Arxiu de la categoria: La Mata, la Mola i l’Obac

El Camí Ral del Coll de Daví

Des de la Barata al Pont de Vilomara

Distància 16 km
Desnivell acumulat +381 -846 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 29 de setembre de 2019
Cartografia Editorial Alpina. Els 3 Monts (1:30000); Sant Llorenç del Munt i l’Obac (1:25000).
  ICGC. 07 Bages (1:50000)
Documentació Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt-Serra de l’Obac). Antoni Ferrando i Roig. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
  Camí ral de Coll de Daví. Jaume Capdevila i Plans. Dovella nº 2, 1981.
  Els camins de Manresa a Barcelona. Joan Valls i Pueyo. Dovella nº 18, 2016

Aquest itinerari ressegueix el tram del Camí Ral de Barcelona a Manresa que travessa la Serra de l’Obac, tradicionalment conegut com Camí Ral del Coll de Daví, entre Matadepera i el Pont de Vilomara.
Hom creu que és molt més antic, malgrat que la primera referència documental data de l’any 1070 en la compra d’un alou per part del monestir de Sant Llorenç del Munt. Era un camí de bast, no apte dons per a carruatges. Tampoc era l’únic per anar de Manresa a la Ciutat Comtal: hi havia el de Martorell per Esparreguera, el de Collcardús i el del Coll de can Massana. Però era el més curt i per això fou el més habitual fins al segle XIX quan el 1835 s’obria la carretera del Bruc pel coll de can Massana, i el 1859 la línia ferroviària entre Terrassa i Manresa.
Tot i que era molt freqüentat, se’l considerava perillós: recorria un tram muntanyenc amb passos estrets vorejant cingleres, boscós i feréstec, on el viatger s’exposava a patir-hi algun accident o ser assalt per bandolers, especialment durant els segles XVI i XVII. Nombrosos testimonis en donen fe, alguns dels quals els ressenyem a tall d’exemple. Les principals quadrilles de bandolers varen operar als voltants d’aquest camí i, en general, de la Serra de l’Obac: Antoni Roca, Serrallonga, Rocaguinarda, Trucafort,… tant és així que les autoritats de Terrassa i Manresa havien tractat la possibilitat de desviar-lo per Rellinars.
Atenent a que era un camí de bast, és un itinerari fàcil, amb poc desnivell i pendents que mai passen de moderats. Ara bé, solament té un parell de trams senyalitzats: aquells que coincideixen amb els GR. I hi concorren nombrosos corriols, camins i pistes, la majoria ben representats als mapes excursionistes, però que no abasten tot el recorregut. Per això el GPS ens serà de molta utilitat. Hem procurat ressenyar totes les bifurcacions, però n’hi ha tantes que és possible haver comès alguna omissió. Es tracta d’un itinerari en travessa, pel que cal comptar amb mitjà de transport a cada cap.

Accés
Iniciem l’itinerari al punt quilomètric 9 de la BV-1221 entre Terrassa i Navarcles, a l’alçada de la Barata on, al marge dret de la carretera, hi ha espai per aparcament.

La Barata (626m)
L’origen d’aquest mas es remunta al 1330 quan l’abat de Sant Llorenç del Munt establí Ramon Barata i la seva muller Constança, ciutadans de Manresa, una peça de terra anomenada Llinars, al terme de Sant Joan de Matadepera. Els Barata en pagaren trenta sous i es comprometeren a aixecar-hi un mas, conrear la terra i pagar els tributs estipulats al monestir. Per aquest pacte quedaven subjectes a la servitud de la gleva: en la seva condició de remences, ells i llur descendència no podien abandonar el mas sense haver-se redimit del seu senyor.
En aquest terreny que el monestir ja hauria adquirit a propòsit, situat al costat del camí ral de Manresa a Barcelona, al punt on s’ajuntava amb el de Berga pel coll d’Estenalles, els Barata hi deurien fundar un hostal per als vianants, traginers i comerciants que hi transitaven.
L’establiment va mantenir-se actiu durant més de cinc segles aportant considerable prosperitat econòmica als Barata —juntament amb l’explotació forestal, la vinya i el conreu— que amb els anys havien anat adquirint més terres per engrandir la propietat. Aquesta situació els hi va procurar més d’un problema: el 1613 la quadrilla del Sastre Domingo va intentar segrestar un fill de la família. I l’octubre de 1615 Jeroni Ramona, cap de la banda dels Avinyonesos, segrestà l’hereu i un germà, que aconseguiren escapolir-se. En ambdós cassos els bandolers tractaven d’obtenir un bon rescat. El mateix mes la banda d’en Trucafort passa per la Barata i es fan donar menjar. Porten segrestat un tal Coll de Cerdanyola. I aquell mateix dia s’enfronten les bandes dels Avinyonesos i d’en Trucafort. Casualitats o revenja.
Paradoxalment les males llengües atribueixen a un hostaler de la Barata la connivència amb una quadrilla de bandolers als quals avisava mitjançant peces de roba esteses als finestrals. No era estrany que els bandolers estesin assabentats si les víctimes que pretenien assaltar traginaven diners o quelcom de valor, prèviament advertits per xarxes de delators, popularment coneguts com a «lloques».
Seguim dos-cents metres per la carretera i prenem un camí a mà esquerra. Aviat atenyem el vertader camí ral que surt de darrera del mas i comencem a guanyar alçària (W) per superar dos-cents metres de desnivell, el més fort que trobarem en tot l’itinerari, en direcció a l’esquerra del Castellsapera fins atènyer la carena del Collet Estret.

Coll de Daví (862m)
No es coneix amb certesa la situació d’aquest pas que dóna nom al Camí Ral. Algunes guies i mapes l’han assimilat al Coll del Correu, però diversos indicis fan pensar que és en aquest punt, el més alt de l’itinerari. D’una banda Josep Maria Faura al seu llibre «Història de la Serra de l’Obac» documenta que a llevant del Castellsapera hi havia un mas rònec anomenat Daví. Per altra un mapa del segle XIX on s’il·lustren les possessions del marquesat de Castellvell que inclouen el terme de Vacarisses, l’ubica en aquest paratge (1) partió amb el terme de Terrassa dons, en aquest curt espai hem passat pels de Matadepera i Terrassa i a partir d’aquí ho farem pel de Vacarisses. Antigament havia rebut el nom de Creu del Coll de Daví o la Creu Trencada. Les guies i mapes del Parc l’anomenen Mal Pas del General.
D’aquí, per l’esquerra, en surt el camí que, pel Collet Estret i el Turó de la Carlina mena a la Casa Nova de l’Obac. Per la dreta marxa un corriol al peu del Queixal de Porc.
Nosaltres continuem de recte i aviat gaudim d’una bona panoràmica del solell de la Serra de l’Obac on destaquem la Roca Salvatge i el Paller de Tot l’Any amb Montserrat al fons. Després flanquegem un roquissar al peu del Castellsapera on podem albirar el cingles sobre la Balma de la Porquerissa i el Turó de la Pola, per revoltar tot seguit en sentit antihorari la capçalera de la Canal de Mura i ajuntar-nos al camí que baixa del Coll de les Tres Creus, per on discorre el GR 5 (Sitges-Canet de Mar).
Més endavant rebutgem una costeruda drecera a mà esquerra tot fent una bona marrada per seguir vers ponent.

  • (1) Font: David Hernández, publicat al bloc caudelguille.net (visita 8/10/19).

Canal del Forn Gran o del Solitari (760m)
Per l’esquerra surten dos corriols que menen a la Font del Solitari i a la Roca Salvatge que, seguint-lo, ens menaria a la casa de l’Obac. El nom de Solitari evoca les vivències d’en Gori Jover, un terrassenc represaliat de la guerra civil que després d’estar engarjolar fou desterrat a més de deu quilòmetres de casa seva. Passà tretze anys en aquella contrada, vivint en una cabana de carboner i subsistí caçant i fent de carboner. Construí la font coneguda com del Solitari, en una encaixonada canal entre la Roca Salvatge i el Paller de Tot l’Any. Nosaltres continuem recte. Al Collet Gran trobem a mà esquerra el camí que puja al peu del paller, conegut també com a Paller de l’Obac o Muronell que és termenal entre Vacarisses i Rellinars. Curiosament la carena no fa de partió amb el veí terme de Mura: el delimita el Torrent de la Cansalada, al fons de l’afrau.

Font del Lladre (731m)
A l’esquerra surt un camí a la propera Font del Lladre. El nom li ve del bandoler Capablanca que s’amagava en alguna cova o esquerda del cingle del Paller de Tot l’Any. D’aquest personatge, del qui totes les referències són llegendàries, es diu que abans de fer-se bandoler era un mosso de bastaix a qui uns lladregots van robar-li la soldada a Manresa. D’aquesta feta va prometre que no es guanyaria mai més la vida honradament. Va robar una capa blanca a un capità de miquelets amb la que tenia una manera peculiar d’assaltar: l’estenia al bell mig del camí i, parapetat dalt d’un arbre o roca, obligava a deixar-hi tot el que de valor portés la seva víctima, si no volia ensumar l’olor de pólvora del seu pedrenyal. Bon coneixedor del terreny, d’amagatalls no n’hi faltaven per escapolir-se dels perseguidors. I era ben acollit als masos de la contrada pels dinerons fàcils i generosos que hi gastava. La llegenda no es posa d’acord amb quina fou la seva fi: uns diuen que acabà pres pel sometent, altres que fou trobat mort sota una bóta de vi.
El maig de 1970 l’argenter barceloní Pere Cortey s’adreçava a fira a Manresa on pensava vendre objectes d’or i plata. A la Barata s’ajuntà amb tres altres viatgers i decidiren fer el camí junts per més seguretat. Prop de la Font del Lladre els sortiren al pas sis bandolers armats amb pedrenyals. Un aconseguí fugir però al Cortey li robaren objectes per valor de més de dos-cents ducats, moneda i un parell de calzes. Els tres quedaren allà lligats fins que pogueren desfer-se i denunciar-ho al veguer.
A la següent bifurcació anem pel ramal de l’esquerra (el de la dreta és una drecera) passant per la Balma Roja, inconfusible pel color del rocam.

Coll del Correu (650m)
Rep el nom perquè hi passava el servei de correu per a Rellinars i Vacarisses. Aquí deixem el GR que per l’esquerra baixa per la Canal del Correu al mas de la Boada i Rellinars. Per la dreta baixa un altre camí cap a les fondalades del Torrent de la Cansalada o de la Gavarra i era el que feien servir la gent dels masos de l’Espluga, de la Pola i altres que subsistien al fons d’aquelles afraus.
Vers migdia hi gaudim d’una bona vista sobre els arrodonits turons del Castell de Bocs i, quan el camí vira al nord, podem albirar la fondalada del Torrent de la Gavarra, fins al Castellsapera.
El desembre de 1585, Jaume Aynar, Porter Reial de la ciutat Comtal va ser assaltat per dos bandolers en el lloc anomenat Mal Grau, prop d’aquest coll. Els saltejadors sabien que havia estat a la tresoreria de mossèn Franquesa a proveir-se de diners i, tot i que el viatge era oficial dons portava cartes segellades per les autoritats de Manresa i Cardona, no dubtaren en robar-lo i estripar-li les cartes amb el segell reial, a més de ferir-lo amb una daga.
En aquest punt hi havia un pi del que s’hi penjaven desferres humanes de bandolers executats per escarni públic. El maig 1595 quan hi passà Jaume Sabater, un traginer de Lloret que portava dos matxos carregats de sardines per vendre a Manresa, hi havia penjat un home a la forca. El pas era molt estret i en creuar-se amb un altre sobre un rossí amb sàrries, aquestes s’enganxaren als coves d’un dels matxos. El del rossí empenyé un matxo que rodolà cingle avall arrossegant el de Lloret. No es va pas aturar a socórrer-lo. Tot i malferit Sabater va poder recuperar el camí i arribar fins a l’hostal de Vallhonesta on va encomanar que li recuperessin la càrrega mentre ell i el matxo anaven a guarir-se a Manresa. Quan varen presentar-se al lloc els que havien rebut l’encàrrec, el peix havia desaparegut: es veu que veïns de Rellinars ja se’ls havien avançat.
Més enllà, al costat esquerre del camí, actualment protegit per baranes de fusta, hi ha l’Avenc del Camí Ral, de poca profunditat. Després ve un tram on el camí conserva un bon tram d’empedrat original. Encara més enllà sortim sobre un camí carreter que seguim.

Hostalets del Coll de Daví (631m)
Hi ha poca informació sobre aquest hostal del que solament se’n conserven algunes restes, però tot fa pensar que és posterior als de la Barata, Sant Jaume de Vallhonesta i Vilomara dons no és esmentat en alguns documents sobre el Camí Ral que parlen d’aquests tres. Més modernament si que apareix com un indret on pagant et donaven de menjar i acolliment, encara que «les prostitutes no s’hi podien estar allotjades més d’un dia i encara sense fer ús del seu ofici». Els veïns de Rellinars però coneixien l’indret com els «plans de Coll de Vi» i la «Creu de Coll de Vi».

Coll de la Morella (580m)
Al peu d’una torre d’electricitat. El creua el camí entre Mura i Rellinars, per on discorre l’itinerari dels 3 Monts. Poc més enllà, vers migdia, podem albirar Rellinars i el mas de Casajoana  i el els masos del Farell i Mata-rodona pel vessant contrari.
Deixem la pista per un camí a mà dreta fins al proper coll.

Coll de Gipó (533m)
Termenal entre Rellinars i Sant Vicenç de Castellet. Per la dreta hi arriben pistes des de Rellinars i per l’esquerra una paral·lela al Camí Ral. Aquí trobem la primera d’una sèrie de fites —suposem que reproducció de les originals— del Camí Ral on se’ns informa que manquen 2,5 llegües i 3 hores per Manresa i 10 llegües per Barcelona.
El 1591 tres solsonins que retornaven de Barcelona foren assaltats per bandolers tot i que havien estat advertits de la seva presència en passar per la Barata.

Sant Jaume de Vallhonesta (484m)
Impressionant  conjunt  de  ruïnes  que  posa  de  manifest  la  importància  i  la significació  d’un dels  hostals  més  antics  del  Camí  Ral.  En dóna fe la capella d’origen romànic. Encara s’hi pot reconèixer la bassa, les quadres, el molí, les tines i altres elements de l’edificació. En un cadastre del segle XVII constava que les quadres de l’hostal podien acollir fins a 70 cavalleries, el que dóna una idea del trànsit que passava pel camí i que hi feia parada.
La casa fou habitada fins a primeries de la dècada dels 40 del segle passat. A partir d’aquí el conjunt sofrí un ràpid deteriorament esperonat per l’espoliació d’elements com teules i sobretot l’incendi del 1985 que va cremar-ne les bigues.
Hi passa el GR 5 (Puigcerdà-Montserrat) en el seu tram entre Sant Vicenç de Castellet i el Pont de Vilomara, que seguim sortint del conjunt pel portal de Manresa per carenejar tot seguit pel Serrat dels Trons, termenal entre Sant Vicenç de Castellet i el Pont de Vilomara.
A tocar d’aquesta població, abandonem el GR per un camí a l’esquerra. Anem a passar pel costat del dipòsit d’aigua de l’Eixample i entrem al nucli urbà pel costat de les piscines municipals i el carrer de Sant Jaume.

El Pont de Vilomara (187m)
Alçat el segle XIII sobre el riu Llobregat, uneix el poble al que dóna nom amb el Raval de Manresa. És del tipus «esquena d’ase» amb nou arcs i asimètric. Fou reconstruït entre 1617 i 1624, després d’una gran riuada, modificat el 1843 i restaurat el 1991. Hi ha constància documental de l’existència d’un pont d’ençà el segle XI, però podia no correspondre exactament al mateix indret que el del XIII.
Els ponts de Cabrianes, Rajadell i Vilomara foren construïts a càrrec del Comú de la ciutat de Manresa per resultar d’interès estratègic per les comunicacions amb la seu episcopal de Vic i el Berguedà, l’interior del Principat i Barcelona, respectivament.
Just al costat del pont, al marge esquerre del riu, hi ha el mas de Vilomara, conegut com l’Hostal del Pont.
D’aquí el Camí Ral menava a Manresa per les Arnaules —on hi havia un altre hostal— cal Gravat i Santa Clara.Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF



El Camí Ral del Coll de Daví

Castell de Pera i Roca Sareny

Des de la Muntada retronant per la Canal i Font del Llor 

Distància 10,5 km
Desnivell acumulat 489 m
Nivell de dificultat moderat
Data 12 de desembre de 2018
Cartografia Ed. Alpina. Sant Llorenç del Munt i l’Obac (1:25000)

Itinerari pel sector oriental del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac que ens permetrà visitar un seguit d’indrets prou interessants. La major part transcorre per la zona afectada pel gran incendi de l’agost de 2003 que va cremar 4.600 ha i, el que fou més greu: hi perderen la vida cinc persones d’una mateixa família.
La major part l’itinerari és perfectament senyalitzat i allà on no és així, els camins són ben fressats i no ofereixen dubtes d’orientació. Cal tenir en compte que en diversos punts ens caldrà ajudar-nos amb les mans per progressar.

Accés
Per la B-124 entre Castellar del Vallès i Sant Llorenç Savall, entre els punts quilomètrics 17 i 18. Pel costat del pont que travessa la Riera d’Horta, seguim la pista pavimentada (rètols indicadors) que s’endinsa per la vall, fins a l’aparcament de la Muntada.

Aparcament de la Muntada (508 m)
Creuem el pont sobre e la Riera d’Horta, anem a la dreta pel camí d’accés a la Muntada. Poc abans d’arribar-hi, uns indicadors ens senyalen a mà esquerra el camí esglaonat que s’enfila per darrera del mas.

La Muntada (505m)
Antic mas propietat d’un dels senyors del castell de Pera (s. XI-XII). Fou fill del mas el bandoler Joan Muntada, «lo minyó de Sant Llorenç» o «el Muntadeta». A primeries del segle XVII actuava amb l’escamot del nyerro Perot Rocaguinarda. Al costat del seu capitost, aconseguí escapolir-se de la justícia en allistar-se al Terç de Nàpols.
Fou adquirit per la Diputació de Barcelona el 1998 i actualment està destinat a aula de natura i refugi. És destacable l’era enrajolada del mas.
Seguim l’SL C-56 Camí del Castell de Pera, ben fressat. Guanyem la carena de la Muntada i la seguim (N) en direcció a l’evident morral pedregós darrera del qual s’amaga el castell.
Abans d’atènyer el coll, haurem de superar el fort pendent per graonades rocalloses que ens obligaran a ajudar-nos amb les mans en algun punt. Un cop al coll, seguim els indicadors vers el castell, sense més dificultat.

Castell de Pera (740m)
Castell roquer adossat per la part de migdia a un gran penyal d’on deu pervindre el nom (pera=pedra).
El lloc és esmentat per primer cop l’any 1018. El 1157 figura com a amo del castell Arbert de Pera, senyor també del veí castell de Rocamur i de les castlanies de Castellar del Vallès i Ribatallada, en un jurament de fidelitat al comte Berenguer IV.
Al peu del castell pel vessant ponentí hi ha el mas d’Agramunt. Tot i ser el més proper al castell, era patrimoni del Monestir de Montserrat. Fou habitat per la família Comapregona, la mateixa que vivia al mas veí de Pregona. L’any 1695, fou adquirit per la família Gibert de Mura, que el va reformar.
Continuem (NW), ara de baixada, deixant un corriol a mà dreta que prové del camí del mas Saladelafont.
Atenyem el Coll de la Costa, on surt un camí a mà esquerra que baixa a Agramunt, que no prenem. Passem pel sota dues línies d’alta tensió i sortim a una pista que prové del Collet de la Casilla, a la carretera B-124, que prenem a mà esquerra (S). La deixem més enllà per una de precària a mà esquerra (1) per la que resseguim (SW) la falda llevantina de la Roca Sareny. S’acaba en un corriol pel que pugem (NW) al dolmen.

  • (1) Si no desitgem visitar el dolmen podem continuar per la pista que revolta la Roca Sareny i enfilar-nos-hi per un corriol al nord. D’aquesta forma solament farem la carena de la Roca en un sol sentit.

Dolmen de Roca Sareny (760m)
Cal bona dosi de perspicàcia per no confondre aquest monument megalític amb simples roques despreses de la carena. Fou localitzat casualment per uns excursionistes després que l’incendi de 2003 el deixés al descobert.
Aquí s’acaba la senyalització. Continuem (W) per un camí fins l’Era Ventosa, un ampli planell de sòl rocallós on hi acaba la pista del Collet de la Casilla. Prenem un corriol (ENE) que s’encara al molt evident contrafort meridional de la Roca Sareny, pel que ens enfilem amb precaució (certa exposició), ajudant-nos amb les mans en un parell de punts.

Roca Sareny (793m)
També l’hem vist anomenar com a Roca «Sereny». El punt més alt és un turó al mig de la carena, coronat per una fita, però la recorrem íntegrament, per camí fàcil, fins a l’esperó més septentrional.
Com sol ser habitual allà on es parteixen les aigües, aquesta carena, l’Era Ventosa, el coll de Pergona i la dels Emprius, que recorrerem tot seguit, fan de partió entre els termes de Mura (Bages) a ponent i de Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental) a llevant. Vers ponent correspon a la conca del Llobregat a través de la Riera de Mura (dita també de Sant Esteve i de Nespres). Vers llevant les torrenteres desguassen al Ripoll i dons, correspon a la conca del Besós.
Retornem pel mateix camí a l’Era Ventosa on pugem (SW) per un corriol fins al Coll de Pregona, que rep el nom del mas que té a prop. A mà esquerra en surt un camí que hi baixa, pel que podríem fer drecera, cas de convenir.
En fort pendent i alguna llaçada ens enfilem (W) a la carena. Poc abans d’atènyer-la trobem una bifurcació a mà dreta (fites) que obviem.

Carena dels Emprius
És un esquenall que s’allargassa des del Coll del Llor al peu del Montcau, vers el nord. Durant l’incendi del 2003 en aquesta carena es va aconseguir aturar la progressió del front evitant que penetrés més cap a l’interior del Parc, vers Mura.
Seguim (S) el camí carener obviant dues bifurcacions a mà dreta que menen a la Vall.

Queixal Corcat (857m)
Prou més enllà albirem a l’esquerra una protuberància rocallosa lleugerament separada de la cinglera. Un corriol a l’esquerra del camí mena fins al collet entre el cingle i les roques on, abans d’arribar-hi cal superar un curt pas per una lleixa aèria. Podem evitar-lo baixant en fort pendent per terreny descompost i remuntant per sota la lleixa. La roca està literalment corcada per diverses fissures. Per una d’elles (esglaó metàl·lic) podem accedir al sostre.

Cau dels Emboscats (870m)
Poc més enllà, també a mà esquerre del camí, surt un ramal ben fressat en direcció al caire llevantí de l’estimball.
És una mena d’avenc al que hi baixem per sobre una roca tombada equipada amb dos esglaons metàl·lics. Després hi ha un ressalt amb una rústica però sòlida escala de fusta, que dóna a la galeria principal, paral·lela al cingle, on s’hi obre un gran finestral que forma una mena de sala lateral abocada al cingle. La cavitat acaba en un colze i una saleta de reduïdes dimensions, on es poden observar petites formacions.
El nom li ve perquè va servir d’amagatall durant la Guerra Civil a persones que s’escapolien de lluitar al front.
Recuperem el camí carener. Quan tenim al davant el Turó de Finestrelles, som al tram més alt de l’itinerari. Baixem al coll entre la carena i el turó i continuem davallant (SW) fins al Collet del Llor.

 Collet del Llor (778m)
O de la Vall. Cruïlla de camins on, a banda del dels Emprius, hi arriba el que puja de la carretera al Coll d’Estenalles per la font de la Guineu. També el del Coll d’Eres, per on transita el GR 5, i el que baixa a la Vall d’Horta. Aquí recuperem els senyals indicadors.
Baixem dons a l’esquerra seguint el GR per fort pendent entre llaçades. Quan sentim el brogit de l’aigua, ja som a prop de la font.

Font del Llor (611m)
Hi accedim per unes escales a la dreta del camí. Brolla sota una balma amb un doll d’aigua abundant i regular, en un indret és frescal i ben condicionat.
La canal del Llor neix sota coll d’Eres. Des de la font surt un camí que hi puja. A partir d’aquí forma el torrent de la Font del Llor que, barrejant-se amb el de la Pregona, forma la Riera d’Horta tributaria del riu Ripoll.
Continuem camí, ara molt més ample i planer, pel marge esquerre del torrent, fins al pont per on el creuem i continuem (E) per la pista d’accés.

Marquet de les Roques (547m)
El veiem a distància, des de la pista, a l’altre marge del torrent. És un gran casal de maó vermell d’estil historicista-neoromànic. Antoni Oliver, avi de l’escriptor sabadellenc Joan Oliver «Pere Quart» va encarregar, l’any 1895 a l’arquitecte Juli Batllevell, un nou edifici sobre les restes de l’antic Mas Marquet del segle XIII. Actualment és propietat de la Diputació de Barcelona.
Joan Oliver hi passà llargues temporades i sovint hi organitzava vetllades literàries amb un grup d’escriptors, conegut com la Colla de Sabadell.
Prop de la pista hi ha un forn de pega restaurat i amb un penell explicatiu del seu funcionament.
Pista enllà retornem a l’aparcament de la Muntada.

Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Powered by Wikiloc

Castell de Pera i Roca Sareny

Serra de l’Obac. El Pujol de la Mata i la Falconera.

Dos itineraris, d’entre les diverses opcions que hi ha, per visitar un dels cims més coneguts de la Serra de l’Obac: el Pujol de la Mata. El segon, a més, s’acosta a l’airosa Falconera i s’enfila a la seva Miranda.
Malgrat la seva modesta alçària, el Pujol de la Mata és una bona talaia per albirar bona part del Pirineu i Prepirineu oriental. Com a curiositat afegida té un parell de petites cavitats que foraden el rocam cimer d’un vessant a l’altre.
Les parets de la Falconera, o Sabatera, i la seva miranda cauen a plom, com tallades amb un ganivet, sobre el torrent del coll d’Estenalles.
Tot i que situem l’itinerari a la serra de l’Obac, per ubicar-lo tot distingint-lo de l’altre gran sector del parc natural, Sant Llorenç del Munt, el més propi seria dir-n’hi serra de la Mata. Així és com coneixem des del Bages aquest conjunt de turons, carenes i canals entre Mura i la casa de Mata, que escolen les seves aigües a la riera de Nespres, també coneguda com de Sant Esteve o de Mura.

De Mura al Pujol de la Mata per la canal del Dragó i a la Falconera per la carena del Muronell i el camí de la Costa de la Mata.

Distància 11 km
Desnivell acumulat 730 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 16 de febrer de 2016
Cartografia Ed. Alpina. Sant Llorenç del Munt i l’Obac (1:25000)

Itinerari fàcil de camins ben fressats, però no pas senyalitzats. Ara be, com arreu del parc, n’hi concorren molts altres i cal estar atent per no fer marrada. La única dificultat son un parell un parell de graonades, equipades amb grapes, per accedir al cim del Pujol El cim de la Miranda és fàcilment accessible. Tanmateix el de la Falconera té un darrer tram amb passos de III.

Accés
A Mura s’hi accedeix per un ramal de la BV-1221 entre Matadepera i Navarcles. Per sobre del nucli urbà, a l’esquerra de la carretera hi ha al Centre d’Informació amb una àmplia zona d’aparcament.

Centre d’Informació de Mura (466m)
Situat al nord del nucli urbà. Travessem el poble baixant vers el sud fins la riera de Nespres on anem a l’esquerra. Passem pel costat de l’ermita de Sant Antoni i continuem pista enllà (SE, indicacions de Els Caus i Font Freda).
A la bifurcació en Y, on s’ajunten el torrent d’Estenalles amb el de la Font Freda per formar la riera de Nespres, abandonem la pista per un corriol que s’enfila, entremig dels dos ramals, fins a una precària pista de servei d’una línia d’alta tensió, prop d’una torreta que deixem a mà esquerra. Som a la Costa de la Mata. D’aquest punt en parteixen dos camins. El de l’esquerra és per on retornarem. Prenem el de la dreta i, en moderat pendent anem guanyant alçària pel marge dret (hidrogràfic) del torrent de les Llosades (que més amunt s’anomena de la Font Freda). Al fons podem albirar la silueta cònica del Pujol de la Mata, coronat per un roquer, talment com un mugró.
Creuem el torrent de la Roureda, subsidiari d’aquell i ens entaforem a la canal del Dragó. Fort pendent fins assolir un collet, on anem a la dreta.
Al peu del rocam cimer, flanquegem a l’esquerra per un corriolet fins a la boca de les dues coves que, en pocs metres, ens permeten travessar a l’altre vessant.
Per accedir al cim superem un parell de curtes graonades, equipades amb sòlides grapes. Fa anys, en lloc de grapes hi havia escales.

Pujol de la Mata (771m)
Cim acastellat: Ampli i planer, envoltat de parets verticals. Molt bona talaia del Pirineu i Prepirineu oriental.
Retornem al collet per on hem vingut on, un difús corriol, baixa decididament (S) per una canal al torrent del Roure del Parrac, i un sender ben definit s’enfila (E) a la Sesta Forèstega. Nosaltres prenem un corriol entremig (SE) que també davalla cap el torrent. Abans d’arribar-hi trobem una drecera a mà dreta, però el camí més còmode és fent marrada a l’esquerra.
Travessem la llera del torrent i deixem a mà esquerra un corriol que s’enfila per aquest cantó (1). Poc més enllà, trobem a mà dreta el que ve del Roure del Parrac (2), la canal de la Font Freda i la de la Brega. Continuem recte, fem una colzada per creuar un torrent secundari, i ens enfilem a la carena de la cova del Muronell.

  • (1) Ignoro on mena aquest camí, prou fressat, que no apareix ressenyat al mapa. Però suposo que der ser una drecera al Camí de la Costa de la Mata, que surt al Pla de les Sivines.
  • (2) Si volem visitar-lo és força a prop, en una clariana torrent avall. Solament en resta la soca, però he llegit que tenia bona envergadura fins que un llamp el va afectar. El nom li ve del d’un piler (carboner) de Mura que feinejava per aquesta zona.

Cova del Muronell (780m)
Oberta a pocs metres del camí, s’hi accedeix per un corriol pel vessant ponentí. És una balma de tres metres d’amplada per quatre d’alçària i vuit de fondària. Amb una obertura lateral, talment un finestral, protegida per un mur de pedra seca.
També anomenada dels Moros, dels Lladres o del Plana, la única referència a aquests noms que he localitzat és que fou utilitzada com a estada temporal (com tantes altres a la serra) per una persona amb aquest cognom.
Més amunt atenyem el camí de la Costa de la Mata que, pel coll del Bofí, baixa del mas homònim on hi ha les oficines del parc. El prenem a mà esquerra i serà pel que retornarem. Solament el deixarem transitòriament per visitar la Falconera (1).
Flanquegem (NNE) en perdent cota moderadament. A l’alçada del Pla de les Sivines obviem un corriol poc definit a mà esquerra (2). Poc més enllà abandonem el camí per un corriol que s’enfila a mà dreta (fita) i el seguim fins atènyer el camí del coll d’Estenalles, que prenem a mà esquerra. Deixem, també a mà esquerra, el que baixa a buscar el de la Costa de la Mata.
Sortim a pocs metres del Revolt del Pi, sota del coll d’Estenalles, on la carretera de Matadepera a Talamanca dibuixa un tancat revolt. Zona d’aparcament i punt d’inici de diversos itineraris. Fem un gir de 90º i ens enfilem a l’esquerra (N) vers l’evident Miranda de la Falconera.

  • (1) Tanmateix a mà dreta surt un altre camí que ignoro on mena.
  • (2) No apareix al mapa ni en tinc cap referència. Cal suposar que és un camí paral·lel al que hem fet i que baixa directament al torrent del Roure del Parrac.

Miranda de la Falconera (846m)
Bonic mirador sobre el torrent d’Estenalles que ens separa de les parets dels Cortins i el Montcau, amb una panoràmica semblant a la del Pujol.
Ens adrecem a la veïna Falconera, o Sabatera per camí ben definit. Si volem accedir al cim ens caldrà superar alguns passos de III.
Guiats per fites baixem a recuperar el camí de la Costa de la Mata, a l’alçada del collet de la Sabatera, on anem a la dreta (N). El que resta és camí carener. Per l’esquerra trobarem tres camins que menen a la Sesta Farèstega. Un parteix del mateix collet, l’altre just passat el Turó de la Roureda i el darrer, prou més avall. Poc més enllà d’aquest darrer trencall trobarem, també a mà esquerra, el que s’enfila al Pujol del Llobet i, encara més enllà, el que davalla del mateix punt.
El pendent s’accentua. Poc abans de recuperar el camí d’anada, trobem a mà dreta el que baixa al torrent d’Estenalles.


Polsa la imatge per accedir a l’àlbum

De Mura al Pujol de la Mata pel Camí Raló, la carena de la Castanyera i la canal de la Font Freda. Retorn per la Costa de la Mata.

Distància 13,7 km
Desnivell acumulat 840 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 9 de maig de 2010 / 12 de maig de 2007
Cartografia Ed. Alpina. Sant Llorenç del Munt i l’Obac (1:25000)

Com l’anterior aquest és també un itinerari fàcil amb la única dificultat d’un parell un parell de graonades, equipades amb grapes, per accedir al cim. El camí de pujada és parcialment senyalitzat, no així el de tornada des de la carena de la Castanyera.

Accés
A Mura s’hi accedeix per un ramal de la BV-1221 entre Matadepera i Navarcles. Per sobre del nucli urbà, a l’esquerra de la carretera hi ha al Centre d’Informació amb una àmplia zona d’aparcament.

Centre d’Informació de Mura (466m)
Situat al nord del nucli urbà. Travessem el poble baixant vers el sud fins la riera de Nespres a l’alçada de la Font de l’Era, on hi ha un parc infantil, anem a l’esquerra en direcció a l’Ermita de Sant Antoni (per on retornarem) sense arribar-hi. Ben aviat passem a l’altra riba per una palanca de fusta i prenem una pista que puja fent giragonses.
Una estaca ens indica el corriol que, per l’esquerra, s’enfila vivament per entremig d’un bosquet esclarissat de pins, roures i alzines. És l’antic Camí Raló que, per l’Alzina del Sal·lari, permetia l’accés de Mura al camí ral de Barcelona a Manresa, a l’alçada de la Barata.
Passem per sota d’un parell de línies d’alta tensió. Entre la primera i la segona ignorem un corriol a mà esquerra. Continuem (S) per la carena entre els torrents de Reixac a ponent i de la Fontfreda a sol ixent. El nostre destí, el Pujol de la Mata, queda ben a la vista, alçant-se sobre el torrent de la Font Freda.

El Castellot (660m)
Curiosa formació fruit de l’erosió del conglomerat. Anomenada també Turó de les Onze Hores, A alguns mapes i ressenyes se l’anomena incorrectament. Fins i tot hi ha qui pretén veure-hi similitud amb aquest animal.
Poc més enllà, a la bifurcació, anem a la dreta. Per l’esquerra (recte) seguiríem carenejant, però nosaltres anem per l’obaga. Al mig d’un grau, sota d’una balma, hi ha la Font del Cargol.
Retrobem el camí carener que hem deixat i el seguim (S). Més endavant, una altra bifurcació indicada on, per la dreta, baixaríem al collet de Reixac. Continuem recte, guanyant alçària.
Davant nostre s’alça un turó que podríem esquivar per un corriol a l’esquerra. No ho fem i seguim carenejant. Creuem el camí de Puig-andreu i Puigbó i continuem recte, enfilant-nos al Turó dels Ducs, o Rocaprenys.
Quan baixem del turó, retrobem el camí que l’esquiva i que hem rebutjat. Força més endavant, per la dreta, surt el del Malpàs per l’Era dels Enrics i, poc més enllà, un altre que baixa a l’esquerra. Aquest ens permetria fer drecera, a costa de perdre’ns un dels al·licients de l’itinerari. Continuem dons recte, fins que el nostre camí gira a l’esquerra (SE) i ben aviat sortim prop del camí carreter que, provinent del Coll d’Estenalles va al Coll de Boix. No cal arribar-hi encara. Per un corriol paral·lel atenyem en un tres-i-no-res l’Alzina Bonica.

Alzina Bonica (892m)
L’Alzina Bonica o del vent és un arbre de monumental capçada. Amida prop de 12 metres d’alçària i el seu troc té un perímetre de 2,8. A l’ombra d’aquesta centenària alzina hi gaudim d’un dels paratges més bells de la contrada.
Tornem sobre els nostres passos i, ara sí, sortim al camí carreter on anem a l’esquerra. Passant pel costat de la Coma d’en Vila, el seguim bona estona, obviant altres camins a dreta i esquerra, per la Carena de la Castanyera, on hi ha el punt més alt del nostre recorregut (935 m).
Atenyem el coll de la Garganta, on dos corriols baixen per cada costat. Davallem pel de l’esquerra (N) a la canal de la Font Freda. Ignorem un corriol a mà dreta. El camí és força net fins a la font. A partir d’aquí (retrocedim uns metres i seguim baixant pel peu d’una cinglera) està molt envaït per la malesa, que conforma un sotabosc espès. Malgrat això el corriol es manté fressat i algunes fites ens ajuden. No hi ha problemes per seguir-lo, però ja es veu que no és molt concorregut.
Anem perdent alçària, baixant pel marge esquerre, fins abastar el llit rocallós del torrent i passem a l’altre marge. El Pujol de la Mata s’alça evident davant nostre. Seguim fins a trobar el torrent del Roure del Parrac, que baixa per la nostra dreta i que, en aquest punt, conflueix amb el de la Font Freda. Passem al marge dret del torrent del Roure del Parrac, on atenyem un corriol, més fressat i obert que el que hem seguit fins aquí. Per l’esquerra aquest camí segueix el torrent de Font Freda per la canal de la Brega i, més endavant, per la pista de les Llosades, ens permetria retornar a Mura.
El prenem en sentit contrari, cap a la dreta (E), seguint el torrent del Roure del Parrac. Aviat trobem a mà esquerra aquest exemplar d’esquelet arbori ben singular.

Roure del Parrac (607m)
Situat en una clariana vora el torrent. Solament en resta la soca però, pel que hem llegit, tenia bona envergadura fins que un llamp el va afectar. El nom li ve del d’un piler (carboner) de Mura que feinejava per aquesta zona.
El camí segueix torrent amunt i s’ajunta amb el que baixa del Pujol de la Mata per enfilar-se a la carena de la Cova del Muronell. Però nosaltres l’abandonem al cap de pocs metres per fer drecera a l’esquerra (senyalada amb una fita).
La pujada és forta però curta. Creuem un primer corriol i ben aviat, sortim a un collet carener. Per la dreta hi ha el camí que seguirem a la tornada. Recte (N) el de la Canal del Dragó, que també mena a Mura.
Ens enfilem per l’esquerra i, en poca estona, som al peu del rocam cimer. Flanquegem a l’esquerra per un corriolet fins a les dues boques de la foradada que, en pocs metres, ens permet travessar a l’altre vessant.
Per accedir al cim superem un parell de curtes graonades, equipades amb sòlides grapes. Fa anys, en lloc de grapes hi havia escales.

Pujol de la Mata (771m)
Cim acastellat: Ampli i planer, envoltat de parets verticals. Molt bona talaia del Pirineu i Prepirineu oriental.
Retornem al collet. Ara continuem recte (E) per un ben fressat i evident corriol i, en poca estona, ens plantem a la Sesta Forèstega: un ombrívol alzinar envoltat de roques. La sesta (migdiada) és el lloc on els pastors arreplegaven el ramat a resguard de la calor. En aquest punt hi concorren tres camins. Tots menen al de la Costa de la Mata. El de més a la dreta (S) puja al collet de la Sabatera. El del mig al turó de la Roureda. Nosaltres prenem el de l’esquerra (NE) baixant primer lleugerament, per enfilar-nos desprès a la carena, on ens afegim al camí de la Costa de la Mata, que prenem a mà esquerra.
Poc més enllà deixem, també a mà esquerra, el que puja al Pujol del Llobet i, encara més enllà, el que davalla del mateix punt.
El pendent s’accentua. Deixem a mà dreta el camí que baixa al torrent d’Estenalles i passem de nou per sota una de les línies d’alta tensió. Al capdavall de la baixada atenyem l’aiguabarreig del torrent d’Estenalles amb el de la Font Freda, origen de la riera de Nespres. Aquí seguim per un camí carreter que ens retorna a Mura pel costat de l’ermita de Sant Antoni.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Serra de l’Obac. Roca Salvatge.

De la Casa Nova de l’Obac a la Roca Salvatge per la Serra del Pou i la Carena del Camí Ral. Retorn per la Canal de Mura.

Distància 10 km
Desnivell acumulat 415 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 23 de gener de 2016
Cartografia Editorial Alpina. Sant Llorenç del Munt i l’Obac (1:25000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

La Roca Salvatge és un esvelt turó d’afilada carena i parets que cauen a plom a banda i banda.
L’itinerari que proposem ens ocuparà una matinal, però podem allargar-lo enfilant-nos al Castellsapera i al Paller de Tot l’Any. Recorre la part meridional de la Serra de l’Obac i uns quants indrets ben interessants.
Camins ben fressats, fàcils de seguir i pocs dubtes d’orientació.

Accés
S’accedeix a la Casa Nova de l’Obac des d’una cruïlla a la Collada de l’Obac, prop del punt quilomètric 10 de la B-122 entre Terrassa i Rellinars.

Casa Nova de l’Obac (645m)
Deixem el vehicle a la zona d’aparcament situat al peu de les edificacions i pugem les escales que hi accedeixen.
A mà esquerra queda la Casa Nova, un mas vitivinícola construït a les darreries del segle XVIII per l’arquitecte italià Domenico Bagutti per encàrrec d’en Jaume Ubach, el patriarca d’una de les famílies més poderoses de la comarca, que havia incrementat la seva fortuna amb l’exportació de vins i aiguardents. Adquirida per la Diputació de Barcelona, el 1996, la casa es va convertir en Centre Cultural i Punt d’Informació del parc de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.
Anem a la dreta, passant per sota La Pastora, anomenat així perquè havia servit d’allotjament de pastors. Aquest edifici i la gran explanada enrajolada contigua, és el que resta de les dependències d’un forn de vidre, enderrocat el 1969, que va funcionar entre els segles XVIII i XIX.
Marxem (NE) pel camí de Rellinars a Matadepera, un ampli camí carreter. A la bifurcació anem a l’esquerra. L’abandonem més amunt, a l’alçada del segon tram pavimentat, per un corriol ben fressat, poc evident a mà esquerra. Ens enfilem en moderat pendent al Turó de la Mamella.

Turó de la Mamella (820m)
Torre de guaita forestal. Estrictament el turó, un roquissar poc evident des del camí, queda uns metres més avall.
Hi gaudim d’una bona perspectiva de la Serra de l’Obac, el Vallès i part del Bages. Podem resseguir ben be tot l’itinerari que farem: a ponent el sot de la Calsina, al peu de les moles i espadats del Paller de Tot l’Any, la Roca Salvatge i el Castellsapera, de les que se’n despengen les canals de Mura i del Llop.
Pocs metres més amunt, a la bifurcació anem de la dreta (E), per un corriol prou definit, sovint envaït de malesa, en lleugera tendència a baixar.

Torrota de l’Obac (803m)
De planta rectangular, construïda probablement el segle X quan el Llobregat era frontera entre els comtats catalans i Al-Andalus. Encimbellada sobre un cingle des d’on s’albira Montserrat, les valls de Rellinars i Vacarisses i la fondalada del torrent de les Arenes. Fou restaurada el 1987.
Com altres edificacions semblants, fou coneguda com Torre dels Moros i la llegenda la fa custòdia d’un tresor amagat, en aquest cas de l’època dels carlins.
Retornem al camí que hem deixat i continuem (NE) carenejant per la Serra del Pou, termenal entre Terrassa i Vacarisses.

Pou de glaç de l’Estepar (867m)
Construït per Josep Ubach el 1706, amb permís del senyor del terme, el marquès de Castellbell. Excavat al terra solament en sobresurt la coberta de volta. De forma circular i folrat amb murs de pedra, amida un diàmetre de 6 metres i per una fondària de 8,2. La cabuda és de 232 m³.
Situat en una cruïlla de camins on també hi arriba el que prové del de Rellinars a Matadepera.
Continuem (NE) lleugerament decantats al vessant ponentí i separats de la carena per on hi discorre paral·lel el camí el camí al Turó de la Carlina. Després comencem a perdre alçària.

Collet Estret (841m)
Cruïlla de camins a la capçalera de la Canal del Llop on, per la dreta, arriba el del Turó de la Carlina i el que puja del Camí Ral. Per l’esquerra marxa el que baixa per la Canal del Llop, que retrobarem més endavant.
Nosaltres prenem els menys evident, un desdibuixat corriol a mà esquerra que supera una graonada per enfilar-nos a un turó on ja es fa ben evident.
Virem 90º (W) i atenyem el Camí Ral de Barcelona a Manresa que puja des de la Barata i el seguim a l’esquerra.
Resseguim (NW) els plecs al peu del Castellsapera i obviem els camins que, per la dreta, s’enfilen al Coll de les Tres Creus pel Mal Pas del General. Revoltem la capçalera de la Canal de Mura i deixem a mà esquerra el corriol que hi davalla, que retrobarem més endavant. En aquest punt podem albirar l’esveltesa de la Roca Salvatge.
Atenyem el GR 5 que en aquest tram coincideix amb el Camí Ral. El seguim fent alguna drecera.

Canal del Forn Gran (752m)
Senyalitzat per una fita, un estret corriol baixa en fort pendent a mà esquerra. Cal no confondre’s dons, poc més enllà, en surt un altre indicat a la Font del Solitari. El nom ve per un forn de calç que es localitza per aquest altre camí. També rep el nom del Solitari, en memòria d’en Gori Jover, un republicà represaliat obligat a viure en aquesta contrada. Però això és una altra història.
Així que flanquegem en fort pendent amb tendència a l’esquerra per la capçalera de la canal, revoltant un esperó amb molt de pati als nostres peus, que la vegetació ens impedeix apreciar. Fins a un collet entre la canal del Forn Gran i la de Mura on, a mà dreta, surt el corriol que s’enfila a la carena de la Roca Salvatge.
Carenegem per camí fàcil, amb algun tram aeri. Una sirga nuada ens ajuda a superar un petit ressalt, darrer obstacle fins al cim.

Roca Salvatge (770m)
Esvelt turó de carena afilada i parets que cauen a plom sobre les canals que l’envolten. Hi gaudim d’una bona panoràmica de l’entorn.
Retornem al collet i continuem camí a mà dreta, davallant altre cop en fort pendent en direcció a la Canal de Mura. Retrobem a mà esquerra el camí que hem deixat en revoltar-ne la capçalera. Poc més enllà creuem la llera del torrent i continuem per l’altre vessant.
Flanquegem per sota l’Agullot de l’Os, creuem la llera de la Canal del Llop i prosseguim per l’altre marge, deixant a mà esquerra el camí al Collet Estret. És un tram molt ombrívol, de bon fer.
A la propera bifurcació anem a l’esquerra. El ramal de la dreta mena a la Calsina. Ben aviat atenyem la font de la Portella.

Font de la Portella (665m)
En un indret ben frescal, una cisterna aprofita les escorrenties de la Serra del Pou i una aixeta en preserva l’aigua. Hi arriba el SL-C 63 que seguim.
Poc més enllà, desviant-nos ben poc del camí, tenim l’opció d’enfilar-nos a al Turó Roig de Vacarisses.
A la propera bifurcació (estaca indicadora), anem a l’esquerra en direcció al pou de glaç que localitzem separat del camí, baixant uns esglaons a mà dreta.

Pou de glaç de l’Obac Vell (660m)
O de la font de la Portella. Fet construir el 1760, per Antoni Ubach, un altre amo del mas de l’Obac, va restar oblidat fins que fou restaurat a primeries de segle. De forma cònica, excavat al terra i folrat amb murs de pedra, amida uns sis metres de fondària.
Podem recuperar el camí pel que hem vingut o seguir pel paral·lel que surt de davant del pou. El corriol que puja a mà esquerra a l’alçada de la línia d’alta tensió ens retornaria al camí d’anada.

L’Obac Vell (665m)
Ruïnes consolidades del mas més important de la contrada, que dóna nom a tota la serra.
Els orígens reculen fins al segle IX amb la construcció d’una torre de defensa. Quan la frontera va establir-se prou més enllà, es va abandonar fins al segle XII quan s’hi establí una família de pagesos, ancestres de la nissaga Ubach, que més endavant esdevindrien els latifundistes més grans de la serra i propietaris acabalats de la comarca.
El 1719 es construeix la torre de vigilància sobre el camí ral de Vacarisses a Mura per protegir-lo del bandolerisme. El 1812 la família passa a ocupar la Casa Nova i deixa el mas a càrrec de masovers. El 1836 un escamot carlí l’incendia com a represàlia contra el darrer masover que no va fer front a una penyora que li exigien. Resta abandonat des d’aleshores.
Per bon camí pavimentat retornem a la Casa Nova de l’Obac.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Serra de l’Obac. La Gavarra.

De l’Alzina del Sal·lari al Turó de l’Espluga per la Font de la Pola i els Castellots de Tanca. Retorn pel Camí Ral i Castellsapera.

Distància 11 km
Desnivell acumulat 722 m
Nivell de dificultat moderat
Data 22 de desembre de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Llorenç del Munt i l’Obac (1:25000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

La Gavarra és el sot capçalera del torrent de la Font de la Cansalada, alimentat per les escorrenties del Coll de Tanca, la Pola, Castellsapera i la carena del Camí Ral.
Recorrerem en itinerari circular els careners que l’envolten, tot visitant indrets emblemàtics de la Serra de l’Obac que ens recordaran temps pretèrits, quan les seves balmes i masos, avui rònecs, eren habitats, el transport es feia a bast i la transitaven pastors, pagesos, carboners, traginers, vianants i… lladres de camí ral.
Llevat del Camí Ral la resta no estan senyalitzats, però son ben fressats i fàcils de seguir. Excepte l’accés a la Foradada del Quarto de Reixa, que exigeix tibar de braços, i una altra fàcil grimpada al Castellsapera, no trobarem altres dificultats que l’orientació en una zona on hi conflueixen força camins, no tots representats al mapa, que he procurat explicar tant be com he sabut.

Accés
L’ampli aparcament de l’Alzina del Sal·lari és en un tancat revolt entre els punts quilomètrics 11 i 12 de la BV-1221 entre Matadepera i Talamanca.

Alzina del Sal·lari (730m)
O Alzina del Salari. Punt de partida de nombrosos itineraris per la Serra de l’Obac. El nom ve d’una alzina monumental morta el 1985, més gran encara que la Bonica o del Vent. Hi ha dues teories sobre aquest nom: la que l’atribueix al cognom d’un piler que hi tenia la barraca i la que ho fa al lloc on els amos de mas de la Barata pagaven el salari als boscaters.
Des del cap-de-munt de l’aparcament pugem (NW) primer per l’asfalt d’un carrer del desgraciat intent d’urbanització i després sobre pista de terra, rebutjant ramals a dreta i esquerra, amb una drecera, fins al Coll de Tres Creus on creuem el GR 5 i continuem (W) per la falda meridional del Turó de la Pola (1).
Per camí molt ben condicionat, amb bones vistes sobre el Paller de Tot l’Any i Montserrat, resseguim el peu del cingle sota de la capriciosa agulla del Setrill i pel costat d’uns enterraments en cista d’època alt-medieval. A l’alçada d’uns grans blocs apilats i coronat per un merlet, el cingle gira sobtadament.

  • (1) Si volem pujar al turó, des de on gaudirem d’una dilatada panoràmica, podem seguir el GR a mà dreta i deixar-lo, al costat d’un dipòsit d’aigua, per un corriol a mà esquerra que s’hi enfila. Davallaríem per l’altre cap i prendríem un altre corriol a mà esquerra seguint una torrentera que ens deixaria de nou al camí de la Porquerissa.

La Porquerissa (833m)
Balma situada al cairell del cingle. N’hi ha referència escrita d’ençà el segle XIII tot i que en excavacions arqueològiques han aparegut restes de l’època romana i posteriors.
El nom respon a la funció de resguard pels ramats de porcs que pasturaven la contrada aprofitant les glans de l’alzinar. També va servit per a cleda de bens.
Des d’aquí podem albirar (NW) els Castellots de Tanca, per on anirem a passar.
Amb un gir de quasi 180º continuem camí (N) fins a la font.

Font de la Pola (830m)
Sota una gran balma hi ha un aiguaneix aprofitat des d’antic.
A finals dels anys 20 del segle passat, un grup de secció d’excursionisme de la Joventut Terrassenca va decidir condicionar el lloc. Entre els impulsors hi havia Valentí “Tinet” Rossinyol i el paleta Puig. Hi van construir una cisterna, una pica i una taula. S’hi feien fontades i hi havia famílies que hi passaven les vacances dormint a les balmes properes.
75 metres més amunt de la font s’albiren dues roques separades per una escletxa. Per accedir-hi solament cal seguir el camí al Coll de Tanca i els Castellots i deixar-lo per un corriol a mà dreta.

Cova del Cingle del Gendarme (845m)
El gendarme que li dóna nom, és plantat just davant de la cova, mig cobert per l’alzinar.
La cova és una cavitat a l’escletxa (diàclasi) de poca fondària. En el conjunt s’hi observen una sèrie de forats practicats a la roca que deurien servir per sustentar algun tipus d’estructura.
Hi ha diverses hipòtesis sobre l’ús que hauria tingut aquest indret: des d’un santuari de l’Època del Bonze, a una torre d’observació alt-medieval, fins a dependències del mas de la Pola per a ruscs d’abelles. De l’existència d’un mas en aquests paratges, d’incerta ubicació, se’n tenen les primeres noticies escrites el 1420.
Accedim a la part alta, o torre del conjunt, per un corriol a l’esquerra pel que sortim a un sender transversal que (per l’orientació i proximitat, suposo) puja al GR 5. Retornem i seguim a aquest sender en baixada per recuperar el camí als Castellots.
Deixem un camí més fressat que baixa a mà esquerra. Si el seguíssim tindríem dues opcions de fer drecera, dons més avall es bifurca. Per la dreta ens estalviaríem (gens recomanable) el pas pels Castellots. Per l’esquerra baixaríem a trobar el torrent de la Cansalada i ens menaria sota el coll del Correu. Escurçaríem molt l’itinerari però ens perdríem, a més dels Castellots, la visita al Turó de l’Espluga.
Poc més endavant, quan el camí revolta una clotada, deixem a mà dreta el camí que puja al proper Coll de Tanca, pel que baixaríem al Racó Gran de Mata-rodona. Comencem a flanquejar per la falda del Castellot central de Tanca (o de la serra de l’Espluga) tot revoltant-lo.
Deixem encara a mà dreta un altre camí que puja a un collet entre el castell central i l’occidental.

Quarto de Reixa (800m)
Petita balma obrada a la falda del castell occidental dels de Tanca. Condicionada i utilitzada entre els anys 20 i 40 del segle passat per la gent que passava els caps de setmana i l’estiu a la font de la Pola.
S’anomena així perquè la tanca de pedra seca fa també la funció de finestral o reixa.

Foradada del Quarto de Reixa (795m)
Cinquanta metres més enllà del Quarto de Reixa, una canal arbrada permet l’accés a una cova que travessa el rocam de sud a nord. És la foradada més llarga del parc i se la coneix també com Forat del Vent.
Una corda nuada a una alzina ens ajuda a salvar una graonada fàcil i gens exposada, però on cal tibar de braços.
La galeria és alta i estreta i permet caminar-hi fàcilment. Pel nord aboca sobre el torrent del Figueret, el Racó Gran de Mata-rodona i la Carena de la Fosca.
Continuem per camí ben fressat i per l’esquerra s’ajunta el que hem rebutjat abans dels Castellots.
Superem una torre que tant podem vorejar per la dreta com per l’esquerra, fins a un collet on anem a la dreta, en baixada. El camí de l’esquerra, en pujada, ressegueix la carena de l’Espluga tot passant prop de les ruïnes de la casa homònima. Ens permetria fer drecera si no ens interessés visitar el Turó de l’Espluga.
Sortim a un altre camí, on anem a l’esquerra tot davallant fins a la pista de l’Espluga que parteix del Racó Gran i la Fosca, que prenem també a l’esquerra. Davant del turó una fita ens assenyala el camí per pujar-hi.

Turó de l’Espluga (725m)
Tossal arrodonit, bon mirador de la contrada. Al peu de la cara de migdia hi ha una gran balma obrada coneguda amb redundant nom de Balma de l’Espluga.
Documentada d’ençà l’any 1336 com a dependència del mas de la Mata, tot i que pot ser molt anterior com ho testimonia una filada d’opus spicatum que es conserva als murs. L’estructura actual obeeix a una reforma de l’any 80 per a que servís d’estable als animals d’arrossegament, de la gran tala que va sofrir la propietat de Mata-rodona abans de ser adquirida per la Diputació.
La pista segueix uns dos-cents metres més enllà. Just abans de que acabi, prenem un corriol a mà esquerra que baixa a l’avenc de l’Espluga.

Avenc de l’Espluga (634m)
Amb un recorregut de 320 m. i un desnivell de 123, pel que hem llegit, és el més profund del parc de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Per saber-ne més Espeleoindex.
Retornem a la balma on, davant mateix, parteix un camí pel que baixem (S) a creuar el torrent de l’Espluga, enfilant-nos tot seguit a la carena homònima. Allí retrobem el camí que hem deixat a l’esquerra, passats els Castellots.
Iniciem una forta davallada fins a creuar el torrent de la Font de la Cansalada, passant al marge hidrogràfic esquerre, on atenyem un camí que va vorejant-lo. És el que hem deixat poc abans del de Coll de Tanca i els Castellots. Per la dreta ens menaria prop dels Hostalets del Davi. El torrent pren el nom de la font que hi ha aigües avall, prop de la confluència amb el dels Hostalets i la riera de Mata-rodona. Fa de partió entre els termes de Rellinars i Mura.
Anem a l’esquerra en pujada, per una clotada molt pregona, separant-nos del torrent que passa encara més fondo, engorjat.
Quan, vora el camí, trobem la petita boca de l’avenc Casas-Martínez, (per saber-ne més: Espeleoindex) el deixem per un altre a mà dreta i, en poca estona més, sortim a la carena al Coll del Correu.

Coll del Correu (640m)
Pel coll hi passen el Camí Ral de Barcelona a Manresa i el GR 5. Anem a l’esquerra en suau pendent de pujada. És un camí ample que encara conserva algun tram empedrat.
Situat en un paratge de gran bellesa, feréstec i solitari, l’existència de bons amagatalls i nombroses possibilitats d’escapada van fer que aquest lloc fos l’escenari de molts crims i robatoris, quan aquesta cruïlla era de pas obligat per a tots els que feien el trajecte entre Barcelona i Manresa, pels habitants dels masos de la Pola, Mata-rodona i Puigdoure que es dirigien a Rellinars i, naturalment, pels traginers, missatgers i els distribuïdors del correu.
A la dreta podem albirar les moles del Castell de Bocs i la Roca del Duc amb Montserrat per teló de fons i, més endavant, el Paller de Tot l’Any.
També per la dreta baixa un camí a la font del Lladre, que només raja en períodes plujosos. Situat en un racó amagat i de difícil accés, aquest brollador era molt freqüentat per bandolers. Segons la llegenda, en Capablanca, que feia els seus robatoris al coll del Correu, s’esmunyia dels seus perseguidors tot despenjant-se per una esquerda del cingle del Paller de Tot l’Any.
Per visitar el Paller ens cal deixar el Camí Ral per un altre a mà dreta que hi puja.

Paller de Tot l’Any (780m)
Agulla isolada que recorda la figura d’un paller, amb el cim a la cota de 818 m. Podem envoltar-la però per accedir-hi cal una grimpada de III força exposada. Assentada sobre una gran mola encinglerada, destaca sobre la carena del Camí Ral i és visible des de lluny.
Retornem al Camí Ral, trobem a mà dreta alguns camins que pugen de la banda de la casa de l’Obac i, guiats pels senyals del GR, anem encarant-nos (NE) al Castellsapera, ben evident vers el NE.
Trobem un parell de dreceres a mà dreta, però ens cal seguir més amunt fins a una graonada rocallosa, coneguda com el Mal Pas del General, amb bones vistes sobre la Roca Salvatge i el Paller de Tot l’Any. Sobre la graonada, en un collet abans de tornar a endinsar-nos al bosc, el Camí Ral vira 90º (SE) inicia la davallada a la Barata per la Canal de Mura. El seguim abandonant el GR.
Cent-cinquanta metres més avall deixem el Camí Ral per un corriol a mà esquerra. Fort pendent fins a la base d’una curta canal a ponent del Castellsapera, per la que ens enfilem, superant una petita graonada ajudats per una corda.

Castellsapera (939m)
El nom li ve de seva forma i l’article salat del català arcaic (castell de pedra). És el més alt de la Serra de l’Obac. Magnífica talaia sobre tot el Parc Natural i molt més enllà.
La continuació de la canal és una fissura que separa els dos cims del castell. Per accedir al del nord cal una curta grimpada o perdre uns metres i anar a buscar una canaleta (més fàcil). Al meridional, si ens aboquem al cingle d’aquella banda, podem albirar l’agulla del Queixal de Porc.
Continuem camí (N) baixant per una canal a l’altre cap de la que hem vingut i flanquegem pel vessant llevantí del castell fins al peu de l’esperó nord on, per la dreta d’un turó al que podríem accedir fàcilment, continuem baixant fins a l’avenc.

Avenc de Castellsapera (874m)
Gran esvoranc de 84 m. de profunditat i 128 de recorregut amb un pou d’entrada de 45 verticals i directes. Protegit amb una barana. Per saber-ne més a Espeleoindex. Al costat hi ha un monòlit a la memòria d’un jove minyó escolta que hi va perdre la vida.
Pel costat (esquerre) de la barana de l’avenc podem pujar a recuperar el GR i seguir-lo fins al Coll de les Tres Creus. Però nosaltres baixem a la dreta fins a retrobar la pista del coll on, sobre els nostres passos, retornem a l’Alzina del Sal·lari.


Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Serra de l’Obac. Sot de Mata-rodona

De l’Alzina del Sal·lari al Turó del Mal Pas per la Cort Fosca i el Turó del Pujol. Retorn per l’Era dels Enrics i els Graons de Mura

Distància 11,5 km
Desnivell acumulat 776 m
Nivell de dificultat moderat
Data 18 de desembre de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Llorenç del Munt i l’Obac (1:25000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

El Sot de Mata-rodona és la clotada delimitada per les carenes del Coll de Boix a llevant, de la Màquina de Tren a ponent, de l’Era dels Enrics al nord i de la Cort Fosca a migdia. El nom li ve del mas homònim proper. L’itinerari circumda el sot per aquests careners i s’enfila a alguns dels seus cims.
Si be tant el Turó del Mal Pas com la cova de la Cort Fosca i l’Hospital de Sang son prou visitats, el sot és poc concorregut. Fou, per a mi, un itinerari de descoberta del que m’han quedat pendents un parell de dubtes, l’accés al Turó del Pujol i a la Màquina de Tren que hauré de resoldre en una propera visita.
Malgrat aquestes excepcions però, els camins si be no son senyalitzats, son en general ben fressats i fàcils de seguir. Això sí, com arreu del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, coincideixen amb molts altres, pel que cal estar ben atent a seguir el correcte.

Accés
L’ampli aparcament de l’Alzina del Sal·lari és en un tancat revolt entre els punts quilomètrics 11 i 12 de la BV-1221 entre Matadepera i Talamanca.

Alzina del Sal·lari (720m)
O Alzina del Salari. Punt de partida de nombrosos itineraris per la Serra de l’Obac. El nom ve d’una alzina monumental morta el 1985, més gran encara que la Bonica o del Vent. Hi ha dues teories sobre el nom: la que l’atribueix al cognom d’un piler que hi tenia la barraca i la que ho fa al lloc on els amos de mas de la Barata pagaven el salari als boscaters.
Just a l’entrada de l’aparcament, pel costat dels penells de mapes, prenem un ampli sender que s’enfila (NW) pel Sot de la Teula. Després d’un tram empedrat sortim a la pista que també puja de l’Alzina, just al punt on es bifurca en Y. Retornarem pel ramal de la dreta. Seguim un centenar de metres el de l’esquerra i el deixem per una drecera també a mà esquerra. Més amunt retrobem la pista, la creuem i continuem pujant (W). A la bifurcació tornem anar a l’esquerra (per la dreta sortiríem també a la carena).
A la carena atenyem el GR 5 i el seguim dos-cents metres a mà dreta (N). El deixem per un camí a l’esquerra, que baixa a trobar una pista que creuem al Coll de la Cort Fosca.
Deixem a mà dreta dos corriols. Si no volem passar per la Cort Fosca i l’Hospital de Sang podem prendre’ls: s’ajunten més avall i menen al Collet del Sentinella.
Ens enfilem al Turó de la Cort Fosca i en davallem per l’altre cap. Atenyem el camí que mena a la Cort Fosca pel peu del turó i el seguim a mà dreta, baixant poc més enllà per una canal i camí fressat i esglaonat.

Cort Fosca de Mata-rodona i Hospital de Sang (540m)
La cova de la Cort Fosca té una llargària de 125m dels que en podem seguir fàcilment 20 fins a una pica que recull l’aigua d’uns degotalls d’estalactites. Podeu saber-ne més a Espeleoindex. Se la coneix com la font del Rossinyol, en honor del seu constructor, en Valentí “Tinet” Rossinyol que, juntament amb altres s’hi va emboscar durant la Guerra Civil. En Tinet fou un conegut muntanyenc que va obrar altres indrets del parc com la balma del Racó Gran de Mata-rodona, o del Tinet, el Quarto de Reixa i les fonts de la Pola i dels Traginers.
Pocs metres més enllà hi ha l’Hospital de Sang, un esvoranc triangular, obrat, que travessa el rocam. El nom li ve peu l’ús que se’n va fer durant les guerres carlines.
Travessem l’Hospital i, a l’altre cap, prenem un camí que baixa fort creuar la torrentera on virem 90º a l’esquerra, en pujada. Deixem a mà esquerra un corriol que puja de la pista de Mata-rodona i continuem fins al coll.

Collet del Sentinella (725m)
Estret coll al peu de la roca coneguda com el Sentinella o Turó del Roure Llarg (pel nom del torrent que hi té capçalera). Per la dreta hi conflueix el camí del Coll de la Cort Fosca i per la mateixa banda en surt un corriol (N) que baixa a la pista de Mata-rodona, al punt on creua el Torrent del Roure Llarg, que podem prendre si no ens interessa pujar al Castellot.
Des del mateix coll podem crestejar fins al Turó del Pujol (o turó Llargarut), però és un itinerari amb trams força exposats (1).
Travessem el coll i perdem uns metres. Prenem un corriol a mà esquerra que flanqueja (W) per vessant nord del turó fins a un ampli coll entre aquest i el Castellot del Roure Llarg (o Turó de la Balma de les Orenetes)
Un corriol ben definit ens deixa al peu d’una canal estreta, rosta i embardissada per on accedim al cim.

  • (1) Vaig seguir uns metres per la cresta però, en veure’n la dificultat i no trobar cap rastre evident, vaig pensar que no anava per bon camí. Vaig retrocedir per anar a buscar el camí que flanqueja el turó pel vessant nord, creient que hi trobaria l’accés. Tampoc va ser així tot i que, vist de lluny, sembla més factible escometre el cim per l’extrem ponentí que pel llevantí.

Castellot del Roure Llarg (718m)
Conegut també pel nom de Turó de la Balma de les Orenetes.
Retornem per la mateixa canal d’accés i de nou al coll prenem un camí a l’esquerra (dreta si no hem pujat al Castellot) que baixa (N) a buscar la pista de Mata-rodona. És un tram obac on cal estar atent per no perdre el camí. Algunes fites ens hi ajuden.
Prenem la pista a mà dreta, en baixada. Podem albirar davant nostre l’esvelta figura de la Màquina de Tren i, a l’esquerra, el Turó del Mal Pas.
En una colzada creuem el torrent del Roure Llarg, per la dreta (seguint la llera del torrent) s’incorpora el camí del Collet del Sentinella i a l’esquerra queda la Bassa del Roure Llarg.
Pista amunt, passada una altra colzada, la deixem per una de precària a mà dreta.

Foradada a la Màquina de Tren de Mata-rodona (675m)
Anomenada així per la seva fisonomia i distingir-la de la Roca Mur, a l’altre banda del parc.
Pugem per aquesta antiga pista de desemboscar, cada cop més envaïda per la bosquina, tot revoltant fins al vessant llevantí on una fita ens indica el lloc on enfilar-nos per una de les canals que baixen del feixa al peu del cingle carener. Quan l’atenyem la seguim a l’esquerra fins a la Foradada.
No hi ha camí, si n’hi havia hagut, s’ha perdut. Tant solament rastres de pas, tal vegada del porc. La progressió es fa penosa per un terreny molt rost envaït pel sota-bosc.
La Foradada és prou gran: uns cinc metres d’alçària per tres d’amplada. Pel vessant ponentí hi arriba el corriol carener que parteix del camí del Mal Pas. Pel llevantí unes fites assenyalen una canal a l’esquerra de l’esvoranc, que separa la “màquina” dels “vagons”. Probablement per aquí pugui accedir-se a la Balma de les Orenetes dons pel vessant llevantí no sembla pas factible.
Baixem per aquesta altra canal on hi localitzem alguna fita i arbust esporgat. Però igualment sense cap mena de camí definit, acabem fent el senglar, barallant-nos amb el sota-bosc (2).
Retornem a la pista de Mata-rodona on, passat un revolt de quasi 180º, una fita a mà dreta assenyala un corriol que s’enfila per aquest costat.
El camí, prou fressat, sembla bifurcar-se abans de creuar una torrentera per ramals que no menen enlloc. Cal baixar a creuar la llera ensotada del torrent i seguir camí per l’altre cap on, en fort pendent, anem guanyant la falda del Turó del Mal Pas.
Apartada uns metres a la dreta del camí, hi ha la Cova del Turó del Mal Pas. Té un recorregut de 67 metres però, just després de l’ampla boca, cal superar una llarga gatera. Si va localitzar un crani de tipus cromanyoid, algunes restes de ceràmica i estris de sílex i os. Per saber-ne més visiteu Espeleoindex. Poc més enllà hi ha l’Agulla del Mal Pas.
Aviat atenyem el camí travesser que prenem a l’esquerra, revoltant en el sentit de les busques la falda del Turó del Mal Pas. Deixem el camí a Puigdoure per un altre a mà dreta que ens enfila per l’esperó meridional (fites) al cim, on solament cal superar un curt i fàcil tram de grimpada.

  • (2) El camí més factible per accedir a la Foradada i la Màquina de Tren deu ser el que hi mena pel carener, que parteix del que va entre el Mas Pas i l’Era dels Enrics. L’he seguit un bon tram i és de bon fer.

Per baix, perla pista de desemboscar, just passades les ruïnes del corralot de Mata-rodona, he vist un corriol prou fressat, senyalat amb una fita, que s’encara al “morro” de la Màquina de Tren. No l’he seguit perquè la ressenya que portava m’indicava l’accés per una canal més enllà. Si és millor camí per accedir al cim i si enllaça amb el carener, caldrà comprovar-ho en una propera visita.

Turó del Mal Pas de Puigdoure (755m)
De mals passos n’hi ha uns quants al parc. Flanquegen la mola conglomerada amb més o menys timba. El de Puigdoure no és pas gaire exposat. El turó és un tossal pelat, allargassat de nord a sud, amb bona panoràmica vers tots els punts excepte sol ixent.
Retornem sobre els nostres passos i, passada la cruïlla de la cova, continuem el flanquejant pel vessant llevantí fins al Collet del Mal Pas on, prenent a mà esquerra el corriol que baixa al Sot de l’Infern, trobem a pocs metres les Tres Pinasses o Pi de les Tres Besses, un arbre monumental.
Del collet continuem (SE) per camí ben fressat, recuperant alçària en suau i mantingut pendent. Primer trobem a mà dreta el camí carener a la Màquina de Tren i més endavant, sobre el tossal de l’Era dels Enrics, el camí als Pins Cargolats.
Encara més endavant, quan el camí fa una colzada de 90º per encarar el coll de Boix, podem prendre a mà dreta un corriol que careneja fins a prop de les Agulles de Mata-rodona. És una bona talaia sobre el Sot homònim i per albirar tot l’itinerari que hem fet.
En poca estona més atenyem el Coll de Boix.

Coll de Boix (875m)
Important cruïlla de camins al bell mig de la carena entre la Serra de la Pola i la Serrallonga, on hi conflueixen el del coll d’Estenalles (GR 5), el de Mura, una pista i el que hi puja des de l’Alzina del Sal·lari. Baixem per aquest darrer (SE).
Trobem un tram empedrat, els Graons de Mura: transitem per l’antic camí ral o raló de Mura, que parteix de més avall, al mas i hostal de la Barata, on conflueix amb el de Barcelona a Manresa o camí ral del Daví.
Passat el grau, anem a l’esquerra, per bé que per la dreta faríem drecera. En una colzada deixem a mà esquerra el camí que baixa a la font dels Traginers. Continuem pel marge dret del torrent de la Coma d’en Vila i, al Sot de la Teula, retrobem el camí d’anada que desfem fins la propera Alzina del Sal·lari.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Serra de l’Obac. Puig-andreu.

De Mura al Puig-andreu pel Puig de la Balma i el Collet Roig. Retorn pels colls de Boix i Reixac

Distància 13,8 km
Desnivell acumulat 783 m
Nivell de dificultat fàcil
Data 1 de desembre de 2015
Cartografia Editorial Alpina. Sant Llorenç del Munt i l’Obac (1:25000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Volta circular per la Serra de l’Obac que, partint del bonic poble de Mura, ens permet visitar un antiquíssim i ben conservat mas medieval, enfilar-nos a un cim modest però de bones vistes, admirar les capricioses formes d’uns pins, passar per les coves de Mura, un forn de calç i dues fonts. Una d’elles, la del Foradot, dins d’una cova de tosca. En definitiva un itinerari molt variat i agradable.
Els camins son en bona part senyalitzats i fressats però, com arreu del Parc de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, l’itinerari conflueix amb molts altres pel que cal estar atent per no fer marrada.
No hi ha cap dificultat excepte una curta i fàcil grimpada per accedir al cim de Puig-andreu.

Accés
A Mura s’hi accedeix per un ramal de la BV-1221 entre Matadepera i Navarcles. Per sobre del nucli urbà, a l’esquerra de la carretera hi ha al Centre d’Informació amb una àmplia zona d’aparcament.

Centre d’Informació de Mura (466m)
Situat al nord del nucli urbà. Travessem el poble fins a l’extrem sud passant per davant de l’església de Sant Martí. Per una passarel·la creuem la riera de Nespres i prenem un camí a l’altre cap.
Trobem dues bifurcacions on anem a la dreta i, tot seguit, una tercera on prenem el camí enllosat a la Creu de la Vila i el Puig de la Balma (estaques indicadores), deixant a l’esquerra el de les Coves de Mura, per on retornarem.
Encara més amunt deixem mà dreta el camí a les fonts de la Coma i la Mascarosa. Passem per la Creu de la Vila i per l’obaga homònima baixem a creuar el Torrent dels Codolosos, mentre a l’altre riba ja podem albirar els masos de la Vila i del Puig de la Balma on ens adrecem per camí evident.

Puig de la Balma (540m)
O de la Bauma que és la forma com s’anomena en indrets com el Bages, un abric rocós, cavitat o cova no gaire profunda i generalment de forma allargada horitzontal en un cingle o vessant rocallós.
És un mas fortificat, documentat d’ençà el segle XIII bastit, com el seu nom indica, a l’abric d’una gran balma. Actualment acull un museu i una residència-casa de pagès amb bar, restaurant i habitacions. Els propietaris actuals són descendents directes dels primers pagesos que habitaren el mas i conserven el cognom Puig.
Marxem (S) per la pista o camí carreter (1). A la primera bifurcació anem a la dreta i a la segona a l’esquerra.

  • (1) A mà dreta surt un corriol indicat a la Teuleria del Puig. Actualment és mig perdut. Per accedir a aquest indret, del que no n’hem pogut obtenir referències, és millor des del Puig de la Balma , per un camí paral·lel a la pista.

Collet Roig (655m)
Anem a l’esquerra en direcció a Rellinars (estaca indicadora).
Podem albirar la mola del Turó del Malpàs, Montserrat i el Puig-andreu.
A l’alçada d’una altra estaca indicadora, a mà esquerra de la pista i senyalitzat per una fita, surt un corriol que puja al Puig-andreu.
Guiats per fites ens enfilem pel llom rocallós del solell, revoltem la mola cimera pel vessant ponentí, on hi ha una balma obrada, fins a la cara nord. Una curta i fàcil grimpada ens deixa al cim.

Puig-andreu (753m)
També conegut com Puig Andreu. Malgrat la seva modesta alçària si albira una bona panoràmica, excepte vers sol ixent on els cim i carenes veïns ho priven.
Davallem pel vessant llevantí on anem a trobar una pista. En un collet entre el Puig-andreu i el Puigbó, deixem a mà esquerra un camí que mena a la Serrallonga i que ens permetria escurçar molt l’itinerari. Continuem per la pista que, en llaçades i en estat cada cop més precari, baixa a trobar-ne una altra que segueix pel Sot de l’Infern.
La seguim pocs metres a l’esquerra per deixar-la per un corriol poc definit a mà dreta (fita) que baixa a la llera. Seguim el torrent uns metres a mà dreta fins a localitzar un altre corriol (fita) que, al cap de pocs metres de seguir-lo, queda ben definit i fressat.
Ens enfilem en fort pendent i anem a passar per sota tres monòlits rocallosos característics. Quan el pendent es modera, ben aviat comencem a trobar exemplars de pi recargolats.

Pins cargolats (700m)
Coneguts com els pins cargolats de l’Era dels Enrics, son arbres amb soques de formes capricioses. De pins cargolats ni ha d’altres al parc, però aquests tenen uns trets característics especials: estan concentrats en una àrea petita, cadascú té una forma diferent i han pogut créixer molt més que la resta.
El més probable és que els boscaters de la zona es dediquessin a emmotllar-ne la soca fins a donar-li l’aspecte actual.
Continuem camí (S). A l’Era dels Enrics (planell sobre un turó) deixem a mà dreta el camí del Malpàs i més enllà, a mà esquerra, el que per la balma dels Debanadors ens permetria fer drecera, continuant sempre pel més fressat.

Coll de Boix (878m)
Important cruïlla de camins al bell mig de la carena de la Serra de la Pola, on hi conflueixen el del coll d’Estenalles (GR 5) o el que hi puja des de l’Alzina del Sal·lari i una pista que seguim vers el N, fent un gir de 90º.
Poc més enllà, a mà esquerra, hi ha l’Alzina del Vent, o Bonica, lleugerament apartada de la pista, des de on continuem per un camí paral·lel en direcció a Mura guiant-nos per les estaques indicadores.
Esquivem el Turó dels Ducs i el seu veí més al nord per la dreta, que també podríem carenejar, i continuem perdent alçària progressivament en aquella direcció.
En una bifurcació en Y anem a l’esquerra, en direcció a les Coves i el Centre d’Informació de Mura. El de la dreta és el camí del Castellot, que també ens retornaria al poble.
Al collet de Reixac ens apartem del camí (dreta, estaca indicadora) per visitar l’entrada a les Coves de Mura.
Seguint pel marge esquerre del Torrent de Reixac, retrobem el camí d’anada.
Fem una marrada (opcional però molt recomanable) visitem un forn de calç, el salt de la Blanquera i les fonts del Foradot i del Formatget.


Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

Castellasses de la Mola

De les Arenes a la Castellassa del Dalmau pels Quatre Camins i a la de Can Torres pel camí de la Senyora. Retorn per la carena de l’Illa.

Distància 13 km
Desnivell acumulat 760 m
Nivell de dificultat difícil
Data 23 de maig de 2015
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

A sol ixent de Sant Llorenç del Munt, sobresurten de la Mola dos farallons o monòlits coneguts com castellasses, separades entre sí pel Sot de Matalonga. La situada més al nord se l’anomena del Dalmau, per la proximitat amb l’històric mas de la Vall de Mur. L’altra, situada al sud, és més petita i amb uns cims esvelts als que solament s’hi pot accedir escalant. Se l’anomena de can Torres per la proximitat amb el mas del terme de Matadepera.
La del Dalmau és documentada des d’ençà el 960 on se l’anomenava Castelle Azano.
Aquest itinerari enllaça les dues castellasses per un dels tres camins possibles i, a més, visita el monumental Pi de les Quatre Besses. L’hem qualificat de difícil per una suma de circumstàncies que, individualment, no mereixerien tal consideració: passos delicats, pendents exigents i trams de camí on cal estar atents per no perdre’n la continuïtat.
Ara be, el paisatge que s’albira és excepcional i si el dia acompanya, segur que en gaudireu.

Accés
L’aparcament de la Mare de Déu de les Arenes és al costat de la B-124 (Sabadell-Calders) entre els punts quilomètrics 13 i 14.

Les Arenes (380m)
Sortim de l’aparcament per les escales en direcció a l’ermita, deixem a l’esquerra el camí que hi puja i anem a la dreta per la llera de la Riera Seca (senyals de pintura vermell-verd i de vermell-blanc de la variant 1 del GR 173).
Caminem pel llit sorrenc de la riera sense apartar-nos-en. Rebutgem a mà dreta un corriol per on marxen els senyals vermell-verd. Més enllà, en una colzada, deixem la llera per un camí molt definit a l’esquerra, sortim a una pista que seguim a mà dreta, creuem la riera, se’ns en ajunta una altra també per la dreta i atenyem els Quatre Camins (1).
No marxem per cap dels quatre: continuem amunt pel llit de la riera (NW). La deixem 110 metres més enllà per un corriol que s’enfila a mà dreta fins al Pi.

Pi de les Quatre Besses (475m)
Situat dins la finca del Dalmau, a la vall de Mur, és un pi pinyoner amb quatre branques simètriques. La soca principal amida 4,40m de perímetre. Té una alçària propera als vint-i-cinc metres.
Catalogat com a arbre monumental, l’any 1917 va patir un incendi. I la nevada del 1986 va escapçar una de les branques. El recompte d’anells va datar la branca caiguda al 1796, aproximadament.
Retornem als Quatre Camins on prenem el ramal que marxa vers el SW, barrat per un cadenat. A l’esquerra, a la torrentera, hi ha la balma dels Caus d’en Dorra.
Deixem a mà dreta el camí al Dalmau. La pista, cada cop més precària, esdevé corriol mentre anem endinsant-nos a la Canal de Santa Agnès, als peus del Turó de les Nou Cabres.

Canal de Santa Agnès (645m)
Bifurcació. Deixem el camí de la dreta que puja a Santa Agnès i el Morral del Drac. Baixem a creuar la llera del torrent, revoltem la Roca Foradada i ens entaforem a la Canal Freda per camí fàcil de seguir. Al fons de la canal atenyem el que enllaça amb el de la Senyora (senyals grocs). Anem a l’esquerra i, seguint aquest senyals, creuem la llera.
Continuem a l’altre marge per una lleixa arbrada a mitja alçada de l’esperó nord de la Carena de la Cova de les Ànimes. Tram delicat amb un considerable estimball a mà esquerra.
Els senyals escadussers i el sotabosc espès fan que ens calgui parar atenció per no perdre el camí, tot i que la direcció és evident.
Revoltem l’esperó i continuem el flanqueig (SSE) sota la carena de la Cova de les Ànimes.
Deixem a mà esquerra el corriol que baixa a la font de Neda. Poc més enllà atenyem una bifurcació. Per la dreta surt un altre camí que puja al de la Senyora. El prendrem de retorn de la Castellassa del Dalmau. Ara anem a l’esquerra, guiats encara pels escadussers senyals grocs.
Sortim sobre un collet que ens separa de la Mola Castellona. El Camí dels Maringes continua per la dreta (2). Ens cal baixar una codina (delicat amb mullena) per atènyer el collet entre les canals de la Font de Neda i del Tro. Un cop hi som deixem a mà esquerra un camí que baixa per la Canal de la Font de Neda.
El corriol més fressat i evident ens deixa davant un pany de paret pel que es pot flaquejar (esquerra). Pas fàcil, bons cantells, però exposat (III). És més fàcil perdre uns metres per un corriol a mà dreta menys definit (fites), per la banda de la Canal del Tro, enfilar-nos per un curt llom rocallós (grimpada fàcil) i pujar per una canaleta.

Castellassa del Dalmau (739m)
Té tres cims. El més alt és el ponentí i el més baix, el Palleret, el més llevantí.
Retornem a la bifurcació. Per una canal, camí ben fressat i fortíssim pendent, ens enfilem sobre un esperó. Després el camí s’ajeu sobre terreny rocallós fins a sortir al de la Senyora que seguim a mà esquerra (S).
Per una lleixa a mitja alçada entre el de la font Soleia i el dels Maringes, més ombrívol que el primer i menys exposat i embardissat que el segon, el de la Senyora és un camí fressat i planer que contrasta amb els rostos que hem seguit fins ara.
Quan s’acaba la lleixa anem a l’esquerra per sortir sobre un llom. Deixem a mà dreta el camí que més amunt es bifurca cap a la Font Soleia o la Plaça Catalunya. Perdem alçària. Deixem a mà esquerra el camí de la Canal Gentil, per on baixarem aviat. Poc més enllà obviem dos corriols a la dreta. El primer dóna accés a la Canal Amagada (ferrada Lucky Txei) i el segon a la de l’Elefant (3). Continuem pel llom d’un estret esperó entre la canal Gentil i la de l’Elefant, fins a la punta, just a sobre del Bolet. Una balconada privilegiada sobre la Castellassa de can Torres i la resta de la contrada.
Retornem al camí de la Canal Gentil.

Canal Gentil (868m)
Camí ben fressat de fort pendent. Al fons de la canal deixem a mà esquerra el Camí dels Maringes, que s’adreça a la Castellassa del Dalmau. Revoltem per sota el Bolet i ben aviat, en una curta remuntada, ens enfilem al collet de la Castellassa de can Torres (4), on atenyem el camí del Mal Pas.
Continuem per un senderol per les balmes a migdia de la Castellassa. Passada la Torre, comencem a davallar fort fins a entaforar-nos en una rosta canal de pendent fortíssim (S) en la que ens caldrà ajudar-nos sovint amb les mans.
La canal, que talla el pedestal de la Castellassa, acaba sobre el grau de l’Escala, un camí guanyat a la roca, on hi ha la bifurcació amb el que mena al Coll de Grua (senyals vermell-verd).
Nosaltres però anem a l’esquerra fins al Coll Llarg, on deixem el camí que baixa al Sot de Matalonga. Passat el turó homònim, el camí esdevé una pista per la Carena de l’Illa.
Quan fa una colzada a l’esquerra, la deixem per un sender ben definit que continua carena enllà. Finalment també deixem el camí carener, que s’adreça al mas de l’Illa, per una altre a l’esquerra baixant al Sot de Matalonga. Seguim uns metres una pista fins a prop de la carretera, creuem el torrent i ens enfilem a l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes, des de on retornem al punt d’inici.

  • (1) On conflueixen, entre altres, els camins dels masos del Daví i del Dalmau.
  • (2) El camí pel que hem vingut és pròpiament una continuació del Camí dels Maringes. No sabem si a partir de la Mola Castellona rep el mateix nom.
  • (3) Tant l’una com l’altre poden ser alternatives al de la Canal Gentil, malgrat que aquesta darrera és el camí més fàcil.
  • (4) Els cims de la Castellassa de can Torres, la Torre, la Cabreta i la Gepa son accessibles escalant.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF

La Mola per la Castellassa de can Torres

A la Mola des de Matadepera per la Castellassa de can Torres, el camí de la font Soleia i la carena de les Ànimes. Retorn per la canal de can Pobla.

Distància 7 km
Desnivell acumulat 522 m
Nivell de dificultat moderada
Data 13 d’abril de 2015
Cartografia Editorial Alpina. La Mola (1:10000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

Molts son els camins que menen a Sant Llorenç del Munt (la Mola). Aquest itinerari hi puja des del sud resseguint tot el vessant llevantí.
No és ni llarg, ni de gran desnivell, però té passos on caldrà ajudar-nos amb les mans. Tots evitables per camins alternatius.
Molts camins i corriols recorren i s’entrecreuen pel massís. Generalment ben fressats, però gens o poc senyalitzats. Encertar l’adequat, per no fer marrades innecessàries, és la principal dificultat. El mapa de detall (1:10000) que acompanya la Guia Excursionista de l’Editorial Alpina els recull de forma molt fidedigne. El GPS també ens serà de gran utilitat, malgrat que al pas per canals i cingles no tinguem bona cobertura.
És un itinerari de gran bellesa que recorre pels peus de cingleres i d’esveltes agulles, canals i coves.

Accés
Ens cal adreçar-nos a l’extrem nord-est de Matadepera, a darrer carrer urbanitzat del sector Cavall Bernat, a sota el dipòsit d’aigua. Una bona forma d’arribar-hi és seguint les indicacions “Matadepera Nord” i “Cavall Bernat” i després anar a la dreta.

Matadepera (732 m)
Per un camí pavimentat ens enfilem fins al dipòsit i prenem el Camí dels Monjos (PR C-31) a mà esquerra. Ben aviat, a la bifurcació (rètols indicadors), el deixem per anar a la dreta. Ens enfilem en direcció als Plecs del Llibre o Morral de la Codoleda, obviant un corriol que, per la dreta, puja pel Sot de la Codoleda.
Al Coll del Mapàs trobem a mà esquerra (NW) el camí que, per l’avenc de la Codoleda, ens permetria pujar, be a la Plaça Catalunya (camí dels Monjos) o be al Camí de la Senyora. Per la dreta (SE) tenim el camí que, pel costat del Gurugú, puja des del Coll de Grua.
Nosaltres prendrem el camí del mig (N), el del Malpàs, per la dreta dels Plecs. Abans però, podem enfilar-nos en direcció al Gurugú on albirarem la cinglera que recorrerem, des dels Plecs del Llibre fins a la Castellassa de can Torres.
Pel peu de la paret de la Carda, a la nostra esquerra, atenyem el Malpàs, fàcil però exposat, delicat amb mullena.
Després passem per sota la paret de les Gralles i l’agulla del Fus. Ben aviat trobem a mà dreta un corriol que, per la font de les Mosques puja des del coll de Grua. Poc més enllà trobem a mà esquerra un corriol que puja a la canal Amagada (1). Dos-cents metres ens separen del peu ponentí de la Castellassa de can Torres.

Castellassa de can Torres (784 m)
Esvelta agulla alçada sobre un gran pedestal i coronada per tres cims (Torre, Cabreta i Gepa) als quals solament és possible accedir-hi escalant.
A pocs metres del peu ponentí comença el camí dels Maringes (fita) que baixa per la baga i va a revoltar el peu del Bolet (2).
Podem anar fins al peu de la Torre, al vessant llevantí, per un corriol que transita pel peu de la paret de migdia.
Allí hi localitzem el camí que salva el pedestal de la Castellasa per una canaleta fins al punt conegut com l’Escala on hi arriba el camí del coll Llarg i la carena de l’Illa. A l’Escala també hi conflueix un camí paral·lel al que hem fet que hi mena des de la font de les Mosques.
Retornem sobre els nostres passos i, a uns 70 metres del peu ponentí de la Castellassa, localitzem, a mà dreta (fita), el camí de la canal de l’Elefant. És un camí rost i encaixonat on ens caldrà ajudar-nos amb les mas en més d’un pas. Però hi trobarem sempre bons agafadors.
Un cop fora de la canal podem anar a la dreta fins al fil del cingle del Bolet on hi gaudirem d’una magnífica perspectiva sobre aquest i la Castellassa.
Poc més amunt deixem a l’esquerra el corriol que ve de la part superior de la canal Amagada (Lucky Txei) i, cent metres més enllà, trobem a la dreta el de la canal Gentil.
Continuem camí (W) i al cap de poc atenyem una cruïlla. El ramal de la dreta no és més que una variant d’accés al camí de la Senyora. El de l’esquerra mena al camí de l’avenc de la Codoleda.
Ben aviat trobem una bifurcació on el ramal de la dreta és el camí de la Senyora (3). Anem a l’esquerra i a pocs metres el camí es bifurca de nou. Continuant recte (esquerra) aniríem a trobar els camí dels Monjos a l’alçada de la Plaça Catalunya. Anem a la dreta fins al peu d’un espadat rocallós.

Camí de la font Soleia (925m)
Al peu d’un espadat rocallós sota el Caragol, hi localitzem l’enèsima bifurcació. El ramal de l’esquerra ens menaria en poca estona al camí dels Monjos, a l’alçada del Pi del Vent. Anem a la dreta pel camí de la Font Soleia que recorre la cinglera per sota la Roca Llarga i la carena de la cova de les Ànimes.
És un camí de bon fer per una ampla lleixa, al peu de verticals parets clivellades de vies d’escalada, on gaudim de noves perspectives de la Castellassa de can Torres i albirem a vista d’ocell la Castellassa del Dalmau, la vall de Mur, el Sot de Matalonga, la vall del Ripoll, les Arenes, Sant Llorenç Savall, Castellar,… fins al Montseny. A mig camí trobem la font Soleia.
A l’alçada de la Castellassa del Dalmau s’ajunta per la dreta el camí que en puja, tot encreuant els des Meringes i de la Senyora. Al cap de poc, en una colzada, deixem el camí per enfilar-nos per una marcada canal.

Camí a la carena de la cova les Ànimes (878m)
Superada la canal, anem a l’esquerra on, en una clariana al fil del cingle, hi localitzem un corriol que, perdent alçària, va a buscar una altra canalona perpendicular i per sobre del camí de la font Soleia, on hi ha una de les boques de la cova de les Ànimes (estaca indicadora). Per saber-ne més consulteu EspeleoÍndex.
Abans de continuar camí, opcionalment, podem prendre a mà esquerra un corriol prou fressat que ens mena per una lleixa boscallosa fins a la balma dels Maquis on hi ha un petit refugi o aixopluc. Podeu veure’n la història aquí.
De nou sobre el camí anem a buscar la carena de la cova de les Ànimes on se’ns obre una altra perspectiva del vessant llevantí hi podem albirar la Roca Mur, la Morella, els Òbits, el Turó de les Nou Cabres, el Morral del Drac… i Sant Llorenç del Munt.
Per camí carener (SW) i per sobre la Roca Llarga pugem en moderat pendent fins a la propera bifurcació.

Font del Saüc (1017m)
La font queda lleugerament apartada del camí, sota una balma. Seca i en lamentable estat. Bifurcació. El camí de l’esquerra mena a l’Hort dels Monjos. Anem pel de la dreta, mig amagat entre l’arbrat. En poca estoma més ens plantem a Sant Llorenç del Munt.

Sant Llorenç del Munt (1107m)
Parada obligada per gaudir de la magnífica panoràmica que s’albira des del cim, visitar el monestir i reposar forces.
El monestir benedictí fou erigit el segle XI sobre unes capelles preexistents. Després de diverses vicissituds, a mitjans del segle XV ja no disposava de comunitat de monjos. Al segle XVIII solament restava en bon estat l’església i amb la Guerra del Francès va acabar de deteriorar-se. El 1868 es va començar una primera restauració. La segona va acabar el 1964. Actualment, a banda del temple, l’edifici acull una hostatgeria.
L’opció més fàcil, ràpida i directa per retronar és pel camí dels Monjos. Però nosaltres baixarem per la canal del can Pobla, seguint la torrentera que, passada aquesta casa, pren el nom de torrent del Rajant.
Anem a buscar la capçalera del torrent a la dreta del camí dels Monjos i anem baixant sempre propers o quan no pel propi llit del torrent (habitualment sec) seguint rastres de pas molt evidents, rebutjant a dreta i esquerra els corriols que se n’aparten.
Creuem el camí transversal entre el dels Monjos, o la cova del Frare, i el Malpàs de can Pobla pels cingles dels Cavalls (senyalitzat amb estaques metàl·liques). Ben aviat localitzem la cova del Manel (per més informació consulteu EspeleoÍndex) i continuem per la llera dins a can Pobla.

Can Pobla (885m)
Les primeres cases de Can Pobla, o de Sant Esteve de la Vall, foren bastides a cavall dels segles X i XI. La donació feta pels comtes de Barcelona al monestir de Sant Llorenç del Munt, l’any 1005, ja parla de les cases de Sant Esteve de la Vall i de la seva capella. Abans d’aquesta construcció hi havia uns masos que foren enderrocats per construir-hi les noves edificacions, a finals del segle XIX, per un descendent de la família Quadras, empresaris tèxtils de Sabadell.
Marxem de can Pobla vers el S. A la propera bifurcacions anem a l’esquerra (rètol indicador a la Mola), però a la següent anem a la dreta. Desprès continuem recte. Girem 90º a l’esquerra (E) i atenyem el camí dels Monjos a l’alçada de la Plaça Catalunya.

Plaça Catalunya (882m)
Prenem el camí dels Monjos a mà dreta i ja no l’abandonem, seguint les indicacions a Matadepera, fins a retornar al punt de sortida.

  • (1) És una alternativa de l’itinerari. El camí equipat “Lucky Txei” facilita el pas per la balma de la canal Amagada. Grapes metàl·liques sovintejades sense cable de vida.
  • (2) Una altra alternativa de l’itinerari. Després de sobrepassar el Bolet el camí dels Maringes continua ver el nord. Just al punt on unes fites n’assenyalen un altre que, per la canal Gentil, va a sortir poc abans de la bifurcació al de la Seyora. Tot i que costerut, és un camí més fàcil que els de les canals Amagada i de l’Elefant.
  • (3) El de la Senyora és també una alternativa a l’itinerari dons transcorre paral·lel, a més baixa cota, al de la font Soleia.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDFItineraris relacionats

Vall de Mur

De la Roca al Morral del Drac pel Daví, la Morella i els Òbits. Retorn per Santa Agnès i el Dalmau.

Distància 12,8 km
Desnivell acumulat 816 m
Nivell de dificultat mitjana
Data 12 de febrer de 2014
Cartografia Ed. Alpina. Sant Llorenç del Munt i l’Obac (1:25000)
Polseu la imatge per accedir a l’àlbum

La de Mur, al sector llevantí del Parc, és una petita vall entre la Roca Mur al nord, la Castellassa del Dalmau a migdia, la Morella i el Turó de les Nou Cabres a ponent i les Arenes a llevant. Hi subsisteixen dos masos: el Daví i el Dalmau. I diversos punts d’interès com la pròpia Roca Mur, la Pinassa del Dalmau, el Pi de les Quatre Besses o l’esglesiola romànica de Sant Pere de Mur.
El nostre itinerari però s’ha centrat més en els turons i carenes que tanquen la vall per ponent. Una zona, excepte al tram superior, poc concorreguda, on hi conflueixen –com és habitual a tot el Parc– nombrosos camins i pistes poc o gens senyalitzats, on el mapa i el GPS ens resulten imprescindibles sinó en som bons coneixedors. Aquesta diversitat de camins fa possible múltiples variants.

Accés. Per la B-124 entre Castellar del Vallès i Sant Llorenç Savall, entre els punts quilomètrics 17 i 18. Pel costat del pont de la Roca, que travessa la Riera de la Vall d’Horta, prenem la pista pavimentada (rètols indicadors), que puja pel marge dret. La deixem al cap de 230 metres, per baixar a mà dreta a la zona d’aparcament (7 places). A l’altre marge hi ha el mas i la granja de la Roca.

Aparcament de la Roca (1055 m)
Retornem a la pista i, a l’altre marge, prenem un camí al costat de la pista a Can Garriga, pel marge dret del Sot de Fontanet. És molt fressat (tram de la Matagalls-Montserrat). Pugem fins atènyer una pista, sobre la urbanització de les Marines, que prenem a mà dreta. A la bifurcació (GR 173) continuem recte rebutjant el ramal de la dreta.

Coll de Palomeres (559m)
A la dreta surt el camí a la Pedra d’Àliga. Continuem per la pista fins que, en un revolt a l’esquerra, l’abandonem per un ben definit camí a mà dreta per on baixem al Camí del Daví. El prenem a mà dreta, travessant el cadenat (1).

El Daví (555m)
Antic mas documentat d’ençà el segle XII, reformat el XIX. En bon estat de conservació.
Deixem la pista que puja al Coll Gavatx i, per sota del mas prenem un camí vers W, fins a la font del Daví (habitualment seca).
Reculem uns metres i seguim un camí carreter vers el S. (2). Deixem a l’esquerra un camí que retorna al torrent i poc més endavant, en una cruïlla, el que baixa a Sant Pere de Mur (esquerra) i el que ho fa fins prop de la Pinassa del Dalmau (recte). Anem a la dreta, per un corriol poc fressat però ben evident que s’enfila per l’esquenall de la Cadireta.

La Cadireta (747m)
Formada per dos turons entre els de les Nou Cabres i la Morella. Des del més alt, el ponentí, hi podem albirar una de les clotades més feréstegues del Parc, envoltada de cimals amb parets que cauen a plom sobre les canals Fonda i de Santa Agnès.
Entre aquestes dues canals s’alça l’imponent Turó de los Nou Cabres al que solament s’hi accedeix escalant. El nom li ve d’una llegenda ben coneguda (3).
Per enfilar-nos a la Morella, alterosa vers el N, ho farem per un corriol que hi puja per l’esquenall, evitant tant com pot la canal.
Guiats per fites i senyals de pintura vermellosa fosforescent, resseguim la carena de la Cadireta, perdem uns metres, rebutgem a l’esquerra el camí a la Canal Fonda i, flanquejant per sota les Fibles del Daví, creuem la de la Morella i ens enfilem sobre un contrafort de l’esquenall on, per la dreta, s’ajunta un dels camins de la Canal de la Revella. Prosseguim per l’esquenall.
En una àmplia lleixa, deixem a mà esquerra (fites) un corriol que, creuant la canal, puja al camí entre l’avenc del Daví i els Òbits (4).
Poc més amunt unes sirgues ens ajuden a superar el pas més rost.

La Morella del Daví (890m)
Atenyem pel S el peu de la talaia. La flanquegem per una lleixa de l’obaga (W), amb algun tram exposat, fins al cantó oposat (N) on una sirga i una nansa metàl·lica ajuden a grimpar fins al cim.
Retornem a la cara S on, per un ben definit corriol, anem a la dreta fins a creuar un evident collet des de on marxem vers el W (5).
Continuem recte quan, per la dreta, trobem l’altre camí de la Canal de la Revella i, poc més enllà, anem a l’esquerra, deixant el que s’enfila al Coll de Tanca.
Un poc evident corriol a mà esquerra baixa, en fort pendent, a les Casetes del Bofí.

Casetes del Bofí (867m)
O del Bufí. Gran balma obrada de la que en sorgeix una cova de 50 metres, morfològicament relacionada amb l’Avenc del Daví. Emprada a l’edat mitjana com a cleda o corral del mas homònim. També serví com a refugi durant les carlinades i amagatall de la moneda falsa fabricada als Òbits.
Retornem al camí principal i, marxant vers W, deixem a mà dreta un altre al Coll de Tanca. Anem al S revoltant la capçalera del torrent. A la bifurcació deixem el ramal de la dreta a la Font Flàvia i la carena dels Òbits, per prendre el de l’esquerra menys evident i més ombrívol.

Avenc del Daví (936m)
Al peu d’una alzina, senyalitzat per una estaca metàl·lica. Té una profunditat de 65 metres i és aixopluc de milers de ratpenats, motiu pel qual té restringit l’accés durant bona part de l’any.
Continuem vers el S a peu de cingle.

Els Òbits (996m)
La carena dels Òbits és la tercera cota del massís, desprès de la Mola i el Montcau, i termenal entre Sant Llorenç Savall, Matadepera i Mura. Al peu del cingle llevantí hi ha un conjunt de balmes, dues d’elles obrades.
Sembla que el nom prové de les sepultures (en llatí “obitus”) que s’hi varen localitzar, datades entre l’època tardo-romana i alt-medieval.
Diversos documents referencien l’aprofitament de les balmes d’ençà el segle X. A la primeries del XVIII fou retir i oratori de n’Andreu Joan Rico “Bartomeu de Sant Llorenç del Munt”, valencià austriacista i personatge influent durant la guerra de Successió.
Des de la segona meitat del segle XVIII a les balmes dels Òbits hi havia un mas en règim de masoveria de Can Pobla. Fou abandonat entre 1860 i 1865 i, durant la tercera carlinada, els republicans l’incendiaren per tal d’evitar que fos refugi dels carlins.
La balma més septentrional és coneguda com el “Cau de la Moneda” al descobrir-s’hi maquinària per falsificar moneda.
Continuem vers el W fins al camí entre el Coll d’Eres i la Mola que prenem a l’esquerra i seguim fins al Morral del Drac, rebutjant diversos camins a dreta i esquerra.

Morral del Drac (957m)
Segons la llegenda és on el comte Guifré ferí el drac de Sant Llorenç, que s’encauava a la propera Cova de Santa Agnès. La bèstia hauria anat a morir al Puig de la Creu, sobre Castellar.
A l’esquerra del camí a la Mola en prenem un altre (estaca indicadora) que, en fort pendent i entre llaçades, baixa per la Canal de Santa Agnès. Poc més avall, deixem a mà dreta el de la Font Soleia (estaca indicadora).

Cova de Santa Agnès (835m)
Lleugerament apartada a l’esquerra del camí, és una balma on s’hi conserva en estat semi-ruïnós una ermita d’estil gòtic i restes d’edificacions annexes. Se’n desconeix exactament l’origen, tal vegada fou cenobi de monges benedictines o estança de deodonades, sense vincle amb cap ordre. Documentada d’ençà la primera meitat del segle XIV, hi ha constància que l’habitaren o en tingueren cura diversos ermitans. Fou abandonada a les darreries del XVIII.
Retornem al camí principal per continuar-hi davallant. Ben aviat, a mà esquerra, surt un imprecís corriol  que baixa a creuar la Canal del Trull. I poc després, a la dreta, el ben fressat camí de la Senyora.
Més avall, quan el pendent es modera, el camí s’eixampla. Després de creuar la torrentera, gira 90º a l’E i esdevé pista. Ignorem bifurcacions a esquerra i dreta. Per aquesta mà albirem, a l’altra banda del torrent, la Castellassa del Dalmau.
Poc abans de la Pinassa del Dalmau deixem el camí per un altre a l’esquerra que tot seguit es bifurca. El ramal de l’esquerra ens retornaria a la cruïlla per on a l’anada ens hem enfilat a la Cadireta. Prenem el de la dreta, passem pel costat del forn d’obra i, un camí per darrera del mas, ens mena fins a Sant Pere de Mur.

Sant Pere de Mur (538m)
Coneguda també com del Dalmau per la seva proximitat al mas, és una ermita d’origen romànic, consagrada al culte a primeries del segle XII. Molt modificada, ha perdut el seu absis on ara hi ha la porta d’accés.
Continuem camí pel costat d’unes feixes de conreu i, al cap d’uns 75 metres, en una bifurcació prenem el ramal de la dreta, en baixada (el de l’esquerra ens menaria al de la font del Daví a la Cadireta que hem fet a l’anada). En travessar el torrent trobem una pista que, seguint-la a mà dreta ens deixa al punt on a l’anada hem pres el camí del Daví.
Retornem sobre els nostres passos per sobre les Marines fins a l’aparcament.

  • (1)  A l’esquerra, seguint el Torrent del Daví s’ajunta una precària pista per la que retornarem.
  • (2)  A mà dreta hi ha d’haver un corriol que s’enfila directament a la Cadireta estalviant-nos una bona marrada. Des de dalt és molt evident i l’hem seguit un tros, però per baix no l’hem localitzat. Tal vegada ocult pel brancam d’una recent neteja del sotabosc.
  • (3)  L’origen del nom del Turó de les Nou Cabres, segons la llegenda recollida a la masia del Daví l’any 1929 per l’historiador i excursionista egarenc Salvador Cardús: Una cabra prenyada s’hauria enfilat al turó i, en no poder baixar-ne, va parir-hi. Ella i la descendència vegetaren al penyal durant molt de temps, escoltant-se els seus bels per tota la contrada. Fins que veïns de Sant Llorenç Savall varen rescatar-les encastant escales a la roca. Una altra versió atribueix el rescat a uns carboners que s’hi enfilaren encastant-hi ferros, per tal de talar-ne les alzines. Retornarem amb les nou cabres.
  • (4)  És una bona opció per fer drecera si volem estalviar-nos la Morella i les Casetes del Bofí.
  • (5)  Un poc definit corriol a mà esquerra i unes fites, que ignorem on menen, indiquen la baixada per un esquenall.



Baixeu-vos l'Itinerari en format PDF