el nom del propietari «Francisco Tosa» i l’any 1719. Durant els segles XVIII i XIX fou una masoveria del mas de la Tosa de Callús. Els darrers masovers van comprar la propietat a finals de la dècada dels 80 del segle passat, restaurant-la i reformant-la. Actualment és destina a turisme rural.
Baixem en direcció al camí de Callús a Santpedor. Segons una informació oral, en una feixa entre Vilaclara i Cal Pic, hi havia tres o quatre tombes fetes amb lloses contenint restes humanes, que varen anorrear per mor del conreu.
Retornem per l’antic camí entre Callús i Santpedor, per terreny planer amb feixes a banda i banda.

Un itinerari molt semblant d’en Joan Callado el podeu veure a Wikiloc

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Síquia de Manresa. Polseu la imatge per accedir a l'àlbum.

Viladelleva

De Santpedor a Viladelleva, per la Tosa i retorn pel Sitjà

Distància 17 km
Desnivell acumulat 348 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 14 de novembre de 2020
Cartografia ICGC. Bages. 1:50000
Recursos consultats «L’origen del nom de Callús» Albert Fàbrega. «El Poble» gener 2007
  «Restauració de l’església romànica de Sta. Mª de Viladelleva» Carme Torras «Butlletí Amics de l’Art Romànic del Bages» n. 19 abril 1986
  «Precisions sobre la història d’algunes esglésies d’època romànica del Bages» Albert Benet «Butlletí Amics de l’Art Romànic del Bages» n. 22 juliol 1986  
  «Recull històric de Castellnou de Bages» pàg. 285 Pere Vila 1990
  «La conca del Cardener a MontSalat» http://www.lasequia.cat/montsalat/ Data de la consulta 14/11/2020.
  Cercador del patrimoni Arquitectònic (Generalitat de Catalunya). Data de consulta 14/11/2020.
  Mapes del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona) https://patrimonicultural.diba.cat/ Data de consulta 14/11/2020.
  ICGC. Cartoteca digital. https://cartotecadigital.icgc.cat/ Data de consulta 14/11/2020.
  «Regió 7» edicions digitals 10/10/2020 i 25/08/19

Fàcil itinerari a l’entorn de la riera de Bellver fins al llogaret de Viladelleva, bona oportunitat per conèixer alguns aspectes històrics dels masos que trobarem pel camí i de la gent que els posseïren i habitaren. Tots els camins són ben fressats i de bon fer ─bona part per pistes─ però com que n’hi concorren molts altres i no disposem d’un mapa prou detallat, ens caldrà GPS per seguir-lo.

Accés
Partim de la Ronda de Sant Pere de Santpedor, on acaba el tram urbanitzat i s’ajunta amb el carrer Pons Grau. A l’extrem ponentí de la vila, al paratge conegut com la Serreta. Hi podem accedir des de la carretera de Santpedor a Callús.

Ronda de Sant Pere (330m)
Comencem a caminar vers ponent per l’antic camí de Callús. El terreny és planer amb feixes de conreu a banda i banda. Vers el nord albirem els darrers xalets del Mirador de Montserrat. A l’alçada del torrent d’Olius el camí es bifurca i, antigament, el ramal de l’esquerra s’adreçava a Sant Martí de Torroella.
Quan creuem el torrent del Mas, amb els masos de cal Pic, ca la Petita, i més enllà ca l’Arola, a la nostra esquerra, entrem a l’antic terme de Sant Martí de Torroella ─avui de Sant Joan de Vilatorrada. Aturonat a mà dreta albirem el mas Vilaclara i poc més enllà, al costat però a l’altra banda del camí, cal Piquet. Comencem a davallar i entrem al bosc. Quan en sortim som a la riera de Bellver, al punt més baix de l’itinerari.

Riera de Bellver (274m)
O de Vallverd, segons la topografia oficial. En mapes de començaments del segle passat se l’anomena Vallver o Vallber. Un document de finals del s. X on es descriu el terme del castell de Gotmar (Callús) se l’anomena Vinyamala (rivum de Vineamala). De déu perenne malgrat que irregular i estacional, neix a la Creu del Perelló, en terme de Castellnou de Bages i desguassa al marge esquerre del Cardener a l’alçada de les Feixes de Callús. Des d’aquí i fins prop de Viladelleva, fa de termenal entre Callús ─al marge dret─ i Castellnou de Bages, Santpedor i Sant Joan de Vilatorrada ─a l’esquerre.
La creuem seguint-la pel marge dret i, per tant, en terme de Callús.

 Cal Filosa (284m)
El mas ens queda sobre un espadat entre la riera de Bellver i el torrent de cal Candela. Les primeres referències documentals daten de mitjans del s. XVIII quan n’era l’amo Josep Alsina. El 1787 el seu fill es va vendre casa i terreny a Ramon Sala, amo de la important i veïna heretat de Vallbona. El 1805 Valentí Sala, un fadrí de la casa s’hi instal·la en contraure matrimoni. La seva descendència hi resideix fins finals del segle XX.
Al torrent de cal Candela, hi ha una surgència coneguda d’antic com la font de cal Filosa. Des de fa anys és salinitzada per filtració del runam de Súria (a uns 5 km. en línia recte) i fa que la riera de Bellver sigui salobre des d’aquest punt. Igualment de salinitzats són els pous del nivell freàtic de la riera que havien abastit els masos de la seva riba.
Ens desviem del camí per prendre el de Vallbona i visitar un petit i ben conservat molí de sang.
Després retornem a la cruïlla i anem a la dreta per pujar al Pla de la Tosa.

La Tosa. Camí de Callús a Viladelleva (316m)
La Tosa o cal Tosa és una masia imponent de grans finestrals, totalment restaurada.
N’hi ha constància documental d’ençà el 1211 quan el seu propietari era Bernat de Tosa. L’any 1279 Berenguer de Torres, ciutadà de Manresa, estableix a Guilleuma de «Valle Viridi» (Vallverd) i la seva filla Cília el mas de la Tosa que està situat al costat del «Castrum Lucidum». S’entén que es refereix al castell de Callús. D’aquesta denominació en derivaria el nom actual del poble. Més endavant, el 1320, Balaguer de Corts confessa a Ramon Eimeric que ha pagat els diners que devia per la compra del mas de la Tosa en el terme de Callús. Cinc anys més tard un document cita propietaris dels masos del terme i entre ells Elisenda ça Tosa, vídua de Berenguer ça Tosa. Els Tosa en retingueren la titularitat fins el 1820 quan la comprà Joan Aloy de Sant Mateu de Bages. A partir de 1924 ha canviat de mans ens dues ocasions.
El mas era el centre d’una extensa propietat amb diverses masoveries com la de Vilaclara.
Deixem el Pla de la Tosa per entrar de nou al bosc.

Clot o Forat de les Ànimes (328m)
La bifurcació que mena al Cortès i al castell de Gotmar, la veiem indicada com a «Clot de les Ànimes». És un gorg al torrent de cal Candela situat uns dos-cents metres i escaig més avall. Hi ha diverses versions relacionades amb la basarda que produïa el pas per aquest indret a hora foscant o trenc d’alba. Una seria induïda per la remor de l’aigua que hom assimilava a la produïda per les ànimes en pena que vagaven per aquells verals. L’altra versió explica que els mossos de la Tosa feien juguesques, amagant-se per atemorir el personal.
Creuem el torrent i, poc més enllà a mà dreta, localitzem una barraca ben conservada. Testimoni sens dubte de quan el paratge era plantat de vinya que la fil·loxera va malmetre i la pineda ha colonitzat. Més endavant, al bell mig d’una feixa de conreu sobreviu el Pi de les Set Branques o els Set Pins. És un exemplar de pi blanc. No són pas set besses d’una mateixa soca sinó set pins amb arrels comunes. El 2008 ja se n’havia mort un, però actualment solament en resten tres. A pocs metres de l’altre marge del camí hi ha un forn de calç mig enrunat.
Prou més enllà trobem el mas de Cogoma, una masoveria de cal Ferrer de Viladelleva. A la llinda d’una finestra hi ha gravat l’any de 1637 tot i que apareix documentat ja el 1513.
Atenyem la bifurcació amb el camí de Castellnou, per on retornarem. Ara anem a l’esquerra en direcció a Viladelleva, per camí pavimentat.

Cal Pasqual i cal Grisor (358m)
Dues cases separades per un pati murallat entremig. Les notícies més reculades daten del segle XIX, com antigues masoveries de cal Ferrer de Viladelleva. Actualment deshabitades.

 Cal Ferrer (397m)
Gran masia emmurallada amb diverses fases constructives. Les referències consultades no ens permeten destriar-ne l’origen i història de la del resta d’edificacions del lloc de Viladelleva, si formaven part d’una mateixa propietat o alou i en quin moment es va segregar.
A la llinda hi figura la data de 1604 tot i que probablement és molt anterior. El 1959 Miquel Bayona i Ferrer la va vendre a Jordi Planas i Homs, de Barcelona. El casal hauria estat el centre de la propietat coneguda genèricament com Viladelleva, a tenor de la documentació històrica que el comprador hi va trobar i dipositar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
Que el lloc de Viladelleva fou habitat des d’antic ho testimonia la necròpolis situada a dos-cents metres de cal Ferrer i la propera del Turó dels Moros, amb tombes de tipus cista d’imprecisa datació dins del període alt medieval. Amb tot la referència més antiga és de l’any 1025 en una venda de terres al lloc dit «Vila de Leva», prop del riu «Malceres». Probablement fou propietat de la família Montcada atès que l’església de Santa Maria de Viladelleva se suposa que és la que, amb la mateixa advocació, apareix el 1033 en una donació entre germans d’aquella família. També se li atribueix una referència del 1060 d’una església de «S.Mª» situada a «Vila Mancada» prop del riu «Malchers».
Molt més endavant, el 1407 Elissendis de Viladelleva, resident a Manresa, juntament amb els seus fills, ven el mas a la família Monge de Callús. En el document hi intervenen Berenguer de Tord, castlà de Castellnou de Bages, i Arnau de Sallent com a senyor de Callús, pel que cal considerar que els senyors de Castellnou i Callús tenien drets sobre Viladelleva.
A l’altra banda del camí hi ha la masoveria de cal Jepet.

El mas de Viladelleva i cal Torrenter (405m)
Notable edifici resultat de diversos cossos adossats que li han configurat l’aspecte actual. A la façana principal s’hi obren el portal adovellat amb arc de punt rodó i un conjunt de finestres de pedra picada. A la part més meridional el mur és sustentat per tres contraforts. Fins fa ben poc presentava un lamentable aspecte d’abandonament però actualment s’hi està portant a terme una restauració integral.
Separat del cos principal, a garbí, hi ha un cobert a dues plantes probablement utilitzat com a graner i estable. Té accés per carro tant a la planta baixa com a l’alçada. També separats però a mestral, hi ha un corral, un paller i un grup de tines, tot plegat en estat ruïnós.
Com a cal Ferrer, ens resulta impossible destriar-ne l’origen i història de la del resta d’edificacions del lloc de Viladelleva. El mas, de forma independent, no es documenta fins a finals del s. XIV quan s’uní en un gran alou amb les Comes de Cererols, propietat dels Cabanes d’Oristà. Durant un temps fou conegut com cal Feliu, el cognom dels masovers des de finals del segle XIX. El 1848 els Cabanes varen alçar la masoveria adossada al mur de migdia, coneguda com cal Torrenter. En fou el primer masover Peremiquel Roca, de Súria. La seva descendència hi visqué fins el 1928 quan Montserrat Peramiquel en marxà per anar a viure a Santpedor on encara els descendents són coneguts com de cal Torrenter (1). Aquesta família va sofrir un tràgic accident. El juny de 1915, durant una forta tempesta, va caure un llamp al campanar de l’església de Viladelleva que va provocar la mort de Maria Peramiquel Vendrell, de vint-i-dos anys. Estava tocant a «bon temps» i la descàrrega va ser mortal perquè els batalls s’accionaven amb filferros per comptes de cordes. Després dels Peramiquel vingueren nous masovers fins que el 1971 quedà deshabitada.

  • (1) Aquest era un costum antic i ben arrelat. Quan els amos, fadrins, masovers, i fins i tot mossos, deixaven el mas per anar a viure als pobles i ciutats de l’entorn, la nova llar se la reconeixia pel nom del mas de procedència. És el cas de cal Pic, cal Tosa, cal Grisó o cal Torrenter a Santpedor. I hem vist el d’Elissendis de Viladelleva que residia a Manresa. També l’origen toponímic de bona part de cognoms catalans.

Santa Maria de Viladelleva (409m)
A frec del mur de tramuntana del mas de Viladelleva, s’alça aquesta petita església d’origen romànic tardà, d’una sola nau rectangular amb coberta de volta de canó. L’absis carrat ha portat a considerar-la erròniament com a preromànica tot i que després s’ha comprovat que era molt posterior.
La porta, oberta a ponent, és amb arc de mig punt i adovellada, protegida per un porxo o atri. El campanar presenta una estructura de petita torre amb aires d’espadanya de dues arcades que acullen sengles campanes. En una d’elles s’hi llegeix la inscripció de «Ma feu Josep Mestres en Manresa lu any 1858. Santa Maria, ora pro nobis». A l’altra, més antiga, sembla endevinar-s’hi l’any 1822.
La va comprar Jordi Planas, l’amo de cal Ferrer, i va restaurar-la el 1962, però cap a la dècada dels 80 del segle passat va caldre fer-hi una nova intervenció per part de l’Ajuntament i la Generalitat. El 2005 els hereus la van cedir-la a l’Ajuntament i el 2018 un retaule barroc que s’havia retirat per preservar-lo, obra del manresà Josep Sunyer i Raurell. Actualment està en procés de restauració per retornar-lo a l’església. L’any passat hi van caldre nous treballs per uns problemes derivats del terreny on s’assenta.
Pel costat de l’església prenem un corriol poc fressat que ens mena a una pista. La seguim revoltant per dins el bosc, en sentit contrari a les busques, fins poc abans d’un marcat revolt a mà dreta. Al costat mateix del camí, al marge esquerre, hi ha la necròpolis amb quatre tombes de cista.
Retornem a la bifurcació amb el camí de Castellnou, pista enquitranada, que seguim ara a mà esquerra. Per un pont creuem la riera de Bellver i entrem en terme de Castellnou de Bages. Ens desviem aviat per un sender a mà dreta, en direcció als Tolls de les Valls, seguint el PR-C 131.

Tolls, bosc i carena de les Valls
Baixem a retrobar la riera i la creuem passant al marge dret poc abans del Toll de la Por. Més endavant passem per sobre el de Fontcoberta i recuperem el marge esquerre abans del Toll del Xuclador. Continuem per una pista que s’enfila per l’obaga del bosc de les Valls seguint el Torrent de la Sala, deixem el PR que marxa per la dreta i anem a buscar la pista que discorre pel carener termenal entre Castellnou i Santpedor. La deixem per accedir, per un camí a mà dreta, al turó del Sitjà.

Turó del Sitjà (448m)
Punt més enlairat de l’itinerari. Hi ha una creu de fusta en un pi i un gronxador. Un dels diversos que hi ha als voltants del terme de Santpedor. Baixem al camí del Sitjà i el seguim vers sol ixent. Ens en apartem per pujar un turó on hi ha les ruïnes del mas homònim.

El Sitjà (439m)
Ruïnes d’un mas i una tina. En un capbreu de 1318 se l’anomena mas de Puig d’Or (Puig Dor) i conté una descripció del terme de Santpedor on es pot veure que, per aquella època, era més petit i acabava aquí.
A primeries del s. XVIII hi tenim documentada una rebesàvia, Francesca Sitjàs i Camprubí, filla de Josep i Maria Anna. Va maridar-se amb un fadristern del mas de les Planes de Sant Mateu, Pere Màrtir Planas Serra que, per manca de descendència de la pubilla, va acabar esdevenint-ne l’hereu.
Deixem el camí del Sitjà per una drecera a mà dreta fins a sortir sobre l’antic camí de Castellnou a Manresa. Ens en separem pujant a mà dreta per enfilar-nos a una bona talaia sobre el Pla de Bages. Camí avall sortim al de Vallbona i la urbanització del Mirador de Montserrat, que ocupa l’antiga heretat de Pons Grau. Continuem pel  de Vallbona en direcció a Santpedor, però el deixem poc més avall per un sender a mà dreta per enfilar-nos al Serrat de les Forques, un tram una mica confús pels diversos corriols oberts pels ciclistes.

Serrat de les Forques (362m)
Com el seu nom revela, era el lloc on rebien el càstig els condemnats a la pena capital i on restaven exposats llurs cossos, fora muralles però ben a la vista. Durant la Primera Guerra Carlina la vila ─alineada amb el bàndol liberal─ fou assetjada i els partidaris del pretendent Carles hi instal·laren una peça d’artilleria. Tot i així no aconseguiren l’objectiu. Davallem del serrat fins al camí d’accés al Mirador de Montserrat pel que retornem a la Ronda de Sant Pere.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Viladelleva. Polseu la imatge per accedir a l’àlbum.

Entre Llussà i Vallbona

Itinerari pel nord del terme de Santpedor

Distància 15,3 km
Desnivell acumulat 300 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 1 de novembre de 2020
Cartografia ICGC. Bages. 1:50000
Recursos consultats «Recull històric 1814-1992» Jordi Vila i Prat. Santpedor a l’abast 2.
  «Santpedorines»;«Onomàstica i toponímia santpedorenca»;«Els santpedorencs i la Guerra de la Independència»; «Aproximació als inicis d’un cognom santpedorenc: els Llussà». Jaume Prat i Vila.
  «El poblat pre-romà de la Costa de la Vila» M. Cura i A.M. Ferran. https://www.raco.cat/index.php/Pyrenae/article/view/164950#sidebar
  Wikipèdia: «Dipòsit de la Plaça Sant Jordi»; «Cal Lluçà» i «Castell d’Or». Data de consulta 4/11/2020.
  «MontSalat» http://www.lasequia.cat/montsalat/ Data de consulta 4/11/2020.
  Cercador del patrimoni Arquitectònic (Generalitat de Catalunya). Data de consulta 4/11/2020.
  Mapes del Patrimoni Cultural (Diputació de Barcelona)

https://patrimonicultural.diba.cat/ Data de consulta 4/11/2020.

Fàcil itinerari resseguint de llevant a ponent el nord del terme de Santpedor que ens permetrà visitar un seguit d’indrets i masos carregats d’història. Tots els camins són ben fressats i de bon fer, però com que n’hi concorren molts altres i no disposem d’un mapa prou detallat, ens caldrà GPS per seguir-lo.
Cal advertir de les diferències toponímiques entre la denominació oficial i la tradicional. Seria discutible el «Lluçà» en lloc de «Llussà» tot i que aquesta darrera és la grafia del cognom de no pocs descendents de la nissaga. Però el que ja no té ni cap ni peus són les arbitrarietats «Ceba-Roja» per «Sebarroja», «Brugueroles» per «Burgaroles», riera de «Vallverd» per «Bellver» o «Ponçgrau» per «Pons Grau». Val a dir que moltes d’aquestes distorsions venen heretades de l’antiga topografia de la Diputació. Però com que són les oficials, acaben prevalent i distorsionant la realitat sense que ningú tingui cura d’esmenar-ho.

Accés
Partim de la plaça de Sant Jordi de la vila de Santpedor. A un centener de metres, pel carrer del Monjo, hi ha un petit aparcament públic. Una altre opció és al carrer Joan Miró.

 Plaça de Sant Jordi (326m)
A la carretera que mena a Castellnou de Bages. Hi ha una gran cisterna soterrada destinada a l’abastament del veïnat mitjançant una xarxa pública de fonts inaugurada el 1910 i que es nodria del pou del Perico. A principis dels anys 80 la salinització obligà a tancar-lo i abastir-lo des del pou del Tint, al costat mateix de la plaça, on antigament hi havia una petita indústria de tintura. Des de l’any 1932 la vila s’abasta de la Sèquia i actualment la cisterna es destina a altres usos diferents dels d’aigua de boca.
Comencem a caminar pel carrer del doctor Sanricar i a pocs metres trobem l’esmentat pou del Perico.

Pou del Perico (327m)
El 1860 Francesc Pujol «Perico», va excavar-lo per a l’aprofitament d’una bòbila, produint una important minva al cabal de la font de les Escales, el principal punt d’abastament de la vila. Després d’anys de litigis es va aconseguir fer-ne reduir la fondària. Posteriorment l’Ajuntament va adquirir-ne la propietat per destinar-lo a la xarxa pública.
Pocs anys més tard, el 1917, la fàbrica de ca l’Armangué ─a vapor─ va aprofundir el seu pou, situat prop del Perico, tornant a delmar el subministrament públic i desencadenant un greu conflicte veïnal conegut com de «la Cera i la Teia».
Durant la dècada dels 80 del segle passat, el pou i la font de les Escales es salinitzà ─salinitat equivalent a l’aigua del mar─ per filtració de salmorres procedents del runam salí del Cogulló de Sallent.
L’espai que ocupava el pou s’ha museïtzat.
Pugem pel carrer de la Pedrosa fins a la ronda de Sant Pere.

Mas Sebarroja (334m)
Fins no fa pas gaire anys quedava fora vila. El cognom Sebarroja ja és documentat a Santpedor en un capbreu de 1477 (Pere Sebarroja) (1).
Durant l’edat Mitjana era conegut com a mas Vilarench i així consta al fogatjament de 1553 (Otzet de Vilarench). Posteriorment (s. XVII), sigui per venda o per casament s’anomenà mas Pahissa. Al s. XVIII ja se’l coneix pel nom actual. Tot i que la pubilla va casar-se amb un Vinyes i la descendència va canviar de cognom, seguien reconeixent-se per Sebarroja.
A finals del s. XVIII n’era amo Bartomeu Vinyes i Vintró «Sebarroja», batlle de la vila durant la Guerra del Francès. El seu fill i hereu, Josep Vinyes i Vila «Sebarroja», fou nomenat capità de la 4ª Companyia de Reserva de Sometents de Santpedor, participant a les batalles del Bruc. Al front del sometent continuà fustigant els gavatxos, operant especialment a les comarques del Bages i el Moianès. Posteriorment esdevingué membre actiu de la liberal «Milícia Nacional» i, en algun moment de gir absolutista, fou enviat a presidi a Ceuta on hi morí.
Revoltem el mas baixant a creuar el torrent homònim pel camí de Llussà. A partir d’aquí, i durant bona estona, ens guiem per les indicacions a la «Caseta de Llussà». Cent-quaranta metres més avall d’un oratori, ens en desviem per un corriol a mà dreta per enfilar-nos al Serrat Rodó.

  • (1) És un document on s’anotava, de forma abreujada i períodes cronològics espaiats, els censos que corresponia recaptar dels emfiteutes ─tenidors reals d’un bé immoble─ als senyors directes, per tal de conservar memòria o prova de la subsistència dels drets dominicals.

Serrat Rodó (337m)
S’hi localitzen sis enterraments en cista amb lloses de pedra que hom els hi suposa una datació relativa corresponent a l’època visigòtica (2). Vindria a confirmar aquesta hipòtesi la troballa d’una sivella, malauradament espoliada del museu municipal.
Retornem al camí i, abans d’atènyer el mas Llussà, trobem a mà esquerra una font. Bon lloc per fer-hi parada.

  • (2) Com les veïnes necròpolis del Serrat dels Morts i Metalbages, datació imprecisa dins del període alt medieval.

Mas Llussà (320m)
Masia de planta basilical, amb baixos i dos pisos, coberta a doble vessant i el carener perpendicular a la façana, orientada a migdia, on s’obren les galeries d’arc de mig punt seguint un model comú en moltes masies catalanes. Adossada al mur ponentí destaca una torre de defensa quadrada amb quatre obertures petites a la part superior, rematada amb merlets.
Una hipòtesi apunta que l’origen de la família i el cognom podrien estar relacionats amb els senyors del Lluçanès perquè la «Vila d’Or» i l’església de Sant Pere eren un alou que l’any 1054 passà a mans de Guillem Berenguer I d’Osona-Manresa, fill de Guisla de Lluçà, en renunciar al comtat a favor del seu germà i comte de Barcelona, Ramon Berenguer I.
A la carta de franqueses atorgada per Alfons I (1190-1192) a la vila s’hi concedeix la celebració d’un mercat setmanal i l’establiment d’unes taules a, entre d’altres, Pere de Llussà «Petri de Luzano». Un document de 1391 fa referència a un plet sobre l’ús de l’aigua del Riu d’Or, entre el propietari del molí i el del mas, Valentí de Llussà. El 1410 els Llussà compraren el molí a la família Godenchs (3). Al mateix capbreu de 1477 que hem referit abans, s’hi esmenten el mas, molí, rovira i «orega» de «Luçà». Tornem a tenir constància del cognom als fogatjaments de 1497 «Luça» i 1553 Pere «Lussà». El pare del popular Isidre Llussà i Casanoves «Timbaler del Bruc» era un fadristern d’aquest mas. Els amos varen conservar el cognom fins que el 1832 la pubilla, Susanna Llussà, va casar-se amb l’hereu de Vallbona Josep Sala. De llavors ençà es cognomenen Sala.
El penúltim propietari del mas, Narcís Sala i Molins, traspassat enguany, fou un pagès compromès en la preservació del patrimoni natural i etnològic.
Pel costat de la casa i seguint les indicacions a la «Caseta», anem a creuar a gual el Riu d’Or, passant al seu marge esquerre.

  • (3) Molí fariner molt ben conservat. El 1780 Ignasi Llussà el reconstrueix i el torna a posar en funcionament. El 1876 ja estava parat de feia uns anys. L’any 2000, s’acaba la restauració actual. El mas conserva també una teuleria i forn d’obra.

Riu d’Or (322m)
A Santpedor és conegut i esmentat per la seva contracció «Ridor». Neix a la Coma dels Cellers de Castellnou de Bages, creua els termes de Santpedor i Sant Fruitós per tributar al marge dret del Llobregat prop de les Brucardes. De déu perenne malgrat que irregular i estacional.
A partir de la dècada dels 80 les filtracions del runam salí del Cogulló de Sallent l’han salinitzat extraordinàriament. Fins llavors havia tingut aprofitament agrícola i ramader i fins i tot lúdic (els més grans recorden haver-hi pescat crancs). Aquest fet ─a banda de l’impacte ambiental─ va causar importants perjudicis als masos que se’n beneficiaven. La salabror també afecta la vegetació de la riba. N’és bona mostra el tronc del roure monumental de la Caseta de Llussà ─amb una capçada, quan era viu, de vint-i-cinc metres de diàmetre─ plantat a la Plaça del Sindicat com a denúncia i consciència mediambiental.
Més avall, a Santa Anna de Claret, el Riu d’Or es beneficia d’un sobreeixidor d’aigua dolça de la Sèquia de Manresa per arribar en millors condicions al Llobregat.
Malgrat les reiterades accions de denúncia i sentències, el problema persisteix i els perjudicats resten sense indemnitzar, amb la connivència d’autoritats, institucions i polítics de qualsevol signe, sota el xantatge tàcit de la dependència econòmica i la pèrdua d’ocupació. Conseqüències que al cap i a la fi s’han acabat produint però per raons de rendibilitat i sinistralitat laboral.

Caseta de Llussà (352m)
Aturonada i voltada de pineda en un paratge tranquil, és un maset del s. XVIII, època d’expansió de la vinya, quan els propietaris dels grans masos ─en aquest cas el de Llussà─ establien terrenys a rabassa ─prèvia rompuda─ sovint aparellat al permís d’alçar habitatge per a la família rabassaire i aixopluc pels animals de feina. El tracte solia incloure una peça de terra destinada a hort de subsistència i cabal suficient per a regar-lo. També era una forma d’assegurar la subsistència a fadristerns d’aquells masos.
Actualment està totalment reformat i ocupat per dos apartaments dedicats al turisme rural.
Continuem camí trepitjant per poca estona el terme de Sallent a l’heretat de Torrebruna. Creuem de nou el Riu d’Or pel camí d’accés a aquest mas i, al peu de cal Pinyot, atenyem el camí ral de Santpedor a Sallent que seguim breument a l’esquerra per prendre el de Burgaroles. Deixem a mà dreta els plans i mas de Ridor, un altre dels masos antiquíssims i principals, també dins del terme sallentí en un tram on el Riu d’Or marca el termenal.

Burgaroles (365m)
Conegut com mas de la Vilella, segons un capbreu de 1318 del Monestir de Sant Benet de Bages i conservat al de Montserrat (4). Al de 1477 ja es fa referència al mas de Burgaroles i a un tal Pere Burgaroles. En canvi no figura als fogatjaments de 1497 i 1553. El 1809 Josep Xipell de Burgaroles, era regidor de l’Ajuntament de Santpedor. Desconeixem si l’habitava en qualitat de propietari o masover. El fet és que durant la Guerra del Francès quan s’acostava tropa enemiga els santpedorencs fugien de la vila i cuitaven a amagar la imatge de Santa Anna al mas de Burgaroles.
Poc més enllà, vora el Riu d’Or, hi ha una font. Per davant del mas prenem una pista en direcció a Callús i Sant Salvador de Torre Abadal (PR-C 131, Voltejant Santpedor). La deixem a l’alçada del torrent de Burgaroles per un camí a mà esquerra, en fort pendent. Per aquest bon camí faldegem planerament pel bosc de la Guinarda (guineu), que en l’esmentat capbreu de 1318 se l’anomena «Guyrnada», fins a sortir a l’extrem oriental de la Costa de la Vila.

  • (4) La meitat de l’església de Sant Pere i de la vila passaren al domini del monestir de Sant Benet pel testament de Guillem Berenguer del 1064.

Costa de la Vila (421m)
O la Costa. Entre la Roca Fumada i la carretera de Castellnou, orientada a xaloc, amb un desnivell d’un centenar de metres de fort pendent, es despenja del Serrat de Castellnou. Com a la Guinarda, tot el carener és termenal entre Castellnou de Bages i Santpedor.
L’any 1981 s’hi va obrir una pista que mai va ésser utilitzada per la que ara hi transcorre un sender sovintejat per ciclistes i caminants. Poc abans de la sortida a la carretera hi ha instal·lat un gronxador, un dels diversos que podem trobar arreu del terme.
A la carretera de Castellnou anem a l’esquerra,(5) en baixada, fins al camí del Sitjàon la deixem per pujar a mà dreta. Aquí el terme no segueix el carener i tot el pla del Sitjà que envolta les ruïnes del mas homònim (6) correspon a Santpedor. Pel vessant de migdia i passant pel dipòsit d’aigües, ens enfilem al Serrat del Floretes.

  • (5) Podem fer drecera anant a mà dreta i pujant després pel carrer del Turó.
  • (6) Al referit capbreu de 1318 se l’anomena mas de Puig d’Or (Puig Dor) en una descripció del terme on es pot veure que, per aquella època, era més petit i acabava aquí. El límit ponentí el senyalaven la Costa Llisa, el mas Pons Grau i el camí de les Pageses, per on transcorria l’antic camí de Castellnou a Manresa.

Serrat del Floretes (486m)
Som al punt més enlairat de l’itinerari. A cavall entre les dècades 60 i 70 del segle passat s’hi van localitzar uns fons de cabanes amb restes de ceràmica i estris de ferro, amb la conclusió dels arqueòlegs que es tractava d’un petit poblament pre-romà de finals del s. V i inicis del III ANE, coetani dels de Cal Ramon a la carretera de Callús i del Cogulló de Sallent, tot i que aquests darrers van tenir una ocupació més perllongada.
Sobre aquest turó o a la veïna Costa de la Vila s’ha especulat la possible ubicació del Castell d’Or (Castrum Auri) esmentat en diverses fonts a finals del s. X però del que no se’n ha localitzat cap evidència.
Retornem i creuem el camí del Sitjar, on anem a buscar un senderol que ressegueix el carener.

Turó del Sitjà (448m)
Sobre un contrafort avançat al carener. Hi ha instal·lat un altre gronxador i, a pocs metres, una creu de fusta en un pi. És un bon mirador del Pla de Bages. Seguim carenejant sempre per camí ben fressat, creuant breument una pista paral·lela, fins al Serrat dels Ossos.

Serrat dels Ossos (409m)
És el promontori més elevat de la Carena de les Valls, termenal entre les propietats de la Sala (Castellnou) al nord i Vallbona (Santpedor) a migdia, a la pineda coneguda com el com el Bosc de les Valls.
Al cim d’aquest promontori uns afloraments rocosos formen petites balmes. En una d’elles hi havia una ossera d’època desconeguda de la qual hom s’endugué la majoria dels ossos en època indeterminada. Una diàclasi al rocam havia servit de trinxera durant la Guerra Civil de 1936, tot i que no sembla que això conservi cap relació amb l’ossera.
Baixem, sense camí definit, a buscar la pista tot i que, si no ho veiem clar, podem fer-ho pel camí que hem trobat a mà dreta just abans del serrat i que el revolta pel vessant obac. Un cop a la pista la deixem tot seguit per un altre sender a mà dreta que ens mena a l’enrunat mas de les Valls.

Les Valls (355m)
Ruïnes consolidades d’un mas de planta baixa, pis i golfes. L’edifici, de dues crugies, presenta un cos més baix annexat a un lateral. La façana ha desaparegut quasi totalment. Segons Pere Vila i Rovira, la llinda de la balconada, avui desapareguda, duia la inscripció 1706. Els darrers habitants de les Valls foren el Joan Sangrà, l’Angeleta i una filla que, cap al 1920, abandonà la casa per anar a viure a Santpedor. S’explica que quan morí l’àvia de la casa queia una terrible nevada i l’hagueren de dur en una llitera des de les Valls al cementiri de Castellnou, passant tota mena d’adversitats.
Marxem de les Valls pel camí principal d’accés per sortir a la pista on retrobem el PR-C 131 que seguim a mà esquerra per deixar-lo aviat, a la segona bifurcació, per un ramal a mà dreta que baixa al mas de Vallbona. Continuant pel PR faríem drecera si ens convingués escurçar l’itinerari.

Vallbona (315m)
Aturonada sobre la riera de Bellver, termenal entre Callús i Santpedor. És una masia de planta basilical, amb baixos, dos pisos i golfes, coberta a doble vessant i  el carener perpendicular a la façana, orientada a sol ixent, on s’hi obren diversos finestrals protegits per llindes i pilars. L’entrada principal és amb arc de mig punt adovellat. La façana de migdia presenta mig cos amb tres galeries a cada pis d’arc de mig punt. Les plantes queden ampliades per un adossat al mur nord on hi havia una capella dedicada a Sant Pere. La façana ponentina té annexat un gran cobert destinat a les tines. Això i els grans bocois del celler, capaços de rebre unes quantes càrregues de vi, donen una idea del que recol·lectava el mas, sigui de collita pròpia o de parcers.
Malgrat la importància d’aquest mas a la vista de l’edifici i l’extensió de l’heretat, poca informació històrica n’hem pogut recollir. El cognom Vallbona apareix als fogatges de 1497 i 1553. Durant generacions els amos es cognomenaren Sala, tal com hem vist amb l’hereu que es casà amb la pubilla de Llussà.
Els actuals i nous propietaris estan portant a terme una important restauració al conjunt edificat que havia anat degradant-se amb el pas dels anys.
Retornem pel camí que mena a la vila i que porta el nom del mas. Passem prop de les ruïnes de cal Bonic, per cal Saleta i per cal Mariano, masets establerts anys ha pels de Vallbona a pagesos rabassaires. I més endavant a tocar les darreres cases de la urbanització del Mirador de Montserrat que ocupa l’antiga heretat de Pons Grau del Mas.
Entrem al nucli urbà de pel carrer de Núria. A la Plaça de Catalunya s’alça el Monument a la Sardana, erigit el 1987 amb motiu de la proclamació de la vila com a Ciutat Pubilla de la Sardana.
Per retornar al punt d’inici ens cal girar pel carrer del Monjo on hi ha el portal de cal Petet o de Berga, d’on partia el camí ral a aquesta ciutat. És un dels cinc que s’obrien a la tercera muralla que manà alçar Pere III ─Santpedor era vila reial─ per protegir una expansió que ja havia superat la segona. Les obres començaren el 1369. D’aquesta muralla es conserven dos portals més: el de les Verges o de cal Quatre i el de Sant Francesc o de cal Valeri.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Mas Llussà. Cliqueu la imatge per accedir a l’àlbum.

Tines de la Riera de Mura

Itinerari per conèixer el patrimoni vinculat a l’antic conreu de la vinya a la comarca del Bages

Distància 10,4 km
Desnivell acumulat 242 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 23 de març de 2018
Cartografia ICGC. Mapa comarcal (1:50000)
Recursos consultats
/ per saber-ne més
Les tines de Nèspola
Bages terra de vins (mapa)
Itineraris relacionats Tines de la Vall del Flequer

Durant el s. XIX el Bages va ser la comarca de Catalunya amb més hectàrees de vinya i producció d’hectolitres de vi. El 1860 el 64% de les terres conreades eren dedicades a la vinya.
El bon preu de vins i aiguardents va fer que els pagesos plantessin vinyes en els vessants més costeruts de les muntanyes i solucionessin el problema del transport de la verema i la necessitat d’una fermentació homogènia amb la construcció de tines i fabricació del vi al peu mateix de les vinyes.
La irrupció de la fil·loxera a la dècada de 1890, va matar els ceps i va fer abandonar les vinyes. Els bancals que ocupaven resten avui engolits per la pineda.
Hi ha escampades tines arreu de la meitat sud de la comarca, en diferent estat de conservació. Bona colla als termes de Talamanca, Mura i Rocafort.
A l’entorn de la riera de Mura i el Llobregat, entre els termes de Sant Fruitós de Bages, Talamanca i Pont de Vilomara i Rocafort, se n’hi apleguen una bona colla. No són tant conegudes com les de la veïna vall del Flequer, però prou interessants i n’hi ha de restaurades. Aquest itinerari en visita una bona part.
La riera de Mura, tributària del marge esquerre del Llobregat, és coneguda també com de Sant Esteve, en passar pel llogaret de Sant Esteve de Vila-rasa, i com a riera de Nespres.
Aquest itinerari transita bona part per pistes de terra i antics camins de bast, tots fàcils de seguir i fressats. Però, excepte alguns trams coincidents amb els GR 4 i 270, no són senyalitzats.

Accés
Per la C-55, a l’alçada de Manresa, entre els punts quilomètrics 29 i 30, sortim en direcció a l’autopista C-16 i Viladordis. Accedim a aquesta barriada manresana i, a la cruïlla en T on hi ha una parada del bus, anem a l’esquerra en direcció al Grau. A la propera bifurcació (Gravera del Carner, rètols indicadors) anem a la dreta en direcció a Sant Benet de Bages. Creuem per sota l’autopista on s’acaba l’enquitranat. Baixem en direcció al Llobregat i, a l’alçada dels Tres Salts en un ampli gir de 360º (penell explicatiu), el seguim pel marge dret (NW) fins al Gual de les Tines (rètols indicadors). Creuem el riu i aparquem a l’altre marge.
També podem accedir-hi a partir de Sant Benet de Bages (Món Sant Benet) per pista de terra i el marge dret del Llobregat, seguint el GR 270.
El Gual de les Tines és un punt habilitat per creuar el Llobregat a gual, qualsevol tipus de vehicle. Al marge esquerre, en un ampli revolt, podem aparcar-hi el vehicle.

Gual de les Tines (204m)
El Llobregat fa de termenal entre Sant Fruitós de Bages (marge dret) i Talamanca (esquerre). Al costat d’un pal indicador de senders, en prenem un (E) que no és indicat, creuant pel marge d’una feixa de conreu. Fort pendent de sortida que aviat s’aplana. Passem pel costat d’un aiguamoll i continuem fins a l’alçada de la Casa de les Tines. Fora de camí, pel costat de la tanca de la finca, baixem (S) a visitar les tines.

Casa de les Tines (225m)
Conjunt de set tines circulars alineades i una barraca adossada. Restaurades i en bon estat de conservació. Conegudes també com a tines dels Tres Salts, per la proximitat a aquest accident orogràfic del riu Llobregat. Solament es poden visitar des de l’exterior.
Camí enllà podem albirar la reclosa de la Mina, captació per a la central hidroelèctrica de les Marcetes.
Virem a migdia tot resseguint una lleixa sobre el cingle. Es tracta, molt probablement, d’un antic camí de bast entre el Llobregat i el Pla de Generes.

Mirador (310m)
Separant-nos uns metres del camí sortim sobre una talaia des de la que podem albirar bona part de la Riera de Mura, el seu aiguabarreig amb el Llobregat, la casa de les Tines, els Tres Salts. Bona part de l’itinerari que estem realitzant.

Baixada al camí de Generes (323m)
Ens cal estar atents al camí que baixa a mà dreta. Pot passar desapercebut o confondre’s amb una rasa. En realitat és un altre antic camí prou fressat que, en còmodes llacades, creua el de Generes i continua fins a un altre de paral·lel a més baixa cota. Podem continuar recte pel camí pel que veníem, però ens perdrem la visita a un parell de tines.
El topònim Generes ve del mas homònim situat al marge esquerre del Llobregat, en terme de Talamanca, poc més amunt de la resclosa de la Mina.
Quan atenyem el camí de Generes, que és una ampla pista per on discorre el GR 4, el prenem a mà esquerra i el seguim uns dos-cents metres.

Tines del camí de Generes (285m)
A mà esquerra localitzem una primera tina solitària i dos-cents trenta metres més enllà la segona, en estat més precari.
Pista enllà, al bell mig d’una pujada, retrobem a mà esquerra el camí de bast que hem deixat abans i el seguim. A l’alçada d’un olivar albirem un conjunt de dues tines.

Tines del Pla de Generes (333m)
Dues tines unides per la barraca de les boixes que comparteixen. Restaurades i en bon estat de conservació. Separada uns metres hi ha una altra barraca.
No cal retornar pel camí per on hem accedit. En seguim un de més ample que ens deixa sobre el Pla de Generes on podem atalaiar bona part del Prepirineu oriental: del Port del Comte a Ulldeter. També podem albirar, més propers, el mas i els xalets de les Brucardes, en terme de Sant Fruitós.
Davallem fins a una cruïlla de camins molt evident.

Camí a la Riera de Mura (300m)
Trifurcació. El GR segueix la pista que, a mà dreta, baixa al mas de les Generes i a creuar el riu. Hi ha dues pistes més. No prenem cap d’aquestes sinó un camí a mà dreta, paral·lel a una d’elles, que aviat comença a davallar en direcció a la riera. És força aixaragallat però per poc que ens hi fixem veurem que conserva restes de trams empedrats i, per les generoses llaçades, podem endevinar que es tracta d’una altre camí de bast.
Propers a la riera, a la bifurcació anem a l’esquerra. El ramal de la dreta també hi surt, però més avall a l’alçada del Triangle de forma que, si volem escurçar l’itinerari, podem fer-ho per aquí.

 Riera de Mura (240m)
La creuem a gual per unes passeres precàries de forma que, si porta gaire cabal, ens caldrà descalçar-nos. És termenal entre Talamanca i Rocafort (Pont de Vilomara i Rocafort). El marge dret correspon al primer.
Continuem per un corriol al marge esquerre i aviat ens cal tornar-la a creuar i seguir un camí ben fressat, altre volta al marge dret.
Si per comptes d’això prenem una pista precària a mà dreta, sortirem al camí de Sant Esteve i podrem escurçar també el recorregut.

Tina del Solei de Generes (266m)
Tina solitària, en estat precari de conservació, que ha perdut la coberta. No continuem pel camí que hem arribat, retornem sobre els nostres passos i, fora de camí, baixem de nou a la riera. La seguim uns metres pel marge dret i la tornem a creuar a gual sortint a una pista precària que, en pocs metres, ens deixa sobre un revolt del camí de Sant Esteve, una pista de terra ben condicionada, on anem a mà dreta. Pocs metres més enllà ja albirem una altra tina.

Tines de la Baga de les Cucoles (260m)
Són tres tines separades entre sí uns centenars de metres. La primera és al costat del camí de Sant Esteve. Un corriol poc definit per sobre d’aquesta ens mena a les segones, uns cent metres i escaig més a llevant. Són dues tines adossades. Una d’elles de planta quadrada i l’altra, circular, sembla inacabada.
Encara n’hi ha una tercera però, si volem visitar-la, és millor tirar enrere pel camí de Sant Esteve i seguir un centenar de metres un ramal a mà dreta.
Pista enllà, just a l’alçada on hem creuat per primera volta la riera, ens cal prendre un ramal precari a mà dreta i continuar, fora de camí, pel marge esquerre. Podem seguir per la pista, però és més interessant fer-ho per la riba on el pas hi és franc.

El Triangle (232m)
Resclosa que fa un bonic gorg. Reprenem la pista i ens cal tornar a creuar la riera continuant ara pel marge dret. Poc més enllà, si ens separem del camí per un altre a l’esquerra que passa vora d’un gran bloc després, podem albirar un bonic gorg sota un altre bloc encastat.

Tines Transformada i Solitària (243m)
Aïllades, a dreta i esquerra del camí i separades uns seixanta metres entre sí. En bon estat de conservació.
Prou més enllà deixem a mà dreta les instal·lacions d’una antiga granja d’ànecs. A la bifurcació retrobem el GR. Anem a l’esquerra en direcció, entre altres, al Pont de Vilomara (hi ha un indicador) deixant a mà dreta el camí de Generes.
Baixem a retrobar la riera per un tram pavimentat i ens cal tornar a creuar-la per visitar el proper grup de tines.

Tines de Solanes (217m)
També anomenades d’en Toni, és un grup d’onze tines. Vuit adossades a les parets d’una edificació que ha perdut la coberta i reconstruïdes. Són de planta quadrada. Tres més, en ruïnes, de planta circular i alineades.
En aquest punt coincideixen els GR 4 i 270 i comparteixen camí vers el sud cap el Pont de Vilomara.
Re-creuem la riera i continuem per la pista, seguint el GR 270. En una corba la deixem per una de paral·lela, precària, però més propera a la riba.

Aiguabarreig (200m)
Desguàs de la riera de Mura al Llobregat en una bella raconada on el riu fa un meandre i l’aigua s’escampa calma per l’ampla llera.
Continuem per un corriol paral·lel a la pista.

Els Tres Salts (200m)
Abans d’accedir-hi podem retornar a la pista i visitar la tina Llobregat que és a una cinquantena de metres per una camí a mà dreta.
Conegut així perquè el riu salta, en un curt tram, tres esculls calcaris. L’erosió del rocam de la llera li confereix un atractiu especial. També se’ls anomena Ulls del Llobregat.
Recuperem la pista i retornem al punt d’origen.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Àlbum d’imatges
Tines de la Riera de Mura

Cogulló de cal Torre

Des de Rajadell

Distància 13,6 km
Desnivell acumulat 607 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 10 de març de 2015
Cartografia ICGC Bages, mapa comarcal (1:50000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

La prominència del Cogulló dóna, en dies clars, una àmplia panoràmica, molt més enllà de les comarques del Bages i l’Anoia.
Partió dels termes de Castellfollit del Boix i Rajadell, s’hi sol pujar a peu des de qualsevol d’aquests dos pobles i, en cotxe, per pista des de Castellfollit.
Cogulló (cim cònic, aïllat o a l’interior d’una serra) de cal Torre, pels masos que té a la falda. A migdia, cal Torre, al terme de Castellfollit. Al nord, cal Torra del Forn, de Rajadell.
Aquests itinerari s’hi enfila des de Rajadell, tot i que és més curt i menys desnivellat fer-ho per Castellfollit. És fàcil, la direcció evident i els camins, en general, ben fressats. Però, tot i que seguim diversos PR, la insuficient senyalització i la coincidència de diversos camins, no tots representats al mapa, fan que al pla ens calgui orientar-nos be per no fer marrada.
Com a negatiu destacar que els camins s’han malmès considerablement pel pas motoritzat i en alguns punts en llaurar feixes properes.

Accés
Accedim a Rajadell des de l’Eix Transversal C-25. Ens enfilem al nucli històric, aturonat al peu del castell, travessem la Plaça de l’Era i, després del carrer Major, anem a la dreta. A migdia del poble hi ha habilitada una bona zona d’aparcament.

Rajadell (375 m)
De l’aparcament marxem per la pista (SW) que deixem al cap d’uns 175 m.

Camí del Pujolar (389 m)
Prenem un corriol a mà dreta que segueix el marge dret (hidrogràfic) del Torrent del Daurell. Trobem un viver a mà dreta i anem a passar per una surgència, al costat de la que hi ha una font seca. Més enllà deixem un corriol a mà dreta que baixa a una balma i sortim a la pista, que seguim també a mà dreta. Passem pel costat del mas del Pujolar (deshabitat), el revoltem i baixem a trobar el torrent de cal Xic.

Torrent del Daurell (395 m)
Confluència dels de cal Xic i Valldòria i el camí (asfaltat) de les Casetes a cal Montfort.
Anem a l’esquerra (SW) per una pista que seguim després vers W. A la propera bifurcació (rètol indicador) seguim a l’esquerra fins a creuar el torrent.

Torrent de Valldòria (410 m)
El creuem i, tot deixant a mà esquerra una pista, seguim recte per un camí ample. Ben aviat creuem una altra pista on també seguim recte (fita). Ens enfilem fort per un camí ample, malmès i aixaragallat pel pas motoritzat.
Més amunt creuem un altre camí i sortim a una pista que prenem a mà dreta. Revoltem i, seguint la pista, travessem pel bell mig d’una feixa de conreu.

Dipòsit de Parcerisses (520m)
Al Pla de la Quiuxa, destinat al servei d’aigües, ben a prop d’un altre contra-incendis.
Continuem la pista (S primer, SW després), vorejant una feixa de conreu que, en llaurar-la, s’ha “menjat” el camí. A l’altre cap deixem la pista per un camí a l’esquerra. Poc metres enllà sortim a una altra pista i anem a l’esquerra.

Abeurador (565m)
A l’alçada d’un abeurador per la fauna, deixem la pista per prendre una drecera a l’esquerra. La retrobem poc més amunt i la seguim també a mà esquerra, vers el S, uns 260m fins passada una feixa a mà dreta.

Camí de la carena (620m)
Deixem la pista per un corriol molt evident que, a mà dreta, s’enfila en direcció a la propera carena.
Anem resseguint vers el S l’ampli i llarg esquenall de la Serra de Palomes amb bones vistes cap a sol ixent i nord.
Durant tot aquest tram, malgrat el temps transcorregut, son encara visibles les restes de l’incendi que va afectar la zona l’octubre de 1980 (1)
Al Portell de Cal Carlos obviem el camí que, per la dreta, baixa a aquest mas (ruïnes) i al de Palomes.
Passem pel mig d’unes antigues feixes, ara ermes, i ja albirem el cim.

Cogulló de cal Torre (881m)
Vèrtex geodèsic, pessebre, taula d’orientació i caseta de guaita forestal. Coronat per una gran senyera que es renova anualment per l’onze de setembre, en un aplec dels pobles de les rodalies.
Marxem per la pista de Castellfollit que deixem pocs metres més enllà baixant per un corriol molt costerut a mà esquerra. Revoltem per sota el cim anant a buscar la carena amb el Turó de les Tres Creus, per la que baixem en fort pendent. Tornem a trobar aquí el camí malmès i aixaragallat.

El Portell (690m)
Baixem a mà esquerra per un corriol poc definit i costerut, per entremig de la Baga de cal Torre fins atènyer una pista que prenem a mà esquerra.
Obviem una bifurcació a mà esquerra i, desprès d’unes llaçades, continuem recte fins al mas de cal Torre del Forn.

Cal Torre del Forn (536m)
Pagesia ben conservada. Edifici de planta quadrada i coberta a quatre aigües, del que destaquen el gran porxo i l’eixida, suportats per columnes a la façana de migdia.
Continuem vers el N pel camí d’accés a la casa i, a la bifurcació en Y, anem a la dreta.
Més endavant el camí és asfaltat. Albirem a l’esquerra cal Caseta, cal Montfort i cal Xic, amb el gran mas de Parcerisses al fons. Alçada a mà dreta la Batzuca. Uns 70 metres més enllà de l’accés a aquesta casa ens cal abandonar la pista.

Camí a ca l’Oliver (454m)
Deixem la pista asfaltada per una a mà dreta, accés a una feixa de conreu. La voregem per un corriol poc definit que, passant per entremig d’altres feixes, ens mena fins a unes arnes on girem a la dreta (E), a la vista ca l’Oliver, fins a atènyer la pista d’accés al mas, que seguim a mà dreta i deixem al cap de poc per una altra a l’esquerra (rètol indicador).
A la següent bifurcació en Y anem a l’esquerra i seguim bona estona la pista principal, obviant altres ramals, fins a una marcada colzada de 90º a esquerra, als Plans de cal Balard. En aquest punt prenem una drecera que ens fa passar per entremig de feixes.
Quan retrobem la pista, continuem recte (N), obviant els ramals a esquerra i dreta.
Deixem la casa de cal Balard sobre nostre a la dreta, i retrobem el camí d’anada que, en poca estona, ens retorna al punt d’inici.

  • (1) L’incendi de l’11 i 12 d’octubre de 1980 va començar al castell de Castellar, per la imprudència d’uns excursionistes, i va afectar masos, boscos i feixes dels termes d’Aguilar de Segarra, Castellfollit del Boix i Rajadell. Dos excursionistes van morir atrapats al Cogulló.

Aquí trobareu una bona alternativa al camí de retorn.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Castellnou de Bages

Pels serrats del nord del terme

Distància 12 km
Desnivell acumulat 390 m
Nivell de dificultat Fàcil
Data 8 de febrer de 2015
Cartografia ICGC
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Itinerari circular que transcorre en la pràctica totalitat per pistes i camins carreters. Castellnou és un terme amb masos i feixes de conreu dispersos. Per aquesta raó a la ruta hi coincideixen nombrosos camins. Fer-ne una ressenya detallada resultaria pesat fins a l’avorriment. Si volem seguir-lo el millor es guiar-nos pel GPS dons, en bona part, la senyalització és inexistent.
En dies clars els punts elevats com la Torre o les Pinasses son una bona talaia del Prepirineu: des de l’Alt Urgell fins a l’Osona.
Seguirem un tram del GR 179 “Ruta dels Maquis”, visitarem una torre de gaita medieval i antigues pagesies avui enrunades.
És una zona molt afectada pels incendis, especialment el de 1994, però també el del 2005, on el pi blanc ha colonitzat pràcticament la massa forestal regenerada.

Accés
Des de Santpedor una carretera ben pavimentada però estreta ens mena fins al nucli de Castellnou. Amplia zona d’aparcament al costat de l’església.

Nucli de Castellnou (480 m)
Format per un grup d’antigues edificacions restaurades, l’ajuntament i la bonica església Sant Andreu (romànic llombard segle XI) a l’entorn d’una plaça de nova planta. Als baixos d’un dels edificis restaurats hi ha el Museu dels Maquis.
Retornem uns quatre-cents metres per la carretera que hem vingut fins que un rètol ens indica una camí carreter a mà dreta (GR, Sant Cugat del Racó, Ruta dels Maquis).
Guanyem alçària en moderat pendent deixant a l’esquerra per sobre, les cases de la urbanització de la Figuerola i a mà dreta la fondalada de Coma dels Cellers, capçalera del Riu d’Or que, passant per Santpedor i Sant Fruitós, desguassa al Llobregat prop de Sant Benet de Bages.

Carena dels Cellers (261 m)
El proper mas dels Cellers de Figuerola apadrina els topònims de la contrada. Nom directament relacionat amb la producció vinícola. Com anirem veient a altres punts de la ruta, la vinya i el vi a Castellnou, com a bona part de la comarca, tingueren una importància cabdal.
Atenyem una pista que prenem a mà esquerra en pujada. Passem per sota el Turó dels Cellers (611 m) on hi ha un bon mirador (1).
Sortim a la carretera (terra batuda) de Balsareny a Castellnou que seguim a mà dreta fins que l’abandonem per un camí carreter a mà dreta (rètol indicador) en direcció a la Torre.

Torre de Castellnou (624 m)
Popularment coneguda com Torre dels Moros. De planta circular, 12 metres d’alçària i murs de 2,5 metres d’amplada, és datada al s. XI. S’observa el basament d’alguna construcció annexa per allotjar probablement alguna guàrdia. Es considera que més que defensiva la seva funció, en una ubicació privilegiada al bell mig de la comarca, era la de guaita.
Al peu del turó de la Torre prenem un corriol ben fressat a mà esquerra (NE) que de seguida gira 90º a NW. Més enllà un nou gir ens deixa de nou sobre la carretera de Balsareny.
La seguim a la dreta 140 metres i per una de secundària a l’esquerra. Per un corriol ben fressat pugem a les Pinasses.

Les Pinasses (625 m)
Vèrtex geodèsic. És el segon punt més alt del terme. Podem albirar vers sol ixent el mas de Candàliga i la baga homònima. Antany ufanosa, va quedar arrasada per l’incendi del 94.
Continuem per la pista ver el W i a la propera cruïlla anem a la dreta. A l’esquerra, al fons de la coma albirem el mas de Casamitjana.

Bifurcació de Casamitjana (573 m)
Rètols indicadors. Retrobem la carretera de Balsareny però prenem un camí carreter empedrat vers el NNW que seguim fins a la Creu.

Creu del Perelló (575 m)
O la Creueta. Mas enrunat situat en un collet a la divisòria entre les feligresies d’Argençola i de Castellnou. (2)
Seguim una pista carenejant vers el SE, deixant diversos ramals a dreta i esquerra.
Podem albirar a la fondalada vers el N la carretera de les Vilaredes entre Balsareny i Súria i la riera d’Argençola. Escampats a banda i banda els masos de les Vilaredes, el Puig, les Cases i Argençola, entre altres. I a la carena Castelladral i Sant Cugat del Racó. Deixem a mà esquerra el Tossal de Serra Morena (3).

Bifurcació (564 m)
On hi conflueixen diverses pistes. Prenem la tercera en el sentit de les busques del rellotge, que aviat en bifurca en Y, on prenem el ramal de la dreta.

Colldeforn (583 m)
Un altre antic mas en estat ruïnós. Format per dos cossos d’edificis disposats en L amb una torre quadrangular a la part de migdia. Al darrera, a la part alta, hi havia les tines.
Marxem vers l’E, revoltant la capçalera d’un torrent i baixem carenejant primer i decididament després a buscar la llera de la riera. A l’esquerra podem albirar les ruïnes de Sant Pere de Castellnou i del mas del Graner.

Riera de Bellver (444 m)
O de Vallverd. Neix ben a prop, a la coma de Casamitjana i desguassa al marge esquerra del Cardener al terme de Callús. La creuem i ens enfilem per l’altre marge ver el S.

El Putxot (495 m)
Nucli de deu cases en estat ruïnós. Foren construïdes durant el segle XVIII per a l’explotació de la vinya. De característiques semblants estan alineades i orientades a xaloc. El 1930 ja no en quedava cap d’habitada.
A la part de migdia hi ha les tines, aprofitant el desnivell del terreny per extreure el vi per les boixes. Poc més enllà la gran barraca del Genyo habitada fins a mitjans del segle passat.
Passada la barraca i seguint la pista ens enfilem suaument vers el SE fins a superar la Serra de Cal Nofre on, pel costat del torrent homònim baixem decididament cap a la carretera de Santpedor a Castellnou.

Carretera (441 m)
Hi sortim pel costat d’un dipòsit d’aigua. La seguim dos-cents metres a l’esquerra i l’abandonem per l’antic camí de Castellnou, a mà dreta.
Passem pel costat de Cal Tatgeta i d’una antiga sínia i retornem al punt de sortida.

  • (1) Si volem enfilar-nos hi a la propera cruïlla haurem d’anar a l’esquerra uns tres-cents metres i després un altre cop a l’esquerra uns dos-cents. Però la vista que s’hi albira és semblant a la que gaudirem des de la Torre o les Pinasses.
  • (2) La nit del 6 al 7 d’agost de 1963, Ramon Vila “Caracremada” morí molt a prop d’aquesta masia en una emboscada que li parà la Guàrdia Civil. En aquest mateix lloc, uns quants anys abans, el dia 22 de febrer de 1945, també foren morts per la Guàrdia Civil els masovers de la casa (Domènec Rovira “el Mingo de la Creu” i Ramona Bessa) i dos guerrillers que allotjaven.
  • (3) És el “sostre” de Castellnou de Bages (627,5 m). Tot i que un antic camí hi puja, la pinassa que l’envaeix priva les vistes des del cim.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Tines de la Vall del Flequer

Itineraris per conèixer el patrimoni vinculat a l’antic conreu de la vinya a la comarca del Bages

Distància 6 (a) / 13,5 (b) km
Desnivell acumulat 125 / 641 m
Nivell de dificultat Fàcil / moderat
Data 22 de novembre / 29 d’octubre de 2014
Cartografia Ed. Alpina: Sant Llorenç del Munt i l’Obac (1:25000)
Recursos consultats
/ per saber-ne més
Les tines de Nèspola
Bages terra de vins (mapa)
Itinerari relacionat Tines de la Riera de Mura
 
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Durant el s. XIX el Bages va ser la comarca de Catalunya amb més hectàrees de vinya i producció d’hectolitres de vi. El 1860 el 64% de les terres conreades eren dedicades a la vinya.
El bon preu de vins i aiguardents va fer que els pagesos plantessin vinyes en els vessants més costeruts de les muntanyes i solucionessin el problema del transport de la verema i la necessitat d’una fermentació homogènia amb la construcció de tines i fabricació del vi al peu mateix de les vinyes.
La irrupció de la fil·loxera a la dècada de 1890, va matar els ceps i va fer abandonar les vinyes. Els bancals que ocupaven resten avui engolits per la pineda.
Hi ha escampades tines arreu de la meitat sud de la comarca, en diferent estat de conservació. Bona colla als termes de Talamanca, Mura i Rocafort.
Les de la Vall del Flequer, al terme municipal del Pont de Vilomara i Rocafort, destaquen pel bon estat de conservació. El sender SL-C 52 les recorre. Hi localitzarem penells informatius que expliquen detallada i gràficament el procés constructiu, funcions de les tines i edificacions annexes i l’elaboració del vi.
Podem escurçar o allargar l’itinerari al nostre gust, dues opcions:

  • (a) Curta que retorna un cop visitades les Tines del Ricardo.
  • (b) Llarga que inclou la visita a les tines de la Bauma Roja, a la vall de Santa Creu, la casa del Flequer i Sant Pere d’Oristrell. Tanmateix hi ha un tram que no recomanem (nota 3). Podem estalviar-nos-el perfectament.

Accés
Del Pont de Vilomara en direcció a Rocafort per la BV-1224, poc abans del punt quilomètric 4, prenem a mà dreta un pista (indicador Tines del Flequer), creuem la riera i poc més enllà trobem un espai destinat a aparcament.

Aparcament (256 m)
Mapa del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac i penells explicatius de l’itinerari SL-C 52. Ens guiarem per les estaques indicadores d’aquest sender fins a les Tines del Ricardo.
Pugem pel camí del Flequer(S), deixant a mà esquerra el d’Oristrell (retorn) i poc més enllà el de la pedrera.
Enclotat a mà dreta queda el Torrent del Flequer. A l’altre costat, envaïts per la pineda, albirem marges de pedra seca que suportaven els antics bancals de vinya i barraques. Deixem el camí del Flequer per un de carreter a mà dreta, en baixada.

Tines del Bleda (300 m)
Continuem pel camí carreter, trobem una barraca de vinya i creuem el torrent.
A la bifurcació anem 100 metres a l’esquerra fins les Tines del Tosques.

Tines del Tosques (287 m)
Tornem enrere i a la bifurcació prenem un corriol que gira a l’E per l’obaga de la Serra de Puig Gili. Passem pel costat de marges de pedra i d’un dipòsit de vinya. També sobre diverses lloses de pedra per salvar rases. Aquestes rases als pendissos evitaven l’erosió hídrica del terreny.
Baixem un tram esglaonat i, poc més enllà, ja albirem les Tines de l’Escudelleta, prop del torrent.

Tines de l’Escudelleta (314 m)
Continuem per un camí carreter, creuem de nou el torrent fins a la cruïlla.

Bifurcació (332 m)
Indicada. Per l’esquerra retrobem el camí del Flequer per on podríem retornar a l’aparcament. Continuem vers l’E, ara pel marge dret hidrogràfic, fins al proper grup de tines.

Tines del Ricardo (338 m)

  • (a) Un cop visitades retornem a la bifurcació anterior i prenem una pista a mà dreta que va guanyant alçària sobre la vall, pel marge dret del torrent.  Hi localitzarem diversos penells explicatius sobre l’activitat vitivinícola i com va influir en el canvi de la fisonomia del paisatge. També ens permetrà albirar a vista de pardal els conjunts de tines de l’Escudelleta i del Tosques.
  • (b) Seguim en pujada 150 metres pel camí del Flequer.

Tines del Camí del Flequer (350 m)
Nou grup de tines a banda i banda del camí. Retornem a les del Ricardo i, creuant altre cop el torrent, marxem per una pista vers l’ESE, en pujada.

Camí de les Grauetes (365 m)
A la bifurcació anem a la dreta, ignorem a mà esquerra el ramal (indicat) que mena a les Grauetes. Fem un gir de 180º per revoltar una torrentera i abandonem la pista.

Camí de la carena (396 m)
Just passada la torrentera deixem la pista per un corriol ben fressat a mà esquerra.
Ens enfilem entre llaçades primer i fort pendent desprès, per un camí molt aixaragallat pel pas de les trialeres (1) fins a la carena de la Serra de Puig Gili (2) que resseguim a l’esquerra (SE), pujant en moderat pendent, fins a la bifurcació.

Camí de la Bauma Roja (550 m)
Prenem a mà dreta una pista que baixa en fort pendent i llargues llaçades.

Bauma Roja (475 m)
On hi localitzem un altre grup de tines i edificacions troglodítiques. Retornem a la bifurcació (3) i prenem un corriol a mà dreta per continuar pujant i carenejant. Abastem la pista que també parteix de la bifurcació i la seguim.

Puig Gili (614 m)
Fi de pista. El cim pròpiament és poc més amunt però, arbrat com és, no gaudeix de visibilitat.
Vers el NE prenem un poc visible corriol que, poc metres més enllà va definint-se millor. Seguim senyals escadussers verds i vermells i fites esporàdiques. El corriol es va desdibuixant i es fa difícil de seguir, especialment al tram de baixada en direcció a la torrentera.

Camí transversal (510 m)
Atenyem un corriol transversal a l’alçada d’un bloc desprès on hi ha una fita i senyals de pintura. Anem a l’esquerra (NE) fins a un collet (Placeta de les Bruixes). Camí més definit que seguim per una carena (N). Trobem senyals de pintura carbassa i perdem els verds. Baixem fins a la llera del torrent de Colldat i, a l’altre marge, atenyem un antic camí carreter que seguim fins a una pista on anem a l’esquerra (W).
En aquesta direcció albirem el mas del Flequer.

Camí del Flequer (374 m)
Deixem la pista per un camí de bast a mà dreta (estaca indicadura del SL). Creuem el torrent i ens enfilem cap al mas.

El Flequer (423 m)
Mas compost de dues edificacions. Una d’elles en ruïnes. La principal, en millor estat, conserva la coberta, tines i algunes dependències annexes en estat semi ruïnós. (4)
Pel costat d’un viver marxem vers el NW seguint un corriol ben fressat, en fort pendent. Desprès virem 90º a W fins a una bifurcació de pistes, on agafem el ramal de la dreta.
A la propera bifurcació anem a l’esquerra fins a la reixa d’accés a un mas, on continuem cap a l’esquerra (W).
Anem carenejant (NW). Passem pel costat d’una barraca amb estable i menjadora i continuem per una pista que més aviat sembla un tallafocs a la carena.
En aquesta direcció aviat albirem el campanar de l’ermita.
A la bifurcació, seguim per l’obaga fins a l’ermita.

Sant Pere d’Oristrell (410 m)
Petita església d’una sola nau i planta rectangular, encimbellada sobre un turonet. A la façana de ponent hi ha la porta, de mig punt, amb la data de 1858. Culmina la façana principal un esvelt campanar quadrat.
Documentada d’ençà el segle XIII, ha sofert diverses modificacions que no permeten identificar els elements constructius de la primitiva església.
Continuem camí passant pel costat d’un dipòsit per a incendis i baixem, a mà esquerra, al nucli d’Oristrell.
El petit nucli d’Oristrell, antigament Ullastrell, apareix citat al segle X. Hi podrem observar també un grup de tines en bon estat de conservació.
Baixem pel camí pavimentat fins a retrobar el camí d’anada.

  • (1) Sort que és dins el Parc Natural!
  • (2) Puig Gili segons diverses fonts i el mapa topogràfic, Puig Gil segons l’excursionista i el del Parc. La referència més antiga en parla com Monte Virgilio.
  • (3) No recomanem aquest itinerari. El tram entre Puig Gili i la Placeta de les Bruixes és perdedor, per una zona rosta i no aporta res ni des del punt de vista paisatgístic ni patrimonial. En cas de voler visitar la Bauma Roja, és millor retornar sobre els nostres passos i anar al Flequer pel Camí de les Grauetes.
  • (4) A les darreries de la dècada dels 40 del segle passat aquest mas fou l’escenari d’un segrest perpetrat per un escamot antifeixista.

Opció (a) curta


Opció (b) llarga


Àlbum d’imatges a https://photos.app.goo.gl/1SGJpGcB3GZzfMy38

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Collbaix i Torres de Fals

De Sant Joan de Vilatorrada a les Torres de Fals pel GR 3

Distància 16,7 km
Desnivell acumulat 610 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 10 de març de 2010
Cartografia ICC Mapa comarcal (1:50000)

Itinerari que passa pel cim del Collbaix, talaia del Pla de Bages, i les Torres de Fals, un dels monuments militars més significats de la comarca.
Les Torres son el que resta del Castell de Fals, vestigi de que aquesta fou durant anys terra de frontera, quan Catalunya acabava aquí. A l’ombra del castell es repoblà el terme creant nombrosos establiments. D’aquesta època daten els orígens d’alguns del masos que visitarem o albirarem pel camí. Alguns varen assolir una considerable preponderància, en bona part mercès a l’expansió de la vinya, que va tenir el seu punt culminant al segle XIX.
Podrem veure com tots els masos tenen un o més edificis annexos per encabir-hi tines. També trobarem tines i bancals dalt del Collbaix. I multitud de feixes al Pla de Fals, avui dedicades al conreu de secà o ermes, que havien estat plenes de ceps. Durant segles els propietaris dels masos pactaven, generalment pel tracte de la rabassa morta, amb pagesos sense terra, la rompuda de terres ermes o bosquines per establir noves vinyes a parceria. Era una forma d’assegurar-se a llarg termini uns ingressos regulars, sense gaire risc.
Fins que la fil·loxera va fer abandonar bona part de la terra que avui el bosc ha tornat a colonitzar. Aquest insecte no va acabar solament amb la vinya, sinó també amb tot el sistema socioeconòmic sobre el que es sustentava la pagesia. La revolució industrial va fer la resta. Sant Joan de Vilatorrada és un bon exemple: a ponent vinya fins a cim del Collbaix, a llevant, vora el riu, les fàbriques del Borràs, el Mig (Burés) i Cal Gallifa que donaven ocupació a pagesos amb pocs recursos -sobretot a les dones- i permetrien fer menys penós el tràngol que va suposar la nova situació.
Aquesta no és dons solament una fàcil matinal de baixa muntanya. És també un recorregut per una part de la història del Pla de Bages.

Recursos consultats:

  • Rutes i camins del Bages. El Pla de Bages a peu i en BTT. Ruta 4. Jordi Planell i Marc Vilarmau. Farell editors. Llibres de Muntanya (2). ISBN 84-95695-11-1
  • Fals, les cases. Ernest Molins Roca. Zenobita edicions. ISBN 978-84-92571-10-9
  • Revista Falchs. ACR de Fals (Fonollosa, Bages)

Accés. Al carrer Torrent del Canigó de Sant Joan de Vilatorrada hi ha el Mas Llobet. Antigament una important masia als afores del poble, actualment de propietat municipal, ha quedat engolida pel nucli urbà. Àmplia zona d’aparcament a la vora.

Mas Llobet (236 m) Per sobre el mas hi ha l’era enrajolada, una bona mostra dels espais per batre i ventar a les antigues cases de pagès. Envoltant l’era hi ha una palissa i tres grans tines. Ens enfilem vers ponent per un senderó guardat amb baranes de fusta i travessem l’alzinar. Aviat trobem rètols indicadors[1] que a cada cruïlla ens ajudaran a escollir el ramal correcte entre els diversos camins i corriols que travessen feixes i marges de conreu de secà[2]. Camí entre planer i de suau pendent.
Abastem una pista enquitranada. La seguim a mà dreta pocs metres i l’abandonem per un corriol a mà esquerra que travessa pel bell mig d’una feixa de conreu i s’enfila vers ponent, entre un clap de bosc i una altra feixa. La cruïlla, indicada per un rètol, és punt de pas del GR 3 que seguirem fins a les Torres de Fals[3].
Guiats pels senyals blancs i vermells, enfilem en fort pendent per salvar els dos-cents metres i escaig de desnivell que ens separen del cim. El camí –força axaragallat- es divideix de tant en tant en dos o més ramals, que sempre acaben confluint. Abastem una mena de collet a la carena on hi ha unes antigues tines[4] per girar desprès a migdia i encarar el darrer pendent fins el cim.

Collbaix (545 m, 45’). Vèrtex geodèsic (destruït) de segon ordre, gran senyera[5] i taula d’orientació. El cim és planer i boscós. Coronat per uns considerables blocs de conglomerat que l’han preservat precisament de l’erosió. Gaudim d’una bona perspectiva sobre llevant i migjorn de la comarca, especialment del Pla de Bages. El cim és termenal entre Sant Joan, Manresa i Fonollosa.
Marxem del cim vers mestral (ONO). Seguint el relleu de l’àmplia carena[6] que marxa per aquell cantó, davallem, ens tornem a enfilar i altre volta a davallar en fort pendent fins a un collet on hi arriba una pista per cada cantó. El ramal que puja de l’obaga de ca n’Oms, el prendrem a la tornada[7]. El que puja pel solell és el camí del pedregar, un altre dels habituals per pujar al Collbaix. Aquest punt és termenal entre Rajadell, Manresa i Fonallosa.
El GR segueix un corriol per la carena, però nosaltres continuem per la pista paral•lela que passa per l’obaga, en moderat pendent. Poc més enllà conflueixen. Rebutgem un ramal a mà esquerra i a la propera cruïlla (rètol indicador) continuem recte vers mestral. El ramal de mà dreta (barrat per un cadenat) mena a l’antiga casa de Collbaix. El de l’esquerra a la Torre[8].
Som al cap del Pla de Fals, al seu extrem més llevantí i encetem el Camí dels Plans[9]. Entremig de feixes de conreu anem marxant per un camí carreter vers mestral, rebutjant un ramal a mà esquerra, fins a la casa del Collet.

El Collet (455 m, 2h). Antic[10] mas totalment restaurat respectant l’estil i estructura originals. En surten dues pistes. Deixem la de l’esquerra i prenem en baixada, a mà dreta, la més precària. Vers mestral, rere la pineda de l’obaga de la Gabriela, ja podem albirar la silueta de les Torres de Fals. Desprès d’un revolt, la pista es divideix. El GR continua pel ramal de l’esquerra, els senyals grocs pel de la dreta[11]. Rebutgem tres ramals a mà esquerra. Vers el nord podem albirar la fondalada de la riera de Fals i a l’altre marge la gens afortunada urbanització de Canet de Fals[12].
Abandonem la pista fent drecera per un corriol a mà esquerra. La creuem i continuem pel corriol davallant entremig d’una espessa boixeda fins a la font dels Pins, senyalitzada per una estaca i que raja amb bona deu. Poc més enllà retrobem la pista.
Deixem un ramal a mà dreta (per on retornarem) i continuem vers mestral fins al mas de la Massana[13]. Marxem per un camí carreter, vers el nord, pel costat de la muralla que envolta el mas. Travessem el torrent de l’Infern fins a un berenador i abastem el conjunt de les Torres de Fals[14] (365 m, 3h).

El retorn el fem des de la Torre Nova, per un corriol que s’enfila fins a una casa a xaloc (SE) de les Torres i desprès per una pista que, del costat de la casa, marxa vers migdia. A la cruïlla prenem el ramal de ma dreta que ens deixa ben a prop de la Font dels Pins.
Desfem el camí d’anada fins a l’inici del Camí dels Plans (498 m, 4h 20’) i el coll de la carena ponentina del Collbaix on, a la cruïlla, prenem la pista de l’esquerra, la que puja per l’obaga de ca n’Oms.
Durant aquesta part del recorregut que transcorre a mitja alçada de la muntanya per les obagues de Ca n’Oms i de Can Server, podem albirar altres antics masos del terme de Fals: a la carena el de Collbaix i al fons de la vall Torreblanca, Ca n’Oms i Can Server (o Campserver), entre d’altres[15].
Davallem seguint els replecs de la muntanya, vers gregal (NE) en moderant pendent. La pista ens deixa a la cruïlla de camins dels Camps de l’Obaga (rètol indicador) on el Camí de la Sal (GR 3.1) continua cap a Súria. Nosaltres marxem en direcció contraria i, fent un gir de 90º, seguim vers xaloc (SE) anem a retrobar per la seva falda la cara llevantina del Collbaix i el camí de l’anada que desfem fins al Mas Llobet (5h 30’).

  • [1] Senders del Cardener (GR 3 i 3-1 Camí de la Sal). També estaques de l’itinerari naturalista Florenci.
  • [2] Bona part d’aquestes feixes constituïen la propietat del Mas Llobet que s’extenia al llarg de la falda de la muntanya de Collbaix, de tal manera que totes les barraques de vinya que encara podem observar (una vuitena) en aquesta zona eren de parcers que conreaven terres del mas. El mas apareix documentat el s. XVI.
  • [3] Per pujar a peu al Collbaix des de llevant hi ha dos camins tradicionals. Un és aquest. L’altre, més costerut, puja més a migdia (prop de la casa dels Balcells) i va a sortir sota els blocs de roca del cim.
  • [4] Aquestes tines i alguns marges de pedra son vestigis inequívocs que aquestes costes eren explotades intensivament en bancals dedicats a la vinya, fins l’arribada de la fil•loxera a les darreries del XIX.
  • [5] La senyera fou plantada per l’Alioth Parapent del CECB i la taula d’orientació fou instal·lada el 2005 pel mateix CECB amb motiu del seu centenari.
  • [6] Aquesta carena fa de termenal entre Manresa i Fals (Fonollosa)
  • [7] Aquest ramal de l’obaga està senyalitzat amb pintura groga corresponent a un itinerari que desconeixem. Els senyals ens acompanyaran fins poc més enllà del mas del Collet.
  • [8] La Torre és un mas amb una torre de guàrdia adossada. Situada al Pla de Fals, prop del terme de Rajadell, servia per comunicar el castell de Fals amb la resta de guàrdies del sector occidental, que per la situació del castell no podia albirar. La guàrdia de Fals apareix documentada des del 1033.
  • [9] El Pla de Fals és una vast altiplà (prop de cinc quilòmetres de llargària) dedicat al conreu de secà (antigament a la vinya) amb alguns claps de bosc, que s’alça de ponent a llevant amb alçàries sobre el nivell del mar que van de prop dels quatre-cents fins als cinc-cents metres. Vers el nord el pla queda tallar per la clotada de la riera de Fals i vers migdia per la de Rajadell.
  • [10] El Collet i les terres que l’envoltaven han estat durant segles una masoveria del veí mas Massana, però als orígens era un mas independent, conegut amb el nom de Mas de la Serra. Tant aquest nom com l’actual del Collet fan referència a la situació geogràfica del lloc on està enclavada la casa, al xaragall de la riera de Fals que talla l’altiplà en direcció est-oest (revista Falchs pàg. 343). El mas és documentat d’ençà el 1252.
  • [11] Per la dreta marxa l’antic camí ral de Fonallosa. Seguint-lo passaríem pel costat d’un oratori, un mas enrunat i també ens menaria a les Torres de Fals. Però faríem marrada i ens saltaríem la font dels Pins.
  • [12] Aquesta urbanització porta el nom del seu promotor, en Lluís Canet, un especulador immobiliari que va adquirir-ne els terrenys a Miquel Massana, del Mas Massana, el 1963.
  • [13] El mas de la Massana fou històricament la hisenda més important de Fals. Documentat d’ençà l’any 1039, s’anomenava La Sala. L’estructura actual de la casa data de la segona meitat del XIX quan s’hi va afegir un cos nou al cantó de migdia de l’antiga masia, amb una façana arrodonida on s’hi obriren grans finestrals amb persianes de propietari. Va ser obra de Salvador Massana que va fer grans inversions en reformes i millores de la propietat. En morir sense descendència, la propietat va entrar en decadència amb plets i litigis entre diversos hereus.
  • [14] El conjunt monumental de les Torres de Fals està format per la torre vella, de planta circular, encimbellada dalt d’un pujol. Al seu redós hi ha l’església de Sant Vicenç, la rectoria i el cementiri. A l’altra banda del torrent de l’Infern s’alça la torre nova, també circular i construïda probablement a les acaballes del XIII. Les torres son els elements de defensa que resten de l’antic castell de Fals, documentat d’ençà l’any 995, situat al camí ral entre Manresa i Cardona. Per això el castell i el seu terme foren durant segles un domini dels vescomtes de Cardona.
    Des del 1977 a les Torres de Fals s’hi representa amb gran èxit artístic i de públic un pessebre vivent organitzat pels veïns de Fals i Rajadell.
  • [15] La casa de Collbaix és la menys antiga i data del XVIII. De Can Server n’hi ha constància d’ençà el XVII. Ca n’Oms (abans Torreblanca) és la que hi ha notícies més reculades (1252) i pel que fa a Torreblanca (abans Solà) les referències escrites més antigues daten del 1313.



Powered by Wikiloc
Àlbum. Polseu la imatge per accedir-hi

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF